Issuu on Google+

Periòdic popular dels Països Catalans

182 DEL 14 AL 27 DE JULIOL DE 2010

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

// FOTO: Oriol Clavera

La gent que ho va viure afirma que la manifestació del 10 de juliol va superar el milió de Barcelona i les 600.000 persones de València de les manifestacions de 1977. Es tracta de la mobilització de masses més gran a Barcelona des de l'enterrament de Durruti el 1936. I els temors de Duran i Lleida (CiU) -"hem

Nous casos de corrupció al PP valencià

SUMARI

José Joaquín Ripoll, president de la Diputació d'Alacant, controlada pel PP, ha eludit la presó després de ser imputat per indicis de suborn, tràfic d'influències, prevaricació, revelació de secret i activitat prohibida a un funcionari per la seva relació amb el cas Brugal, que investiga possibles contractacions irregulars dels serveis de recollida d'escombraries a la comarca de la Vega Baixa. >>Països Catalans 4

Els treballadros de Barcelona s’uneixen contra la crisi En assemblea multitudinària, els treballadors i les treballadores deBarcelona van acordar una unitat d’acció contra les retallades i la crisi. >> Països Catalans 5

de vetllar perquè això no es converteixi en un aquelarre independentista”- es van acabar materialitzant. Els crits i xiulets constants contra els polítics durant la manifestació van obligar a desfer la capçalera que havia servit durant una setmana de corral de lluita electoral. Montilla

va haver de marxar sota una pluja de xiulets i retrets per la seva submissió al govern espanyol. Duran i Lleida només va poder escapar-ne millor camuflat entre la militància convergent. >>Editorial, En profundiata 8, 9 i 10

ESPORTS

Sud-àfrica després del Mundial El Mundial tot just ha acabat i a Sud-àfrica es comencen a enrotllar els milions de banderes que han embolcallat el país sencer les darreres setmanes. Joan Canela explica per a L’ACCENT com s’ha viscut aquest mes de festa contínua on milions de persones s'han deixat endur per una eufòria a la que era difícil de resistir-s'hi. I les raons són òbviament extraesportives, doncs no és que la seva selecció nacional, els Bafana Bafana, hagin tingut un paper gaire destacat. >>Esports 13

El Rebrot fa 10 anys

Recordant Vicens Vives

La capital del Berguedà acollirà un altre estiu l’aplec del jovent independentista, el Rebrot. I ja en són 10. Com sempre, la programació d’enguany va carregada de festa i formació. El més de juliol, d’altra banda, també acull d’altres aplecs, entre els quals destaca el dels Ports. >> Països Catalans 6

Jaume Vicens i Vives és un dels pares de la historiografia catalana, juntament amb Ferran Soldevila o Pierre Vilar. Engunay fa 100 anys del seu naixement i 50 de la seua mort. Repassem la trajectòria d’aquest historiador que encara és ben present a les nostres escoles i facultats. >> Cultura 15

// FOTO: Marta Garrich

MARIA OLIVER PÀG. 2 // ALEIX CARDONA PÀG. 2 // XAVIER MONGE PÀG.10 // JOSEP PUIG PÀG.11 // MARC GARCIA PÀG. 16


02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

Colònies i sortides? Sí, gràcies! MARIA OLIVER GRANOLLERS

Unes de les mesures que ha pres l'economista Ernest Maragall, mal encarregat del Departament d'Educació, ha estat eliminar la jornada intensiva de juny. Aquesta mesura, juntament amb d'altres més aberrants que hem comentat en aquestes pàgines, ha provocat una protesta per part d'alguns claustres prenent la insensata decisió de negar-se a fer colònies i sortides. Amb aquesta irreflexiva i precipitada decisió se'n va a norris una vella reivindicació històrica lluitada pels claustres en pro d'una pedagogia activa, progressista i constructivista. Alhora revifa una vella polèmica entre aquells que justifiquen les sortides per raons ideològico-pedagògiques i aquells altres -més conservadors i reaccionaris- que les menystenen perquè s'allunyen de l'únic centre d'aprenentatge: l'aula tancada entre papers i llapis. En conseqüència, és fàcil deduir que la mesura castradora de colònies i sortides significarà una triple victòria: per al Departament d'Educació en tant que s'estalviarà les retribucions en concepte de dietes corresponents a les colònies (lluitades justament pel col·lectiu de mestres); per a les famílies més conservadores i menys implicades a les escoles que mai han entès les sortides i colònies com a font d'aprenentatge i per a les escoles privades (concertades o no) que seguiran fent colònies i sortides i per tant esdevenint un greuge comparatiu d'estratificació social respecte a la pública. Per contra, els eterns perdedors seran els alumnes i les alumnes de l'escola pública que viuran una doble discriminació: respecte als seus companys i companyes d'altres escoles públiques que sí faran colònies i respecte a les escoles privades que no deixaran de fer-ne. A més a més, perdran l'eterna il·lusió de les colònies, un mode d'aprendre i d'interactuar amb el grup, un espai de convivència i de responsabilitat col·lectiva, un mecanisme de prendre consciència social i un record per a la posteritat. Amb tot, resulta inadmissible la mesura d'eliminar les colònies i les sortides de les escoles públiques com a represàlia davant l'eliminació de la jornada intensiva. Entre altres coses perquè la defensa de la jornada intensiva es justifica per ella mateixa: per les condicions climatològiques que fan poc rendibles i contraproduents les tardes de juny i per un necessari alleugeriment de la càrrega lectiva que suporten els nostres alumnes que a causa de la maleïda sisena hora s'ha vist incrementada en 300 hores més que la mitjana europea. Raons no ens en falten per lluitar contra la política privatitzadora del Departament d'Educació. És menester doncs, que la pràctica subversiva i contestatària vagi encaminada a dignificar les conquestes socials i a legitimitar la lluita per l'escola pública.

DEL 14 AL 27 DE JULIOL 2010 L’ACCENT 182

COL·LABORACIÓ

ALEIX CARDONA

La nostra sentència: independència per als Països Catalans

La sentència del Tribunal Constitucional espanyol vol posar el punt i final a la Constitució espanyola vigent. 30 anys després, l'Estat espanyol formula la idea completa de l'Espanya que vol, de fins on podem arribar i de les pautes del joc polític. L'afirmació del president espanyol, Zapatero, en saber-se públicament la sentència sobre l'Estatut de Catalunya, anunciant la fi del debat autonòmic, és la síntesi de tot plegat. Primer ha estat aplicar les polítiques estatals contra l'independentisme basc, amb la Llei de partits i les modificacions posteriors per afinar el tret, i amb una segona cara que és l'homogeneïtzació del poder autonòmic, ara ja en mans de partits espanyols -PP i PSOE. Aquestes pràctiques polítiques, no ho oblidem, es posen en pràctica al laboratori basc però tenen rang estatal, per la qual cosa se'ns poden aplicar en qualsevol moment. I ara, un cop l'arc parlamentari espanyol, estatal i autonòmic, ja és tot dòcil i submís als designis estatals, fins i tot els partits dits nacionalistes o independentistes, ha arribat l'hora dels catalans: la sentència. I aquesta cal intentar que pugui servir d'alguna cosa, políticament parlant, per a tots els partits que cada cop veuen més lluny el suport popular i la validesa dels seus arguments per justificar la renúncia i el manteniment de les coses com estan. Com deia, fa pocs dies, en una interessant entrevista a TV3, conduïda pel Miquel Calzada, Jordi Pujol, expresident de la Generalitat catalunyesa, hem entrat en una nova època que deixa enrere el model d'estat, el model de "país" i el model d'Europa. I és que no hi ha dubte que entrem en una nova fase, més agressiva, més restrictiva, més reaccionària de fer política i per tant cal que els diferents estats es plantegin com encarar tot això. En aquest context, és normal que Espanya es plantegi, d'una vegada, aplicar la Constitució vigent, la que permet un Tribunal Constitucional com aquest, i uns estatuts a la seva mida. Al cap i a la fi, tot el que ara se sentencia està inclòs en el marc constitucional espanyol, si voleu amb

Número 182 Tirada:4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors. L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans. Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28.CConsell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés, Aure Silvestre i Arnau Urgell. Països Catalans: Cesc Blanco,Abel Caldera,Mercè Rubià (coords.),Joan Buades, Guillem Colom,Laia Creus, Pep Giner,Andrés González, Aure Silvestre, Arnau Opinió: Joan Teran (coord.).EEcoUrgell i Bel Zaballa.O nomia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.).CCultura: Hèctor Serra, Josep Maria Soler, Pau Tobar (coords.), Joan Sebastià Colomer,Jordi Garrigós, Aurora Mora, Felip Pineda. Ciència i Tecnologia: Martí C., Almudena Gregori, Àlex Garcia Esports: Arnau Urgell. Correcció: Mercè Mauri.EEdició gràfica: Andreu Ginés. Coordinació gràfica: Oriol Clavera.D Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat en aquest número: Aleix Cardona, Marc Garcia, Xavier Monge, Maria Oliver, Josep Puig

una forma més o menys restrictiva, però tot contemplat. Però si és així, per què tan enrenou? Durant aquests 30 anys de transició postfranquista, s'ha anat fent la puta i la ramoneta, s'ha anat jugant amb les interpretacions i ens han creat un miratge a mida de les necessitats de cadascú. Però ni hem tocat la Constitució, ni hem negat el paper de l'exèrcit espanyol, ni hem posat en perill l'hegemonia de la llengua espanyola, ni hem coordinat comunitats autònomes. Sí que hem creat un mini estat de fireta, amb policia -que és espanyola-, relacions internacionals -bàsicament econòmiques i a l'empara d'Espanya-, lleis de normalització lingüística d'equilibris del tot inestables, en la comunitat autònoma catalunyesa, i hem fet coses semblants en les altres comunitats autònomes de casa, com en el cas de les respectives televisions autonòmiques, que no poden veure's en la resta del país. O sigui, des d'una perspectiva de país no hem sortit de la llera marcada. I ara, en plena crisi, algunes de les floretes que han adornat i alegrat el nostre dia a dia, s'han marcit, i el panorama és més dur, més real. Espanya s'afirma i es reivindica, s'assenta, potser s'enroca, i potser s'equivoca. A l'altra banda, tots els qui han estat els beneficiaris del pacte, els qui han tastat el pastís i han acceptat parlar d'autogovern per referir-se a una situació de descentralització parcial, sempre dins la lògica dominant de la Constitució espanyola i els seus dogmes inamovibles. Primer van ser els que van pactar la transició i la constitució: CiU, ICV-EU... Després, els nouvinguts, els refrescadors del panorama: ERC, BNV,

PSM. Tots jugant la carta d'anar fent en el marc constitucional mentre no ens diguin res. Ja sabíem que no avançaríem nacionalment, ni social, però mantenir els parlaments esquifits i anar pactant aquí i allà, encara que sigui a costa de renunciar a fer propostes i prendre iniciatives nacionals i transformadores, i a més arribar a formar-ne part, era prou justificació per a la seva existència. Ara, amb tot en perill, és el moment de salvar els mobles. La Constitució va ser feta per acabar amb el problema "nacional", no per avançar en els drets nacionals. I ara, el seu fet ha aconseguit bona part del propòsit, gràcies a tots els qui hi han col·laborat. A tots aquests que ara malden per fer canviar majories al parlament catalunyès i que utilitzen les consultes populars i les entitats com Òmnium Cultural, Acció Cultural o l'Obra Cultural per jugar el joc de la confusió defensant estatuts i parlant de nació i dret a decidir, però obviant els temes centrals com autodeterminació i Països Catalans. D'aquí, bona part de la batalleta per l'encapçalament de la manifestació del 10J. Per una banda, els defensors de l'Espanya autonòmica uniforme -PSOE, CCOO, UGT...- i per una altra els defensors de models menys agressius, amb autonomies amb marge o fins i tot amb plantejaments federalitzants, acomboiats al voltant de l'Òmnium Cultural i els "presidents". Final amb acord, però amb matisos. Renaixement de la unitat, basada en l'autonomia. Pacte catalunyès, sense nació. I davant d'aquest panorama, una realitat s'obre pas i esclata en forma de consultes populars o en la mes gran manifestació independentista de la nos-

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

Félix de Azúa La calanya dels anomenats "intel·lectuals" no és de fiar en general. Treballen per algú i no ho diuen. I la pregunta "per què no ho diuen?" s'imposa a qualsevol persona raonable (que sol ser el contrari d'un intel·lectual). Félix de Azúa tampoc no ho deia fins que va donar suport explícit a Ciutadans. Això el situa en el camp d'aquells que reediten el franquisme de sempre amb la pretensió que ho fan des del progressisme. "No, jo no vaig anar a la manifestació" encapçala amb orgull el seu article d'El Periódico de Catalunya de l'endemà de l'esdeveniment. Això no li impedeix de dir que "tenia un tuf dretà innegable". Com es pot veure, de Azúa no necessita informacions empíriques per fer afirmacions sobre la realitat, les dedueix transcendentalment. I no només és capaç de sentir-ne el tuf des de casa sinó que a més ho capta d'una manera tant distinta que el tuf és "innegable". El seu menyspreu per la realitat no té limits i li permet afirmar que a Catalunya "està prohibit utilitzar el castellà. Està prohibit d'una manera legal. No està permès parlar castellà als patis dels colegis" (http://www.lavozlibre.com /noticias). Jo en canvi tinc el vici de

tra història. Apareix la consulta popular per la independència a Arenys de Munt i, malgrat els propis polítics, l'exemple s'escampa i avui són prop de 500 els municipis del país on s'han organitzat les consultes, amb un balanç extraordinari d'imaginació, política horitzontal, mobilització i solidaritat, exemple únic arreu i experiència inoblidable per a moltíssima gent. I la manifestació d'aquest 10J que ha de passar a la història com la gran botifarra que el poble fa a la situació actual. Una resposta contundent a un model, el del constitucional, el dels partits institucionalitzats, el de les entitats apagafocs, el de les restriccions autonomistes, el dels límits regionalistes. Davant d'aquesta realitat alliçonadora i aplançonadora, és el moment de l'esquerra independentista, de la CUP. És el moment de reformular el model de fer política i assumir la gran diversitat del territori i el país, la seva gran força organitzativa i la seva capacitat de mobilització. La gent d'aquest país ha fet una lectura pràctica de la realitat i ha dit prou. Però no únicament a les retallades, també a les maneres i a les excuses. Estem davant d'una nova època per al país i davant la possibilitat de construir un model de democràcia nou, inclusiu, constructiu, que salvi el territori de la depredació especulativa i que generalitzi formes d'economia solidàries. La desena part del país que ocupà ahir els carrers de Barcelona ens ha deixat una declaració ben explícita: ja és arribada l'hora. El futur és a les nostres mans. Desobeïm polítics i institucions al servei dels estats dominants. Construïm la independència dels Països Catalans.

