Issuu on Google+

>> EN PROFUNDITAT PÀGINES 8 I 9

Periòdic popular dels Països Catalans

168

DEL 15 DE DESEMBRE DE 2009 A L’11 DE GENER DE 2010

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 5.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

SUMARI Els múltiples escàndols del PSOE de Sabadell El control sobre els mitjans, l'adjudicació irregular de pisos de protecció oficial a familiars de regidors o l'existència d'una fundació amb molt patrimoni i poca activitat són alguns dels escàndols que assetgen els socialistes sabadellencs. Són molts anys del denominat estil Bustos. >> Països Catalans 6

>>Editorial / Països Catalans 4 i 5

L’excursionisme compromès passa per la Valldigna La Valldigna va acollir el 33è Aplec Excursionista dels Països Catalans. Un esdeveniment que ressegueix el fil del vell excursionisme català que combina l'activitat esportiva amb l'esperit reivindicatiu i el coneixement científic del medi. L'ACCENT repassa la història de l'excursionisme als Països Catalans >> Esports 13

La Seguretat Social agreuja la crisi dels treballadors En plena crisi l'Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) aplica retallades dels drets socials dels treballadors. L'ACCENT en relata tres casos en primera persona: la discriminació d'una treballadora embarassada, la reducció il·legal de les prestacions a les vídues de treballadors morts per l'amiant i el frau institucionalitzat que suposen les mútues d'accidents de treball. Tot i això una sentència del Tribunal Suprem espanyol sobre el cas d'una jove amb paraplegia mitigarà algunes de les pràctiques antisocials de l'organisme depenent del Ministeri de Treball. >>Economia 12

INTERNACIONAL

La resistència hondurenya es prepara per una llarga batalla Les eleccions del 29 de novembre han debilitat la posició de força del president Manuel Zelay deposat per un cop d'estat. Tanmateix la resistència no es dóna per vençuda. El seu representant a l'Estat espanyol, Wilmer Rickli, explica en una entrevista a L'ACCENT que “guanyaran encara que sigui al quart o cinquè round”. >>Internacional 11

El ministre Corbacho,a les antigues instal·lacions siderúrgiques de Sagunt

MARIA OLIVER PÀG.2 // ARNAU ALONSO PÀG.2 // GERARD SOLER PÀG.13 // MARC PERIS PÀG.3 // MARC GARCIA PÀG.16


02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

Premis bàrbars MARIA OLIVER CAMPINS

Avui dia, mentre als Països Catalans s'incentiva la maternitat obsequiant xecs de 2.500 euros, als països del sud es desenvolupen programes antinatalistes encaminats a minvar la població pobra. I és que, com defensen els polítics neoliberals, l'explosió demogràfica rau darrere de la pobresa, la immigració i la destrucció del medi ambient i ignoren així les veritables causes polítiques i econòmiques que regeixen aquest desequilibri. El concepte de superpoblació no designa cap fet concret i per tant es fa necessària una interpretació dels fets i dels interessos que s'hi amaguen. Un estudi d'aquests interessos exigeix, indefugiblement, un anàlisi de l'ordre econòmic mundial, o més concretament, de l'imperialisme patriarcal. Paul Ehrlich, ideòleg líder de la política demogràfica moderna afirma que "Hem d'instar amb obstinació a la implantació global del control de població. (...) Aquesta operació exigirà segurament decisions brutals i despietades, i causarà molt de dolor, però la malaltia [de la superpoblació] es troba en un estadi tan avançat que el pacient només tindrà alguna possibilitat de sobreviure mitjançant un tractament radical." Aquest tractament radical, en la majoria de països del sud arriba en forma d'ajuts econòmics a canvi de polítiques de control de població: esterilitzacions, anticonceptius injectables i implants d'incerts efectes secundaris. I és que, aquestes interpretacions demogràfiques, d'arrel malthusiana, consideren que la causa de la pobresa radica en la superpoblació. És des d'aquest punt de vista, que encaixen un seguit de polítiques demogràfiques encaminades a eliminar l'excedent de població pobra que fa perillar els privilegis de les classes privilegiades. Atenent a les dades, la població dels països industrialitzats representa escassament una quarta part de la població mundial; no obstant, consumeix més de tres quartes parts de la producció mundial de matèries primeres, energia i aliments. És evident que pobresa i benestar no són ni de bon tros una qüestió de densitat de població, sinó una qüestió de repartiment. La gent de l'anomenat tercer món no es mor de fam perquè produeixi molts infants, sinó perquè la riquesa que produeix no la beneficia a ella mateixa, sinó quasi exclusivament a l'anomenat primer món. La pobresa doncs, és la conseqüència i condició necessària de la dominació del nord sobre el sud. I part d'aquesta dominació rau en les polítiques de control de població practicades contra dones concretes dels països empobrits que han d'ésser conduïdes a la desitjada reducció de la seva fecunditat. Allò més lamentable de tot plegat és que aquestes pràctiques no són exercides secretament i troben en països del primer món una amplia aprovació -fins i tot, des de l'esquerra i des d'organitzacions feministes- malgrat conèixer-se els mètodes emprats. Com a mostra d'això, el Premi Ramon Margalef d'Ecologia d'enguany, atorgat per la Generalitat de Catalunya i dotat amb 100.000 euros ha estat per l'entomòleg ianqui i assessor d'Obama, Paul R. Ehrlich.

DEL 15 DE DESEMBRE DE 2009 A L’11 DE GENER DE 2010 L’ACCENT 168

COL·LABORACIÓ Campus d’Excel·lència Internacional (CEI): l’elitització de les universitats ARNAU ALONSO*

La desinformació ha estat una de les principals armes que han utilitzat els governs per dur a terme les últimes reformes educatives, que suposen una gradual privatització de l'ensenyament. Durant el curs passat vam poder veure com governs i equips rectorals volien reduir el Procés de Bolonya a una adaptació dels títols a graus i postgraus, i a l'homologació de creditatge introduint els ECTS. Però l'augment de les protestes contra l'EEES va visualitzar a tota la societat el vertader objectiu d'aquestes reformes: la mercantilització de l'ensenyament. Ara, desgastats aquests noms, governs i equips rectorals s'han dotat de nous substantius com és el cas de l'Estratègia Universitat 2015, per a continuar encobrint el desmantellament de la universitat pública. L'Estratègia Universitat 2015 no és més que el procés d'aplicació de l'EEES a l'Estat espanyol, un procés d'aplicació que, a l'igual que les reformes recents fetes per governs central, autonòmics i universitaris, s'ha dissenyat sense cap debat previ imposant la implantació de l'EEES en diferents àmbits. En aquest procés d'aplicació trobem una de les principals

actuacions, la creació dels Campus d'Excel·lència Internacional (CEI). Els CEI són projectes especialitzats en un àrea de coneixement concreta on es desenvolupen tècniques innovadores relacionades amb l'I+D+i per tal de superar un renom a escala europea. Per rebre la denominació de CEI les universitats han presentat els seus projectes a un concurs convocat pel Govern espanyol on han estat seleccionats cinc projectes. Tant als criteris d'avaluació de les propostes com als objectius veiem clarament quines seran les conseqüències dels CEI. Els objectius generals dels CEI són la plena adaptació de l'EEES a totes les universitats, la "consolidació com a centres de referència i excel·lència internacional en àrees estratègiques (....) i des de les quals es transferisca a la societat, en

general, i al teixit productiu, en particular, el coneixement generat", posant sempre èmfasi en la necessitat d'anar conjuntament universitat i sector privat. D'aquesta manera es valora positivament la implicació de les empreses en els projectes dels CEI i, a més, marca com objectiu la creació d'aliances amb les empreses per a transmetre el coneixement generat. A més de la distinció amb el nom de CEI, els projectes seleccionats han estat premiats amb incentius econòmics. Aquest finançament anirà a càrrec dels governs central i autonòmics, i a més podran ser cofinançats per empreses, amb el Programa Operatiu d'I+D+i per al benefici de les empreses (Fons Tecnològic), del Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER). Les conseqüències d'aquest sistema són clares. D'una banda, ja ha

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

El tercer home Hermann Tertsch fou agredit dilluns 7 de desembre. O potser la matinada de dimarts. Potser la vacil·lació entre les fonts informatives sobre aquest particular es deu a que no se'n recorda ni ell. Ja se sap que la nit és llarga i, a voltes, confusa. Hi havia molt bons motius. L'home és membre del Foro Ermua, treballa per l'ABC i TeleMadrid, abans per El País. Havia parlat prou darrerament. I el seu clam va ressonar com aquell llegendari: "con seis hombres como éstos se habría conquistado América del Sur". Concretament va dir:

Número 168.Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors. L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans. Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28.CConsell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés, Aure Silvestre i Arnau Urgell. Països Catalans: Cesc Blanco,Abel Caldera,Mercè Rubià (coords.),Joan Buades, Guillem Colom,Laia Creus, Pep Giner, Andrés González, Aure Silvestre, Arnau Opinió: Joan Teran (coord.).EEcoUrgell i Bel Zaballa.O nomia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.).CCultura: Hèctor Serra,Josep Maria Soler,Pau Tobar (coords.),Joan Sebastià Colomer,Jordi Garrigós, Aurora Mora,Felip Pineda.CCiència i Tecnologia: Martí C.(coord.).CCorrecció: Mercè Mauri.EEdició gràfica: Andreu Ginés.CCoordinació gràfica: Oriol Clavera. Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat en aquest número: Maria Oliver, Marc Garcia, Arnau Alonso,Marc Peris, Gerard Soler.

"si jo pogués matar quinze o vint membres d'Al-Qaeda per alliberar els nostres tres compatriotes ho faria". Doncs caldrà que s'entreni. De moment un desconegut el va enganxar per l'esquena, a altes hores de la nit, fatalment desprevingut. Li ha fotut enlaire un parell de costelles i li ha fet un toll als pulmons. Un baptisme de foc discret si més no. Però suficient per integrar-se al martirologi cañí dels intrèpids informadors-demòcrates-independentsperseguits. Un tipus Fernando Savater, però; més que no pas en la línia d'en Lluís Canut quan fou agredit per uns afeccionats pericos per motius fàcilment identificables. És tal la idoneïtat de Tertsch com a màrtir del pensament lliure-democràtic-constitucional-espanyol -és a dir: ells- que la seva mare és guipuscoana. El procés de beatificació el va encetar Esperanza Aguirre aprofitant que el Wyoming havia fet escarni de les declaracions esmentades (ja se sap: Wyoming apunta, al-Qaeda dispara). Però tant se val. El que interessa és la substància. L'home deia el que deia amb aquella gesticulació testosterònica tant pròpia dels entorns periodístics de Madrid. Vicenç Villatoro, per exemple, ho diria d'una altra manera. Diria que el terrorisme islamista "no el podem llegir amb criteris racionalistes" ("Segrestats. Objectius. Negociar", Avui, 10 desembre). La resta de fenomens de l'univers, com tothom sap excepte els catòlics de debò, està subjecte a unes lleis racionals. Però es veu que aquest no. Diu en Villatoro que "el terrorisme islamista no neix d'aquest procés racio-

suposat la diferenciació entre universitats d'excel·lència internacional, regional i altres de tercera; d'una altra l'elitització progressiva dels estudis, així el finançament selectiu, basat segons els resultats mercantils que aporten la docència i la investigació al món empresarial, esdevé una vertadera desviació de diners públics i augmenta els beneficis del sector privat. Aquest nou finançament obliga la resta d'universitats a sumar-se a la recerca del mercat i de la transferència bidireccional de coneixements entre les empreses privades i públiques i la universitat; i a reduir les investigacions a només aquelles que siguen atractives i interessants per a la inversió privada. En definitiva, aquest nou pas ens encoratja més a l'hora d'exigir una universitat pública, de qualitat i popular, sobre la base d'un coneixement enfocat a formar persones cultes, crítiques i capacitades per decidir construir el nostre futur, individual i col·lectiu i que reste fora de les pressions mercantilistes. *Secretari tècnic de Política Educativa del SEPC

PAPER DE VIDRE

nalista de connexió entre causa i efecte". És una bona manera de no buscar les causes a certs efectes. Segons Villatoro el terrorisme islamista "no s'equivoca en els seus objectius: tothom és el seu objectiu. Musulmans o no musulmans. occidentals o orientals. Ho són els turistes. Ho són els qui agafen el metro. Ho són també els qui van als seus països a ajudar la gent". Tampoc els usos dels exèrcits imperialistes són exquisits en la selecció d'objectius. I en canvi l'exèrcit d'Israel provoca en Villatoro una estranya excitació. Estarà patint l'atracció irresistible de l'irracional? Estaria disposat a matar quinze o vint membres -més- d'al-Qaeda per alliberar tres compatriotes? I si és així: quina estesa hauria de fer per alliberar tot un

poble? Però potser Villatoro és simplement la versió jesuïtica de Hermann Tertsch. Al cap i a la fi, Tertsch no va caure en la terrible temptació de llegir el terrorisme islamista "amb criteris racionalistes". Segurament no deu ser capaç ni de llegir-lo amb criteris racionals. Particularment a les hores en que fou agredit. Però molt més fascinant que Tertsch i que Villatoro és el tercer home. El nostre heroi: era un home mogut per l'ebrietat? Tertsch l'havia mirat malament? Era un musulmà que s'havia donat per al·ludit? S'havia equivocat de persona? O potser era un incondicional del Wyoming? El que és més important: estaria disposat a fer el mateix amb en Villatoro? .


