Page 1

Periòdic popular dels Països Catalans

188

DEL 20 D’OCTUBRE AL 2 DE NOVEMBRE DE 2010

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

Revifa la flama de la llengua a València

SUMARI Els ajuntaments no conserven el patrimoni dels cascs antics Són nombrosos els casos d’ajuntaments dels Països Catalans que opten per abandonar a la seua sort les cases dels barris vells, fins que finalment s’ensorren i obren així noves oportunitats especulatives. >> Països Catalans 6

Floreix la corrupció de l’Ajuntament de Barcelona

La Festa del Valencià serví per reivindicar el paper clau dels joves en la recuperació de la llengua // FOTO: Oriol Clavera El 9 d’Octubre ha tornat a mobilitzar milers de valencians en defensa de la llengua i els drets socials i nacionals. De matí, milers de pares i alumnes acudiren a la Festa pel Valencià (que s’hagué de traslladar a cobert per les amenaces de pluja), on celebraren els vint-i-cinc anys d’Escola Valenciana. Per la vesprada una manifestació presi-

dida per la Comissió 9 d’Octubre recorregué els cèntrics carrers de la capital del Túria. Així doncs,malgrat la meteorologia i les dates poc propícies (concidia amb un pont festiu),foren milers els valencians i valencianes que reivindicaren l’ensenyament en valencià i defensaren la dignitat social i nacional.

Pocs dies després s'ha sabut que el Govern espanyol vol tombar la ILP Televisió Sense Fronteres abans de poder debatre-la al parlament. Continua l’ofensiva contra la llengua, però la flama està ben viva.

>> Països Catalans 5

Les mobilitzacions contra la retallada de les pensions no s’aturen a la Catalunya Nord La voluntat del govern de retallar l'edat de jubilació dels 60 als 62 anys o dels 65 als 67 -segons si s'ha cotitzat el temps mínim o noha posat en peu de guerra les organitzacions obreres i estudiantils. El passat dimarts 19 una nova vaga general (i ja en van 8) aconseguí paralitzar part de l’Estat i les imatges d’enfrontatment entre manifestants i policia es tornaren a reproduir. Per bé que l’afluència a la manifestació fou menor que a la de la setmana anterior (unes 15.000 respecte a les 20.000 persones del dimarts 12), el Govern de Sarkozy està cada cop més desbordat per la situació. Especialment eficaces estan sent les protestes en l’ensenyament i en les refineries i el transport. La celebració d’un Gabinet de Crisi anuncia una actuació contundent per part del Govern, que de moment només promet “mà dura” per restablir l’ordre.

Després del cas Millet i el cas de l’Hotel del Palau, s’ha conegut la trama de corrupció de ciutat vella. L’ACCENT hem entrevistat el president de l’Associació de Veïns del Casc Antic, la primera que va alçar la veu pel cas de l’Hotel. >> En profunditat 8 i 9

Vargas Llosa: el Kissinger de la literatura El peruà nacionalitzat espanyol és el nou Nobel de literatura. Amb aquest premi, l’acadèmia sueca demostra, un cop més, la seua debilitat per personatges ultraliberals. En el cas de Vargas Llosa, potser la lloança de Margaret Thatcher o d’Aznar estan entre els mèrits. >> Cultura 14

INTERNACIONAL

Torna l’Europa negra Els principals dirigents europeus s’han llençat a la carrera per guanyar-se l’electorat racista. Primer fou Sarkozy amb la persecució dels gitanos i ara és el torn de Merkel, que ha encés una campanya contra els musulmans anunciant la fi d’un suposat model multicultural. Amb aquestes iniciatives, l’alta política està normalitzant el discurs de la diferència, que en mans de l’extrema dreta pot derivar en un nou auge del feixisme i la seua entrada en les institucions. >>Internacional 10

>>Països Catalans 4

STÉPHANIE PÉREZ PÀG. 2 // JORDI MARTÍ PÀG. 2 // GONÇAL BRAVO PÀG.2 // LLORENÇ BUADES PÀG. 10 // JOSEP GARGANTÉ PÀG. 16


02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

Dues visions de la vaga “La lluita no ha fet més que començar” GONÇAL BRAVO CORDINADORA OBRERA SINDICAL

El passat 29-S, com ja hem dit a la COS, ha marcat un punt i apart en la dinàmica de lluita i mobilització al nostre país. Malgrat 8 anys sense cap vaga general i de 30 d'una constant desmobilització orquestrada pel PsoE i les cúpules de CCOO i UGT, la classe treballadora d'arreu de les nostres comarques al sud de l'Albera ha demostrat que la història no s'ha acabat, i que la nostra classe continua sent el motor de la història. I la prova viva i dolorosa d'aquesta centralitat, i la por que genera al si del capital, no ha és altra cosa que la repressió i la brutalitat policials que centenars de companyes i companys hem patit en les nostres carns, per eixir als nostres carrers a defensar el poc que ens queda, i per començar a recuperar tot el que ja ens han robat. Aquesta lluita no ha fet més que començar, i estem encara molt lluny d'assolir els objectius mínims, però com sempre ha demostrat la nostra classe al llarg de la història, i especialment als Països Catalans, quan volem els i les treballadores som imparables. Ja hem passat el quilòmetre 0, ara cal començar a construir el camí de les lluites que ja tenim davant, per construir la via del nostre ple alliberament…posemnos-hi doncs.

“Aprofitaren la vaga per engruixir els fitxers policials” STÉPHANIE PÉREZ PÉREZ ALERTA SOLIDÀRIA

La jornada del 29S, la brutalitat policial fou present arreu dels Països Catalans, deixant un balanç repressiu de 72 detinguts i centenars de persones ferides. Al País València la jornada se saldà amb 6 detingudes, 4 a València i 2 a Alacant, així com nombroses identificacions i desenes de persones ferides, alguna de gravetat. A les Illes Balears ja a primera hora de la jornada un militant de l'esquerra independentista va ser detingut. Pel que fa al Principat, 65 persones varen ser detingudes: 2 a Girona, 5 a Manresa, 7 a Mataró, 3 a Cornellà, 44 a Barcelona (la darrera el passat 14 d'octubre) i, el passat 23 de setembre a Sabadell, escalfant motors, 4 detingudes. Cal destacar que els cossos policials varen aprofitar la vaga per engruixir les dades dels fitxers policials, exacerbant les investigacions -massa freqüents en el món de l'independentisme combatiu- practicant detencions sistemàticament arreu dels Països Catalans, fins i tot en aquells llocs on la jornada va ser d'allò més pacífica.

DEL 20 D’OCTUBRE AL 2 DE NOVEMBRE DE 2010 L’ACCENT 188

COL·LABORACIÓ

JORDI MARTÍ FONT

29-SS: Escarp i el triomf de la comunicació social

Les valoracions posteriors a la vaga del 29 de setembre passat han estat i seran molt diverses. I ho són i ho seran perquè ja no ens cal saber que només si som capaços d'entendre on som, d'on venim i a on anem podrem plantejarnos com anar-hi, a quina velocitat i amb quins motors. I podem dir que de moment fem camí i tenim la capacitat d'analitzar com el fem, sabem d'on venim i mínimament cap a on anem. Fem vaga general i som capaços d'emmagatzemar en la retina sensacions que, contrastades amb les dades, ens aporten decisions de futur que no esdevenen només sensacions sinó ja plenament respostes. Per tant, no perdré el temps per dir la meva sobre un tema com el de la vaga general passada que ja ha rebut mil i una anàlisis incloses algunes de meves, completes o fragmentàries. Parlaré, ara i aquí, doncs, d'un aspecte que tot i que també ha estat tractat en repetides ocasions, crec que és transcendental per a la resta d'aspectes relacionats amb la contestació social. I aquest no és altre que la informació al voltant dels conflictes, de les lluites i específicament en quest cas sobre la vaga general. És a dir, d'allò que anomenàvem contrainformació però que és, sens dubte, comunicació social. En aquest terreny, si la vaga del 29 de setembre va tenir una notícia positiva va ser la creació i posada en funcionament de l'Agència de Notícies 29S, gràcies a la qual vam poder comprovar en el mateix moment que passava que la tria de les notícies que els mitjans "oficials" acostumen a fer sobre conflictes socials de tot tipus és com a mínim manipuladora i fastigosament tendenciosa. Res que no sabéssim, però en aquella data en concret, vist en directe i amb tota la barra del món. La iniciativa era una proposta i feinada comuna de gent dels mitjans Kaosenlared, L'ACCENT, Librered, Ràdio Bronka, Ràdio Pica, Contrabanda FM, Revista Catalunya, Sants Ona Lliure, el Setmanari la Directa, Llibertat.cat, Indymedia Barcelona, La Haine, Okupem les Ones, Ràdio Trama de Sabadell, el

Número 188 Tirada:4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors. L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans. Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28.CConsell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés, Aure Silvestre i Arnau Urgell. Països Catalans: Cesc Blanco,Abel Caldera,Mercè Rubià (coords.),Joan Buades, Guillem Colom,Laia Creus, Pep Giner,Andrés González, Aure Silvestre, Arnau Opinió: Joan Teran (coord.).EEcoUrgell i Bel Zaballa.O nomia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.).CCultura: Hèctor Serra, Josep Maria Soler, Pau Tobar (coords.), Joan Sebastià Colomer,Jordi Garrigós, Aurora Mora, Felip Pineda. Ciència i Tecnologia: Martí C., Almudena Gregori, Àlex Garcia Esports: Arnau Urgell. Correcció: Mercè Mauri.EEdició gràfica: Andreu Ginés. Coordinació gràfica: Oriol Clavera.D Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat en aquest número: Gonçal Bravo,Josep Garganté,Jordi Martí Font,Stéphanie Pérez, Llorenç Buades

setmanari Diagonal i Gràcia Viva. És a dir, ràdios, pàgines web, mitjans de paper... en una col·laboració que va permetre tenir sensacions diferents a les habituals i posar adjectius allunyats completament dels que el poder atorga a les protestes. Van ser uns mitjans que no es van dedicar a malparlar dels qui lluitaven al carrer sinó dels qui per diners els reprimien, uns mitjans que no van seguir les directius de la Conselleria de Saura sinó que es van posar al servei dels moviments socials inclòs el sindical, uns mitjans que no van treure els capos de les màfies sindicals "majoritàries" com a única veu entre les nostres sinó que van donar veu a les dissidències, diverses i contradictòries però alhora plenes de vida de la bona. I tanta llibertat es paga, només faltaria. I es paga amb la criminalitza-

ció, amb el dit acusador del poder, en aquest cas per exemple de la mà d'Assumpta Escap, tercera tinent d'alcalde de Barcelona pel PSC, que va amenaçar públicament alguns mitjans que havien donat suport al que ella anomena "els antisistema" o "els violents". Escarp va dir al programa El món a RAC1 que calia tancar pàgines web que donaven suport "a la guerrilla urbana" barcelonina, com per exemple Kaosenlared. L'Escarp va ser capaç d'això i de molt més després que la seva colla de mitjans mentiders deixés clar, com al reportatge publicat el 3 d'octubre pel El Periódico, que es pot mentir i difamar si és per al manteniment de qui mana, però no es pot informar ni opinar si la teva és una opinió que no agrada als amos. I davant d'aquesta colla de censors professionals que van patir una cen-

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

sura en l'anterior dictadura però no es reconeixen com a tals en l'actual, què podem fer? Doncs dir sempre la veritat, sigui aquesta dolorosa o no. Dir la veritat i opinar sempre amb la cara descoberta. I no callar, és clar. Si un personatge com aquest o com tants d'altres que treuen el cap aquests dies per repetir el que els han dit que diguin, insults i mentides un darrere l'altre, perden el temps en nosaltres és que els comencem a amoïnar. O sigui que anem bé. I la vaga, sense cap mena de dubte, va ser un èxit, teixit en l'àmbit comunicacional durant molt de temps, però que ara finalment dóna els seus fruits. I aquests són bons, no madurs del tot encara però sí que ja decididament bons. Si no fos així els amics de Rahola-Cuní no piularien així, sense cap mena de dubte. I l'Escarp tampoc.

PAPER DE VIDRE

Comptabilitat creativa Rosell i l'Assemblea de Compromissaris del Barça volen enviar Laporta als tribunals "davant l'oposició de 439 socis indulgents amb els desfasaments que va protagonitzar l'anterior president" (El Periódico de Catalunya, 17 d'octubre). La societat es divideix entre els que són tractats pels mitjans amb escrupulós respecte de la presumpció d'innocència i els que no (els antisistema i altres qualificatius que s'utilitzen per referir-se als anticapitalistes). De l'afirmació d'El Periódico de Catalunya es deriva que Laporta ha passat a aquesta darrera categoria i sospito que la causa està en la seva aposta política. Les acusacions sobre puros, xampany i jets privats seran certes però aquest rigor no es va aplicar a Josep Lluís Núñez i Joan Gaspart, que van manipular a plaer les auditories. De Gaspart s'ha dit tot però Núñez ens hauria d'explicar com és que vint anys de superàvits astronòmics anuals van ser dilapidats en quatre dies per un sol president, per inepte que fos, i Sandro Rossell ens hauria de dir per què la seva junta -que era la de Laporta- no va enviar Gaspart als tribunals. El Facebook de Xavier Sala i Martín diu que Rossell menteix "tot dient que la venda d'un terreny no és efectiva el dia que se signa el contracte de compravenda o que el premi que Mediapro dóna al Barça per les audiències obtingudes durant aquests dos darrers anys no es pot assignar a Laporta" (perfil de Facebook de Xavier Sala i Mar-

tín). Val a dir que "respecte a la prima de 13 milions d'euros del contracte renovat amb Mediapro, Deloitte diu que és possible que el Barça només cobri 6,5 milions o res ja que l'empresa es troba en un concurs de creditors" (El Triangle, 27 de juliol) però Sala i Martín afirma amb fermesa que "els canvis que proposa la nova junta directiva només són canvis en la data en la que s'han de comptabilitzar ingressos i despeses" tot i que Deloitte digui que "la prima de 20 milions generada per la firma del contracte de drets de televisió dels anys 2008 a 2013 cal repartir-la a raó de 4 milions per temporada per la qual cosa no és vàlida l'operació que van fer Sala i Martín i Oliver de comptabilitzar els últims 12 milions en el tancament de l'exercici 2009-10" (El Triangle, 27 de juliol). Al darrera de tants escrúpols s'hi amaga no tant un "ressentiment personal compulsiu" (Laporta dixit) com "l'interès per atribuir-se beneficis econò-

mics dels altres" -estalviar-se diners de l'aval de la temporada que ve- i "els compromisos adquirits per Sandro durant la campanya amb la caverna mediàtica espanyolista" (també collita de Laporta). Sala i Martín ha qualificat de "comptabilitat creativa" els números fets per la junta de Rosell i això és rellevant per què té molt a veure amb la credibilitat dels mercats financers en general. Les exigències de la realitat han obligat Sala i Martín a acceptar la crua veritat sobre el lliure mercat que tant l'excita i reconèixer que les auditories són un més dels instruments amb els quals les faccions de la burgesia enganyen el poble i fan la guerra entre elles. Esperem que aprengui alguna cosa de la mala peça que té al teler per haver apostat per una facció (la burgesia nacionalista) que no té ni força, ni projecte polític, ni representativitat social. Si no en té prou les eleccions autonòmiques li ho demostraran.


