Page 1

>>PÀGINES CENTRALS

Periòdic popular dels Països Catalans

214 DEL 17 AL 30 DE NOVEMBRE DE 2011

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

SUMARI

Per l’abstenció Tres membres de l’esquerra independentista exposen els arguments a favor de l’abstenció el 20N. >> Països Catalans 4

La corrupció esquitxa els ducs de Palma El gendre del rei Joan Carles, Iñaki Urdangarin, ha tornat de Washington per defensar-se de les acusacions d'haver liderat un entramat financer i societari que s'hauria apropiat de fons públics. >> Països Catalans 5

L’okupació d’Almagro resisteix

La setmana anterior al 20N ha vist algunes grans mobilitzacions del sector públic, principalment a la sanitat i a l’ensenyament. Però acabat el cicle electoral i amb un nou govern a Madrid, la batalla en defensa dels serveis públics enceta una nova etapa molt més crucial; ara va de bo!

L’edifici del carrer Almagro de Barcelona okupat després de la manifestació del 15O i que acull diverses famílies desnonades no serà desallotjat de moment. >>Països Catalans 6

La Catalunya Nord per la independència Vora 1.000 persones van recórrer el dissabte 5 de novembre els carrers del centre de Perpinyà reclamant la fi del Tractat dels Pirineus que separa la Catalunya Nord de la resta dels Països Catalans. A més, l'acte era també la cloenda del Correllengua que s'ha celebrat arreu del país. La marxa estava encapçalada per la pancarta "Esborrem el Tractat dels Pirineus" i hi participava Maulets (sota el lema "Mai perdrem el nord"), el recentment constituït Col·lectiu de Joves de la Catalunya Nord, el col·lectiu de professors de català al nord, la Coordinadora d'Associacions per la Llengua (CAL), ERC a la Catalunya Nord i Unitat Catalana (no confondre amb Unitat Nacional Catalana). La manifestació va finalitzar al Castellet, on es va llegir un manifest i es va desplegar una estelada gegant. Seguidament, es féu una marxa de torxes des del Castellet fins a la Casa Musical, on s'hi van fer els concerts dels grups Rauxa, Les 100 G de Têtes i At Versaris.

ENTREVISTA

“Tenim tres principis irrenunciables: la defensa i promoció de la llengua i la cultura popular, l’antifeixisme i l’ecologisme” Ca Bassot és una associació de Burjassot dedicada a la difusió de la nostra cultura.És sens dubte un dels col·lectius amb una trajectòria més consolidada i ha esdevingut tota una referència a la comarca de l’Horta. El 26 de novembre compleixen 19 anys i ho commemoraran com millor ho saben fer: amb un sopar entre amics i simpatitzants, i un concert a la nit. En aquest número, n’entrevistem alguns dels membres perquè ens expliquen la seua experiència.

>>Contraportada 16 Milers de manifestants acudiren un any més a Perpinyà // FOTO: Oriol Clavera

IMMANUEL WALLERSTEIN PÀG. 2 // HÈCTOR MONTANER PÀG. 2 // WOLFGANG STREECK PÀG.3 // PEPA MURTRA PÀG.16


DEL 17 AL 30 DE NOVEMBRE DE 2011 L’ACCENT 214

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

Les contradiccions de la Primavera Àrab IMMANUEL WALLERSTEIN

Convencionalment es diu que les turbulències en els països àrabs que hom ha anomenat la Primavera Àrab van ser provocades per la immolació de Mohamed Bouazizi en un petit poble de Tunísia el 17 de desembre de 2010. La simpatia massiva que aquest acte va despertar va portar, en un temps relativament curt, a la destitució del president de Tunísia i després a la del president d'Egipte. A partir d'aleshores, i en un lapse molt ràpid de temps, l'agitació es va estendre a pràcticament tots els estats àrabs i encara continua. La majoria de les anàlisis que llegim en els mitjans de comunicació o a Internet negligeixen la contradicció fonamental d'aquest fenomen – que l'anomenada Primavera Àrab es composa de dos corrents molt diferents,

“L'anomenada Primavera Àrab es composa de dos corrents molt diferents, que van en direccions diferents. Un corrent és l'hereu de la revolució mundial de 1968” que van en direccions diferents. Un corrent és l'hereu de la revolució mundial de 1968. Seria millor anomenar el "corrent de 1968" la "segona revolta àrab". El seu objectiu és aconseguir l'autonomia global del món àrab que la "primera revolta àrab" havia tractat d'aconseguir. La primera revolta va fracassar principalment a causa de l'èxit de les mesures franco-britàniques per contenir-la, cooptar-la, i reprimir-la. El segon corrent és l'intent per part de tots els actors geopolítics importants per controlar el primer corrent, cadascun d'ells actuant per desviar l'activitat col·lectiva en el món àrab de manera que redundi en l'avantatge relatiu de cadascun d'aquests actors per separat. Aquí els actors miren el "corrent de 1968" com molt perillós per als seus interessos. Han fet tot el possible per desviar l'atenció i les energies lluny dels objectius del "corrent de 1968", en el que considero com la gran distracció.

COL·LABORACIÓ

HÈCTOR MONTANER *

L’Alguer acull l’Aplec Excursionista dels Països Catalans

El passat 29 d’octubre, a l’Alguer, ciutat catalana de Sardenya, començaven 4 dies d’excursions, passejades, visites culturals i d’altres activitats que formaven part de l’extens i variat programa ofert pels organitzadors i col·laboradors de la 35a edició de l’Aplec Excursionista dels Països Catalans. Amb un gran èxit d’assistència, aproximadament un miler de participants en el conjunt de les diferents activitats de l’aplec, l’organització va superar clarament el handicap que suposava realitzar un aplec d’aquestes característiques en el territori més oriental del nostre àmbit lingüístic. Cal dir, que tot i que gruix de participants va procedir, en la seua majoria, de les comarques del Principat i del País valencià, va existir una nombrosa i destacada participació d’excursionistes de les Illes i la Catalunya Nord, a més, de, com és lògic, de l’Alguer. La força i les ganes del jove Centre Excursionista de l’Alguer, junt amb la col·laboració inestimable de centres, grups excursionistes i de muntanya d’arreu dels Països Catalans van fer possible aquesta nova edició de l’aplec, que potser no va comptar amb tot el recolzament que fóra desitjable per part de les institucions locals i insulars. Durant aquests dies, totes les persones que van acudir a aquesta cita excursionista anual, van poder recórrer camins, platges; descobrir bonics penya-segats i caps com el Cap de la Casa; ascendir a cims, com el Caparone, Monte Mannu, Monte Baranta; gaudir d’exposicions, xarrades, encontres de balls així com del patrimoni històric, arquitectònic i gastronòmic de la ciutat de l’Alguer i d’algunes poblacions properes com Bosa. D’entre tots els actes, podríem destacar tres especialment per la seua emotivitat: la inauguració, a la plaça Cívica, on al balcó de l’antic edifici del Círcol de Mariners, punt de recepció i inscripció, es va penjar la ban-

Número 214 Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors. L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans. Redacció València: CarrerMaldonado,46 baixos,46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés i Abel Caldera. Països Catalans:Cesc Blanco, Abel Caldera (coords.), Joan Ballester, Guillem Colom, Pep Giner, Andrés González. Opinió: Joan Teran (coord.). Economia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Josep Maria Soler, Pau Tobar (coords.), Joan Sebastià Colomer, Borja Català.Ciència i Tecnologia: Martí C., Almudena Gregori, Àlex Garcia Esports: Rafael Escobar. Correcció: Mercè Mauri.Edició gràfica: Andreu Ginés. Coordinació gràfica:Oriol Clavera.Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat en aquest número:

dera dels aplecs i els artistes locals Franca Masu i Claudio Gàbriel Sanna van obsequiar els presents amb les seues cançons; l’homenatge al recentment desaparegut Francesc Beato, persona que amb la seua feina, junt amb el Centre Excursionista de Catalunya (CEC) va contribuir de forma decisiva perquè els 34 aplecs excursionistes anteriors foren possibles; i finalment, l’acte de cloenda, amb la plantada d’un arbre, al costat del monument a la unitat de la llengua de la ciutat,

i on els diferents centres excursionistes i grups de muntanya participants van aportar terra de les diferents comarques dels Països Catalans. Els quatre dies d’aplec van permetre, conèixer de primera mà, quina era i és l’ actual situació del català en un indret peculiar, l’Alguer, una ciutat sarda, que conviu amb naturalitat, amb la llengua pròpia de Sardenya, el sard , però que des de ja fa més de tres segles ha de competir amb la preponde-

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

rant presència en tots els àmbits, de la llengua de l’estat que actualment administra l’illa, l’italià. Els organitzadors d’aquests aplecs pretenen que, entre altres coses, a més d’intercanviar les diferents experiències viscudes cada dia en les excursions i passejades, mitjançant la convivència diària, es puga establir vincles, encara més estrets, entre les persones de diferents punts de la nostra allargada i extensa geografia. Cosa, que es va aconseguir en un marc com el que van poder trobar els assistents a l’aplec d’enguany. En breu, els diferents centres excursionistes i grups de muntanya de les nostres comarques, faran públic on tindrà lloc l’aplec del 2012, que pel que sembla, a falta de confirmació oficial, serà en algun poble o ciutat de la Catalunya Nord. Siga quin siga el lloc, serà una nova oportunitat per conèixer el nostre territori, de la millor manera possible, caminant-lo junt a aquells i aquelles que ho fan cada dia. Conèixer per estimar i estimar per conèixer! Fins l’any que ve!

*Hèctor Montaner és membre del Grup de Muntanya Viarany

PAPER DE VIDRE

Emprenedors i gilipolles La infiltració d'elements comunistes en tots els intersticis i raconets de l’espesa xarxa del poder avança “amb sense aturador”, que diria en Clos. Només així s'explica que el dolent de la colla del Club Super 3, que s'anomena Senyor Pla, sigui empresari. Corre la brama que, farts de la constant humiliació, un grup d'empresaris va cridar l'atenció a TV3 pel fet. Afortunadament no estan sols. La firma valenta de Xavier Bosch resisteix ara i sempre a la marea roja des de les pàgines de l'Ara i recorda allò que ningú no gosa dir: “Posar bastons a les rodes als empresaris, com s'està fent des de tants àmbits, és penalitzar la il·lusió, estancar la productivitat, impedir la reactivació, condemnar el cercle econòmic i conduir el país al penya-segat. Però és tan agraït alimentar el clixé...” (Xavier Bosch, “Uh, oh, no tinc por”, Ara, 4 de novembre). Només cal veure el rostre de les masses proletàries al metro, de set a vuit del matí, per comprendre que la il·lusió no és patrimoni dels treballadors. Com tampoc la productivitat, car com és sabut de tots, els empresaris s'ho fan tots solets i després lliuren el que els sobra, en donació, a un estol de perdularis desagraïts anomenats empleats,

assalariats, etc. I és aquest desagraïment, aquesta manca de consideració el que condueix el país pel penya-segat. Després d'anys de creixement imparable dels beneficis empresarials i congelació polar dels salaris, de descapitalització de l'Estat a conseqüència de la pressió fiscal com més va més baixa sobre les rendes del capital i reducció de la capacitat de consum dels treballadors, quan la festa s'ha acabat per què la mamella ja no dóna, el que cal és rentar les botes i fer un massatge als peus adolorits del Senyor Pla, que torna de festa. Diu molt clarament el manual de contrainsurgència que estudien els periodistes a primer de carrera que encara que l'adversari estigui escanyat o submergit sota l'aigua, cal dir repetidament que el seu domini és aclaparador, i convertir així el vell ofici de llepar sempre el cul més lluent en un acte d’heroisme. Així, malgrat que sigui “tan agraït alimentar el clixé” no he llegit encara a cap mitjà que el que no es pot fer, en un context de baixa productivitat, és “posar bastons a les rodes” dels que produeixen, que en un context de subconsum no es pot “posar bastons a les rodes” del gruix dels consumidors i que, per tant, el que cal fer és apu-

jar-nos els salaris tots plegats. En canvi, sense anar més lluny, al mateix número de l'Ara s'hi pot llegir: “El mercat laboral espanyol i català no funciona. Sembla una evidència, si es comparen els percentatges d'atur d'Espanya i la resta d'estats de l'entorn europeu (…) els canvis en els convenis laborals, la negociació empresa per empresa, hauria de ser una de les prioritats del pròxim govern” (Manel Manchón, “Replegament laboral”, Ara, 4 de novembre). No es pot dir que el senyor Manchón, que per cert no és un que passava per allà si no el sots-director d'economia del mitjà, es dediqui a “posar bastons a les rodes” dels empresaris. Més bé sembla que cobri un sobresou de Foment del Treball. En el mateix número se'ns informa que Alfred Bosch, el d'ERC, vol que “l'emprenedoria sigui la via catalana per sortir de la crisi”. I ja sabem que els emprenedors són un dels eufemismes postmoderns per referir-se als empresaris. En canvi, per treballar quaranta hores per mil euros i amb això portar fills al món, pagar la mútua i els llibres de text, el cotxe i la benzina no cal ser emprenedor, n'hi ha prou amb ser gilipolles.


