Page 1

Periòdic popular dels Països Catalans

163 DEL 6 AL 19 D’OCTUBRE DE 2009

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 5.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

SUMARI Les clavegueres de l’oasi català L'estafa de Fèlix Millet des del Palau de la Música han tapat el judici del cas Hisenda que impliquen Josep Borrell i que suposen una dimensió econòmica delictiva similar. >> Països Catalans 4

El Pacte de Progrés a la corda fluixa Unió Mallorquina (UM) ha marxat de l'executiu del Consell Insular de Mallorca. Aquest fet posa en entredit els pactes a altres institucions com el Govern Balear o l'Ajuntament de Palma. >> Països Catalans 6

Crònica des d’Hondures

FOTO:L’ACCENT

L'ACCENT publica una crònica del català Carles Navarro des de Tegucigalpa mentre continua la resistència del president Zelaya a l'ambaixada de Brasil. >> Internacional 10

INTERNACIONAL

Josep Huguet: “Els estudiants L’esquerra marxista, a haurien de pagar més diners l’alça a Portugal i Alemanya per anar a la universitat” El conseller d'Innovació, Universitats i Recerca de la Generalitat principatina, Josep Huguet, ha afirmat en l'inici de curs que les taxes universitàries han de pujar ja que no pot ser “que un servei com la universitat sigui finançat en un 90% per les arques públiques”. D'aquesta manera el conseller se suma a posició dels rectors de les universitats del Principat que a finals del curs passat van afirmar que la subvenció incrementa els baixos rendiments i van reclamar una major col·laboració amb les empreses. Elements que precisament els estudiants critiquen de l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior ja que consideren que fomenten l'elitització de la universitat. Val a dir que un any més les taxes universitàries han pujat. Un dels casos més greus, i per sobre de qualsevol mitjana, és el dels graus de Bioquímica i Ciència i Tecnologia dels Aliments de la Universitat de València amb un increment del 257%. >>Països Catalans 5

Protestes dels estudiants universitaris a Lleida el curs passat

Les eleccions legislatives del passat 27 de setembre a Portugal i Alemanya han confirmat la tendència a l'alça dels partits d'esquerra marxista. El Bloco de Esquerda lusità ha recollit mig milió de sufragis i ha doblat el nombre de diputats (8 a 16). Això l'ha permès avançar a la coalició hegemònica de l'esquerra marxista for-

mada pel PCP i els Verds. Per altra banda a Alemanya Die Linke ha passat del 8,7% del 2005 (en aquell cas obtinguts com a Linkspartei) a l'11,7% i ha sumat un total de 79 escons. Tot plegat després de situar-se com a segona força a les eleccions dels estats de Saxònia i Turíngia. >>Internacional 10

AQUIL·LES RUBIO PÀG. 2 // NATXO CALATAYUD PÀG.2 // PAU FABRA PÀG.3 // LLORENÇ BUADES PÀG. 16


02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

Comunistes AQUIL·LES RUBIO ALACANT

Moltes de les esperances revolucionàries aquí, a Europa, estan dipositades en els processos alliberadors que es produeixen a l’Amèrica Llatina. La digna resistència cubana, la vitalitat de la Veneçuela bolivariana, els passos ferms de Bolívia o Equador, per posar alguns exemples on les experiències emancipadores han consolidat espais de poder institucional, desperten entre les revolucionàries europees i catalanes el convenciment que les classes populars estan en fase de consolidació d'aquestes experiències. Ens costa percebre a Europa unes expectatives semblants, i més després dels resultats de les eleccions europees del juny passat, on no només va vèncer de forma aclaparadora la dreta més reaccionària del continent, sinó que l'esquerra transformadora patia a nivell general un veritable fracàs, si més no a nivell electoral. Tanmateix, hauríem de conèixer amb més profunditat i interès què passa a segons quins països. Recentment es van celebrar eleccions legislatives a Portugal, i mentre escric aquestes ratlles ho fa Grècia. Es dóna la circumstància que, als dos països, l'esquerra transformadora recull uns suports electorals importantíssims i esdevé una força social determinant. Als anys 90, i després de la caiguda del Mur de Berlín, els partits comunistes més significatius d'Europa occidental començaren una cursa per tal d'eliminar qualsevol element marxista. L'eurocomunisme ja havia fet la seua feina de sapa, i amb l'arribada de "la fi de la història" tocava soterrar no només l'anàlisi marxista, sinó també les tradicions i simbologia dels partits comunistes històrics. El PCI, el PCF i el PCE començaren una llarga cursa per a desmobilitzar les seues bases, abandonar la feina sindical i institucionalitzar la seua pràctica política. Així han acabat hui, desfets, desapareguts, i/o sense cap incidència sobre la classe treballadora. A Portugal i a Grècia, en canvi, el PCP i el KKE optaren per la travessia del desert. Malgrat les escissions internes i la pressió externa, decidiren preservar en el seu discurs anticapitalista i antiimperialista, en fer front a la batalla ideològica del neoliberarisme, i en mantenir mobilitzades i organitzades les seues bases militants. Al llarg dels anys 90 i els inicis del segle XXI, tot feia preveure que l'aposta d'aquests dos partits els conduiria al fracàs, a la progressiva desaparició, a esdevenir una anècdota en el panorama polític dels seues respectius estats. Ves per on que no ha estat així. Ryzospastos i Avante són periòdics llegits per la classe obrera, PAMEi CGTP són instruments de lluita per a la seua classe, cada amenaça del capitalisme és resposta al carrer per una classe organitzada, conscient, disciplinada i militant, i cada elecció deixa percentatges d'entre el 8 i el 10% i al voltant de 500.0000 electors per a aquests dos partits. Potser, no estaven tan equivocats, els comunistes.

DEL 6 AL 19 D’OCTUBRE DE 2009 L’ACCENT 163

COL·LABORACIÓ

NATXO CALATAYUD*

Poder popular i construcció nacional des del País Valencià

Comence aquesta reflexió (com no?) parlant de la consulta sobre la independència de Catalunya celebrada el darrer 13 de setembre a Arenys de Munt. Quede clar que pense que va ser una fita històrica i que, si sabem conduirla, pot donar molts fruits en la cursa per l'alliberament del nostre poble. I que ho és per una qüestió estratègica i no perquè siga un dels nostres objectius com a moviment ni com a país. A més, en aquestes consultes caldria tindre present la nació sencera i saber explicar a la gent que la llibertat no és posar una papereta en una caixa i que el dret i el procés d'autodeterminació és quelcom més enllà d'això. Vull pegar unes voltes a algunes de les opinions que he sentit els darrers dies al voltant del tema. Comence per les dues "frases estrella" del nacionalisme del País Valencià: "el Principat s'oblida de nosaltres" i "quina enveja sana que fan". Boten les alarmes al meu cap! Dues frases diferents i que, en canvi, tenen un nexe en comú: els mateix que defensen els Països Catalans obliden que el Principat i el País Valencià som un mateix país. A mi no em produeix cap tipus d'enveja com a valencià perquè em considere partícip d'aquest èxit i orgullós dels seus fruits. Sóc conscient de la situació i de la realitat actual i, per això, entenc que hi ha diferents ritmes en el procés emancipador del nostre poble, però qualsevol pas endavant, en qualsevol indret dels Països Catalans, és per a mi un èxit propi (siga a Inca, Xàtiva o Berga). Això té un nom: destructuració nacional. Que bé ho han fet els nostres enemics. La tasca per encetar un camí de construcció nacional des del País Valencià és molt complicada. Per començar, la societat valenciana viu immersa en una espiral de destrucció social, cultural i mediambiental causada per un sistema encara quasi feudal (evidentment, sense senyorets però si amb els nobles del segle XXI: la classe política i empresarial, "valga la redundància" que diuen els castellans). Qui vulga exemples, que vaja a Xàtiva i pregunte pel Rus o busque al Google on hi ha el major nombre de contractes precaris i temporals de l'Estat espanyol. En canvi, la societat catalana del Principat, sense que calga caure en pamfletarisme dient que viuen també oprimits pel sistema capitalista i per l'Estat espanyol, gaudeix d'una "democràcia" (ressalte les cometes) moderna, amb una burgesia moderna amb certa sensibilitat nacional i cul-

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans. Número 163. Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal:L-1014-02.La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors. Redacció València: CarrerMaldonado,46 baixos,46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos,08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés,

tural i amb uns moviments socials potents, dinàmics i ben vius. No cal ser un expert politicòleg ni sociòleg per entendre que amb una societat com la catalana, hui per hui (un cop les revolucions "ràpides" no semblen factibles al nostre malparit primer món), és més fàcil avançar cap a la llibertat nacional i social. Qui vulga exemples, que pregunte a Arenys de Munt o que busque al Google on han començat a crear-se cooperatives d'habitatge o de banca ètica. Davant l'esmentat desequilibri social i nacional entre els diferents territoris del nostre país, ja he dit que entenc i compartisc que hi haja diferents ritmes i velocitats al llarg i ample dels Països Catalans. El que mai diré és que baixe els braços i assumisc això. Per tant, que vull dir? Doncs que al País Valencià i, en concret als "seus guerrers defensors" (Basset es remourà al nínxol), és a dir, els independentistes o nacionalistes, ens cal ficar la clau al contacte, calfar els motors i arrencar el vehicle en direcció Ítaca sense mirar massa el retrovisor però agafant molt bé les corbes per no caure al barranc. Que és allò amb el que potser moltes no estaran d'acord? Doncs que jo pense que el nacionalisme del País Valencià urgeix d'unes rodes i un motor diferent, d'una estratègia i unes eines pròpies (i en ocasions inclús autònomes) per avançar. Sempre amb una idea, un mapa i una bandera al cap i a la boca. Em sembla sentir les espases al meu bescoll. Potser algunes esteu pensant en aquella idea de que cal reformular el nom de la llengua, la regió o la bandera. Evidentment, no parle d'això. Ací rau el problema del que vull dir. Mentre uns il·luminats (llegiu Bloc, tercera via, alguns cercapoltrones universitaris, etc.) teoritzen sobre la necessitat d'abandonar la idea i el llenguatge de Països Catalans, català o valencià i quatribarrada; altres, defensors del dogma espiritual, superposen a tot les sagrades paraules d'independència i socialisme. Uns i altres obliden una pregunta clau per a tot revolucionari i persona d'esquerres: que els hi preocupa i necessiten les classes populars del nostre país? Per a mi, la resposta és clara: Aure Silvestre i Arnau Urgell. Països Catalans: Cesc Blanco,Abel Caldera,Mercè Rubià (coords.),Joan Buades, Guillem Colom, Laia Creus, Pep Giner, Andrés González, Aure Silvestre, Arnau Urgell i Bel Zaballa. Opinió: Joan Teran (coord.). Economia: Àlex Tisminetzky (coord.).IInternacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Hèctor Serra, Josep Maria Soler,Pau Tobar (coords.),Joan Sebastià Colomer,Jordi Garrigós, Aurora Mora,Felip Pineda. Ciència i Tecnologia: Martí C. (coord.). Correcció: Mercè Mauri. Edició gràfica: Andreu Ginés. Coordinació gràfica: Oriol Clavera. Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat en aquest número: Natxo Calatayud, Pau Fabra, Aquil·les Rubio

volen viure millor, millorar radicalment les seues condicions de vida. Siguem útils per aconseguir-ho i ens els farem nostres. A la gent no li lleva molt la son que a la llengua li diguen valencià o català. El problema és que, cada vegada més, parlen espanyol! M'explique. Crec que la batalla dels símbols no és que s'estiga guanyant o perdent, és que ja no existeix llevant dels cercles conscienciats d'un i d'altre bàndol. I potser si ens adonem d'aquesta realitat haurem de fer un gir en la estratègia política seguida pel nacionalisme del País Valencià. Així com al Principat la societat és molt més sensible a les qüestions nacionals, al País Valencià no tenim temps de ser-ho perquè estem ocupats en sobreviure en el dia a dia de precarietat, destrucció social i territorial. En la mesura que nosaltres siguem capaces d'oferir alternatives i eines reals a la gent perquè puga viure millor, i també en la mesura que ho aconseguim, podrem recuperar el camí de la construcció nacional. Cal que ens entestem a discutir contra quatre marginals sobre si la llengua que parlem és català? No! Perquè la raó és de la nostra banda: les universitats i els científics de tot el món ho reconeixen. Per tant, deixem aquesta estratègia i comencem a lluitar de valent per la supervivència i l'ús social del valencià a tot arreu. Açò ja ho ha comprés gent com Escola Valenciana i comença a recollir els seus fruits. Preocupemnos de tindre mitjans de comunicació en català, de normalitzar totes les situacions i tots els àmbits de la nostra vida, de treballar amb les nouvingudes en català... Recuperem el poder, comencem a escriure la nova pàgina de la història i obtindrem una societat que no qüestiona quina llengua parla, com es diu el tros del món on viu o quin tros de tela el representa. Entendrem que, simplement, vivim a un lloc que, com que comparteix llengua, història i costums, és una nació i que si la volem lliure no és perquè siga la millor, sinó perquè és la única manera de que els seus habitants puguen sobreviure sense explotació, sense classes, sense desigualtats, en llibertat. Vull deixar molt clar que no plantege una renúncia al passat, ni als símbols ni a la cultura. De fet, pense que continua més vigent que mai el legat de Fuster i el seu anàlisi a Nosaltres, el valencians. Però el que si és evident és que qualsevol moviment (com el seu nom indica), ha d'evolucionar en les seues estratègies depenent de les diferents conjuntures en les que es trobe (nivell bàsic de Marx). Hem d'adonarnos que la història s'escriu cada dia i, no només això, sinó que l'escriuen aquells que tenen el poder. El problema és que mai ha sigut el poble qui l'ha tingut. I ja ens toca. Si el tenim, de forma real, potser d'ací 100 anys ningú es plantege la llengua que parla o quin és el seu

país. Fins i tot podria passar que fórem lliures. Però, de quin poder estic parlant i com podem avançar cap a ell? Crec que cal començar a construir un nou contrapoder popular (fins a quan puguem ser poder popular, sense més). Altres moviments d'alliberament del món ja ho han vist a l'Amèrica Llatina, Palestina... Hem de posar-nos a treballar per dinamitzar els nostres barris, millorarlos; per ajudar a les nouvingudes i dotarlos d'eines per defensar-se i viure; per impulsar unes escoles lliures i dignes; per estar amb les treballadores del sexe; per crear cooperatives amb aturades; perquè tothom tinga accés a un habitatge... Aquesta és una tasca per recuperar les condicions de vida de les persones (i no com a reivindicació socialdemòcrata, sinó com a praxis revolucionaria) i per transformar la nostra societat. Què necessitem per aconseguir-ho? El més important, els moviments socials. Dinàmics, autosuficients, valents, originals, lliures i radicals (radical significa que van a l'arrel del problema i volen tallar-lo des d'allí). Necessitem gent i necessitem diners. Haurem de plantejar-nos com a prioritari la creació d'empreses, de cooperatives, de projectes que des de la premissa de la justícia i la igualtat, ens doten de recursos per créixer i enfortir-nos. Haurem de ser conscients que, en moments puntuals, haurem d'establir aliances estratègiques amb certa burgesia i petita burgesia nacional (que s'haurà de veure obligada per la nostra espenta). En la mesura que aconseguim millorar les condicions de vida i les llibertats i drets de les classes populars, aquestes se'ns aproparan perquè els serem útils. Aquest camí de transformació i ruptura social, indestriablement i en la mesura que siguem intel·ligents i capaces, serà de construcció nacional sempre que tinguem al nostre cap i a la nostra pràctica un mapa clar, el dels Països Catalans. Quina crec que és la fórmula per començar a oferir alternatives reals i per construir aquest contrapoder popular? Per a mi, el municipalisme nacional (a les institucions, als col·lectius, al carrer...). Pense que és, hui per hui, l'eina que ens pot ser més útil per arribar a la gent i per transformar les nostres precàries realitats des dels àmbits més propers. Per acabar la meua humil reflexió, un avís per navegants. Cal ser possibilistes? Si, doncs el canvi és possible. Calen renúncies? Potser moltes renunciaríem a la nostra llibertat i la nostra vida per la de totes. Podem tindre contradiccions? La vida està plena d'elles: caminem lents per arribar abans, vivim ràpid per morir lentament, ens tapem la cara per fer-nos visibles. Avís per altres navegants: tenim una nació, una llengua i una història. Deixem-nos de filosofar de com de mal que estem i oferim i dotem d'eines que ens apropen a la llibertat, a Ítaca. *Militant independentista de l'Assemblea del Terra, València


