Page 1

171 DEL 9 AL 23 DE FEBRER DE 2010

Periòdic popular dels Països Catalans

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

Els veïns i veïnes del Cabanyal s’han mobilitzat contra els enderrocs i han situat el barri al centre de l’agenda política valenciana // Països Catalans 7

Una crònica de l’Ariadna Jové que Israel no vol que publiquem

SUMARI

Per tal d'evitar que continuïn explicant al món què és el que succeeix darrere del mur amb què Israel està encerclant i empresonant la població palestina, aquest Estat ha iniciat una ofensiva de detenció i expulsió d'activistes internacionals. La catalana Ariadna Jové va ser detinguda en aquesta ofensiva el passat diumenge 7 de febrer a Ramal·la per un grup de soldats israelians, juntament amb una altra activista israeliana. A les dues les van intentar expulsar, però finalment han estat alliberades a l'espera de judici. Des que L'ACCENT va néixer hem publicat moltes cròniques enviades per periodistes i activistes des de Palestina. El darrer any n'hem publicat diverses de l'Ariadna Jové. Cròniques que Israel no hauria volgut veure publicades. En aquest número podeu llegir una nova crònica que l'Ariadna ens va enviar uns dies abans que la detinguessin. >>Internacional 10

Ariadna Jové ha explicat la situació als territoris ocupats de primera mà

Una empresa municipal Sanció milionària a Seat al servei del partit L'empresa municipal de PROCARSA ha rebut denúncies de contractar “a dit” els simpatitzants i familiars del Partit Popular que governa Carcaixent amb majoria absoluta >> Països Catalans 4

EN PROFUNDITAT

En defensa del transport públic

En les darreres setmanes han coincidit arreu dels Països Catalans diverses mobilitzacions per defensar el transport públic i reclamarne uns preus assequibles. Destaca la manifestació amb més de 10.000 persones per exigir una vegada més la construcció del tren

Gandia-Dénia. Es tracta d'un autèntic “forat negre” en la xarxa ferroviària valenciana. Per altra banda, a Barcelona centenars de persones es van manifestar contra la pujada de tarifes al transport. >>En Profunditat 8 i 9

L’oposició real a Putin

El TSJC ha ratificat la sanció de 4,5 milions d'euros a Seat pel frau en les contractacions de més de 600 treballadors després d'un pacte amb UGT.

Tot i l'autoritarisme de Putin i Medvedev al capdavant de Rússia poc a poc es configuren espais d'oposició articulats a l'entorn del Partit Comunista i de moviments socials de base.

>> Economia 12

>> Internacional 11

JORDI GARCÉS PÀG.2 // AQUIL·LES RUBIO PÀG.2 // ANDRÉS GONZÁLEZ PÀG.3 // ARIADNA JOVÉ PÀG.10 // LLORENÇ BUADES PÀG.16


02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

Abatre el toro del Bruc o intentar-hho JORDI GARCÉS MANRESA

Sensacionalisme o rigor informatiu. Aquests últims dies els mitjans d'informació s'han fet ressò del nostre cas. Tanmateix, les formes de fer-ho han sigut molt diferents segons cada mitjà. La meva decepció més gran però, ha arribat amb el titular del Regió7: "Dos manresans prefereixen 8 dies de presó a pagar 192 euros per tombar el toro". Cap titular podria ser més tendenciós. Els companys del Regió7 no entenen que no es tracta de preferir o deixar de preferir, sinó de no acceptar la sentència de la justícia espanyola i portar el cas fins a les últimes conseqüències que en les nostres circumstàncies és l'ingrés a presó durant 8 dies. No es tracta de preferència, senzillament es tracta de no voler legitimar allò que cada dia més catalanes i catalans veuen injust. No pagar significa desobeir les lleis espanyoles i aquí la preferència no hi té res a veure. Aquesta part del titular potser és interpretable i subjectiva i hi pot haver qui no ho vegi així. No obstant, el què si que és inacceptable són les quatre últimes paraules "per tombar el toro". Malgrat que aquesta era la nostra intenció, (així els hi vam dir als mossos quan ens van detenir, a l'advocat d'Osborne quan volia pactar, al jutge i a la fiscalia durant el judici, als mitjans de comunicació...) nosaltres no vam aconseguir tombar-lo. Això mateix li vam dir a la gravadora del company de Regió7 quan ens va entrevistar. Sensacionalisme o rigor informatiu? Personalment m'he sentit utilitzat pels companys de Regió7, un diari que es diu ser d'esquerres, però que no ha dubtat en manipular la informació per tal de fer un titular més cridaner però més allunyat de la realitat que cap altre. I puc anar més lluny. Si barrejo l'aspecte personal, i el fet de prendre la difícil decisió de l'ingrés a presó, podríem dir que l'actitud del periodista de Regió7 és humanament repugnant i que no li importa la realitat del nostre cas. Amb tot, aquest fet ens demostra que no hem de pecar d'ingenuïtat, i que no ens podem refiar d'alguns mitjans, ja que l'únic que faran amb el nostre cas i amb tants d'altres és utilitzar-los pel seu benefici. Per tant, no ens podem refiar d'aquells que l'únic que volen és vendre diari sense contextualitzar ni voler saber la realitat dels successos. Per acabar, m'agradaria agrair a tots aquells que, per contra, sí que posen l'objectivitat i el rigor per davant del rèdit econòmic que suposa la manipulació de la informació. Així, agraeixo el tracte rebut per part del Xavier Tedó del diari Avui+. També el seguiment que estan fent i seguiran fent els companys del setmanari de comunicació La Directa i del periòdic popular dels Països Catalans, L'ACCENT.

DEL 9 AL 23 DE FEBRER DE 2010 L’ACCENT 171

COL·LABORACIÓ

AQUIL·LES RUBIO

Miguel Hernández, el poeta de les espardenyes

El Pelao, el Barbacha, el Cabrero. De la caciquil i catòlica Oriola sorgí una de les veus més contundents de la poesia compromesa. També a la Vega Baixa, comarca agrícola i conservadora, arribaren els vents de la trasformació, de la irrupció d'un bram que exigia un món nou. Lluny de la formació de Machado o García Lorca, i profundament arrelat a la natura que l'ha vist créixer, Miguel Hernández ens apareix, en definitiva, com el poeta de les espardenyes. Uneix el treball i el vers, la suor i la bellesa, el dur cant del llaurador i l'esperança en la seua emancipació. Nascut el 30 d'octubre de 1910, Miguel Hernández Gilabert és el tercer dels quatre fills d'una família humil, dedicada a la pastura de cabres. En la casa familiar del carrer d'Arriba, els Hernández compartiran l'espai amb els animals, els llimoners i les figueres. Abandonats els estudis als catorze anys, Miguel ha d'ajudar a la família: és al llarg del temps passat al camp, pasturant les cabres familiars, que comença a escriure els seus primers versos. La passió literària de Miguel Hernández el portaran a publicar diversos poemes a diferents periòdics i revistes d'Oriola, Múrcia i Alacant, i a participar en la gestació de diferents iniciatives culturals, en un

moment, els anys trenta, d'una gran iniciativa i dinamisme; són moments d'efervescència cultural i política, de debats als ateneus i cases del poble, de fundació de revistes i periòdics, de recitals poètics, de representacions teatrals, i Miguel Hernández no és aliè, publicant el seu primer poemari el 1933, Perito en lunas. Aquest dinamisme el portarà a provar sort a Madrid on, després de dificultats i penúries, i algun que altre fracàs, comença a participar en els cercles culturals i polititzats de la capital de la II República. Allà freqüenta Pablo Neruda, i coneix Vicente Aleixandre i Federico García Lorca. És en aquest ambient on el seu compromís polític pren una definitiva solidesa, consolidant-se a partir del colp d'estat de Francisco Franco: Miguel Hernández s'afilia al Partit Comunista i s'allista al Cinquè Regiment. És el període de la Guerra Civil, que treu el millor de la poesia de Miguel Hernández, perquè és també aquest moment que treu el millor de

La pau social Cal amagar sigui com sigui quines són les causes reals de la crisi i els mitjans han trobat l'home: Zapatero. És ideal per la seva inconsistència. L'Avui diu, per boca d'Alfred Bosch que: "Si fóssim sobirans, és molt probable que Zapatero no fos el nostre president.(...) Segurament en tindríem un altre, el qual per inepte que fos en política econòmica, mai no podria igualar la frivolitat

Número 171.Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors. L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans. Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28.CConsell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés, Aure Silvestre i Arnau Urgell. Països Catalans: Cesc Blanco,Abel Caldera,Mercè Rubià (coords.),Joan Buades, Guillem Colom,Laia Creus, Pep Giner, Andrés González, Aure Silvestre, Arnau Opinió: Joan Teran (coord.).EEcoUrgell i Bel Zaballa.O nomia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.).CCultura: Hèctor Serra,Josep Maria Soler,Pau Tobar (coords.),Joan Sebastià Colomer,Jordi Garrigós, Aurora Mora,Felip Pineda. Ciència i Tecnologia: Martí C. , Almudena Gregori. Esports: Arnau Urgell. Correcció: Mercè Mauri. Edició gràfica: Andreu Ginés. Coordinació gràfica: Oriol Clavera. Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat en aquest número: Núria Alegria, Pau Baño,Llorenç Buades,Borja Català,Vicent Company,Jordi Garcés,Almudena Gregori,Ariadna Jové, Dídac López,Neus Pedrós,Aquil·les Rubio,Isaac Vidal

Miguel Hernández com a persona i revolucionari. Des del front, com a comissari de cultura després d'una primera etapa com a sapador, participa en les emissions de l'Altaveu del Front, funda revistes, realitza recitals i representacions teatrals a les trinxeres. És un combatent més i, a l'igual que el cubà Pablo de la Torriente Brau, amb qui coincidirà al front de Madrid, utilitza la paraula i les idees com a la més poderosa de les armes. Perquè Miguel Hernández no busca l'artifici. És producte de l'horta, de la casa humil, de la pastura, dels llibres de la Casa del Poble, dels versos escrits amb un bocí de llapis sota la figuera. És poble i per al poble són els seus versos. Directes, sincers, profunds. Uns versos que són memòria de la seua classe. És en el transcurs de la guerra, en 1937, que publica el seu poemari cabdal: Viento del Pueblo. Un cant a tots els desposseïts, a totes les oblidades, a tots els resistents, que s'han cansat d'esperar el seu torn en la història i que es lliuren, amb abnegació i generositat, a la construcció d'un

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

manifesta de l'amic d'Obama" (7 de febrer). I aquest altre seria menys inepte que Zapatero pel fet de ser català. Però això no és gens segur. La visió d'una Generalitat de Catalunya constituïda en estat (aquesta és la visió d'en Bosch) sortejant una violenta crisi financera internacional sota el comandament de Joan Clos, per esmentar tant sols el més granat de la collita principatina, espaordeix. Però en què consisteix la inèpcia de Zapatero? Diu Bosch que un govern intel·ligent "retallaria els impostos, permetent que fossin les empreses les que respiressin i tibessin la remuntada". I no és que en Bosch sigui un outsider. A la mateixa plana Vicent Sanchis opina que cal "reduir i flexibilitzar les indemnitzacions". En aquest cas reduir vol dir flexibilitzar, però a en Sanchis reduir li semblava poc i va voler reforçar la idea: "cal donar més facilitats als empresaris, formar els treballadors". Seria molt més raonable donar facilitats als treballadors i formar els empresaris. Però per algun motiu estrany Sanchis hi té una fal·lera amb l'empresariat: "només ells creen ocupació real". El sentit de tot plegat el trobem

món on la igualtat siga la consigna senyera. Aquest compromís el porta a participar en el II Congrés Internacional d'Escriptors Antifeixistes i en el V Festival de Teatre Soviètic, a l'URSS. Però la victòria feixista destrueix no només els anhels dels treballadors, sinó que també condueix Miguel Hernàndez a les presons de Franco. Després d'intentar fugir a Portugal, on és detingut per la policia i retornat, passa per les presons de Huelva, Sevilla, Madrid, Palència, Ocaña i, finalment, el juny de 1941, pel Reformatori d'Adults d'Alacant, al barri de Benalua (Alacant). El Sumari 21001 no deixa dubtes: "condenamos al procesado como autor de un delito de adhesión a la rebelión a la pena de muerte"; la pena capital li serà commutada per 30 anys de presó. Les dures i penoses condicions de la presó destrueixen la salut de Miguel Hernández, que mor de tuberculosi a Alacant el 28 de març de 1941, als 31 anys d'edat. Una granota, dues samarretes, un jersei, una camisa, uns calçotets, una corretja, dues fundes de coixí, una tovallola, un tovalló, dos mocadors, un parell de mitjons, una manta, una cassola i un pot. Aquestes eren les seues pertinences. Un poeta del poble, un poeta per al poble.

PAPER DE VIDRE

a l'editorial que completa la plana: cal "fer els canvis necessaris- al consell de ministres, al mercat laboral i als pressupostos de l'Estat". Zapatero amenaça els treballadors amb una dosi extra de precarietat i l'Avui empeny perquè no es quedi curt. I no empeny sol. Hi ha d'altres que fan més por que l'Avui: es veu que "la premsa més influent i els organismes econòmics internacionals el van rebre des del primer moment com el millor exemple del que no ha de ser ni fer un governant per lluitar contra la gravetat de la crisi" (Montse Oliva, Avui, 7 de febrer). Zapatero és una mena de Robin Hood que roba als rics per donar als pobres. En Jordi Barbeta, a La Vanguardia del mateix dia, enlloc de rics i pobres hi posa els mercats i la gent. Segons ell Zapatero està fent un esforç agònic per "tornar la tranquil·litat a la gent i sobretot als mercats". Aquest "sobretot" és un gest de gran sinceritat. Els mercats ataquen, i fort. El

director del mateix diari barceloní, José Antich, diu que "Zapatero haurà d'escollir immediatament entre encetar una dolorosa cirurgia o la pau social". És a dir, cal que els rics/mercats tinguin la seva desitjada "cirurgia" i que els treballadors no pertorbin "la pau social". Justament els que s'encarreguen de mantenir la pau social entre els treballadors, Cándido Méndez (UGT) i Ignacio Fernández Toxo (CCOO), han promogut amb altres sectors un "manifest dels 700" del qual ens parla José Luis Zaragoza al Levante de València. Llegir la premsa és una tasca dura. Quan hom se sotmet a una dosi tan dura d'amenaces mediàtiques, pot arribar a patir una síndrome estranya que es caracteritza per moments d'intens alleujament, àdhuc plaer, llegint coses com: "els treballadors no han ocasionat la crisi", que cal "millorar el treball precari, mal pagat i poc qualificat", etc. Així es construeix la pau social.