PAPER DE VIDRE

mirar la camisa abans de dir-ne el color, i puc assegurar que en una recerca al Google dels articles d'Azúa no en trobareu ni un de sol que aboni la pretensió que aquest obsès patològic d'Espanya i la seva llengua i cultura sigui d'esquerres. Així, el 4 de maig, en un comiat pretenciós de la seva columna -aquest tipus de genteta sempre amaga un gran ego- insulta Chávez per després afirmar que " amb caps de Govern adults com Suárez, González o Aznar, els adversaris no eren enemics". Uns referents molt esquerrans, sí senyor! I el 4 d'octubre del 2008 es va produir el miracle: va llegir un llibre en català! I li va agradar! Era La dictadura de la incompetència de Xavier Roig, pamflet neoliberal ja comentat a les pàgines de L'ACCENT, tot un referent del pensament d'esquerres. Aquest fals esquerranisme, Azúa el comparteix amb Fernando Savater i Francisco Caja, conreadors del mite del lliurepensador en lluita contra el feixisme (català o basc, mai espanyol). També hi comparteix un grau tal d'alienació mental que li permet sostenir sense enrogir que "en realitat hi ha un sol partit per què absolutament tots, menys el PP -per què el PP no existeix pràcticament- són nacionalistes i inde-

pendentistes. Ho dissimulen, diuen que són sobiranistes, que són catalanistes, pero en realitat són independentistes". Encara més: "tots els mitjans de comunicació de la Generalitat i bona part dels privats són independentistes, àdhuc els que fan veure que no, com La Vanguardia, també ho són". Com Savater i Caja, de Azúa aspira al martiri de tal manera que quan Oriol Malló va publicar "Falangistes taxidermistes" a l'Avui del 30 de juny del 2005 va córrer a sentir-se amenaçat de mort. L'ànsia de martiri va fer que un home de lletres com ell no pogués (o no volgués) entendre les figures retòriques de Malló, i va presentar querella juntament amb Albert Boadella i Arcadi Espada, companys polítics d'Azúa i professionals (molt ben pagats, per cert) de l'espanyolisme... o del que sigui per tal d'anorrear la repugnant i "aldeana" (com els agrada dir) llengua catalana, car també els catalans del nord van haver de tastar la seva demagògia. El seu article del 26 d'agost del 2009 sostenia que "els paguem colegis, càtedres, universitats, ràdios, i un corresponsal de TV3 que ofereix fascinants notícies sobre Ceret". I per què no els ho hauríem de pagar si als espanyols els paguem tot això i més amb l'aplaudiment d'Azúa, Boadella, Espada, Caja i Savater?


L’ACCENT 182 DEL 14 AL 27 DE JULIOL 2010

OPINIÓ 03

EDITORIAL

Bandejar les falses rutes, avançar fermament cap a la independència

L

a sentència del Tribunal Constitucional que retalla l'Estatut d'Autonomia del Principat no és un simple accident en el camí ni fruit d'un moment especial, sinó que és un pas més en el camí marcat pel nacionalisme espanyol per assimilar la nació catalana. Qui vulgui creure que això és un episodi més de l'enfrontament PP-PSOE dels darrers anys, o que l'anticatalanisme i l'espanyolisme desbocat només afecten els nostàlgics del règim franquista, errarà completament la predicció i, alhora, les línies d'actuació. Aquesta sentència no té les seves bases ni en el 1975 ni en el 1939, sinó que cal buscar-les a mitjans segle XIX, amb la configuració estatal de l'estat espanyol com un intent de ser un reflex del veí estat francès. Aquest model estatal ha imbuït dretes i esquerres espanyoles durant prop de 150 anys. La resposta a això vingué de la formulació d'un catalanisme influenciat per l'utopisme federalista o impulsat per la burgesia barcelonina. Ara, aquest somni del "catalanisme" ha demostrat ser un engany de proporcions mastodòntiques. Fet i fet, en aquests dies també de Mundial, aquest projecte "catalanista" de la burgesia barcelonina s'ha materialitzat en la selecció espanyola de futbol: una Espanya forta comandada per catalans. I les conseqüències les hem vist, o sentit, tots i totes. Aquesta falsa ruta és la que ens ha portat a la devaluació actual. No pas una devaluació post-retallada, sinó fins i tot devaluació amb l'estatut de 2005. En els tres processos de constitució autonòmica viscuda al Principat (1918,1931 i 1977) i els dos del País Valencià i les Illes (1931 i 1977), les aspiracions de l'autonomisme -no diguem ja les de l'independentisme- se situaven a un nivell molt superior del que es va acabar esdevenint. Jordi Pujol, a qui cal reconeixer-li les sobrades virtuts d'il·lusionista, s'adonà perfectament de la fragilitat de la il·lusió de paraestat que pretengué vendre als nacionalistes del Principat durant vint anys. Per això, fou l'únic que s'oposà a la reforma de l'estatut, intuint la involució autonòmica. Ell, que tant i tant ha parlat de futures estacions, no tenia clar que a mitjà termini el tren pogués circular més enllà de les autonomies homogeneïtzadores. Analitzant la sentència en sí, dos són els aspectes més importants: l'establiment d'un precedent de retrocés autonòmic i l'atac a la llengua catalana. Aquest retrocés serveix de negativa preventiva a tot aquell que vulgui plantejar nous escenaris. En primer lloc, deixa desemparada l'elit del PSC que volien vendre'ns el federalisme. Però també deixa en una situació de total desorientament els autonomistes del País Valencià i les Illes, que de cop i volta veuen que no poden vendre gaire via autonomista més a les bases, trobant-se així condemnats a servir exclusivament per pactar amb el "poli bo", situació ja coneguda -i amb ella els seus límits- a les Illes, i que pot tenir volada uns quants anys més al País Valencià però també amb els límits ja coneguts de l'etapa Lerma. El segon element, l'atac a la immersió lingüística, que s'ha anat preparant des de principis dels 90, és un torpede directe als fonaments de la nació. Si bé és cert que només una mica més de la meitat dels ciutadans dels Països Catalans poden gaudir d'aquest sistema, la pervivència de la identitat nacional es basa en l'existència d'una consciència lingüística sustentada alhora en una massa crítica suficientment àmplia de parlants d'aquesta llengua.

Aquesta sentència obre la porta a invertir la situació i fer que, en comptes de ser el País Valencià i les Illes qui vagin augmentant -amb l'esforç d'aquells qui lluiten- la presència del català en l'educació i la societat, sigui el Principat qui reculi cap a fórmules de doble línia que ja han demostrat la seva eficàcia espanyolitzadora a altres indrets del país. Seria doncs, un error, pretendre creure que aquest atac a la llengua sigui només part de l'estira-i-arronsa del peix al cove. L'estat espanyol ha decidit aniquilar la nostra consciència nacional a partir de l'atac a la llengua. Un atac que cal que contestem tant els qui tenim com a llengua familiar el català com els qui tenim el castellà o francès. Atacar la llengua catalana i la seva extensió és posar les bases per descohesionar i enfrontar les classes populars, i fabricar un exèrcit de reserva de l'espanyolisme cada vegada més gran afincat a casa nostra. Som probablement en un dels moments de canvi més importants dels darrers cent anys. Certament, el procés actual està tancant l'etapa iniciada amb la reforma política de 1975, i obre una nova etapa amb un espanyolisme renovat, assentat entre les democràcies liberals però amb un enfrontament profund amb els moviments d'alliberament nacional. Però si fem memòria, moments més àlgids del nostre passat recent no ens conduïren mecànicament a assolir objectius d'emancipació col·lectiva. És cert que el vell model s'està morint i que no n'acaba de néixer un de nou. Un moment en que alguns creuen que van a una velocitat de vertigen i s'arroguen el dret de tirar llast i enterrar la territorialitat tot conformant-se amb un bantustan. Un bantustan que d'altra banda ningú ha garantit, ni absolutament ni probablement, que acabi existint. L'esquerra independentista haurà de situar la unitat dels Països Catalans i la xarxa social que els relliga en un punt central de la nostra praxi i tenir la capacitat de superar les ambigüitats que tant ens angoixen en aquest sentit. En aquest moment en que la societat bull d'indignació, allò més sentit és "cal exigir als nostres polítics que...", frase que il·lustra perfectament la desproporció absoluta entre la base independentista i el seu grau d'autoorganització. L'immediatisme de l'estratègia de la majoria absoluta independentista al parlament principatí -en boga en aquest darrer any-, suposa el triomf d'una concepció individualista entre el jo votant i l'ells parlamentaris, que ens abocaria a una derrota absoluta. Serà difícil per l'esquerra independentista

defensar el model d'autoorganització popular sense que aquells qui creuen que ho tenim a tocar ens acusin d'immobilistes. Potser en aquest moment és quan caldrà recuperar la memòria del procés de redacció d'un estatut d'autonomia pel Principat el 1919. Mobilitzacions massives, equivalents a les actuals, per part d'una base independentista poc organitzada i més o menys capitanejada per l'ala dura de la Lliga Regionalista. Tot plegat va quedar en res. Als anys 30 el mateix succeí amb l'estatut d'autonomia valencià. La no existència d'un independentisme fort, organitzat i arrenglerat en la defensa de les classes populars -les que mai s'arronsen a l'hora dels canvis, tinguem-ho clar- va fer possible l'esllanguiment del procés. Hem de tenir clar que alguns que puntualment semblen caminar al nostre costat, tenen un projecte estratègic que els impossibilita el trencament amb Espanya. Aquests dies, la burgesia regionalista s'ha omplert la boca amb la necessitat del sentit de país, de respostes a l'alçada d'estadistes, d'unitat per avançar... Però els fets assenyalen clarament que la burgesia regionalista només ha aplicat aquests conceptes per apuntalar l'estat espanyol i el sistema capitalista, mai per plantar cara a l'espanyolisme. Pretendre caminar a recer de l'autonomisme, que amb habilitat camaleònica fins i tot ha inventat una paraula per ambigüitzar-se encara més -el sobiranisme- ens porta a un futur incert i a ser carn d'experiments neoliberals embolicats en l'estelada. Fer créixer l'autoorganització popular, en un procés basat en l'agudització de la conflictivitat amb l'estat a tots els nivells, és segurament la via de treball a seguir. No com un exercici de retòrica més, de terminologia revolucionària que ens cobreixi per a fer la viu-viu, sinó com la praxi central del moviment. La creació d'espais d'unitat popular, la seva coordinació i la continuïtat de les experiències ens han de permetre crear una xarxa per posar dempeus, estendre i defensar iniciatives de desobediència a l'estat.


DEL 14 AL 27 DE JULIOL 2010 L’ACCENT 182

04PAÏSOS CATALANS

Espanya vol fer pagar a David Segarra el vol de tornada a València CESC BLANCO SAGUNT

L'ambaixada espanyola a Ankara (Turquia) li va demanar a David Segarra, segrestat per l'exèrcit israelià a la flotilla Llibertat, l'import de l'avió entre Barcelona i València amb el que tornà a casa. A finals de juny rebia la comunicació des de l'ambaixada on li reclamaven els 290 euros del vol. El periodista valencià considera que l'Estat espanyol no va fer res pel segrest del vaixell Llibertat, per l'empresonament de les persones que viatjaven a bord i per l'assassinat de periodistes. Però a més, li vol cobrar el retorn a sa casa, territori administrativament controlat per Espanya. Segons Segarra: "l'Estatven armes amb les quals podien haver-me assassinat i no va fer res quan l'ambaixador israelià

“Mentrestant, el govern veneçolà el condecora perquè va estar a la flotilla com a periodista”

ens va acusar de terroristes ni quan va comparar els assassinats amb accidents de tràfic". El valencià contraposa la solidaritat que mostrà la poblaciód'arreu cap a les persones segrestades amb la passivitat del Govern espanyol i, darrerament, la barra de demana-li els diners del vol. Mentrestant Veneçuela el condecora

Una setmana després David Segarra fou condecorat a Caracas amb l'Ordre Francisco de Miranda, com a precursor del periodisme. El valencià resideixa Veneçuela i treballa al mitjà de comunicació Telesur. Van ser la Presidència i el Ministeri de Comunicació d'aquest país qui demanaren per a ell el guard?. Segarra va defensar el sorgiment d'un nou periodisme compromès i implicat amb el seu entorn i apuntà a Veneçuela i l'Amèrica Llatina com un dels indrets on s'està gestant. Va esmentar com a exemples, Hondures, Colòmbia o Palestina.

Imputat per corrupció el president de la Diputació d’Alacant REDACCIÓ ALACANT

José Joaquín Ripoll, president de la Diputació d'Alacant, controlada pel PP, ha eludit la presó després de ser imputat per indicis de suborn, tràfic d'influències, prevaricació, revelació de secret i activitat prohibida a un funcionari per la seva relació amb el cas Brugal, que investiga possibles contractacions irregulars dels serveis de recollida d'escombraries a la comarca de la Vega Baixa. El jutjat número 3 d'Oriola va deixar Ripoll en llibertat el passat 6 de juliol, i va desestimar la petició de la Fiscalia que demanava presó cautelar eludible amb un pagament de 500.000 euros de fiança. Ripoll havia promès en els darrers dies que en cas de ser encausat presentaria la dimissió immediatament, però a l'hora de la veritat aquesta renúncia al càrrec no s'ha produït. L'encara president de la Diputació es va justificar en una compareixença davant la premsa on no va voler respondre les preguntes dels periodistes, argumentant que desconeixia els motius de la imputació. Segons el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, el fet que el magistrat no hagi detallat els delictes pels quals s'imputen a Ripoll és causa del secret de sumari. De totes maneres, fons del Tribunal van reiterar que hi

El president provincial, que ha pogut eludir la presó malgrat ser imputat

ha diligències obertes per Ripoll i cinc encausats més per "possibles delictes de tràfic d'influències, frau i suborn, entre uns altres". De moment, l'únic encausat que ha hagut de pagar fiança per evitar l'ingrés a la presó ha estat Rafael Gregori, empresari del sector de l'automoció. Gregori ha hagut de pagar 100.000 després d'haver estat encausat per presumptes delictes de frau, tràfic d'influències i suborn. Està previst que en els propers dies visitin els jutjats d'Oriola tres regidors

del municipi, Manuel Abadia, Antonio Rodríguez Murcia i Ginés Sánchez, i dos empresaris de la localitat, Ángel Fenoll i el seu fill. Cal recordar que va ser precisament Fenoll qui va provocar l'inici de les investigacions per la contractació dels serveis de recollida d'escombraries en el cas Brugal. El síndic de Compromís a les corts, Enric Morera, no ha tardat a pronunciar-se sobre les darreres novetats de la investigació. Segons Morera la detenció i encausament

de Ripoll és "una mala notícia i una imatge fatídica pel País Valencià", ja que segons ell la resta de l'Estat espanyol i la Unió Europea s'estan acostumant a associar els polítics valencians amb la corrupció de manera sistemàtica. Segons Morera, la solució a aquest problema passa per les mans de Mariano Rajoy. "El president del PP hauria de prendre decisions i demanar responsabilitats o aquesta espiral de corrupció l'acabarà arrossegant al fracàs polític."

Diverses entitats denuncien que amb la prohibició del burca s’està assumint l’agenda de l’extrema-ddreta REDACCIÓ BARCELONA

Després de la prohibició de l'ús del burca i el niqab als serveis municipals per part de l'Ajuntament de Lleida, les darreres setmanes diversos ajuntaments catalans han aprovat mocions similars. Malgrat que el Parlament ha rebutjat la prohibició a nivell autonòmic amb els vots del tripartit, la gran majoria d'aquestes mocions han estat aprovades per alcaldies del PSC. Un fet que es deu, segons diverses entitats i organtizacions polítiques i en defensa de les persones immigrades, a què la majoria dels partits de l'arc parlamentari estan assumint completament l'agenda política i el discurs racista dels grups d'extrema-dreta per motius electoralistes. I no només això, sinó que "amb el nou decret simplement es dóna un pas més cap a la criminalització de la comunitat musulmana, sota cobert ideo-

A algunes ciutats europees el vel integral es pot trobar amb freqüencia, no pas als PPCC

lògic del suposat xoc de civilitzacions i seguint l'onada islamòfoba europea".