L’ACCENT 188 DEL 20 D’OCTUBRE AL 2 DE NOVEMBRE DE 2010

LLORENÇ BUADES CASTELL

OPINIÓ 03

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

Olívia a Mallorca: quan el present ja és l’Europa de Dickens Anomenem-la Olívia, encara que no és el seu nom real. El primer cognom, el que fa memòria del seu pare absent, potser el que vulgueu, perquè Olívia vol, quan pugui decidir, canviar-lo per un més proper quan sigui major d'edat. Forma part, per poc temps, del món dels adolescents que poden ser penalitzats fortament Codi Penal en la mà i que al mateix temps careixen del dret de decidir. Ben aviat Olívia arribarà als 18 i serà major d'edat, però difícilment podrà decidir massa coses. La democràcia no permet als infants triar els pares i les mares naturals, que són els que són, ni tampoc permet als infants alçar massa la veu en relació als padrastres o madrastres que gairebé sempre s'imposen per part dels majors, agradin o no. El pare d'Olívia va ser un d'aquells homes que vingué a treballar en la construcció del túnel de la carretera de Sóller i aquí va arrelar fins que la relació es va tòrcer, i ara exerceix d'insolvent en una pizzeria que explota a Galícia a nom de la seva actual esposa de la que té tres fills, sense passar pensió des de fa anys per al manteniment de la menor. La mare d'Olívia és mallorquina, com la seva àvia materna, té un treball estable en la neteja municipal de la vila, i de la nova relació amb en Jep, Olívia té un germanastre de 2 anys. En Jep treballava de manobre, però des de fa temps és a l'atur no enregistrat oficialment i sense prestació, ni subsidi conegut (o això diu, tot i que disposa de doblers per a jugar a les màquines escurabutxaques). Ara és mantengut per la mare d'Olívia i viuen en el que era una caseta d'eines que el mateix Jep va ampliar sense llicència d'obres dins un oliverar, propietat del pare del Jep. No disposen de llum i extrauen la claror d' un generador i d'algunes plaques solars. Jep prohibia a Olivia, que ara fa el segon de batxillerat, sopar i estudiar amb llum artificial i fins i tot l'aigua calenta per a rentar-se. En un d'aquells dies propers a l'inici de curs, una discussió de tantes va acabar amb un plat trencat de ràbia i amb el cos de l'adolescent colpejat. No era la primera vegada que Olívia era castigada físicament. La policia local i la guàrdia civil detingueren a l'agressor i cursaren l'expedient cap als jutjats de Via Roma a Palma. Els morats en el cos no serviren de res davant la declaració del manobre que anava acompanyat d'un advocat d'ofici, al temps que la mare, per dependència afectiva, deixava de fer costat a la filla. Tot i que se suposa que hi havia un fiscal en aquestes actuacions, el cas s'arxivà sense més. Olívia no volgué tornar a casa després dels fets i anà a casa de l'àvia, que per pressions de la mare, poc després no la va voler acollir, així que tot i que no li agradés va acabar a S'Arenal, a casa de la mare del seu al·lot, un adolescent de 18 anys que hagué de deixar d'estudiar després de cursar amb nota alta l'ESO per tal de perdre's en feines

esporàdiques sense continuïtat. L'al·lot,o xicot, com vulgueu, comparteix vida familiar amb una mare que no treballa i viu de l'assistència social i un germà de 14 anys que és un exponent clàssic del fracàs escolar, i del risc de deriva cap a la marginalitat, particularment greu en les zones costaneres. El pare, també absent, resideix a Múrcia on treballa fora dels registres oficials i en conseqüència tampoc paga pensió per aliments, tot i que a vegades fa alguna tramesa puntual. Aquesta situació de penúria arriba al punt que la mare del xicot no pot pagar el gas butà i qualsevol despesa (com l'ús del gas en la dutxa) es controli al cèntim. Olívia és una càrrega més, i no tenia intenció en cap moment de ser-ho, així que va dirigirse als serveis socials institucionals. Els serveis socials de la vila, la remeteren a l'Institut de la Dona; l'Institut de la Dona va respondre Olívia que el cas no era de la seva competència i la remeté a General Riera 67 perquè era una qüestió de menors, en mans del Consell Insular de Mallorca. En els serveis de menors del Consell li oferiren la possibilitat d'acolliment en un àmbit més aviat propi d'una institució penitenciària: durant quinze dies no podria sortir del lloc, per una qüestió d'adaptació al reglament; i després, en funció del comportament ja es veuria. I jo em deman quin mal ha fet Olívia per haverse de veure sotmesa a un règim de caserna ? Olívia no és alcohòlica, ni drogodependent, ni immigrant, ni és una menor infractora, i no encaixa en cap dels programes d'acolliment actuals. Tampoc pot acollir-se als de Renda Mínima d'Inserció o altres perquè és menor de 25 anys, i no disposa dels requisits d'encaixament en una normativa rígida i gens útil per a gent com ella que no pretén cap orientació laboral perquè sap el què vol: acabar el batxillerat, estudiar disseny d'interiors i treballar després en aquest àmbit. Només pretén allò que precisa: menjar i sostre, però en la llibertat que gaudeix ara, encara que sigui empesa per les circumstàncies a treballar després de sortir de l'escola per a mantenir-se. Per això ha sembrat també les botigues i comerços de currículums per tal de trobar feina durant la tarda. L'opció d'Olívia no és la submissió a un règim de tipus penitenciari, com no ho seria la de qualsevol persona amb una mica de seny, d'aquest que manca al món institucional, regit en aquest cas una progressia governamental que no té cap intenció de canvi, perquè la seva gestió és bàsicament continuista

dels programes liberals. Com que això és el que hi ha i res més, qüestió constatada pel que escriu, que ha fet les passes pertinents, visitant el Serveis Socials de l'Ajuntament de Palma i el Departament d'Urgències de menors, no puc sinó dir que a Olívia només li resta com alternativa l'eventual solidaritat del carrer, perquè tenir feina amb més de 100.000 persones en atur és ara gairebé un luxe en aquest sistema capitalista podrit. Malgrat la deixadesa judicial, l'agressió es va produir, perquè el primer d'octubre la mare visità a Olívia i en el patí de l'institut va dir davant altres companys de classe que era "normal" pegar als fills i va culpabilitzar a la menor de l'agressió posterior. Havia anat a l'institut per fer que Olívia tornés amb ella i Olívia va dir a la mare que l'estimava, però que no tornaria a casa si havia de conviure amb Jep. La mare plorà, li donà 50 euros i va partir. Més tard, un dels seus oncles va proposar a Olívia que si feia companyia a una velleta francesa, aquesta estava disposada a cedir-li una habitació, i que la compensaria econòmicament si feia algunes feines domèstiques. Els dimecres surten de l'institut a la una i Olívia el dia 5 d'octubre va trucar la mare per tal de dinar amb ella, recollir la roba i objectes que encara tenia a casa i poder anar després a parlar amb la velleta, però la mare va respondre que si no era per quedar-se que no hi tornés, i encara més, l'amenaçà d'enviar la Guàrdia Civil per fer que tornés. Olívia, en aquestes circumstàncies va decidir no anar a la vila, i per tal de no ser una càrrega per a la mare de l'al·lot on viu, vingué a casa a dinar el mateix dimecres i dijous. Tornarà a casa a dinar altres dies. No ha renunciat a veure la velleta, a la qual no coneix encara, però tampoc es fa massa expectatives. La seva aspiració seria tenir 150 euros mensuals per llogar-se una habitació i viure de manera independent, reivindicació que no cap en els esquemes rígids del nostre sistema burocràtic-institucional, quan segurament l'acolliment tendria un cost més alt en la solució institucional en règim de caserna. Allò que si em va dir Olívia és que la mare ara no li passarà ni un cèntim per tal de fer que torni a casa, i també va dir que si bé tenia dret a exigir dels progenitors suport per al sosteniment, de cap manera volia judicialitzar la situació. "No puc denunciar ma mare". No vull pensar que acabi dormint davant el caixer d'un banc, o d'okupa i sigui reprimida per "incivisme" per les honorables institucions repressives governades per la progressia. Tampoc vull pensar que acabi en el món de les addiccions per tal de reunir el perfil que el burocratisme institucional exigeix per poder obtenir un servei social. No vull pensar-ho, però no puc deixar de fer-ho.

On són els antisistema de l’Estat francès? V

eient les notícies de les mobilitzacions a l'Estat francès en contra del la retallada de les pensions hem sabut que allí no hi ha persones antisistema. Els mitjans de comunicació ens han mostrat imatges de cotxes cremant, de policies carregant i de piquets impedint l'entrada a empreses o serveis, però, curiosament, aquests mitjans de comunicació no han trobat "violents antisistema" sinó estudiants preocupats pel seu futur, treballadors afiliats a sindicats i, en general, milers de persones contràries a les reformes que vol impulsar el Govern francès. I, encara més, ens han apuntat que un 70% de la població és favorable a aquesta mobilització. Sembla increïble. Se sol dir que les comparacions són odioses, però no podem evitar que ens vinguen a al cap aquelles imatges de "joves violents que no tenen res a veure amb la vaga" que segons els informatius de TV3 sembraven el caos per Plaça de Catalunya. És ben cert que Sarkozy i el seu Govern també han intentat desacreditar el moviment reivindicatiu etiquetant-lo amb alguns dels molts sinònims que la gent d'ordre té per nomenar els que els molesten; però els mitjans de comunicació han diferenciat entre el seu discurs i la realitat, cosa que no van fer pas durant la vaga general al sud dels Pirineus. I ens preguntem: si els mitjans de comunicació han pogut -amb més o menys rigor- retransmetre la realitat de les protestes a l'Estat francès, perquè no ho van poder fer el 29-S? Al cap i a la fi, la metodologia (inclosa la terminologia) hauria pogut ser perfectament la mateixa. La pregunta té una resposta evident, i és que als Camps Elisis mana la dreta i la premsa socialdemòcrata nostra -que és la que consumim conscient o inconscientment- no té inconvenients de criticar-la, cosa que no pot fer amb el Govern de Madrid ni amb el de Barcelona o el de Palma. Però el servilisme dels mitjans de comunicació, per previsible, no és justificable. I sobretot és alarmant quan va acompanyat de la persecució als mitjans que intenten satisfer les necessitats de conèixer la veritat que té una part important de la societat. El fet que un càrrec públic de "l'esquerra institucional" haja reclamat el tancament d'alguns d'aquest mitjans és simptomàtic de la degradació de la democràcia en què vivim; i també del paper ben definit que s'hi ha reservat als mitjans de comunicació. La degradació arriba fins el punt que el Govern de Madrid bloca la tramitació de la ILP Televisions Sense Fronteres, perquè no només es tracta d’anul·lar idees, sinó també cultures i pobles sencers. Per sort, la dialèctica social existeix i això vol dir que no només manen els que manen sinó que la resta de la població també té capacitat per actuar, per decidir. Una bona mostra ha sigut la coordinació d'alguns d'aquests mitjans en el punt de mira durant la vaga del 29-S. Una coordinació que va servir per visibilitzar el moviment de protesta i per desmuntar alguns dels muntatges oficials, com ara en el cas de les càrregues a la ciutat de València, que de cap manera van respondre a una actuació violenta dels piqueters, com es pot comprovar en alguns dels vídeo elaborats pels mitjans alternatius. Així, poc a poc, amb exemples com aquest, els moviments socials dels Països Catalans anem teixint una xarxa de lluites i d'eines que ens van aproximant a l'altra Europa que aquests dies estem veient a l'Estat francès, o que fa uns mesos veiérem a Grècia. És, segurament, una Europa que cada cop es farà més visible i de la qual encara ens queda molt per aprendre. I és també una Europa que no té res a veure amb aquella que enalteixen els anomenats europeistes.


DEL 20 D’OCTUBRE AL 2 DE NOVEMBRE DE 2010 L’ACCENT 188

04PAÏSOS CATALANS

Les mobilitzacions contra la retallada de les pensions a Catalunya Nord no s’aturen ABEL CALDERA BERGA

La sisena convocatòria de vaga d'enguany a l'estat francès el passat dimarts 12 d'octubre ha generat un moviment de protesta continuada que planteja un pols a tot o res al govern Sarkozy. La voluntat del govern de retallar l'edat de jubilació dels 60 als 62 anys o dels 65 als 67 -segons si s'ha cotitzat el temps mínim o no-, ha posat en peu de guerra les organitzacions obreres. En la vaga de dimarts van tornar a sortir al carrer milers de persones. Si bé en les anteriors mobilitzacions del 23 de setembre i del 2 d'octubre la premsa s'havia fet ressò d'un estancament del nombre de participants -i alguns interessadament començaven a vendre el discurs de l'estancament del moviment-, la vaga del 12 d'octubre desmentia totes aquestes previsions. Unes 20.000 persones van prendre els carrers de Perpinyà, es paralitzava bona part de l'activitat econòmica a totes les comarques i es feien crides a continuar les mobilitzacions de forma indefinida fins aconseguir la retirada de la reforma. Els estudiants entren en joc

En iniciar-se la jornada de dimarts, el liceu Aragó de Perpinyà aparegué blocat pels propis estudiants. Les barricades que impedien l'accés al centre

afectat per les mobilitzacions. Un altre dels sectors que ha bloquejat la seva activitat ha estat el de les oficines de recaptació. Moltes d'aquestes oficines es troben bloquejades per piquets i s'han erigit en un símbol que si no es reben prestacions per allò que es paga, es deixa de pagar. Noves mobilitzacions

Una jove passa davant la barricada a l’entrada del Liceu d’Aragó

foren fetes amb mobiliari manllevat de l'institut privat Bon Socors, que no secundava la vaga. Amb aquest gest simbòlic s'iniciava l'aparició dels estudiants de secundària en la lluita contra la reforma de les pensions. El mateix dimarts, els liceus Lurçat i Maillol de Perpinyà, i el Renouvier de Prada es sumaven al bloqueig dels centres iniciat pel liceu Aragó. El dimecres 13 es feia la primera mobilització d'estudiants pels carrers

de Perpinyà. Més de mig miler de joves arribaren fins la Prefectura, on llançaren ous contra la seva façana. El moviment cresqué de forma important l'endemà dijous, quan tots els liceus de Catalunya Nord foren bloquejats pels propis estudiants. D'aquests, 2.000 es mobilitzaren pels carrers de Perpinyà. Bloqueig als transports

El sector del transport també s'ha sumat

a les mobilitzacions bloquejant alguns dels punts neuràlgics per al funcionament econòmic. La mobilització ha apuntat directament als carburants, mitjançant vagues o alentiments de la producció en moltes refineries de l'estat francès, i també el bloqueig dels grans dipòsits de carburants. A l'aglomeració de Perpinyà els treballadors han bloquejat les sortides de les cotxeres d'autobusos urbans. El funcionament dels trens també s'ha vist

El dissabte 16 d'octubre una nova manifestació atreia més de 20.000 persones a Perpinyà altra vegada i bloquejava completament la ciutat. Les seccions sindicals dels grans àmbits de l'administració hi eren presents. També hi eren presents un gran nombre d'estudiants disposats a demostrar que no només es mobilitzen en dies d'escola. Tots els sindicats i tota l'oposició política des del centre-esquerra fins a l'esquerra revolucionària també hi eren manifestant la voluntat de seguir fins a fer retirar la reforma de les pensions. Davant la revifada del moviment, s'ha convocat una nova jornada de vaga general per aquest dimarts 19 d'octubre. Prèviament, el 18 d'octubre a la tarda els sindicats de la CGT de Catalunya Nord tenen previst realitzar una assemblea general per traçar l'estratègia a seguir.