OPINIÓ 03

L’ACCENT 168 DEL 15 DE DESEMBRE DE 2009 A L’11 DE GENER DE 2010

MARC PERIS*

COL·LABORACIÓ

Junts som un tsunami (sobre els referèndums)

El passat referèndum regionalista a Arenys de Munt generà una onada expansiva que es deixà sentir a tots els Països Catalans. Un acte engrescador, i perquè no dir-lo, un pèl folklòric, va generar moltes preguntes fora del país, i moltes més, a dins. És un fet que una paraula escrita al nord de l'Ebre, ens arriba a la resta multiplicada en rius de tinta, desbordant totes les previsions, i mostrant que el transvasament és al cap i a la fi, un fet. Una consulta en un poble, i alguns s'enfilen al Micalet a proclamar la República Valenciana, o a inventarse una nació, altres remuguen que això no té importància per nosaltres, i amb aquestes fatigues no acaben de provar les seues paraules, uns altres denuncien l'ingerència de l'agent exterior, la invasió dels ultracossos, o qualsevol imitació barata de la paranoia McCarthista, i els més sensibles, ploren en un racó allò de " per què no em volen?". Tot plegat seria ben divertit, si no fora perquè representa el que pareix: Una gran pèrdua de temps. Respecte a totes les opinions generades arran del referèndum, crec sincerament que vénen de persones que s'estimen el país, i que només pateixen perquè sobrevisca, en un format o un altre, al cap i a la fi, el debat és saludable, però no ens ha de paralitzar. Com a valencià que visc a Mallor-

“Hem de començar a deixar-nos de complexes perifèrics,i a pensar que som un país que no té un centre,sinó molts.El nostre bocí de terra,allò que alguns anomenen Ebre,altres Horta o Mallorca,i encara uns altres Arenys de Munt,això són els Països Catalans” ca, sempre em meravella la claredat i manca de complexos amb què, ací, s'assumeix la cultura catalana com a pròpia. Defensar-la, només és la manera de fer sobreviure el caràcter mallorquí, el seu bonic accent, els noms que descriuen aquesta roqueta i el llegat guerrer d'un poble que ha defensat els seus trets d'identitat a través dels segles. Mai no han vist aquesta defensa com

a quelcom contraproduent per a ells mateixos, mai han pensat que defensaven els interessos d'un altre. Ho envege, perquè a la meua terra hi ha massa monarques de repúbliques imaginàries. Serà que les taifes sobrevisqueren a aquells que les crearen. Senzillament, crec que hem de començar a deixar-nos de complexes perifèrics, i a pensar que som un país que no té un centre, sinó molts, i no és per casualitat que el nom del nostre projecte nacional és en plural. El nostre bocí de terra, allò que alguns anomenen Ebre, altres Horta, Pego, altres Mallorca, i encara uns altres Arenys de Munt, això són els Països Catalans. El nostre discurs ha de ser local, reivindicar les nostres singularitats, els nostres símbols, arrabassar-los als reaccionaris, però sense perdre de vista que hi ha més gent com nosaltres més enllà del nostre poble. En efecte, és molt difícil que existim uns sense els altres, dividir-nos és rendir-nos, esperar amb un somriure en la cara l'hora que l'últim català no tinga amb qui parlar, per no poder fer-se entendre. Per això m'allunye de qualsevol proposta de tercera via, o com se li vulga dir. Per a mi no plantegen bé les preguntes, són com aquell, que en rebre una potada als genitals, li pregunta a l'agressor: "Quin peu calces?". Així doncs, la meua pregunta és: qui busca la nostra divisió, qui ha deixat per escrit a la constitució que no ens podem unir, qui fomentà el bipartidisme amb barreres electorals injustes per espanyolitzar-nos, qui ens nega la vertebració viària, institucional, popular, territorial, cultural, lingüística, qui ens nega que compartim un espai audiovisual català? Espanya. La resposta és senzilla per tant, i la següent pregunta també ho és. Quina és la millor manera de lluitar contra Espanya, doncs? Junts. Per tant, plantegeu els referèndums com millor ho considereu, en clau regionalista, a nivell comarcal, en un poble o en la taula d'un bar, però no oblideu que aquest país el formem tots i totes, i que només junts podrem alliberar-nos de l’ocupació espanyola.

Per separat, som només ones en la mar, junts som un tsunami. I allò que diem del nostre país, també ens ho podem aplicar al nostre moviment. Hem servit unes sigles concretes durant tant de temps, arribant a competir amb germanes que defensen exactament el mateix que nosaltres, escandalitzant-nos per detalls insignificants, jugant al joc de la política, com si fórem polítics professionals, movent les peces baix la taula, que ja hem oblidat que aquesta marca nasqué per a defensar un país i unes idees que compartim. Sovint confonem l'instrument amb la seua finalitat. I això ha de canviar. Tots hem estat capaços de sobreviure a la repressió, al cansament, a les derrotes, a les traïcions, sense esperar res a canvi, només per conviccions. Hem arribat fins ací, amb forces per seguir creixent. Per tant, màxim respecte per tothom. Som part de la mateixa lluita, som d'esquerres, volem un canvi radical en el sistema, i volem la independència. Ah, i no ho pareixem, però som molt cabuts, creieume. Així que per a mí la millor notícia d'aquesta diada, és que hi ha un cartell que signarà l'Esquerra Independentista de Mallorca, i dins aquest cartell, hi serem tots i totes: joves, no tan joves, municipalistes, socialistes, estudiants, treballadors, finalment un moviment. Aquesta diada per a mi no

“Plantegeu els referèndums com millor ho considereu,però no oblideu que aquest país el formem tots, i que només junts podrem alliberar-nos de l'ocupació espanyola. Per separat,som només ones en la mar, junts som un tsunami”

celebra el passat del nostre país, assentat sobre una conquesta com la que ara ens volen imposar els espanyols, aquest dia en celebra el futur. I aquest futur depèn en gran mesura de que anem junts. Per separat només som ones en la mar, junts som un tsunami. *Professor i membre de Gent Activa Palma

EDITORIAL

Convertir la il·lusió en mobilització per avançar Les consultes celebrades diumenge 13-D a 166 municipis catalans han generat molta il·lusió, tant en el 30% de les persones que podien votar i que van fer-ho, com en centenars de milers de catalanes i catalans que ho van seguir però que no podien votar perquè en els seus municipis no s'hi havien organitzat consultes. La pregunta que ara hi ha sobre la taula és què fer després del 13D, i de respostes n'hi ha diverses. Alguns s'han afanyat de seguida a posar les seves sobre de la taula. Són part dels s'han implicat en la coordinació nacional de les consultes, que el mateix dilluns després del 13-D han llençat una proposta per a la “constitució d’un moviment unitari per la creació d’una alternativa electoral independentista per tal d’assolir un Estat català independent”, que portaria per nom Suma Independència. Tot i que la proposta ha generat retrets i molts se n'han volgut desmarcar (malgrat que hagin signat el manifest de Suma Independència), el que evidencia és que darrere de les consultes hi ha persones que busquen donar una sortida electoral que reculli tot el moviment generat al voltant d'aquestes iniciatives. És legítim voler crear una candidatura candidatura, però no es pot oblidar que una de les virtuts del procés de les consultes és la diversitat de persones que l'integren, que difícilment es poden veure representades per unes mateixes sigles. A més, que precisament els impulsors de Suma Independència siguin cares visibles de la coordinadora nacional i que s'hagi fet de manera precipitada després de saber uns resultats que molts interpreten com a positius, no ha generat pas confiança en moltes de les persones il·lusionades amb les consultes. Alhora que es feia pública la voluntat de constituir una nova alternativa electoral, algunes de les persones de la coordinadora nacional presentaven una ILP (iniciativa legislativa popular) al Parlament principatí per tal que el 25 d'abril es faci un referèndum a la comunitat autònoma sobre la independència. Sense esperar les properes tongades de consultes previstes tant pel febrer com per l'abril, ni esperar a veure com s'articula amb la resta d'iniciatives que a nivell de Països Catalans treballen des de fa temps per vertebrar el país, aquells que haurien de vetllar per una bona coordinació han decidit tirar pel dret i fer un salt endavant. Ni tan sols han volgut esperar valoracions de les plataformes locals o l'opinió de la diversitat de persones i moviments implicats en les consultes. El que els pot acabar passant és que quan hagin fet el salt i mirin enrere, es trobin sols. I és que el que ha generat il·lusió no ha estat només votar per la independència, sinó la implicació en el procés de milers de persones des dels seus pobles i barris. Aquí possiblement rau la clau de l'èxit i també pot ser una de les respostes a la pregunta sobre què fer després del 13-D. De fet, és la resposta diària dels centenars de persones que formen part de l'esquerra independentista i s'organitzen per fer avançar la lluita contra les imposicions espanyoles Les consultes, doncs, han estat i continuen sent una eina interessant per generar il·lusió i per implicar més gent en la lluita independentista, però no es pot oblidar que per ara només s'han limitat a algunes de les poblacions del país amb més consciència nacional. Contràriament a les maniobres que tenen la mirada posada en les eleccions autonòmiques principatines, l'esquerra independentista valorava la jornada pel compromís i mobilització que han suposat de milers de persones, i indicava que aquest és el camí per al qual cal seguir. Les diverses organitzacions d'aquest moviment coincidien que caldrà treballar perquè la il·lusió es converteixi en mobilització i organització popular per poder avançar cap a la vertebració i la independència dels Països Catalans. No es pot malbaratar la il·lusió i fer salts endavant sense xarxa.


DEL 15 DE DESEMBRE DE 2009 A L’11 DE GENER DE 2010 L’ACCENT 168

04PAÏSOS CATALANS

13-D D: urnes per al poble

L'afluència als col·legis va ser massiva mentre la ultradreta fracassava en el seu intent de generar un clima de por ABEL CALDERA BERGA

tà tot el dia a l'expectativa i fent declaracions de baix perfil. ICV, que des de feia dies s'esforçava en fer equilibris per mostrar respecte a les urnes alhora que es desmarcava de la convocatòria, s'afanyà a interpretar el 30% com una punxada de participació.

A les 9 del matí obrien les portes dels col·legis electorals a les 166 localitats on ahir hi havia convocada la consulta sobre la independència. L'atenció informativa del matí girà al voltant de possibles incidències que no ocorregueren enlloc, i les cròniques d'urgència parlaven d'una afluència constant a les urnes. El sistema de vot anticipat que s'havia organitzat havia fet que fossin moltes les persones que decidissin votar uns dies abans, arribant a proporcions desconegudes fins a data d'ahir com el 15% de vot anticipat de Vic. La important afluència de votants matinals es veié acompanyada per centenars d'activitats festives a moltes localitats, que es despertaren amb molts balcons engalanats amb senyeres i estelades.

Un dilluns de ressaca

Les mobilitzacions espanyolistes fracassen

La resposta de l'espanyolisme al carrer resultà un fracàs estrepitós. Si unes setmanes enrere Falange amenaçava amb 166 concentracions, fa pocs dies les desconvocava davant la impossibilitat ni tan sols de crear un ambient de por a les poblacions del referèndum. La impotència es traduí en una convocatòria suposadament ridiculista de Ciudadanos a Molins de Rei, l'anomenat "Butifarrendum", que tot i obtenir cert ressò en mitjans electrònics no aconseguí reunir ni 80 persones. Els

El 13-D ha estat un exemple d'autoorganització ciutadana

neonazis, per la seva banda, no aconseguiren ni tan sols consensuar una resposta unitària. Mentre Alianza Nacional -on milita Pedro Cuevas, assassí de Guillem Agulló- només podia fer desfilar una seixantena d'individus pel carrer Pelai, Alternativa Española reunia 100 acòlits a una de les portes d'entrada de la Fira de Montjuïc. Els partits parlamentaris opinen

Cap al migdia els diversos responsables de les formacions parlamentàries

catalanes començaren a efectuar rodes de premsa. Des de CiU es llançaren diversos missatges d'ambigüitat calculada. Oriol Pujol marcava el perfil més sobiranista, afirmant que Convergència incorporaria el dret a decidir com una de les seves prioritats d'actuació. En canvi, Lluís Recoder reconvertia les consultes en un toc d'atenció a Espanya per l'assumpte de l'estatut i Felip Puig afirmava que "sabrem escoltar tant el resultat com la participació", sense aclarir si la

interpretació que en feien era positiva o negativa. A Duran i Lleida no se'l va escoltar en tot el dia. Pel que fa a ERC, Puigcercós intentà, amb les seves declaracions de fermesa, copar el discurs que darrerament semblava monopoli d'un Reagrupament que també intentà treure el cap en la persona de Carretero, que en un matí visità Sant Cugat i Vic. El PSC, que el dia anterior havia convocat una modesta concentració d'alcaldes en defensa de l'estatut, res-

No eren ni les 9 del matí quan el responsable de les consultes a Osona, López Tena, declarava a RAC1 que les consultes organitzades per la Coordinadora Nacional eren un fracàs. Alhora, responia a la iniciativa de presentar una proposta parlamentària per un referèndum vinculant titllant-la d'iniciativa irresponsable i declarant la impossibilitat de fer una consulta a Barcelona amb garanties. També acusava alguns dirigents de la Coordinadora Nacional d'utilitzar les consultes per a treballar-se carreres polítiques personals. Al cap de poca estona, l'alcalde d'Arenys de Munt i dirigent de la coordinadora admetia l'existència de la iniciativa Suma Independència i explicava que diverses persones de l'àmbit de les plataformes sobiranistes com Enric Canela, aprofitant l'empenta de les consultes, proposaven crear una candidatura unitària independentista al Parlament. El futur de les consultes, doncs, sembla que es veurà afectat, en més o menys mesura, per les vicissituds de la constel·lació "sobiranista".

ANÀLISI

Les consultes han estat una seriosa advertència per als defensors de la via estatutària JOAN TERAN BARCELONA

El dia després de la jornada de consultes els mitjans de comunicació espanyols (i també bona part dels catalans) han donat un gir més en la seva estratègia de minimització i de menyspreu a la mobilització independentista. En portada destaquen la divisió entre els promotors de les consultes ( El País o l'Avui ), o el fet que aquestes no han assolit els objectius de participació desitjats ( El Periódico ). Aquest esforç comunicatiu, que contrasta amb el silenci que aquests mateixos mitjans van dedicar a les consultes durant els mesos i dies previs, és degut a que una anàlisi una mica més acurada dels resultats representa una seriosa advertència per als defensors de la via estatutària. Consultes i referèndums

I és que la comparació entre els vots favorables en els referèndums de l'Estatut del 2006, els de la Constitució Europea de febrer de 2005,

i els vots afirmatius a les consultes per la independència d'aquest diumenge deixen ben clar que els resultats del 13-D han de ser tinguts en compte. Si comptem els resultats obtinguts a les capitals de comarca on fins ara s'han celebrat consultes, i els comparem amb els esmentats referèndums, la independència de la nació catalana tindria molta més legitimitat que la Constitució Europea que cap dels mitjans ha dubtat mai en consagrar; és d'aquell referèndum que n'extreuen la legitimitat de l'actual Tractat de Lisboa que mai no ha estat sotmès a discussió popular i en el qual es sustenta tota l'arquitectura institucional de la Unió Europea. En relació amb l'Estatut de 2006 de la Comunitat Autònoma de Catalunya, a la majoria de grans ciutats, el suport al text estatutari va ser superior en vots al suport que ara ha rebut l'independència. Però és significatiu que en dues capitals de comarca on s'ha fet una campanya més ben treballada, Vic

i Berga, hagi estat a l'inrevés. En d'altres, el nombre ha esta molt ajustat, com el cas de Banyoles o les Borges Blanques. També és significatiu que poblacions on l'esquerra independentista proposava que s'endarrerís la votació (com és el cas de Vilafranca del Penedès o Vilanova i la Geltrú) per tenir més temps per fer campanya, els resultats de participació o de suport a la independència respecte a l'Estatut han estat més pobres. Però malgrat tot, potser determinats polítics i analistes haurien de saber també que, per exemple, que la legitimitat del president Montilla quedaria seriosament qüestionada si es comparessin els vots obtinguts pel PSC el 2006 amb els partidaris del "sí" a les consultes del 13-D en aquestes mateixes capitals de comarca (comptant-hi Sant Cugat del Vallès): 24.481 vots a Montilla, contra 55.351 vots afirmatius a la consulta. Cal dir que Mas (CiU) obtingué 42.534 vots en aquestes mateixes localitats.

