Issuu on Google+

Periòdic popular dels Països Catalans

210

DEL 22 DE SETEMBRE AL 5 D’OCTUBRE DE 2011

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

SUMARI

Ajuntaments històrics del PSOE en mans del PP En aquestes darreres eleccions municipals, el PP ha aconseguit guanyar ciutats on havia governat el PSOE des de principis dels anys 80. >> Països Catalans 4

Protesta antinuclear a Ascó

La plataforma Tanquem les Nuclears va convocar una concentració el diumenge 18 de setembre a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona en contra de l’allargament de la concessió d’explotació a Ascó. >> Països Catalans 5

Recordant Sanchis Guarner

Enguany fa 100 anys del naixement del filòleg i historiador valencià Manuel Sanchis Guarner, un dels pares de la llengua juntament amb Fuster, Valor o Estellés. >>Cultura 14

A cops de sentència contra la pau a EH La sentència de l'Audiència Nacional espanyola per l'anomenat 'cas Bateragune', que imposa condemnes d'entre 8 i 10 anys de presó als militants de l'esquerra abertzale Arnaldo Otegi, Rafa Díez, Miren Zabaleta, Sonia Jacinto i Arkaitz Rodríguez, ha estat rebuda amb estupor i indignació generalitzada a Euskal Herria. Es tracta, sens dubte, d'un fet greu, ja que constitueix la resposta a una aposta unilateral i decidida per la pau, i revela que els poders de l'Estat no estan disposats a modificar la seva política obstruccionista ni a renunciar a la violència. >> Editorial 3, Internacional 11

ENTREVISTA

“El Govern valencià no ha demostrat que la gestió privada estalvie diners públics” Barcelona també es va concentrar en solidaritat amb els condemnats

El passat dijous 15 de setembre es va presentar la Coordinadora Antiprivatització de la Sanitat del País Valencià (CAS-PV). Hem entrevistat a Antoniop Portero, un dels membres, perquè ens explique el projecte. >>Contraportada 16

TONI CUCARELLA PÀG. 2 // BOI CASTANYA PÀG. 2 // ALEIX CARDONA PÀG.3 // TONI RICO PÀG.3


DEL 22 DE SETEMBRE AL 5 D’OCTUBRE DE 2011 L’ACCENT 210

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

Equiparar el català i l’espanyol TONI CUCARELLA XÀTIVA

El neofalangisme espanyol (C’s, UPyD) i el vell franquisme transvestit (PP) branden com les taules de Moisès la sentència contra el model educatiu de la C.A. de Catalunya i exigeixen més castellà a l’ensenyament. La branden, però, com el botxí que mostra l’espasa al sentenciat abans de tallar-li el coll: amb prepotència espanyolista i odi catalanòfob. A les Illes el govern espanyolista de Bauzà anuncia que no esperara cap sentència per a «equiparar català i espanyol a l’escola». Si no foren uns cínics a la manera dels nazis, potser caldria demanar al govern del PP que ja posats a equiparar, i per poder dir que actuen des d’una intenció igualadora i justa, equiparara català i espanyol als quioscs, al cinema, a la justícia, a la TDT, fins i tot als rètols del carrer… I tot el tuacte l’ha originat la denúncia de tres famílies supremacistes. Tres famílies contra milers al País Valencià -on governa el PP des de fa anys-, totes les quals no han pogut matricular els seus fills en la “línia en valencià”. I pareu atenció que l’Eurocambra lloa el model lingüístic de Catalunya alhora que adverteix de les greus conseqüències de la "separació lingüística", un model, el de la separació per la llengua, que és el fa anys que es va implantar al País Valencià: “línia en valencià” i “línia en castellà”. De més a més, en arribar al batxillerat el “valencià” comença a desaparèixer, entre d’altres causes per no ser obligatòria la competència lingüística del professorat, i així la “línia en valencià” perd assignatures en favor del castellà, per més que pares i alumnes n’exigesquen "el dret de continuïnat". I en arribar a la Universitat, què? S’ha acabat el “valencià”. Alguna engruna i prou. Per tot plegat, m'indigna el cinisme de l’espanyolisme militant, el dels seus politics i els seus corifeus mediàtics. Tanmateix, m’irrita prou més la resposta acovardida, compungida sovint, dels polítics “nostres”. Amb tants arguments com tenen a l’abast contra el cinisme dels espanyolistes i només saben pronunciar inútils declaracions d'intencions. La millor defensa, prou que ho diuen els que hi entenen, és un bon atac. Ataquem, doncs, la política exterminacionista dels espanyols. Que siguen ells qui hagen de donar explicacions per les seues actuacions polítiques passades i presents contra l’existència del català. Hem de posarlos, als espanyols, davant els espills en els quals s’emmirallen.

COL·LABORACIÓ

BOI CASTANYA

Generacions sense futur?

Davant del desballestament de l'estat del benestar i de la degradació dels drets laborals que en els darrers mesos s'ha accelerat fins a arribar a una velocitat vertiginosa sorgeixen dubtes importants. Un d'ells, en particular, afecta les generacions “joves”, aquelles que s'inclouen en el 46,2% d'atur “juvenil” (de menys 25 anys) del darrer trimestre a l'Estat espanyol i les següents, que queden a prop però queden fora d'aquesta estadística. Aquí, el qualificatiu “juvenil” sembla respondre més a una estratègia política i econòmica que no pas a una realitat biològica. I és que aquestes generacions que quan es va constituir l'actual règim postfranquista encara no havíem nascut, ens hem vist sotmesos a un allargament forçós de l'adolescència, si més no en el camp laboral, amb uns salaris “juvenils” que garanteixen unes taxes d'explotació enormes i uns índexs de temporalitat descomunals. L'endarreriment de l'edat mitja d'emancipació de la llar familiar i de l'edat mínima de maternitat només són alguns símptomes d'aquest fenomen. Per primer cop en la història des de fa molts anys, potser segles, les noves generacions de treballadores de les principals economies capitalistes industrialitzades estan veient com les seves condicions de vida empitjoraran. M'estalviaré el suat tòpic “dels millors preparats...” però posaré èmfasi en què per primer cop els nivells de consum i les expectatives “d'èxit social” en termes capitalistes estan disminuint dràsticament. Aquestes generacions sense futur ens ha tocat viure des que tenim ús de raó un recital de retallades a base de reformes laborals, tractats internacionals, lleis educatives, etc. Vam quedar fora del capitalisme keynesià de cara amable que garantia, si més no als països capitalistes industrialitzats com el nostre, un lloc de treball i uns salaris prou amplis que ajudessin a garantir una demanda i un

Número 210 Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors. L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans. Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28.CConsell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés i Abel Caldera. Països Catalans: Cesc Blanco,Abel Caldera (coords.),Joan Ballester, Guillem Colom, Pep Giner, Andrés González. Opinió: Joan Teran (coord.).EEconomia: Àlex Tisminetzky (coord.).IInternacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Josep Maria Soler, Pau Tobar (coords.),Joan Sebastià Colomer, Borja Català.CCiència i Tecnologia: Martí C., Almudena Gregori, Àlex Garcia Esports: Rafael Escobar. Correcció: Mercè Mauri. Edició gràfica: Andreu Ginés. Coordinació gràfica: Oriol Clavera. Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat en aquest número: Aquil·les Rubio, Isabel Vallet,Ramon Usall, Sergi Saladié,Paco Galiano, Mireia Foradada

tornar a assolir un benestar material que cobreixi les necessitats bàsiques de les que avui cada cop més gent és exclosa, però dins de l'austeritat i lluny del consum superflu actual. Hem de crear una

consum elevat (amb l'ajuda de l'endeutament privat). Ara que ja fa uns anys anem surant pel mercat laboral alguns dels nostres incrèduls progenitors se n'adonen que el conte de fades que alguns d'ells van viure (feina, piset, hipoteca...) agafa un gir truculent. D'aquest trencament de tendència històric, n'hem d'aprendre i l'hem d'interioritzar a les nostres lluites. Una cosa és clara, el futur sigui del color que sigui ens oferir

menys en termes materials. La producció desmesurada que ens va abocar l'economia capitalista no tornarà a repetir-se. El consum del nostre país no sembla que s'hagi de recuperar, per altra banda tampoc crec que sigui desitjable que ho faci. El socialisme que estem construint, no podrà competir amb el capitalisme en termes estrictament materials com ho va intentar fer el “socialisme real” durant gran part del segle passat. Hem de lluitar per

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

“Les noves generacions de treballadores de les principals economies capitalistes industrialitzades estan veient com les seves condicions de vida empitjoraran” nova realitat basada en una economia planificada a llarg termini que sigui ecològicament viable. Aquesta ha de ser un dels eixos de la nostra utopia, del nostre socialisme. Consumirem menys, crearem moltes coses.

PAPER DE VIDRE

Nosaltres, la classe mitjana Joana Ortega assegura que “l'impost del patrimoni perjudicarà greument la classe mitjana” (Ara, 19 de setembre). Duran i Lleida ens recorda que “qui afectarà substancialment és a les classes mitjanes. L’impost no recau sobre els patrimonis més alts, que tenen altres instruments i mecanismes de cotització, i fins i tot d’evasió de la fiscalitat” (www.duranilleida.cat). I no podia faltar Pilar Rahola: “Espanya odia la classe mitjana”. En la notícia de l' Ara Miquel Codolar detallava molt honradament -encara no ha arribat a classe mitjana-, que l'impost “afectarà durant els anys 2012 i 2013 els contribuents que tinguin més de 700.000 euros en béns i drets amb valor econòmic com cases, finques, accions i participacions en empreses”. I per si algú s'apressava a desenvolupar el mite sentimental d'aquell que té una casa i li fan pagar uns diners que no té (snif!) afegeix que la base imposable es determina “una vegada hagi descomptat del seu patrimoni el mínim exempt, 300.000 euros més pel seu habitatge habitual, i altres quantitats per obres d'art entre d'altres”. Qui sàpiga comptar pot imaginar que si a l'Estat espanyol hi ha 40 milions d'habitants i els posem en fila de més ric a més pobre, el que faci 20 milions serà el que s'entén per “classe mitjana”. Però resulta que la

mesura, segons Rubalcaba, afectarà 160.000 contribuents. L'article de l'Ara també recorda que “la taxa no afecta els espanyols més rics, aquells que tenen els diners en SICAV, que són societats d'inversió de capital variable i paguen uns impostos de menys de l'1%. Tampoc hauran de pagar els que inscriuen els seus béns en societats”. No entrarem a analitzar la demagògia socialista i la vergonya de les SICAV però si als 160.000 s'afegeix uns milers d'aquests súperrics ens trobem que la “classe mitjana” a l'Estat espanyol es troba per sobre de 39 milions de pobres. I és tractada amb vaselina, que és com s'ha de tractar la gent de bé: la mesura només tindrà vigor durant els anys 2012 i 2013. Quan es retallen les prestacions a la xusma no es precisen terminis, es retallen i prou. Però és clar, la xusma no escriu als diaris. En qualsevol societat desenvolupada ens trobem una casta de súperrics que són els que manen, no es rebaixen a l'intercanvi dialèctic amb el populatxo, paguen els diaris, però no hi escriuen, paguen els partits però no es presenten a les eleccions. Aquests tenen els diners en SICAV, inscriuen els seus béns en societats i evadeixen impostos. Després hi ha uns que es dediquen a aquest brut negoci d'haver de donar explicacions al poble en nom del seu senyor (periodistes,

polítics, catedràtics). Rahola ens diu que l'impost “grava els estalviadors, els complidors, els que creen patrimoni familiar i no s'ho pelen tot”. I així aclarim qui som la resta, és a dir, els qui ens ho hem pelat tot (que no era gaire). Al segon grup esmentat, es compten uns quants que tenen més 700.000 euros i no han trobat la modalitat de frau escaient, la qual cosa explica la histèria de la “classe mitjana”, que és un concepte eminentment psicològic que ens aclarirà la senyora Rahola: “com si tenir una miniempresa, un pis i un adossat a la platja fóra ser ric (...)”. Rahola menteix, perquè un perfil com el que descriu en principi no tributarà, però ens ensenya que estan tant acostumats a relacionar-se entre ells que no han entés que, tal i com està el pati, tenir un pis, una empresa i un adossat a la platja és ser ric. Fa molts anys que no coneixen ningú que no tingui 700.000 euros, ni propietats de cap tipus. I quan queden amb els seus amics a aquella casa tant bonica i espaiosa a un raconet idíl·lic de l'Empordà fan amargues reflexions sobre “nosaltres, la classe mitjana”.


