Issuu on Google+

Periòdic popular dels Països Catalans

204 DEL 16 AL 29 DE JUNY DE 2011

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

SUMARI Les CUP comencen a treballar i obtenen alcaldies El 22 de maig es constituïren els ajuntaments de bona part dels Països Catalans. Quatre d'aquests municipis seran governats per alcaldes de la CUP. >> Països Catalans 4

De Castelló a l’Ebre La Plataforma en Defensa de l’Ebre i la Unió de Pagesos insisteixen en el fet que les obres del canal Xerta - Sénia són un transvasament encobert cap al País Valencià i han demanat una auditoria per saber quin cost econòmic té aquesta obra pública i com s'està finançant. >> Països Catalans 6

Carta de Jordi Grau

La redacció de L’ACCENT hem rebut una atenta carta del pres polític Jordi Grau. Amb dates de 27 d’abril i de 21 de maig, les cartes expressen l’agraïment a aquest mitjà pel tractament de la seua detenció i per l’atenció que donem regularment als presos polítics. >> Països Catalans 6

Brangulí: retratista de Barcelona

Les mobilitzacions den defensa del català a l’escola no s’han fet esperar

L’ensenyament en català està en perill. A totes les tres comunitats autònomes on la nostra llengua té algun tipus de reconeixement oficial, les notícies dels darrers dies no han sigut positives per a l’ensen-

yament en català. Mentre al Principat les agressions provenen del qüestionament del model d’immersió lingüística que fan des de Madrid, a les Illes i al País Valencià, les agressions vénen dels respectius governs

que han anunciat mesures que poden desfer el camí cap a la normalització que s’havia fet des de l’ensenyament. >>En Profunditat 8 i 9

Els treballadors de Telefònica es mobilitzen contra els acomiadaments El passat 8 de juny de 2011 el Jutjat Social 4 de Barcelona va ser testimoni del judici d'un dels acomiadaments objectius de Telefònica que aplicava la indemnització mínima pel fet que el treballador havia estat de baixa mèdica. A l'empresa Telefònica de la ciutat hi havia convocada vaga de 4 hores en senyal de protesta. Ben puntual a les 11 del matí, uns doscents treballadors de l'empresa es concentraven davant dels Jutjats Socials, ben identificats amb una samarreta blava amb consignes de "sí, som rendibles", i amb la indignació d'uns serveis mínims que havien arribat al 60% en moltes seccions. El cas dels acomiadats per estar de baixa se suma a la comunicació de la multinacional de la seva voluntat de portar a terme un ERO en els propers mesos que afectaria 8.500 treballadors. >> Economia 12

El CCCB (Centre de cultura Contemporània de Barcelona) ofereix una retrospectiva del fotògraf Josep Brangulí que mostra nombroses i interessants imatges de la Barcelona de la primera meitat del segle XX. >> Cultura 14

INTERNACIONAL

La Llei de víctimes de Colòmbia El passat dimarts 24 de maig es va acabar l'últim debat al Senat colombià de la controvertida Llei de Víctimes, que va ser aprovada per la Unidad Nacional, coalició de govern que agrupa la majoria de partits polítics amb representació al Congrés. >>Internacional 10 i 11

MERITXELL MOLINA PÀG. 2 // CARLES MIRET PÀG. 2 // AQUIL·LES RUBIO PÀG.3 // RUBEN PENYA PÀG.5 //LLUÍS PASCUAL PÀG. 16


DEL 16 AL 29 DE JUNY DE 2011 L’ACCENT 204

02OPINIÓ

COL·LABORACIÓ

De gos de presa a líder del partit MERITXELL MOLINA

No és cap sorpresa que el successor de l'actual president del govern Jose Luís Rodríguez Zapatero siga el Ministre d'Interior Alfredo Pérez Rubalcaba. Com és habitual en aquest Estat, tot el procés d'elecció del nou representant del PSOE ha estat fet a dit i no democràticament com ho va anunciar el mateix president mitjançant una roda de premsa. [...] Davant l'anunci de convocar primàries perquè foren els militants del PSOE qui elegiren el nou màxim representant, el president del govern es va veure entre l'espasa i la paret quan gent del seu propi gabinet li demanà que foren els quadres dirigents qui elegiren el nou candidat. Aleshores, per contentar tant els militants com els barons del partit, Zapatero li demanà a Carme Chacón que no es presentara com a candidata a presidenta del govern en les suposades primàries. [...] El president tenia el pla perfecte, convocaria primàries complint així la seua paraula i contentant els militants, però com només es presentaria el candidat volgut per la cúpula del partit només podria eixir aquest. I tothom content. Aquesta acció només és un altre tret que defineix el règim poc democràtic en què vivim, i que no canviarà. I menys amb aquest nou president. L'Estat espanyol passarà d'estar en mans d'un incompetent a les d'un sinistre personatge sobre qui pesa la sospita del terrorisme d'Estat. Després de negar durant molts anys com a portantveu del Govern que l'Estat estigués darrere l'assassinat de molts membres d'ETA, Rubalcaba no sols no ha sigut jutjat com assassí, sinó que pels seus actes i pels de molts càrrecs policials no hi ha hagut cap responsabilitat penal. [...] Veient tot açò ens adonem que a tot aquell qui estiga per i per a l'Estat no se'l jutjarà, siguen quins siguen els seues actes, mentre que aquells que intenten anar-hi en contra defensant la seua llibertat i una societat diferent a l'actual no se li tindrà cap compassió. Dol dir-ho i pensar-ho, però sabent que no hi ha cap possibilitat de canvi en el sistema electoral més ens valdria que guanye les pròximes eleccions el PP per tal que la repressió es mantinga als nivells actuals, sobretot tenint en compte el currículum repressor de l'actual Ministre d'Interior. Em sorprèn que mentre assassins i corruptes fan de representants polítics, morts de fam i revolucionaris són tancats a la presó titllant-los d'amenaça per a la societat. No us adoneu qui són realment els que ens han dut al punt on ens trobem ara? No veieu que no triem representants polítics sinó qui ens dol menys que ens robe o ens domine, imposat-nos la seua llei sense importar-los la nostra opinió? Senyores i senyors no vivim a una democràcia i mai ho hem fet, encara que ens ho vulguen fer creure mitjançant mentides que no van enlloc. Ja està bé de viure com a titelles d'un sol demiürg que per a res vol el nostre bé, sinó que ens fa viure sota les seves imposicions i abusos. Només fa trenta-tres anys que l'Estat espanyol va finalitzar la transició i es va autodefinir com a democràcia. Jo ja en tinc vint i us puc dir que no l'he coneguda mai. I després de tot açò el que més preocupa a cert mitjans de comunicació és la crisi? A mi no.

COL·LABORACIÓ

CARLES MIRET ESTRUCH *

Eleccions locals a Gandia Consolidació del model de gir cap a la dreta neoliberal

La lluita interna del PP entre les conegudes faccions zaplanista i campsista, que a Gandia es remuntava a l'anterior legislatura, es va resoldre fa quatre anys amb l'expulsió de F. Mut, antic candidat a l'alcaldia pel PP, en favor del conegut empresari A. Torró. F. Mut, que al seu torn ja havia escapçat l'antiga candidata R. Fuster (actual GIVAL-Grupo Independiente Valenciano, partit furibundament anticatalà), es veié forçat a abandonar el PP i fundar una efímera Plataforma de Gandia. Fa vuit anys, el pacte de govern tripartit entre PSOE-PSPV, el BNV i Esquerra Verda de J. F. Peris, normalitzava una fórmula política que a nivell local semblava eternitzar un escenari polític amb certs tints socialdemòcrates i que ja començava a projectar-se de cara a l'exterior com una identitat pròpiament gandiana, en tant que ciutat, almenys en aparença, "progressista", "oberta" i "catalanista", sobretot en comparació a l'entorn i a ciutats de semblant grandària (80.000 habitants). L'ajustada majoria absoluta que ha assolit el PP en les darreres eleccions va aparèixer com un fet nou en els mitjans de comunicació del País Valencià, com una mena de metàfora de bastió gal per fi conquerit, però el miratge del govern progressista de la ciutat ja feia quatre anys que s'havia fet estantís. Així, en les eleccions locals del 2007, l'escissió zaplanista Plataforma de Gandia comandada per F. Mut, amb l'obtenció de dos regidors, aconseguí interposar-se entre el BNV i PSOE-PSPV, i oferir una agenda política molt més conservadora i megalòmana encara a J. M. Orengo, candidat del PSOE-PSPV, que acceptà un govern de coalició sense dubtar-ho, tot enviant a l'oposició el BNV i oblidant les querelles que havia intercanviat amb Mut durant l'opo-

Número 204 Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors. L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans. Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28.CConsell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés, Aure Silvestre i Arnau Urgell. Països Catalans: Cesc Blanco, Abel Caldera (coords.), Joan Ballester, Guillem Colom, Pep Giner, Andrés Opinió: Joan González, Aure Silvestre, Arnau Urgell.O Teran (coord.).EEconomia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Josep Maria Soler,Pau Tobar (coords.),Joan Sebastià Colomer. Ciència i Tecnologia: Martí C. , Almudena Gregori, Àlex Garcia Esports: Abel Caldera i Rafaei Escobar. Correcció: Mercè Mauri.EEdició gràfica: Andreu Ginés.CCoordinació gràfica: Oriol Clavera. Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat en aquest número: Meritxell Molina,Carles Miret, Aquil·les Rubio, Ruben Penya.Lluís Pascual

sició d'aquest en el PP. Aquest govern feia palès un canvi de polítiques de l'ajuntament de Gandia, amb el definitiu pacte entre dos partits clarament capitalistes i contraris als interessos dels valencians: PSOE-PSPV i ex-PP. Les conseqüències no es feren notar: PAI en marxa com el de les Foies, altres nous com el de Santa Anna, nous centres comercials, projectes faraònics com el de Renzo Piano al Grau, destrucció del patrimoni, celebració de grans esdeveniments més propis d'altres temps com l'Any Borja, etc., tot adobat amb una despesa pública i una escalada inflacionista de càrrecs de confiança i assessors que qualsevol auditoria fiable haguera dut imme-

diatament als jutjats. Aparentment, el doble discurs del PSOEPSPV continuava sent igual de confusionista que sempre, però al capdavall l'electorat gandià ha estat més intel·ligent, i posat a triar un govern de dretes, ha escurçat el camí votant directament el PP. Però la situació que es presenta per a l'esdevenidor és, si cap, encara més desesperançadora. El nou govern de majoria del PP, amb l'alcaldia de l'especulador A. Torró, amb un passat fosc d'empresari triomfador a costa de la classe treballadora, s'albira dur, amb un més que segur arraconament del valencià i una retallada profunda de les polítiques socials, procés ja iniciat per l'ante-

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

La gastronomia, israel i la globalització En la mina inesgotable de la demagògia periodística Alfredo Abián té una posició de privilegi. Com a vicedirector de La Vanguardia escriu sovint un article que podreu trobar encapçalant el revers de la portada. Com que La Vanguardia té editorial, l'article no compromet la redacció encara que com a vicedirector projecti estats d'opinió que són àmpliament compartits per la resta de la direcció. Per aquest motiu hi trobem aquell to típicament periodístic que és més estúpid com més enginyós vol ser. En el darrer ("Importa un rave", 13 de juny) la combinació d'enginy volgut i estupidesa assolida era tal que resisteix tota anàlisi, però en d'altres posa aitals virtuts al servei de la banda fosca de la força. Per fer-nos una idea de la casta del personatge i com té d'arrelats els pitjors instints gremials del periodisme podem anar fins tres anys enrera. Era estiu, no hi havia notícies i un gourmet anomenat Pascal Henry, que feia una gira mundial pels millors restaurants apadrinada per Paul Bocuse, va desaparèixer sense pagar el compte d'"El bulli". La Vanguardia i molts altres mitjans van construir un culebrot policiac estiuenc sobre la "misteriosa desaparició". Però Henry estava a casa seva a Suïssa i Abián, que no va poder resistir la sensació de ridícul, enlloc d'escriure sobre la incompetència periodística va dedicar l'11 d'agost del 2008... a esbudellar Pascal Henry!: "presumpte gourmet al detall", "mentider patentat quan altres el creien en possessió de la veritat revelada pels fogons", etc. I a

rior govern. Tanmateix, no està del tot clar si aquest consistori es decantarà per una tecnocràcia asèptica o si adoptarà un caire ideològic més extremat. Malauradament, el gir polític en els darrers anys no ha estat cap a regeneració democràtica, segrestada en el seu moment pel PSOE-PSPV. L'estancament de l'ultradreta (España 2000, GIVAL i CV), que ha Gandia ha fracassat a diferència d'altres models com el de Silla, i el desmantellament de la xarxa clientelar muntada al voltant del PSOE-PSPV, són fenòmens que podem interpretar en clau positiva, ja que la davallada electoral que s'augura per a aquest darrer partit el 2015 podria obrir nous fronts de lluita, entre els quals creiem que l'esquerra independentista ha de jugar un paper preponderant en el procés de construcció d'una alternativa política sòlida. *Independentistes de la Safor

PAPER DE VIDRE

continuació centrava l'article en ridiculitzar l'"esnobisme" gastronòmic, tot llençant una bomba de fum per encobrir el ridícul del seu mitjà. Diuen els castellans "dime con quién vas y te diré quién eres". Una perla d'aquest nivell no podia faltar en el grup d'amics de Pilar Raho-

“ Abián també és un addicte a la construcció d'universos paral·lels” la (Estrella Intercoiffure a la millor imatge, 1997), que al seu blog reprodueix el que anomena "magnífic article" (del 18 de gener del 2009), elogi que bé podria valer-li una renovació de contracte. L'article defensa Rahola de les crítiques dels propalestins i no s'estalvia el darrer (i miserable) cartutx que guarda qualsevol "amic d'Israel": "Espanya en general i Catalunya molt en particular tenen el dubtós honor de ser els líders europeus de l'antisemitisme". I a continuació, sense mediar cap argument que ho justifiqui, afegeix que "som els més propalestins i els més antiisraelians", com si existís una vinculació entre una cosa i l'altra. El constructe ideològic de la burgesia contemporània ha arribat a

tal punt d'autoconsistència (i desvinculació de la realitat, també cal dir-ho) que sabent el que pensen sobre la gastronomia i sobre els jueus pots deduirne les opinions sobre economia. L'1 de juliol del 2001 La Vanguardia publicava un debat sobre la globalització amb Xavier Sala i Martín i Arcadi Oliveres. Abián en parlava al seu article i fidel a la més grollera de les demagògies afirmava: "Els moviments que denuncien els efectes perversos d'un procés (la globalització) tan qüestionable com imparable encerten a constatar que el progrés no ha arribat a l'Àfrica subsahariana, el PIB de la qual ha baixat un 15% en els darrers 20 anys (...). Però tampoc ofereixen respostes clares". Les cartes estaven marcades. Uns han de donar respostes, els altres estan exempts. Però no tots els recursos són tant subtils. Abián també és un addicte a la construcció d'universos paral·lels i afirma, referint-se a les deslocalitzacions: "La creixent millora de les condicions laborals que es registra a Europa propicia aquest canvi d'ubicació d'indústries perquè segueixin sent competitives". Ja diuen que cadascú explica la història segons li va, de manera que no tinc cap dubte que a l'estiu del 2001, Abián estava vivint amb satisfacció una "creixent millora" de les seves "condicions laborals". Qui som nosaltres per a aixafar-li la guitarra?". Dit això suposo que us preguntareu: què tenen a veure la gastronomia, l'antisemitisme i la globalització? Una sola cosa: la manca d'honradesa d'Alfredo Abián.