L’ACCENT 171 DEL 9 AL 23 DE FEBRER DE 2010

OPINIÓ 03

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L Qui pàgines passa Menys pensions per augmentar el any empeny Des de 1998, un exemplar de la Constitució espanyola de benefici empresarial ANDRÉS GONZÁLEZ

1978,que mostra l’escut franquista,és l’objecte representatiu de l’Estat espanyol a la seu de l’Eurocambra a Brussel·les Passejant pel barri europeu de Brussel·les es pot veure l'edifici que alberga una de les tres seus del Parlament de la Unió Europea. L'edifici Alterio Spinelli s'alça majestuós, elegant i modern. Però com acostuma a passar, la façana no es correspon amb l'interior. A la tercera planta de l'edifici, en una zona que connecta els despatxos dels diputats amb l'Eurocambra hi ha una sala dedicada a mostrar a tothom que passi per allà els objectes que els estats membre de la UE van oferir a la Comunitat Europea el 1998. L'Estat francès està representat per un bust de Víctor Hugo i un manuscrit de la Llei d'amnistia de 1876, Itàlia per una màquina estenogràfica, i l'Estat espanyol per un exemplar original de la Constitució de 1978, oberta per una pàgina presidida per l'escut franquista (amb

“Que una constitució amb simbologia feixista s'exhibeixi a l'Eurocambra genera diverses preguntes: qui l'ha portat? per què?” l'àliga de rigor), el jou i les fletxes, i el lema Una grande y libre. Tot això, acompanyat de la firma del rei Joan Carles I. A part del xoc i les arcades que pot provocar la visió d'aquests fulls, el fet que una constitució amb simbologia feixista s'exhibeixi a l'Eurocambra genera diverses preguntes: qui l'ha portat? per què? quina solució es planteja per solucionar aquesta falta de respecte a tots aquells que van patir els abusos i la repressió d'aquesta pàtria una, gran i lliure? Si destapem la resposta a la primera pregunta ens trobem amb

Federico Trillo. Quan el 1998, president del Congrés dels Diputats, va respondre a la iniciativa europea cedint aquest exemplar de la Constitució. I un cop aclarit això no hi ha més remei que pensar per què Trillo va voler representar l'Estat espanyol amb simbologia feixista. Nostàlgia? Segurament. Però potser l'elecció s'hauria de plantejar des d'un punt de vista més pragmàtic. Imaginem-nos per un moment Trillo al seu despatx l'any 1998, donant voltes a l'encàrrec europeu. Ha de buscar un objecte que tingui valor històric, però que sigui representatiu de tot l'Estat espanyol, i de tots els seus ciutadans. I evidentment, tots els territoris de l'Estat espanyol només tenen una cosa en comú: la Constitució. Així de trist i real. La carta magna és el motiu i l'excusa d'Espanya. I també és la seva força. És el motiu, perquè sense la Constitució no hi hauria cap tret que pogués assimilar totalment la totalitat dels pobles de la Península dins l'artificial idea d'Espanya. És l'excusa, perquè és allò que permet a l'Estat restar en un immobilisme polític que no reconeix la realitat identitària del país. Una realitat que apareix adulterada i que presenta una identitat espanyola imperant que no només té el dret d'existir sinó que a més té el dret de no deixar existir lliurement a les altres. I finalment, és la seva força perquè és allò que ha permès que aquesta situació impròpia d'un estat que es fa dir democràtic sigui vigent avui en dia. La força que genera covardia, por, indiferència i anestesia. Una anestesia que converteix allò injust en normal, com

per exemple que l'Estat espanyol se sustenti sobre un text jurat des del record a Franco per un cap d'estat designat pel mateix dictador. Però això no s'ha d'entendre com un error o com un deliri de la dreta espanyola. Això és la realitat. L'exemplar de l'Eurocambra té un germà bessó al Congrés de Diputats espanyol. La diferència? Aquest està obert per la disposició final. I és per això que el govern del PSOE ha optat per una solució similar per l'exemplar de Brussel·les: Girar el full. Sí senyor. Tombar la pàgina de la Constitució, perquè el que es vegi sigui l'apartat dels drets fonamentals enlloc del jou i l'ocellot. Però el que no entenen o no volen entendre des d'Espanya, és que el problema no és que es vegi, sinó que encara hi

“La Constitució és allò que permet a l'Estat restar en un immobilisme polític que no reconeix la realitat identitària del país” sigui. I no només que hi sigui, sinó que malauradament encara se senti. Passar pàgina no és condemnar. Passar pàgina no és oblidar. Passar pàgina és amagar la merda sota la catifa. És reconèixer que els partits espanyols només arraconen les ideologies que proposen redefinir les fronteres de l'Estat espanyol. El franquisme era feixista, racista i intolerant, sí. Però va donar a Espanya la clau per sostenir un model d'estat insostenible: la incomprensió i la ignorància. Així doncs, es passa pàgina però es continua amb el mateix llibre.

Mentre els ministres de Treball dels estats europeus es reunien a Barcelona, el passat 29 de gener, el Consell de ministres espanyol va aprovar per sorpresa una proposta al Pacte de Toledo de reformar i retallar les prestacions de la Seguretat Social. Pocs dies després, el passat 5 de febrer, el govern de Zapatero va presentar una genèrica proposta de Reforma Laboral a la patronal i als sindicats oficials CCOO i UGT. Els propers mesos doncs seran claus per la determinació del nou marc jurídic del mercat laboral a l'Estat espanyol. La proposta de l'executiu espanyol ha estat àmpliament comentada per un allargament de l'edat ordinària de jubilació, que passarà de 65 a 67 anys, però també inclou noves mesures de càlcul, amb l'augment dels anys que es tenen en compte per determinar la mitjana de la cotització, de 15 a 20 o 25 anys, amb vistes a ampliar-ho al conjunt de la vida laboral, una reforma que representarà una rebaixa molt important de les prestacions que rebran la gran majoria dels nous pensionistes. Alhora, la proposta posa en el punt de mira les prestacions de viduïtat, endurint de forma important els requisits pel seu accés, i per tant reduint de forma radical el número de persones que les percebran en el futur. La maquinària publicitària del govern i la patronal han sortit amb força per legitimar la "urgent necessitat" de la retallada, per salvaguardar la caixa de la Seguretat Social, exhausta a causa del caprici dels treballadors d'allargar la seva esperança de vida, i de negar-se a procrear nous cotitzants. Rius de tinta han gastat els mitjans oficials per explicar-nos que els canvis que proposa el Govern espanyol són obligats per la demografia, per la baixa natalitat, i l'envelliment de la població, i res tenen a veure amb l'anacrònica lluita de classes, ni amb cap retallada de drets. Però les presses els han delatat, i pocs dies després de llençar la seva campanya per la retallada de les pensions, sorprenentment és el mateix Govern espanyol i la patronal les que proposen amb la reforma laboral una nova, i radical rebaixa de les cotitzacions a la Seguretat Social dels empresaris. Els empresaris han estat reclamant en els darrers mesos una reducció mai vista de 5 punts, que representa casi el 20% de l'actual cotització total; el Govern, CCOO i UGT accepten en veu baixa 1,5 punts, restant la rebaixa final a l'espera de la negociació, però en tot cas al final la reducció serà milionària. I aquesta mai coneguda rebaixa be a sumar-se a les mil i una bonificacions que les successives reformes laborals han anat creant, amb contractes casi sense cotitzacions, com en el cas dels becaris, en pràctiques, en formació o els de col·lectius especialment sensibles a l'atur. La darrera mesura en aquest sentit de la reforma laboral és proposar estendre els contractes fixos bonificats, que cotitzen menys i compten amb una indemnització més baixa de 33 dies. I hom no pot sinó fer-se una senzilla pregunta: si els empresaris cotitzen a la Seguretat Social cada vegada menys en cada reforma laboral, no serà pràcticament impossible mantenir les prestacions?; i no serà que s'han de baixar les prestacions, per a poder reduir encara més les cotitzacions empresarials? Potser la caixa de la Seguretat Social no està amenaçada per la baixa natalitat, sinó no per l'avarícia dels empresaris? No serà que la reforma de les pensions res té a veure amb la demografia i sí amb la nova reforma laboral que es prepara? La resposta salta a la vista, per aquells que la vulguin veure. Les pensions dels treballadors es redueixen perquè els empresaris paguin menys, i per tant guanyin més, augmentant de manera considerable el que en llenguatge capitalista anomenen els marges de benefici del capital. Cap informe solvent s'atreveix a parlar de crisi de la Seguretat Social en els propers 25 anys, i les previsions a més llarg termini són tan interessades com poc creïbles. I la crisi ha estat la seva gran coartada, possibilitant el darrer intent de desmantellament de les prestacions públiques. El Govern espanyol i la patronal, amb les seves comparses de sindicats oficials, han ensenyat les seves cartes. Ara toca reaccionar, i no deixar sense una resposta unitària i contundent aquesta greu agressió als drets del conjunt de treballadors.


DEL 9 AL 23 DE FEBRER DE 2010 L’ACCENT 171

04PAÏSOS CATALANS

L’APUNT

Acció contra PROCARSA ISAAC VIDAL I NEUS PEDRÓS CARCAIXENT

Els joves de Carcaixent feren, el passat 5 de gener, una acció simbòlica contra la mala gestió del PP, en la qual portaren carbó a PROCARSA sota el lema "PROCARSA: el regal de Reis de l'Ajuntament". Els joves repartiren un article, escrit en un to irònic, sobre l'acció, la mateixa nit de Reis, per la gran majoria de cases de Carcaixent. Una acció crítica amb la gestió del PP carcaixentí, posant a l'empresa municipal en el punt central de la diana. En aquest article, manifestaven que "els Reis d'Orient porten carbó a PROCARSA perquè no existeix cap promoció econòmica real a Carcaixent. La mala gestió econò-

“L’acció denunciava que la mala gestió econòmica del govern del PP carcaixentí ha arruïnat l’Ajuntament” mica del govern del PP carcaixentí ha arruïnat l'Ajuntament", i afirmaven que "els polítics s'enriqueixen i les institucions s'empobreixen". Els i les ciutadanes de Carcaixent estigueren uns dies comentant la gestió municipal; discutint, criticant i defensant les polítiques municipals, mentre que la premsa ordinària escrita; ràdios i televisió comarcal, van silenciar l'acció. Fou silenciada perquè realment alguna cosa tindria de veritat, que no interessava que se sabera. Els joves afirmen, amb raó: "El Govern de Carcaixent ha fet creure que estàvem fent-nos rics; que el Centre Comercial Ribera del Xúquer, que el Galiana-Golf, que construir una urbanització a la Bossarta, crear un nou polígon, o inclús fer un aeroport a la Ribera..., enriquia el nostre poble. Avui en dia podem afirmar: TOT ÉS MENTIDA! Ningú s'ha fet ric, almenys cap ciutadà o ciutadana. Els únics que han fet diners amb tot açò han estat els directius de les promotores de construcció i els seus grans aliats, els polítics. Els ciutadans tenim més despeses i menys diners, hi ha més pobresa i menys treball... Aquesta és l'única lectura real que podem fer de la situació socioeconòmica actual". Doncs sí, pa per avui i fam per demà.

PROCARSA, l’empresa municipal de Carcaixent al servei del Partit Popular

ISAAC VIDAL I NEUS PEDRÓS CARCAIXENT

L'empresa municipal Promoció Econòmica de Carcaixent S.A. (PROCARSA) és una de les peces claus per a l'Ajuntament de Carcaixent, en el qual actualment governa el Partit Popular amb majoria absoluta (tretze de les vint-i-una regidories). PROCARSA s'encarrega de diversos serveis tant públics com privats. En actiu, com a serveis públics, desenvolupa feines municipals molt importants com la neteja viària i d'edificis públics municipals, recollida de residus, manteniment del cementeri i guia rural, entre d'altres. Com a servei privat, la prestació que més destaca és la del servei de grua, però també en fan altres com la neteja i manteniment de jardins. En general desenvolupen molts serveis per als quals es requereixen molts llocs de treball. PROCARSA va ser creada als anys 90 com a una iniciativa del PSOE carcaixentí. Actualment, el PP de Carcaixent va per la seua tercera alcaldia, i són ells qui realment han potenciat el creixement de PROCARSA, ja que van veure en l'empresa una ferramenta molt útil per a la gestió i prestació de serveis municipals, dels quals l'Ajuntament no se'n volia fer càrrec. En ser el mateix PP qui ho controla, PROCARSA és una ferramenta perfecta, en especial en època de crisi. A priori qualsevol empresa municipal té com a objectiu principal donar una prestació de serveis que la mateixa institució no pot assumir. En realitat, però, les prestacions que dóna aquesta empresa són majoritàriament funcions primeres i públiques. D'altra banda, PROCARSA teòricament té per objectiu facilitar la contractació de persones residents a Carcaixent, per tal de començar a minvar la tendència de la localitat a esdevenir una ciutat dormitori.

