Page 1

Periòdic popular dels Països Catalans

149 DEL 10 AL 23 DE MARÇ DE 2009

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 5.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

SUMARI TV3 amenaçada a les Illes i a la Catalunya Nord La televisió en català no només corre perill al País Valencià. Altres territoris com la Catalunya Nord podrien deixar de veure TV3 a causa de l’apaga analògica, mentre que a les Illes, el conveni signat entre els governs autonòmics preveu una mutilació de continguts. Paral·lelament, al Principat es reobre la polèmica sobre la funció normalitzador de la televisió autonòmica arran de la petició de subtitular determinats continguts. >> Països Catalans 5

Mobilització per defensar el Bruc Més d’un centenar de persones acudiren a la marxa en contra dels símbols espanyolistes a la vila del Bruc. La intensa cobertura mediàtica dels mitjans de comunicació convencionals ha permés treure a la llum el rebuig d’aquesta zona al toro d’Osborne. >> Països Catalans 8

El PP torna a manar a Galícia

Dues càrregues policials a Barcelona van culminar les mobilitzacions en motiu del Dia Internacional de la Dona Treballadora. Tot i que al matí una manifestació convocada per un ampli ventall d'entitats havia baixat sense problemes per la Rambla, els Mossos d'Esquadra van impedir amb cops de porra que la Plataforma Revolucio-

nària Antipatriarcal (PRA) fes el mateix recorregut a la tarda. Mig miler de persones havien acudit a la convocatòria de la PRA sota el lema: "El patriarcat, com el capitalisme, no se'l refunda, se'l combat". La manifestació més concorreguda del país va ser la de la ciutat de València, on 5.000 persones

van denunciar especialment les conseqüències de la crisi sobre les dones. Tarragona va recuperar la mobilització, que feia anys que no recorria la capital del Camp. A Lleida i Girona s'hi van fer concentracions el mateix diumenge.

La corrupció apunta al cim del PP valencià

El “cas Gürtel” ha situat el president valencià Francesc Camps en el punt de mira. Tanmateix, traslladades les diligència a la justícia valenciana, resta per veure si en treurà aigua neta i més encara tenint en compte el precedent tan proper de les causes obertes contra Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló. En aquest número repassem aquesta darrera figura.

>>Països Catalans 9

Les eleccions a Galícia han evidenciat que el poder de la dreta més reaccionaria està assentat sobre unes xarxes clientelars i sobre una mentalitat que són capaços de superar dels casos de corrupció i de el desgast d’estar quatre anys a l’oposició. De la mà del nostre col·laborador habitual, Carlos Barros, director de Novas da Galiza, repassem el que han suposat aquestes eleccions i com les han analitzat des de l’independentisme gallec. >> Internacional13

FESTES POPULARS La Magdalena i les Falles arriben plenes de reivindicació La setmana del 14 al 22 de març viurà les festes més importants de les ciutats de València i Castelló de la Plana. A ambdues ciutats, al marge de la programació institucional i convencional, s’ha consolidat un calendari d’actes alternatius que tenen com a objectiu reivindicar una festa més popular i més combativa. >> Monogràfic 14

>>Països Catalans 6

El futur polític de Camps i Fabra depèn dels jutjats

MARTA SERRA PÀG.2 // XIMO GUILLEM PÀG.2 // QUIM ARRUFAT PÀG.3 // ARNAU URGELL PÀG.5 // RAÜL MORENO PÀG.14 // XAVI SARRIÀ PAG.16


02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

Prefereixo el botellón MARTA SERRA PERPINYÀ

Em pensava que ja ho havia vist tot. Millor dit, que ja ho havia sentit tot. Però no. Justament avui, que em toca parlar als meus alumnes dels centres històrics de les ciutats, de la renovació o rehabilitació dels barris centrals i de com una estratègia de deteriorament d'un barri, amb l'objectiu final de transformar-lo, pot arribar a minar la salut dels seus veïns. Doncs aquesta nit he viscut de primera mà el que segur que no passaria mai a Sarrià-Sant Gervasi. Vaig arribar a casa a quarts d'una, després de pujar en el darrer metro. És un dels avantatges de viure al centre: tots els mitjans de transport paren força a prop de casa. Però no penséssiu pas que això ho fan per la gent que hi vivim. Com diu clarament el llibre de geografia humana de l'UNED, els transports són la condició necessària perquè les empreses s'instal·lin al centre de negocis de la ciutat (una miqueta més enllà de casa meva) i els seus treballadors vinguin des de la perifèria a treballar cada dia (Metro-Boulot-Dodo, com diuen els francesos). Ah, i també ha de servir perquè els turistes vinguin a veure els conjunts monumentals herència de la història de la ciutat! En fi, no farem ara una anàlisi de com s'estructura Barcelona i quines en són els conseqüències pel Raval. Tornem al que ens ocupava. Deia que arribant a casa a quarts d'una, vigília d'un dia laborable, just abans d'entrar al portal de casa, a uns 20 metres, vaig coincidir amb una petita furgoneta que parava i baixava una sèrie d'estris al carrer. Concretament un carretó i un martell hidràulic. Innocent, vaig pensar que ho devien portar a una obra propera (que n'hi ha unes quantes), tot i que ja em vaig començar a cabrejar perquè ho feien força sorollosament. Vaig pujar a casa, em vaig posar el pijama, i acabava de posar-me al llit quan van començar. Eren quasi l'una de la matinada i es dedicaven a foradar la vorera! Increïble. Els veïns als balcons, al·lucinant, van aconseguir aclarir que es tractava d'una suposada emergència per pana d'electricitat, i que els obrers mateixos els deien que truquessin a l'urbana, que així se n'anirien a casa. No sé si al final va venir la urbana. Al cap d'una bona estona van parar i aquest matí, evidentment, hi tornaven a ser. He dormit fatal, i sobretot nerviosa. Nerviosa per l'absurditat de la situació i cansada perquè no hi ha nit que passi sense una baralla, una cridòria o un sirena que em despertin, però que ja no em fan sortir del llit. Perquè el que podria semblar la queixa d'una iaiona pesada, és una etapa més del procés d'aniquilació d'un barri. Al Raval, sembla que tot s'hi val. I ara, fujo a la biblioteca, on hi haurà una mica de silenci, encara que de fons, seguiré sentint les obres que fan on hi havia hagut una casa ocupada i una pista de bàsquet.