L’ACCENT 210 DEL 22 DE SETEMBRE AL 5 D’OCTUBRE DE 2011

ALEIX CARDONA

OPINIÓ 03

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

Autonomisme i transvasaments Curiós el posicionament del Bloc, a la Diputació de Castelló, a favor del transvasament de l'Ebre. Els arguments, lamentables. La posició, del tonto útil. El rerefons, la bogeria que els agafa a les persones quan esdevenen polítics. I tot plegat en el marc del reforçament de la personalitat autonòmica. Si no fos tan greu, realment donaria per a una paròdia del Xavi Castillo. Fa un grapat d'anys, el Parlament de la comunitat autònoma de Catalunya va crear una comissió per avaluar els perills i els avantatges de les nuclears. Vaig tenir la sort de poder ser present, com a públic, a la sessió. Cal dir, per si algú estava despistat que la comissió tenia la funció d'escenificar l'aval del Parlament de fireta a l'energia nuclear. En aquell moment, un diputat d'ERC, Jesús Maria Prujà, va defensar la bondat de les centrals, posant de manifest que amb l'escalfament de l'aigua que sortia de refrigerar el reactor a Vandellòs els peixos serien més grans i n'hi haurien més i els pescadors de la zona anirien de conya. L'informe es va aprovar i els polítics tots contents. L'aleshores alcalde d'Ascó, Joan Carranza, decebut i enrabiat, inicià el seu exili. Per aquelles èpoques ja es parlava dels transvasament de l'Ebre, i lla-

vors bisbes i alta clerecia defensaven que no es toqués l'aigua al pas per Saragossa perquè si la Pilarica havia volgut que passés per allà, allà calia que es quedés. Més avall ja era una altra cosa. L'alcalde del meu poble, convergent convençut, ha defensat en el ple i en altres mitjans, que hi ha aigua que es perd, que és la que se'n va al mar, i això pot justificar el transvasament, per exemple, del Roina -riu amb poc cabal els darrers estius i ara radioactiu. Ara, el Bloc de la Diputació de Castelló, suposo que en un atac de patriotisme autonòmic, ha decidit donar

suport al PP en la demanda de transvasament. Però com que són progres i bona gent, ho fan demanant perdó, que no es molesti ningú, que no volen res que no sigui just i, per arrodonir la joia, parlen de l'aigua que es perd al mar i la que aporta un riu autonòmic valencià un tros amunt. Que aquestes coses les diguessin els del PP o del PSOE o d'alguna altra perla espanyola, ja forma part del paisatge, però això del Bloc, a part del tema ideològic, demostra un oportunisme i una manca de sensibilitat amb el país que ho fa genial i perillós. Genial per convertir-los en polítics dels de veres d'una sola tacada i perillós perquè vol mantenir un enfrontament entre parts de la seva mateixa nació, els Països Catalans, només per un miserable trosset de pastís. Ni els rius són propietat de cap estat, comunitat o país -gràcies a Israel, els palestins en saben un munt, d'això-, ni l'aigua que va al mar es perd. Ni els transvasaments són solució per a res. Ni el regadiu s'ha de fer en qualsevol lloc. Potser caldria demanar que comencessin a aplicar-se a una nova cultura de l'aigua, de la política i de la dignitat. I potser que algú demani comptes a aquests diputats transvasistes.

COL·LABORACIÓ Xavi, Valentín i Mila o la versió noveldera del “Bueno, el Feo i la Mala” TONI RICO

S'ha lluït. Sincerament, aquesta vegada la nostra alcaldessa s'ha posat a l'alçada de personatges com Torquemada o el grup de censors del franquisme, que encapçalats per Camilo José Cela, durant tants anys van sumir aquest nostre país en la ignorància i la incultura. Potser Xavi Castillo i la seua proposta teatral és excessivament transgressora per a la màxima autoritat noveldera. El discurs del Capità Moro d'Alcoi és trencador i avantguardista, d'un nivell excessiu per a unes ments tan brillants com les dels nostres representants polítics. Deu ser això Xavi: Milagrosa i els onze apòstols -a Novelda som diferents fins i tot en això- que l'acompanyen no entenen la teua obra. Eres un incomprès i ells unes bellíssimes persones que no han estat educades per a poder entendre el teatre del segle XXI. Per la llengua no et preocupes perquè els censors d'obres en valencià a Novelda tots parlen en valencià. Té collons la cosa, eh? I no és bonic això: aquesta mostra d'esquizofrènia maniàtica compulsiva digna d'altres èpoques? Espera, un moment, no serà

que Milagrosa està enfadada amb Xavi Castillo perquè l'actor d'Alcoi no la convertit encara en personatge de cap de les seues obres? Rita Barberà, Francisco Camps, Carlos Fabra, Ripoll, Zaplana... On està la perla d'Orient en tota aquesta col·lecció? En el fons Milagrosa i la seua Cort -de vegades les corts són reials i d'altres de porcs- el que volen és el millor pels novelders i per això han decidit que el Rogle no es gaste diners de la gent del poble pagant a un foraster com tu. Un foraster que, val a dir, entra en la categoria de "rojo, catalanista y separatista". Què volies amb unes credencials com aquestes? És més, són tan bones persones que han decidit que la gent que voluntàriament es volia gastar els diners anant a veure't al teatre, no ho facen pel bé de la seua economia! Els arguments són de nivell i, el més trist, és que no són creació meua per a ridiculitzar a la senyora alcaldessa i la seua tropa, sinó que són part l'argumentari que el nostrat regidor de cultura va expressar per a justificar la no cessió del

Centre Cívic al Rogle.Deixant-nos de conyetes, el que ha passat a Novelda és escandalós i digne de ser denunciat. No sé davant de qui i per això ho faig amb un article. Censurar una obra de teatre en ple segle XXI és delirant, patètic i ho diu tot del polític que ho fa. Milagrosa ha passat una ratlla molt perillosa: la de la llibertat d'expressió. Si el poble no li recrimina voldrà dir que, efectivament, ens trobem en uns nivells de perillositat màxima. En una situació que ens allunya de la societat democràtica i lliure en què teòricament vivim i ens comencem a apropar a una mena de dictadura caciquil que, per a més inri, és molt cutre. El Capità Moro diu que "això ho paga ell". Pot ser ha arribat el moment de recordar-li a Milagrosa que el Centre Cívic el paga la gent de Novelda: sí Mila, sí, la gent que t'ha demanat que envies on conserge per a obrir la porta i fer una activitat cultural. Els quatre anys que venen seran així? Que el senyor ens agafe confessats perquè més d'un anirem a parar a l'infern de cap...

Otegi, ostatge polític de l’Estat per impedir el canvi La condemna recent d'Arnaldo Otegi, Rafa Díez i altres destacats dirigents independentistes bascos a llargues penes d'empresonament arran de l'anomenat 'cas Bateragune' ha tornat a evidenciar el caràcter antidemocràtic de l'estat espanyol, així com la persecució d'opcions polítiques que duu a terme. La sentència ha tornat a sacsejar el panorama polític al País Basc i ha estat rebutjada per la gran majoria de les forces polítiques i socials basques. Amb aquesta condemna, l'Estat espanyol ha decidit mantenir Otegi com un ostatge polític més en el seu poder per intentar frenar l'esquerra independentista. S'afegeix a la campanya mediàtica que la propaganda de guerra espanyola porta a terme des de fa anys, i que s'ha intensificat arran de la victòria de Bildu a les eleccions locals i forals, per criminalitzar i condemnar sectors cada vegada més amplis de la societat basca. A més, cal afegir-hi el manteniment de la repressió, l'enduriment de la situació dels centenars de presoners polítics, o la més que probable il·legalització definitiva de Sortu, si hem de fer cas a les declaracions recents del fiscal general de l'Estat, Conde-Pumpido, font completament fiable de les intencions del govern espanyol. Una vegada més, els poders espanyols ens mostren la plena coincidència entre poder executiu i judicial, i la legislació d'excepció instaurada els darrers anys, al voltant de l'estratègia de guerra i de conculcació dels drets democràtics col·lectius i de les llibertats bàsiques per a derrotar o almenys controlar la incòmoda dissidència basca i seguir imposant el seu projecte nacional espanyol. Però malgrat que el discurs, la manca de raó democràtica, i la persecució d'idees no siguin nous, ara la situació no és la mateixa, l'Estat avui intenta recuperar amb més mà dura la iniciativa política que ha perdut davant l'esquerra independentista basca. L'acumulació de forces al voltant de l'anomenat pol d'esquerres i sobiranista, amb l'esquerra abertzale com a pal de paller, ha suposat l'articulació d'una força plural i encara en fase de consolidació, però que ja pot disputar l'hegemonia política al País Basc i esdevenir la primera força política basca, desplaçant no només les forces unionistes, sinó de forma molt important, la dreta autonomista i col·laboracionista, en el que suposa un canvi històric i la veritable clau de volta del camí basc cap a la independència. Sens dubte la història ens ha mostrat que els avenços cap al progrés i la llibertat no són sempre ni inevitables ni irreversibles, i tant l'Estat com els qui s'han acomodat a la gestió del marc actual disposen encara de moltes armes per impedir el canvi i seguir imposant el seu domini per sobre de la voluntat democràtica del poble basc. Però l'esquerra independentista, i el conjunt de forces que s'aglutinen al voltant del pol sobiranista i progressista, també disposen d'una gran força militant, activa i implantada arreu del país, d'un capital polític i capacitat de lluita forjat al llarg de més de 50 anys de lluita, que és la seva millor garantia de futur. Quan des de diversos àmbits, els mateixos que durant tants anys han condemnat i maleït 'l'exemple basc' i fins i tot han assumint el discurs inquisidor dels il·legalitzadors, i ara pretenen deformarne el reflex per adaptar-lo als seus interessos, és més necessari que mai recordar que ha estat la lluita de l'esquerra abertzale, i el seu compromís irrenunciable amb la independència, la territorialitat i la transformació socialista, la que, malgrat anys i anys de repressió, il·legalitzacions, persecucions i empresonaments, ha posat les bases que han permès impulsar un projecte polític que és compartit per una part cada vegada major del poble basc.


DEL 22 DE SETEMBRE AL 5 D’OCTUBRE DE 2011 L’ACCENT 210

04PAÏSOS CATALANS

De la rosa a l’albatros

Radiografia del canvi a alguns dels històrics bastions de la socialdemocràcia ABEL CALDERA BERGA

persió apareix nítid un bloc compacte representat pel PP.

Des que a la primavera de 2010 el PSOE de Zapatero va renunciar a les polítiques de lleuger tint socialdemòcrata i va lliurar, ara ja definitivament de forma explícita, la sobirania de l'estat a allò que s'ha convingut a anomenar “mercats”, que la derrota electoral del PSOE s'ha anat perfilant com l'horitzó més previsible. Una derrota que, si fem cas a les enquestes i a la tendència de les darreres eleccions, pot ser la més severa des de la restauració borbònica. Les classes treballadores urbanes que veien en el PSOE la garantia a les pensions, la sanitat i l'educació gratuïta, i que juntament amb les classes mitjanes progressistes constituïen el gruix electoral d'aquest partit tant als Països Catalans com arreu de l'estat, resten perplexes davant l'abandonament sobtat i a la carrera de la defensa de l'estat del benestar. Només cal fer un cop d'ull a les enquestes, tant les electorals com les d'opinió, per detectar aquesta tendència. Probablement sigui el resultat inevitable de l'evolució electoral de l'esquerra parlamentària dels Països Catalans: primer la crisi del comunisme oficial va portar centenars de milers d'electors a refugiar el seu vot en la socialdemocràcia -de forma permanent o intermitent- per a defensar almenys l'estat del benestar, tot renunciant a una transformació social en positiu. Finalment, en el moment en que aquesta socialdemocràcia abandona la defensa ferma dels serveis públics, no hi ha cap altre agent polític amb capacitat per capitalitzar electoralment els decebuts. I davant aquesta dis-

La conquesta d'alcaldies històriques del PSOE

En aquestes darreres eleccions municipals, el PP ha aconseguit guanyar ciutats on havia governat el PSOE des de principis dels anys 80. Quatre d'elles són representatives d'aquest canvi d'època. Badalona i Elx, ciutats obreres que pateixen especialment la crisi i amb bosses importants de pobresa, margi-

“En els darrers 20 anys el PP ha triplicat el nombre de vots en moltes ciutats del país” nalitat i conflicte social. Castelldefels i Gandia, ciutats de serveis i turisme, paradigma del “desarrollisme” mediterrani i de l'economia especulativa. Dos ambients socials diferenciats però on els populars estan fent forat, elecció rere elecció, en l'electorat. Deixant de banda les casuístiques de la política local, el que és cert és que elecció rere elecció, mentre el PSOE ha fluctuat amb alts i baixos, el PP ha seguit una via ascendent. Des de 1991 fins a 2011, el PP ha triplicat la seva base electoral en aquestes quatre ciutats, i també en moltes altres de les conurbacions del nostre país.

La construcció d'una hegemonia social

És un procés continuat de conquesta d'una hegemonia social, consolidada ja al País Valencià i també a les Illes Balears, i que a la vista dels darrers resultats electorals també amenaça en penetrar parcialment en certes zones del Principat. Aquesta batalla el PP la focalitza contra el PSOE, en ser aquest el seu principal rival electoral, però va més enllà de l'electoralisme i esdevé una batalla contra la ètica, els fonaments ideològics i la història de l'esquerra i els moviments nacionals. Allò que Sarkozy identificà -per a combatre- com els valors “seixanta-vuitistes”, a l'estat espanyol ja tenia el seu equivalent en l'”Antiespanya” franquista. Les versions més estridents d'aquesta postura antiprogressista les podem trobar en les actuacions d'ajuntaments com Castelldefels o Palma de Mallorca, on una de les primeres accions dels nous governants ha estat destruir els carrils-bici que s'havien construït en l'anterior legislatura. O en la nova alcaldessa d'Elx, Mercedes Alonso, que va fer retirar el nom de la Pasionaria d'uns jardins d'Elx, o el nou alcalde de Badalona, Xavier Garcia Albiol, que va fer suprimir del cartell de la Diada el mot “nacional”. Però més enllà de l'estirabot, el discurs del PP connecta amb els valors d'aquells sectors socials que van viure un procés d'enriquiment, entre real i aparent, amb l'economia especulativa dels darrers 15 anys. “Comprar y vender, nunca fabricar”, alliçonava el nou alcalde de Gandia, Arturo Torró, a un dels seus fills en plena entrevista de ràdio pocs dies abans de les elec-

cions; tota una declaració de valors. El discurs antifiscal i antiburocràtic ha estat un eficaç mètode per a captar amplis sectors de treballadors autònoms, embriagats primer per un sentiment de prosperitat i indignats posteriorment en ser a primera línia de foc de la crisi. I les polítiques privatitzadores a escala municipal s'inicien gairebé sempre per una de les portes que va obrir la socialdemocràcia, la gestió privada de les escoles-bressol. El mateix Torró va exemplificar

“‘Comprar y vender, nunca fabricar’, alliçonava el nou alcalde de Gandia a un dels seus fills”

també la concepció cultural d'aquestes classes socials amb la contractació de Julio Iglesias i Tom Jones, i la celebració, després de molts anys, de corrides de toros a Gandia. Contraposar un suposat “gust popular” a la cultura pejorativament titllada d'intel·lectual és una tendència que traspuen moltes de les actuacions del PP, juntament amb un desprestigi dels mestres i l'escola en general, exemplificats en les actuacions de Font de Mora i de Rus titllant el professorat valencià de “gilipolles”.