PROCARSA gestiona molts dels serveis municipals de Carcaixent

format per sis membres; dos són regidors del PP, altres dos són tècnics de l'Ajuntament -que evidentment treballen sota les ordres del PP carcaixentí-, a més hi formen part l'anterior secretari de l'Ajuntament i la número u del PSOE carcaixentí. Però el fet més destacable és la presidenta del tribunal qualificador, Lola Botella, que a més és també és alcaldessa de Carcaixent. Segons s'ha denunciat des de diverses agrupacions i associacions de Carcaixent, el control del PP sobre el tribunal qualificador fa que aquests puguen contractar "a dit". I d'aquesta manera denuncien que "el resultat és la contractació a través de PROCARSA de simpatitzants i familiars del PP de Carcaixent". La polèmica en torn a PROCARSA s'adoba amb els tractes de favor de l'empresa cap al PP i els seus regidors. Això s'emmarca en tota una tendència del PP de Carcaixent a utilitzar al seu favor els serveis municipals i els seus treballadors. Com a exemples tenim la retirada del cotxe del germà del regidor de joventut, Manuel Ferrús del retén sense abonar les taxes de la grua; o també les obres realitzades per

“El control del PP sobre el tribunal qualificador fa que l'empresa hagi pogut ‘contractar a dit’simpatitzants i familiars del partit”

El Tribunal Qualificador de PROCARSA i la contractació "a dit"

En la pràctica, el PP carcaixentí explota totes les capacitats de PROCARSA amb intencions partidistes. El tribunal qualificador de PROCARSA, encarregat de la selecció dels aspirants, està en mans dels conservadors. Aquest Tribunal està

la mateixa brigada municipal a l'hort del regidor d'esports Innocenci Signes. El treball partidista i precari

En temps de crisi, l'oferta de treball de PROCARSA és un instrument de control social. El PP premia als seus col·locant simpatitzants i familiars. D'aquesta manera la creació de treball està molt condicionada per l'adscripció a la clientela conservadora. Tanmateix, la qüestió més important que envolta a PROCARSA està relacionada amb el fet que els treballs que gestiona i per als quals contracta a les ciutadanes i ciutadans de Carcaixent, són treballs públics que, però, desapareixen mercè a l'empresa municipal. Uns llocs de treball que haurien d'eixir al públic rigorosament, sota uns terminis i uns condicionants concrets d'oferta de treball públic. Ara és PROCARSA qui marca els terminis i qui decideix a qui es contracta. Aquesta és l'autèntica problemàtica, la forma que té el PP carcaixentí de controlar PROCARSA que, com a conseqüència directa, precaritza els llocs de treball dels

carcaixentins. La precarietat apareix amb les condicions de l'oferta de treball, on els que més s'adequen són la gent pròxima al PP, que davant d'un acomiadament tenen totes les facilitats del món. Per tant, s'ha passat d'uns llocs de treballs públics i amb garanties, amb el control del PP sobre PROCARSA, a uns llocs de treballs privats i sense garanties. A més a més, en plena crisi econòmica, Lola Botella, demanà a les altres agrupacions polítiques carcaixentines que aportaren llistats dels seus simpatitzants aturats per veure que es podia fer i on es podien col·locar. La qüestió no tirà avant, ja que les agrupacions polítiques feren públiques les intencions del PP. Per a l'Ateneu Popular La Forca "aquesta és l'única proposta real que ha fet el PP com a mesura contra la crisi econòmica". La gestió municipal del PP ha arruïnat econòmicament i culturalment a l'Ajuntament. Amb PROCARSA els resulta més fàcil continuar avant amb les seues prioritats, que no precisament coincideixen amb les necessitats socials i laborals que té Carcaixent.

“L’alcaldessa de Carcaixent va demanar als partits que aportessin llistes dels seus simpatitzants aturats per veure on se’ls podia col·locar”


L’ACCENT 171 DEL 9 AL 23 DE FEBRER DE 2010

PAïSOS CATALANS 05

La CANC titlla de frau democràtic la candidatura d’Ascó MERCÈ RUBIÀ BARCELONA

Les Terres de l'Ebre tornen a estar en peu de guerra. L'ajuntament d'Ascó va aprovar dimarts 26 de gener la candidatura per acollir el cementiri nuclear al poble, amb els vots favorables dels regidors del PSC i CiU i un resultat final de set a favor i dos en contra. Mentrestant, a l'exterior de l'ajuntament es concentraven nombrosos veïns i veïnes, tant del poble com de la comarca, per mostrar la seva oposició al cementiri nuclear. Nombroses entitats i organitzacions polítiques han mostrat des del primer moment el seu rebuig al cementiri nuclear. La Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya (CANC) ha criticat durament que la decisió de posar el cementiri nuclear a Ascó (la Ribera d'Ebre) sigui tan sols d'un govern municipal, quan ja fa temps que s'ha demostrat "que la radioactivitat no respecta les fronteres entre els pobles". Així com el fet que el govern de l'Estat "doni llibertat a una sola població perquè hipotequi el futur d'unes terres ja prou castigades per impactes ecològics importants amb la presència de centrals tèrmiques i nuclears". És per això que la CANC considera que aquesta decisió és "irresponsable i antidemocràtica". A més, també han recordat que hi ha un acord del Parlament en què s'hi oposa explícitament. "Volem que es respecti l'acord del Parlament. No tractarem del problema dels residus sense un calendari de tancament de les centrals nuclears socialment acordat", conclouen. Han recalcat el fet que es tracta d'unes terres "ja prou castigades per impactes ecològics importants amb la presència de centrals tèrmiques i nuclears". L'alcalde d'Ascó s'ha de defensar públicament

L'alcalde d'Ascó, Rafel Vidal, ha hagut de defensar-se de les nombroses crítiques rebudes i ha al·legat que l'aprovació d'allotjar el magatzem nuclear s'ha fet per "responsabilitat" i com una aposta pel futur econòmic del poble i de la comarca. Vidal ha assegurat que "no és per diners" sinó per garantir al municipi i a la comarca la creació de llocs de treball. A més, per justificar el cementiri nuclear, l'alcalde d'Ascó l'ha comparat amb els "grans beneficis" que, segons ell, han comportat per al municipi i la Ribera d'Ebre les dues centrals nuclears d'Ascó. Apaguem les Nuclears, però, ha deixat clar, però, que l'alcalde està "tergiversant la rea-

Milers de persones surten al carrer contra el cementiri nuclear a Ascó i Barcelona MERCÈ RUBIÀ BARCELONA

Acció contra el cementiri nuclear a les platges de Vandellós

litat" i que "intenta confondre intencionadament a la ciutadania per jus-

“La Ribera d'Ebre és la comarca amb un PIB per càpita més elevat però la que té uns majors índexs de pobresa” tificar el seu si" doncs "la Ribera d'Ebre és la comarca catalana amb el PIB

per càpita més alt (fruit dels alts rendiments econòmics de les centrals nuclears: 1,2 milions d'euros nets al dia de benefici per a les empreses elèctriques), però la comarca que compta amb el percentatge més elevat de població que viu en la pobresa (un 17'4% de la població de la comarca, segons l'Anuari de la Pobresa de Caixa Catalunya de l'any 2002)". Montilla s'ha d'acabar posicionant

L'aprovació de la candidatura ha comportat un debat públic en el sí del govern i partits polítics parlamentaris. Els regidors de CiU i PSC no han fet cas de les direccions nacionals dels partits, i han ignorat l'oposició

del govern, cosa que ha portat a CiU a obrir un expedient informatiu als seus regidors, mentre que el PSC ha decidit no prendre cap mesura. D'altra banda, ERC i ICV han fet pública des del primer moment la seva oposició a la candidatura i han pressionat el president Montilla perquè fes pública la seva posició. Tot i que no ha estat fins a finals de gener i després de la forta pressió social, el president de la Generalitat del Principat, finalment ha mostrat la seva oposició a la candidatura d'Ascó al cementiri nuclear. Això sí, ha deixat clar que "Espanya necessita un magatzem temporal centralitzat (MTC), que ara no té, com ja funciona en altres països".

Els motius del no al cementiri

1

. El 79% de la població que viu en municipis que formen part de l'AMAC (Associació de Municipis en Àrees amb Centrals Nuclears) a Catalunya,i els seus ajuntaments han aprovat mocions de rebuig al cementiri de residus radioactius als seus plenaris.

Comarcals que han aprovat mocions contra l'ATC representen el 70% dels Consells Comarcals de la demarcació de Tarragona. 2. Els Consells de Catalunya va aprovar una resolució de rebuig a l'ATC instant al govern de la Generalitat de Catalunya a fer el que calgui per evitar la seva ubicació a Catalunya. 3. El Parlament comarques de les Terres de l'Ebre i el Camp de Tarragona, i per extensió el Principat, ja ha contribuït amb escreix la seva quota de nuclearització respecte a la resta de l'Estat, per ser la CCAA amb més reactors nuclears, i les 4. Lesamb comarques de les Terres de l'Ebre el territori amb més instal·lacions energètiques de Catalunya i de l'Estat Espanyol.

perill i la hipoteca a llarg termini que suposa el dipòsit de milers de tones de residus de molt alta radioactitenen una activitat de milers d'anys, que pot afectar fins i tot a la salut dels ciutadans. 5. El risc,vitatelque d'ubicar el cementiri nuclear no pot recaure únicament en mans de la majoria simple del consistori d'un sol ajuntament, donat que les conseqüències afecten a tota la comarca. 6. La decisió

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF.& ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ SEMESTRAL (30 E.) ANUAL (60 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C.Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

“Els regidors d'Ascó no van escoltar les mobilitzacions de tota una comarca contra el cementiri nuclear”

l'aprovació al ple de l'Ajuntament, centenars de persones es van concentrar a la plaça Sant Jaume de Barcelona. A més, els membres del Consell Comarcal de la Ribera d'Ebre, es van tancar des de diumenge, després de la manifestació, fins dimarts, a la seu de l'administració a Móra d'Ebre, per tal de pressionar l'Ajuntament d'Ascó i aconseguir que no es votés favorablement a l'emplaçament del cementiri nuclear a la localitat. Unes accions i mobilitzacions de tota una comarca que no van ser escoltades pels regidors i regidores de l'Ajuntament.

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

Convocades per la Coordinadora Anti-cementiri nuclear de Catalunya (CANC), milers de persones es van manifestar diumenge 24 de gener pels carrers d'Ascó, per tal que l'ajuntament de la localitat no presentés la seva candidatura per acollir el magatzem temporal centralitzat, on es dipositaran els residus radioactius de totes les centrals nuclears de l'Estat espanyol. Dimecres 27 de gener, un dia després de

NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.


06PAïSOS CATALANS

DEL 9 AL 23 DE FEBRER DE 2010 L’ACCENT 171

Mobilitzacions arreu dels Països Catalans contra l’Europa de les 65 hores i la liberalització laboral

CESC BLANCO SAGUNT

Mostrar el seu rebuig a la Unió Europea neoliberal era l'objectiu de les persones que els dies 27 i 28 de gener eixiren als carrers dels Països Catalans per manifestar-se i realitzar accions. Tarragona, Reus, Barcelona i València foren alguns dels escenaris de les mobilitzacions. Totes dins una campanya global: "l'Europa de l'atur i la precarietat. Repartim el treball i la riquesa!", que escalfava motors per la celebració d'un Fòrum Social (el del Principat) el cap de setmana proper. L'Estat espanyol és a hores d'ara el president de torn de la UE i entre el 27 i el 30 de gener es va celebrar a Barcelona una cimera dels ministeris de treball europeus. En aquesta mena de reunions és on es couen i s'estructuren reformes laborals i socials com: la directiva Bolkenstein, l'ampliació de la jornada laboral a 65 hores... Per tant, són claus per a bastir tot l'entramat del capitalisme liberal europeu. Atesa la importància, es convocà el Fòrum Social Català a Barcelona (30 i 31 de gener) i s'engegà la campanya "l'Europa de l'atur i la precarietat. Repartim el treball i la riquesa!". Tot amb la intenció de mostrar que les cimeres d'aquest tipus ataquen directament els interessos de les classes populars i que cal organitzar-se per crear un model econòmic i social més just. El Camp donà el primer pas

Tarragona fou la primera ciutat que va veure materialitzar-se les accions de la campanya engegada. El matí del dia 27 unes 120 persones s'aplegaven davant l'estàtua dels despullats en una concentració convocada per Cau de llunes (AFRT), Confederació General del Treball (CGT), Sindicat de Comissions de Base (Co.Bas), Plataforma de parados de Bonavista, Assemblea de Joves la Guspira, Endavant (OSAN), Plataforma del Metall, Sindicats d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) i Sindicat d'Ensenyament (USTEC). Davant de la cèntrica estàtua el grup de teatre va realitzar una representació sobre l'explotació laboral. Després de llegir el manifest, es penjaren diversos cartells a l'edifici de la Social, que denunciaven la situació, entre d'altres, del sistema públic de pensions. Acte seguit s'ha llançat una traca per iniciar una marxa cap a l'oficina de treball on s'ha continuat amb l'activitat informativa i de difusió. Les reivindicacions dels convocants foren, entre altres: "La reducció dels horaris laborals i el salari mínim de 1.200 , serveis públics i de qualitat que generen llocs de treball, feina estable i sense precarietat, manteniment i millora del sistema públic de pensions i que cap persona visca en situació d'il·legalitat i siga expulsada al seu país d'origen".

El mateix dia a Reus l'Assemblea de Joves (AJR), el Casal Despertaferro, la Co.Bas i altres col·lectius van fer a les 17.00h i davant les obres del nou de Sant Joan una roda de premsa per denunciar la situació laboral que està patint la ciutadania reusenca, així com, les condicions laborals que pateixen les treballadores de la construcció del nou hospital. L'endemà a Barcelona i a l'Horta

Pel seu cantó, el dijous 28 es realitzà una manifestació a Barcelona convocada per la Campanya contra l'Europa del capital, la crisi i la guerra i el Fòrum Social Català. Unes 2.500 persones s'ajuntaren als jardins de la vila de Gràcia i baixaren pel passeig de Gràcia fins a acabar davant de Foment del Treball, a Via Laietana. L'esquerra independentista també hi era present: una pancarta conjunta de Maulets, Endavant (OSAN), SEPC i CAJEI anava davant dels centenars de persones que duien banderes roges, liles i estelades. Al llarg del recorregut es cremà una bandera de la UE a la porta de la borsa de Barcelona i es llançaren ous amb pintura a la porta del Banc d'Espanya. Eixa mateixa nit a la comarca de l'Horta la Coordinadora contra la crisi d'aquella contrada va realitzar diver-

Acció en una ETT de València

ses accions. Consistien a penjar pancartes en diversos llocs de la comarca i apegar cartells als vidres d'algunes empreses amb el lema de la campanya de la coordinadora "Socialitzem la riquesa, repartim el treball". Segons la mateixa Coordinadora les accions "volen reivindicar la necessitat d'avançar cap a un nou model social sense desigualtats ni atur on la riquesa generada pel treball estiga al servei de la majoria social, és a dir: de les classes populars".