L’ACCENT 204 DEL 16 AL 29 DE JUNY DE 2011

AQUIL·LES RUBIO

OPINIÓ 03

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

El meu amic, l’alcalde

"D'ací poc ja no seràs el meu amic l'alcalde, només el meu amic". Amb aquestes paraules s'acomiadava el constructor Enrique Ortiz de Luís Díaz Alperi, quan en setembre de 2008 el llavors alcalde d'Alacant pel Partit Popular li comunicava la seua imminent renúncia. Arrere quedaven vacances compartides, viatges, passejades comuns en els respectius iots, ajudes familiars, i regals. L'alcaldia d'Alacant romandria en mans amigues, les de Sonia Castedo, i amb la protecció que a Alperi li proporcionava, i li proporciona, la seua condició de diputat autonòmic, esperava passar desapercebut davant les contínues denúncies de la Fiscalia Anticorrupció. Perquè la història d'Ortiz amb Alperi o Castedo no és la de l'amistat, sinó la de les estretes relacions de negocis entre uns representants institucionals i l'oligarquia empresarial de la ciutat d'Alacant. Enrique Ortiz, un dels amos d'Alacant

Ortiz, per a aquelles persones poc instruïdes en la quotidianeïtat alacantina, és l'empresari amb major projecció mediàtica de la ciutat. Màxim accionista de l'Hèrcules, el principal equip de futbol d'Alacant, és conegut fonamentalment per la seua empresa constructora (Ortiz e hijos, ara anomenada Cívica) i per la important penetració empresarial en diversos àmbits: des de l'obra pública, fins al servei de neteja viària, des de la construcció i gestió de pàrkings fins a la neteja en les escoles del municipi. Darrere d'Ortiz es troben les principals operacions especulatives a la ciutat: el PAU 4; el Pla de la Condomina, que preveu la urbanització del que queda de l'Horta d'Alacant; la requalificació de l'estadi Rico Pérez per tal de construir torres d'habitatges i un centre comercial; la instal·lació de grans superfícies comercials com ara Ikea; però, sobretot el Pla Rabassa, amb la construcció de 13.000 nous habitatges al degradat espai natural de les Llacunes de Rabassa. Ortiz és un dels amos d'Alacant, i les seues fraternals relacions amb els dirigents del PP i del PSOE l'han permès en els darrers anys bastir un enorme empori econòmic. Perquè si una veritat desvelen les activitats d'Ortiz i la dels membres del PP i del PSOE és la de compartir ambicions i amor pels diners i el luxe.

d'aquesta manera informació privilegiada sobre l'ordenament urbanístic de la ciutat. No és la primera vegada que els representants institucionals alacantins són acusats de corrupció i de tracte de favor a Ortiz. Luís Díaz Alperi ja va ser jutjat, però no condemnat, per les irregularitats detectades en la concessió de tres pàrkings, que van consistir en el canvi de les condicions i l'encariment de l'obra pública, una vegada que la seua construcció s'havia concedit a les empreses d'Ortiz.

Del cas Brugal al PGOU

Les connexions socialistes

La connivència entre empresaris i polítics i els tractes de favor és el que ha destapat el cas Brugal, una xarxa de corrupció destapada per l'empresari oriolà Ángel Fenoll al voltant de corrupteles diverses en la concessió del servei de residus a la comarca de la Vega Baixa, i que van portar a comissaria a desenes d'empresaris, polítics, i al propi president de la Diputació d'Alacant, Joaquín Ripoll. De les investigacions del cas Brugal s'ha descobert la relació de molts dels investigats amb xarxes de nar-

Però Enrique Ortiz no només ha llaurat del seues amistats en els camps del PP. Són conegudes les trobades amb Joaquín Navarro, antic alcalde de Benidorm per tal de desbloquejar un dels plans urbanístics projectats en la ciutat turística. D'altra banda, Blas Bernal, l'antic portaveu del PSOE en l'Ajuntament d'Alacant, va ser premiat pel seu incondicional suport al Pla Rabassa amb responsabilitats a l'Hèrcules; l'exregidor del PSOE Alejandro Bas forma part del seu equip jurídic; i l'antic secretari de finances a Blanqueries, José Cataluña, és un dels dirigents socialistes que apareixen amb més profusió al sumari del cas Brugal, i es va arrogar la representació del PSPV per tal de tranquil·litzar Ortiz davant la seua imputació per corrupció. I és que Ortiz sempre ha sabut envoltar-se de tiris i de troians. No debades, l'actual portaveu del PSOE a les Corts Valencianes, Ángel Luna, també va ser empleat seu a l'Hèrcules.

“La història d'Ortiz amb Alperi o Castedo no és la de l'amistat, sinó la de les estretes relacions de negocis” cotràfic, així com de presumptes irregularitats en la tramitació del PGOU d'Alacant. Aquest darrer fet ha suposat la recent imputació de l'empresari Enrique Ortiz, de la seua dona, i de Jesús Quesada, arquitecte redactor del Pla, així com la citació judicial de Luis Díaz Alperi, llavors alcalde de la ciutat pel PP, i de la seua regidora d'urbanisme i actual alcaldessa, Sonia Castedo. El jutge instructor sospita de diverses irregularitats en la tramitació del PGOU que tendirien a proporcionar un tracte de favor al constructor. No debades, la investigació ha determinat que el propi Ortiz posseïa plànols del PGOU quan encara aquest no era públic, obtenint

Joaquín Arias, l'alter ego d'Ortiz

L'excessiu protagonisme mediàtic està passant factura a Enrique Ortiz, que hauria de mirar-se al mirall del seu company oligarca, Joaquín Arias. L'amo de l'altre gran empori alacantí ha construït la seua riquesa de manera més discreta. Propietari de l'empresa concessionària del transport públic, Arias ha diversificat la seua activitat gràcies a la restauració, la neteja, l'agricultura i l'enologia, i en breu ampliarà els seus beneficis empresarials mitjançant la graciosa concessió de la Línia 2 del tramvia, que unirà tota la Alacant amb Sant Vicent del Raspeig passant per la Universitat; una línia construïda amb diners públics i que preveu milers de viatgers diaris.

Les noves formes contra el vell sistema En aquests darrers quinze dies hem assistit a tres fets diferenciats però que tenen en comú la posada en marxa de formes democràtiques radicals a les quals el sistema polític tradicional -35 anys ja són suficients per a crear una tradició- té greus dificultats per a integrar les manifestacions de democràcia activa. En el moment d'escriure aquesta editorial, milers de persones es troben acampades davant del parlament de Barcelona esperant poder bloquejar el debat dels pressupostos. Fa menys d'una setmana, centenars de persones es manifestaren davant les Corts valencianes per denunciar la il·legitimitat d'un govern i un parlament farcits d'imputats en casos de corrupció. Aquestes accions suposen un pas endavant del moviment anomenat del 15M, que fins al moment havia dut a terme una primera fase de retrobament del carrer com a espai polític. Amb aquestes accions es desafien els models corromputs de suposada representativitat democràtica. Pot un govern convertir-se en un escut per a imputats en corrupció política, malgrat hagin rebut un percentatge important de vots? Pot un parlament discutir -i aprovar retallades importants- sobre aspectes cabdals dels drets socials de les persones sense consultar-les? Respon l'actuació dels partits polítics a una agenda transparent i un model clar, o a una gestió de les demandes que els fan els poders fàctics? Si atenem als resultats electorals, podem concloure que o bé la gent és ignorant i vota enganyada, o bé la gent vota sabent tota la porqueria que hi ha soterrada però pensant que sempre és millor votar el millor per a gestionar que aquesta porqueria no faci massa pudor que no pas apostar per incerts projectes de desinfecció. El moviment conegut com a “indignats” ha tingut la capacitat per fugir d'aquest bucle i posar el debat en uns altres paràmetres: poden partits votats pel 25% de la població tenir carta blanca durant quatre anys per fer i desfer en aspectes no esmentats durant la campanya electoral? També fa una setmana milers de valencians i valencianes es mobilitzaren en defensa de l'escola en valencià. Aquesta defensa de la identitat i la llengua inclou també una defensa de les conquestes populars. El moviment de l'Escola Valenciana, amb la xarxa de centres i mestres i les Trobades que apleguen anualment centenars de milers de persones arreu del País Valencià, és una de les mostres més robusta de moviment popular arreu de la nació. Aquest moviment ha aconseguit que una part de la societat senti l'escola en valencià com quelcom que ha estat arrabassat del poder per a posar-ho en mans de la gent. I per això ha reaccionat amb la força que ho ha fet, defensant allò que hom sap que és un tresor col·lectiu. Han demostrat que no és el mateix per a la fortalesa social creure que un servei social és quelcom llunyà atorgat aleatòriament per l'estat que creure que un servei social és un guany aconseguit pel poble i per al poble. Finalment, el passat cap de setmana es constituïren els ajuntaments de bona part del país. Mentre els partits tradicionals, que tant es van omplir la boca amb que escoltarien el missatge de l'electorat, han tornat a mercadejar amb càrrecs i poltrones oblidant-se del programa, la CUP ha posat en marxa unes assemblees populars obertes que han reunit més d'un miler de persones, per decidir com obrar davant el panorama dibuixat a les eleccions en cada municipi. Un acte al qual cal donar molta rellevància, molta més del que no se li ha donat fins ara, ja que suposa un salt qualitatiu importantíssim quan, ara que tan es discuteix sobre llistes obertes, permet a l'electorat tenir veu i vot sobre com es gestiona el seu vot. Els riscos que aquest aprofundiment democràtic acabi caient en banals plantejaments postmoderns completament desideologitzats hi són i està poc fonamentat afirmar desacomplexadament l'albirament d'una nova era (indignada, independentista o popular) que ha de canviar completament el panorama. Però un moviment polític que pretengui transformar la realitat ha de tenir ben present que aquesta onada de radicalitat democràtica i de recuperació del carrer, si bé quantitativament minoritària, ha vingut per a quedar-s'hi.


DEL 16 AL 29 DE JUNY DE 2011 L’ACCENT 204

04PAÏSOS CATALANS

La CUP afronta la gestió dels bons resultats del 22M ABEL CALDERA BERGA

El 22 de maig es constituïren els ajuntaments de bona part dels Països Catalans. Quatre d'aquests municipis seran governats per alcaldes de la CUP. El procés de constitució dels ajuntaments en què la CUP ha tingut un paper clau no ha estat un procés senzill. La preeminència dels acords en matèria de programa per damunt del repartiment de poder han significat un xoc entre les formes tradicionals de política institucional i les noves formes de radicalitat democràtica. Precisament, aquests dies s'han convocat des de la CUP desenes d'assemblees obertes a tota la ciutadania per a decidir l'actuació en matèria de pactes. Quatre alcaldies

Navàs serà el poble més gran governat per la CUP. Aquesta localitat de 6.500 habitants de la Catalunya Central tindrà com a alcalde a Jaume Casals “Tai”, de dilatada trajectòria militant a l'esquerra independentista. L'aliança amb ERC ha permès constituir el primer govern d'esquerres de la localitat des de 1939. La suma dels representants de la CUP (4) i ERC (3) superava la de CiU (5) i deixava fora de qualsevol combinació l'únic representant del PSOE. La primera mesura que ha pres el nou equip de govern ha estat reduir el sou net de l'alcalde de 3.100 euros a 1.600 euros. Per Jaume Casals “es tracta de construir alternatives amb pocs recursos, perquè les arques estan buides. Tot i així, la nostra prioritat en matèria social serà potenciar l'educació i l'atenció social públiques, aconseguint construir un institut de secundària i ampliant l'escola bressol, i millorant la gestió del geriàtric”. En un emotiu discurs d'investidura, Casals afirmà que des de l'ajuntament treballarien tant per l'alliberament nacional com per combatre els efectes de la crisi provocada pel capitalisme. També a Celrà la CUP ha arribat a un acord de govern amb una llista independent vinculada a ERC. Els resultats havien atorgat 3 regidors a cada formació, però 38 vots més per la llista vinculada a ERC. La suma dels sis regidors supera els 3 d'Entesa per Celrà i els 2 de CiU. En aquest cas, l'acord implica que Dani Cornellà de la CUP ocupi l'alcaldia els dos primers anys mentre que els dos darrers anys aquesta correspondrà a Gerard Fernàndez. A Arenys de Munt, tot i guanyar les eleccions, les coses no han estat tan plàcides per la CUP. Josep Manel Ximenis ha estat investit alcalde gràcies a un pacte amb CiU. L'aposta inicial de la CUP era assolir un pacte ampli amb ERC i CiU en base als aspectes més importants del seu programa electoral que permetés una certa estabilitat en un panorama polític sense majories clares. El pacte no reeixí degut a l'oposició frontal dels republicans a diversos

L’estelada oneja a l’Ajuntament de Navàs

aspectes socialitzants del programa polític de la CUP, aspectes que paradoxalment CiU sí que ha acceptat. Es dóna la circumstància que en l'anterior legislatura, els regidors de CiU ja van donar suport a l'equip de govern aleshores capitanejat per una candidatura vinculada a ICV. El cap de llista d'ERC, Joan Rabasseda -que ostentà un alt càrrec polític en el segon tripartit a la Generalitat- també s'oposà a la idea que fos la CUP qui tingués l'alcaldia tots quatre anys. Amb aquest acord la CUP d'Arenys de Munt té al davant el repte de materialitzar el seu programa polític, especialment la construcció d'un geriàtric públic i la diversificació d'activitats de l'empresa municipal GUSAM

en el camp de la construcció, la distribució agrícola, la generació d'energia i el tractament de residus fins a generar 250 llocs de treball en l'economia municipalitzada. Si ho aconsegueix molt probablement surti reforçada de la pugna amb ERC per l'hegemonia política al municipi. Si no ho aconsegueix també és probable que el pacte amb CiU li passi factura. Més plàcida serà, a priori, la governabilitat de Viladamat. En aquest poble de l'Alt Empordà la CUP té majoria absoluta i Irene Palol governarà els propers quatre anys aquest municipi. Embolics locals

A Alfés, al Segrià, malgrat haver

estat la llista més votada, la CUP s'ha quedat fora de l'alcaldia degut a un pacte entre CiU i ERC. Aquest pacte ha fet que ERC atorgués l'alcaldia a CiU a canvi de res, fent explícit el seu desig que governés “qui fos, mentre no fos la CUP”. A Artés, al Bages, la CUP s'ha trobat amb un escenari molt complicat. CiU guanyà les municipals amb 5 regidors, mentre que la CUP fou la segona força amb 3. Una llista independent vinculada a ERC n'obtingué també 3 i una altra llista independent vinculada al PSC n'obtingué 2. L'oposició frontal a les formes de fer de CiU era un denominador comú de la resta de forces. Per tant, la primera acció de la CUP fou explorar si era possible

un govern per desbancar CiU del poder. Les negociacions, però, quedaren bloquejades per la manca d'acord en aspectes programàtics, sobretot aquells referents a la democràcia participativa i la gestió transparent. Davant d'aquest fet, i com a mesura de pressió, les dues llistes independents van “amenaçar” amb votar el candidat de la CUP i investir-lo alcalde en franca minoria, amb l'objectiu de forçar posteriorment la CUP a acceptar un pacte on ells fossin qui en marqués els termes. La CUP va denunciar aquest fet i va anunciar que per evitar aquesta maniobra el dia de la investidura s'abstindrien. Un cop desarticulada aquesta operació, la CUP prengué la decisió de facilitar el canvi polític que les urnes havien marcat clarament però de continuar a l'oposició. Així, donaren dos dels seus tres vots per a investir alcalde el candidat independent vinculat a ERC. Processos assemblearis

A l'hora de configurar els pactes o decidir el sentit del vot en les sessions d'investidura, la CUP ha convocat els seus electors a assemblees obertes per a discutir-ho i decidir-ho. En casos com Molins de Rei, Girona o Sant Celoni, en què els resultats obtinguts per la CUP els convertien en decisius, aquestes assemblees han aplegat centenars de persones. En totes tres localitats han estat els votants de la candidatura qui s'han decantat, d'una forma abassegadorament majoritària per mantenir-se a l'oposició i votar el propi candidat.