OPINIÓ 03

L’ACCENT 163 DEL 6 AL 19 D’OCTUBRE DE 2009

PAU FABRA

COL·LABORACIÓ

Una cultura de resistència Tornem a ser 9 d'octubre i tornen les nostres senyeres a omplir el cel de València. Som al carrer un any més i això a la nostra estimada ciutat ja és motiu de celebració. D'uns anys cap a ací patim una autèntica ofensiva espanyolista per tal d'agranar per sempre més dels carrers del cap i casal la reivindicació de la nostra catalanitat. Aquesta reivindicació nacional, d'una manera més o menys explícita, ha tingut des de fa dècades la seua expressió en la manifestació que cada vesprada del 9 d'Octubre recorre el cap i casal del País Valencià. Cal que recordem ben bé el significat i la història d'aquesta mobilització per tal de poder entendre l'interès de l'enemic d'apropiar-se-la. El 9 d'Octubre sempre ha estat una diada de fort caràcter identitari, una data clau en l'imaginari col·lectiu del sud perquè s'interpreta com l'acta de naixement dels i les valencianes. En efecte, des de principis del segle XX el 9 d'Octubre ha sigut la diada valenciana de referència. Els primers aplecs del Puig se celebraven originàriament el diumenge després del 9 d'octubre. En ple franquisme aquests aplecs es feren itinerants i es polititzaren, naixia així el 1960 a Llíria el format d'Aplec del País Valencià, organitzat per les Joventuts de Lo Rat Penat on s'incloïen joves inquiets com ara el nostre benvolgut Enric Tàrrega. Si hui en dia el celebrem el darrer diumenge d'octubre és per una qüestió pràctica, els valencianistes canviaren la data el 1964 per tal d'intentar evitar la pressió de la Guàrdia Civil (fet que per cert, no aconseguiren). Tot i que amb dificultats evidents el sentiment nacional era pràcticament transversal a tota l'esquerra. Aquesta transversalitat explica que el 9 d'octubre de 1977 centenars de milers de persones amb les quatre barres com a símbol nacional eixiren al carrer per demanar allò de "llibertat, amnistia i estatut d'autonomia", en el que ha estat una de les manifestacions més multitudinàries de la història de València. Existia una gran potencialitat en el nacionalisme valencià que provenia sobretot de la seua adscripció a les classes populars, a l'esquerra i -tot i que de manera un tant superficial- als Països Catalans. L'Estat va ser conscient del perill i va començar a preparar la reacció blavera recolzant-se en els sectors del búnquer franquista. La violència feixista es va cobrar la primera víctima a Alacant: Miquel Grau moria víctima de la ferida provocada per un espanyolista precisament quan enganxava cartells del 9 d'Octubre. La Batalla de València, un dels episodis més foscos de la nostra història recent, se saldà amb múltiples agressions ultres contra tota reivindicació nacional valenciana. El 8 d'octubre de 1978, 30.000 persones omplien la plaça de Bous de València per tal d'escoltar parlaments de Xirinacs -amb un discurs memorable sobre la territorialitat dels Països Catalans-, Josep Vicent Marquès, Josep Maria Llompart,... durant aquell acte una càrrega de trilita i metralla esclatà als lavabos del recinte taurí: l'amenaça feixista es feia més i més present. Precisament a

l'any següent el feixisme s'apoderava violentament de la processó tradicional de la diada i davant la parsimònia de més de 200 policies cremava la bandera barrada del Consell Preautonòmic i agredia les autoritats públiques -membres del PSPV. Les pressions, els atemptats amb bomba, les agressions físiques,... i la manca de voluntat dels partits i sindicats d'àmbit espanyol de tenir una posició de força i mobilitzar les seues bases per defensar unes posicions nacionals incertes per als seus interessos, unida a l'estabilització de la reforma política, la por del colp d'estat de Tejero, i les renúncies transcendentals de "l'esquerra" en el procés autonòmic; van provocar el desencant de les classes populars envers la qüestió identitària i un ràpid abandonament del carrer. El blaverisme es va apropiar de la diada. Només l'independentisme a tra-

“La història del 9 d'Octubre des del PSAN i Catalunya Lliure fins a l'esquerra independentista actual ha demostrat que l'independentisme és el garant d'aquesta diada” vés del PSAN mantenia, el darrer diumenge d'octubre, la convocatòria de l'Aplec del Puig -malgrat les prohibicionsque poc a poc s'acompanyaria d'una manifestació vespertina a València com ara la que el 1984 va retre homenatge a Josep Antoni Villascusa. No fou fins a finals de dècada quan Catalunya Lliure va recuperar la manifestació del 9 d'Octubre amb la convocatòria d'una mobilització en un clima de gran tensió i totalment encerclada per la policia. Les mobilitzacions independentistes a València en el marc de la diada s'han mantingut ininterrompudament des d'aleshores, sent el contrapunt necessari a la presència del blaverisme polític i l'espanyolisme durant la processó

del matí. Es tractava de mobilitzacions que comptaven -en general- amb poca assistència; però això no era el més important, sinó els patriotes que no van deixar els carrers del cap i casal, que la flama de la llibertat continuava en peus i el fet l'independentisme combatiu estiguera al darrere ho deia tot. Ja entrats en els anys 1990 ens trobem en un context diferent, l'independentisme juvenil pren força i aconsegueix importants quotes de mobilització a través de Maulets. És també el moment en el qual es funda la Comissió 9 d'Octubre que agrupa entitats molt diverses i fa més amples les manifestacions de la diada; l'horitzó nacional, però, esdevé difús. Durant anys la policia tracta de contrarestar aquest creixement de la mobilització mitjançant l'ús de la força: les càrregues i els aldarulls es van convertir en la tònica habitual dels 9 d'Octubre. És important adonar-se d'això perquè ens demostra com el feixisme i l'Estat comparteixen l'interès d'acabar amb les reivindicacions nacionals del 9 d'Octubre, de manera que les pressions d'uns o altres es van alternant i graduant segons la conjuntura política. En els últims anys les pressions combinades: institucionals, policials, blaveres,... sobre aquesta mobilització en concret han augmentat. A això s'uneix el fet que molts dels integrants de la Comissió 9 d'Octubre es mouen prioritàriament en vistes a conteses electorals i, així, les seues convocatòries han perdut força els darrers anys. En aquestes condicions la Comissió ha protagonitzat episodis lamentables com el fet de desconvocar una manifestació per causa de la plutja o deixar-se furtar la cartera pel feixisme durant el 9 d'octubre de 2005. Però també en aquestes condicions l'esquerra independentista ha fet sempre un pas endavant i ha sabut mantenir la mobilització i, si se'm permet, mantenir la dignitat. La història del 9 d'Octubre des del PSAN i Catalunya Lliure fins a l'esquerra independentista actual ha demostrat que l'independentisme és el garant d'aquesta diada. Són molts els sacrificis que s'han fet al llarg d'aquestes dècades per tal de mantenir la dignitat del país ben alta! Són molts els esforços que s'han fet per tal de poder continuar prenent els carrers de València! Cal analitzar detingudament perquè l'espanyolisme té tant d'interès en tornar a expulsar-nos del centre de València precisament el 9 d'octubre. En eixe sentit i com deia el company Joan Teran cal escoltar "les paraules dels nostres enemics" perquè són una bona guia per a l'acció. L'espanyolisme només vol un 9 d'Octubre: folklòric, dretà, regionalista, per ofrenar,... o ho prens o te'n vas de pont. El poder sempre fa tot el possible per tal que desapareguen les veus discordants. Per aquesta diada tornem, doncs, a demostrar-los que estem fetes de pedra picada, tornem a prendre els carrers del cap i casal per fer-los vore que els independentistes mai no abandonarem el camp de batalla i que les i els valencians de nació catalana no perdrem el 9 d'Octubre. *Militant d’Endavant de l’Horta

EDITORIAL

Austeridad de costumbres Escassament quinze dies després de la fi de la guerra civil, el governador civil de la província de Castelló de la Plana s'adreçava a la població amb les següents paraules: "En los actuales momentos de obligada austeridad para todos los españoles, no puede consentirse que una minoría de poca conciencia, dejándose arrastrar por la codicia y falta de patriotismo, se enriquezca comerciando hasta con el hambre de nuestros hermanos recién liberados, elevando injustamente el coste de vida, mientras el resto sufre las consecuencias de la guerra, en la que muchos perdieron bienes y familiares". No entrarem a valorar les motivacions de fons que empenyien el governador a pronunciar aquestes paraules, però podem suposar que no era cap animadversió al règim. En tot cas, ens il·lustren amb claredat com una sèrie de persones -empresaris i espavilats en general- aprofitaren la nova conjuntura per enriquir-se tant com van poder. Per bé que el règim franquista atribuïa les penúries econòmiques al descontrol i el pillatge del "període roig", el cert és que la misèria i la carestia van augmentar amb el pas dels anys i perduraren fins els anys 50. Durant aquests anys, les caresties de gran part de la població catalana contrastaven cada cop més amb la prosperitat de les classes benestants que extreien màxim profit de l'autarquia econòmica. L'autarquia com a model econòmic i polític, va fer fallida, i només l'ajut exterior permeté el règim eixir-se'n del pou. La misèria d'aquella època potser no la tornarem a viure -confiem que noperò l'actitud de les autoritats té molts paral·lelismes amb el que ocorre hui en dia: davant la penúria i la misèria d'aquells anys, l'actuació del governador civil de Castelló de la Plana, com la de tots els governadors civils dels Països Catalans, no se centrà en l'acció contra els grans estraperlistes ni els grans especuladors, sinó que es limità a promoure l'"Austeridad de costumbres", és a dir, a impedir-los l'ostentació de la riquesa. L'última setmana del setembre del 2009, en plena crisi econòmica, el BBVA anunciava que el seu conseller delegat, José Ignacio Goirigolzarri, de 55 anys, deixarà el càrrec amb una pensió global de 82,4 milions d'euros. Com era d'esperar, la notícia ha generat indignació i no han tardat en produir-se les reaccions de sindicats, de partits polítics i, fins i tot, del Govern espanyol, tots ells mostrant-se indignats. La indignació és comprensible, com també ho és la dels governs del G-20 davant les primes al banquers de les entitats financeres que s'han salvat amb diners públics. És comprensible, sobre tot, la indignació de les persones aturades i de les que treballen en precari i de les que malviuen amb pensions de pena; i és comprensible que els polítics tinguen interés en mostrar-s'hi indignats; exactament igual com ho feia el governador civil de Castelló. Però no hem d'oblidar que aquestes primes, que les jubilacions, que els sous i que les indemnitzacions dels grans executius que són ara objecte de critica, fa uns mesos, quan tot semblava que rutllava bé, eren d'allò més normal; algú diria, fins i tot, que eren necessàries perquè tot rutllara bé. Per això, dirigir la nostra ira contra aquestes obscenitats -que ho són, tant ara com abans- és com trencar un espill quan no ens agrada el que hi veiem. El problema de fons no canviarà perquè Obama i la seua cort decidisquen introduir noves regulacions sobre les activitats financeres; ni perquè es moderen sous i pensions dels executius i multimillonaris; ni perquè es prohibisquen les bodes i els banquets, com feren als anys quaranta. El problema de fons és que els dirigents polítics i els empresaris no tenen cap intenció de solucionar el problema de fons: en tenen prou amb dissimular-lo. Nosaltres, mentrestant, hem d’intentar d’orientar la nostra ira cap on els faça més mal.


DEL 6 AL 19 D’OCTUBRE DE 2009 L’ACCENT 163

04PAÏSOS CATALANS

Barcelona Connection: el cas Millet i les clavegueres de l’oasi català Millet, Hisenda o Gürtel són els noms propis dels casos de corrupció dels Països Catalans. L'últim en esclatar, el cas Millet, ha destapat la caixa dels trons ABEL CALDERA BERGA

L’APUNT

Una simple acció de pillatge d'un pocavergonya emparat pel seu cognom, o bé una tangentopolis a la barcelonina? La polseguera aixecada aquestes darreres setmanes per la confessió pública de Fèlix Millet ha generat tot tipus d'informacions i especulacions,i ha deixat en segon pla l'inici del judici sobre l'anomenat Cas Hisenda, que ha portat al banc dels acusats alguns dels empresaris barcelonins amb més solera. Tant a València, com a Palma o a Barcelona, fa dies que els mitjans de comunicació obren amb la primera notícia de la corrupció en les altes esferes del poder.

El cas Hisenda ABEL CALDERA BERGA

Qui és Fèlix Millet?

D'una nissaga amb pedigrí -renebot de Lluís Millet i fill de Fèlix Millet Maristany, fundador d'Òmnium Cultural-, començà a ser conegut dins el món empresarial barceloní a mitjans dels anys 70, quan juntament amb altres socis com Joaquim Molins (exdiputat de CiU)

“Fins a quin punt entre la societat civil oficial era coneguda l'estafa que estava realitzant Millet? ” i Josep Maria Trias de Bes (exdiputat de CiU i del PP) fundà l'empresa immobiliària Renta Catalana. Aquesta activitat la combinà, des de 1978, amb la presidència de l'Orfeó Català. Amb la fallida de Renta Catalana, Millet serà acusat de falsedat documental i visitarà breument la presó el 1984. Això no afectarà la seva posició social ni la presidència de l'Orfeó. 1984 és l'any en què també esclata el cas Banca Catalana, i per amplis sectors de l'opinió pública es tractava d'una ofensiva del govern de Madrid contra els empresaris catalanistes vinculats a CiU. Posteriorment, el 1990 crea la Fundació Palau de la Música-Orfeó Català per tal de gestionar l'entitat i l'edifici. Inicià així una llarga etapa de recerca de finançament, tant públic com privat, per a realitzar tot tipus de millores a l'edifici. El dinamisme de la Fundació convertia l'entitat en un dels membres més emblemàtics de la societat civil oficial barcelonina. Aquest reconeixement social es veié recompensat amb la presència de Fèlix Millet en les entitats del rovell de l'ou de la societat barcelonina. Accedí a la junta del Barça sota la presidència de Josep Llu-

Fèlix Millet ha tret a la llum les vergonyes de la burgesia catalana

ís Núñez. També assumí la presidència de l'Agrupació Mútua i de Bankpyme. El fet de figurar en prop d'una seixantena d'òrgans directius d'entitats feu que la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona li atorguessin diverses distincions: la darrera, el 2008, fou la de "Conciutadà que ens honora". L'estafa

El 23 de juliol la policia efectuava un registre a les oficines de la Fundació del Palau. Pocs dies després Millet presentava la dimissió i la investigació restava sota secret sumarial. El 17 de setembre, una carta pública de Fèlix Millet revelava que s'havia apropiat de 3

milions d'euros. Les informacions posteriors deixaren entreveure que aquesta xifra podria ser immensament més alta. Mitjançant un sistema de doble comptabilitat, Millet i alguns dels seus col·laboradors van desviar part de les donacions privades i subvencions públiques que rebia la fundació. En aquest sentit, Fèlix Millet havia constituït una societat immobiliària amb l'expresident nuñista del Barça i actual president del gremi de constructors, Enric Reyna. En la carta de Millet també es confessava que el vicepresident Manuel Carreras Fisas cobrava comissions molt elevades per tal d'aconseguir patrocinadors. Carreras Fisas, parent de

l'exalcaldable del PP Santiago Fisas, fou president del Círculo Ecuestre. La dimensió del forat aixeca diverses incògnites. Els diners van servir només per a engruixir les arques d'un cercle reduït proper a Millet? Fins a quin punt entre la societat civil oficial era coneguda l'estafa que estava realitzant Millet? Com fou possible que els informes de la Sindicatura de Comptes en que s'alertava d'irregularitats financeres al Palau de la Música fossin ignorats prop de deu anys seguits? És possible que la resta de membres de la Fundació del Palau no s'adonessin de res, tot i ocupar un càrrec que els obligava a fiscalitzar les activitats de la fundació?