Concentracions a València contra la repressió policial del 29-SS REDACCIÓ VALÈNCIA

El passat 14 d'octubre es concentraren prop de dues-centes persones al centre de València per exigir la dimissió del delegat del govern Ricardo Peralta, el màxim responsable de les brutals càrregues policials produïdes en diversos punts de la ciutat durant al vaga general del passat 29 de setembre. La concentració, convocada per la Plataforma pels Drets Socials i diverses Assemblees d'Estudiants de la Universitat de València, es va desenvolupar amb relativa normalitat davant la seu central de la Delegació de Govern, situada al mateix Carrer Colom on es va produir la càrrega més violenta d'aquell dia. Durant la concentració no hi hagué cap enfrontament directe amb la policia, però s'ha anunciat que multarien els manifestants, tot i comptar amb els permisos pertinents. Els manifestants en un dels parlaments van recordar que aquell dia de vaga es van produir dos moments de màxima tensió: el primer durant la manifestació d'estudiants que recorria pacíficament l'Avinguda Blasco Ibá-

ñez, on la policia va dissoldre violentament els vaguistes causant diversos ferits greus, alguns d'ells encara pendents d'operacions quirúrgiques, i va detindre dos estudiants quan eixien caminant d'una facultat. La segona càrrega fou la del Carrer Colom, què serà recordada com una de les càrregues més brutals i injustificades que s'han patit al 'Cap i Casal' en els últims anys. Segons la policia la càrrega es va produir perquè els manifestants d'aquell 29-S estaven tancant diversos locals i comerços que no havien secundat la vaga, però com ha demostrat el nombrós material gràfic publicat a internet i a mitjans de contrainformació, com per exemple el vídeo publicat per l'ACCENT un dia després de la brutal actuació policial, la versió oficial manca de tota credibilitat i queda demostrat que, com denuncia la Plataforma pels Drets Socials, "foren nombroses les agressions policials sense cap motiu". Primer intent de protesta

Ja una setmana abans les Assemblees d'Estudiants tractaren de concen-

trar-se a la Delegació de Govern, coincidint a les portes de la institució amb un grup d'immigrants colombians que protestaven contra la celebració del 12 d'octubre. En aquella ocasió la policia va impedir els estudiants mostrar les seues pancartes contra al repressió i fins i tot repartir els seus manifestos. La situació va arribar a l'absurd quan la policia va rodejar l'estudiant que portava el megàfon per evitar que s'escoltara res i fins i tot va retirar una pancarta relacionada amb la concentració del 12 d'octubre perquè estava signada per les Assemblees d'Estudiants. La Unitat d’Intervenció Policial III

Els executors directes d'aquestes dues càrregues policials del 29-S foren els membres de la Unitat d'Intervenció Policial III, què ha protagonitzat diversos episodis repressius molt semblants en els últims mesos. Són els mateixos que reprimiren els piquets de Correus la matinada de la vaga i que han intervingut en les dos concentracions que s'han organitzat en protesta per aquells esdeveniments. La mateixa vesprada

del 29-S dos dels caps de la UIP III amenaçaren directament les persones que portaven una pancarta contra la violència policial assegurant que quan s'acabara la manifestació els buscarien. També és la mateixa Unitat que reprimí les protestes en defensa del Cabanyal del passat abril i ha participat en amenaces a diverses 'okupacions' d'eixe barri. Les setmanes prèvies a la vaga protagonitzaren altres casos de repressió política com el que patiren alguns estudiants el dia de la inaugu-

ració del curs acadèmic de la Universitat de València, on impediren l'entrada a la seu central de la Universitat i amenaçaren i denunciaren un home major pel simple fet d'expressarse en valencià. A més, el passat 9 d'octubre assistiren passivament a l'agressió d'una quinzena de neonazis contra els militants de l'Esquerra Independentista que estaven muntant l'equip de veus de l'acte polític del final de la manifestació de la diada.


L’ACCENT 188 DEL 20 D’OCTUBRE AL 2 DE NOVEMBRE DE 2010

PAïSOS CATALANS 05

Milers de persones el 9 d’Octubre a València pels drets socials i nacionals REDACCIÓ VALÈNCIA

Una vegada més els carrers de València han sigut escenari de la manifestació de la Diada del 9 d'Octubre. A la manifestació hi ha participat la Comissió 9 d'Octubre -que agrupa diferents associacions, partits i sindicats- i l'esquerra independentista. Tant la Comissió 9 d'Octubre com l'esquerra independentista han posat l'accent en la denúncia de les retallades que a nivell social i nacional afecten el país. Entre les reivindicacions més sentides hi figuraven la posició contrària a la retallada de drets socials i a la reforma laboral, així com una dura crítica al govern de la Generalitat per la política de retallades en l'ensenyament en valència. La Festa pel Valencià

El matí es va celebrar a la Fira de Mostres un gran acte que tenia l'objectiu de tancar les celebracions dels 25 anys de Trobades d'Escoles en Valencià i que va comptar amb la participació de més de 15.000 alumnes, pares, mares i professorat de sud a nord de les comarques valencianes. Segons el president d'Escola Valenciana, Diego Gómez, "La Festa pel Valencià ha demostrat ser un acte cívic de l'activisme social, que està visualitzant la nostra estima pel valencià, el nostre esforç per normalitzar la llengua des de les comarques i la nostra demanda als representants polítics de mesures que impulsen polítiques reals i efectives per potenciar socialment el

prada es va desenvolupar amb normalitat fins al final del recorregut, on un grup de quinze individus encaputxats vinculats al Grup d'Acció Valencianista van atacar el furgó que transportava l'equip de so de l'acte polític final de l'Esquerra Independentista, trencant dues llunes i ferint algunes persones. Cal destacar que El bloc de l’esquerra independentista fou dels més concorreguts de la manifestació // FOTO: Francesc Francès la policia espanyonostre tret d'identitat més important". clau, què es sostenia sobre una gran la, en concret la Unitat d'Intervenció I és que si be es tracta d'una convoca- base de vidre transparent. La forma del Policial III, amb un desplegament tòria d'aquesta entitat composada per cap recordava un llibre obert mitjan- impressionant en forma de cordó estamés de 20 coordinadores comarcals, çant el qual cada centre escolar diposi- va aïllant la plaça del Parterre, on estal'acte va comptar amb la participació tava un llibre que contenia diverses fit- va concentrat el GAV, precisament el d'associacions locals i comarcals de cai- xes, materials didàctics i activitats de lloc des del qual han vingut els agresre social i cultural que es van aplegar tot tipus que prèviament havien des- sors. Davant d'aquesta situació, la polia la Fira per mostrar el seu suport a la envolupat els xiquets a les seues esco- cia no solament no va intervenir per les. Aquesta escultura, amb tots els lli- evitar l'atac sinó que va protegir la fuginostra llengua i la nostra cultura. D'entre totes les activitats desenvo- bres dins es conservarà a la Facultat de da dels provocadors aturant la manilupades al llarg del matí destaquen les Ciències de l'Educació de la Universi- festació i retenint i emmanillant dos militants independentistes, que foren diverses actuacions musicals, en espe- tat d'Alacant. L'única nota negativa de la Festa fou alliberats només un cop va arribar el cial la de Paco Muñoz acompanyat d'una coral de 250 alumnes de Torrent, la suspensió, per motius d'oratge, dels gruix de manifestants. L'Esquerra Independentista valenperò sobretot l'activitat organitzada en concerts que s'havien de celebrar a la ciana ha denunciat la impunitat d'atorn a l'escultura de Manuel Boix 'La nit. quests grupuscles i la connivència dels clau que obri tots els panys', què concossos de seguretat espanyols amb els sistia en un bust gegant d'un infant de Agressió feixista per la vesprada bronze obert per la meitat i amb una La tradicional manifestació de la ves- ultradretans.

Participació als referèndums per sota la mitjana tot i la mobilització popular per organitzar-llos CESC BLANCO BARCELONA

La participació mitjana dels referèndums del 17 d'octubre va ser baixa si es compara amb la mitjana dels referèndums anteriors (consultar el gràfic 2). Ara bé, la mobilització popular fou la mateixa. Alternativa ciutadana de Rubí, Ball de diables de la Bisbal, CUP de Tarragona, Associació de dones de Gósol... tot de col·lectius es varen organitzar per realitzar les consultes. També els partits institucionals hi van participar (ERC, CiU, PSC...). Els mateixos partits on hi havia nuclis locals que donaren suport en un municipi (el PSC a La Bisbal del Penedès) i entrebancaven la consulta en altres (alcalde del PSC a Tarragona). Amb tot, el 87,93% dels vots del 17-O foren afirmatius a la independència (consultar gràfic 1). Gósol, un exemple a seguir

La participació més alta s'assolí

a un poble menut del Berguedà: Gósol. 82 persones de les 217 empadronades van votar (el 37,8% de la població). Cal tenir en compte que dels dos centenars i escaig de persones només hi viuen amb regularitat un centenar. Pel que fa a l'organització, tot va sorgir per una associació de dones de la població, encara que s'anà escampant a més gent. Les persones implicades van valorar negativament la poca implicació del jovent, per altra banda amb baixa presència al nucli prepirinenc. Tam-

Referèndums del 17-O (5 poblacions) Total referèndums (523 poblacions)

bé van ressaltar les pors que mostraven, quant a la consulta, les persones grans tot recordant la guerra i la repressió posterior. A Tarragona sí, tot i les pressions

En la capital del Tarragonès la participació va ser vertaderament baixa (5%). Si bé, com va manifestar la CUP de la ciutat, l'equip de govern de l'Ajuntament va voler "tallar les ales al referèndum des d'un bon inici mitjançant la no cessió dels espais necessaris". Segons la candidatura

independentista, el fet va provocar "el desprestigi cap a la consulta". Així doncs per la CUP, el simple fet que les urnes estigueren disponibles i les persones pogueren decidir amb el seu vot ja és un triomf, atesos els entrebancs des de l'alcaldia del PSC. La CUP també va denunciar que es puguen gastar més de 20 milions d'euros en campanyes electorals, quan la campanya pel referèndum a Tarragona es va finançar mitjançant aportacions voluntàries amb un cost molt inferior.

Participació

Vots afirmatius (Sí)

Vots negatius (No) Vots en blanc

9,46%

87,93%

9,16%

2,74%

19,20%

92,74%

4,80%

2,07% FONT: Decidim.cat // ELABORACIÓ:pròpia

El Corte Inglés vol imputar per la via penal el piquet detingut a Alacant REDACCIÓ ALACANT

El judici previst el 8 d'octubre contra A.R.V, militant de la COS i d'Endavant d'Alacant detingut com a integrant d'un piquet de la passada vaga, fou finalment suspès. El motiu fou que El Corte Inglés -l'empresa contra la qual estava actuant el piquet-, decidí elevar el cost dels desperfectes que segons ells ocasionà el piquet fins a 483 euros. Ara les parts hauran de presentar un nou peritatge, i si finalment el jutge considera que la quantitat és superior a 400 euros, el que havia de ser un judici per faltes es convertirà en un judici penal.

“Si finalment el jutge considera que els desperfectes superen els 400 euros s'iniciarà un judici penal”

L'acusat, a la sortida del judici, denuncià la política de El Corte Inglés envers els treballadors i la lluita sindical: "El Corte Inglés persegueix i prohibeix la sindicació dels seus treballadors, els coacciona i amenaça amb ferlos fora si volen secundar la Vaga, els obliga a fer hores extres, els sotmet a una pressió psicològica constant per a augmentar les vendes, i ara amb aquest judici vol lucrar-se amb la feina legítima, justa, legal i pacífica que realitzem els piquets informatius. Aquesta és la lògica de les empreses de l'oligarquia i del capital, que protegides amb un cordó policial van impedir el 29 de setembre que els piquets informaren els treballadors del centre comercial". Una vintena de persones acompanyaren A.R.V en el seu pas pels jutjats. Provenien de diverses organitzacions: Endavant, COS i Maulets, però també CGT, PCPE, CCOO o Esquerra Unida. En els darrers mesos, Alacant ha viscut una mobilització continuada contra la crisi econòmica i les polítiques dictades pel capitalisme, amb marxes i manifestacions. La vaga del passat 29-S es va saldar amb 6 detinguts al País Valencià, 3 dels quals eren membres de l'esquerra independentista.


06PAïSOS CATALANS

DEL 20 D’OCTUBRE AL 2 DE NOVEMBRE DE 2010 L’ACCENT 188

Ajuntaments dels Països Catalans no garanteixen el manteniment de cases velles que a la fi s’ensorren CESC BLANCO / ABEL CALDERA BARCELONA / BERGA

El darrer cas d'esfondrament d'habitatges desatesos pels ajuntaments és el d'Olesa del Montserrat (Baix Llobregat), el 24 de setembre. Però ara fa just un any a Palma (les Illes) van morir set persones i huit mesos abans hi hagué un altre afonament a Castalla (l'Alcoià). A finals de 2005 una altra casa queia a terra al casc antic de Lleida (Segrià) i al setembre de 2002 tres vivendes s'ensorraven a Berga (el Berguedà). A la capital berguedana es destapà mesos després que darrere la desfeta hi havia diverses empreses que havien deixat les seues propietats desateses mentre especulaven amb la pujada del preu del sòl. Mentrestant, els consistoris van deixar fer. Edificis històrics sense cura municipal

Dues cases es van esfondrar al carrer de la Creu Real d'Olesa de Montserrat el 24 de setembre passat. Ja feien quatre en quatre anys. Malgrat tot, el desastre no provocà persones ferides ni víctimes. Si bé, sí que es va haver de desallotjar a les famílies dels habitatges contigus (una d'elles ja va estar al 2006 fora de sa casa durant un any). Açò està provocat pel model de construcció, segons explicà per a L'ACCENT un veí del mateix carrer: "Les cases, de construcció molt antiga, estan edificades de manera conjunta i si una cau, cau la de la vora també". Totes quatre cases tenen en comú que són de propietat privada, que estan abandonades i que se situen al centre del poble. Concretament al número 7 del carrer va caure al 2006 perquè al solar del costat, el número 9, estaven fent un bloc de pisos amb aparcament. Després de l'ensorrament es paralitzà l'obra i hi ha un procés judicial obert. Per altra banda, hi ha l'edifici Cal Puigjaner, un edifici de propietat municipal que està catalogat i forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, que també està patint una deixadesa important: no es lleven les herbes de les canonades i això provoca que l'aigua s'acumule a la teulada i també es van fer prospeccions a l'estructura de la finca que no s'han tapat. Als habitatges privats no es pot fer res (només si la persona propietària és insolvent o està desapareguda). Quant als públics, el consistori (governat ara per CiU) ha deixat Cal Puigjaner fins al punt que va patir l'ensorrament de l'escala central, una part de la teulada i una paret mestra. Mentrestant, l'alcaldessa, Magdalena Graells Casals, va activar un pla de revitalització pel barri que consistí en fer parcs nous i voreres. Màfia immobiliària a Berga

La matinada del 16 de setembre de 2002, tres cases s'ensorraven al barri

Les cases que s’ensorren solen ser privades, abandonades i al centre antic de les viles i ciutats,com aquesta d’Olesa de Montserrat // FOTO:L’ACCENT

vell de Berga i posaven sobre la taula el problema conegut com a "cases fantasma". Eren una setantena d'immobles del casc antic de la ciutat adquirits per un conjunt d'empreses vinculades entre elles. L'operació especulativa consistia a fer la divisió horitzontal de l'immoble i vendre's per separat els diferents pisos. Els pisos anaven augmentant de valor fins que a través d'alguna de les empreses de la trama eren taxats a un preu molt més alt, se'n demanava una hipoteca per aquell valor, i no es pagava. El 25 de març de 2003 una operació policial va desmantellar part d'aquesta xarxa, però bona part dels pisos encara restaren en propietat d'una de les empreses, que fou embargada per bancs i caixes. Les entitats financeres, lluny de cercar una solució racional per regenerar aquests immobles que estan en ruïnes, intentaren aconseguir que l'Ajuntament els comprara els pisos a preu de mercat. Fins a dia d'avui, aquests pisos continuen embargats i en mans de bancs i caixes, malgrat les queixes veïnals i les llàgrimes de cocodril de l'Ajuntament. El consistori ha intentat sense èxit que ADIGSA comprés els immobles, però l'empresa pública ha fet oïdes sordes. En el cas de les tres cases ensorrades, una d'elles pertanyia a la màfia abans descrita, mentre que les altres dues pertanyien a un especulador més menut. El darrer ha aconseguit fins ara que no se li imposi cap sanció pel mal estat en que tenia les cases, malgrat les reiterades demandes del veïnat, que van arribar a proposar que se li obligués a pagar una taxa d'ocupació pública per la coberta que durant set anys va cobrir part del carrer. Per la seua part, la casa pertanyent a la màfia immobiliària fou embargada pels bancs i caixes que havien hipotecat els pisos. El 2006, en una reunió amb l'Ajuntament per a decidir com actuaven al solar (qui pagava el des-

enrunament i altres obres), les caixes i bancs demostraren no saber que quatre anys enrere se'ls havien ensorrat els pisos. La seua reacció fou exigir a l'Ajuntament que, per a actuar damunt del solar, els pagara el valor dels pisos que havien existit però que ja no existien. Pretenien vendre aire.

sistori, Yolanda Garví (PSIB), va assegurar que no hi havia cap denúncia del veïnat sobre el mal estat de l'edifici, del 1959. Per la seva banda, els veïns i veïnes van explicar que l'edifici tenia esquerdes i que les pluges anteriors havien fet aparèixer més desperfectes a l'immoble.

