Issuu on Google+

Periòdic popular dels Països Catalans

216

DEL 15 DE DESEMBRE DE 2011 A L’11 DE GENER DE 2012

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

La crisi bancària arriba al carrer

L'ombra del “corralito” es va materialitzar el passat 1 de desembre a l’Aldea, quan la secció de crèdit de la cooperativa agrícola va anunciar que bloquejava els comptes dels seus clients per manca de liquiditat. Aquest primer avís que els estalvis de la gent potser no estan segurs als bancs ha vingut acompanyat de la polèmica per l’actució dels directius de Caixa Penedès. >>En profunditat 8 i 9

SUMARI Jornades antinuclears Les plataformes Tanquem Cofrents (País Valencià) i Tanquem les Nuclears (Principat de Catalunya) han organitzat unes jornades coordinades per al dissabte 17 de desembre, amb l’objectiu de dinamintzar la lluita antinuclear >> Països Catalans 5

Mobilitzacions a la Pobla del Duc contra l’abocador Més de 500 persones es van aplegar el 7 de novembre al davant de l'Ajuntament de Pobla del Duc (la Vall d'Albaida) per mostrar el seu rebuig a la instal·lació d'una planta de transformació de residus d'origen animal al municipi. >> Països Catalans 6

Noves detencions a Galícia La Policia Nacional ha detingut diversos joves vinculats a l’esquerra independentista galega. >>Internacional 10

CUP i Bildu intercanvien experiències

Una delegació de la CUP, formada per regidors i membres de la formació, va visitar la setmana passada les diferents institucions basques governades per l’esquerra abertzale. Ho va fer des del dilluns fins el proper el passat dimecres dia 7 de desembre. En aquestes jornades, l’objectiu dels catalans va ser el «d’apropar-se i aprendre el màxim de l’experiència de construcció nacional i social que du a terme l’esquerra independentista basca des de les institucions». L’agenda va estar farcida de reunions i trobades amb alcaldes, regidors i responsables polítics bascos. >>Països Catalans 5

ENTREVISTA

“És més fàcil extraure els recursos d’un país a un dictador que a un poble sobirà”

Escalfant motors per a la Diada de Mallorca

Entrevistem tres persones de l'associació Sáhara Acción amb seu a Silla (l'Horta sud), que fa temps que tracten d'ajudar, des del País Valencià, el poble del Sàhara Occidental per lluitar pels seus drets. Els tres joves van realitzar una vaga a València, davant de la Delegació del govern espanyol, entre el matí del dimarts 29 novembre i el matí del dijous 1 de desembre, vaga que estigué coordinada en l’àmbit estatal.

>>Països Catalans 4

ABEL CALDERA PÀG. 2 // PERE ROC PÀG. 2 // MARIA FREIXAS PÀG.3 // XAVIER PELLICER PÀG.16

>>Contraportada 16


DEL 15 DE DESEMBRE DE 2011 A L’11 DE GENER DE 2012 L’ACCENT 216

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

COL·LABORACIÓ

No ens queda tant de temps

Classisme ABEL CALDERA BERGA

Seguir els comentaris de Twitter sobre reportatges d'índole social emesos per televisió, o sobre temes candents vinculats amb la crisi es pot convertir en una barreja de malson o de bany de realitat, segons com es miri. El darrer episodi es va viure aquest passat diumenge amb els comentaris sobre el reportatge de 30 minuts on es narrava el desenvolupament del programa social Suma't -un programa que atorga un contracte de pràctiques a canvi de finalitzar els estudis de la ESO-. Els comentaris destil·lant classisme de la pitjor espècie, absolutament despectius i faltant a la més mínima dignitat esdevenien majoria. I molts d'ells, provinents de persones que s'autodefineixen com a independentistes. Heus aquí un dels grans problemes de l'independentisme al Principat: l'autonomisme neoliberal radicalitzat ha

“O les bases del projecte independentista són inclusives, de construcció, democràtiques i populars o aquest projecte no esdevé només desvirtuat sinó també inviable” parit pseudoindependentistes capaços de vomitar dretanisme i prestar-se a ser l'altaveu domesticat dels postulats independentistes. Crec que no estem en disposició de cercar punts de trobada tàctics, o mitges tintes amb aquesta gent. Per una qüestió d'intel·ligència política i també de principis. O les bases del projecte independentista són inclusives, de construcció, democràtiques i populars o aquest projecte no esdevé només desvirtuat sinó també inviable. I crec que per a posar aquestes bases cal enfrontar-se directament contra aquests postulats excloents i classistes. No podem permetre que els fonaments de l'independentisme, que s'han basat sempre amb els drets i llibertats autènticament democràtiques i populars, ara basculin cap a posicionaments monetaris, oportunistes, “d'excel·lència” i demés faramalla pròpia de la FAES. Enfrontar-s'hi ideològicament i en la pràctica política: esquerres, sindicalisme, lluita social, feminisme i sobretot Països Catalans... tot allò que ells tant detesten i que nosaltres cal que continuem associant a la lluita nacional del nostre poble.

PERE ROC*

Substituir una llengua per una altra requereix diverses etapes. En un determinat territori A on s’hi parla la llengua A, comença la introducció de la llengua B. Primer, apareixen alguns grups que es bilingüitzen i aprenen la llengua B. Després tots els habitants del territori A es van bilingüitzant mentre alguns grups socials ja prescindeixen de la llengua A i es fan monolingües en llengua B. Finalment, desapareixen els bilingües i només queden monolingües en llengua B. Actualment, el català es troba en la penúltima etapa del procés: els catalans o som bilingües o monolingües en llengua B. A la Catalunya Nord el procés ja pràcticament és a les acaballes, al País Valencià i les Illes els percentatges d’ús de la llengua ronda el 30% o el 40% de la població i al Principat l’índex d’ús del català se situa cap al 50%. És ben probable que, si seguim amb la mateixa tendència, la salut de la llengua empitjorarà. Ens podem imaginar l’ús del català d’aquí 50 anys: extingit a la Catalunya Nord; ús molt més restringit a les Illes, el País Valencià i el Principat. Un informe de la Generalitat afirma que entre el 2000 i el 2010 el català va perdre un 10% de parlants al Principat. De fet, tots els estudis realitzats des dels 80’s mostren una reculada progressiva d’ús del català. Sobretot en els joves, en les ciutats i al País Valencià i les Illes. La situació del català no havia sigut mai tan crítica. Si mirem els nivells de coneixement del català, podem dir que la salut de la llengua ha millorat respecte als anys 60 (aquí ha jugat un paper molt important el sistema educatiu català, notablement catalanitzat). També podríem afirmar que l’anglès té un estat de salut cada dia més bo, ja que cada cop hi ha més gent que el sap parlar. Però no es tracta de saber una llengua, sinó d’usar-la en la vida quotidiana. I si mirem les dades, el català

Número 216 Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors. L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans. Redacció València: CarrerMaldonado,46 baixos,46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés i Abel Caldera. Països Catalans:Cesc Blanco, Abel Caldera (coords.), Joan Ballester, Guillem Colom, Pep Giner, Andrés González. Opinió: Joan Teran (coord.). Economia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Josep Maria Soler, Pau Tobar (coords.), Joan Sebastià Colomer, Borja Català.Ciència i Tecnologia: Martí C., Almudena Gregori, Àlex Garcia Esports: Rafael Escobar. Correcció: Mercè Mauri.Edició gràfica: Andreu Ginés. Coordinació gràfica:Oriol Clavera.Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat en aquest número: Maria Freixas,Xavi Sarrià,Pere Roc,Xavier Pellicer,Maria Freixas

zació de la societat, però per si sola no n’és una garantia suficient. Cal sobretot una voluntat decidida de tota la societat. Siguem realistes, les classes dirigents (burgesia, grans partits polítics...) mai no s’han pres seriosament la qüestió de normalitzar el català. En tot cas, tot i les millores en alguns àmbits, la presència abassegadora del castellà a casa nostra demostra que aquesta és la llengua dominant, la més útil i l’única necessària per viure a casa nostra. I encara que faci mal de dir, els catalans tampoc no es preocupen massa de defensar la seva llengua. Fins i tot en els sectors més conscienciats canviem d’idioma quan algú se’ns adreça en castellà, potser per falsa tolerància o per inconsciència. Cal, doncs, canviar la nostra actitud envers la llengua.

cada dia recula més. En tots els Països Catalans, des de fa segles.

Sembla lògic pensar que la independència afavoriria la catalanit-

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

*Pere Roc és membre de l'Assemblea de Joves de Sant Cugat

PAPER DE VIDRE

Austeritat i pacte fiscal En l'anterior Paper de vidre us narrava l'entranyable fidelitat amb què Francesc-Marc Álvaro llepa la mà del seu amo i la indefallible capacitat del pujolisme, independentment dels deliris senils de l'expresident, per a la martingala elevada a la categoria d'ideologia. Artur Mas n'és l'hereu i a la darrera entrevista a TV3 en va donar proves fefaents. No tot, però, girava al voltant de l'espectacular donde dije “digo” digo “Diego”, que Mas, amb cintura digna de Messi, està executant al voltant del pacte fiscal. Hi va haver lloc per a intrigants reflexions sobre política fiscal autonòmica. Tal com ho reporta l'Ara de l'1 de desembre, Mas diu que “algunes mesures, com ara suprimir l'impost de successions, eren al programa electoral de CiU, "que ja es va fer en temps de crisi". "El nostre programa ja estava fonamentat en l'austeritat", ha afirmat”. El concepte d'austeritat té ressonàncies religioses i patriòtiques alhora, remet als camps de Castella, l'ascetisme, la vida pairal catalana, els quadres del Greco, L'auca del senyor Esteve, els discursos de Fraga als anys vuitanta, etc. Com que Mas té dues pàtries l'escudella està força barrejada però això no afecta l'essència de la cosa. Sembla que l'austeritat és un valor segur en una societat turmentada pel sentiment de culpa. Però s'imposa una reflexió prosaica: per què la supressió de l'impost de successions és una mesura d'austeritat? D'auste-

ritat per a qui? Per l'individu que rep una herència per a la qual no ha acumulat ni un sol mèrit i li surt lliure d'impostos? La capacitat de polítics, periodistes, acadèmics i opinòlegs diversos per ferse els idiotes quan parlen de números esbalaeix. A La Vanguardia de l'11 de desembre Francesc-Marc Álvaro escriu: “les retallades que Rajoy ordenarà amb gran celeritat perquè Espanya no passi al vagó de segona classe de la UE, tal com ja s'ha compromès a fer davant de Merkel i Sarkozy, han de posar punt final al malbaratament frívol dels recursos públics que moltes administracions han perpetrat amb un clientelisme gens dissimulat. El Govern central haurà de seguir l'exemple decidit del Govern de Catalunya, el primer de l'Estat que s'ha posat a fer deures”. Des que les elits no dissimulen el seu menyspreu

pel sufragi universal quan un governant fa exactament el que li han dictat uns que no són precisament els seus electors d'això se'n diu “fer els deures” i es considera una tasca heroica, molt ben valorada, com demostra l'àmplia literatura laudatòria dedicada, també al nostre país, al nou president d'Itàlia Mario Monti. D'altra banda queda bé criticar el “malbaratament frívol dels recursos públics” i el “ clientelisme”. Però malbaratament frívol és assumir com a normal l'evasió fiscal mentre l'Estat no té ni un duro o no imposar cap pressió fiscal sobre la bacanal de salaris, stock options, assegurances de vida i paneres de Nadal dels consells d’administració de les grans empreses del país. I aquí entra el clientelisme car aquests són els que financen els partits i els mitjans de comunicació, quan no els amics, parents i coneguts del president. Per arrebossar d'èpica i projectes “de país” (com els agrada dir últimament) aquesta timba que Mas i els seus amiguets fan amb els nostres calés no han trobat res més excitant que un vulgar “pacte fiscal”. En el mateix article Álvaro afirma que “la societat catalana sembla disposada a fer pinya per reclamar un nou pacte fiscal”. Pel que es va veure a l'entrevista de Mas amb la Terribas a TV3 la societat catalana haurà de fer pinya al marge de Mas i de la Generalitat. Millor. Així potser se li acudeix algun motiu més interessant per fer pinya que el pacte fiscal.


OPINIÓ 03

L’ACCENT 216 DEL 15 DE DESEMBRE DE 2011 A L’11 DE GENER DE 2012

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L Benvingut 2012 Èxits i fracassos

MARIA FREIXAS I ALIÓ*

Un estudi recent realitzat a l'hospital Clínic de Barcelona determina causes perinatals, a patir una certa predisposició al fracàs escolar. Tinc prou reticències i desconfiances envers aquests estudis o, més aviat, a les intencions que s'amaguen rere aquestes publicacions, ja que el concepte de fracàs escolar variarà en funció d'on vingui i, sobretot, també de la finalitat mateixa de tractar aquest suposat fenomen, ubicat sobretot en les escoles públiques i barris on s'hi concentra la migració. Als anys 90, el New York Times ja deixava anar joies com un estudi en què deia que la llet materna de les dones negres genèticament afavoria al fracàs escolar als Estats Units. En canvi, en l'actualitat s'usen mecanismes o missatges aparentment menys racistes i que, malauradament,van quallant en la societat. Però allò clar és que les intencions no poden ser bones i el que es pretén és distraure l'atenció; forma part de la manipulació acurada per tal que ni els i les mestres prenguin consciència de què s'amaga realment darrera d'aquestes notícies. Educació compensatòria, risc d'exclusió social, fracàs escolar són termes que s'utilitzen per no dir el que és realment: un sistema educatiu elitista com a conseqüència de polítiques generals segregadores, perquè el fracàs escolar no és més que un altre senyal del fracàs del mateix sistema capitalista. No buscaré les causes del fracàs escolar perquè discrepo del que s'entén com a tal i perquè sorgeix d'una estructura social basada en la desigualtat premeditada d'un Estat capitalista. Però sí que hem de reflexionar sobre què s'entén per fracàs esco-

lar i què se'n pretén. És com el concepte d'educació compensatòria i que també va sorgir als Estats Units, en teoria, per compensar els alumnes en situació socialment desfavorida per salvar-los del fracàs escolar. D'alguna manera, aquí s'ha intentat imitar i ara es pot veure clarament sobretot a la secundària amb les classes que es divideixen en grups homogenis. D’altra banda, les estadístiques del fracàs sorgeixen de proves fetes a l'alumnat, però en base a quins continguts? Quin procediments d'aprenentatge i pedagogia s'empren a les aules? I si ens centrem en què és èxit i què és fracàs? És una qüestió de valors identificar què és per a nosaltres tenir èxit o fracàs en la vida i em preocupa prou que en els ambients anomenats alternatius, així com algunes persones considerades políticament d'esquerres hagin assumit el discurs de dretes, difós pels mitjans de comunicació homogenis. Portar els fills o filles a la pública és una acció política de

la mateixa manera que és erroni creure que la seva educació comença i acaba a l'escola, ja que pares i mares hi tenen prou feina a fer. Tal i com estem actualment, ja és una qüestió de salvació el que necessita la nostra escola. Pedagogia també és portar els fills a la pública i involucrar-s'hi de manera activa, perquè la solució no rau en crear la nostra alternativa privada, ja que per molta iniciativa pedagògica basada en la llibertat, si s'ha de pagar, perd essència, esdevé contradictori i, com a espai sociabilitzador dels infants, se’ls està condicionant a un entorn no realista, sinó classista. L'escola ha de reflectir la societat tal i com és, de la mateixa manera que els aprenentatges haurien d'anar enfocats a les seves necessitats reals. I, pel que fa a donar suport portant les filles a la concertada, doncs està clar que no hauria de ser quelcom normalitzat i sí, en canvi, criticable. Paulo Freire va escriure en el seu llibre L'educació com a pràctica de la llibertat que l'analfabetisme és el fenomen que reflecteix l'estructura d'una societat injusta; en aquesta línia, podríem considerar que el “fracàs escolar” d'avui també ho és, amb el però que no cal ser analfabet per estar apartat de la realitat o no poder tenir a l'abast la informació. La lectura i l'escriptura són essencials, però des de l'escola també hem de posar a disposició de tots els i les alumnes les eines necessàries per l'aprenentatge social i potenciar des d'una i per una mirada crítica. I aquesta transformació no serà possible si no ens ho creiem tots i totes. *Mestra i militant de l'esquerra independentista