El País Valencià analitza els bons resultats de les CUP IMMA MILLAN VALÈNCIA

El passat divendres 3 de juny tingué lloc a València la presentació del llibre Construint municipi des dels moviment socials. Candidatures alternatives i populars i barris en lluita, amb les intervencions de Gemma Ubasart, editora i membre de l'Altraveu de Castellar del Vallés i Quim Arrufat, coautor i regidor de la CUP a l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú (el Garraf). L'encontre va ser organitzat per l'Assemblea de l'Horta d'Endavant-OSAN. Una trentena de persones s'aplegaren al Racó de la Corbella per assistir al primer d'una sèrie d'actes que tindran lloc a aquest espai al llarg dels mesos vinents. El llibre recull les reflexions d'unes jornades organitzades per les Candidatures Alternatives del Vallès (CAV) amb la col·laboració

de les Candidatures d'Unitat Popular (CUP) i diverses iniciatives veïnals, realitzades a Castellar del Vallès arran de la commemoració dels 30 anys d'ajuntaments democràtics al llarg del 2009. El rodatge de la presentació del llibre confirma allà on va que les tesis municipalistes alternatives refermen el seu projecte atesos els resultats electorals creixents, la confiança dipositada per la ciutadania i el sorgiment de noves candidatures. En la xerrada, Ubasart repassà la història de les candidatures alternatives i populars al Principat, tradicionalment vinculades al moviment veïnal i les lluites populars, així com de la seua progressió donada pel descrèdit dels partits polítics tradicionals. Arrufat, per la seua banda, va apuntar que cal lligar la consolidació de les Candidatures municipals al naixement i consolidació

d'espais alternatius on organitzacions, associacions i col·lectius radiquen la seua tasca de crítica i de construcció. Arrufat incidí en la importància que juguen aquests ateneus, casals i altres espais de contrapoder popular en la consolidació i èxit del projecte municipalista de les CUP. És un dels dos pilars més importants que han permès que aquesta manera de fer política es consolide sense deixar enrere la base social que ha possibilitat el seu avanç. L'experiència ha demostrat que cal continuar treballant fora del consistori per vincular l'acció institucional amb les lluites que duen a terme els moviments socials en cada territori. Aquesta feina però, és sovint difícil ja que els nous representants no solen tenir una capacitació tècnica específica. A les CUP hi ha gent amb una llarga trajec-

tòria a la política assembleària però hi cal millorar en la formació tècnica. "Hem de saber més que ells" apuntà Arrufat. Al voltant de la xerrada es va generar un extens debat d'anàlisi sobre les recents eleccions del 22 de maig, el municipalisme, els moviments socials i veïnals o la particpació ciudadana. En aquest debat, membres de diverses candidatures alternatives municipals del País Valencià -Parcent (CDP, majoria absoluta), l'Agrupament Progressista de Manises (2 regidors), Tavernes Blanques (ACERT, un regidor), i de l'Assemblea d'Esquerres d'Alcàsser (que s'ha quedat a 14 vots d'obtenir representació)- van aportar les seues impressions sobre els resultats obtinguts recentment i el projecte de construcció del municipalisme arreu del territori.


L’ACCENT 204 DEL 16 AL 29 DE JUNY DE 2011

PAïSOS CATALANS 05

Concentració en defensa de l’educació pública a Torrent REDACCIÓ TORRENT

Davant dels continus atacs i les retallades a l'educació pública valenciana, la Plataforma per l'Ensenyament Públic de Torrent va convocar el proppassat 2 de juny una concentració a la plaça de la Llibertat de la localitat, a la qual assistiren mig miler de persones. La iniciativa va eixir d'una assemblea de professorat de l'IES La Marxadella, que des de fa uns mesos es reuneixen per debatre els diferents problemes amb què es troben amb la política de retallades en l'educació pública i la privatització amb els concerts. Per aquest motiu han realitzat també assem-

blees obertes amb alumnes i pares i mares d'alumnes, per tal d'explicar-los de quina manera afectaran les retallades a la qualitat de l'educació pública. Durant la concentració, un professor, una alumna i un pare de l'AMPA, van llegir un manifest a tres veus. Tots tres van mostrar la seua indignació davant els retalls socials que estan produint-se en l'educació -i en altres serveis públics, com la sanitat- amb la crisi com a excusa, quan els beneficis de les grans empreses i multinacionals continuen batent rècords. Els concentrats van denunciar que s'apliquen polítiques d'ajust on les classes populars aca-

ben pagant els efectes d'una crisi que no han provocat. En el manifest, tots tres van mostrar el seu rebuig als retalls que es van produir en l'educació pública, com ara la notable reducció de recursos educatius, la manca de professorat, la disminució de programes d'atenció a la diversitat, l'augment de ràtios a les aules i la seua massificació i la limitació de l'oferta formativa. També van destacar que encara hi ha centres en barracons, com el núm. 10 de Torrent, mentre augmenten els diners destinats a l'educació privada. Aquest és el cas de l'Ajuntament de Torrent amb la cessió de

5.000 m2 de sòl públic a la Universidad Católica. Professorat, alumnes i pares i mares van palesar el seu rebuig amb xiulets i perols, quan des de l'escenari es va denunciar la manca de democràcia que s'ha imposat en el Consell Escolar Valencià i quan s'han assenyalat els atacs a la llengua pròpia, el valencià. Finalment, abans de posar fi a l'acte, s'encoratjà els i les assistents a continuar la lluita per l'escola pública valenciana i a mostrar el rebuig a les retallades socials que estan produint-se, no només en l'àmbit educatiu, sinó també en la sanitat i en els drets laborals.

OPINIÓ

Les víctimes del 15-M M RUBÉN PENYA

Considere que ha passat un temps prudencial per reflexionar al voltant del totum revolutum que han suposat les mobilitzacions d'aquells que s'anomenen indignats. El moviment del 15-M ha sigut un revulsiu per la militància revolucionària dels Països Catalans i de tot l'Estat espanyol, la qual ha respost en gran part participant-hi. No obstant aportaré la meua crítica. Cal dir que correré el risc de ser incorrecte perquè no hi he participat ni pense fer-ho. Per aquest motiu em posaré certs límits que a continuació us expose. No vaig a elucubrar sobre els orígens de "Democracia Real Ya". Tot i que al carrer som els que som, tot i que els camins estan traçats, tot i que no crec en miracles… pensaré que tot és possible. Tampoc faré esment de la coincidència entre la mobilització del 15 de maig i la convocatòria electoral de la setmana següent. Podria pensar que existia la voluntat d'influir en els resultats, o que algun partit minoritari amb representació parlamentaria estava a punt de caure de les institucions i tractava de capitalitzar una abstenció creixent. Però em quedaré al marge. Seria farragós analitzar perquè es clamava contra els grans partits alhora que es criticava l'abstenció. Hauria de pensar que abans aquesta gent no sabia que tenia dret a vot ni que existien altres partits. I a més em resultaria paradoxal conjugar la desafecció de la ciutadania pels polítics amb la crida a la participació, i amb un sistema electoral al que també es criticava. Tampoc entraré a debatre perquè els promotors de tot açò imposaren l'absència de qualsevol símbol o ideologia política en les mobilitzacions. Sabem que la lluita al carrer és l'estratègia de tot moviment revolucionari i que per això els nostres carrers són plens de cartells de l'esquerra independentista i del moviment llibertari. Em podria ensumar que si no hagués existit aquesta prohibició les manifestacions dels Països Catalans hagueren

acabat plenes d'estelades i senyeres roges, negres, i roges i negres. Em podria ensumar també que amb aquesta demostració de força els que lluitem dia a dia eixiríem reforçats, la difusió de les nostres propostes seria major que mai, i el creixement de les organitzacions revolucionàries seria aclaparador. Però no ho faré. Seria com pensar que aquest era el toc definitiu per acabar d'alienar-li la ideologia a la classe treballadora. Que així ningú veuria qui lluita de debò per la justícia social. I que així (i açò és molt greu) la ciutadania no trobaria enlloc una alternativa real al capitalisme i al seu pensament únic limitant-se a acceptar modestes reformes que serien rebudes com un gran èxit de la democràcia espanyola. Per altre banda no entraré en cap cas a valorar perquè els promotors de tot açò, "Democracia Real Ya", es desvincularen de les acampades tan aviat com aquestes s'establiren. Normalment les mobilitzacions tenen un començament i un final, on l'organització fa lectura d'un manifest. Si la mobilització hagués sigut espontània entendria a la perfecció aquesta iniciativa excursionista i no hi veuria cap problema. Però clar, tampoc haurien d'haver-hi cartells, lemes, coordinació entre ciutats ni consignes pacifistes, apartidistes, asindicals o apolítiques (sic). Tot i que pensant-ho bé, si no se n'hagueren desvinculat potser el fet d'ocupar la via pública o manifestar-se durant la jornada de reflexió hagués tingut conseqüències penals per als promotors. Millor ho deixarem així. No em pronunciaré tampoc sobre els motius que dugueren als mitjans de comunicació burgesos a silenciar o, en el seu defecte, criminalitzar la combativa mobilització revolucionària del Primer de Maig a Barcelona mentre feien una profusa difusió del moviment 15-M tan sols quinze dies després. Seria lleig pensar que fou així perquè mentre la primera sorgia de la consciència de classe, la segona sorgia d'un laboratori. Tot i que no ho seria tant si pensem que de la primera en surt perjudicada la burgesia, i de la segona

només alguns comerciants de la Puerta del Sol de Madrid. Això em recorda un altre aspecte sobre el que em negaré a posicionar-me, i és el seguidisme que de l'acampada de Madrid han fet la major part de les assemblees d'indignats de tot l'Estat. Un moviment que naix amb les restriccions imposades de ser apartidista, asindical i apolític (sic) hauria de ser autònom per naturalesa. Les reivindicacions d'una acampada no tindrien perquè coincidir amb les d'una altra. Però no és així. Les conclusions a les quals han arribat la major part d'elles, per no dir totes, són semblants quan no idèntiques. Podria pensar que tanta participació i tanta història només han servit per dir que aquelles "espontànies" propostes inicials ara estan plenament justificades, doncs compten amb l'aval d'una assemblea d'honrats ciutadans despolititzats i sobradament preparats. Serà coincidència. Un aspecte sobre el que potser algú hauria d'haver dit quelcom però sorprenentment gairebé ningú ho ha fet és l'origen de l'etiqueta emprada al Twitter, #spanishrevolution. En la meua línia tampoc diré res al voltant del paper que ha tingut aquesta xarxa social a la que tothom ha hagut de donar-se d'alta per participar de l'espectacle. Com a independentista sóc part interessada i no seria just apuntar que el moviment revolucionari als Països Catalans, siga marxista o llibertari, mai empraria el qualificatiu d'spanish. Seria tant com afirmar que el 15-M té de revolucionari el que Alfredo Pérez Rubalcaba de defensor dels drets humans. Això ens duria a pensar que tot ha sigut un gran circ muntat des de Madrid, i valorar perquè tan poca gent ha dit res respecte de l'etiqueta resultaria tal volta ofensiu. Personalment jo no ho faré, però perquè a aquestes altures ja em resultat còmic. Un cop dit tot açò vull expressar la meua satisfacció per unes mobilitzacions que han trencat la incomprensible passivitat de la classe treballadora. Siguen quins siguen els orígens o promotors de la iniciativa la mobilit-

zació sempre és positiva, encara que només tinga com a conseqüència una major conscienciació política de la ciutadania. Ha quedat de manifest que eixir al carrer i deixar al marge la política de partits és possible. I filant més prim fins i tot és l'única alternativa a molts indrets de la nostra geografia, especialment al País Valencià. A algú haurà emprenyat tot açò quan el govern de la Generalitat de Catalunya necessita enviar els seus esbirros per fer fora la ciutadania de la via pública, malgrat la incongruència d'aquesta expressió. Però no tot és tan ideal. També cal dir que aquestes assemblees d'indignats han servit d'enèsima plataforma de treball per molts avantguardistes incapaços de difondre les seues idees de cap altra manera. La història de l'esquerra independentista al País Valencià és plena d'exemples similars. De vegades arribe a pensar que hi ha alguns que no es creuen les seues pròpies idees i fan política com qui tracta de vendre un aspirador a qui no el necessita. Potser s'avergonyeixen dels seus principis. Tornant al dia en què escric aquest article, els mitjans de comunicació burgesos ja s'han oblidat dels orígens d'aquest amorf moviment, igual que els partits majoritaris de les seues demandes. La imatge estrella és ara la d'un polític espanyol del Parlament europeu amb un cogombre en la mà. Sembla que hi ha un contuberni mundial contra les hortalisses espanyoles i aquest polític s'ha vist a sí mateix com el cabdill de la revolta. Podrien provar de fer assembles de cogombres per mostrar la seva indignació amb la cancellera alemanya Angela Merkel, a qui acusen d'haver esvalotat el personal. De totes formes, bromes a banda, el brot d'E.Coli és un tema prou delicat que a hores d'ara ja s'ha cobrat dues dotzenes de víctimes mortals. I mentrestant a casa nostra el 15-M continua la seua caiguda lliure. Esperem que la classe treballadora, en un nou intent per anestesiar-la i tallar de socarrel el creixement de les seues organitzacions, no haja sigut víctima d'una pressa de pel d'aquest frau que anomenen democràcia. Esperem que d'ara en avant no siguem coneguts als llibres d'història com les víctimes del 15-M.