La participació en una consulta popular

Per altra banda, els que discuteixen la legitimitat dels resultats per una participació insuficient també haurien de tenir en compte tots els factors que condueixen a la participació en una convocatòria electoral qualsevol. Des del punta de vista informatiu, no hi ha color entre la informació que cada ciutadà pot rebre personalment en el curs d'una campanya electoral oficial amb la que qualsevol ciutadà rebia durant la campanya per les consultes: d'una banda tenim la recepció de la targeta del cens, trameses de tots els partits i seguiment electoral quotidià, amb espais publicitaris en diferents franges horàries i informació per quotes a tots els mitjans de comunicació, tot plegat finançat per l'estat o per les diferents maquinàries electorals, i amb les grans mitjans de comunicació de masses posats a disposició d'aquestes maquinàries. I per l'altra banda, unes campanyes informatives

realitzades per comissions populars, sustentades per persones voluntàries i finançades pel mateix poble. Però a banda de l'abismal diferència comunicativa entre les convocatòries oficials i la del 13 de desembre, cal recordar que altres aspectes organitzatius també influeixen decisivament en la convocatòria: tant des del punt de vista dels organitzadors, que no disposaven del cens, com des del punt de vista dels votants que havien de comptar amb documents que acreditessin la seva residència actual al municipi, és clar que els obstacles a l'hora d'exercir el dret a vot eren molt majors en el cas de les consultes populars que no en el cas de les convocatòries oficials de l'estat. En aquest sentit, i en això han coincidit tots els observadors internacionals que han presenciat les consultes, aquestes han estat un exemple d'autoorganització i mobilització popular d'acord amb totes les garanties democràtiques exigibles.


L’ACCENT 168 DEL 15 DE DESEMBRE DE 2009 A L’11 DE GENER DE 2010

PAïSOS CATALANS 05

Expectació per les consultes Les consultes sobre la independència han aconseguit un dels seus objectius: internacionalitzar el fet nacional català. Per una vegada ha preocupat més el que explicaven del 13-D els mitjans europeus que els espanyols. L'ACCENT ha volgut recollir tant aquesta mirada internacional a partir de la presència dels observadors d'altres nacions sense estat com la realitza des dels Països Catalans, a partir de les organitzacions de l'esquerra independentista, de col·lectius d'arreu de la nació i dels nouvinguts que, per primera vegada, han pogut contribuir a "decidir" el seu futur. Xevi Oca, portaveu del Moviment de Defensa de la Terra (MDT)

Marc Sallas, portaveu nacional de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP)

“Les consultes són una clara mostra que és amb l'autoorganització popular i amb la mobilització continuada com els Països Catalans guanyarem la independència. No es pot deixar en mans de cap parlament autonòmic aquesta responsabilitat”

“Les consultes són un exercici de gimnàstica política que han de servir a la gent per exercitar-se en el dret d'autodeterminació” Albert Roig, responsable d'organització nacional d'Endavant

“El compromís i la il·lusió de les consultes han de reforçar el moviment d'alliberament nacional arreu dels Països Catalans superant els marcs autonòmics imposats”

La gent gran ha votat amb il·lusió

Xavi Gispert, militant de Gent Activa de Mallorca

“Des de l'inici hem vist amb preocupació que no s'hagi tingut en compte el conjunt dels Països Catalans. És molt satisfactori que hi hagi una autoorganització ciutadana però és una llàstima que no s'hagi implicat de manera legal els ajuntaments”

“Visc i treballo aquí, per tant, soc catalana”

REDACCIÓ BARCELONA

Una trentena d'observadors internacionals -entre els quals eurodiputats, parlamentaris i diversos líders de moviments independentistes d'arreu d'Europa- van ser presents a les poblacions on se celebraven les consultes del 13-D. A banda de considerar que els catalans esdevenien un "exemple" per l'Europa de les nacions coincidien en destacar l'or- Xosé Manuel Beiras, històric ganització de base com un fet excep- líder del nacionalisme gallec cional. L'ACCENT ha recollit les opinions d'observadors de Galícia, Euskal Herria, la Vall d'Aosta i les Illes Fèroe. Robert Loudin, expresident de la regió autònoma de la Vall d'Aosta

"En aquest moment els ulls de l'Europa sencera estan fixats sobre Catalunya, que escriu una pàgina històrica dins l'exercici del dret a l'autodeteminació. He pogut ser testimoni d'un moment autèntic de la voluntat popular sincera i espontània."

MONTSE VENTURÓS BERGA

Ioana Pourtator és una berguedana d'origen romanès. "Visc i treballo aquí, per tant, sóc catalana" va explicar abans de votar al referèndum per la independència dels Països Catalans que es feia a la seva ciutat. La Ioana va arribar al Berguedà l'any 2000 i per primera vegada ha pogut participar d'unes eleccions i inserir una papereta a les urnes. "És molt positiu que prescindint de les administracions de l'Estat, diferents pobles i ciutats dels Països Catalans hagin tingut la capacitat per organitzar un referèndum des del poble i pel poble" explica. La Ioana considera que les actuals polítiques d'immigració espanyoles provoquen una clara dicotomia pel que fa a la mal anomenada "integració cul-

L’Europa de les nacions es fixa amb els Països Catalans

Agurne Barruso, alcaldessa de Bergara (Euskal Herria)

Ioana Pourtator,abans de votar a Berga // FOTO: Montse Venturós

tural", ja que diu que "si no podem participar activament d'unes eleccions, si no podem decidir el nostre futur com a treballadors i com a ciutadans del que ara és el nostre país, en què es basa la nostra integració?".

"Als bascos ens interessa saber què esteu fent els catalans. Hem d'aprendre uns dels altres però cadascú ha de trobar el seu camí. Veig difícil a curt termini un procés com aquest a Euskal Herria" Bjort Samuelsen, diputada del Partit Republicà de les Illes Fèroe

"Fer les consultes des dels municipis i a partir de l'autoorganització ciutadana és una idea genial. Són un exemple per la resta d'Europa. Nosaltres també treballem per poder organitzar un referèndum."

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF.& ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ SEMESTRAL (30 E.) ANUAL (60 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C.Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

“Les consultes són una mostra del que succeïx arreu d'Europa. Els ciutadans estan cada vegada més frustrats amb els aparells dels partits polítics, i si els enganyen actuen pel seu compte”

NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.


06PAïSOS CATALANS

DEL 15 DE DESEMBRE DE 2009 A L’11 DE GENER DE 2010 L’ACCENT 168

Els escàndols posen contra la paret el PSOE sabadellenc Control de la premsa; pisos de protecció adjudicats a familiars de regidors; canvis de vot sobre la marxa al ple municipal i una fundació amb molt patrimoni i poca activitat ABEL CALDERA BERGA

El 2003 Manuel Bustos, del PSC, guanyava per segona vegada l'alcaldia de Sabadell. Aquesta vegada ho feia amb una àmplia majoria absoluta. Tot i així, optà per un govern quatripartit amb ERC, CiU i ICV. Amb tot el poder a les seves mans i una oposició institucional pràcticament neutralitzada, inaugurà una forma de govern que popularment s'ha conegut com a Estil Bustos. Contractats a dit

Bustos sempre ha intentat acontentar els seus fidels. Quan el govern quatripartit es trencà, alguns dels alts càrrecs de confiança designats pels altres partits no volgueren abandonar les tasques que desenvolupaven a l'ajuntament de forma remunerada. I és que la contractació a dit per tal de comprar favors ha estat una de les ombres que ha sobrevolat l'acció de l'alcalde de Sabadell. Només entre gener de 2008 i abril de 2009 es contractà 126 persones per via d'urgència -la fórmula per no haver de fer cap procés de selecció. Finalment, el maig passat un jutjat anul·lava 15 d'aquests contractes en considerar que no hi havia cap tipus d'urgència que els motivés. Mitjans amics

Afavorir els propis és la denúncia que saltà a les pàgines de El País l'agost de 2007. S'acusava l'alcalde de contractar l'empresa del seu oncle Melquíades Garrido per tal de realitzar algunes de les obres més costoses de les institucions que aquest presidia. La denúncia a les pàgines d'un diari de l'òrbita del PSOE va estranyar en un primer moment a tothom, però algunes veus van assenyalar la seva connexió amb el fet que Bustos hagués afavorit la concessió de llicències televisives a Canal Català en detriment de Localia, participada pel Grupo Prisa. El control dels mitjans de comunicació ha estat també una de les obsessions de Bustos. En el seu primer mandat es va refundar Ràdio Sabadell, emissora que ha rebut una allau de crítiques per la seva parcialitat informativa i en la qual han copat els llocs de direcció persones molt properes a Bustos. L'actual gerent, Josep Abellán, és també gerent de Fira de Sabadell, i company de la cap de comunicació de l'ajuntament. Canviar el sentit de vot

Amb tot, Bustos no ha pogut evitar que sortissin a la llum alguns dels episodis que presenten més ombres del seu mandat. Perduda la majoria absoluta el 2007, Bustos fa majoria al ple municipal a través d'acords amb un dels dos regidors del PP, Jordi Soriano. Que Soriano ha

Bustos,presidint un Consell de Ciutat el 2007 // FOTO:www.sabadell.cat

esdevingut una crossa servil del PSOE es va demostrar en el ple municipal del passat 1 de setembre. Des de 2006 l'ajuntament havia anunciat que era propietari del Castell de Can Feu -i s'hi havien orga-

“L'oposició sospita que l'adjudicació de pisos a familiars de regidors forma part d'una trama de compravenda immobiliària”

nitzat diversos actes oficials-, però un incompliment del conveni amb els antics propietaris deixava la situació a l'aire. Per aquest motiu, Bustos va proposar al ple afegir un annex al conveni afavorint els antics propietaris per així acabar de tancar el tema de la propietat. En primera instància, una majoria s'hi oposà o bé s'abstingué. Bustos manà suspendre el ple i es tancà al despatx amb Jordi Soriano. Només sortir, va comunicar al Ple que hi havia hagut un error i que l'abstenció de Soriano en realitat era un vot afirmatiu. Assumpte aprovat.

Pisos socials per a la parentela

Dies després es destapava un altre escàndol: l'adjudicació fraudulenta dels pisos tutelats per a gent gran de Sant Oleguer. Un de cada cinc beneficiaris van obtenir el pis sense complir els requisits demanats a les pròpies bases (per exemple, no estar empadronats a Sabadell o bé tenir ja primeres residències en propietat). L'escàndol esdevingué majúscul quan es descobrí que entre les beneficiàries irregulars d'aquells pisos es trobaven els oncles de Maria Ramoneda, la regidora d'Assumptes Socials, i els sogres de Rosa Graells, cap de Serveis Socials de l'ajuntament. Alhora, es descobrí també que l'esposa d'un fill de Ramoneda havia comprat l'immoble d'un dels avis a qui s'obsequià amb un pis. L'oposició també denuncià que la meitat dels adjudicataris vivien prèviament en cases de planta baixa i primer pis, les quals passaven a ser deshabitades i es possibilitava la seva reconversió en solars edificables. L'escàndol obligà l'alcalde a enviar els expedients a la Fiscalia per tal de determinar si hi havia alguna irregularitat i evitar, de pas, que l'oposició hi pogués tenir accés. Una Fundació amb molts euros i pocs fets

També aquesta tardor sortia a la llum les vinculacions del PSOE sabadellenc amb la Fundació privada BarnolaVallribera. Una fundació fins aleshores desconeguda, amb una activitat quasi nul·la però amb un pressupost anual de 400.000 euros. Presidida per l'actual tinent d'alcalde, Joan Manau, amb una vicepresidèn-

cia en mans de l'exregidor del PP Andreu Gil -en l'actualitat amb els comptes embargats i sense localització judicial-, la regidora Maria Ramoneda i altres persones del món empresarial vinculades a les activitats de

“La Fundació Barnola,sense activitat coneguda, s'ha venut una trentena d'immobles en els darrers anys”

l'ajuntament -com Joaquím Ferrandiz de Viatges Zoetrope, que té la concessió dels viatges de la gent gran de Sabadell-. Aquesta fundació d'activitat desconeguda posseïa el 2006 una quarantena d'immobles, gran part dels quals han estat venuts en aquest període. El fet que aquesta informació aparegués paral·lelament als casos Palau i Santa Coloma va fer que molts dirigents del PSC temessin una intervenció judicial a l'Ajuntament sabadellenc. Un alcalde amb aspiracions superiors

La biografia de Manuel Bustos és la d'un self-made man segons els seus

amics, i la d'un arribista segons els seus crítics. Inicià la seva carrera afiliant-se al PSOE el 1991, i durant els anys 90 donà suport als postulats anticatalanistes del Foro Babel. Fou també el diputat més jove del Parlament, on protagonitzà el 1996 un escàndol en descobrir-se que havia falsificat el padró dels seus fills per tal de poder-los escolaritzar en un centre determinat. Ha compaginat el seu càrrec d'alcalde amb el de president de la Federació de Municipis de Catalunya. En motiu de la crisi provocada per la reunió entre ETA i Carod-Rovira, fonts socialistes apuntaren a ell i a Celestino Corbacho com els encarregats d'escindir el PSOE del PSC si Maragall no feia fora Carod del govern. Precisament, una de les aspiracions polítiques de Bustos ha estat la d'esdevenir ministre, fet que no ha pogut materialitzar, al contrari que Celestino Corbacho. La CUP protestarà al carrer

Davant de tots aquests fets, la CUP de Sabadell ha anunciat que durà a terme una campanya de denúncia. La formació muntarà parades informatives durant desembre i gener a diversos punts de la ciutat. Des de la CUP plantegen vuit preguntes a l'equip de govern, la resposta de les quals consideren necessària per tal d'aclarir aquest seguit d'irregularitats. L'Ajuntament de Sabadell podria esdevenir un nou protagonista del serial de corrupcions en què s'està veient immers el poder local metropolità del PSOE barceloní.


L’ACCENT 168 DEL 15 DE DESEMBRE DE 2009 A L’11 DE GENER DE 2010

PAÏSOS CATALANS 07

Es presenta la campanya per a l’absolució d’en Jaume de Terrassa CESC BLANCO SAGUNT

organitzar-se i no abaixar la cara, que és el que volen".