TIR DE GRÀCIA

Indignats, prima de risc, corrupció, retallades... crisi. Aquestes podrien ser, ben bé, les paraules clau per indexar un 2011 que ja està a punt d’esvair-se. I se’n va deixant-nos un regust agredolç: hem viscut alguns mobilitzacions esperançadores (a casa nostra i més enllà de les nostres fronteres) però cap d’elles, malauradament, ha amenaçat en la base a l’estat de les coses. I mentrestant la crisi continua aprofundint-se sense mostrar evidències de que està tocant fons. Potser ho farà el 2012 o potser més tard, aquesta és una de les tantes incògnites amb què esperem l’any nou. En l’àmbit de les mobilitzacions, el 2011 el vam encetar pràcticament amb una vaga i amb mobilitzacions contra les retallades en les pensions; al País Valencià hi hagué un primer esclat d’indignació amb el tancament de les emissions de TV3; i arribaren les eleccions de maig amb un emprenyament generalitzat a l’Estat espanyol i amb acampades i mobilitzacions arreu dels Països Catalans. Feia anys, sens dubte, que no veiem una demostració tal del descontent popular: milers de persones isqueren al carrer com no s’havia vist des de les mobilitzacions contra la guerra de l’Iraq, amb l’excepció, això sí, de la gran manifestació del juliol del 2010. Precisament el record d’aquella gran manifestació ha motivat una de les grans decepcions del 2011: en que ha quedat aquella onada de “sobiranisme”? Ha servit per alguna cosa més que per reinstaurar CiU en el poder? D’altra banda, el sobiranisme –la qüestió nacional– ha sigut un dels aspectes més debatuts en relació al moviment dels indignats. Per a molts, l’absència d’uns discurs nacionalment “correcte” ha sigut motiu per desacreditar-lo, per a altres (l’esquerra independentista, entre ells) la necessitat de fer confluir el descontent popular amb les reivindicacions nacionals n’ha motivat la implicació. I en aquest sentit, no es pot negar que s’han aconseguit bons resultats. Però, no obstant això, el fenomen s’ha desinflat poc a poc, fins el punt d’haver sigut incapaç d’articular cap resposta durant la celebració de les eleccions generals espanyoles. Amb tot, el 15-M és un important aprenentatge social que de ben segur ens serà útil ens els temps que ens esperen. En l’àmbit internacional, recordarem el 2011 per l’anomenada Primavera Àrab. Ningú qüestiona que ha sigut un fenomen revolucionari –amb major o menor intensitat segons països– que ha fet trontollar governs i governants corruptes i autoritaris. Però el 2011 ha sigut també l’any de la incapacitat de l’esquerra de denunciar la intervenció imperialista a Líbia. El bombardeig propagandístic sobre la vulneració dels drets humans pel dictador Moammar al-Gaddafi ha sigut el precedent perfecte per justificar els bombardeigs militars de l’OTAN; ara, amb l’enderrocament de la dictadura i la instauració d’un Govern pro-occidental (més encara que el mateix Gaddafi, que recordem que poc abans de la intervenció s’havia fotografiat amb quasi tots els dirigents occidentals) ja no li interessa a ningú el que passa a Líbia o a Egitpe o a Tunísia... i l’atenció mediàtica se centra sospitosament en Síria. Fa anys, quan la Belle Époque del totxo i el ciment desfermava l’ànsia compradora de la població o l’alienava amb festa i futbol, i quan la Pax americana imposava la diplomàcia de la submissió i la renúncia, molts preveiem que s’acostava un trencament, una fi de cicle. No l’anhelàvem en tant que sabíem que comportaria misèria i patiment, però esperàvem que les contradiccions del sistema obriren els ulls d’aquells que, malgrat la convicció de nedar en abundància, feia anys que s’estaven enfonsant. Ara, quan ja han passat uns quants anys des de l’esclat de la crisi financera en podem fer balanç, ni que siga parcial. Ha arribat la misèria i han esclatat molts conflictes, i per bé que el capitalisme està defallint, allò que pot arribar-lo a sentenciar encara no s’ha fet present a l’escenari: una alternativa social i econòmica. De fet, la crisi pareix que no ha fet més que aprofundir aquesta absència. L’esquerra internacional no només ha sigut incapaç de frenar les intervencions imperialistes, sinó que desaparegut davant l’arrogància del capital al mateix Occident. Així, s’ha mostrat passiva davant la dictadura del capital –alemany i francès, principalmentd’imposar lleis i dirigents a la mateixa Europa, alhora que, a casa nostra, ha assimilat pel complet el discurs neoliberal que ens fa creure en les bondats del copagament i de la privatització mentre ens fa temorosos de les fluctuacions de la borsa com si tots hi tinguérem milions en joc. La solidesa de la dreta a les institucions és, segurament, el resultat més palpable de la incapacitat de l’esquerra. El balanç però, no pot ser tan negre si atenem a l’evolució dels moviments socials i l’independentisme revolucionari. El 2011 no ha sigut d’eclosió i desbordament, però tampoc ens ha afectat la desmoralització i desorientació de l’esquerra generalista. El 2011 ha sigut un any més de creixement i consolidació, amb importants encerts estratègics, amb bons resultats per a la CUP i amb destacades mobilitzacions al carrer que reafirmen la nostra capacitat política. Tot plegat bons indicis que ens permeten afrontar el 2012 amb un cert optimisme. I a la vista tenim esdeveniments destacables, com l’esperada confluència de les organitzacions juvenils. Ens esperen temps difícils, però tenim motius, raons i eines per afrontar-los de cara, sense por. I parlant d’eines, el 2012 L’ACCENT celebrem els 10 anys al carrer. Bon senyal, no? Benvingut 2012.


DEL 15 DE DESEMBRE DE 2011 A L’11 DE GENER DE 2012 L’ACCENT 216

04PAÏSOS CATALANS

La Diada de Mallorca 2011, a vessar d’actes reivindicatius en plena alarma social i nacional Pinyol Vermell (sa Pobla) se suma als actes de l'EIM i a Sóller s'ha organitzat una marxa pel dret a decidir XAVIER GISPERT ZEGRÍ PALMA

La Diada de Mallorca d'aquest 2011 tornarà a tancar un cicle polític a l'illa i al conjunt dels Països Catalans, tant a nivell institucional, amb la recent arribada de la dreta (PP i CiU) als principals òrgans de govern de tot territori, com a nivell de carrer, amb l'auge de les lluites pels drets socials arreu del país. De fet, “Construïm la Unitat Popular. Independència i Socialisme” és el lema que ha escollit enguany l'Esquerra Independentista de Mallorca (EIM) per sortir al carrer el proper 30 de Desembre, un dia abans de la commemoració de l'arribada de Jaume I a l'illa. A més, la Diada d'enguany arriba en un moment especialment crític pels drets nacionals i lingüístics de Mallorca, ja que el govern del PP de José Ramón Bauzá acaba de donar el tret de sortida a la croada contra la llengua i la cultura catalanes a les Illes Balears i Pitiüses. A més, Bauzá disposa de l'activa col•laboració de la presidenta del Consell de Mallorca, Maria Salom, qui a dia 31 de desembre ja haurà liquidat Ràdio i Televisió de Mallorca (RTVM), i del batle de Palma, Mateu Isern, que fou el primer dels tres en començar aplicar mesures com la supressió de subvencions a l'Obra Cultural Balear i, per tant, dels dinamitzadors lingüístics dels barris de Palma. Aquest 2011, i en el marc de les commemoracions del 31 de Desembre, a banda de les organitzacions Endavant-OSAN, Maulets i Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC), el col•lectiu jove de sa Pobla Pinyol Vermell s'ha sumat a les principals convocatòries de l'EIM i ha mantingut els actes que es fan cada any a la localitat. Una activitat infantil sobre l'origen de les quatre barres, una conferència al capvespre (aquest 2011, sobre els casos repressius a Mallorca) i una actuació musical i glossada ompliran el municipi pobler durant tot el dia 29. El mateix dia, a Palma, Endavant-OSAN repetirà la Gala Popular amb acte polític inclòs que el passat 2010 va omplir Can Alcover amb gent de totes les edats i de tot el país, tot just després de la manifes-

L’esquerra independentista fa d ies que està preparant la Diada

tació jove de Maulets que enguany recorrerà els carrers de la ciutat sota el lema “El Jovent Mallorca sortim al carrer: plantem cara a la crisi!”. En tancar-se la gala independentista, el públic també tindrà temps per assistir a l'actuació que mitja hora després tindrà lloc al Teatre Prinicpal de Palma, a càrrec de l'Obra Cultural Balear, l'entitat social de Mallorca que més activitats organitza durant les commemoracions del 31D. El 29, doncs, es convertirà en la jornada més frenètica de la Diada Nacional de Mallorca 2011, però els dies previs també estan farcits d'actes independentistes i a favor dels drets socals i nacionals de Mallorca i els Països Catalans. La Comissió 31 de Desembre que s'acaba de formar a Sóller ha organitzat una marxa de torxes a favor del dret a decidir, que acabarà amb una actuació musical del grup Taverners a Can Dulce, on Endavant també té previst exposar els cartells de totes les Diades que s'han muntat a l'illa des del final de la dictadura espanyola. A més, enguany una de les acti-

“La Diada d'enguany arriba en un moment especialment crític pels drets nacionals i lingüístics de Mallorca”

vitats més emotives és la que ha organitzat amb molta previsió el SEPC pel dimarts 20 de desembre, quan es celebraran els 20 anys de sindicalisme independentista a les aules mallorquines. Així, militants històrics del BEI i de la CEPC estaran presents en una conferència que repassarà la història de la lluita er una

educació pública, antipatriarcal, de qualitat i en català a la Universitat de les Illes Balears (UIB) i a diferents instituts de l'illa. Mentrestant, la Plataforma 31D, que engloba l'EIM i partits polítics o associacions com el PSM, ERC, Solidaritat i el Lobby per la Independència, tornarà a coordinar enguany

la manifestació del dia 30, i caldrà veure com es planteja el servei ordre. Sobretot, després que l'any passat dos dels seus membres, així com dos manifestants, foren imputats per la Policia Nacional espanyola sota falses acusacions arran de la tradicional crema de la bandera monàrquica espanyola.

Una diada marcada pel procés de confluència juvenil ÀLVAR HERVALEJO SÁNCHEZ PALMA

La Diada de Mallorca d’aquest 2011 serà, segons tots els pronòstics, la darrera diada nacional que veurà dues organitzacions juvenils de l’Esquerra Independentista. Les joves militants de Maulets, única organització que existeix a l’illa des de finals dels anys 80, preparen amb il•lusió la darrera diada abans de la fundació del projecte juvenil definitiu. I és que, la Coordinadora d’As-

semblees de Joves de l’Esquerra Independentista i Maulets, el Jovent Independentista i Revolucionari es troben en la recta final d’un procés de fusió que iniciaren fa temps i anunciaren com a ferm i irreversible amb la Declaració de Reus, feta el març d’aquest any. Entre els actes que Maulets organitzarà en el marc de la Diada de Mallorca també hi haurà la presentació d’aquesta dinàmica de confluència amb la CAJEI, que es realitzarà juntament amb la

presentació a Mallorca de la campanya “Orgull Juvenil” d’aquesta organització. Per la militància juvenil de l’EI a Mallorca, organitzar la diada sempre representa fer balanç dels reptes superats i observar els que portarà el nou any, però aquesta, la darrera diada que impulsen com a Maulets-JIR, representa una autèntica porta oberta al futur d’un nou projecte que promet ser un punt d’inflexió per al moviment juvenil arreu dels Països Catalans.


L’ACCENT 216 DEL 15 DE DESEMBRE DE 2011 A L’11 DE GENER DE 2012

PAïSOS CATALANS 05

Jornades antinuclears a Barcelona i València per estendre la mobilització social NORA MIRALLES BARCELONA

Nou mesos desprès de la catàstrofe de Fukushima, els reactors de la central nuclear japonesa continuen emetent substàncies radioactives perilloses per a la salut. La situació dista molt d'estar controlada i encara no es coneixen les seqüeles que l'explosió dels reactors i la radioactivitat han provocat en la població de la zona. Els governs d'Alemanya, Suïssa i Bèlgica han decidit tancar definitivament les seves centrals atòmiques, gràcies sobretot a la mobilització popular i, a l'Estat Espanyol, més d'un 60% de la població enquestada pel CIS es manifesta contrària a l'energia nuclear. “Malgrat tot, el debat sobre el tancament de les centrals ha desaparegut dels mitjans de comunicació”, assegura Toni Clemente, del col•lectiu Tanquem les Nuclears. “La mobilització social és encara molt baixa, tot i el suport majoritari que genera la proposta de tancar les nuclears”, afegeix. Amb l'objectiu de traduir aquest descontentament social en activisme antinuclear, les plataformes Tanquem Cofrents (País Valencià) i Tanquem les Nuclears (Principat de Catalunya) han organitzat unes jornades coordinades per dissabte 17 de desembre, que parteixen d'enfocaments diferents. La Jornada de formació antinuclear de Tanquem Cofrents reflexionarà sobre la informació i formació que ens arriba dels riscos i perills d'aquest tipus d'energia. La Jornada d'Hivern de Tanquem les Nuclears, en canvi, pretén encetar un debat

ritza l'aturada d'energies més netes. És força absurd”, explica Clemente. Malgrat que el govern central és qui té les competències per allargar la vida de les centrals o cessar-les, Tanquem les Nuclears considera que la Generalitat catalana no només no pressiona per acabar amb elles, a més les defensa i obvia el debat en l'esborrany del nou Pla d'Energia que prepara, i que els col·lectius ecologistes ja estan esmenant.