BREUS

Absolts quatre activistes per l’ocupació d’una ETT

El passat 23 de setembre quatre militants del Moviment Popular de Sabadell es van encadenar en dues oficines d'ETT de la ciutat. Aquest acte pretenia protestar contra la precarietat laboral i s'emmarcava en les accions prèvies a la vaga general del 29 de setembre. Les patrulles de Mossos d'Esquadra avisades pels responsables de les ETT van procedir a la detenció dels activistes, alliberant-los hores després però amb càrrecs. Aquest 7 de juny es celebrà el judici. Una setantena de persones es concentraren a les portes dels jutjats per donar suport als acusats, i diversos col·lectius locals havien reclamat prèviament la seva absolució. Finalment, la decisió del jutge fou absoldre els activistes. En l’atestat dels Mossos d’Esquadra se'ls acusava de desordres públics, violació domicili jurídic, i també de ‘’menyspreu a l’autoritat’’ perquè en el moment de la detenció es cridaren consignes com ‘’No sou funcionaris sou mercenaris’’. El jutge no va admetre a tràmit aquestes acusacions i tan sols va considerar com a possible l'existència de faltes contra l’ordre públic. En la sessió del judici, però, no hi van comparèixer els responsables de les ETT. D'altra banda, els acusats van reconèixer la seva presència en els fets tot adduïnt que la seva intenció era ‘’fer difusió de la Vaga General del 29S i denunciar la precarietat laboral’’.

CiU promou noves retallades

El “govern dels millors” liderat pel senyor Artur Mas, aplica les màximes d'una adminstració neoliberal en contra de les classes populars per fer front a una crisi sitèmica. La solució màgica se'n diu retallar despeses socials, que no és només no crear nous llocs de treball en aquests dos pilars bàsics, si no reduir-los. Que guanyem com a poble? Llistes d'espera més llargues, augment d'alumnes a les classes, menys serveis d'atenció personalitzada als nou benvinguts, més massificació als CAP i a les escoles, augments de les taxes d'universitat en uns moments on el que es requereix són polítiques d'esquerra, d'ajut als més necessitats i les mateixes oportunitats per a tots, sense importar ni lloc de procedència, ni sexe. Des de fa uns mesos, tan el personal sanitari, com l'educatiu, incloenthi el PAS, s'està movent, creant teixit col·laboratiu i revinidcatiu, treballant colze amb colze amb l'alumnat, els usuaris de la xarxa sanitaria i les diferents associacions de veïns, per defensar la no retallada en el sector públic. Prova d'això són les tallades de trànsit a diferents carrers i rondes pròperes als hospitals o les manifestacions multisectorials i multitudinaries com la del 14 de maig passat. Però no només passa a Barcelona, és una taca d'oli que s'escampa arreu de la nostra geografia, a Girona, Tortosa, Cardedeu, etc.; el sector públic i els usuaris s'uneixen per a lluitar pels drets de tots.


06PAïSOS CATALANS

Carta de Jordi Grau REDACCIÓ VALÈNCIA

La redacció de L’ACCENT hem rebut una atenta carta del pres polític Jordi Grau. Amb dates de 27 d’abril i de 21 de maig, les cartes expressen l’agraïment a aquest mitjà pel tractament de la seua detenció i per l’atenció que donem regularment als presos polítics. Hi explica, a més a més, que està a l’espera de judici, possiblement cap a l’estiu i que, mentrestant, s’ha engrescat en l’estudi de llengües. A la carta també denuncia que es troba a 700 kilòmetres de casa i de la família i que només disposa d’una visita de 40 minuts a la setmana. Jordi Grau fou detingut al principi de l’any, com explicàvem a L’ACCENT 196 i, d’ençà, ha passat per diferents centres penitenciaris. Després de passar per Soto del Real, actualment es troba a Navalcarnero, on ha coincidit amb altres presos polítics. Precisament aquests dies s’ha conegut la creació d’un comité de solidaritat amb en Jordi Grau que pretén donar a conèixer el seu cas arreu dels Països Catalans, alhora que fer-li arribar l’escalfor de tots els que des de fora dels murs no l’obliden. Segons ha pogut saber L’ACCENT, en formen part antics companys i amics tant de la Ribera com de l’Horta, i tenen previst començar la feina abans de l’estiu.

DEL 16 AL 29 DE JUNY DE 2011 L’ACCENT 204

Castelló fins a l’Ebre PEP GINER AMPOSTA

Aquest és lema de la darrera estratègia del PP per aconseguir el transvasament del riu Ebre cap al País Valencià. A les darreres eleccions municipals, sota aquesta consigna, els populars plantejaven un intercanvi cultural i social entre les Terres de l'Ebre i Castelló. Aquesta expansió cultural es faria a través d'una plataforma que tindria per objectiu estretir llaços entre “valencians del nord i catalans del sud”. El PP, reconeixen vincles culturals, gastronòmics, lingüístics, etc. entre tots dos territoris, fet que contrasta amb el tancament dels repetidors de TV al País Valencià. A més a més plantegen la compra-venda d'aigua entre llauradors d'ambdues conques. Mentrestant els darrers mesos a les TE, la funció dels pous d'emergència de Vinallop i el canal Xerta - Sénia han estat denunciats de nou per la Plataforma en Defensa de l'Ebre (PDE)i Unió de Pagesos (UP). Canal Xerta- Sénia: malbaratament de fons públics

UP i la PDE crearen el passat febrer una comissió conjunta: la Comissió 65. D'una banda insisteixen en el fet que les obres del Xerta - Sénia són un transvasament encobert cap al País Valencià. D'altra banda, demanaren una auditoria per saber quin cost econòmic té aquesta obra pública i com s'està finançant. Cal destacar que, contràriament al que afirmen les autoritats, els llauradors difícilment podran assumir els costos per regar amb l'aigua d'a-

La PDE protestant davant una de les basses del canal

quest canal ja que haurien de pagar 3.000 euros per hectàrea només per disposar d'aigua del canal. A més a més, segons UP, els llauradors podrien ser expropiats una vegada més ja que no està clar que passarà amb els pous que queden dins la zona regable, i que podrien caure en mans de la Comunitat de Regants del Xerta-Sénia.

Pous d'emergència de Vinallop

La societat estatal Acuamed va adjudicar a principis de 2009 a l'empresa FCC la construcció de dotze pous a Vinallop (el Baix Ebre), entre el riu Ebre i la carretera C-12 amb la intenció d'obtenir de l'aqüífer de la zona un cabal d'1,2 metres cúbics per segon. Dels dotze pous, huit ja estan quasi acabats. Cal destacar

que les obres de construcció d'aquestos pous tenen un pressupost de gairebé quatre milions d'euros. També cal recordar que formen part del projecte de descontaminació del pantà de Flix. Els pous de Vinallop haurien d'abastir d'aigua la capital del Baix Ebre i els municipi i indústries del Consorci d'Aigua de Tarragona si durant la descontaminació del pantà de Flix es produís algun tipus de contaminació de l'aigua del riu Ebre. La PDE i UP demanen la paralització immediata d'aquestes obres ja que l'objectiu de la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre (CHE) és comercialitzar l'aigua extreta (1,2 m3/s) i treure'n beneficis ja que es tracta d'una aigua de molta qualitat. Consideren que s'han d'aturar aquestes obres perquè, a més de perjudicar l'aqüífer de la plana de la Galera, no està clar qui gestionarà els pous, i quin ús es farà de l'aigua extreta. Una altra denuncia que fan UP i la PDE és que el CAT (Consorci d'Aigües de Tarragona) a l'estiu capta més aigua de la que té concedida (4 metres cúbics per segons). En resum, el que es demana des de la societat ebrenca és que es paralitze qualsevol obra hidràulica vinculada als recursos naturals fins que quede clar el règim de cabals ambientals que quedarà establert pel pla de conca. Malgrat totes aquestes agressions cap dels partits institucionals (ERC, ICV, PSC, CIU, PP) més enllà de deixar-se veure per les mobilitzacions de la PDE, no fan res per aturar l'expoli de l'aigua de les TE.

La Coordinadora Tanquem les nuclears torna a dir no a l’energia contaminant FRANCESC BLANCO BARCELONA

Unes 5.000 persones, segons fonts presencials (2.500 persones, segons la Guàrdia Urbana), van eixir als carrers de Barcelona el 5 de juny per reclamar el tancament dels reactors nuclears que romanen operatius. La mobilització la va convocar la Coordinadora Tanquem les nuclears que inclou més de 80 entitats socials. La marxa va començar al Pla de Palau i va arribar fins a la seu d'Endesa, situada a l'avinguda del Paral·lel (una de les empreses amb més interessos econòmics involucrats en l'energia nuclear catalana, ja que que participa en la Associació Nuclear Ascó-Vandellòs, gestionant aquestes centrals). En la manifestació es van fusionar les persones convocades per la Coordinadora i un nombrós grup de persones provinent dels acampats en la plaça Catalunya de Barcelona, el qual va ser rebut amb aplaudiments pels participants, en un ambient gene-

ral festiu. El portaveu de la Plataforma, Pep Puig, va indicar que es demanava el tancament de les nuclears en considerar que són "l'error tecnològic més greu de la humanitat". "Exigim el seu tancament abans que es produïsca un accident com el succeït a Japó i perquè Catalunya és un país xicotet, i si ocorreguera un incident greu com a Fukushima, suposaria un

gams econòmics entre les institucions polítiques i l'energia nuclear i es queixava de "l'estreta connivència entre unes empreses elèctriques entestades en la lògica del benefici econòmic a qualsevol preu i uns governs El discurs antinuclears ha agafat forsa després del desastre japonès dòcilment subproblema de supervivència perquè ordinats als seus interessos". La l'impacte afectaria a molts quilò- Coordinadora va afirmar que la metres al voltant de les centrals dinàmica es reprodueix arreu del de Vandellòs i Ascó (Tarragona)", món, incloent-hi el territori cataes va queixar. là. En el mateix comunicat assegurà que Catalunya està entre els cinc Empreses energètiques, països més nuclearitzats del món beneficis i governs La Coordinadora Tanquem les (segons les dades del ICAEN pel nuclears feia, al comunicat on con- 2007) amb un 43% d'electricitat vocava la manifestació, una valo- generada amb reactors nuclears, ració contundent respecte del lli- per darrere de l'Estat francès (78%),

Lituània (76%), Bèlgica (57%) i Ucraïna (48%). I afegien una dada alarmant: "Els tres reactors de les dues centrals nuclears catalanes han protagonitzat 19 dels 31 incidents de seguretat publicats pel Consell de Seguretat Nuclear (CSN) durant el 2011". Canvis històrics a Alemanya

El 28 de maig una multitudinària manifestació de 150.000 persones a Berlín va reclamar que l'Estat germànic fóra la primera economia industrialitzada que renunciava l'energia nuclear. Després d'això la cancellera Angela Merkel va aconseguir un acord amb els socis liberals de govern per posar fre a l'expansió energètica nuclear i suprimir-la a llarg termini. El ministre de Medi Ambient anuncià el dia 30 de maig que set centrals afectades per una moratòria no es tornaran a engegar, un segon grup de sis centrals es desconnectaran el 2021 i les tres més modernes seran apagades l'any 2022.


L’ACCENT 204 DEL 16 AL 29 DE JUNY DE 2011

PAÏSOS CATALANS 07

La violència policíaca segueix als carrers per apagar les protestes contra el sistema FRANCESC BLANCO BARCELONA

Càrregues de la policia per dissoldre concentracions de persones que protesten contra les injustícies del sistema polític i econòmic. En les darreres setmanes i mesos s'han repetit arreu i el 9 de juny va tocar a veïns i veïnes de València. Centenars de persones es van aplegar a l'exterior del Palau dels Borja, seu de les Corts Valencianes, per mostrar el seu descontent en la sessió inaugural de la vuitena legislatura del govern de la Generalitat valenciana. La iniciativa havia sorgit de l'assemblea que s'ha organitzat a l'acampada de la plaça de l'Ajuntament del cap i casal. Van anar a protestar dimecres al vespre, avançant-se un dia a la constitució de la cambra. Però a primera hora del matí la Policia Nacional espanyola va fer fora les desenes de persones que encara hi havia i, després d'uns moments de tensió, els va empentar fora d'un cordó policíac per mantenir-les allunyades del Palau dels Borja. Al final de la sessió a les Corts, en un dels carrers adjacents, on hi havia un altre cordó per a impedir que hi entrara ningú, hi havia uns dos-cents manifestants. La policia va escometre els que volien passar el cordó. Més tard, un agent va intentar escorcollar la motxilla d'una de les persones

previst a València per a l'endemà de les càrregues. El secretari general del PSPV, Jorge Alarte, va creure que era millor així per tal d'evitar possibles protestes i aldarulls. Querella contra Felip Puig

Les càrregues policials han probocat rebombori, per desproporcionades

que es trobava al carrer en aquells moments. La persona increpada protestà, acompanyada per les queixes de més persones presents, i davant d'això els cossos de seguretat de l'Estat van traure les porres i van començar una càrrega més per dissoldre la munió. L'esdeveniment acabà amb un altre cordó de tanques per allunyar les persones manifestants de les Corts i aquestes escridassant la Policia Nacional espanyola. El resultat fou cinc persones detingudes, acusades de desordre, atemptat contra l'autoritat i lesions, i divuit persones més ferides, entre les quals el diputat de Compromís Juan Ponce.

Els detinguts van declarar dijous a la nit al jutge, que a mitjanit va decretar la llibertat amb càrrecs per a les cinc persones. Se les acusa dels delictes d'atemptat contra l'autoritat i desobediència. Reaccions estatals

Segons la delegació del govern espanyol a València, l'atac contra els manifestants no va ser cosa de la policia sinó una "resposta puntual a l'agressió d'un grup d'antisistema que tirava objectes contundents contra els policies". Alhora, el vicepresident espanyol i el ministre de l'Interior, d'Alfredo Pérez Rubalcaba, va suspendre un acte que tenia

L'activista i doctor en Noves Tecnologies per la Universitat de Phoenix, Àngel Badia, va presentar el 6 de juny una querella contra el conseller d'Interior principatí, Felip Puig, diversos alts comandaments dels Mossos d'Esquadra i alguns agents per les càrregues policíaques del passat 27 de maig a l'acampada de plaça de Catalunya de Barcelona. El demandant acusà els agents i els responsables dels mossos de presumptes delictes de lesions i tortures i de robatori. Dos dies després Puig va defensar de nou l'actuació de la policia autonòmica a plaça Catalunya. Pel seu cantó, un grup d'advocats membres de la Comissió de Defensa del Col·legi d'Advocats de Barcelona i de l'Associació Catalana per als Drets Humans van presentar un informe jurídic el dia 7 de juny sobre les càrregues. Al text consideraven que s'hi van vulnerar diversos drets fonamentals, com ara el dret a la integritat física, a la tutela judicial efectiva, a rebre informació veraç, a la propietat i a la lliure circulació.