Finançament il·legal de partits polítics? ABEL CALDERA BERGA

De matinada i al Facebook, l'1 d'octubre Àngel Colom anunciava que algú anava a per ell utilitzant el cas Millet. S'havien trobat proves documentals que l'expresident del Palau havia ajudat amb 150.000 euros a liquidar els deutes de l'aventura del Partit per la Independència. Un Colom aclaparat afirmà posteriorment que ell només en va rebre 72.000, i que es pensava que eren de la fortuna personal de Millet, qui feia aquella donació per sentit de patriotisme. La bomba la llançava aquell matí El Periódico just el dia del debat de política general al Parlament. Aquest dard enverinat contra CiU tingué una repetició l'endemà en descobrir-se que la Fundació del Palau havia donat al voltant de 600.000 euros a la

Àngel Colom

Fundació Trias Farga, de CiU, al llarg de deu anys. Segons el secretari general convergent, Felip Puig, aquests diners eren fruit d'un conveni entre ambdues fun-

dacions per tal de promocionar la música catalana. Si bé les principals sospites s'han centrat en l'entorn de CiU, el partit polític amb qui Millet va tenir més relacions econòmiques és el PP. L'any 2003 l'anunci que Millet entrava al patronat de l'ICF, la secció principatina de la FAES, va aixecar força polseguera en els ambients del catalanisme oficial, i va ser presentat com l'evidència d'un PP que, amb la seva majoria absoluta, aconseguia doblegar el nacionalisme convergent. D'aquella operació, Millet n'arrancà uns 3 milions d'euros destinats a la reforma del Palau i situà la mà dreta de Piqué, Francesc Vendrell, al patronat del Palau. L'anònim que va motivar l'obertura de la investigació i que publica íntegrament el setmanari Directa acusa Millet d'haver desviat més de 600.000 euros a la FAES.

El 14 de maig de 1999 Josep Borrell dimitia com a candidat del PSOE. Havia guanyat la nominació en unes primàries un any abans i contra el candidat oficial, però les investigacions que implicaven dos antics

“Els fets del cas Hisenda que impliquen Borrell tenen una dimensió econòmica i delictiva tant o més gran que la confessió de Millet” col·laboradors seus en una trama de corrupció a la delegació d'Hisenda de Barcelona l'obligaren a dimitir. Aquesta trama de corrupció havia estat posada al descobert arran de les investigacions que havien dut Javier de la Rosa a la presó. Segons les diligències, alts càrrecs de la delegació d'Hisenda de Barcelona havien rebut suborns d'importants empresaris barcelonins, que posteriorment ingressaven en comptes corrents a Suïssa. Entre els implicats s'hi trobaven el propi De la Rosa, el propietari d'IBUSA i excandidat d'AP a la Generalitat Eduardo Bueno, i un Josep Lluís Núñez en hores baixes a la presidència del Barça després de la moció de censura impulsada per l'Elefant Blau. El passat 15 de setembre s'iniciava el que es preveu com el judici més complex de la història de l'Audiència de Barcelona. Han fet falta deu anys per concloure la investigació de la trama. Els fets que van sortint a la llum tenen una dimensió econòmica i delictiva tant o més gran que la confessió de Millet, tot i que no han obtingut fins ara tant ressò mediàtic.


L’ACCENT 163 DEL 6 AL 19 D’OCTUBRE DE 2009

PAïSOS CATALANS 05

El conseller Huguet defensa que es pagui més per anar a la universitat

VII Trobada d’Estudiants

MERCÈ RUBIÀ BARCELONA

AIDA MORALES REUS

Ja a finals del curs passat els rectors de les universitats del Principat defensaven al Llibre blanc de la Universitat de Catalunya un augment de les taxes universitàries. I fins i tot, sostenien, que la subvenció generalitzada dels preus incrementa els baixos rendiments entre l'estudiantat. A més, també reclamaven que es potenciï la col·laboració amb empreses i institucions. És a dir, que s'apliqui tot allò que els i les estudiants critiquen de l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior (EEES) i que comporta una elitització i subordinació de les empreses al mercat. Ara, en la presentació del curs de la implantació gairebé definitiva del procés de Bolonya, el que ho ha defensat públicament ha estat el conseller d'Universitats, Josep Huguet. En una roda de premsa el passat 22 de setembre, va declarar que "els estudiants haurien de pagar més diners per anar a la universitat" i que no pot ser "que un servei públic com la universitat sigui finançat en un 90% per les arques

L’APUNT

El Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) ja ha denunciat que amb aquestes declaracions "el senyor conseller ens torna a demostrar que les polítiques de la Generalitat pretenen imposar criteris d'eficiència empresarial a la universitat, en detriment dels criteris socials i culturals que haurien de regir el govern de la universitat". I que evidencia, un cop més, la voluntat dels governants de privatitzar la universitat pública. Els preus ja han pujat aquest curs

Roda de premsa del conseller Huguet // FOTO:www.gencat.cat

públiques". A més, va explicar que la Generalitat està estudiant establir un nou criteri de finançament de les universitats en funció del percentatge d'aprovats entre els alumnes, i que en un termini de

tres anys s'eliminaran algunes de les titulacions que s'ofereixen a les universitats del Principat i que, segons la conselleria, no compten amb un número suficient de matriculats.

Malgrat les declaracions del conseller Huguet, cal tenir en compte que els i les estudiants universitàries de grau ja s'han vist obligades a pagar molt més per accedir a la universitat aquest curs. En alguns dels casos més greus, hi trobem els graus de Bioquímica o Ciència i Tecnologia dels Aliments a la Universitat de València, que han hagut de pagar un 257% més que amb la llicenciatura, passant dels 1.476 euros als 3.801 que costa el grau. Però no són els únics casos, fins i tot les llicenciatures pugen entre 70 i 120 euros.

Més d’un centenar de processos judicials contra el moviment estudiantil antibolonya MERCÈ RUBIÀ BARCELONA

El curs passat, 2008-2009, serà recordat per la intensa lluita per aturar la implantació de l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior (EEES) a totes les universitats catalanes. Ocupacions, tancades, accions a seus dels partits polítics i manifestacions multitudinàries en rebuig a l'actuació dels Mossos d'Esquadra en el brutal desallotjament del rectorat ocupat de la Universitat de Barcelona. El que la gran majoria de gent no sap, però, és que les conseqüències d'aquesta lluita encara perduren. I és que en l'actualitat hi ha més de 100 processos judicials oberts contra el moviment estudiantil català que s'aniran celebrant al llarg d'aquest curs. Alguns, encara conseqüència de la lluita contra l'EEES el curs 2007-2008 a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Són els processos oberts pels fets del Consell de Govern del 18 d'abril de 2008, en què desenes d'estudiants van boicotejar la reunió per tal de mostrar el seu ferm rebuig a la càrrega dels Mossos d'Esquadra al pati de la Facultat de Lletres del 4 de març del mateix any. I per les protestes del 29 i 30 de maig de 2008 contra l'aprovació dels graus a la mateixa Facultat de Lletres. Les mateixes protestes que van servir d'excusa al rectorat de la UAB per expulsar 6 de les estudiants més actives en el moviment estudiantil, i expedientar-ne 22 més. De fet, només a la Universitat Autònoma hi ha gairebé 70 processos judicials en curs. Incloses les 8 estudiants imputades per la ocupació de la seu d'ERC el passat 28 d'abril de 2009. L’única ocupació de la jornada, en què també es van ocupar el Banco Santander, la seu del PSC i el Comissionat d'U-

“Només a la Universitat Autònoma hi ha gairebé 70 processos judicials en curs ”

Denúncia a la UAB de la repressió que han patit els estuditants

niversitats, que va acabar amb un desallotjament per part dels Mossos d'Esquadra i amb estudiants imputades. S'apropa el judici pel desallotjament del rectorat de la UB

I a tots aquests casos, cal sumar-hi la seixantena d'estudiants imputades pel desallotjament del rectorat de la Universitat de Barcelona. Unes estudiants que van ser vexades, colpejades i fins i tot llençades per les escales del recin-

te durant la matinada del 18 de març de 2009. En aquest cas, el judici se celebrarà el proper 18 de novembre, en què les estudiants afrontaran les acusacions de desobediència a l'autoritat i, en 16 dels casos, atemptat a l'autoritat. Mentre que a les 6 persones detingudes en el transcurs de les manifestacions de rebuig al desallotjament, se les acusa de desordres públics i atemptat a l'autoritat.

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF.& ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ SEMESTRAL (30 E.) ANUAL (60 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C.Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

Els passats dies 2, 3 i 4 d'octubre el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans ha organitzat la seva particular Trobada d'Estudiants dels Països Catalans a Reus, la capital del Baix Camp. Aquesta ha estat la VII edició de la Trobada des del seu naixement, l'any 2003, com a iniciativa de la Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans i l'Alternativa Estel que, en aquells moments, estaven en procés de confluència. La Trobada d'Estudiants dels Països Catalans d'enguany s'ha configurat amb uns objectius diferent als d'altres anys. En aquest aspecte, la formació ha agafat importància i els estudiants i militants que hi han acudit han pogut gaudir d'un ampli ventall d'activitats formatives i de participació. Les xerrades i els tallers han tractat temes variats: s'ha parlat d'educació (de renovació pedagògica, d'educació coeducativa i del futur de l'educació pública als Països Catalans), de crisi en el marc laboral i de necessitat d'un marc estudiantil, de l'estat del català a les universitats, de les indústries militars als centres educatius, s'ha fet una taula rodona els sindicats d'estudiants Ikastle Avertzale i Agir (d'Euskal Herria i Galícia respectivament), etc. Per altra banda, les activitats lúdiques s'han minimitzat. Això ho confirma Laura Rodríguez, membre de la Comissió Organitzadora de la Trobada d'Estudiants dels Països Catalans i militant del SEPC: "el que es pretenia a aquesta Trobada era centrar-se molt més en la formació, deixar a part els aspectes lúdics i que aquesta nova dinàmica servís per articular el nou projecte del SEPC, que és la Carta Catalana dels Estudiants, i per fer feina a les facultats". Laura Rodríguez també ha valorat com a notable la Trobada i ha explicat que un dels fets més significatius és que "els ponents ens han donat moltes eines formatives que no teníem per a fer una anàlisis de la situació actual i per poder exercir més fàcilment la nostra feina política". En aquest sentit, també ha comentat que la participació ha estat bona, tot i que s'esperava més afluència de militància, però que "als tallers tothom ha participat i els militants han respost molt bé ". Finalment, la militant del SEPC ja ha anunciat que de cara a curs vinent es farà una VIII Trobada d'Estudiants, però que encara no s'ha decidit el lloc ni l'època de l'any.

NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.


06PAïSOS CATALANS

DEL 6 AL 19 D’OCTUBRE DE 2009 L’ACCENT 163

L’Ajuntament de Campanet obligat a penjar la bandera espanyola JOAN BALLESTER PORRERES

El delegat de Govern espanyol a les Illes Balears, el polèmic Ramón Socías (PSOE), ha obligat a penjar la bandera espanyola a la façana de l'Ajuntament de Campanet. El Batlle Francesc Morell (PSM) ha dit acatar l'ordre de delegació per evitar entrar en batalles judicials que perjudiquin al municipi. Fa prop d'una setmana que des de l'Ajuntament d'aquest poble del nord de Mallorca es va notificar que s'havia interposat un recurs contenciós administratiu per part de la Delegació del Govern espanyol contra el consistori. El motiu és que a la façana de l'Ajuntament no hi havia penjada la bandera espanyola -com en els últims 30 anys-. Morell, en declaracions a L'ACCENT ha afirmat que des de feia mesos rebien pressions en forma de cartes de la Delegació del Govern perquè hissessin la bandera espanyola, i que es va arribar a presentar una patrulla de la Guàrdia Civil per comprovar-ho. La situació va canviar quan l'advocat de l'Estat va interposar un contenciós administratiu i davant el perill d'entrar en una batalla judicial que costés doblers al poble

La bandera espanyol ja oneja a l'Ajuntament de Campanet

“Els mitjans espanyolistes van començar la croada en favor de la bandera espanyola”

van decidir acatar l'ordre. Al contrari del que la majoria de mitjans han afirmat, Campanet no era l'únic municipi on habitualment no oneja la bandera espanyola a l'ajuntament. La majoria d'ajuntaments únicament feien onejar les banderes en períodes de festes i ocasions especials i almenys mitja dotzena ho continuen fent així. El que encara fa més ridícula la polèmica és que molts d'aquests no ho feien per ideologia, sinó

per tradició. Quan alguns mitjans espanyolistes van començar aquesta croada en favor de la bandera espanyola, van poder constatar, que molts pobles, fins i tot alguns governats pel Partit Popular, no penjaven habitualment l'estanquera. La polèmica va agafar tons surrealistes quan des d'un mitjà de la dreta més espanyolista es féu una dura campanya en contra del capellà d'un poblet de poc més de 800 habitants -Cas Concos- per fer

El transfuguisme i la lluita pel poder a Benidorm ABEL CALDERA BERGA

La política local de Benidorm ha tornat a travessar els límits del municipi. Una moció de censura impulsada pels regidors del PSOE amb la col·laboració d'un trànsfuga del PP ha desallotjat aquest darrer partit de l'alcaldia que ostentava des de 1993, aconseguida precisament mitjançant una altra trànsfuga. Aquesta petita vila de pescadors de la Marina Baixa va patir un canvi profund a partir dels anys 50. El 1956, l'alcalde franquista, Pedro Zaragoza, va impulsar el primer PGOU del país, que juntament amb el mantell protector del mateix Franco convertiren el municipi en una de les principals destinacions turístiques de la Mediterrània, i va arribar a ser la quarta ciutat europea amb més places hoteleres. Això va convertir la política municipal en un espai clau per als negocis, per a l'especulació i també com a plataforma de promoció política. Durant l'etapa de Joan Lerma a la Generalitat valenciana, l'ajuntament fou governat pel PSOE, però el 1991 un jove Eduardo Zaplana es feia amb l'alcaldia gràcies al vot d'un trànsfuga. Zaplana era el gendre de Miguel Barceló, un dels homes més poderosos de Benidorm. Barceló fou durant més de 20 anys senador -per UCD i pel PP-, i a finals de 2008 dimití per deixar el càrrec

al seu nét, Agustín Almodobar. L'alcaldia de Benidorm va servir a Zaplana com a trampolí polític per convertir-se en president autonòmic. Amb la promoció de Zaplana als ministeris espanyols, el PP valencià inicià una guerra interna entre zaplanistes i els seguidors del nou president valencià, Francisco Camps. El nou alcalde del PP de Benidorm, Manuel Pérez Fenoll va esdevenir un dels principals campsistes d'una zona eminentment zaplanista. A finals de l'any passat, Pérez Fenoll va intentar disputar al zaplanista José Joaquín Ripoll la presidència provincial del partit, però no ho va aconseguir tot i quedar-se només a cinc vots. Leire Pajín és la filla de dos destacats militants del PSOE benidormer, membres de la nombrosa colònia basca d'una ciutat on fins i tot el PNB hi té un

El PSOE recupera el poder a Benidorm com l'havia perdut,per un trànsfuga

batzoki. L'any 2000 es convertí en la diputada espanyola més jove de la història, i de la mà de Rodríguez Zapatero protagonitzà un ascens fulgurant dins el partit que la portà de la junta de les Joventuts Socialistes de Benidorm a mitjan anys 90 a ser escollida secretària d'Organització del PSOE el 2008. El passat 22 de setembre, els

“Amb el desenvolupament turístic,la política municipal es va convertir en un espai clau per als negocis i per a l'especulació”

regidors socialistes, entre els quals Maite Iraola, la mare de Leire Pajín, i el trànsfuga del PP José Banyuls (que el 2003 va encapçalar la llista del BNV a la ciutat), desallotjaven Pérez Fenoll de l'alcaldia i investien Agustín Navarro com a nou alcalde. Malgrat que formalment els regidors del PSOE han estat donats de baixa del partit, la recuperació d'aquesta plaça reforça el poder del clan Pajín en el partit . Benidorm s'afegeix així a altres municipis turístics costaners com Salou o Platja d'Aro que després de les passades municipals de 2007 han canviat d'alcalde a través de mocions de censura.

onejar únicament les banderes de Mallorca i del municipi durant les seves festes patronals. L'eclesiàstic hagué de sortir a demanar perdó i s'excusà dient que la bandera espanyola arribà més tard que la resta i que la monja encarregada de penjarla estava de "retir espiritual". Finalment fou un regidor del Partit Popular qui va solucionar aquest problema cabdal penjant ell mateix la bandera espanyola. Aquesta actitud intransigent del delegat del Govern espanyol Ramón Socías pel que fa a l'obligatorietat de l'exhibició dels símbols espanyols, contrasta amb la qual ha tengut a l'hora de defensar els drets lingüístics dels catalanoparlants a les illes. L'últim cas, el d'un jove agredit a l'aeroport de Palma per parlar català a la Guàrdia Civil ha acabat en no res -a banda dels cops rebuts per el jove. Socías també s'ha destacat per reprimir durament els actes que l'esquerra independentista de Mallorca ha dut a terme; el darrer cas fou la dura càrrega policial contra una concentració antitaurina que va acabar amb nombrosos ferits, entre ells una nina de deu anys.