DEL 10 AL 23 DE MARÇ DE 2009 L’ACCENT 149

COL·LABORACIÓ

XIMO GUILLEM-LLOBAT *

Ciència, alarmes socials i finançament privat

Els mitjans de comunicació ens mostren quins hauran de ser els enemics que ens lleven la son. Assenyalen els "terroristes" més criminals, ens preparen per als mals d'aquesta crisi i, per descomptat, ens indiquen què haurem de menjar per conservar la salut. Quants greixos saturats has ingerit avui? Quantes calories? T'has fixat si el iogurt que t'has fet contenia transfats? Avui més que mai, la nostra dieta està condicionada per les consignes que emanen de la moderna ciència de la nutrició. Cada cop són més els estudis promoguts dins d'aquesta disciplina científica i els seus resultats, de manera més o menys distorsionada, arriben amb creixent intensitat a les nostres llars. Així, ja fa temps que deixàrem de consumir aliments rics en greixos saturats. Després ens preocuparen els greixos poliinsaturats i avui no sabem si són pitjors els sucres refinats o els transfats. En tot cas, sempre trobarem al supermercat de la cantonada l'aliment que ha de "donar resposta" a les nostres noves preocupacions. Evidentment, allò que mengem és important. Ho és per la dimensió ecològica i social de l'alimentació però també pel seu efecte sobre la salut; sense salut no hi ha revolució! Ara bé, fins i tot en tractar amb qüestions científiques com aquelles que es desprenen dels estudis de nutrició, hem d'afinar el nostre sentit crític. Només així podrem valorar en la seua justa mesura la validesa d'aquelles afirmacions. Aquest sentit crític és el que va dur a un grup d'investigadors nordamericans a interessar-se per la influència que podia tenir el finançament privat de la recerca sobre els resultats d'aquesta. Aquell interès els duria a impulsar un estudi que fou publicat fa un parell d'anys a la revista PLoS Medicine. L'estudi, bàsicament va consistir a buidar una de les principals bases de dades de publicacions científiques, Medline, a la cerca d'articles sobre nutrició publicats entre l'inici del 1999 i el final del 2003. Per tal d'acotar l'estudi consideraren en primera instància aquells articles que feien referència a refrescs, sucs i llet; tres begudes que han ocupat bona part de les

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans. Número 149.Tirada: 5.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors. Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell de Redacció. Coordinació: Laia Altarriba, Andreu

darreres campanyes vinculades a la nutrició. D'aquests articles van seleccionar aquells en els quals quedava clara quina havia estat la font de finançament. Així, obtingueren una mostra d'uns 110 articles que posteriorment van catalogar en funció de les conclusions a les quals arribava cadascun dels articles. Els investigadors van tenir en compte si el resultat de cada estudi publicat era positiu, negatiu o neutral en relació als efectes sobre la salut de la beguda considerada en cada cas. Posteriorment, a través d'un procés de revisió multinivell que havia d'evitar un tractament esbiaixat, van avaluar si el resultat positiu, negatiu o neutral de cada estudi tenia alguna relació amb el fet d'haver obtingut un finançament privat o públic. Les conclusions a les quals arribaren no deixaren lloc al dubte: quan el finançament era privat, el resultat de l'estudi era favorable als interessos de l'organisme finançador. Als estudis amb finançament públic, per contra, els resultats no semblaven tan condicionats. Ara bé, el gran volum d'inGinés, Aure Silvestre i Arnau Urgell. Països Catalans: Joan Buades,Martí Cirici,Guillem Colom,Laia Creus, Pep Giner,Andrés González,Irene Jaume,Pere Habet, Francesc Miralles,Miquel Serra,Aure Silvestre, Arnau Urgell i Bel Zaballa. Opinió: Joan Teran. Economia: Àlex Tisminetzky. Internacional: Ausiàs Alminyana, Laia Altarriba,Marc Lamarca i Manel López.CCultura: Joan Ballester,Joan Sebastià Colomer,Jordi Garrigós, Aurora Mora,Felip Pineda,Hèctor Serra,Josep Maria Soler, Pau Tobar. Correcció: Mercè Mauri. Edició gràfica: Andreu Ginés.CCoordinació gràfica: Oriol Clavera. Il·lustracions: Joan Carbonell, Roger Ferriols. Distribució: Guillem Romero Senent. Han col·laborat en aquest número: AJ,Quim Arrufat,Carlos Barros,Abel Caldera, Vicent Company, Almudena Gregori, Ximo Guillem-Llobat, Aida Morales, Raul Moreno, Jordina Sànchez-Amat, Xavi Sarrià, Marta Serr.

vestigacions amb finançament privat va dur als autors a plantejar que bona part de la recerca en nutrició estava, i està, fortament influïda pels interessos de les grans companyies. La influència de la indústria en la recerca científica no es limita però, a les investigacions en nutrició. Altres estudis han mostrat, per exemple, la influència de la indústria en la recerca biomèdica. Les farmacèutiques han estat al darrere de gran part de les alarmes socials lligades a noves malalties, que de manera més o menys raonada, ens lleven la son. Així, autors com Jörg Blech han arribat a parlar dels "inventors de malalties". Aquesta situació sembla repetir-se cada cop més en cadascun dels àmbits de la recerca científica. En aquest sentit, també ens podem referir a un darrer estudi publicat l'any passat pel Center for Science in the Public Interest

(CSPI). Aquell estudi va considerar la creixent influència de les companyies petroleres en la recerca de noves fonts d'energia i noves solucions per reduir els efectes de l'escalfament global del planeta. Una influència que no havia fet més que augmentar com a resposta a la forta campanya d'ecologistes i científics davant la dramàtica situació en la qual ens trobem. L'estudi es va fixar en una sèrie de programes de recerca promoguts per les petroleres dins de centres de recerca de prestigi com ara el MIT, Stanford, Princeton i la University of California a Berkeley. I novament els resultats de l'estudi mostraren una situació més aviat preocupant. Tal i com es pot observar a l'informe del CSPI (http://www.cspinet.org/new/pdf/bigoilu.pdf), en gran part d'aquells programes la recerca estaria fortament influïda per la indústria finançadora. Aquells programes de recerca tot i impulsar-se a universitats de prestigi eren dirigits per comissions que incloïen representats de la indústria. En ocasions era la mateixa indústria qui decidia els projectes que es finançarien dins de cada programa de recerca. La propietat intel·lectual dels resultats de les investigacions sovint requeia en primera instància en la indústria i, així, aquesta tindria potestat per retardar la publicació dels resultats. Però, fins i tot al llarg de la investigació, la indústria revisava el treball fet i si ho trobava convenient redirigia la línia de recerca. Estudis com els que he presentat ens mostren la forta influència de la indústria per generar o reconduir les alarmes socials en qüestions tan diverses com la nutrició, la salut o el canvi climàtic. Aquesta situació, però, no sembla tenir una fàcil solució. De fet, ara més que mai, ens haurem de plantejar on ens poden dur les noves tendències que apunten a una major implantació del sector privat en la Universitat. *Doctor en Història de la Ciència