La Coordinadora està integrada per Maulets, el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC), la Coordinadora d'Assemblees de Joves de l'Esquerra Independentista (CAJEI), Endavant (OSAN), Somnis de Montcada, Coordinadora Obrera Sindical (COS), el Centre Social Terra de Benimaclet i l'Ateneu Popular de València. A les 12.00h, l'endemà de les accions, es presentà a la Societat coral El Micalet la campanya de la

Coordinadora "Contra l'Europa del capital i la guerra". La persona encarregada de la roda de premsa, Andreu Ginés, afirmà que "es vol aprofitar la presidència europea de l'Estat espanyol per tal que les diferents organitzacions de l'esquerra independentista i els diferents moviments socials i sindicals d'arreu dels Països Catalans denuncien les polítiques econòmiques i laborals neoliberals de la UE i d'Espanya".

El Fòrum Social Català aborda les causes, les conseqüències i les alternatives de la crisi ANDREU MERINO BARCELONA

El III Fòrum Social Català es donava per acabat el passat dia 31 de gener a la seu central de la Universitat de Barcelona. Al FSC d'enguany, com no podria ser d'altra manera, les principals línies temàtiques han girat al voltant de la crisi econòmica mundial. El Fòrum Social Català ha esdevingut una cita a tenir en compte a l'hora de debatre sobre el canvi social. Des del primer Fòrum Social Mundial, d'ara fa nou anys a Porto Alegre, els fòrums socials s'han anat descentralitzant, per tal de dur a terme un anàlisi més acurat de cada territori. El FSC és una de les peces que arreu del món contribueixen a desenvolupar un procés de treball col·lectiu en sintonia amb l'evolució dels efectes de la crisi i les diverses respostes emergents. Els paper dels mitjans de comunicació també va ser objecte de debat a l'FSC. En un seminari organitzat pel Grup de Periodistes Barnils, es va debatre sobre la relació entre mitjans i poder, a través de les exposicions de Xavier Giró, periodista

Unes 3.000 persones van participar al Fòrum Social Català// FOTO: Anna Carlota

de la Universitat Autònoma de Barcelona, i Roger Palà, periodista del mateix grup Barnils. En la sessió es va debatre sobre la dificultat de traslladar les reivindicacions socials als mitjans de comunicació, i es va analitzar les estratègies dutes a terme pels moviments socials per tal d'aconseguir-ho. Una de les conclusions a les quals es va arribar en el

debat va ser que la precarietat laboral de molts periodistes, implica que aquests es trobin en una situació massa delicada com per negociar la publicació de notícies generades pels moviments socials i populars amb els seus caps. Segons Giró, una de les possibles estratègies a seguir és la cerca "d'escletxes", aquells espais en els mitjans que sí

que puguin donar veu als moviments socials. Després d'un intens cap de setmana de tallers, seminaris i activitats diverses, el FSC ha emès un comunicat on denuncia les polítiques de governs i institucions internacionals que recolzen el sistema capitalista i patriarcal. Consideren aquest sistema el culpable de la crisi i el responsable de la mercantilització de tots els aspectes de la vida quotidiana. El comunicat afegeix que no és possible trobar una solució dins el mateix sistema, i que és necessari un canvi cap a un sistema que garanteixi els drets i deures col·lectius i que posi l'economia al servei de les persones. Per últim, el manifest recorda que Espanya presidirà una UE estructurada sobre els fonaments del Tractat de Lisboa, un Tractat, que des del FSC consideren com una consolidació del neoliberalisme i neocolonialisme. A més recorden que aquest tractat, que afavoreix la privatització, ha estat aprovat sense el coneixement ni consentiment de la majoria de ciutadans dels països de la UE.


L’ACCENT 171 DEL 9 AL 23 DE FEBRER DE 2010

PAÏSOS CATALANS 07

El barri del Cabanyal alça la veu contra l’arrogància de la destrucció A. GINÉS i SÀNCHEZ VALÈNCIA

L'actitud intransigent del PP valencià en relació a la polèmica prolongació de l'avinguda Blasco Ibáñez va tindre la resposta al carrer el proppassat diumenge 31 de gener. Sota el clam de "Salvem el Cabanyal", més de quinze mil persones (trenta mil segons els organitzadors) van acudir a l'històric barri pescador de la ciutat de València per evidenciar que el conflicte pel Cabanyal no és una qüestió entre administracions (entre l'estatal, sota control del PSOE, i les valencianes, del PP), sinó entre els habitants del barri i les polítiques urbanístiques de l'Ajuntament. "El Cabanyal és nostre i el volem sencer i viu" era el lema de la convocatòria que va aplegar milers de valencians del barri, de la ciutat i, fins i tot, d'arreu de les comarques. Gran part dels partits institucionals de l'oposició hi acudiren amb pancarta pròpia; i també es deixaren veure molts dels dirigents principals. Però, sobretot, al Cabanyal acudiren nombroses entitats veïnals i associacions cíviques, entre les

quals, moltes "salvem", la recent creada En Moviment, Ca Revolta o "Xuquer Viu". Així mateix, les organitzacions independentistes Maulets i Endavant estigueren presents amb pancartes pròpies. PP valencianista?

Més enllà de la gran sensibilitat de molts valencians per aquesta causa (recordem que Salvem el CabanyalCanyamelar és una de les "salvem" pioneres, i ja compta amb més de 10 anys de lluita), gran part de l'èxit de la manifestació s'ha de veure més en l'arrogància del PP, que ha convertit la defensa del Cabanyal en un símbol més de la resistència contra la prepotència i les maneres de fer dels conservadors valencians D'ençà que es conegué la resolució del Ministeri de Cultura espanyola, que qualificava la prolongació d'espoli, el PP ha intentat convertir el projecte d'ampliació de l'avinguda de Blasco Ibáñez en una causa comuna dels valencians, i els entrebancs que s'estan posant des de Madrid, en una agressió a tot poble. El surrealisme d'aquest plantejament va culminar amb les decla-

“La manifestació va subratllar que el conflicte no és una qüestió entre administracions sinó entre els habitants del barri i les polítiques urbanístiques municipals”

Més de quinze mil persones van clamar contra l'espoli del Cabanyal

racions del portaveu del PP a les Corts valencianes després de la manifestació, quan va assegurar que des de Felip V i la derogació dels Furs els valencians no havien viscut una agressió semblant. Camp de batalla

Per la seua banda, el PSPV-PSOE ha vist que la defensa del Cabanyal és una causa que pot servir-li per desgastar el PP, tant a la Generalitat com a l'Ajuntament. Feia temps que el PSOE buscava un tema que els per-

metera fer oposició (no s'han atrevit a fer-ho amb polèmiques com les de l'aigua, la llengua ni tan sols, amb el de la corrupció), i ara sembla que l'han trobat. Així, mentre l'Ajuntament i la Generalitat han carregat fort contra el que consideren la intromissió del Govern central, Alarte (el secretari general i futura candidat a president del PSPV-PSOE ha anunciat que la maquinària del seu partit es posa al servei de la causa del Cabanyal, cosa que implica, de moment, la impressió de 300.000

fullets amb el títol "Enderrocar la teua casa, prolongar l'abús". L'estratègia del PSOE, per bé que clarament electoralista, servirà per atraure l'atenció mediàtica sobre el barri, en especial, la dels mitjans estatals, cosa que pot perjudicar els interessos del PP, acostumats a actuar sense pressió. Si finalment és així, pot ser una xicoteta ajuda per als veïns i veïnes del Cabanyal, que no cessen en l'empeny de defensar la seua casa contra un pla urbanístic, impulsat en el seu dia, per PSOE a l'alcaldia.

L'Ajuntament de Palma es planta contra la recuperació de la memòria històrica

Memòria de Mallorca anirà als tribunals per denunciar el consistori i l'esquerra independentista anuncia una etapa de lluita, atacs i boicot contra el monòlit franquista

REDACCIÓ PALMA

L'Ajuntament de Palma ha decidit no enderrocar el monument d'homenatge al creuer de guerra Baleares, inaugurat el 1947 pel general Francisco Franco a la plaça de la Feixina, al centre de la capital mallorquina. Sense que els tremolés la veu, la batlessa de Palma, Aina Calvo (PSIBPSOE), i la regidora de Cultura, Nanda Ramon (PSM), van comunicar la seva decisió dilluns 1 de febrer en una "roda de premsa urgent" celebrada al consistori municipal. L'Ajuntament ha decidit, això sí, enretirar els elements que fan més evident l'origen del monòlit. D'aquesta manera, l'homenatge franquista quedarà molt més dissimulat. Cort traurà l'escut amb l'àguila imperial i el jou i les fletxes falangistes, així com la inscripció que resa "Mallorca a los Héroes del Crucero Baleares. Gloria a la Marina Nacional. Viva España". Val a dir, però,

L'Esquerra Independentista de Mallorca ha anunciat una etapa de lluita contra el monòlit

que cap d'aquests elements no va ser destruït, ni tan sols llançat a les escombraries, sinó que quedaran en dependències municipals. L'Ajuntament, a més, instal·larà una nova placa en quatre idiomes diferents (català, alemany, castellà i anglès) on posarà: "Aquest monument va ser erigit l'any 1948 en record

de les víctimes de l'enfonsament del creuer Baleares, durant la Guerra Civil (1936-1939). Avui és per a la ciutat símbol de la voluntat democràtica de no oblidar mai els horrors de les guerres i les dictadures". Curiosament, el consistori municipal està governat pel PSIB-PSOE, el PSM, Esquerra Unida i Unió Mallor-

quina. La decisió, doncs, resulta molt més sorprenent que si es tractés d'un ajuntament dirigit pel PP. El "Pacte de Progrés" que governa a Palma ha preferit bufetejar les víctimes del franquisme que no pas a les "bones famílies" de la ciutat, que en el seu dia donaren suport a l'Alzamiento Nacional, i a determinades entitats veïnals controlades pel PP. La decisió de Cort ha despertat la indignació dels moviments socials i populars locals, especialment, de l'Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca. La seva presidenta, Maria Antònia Oliver , ja ha fet saber al consistori que prefereixen "estar morts a les cunetes, que representats en la nova placa que s'instal·larà". Per la seva banda, i dos dies després de conèixer-se la decisió municipal, l'Esquerra Independentista de Mallorca (EIM) va convocar una roda de premsa per informar que es donarà "suport polí-

tic i humà" a qualsevol persona, col·lectiu o moviment que boicotegi la presència del monument. De fet, l'EIM ha anunciat una etapa de lluita, boicot i accions contra el monòlit, "alçat per la dictadura i avalat per un ajuntament que no només es diu democràtic, sinó també progressista". Malgrat que la via institucional hagi quedat obsoleta, el cert és que Memòria de Mallorca no quedarà de braços creuats. Des d'aquesta entitats s'ha denunciat l'Ajuntament de Palma als tribunals i es pretén guanyar la batalla per la via del contenciós administratiu. Memòria de Mallorca basa la seva argumentació en la famosa Llei de memòria històrica aprovada pel Govern espanyol. I és que aquesta normativa legal, segons la interpretació que en fa l'Ajuntament, no obliga a enderrocar el monument, però tampoc no impedeix fer-ho.


08 EN PROFUNDITAT DEL 9 AL 23 DE FEBRER DE 2010

Aquest any 2010 ha començat amb mobilitzacions arreu del país en defensa d’economia sostenible i els poders públics tenyeixen de sostenibilitat la seva llum. Privatitzacions, xarxa ferroviària deficient i augment de tarifes en temp

Milers de persones demanen el tren Gandia-D Dénia PAU BAÑÓ BENIARBEIG

El dissabte 30 de gener, més de 10.000 persones es van manifestar pels carrers de Dénia per tal de demanar la connexió ferroviària entre Gandia i Dénia. Al multitudinari acte reivindicatiu convocat per la Xarxa d'Alcaldes de la Marina Alta, acudiren desenes d'associacions i col·lectius de tota la comarca els quals van desfilar amb les seues pancartes des de l'esplanada de Torrecremada fins a l'antiga estació de tren. L'extraordinària eixida de l'associacionisme al carrer va ser la mostra visual de que la demanda del tren ha estat des de fa dècades una reivindicació ciutadana per la qual ara els polítics es barallen entre ells per tal d'apropiar-se-la i treure tot el rèdit electoral possible. D'aquesta manera, quan s'aconseguisquen les infraestructures ferroviàries que es reclamen, s'omplirà el buit que existeix a nivell de comunicacions entre Gandia i Dénia, connectant així els veïns de la Marina amb les comarques de la Safor, la Ribera i l'Horta. Actualment el tram Dénia-Gandia el cobreix l'empresa d'autocars ALSA que posseeix el monopoli d'aquesta línia i imposa uns horaris i tarifes que no s'ajusten a les necessitats dels usua-

ris i usuàries. D'aquesta forma, les dos grans beneficiades de la desaparició del tram Gandia-Dénia l'any 1974 són l'empresa d'autocars ALSA i l'empresa AUMAR la qual té la concessió de l'autopista AP-7. Des de fa més de 35 anys han estat moltes les promeses per part del partits espanyolistes PP i PSOE els quals, durant més de tres dècades, han governat a l'Estat Espanyol i a la Generalitat Valenciana. Aquestes dues institucions són les que tenen les competències per tal de dur a terme el projecte del tren i el seu denominador comú front aquest tema ha sigut l'absoluta passivitat. Ara, després de 35 anys, PP i PSOE mobilitzen els ajuntaments del pobles afectats a través d'actes en reivindicació del tren amb una clara intenció d'apoderarse del discurs a favor d'aquest. El discurs a favor del tren ha estat sempre present en diferents organitzacions i col·lectius socials de la comarca, i per això, el passat dissabte, Maulets de la Marina, Endavant de la Marina, Independentistes de la Safor i el Col·lectiu Aixa acudiren a l'acte convocat a Dénia amb una pancarta amb el lema "PP i PSOE ens prenen el pèl. Volem el tren JA!". Aquest bloc va participar en la mani-

festació amb tota normalitat, però en arribar a la plaça de La Via on acabava la manifestació i es feia el parlament final, intentaren alçar la pancarta amb la sorprenent reacció de la Policia Nacional Espanyola la qual va intervindre la pancarta a la força sense cap mediació verbal. Seguidament, i sota l'expectació dels milers de persones que omplien la plaça, van identificar els portadors de la pancarta. L'espectacle públic de repressió que van donar les forces de

seguretat es va poder veure també amb l'actuació policial cap a dos professors de l'institut que demanaven amb una pancarta un institut nou. Aquesta nova actuació va consistir en envoltar amb vuit agents de policia a la parella de docents per tal d'impedir-los l'apropament a la plaça. Una vegada més es va poder observar la repressió que pateix qualsevol que s'atrevisca a mobilitzar-se i mostrar públicament una veu crítica cap al PP-PSOE.