És per aquest motiu que aquestes entitats i organitzacions, entre les quals hi ha la CUP, la CGT, Papers

i Drets per Tothom, Endavant i nombrosos col·lectius feministes, han engegat un manifest comú que posa damunt la taula aquesta i altres qüestions, posant èmfasi en el fet que aquestes normatives s'emmarquen en un context de crisi econòmica i de greus retallades socials, desviant l'atenció de l'opinió pública cap a problemàtiques inexistents i creant un fals debat. Així mateix han convocat una concentració per al dia 14 de juliol a la Plaça Sant Jaume de Barcelona contra el decret de prohibició del burca i el niqab, però també per denunciar la llei d'estrangeria i les seves successives reformes. I és que consideren que aquesta nova prohibició "és un esglaó més dins de l'escalada de greus restriccions dels drets humans, amb l'exemple recent de la prohibició d'empadronament de les persones estrangeres en situació administrativa irregular a Vic".


L’ACCENT 182 DEL 14 AL 27 DE JULIOL 2010

PAïSOS CATALANS 05

Els i les treballadores de Barcelona s’uneixen en assemblea per fer front a la crisi i la Reforma Laboral

REDACCIÓ BARCELONA

Convocats pel Comitè de Conveni de TMB el passat 29 de juny més de 400 persones varen omplir les Cotxeres de Sants en una assemblea general de treballadors i treballadores per tal de trobar noves vies de mobilització i lluita per fer front a la crisi i la Reforma Laboral imposada pel govern PSOE. La intenció d'aquesta assemblea general, a la que es varen sumar estudiants, aturades i jubilats, era marcar el 29 de juny com una data d'inici d'una intensificació i unificació de la lluita contra les retallades. Tal i com exposava la convocatòria, "mentre els sindicats majoritaris miren cap a una altra banda anunciant, i només per cobrir l'expedient, una hipotètica vaga per d'aquí tres mesos, hi ha d'altres sindicats i organitzacions que ja han decidit començar a caminar", prenent com a exemple la vaga general a Euskal Herria o la vaga al Metro de Madrid.

paguin les conseqüències de la crisi i en solidaritat amb els i les treballadores del metro de Madrid. Cap a les vuit del vespre, segons varen explicar els ocupants a L'ACCENT, diversos grups dels antiavalots

“Més de 400 persones van omplir les Cotxeres de Sants en una assemblea general de treballadors i treballadores” Mobilització de l'esquerra independentista en el marc del darrer 1 de Maig

Després de l'estiu, el 15 de setembre, s'ha convocat de nou una assemblea general de treballadors de l'àrea metropolitana. 40 persones ocupen la seu del

Foment del Treball

Per tal de denunciar les retallades socials i la Reforma Laboral imposada pel govern espanyol, el passat 30 de juny, una quarantena de persones varen ocupar l'edifici de la patronal

catalana Foment del Treball, situada a la Via Laietana de Barcelona. La quarantena de persones que realitzaven l'acció varen desplegar algunes pancartes en contra que siguin les treballadores i els treballadors els qui

dels Mossos d'Esquadra varen entrar a la part baixa de l'edifici per a ferlos fora. Malgrat això, a quarts de nou les persones que ocupaven l'edifici varen sortir per la seva voluntat sense que ningú fos identificat.

CCOO vol expulsar CGT de l’històric edifici sindical de Via Laietana REDACCIÓ BARCELONA

Als números 16 i 18 de Via Laietana de Barcelona hi han tingut fins fa poc la seu tres sindicats: CGT, CCOO i UGT. El Ministeri espanyol de Treball va cedir, recentment, un nou espai sindical a UGT, i van quedar buides les plantes 7 i 8 de l'edifici, que van ser atorgades a CCOO. Arrel d'aquest fet s'han desencadenat un seguit de tensions a l'edifici sindical. El sindicat CCOO, després de la cessió de les dues plantes de la UGT, té 8 plantes a l'edifici i un total de 20.500 metres qua-

moment perquè havien de baixar 9 plantes per unes escales sense llum, no podien sortir de l'espai les persones amb dificultats de mobilitat i estaven tallades totes les possibilitats d'evacuar l'edifici en cas d'emergència. Aquesta actitud temerària de CCOO va rebre una resposta clara i contundent dels afiliats i afiliades de la CGT que no van permetre l'entrada a l'espai i van impedir l'apropiació de la façana amb la pancarta i el vestíbul. Per part de la CGT s'han organitzat diverses accions per denunciar la situació,

“L'accés a la resta de plantes el va tapiar CCOO fa pocs dies per evitar l'accés a la seva part de l'edifici”

“100 alliberats de CCOO van voler entrar al vestíbul del número 18 amb l'ús de la força” Afiliats de la CGT tallen la Via Laietana per protestar per l'actitud de CCOO

drats. I ara pretén ocupar el vestíbul del número 18, quan la seva entrada a l'edifici ha estat sempre pel número 16 del mateix carrer. El vestíbul del número 18 és per accedir a les plantes superiors, les plantes on té actualment la seu sindical la Federació Local de la CGT de Barcelona i la CGT de Catalun-

ya. L'accés a la resta de plantes el va tapiar CCOO fa pocs dies per evitar l'accés a la seva part de l'edifici. Tot i que no hi ha cap accés als locals de CCOO per aquella part de l'edifici, CCOO vol també tenir un espai al vestíbul, amb la finalitat d'apropiar-se de tot l'edifici de Via

Laietana. El passat dijous 1 de juliol, 100 alliberats de CCOO van voler entrar al vestíbul del número 18 amb l'ús de la força, van penjar una pancarta a la façana i van tallar els subministres de llum i aigua, cosa que va afectar el local sindical de la CGT.

L'actitud de CCOO va provocar greus dificultats pel desenvolupament d'una conferència de delegats i delegades sindicals sobre la reforma laboral que es feia aquell dia a l'edifici, i també va impedir el desenvolupament de la tasca habitual i va posar en perill les persones que estaven a l'edifici en aquell

com concentracions, l'ocupació de l'edifici i talls de carretera. Després d'això hi ha hagut diverses reunions, proposades pel Ministeri i CCOO, per intentar solucionar el conflicte. La, CGT, però considera que això és una maniobra per fer-los fora de l'espai sindical i avisa que no ho permetrà.


06PAïSOS CATALANS

El Rebrot fa 10 anys REDACCIÓ BERGA

El Rebrot, l'aplec de joves dels Països Catalans organitzat per Maulets, arriba a la desena edició mantenint el seu esperit però amb un format molt diferent d'aquell primer Rebrot de 2001. Seguint el model projectat ja fa alguns anys amb la pretensió d'esdevenir no només un festival musical, arrenca enguany, amb un seguit de tallers, xerrades, concerts i debats totalment gratuïts. Un dels eixos de treball del Rebrot es basa en les activitats que es desenvolupen al bell mig del carrer, reivindicant l'ús de l'espai públic. Des d'un torneig de futbol, fins a excursions pel terme municipal de Berga i cercaviles. Es realitzarà també el Certament Jove de Literatura Social, que arriba a la seva segona edició, i del qual el 17 de juliol se'n donaran a conèixer els guanyadors, que presenta dues modalitats: prosa i poesia. Finalment, el dissabte 17 a les 5 de la tarda, l'actuació per als més petits del grup d'animació Koloraines clourà les activitats al carrer que es desenvoluparan al llarg de l'edició d'aquest Rebrot. Els concerts de la nit enguany seran al Pavelló, tot i que amb entrada lliure, i aplegaran grups d'arreu dels Països Catalans, entre els quals els finalistes del concurs Esclat. Les activitats de debat s'iniciaran el divendres dia 16 amb una xerrada sota el títol "Resistències al capitalisme a Andalusia i al Marroc", que amb la presència de les organitzacions JALEO -organització juvenil independentista i revolucionària d'Andalusia-, així com Via Democràtica -del Marroc-, ens aproparan a les lluites que des d'aquests dos territoris es duen a terme per a fer front al capitalisme. El mateix dia, i a les 8 del vespre, es realitzarà una xerrada sobre la lluita antinuclear als Països Catalans. Una temàtica d'actualitat i d'alt interès per al futur del nostre país. Del dissabte 17 cal destacar el debat que es durà a terme al redós de les polítiques d'esquerra al s.XXI. Aquest, comptarà amb la participació de Raimundo Viejo, Doctor en Ciència Política i de l'Administració, i actual professor a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona; Yodenis Guirola, professor cubà, docent i investigador de la UB i professor també, de la Universitat Comunista dels Països Catalans; i finalment, comptarà amb la presència de Panos Raptis, membre del Partit Anticapitalista Grec. Les activitats del Rebrot, clouran el diumenge dia 18 a l'Aplec del Pi de les Tres Branques. Els parlaments previstos al Pi Vell seran a càrrec de Muriel Casals (presidenta d'Òmnium Cultural), Manolo Tomàs (portaveu de la Plataforma en Defensa de l'Ebre), Gonçal Bravo (secretari general de la Coordinadora Obrera Sindical) i Quim Sala (doctor en filosofia i professor de moltes generacions de berguedans). Al Pi Jove seran les organitzacions de l'esquerra independentista les encarregades de prendre la paraula.

DEL 14 AL 27 DE JULIOL 2010 L’ACCENT 182

Èxit en el primer Acampallengua celebrat fora de Mallorca

Un miler de joves participaren en l’acampada reivindicativa organitzada per Joves de Mallorca per la Llengua JOAN BALLESTER PORRERES

La primera vegada que l'Acampallengua ha sortit de Mallorca ha estat un èxit tant a nivell d'organització com a nivell de participació. L'any passat aquest se celebrà a Sa Pobla i acabà amb una forta polèmica per la detenció per part de la Guardia Civil de Tomeu Martí, vicepresident de l'Obra Cultural Balear (OCB) i encarregat de la seguretat de l'esdeveniment. Enguany a l'Acampallengua celebrat el 3 i 4 de juliol a Ferreries, a l'illa de Menorca, més d'un miler de joves van participar en les diferents activitats que van compondre aquesta acampada. Això ha estat possible gràcies a la gran implicació del jovent menorquí en general i de Ferreries en particular; també cal destacar el suport de l'associació de veïns de Ferreries que es mobilitzà per tal que tot plegat fos un èxit. Moltes foren les activitats que acompanyaren l'esdeveniment, una cercavila celebrada pels carrers del poble acompanyà els joves a l'espai preparat per a l'acampada, on es llegí un manifest de benvinguda, que deixà clar quin és l'ideari de l'Acampallengua: la clara defensa de l'ús i normalització del català en tots els àmbits i a tot el territori; alhora es feu una crítica al pronunciament del Tribunal Constitucional arran de la sentència de l'estatut, sobretot pel que fa al tema nacional i lingüístic. El mateix matí, es presentà el llibre de Nel Martí La

Ferreries ha estat la primera població menorquina que acull un Acampallengua

nació dels menorquins, segons l'autor, aquesta no es pot limitar a l'espai més íntim, més cultural basat en el passat sinó que ha de ser "l'expressió d'un projecte i d'una voluntat de la gent". L'horabaixa seguí amb diferents tallers, conta-contes i una mostra de cantautors. Finalment es dugué a terme una marxa de torxes i un correfoc que servi de preàmbul al concert amb Obrint Pas i els mallorquins Barrumbada entre d'altres.

“Més d'un miler de joves van participar a les activitats celebrades a Ferreries, a l'illa de Menorca”

Espai rebel

L'acampallengua, com és tradicional, també comptà amb la presència activa de l'esquerra independentista. Joves de l'organització Maulets, que arribaren a l'illa juntament amb uns 150 joves de Mallorca, participaren en les diferents activitats i es projectà el documental Obrint l'esquerda. Tot plegat serví també per celebrar el 16è aniversari de Joves de Mallorca per la llengua i per crear un precedent fora de l'illa de Mallorca que segons els organitzadors esperen repetir.

L’edició d’enguany de l’Aplec de la Plana torna a complir les expectatives

CESC BLANCO BARCELONA

Centenars de persones van passar pel correfoc, el teatre, els curtmetratges i milers pels concerts de l'Aplec de la Plana. Des del divendres 2 de juliol fins a la matinada del diumenge Onda (la Plana Baixa) es va convertir en la seu de la cultura, la llengua i la identitat catalanes a la Plana. Segons les persones que fan possible l'acte, l'Aplec pretén: "Donar a conèixer i promocionar la nostra cultura en tots els àmbits [...] amb un ventall d'activitats ben variat, des de les arts visuals, el teatre, correfocs, les danses tradicionals o la difusió dels nostres escriptors i escriptores". Diversos col·lectius locals, i també d'abast nacional, com ara Dolçainers d'Onda, SEPC, Joves d'ACPV, Diabòlica de Morvedre... col·laboraren a l'esdeveniment. Amb tot, les persones que l'organitzen s'apleguen a l'Associació Aplec de la Plana. L'Associació ja va aconseguir l'any passat un bon nivell d'assistència (al

Una llarga tradició

Els primers Aplecs que es van celebrar a la comarca o a la contornada s'originaren els anys 70 -la primera edició fou l'any 1973 a Vila-

“L'Aplec vol donar a conèixer i promocionar la nostra cultura en tots els àmbits” Tendes acampades a l'Aplec de la Plana

voltant de 3.000 persones) i una completa oferta cultural. Enguany, a la vuitena edició, les perspectives s'han acomplert amb escreix. Els concerts estaven plens de gom a gom, la zona d'acampada al poliesportiu d'Onda esquitxada de tendes arreu i els diversos actes (presentació de llibres, tallers, teatre...) amb bona assistència.

Com sempre, l'oferta musical fou un dels millors reclams. Grups com Rapsodes, Pirat's Sound Sistema, la Gossa Sorda, Almorranes Garrapinyaes, Tom Bombadil i d'altres van omplir les nits de música en català, feta als Països Catalans i, en molts casos, amb la intenció de reivindicar la vitalitat i la força de la cultura del país.

real. Aleshores, persones i col·lectius compromesos amb la llengua i la cultura van engegar el projecte i va sorgir arran de les mobilitzacions d'alguns militants nacionalistes i antifranquistes. A hores d'ara, com afirmen des de l'Associació, és "l'únic acte unitari que s'ofereix des del Camp de Morvedre fins als Ports i la més important de totes a la Plana Baixa".


L’ACCENT 182 DEL 14 AL 27 DE JULIOL 2010

PAÏSOS CATALANS 07

La jornada de lluita del 30-JJ intenta activar el camí de la vaga general REDACCIÓ BARCELONA

independentistes van desplegar una pancarta gegant per la façana d'un edifici amb el lema "30 anys de pactes socials. Fins quan?". L'edifici en qüestió pertanyia a la seu d'IAC, intersindical a la qual pertany USTEC, el sindicat majoritari de l'ensenyament al Principat, fet que evidencia la cada vegada major coordinació del sindicalisme combatiu en la preparació de la Vaga General i la crítica contundent als sindicats oficialistes.