OPINIÓ 03

L’ACCENT 214 DEL 17 AL 30 DE NOVEMBRE DE 2011

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L La crisi del Lliurar les batalles capitalisme democràtic precises en el moment precís WOLFGANG STREECK*

El col·lapse del sistema financer nordamericà que es va produir el 2008 s'ha convertit des d'aleshores en una crisi política i econòmica de dimensions globals. Com caldria conceptualitzar aquest esdeveniment que sacseja el món? L'economia convencional ha tendit a concebre la societat com a quelcom que es regeix per una tendència general cap a l'equilibri, on les crisis i els canvis no són més que desviacions temporals de l'estat estacionari d'un sistema ben integrat en general. Un sociòleg, però, no té aquest tipus d'escrúpols. Enlloc de interpretar la nostra aflicció present com una sola alteració d'una condició d'estabilitat essencial, tindré en compte la "Gran Recessió" i el posterior quasi-col·lapse de les finances públiques com la manifestació d'una tensió bàsica que subjau en la configuració político-econòmica de les societats capitalistes avançades, una tensió que fa que els desequilibris i la inestabilitat siguin la regla i no l'excepció, i que ha trobat la seva expressió en una successió històrica de pertorbacions en l'ordre socioeconòmic. Més en concret, el meu argument és que l'actual crisi només pot ser entesa en termes de la transformació en curs, intrínsecament conflictiva, de la formació social que anomenem "capitalisme democràtic". El capitalisme democràtic es va establir plenament només després de la Segona Guerra Mundial i només en la part "occidental" del món, Amèrica del Nord i Europa Occidental. Allà va funcionar extraordinàriament bé durant les dues dècades següents – tant bé, de fet, que aquest període de creixement econòmic ininterromput segueix dominant les nostres idees i expectatives del que el capitalisme modern és, o podria i hauria de ser. Això és malgrat el fet que, en vista de les turbulències que van seguir, el quart de segle immediatament posterior a la guerra hauria de ser reconeguda com a veritablement excepcional. De fet suggereixo que no són els “Trente Glorieuses” sinó la sèrie de crisis que varen seguir allò que representa l'estat natural del capitalisme democràtic – un estat governat per un conflicte endèmic entre els mercats capitalistes i la política democràtica, que es va reafirmar amb força quan un elevat creixement econòmic va arribar a la seva fi durant la dècada de 1970. En els darrers anys, sembla clar que la gestió política del capitalisme democràtic s'ha reduït dràsticament, més en uns països que en altres, però també en general, en l'emergent sistema políticeconòmic global. Des de la Gran Depressió els polítics rarament, o mai, no han hagut d'enfrontar-se a la incertesa tant com avui. D'altra banda, existeix la convicció generalitzada que la pròxima bombolla ja s'està construint en algun lloc d'un món que està més que mai inundat de diners barats. De moment sembla que ja no s'ofereixen hipoteques d'alt risc per a la inversió. Però hi ha els mercats de matèries primeres, o la nova economia d'internet. Res no impedeix que les empreses financeres utilitzin l'excedent de diners proporcionat pels bancs centrals per entrar en el que semblen ser els nous sectors de crei-

xement, en nom dels seus clients favorits i, per descomptat, del seu propi. Després de tot, amb la reforma regulatòria en un sector financer que havia fracassat en gairebé tots els aspectes, els requisits de capital són una mica més grans del que eren, i els bancs que eren massa grans per fer fallida l'any 2008 poden comptar amb seguir sent així també el 2012 o el 2013. Això els deixa amb la mateixa capacitat de fer xantatge a l'opinió pública que ja van ser capaços de desplegar amb tanta habilitat fa tres anys. Però ara el rescat públic del capitalisme privat en el model de 2008, pot ser impossible de repetir, si més no perquè les finances públiques ja estan al límit. No obstant això, la democràcia està tant en risc com l'economia en la crisi actual, si no més. Amb l'arribada d'una nova era d'austeritat, la capacitat dels estats nacionals per intervenir entre els drets dels ciutadans i els requisits d'acumulació de capital s'ha vist greument afectada. Els governs d'arreu s'enfronten amb resistències més fortes als augments d'impostos, en particular en els països altament endeutats, on els diners públics hauran de ser gastats durant molts anys per pagar pels béns que han estat consumits. D'altra banda, amb una interdependència cada vegada més forta a nivell global, ja no és possible pretendre que les tensions entre l'economia i la societat, entre el capitalisme i la democràcia, poden ser manejades dins de comunitats polítiques nacionals. Avui cap govern no pot governar sense prestar atenció a les limitacions i obligacions internacionals, incloses les dels mercats financers obligant l'Estat a imposar sacrificis a la seva població. La crisi i les contradiccions del capitalisme democràtic han esdevingut finalment internacionals, desenvolupant-se no només dins dels estats sinó també entre ells, en combinacions i permutacions encara no explorades. Com llegim gairebé cada dia als diaris, "els mercats" han començat a dictar allò que els estats suposadament sobirans i democràtics han de fer pels seus ciutadans i a què s'han de negar. Les mateixes agències de qualificació amb seu a Manhattan que van jugar un paper decisiu en la catàstrofe de la indústria global dels diners ara estan amenaçant amb degradar els bons dels Estats que acceptaren uns nivells inimaginables de deute nou per rescatar la indústria i l'economia capitalista en conjunt. Com a resultat els ciutadans perceben cada vegada més als seus governs no com els seus agents, sinó com els d'altres estats o d'organitzacions internacionals, com ara el FMI o la Unió Europea, immensament més aïllats de la pressió electoral que no ho eren els Estats-nació tradicionals. En països com Grècia i Irlanda, qualsevol cosa semblant a la democràcia serà efectivament suspesa per molts anys, amb la finalitat d'actuar "amb responsabilitat", i segons la definició dels mercats i institucions internacionals els governs nacionals hauran de imposar una estricta austeritat, al preu d'esdevenir cada vegada més insensibles als seus ciutadans.

Les expectatives polítiques que els dirigents dels estats democràtics afronten ara poden ser impossibles d'assolir. Els mercats internacionals i les institucions exigeixen que no només els governs sinó també els ciutadans es comprometin d'una forma creïble a la consolidació fiscal. Els partits polítics que s'oposen a l'austeritat seran rotundament derrotats en les eleccions nacionals, i tant govern com oposició s'hauran de comprometre públicament al "so de les finances", o en cas contrari el cost del servei del deute augmentarà. Amb tot, unes eleccions en les que els votants no tinguin realment alternativa, seran probablement percebudes per ells com a no autèntiques, cosa que podria causar tot tipus de desordre polític, des d'un declivi de la participació, a una alça dels partits populistes o a disturbis als carrers. Un factor aquí és que els escenaris de distribució de conflicte s'han allunyat cada vegada més de la política popular. Els camps de batalla en què les contradiccions del capitalisme democràtic es lliuren s'han tornat cada vegada més complexos, pel que és extremadament difícil per a qualsevol persona fora de les elits polítiques i financeres reconèixer els interessos subjacents i identificar els seus. Si bé això pot generar apatia a nivell de masses i d'aquesta manera facilitar la vida de les elits, no hi ha manera de confiar en un món en què el compliment cec dels inversors financers és proposat com l'únic comportament racional i responsable. Per a aquells que es neguen a ser dissuadits d'altres racionalitats i responsabilitats socials, un món així pot semblar simplement absurd – de manera que l'única conducta racional i responsable seria posar tants problemes com sigui possible a les obres de les altes finances. Allà on la democràcia tal i com la coneixem ha estat suspesa a la pràctica, com ja ho és en països com Grècia, Irlanda i Portugal, els disturbis de carrer i la insurrecció popular pot ser l'última via restant per a l'expressió política d'aquells que no tenen poder de mercat. Hem de tenir esperança en el nom de la democràcia que aviat tindrem l'oportunitat d'observar nous exemples? Avui més que mai, el poder econòmic sembla haver-se convertit en el poder polític, mentre que els ciutadans semblen estar gairebé completament despullats de les seves defenses democràtiques i de la seva capacitat per influir davant els interessos de l'economia política i les seves demandes, de manera que no es poden comparar amb les capacitats dels propietaris del capital. De fet, mirant cap enrere en la seqüència de les crisis del capitalisme democràtic des de la dècada dels setanta, sembla real la possibilitat d'un nou, potser temporal, conflicte social en el capitalisme avançat, aquesta vegada totalment a favor de les classes posseïdores, ara fermament afermançades en el seu bastió políticament inexpugnable, el sector financer internacional. *Fragments d'un article publicat originalment a The New Left Review, traduït al català per L'ACCENT.

Aquest proper diumenge 20 de novembre sabrem ja quina cara hi haurà a la presidència del govern estatal. L'emoció és tan mínima que ens haguéssim pogut atrevir a fer sortir el periòdic aquest 17 de novembre amb una foto de Rajoy i el titular “El nou president espanyol”. La resta, saber qui seran els seus ministres (per a començar a preparar eslògans enginyosos) i conèixer l'abast de les ferides dels derrotats. Qui governarà però realment l'estat, i per extensió (i desgràcia) els Països Catalans serà la conjunció d'aquell ens eteri anomenat “mercats”, juntament amb tecnòcrates europeus i espanyols que combreguen cegament amb la doctrina neoliberal. Poques idees a dia d'avui generarien tan consens com aquesta; això ho té clar, fins i tot, bona part de l'electorat del PP. Sí que hi ha, però, un element important en aquestes eleccions: els resultats al País Basc. L'esquerra abertzale mesurarà les seves forces, més àlgides que mai, amb la resta de formacions, i el resultat electoral determinarà en part el rumb del procés de pau. Objectiu 1: obtenir un resultat electoral tan important que qüestioni la legitimitat de continuar negant la paraula i la territorialitat al poble basc. Objectiu 2: substituir el PNB com a representant del nacionalisme basc, per tal que aquest estigui representat des d'una òptica netament independentista en els futurs escenaris de confrontació política. Als Països Catalans, però, les coses van per uns altres camins. En un context en què ens trobem amb una mobilització popular al carrer, un decalatge quantitatiu important entre independentisme popular i independentisme electorals, i un incipient procés de construcció nacional, l'esquerra independentista ha entès que no pot obtenir cap rèdit important apostant el seu capital polític en aquesta contesa electoral. Amb això demostra que continua en bona forma, entenent la diferència entre l'acumulació de poder i el deixar-se engolir per la maquinària electoral. En definitiva, que continua entenent la participació electoral com una eina útil per a assolir uns objectius i no com el leivmotiv de la seva existència com a moviment polític. L'aposta de l'esquerra independentista per l'abstenció cal entendre-la com una aposta qualitativa. És a dir, qui vulgui interpretar el ressò de la proposta a partir de les xifres d'abstenció l'errarà de mig a mig. Ni en positiu, si l'abstenció augmenta, ni en negatiu, si hi ha una alta participació. En canvi, és innegable el valor que té la introducció en el debat polític d'una aposta deslegitimadora de l'estat. Només cal veure com ERC ha gastat part dels seus esforços de campanya en contraposar arguments a l'aposta abstencionista. En un moment com l'actual, deslegitimar el sistema i assenyalar-ne les carències antidemocràtiques suma esforços a la mobilització popular que qüestiona, amb una insistència remarcable, el capitalisme i l'estat espanyol. Aquests esforços els suma amb la introducció en el debat electoral de les raons per a l'abstenció, però també apuntalant el camí per a la política fora de les institucions. Aquesta política es concreta en molts camps. Però un dels més importants és l'articulació d'un moviment popular contra el desmantellament dels serveis socials, amb un fort tint anticapitalista. Aquest 17 de novembre hi ha convocada una vaga d'universitats, que és secundada per múltiples instituts. Ni rastre dels sindicats oficials; és una vaga convocada des de baix, des de les assemblees. Fa onze mesos, el 27 de gener, una jornada de lluita que al Principat fou vaga general va suposar una mobilització minoritària però històrica, ja que simbolitzava la independència del sindicalisme combatiu respecte el sindicalisme oficial, totalment inactiu en la lluita contra la crisi. Entremig, acampades i mobilitzacions de centenars de milers de persones al carrer. Això és el que toca, ara i aquí.


DEL 17 AL 30 DE NOVEMBRE DE 2011 L’ACCENT 214

04PAÏSOS CATALANS

“És un bon moment per distanciarnos dels partits que no volen un trencament amb el sistema actual” ENTREVISTA El 20 de novembre se celebren les eleccions estatals espanyoles i hem preguntat a diverses militants de l'Esquerra independentista de diferents indrets del país què suposa pel moviment independentista aquesta contesa electoral i perquè es crida a l'abstenció. Les persones entrevistades són Isabel Vallet de Barcelona, David Prats de Pedreguer (la Marina Alta) i Guillem Colom de Palma.

FRANCESC BLANCO SAGUNT

La representació al Congrés podria donar visualització estatal, i de retruc als Països Catalans, de l'existència de l'Esquerra independentista (EI) i del seu projecte. No es valora com un argument a favor de participar el 20N? Guillem Colom: Sens dubte, aquest és un els arguments principals per anar al Congrés. De fet, l’EI només ha d’anar al Congrés espanyol a fer dues coses: en primer lloc, denunciar la manca de democràcia a l’Estat espanyol, i en segon, a denunciar la divisió administrativa que s’imposa als Països Catalans. Per a poder fer això cal que el nostre moviment creixi molt més, especialment pel que fa a l’expansió territorial, que és molt minsa encara. Per tant, l’EI no ha de presentar-se a les eleccions espanyoles perquè encara no està preparada per a fer-ho. Tot i que ens costi acceptar-ho, aquesta és la realitat. I per a canviar-la hem de continuar engreixant la nostra aposta per la unitat popular als pobles i barris. Més endavant, quan siguem més forts i tinguem més presència, ja ens tornarem a plantejar si és el moment de presentar-se a les eleccions espanyoles. Isabel Vallet: Podria ser un argument a favor però amb la conjuntura actual de crisi del model econòmic i social, de descontentament creixent de cara a la partitocràcia i a la classe política benestant i de doble opressió de les classes populars catalanes, la visualització estatal del nostre projecte ni seria positiva ni ajudaria al nostre projecte. No hem de ser-hi perquè tenim molt clar que els nostres esforços a curt i a mitjà termini han de destinar-se al nostre projecte polític d'unitat popular on una de les eines és la intervenció institucional municipal però des de la base, és a dir des del moviment social existent, arrelat al territori i transformador del model econòmic, social i nacional. David Prats: Per una banda, com a independentistes, no podem plantejar la visualització als Països Cata-

La CUP ha fet campanya per l’abstenció arreu dels Països Catalans

lans com un simple retruc, i més si suposa legitimar les institucions estatals. I per altra, és entre les classes populars dels Països Catalans on hem de situar el centre del nostre projecte. No visualitzant-lo des de les institucions, sinó fent partícips d'ell a aquestes classes populars. És un error, per tant, plantejar la consolidació del nostre projecte a partir de la visualització estatal de l'EI. Se'ns ha de conèixer pel que som, i no pel que els mitjans diuen que som (habitualment des d'una òptica espanyolista). Hi ha qui pensa que agrade o no s'ha de convèncer a la societat espanyola per aconseguir la independència. Una veu al Congrés que parla-

“Cal convèncer la gent que viu als Països Catalans dels avantatges que suposaria la independència” ra en nom de les classes populars dels Països Catalans no seria útil per a l'EI? IV: No sé si s'ha de mesurar en termes d'utilitat, però si es mesura en aquests termes, avui l'Estat espanyol per a mi no és un marc útil de lluita per a l’independentisme català d’esquerres. La decisió de no invertir esforços en el procés electoral estatal és una decisió de consens entre la nostra base social, a més és coherent amb el nostre projecte i amb el nostre posicionament històric. Per a mi, és un bon moment per

distanciar-nos dels partits polítics tradicionals que no plantegen un trencament amb el sistema polític, econòmic i social. DP: Ara mateix encara no estem capacitats per tindre una veu que parle en nom de les classes populars dels Països Catalans. El dia que la tinguem, de ben segur que no ens caldrà convèncer ningú de fora per aconseguir els nostres objectius. GC: Cal assumir que una veu independentista i socialista al Congrés espanyol ajudaria a canviar la idea que la independència és una ideologia burgesa, però això també ho podem fer des d’altres institucions, així com des del carrer. Per això pens que el que en cal és convèncer a la gent que viu als Països Catalans dels avantatges que suposaria la independència nacional, independència que sempre ha d’anar lligada a un canvi social, a la construcció d’un projecte vertaderament socialista. Si som capaços de fer realment visible aquest discurs sí que guanyarem molta gent pel nostre projecte polític. De la mateixa manera que les 101 regidores i regidors de la CUP van ser una victòria important de l'EI, no penses que obtenir representació al Congrés seria també un guany, ni que siga subjectiu o moral? IV: Crec que tindria un efecte comunicatiu, no sé com de positiu, tampoc sé com de negatiu. Perquè el creixement de la CUP es deu precisament a que la gent ha vist que als diferents pobles i ciutats la CUP ha dut a terme una política de de carrer de participació als moviments socials, i ha vist també que la seva militància és activa als teixits associatius, culturals, polítics i crec que això és el que ha fet que es crei una confiança, que es vegi que el vot no anirà a beneficiar a ningú, que el vot va a un col•lec-

tiu/moviment/projecte viu i compromès. Presentar-nos a unes eleccions que no són les nostres, podria fer perillar aquesta confiança, podria semblar un acte d'electoralisme pur i dur i aquesta no és la nostra manera de fer. DP: La representació institucional no és una finalitat en si mateixa, sinó que amb ella volem continuar fent passos cap als nostres objectius, i continuar enfortint eines necessàries pel nostre projecte, com la CUP. Si aquesta representació institucional no sabem ben bé per a què la volem, i cerquem només comparar-nos en vots amb altres, ens estem enganyant a nosaltres mateixes. No estarem construint un projecte en