I després de les eleccions, què?

Al Principat, l'afonament del PSOE pot ser tan històric que ja hi ha gent que es planteja en quants col·legis electorals del cinturó barceloní, el PP superarà a Rubalcaba en vots. Un plantejament impensable ni tan sols en plena època de majoria absoluta aznariana. Aquest escenari representa l'afebliment d'una postura nacional intermitja, el qüestionament des dels ressorts reals del poder de certs consensos establerts des de fa prop de mig segle, la possibilitat que s'articulin sectors socials importants obertament espanyolistes. La dreta espanyolista té ara una oportunitat immillorable per a esdevenir un actor polític determinant al Principat.Això probablement introdueixi un element de conflictivitat política directa que fins ara al Principat era aliè a molts sectors que es movien entorn del sobiranisme o de certs moviments socials vinculats a l'esquerra institucional. Aquesta previsible victòria del PP, d'altra banda, pot ajudar a postergar els primers símptomes de descomposició del seu poder absolut al País Valencià. Amb tot, sembla evident que el creixement dels populars ja ha tocat sostre. El que no sembla que hagi tocat fons és l'ensorrada del PSOE, a qui a l'erosió electoral cal sumar-li la pèrdua de lideratge en l'oposició, amb l'aparició de nous actors que alhora són encara incapaços de prendreli el paper central. En tot cas, una de les conseqüències més importants del fracàs de l'esquerra parlamentària és la identificació de la política no institucionalitzada com a útil per importants sectors de la població.

EVOLUCIÓ DEL PSOE I EL PP A QUATRE CIUTATS DELS PAÏSOS CATALANS


L’ACCENT 210 DEL 22 DE SETEMBRE AL 5 D’OCTUBRE DE 2011

PAïSOS CATALANS 05

Protesta antinuclear contra Ascó REDACCIÓ BARCELONA

Després de la confirmació, el passat 14 de setembre, per part del ministre d'indústria espanyol, Miguel Sebastián, que el seu govern pretén prorrogar la llicència d'activitats de la central d'Ascó si aquesta compleix els requisits del Consejo de Seguridad Nuclear, la plataforma Tanquem les nuclears va convocar una concentració el diumenge 18 de setembre a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona. La convocatòria va aplegar prop de mig miler de persones. El proper 1 d'octubre el govern espanyol ha de decidir si prorroga per deu anys més, fins el 2021, la llicència d'activitat a la central d'Ascó. Les irregularitats a la central d'Ascó són diverses. Segons denuncia “Tanquem les nuclears”, en els darrers quatre anys la central ha patit un centenar d'incidents, essent el més greu el de novembre de 2007, quan la fuita radioactiva va arribar a fins al mar. La plataforma també denuncia que la central emmagatzema més de 22.000 bidons radioactius, del mateix tipus dels que van provocar l'encara no

En coma després de ser detingut pels Mossos REDACCIÓ BARCELONA

Prop de mig miler de manifestants acudiren a la plaça Sant jaume

acabat d'aclarir accident nuclear de Marcola, a dos-cents quilòmetres al nord de Perpinyà. També critiquen el paper del CSN, a qui acusen de modificar les condicions de renovació de la lli-

cència per tal que la resolució sigui positiva. En concret, denuncien que el passat 29 de juliol, el Consejo de Seguridad Nuclear va emetre un informe amb 9 condicions indispensables per a la renovació de la

llicència aquest 1 d'octubre, però atorgant fins a un any per a aplicar-les, i ajornant l'aplicació de 17 instruccions tècniques per a després de la renovació de la llicència.

El Congrés espanyol sí que debatrà la ILP “Televisió sense Fronteres” REDACCIÓ VALÈNCIA

Finalment el Congrés espanyol sí que debatrà la ILP que ha de permetre recuperar les emissions de TV3 al País Valencià, d'acord amb l'article 12.2 de la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries, que garanteix la recepció de ràdios i televisions en els territoris que comparteixen llengües, tot i que depenguen d'administracions diferents. El pas definitiu ha sigut l'admissió a tràmit pel Congrés de la Iniciativa Legislativa Popular, que ha recollit més de 650.000 signatures a tot l'Estat espanyol. Hi van votar a favor de la tramitació el PSOE i la major part dels grups minoritaris, mentre que el PP i UPN s'hi van abstindre. La ILP només va rebre el vot contrari del partit UPyD. D'aquesta manera, la ILP fa un pas més, l'últim abans de la seua aprovació o revocació definitiva. L'abstenció del PP en aquesta primera tramitació ha augmentat les

esperances que el resultat final siga positiu, però tot està per veure tenint en compte que la llei no es podrà votar abans de les eleccions. En tot cas, ACPV, l'entitat promotora, no ha dubtat en valorar molt positivament la notícia i ha volgut reconèixer públicament "el respecte democràtic que van mostrar ahir tots els grups parlamentaris del Congrés espanyol". Així mateix, l'entitat ha agraït públicament "als 651.650 signants de la ILP el seu suport, així com als 2.830 fedataris i a la llarga llista d'institucions, entitats, partits, sindicats i associacions que han donat suport a la ILP i han col·laborat activament en la recollida de signatures". Malgrat aquest èxit temporal, i sense saber-ne la resolució final, els problemes no s'acaben per a ACPV, que assegura que "els quatre anys de mobilitzacions, processos judicials, persecució política i multes ha significat per a la nostra entitat un esforç econòmic

que ha arribat a posar en perill la continuïtat d'ACPV, i que encara ara ens manté en una situació difícil que ens obliga, entre d'altres coses, a continuar recollint donacions per a fer front a les multes". Suspensió de la nit dels Octubre

Als pocs dies de la bona notícia, Eliseu Climent en persona havia de comparèixer d'avant dels mit-

jans de comunicació per explicar la suspensió de la tradicional nit literària dels Premis Octubre per dificultats econòmiques. Serà, doncs, la primera vegada en els quaranta anys dels Premis que no se celebra aquesta gala de cloenda d'un dels esdeveniments més importants de la cultura catalana, per bé que els Premis literaris i els congressos es continuaran fent com tots els anys.

Un jove de Manresa va haver de ser hospitalitzat a la Unitat de Cures Intensives de l'Hospital Sant Joan de Déu de Manresa per causes que encara es desconeixen després de ser detingut pels Mossos d'Esquadra. En el moment de tancar aquesta edició el jove es troba encara amb estat de coma i el pronòstic no li és gens favorable. Els fets van succeir el passat 31 d'agost quan, segons relaten diversos moviments socials de la capital del Bages, el jove, de nom Mustapha, es trobava en un carrer del barri vell de la capital del Bages. Mentre parlava amb un amic, una unitat motoritzada dels Mossos d'Esquadra va aparèixer al carrer i es va dirigir cap a ells amb la intenció de fer un control rutinari d'identificació. Com que Mustapha no té papers de residència, es va donar a la fuga i es va amagar dins un contenidor d'escombraries. En ser descobert pels Mossos, aquest no va oposar resistència. Aquesta versió és avalada per diversos testimonis presencials, els quals també asseguren que els policies estaven molt alterats. A partir d'aquí només hi ha la versió policial. Segons els Mossos, Mustapha va ser portat directament a l'hospital per tal que el curessin d'unes petites ferides que suposadament s'havia fet durant la fuga. Un cop a l'hospital, va ser custodiat en tot moment al box penitenciari pels dos Mossos a l'espera que l'atengués un metge. A les vuit del vespre, una metgessa va trobar Mustapha al box penitenciari amb una parada cardiorespiratòria. La versió donada pels dos Mossos fou que el detingut havia intentat suïcidar-se. Les persones que han fet públic el cas reclamen en un manifest que se'ls doni resposta al fet de com és possible que un detingut emmanillat, trobant-se sota custòdia policial i en un hospital, pugui intentar suïcidar-se sense que ningú ho vegi i intervingui. Per a denunciar aquest cas han convocat una concentració el proper divendres 23 de setembre a les vuit del vespre a la Plaça Sant Domènec de Manresa.


06PAïSOS CATALANS

DEL 22 DE SETEMBRE AL 5 D’OCTUBRE DE 2011 L’ACCENT 210

L’atac a la llengua propicia una Diada multitudinària REDACCIÓ BARCELONA

organitzacions juvenils, Maulets i la Cajei, varen fer el seu acte polític conjuntament, demostrant la La ciutat de Barcelona és l'escenari traseva voluntat d'unió per fer frondicional de les principals mobilitzacions tals reptes de la crisi que patim. de l'Onze de Setembre. Enguany, com Tot seguit, a la una, va comentots els anys, l'esquerra independentisçar la manifestació per la llibertat ta va organitzar una programació comdels presos polítics. Unes 1000 perpleta per a la Diada amb el clàssic episones van secundar la marxa que centre al Fossar de les Moreres. La polèva recórrer el centre de Barcelona, mica sentència sobre la immersió lincridant consignes per l'amnistia güística a l'ensenyament ha sigut el tema de la Lola, en Jordi i la Marina; candent a totes les mobilitzacions i actidesprés d'aturar-se d'avant una basvitat que s'han organitzat al llarg i ample tida a la Via Laietana, per veure del Principat, però no s'han deixat de com uns participants desplegaven banda altres qüestions com la unitat dels una gran pancarta en suport a Lola Països Catalans o la defensa dels drets i Marina, la manifestació es va acasocials i laborals. bar a la plaça Sant Jaume amb la lectura del manifest. Com ja va sent habitual, els actes A quarts de tres, al passeig del de l'Onze començaren un dia abans Born, més d'un centenar de persopels diferents barris de la ciutat. nes van gaudir del dinar popular A Sants, a Gràcia o a Nou Barris hi cuinat per les organitzacions juvehavia xerrades, parlaments i connils. A la vora, també, l'MDT havia certs per commemorar la derrota organitzat el seu dinar. de 1714 que va suposar la pèrdua de A les cinc de la tarda, a la plales llibertat nacionals a aquesta ça Urquinaona, milers de persones part de la nació. Entre els actes que es varen reunir darrera la pancarorganitzava l’esquerra independenta "Pels drets socials i nacionals, tista, cal destacar la segona marindependència i socialisme, Països xa de torxes "Per una Barcelona Catalans". La manifestació, convocada per totes les organitzacions nacionals (Cajei, Cos, Cup, Endavant, Maulets, Alerta Solidària i Sepc) fou el bloc que comptà amb més gent, més La vigília de la Diada, es realitzaren marxes de torxes en 63 poblacions, que aplegaren de 6.000 persones. milers de persones. Aquesta mobilització, en que hi participa i també impulsa l'esquerra Durant el recorreindependentista, agafa cada any més volada i s'està convertint en moltes poblacions en gut es van reparl'alternativa combativa a les ofrenes institucionals dels ajuntaments. tir milers d'adhesius a favor de la immersió lingüística i en contra de les retallades socials i nacionals, també es va cremar una bandera espanyola quan la manifestació va passar pel passeig de Lluís Companys, enmig de crits a favor de la independència i el socialisme. La manifestació va acabar a un Passeig del Born ple a rebentar, on Anna Gabriel (membre de la CUP de Sallent) i Josep Villarroya (membre d’Endavant de l’Horta) varen lleindependentista i popular" pels carrers de Sant Andreu. La marxa de torxes va aresseguir una ruta històrica que va recórrer diferents punts que havien tingut una significació històrica en les lluites populars o veïnals, tant en l'àmbit local com el nacional. Especialment emotiu fou el record a la figura del lluitador andreuenc Jordi Martínez de Foix, caigut el 1978 i a qui cada any se li ret homenatge pels volts del 14 d'octubre. L'11 de setembre va començar aviat a Barcelona: a les 10 del matí, un acte de la Cajei i Maulets, al carrer Ferran, homenatjava la figura de Gustau Muñoz, patriota mort l'any 1978 a mans de la policia espanyola. Posteriorment, a la plaça Sant Jaume, hi havia convocada una cassolada contra les retallades socials, convocada per l'Esquerra Independentista del Barcelonès, a la qual acudiren un centenar de persones, entre les quals treballadores dels hospitals de Sant Pau i del Dos de Maig. Poc després, a les 12 del migdia, al fossar de les moreres, les dues

63 marxes de torxes per commemorar l’Onze

gir els manifests en nom de l’esquerra independentista. En ambdós, s’hi reclamava la unitat de la nació i la unitat front els atacs capitalistes i espanyolistes dins d'una crisi mundial, recordant també la historia comuna que ens uneix. Ambdós, també, recordaren que les manifestacions del 9 d'Octubre a València i del 31 de Desembre a Palma, també són nacionals i han de formar part del calendari de mobilitzacions. Hi hagué, com sempre, el record per als presos polítics, així com per a alguns dels independentistes que formen part de la memòria col·lectiva pel seu compromís, com és el cas de Guillem Agulló. Després dels parlaments, el dolçainer Miquel Gironés, acompanyat per la guitarra de Robert "Pepo" (ambdós d'Obrint Pas) van interpretar la muixernaga i tot seguit el cantautor Pau Alabajos i Meritxell Gené van interpretar La Internacional i els Segadors. Poc després 4 encaputxats pujaren a l'escenari i cremaren la foto del rei espanyol i una bandera francesa i una altra d'espanyola. Pocs dies després, es va saber que la fiscalia de l’Audiència Nacional espanyola havia demanat informació als Mossos per poder identificar els encaputxats. Arran d’aquest fet, es va saber també que el mateix dia dels fets els Mossos van obrir diligències i les van remetre al jutjat corresponent. Mobilitzacions en altres localitats

Una de les principals novetats de la diada d'enguany ha estat la proliferació de les marxes de torxes. N'hi va haver més de seixanta, moltes d'elles la vigília de l'Onze. Cal destacar la marxa de Vilafranca que va superar els 2.000 assistents de l'any anterior. Hi va comptar amb l'actuació dels Diables, Bruixes i Sorollosos del Ribera, de la Catalunya del Nord i va marxar des de la plaça de la Vila fins al monument a Lluís Companys. A Reus, el dia 9 de setembre també van fer una marxa de Torxes per la independència organitzada per la Cup i el Casal Despertaferro i l'AJR i Maulets. Per la nit del mateix dia es va organitzar un concert per celebrar la unió de les dues organitzacions juvenils a la ciutat. El dia 11 de matí, els actes es van traslladar a Tarragona on la Coordinadora Onze de Setembre havia organitzat activitats des de les 10h, entre les quals, un esmorzar popular, un cercavila i un acte polític.