A València, la vesprada del 29 de juny, vora mig miler de persones van acudir a la convocatòria de manifestació de la Plataforma pels Drets Socials i contra la Crisi que acull diversos sindicats de classe i organitzacions polítiques valencianes. La mobilització era una protesta per l'aprovació de la reforma laboral i les recents retallades públiques dutes a terme pel Govern de Zapatero, en submissió a les directrius neoliberals de les institucions europees. Aquestes retallades signifiquen

“ La mobilització era una protesta per l'aprovació de la reforma laboral i les recents retallades públiques “ el més greu atac contra els drets socials i de les persones treballadores per la qual cosa des de la Plataforma pels Drets Socials de València es va fer una crida a la necessària mobilització social i per la convocatòria de vaga general al conjunt de la classe treballadora. La marxa, va partir de la Plaça de Sant Agustí i transcorregué pels

Pancarta desplegada des de les Torres de Serrans de València

principals carrers de la ciutat per acabar front a la seu del Ministeri de Treball situada a la Plaça els Pinazo on es va llegir el manifest unitari i es convocà als assistents a continuar organitzant-se i mobilitzant-se. Aquella mateixa nit, l'organització Endavant realitzà diverses accions d'agitació al País Valencià. A Alacant encartellant diverses zones del popular barri del Pla denunciant els culpables de la crisi capitalista i reclamant que no siga la classe treballadora qui la pague. Els cartells damunt entitats bancàries i immobiliàries assenya-

laven gràficament els culpables de la crisi. A València encartellaren tot el centre històric i encolaren pancartes de paper continu en zones ben visibles del barri amb la llegenda "La crisi que la pague qui l'ha provocada: banquers, polítics, empresaris", mentre que a Cullera es penjaren diverses pancartes. L'acció més mediàtica fou, però, la penjada de pancartes a les torres de Serrans de València la vesprada del 30 de juny. Amb el lema "Reforma Laboral NO", la pancarta estava penjada davant per davant de Blanqueries -seu del PSOE-, i ha restat allà prop d'una hora.

A Barcelona la principal acció de la jornada fou l'ocupació de la seu de Foment del Treball, la patronal del Principat. Després d'unes hores a l'edifici, des del qual van desplegar pancartes acusant la patronal de ser la causant de la crisi, a dos quarts de nou del vespre els assistents van desallotjar l'edifici un cop complerts els objectius i davant la presa de posicions dels Mossos d'Esquadra per iniciar un desallotjament. Prèviament, al matí, CCOO i UGT havien organitzat una manifestació de delegats sindicals. Al seu pas per Via Laietana, diversos militants

El PP valencià canvia una llei urbanística per facilitar la construcció en sòl no urbanitzable CESC BLANCO SAGUNT

Els populars valencians van modificar a principis de juliol un Decret llei, fet i aprovat per ells mateixos, per incloure una esmena que facilitava la construcció en sòl no urbanitzable. Al text es permetia edificar "cases rurals d'interès per al desenvolupament turístic rural, tendes de plantes, pàrquings de vehicles pesants, càmpings i instal·lacions esportives" i el PP ha canviat "cases rurals d'interès per al desenvolupament turístic rural" per "establiments de restauració, hostalers i assimilats". Els populars van aprovar en solitari un Decret llei urgent (de creació d'ocupació i desenvolupament d'activitats productives) al juny. Ara l'han modificat i així els hotels i restaurants poden entrar a un

lloc que fins ara estava reservat sobretot a les cases rurals. A més, cal esmentar que altres modificacions del text redueixen força les tramitacions i la paperassa. Per exemple es deixa ben clar que per a construir no caldran les Declaracions d'Interès Comunitari, DIC (sol·licitud d'autorització d'ús i aprofitament en sòl no urbanitzable d'activitats industrials i productives). Tampoc li caldrà una DIC a una casa rural, en funcionament ara, si vol ampliar amb restaurants i hotels, "sempre que no se supere el 20% de la superfície edificada". També el promotor no haurà de demanar llicència d'obres per dur endavant una reforma en un habitatge i només li caldrà amb una "declaració responsable" que presentarà a l'Ajuntament del municipi. Per altra banda, la nova

llei obliga a la Generalitat i Ajuntaments a emetre informes en un termini d'un mes. Si no s'acompleix, el promotor pot continuar amb les obres. Per a implantar cases rurals s'elimina l'obligació que se situen com a mínim a 5 quilòmetres del nucli urbà i que la parcel·la tinga almenys mitja hectàrea, mentre que se suprimeix l'obligatorietat que els campaments de turisme i centres esportius o recreatius reserven un mínim del 50% de la parcel·la a ús agrari o forestal. Un director amb trajectòria

Felipe Espinosa Bolaños és el director general de Valenciana d'Aprofitament Energètic de Residus SA (VAERSA), l'empresa pública on delega la Conselleria de Medi Ambient, a partir d'ara, la responsabilitat per expedir permisos de construcció. Espinosa va ser rescatat de

l'atur el 2006 pel popular valencià Esteban González Pons i el va col·locar de director de l'Institut Valencià d'Habitatge SA (IVVSA). Mesos abans l'entitat financera Arab Bank l'havia acomiadat per provocar unes pèrdues de 490.000 . El comiat fou provocat per un escàndol que vinculava l'Institut Valencià de l'Exportació (IVEX), Arab Bank i l'empresa Ford. El banc volia que l'IVEX fera d'aval per unes exportacions de Ford a Tunisia, l'operació anà malament i Espinosa al carrer. Però Felipe Espinosa, company universitari de Pons i de Francisco Camps, també ha protagonitzat altres escàndols. L'any passat, quan ja era president d'VAERSA, va expedientar un sindicalista que treballava a l'entitat per denunciar irregularitats i caciquisme, cosa que ja havia fet el Síndic de Comptes en informes passats.

La COS denuncia que CCOO obliga a pagar l’afiliació a treballadors que van a assessorar-sse gratuïtament REDACCIÓ BARCELONA

B.E.K, un treballador a l'atur que necessitava assessorament legal, es va presentar a la seu de CCOO de Tortosa per usar els serveis que aquest sindicat anuncia com a gratuïts. Allí li digueren que havia de pagar 53'75 euros per a poder accedir a l'assessorament gratuït d'un advocat. La situació de B.E.K era molt precària. Es troba incapacitat per treballar degut a un accident laboral del qual l'empresa no n'assumeix la responsabilitat. Sense pràcticament recursos i amb família al càrrec, va optar per pagar aquests 53,75 euros de l'afiliació amb tal d'aconseguir un advocat. En concertar una segona cita li van dir que havia d'esperar sis mesos per a fer efectiu el seu dret a l'assessorament, sense importar-los la seua situació personal, ni fer cap pregunta sobre si el seus cas era urgent. Aleshores, aquest treballador es va posar en contacte amb la COS, la qual va gestionar el retorn dels diners a l'afectat i es va personar amb l'afectat a la seu de CCOO a demanar explicacions. La resposta del sindicat oficialista fou amenaçar amb fer un truc a la policia. Des de la COS fan una crida a denunciar aquestes pràctiques dels sindicats oficialistes, de les quals asseguren que no són fets aïllats, i també fan una crida als tècnics social que treballen amb persones nouvingudes que no les adrecin ni a CCOO ni a UGT degut a la quantitat d'irregularitats denunciades, i que s'utilitzi l'extensa xarxa de Punts d'Informació Laboral que diversos moviments socials mantenen arreu del país.


08 EN PROFUNDITAT DEL 14 AL 27 DE JULIOL 2010

ABEL CALDERA BERGA

La gent que ho va viure afirma que la manifestació del 10 de juliol va superar el milió de Barcelona i les 600.000 persones de València de les manifestacions de 1977. Es pot afirmar sense cap rubor que es tracta de la mobilització de masses més gran a Barcelona des de l'enterrament de Durruti el 1936. I els temors de Duran i Lleida (CiU) "hem de vetllar perquè això no es converteixi en un aquelarre independentista- es van acabar materialitzant. Entre un milió i un milió i mig de persones van desfilar pel centre de Barcelona sota un mar d'estelades i amb crits constats reivindicant la independència. Metros i trens col·lapsats, cues per entrar a Barcelona amb cotxe, milers de manifestants que no pogueren arribar des de les comarques gironines degut a una averia de RENFE. La manifestació ocupava tot el recorregut ja des del principi -tot el Passeig de Gràcia i la Gran Via-, però també es va acabar omplint la Rambla de Cata-

lunya i el carrer Pau Claris, un bon tros de la Diagonal, i la cua de la manifestació va arribar fins a la parada de metro de Fontana, ben endins del barri de Gràcia. Les reaccions polítiques

hi ha convocatòries electorals a la vista: la incapacitat de deixar de fer electoralisme malgrat adonar-se que s'està fent el ridícul. El que va acabar succeint -xiulets contra els polítics i clamor independentista- era absolutament previsible copsant només l'ambient d'indignació popular de la setmana anterior. Els crits i xiulets constants contra els polítics durant la manifestació van obligar a desfer la capçalera que havia servit durant una setmana de corral de lluita electoral. Montilla va haver de marxar sota una pluja de xiulets i retrets per la seva submissió al govern espanyol. Duran i Lleida només va poder escapar-ne millor camuflat entre la mili-

“El pronunciament del Tribunal Constitucional no deixava espai per cap moviment que no fos desobeir directament l'estat”

La sentència, anunciada el passat 28 de juny i publicada el dia abans de la manifestació, havia deixat descol·locats els partits parlamentaris. El pronunciament del Tribunal Constitucional no deixava espai per cap moviment que no fos desobeir directament l'estat, fet que cap d'ells estava disposat a fer. A més, la convocatòria d'eleccions autonòmiques a la tardor va generar aquell engarrotament que pateixen els partits quan

tància convergent. Qualsevol assistent ahir a la protesta va poder viure un moment de rebuig a la classe política com mai abans. Segurament, a partir de l'endemà de la manifestació, els partits polítics ja deuen estar fent càbales sobre la repercussió electoral d'aquesta desafecció. Joan Laporta també farà els seus càlculs; és probablement l'única proposta de la constel·lació sobiranista amb ganxo electoral. Un cop passada la manifestació, vingué l'habitual intent de manipular els fets en interès propi. Des de negar el caràcter independentista de la manifestació afirmant que no tots els participants portaven banderes estelades (Montilla), fins a les reaccions pujolianes de CiU intentant portar l'aigua al seu molí. El diputat de CiU a Madrid Carles Campuzano es preguntava públicament "com reconduirem aquesta mobilització". Duran i Lleida ho tenia clar: "allunyar-se del brogit de la manifestació i mantenir-ne només l'esperit". Abaratir les reivindicacions, vaja. El que cada vegada sembla més clar és que nin-

gú no farà cap passa estratègica fin després de les eleccions, i és probable que aleshores tampoc. CiU i PSC perquè el seu objectiu real és administrar e

“Un cop passada la manifestació, vingué l'habitual intent de manipular els fets en interès propi”

que hi ha. Fins i tot ERC, que a prior pot moure's amb més comoditat en aquest escenari independentista, ha carregat totes les tintes del discurs al simbolismes en comptes fer-ho a l'es tratègia política. L'objectiu, no come


s e è el

ri n a s se-

L’ACCENT 182 EN PROFUNDITAT 09

Cronologia d’un nou “No era això” REDACCIÓ BARCELONA

FOTO: Oriol Clavera

tre cap pas en fals que faci autodescartar cap possibilitat de pacte. Només un Carod enterrat políticament pels seus ha recuperat les seves propostes de govern de concentració i referèndum el 2014 presentant-les com el full de ruta a seguir. On sí que van aparèixer novetats va ser en el front municipalista. Lluny de les dinàmiques de corral de la política autonòmica, alguns ajuntaments van aprovar declaracions d'exclusió moral de la constitució. Si bé aquestes no tenen cap mena de traducció material, sí que és cert que per primera vegada apareix el concepte de desobediència i enfrontament amb les lleis amb totes les matisacions que calguien els pronunciaments dels consistoris locals. Fins i tot, l'enfocament jurídic de les mocions de suport a les consultes va voler evadir l'enfrontament amb l'estat a partir del principi que tot allò que no està prohibit està permès. La sentència exerceix, doncs, de primera legitimació a la desobediència.

L'esquerra independentista insisteix en el seu discurs

De sostenir una postura independentista clarament antiautonomista quasi en solitari a veure com aquest és el punt d'arribada de cada cop més gent. Aquesta és la situació que l'esquerra independentista ha estat visquent el darrer any. La seva presència dissabte a la manifestació amb un bloc unitari evidenciava clarament la voluntat de l'independentisme de no regalar la marxa als autonomistes. Per la pròpia massificació de la marxa es fa difícil fer una lectura de l'assistència als blocs polítics, però hi ha dos fets que demos-

tren el respecte i suport de molta gent al moviment. Davant el bloc de l'EI hi havia el bloc d'Iniciativa, d'on la gent no enquadrada que assistia a la manifestació en fugia, al contrari del que passava al bloc de l'EI, on persones i fins i tot entitats demostraven no tenir cap tipus de problema amb compartir espai i pancarta amb les banderes de la CUP. Aquesta organització també va editar desenes de milers d'adhesius amb el lema: "Tirem pel dret: independència", que més que repartits els van ser trets de les mans per moltíssima gent que volia lluir un adhesiu independentista i implícitament d'oposició als partits parlamentaris.