LA VEU DELS LECTORS I LECTORES

Contra els opinadors a cara tapada Aquests darrers dies ha aparegut a Indymedia un poema satíric, amb força varietat lèxica però magra qualitat poètica, que satiritzava l'advocat Francesc Arnau. Algú amb la cara tapada (sota un pseudònim) va donar per suposat que jo havia escrit aquells versos. La veritat és que lamento força la facilitat amb què Indymèdia es converteix en un circ d'opinadors a cara tapada i en un festival de covards. Sempre que he publicat

unes paraules meves han anat seguides de la meva signatura. En aquest sentit, no m'he d'amagar de res ni de ningú. Veig, però, que això no és compartit. Animo tots els opinaires d'Indymèdia i de totes les plataformes digitals amb "dret" de comentari, que signin i parlin a cara descoberta. I per descomptat, que no m'atribueixin versos dolents -i fets de mala fe- d'altri. Carles Rebassa


OPINIÓ 03

L’ACCENT 149 DEL 10 AL 23 DE MARÇ DE 2009

QUIM ARRUFAT*

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

Del perillós viratge cap a la Les engrunes normalitat democràtica i de Guitarrí i altres benegàs Guitarró

Com a mínim, i com a digna mostra de decència, Anxo Quintana ha clos la campanya amb el reconeixement, sense pal·liatius, de la derrota. L'històric Beiras, amb qui el BNG més reivindicatiu havia arribat a ser segona força parlamentària i primera al carrer, demana la dimissió de tota l'executiva. Segurament té raó en demanar-la. Però, tot amb tot, reconèixer l'error no sempre és el primer pas per a corregir-lo. L'any 2009, la principal formació del nacionalisme gallec es troba a l'oposició i amb 150.000 vots menys que deu anys enrere. Però pitjor que això és que es troba irremeiablement instal·lada i acomodada en la normalitat democràtica. La realitat estancada dels demòcrates espanyols de tota la vida. Aquell conglomerat de forces d'esquerres i nacionalistes que van fundar el front institucional del nacionalisme gallec, a través de les sigles BNG, és ara poc més que un partit normal, amb uns resultats normals, i unes conclusions normals. Pel camí s'ha mig oblidat del sindicat germà, la CIGA, i de la ruralitat combativa del Sindicato Labrego del Campo, que sortosament segueixen,

“El BNG es troba irremeiablement instal·lat en la normalitat democràtica,realitat estancada dels demòcrates espanyols” malgrat tot, dempeus. S'ha oblidat també que el poble d'Allariz va ser la prova pilot i emblema de les polítiques combatives del BNG, perquè foren els humils organitzats qui col·locaren, després de lluites i assemblees, Anxo Quintana a l'alcaldia. I amb ell tota la lluita i l'esperança d'un país lliure ple d'Allariz. Ara és difícil tornar enrere. És més fàcil desmuntar un sistema assembleari de presa de decisions, que tornar-lo a muntar una vegada te l'has carregat. És més fàcil desmobilitzar Allariz i tots els municipis rurals que van trencar amb

el feudalisme i van dur el BNG a ser la segona força del país, que no pas tornar-los a mobilitzar. És més fàcil promoure corbates i càrrecs de confiança entre els joves llicenciats, que tornar a la il·lusió i el somni d'un jovent ple de conviccions. La fe es desgasta amb els desenganys. Algú algun dia va arribar al BNG i va dir que ja n'hi havia prou d'un Beiras que es feia expulsar del Parlament per irreverent, que picava amb la sabata per denunciar la dictadura, normal i democràtica, de Fraga. I d'un BNG que aprofitava qualsevol excusa, com una campanya d'incendis i de despostisme normalitzat del govern, per promoure mocions per la independència. I va decidir normalitzar la situació del partit, allunyar-lo de la irreverència i situar-lo en el correcte camí de la imatge moderna i la política seriosa. Lluny queda ara aquell BNG que va traduir a la llengua gallega de la gent humil les tesis del colonialisme interior de l'occitanista Robèrt Lafont. Aquell BNG que situava la seva existència i acció política en un entorn d'anormalitat -excepció- antidemocràtica imposada- on Galícia i els gallecs no eren ni són més que una colònia espanyola, a la perifèria econòmica i cultural d'Europa. Penso que tanta voluntat de normalitat i normalització va desnaturalitzar el projecte polític. Precisament un projecte polític que va néixer per denunciar l'anormalitat nacional, l'essència antidemocràtica i la injustícia social del règim constituït amb la Transició Espanyola. Segurament el mateix podríem dir d'Esquerra, amb algunes variacions i els pertinents matisos. I d'Iniciativa, amb alguns matisos i les pertinents variacions. Però no és

cap d'aquestes formacions la que em preocupa, sinó la meva, en la que crec, confio i treballo: la CUP i, per tant, l'esquerra independentista. De les eleccions autonòmiques basques hem de llegir la naturalesa repressiva i antidemocràtica de l'Estat Espanyol, perfectament capaç de normalitzar l'estat d'excepció en què ha reclòs desenes de milers de ciutadans, més conegut com apartheid. Però de les eleccions gallegues també n'haurem d'aprendre algunes coses. Com per exemple que l'estratègia d'un projecte per a l'emancipació nacional i social no passa per la normalitat, sinó justament per la confrontació amb la normalitat. La normalitat, l'estandarització, l'acceptació del joc, l'equiparació amb la resta de forces polítiques, són els camins que porten, més tard o més d'hora, a trobar-se estancat en la moderació aquiescent amb el poder constituït, espanyol i capitalista. Caldrà doncs que estiguem sempre a punt de treure'ns la sabata i picar fort enmig d'un ple. D'abandonar-lo i saltar-nos la normalitat democràtica si la situació és vergonyant. De fer-nos expulsar, si cal, si el sedàs és inacceptable per unes

“Cal ser conscients que assemblar-te als altres,als partits del poder,no vol dir forçosament anar pel bon camí” quotes mínimes de dignitat. De dir les coses pel seu nom, també si el nom és lleig i gruixut, per molt que l'estètica no ho recomanaria. D'engegar algú “a la merda” com feu aquell diputat de Terol, d'ofici lluitador. I sobretot ser conscients que assemblar-se als altres, en aquest cas als partits del poder, no vol dir forçosament anar pel bon camí, ni ser més seriosos, ni treure més vots. Potser justament al contrari. El primer pas del perillós viratge cap a la normalitat democràtica és oblidar-se dels teus, per voler arribar als seus. *Membre de la CUP de Vilanova i la Geltrú