Objectiu: rodejar el Parlament REDACCIÓ BARCELONA

Amb la decisió d'aixecar el campament muntat a Plaça Catalunya, el moviment sorgit arran de les mobilitzacions del 15M encara nous reptes per a mantenir viva la mobilització. A Barcelona, a part de la voluntat de descentralitzar el moviment cap als barris, també s'ha previst una acció contundent de mobilització els dies 14 i 15 de juny. Just el dia que el parlament autonòmic pretén aprovar els pressupostos que suposaran una retallada substancial de drets i prestacions socials, el moviment ha convocat una concentració al parlament, fent una crida a la gent a anar a acampar al Parc de la Ciutadella i rodejar la seu parlamentària. Davant d'aquests fets, els principals responsables policials ja han començat a proferir amenaces, advertint que intentaran per tots els mitjans impedir l'acampada al parc. Aquesta vegada, però, Felip Puig ha intentat involucrar el PSOE en l'acció recordant que és l'ajuntament de Barcelona i la Guàrdia Urbana qui ha d'actuar contra els intents d'acampada.

Les protestes s’avancen a la presa de possessió de Bauzá

Els moviments socials i culturals de Mallorca acompanyen des del primer dia els actes protocol·laris que deixen Mallorca en mans del PP XAVIER G.Z. PALMA

La casserolada dels indignats de Palma i els tres detinguts d'aquest moviment durant la presa de possessió dels càrrecs polítics de l'ajuntament de la ciutat dibuixa amb gran claredat la situació que s'està vivint a Mallorca des del passat 22-M. La victòria del PP abasta també el municipal, insular i autonòmic, i en les darreres setmanes no han deixat d'evidenciar-se les pors i recels de bona part del teixit social i associatiu de l'illa. Més enllà dels indignats, els estudiants de magisteri han estat els primers a sortir al carrer, i ho han fet per defensar que el català segueixi sent un requisit (i no un mèrit) a l'administració pública. La manifestació, de caràcter preventiu, s'ha celebrat durant la segona setmana de juny, fruit de la certesa que el PP té la inten-

ció de fer complir el programa que ha venut durant les eleccions. A més, la forma de la convocatòria ha estat similar al del moviment dels indignats: sense sigles i a través de les xarxes socials. Tot això, cal tenir-ho present, en un curt espai de temps que ha estat fortament marcat per l'ascens del PP a les principals institucions de les illes i a la gran majoria d'ajuntaments. Durant els darrers dies també s'ha produït una anècdota amb pinzellades polítiques i que apunta a la possible impunitat institucional de què gaudiran durant els propers anys el col·lectiu ultra espanyolista Fundación Círculo Balear. Els veïns de Sineu han tancat el mes de maig amb una situació esperpèntica: individus d'aquesta entitat i de l'anomenada Academi de sa Llengo Baleà van irrompre al poble durant la inauguració d'una estàtua a Jaume II per incre-

La llengua és en el punt de mira del nou president de les Illes

par els presents quan van fer sonar l'himne de Mallorca i mentre exhibien banderes quadribarrades. La polèmica inclou l'alcalde en funcions del PP, que havia fet instal·lar l'estàtua de forma il·legal i podria haver convidat personalment els provocadors del Círculo Balear.

Llengua, treball i territori

Però a banda dels sineuers, els indignats de Palma, i els estudiants de magisteri, la victòria conservadora a les eleccions municipals, insulars i autonòmiques de Balears també ha encès les alarmes d'entitats com el GOB i l'OCB. I no és per a menys: de

moment, el president del PP balear, José Ramón Bauzá, ja ha anunciat l'aterratge de la guerra del bilingüisme a les institucions i en el món educatiu, a més del desbloqueig de conflictes urbanístics i territorials per la via ràpida o, com no, més retallades de drets socials i col·lectius. En l'àmbit del treball, en canvi, encara caldrà esperar una mica per saber si cal canviar l'estratègia. El PP pot seguir el guió europeu que fins ara havia assumit el PSOE, però també hi ha moltes possibilitats que decideixi accelerar-lo. De fet, entre les promeses electorals dels conservadors es contempla el tancament d'empres públiques (com Ràdio i Televisió de Mallorca) i la intensificació de l'actual model econòmic depenent del turisme espanyol i europeu.


08 EN PROFUNDITAT DEL 16 AL 29 DE JUNY DE 2011

El català a l’escola: en PAÍS VALENCIÀ

Milers de manifestants contra la involució lingüística al País Valencià ANDREU MERINO VALÈNCIA

Milers de manifestants a València, Castelló, Alacant, Tarragona i Barcelona van escenificar el passat 9 de juny el rebuig al decret anunciat pel conseller d'Educació valencià, Alejandro Font de Mora, que pretén eliminar la línia educativa únicament en valencià. La Conselleria vol trencar amb la Llei d'ús i ensenyament del valencià, en vigor des de 1983, i crear una nova línia on el valencià hauria de tenir el mateix protagonisme que el castellà i una tercera llengua. L'Associació Escola Valenciana, Òmnium Cultural i la plataforma Somescola.cat van demanar una resposta de la societat civil d'arreu dels Països Catalans, i ho va aconseguir. Els 22.000 manifestants a les ciutats abans esmentades van cridar consignes a favor d'un sistema educatiu en català i de qualitat. Segons escola valenciana, aquests són els requisits per garantir un futur d'oportunitats per a les generacions que vénen. El president d'Escola Valenciana, Vicent Moreno, és clar a l'hora de fer un anàlisi de la situació:"És un atac frontal al plurilingüisme i a la qualitat de l'ensenyament, a més d'una agressió al futur del valencià". La nova línia hauria d'estar implantada a l'inici del curs 2012-2013, segons les previsions de la Conselleria. A més de les protestes de caire estrictament lingüístic, Vicent Moreno explica la poca idoneïtat del nou model pel que fa a l'àmbit pedagògic. "El model d'immersió lingüística és el que millor resultat ha donat a nivell de coneixement de llengües segons els estudis de la Conselleria". A més, segons Moreno, el canvi de model implicaria substituir un model avaluat i comprovat per un d'improvisat i no avaluat. Escola Valenciana, considera que Font

de Mora vol atacar frontalment la llengua catalana. Tot i així, l'associació manté l'esperança i confia en la marxa enrere del conseller i en una aposta per un plurilingüisme real i efectiu que deixi de malbaratar recursos en iniciatives sense sentit. Mentrestant, Escola Valenciana segueix esperant una reunió amb la Conselleria d'Educació de la Generalitat valenciana per tractar la proposta d'una nova línia lingüística en l'ensenyament públic. Un altre tema obviat pel govern valencià és el document elaborat per la Unitat d'Educació Multilingüe de la Universitat d'Alacant que aposta per aprofundir en el model d'immersió lingüística, i que ha rebut nombrosos suports per part d'universitats, sindicats educatius, associacions de pares i mares i càrrecs polítics. El rebuig a l'esbós del nou decret ha traspassat el País Valencià i també ha arribat al Principat. En la concentració a Barcelona, la presidenta d'Òmnium Cultural, Muriel Casals, va compartir la visió de Moreno i va qualificar l'acció de la Conselleria d'Educació com a "atac contra la llengua catalana". Casals va defensar la unitat entre les diferents regions dels Països Catalans i la cooperació dels territoris en matèria de política lingüística: "Si no ens defensem mútuament, això que ara els hi passa a ells, més tard ens pot passar a nosaltres". El decret proposat per Font de Mora, recorda al que ja està en vigor a Galícia. Segons el president de la Mesa per la Normalització Lingüística, Carlos Callón, Galícia ha estat el banc de proves de la involució lingüística pel PP. Callón avisa que cal lluitar contra aquest decret que representa una regressió en matèria lingüística i cultural, i recorda que a Galícia es va acabar aprovant tot i la gran oposició de la majoria de sectors de la societat civil.

“ El rebuig a l'esbós del nou decret ha traspassat el País Valencià i també ha arribat al Principat”


nlloc segur

L’ACCENT 204 EN PROFUNDITAT 09

PRINCIPAT

El Tribunal Suprem continua atacant la immersió lingüística EDU GIMÉNEZ BARCELONA

El 25 de maig el Tribunal Suprem va dictar dues noves sentències que obliguen a la Generalitat a posar fi al model d'immersió lingüística. Segons el text de la sentència al Principat "s'implanta un model d'immersió lingüística contrari a l'esperit i a la lletra de la Constitució" és per això que s'insta a la Generalitat a instaurar un model bilingüe on el castellà esdevingui llengua vehicular. La sentència considera que el model d'inscripció en educació infantil ha de preguntar per la llengua habitual als pares o tutors dels infants inscrits en centres "sostinguts amb fons públics. Aquestes dues sentència s'afegeixen a les tres que va dictaminar el mateix tribunal al desembre de 2010. Tots els casos són recursos presentats per l'agrupació Convivencia Cívica Catalana contra resolucions del Departament d'Educació principatí i han estat possibles pel precedent de la sentència contra l'Estatut.

El Tribunal Suprem estima que "perquè el castellà sigui reintroduït com a llengua vehicular de forma proporcional i equitativa en relació al català en tots els cursos del cicle d'ensenyament obligatori, i perquè totes les comunicacions, circulars i qualsevol altra documentació, tant oral com a escrita, que siguin dirigides pel centre escolar ho siguin en castellà, llengua oficial en tot el territori de l'Estat". De portar-se a terme aquesta sentència la situació precària de la llengua catalana empitjoraria considerablement, ja que perdria l'únic espai on se'n garanteix l'ús i l'aprenentatge. Convivencia Cívica Catalana és una agrupació presidida pel filòsof i professor de la Universitat de Barcelona, Francisco Caja que recentment ha publicat el llibre La raza catalana on relaciona el nacionalisme català amb el nazisme. Caja, membre d'Unión Progreso y Democracia discorre entre defensor acèrrim de l'Estat espanyol i atacant perpetu de qualsevol identitat aliena a Espanya.

ILLES

L’educació en català, sota l’amenaça del nou PP X.G.Z.PALMA

El futur de l'educació en català a les Illes és una gran incògnita. El que està clar, però, és que la guerra ha començat amb més força que mai. De moment, el responsable d'Educació del PP balear, Rafel Bosch, ja anunciat públicament la intenció de l'executiu d'implantar el "trilingüisme" a les escoles, copiant així l'estratègia del PP valencià que, al seu torn, ha seguit l'estela gallega del partit conservador espanyol. Actualment, els nins i nines de primària i secundària de l'arxipèlag tenen garantit un 50 % de les classes en la llengua pròpia, gràcies al Decret de Mínims en l'Educació i a la Llei de Normalització Lingüística (1986), dues normatives aprovades i posades en vigor en anteriors legislatures del PP. Ara, però, la cúpula del partit dirigida per José Ramón Bauzá està disposada a utilitzar les majories absolutes que s'han assolit a les principals institucions (municipals, insulars i autonòmiques) per esborrar o modificar qualsevol text legal que protegeixi el català. Tanmateix, val a dir que cap dels anuncis efectuats fins ara no s'ha concretat en cap projecte sòlid. De fet, són moltes les veus polítiques i sindicals del món educatiu que posen en qüestió la possibilitat de materialitzar alguns dels

desitjos expressats pels dirigents del PP. És el cas per exemple, de la lliure elecció de centre (majoritàriament en català o en castellà), que també amenaça en arraconar la llengua a les escoles i dividir la comunitat educativa en dos blocs. Des del sindicat majoritari en el sector, l'STEI-i, ja s'ha posat de manifest que aplicar la lliure elecció de centre resulta del tot inviable. Encara que el PP multipliqués esforços en aquest sentit, de moment no existeix ni la infraestructura ni la mà d'obra necessàries. A més, la Llei de Normalització Lingüística, per exemple, fou aprovada per unanimitat al Parlament balear. Caldrà veure si el PP està realment disposat a modificar la llei i quin és l'ample de màniga que li ofereix la majoria absoluta per actuar en diferents àmbits. Tot i així, val a dir que la voluntat del partit conservador tindrà, de ben segur, conseqüències directes contra el futur del català i els processos d'integració i immersió lingüística a les Illes. El partit de Bauzá també ha emès altres amenaces sobre la llengua: des d'anunciar la intenció de derogar les normatives que fan del català un requisit per treballar a l'administració pública, fins a negar la unitat de la llengua o utilitzar l'argument de la crisi i les retallades per justificar la intenció de tancar Ràdio Televisió de Mallorca, una empresa pública i que treballa íntegrament en català.


10INTERNACIONAL

DEL 16 AL 29 DE JUNY DE 2011 L’ACCENT 204

No tot és bo en la nova Llei de víctimes de Colòmbia CORPORACIÓN JURÍDICA LIBERTAD*

El passat dimarts 24 de maig es va acabar l'últim debat al Senat colombià de la controvertida Llei de Víctimes, que va ser aprovada per la Unidad Nacional, coalició de govern que agrupa la majoria de partits polítics amb representació al Congrés. Només falta la conciliació del text final entre les dues cambres i la signatura del president, però es dóna per fet que tots dos tràmits es compliran sense cap complicació, ja que aquest ha estat un dels projectes bandera del president Juan Manuel Santos, que a més està interessat en què la signatura coincideixi amb la visita al país del secretari general de Nacions Unides, el senyor Ban Ki-Moon. Tot i això, hi ha alguns punts que encara poden generar debat al Congrés, com ara la data a partir de la qual es reconeix les víctimes perquè siguin reparades: mentre a la Cambra de Representants es va aprovar que fos a partir de l'1 de gener de 1991, el Senat la va ampliar a l'1 de gener de 1985. A més de la discussió sobre el reconeixement de l'existència del conflicte armat intern, que no va ser tema de debat a la Cambra. El senat va aprovar l'anomenat contracte de transacció d'acord amb el qual les víctimes poden escollir si accepten vint milions de pesos en indemnització i uns beneficis addicionals en espècie (salut, educació) a canvi de renunciar a iniciar o continuar accions judicials contra l'Estat. La Cambra va decidir que Acció Social es convertirà en una súper agència encarregada de tot aquest tema, però el Senat va decidir crear un nou Departament Administratiu igualment adscrit a la Presidència de la República per encarregar-se'n. Presidència ja ha mogut totes les seves fitxes per garantir que el text quedi tal com es va aprovar al Senat. Les víctimes no tenen res a dir sobre tot això perquè no els preguntaran què en pensen i perquè, finalment, cap de les propostes els és favorable. Com la majoria de les lleis impulsades per la coalició de govern, aquesta també va ser aprovada sense consulta ni participació de les persones interessades, en aquest cas les víctimes, i sense tenir en consideració les propostes dels par-

Les víctimes no han estat consultades per a l’elaboració de la Llei

tits de l'oposició. Només el Pol Democràtic Alternatiu va presentar 105 modificacions a considera-

“Com la majoria de les lleis impulsades pelgovern,aquesta també va ser aprovada sense consulta ni participació de les persones interessades” ció de la plenària, però que no van ser considerades. L'optimisme ha estat la nota predominant que han transmès els mitjans de comunicació, a més de la propaganda a favor de l'actual govern nacional. Algunes organitzacions de drets humans i de víctimes també han manifestat la seva complaença, encara que

reconeixen que la llei és insuficient. Milers de víctimes l'han rebut amb gran expectativa i esperança, convençudes que per fi seran ateses en els seus drets fonamentals. El mateix senador Juan Fernando Cristo –ponent de la llei– va expressar, amb llàgrimes als ulls, que “les víctimes aspiren a més, però és una molt bona llei”, és “l'instrument per començar a caminar cap a la pau i la reconciliació”. Però quins són els punts problemàtics i preocupants d'aquesta llei que molts consideren perfecta, d'acord amb els estàndards internacionals i totalment satisfactòria dels drets de les víctimes? Vegemne alguns: 1. És una llei inconsulta, debatuda i aprovada d'esquena a les víctimes. Des del principi, el Moviment Nacional de Víctimes de Crims d'Estat va proposar que es fessin audiències públiques on es discutissin els punts més controvertits i es tinguessin en compte les propostes que sortissin d'aquests espais. Tot i això la proposta va ser rebutjada sense cap justificació. Però el

més greu és que no es va fer cap consulta prèvia a les comunitats

“Deixa sense drets a més de 10.000 víctimes que en la dècada dels anys setanta i principis dels vuitanta van patir tota classe d'agressions” indígenes i als afrodescendents, tal com estableix el Conveni 169 de l'OIT i ha reafirmat en diferents sentències del Tribunal Constitucional colombià. Per esmenar aquest error la llei atorga facultats especials al President de la República perquè expedeixi un decret on es concreti amb aquestes comunitats

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF.& ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ SEMESTRAL (30 E.) ANUAL (60 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C.Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

2. L'univers de víctimes és restrictiu i viola el dret a la igualtat. El senador Cristo ha afirmat que la llei reconeix totes les víctimes i que la data del 1 de gener de 1985 és només per al tema de reparació. Aquest argument és realment un contrasentit perquè deixa sense drets a més de 10.000 víctimes que en la dècada dels anys setanta i principis dels vuitanta van patir tota classe d'agressions, greus violacions als seus drets i crims de lesa humanitat. Aquesta situació s'agreuja en deixar fora els milers de famílies que han patit les accions del neo-paramilitarisme, eufemísticament anomenat BACRIM. El reconeixement formal de l'existència del conflicte armat és una cortina de fum que serveix per deixar

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

el seu dret a la reparació. Però el tema no és així de simple. La consulta és un dret fonamental que no es pot esquivar, és irrenunciable i la Cort ha estat radical en el seu reconeixement. A més, moltes organitzacions ètniques han anunciat la seva disposició de denunciar el text aprovat per inconstitucional.

NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.


INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 204 DEL 16 AL 29 DE JUNY DE 2011

sense drets les víctimes del conflicte sociopolític a tot el país, ja que exigeix a les víctimes que provin que el fet va ser comès per un grup armat i que tenia relació causal amb el conflicte. Aquest va ser justament l'argument amb el qual es va negar a la majoria de víctimes la reparació individual per via administrativa al·legant que eren accions comeses per delinqüència comuna. 3. El contracte de transacció aprovat pel Senat és totalment il legal i immoral, i busca evitar que s'evidenciï la responsabilitat de l'Estat en la majoria d'aquests crims. A més, amb la nova llei, el Govern podrà convertir en mesures reparatòries les obligacions socials que per llei i constitució li competeixen. La gran majoria de les víctimes provenen del sector social més empobrit i exclòs, situació que serà aprofitada per promoure els "bons" en salut i educació que les deixaran sense drets. 4. Un dels principals problemes és que la restitució de terres només es reconeixerà a víctimes desplaçades forçosament des de l'1 de gener de 1991, amb la qual cosa es legalitza els que van ser desposseïts en anys anteriors. El govern –i els par-

“Cal enfortir els processos organitzatius de les víctimes i les organitzacions socials que facin possible un total reconeixement dels drets a la veritat” lamentaris uribistes, fidels al seu líder– han argumentat que s'han de respectar les lleis que protegeixen els posseïdors, però s'abstenen de recordar que aquests en general han estat ramaders, narcotraficants, terratinents, empresaris i paramilitars que es van adquirir la terra a través de mètodes de bar-

bàrie i terror, que a més es van aprofitar del fet que la majoria dels camperols no tenen títols de propietat. La intenció de formalitzar la propietat per poder impulsar les famoses locomotores del desenvolupament miner i agroindustrial –i de pas legalitzar les terres que injustament van canviar de mans– queda clara en veure com la llei aprova l'anomenat dret de superfície i els contractes d'ús de predis restituïts. D'acord amb això, a les terres on hi hagi projectes d'interès econòmic, com és el cas de les grans extensions de palma d'oli, s'ha de privilegiar la seva continuïtat. Amb la qual cosa als desplaçats només se'ls tornaran formalment les seves terres i s'hauran d'acontentar amb vendre-les o ser treballadors assalariats a les seves pròpies terres. Tampoc es restituiran altres béns patrimonials ni es té en consideració el tema de les persones que van ser desposseïdes de les seves terres dins dels municipis, fet molt comú l'última dècada. 5. La llei deixa fora les polítiques de recerca de les víctimes de desaparició forçada i les garanties d'investigació, judici i sanció d'aquest delicte. Ni a la Cambra de Representants ni al Senat es van voler escoltar i debatre les propostes que van fer les organitzacions de familiars. Molts altres punts han de ser matèria de debat. Queda, doncs, molt camí per recórrer i molta lluita per davant. Cal enfortir els processos organitzatius de les víctimes i les organitzacions socials que facin possible un total reconeixement dels drets a la veritat, la justícia i la reparació integral. Cal definir com enfrontar el que s'ha aprovat al Congrés, com ha de ser la forma de participació i el seguiment que es faci a la implementació d'aquesta llei. En tot cas, el repte més gran és la lluita per fer que aquests crims mai més es repeteixin.

*La Corporación Jurídica Libertad és una entitat vinculada al Movice (Moviment Nacional de Víctimes de Crims d'Estat de Colòmbia)

La plaça Syntagma ha acollit milers de ciutadans contraris a les retallades

Grècia bloqueja el Parlament contra les retallades

REDACCIÓ BARCELONA

Grècia es tornarà aturar amb una vaga general el 15 de juny. I ja van tres amb el que porten d'any. És la resposta dels sindicats a les noves mesures d'austeritat dictades per la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional a canvi d'una nova injecció de diners, mesures que s'emmarquen en l'anomenat segon “rescat de l'economia grega”. A les vagues s'hi han sumat les darreres setmanes concentracions a les places de les principals ciutats gregues, a l'estil de la acampades dels Països Catalans i l'Estat espanyol, i també el bloqueig del Parlament grec el dia en què s'aprovava un nou paquet de retallades. Tercera vaga general

La tercera vaga general que viurà el país enguany la convoquen la Confederació de Treballadors de Grècia (GSEE) i la Unió de Treballadors Públics (ADEDY). L'objectiu és intentar evitar una nova retallada en els salaris i les pensions, entre d'altres mesures que prepara el govern grec. Però no és l'única mobilització sindical dels darrers dies. Hi ha hagut manifestacions i també vagues al sector públic aquest mes de juny per intentar impedir el procés de privatització que està fent el govern de serveis i empreses públiques. El primer ministre es planteja un referèndum

Per tal de contrarestar les mobilitzacions cada vegada més àmplies

contra les mesures dictades per la UE i l'FMI, el primer ministre grec, George Papandreou, va plantejar a principi de juny la possibilitat de convocar un referèndum sobre l'agenda de reformes que està emprenent el seu govern. Si li sortís bé, seria la manera de legitimar la seva política neoliberal. El problema és que cada cop creix més el descon-

“El Parlament ja ha aprovat aquest mes de juny un nou paquet de ‘mesures d'austeritat’” tentament al carrer, i fins i tot dins del mateix partit de Papandreou, el Partit Socialista, s'alcen veus molt crítiques amb les retallades que aplica a l'economia. De moment, el Parlament grec ja ha aprovat aquest mes de juny un nou paquet de les anomenades “mesures d'austeritat” per un valor de 28,4 milions d'euros, amb l'objectiu de reduir el dèficit per sota de l'1% del PIB el 2015. Parlament bloquejat

Però mentre al Parlament grec s'han

discutit i aprovat les propostes del govern de noves retallades que s'emmarquen en l'anomenat segon “rescat”, desenes de milers de persones han bloquejat en dues ocasions aquest mes de juny les sessions parlamentàries. El dia 1 de juny desenes de milers de persones van encerclar l'edifici i van retenir-hi a dins els diputats durant una estona fins que la policia va obrir un passadís perquè sortissin. Dies més tard es va repetir l'escena, quan desenes de milers de persones van tornar a encerclar la cambra parlamentària. Indignats arreu de Grècia

La plaça que hi ha davant del Parlament, la plaça Syntagma, ha estat protagonista les darreres setmanes de massives concentracions. Inspirant-se en les protestes de l'Estat espanyol, desenes de milers de persones s'hi reuneixen des de finals de maig per intentar impedir que tirin endavant les mesures neoliberals del govern. Però les protestes no es queden a les places; segons diverses fonts, la manifestació que hi va haver a Atenes el 5 de juny va ser la més gran que hi ha hagut els darrers 30 anys a Grècia. I no només a Atenes hi ha hagut mobilitzacions, també en moltes altres ciutats gregues la població s'ha concentrat a les places cèntriques les darreres setmanes per protestar per les retallades i les privatitzacions. I en algunes places també hi han plantat tendes per fer-se escoltar.


12ECONOMIA

DEL 16 AL 29 DE JUNY DE 2011 L’ACCENT 204

Els treballadors de Telefònica denuncien els acomiadaments per estar de baixa mèdica ÀLEX TISMINETZKY BARCELONA

El passat 8 de juny de 2011 el Jutjat Social 4 de Barcelona va ser testimoni del judici d'un dels acomiadaments objectius de Telefònica que aplicava la indemnització mínima pel fet de que el treballador havia estat de baixa mèdica. A l'empresa Telefònica de la ciutat hi havia convocada vaga de 4 hores en senyal de protesta. Acomiadaments amb la nova Reforma Laboral

El litigi que analitzava la jutgessa es remunta al passat 4 de febrer, quan en Marcos, empleat de dècades a Telefònica, afiliat a Cobas i que havia patit processos d'Incapacitat Temporal en els darrers mesos, va rebre una carta de l'empresa. El contingut el va deixar de pedra: en aplicació estricta de la nova Reforma Laboral, se l'acomiada per "absentisme", a pesar d'haver patit baixes mèdiques justifi-

cades, amb una indemnització de 20 dies per any treballat. A la seva carta, l'empresa reconeix que les baixes mèdiques han estat "justificades" pel metge de la Seguretat Social, però argumenta que "la seva prestació de serveis no resulta rendible, fet pel qual no existeix cap altre solució que finalitzar el seu contracte de treball." Mobilització solidària

Ben puntual a les 11 del matí, uns dos-cents treballadors de l'empresa es concentraven davant dels Jutjats Socials, ben identificats amb una samarreta blava amb consignes de "sí, som rendibles", i amb la indignació d'uns serveis mínims que havien arribat al 60% en molts seccions. El cas dels acomiadats per estar de baixa ha vingut a sumar-se a la comunicació de la multinacional de la seva voluntat de portar a terme un ERO en els propers mesos que afectaria 8.500 treballadors.

Els treballadors de Telefónica han eixit al carrer en diverses ocasions

ENTREVISTA A JORDI JUAN*

“Han acomiadat en Marcos per pressionar els sindicats per al nou Conveni”

ÀLEX TISMINETZKY BARCELONA

Quin és en síntesi la reclamació d'en Marcos? Entenem que el que es va veure al judici ha deixat ben clar que l'acomiadament d'en Marcos no va tenir com a causa les seves baixes mèdiques, sinó que va ser una represàlia de l'empresa contra els treballadors en general, i contra el sindicalisme en particular, en el marc de la negociació del Conveni Col·lectiu, unes eleccions sindicals i a les portes d'un ERO que es pretén aplicar a 8.500 empleats. Entenem doncs que hi ha una lesió de drets fonamentals, tant individualment al treballador sindicat i compromès, com col·lectivament, intentant a través d'acomiadaments obligar als sindicats a acceptar el que l'empresa està intentant imposar a la negociació col·lectiva.

En quin context sindical a l'empresa es dóna l'acomiadament? Cal tenir en compte la cronologia temporal del cas. El 21 de desembre s'inicia la negociació d'un nou Conveni Col·lectiu, i l'empresa pressiona per prorrogar l'antic, que de facto representaria la signatura d'un nou Conveni. Davant de les resistències sindicals, la direcció amenaça explícitament d'aplicar els nous mecanismes de la Reforma Laboral, i de no complir els acords en matèria de baixes a l'empresa. Poc després s'inicia el procés d'eleccions sindicals als principals centres de Madrid i Barcelona, on el sindicalisme combatiu té una força important. I l'1 de febrer es comunica a dos treballadors l'acomiadament pel suposat absentisme, el primer cas en dècades, precisament un a Madrid i l'altre a Barcelona. És evident que hi ha un nexe tem-

poral entre tots aquests fets. Aquests acomiadaments tenen lloc just enmig d'una negociació tensa, i la seva única explicació és que l'empresa utilitza tots els mecanismes per imposar els seus interessos, fins i tot incomplint la llei. Hi ha antecedents d'acomiadaments d'aquest tipus a l'empresa? Telefonica té actualment 80.000 treballadors, i els més antics no recorden que com a mínim en els darrers 20 anys s'apliqués un acomiadament objectiu per baixes mèdiques a l'empresa. És surrealista que l'empresa intenti dir que eren inassumibles aquestes dues baixes mèdiques, quan mai ho havien estat per milers de treballadors durant dècades, i ara just han passat a ser causa d'acomiadament en el marc d'unes negociacions com a mínim tenses. Hi ha una clara dis-

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea de Joves de Cardedeu // Ateneu Corberenc Font Vella 20.Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11,Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge. Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C.Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C.Trinquet Vell 15, baixos.Tarragona // Centre Social-BBar Terra Baró de Sant Petrilló 9. València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana Josep Grollo, 91// El Forn Girona //L'Estapera C.de baix,14,baixos,Terrassa // GER Pi 25.Ribes // Ges Insurrecte Colomer,11,1r B.Torelló // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos, UV Baró St. Petrillo, 9 València // Taverna Catalana "Les Forques 1642", Alfred Perenya 71, Lleida València // SEPC-U

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

criminació, i l'empresa no ha sabut explicar en seu judicial perquè aplica en aquest cas el que no ha aplicat en milers de casos idèntics. Podem guanyar o perdre el judici, però va ser evident que Telefonica no tenia cap argument per defensar el perquè d'aplicar aquests acomiadaments ara i a aquestes persones, quan no s'havia aplicat mai a una empresa tan gran. Per tant estem davant d'uns "caps de turc"? Entenc que sí i amb l'afegit d'una "torna". L'empresa acomiada un treballador sindicat d'uns dels centres amb més força del sindicalisme combatiu de Barcelona, com "avís per navegants", i acomiada alhora una treballadora no sindicada a Madrid, per dir que no només acomiada sindicalistes. La noia de Madrid seria simplement la "torna".