“La policia va voler impedir que diverses pancartes de grups crítics s’exhibissin al final de la manifestació”

CONFLICTES ARREU DEL TERRITORI ABEL CALDERA BERGA

Al llindar de les ATM El sistema d'ATM permet la utilització de bitllets integrats a uns preus més baixos que els preus tradicionals. Tot i així, en el desenvolupament d'aquests sistemes, s'han generat situacions de desigualtat en les quals conviuen a poca distància poblacions integrades dins una ATM amb poblacions fora d'aquesta. Per exemple, Navàs al Bages és la darrera pobla-

ció integrada a l'ATM, i el preu del bitllet d'autobús fins a Barcelona és de 5,80 euros. Només 20 quilòmetres al nord de Navàs trobem Berga, ja fora de l'ATM. En aquest cas, el bitllet de bus fins a Barcelona costa 14 euros.

Manifestació contra la pujada de preus del transport públic a Barcelona El passat 30 de gener, centenars de persones es van manifestar pels carrers de Barcelona contra la pujada dels preus al transport públic. La mobilització va sorgir a través d'un grup de Facebook que va arribar a tenir més de 50.000 adherits. L'objectiu era protestar per una pujada

de totes les tarifes per damunt del IPC, fet reiteratiu en els darrers 15 anys. Els manifestants van finalitzar la seva marxa davant l'Ajuntament de Barcelona i, posteriorment, molts d'ells es van dirigir a l'estació de metro de Liceu per obrir les tanques i permetre que tota la gent que


L’ACCENT 171 EN PROFUNDITAT 09

a del transport públic. En un moment en què es promulguen lleis a propaganda institucional, les mancances del transport públic surten a la ps de crisi han estat elements que han mobilitzat la societat

en aquell moment accedia al metro ho pogués fer sense pagar. Prèviament a aquesta mobilització, el dijous 28 de gener desenes d'activistes obriren les tanques a les estacions de metro dels barris treballadors de la ciutat com a protesta per a la pujada de preus. Anteriorment, l'Assemblea d'Aturats/des de Barcelona havia exigit en un comunicat la gratuïtat del transport públic per a les aturades, com ja s'ha establert en altres ciutats europees.

Un estudiant detingut a la UAB per protestar pels preus del transport públic Dilluns 1 de febrer a la tarda. Dues persones es trobaven realitzant pintades a la sortida dels FGC a la Universitat Autònoma de Barcelona contra la pujada dels preus del transport públic. La seguretat privada dels FGC envoltà amb gossos les dues persones, amb l'ajuda de dos mossos d'es-

quadra de paisà. Davant la desproporció evident amb el que llei en mà és una simple falta, i la presència d'agents de paisà al campus, diversos joves que passaven per allà es van anar aturant i començaren a recriminar l'actitud dels agents. Els dos agents de paisà es van abraonar sobre

un dels estudiants que estava protestant i avisaren dotacions uniformades de mossos, que s'endugueren l'estudiant detingut, el qual fou posat en llibertat cap a les onze de la nit.


10INTERNACIONAL

DEL 9 AL 23 DE FEBRER DE 2010 L’ACCENT 171

DETINGUDA PERQUÈ NO DENUNCIÏ L'OCUPACIÓ Ariadna Jové és una catalana que fa més d'un any que viu a Palestina.Des d'allà ha enviat cròniques que hem publicat a L'ACCENT per denunciar el que suposa l'ocupació d'aquella terra per la vida quotidiana de la població Palestina.A mitjans de gener ens va enviar la crònica que reproduïm aquí És per cròniques com aquesta que envien tots els internacionals que viuen o viatgen als territoris ocupats i per la seva tasca de denúncia de la política d'Israel que Ariadna Jové i una australiana van ser detingudes el diumenge dia 7 de matinada.El moviment al que pertanyen (ISM) denuncia que els darrers mesos fins a quatre internacionals han estat detinguts per l'exèrcit israelià i expulsats als seus països.L'objectiu:silenciar l'ocupació. Al moment de tancar aquesta edició de L'ACCENT, Ariadna Jové havia estat alliberada i es trobava a l'espera de judici.No la deixen sortir d'Israel ni entrar a Cisjordània.

Bir al-IIdd, el retorn a la terra ARIADNA JOVE MARTI

Roba estesa al vent, el bestiar busca el verd que creix entre les pedres després de les primeres i escasses pluges de l'hivern, el burro descansa abans de començar a treballar carregant pedres d'un lloc a l'altre per netejar i habilitar aquesta part del vessant de la muntanya. Nenes que corren i juguen a l'aire lliure, les seves mares reparen i ordenen les coves i les tendes que la Creu Roja Internacional i les Nacions Unides els han donat. Abu Naser, Abu Ali i el Hajj Issa seuen fora de la cova, observant el magnífic paisatge que ens envolta. Asseguts a l'última muntanya que ens separa de les immensitats del desert del Nakab, el so de trets i explosions constants que ens arriben des de la base militar israeliana m'esclaten a les orelles. Marrons, ocres, grocs, muntanyes escarpades i rocoses, les llums i construccions de la ciutat israeliana d'Aarat a la llunyania, la línia verda marcada uns quilometres al sud com una pinzellada que dibuixa una carretera, a l'est, la depressió del Mar Mort, i darrere, les muntanyes jordanes. Tot el que observem fins a l'horitzó és el desert de Nakab. Uns estranys cercles i rectangles d'un verd intens em sorprenen; l'hi pregunto a l'Abu Naser, "verdures, hortalisses, arbres fruiters, taronges i llimones" em respon; em recorda a alguna fotografia que vaig veure fa anys, en algun llibre de text de l'escola, el modern sistema de regadiu amb compta gotes, immenses extensions de cultius al desert, "Israel", afegeix ell. La Sabrina i Um Naser ens porten un té molt dolç i seguim observant el paisatge. El darrer 8 de novembre de 2009, nou famílies palestines van retornar a la terra de Khirbet Bir al-Idd, a les muntanyes del sud d'Al-Jalil (Al-Jalil és el nom àrab que utilitzarem per referir-nos al nom hebreu de la ciutat d'Hebron), dins de l'anomenada Zona C del West Bank (també anomenat Cisjordània). La història de Bir al-Idd és increïble, els romans ja es van interessar i instal·lar a la zona gràcies a una font que abastia d'aigua tota la regió. El 1948 el pla sistemàtic de neteja ètnica d'Israel, que va destruir més de 800 pobles de la Palestina històrica, també va afectar l'àrea de Bir al-Idd. Garatin, el poble més gran de la zona, va ser demolit el 1948 i els seus habitants van refugiar-se a Jinba, Bir al-Idd i altres pobles del voltant. El 1954, terroristes de l'Hagana (que posteriorment van formar l'exèrcit d'Israel, juntament amb els també grups terroristes Stern i Irgun)

van envair Jinba, van assassinar quatre homes del poble, (entre ells el pare de l'Abu Naser) i la seva família va ser forçada a refugiarse al poble de Yatta. El pare d'una de les quatre dones d'Abu Ali també va ser assassinat el mateix dia a Jinba i la seva família es va refugiar a Dar Airat. Es conserven les restes d'un pou romà i el record nostàlgic de l'aqüeducte que transportava l'aigua a la piscina de Jinba, al peu de la muntanya, fins que el 1985 les 40 cases palestines de pedra que formaven Jinba, tres botigues, una mesquita, la magnifica piscina romana i el mateix aqüeducte, van ser demolides completament per l'exèrcit d'Israel, al·legant que es tractava d'una zona tancada d'entrenament militar.

“El 1985 les 40 cases palestines de pedra que formaven Jinba van ser demolides completament per l'exèrcit d’Israel, al·legant que es tractava d'una zona d'entrenament militar” Els habitants es refugien de nou, molts d'ells per segon cop a les poblacions del voltant com Bir al-Idd, cada vegada obligats a desplaçar-se més al nord. El novembre de 1999 l'exèrcit d'Israel desallotja i demoleix les tendes i les coves que formaven el poble de Bir al-Idd i les 15 famílies que hi habitaven són forçades a marxar novament. Hi tornen el gener del 2000, ja que es neguen a abandonar la terra que legalment els pertany; conserven extensos documents de l'Imperi Otomà i del Mandat Britànic que demos-

Ivan Gordillo, portaveu de la família, durant la roda de premsa el dilluns 9 de febrer per explicar la situació d'Ariadna Jové

tren que en tenen la propietat. Però en uns mesos l'exèrcit i les agressions constants dels colons (matant el bestiar, cremant els seus petits conreus i incendiant les tendes i les coves, atacant-los amb gossos, bloquejant els punts d'accés als camins que connectaven les petites poblacions, contaminant els pous que els abastien d'aigua…) que han ocupat la zona els anys 80 els expulsa novament. Tots ells es tornen a refugiar, als pobles propers de Yatta, Tuwani, Dar Airat, Karmil i Ma'hin. Després d'una llarga lluita legal, entre advocats i judicis, el gener de 2009 la Cort Superior de Justícia d'Israel declara que els habitants de Bir al-Idd podran tornar a repoblar la zona el juliol del 2009, tot i que tindran prohibit aixecar cases o altres construccions, habilitar un sistema de canalització d'aigua corrent o tenir accés a electricitat. El Hajj Issa ens explica que això els impedirà tenir un mitjà de subsistència i un desenvolupament modern, els impedirà cobrir les necessitats bàsiques d'aigua, sanejament, electricitat i habitatge. Finalment, el 8 de novembre de 2009, deu anys després de ser expulsats, tenen dret i decideixen tornarhi, repoblant les coves i aixecant precàries tendes de plàstic, i tornen a la vida rural i seminòmada que tenien els seus pares. En diferents punts del West Bank, poblacions seminòmades similars van ser forçades a desplaçar-se i refugiarse el 1967, quan l'estat d'Israel, després de la Guerra dels Sis Dies, va ocu-

par aquestes zones. Des que els habitants de Bir al-Idd van decidir retornar a la seva terra, activistes internacionals d'ISM (International Solidarity Movement) i Ta'ayush els acompanyen i viuen amb ells.

“El gener de 2009 la Cort Superior de Justícia d'Israel permet als habitants de Bir al-Idd tornar a repoblar la zona,tot i que tenen prohibit aixecar cases o altres construccions” Abu Naser pregunta com funciona la càmera de vídeo que B'tselem els ha donat perquè puguin gravar els atacs dels colons. Les seves mans fortes i gastades juguen amb els botons i fem prove;, el Hajj Issa grava el desert i als nostres peus les tendes desordenades que ara formen l'antic poble de Jinba. Una organització espanyola ha finançat els quatre dipòsits d'aigua dels quals s'abasteixen, i Ta'ayush ha instal·lat una petita placa solar per recarregar els mòbils i la bateria de les càmeres de vídeo. Abu Naser surt cada dia amb els primers raigs de sol a pasturar les ovelles, porta la càmera de vídeo penjada al coll, i acti-

vistes l'acompanyen. En els 40 dies que fa que estan aquí han estat agredits i atacats pels colons que els envolten i que intenten impedir que tornin a repoblar la zona. Aquestes agressions han donat lloc a enfrontaments amb els soldats que en diferents punts els controlen. El Hajj Issa remarca que no té por, "dormo tranquil dins la cova, és la meva terra"; "mira els colons", diu, "tanques i serveis privats de seguretat envolten i patrullen els assentaments contínuament i segueixen tenint por, jo tinc l'ànima neta, és la meva terra, ells són els ocupants, els sionistes colonitzadors d'Israel, els lladres, els assassins". El 4 de gener de 2010, l'administració israeliana a Al-Jalil i el seu exèrcit arribaren a Bir al-Idd amb papers que declaraven totes les tendes de Bir al-Idd il·legals, i que aquestes han de ser desmuntades, en cas contrari els bulldozers de l'exèrcit les demoliran. La població ha de limitarse a viure a les coves que van ser destrossades l'any 2000 pel mateix exèrcit. Aquesta nova sentència ha estat portada a judici novament per les famílies de Bir al-Idd. El jutge ha posposat el cas. La lluita legal no ha acabat i l'Estat d'Israel intentarà, mitjançant tots els mecanismes possibles, expulsar novament la població de Bir al-Idd. Abans d'aixecar-nos per seguir treballant, i després de tres gots de te ensucrat, Abu Naser em mira i em remarca, "si no fos per vosaltres, no estaríem repoblant de nou la nostra terra. Vull morir a la meva terra, ara ja no m'obligaran a marxar".


INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 171 DEL 9 AL 23 DE FEBRER DE 2010

Contra Putin i Medvedev Radiografia de l’oposició real a la Federació Russa

MANEL LOPEZ I ESTEVE LLEIDA

Bona part de les informacions que ens arriben sobre l'oposició a l'autoritarisme del binomi Putin-Medvedev a l'actual Federació Russa es centren en remarcar la importància de suposades figures carismàtiques, com l'escaquista Garry Kasparov, i de tot un seguit de forces polítiques que, en última instància, no qüestionen les reformes neoliberals engegades el 1991 que han portat a l'actual catàstrofe social i econòmica per a bona part de la població russa. Més enllà de figures com les de Kasparov i de la coalició Una Altra Rússia o del partit titella del govern Rússia Justa, l'oposició real d'esquerres a Rússia la configura el Partit Comunista de la Federació Russa (PCFR) i, sobretot, els nous moviments socials en defensa dels serveis públics, els drets socials i els drets civils. Tot i l'altíssima popularitat del primer ministre rus Vladimir Putin i del seu home de palla, el president del govern de la Federació Russa Dimitri Medvedev, l'autoritarisme del nou capitalisme rus ha trobat en sectors significatius, tot i que minoritaris, de la població russa una ferma oposició des de l'esquerra a la política neoliberal del govern. En aquest sentit, cal tenir presents, d'una banda, l'alternativa, sobretot tot i que no únicament, en el terreny parlamentari representada pel Partit Comunista de la Federació Russa i, per l'altra, tots aquells moviments contestataris de base, amb expressions força diverses, que han configurat els nous moviments socials a Rússia molt especialment d'ençà de l'any 2005. Durant el primer mandat presidencial de Putin, el PCFR acceptà diversos càrrecs importants dins la Duma que el mateix Putin els hi havia ofert. Poc després els membres del PCFR foren desallotjats d'aquests càrrecs i des d'instàncies governamentals s'orquestrà una escissió dins el partit que acabà amb la fundació de Ródina (Pàtria), actualment Rússia Justa. Tot i la política erràtica del PCFR durant els primers anys de la consolidació de Putin, fonamentada en un fort autoritarisme intern, la falta de combativitat cap a les autoritats, un fort caràcter clientelar, un parlamentarisme ineficaç i un nacionalisme eslau desorbitat, a dia d'avui aquest continua essent l'alternativa al poder autoritari de Putin i Medvedev al Parlament. Les lleis restrictives sobre la configuració de partits aprovades pel Kremlin des del 2001 semblen no haver afectat la força electoral del PCFR, en les diverses conteses electorals ha conservat entre un 10 i un 25% dels vots, depenent de les regions, i disposa de 57 diputats a la Duma, amb un nombre de militants pròxim als 170.000. Igualment manté una forta presència social,

Putin i Medvedev al 10è congres del Partit de la Rússia Unida

especialment entre determinats sectors de treballadors, i un programa que aposta per la nacionalització dels recursos naturals i els sectors estratègics de l'economia, un sistema polític pluripartidista, l'educació i la sanitat públiques i gratuïtes, el control per part dels treballadors dels sectors econòmics

“Tot i l'altíssima popularitat de Putin i Medvedev,l'autoritarisme del nou capitalisme rus ha trobat una ferma oposició des de l'esquerra a la política neoliberal” estratègics, la dissolució de l'OTAN i una política en defensa de la pau a nivell internacional. L'oposició dels moviments socials

Ara bé, més que no pas en el Partit Comunista de la Federació Russa cal anar a cercar l'oposició d'esquerres més combativa en els diversos moviments socials, sense les hipoteques que arrossega el PCFR, sorgits de l'onada de mobilitzacions en contra de

la reforma del sistema de seguretat social l'any 2005. Milers de persones, molts d'ells pensionistes però també joves d'esquerres, sindicalistes i activistes pels drets humans, sortiren als carrers de diverses ciutats durant diversos dies per aturar les disposicions del Kremlin que pretenien acabar amb el sistema de cobertura social bàsica encara existent a Rússia. Les mobilitzacions, que en moltes ciutats s'allargaren durant mesos, forçaren al govern a arribar a un compromís amb els manifestants sobre l'aprovació de la llei. A finals del 2005 es tornaren a produir tot un seguit de mobilitzacions massives contra la llei de reforma de l'habitatge i, concretament, contra la reforma de l'anomenat habitatge comunitari. Arran d'aquestes mobilitzacions s'han anat configurant tot un seguit de moviments de base, la majoria de caràcter local, en defensa del territori, com en el cas de la protecció del llac Baikal, per la llibertat d'expressió i associació o en contra de la privatització de serveis públics. En el terreny de la privatització dels serveis públics, la lluita del sindicat de treballadors d'autobusos de la ciutat de Perm, de gairebé un milió d'habitants al peu dels Urals, resultà exemplar. La seua lluita per conservar els seus llocs de treball davant la voluntat de les autoritats municipals de privatitzar el transport públic els portà a encapçalar el consell coordinador de la ciutat en contra de la privatització de qualsevol servei públic. De la mateixa mane-

ra, en diverses localitats s'han anat creant col·lectius de veïns i ciutadans en contra dels desnonaments d'habitatges, per protegir els espais públics, per garantir els drets sanitaris bàsics, en contra de la brutalitat policíaca o en contra les reformes urbanístiques de caràcter especulatiu.

“L'experiència de base més exitosa ha estat la creació de la Coordinadora d'Unió de Soviets,nascuda de les mobilitzacions pels drets dels pensionistes i de l'habitatge” Segurament, l'experiència més exitosa, per haver superat el marc local i haver aconseguit una coordinació de diverses ciutats, ha estat la mobilització dels pensionistes amb la creació de la Coordinadora d'Unió de Soviets. Es tracta d'una coordinadora que aplega ciutats tant importants com Vladivostok, Sant Petesburg, els suburbis de Moscou, Samara, Togliatti o Izhevsk nascuda de les mobilitzacions pel manteniment dels drets dels pensionis-

tes i pel dret a l'habitatge tot just fa dos anys. Prenent el model de la ciutat d'Izhevsk, a la República d'Udmurt, on juntament amb els pensionistes participaven de manera conjunta en la lluita pels drets socials el Partit dels Treballadors Comunistes de Rússia, periodistes independents, sindicalistes, estudiants, associacions de veïns, anarquistes i fins i tot liberals oposats a Putin. La Coordinadora d'Unió de Soviets ha aconseguit entorn a una reivindicació sectorial, com la dels pensionistes, aglutinar tots els sectors socials i polítics contraris a les polítiques neoliberals del govern en els principals nuclis urbans de la Federació. Totes aquestes diverses expressions mobilitzadores, han tingut la seua concreció en l'organització dels diversos Fòrums Socials que, com el celebrat el 2006 a Sant Petesburg tot just abans de la celebració de la cimera del G-8, han mostrat la vitalitat, tot i que amb limitacions, de les noves reivindicacions, lluites i formes organitzatives en contra de la misèria a la que el capitalisme rus ha condemnat a bona part de la població. La massiva operació repressiva que el govern executà contra els activistes i militants que participaren en el Fòrum Social de Sant Petesburg, empresonant centenars de persones amb pretextos falsos, és ben il·lustrativa de la preocupació que l'oposició de base genera a les autoritats i de les seues potencialitats, avui embrionàries en el marc d'un estat extremadament autoritari.


12ECONOMIA

DEL 9 AL 23 DE FEBRER DE 2010 L’ACCENT 171

Sanció de 4 milions d’euros a Seat per frau en contractes pactats amb UGT NÚRIA ALEGRIA BARCELONA

L’APUNT

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha emès sentència el passat 23 de desembre on ratifica una sanció a l'empresa Seat de 4.516.621,96 euros per frau en les contractacions de més de 600 treballadors, que havien estat pactats en estranyes circumstàncies amb el sindicat UGT, majoritari al Comitè d'empresa.

Matías Carnero i l’UGT

Biografia d’un sindicat en defensa de l’empresa

Un pacte entre UGT i Seat

Els fets que sustenten la sentència es remunten el 1998, quan l'empresa Seat va decidir la necessitat de contractació de més de 600 treballadors als llocs de treball de producció directe a les plantes de Martorell i Zona Franca. L'entrada de tal quantitat de persones significava un possible canvi en les correlacions de forces sindicals a l'empresa, i la direcció va proposar al sindicat UGT, majoritari al Comitè d'Empresa, la realització de contractes fraudulents als nous treballadors, a canvi que el sindicat pogués "triar" entre els seus afiliats i familiars la gran majoria dels que ingressarien a Seat, reforçant la seva posició a les eleccions municipals. El pacte il·legal entre UGT i Seat va comptar amb "l'aval o autorització" de les autoritats autonòmiques principatines, segons va declarar en seu judicial el mateix Matias Carnero, president del Comitè d'Empresa pel sindicat UGT, que va testificar a instàncies i en defensa de l'empresa. Més de 600 contractes il·legal

Concentració a la seu de la SEAT a València contra els acomiadaments // FOTO: CGT

de poder dins UGT a Seat va propiciar que l'anterior secretari d'acció sindical denuncies a la Inspecció de Treball el frau amb pèls i senyals. Els inspectors en personar-se en la seu de l'empresa van comprovar que cap dels treballadors contractats en aquest pacte complia amb els requisits establerts pels contractes emprats, ja que no realitzaven ni les jornades mínimes de formació obligatòria, no tenien cap "tutor", no comptaven amb les titulacions necessàries, i sobretot, duien a terme tasques "que no requeririen per aprendre-les més de dos o tres dies". Sobre aquesta base, la Inspecció de Treball va imposar a Seat tres expedients sancionadors, per un total de 4.516.621,96 euros.

“Com a resultat de l'acord, es van incorporar a l'empresa més de 600 treballadors, en la seva gran majoria afiliats o familiars d'afiliats a UGT”

Com a resultat d'aquest acord, es van incorporar a l'empresa més de 600 treballadors, en la seva gran majoria afiliats o familiars d'afiliats a UGT, amb 254 contractes d'aprenentatge i 414 contractes amb pràctiques, a pesar de realitzar tots ells tasques a la cadena de muntatge sense cap requisit de formació. El frau en les contractacions va permetre a Seat rebaixar considerablement les cotitzacions de la Seguretat Social, a més de ser beneficiària de grans subvencions i ajudes públiques, per la seva tasca "formativa" de nous treballadors. Però les desavinences i lluites

Una condemna clara

La sentència ratifica les apreciacions de la Inspecció de Treball, determinant la manca total de compliment per part de Seat dels requisits per realitzar els contractes de formació i pràctiques, ja que els empleats contractats realitzaven

"les tasques més senzilles, repetitives i de menys necessitat de formació". Alhora, el TSJC recorda que "els pactes entre la direcció de Seat i el Comitè, siguin pels objectius que siguin, no poden eludir d'estricte compliment de la normativa laboral", i menys aconseguir de forma fraudulenta "ajudes i subvencions

Vaga a l’Institut Català de la Salut (ICS) REDACCIÓBARCELONA El passat 28 de gener el sindicat CGT va convocar vaga de 24 hores a tots els centres de l'Institut Català de la Salut (ICS) en denúncia per la situació laboral dels treballadors eventuals a l'ens autonòmic principatí.

treballadors. En el seu comunicat, la CGT interpreta que les centrals sindicals signants de l'acord han utilitzat els treballadors de l'ICS "com a moneda de canvi per aconseguir beneficis per a pactistes i venuts". Mobilitzacions i boicots

Segons denúncia el sindicat llibertari, les darreres mesures laborals aplicades a l'ICS, amb acord dels sindicats CCOO, UGT i SATSE, inclouen l'obligatorietat de treballar sense cobrar un elevat número d'hores a l'any, excessives càrregues de feina, privatització de serveis i arbitrarietat en l'establiment dels mèrits dels

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea de Joves de Cardedeu// Assemblea de Joves de Sants Barcelona// Associació de Veïns de Vinaròs Migjorn Vinaròs // Ateneu Corberenc Font Vella 20.Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4.Vilafranca // Ateneu La Bretxa Carrer Major, 17-19, Alcover // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8.Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés // Ateneu Popular de l'Eixample Ptge.Conradí 3, Barcelona // Ateneu Popular X Ferran 14.Vilafranca del Penedès // Ateneu Popular Octubre Badajoz 23, Barcelona // Ateneu Popular La Falç Antic escorxador s.n, Artés // Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx,Vila de Gràcia // Ateneu Popular de Sitges Pl. Castellers 3 // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa,València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Llonch 13// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular de Gràcia Ros de Olano 39,Barcelona // Casal Popular La Traca C.Travessia,15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C.Trinquet Vell 15, baixos.Tarragona // Casal Independentista el Gurri Taradell // Centre Social-BBar Terra Baró de Sant Petrilló 9.València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // El Forn Girona //L'Estapera C. de baix, 14, baixos,Terrassa //La Falcata Panera 2, Lleida // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B.Torelló // Lliga de Capellades Pilar 3.Capellades // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C.Sant Carles 8, baixos, Lleida // La Pioxa UV Baró St.Petrillo, 9 València // SEPC-U UPF Despatx 20.1E12, edifici Jaume C.Almeda s/n.Bordils // Racó de la Corbella Ripalda 20, baixos.València // SEPC-U I.Barcelona // Taverna Catalana "Les Forques 1642", Alfred Perenya 71, Lleida // Taverna l'Esparracat C.Feliu Munné 18, Esparraguera

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

que no els correspon". A instàncies i en defensa dels interessos de l'empresa no només va testificar el conegut líder del sindicat oficial Matias Carnero, sinó altres destacats membres del Comitè per UGT, a més de fins a 40 treballadors contractats en aquella data, tots ells afiliats al mateix sindicat.

La secció sindical d'UGT a Seat, i el seu líder Carnero, compten amb un llarg historial de denúncies per connivència amb la direcció de l'empresa, que han arribat a la confecció de llistes d'acomiadats en veritables "purgues sindicals". Fins a tres sentències del TSJC han determinat que l'empresa Seat va realitzar una veritable "purga sindical" en els 660 acomiadaments de l'ERO de 2006, que va afectar principalment a afiliats i simpatitzants de CGT, sindicat que no va acceptar els acomiadaments, i sense afectar gairebé les forces sindicals UGT i CCOO, signants de l'ERO. La participació de Carnero en la confecció d'aquestes llistes la va denunciar judicialment un delegat d'UGT, José Jané, que va afirmar a la seva demanda haver rebut pressions del seu sindicat, incloses amenaces d'acomiadament a tota la seva família, per "facilitar un llistat de persones no afins a UGT, amb l'objectiu d'incloure-les a l'ERO".