Esfondrament que provoca set morts

La solució: habitatges de protecció oficial

A Palma hi van haver set víctimes mortals quan un edifici de tres plantes es va desplomar al barri de Santa Catalina al setembre de 2009. Unes seixanta persones del veïnat proper hagué d'eixir de les seues cases per risc a nous afonaments. La regidora d'Urbanisme del con-

Dos habitatges van caure a terra en Castalla al gener del 2009 sense danys personals però obligant un matrimoni a desallotjar la casa del costat. Tres mesos abans s'ensorraren tres edificis més que estaven abandonats. L'alcalde del PP, José Luis Prats, proposà com a solució la cons-

trucció de vivendes noves. Per això es posà en contacte amb l'Institut Valencià de la Vivenda (IVVSA). Així, va desoir el que demanava el col·lectiu Quina Castalla Volem?. L'entitat exigia que no es deixara degradar els immobles fins a que caigueren i va criticar la iniciativa de l'alcalde de fer habitatges de protecció oficial a tort i a dret. Quatre famílies fora de sa casa

Fa vora cinc anys, el 3 de desembre de 2005, va caure una finca del centre històric de Lleida sense danys personals. Quatre famílies van ser desallotjades i 25 persones ho van ser després en una inspecció posterior que catalogà altre edifici en ruïna del casc antic.

Els Països Catalans a Tàrent REDACCIÓ BARCELONA

El comitè de barri de la Ciutat Vella de Tàrent, a l'extrem sud d'Itàlia, organitzà el cap de setmana del 15 i 16 d'octubre unes jornades catalanes per tal de fer difusió de la lluita dels Països Catalans per la seva independència. Les jornades es desenvoluparen al centre social de la ciutat vella, un espai on l'esquerra anticapitalista tarantina desenvolupa una munió d'actes polítics i culturals tant de temàtiques locals com de temàtiques vinculades amb les lluites de diversos pobles. A Tàrent, ciutat amb greus problemes socials, hi ha tres comitès de barri que gestionen els respectius centres socials. Les jornades s'iniciaren el divendres 15 al vespre, amb la projecció d'un àudiovisual i una xerrada col·loqui sobre la situació política

actual als Països Catalans que aplegà una cinquantena de persones. L'interès de tot allò relacionat amb els Països Catalans s'ha vist incrementat enormement després de la

“Cada cop més gent a Europa es pregunta qui som i què volem” mobilització del 10 de juliol, i bona part de les intervencions giraren sobre les consultes i també sobre l'estat de la llengua. També s'incidí força en aspectes d'organització del moviment independentista i de les estratègies per arribar a amplis sectors de població, unes

temàtiques que preocupen l'esquerra anticapitalista italiana, que d'uns anys ençà ha vist com anava perdent empenta respecte el dinamisme d'anys enrere. El dissabte es celebrà la part més lúdica de les jornades, amb un sopar en base a plats típics dels Països Catalans i una festa amb música catalana que congregà més d'un centenar de persones. Segons Andreu Bautís, membre de la CUP de Mataró i una de les persones que participà en les jornades, "és important aquest intercanvi d'idees amb l'esquerra anticapitalista de diversos indrets d'Europa, ja que la mobilització del 10 de juliol va situar el nostre país al mapa i són molts que es pregunten qui som i què volem". En aquesta mateixa línia, el passat 5 de febrer es celebrava a Belfast el Catalan Day, també amb una excel·lent acollida.


L’ACCENT 188 DEL 20 D’OCTUBRE AL 2 DE NOVEMBRE DE 2010

PAÏSOS CATALANS 07

Mobilitzacions antifeixistes arreu del país REDACCIÓ BARCELONA

Contra-manifestació antifeixista a Castelló

Malgrat l'ascens del feixisme i les polítiques ultradretanes que estan patint els Països Catalans, igual com arreu d'Europa, els partits ultradretans fracassen en les seves convocatòries. En canvi, un cop més les mobilitzacions contra l'imperialisme i el feixisme s'han succeït de nou arreu del territori.

A Castelló de la Plana la resposta antifeixista també fou clara. Davant l'amenaça feixista que pretenia pervertir el 9 d'octubre els símbols de la nació catalana amb un homenatge a Jaume I on les consignes xenòfobes eren presents, els veïns i veïnes de la ciutat es varen organitzar en per a mostrar públicament el rebuig a aquests actes totalitaris. Malgrat l'ampli cordó policíac que protegí als organitzadors de l'acte i arraconar la concentració antifeixista, l'amenaça de càrregues i la gravació amb càmeres de vídeo de les assistents, desenes de persones varen cridar amb força que "la Plana és antifeixista", "nazis no" o "País Valencià - Països Catalans".

Centenars de persones a Barcelona

A Barcelona, convocades per l'Esquerra Independentista, l'Assemblea Bolivariana de Catalunya i diverses entitats antifeixistes i de suport a moviments indígenes i populars llationamericans, centenars de persones es van manifestar el dimarts 12 d'octubre a Barcelona per denunciar la festa de la hispanitat i el feixisme, així com l'autorització que reben partits ultres i feixistes per a celebrar actes aquest dia a Barcelona. Al matí, grups feixistes i racistes havien organitzat dos actes a la ciutat, autoritzats per l'Ajuntament i la delegació del govern i protegits per importants desplegaments dels mossos d'esquadra. Per un costat, centenars de feixistes nostàlgics es concentraven a Montjuïc, entre reivindicacions de al memòria de Franco i José Antonio i clams per la unitat d'Espanya i contra els catalans. Per altra banda, convocats per un grupuscle nazi, un escàs centenar d'ultres feien proclames racistes i també antica-

Els antifeixistes de Castelló isqueren al carrer el 9 d’Octubre

talanes al centre de la ciutat, enarborant grans insígnies nazis i banderes espanyoles. Es presenta Unitat Contra el Feixisme

Precisament per fer front a aquest ascens del feixisme i el racisme, el passat divendres 15 d'octubre, diversos col·lectius varen fer pública una nova organització, Unitat Contra el Racisme, que té per objectiu principal combatre el discurs xenòfob i feixista de Plataforma per Catalunya. Formada per una gran quantitat de col·lectius i entitats molt diverses, dita organització insisteix en "l'error d'atribuir les culpes a la immigració del mal funcionament polític i econòmic de la societat, i la necessitat de buscar-

ne culpables en comptes de buscar solucions". Així mateix, també varen deixar clar que aquesta tendència a difondre i aplicar polítiques feixistes "no només ve donada per partits com PxC sinó que també infecta a altres formacions que per aconseguir popularitat electoral s'aprofiten dels discursos racistes". La ultradreta fracassa a València

Tot i ser el seu acte central, el partit neofeixista España 2000 no va aconseguir reunir més d'un centenar de persones a la ciutat de València. Amb autocars vinguts d'altres indrets de l'Estat espanyol, un fort dispositiu policial i un gran desplegament publicitari, els militants ultres desfilaren per uns carrers completament sols.

Trobada antiimperialista a Alacant

A Alacant, el mateix 12 d'octubre al matí la Plataforma por la defensa de nuestra América, amb el suport de diverses organitzacions anticapitalistes i independentistes de la ciutat, va organitzar una trobada antiimperialista que comptà amb balls tradicionals de diversos pobles d'Amèrica i un concert de dos cantautors llatinoamericans. D'aquesta manera es va mostrar el rebuig a les polítiques imperialistes del capital internacional i el suport als diversos processos revolucionaris i bolivarians que s'estan donant al con sud.

Destacades iniciatives contra la simbologia franquista PEP GINER AMPOSTA

El mes d'octubre s'ha encetat amb dues importants denúncies populars contra la simbologia franquista present encara hui als carrers dels Països Catalans. D'una banda destaca la moció presentada pel Casal Popular Panxampla de Tortosa (el Baix Ebre) on demane la retirada de tres elements franquistes: el monument del riu, la denominació 13 de gener per a un grup de cases i el nom de Joaquim Bau per una plaça i un institut públic tortosí. D'altra banda, la plataforma Independentistes de la Safor ha fet públic un comunicat on denuncien la denominació franquista de quatre comissions falleres de la capital de la comarca, Gandia. El passat 13 d'octubre, la Comissió del Casal popular Panxampla per la retirada de la simbologia fran-

quista (Tortosa) presentà una moció popular, amb 2000 signatures de suport, on demanen la retirada del monument franquista del riu (un dels

“Malgrat comptar amb un ampli suport popular i de la majoria de partits institucionals,la moció té poques possibilitats de prosperar“ més grans de tots els Països Catalans); el canvi de nom de Joaquim Bau (important dirigent franquista, nat a Tortosa) per un institut públic i una plaça; i el canvi de denominació tam-

bé per a un grup de cases, 13 de gener (dia de l'entrada de les tropes franquistes a Tortosa). En roda de premsa oferta el mateix dia, membres del Panxampla asseguraren que ERC, ICV i PSC es comprometeren a donar suport a a la moció. A més, els membres de la comissió han demanat una reunió amb l'alcalde, Ferran Bel (CiU) per tractar aquest tema i demanar-li la inclusió d'aquest punt en l'ordre del dia del proper ple municipal del 8 de novembre. La moció, cal recordar, reuneix tots els requisits: avals i termini suficients. Precedents poc esperançadors

Malgrat comptar amb un ampli suport popular i de la majoria de partits institucionals, la moció té poques possibilitats de prosperar. El 2008, l'Ajuntament de Tortosa ja va rebutjar retirar aquest monument i, mesos abans, ho havia fet amb la denomi-

nació 13 de gener. Totes dues ocasions amb els vots contraris a la retirada de CiU i PP. L'alcalde, Bel (CiU), va declarar aleshores que "no és un tema que preocupe la ciutadania" Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya

A l'important ressò mediàtic de la campanya (podeu seguir-la a www.panxampla.org) cal sumar les declaracions de Jordi Guixé, responsable del Memorial Històric de la Generalitat de Catalunya que, a principis d'octubre, presenta a la capital del Baix Ebre, els resultats i conclusions del cens de la simbologia franquista a Catalunya. Aquest estudi també recomana retirar aquests tres elements de simbologia franquista així com denuncia que les Terres de l'Ebre són el territori principatí on més elements franquistes es conserven.

BREUS

Accions al Roser de Lleida CESC BLANCO BARCELONA

Membres del Casal Ocell Negre de Lleida van tapar simbòlicament la porta de l'edifici del Roser el dilluns 11 d'octubre. Les persones associades al casal independentista van apegar murals de paper amb versos de Màrius Torres, poeta lleidatà. Amb l'acció es volia commemorar els 303 anys de l'entrada de les tropes borbòniques a la ciutat el 12 d'octubre. A més, s'usà la figura del poeta Torres ja que es tracta d'un intel·lectual de la vila, que estudià al mateix Roser als anys 20 del segle XX i que, segons el casal, "és un personatge cultural lluny de l'esperit del dia de la hispanitat i de la massacre borbònica de 1707 de la ciutat". Poemes de Màrius Torres

Les persones associades al casal utilitzarem parts dels poemes La ciutat llunyana, Molt lluny d'aquí i El combat dels poetes, tots escrits pel poeta lleidatà. També un escrit que recordava l'estada del poeta a l'edifici. Torres nasqué a Lleida al si d'una família benestant republicana i ell amb el temps també va adquirir l'ideal antimonàrquic. Fins i tot va escriure al diari L'Ideal, portaveu de les joventuts d'ERC a Lleida, en començar la guerra. Roser,lloc de somnis i lluita

L'enganxada a les portes de del Roser no fou casual. Des de fa anys gran part del moviment social i polític lleidatà malda per evitar la transformació de l'emblemàtic edifici en un parador amb 53 habitacions i un aparcament subterrani de 46 places. En l'època en què Màrius Torres hi estudià, dècada de 1920, el Roser era un centre educatiu "que creà tota una generació de somniadors i lluitadors per una nova vida", ressalta el Casal Ocell Negre.

Falles amb noms franquistes

A Gandia (la Safor) es poden trobar comissions falleres amb noms com Mártires, Luís Belda, Ejército Español i José Antonio, noms d'evident exaltació franquista. Ni les diverses campanyes cíviques ni les recomanacions de la Junta Fallera gandienca han fet que les quatre esmentades comissions falleres inicien els tràmits per als canvis de denominació. Els responsables justifiquen la immobilitat per qüestions econòmiques. Tanmateix, tal i com denuncia un comunicat de premsa d'Independentistes de la Safor, fet públic a principis d'aquest mes d'octubre, les comissions utilitzen les falles per fer una crítica visceral cap als col·lectius catalanistes i d'esquerres de la ciutat. Segons afirma aquesta plataforma independentista "És així com en trobem clarament davant d'un problema ideològic que molts anys de democràcia descafeïnada no han aconseguit esborrar. La pervivència d'aquests noms no és només un insult a les generacions que lluitaren i moriren per la democràcia, sinó que és una ofensa per a tots els valencians i valencianes".


08 EN PROFUNDITAT DEL 20 D’OCTUBRE AL 2 DE NOVEMBRE DE 2010

La corrupció a l’Ajuntam

Els casos de l’Hotel del Palau i de les llicències de Ciutat Vella

“V pa

Cas Hotel del Palau REDACCIÓ BARCELONA

Ja fa més de 3 anys, els veïns del Casc Antic van començar a recollir signatures contra el projecte d'hotel de luxe que els gestors del Palau, a través d'una empresa intermediària, volien tirar endavant en una finca que estava qualificada com a equipament educatiu. El solar, que havia estat cedit per l'escola La Salle Comtal al Palau, va anar a parar a l'empresa Olivia Hotels. Les bones relacions que tenien Millet i Montull amb totes les administracions van

possibilitar que l'Ajuntament de Barcelona requalifiqués el solar de forma favorable als seus interessos, gràcies a la intervenció de Ramon Garcia-Bragado, regidor d'Urbanisme i home fort de l'ajuntament i del PSC de Barcelona. L'any 2009 va esclatar el cas de la Fundació Palau de la Música, o cas Millet, que destaparia el defalc dels gestors de la fundació d'ingents quantitats de diners provinents de subvencions, així com els pagaments a diferents fundacions de partits, com la Fundació Trias Fargas, de CiU. El cas però,

esquitxaria també al PSC, quan la requalificació irregular de l'hotel sortí a la llum i arribà als mitjans. Finalment, resultarien implicats Ramon García-Bragado, el gerent d'Urbanisme, Ramon Massaguer, i l'advocat Carles Díaz. Hereu va haver de cessar del càrrec d'urbanisme García-Bragado, si bé afirmà que es tractava

L'Asso que va que su pamen

M.C. BARC

d'un "relleu temporal" d'un dels seus més estrets col·laboradors, mentre durés el procés. Cap càrrec

municipal va assumir cap mena de responsabilitat política pels fets.

Cas llicències de Ciutat Vella REDACCIÓ BARCELONA

Aquest cas es començaria destapar arran de la intervenció als prostíbuls de Castelldefels Saratoga i Riviera. El registre al despatx d'un dels implicats, Joaquin Quilez, descobrí una trama de suborns d'empresaris del sector de l'hosteleria a càrrecs municipals per aconseguir llicències d'activitat. El fil va portar fins a Heliodoro Lozano, destacat càrrec municipal de Barcelona, que havia estat cap de serveis tècnics de Ciutat Vella. Quilez i Lozano, que arribarien a ingressar a presó durant uns mesos, cobraven entre 2000 i 4000 euros per 'agilitzar' la concessió de llicències d'activitats, sobretot d'apartaments turístics. Segons declararen nombrosos testimonis,

Heliodoro Lozano, alies "Helio", es movia lliurement per l'Ajuntament des de feia més de vint anys. Però l'arribada de la regidora Itziar González a Ciutat Vella, escollida com a independent a les llistes del PSC, va suposar el desplaçament d'Helio, i un intent de netejar el districte de tot un seguit de pràctiques irregulars. Les conseqüències no es feren esperar. El juliol de 2009, González, així com diverses membres del seu equip, com la Gerent de Ciutat Vella Mercè Massa, i l'arquitecta Lourdes Conesa, van començar a rebre greus amenaces, així com els seus familiars, amenaces per les quals arribaren a rebre un servei d'escorta. En el sumari del cas apareix investigat Roger Pallerols, president de l'agrupació de Ciutat Vella del PSC,

de la qual podrien haver sortit les amenaces, i actual regidor de Comerç i Petita i Mitjana Empresa. i Joan Albert Dalmau, gerent de Prevenció, Seguretat i Mobilitat. Itziar González acabaria dimitint del càrrec, sense explicar els motius que, tanmateix, s'han acabat fent públics. Va ser substituïda a la regidoria de Ciutat Vella per Carles Martí, defenestrat dos mesos mes tard de manera fulminant després del fracàs del referèndum de la Diagonal, i finalment

per Assumpta Escarp. Sota el mandat d'aquesta, que ha negat cap implicació de càrrecs de l'ajuntament en la trama de les llicències, així com

en les amenaces i coaccions, han estat apartades dels seus càrrecs diferents persones properes a González.