El passat dijous 3 de desembre es donà a conèixer a la Biblioteca Central de Terrassa la campanya de solidaritat i defensa d'en Jaume Soler, militant d'Endavant i la CUP de Terrassa. En Jaume va ser detingut el 10 d'agost d'enguany acusat de la crema d'una pantalla gegant en aquest municipi. I a hores d'ara ha d'anar cada 15 dies a signar a la comissaria mentre espera la resolució completa del seu expe-

“En Jaume va ser detingut el 10 d'agost acusat de la crema d'una pantalla gegant i ha d'anar cada 15 dies a signar a la comissaria” dient i el possible judici. El militant independentista fou acusat de cremar el 20 de juny de 2009 a Terrassa una pantalla gegant on es projectava un partit de la selecció espanyola. L'esdeveniment espanyolista patrocinat i subven-

Comunicat de la SAT

Per la seua banda, la SAT ha publicat un comunicat de suport a en Jaume Soler. En aquest text es defensa la persecució política al membre de la CUP Terrassa, es posa de manifest l'actuació totalment equivocada de l'Ajuntament finançant i organitzant actes de Telecinco (cadena que va firmar un manifest Por la Lengua Común), s'esmenta el rebuig que sus-

Roda de prensa de Jaume Soler

cionat per l'Ajuntament es va realitzar just davant del consistori. Quasi dos mesos més tard, Jaume Soler fou detingut mentre estava amb la seua família, dies després va ser alliberat. El militant d'Endavant (OSAN) va presentar a la Biblioteca de Terrassa, juntament amb una membre d'Alerta Solidària, de la Solidaritat Antirepressiva de Terrassa (SAT) i un advocat, la campanya en defensa de la seua innocència. Així mateix, Soler defensà que ell no hi era en l'esdeveniment de la crema i també va criticar la situació de vexació a la qual s'ha d'enfrontar, ja que després de quatre mesos enca-

La CUP denuncia el paper d’INCASOL i interposa diversos contenciosos administratius contra les ARE REDACCIÓ BARCELONA

En una roda de premsa el passat 9 de desembre la CUP va denunciar el paper de l'Institut Català del Sòl (INCASOL) i que les polítiques d'habitatge del govern principatí "han estat un fracàs". A més del fet que el Decret de les Àrees Residencials Estratègiques (ARE) està fet al servei dels interessos del sector privat. Així mateix, van aprofitar per anunciar que presentaran diversos contenciosos administratius al Pla Director Urbanístic (PDU) de diferents comarques. En aquest sentit, la CUP considera que alguns dels preceptes del Decret 1/2007 suposen "la més gran vulneració de l'autonomia municipal des de la restauració dels Ajuntaments". D'altra banda, la CUP va explicar també en la roda de premsa que, des del seu punt de vista, Incasol ha estat

Milers de manifestants per l’ensenyament públic a València i Barcelona

deslleial als municipis, ja que la compra estratègica de terrenys que ha fet els últims anys en certs municipis ha definit o condicionat el creixement d'aquests, d'esquena als Ajuntaments i la ciutadania. Entre altres pel fet que el Decret de les ARE permet a la Generalitat definir el creixement dels municipis i la seva població, i d'aquesta manera el govern "elimina l'autonomia municipal i els drets dels ciutadans a la participació en la definició del propi municipi". Així mateix, la CUP també va valorar que el major promotor de l'especulació immobiliària al Principat és l'Incasol, ja que dos anys després de l'aprovació del Decret de 2007, de mesures urgents en matèria urbanística, bona part de les ARE han estat paralitzades a petició dels Ajuntaments afectats o a causa de la pressió popular contrària.

“La CUP considera que el decret de les ARE està fet al servei dels interessos del sector privat”

ra no tenen tota la informació sobre el seu cas: "No tenim l'expedient encara". L'independentista es queixava: "T'agafen i no t'expliquen el perquè". Tanmateix, han rebut part de la informació i segons Soler amb la part de l'expedient que l'han facilitat n'hi ha prou per confirmar "la base política, la voluntat política de la imputació". L'encausat assenyalava que en cas de celebrar-se un judici, tindrà lloc d'ací un any i mig o dos, tot i que creu que no esdevindrà atesa la manca de solidesa de l'acusació. Finalment, Soler va encoratjar el públic assistent amb les següents paraules: "El que toca en un poble que està ocupat és

“Solidaritat Antirepressiva de Terrassa demana al consistori que expliqui els actes d'exaltació de l'espanyolisme i de clara provocació” cità aquest acte espanyolista i, per tant, es demana al consistori del municipi que done "explicacions sobre actes d'exaltació de l'espanyolisme i de clara provocació" que acaben provocant "incidents com els del passat mes de juny".

Marxes de torxes per la llibertat dels presos REDACCIÓ BARCELONA

Les marxes de torxes tornaran a recórrer onze ciutat del país el cap de setmana del 19 i 20 de desembre per reivindicar la llibertat dels presos polítics catalans. Entre les convocatòries, hi ha dues de les capitals del país, Barcelona i València. Les marxes les organitza Rescat, el col·lectiu de suport a les catalanes i catalans que estan empresonats per motius polítics. Enguany les marxes se celebraran un mes abans que siguin alliberats dos d'aquests presos: en Zigor Larredonda i en Diego Sánchez. Després de nou anys empresonats per una acusació de col·laborar amb l'organització armada ETA, sortiran en llibertat. Tots dos hauran complert íntegrament la condemna, a diferència del que succeeix amb la resta de presos, que gaudeixen de beneficis penitenciaris. Trasllat del Zigor

Poques setmanes abans de ser alliberat, però, en Zigor Larredonda ha estat traslladat de la presó on estava a Albaceta a una de Castelló de la Plana. Des de Rescat

denuncien que aquest trasllat afecta directament al seu règim de visites, ja que en una nova presó necessita autorització de totes les persones que el vulguin anar a veure (que no siguin família), i aquest és un tràmit que s'allarga entre 2 i 3 mesos. Convocatòries

Barcelona : 19 de desembre a les 19h a Canaletes Castelló de la Plana : 18 de desembre a les 19h a la Plaça Major Lleida : 19 de desembre a les 19.30h a la Plaça de la Catedral Manresa : 19 de desembre a les 19h a la Plaça Sant Domènec Ribes del Garraf : 19 de desembre a les 19h a l’Ajuntament. Tarragona : 19 de desembre a les 19h a la Plaça Verdaguer Terrassa : 18 de desembre a les 20h davant de l’Ajuntament. Torredembarra : 20 de desembre a les 19h a la Plaça Joaquim Boronat València: 18 de desembre, a les 20h a la Torre de Serrans Vilafranca del Penedès: 19 de desembre a les 20h a la Plaça de la Vila Vilanova i la Geltrú : 19 de desembre a les 20h a la Plaça de les Neus

REDACCIÓ BARCELONA

Mentre que les estudiants de les universitats valencianes varen sortir al carrer el passat 19 de novembre, aquest mes de desembre milers de persones també s'han manifestat per reivindicar un ensenyament públic i de qualitat a Barcelona i València. A València, la Plataforma per l'Ensenyament Públic -que agrupa mestres, pares, mares i alumnes, entre els quals el sindicat SEPC-, va sortir al carrer el passat dia 1 contra la política d'una conselleria que en el darrer any ha revoltat els mestres amb mesures polèmiques, sancions i fins i tot els insults del president de la diputació de València Alfonso Rus. Les reivindicacions es van centrar sobretot la retirada de l'ordre d'impartir l'educació per a la ciutadania en anglès i les mesures repressives per tal de fer-la complir, però també en d'altres més vertebrals per a un sistema veritablement públic i de qualitat com dotar de places gratuïtes en escoles de 0-3 anys a tot l'alumnat del país que ho desitgi o obligació que tot el professorat tingui, en cinc anys, la capacitat de realitzar les classes en valencià. Per la seva part, a Barcelona el dia 3 de desembre el SEPC i la Coordinadora d'Assemblees d'Estudiants van sortir al carrer amb el lema “Construïm l'alternativa contra la universitat neoliberal i repressiva”. La manifestació va estar marcada en tot moment pel desmesurat dispositiu dels Mossos d'Esquadra, que no només va impedir el seu pas per la Rambla, sinó que també va impedir l'entrada de la manifestació a la plaça de Sant Jaume.

Mig miler de persones contra el desallotjament del Casal Popular de Gràcia El Casal Popular de Gràcia podria ser desallotjat properament. Davant d'aquesta amenaça, més de 500 persones es van manifestar el dissabte 12 de desembre pels carrers de la vila convocades tant per l'AJG, que és l'entitat que okupa el casal, com per la Plataforma d'Entitats Juvenils de Gràcia (que a més de l'assemblea de joves, aplega esplais i agrupaments del barri). El judici s'havia celebrat el divendres, i d'aquí a pocs dies es farà pública la sentència. Com que l'AJG no va poder defensar-se perque el jutge demanava 30.000 euros de caució per personar-s'hi, representants de l'assemblea de joves han explicat a L'ACCENT que preveuen que la sentència dictarà una ordre de desallotjament.


08 EN PROFUNDITAT DEL 15 DE DESEMBRE DE 2009 A L’11 DE GENER DE 2010

Un 31-D D que no serà com t

Dues noves organitzacions de l’Esquerra Independentista de Mallorca, Gent Activa i Enda combatiu de la manifestació del dia 30,que en els darrers anys havia sigut liderada pels joves d REDACCIÓ PALMA

L'esquerra independentista tornarà a commemorar enguany la Diada Nacional del 31 de Desembre. Però el 2009 no serà "un any més", com acostuma a dir-se en el marc de la resta de diades que se celebren als Països Catalans. Ara ja es pot parlar, també a Mallorca, d'un moviment independentista i d'esquerres que va més enllà dels joves de Maulets i dels estudiants del SEPC, les dues principals organitzacions que han mantingut l'esperit combatiu

i reivindicatiu d'aquesta Diada durant els darrers anys. Enguany, les organitzacions que encapça-

laran el bloc independentista de la manifestació del dimecres 30 de desembre, junt a Maulets i el SEPC, són Gent Activa i Endavant. Ambdues entitats han nascut a Mallorca durant el darrer any, fruit de la necessitat de vertebrar el moviment més enllà de la lluita juvenil i estudiantil. Gent Activa és una plataforma local de Mallorca, integrada per militants de l'esquerra independentista, activistes de l'entorn ecologista i feminista, membres del moviment per l'alliberament gai i lèsbic i, en general, per persones interessades en el projecte municipalista de les Candidatures d'Unitat Popular (CUP). Actualment,

“‘Des de Mallorca i cap a la Unitat Popular: Independència’és el lema que ha escollit l’Esquerra Independentista de Mallorca per sortir al carrer el proper 30 de desembre”

compta a bres dist tra band Socialis nal) és p país. He ma per actualm ca, al Pa de Catal nitzacio i active dentista Així, Maulets Diada de presenta Indepen la marca convoca va amb l a la Uni cia", qu desembr seig del mateix, de convo elles int de la Pla

La Plata

La Plata de la qu unitària Està inte zacions polítics per col·l querna o


L’ACCENT 168 EN PROFUNDITAT 09

tots els altres

avant, s’han afegit aquest 2009 al bloc de Maulets i els estudiants del SEPC

amb una trentena de memtribuïts per tota l'illa. D'alda, Endavant (Organització ta d'Alliberament Nacioprou coneguda a la resta del ereva de l'antiga Plataforla Unitat d'Acció (PUA) ent ja té presència a Malloraís Valencià i al Principat lunya, i és una de les orgaons polítiques més àmplies s del moviment indepena català. Gent Activa, Endavant, i el SEPC han aprofitat la el 31 de Desembre per fer la ació pública de l'Esquerra ndentista de Mallorca (EIM), a unitària sota la qual s'ha at la manifestació combatilema "Des de Mallorca i cap itat Popular: Independènue partirà dimecres 30 de re a les 6 de la tarda del pasl Born de Palma. D'allà parteixen també la resta ocatòries de la jornada, totes tegrades en la manifestació ataforma 31-D.

aforma 31-D

aforma 31-D és l'entitat des ual es convoca de manera a la manifestació del dia 30. egrada tant per les organitde l'EIM com pels partits (PSM i ERC, entre altres) i lectius com el Grup Blano l'STEI-I, entre moltes enti-

tats locals. Es tracta, per tant, d'una realitat gairebé insòlita a la resta de territoris del país. Enguany la mobilització del dimecres 30 de la Plataforma 31-D s'ha convocat sota el lema "Espanya i França són crisi. Decidim Països Catalans", una de les consignes més clares i contundents dels darrers anys. Des de la plataforma i les entitats que la integren sempre s'han muntat una gran varietat d'actes durant la segona quinzena de desembre.

Tensió i enfrontaments a la plaça Espanya REDACCIÓ PALMA

“La Policia silencia les veus crítiques amb l'homenatge i protegeix els elements ultres ”

Històricament, el moment més tens del dia 30 no és durant la manifestació, sinó quan ja ha acabat, a la plaça Espanya, i en motiu de l'ofrena floral dels partits polítics al monument del rei Jaume I. Sovint, els manifestants de la mobilització independentista fan acte de presència per denunciar la hipocresia de molts partits i, també, la presència d'elements feixistes i ultres en un acte oficial de la Diada. Tanmateix, la Policia Nacional espanyola acostuma a fer de mur de contenció, silenciant les veus crítiques de l'homenatge i protegint el públic d'extrema dreta que es troba a la plaça Espanya. La policia, a més, acostuma a escorcollar tots els joves i persones "d'aspecte progressista" que entren a la plaça.

L’agenda independentista de la Diada 2009 REDACCIÓ PALMA

El SEPC inaugurarà els actes de l'esquerra independentista organitzats aquest 2009 en el marc de la Diada Nacional del 31 de Desembre. Ho farà a la universitat, el dimecres 16 de desembre a les 12 del migdia amb una conferència sobre "orígens i actualitat" de la Diada. El sindicat estudiantil ha organitzat una taula rodona en la qual intervindran Tomeu Martí, de l'Obra Cultural Balear (OCB), i un militant d'Endavant Mallorca. La següent cita està preparada pel cap de setmana abans de la Diada. Gent Activa ha convidat un membre del Secretariat Nacional de les CUP, Joan Teran, que oferirà xerrades a Montuïri (diumenge 27 a les 18:30 al restaurant S'Hort des Pont), Inca (dilluns a la mateixa hora al local de l'OCB) i Manacor (dilluns, a les 20:30 al Cafè Can Lliro). Les conferències serviran per presentar el projecte de les Candidatures d'Unitat Popular (CUP), presents a molts pobles del Principat i del País Valencià i amb l'aspiració de construir un projecte nacional. Per la seva banda, el col·lectiu juvenil Pinyol Vermell, de sa Pobla, ha anunciat dos actes el diumenge 27. A les 17:00 hores la plaça Major de Sa Pobla acollirà una concentració sota el lema "Reivindiquem les nostres arrels. El 31-D, Festa Nacional". Una hora més tard, Tomeu

Martí (OCB) i Joan Valls (historiador) oferiran una conferència sobre la història de la Diada a Can Verdal, el local de la tercera edat al municipi. Escalfant motors

El dia més carregat d'activitats serà dimarts 29, jornada prèvia a la històrica manifestació del dia 30. Maulets obrirà el dia amb una xerrada a les 13:00 hores al Casal Popular Voltor Negre (Palma) sobre "el jovent davant la crisi", que comptarà amb la presència d'un militant de la Coordinadora d'Assemblees de Joves de l'Esquerra Independentista (CAJEI). Maulets també tancarà el dia amb un sopar al Casal Popular Voltor Negre a les 21:30 hores. Durant l'horabaixa, a les 18:00 hores, Maulets ha organitzat un cercavila juvenil titulat "La nostra terra, el nostre poble. El jovent per la Independència i el Socialisme". El cercavila culminarà a Can Alcover cap a les 19:30 hores, quan començarà l'acte polític organitzat per Endavant i en el qual intervindran membres de totes les organitzacions de l'Esquerra Independentista de Mallorca. El dia 30 és el de la manifestació, que culminarà a la plaça dels Patins de Palma, on parlaran els portaveus de la Plataforma 31-D. Després es celebrarà un concert que cada any aplega centenars de persones. Val a dir també, que una de les entitats més actives entorn de la Diada de Mallorca és l'Obra Cultural Balear, que cada any organitza multitud d'actes a la major part de pobles. En principi, està previst que l'OCB organitzi xocolates i actuacions musicals, representacions tradicionals de la Festa de l'Estendard, xerrades i conferències, etc.


