Page 1

Periòdic popular dels Països Catalans

181 DEL 30 DE JUNY AL 13 DE JULIOL DE 2010

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

Espanya condemna a mort l’autonomisme xxxxxxxxxxxxxxxxxxx

>> Economia 8, 9 I 13

Al moment de tancament d'aquest ACCENT es feia pública la retallada de l'Estatut de Catalunya. Esperada durant quatre anys, la sentència ha posat en evidència la manca de sobirania de les catalanes i catalans per decidir lliurement el seu futur.

"Acato però no comparteixo". Amb aquesta declaració emesa pocs minuts després de fer-se pública la sentència, el president Montilla apuntava quina és la proposta que fa el Govern davant la retallada: expressar la indignació pel resultat (la

manera es definirà al llarg dels propers dies), però acceptar la retallada. Després de la sentència, l'autonomisme ha quedat molt tocat per continuar fent creïble la defensa de l'encaix amb Espanya.

El periodista basc Iker Bizkarguenaga analitza per L'ACCENT l'acord que qualifica d'històric a què han arribat l'esquerra abertzale i EA.Interpreta que obre un nou cicle polític per avançar cap a la democràcia per a Euskal Herria i, per tant,per avançar cap a la independència.

xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxX

Per la fi de la impunitat SUMARI

Seixanta organitzacions dels Països Catalans donen suport a un manifest que vol que s'acabi amb la impunitat dels crims del franquisme i que es faci la ruptura necessària amb la dictadura, però afegeix que no pertoca a l'Audiència Nacional espanyola d'encapçalar la causa. >>En profundiata 8 i 9

Escàndols als ajuntaments de Barcelona i València El cas de l'hotel Palau de Barcelona i el creuer per les falleres posen en qüestió la gestió dels ajuntaments de Barcelona i València en aquests casos. >> Països Catalans 6

Tercera onada de consultes Defunció anunciada per al Bloc per Mallorca

Uns resultats desiguals i el futur d’aquesta mobilització marquen les consultes sobre la independència del 20J, on van poder votar els habitants empadronats de 48 municipis. Per primera vegada s'hi sumaren municipis-dormitori de l'àrea metropolitana de Barcelona. >> Països Catalans 4

La governabilitat de les institucions balears ha quedat molt escapçada amb l'expulsió d'Unió Mallorquina (UM) del govern i la defunció anunciada a marxes forçades del Bloc per Mallorca. >> Països Catalans 7

RAMON USALL PÀG. 2 // RUBEN PENYA PÀG. 2 // MANEL MÀRQUEZPÀG.3 // LAIA JURADO PÀG. 16


02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

La reforma laboral, al Tribunal Constitucional! RAMON USALL LLEIDA

Com a fidel escolanet dels poderosos del planeta, ZP continua renunciant, una darrera l'altra, a les seves promeses electorals. Certament, la paraula de Zapatero val avui més o menys el mateix que les accions de Lehman Brothers. Que si respectaré l'estatut aprovat pel Parlament, que si no congelaré les pensions, que si no retallaré els salaris, que si no tocaré ni un euro de les polítiques socials, que si no abaratiré l'acomiadament... Ara ha arribat l'hora de la reforma laboral, una altra de les mesures que ZP ha promulgat amb la boca petita perquè fins i tot ell veu que del que es tracta és d'una retallada evident dels drets de la mateixa classe treballadora a la qual es vanta de defensar. Intentant justificar allò injustificable, ZP s'omple la boca de paraules estranyes que no amaguen que la seva reforma fa pagar els plats trencats de la crisi a qui menys responsabilitats té sobre ella. Deia l'altre dia al congrés que l'objectiu de la seva reforma és la flexi-seguretat, un "palabro" que ni tan sols ell entén i que combina la veritable finalitat de la reforma, la màxima flexibilitat laboral, entenent flexibilitat de la forma més pejorativa possible, evidentment; i el desig que a ZP li agradaria poder anunciar als seus fidels, una seguretat en l'ocupació que ningú veu per enlloc en el redactat de la reforma. A ZP potser li caldria escoltar la consigna que encapçala aquest text: "La reforma laboral, al Tribunal Constitucional!". No pas perquè s'hagi de dur la nova llei al TC (que no estaria pas malament sinó fos perquè aquest tribunal entén tant els drets de la classe treballadora com un daltònic la carta de colors del Pantone), sinó perquè el que faria falta és una veritable reforma laboral en aquest tribunal anacrònic que ensenyés als qui jauen a les seves poltrones que és això de la flexi-seguretat. Certament, si ZP i els seus sicaris apliquen les receptes dels poderosos d'aquest planeta, i que no fan més que parlar-nos de flexibilitat i de productivitat, potser la primera mesura que hauria de prendre si tingués una mica de vergonya seria decapitar aquest tribunalet anomenat Constitucional. Fet i fet, de productivitat aquesta gent no n'entén ni un borrall. Porten més de quatre anys per redactar una (sí, sí, U-NA) sentència i encara tenen la barra d'anar reunint-se de dimarts en dilluns. Molt productius, sí senyor. Per a que després diguin dels funcionaris... La flexibilitat tampoc és pas seu el punt fort perquè ara resulta que de l'esmentat tribunalet n'ets membre tan si et recusen, com si t'enterren o com si estàs més caducat que un iogurt amb premi del Naranjito. Això si, si algú, des de la perifèria, el critica, ja s'alcen totes les essències pàtries a omplir-se la boca dient que si això és un atac a la democràcia, que si és una subversió de les institucions de l'estat... que si patatín, que si patatán. Les mateixes essències que callen quan s'aproven reformes que empenyen una miqueta més cap a la misèria a la majoria dels habitants d'aquest estat. Certament, potser sí que cal una reforma laboral, però que comenci pel Constitucional i que acabi pel darrer dels vividors que, embolcallat en la seva bandera, encara ens vol fer creure que ell sí que treballa.

DEL 30 DE JUNY AL 13 DE JUNY DE 2010 L’ACCENT 181

COL·LABORACIÓ

RUBÉN PENYA

Consciència de classe: reflexió crítica o politització de l’alumnat

Nombrosos estudis han detectat com el comportament didàctic dels professors varia en funció de quin és el tipus d'alumnat que pensen que trobaran a les seues aules. És l'anomenat efecte Pigmalió. Així ho demostrà l'estudi de la investigadora nordamericana Jean Anyon a New Jersey, o també els realitzats per el doctor Emilio Pedro des de la Universitat de Lisboa, o per Baudelot i Establet en comparar la doble xarxa d'escolarització francesa, la primària professional i la secundària superior. En tots aquestos estudis es detectaren clares diferències en l'enfocament que els professors donen a la matèria impartida o al caràcter reflexiu del procés educatiu. Mentre a les escoles on estudien alumnes de classes benestants es promou l'anàlisi crítica i no es deixa de banda la qüestió de les classes socials, a les freqüentades per la classe treballadora aquestos termes s'ometen i el control imperatiu pren partit enlloc seu. Semblaria llavors desitjable, si pretenem educar en l'equitat, que les formes preses a les primeres escoles es desenvoluparen també a les segones. Però llavors, quines implicacions tindria la translació d'aquestes pautes educatives aplicades a la classe treballadora? D'acord amb els estudis esmentats, quan es tracta la diferència de classes a les aules d'alumnes benestants no es pretén ser crític amb l'actual model de societat, sinó que s'accentua el caràcter natural d'aquesta divisió. De fet, als alumnes se'ls transmet la necessitat de posseir el coneixement existent. Si hem de ser coherents, a aquest procés se li anomena prendre consciència de classe. Els alumnes de les classes altes entenen la seua posició social i el paper que tindran en la societat on han nascut. Prenen partit en funció dels seus interessos. Però si extrapolem aquesta postura -i en la línia de la profusament acceptada teoria

Número 181 Tirada:4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors. L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans. Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28.CConsell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés, Aure Silvestre i Arnau Urgell. Països Catalans: Cesc Blanco,Abel Caldera,Mercè Rubià (coords.),Joan Buades, Guillem Colom,Laia Creus, Pep Giner,Andrés González, Aure Silvestre, Arnau Opinió: Joan Teran (coord.).EEcoUrgell i Bel Zaballa.O nomia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.).CCultura: Hèctor Serra, Josep Maria Soler, Pau Tobar (coords.), Joan Sebastià Colomer,Jordi Garrigós, Aurora Mora, Felip Pineda. Ciència i Tecnologia: Martí C., Almudena Gregori, Àlex Garcia Esports: Arnau Urgell. Correcció: Mercè Mauri.EEdició gràfica: Andreu Ginés. Coordinació gràfica: Oriol Clavera.D Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat en aquest número: Ramon Usall, Ruben Penya, Manel Màrquez, Laia Jurado, Iker Bizkarguenaga

econòmica què parteix del supòsit que els individus vetllen pels seus propis interessos individuals- quina ha de ser la postura dels alumnes de classe treballadora? Les facultats d'Economia entenen que els treballadors per compte aliè tenen una inclinació natural a la negligència. Una negligència que és fruit de la propietat de l'empresa per part de terceres persones, fet que requereix la supervisió d'un administrador nomenat pels propietaris. No resultarà agosarat llavors afirmar que entre els interessos dels alumnes de classe treballadora no hi trobarem l'acceptació del caràcter natural de la societat de classes. I tampoc hi trobarem acceptar que determinats individus pertanyents a una altre estament social hagen de posseir el coneixement o el capital. Per propi interès i per posició social, aquestos alumnes haurien de posicionar-se d'una forma crítica i contraria a la societat de classes. Promoure l'anàlisi crítica en aquestos alumnes implica posicionar-los en l'escala social: que prenguen consciència de qui són i de perquè, de què és la democràcia, de quin és el seu pes a la societat, i quin el seu paper. Implica, en poques paraules, fer-los prendre consciència de classe. Des del punt de vista del docent això suposa una aposta decidida. No es tracta d'un judici de valor. Es tracta de fer-los arribar els supòsits dels

que parteix la teoria econòmica i extrapolar-los al seu propi interès. Quin sentit tindria en cas contrari l'educació en valors com la igualtat, la llibertat i la solidaritat? El paper dels docents és clau en aquest procés. Clau perquè rau en la seua voluntat ferlos entendre aquesta postura. I perquè rau, en definitiva, en la seua voluntat, no caure en l'efecte Pigmalió que suposa no fer una reflexió crítica de l'actual societat, sempre des del propi interès de l'alumnat. És cert que açò suposa una politització clara i decidida. Però, no és la Política l'àmbit què s'encarrega dels afers públics? No vivim en societat i en conseqüència van referides a ella la major part dels valors que pretenem transmetre als futurs ciutadans que tenim a les aules? En cap sentit hauria de ser condemnable l'adquisició de consciència de classe per part de l'alumnat, tant d'uns estaments socials com d'altres. Qüestió a banda és la postura a prendre de cara a resoldre les desigualtats que com a classe desfavorida poden patir. L'actitud vers els diversos camins dels que se'n poden beneficiar sí que depèn d'un judici de valor. Les diverses alternatives obreres que s'han dut a terme en major o menor grau a la nostra societat han estat molt influïdes pel component cultural. Component cultural que, per cert, no es

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

Errors injustificables L'Avui i el seu equip de hooligans d'Israel han tornat a deixar-me bocabadat. A l'article de Joan B. Culla del 24 de juny, "Mediatització d'una tragèdia", no cal buscar-hi perles amagades. És just quan fa el posat equànim que comença a ensenyar el llautó fent així: "l'acció militar israeliana que avortà el propòsit de l'anomenada Flotilla de la Llibertat d'arribar a Gaza constituí un cúmul d'errors desastrosos amb un resultat injustificable des del punt de vista de les pèrdues humanes, i catastròfic per a la imatge i els interessos del mateix Estat d'Israel". Quan un opinòleg es refereix a un assassinat (múltiple, en aquest cas) com un "error" vol dir que aprova, si no el fet, les intencions de l'assassí. No es referiria mai als morts civils d'un atemptat de Hamàs com un error. I quan ens etziba l'adjectiu "injustificable" ho fa amb plena consciència: ha fet l'esforç de justificar-lo i no ha trobat la manera. La seva missió consistia a evitar el resultat "catastròfic per a la imatge i els interessos de l'Estat d'Israel" que,

té en compte a les facultats d'Economia quan es parteix del supòsit egoista de l'individu. El conflicte que marcà la història de l'Estat espanyol al segle passat n'és una mostra ben patent. La força de les societats obreres de caire llibertari, amb centenars de publicacions i sòlida implantació arreu dels Països Catalans, resta ben allunyada de la dels partits polítics marxistes que sota altres condicions i concepcions de l'ésser humà triomfaren al seu temps a altres indrets del món. No es tracta d'analitzar la conveniència d'alternatives clàssiques o de noves propostes. La intenció és tenir en compte que una vegada adquirida la consciència de classe -en coherència amb els principis educatius que marca la pròpia llei vigent en matèria d'educació al seu article primer- les actituds depenen plenament d'un judici de valor que vindrà marcat pel llegat cultural que hem rebut. No és ben cert que l'egoisme i l'enveja se'ns han inculcat com a actituds condemnables des que érem infants? I no ho és també que a altres indrets del món aquestes mateixes actituds formen part intrínseca del seu model social? D'una forma o altra, fer reflexionar críticament a l'alumnat passa per posicionar-lo front a la societat on viu, i en la que algun dia tindrà un paper actiu -potser decisiu, o potser no. Posicionar-lo en funció dels seus interessos, que han de ser les seues inquietuds, implica deixar de banda l'efecte Pigmalió fins a les últimes conseqüències. I si estem per un model educatiu basat en l'equitat, així ha de ser.

PAPER DE VIDRE

naturalment no consisteix en la mort de persones innocents sinó en l'efecte que pugui tenir en l'opinió pública catalana. Com que ha fracassat toca convertir els botxins en víctimes, que és l'estratègia típica dels supporters del Tsahal. L'article té el bon gust de no repartir acusacions d'antisemitisme. Ben al contrari, amb l'aparença d'un tractament parcial del tema (la cobertura mediàtica de l'afer, en particular), posa totes les cartes sobre la taula. Dos dels únics testimonis catalans dels fets pertanyien a " l'ONG anomenada Asociación Cultura, Paz y Solidaridad Haydée Santamaría" i es pregunta "es pot ser pacifista i, al mateix temps, tenir com a patrona una guerrillera, impulsora de la revolució armada a tota l'Amèrica Llatina? Es pot exigir la llibertat per als palestins de Gaza i, al mateix temps, defensar la dictadura comunista cubana?". És possible que es tracti d'una pregunta retòrica, però no està fora de lloc treure en Culla de dubtes: sí, es pot. Al tercer català de la flotilla li toca el rebre

per que treballa per a Telesur, car com diu en Culla estranyament indignat "segons aquesta televisió, els soldats espanyols, o alemanys, o britànics, que es juguen la vida enfront dels talibans són part de les ‘tropas invasoras de la OTAN en Afganistán’. Es juguen la vida perquè han envaït un país, sinó estarien al pub del seu poble o veient "la roja" al bar. I els que envaeixen països són invasors. Cal agrair a en Culla que tot plegat sigui tant esclaridor: tota aquesta història no va d'àrabs i jueus, no hi té res a veure l'antisemitisme o l'amor encegador per la cultura jueva. Posicionar-s'hi és posicionar-se sobre l'imperialisme. "Els testimonis que ens n'han arribat amb més força no eren d'observadors neutrals ni d'ingenus cooperants, sinó de militants notoris de l'antiisraelisme". Naturalment. Han pres partit per la resistència. Tampoc en Culla és un observador neutral, ni un ingenu cooperant de la causa israeliana. És un intel·lectual orgànic de l'imperialisme i guanya per la seva feina força més calers que cap " militant notori de l'antiisraelisme" a casa nostra.