Per la vesprada, es féu una manifestació unitària del Camp a Reus, convocada per l'Esquerra Independentista del Camp (EIC). Segons els organitzadors, unes 1.500 persones acudiren a la convocatòria, que a última hora hagué de modificar el recorregut per imposició de l'Ajuntament que, per evitar que els manifestants acabaren al centre, els obligà a cloure l'acte a la vora d'un centre comercial. A Lleida, al matí es va fer una ofrena floral al Roser i tot seguit, a les 12 del migdia va començar la manifestació pels carrers del centre. A la manifestació hi van acudir unes 500 persones, segons els organitzadors. Posteriorment, es va convocar a un vermut i un dinar popular davant del Casal Independentista l'Ocell Negre, on hi hagué, també, un concert. Tots els actes van ser convocats per l'AJ, Maulets i la Cup. La setmana anterior, els tres casals de Ponent, el Casal Popular el Rostoll de Tàrrega, el Casal Popular L'Arreu de Mollerussa i el Casal Independentista l'Ocell Negre de Lleida, havien organitzat una jornada unitària, amb una xerrada, mostra de cultura popular i concert. D'aquesta manera, les organitzacions de Ponent s'han mostrat molt satisfetes perquè l'Onze ha sigut una mostra més de la dinàmica de confluència de l'esquerra independentista. De fet, una de les característiques de la diada d'enguany ha sigut l'enfocament més territorial que no pas exclusivament de Lleida, com en ocasions anteriors. A Girona, tot i les traves del


L’ACCENT 210 DEL 22 DE SETEMBRE AL 5 D’OCTUBRE DE 2011

PAÏSOS CATALANS 07

Capçalera de manifestació d’enguany

govern de CiU, s'ha repetit la commemoració de l'Onze pel centre de la ciutat, amb el cant dels Segadors a mig dia, cercavila pels carrers del barri antic, un dinar popular i al vespre, la manifestació. L'any passat, la manifestació de l'esquerra independentista va reunir unes

5.000 persones i va deixar en ridícul la manifestació "unitària" creada artificialment des de l'Ajuntament; enguany, de nou, milers de gironines sortiren als carrers per reclamar la independència i el socialisme. Abans, però, a les 19h va tindre

lloc l'acte polític. Els parlaments els va obrir el moviment anti-nuclear, seguit dels treballadors del Trueta en lluita contra les retallades, i de l'organització juvenil Maulets. Cal destacar la presència de la diputada de Bildu al Parlament de Navarra, Bakartxo Ruiz, que, en nom de

l'esquerra independentista basca, va mostrat la solidaritat amb el procés d'independència català. Finalment hi van intervindre Carles Bonaventura, en nom de l'Assemblea Nacional Catalana, i l'alcalde de Celrà per la CUP, Dani Cornellà, que va fer el parlament final.

El músic Titot va entonar els himnes per culminar l'acte. La manifestació la va encapçalar una pancarta sense signat amb el lema unitari de la Diada. Segons els organitzadors, enguany, també, més de 5.000 persones hi van participar.

DOCUMENT

Fragments del parlament a l’acte polític final del passeig del Born (...) Catalans i catalanes de tots els racons del nostre país, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, recordem la resistència de la ciutat de Barcelona, commemorem la desfeta que va suposar la caiguda d'aquesta ciutat per a tots els Països Catalans. L'Esquerra Independentista recorda aquesta data, l'11 de setembre de 1714, de la mateixa manera que commemora la desfeta en la batalla d'Almansa el 25 d'abril de 1707. Cal tindre memòria i recordar que abans de carregar contra el Principat, les tropes borbòniques

van atacar les comarques valencianes. Van cremar i destruir Xàtiva el 1707, van prendre Alcoi i Dènia el 1708, i el castell de Santa Bàrbara, a Alacant el 1709.

l'Estat espanyol pretén esborrar qualsevol petjada de catalanitat al País Valencià i arriba a situacions tan ridícules com tallar les emissions de TV3 al País Valencià.

Espanya i França tenien molt clar que abans d'atacar el Principat, havia de caure el País Valencià, la part més feble dels Països Catalans, per dedicar més tard totes les seues forces a prendre l'ofensiva contra Barcelona.

No podem oblidar que fins i tot una vegada que el País Valencià ja estava perdut, batallons valencians van continuar defensant el país pam a pam, fins arribar a Barcelona, i defensar-la durant el setge. Ací, al fossar de les Moreres, també foren soterrats els valencians que hi van morir, amb la resta de defensors de la ciutat.

Espanya i França continuen actuant de la mateixa manera. Per això les tropes feixistes van separar el País Valencià i el Principat per l'Ebre, i per això a hores d'ara

Ahir, com avui, i la història ens ho ha ensenyat, només hi ha una

manera de defensar Catalunya, és defensar tot Catalunya, tots els Països Catalans. L'Esquerra Independentista ho ha tingut, ho té i ho ha de tindre sempre clar, que la construcció del país passar per l'articulació i la vertebració de tots els Països Catalans, per la coordinació de totes les lluites de Salses a Guardar i de Fraga a Maó, per bastir i no renunciar a la unitat de la nació catalana. (...) (...) La burgesia catalana té por del seu poble, per això s'alia amb l'espanyola o amb la francesa, perquè la protegesca amb la seua policia, amb el seu exèrcit. Prefereix l'aliança i el servilisme a haver

d'enfrontar-se al Poble Treballador Català. Perquè el capitalisme no és únicament enemic de l'ésser humà, sinó també dels pobles. L'opressió de l'estat capitalista, dels estats espanyols i francès es fa sentir en totes les facetes de la societat, no només en l'econòmica, també en la cultural, en la social i en la política, és a dir, en la nacional. La burgesia catalana, la valenciana i la illenca prefereixen participar en el repartiment del pastís, prefereixen donar suport a uns estats centralistes que volen els Països Catalans agenollats i espoliats, perquè ens tenen por.


08 EN PROFUNDITAT DEL 22 DE SETEMBRE AL 5 D’OCTUBRE DE 2011

Ofensiva contra la immers El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va emetre el passat 2 de setembre una interlocutòria que donava a la Generalitat un termini de dos mesos per a aplicar la sentència del Tribunal Suprem en què s'exhortava a que el castellà esdevingués també llengua vehicular de l'ensenyament a la Comunitat Autònoma de Catalunya. Finalment, després de la mobilització del 12 de setembre i

de la reacció de bona pa cia, el TSJC ha decidit su tat per la Generalitat de sones implicades en el m la polèmica.

PERE MAYANS, SOCIOLINGÜISTA

XAVIER DIEZ, MESTRE I PORTA

“Numèricament, els nens catalanoparlants d’origen ja són minoria al conjunt del país”

“La missió ir docents, ma del nostre p obeir la sent

ABEL CALDERA BERGA

Quin impacte tindria la sentència a mig termini si s'arribés a aplicar? Si s'arribés a aplicar, és a dir, si els nostres governants acatessin la sentència, el que significaria és la (re)introducció de l'espanyol com a llengua vehicular d'alguns continguts curriculars. Fins ara, la normativa ens diu que el català és la llengua que normalment s'ha usar com a llengua vehicular. De fet, les sentències no qüestionen estrictament el programa d'immersió lingüística -PIL-, que, recordem-ho, es tracta d'un programa d'ensenyament bilingüe en què s'imparteixen continguts curriculars en una llengua que no és la de la majoria de l'alumnat i en el qual s'apliquen estratègies d'ensenyament/ aprenentatge en segones llengües. Ara bé, l'esperit de la sentència apunta que es busca una equiparació d'hores entre el català i l'espanyol (sempre que s'hagi aconseguit la normalització del català -concepte que la sentència no explicita què vol dir exactament). Si s'arribés a aquest punt el català perdria un dels pocs àmbits en què és

primera llengua -fixeu-vos que també van contra l'ús preferent del català a l'administració, a l'acollida dels immigrants..., és a dir, van contra tot el que significa que el català sigui primera llengua al seu propi territori! I, si ara, ja usen poc el català els nostres joves, imagineu-vos si el missatge, des de ben petits, fos que és igual una llengua que l'altra. Tenim els dies comptats, perquè numèricament els nens catalanoparlants d'origen ja són minoria al conjunt del país. I aquest és el parany del seu bilingüisme simètric (i ho saben perfectament!). La immersió lingüística ha demostrat ser un bon model. Hem de continuar fent pedagogia del model perquè hi ha bosses importants de població que no hi creuen, o per contra, les denúncies només són agitació política de grups espanyolistes i per tant la resposta ha de basar-se en la denúncia de l'espanyolisme? Crec que ho hem de saber explicar, perquè és un tema amb el qual es pot manipular molt fàcilment la població (a més, els contraris al català, els espanyolistes, disposen de molts mitjans de comunicació

d'abast estatal, que també es veuen a casa nostra). Em dol dir-ho, però també crec que en aquests últims 30 anys no hem format els mestres i els professors que el país necessitava. Qui els ha parlat des de la Universitat del que significa realment la immersió lingüística i de quines són les estratègies d'ensenyament/aprenentatge en segones llengües? I no cal dir la confusió, reiterada i constant, dels polítics i dels mitjans de comunicació entre què vol dir immersió lingüística (un concepte tècnic que es refereix a estratègies de com ensenyar en una llengua que no és la llengua inicial de bona part de l'alumnat d'una aula) i què vol dir ensenyament en català (per entendre'ns a Madrid, fan ensenyament en espanyol, i prou, per tant, en un centre en què la majoria d'alumnes són catalanoparlants familiars o viuen en un entorn molt catalanitzat fem classes en català sense tenir en compte les estratègies d'ensenyament/aprenentatge de segones llengües). Els atacs a l'escola en català fa prop de vint anys que es produeixen emparats per la maquinària

mediàtica espanyola. Això ha provocat que hi hagi hagut frens al desenvolupament de la política d'immersió a les escoles, o autocensura entre professorat i administració? És evident que els atacs provoquen dues coses: haver de legislar d'una forma reactiva (incorporant, per exemple, el 2007 que es podien impartir blocs de continguts curriculars en espanyol en determinats contextos); i donar arguments als professors contraris -que n'hi ha!a fer les classes en català (especialment a l'ensenyament secundari). Ara bé, també hi ha hagut un cert relaxament, sobretot a partir de mitjan dècada dels 90, en l'aplicació del PIL, com es pot veure, com he dit, en la formació inicial dels docents. Crec que es va donar per fet un procés no del tot tancat. De fet, no és fins al 2007 en què es torna a parlar d'una forma clara de l'actualització del programa d'immersió lingüística, ja que es fa evident que la realitat sociolingüística del nostre país ha canviat substancialment, sobretot si la comparem amb la dels anys 80 del segle passat: http://www.xtec.cat/lic/intro/doc umenta/pil.pdf).