“Cal que fem un debat i crítica constant al voltant d'aquests processos electorals” funció de les necessitats del nostre poble, sinó en funció del que volen Espanya i França i els partits que els representen. Tenim centenars de reptes amb els que obtenir guanys morals, subjectius, i també objectius (els realment importants!), i aquest no n'és un necessari. GC: Si bé els triomfs morals són importants, com ja he dit a la primera resposta el nostre moviment no està objectivament preparat per presentar-se a aquesta contesa electoral. Així mateix, pens que a hores d’ara és gairebé impossible assolir

representació al Congrés espanyol, per la qual cosa aquest triomf no es materialitzaria. Això faria que la decepció fos encara més grossa, ja que s’haurien dedicat molts esforços a una projecte que no donaria cap resultat. Encara que el Parlament espanyol siga una institució aliena als Països Catalans, no és allà on es prenen moltíssimes decisions que ens afecten? I, per tant, no s'hauria d'estar allí per incidir-hi? GC: Al Congrés espanyol no hi hem d’anar a incidir-hi sinó a denunciar el caràcter antidemocràtic i impositiu de la democràcia parlamentària espanyola. Ja fa temps que les catalanes veiem els resultats que la intervenció dels partits nacionalistes catalans, de tradició pactista, aconsegueix: més negació i més retrocessos socials i nacionals. IV: Per poder incidir en les decisions del parlament s'ha de tenir una representació considerable, això per una banda. Però més enllà d'això el marc jurídic, començant per la Constitució espanyola i polític institucional donat pel propi funcionament del parlament impossibilita qualsevol canvi respecte a les nostres reivindicacions en el terreny exclusivament parlamentari. DP: Tot i que es prenguen allí decisions que ens afecten, hi ha moltes altres coses que hem de valorar. Ni hem de legitimar les institucions espanyoles i el marc territorial estatal, ni hem de fer res allà: exercir el dret a l'autodeterminació és un fet contrari a demanar-lo. S'ha de dir, però, que com a revolucionaris, cal que fem un debat i crítica constant al voltant d'aquests processos electorals, però en qualsevol cas primar sempre la consecució dels nostres objectius, i no mirar a curt termini únicament.


L’ACCENT 214 DEL 17 AL 30 DE NOVEMBRE DE 2011

PAïSOS CATALANS 05

Iñaki Urdangarin i la presumpta trama corrupta entre Palma, Barcelona i València La Fiscalia investiga el gendre del rei Joan Carles per un conglomerat societari i el destí de 5 milions d’euros públics XAVIER GISPERT ZEGRÍ PALMA

La corrupció política i econòmica ha estat un dels temes de més actualitat durant els darrers anys al nostre país, on destacades autoritats i dos expresidents autonòmics del PP són al centre d'algunes de les principals investigacions judicials en marxa. Ara, però, les sospites sobre el malbaratament de fons públics i les trames corruptes han arribat a les portes de la família reial espanyola. El gendre del rei Joan Carles, Iñaki Urdangarin, ha tornat de Washington per defensar-se de les acusacions d'haver liderat un entramat financer i societari que s'hauria apropiat de fons públics del Govern balear i de la Generalitat Valenciana a través d'una suposada ONG, l'Institut Noos, amb seu al Principat. Els contractes dels presumptes negocis il·legals d'Urdangarin amb l'administració pública del País Valencià i les Illes Balears s'haurien tancat a través de l'Insituto Nóos, presidit per ell mateix entre el 2004 i el 2006, i podrien ascendir a més de cinc milions d'euros. A més, part d'aquests diners podrien haver estat desviats a paradisos fiscals gràcies a la col·laboració de la seva esposa, la infanta Cristina de Borbó, que participava en una de les empreses vinculades a Nóos. De moment, però, la infanta Cristina no ha estat directament assen-

seus, la seva ma dreta Diego Torres i altres imputats en el cas, van crear un entramat d'empreses i societats per desviar els fons públics. Per fer-ho, haurien utilitzat el nom de l'Instituto Nóos presidit per Urdangarin, que recaptava els diners sota l'aparença d'una entitat sense ànim de lucre amb l'objectiu d'assessorar sobre qüestions esportives i turístiques. Concretament, el jutge del cas Palma Iñaki Urdangarín haurà de compareixet davant el tribunal per aclarir les acusacions Arena investiga el desyalada per la investigació, i la Casa lloc el passat dilluns 7 de novembre tí de 2.300.000 euros lliurats pel Reial espanyola ha decidit mantenir a diferents seus d'empreses, assesso- Govern de Jaume Matas a través de silenci al voltant del cas. Tot i així, ries i despatxos de Barcelona, Sant la Fundació Illesport i l'Ibatur amb Iñaki Urdangarin, que formalment Cugat i altres localitats. Tanmateix, motiu de la celebració de dos congresencara no figura com a imputat, ja les investigacions estan vinculades sos esportius entre 2005 i 2006. A més, ha tornat de Washington per prepa- cal cas Palma Arena, sobre el desvia- posteriorment, ha sortit a la llum que rar la seva defensa i ha enviat un ment de més de 50 milions d'euros l'Insituto Nóos també ha ingressat comunicat assegurant que és inno- públics de l'administració de les Illes més de tres milions d'euros de les cent i per mantenir la seva “honora- Balears, i es podrien haver posat en arques públiques de l'anterior Genebilitat”. marxa fa més dos anys, després de la ralitat de Francisco Camps i de l'Adetenció de l'exdirector general d'Es- juntament de Rita Barberá amb motiu ports del Govern balear, José Luis de la celebració d'esdeveniments de Orígens i abast geogràfic Les investigacions sobre els presump- Ballester, exesportista d'elit i amic similars característiques. Algunes veus de l'entorn de la tes negocis del marit de la infanta personal d'Urdangarin. Així, la Fiscalia Anticorrupció sos- defensa dels mateixos implicats en han tingut ressò a la premsa arran de diversos escorcolls que van tenir pita que el gendre del rei i uns socis el cas Palma Arena ja han començat

El duel per la presidència de l’AVL augura tensions TRINI ESCUDERO VALÈNCIA

Com a conseqüència de la dimissió d'Ascensió Figueres de la presidència de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) el 14 d’octubre, Manel Pérez Saldanya i Ramon Ferrer es disputen ara la direcció de l'òrgan lingüístic. Figueres, presidenta de l'AVL durant quasi deu anys, va dimitir del càrrec a mitjan octubre per a ocupar el tercer lloc de la llista del PP per Castelló al Congrés dels Diputats, cosa que va convertir el vicepresident, Manel Pérez Saldanya, en president en funcions i va avançar el procés d’elecció de càrrecs. L’expresidenta pensava que havia deixat la seua successió totalment nugada, ja que s’havia proposat una candidatura unitària de consens encapçalada per Ramon Ferrer com

a president i Josep Palomero com a vicepresident. D’una banda, Ramon Ferrer, Catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de València, va ser proposat a l’AVL pel PP i és exmembre de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV). Així, tot i que des de posicionaments secessionistes va assumir la unitat de la llengua i es va encarregar d’apropar posicionaments entre els uns i els altres, internament no deixa d’estar considerat com l’home de l’exconseller Alejandro Font de Mora, ni de comptar amb l’aval de Rafael Blasco, actual conseller de Solidaritat i Ciutadania . Per tant, la seua designació suposa fer l’ullet a tots aquests sectors. De l’altra banda, Josep Palomero és Llicenciat en Filologia Hispànica per la UAB, per oposició va aconseguir ser catedràtic de Llengua i Lite-

ratura valencianes en l’institut Jaume I de Borriana i ha estat vicepresident de l’Acadèmia fins el 2007. A més, és membre del PSPV amb el qual entre els anys 1987 i 1994 va ser cap del Servei d'Activitats Culturals i Educatives a Castelló de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, i entre el 1994 i 1995 fou director territorial de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana. De 1987 a 1995 va formar part de les corporacions municipals de l'Ajuntament de Borriana com a tinent d'alcalde i regidor de Cultura i Educació. Com és evident, aquesta candidatura suposava repetir els esquemes partidistes (PP-PSPV) de l’Acadèmia, que ja havien estat superats en certa manera amb la presidència i vicepresidència duta a terme per Ascenció Figueres i Manel Pérez Saldanya,

la qual cosa no satisfeia tots els membres. Aquest és el motiu pel qual diversos membres han decidit presentar també candidatures unipersonals per a optar als diversos càrrecs. Així, Manel Pérez Saldanya ho ha fet per al càrrec de president i Antoni Ferrando per al de vicepresident. El dia 18 de novembre es durà a terme el ple on el futur president haurà d’aconseguir la majoria absoluta amb 11 vots en un màxim de tres intents, cosa que li dóna la potestat de proposar una sèrie de noms per a exercir els diversos càrrecs. Però no s'ha d’oblidar que les candidatures són unipersonals i que a l’Acadèmia és cou molt més que la diferència entre “blavers” i “catalanistes”, hi ha pactes, i això implica cedir, i hi ha interessos, interessos de poder. Per tant, tot està obert.

a plantejar la possibilitat que el cas passi a ser competència de l'Audiència Nacional espanyola sota el pretext de la implicació de diferents comunitats autònomes. L'objectiu podria ser el de de treure la investigació de les mans del jutge de Palma José Castro i de la Fiscalia Anticorrupció de Balears, que no semblen tenir cap intenció d'aturar-se, però quedaria al descobert una trama molt més àmplia amb connexions polítiques i empresarials arreu dels Països Catalans.

Jornades sobre el sistema democràtic a València REDACCIÓ VALÈNCIA

En campanya electoral no tot són actes polítics per buscar el vot. L'Esquerra independentista de la ciutat de València va organitzar unes jornades amb el lema “Li diuen democràcia i no ho és” que van començar l'11 de novembre i es tancaran el 20 de novembre, dia de les eleccions generals espanyoles. La primera part de l'esdeveniment és una exposició de diferents paperetes per fer nul el vot del dia 20 de novembre i es fa des del dia 11 al Racó de la Corbella. La mostra es titula “Tria el teu vot nul” i consisteix a exposar diversos tipus de papers que emulen les paperetes electorals convencionals, però amb fotos o textos crítics amb les institucions actuals i la classe política que regeix actualment el país. Per exemple, fotos de crítica a l'alcaldessa de València, Rita Barberá, escrits a favor de l'ús del català i contra l'espanyolització, etc. El segon acte de les jornades és una xerrada titulada “Eleccions= democràcia?” a càrrec d'Abel Caldera, membre del consell de redacció de L'ACCENT. Es realitzarà a dos quarts de vuit al Centre SocialBar Terra de Benimaclet. I finalment, tot plegat es tancarà amb el seguiment dels resultats electorals al Racó de la Corbella a partir de les vuit del vespre el mateix dia de la contesa electoral. Les jornades les organitzen Maulets, Endavant Benimaclet, CSB Terra i Racó de la Corbella.


06PAïSOS CATALANS

DEL 17 AL 30 DE NOVEMBRE DE 2011 L’ACCENT 214

L’edifici del carrer Almagro no serà desallotjat ANDREU MERINO BARCELONA

Les famílies vinculades al moviment dels indignats que van ocupar l’edifici del carrer Almagro, al barri de Nou Barris de Barcelona no seran desallotjades, almenys de moment. Així ho ha decidit el jut-

“Cajamar es va adjudicar l’edifici a través de la dació en pagament de l’antiga constructora Versus 23.06 SL.” ge Miguel Ángel Tabarés Cabezón, que no ha fet cas de les exigències del fiscal de desallotjar immediatament l’immoble. El jutge considera que les demandes de l’entitat bancària Cajamar es poden resol-

El jutge no ha accedit, de moment, a les pretensions de la propietària

dre en un procés civil i no pas penal, ja que interpreta un abús del codi penal per part del banc. Cajamar es va adjudicar l’edifici del carrer Almagro a través de la dació en pagament de l’antiga constructora Versus 23.06 SL. No cal dir que aquest procediment no està permès per famílies suscepti-

bles de trobar-se en la mateixa situació de deute. La interpretació del jutge es basa, sobretot en les declaracions de l’apoderat de Cajamar a la Ciutat de la Justícia de Barcelona. El representant de l’entitat bancària va afirmar que Cajamar només vol recuperar la possessió de l’immoble, però sense obrir un procés

penal a les famílies que l’ocupen des del passat 15 d’octubre. De fet, el jutge ha instat l’entitat bancària a obrir un procés civil si ho creu oportú. Clàudia González, implicada en el moviment dels indignats i en l’ocupació de l’edifici del carrer Almagro, afirma que ara la pilota està a la teulada de Cajamar: “Nosal-

La presentació de Coop 57 al Barcelonès Nord acull més de cinquanta assistents

Focus d’activitat

La cooperativa va posar de relleu que considera important crear una secció al Barcelonès Nord perquè és un territori on creuen que “hi ha moltes persones, entitats i empreses d’economia solidària que estarien interessades a depositar part dels seus estalvis o actius en una banca ètica com al de Coop 57, però no la coneixen”. Amb la creació d’aquest nou nucli s’espera establir noves vies de comunicació que donin a conèixer el projecte. Altres motius que han mogut la cooperativa a crear la nova secció són els de poder promoure nous projectes socials al territori, combatre l’elevat atur que ataca la zona, especialment el juvenil, o el de poder esdevenir un nexe de comunicació entre diferents persones i entitats que puguin generar nous projectes col·lectius.

MARC MIRAS CORBERA DE LLOBREGAT

Santa Coloma de Gramanet va acollir el passat dia 14 de novembre l’assemblea constiuent de la secció local del Barcelonès Nord de Coop 57 –que inclou les poblacions de Badalona, Sant Adrià del Besós i Santa Coloma de Gramenet–. L’acte va comptar amb al participació de més d’una cinquantena de persones que es van congregar al Centre d'Art Contemporani de Can Sisteré. La jornada va començar amb la intervenció del president de Coop 57, Fernando Cid, seguida de la d’Oriol Tuson, membre del Grup Promotor de la iniciativa, qui va qualificar la jornada de “molt enriquidora” i va explicar que, pel que fa a l’assistència, “el nombre de persones era el que s’esperava” i que “el nivell de participació fins i tot ens va sorprendre”. Tuson també va destacar que es tractava d’un acte plantejat per tenir un “contingut molt participatiu” i per aquest motiu, després de les dues primeres intervencions, es va procedir a fer 4 grups de tre-

tres esperarem que decideixen fer, però la nostra feina ara no és pensar en això. Hem de continuar assessorant i donant suport a les onze famílies que estan ocupant l’edifici”. González incideix en que l’ocupació de l’immoble d’Almagro 24 té un component pràctic però també un de simbòlic: “L’edifici serveix perquè les famílies tinguin un lloc on viure mentre no troben cap altra cosa, però també serveix per reivindicar la importància de l’ús social de l’habitatge, que ha de ser una prioritat davant l’especulació”. A més dels activistes indignats que donen suport als ocupants, l’associació 500x20 per un lloguer públic i assequible també dóna assessorament a les famílies. Salvador Torres, president de l’Associació explica que han viscut amb tranquil·litat la decisió del jutge, ja que els permet guanyar temps de cara al seu objectiu principal: “El nostre objectiu és convèncer l’empresa que llogui aquests pisos. Som conscients que si no ho aconseguim i entrem en un procés civil desallotjaran les famílies”.