10INTERNACIONAL

DEL 15 DE DESEMBRE DE 2009 A L’11 DE GENER DE 2010 L’ACCENT 168

CRÒNICA DES DELS TERRITORIS PALESTINS OCUPATS

Bikaf, ja n’hi ha prou ARIADNA JOVÉ MARTI CISJORDÀNIA (PALESTINA)

Així s'acomiada, bikaf, ja n'hi ha prou. S'ha acabat dormir fora de casa. S'han acabat les nits fredes en vetlla, caminant d'un lloc a un altre, esperant el Uaden de la primera pregària del matí. Prou de fugir. Ara ja està a la presó. Només ell sap el que li està passant. Ell i els soldats israelians en un recinte tancat, presó, centre d'interrogació, en una habitació aïllat, en una sala de tortura. Ningú pot donar-li veu, ningú pot posar paraules per denunciar-ho. Ell i els soldats que el tenen, cada divendres en manifestar-se en contra de l'ocupació israeliana, al punt de mira de les seves M-16. Els mateixos soldats que van dispararli a la cama uns mesos enrere. Els mateixos que van assassinar els seus dos veïns. Els mateixos que van assassinar el seu pare. Els mateixos soldats, diferents rostres del mateix exèrcit ocupant. Va néixer a Ni'lin, un poble de 5.000 habitants situat a l'oest de la regió de Ramallah prop de la línia verda del 1967, fill de refugiats palestins després de la guerra dels Sis Dies. Va fer les primeres passes entre germans, cosins, pares, tiets i avis, va anar a l'escola del poble, caminant cada dia amb la motxilla plena de llibres escrits per l'Autoritat Palestina. Llibres que desapareixen a mesura que Israel roba i s'annexiona territori. Llibres que pinten Palestina sense fronteres internes, llibres que no coneixen el West Bank ni la Franja de Gaza. Llibres sense murs ni tanques elèctriques de l'apartheid, sense assentaments il·legals ni check points. Després de l'escola, aquests nens passen les tardes al carrer, envoltats de grans i petits, escoltant de diferents veus les mateixes històries. Escoltant dia rere dia com Israel els roba les terres, com Israel els talla les oliveres, com Israel els tortura, com Israel els assassina, com l'exèrcit fa i desfà, com els soldats ataquen i disparen, com els seus germans i amics són ferits i mutilats. Nens que viuen amuntegats en camps de refugiats o pobles com Ni'lin que poc a poc queden aïllats i estan obligats a abandonar, sense feina ni distraccions, sense possibilitat d'emigrar, sense llibertat. Infants que es converteixen d'un dia a l'altre en adults, cossos de nens adults. I un dia com qualsevol altre l'exèrcit israelià els persegueix per empresonar-los. Els dies passen; durant les hores de sol es revolten contra els soldats i esquiven la mort per fer-los fora, perquè els 730 quilòmetres del mur d'apartheid que els ofega es construeixin més lentament. Durant la nit, aquests nens adults no dormen, no viuen, mantenen els ulls oberts cada minut perquè l'exèrcit no els sorprengui, els segresti i els empresoni en espais més estrets, més claustrofòbics. No importa on siguin ni a on vulguin escapar, l'exèrcit controla i bloque-

// FOTO: Ariadna Jové

ja les carreteres, no hi ha sortida, ni on anar. I és així com un dia, algun d'aquests nens adults es planteja que les pedres s'esmicolen a l'aire. De mica en mica, decideixen canviarles per ampolles amb pintura de colors per llançar-les contra els jeeps de l'exèrcit. I mentre uns tiren pedres i ampolles de colors, els altres reprimeixen salvatgement i violenta. L'exèrcit israelià practica i s'entrena, amb civils palestins desarmats, disparant munició real

“L'exèrcit israelià practica i s'entrena, amb civils palestins desarmats, disparant munició real amb M-16 i assassinant persones per l'esquena” amb M-16 i assassinant persones per l'esquena. Quan el cos no pot resistir més i emmalalteix, quan les forces s'esgoten i fugir es fa cada dia més pesat i impossible, quan després de no dormir durant mesos el cansament guanya, l'exèrcit israelià els empresona. Els busca a les nits dins

dels seus llits, envaint el poble i les seves cases, agredint les seves famílies i llars, robant l'oli d'oliva i destrossant el mobiliari, per acabar segrestant-los. Nens que passen mesos a la presó, maltractats, discriminats, torturats, sols i aïllats de la família i d'aquells que estimen. Després d'uns mesos o anys sortiran d'aquestes presons estatals i seguiran empresonats dins dels pobles-presó i aquests seguiran envoltats i emmurallats, dins d'una presó quilomètrica que anomenen West Bank. Aquests nens adults poc a poc se senten morir en vida, se senten morir per dins i els seus cors es converteixen en bomba. És així com aquests nens adults han deixat d'anar a l'escola per dedicar-se a la resistència. La resistència pren noms i colors polítics, colors que ja estaven sembrats pels seus familiars molts anys abans. Arriba un moment que la vida i la mort són el mateix. La vida és el camí de no viure. A no viure dins ni fora de la resistència, perquè sense resistència tampoc hi ha vida. La resistència floreix per a guanyar-li temps a la batalla de l'extinció. Perquè després de no viure durant anys o de viure empresonat en diverses i diferents cel·les, després d'haver vist com els robaven tot el que tenien, s'adonen que el camí ja està fet. Aquests nens adults passen a ser adults que empunyaran un arma per lluitar amb la resistència en contra l'ocupació i l'apartheid israelià, com quan de petits lluitaven llançant pedres amb la muclea. I

un dia, sense avisar ningú, es convertiran en màrtirs lluitant per la llibertat del poble palestí. Una història concreta que és repeteix successivament per tots els nois del West Bank i Gaza. Ara l'hi toca al Mohammed, aquest noi prim, esquerrà i de 19 anys. Ahir era el torn dels seus dos germans grans. Demà serà el torn del seu germà petit. Moltes de les paraules aquí dites són seves, van ser escrites entre crits de ràbia i manifestacions en solidaritat amb el

“L'estat d'Israel té segrestats aproximadament 11.000 civils palestins a les seves presons,en els 31 recintes penitenciaris de la Palestina històrica” poble de Gaza, ara fa gairebé un any, quan Israel bombardejava la Franja de Gaza i assassinava 1.400 persones. Avui, en Mohammed està segrestat en una presó israeliana. L'esperarem per acabar d'escriure la història dels joves palestins, tot i què només podrà fer-ho si les paraules no s'han enquistat als

ossos. A dia d'avui, l'estat d'Israel té segrestats aproximadament 11.000 civils palestins a les seves presons, en els 31 recintes penitenciaris (21 presons, cinc centres de detenció, quatre centres d'interrogació i un centre d'interrogació del servei secret d'intel·ligència israelià) de la Palestina històrica. Aproximadament 1.000 d'aquests presos polítics estan en detenció administrativa (349 d'ells menors de 18 anys i 75 dones) és a dir, sense tenir el dret de ser jutjats, sense tenir acusacions. Més de 100 d'aquestes detencions administratives van ser efectuades abans del 2006. En els darrers 19 mesos, 90 joves han estat segrestats per l'estat d'Israel al poble de Ni'lin, el més jove, un nen de 13 anys. Des del setembre de l'any 2000, més de 2.500 nens han estat empresonats per l'estat d'Israel, a dia d'avui 340 d'ells segueixen segrestats. Tot això ho sap quan surt de casa amb el cap alt, una samarreta groga, els texans i una bossa de plàstic on porta el pijama que l'acompanyarà les llargues nits que l'esperen a la presó. Setmanes i mesos esperant el judici, esperant la sentencia militar. Ho sap i hi pensa abans de creuar la porta groga i el cartell que diu "Benvinguts a la presó d'Ofer". S'entrega per després ser més lliure, per tenir més espai per respirar, per poder dormir. Tot i no saber quan tornarà a casa, en creuar la porta s'acomiada amb un Bikaf, ja n'hi ha prou de fugir.


INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 168 DEL 15 DE DESEMBRE DE 2009 A L’11 DE GENER DE 2010

“Guanyarem el primer, el quart o el cinquè round . La gent del Front de Resistència guanyarà” ENTREVISTA

Wilmer Rickly, representant del Front de Resistència d'Hondures Com en una pel·lícula "ianqui" dolenta dels 80,després del cop d'estat a Hondures reapareixen als telenotícies les imatges de militars amb sobrepès,presidents terratinents corromputs vestits d'un blanc impecable i capellans acompanyats de senyores que abanderen entre les seves crides el seu amor a la pàtria i a Déu.La fotografia es completa amb la "invisible" però persistent presència de la CIA, amb la seva càrrega d'agents experts en desestabilització,i les seves maletes plenes de diners verds capaços de comprar el sempre libidinós respecte de jutges i militars a la sagrada Constitució. Però el que passa a Hondures no és part d'un escenari fictici,i cap director fracassat pot parar aquesta comèdia dramàtica,l'últim capítol:les passades eleccions del 29 de novembre,en què no es pretén sinó consolidar l'aposta de l'oligarquia hondurenya per una "democràcia tutelada", és a dir una democràcia en què el vot no és suficient. Wilmer Rickly, sociòleg hondureny i representant a l'Estat espanyol del Front Nacional per la Resistència està preocupat però també profundament convençut que, malgrat els militars i els fraus electorals,en el poble hondureny existeix suficient força i convicció per passar de l'obscuritat de la dictadura, a un nou temps que doni la llibertat inèdita en la història d'aquest país centre americà.

LATINOAMERICA21

El cop d'Hondures apareix per molts com un fet "del passat", com veus tu aquesta mena de comentaris segons el procés de lluita del poble hondureny? A Hondures, com en molts països de l'Amèrica Llatina, els 90 són anys en què la dreta va implementar un model neoliberal que l'únic que va fer va ser empobrir, encara més, la població. Això d'una banda. I de l'altre, no es van resoldre problemes de caràcter estructural: el tema de l'ocupació, de la tinència de la terra o el tema de la sobirania nacional. A més a més, aquest model va privatitzar molts serveis que ja eren de difícil accés abans. Enfront això hi va haver una sèrie de respostes de la població. La resposta típica va ser la massiva emigració de la població principalment als EUA però també a Europa. Entre els anys 90 i fins avui, l'emigració ha augmentat un 300%. En aquest context, el moviment social hondureny es va reorganitzar i va assumir diverses banderes de lluita. La primera consigna va ser recuperar terra. La conclusió a la qual varem arribar és

que calia no demanar reforma agrària, sinó construir reforma agrària. Això passava per un enfrontament amb els paramilitars i amb els grans empresaris de la terra. D'altra banda, hi va haver una defensa massiva contra les privatitzacions. Imagina't: en un país de 7 milions d'habitants es van mobilitzar de 50 i fins 100 mil persones. De vegades de manera simultània entre Tegucigalpa i Sant Pedro de Zula, les dues ciutats més importants. Aquestes mobilitzacions van connectar amb la població indígena. La Copin, que és una central de diversos col·lectius indígenes i negres, va sumar a la lluita per la terra i contra la privatització les demandes per participació política i reconeixement de la identitat. En aquest període, les esquerres, que havien tingut un caràcter polític militar, passen a crear un partit polític: Unificació Democràtica. Aleshores per primera vegada cap a finals dels 90, existeix a Hondures un moviment social a l'alça que es troba en un procés de reagrupació dels col·lectius d'esquerra, amb menys puixança, però que estava aprenent amb la població. Ja abans del cop, la combinació de tots dos factors va fer que l'esquerra no només fos ja un factor d'oposició al model sinó una opció de poder. I en aquest context d'alça de lluites socials arriba Zelaya? Zelaya des de l'inici és una figura transitòria. No és un Evo, ni un Chávez, ni tan sols és un Lula. Bàsicament és una figura mediàtica. Potenciada per la seva condició de president. Però tots sabíem que era una figura que tendiria a desaparèixer després del procés electoral. No té un arrelament com a partit i a nivell social la seva vinculació era baixa fins abans del cop d'estat. Al contrari, al Front per la Resistència existeixen líders que per primera vegada són referents polítics i socials. La Coordinadora per la Resistència, que existia des d'abans del cop, ja va constatar que encara que hi havia una acu-

mostrar un aparent retorn a la normalitat democràtica, en acabar la passada elecció? Crec que cal distingir entre Hondures abans del cop i Hondures després del cop. El canvi que ha viscut el país ha estat profund. Des de la meva mirada, d'aquesta conjuntura estem sortint més enfortits que la dreta. En aparença el triomf de la dreta és haver donat un cop d'estat per legitimar unes eleccions fraudulentes. Però fins fa pocs anys la dreta no tenia la necessitat de fer aquesta mena de coses, perquè la població, senWilmer Rickly, és membres de la resistència hondurenya se que la forcessin, votamulació de força a nivell social, algu- va majoritàriament per partits de drena cosa calia fer amb aquesta força. ta. Recordem que aquesta va ser una En aquest procés emergeix la figu- dreta que va tenir 120 anys d'alternanra de Carlos H. Reyes, com a figura cen- ça en el poder. Per estrany que ens semtral, que passa de ser un líder social sin- bli, fins només fa alguns anys el disdical a un líder polític a escala nacio- curs neoliberal va ser molt atractiu per nal. Per això es va decidir d'inscriure al poble. Ara com ara, a Hondures, així la seva candidatura independent a la com en altres llocs de l'Amèrica Llatipresidència. Però no només es tracta na, la dreta no té discurs, ni plantejad'ell. Existeix un lideratge social molt ment alternatiu. legitimat i és el moviment social com Per a mi, en termes de construcció a figura el que té avui la capacitat de de democràcia, el país va avançar. Per mobilització. primera, vegada en molts anys, la poblaPer això la dreta no ha estat capaç ció s'atreveix a desafiar el poder. Ja no de destruir aquest moviment de resis- és només l'esquerra o el moviment social. tència, perquè ja hi havia milers mobiCrec que hem guanyat perquè hi va litzant-se abans del cop. haver una fallida. Ja no és l'esquerra radical, la feminista radical o l'indígeI com valores aquest moment que els na radical el que qüestiona el sistema, mitjans de comunicació tracten de és la població plana qui qüestiona en el