“La seva presència dissabte a la manifestació amb un bloc unitari evidenciava clarament la voluntat de l'independentisme de no regalar la marxa als autonomistes”

13 de novembre de 2003 . Zapatero fa una declaració que els partidaris del federalisme i de l'Espanya plural haurien de recordar: "Recolzaré la reforma de l'Estatut que aprovi el Parlament català". Ho va fer en l'acte central del PSC de la campanya de les autonòmiques que farien president a Pasqual Maragall. El 9 de febrer de 2004 es constitueix la ponència encarregada de redactar l'estatut. La no inclusió del PP no impedirà que es vulgui mantenir l'estatut dins els termes de la Constitució espanyola. Ja governava el tripartit. Amb la victòria electoral del PSOE el 14 de març de 2004 , Zapatero comença a fer bandera de l'Espanya plural i de les reformes de diversos estatuts d'autonomia. El 12 de novembre de 2004 , Miravet és escenari del pacte de la base de la reforma, que exclou el dret a l'autodeterminació i els Països Catalans. El dia que Maragall parla del 3%, el 24 de febrer de 2005 , Mas li respon que ha de retirar l'acusació per no posar en perill l'estatut. Maragall accepta. El 5 de setembre de 2005 , el Consell Consultiu de la Generalitat, amatent a protegir el marc jurídico-polític que nega drets als catalans que ha de defensar, detecta 19 inconstitucionalitats en l'estatut. Finalment, el 30 de setembre de 2005, el Parlament l'aprova tot seguint les seves indicacions. Poc després després de l'entrada de l'estatut al Congrés espanyol, el 21 de gener de 2006 , Mas i Zapatero acorden la segona gran retallada després de l'autoimposada pels partits autonomistes catalans. Segons Maragall, Mas acceptà l'acord a canvi d'avançar les autonòmiques i assegurar que Maragall no seria el candidat del PSC. És l'avantsala de les mobilitzacions de l’111 de febrer i del 18 de febrer de 2006 a Barcelona, que alerten contra el procés estatutari: la primera reclama el dret a l'autodeterminació de la nació completa, i la segona, massiva, reclama respecte a un més ambi-

gu dret de decidir. El 21 de març la Comisión Constitucional del Congreso aprova el projecte d'Estatut. Alfonso Guerra, assegura que li han passat el ribot. Una setmana i mitja més tard, el 30 de març, el ple del Congrés espanyol aprova l'Estatut i l'envia a Referèndum. Es consuma la tercera gran retallada quan el senat espanyol l'aprova el 10 de maig. Després que el Congrés espanyol dels diputats aprovi el 18 d'a bril de 2006 , amb els vots a favor de PP i PSOE, la reforma de l'estatut valencià, el 18 de juny l'Estatut s'aprova per Referèndum amb el 73,9% dels vots, un "no" del 20,7% i una abstenció del 51,6%. La majoria no ha votat l'estatut de la vergonya. Comença ara el via crucis dels recursos: un del PP, cinc de comunitats autònomes i un de Múgica Herzog. El 22 de novembre del mateix any PP i PSOE pacten la reforma de l'estatut balear. L'11 de desembre de 2007, de nou, una massa de gent emprenyada pren el carrer en contra del desgavell de les rodalies i la gestió de RENFE. Novament, és una manifestació independentista malgrat la convocatòria ambigua i el suport de partits i sindicats autonomistes. El tercer aniversari de l'entrada en vigor de l'estatut, el 9 d'a gost de 2009 , només s'han acordat 12 traspassos menors: rodalies, inspecció de treball, i l'Hospital Clínic entre d'altres. El 26 de novem bre de 2009 els 12 diaris amb seu al Principat publiquen l'editorial conjunt "La dignitat de Catalunya" insisteixen amb la via constitucional i alerten contra una eventual retallada. En un nou intent constitucionalista, el 29 d'abril de 2010 , els partits CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA insten el Tribunal Constitucional espanyol a declarar-se incompetent i a renovar els seus càrrecs amb l'esperança d'una sentència final benèvola. El 28 de juny de 2010 el Tribunal Constitucional anuncia un acord sobre la sentència de l'Estatut que obre una nova era a la política catalunyesa.

El 28 de juny de 2010 el Tribunal Constitucional anuncia un acord sobre la sentència de l'Estatut que obre una nova era a la política catalunyesa


10EN PROFUNDITAT

DEL 14 AL 27 DE JULIOL 2010 L’ACCENT 182

ANÀLISI

XAVIER MONGE *

La incertesa jurídica per sentència

La sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut d'Autonomia de Catalunya ha obert un gran debat polític. Paral·lelament, un magma de dubtes jurídics acompanya la polèmica. Es tracta de la sentència més important que mai ha dictat aquest tribunal i afecta de manera directa, no només al contingut de la norma catalana, sinó a la concepció del marc competencial i jurídico-polític de l'estat espanyol. Incertesa, doncs, és la paraula que millor defineix les conseqüències immediates de la decisió del constitucional. Que aquest tribunal pugui dictar sentències interpretatives és quelcom que es discuteix en àmbits jurídics, polítics i acadèmics des de fa molts anys. Debat esteril, si es vol, ja que és el mateix TC qui hauria de decidir si això és o no constitucional. D'altra banda, malgrat l'extensió del text, la interpretació que ha fet el TC de molts aspectes del text és força genèrica malgrat que ha apuntat clarament el sentit que se li dóna. Caldrà esperar, doncs, quina és l'evolució interpretativa que es fa en un futur dels diversos aspectes tractats a la sentència. Tot i aquesta incertesa i la guerra oberta sobre interpretacions de la mateixa sentència, hi ha determinades conseqüències jurídiques que se'n desprenen de manera inequívoca. El text vincula al conjunt de poders públics de l'estat a l'hora d'aplicar i interpretar qualsevol norma. Això vol dir, que malgrat no caiguin automàticament, totes aquelles normes tant catalanes com de la resta de l'estat que puguin entrar en colisió amb la decisió del tribunal l'han de tenir en compte. De no fer-ho, la norma en qüestió estaria destinada al fracàs davant de qualsevol impugnació judicial i, ja no diguem, davant el TC. La sentència és jurisprudència constitucional que, com a tal, vincula directament tots els jutjats i tribunals de l'estat a l'hora de dictar resolucions i interpretar qualsevol punt de l'ordenament jurídic. El bloc de constitucionalitat, en entredit

La Constitució espanyola de l'any 1978 va dibuixar un sistema jurídico-polític que havia de permetre l'accés a l'autonomia a aquells territoris que ja n'havien tingut en el perí-

Capçalera de representants institucionals al principi de la manifestació // FOTO: Oriol Clavera

ode de la segona república espanyola. L'aplicació, però, va portar a la solució salomònica del "café para todos". Cada un dels terriotoris, anomenats comunitats autònomes, té una norma bàsica que és l'estatut. La Constitució i els estatuts d'autonomia dibuixen el què la doctrina ha anomenat el "bloc de constitucionalitat", és a dir, aquell bloc normatiu bàsic que qualsevol altra norma, autonòmica o estatal, ha de respectar. Aquesta interpretació ha permès, doncs, que els estatuts d'autonomia hagin contribuit a una solució d'integració jurídica de qualsevol discusió sobre el repartiment competencial i l'estructura institucional de l'estat espanyol. Els estatuts, malgrat ser lleis orgàniques, gaudien d'un caràcter reforçat que condicionava la constitucionalitat de les altres normes de l'estat, també les altres lleis orgàniques. La sentència obre ara de nou el debat sobre aquest bloc de constitucionalitat deixant a entendre que tot i ser lleis orgàniques, i per tant aprovades per majoria reforçada a les corts de l'estat, els estatuts no poden marcar la decisió futura del legislador estatal. Amb aquest argument el TC ha qüestionat diverses de les previsions de l'Estatut que no ho havien estat mai anteriorment. El gran exemple, que serà abordat més endavant, és el règim jurídic de la llengua. Algú es pot pensar que els estatuts del 79 i vuitantes podien

contenir preceptes inconstitucionals? Doncs no, perquè senzillament integraven el bloc de constitucional com una evolució del que el legislador constituent havia previst. És aquest l'aspecte que, jurídicament, ilustra el trencament de l'anomenat Pacte Constitucional". La manca de concreció respecte a un possible canvi en la doctrina del bloc de constitucionalitat garanteix la discusió institucional i la inseguretat fins que el tribunal, en ocasió d'una altra resolució, acabi amb els dubtes. El règim jurídic de la llengua

Un dels aspectes més rellevants de la sentència del tribunal és la interpretació i declaració parcial d'inconstitucionalitat del règim de la llengua previst a l'Estatut. El TC deixa clar que la cooficialitat de la llengua suposa el tractament per igual d'ambdues en l'administració pública. Així doncs, el constitucional declara nul l'incís de llengua "preferent", per dir només que és la llengua normal. Aquesta preferència, de fet, queda invertida per la sentència, que nega la possibilitat de l'Estatut de preveure l'obligació de conèixer el català, quedant només aquest obligació respecte el castellà tal i com preveu la constitució. Aquesta decisió en l'àmbit de l'administració pot tenir poques conseqüències jurídiques en una administració que ja és força bilingüe. Caldrà

veure, però, si pot tenir algun efecte sobre les mitjans de comunicació públics, quelcom força difícil ja que no cal cap norma que impedeixi l'ús del castellà o l'obligació del català als mitjans de comuniació. Si no hi ha norma no hi ha res a impugnar. De totes maneres cal tenir en compte que si trobés alguna via jurídica per imposar el castellà als mitjans públics, l'espanyolisme trobaria recolzament constitucional tenint així les de guanyar. On hi ha hagut un canvi de gran profunditat i que de ben segur obrirà una batalla política i judicial és en allò que coneixem com a immersió lingüística. Fins ara els tribunals ja havien obligat la Generalitat a garantir l'ensenyament en castellà d'algunes persones. Això, però, rebia un tractament individualitzat que no afectava al concepte clau de la política lingüística escolar: el catala com a llengua vehicular. Aquí és on el TC ha establert que el castellà no pot quedar fora d'aquest sistema i que, per tant, també ha de poder ser vehicular. La vehicularitat permetia, doncs, que totes les matèries tret de les altres llengues fossin impartides en català. Són moltes les vies que hi haurà per acabar amb el sistema actual, com per exemple interposar recursos judicials ja no reclamant el dret individual a rebre l'educació en castellà sinó l'obligació de les escoles a oferir línies en castellà o quelcom similar. En

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF.& ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ SEMESTRAL (30 E.) ANUAL (60 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C.Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

La qualitat de la sentència

Un dels aspectes més compartits en el món jurídic respecte la sentència, fins i tot en cercles del Partido Popular, és la baixa qualitat dels arguments jurídics. L'estira i arronsa per aprovar el text i el criteri polític, i no jurídic, a l'hora de dictar sentència han tingut com a resultat un text jurídicament confús. En alguns casos, especialment els referents a la nació i la llengua, el TC s'ha explaiat detallant l'abast del seu criteri sobre la constitucionalitat. En altres casos, ha apuntat un sentit interpretatiu molt genèric, generant una situació d'inseguretat jurídica que abocarà a una major conflictivitat tant entre administracions com dels ciutadans amb aquestes. Aquesta inseguretat es veu agreujada pel desconeixement de quan, i en quin sentit, es resoldran els altres recursos contra l'Estatut pendents de sentència presentats pel Defensor del Pueblo i diverses comunitats autònomes. *Monge és advocat i militant de l'esquerra independentista

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

aquest camí judicial, fins i tot hi podria haver una qüestió de constitucionalitat prevista a la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional que deixaria tocada de mort la immersió recollida a la recent Llei d'Educació de Catalunya.

NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.


INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 182 DEL 14 AL 27 DE JULIOL 2010

Deixeu el petroli sota terra! JOSEP PUIG I BOIX * BARCELONA

Poc abans que arreu del món s'iniciessin les celebracions del Dia de la Terra (22 abril), la ciutadania s'assabentava que hi havia hagut una explosió, seguida d'un incendi, a la plataforma petroliera Deep Water Horizon, localitzada al Golf de Mèxic, quan estava perforant el subsòl marí a més de 1.500 m de profunditat (per extreure petroli a una fondària de més de 5.000 per dessota del llit del mar). Els responsables de la plataforma, encapçalats per l'empresa petroliera BP, s'afanyaren a manifestar que la fuita de petroli era de 'només' 1.000 barrils (159.000 litres) al dia. El màxim responsable de BP (el seu CEO, Tony Hayward) també va manifestar que "no havia estat el seu accident", intentant passar la culpa als altres contractistes, TransOcean i Halliburton. No havia passat ni un mes quan BP es va veure obligada a acceptar que la fuita era molt superior (5.000 barrils/dia) a la que havien anunciat prèviament. BP va haver de rectificar, ja que la directora del US Geological Survey va afirmar que dos equips de científics havien estimat la fuita entre 12.000 i 24.000 barrils al dia. Avui s'accepta que la fuita és de 40.000 barrils/dia. La irresponsabilitat de l'empresa petroliera BP s'ha manifestat en tota les seva cruesa, a despit que el seu anterior CEO, John Browne, l'havia rebatejada amb el nom de Beyond Petroleum (que significa "més enllà del petroli"), en un intent de rentarli la cara, fent veure que l'empresa petroliera assumia les seves responsabilitats ecològiques i socials, després d'una explosió (l'any 2005) a una

L'autor de l'article proposa "començar a deshabituarnos de l'addicció al petroli"

refineria de BP a Texas City que va ocasionar la mort de 15 treballadors i ferides greus a centenars. L'administració de salut i seguretat nordamericana (Occupational Safety and Health Administration) li va posar una multa rècord (87 milions de dòlars) per "haver actuat de forma negligent en la correcció de les reiterades violacions de les normes de seguretat". Ara, BP ens ha tornat a mostrar la veritable cara de la indústria petroliera: mentint en les seves afirmacions sobre l'abast de la fuita i dels seus efectes, actuant de forma prepotent, impedint la tasca dels informadors independents i maldant per silenciar als mitjans de comunicació (el mateix Jean-Michel Cousteau, fill del pioner Jacques Cousteau, va ser foragitat de l'indret quan els guardacostes van veure que a bord del seu vai-

xell hi havia un reporter i un fotògraf de l'Associated Press), etc. Vegeu sinó les declaracions del màxim responsable de BP: "El golf de Mèxic és un oceà molt gran. El volum de petroli i de dispersants que hi hem tirat és molt petit en relació al volum total d'aigua que té", "penso que l'impacte ambiental d'aquest desastre serà, probablement, molt, molt modest", etc. El Nacional Center for Atmospheric Research (NCAR) ha fet públics els resultats de les seves simulacions (es pot veure a Internet) de com la fuita de petroli es dispersarà seguint els corrents marins i ha manifestat que la fuita "es podria estendre al llarg de milers de milles arreu de les costes de l'oceà Atlàntic i a mar obert abans d'aquest estiu". Escoltar les declaracions del responsable de BP ens hauria de fer obrir el ulls davant les indústries que, com la petrolie-

ra, no només fan diners, sinó que s'enriqueixen de forma escandalosa malmetent els béns comuns del nostre planeta. No era pas la primera vegada que un fet com aquest succeeix al Golf de Mèxic. Va ser el juny de 1979 quan la plataforma petroliera Ixtoc-I va patir un accident idèntic. Un fallada del sistema de prevenció de fuites en va ser la causa. Igual que en el cas de la Deep Water Horizon. I avui, més de 30 anys després, BP ha fet el mateix que aleshores es va fer: intentar posar fi a la fuita intentant captar el petroli que surt de la perforació. Val la pena dir que la fuita de Ixtoc-I no es va poder controlar fins 9 mesos després de l'accident. I es va fer mitjançant la perforació de dos nous pous per alleugerir la pressió amb la que sortia el cru pel pou accidentat. Exactament el mateix que avui en dia.