En quin mo veïnal inte el cas de l' posta vau t L'Associació iniciar la no el projecte un terreny catius. La n celebració d comptà amb nat, el 5 de dir present modificació panya de m propòsit ur de l'AVV es natures con un recurs d tir la nostr del District procés part dat, en tant nar l'idoneï

Quan escla va canviar L'esclat del turada del quip munic la tramitac renciar el Itziar Gonz terès públic tral d'urban Bragado, qu per continu dències jud cloents. Va del cas de l' dimissió d'It tes de la pre comunicaci rar el proje


L’ACCENT 188 EN PROFUNDITAT 09

ment de Barcelona

a marquen el final del mandat d’Hereu

Volem una comissió independent amb articipació de les entitats veïnals”

ciació de Veïns del Casc Antic fou la primera entitat a alçar la veu davant el projecte de l'Hotel del Palau, uposava la requalificació d'un terreny destinat a equints educatius per a la construcció d'un hotel de luxe.

CELONA

oment i perquè el moviment ervé i comença a denunciar Hotel del Palau? quina restenir de l'ajuntament? ó de Veïns de Casc Antic vam ostra oposició quan es fa públic de construir un hotel sobre destinat a equipaments edunostra primera acció fou la d'una assemblea al barri, que b una alta participació del veïe març de 2008 on es va deciar al·legacions al projecte de ó al PGM i iniciar una camobilització contra aquest desrbanístic. Posteriorment, des recolliran més de 3.500 signtra el projecte, interposarem d'alçada i després de fer sena veu en els diferents òrgans te, acabarem abandonant el ticipatiu on se'n havia convit aquest no permetia qüestioïtat de l'hotel.

ata el cas Millet la situació ? cas Millet no va significar l'aprojecte, ans el contrari l'ecipal va intentar accelerar-ne ió. En aquest sentit, cal difepaper jugat per la regidora zàlez que desconfiava de l'inc del projecte, de l'àrea cennisme encapçalada per Garcia ue en tot moment va apostar uar-lo, fins i tot quan les evidicials eren cada cop més conam haver d'esperar a l'esclat Hotel del Palau, després de la tziar Gonzàlez, per què a resulessió exercida pels mitjans de ó, l'Ajuntament optés per retiecte.

ENTREVISTA

Jordi Bonet, president de l’Associació de Veïns del Casc Antic de Barcelona Com valoreu la comissió d'investigació que es va fer? Respecte a les comissions d'investigació parlamentàries el nostre posicionament és crític, en tant els partits les han utilitzat com una arma de joc electoral i per esbandir-se les culpes, i no com a instruments per escatir responsabilitats polítiques. És per aquest motiu que arran de l'esclat de la trama de corrupció de Ciutat Vella des del moviment veïnal no volem una enèsima comissió de partits, sinó una comissió independent amb par-

Arran de l'esclat del cas Palau, així com les darreres revelacions arran de l'escàndol de corrupció de les llicències de Ciutat Vella, L’ACCENT ha pogut entrevistar en Jordi Bonet, que n'és el president.

ticipació de les entitats veïnals que no intenti parodiar la investigació judicial, sinó determinar les responsabilitats ètiques i polítiques en què hagin pogut incórrer els càrrecs públics implicats, més enllà de les imputacions penals. I del procés judicial? què suposa i quins motius hi ha al darrere de l'exclusió de la FAVB de l'acusació particular? Actualment, el moviment veïnal exerceix l'acusació popular en els dos casos oberts respecte al cas Palau. En el cas general, que afecta la malversació de fons operada per Millet i Montull en les arques del Palau, l'actuació del jutge encarregat de la instrucció ha estat al nostre entendre negativa (dilació del procés, bloqueigs) el que contrasta amb la jutgessa encarregada de la instrucció del cas Hotel, que ha mantingut una actuació correcta. Considerem que la voluntat del jutge instructor per fusionar la nostra acusació amb la de la Diputació, argumentant que defensem els mateixos interessos, és el darrer episodi d'una voluntat per devaluar la figura de l'acusació popular i entorpir l'acció judicial del moviment veïnal, l'únic que en aquest cas ha lluitat per defensar l'interès públic. Heu defensat el paper de l'exregidora independent Itziar González, que va dimitir arran d'aquest cas, per què? Itziar Gonzàlez ha estat l'única regidora del Districte de Ciutat Vella que ha optat per escoltar les demandes del veïnat, així com impulsar un gir en les polítiques públiques a Ciutat Vella a fi que aquestes no responguessin únicament als interessos del mercat, sinó que tinguessin en compte també a les persones. Malgrat hi haguessin algunes decisions que no compartíssim, reconeixem que el seu estil de fer política representava un canvi qualitatiu respecte als models precedents i posteriors.

Ara també s'ha sabut que va rebre greus amenaces, tant ella com membres del seu equip, arran del cas de la trama corrupta de les llicències de ciutat vella, sembla ser que abans d'ella, aquesta trama d'empresaris i càrrecs municipals hauria actuat amb plena impunitat durant molts anys al si de l'Ajuntament. Nosaltres ens preguntem, com pot ser que en dos mesos es tramitin 500 llicències municipals per l'obertura d'apartaments turístics i no salti cap senyal d'alarma en l'administració públi-

“El moviment veïnal és l'únic que en el cas del Palau ha lluitat per defensar l'interès públic.” ca; on anaven a parar totes les queixes, instàncies que veïns i afectades feien arribar a l'ajuntament. Com a mínim hauríem de parlar de negligència dins l'administració municipal, per no parlar d'alguna cosa pitjor. Com veieu el paper que han tingut successors de González a l'ajuntament? primer Carles Martí després Assumpta Escarp? Considerem que hi ha hagut un canvi de full de ruta, entre les prioritats de l'equip d'Itziar i les de Carles Martí i Assumpta Escarp, les quals semblen més orientades a garantir un final tranquil de legislatura pel PSC a Ciutat Vella, tot i que els diferents escàndols que van

apareixent auguren que pot ser-ho tot, menys tranquil. Quines iniciatives teniu pensat fer des del moviment veïnal arran d'aquests casos? Com a primera mesura exigim que se separi del càrrec tots aquells regidors i consellers que hi hagi indicis que han utilitzat la seva posició de poder per desenvolupar males pràctiques en la gestió pública. A més, demanem una comissió independent amb participació ciutadana que serveixi per escatir responsabilitats polítiques i ètiques en l'afer, així com fixar procediments i protocols de transparència i rendició de comptes que dificultin la repetició de casos de corrupció com els descoberts. Finalment, com a entitats veïnals no descartem utilitzar tots aquells mitjans, des de la mobilització ciutadana a altres recursos factibles, per què s'investigui fins al fons i la ciutadania conegui tot el rerafons de la trama, els seus responsables i encobridors. Més enllà d'aquests casos concrets de pràctiques il·legals, quina és la vostra de posició respecte les polítiques urbanístiques l'ajuntament?. Cal una revisió profunda dels criteris que han determinat les polítiques urbanístiques en els darrers 25 anys a la ciutat de Barcelona. Fins ara s'ha prioritzat un urbanisme neoliberal que afavoreix les tendències especulatives. Enfront aquesta deriva, cal recuperar la defensa d'un urbanisme popular i participatiu, compromès amb el dret de la ciutat, els principis de justícia socioambiental i la lluita contra les desigualtats socio-espacials al municipi. Cal reobrir el debat sobre el model de ciutat on volem viure, per què aquest sigui decidit per la ciutadania i no per les empreses.


10EN PROFUNDITAT

DEL 20 D’OCTUBRE AL 2 DE NOVEMBRE DE 2010 L’ACCENT 188

Sarkozy i Merkel encapçalen l’ofensiva de l’”Europa civilitzada”contra els diferents

Retornant a l’Europa negra MANEL LÓPEZ LLEIDA

"A començament dels anys seixanta el nostre país cridava als treballadors estrangers per a que vinguessin a treballar a Alemanya i ara viuen aquí (...) Ens enganyàvem a nosaltres mateixos quan dèiem ‘no es quedaran, en algun moment se n'aniran’. Això no ha estat així i la perspectiva de societat multicultural, de viure junts i aprendre de l'altre ha fracassat totalment". Aquestes van ser les paraules que la canceller alemanya Àngela Merkel va dirigir el passat cap de setmana en una trobada de les joventuts de la Unió Demòcrata Cristiana (CDU) a Postdam. Les paraules de Merkel esborren tota la retòrica liberal dels drets formals dels ciutadans que, suposadament, ha cultivat un dels motors de la construcció europea: segons la canceller aquells homes i dones que viuen des de fa cinquanta anys a Alemanya, i els seus fills i nets, continuen tenint un grau menor de ciutadania que els alemanys d'origen. És impossible, doncs, que esdevinguin ciutadans alemanys. Per als democratacristians, aquests homes i dones que fa dècades que viuen a Alemanya s'han d'integrar i acceptar els valors locals, és a dir els valors cristians, i aprendre l'alemany, mostrant la imatge falsejada que els prop de 4 milions d'alemanys musulmans es

comuniquen al seu lloc de treball, a l'escola o amb l'administració en turc, persa, àrab o qualsevol altra llengua enlloc de l'alemany. Igualment, el fracàs de "la societat multicultural" a la que es refereix Merkel ens hauria de fer pensar en una realitat social catastrò-

“El creixement dels moviments feixistes va tenir molt a veure amb la normalització política de la desigualtat” fica a l' Alemanya actual: entrada massiva i incontrolada d'immigrants, degradació dels barris on majoritàriament hi habiten, inestabilitat social, incompliment de les diverses legislacions i partits feixistes amb representació parlamentària. Res de tot això, però, es produeix a Alemanya. Ben al contrari, des de l'any 2006 son més els ciutadans d'origen turc que retornen a Turquia que no pas els que arriben a Alemanya. L'ascens dels feixismes a l'Europa d'entreguerres del segle XX va tenir una funcionalitat socio-his-

tòrica ben clara: el garantir l'estabilitat dels interessos dels grans capitals financers i industrials davant l'amenaça d'un moviment obrer, ben organitzat i amb una alternativa, i davant la inoperància dels règims democràtics liberals en una situació de crisi. En l'esfera ideològica, el feixisme es fonamentà en dos supòsits, no pas anacrònics sinó producte d'una determinada modernitat, que han arribat fins als nostres dies. El primer, la negació de la possibilitat de democràcia, entesa com la capacitat d'una societat d'autodeterminar-se quotidianament i a mig termini per si mateixa, i el segon, l'establiment de la desigualtat biològica vinculada a elements ètnics. La normalització social i política d'aquest segon supòsit va justificar tot tipus d'operacions d'enginyeria social arreu del continent europeu fins arribar a la planificació industrial dels genocidis ètnics i polítics durant la segona guerra mundial. Entre molts altres aspectes, el creixement dels moviments feixistes fins a convertir-se, en diversos casos, en autèntics moviments de masses va tenir molt a veure amb la normalització política de la desigualtat, de la construcció social d'un enemic intern i extern definit tant per motius ètnics com polítics. A hores d'ara, sembla, si fem cas de les declaracions d'Angela Merkel, de les polí-

tiques del primer ministre francès o de l'ascens de l'extrema dreta a Suècia o Holanda que la normalització del discurs de la desigualtat ètnica torna a obrir les portes de la política europea. En el cas de Merkel i del mateix Sarkozy, l'adopció de discursos i

“L'adopció de discursos i polítiques marcadament feixistes responen, sobretot, a càlculs electoralistes” polítiques marcadament feixistes, en un cas dirigits contra els musulmans i en l'altre contra els gitanos, responen, sobretot, a càlculs electoralistes que pensen que els permetran sortir de la seua delicada posició política. Ara bé, que els dos caps d'Estat de les dos grans potències europees situïn en el centre dels seus discursos i pràctiques el criteri de la desigualtat ètnica, només farà que accelerar el creixement organitzatiu i representatiu dels feixismes europeus i virar el debat polític general cap al terreny propi de l'extrema dreta.

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF.& ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ SEMESTRAL (30 E.) ANUAL (60 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C.Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

Fenòmens com l'entrada al parlament suec del partit nazi Demòcrates de Suècia, amb 20 diputats, l'ascens sostingut en parlaments regionals i ajuntaments del Partit Nacional demòcrata Alemany (NPD) d'ençà l'any 2003, el protagonisme en les darreres eleccions britàniques del feixista British National Party (BNP) o la prohibició de la construcció de minarets de mesquites a Suïssa, via referèndum, cal inserir-los en el procés general de normalització de la desigualtat ètnica que, a hores d'ara, està trobant en els principals caps d'estat de la UE els seus més valuosos propagadors. No ens hauria d'estranyar que a mig termini, i en funció del camí que segueixi la crisi capitalista, les expressions més genuïnes del feixisme acabin substituint, en alguns casos, l'establishment de la política conservadora europea. Ja fa uns anys, un molt bon historiador britànic d'origen grec, Mark Mazower, va escriure una història d'Europa al segle XX amb el títol de l'Europa negra. En aquesta obra es sostenia que lluny de projectes emancipadors i avenços progressistes per al conjunt de la humanitat, Europa, sobretot, havia produït catàstrofes humanes i projectes deshumanitzadors en forma de règims feixistes. El llegat d'aquesta Europa negra no ha desaparegut i torna a tenir prou força per tornar a trucar a la porta.

NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.


INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 188 DEL 20 D’OCTUBRE AL 2 DE NOVEMBRE DE 2010

Els miners xilens: solidaritat fictícia en la terra del “campi qui pugui” JOSÉ ANTONIO GUTIÉRREZ D.* BARCELONA

Com milions d'altres persones, vaig sentir una alegria enorme en veure que els miners atrapats en la mina San José de Xile van sortir amb vida del seu angoixant i claustrofòbic tancament, a què van ser condemnats per quasi 70 dies gràcies a la negligència dels empresaris miners. No vaig poder sinó emocionar-me de veure que aquesta terrible història d'angoixa i patiment arribava a un final feliç i que les llàgrimes es van transformar en explosions de rialles. Però al mateix temps, juntament amb l'alegria per veure aquests 33 condemnats tornar a la vida, no vaig deixar de sentir una mescla de repulsió i ràbia per l'espectacle muntat pels mateixos soterradors d'aquests homes. No vull sonar a desbaratafestes, però quan es calmi la natural eufòria que embarga al país, hi haurà moltes preguntes a fer-se. La primera és que encara que el govern intenti treure desvergonyidament dividends polítics d'aquest miracle d'haver quedat amb vida sepultats per tones de roca a 700 metres de profunditat, la realitat és que en primer lloc no haurien d'haver sigut sepultats! Aquesta mina havia sigut clausurada per qüestions de seguretat i va tornar a obrir precisament per la política del govern que sacrifica la seguretat i la vida dels obrers per a benefici d'una casta d'empresaris. A més, en moments en què tant govern com empresaris els donaven per morts, va ser la tenacitat dels propis miners i la dels seus propis companys les que van aportar informació i experiència, i que no van permetre que es frenés la recerca fins a trobar-los. Que els miners estiguin amb vida, no és per obra i gràcia del govern de Piñera, sinó gràcies a la perseverança dels obrers que van pressionar perquè el rescat es portés a terme, i gràcies a la perícia dels miners mateixos, que van saber com manejar la seva situació en el subsòl. Si fos pel govern i els empresaris, aquests miners haurien estat oblidats i abandonats com centenars d'altres obrers que anualment són oblidats i abandonats quan moren en accidents laborals, la immensa majoria prevenibles. Però quan van arribar les càmeres, immediatament va canviar aquesta indiferència, per una preocupació quasi febril i el país i les seves classes dirigents van ser posseïts per la síndrome Teletón, pel somriure assajat davant de les càmeres per les abraçades entre víctimes i botxins. Aquesta és la solidaritat de l'engany, perquè no ens oblidem que vivim en un país tremendament poc solidari, un país on preval la lògica del salvi's qui pugui imposada a sang i foc per quasi quatre dècades d'orgia neoliberal. Solidaritat de l'engany per-

L’espectacle del rescat ha servit per rentar la cara del President i de la dreta xilena

què és una solidaritat que s'utilitza per profit propi: per augmentar els índexs de popularitat, per fer propaganda i màrqueting, per treure capital polític. Apple els regalarà I-pods, Farkas els tira cinc milions a cada un, altres els ofereixen vacances a les illes gregues, altres els portaran a veure partits del Reial Madrid i del Manchester United, un polític de tercera cate-

“Xile és un país on preval la lògica del salvi's qui pugui imposada a sang i foc per quasi quatre dècades d'orgia neoliberal”

goria (que incidentalment és el president ) es fa fotografies amb ells … cadascú els fa servir de la manera més descarada per fer propaganda al seu producte, al seu club esportiu, al seu país, al seu govern. No deixo de sentir un mal gust de boca en percebre com se'ls segueix explo-

tant de semblant manera. A tal grau arriba la manipulació, que Piñera crida al món a recordar Xile com el país del rescat i a oblidar-se de la dictadura de Pinochet, que el va fer multimilionari amb riqueses més enllà del que la immensa majoria del món pot imaginar. Pensem quina seria la reacció del món si la cancellera alemanya Angela Merkel demanés al món oblidar-se de Hitler. No puc deixar de sentir una gran repugnància davant d'aquest oportunisme tan vil. Però no em sorprèn. Mal que mal, és part del projecte del bloc dominant de netejar el "pecat original" de la nostra exemplar democràcia, d'oblidar el "lapsus" autoritari-dictatorial que va ofegar en sang les esperances de tres generacions de xilens, part d'aquesta amnèsia col·lectiva imposada pels amos del país. Aquesta no va ser sinó una altra oportunitat més per insistir el que ens vénen insistint fa vint anys. El nostre és un país que viu de ficcions, i no deixa de cridar l'atenció el format de reality show de tot aquest rescat, un reality show en el qual, per descomptat, es va incloure la nota picant d'amants i altres escàndols per entretindre el populatxo. Un reality show on es van esborrar les raons d'aquesta tragèdia, la causa que aquests homes hagin sigut sepultats: un model

econòmic que busca obtindre el màxim guany al menor cost possible. Un model que està portant subcontractistes, treballadors en condicions de precarietat terribles, a les mines i altres faenes a fer feines de risc que en no pocs casos es cobren les seves vides, mentre que els seus patrons amassen enormes fortunes. Aquesta no és sinó solidaritat

“Aquesta solidaritat existeix davant de les càmeres però desapareix en la interacció anònima i quotidiana de les nostres ciutats” fictícia, aquesta solidaritat que existeix davant de les càmeres, davant de la faràndula, però que desapareix en la interacció anònima i quotidiana de les nostres grises ciutats. Aquesta solidaritat fictícia es distribueix com una aspirina per alimentar la imatge inflada que tenim de nosaltres mateixos.