seu discurs i amb la seva participació directa en les manifestacions la continuïtat del sistema. Aquest nou escenari constitueix aleshores la base que dóna continuïtat a la lluita del poble hondureny... El primer que farem com a Front passades aquestes eleccions serà veure què hem après en aquesta conjuntura. Però, en general, veig un esquerra que mira cap endins, en una primera etapa, i després es planteja cap enfora com continuar la resistència a la repressió, al govern il·legítim i oposar un discurs i una pràctica que el porti al poder. Crec que, a Hondures, ningú no té la ruta dissenyada. És, per així dir-ho, el nostre primer "assalt" en aquest combat. I ens queden d'altres. Podem guanyar el primer, el quart o el cinquè round. A mi, amb tot i això, em queda la certesa que la gent, el Front de Resistència guanyarà. No només per la justesa del que planteja, sinó pel afartament històric de la població. Per primera vegada veig una població que s'afarta de la classe política. La dreta hondurenya està essent molt traçuda cap a endins i cap a fora; obre un procés de negociació que des del principi sap que torpedinarà: convoca Zelaya, però sap que no l'acceptarà; els EUA passen de no reconèixer les autoritats colpistes a reconèixer-les mitjançant la legitimació d'unes eleccions il·legals. Però, des de la meva perspectiva, quan un sistema es reprodueix només des de les seves habilitats i no és capaç de crear consens intern, i no és capaç de donar un mínim d'alternatives econòmiques, aquest sistema està fos. Només li queda recolzar-se en les forces armades.

Evo morales arrasa a Bolívia i promet aprofundir en la transformació socialista REDACCIÓ BARCELONA

El Moviment al Socialisme (MAS), encapçalat per Evo Morales, ha estat el clar guanyador de les eleccions bolivianes del 6 de desembre, amb més del 63% dels vots favorables. Les eleccions, que comptaven amb observadors de l'ONU, l'Organització d'Estats Americans, la Unió Europea i Mercosur, han mostrat un increment del suport a la formació d'esquerres, ja que hi ha hagut un augment de nou punts respecte als darrers comicis. Malgrat els grans esforços i recursos destinats per les oligarquies econòmiques i els grans grups de comunicació que controlen per intentar bastir una alternativa de dreta, el seu candidat Manfred Reyes ha quedat per sota el 24%. La formació de Morales ha guan-

yat tant a l'Assemblea (90 dels 130 diputats) com al Senat, i ha augmentat suports tant a les àrees rurals, cocaleres i mineres, on té la immensa majoria, com a les zones més riques i feus de la dreta, com Santa Cruz, Pando o Beni, on s'acosta ja a l'empat tècnic. L'abstenció ha estat molt baixa, al voltant del 10%. Morales, en un discurs al Palacio Quemado va dedicar la victòria als governs i processos antiimperialistes, i va refermar el seu compromís amb l'aprofundiment del procés de transformació socialista. Els moviments sindicals, indígenes, de dones i la resta de grups que donen suport al MAS, esperen que la victòria serveixi per aprofundir en les reformes iniciades en benefici de la població i en contra dels interessos dels grans empresa-

ris del país i les empreses multinacionals que abans de Morales expoliaven els recursos de Bolívia a molt baix cost. El MAS guanya entre els residents a Barcelona

A Barcelona, que comptava amb diverses taules de votació, el MAS es va situar per davant del PPB amb 6.982 vots contra 6.183. A València, en canvi, el candidat de la dreta va obtenir 4.556 suports, per 3.280 del MAS. Els bolivians que donen suport al MAS als Països Catalans interpreten la gran quantitat de vots a la dreta perquè bona part dels electors són immigrants anteriors a l'ascens del MAS i, per tant, reben bona part de la informació del que succeeix al seu país a través de mitjans espanyols que tergiversen la realitat.


12ECONOMIA

DEL 15 DE DESEMBRE DE 2009 A L’11 DE GENER DE 2010 L’ACCENT 168

La crisi retalla encara més les pensions de la Seguretat Social ÀLEX TISMINETZKY BARCELONA Una darrera sentència del Tribunal Suprem ha deixat al descobert la política restrictiva de drets dels ciutadans que aplica d'Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS),entitat depenent del Ministeri de Treball espanyol,dirigit per Celestino Corbacho. El cas analitzat per l'alt tribunal espanyol ha estat la denegació de la prestació a una jove barcelonina amb una greu tetraplegia,però en els darrers mesos s'han denunciat casos de l'INSS de rebaixes il·legals de les indemnitzacions a les vídues dels treballadors morts a causa de l'amiant, la discriminació de dones embarassades o actuacions humiliants amb els usuaris dels tribunals mèdics avaluadors. La Seguretat Social, àmbit especialment sensible per afectar els sectors més vulnerables de la nostra societat,sembla que es veu també afectat per la crisi.

L'any 2003 una jove barcelonina i educadora social va patir una greu patologia, que finalment li va causar la impossibilitat de moure cap part del cos, amb l'única excepció del cap. Per aquest motiu va ser declarada beneficiària d'una prestació de gran invalidesa, el grau d'incapaci-

El ministeri de Celestino Corbacho retalla drets socials // FOTO: www.mtas.es/

tat més elevat, que determina la necessitat d'una tercera persona durant tot el dia per dur a terme les activitats més fonamentals de la vida quotidiana, com menjar, vestir-se i rentar-se. La noia va seguir tractament en el centre Guttman de Barcelona, i uns pocs anys després aquest hospi-

tal, especialitzat en aquestes greus patologies, li va oferir treballar realitzant "l'acompanyament emocional i l'assessorament" de les persones que patien lesions equiparables a les seves. En comunicar la seva nova feina a les autoritats, l'INSS va retirar la prestació, amb el resultat que la jove va perdre molts diners per intentar

treballar, mentre continuava amb la necessitat d'una tercera persona per realitzar les tasques més fonamentals dels dia a dia, i amb totes les despeses que aquest fet comporta. Una sentència que deixa en evidència l'INSS

Finalment, i després d'anys de

demandes judicials, el Tribunal Suprem ha sentenciat que la jove té dret a percebre la prestació de la Seguretat Social, i que és compatible amb la feina que duu a terme, ja que continua patint la mateixa patologia que la va dur a ser declarada en situació de gran invalidesa. Segons argumenta l'alt tribunal espanyol, la interpretació de la llei que duia a terme l'INSS és "extremadament restrictiva", i no s'adequa amb el principi de promoció de les persones amb greu dependència i de foment de la inserció social de les persones amb greus patologies. Segons la nova doctrina, seria "inhumà" no tenir en compte els "enormes esforços que han de dur a terme" les persones amb greus patologies per inserirse socialment, fet que "no els pot representar una penalització econòmica". Segons declara en Jaume Cortés, advocat del Col·lectiu Ronda, "la nova doctrina permetrà obrir moltes possibilitats socials i professionals a persones dependents, superant els obstacles que fins ara han patit per part de l'INSS".

Discrimació a treballadores embarassades

Prestacions reduïdes il·legalment a les vídues de l’amiant

Les mútues d’accidents de treball, el frau institucionalitzat

Una jove gironina ha denunciat l'INSS per discriminació de gènere

L'INSS abona indemnitzacions 7.000 euros inferiors a les vídues dels treballadors morts per inhalació d'amiant a Rocalla de Castelldefels (el Baix Llobregat)

Un nou informe denuncia que les mútues d'accidents de treball amaguen gran part de les malalties causades per la feina i es reparteixen il·legalment els beneficis de la Seguretat Social

La treballadora, que dels darrers set anys n'ha cotitzat cinc a la Seguretat Social, va ser contractada en una empresa com a administrativa tres mesos abans de donar a llum. En demanar la prestació de maternitat l'entitat pública la va "suspendre" i va enviar el cas a la Inspecció de Treball, per "investigar" si veritablement la jove havia treballat a l'empresa. Segons denuncia la treballadora, amb un nadó de poques setmanes, va haver de personar-se a la seu de la Inspecció de Treball on va haver de "demostrar" la relació laboral. Alhora, l'escrit denuncia que una empresa que havia "gosat" contractar una treballadora embarassada "ha hagut de presentar mil papers sota

l'amenaça de sancions milionàries". Finalment, i quatre mesos després del part, la Inspecció de Treball va certificar que veritablement la treballadora havia prestat els seus serveis a l'empresa, i l'INSS va abonar la prestació a la jove. En declaracions a L'ACCENT, la treballadora que ha volgut restar a l'anonimat, afirma "que és vergonyós que en un país amb tan altes taxes de sinistralitat laboral es dediqui el temps dels inspectors de treball a investigar les treballadores embarassades", i que l'actuació de l'INSS "és clarament discriminatòria, ja que l'únic element que s'ha tingut en compte ha estat considerar sospitós que se'm contracti estant embarassada".

Set sentències dels darrers sis mesos de diferents jutjats socials de Barcelona han reiterat un cop i un altre el dret de les vídues dels treballadors morts per malalties professionals, la gran majoria afectats per l'amiant, a rebre una indemnització 7.000 euros superior a les abonades per l'INSS, però l'entitat pública no rectifica. El conflicte en aquesta matèria va sorgir quan l'INSS va modificar fa poc menys d'un any la manera de calcular aquestes indemnitzacions, tot i no haver-hi cap canvi normatiu. Amb el nou càlcul, les quantitats abonades oscil·len, segons els casos, sobre els 3.000 euros, quan anteriorment s'abonaven uns 10.000 euros. Les reiterades resolucions

judicials determinen que les reduccions en les indemnitzacions són il·legals, l'entitat pública continua abonant a aquestes vídues quantitats molt inferiors a les que els pertoquen. Segons denuncien des de la Plataforma d'Afectats de l'Amiant de Castelldefels, "amb la seva actuació, i sense rectificar el que els jutges ja han dit que és il·legal, l'INSS espera que una proporció important d'aquestes dones, amb avançada edat i poc assessorament legal, no reclamin el que els pertoca per llei, o simplement morin sense poder exercitar els seus drets, estalviant uns diners a costa dels drets de les vídues de l'amiant".

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea de Joves de Cardedeu// Assemblea de Joves de Sants Barcelona// Associació de Veïns de Vinaròs Migjorn Vinaròs // Ateneu Corberenc Font Vella 20.Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4.Vilafranca // Ateneu La Bretxa Carrer Major, 17-19, Alcover // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8.Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés // Ateneu Popular de l'Eixample Ptge.Conradí 3, Barcelona // Ateneu Popular X Ferran 14.Vilafranca del Penedès // Ateneu Popular Octubre Badajoz 23, Barcelona // Ateneu Popular La Falç Antic escorxador s.n, Artés // Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx,Vila de Gràcia // Ateneu Popular de Sitges Pl. Castellers 3 // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa,València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Llonch 13// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular de Gràcia Ros de Olano 39,Barcelona // Casal Popular La Traca C.Travessia,15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C.Trinquet Vell 15, baixos.Tarragona // Casal Independentista el Gurri Taradell // Centre Social-BBar Terra Baró de Sant Petrilló 9.València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // El Forn Girona //L'Estapera C. de baix, 14, baixos,Terrassa //La Falcata Panera 2, Lleida // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B.Torelló // Kasal Okupat el Prat (KOP) Alta Tensió C. Dr. Soler i Torrents 36, El Prat de Llobregat // Lliga de Capellades Pilar 3. Capellades // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C.Sant Carles 8,baixos,Lleida // La Pioxa C.Almeda s/n.Bordils // Racó de la Corbella Ripalda 20,baixos.ValènUV Baró St.Petrillo, 9 València // SEPC-U UPF Despatx 20.1E12, edifici Jaume I.Barcelona //Taberna l'Esparracat C.Feliu Munné 18, Esparraguera cia // SEPC-U

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

Múltiples fòrums socials i sindicals han denunciat durant anys les pràctiques abusives de les mútues patronals d'accidents de treball, però el darrer informe del maig de 2009 de la Federació d'Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública ha deixat en evidència les greus irregularitats d'aquestes entitats, que s'estableixen al límit del terreny privat i el públic, i que l'any 2006 van gestionar d'espectacular xifra de 10.601,52 milions d'euros. Amb el títol On està el frau a la Seguretat Social?, l'informe analitza les pràctiques il·legals i atemptatòries dels drets dels treballadors de les

mútues. I en una primera aproximació a les dades oficials, l'informe recalca que sorprenentment aquestes entitats durant anys no han declarat haver diagnosticat cap defunció per malaltia professional a l'Estat espanyol, a pesar que es calcula que només de l'amiant moren centenars de persones cada any. Entre altres greus irregularitats, l'informe determina que tot i ser, teòricament, entitats sense afany de lucre, les mútues als darrers anys han declarat repartiments de beneficis, fet clarament il·legal que sembla que les autoritats no han tingut en compte.


L’ACCENT 168 DEL 15 DE DESEMBRE DE 2009 A L’11 DE GENER DE 2010

ESPORTS 13

L’Aplec Excursionista ressegueix el fil de l’esperit reivindicatiu i del coneixement científic del primer excursionisme català ANDRÉS GONZALEZ TORRENT

Durant els cinc dies que ha durat l'Aplec Excursionista dels Països Catalans han participat més de 1000 persones en les diverses activitats programades. Les més multitudinàries han estat les excursions per les muntanyes de la Safor-Valldigna (800 participants), l'actuació de l'humorista Xavi Castillo (700 assistents) i el sopar de germanor amb 600 excursionistes. L'Aplec d'enguany s'ha celebrat aquest desembre a Simat i Benifairó de la Valldigna (la Safor, País Valencià) i l'ha impulsat el grup de muntanya Viarany, el Grup de Muntanya Valldigna i el Grup d'Esports de Muntanya de Benifairó de la Valldigna. El número d'inscripcions ha arribat a les 800 persones, vingudes de les diferents comarques dels Països Catalans, destacant una ampla representació de la Catalunya Nord i de les Illes Balears. Els assistents han pogut gaudir d'una

“Els aplecs se celebren any rere any a un punt diferent dels Països Catalans”

nàixer el 1977 al Tossal dels Tres Reis, al massís dels Ports de Tortosa-Beseit. Es tracta un punt de trobada anual de la potent xarxa d'entitats excursionistes de la nostra nació, però també de qualsevol persona sensibilitzada amb el medi ambient i l'alliberament nacional del nostre poble. Recuperant el vell esperit reivindicatiu i de L’Aplec d’enguany ha sigut un éxit de participació coneixement gran oferta d'actes musicals, xerra- científic del primer excursionisdes i excursions. me català, els aplecs see celebren any rere any a un punt diferent dels Països Catalans. L'any que ve 33 anys d'història L'Aplec Excursionista dels Països s'organitzarà a Sóller, a les Illes Catalans és una iniciativa que va Balears.