L'única diferencia entre els dos accidents és que Ixtoc-I estava perforant el subsòl marí a uns 60 m de fondària, mentre que la Deep Water Horizon ho feia a més de 1.500 m de fondària. Tal com va manifestar obertament Rachel Maddow en el seu programa (The Rachel Maddow Show) de la cadena MSNBC: "Les empreses petrolieres no han fet cap avanç tecnològic en els darrers 30 anys quan es tracta d'aturar una fuita d'aquestes característiques. L'única cosa que han fet millor és empitjorar els riscos de l'extracció de petroli, posant aquestes fuites més enllà del nostre abast". La fuita de la Deep Water Horizon passarà a la història com la més greu, fins ara, mai experimentada als EUA (l'accident del petrolier Exxon Valdez va abocar més de 40 milions de litres de petroli - uns 260.000 barrils - a Prince William Sound, la fuita al golf de Mèxic ja en porta abocats més d'un milió). Comença a ser l'hora de posar entrebancs a la indústria del petroli que furga, cada vegada més endins, les entranyes de la Terra per alimentar la petroliaddicció i desestabilitzar l'atmosfera tot posant en perill la continuïtat de la vida a la Terra. Comença a ser l'hora de deshabituarnos de l'addicció al petroli i als combustibles fòssils i deslliurar el món dels dictats de l'economia fòssil. Deixeu, si us plau, el petroli sota terra! * Josep Puig i Boix és professor d'energia i societat a la UAB i president de la secció espanyola d'Eurosolar. L'autor ha enviat aquest article a L'ACCENT i altres mitjans alternatius després que no li publiquessin a El Periódico

La Unió Europea vol endarrerir la jubilació als 70 anys REDACCIÓ BARCELONA

En un nou atac a les prestacions socials bàsiques dels treballadors, la Unió Europea amenaça ara l'edat de jubilació. El comissari europeu de Treball, Laszlo Andor, presentava aquest dimecres 7 de juliol un informe de tendència liberal radical on es recomana que l'edat de jubilació hauria d'endarrerir-se fins als 67 anys el 2040 i tres anys més entre el 2040 i el 2060. El pretext per a la retallada de les pensions és l'habitual, l'envelliment de la població, si bé diversos analistes ja han demostrat arran dels diversos anuncis en aquest sentit dels darrers temps que aquests pretextos demogràfics són falsos. Així, la catedràtica d'economia de la UB Miren Etxezarreta denuncia que malgrat l'augment de l'edat de la població en les darreres dècades, la productivitat ha augmentat molt més, i per tant l'economia ha crescut molt més i podria perfectament

El comissari europeu de Treball,Laszlo Andor,al centre de la imatge

sostenir i millorar els sistemes públics de pensions sinó es seguís afavorint fiscalment a les rendes més altes; també explica com moltes d'aquestes amenaces el que fan

és fomentar els plans de pensions privats, que suposen una gran ajuda per al capital financer, que és sovint el que elabora aquests informes d'alarma contra les pensions

públiques. Igualment, mostra el seu escepticisme davant algunes de les previsions demogràfiques, clarament esbiaixades. Per altra banda, des dels sindicats ja s'ha deun-

ciat l'absurditat de la mesura quan les empreses tendeixen cada vegada més a acomiadar els treballadors amb edats bastant per sota de la de jubilació actual, i que aquestes mesures faran que la gent cotitzi encara menys i tingui prestacions pitjors de jubilació. Segons el comissari Andor, a la Unió cal triar en el futur entre "tenir pensionistes més pobres, augmentar les contribucions al sistema o tenir més gent treballant durant més temps". I la tria és la darrera opció, en cap cas els dirigents europeus apostaran per la solució que beneficïi als treballadors que amb el seu treball hauran de seguir enriquint encara més i durant més anys els empresaris als quals es retallen constantment els impostos. La competència per aplicar aquestes mesures tanmateix, no és de la Unió, sinó de cadascun dels Estats, subjectes això sí, a les pressions, dels mercats, és a dir, dels grans bancs i inversors.


12ECONOMIA

DEL 14 AL 27 DE JULIOL 2010 L’ACCENT 182

ENTREVISTA A MARC ÁLVAREZ, SECRETARI GENERAL DE LA CGT AL SINCROTRÓ ALBA I DELEGAT DEL COMITÈ D'EMPRESA

“La Direcció del Sincrotró ALBA no podrà negar-sse a negociar amb els treballadors”

ÀLEX TISMINETZKY BARCELONA

en espera del resultat de les negociacions, però mantenim les jornades de vaga dels dies 20, 22, 27 i 29 de juliol, que coincideixen amb la posada en marxa parcial de l'accelerador, i que realitzarem si no es tanca un acord durant la propera setmana.

Els treballadors del laboratori insígnia de la recerca científica a l'Estat espanyol han sortit a la palestra pública per anunciar mobilitzacions en defensa dels seus drets laborals,i han fet trontollar en poques setmanes la propaganda oficial sobre el sincrotró ALBA de Cerdanyola del Vallès,projecte inaugurat el passat 22 de març ni més ni menys que pel president espanyol Zapatero,a més del president de la Generalitat, la ministra espanyola de Ciència i Innovació, i el conseller d'Universitats i Empresa.Aquest projecte científic,qualificat com la instal·lació científica més gran i complexa de l'Estat espanyol,ha estat lloat als mitjans de comunicació,i és portada a les revistes publicitàries de la Generalitat,però darrere la façana institucional els seus treballadors s'han organitzat i han alçat la veu per denunciar la seva situació laboral, encapçalats per un Comitè d'Empresa amb 6 representants de la CGT i 3 de CSC-Intersindical.

Com es va iniciar el conflicte al sincrotró ALBA? L'actual conflicte laboral es va iniciar amb l'aplicació de la retallada salarial del 5% de mitjana per als treballadors del sector públic anunciada per Zapatero al Congrés. Ens ha afectat en ser empleats d'un consorci finançat a parts iguals per l'Estat i la Generalitat, i a pesar de no gaudir de cap dels beneficis amb què compten els funcionaris i treballadors sota els convenis col·lectius del personal laboral de les administracions públiques estatals, autonòmiques o locals. En un primer moment, l'empresa simplement ens va comunicar que ens aplicava el Reial Decret de la retallada regulada pel Govern espanyol i que ens passarien una proposta concreta de distribució de la disminució de les nòmines dels treballadors en funció del nivell salarial. Des del Comitè d'Empresa vam demanar l'obertura d'un procés per negociar els detalls de la implementació de la mesura, però l'empresa s'hi va negar, al·legant que la norma només els donava la possibilitat de fer-ho, però no hi estaven obligats. Ens van dir que ens passarien una proposta i escoltarien els nostres comentaris, però que no entrarien a negociar. Cal destacar que tot i que el sou mitjà del sincrotró es troba al voltant de 38.000 euros bruts anuals, més del 42% de la plantilla en cobra menys de 30.000, la qual cosa ens dóna una idea de la desigual dis-

Rodríguez Zapateron en la inauguració del Sincrotó Alba

tribució dels salaris, amb una taula salarial que va dels 14.800 euros fins als 88.200 euros bruts anuals, amb el director i el president fora de la taula. Concretament, l'empresa ens va remetre una proposta fixant un límit arbitrari de la retallada en el 7% per als salaris més alts, fet que impedeix suavitzar l'impacte de la retallada als salaris més baixos (un 3,85% als sous de 20.000 euros bruts anuals). En canvi, nosaltres vam elaborar una contraproposta més progressiva que preveia aplicar un 9,84% a les retribucions més altes (en consonància amb el que preveu la Generalitat en l'aplicació de la mesura al personal no funcionari de l'Administració pública catalana), i que s'utilitzés la partida destinada al pagament del bonus de productivitat per retornar a cada treballador allò que se li ha descomptat en aplicació de la retallada salarial. A més, ja que se'ns aplica la mesura com a treballadors públics, en la nostra proposta demanàvem equiparar algunes de les condicions laborals (com els dies d'assumptes propis retribuïts o les hores anuals) a les dels treballadors sota el conveni col·lectiu del personal laboral al servei de la Generalitat. No pot ser que ens tractin de treballadors públics per a la retallada, però no tinguem cap dels beneficis laborals d'aquesta condició.

Quina ha estat la resposta de l'empresa? L'empresa, en conèixer les nostres reivindicacions, simplement va trencar el diàleg i va desconvocar per escrit la reunió que tenia amb nosaltres. Ens van acusar de demanar actuacions

“En tot moment l'assemblea de treballadors decidirà les mobilitzacions que portarem endavant” "il·legals" i de no "respectar" les indicacions del gerent sobre els límits que havien marcat des de la direcció. En la comunicació en la qual van desconvocar la reunió ens van donar un termini de 24 hores per dir si acceptàvem o no la seva proposta, informant que en cas contrari aplicarien unilateralment un 5% de retallada a tota la plantilla, sense tenir en compte el seu nivell salarial. Com us organitzeu per dur endavant les mobilitzacions?

Així que vam rebre aquesta comunicació de l'empresa on es trenca el diàleg, vam convocar una assemblea de treballadors per tal d'explicar la situació i consultar a la plantilla quina decisió havíem de prendre. En sotmetre's a votació a l'assemblea, cap treballador va votar acceptar la proposta de l'empresa, i 61 vots van apostar per la convocatòria de mobilitzacions per pressionar la direcció, mentre que només 14 persones es van abstenir. En convocar unes jornades de vaga i començar diverses accions per denunciar la situació a l'exterior (premsa, comunicats als visitants de la instal·lació, adhesius, cartells al taulell del Comitè d'Empresa, etc.), la postura de l'empresa va començar a canviar. El passat dilluns 5 de juliol, la Conselleria de Treball ens va convocar a les dues parts per a una mediació (acte institucional que té com a l'objectiu que s'arribi a un acord que permeti desconvocar la vaga) i, després de 5 hores de reunió, vam signar un acord en el qual l'empresa es va comprometre a iniciar un calendari de negociacions d'una setmana, però sempre mantenint el límit del 7%, i va acceptar utilitzar parcialment el bonus de productivitat per minimitzar l'impacte de la retallada sobre el salari base dels treballadors. Nosaltres, per la nostra part, vam desconvocar les vagues que teníem previstes per aquestes setmanes (8 i 15 de juliol),

Creus que la propaganda que ha acompanyat aquest projecte científic ha influenciat les postures durant el conflicte laboral? Aquesta realitat ens ha donat una possibilitat extra de fer conèixer el conflicte laboral a la premsa, a través de mitjans poc freqüents, com el periodisme científic. A la vegada, per exemple, hem enviat una carta firmada per 90 treballadors als polítics que consten com a responsables dels gestors del Consorci, com la ministra espanyola de Ciència i Innovació, Cristina Garmendia, el Conseller d'Universitats i Empresa i altres alts càrrecs, i creiem que en part han hagut de canviar la seva postura davant de totes aquestes pressions. Com valoreu les mobilitzacions? Potser encara és d'hora per fer una valoració, però crec que el procés i la resposta de la gent han estat molt positius. Sabem que encara l'empresa no s'ha compromès a res concret, només declaracions d'intencions. Així doncs, tot dependrà de les negociacions de la setmana que ve, però ha estat un primer pas per organitzar-nos i reclamar els nostres drets. Hem demostrat (i també a nosaltres mateixos) que tenim capacitat per a fernos sentir i incidir en les decisions de la direcció, la qual cosa ajuda a trencar el pessimisme dominant del "no hi ha res a fer", que porta a l'acceptació de les situacions i a la desmobilització. Cal destacar també la comoditat i eficàcia de treballar des d'un Comitè d'Empresa sense baralles entre sindicats. Pràcticament totes les accions es realitzen de forma unitària i les energies es canalitzen íntegrament cap a la defensa dels interessos dels treballadors. Fins que s'acabi aquest conflicte, en tot moment l'assemblea de treballadors decidirà les mobilitzacions que portarem endavant, i ben segur que si la direcció no compleix els acords assolits, les vagues dels propers dies seran tot un èxit i la posada en marxa de l'accelerador de partícules patirà retards importants.


L’ACCENT 182 DEL 14 AL 27 DE JULIOL 2010

JOAN CANELA I BARRULL JOHANNESBURG

El Mundial tot just ha acabat i a Sudàfrica es comencen a enrotllar els milions de banderes que han embolcallat el país sencer les darreres setmanes. Ha estat un mes de festa contínua on milions de persones s'han deixat endur per una eufòria a la que era difícil de resistir-s'hi. I les raons són òbviament extraesportives, doncs no és que la seva selecció nacional, els Bafana Bafana, hagin tingut un paper gaire destacat. Però s'ha d'entendre que per als africans, acostumats a veure aquest tipus d'esdeveniments per televisió i des de milers de quilòmetres de distància -i només ser objecte d'atenció internacional quan hi ha males notícies- organitzar un Mundial a casa els ha produït una il·lusió difícil de descriure. "Aquesta és l'onada d'alegria més gran que ha viscut el país des de l'alliberament de Mandela el 1990" arribava a comparar el president sud-africà, Jacob Zuma. I segurament no exagerava. Més enllà de l'esport, els sudafricans han rebut els participants amb una mostra de cordialitat i fair play de la que el món n'hauria d'aprendre. "L'endemà del partit Sud ÀfricaUruguai tothom em mirava una mica trist, però en cap moment em van fer sentir malament -reconeixia Sandro, vingut des de l'Uruguai.- Lamentablement no puc dir que al meu país la gent faria el mateix". I a falta de Bafana, tothom ha anat escollint, en cada partit amb qui anar, a vegades seguint criteris geopolítics o sentimentals. Com l'increïble i emocionant suport a Ghana -per un moment semblava que el Mundial s'hagués traslladat a aquest país- que ha esta descrit com la més gran mostra de panafricanisme dels darrers anys, o el recolzament de la minoria afrikaner -d'origen holandès- a la selecció taronja. Altres simpaties eren més estranyes, sovint vinculades a càlculs de qui tenia més opcions de guanyar, com el suport força estès de la minoria índia cap a Espanya, que algun analista messetari ha arribat a interpretar com una conseqüència lògica de l'universalisme espanyol. Ja se sap que en castellà, si crides prou, tothom t'entén. I ara què?

Però ara el Mundial s'ha acabat i la gent tornarà a les seves barraques de llauna i les nul·les expectatives de trobar feina i ja es tem que la ressaca estigui a l'alçada de la festa. No sols ha estat l'alegria col·lectiva de rebre el

ESPORTS 13

Després de l’alegria el desencant?

La misèria ha sigut la gran oblidada del Mundial de Sud-àfrica // FOTO: Helena Olcina

Mundial. Des de que la candidatura sud-africana va ser aprovada s'ha venut la idea que el Mundial representaria un canvi en les condicions de vida de la gent amb una reducció de l'atur i una pluja de milions de turistes carregats de dòlars. Per als buròcrates i ana-

“Un analista es preguntava com pot ser que Sud-àfrica pugui organtizar un esdeveniment com aquest i no una seguretat social” listes oficials la festa ha de continuar i ja es parla d'organitzar uns Jocs Olímpics en una espècie de fugida endavant similar a la que es va viure a Barcelona. Però per a una majoria de gent, les expectatives incomplertes fan que la il·lusió deixi pas al desencant. La voracitat de la FIFA per controlar tot el negoci del Mundial ha deixat milers de petits empresaris locals fora de joc, i això per no parlar dels venedors informals, als que s'ha prohibit instal·larse a menys d'un quilòmetre a la rodona dels estadis. Mentre el país s'ha gas-

tat 6.000 milions d'euros en organitzar el campionat, la FIFA n'ha guanyat quasi 3.000, i a més lliures d'impostos en virtut dels acords que Sudàfrica va haver de signar si volia hostatjar l'esdeveniment. La desigualtat de la relació no ha passat inadvertida i les crítiques a l'organisme internacional no s'han fet esperar. Per als defensors del Mundial, els seus beneficis no es poden comptar econòmicament sinó psicològicament: "una nova generació de sudafricans creixeran creient que els projecte més ambiciosos són possibles", assegurava Desmond Tutu, arquebisbe de Ciutat del Cap i autèntica ànima crítica del país. Un analista del setmanari independent Mail&Guardian ja es preguntava com pot ser que Sud-àfrica "pugui organitzar un esdeveniment d'aquest tipus i no una seguretat social per als seus habitants". Amenaces

De moment, però, per als més pobres no bufen vents de nous projectes col·lectius, sinó de desesperació. I com passa altres vegades, el més probable és que aquesta no vagi dirigida contra els qui han generat el problema, sinó contra els que encara són més dèbils. Per tot el país estan arribant notícies d'amenaces i agressions contra immigrants d'altres regions d'Àfrica. La frase "amb els turistes marxaran també els estrangers" es repeteix tan sovint que ja hi ha molta gent que pen-

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona// Assemblea de Joves de Cardedeu // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4.Vilafranca // Ateneu La Bretxa Carrer Major, 17-19, Alcover // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11,Beniarrés // Ateneu Popular de l'Eixample Ptge.Conradí 3,Barcelona // Ateneu Popular X Ferran 14.Vilafranca del Penedès // Ateneu Popular Octubre Badajoz 23, Barcelona // Ateneu Popular La Falç Antic escorxador s.n, Artés // Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx,Vila de Gràcia // Ateneu Popular de Sitges Pl. Castellers 3 // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa,València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C.Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià,31.Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C.St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular de Gràcia Ros de Olano 39, Barcelona // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C.Trinquet Vell 15, baixos.Tarragona // Casal Independentista el Gurri Taradell // Centre Social-BBar Terra Baró de Sant Petrilló 9.València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // El Forn Girona //L'Estapera C.de baix,14,baixos,Terrassa //La Falcata Panera 2, Lleida // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B.Torelló // Lliga de Capellades Pilar 3. Capellades // L'Ocell Negre UV Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos,València // SEPC-U UPF Despatx 20.1E12, edifici Jaume I. Barcelona // Taverna Catalana "Les Forques 1642", Alfred Perenya 71, Lleida // Baró St. Petrillo, 9 València // SEPC-U Taverna l'Esparracat C.Feliu Munné 18, Esparraguera

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

sa que darrere hi ha algun tipus d'organització. "Jo no ho crec pas -assegura el sindicalista Hassen Lorgat- més aviat és un lema que ha fet fortuna i que representa un lamentable i profund sentiment de xenofòbia vers els immigrants".