"Deixem per a una ocasió millor els desfogaments temperamentals i afrontem la realitat: cal pactar amb Madrid; serà humiliant però la causa ho mereix". Amb aquest plantejament, al llibre d'Eduardo Mendoza La ciudad de los progidios, la Junta de Barcelona decideix enviar dos delegats a Madrid per demanar finançament per impulsar l'Exposició Universal de 1888. L'autor retrata l'estada de Guitarrí i Guitarró, els dos delegats, al Ministeri de Foment: "Els van conduir a un saló de sostre altíssim, on només hi havia dues cadires d'estil renaixentista, força incòmodes [...] Allà els van fer esperar més de tres hores, al cap de les quals es va obrir una porta lateral, semisecreta, i va aparèixer un individu amb el rostre embotornat i patilles que portava una casaca coberta d'entorxats. Els dos delegats es van posar dempeus. Tots dos van fer una profunda reverència. Qui acabava d'arribar no era el ministre, sinó un uixer, que els va comunicar amb sequedat que el senyor ministre no podria rebre'ls aquell dia, que tinguessin la bondat de tornar a acudir al Ministeri l'endemà a la mateixa hora". Aquell primer desaire es repetiria les setmanes següents, explica el llibre: "En anades i vingudes de l'hotel al Ministeri van gastar en va tres mesos i les dietes corresponents; un cop van esgotar-se els diners van escriure a Barcelona explicant el que havia succeït i demanant instruccions. Amb el correu de resposta els va arribar un paquet enviat pel mateix alcalde on hi havia diners, una reproducció en guix de la Verge de Montserrat i un missatge que deia: 'Valor, un dels dos haurà de cedir, i per Déu beneït que no serem nosaltres'". Després de mesos d'humiliacions, els dos delegats van tornar a Barcelona tan sols amb les engrunes del que volien aconseguir. El setembre de 2005, fa tres anys i mig, el Parlament de Catalunya va aprovar una proposta de nou Estatut autonòmic. Havia d'obrir, deien, majors quotes d'autogovern al Principat de Catalunya. S'havia aprovat per unanimitat de tots els partits amb representació parlamentària, a excepció del PP. I tres delegats eufòrics van anar a Madrid a presentar-lo al Congrés dels Diputats espanyol perquè fos aprovat. Els delegats eren Artur Mas (CiU), Manuela de Madre (PSC) i Josep-Lluís CarodRovira (ERC). El 2 de novembre el text entrava a tràmit, i no en va sortir amb l'aprovació fins el mes de març de 2006. Entre una data i l'altra, Zapatero s'havia reunit amb Artur Mas per passar-li les tisores, i el text resultant tenia el 50% dels articles modificats. Aquest mes de març fa tres anys d'aleshores, i el text encara es troba en tràmit de revisió. Les properes setmanes el Tribunal Constitucional espanyol s'haurà de pronunciar sobre diversos recursos presentats contra l'Estatut reformat. Tenim prou experiència tots plegats per saber que, de nou, la resposta del tribunal espanyol no satisfarà les aspiracions catalanes. Com tampoc les està satisfent en qüestió de finançament. Més de cent-vint anys després de l'Exposició Universal de 1888, l'anomenada classe política del país continua enviant guitarrins i guitarrons a Madrid, que tornen, si fa no fa, amb els mateixos èxits que a finals del segle XIX. Els que reivindiquen la memòria històrica des dels despatxos d'Interior o de Vicepresidència, o els que fan proclames sobiranistes des d'escons de la cambra principatina, haurien de repassar la pròpia història protagonitzada pels polítics catalans. I reconèixer que de pidolar només se n'obtenen engrunes. Haurien de veure que fins i tot el descontentament de la població la porta a sumar-se a iniciatives que es difonen a través d'Internet i que aconsegueixen reunir milers de persones a Brussel·les per internacionalitzar les reivindicacions nacionals catalanes, però sobretot per exigir als partits catalans que es comprometin amb les aspiracions autodeterministes. A cada nou Guitarrí i a cada nou Guitarró, malgrat totes les banderes catalanes que hagi enarborat el polític que els envii a la Capital del Reino, trobarem una nova humiliació. Com des de fa anys insisteix l'esquerra independentista emulant l'Ovidi Montlló: "Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer".


DEL 10 AL 23 DE MARÇ DE 2009 L’ACCENT 149

04PAÏSOS CATALANS

El Bloc Nacionalista Valencià aprofundeix l'aposta per la tercera via ABEL CALDERA BERGA

El passat cap de setmana del 28 de febrer el Bloc Nacionalista Valencià va celebrar el seu cinquè congrés. Dos anys després de la reentrada de diputats del BNV a les Corts Valencianes de bracet amb Esquerra Unida, era el moment de fer balanç polític i marcar línies per a encarar el proper cicle electoral. El BNV va obtenir a les darreres eleccions autonòmiques 2 diputats dins les llistes de Compromís pel País Valencià. El Compromís fou un pacte entre EU, el BNV i altres socis menors concebut per tal de sumar tots els vots antiPP que no anessin a parar al PSOE, per intentar desallotjar Francisco Camps de la Generalitat. La fragilitat de la coalició es mostrà en no assolir l'objectiu de derrotar el PP, fet que mostrà que bàsicament allò que unia les diverses parts del Compromís era evitar ser víctimes de la barrera del 5%. El juliol de 2007, només dos mesos despres de les eleccions, una profunda crisi sacsejà el Compromís, amb baralles i divisions internes que afectaren greument la seva imatge pública i feren perdre l'escó per València d'Izquierda Unida a les generals de març del 2008. A dos anys vista de les properes eleccions autonòmiques i municipals, el Bloc necessitava marcar públicament un perfil propi de cara a intentar fer-se un lloc en l'espai polític valencià. Un cop cremada la coalició amb EU, l'opció escollida fou intentar per enèssima vegada l'estructuració d'una formació políticament independent tant del PP com del PSOE, que amb una política nacionalistaregionalista aplegués sectors socials diversos, des d'antics votants del blaverisme fins a nacionalistes de tota la vida. Ras i curt, a la seva ponència expliciten que "ara, però, el valencianisme polític ha d'esforçar-se per ampliar la seua capacitat d'esdevindre l'interlocutor polític d'eixe 15%-20% de la societat que des de fa molts anys està fent palés als estudis sociològics el seu desig de poder comptar amb una força d'obediència valenciana, que reclame major autogovern i se situe en l'àmbit del progressisme. Per aconseguir eixe recolzament electoral del 6% al 8%, que ens marcàvem en anteriors documents interns de cara a les pròximes eleccions, hem de ser més permeables a sectors que sense vindre de la cultura política del nacionalisme estiguen orfes d'opció política en la qual confiar o estiguen afartant-se del biparti-