ABEL CALDERA BERGA

Quines eines tenen els mestres per a lluitar contra una hipotètica aplicació de la sentència? La primera eina som nosaltres mateixos. La carrera docent tradicionalment ha estat vinculada a actituds vocacionals, una mena de sacerdoci laic al servei d'uns valors on la llibertat, la igualtat i la solidaritat passen per davant d'una retribució no gaire generosa i una consideració social molt per sota de l'esforç i el desgast quotidià. Amb això vull dir que els docents considerem com a missió irrenunciable mantenir la cohesió nacional del nostre país, la qual cosa implica mantenir la immersió i sabotejar qualsevol intent extern de desballestar-la. Això es tradueix a no obeir la sentència del tribunal des de la nostra tradicional autonomia a l'aula. "No toca", aprendre les taules de multiplicar en castellà, o "no toca" separar els alumnes perquè un partit polític franquista així ho exigeix. I davant de qualsevol intent per forçar-nos a fer cas a uns juris-

“S pro cam per ca fei e 20 cés

tes cata tat orga de les d la solid ta mil d

Quina p


L’ACCENT 210 EN PROFUNDITAT 09

sió lingüística

rt del teixit social dels Països Catalans contra la sentènspendre la sentència mentre es resol el recurs presenCatalunya.L'ACCENT hem volgut donar veu a dues permón educatiu per tal que valorin diversos aspectes de

VEU DEL SINDICAT USTEC A LES COMARQUES GIRONINES

rrenunciable dels antenir la cohesió nacional aís, es tradueix a no tència”

Si la via judicial ossegueix el seu mí, haurem d'esrar que la societat atalana remati la na que va iniciar l 10 de juliol de 10: iniciar el pros de ruptura amb l'estat”

lanofòbics, caldrà una unianitzada a nivell de centre, deu juntes de personal, i de daritat dels més de seixandocents de la pública.

postura exigiu que pren-

gui la consellera Irene Rigau en tot aquest assumpte? Desitgem que estigui a l'alçada de les circumstàncies històriques. Això vol dir ser coherent amb els valors que ha afirmat defensar. Encara que això suposi el risc del seu processament i inhabilitació, i qui sap, fins i tot, si un destí similar al de diversos polítics i sindicalistes bascos que estan essent empresonats per no acatar aquesta continuïtat del franquisme anomenada monarquia parlamentària. Si mai passés això, potser ens trobaríem en la paradoxa històrica de ser la primera vegada que es convoqués vaga per demanar la nodimissió. Perquè de fet, i sobre la qüestió lingüística, la Consellera ha defensat el mateix que nosaltres hem defensat des de la nostra constitució el 1978, tres anys abans dels traspassos en educació i una dècada abans de l'aplicació generalitzada de la immersió. Què reclameu al conjunt de la societat que faci per defensar la immersió? Una de les coses que més em sor-

prèn del debat sobre la interlocutòria del suprem, és que tothom hagi oblidat que la immersió és vulnerable arran de la sentència de l'Estatut, de l'any passat. El problema és que aquest estatut disminuït i retallat del 2006, ens agradi o no, fou refrendat en referèndum pel poble de Catalunya. Per tant, l'opinió del Constitucional i dels jutges del suprem no té cap legitimitat, perquè el poder judicial, en democràcia, ha d'estar sotmès a la sobirania popular i a les lleis que aquesta determina (i l'Estatut ho és), i no a les manipulacions dels partits que demanen signatures als carrers perquè deixem d'existir. En aquestes circumstàncies, si la via judicial parcial, continuadora de la justícia franquista, prossegueix el seu camí, haurem d'esperar que la societat catalana remati la feina que va iniciar el 10 de juliol de 2010. Això és, acabar de passar per davant d'una poc coratjosa classe política, i iniciar el procés de ruptura administrativa amb un estat per al qual el català, i els catalans, representen un incòmode destorb.

Mobilització social i reaccions polítiques ABEL CALDERA BERGA

El passat 12 de setembre milers de persones es van concentrar davant els ajuntaments de més d'un centenar de pobles i ciutats del Principat per protestar contra la sentència. La convocatòria provenia de somescola.cat, una plataforma impulsada per Òmnium Cultural que agrupa gran part del teixit social catalunyès, sobretot del món educatiu. En les diverses convocatòries també hi havia una nodrida presència de l'esquerra independentista, tant del municipalisme de la CUP com del sindicalisme estudiantil del SEPC o de militància que treballa en els sindicats de mestres USTEC i CGT. També força actius i presents foren les entitats i plataformes de la constel·lació sobiranista. De fet, els discursos contra la sentència han basculat aquests dies entre la defensa del model d'immersió com a factor de cohesió del país i la reclamació de ruptura amb un estat que no respecta la voluntat popular del poble català. La resposta del món educatiu ha estat unànime i sense fissures. Rebuig absolut a la sentència i determinació de desobeir-la quan es pretengui aplicar. En canvi, des del món polític, si bé també hi ha hagut un rebuig frontal, s'ha volgut esquivar -especialment des de CiUqualsevol gest de no acatament. El PSC, per la seva banda, va ser explícit en la defensa de l'actual model fins al punt que el propi Rubalcaba el va defensar en públic durant la festa anual del PSC a Gavà. L'estratègia d'aparèixer com a defensors de la pluralitat cultural, però, s'en-

fonsà quan un dia després de les declaracions de Rubalcaba el Tribunal Constitucional admetia a tràmit el recurs del govern espanyol contra la Llei de l'Occità, que protegia la llengua pròpia de la Vall d'Aran. Des de les files espanyolistes, només Ciutadans ha volgut obertament i amb intensitat capitalitzar una sentència que és fruit de denúncies individuals de militants del seu partit. En canvi, des del PP hi ha hagut una reacció de cautela, conscients que el que menys els convé a hores d'ara és activar el vot de la por en contra seva. És evident que en aquest sentit, la suspensió cautelar de la sentència juga molt a favor dels interessos del virtual guanyador de les eleccions del proper 20N. Qui ha intentat fer un pas més enllà a nivell parlamentari -o un joc d'oportunisme, segons el punt de vista que ho contempli- ha estat SI. A través d'una paraplataforma, escolaencatala.cat, han pretès impulsar una ILP per "blindar" el català com a llengua vehicular de l'ensenyament. Aquesta ILP no ha estat ni tan sols admesa a tràmit per la mesa del parlament de la Ciutadella, amb majoria convergent, al·legant la seva "inconstitucionalitat". Analitzant la proposta d'ILP, aquesta no blinda definitivament la immersió -de fet, la LEC ja considera vehicular el català, i la sentència del TS deriva de la sentència contra l'estatut-, però també genera molts dubtes que la proposta pugui ser titllada d'inconstitucional i d'atènyer aspectes no legislables per la Generalitat.


10INTERNACIONAL

DEL 22 DE SETEMBRE AL 5 D’OCTUBRE DE 2011 L’ACCENT 210

L’Estat palestí irrita els EUA i fa embogir Israel

L’ONU debatrà els propers dies el possible reconeixement internacional de Palestina, un fet que no implicarà la fi de l'ocupació però que ha estat rebut amb amenaces des de Washington i amb alarma a Tel Aviv MARC FONT JERUSALEM

Palestina. Estat 194 de les Nacions Unides. Des de fa uns dies, és gairebé impossible caminar per qualsevol ciutat o poble de Cisjordània sense trobar-se amb banderoles on es llegeix aquest missatge en àrab i en anglès. Es tracta de la darrera campanya que l'Autoritat Nacional Palestina (ANP) ha llançat per mostrar el suport de la població a la iniciativa de buscar el reconeixement de l'ONU a un estat palestí basat, en principi, en les fronteres prèvies a la Guerra de juny de 1967. I és que, si no hi ha una sorpresa monumental d'última hora, en els propers dies s'arribarà al punt culminant de l'estratègia dissenyada pel president de l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), Mahmud Abbas, i el primer ministre, Salam Fayyad, quan el primer acudeixi a l'Assemblea General de l'organització internacional buscant ampliar el reconeixement palestí. Abbas, conegut popularment com Abu Mazen, va confirmar divendres 16 -a través d'un missatge televisiu- que la proposta s'adreçarà primer al Consell de Seguretat de l'ONU, perquè l'objectiu és que Palestina es converteixi en membre de ple dret de l'organització, fet pel qual necessita l'aval d'aquest organisme. El també líder de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP), però, és conscient que els Estats Units exerciran el seu dret de veto com a membre permanent del Consell de Seguretat, de manera que el reconeixement total no tirarà endavant. Ara bé, els nord-americans poden quedarse aïllats en el seu posicionament i perdre influència en el món àrab. L'alternativa passarà aleshores perquè Palestina es converteixi en estat observador de l'organització, el rang que té actualment el Vaticà. Això evita el filtre del Consell de Seguretat i implica rebre el vot favorable de 128 membres de l'Assemblea General, una fita que els palestins tenen garantida, ja que segons diverses fonts comptarien amb el suport d'uns 140 estats.

Els palestins volent pressionar Israel em el seu merder

de l'organització de drets humans al-Haq, això permetria perseguir els assentaments jueus a Cisjordània i Jerusalem Est -on viuen actualment més de 500.000 colons- com a crims de guerra, ja que violen la legalitat internacional i la Convenció de Ginebra. Aquesta opció és la que preocupa més al govern israelià, encapçalat per Benjamin Netanyahu, i és un dels motius que explica l'oposició frontal a l'intent palestí de buscar el reconeixement internacional prescindint d'unes negociacions bilaterals que fa més d'un any que són inexistents, a cau-

“Des de lexecutiu israelià s'al·lega que el moviment palestí "mata"”

Crims de guerra israelians

L'OAP actualment és una entitat observadora de l'ONU, però no gaudeix de les prerrogatives que tindria Palestina si accedeix al rang d'estat observador, condició que li obriria les portes de dotzenes de convencions i agències de les Nacions Unides. El més important, sens dubte, seria l'accés al Tribunal Internacional de Justícia i al Tribunal Penal Internacional. Segons explica Valentina Azarov,

sa precisament de la negativa hebrea a congelar la construcció d'habitatges als assentaments en territori palestí. Des de l'executiu israelià s'al·lega que el moviment palestí "mata" qualsevol opció de reprendre les mal anomenades negociacions de pau i en els darrers mesos el seu equip diplomàtic s'ha dedicat, amb el suport dels Estats Units, a inten-

tar sumar esforços per evitar un triomf palestí a l'ONU. A l'hora de la veritat, però, només alguns estats de la Unió Europea, com Alemanya, Holanda o la República Txeca, han confirmat que votaran en contra d'un major reconeixement palestí, mentre que el Regne Unit i França no han aclarit què faran. Les opinions públiques d'aquests països, però, avalen aclaparadorament l'Estat palestí, segons una enquesta publicada recentment. Tant els Estats Units com la UE, en el seu conjunt, aposten per unes negociacions bilaterals que des dels acords d'Oslo de 1993 no han servit per millorar la situació palestina, com demostren l'establiment de centenars de check-points, la construcció del mur de l'apartheid a Cisjordània o l'ampliació dels assentaments, entre d'altres. En el seu objectiu d'aturar la iniciativa, els Estats Units han amenaçat de tallar l'ajuda econòmica a l'Autoritat Palestina (uns 450 milions de dòlars anuals) si recorre a l'ONU en comptes de les negociacions directes amb Israel. És l'estat hebreu, però, qui ja ha passat directament als fets. Amb l'argument que la votació a les Nacions Unides derivarà en manifestacions violentes -malgrat que una enquesta recent palestina mostrava un rebuig gairebé unànime per part àrab a aquesta opció-, l'exèrcit israelià ha posat en marxa l'operació Llavors d'Estiu. Entre d'altres aspectes, ha suposat entrenar i armar els equips de seguretat dels assentaments perquè puguin dispersar els hipotètics manifestants palestins disparant granades de so i pots de gas lacrimogen.

Els responsables militars també han decidit marcar dues línies vermelles en els teòrics punts calents on podrien haver-hi protestes. Si els palestins superen la primera, serà el moment d'usar el material per dispersar els manifestants, mentre que si sobrepassen la segona els soldats tindran permís per disparar a les cames dels que es mobilitzin. Tot i que els assentaments violen la legalitat internacional, no hi ha hagut cap tipus de condemna de l'operació Llavors d'Estiu. Integrants de la Lliga de Defensa Jueva -una organització

“Els EUA han amenaçat de tallar l'ajuda econòmica a l'Autoritat Palestina si recorre a l'ONU ” considerada terrorista tant pels Estats Units com per Tel Aviv- viatjaran als territoris ocupats per "ajudar" els colons dels "ocupants" palestins que "els atacaran". Sense acabar amb l'ocupació

Entre els palestins no hi ha unanimitat a l'hora de cercar el reconeixement de l'ONU pel seu hipotètic estat, amb l'argument que

sobre el terreny poques coses canviaran i l'ocupació israeliana continuarà. Rami Saleh, director administratiu del Jerusalem Legal Aid Center, apunta que l'acció, més simbòlica que altra cosa, només servirà "per posar més pressió" internacional sobre Israel i els Estats Units, però que també té el risc d'acabar provocant el "col·lapse" de l'Autoritat Palestina si es confirma la desaparició de l'ajuda nord-americana. La investigadora sud-africana Virginia Tilley apuntava fa uns dies que tot plegat pot acabar amb la creació de bantustans a Cisjordània seguint el model sud-africà -sense connexió territorial a causa de la presència d'uns assentaments que no desapareixeran sobtadament- , que dificultin molt les futures aspiracions polítiques palestines. Finalment, Jamal Juma, coordinador de la campanya Stop the Wall, lamenta que "moltes organitzacions, intel·lectuals i activistes palestins no podem donar suport a la iniciativa, perquè ni tan sols en coneixem el contingut. El lideratge palestí l'ha tirat endavant sense cap discussió oberta i ara vol que els ciutadans l'hi donin un suport incondicional. Tot plegat, mostra un problema profund de transparència, rendició de comptes i participació popular entre els nostres polítics". Sigui com sigui, la realitat és que aquests dies els partidaris palestins de solucionar el conflicte amb la instauració d'un únic estat a la Palestina històrica -amb la igualtat de drets de tots els que hi visquin- han quedat completament eclipsats.


INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 210 DEL 22 DE SETEMBRE AL 5 D’OCTUBRE DE 2011

Una sentència que mostra un Estat sense alternativa IKER BIZKARGUENAGA GASTEIZ *

La sentència de l'Audiència Nacional per l'anomenat 'cas Bateragune', que imposa condemnes d'entre 8 i 10 anys de presó als militants de l'esquerra abertzale Arnaldo Otegi, Rafa Díez, Miren Zabaleta, Sonia Jacinto i Arkaitz Rodríguez, ha estat rebuda amb estupor i indignació generalitzada a Euskal Herria. Gairebé tots els agents -tots, a excepció del PP i de l'anecdòtic UpyDl'han desqualificat perquè la consideren un atac directe al procés de solucions obert en aquest país. Es tracta, sens dubte, d'un fet greu, ja que constitueix la resposta a una aposta unilateral i decidida per la pau, i revela que els poders de l'Estat no estan disposats a modificar la seva política obstruccionista ni a renunciar a la violència. Tot i això, paradoxalment, el conjunt de la societat basca entén la decisió del tribunal presidit per Angela Murillo -la mateixa magistrada a la qual el Tribunal Suprem va tombar una altra sentència contra Arnaldo Otegi per parcialitat manifesta- com la major declaració de debilitat política de l'Estat espanyol els últims anys. Així ho expressa l'historiador i militant independentista Floren Aoiz en un article ("Espanya cau en picat i no hi ha ningú a la cabina", Gara, 13 de setembre) en què descriu un Estat impotent per respondre als canvis que s'estan produint a Euskal Herria. Aquesta és una apreciació molt compartida en aquest país, on es comença a assumir que els mandataris espanyols no tenen oferta política per fer i que l'únic que aconsegueixen amb aquest tipus de maniobres és ampliar la distància existent entre l'opinió pública basca i l'espanyola. Aquest mateix temor l'han expressat els últims dies polítics com el lehendakari, Patxi López (PSOE), i articulistes espanyols que coneixen la realitat social d'Euskal Herria. La seva por es fonamenta en el toc d'alerta que van suposar els resultats de Bildu el 22 de maig i la constatació que la desafecció respecte al que significa el projecte espanyol creix cada cop més. Es pot dir, en cert sentit, que la sentència del 'cas Bateragune' és una resposta de manual per part de qui encara no ha pogut adaptarse al nou escenari i tira amb el que pot. Com si anés amb un pilot auto-

fonamentada en l'acció exclusivament pacífica i democràtica que aconseguís l'adhesió de la majoria de la societat basca i que desbordés els dics que havia aixecat l'Estat. Una aposta de pau i democràcia que va agafar els mandataris espanyols amb el peu canviat. Impotent davant la pau

Otegui no podrà eixir de la presó,de moment

màtic mentre decideix qui condueix la nau i en quina direcció. Realment, i malgrat el mal que ha fet a l'esperança de molta gent i a les vides dels condemnats i les seves famílies, la decisió ha sonat a Euskal Herria com sona una veu enllaunada, antiga, com una cinta pregravada que no han sabut canviar quan tocava. S'ha rebut com una maniobra desesperada d'algú a qui li han canviat el guió de l'obra i ja no entén res. Aquestes paraules no són retòrica, és realment el que pensa una gran majoria de bascos i basques. Per això, la resposta ha estat ferma (mentre escric aquestes línies es prepara una massiva mobilització de resposta a Bilbao), però serena. La batalla política

Aquesta serenitat, per contra, fa temps que l'han perdut els representants de l'Estat. Per comprovarho només cal mirar les portades dels principals diaris de tirada estatal els últims mesos i mesurar l'odi i la impotència que destil·len als titulars. Cal admetre que no els haurà resultat fàcil fer-se a la idea

de la situació. Havien construït un relat, el de la victòria militar contra el gran enemic, l'únic que tenia capacitat de concitar adhesions indestructibles, el que podien exposar davant la seva opinió pública per tapar les seves misèries, i de la nit al dia s'han vist davant la constatació que aquesta victòria ja és impossible -abans tampoc hauria estat factible, però la simple esperança d'assolir-la era el seu major de reclutament davant la societat espanyola- i que la batalla política l'estan perdent. Perquè, no ho oblidem, és de política del que aquí es tracta. Estem davant d'un conflicte de naturalesa política que enfronta a una nació, Euskal Herria, que vol aconseguir la seva plena sobirania i, en aquest cas, un Estat, l'espanyol que l'hi impedeix. I l'esquerra abertzale va saber fer una lectura encertada del moment en què es trobava aquest conflicte quan, precisament de la mà dels ara condemnats i de molts altres companys, va decidir que la situació estava prou madura per passar de la fase de resistència a la del canvi de cicle.

Ja fa temps, almenys des de la segona meitat dels 90, amb l'Acord de Lizarra-Garazi (del 12 de setembre de 1998), el conjunt de l'esquerra independentista basca va concloure que el procés d'assimilació ideat en la Transició havia fracassat, i que la societat basca demanava un altre estadi, un altre marc polític. Aquesta havia estat la seva gran victòria, la d'aquells que es van enfrontar directament a la reforma postfranquista. Però amb el temps també van comprovar que encara que aquest vell model havia mort, el nou no acabava de néixer, que l'Estat havia aconseguit impedir que es passés a un nou estadi. Que havia aconseguit establir una situació de bloqueig, d'intercanvi de cops, en què es trobava cada vegada més còmode. El marc autonòmic havia fracassat, però almenys podien impedir el canvi de cicle polític. I aquesta constatació va portar l'esquerra abertzale a obrir un profund debat (del qual ja s'ha parlat aquí en anteriors ocasions) del qual va sortir una aposta inequívoca per la unió de forces sobiranistes, una unitat

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF.& ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ SEMESTRAL (30 E.) ANUAL (60 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C.Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

*Iker Bizkarguenaga és periodista del diari Gara

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

Preparat per la guerra, l'Estat espanyol s'està veient impotent en la política. Potser de tant repetir-ho, s'havia cregut el seu propi relat, havia pensat que estava davant d'un enemic acorralat, feble. L'Estat es va oblidar del que l'esquerra abertzale sí que recordava, que del que es tracta és de política. I de la nit al dia s'ha trobat amb una unitat de forces independentistes que té un suport electoral inèdit i que ha assolit una quota de poder institucional molt important, i que a més té perspectives de ser la primera força a Euskal Herria i de mantenir la seva aposta fins al final, amb totes les conseqüències. I ara l'Estat no sap què explicar als seus. De moment, mentre s'adapta, es limita a fer el de sempre, és a dir, colpejar i reprimir, i idear sentències com la que avui ens ocupa. I ho fa tot i saber que això suposa la seva tomba política a Euskal Herria. Però pot ser que en aquest moment a l'Estat no hi hagi ningú que pugui canviar l'estratègia, que l'ajudi a adaptar-se. Ho va dir el mateix Rafa Díez el dia que es va conèixer la sentència: l'esquerra abertzale sempre ha pensat que aquest és un conflicte d'Estat, però ara veu no hi ha Estat per abordarlo. Fins i tot el que és una aposta de solució la veuen com un problema, perquè no tenen alternativa. Per això, en aquest país la gent és conscient que Espanya pot fer mal. Ho ha demostrat amb escreix. També ara, amb una sentència amb regust de venjança. Però cada vegada hi ha més gent que pensa que estem davant dels últims cops d'un boxejador sonat. I a l'altra banda del ring, l'esquerra abertzale mantindrà viva una aposta que sap que és guanyadora. La que van traçar Arnaldo, Rafa, Sonia, Miren, Arkaitz i molts altres. Perquè l'esquerra abertzale no va néixer per resistir, sinó per guanyar.

NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.


12ECONOMIA

DEL 22 DE SETEMBRE AL 5 D’OCTUBRE DE 2011 L’ACCENT 210

Impostos a la carta MIREN ETXEZARRETA BARCELONA

És curiós el debat generat entorn de la hipotètica sol·licitud que s'han plantejat fer alguns rics espanyols de que se'ls augmentin els seus impostos, seguint l'exemple dels seus col·legues dels Estats Units, Alemanya i França. En el fons és un tema menor que ha rebut una gran atenció mediàtica. Sembla que un de molt ric i modern exigeix que es demani a l'Estat que augmenti la imposició sobre la seva fortuna per realitzar la seva aportació a la sortida de la crisi, afegint a més sobre quines bases i taxes d'imposició es podria fer. Hi ha qui s'impressiona per aquest patriotisme dels acabalats i considera que és una envejable actitud digna de ser copiada. Què bons i què "progres" són els rics de certs països, mentre que els nostres rics segueixen negant-se a assumir aquestes taxes voluntàries! Perquè, això sí, els rics espanyols, per si de cas, de moment es neguen rotundament a aquesta possibilitat. Aquest és un petit indicador que mostra àmpliament fins a quin punt estem perdent el nord en l'anàlisi social. Resulta que ara els que posseeixen les més grans fortunes són els que decidiran si seran o no gravats i en quines formes i nivells, usurpant una de les poques atribucions que li resten encara a l'Estat de regular la vida social. Només si als rics els sembla bé, podran ser gravats i seran ells així mateix els que decidiran sobre l'abast d'aquesta imposició. És totalment el fisc al revés. Enlloc de ser l'Estat el que disposi el sistema impositiu que consideri més adequat, es troba ara en una posició en la qual els filantrops adinerats li diran el que ha de fer. És el poder dels diners tan fort que se li admet que estableixi el seu sistema d'imposició? Potser encara és més greu que els que guien l'opinió pública ho presentin com un fet positiu, en comptes de mostrar la seva veritable naturalesa d'absorció d'un dels pocs reductes que li queden a l'acció pública. Filantrops amb intenció d'incidir en l'actuació pública hi ha hagut sempre i en seguirà havent en el futur, però que aquesta suposada filantropia arribi a determinar una part important del sistema fiscal no deixa de ser una ocupació escandalosa de l'autoritat democràtica. Des de la crisi dels setanta, els impostos van disminuir en tot el món occidental i a l'Estat espanyol han estat disminuint principalment en les dues últimes dèca-

Els empresaris s’han reunit per tractar la crisi

des. I ara aquests rics que tant han pressionat per a disminuir impostos als trams econòmics més alts, pretenen presentar-se com a ciutadans responsables que estan disposats a pagar una mica més, si és en els seus termes: es permeten determinar "què és un ric"; des de quin nivell de riquesa es pot començar a pagar; quant podrien pagar; a quina partida s'haurien de dedicar aquests fons. Entre altres coses,

“Ara pretenen presentar-se com a ciutadans responsables que estan disposats a pagar una mica més” ni se'ns ocorre pensar en l'absurd i en l'enorme greuge comparatiu que suposa. Pot la resta de la ciutadania dissenyar el sistema fiscal

al que serà sotmesa? Si això no és la usurpació del poder democràtic, caldrà explicar-lo. Fins i tot ara, existeixen suficients figures fiscals per a millorar la recaptació dels més rics sense grans modificacions legals, sense recórrer a les aportacions graciosament ofertes. Bastaria que es revisessin les exempcions a l'impost de societats, o establir gravàmens superiors a figures com la imposició als fons d'inversió i les SICAV, o que es recuperés la anomenada imposició a l'estalvi que estableix una taxa d'imposició més baixa per als interessos i dividends que el còmput d'ingressos totals que regiria fins a fa poc, o s'incrementin els tipus d'imposició als trams més alts de l'IRPF. Per no parlar de les possibilitats que ofereix la millora del control del frau fiscal -és curiós que entre alguns d'aquests molt rics que demanen ser taxats, a França, per exemple, apareix algun nom que fins a fa molt poc era conegut pel seu grau de frau fiscal-. Que comencin per pagar el que el sistema fiscal els pot exigir que paguin i ara eludeixen amb enginyoses fórmules fiscals legals. El sistema econòmic i social

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea de Joves de Cardedeu // Ateneu Corberenc Font Vella 20.Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11,Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge. Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C.Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C.Trinquet Vell 15, baixos.Tarragona // Centre Social-BBar Terra Baró de Sant Petrilló 9. València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana Josep Grollo, 91// El Forn Girona //L'Estapera C.de baix,14,baixos,Terrassa // GER Pi 25.Ribes // Ges Insurrecte Colomer,11,1r B.Torelló // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos, UV Baró St. Petrillo, 9 València // Taverna Catalana "Les Forques 1642", Alfred Perenya 71, Lleida València // SEPC-U

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

“Existeixen suficients figures fiscals per a millorar la recaptació dels més rics sense grans modificacions legals”

tar el cost que estan disposats a pagar per tot això. Fins i tot és necessari revisar els números amb cura. Encara que és una proposta d'altre caire, pensem que en les recents propostes de recuperar l'Impost sobre el Patrimoni i un impost a la banca, es preveu que el primer ingressi 1.080 milions d'euros i el segon entorn de 1.000 milions, mentre l'antic Impost sobre el Patrimoni en el seu últim exercici de vigència va recaptar 2.212 milions. Filantropes progressistes a més de més de pagar menys? Intel·ligent combinació… per als rics. La suposada filantropia d'aquests molt rics aconsegueix disposar de l'aparell de l'Estat com ells vulguin, pagar menys del que haurien de fer si l'opinió pública realment prengués consciència de la seva privilegiada situació i, a més, quedar com persones profundament preocupades per la situació social. Que fantàstica operació d'imatge!

posi en qüestió el seu dret a seguir sent molt rics, es presenten com filantrops en lloc d'absorbidors de la riquesa social i s'afanyen a limi-

*Miren Etxezarreta és catedràtica emèrita d'Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona i doctora per la London School of Economics Article extret de la plana www.kaosenlared.info

actual no precisa de filantropia, requereix de drets i actuacions fiscals que assegurin als ens públics la capacitat de participar de forma regulada legalment, i sense excepcions en la riquesa creada per la societat. L'objectiu dels més rics no és ingenu: pretenen avançar-se a que, davant l'enorme acumulació de riquesa per part d'uns pocs, aquesta es qüestioni, pretenen que no es