Però organitzat o no, el perill de que Sud-àfrica torni a reviure els terribles atacs que fa dos anys van deixar 62 morts i desenes de milers de desplaçats és ben real i les mesures sobre què fer per evitar-ho han arribat fins i tot al Parlament.

Un país en resistència A pesar del sentiment d'eufòria desencadenat pel Mundial, els sudafricans no han oblidat els seus drets. L'exemple més directe el van posar milers d'assistents de seguretat de la meitat dels estadis on es jugava la competició, que davant l'intent d'estafa de la multinacional contractada per al FIFA -la sueca Securitas els havia promès 150 euros per dia però els en va pagar 20- van començar una vaga salvatge que va obligar a la policia a assumir directament les funcions de control dels estadis. També els treballadors de Eskom, l'empresa pública d'electricitat, van aprofitar la por que una apagada massiva impedís les retransmissions televisives dels partits per arrencar una important pujada salarial i la poderosa Confederació Sindical Sud-africana (Cosatu, en l'acrònim anglès) va amena-

çar amb una vaga general, tot i ser un aliat del governant Congrés Nacional Africà. "Ens acusen de voler boicotejar el Mundial però no és cert. Som fans dels Bafana, però si ens fan triar entre el Mundial i els nostres llocs de treball, ens quedem amb els segons" va declarar a L'ACCENT el secretari general de la Cosatu, Zwelinzima Vavi. De fet la mateixa Cosatu va utilitzar els partits de Mèxic per solidaritzar-se amb els sindicalistes represaliats en aquell país. Altres moviments socials, com els barraquistes de Abalhali baseMjondolo o les associacions de malalts de Sida, van mobilitzarse durant aquest mes per fer veure els seus conflictes, i el Fòrum Antiprivatitzacions -una xarxa d'associacions de base i sindicatses va manifestar contra l'alt cost del Mundial.


14 CULTURA

DEL 14 AL 27 DE JULIOL 2010 L’ACCENT 182

La Generalitat intenta evitar l’estrena d’una obra sobre l’accident del metro de València Borja Català MANISES

Nou intent del PP valencià de silenciar una veu discordant a la seua hegemonia. A principis de mes la Generalitat va pressionar la Universitat de València perquè no es representara a les seues instal·lacions una obra de teatre sobre l'accident del metro que va deixar 43 morts i 47 ferits el 3 de juliol del 2006. Passats quatre anys, el president Camps encara no s'ha reunit amb les víctimes i els familiars. L'espectacle, titulat Zero responsables, es va estrenar el passat 7 de juliol al centre cultural de la Nau de la Universitat i només s'havia de representar fins el dia 9. Però abans de l'assaig general, el vicerector de Cultura, el dramaturg Josep Lluís Sirera, qui va participar al projecte abans d'assumir el seu càrrec, va reunir autors, tècnics i actors per fer-los saber que havia rebut una telefonada de Presidència en què se li havia demanat la suspensió de la funció. La majoria dels actors i actrius que participen en l'obra treballen en companyies de teatre que representen el gruix de les seues obres als espais gestionats per la Generalitat, amb la qual cosa continuar endavant amb l'espectacle podria ocasionar-los represàlies per part de les institucions autonòmiques. Tanmateix, els artistes no van cedir i l'espectacle es va desenvolupar amb normalitat.

“Els artistes no van cedir, tot i que continuar endavant amb l'espectacle podria ocasionar-los represàlies”

Col·lectiu Ovidi Montllor [COM] un homenatge permanent al gran Ovidi Vicent Company i Sancho VALÈNCIA

E

l COM va organitzar la segona edició del COMcert (el primer se celebrava a Benifairó de la Valldigna en agost de 2009), en una convocatòria molt especial dedicada a l'Ovidi en el seu poble, 15 anys després de la seua mort. L'homenatge va tindre lloc el passat dissabte 26 de juny a la sala d'actes de l'Institut Pare Vitòria d'Alcoi, on hi participaven: Al Tall, Autòmats, Hugo Mas, Miquel Pujadó, Pi de la Serra, VerdCel i Xitxar. Uns dies més tard, el dimecres dia 7 de juliol, se celebrava la cinquena edició dels premis Ovidi Montllor, uns premis que donen la possibilitat a les joves promeses de la música valenciana de fer-se un lloc en els escenaris dels Països Catalans. Enguany, 70 propostes musicals participaven en el ja clàssic certamen. La gala es va celebrar al teatre Micalet, ple de gom a gom, on l'humorista i músic Toni de l'Hostal feia de mestre de cerimònies i delectava al públic amb una vetllada farcida d'humor què reconeixia la trajectòria dels històrics Pavesos i al segell musical Cambra Records. Els premiats foren: Rafa Xambò amb Andanes (Millor Disc de Cançó d'autor) , Aljub + Krama amb Afluències (Millor Disc de Folk), Miquel Herrero i els Autòmats amb

Cançons en Blanc i Negre (Millor Disc de Pop), El Corredor Polonès amb L'Embaràs d'Agniezka (Millor Disc de Rock), Amanida Peiot amb "Els Terrats de la Primavera" (Millor Cançó), "A Glasgow" de Rafa Xambò (Millor Lletra), Les Deeses Mortes amb el seu disc homònim (Millors Arranjaments i Producció), Mi Sostingut (Grup Revelació), Rascanya 1 de Rascanya (Millor Disseny de Disc), “Les Coses” d'Agraviats (Millor Videoclip) . Un tercer projecte del COM "So de sons" ompli des de fa 3 anys els escenaris de diferents sales de música del País Valencià, on participen diferents grups de la immensa graella que integra l'esmentat col·lectiu.

Zero responsables, és una sàtira que s'apropa a l'accident des del punt de vista de les responsabilitats a través de 14 escenes escrites per 14 autors diferents -entre ells, el mateix Sirera-. En cap moment hi apareixen ni l'accident ni les víctimes. Els actors no han cobrat per aquesta actuació, la qual no ha rebut subvenció de cap mena. Però l'escena que hauria provocat l'ira de la Generalitat és l'acte final, 12 minuts

protagonitzats pel president, Francisco Camps, i la seua esposa, Isabel Bas, poc abans de reunir-se amb el Papa. L'escena parodia Camps amb les seues obsessions i inclou referències a la trama de corrupció del cas Gürtel. L'estrena de Zero responsables arriba en un moment d'enfrontament obert entre els professionals de la dansa i del teatre del País Valencià i la consellera de Cultura, Trinidad Miró, i la directora general de Teatres de la Generalitat, Inmaculada Gil Lázaro. Les retallades en les partides, el canvi en la normativa del Circuit del Teatre, la no renovació de convenis amb les sales i la manca de disposició al diàleg per part de la conselleria han motivat la protesta dels artistes. En aquest sentit el departament ja ha donat a conèixer la programació de l'edició d'enguany del festival de teatre de Sagunt, el qual ha patit una retallada pressupostària del 50%.

Fem fredat: 10 anys de cultura popular a la Valldigna Vicent Company i Sancho VALÈNCIA

A

mb motiu de l'assignació de becaris del lectorat de català de la Universtitat Carolingia de Praga, sufragada pel Govern d'Andorra, la Colla de Dimonis Fem Fredat de Simat de la Valldigna, en el seu desè aniversari, ha preparat un extens programa cultural on organitzen amb els ajuntaments de Barx, Benifairó i Simat de la Valldigna, tot un seguit d'actes per celebrar l'aniversari de la Colla i on hi ha previst el bateig de foc dels internacionals visitants en el correfoc de les festes de Benifairó en la matinada del dos d'agost. La Valldigna és suma d'aquesta manera al projecte d'intercanvi internacional que des de fa alguns anys ja és duu a terme a diferents municipis de l'Illa de Mallorca. A més a més hi col·laboren en el projecte: Acció Cultural del País Valencià (ACPV), Escola Valenciana, el CEIC Alfons "El Vell" amb seu a Gandia, el Casal Jaume I Valldigna - Safor, l'Associació Nacionalistes de la Valldigna i el projecte en xarxa Valldigna Som i Serem. Del 25 de juliol fins al 4 d'agost els municipis de Barx, Benifairó i Simat de la Valldigna acolliran 3 taules rodones: "La Nova Cançó ara i abans" on intervindran Mari Carme Girau (16 Jutges), Paco Muñoz, Pau Alabajos, Miquel Gil i que estarà moderada per l'escriptora i periodista Núria Cadenes; "La música popular simatera" on intervenen Pau Llorca (dolçainer), Tere Mansanet (balladora simatera), Xavi Rausell (del grup de danses Les Folies), Ximo Caffarena (musicòleg valldignenc) moderats per Jose Luís Arnal (president de la Banda Unió Musical de Simat) i finalment una tercera taula rodona sobre la cultura del foc a càrrec de membres de la colla i diferents

personalitat convidades per tal menester. Les taules rodones és clouen amb els concerts de Miquel Gil i Pau Alabajos (27 de juliol a l'Auditori Municipal de Benifairó de la Valldigna), el cor de cambra valldignenc "Quinze de Març" (29 de juliol a la Casa de la Cultura de Barx) i finalment l'acústic d'Andreu Valor amb la presentació del seu disc "En les nostres mans" (30 de juliol a l'Auditori de la Casa de la Música de Simat). El programa inclou també, el dia 28 de juliol a l'Auditori benifarioner, la presentació del documental Més enllà del mur. Cançons contra l'Apartheid, un documental dirigit pel valencià Josep Pitarch i produït per la Xarxa d'Enllaç amb Palestina, amb la col·laboració de La Taca Produccions, que recull l'experiència dels brigadistes catalans desplaçats l'estiu passat a Palestina i on està prevista la presència dels músics brigadistes valencians Pau Alabajos, Xavi Sarrià i altres membres del grup Obrint Pas. Finalment hi ha prevista la presentació del llibre publicat pel CEIC saforenc "A un tir de pedra. Inventari dels senders i camins de muntanya de la Safor" amb la presència dels autors Òscar Martí i Calafat, David Gomar i Ibáñez i Vicent Cervera i Peiró. Per acabar-ho d'adobar, en el comiat dels becaris previst per la nit del 3 d'agost, el poeta més internacional de les terres del sud, En Josep Piera, acompanyat de diferents poetes saforencs ens parlaran i faran una lectura poètica del poemari For sale, un cant al paisatge i al territori recentment publicat i què ha estat un gran èxit per la seua qualitat i oportunitat en una terra on l'especulació i la destrucció son actualitat constant. * Podeu consultar tot el programa detallat al bloc: http://femfredat.blogspot.com


CULTURA 15

L’ACCENT 182 DEL 14 AL 27 DE JULIOL 2010

La ressenya de la quinzena

Cap a la modernitat des de l’artesania Josep Maria Solé Soldevila VALÈNCIA

E

n l'era de l'animació generada per ordinador en la cerca de la perfecció i el realisme i de la incorporació de les tècniques de 3D, alguns prefereixen treballar la tècnica artesana de l'stop-motion consistent en l'enregistrament fotografia a fotografia d'una realitat estàtica que va prenent moviment. En Henry Selick és un dels autors actuals més prolífics i reconeguts d'aquesta tècnica. D'entre la seva producció en destaquen la direcció de Coraline i de Malson abans de Nadal. I a ell es va encarregar també la direcció de Fantastic Mr. Fox, adaptació del llibre homònim d'en Roal Dahl, l'escriptor de novel·les i contes britànic del segle passat que ha fet fortuna per la seva obra dirigida al públic infantil. L'oferiment de dirigir aquesta història era especialment pertinent si tenim en compte que en Selick ja havia treballat en la direcció d'una altra novel·la seva: James i el préssec gegant. Però en Selick estava ocupat dirigint Coraline i el projecte va acabar anant a parar a mans d'en Wes Anderson. En un primer moment, la tria del director de The Royal Tenenbaums pot resultar estranya però, de fet, en Wes

Anderson, malgrat no haver-se dedicat fins al moment a l'animació, sí que ha estat interessat en l'ús de l'stop-motion, el color que, fugint de les imatges generades per ordinador, va escollir per a The Life Aquatic. I el responsable del seu univers

“Alguns prefereixen treballar la tècnica artesana de l'stop-motion consistent en l'enregistrament fotografia a fotografia d'una realitat estàtica que va prenent moviment” estètic submarí no fou altre que en Selick. Amb The Fantastic Mr. Fox l'Anderson ens submergeix en una faula animal protagonitzada per una guineu que, junt amb la seva esposa, conformen una atractiva parella d'atracadors d'animals de granja. Peró, un dia, la sort els abandona i són

fets presos, moment escollit per l'esposa per anunciar-li que esperen una criatura i que, si surten vius d'aquesta aventura, caldrà que abandoni el seu salvatge mode de vida. La parella se'n surt i en Mr. Fox abandona els seus instints i es dedica al periodisme. Però un trasllat de domicili els du a viure a un arbre que queda just davant de les granges d'en Boggis, en Bruce i en Bean que una cançó infantil descriu com "un gras, un altre baix i un altre prim/Aquests horribles pocavergonyes/tan diferents en aspecte/són malgrat tot igual de mesquins". La seva visió desperta en Mr. Fox la bèstia que du dins i decideix, amb l'ajuda d'una sariga, el seu divertit amic, atracar-les totes tres. El pla acaba fracassant i la reacció dels malvats gran-

gers porta el perill a tota la comunitat animal que caldrà que s'organitzi i lluiti per tal de salvar la pell. Sobre aquest senzill argument l'Anderson ens planteja la crisi que pateix un animal que ha arribat a la quarantena i que no troba el seu lloc a la civilització moderna i que proclama, als passadissos d'un escèptic supermercat, lluitar per la seva supervivència, però aborda també el món de les complexes relacions familiars. Per a les veus dels diferents personatges l'Anderson ha comptat amb en George Clooney, la Meryl Streep, en Bill Murray o en Willem Dafoe, que dóna veu a la rata-segurata enganxada a la sidra de la granja d'en Bean, un personatge amb un paper molt curt però que queda gravat a la memòria.