Primera Executiva Nacional del Bloc després del Congrés // FOTO:BLOC

disme". Allò que havia generat més expectació fou la possibilitat d'un canvi en la simbologia acceptada pel partit. En la línia del que ja havia passat a l'anterior congrés del PSPV, es tornà a posar damunt la taula la idea que calia acceptar finalment la simbologia i nomeclatura oficials de l'estatut per tal de superar rèmores del passat i poder obrir-se a altres sectors de la societat valenciana. En el cas del BNV, aquesta posició es situa molt més enllà d'un simple tacticisme i torna a posar en primer pla el debat sobre la tercera via. Aquesta tercera via, presentada tradicionalment com una superació tant del "valencianisme espanyolista" com del "valencianisme catalanista", considera que amb la creació d'un valencianisme no vinculat a cap altre projecte nacional és possible fer forat en la base social blavera. Fins al moment, el BNV havia optat per una utilització tàctica d'aquesta tercera via: presentar-se a nivell electoral com una opció nacionalista no adscrita al projecte nacional català, però mantenint la tradició política provinent del

“La ponència política del BNV feia un pas més per a situar-se com a espai de confluència entre les tradicions fusterianes i blavera”

nacionalisme catalanista, i optant puntualment per a fer apropaments als sectors blavers més "il·lustrats". En la ponència política el BNV feia un pas més en la seva voluntat per a situar-se com a espai de confluència de les tradicions fusteriana i blavera. "Nosaltres considerem que ja s'han balafiat massa esforços, massa temps i massa energies en les baralles i les discussions bizantines, mentres la majoria de la societat valenciana ha deixat resolts gran part d'eixos debats. El BLOC pretén representar i aglutinar tot l'Espai Valencià, i per eixa raó cal abordar la qüestió històricament controvertida de la simbologia valenciana; amb una intenció i una pretensió ben clara: superar velles batalles, i reconciliar postures i tancar ferides, per tal d'enfortir el projecte". Derrota simbòlica?

Aquesta voluntat integradora topa, però, amb el conflicte simbòlic promocionat al País Valencià a les acaballes del franquisme per elements locals del règim. La proposta plantejada pel BNV era l'assumpció de la simbologia tant nacionalista com blavera, remarcant l'acatament de la legalitat dels símbols establerts a l'estatut. Amb una declaració implícita de derrota en la batalla simbòlica, expressant que "la societat valenciana, durant els prop de 30 anys de democràcia actual, ha anat configurant-se en base a un univers simbòlic -oficial- plenament consolidat, i assumit per una àmplia part de la nostra població",

la ponència proposava l'assumpció plena de la senyera de la Ciutat de València com a símbol de tot el País Valencià, afirmant que "aquesta voluntat de conciliació, derivada d'una determinació per ser entesos pel conjunt de la societat i avançar en la construcció nacional del poble valencià, ens ha de conduir a avançar en l'assumpció normalitzada de la simbologia estatutària, més concretament de la Senyera coronada, com a símbol privatiu, com a bandera que ens identifica com a nació en el món". Finalment, les pressions de la base van aconseguir que la pròpia direcció impulsés una esmena des-

tinada a fer marxa enrera en la voluntat de preeminència de la bandera amb franja blava, i a tornar a una situació d'acceptació per igual d'ambdues simbologies. El BNV és un partit que si bé pretén representar una tercera via inspirant-se en l'actuació de CiU a Catalunya, té una militància composta principalment per persones provinents de la tradició del valencianisme catalanista i d'esquerres. Mentrestant, la promesa de convertir al valencianisme les antigues masses del blaverisme s'eternitza i de moment només és això, una promesa, i la representació autonòmica sempre ha vingut d'un matrimoni d'interessos amb EU.

“Les pressions de les bases van fer marxa enrere en la voluntat de preeminència de la bandera amb franja blava”


L’ACCENT 149 DEL 10 AL 23 DE MARÇ DE 2009

PAïSOS CATALANS 05

OPINIÓ

Subtítols sí, en espanyol també ARNAU URGELLRIPOLL*

Signatura del conveni de reciprocitat entre els executius de les Illes i el Principat // FOTO:Gencat

El conveni de reciprocitat provoca la “mutilació” de TV3 a les Illes

L'encesa digital pot enfosquir definitivament TVC a la Catalunya Nord ARNAU URGELL BARCELONA La Televisió Digital Terrestre (TDT) suposa inundar les nostres llars de desenes de canals -majoritàriament en espanyolperò en canvi limita la recepció de canals en català arreu dels Països Catalans. A la situació coneguda d'assetjament de la Generalitat Valenciana als repetidors de TVC (veure L'ACCENT 148) se suma l'amenaça d'apagada de les emissions de les cadenes públiques del Principat a la Catalunya Nord i la "mutilació" de TV3 a les Illes -especialment retransmissions esportives, pel·lícules i sèries- a causa d'un acord entre ambdós governs autonòmics.

Més pals a les rodes perquè les televisions que emeten en català es puguin veure al conjunt dels Països Catalans. A banda de l'assetjament de l'executiu de Francisco Camps per tal d'eliminar la xarxa de repetidors d'Acció Cultural que permetien veure TV3 en analògic al País Valencià, la Catalunya Nord i les Illes veuen amb preocupació el nou escenari que s'obre amb l'encesa digital. "Governs amics" i "mutilació" TV3

El 22 de gener els governs principatí i balear van firmar l'acord de reciprocitat per tal que dos dels canals de Televisió de Catalunya (TVC), TV3 i el Canal 33, es puguin veure definitivament a les Illes Balears i Pitiüsses, a canvi que IB3 s'emeti al Principat. El conveni,

acordat mig any enrere, es va fer oficial en el moment que el Govern de les Illes va confirmar que tindria un segon múltiplex -canals de TDT que engloben quatre cadenesper a altres televisions autonòmiques. A banda de les dues del Principat, l'executiu de Francesc Antich sempre ha manifestat que volia rebre Canal 9, però Camps no sembla que li interessi massa ja que prefereix la televisió regional murciana. Una altra negociació que està a les beceroles és la que hauria de permetre la recepció de la Televisió d'Andorra. L'acord entre els dos "governs amics", encapçalats pels socialistes Antich i Montilla, va néixer coix. I és que TV3 queda "mutilada" ja que part de la programació -retransmissions esportives, pel·lícules i sèries de producció aliena- queda "enfosquida" a les Illes. A la signatura de l'acord aquesta qüestió es va despatxar amb un escuet "els governs català i balear es comprometen a respectar els drets d'emissió que adquireixin o hagin adquirit per les televisions respectives". És a dir, que per evitar que TV3 esdevingui competidora d'IB3 redueixen la programació als telenotícies i les sèries i concursos de programació pròpia. L'element més positiu del pacte és la possibilitat de crear una televisió comuna a internet -tecnologia de TV IP, segurament la clau del futur. Aquest fet ha molestat a diversos sectors de la societat civil mallor-

quina i illenca en general. L'Obra Cultura Balear (OCB) ha reiterat el seu malestar per aquesta "mutilació", un fet que abans de la signatura del conveni de reciprocitat ja havien advertit que seria molt negatiu. Així mateix recorden que, de moment, només TV3 arribarà immediatament, el Canal 33 ho farà encara sense data, mentre que la resta de canals tant de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) com de la resta d'ens autonòmics queden a l'aire. Des de l'OCB també es lamenta que l'encesa digital suposi un retrocés proporcional de la televisió en català respecte a l'emesa en espanyol. La televisió en català en perill a la Catalunya Nord