Estalvi ètic

La presentació fou tot un èxit

ball amb els assistents, que van dividir la seva feina en dos eixos. Per una banda, es recercaven accions per captar estalvi ètic, mentre que per altra banda, es tractava de pensar com revertir aquest estalvi cap a projectes concrets. El membre del Grup Promo-

tor va indicar que, dels grups de treball, s’havien obtingut algunes idees amb possibilitats de portarse a la pràctica, com ara la de fer unes jornades de banca ètica o convocar un concurs d’idees al Barcelonès Nord. Per tancar l’acte, el grup va

comptar amb la presència d’Hernan Córdoba, soci del projecte cooperatiu i autogestionari La Ciutat Invisible, que va explicar als assistents la història i desenvolupament d'aquesta experiència transformadora al barri de Sants de Barcelona.

Coop 57 és una cooperativa de serveis que promou l’estalvi ètic. Els recursos obtinguts per aquesta entitat es destinen a donar préstecs a projectes d’economia social i solidària que promouen l’ocupació, fomenten el cooperativisme, l’associacionisme i la solidaritat. Actualment la cooperativa té el suport de 205 entitats, que en són sòcies, i de 596 persones col·laboradores. Pel que fa al Barcelonès Nord, fins a l’assemblea constituent hi han 10 associacions sòcies i més d’una vuitantena de persones que hi participen.


Per què es retalla? ABEL CALDERA BERGA

Les retallades, a la sanitat o a altres serveis socials són a primera línia informativa des de fa mesos, de bracet amb la crisi econòmica iniciada, segons la cronologia a l'ús, el setembre de 2008. Són moltes les persones que fan una relació directa entre crisi econòmica i retallades en sanitat: a més deute i menys ingressos, menys serveis. Aquesta equació, però, és posada en dubte per les anàlisis econòmiques fetes des de l'esquerra. El procés privatitzador té unes arrels més profundes i llunyanes, i ha anat imposant la seva agenda tant en temps de crisi com en temps de bonança. La crisi actual, és cert, ha aplanat el terreny a aquesta agenda, però la mercantilització de qualsevol activitat susceptible de generar beneficis econòmics forma part de l'ADN del capitalisme. La revolució neoliberal

A nivell occidental cal retrocedir fins als anys 70 per començar a veure l'aparició de les polítiques i discursos neoliberals. L'educació, sanitat i altres serveis socials comencen a veure's com un espai on fer negoci. Thatcher encarnarà com ningú aquesta revolució “conservadora” que, entre altres efectes, comença a construir les bases d'un discurs radicalment oposat a la solidaritat social que servirà per a justificar moltes de les mesures. Paral·lelament a tot plegat, Thatcher encunya un concepte polític que a dia d'avui se'ns ha fet quotidià. TINA: There is no alternative, l'aparent aplicació de les polítiques no com una opció ideològica sinó com una imposició pragmàtica. El “s'ha de fer” tan català, imbuït d'autoritat moral però sense que mai arribem a saber per què s'ha de fer i qui ha ordenat que es faci. L'onada privatitzadora als Països Catalans

ALTERNATIVES

Als Països Catalans (exceptuant la Catalunya Nord), aquest procés comença a prendre força a finals dels 80 i principis dels 90. Si des de 1975 els esforços estatals anaren dirigits a intentar homologar míni-

mament el sistema de protecció social franquista als estàndars europeus, a partir de 1990 la dinàmica privatitzadora serà imparable, sempre sota criteris suposadament “objectius”: llum, aigua, telecomunicacions són camps que es privatitzen per a poder complir amb les exigències europees. Un exemple de com el procés privatitzador no és fet a contracor tal i com es diu, sinó que està planificat a consciència és en el cas de les pensions. Amb l'aparició dels plans de pensions el 1991, s'inicià la propaganda -induïda pels bancs beneficiaris dels plans de pensions- que alertava sobre una possible fallida del sistema de jubilació. Informes apocalíptics del BBVA situaven el 1995 com l'any de la fallida, posteriorment el 2001 i darrerament el 2012. Any rere any els fets desmentien aquests estudis, però la percepció que el sistema de pensions és insostenible s'ha instal·lat en bona part de la població. Al Principat de Catalunya, però, l'aposta per a mantenir dues xarxes de serveis socials, una de pública i l'altra de privada-concertada, ja es materialitzà des de l'inici dels governs Pujol. El cas de la sanitat, en aquest sentit, també és paradigmàtic: amb una xarxa privada en bancarrota, a inicis dels vuitanta el govern Pujol hagué d'escollir entre dues opcions: fer pública aquesta xarxa i assumir-ne el deute, o bé concertar les places hospitalàries d'aquesta xarxa i pagar així el deute de forma indirecta i amb diner públic. S'optà per la darrera opció.

d'haver-se promulgat. D'exemples en tenim diversos i a molts nivells. Un d'ells, la Llei estatal de 1998 que liberalitzava el sòl, posava les bases de la bombolla immobiliària. La Directiva Bolkestein europea, de 2004-2006, aplanava el camí de la liberalització dels serveis públics i és una de les bases del projecte de Llei Omnibus de la CAC. Lleis i projectes educatius, com el xec a les guarderies a València o la LEC al Principat, també obrien la porta a l'entrada d'iniciativa privada en l'ensenyament, i tot això en èpoques no precisament de crisi econòmica. Pel que fa a la sanitat, els intents legislatius d'aplanar el camí es remunten ja a 1991, amb l'informe Abril, aturat per la mobilització popular. El 1997 el procés avançava amb l'aprovació de la Llei 15/97,

que permetia l'entrada del capital privat en la sanitat pública i posava les bases de l'anomenat Model Alzira de gestió hospitalària. I cal recordar també que els treballs per a preparar el terreny al copagament els inicià el govern tripartit en plena bonança econòmica. Hi ha alternativa

Quan diversos països sudamericans, a finals dels 90 i a inicis dels 2000 es van negar a aplicar les receptes econòmiques i socials del FMI per a superar les seves crisis -receptes que, per exemple, eren quasi idèntiques a les que es volen aplicar a Grècia-, el món occidental va reaccio-

nar titllant de bojos, populistes i demagogs els nous governs d'esquerres del continent americà. També semblava que “no hi havia alternativa” a les polítiques del FMI, i que qualsevol “experiment” estava destinat a arruïnar per dècades un país. La realitat uns anys després era, però, que els països que havien abandonat la tutela del dogma econòmic neoliberal iniciaven un període de creixement i d'extensió del benestar social, mentre que els feus recalcitrans del neoliberalisme (Mèxic, Colòmbia o Xile) continuen immersos en un espiral de destrucció social. Ara falta saber si a Europa algun país (no les seves classes dirigents) té la capacitat per sortir del ramat.

Els cavalls de Troia

Les privatitzacions no són una causa directa de la crisi, sinó que aprofiten les crisis per a justificar-se i accelerar l'aplicació de la seva agenda. Els terrenys s'han anat abonant de forma constant, i sovint amb propostes i reformes legislatives que han obert terrenys abans vedats i que es mostren amb tota la seva cruesa anys després

Hi ha alternativa?

Canviar el model fiscal

Més enllà de la protesta, alguns col·lectius socials i organitzacions polítiques estan engegant el debat sobre el model a contraposar al discurs privatitzador. La Coordinadora Antiprivatització al País Valencià o Dempeus per la salut pública al Principat són organismes directament creats com a resposta a les retallades que han volgut transcendir la mobilització i entrar en el terreny propositiu.També sindicats de classe com la COS i la CGT, o organitzacions com Endavant estan participant de la lluita aportant propostes i alternatives. La lluita contra les retallades no és només una lluita defensiva, sinó també una lluita per guanyar un veritable sistema de salut i acabar amb les debilitats de l'actual model.En aquest especial resumim les cinc propostes més significatives d'aquests col·lectius.

L'actual sistema fiscal recapta poc i recapta essencialment de les rendes del treball i de les classes populars. L'augment de la despesa social fins a equiparar-la a la resta de països de la UE15 ha de ser un punt de partida per a afermar els serveis públics. Això implica també canviar l'estructura de recaptació fiscal per tal que l'especulació, les propietats i les fortunes passin a tributar proporcionalment, i es dugui a terme una política real de combat contra el frau fiscal. El punt d'arribada del procés, però, és la sobirania econòmica, en què la ciutadania dels Països Catalans pugui decidir com gestionar els seus recursos sense la ingerència de l'estat espanyol ni dels mercats financers, i sense la coerció de les classes adinerades autòctones.


MODELS DE PRIVATITZACIÓ DE LA SANITAT PÚBLICA

Desgravació de la sanitat privada: La desgravació fiscal a les persones que gaudeixen d’una mútua privada (lògicament d'aquelles que tenen majors ingressos, ja que són les que es poden permetre un assegurament privat) redueix la recaptació del sistema sanitari públic, augmenta la concentració d’assegurances en grans empreses multinacionals eliminant la lliure elecció de les usuàries i exclou les persones amb capacitat econòmica reduïda (pensionistes, dones, joves). A més, les Mútues apliquen la "selecció de riscos", de manera que les persones amb malalties cròniques i gent gran, poden ser abandonades a la seua sort o obligades a pagar unes quotes que no podran assumir.

La desgravació suposa la subvenció de tota la ciutadania de les assegurances d'algunes persones, ja que part o tota la despesa que suposen les assegurances privades serà retornada amb la declaració de la renda. A més, la disminució dels ingressos fiscals suposa de manera clara posar en perill la sostenibilitat del manteniment dels serveis públics. El govern de la Generalitat principatina és el que més ha avançat en aquesta línia demanant a la ciutadania que es faça assegurances privades de salut i afirmant que vol recuperar les desgravacions fiscals.

Model Alzira:

ALTERNATIVES

L'Administració concedeix un hospital públic, construït en sòl públic i pertanyent a la xarxa d'hospitals públics a una empresa privada perquè oferisca, normalment durant un període de 10 anys, tot el servei sanitari a canvi d'una quantitat de diners que atorga l'empresa a l'Adminstració. El sistema de finançament es basa en un pagament capitatiu, és a dir, l'Administració pacta amb l'empresa privada una quantitat a pagar per cada habitant de l'àrea de salut i per any, sense importar l'atenció que rep aqueix habitant del servei prestat. El pagament capitatiu és més econòmic per a l'Administració que el del pagament per processos on es paga

per cada activitat realitzada sobre el pacient (sent una taxa acumulativa). Malgrat açò, també s'usa el pagament per processos en el qual es més fàcil realitzar frau: l'empresa privada unfla les estadístiques de processos realitzats amb la finalitat de guanyar més diners. Es diu Model Alzira perquè en aquesta localitat fou on s'obrí l'1 de gener de 1999 el primer hospital gestionat d'aquesta manera. La fórmula ja s'ha estès a Dénia (Marina Alta), Manises (l'Horta Oest) i Torrevella (Baix Segura) i amb les polítiques de privatització que està duent a terme el govern del PP és provable que el model s'estenga en un futur.

Copagament: Consisteix a què els i les pacients hagen de pagar dues vegades per l’atenció mèdica. Mitjançant els impostos i pagant una part de la despesa en medicaments, visites, proves, etc. D'altra banda, s'argumenta que el cost afegit que implicarà el copagament serà molt baix, pràcticament simbòlic, afirmació que obliga a unes quantes reflexions: -Siga quin siga el preu del servei, serà tant menys simbòlic com baixa siga la renda de la pacient. -La capacitat del copagament d'inhibir el mal ús dels serveis sanitaris només afectarà les rendes més baixes, és a dir aquelles per les quals el preu no sigui simbòlic.

-Com més simbòlica siga la xifra menys inhibirà els pacients de fer un mal ús dels serveis sanitaris. -Com més simbòlica siga la xifra menys servirà per millorar el finançament de la sanitat. Per aquests motius sembla clar que la finalitat del copagament no és inhibir el mal ús en la sanitat ni ajudar al finançament del sistema públic si no llençar un atac ideològic contra el caràcter universal (gratuït, per tant) del servei, obrint la possibilitat a preus menys “simbòlics” en el futur. A Portugal, on el model ja s'aplica, ha suposat un augment del 4,7% en la despesa sanitària. Al nostre país ha estat sobretot CiU quin més ha insistit en la seua implantació a la CAC.

L’entrada de capital privat o el trossejament del sistema sanitari: Des dels governs autònoms de la CAC, del País Valencià i de les Illes es fomenta la introducció de capital privat als serveis dels centres sanitaris, però que no estan estrictament vinculats amb el tractament mèdic, com ara: subcontractació de la restauració, la bugaderia, l'aparcament, la neteja, la seguretat, l'arxiu d'històries clíniques, la jardineria, l'esterilització, etc. Exemples on s'ha aplicat aquest criteri és al nou Hospital de la Fe de València i al de Son Espases de Palma. Amb tot, de vegades també ha permès l'entrada de capital directament a l'assistència mèdica (com el Model Alzira abans explicat) i no sols a serveis perifèrics.

Per altra banda, el govern de CiU a la CAC està treballant (segons es publicà als mitjans el passat octubre) per trossejar l'Institut Català de Salut en una vintena d'empreses públiques que es regirien per les regles del sector privat. Açò significa que la direcció, el finançament i la gestió seria mixta entre membres de la Generalitat i empreses del sector privat.

MOBILITZACIONS EN DEFEN ARREU DELS PAÏSOS CATAL Sindicats de metges i d’infer usuaris i plataformes veïnals lans la resposta a les retallad lat d'una manera diferent i però el que hi ha en comú a de les mobilitzacions LAIA ALTARRIBA BARCELONA

Uns 200 veïns i veïnes es van concentrar la nit del 30 d'agost a l'1 de setembre passats al CAP (Centre d'Atenció Primària) de Can Trias, a Viladecavalls, per tal de defensar-lo. Els havien avisat que aquella nit els Mossos d'Esquadra anirien a desallotjar les desenes de persones que l'han ocupat dia i nit aquest estiu per tal de mantenir-lo obert, en contra de l'ordre de la Conselleria de Sanitat de tancar-lo durant el període vacacional. Els Mossos van avaluar que 200 persones era massa gent per desallotjar, i es van centrar en desallotjar tres altres CAP del Vallès, on hi havia menys gent concentrada. Tot i això, la nit següent els tres centres desallotjats tornaven a estar ocupats. Les ocupacions de CAP d'ençà de l'estiu no han estat exclusives del Vallès. Arreu de Catalunya, grups de veïnes i veïns han ocupat les darreres setmanes les instal·lacions d'aquests centres d'atenció a les nits per protestar contra la decisió de la Generalitat de Catalunya de tancar les urgències nocturnes. En total, hi ha 56 CAP que es queden sense atenció nocturna, dels 185 que fins

aquest estiu hores del dia Ha estat ta nova con sanitat, que e la primaver mics dels Pa cusa de la cri ques mobilit cut, ja que e començar-se aquestes pol sanitat públ dels hospital taris d'arreu

Assemblee i concentra

Quan a la p ria de Sanita Catalunya va cions de reta en un 10%, v encendre le sanitat púb cap de pocs d treballadore també molts nes, hi van de manera m concentraci me el 14 d'ab Aquella g

Gestió i titularitat pública

Canvis en el model sanitari

Directa o indirectament, el pes del sector privat en el món sanitari és enorme. Som dels països d'Europa amb una major despesa de PIB en sanitat privada, i el 50% de la despesa feta per la sanitat pública és gestionada per empreses privades. L'alternativa és la total gestió pública de la sanitat. La finalització de les fundacions, consorcis, externalitzacions i concerts, juntament amb l'eliminació de beneficis fiscals i subvencions indirectes a les mútues, són condicions indispensables per a construir un sistema de salut veritablement públic.Totes les propostes també coincideixen en assenyalar que la gestió sanitària pública ha d'anar acompanyada d'una participació real dels treballadors sanitaris en la gestió i presa de decisions del model.