Tres dates per a les consultes independentistes REDACCIÓ BARCELONA

L'assemblea de càrrecs electes pel dret a decidir, Decidim.cat, ha proposat tres onades de consultes independentistes municipals: el 12 de desembre de 2009 i el 28 de febrer i el 25 d'abril de 2010. Segons l'alcalde de Sant Pere de Torelló (Osona) i portaveu de la plataforma, Jordi Fàbrega, 71 municipis del Principat ja han aprovat mocions de suport a la iniciativa i 45 localitats més ho podrien fer en les dues properes setmanes. La pregunta recomanada és: "Està d'acord que la nació catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?". La proposta de tres dades es va fer en una assemblea que va reunir una setantena d'alcaldes i regidors a Caldes de Montbui (el Vallès Oriental) tant de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), l'Entesa de Progrés Municipal (EPM) i ERC com algun representant de la CUP -que no forma part de Decidim.cat-. En la trobada es va acordar la utilització d'un protocol organitzatiu per la celebració de les consultes i la creació d'una comissió que coordini l'assemblea d'electes i les denominades plataformes sobiranistes. L'alcalde d'Arenys denúncia la presència de falangistes

Mentre les consultes s'estenen com "una taca d'oli" els falangistes han tornat a Arenys de Munt. El seu batlle, Carles Mora, va denunciar a l'assemblea de Decidim.cat que diversos grups d'ultradretans s'havien passejat diverses nits "repartint propaganda en defensa de la unitat d'Espanya". Segons el batlle la darrera vegada que se'ls va veure a Arenys va ser el passat 2 d'octubre i sempre han tingut una "vigilància discreta" per part dels cossos policials municipals i autonòmics.


L’ACCENT 163 DEL 6 AL 19 D’OCTUBRE DE 2009

PAÏSOS CATALANS 07

La corrupció ofega UM, però PSIB i Bloc volen mantenir el pacte REDACCIÓ PALMA

El pacte de govern a les Illes Balears signat entre el PSIB-PSOE, UM i el Bloc està penjant d'un fil. La setmana passada, UM va escenificar la crisi anunciant la retirada del seus càrrecs del Consell de Mallorca. La dreta regionalista de l'illa va prendre aquesta decisió després que la presidenta de la institució, Francina Armengol (PSIBPSOE), insinués a UM que tenia les portes obertes per marxar. Des de llavors, ambdós partits han anat traient pit davant l'opinió pública. El cert, però, és que el batejat com a "Pacte de Progrés" no té res a fer sense el suport d'UM, que en qualsevol moment podria tornar a dirigir el futur de l'illa junt al PP.

“UM acusa l’entramat judicial de l'illa d'estar al servei del PSIBPSOE” Aquesta "crisi" del Pacte ha vingut motivada pels darrers escàndols de corrupció. Alguns dels més alts càrrecs d'UM han patit durant la darrera setmana greus fuetades judicials, ja que les investigacions sobre el cas Son Oms o el de Can

Deu entitats anuncien una demanda contra l’Hotel Vela Després de mesos de protestes i manifestacions, de cançons de l'estiu... després de tota la mobilització, el 30 de setembre 10 entitats anunciaren el començament d'una demanda administrativa contra l'Hotel Vela. L'edifici de luxe ha estat construït per FCC, OHL, COMSA i SACYR en terreny públic a la zona de la Barceloneta -a vint metres del marcedit per l'Ajuntament. L'hotel forma part de l'estratègia de convertir la costa barcelonina en un pol de turisme sense tenir en compte el cost social pels seus habitants.

L’aniversari dels 25 anys d’UM,el 2007,ha sigut una de les poques alegries d’aquests anys

Domenge han apuntalat les acusacions contra ells. La situació ha arribat a tal punt que fins i tot el secretari general ha hagut de dimitir del seu càrrec al capdavant d'UM, en veure's esquitxat per un dels casos de corrupció. Aquest escenari, posa de nou el partit mallorquí a la mateixa altura que el PP. De fet, malgrat que la formació espanyola acumula molts més casos de corrupció, en termes relatius segurament són els d'UM els qui tenen més alts càrrecs imputats que cap altre partit. D'aquesta forma, i malgrat les declaracions de cara a la galeria, el

cert és que el motiu de la crisi de governabilitat no té res a veure amb les paraules "desencertades" de la presidenta del Consell, sinó que ve motivat pels casos de corrupció que arrossega la dreta mallorquina. UM acusa l'entramat judicial de l'illa d'estar al servei del PSIB-PSOE, ja que la major part de casos que esquitxen PP i UM han esclatat des que el PSOE governa a Madrid i el PSIB a les illes i, per tant, des que els "socialistes" controlen el poder judicial espanyol. Ara, el futur del Govern, i també el de l'Ajuntament de Palma, estan en suspens. Mentre el PSIB-

PSOE assegura que el pacte no era només pel Consell de Mallorca, sinó per a les tres institucions, els càrrecs d'UM segueixen tibant al màxim la corda que els uneix. Tanmateix, tant el PSIB com alguns representants del Bloc, han sortit a la palestra per calmar els ànims, assegurant que les coses encara es podrien reconduir i que el Pacte no està trencat. Sembla, doncs, que el fet que UM estigui ofegada pels casos de corrupció seguirà sense ser un impediment perquè els partits del Bloc i el PSIB-PSOE intentin mantenir un pacte de governabilitat amb ells.

Cultura popular a la televisió ANDREU MERINO BARCELONA

L'associació Rebombori Digital, entitat que gestiona www.festes.org, ha iniciat una campanya amb el nom de "Volem veure la cultura popular a la televisió". L'objectiu d'aquesta iniciativa és aconseguir que les televisions públiques catalanes (principalment TV3, C33, TVi, K3, 3/24, C9, Punt2, IB3 i Andorra Televisió) tinguin en compte la cultura popular del país en els seus canals de TDT. El camí per aconseguir-ho comença amb una conscienciació d'un ampli grup de la societat, que demostri l'interès general per la cultura popular i que permeti pressionar les directives de les cadenes de televisió públiques. En el manifest de 7 punts que Rebombori Digital ha fet públic, es reclama un seguiment continuat de les festes populars que se celebren arreu dels Països Catalans durant tot l'any a través d'"informació d'actualitat als telenotícies i informació en forma de reportatges", i no només a l'estiu, com passa la majoria de vegades. També es demana que no només es tinguin en compte els festes que són patrimoni de la humanitat com la Patum de Berga o el Misteri d'Elx, sinó que es tin-

BREUS

CESC BLANCO SAGUNT

Rebombori Digital vol que la cultura popular es normalitzi a les televisions dels Països Catalans

guin en compte les festivitats de tot el territori, fugint del centralisme de Barcelona,València i Mallorca. Per altra banda, Rebombori Digital referma la voluntat de fugir dels arcaismes i demana que la cultura popular sigui transmesa d'una manera "contemporània, sense miraments ni complexes, tal i com és. D'una manera moderna i divertida." Finalment, el manifest subrat-

“Es vol fugir dels arcaismes i es demana que la cultura popular sigui transmesa d'una manera actual”

lla que la cultura popular no només es nodreix de la festa, sinó que també inclou el món dels oficis artesans, l'associacionisme, o la protesta col·lectiva. Rebombori Digital ha creat un grup de suport a la causa a la xarxa social Facebook, que a dia d'avui ja ha registrat més d'un miler d'adhesions en favor d'una major presència de la cultura del país a la televisió. De moment, Comunicàlia, òrgan que assessora tecnològicament i professional un gran nombre de cadenes de televisió públiques, està enllestint un projecte de programa setmanal sobre les festes populars, que en principi hauria de veure la llum la propera primavera. Encara que els actes de cultura popular encara no han aconseguit fer-se un forat en la programació de les principals cadenes públiques de parla catalana, sí que tenen presència a internet. Festes.org i onsortir.tv han signat un acord que facilitarà l'emissió de festivitats populars a través de la xarxa. Un cop més internet és un mitjà pioner, i en aquest cas facilita un àmbit d'emissió molt més ampli, ja que no només es poden seguir les festes des de dins les fronteres dels Països Catalans, sinó també arreu del món.

L’Ateneu Popular de Benirarrés estrena local amb tot d’actes L'Ateneu Popular Arrels de Benirarrés ha canviat de local aquest estiu i estrena nova localització, al carrer Trinquet, amb un mes d'octubre carregat d'actes. S'inaugura el dia 3 amb un sopar popular i des d'aquest dia fins el 17 hi haurà l'exposició itinerant sobre el 40è aniversari del naixement del Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN). Mentrestant hi haurà quasi cada dia tota mena d'actes: projeccions de vídeo, xerrades, excursions, etc. MÉS INFO: HTTP://BLOCARRELS.BLOGSPOT.COM/

Amadeu Caselles inicia una vaga de set El pres anarquista Amadeu Casellas ha iniciat, aquest diumenge 4 d'octubre, una vaga de set, que se suma a la vaga de fam que porta des de fa més de 80 dies i per la que ha perdut ja més de 30 quilos. Amb aquesta acció pretén que la Unitat Hospitalària Penitenciària de Terrassa avorti la decisió de traslladar-lo a la presó de Quatre Camins. Amadeu Casellas porta ja més de 23 anys a la presó. Malgrat que no compleix condemna per cap delicte de sang, se li està fent complir íntegrament la pena a causa de les seves conviccions llibertàries. El proper 7 d'octubre a les 12 hores s'ha convocat una concentració davant la Direcció General d'Institucions Penitenciàries, al carrer Aragó, per tal de denunciar la seva situació.


08 EN PROFUNDITAT DEL 6 AL 19 D’OCTUBRE DE 2009

L'Esquerra Independentista valenciana comença el nou curs polític REDACCIÓ VALÈNCIA

Un any més, el 9 d'octubre serveix com a tret d'eixida del nou curs polític al País Valencià. Prenent aquesta data com a símbol de la creació d'un nou regne incorporat als futurs Països Catalans, diverses organitzacions de l'esquerra independentista convoquen a la ja tradicional manifestació pels carrers de València. Enguany el moviment estarà representat a la manifestació per les organitzacions Endavant (OSAN) i Maulets, que amb el lema “Unitat Popular: cap a la independència i el socialisme” ens recorden una volta més el seu compromís amb l'alliberament social i la construcció nacional del nostre poble,

sense renúncies. En un comunicat emès per les organitzacions convocants s'incideix especialment en el fet que existeix un sector creixent de les classes populars del País Valencià que a través de múltiples expressions polítiques, sindicals, artístiques, associatives, musicals, de cultura popular,... manifesta la seua catalanitat. Un nou moviment cívic que s'expandeix arreu del nostre territori malgrat la manca d'alternatives dins la política “oficial”. L'esquerra independentista així mateix es presenta com a garant que tot el moviment cap a la llibertat nacional i social del nostre poble no caiga en renúncies davant els estats espanyol i francés i el capitalisme. En un context de crisi dels

sistema, amb més d'un milió d'aturats als Països Catalans, amb la progressiva degradació i privatització dels serveis públics i amb la retallada de drets socials, Maulets i Endavant fan una crida a la població a organitzar-se i a lluitar, a reforçar el moviment en tots els seus fronts. En aquesta mateixa línia, i com a toc d'atenció cap a determinades postures, recorden que no ens podem conformar solament amb la independència, que no hem d'escapar de les mans d'uns capitalistes espanyols per caure en les mans d'explotadors catalans, sinó que cal lluitar fermament per l'emancipació integral de les persones i no abandonar cap dels objectius bàsics: Països Catalans, independència i socialisme.

Molts fronts oberts: la crisis, Bolonya,la llengua,etc..

Al marge de la convocatòria del Inici de la manifestació del 2007,l’any de la polè 9 d'octubre les Un altre dels temes centrals del n diferents sectorials de l'esquerra independentista continuen treballant diversos curs polític de l'esquerra independent temes. Possiblement el més destacat del ta és la lluita contra la crisi. En concr darrer any és el dels estudiants del SEPC a la comarca de l'Horta, el passat m i la seua lluita contra l'Espai Europeu d'En- d'octubre s'organitzà la primera trob senyament Superior. Un dels últims epi- da contra la crisi capitalista, en la qu sodis d'aquesta qüestió al País Valencià diferents col·lectius de tot tipus, ent fou la retenció il·legal patida per un grup els quals també de l'esquerra indepe de militants d'aquest sindicat durant l'ac- dentista (COS, Endavant o Maulets), te d'inauguració del curs acadèmic de la van reunir per analitzar la situació soc Universitat de València. de la comarca i plantejar alternative

L’associacionisme valencià és el motor de la vertebració territorial, cultural i lingüística CESC BLANCO SAGUNT

Els darrers mesos hem tingut al País Valencià molt de moviment en la classe política. Des del conegut cas Gürtel que ha esguitat el PP i ha dut als tribunals al president de la Generalitat, fins a la moció de censura que ha fet el PSOE al consistori de Benidorm per llevar la batllia al PP infringint el pacte antitransfuguisme signat pels dos partits. Sense oblidar, però, el debat reobert en un dels últims congressos del PSOE sobre el mot "País Valencià" de la seua nomenclatura -s'intenta-

va defugir de les últimes reminiscències fusterianes per passar a dir-se Partit dels Socialistes Valencians. Mentrestant, des del progressisme valencianista del Bloc tampoc hi ha hagut un resposta com cal. A pesar dels actes a favor de la llengua i la cultura valenciana -organitzant Correllengües i demés-, segueixen submergits en la seua ambigüitat endèmica pel que fa al conflicte nacional. Sense entrar a parlar de la visió que tenen de la qüestió social. En fer esment de la situació social -i per extensió, laboral- tampoc es pot oblidar les desenes d'E-

RO que s'han aplicat amb el vist-i-plau de la Generalitat, o si més no, sense una oposició molt encoratjada, el "Plan E" espanyol, el diàleg social... Malgrat les situacions esmentades, encara hi ha col·lectius que intenten vertebrar el nostre territori -els Països Catalans- a nivell identitari i social. A tall d'exemple cal esmentar la signatura d'un protocol d'actuació conjunta el setembre entre tres sindicats del territori (Intersindical Valenciana, Intersindical Alternativa de Catalunya, i STEIIntersindical de les Illes Balears). A més, l'ILP "Televisió sense fronteres" que ACPV

està tirant endavant perquè es puguen veure tots els canals en català (TV3, IB3, Canal 9...) a tots els Països Catalans. ACPV també ha marcat un calendari d'octubre ple de correllengües arreu de la geografia valenciana: Gandia, Elx, Castelló, la Vall d'Albaida, Sagunt... Per la seua banda, l'Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanch -col·lectiu integrant de la Federació Escola Valenciana- també ha realitzat aquest setembre la vintena edició d'escoles d'estiu dedicada, en aquest cas, a la figura d'Ausiàs March.