Creus que aquests acomiadaments han tingut efectes a la negociació del Conveni? És evident que aquests dos acomiadaments només van ser un avís inicial, i que el plat fort era l'ERO de 8.500 persones, que evidentment ha posat la por al cos a milers de treballadors i a les seves famílies. Però és evident que estem davant d'una demostració de força de l'empresa, no en termes de gestió del personal, sinó de pressió il·legítima de la negociació col·lectiva amb una vulneració evident dels drets sindicals i fonamentals. No es pot permetre que s'utilitzin acomiadaments discriminatoris per a tenir posicions de força en la taula negociadora d'una conveni.

*Advocat del Col·lectiu Ronda, que ha portat a terme la demanda d'en Marcos


L’ACCENT 204 DEL 16 AL 29 DE JUNY DE 2011

CIÈNCIA I TECNOLOGIA 13

Les tempestes de vent solar són poden afectar la vida a Occident

RAFA ESCOBAR MANISES

Molt s'ha parlat els darrers temps de l'any 2012 com a una data en la qual ocorrerà un fet extraordinari que suposarà una transformació profunda de la superfície de la Terra. Des d'alguns sectors religiosos d'orientació apocalíptica es parla de la fi del món i fins i tot es diu que aquest ja s'anunciava al calendari maia o a les mateixes teories de Nostradamus. Tot això s'hauria quedat al camp de l'esoterisme si no fora perquè són molts els astrònoms que avisen d'un increment de l'activitat solar en l'actualitat que s'intensificarà encara més l'any 2012. Aquesta activitat es concreta en l'aparició d'enormes tempestes solars que provoquen el despreniment i l'ejecció del plasma que recobreix l'astre, el qual pot arribar al nostre planeta en forma de partícules arrossegades per l'anomenat vent solar. Però... Què pot suposar l'arribada de vent solar a la superfície del nostre planeta? En primer lloc caldria aclarir que partícules de plasma solar arriben al nostre planeta sense tenir efectes visibles en moltes ocasions. El que fa diferent aquesta situació és la intensitat que l'arribada de partícules de plasma tindria en aquesta ocasió, producte de les tempestes i el consegüent vent solar. Sembla que tant les tempestes com el vent no són un fenomen poc habitual, sinó que formen part dels diferents fenòmens que es produeixen amb relativa normalitat a l'in-

terior d'un estel. Se sap que el 1859 es produí una situació semblant coneguda com a l'esdeveniment Carrington, que va provocar el col·lapse de la majoria de línies de telègraf del món. És aquest doncs, el previsible efecte que el vent solar pot tindre al planeta, el col·lapse de tots els sistemes elèctrics a gran escala, els quals es veuran incapaços de suportar una descàrrega energètica de grans proporcions. Per tant, el fet en sí, està molt allunyat del que hem pogut veure

“El 1859 es produí una situació semblant que va provocar el col·lapse de la majoria de línies de telègraf del món”

els darrers temps a través de les superproduccions de Hollywood, però no deixa de ser greu. Cal tenir en compte que el món del 1859 estava escassament electrificat i per tant les conseqüències de l'esdeveniment Carrington, tot i ser importants, no tingueren el dramatisme que un esdeveniment d'aquestes característiques podria tindre en l'actualitat.

El món actual i sobretot el món més desenvolupat té una dependència total de l'electricitat. Ja no sols pel que fa a la llum i els electrodomèstics als quals milions de persones s'han habituat fins a tindre una dependència total. Les conseqüències podien ser gravíssimes pel que fa també al subministrament d'aigua potable a les cases, que depèn igualment d'un sistema de bombejament que requereix d'electricitat. De la mateixa manera el subministrament de carburant, basat en un sistema de bombes semblant per a la seua extracció es veuria afectat. La cadena continuaria, de manera que també els mitjans de transport es veurien afectats i amb aquests el subministrament d'aliments. Podríem continuar eixamplant la cadena de conseqüències fent referència a les afectacions en el sistema sanitari entre altres, però el que queda clar és que el que es podria veure afectat és tot un mode de vida basat en un paradigma tecnològic, segons sembla, insubstituïble. Un informe finançat per la NASA el 2009 i publicat a l'Acadèmia de les ciències dels EUA així ho indica. Així doncs, la pregunta que s'hauríem de fer en aquests moments si les prediccions dels astrònoms es compleixen és la següent: existeixen mecanismes de detecció, prevenció i actuació per fer front a aquesta situació? Segons sembla existeix un satèl·lit posicionat entre el sol i la terra anomenat ACE (Advanced Composition Explorer) encarregat de registrar

l'activitat solar. És la informació d'aquest satèl·lit la que ha permès recrear models de predicció per al 2012. Però així i tot es dubta de la seua capacitat per a registrar l'episodi amb la suficient antelació com per a permetre l'adopció de mesures eficaces. Les grans empreses elèctriques calculen en uns quinze minuts el temps necessari per a reduir a gran escala els voltatges i les càrregues del sistema elèctric. Però el problema és que el vent solar, un cop gene-

“Haurem d'esperar al 2012 per veure si el vent solar actua i produeix una profunda i traumàtica transformació en el mode de vida occidental” rat i ejectat, tarda molt menys de quinze minuts en arribar al planeta i afectar al seu camp magnètic, com s'ha pogut comprovar després d'investigar l'esdeveniment Carrington. El que si es sap a ciència certa és que l'esmentat camp magnètic terrestre, que te precisament com a una de les seues funcions protegir la superfície del planeta dels vents solars, és més vul-

nerable en la transició entre solsticis i equinoccis. Un altre problema assenyalat per l'astrònom Daniel Baker, és el fet que el satèl·lit ACE ha sobrepassat el període d'activitat per al que havia segut dissenyat i molts dels seus sensors comencen a fer fallida. A sobre, segons adverteix Baker, no existeix cap programa estratègic per a substituir-lo. Altres satèl·lits com el SOHO, tot i poder oferir imatges de l'estel, ho fan amb molta menys precisió. Per si a algú li havia passat pel cap, l'energia nuclear tampoc seria una alternativa en aquest context, ja que segons sembla, gran part dels reactors estan programats per a apagar-se en cas d'una fallida elèctrica massiva. Per tant, coneixem les dimensions, les conseqüències i la magnitud del que podria ocórrer, però el que no es sap a amb certesa és l'exactitud de les previsions, així com els mecanismes de prevenció i actuació en els que es puga estar treballant. Descartades interpretacions esotèriques o religioses, el dubte que ens queda és si ens trobem davant d'una amenaça real o no i, en el primer cas, si s'està treballant per combatre-la. Haurem d'esperar, doncs, al 2012 per veure si el vent solar actua i produeix una profunda i traumàtica transformació en el mode de vida occidental, una transformació que no es produirà de la mateixa manera en molts països subdesenvolupats que no tenen electrificats de la mateixa manera molts dels seus processos productius.


14 CULTURA

DEL 16 AL 29 DE JUNY DE 2011 L’ACCENT 204

Brangulí: retratista de Barcelona Joan Sebastià Colomer i Tejada BARCELONA

E

l CCCB (Centre de cultura Contemporània de Barcelona) ofereix una retrospectiva del fotògraf Josep Brangulí que mostra nombroses i interessants imatges de la Barcelona de la primera meitat del segle XX. Cal anar al CCCB a veure "Josep Brangulí. 1909-1945". Produïda per la Fundación Telefónica, amb la col·laboració de l'Arxiu Nacional de Catalunya, es podrà veure fins el 23 d'octubre del 2011. Anteriorment ja es va presentar a la seu de la Fundación Telefónica, a Madrid, entre l'11 de novembre del 2010 i el 27 de març de 2011. Va ser comissariada per Rafael Levenfeld i Valentín Vallhonrat i es basa en l'enorme quantitat de fotografies de Brangulí que hi ha a l'Arxiu Nacional de Catalunya, a Sant Cugat del Vallès, des que la Generalitat de Catalunya les va comprar als seus hereus l'any 1992. A l'esmentat Arxiu s'hi conserven els clixés tant d'ell com dels seus dos fills, Joaquim Brangulí i Claramunt (19131991) i Xavier Brangulí i Claramunt (19181986), que el seguiren en l'ofici de fotògraf, i hi van treballar en equip, arribant a tenir una única signatura i un únic arxiu, compost per aproximadament un milió de negatius amb la signatura Brangulí, dels quals es creu que aproximadament mig milió són atribuïbles al pare. La mostra reuneix 305 fotografies i respecta l'estructura original de l'arxiu Brangulí, agrupat en 31 blocs temàtics (ell

mateix les catalogava i arxivava en grups, carpetes i col·leccions separades). El primer coincideix amb el seu primer gran reportatge, sobre la Setmana Tràgica de 1909. S'hi poden veure les mòmies exhibides al carrer al convent de Les Caputxines, al costat de la fotografia d'una barricada al carrer Torrent de l'Olla, a Gràcia, entre d'altres imatges del moment. Les imatges dels grans esdeveniments polítics són inevitables (i de gran interés) tractant-se d'una retrospectiva sobre un període que inclou, a més de l'esmentada Setmana Trà-

gica, la proclamació de la II República, la Guerra Civil i l'ocupació feixista. Però al costat d'aquest material hi trobem una impressionant seqüència d'imatges de boxa, esdeveniments urbanístics com l'obertura de la Via Laietana pel bell mig de la Ciutat Vella de Barcelona, la construcció del primer vaixell de formigó construït a l'Estat espanyol (a les drassanes de Malgrat de Mar) i l'Exposició Universal de Barcelona l'any 1929, a més d'una gran quantitat d'escenes més costumistes preses als tallers, les fàbriques i els hospitals.

Sigui quin sigui el tema i el caràcter, són totes imatges d'una bellesa extraordinària i una factura tècnica notable. Josep Brangulí i Soler va néixer a l'Hospitalet de Llobregat el 1879 i va morir a Barcelona el 1945, que és la data de les darreres fotografies de l'exposició. Fou un dels pioners del fotoperiodisme als Països Catalans i va treballar per a diversos sectors com la premsa, la indústria, el comerç i l'arquitectura. El seu treball en premsa inclou col·laboracions a la revista La Hormiga de Oro, el setmanari !Cu-cut! i als diaris La Vanguardia, Diari de Barcelona i El Noticiero Universal pel que fa a la premsa catalana, i al diari ABC i les revistes Blanco y Negro, La Ilustración Española y Americana, Nuevo Mundo i Le Miroir du Monde pel que fa a publicacions estrangeres. Va ser corresponsal de Prensa Española a Barcelona des de 1914 i treballà també documentant obres per a empreses de construcció, com Construcciones y Pavimentos, una de les primeres empreses encofradores de la zona, o per d'altres empreses públiques com l'encarregada de la xarxa del Metro de Barcelona o de la creació de l'enllumenat públic.

Cinema i lluita de classes a Gran Bretanya

Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

L

'any passat, el British Film Institute, la institució garant del patrimoni audiovisual britànic, va fer setanta-cinc anys. Un any després, la Filmoteca de Catalunya presenta un programa que es vol homenatge a aquesta institució, una de les més antigues i de més anomenada en el seu àmbit. I ha optat per fer una selecció de pel·lícules que giren al voltant d'una temàtica a la què els britànics han dedicat una especial atenció: les classes socials, la lluita de classes. El cicle, que du per títol “A touch of Class: classes socials i cinema a la Gran Bretanya”, dibuixa un recorregut cronològic que s'inicia amb Hidle Wakes (1927) d'en Maurice Elvey, adaptació d'una obra teatral escrita per Stanley Houghton el 1912 que narra la història, des d'un punt de vista prou feminista per l'època, d'una treballadora que queda prenyada pel fill del patró. Les pel·lícules següents són produïdes ja als anys quaranta, amb la Segona Guerra Mundial en marxa o recent acabada. Formen part d'aquest període pel·lícules com Milions com nosaltres (1943), que narra la història entre una treballadora d'una fàbrica d'avions i un aviador, Els diumenges sempre plou (1947), on Robert Hamer, precursor de la nova escola realista, hi explora la

voluntat de la dona treballadora d'explorar territoris més enllà de les parets de la llar, o Oliver Twist, tant en la versió d'en David Lean del 1948, amb una atmosfera fidel a les il·lustracions infantils però truculentes, com amb la més contemporània d'en Roman Polanski, que s'inspira en els gravats de Gustave Doré del segle XIX i els dibuixos de Scharff. A partir de finals dels anys cinquanta, l'estat de depressió material, però també moral, en què ha estat visquen la Gran Bre-

tanya després de la Segona Guerra Mundial, comença remetre. Escriptors i autors de teatre com ara John Osborne, Allan Sillitoe o John Braine començaren a renovar el panorama fent-se seves les necessitats i inquietuds de la classe obrera. L'obra que encapçalà aquesta onada de noves creacions a les quals s'agruparà sota el nom de Free Cinema fou Looking back in anger (1958), d'en Tony Richardson, autor del qual podrem veure La soledad del corredor de fondo (1962). També d'aquesta escola podrem veure obres d'en

Karel Reisz (Sábado noche, domingo mañana, del 1960) o del Lindsay Anderson (El ingenuo salvage, del 1963). Però aquest cinema és de seguida substituït per el swinging London, un cinema de factura cuidada, una mostra dels quals la trobarem en El sirviente (1963) Joseph Losey. A finals dels seixanta, però, emergeix una nova cultura, d'arrel urbana, molt crítica amb el sistema capitalista. Hi destaca un reincorporat Lindsay Anderson, inactiu des del 1963, i de qui podrem veure If..., del 1968, o el popular Ken Loach, de qui la Filmoteca ja ha fet en alguna altra ocasió una panoràmica i de qui podrem veure en aquesta ocasió Kes (1969), un dels seus primers treballs, de factura més documental que el conjunt d'obres més recents. Finalment, ja a finals dels anys seixanta i amb la Margaret Thatcher al govern, el cinema crític agafa embranzida amb nova sàvia que incorpora al retrat de la classe treballadora britànica de l'època el col·lectiu dels immigrants. Els seus autors més il·lustres són el mateix Ken Loach, en Mike Leigh o l'Stephen Frears, del qual podrem veure el ja clàssic Mi hermosa lavandería (1985).