Molts col·lectius assenyalen que l'actual model mèdic, excessivament centrat en els hospitals, és poc eficaç i ca Actualment el 60% del pressupost sanitari és gestionat per hospitals, mentre que l'atenció primària i salut públ ca només en gestiona el 18%. Les polítiques de prevenció i salut públiques necessiten de més rellevança, ja qu l'augment de la seva efectivitat reporta la disminució de la despesa hospitalària. En aquest sentit, s'entreveu un visió més global de la salut, que integri tant la dimensió biològica com la psicològica i la social. Una de les pro postes és l'extensió de regidories de salut pública que desenvolupin a nivell local polítiques de prevenció adap tades a realitats molt concretes i abastables.


NSA DE LA SANITAT PÚBLICA LANS balear aprofunrmeria, assemblees de treballadors, Eldeixnoulesgovern retallades i creix la ress. En cada territori dels Països Cata- posta hospitals de Son Espases, Son des a la sanitat pública s'ha articu- Els Llàtzer, Inca i Manacor (els quatre i a partir de diferents convocants, hospitals públics de Mallorca) van concentracions el passat mes arreu ha estat una major intensitat viure d'octubre del personal que hi treba-

u estaven oberts les 24 a. una estratègia de lluintra les retallades a la estan impulsant des de ra els governs autonòïsos Catalans amb l'exisi. Però no són les únitzacions que s'han visel primer col·lectiu en e a mobilitzar contra lítiques que afecten la ica van ser el personal ls i centres públics saniu del país.

es, talls de carreteres acions

primavera la conselleat de la Generalitat de a fer públiques les intenallar el seu pressupost va ser l'espurna que va es mobilitzacions a la blica principatina. Al dies, els treballadors i es de la sanitat, però s ciutadans i ciutadarespondre en contra massiva amb una gran ió a la plaça Sant Jaubril. gran concentració tenia

ar. liue na op-

el suport de tots els sindicats, però la lluita als centres hospitalaris no ha estat unitària des d'aleshores. Per una banda, els principals sindicats (sobretot CCOO i UGT) han impulsat una política de pactes amb les direccions dels hospitals i concentracions puntuals. Per contra, les assemblees de treballadors i treballadores que s'han convocat als grans hospitals (amb el suport de la CGT i en ocasions de CATAC) han desbordat el sindicalisme tradicional i han estat les impulsores de talls de carreteres i altres mobilitzacions que encara es viuen setmana rere setmana als principals centres hospitalaris. Aquestes convocatòries han trobat sovint la complicitat i suport dels usuaris. La desunió entre els treballadors del sector també ha quedat palesa en les dues convocatòries que s'han fet per abans de les eleccions espanyoles. Així, mentre CCOO, UGT, SATSE i CATAC s'asseuen amb la conselleria per pactar les retallades, el Sindicat de Metges per una banda (els dies 15 i 16 d'aquest novembre) i la CGT per una altra (el dia 18) han convocat vagues generals a la sanitat catalana.

lla en contra de les retallades que està impulsant el govern de José Ramon Bauzà. Desenes de treballadores i treballadors van concentrarse convocats pels principals sindicats del sector, ja que són aquestes organitzacions les que ha promogut les mobilitzacions a les illes, i no pas assemblees de treballadors. En aquesta ocasió, la convocatòria era conjunta de CCOO, UGT i STEI, que denunciaven que la política del nou govern del PP a les balears “col·lapsarà gradualment el sistema sanitari públic de les Illes Balears, incrementarà sistemàticament el temps d’espera en tots els nivells assistencials i farà davallar els nivells de qualitat d’un sistema sanitari que actualment ja està mal dotat i té plantilles escasses i un pressupost insuficient”. Aquesta ha estat la darrera de les mobilitzacions, però fa mesos que el sector ja està actiu en contra de les retallades, fins

i tot abans de l'entrada del PP al govern illenc. Així, ja abans de les eleccions autonòmiques, convocats pel sindicat d'infermeria, el SATSE, entre 80 i 100 vehicles van col·lapsar el 19 de maig el centre de Palma. Protestaven per la retallada pressupostària en la sanitat balear el 2010 i 2011 en 100 milions d'euros, dels quals 30 en personal. I denunciaven que la sanitat en aquell moment ja era pitjor que quatre anys enrere. Contra el copagament i les privatitzacions al País Valencià

Bona part de les mobilitzacions dels darrers mesos al País Valencià en defensa de la sanitat pública s'han convocat contra el copagament i les privatitzacions, sobretot a partir de la Plataforma per la Millora i Defensa de la Sanitat Pública Valenciana, on participen tant els diversos sindicats del sector com organitzacions veïnals i polítiques. Aquesta plataforma ha donat

suport, entre d'altres, a l'exigència dels veïns i veïnes de Campanar perquè l'Hospital de la Fe torni al barri, ja que el districte s'ha quedat sense cap centre hospitalari d'ençà que van traslladar els serveis a unes noves instal·lacions al barri de Malilla (a una hora de Campanar en transport públic). Per tal d'aconseguir el retorn de la Fe, la Plataforma i altres entitats veïnals han convocat diverses manifestacions aquest any. Una de les darreres mobilitzacions per defensar la sanitat pública al País Valencià es va viure a Dènia el 3 de novembre, quan centenars de treballadors i usuaris van desbordar les previsions i van fer petita la sala on se celebrava una jornada crítica amb la gestió privada de l'Hospital Marina Salut. Tant professionals com usuaris van coincidir a assenyalar que l'assistència que ofereix aquest centre és deficitària (ha patit retallada de llits, acomiadaments i manca de transpa-

rència, entre d'altres), i converteix els ciutadans de la Marina en ciutadans de segona. I recentment també s'ha format la Coordinadora Antiprivatització de la Sanitat del País Valencià, on participen els sindicats COS, CNTAIT,CGT i també l'organització Endavant. El CAS-PV va convocar una manifestació el 10 de novembre d'acord amb una convocatòria estatal per rebutjar la privatització de la sanitat. La marxa va anar de la seu del PSOE a València fins la del PP, per tal de mostrar que tots dos partits estan implicats en el deteriorament de la sanitat pública. I mentrestant, des del mes de març la Plataforma per la Millora i Defensa de la Sanitat Pública ha impulsat una campanya en contra del copagament sanitari, ja que entenen que “s’emmarca en el context de l’estratègia de deteriorament i desmantellament del serveis que garanteixen l’estat i la seua privatització”.

“A quin cap cap que ens tanquin aquest CAP?”

Racionalitzar les despeses

Posar fre al negoci farmacèutic

Hi ha diverses propostes per a la racionalització de la despesa als centres sanitaris. A llarg termini, el traspàs de bona part de l'atenció mèdica dels hospitals als CAP ha de fer disminuir la despesa. Altres solucions més concretes poden ser evitar la sobreutilització diagnòstica provocada per la medicina defensiva. Cal tenir en compte que només el 30% està justificada i que el seu mal ús pot arribar a fer encarir el cost sanitari fins a un 15%. Una altra proposta és la creació d’una Agència Única de Compres, que tingui en compte les economies d’escala i les sinergies de recursos. I finalment, també s'apunta a l'ús de tecnologies que permetin l'estalvi en diversos camps com per exemple en el seguiment diari de pacients o la reproducció de radiografies.

La relació del sistema sanitari amb la indústria farmacèutica és, com a mínim, polèmica. Pels col·lectius pro-sanitat pública cal una reducció de la despesa en farmàcia que suposi una retallada dels beneficis que Farma-Industria obté a costa de l'erari públic. Això passa per l’ús exclusiu, sempre que sigui possible, de medicaments genèrics i produïts als nostre país. També han sorgit propostes de sistema de preus relacionats amb el valor terapèutic i la necessitat de reavaluar el sistema de patents i, arribat el cas, negar-se a pagar deute il·legítim a les multinacionals.Tot aquest procés hauria de ser gestionat, segons algunes de les propostes, per una Agència de Farmàcia de titularitat i gestió pública. I finalment, es proposa com a mesura immediata la prohibició total de la promoció comercial a tot el sistema de salut públic i concertat.


“La lluita del neocapitalisme contra la classe treballadora és una guerra declarada als drets socials i laborals” minació de 1.500 llocs de treball; assetjament laboral; canvis de torns i horaris que donen com a resultat una baixa qualitat assistencial. A més ara, per tal de reduir el pressupost, el gerent de la Vall d’Hebron vol tancar consultes i quiròfans 5 dies feiners en el que queda d’any. Afortunadament en aquest cas, estem paralitzant-ho en defensa de l’hospital públic.

ENTREVISTA Isa Garnika, treballadora de la sanitat i sindicalista Isa Garnika és treballadora de la sanitat i sindicalista a l'Hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona. Amb una llarga experiència com a militant feminista, des de 2008 ocupa la Secretaria de Gènere de la CGT a Catalunya, i és també militant d'Endavant-OSAN. ABEL CALDERA BERGA

S'ha parlat poc de la dimensió de gènere en les retallades en sanitat. Com afecten aquestes retallades de forma específica a les dones? Als anys 80 la lluita de les treballadores de la Vall d’Hebron va aconseguir el que exigien a totes les empreses: escoles bressol a càrrec de l’empresa. Ara, però, la volen tancar. Si ho fan serà un retrocés històric en els drets de les dones treballadores per la conciliació de la vida laboral i familiar. Més del 80% dels treballadors de sanitat són dones i és per això que cal parlar sempre en femení a l’hora de parlar del sector. Encara que no hi ha estadístiques detallades per sexe, estem en situació d’afirmar que les retallades a sanitat afecten milers de llocs de treball ocupats per dones als PPCC. A la sanitat hi ha discriminació encoberta. La decisió de les dones de ser mares depèn de l’estabilitat a la feina. Si

L’Hospital de Bellvitge ha sigut un dles primers escenaris de mobilitzacions

el contracte és precari, la por a la no renovació és sempre present. Les mares majoritàriament fan reducció de la jornada, cosa que significa reducció salarial i reducció de cotitzacions. La conciliació de la vida laboral i familiar no és real. Igualment cal destacar l’adaptació dels càrrecs i les metgesses al rol masculí dominant de competitivitat i jerarquia. Malgrat que les dones treballadores del sector sanitari qüestionen el patriarcat, adopten per sobreviure a la feina un rol masculí de dominació que s’ha de desmitificar. Tu fas treball sindical en un hospital. Quina és la situació real

que s'està vivint als centres hospitalaris a nivell laboral i de qualitat del servei? La Caixa finança el Servei de Biologia Molecular i Tractament del Càncer. A les persones operades de càncer se’ls demana autorització per treure cèl·lules cancerígenes amb les quals investiguen per a les empreses privades que després creen patents per les multinacionals. L’hospital de la Vall d’Hebron és el més gran de la sanitat pública. Als anys 70 i 80 hi treballaven més de 7.000 persones, unes 5.000 dones amb plaça en propietat. A partit dels 90, amb l’aprovació de la LOSC, va començar la privatit-

zació de la sanitat pública i es van reduir els llits hospitalaris en un 30% i el personal al voltant del 20%. A canvi augmenten els càrrecs de confiança i els gestors; es privatitzen els serveis de diagnosi, el banc de sang, el manteniment i l’hoteleria. La privatització de la sanitat pública no és d’ara. Va ser la consellera Marina Geli qui va reconvertir l’ICS (Institut Català de la Salut) en empresa pública de gestió privada. El conseller Boi Ruiz té el camí obert per privatitzar. La situació actual és molt greu: allargament del 23% en les llistes d’espera; tancament de quiròfans, UCIs, llits i plantes senceres; eli-

Com s'està plasmant el procés privatitzador als hospitals de Barcelona? La sanitat catalana és en un moment històric de canvi de model. Sanitat per als rics, beneficència per als pobres. Cal ampliar la visió per analitzar que la lluita del neocapitalisme contra la classe treballadora és una guerra declarada als drets socials i laborals aconseguits pel moviment obrer. Si no hi troba resistència el capital avança. A nosaltres ens correspon lluitar per impedir aquesta agressió tan forta al dret a la sanitat. Així, les treballadores del sector sanitari i el poble es mobilitza contra les retallades. Des de fa més de 7 mesos la sanitat pública i privada-concertada està duent a terme una lluita sense precedents històrics. Mai les treballadores i les usuàries havien lluitat com ara per a una sanitat pública de qualitat: assemblees diàries, talls de trànsit, ocupació de CAPs i hospitals, reivindicacions al Parlament, coordinar-nos entre nosaltres amb el 15M i les AAVV. I la lluita no decreix, sinó que es radicalitza. És una alegria molt gran trobar-nos amb l’ajuda organitzada de les veïnes i veïns.

“Un metge i una infermera han de fer front a un territori d’uns 250 km2 i 17.500 habitants” ENTREVISTA Raquel Rodríguez, regidora de la CUP a Navàs Regidora de la CUP a l'ajuntament de Navàs (Bages), un dels quatre municipis governat per la formació d'esquerres i independentista. És responsable de la regidoria d'atenció a les persones i de la regidoria de sanitat.Des del mes de juliol és un dels càrrecs institucionals que s'ha destacat més en la lluita contra les retallades sanitàries a la Catalunya Central.