La vaga del darrer 28 de gener va ser la cloenda d'una sèrie d'actes de protesta dels treballadors de l'ICS. A l'Hospital de Tarragona Joan XXIII el 15 de desembre els treballadors es van concentrar en assemblea davant del centre, mentre que a la resta d'hospitals es van realitzar les concentracions el 21 de gener, amb reco-

llida de firmes entre els empleats. Entre les protestes dels darrers mesos que han generat el conflicte destaca el boicot que un centenar treballadors va realitzar en el sopar de 25 aniversari de l'ICS el passat 27 de juny de 2008, amb la presència dels principals gestors de l'entitat pública.


L’ACCENT 171 DEL 9 AL 23 DE FEBRER DE 2010

CIÈNCIA I TECNOLOGIA 13

Campament de refugiats per la guerra civil de la República Democràtica del Congo

El coltan, un metall estratègic ALMUDENA GREGORI VALÈNCIA Quan parlem de països com la República Democràtica del Congo, de seguida ens venen al cap imatges de guerra i destrucció,senyors de la guerra i xiquets soldats,fronteres volàtils i estats inexistents. Però darrere de tot això, trobem lucratius negocis, en aquest cas el de la fabricació de telèfons mòbils i altres noves tecnologies.

Per fabricar un mòbil fan falta molts components, alguns d'ells requereixen fins a quatre-cents entre components plàstics i metàl·lics. Entre els últims podem trobar el coure, ferro, plom, zinc i plata. Però des de fa anys el que ha assolit una importància cabdal és el coltan o columbita-tantalita. La importància del coltan rau en les qualitats que té per donar una major durada a les bateries dels mòbils. Un cop refinat es converteix en tàntal metàl·lic i niobi, el primer es converteix en una pols molt resistent a la calor que a sobre és capaç d'aguantar una elevada càrrega elèctrica. Aquestes qualitats converteixen el coltan en un mineral indispensable per a la fabricació de condensadors, peces bàsiques a l'hora de fabricar les bateries dels telèfons mòbils i d'altres aparells electrònics. El coltan no és un mineral abundant A la natura, tenint el seu con-

trol una importància econòmica i estratègica de primera magnitud, pel fet que els telèfons mòbils s'han convertit en els darrers anys en un producte de consum massiu que a més a més obeint a les regles del consumisme, es renova amb una enorme rapidesa. A causa d'aquest boom de l'electrònica el preu del coltan s'ha disparat arribant-se a pagar fins a 400 dòlars el quilo. Malgrat que el podem trobar a

“Sony i Nokia traslladen la seva competència a la regió i tenen un paper molt fosc en el seu context bèl·lic” diferents punts d'Amèrica del Nord, destacant les reserves del Canadà, el 80% del metall es localitza al continent africà, i més concretament a la República Democràtica del Congo, una de les zones més conflictives del planeta. La competència de dues de les multinacionals de l'electrònica més importants, Sony i

Nòkia, és ferotge, tenint totes dues un paper molt fosc, en el context bèl·lic de la regió. Un recurs estratègic en l’àmbit regional

giene, seguretat i sanitat. Un polèmic informe del Consell de Seguretat de les Nacions Unides revela que al Congo hi ha països involucrats en la guerra actual que estan espoliant recursos naturals, principalment el coltan. La implicació de Ruanda i Burundi, en el contraban del metall al Congo està

més que demostrada, això es desprèn que en segona instància disposen de la connivència, el suport i la col·laboració de les principals multinacionals de l'electrònica que es lucren amb aquest contraban i estan interessades en què la inestabilitat política es mantinga a la regió.

Les ocupacions per part dels exèrcits de Ruanda i Uganda, d'àmplies regions del Congo, no són atzaroses sinó que centren en aquells territoris on es localitza aquest metall i en el qual treballen fins a 10.000 miners recol·lectant l'argila que un cop cribada proporciona coltan. Així i tot, aquests miners tenen un salari d'entre 10 i 50 dòlars a la setmana, mentre que un treballador mitjà d'aquest país cobra uns 10 dòlars mensuals. La millora salarial no amaga que els El coltan es troba a una xicoteta regió de la República Democràtica del Congo, treballadors fan just a la vora de les fronteres amb Uganda, Rwanda i Burundi. La creixen demanla seua feina senda internacional d’aquest mineral ha augmentat l’interés estratègic en la zona, se un mínim de i de retruc, ha alimentat els conflictes bèl·lics interètnics condicions d'hi-


14 CULTURA

DEL 9 AL 23 DE FEBRER DE 2010 L’ACCENT 171

El paisatge perdut de les colònies industrials

Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

D

es del passat 1 de desembre i fins el 7 de març el Museu d'Història de Catalunya acull l'exposició Colònies industrials. El seu format, de caire tradicional, no és especialment atractiu, però és força útil per entendre el que s'intenta explicar: el caràcter totalitzant del complex de la colònia industrial. L'origen d'aquest complex que, en el cas català, va ser ocupat majoritàriament pel tèxtil, cal buscar-lo a l'Anglaterra de finals del segle XVIII, estretament vinculat a la necessitat d'apropar-se i apropiar-se de l'energia que proporcionen els rius. La seva aparició al Principat no és però fins a mitjans del segle XIX. L'incipient procés d'industrialització català es trobava encotillat per la necessitat d'importar carbó i cotó i per l'alt cost del vapor. En aquesta situació, la innovació tecnològica que va suposar la turbina hidràulica va ser de gran ajuda per a la indústria catalana, tornant a posar a treballar els recursos hidràulics que ja havien usat durant la preindustrialització. L'únic inconvenient de l'ús d'aquests recursos és que calia buscar allotjament per a tots els i les treballadores al bell mig del món rural, molt sovint en zones de difícil accés. Els dos rius que més colònies industrials van veure néixer varen ser el Llobregat i el Ter. El fet que fossin aquests rius i no uns

altres està vinculat a l'existència de mines de carbó en llurs capçaleres i a l'arribada del ferrocarril, que pujava vorejant-ne la riba. Habitualment, l'espai urbà s'organitzava en terrasses de diferent nivell, l'inferior dels quals destinat a la fàbrica i els superiors als habitatges i serveis. Aquest darrer espai pivotava al voltant d'una plaça que dominaven, per una banda, l'església, i per l'altra, la casa del propietari. Que el patró hagués marxat a viure a Barcelona -els negocis no es feien i no es fan ni a Borgonyà ni a Cercs- no era argument suficient per a deixar de fer una segona residència de grans dimensions. Al voltant del centre de la colònia s'hi havien construït les cases, modestes, de la gran massa obrera, i d'altres, una mica més sumptuoses, destinades als "càrrecs intermedis". A mesura que aquests nuclis varen anar-se consolidant, el forn que en un primer moment complementava els fruits que extreien de l'hort, es va anar transformant en una botiga de queviures variats. Però aquesta no era la única transformació. La creixent consciència obrera que en el ram del tèxtil es visualitza en la creació de la Federació de les Tres Classes del Vapor dóna lloc a les vagues del tèxtil que el 1890 van recórrer la conca del Llobregat i els anys 1891 i 1901 la del Ter. Aquestes lluites incipients

“Les incipients lluites obreres a les colònies suposa purgues i l'adopció del paternalisme com a nou plantejament empresarial”

no només van comportar el sanejament del personal més actiu en la defensa dels drets de la classe treballadora sinó també un nou plantejament empresarial. El paternalisme social, instrument patronal que cerca el manteniment de certa harmonia, fa acte de presència, i els serveis socials augmenten. Ara, moltes de les colònies industrials disposaran també, entre d'altres, d'un col·legi, d'una dispensari mèdic, d'un casino o d'un teatre on també s'hi projectaven pel·lícules. A més, es promociona l'associacionisme

Mobilització social per Llei del cinema Redacció VALÈNCIA

E

l projecte de Llei del cinema que prepara el Govern del Principat, i a través de la qual es vol establir que la meitat de les pel·lícules es doblen o se subtitulen al català, ha posat en escena una sèrie de mobilitzacions tant de la part contrària a la norma com dels defensors del cinema en català. El punt àlgid de les protestes dels detractors es va produir el passat dilluns 1 de febrer, quan la patronal del sector, representada pel Gremi d'Empresaris de Cinemes de Catalunya, va tancar les 74 sales associades, tot apel·lant, a través d'un comunicat, que es "tingui en compte la realitat de la demanda de la societat catalana". Arran del tancament de portes dels cinemes, diferents moviments socials i organitzacions de l'esquerra independentista han mostrat el seu rebuig a la catalanofòbia mitjançant accions de denúncia. La CUP de Vic va encetar una campanya informativa per la plena normalització lingüística del català a les sales de cinema. A Tarragona, la CUP va demanar a l'Ajuntament que tot el cinema siga en català. I, arreu del país, els col·lectius independentistes van cridar per boicotejar aquelles sales que havien secundat el tancament patronal. A dia d'avui, tot el cinema es dobla

Iniciatives amb èxit La mobilització social del Principat ve a subratllar el reclam històric de poder gaudir de cinema en català. El ben cert

Ca la Carme, un nou referent a Badalona Vicent Company BADALONA

E

“Arran del tancament de portes dels cinemes,moviments socials i organitzacions de l'esquerra independentista han mostrat el seu rebuig a la catalanofòbia mitjançant accions de denúncia” únicament en llengua castellana, tret d'alguna raríssima excepció. L'objectiu de la Llei, segons ha recalcat el Govern principatí, és el de promoure la creació, la producció, la distribució i la comercialització de les arts del cinema, també en català.

esportiu i cultural, i floreixen els equips de futbol, els esbarts dansaires i les societats corals claverianes. Però aquest model d'organització fabril comença a entrar en crisi amb la universalització de l'automòbil. A partir dels anys cinquanta i seixanta, l'ús cada cop més intensiu d'aquest mitjà de transport deixarà el ferrocarril en via morta i, amb ell, les colònies fabrils, algunes de les quals, ja en desús, s'han reconvertit en museus que es volen testimoni d'un món ja perdut.

és que iniciatives de promoció del cine en llengua autòctona, no en manquen. Una d'elles és la que porten a terme cada any les universitats del País Valencià a diferents sales del territori. Cada any, la programació s'ha anat ampliant gràcies a la resposta massiva del públic, que fa intenses cues a les portes del cinema i, fins i tot, es queda sense poder entrar a les sessions. Enguany, entre els films a projectar, hi ha Up, Mapa dels sons de Tòquio o Tres dies amb la família.

l nou casal badaloní, que va obrir les seves portes el passat 19 de desembre de 2009 al passatge Sant Pere del barri de Llefià, s'ha volgut dedicar a la memòria de Carme Claramunt (natural de Roda de Barà i veïna de Badalona), la primera dona afusellada al Camp de la Bota de Barcelona. El nou local pretén ser un referent per la ciutat i també per la comarques del Barcelonès i el Maresme, esdevenint un veritable centre cultural i d'interacció d'entitats diverses. Un projecte de casal popular, assembleari, autogestionat i arrelat a la realitat del barri i del país que no parteix de zero. L'experiència de deu anys d'un altre casal d'aquestes característiques demostra que aquest projecte no és fer volar coloms, com ho mostra la tasca què des de fa una dècada, el Casal Antoni Sala i Pont, també a Badalona realitza acollint reunions, treballs de diversos col·lectius, xerrades i esdeveniments importants per la ciutat. Entre les diferents activitats projectades des del nou casal de Llefià cal destacar el servei d'assessorament laboral concebut com un espai obert a tothom per poder ajudar, aclarir i informar sobre dubtes, drets, convenis, accions a prendre, i els cicles de xerrades i de cantautors a Ca la Carme que divendres passat inaugurava el cantautor valencià Pau Alabajos en un concert solidari de recolzament al nou casal.


CULTURA 15

L’ACCENT 171 DEL 9 AL 23 DE FEBRER DE 2010

La ressenya de la quinzena: Amerrika

Ser àrab al país de George Bush Borja Català BARCELONA

E

l clima de paranoia creat arran de l'atac a les torres bessones transformà radicalment la vida de molts ciutadans dels Estats Units. Gràcies al paper dels mitjans de comunicació, els nord-americans d'origen àrab esdevingueren sospitosos, presumptes terroristes, i per aquest motiu es trobaren amb el rebuig d'una part de la societat de la qual formaven part, alguns des de feia diverses generacions. Elles i ells han estat les altres víctimes de la "guerra contra el terror". D'aquesta criminalització parla la pel·lícula Amerrika, de la directora Cherien Dabis. La història arranca, però, a Palestina on la Muna, una dona de mitjana edat que viu amb el Fadi, el seu fill adolescent, i la seva anciana mare. La situació a Cisjordània es cada dia més asfixiant a causa de la construcció del mur i, a més, en el terreny personal les coses tampoc no li van bé a la Muna, ja que el seu marit l'ha abandonada per una dona més jove que ella. Tot canvia, però, el dia que mare i fill reben l'autorització per marxar als Estats Units. Muna i Fadi abandonen el seu país i s'instal·len a casa de la germana de la protagonista, qui viu amb el seu marit i les seues tres filles a una petita localitat de d'Illinois. Però l'arribada a aquesta terra promesa coincideix amb la darrera invasió de l'Iraq i l'onada d'islamofòbia que se'n deriva. Una onada de la que mare i fill no podran escapar. Aquest clima es manifestarà de diverses maneres, que aniran de simples mirades al supermercat a amenaces anònimes. Un dels personatges que el patirà més cla-

“El clima de paranoia creat arran de l'atac a les torres bessones transformà radicalment la vida de molts ciutadans dels Estats Units. Amerrika parla d'aquesta criminalització que han patit els nord-americans d'origen àrab”

rament serà el cunyat de Muna, metge amb una consulta pròpia, que començarà a perdre pacients arran de la invasió de l'Iraq; molts d'ells ja no se sentiran còmodes sent atesos per un professional àrab. El llargmetratge beu ací de l'experiència personal de la directora, els pares de la qual provenen de l'Orient Mitjà: la seua família va patir amenaces durant la primera guerra del Golf i, fins i tot, agents del serveis secrets es presentaren al seu institut per esbrinar si era cert que la seua germana amenaçava de matar el pre-

sident. I el seu pare tenia realment un consultori mèdic que amb l'inici de la guerra dels 90 es quedà sense pacients. Serà enmig d'aquest ambient on la Muna i el Fadi tractaran d'adaptar-se al seu país d'acollida tot mantenint les seues identitats. El fill només vol ser un jove "normal", encaixar-hi, però tindrà problemes amb un company de l'institut, germà d'un soldat enviat a l'Iraq. De la seua banda, la mare, qui a Palestina treballava a una sucursal bancària, acabarà venent hamburgueses a un establiment de menjar

ràpid. Però Amerrika no ofereix una visió pessimista ni desolada. Ans al contrari, ens deixa un missatge d'esperança i de convivència entre cultures, aportant un petit granet de sorra a la superació de l'actual estat de les coses, on el rebuig d'una part d'Occident a allò musulmà, i per extensió a allò estranger, ha esdevingut habitual i, fins i tot, ha rebut cobertura institucional, quan no hi ha estat impulsat directament, ja siga als Estats Units, a Suïssa o a Vic.