Imatge d’una protesta a Barcelona

entre diferents sectors afectats per l'energia nuclear, com el de la seguretat, la salut, els residus o les energies renovables i les economies alternatives. La taula rodona comptarà amb activistes i experts com Francesc Xavier Cugat, director d'una empresa que treballa amb l'energia solar fotovoltaica, Esther Vivas o Arcadi Oliveres, que aportaran la seva perspectiva sobre com contribuir des de cada àmbit dels moviments socials a la lluita per la desaparició de l'energia nuclear. “Volem generar un escenari de mobilització massiva que exigeixi el tancament definitiu de les

centrals i forci als governs català i espanyol a adoptar energies sostenibles”, expliquen els organitzadors. A Catalunya, la campanya que exigia la no renovació del permís d’Ascó va generar força suport, de tal manera que l'Estat Espanyol va haver d'allargar-li la vida gairebé d'amagat. A València la central nuclear de Cofrents ha estat expedientada i sancionada per no complir el pla d'Emergència Interior i tot just fa unes setmanes patia un accident on es va produir contaminació radioactiva. “Cal cessar l'activitat d'aquestes centrals urgentment. Estan envellides i supo-

sen un risc no tan sols a nivell local, sinó per una àrea força extensa al seu voltant”, assegura el portaveu de Tanquem les Nuclears. Les centrals nuclears generen, actualment, la meitat de l'energia que es consumeix al Principat de Catalunya, mentre que a d'altres territoris suposa el 20% de l'energia total. “El gas natural i l'energia eòlica funcionen a mig rendiment perquè si ho fessin al 100% de la seva capacitat hi hauria un superàvit d'energia. En canvi, com que les centrals nuclears han de funcionar tot el dia a ple rendiment per a ser operatives, es prio-

Eleccions als comuns a Andorra LLUÍS CUSSÓ VALÈNCIA

Les eleccions als comuns (municipals) a Andorra es van celebrar el diumenge 4 de desembre. Més de 22 000 persones eren cridades a les urnes. La participació va ser del 64,77% , vuit punts per sota de les últimes eleccions als comunals. Ambdós grans partits, van declarar que se sentien tristos per la poca participació i per l'augment de vots en blanc, per exemple a la parròquia de Canillo, s'hi havia presentat tan sols una candidatura, la dels Demòcrates per Andorra, i va obtenir 307 vots dels 569 escrutats. El vot en blanc es féu sentir amb 239 vots. Va ser una victòria clara del nou partit Demòcrates per Andorra, que es van emportar 6 dels 7 consells

comunals. Aquest partit és una formació resultat d'antics partits de centre-dreta. El gran derrotat d'aquesta jornada electoral va ser el Partit Socialdemòcrata, que tan sols va poder mantenir el consell comunal d'Andorra la Vella, això si, presentant-se juntament amb la Coalició d'independents per Andorra la Vella. El sistema electoral andorrà és diferent al sistema de l'estat espanyol ja que no segueix la llei d'Hondt, el sistema andorrà, promou les grans majories dins les institucions. El primer partit, el que guanya les eleccions, s'emporta la meitat dels comuns, l'altre meitat es va repartint amb tots els altres partits que han obtingut vots de manera proporcional, incloent-hi, també la llista guanyadora. D'aquesta manera,

la candidatura més votada, encara que sigui per un sol vot i lluny del 50% dels vots, obté automàticament la majoria absoluta. En canvi l'escrutini de la llista nacional és per un sistema proporcional, l'anomenat de restes majors, però modificat de manera que també afavoreix els partits grans. Per fer un escrutini per restes majors es comença obtenint el quocient electoral que és el resultat arrodonit de dividir el número total de vots vàlids pel número total d'escons a proveir. A cada candidatura se li adjudica un número d'escons igual al quocient enter de dividir el número de vots obtinguts pel quocient electoral. Si queden escons per adjudicar es van donant a les candidatures començant per la que té major resta. a cada candidatura

li correspondran tants escons com resulti de dividir el seu nombre de vots pel quocient electoral. Si efectuada aquesta operació no s'haguessin cobert els catorze càrrecs de conseller general, els escons restants s'adjudicarien a aquella o aquelles candidatures que ja tinguessin representació i que tinguessin la resta o restes més elevades, en funció del nombre de vacants existents. És a dir, només es poden adjudicar restes als partits que ja hagin obtingut com a mínim un escó a partir del quocient. L'augment de vots en blanc i la poca participació en aquestes últimes eleccions potser tenen a veure amb aquest sistema de majoritari on no hi tenen cabuda altres opcions que no siguin les del bipartidisme.

La CUP intercanvia experiències amb les institucions governades per Bildu REDACCIÓ BARCELONA

Una delegació de la CUP, formada per regidors i membres de la formació, va visitar la setmana passada les diferents institucions basques governades per l’esquerra abertzale. Ho va fer des del dilluns fins el proper el passat dimecres dia 7 de desembre. En aquestes jornades, l’objectiu dels catalans va ser el «d’apropar-se i aprendre el màxim de l’experiència de construcció nacional i social que du a terme l’esquerra independentista basca des de les institucions». L’agenda va estar farcida de reunions i trobades amb alcaldes, regidors i responsables polítics bascos. En aquest sentit, el primer dia, dilluns, la delegació de la CUP es va reunir amb Juan Carlos Izaguirre, alcalde de Donosti i altres regidors del mateix de l’Ajuntament de Donosti. Durant la seva visita a les institucions basques governades per Bildu també van poder conversar amb Martín Garitano, president de la Diputació de Gipúscoa. Els diferents debats i trobades van tenir com a temàtiques principals el model de país, les polítiques fiscals, la democràcia participativa o la gestió de residus. Encapçalaven la delegació catalana l'alcalde d'Arenys de Munt, Josep Manel Ximenis, l'alcalde de Navàs, Jaume Casals, juntament amb altres regidors de la CUP com Albert Botran i Alex Maymó (Molins de Rei), Adam Majó (Manresa), Joel Jové (Alfés), Llorenç Casanova (Vilafranca del Penedès), i altres membres de la CUP.


06PAïSOS CATALANS

DEL 15 DE DESEMBRE DE 2011 A L’11 DE GENER DE 2012 L’ACCENT 216

Mig miler de persones protesten a la Pobla del Duc contra un abocador de residus animals FRANCESC BLANCO SAGUNT

Més de 500 persones es van aplegar el 7 de novembre al davant de l'Ajuntament de Pobla del Duc (la Vall d'Albaida) per mostrar el seu rebuig a la instal·lació d'una planta de transformació de residus d'origen animal al municipi. Creuen que pot posar en perill l'agricultura de la zona i el subministrament d'aigua a les terres de la contornada, a més del risc de fuites tòxiques. Al consistori municipal se celebrava un ple extraordinari amb un únic punt del dia: debat sobre la planta industrial, i com a resultat es va votar una moció d'oposició al projecte. El PSOE local i Agrupació Independent de la Pobla (AIDP), amb 5 i 1 regidors respectivament, van votar a favor de la moció i el PP, també amb 5 regidors, votà en contra (l'equip de govern del PP de l'anterior mandat fou qui engegà el projecte). El mig miler de persones que es van reunir provenien, a més del mateix municipi (Pobla del Duc), de Benicolet, Bèlgida, el Ràfol de Salem, Castelló de Rugat, Llutxent, Albaida, Otos... tots pobles de la comarca que es veuen directa o indirectament afectats per la instal·lació de l'empresa. Primer els interessos empresarials

Però no només protestaven contra l'abocador i el seu impacte negatiu sobre l'entorn, sinó que també rebutjaven la

Oposició a l'impacte ecològic

pràctica política de l'anterior alcalde de Pobla del Duc. Natalio Navarro, president del PP local, va governar el municipi entre el 2003 i el 2011, però a les darreres eleccions locals va perdre l'alcaldia. Ara bé, en el període d'alcalde en funcions encara va tenir temps per accelerar el tràmit administratiu i tancar el projecte de la planta de tractament de deixalles. Quasi ningú fora de l'equip de govern de Navarro (del PP) sabia de l'existència del projecte fins el passat 18 d'octubre quan el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana publicava informació sobre la sol·licitud d'auto-

Les empreses Grasas Valencianas SL i SIG Renovables són les empreses involucrades en el projecte i van adquirir un terreny de 24.000 m2 a l’extrem sud del terme municipal de la Pobla del Duc, entre la carretera CV-60 i el riu Missena, a menys de 100 metres de distància de la llera. A hores d’ara ja hi ha efectuats Els veïns s’estan mobilitzant contra l’abocadro //FOTOS: Neus Mahiques moviments de rització ambiental per a instal·lar l'em- terreny, i també nombrosos tràmits presa de tractament. I a més, al ple burocràtics. Els Ajuntaments i la gent extraordinari l'exalcalde va argumen- dels pobles afectats s'ha mobilitzat per tar a favor del projecte assegurant que evitar el que qualifiquen com un desasaportaria 1 milió d'euros de benefici i tre ecològic, mediambiental i econòmic entre 30 i 40 llocs nous de treball. Davant (agricultura, turisme rural, caça, medi d'això, l'oposició ho va negar canviat ambient, etc.) El sindicar Unió de Llauradors i les xifres: 80.000€de beneficis i 5 llocs de feina, també es van preguntar per Ramaders va manifestar la seua “rotunquè, si el projecte és tan beneficiós, no da oposició” a aquesta indústria, cones publicità abans. Així, la munió con- tra el projecte de la qual ha presentat centrada a les portes del consistori poblà al•legacions. En total s'han presentat va escridassar Navarro a l'eixida del ple més de 4.000 redactades pel sindicat i el va acusar d'obscurantisme i de no agrari, pel Consell Agrari de la Pobla i per quasi tots els Ajuntaments afectats, mirar pels interessos del poble.

Escandalós menyspreu del consistori tortosí a una moció popular PEP GINER AMPOSTA

El passat dilluns 5 de desembre, l'Ajuntament de Tortosa va viure un lamentable episodi de com els partits polítics no mostren cap respecte per la democràcia ni la població a la que diuen representar. L'esmentat dilluns, al ple municipal, el moviment Acampada 15-m de Tortosa va presentar una moció popular amb el suport de 1741 signatures (1161 signatures validades i 580 d'altres persones que encara que no estan empadronades tenen una relació directa amb la ciutat: treballen estudien, paguen impostos dels seus comerços...). La moció, entre altres coses, demanava una baixada de sous dels representants municipals tortosins. Cal destacar que la moció es basava en un ampli, complet i documentat amb fonts oficials tals com els Serveis Socials de l' Ajuntament o l'institut d'Estadística de Catalunya i que podeu consultar a www.acampadator-

sent massa habitual, aquest partits autoanomenats d'esquerres, no passen de les declaracions buides de continguts. I ho podem veure amb temes com el transvasament o l'energia eòlica, on aquest partits diuen estar en contra però ni tenen cap política més enllà de les declaracions oportunistes, ni es desmarquen de les polítiques nacionals de les seues centrals organitzatives. Els indignats acudiren als plens de l’Ajuntament

tosa.org. i de la que el mateix alcalde, Ferran Bel (CiU), en declaracions fetes a premsa dies abans havia dit que contenia dades falses però sense aportar cap informació que donés suport a la seua opinió. Paper lamentable dels partits polítics

Durant la lectura de la moció es van poder evidenciar la manca de respecte de l'alcalde i alguns regidors (tam-

bé de CiU) cap a la democràcia i els ciutadans que diuen representar. Mentre es llegia la moció hi havia regidors parlant, rient o gesticulant amb total menyspreu. Altrament els partits de l'oposició (ERC, PSC i ICV), aquells que quan el moviment 15-m està present als mitjans de comunicació l'havien defensat, no van fer més que llençarse acusacions uns a altres però sense arribar a parlar de la moció, dels problemes reals de Tortosa. I és com ja va

Valoracions

El moviment Acampada 15-m de Tortosa afirmen en un comunicat fet públic: “Ens decep que quasi cap partit polític hagi entès la motivació de la present moció sigui encetar el debat polític davant els greus problemes que sofreix el poble” I més avant conclouen: “Valorem negativament el que avui hem vist i hem sentit dels nostres polítics. (...) no ens podíem imaginar un nivell tan baix amb el discurs polític.

i encara es presenten a pesar que el termini s'exhaurí el 23 de novembre. A més s'han d'afegir altres 4.000 signatures en contra de l'abocador. Pel seu cantó, el PP que lidera Navarro va publicar un escrit després del ple extraordinari on assegurava que hi haurà una integració paisatgística de la planta donat que es troba a 3 km del paratge de l’Ombria del Benicadell, que no emetrà olors i que es compleix la legalitat.

Actes anticonstitucionals arreu de la nació El passat 6 de desembre, un any més, es realitzaren actes contra la constitució espanyola arreu dels Països Catalans. En una festa amb tan poc fervor popular -l'espanyolisme prefereix el 12 d'octubre-, els actes de l'esquerra independentista pretenen recordar any rere any que el text constitucional és un intent de perpetuar les cadenes que lliguen els Països Catalans a l'estat espanyol. Un dels llocs on el 6D és motor de mobilització independentista és a la Garrotxa. A Argelaguer Maulets va celebrar les jornades anticonstitucionals, que van atraure desenes de joves d'arreu de la comarca a aquest petit nucli. També la CUP va protagonitzar diverses accions. A Girona, Lleida i les Borges Blanques van procedir a canviar el nom de la Plaça de la Constitució per altres opcions més populars. A les Borges la proposta va entrar fins i tot al Ple Municipal; va ser aprovada però posteriorment l'alcalde va dir que només l'aplicaria si era amb l'acord de tots els veïns. Altres mobilitzacions es dugueren a terme a Manresa, on un centenar de persones convocades per l'esquerra independentista local i altres col·lectius es van manifestar a favor de l'autodeterminació. També a Mataró, Igualada i Palautordera Maulets i la CAJEI van organitzar diversos actes. A Mallorca, Barcelona i València també hi hagueren diversos actes reivindicatius. A la capital illenca, Maulets va dur a terme una acció de rebuig contra la Delegació del Govern. A Barcelona, la mateixa organització convocava una botifarrada popular, mentre que a València EndavantOSAN convocava diversos actes lúdics i un passi de vídeo a la Plaça del Pilar.