Però abans que res, és una solidaritat fictícia perquè aquesta solidaritat entre el sepultat i el soterrador desapareix enmig del mar de desigualtats d'un país on ni la societat ni l'economia no tenen la solidaritat com el seu eix rector. Un exemple: mentre tot el món ofereix contractes milionaris als obrers, la seva empresa es nega a pagar-los el sou pel temps que van passar sota terra. Els miners estan folrats, i segurament ni tan sols els importarà no rebre aquesta misèria de sou, però hi ha milers d'altres obrers menys afortunats que llangueixen a l'Hospital del Treballador davant de la indiferència empresarial sense sou mentre estan incapacitats de treballar. Això és el capitalisme. No ens oblidem que en aquest país van morir 439 treballadors el 2009 en diferents accidents laborals i amb ells no hi ha solidaritat. Perquè a ells sí que se'ls pot emportar la mina, o el camí, o la mar, o l'obra, davant de la mirada indiferent de les autoritats i d'una casta empresarial criminal. 439 éssers humans que tenen el mateix talent, el mateix dret a viure, a riure, a gaudir plenament de tot el millor de la vida, igual que els 33 miners que recentment han tornat a la vida. Per això vaig tindre molts sentiments oposats amb el rescat i amb la cobertura que aquest va rebre. Perquè més enllà de l'alegria que sentim tots per la sort que aquests obrers sortissin amb vida, més enllà de tant de somriure plàstic dels durs de la faràndula, de tantes visites i abraçades presidencials, més enllà de tanta "generositat" demostrada davant de les càmeres per les empreses (o més aviat, pels seus departaments de màrqueting), no deixo de pensar en els milers de desafortunats que són anualment sacrificats a l'altar del guany dels empresaris i per als quals no existeix sinó indiferència. No puc deixar de pensar que si aquests mateixos obrers s'haguessin organitzat per no permetre que es treballés en condicions precàries i insegures, si s'haguessin resistit a ser sepultats, haurien estat tractats com a delinqüents. No puc deixar de pensar en un país que es diu solidari, però que va permetre, en aquest mateix lapse de temps, que 32 presos polítics maputxe, inclosos menors d'edat considerats "terroristes", veiessin consumir el seu organisme en una vaga de fam que s'invisibilitzà davant la premsa internacional i que va ser tractada amb un paternalisme monstruós per part del govern. No puc deixar de pensar en res d'això, tot i que senti una immensa alegria de veure els miners tornar a la vida. País hipòcrita, país de merda. *Article cedit per Catalunya, revista de la CGT del Principat


12ECONOMIA

DEL 20 D’OCTUBRE AL 2 DE NOVEMBRE DE 2010 L’ACCENT 188

Assemblees de barri i comitès d’empresa consensuen continuar actuant després de la vaga REDACCIÓ BARCELONA

A només dues setmanes de la vaga general més de 150 persones es van reunir a la plaça Osca de Sants,sota el paraigües de l'Assemblea de Barcelona, que va agrupar per a la convocatòria d'aturada al sindicalisme alternatiu i combatiu de la ciutat comtal, a més de múltiples moviments socials i organitzacions d'esquerres. A la convocatòria hi van ser presents representants dels diferents Comitè de Vaga dels barris, com els de la Barceloneta,Gràcia,l'Eixample,Nou Barris,Poble Nou o Sants, a més de delegats sindicals de múltiples empreses,

com Autobusos de Barcelona, Telefònica o Seat. Joves i vells militants van compartir arguments i debats, amb el comú denominador de tirar endavant la lluita contra les retallades socials, i amb la vista posada en la voluntat de tornar a aturar la ciutat si cal. Properes mobilitzacions L'anàlisi general dels sindicalistes i dels vaguistes va coincidir en la voluntat de no deixar la resposta social en mans de les cúpules dels sindicats oficials CCOO i UGT, consensuant una nova convocatòria unitària contra la Reforma

Laboral i les retallades socials i de les pensions. Concretament, es va acordar convocar una nova mobilització al centre de la ciutat el primer dia de la campanya electoral a les eleccions autonòmiques, el 13 de novembre, amb columnes que arribaran des dels diferents barris i centres de treball. Des de L'ACCENT hem volgut conèixer de primera mà les valoracions i projectes dels diferents sindicats alternatius, comitès d'empresa i moviments socials que van participar de la Vaga General a l'àrea metropolitana de Barcelona.

ENTREVISTES

Saturnino Mercadé, de CGT i president del Comitè d'Empresa d'autobusos de Barcelona

“A Autobusos estem preparant-nnos per passar a l’ofensiva”

Com valoreu la vaga general del 29-S? La valoració és molt bona, sobretot per tota la gent que s'ha mobilitzat als barris, coordinant-se des de la base, i per les mobilitzacions massives. Hem de ressaltar la gran quantitat de piquets al matí als barris, cotxeres i fàbriques, i el multitudinari piquet del centre de Barcelona, i la gran afluència de gent a les manifestacions de la tarda. Quina serà ara la vostra actuació passada la vaga? És evident que els sindicats oficials ja no convocaran cap altra aturada, i per tant hem de respondre des del sindicalisme alternatiu i els moviments socials. A nivell global els companys d'autobusos donarem suport a totes les convocatòries de l'Assemblea de Barcelona, com la del 13 de novembre, i a nivell sectorial ens preparem per passar a l'ofensiva, i portar a terme mobilitzacions unitàries per aconseguir la jubilació molt abans dels 65 anys dels treballadors de transports. Cal respondre a aquestes agressions als nostres drets a tots els nivells, i des de TMB els plantarem cara.

cials i mobilitzacions als sectors on puguem portar-les a terme amb èxit. També estem estudiant com aturar l'aplicació de la Reforma Laboral a través de la negociació dels convenis col·lectius, i obligar a través de la mobilització les empreses de certs sectors a no aplicar la nova normativa.

pant a les mobilitzacions contra les retallades socials, però creiem que és important fer una reflexió sobre com fer arribar el nostre missatge a la gent, no només a través de cartells, sinó per accions que ens facin visibles, i pels nous canals, com les pàgines d'internet, facebook o altres xarxes socials.

Ivan Miró, del moviment 25 de setembre

Josep Bel,portaveu de CoBas i delegat sindical de Telefonica

Luis Blanco, portantveu de la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC)

“Intentarem aturar l’aplicació de la Reforma Laboral a través dels convenis col·lectius”

Com valoreu la vaga general del 29-S? Ha anat bastant bé, millor del que molts esperàvem. Sobretot a nivell de mobilitzacions i en el sector industrial ha estat un èxit, però en altres sectors, com el de serveis, no ha ha tingut tant seguiment, sobretot a causa del descrèdit del sindicalismes i les altes taxes de precarietat. En el sector públic, a més, hem hagut de patir uns serveis mínims abusius, fet que a més s'ha sumat que aquest sector ja va fer vaga el juny passat, fet que potser ha disminuït una mica els efectes. Quina serà ara la vostra actuació passada la vaga? Nosaltres apostem per una nova convocatòria de vaga general, única mesura que podria aturar la Reforma Laboral, les retallades socials, i ara la reforma de les pensions. Però també som conscients de que per una aturada general cal la convocatòria també de CCOO i UGT, fet bastant improbable. Per tant, intentarem portar a terme convocatòries d'aturades par-

“L’okupació del banc va ser un catalitzador de la feina dels barris i comitès d'empresa”

Com valoreu la vaga general del 29-S? La nostra valoració és molt positiva, en tant que creiem que en aquesta vaga ens hem pogut involucrar i hem participat múltiples moviments socials i persones que a causa de la precarietat laboral estem actualment allunyades del sindicalisme. En tot cas creiem remarcable sobretot el pas endavant que ha suposat el projecte unitari comunicatiu que es va portar a terme a través de la web 29-S, i l'okupació del banc espanyol de crèdit de la plaça Catalunya, que va permetre una visualització a nivell mediàtic i va ser un catalitzador de la feina que s'estava duent a terme als barris i comitès d'empresa combatius. Quina serà ara la vostra actuació passada la vaga? Encara no sabem com continuarem partici-

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona// Assemblea de Joves de Cardedeu // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4.Vilafranca // Ateneu La Bretxa Carrer Major, 17-19, Alcover // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11,Beniarrés // Ateneu Popular de l'Eixample Ptge.Conradí 3,Barcelona // Ateneu Popular X Ferran 14.Vilafranca del Penedès // Ateneu Popular Octubre Badajoz 23, Barcelona // Ateneu Popular La Falç Antic escorxador s.n, Artés // Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx,Vila de Gràcia // Ateneu Popular de Sitges Pl. Castellers 3 // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa,València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C.Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià,31.Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C.St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular de Gràcia Ros de Olano 39, Barcelona // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C.Trinquet Vell 15, baixos.Tarragona // Casal Independentista el Gurri Taradell // Centre Social-BBar Terra Baró de Sant Petrilló 9.València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // El Forn Girona //L'Estapera C.de baix,14,baixos,Terrassa //La Falcata Panera 2, Lleida // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B.Torelló // Lliga de Capellades Pilar 3. Capellades // L'Ocell Negre UV Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos,València // SEPC-U UPF Despatx 20.1E12, edifici Jaume I. Barcelona // Taverna Catalana "Les Forques 1642", Alfred Perenya 71, Lleida // Baró St. Petrillo, 9 València // SEPC-U Taverna l'Esparracat C.Feliu Munné 18, Esparraguera

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

“Hem de mantenir les mobilitzacions unitàries contra les retallades socials”

Com valoreu la vaga general del 29-S? Molt positiva, molt millor del que s'esperava. Hem de ressaltar sobretot els mobilitzacions unitàries del sindicalisme de base i de CCOO, i els piquets als barris. Quina serà ara la vostra actuació passada la vaga? Per ser conseqüents amb les consignes del 29-S, hem de mantenir les mobilitzacions unitàries contra les retallades socials. No podem estar esperant que les cúpules de CCOO i UGT negociïn res de bo, ni ens han de marcar el calendari. Hem de sortir al carrer de forma unitària nosaltres mateixos, el sindicalisme alternatiu i la resta d'organitzacions i entitats d'esquerres, com ho estan fent a l'Estat francès.


L’ACCENT 188 DEL 20 D’OCTUBRE AL 2 DE NOVEMBRE DE 2010

ESPORTS 13

A Can Barça, tornen els de sempre ABEL CALDERA BERGA

El canvi de junta directiva a l'entitat blaugrana ha suposat un autèntic terratrèmol social. El laportisme, aquella amalgama de joves professionals liberals vinculats al sobiranisme que van apostar per teixir aliances desacomplexades amb la societat civil més catalanista, ha perdut el poder dins el club en benefici d'una nova junta que representa els poders tradicionals de la societat catalana. Un aparador social

Aquest canvi de poder s'ha visualitzat en el canvi en el perfil dels integrants de la junta. La junta de Laporta, especialment en la seva segona etapa, combinava professionals liberals amb persones públiques vinculades al sobiranisme. Un dels eixos on girava el nucli laportista era la Fundació Catalunya Oberta, think tank del sobiranisme neoliberal, al qual estaven directament vinculats Xavier Sala i Martín -tresorer del Barça-, Joan Oliver -director general del Barça- o Vicent Sanchís -director de Barça TV-. En canvi, l'actual junta amalgama perfils vinculats als poders més tradicionals del Principat (vegeu el requadre). La clau de volta de tot aquest entramat és Carles Vilarrubí, amb una dilatada biografia al servei de la família Pujol. No en va, ha estat nomenat vicepresident de relacions institucionals. En les comissions del club també s'ha operat un canvi de perfils. L'exemple més evident el trobem a la comissió econòmica. Mentre que en l'etapa Laporta aquesta comissió estava copada per acadèmics (Sala i Martín, Carles Murillo, Jordi Galí...), actualment és un aparador del poder empresarial i financer. L'actual comissió econòmica està presidida per Ramon Adell, conseller de Gas Natural. En formen part Josep Maria Xercavins (exdirectiu de Banesto i directiu de la immobiliària Metropolis), Antoni Esteve (propietari de la farmacèutica Laboratoris Dr. Esteve), Carles Tusquets (directiu de Fibanc) i Jaume Guardiola (conseller delegat de Banc de Sabadell).

Reunió feta a finals d'abril per tancar el pacte de poder entorn Rosell. D'esquerra a dreta i de dalt a baix: Josep Maria Xercavins, del sector immobiliari; Artur Mas, de CiU; Enric Lacalle del PP i del sector immobiliari; José Antich, director de La Vanguardia; Josep Cuní, periodista de TV3; Antoni Brufau, president de Repsol; Joan Maria Nin, director general de La Caixa; Sandro Rosell; Antoni Vila Casas, propietari de Laboratoris Almirall; Arcadi Calzada, de CiU i expresident de Caixa Girona; Antoni Puig, empresari de perfumeria.

ments de la societat civil més catalanista com Jordi Porta (president d'Òmnium) o Salvador Giner (president de l'IEC) amb artistes com Josep Carreras i Antoni Tàpias, i també representants de l'establishment com Miquel Roca, Arcadi Calzada o Joan Rosell. Fins i tot, com a símbol d'obertura social, el dirigent de la UGT Josep Maria Álvarez hi tenia una cadira. Ara, Rosell ha eliminat els representants més catalanistes i també els provinents del món cultural, i ha omplert el patronat amb membres de l'establishment i amb persones que havien col·laborat activament amb la campanya rosellista. La incorporació més cridanera de tots ha estat el retorn d'Iñaki Urdangarín al patronat, després que Laporta en prescindís el 2006. També s'ha incorporat el president d'ENAGAS Antonio Llardén i Gabriel Masfurroll, empresari de l'àmbit sanitari i un dels membres que està assessorant la Generalitat principatina per implantar el copagament sanitari. Entre els qui han cobrat el seu suport a Rosell amb una cadira al patronat de la fundació hi ha Ramon Canela, propietari de la cadena de gimnasos DiR.