CULTURA 15

L’ACCENT 204 DEL 16 AL 29 DE JUNY DE 2011

La ressenya de la quinzena

Una història catalana al TNC Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

J

a fa cinc anys que el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) du a terme el Projecte T6 que té per objecte la promoció de l'escriptura teatral. Apadrinat dins aquest projecte i cloent-ne l'edició d'enguany, en Jordi Casanovas va presentar, el passat 8 de juny, Una història catalana. En aquesta edició, els autors escollits tenien tots un perfil més aviat jove, que rondava la trentena. Ara bé, malgrat la seva joventut -va néixer a Vilafranca del Penedès el 1978, en Jordi Casanovas no és un debutant ni el l'art d'escriure ni en el de dirigir. D'entre la vintena d'obres que ha produït hi destaquen Beckenbauer, la trilogia Wolfentein, Tetris i City/Simcity, La revolució o Un home amb ulleres de pasta, que ha recollit diversos premis. A Una història catalana hi trobarem, de fet, dues històries diferents que, a la segona part de l'obra, acabaran trobant-se i resolent-se. Ambdues, absolutament diferents, tenen però dues coses en comú: s'esdevenen en terres de frontera i en temps de canvi, de transició -en Casanovas equipara aquesta obra a un western, a un relat de la creació d'una nació-. La primera arrenca el 1979 i té per escenari un poblet del Pallars que ocupa una de les poques valls encara verges. Com a Tor, la possibilitat de vendre-la a una constructora per a que hi construeixi una pista d'esquí divideix el poble, que entra en una dinàmica de retrets històrics i violència desfermada que du a la família que no vol vendre, els de can Farràs, a recloure's en ella mateixa, creant un ambient asfixiant que ens recorda The Village d'en Night Shyama-

lan, tot mantenint a distància la resta del poble sota la creença que la cap de família és bruixa. La segona història, que s'inicia també el 1979, se situa a un barri dels afores d'una gran ciutat, en aquest cas, a La Mina, barri degradat de ressonàncies llegendàries. Els seus protagonistes, lladres i traficants d'origen espanyol, perden la meitat dels de la seva colla en un atracament, en una primera escena amb reminiscències de Reservoir Dogs. Però a través de la seva relació amb la filla d'un constructor -l'atracció que les filles de la burgesia catalana sentien cap el xarnego és

una temàtica àmpliament abordada per en Juan Marsé- el Cala, cap de la banda de quinquis, es llença voraçment a invertir en un negoci que, a partir de l'anunci de la proclamació de Barcelona com a ciutat olímpica, permet no només enriquir-se amb la venda del producte sinó també blanquejar tot allò que era negre. L'obra és, diguem-ho clar, un bon treball, tant pel que fa al text -hi ha algun gir que grinyola una mica però en general és solvent i enginyós- com a la posada en escena -una primera part més aviat angoixant, amb un escenari molt petit, amb els

actors molt a prop, i una segona amb més espai, àmplia, però amb els actors també molt a prop- i al treball actoral. Destaca, del treball dels actors, i del text, és clar, la voluntat de dotar a cadascun dels quadres d'un realisme -trencat per la interpel·lació directa al públic- que passa pel treball en detall de les diferents parles dels seus protagonistes, d'entre les quals destaca, per una banda, el nucli format per les tres dones de can Farràs, i, per l'altra, el Cala, un personatge atractiu molt ben interpretat per part de l'Andrés Herrera.

Història

L’Aviazione Legionaria, al banc dels acusats Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

E

l bàndol republicà de la guerra civil espanyola té el trist privilegi de ser el protagonista d'una recurs bèl·lic que fins al moment no s'havia dut a la pràctica enlloc: el bombardeig sistemàtic i indiscriminat sobre la població civil. El conjunt del país va haver de patir les conseqüències d'aquesta estratègia de terror, però va ser al Principat (Granollers, Lleida, Figueres…) i, particularment a Barcelona, on l'acció de l'aviació de l'Itàlia feixista va descarregar més bombes i va causar més morts, pànic i desesperació, tots tres objectius dels bombardeigs. El primer d'ells es va produir el 13 de febrer del 1937 i va ser realitzat des del vaixell de guerra italià Eugenio de Savoia, en un atac absolutament il·legal no només pels objectius als quals apuntava, població civil desarmada, sinó també perquè Itàlia no havia ni declarat la guerra al govern legítim de la República espanyola. Després d'aquest primer atac naval, fou l'Aviazione Legionaria la que agafar el testimoni i escampà l'horror a tort i a dret, deixant caure més d'una tona d'explosius amb el resultat d'unes 7.000 persones

mortes. Els bombardeigs es van anar succeint fins el 25 de gener del 1939, just un dia abans de l'ocupació de Barcelona per les tropes franquistes, atacant inclús les columnes de gent que marxava Pirineus enllà. Especialment sagnant fou l'episodi esdevingut els dies 16, 17 i 18 de març del 1938, quan l'aviació feixista italiana provocà la mort d'una quarta part del total

de víctimes per bombardeigs a Barcelona, o el de la plaça Sant Felip Neri, que encara avui conserva les marques de la metralla, i que deixà un balanç de 42 morts, la meitat dels quals criatures d'una llar d'infants. Avui, quan han passat més de setanta anys d'aquells bombardeigs, el col·lectiu AltraItalia, que aplega italians i italianes

que viuen entre nosaltres, han decidit tirar endavant una campanya informativa i de denúncia del paper de de l'Itàlia feixista i de l'Aviazione Legionaria durant la guerra civil espanyola. La seva voluntat fóra que el govern italià demanés disculpes per aquells fets. Però davant la negativa a fer cap gest en aquest sentit per part del govern encapçalat per Silvio Berlusconi i de la passivitat dels governs espanyol i principatí, el passat 2 de juny, aniversari de la proclamació de la República Italiana, AltraItalia presentà una querella pel delicte de lesa humanitat a l'Audiencia Nacional de Madrid. En aquest periple judicial que ara s'obre estaran acompanyats per l'Anna Raya, que fou ferida l'1 d'octubre del 1937 a la Barceloneta mentre era a col·legi, i per l'Alfons Cánovas, que va perdre son pare, estibador del port, el 19 de gener del 1938. Sense la seva denúncia la demanda no podria tirar endavant i no es podria buscar tampoc si algun dels 21 aviadors feixistes italians documentats encara és viu. Però, sobretot, no es podria cercar "el restabliment de la veritat, amb la condemna de botxins i agressors [que] és una etapa ineludible en la lluita contra totes les formes de domini i opressió".


DEL 16 AL 29 DE JUNY DE 2011 L’ACCENT 204

16CONTRAPORTADA

“El col·lectiu Joan Pau Giné vol trencar la frontera que ens separa” REDACCIÓ PERPINYÀ

Perquè crear un col·lectiu de músics per la llengua? La música és un dels terrenys on es fa més patent la unitat de la llengua catalana i reforça entre els habitants dels Països Catalans la certesa de formar part d'un espai cultural i comunicatiu comú. Així, la circulació de propostes musicals en llengua catalana entre els diferents territoris dels Països Catalans flueix amb naturalitat malgrat les situacions d'insularitat, oblits mediàtics i traves polítiques. Només en el cas de la Catalunya Nord, la frontera administrativa que la separa de la resta del país s'ha demostrat com un gran escull per a la difusió dels seus artistes. El Col·lectiu Joan Pau Giné vol trencar aquesta frontera, ajuntant els esforços! Quina és la situació de la música en català a la Catalunya Nord? A Catalunya Nord, l'evolució de la cançó en català semblava parada des de l'impuls donat per la Nova Cançó, fins als anys 80. Fins i tot, va retrocedir adoptant estils exclusivament folklòrics o antiquats que només interessen la gent gran i uns turistes tenen ganes de comprovar que aquí sempre som com en les postals del principi del segle passat. Una cançó menyspreada entre el públic i sobretot entre els organitzadors de concerts que sempre van preferir programar músics que havien sortit a la televisió francesa o que havien actuat a Paris. Quan es va crear el Col·lectiu Joan Pau Giné? A l'estiu de 2010, arran de la 4a Setmana per la Llengua organitzada per l'associació cultural Angelets de la Terra en diversos pobles de Catalunya Nord amb expressions artístiques tan diverses com el teatre, la poesia, el cinema i la música. Per aquesta edició es va realitzar un documental on artistes i militants com Gerard Jacquet (poeta, cantant), Sergi Lopez (actor), JoanDaniel Bezsonoff (escriptor), Miquel Mayol (ex-diputat europeu), Joan Pere Le Bihan (director general de La Bressola, cantautor) van donar a conèixer les seves reflexions sobre la creació artística en català. Es clar que va ajudar a la reflexió dels músics. Com es va crear el Col·lectiu? Uns quants músics van decidir crear un col·lectiu per promoure la llengua catalana poc després haver teixit amistat en pica a pica musicals a la vora del llac de Vilanova i

ENTREVISTA Ramon Faura, president dels Angelets de la Terra i coordinador del Col·lectiu Joan Pau Giné Ramon Faura és coordinador del Col·lectiu Joan Pau Giné,constituït recentment. En aquesta entrevista ens explica els motius de la seua creació, tot fent una repassada al panorama cultural i polític de la Catalunya Nord.

la Raó. Van prendre contactes amb col·lectius similars a Barcelona, Valencià i Mallorca per inspirarse'n. Es van anomenar "Col·lectiu Joan Pau Giné" per recordar i perpetuar la paraula ben rossellonesa, a la vegada universal i humanista, del cantautor de Bages. En poc mesos, el projecte va triomfar, obrint-se a tots els músics nord-catalans. Majoritàriament no parlaven i no gosaven cantar en català però, com tots els catalans del Nord, tenien la "catalanitat" arrelada al cor. La proposta del Col·lectiu va ser l'espurna que va fer revifar el seu desig de reivindicar la identitat pròpia i el dret a la diferència. Ara, aquest músics volen fer córrer la veu en tot el món per cridar ben fort que sem pas morts. Quins grups l'integren? El Col·lectiu està format per una vintena de grups de la Catalunya Nord amb quasi tots els estils de música, del punk a l'opera. Canten una part o la totalitat del seu repertori en català. Els orígens diversos d'aquests músics generen un mestissatge cultural i lingüístic molt original. El Col·lectiu posa en relleu que els "nous vinguts" - aquí, venen de Sicília, Nàpols, Narbona, Paris, Landes, Bretanya, Londres, Escòcia, Haití, Kabilia, etc.- permeten a la nostra cultura d'evolucionar i de renovar-se. Aquesta diversitat és el valor afegit del nostre territori que va conèixer les seves períodes més glorioses quan va saber acollir els fenicis, els grecs, els celtes ibers, els romans, els occitans, etc. El mestissatge és el futur de Catalunya! Quins objectius teniu?

L'objectiu és de promoure els nostres grups, ampliar el mercat de la música en català a la Catalunya Nord i crear lligams amb la resta dels Països Catalans. Volem promoure la llengua catalana entre el jovent de la Catalunya Nord i pensem que la música és una eina molt eficaç per aconseguir-ho. Per aconseguirho hem d'ajudar els nostres grups a millorar la seva proposta musical i ampliar el seu repertori en català. Quines accions ha impulsat el Col·lectiu? Hem editat 2 Cds (2000 exemplars cadascú) amb trenta-set cançons gravades de forma casolana a casa meva. També estem realitzant un documental amb imatges dels concerts de presentació del Col·lectiu a Illa de Tet i a Sabadell que també editarem a 2000 exemplars i presentarem al cinema Castillet de Perpinyà. També tenim contactes amb Enderrock per editar un "Best Off" del col·lectiu (10.000 exemplars) que serià repartit amb un numero especial de la revista musical. L'interès és millorar la imatge del Col·lectiu per atreure l'atenció dels professionals i del públic. Quins problemes trobeu per a la difusió de la música en català a la Catalunya Nord? Tots els organismes de difusió de la música són gestionats per funcionaris que no són catalans i que massa sovint menyspreen la nostra cultura. No hi ha cap política per promoure i difondre la música en llengua catalana. De fet, el Col·lectiu Joan Pau Giné funciona de moment

de forma totalment autofinançada. I per donar a conèixer els artistes nordcatalans al Principat? Fins ara, els cantants nordcatalans mai van tenir reso al Principat. Jordi Barre, Pere Figueres, Joan Pau Giné i Gerard Jacquet són els capdavanters de la cançó d'aquí i quasi no es coneixen al Sud de l'Albera. Esperem que els grups de més qualitat del nostre col·lectiu puguin actuar regularment al Principat i a la resta dels Països Catalans per mostrar el camí als altres. Sempre tenim al cap l'èxit d'Obrint Pas (País Valencià) i Antònia Font (Illes Balears), però també de Banda Bassoti (Italià) i Betagarri (País Basc) que mostren la capacitat del públic del Principat en mirar més enllà. Quina importància ha tingut Jordi Barre pels músics del Nord? Uns quants es queixen que en Jordi ocupava tot l'escenari de la música en català a la Catalunya Nord però nosaltres sempre l'hem vist com un porta bandera i un exemple a seguir. Volem agafar el seu relleu ja que ens va deixar al febrer de 2011, dos dies abans del nostre primer concert. Al principi de la Nova Cançó, va ser el primer nordcatalà a cantar en català (fora del folklore). Va donar un nou impuls i va valorar la llengua, musicant poesies de diversos autors nordcatalans. Jordi Barre ha mostrat que hi pot haver un mercat per la música en llengua catalana a la Catalunya Nord. A més, els darrers anys de la seva vida va col·laborar amb diversos cantants i les va fer cantar en català, com per passar el relleu.

LA REMATADA

Altra vegada la cançó de sempre LLUÍS PASCUAL VIDAL VALÈNCIA*

Els atacs a l'ensenyament públic del País Valencià semblen una notícia constant, una remor perpètua, una part intrínseca a la realitat. Ja siga per la saturació de les aules, per la precarietat d'estudiar en barracons, els terrenys públics regalats a la Universitat Catòlica o pel tracte desigual entre centres públic i privats per part de l'Administració de vegades sembla que la història de l'ensenyament a la nostra terra s'haja aturat, o millor dit l'estant fent aturar o anar cap enrere com els crancs. Ara bé, aquest fet contrasta radicalment amb la realitat de les nostres aules on la comunitat educativa demostra un fort compromís amb l'educació pública i de qualitat com demostren les constants mobilitzacions contra les mesures del govern del PP valencià. L'últim capítol d'aquesta història a mitat camí entre el sainet i la telenovel·la ha sigut l'atac a la llengua protagonitzada pel conseller Font de Mora amb la proposta de decret pel plurilingüisme de la Conselleria d'Educació. Aquest decret, que de plurilingüe no en té res, pretén sota l'excusa d'introduir l'anglès eliminar les línies d'ensenyament en valencià. Aquesta proposta, però, no deixa de ser el model educatiu reaccionari, monolingüe i classista que han volgut tota la vida, la mateixa cançoneta de sempre. L'únic problema que tenen és que els fets contradiuen el seu model i és que les estudiantes i estudiants escolaritzats en valencià són els que realment adquireixen no tan sols el domini efectiu de les dues llengües “oficials” sinó també uns millors resultats en l'adquisició de noves llengües. El model que vol imposar la Conselleria no es recolza sobre cap criteri pedagògic ni sobre cap experiència demostrada; més bé aquest decret té una clara intencionalitat política de degradar i espanyolitzar l'ensenyament públic valencià, al marge de la comunitat educativa i dels interessos de la societat valenciana. Més enllà d'aquestos fets és d'admirar l'actitud i el treball d'organitzacions com Escola Valenciana que ha presentat recentment la seua proposta per a la construcció d'un model educatiu plurilingüe, integrador i de qualitat al nostre país. Una proposta oberta al debat i al diàleg amb la clara voluntat d'avançar i de millorar en el nostre model d'ensenyament per tal de respondre a les necessitats de la societat valenciana. Una proposta amb vocació de futur i per sobre dels entrebancs i els atacs per part dels reaccionaris i retrògrades de sempre. És aquest treball constant en la construcció d'un ensenyament públic, valencià i de qualitat el que ens portarà a superar l'actual situació i fer valer nostra raó, com deia l'Ovidi, d'una vegada per totes. *Membre del nucli del SEPC de la Universitat de València


Accent 204