L’ACCENT 216 DEL 15 DE DESEMBRE DE 2011 A L’11 DE GENER DE 2012

PAïSOS CATALANS 07

COL·LABORACIÓ

L’alternativa necessària RUBÉN PENYA CASTELLÓ DE LA PLANA

Cada vot nou que s’endú l’extrema dreta és un altre fracàs dels moviments revolucionaris. No hi ha més volta de fulla. Les darreres eleccions al parlament espanyol han fet evident la precària adaptació de les nostres organitzacions a la realitat social del País Valencià. Costa imaginar un escenari millor per difondre la nostra idea i escampar l’espurna de la revolució social: un atur que fa feredat, retallades en sanitat i ensenyament, increment de la desigualtat social, caiguda de salaris, finalització dels subsidis, mentides i més mentides difoses pels grans mitjans. Però tot i aquest “idíl·lic” escenari no som nosaltres qui experimentem un minse però sorprenent creixement del recolzament popular, sinó la candidatura feixista España 2000. La Plana és una d’aquelles comarques valencianes on encara es pot saber d’on és algú per la llengua que parla. Amb l’excepció de Castelló ciutat, els oriünds d’aquesta terra tenen el català com a llengua materna i l’empren al seu dia a dia. La temporalitat de la taronja i una industrialització focalitzada en la ceràmica no han requerit més mà d’obra que la dels seus habitants, tot i que des de la dècada dels seixanta diverses onades migratòries han complementat la geografia humana dels nostres pobles. Per aquest motiu resulta sorprenent que en un indret on el conflicte lingüístic ha sigut pràcticament nul i no ha suposat –a diferència d’altres comarques– cap entrebanc a la feina dels moviments revolucionaris, cap organització haja sigut capaç de transmetre amb eficàcia una alternativa a la societat de classes. Diversos són els factors a tindre en compte a l’hora d’analitzar les raons d’aquesta incapacitat, però potser siga el feixisme l’al·licient que necessitàvem per ser-ne conscients. Recentment s’ha analitzat l’augment de l’extrema dreta com una resposta a la creixent immigració romanesa i marroquina que han experimentat els nostres pobles. Aquesta irresponsabilitat, difosa en mitjans de gran tirada, peca de la llunyania associada a la feina de despatx. De la mateixa manera que els immigrants espanyols dels anys seixanta s’integraren a la nostra societat amb total normalitat, ho estan fent ara marroquins i romanesos. La immigració no és cap problema, i no

Pretestes amb motiu de l’efemèride feixista del 20-N

hem de buscar en ella una justificació per a la nostra incapacitat política. En un context de crisi econòmica aparentment mancat d’alternatives, joves autòctons de classe treballadora han triat l’extrema dreta com l’única eixida viable a l’atur, la corrupció i el frau que comporta la democràcia burgesa. El seu fruit és preocupant: España 2000 ha triplicat resultats a la nostra comarca. És just reconèixer la gran feina de difusió duta a terme per aquesta formació a tots i cadascun dels pobles, a més d’haver sabut adaptar el seu missatge contextualitzant-lo a la situació actual. Però realment no existia cap altra alternativa? La facilitat amb que qualsevol persona pot informar-se, aproparse o formar part d’aquesta formació feixista contrasta amb les dificultats que troba qualsevol altra amb un mínim de sensibilitat revolucionària per integrar-se a les nostres organitzacions. Fa anys que la marginalitat del nostre discurs no ve marcada únicament pels mitjans de comunicació burgesos, sinó també per la pràctica diària de la militància. No és cap notícia afirmar que no som cap alternativa real a tindre en compte per a la majoria de castellonencs que s’enfronten al món actual. Algú podria arribar a preguntar-se si realment creiem en els nostres objectius o açò és simplement un altre estil de vida dins la societat de consum. Fins i tot entre la pròpia militància falta comunicació, i no és per manca d’oportunitats. El passat 19 de novembre, en plena jornada de

“La unitat antifeixista aconseguia allò que els moviments revolucionaris eren incapaços de dur a terme”

reflexió i desafiant la llei electoral, entre dues-centes i tres-centes persones recorrien els carrers de Castelló per denunciar la farsa d’aquesta democràcia. La unitat antifeixista aconseguia allò que els moviments revolucionaris eren incapaços de dur a terme. Fou un èxit del que cap mitjà de comunicació se n’ha fet ressò, un èxit que posà de manifest la força de la unitat popular. Fins quan estan disposades les organitzacions revolucionàries a perdre el temps miserablement? Potser fins que España 2000 ompli de regidors la nostra comarca? Urgeix transmetre un missatge clar i consistent a la nostra societat. Urgeix saber comunicar que existeix una alternativa al capitalisme. Urgeix, en poques paraules,

la unitat popular. No podem deixar passar més el temps. L’extrema dreta es va fent un lloc com a opció política a pas lent però ferm. És una conseqüència lògica del frau que suposa la democràcia burgesa, de la manca d’alternatives, i de la utilització de la immigració com a esquer polític. A les nostres mans tenim oferir a la gent de la nostra comarca eixa alternativa possible, real i sòlida. És hora de donar a conèixer la coherència dels nostres plantejaments front a les contradiccions de les seues lleis. És hora de demostrar que en som molts i que, en la mesura en que difonguem les nostres idees, encara en serem més. Però abans que res ens ho hem de creure. A la Plana sabem molt bé que el feixisme avança si no se’l combat. Però si

el combatem i no oferim cap altra alternativa a la misèria i la precarietat, aquest continuarà imparable. La manifestació del passat 19 de novembre posà de manifest diversos punts que no poden ser deixats de banda. En primer lloc, que existeix una base social que rebutja el sectarisme de les actuals formacions revolucionàries, però té clar per què lluita. En segon lloc, que el 15-M no representa cap alternativa. Som nosaltres i no aquest circ mediàtic qui lluitem i plantem cara a l’Estat. En tercer lloc, que els Països Catalans representen una realitat social i cultural, un marc de lluita per a tots nosaltres. I en quart lloc, que la lluita és l’únic camí. És l’hora d’agafar el paper que ens pertoca. En cas contrari, seran altres qui ho faran.

Jornada antifeixista a Castelló RUBÉN PENYA CASTELLÓ DE LA PLANA

La vespra de les eleccions al Parlament espanyol se celebraven a la capital de la Plana diversos actes en el marc de la tradicional manifestació antifeixista del 20N, que per motiu de la convocatòria electoral es traslladà a la diada anterior. La jornada començava amb un dinar de germanor a la seu social de la colla Nousisquatre, on tingué lloc a continuació la projecció del documental “Ojos que no ven”. De vesprada se celebrava una mobilització sota el lema “Li diuen democràcia i no ho és” on es denunciava el frau que suposa aquesta democràcia hereva del

règim de Franco. Al manifest es feia memòria del miler de companys afusellats al Riu Sec, al temps que es posava èmfasi en el sentit revolucionari de la lluita antifeixista. Entre dues-centes i tres-centes persones acudiren a la convocatòria en un ambient de certa tensió marcat per la prohibició de manifestacions en jornada de reflexió, així com per la inusual presència policial. La capçalera de la manifestació enfilava aquest cop el Passeig Ribalta burlant el dispositiu de les forces d’ocupació per recuperar poc després l’habitual recorregut. Fou destacable la presència de no pocs periodistes a la manifestació en contrast amb la nul·la repercus-

sió que tingué als mitjans al dia següent. Sembla que l’absència d’incidents no fou digna de menció per a les redaccions dels mitjans burgesos, que potser esperaven una batalla campal en ple centre de Castelló. Cada cop queda més patent que, si no hi ha violència, certes opcions polítiques no tenen cap repercussió en aquest circ. Finalment, després de sopar tingué lloc a la seu social de la colla La Cosa Nostra l’actuació del grup castellonenc “Sin versos en la lengua”, que amb el seu rap combatiu posava punt i final a la jornada.


08 EN PROFUNDITAT DEL 15 DE DESEMBRE DE 2011 A L’11 DE GENER DE 2012

Banca contra poble

La crisi bancària baixa al carrer L'ombra del “corralito” es va materialitzar el passat 1 de desembre a les Terres de l'Ebre, quan la secció de crèdit de la cooperativa agrícola de L'Aldea va anunciar que bloquejava els comptes dels seus clients per manca de liquiditat. En un context de crisi i rescats bancaris, s'escampà el fantasma del bloqueig de dipòsits bancaris. Els testimonis de gent que de la nit al dia s'havia quedat només amb els diners per a comprar el pa entraren a les llars a través dels televisors, fent emergir una pregunta: és possible que aquesta situació es contagiï a caixes i bancs? La fragilitat del sistema financer va prendre cos amb les imatges de famílies senceres havent de necessitar l'ajuda del Banc dels Aliments. Què ha passat realment i quina relació ha tingut l'episodi de L'Aldea amb el context de crisi econòmica i financera?

Fallida a L’Aldea

ABEL CALDERA BERGA Cooperatives agrícoles, seccions de crèdit i caixes rurals

Les cooperatives agrícoles són una de les principals formes d'organització de la producció agrícola al camp català. Sorgides a finals del segle XIX, tingueren el seu màxim apogeu durant la República i sobrevisqueren al franquisme tenallades pel sindicat vertical fins que a inicis dels anys 80 un nou marc legal els obrí les possibilitats d'expansió. El seu objectiu és aplegar esforços per a adquirir maquinària i materials d'ús col·lectiu i facilitar als seus socis el procés de transformació i comercialització dels productes. En total als Països Catalans sota dominació espanyola hi ha 637 cooperatives agrícoles que vinculen a desenes de milers de pagesos. Des de fa unes dècades, una part important d'aquestes cooperatives ha desenvolupat seccions de crèdit. El que va nàixer com una forma d'agilitzar les transaccions comercials entre els socis i la cooperativa va acabar convertit en petites caixes locals. Molta gent hi confiava els estalvis, i n'obtenia crèdit per a activitats que acabaven traspassant l'àmbit agrícola. A diferència de les caixes rurals -que són cooperatives de crèdit amb entitat pròpia-, les seccions de crèdit estan vinculades jurídicament a la cooperativa agrícola i no compten amb la protecció del Fons de Garantia de Dipòsits. Aquest fons és el que garanteix fins a 100.000 euros de cada dipòsit bancari en cas de fallida d'una entitat financera. Pertànyer al FGD vol dir estar sotmès a les directrius del Banc d'Espanya, fet que no totes les cooperatives de crèdit veuen amb bon ull. Què ha passat a l'Aldea?

Segons els responsables de la secció de crèdit de l'Aldea, la causa del bloqueig dels dipòsits monetaris fou una combinació entre la cancel·lació d'alguns dipòsits importants i la realització d'una forta inversió en la compra de terrenys, instal·lacions de reg i obres a la seu social de la cooperativa. Això, segons els responsables, va obligar a cercar finançament en una entitat bancària. L'escollida va ser Bankia, ja que la secció de crèdit operava amb el suport de Caja Madrid, principal matriu de la nova marca financera. La garantia a aquest finançament van ser els dipòsits de prop de 3.000 clients; uns 6 milions d'euros en total. La polèmica esclatà quan s'assenyalà que un decret de juny de 2010 prohibia aquesta pràctica bancària, coneguda com a pignoració. Si bé és cert que aquest decret existeix, també ho és que no entrarà en vigor fins el 2013. Aquesta explicació dels responsables de la cooperativa, però, cal contraposarla a una evolució de la cooperativa que arranca el 1996 amb l'expulsió -“la purga”, en paraules dels implicats- de 170 socis de la cooperativa. Aquests antics membres denuncien que des d'aleshores la junta directiva acumula un poder quasi absolut i que l'opacitat és marca de la casa. En definitiva, que la cooperativa ha perdut l'esperit fundacional i es va anar convertint en una empresa amb inversions cada vegada més arriscades. Daniel Ferré, el gerent i home fort de la cooperativa, es troba en el punt de mira per ser l'ideòleg d'aquesta deriva. Des de la Generalitat de dalt s'afanyaren a dir que el problema de L'Aldea era simplement un problema puntual de liquiditat, però es van fer els sords a les demandes de la població que s'ajudés a la secció de crèdit tal i com s'ha estat ajudant a diverses entitats financeres. Un fons de 100.000 euros aportat per l'a-

juntament, el consell comarcal i la tació havia de servir per a solucion problemes urgents. Mentrestant, e ca una solució i s'assegura que aba Nadal els socis podran disposar ja seus diners dels comptes a vista. Problema generat per una gestió a yada de l'esperit cooperativista o blema puntual degut a un error d cul? No seria el primer cas de probl en una cooperativa agrícola per la i ducció de criteris purament emp rials. El que és segur és que aquest han afectat negativament la imat tota la diversitat d'entitats finan i de crèdit que resten al marge de tual sistema de bancs i caixes. Cal r dar, però, que és la primera secc crèdit que fa fallida mentre que el cés de fusió de caixes ens ofereix pectacle quasi diari de l'ensorrame part del sistema financer. Parad ment, els fets de L'Aldea han fet re gir entre línies l'atàvic recel contra sevol model cooperador en l'àmbit nòmic i financer; el mateix movi de fons que fa que malgrat ser la c ble de la crisi, la ideologia liberal tinuï essent el refugi ideològic de part de la població.


dipuar els es cerans de a dels

alluno proe càllemes intropresats fets tge de nceres e l'acrecorció de l prox l'esent de doxalessorqualt ecoment culpal conbona