ABEL CALDERA BERGA

Quina afectació tenen les retallades en sanitat per a les comarques interiors? Són unes retallades que s’apliquen a un sistema sanitari que ja tenia deficiències sobretot en l’atenció i el temps d’espera. Ara, després de la tisorada, la situació serà pitjor. La nostra àrea bàsica donava assistència a 7 nuclis i a una població de 10.000 habitants. Amb el tancament de les urgències nocturnes depenem del CAP de Sallent on un metge i una infermera han de fer front a un territori d’uns 250 km2 i 17.500 habitants. Quina estratègia d'oposició heu

adoptat? Quin paper juguen els càrrecs institucionals en aquesta estratègia? I la població? El primer que vam fer va ser convocar assemblees ciutadanes per informar de la situació a tot el poble. Sabíem que com a municipi sol teníem

poc pes contra una administració governada per CIU. Varem promoure un manifest conjunt i una recollida de signatures. Després vam passar a l’acció pressionant als responsables sanitaris que ens presentaven les retallades. Fruit d’aquesta feina feta ens van oferir una part del torn dels caps de setmana. Al cap de pocs dies del no acatament d’aquesta oferta, ens oferien tot el servei festiu diürn. Ara estem lluitant per l’atenció nocturna. Estem alerta per denunciar les deficiències actuals i per demostrar que l’atenció nocturna a Navàs és bàsica. Quina reacció han tingut els res-

ponsables sanitaris de la Generalitat davant la vostra oposició? Vam entrevistar-nos amb el secretari general del Departament de Salut de la Generalitat, Francesc Sancho, i li vam expressar la nostra oposició a les retallades. Amb molt bones paraules se’ns va comunicar que era el que ens tocava pel número de visites que teníem. Nosaltres considerem que la vida dels nostres habitants no es pot quantificar amb números. Si volen retallar que comencin per l’eliminació dels càrrecs de confiança i de les ajudes a la sanitat privada, que serà la beneficiada d’aquestes retallades, ja que en un moment de crisi econòmica veuran que la seva clientela pujarà.


INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 214 DEL 17 AL 30 DE NOVEMBRE DE 2011

Qui són els primers ministres cuinats per Brussel·les per a Grècia i Itàlia? LAIA ALTARRIBA BARCELONA

Amb pocs dies de diferència, Grècia i Itàlia tenen nou govern. I no són pas governs presidits per persones sortides de les urnes. Ni el nou primer ministre de Grècia ni el d'Itàlia eren diputats abans d'assumir el càrrec. La seva elecció per ocupar el càrrec s'ha cuinat des de les més altes institucions de la Unió Europea per tal que apliquin de manera que els sigui satisfactòria les polítiques que han de beneficiar el sistema financer i les institucions econòmiques internacionals. I quin són els mèrits que han fet Mario Monti i Lukàs Papadimos per convertir-se en primer ministre italià i grec, respectivament? Doncs un dels punts que tenen en comú és que no han estat escollits en cap eleccions. I un altre és que tots dos formen part de la Comissió Trilateral, un lobby neoliberal creat el 1973 pel banquer nord-americà David Rockefeller i on participen tant economistes i empresaris com polítics. Els anys 70 i 80 aquest grup va ser acusat de donar suport a dictadures llatinoamericanes com les de Xile o Argentina per tal d'assegurar el capitalisme al continent.

manera que el dèficit hi quedés ocult. I després, el 2005, el grup inversor el va acabar fitxant, segons informa el diari Público. A nivell internacional, ha estat membre del comitè directiu del Grup Bildenberg i forma part de la Comissió Trilateral. Tots dos són organismes neoliberals on es reuneixen periòdicament empresaris, polítics i representants d'institucions internacionals. Mario Montí ha sigut l’escollit per dirigir Itàlia durant la travessia que li espera

Mario Monti

El nou primer ministre italià ja havia format part d'anteriors governs italians i d'altres institucions, però no com a càrrec electe, sinó com a tècnic. Així, a proposta del primer govern de Berlusconi, va passar a formar part de la Comissió Europea el 1994 i s'hi estaria fins el 2004, primer com a comissari del mercat interior i més tard de la competència.

En el sector privat, ha estat president de la Universtitat de Bocconi, un centre privat especialitzat en economia. També ha estat assessor de The Coca-Cola Company i del grup inversor Goldman Sachs, que amb la crisi financera dels EUA el 1998 va estar a punt de la bancarrota. Precisament, Monti, des de Comissió Europea no va voler fiscalitzar mai els comptes grecs que havia preparat Goldman Sachs de

Lukas Papademos

“No sóc un polític”. Així s'ha autodefinit Lukas Papademos, el nou primer ministre grec, poc després d'assumir el càrrec. Si bé és cert que Papademos no ha format part de cap partit polític ni ha estat diputat, aquesta manera de presentar-se té més a veure amb la voluntat de mostrar que l'única intencionalitat darrere de les decisions que prengui seran de caire

La policia desallotja l’acampada Occupy Oakland MARC MIRAS CORBERA DE LLOBREGAT El moviment que va començar a Nova York amb la crida Occupy Wall Street s'ha estès per tots els Estats Units. Una de les ciutats on els mesos d'octubre i novembre hi ha hagut més mobilitzacions és Oakland, a Califòrnia. Una de les convocatòries més massives va ser el 2 de novembre, quan el moviment d'indignats va convocar una vaga general i desenes de milers de persones van bloquejar l'important port de la ciutat. Des d'aleshores la protesta contra el sistema econòmic continua a la Oakland.

Els Estats Units van viure la nit del 13 al 14 de novembre una nova nit de revolta als carrers quan el cos de policia d’Oakland (ciutat californiana)

va desallotjar els acampats de l’Occupy Oakland per segona vegada en els últims dies –el 25 d’octubre havien desallotjat una primera acampada. L’actuació policial va provocar l’arrest de 32 persones i les accions de protesta es van allargar fins a la sortida del sol, quan els acampats van abandonar la zona cridant la consigna de “no us preocupeu, demà tornarem”. Als volts de les dues de la matinada, centenars d’agents acudien a la zona on hi havia el campament i començaven a expulsar els manifestants de les seves tendes, situades a la plaça Frank Ogawa des de la vaga general del 2 de novembre. Cap a les tres alguns membres de l’organització van començar a emetre el que

estava passant a través d’internet, fent servir un telèfon mòbil en Streaming, i van fer una crida als seus conciutadans a acudir a la zona i donar-los suport. Les imatges, difoses en directe, mostraven centenars de persones al carrer, en plena nit, cridant consignes a favor de l’acampada i en contra de la “brutalitat policial” i les “desigualtats econòmiques”. En poques hores una multitud de persones ocupava els carrers 14 i Brodway, i la policia establia llargs i densos cordons per tal d’evitar que els manifestants tornessin al lloc dels fets. Les imatges emeses van posar de relleu que els agents anaven sense el número d’identificació visible. Els enfrontaments entre els assis-

tents a la concentració de suport i la policia no van trigar a aparèixer i es van allargar durant tota la nit i fins a les 8 del matí aproximadament. A més de les detencions hi va haver diversos ferits de diferent consideració. L’emissió de les imatges la seguien prop de 20.000 persones de manera simultània. L’excusa

Els motius que al•lega l’ajuntament per desallotjar a protesta són els conflictes que hi havia hagut a la zona els darrers dies. Pocs dies abans del desallotjament va resultar mort un home durant una discussió a la zona, tot i que els acampats van afirmar que aquest succés no tenia res a veure amb la seva activitat, i que per

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

tècnic, que no estaran guiades per cap objectiu polític. És el discurs imperant a les institucions europees: presentar el desmantellament de l'estat del benestar com a inevitable. Format en economia en diverses universitats nord-americanes, Papdimos ha fet la seva carrera des de mitjans dels anys 80 al Banc de Grècia. El 1994 va arribar al capdamunt del banc, i s'hi va estar fins al 2002, quan va saltar a la vicepresidència del Banc Central Europeu fins al 2010. Els partits que han format la nova coalició de govern (el Pasok, Nova Democràcia i un grup d'extrema-dreta) consideren que tot plegat són mèrits perquè ara apliqui el pla de retallades i privatitzacions encara més profundes que vol que faci Grècia en el sistema públic. Brussel·les (o potser hauríem de dir Berlín i París) poden estar tranquil·les que el nou mandatari grec aplicarà les mesures que li requereixin, ja que el mes de maig passat Papademos ja assegurava que “l'única manera sensata” de procedir és seguir endavant amb reformes ambicioses, incloent la privatització d'actius estatals, com ports i aeroports.

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF. & ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL (60 E.) SEMESTRAL (30 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

aquest motiu no pensaven abandonar la zona. L’alcaldessa de la ciutat, Jean Quan, per la seva banda, ja havia advertit que “els riscos” eren “massa grans”. L’actuació policial va provocar reaccions dins l’ajuntament. El conseller legal de l’alcaldessa, Dan Siegel, va presentar la seva dimissió davant el que va considerar una actuació “tràgicament innecessària”. Tot i això, quan es va reafirmar en el seu posicionament i va explicar que qui ho volgués podia anar a la plaça Frank Ogawa, però que no es permetria cap altra acampada allà –a la ciutat ja hi ha diverses acampades, tot i que aquesta era la central. Amb les detencions efectuades durant aquest desallotjament ja són més de 100 els arrestats a Oakland, després que la policia detingués a 85 persones el 2 de novembre durant els enfrontaments de la vaga general (la primera que ha viscut la ciutat des de 1946), en què els agents van utilitzar projectils i gas lacrimogen per intentar dissoldre els manifestants que bloquejaven el port.

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.


12ECONOMIA

DEL 17 AL 30 DE NOVEMBRE DE 2011 L’ACCENT 214

Un any de presó per causar la mort de cinc treballadors

JORDI GRACIA BARCELONA

La mateixa pena que si hagués robat en un supermercat, o si l’hagués enxampat la policia amb haxis. Un any de presó, que no haurà de ser complerta per no tenir antecedents. Però en aquest cas el delicte és haver causat la mort de cinc treballadors, tres d’ells immigrants paquistanesos, per no complir les mínimes mesures de seguretat. El secret per a poder accedir a tant privilegiada condemna, potser podria trobar-se en ser molt ric i ser el president d’Habitat.

Els fets es remunten al 27 de juliol de 2006, quan en una obra al barri barceloní del Poble Nou va caure un mur sense cap mesura de seguretat dins un forat de cinc metres de fondària, per falta de ser apuntalat, i enmig de presses dels encarregats per acabar la feina “abans de les vacances”, segons determina la sentència. El resultat va ser la mort de cinc treballadors, qua-

“El delicte és haver causat la mort de cinc treballadors, tres d’ells immigrants paquistanesos, per no complir les mínimes mesures de seguretat” tre d’ells subcontractats per petites empreses, i tres d’ells de nacionalitat paquistanesa. La Inspecció de Treball va determinar que la causa del sinistre laboral havia estat la infracció greu de l’empresa en matèria de salut laboral, i la manca de cap avaluació dels riscos. Però sorprenentment la Fiscalia només va sol·licitar una condemna de dos anys de presó, que han quedat finalment en penes menors al fins ara president de la immobiliària Habitat, Bruno Figueras, a més de l’encarregat i l’arquitecte de l’obra, segons ha determinat el Jutjat Penal 22 de Barcelona. La sentència penal es dona en el context en el que, segons les prò-

Le president d’Habitat no haurà de complir presó per la mort de cinc dles seus treballadors

pies dades oficials, tres treballadors moren cada dia en accident laboral a l’Estat espanyol, i un d’aquests és als Països Catalans. Dades, a més que amaguen i silencien moltes de les patologies d’origen laboral, com càncers o malalties respiratòries, que consten com a malalties comunes a pesar d’haver estat causades per l’exposició a productes químics o altres a la feina. En aquest dramàtic context, la sentència ve a certificar la impunitat dels delictes contra els treballadors a l’Estat espanyol, on les condemnes són molt més altes per simples furts o tinença de haxis, que per causar la mort de treballadors, que finalment passen a ser simples i fredes xifres, i que deixen dramàtiques situacions familiars per a les seves vídues i fills, enmig de la passivitat general de les autoritats.

CGT anuncia una denúncia per prevaricació a la Generalitat de Catalunya per acceptar l’ERE de l’Hospital de Terrassa REDACCIÓ BARCELONA

La secció sindical del sindicat CGT de l’Hospital públic Mútua de Terrassa ha anunciat que denunciarà al Director dels Serveis Territorials del Departament d’Empresa i Ocupació de la Generalitat de Catalunya per prevaricació i suborn, per haver acceptat l’ERE que proposava el Consorci malgrat un informe d’Inspecció de Treball de Catalunya era desfavorable a l’aplicació d’aquest. Segons denuncia el sindicat llibertari, dins del context de retallades en la sanitat iniciades pel conseller Boi Ruiz des de que és al càrrec, Mútua de Terrassa va proposar als treballadors unes modificacions i retallades

pel que fa a les jornades laborals i els salaris, adduint que si aquests no acceptaven l’empresa proposaria un ERO. Aquesta proposta va ser desestimada pels treballadors de Mútua de Terrassa, i amb data de 30 de Juny del 2011, es va presentar al Departament d’Empresa i Ocupació la proposta d’ERO, que suposaria la reducció de jornada de 838 treballadors en un màxim d’un 44% del còmput anual d’hores durant un any. Aquest ERO va ser acceptat el passat 30 de Setembre per la Conselleria de la Generalitat, i a part del recurs presentat per els sindicats, la secció sindical de CGT de Terrassa denunciarà per prevaricació i suborn al Director dels Serveis Territorials del

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea de Joves de Cardedeu // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge. Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Centre Social-Bar Terra Baró de Sant Petrilló 9. València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana Josep Grollo, 91// El Forn Girona //L'Estapera C. de baix, 14, baixos, Terrassa // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B. Torelló // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos, València // SEPC-UV Baró St. Petrillo, 9 València // Taverna Catalana "Les Forques 1642", Alfred Perenya 71, Lleida

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

Departament d’Empresa i Ocupació de la Generalitat de Catalunya. La raó, és la conclusió de l’informe de l’Inspector de Treball i Seguretat Social, que considera desfavorable l’aplicació de l’ERE plantejat per l’empresa. L’informe de la Inspecció de Treball, entre d’altres aspectes, defensa que no hi ha justificacions organitzaves per l’aplicació de l’ERE, critica la negativa de l’empresa a donar dades, i proposa com a mesura per no reduir la jornada laboral una reducció en les hores extres que realitzen els treballadors. L’informe conclou que l’ERE que proposa l’empresa no es justifica per les pèrdues anuals ni per les previstes.