L’ACCENT 181 DEL 30 DE JUNY AL 13 DE JUNY DE 2010

OPINIÓ 03

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L Llibertat, amnistia Les mentides de la i dret a la sobirania reforma laboral han de donar força a la vaga general MANEL MÁRQUEZ

Abans de res m'agradaria començar la meva intervenció dient-vos un parell de coses. La primera que avui aquest cinema Catalunya ple a vessar recorda els moment històrics viscuts amb l'Assemblea Democràtica de Terrassa o l'Assemblea de Catalunya. La segona que vaig arribar al nostre país amb 13 mesos, des de la franja d'Extremadura, on la nostra llengua era una variant dialectal del portuguès i dic: "era!" perquè ara mateix està en vies d'extinció. Per això no cal que expliqui a ningú com actua el nacionalisme espanyol amb les cultures minoritàries. Vaig arribar per viure durant gairebé 17 anys, en uns edificis presidits amb el lema "Todo por la patria", sempre he pensat que el lema de tot edifici públic hauria de ser "Tot pel poble". De tota manera inclús en aquests llocs han sortit fornades d'homes i dones que avui en dia són sense cap dubte gent de pau, llibertat i democràcia. Per això, cal entendre que moltes vegades la gent d'esquerres ens vingui a la memòria la frase, que Staley Kubrik, feia dir al coronel Dax a Paths of glory, quan s'enfronta al general francès que vol fer carrera amb la guerra: "El patriotisme és l'últim refugi dels canalles". Per la qual cosa aprofito per recordar a molts d'aquest companys que d'esquerres democràtiques i conseqüents, que encara avui no estan amb nosaltres, que també hi ha un altre patriotisme el de José Martí (apòstol de la independència de Cuba) que ens diu: "La Pàtria és la humanitat, però justament [...] aquella porció de la humanitat que veiem més prop, i en la qual ens va tocar néixer... o viure". Avui, l'any 2010 després de 30 anys de democràcia limitada que il·legalitzadora i criminalitzadora de la dissidència pacífica i democràtica; cal començar de nou i demanar un cop més a la ciutadania que es posi al costat del demòcrates i reclami ara i definitivament pel nostre poble: La llibertat, l'amnistia i el dret a la sobirania. Els ciutadans demòcrates, en sentit profund, és a dir el que representa el poble en marxa, no podem mantenir-nos en l'equidistància o estem amb la democràcia i la llibertat o estem amb un nou franquisme. El neofranquisme i el franquisme sociològic que s'amaga darrera lleis, tribunals, amnisties i monarquies imposades fa trenta anys per un règim criminal que encara avui no ens reconeix ni com a poble, ni com a ciutadans lliures. En aquest darrers anys recuperem la memòria i la dignitat en molt fronts. Estem intentant recuperar el nom dels nostres desapareguts, enfrontant-nos a tribunals que no volem reconèixer el genocidi patit per aquest poble per ser d'esquerres i català. Ens estem enfrontant a tribunals constitucionals que no respecten la decisió sobirana del Parlament de Catalunya, ni del seu poble democràticament manifestada. ¡Ni del seu Parlament!

Estem vivint una profunda crisi econòmica, que un cop recau sobre les esquenes del poble treballador. Pels anticapitalistes, com és el meu cas, la solució, que no pot ser altra, que la de construir un model econòmic i social propi al servei del poble i en un espai de negociació polític, econòmic i laboral català. Sense la presència dels treballa-

“Els futurs nous catalans viuen moments molt difícils i la resposta de part de la nostra societat no pot ser el rebuig sinó la solidaritat tant pròpia del poble català” dors i treballadores i dels nous catalans la nostra nació no podrà renéixer. Ens cal lluitar democràticament perquè la majoria dels catalans entenguin que el nostre poble el formen tots i totes amb les nostres diferències ideològiques, però amb els nostres valors que han estat absolutament democràtics, tingui el dret de decidir sobre el seu futur com qualsevol poble lliure. Els immigrants nouvinguts, els futurs nous catalans viuen moments molt difícils i la resposta de part de la nostra societat no pot ser el rebuig sinó l'ajuda, l'acolliment, la solidaritat tant pròpia del poble català. Poble format per l'arribada de milers de pobles i cultures al llarg del segles. I és justament en aquest context de crisi econòmica i debat on l'espanyolisme més reaccionari troba el seu espai com s'ha palès a Badalona o Terrassa. Aquest és un acte de la societat civil catalana, de la societat democràtica del nostre país. Cap demòcrata pot dir

que això no té res a veure amb ell o ella. Pot dir, sí o no a la independència, però no es pot dir que no s'està d'acord amb què es pregunti al poble la seva opinió. La democràcia consisteix en la voluntat del poble i com alguns demanen un referèndum per decidir la forma de govern que ha de tenir l'Estat espanyol: monarquia o república o si una avinguda ha de ser d'una determinada manera (gastant gairebé tres milions d'euros), com no podem acceptar que els catalans demanem si volem o no continuar formant part de l'Estat espanyol. Els que d'una manera o d'una altra s'allunyen del drets democràtics o els fan servir segons el seus interessos no poden considerar-se demòcrates. La situació de crisi econòmica i social que pateix el nostre poble només podrà solucionar-la el mateix poble treballador (la majoria de nosaltres!) i en benefici d'aquest i no pas del interessos del capitalisme financer. Les diferències ideològiques dels que avui estem aquí presents són evidents però la defensa del valors democràtics són el tarannà comú que ens uneix a tots i totes. Com varem demostrar en la lluita contra la dictadura franquista. En definitiva, aquesta consulta i totes les que es facin no poden ser considerades com a actes inútils i sense futur, ans al contrari són un exercici de democràcia profund que pot posar en marxa forces vitals encara avui en formació. Sàpiguen el tribunals constitucionals, les audiències nacionals que quan un poble es posa en marxa no hi ha força que l'aturí. I si el que és just i democràtic no és acceptat avui per les lleis espanyoles potser més endavant s'haurà d'acceptar per la força de les lleis internacionals. Avui més que mai necessitem tornar a cridar llibertat, amnistia i dret de sobirania. Llibertat per poder expressar-nos sense haver de patir la persecució i la repressió de les lleis espanyoles, per poder decidir democràticament si volen o no la independència o per poder decidir sobre qualsevol qüestió que afecti al nostre país com a homes i dones lliures. Amnistia pels nostres companys i companyes perseguits i condemnats per les seves opinions polítiques i per defensar drets democràtics. Ser independentista no és cap delicte. Només cal recordar les condemnes per les protestes antiborbòniques o per la crema de símbols franquistes o per expressar punts de vista anticapitalistes i aquí a Terrassa tenim bons exemples. Sobirania per decidir democràticament sense haver d'estar sotmès a cap altre poder. Som una nació i tenim el dret a l'autodeterminació. Avui més que mai necessitem tornar a cridar llibertat, amnistia i dret de sobirania. Visca Catalunya i visca la llibertat!

Poques expressions hi ha més clares de la disparitat d'interessos entre els treballadors i el capital que les lleis laborals. Aquestes normes estableixen el terreny de joc i les regles que demarcaran les possibilitats d'actuació de cada treballador i cada empresari, establiran que pot reclamar cada un, i sobretot, quina part del resultat del treball li correspon a cada part, és a dir, com es reparteix el pastís de la producció de l'empresa. El Govern espanyol ha aprovat la sisena reforma laboral, entre proclames que aquesta sí (per fi) que reduirà la temporalitat i la precarietat, "ajudarà a crear ocupació" fent més "competitiva" l'economia espanyola, i alhora farà "més flexible" un mercat "massa rígid i car". El discurs oficial ha estat repetit mil i una vegades pels mitjans de comunicació oficial, per polítics, economistes, alts càrrecs del Banc Central i ministres, però no deixa de ser una proclama legitimadora d'una reforma laboral que no ha estat ni pensada ni aplicada per reduir l'atur, i molt menys per acabar amb la temporalitat. Una simple lectura del text legal ens descobreix que la nova normativa simplement facilitarà l'acumulació de més capital i poder en mans de la classe capitalista, en detriment dels drets i capacitat adquisitiva de la classe treballadora. El discurs oficial bombardeja la població proclamant que l'acomiadament és "massa car" al establir els 45 dies, quan les pròpies xifres del Ministeri de Treball espanyol determinen que es va pagar una indemnització mitja de 19 dies per any treballat al 2008, ja que els empresaris ja apliquen massivament i fraudulenta els contractes temporals (8 dies per any treballat), i són uns artistes en les mil i una formes de la nova precarietat, que afecta a becaris, contractes en formació, falsos autònoms o treballadors sense permís de residència, que finalitzen el contracte amb un cost zero. El diagnòstic és fals, doncs l'acomiadament no és ni de lluny "car", però la recepta corresponent interessa massa al capital, la nova reducció general del cost de l'acomiadament a 33 dies. El Govern espanyol i la patronal també protesten davant d'un mercat laboral "massa rígid", demanant eufemísticament "flexibilitat". Però en gratar una mica les seves paraules es pot descobrir que reclamen poder deixar sense aplicació els convenis col·lectius, baixant salaris que ja havien estat pactats, poden canviar arbitràriament horaris i torns als empleats, i facilitant la mobilitat geogràfica del treballador, que en ares de la productivitat i la competència capitalista ara podrà treballar a Lleida, i demà a Madrid, per la setmana que ve prestar els seus serveis a Salamanca. Els discursos oficials amaguen el que la població hem de tenir ben clar. La reforma laboral és una agressió sense precedents als drets de la classe treballadora en aquests 30 anys de monarquia constitucional espanyola. Abarateix substancialment les indemnitzacions per acomiadament, facilita els tancaments d'empreses amb els acomiadaments objectius, dona arbitraris drets a l'empresari per no aplicar convenis col·lectius, reduir salaris que ja han estat pactats i canviar els horaris, dona noves possibilitats de contractes precaris juvenils amb salaris de misèria, i deroga les darreres restriccions que tenien les ETT. Aquestes mesures ens afectaran en el dia a dia a gran part de la població. Cap treballador en restarà al marge, doncs a tots ens han reduït a cop de decret molts dels drets que van costar anys de lluita i suor de guanyar. Per tant, ningú pot restar al marge de la protesta. Qui es mantingui passiu no deixarà de ser un aliat del capital, i no evitarà que la reforma laboral també li precaritzi la vida. La vaga general no només és necessària, sinó imprescindible davant d'una agressió històrica als nostres drets, i tots els treballadors hem de ser ben conscients del que ens juguem; els nostres drets i els dels nostres fills.


DEL 30 DE JUNY AL 13 DE JUNY DE 2010 L’ACCENT 181

04PAÏSOS CATALANS

Uns resultats desiguals i el futur d’aquesta mobilització marquen les consultes del 20J ABEL CALDERA BERGA

El passat 20 de juny, 48 municipis més es sumaren a les consultes sobre la independència. Per primera vegada s'hi sumaren municipis-dormitori de l'àrea metropolitana. També hi participaren municipis petits que encara no havien celebrat la consulta i alguna ciutat molt important com Mataró, amb un cos electoral que s'apropava als 100.000 ciutadans amb dret de vot. Els resultats foren desiguals. Pel que fa als municipis de menys de 20.000 habitants, el percentatge de participació, tot i que més elevat que a les grans ciutats, queda molt per sota del percentatge d'anteriors tongades. Si fem una ullada al paisatge social d'aquesta tipologia de municipis, veurem com tots els municipis amb un teixit social fort ja han celebrat el referèndum en anteriors tongades; per tant, aquests resultats a la baixa entren dins allò previsible. Els resultats de l'àrea metropolitana, Mataró a banda, mereixen, a banda de la lectura de xifres, una lectura qualitativa. Si bé la participació global no arriba al 10%, sí que hi ha un decalatge entre aquelles localitats on la comissió organitzadora aconseguí aglutinar forces socials significatives (Cerdan-

La CUP de Mataró ha fet una valoració positiva de la conulta

yola i Cornellà) i aquelles altres on això no fou possible (Sant Boi, Sant Feliu o Esplugues, on s'hagueren de situar col·legis electorals a seus de formacions polítiques per manca d'altres espais). A nivell qualitatiu, el simbolisme de la consulta a Cornellà ha servit per obrir el debat autodeterminista en espais on el teixit associatiu està extremadament controlat pel PSOE. Un cas a part el trobem a Mataró, on s'ha assolit una participació de prop del 24% en una ciutat de més de 100.000 habitants. Alguns opinadors atribueixen aquest fet a la presència de López Tena, però cal recordar que l'anterior consul-

ta que va gestionar ell, a Olot, només assolí el 25% en una plaça a priori molt més nacionalista. Cal recordar que Mataró és la ciutat més gran on la CUP hi té regidor, que des de fa 25 anys la ciutat compta amb una activa xarxa independentista, que el sindicalisme agrari i l'ecologisme hi tenen molta força, i que una part important de l'esquerra provinent del PSUC ha estat molt receptiva a la lluita nacional. Després d'aquesta convocatòria només hi ha programades algunes consultes esporàdiques i la consulta de Barcelona ciutat. D'altra banda, la proposta d'IP per un referèndum sobre la independència sorgi-

da d'un sector de la Coordinadora de les consultes esdevé un element cap on es vol fer discórrer la força d'aquestes. Tampoc cal obviar l'impacte que pot tenir una sentència negativa del Tribunal Constitucio-

Les quotes de poder i la guerra de sigles precipiten la defunció anunciada del Bloc per Mallorca XAVIER GISPERT ZEGRÍ PALMA