L’ACCENT 215 216 EN PROFUNDITAT 09

Hora de passar comptes ABEL CALDERA BERGA

Les caixes d'estalvi, autèntiques infladores de la bombolla immobiliària, no són ens eteris amb governs opacs. Els seus òrgans rectors estan copats per multitud de representants institucionals, la funció teòrica dels quals és vetllar per tal que l'entitat serveixi als seus teòrics objectius fundacionals. A l'hora de la veritat, però, molts ajuntaments i diputacions han mirat cap a una altra banda quan han anat apareixent els escàndols financers, amagant que tenien representants directes a l'assemblea general de l'entitat, o fins i tot als òrgans de govern, i ocultant quin ha estat el paper jugat per aquests representants en molts dels episodis de la crisi. Potser per aquest desconeixement, hagin estat escasses les accions destinades a demanar explicacions als poders públics i entitats socials amb veu i vot a les caixes. A Caixa Penedès, però, sembla ser que s'ha obert la veda per a demanar responsabilitats. A la pèssima gestió -com quasi tota la resta de caixes d'estalvis del país- que l'ha portat a haver de diluir-se a Banco Mare Nostrum, amb seu social a Madrid, cal sumar l'escàndol d'uns plans de pensió multimilionaris per als directius. El grup de directius que portava 15 anys controlant l'entitat mitjançant diverses arts s'havia adjudicat uns plans de pensions per valor de 28 milions d'euros. Tota la trama que ha permès que l'adjudicació d'aquests plans de pensions tingui presumiblement una pàtina legal s'ha basat en la incapacitat, el control i la compra dels representats polítics i socials, entre els quals persones del pes de Salvador Esteve, actual president de la Diputació de Barcelona. El periodista Carles Querol, antic alcalde del PSC de Sant Sadurní d'Anoia i un dels més bel·ligerants amb els directius de Caixa Penedès, explicava clarament al setmanari 3 de Vuit el mètode de control dels representants polítics i civils per part dels directius de l'entitat: "Saben amigues i amics lectors per què ha

pogut passar això? Perquè ni el Consell d’Administració, ni l’Assemblea General, ni la resta d’òrgans de govern complien amb les seves funcions de supervisió i control. Tot era una pantomima, una obra de teatre en què l’apuntador (la direcció general) decidia la trama de la comèdia i distribuïa el paper de cadascú, controlava els delegats dels impositors a l’Assemblea a través dels sorteigs entre clients de la xarxa d’oficines, repartia les subvencions de l’Obra Social a les entitats culturals i les inversions en publicitat als mitjans a canvi de comprar fidelitats, mobilitzaven els empleats incondicionals perquè es prestessin a formar un sindicat groc i ocupar així les places que els corresponien a l’Assemblea i al Consell; i suggerien, condicionaven o neutralitzaven els delegats dels ajuntaments als òrgans de govern. I tot això sota una presidència honorífica absolutament ignorant del negoci financer i més preocupada per evitar que entressin elements indesitjables als òrgans de govern que no pas per vigilar l’actuació de la direcció de l’entitat." Empenyent els poders públics a pronunciar-se

El malestar a Vilafranca començava ja a la primavera de 2011, quan Caixa Penedès passava a ser de facto privatitzada i absorbida per BMN. Aquell mateix juliol, la CUP i ICV van presentar una moció on s'exigia que el representant municipal a la Caixa exigís que els directius dimitissin i retornessin els diners cobrats durant l'època de mala gestió, i proposava que el consistori els declarés persones non grates. La moció va ser rebutjada per CiU, el PSOE i el PP. Tot i així, el rebombori social ja era en marxa -l'impacte de la pèrdua de l'aportació de l'obra social de Caixa Penedès era un tema de màxima preocupació-, i això portà l'ajuntament vilafranquí el passat 25 d'octubre a aprovar una declaració institucional, impulsada des de diversos sectors socials vilafranquins, crítica amb el procés. Aquesta declaració, empe-

sa des dels grups d'esquerra del consistori, reclamava el manteniment de la inversió de l'obra social i un model organitzatiu que permetés el control i la transparència des de la societat civil. Tot i no ser un text força laxe, permetia portar el debat al carrer i obligar a posicionar-se al consistori. Els fets, però, es precipitaren el passat 24 de novembre quan el consell d'administració obligà a dimitir els 4 directius que s'havien fet amb el control de l'entitat la passada primavera. Les informacions a la premsa -La Vanguardia- que destapaven l'existència dels plans de pensions multimilionaris van obligar els representants institucionals de la Caixa -amb el beneplàcit de dirigents del BMN- a forçar la dimissió del president, Ricard Pagès, del director general, Manuel Troyano i de tres alts directius més. Aquella mateixa setmana es feia públic que la fiscalia investigava possibles indicis delictius en l'adjudicació dels plans de pensions i ampliava a 5 els investigats. Pocs dies després, el 29 de novembre, la CUP exigia al ple la neteja completa dels òrgans directius de Caixa Penedès: dimissions, retorn dels diners i obertura d'una investigació penal. Pels independentistes, les responsabilitats anaven més enllà dels cinc dimitits i abastaven tots els responsables dels darrers anys. Mentrestant, l'1 de desembre més de dues-centes persones es concentraven a les portes de l'oficina principal de l'entitat financera de Vilafranca exigint dimissions i càstig als responsables de l'espoli de part del patrimoni de la caixa. La reacció de l'equip de govern, per la seva banda, ha estat plenament indicativa de les pors de molts governants de veure's atrapats entre les pròpies negligències passades i la creixent indignació popular. Resultat: declaracions institucionals assossegades de cara a la galeria i exigències de silenci amenaçant amb l'argument que les protestes taquen el nom de l'entitat i això va en detriment de Vilafranca i dels treballadors de Caixa Penedès..


10INTERNACIONAL

DEL 15 DE DESEMBRE DE 2011 A L’11 DE GENER DE 2012 L’ACCENT 216

L’Estat espanyol colpeja de nou l’independentisme gallec Malgrat les amenaces de la policia, grups de solidaris es van concentrar a l'exterior dels centres i les cases particulars per animar els detinguts SANDRA LOBÓN A CORUNHA

El passat dimecres 30 de novembre es va iniciar una nova operació policial contra el moviment independentista gallec, dirigida per l’Audiència Nacional a mans del jutge Eloy Velasco. Fins el moment són sis les persones detingudes, de les quals quatre han estat enviades a presó sense judici i dispersades. A primeres hores del dia 30 de novembre va ser detingut l’Eduardo a un peatge d’autopista acusat de portar al seu vehicle tres artefactes explosius. A mig matí, es va produir la detenció d’en Teto al seu lloc de treball. Al mig dia, policies de paisà van emportar-se la Jessica de casa seva acusada de “terrorisme” i cap al vespre va ser detinguda Catalina. Paral·lelament es van efectuar operatius policials a Centres Socials de Vigo, Compostela i Pontevedra. Als C.S. Arredista (Compostela) i al C.S. A Revolta (Vigo) la policia espanyola va practicar escorcolls, on va confiscar documentació, material informàtic i propagandístic, així com diners de les associacions. La policia també va registrar la casa familiar d’Eduard, el pis de Teto i el de Jéssica i Edu on, segons el Ministeri de l’Interior, van trobar una olla amb explosius. Malgrat les amenaces de la policia, grups de solidaris es van concentrar a l'exterior dels centres i les cases particulars per animar els detinguts, manifestar el seu suport i denunciar l’operatiu policial. Els quatre independentistes van ser conduits a Madrid, acusats de pertinença a banda armada, falsificació de documentació oficial, temptativa de danys i tinença d’explosius. A tots ells els van aplicar la llei antiterrorista, és a dir que van estar sotmesos al règim d’estricta incomunicació i privats de tota mena de dret individual. Dues detencions més

Dos dies més tard, la nit del 2 de desembre, van ser detinguts a Lugo la Maria i l’Antom. El motiu del seu trasllat a Madrid, també sota llei antiterrorista, se sosté en dos llicències de conduir falses que presumptament van ser trobades a la primera roda de registres. A l’informe policial d’escorcoll de l’habitatge de Lugo, a més de divers material personal i professional, consta “una garrafa de gasolina de 8 litres”. Però posteriorment es va informar que es tractava d’una garrafa buida de 8 litres de capacitat. També a aquesta ciutat hi va haver mostres de suport amb els independentistes detinguts, així com comunicats de grups d’investigadors, historiadors i docents demanant l’alliberament d’Antom, que és doctor en Història i professor de la Universi-

centres penitenciaris de la capital espanyola, tots situats a més de 600 quilòmetres de Galiza. Criminalització mediàtica

La solidaritat no ha tardat en reaccionar

tat de Compostela. Per la seva banda, ESCULA, l’Observatorio para a Defensa dos Direitos e Liberdades, va presentar a l’Audiencia Nacional una sol·licitud reclamant l’aixecament del regiment d’incomunicació dels sis independentistes. Llibertat per a alguns, presó per a d'altres

Després de tres dies en règim d’in-

comunicació i de ser inculpada pels mitjans de comunicació com a autora d’atemptats terroristes, el 3 de desembre Catalina va ser alliberada sense cap càrrec. Pel que fa als altres cinc independentistes, una vegada complert el temps màxim d’aïllament de les primeres detencions, van passar a disposició de l’Audiència Nacional per declarar davant el jutge Eloy

Velasco, que va decretar llibertat amb càrrecs amb l’obligació de comparèixer mensualment per a Jéssica i ingrés en presó preventiva per a Teto, Eduardo, Maria i Antom. La decisió judicial permet que l’empresonament, sense cap judici, es pugui allargar fins a quatre anys per als independentistes que, a més, ja estan patint la dispersió: als quatre els han empresonat en diferents

En aquest context, els mitjans de comunicació, tant privats com públics, han realitzat un tractament informatiu criminalitzador. Han gaudit de primera mà d’informació exclusiva d’un cas portat sota secret de sumari i han jugat un paper clarament col•laborador amb les forces d’ordre, ja que han negat el dret a la presumpció d’innocència i han violat el dret a l’honra dels detinguts. Al llarg de tot el procés, la campanya mediàtica contra l’independentisme s’ha fet extensible a la xarxa de centres socials del moviment popular gallec i a organitzacions polítiques com AMI, cosa que ha posat de manifest l’objectiu general i evident de l’operatiu. Tot i això, la solidaritat s’ha fet extensiva arreu del país amb concentracions i manifestacions com les convocades per Ceivar, l’organisme antirepressiu gallec, però també a nivell internacional amb comunicats i mostres de suport d’organitzacions basques, andaluses, castellanes i catalanes.

Una dècada de repressió a Galícia: criminalització i presó MARIA ALVARES COMPOSTEL·LA

Fer un dibuix del conjunt organitzatiu de l’independentisme gallec no és una tasca senzilla per la diversitat de sigles i formacions que existeixen, ja que en un mateix moviment unitari conflueixen en espai i temps dues o tres organitzacions que cobreixen el mateix camp de treball. Dit això, i amb l’objectiu d’analitzar l’actual context repressiu, centrem aquest article en aquelles organitzacions que han patit persecució policial al llarg de l’historia més recent. Resistência Galega entra en escena

Les últimes detingudes són acusades, entre d’altres delictes, de pertinença a banda armada. Parlem aleshores de Resistência Galega, terme que salta als mitjans de comunicació amb freqüència durant els últims anys per tal de criminalitzar de manera reiterada l’independentisme i atribuir-li els actes de violència de baixa intensitat (siguin reivindicats o no) que durant l’últim temps s’han incrementat al llarg de

tota la geografia gallega. Un paraigües, el de Resistência Galega, sota el que (sempre segons els mitjans oficials) enquadren des d’organitzacions polítiques (Causa Galiza), juvenils (AMI) o els centres socials. Si bé és cert que Resistência Galega es va donar a conèixer el 2005 amb un manifest que va aparèixer a la web Indymedia per fer una crida a lluitar contra les injustícies que es produeixen a Galiza (explotació laboral, destrucció mediambiental, estafa per part de bancs i caixes…)en cap cas ho va fer

parlant d’una organització com a tal si no d’actes espontanis de rebel·lia del poble gallec contra qui es lucra amb la desaparició de Galiza com a país. Nous presos gallecs

En aquell context es van produir els primers “avisos per a navegants” des de l’Estat: les presons espanyoles tornen a acollir presos gallecs desprès de la desaparició de l’EGPGC (Exército Guerrilheiro do Povo Galego Ceive), i, així, Ugio i Xiana són els primers en patir presó coincidint amb

militants de l’Exército Guerrilheiro que complien els últims anys de condemna. Mesos més tard, cap a finals del 2005, detenen destacats membres d’AMI (l'organització juvenil més antiga del moviment) en la fracassada Operaçom Castinheiras, que volia criminalitzar el moviment juvenil i, per extensió, els centres socials (un dels projectes més ambiciosos de l’independentisme gallec dels últims deu anys, ja que la xarxa de centres suposava la visibilització davant la societat gallega i l’expansió del projecte popular). Des d’aleshores i fins ara les accions de violència de baixa intensitat s’han succeït i han incrementat. Aquests fets que han passat de ser una anècdota no destacable fins a aparèixer als primers punts de l’agenda de l’Estat. El cop que ha tingut lloc els últims dies era un capítol ja anunciat des de feia temps. Així ho demostra l’increment de presos i preses galegues en tant sols sis anys: un total de dotze persones han passat ja per les presons espanyoles acusades per l’Audiència Nacional de Terrorisme.


INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 216 DEL 15 DE DESEMBRE DE 2011 A L’11 DE GENER DE 2012

La victòria sandinistaes basa en la promesa de la lluita contra la pobresa

Nicaragua: victòria sandinista ÁNGEL GUERRA*

La victòria de Daniel Ortega a les eleccions nicaragüenques continua l'estela de derrotes recollides per Washington i les seves polítiques neoliberals a una Amèrica Llatina on la combativitat social i l'antiimperialisme van en augment. L'avanç electoral de propostes alternatives reflecteix un fenomen més general i profund: el creixement a la regió d'una consciència política i de moviments populars que rebutgen el sistema dominant i fins i tot busquen creativament camins per substituir-lo. El rescat de la memòria històrica s'ha mostrat com un nutrient indispensable dels fonaments ideològics i pràctiques polítiques en les noves lluites socials. Així, la victòria del candidat del Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN) demostra l'enorme capacitat de persistència de l'abnegada militància d'aquesta organització, alimentada d'heroiques tradicions de lluita, l'antecedent més rellevant de la qual és la resistència encapçalada per Augusto César Sandino contra els invasors ianquis. El resultat electoral revela una base sandinista capaç de sobrepo-

sar-se a la dolorosa derrota de la revolució de 1979 davant la colossal agressió dels Estats Units, al linxament mediàtic a què ha estat sotmesa sistemàticament, al frau electoral, a la grollera ingerència dels EUA en aquests comicis. I també als errors i desviacions dels seus dirigents històrics.