“La junta de Rosell simbolitza el retorn a can Barça del poder polític i econòmic tradicional”

Neteja de catalanistes a la fundació del club

També a la Fundació del club hi ha hagut moviments significatius. Aquesta Fundació, creada el 1993, ha volgut esdevenir l'aparador de la societat civil més oficial. En l'època Laporta hi convisqueren ele-

Futbol, política i premsa

En les passades eleccions autonòmiques de 2006, els candidats es donaven bufetades per poder obtenir una foto amb Laporta. Especialment Artur Mas. Però les turbulències viscudes a can Barça i la voluntat de Laporta de volar sol acabaren amb el somni convergent de situar el president del Barça com a primer alcalde de CiU a Barcelona. És dins la federació regionalista on la fractura del Barça s'ha viscut més intensament. Per una ban-

da, el sector agrupat a la Fundació Catalunya Oberta esdevingué la guàrdia pretoriana del laportisme. Per l'altra, el sector lligat al poder més tradicional formà part activa de la campanya permanent contra Laporta. Artur Mas, la passada primavera, va fer una tria molt significativa: el poder dels de sempre no es toca. Així, donà suport a la

candidatura rosellista en contra d'altres candidatures amb un perfil molt més catalanista. La suposada amenaça política del partit de Laporta ha donat a Mas una coartada per a justificar aquest pacte. Més enllà d'això, però, aquesta decisió és un missatge clar a la FCO que no només ells decidiran els designis de CiU.

Els mitjans de comunicació no restaren neutrals en campanya. De fet, l'encimbellament de Rosell a la presidència del Barça es deu, en bona mesura, al suport explícit del Grup Godó (El Mundo Deportivo, La Vanguardia, RAC1, 8tv). També hi ha, però, la qüestió dels drets televisius. Laporta vinculà el Barça molt fermament a Mediapro (Público, La Sexta), un nou grup mediàtic a qui molts voldrien veure escapçada la seva progressió. La presència de Manel Arroyo, directiu de Dorna, a la junta, assenyala les intencions del rosellisme en aquest camp. Dorna és, ara com ara, de les poques empreses de drets televisius que per volum econòmic podria gestionar els drets del Barça. La fractura dins l'entitat es va veure exemplificada en l'Assemblea de Compromissaris del passat 16 d'octubre, on el 51% optà per denunciar judicialment la junta de Laporta, amb l'oposició del 49% restant. Per estrany que a priori pugui semblar, el proper episodi d'aquesta batalla es viurà el proper 28 de novembre, dia de les eleccions autonòmiques i, molt probablement, del Barça-Madrid.

QUI ÉS QUI A LA JUNTA DEL BARÇA? Sandro Rosell: fill de Jaume Rosell -fundador de Convergència-, participà en l'organització dels Jocs Olímpics del 92, esdevingué un alt directiu de Nike a nivell mundial i acabà dirigint la seva empresa de màrqueting esportiu. J o s e p M . B a r t o m e u : copropietari del grup Team, especialitzat en infraestructures per a ports esportius. Jordi Cardoner: nét de Nicolau Casaus i directiu del grup Storopack. Javier Faus: membre del consell d'administració de la immobiliària Colonial, propietari de la gestora de fons de capital de risc Meridia Capital Partners i vicepresident del Reial Club de Tennis de Barcelona. Susanna Monje: directora general d'Essentium, propietat de la seva família. Aquesta empresa està dedicada a promocions immobiliàries arreu de l'Estat i a la construcció d'infraestructures energètiques en diversos països. Carles Vilarrubí: home per a tot de Jordi Pujol, qui el col·locà al consell d'administració de Telefonica en els marcs dels acords del Majestic. També figurà com a conseller a Motorpress Ibérica, Antena 3 Televisión, Ogilvy Consejeros de Comunicación, La Seda de Barcelona, Institut Català del Medi Ambient, Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, Fortis Bank i T-Systems. Actualment és, entre altres càrrecs, el vicepresident executiu de Rothschild España. Està considerat l'enllaç entre la junta i l'elit econòmica i política del país.

Ramon Cierco: president de la Banca Privada d'Andorra, una de les entitats de crèdit més importants d'aquest Estat. Jordi Moix: director general de les immobiliàries Habitat, Layetana i Metrovacesa Catalunya. Ramón Pont: propietari del Grup Borges, un dels principals envasadors mundials d'oli d'oliva i fruits secs. Jordi Mestre: propietari del grup Expo Hoteles & Resort. Toni Freixa: advocat especialitzat en dret esportiu. Silvio Elias: propietari dels supermercats Veritas d'alimentació ecològica Javier Bordas: propietari del grup Costa Este, que posseeix diverses discoteques i restaurants de gamma alta a Barcelona. Pilar Guinovart: cap de relacions del Gremi de Restauració de Barcelona Eduard Coll: advocat. Assessor del Govern andorrà, participà en la cerimònia d'inauguració dels Jocs Olímpics. Joan Bladé: president del Grup Doctor Bladé, propietari de diversos centres mèdics dentals. Jordi Monés: oftalmòleg de la clínica privada Teknon. Dídac Lee: empresari tecnològic.

Manel Arroyo: director general de Dorna, empresa que té els drets esportius dels campionats de motociclisme.

J.R Vidal-Abarca: arquitecte i directiu d'Asian Projects Management, encarregada de gestionar les inversions d'empreses europees a la Xina.


14 CULTURA

DEL 20 D’OCTUBRE AL 2 DE NOVEMBRE DE 2010 L’ACCENT 188

Sitges 2010, un festival inclassificable Dani Morell BARCELONA

E

l Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya porta anys consolidat com un dels primers festivals del món de cinema de gènere. Això comporta un reconeixement i una projecció internacional més que evident. Tot i que ha patit intents, per part de direccions anteriors, d'esdevenir un festival de cinema generalista, ha quedat demostrat que quan ho prova se situa a la cua dels festivals europeus, òbviament incapaç de competir amb la Berlinale, Venècia o Cannes. Per tant, en l’àmbit dels Països Catalans, tot i l'encomiable tasca realitzada per Joel Joan, actual director de l'Acadèmia de Cinema Català amb els institucionalitzats Premis Gaudí, el Festival de Sitges segueix apareixent com el primer referent, tant a nivell popular com de crítica, en el nostre maltractat país. A l'hora de tancar aquesta edició i amb el festival a ple rendiment, desconeixem el palmarès però ja podem comentar algunes pel·lícules destacades. Black Death de l'anglès Christopher Smith, amb la plaga de la pesta negra del segle XIV com a obscur teló de fons, planteja un interessant debat sobre la intolerància religiosa. Agnòsia d'Eugenio Mira compta amb un alt percentatge de producció catalana. Ens situa, gràcies a una fotografia excel·lent, a la Barcelona de principis del segle XX i ens narra una rocambolesca història d'intriga al voltant de la filla d'un poderós industrial català. La irregular pel·lícula va aixecar opinions enfrontades

entre el públic. Carne de Neón de Paco Cabezas es reivindica com una de les propostes més recomanables d'enguany. Muntatge accelerat al més pur estil Guy Ritchie, subtrames i personatges que s'entrecreuen i uns protagonistes que són autèntics representants del submón marginal i lumpen d'una gran ciutat. I ja entrant de cap en el cinema de terror, tampoc ha decebut Stake Land de Jim Mickle, que ens presenta uns Estats Units devastats per una plaga de vampirs o Secuestrados de Miguel Ángel Vivas, una cinta opressiva, malsana i sense concessions a l'espectador que aconsegueix a la perfecció el que pretén. També molt comentada pel públic i la critica d'enguany i, per tant, susceptible d'aparèixer al palmarès, ha estat

Super de James Gunn. El guionista de la magistral Dawn of the Dead (2004), ens presenta la història d'un home gris que decideix convertir-se en superheroi tot i no tenir poders. No han faltat tampoc les sessions de sang i fetge esbojarrades que tothom espera en un festival com aquest. A destacar Tucker & Dale Vs. Evil, original i desbocada comèdia gore que reivindica al diferent com a heroi, o el divertit fals documental Vampires de Vincent Lanoo. Les salvatjades més comentades de l'any han estat la polèmica A Serbian Film que ha decebut i no aporta res més que provocació gratuïta, i Dream Home, pel·lícula xinesa que ens presenta una successió d'assassinats passats de rosca, curiosament

emmarcats dins una lleugera critica a la bombolla immobiliària del Hong Kong dels noranta. Per últim no podem oblidar els grans noms del gènere. S'ha projectat l'última obra de Takeshi Kitano Outrage, la qual ens endinsa en el mon de les màfies Yakuza amb una personal visió sobre la progressiva pèrdua de valors i ètica de les mateixes. També hem comptat amb la presència de Joe Dante que enguany ha presentat l'interessant film The Second Civil War (1997). Mai estrenat a l'Estat espanyol, ens relata l'arribada d'una hipotètica nova guerra civil americana en el nou ordre mundial. El director, conegut sobretot per Gremlins (1984), d'uns anys ençà ha elaborat un discurs molt crític amb el sistema. Allunyant-se a marxes forçades de la protecció de Spielberg, s'ha endinsat en propostes radicals com Homecoming (2005), on els soldats nord-americans morts a la guerra d'Iraq s'aixequen de les seves tombes per a lluitar contra el seu propi govern. Tampoc podia faltar a la cita Takashi Miike, que aquest any ha presentat dues pel·lícules molt diferents. Per una banda l’oblidable Zebraman 2 i per altre la interessant i clàssica 13 Assassins, un homenatge personal a Los siete samuráis (1954) d'Akira Kurosawa. Pel·lícules per a tots els gustos, ensurts i diversió. Així podríem descriure aquest festival que any rere any es reinventa sense perdre la frescor.

Vargas Llosa i el premi Nobel Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

E

l premi Nobel, com els Oscar de Hollywood o la Creu de Sant Jordi, és una institució menyspreable que serveix per fer favors als amiguets, inflar egos nacionals i donar diners a qui no en necessita. De manera que tant se val que l'hagin donat a Mario Vargas Llosa, a Ramoncín o a mossèn Ballarín, encara que és molt probable que aquest darrer necessiti més la pasta. Pel que fa al nivell moral del personatge, cal tenir en compte que la llista dels Nobel de la Pau sembla una col·lecció d'assassins en sèrie: Theodor Roosevelt, Woodrow Wilson, Austen Chamberlain, George Marshall, Willy Brandt, Menahem Begin, Frederik Willem de Klerk, Simon Peres, Isaac Rabin, Jimmy Carter, Barack Obama i una llarga i simpàtica llista que inclou un guardó atorgat a Henry Kissinger sense cap tipus d'ironia. Ja se sap que el Nobel de la pau no és el de literatura però tampoc no cal esquinçar-se les vestidures: Mario Vargas Llosa és el Kissinger de la literatura. Seria molt d'agrair que aquest tipus de persones s'abstinguessin de la política però Vargas Llosa, en el temps que ha escrit quasi vint novel·les, ha tingut temps de presentar-se a les eleccions del Perú amb una opció neoliberal, manifestar obertament el seu menyspreu pels indígenes del seu país i el

seu suport a l'ocupació espanyola als Països Catalans i al País Basc. Les reaccions de certa premsa catalana insistint en idees tan elementals com "enemic de Catalunya" donen una idea del lamentable ambient intel·lectual del país i són una invitació a l'espanyolisme. Vargas Llosa no és un enemic de Catalunya, és un neoconservador imperialista i les seves fílies i fòbies són les de qualsevol neoconservador imperialista: estima Margaret Thatcher -que segons ell "va canviar el curs de la història moderna"i odia Evo Morales. El 1983 fou nomenat president de la Comisión Investigadora del Caso Uchuraccay per aclarir l'assassinat de vuit periodistes que havien investigat anteriors massacres que involucraven les Fuerzas Armadas del Perú. La comissió va exculpar els militars però més tard es va demostrar la seva implicació en els assassinats i alguns foren processats i condemnats. El 1987 va encetar la seva acció política per combatre els intents del govern d'Alan García de nacionalitzar la banca i es va presentar com a candidat a la Presidència del Perú el 1990. El fet que fos derrotat per Alberto Fujimori ens dóna una idea de fins quin punt el poble peruà estava necessàriament abocat a la lluita armada. Vargas Llosa va qualificar el 1990 el sistema polític mexicà, és a dir, un poder de partit únic al servei de l'oligarquia, com de "dictadura perfecta" i se li agraeix la franquesa. En els

darrers anys i en nom del liberalisme ha mantingut diversos idil·lis polítics amb personatges com José María Aznar (assassí en sèrie "a la española"), Francisco Flores (expresident de la República del Salvador, tota una garantia de llibertat i drets humans) o Václav Havel (expresident de la República Checa, el gran mèrit del qual consisteix a haver obert Txecoslovàquia a la llibertat. és a dir, a les inversions dels de sempre). Un personatge així, havent viscut a Barcelona entre 1970 i 1974, i amb ciutadania espanyola no podia fer una altra cosa que participar el 2007 a l'acte de presentació d'"Unión, Progreso y Democracia". Alguns

periodistes catalans s'han entendrit pel fet que impulsés una edició en castellà de Tirant lo Blanc o escrivís alguns assaigs sobre el clàssic de Joanot Martorell. També pel fet que Vargas Llosa recordi la seva estada a Barcelona dient que "em semblava no tan sols bella i culta, si no, sobretot, la ciutat més divertida del món". No és casual que després, amb autonomia i eleccions, la trobés tremendament opressiva. Els que defensem els drets dels treballadors de tot el món i els drets nacionals dels catalans, en canvi, estem molt orgullosos que individus així siguin els nostres enemics i que cap català no hagi obtingut un Premi Nobel.


CULTURA 15

L’ACCENT 188 DEL 20 D’OCTUBRE AL 2 DE NOVEMBRE DE 2010

La ressenya de la quinzena

Els darrers 30 anys del País Valencià, en imatges

La Unió de Periodistes celebra les seues tres primeres dècades d’existència amb una exposició de fotografies realitzades al llarg d’aquest temps pels reporters gràfics de casa nostra Borja Català MANISES

A

quest 2010 la Unió de Periodistes Valencians fa 30 anys i per commemorar aquesta fita l'associació professional ha organitzat una exposició que, a través de 64 fotografies realitzades pels reporters gràfics del País Valencià al llarg de les tres darreres dècades, repassa la nostra història recent. Fins al proper 13 de novembre la mostra, comissionada pels fotògrafs José Penalba i Ferran Montenegro, romandrà a la galeria Dr. Nopo de València (carrer Borrull, 16). Les imatges esdevenen testimoni d'alguns dels moments i personatges que han deixat una petjada més profunda en valencianes i valencians. La pantanà de Tous de 1982, que negà la Ribera del Xúquer, el cas de les xiquetes d'Alcàsser o els diversos incendis que han assotat el nostre territori en són un clar exemple. D'aquesta manera i segons les paraules del president de la Unió, Joaquim Clemente, la fotografia esdevé "una eina de memòria col·lectiva". Així, de principis dels anys 80 trobem fotografies del 23-F, amb els tancs als carrers de València; dels enfrontaments dels obrers de Sagunt i la policia durant la lluita contra la reconversió industrial; de la retirada de

l'estàtua de Franco de la plaça de l'Ajuntament de València; i una del Joan Fuster, el major intel·lectual que ha donat el País Valencià, amb el seu habitual cigarret a la mà.

“Les imatges esdevenen testimoni d'alguns dels moments i personatges que han deixat una petjada més profunda en valencianes i valencians” Les fotografies realitzades entre les darreries dels 80 i els inicis dels 90 deixen constància del primer trasplantament de cor realitzat al País Valencià (el 1987 a l'hospital la Fe); de la mort del polític i catedràtic universitari Manuel Broseta en una acció armada d'ETA; i de la presentació per part de l'aleshores president de la Generalitat, Joan Lerma, del projecte de la ciutat de les ciències

(1991). Aquest projecte fou criticat llavors pel PP en considerar-lo faraònic; quan quatre més tard Eduardo Zaplana esdevingué president, les obres foren aturades, el projecte replantejat i el resultat i els sobrecostos són de sobres coneguts. En relació als darrers anys, l'exposició serveix de testimoni de l'hegemonia del Partit Popular i de la seua manera de governar: hi ha imatges de la copa de l'Amèrica, de la visita del Papa a València i del premi de Fórmula 1, tres mostres de l'aposta pels gran esdeveniments i la despesa desenfrenada, però també n'hi ha dels costos d'aquesta manera de fer política, com va ser l'accident del metro del tres de juliol de 2006, que deixà 43 morts i 46 ferits. Entre les fotografies més recents hi trobem una de les brutals càrregues policíaques realitzades enguany al Cabanyal contra els concentrats que tractaven d'evitar l'enderrocament de més cases. Una que ens mostra

l'alcaldessa de València, Rita Barberà, contemplant el barri mariner des d'un terrat, com un militar victoriós que observa el territori conquerit. I en una altra veiem el Romà de la Calle, ex director del MUVIM, després que la Diputació de València haguera censurat algunes imatges d'una exposició que la mateixa Unió de Periodistes organitzà al museu el passat març. Aquesta vegada l'associació no ha tingut problemes de cap mena. Aquest és un dels avantatges d'eixir-se'n dels cercles oficials.