“El protocol entre els tres sindicats d'educació,la recollida de signatures de la ILP Televisió Sense Fronteres,la Coordinadora de Festes Majors Autogestionades...mostren la voluntat de vertebrar els Països Catalans”


L’ACCENT 163 EN PROFUNDITAT 09

ENTREVISTA Aquil·les Rubio, militant d’Endavant encausat per injúries a la Corona Les mostres de suport cap els encausats de Girona per les cremes de fotografies del rei es van estendre arreu del país. A l’extrem sud, a la ciutat d’Elx, desenes de persones acudiren a la botifarrada popular contra la Constitució espanyola on mostraren pancartes de suport als encausat. Durant aquell acte,Aquil·les Rubio fou indentificat per la Polícia Local. El 30 de setembre, gairebé dos anys després, s’ha celebrat el judici per aquells fets.

“L’única possibilitat de supervivència d’Alacant són els Països Catalans” A.GINÉS I SÀNCHEZ VALÈNCIA

mica per la crema de les fotos del rei // FOTO: Andrés G.R.

nou tisret, mes baual tre enes cial es.

Per últim, la llengua, tot i ser un eix central de la lluita independentista, té en els mesos de setembre i octubre una especial rellevància, gràcies al Correllengua i a les diverses iniciatives pel valencià que s'organitzen al seu entorn. Enguany destaquen els casos de Gandia i Torrent, que comptaven amb la presència de Maulets i finalment de Cullera, amb la participació de l'assemblea local de la CAJEI.

En un vessant diferent, l'oci, també s'ha de tenir en compte la creació -el març passat- de la Coordinadora de Festes Major Autogestionades (CFMA). Aquest ens ha rebut ple suport de les diverses assemblees i casals de l'esquerra independentista, allà on s'han organitzat festes autogestionades. La CFMA tracta d'ajudar una vintena de viles, ciutats i barris a coordinar-se entre si i aquest estiu ha donat excel·lents resultats arreu dels Països Catalans. Per un altre cantó, diversos Centres d'Estudis Comarcals (CEC) -la Vall d'Albaida, el Camp de Túria, la Marina Alta i Calp- han encetat un cicle de conferències i exposicions sobre l'expulsió dels moriscos al País Valencià, commemorant el 400 aniversari. Amb aquests actes els CEC han volgut recobrar de la memòria històrica un esdeveniment cabdal que trasbalsà tot el país.

Explica'ns els fets. Per què t'encausaren? El 6 desembre de 2007 vaig participar en la 3a Botifarrada contra la Constitució a Elx. Vam organitzar una partida de pilota, una cercavila denunciant els 300 anys d'ocupació espanyola, i un dinar popular. A la plaça vam penjar cartells i pancartes antimonàrquiques en solidaritat amb els companys de Girona. Al final de l'acte aparegué la Policia Local, que fotografià les pancartes i s'endugué un cartell amb una foto del rei cap per avall, sense haver cap incident. Un any més tard vaig saber que estava denunciat per un delicte contra la corona a causa de la imatge dels cartells i dels textos de les pancartes. Heu denunicat irregularitats en el procediment. Quines són? En rebre aquest agost la citació per al judici, i en poder llegir tot l'expedient judicial, vam assabentar-nos que la jutgessa d'Elx l'havia tramès fins a tres vegades a l'Audiència Nacional espanyola perquè fora aquest tribunal qui em jutjara, i que tres vegades fa ser rebutjat per Garzón. Quin paper han tingut les autoritats locals en aquest cas? L'Ajuntament d'Elx, governat per una coalició PSOE - Iniciativa, és el responsable polític del meu judici. Va posar tots els impediments possibles perquè la 3a Botifarrada Contra la Constitució no se celebrara, va enviar la Policia Local a identificar els assistents a l'acte i, finalment, amb un atestat policial en el qual no es mencionava cap incident, i amb l'únic element d'un cartell i una

pancarta, van tramitar la denúncia per un suposat delicte contra la Corona. Com anà el judici? Quina valoració n'has fet? La defensa de la companya d'Alerta Solidària va ser impecable, però a mesura que avançava el judici vaig passar de la sorpresa a la humiliació. Només començar, la fiscalia va canviar l'acusació d'un delicte contra la corona a una falta lleu de respecte a l'autoritat, vulnerant el meu dret a ser informat en temps i forma de l'acusació formulada contra mi. Vaig entrar a la sala acusat d'una cosa, i abans de seure'm estava acusat d'una altra que, a més, ja havia prescrit. Malgrat aquestes irregularitats, la jutgessa va permetre que el judici continuara avant. A més a més, els policials que anaren al judici no eren els mateixos que m'identificaren a la plaça, per no dir que la seua declaració va ser una invenció fantàstica i plena de contradiccions. La meua impressió és que el judici era un tràmit, que ja estava jutjat, i que allò important no era què havia passat el 6 desembre de 2007, que no havia passat res més que un grup d'independentistes fent ús de la seua llibertat d'expressió, sinó que se'm jutjara, que haguera de passar pel banc dels acusats costara el que costara. Tingueres problemes per expressar-te en valencià. Això pot ocórrer a qualsevol punt dels Països Catalans, però, sembla que a les comarques del sud la situació de la llengua és critica. Com ho veus? Tots els que vam anar al judici vam haver d'aguantar un al·legat espanyolista i reaccionari de la jutgessa, que volgué alliçonar-nos sobre les virtuts

de la "lengua común que nos une a todos", "los derechos pero también los deberes, obligaciones y buena voluntad para que todos nos entendamos", i coses per l'estil. La fiscal, per la seua part, no em volgué fer cap pregunta perquè "total, no entiendo al acusado". El que vaig patir jo ho han hagut de suportar moltes persones abans. El valencià és un dels elements fonamentals que ens identifiquen com a catalans, i per tant existeix una campanya ben dirigida i premeditada que té com a objectiu final fer desaparèixer la llengua pròpia i, amb ella, qualsevol iniciativa política que ens puga cohesionar nacionalment amb la resta de catalans. Quins altres problemes teniu en aquestes comarques els que militeu a l'esquerra independentista o als moviments socials? Les dificultats no són gaire diferents a les que puguen trobar les companyes d'altres comarques: criminalització, aïllament mediàtic, escassa incidència entre les classes populars, precarietat militant, disputes internes, etc. L'esquerra independentista, a més, pateix problemes propis. D'una banda, encara no hem estat capaços de crear un teixit popular afí: més enllà de la militància, el coixí social de l'esquerra independentista és encara molt reduït. Producte d'això, és complicat ser percebudes com un moviment amb capacitat, discurs i iniciativa que puga esdevenir una alternativa política i orgànica en l'àmbit local. En això treballem, però les passes són lentes. Com es veu, des d'Alacant, els referèndums com els d'Arenys de Munt? En el plànol simbòlic, un avanç en la

Aquil·les Rubio a les portes dels jutjat d’Elx

confrontació amb l'estat; en el polític, un encert en quant a la capacitat mobilitzadora, la resposta a les amenaces i la participació popular. Però en el plànol de la lluita ideològica, hi ha elements que si no es corrigeixen poden acabar fent malbé el procés iniciat, i dirigir-lo cap a posicions totalment reaccionàries. El primer és la concepció regionalista del subjecte polític, en aquest cas la nació catalana; el segon, la seua integració dins una Unió Europea que, no podem deixar-ho de banda, és un projecte imperialista, capitalista i racista. Quina importància té, per a Alacant, la defensa de la nació completa? I la defensa de la unitat popular? Sobra l'adjectiu completa. Sense el País Valencià, la Franja de Ponent, les illes Balears i Pitiüses, Andorra i la Catalunya Nord, els principatins no poden anomenar catalana a la seua nació. O la nació és completa o no és. Que el grau de consciència nacional siga major en un territori que en un altre no significa que els i les independentistes no haguem de tenir un únic projecte: el de la construcció nacional. Aquells que defensen que la independència ha de ser gradual, que primer vindrà el Principat i després la resta, que és l'única opció estratègica davant els diferents "ritmes" dels territoris, estan venent a preu de saldo el seu país. Ens converteixen als alacantins en els valencians que parlem castellà, i al conjunt dels valencians en els espanyols que parlem amb accent estrany i peculiar. L'única possibilitat de supervivència d'Alacant són els Països Catalans. D'una altra manera, esdevindrem en un futur ben pròxim, Alicante. Alicante com a projecte té uns directors d'orquestra ben coneguts: constructors, especuladors, polítics professionals, banquers, empresaris. Alacant ha de ser, i aquest és el meu plantejament com a comunista, el projecte de les immigrants, de les dones i de la classe obrera.


10INTERNACIONAL

DEL 6 AL 19 D’OCTUBRE DE 2009 L’ACCENT 163

Auge de l’esquerra marxista a Alemanya i a Portugal LAIA ALTARRIBA BARCELONA

és que no hi haurà pacte de govern, sinó que Sócrates, el líder del PS, governarà en solitari. Caldrà veure quina serà l'estratègia d'oposició que seguiran el Bloco i la CDU per aconseguir influir en el nou executiu portuguès perquè viri a l'esquerra.

Tant a les recents eleccions generals a Alemanya com a Portugal els partits que plantegen una ruptura amb el capitalisme per construir una alternativa socialista han augmentat el percentatge de vots.

Die Linke reforça posicions

Les urnes es van obrir el passat diumenge 27 de setembre tant a Alemanya com a Portugal per escollir els diputats als respectius parlaments. Tot i que a Portugal qui va obtenir més vots van ser els socialdemòcrates i a Alemanya els conservadors, les urnes sí que van donar un resultat similar en un país i l'altre: l'augment de dues noves formacions polítiques que se situen en l'àmbit de l'esquerra anticapitalista. Són el Bloco de Esquerda portuguès i el Die Linke alemany. El Bloco continua guanyant vots

A Portugal, el Bloco de Esquerda (que forma part de la família de grups trotskistes europeus com el Partit Anticapitalista francès o la Revolta Global catalana), ha aconseguit doblar resultats, ja que ha passat del 8 a 16 diputats, gràcies al mig milió de persones que van votar la formació. Això l'ha situat un escó per davant de la coalició fins fa poc majoritària de l'esquerra marxista, la CDU (formada pel Partit Comunista de Portugal i Els Verds), que augmenta un diputat i se situa en 15. Això significa que els dos partits sumen el 17,6% de l'electorat portuguès. El Bloco és un partit jove que prové de la unió de diverses organitza-

Acte del Bloco de Esquerda durant la darrera campanya electoral

“A Portugal,el Bloco de Esquerda ha aconseguit doblar resultats,ja que ha passat del 8 a 16 diputats, gràcies al mig milió de persones que van votar la formació”

cions trotskistes, maoistes i socialdemòcrates. La fundació com a partit va ser el 1999, i ja aquell mateix any es va presentar a les eleccions, i va obtenir un 2,4% dels vots. Des d'aleshores en cada nova votació ha millorat els resultats i per primera vegada aquest setembre s'ha situat per davant dels comunistes. El Bloco s'ha presentat a les eleccions al Parlament d'enguany amb un missatge molt crític amb la gestió del Partit Socialista (tenia majoria absoluta la darrera legislatura), a qui acusa de fer polítiques continuistes neoliberals que els conservadors havien impulsat quan ocupaven el

govern: privatitzacions, degradació dels serveis públics i accentuació de les injustícies. Davant d'això, el Bloco assegura que és una força amb capacitat transformadora per encaminar Portugal cap a una política socialista d'esquerres. Cap dels dos grans partits portuguesos, ni el Partit Socialista ni els conservadors del PSD, han aconseguir la majoria absoluta. Això comportarà que el PS, que fins ara no tenia necessitat de cap acord parlamentari, es vegi forçat a negociar al Parlament amb els petits però necessaris partits d'esquerres. Tot i això, el que sembla

El Die Linke és un partit molt més jove que el Bloco. Va néixer just fa dos anys, el 2007, fruit de la fusió de dues formacions: el Linkspartei-PSD (successor del principal partit de l'antiga República Democràtica Alemanya) i el WASG (una escissió dels socialdemòcrates de l'SPD, encapçalada per Oskar Lafontaine, que havia estat fins i tot president de l'SPD i ministre de Schroeder). És a dir, la unió d'una formació implantada sobretot a l'Alemanya de l'est i d'una altra a la de l'oest. A les eleccions d'aquest setembre al Parlament federal alemany, Die Linke ha passat del 8,7% del 2005 (que havia obtingut el Linkspartei) a l'11,7%. El bon resultat a les eleccions parlamentàries venia precedit per uns magnífics resultats en les eleccions regionals celebrades feia unes setmanes als estats de Saxònia i Turíngia, on s'ha convertit en la segona força. En el cas alemany, és evident que el govern de Merkel no té cap intenció de pactar amb Die Linke, per la qual cosa aquest partit, que es presenta com l'única formació d'esquerres del Parlament, es prepara per fer una frontal oposició des dels seus 79 escons a les polítiques neoliberals que la cancellera seguirà implantant.

CRÒNICA

La crisi hondurenya des de dins del país Un català que està a Hondures ens envia una crònica del que està succeint al país centre-americà tres mesos després del cop d'Estat i pocs dies després que el president legítim hi hagi tornat.Denúncia el suport dels Estats Units per darrera als colpistes a través d'agències internacionals i formació militar. CARLES NAVARRO TEGUCIGALPA REDACCIÓ BARCELONA

A més de tres mesos del cop d'Estat, la crisi hondurenya no resol el conflicte polític intern. El retrat de la situació que es viu és que l'ocupació militar de tots els òrgans institucionals és fàcilment palpable: arreu del país, soldats, combois militars i tanquetes controlen a la població. Per moure's, cal explicar allà on vas i per a quin motiu; la corrupció policial augmenta diàriament. D'ençà del retorn del president legítim, el govern colpista ha decretat un Estat de setge per 45 dies, i s'han cancel·lat els drets a la lliure mobilització, la llibertat d'expressió i la llibertat de reunió. S'han

clausurat les poques ràdios i cadenes de televisió imparcials que quedaven, i contínuament hi ha detinguts sota el pretext de violar les lleis marcials. Tancament de diaris i agressions a periodistes

El 27 de setembre, dos dies després del retorn del president legítim al país, Manuel Zelaya, el govern va signar un decret prohibint qualsevol reunió pública "no autoritzada" i donant poder a les autoritats per a tancar els mitjans de comunicació que "atempten a l'ordre públic". L'endemà de la signatura el govern colpista tancava l'emissora Radio Globo i la televisió Canal 36, els darrers canals afins a Zelaya. La policia va

intervenir per desallotjar els edificis i confiscar el material. Al desallotjament agrediren Ronny Sánchez, periodista guatemalenc del canal mexicà

“Un mes abans del cop,diversos soldats i policies de les forces especials hondurenyes van ser enviats a cursos intensius a West Point” Televisa, i Alberto Cardona, de Guatevisión. A més, periodistes del país han denunciat que els han confiscat material fotogràfic i de vídeo.