La situació a la Catalunya Nord és encara pitjor que a les Illes. I és que l'apagada analògica, i la conseqüent encesa digital, pot enfosquir definitivament tant els canals de la CCMA com altres televisions en català (Televisió d'Andorra i Canal Nord). Val a dir que els canals públics sud-catalans arribaven a les comarques del nord des del 15 de juliol de 2008 gràcies a la instal·lació d'un repetidor privat (i al·legal) a la zona del pic Neulós, al massís de l'Albera. Aquest fet permetia rebre els quatre canals (TV3, 3/24, K33 i 33 i el 300) mitjançant el múltiplex del 69 de la UHF. Es tractava d'una situació d'al·legalitat molt semblant a la

que es vivia des de 1985 amb l'arribada de la TV3 analògica a les comarques nord-catalanes: un repetidor situat en territori administrat per l'Estat espanyol i després reemès mitjançant infraestructures instal·lades, sovint, pels mateixos sindicats intermunicipals. Tanmateix el 19 de febrer dos tècnics de l'Agència Nacional francesa de les Freqüències van constatar l'existència de "canals estrangers" i van procedir a tancar el repetidor. Des de la Catalunya Nord es va lamentar que no es tingués cap tipus de consideració "pel caràcter internacional de la cultura catalana" ni per la directiva europea Televisió Sense Fronteres de 1989. Si la situació no es resolgués podria suposar que a l'abril de 2010, amb l'apagada analògica, TV3 deixés d'emetre's, 24 anys després de la seva arribada, a la plana del Rosselló i al Baix Vallespir. Per la seva banda, el president de la CCMA, Albert Sàez, va garantir el passat 6 de març l'existència de "contacte directe" amb el Consell General dels Pirineus Orientals per tal que formalitzessin una demanda a l'Agència Nacional francesa de les Freqüències per legalitzar digitalment l'emissió dels canals sud-catalans.

MÉS INFORMACIÓ

*Periodista

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF.& ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ TRIMESTRAL (12 EUROS) SEMESTRAL (24 EUROS) projecte d’informació popular i compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C.Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a subscripcions@laccent.cat sos Catalans

Algú podria considerar que l'afany perquè una televisió regional com TV3 es pugui veure arreu dels Països Catalans cansa i no té sentit. Més enllà de la renúncia a actuar com a televisió nacional no cal oblidar el paper clau per a la normalització lingüística tant al Principat com als altres territoris. I certament si algun element "cansa" és veure com en un context de multiplicació d'oferta televisiva els impediments tècnics, polítics i comercials no cessin per permetre oferir un espai televisiu català comú. Mentre els canals de la CCMA "agonitzen" -en diversos grausal País Valencià, les Illes i a la Catalunya Nord, el Parlament de Catalunya aprova, per unanimitat, una resolució de Convergència i Unió (CiU) per tal que TV3 subtituli (i no dobli) les declaracions en "llengües estrangeres". Gran notícia sens dubte pels que estimem la pluralitat lingüística, aquells que ens agrada sentir els accents d'arreu del món encara que siguem ineptes per aprendre les "terceres" llengües i els que preferim sentir la veu de Woody Allen a la de Joan Pera. A banda, suposo que s'evitaran despropòsits com el de les eleccions gallegues, quan un discurs del candidat socialista en gallec tenia els subtítols de la TDT en espanyol. Ara bé, aquesta mostra de modernitat que, en part, permetrà superar el doblatge 100% imposat a l'època franquista, de ben segur no ens servirà perquè ens subtitulin les declaracions en espanyol, siguin de Castella o de Cuba. No fer-ho (a banda de ser una altra renúncia a exercir de televisió nacional) és una mostra de menyspreu (més) pels televidents de la Catalunya Nord. Tal i com explicava Hervé Pi, editor del portal Catnord.cat en la presentació de la campanya "Catalunya Nord vol la TDT catalana" tenen la sensació de "no ser tractats al mateix nivell que a altres llocs de Catalunya" i va denunciar l'ús "abusiu" de la llengua castellana que provoca que se'ls faci "pesat" (per no dir impossible) seguir alguns programes. Com diria aquell, "que n'aprenguin!".

NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.


06PAïSOS CATALANS

DEL 10 AL 23 DE MARÇ DE 2009 L’ACCENT 149

La corrupció a Castelló té nom i cognom: Carlos Fabra AURE SILVESTRE VALÈNCIA La col·lecció d'imputacions que atresora Carlos Fabra és tan extensa com variada. En realitat, molt abans que esclatés el que s'ha anomenat Cas Fabra, l'any 2003, ningú no dubtava a les comarques de Castelló, que tot el que envoltava aquest polític feia molta pudor.Amb l'obertura del cas es va encetar un procés judicial que ha acabat per esguitar diferents institucions castellonenques,des d'ajuntaments a la Diputació,de la qual és el president des del 1995, i passant pel seu propi partit.

L'any 2003 esclatava la bomba informativa: Vicente Vilar, un empresari i antic soci de Carlos Fabra, denunciava que el polític popular, mitjançant la consultora Camarcas S.L., havia rebut pagaments de diverses empreses de la província per un import total proper al milió d'euros. Algunes d'aquestes empreses tenien adjudicades contractacions amb l'administració pública a Castelló. Carmarcas S.L, per tant, i segons aquesta denúncia, podria haver estat utilitzada per blanquejar les comissions il·legals que aquests empresaris pagarien a Fabra a canvi de les adjudicacions. Arran de les investigacions motivades per la denuncia de Vilar, es va saber que entre les empreses que van fer pagaments a Carmacas S.L. hi havia Cattocer S.L, relacionada amb l'empresari Fernando Roig,

Les ulleres no són l’única part fosca de la personalitat de Carlos Fabra

president del Vila-real i propietari de Pamesa Cerámicas, que hauria pagat més de 200.000 euros a la consultora de Fabra. De la investigació de la Fiscalia Anticorrupció se'n va fer càrrec el jutjat número 1 de Nules. Obstaculització del procés