La decadència del projecte polític espanyol de José Luis Rodríguez Zapatero i les seves conseqüències sobre les filials del PSOE a les Illes Balears estan abonant el camí a un possible retorn del PP a les institucions de Palma, de Mallorca i de les Illes Balears, d'on va ser majoritàriament apartat ara fa devers tres anys. A més, en els darrers mesos la governabilitat d'aquestes institucions ha quedat molt escapçada: l'expulsió d'Unió Mallorquina (UM) del govern ha deixat l'executiu "socialista" de Francesc Antich en minoria davant la dreta parlamentària (PP i UM), que té la majoria al Parlament balear. I mentrestant, l'únic espai polític que segueix aferrat al PSIB-PSOE és el que representa el Bloc, que en aquests moments està tramitant el seu propi certificat de defunció a marxes forçades. L'idil·li viscut entre el PSM, ERC i EU-els Verds amb el projecte del Bloc per Mallorca de cara a les eleccions municipals i autonòmiques de

2007 està totalment finiquitat. De fet, la relació entre els partits s'ha anat tensant de tal manera que l'espai "nacionalista" i "progressista" de les Illes Balears s'ha convertit actualment en un camp de batalla, on la guerra de sigles i l'intercanvi de butaques es desenvolupa amb l'agreujant de traïdoria, i caldrà veure si també d'acarnissament. De moment, el PSM i ERC segueixen publicitant el seu "conflicte" a través dels mitjans de comunicació, amb acusacions mútues als micròfons que destapen la multitud de recels existents entre els dos partits. Recels que es remunten als tripijocs de les eleccions europees, a les colzades per fer-se lloc en un espai polític gairebé idèntic, al poder i representació que cadascú adquireix en els pactes... en definitiva, a aquesta gran guerra de sigles i poltrones, on la insignificant però efectiva ambició d'ERC topa de ple amb la superioritat conscient del PSM. Tres divorcis i unes noces

De fet, la tensió és tal que el PSM ja

El Bloc sembla tenir els dies comptats

ha avalat oficialment el seu divorci amb ERC, afegint a més un punt de gelosia al trencament de l' idil·li "nacionalista", en optar per una aliança estratègica amb Els Verds de Mallorca (que ja formaven part del Bloc) i amb la flamant Iniciativa d'Esquerres. Aquestes dues sigles amb les que ara està pactant el partit "històric" del nacionalisme mallorquí

són, curiosament, el resultat de les darreres disputes familiars rere l'altra barricada "progressista" de Mallorca, la d'EU i l'espai de l'esquerra institucional. Si els Verds de Mallorca ja abandonaren fa un any el seu pacte amb EU per integrar-se en el Bloc de forma independent, ara el partit s'ha dividit internament. Duna banda, el sector oficialista, que segueix

nal sobre la societat catalana, ni l'impacte i intents de capitalització electoral de les consultes. S'obre, doncs, un període d'incertesa per a saber els nous camins de tot aquest moviment.

fidel a la doctrina espanyola de la Izquierda Unida de Cayo Lara; i de l'altra, el sector dissident, més sobiranista, que ja ha presentat les noves sigles, Iniciativa d'Esquerres, i no ha tardat massa en trobar nous amants de cara als propers comicis de Mallorca. L'escenari de l'entesa "progressista" i "nacionalista", doncs, s'ha esfondrat, i sobre les seves runes s'ha aixecat un autèntic camp de batalla. Ara, però, el PSM, Iniciativa d'Esquerres i els Verds de Mallorca, amb la vista ja posada en la matemàtica dels vots, han arribat a un principi d'acord. I mentrestant, ERC i Esquerra Unida de les Illes Balears viuen aquest preacord, cadascú pel seu compte, com una brutal ganivetada a l'esquena, conscients que, a més, es troben en una situació de relativa inferioritat. D'ara i fins els comicis electorals de 2011 caldrà veure si les ferides són tan profundes com per precipitar aquest suïcidi col·lectiu a les urnes i l'harakiri dels dos partits que han quedat sols, EU i ERC. L'altra possibilitat és que ambdues formacions acabin acceptant el plat de llenties que els hagin preparat el PSM i els seus nous aliats. Tard o d'hora se suposa que així haurà de ser.


L’ACCENT 181 DEL 30 DE JUNY AL 13 DE JUNY DE 2010

PAïSOS CATALANS 05

La ocupació massiva d’habitatges municipals al Bon Pastor acaba amb desallotjaments i enderrocs MERCÈ RUBIÀ BARCELONA

Fa mesos que moltes famílies de les Cases Barates del Bon Pastor (Barcelona) recullen signatures i demanen al Patronat Municipal de l'Habitatge, propietari de totes les cases barates, que assigni les cases buides que hi ha al barri, donada la gran quantitat de famílies amb necessitat d'un habitatge. Però ni Patronat ni Ajuntament no han fet cas a les demandes i els veïns i les veïnes han decidit passar a l'acció. Dissabte 19 de juny, a plena llum del dia, moltes famílies del barri es van llençar al carrer, martell en mà, per tal d'obrir les cases buides i tapiades. La majoria d'aquestes cases pertanyen a la tercera i quarta fase del Pla de Remodelació del barri, que pretén tirar a terra totes les Cases Barates i que es calcula que es produirà, com a mínim, d'aquí 6 anys. És precisament per aquest motiu, que el veïnat reclama que no es deixin buides durant tot aquest temps i que hi puguin viure famílies del barri. Famílies com la de l'Angustias, veïna de les Cases Barates tota la vida i que ha de pujar tota sola les seves criatures. Només s'hi va poder estar unes hores, però va resistir amb totes les seves forces. "És la

Malgrat haver difós que pocs dies després de la ocupació l'Ajuntament de Barcelona enderrocaria les cases senceres, finalment no ha estat així. De manera que el patronat tindrà desenes de cases buides, amb el sostre enfonsat, buides durant anys, amb l'augment d'humitat i brutícia que comportarà, a més, per al veïnat de les cases del costat. Impagaments i desnonaments als nous pisos

Els veïns tornaren a ocupar les cases de Bon Pastor

meva única sortida", ens explicava, "i aguantaré fins que vingui algú del Patronat i m'ofereixi una solució". Però ni Patronat ni l'Ajuntament van aparèixer. A la porta de la que ja era casa seva, en canvi, s'hi van presentar tres furgonetes d'antiavalots de la Guàrdia Urbana (UPAS) per fer-la fora. Igual que a l'Ana Isabel, que just al carrer de sota havia obert la que havia estat casa dels seus pares i deixava clar als antiavalots "si voleu que marxem, ens haureu de fer fora a cops".

No hi va haver càrregues, ni agressions directes. No van caldre. Dues excavadores, custodiades per desenes d'antiavalots, varen tirar a terra tots i cadascun dels sostres de les cases ocupades. Paral·lelament, operaris de l'Ajuntament s'afanyaven a tapiar totes les cases. Mentrestant, la regidora del Districte, en lloc d'oferir solucions reals als veïns i veïnes que necessiten un habitatge, s'encarregava de difondre a la prema que es tractava de "gent de fora del barri".

El Patronat intenta tancar les cases abans de la remodelació

Per tal d'estalviar-se haver d'adjudicar els nous pisos que s'estan construint per tal de reallotjar les famílies de les següents fases de remodelació, el Patronat està intentant tancar totes les cases possibles. Molts habitants del barri ja han hagut de deixar les Cases Barates, a vegades sense ni tan sols una indemnització. Són aquestes les cases buides que es van ocupar el dia 19.

La primera fase de la Remodelació de les Cases Barates es va dur a terme el 2007 i va comportar l'enderrocament de les primeres cent quaranta-cinc Cases Barates (de les 784 totals), a més de que quatre de les famílies fossin desallotjades a la força pels mateixos antiavalots de la Guàrdia Urbana. La majoria de les famílies pertanyents a aquesta primera fase de remodelació varen optar als pisos que oferia el Patronat per reallotjar-los, tant de compra com de lloguer. Molts d'aquests veïns, però, estan tenint molts problemes per fer front a les despeses dels nous pisos (on l'aigua i la llum són molt més cars) i per pagar el lloguer (també molt més alt) o la hipoteca bancària.

La ILP Televisió sense fronteres ha aconseguit 150.000 firmes més de les que necessita CESC BLANCO BARCELONA

Proposta ambiciosa

Acció Cultural del País Valencià (ACPV) ja ha assolit la primera fita. Necessitava lliurar al Congrés mig milió de signatures per tramitar la ILP Televisió sense fronteres i el 22 de juny entregà 651.650. La Iniciativa Legislativa Popular reivindica els espais de comunicació català, basc i gallec, és a dir, que als territoris de la mateixa parla es puguen rebre mitjans de comunicació en aquesta llengua. El president d'ACPV, Eliseu Climent, va valorar la campanya com "un triomf de les classes populars", atesa la mobilització de la societat al marge de partits institucionals. Climent també va demanar als partits polítics el mateix compromís que ha demostrat la ciutadania. ACPV va fer públics els resultats i 253.549 firmes han estat recollides al País Valencià (ha signat el 5,2% de la població); 321.150 al Principat (el 4,2%); i 29.472, a les Illes (el 2,9). Les altres 47.000 signatures s'han aconseguit a la resta de l'Estat espanyol (40.000 al País

Segons el coordinador d'ACPV, Toni Gisbert, amb l'aprovació de la ILP es vol aconseguir tres coses: legalitzar l'emissió de TV3 al País Valencià, reconèixer l'existència d'altres llengües (a banda del castellà) a l'Estat espanyol i l'existència d'un territori de llengua catalana i, finalment, en reconèixer l'àmbit cultural i de comunicació català s'haurien d'intercanviar les emissions de tots els mitjans en la mateixa llengua sense cap acord previ de reciprocitat. El projecte de llei que es vol introduir al Congrés no és cap modificació legal sinó que parteix del marc legal existent i el vol desenvolupar. Concretament el punt de partida és la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries -signada pel Govern espanyol el 1992, en època de Felipe González, i ratificada pel Parlament espanyol el 2000, en època de José María Aznar-, que en el seu article 12.2 estableix que els governs signants han de garantir la recepció de ràdios i televisions en els territoris que

ACPV ha recollit les signatures necessàries

Basc). El president d'ACPV les entregà el 22 de juny a Madrid, al Congrés. Climent anava acompanyat de Julian Garcia Candau, fundador de El País; Joan Enric Garcés, advocat i assessor del president xilè Salvador Allende; Joan Genovés, pintor, i Ignasi Riera, escriptor i polí-

tic. Abans dels 6 de juliol l'Oficina del Cens ha de fer el recompte, la comprovació i ha de remetre el resultat a la Junta Electoral Central. A partir d'ací, hi ha mig any de marge perquè la Llei entre a debat al Congrés dels Diputats i comence el procediment legislatiu.

comparteixen alguna d'aquestes llengües europees, encara que siguen administracions distintes. A partir d'aquesta base, la ILP proposa una llei completa que conté l'aplicació de la Carta en allò referent a garantir l'intercanvi de mitjans de comunicació en les llengües catalana, basca i gallega entre els territoris dels seus respectius àmbits lingüístics. Un gran moviment

Gisbert feia èmfasi en la mobilització que s'ha aconseguit, ja que segons ell "açò no és com anar a una manifestació, sinó que les persones estan donant totes les seues dades completes". Hi han participat 2.500 fedataris, persones que s'han compromès ha recollir firmes, també han col·laborat sindicats, col·legis professionals, associacions culturals i esportives, desenes d'ajuntaments dels Països Catalans han aprovat mocions de suport a la campanya... Eliseu Climent va dir que "el poble dels Països Catalans ha complert i ara és el moment dels partits catalans".


06PAïSOS CATALANS

DEL 30 DE JUNY AL 13 DE JUNY DE 2010 L’ACCENT 181

L’hotel del Palau de Barcelona enfanga l’equip d’urbanisme del PSC ABEL CALDERA BERGA

del consistori i de la Generalitat, i a més aportà les factures que acreditaven que ell pagava a l'Ajuntament l'IBI de les finques des de 2008.

Un dels processos col·laterals del cas Palau ha acabat esquitxant de ple l'Ajuntament de Barcelona i pot acabar amb la imputació dels responsables d'urbanisme del consistori i d'algun alt càrrec de la Generalitat.

El canvi del planejament

El projecte

Millet i Montull van decidir l'any 2003, segons les seves pròpies declaracions, fer un hotel al costat del Palau de la Música. Per aquest motiu, es van posar en contacte amb La Salle, propietaris de tres finques contigües (13bis, 15 i 17 del carrer Sant Pere més Alt) sense utilitzar. L'acord fou que La Salle cedia les finques al Palau de la Música a canvi que aquest costegés obres per valor de 4,4 milions d'euros en diversos centres de la seva propietat. La permuta

El següent pas per a materialitzar el projecte era aconseguir el canvi de qualificació d'aquestes finques, ja que estaven qualificades com a equipaments, la qual cosa impedia que s'hi pogués fer un hotel. És a partir d'aquest moment en què comencen les irregularitats que ha propiciat aquest nou procés judicial. Un regidor socialista del propi Ajuntament, Xavier Casas, és qui proposà una solució. La Generalitat té un edifici al carrer Ciutat classificat com d'ús residencial; per tant, seria possible fer una permuta d'usos, de tal manera que el de la Generalitat passés a ser d'equipaments i el del Palau passés a ús residencial.

L'hotel del Palau ha posat al punt de mira Ajuntament de Barcelona i Generalitat

El 8 de març de 2006, a recomanació d'un dirigent socialista, García-Bragado, el Departament d'Economia de la Generalitat autoritza

“Economia va autoritzar la permuta sense ni l’informe preceptiu que quantificava la pèrdua patrimonial” la permuta sense haver fet ni un informe preceptiu ni haver quanti-

ficat la pèrdua patrimonial que experimentava la Generalitat amb el canvi de qualificació de la seva finca. Ambdós procediments són obligatoris fer-los per a poder autoritzar una permuta d'aquestes característiques. El traspàs de la propietat

Amb el vist-i-plau de la Generalitat, Millet i Montull transfereixen el projecte a un empresari hoteler, Manuel Valderrama. Aquest va pagar els 4,4 milions de les obres a La Salle, els 5,6 milions d'indemnització a la Generalitat per la permuta i finalment 3,6 milions al Palau en diversos conceptes. Tots els grups municipals han negat conèixer el canvi de propietat. García-Bragado afirmà en un

principi que l'Ajuntament s'assabentà del fet a partir de l'esclat del cas Palau, el juliol de 2009. Però Valderrama assegurà que ell fou pre-

“Totes les administracions i partits han negat conèixer el canvi de la propietat tot i que Valderrama pagava l'IBI” sentat com a nou propietari en una reunió on hi havia representants

Millet i Montull van parlar amb diversos membres de la corporació per tal que el projecte tirés endavant. Tant el PSC, com CiU, com el PP, van mantenir que no posarien pegues a qualsevol cosa que vingués del Palau. Amb tot, l'abril de 2010 Itzíar González dimitia com a regidora del PSC en desacord amb la política urbanística a Ciutat Vella. Davant les protestes veïnals per la massificació hotelera del centre de la ciutat i per la pèrdua d'espais per equipaments al barri de Sant Pere, els diversos grups municipals argumentaren que era un projecte que afavoria una entitat com el Palau i que servia per revitalitzar la ciutat. Però el projecte ja era propietat d'una cadena hotelera. Millet i Montull a la presó

El que ha portat Millet i Montull a la presó és el fet que la jutgessa els imputés haver-se quedat 900.000 euros en concepte de comissió, ja que aquesta quantitat és la que no quadrava de tot el pressupost i la que apareixia anotada en un dels fulls trobats durant el registre. Al cap de poc sortí l'arquitecte del despatx Tusquets a afirmar que aquells 900.000 euros eren els seus honoraris, però la jutgessa considerà que Montull l'havia pressionat per a que digués això i envià Millet i Montull a presó perquè no pressionessin més testimonis.