Més enllà dels periodistes, a Tegucigalpa, els cossos policials assetgen, detenen i apallissen membres de la resistència. A la resta del país també hi ha hagut denúncies de violacions, assalts, detencions i pallisses. Els desapareguts, segons fonts de la resistència, ja superen les 200 persones. Entrenaments a l'acadèmia de West Point

Una informació que s'ha fet pública és que un mes abans del cop d'Estat del 28 de juny, diversos soldats i policies de les forces especials hondurenyes i dels anomenats COBRA van ser enviats a cursos intensius a l'acadèmia militar nord-americana de West Point (ubicada a Nova York). També cal destacar que els policies que aquests dies hi ha als carrers de Tegucigalpa amb el rostre cobert són sempre de pell més clara que la resta, i que els equips repressius utilitzats són de fabricació israeliana i els fan servir, suposadament, estrangers. Aquests dies a la capital hondurenya també hi ha presència de USAID, l'agència nord-americana encarregada de distribuir la major part d'ajuda exterior de caràcter no-militar. Tot i presentar-se com un organisme inde-

pendent, rep ordres directes del Departament d'Estat dels EUA. A més, cal assenyalar que aquesta agència ha estat expulsada de Bolívia per conspirar en contra de les polítiques del govern d'Evo Morales. Doncs aquesta presència als carrers contrasta amb el fet que no s'ha vist ni un sol cooperant de l'agència ni arribin informes de nous projectes en execució. El suport demostrat d'organismes estrangers als colpistes, contrasta amb l'ajuda que reben els que resisteixen contra el cop d'Estat. Aquesta ajuda no arriba ni tan sols a la difusió del que està passant aquí. A més, les denúncies de repressió queden diluïdes pels mitjans de comunicació oficialistes, que donen una versió distorsionada dels fets. La lluita armada,una opció que comença a agafar força

Mentre el bloc de la resistència es manté en la postura de la protesta pacífica i cívica, diferents grups organitzats, majoritàriament estudiantils, han optat per l'autoorganització en la lluita armada, tot i que no estan gens preparats per la poca falta d'activitat històrica d'aquest tipus de lluita i perquè el cop militar va ser inesperat.


INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 163 DEL 6 AL 19 D’OCTUBRE DE 2009

GUILLEM SÀNCHEZ JOHANNESBURG

“La gent en cap moment ha renunciat al somni d’una Àfrica lliure i unida”

Sembla que tothom tingui una visió idíl·lica de la transició sud-africana excepte vostès, que en són molt crítics. En què basen aquesta crítica? El primer problema és de fons, de concepció. Nosaltres vam patir una colonització de tres segles, primer per part dels holandesos i després dels anglesos. I més tard encara es va mantenir una situació de dominació de la minoria blanca que, a diferència de la resta d'Àfrica, es va quedar de manera permanent. Tot això provoca que la nostra experiència colonial hagi estat única. Lamentablement la lluita contra l'apartheid no va interioritzar aquesta situació, no va arrelar un sentiment anticolonial a les bases del moviment. No va ser una lluita anticolonial autèntica i això va permetre que després de la transició les coses quedessin com estan ara: un acord de cooperació entre les elits blanca i negra, una desigualtat social molt gran i el manteniment de la mateixa economia que a l'antic règim. Azapo es va negar a participar a la Conferència per a la Democràcia i van rebutjar la Constitució que finalment va ser aprovada. Quinze anys després, mantenen la mateixa postura? La història ens ha demostrat que va ser la decisió correcta i que la transició va ser el resultat d'un pacte secret entre diferents elits. El resultat és que per una majoria de la població la seva vida material no ha canviat respecte a l'apartheid, mentre que mesures com el BEE [Empoderament Econòmic Negre, en les sigles angleses, conjunt de legislació que busca revertir la despossessió econòmica negra] només ha beneficiat una minoria sense canviar l'estructura econòmica del país. I això és perquè el nucli de la dominació blanca, la dominació econòmica que genera la desigualtat actual, s'ha mantingut intacta. Llavors és possible veure immensos camps de barraques plens de gent que no tenen res, molt a prop de barris de luxe extrem majoritàriament habitats per blancs. Sense un canvi profund en l'economia mai podrem donar l'apartheid per enterrat. I quina seria la solució? Encara defen-

ENTREVISTA

Mosibudi Mangena, doctor, diputat i president d'Azapo Azapo (Organització del poble d'Azània, en l'acrònim anglès) és el principal partit polític hereu del Moviment de la Consciència Negra,l'organització fundada per Steve Biko als anys 70 per lluitar, no sols contra l'apartheid sinó contra totes les formes de dominació blanca i de racisme, especialment les psicològiques. La seva oposició a la colonització inclou la petició de canvi de nom del país, de l'actual Sud-àfrica a Azània. A les darreres eleccions van aconseguir quasi 40.000 vots i un diputat: Mosibudi Mangena.

sen que els blancs han de marxar? No creiem que s'hagi d'expulsar ningú. Hi ha molts blancs que porten aquí moltes generacions. On haurien d'anar? El que cal fer és resoldre les enormes iniquitats socials que patim. Segons vostè, quina seria la recepta per resoldre aquestes diferències? És imprescindible la distribució de la terra, tornar-la als seus amos originals i resoldre el problema d'espai per al nostre poble. Sense fer aquest pas hi ha molt poca cosa que es pugui fer. Després s'haurien d'iniciar les mesures necessàries per transformar l'economia cap a un model socialista. De totes maneres, altres països africans sí que van avançar cap al socialisme i ara mateix es troben en un punt similar que Sud-àfrica. Què es va fer malament? Qui ho va fer malament, i molt, van ser les elits africanes, que van deixar les seves masses soles en la lluita i van agafar el rol econòmic, polític, cultural dels antics colonitzadors. Això es pot veure a Moçambic, a Angola, Zimbabwe i també a Sud-àfrica. Però això no és culpa de la gent que ha seguit lluitant de manera exemplar i massiva a molts països, en cap moment ha renunciat al somni d'una Àfrica lliure i unida.

Mosibudi Mongena durant l'entrevista // FOTO: Helena Olcina i Amigo

Azapo prové de l'herència ideològica de Steve Biko, un dels grans màrtirs de la lluita contra l'apartheid i que va morir a causa de les tortures patides. Trenta anys després del seu assassinat, què en queda del seu pensament? Moltes de les coses que Biko va dir encara tenen plena vigència i encara queda molt per fer realitat la societat que ell va somniar, que bàsicament era una

“Per una majoria de la població la seva vida material no ha canviat respecte a l'apartheid” societat oberta on ningú fos jutjat pel color de la seva pell. I l'herència d'això som nosaltres, Azapo. Som qui lluitem per realitzar el seu somni. Biko va reflexionar molt sobre la dominació psicològica patida pels negres. Creu que ha estat superada? Lamentablement no. Continuem dominats psicològicament. Només s'ha de veure, per posar un exemple, la situa-

ció actual a les universitats: existeix un predomini total dels valors blancs, la seva cultura i el seu pensament. I tot i existir una majoria de professors i estudiants negres, és incapaç de rebel·larse. No hi ha cap revolta intel·lectual negra a les universitats sud-africanes. Si vint anys de lluita antiapartheid no han bastat per alliberar la ment negra, què es necessita? Un control real de l'economia, controlar els nostres mitjans de comunicació, tenir una presència més activa a la vida cultural que ens permeti influenciar en la construcció d'una cultura que, avui per avui, és totalment blanca. Biko va ser molt influenciat per Malcolm X i les Panteres Negres, que denunciaven la naturalesa racista del sistema nord-americà. Avui els EUA tenen un president negre. Malcolm X estava equivocat o els EUA han canviat? Ni una cosa ni l'altra. Els EUA segueixen tenint un sistema que discrimina la majoria de la població negra i encara hi ha molts exemples de racisme institucional. En aquest sentit, l'elecció d'Obama és un petit pas en la bona direcció, però no és la solució del problema. Com analitza les recents explosions als townships i l'onada de vagues? Són l'expressió d'un canvi profund o

simplement s'acabaran i tot continuarà igual? Són una expressió de dues coses paral·leles i complementàries a la vegada. Per una banda manifesten l'enuig de la nostra gent que viu en l'extrema pobresa, en barraques, sense feina, sense serveis bàsics en un país que és molt ric i on hi ha gent molt rica. I per l'altra mostren la impaciència de les persones que porten quinze anys confiant en l'ANC [Congrés Nacional Africà en les seves sigles angleses], creient les seves promeses mentre les coses segueixen igual, res canvia per a ells. Aquesta barreja de malestar i enuig generen les actuals explosions. La majoria d'aquestes revoltes han estat dirigides contra el Govern, però en alguns casos s'han atacat immigrants. Estan espantats perquè aquesta ràbia pugui prendre una direcció incorrecta? El problema és que aquestes revoltes no estan dirigides, no hi ha ningú que les organitzi i canalitzi i poden afectar gent que no en té cap culpa. En relació també a la pregunta anterior, diria que el problema és que falta una força política capaç de canalitzar tot aquest malestar en una direcció positiva i permanent que al final forci els canvis necessaris.


12ECONOMIA

DEL 6 AL 19 D’OCTUBRE DE 2009 L’ACCENT 163

Això no rutlla

On és ara l’autoregulació del mercat per mitjà de l'oferta i la demanda, allò que anomenen la “mà invisible”? SEMINARI D'ECONOMIA CRÍTICA TAIFA

Tothom ho veia a venir. Era evident que el sistema petaria pel seu graó més feble en aquest moment: el sector financer immobiliari també conegut coma a "bankster" (banquers gàngsters). És ben sabut per tots que estem immersos en una crisi econòmica d'abast mundial. Però no és només una crisi financera provocada per

“El capitalisme no només és un sistema injust,sinó que tampoc és segur ni eficaç” XXXXX

una bombolla immobiliària. És la demostració tangible que aquest sistema econòmic anomenat capitalisme no funciona. Ens volien fer creure que és un sistema capaç de crear riquesa, encara que la distribueixi molt desigualment entre tota la població (60.000 morts de fam diaris al món; a l'Estat espan-

yol, 80.000 famílies, el 0,7% del total, té la meitat de tota la riquesa, segons les declaracions d'IRPF del 2003) Ara podem constatar de nou (com en el passat) que no només és un sistema injust sinó que tampoc és segur ni eficaç. On és la "mà invisible" (autoregulació del mercat per mitjà de l'o-

El setembre finalitza amb 27.500 catalans més sense feina REDACCIÓ BARCELONA Superant àmpliament la xifra d'1 milió de persones,l'atur als Països Catalans no para de créixer,després del breu parèntesi de l'augment de l'ocupació amb les feines estiuenques.Segons dades aportades per la Intersindical-CSC,poden créixer considerablement en els propers mesos, a causa de la gran quantitat d'expedients de regulació d'ocupació temporals, que poden transformar-se molts d'ells en ERO d'extinció de contractes. Superant àmpliament el milió d'aturats

Les dades actuals aportades pel Ministeri espanyol de Treball són d'1.063.192 de persones aturades arreu els Països Catalans sota domini espanyol. Diverses fonts situen aquesta dada molt per sobre, per exemple en l'Enquesta de Població Activa (EPA) se situa en 1.250.000 de desocupats. Les taxes de les tres comunitats autònomes catalanes superen àmpliament les dades del conjunt de l'Estat espanyol,

on les fonts oficials calculen que el 2010 s'arribarà als 4 milions i mig de desocupats. L'increment anual de l'atur als Països Catalans continua 11 punts per sobre de la mitjana estatal, amb un 52,75% català enfront del 41,29% estatal, segons dades aportades pel sindicat Intersindical-CSC. Per territoris, el País Valencià és la comunitat autònoma amb un increment anual de l'atur més elevat, del 55,83%, amb Castelló com la província amb més creixement de l'atur de tot l'Estat espanyol, però és el Principat el que presenta més persones en termes absoluts que s'han quedat sense feina en el darrer mes, fins a 354.215. Mesures insuficients

Segons apunta la Intersindical-CSC, les mesures de les diferents administracions autonòmiques, i sobretot l'estatal, són "simples pedaços, cars i poc efectius", ja que no qüestionen "el model socioeconòmic basat en l'especulació, el totxo i les desigualtats socials".

ferta i la demanda) ara? S'ha fet invisible i missing del tot. I ara es demana als governs que resolguin les errades del sistema i evitin la fallida encadenada d'entitats financeres, a base d'utilitzar diner públic. A això se li'n diu nacionalitzar, tot i que sembli diferent si ho fa un govern d'un país de l'OCDE (EUA, el

MÉS INFO: WWW.SEMINARITAIFA.ORG

Els treballadors aturats comencen a mobilitzar-sse ÀLEX TISMINETZKI BARCELONA

L'augment de les taxes de desocupació ha posat en primer plànol les mobilitzacions dels treballadors que no tenen feina a causa de la crisi. A Barcelona, on des de fa uns mesos es va crear una Assemblea de Treballadors en Atur, els desempleats han protagonitzat diverses mobilitzacions. L'11 de setembre passat aquesta plataforma, conjuntament amb els comitès d'empresa de Roca i Nissan, van organitzar una xiulada a les autoritats i als sindicats CCOO i UGT durant les ofrenes florals de Rafael de Casanovas. Amb anterioritat, el passat 2 de setembre, una cinquantena de treballadors aturats es va concentrar a Barcelona davant de la seu central de l'INEM i del Departament

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea de Joves de Cardedeu// Assemblea de Joves de Sants Barcelona// Associació de Veïns de Vinaròs Migjorn Vinaròs // Ateneu Corberenc Font Vella 20.Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4.Vilafranca // Ateneu La Bretxa Carrer Major, 17-19, Alcover // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8.Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés // Ateneu Popular de l'Eixample Ptge.Conradí 3, Barcelona // Ateneu Popular X Ferran 14.Vilafranca del Penedès // Ateneu Popular Octubre Badajoz 23, Barcelona // Ateneu Popular La Falç Antic escorxador s.n, Artés // Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx,Vila de Gràcia // Ateneu Popular de Sitges Pl. Castellers 3 // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa,València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Llonch 13// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular de Gràcia Ros de Olano 39,Barcelona // Casal Popular La Traca C.Travessia,15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C.Trinquet Vell 15, baixos.Tarragona // Casal Independentista el Gurri Taradell // Centre Social-BBar Terra Baró de Sant Petrilló 9.València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // El Forn Girona //L'Estapera C. de baix, 14, baixos,Terrassa //La Falcata Panera 2, Lleida // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B.Torelló // Kasal Okupat el Prat (KOP) Alta Tensió C. Dr. Soler i Torrents 36, El Prat de Llobregat // Lliga de Capellades Pilar 3. Capellades // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C.Sant Carles 8,baixos,Lleida // La Pioxa C.Almeda s/n.Bordils // Racó de la Corbella Ripalda 20,baixos.ValènUV Baró St.Petrillo, 9 València // SEPC-U UPF Despatx 20.1E12, edifici Jaume I.Barcelona //Taberna l'Esparracat C.Feliu Munné 18, Esparraguera cia // SEPC-U

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

Regne Unit, l'Estat francès, Alemanya, Holanda,...) o un altre que s'enfronta, més o menys, a les normes imposades internacionalment, com ara Veneçuela o Bolívia. Potser la diferència és que aquests últims socialitzen guanys i els de l'OCDE només pèrdues. I mentrestant es premien als directius de les enti-

tats financeres en fallida per com de bé fan en pagar una milionada (com Forbis, 5.000.000 ). Els seus contractes "blindats" ho estipulen així. En lloc de castigar-los per com de malament ho han fet hem d'agrair la seva incompetència. D'on sortiran els gairebé 2 bilions d'euros amb què els estats de la Unió Europea pensen apuntalar el sistema financer? Òbviament s'ha de treure els diners d'algun lloc. Es trauran del sector públic (administracions central, autonòmica i local) I diguin el què diguin, el que perilla de totes totes és el manteniment del poc que queda del nostre estat del benestar. Les treballadores i els treballadors no hem de pagar els plats trencats d'una crisi estructural de la qual en som les víctimes. Cal que estem alerta i actius per defensar i no renunciar a una sanitat i educació públiques, gratuïtes i de qualitat. No podem permetre retallades en les cobertures socials (pensions, atur, ajuts,...) ni increments en la desregularització del mercat laboral.

de Treball de la Conselleria autonòmica. Els concentrats van presentar les seves demandes a les autoritats, que inclouen principalment un lloc de treball per a totes les persones, i si això no era possible, una prestació d'atur indefinida. Els concentrats van criticar fortament la nova prestació temporal d'atur aprovada pel govern de Zapatero, ja que només afecta una part molt petita dels aturats, a aquells que se'ls ha acabat la prestació d'atur contributiva des de l'1 de gener de 2009, deixant sense ingressos a centenars de milers de famílies a

tot l'Estat espanyol. L'assemblea d'aturats va convocar el passat 5 d'octubre, conjuntament amb els treballadors acomiadats de Nissan de la Zona Franca, a una assemblea oberta per organitzar una marxa contra l'atur que recorri les comarques principatines.