Història

El no-marxisme de Howard Zinn Dídac López ESPLUGUES DE LLOBREGAT

L

a darrera conferència de Howard Zinn, programada l'última setmana de gener de 2010, s'havia de fer al Museu d'Art de Santa Monica (Califòrnia), en el marc d'una jornada titulada "A Collection of Ideas... the People Speak". No l'arribaria mai a pronunciar, ja que poques hores abans s'havia mort d'un atac de cor mentre nedava a la piscina de l'hotel. La notícia es difonia entre els cercles de l'esquerra nordamericana i internacional: l'autor d'A People's History of the United States havia faltat a l'edat de 87 anys. Sens dubte, de la vintena de llibres de Zinn, aquesta "història popular" (o història dels "pobles" o de la "gent") és la més coneguda. El fet que les forces conservadores l'hagin citada sovint com un exemple de "corrupció" o "revisió" de la història dels Estats Units d'Amèrica és possiblement el millor dels elogis per a un historiador que volia ésser recordat "per introduir una manera diferent de pensar sobre el món, sobre la guerra, sobre els drets humans i sobre la igualtat".

No és d'estranyar, doncs, que Howard Zinn figurés en les llistes de l'observatori neoconservador Accuracy in Academia, inclòs entre els "cinc mil marxistes" de les universitats nord-americanes, en tant que professor de ciència política de la Boston University. Però Zinn també era vist com un "professor marxista" per part de companys que, com ell, foren actius en el moviment dels drets civils o en els moviments contra les guerres del Vietnam, l'Afganistan o l'Iraq. Els comunistes, és clar i amb raó, desmenteixen aquesta atribució i insisteixen a col·locar Zinn en la tradició liberal-progressiva nord-americana. I des d'aquesta tradició que Zinn donava un suport condicionat a la candidatura d'Obama a la presidència dels Estats Units. Fos com fos, el mateix Zinn s'aplicava la famosa frase de Marx: "je en suis pas marxiste". Marx l'havia dita com a resposta a les activitats dels seus dos gendres francesos, Lafargue i Longuet, quan, en nom del "marxisme", queien, al parer del sogre, en excessos sectaris davant del moviment sindical. Zinn adoptava la frase per distanciar-se del Marx "dogmàtic"

“L’historiador que volia ésser recordat per introduir una manera diferent de pensar sobre el món,sobre la guerra,sobre els drets humans i sobre la igualtat”

o, més aviat, de l'assumpció dogmàtica dels tres volums del Capital i del Grundrisse. Per contra, Zinn situava les idees més profundes de Marx en el Marx més jove i menys matemàtic, en les Tesis sobre Feuerbach i en els manuscrits econòmics i filosòfics escrits en el primer exili parisenc (1843). No és gens casual que l'obra dramàtica de Zinn, que ha estat més representada en els darrers anys, sigui Marx in Soho (1999). La força motriu que l'empenyé a

escriure-la fou el crit de "Marx ha mort", una expressió que fa deu anys i ara mateix no expressa cap convicció filosòfica o política profunda, sinó que és un autèntic crit de guerra contra la classe treballadora i els pobles i col·lectivitats oprimits, en justificar la ineluctabilitat i les bondats d'aquestes mateixes opressions. A Zinn, però, no l'interessava tant la història de les opressions com la de les emancipacions.


DEL 9 AL 23 DE FEBRER DE 2010 L’ACCENT 171

16CONTRAPORTADA

“L’independentisme creix quan la gent es pregunta com pot ser que un país ric en petroli tingui uns nivells de benestar tan baixos” ABEL CALDERA BERGA

Escòcia és molt coneguda als Països Catalans com a nació diferenciada d'Anglaterra. Però més enllà d'això, hi ha un desconeixement força gran sobre la seva realitat. Ens pot fer cinc cèntims sobre com és la situació socioeconòmica d'Escòcia avui en dia? Quan Escòcia era un país independent, al segle XVIII, era un país pròsper. Quan el país va ser annexionat a Gran Bretanya, entrà en una profunda depressió econòmica que obligà la gent a emigrar. Quan participà de l'Imperi Britànic, a partir del segle XIX, Escòcia començà a obtenir beneficis del colonialisme. Però després de la Segona Guerra Mundial entrà en una relació de desigualtat respecte Anglaterra: atur més elevat, esperança de vida més baixa, estadístiques de salut pitjors, de fet de les pitjors d'Europa. I en els darrers dos anys, la crisi econòmica ha aguditzat aquesta situació. El crash bancari ha fet que milers de persones perdessin la feina; cal recordar que la banca és un sector econòmic molt important a la regió d'Edimburg. La gent vincula progrés econòmic a independència. La gent es pregunta com pot ser que en un país ric en petroli i altres recursos naturals, això no es tradueixi en benestar social. Tenim una estructura econòmica similar a la dels països escandinaus, però no així el seu nivell de benestar social. Molts catalans estan pendents de l'evolució del referèndum d'autodeterminació que Alex Salmond anuncià per aquest 2010. Quin és l'estat de la qüestió? Quina posició té el SSP sobre aquest referèndum? El SNP va accedir al poder sota la bandera de la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació. Això va comptar amb una fèrria oposició dels partits unionistes, i cal recordar que el SNP no té la majoria al Parlament. Crec que el SNP farà una aposta de cara a les properes eleccions britàniques, en les que es preveu una victòria dels Conservadors. L'aposta serà dir que s'aplaçarà el referèndum si s'atorguen més poders al parlament escocès en temes com la immigració, els impostos, els serveis socials, etc. Utilitzar el referèndum com a element negociador, però, pot tenir greus conseqüències sobre una part molt important de la base social

ENTREVISTA

del SNP, pels quals la convocatòria d'un referèndum és l'element central del seu projecte polític. La postura del SSP és que necessitem fer el referèndum més aviat que tard. Creiem que no importa el resultat final del referèndum. Si el guanyem tindrem els beneficis de la independència; si el perdem igualment haurem afermat la capacitat d'autodeterminació dels escocesos, podent convocar un nou referèndum al cap d'uns anys. Als Països Catalans, la defensa del català és un dels puntals del moviment independentista. Quina és la situació lingüística a Escòcia, sobretot pel que fa referència al gaèlic? A Escòcia històricament hi ha hagut dues llengües, el gaèlic al nord i l'scots al sud. Quan Escòcia va perdre la seva independència el 1707 el gàelic va ser reprimit, sobretot després de la derrota de la insurrecció de 1745, en què les Highlands van patir una brutal ocupació militar i fins i tot hom podia

Cal prohibir l’acomiadament improcedent LLORENÇ BUADES PALMA

Bill Bonnard, del Scottish Socialist Party El 1998 naixia a Escòcia el SSP, com una aliança de tota l'esquerra a l'esquerra del laborisme governant.Aquesta aliança, a part de sostenir les principals reivindicacions de l'esquerra anticapitalista, assumí l'independentisme com un dels seus objectius estratègics.L'obtenció de 6 diputats al parlament escocès el 2003 era la culminació d'un procés molt ràpid de creixement. L'anomenat afer Sheridan -una escissió-,juntament amb la concentració del vot útil cap al SNP, van deixar sense representació el SSP el 2007,any en què els independentistes liberals del SNP aconseguien ser la força més votada. De totes maneres, l'esclat de la crisi econòmica i les contradiccions en la gestió política del SNP han fet que el SSP visqui de nou un procés de creixement basat en un model de partit profundament imbrincat en les lluites populars tant a nivell sindical com a nivell ecologista,antimilitarista o antipatriarcal. L'ACCENT hem parlat amb Bill Bonnard, membre del seu comitè exectiu,que ha estat de visita al nostre país aquest gener convidat per l'esquerra independentista a participar en un seguit de conferències sobre l'Europa dels pobles.

LA REMATADA

ser executat pel simple fet de parlar gaèlic. Després de més de 200 anys de repressió i prohibicions el gaèlic ha decaigut molt en el seu ús, però en els darrers temps ha viscut una revifalla. L'esquerra independentista catalana ha començat a desplegar la presència institucional als ajuntaments. Des de l'experiència del SSP, tant a nivell municipal com a nivell de parlament escocès, quina valoració fa del paper de les institucions en la lluita popular? Som conscients del perill d'assimilació per part de les institucions a moltes lluites populars. A Escòcia hi ha una llarga tradició de community groups, que treballen diversos aspectes socials, tant en la vessant reivindicativa com en la vessant solidària. Molts dels projectes d'aquests grups depenen dels diners públics, fet que a vegades pot condicionar la seva actuació. Una de les nostres línies d'actuació des de les institucions cap als moviments populars ha estat explicar i remarcar que quan se sol·licita una subvenció per a dur a terme un projecte, no s'està demanant cap favor, sinó que s'està exigint un dret. Nosaltres diem a molts d'aquests community groups "aquests diners són vostres perquè sou vosaltres qui pagueu els impostos. No els heu de pidolar, els heu d'exigir".

Com afecta de forma específica la Unió Europea a Escòcia i les seves classes treballadores? Des del SSP tenim molt clar que la Unió Europea és un projecte de les grans multinacionals, dels grans bancs i del capitalisme. Tot i així, la Unió Europea acostuma a tenir un marc social més progressista que el que ofereix la legislació britànica. De fet, l'antieuropeisme a Gran Bretanya s'identifica amb el manteniment de la lliura esterlina, l'imperi, la monarquia... tot plegat capitalitzat per l'extrema dreta. La postura del SSP és no participar en un moviment antiEuropa, sinó plantejar un altre model d'Europa diferent que l'actual. Quina és la percepció que es té dels Països Catalans des d'Escòcia? Quina repercussió als mitjans de comunicació han tingut els referèndums populars per la independència del passat 13 de desembre? El vostre país és especialment conegut a Escòcia per la Guerra Civil. Milers de voluntaris, sobretot de la connurbació de Glasgow es van enrolar a les Brigades Internacionals. Per exemple, un germà del meu avi va morir a la Batalla del Jarama. La cultura i llengua pròpies dels catalans són molt menys conegudes, però les consultes populars del passat 13 de desembre van ocupar la portada dels dos principals diaris escocesos.

La taxa d'atur de les Illes en relació a la població activa, en el quart trimestre del 2009 va ser del 19,5% i arribà a les 112.400 persones a final d'any. Això deien les estadístiques oficials. Pocs dies més tard el Ministeri de Treball va dir que l'atur havia baixat a Balears un 0,56 % durant el mes de gener, de manera que afectava a 90.588 persones. Aquesta xifra suposava 16.141 aturats més (un 21,68 %) que en el mateix període de l'any passat. El sector més afectat per l'atur segons el Ministeri era el de serveis, amb 63.800 persones sense treball, seguit de la construcció (18.614 persones), la indústria (4.735) i l'agricultura (733). Un total de 2.706 persones no tenien ocupació anterior. Dels 90.588 desocupats, 48.828 eren homes i 41.760 dones i 13.536 d'elles són menors de 25 anys. Les persones estrangeres sense ocupació arribaven a 25.629, 9.218 de les quals eren de la Unió Europea i 16.411 extracomunitàries. Són xifres a la baixa perquè no totes les persones sense feina consten als registres, però són les oficials i ens remeten a problemes que no es poden resoldre en el marc de l'economia de mercat, manifestament incapaç de procurar la plena ocupació. Són xifres desastroses, i encara ho són més si consideram que en les condicions de creixement actual de la població activa, l'economia insular hauria de procurar al voltant de 10.000 llocs de feina anuals per tal d'incorporar al treball les generacions que acaben els estudis. La ineptitud dels polítics per a resoldre la situació és manifesta. Propostes absurdes com les d'allargament de la vida laboral fins els 67 anys no són casuals perquè la nostra esquerra socioliberal és cada vegada menys social, i perquè sabem que l'existència de desocupació garanteix la competència entre la gent que vol treballar. I això comporta la baixada de salaris i l'optimització dels beneficis. Alguns que es diuen progressistes alcen la veu contra els nouvinguts a l'estil dels feixistes, culpabilitzant-los a satisfacció de les patronals i els governs, que necessiten la divisió i els enfrontaments interns de la classe treballadora per tal d'acaramullar més guanys. En aquests moments, l'eix central de reivindicació ha de ser la lluita per la supressió de l'acomiadament improcedent, per tal de garantir la feina. La segona proposta ha de ser la reducció de la jornada laboral sense perdre salaris, per tal de repartir el treball existent i també incrementar la demanda que permeti reactivar l'economia. La tercera, és la de fer pagar als rics els costos de la crisi que han generat (amb impostos sobre les grans fortunes, els esportistes i artistes d'elit) i combatre el frau fiscal, fent pagar als professionals liberals que no declaren mai el que guanyen i com no, als empresaris. És increïble que els empresaris declarin a Hisenda menys guanys que els de la gent assalariada.

L'Accent 171  

L'Accent, periòdic popular dels Països Catalans, número 171, del 9 al 23 de febrer de 2010

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you