L’ACCENT 210 DEL 22 DE SETEMBRE AL 5 D’OCTUBRE DE 2011

CIÈNCIA I TECNOLOGIA 13

Els Mossos encerclen una protesta de la mateixa manera com volen encerclar la disidència a internet

El setge a WikiLeaks RICHARD STALLMAN*

Les protestes d'Anonymous a la web són l'equivalent en Internet d'una manifestació massiva. És un error anomenar-ho hacking (intel·ligència lúdica) o cracking (trencar la seguretat). LOIC, el programa que el grup utilitza, fou preconfigurat, per tant, no requereix de gran enginy per ser executat, i no trenca la seguretat de cap computadora. Els manifestants no han intentat prendre el control de la pàgina web d'Amazon, ni extreure cap dada de MasterCard. Més bé, hi entren per la porta principal, la qual simplement no pot donar a bast amb el volum de visites. És també un error anomenar aquestes protestes "atacs DDoS". Un atac DDoS, parlant amb precisió, es realitza amb milers de computadores "zombis": algú trenca la seguretat dels equips (generalment amb un virus) i en pren el control de forma remota, després els utilitza com "botnet", i els dirigeix sincronitzadament segons la voluntat (en aquest cas, per a sobrecarregar el servidor). Per contra, els manifestants d'Anonymous generalment posen els propis equips a disposició de les protestes. La comparació correcta és més bé amb la multitud que la setmana passada va protestar a les tendes Topshop. Aquests manifestants no van irrompre en els locals, ni se'n van dur cap producte, però sense cap dubte van causar alguns trastorns al propietari, que a més exerceix com a "conseller" del Govern britànic -per poder continuar amb l'extracció de diners evadint impostos, és de suposar. No m'agradaria gens que la meva botiga (suposant que en tinguera una) fóra objecte d'una protesta

semblant. Tampoc li ha agradat a Amazon ni a MasterCard, i els clients en van quedar irritats, com segurament també els que esperaven comprar a Topshop el dia de les protestes. Internet no podria funcionar si els llocs web foren freqüentment bloquejats per multituds, de la mateixa manera que una ciutat no pot funcionar si els seus carrers estan permanentment plens de manifestants. Però abans de reclamar mesures enèrgiques en contra

“Internet no podria funcionar si els llocs web foren freqüentment bloquejats per multituds” d'aquestes protestes en Internet, cal tenir en compte la raó per la qual s'està protestant: en Internet, els usuaris no tenen drets. Com el cas WikiLeaks ha demostrat, el que fem en Internet, ho fem sota concessió condicional. En el món físic, tenim el dret d'imprimir i vendre llibres. Si algú vol impedir-ho, haurà de dirigirse a un tribunal. Aquest dret no és tan sòlid en el Regne Unit (pensem en les " super-injunctions " [N.T. "super mesures cautelars"]), però almenys, existeix. No obstant això,

per publicar un lloc web necessitem els serveis d'una empresa gestora de noms de domini, un proveïdor d'Internet, i freqüentment una empresa d'allotjament web, i qualsevol d'aquests intermediaris poden ser pressionats perquè ens tallen el servei. Als EUA cap llei requereix explícitament aquest nivell de precarietat. Més aviat, està incorporada en els contractes que nosaltres mateixos hem permès a aquestes empreses establir com a normal. És com si tots visquérem en habitacions llogades i els propietaris pogueren desallotjar-nos en qualsevol moment, sense previ avís. La lectura també s'ha tornat precària. En el món físic, podem comprar un llibre amb diners en efectiu, i una vegada que el posseïm, podem donar-lo, prestar-lo o vendre'l a qualsevol altra persona. Tenim també la llibertat de conservar-lo per a nosaltres. No obstant això, en el món virtual els dispositius de lectura vénen amb grillons digitals que n'impedeixen la donació, el préstec o la venda, com així també amb llicències que prohibeixen aquestes pràctiques. El 2009, Amazon va utilitzar una porta del darrere del seu lector de llibres electrònics per eliminar de forma remota milers d'exemplars del llibre "1984" de George Orwell. El Ministeri de la Veritat ha estat privatitzat. En el món físic, tenim el dret a pagar amb diners i rebre diners fins i tot de manera anònima. En Internet, només podem rebre diners amb l'aprovació d'organitzacions com ara PayPal o MasterCard, i la "seguretat de l'estat" registra els pagaments minut a minut. Lleis amb "presumpció de culpabilitat" com la Digital Economy Act, este-

nen aquest model de precarietat a la connexió a Internet. Tot el que fem en la nostra pròpia computadora també és controlat per uns altres quan s'usa programari no-lliure. Els sistemes de Microsoft i d'Apple apliquen grillons digitals -característiques especialment dissenyades per crear restriccions als usuaris. La possibilitat de seguir usant un programa o una funcionalitat també és precària: Apple va col·locar una porta del darrere en l'iPhone per elimi-

“Els estats tracten d'empresonar els manifestants d'Anonymous en comptes d'empresonar els torturadors i els assassins oficials” nar de forma remota les aplicacions instal·lades. En Windows s'ha detectat l'existència d'una porta del darrere que permet a Microsoft executar canvis en el programari sense demanar permís. Vaig començar el moviment del Programari Lliure per reemplaçar el programari no-lliure que controla l'usuari per programari lliure que en respecta la llibertat. Amb el Programari Lliure, almenys podem controlar el que fan els programes a les nostres pròpies computadores. El programa LOIC uti-

litzat en les protestes d'Anonymous és lliure; en l'específic, els usuaris poden llegir el codi font i canviarlo, de manera que no es poden imposar funcions malicioses com Windows i MacOS poden fer. En l'actualitat, l'estat dels EUA és un nexe de poder per als interessos corporatius. Ha de fingir servir al poble, i per tant tem que la veritat es filtri. D'ací la raó de les campanyes paral·leles contra Wikileaks: per sufocar-la tot aprofitant la precarietat d'Internet i limitar formalment la llibertat de premsa. La supressió de Wikileaks és equiparable al setge de manifestants en una plaça de Londres. Els atacs preventius per part de la policia provoquen una reacció; la gent, indignada, comet petites infraccions que després són utilitzades per a distreure l'atenció de les gegantesques infraccions comeses per de l'estat. Així, a Gran Bretanya es va arrestar un estudiant per haver-se penjat de la bandera, però no a l'individu (probablement un policia) que li va trencar el crani a un estudiant. De la mateixa manera, els estats tracten d'empresonar els manifestants d'Anonymous en comptes d'empresonar els torturadors i els assassins oficials. El dia que els nostres governs perseguisquen els criminals de guerra i ens diguen la veritat, el control de les multituds d'Internet podrà passar a ser el nostre problema a resoldre més urgent. M'alegraré molt si arribe a veure aquest dia.

*Stallman.org. Article publicat amb la Licencia Creative Commons Reconeixement-Sense Obra Derivada. Traducció de L'ACCENT.


14 CULTURA

DEL 22 DE SETEMBRE AL 5 D’OCTUBRE DE 2011 L’ACCENT 210

Recordant Manuel Sanchis Guarner, intel·lectual valencianista

Aquest setembre es compleixen els cent anys del naixement del filòleg i historiador, un dels grans noms de les lletres valencianes del segle XX Borja Català MANISES

J

oan Fuster, Enric Valor, Vicent Andrés Estellés. L'assagista, el narrador i gramàtic, el poeta. Pràcticament sense excepcions aquests tres són els noms que vénen a la ment quan hom es pregunta quines foren les figures més destacades de les lletres valencianes en la segona meitat del segle XX, especialment en el període de represa del tardofranquisme. Aquesta tria, però, deixa fora una de les grans personalitats que donà el País Valencià en aquell mateix període, el filòleg i historiador Manuel Sanchis Guarner, nascut a València fa ara 100 anys. Nebot del canonge Josep Sanchis Sivera, erudit valencianista que es féu càrrec de la seua educació en quedar orfe, Manuel Sanchis Guarner es va llicenciar en dret a la Universitat de València i es doctorà en filosofia i lletres. Durant la seua etapa com a estudiant universitari s'implicà en l'incipient moviment valencianista i fou un dels fundadors d'Acció Cultural Valenciana, entitat que tenia per objectiu promoure l'apropament dels estudiants a la societat i el foment del rigor universitari en l'erudició local. Al principi dels anys trenta marxà a Madrid per ampliar estudis i es va formar com a historiador i filòleg al Centro de Estudios Históricos. Allà entrà en contacte amb importants filòlegs com Américo Castro i, sobretot, Tomás Navarro Tomás. Aquest darrer el féu participar en l'elaboració de l'Atlas Lingüístico de la Península Ibérica, ambiciós projecte que quedà interromput per l'aixecament feixista de 1936.

Aquests treballs li van permetre realitzar diversos viatges de recerca per la pell de brau i conéixer el lingüista mallorquí Francesc de Borja Moll. D'abans de la guerra mereixen esment dos fets. El 1932 Sanchis Guarner fou un dels signants de les normes Castelló, el que significava que el País Valencià acceptava la proposta fabriana de normativa ortogràfica. El segon aspecte que cal destacar és la publicació el 1933 de la La llengua dels valencians, un assaig en què Guarner aclaria que els parlars dels sud del Sénia no eren altra cosa que

una variant de la llengua catalana, sense que aquesta vinculació els restara valor. L'obra ha continuant reeditant-se. Durant la guerra el filòleg va servir en el bàndol republicà i arribà a obtenir el grau de capità d'artilleria. Després de la derrota passà per un camp de concentració de Salamanca i una presó de Madrid fins que el 1943 obtingué la llibertat provisional i el seu amic Moll li va aconseguir una plaça de professor d'alemany a un institut de Palma. A l'illa es va implicar en la vida cultural local i també treballà en l'e-

Setmana negra per a la cultura catalana

Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

A

questa darrera setmana que deixem enrere ha estat especialment nefasta per la cultura catalana. Tres homes, cadascun d'ells implicats, a la seva manera, en la defensa del país i les classes populars, ens han deixat en aquest breu lapse de temps. El primer ha estat en Josep Termes, catedràtic d'història contemporània, que morí el 9 de setembre. Fill d'una família pagesa de la Terra Alta emigrada a Barcelona nasqué el 1936. Estudià a la Universitat de Barcelona i, fins a mitjan anys setanta, va participar de la cèl·lula d'intel·lectuals del PSUC de la qual n'acabà sortint. Es doctorà amb la tesi Anarquismo y sindicalismo en España: La primera Internacional (1864-1881) i, a partir d'aquest moment, la seva tasca se centrà en l'estudi del moviment obrer i popular i la seva vinculació amb el catalanisme. La seva tesi al voltant dels orígens del catalanisme, que en Termes situava al si de les classes populars, s'enfrontava a la

visió idealista clàssica i també a les interpretacions marxistes més esquemàtiques i simplificadores. L'interès dels seus plantejaments, en paraules d'en Pierre Vilar, rau en el fet que “en lloc de cridar l'atenció sobre el fet polític, que és obra de les classes, la crida sobre el fet sociològic i humà, que és l'herència global de la llengua, de els tradicions, i que, essent un fet de masses, és de domini popular”. De totes maneres, i seguint encara amb en Vilar, cal entendre que, “quan es diu que la burgesia és directora en un moviment nacional, es vol dir que, en certs moments de la història, és ella i només ella que pot -pels seus mitjans econòmics- donar vida política eficient a l'esmentat moviment”. Dos dies després, mentre es desenvolupava la Diada, ens arribava la noticia que l'escriptor Jordi Pere Cerdà havia mort. Nascut el 1920 a Sallagosa, a l'Alta Cerdanya, sota el nom d'Antoni Cayrol, anà encarrilant la seva vida cap a la creació literària, en especial la poesia, la dramatúrgia i la rondallís-

laboració del Diccionari català-valencià-balear. El 1959 tornà a la seua ciutat d'origen on féu classes de francés en secundària i més tard entrà a la Universitat de València on aconseguí la plaça de lingüística valenciana; acabà sent degà de la facultat de filologia. Considerat l'introductor de la filologia moderna al País Valencià, la seua immensa tasca intel·lectual (entre el 60 i el 70 publicà assajos com Els pobles valencians parlen els uns dels altres, La Renaixença al País Valencià o La ciutat de València. Fou, a més, fundador de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana), la seua figura cívica, la defensa de la unitat de la llengua i el seu caràcter dialogant el van fer esdevenir un dels objectius de l'extrema dreta autòctona i va patir dos atemptats amb bomba, una de les quals no arribà esclatar. El 1981 el seu cor es va aturar definitivament, si bé resulta difícil creure que la seua mort fóra natural: és ben sabut que la inacció de la justícia en la investigació dels atemptats l'afectà profundament. Eliseu Climent ho afirmà moltes vegades: “A Sanchis Guarner el matà la justícia espanyola”. tica. La seva veu sabia combinar el llenguatge clàssic amb les expressions de ressonància més popular. A partir de la dècada dels seixanta, s'establí a Perpinyà, on obrí una llibreria i, des d'aquesta talaia, es dedicà a la promoció de la cultura catalana Finalment, el 16 setembre ens deixà també l'actor Jordi Dauder. Va néixer a Badalona el 1938 al si d'una família treballadora vinculada al món del teatre. El seu pare, dramaturg i republicà, va ser empresonat quan en Jordi Dauder era petit i, aquesta experiència el va marcat tota la vida. Va decidir dedicar-se a la interpretació i lluitar pels ideals d'alliberament nacional i social del seu poble, un demanda que proclamava als quatre vents cada cop que ho creia convenient. Malgrat aquesta voluntat de dedicar-se a la interpretació, la seva carrera no començà fins arribats els anys vuitanta. A partir d'aquest moment, la seva presència ha estat constant als escenaris, als cinemes i a les pantalles de televisió.