L’ACCENT 214 DEL 17 AL 30 DE NOVEMBRE DE 2011

CIÈNCIA I TECNOLOGIA 13

El planeta ens adverteix... ALMUDENA GREGORI VALÈNCIA

Mentre encara tenim recent el terratrèmol al Pacífic i la catàstrofe nuclear que va suposar a Fukushima, ens continuen arribant noves notícies de moviments sísmics i erupcions volcàniques arreu del planeta. En efecte, aquesta activitat que es genera a l’escorça terrestre entre altres coses té una funció termoreguladora, de manera que es pot relacionar l’increment en la quantitat i la intensitat d’aquesta energia alliberada i el canvi climàtic basat en un esclafament global que gran part de la comunitat científica independent ve observant les darreres dècades. De la mateixa manera, es constata cada vegada amb més claredat que l’escalfament global ha sigut un dels potenciadors de determinats fenòmens climàtics extrems, com és el cas de les sequeres, inundacions, huracans i els ja esmentats moviments sísmics i erupcions volcàniques. En aquest sentit, el País Valencià, especialment les zones més meridionals, es troben en la zona de màxima perillositat de sismes dintre de la península Ibérica. De fet els dos sismes de major intensitat registrats en la península es van produir a Torrevella al 1829 de grau 6.9 i amb 369 morts, i a Montesa al 1748, a banda del recent de Lorca, a Múrcia, de alta magnitud. Per tot això, sembla que haurem de plantejar un escenari en el que les anomenades catàstrofes naturals s’intensificaran durant les properes dècades. Malgrat tot, també cal tindre en compte que a l’actualitat, amb la gran embranzida que han assolit les grans corporacions de mitjans de comunicació, es crea un estat d’alarma més gran davant aquests fenòmens a causa de la major rapidesa en la circulació de les notícies i de la informació. Però aquesta amenaça està fentse molt real i és ara quan en determinats indrets es pot pagar un preu molt alt per d’urbanisme depredador dels anys 80 fins ara, d’un enfocament econòmic basat en un creixement il·limitat de la producció i l’especulació. I és que el País Valencià també lidera el rànking pel risc d’inundacions ja que la seua orografia acompanya a les pluges torrencials i a la ocupació històrica de territoris vulnerables, com ara demostra clarament PATRICOVA (Pla d’Acció Territorial de Protecció Contra el Risc d’Inundació). La construcció desenfrenada a la nostra terra en zones inundables, sense tenir en compte la treva que ens ha donat el fenomen de la gota freda durant la darrera dècada és eventual i segons els climatòlegs ens trobem en un moment cíclic en el que es poden produir inundacions a la Mediterrània Occidental. Més preocupant és per exemple la construcció de centrals nuclears o tèrmiques en zones de risc, poc es parla de l’emplaçament de la central

Les catàstrofes naturals ja no són patrimoni dels països del tercer món

valenciana de Cofrents en una zona d’activitat volcànica, una zona en la que malgrat no registrar-se activitat recent, no cal descartar una reactivació causada per la major activitat

“El País Valencià lidera el rànking pel risc d’inundacions ja que la seua orografia acompanya a les pluges torrencials i a la ocupació històrica de territoris vulnerables” sísmica registrada recentment al sudest de la península ibèrica i que ha tingut com a dramàtica fita el terratrèmol registrat a la localitat murciana de Lorca. Precisament els sismòlegs preveuen amb total seguretat un moviment sísmic de proporcions considerables a la mateixa zona entre els

anys 2012 i 2013, sembla que més localitzat a la zona del sud d’Alacant, en concret a la turística població de Torrevella, la qual s’ha caracteritzat els darrers temps per un creixement urbanístic desenfrenat, amb algunes actuacions més que qüestionables i que han permès l’edificació en zones de risc. Fukushima ha marcat un abans i un després que ens ha mostrat la perillositat de construir infraestructures a zones exposades a possibles agents naturals. De fet el Japó és un arxipèlag volcànic ubicat en una zona de gran activitat sísmica, el cinturó de ferro del Pacífic. És per això que la seua aposta per l’energia nuclear sembla un suïcidi, induït per la dificultat del país per accedir als combustibles fòssils. Es tracta doncs d’una decisió basada en un a lògica exclusivament econòmica que ha avantposat la rendibilitat econòmica a la seguretat dels habitants del país. Vist des d’aquest punt de vista Fukushima era una qüestió de temps i, és possible que no siga l’última catàstrofe d’aquestes característiques, ja que, pel que sembla, les potències nuclears no han pres nota. Fins ara existia la creença de que les catàstrofes afectaven majoritàriament als països més endarrerits per la menor solidesa de les seues infraes-

tructures i construccions: terratrèmols a Haití o Iran, huracans a Centreamèrica, inundacions a l’Índia o Bangladesh... Això és parcialment cert, és veritat que aquests països en

“Fins ara existia la creença de que les catàstrofes afectaven majoritàriament als països més endarrerits per la menor solidesa de les seues infraestructures” molts casos tenen mesures de prevenció escasses o inexistents, pocs recursos per fer-ne front i una escassa solidesa pel que fa a les seues infraestructures i construccions. Però també cal dir que en molts casos ocupen àrees més exposades a fenòmens meteorològics extrems, mentre que en la majoria dels casos

els països desenvolupats ocupen zones de clima temperat i amb una activitat sísmica menor. És per això que el canvi climàtic pot tenir una transcendència important en la modificació d’aquestes dinàmiques, desplaçant algun d’aquest fenòmens extrems cap a zones temperades. Serà en aquest moment quan es veja la veritable capacitat de reacció que tenen aquests països per fer front a aquestes catàstrofes i els problemes que poden suposar en territoris plegats de centrals nuclears o tèrmiques, com s’ha vist al cas del Japó. En aquest sentit, tampoc la gestió del terratrèmol de Lorca va ser precisament un exemple de previsió ni de minimització dels riscs, de la mateixa manera que els totpoderosos EUA després de l’huracà Katrina a Nova Orleans, hagueren d’acceptar ajuda internacional, rendintse a fer front en solitari als efectes d’una catàstrofe natural de gran magnitud. La terra es queixa i activa les seues eines per retornar a l’equilibri després de dècades de depredació i agressions al medi ambient. Quina resposta donarà l’ésser humà front a la resposta natural que sembla estar donant el planeta?


14 CULTURA

Santi Muñoz BARCELONA

DEL 17 AL 30 DE NOVEMBRE DE 2011 L’ACCENT 214

L’infern segueix ple de bones intencions

aume Balagueró és, potser, el director català més internacional de l’actualitat. Va començar amb la tan mediàticament celebrada Los sin nombre, basada en una novel·la de terror de Ramsey Campbell, i s’ha consolidat com un eficaç cineasta de gènere en els temps de penúria que corren. És un dels dubtosos responsables, ja com a director, ja com a guionista, de la invasió zombie a les pantalles que patim des de començaments d’aquest segle, amb la coneguda nissaga de REC, que ens ha donat els primers zombies veïns de l’Eixample, amb un producte de terror-documental en la línia de la tan celebrada Blair Witch Project, però sense la seva qualitat (fruit d’una absoluta manca de mitjans). També va tenir la seva experiència internacional signant dos films amb protagonistes nord americanes; Fràgils, amb Calista Flockhard (Ally Mc Beal) i Darkness, amb Ana Paquin (True Blood, X-men) i, fins i tot, és el culpable del film documental OT: La película. La seva darrera obra, Mientras Duermes, amb el mestre de la mala llet, el gallec Luis Tosar, Marta Etura i Alberto San Juan, és una pel·lícula feta a mida de l’esmentada especialitat del seu protagonista. Des de Te doy mis ojos i després amb l’exitosa Celda 211, Tosar es va consolidar com un especialista en personatges essencialment antipàtics, violents i amb una

J

exagerada però creïble mala llet, que la falta d’imaginació dels seus directors ha anat estereotipant. En el cas de Balagueró, César és un porter de l’Eixample obsessionat en amargarli la vida a tots els veïns de l’immoble i especialment a una jove pijeta que passa tots els matins somrient per davant de la seva porteria. A la primera escena, la veu en off de Cèsar ens explica que la seva vida és tan merdosa que l’única il·lusió que té és esborrar-li als altres el somriure de la cara. Les intencions i motivacions del protagonista són doncs clares des de bon començament i el retrat del psicòpata, tot i que gens profund, té quelcom d’original en tant no ens enfronta amb un escorxador de retorçades psicopaties a qui li agrada esquarterar les seves víctimes i

tornar boja la policia. No, es tracta d’un psicòpata-currito que es dedica a beneficiar-se a la veïna mentre dorm (prèviament anestesiada amb cloroform) per deixar-la prenyada i que tingui així un problema “de veritat” amb el seu company absent. Tal estretor de mires, si el comparem, per exemple, amb Annibal Lecter, fa que el psicòpata ens resulti, fins a cert punt, proper i entranyable. Aquest és el gran encert de la pel·lícula que, a mida que avança la trama, es perd perquè no aprenem res de nou sobre el simpàtic personatge. Ens agradaria, potser, conèixer alguna cosa més sobre la seva buidor, sobre la seva misèria, però la pel·lícula avança essencialment mitjançant totes les putadetes que César li va fent a la jove sense -a més!!!- aconseguir deixar-la pren-

Diaghilev i els ballets russos Joan Sebastià Colomer i Tejada BARCELONA

mb el nom d'Els ballets russos de Diaghilev es pot veure al Caixafòrum de Barcelona una exposició que reflexa aquest fenomen de gran influència internacional però també local, car van marcar una època a Barcelona. L'exposició l'organitza el Victoria & Albert Museum de Londres i està comissariada per Geoffrey Marsh i Jane Pritchard, responsable i conservadora del Departament de Teatre i Dansa de l'esmentat museu. Els Ballets Russos neixen a París el 1909 amb l'impuls de l'empresari rus Serge Diaghilev (Novgorod, 1872 - Venècia, 1929) com una selecció dels millors ballarins del Ballet Imperial del Teatre Mariinski de Sant Petersburg. En 1911, s'independitzen del Ballet Imperial i existeixen fins el 1929, poc després de la mort del seu fundador. La companyia va viatjar als millors teatres de l'època i va

A

causar un gran impacte a Barcelona oferint espectacles de ballet i òpera al Gran Teatre del Liceu en una era daurada de l'òpera russa a Barcelona que té com a moments culminants el “Boris Godunov” de Mussorgski interpretat per Feodor Txaliapin (el vestuari del qual s'exposa al Caixafòrum) i l'estrena l'any 1926, per primer cop fora de Rússia, de “La ciutat invisible de Kitesh”, de Nicolai RimskiKorsakov. Pel que fa al ballet tingué gran transcendència l'estrena històrica de “La consagració de la primavera”, d'Igor Stravinski, espectacle precedit per la polèmica de la seva estrena tumultuosa a París el 1913. Els Ballets Russos van marcar un abans i un després en la història del ballet i les arts escèniques, amb la participació d'artistes llegendaris: ballarins (Nijinski, Paulova, Fokine), músics (Stravinski, Ravel, Prokofiev, Satie, Falla) artistes plàstics pel disseny d'escenografies i vestuaris (Matisse, Picasso, Braque, Miró, Gris, Pruna) i escriptors com Jean

Cocteau. Enguany, a més, s'ha produït la troballa de la única filmació disponible Diaghilev s'oposava completament a que fossin filmats- dels Ballets Russos en acció, filmació que s'ha incorporat sobre la marxa a l'exposició. Per a la seva exhibició a Barcelona i Madrid, l'Obra Social "la Caixa" ha afegit un nou àmbit a la mostra, en què s'explica la intensa relació que els Ballets Russos van tenir amb Espanya per si algú tenia dubtes de quina és la pàtria d'aquesta benemèrita institució. Els més de dos-cents objectes que inclouen vestuari, elements per a les coreografies, dissenys, cartells, programes, fotografies, maquetes de teatres i pel·lícules documentals es poden veure a CaixaForum Barcelona (Av. de Francesc Ferrer i Guàrdia, 6-8) fins el 15 de gener.

yada. Cap al final, amb l’aparició de la seva parella, els esdeveniments es desencadenaran d’una manera bastant previsible adquirint el film un gir criminal molt poc treballat i una cloenda a la qual Tosar fa el seu cant del cigne, amb dues o tres explosions de mala llet, francament decebedores. Per què no treballar millor la idea d’un psicòpata de tercera que mai no aconsegueix arribar a finalitzar els seus crims, com sembla insinuar-se en certs moments de la pel·lícula? A la crítica de cinema li acompanyen habitualment unes estrelletes o similar que puntuen la pel·lícula. Donat que no tenim establert cap codi de estrelletes li posaré, de forma més acadèmica, una nota numèrica: 4,5.

Tres cantautors en concert a Cocentaina Vicent Company COCENTAINA

au Alabajos, Cesk Freixas i Andreu Valor impulsen l'esdeveniment que tindrà lloc el proper dissabte 19 de novembre. Un concert insòlit i "mai vist" a les nostres contrades que tindrà lloc a la Vila de Cocentaina, al Comtat, en ple cor del País Valencià, al Centre Cultural "El Teular" a partir de les set del vespre. La iniciativa nascuda des de l'amistat i la convivència musical reunirà tres de les veus més significatives del panorama musical dels Països Catalans en un auditori on s'espera un ple total. Els tres cantautors que actualment gosen d'una vida musical important, plens de projectes i presentacions de nous treballs, proposen unir paraules entre ells per aproximarse, no només al públic fidel, sinó a aquells nous oients que els donen l'oportunitat d'expressar uns sentiments que rodegen tots els aspectes que tenen a veure amb la justícia, la igualtat, el respecte, la tolerància, la llengua pròpia i la sensibilitat. Amb la particularitat personal de cadascú, ens oferiran un concert amb format acústic que tindrà una durada aproximada de tres hores. Segons Andreu Valor que ens fa de portaveu de l'esdeveniment, els cantautors no descarten continuar l'aventura amb propers concerts conjunts a ciutats com Barcelona, Girona o Palma. Les entrades les podeu comprar a la xarxa recolzant els projectes musicals d'aquestes tres joves veus. Trobareu més informació al següent enllaç: http://concerteskpauandreu.blogspot.com

P


CULTURA 15

L’ACCENT 214 DEL 17 AL 30 DE NOVEMBRE DE 2011

Ressenya de la quinzena Qui té por de Virgínia Woolf?

Virgínia Woolf al Romea Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

dward Albee va néixer a Washington el 1928. Formà part del grup de dramaturgs que agafà el relleu a Arthur Miller i Tenesse Williams, els dos protagonistes del teatre nord-americà posterior a la segona guerra mundial. Alhora, s'oferien com a alternativa a la nova fornada procedent d'Anglaterra encapçalada per Harold Pinter, Arnold Wesker o John Osborn. La seva primera obra, Història del zoo, una obra breu que apunta la majoria de temes que s'abordaran amb més detall a Qui té por de Virgínia Wolf?, no trobà teatre als EUA i s'hagué d'estrenar a Berlín occidental. Malgrat que la seva carrera és llarga, amb més d'una vintena d'obres estrenades, d'entre les quals cal comptar-hi Un fràgil equilibri -en cartellera al Teatre Lliure fins el 27 d'octubre sota direcció d'en Mario Gas- Qui té por de Virgínia Woolf? segueix sent la seva obra més valorada i popular. Al fet que sigui tant coneguda segur que hi va ajudar la versió cinematogràfica del 1966 dirigida per Mike Nichols i protagonitzada per l'Elizabeth Taylor i en Richard Burton. Qui té por de Virgínia Woolf? posa en escena un matrimoni adult format per en George (Pere Arquillué), un professor universitari, i la Martha (Emma Vilarasau), la filla del rector, que compartirà vetllada, a casa seva, amb la parella formada per en Nick (Ivan Benet), un professor jove recent incorporat a la universitat, i la Honey (Mireia Aixalà), la seva esposa. Els convidats, agraïts en un primer

David Ruano

E

abandonen gairebé en cap moment l'estat d'embriaguesa en que es desenvolupa tota l'obra i tenen un control del text i del temps fantàstic. Per la seva banda, l'Ivan Benet i la Mireia Aixalà, amb papers clarament subalterns no només pel que fa a la quantitat sinó també a la qualitat, defensen els seus personatges satisfactòriament. Pel que fa a la direcció de l'argentí Daniel Veronese, presenta un muntatge que arrenca amb molt d'humor, la qual cosa sorprèn en un text tant àcid i cru, però que sembla que pot ser jugat en favor del text. Si l'obra comencés amb un to excessivament tibant, al drama li costaria d'arribar al final mantenint la tensió. Però el problema és que, malgrat l'increment gradual de la violència -verbal i física- de l'obra, el to humorístic es resisteix a desaparèixer fins gairebé els darrers instants, quan totes les misèries ja fa estona que han aflorat, i el que semblava que podia afavorir la representació, l'acaba perjudicant, frivolitzant-la una mica, encara que no pas tant com per no poder afirmar que es tracta d'un treball reeixit.