L’Ajuntament de València regala un creuer de 32.000 euros per a les falleres CESC BLANCO BARCELONA

L'Ajuntament de València es gastarà 32.000 euros en un creuer per a la fallera major d'enguany i la seua cort. En total désset joves viatjaran del 31 d'agost i el 7 de setembre per la Mediterrania a bord d'un creuer de luxe de MSC Cruceros, una prestigiosa companyia de viatges. L'anunci el va fer públic el cap de servei de Festes i Cultura Popular del consistori valencià, Juan Vicente Castell Esteve, el 18 de maig. La despesa té una partida concreta als pressupostos de l'Ajuntament, EF580 3380 22699. Els mateixos pressupostos on l'alcaldessa, Rita Barberá, aplicava uns dies després un pla d'ajust amb una retallada de 34,4 milions d'euros. L'Ajuntament valencià assegurà que regala el creuer a la fallera major i a la seua cort perquè és "una tradició des de fa més de deu anys" i el justifica afegint que "les falles estan molt

arrelades en la societat valenciana". El jurat que va triar les 17 viatgeres es decidí l'octubre de 2009 a una reunió de la Junta Central Falle-

“Rita Barberà es gastarà 32.000 en el creuer de les falleres mentre retalla el pressupost municipal en 34,4 milions” ra (JCF). Entre elles van triar a la fallera major d'enguany, María Pilar Giménez Santamarina. L'afortunada ve, segons s'explica a la pàgina web de la JCF, d'una família amb llarga tradició fallera. On la famí-

tria l'alcalde o alcaldessa de València entre una personalitat de renom, el PP sempre ha triat persones vinculades al partit o a mitjans de comunicació conservadors (Alfonso Ussía, Antonio Gala, Juan Luis de la Rúa...). Complet creuer per la Mediterrània

Rita Barberà no només potencia la vela,sinó que també financia els creuers

lia Santamarina també té una llarga tradició és a la Universitat Politècnica de València (UPV). El iaio, Pastor Santamarina Pol, ja fou doctorat i professor a la UPV. I actualment el seu oncle, Vicente Agustin Santamarina Siurana, la seua tia, Maria Cristina, i sa mare, María

Pilar, són doctorats a la UPV i professorat del politècnic. A més, l'oncle i la tia formen part del Claustre de la Universitat i la mare de l'equip de govern del rector Juan Francisco Juliá. Aquest darrer és el "mantenedor" de la fallera major. Figura amb caràcter simbòlic que

Les xiques eixiran el dia 31 d'agost des del port de València cap a Eivissa. De les illes es desplaçaran fins a Tunis (capital de Tunísia). Posteriorment la comitiva viatjarà fins a Sicília on desembarcaran en el port de Catania. Després de passar a Nàpols, vorejaran el litoral italià fins a arribar a Liorna amb l'opció de realitzar una parada a Florència o Trepitja, on realitzaran una visita cultural a aquestes dues ciutats patrimoni de la humanitat. Una parada a Montecarlo, per a conèixer el luxe i el glamour i des de la terra dels casinos de retorn a València el dia 7 de setembre.


L’ACCENT 181 DEL 30 DE JUNY AL 13 DE JUNY DE 2010

PAÏSOS CATALANS 07

Dos militants independentistes citats a declarar pel boicot a Rosa Díez a la Universitat Autònoma REDACCIÓ BARCELONA

El cas de Jaume de Terrassa arxivat

El jutjat de primera instància i instrucció de Cerdanyola del Vallès ha imputat dos joves independentistes de vexacions, coaccions i desordres públics arran de l'acció de boicot a una conferència que havia de pronunciar la diputada d'Unión Progreso y Democracia, Rosa Díez, a la Universitat Autònoma de Barcelona. La denúncia ha estat interposada directament pels advocats de Rosa Díez. Els fets es remunten al passat 5 de març, quan la diputada espan-

REDACCIÓ BARCELONA

SEPC: “L'acte realitzat a la UAB ‘forma part de la campanya de crispació d’UPyD” yolista havia de realitzar la conferència "Una alternativa para Cataluña" a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB. Davant d'aquest fet, més d'un centenar de joves, després de l'intent de la seguretat privada de la universitat d'impedir-los l'accés, varen aconseguir entrar a l'aula on s'havia de fer la conferència i, mitjançant crits i càn-

La presència de Rosa Díez va provocar una resposta dels estudiants

tics varen aconseguir que la xerrada no se celebrés. De fet, va haver de ser el mateix Degà de la Facultat, Salvador Cardús, que davant la situació va haver d'anul·lar la conferència davant la impossibilitat de realitzar-la, no només pels càntics dels i les estudiants, sinó també per l'actitud provocativa de la militància d'UPyD, que en molts moments varen increpar als protestants. Els dos joves imputats varen anar

a declarar aquest passat 22 de juny als Jutjats de Cerdanyola, on es varen concentrar desenes de persones en suport. El Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) ha deixat clar que "el moviment espanyolista del que forma part UPyD i Rosa Díez utilitza l'odi contra la nació i la llengua catalana com a instrument electoral a canvi d'enfrontar i crispar la ciutadania". A més, també han denunciat que l'acte realitzat a la UAB "forma part d'aquesta campanya de cris-

pació i no tenia cap mena de rigor acadèmic, més enllà de la propaganda electoral espanyolista". I considera que les autoritats de la universitat, davant de l'intent de provocació d'UPyD, haurien d'haver denegat el permís per a la seva consecució. Per al SEPC, l'obertura d'aquesta causa "torna a palesar que la justícia espanyola persegueix descaradament els activistes independentistes i que resta al servei de l'espanyolisme més ranci i recalcitrant".

Acusat de delicte electoral per objecció de consciència independentista ANDREU MERINO BARCELONA

El 22 de juny es va celebrar a l'Audiència Provincial de Barcelona el judici contra Marc Belzunces acusat de presumpte delicte electoral. En les eleccions generals de 2008, l'acusat va ser designat per ser membre d'una mesa electoral, però no hi va acudir al·legant objecció de consciència: "Sóc català i independentista, per simple coherència personal i intransferible no participaria de cap elecció espanyola". Està previst que la sentència es faci pública el 30 de juny. En la declaració que Belzunces va fer dies després davant d'un jutge de l'administració espanyola, es reafirmava que la seva consciència l'impedia col·laborar en un procés electoral espanyol, però que no seria així en cas d'eleccions catalanes: "Si fossin unes eleccions nacionals o municipals, col·laboraria com a ciutadà català". En la declaració afirma que

l'obligació de comparèixer a una mesa electoral hagués anat en contra de la seva llibertat, personalitat, dignitat, moral, consciència, honor, ideologia i imatge pública. Per demostrar el seu compromís ideològic amb el catalanisme i d'independentisme, Belzunces va presentar al jutge un document on apareixien totes les activitats polítiques i socials que havia desenvolupat en els darrers anys, com la col·laboració al Cercle d'Estudis Sobiranistes i en la Campanya Per un Estat Propi. La fiscalia demana 22 dies de presó, una multa de 3.300 euros i dos anys d'inhabilitació per càrrecs públics pel que consideren un delicte electoral. Per altra banda, la defensa ha basat el seu discurs en el dret a l'objecció de consciència. L'advocada Marta Clapés demana l'absolució, en el pitjor dels casos, la pena mínima, perquè entén que la incompareixença de Belzunces no va posar traves al procés electoral, ja que la mesa es va formar de totes maneres.

Concentració de suport a Marc

Clapés també ha fet constar un seguit d'irregularitats en els transcurs del procés, com ara el fet d'haver hagut de demanar reiteradament a l'administració que la documentació del judici es tramités en català. Clapés va afirmar que si la llei obliga a condemnar Belzunces per la seva objecció de consciència demanaran un indult al Govern espanyol.

Aquest cas representa una novetat en la justícia espanyola. No hi ha jurisprudència específica per aquests tipus de delicte electoral, i per tant el jutge s'haurà de pronunciar per primer cop sobre un cas d'objecció de consciència per motius independentistes en l'organització d'unes eleccions generals.

Un any després de la detenció i encausament de Jaume Soler de Terrassa la causa ha estat arxivada. El 20 de juny de 2009 l'Ajuntament de Terrassa va permetre que Tele 5 col·loqués a la localitat del Vallès una pantalla gegant per retransmetre un partit de la selecció espanyola que va ser incendiada. Uns dies després dels fets Soler, militant d'Endavant, va ser detingut quan era amb la seva família i retingut durant hores en una caserna dels Mossos acusat de l'incendi. El passat 22 de juny el cas era arxivat "en no existir indicis per atribuir la comissió dels delictes a la seva persona". El jutjat d'instrucció número

“Soler,militant d'Endavant,va ser detingut quan era amb la seva família i retingut durant hores en una caserna dels Mossos acusat de l'incendi”

1 de Terrassa, seguint les instruccions del fiscal, va demanar l'arxivament del cas, al qual s'hi va adherir l'acusació popular de l'Ajuntament. El consistori també ha suspès les mesures cautelars contra en Jaume consistents en anar a firmar cada 15 dies i no poder marxar de l'Estat espanyol. L'assemblea d'Endavant de Terrassa va celebrar l'arxivament del cas i va denunciar la persecució de les persones independentistes i vinculades als moviments socials de la localitat. L'organització independentista també ha denunciat que l'Ajuntament ha cedit a les pressions "del feixisme institucionalitzat del PP a l'hora de presentar-se com acusació popular". Finalment, al comunicat Endavant destaca la valuosa tasca realitzada per SAT (Solidaritat Antirepressiva de Terrassa) i Alerta Solidària.


08 EN PROFUNDITAT DEL 30 DE JUNY AL 13 DE JUNY DE 2010

60 entitats del país de la impunitat del

Rebutgen que Garzón lideri la causa perquè consideren com l’Audiència Nacional espanyola de jutjar els crims LAIA ALTARRIBA BARCELONA

Emocionat sobre de l'escenari, Josep Maria Pi va relatar les tortures i pallisses que van patir els que, com ell, van estar empresonats els últims anys del franquisme. Josep Maria era jove i militava en una de les organitzacions de l'extrema esquerra catalana en els anys setanta. I va participar en una protesta per evitar l'execució de Jon Paredes Manot, àlies Txiki. Per aquella protesta va acabar a la presó. Ho explicava fa uns dies en un acte al centre de Barcelona, al passeig del Born, convocat per seixanta organitzacions dels Països Catalans per presentar el manifest "Per la ruptura amb el franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura". Són sindicats d'esquerres, organitzacions de l'esquerra independentista i alternativa, ateneus locals, grups d'historiadors i també algunes de les principals associacions que reivindiquen la memòria històrica: Associació Memòria Contra la Tortura, Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya, Comissió de la Dignitat, Fòrum per la Memòria del País Valencià. A la presó Josep Maria Pi va coincidir amb Tiki abans que fos executat. I el dia de la presentació va coincidir a l'escenari amb Diego Paredes, el germà d'aquell militant basc. Diego portava una carta, era l'última carta que va escriure Txiki a la presó el setembre de 1975, pocs dies abans de l'execució. Diego va posar veu a les paraules del seu germà: "Mitjançant aquest escrit vull donar a conèixer una vegada més l'opressió que pateix el poble basc i tots els pobles d'Espanya sota l'actual règim de Franco. És inconcebible que un grapat d'homes sense escrúpols juguin amb la vida de tot un poble i que assassinin els militants revolucionaris a través de les seves forces repressives i dels tribunals pel simple fet de lluitar

per la llibertat ". Però Diego Paredes no es va quedar el 1975 i va portar el seu discurs fins a l'actualitat per denunciar que "avui, aquí i ara la veritat, la justícia i la reparació per les víctimes del règim feixista i genocida del general Franco i del Movimento Nacional segueixen sent tasques tan pendents com fa trenta anys. Perquè aquí i ara la fi real del franquisme, del fei-

xisme, només serà definitiva si està assentada en la possibilitat d'exercir la llibertat i la democràcia individualment o col·lectivament sense embuts, sense restriccions, sense amenaces ". Jutjar els crims del franquisme

Un dels promotors del manifest, l'arqueòleg Ermengol Gassiot, que ha participat en l'excavació de fos-

ses comunes a Catalunya i Andalusia, explicava els motius que els van impulsar a redactar el manifest: "Perquè des de les organitzacions polítiques, socials i sindicals de l'esquerra catalana volem replantejar com s'està abordant la memòria històrica, que ha adquirit una nova dimensió arran del procés de Garzón, i ho volem fer centrant el problema principal, que és la impunitat dels crims

de lesa humanitat que va perpetrar l' franquisme, i denunciar les polítiques de silenci i encobriment d'aquests crims que han continuat durant l'anomenat període democràtic ". I va afegir: "S'ha de jutjar els crims del franquisme, però no ho pot fer l'Audiència Nacional, ja que un tribunal hereu del TOP (Tribunal de Orden Público) no és una institució competent pels seus antecedents per

fer aquesta tasca tan El manifest no n ja que sigui l'Audiè nal qui instrueixi l considera que cal ob franquisme, sinó assenyala que prèv canviar la legislació da, reivindica la de Llei d'Amnistia del la que manté la imp na altra banda, fa


L’ACCENT 181 EN PROFUNDITAT 09

s reivindiquen la fi franquisme

n que no pertoca a un tribunal hereu del franquisme de la dictadura

n necessària". només rebutència Naciola causa que brir contra el que també viament cal ó: d'una banrogació de la l 1977, que és punitat; d'ureferència a