CULTURA 15

L’ACCENT 210 DEL 22 DE SETEMBRE AL 5 D’OCTUBRE DE 2011

Ressenya de la quinzena Catalunya, One Nation, Two States

Catalunya amb ulls nord-americans Adrià Pujol i Cruells BARCELONA

N

o és freqüent poder llegir una monografia, una recerca escrita a l'estranger on els protagonistes siguem nosaltres, on l'objecte d'estudi sigui la nació catalana dividida per la frontera francoespanyola. I, més concretament, costa de trobar científics socials interessats en la idea de nació expressada en aquest racó de món, interessats en els mecanismes psíquics, socials i culturals que la vehiculen. El proppassat Onze de Setembre es presentava al públic català un llibre curiós. Parlem de Catalunya, One Nation, Two States, dels antropòlegs nord-americans Alexander Alland Jr (professor emèrit d'etnologia a la Universitat de Columbia a Nova York) i Sonia Alland (traductora i etnòloga). La jove editorial Pol·len n'ha finançat la traducció mitjançant el mètode del micromecenatge, concretament a la plataforma web anomenada Verkami, i la resta de costos s'han avançat des de la impremta El Tinter, situada a la Vila d'Horta. I dèiem que es tracta d'un llibre curiós, perquè és el resultat d'una recerca etnogràfica feta a la Catalunya Nord, durant més de deu anys, sobre la resistència pacífica de la gent a l'assimilació cultural, a banda i banda de la frontera. Però la seva originalitat rau, no tant en la temàtica,

sinó en el fet que els autors siguin nordamericans. A més a més, com ells confessen al llibre, la investigació començà a la Catalunya Nord, però aviat s'estengué per altres punts dels Països Catalans, car s'adonaren que el "cas català" era més complex i ric del que s'esperaven. Tenim l'oportunitat d'afrontar la nos-

“En poques paraules, no és fàcil viure en català i sentint-se d'una nació, quan dos Estats més grans treballen per ofegar la realitat cultural i social d'un grapat de persones” tra història i el nostre present des d'una òptica estrangera. Per les seves pàgines desfilen centenars de situacions que ens ajuden a comprendre com les persones estipulen la seva identitat, a favor o en contra d'idees, realitats i somnis. En poques paraules, no és fàcil viure en català i sentint-se d'una nació, quan dos Estats més grans treballen per ofegar la realitat

cultural i social d'un grapat de persones. En paral·lel, els autors afegeixen tot un seguit de lúcides reflexions sobre aquest racó de món, i les comparen amb d'altres llocs amb problemàtiques semblants. Reflexions, en tot cas, que són actuals, però que falquen les seves arrels en un passat complex. La Catalunya Nord vindria a ser el laboratori on comprovar l'anorreament cultural i social que es practica en diverses parts del món. Al llibre trobareu el tractament acurat de la història catalana per bé que molt resumida i destinada a un públic forà, la Nova Cançó, la Universitat Catalana d'Estiu, la llengua, els costums, la vida quotidiana, la política i l'esport, el batec social, el tremp de l'activisme cultural, els vaivens econòmics, fins i tot l'oblit institucional d'una

Història

realitat que pugna per no desaparèixer. Felicitem-nos, tanmateix, de la iniciativa de Pol·len Edicions, que té la intenció d'anar oferint-nos volums de Ciències Socials, i de temàtica catalana en la seva majoria.

La gran purga (Part 2) Joan Sebastià Colomer i Tejada BARCELONA

E

ntre 1936 i 1938 tingueren lloc 3 enormes judicis a Moscou d'antics líders del Partit Comunista. Els acusats havien de defensarse dels càrrecs de conspiració amb les potències occidentals per assassinar Stalin i d'altres líders soviètics, desmembrar la Unió Soviètica i restaurar el capitalisme. Fins 1936 la purga més gran havia estat el 1933 amb 400.000 persones expulsades del partit. El primer judici (agost de 1936) anava adreçat contra l'anomenat Centre terrorista Trotskista-Zinovievista, al qual s'acusava entre d'altres de l'assassinat de Sergei Kirov. En el segon (gener de 1937), contra 17 persones tretze dels acusats van ser afusellats, i la resta van ser condemnats a treballs forçats als camps de treball. En el tercer (març de 1938, “Judici dels Vint-i-Un”), contra 21 acusats de pertànyer a l'anomenat Bloc dels Trotskistes i de Dretes, tots els principals acusats van ser executats. També es va jutjar secretament en un tribunal militar diversos generals de l'Exèrcit Roig, en un judici secret (Cas de l'Organització Militar Trotskista AntiSoviètica). Tukhatxevski i vuit alts comandants militars més van ser execu-

tats el 12 de juny de 1937. La Purga de l'Exèrcit eliminà a tres dels cinc mariscals, tretze dels quinze comandants d'exèrcit, vuit dels nou almiralls, etc. En total, uns 30.000 membres de l'Exèrcit Roig arrestats i executats. Segons les notes de l'antic oficial de l'OGPU, Alexander Orlov els mètodes emprats per extraure informació i confessions (quasi tots els acusats es van declarar culpables) eren tortures com pallisses repetides, caigudes simulades, mantenir els presoners drets o sense dormir durant

dies, o amenaces de detenir-ne i executarne els familiars. En l’àmbit repressiu el salt qualitatiu de la Gran Purga consisteix en què als empresonaments i les expulsions es va afegir l'assassinat en massa de centenars de milers (681.692 oficialment) d'opositors al Comitè Central, molts d'ells fidels a la URSS i la revolució, mentre les detencions massives provoquen l'aparició dels camps de concentració. Però a més la Gran Purga té una significació política molt important car dels sis membres del Politburó

original de la Revolució d'Octubre de 1917 que encara vivien, l'únic supervivent va ser Stalin. Zinoviev, Kamenev, Sokòlnikov, Krestinski i, més tard, Trotski a Mèxic, van ser executats. Dels membres electes del Politburó del període entre la Revolució d'Octubre i la mort de Lenin el 1924, quatre van ser executats (Trotski, Zinoviev, Kamenev i Ríkov) i Tomski es va suïcidar. Stalin, Molotov i Kalinin van sobreviure. Dels 1.966 delegats al XVII Congrés del PCUS al 1934 (el darrer abans dels judicis), 1.108 van ser detinguts i la majoria van morir. 98 membres del Comitè Central (d'un total de 139) van ser detinguts. A més dels militants del partit l'onada repressiva es va adreçar a la petita burgesia rural, les minories ètniques "perilloses", les famílies dels repressaliats, antics oficials tsaristes, exmembres de partits opositors i els sabotejadors de l'agricultura i la indústria. Davant d'aquests fets els “amics de la URSS” (Sartre entre ells) d'arreu del món van guardar un trist silenci. Diverses purgues van explicar-se com l'eliminació de les possibilitats d'espionatge i sabotatge en vistes a l'esperada guerra amb Alemanya però aquesta versió, complaent amb la direcció del moment, no concorda amb la indefensió i la imprevisió amb què la URSS va afrontar l'atac alemany de 1941.


DEL 22 DE SETEMBRE AL 5 D’OCTUBRE DE 2011 L’ACCENT 210

16CONTRAPORTADA

“El Govern valencià no ha demostrat que la gestió privada estalvie diners públics” A. GINÉS SÀNCHEZ VALÈNCIA

El passat dijous 15 de setembre vau fer una primera presentació pública a València, però ja dúieu bastants mesos funcionat. Explica'ns l'origen de la coordinadora. Uns quants companys, de tendències assembleària i llibertària, coincidírem a la Plataforma en defensa i millora de la sanitat pública de València, on després d'uns mesos de rodatge i de coincidir amb organitzacions socials autoproclamades majoritàries, ens adonarem que aquella fórmula era inviable i inútil per assolir allò que cercàvem. Posteriorment, i després d'uns mesos de traves burocràtiques i malgrat l'escàs temps de què disposem, constituírem la CAS-PV (Coordinadora Antiprivatització de la Sanitat del País Valencià) com una associació assembleària, d'individus i sense delegació de cap tipus d'organització que intente imposar la seua voluntat per interessos partidistes, i vam adoptar el model de funcionament de CAS-Madrid atenent al seu dinamisme i constància, malgrat no tindre cap vinculació orgànica. La nostra associació és independent i lliure de qualsevol altra, encara que n'hi haja semblances. En tot el procés hem rebut el suport de sindicats assemblearis i de classe (COS, CGT i CNT). La sanitat pública ja fa anys que s'està privatitzant al País Valencià; per què naix la coordinadora en aquests moments? La privatització de la sanitat pública es pot remuntar, com a mínim, fins a la Llei 15/97, de l'era Aznar, que obria les portes a la privatització de la gestió pública per mitjà de concessions administratives. Al País Valencià, els millors exemples són els hospitals d'Alzira, Dénia, Torrevella o Manises, però el llistat n'és llarg. Actualment està en mans privades més del 30% de la sanitat valenciana. Davant d'açò, els agents socials majoritaris han organitzat moviments de protesta però sempre controlats i poc constants. La Plataforma, com he dit abans, intentà donar una major empenta a les mobilitzacions però la dinàmica dels interessos de grup no permetia avançar al ritme necessari a mesura que

ENTREVISTA Antonio Portero, membre de la CAS-PPV Des de 1974 està vinculat a la sanitat pública valenciana.Com a estudiant d'infermeria i després com a infermer ha passat per diversos hospitals, centres d'especialitats i centres de salut de zones rurals.Des d'un primer moment ha estat implicat en les lluites conta la injustícia laboral i social. Actualment és membre de la Coordinador Antiprivatització de la Sanitat del País Valencià (CAS-PV), la qual es va presentar el passat dijous 15 a la Sociatat Coral el Micalet de València.

avançava la privatització. És doncs, davant la ineficàcia d'altres fórmules que hem apostat per la CASPV: transparent, horitzontal i àgil. Quines són les principals amenaces a la sanitat pública en aquests moments? Ens pots explicar quines han sigut les estratègies de

“ Actualment està en mans privades més del 30% de la sanitat valenciana”

l'administració valenciana per privatitzar la sanitat? Han canviat amb el temps? Les amenaces que té la sanitat pública i que sorgeixen amb la posada de llarg de les privatitzacions són la baixa qualitat dels serveis prestats, el material de baix cost que s'usa sense contrastar, ingressos i altes ràpides a més de la derivació dels malalts crònics a hospitals

públics de gestió pública pel seu alt cost. En l'atenció primària, l'eliminació dels programes reals de promoció i de prevenció de la salut. En la política laboral, una disminució del ràtio personal sanitari / llit a més de la disminució del salari en un 20%, l'augment de les hores de treball posant en perill la població per saturació del personal i la massificació. Per últim, està en marxa la idea del copagament (o repagament), on la població haurà de pagar una taxa per consulta, servei d'hostaleria o un percentatge superior per receptes, incloent-hi els pensionistes. Açò significa que crearan un gueto de malalties (i malalts) infectocontagioses no ateses per manca de recursos propis, que acabarien estenent-se i recerririen uns recursos econòmics encara majors a llarg termini per poder-les aturar. El Govern valencià, tanmateix, assegura que la gestió privada és una qüestió fonamentalment econòmica: l'administració s'estalvia diners. Però això encara no ho han demostrat. El que sí que tenim són dades rigoroses d'altres països on les formules privatitzadores s'han revertit perquè eixien entre un 30 o 40% més cares; és el cas d'Escòcia. Ací, malgrat la crisi, no pareix que es vaja a aturar la privatització, cosa que ens porta a la conclusió que la unitat existent entre l'acció dels governs i el capital demos-

tra que són patrons d'un mateix vaixell. Dóna la sensació que al País Valencià la consciència ciutadana del valor dels serveis públics està adormida. Ho veieu així? Possiblement siga així, però estem

“Intentarem fixar noves regles de joc per a que la població tinga l'oportunitat de gestionar els seus propis recursos”

convençuts que el treball ben fet, honest, transparent i horitzontal donarà lloc a una nova etapa que ja s'albira de mobilització per la recuperació dels drets perduts i els que ens queden per conquerir. Per contra, el col·lectiu de treballadors de la sanitat pública ha sigut històricament bastant més reivindicatiu, no? Sí, però el mal exemple dels diri-

gents politicosocials, a més d'una posició de classe acomodada unides al clientelisme laboral existents en la sanitat pública fan que el conjunt de treballadors tinga por o no vulga comprometre's en la lluita. Com a organització, quin objectius us marqueu a curt i mitjà termini? A curt termini hem d'ampliar la base de socis, instaurar el funcionament assembleari i entaular relacions amb les organitzacions afins. A mitjà termini, volem intervenir el màxim possible en conferències, xerrades i col·loquis a tots els llocs on ens vulguen escoltar, donar informació i crear consciència de la dimensió del problema. En aquest sentit, tenim previst ocupar espais privatitzats per alertar la població i els mitjans de comunicació. A llarg termini, un dels objectius és la derogació de la Llei 15/97 per acabar amb aquesta xacra, que, en definitiva, és un atracament en tota regla. Així mateix, farem campanya contra l'aplicació del copagament per ser discriminatori i intentarem fixar noves regles de joc per a que la població tinga l'oportunitat de gestionar els seus propis recursos conjuntament amb els professionals sanitaris de forma transparent i horitzontal, perquè ho considerem possible i humanament desitjable: tindríem una sanitat infinitament millor i més econòmica.


Accent 210