La investigació va demostrar que Fabra va moure uns 15 milions d'euros entre el centenar de comptes bancaris dels quals n'era titular. Del total, almenys sis no tenen cap tipus de justificació, ja que van ser ingressats en metàl·lic o amb xecs. Aquests ingres-

sos, tal i com recollia un mitjà de comunicació el passat mes d'agost, contrasten amb els seus ingressos oficials, que no arriben als 75.000 euros anuals. La Fiscalia Anticorrupció es va trobar amb molts entrebancs per tal que les entitats financeres on Fabra té els seus comptes, li aportaren la documentació requerida per a continuar investigant. Malgrat tot, a hores d'ara, la instrucció del cas Fabra resta pràcticament aturada ja que molts pocs magistrats han volgut ocupar la plaça del

jutjat de Nules, que en aquests moments encara resta vacant. Investigar els negocis de Carlos Fabra no sembla ser una feina que oferisca moltes possibilitats d'ascens professional. A aquest fet, a més, s'ha d'afegir que l'administració encarregada de cobrir la plaça és l'autonòmica, controlada pel partit de Fabra, el Partit Popular i que va esgrimir manca de pressupost per adjudicar més magistrats. No es mossega la llengua

mals, un polític sobre els qual pesaren acusacions tant greus, preferiria passar desapercebut. Aquest no és el cas de Fabra, que els últims mesos ha deixat anar algunes declaracions que han posat contra les cordes aquells que dins del seu propi partit continuen intentant fer-li la cobertura. Una de les les més sonades es va produir quan va dir que si li tocava la loteria orinaria a la porta de la seu d'Esquerra Unida. Fabra contestava, d'aquesta manera tan particular, a les crítiques que des d'eixa formació política feien al fet que el polític justifiqués més de dos milions d'euros del seu patrimoni a la sort que tenia en els jocs d'atzar. L'última va ser fa poques setmanes, quan en una conversa privada amb els seus col·laboradors va reconèixer que ni ell mateix sabria dir quanta gent havia col·locat en els seus anys de mandat. És simptomàtic que aquesta declaració tant compromesa fora gravada i difosa per gent del seu propi partit, i a més pocs dies després que el mateix Fabra assegurés que ell estava disposat a posar la mà en el foc per la innocència del seu cap, Francesc Camps. Camps, cal recordar, actualment podria estar sent investigat per la seua implicació en la trama de corrupció i finançament il·legal del Partit Popular. Potser és que a Fabra se li apaga la flama de la bona sort.

Segurament, en circumstàncies nor-

L’APUNT

La nissaga dels Cossi AURE SILVESTRE VALÈNCIA

Els Fabra són una de les nissagues polítiques més fermes que ha donat la història moderna del País Valencià. El clan va començar la seua singladura a meitat del segle XIX, durant els agitats anys de les guerres carlines, un moment on l'encert a l'hora de triar bàndol era una qüestió determinant per definir el futur polític i social. El primer dels Fabra, Victorino Fabra Gil, originari de Llucena, va posicionar-se en favor del bàndol isabelí i en acabar la primera guerra carlina seria recompensat primer amb un escó a les Corts de Madrid i, entre 1874 i 1892, amb la presidència de la diputació de Castelló. En aquells anys, Victorino, que era mal anomenat "Pantorrilles", fonamentaria el seu poder polític en la creació d'un partit polític, el Cossí. Aquesta agrupació, instal·lada a les institucions castellonenques, li permeté estendre i consolidar una extensa xarxa clientelar i caciquil en la qual s'entrellaçaven els interessos econòmics, polítics i socials: la tònica general que seguirien els seus descendents. Victorino Fabra Adelantado, el seu nebot, ja havia ocupat la buta-

ca presidencial de la Diputació per un any, el 1855. Com el seu oncle, va ser diputat a Corts i governador civil a diverses províncies de l'Estat. El seu germà, Hipólit, també va presidir l'ens provincial entre els anys 1897 i el 1906, un càrrec que compaginà amb la regidoria de l'Ajuntament de la capital de la Plana.

“Els Fabra són una de les nissagues polítiques més fermes que ha donat la història moderna del País Valencià” La connexió institucional amb el món dels negocis és una realitat que es va plasmar de manera molt evident amb Lluís Fabra Sanz, l'avi de Carlos Fabra. Fill de Victorino Fabra Adelantado, aquest Fabra, va compaginar el govern de la Diputació entre el 1918 i el 1920 amb la representació de la Companyia Arrendatària i Tabacs. Amb

l'ocàs dels partits caciquils, Lluís Fabra no va tenir cap problema en adaptar els seus interessos familiars als nous temps i fundà la secció de la Dreta Regional Agrària a la seua ciutat. Aquest partit li permeté ser diputat a Madrid per la Confederació Espanyola de Dretes Autónomes (CEDA), el partit que el 1936 recolzà l'aixecament feixista. El seu fill, Carlos Fabra Andrés, ja faria tota la seua carrera política a l'empara del règim franquista. Fabra Andrés, que és el pare de l'actual president de la diputació, ja havia estat fundador de la Joventut Catòlica de Castelló tres anys abans de l'esclat de la guerra. El 1939, tot just acabar la conflagració, va ser nomenat delegat provincial d'Excombatents i entre el 1943 i el 1947 ocupà la secretaria provincial del Movimiento, un lloc estratègic per consolidar la xarxa

Els Fabra controlen Castelló des de mitjans del segle XIX // FOTO:L’ACCENT

clientelar. Un any més tard, el 1948 feu el salt a l'alcaldia de la ciutat, durant set anys, fins que el 1955 encara ascendiria un grau més, el cim de la seua carrera política, la presidència de la Diputació, que cobrí fins el 1960. Al llarg d'aquests anys al capdavant de les principals institucions provincials, a l'Ajuntament i a la Diputació, va alternar l'activitat política amb els negocis especulatius. Va ser el fundador del camp de golf Mediterraneo a Borriol, que hui en dia presideix el seu fill, el Carlos Fabra actual. A més el clan compta també amb altres membres ubicats a diverses institucions públiques i privades.

És el cas de José Alberto Fabra Carreras, germà de Carlos Fabra, banquer i extinent d'alcalde de Castelló, o Alberto Fabra Part, el cosí de l'actual president de la Diputació, propietari de l'empresa Territorio i Urbanismo, una activitat que va compaginar en el passat, amb la tinència d'alcaldia de la ciutat i la seua regidoria d'Urbanisme. El clan també té secció femenina, representada per Andrea Fabra, filla de Carlos Fabra, que és senadora a Madrid, propietària d'extenses propietats a Orpesa i casada amb Juan José Güemes, conseller al govern madrileny d'Esperanza Aguirre.


L’ACCENT 149 DEL 10 AL 23 DE MARÇ DE 2009

PAÏSOS CATALANS 07

Alerta Solidària denuncia que els Mossos d’Esquadra reafirmen l’Estat de les autonomies El mes de novembre el cos policial va completar el desplegament amb polèmica a Reus AIDA MORALES BARCELONA El passat 1 de novembre va finalitzar la implantació definitiva dels Mossos d'Esquadra al Camp de Tarragona. Amb aquest fet, el cos policial que va néixer a la població de Valls durant la Guerra de Successió,ha completat el desplegament arreu del Principat.