“La posada en escena, clàssica, funcional, ens recorda força la de la versió cinematogràtica -com també ens la fa recordar algun dels moviments d'escena”

moment per l'acollida que han rebut, poc a poc aniran deixant les bones formes enrere, arrossegats per la voracitat dels diàlegs d'en Geoge i la Martha, i acabaran participant dels jocs dialèctics sagnants dels amfitrions, deixant al descobert les misèries que tota parella oculta. La posada en escena, clàssica, funcional, ens recorda força la de la versió cinematogràtica -com també ens la fa recordar algun dels moviments d'escena. Els actors executen una molt bona interpretació. En Pere Arquillué i l'Emma Vilarasau, en qui recau la major part del pes de l'obra, no

Història

Víctimes sense reconeixement Borja Català MANISES

ra que el reconeixement de les víctimes d'ETA torna a estar al centre del debat mediàtic -si és que mai no ha deixat d'estar-ho- arran de l'anunci de l'organització revolucionària basca del cessament de la lluita armada, fóra bo recordar que a l'estat espanyol hi ha unes altres víctimes que gairebé mai no han rebut cap atenció institucional i sobre les quals la majoria dels mitjans de comunicació han deixat caure la cortina de l'oblit: són els morts i agredits de l'extrema dreta, un col·lectiu que suma centenars de morts i milers de ferits des de la mort de Franco. Tanmateix -no podria ser, però, d'altra manera-, l'estat continua negant l'existència de la violència feixista organitzada. El passat nou de novembre es commemorà el Dia Internacional Contra el Feixisme, data que recorda la nit del vidres trencats de 1938, el gran progrom de les SS contra la població jueva. Aprofitant l'efemèride, el Centre Social Terra de Benimaclet va projectar el documental Ojos que no ven (el podeu trobar a la xarxa), de Gonzalo Wilhemi i Luis Moles, en el qual s'entrevista a víctimes i familiars de víctimes dels atacs de la ultradreta des de la transició fins els nostres dies. I les xifres fan feredat: deixant de banda les

A

persones assassinades pel terrorisme d'estat i centrant-se només en la violència dels grups nazis, Wilhemi i Moles han comptabilitzat més de 100 morts entre 1976 i 2010. I no hi són tots els casos, només aquells que han pogut documentar els autors. Des de militants d'esquerres a immigrants, tot passant per persones sense cap protecció social, la majoria dels episodis relatats tenen com a denominadors comú el fet que l'acció de la justícia no ha arri-

bat a castigar els criminals o que les condemnes han estat molt tèbies, -a les antípodes dels càstigs que han rebut molts militants d'ETA, sobre els quals el sistema judicial actua sempre sense contemplacions-. Preocupa que els darrers anys els skin s'han centrat en aquelles persones més dèbils, com els nouvinguts o els sense sostre. A més a més, les investigacions policials han estat entorpides pels mateixos cossos de seguretat de l'estat, com assen-

yala el documental. No debades, els assassins moltes ocasions formaven part de la policia nacional o de l'exèrcit. I alhora, hi ha una versió oficial d'aquests fets que nega qualsevol rerefons polític o ideològic a aquests fets. Moltes vegades s'han qualificat els atacs de l'extrema dreta com a baralles juvenils, quan operacions com la Panzer (setembre de 2005) demostren l'existència d'un feixisme perfectament organitzat -i armat-, especialment al País Valencià, terra d'impunitat. Ara bé, els moviments socials han mantingut viva la memòria d'aquests silenciats oficials i han encapçalat la lluita contra el feixisme malgrat les obstruccions de les institucions. Són aquests col·lectius els que mantenen viu el record de Guillem Agulló, Carlos Palomino, Sonia Recalvo -transsexual assassinada a Barcelona en 1991-, Aitor Zabaleta, Alejo Aznar -indigent mort a Getxo en 1999- l'Isanta, o el Miwa Buene, migrat del Congo atacat per un feixista en 2007, el qual el va deixar amb tetraplegia. Tots ells víctimes de l'odi però no, gràcies a la feina de tanta gent, de l'oblit.


DEL 17 AL 30 DE NOVEMBRE DE 2011 L’ACCENT 214

16CONTRAPORTADA

“La llengua, l’antifeixisme i l’ecologisme són irrenunciables” V. MARQUÉS MONTCADA

Aquest novembre celebreu el vostre dinovè aniversari, quin balanç global feu d’aquestos anys de treball, lluita i reivindicació? La valoració és, sense dubte, positiva. A Burjassot no hi ha molts col•lectius alternatius que, com nosaltres, proposen activitats per promocionar la llengua, en defensa del nostre entorn natural, l’Horta o de caire antifeixista. D’alguna manera seguim sent necessaris, a més sempre hem tractat d’oferir un espai de reflexió, de trobada des d’una òptica d’esquerres. Per altra banda, sovint ens plantegem què hem aconseguit i en què podríem millorar: arribar a més sectors de la societat, que s’aprope més gent jove... Però, vist des de fora, uns dels aspectes que més destaca al Bassot és precisament la relació intergeneracional que hi ha. En principi, el Bassot es va fundar com una associació juvenil arran l’assassinat del Guillem Agulló. A l’actualitat hi formem part molts d’ aquells “joves” de la primera fornada i una nova generació, alguns dels quals ja són els nostres fills, que mica en mica es va incorporant. Ca Bassot és un lloc obert, tractem d’acostarnos al màxim de gent possible, que es troben a gust. Ací cap tot el món que participe dels nostres principis: defensa de la llengua i cultura, antifeixisme i ecologisme. Cal recordar que una de les primeres accions que emprenguérem va consistir en la conservació del paratge natural de l’Eixereta i això ens va marcar molt. És veritat que últimament s’apropa un sector més juvenil: gent del moviment 15-M, per exemple. Quina és l’acollida que tenen les vostres propostes i activitats entre la ciutadania de Burjassot? Depèn del tipus d’acte, segons el que s’oferisca. Sempre que en plantegem de tipus musical, un dels clàssics del Bassot, com ara les Festes Alternatives, el taller de ball o la Nit d’Estellés, la gent participa molt. Encara que és veritat que estem més reconeguts fora de Burjassot que dins. Ens coneix molta gent arreu de la comarca. Nosaltres tenim uns posicionaments que no amaguem, estem en un poble de l’Horta, hi ha molts prejudicis... És complicat. Podríeu establir diferències i semblances d’uns anys ençà a l’hora de planificar i dissenyar els actes?. Heu tractat d’innovar? Al Bassot s’ organitzem assembleà-

ENTREVISTA José Luis, Mercè S., Fernanda, Mercè P., Santi, Negre, Mercé M. i Carles, membres de Ca Bassot Associació de Burjassot dedicada a la difusió de la nostra cultura. Organitza, entre d’altres, concerts de música folk, tallers de ball, recitals de poesia i una trobada anual dedicada a la recuperació de la memòria del poeta Vicent Andrés Estellés. És sense dubte un dels col·lectius amb una trajectòria més consolidada i ha esdevingut tota una referència a la comarca de l’Horta. El 26 de novembre compleixen 19 anys i ho commemoraran com millor ho saben fer: amb un sopar entre amics i simpatitzants; en acabar, actuaran Tres Fan Ball i l’Incunable del Bassot.

riament. Les iniciatives naixen de manera lliure, individual. A partir d’ací, no tothom s’implica al 100%. Depèn de la disponibilitat i la responsabilitat personal. Cadascú treballa a l’àmbit que més li agrada i motiva. Pel que fa a la programació, durant molt de temps ens hem centrat en el foment de la música folk. Des de fa tres o quatre anys tractem de diversificar amb concerts de rock i altres estils musicals per arribar a més gent, sobretot jovent, ja que el folk té un públic, diguem-ne, bastant reduït. Per la resta, continuem amb la mateixa línea: presentacions de llibres, xerrades, mobilitzacions, reivindicació del valencià... També comptem amb un grup de teatre o una penya gastronòmica. Fins fa pocs anys estàvem molt actius en l’acollida a l’estiu dels i les xiquetes sahrauís. Anem acoblant-nos a la situació i les necessitats del context. Això sí, nosaltres apostem per una cultura popular allunyada de l’elitisme. Recuperar la cadira i el carrer, sopar colze a colze, la xerradeta... Us definiu com una associació dedicada a la difusió de la cultura popular valenciana però teniu una evident vessant política. Per què penseu que és així? És una cosa natural, les dues cares de la mateixa moneda. No fem diferències ja que tota cultura té una implicació política. Hi ha gent que treballa per al poble i altra que ho fa en contra d’ell. Nosaltres som d’esque-

rres, treballadors i treballadores; això vertebra la nostra visió de la cultura i de la política. Encara que treballeu principalment a l’àmbit municipal, també s’impliqueu en lluites i reivindicacions a nivell comarcal. Com i amb qui articuleu eixa col·laboració? El Bassot forma part de l’Aplec de l’Horta Nord, una espai de trobada de la majoria de les organitzacions, col•lectius i associacions alternatives de la comarca: Godella, Montcada, Alboraia, Puçol... Tractem d’assabentar-nos de les activitats que fan uns i altres, ens donem suport, intercanviem experiències i informació. Açò permet una coordinació en les problemàtiques comunes. Obrir-se a altres col•lectius ha sigut sempre molt positiu per a nosaltres. Per altra banda, amb els anys hem teixit relacions d’afecte i proximitat: amb els dimonis de Campanar, la colla Gatzara de Paterna o la gent del Café L’Infern de Massalfassar, per exemple. Fa any i mig haguéreu de deixar la vostra seu de tota la vida i traslladar-vos a aquesta nova casa al carrer Pablo Iglesias. Quins avantatges i desavantatges té el nou espai? És un lloc diferent: a nivell d’instal·lacions no hi ha massa canvis exceptuant l’andana de l’anterior local que l’aprofitàvem per als tallers de ball i per algunes xerrades. Les diferències són principalment emocionals. L’anterior era el nostre primer local, un espai que ja era nostre. Si continuem dempeus d’ací a dinou anys li tindrem la mateixa estima a aquest nou. Per altra banda, abans estàvem al centre històric, era un carrer peatonal. Ara estem més a prop del centre geogràfic i econòmic de Burjassot. L’obra i el trasllat han costat molt d’esforç: econòmic i personal. Treballem autogestionadament,

ens mantenim amb les quotes dels socis i la barra del bar. Hem de ser molt curosos amb qualsevol inversió, per menuda que siga. Com anècdota podem dir que continua essent tan complicat com abans aparcar a prop (rialles generals). Al llarg d’aquestos anys de vida, quin ha sigut el moment més dur per al col·lectiu? I un positiu, que recordeu amb alegria? Bé, això és molt personal, cada persona tindrà els seus. Però els més veterans recordem una època especialment difícil, al principi de formarse el col·lectiu. Per problemes interns i diferències personals, un gruix de gent amb pes dins l’associació va decidir anar-se’n. Érem gairebé 70-80 socis i ens quedàrem només la meitat. Uns moments molt durs. Et planteges si vols continuar implicat quan amics molt propers abandonen un projecte comú. Al llarg del temps hem après que cal saber negociar, no imposar i, sobretot, gestionar les emocions. Ser una colla d’amics però també tindre capacitat de treballar en comú, crear un ambient agradable. Al cap i a la fi som un grup humà divers, amb les nostres diferències de caràcter o ideologia però que seguim units i amb ganes de fer coses pel País. I moments positius, molts. Cada vegada que vem una cara coneguda que torna, gent nova que s’acosta per primera vegada. Tota l’energia i el treball són molt positius ja siga per a preparar un Correllengua, organitzar les Festes Alternatives o fruir de la Nit Estellés. La gestació del primer Aplec, a l’any 2005, va ser un moment encoratjador per a la gent més joveneta. Cada activitat porta a un grup de gent i nosaltres sempre ens sentim bé acollint-los a tots. Fa goig comprovar la gran quantitat de gent que, malgrat tot, està per la defensa de la llengua, per la cultura...

LA REMATADA

Ja els tenim aquí PEPA MURTRA SANT BOI DE LLOBREGAT

Mentre escric aquest article encara no ha passat el 20N i per tant no conec la magnitud de la tragèdia. I és que malgrat que ja sabem que les enquestes acostumen a ser interessades i que hom no pot mai acabar de refiar-se'n, seria molt estrany que el PP no guanyés – i de carrer – les eleccions espanyoles. O sigui, que ja els tornem a tenir al capdavant del govern espanyol. I vénen amb moltes ganes, amb un sentiment de revenja i de ràbia acumulada per tots aquests anys ja que, com la seva claca mediàtica ens recorda de tant en tant, si no han estat manant aquests darrers anys ha estat per les bombes d'aquell onze de març i per com el PSOE se'n va aprofitar. Ja tornen, doncs, els franquistes d'avui i d'ahir. I si bé és cert que en el fons defensen el mateix model d'estat i, amb matisos, el mateix model ecònomic i social que el PSOE, no són ben bé el mateix. I encara que sigui cert que no importa qui mani – perquè en realitat les grans decisions es seguiran prenent a Brusel·les o allà on es reuneixin els que veritablement decideixen, malgrat que ningú no els hagi escollit per fer-ho –, bé doncs, encara que tot això sigui cert, no és el mateix. Ja sabem també que independentment de qui guanyi, el programa essencial seguirà sent el mateix que s'ha aplicat els darrers anys: retallada d'un estat del benestar cada vegada més prim; reformes laborals i de la seguretat social per treure drets als i les treballadores i donar avantatges als grans empresaris; menys impostos per les grans fortunes, i més per a la classe treballadora... I repetim que ho farà igual el PP com ho ha estat fent el PSOE. Però no és el mateix. Perquè no és el mateix que el ministre que apliqui una reforma laboral sigui un membre cooptat de UGT, sindicat que acabava de convocar una vaga general en contra d'aquesta mateixa reforma, que no que ho faci un partit que no controla directament cap sindicat. No és el mateix que qui inverteixi en escoles o en clíniques privades a través del model concertat enlloc d'invertir en escoles o hospitals públics sigui el PSC que no que qui ho faci sigui el PP o els seus amics de CiU. És clar que les injustícies i el patiment generat per totes aquestes polítiques, aplicades per igual per qualsevol dels partits que han estat en governs estatals o autonòmics, continuarà creixent. Però estic segura també que en els propers anys hi haurà un clima de major mobilització i efervescència social que en els 8 anys de govern Zapatero. De la capacitat del poble per controlar sense mediacions aquesta mobilització i aquesta efervescència dependrà que la creixent desafecció i indignació contra el sistema ecònomic i polític vigent donin pas a un futur millor, o que siguin el feixisme i el racisme els que, de bracet amb els hereus dels franquistes al govern, creixin en els carrers dels nostres pobles i ciutats.

L'Accent 214  

Periodic popular dels Paisos Catalans. Numero 214. Del 17 al 30 de novembre de 2011

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you