CRÒNICA D'UN NOM DE LA REPRESSIÓ FRANQUISTA

Quan al Pallars mataven als pagesos LAIA ALTARRIBA BARCELONA

la Llei de memòria històrica espanyola aprovada el 2007 pel PSOE amb el suport, entre d'altres, de CiU i ICV. El manifest considera que aquesta normativa "manté aquesta situació d'impunitat perquè no revisa la qualificació jurídica de la violència de la Guerra Civil i dels anys posteriors que va fer la Ley de responsabilidades políticas del febrer de 1939. Així doncs, aques-

ta llei reactualitza el pacte de la Transició." Els promotors del manifest treballaran els propers mesos per difondre el manifest arreu del país i per impulsar actuacions per acabar amb la impunitat del franquisme. MÉS INFO: HTTP://FIIMPUNITATFRANQUISME.WOR DPRESS.COM

"Així que dius que el vas entrevistar?". Quan li he dit que fa uns estius vaig entrevistar en Nadal Paulet s'ha fet el desmenjat, i la conversa ha derivat cap a un altre tema. Jo li havia explicat amb un punt d'emoció, però quan ha canviat de tema he pensat que potser no els interessa l'entrevista. Ara, però, hi torna, abans que ens acomiadem. "I dius que la tens gravada?". "Sí". I li explico que no només amb gravadora de veu, diria que a ell també el vaig filmar quan el vaig entrevistar. "Si voleu us en puc fer una còpia". Ha fet que d'acord amb el cap. I llavors ha afegit: "En Nadal va morir l'estiu passat, i no vam ser a temps d'entrevistar-lo". En Nadal Paulet era un testimoni. Un dels pocs testimonis vius que quedaven del que va fer la brutalitat del feixisme al Pallars quan hi va entrar l'exèrcit de Franco comandat pel general Sagardía el 1938. A en Nadal Paulet l'entrada de les tropes feixistes a Catalunya pel Pallars el 1938 se li va emportar el pare. Era el jutge de pau d'Isavarre, i militant de la UGT. El 30 d'abril del 1938 van cridar el pare d'en Nadal i a cinc pagesos més d'Isavarre. Els soldats "portaven una llista de noms". Els van dir que havien d'anar a comboi, que volia dir anar a portar soldats. Però enlloc d'això els van tancar a una borda, i al matí els van afusellar. "Algú els havia denunciat. Deien que abans de matar-los els van maltractar". Però no tothom va voler participar en aquelles execucions: "Quan van afusellar el pare, tres soldats es van negar a disparar i diuen que a ells tres també els van matar". "Als afusellats els enterraven en fosses comunes", em va explicar en Nadal, "així que no vam poder enterrar al pare". Ni al pare ni a la resta de pagesos assassinats. El poble aleshores tenia un centenar d'habitants.

En Nadal, que tenia 10 anys, i els seus cinc germans i germanes no només van perdre el pare. També les dues mules, els vint-i-quatre xais, dos pernils, un sac de patates. L'exèrcit els va robar menjar i tots els animals de treball. Només una euga els van deixar. I també van perdre la mare, perquè va fugir cap a França i no es va atrevir a tornar fins el 1942. Isavarre no va ser una excepció en aquelles valls. "Als pobles del voltant van afusellar més gent, sobretot homes, però també alguna dona. I una noia d'Esterri de 17 anys; els soldats van abu-

“En Nadal Paulet era un testimoni.Un dels pocs que quedaven del que va fer la brutalitat del feixisme al Pallars ” sar d'ella abans de matar-la. A tota la vall van matar molta gent". En canvi, va dir-me en Nadal, "abans que entressin les tropes del Sagardía el 1938, a tota la zona només havien matat tres capellans vells; ho van fer els de la FAI, que eren quatre tontos, i no van maltractar ningú. Al nostre poble la gent va avisar el capellà i ell es va poder escapar". Tot això en Nadal m'ho va explicar fa quatre estius. Vaig anar-lo a veure per una recerca que m'havien encarregat la gent de Tantàgora (associació que promou la literatura a través de la narració oral): entrevistar gent gran que van viure la guerra quan eren nens i nenes. Per trobar els entrevistats, vaig fer una crida per internet als amics, i em va respondre l'Andreu Camps, amic d'una amiga, oferint-me de presentar-me alguna gent del Pallars

que em podien explicar què va succeir en aquells pobles quan van entrar-hi els feixistes. Aquelles entrevistes s'havien de convertir en contes perquè les nenes i els nens catalans d'avui puguin saber què va passar al nostre país del 36 al 39. Tres d'aquelles històries que em van explicar s'han convertit en àlbums il·lustrats. Però la del Nadal va quedar al calaix. Fins ara, que li he explicat que la tenia a un treballador de l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu. "D'entrevistes n'hem fet unes quantes, però no vam ser a temps de parlar amb en Nadal i gravar-lo", m'explica. De tots aquells assassinats amb què l'exèrcit franquista va voler sotmetre la gent del Pallars no n'hi ha registre oficial. On han quedat registrats durant decennis ha estat en la memòria dels habitants de les muntanyes. No se'n parlava, però el record no havia marxat. "Fins fa uns anys no s'ha parlat obertament dels afusellaments i les fosses comunes", va lamentar-se en Nadal. Els darrers anys alguns periodistes, arqueòlegs, historiadors i gent jove d'aquestes comarques han volgut trencar aquell silenci imposat. Ho han fet, per exemple, la Montserrat Armengou i en Ricard Belis amb el documental 'Les fosses del silenci', i en Jaume Cabré amb la magnífica novel·la Les veus del Pamano, que precisament parla de tot això que va succeir a les valls on Nadal Paulet va viure tota la seva vida. El silenci també l'ha volgut trencar l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu, que treballa per donar a conèixer les transformacions d'aquestes muntanyes i de la gent que hi viu. Quan he arribat a casa he anat corrent al calaix on guardo totes les entrevistes que vaig fer fa quatre estius. I l'he trobada. Ara a l'Ecomuseu també hi tindran la cinta. La cinta on en Nadal ens explica que a sis pagesos d'Isavarre el feixisme els va torturar, els va matar i els va enterrar d'amagat. I encara ningú els ha retornat la dignitat.


10INTERNACIONAL

DEL 30 DE JUNY AL 13 DE JUNY DE 2010 L’ACCENT 181

Acord estratègic cap a un Estat basc IKER BIZKARGUENAGA *

El passat 20 de juny l'esquerra abertzale i Eusko Alkartasuna (EA) van signar al palau Euskalduna de Bilbao un acord estratègic d'actuació conjunta per la constitució d'un Estat basc. Rufi Etxeberria, Jone Goirizelaia, Txelui Moreno, Idoia Aiastui, Karmele Aierbe i Iñaki Olalde, per part de l'esquerra abertzale, i Pello Urizar, Ikerne Badiola, Mariano Àlaba, Santi Merino, Koldo Amezketa i Maider Carrere, del costat d'EA, van ser els encarregats de rubricar el pacte, en presència de centenars de militants de les dues corrents polítiques i de delegacions arribades des de tot el món, també dels Països Catalans. En temps en què el qualificatiu d'històric és utilitzat de forma abusiva, l'acte de l'Euskalduna n'és sens dubte mereixedor, tant per la naturalesa dels protagonistes, com pel contingut de l'acord i, especialment, per les seves possibles conseqüències en el futur. L’esquerra abertzale i EA han signat un acord que torna a situar-los a l’avantgurda de la polítca basca

Reaccions del ventall polític

Abans de desenvolupar aquests tres punts, no és sobrer centrar un moment l'atenció en les reaccions que l'acord ha suscitat en el panorama polític d'Euskal Herria. No tant a nivell de l'Estat espanyol, perquè allà es manté una estratègia de discurs uniforme respecte al "tema basc", que no casa amb moviments com els que s'estan produint, i que farà més complicada la tasca pedagògica que, sens dubte, hauran de fer els governants espanyols amb els seus conciutadans. Però a Euskal Herria, l'acord entre l'esquerra abertzale i EA ha mogut un escenari que abans d'ahir semblava totalment bloquejat, obligant a la resta de formacions polítiques a resituar-se. En són una clara mostra les polèmiques com la sorgida entre el president del PSE, Jesús Eguiguren, i el secretari general del seu partit i actual lehendakari, Patxi López (amb intervenció destacada del ministre de l'Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, reconvenint a Eguiguren), o la desorientació que mostren partits com PNB i Aralar, les crítiques dels quals a l'acord les podrien signar tranquil·lament el PP o el PSOE. En l'àmbit mediàtic, les primeres declaracions que tendeixen a treure valor a l'acte a l'Euskaldu-

na (i que argumenten que és "més del mateix"), han donat pas a actuacions dirigides a crear contradiccions i incomoditats entre els signants. EA ha estat, en aquest sentit, el principal objectiu de la majoria d'aquestes tendencioses valoracions, ja que se li ha atribuït el fet d'haver assumit el discurs històric de l'esquerra abertzale, haver cedit les seves sigles o, fins i tot, haver estat absorbida pels seus nous socis. A l'esquerra abertzale també li han volgut buscar les pessigolles, retraient-li que desistia dels seus principis per unir-se a la "socialdemòcrata" EA. L'esquerra independentista, però, arriba a aquest moment després de mesos de debat intern en què ha definit la seva estratègia, i les seves bases són per tant prou impermeables a aquestes afirmacions. I a EA també fa temps que treballen per assentar fermament els fonaments d'aquest nou cicle entre els seus afiliats. Trobada de dues branques abertzles

L'acord del Euskalduna suposa la trobada de dues branques diferents de l'abertzalisme, cosa que les dues parts reconeixen en el document, on admeten fins i tot que les seves

actuacions polítiques han estat en ocasions "molt contradictòries". EA ha format part de l'abertzalisme més institucional; el seu fundador, Carlos Garaikoetxea, va ser el primer lehendakari de la partició entre la CAV (Comunitat Autònoma Basca) i Nafarroa- i ha format part de governs que han colpejat durament a l'esquerra abertzale a través de l'Ertzaintza. L'esquerra abertzale, en canvi, ha deslegitimat des de sempre les institucions autonòmiques i boicotejat seus actes, i en l'àmbit municipal algunes de les seves campanyes han fet viure moments molt difícils a càrrecs d'EA. Amb aquest bagatge, cal subratllar el fet que les dues parts hagin arribat a un acord d'aquest calibre i que ho hagin fet a més amb l'objectiu que han expressat. Perquè els signants assenyalen nítidament que el seu "objectiu principal és la constitució d'un Estat basc independent" i ho consideren com "l'única manera d'assegurar el futur d'Euskal Herria", tant des del punt de vista nacional com en el social i econòmic. En aquest camí, sostenen que l'objectiu de construir un Estat basc passa per superar les estructures juridicopolítiques existents i construir-ne de noves "que

possibilitin a les institucions basques disposar de competències i capacitats en matèria econòmica, social, cultural i lingüística superant la realitat restrictiva i impositiva vigent". A més, per exercitar el dret d'autodeterminació valoren que cal una fase de" reconeixement i institucionalització del subjecte nacional basc “. Superació del conflicte

Pel que fa a la superació del conflicte polític, que, assenyalen, "resideix en la negativa estructural a que la ciutadania basca sigui mestressa del seu destí", les dues parts expressen el seu compromís amb els "principis Mitchell", que van servir per canalitzar el conflicte irlandès, i que es fonamenten en el compromís exclusiu amb les vies pacífiques i democràtiques per a la resolució del conflicte. Així mateix, valoren que el procés democràtic necessita, a més de "recuperar les condicions democràtiques mínimes", que es donin avenços en el "reconeixement dels drets civils i polítics", així com la derogació de la Llei de Partits i el cessament de les polítiques de càstig als presos polítics bascos, així com que es donin passos en un procés que tingui per objectiu que siguin excarcerats.

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF.& ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ SEMESTRAL (30 E.) ANUAL (60 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C.Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

L'acord de l'Euskalduna és històric per tot el que s'ha explicat i, sobretot, per les seves conseqüències de cara al futur. En primer lloc, perquè no es pot entendre com un fet aïllat, sinó que vindrà acompanyat d'altres moviments que faran canviar encara més l'escenari polític basc. I també perquè la potencialitat política, sociològica i electoral d'una unitat d'acció independentista és enorme. Sense ser l'element més important, a ningú se li escapa que una confluència independentista en termes electorals -amb la forma que sigui, potser que com pactes postelectoralsalteraria l'actual correlació de forces a les institucions basques, i tampoc és desgavellat pensar que un bloc independentista es podria conformar com a primera força electoral. Les dades d'anteriors comicis així ho indiquen. I l'Estat espanyol tindria un gran problema si les institucions basques estiguessin per primera vegada governades per forces declaradament independentistes i amb un full de ruta definit i acordat per a la constitució d'un Estat basc. *Iker Bizkarguenaga és periodista del diari basc Gara

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

Potencialitat de la unitat d'acció independentista

NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.


INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 181 DEL 30 DE JUNY AL 13 DE JUNY DE 2010

Vagues generals i mobilitzacions massives contra les retallades socials arreu d’Europa MANEL LÓPEZ BARCELONA

El desmantellament del model d'Estat del benestar arreu d'Europa, fruit de les mobilitzacions i lluites del moviment obrer al llarg del segle XX, ha activat en les darreres setmanes una onada de vagues generals i mobilitzacions massives arreu del continent que, com a mínim, mostren certa vitalitat dels treballadors i treballadores organitzats a l'hora de plantar cara a la nova ofensiva del capital en plena deriva. A grans trets, les mesures governamentals contra les classes populars tenen com a denominador comú la retallada de treballadors dels sector públic i la congelació i reducció dels salaris dels mateixos, l'augment de l'edat de jubilació, l'augment d'impostos que afecten especialment a treballadors i sectors populars, la imposició de reformes laborals que eliminen drets laborals fonamentals i, en darrera instància, una disminució dràstica de la despesa pública. A més, tot apunta a que en bona part dels estats de la Unió Europea la privatització progressiva de les pensions públiques contributives i l'assalt del capital privat al sistema sanitari públic no tardaran en arribar. Davant de l'assalt de governs/capitals a les conquestes de les classes populars les vagues i mobilitzacions arreu han posat en un primer pla

que si bé des de les esquerres combatives no es disposa ara mateix d'alternatives concretes per oferir a la societat la mobilització continuada pot ésser un bon camí, segurament l'únic, per anar-les construint. Així, a Grècia el Front Combatiu de Tots els Treballadors (PAME) convocà el passat 23 de juny la sisena jornada de vaga general que paralitzà Atenes i les ciutats més importants del país en contra de la política del govern socialdemòcrata, la UE i l'FMI. Concretament, aquest cop el sindicalisme grec i les diferents organitzacions de l'esquerra combativa sortiren al carrer per combatre el decret de reforma laboral que, entre d'altres aspectes, eliminarà els convenis col·lectius de treball i reduirà el salari mínim interprofessional dels 740 euros als 592 bruts. Igualment, a Alemanya el 17 de juny sortiren al carrer milers de manifestants, sobretot a Berlín i Stuttgart, contra les retallades del sector públic, l'augment de l'edat de jubilació dels 65 als 67 anys i l'eliminació de les ajudes públiques, com les de maternitat i paternitat, a aquells perceptors que estiguin sense feina i cobrin la prestació d'atur. A Berlín la manifestació fou convocada per tot un seguit d'organitzacions d'esquerres al marge de la Federació Alemanya de Sindicats, estretament vinculada al SPD i a l'estat, i acabà amb forts disturbis, i el mateix