Els orígens de l’excursionisme als Països Catalans ANDRÉS GONZALEZ TORRENT

L'excursionisme als Països Catalans té una llarga tradició i els seus orígens cal buscar-los a finals del segle XIX en el context de la Renaixença, un moviment (o moviments) del qual va heretar el desig de coneixement, investigació i estima per la pròpia terra. És per això que en certa manera la història de l'excursionisme està lligada a l'esdevenir dels moviments de construcció nacional d'arreu del nostre territori. A més, segons Vicent Pitarch l'excursionisme a casa nostra té unes característiques comunes, com la investigació científica, l'ecologisme i el component nacional. La primera organització excursionista fou l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques (1876) que poc després es fusionà amb altres per formar el Centre Excursionista de Catalunya el 1890. En el cas del País Valencià, pocs anys després, Lo

Rat Penat, presidit de Teodor Llorente, tractà d'impulsar un Grup d'Excursions, però sense massa èxit. D'entre les iniciatives conjuntes destaca una excursió a Canet i Santes Creus el maig de 1882, en la qual participaren, entre d'altres, T. Llorente, Marià Aguiló, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Emili Vilanova i Antoni Gaudi. Pel que fa a les Illes Balears les primeres mostres d'aquesta pràctica les trobem lligades al turisme, amb la creació del Foment del Turisme de Mallorca (1905), però també al món del higienisme i la recuperació cultural, amb entitats com l'Associació per la Cultura de Mallorca. D'altra banda, a la Catalunya Nord trobem el Sindicat d'Iniciativa de Vernet (1907). Al llarg de la primera meitat del segle XX l'activitat es va estenent arreu de la nació i apareixen noves associacions i butlletins de difusió. D'entre les entitats destaquen, en el

cas del Principat, la Lliga de Societats Excursionistes de Catalunya (1920), que agrupà 36 associacions diferents; i la Unió Excursionista de Catalunya (1933), fruit de la unió de diverses entitats. En el cas del País Valencià destaquen la Colla Excursionista El Sol (1926), la secció excursionista d'Acció Cultural Valenciana (1930) i el Centre Excursionista Castellonenc (1933). En el cas principatí la pràctica excursionista estava àmpliament difosa, tant entre la burgesia com entre les classes populars. En canvi, en el cas valencià es vincularà molt al moviment obrer, principalment naturalista i d'idees llibertàries. Segons el professor Cruz Orozco, es “configurarà un discurs de caràcter progressista, valencianista, idealista i dirigit a la joventut, que difícilment podria haver assumit la burgesia valenciana de la dècada dels vint i els trenta”.

D'entre les activitats, en el cas valencià cal citar la Primera Acampada de Germanor Excursionista del País Valencià, celebrada el 1936, que pretenia seguir la tradició de les trobades principatines, organitzades des de 1910, data en la que es convocà el primer Aplec Excursionista Català, a l'emblemàtic municipi de Poblet. Però sobretot destaca la realització el 1930 del campament Germanor Catalana, el primer aplec d'àmbit nacional, que fou celebrat al Pla de la Garga (Osona) organitzat de forma conjunta per entitats de tot el territori: Palestra, Acció Cultural Valenciana i l'Associació per la Cultura de Mallorca. Sense dubte un precedent dels actuals Aplecs Excursionistes dels Països Catalans. Amb la Guerra Civil la majoria de les entitats anaren desapareixent i les que quedaren passaren a formar part del Consejo Nacional del Deporte (1939). Tot i això, al llarg dels anys s'anaren recuperant de nou associacions pròpies i durant el franquisme s'editaren butlletins excursionistes i es realitzaren activitats importants com l'Aplec del Matagalls de 1951 o la primera Acampada del Regne de València, el 1959.

ESPORT ÉS POLÍTICA

Futbol 1 Països Catalans 0 GERARD SOLER BARCELONA

Darrere d'aquest títol tant metafòric, no s'hi amaga res més que el desig de voler posar sobre la taula un debat pendent dels sectors que propugnen la ruptura nacional amb els estats espanyol i francès. Aquest giraria al voltant del grau d'implicació requerit per a transformar o eliminar les seleccions regionals de futbol. Des que va néixer el futbol a mitjans del segle XIX fins a l'actualitat, ha estat motiu d'especial interès per a la classe dominant, ja sigui des de la burgesia britànica decimonònica fins arribar a les actuals oligarquies petroleres del Golf Pèrsic. En origen, aquesta atracció comportà l'expansió d'aquest esport més enllà dels cercles universitaris, per arribar als barris obrers de Cork, Londres, Manchester o Glasgow, i més tard a la resta dels països industrialitzats del moment, amb l'objectiu fonamental d'inhibir les aspiracions revolucionàries d'una classe obrera en plena efervescència. Bé doncs, tot i el coneixement que ens ha reportat la història sembla ser que no hem après la lliçó. Desprès de fer la lectura indiscutible que "l'esport rei" del nostre país és el futbol, mal pesi a alguns, sembla ser que l'independentisme combatiu es troba inoperant a l'hora d'instrumentalitzar-lo per a traçar una línia d'assoliment d'objectius. En el cas que ens atén, a la creació d'un sentiment d'adhesió/rebuig a les seleccions de les tres comunitats autònomes dels Països Catalans. Arguments com la poca assistència, la manca de reconeixement internacional o la poca importància del rival, no poden justificar la desafecció a les seleccions si s'opta per treballar en aquest pla. Potser amb un fort recolzament es podria vèncer el regionalisme imperant. O potser es pot acumular la massa social necessària per facilitar el trencament públic d'alguns futbolistes a defensar la samarreta espanyola o francesa. O potser es pot transformar el límit territorial d'una de les tres, tal i com va fer la selecció basca fa un any. O potser seria convenient crear de forma paral·lela una altre entitat esportiva que actués de contrapoder a les seleccions regionals. Moltes són les preguntes que requereixen resposta.


14 CULTURA

DEL 15 DE DESEMBRE DE 2009 A L’11 DE GENER DE 2010 L’ACCENT 168

Al voltant del Pla de Reforma i Eixample d'Ildefons Cerdà Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

L

'Ajuntament de Barcelona va decidir declarar el 2009 Any Cerdà. El motiu és que enguany es commemora el 150 aniversari de l'aprovació del Pla de Reforma i Eixample de Barcelona. D'entre les diverses activitats que es projecten en relació a aquest Any Cerdà cal destacar les dues exposicions instal·lades al Museu Marítim i al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). "Cerdà, 150 anys de modernitat" és l'exposició que acull el Museu Marítim i els comissaris de la qual són en Fernando Marzà i en Francesc Magrinyà. El recorregut que ens proposen -gratuït, per certocupa els 150 anys que van de l'aprovació del Pla fins l'actualitat. Barcelona és, a mitjans del XIX, una ciutat emmurallada que pateix "una gran densificació amb l'arribada de la

“Barcelona commemora l'any Cerdà amb dues exposicions:‘Cerdà,150 anys de modernitat’i ‘Cerdà i la Barcelona del futur.Realitat versus projecte’”

revolució industrial" i que, de resultes de les condicions insalubres en què la nova mà d'obra ha de viure i que genera epidèmies decideix eixamplar els seus límits. Són diverses les persones que, a partir d'aquest moment, comencen a estudiar les condicions de vida dels barcelonins -Laureà Figuerola amb l'Estadística de Barcelona (1849) o Pascual Madoz amb el Diccionario Esadístico (1855)- i que serveixen a en Cerdà per a elaborar una "Memòria" que reflexiona al voltant de l'urbanització i que el porta a plantejar un eixamplament de la ciutat en què les cases es pensaran tenint en compte criteris higiènics, socials, econòmics i polítics. Els diferents àmbits de què consta l'exposició i que pretenen explicar el conjunt d'elements que conformen el projecte de Cerdà -habitatge, quadrícula, carrer, xamfrà, claveguera, illa industrial, equipaments, espais verds i transports i salts de llindardisposen de textos de prou envergadura com per traçar les línies mestres de cada problemàtica i les solucions a cada cas. La profusió de plànols, maquetes i fotografies de què estan dotades ens permeten una millor compressió de tot allò que s'ex-

Per altra banda, l'exposició que acull el CCCB "Cerdà i la Barcelona del futur. Realitat versus projecte" comissionada per en Joan Busquets i en Miquel Corominas té també voluntat de recórrer l'Eixample fins l'actualitat però, en aquest cas, els components històrics i socials són pràcticament inexistents. Com si fos política d'empresa, el CCCB ens presenta, altre cop, una exposició on sembla que la forma és més important que el fons -per posar un exemple, què explica una habitació folrada d'un plànol d'illes de l'Eixample?-. Però és només una impressió, perquè ja des de l'inici se'ns informa que "hom creu que, en gran mesura, la realitat Eixample arriba a ser millor que el projecte inicial". I aquesta afirmació, que no se sustenta en cap argument sòlid i que sembla que oblidi que fa 150 plica, observant d'aquesta manera els can- anys del Pla Cerdà, no és res més que l'inici vis que l'Eixample i amb ell Barcelona han d'una apologia de la Barcelona actual on, a la vista del que se'ns mostra, ja ha estat anat experimentant. A més, com que un treball d'aquesta complexitat requereix de resolta qualsevol contradicció social, un col·laboradors, se'ns parla també de perso- plantejament impropi d'un treball que pretén reflexionar al voltant d'en Cerdà, com natges com en Pere Garcia Fària, introductor del concepte de cicle de l'aigua que si una de les seves preocupacions, per no Chadwick havia desenvolupat a Londres el dir la preocupació, no hagués estat el benestar de les classes subalternes front 1848 o del de connexió de les aigües resil'interès especulatiu. duals de l'habitatge al clavegueram.

“L’esvoranc situà el Carmel al punt de mira, i tothom aprofità per reivindicar alguna cosa” Joan Sebastià Colomer BARCELONA

A

través del Carmel pretén reflectir la quotidianitat al barri - muntanya del Carmel. El documental de Claudio Zulian es va filmar el 2006 i recentment s'ha estrenat a Barcelona. Un pla seqüència de quasi una hora i mitja pel qual Adrià Pujol i Cruells, antropòleg, va fer les tasques d'ajudant de direcció i de documentalista. Qui finançava el projecte d' A través del Carmel ? D'entrada és un encàrrec de la Fundació ADSIS, organització vinculada a la Teologia de l'Alliberament. Desenvolupa tasques d'integració social amb grups exclosos, des de joves sense feina a immigrats, dones i gent gran. La productora d'en Claudio aconseguí la resta de finançament, via la Generalitat de Catalunya. En què consisteix la tasca de documenta lista? Calia que la càmera passegés pel barri, des de la part més baixa -barri de la Clota- fins al cim, allí on hi ha els antiaeris. La càmera entra a les cases, als comerços, al mercat, als serveis públics i a l'esglé-

sia, entre d'altres, i no s'atura mai. La meva feina consistí -nou mesos, de dilluns a diumenge- a contactar unes 250 persones. Parlàvem del barri, les entrevistàvem, i pactàvem com volien sortir davant la càmera. Molts van triar "escenificar" alguna cosa, i fins i tot algú se'ns va disfressar. Podríem dir que hi surt un ventall prou representatiu: professionals, exclosos, veïns, tècnics socials, passavolants, exbarraquistes, immigrats recents, lladres, ionquis, joves i vells... L'ambient que havíeu de transmetre és el del Carmel postesvoranc... Sí. El barri estava immers en una mena de revolució, a tots nivells. L'esvoranc els havia posat en lluita. Dit diferent, el forat situà el Carmel al punt de mira, i tothom aprofità per reivindicar alguna o altra cosa. L'Associació de Veïns, per exemple, trobà una excusa perfecta per fer demandes a l'administració, queixes

sentava. Barri d'al·luvió, oblidat, el terreny em parlava de la Barcelona post olímpica, aquella ciutat que va "maquejar" el centre, i que va llençar la brossa a la rerebotiga, és a dir, als barris com el Carmel.

que anaven molt més enllà de l'incident: millora del transport, dels carrers, de la seguretat... Què has après sobre el Carmel? Per a mi, i suposo que per a una majoria de barcelonins, el barri era una mena de reducte aïllat. Vaig entendre que, malgrat la proximitat, poca gent sabia què es coïa a la muntanya. De fet els estranyava que algú volgués fer-hi una pel·lícula. La malfiança i fins i tot l'agressivitat era el que em trobava d'entrada, quan m'hi pre-

Com valores el resultat? Creus que té alguna utilitat social? Bé, un cop acabat el procés de participació, l'ambient entre el veïnat era que, per fi, algú s'havia interessat per ells. Vam situar 25 televisions al barri, als aparadors i a les places, on la pel·lícula es projectava durant 24 hores. La gent pogué veure's i reflexionar. Però, més enllà d'això, el regust és el mateix que he tingut amb d'altres documentals: acabada la feina, el director s'ha dedicat a rebre premis arreu, i, personalment, no he tornat al barri. Bo, de tant en tant, quan m'hi deixo caure, encara hi ha gent que m'atura pel carrer, tot preguntant si voldríem tornar-hi a treballar. En resum, iniciatives d'aquesta mena -allò que sovint s'anomena el vídeo social-, ajuden a rumiar la gent, fan col·lectivitat, i això és positiu. Però no deixen de ser iniciatives efímeres, sense continuïtat i, en aquesta línia, un pèl magres alhora de fomentar el desenvolupament sociohumà de la zona.


CULTURA 15

L’ACCENT 168 DEL 15 DE DESEMBRE DE 2009 A L’11 DE GENER DE 2010

La ressenya de la quinzena: Looking for Eric

Individualime 0 - Amistat 1 Isa Cervera VALÈNCIA

A Looking for Eric Loach es manté fidel al seu estil, retrata la vida de les classes populars angleses i, per tant, inclou el drama -en forma de manca de recursos pels treballadors i treballadores i d'existència de màfies que s'aprofiten d'aquest fet- com a part indestriable del film, com ja va fer en pel·lícules com My name is Joe o It's a Free World. En aquesta pel·lícula, però, el director va més enllà i introdueix dos elements nous: la fantasia i l'humor. El primer apareix de la mà de Cantona, ja que aquest sols és visible per Eric. La segona és present en tota la pel·lícula, destaca especialment les entranyables converses i bromes entre els amics d'Eric així com el divertit final del film. "Quina és la millor jugada que has fet mai?", pregunta Eric a Cantona mentre recorda, emocionat, alguns dels seus millors gols. Després d'un silenci, respon "la meua millor jugada fou un passi". Aquesta és, precisament, l'essència del film: la unió fa la força. O dit en paraules més futbolístiques : Individualime 0 Amistat 1.