L’ACCENT 163 DEL 6 AL 19 D’OCTUBRE DE 2009

M.CIRICI BARCELONA

Fa poc més d'un any, amb l'escalfament global encara a l'ordre del dia, començaven a sonar les alarmes de la crisi hipotecària i de crèdit que acabarien fent esclatar la crisi financera i poc després saltarien als titulars de premsa els casos més sonats de fallides bancàries que obrien oficialment la porta a la recessió. En alguns cercles propers a la socialdemocràcia i a sectors de l'ecologisme britànic, i també en ambients demòcrates al voltant del llavors candidat nord-americà Barack Obama, guanyà influència i popularitat la idea d'un New Deal verd. La proposta, defensada des de diferents autors, tenia als ulls d'aquests sectors del poder el mèrit d'intentar trobar solucions a la crisi ecològica, evidenciada amb el fenomen del canvi climàtic, i la crisi energètica, per una banda; i a l'estancament de l'economia productiva, que havia disparat la bombolla financera, al costat de la constant pèrdua de llocs de treball al primer món, i el creixement de l'endeutament que acabarien fent esclatar la crisi, per l'altra. Tot plegat provava de fer-ho sense qüestionar en res essencial la dinàmica econòmica capitalista, amb una intervenció estatal que permetés sortir de la recessió i trobar un nou cicle de creixement, almenys durant uns anys. Un dels principals impulsors d'aquest New Deal verd, o ecocapitalisme, el nord-americà Van Jones, amb el seu llibre The Green Collar Economy. How One Solution Can Fix our Two Biggest Problems, ha defensat la seva proposta com la d'una nova era del capitalisme americà, basada en una revolució de l'energia neta que permetria la creació de milions de nous llocs de treball de “coll verd”, expressió molt del gust de la tradició ideològica nord-americana, que prendria el relleu dels treballadors de “coll blau”, els obrers industrials.

CIÈNCIA I TECNOLOGIA 13

El Green New Deal, el salvavides verd

Molins de vent a San Gorgonio, Califòrnia

De construir cotxes a fabricar aerogeneradors

Per als defensors d'aquesta proposta, es tractaria de prioritzar, mitjançant una forta inversió i estímul

“El New Deal verd.pretenia solucionar la crisi ecològica i energètica i l'estancament de la crisi productiva sense qüestionar la dinàmica econòmica capitalista” estatal, i els marcs legislatius favorables, el creixement del sector “verd”, reconvertint tant la decreixent industria americana, com la construcció, cap a la fabricació, ins-

tal·lació de milions de plafons solars, construcció d'edificis eficients energèticament, de granges de vent i aerogeneradors, etc... La idea l'expressava Jones gràficament dient que calia posar la indústria de Detroit no a produir immensos cotxes que cremen grans quantitats de combustible cada vegada més car i que destrueix el planeta, sinó fent turbines de vent, compostes de 8.000 peces i prop de vint tones d'acer cada una, que garantirien llocs de treball i que ajudarien alhora a “salvar el planeta”. La idea del què s'ha anomenat keynessianisme verd, doncs, seria fonamentalment defensar que l'estat torni a tenir un important paper en l'economia per a sortir de la recessió, sense en cap cas canviar les regles del joc, però aquesta vegada impulsant no les infraestructures de comunicacions i obres públiques que seguissin empitjorant el problema energètic, o directament la guerra, sinó una revolució tecnològica i energètica destinada a l'estalvi i l'aprofitament més lògic i racional dels recursos. Per garantir que el

capital s'inverteixi en aquesta direcció, plantegen donar una petita ajuda a la seva invisible mà mitjançant una política fiscal que gravi el petroli i el carbó, estimulant les inver-

“La idea l'expressava Jones gràficament dient que calia posar la indústria de Detroit no a produir immensos cotxes que cremen grans quantitats de combustible sinó fent turbines de vent” sions que es facin en tecnologies, indústries i sectors de l'economia “verdes” o almenys, més eficients. Un altre treball influent ha estat

LLIBRES I CIÈNCIA

La filla de Galileu El mesurament del món Daniel Kehlman. Angle Editorial. Col·lecció Narratives Una aclamada novel·la que fa una mirada amb humor, enginy i ironia crítica, a les vides de dos personatges com el naturalista i geògraf Alexander von Humboldt i el matemàtic Carl Friedrich Gauss, els dos científics alemanys més importants de la il·lustració, que van provar de mesurar el món, cadascun des del seu àmbit i personalitat ben diferent.

Dava Sobel. Edicions 62. Llibres a l'abast. El llibre de la coneguda escriptora nord-americana és una visió diferent de la vida i personalitat de Galileu. A través de les cartes recuperades de la seva filla Maria Celeste, escriu una original biografia del precursors de la ciència moderna. Quan es compleixen 400 anys dels seus revolucionaris descobriments amb el telescopi, és una bona manera d'apropar-se les seves idees i creences, les relacions amb el poder i amb l'Església, i el seu procés davant la inquisició.

l'informe A New Green Deal, publicat a Londres per diversos autors com Larry Elliott, Colin Hines, Tony Juniper, Jeremy Leggett, Caroline Lucas, Richard Murphy, Ann Pettifor, Charles Secretto Andrew Simms. L'informe, més explícitament crític amb el model neoliberal, defensava idees semblants, amb una mica més d'incidència en les polítiques de regulació financera, establint un fort impost dissuasiu per a les companyies petrolieres, i en l'impuls de la microgeneració, sigui mitjançant energies renovables o amb plantes de cogeneració per a una sola casa, edifici o comunitat petita, reduint alhora el consum d'energia, augmentant eficiència, evitant les pèrdues per transport i transformació d'energia, i aconseguint una producció distribuïda en xarxa. En els darrers mesos, bona part dels partits verds han assumit amb variacions aquest programa. Pel què fa als governs, als EUA, Japó i Corea del Sud han adoptat oficialment en els seus “plans d'estímul econòmic” diversos aspectes d'aquestes propostes, especialment un llenguatge de promoció de l'economia verda i eficient, i menys en les polítiques de regulació del mercat energètic, dels moviments financers o de penalització fiscal de les companyies petrolieres. Amb tot, després de les victòries generalitzades de les opcions més dretanes en les eleccions de diversos països europeus, i el desgast i pèrdua de credibilitat de les socialdemocràcies europees, ideològicament segrestades i políticament desactivades, i l'aposta per una fugida endavant de les principals institucions financeres i econòmiques mundials, sembla que l'aposta per una reformulació verda del model keynesià perdria força davant la radicalització del model liberal més agressiu, les polítiques antisocials el retorn de l'energia nuclear i l'esgotament dels recursos energètics fòssils, al preu, si cal, de nous conflictes globals.


14 CULTURA

DEL 6 AL 19 D’OCTUBRE DE 2009 L’ACCENT 163

La pàtria dels catalans o la complexitat d’explicar identitat i cultura Manel López Esteve LLEIDA

A

mb el títol de La pàtria dels catalans l'historiador Josep Maria Fradera (Mataró, 1952) ha recollit tot un seguit d'articles i intervencions, en alguns casos ja publicats, que pretenen, com el mateix autor escriu en la presentació, "entendre el país. La pàtria en el sentit més literal" i que, com sempre passa amb les bones reflexions històriques, van més enllà de l'estricte anàlisi del passat dels catalans i catalanes. Primer de tot, cal dir que La pàtria dels catalans és un llibre que fa pensar. Per aquest sol fet ja val la pena la seua lectura, més si tenim en compte la misèria instal·lada en bona part dels suposats debats intel·lectuals del nostre país, i en dir país ens referim, a diferència de l'autor, al conjunt dels Països Catalans. D'un historiador com Josep Maria Fradera no en podíem esperar altra cosa. Es tracta d'un dels millors especialistes en l'estudi de les relacions entre política i cultura a la Catalunya del segle XIX, amb treballs tant suggerents com polèmics com ara Cultura nacional en una societat dividida i Jaume Balmes. Els fonaments racionals d'una política catòlica, i del món colonial espanyol amb estudis, per citar només un títol, com Colonias para después de un Imperio. També es tracta d'un historiador que s'ha caracteritzat per oferir en els seus estudis unes visions voluntàriament provocadores, n'és una bona mostra el llibre Notícia nova de Catalunya editat conjuntament per Fradera i Enric Ucelay-Da Cal, per l'obcecació de considerar qualsevol manifestació de catalanisme polític i cultural com un artefacte sempre subordinat als interessos dels sectors dominants de la societat i per una voluntat d'anar contra l'ortodòxia oficial acadèmica i política, amb el handicap però que, d'una manera o d'una altra, en forma o n'ha format part de les dues. Anem per parts. La pàtria dels catalans està estructurada en

quatre grans blocs. En el primer, anomenat "Un país en fragments", l'autor reflexiona sobre qüestions tant diverses com la Guerra Civil espanyola i la repressió política, la significació i la construcció del mite de l'Empordà, en l'excel·lent article "Ni sirenes ni pastors", la qüestió occitana i el catalanisme polític i cultural, en base a la ressenya del llibre d'August Rafanell, i el moviment estudiantil a les acaballes del franquisme evocant la seua experiència com a militant del PSUC. Tot i que interessant, aquesta primera part queda en un segon pla respecte al moll de l'os del llibre, "El país pensat i com va ser pensat". Només un comentari sobre un dels aspectes, i no dels més importants, que conformen el primer bloc del llibre: en reflexionar sobre la Guerra Civil Fradera situa en un primer pla el caràcter fratricida d'aquesta, "una guerra entre germans". Aquest argument li serveix per reprovar, en termes morals, les commemoracions i diversos actes fets per reparar aquelles persones víctimes de la repressió feixista durant la guerra i després d'aquesta ja que "la condemna sense contem-

“És un llibre que fa pensar.Per aquest sol fet ja val la pena la seua lectura,més si tenim en compte la misèria instal·lada en bona part dels suposats debats intel·lectuals”

placions del franquisme (...) no pot esborrar la matança fratricida que li serví de coartada". A parer nostre, ressaltar el caràcter fratricida de la Guerra Civil serveix de poc per explicar un conflicte com el viscut entre el 1936 i el 1939 que sobretot trobà la seua raó de ser en les importants fractures socials i personals existents en la societat. En segon lloc, convé recordar que a la repressió que s'aplicà immediatament en aquells territoris on triomfà el cop d'estat civicomilitar de juliol de 1936, com ara Mallorca, de coartades ni feren falta ben poques. Entrant en la part central del llibre, "El país pensat i com va ser pensat", Fradera s'endinsa en el segle XIX català cercant explicar les lògiques identitàries i culturals anteriors a l'aparició del nacionalisme. Qüestionant la interpretació de Jaume Vicens Vives sobre el XIX català, la relació entre la modernitat de l'economia industrial catalana i l'actitud del grup social que l'havia dirigit, l'autor planteja com fou precisament la densitat del conflicte de classe existent a Catalunya,

producte de la societat industrial, el que afirmà les posicions conservadores en política, cultura i visió social de la burgesia, aparentment contràries a la modernitat industrial. Igualment, Fradera ressegueix la continuïtat de les velles cultures polítiques del vuit-cents que anomena de "doble patriotisme", català i espanyol, la imposició de la cultura burgesa renaixentista sobre la resta de cultures d'estirp popular existents a la Catalunya del segle XIX, el caràcter de la cultura burgesa del vuitcents, les contradiccions i límits de la modernitat i la tensió en els projectes intel·lectuals entre la integració en el marc espanyol i la necessitat dels particularismes en la redefinició de la indentitat col·lectiva catalana, entre moltes altres qüestions. Aquesta és la part amb més vàlua del llibre, sobretot per un aspecte: ens mostra la debilitat de qualsevol interpretació línial i teleològica del nostre passat, situant la complexitat, els graus i matisos, les fractures i conflictes socials, les subordinacions i confrontacions en el procés de producció d'una identitat col·lectiva i no donant res per suposat. Les dues darreres parts del llibre, "Inconveniències i Motivacions", resulten de menor interès, fonamentalment per què l'autor reflexiona sobre qüestions d'actualitat política, com ara el procés de redacció del nou Estatut del Principat, des d'un posicionament ben poc rupturista. Tot i així, apareixen algunes idees força brillants en l'article "L'ordre natural de les coses", com ara la de les contraposicions duals existents en la societat catalana en l'anàlisi que Fradera fa de la misèria política, i segurament també humana, de la institucionalització autonòmica a la Catalunya dels anys del pujolisme. Ens trobem, doncs, davant tot un seguit de reflexions importants de llegir. No pas pel posicionament polític de l'autor sinó per l'ambició present en tot el llibre d'intentar explicar la història d'una societat tant complexa com qualsevol altra.

“Ressaltar el caràcter fratricida de la Guerra Civil serveix de poc per explicar un conflicte com el viscut entre el 1936 i el 1939”

Qualsevol cosa que pugui fer l’art, la vida pot fer-la millor Prenc els meus desitjos com una realitat perquè crec en la realitat dels meus desitjos David Caño BARCELONA

Q

uè tenen en comú Johnny Rotten, Marx, Tristan Tzara, Lenin, John Lydon, Isidore Isou, Guy Debord, Saint-Just, Nietzsche, Lefebvre o Michael Mourre? Greil Marcus els reuneix a tots en aquest apassionant Rastros de Carmín - una historia secreta del siglo XX- on ens ofereix un viatge per aquells moviments culturals i

artístics que decidiren sobrepassar la simple proposta estètica per reivindicar una transformació total de les formes de vida. Amb l'últim concert dels Sex Pistols com a punt de partida, l'autor de San Francisco ens acompanya fins a la Cabaret Voltaire i el DADA, passant per Breton i els seus amics surrealistes, per acabar amb la Internacional Lletrista i el Situacionisme. I entremig, un gran nombre de cites i referències que entenen la música, la política, el cinema, la filosofia o la literatura com un tot o res. Joves revolucionaris enfollits que se saben imprescindibles i únics; Janco i Lenin conversant sobre art a la Spiegelgasse mentre encara ressona l'Umbah, Umbah de Huelsenbeck de la

nit anterior, TOT ÉS DADA però Lenin mai no va trepitjar el Cabaret Voltaire de matinada; Michael Mourre entrant d'incògnit (disfressat de monjo Dominic) a Notre-Dame, la nit de Pasqua, i declamant la mort de Déu mentre la guàrdia suïssa desembeinava els sables; Els détournements i la dérive dels més colèrics del barri de la Perdició entre sentències de SaintJust, Nietzsche, els Esperits Lliures o Lacenaire... Ells ens oferiren la convicció que s'havia d'alliberar l'art per tal d'escriure la nostra història quotidiana... Ells, que de la revolució n'hi deien poesia i del treball actual esclavitud, ens regalaren obres tan essencials com La societat de l'espectacle o El tractat del saber viure per joves generacions, i ens parlaren

directament als ulls. Greil Marcus ens ofereix un llibre de teoria revolucionària avançada plena de recomanacions i idees per ser dutes a la pràctica i així crear una nova teoria; un artefacte de futur que ens recorda com el passat està fet de derrotes però el present és ben nostre; El rastre dolç d'un bes que, tot i ser esborrat de la pell i dels llibres acadèmics (i oficiosos), perpetuem en la memòria, mantenim viu.