Atenes va viure el passat 23 de juny la sisena vaga general

succeí a Stuttgart tot i que en aquest cas era la mateixa Federació Alemanya qui havia convocat la manifestació. Per la seua part, els treballadors francesos seguiren de manera massiva la vaga i la mobilització contra les mesures governamentals. Segons la CGT les manifestacions convocades contra l'augment de l'edat de jubilació reuniren uns dos milions de persones i la jornada de vaga assolí un seguiment d'un 38% entre els ferroviaris, un 20% entre l'ensenyament públic i la xarxa de metro de París quedà totalment paralitzada. A Ipar Euskal Herria unes 10.000

persones es manifestaren a Baiona, es seguí la vaga en els principals centres de treball i 24 de les 27 ikastoles tancaren per sumar-se a les mobilitzacions. Igualment, a Hego Euskal Herria la vaga general convocada pel 29 de juny per LAB, ELA, ESK, EHNE, HIRU, CCOO, CGT i CNT es preveu que tindrà un caràcter massiu. A Còrsega, el Sindicat de Treballadors Corsos es mobilitzà també contra les mesures del govern Sarkozy, aconseguint un seguiment rellevant en el sector de l'ensenyament i dels treballadors marítims. Per últim, Itàlia quedà paralitzada per la vaga general convocada,

entre altres, per la central sindical CGIL contra el retrocés pressupostari aprovat pel govern Berlusconi. En aquest cas, les mesures del govern italià significaran una reducció del 10% en el pressupost de totes les administracions públiques, l'ampliació de l'edat de jubilació en els sector públic i la congelació de salaris en el mateix sector fins al 2013. El 25 de juny la pràctica totalitat de les ciutats italianes quedaren paralitzades, la vaga assolí un elevadíssim seguiment en el sector públic, amb una aturada de 24 hores, i també en el sector privat, tot i que en aquest cas la vaga era només de 4 hores. A Bolonya la manifestació convocada reuní unes 100.000 persones i a Milà unes 50.000. A Sardenya, la Confederació Sindical Sarda també convocà a la vaga el 25 de juny per denunciar les diverses mesures de l'executiu Berlusconi i, molt especialment, les conseqüències que aquestes tindran per la ja migrada autonomia sarda. Tal i com afirmà la secretària general del KKE en la vaga del 23 de juny a Atenes "Per a cadascú de nosaltres existeixen dues opcions: submissió fatalista a la pobresa i la misèria que estant estenent-se o contraatac amb coratge i força per a lluitar pel benestar social popular". No hi ha cap altra disjuntiva, i ens convé a tots els treballadors i pobles d'Europa donar força a la segona opció.

Guanya el candidat d’Uribe, mentre la Cort Interamericana condemna Colòmbia per un crim extrajudicial LAIA ALTARRIBA BARCELONA

morts per la seva acció sindical. Per si hi hagués cap dubte de la connivència amb aquests assassinats del govern d'Uribe i de la marca que ja acompanya el nou president Santos, l'informe del CSI recopila tots els casos de sindicalistes assassinats en els vuit anys de govern uribista, que arriben fins a 557. A més, afegeix que a Colòmbia hi ha hagut el 63,12% dels homicidis de sindicalistes al món durant l'última dècada.

Les eleccions presidencials a Colòmbia han significat la continuïtat de l'uribisme, és a dir, la victòria del candidat proposat pel que fins ara era el president, Álvaro Uribe. El vencedor dels recents comicis ha estat Juan Manuel Santos, que havia estat ministre de Defensa d'Uribe. Una victòria amb el 34% de participació

Si bé en la segona ronda Santos ha aconseguit una gran avantatge en vots respecte al segon candidat, Atanas Mockus (69% Santos, 27,5% Mockus), l'altra notícia rellevant de la jornada electoral va ser la baixa participació, que es va quedar en el 34% de les persones que podien anar a votar. Algunes de les notícies més destacades que han marcat durant els dos mandats del president sortint han estat l'acord perquè els Estats Units obrin noves bases militars a Colòmbia, les declaracions d'alguns encausats per narcotràfic de mantenir relacions amb diputats i

Condemna per un assassinat extrajudicial

Santos ha aconseguit proclamar-se hereu d’Uribe

ministres d'Uribe o l'augment d'assassinats de sindicalistes. El país més perillós per als sindicalistes

Aquest mes de juny l'Informe Anual de la Confederació Sindical Internacional (CSI) sobre violència antisindical al món ha tornat a recollir que Colòmbia és l'Estat més perillós per fer-hi activitat sindical, ja

que és, de nou, al capdamunt del rànquing dels països amb més sindicalistes assassinats. És més, l'informe assenyala que entre 2008 i 2009 els homicidis han crescut en un 30%. La xifra de 2009 va ser de 48 activistes sindicals assassinats, dels quals 22 eren dirigents. A més, l'informe ja recull dades de 2010 i alerta que ja són 29 els sindicalistes

La victòria de Santos a les urnes ha anat acompanyada d'una altra notícia, que recorda que l'ús de violència contra l'oposició social o política no és nova. La notícia ha estat que la Cort Interamericana de Drets Human ha establert la responsabilitat de l'Estat colombià per l'execució extrajudicial del líder poltíc, periodista i últim senador electe de la Unión Patriótica, Manuel Cepeda Vargas. La sentència considera que l'assassinat del senedor, comès el 1994, es va produir en un "context d'a-

menaces i asstejament permanents per les seves posicions polítiques", "de desprotecció per part d'agents estatals" i de violència sistemàtica exercida contra la Unidad Patriótica". La UP va ser un moviment polític nascut a mitjans dels anys 80 en el marc dels diàlegs de pau entre el president Betancurt i la guerrilla de les FARC. La resposta per part de l'Estat a l'ampli suport popular que va aconseguir en poc temps la Unión Patriótica va ser el paramilitarisme. Les dades recollides per diversos informes colombians i internacionals xifren entre 3.000 i 5.000 els militants i dirigents de la Unión Patriótica assassinats pels paramilitars fins a mitjans anys 90. Un d'aquests assassinats va ser Manuel Cepeda. La sentència, a més, considera provat l'existència d'una "estrucgtura organitzada que va determinar, planificar i dur a terme l'execució del senador Cepeda Vargas", a la qual hi haurien participat agents estatals com a autors intel·lectuals, així com caps i membre d'un o diversos grups paramilitars.


12ECONOMIA

DEL 30 DE JUNY AL 13 DE JUNY DE 2010 L’ACCENT 181

Èxit de la vaga a RENFE

BREUS

Milers de manifestants contra la retallada de les pensions

REDACCIÓ BARCELONA Més del 80% de la plantilla de l'empresa RENFE va secundar el passat 25 de juny la vaga de 24 hores convocada pels sindicats CGT i CCOO a nivell estatal, i que va comptar amb un especial seguiment als Països Catalans, on va coincidir amb el pont laboral de Sant Joan.

L'aturada ha estat convocada per exigir la retirada del "Acord de Desenvolupament Professional", subscrit entre l'empresa i les organitzacions sindicals SEMAF i UGT, i que entrarà en vigor l'1 de juliol, i que segons Reyes Cañaveras, Secretaría de Comunicación del sindi-

“Més del 80% de la plantilla va secundar el passat 25 de juny, amb especial seguiment als Països Catalans” cat CGT significarà "un canvi Normatiu d'enorme calat en tots els aspectes laborals, tals com les funcions, jornades, classificació de les categories, matèria econòmica, etc…, i a més sense un finançament específic". Els sindicats convocants de l'aturada no van dubtar en qualificar "d'èxit rotund" el seguiment de la vaga, anunciant "l'enduriment de les accions" davant la manca de resposta de l'empresa, amb possibles convocatòries de vagues al juliol i agost d'enguany. Serveis mínims abusius

El sindicats convocants de la vaga han denunciat que l'empresa ha utilitzat mesures il·legals per a poder minimitzar i deixar sense efecte la protesta dels treballadors. Així, la CGT ha denunciat la imposició d'uns serveis mínims "clarament abusius", fet que a més ha vingut a sumar-se a que l'empresa ha intentat incloure més trens en els serveis mínims dels que havien estat establerts pel Ministeri de Foment, actuació que va poder ser aturada pels piquets sindicals. Alhora, el sindicat CGT ha interposat una querella penal contra diversos càrrecs de RENFE per impe-

Un centenar de treballadors de RENFE es van manifestar dins l'Estació de Sants durant la vaga // FOTO: CGT

dir l'entrada als centres de treball de diversos Delegats sindicals i membres del Comitè de Vaga, procediment pel que els citats càrrecs empresarials han estat citats al Jut-

jat d'instrucció número 8 pel delicte contra els drets dels treballadors. Alhora, el proper 29 de juny es seguirà el judici a la Sala Social de

l'Audiència Nacional de CGT contra RENFE, acusada d'intentar suplantar treballadors en vaga de forma il·legal en aquesta mateixa vaga.

Una multitudinària manifestació va recórrer la capital de la Catalunya Nord el passat 24 de juny. La mobilització de caràcter sindical i política, va mostrar l'oposició frontal d'una part important de la població a la reforma de les pensions programada pel govern francès de Sarkozy, i va aplegar unes 10.000 persones, segons fons dels organitzadors, superant en assistència les anteriors manifestacions en defensa de les jubilacions, realitzades el passat 23 de març i el 5 de maig, convocatòries que van aplegar ambdues a 6000 persones a Perpinyà. Els manifestants, que van seguir la crida feta per la intersindical CGTCFDT-CFTC-FSU-Unsa-Solidaires, van denunciar les problemàtiques de l'ocupació, dels salaris i de les pensions. La convocatòria comptava amb el suport de nombroses organitzacions polítiques, i hi van acudir funcionaris, i treballadors del sector privat que van recórrer els carrers de Perpinyà, denunciant la penalitat dels seus treballs i demanant que és tingui en compta a l'hora de la jubilació. Entre aquest és trobaven representats, els del sector de la construcció, descarregadors i la gran distribució.

FORD acomiada la Secretaria General de CGT del País Valencià REDACCIÓ BARCELONA

La Secretaria General del País Valencià del sindicat CGT, Paqui Cuesta, portava 32 anys treballant a l'empresa automobilística Ford d'Almussafes, on ha portat a terme una intensa tasca sindical. Però el passat 9 de junt la direcció de l'empresa va comunicar a la treballadora el seu acomiadament immediat per una suposada sanció disciplinària molt greu, que ja ha estat impugnada judicialment per la sindicalista. Tres anys d'assetjament antisindical

Fa només tres anys que Paqui Cuesta va encapçalar les llistes del sindicat llibertari a l'empresa, i en aquest període de temps la Direcció de Ford ha imposat a la sindicalista fins a 4 expedients disciplinaris per suposades faltes "greus" i "molt greus", a més de patir la treballadora continus canvis de llocs de treball injustificats, i sospitosos "errors" a les seves nòmines. Cuesta ha anunciat que recorrerà la sanció per demanar que sigui declarada per un Jutge Social com a "nul·la", sol·licitant la seva rein-

Paqui Cuesta durant una manifestació a València

“La sanció té lloc només nou mesos abans de la convocatòria d'eleccions sindicals a l'empresa”

corporació amb tots els drets laborals i salarials, ja que denuncia que "estem davant d'un clar cas d'assetjament sindical", recalcant que aquesta sanció es dona només nou mesos abans de la convocatòria d'eleccions sindicals a Ford d'Almussafes, on la CGT no podrà presentar encapçalant la seva llista a la treballadora sancionada, que compta amb un important prestigi entre la plantilla en els darrers anys.

Alhora, el sindicat llibertari ha denunciat que el cas de Paqui Cuesta no ha estat l'únic a Ford d'Almussafes, ja que dos delegats sindicals del mateix sindicat CGT a l'empresa van ser sancionats a principis de maig, fets repressius que coincideixen amb l'inici de converses a l'empresa per a iniciar convocatòries de protesta contra les retallades salarials i de drets laborals de la plantilla.


L’ACCENT 181 DEL 30 DE JUNY AL 13 DE JUNY DE 2010

CIÈNCIA I TECNOLOGIA 13

Cap a on ens porta la transició energètica?

ALMUDENA GREGORI VALÈNCIA

El passat mes d'abril la Comissió Europea presentava un document de treball on proposava algunes mesures per combatre la crisi econòmica actual. Els ministres d'Economia i Fiances de l'UE valoraven, entre altres instruments, el d'imposar taxes al sector financer i a las emissions de diòxid de carboni com a via alternativa per augmentar els ingressos, millorar l'eficiència del mercat i recuperar l'estabilitat en el context de la crisi econòmica. Aquest esdeveniment coincidida amb la presentació de l'informe Clima a Espanya: Passat, present i futur elaborat pels investigadors de la xarxa temàtica CLIVAR-Espanya. Aquest informe amb objectius molt diferents als del document anterior, sintetitza i avalua la informació existent sobre els aspectes físics del canvi climàtic recent observat a la Península Ibèrica i intenta millorar la nostra comprensió dels canvis climàtics que afecten i han afectat, per poder anticipar millor els impactes de futurs canvis en el clima a diferents escales temporals. L'escalfament observat a l'Estat Espanyol, segons es confirma a l'estudi CLIVAR, és similar al registrat en altres parts d'Europa però "un 50% superior a la mitjana continental de l'hemisferi nord", ja que, segons diu, grans extensions d'Amèrica del Nord no s'han escalfat tant. L'informe recopila també els registres existents. Entre 1901 i 2005 la temperatura va augmentar a Espanya a un ritme de 0,13 graus per dècada i de gairebé 0,48 graus entre 1973 i 2005, segons va detallar Ileana Bladé de la Universitat de Barcelona. Als darrers anys s'ha parlat molt dels efectes catastròfics que estan produint-se com a conseqüència del canvi climàtic, però poques són les mesures que es plantegen per tal d'evitar el continu increment del principal gas d'efecte hivernacle, el CO2. És més, ni tan sols els principals països desenvolupants es fiquen d'acord en ficar una taxa màxima d'emissions dels gasos contaminants. Les alternatives directes a les energies més contaminants com el petroli o el carbó, són les energies alternatives, però com tothom sap actualment no són rentables econòmicament si les comparem amb les primeres. És evident que els canvis que comporta la implantació de noves tecnologies de manera massiva suposa inversions milionàries