F

a poc més de dos anys Eric Cantona, exjugador del Manchester United, va contactar amb el director anglès Ken Loach -premiat aquest dissabte amb l'honorífic de l'Acadèmia de Cinema Europeu en reconeixement a la seua carrera. Cantona, que manté una càlida relació amb part de l'afició de l'United, demanà a Loach rodar una pel·lícula que parlara de futbol o, més concretament, que explicara com d'important pot arribar a ser la cervesa amb els amics mentre es mira un partit o els crits de la colla en el camp del teu equip. Producte d'aquest contacte i del treball del guionista Paul Laverty, sorgeix Looking for Eric. El film comença amb l'intent de suïcidi per part del protagonista, Eric Bishop, magistralment interpretat per Steve Evets. Aquest treballador de correus està passant per moments difícils: a càrrec de dos adolescents complicats, fills de la seua segona muller -la qual abandonà els tres- i incapaç de comunicar-se amb Lily, primera muller d'Eric, a que va abandonar amb la seva filla quan la xiqueta tenia mesos. La vida d'Eric sembla estar fora del seu control ja que de fet és el pànic que el regeix, tot paralitzant-lo davant les situacions complicades. Malgrat l'esforç dels seus amics per fer-lo riure, Eric es troba perdut. És en aquest punt on sorgeix Eric Cantona, l'heroi d'un futboler protagonista que recorda els partits en el camp -ja fa

“A Looking for Eric Loach es manté fidel al seu estil”

deu anys, quan encara era possible per als treballadors anar al futbol- com els últims moments de felicitat. Cantona ajudarà el protagonista a enfrontar-se a la vida a partir de les seues més que famoses frases fetes que tot i resultar incomprensibles per Eric a primer cop d'ull (i en francès!), faran que Bishop comence a acceptar-se a ell mateix i compte amb la solidaritat dels amics per tirar endavant.

Fitxa tècnica

Títol original: Looking for Eric Direcció: Ken Loach País: Estat francès, Anglaterra, Itàlia, Bèlgica Any: 2009 Duració: 116 min.

Lectures recomanades

"No mos fareu catalans". Història inacabada del blaverisme

Front d'Alliberament Català. La casa de la mesquita Kader Abdolah Sabotatges per la El Gall Editor, 2009 independència

Francesc Viadel Publicacions de la Universitat de València 2009

Blai Manté Editorial Base 2009

L'any 2006 es publicà la primera versió d'aquesta obra. Tres anys després, veu la llum aquesta versió ampliada, que també contempla els fets ocorreguts entre 2006 i 2009. L'autor, a mig camí entre l'assaig acadèmic i la crònica periodística, ens ofereix un retrat de l'anticatalanisme al País Valencià, caracteritzant-lo com una evolució del franquisme i emmarcant-lo dins les corrents reaccionàries i feixistes europees.

El FAC fou un grup independentista armat dels anys 70 que dugué a terme un activisme molt intens, perpetrant centenars d'accions armades i arribant un dels seus militants a participar en la cèlebre fuga de Segòvia. Malauradament, la llosa autonomista i la nefasta política comunicativa d'aquesta organització feren que restés en l'oblit. Aquesta crònica, molt allunyada de l'assaig històric, pretén recrear uns fets i uns personatges que formen part del fil que relliga les diverses fornades independentistes al llarg del segle XX.

Ara que l'actualitat de l'Iran omple les notícies, és un bon moment per endinsar-vos en La casa de la mesquita. El llibre de Kader Abdolah novel·la, a través d'una família, l'evolució del país els anys setanta i vuitanta: el govern del Xa, l'oposició de la població, la revolució islàmica, la repressió del govern de Khomeini, la resistència comunista, els mujaidins... Tot plegat passa per davant dels ulls de l'Aga Djan, venedor d'alfombres del basar de la seva ciutat que veu com la família se li parteix amb l'auge dels aiatolàs. Una tieta carcellera que tortura les preses d'esquerres, un fill i un nebot que s'uneixen als comunistes, el marit d'una neboda que esdevé un aitaolà temible. Una història apassionant i terrible que t'atrapa.

Un de tants

Ferran de Pol Club Editor. 2009 Reedició L’escriptor arenyenc Lluís Ferran de Pol va relatar en aquesta obra autobiogràfica la seva experiència de guerra i començament de l’exili. Des de la batalla de l’Ebre fins als camps de concentració de Sant Cebrià i del Barcarès. Instructor de les Milícies Populars i capità d'artilleria de l'exèrcit republicà, Ferran de Pol participà en la batalla de l’Ebre, visqué la desfeta i després de passar sis mesos en dos camps de concentració francesos, va poder exiliar-se a Mèxic el 1939, a bord del Sinaia.


DEL 15 DE DESEMBRE DE 2009 A L’11 DE GENER DE 2010 L’ACCENT 168

16CONTRAPORTADA

“El Pla de carreteres és la darrera decepció cap a uns polítics que s’han nodrit del vot contra el PP” XAVIER GISPERT PALMA

El PP ja va ser foragitat de les principals institucions de les illes, i amb ell el seu Pla de carreteres que tantes mobilitzacions va generar. Encara és necessària la lluita per "defensar Mallorca"? Jo crec que cal defensar-la més que mai. Si no defensem el poc que ens queda, d'aquí a 20 anys serà impossible viure a Mallorca. Actualment, hi ha una població flotant a l'illa de tres milions de persones, i ja superem en 400.000 persones la població que hi hauria d'haver en relació a l'espai que tenim i als nostres recursos naturals. A més, en una illa tan petita, amb l'actual situació de crisi i les conseqüents taxes d'atur, els perjudicis són molt greus. El que volen fer amb el Pla territorial nou, que encara no està enllestit, i amb el Pla de carreteres, que s'acaba d'aprovar, és seguir construint més, degradant el nostre territori, fent fronteres per tot i, alhora, obrir noves vies de comunicació que són absurdes. Quina diferència hi ha entre el Pla d'autopistes del PP i l'actual Pla de carreteres? Molt poquetes. Ara han llevat l'autovia que va encendre la flama contra el Pla de carreteres del PP, l'autovia d'Inca a Manacor. Però de fet, el PP ja havia decidit no fer-la. El PP va deixar un parell de projectes damunt la taula, i tots eren agressius. Per tant, per aconseguir el "sí" a l'autopista d'Inca a Alcúdia necessitaven jugar alguna carta. L'autopista d'Inca a Alcúdia ha sigut un xap enorme per Mallorca, una ferida molt grossa per la terra gairebé irreparable. I l'altra autovia d'Inca a Manacor era la carta que havien dissenyat per simular que cedien. A Mallorca hi havia molta mobilització i el PP veia que podia perdre-hi molt pel camí. De fet, al final van perdre, però el canvi no ha estat gens agradable per molta gent que es va mobilitzar llavors. Que ara hi hagi un "Pacte de Progrés" no crec que ens hagi ajudat massa. Pensàvem que els polítics nous tindrien més coratge, però les poques coses bones que s'havien proposat durant el primer pacte, van desaparèixer de cop. Com s'està articulant ara la lluita contra el Pla de carreteres del nou Govern? Ara hem de cercar noves vies i alternatives, ja que el Consell de Mallorca acaba d'aprovar fa uns dies el Pla. Ha sigut la darrera decepció cap a uns partits i uns polítics que s'han nodrit del vot de la gent que estava cansada del PP. Ara hem vist com els nous han fet al mateix i això suposo

Bernat Fiol , cofundador i portaveu del col·lectiu ecologista Gadma Bernat Fiol (Binissalem,1958) és cofundador i portaveu del col·lectiu ecologista Gadma.És també un dels impulsor de la Plataforma Contra el Pla de Carreteres,el principal cavall de batalla en defensa del territori actualment a Mallorca. "Algunes accions agradaran, i altres no tant.Però les hem de fer",sentencia Fiol.

que els passarà factura el 2011. Com veig el present de la lluita contra el Pla? Doncs crec que ens durà a una batalla quasi incansable. Ells tenen el temps, l'administració del seu costat, els doblers,... ho tenen tot a favor! A nosaltres ens queda dedicar-hi el temps que puguem. De ben segur que aviat es faran accions. Unes no agradaran tant com les altres, però en farem perquè les hem de fer, i en això si que no ens podem aturar.

“Hi ha molt poquetes diferències entre el Pla d'autopistes del PP i l'actual Pla de carreteres del govern progressista” més generalitzat perquè tots els sectors polítics que no governaven sortien al carrer i movien autocars. Estaven fent la seva "feina política", que és mirar de guanyar les eleccions. I si per aconseguir els seus objectius han d'utilitzar eines socials, doncs ho fan. Jo recordo a Francina Armengol (PSIB), que estava per allà, venia a les manifestacions, signava els papers, es movia per Mallorca... i semblava que hi tenia una preocupació. Però ara és la presidenta del Consell de Mallorca i no ha fet res per solucionar el problema.

Falten 42 bales MARC GARCIA BARCELONA

ENTREVISTA

De moment, les mobilitzacions contra el Pla de carreteres no estan adquirint el mateix ressò ni afluència que les mobilitzacions contra les autopistes. Què creu que està passant? Llavors es va produir un rebuig molt

LA REMATADA

En el cas del Pla de carreteres, com en tants altres, a vegades sembla que algunes lluites vagin acumulant una batalla perduda rere l'altre. És possible canviar aquesta dinàmica d'una vegada? És que les lluites que duren massa anys acaben cansant a la gent. És molt difícil estar 30 anys lluitant contra una mateixa cosa, és esgotador i perds part de la teva vida. La gent torna major, i veu que l'actitud i problemes de la gent que lluita són molt diferents. La quimera de la revolució de quan ets jove, si no vas ben viu, sovint acaba, no per fer-te major, sinó perquè tens doblers. Quan la gent té diners al banc, un cotxe, una casa, dos fills,... sovint perd aquesta quimera. Abans no era així, però ara si. Un altre dels problemes és que darrere els grans projectes sempre hi ha interessos, i tot passa per l'administració. Com és possible que es polititzi amb el desenvolupament i el medi ambient? És impensable! Com amb la cultura. La cultura no hauria d'estar polititzada, és de tots i no pot ser que quan entri el PP ens treguin quatre hores de català, i quan entra el PSM les tornin a posar. Quina burla és aquesta? En aquest país cada 4 anys estem canviant les pautes socials i culturals, i això deixa petjada. La gent està molt cansada, jo crec que al 2011 hi haurà molta abstenció. Jo sóc el primer que sem-

pre he votat i aquest cop no aniré a votar. A no ser, és clar, que surti una alternativa realment agosarada. Des de Gadma, vostè també és un dels impulsors d'una de les lluites més emblemàtiques de Mallorca: la defensa dels camins públics de l'illa. Pot fer un esbós del que està passant al voltant d'això? La lluita pels camins públics privatitzats s'enfronta a tres administracions, i cap en vol sentir a parlar: ni la local, que és competent, ni el Consell, que hauria d'establir els eixos perquè això no passés, ni el Govern, que hauria de garantir que tots els camins públics fossin realment públics. Ningú s'hi vol posar perquè darrere un camí tancat sempre hi ha un senyor cacic, un poderós d'aquesta terra. Normalment és així, acostuma a haver-hi una gran possessió de terra d'un senyor molt ben connectat amb l'administració. És surrealista! La gent, sobretot els excursionistes i els senderistes, no pot gaudir de la natura perquè algú s'apropia d'un camí públic i l'administració no fa res. En aquests moments ja tenim detectats uns 300 camins públics emblemàtics que han sigut tancats. Camins que s'estan privatitzant i els tanquen amb barreres si volen. Normalment, darrere d'això hi ha negocis urbanístics, i l'administració tanca els ulls.

Fa escasses setmanes em llevo amb la noticia d'un tiroteig a les portes de la caserna de la Guàrdia Civil de Leitza. Un militar ferit al braç i 4 impactes més a l'armilla, tot comença apuntant a ETA i poques hores més tard, desprès de despertar l'alcalde per exigirli condemnes i esquitxar de merda tot un poble als mitjans de comunicació, la teoria cau i ens anuncien un muntatge del mateix agent, que s'hauria ferit ell mateix. Aquest cap de setmana, parlant amb gent del poble, la versió canvia dràsticament. Segons m'expliquen, els veïns van sentir crits durant més de mitja hora dins la caserna i diverses ràfegues de trets, i fins i tot, m'apunten que en realitat hi va haver 47 trets i no 5, i que el perímetre de 20 metres de seguretat al voltant de la caserna, no era pas per protocol, sinó per reunir tots els veïns en un local del partit UPN, per saber que havien sentit, per tal de fabricar una versió versemblant, mentre d'altres agents utilitzaven les obres del Pla E del poble, per col·locar tubs de plàstic a la muntanya que simulessin una llançadora rudimentària que facilités la credibilitat de la seva versió. I tot això, sense que cap mitjà, se'n faci ressò, sense que ningú demani responsabilitat als militars destacats al poble, sense exigir cap condemna, etc... No és la primera situació tràgica que viu la població, 2 caçadors tirotejats a les portes de l'antiga caserna a la dècada dels 80, un altre agent mort en estranyes circumstàncies en la mateixa caserna -la versió oficial diu: agent mort mentre netejava l'arma-, i infinites situacions de prepotència del cos armat al llarg dels anys. No es d'estranyar doncs que en els propers dies el poble es torni a manifestar per la desmilitarització del municipi, ja que la caserna fa més de 100 anys que està instal·lada al poble. Cal recordar que 47 trets no els fa una sola arma, i que per tant, queden molts agents al poble que alguna cosa hi tenen a veure, ja sigui com a tiradors o com a còmplices, i que al poble ningú dubta que la bala que porta al braç, no va ser cap accident, ni disparada pel ferit. A tot això, tant sols cal mirar d'altres situacions i veure que si són capaços de tal muntatge, que no han estat capaços de fer en d'altres situacions. La desaparició del militant d'ETA, Jon Anza, les tortures arxivades a Portu i Sarasola, la guerra bruta denunciada cada cop més sovint per militants abertzales, les ràtzies contra el jovent organitzat, i fins al punt de fer despullar a un deficient cerebral per realitzar una visita a un pres polític, tot esperant trobar-hi algun tresor amagat. Vist això, és normal que la gent no s'estranyi del cas, sinó del fet que coses com aquestes no passin més sovint, o simplement surtin a la llum.


Accent 168