“El líder sandinista va teixir una sèrie d'aliances per les eleccions per eixamplar la seva base de suport” No és aquesta una albada revolucionària com la d'un quart de segle enrere, però sí una clara aposta de força més d'un terç de l'electorat per la proposta més favorable a una gran majoria de nicaragüencs, enfonsats en la misèria per setze anys de desgovern neoliberal, colofó de la contrarevolució

regional organitzada i finançada per Ronald Reagan. El programa proposat per Daniel Ortega es va distingir per l'èmfasi posat en el combat a la pobresa, la creació de llocs de treball, l'educació i la salut, camps en els quals aquest país (un dels més paupèrrims del continent) ha patit notables retrocessos. No serà fàcil ferho considerant el nefast llegat que rep d'una economia postrada i d'un Estat altament endeutat i encadenat per acords de "lliure" mercat amb Washington. El líder sandinista va teixir una sèrie d'aliances per les eleccions per eixamplar la seva base de suport polític que van des d'exintegrants de la contra i antics col·laboradors del corrupte Arnoldo Alemany (és el cas del futur vicepresident Jaime Morales Carazo), passant per exsomocistes o exliberals, fins al conservador cardenal Ovando. És molt fàcil jutjar aquestes aliances des de còmodes banys de puresa a ultrança passant per alt les raons de l'assetjament a què Washington i els sectors natius més entreguistes han sotmès a Daniel Ortega fins al mateix dia de les eleccions. El compliment per part del president electe de les seves promeses

de campanya s'encarregaran de dilucidar el grau d'encert d'aquestes aliances. Serà una tasca complexa donar prioritat a les demandes socials tenint aquests aliats. També veurem la paradoxal combinació del Tractat de Lliure Comerç d'Amèrica Central, heretat dels anteriors governs neoliberals, i de

“És l'hora de respondre amb generositat a la crida feta per Ortega als seus adversaris per lluitar junts “ l'alliberadora Alternativa Bolivariana per a les Amèriques (ALBA) a la qual Ortega ha manifestat que tenia la voluntat de sumar-s'hi. De fet, ja hi ha camí avançat en aquesta direcció amb el lliurament de petroli per Veneçuela als municipis sandinistes a preus preferencials i l'extensió de l'Operació Mira-

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF. & ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL (60 E.) SEMESTRAL (30 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

cle a nicaragüencs malalts de la vista. És obvi que el nou govern comptarà amb la solidaritat de Veneçuela i Cuba. A més, els dos països poden contribuir a reduir el retard educatiu i sanitari, i també les mancances energètiques de Nicaragua, sotmesa des que van pujar els preus del petroli a inclements apagades a les que Ortega ha promès posar fi. La combativa militància sandinista va votar majoritàriament pel seu candidat i és evident que farà tot el que estigui a les seves mans per fer un bon govern. Cal esperar del sector escindit del Frente, present a les eleccions amb una altra fórmula (on hi ha elements valuosos però també algun trànsfuga), que no dubti a donar suport a les mesures de benefici popular que intenti impulsar la nova administració. Per fer-ho, no cal que abandoni les seves posicions crítiques. És l'hora de respondre amb generositat a la crida feta per Ortega als seus adversaris per lluitar junts contra la pobresa, que és com dir per una nova Nicaragua. * Article publicat al diari mexicà 'La Jornada'

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.


12ECONOMIA

REDACCIÓ VALÈNCIA

Per al passat 28 de novembre hi havia convocada una vaga de collidors de taronges que fou finalment desconvocada per la UGT després que aquesta arribés a un acord en solitari i molt a la baixa. Davant els fets, la Coordinadora Obrera Sindical ha iniciat els primers passos per a organitzar combativament un dels sectors laborals més precaris, el dels treballadors del camp. L'ACCENT us ofereix un extracte de l'anàlisi i els plantejaments que la COS fa sobre aquest sector. Què era aquesta vaga? Què ha passat? Què volen de nosaltres? Per a què la vaga? Si la convoquen primer, per què la desconvoquen després? Què implica aquest nou “conveni col•lectiu”? Qui l’ha signat? Qui són? On estan quan els necessitem? Qui els ha triat com als nostres representants? Què fan CCOO i UGT pels i les treballadores del camp? Ens representen als i les collidores? Què necessitem i volem? Què podem fer? Què cal fer? Totes aquestes preguntes, i moltes altres, han estat escoltant-se durant els passats dies en els nostres camps, entre les colles als bars mentre esperàvem les furgones per anar a collir, o entre els rogles mentre esmorzàvem o dinàvem. Al final de totes les converses sempre els mateixos comentaris... “els collidors no pintem res”. Davant d’aquest panorama, uns pocs collidors i excollidors, treballadors i extreballadors del camp valencià, ens hem plantejat la necessitat urgent (millor hui que demà), de posar-nos en marxa. Posar-nos en marxa per intentar explicar i respondre les preguntes de més amunt... i sobre tot, posar-nos en marxa per organitzar-nos i dir ben alt que les treballadores i els treballadors del camp de les nostres comarques, volem la nostra dignitat, volem el que és nostre. Viure i treballar a la nostra terra, en condicions dignes i segures. Portem anys patint una destrossa constant i contínua dels nostres drets laborals i dels nostres salaris. Portem anys patint uns convenis col•lectius que no fan més que consolidar aquesta situació constant de retallades salarials i de drets, mentre en cap moment veiem als nostres teòrics representants de CCOO i UGT. De fet, la immensa majoria dels treballadors del camp ni tan sols sabíem que teníem representants sindicals.

DEL 15 DE DESEMBRE DE 2011 A L’11 DE GENER DE 2012 L’ACCENT 216

La (no) vaga dels collidors de taronges

Els collidors no aniranr a la vaga finalment

Aquests teòrics representants que diuen parlar en nom de tots i totes nosaltres (nosaltres els hem triat?), en realitat només parlen en nom d’uns pocs privilegiats amb contracte laboral i bona posició a les grans empreses del sector, com Fontestad per exemple; la gran minoria. Així, si el conveni és infame per totes les treballadores i treballadors... per la majoria de nosaltres, que ens trobem treballant en colles contractades per ETTs, ni tan sols ens ampara cap conveni. És a dir, ningú pot negar ja, que les ETTs, els compradors i corredors, i els grans distribuïdors en general, s’estan enriquint amb la nostra faena, ja que no respecten cap llei, ni conveni. La majoria cobrem molt per baix dels ja de per si baixos preus pactats als últims convenis pactats per CCOO i UGT. I si volem guanyar un jornal mínimament digne, hem de trencar-nos l’esquena treballant de sol a sol, i a 200km o més de casa... sense que ens paguen els desplaçaments, i amb el risc d’accident que això significa... Quants companys s’han quedat en la carretera de camí als horts, o tornant d’ells? Ara mateix, la UGT acaba de pactar un nou conveni en solitari... conveni que accepta tot el que li ha marcat la patronal. És a dir, més

misèria encara... però ara legalitzada. L’acord vigent pels propers 4 anys, contempla un augment salarial de l’1.5% pels destalls, el 0% pel jornal dels dos primers anys, i un 1% la resta (que significa una pèrdua de més del 6% del nostre poder adquisitiu). Inclou la novetat d’una taula de rendiments que ens desprotegeix totalment, legalitzant per fi que ens paguen salaris per sota del jornal, i la desaparició de l’article 17.2 de l’anterior conveni, amb la qual cosa es dona pista lliure totalment, i legalment, a la contractació mitjançant les ETT. En definitiva, la UGT i la patronal ens deixen en la més absoluta indefensió, desprotecció i desregulació als més de 100.000 treballadors i treballadores del camp a les comarques del País Valencià, i CCOO amb la seua absoluta deixadesa des de la darrera mobilització al nostre camp el 1991, és responsable directa també d’aquesta situació. Quan hem vist als representants de CCOO i UGT parlant amb les colles? Quan ens han preguntat què volem?, què necessitem?, quins problemes tenim? I sense consultarnos, ens convoquen una vaga indefinida... que després la UGT desconvoca per trair-nos totalment! Com aquests senyors cobren cada mes sense problemes, no saben què és realment una vaga. No sabem

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea de Joves de Cardedeu // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge. Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Centre Social-Bar Terra Baró de Sant Petrilló 9. València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana Josep Grollo, 91// El Forn Girona //L'Estapera C. de baix, 14, baixos, Terrassa // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B. Torelló // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos, València // SEPC-UV Baró St. Petrillo, 9 València // Taverna Catalana "Les Forques 1642", Alfred Perenya 71, Lleida

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

què implica. Quant costa de fer! Nosaltres estem per fer vaga, clar que sí! Però una vaga de veritat, una vaga que estiga decidida per la majoria de nosaltres, dels i les que ens trobem cada dia als camps collint, o als bars de bon matí esperant que ens agafen eixe dia per treballar, mentre veiem les màfies de les ETT fent el que volen. Volem un conveni col·lectiu realment digne, que responga a la voluntat de la majoria real dels treballadors i treballadores del sector; i en assemblees poder plantejar les nostres plataformes reivindicatives de forma realment democràtica i participativa. Un conveni que plantege 2 dies de descans per cada 5 dies treballats seguits; cotitzacions al règim general de la seguretat social; dret real a atur, prestacions i subsidis; respecte de la normativa de Prevenció de Riscos Laborals (formació, informació, roba de treball, equips de protecció individual, etc.); plus de productivitat, per desplaçaments, dietes, etc.; formació contínua per tots els companys i companyes que la puguen necessitar; condicions específiques de seguretat al treball, contra l’assetjament sexual, etc., de les companyes treballadores (donada la gran inseguretat que patixen moltes companyes en campanya); increment del salari a jornal i a

destall del 5%, a partir de setembre de 2011 (amb caràcter retroactiu); i obligació a les empreses a contractar un mínim del 90% del personal necessari per cobrir les necessitats de les empreses, amb contractes fixes discontinus per campanya. Des de la Coordinadora Obrera Sindical – COS, considerem que és vital per la supervivència del nostre camp, i per la protecció dels nostres llocs de treball, tant com a collidors i collidores, que com a transportistes, empaquetadores, etc., plantejar-nos una campanya ampla i llarga, seguint les passes dels companys i companyes d’Andalusia, organitzades al Sindicat d’Obrers del Camp; campanya que creiem hauria de constar dels següents fronts fonamentals: assemblees informatives als pobles; organitzar assemblees de treballadores i treballadors del camp; organitzar marxes reivindicatives i ocupacions simbòliques de camps públics i privats; creant caixes de resistència i suport mutu per les companyes i companys que patixen la poca faena, la malaltia, o els accidents, per les nul•les condicions de seguretat i higiene al treball; i començar a posar en marxa l’Assemblea d’Obrers i Obreres del Camp i del Medi Rural – Coordinadora Obrera Sindical.


L’ACCENT 216 DEL 15 DE DESEMBRE DE 2011 A L’11 DE GENER DE 2012

CIÈNCIA I TECNOLOGIA 13

Nova farsa a la cimera de Durban sobre el canvi climàtic RAFA ESCOBAR MANISES

La darrera cimera mundial sobre el canvi climàtic va concloure el passat 11 de novembre amb una nova farsa d’acord a la ciutat sud-africana de Durban. Aquest acord, adoptat in extremis, no implica cap mesura concreta, sinó que marca una suposada fulla de ruta basada en un futur acord per reduir les emissions de gasos hivernacle que s’hauria d’adoptar el 2015 i que no començaria a aplicar-se fins al 2020. Per altra banda, tampoc s’ha concretat cap mesura de xoc concreta per aturar l’escalfament global. Si per alguna cosa s’ha caracteritzat aquesta cimera ha segut pel fet de prorrogar qualsevol actuació directa sobre el problema. A Durban cada bloc regional ha jugat el paper que tenia assignat al tauler mundial: la Unió Europea tractant de forçar un acord concret basat en una modesta retallada de les emissions, mentre els EUA i els països emergents com Xina o l’Índia tractaven de bloquejar un acord que ningú desitjava a través d’acusacions i exigències mútues. A la fi, com era previsible, un acord de mínims que no acorda res, sinó que es remet a futurs acords que previsiblement desembocaran en noves prorrogues. Altra mesura adoptada a la cimera ha segut la prorroga del protocol de Kyoto, que finalitzava l’any 2012 i que ara es perllongarà fins a una data a concretar entre el 2017 i el 2020. Aquest protocol, que en un principi obligava a reduir les emissions de gasos que provoquen l’efecte hivernacle fixant uns límits clars, tenia nombrosos llacunes. En primer lloc, els EUA estaven exempts de complir-lo, quan són l’estat que concentra més d’un terç de les emissions de diòxid de carboni al planeta; en segon lloc no contemplava mesures sancionadores suficients per als estats adherits que l’incompliren, com és el cas de l’Estat Espanyol, el qual, ha superat reiteradament les modestes limitacions pactades. Per últim afegir que, l’esmentat protocol permetia l’anomenat comerç del carboni, basat en la compra de capacitat contaminant d’un país a un altre. Aquest mecanisme permetia als països desenvolupats comprar carboni a alguns països del Tercer Món que mai arribarien al màxim de les seues quotes. D’aquesta manera la reducció del carboni emès a l’atmosfera o no es produïa o resultava insuficient. Rússia, Japó i Canadà s’han desmarcat de la prorroga de l’esmentat protocol, mentre els EUA exigien increïblement als països emergents el compliment d’un acord del que ells estan exempts. Per la seua banda la Unió Europea ha acceptat la prorroga del protocol a canvi de l’adhesió dels EUA a l’acord de Durban, però no ha aconseguit el que