La contaminació ha esdevingut un problema econòmic tgreu a la Xina

que les empreses no estan disposades a pagar, i menys encara, si plantegen el nou context econòmic mundial. Al segle XVIII el carbó arribà a desplaçar a la fusta com a font d'energia dominant una vegada començaren a escassejar el arbres a Europa. Dos-cents anys més tard el carbó va ser reemplaçat pel petroli i posteriorment pel gas natural. Aquest canvi es donà perquè estos últims tenien un contingut d'energia major i unes millors característiques de maneig més adaptades a l'economia industrial del moment. És a dir, aquest canvi es va donar per les forces del mercat i pels avantatges comparatius dels nous combustibles. Actualment l'economia dels hidrocarburs no sofreix cap desavantatge perquè encara no escasseja, tot i que alguns investigadors han marcat el zenit de la producció petrolera al 2008. Per altra banda, si que és econòmicament més barata com bé indiquen les lleis del mercat. L'hidrogen i altres energies alternatives que es plantegen com a successores per ser molt més netes no són rentables econòmicament perquè costen molt més de produir, com és el cas concret de les piles d'hidrogen. Tanmateix, els motors de gasolina o els generadors elèctrics alimentats amb gas són molt més competitius que les

energies alternatives. És lògic que amb quasi un segle de perfeccionament, el motor de gasolina siga el dispositiu mecànic millor dissenyat i millor construït de la història. Lluny d'aquests plantejaments, els països rics haurien de començar a proposar i ficar en pràctica mesures i instruments eficients per tal

“Si el preu de la gasolina reflectira realment totes estes despeses externes,els combustibles resultarien menys rentables que les altres energies” de reduir les emissions de CO2 i altres contaminants com el òxids de sofre o els nítrics causants de la pluja àcida i de molts altres problemes que plantegen aquests químics. L'exemple més clar és dels problemes relacionats amb la salut i les conseqüents despeses sanitàries que comporten, així com la disminució

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona// Assemblea de Joves de Cardedeu // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4.Vilafranca // Ateneu La Bretxa Carrer Major, 17-19, Alcover // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11,Beniarrés // Ateneu Popular de l'Eixample Ptge.Conradí 3,Barcelona // Ateneu Popular X Ferran 14.Vilafranca del Penedès // Ateneu Popular Octubre Badajoz 23, Barcelona // Ateneu Popular La Falç Antic escorxador s.n, Artés // Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx,Vila de Gràcia // Ateneu Popular de Sitges Pl. Castellers 3 // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa,València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C.Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià,31.Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C.St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular de Gràcia Ros de Olano 39, Barcelona // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C.Trinquet Vell 15, baixos.Tarragona // Casal Independentista el Gurri Taradell // Centre Social-BBar Terra Baró de Sant Petrilló 9.València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // El Forn Girona //L'Estapera C.de baix,14,baixos,Terrassa //La Falcata Panera 2, Lleida // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B.Torelló // Lliga de Capellades Pilar 3. Capellades // L'Ocell Negre UV Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos,València // SEPC-U UPF Despatx 20.1E12, edifici Jaume I. Barcelona // Taverna Catalana "Les Forques 1642", Alfred Perenya 71, Lleida // Baró St. Petrillo, 9 València // SEPC-U Taverna l'Esparracat C.Feliu Munné 18, Esparraguera

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

de la productivitat. La pila de combustible encara és deu vegades més cara que un motor de combustió interna de potència equivalent i resulta menys fiable que aquest. Existeixen grans desavantatges econòmics des d'un punt de vista dels interessos de les empreses energètiques en les energies netes com la pila d'hidrogen ja que quan es calcula el seu valor econòmic no es tenen en compte el altres valors afegits positius o externalitats positives, com és la baixa o nul·la contaminació per emissions. Existeixen pel contrari molts aspectes negatius en l'ús dels combustibles fòssils que si s'internalitzaren, pels problemes que causen resultarien més cars. A la Xina, l'augment de contaminació atmosfèrica urbana causada pel carbó en la producció elèctrica i el creixement del parc automobilístic suposen unes despeses de molts milions de dòlars anuals en pèrdua de productivitat i increment de despeses sanitàries. Segons un investigador de la Universitat de Califòrnia, Ogden, si el preu de la gasolina reflectira realment totes estes despeses externes, els combustibles resultarien menys rentables que les altres energies. Aquesta mesura s'aplica ja a productes com el tabac pels efectes nega-

tius per a la salut que comporta el seu ús. En aquest sentit, algunes de les mesures que s'apliquen des de fa anys en alguns estats dels EEUU, són l'aplicació d'impostos sobre l'ús de combustibles fòssils com el petroli. Però l'eficàcia de la mesura es farà patent en el moment en què aquest impost siga progressiu en el temps de manera que convertisca en poc rentable l'ús dels combustibles fòssils que és l'objectiu que s'hauria de perseguir. Altra mesura possible que ha sorgit a diferents fòrums és la de crear bonus d'emissions que es puguen comprar en un mercat fictici del diòxid de carboni, de manera que les empreses únicament puguen emetre una quantitat determinada d'acord amb els bonus que posseïsquen. La quantitat de bonus vindrà determinada per un màxim estipulat. Esta mesura no serviria de res si el límit d'emissió no es redueix progressivament. Aquestes són instruments que podrien resultar útils en un context de canvi de paradigma energètic però el que seria realment important seria tendir cap a l'estalvi energètic, la creació de sistemes energètics descentralitzats que són més eficients i que no estiguen en mans de les grans empreses multinacionals.


14 CULTURA

DEL 30 DE JUNY AL 13 DE JUNY DE 2010 L’ACCENT 181

El Saramago social Eloi Mayordomo BARCELONA

L

a mort de Saramago obliga a revisar no sol la seva indiscutible qualitat literària sinó també el seu posicionament polític que, més enllà de la seva militància comunista, oscil·lava en la seva praxi, entre l'altermundialisme i la socialdemocràcia. Anticlerical confés, la publicació de L'evangeli segons Jesucrist generà la pressió de la institució catòlica i l'obligaren a abandonar Portugal, exili que Saramago aprofitaria per escriure Caín una irònica mirada a l'antic testament amb què tornaria a molestar al catolicisme. Les paraules de L'osservatore Romano definint-lo de "populista extremista" d'ideologia antirreligiosa i marxista, el dia després de la seva mort, donen fe de la confrontació que aquest i l'església mantenien. Intervingué també en la política espanyola amb la redacció del Manifest contra la guerra, posicionament públic que més tard es traduí en la seva adhesió a la Plataforma de Apoyo a Zapatero (PAZ), en la qual coincidí entre d'altres amb Concha Velasco, Serrat, Sabina, i Bosé. Reivindicà el drets de Palestina -a la qual comparà amb Auschwitz- en un article titulat "De les pedres de David als

“Donava suport a Palestina i el Sàhara Occidental però es desmarcava dels moviments d'alliberament nacional de l'Estat espanyol i apostava per la unificació de la Península”

Didín Puig i Escola Valenciana miquelets d’honor 2010 Redacció VALÈNCIA

L

a Societat Coral El Micalet va lliurat el passat 17 de juny el premi Miquelet d'Honor 2010. Enguany les guardonades han sigut l'escriptora Didín Puig i l'entitat EscolaValenciana. La històrica associació cultural valenciana lliura cada any el Miquelet d'Honor, un premi que té per objectiu reconèixer la labor de les persones i entitats que destaquen per la defensa de la cultura i la llengua dels Països Catalans. El premi individual 2010 ha recaigut en la benimodina Didín Puig qui va viure el maig del 1968 a París, posteriorment va tornar a la terra dels orígens i s'implicà de valent en la recuperació i promoció de la cultura catalana. Puig va ser qui portà el diari Avui a la capital del Túria, va ser també la representant a València d'Edigsa -casa de discos catalana editora de músics com ara Joan Manuel Serrat, Ovidi Montllor, Marina Rossell o Al Tall-, i d'Edicions 62. Periodista a Aitana (TVE) i a Canal 9 (on es va jubilar), va estar sempre vinculada al moviment cultural i formà part d'aquella primera fornada de militants nacionalistes i d'esquerres que es crià al recer de les joventuts de Lo Rat Penat. Amb aquest reconeixement El Micalet ha vullgut premiar "una trajectòria dedicada a la cultura i al nostre poble, tota una vida de treball callat però constant". El Miquelet d'Honor col·lectiu ha pre-

miat Escola Valencia per "mobilitzar les persones per l'escola en valencià i pel treball amb les comarques, mantenint viva la defensa de la llengua i la cultura". En rebre el guardó, el president de l'entitat, Diego Gómez, va assegurar que aquell no era un premi qualsevol per la importància que històricament ha tingut la Societat Cultural El Micalet en defensa de la identitat valenciana, i apuntà que aquest reconeixement els engresca a continuar lluitant per "dignificar la nostra llengua i pensar en el futur dels xiquets i xiquetes". Finalment cal destacar que Tonetxo Pardiñas i Emili Mira -respectivament president i secretari del Micalet- aprofitaren l'acte per presentar les bases de la 23a edició dels premis Miquelet 2010 a la investigació filològica (premi Joan Coromines), la dramatúrgia teatral, i a l'experiència pedagògica a l'escola (premi Emili Soler i Godes).

tancs de Goliat", mostrant-se molt dur amb la política de Sharon. Firmà també Escriptors pel Sàhara, on es criticava l'abstenció de l'Estat espanyol a l'ONU; i tornà a posicionar-se a favor dels sahrauís visitant a Aminatu Haidar a l'aeroport de Lanzarote. Tot i això, es desmarcà de donar suport als moviments d'alliberament nacional de l'Estat espanyol i defen-

sà la unificació de la península Ibèrica dibuixat a La bassa de pedra- i criticà al cap de llista d'Iniciativa Internacionalista, Alfonso Sastre per la qualificació que el dramaturg feia d'un atemptat com a "part del conflicte polític" basc. En l’àmbit llatinoamericà, també mantingué un posicionament ambivalent. Si bé d'una banda, visità Acteal tres mesos després de l'assassinat per part de paramilitars de 45 indígenes de Chiapas, i escrigué un article anomenat "Tots som Chiapas", poble amb què renova el seu compromís participant en la campanya del Subcomandante Marcos a un acte a Ciutat de Mèxic l'any 2001; de l'altra, dos anys després, signà un manifest conjuntament amb Galeano titulat Fins aquí he arribat en què s'allunya de la Cuba Revolucionària; i en unes declaracions a un diari de la família del recent actual president de Colòmbia, Saramago es referia a les FARC com una banda armada de bandits i narcotraficants. Ni una sola paraula sobre la violència de l'imperi. I és que darrere de l'autor alguns hi veien la mà del grup Prisa i de Polanco, a què Saramago definia com "la cara amable del capitalisme" a pesar que aquest li deia sovintment "el teu llibre és bo, tu t'emportes la glòria, però jo em quedo amb la plusvàlua".

Visita al MNAC Santiago Salvador BARCELONA

E

l MNAC ha acabat de celebrar recentment el seu centenari. No vam poder assistir a l'exposició commemorativa però ens hauria agradat, en tot cas, oferir un petit recorregut per les seves sales. El MNAC, com el seu nom indica, és un museu patrimonial i és per això que és tan bo com el patrimoni que està en condicions d'oferir al visitant. A això s'afegeix el fet de la desigual importància del patrimoni artístic català al llarg del segles. Tot i així, de la visita atenta es desprenen les mancances d'un museu que s'exhibeix, segons l'acostumada tendència cívica de la ciutat, com un aparador massa gran i massa bonic pel que després hi conté. Dels frescs romànics és pot dir que són el llegat cultural més important;però alhora, és de lamentar l'estat penós en què es troben. Ja sabem que és una antiga història d'espoli cultural però no podem deixar de constatar la magnitud del mal fet i recordar-nos de la mare dels polítics que ho van permetre i dels lladres que van perpetrar el robatori (i dels capellans que també estaven pel mig). Si tot això no hagués sigut robat ara no s'hauria d'exhibir en un museu i podria admirar-se dins les esglésies, com el conjunt de pintura mural que va ser. Els frescos de Taüll i Àneu són autèntiques obres mestres però històricament han sigut força maltractades. És també el cas d'algunes de les millors talles de fusta (que són les corresponents als recuperats descendiments) l'estat de les quals deixa molt a desitjar. Si passem a les sales dedicades al Gòtic, Renaixement i Barroc contenen importants obres com ara La mare de deu

dels consellers de Lluís Dalmau o la Consagració de Sant Agustí de Jaume Huguet del segle XV. També hi ha alguns cèlebres retaules gòtics de Borrassà i Martorell i podrem admirar un parell d'obres menors d'El Greco, i un Fra Angelico. És també de destacar, en el breu recorregut pel Barroc, el superb Martiri de Sant Bartomeu de Ribera. En quant al llegat modern és pot ser, en relació a la seva importància internacional, el més pobre. La representació dels grans artistes catalans o vinculats és poca i amb obres més que modestes. Es troba a faltar obra important de Miró, Tàpies, Picasso, Dalí (tot i ser un artista mediocre és representatiu d'un moviment que va ser important: el surrealisme). També es troben a faltar autors importants com és el cas de Pijuan. De qui hi ha, es pot destacar un seguit d'obres de Mir força interessants, dues obres mestres de Fortuny i peces destacables de Rusiñol. Són aquests autors el millor tractats, amb peces força representatives i de gran qualitat. Hi ha també un bon recull d'altres paisatgistes inferiors a Mir i algunes peces escultòriques destacables de Llimona. La sala dedicada casi exclusivament a Juli González és també destacable per l'ampli recull d'obres i la seva representativitat en l'evolució de l'autor. Desconec la situació del llegat Dalí, Miró, Picasso i Tàpies i en quina forma està lligat a les seves respectives fundacions i museus, però el cert és que aquests autors tenen a Catalunya actualment peces molt més importants que les exhibides al Museu Nacional. Potser valdria la pena plantejar-se omplir el museu amb unes quantes obres mestres d'aquests autors i treure moltes obres de baixa qualitat.


CULTURA 15

L’ACCENT 181 DEL 30 DE JUNY AL 13 DE JUNY DE 2010

La ressenya de la quinzena

Mishima enamora la nit valenciana Vicent Rodrigo Tarin VALÈNCIA

E

ls barcelonins Mishima van presentar el seu nou disc Ordre i Aventura a la sala El Loco de València el passat 17 de juny, just dues setmanes després d'haver exhaurit les entrades de la sala Apolo de Barcelona, reivindicant-se així com un dels grups més importats de l'escena indie en català. En els seus onze any de carrera, era la primera vegada que baixaven a terres valencianes a tocar a banda del seu nou disc, el repertori dels altres dos treballs fets en català Trucar a casa, recollir les fotos, pagar la multa (2005) i Set tota la vida (2007) disc que s'ha convertit en imprescindible, del que s'ha parlat i escrit molt tant dins com fora dels Països Catalans, rebent critiques que l'han qualificat com a obra mestra destinada a convertir-se en un referent de l'escena actual catalana. Amb un quart d'hora de retard, el David Carabén i la resta de components van començar amb Aguéev -que millor forma- en un concert que va reunir al voltant d'unes dues-centes persones, sorprenent tant als Mishima com a molta altra gent, entre ells el que escriu aquesta crònica, que esperaven

un concert molt més íntim amb un nombre molt més reduït de públic. Un bona notícia per a tots. I és que parlar dels Mishima és parlar de cançons potents, intimistes i profundes amb la temàtica de l'amor com a referent.