Història

Jaume Vicens Vives, als cent anys del seu naixement i quaranta de la seva mort Josep Maria Sole Soldevila BARCELONA

J

aume Vicens Vives neix a la ciutat de Girona el 1910 però la mort prematura de son pare els porta a marxar a viure a Barcelona, on la seva mare tornarà a casar-se. Les relacions amb el nou marit no són bones i, als 16 anys, marxa de casa. A partir d'aquell moment, comença a treballar de comptable, una feina que combina amb els seus estudis d'història a la universitat. Els dos professors que més el marcaren en els seus anys d'estudiant foren l'Antonio de la Torre, de qui va aprendre'n el rigor de la tasca d'arxiu i la fidelitat al document, i en Pere Bosch i Gimpera, a qui deu l'interès per la interpretació i la síntesi. El 1932 és nomenat professor a l'Institut-Escola i, l'any següent, encarregat de curs a la Universitat de Barcelona. La proposta històrica que va elaborant, molt crítica amb la història romàntica malgrat respectar els treballs acadèmics d'en Ferran Soldevila, el dugué a debatre en tribuna pública amb l'Antoni Rovira i Virgili. El febrer del 1936 va presentar la seva tesi sobre la figura de Ferran II i Catalunya, una tesi que arribà a les llibreries sota el títol de Ferran II i la ciutat de Barcelona, 1479-1516. La guerra civil estronca la seva carrera com ho estronca tot. En acabada la guerra

emprèn el camí de l'exili però en arribar a Girona decideix baixar del camió i quedar-se a casa. Malgrat no haver desenvolupar càrrecs de responsabilitat durant la República, un expedient de depuració el deixa sense feina d'ensenyant, moment que aprofita per dedicar-se a escriure articles tant a la prema com en revistes d'història. També aprofita la oca-

“Malgrat no haver desenvolupat càrrecs de responsabilitat durant la República,un expedient de depuració el deixà sense feina” sió per fundar, juntament amb en Frederic Rahola, germà de la seva dona Roser, l'editorial Teide. El 1943 acaba el període de depuració, podent reprendre la seva tasca de professor, però és enviat a Baeza, a Andalusia. Aquell mateix estiu participa d'un congrés d'història que el fa prendre contacte amb la gent de l'Opus Dei, gràcies als

quals aconsegueix una càtedra a Saragossa. El contacte amb els tecnòcrates el fa pensar en la possibilitat d'un canvi de rumb del règim que no arribarà a produir-se mai. El 1948 torna a Barcelona i posa en marxa una sèrie d'importants projectes històrics d'entre els que destaquen el Centre d'Estudis Històrics Internacionals i les revistes Estudios de Historia Moderna i Índice Histórico Español. Del Congrés Internacional de París del 1950 en torna amb la idea de treballar per cons-

truir una història total on els aspectes socials i econòmics tinguessin el pes que els corresponia. El 1952, imbuït de la necessitat que la feina d'historiador estigui compromesa amb la societat en al qual viu, publica Aproximación a la historia de España i , dos anys més tard, Notícia de Catalunya, una crida a la necessitat de fer un balanç com a poble per tal de reprendre de nou, amb més força, el camí. Aquest "palpar-se el cos, escoltar-se l'ànima i mesurar l'encert o l'errada en la feina feta" d'un col·lectiu humà és traslladat al pla personal i abandona l'esperança amb la reforma del règim des de dins i redacta, el 1956, l'Aliança pel Redreç de Catalunya, un document que defensa la superació de la guerra civil sense vencedors ni vençuts, la democràcia i un model federal d'Estat, a grans trets, les bases sobre les quals es va operar la transició quinze anys després de la seva mort.


DEL 14 AL 27 DE JULIOL 2010 L’ACCENT 182

16CONTRAPORTADA

“No és possible un canvi qualitatiu sense què es creen arrels socials” PAU TOBAR VALÈNCIA

Bona nit Pep, que tal si comencem parlant dels orígens del projecte? D'acord, en eixe cas, caldria remuntarse a principis dels 90 i centrar-se en el procés de conformació de Revolta a partir dels debats de confluència entre el Moviment Comunista i la Lliga Comunista Revolucionària. Revolta partia de l'anàlisi que la política institucional presentava unes limitacions importants per a la transformació real i que a més l'esquerra radical no tenia unes arrels socials consolidades. Això ens conduí a plantejar-nos un projecte a llarg termini que es basava en la necessitat d'incrementar el nostre coneixement de la societat i paral·lelament centrar-nos en la intervenció social. Es tractava de trencar amb l'autodesenvolupament del col·lectiu, canviar el xip per tal de sumar a la lluita, des d'un punt de vista rupturista i a través de la confrontació d'idees amb gent diversa. Confrontar també per generar teoria i pràctica. La idea és que la política ha de ser l'altaveu de la intervenció social ja que, per molt radical que es faça el discurs, una organització o un moviment sense intervenció social tard o d'hora quedarà assimilat pel sistema. Aquesta nova voluntat de crear un projecte actiu obert i en contracte amb la gent és la que explica el posterior naixement del nostre instrument: Ca Revolta. Des d’un principi teníeu l'oposició de l'Ajuntament,... En efecte, la repressió en forma de denúncies i multes va ser una constant els primers anys. Ens han tancat dues vegades i hem reobert sense permís. Ara mateix ens trobem als llimbs jurídics perquè ens acceptaren el permís d'obra amb el projecte actual però quan començàrem a funcionar l'Ajuntament ens va denegar el permís d'activitat. Es tracta d'un atac dirigit pel PP contra Ca Revolta, ara per ara ens impedeixen fer concerts i això és un problema perquè aquest és un projecte autofinançat des dels seus orígens, però realment sempre hem continuat treballant. Supose que les mobilitzacions que s'organitzaren davant l'amenaça de tancament hi contribuirien,... N'organitzàrem dues: la primera un dissabte al matí quan durant un acte públic de Rita ens plantàrem un centenar de persones a la porta de l'Ajuntament. Però la més gran fou la segona quan reunírem sis-centes persones a la plaça de l'Ajuntament i organitzàrem un concert a l'aire lliure. Casualment a partir d'aleshores el regidor de torn començà les negociacions i ens oferí permís per obrir com a bar i sala de conferències a canvi que pagàrem les multes pendents (ens mostrà un calaix amb una pila de denúncies). No ho acceptàrem,

ENTREVISTA Pep Pacheco, membre de Ca Revolta Ca Revolta ja té 10 anys.Una dècada que ha fet d'aquest local de Velluters un punt de referència ineludible per als moviments socials de València i de la resta del país.Visitem Ca Revolta de la mà de Pep Pacheco, membre fundador i una de les ànimes que donen vida a aquest emblemàtic espai.

però el cas és que des d'aleshores no han arribat noves denúncies. Cal afegir que la solidaritat cap al projecte es va traduir en aquests moments difícils en un gran augment de socis. L'opció d'instal·lar-vos a Velluters és casual? Fou una tria conscient. Volíem instal·larnos a un barri on la nostra intervenció social hi contribuiria a regenerar l'entorn. En eixe sentit, Velluters era (i és) un dels sectors més degradats de la ciutat. Sense anar més lluny, el nostre carrer, Santa Teresa era una zona de consum i tràfic d'heroïna. El fet que a Ca Revolta hi hagen tres habitatges on hi vivim companys no va ser només una via per finançar el projecte també formava part d'aquesta voluntat de rehabilitar el barri a través d'un espai que estiguera sempre viu. L'acollida del veïnat sempre ha estat bona i de fet la desapareguda Associació de Veïns de Velluters s'implicà molt en la solidaritat amb Ca Revolta. Per aquesta casa ha passat molta gent i han florit molts projectes. Ens podries fer cinc cèntims? La primera moguda important fou el 2002, en el context de la Cimera Euromediterrània celebrada a València, acollirem la trobada d'organitzacions àrabs amb organitzacions socials del País Valencià. L'acte fou interessantíssim i comptà amb la presència entre altres de la Coordinadora Europea d'Associacions Palestines, el professor Martínez Montálbez i fins i tot en Ben Bela hi envià una comunicació. Després això ens enllaça amb Aturem la Guerra, una campanya molt pròxima en el temps on Ca Revolta es va implicar molt. L'internacionalisme ha sigut un dels eixos principals de Ca Revolta i hem tingut entre nosaltres la gent del Front per l'Alliberament Nacional de Palestina, de l'Associació de Dones Afganeses,... En temes més locals, Per l'Horta ha tingut el centre d'operacions a Ca Revolta i de fet la ILP l'organitzaren des d'ací. Sempre hem tingut bona relació amb ells i de fet la nostra gent de l'àmbit mediambiental hi treballa a partir d'ells

i també de Salvem el Botànic. La iniciativa del "Jo no t'espere" -en el marc de la visita del Papa- va sorgir des d'aquesta casa amb més gent. Fou una campanya molt interessant des del punt de vista organitzatiu i amb ressò social i a més tingué continuïtat després en les apostasies massives que s'organitzaren arreu del país. Una altra campanya a destacar fou la solidaritat amb els immigrants durant el procés de regularització. Des d'aquesta casa tramitàrem uns seixanta permisos de residència bona part dels quals beneficiaren a veïns de Velluters. També destacar el projecte d'integració social destinat a dones que abandonaven la prostitució. Es tractava d'un taller de competència informàtica organitzat ací al 2006 conjuntament amb les monges de Villa Teresita. Dotze joves immigrants del barri hi assistiren -de vegades amb els nanos- i va ser una experiència de la qual quedàrem molt contents. T'ho vinc a dir perquè de vegades hem organitzat coses amb gran capacitat de mobilització i molt de ressò però també hem treballat en coses més xicotetes que no per això són menys importants. Un altre front en el qual ha destacat Ca Revolta és el cultural. Sí. Nosaltres tenim un compromís en la música en valencià. És un punt de controvèrsia ja que hi ha músics valencians en castellà que no tenen possibilitats en el circuit comercial, però en tot cas, aquesta és la nostra opció. De fet, el Col·lectiu Ovidi Montllor de músics en valencià es reuneix a Ca Revolta. Per què la cultura? Per expressar la crítica social la cultura és un element impagable. Als anys 1980 el govern del PSOE aconseguí despegar la cultura de la intervenció social, allò de "l'art per l'art". Però nosaltres creiem que l'art pot expressar discursos crítics i per això la incorporem a "la Casa", per exemple ací es feu una obra de dansa contemporània que tractava sobre el drama de les pasteres. Per això la cultura és part del projecte.

Pep, com veus la situació al País Valencià i les possibilitats que es produïsca un canvi real? Jo em pose malalt quan sent comentaris derrotistes del tipus "ací mai canviarà res"! Si en política institucional això ara per ara és així, l'esquerra alternativa ha de fer una intervenció social. Des del meu punt de vista per revertir la situació cal tindre en compte que: lluitar és útil; canviar les coses no és votar cada quatre anys; i per últim que la participació no és una consigna sinó un canvi real que s'ha de donar a nivell de valors, participar políticament suposa renunciar d'alguna manera a allò personal en benefici del teu país i de la teua comunitat humana. El PP és el que és perquè davant d'ell no té ningú, ha guanyat l'hegemonia social perquè ha teixit la seua xarxa (Tyrius, Associació Democràtica de Pensionistes,...). El canvi doncs ha de vindre de construir una comunitat activa que ha de ser la que done el tomb i faça possibles canvis en la política i no a l'inrevés, és a dir des de la política institucional canviar la societat (com predica l'esquerra institucional). No és possible un canvi qualitatiu sense que es creen eixes arrels socials. Per últim m'agradaria que em comentares com valoreu els actes del desè aniversari. N'estem molt contents amb la cercavila del 2 de juliol. Aconseguirem treure al carrer a molts veïns i veïnes i pensem que els parlaments dels col·lectius estigueren molt bé. Aviat podrem gaudir d'un concert d'Obrint Pas per celebrar que ja hem fet deu anys. Tot això ens serveix per guanyar autoestima i per demostrar-nos que estem fent una feina útil per a l'avanç social. El desè aniversari no és més que un nou impuls per continuar endavant. MÉS INFO: WWW.CAREVOLTA.ORG

LA REMATADA

I dilluns que? MARC GARCIA BARCELONA

Dissabte dia de gran mobilització, de discurs grandiloqüent, de marcar paquet i de més fum per vendre. No n'hi ha prou en ser el 51% del Parlament de la Ciutadella per esdevenir independents, doncs la cosa no només va de vots i diputats, sinó de capacitat real d'enfrontament i trencament. De res ens serviria un molt honorable capaç de sortir a la balconada a interpretar els anhels de llibertat del poble de Catalunya, si darrere no hi ha un poble disposat a interpretar el seu paper. Si realment volem un trencament amb Espanya cal tenir diversos conceptes clars, un de molt senzill, el subjecte. Qui som els que volem trencar amb Espanya? Els catalans del Principat? Només Girona, més Arenys i Osona? O la totalitat dels Països Catalans? Un cop resposta la pregunta retòrica, cal saber quin peu posem davant de l'altre quan intentem caminar. Si posem el peu del vot, o el de l'organització. En la majoria de conflictes polítics contemporanis el desenvolupament dels fets va més lligat a les preguntes que a les respostes, ja que són les preguntes les que creen marcs referencials i marquen el debat. La burca n'és només un exemple. Si es vol evitar gent a cara tapada que es reguli això sense esmentar la peça de roba. Però com que el motiu real és l'islamofòbia i el xoc cultural les preguntes i mocions parlen de burques i vels, i no de disfresses de Batman ni Pare Noel (personatges molt més habituals dels nostres carrers), fins i tot n'hi ha que posen la dignitat de la dona per davant, sense preguntar-se com pot ser que els sous de les dones siguin més baixos, que els índex de pobresa o atur siguin molt més alts que els homes, i no fer res per solucionar tanta indignitat. És així com ens colen un gol rere l'altre, amb la pregunta. Amb un subjecte erroni en un marc erroni, una nació esquarterada en un sistema econòmic i polític injust. Si realment volem decidir lliurement el nostre futur caldrà treballar per l'articulació de la societat catalana en clau nacional, creant entitats culturals, esportives, polítiques, de comerç, de consumidors, obreres, etc... amb el mapa sencer com a referència, creant dinàmiques que facin impossible pensar que Tortosa, Aleró i Castelló, que Figueres, Alcanar i Perpinyà no són la mateixa nació, ni subjectes a la mateixa pregunta. Altre cop el problema serà interpretar el nostre paper quan algú surti a la balconada, i no n'hi haurà prou en tancar el televisor quan el Camacho de torn canti els gols de la roja, caldrà sortir al carrer, disposats a entomar la responsabilitat, i com fa setanta anys, defensar els nostres drets. El preu que pagarem pel nostre compromís serà quelcom més que unes hores d'apagada elèctrica, un cap de setmana sense internet o un matí sense trens, si no hi estem disposats, tornem al televisor que Villa ja és pitxitxi!


Accent 182