La crisi està sent l’excusa perfecta per no comprometre’s amb el medi ambient

suposadament era el seu objectiu, l’adopció d’un marc legal que garantitzara el compliment dels compromisos adquirits per cada país pel que fa a les emissions. Aquest marc legal s’ha posposat, un cop més, per a la següent cimera, que es celebrarà a Qatar l’any 2013. Però allò que s’ha presentat com a un dels acords més importants presos a Durban ha segut l’aprovació del Fons Verd per al Clima, un fons xifrat en 100.000 dòlars anuals que es començarà a recaptar a partir de l’any 2020 als països desenvolupats i que teòricament s’utilitzara per ajudar al països desenvolupats a reduir les seues emissions i a combatre les conseqüències del canvi climàtic. Aquest Fons Verd presenta nombroses interrogants. Un cop més la seua recaptació es prorroga, tampoc es parla dels mecanismes que l’han de regir, però sobretot allò que més crida l’atenció es que va destinat a reduir les emissions als països subdesenvolupats, quan tothom és conscient de que són els països desenvolupats aquells que acumulen un percentatge més elevat d’aquestes. Per altra banda el fet que el Fons Verd també tinga com a objectiu combatre els efectes del canvi climàtic als països subdesenvolupats, en certa manera el que fa és reconèixer i assumir que aquest es va a produir, basant la seua actuació en mesures pal•liatives. Moltes han segut les crítiques que els pobres resultats d’aquesta cimera han suscitat entre ONGs i col•lectius ecologistes, que en alguns casos l’han definit com una pantomima basada en una successió de gestos per a la galeria que en cap

cas han tingut la intenció d’atacar l’arrel d’un problema que és d’ordre econòmic i productiu. De fet, segons assenyalen nombrosos científics, per tal d’aturar o, almenys alentir, un escalfament planetari de dos graus centígrads a finals de segle que podria tindre conseqüències catastròfiques per a delicats ecosistemes naturals i fràgils sistemes agraris; caldria reduir des d’aquest precís moment fins l’any 2050 les emissions de diòxid de carboni en un 50%, xifra que sembla inassolible en les condicions actuals. Un cop més doncs, hem assistit

a la posada en escena de la comunitat internacional, la qual ha tractat de transmetre a l’opinió pública que s’està treballant sobre el tema i que es fan avanços, quan realment el que es fa és posposar una vegada darrere de l’altra l’adopció d’unes mesures de xoc concretes i radicals que acabarien qüestionant l’essència d’un sistema capitalista basat en l’explotació il•limitada i insostenible dels recursos del medi. Durban no fa més que confirmar que el segle XXI es una carrera boja i sense control entre dues tendències autodestructives i íntimament relacionades: l’esgotament d’un

paradigma energètic basat en el petroli i la depredació del medi ambient planetari. Podríem afirmar doncs, que l’exhauriment del petroli en poques dècades provocarà una reducció important de les emissions de diòxid de carboni? Malauradament els geòlegs afirmen que les reserves de carbó poden durar al ritme de consum actual més de dos-cents anys. Sembla doncs que el retorn al segle XIX que sembla albirar-se pel que fa a les relacions laborals, també ho serà pel que fa al paradigma energètic, i tot això en un món cada cop més degradat a nivell medi ambiental.

Els impagaments de les administracions fan tancar el Museu d’Història Natural REDACCIÓ VALÈNCIA

Sanitat, educació, serveis socials i també cultura. El Museu Valencià d’Història Natural -el tercer més important de l’estat d’aquestes característiques- va tancar les seues portes la setmana passada víctima dels impagaments de les administracions públiques. Aquests endarreriments han provocat l’aprovació d’un expedient de regulació d’ocupació (ERO) que ha fet fora tres dels quatre treballadors de què disposava el museu. La política cultural comença a patir l’efecte de les retallades. L’espai estava gestionat per la Fundació Torres Sala i es finançava amb aportacions de l’Ajuntament de València, la Diputació i la Generalitat. Però

la corporació provincial duia tres anys sense pagar els 24.000 euros de subvenció anual que tenia compromesos. La Generalitat, al seu torn, té un deute acumulat amb el museu de 65.000 euros, corresponents a 2010 i 2011. Ara només hi restarà un conservador per a mantindre en bon estat els més de 100.000 exemplars d’insectes i mol•luscs que conformen el fons del museu. El futur d’aquesta mostra de patrimoni natural, però, podria estar a Madrid, ja que els hereus de Torres Sala han amenaçat d’emportar-se el llegat de l’entomòleg valencià -75.000 insectes del País Valencià i de la resta del món- al Museo Nacional de Historia Natural de Madrid. En realitat, la falta d’atenció de

les institucions públiques cap a aquesta infraestructura cultural de més de 30 anys no ve de nou, cosa que demostra el mal estat de conservació de les seues instal•lacions o el reduït espai d’aquestes, el qual no permetia exhibir-hi ni una desena part de tota la col·lecció. La mort per inanició d’aquest museu és un bon exemple de la política cultural de les institucions valencianes controlades pel Partit Popular, les quals han apostat per una cultura d’aparador bandejant xicotets equipaments que, tot i el seu enorme valor, no encaixen en la visió opulenta de la dreta valenciana. I en temps de crisi i retallades, no cal ser massa intel·ligent per endevinar quins espais tenen les de perdre.


14 CULTURA

DEL 15 DE DESEMBRE DE 2011 A L’11 DE GENER DE 2012 L’ACCENT 216

El nostre projecte no és de temporada fàcil, quin criteri heu seguit? Per damunt de tot ens hem guiat pel nostre propi gust. Hem triat les cançons que més ens agraden i a partir d’una primera selecció vam escollir un repertori que estès equilibrat en quan a ritmes, estils i influències. Era important que a través de la nostra selecció, el públic s’emportés una idea ben plane de l’obra i la figura de l’Ovidi.

ENTREVISTA Arturo Gaya Iglesias, membre del Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries i impulsor del projecte Gràcies, Ovidi

Pep Giner AMPOSTA

Uns músics de les Terres de l'Ebre, fent un CD d'homenatge a un cantautor d'Alcoi..... La gent de les Terres de l’Ebre vivim en una zona privilegiada i tenim la sort de poder entendre molt bé tot apropament entre Catalunya i el País Valencià. Estem al mig. A banda i banda del riu Sénia hi ha gent que treballa a Benicarló, viu a Ulldecona, va a comprar al mercat a Alcanar i va al metge a Vinaròs. Portem l’Ovidi al cor... Quins artistes formeu part d'aquest projecte? Kike Pellicer és el contrabaix i productor musical. Paco Prieto hi posa la guitarra i jo hi poso la veu. Un ampostí i dos tortosins. Amb el Kike portem ja molts anys

Us ha resultat difícil l'adaptació, vull dir de “fer un poc vostres” les cançons? Què destacaries de les cançons d'Ovidi Montllor? Ovidi és únic. Aportar coses a la seua obra no és fàcil. Hem intentat interioritzar les cançons, fent-les una mica nostres, tocant-les i cantant-les lliurement, a la nostra manera, però sense perdre l’essència del seu missatge i la seua posada en escena. Ovidi era senzill i en la seua humilitat i senzillesa basava la seua gran força, tot combinat amb una bona ironia i una mica de la necessària mala llet. Maria Elena Maureso

Naix el 3 de setembre de 1956 a Tortosa. Durant més de 30 anys ha compaginat el periodisme amb la música, conscient de que són dos oficis a través dels quals es pot fer crònica social. El 1992 va crear Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, grup amb el que ha publicat 10 treballs discogràfics i ha arribat als escenarismés importants del país. Actualment també és un dels impulsors del projecte ‘Gràcies, Ovidi’ i dóna classes de cant popular a l’Aula de Música Tradicional i Popular de Tortosa.

treballant perquè és el baixista de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries interpretant el paper de Vicent Ferrer. Amb Paco és la primera vegada que treballem junts tot i que ens coneixem de fa temps i té una llarga trajectòria com a músic amb diferents grups com El eterno masculino o Dragon Rapide entre d'altres. Ha estat un feliç encontre entre tots tres per aconseguir la calidesa i complicitat que requereix interpretar el repertori de l'Ovidi. Supose que amb una obra tan immensa en quantitat i qualitat com la d'Ovidi Montllor, la tria de cançons no haurà estat

I ara, a presentar aquest espectacle arreu dels Països Catalans... Sí. Un cop feta la producció del disc i de l’espectacle, ara toca donar-lo a conèixer. Ho farem sense pressa i volem anar enllà on hi hage gent que vulga saber de l’Ovidi o retrobar-se amb la seua obra. El nostre projecte no és de temporada. Portarem sempre el ‘Gràcies, Ovidi’ a l’equipatge per portar-lo on calga i quan calga.

Comunicar la revolta Xavi Sarrià VALÈNCIA

esprés d'un any de treball i investigació, Xavier Ginés publica Comunicant la revolta: moviments socials i mitjans de comunicació al País Valencià. Els qui el coneixem sabem que Xavi és, a banda de professor de la Universitat de València, un militant que fa molts anys que treballa per la construcció d’un pensament crític. Un treball que s’ha materialitzat, per exemple, en la l’obertura del CS Terra, la participació activa en mitjans alternatius com Ràdio Klara o L'Avanç o l’impuls de la recentment creada Universitat Lliure de Benimaclet. És aquest compromís, així com la concepció de la sociologia com una eina per analitzar però també per a transformar la realitat, el que l'ha portat a endinsar-se acadèmicament en una tesi doctoral sobre mitjans de comunicació alternatius al País Valencià. En aquest sentit, Comunicant la revolta és un primer retrat, una primera aproximació que Xavi ha fet sobre el terreny d’on prové, el carrer, per conversar amb diferents protagonistes

D

de les lluites polítiques, culturals i mediàtiques del País Valencià dels darrers vint anys. Així, al llibre hi podem trobar testimonis que reflexionen des de la pròpia experiència de projectes com L'Avanç, Ràdio Klara, L'Accent, Indymedia o Info TV així com periodistes compromesos que han treballat en mitjans tradicionals com RTVE, Levante-EMV, RTVV o El Mundo sense oblidar, evidentment, membres de moviments socials com ara Salvem el Botànic, Per L’Horta o Xúquer Viu que ens expliquen les seues estratègies per trencar el setge mediàtic imposat des de les institucions valencianes. És en aquesta visió coral on el llibre pren una dimensió més enllà de l’academicisme i es converteix en una eina imprescindible per entendre els escenaris que han originat la València d’avui. I és que Comunicant la revolta és una de les primeres obres que estudia i dóna veu a aquella generació de valencians nascuts i criats sota les hipoteques d’aquella estafa anomenada ‘Transició política’ que ací és conegué com

‘Batalla de València’. Una nova generació afamada per crear noves estratègies d’organització i lluita al País Valencià i als Països Catalans en el context de l’arribada al poder del PP així com de les revoltes globals sorgides a Chiapas, Seattle, Praga, Porto Alegre, Gènova o Barcelona. I són

Ovidi Montllor fou un home compromès amb el seu temps, amb la classe obrera i el poble treballador, amb la nostra llengua i la nostra cultura i amb la cultura universal. En un país normal, seria un referent tant pel que fa a la seua faceta com a músic com pel que fa a la seua integritat com a persona. Perquè penses que han intentat esborrar la seua memòria des de les institucions i des dels partits polítics? Ho han aconseguit? El moviment de la Nova Cançó va jugar un paper importantíssim en la lluita per les llibertats però, un cop mort el general Franco, als nous governs democràtics ja no els interessaven les veus crítiques. Van intentar arraconar la nova cançó i van potenciar altres mogudes musicals sense un missatge tan crític. Alguns cantautors van patir les conseqüències i altres van seguir endavant. L’Ovidi compaginava la cançó amb el teatre i el cinema. Anava fent, però el seu últim disc ni tan sols va arribar a editar-se. És evident que la seua obra i la seua figura no són recordats avui tal com mereix. El temps, per sort, va posant les coses al seu lloc. I per això estem aquí, per posar el nostre gra d’arena. A Arturo Gaya se'l coneix sobretot, per la seua tasca de recuperació de la cultura popular a través del grup ebrenc Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, quins projectes tens per al futur? Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries estan a punt de complir 20 anys de trajectòria artística i ens agradaria celebrar-ho. Tenim un any per davant per pensar això i també per donar a conéixer el nostre darrer treball que hem fet amb Pep Gimeno Botifarra: la Barraca. Una altra mostra de les nostres ganes de donar a conéixer tot el que ens uneix a banda i banda del riu Sénia.

les estratègies que al nostre territori fomentaren l'auge de nous i dinàmics moviments socials articulats sota el nom de ‘Salvem’ que oxigenaren la política valenciana d’aquells dies així com mitjans alternatius com ara L'Avanç, la web del qual fou pionera en la introducció del periodisme ciutadà, germen de l’esclat de les xarxes socials, al País Valencià. Un context i unes experiències que l’autor ha relacionat amb l’esclat del moviment del 15M en un annex que on es recullen, en aquest sentit, les opinions del entrevistats. Comunicant la revolta és, doncs, un treball que realitza la tasca fonamental de compilació i anàlisi de la nostra història més recent i, de passada, de deixar constància de l’esclat de mobilització social i de projectes d’informació lliure que hem viscut els últims vint anys. Un exercici que ens permet analitzar els errors però també traure pit davant els encerts. I aquesta és la clau del llibre. Perquè massa sovint als valencians ens cal trencar amb el pessimisme crònic que ens tenalla i acabar amb la nefasta imatge que les nostres institucions projecten de la nostra terra. Perquè sí, hi ha un altre País Valencià. I llibres com aquests fan que ens adonem de les poderoses experiències que hem estat capaços de crear, malgrat tot, durant tots aquests anys.


CULTURA 15

L’ACCENT 216 DEL 15 DE DESEMBRE DE 2011 A L’11 DE GENER DE 2012

Ressenya de la quinzena Atles enharmònic

El quintet necessari Hèctor Serra VALÈNCIA

ense posar-nos transcendentals, però ho hem d’asserir: Alcoi, en matèria musical, és la ciutat necessària. I no ho és només per l’Ovidi –que amb això ja bastaria,- sinó per la qualitat i diversitat de les propostes que han anat sorgint aquests darrers anys. L’herència de “l’artista, el cantant, el pallasso” s’emmiralla en projectes com els de Verdcel o Batà, amb cuidades posades en escena per desbordar sensualitat poètica i riquesa melòdica, o en el d’Hugo Mas, la portentosa veu que mai tremola per recitar els versos de la vida. L’escena local és àmplia: va des del balcanitzat folk de Pelandruska fins a l’experimentació electrònica de We Are Not Brothers. Enmig d’aquesta espiral de suggestió, hi ha un quintet abracadabrant que, si no existira, s’hauria d’inventar. Entre cassoles han parit Atles enharmònic i la cirereta l’ha posada el màster de Jason Ward (Arcade Fire, Lambchop...). Un treball que s’ha fet realitat gràcies a les aportacions econòmiques rebudes mitjançant el micromecenatge i que, com ja va passar amb l’anterior disc, és de descàrrega lliure. Arthur Caravan tornen, i de quina manera! Situem-nos. Fem play al primer tema. Agosarat, si més no, iniciar un disc amb “Majors i menors”, una peça especulativa on les guitarres es busquen progressivament i la veu de Pau Miquel Soler no compareix fins els dos minuts i quaranta segons transcorreguts. Una introducció que ve a confirmar dues coses: que els

musical i poètic s’admira en la versió de “La cançó de l’alba” del compatriota Hugo Mas. La que durant tot el disc és una línia vocal suau i plàcida es transmuta ací en un dramatisme de dimensions ascendents. Soler s’esgola per travessar tots els porus del nostre cos. I això que la cançó comença cristal·lina... La col·lecció es completa amb talls com “Somnis amb música perfecta”, cançó de bressol seductora, o “Himne a l’alegria”, de ritme marcadament constant però encomanadís. Tot plegat conforma un resultat esplèndid, una joia amb rafegues de tota mena: unes més dolces, altres més fosques; ara més transgressores, després més acaronadores. Un catàleg de temes on la personalitat exigent d’Arthur Caravan pren volada. Quintet inequívocament necessari.