“Els barcelonins Mishima van saldar un deute amb València on mai havien actuat en els seus onze anys de carrera”

Temàtica que els Mishima eleven a una atmosfera eclosionadora, arriscant-se a dir multiorgàsmica en cada final in crescendo de les seves cançons, on les guitarres, teclats i una bateria potent , senzilla però sense cap esperit de virtuosisme, obliguen al públic a no deixar de vibrar en cada cançó.

Comptar amb el Carabén al capdavant dels Mishima és sinònim d'èxit. Un David que mima i acarona cada gravació dels seus treballs i que als directes treu una personalitat desenfadada i alegre on demostra la gratitud cap a un públic entregat a les seves lletres i melodies. 80 minuts donaren per a molt cobrint l'ampli repertori dels seus discs, destacant moments puntuals com el brutal "Tornaràs a tremolar" o a l'hora d'interpretar "El temple" demanant la col·laboració del públic per a fer el característic falset del Carabén, el tema inicial del darrer treball "Tot torna a començar", l'especialment simpàtic "L'olor de la nit" o els encadenats clàssics "Miquel a l'accés 14",

"Qui n'ha begut" i "Un tros de fang", als tres quarts de concert i que varen treure grans ovacions per part del públic valencià. Un públic agraït amb la visita dels Mishima, orfe en aquestes terres de festivals com el PopArb (Arbucies, 25 i 27 de juny), Faraday (Vilanova i la Geltru) i Lemon Day (Capellades) a principis de juliol o el Mercat de Música Viva de Vic al setembre, on el nivell de qualitat i de suport a la música feta al nostre país és molt amplia -encara que mai suficient, a diferència dels megafestivals com el FIB o els de recent creació "Low Cost" de Benidorm, que vénen al País Valencià amb l'únic objectiu de treure redit econòmic i turístic del nostre territori.

Temps d'estiu

Bandera Roja. Historia política y

Lectures recomanades

Maletes perdudes

Jordi Puntí Editorial Empúries, 2010

E

l Gremi de Llibreters de Catalunya ha atorgat el Premi Llibreter 2010 en la categoria de literatura catalana a la primera novel·la de l'escriptor Jordi Puntí (en la d'altres literatures ha estat premiat Olive Kitteridge de l'Elisabeth Strout i en la d'àlbum il·lustrat La noche estrellada d'en Jimmy Liao). En Cristof, en Christophe, en Cristopher i en Cristòfol són fills abandonats d'un mateix pare. Però aquesta informació no s'ha desvetllat fins que mor el pare de tots plegats. El desconeixement que d'ell tenen i la perplexitat en què els deixa la nova els du a recercar-ne el seu passat per tal de comprendre'n la seva història.

Llums i ombres de l'urbanisme a Barcelona Jordi Borja Editorial Empúries, 2010

L

'urbanista Jordi Borja ha estat vinculat a la reflexió i l'activitat pràctica i sobre Barcelona des de tres àmbits diferents: el professional, el social i el polític. Des d'aquesta posició, analitza els darrers quaranta anys d'urbanisme barceloní prenent com a fil conductor el "dret a la ciutat", un concepte relativament modern que inclou els drets "al lloc, a l'habitatge, a l'espai públic, a la centralitat, a la mobilitat, al reconeixement dels altres, a sentir-se identificat en el seu entorn social i territorial". El balanç de llums i ombres que ens ofereix és favorable als primers "malgrat que en el present sembla que les llums s'han atenuat i que les ombres tenyeixen de gris el futur immediat".

J.M. Coetzee Edicions 62, 2010

D

esprés d'Infantesa. Escenes de la vida a província, que narra la seva estada a Ciutat del Cap a finals dels anys quaranta, i de Joventut, quan l'autor es trasllada de Ciutat del Cap a Londres en busca d'una vida d'escriptor bohemi que se li esmuny, apareix ara el darrer llibre de la trilogia biogràfica del Premi Novel de Literatura nascut a Sud-àfrica. En aquesta ocasió, el protagonista és un jove biògraf anglès que estudia la figura del difunt escriptor John Coetzee durant el període 1972-1977 i té altre cop per escenari Ciutat del Cap. L'interès per aquests anys rau en el fet que l'investigador sospita que va ser aquell el moment en què l'escriptor va trobar la seva veu narrativa.

cultural del comunismo David Priestland Crítica, 2010

D

esprés d'anys d'investigació al voltant del comunisme, el professor d'Història Moderna de la Universitat d'Oxford i Fellow del Sant Edmund Hall observa que "ahora que el capitalismo globalizado ha entrado en crisis, es un momento ideal para revisar sus esfuerzos por crear un sistema alternativo y las razones por las que fracasó". Amb aquest objectiu ens presenta una història política i cultural del comunisme que arrenca amb la revolució francesa i que, des d'aquí, anirà resseguint els moviments alemany, rus, xinès, el del sud-est asiàtic posterior a la segona guerra mundial i els moviments descolonitzadors dels seixanta i setanta per acabar tornant a l'Europa de la perestroika.


DEL 30 DE JUNY AL 13 DE JUNY DE 2010 L’ACCENT 181

16CONTRAPORTADA

“La Revolució Cubana és un exemple per tots els pobles que lluiten per la seva llibertat” ENTREVISTA Pedro López Trigo, guerriller cubà, assaltant del Cuartel Moncada Pedro López Trigo va ser,el 1953,un dels assaltants al Cuartel Moncada.Amb tan sols 24 anys, però amb uns ideals ben clars, va agafar el fusell per alliberar el poble cubà. En aquest assalt, va perdre el seu germà, Julio López Trigo. Iniciat a la lluita a través del moviment sindical cubà,als seus 82 anys continua mantenint l'esperit de lluita i il·lusió per mantenir la sobirania i independència Cubana.Ens assegura que si calgués,tornaria a agafar el fusell. EDUARD GIMÉNEZ / MERCÈ RUBIÀ BELLATERRA

Què va significar l'assalt al Moncada per a la Revolució Cubana? Mira, nosaltres vàrem anar creant cèl·lules insurreccionals, les quals no havien de passar dels 9 o 10 companys. Aquests integrants havien de ser fonamentalment obrers, camperols i intel·lectuals honestos que, en un moment determinat, estiguessin disposats a agafar les armes, disposats a combatre amb les armes per l'enderrocament de la dictadura de Batista. Un cop triomfés la revolució, aleshores anar arrancant arrels, els mals que realment patia el nostre poble, la nostra nació, amb la situació de neocolònia des de l'any 1902 fins el 1959, que va triomfar la Revolució.

haver viscut als Estats Units, una frase que per a nosaltres té una vigència formidable que és "vaig conèixer el monstre, perquè vaig viure dintre les seves entranyes". Martí va definir molt bé a l'imperialisme nordamericà i, amb aquesta idea, i amb la direcció de Fidel Castro, ens vàrem llençar a crear aquelles cèl·lules insurreccionals i anar formant en l'aspecte ideològic martià antiimperialista als joves que les integraven. O sigui, que ja vàrem anar a Moncada amb una consciència, amb un principi i amb uns grans desigs d'alliberar a Cuba de la dictadura militar que ens oprimia. Creu que en l'actualitat, aquest mateix desig de llibertat, pot portar a un poble a agafar les armes? Es pot repetir un "assalt al Moncada"? La revolució cubana és exemple per a tots els pobles que lluiten per a la seva llibertat, que lluiten de veritat per donar-se un veritable govern de justícia social on puguem aconseguir que desaparegui l'explotació de l'home per l'home. Si es fa necessari, i com em va dir l'heroïna del Moncada en una ocasió, s'han de crear les condicions. Per agafar les armes la fruita ha d'estar madura, si està verda, fracassem. A Cuba quan vàrem assaltar el Moncada la fruita estava madura. I tant és així que l'acció del Moncada defineix la acció armada front la tirania batistiana i, alhora, en el centenari del natalici de José Martí, vam demostrar que hi havia una joventut que estava en disposició d'entregar la seva vida per mantenir la vigència del nostre heroi nacional. És a dir, que si és necessari, al país que sigui, agafar les armes, si no hi ha una

“Vàrem anar a Moncada amb una consciència,amb un principi i amb uns grans desitjos d'alliberar a Cuba de la dictadura militar “

L'esperit del Moncada del que vostè parla sovint, encara es manté a la societat cubana? S'ha aconseguit traslladar al jovent cubà? Mira, jo et puc dir que tot i tenir més de 80 anys, segueixo pensant igual que si en tingués 20 o 24. Vaig anar a l'assalt del Moncada amb 24 anys, inspirat fonamentalment pels ideals martians, del nostre heroi nacional, José Martí. Martí va deixar molt clar, per

altra solució, les agafem. Més enllà de la via armada. Què ha significat per vostè la revolució? La paraula revolució és, davant de tot, tenir una formació ideològica d'acord amb el país al que un pertany, defensar aquests principis a costa del que sigui necessari. I si s'esgoten tots els mitjans per la via pacífica, com es va fer a Cuba, que no es va aconseguir, aleshores ens queda la via de la lluita armada. Vaja, dels fusells.

Últimament també s'està parlant força de canvis i obertura a Cuba. És cert? S'estan produint canvis fonamentalment en quadres dirigents que no han jugat el paper que els corresponia i han hagut de ser substituïts. Fonamentalment, l'interès més gran que avui té la revolució en si, és el tema de l'agricultura i combatre la corrupció. La corrupció ens fa molt de mal, i d'altra banda, hem d'aconseguir un major desenvolupament en l'agricultura cubana. En la meva opinió, entenc que són dos fronts pels que hem de lluitar.

“L'interès més gran que avui té la revolució en si,és el tema de l'agricultura i combatre la corrupció“

La premsa internacional parla constantment de presos polítics a Cuba. Què en pensa? Jo et dic que no són presos polítics. No són presos polítics, són dissidents. Els que han comès faltes, delictes, estan detinguts per això. I sobre els que no estan detinguts us diré una cosa: hi ha un tractat migratori entre els Estats Units i Cuba, en què cada dos anys o bé els Estats Units o bé Cuba, es reuneixen per a tractar i actualitzar aquest tractat migratori. Fa poc varen venir uns funcionaris nord-americans a Cuba i, abans de reunir-se amb la immigració cubana o amb el Ministeri d'Assumptes exteriors, a l'oficina d'interessos nord-americans es varen reunir amb els dissidents. Això vol dir que els dissidents a Cuba obeeixen només a l'amo imperial.

Això vol dir que, malgrat el que diu la premsa internacional, el govern cubà és autocrític i està treballant per mantenir jove la revolució? Després de 51 anys del triomf de la Revolució es fan necessaris canvis, perquè les mesures que varem adoptar inicialment ja no corresponen perquè la situació ha canviat, hem evolucionat. Alguns d'aquests canvis ja s'estan fent i seguirem fent canvis, però a la nostra manera, no com ho vol l'enemic, que ens diu "han de fer això i allò altre". Nosaltres vàrem aconseguir totalment l'1 de gener de 1959 la nostra total independència, sobirania i dignitat, i ningú ens ha de dir el què hem de fer. Els cubans som cridats a resoldre els nostres problemes, i així els resoldrem.

LA REMATADA

Quants burques compteu? LAIA JURADO VIC

Ja fa uns quants mesos que m'he fixat que les dones d'origen marroquí que portaven un mocador per tapar els cabells, ara porten un vel que cobreix els cabells i el coll. A què és degut? Penso que hi ha hagut un canvi des què s'ha fet públic el debat sobre el burca. Debat estèril que porta un tancament cultural. Parlant amb una veïna meva d'origen marroquí, em va comentar: la meva filla gran, ha decidit que ja no vol portar mocador, i jo ho he celebrat, ja que se li obriran moltes més portes a la vida. Ella ja és catalana i, per tant, ha de conviure amb les costums d'aquí. Estic contenta perquè és una decisió que ha pres ella quan ho ha vist clar. La meva filla petita, no n'ha portat mai. I jo... a vegades vaig amb mocador i a vegades sense. Sóc nascuda al Marroc però ara visc a Vic. Per això a vegades el porto i a vegades no. Per què he escrit aquesta reflexió? Doncs perquè penso que hi ha la clau de la qüestió: deixar que siguin les mateixes dones que facin el pas, que facin el canvi. Són elles que han de decidir quan estan preparades tant personalment com cultural per desprendre's d'un símbol. Però creieu que aquest debat s'ha encetat per la preocupació que tenen els partit polítics pel tractament d'algunes dones en aquestes cultures? Sincerament, no. Què està passant? Doncs que el país està enmig d'una crisi que no se sap com en sortirem. Que cada vegada puja més l'atur, que estan reduint els recursos a la sanitat i a l'educació, que ens apugen els impostos i ens abaixen els sous, que hi ha gent que pot sobreviure amb els recursos que té. I creieu que el tema del burca és el principal problema que tenim? És un forma de desviar l'atenció. Fa uns mesos ho feien amb el futbol, però ara s'ha acabat la lliga i han triat aquest tema. Com he comentat a l'inici, és un debat estèril, ja que quan prohibeixes la reacció és contrària, i es veu. Que hi ha un tema de rerefons sobre les llibertats de les dones? És cert, però crec que hem de ser nosaltres mateixes les que reclamem els nostres drets i prenguem les nostres llibertats. Ens poden ajudar les lleis i l'entorn, però és una decisió pròpia i de cadascuna de les dones. El burca. Quantes dones amb burca heu vist al vostre poble o ciutat? A Vic, cap. A altres llocs, tinc constància que han vist una o dues dones. Creieu que hem de fer de l'excepcionalitat, la norma? Quan en un espai públic o quan sigui necessari que aquestes dones ensenyin el seu rostre, es parla amb elles, es dialoga i segur que s'arriba a un acord. Prohibint, farem que n'hi hagin més que decideixin posar-se'l. Perquè si a mi em prohibissin portar algun article típic de la meva cultura, per exemple una barretina... mireu, ara no en porto, però segur que després no me la trauria. Pensa-m'hi: ella ja és catalana i, per tant, ha de conviure amb les costums d'aquí. Estic contenta perquè és una decisió que ha pres ella quan ho ha vist clar.

Accent 181  

Periòdic Popular els Països Catalans. Número 181, del 30 de juny al 13 de juliol de 2010.

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you