Fitxa tècnica

Autor Marcus, Greil Títol: Rastros de Carmín Editorial: Anagrama Any: 1993


CULTURA 15

L’ACCENT 163 DEL 6 AL 19 D’OCTUBRE DE 2009

La crítica de la quinzena: Inglorious Basterds

El mèrit de Tarantino Joan Sebastià Colomer i Tejada BARCELONA

S

'ha estrenat Inglorious basterds. Només en castellà. Com que és d'Universal, no la doblaran pel vídeo; als canals de pagament, el català no existeix i TVE3 no la comprarà mai perquè TVE3 no compra res d'Universal. En resum, Inglorious basterds no es doblarà mai al català. En quina mesura això és un perjudici per a la cultura catalana, però, està per veure. Inglorious basterds és una pel·lícula de nazis o, més ben dit, de jueus disposats a liquidar nazis a grapats. Però això és tan sols el gènere marc per a un exercici d'estil que gira al voltant del mateix projecte que Kill Bill: la glorificació dels gèneres de la indústria, és a dir, l'apologia de la producció estandarditzada ("m'agrada el cinema, he crescut veient films de tot tipus, però el gènere em fascina"). Tarantino renuncia a la música d'època i inclou cites -recurrents en el seu cinema- als westerns d'Ennio Morricone i una cançó en anglès tant anacrònica que podria sortir de Pulp Fiction. El guió, la posada en escena i fins i tot la gestualitat dels actors defugen en bona part la reconstrucció històrica. Tant és així que tindreu el plaer de veure la mort sanguinària d'Adolf Hitler. Tarantino delimita un camp de joc comú per a la comèdia de nazis (To be or not to be, per no esmentar el més nostrat Allò, allò), el western, els deliris de justícia d'un Charles Bronson, el "grup salvatge" d'arreplegats

amb l'únic objectiu de matar nazis i arrencarne les cabelleres, el "ianqui" franc i directe (Brad Pitt), ignorant de qualsevol idioma que no sigui l'anglès i aliè a tot formalisme. Com Beatrix Kiddo a Kill Bill, Shoshanna Dreyfuss té bons motius per covar una cruel revenja des que la seva família -jueva- és assassinada al principi de la pel·lícula pels nazis a la França ocupada. En definitiva, la constel·lació de tòpics de gènere que caracteritza l'obra de Tarantino. I la reducció temàtica a allò més

“Tarantino no ens proposa una estètica pròpia, alternativa.I això és una lamentable novetat”

elemental: la mort, la violència i la revenja. Els jueus podrien no ser jueus -encara que algun actor ho sigui- si no "nosaltres, els ianquis". Els seus mòbils ens són desconeguts. Hitler i Goebbels són uns ninots grotescs. I és millor que sigui així. No esperàvem un exercici de reconstrucció històrica, ni un assaig ètic o polític. Tampoc no el desitjàvem. Però a canvi Tarantino no ens proposa una estètica pròpia, alternativa. I això és una lamentable novetat. Inglorious basterds juga al mateix exercici de reducció del contingut als límits de l'oligofrènia que vaig criticar en aquestes mateixes pàgines a propòsit de Kill Bill vol.1. Una reducció a l'oligofrènia que no té res de dadaista. És el tipus d'oligofrènia que consumim diàriament des de tots els fronts de la indústria de la cultura. Que Tarantino posi el seu talent al servei d'això és lamentable digui el que digui la intel·ligència "modernillo-antiintel·lectual" i les rates de vídeoclub. Que sigui capaç de demostrar un talent narratiu superior fins i tot enmig d'un terreny tant erm té mèrit, però no té cap tipus d'interès.

Fitxa tècnica

Director: Quentin Tarantino Títol: Inglorious Basterds Estat: EUA Any: 2009

Breus El Tribunal de les Aigües, patrimoni cultural Al passat número d'aquesta publicació, anunciàvem la possibilitat que el Tribunal de les Aigües de València aconseguira entrar a la Llista Representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO (veure L'ACCENT 162). Uns dies després, això es feia realitat. La UNESCO ha destacat el testimoni únic d'una tradició cultural viva, la de la justícia i la del govern autogestionat de les aigües per part dels camperols de les nostres hortes. Els Països Catalans ja van aconseguir el reconeixement de la Patum de Berga i del Misteri d'Elx com a obres del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat. Ara, amb el nou programa de l'entitat que substitueix l'antic, el Tribunal de les Aigües s'ha fet un lloc a la llista.

Corre la llengua Des que el passat 27 de juny s'iniciara a Cervera (la Segarra) el Correllengua 2009, la flama no ha deixat de voltar per centenars de municipis dels Països Catalans. Gandia, Cullera, Torrent, Castelló de la Plana i Elx han estat algunes de les darreres ciutats per on s'ha passejat la reivindicació de la llengua. El 7 de novembre clourà el recorregut a Perpinyà, on es realitzarà una manifestació de denúncia pels 350 anys del Tractat dels Pirineus.

Història

Quan el submarí era un Ictineu Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

F

ruit de les nefastes conseqüències d'ordre social amb què la primera industrialització va castigar les classes subalternes allà on irrompia, pels volts del primer terç del segle XIX emergia, als estats anglès i francès, una corrent de pensament que, des de Marx, hem vingut anomenant socialisme utòpic. Sota aquest paraigües s'ha inclòs tot un seguit de doctrines i propostes de reforma social de caràcter divers però amb trets comuns com ara la seva confiança en l'ésser humà i en el progrés científic. A casa nostra, un dels projectes que arrelà amb més força fou l'encapçalat pel francès Étienne Cabet, i el personatge al voltant del qual s'aplegaren els seus adeptes catalans fou en Narcís Monturiol. D'ell sorgí la idea de tirar endavant un setmanari per propagar l'ideari cabetià, La Fraternidad, el primer número del qual aparegué el 7 de novembre de 1847. Ara bé, aquells no eren bons temps per a projectes de transformació social. La Fraternidad va ser suspesa quatre mesos

després, els seus màxims responsables varen haver d'exiliar-se i el grup es va dispersar. I aquesta no serà la darrera vegada que en Narcís Monturiol, de resultes del seu compromís polític, haurà de sofrir les envestides de la repressió. Però ara no tinc més espai per parlar-ne, d'aquest aspecte de la seva biografia. El que voldria ara és posar de relleu el fet que, de la mateixa manera que durant la seva joventut s'havia implicat resoluda-

ment en l'acció política per tal de fer possible una societat comunista, en fer-se adult, la seva atenció se centrà en la investigació científica entesa com un instrument d'alliberament de l'ésser humà. El projecte que ocuparà la seva vida fins a la seva mort serà la construcció d'un Ictineu, d'un peix-nau, d'un submarí. Un projecte que anirà de la mà de la industrialització del país. Perquè, malgrat l'enginy d'en Monturiol i el recolzament dels seus col·laboradors més propers, un projecte d'aquesta envergadura no s'hagués pogut realitzar si la Barceloneta no hagués vist néixer instal·lacions industrials com la "Nueva Vulcano" o "La Maquinista Terrestre y Marítima". Després d'anys de treball, els tallers de la "Nueva Vulcano" donaran forma a l'Ictineu I que serà varat al port de Barcelona el 28 de juny. Finalment, la primera

“Monturiol se centrà en la investigació científica entesa com un instrument d'alliberament de l'ésser humà” immersió pública amb presència d'autoritat, periodistes i curiosos diversos serà el 23 de setembre. Evidentment, l'Ictineu I no era perfecte, però és que no ho havia de ser. La seva funció era la de servir de model per observar defectes i virtuts per encarar amb garanties d'èxit l'Ictineu II. Però noves dificultats econòmiques mai acabades de resoldre i mancances de tipus tècnic derivades de l'estat del desenvolupament tècnic i científic aniran allargassant el projecte fins que el 21 de febrer del 1868 l'embargament esdevé un fet, liquidant de cop i per sempre més l'Ictineu II. El testimoni del seu periple el va immortalitzar ell mateix en l'Ensayo sobre el arte de navegar por debajo del agua, una obra que, malauradament, tampoc no es va materialitzar fins després de la seva mort el 1885.


DEL 6 AL 19 D’OCTUBRE DE 2009 L’ACCENT 163

16CONTRAPORTADA

“Passaran 20 anys abans que puguem veure els fruits de les transformacions que es produeixen a Bolívia” ENTREVISTA Ramiro Lizondo, viceministre de la Petita i Mitjana Empresa de Bolívia Aquest desembre, el govern d'Evo Morales s'enfrontarà a un nou procés electoral.Tot i això, i a diferència del que ha passat aquests darrers tres anys, ningú s'atreveix a fer apostes sobre la possibilitat que hi hagi un canvi de govern. A diferència d'altres processos que es desenvolupen a l'Amèrica Llatina, Bolívia avança avui en la seva revolució cultural i política amb passos sòlids. Per saber més sobre aquest procés, hem conversat amb Ramiro Lizondo, economista i viceministre de la Petita i Mitjana Empresa de Bolívia, aprofitant que ha visitat el nostre país. LATINOAMERICA21

L'any passat, el govern d'Evo Morales va viure una procés polític, la massacre de camperols de Pando i l'aprovació de la nova Constitució Política de l'Estat; com veus la continuïtat del procés actual? Des de la nostra perspectiva com a Govern, l'actual moment es caracteritza per dos elements. D'una banda veiem que la dreta està desgastada políticament, i es mostra incapaç de colpejar el govern com va fer l'any passat. Tot i això, no renuncia als plans de desestabilització dels país: principalment a través de la contractació de mercenaris per fer atemptats selectius contra el president o contra diversos personatges polítics i socials del país. Fa pocs mesos es va detectar i es va aconseguir neutralitzar un esquadró de mercenaris que planejaven atemptar contra el govern durant una reunió. Ens consta que la dreta està desesperada perquè el poble de Bolívia ha entès el missatge del nostre president i no existeix pràcticament cap possibilitat perquè puguin enganyar els nostres compatriotes, com van fer durant anys en el passat.

l'exigència de nacionalitzar els hidrocarburs ve de lluny, de la lluita popular que hi va haver entre l'any 2001 i el 2005, i que va acabar amb la fugida als EUA de l'expresident Gonzalo Sánchez de Lozada. De l'Assemblea Constituent va emergir la nova Constitució, que reconeix Bolívia com un Estat plurinacional. No parlem ja d'una República, sinó que avancem buscant noves maneres d'organització del país que s'ajustin a la nostra realitat. A Bolívia hi ha 36 nacions, i totes elles han de ser, no només reconegudes culturalment, sinó que també s'han de reconèixer com actors polítics del país. Poder-nos reconèixer com un Estat plurinacional per a nosaltres és un acte de maduresa cultural i política. Però també som conscients que haurem d'avançar molt en aquest camí. A nivell institucional, el nostre govern és conscient que caldran molts anys perquè aquesta revolució aconsegueixi els canvis necessaris. No creiem que en menys de 20 anys puguem realment veure els fruits de les grans transformacions que estem realitzant avui en dia.

“La dreta no renuncia als seus plans de desestabilització dels país a través de mercenaris”

La dreta boliviana ha aparegut arreu del món denunciant el suposat autoritarisme del Govern bolivià, sobretot arran de la demanda d'autonomia dels departaments de l'anomenada "mitja lluna". A Bolívia, el tema de l'autonomisme és una bandera dels latifundistes, no pas a una demanda que sorgeixi dels pobles. La demanda d'impulsar una Assemblea constituent i

I en aquest procés llarg de consolidació de la revolució boliviana, com veus el rol que poden jugar les Forces Armades de Bolívia, que fins fa només alguns anys eren exemple d'exèrcit colpista? He de dir que no totes les Forces Armades de Bolívia estan plenament convençudes del procés actual. El mateix president Morales ha assenyalat públicament la necessitat de canviar la doctrina de les diverses

branques de les Forces Armades. No podem deixar de mirar cap a Hondures i veure com diversos generals d'aquell país van ser capaços de posar les Forces Armades al bàndol dels poderosos poders econòmics i dels corruptes. En el nostre cas, el Govern ha intentat, amb èxit, tornar a vincular els soldats amb el poble. Per això mateix, el president ha encarregat a l'exèrcit l'entrega del bo d'ajut Juancito Pinto, destinat a ajudar els nens i nenes en edat escolar. Els soldats han de recórrer tot el país per entregar aquesta ajuda del govern. De totes maneres, la realitat boliviana és diferent a la d'altres països. Personalment confio en les forces populars del nostre país, perquè són a la base del poder real que sosté tot aquest procés, i qualsevol intent de repetir el que ha succeït a Hondures tindria una resposta immediata de milions de bolivians mobilitzats a tots els racons del país.

vada, la pública, la cooperativa i la comunitària. Sabem que l'actual revolució boliviana implica una aposta per un desenvolupament diferent al que ofereix el capitalisme. En aquesta recerca, és on ens situem com a govern. Pel que fa a qüestions immediates, apostem per consolidar la presència de l'Estat tan en l'àmbit cooperatiu com en el comunitari, i ho fem promovent les formes de propietat col·lectiva. Per aconseguirho, ens recolzem en les formes mil·lenàries de producció i comerç que han existit en els pobles d'Amèrica des de molt abans de l'arribada dels espanyols. Però també com a Estat, tenim la necessitat de potenciar la nostra presència en l'economia, especialment en aquest temps de transició. Per això, l'Estat es compromet d'una forma creixent amb la creació d'empreses estatals, així com també en projectes d'explotació de recursos naturals. Al voltant d'aquest últim tema, el dels recursos naturals, assumim que Bolívia té una de les reserves de gas i de liti més importants del món. Tant l'un com l'altre creiem que han de servir per tal de millorar les condicions de vida del nostre poble. Tot això, però, fent-ho de manera respectuosa tant amb el medi ambient com amb les comunitats que visquin en els terrenys explotats.

“A Bolívia el tema de l'autonomisme es correspon amb els latifundistes,no pas a una demanda que sorgeixi dels pobles”

Més enllà dels canvis polítics, aquest procés revolucionari també té entre els seus propòsits canviar les relacions econòmiques. Com s'avança en aquesta línia? En l’àmbit del govern, hem optat per recollir el que diu la nostra nova Constitució, que reconeix quatre tipus de formes de propietat: la pri-

LA REMATADA

Només la crisi genera decreixement LLORENÇ BUADES PALMA

El capitalisme no pot funcionar sense la reutilització d'una part de la plusvàlua generada en el procés productiu per tal de generar un nou creixement del capital. L'objectiu del capitalista no és satisfer una necessitat social, ni està centrada en el valor d'ús que puguin tenir els productes a vendre, sinó en el profit que en pot treure. El capitalista ven en funció de la gent que pot pagar, i cada capitalista decideix en funció dels seus interessos allò que ha de destinar al mercat. Decideix el quan, el com i el què del negoci gairebé sense límits, llevat dels que puguin imposar altres capitalistes "més competitius". El capitalisme només pot viure en competitivitat i generant dinàmiques de creixement que ensorren els capitalistes menys dinàmics. Intentar regular el seu funcionament és aliè als seus interessos perquè viu de l'acumulació i de la producció de mercaderies sense límits, perquè viu de la concurrència i de la rotació dels capitals. El capitalisme s'acomoda a tot sistema d'explotació i opressió. Sosté les dictadures i limita els drets democràtics, perquè no conviu bé amb la democràcia econòmica que pugui qüestionar la "llibertat" del patró. S'afavoreix de l'opressió de les dones, del sistema de castes, del treball dels infants, dels antagonismes ètnics amb la venda d'armes i de l'esclavatge. El capitalisme no té interès en desenvolupar per igual les possibilitats productives dels pobles, de manera que és beneficiari de l'explotació de treballadors dels països empobrits que treballen de sol a sol amb una rendibilitat que per manca de mitjans productius (tractors, bombes d'aigua, etc.) és molt inferior a la dels treballadors europeus. El capitalisme agreuja les desigualtats socials, perquè la lògica competitiva condueix a la concentració de capitals en cada vegada menys mans, desenvolupant una major extensió de la pobresa. El capitalisme no és compatible amb la sostenibilitat ecològica perquè genera productes inútils, necessita de la publicitat, necessita crear modes que superin les anteriors i productes efímers. Si llança hidrocarburs als oceans o fomenta els abocadors il·legals, és perquè li surt més barat que d'altra manera. Si bombardeja Iraq o desforesta l'Amazònia és pels mateixos interessos. El capitalisme és productivista. L'objectiu de la producció és la creació de capital. Només la crisi, derivada de l'absurd competitiu que posa en venda més mercaderies que les que pot comprar la gent, genera un procés eventual de decreixement dins el capitalisme. Es tracta d'un decreixement que fa patir a molta gent de manera dramàtica les seves conseqüències. El tancament d'empreses i la desocupació és la seva expressió més manifesta.

Accent 163  

Del 6 al 19 d'octubre de 2009

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you