S

Caravan fugen dels convencionalismes i que, com ells mateixos van anunciar, aquest segon repertori propi eleva la potència respecte del primer. Cert: el nou material sona més rock que pop, però l’encert dels alcoians és el de no saturar-nos d’intensitat, bo i regalant-nos diferents climes que coexisteixen al llarg del compacte. El segon tall pren una altra tessitura. “L’harmonia de les esferes” és aparentment calmada, tot i que amaga tics coloristes que cal saber apreciar. “Vents” és, pot-

ser, la més radiofònica de totes –pensant en les emissores que encara mantenen dignitat- amb una tornada ben executada i un encaix de piano i violí que convenç a la primera. Amb “Cadència trencada” les guitarres decauen i uns cors precisos ens porten a una atmosfera elegant i senzilla. Atenció a “Balada d’indios i comboixos”: lirisme que posa els pèls de punta i que abraça les imatges rutinàries i els espais onírics. Magnífic. Un dels moments àlgids d’aquest viatge

Fitxa tècnica: Autors: Arthur Caravan Títol complet: Atles enharmònic Autoproduït Any: 2011

Història

Adeus, camarada Sócrates! Ramon Usall LLEIDA

’any 1983 Sócrates afirmava: “Em vull morir un diumenge que el Corinthians es proclami campió”. Gairebé tres dècades després el Doutor ens deixava un diumenge de desembre de 2011, el mateix dia que el seu Timão alçava el trofeu de campió del Brasil. Sócrates, que també era doctor de professió, esdevingué un jugador de llegenda arran de l'anomenada Democràcia Corinthiana. Els mals resultats que a principis dels 80 conduïren el Corinthians a la segona divisió i el president abandonà el càrrec. Es produí un canvi radical en la gestió del club que pretenia implicar els jugadors en la mateixa. El que feren Sócrates i companyia no fou sinó democratitzar el funcionament del Timão, sobrepassaren la seva condició de jugador-treballador-assalariat per convertirse en gestors en igualtat de dret amb els dirigents de l’entitat. Acabava de néixer l’autogestió democràtica d’un club de futbol. L’autogestió de la plantilla arribà fins i tot a l’aspecte esportiu quan, el 1982, els mateixos futbolistes triaren democràticament al seu entrenador. L’elegit fou Zé Maria, jugador del mateix Corinthians, militant demòcrata i antic integrant de la selecció de Brasil campiona del món de

L

1970: el 1982 i el 1983 el Corinthians guanyà en dues ocasions consecutives el campionat paulista. L’èxit d’un club de futbol regit de forma democràtica en un estat governat per una dictadura militar convertí el Corinthians en un símbol de l’oposició, que veia que autogestionant-se de forma democràtica un club també podia ser campió. Sócrates afirmava: “Inicialment, volíem canviar les nostres condicions de tre-

ball; després, la política esportiva del país; i finalment, volíem transformar la política, ras i curt”. Amb aquest afany de canviar el Brasil, el Corinthians lluí en ocasions puntuals missatges amb una elevada càrrega política a la seva samarreta. Quan els equips brasilers començaren a lluir patrocinadors comercials, el Corinthians aprofità la seva elàstica per demanar el vot a les primeres eleccions per sufragi universal del governador de Sao

Paulo que se celebraren el 15 de març de 1983: “El dia 15, voti!”. A la final del campionat paulista del mateix 1983 el Corinthians saltà al camp amb un nou missatge de reivindicació democràtica: “Guanyar o perdre, però sempre en democràcia!”. El Corinthians guanyà el trofeu davant del seu etern rival, el Sao Paulo, després d’un únic gol de Sócrates. Una de les reivindicacions que la Democràcia Corinthiana havia formulat, la fi dels contractes que lligaven de per vida els jugadors amb els clubs, permeté Sócrates fitxar el 1984 per la Fiorentina italiana. El Brasil que deixava enrere ja estava immers en plena transició democràtica. La Democràcia Corinthiana, impulsada per Sócrates, havia estat un dels moviments d’oposició que més simpaties havia despertat arreu del país i que més eficientment havia qüestionat el règim des de 1964 i fou contemporani del naixement del Partit dels Treballadors, de Lula da Silva, que fou creat el 1980 i al qual s’afilià Sócrates. Amb la fi de la dictadura acabà també la Democràcia Corinthiana, una experiència única de llibertat i d’autogestió que trencà el mite de l’individualisme i de la manca de compromís que tradicionalment definia els jugadors de futbol. Gràcies a homes com Sócrates, símbol que un altre futbol era possible. No podem sinó acomiadar-nos d’ell amb un sincer Adeus, camarada!


DEL 15 DE DESEMBRE DE 2011 A L’11 DE GENER DE 2012 L’ACCENT 216

16CONTRAPORTADA

“És més fàcil extraure els recursos d’un país a un dictador que a un poble sobirà” FRANCESC BLANCO SAGUNT

Per què estan a la presó els 23 activistes saharians? Quines condicions pateixen a la presó marroquina? Fran: Aquestes persones van entrar a la presó marroquina de Salé arran del desmantellament del campament de Gdeim Izik a Al-Aaiun ara fa una any simplement per manifestar-se reclamant els seus drets com a persones i com a poble. Carmen: Els presos polítics van encetar una vaga de fam ara fa més d'un mes perquè el seu estat físic és greu i les condicions d'internament molt i molt dures. Però no és la primera vaga, en l'any que duen és la quarta. F: És important remarcar que encara que històricament sempre hi ha hagut dones empresonades (embarassades, dones grans...) ara no n'hi ha. Això sí, els 23 presoners que estan fent vaga de fam estan patint el que és una tònica general des de fa anys a les presons marroquines: danys físics, aliments en mal estat, manca d'atenció mèdica... I per suposat les autoritats penitenciàries no s'han preocupat el més mínim per saber com estan els presoners o preguntar si necessiten alguna cosa. Hi ha hagut denúncies de tortures? C: Moltíssimes, però l'Estat marroquí no ha investigat cap i impedeix que les denúncies isquen a la llum, encara que hi ha organitzacions que lluiten perquè els drets humans es respecten i les denúncies s'investiguen. F: A més, no només són les tortures sinó que també s'han enregistrat desaparicions forçoses de fins a deu anys i cel·les on convivien persones vives i mortes, entre d'altres. De totes maneres, és important el trencament del bloqueig informatiu perquè hi ha exemples en els quals s'han mostrat a nivell internacional fotos o documents de les vexacions i açò ha fet que s'alliberen presoners polítics o que es milloren les condicions del confinament, encara que el Marroc ho fera puntualment i per rentar-se la cara. I per això nosaltres som ací. Per què heu triat aquest tipus d'acció, per què una vaga de 48 hores coordinada entre diverses ciutats (Palma, Santa Cruz de Tenerife, Granada)? F: Tenim dos objectius clars: mostrar la nostra solidaritat amb els presoners en vaga de fam, perquè això els dóna molta força i ànims i, ja que ens

ENTREVISTA Jordi González, Fran López i Carmen Dolz, activistes en vaga de fam per un Sàhara lliure Jordi González (a l'esquerra de la foto), Fran López (al centre) i Carmen Dolz (a la dreta) són els activistes que, juntament a dos jóvens saharians (també a la foto), van fer una vaga de fam de 48 hores per exigir l'alliberament de presos polítics saharians de la presó marroquina de Salé, a prop de Rabat. Les tres persones formen part de l'associació Sáhara Acción amb seu a Silla (l'Horta sud) i fa temps que tracten d'ajudar des del País Valencià al poble del Sàhara Occidental per lluitar pels seus drets.Van realitzar la vaga a València, davant de la delegació del govern espanyol, entre el matí del dimarts 29 novembre i el matí del dijous 1 de desembre i estigué coordinada a nivell estatal.

és molt difícil protestar a territori saharià o marroquí, perquè se'ns expulsa, intentem trencar el bloqueig informatiu des d'ací. Que se'n parle i que hi haja cada volta més persones que tinguen coneixement de la situació que pateix el poble saharià. Creiem que és això el que més pot pressionar al govern espanyol. Com creieu que reaccionarà el govern del Marroc a l'acció que dugeu a terme? F: Creiem que les autoritats marroquines no faran absolutament res, com han fet fins ara. Els han tingut un any empresonats sense juí previ, ara estan esperant un juí militar i mentrestant els presoners estan fent una vaga de fam d'un mes... Valorem que només hi haurà algun moviment si el govern espanyol fa pressió directa al seu homòleg alauita. Així, la nostra acció vol pressionar l'executiu espanyol perquè faça vàlida la responsabilitat que té amb el poble saharià, no volem que facen tractes amb dictadors. Per què el govern espanyol no fa, ni ha fet, cap moviment en la direcció que reclameu? Quins interessos hi té?

C: Fonamentalment per una qüestió econòmica. El Sàhara és força ric en recursos naturals i és molt més fàcil traure-li'ls a un dictador que a un poble sobirà, per això prefereixen tractar amb el Marroc i que el Sàhara Occidental estiga ocupat. F: Sobretot en fosfats i la pesca, encara que també hi ha una miqueta de petroli i fins i tot es comercia amb la sorra del desert que s'usa al nostre país per a la construcció. Jordi: També hi ha un factor geoestratègic. De tot el nord d'Àfrica (Algèria, Tunísia, Líbia i Egipte) el Marroc és el país amb el qual l'Estat espanyol té una relació més estreta, ja que li serveix de punt d'entrada en molts aspectes al nord del continent. A més, no sols hi ha el suport de l'Estat espanyol, sinó també del francès i dels EUA. Creieu que les reformes constitucionals aprovades al Marroc al juliol i les eleccions del 25 de novembre canviaran la situació del Sàhara? F: Les reformes no suposen cap tipus de canvi per a la situació del Sàhara Occidental. Quant a les eleccions del novembre, trobe que l'abstencionisme dóna força sobretot al moviment del 20 de febrer el qual és molt potent, fins i tot se l'ha reprimit amb morts i empresonaments. C: Mentre Mohammed VI estiga al poder com a dictador no hi ha canvi possible. F: Les reformes s'han realitzat per vendre a nivell internacional que davant la Primavera Àrab [revoltes populars dels països musulmans de principi de 2011] el Marroc és un món a banda, que és una democràcia molt avançada, etc. Però en realitat no canvia absolutament res.

Hi ha moltes persones, sobretot dins d'organitzacions d'esquerra, que defensen clarament el dret d'autodeterminació del Sàhara Occidental, però que no ho fan (o ho fan tímidament) amb nacions ocupades per l'Estat espanyol o d'altres Estats. A què creieu que es deu açò? F: Crec que aquestes persones tenen un diferent posicionament perquè el conflicte es dóna al país on hi viuen, al seu país. Exemples com el País Basc on demanen els seus drets tenen tanta legitimitat com qualsevol altre indret, però pareix que hem arribat a un moment de la Història on tot està tancat i tot és inamovible. Això fa que hi haja una certa por o reserva a parlar del dret a autodeterminació. J: Potser una de les causes també és la violació contínua dels drets humans que pateix el poble saharià. És clar que si files més prim també als pobles basc, gallec o català hi poden haver violacions dels drets humans, però en el cas del Sàhara Occidental la violència que s'exerceix és molt més brutal, l'emergència democràtica és major. Encara que com he dit, la manera de valorar la repressió i qualificar-la com a menor o major és totalment subjectiva... El suport als saharians en vaga de fam és una campanya que tindrà més accions en el futur o s'acaba ací? C: Pensem fer moltíssimes més accions fins que això se solucione. Concretament l'associació Sáhara Acción es dedica i es dedicarà a recaptar diners per ajudar als territoris ocupats i a les famílies dels presos polítics i també a la conscienciació de la població valenciana.

LA REMATADA

Jo també era al Parlament XAVIER PELLICER BARCELONA

Sense defraudar, mantenint l’espectacle, la instrucció judicial pel bloqueig al Parlament de Catalunya, va regalar-nos amb l’excepcional visita de l’Audiència Nacional. El jutge del Central 6, Eloy Velasco, va acaparar tots els focus visitant la colònia, prenent acta als súbdits i anotant arguments per, amb una jaqueta guixada, un parell d’empentes, tres escopinades i quatre insults, mantenir el procés a 22 catalans per delictes greus de presó. En un calaix han quedat agressions al meu parer més greus contra el bon funcionament de l’administració i contra drets individuals. Començant per l’operatiu policial d’aquell dia que hauria comportat dimissions sinó fos perquè era manat al minut pel Conseller Puig. Una actuació inusualment passiva que convertia una acció simbòlica en real. Un atenuant per imprudència que pel moment es nega, com altres vulneracions de principis jurídics i de competència de tribunals, detencions injustificades i un esperpèntic assalt a la Ciutat de la Justícia. No es jutjarà aquells que van empènyer als manifestants a fer molt més real el bloqueig del que mai cap dels qui érem allà ens podríem haver imaginat. Com tampoc els motius que ens hi van portar i que eren l’inici de les retallades. Toca a ara exercir la solidaritat cap als represaliats i reconèixer el mèrit per valentia als qui, després de rebre tants cops en el desallotjament de la plaça Catalunya, es van apropar al Parlament. Valentia i solidaritat que necessitarem per avançar, malgrat la repressió.

Diputats citats: Anna Isabel Marcos, Gerard Figueras, Josep Maria Llop, Jordi Turull i Santi Vila, per CiU; Joan Boada i Salvador Milà, per ICV; Alfons López Tena, per SI; i pel PSC, Ernest Maragall i l’exconsellera d’Interior i Justícia, Montserrat Tura, qui havent tret importància als fets aquell matí, a la tarda rectificava per treure’n rèdits situantse com una víctima i comparant-se amb les d’Auschwitz. El president Mas, també haurà de declarar més endavant.


Accent 216