Història

Trobat a València l’original del diari de deliberacions del Compromís de Casp Pau Tobar VALÈNCIA

L

a troballa s'ha produït als arxius de la Universitat de València. Francisco Gimeno Blay, catedràtic de Paleografia i Diplomàtica de la Universitat de València, ha sigut el protagonista d'aquesta descoberta anunciada a principis d'octubre. Segons ha explica Gimeno el document havia romàs oblidat per una errada en la datació del catàleg al qual pertanyia. La datació errònia, que situava el manuscrit al segle XVI, es produí el 1913 hauria fet que, reiteradament, els investigadors passaren per alt aquest important document. Resta per aclarir quan i com hauria arribat el diari original de deliberacions del Compromís de Casp als arxius de la Universitat, tot i que la hipòtesi sobre la qual es treballa assenyala la possibilitat que l'arribada del plec es produïra al segle XIX com a conseqüència de la desamortització de propietats eclesiàstiques. Al llarg d'aquest procés la Universitat de València va rebre nombrosos documents provinents d'antics monestirs, convents,... Les 156 pàgines del diari seran restaurades pel Servei de Biblioteques i Documentació de la Universitat de València per l'es-

tat de conservació del document que presenta un acusat deteriorament en l'enquadernació i també abundants aurèoles d'humitat que s'estenen pel paper de principi a fi. El manuscrit conté un pròleg, l'esment de la concòrdia d'Alcanyís -sessió anterior, les deliberacions dels compromissaris, entrevistes amb els representants dels dos candidats i, per últim, l'acta on es proclamava l'acord per fer rei Ferran d'Antequera, que va ser llegida per Vicent Ferrer a la porta de l'església de Casp. La troballa té una gran importància ja que fins el moment només es coneixien

tres còpies del mateix del mateix document repartides entre l'Arxiu de la Corona d'Aragó (dues) i l'Arxiu de la Catedral de Sogorb (una). Peregrín-Luís Llorens Raga -arxiver de la seu de Sogorb- opinava que el de la capital de l'Alt Palància era el document que Bonifaci Ferrer portà personalment al Regne de València. El text trobat a la Universitat de València és idèntic al de Sogorb, segons Gimeno -gran estudiós del diari de Sogorb- hi hauria moltes possibilitats que foren obra del mateix escrivà. El nou diari, però, contindria més informació ja que la còpia de Sogorb havia perdut diverses pàgines pel deteriorament patit al llarg del temps. El catedràtic de la UV-EG treballa ara en l'edició crítica dels quatre còdex per tal de determinar la relació existent entre ells. El treball podria ser el corol·lari dels actes del sisè centenari del Compromís de Casp que se celebrarà el 2012.

Què fou el Compromís de Casp? El 1410 moria Martí l'Humà sense descendència ni haver designat hereu. El seu net natural, el bastard Frederic de Luna, no aconseguí autorització papal per convertir-se en rei catalano-aragonès. Així doncs la successió hauria de recaure en Jaume d'Urgell, besnet d'Alfons el Benigne. Tanmateix, l'aspirant tenia enemics en la noblesa aragonesa i també en la burgesia catalana -que no volia un membre de la vella noblesa territorial al tron. És per això que els enemics de Jaume d'Urgell buscaren alternatives. En primer lloc les esperances antiurgellistes s'orientaren cap a Lluís d'Anjou, però aviat les mires canviaren cap al castellà Ferran d'Antequera net de Pere III- per una qüestió pràctica: en cas de conflicte la seua disposició militar i financera era major. Per evitar la guerra el Papa Luna (Benet III) aconsellà la celebració d'un debat amb tres representants per regne: el Compromís de Casp de 1412. Les votacions donaren un ample avantatge a Ferran d'Antequera i amb ell s'instal·lava a la Corona d'Aragó la dinastia Trastàmara. Tot i l'ampla acceptació existent, els urgellistes s'alçaren en armes contra els Trastàmara, però en tindre pocs suports foren fàcilment derrotats.


DEL 20 D’OCTUBRE AL 2 DE NOVEMBRE DE 2010 L’ACCENT 188

16CONTRAPORTADA

“Molts col·lectius d’immigrants callen per aconseguir més subvencions” XAVIER GISPERT ZEGRÍ PALMA

En primer lloc, quina diferència hi ha entre el Frente Solidario i el Frente Unido Inmigrante? El Frente Solidario són comitès de base a Mallorca per donar suport al Frente Amplio d'Uruguai. Es tracta d'un òrgan de barri des d'on intentem influenciar en la zona on treballem. Existeix a Montevideo i a tot l'Uruguai. Arran del terratrèmol de Xile, vam començar a treballar en les tasques de solidaritat, van arribar altres companys i companyes i ens plantejàrem la necessitat de constituir el Frente Unido Inmigrante. Els dos estan relacionats, però el primer se centra més en la tasca de relació política amb el Frente Amplio d'Uruguai. Així, per exemple, des dels comitès del Frente Solidario s'ha fet feina per un consolat uruguaià o una campanya per la derogació de la llei de caducitat i d'impunitat, que encara està vigent a l'Uruguai. I en el cas del Frente Unido, quin és el seu treball polític? Des del Frente Unido Inmigrante treballem, bàsicament, per la igualtat de drets entre totes les persones. Aquí els drets de les persones depenen del seu lloc de procedència. Una persona d'Alemanya, d'Itàlia o de qualsevol indret de la Unió Europea, té molts drets. Nosaltres considerem que qualsevol persona que hagi decidit residir aquí ha de gaudir dels mateixos drets, independentment del seu lloc d'origen. I això no és així. Com heu concretat aquesta tasca per la igualtat de drets? Hem tractat, per exemple, el tema dels centres d'internament. Tenim companys que estan tancats en algun dels nou centres d'internament que hi ha a l'Estat espanyol i n'exigim el seu alliberament. Entenem que si hi ha un codi penal per a gent que ha comès delictes, tothom ha de ser jutjat amb el mateix codi, i no amb un de diferent per ser de fora. Demanem que alliberin els companys detinguts i que es tanquin els centres d'internament.

LA REMATADA

Vaga general del 29-SS JOSEP GARGANTÉ BARCELONA

En el mateix moment en que la classe política i els gran mitjans de comunicació titllaven de "vàndals", "antisistema" i "xusma" tots aquells i aquelles que a Barcelona el 29-S cremaven contenidors i pneumàtics, atacaven seus bancàries i botigues "de moda" i s'enfrontaven a la policia, a l'altre costat de l'oceà, a l'Ecuador, la policia d'aquell país feia barricades amb pneumàtics en flames i intentava assassinar el president Correa. Poc sorprenentment, els mateixos periodistes i els mateixos polítics d'aques-

ENTREVISTA Carlos Martini, membre de la CGT-BBalears i impulsor del Frente Solidario i del Frente Unido Inmigrante Carlos Martini va néixer a l'Uruguai,però fa més de 7 anys que viu als Països Catalans. Està sindicat a la CGT-Balears i és un dels impulsors del Frente Solidario i del Frente Unido Inmigrante. Ambdós col·lectius pretenen fer d'altaveu del moviment immigrant d'esquerres des de la pràctica de l'assemblearisme. De moment, els primers ja han participat de la plataforma anticapitalista per la vaga general a Palma. I els segons han aprofitat el dia de la hispanitat, el 12 d'Octubre, per recordar que a Mallorca "tampoc no hi ha res a celebrar".

Existeixen moltes associacions d'immigrants diferents, i també organitzacions i sindicats de caire social i polític. Què us va impulsar a crear, concretament, un front unit de totes les persones immigrades amb uns objectius polítics i socials? Ja feia temps que existia la idea de crear un òrgan així, perquè estàvem cansats del paper de les associacions d'immigrants que hi ha Mallorca. Compleixen un paper purament decoratiu, amb postures de submissió, i callen per tal d'aconseguir les seves subvencions i poder seguir vivint. Compleixen un paper exclusivament folklòric. Nosaltres diem que no n'hi ha prou amb complir aquest paper folklòric, sinó que cal apostar per la participació i la implicació dels i les immigrants en la nostra societat. A la pràctica, què és el que diferencia el Frente Unido de la resta de col·lectius d'immigrants? Sobretot, que assumim un protagonisme polític i reivindicatiu que cap altra associació o col·lectiu d'immigrants no s'ha plantejat mai. Recor-

ta casa es referien als policies aixecats en armes -per motius ideològics totalment antagònics a la gent de Barcelona- com a "desestabilitzadors del govern". Ja se sap, la policia sempre té una bona imatge pels poderosos i els seus lacais, encara que materialment facin el mateix o molt més que els mediàticament poc atractius "antisistema". Ja ho deien dos dels barbuts més llegits del planeta, Marx i Engels: la lluita de classes a vegades està submergida i a vegades aflora a la superfície amb tota la seva violència. Si durant 270 dies a l'any qualsevol pot passar-se per una "depriment" OTG o per la seu territorial del Departament de Treball per comprovar l'ingent, silenciós i "pacífic" número de possibles (o no) conciliacions en relació a denúncies per expedients de regulació d'ocupació, acomiadaments par-

En l’àmbit personal, crec que les experiències que més esperances ens donen per modificar un estat de les coses a l'Amèrica Llatina són les representades per Evo Morales, a Bolívia, i per Hugo Chávez, a Veneçuela, ja que plantegen una aturada a l'explotació que estan patint. Després, ja estarien el Brasil de Lula i el Múgica a d'Uruguai. Val a dir que l'Uruguai té el deute pendent de la Llei d'impunitat dels militars, i s'han abandonat qüestions com que la terra és per qui la treballa, que formaven part de la base ideològica inicial.

do, per exemple, quan es va aprovar la directiva de la vergonya o les diverses reformes de la llei d'estrangeria: no va haver-hi cap pronunciament contrari des de les associacions d'immigrants. Això és el primer que ens diferencia.

Després d'haver viscut més de 7 anys a Mallorca, quina percepció té de la situació nacional dels Països Catalans? Quan vaig arribar aquí em va sorprendre. Des de l'Amèrica Llatina es té una visió d'una Espanya unida. Allà, fins i tot es coneix el castellà com l'idioma espanyol. Si que havíem conegut les experiències del País Basc i sabíem el què reivindicava el poble basc, però no ens imaginàvem les lluites per la independència que existien a altres llocs de l'Estat espanyol. Nosaltres, des del col·lectiu uruguaià, sempre hem defensat l'autodeterminació dels pobles, és bàsic. Si hi ha un poble que reclama la independència, l'hi donem suport, entenem que hi ha prou raons com perquè aquest poble s'autodetermini i reguli el seu propi funcionament.

La gent que arriba d'altres països acostuma a patir les situacions econòmiques més dures, i sovint arriben des d'indrets amb una cultura associativa més forta. Què passa perquè costi tant la implicació de les persones nouvingudes en les lluites socials i polítiques de casa nostra? Hi ha una sèrie de dificultats perquè la gent s'organitzi i participi en les lluites locals. Per començar, no crec que hi hagi un percentatge elevat de persones immigrants vinculades a col·lectius d'esquerres. És més aviat un percentatge baix. També està el tema de la precarietat laboral, que influeix negativament en la participació. A més, entre les organitzacions autòctones hi ha dificultats per la participació, és una altra forma d'organitzar-se, amb altres codis... sobretot pel que fa a formes organitzatives.

diferents àmbits de les lluites populars? Sí i no. A Mallorca, per exemple, em consta que ens els tres fòrums socials que s'han organitzat han estat presents persones del moviment immigrant. El problema és que encara hi ha un teixit social molt dèbil. Més enllà de la participació de gent immigrada o autòctona, el teixit social necessita un recanvi. Quan vas a les assemblees i reunions dels moviments socials es veuen les mateixes cares. Urgeix un recanvi generacional. Molt sovint les persones que van en representació d'entitats traslladen les seves postures personals. Darrere d'aquestes postures no hi ha hagut assemblees o debats previs. Entenem que la forma de participació sovint és molt poc assembleària, es delega tot en unes poques persones i ja està. A més, moltes les entitats participen subvencionades, i en molts plantejament es queden a mitges o abandonen els objectius. Això afecta la seva credibilitat, la gent s'aparta d'aquests moviments. I en les associacions d'immigrants passa el mateix: procuren no dir segons què per por de les subvencions que puguin deixar de rebre.

Creu que a Mallorca costa trobar llocs de treball comú entre els col·lectius d'immigrants i els col·lectius autòctons que treballen en

L'Amèrica Llatina és un dels indrets del món que genera més expectatives i esperança entre l'esquerra. Comparteix aquest sentiment?

Vostè també és membre de la CGT. Com veu la situació del sindicalisme de base als Països Catalans? Ha de canviar res perquè connecti amb la societat? El primer, allò fonamental, és que els treballadors s'impliquin en els sindicats. No pot ser que hi hagi sindicats majoritaris que signin convenis a esquenes dels treballadors. Nosaltres allà teníem una sola central sindical, i s'ha de treballar de forma assembleària a tot arreu. Molts sindicats treballen també amb la lògica de les subvencions. Hem estat dos anys treballant per una vaga general, que al final ha arribat tard i malament. Després del 29-S seguim treballant per preparar-la.

ticulars, sancions, incompliments de convenis propis o de provincials, infraccions per no aplicar la llei de conciliació familiar, etc., no passa el mateix a nivell de soroll mediàtic un sol dia a l'any en què hi ha convocada una vaga general i que, com no pot ser d'una altre manera, fa esclatar tot el que implica aquesta paperassa burocràtica, tranquil·la i educada, que significa per a milions i milions de persones del nostre país un patiment i un malestar a les seves vides els 365 dies de l'any. Com diria Bertolt Brecht: què és més violent? que destrueixin el sosteniment econòmic de centenars de milers de catalans i catalanes amb una indemnització de 20 dies o que es cremin uns quants contenidors al Passeig de Gràcia? Per acabar-ho d'adobar, i com que els manaires "socialistes" de l'Ajuntament són així de "intel·ligents", en

boca de l'Assumpta Escarp, regidora de Seguretat i Mobilitat i presidenta de TMB, se li calenta el morro a la ràdio i deixa anar que s'han de prohibir pàgines web que incitin a la violència i menciona www.kaosenlared.net. Ja poden anar preparant força llenya aquests aprenents d'inquisidors perquè a la foguera de les seves "vanitats" hi hauran de tirar no només tota la literatura política de tots els moviments d'alliberació social i nacional, sinó que a més a més, hi podran sumar tota la novel·la històrica i més d'un i de dos poemaris. Com que sóc un home afortunat, poc dies després del 29-S i en plena campanya d'histerisme polític i mediàtic en contra dels que ens oposem al sistema capitalista, vaig trobar-me l'alcalde Hereu en un acte de reconeixement al Partit Obrer d'Unificació

Marxista (POUM). Com no podia ser d'una altra manera, ell va fer el seu discurs buit de contingut sobre Barcelona i el POUM, en el qual es podia canviar les sigles d'aquest partit per les del supermercat LIDL o la cervesa DAMM i el discurs hagués quedat igual d'elegant i sense solta ni volta, mentre que jo li feia arribar de manera "poc" educada i cridanera que "el POUM era un partit antisistema, que va ser il·legalitzat, de fet, pels teus companys i que els del POUM eren anticapitalistes i no, com tu, que ets un porc capitalista". Em va deixar anar un dels seus meravellosos i professionals somriures i va marxar carrer avall amb els seus assessors d'imatge i els seus dos homes de seguretat, els quals, minuts abans, ja m'havien comentat amb to professional, encara que amb un poc normalitzat català: "no la lies, no la lies".

Accent 188  

Periòdic popular dels Països Catalans. Número 188, del 20 d'octureb al 2 de novembre de 2010.

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you