Els responsables dels Mossos d'Esquadra expliquen que l'objectiu de la seva feina és aconseguir una total presència policial des del nord fins al sud del Principat, de manera que el desplegament d'agents accentuï la seguretat i minimitzi el nombre de detinguts així com la delinqüència. Però segons Martí Majoral, portaveu d'Alerta Solidària, aquest total desplegament, només accentua el control que des de sempre han aplicat cap als moviments socials, la repressió i la intimidació, fets que ja eren presents amb la Guàrdia Civil i la Policia Nacional espanyola. Alerta Solidària afegeix que l'única diferència entre els mossos i els altres cossos policials és "que aquests reafirmen l'Estat de les autonomies i utilitzen la sensibilitat catalana per distingir-se i fer-se més propers a la societat, fet que és un engany". Per a Martí Majoral, la política de la Generalitat es basa en augmentar i afegir més policia al carrer per donar una sensació de falsa seguretat. Això se suma als problemes vinculats amb la inexperiència dels Mossos que, segons Martí, "no són infal·libles i, encara que ens ho vulguin fer creure, no tenen una tecnologia més avançada que la que té la Policia Nacional". L'arribada dels Mossos a les diverses comarques on s'han anat desplegant no ha estat exempta de polèmi-

ca. Alguns dels casos que han esta més rellevants han estat la detenció de Karim de Vilanova el passat mes de novembre, que, després d'haver participat en una manifestació de la campanya Que la Crisi la Paguin els Rics, va ser detingut mentre ja era lluny del lloc de la mobilització; també la detenció de dos militants del SEPC (Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans) per encadenar-se a la Conselleria d'Innovació, Universitats i Empresa; o la d'en Jona de l'Eixample, a qui demanen 8 anys de presó per haver participat en una manifestació en contra de l'especulació urbanística a Barcelona. A Tarragona arriben amb la polèmica

Al Camp de Tarragona, les darreres comarques on s'han desplegat, també han aterrat amb polèmica. En trobem un exemple a Reus on, segons el diari gratuït Mes Reus, només 15 dies després del desplegament, van entrar de manera violenta a un bar de la població i van agredir alguns clients que estaven tranquil·lament a les seves taules. El motiu que van argüir és que hi havia massa soroll. Pocs dies després de l'arribada a les comarques tarragonines, saltava una nova polèmica: Alerta Solidària denunciava el desembre passat que 15 joves (molts d'ells menors) van ser retinguts durant dues hores a Tortosa perquè el Príncep de l'Estat Espanyol Felip de Borbó havia anat a visitar la ciutat. A més, Alerta argumenta que els agents van quedar-se totes les pancartes i estelades d'aquests joves i que els van identificar de manera brusca. Per Alerta, això és un clar exemple d'acció repressiva i intimi-

Activistes encadenats contra el Pla Caufec rodejats de Mossos

dadora dels Mossos d'Esquadra al Camp de Tarragona. L'origen

Els Mossos d'Esquadra, també anomenats Esquadres de Paisanos Armats, es van crear a principis del segle XVIII, just acabada la Guerra de Successió, quan els defensors de les llibertats catalanes havien caigut derrotats davant l'exèrcit borbònic. Per tal de mantenir l'ordre públic i acabar amb els darrers focus resistents contra els vencedors, les tropes de Felip V van crear aquest cos. Al llarg del temps, han passat diverses vicissituds i han estat controlats pel govern de l'Estat Espanyol. Va ser a partir de 1994 quan va començar el nou desplegament al Principat, que va culminar el passat mes de novembre.

Un activista d'Esplugues podria entrar a la presó per una acció desobedient REDACCIÓ BARCELONA

Un veí d'Esplugues que fa molts anys que està compromès amb la lluita contra el Pla Caufec podria passar 10 dies a la presó. El Caufec és un pla que pretén la construcció de al voltant de 7.000 habitatges, un centre comercial i munt d´hotels i oficines i que podria reportar fins a 100.600 milions de pessetes de beneficis per als promotors, amb pisos que podrien costar fins a 6.000 euros

FOTONOTÍCIA

Milers a Brussel·les per l'autodeterminació Els organitzadors asseguren que van ser més de 10.000. La policia belga rebaixa la xifra. Però el més rellevant no és el ball de números, sinó que milers de persones vingudes de tots els Països Catalans (especialment de les comarques

// FOTO:Erik d’Hamers

de Girona i Barcelona) van desplaçar-se el passat dissabte 6 a Brussel·les per explicar a Europa la voluntat d'exercir el dret a l'autodeterminació. Els organitzadors van explicar que la reivindicació era d'anada i tornada, és a dir: internacionalitzar el conflicte, d'una banda, i exigir als partits nacionals catalans que posin l'autodeterminació a la seva agenda política, d'una altra.

el metre quadrat. Després d'anys de recursos judicials, i d'accions desobedients, que fins a desembre de 2008 havien trobat com a resposta 200 denúncies per a 57 activistes, la situació actual és que una de les accions més sonades que s'han fet els darrers anys a Esplugues pot comportar 10 dies de presó per un dels seus protagonistes. L'acció tingué lloc el mes de maig de 2007, quan 3 persones van penjarse d'una de les Tres Torres d'Esplugues durant més de 3 dies amb pancartes contra el pla Caufec-Porta Bcn. Pretenien denunciar l'imminent inici de les obres a la muntanya de Sant Pere Màrtir. I ho van fer. Els Mossos d'Esquadra es van limitar a esperar, i a recomenar la presidenta de la comunitat de propietaris que denunciés els activistes, cosa que finalment va fer. Un any després el judici va tancar-se amb la condemna de 20 dies de pena-multa a 3 euros per dia. En total, 60 euros per cap que podrien convertir-se en 10 dies de presó, 1 per cada 2 dies no pagats de pena-multa. Com que cap de les 3 activistes ha volgut pagar per considerar injusta la sentència, l'administració ha embargat a dos d'ells. Segons el web de la campanya "No al Pla Caufec", davant la impossibilitat d'embargar res al veí d'Esplugues, i després de rebutjar la possibilitat d'executar un arrest domiciliari durant 10 dies o unes jornades de treballs forçats, l'única via que queda és la de l'entrada a presó, que va ser decretada el passat 26 de febrer. A partir del 9 de març, si aquest insubmís a l'especulació no es presenta voluntàriament a la presó, es dictarà una obra de recerca i captura, davant la qual cosa, des de la campanya criden a atendre totes les convocatòries.


08PAÏSOS CATALANS

BREUS

Campanya per "apagar" les nuclears

Membres de la Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya (CANC) i de Jóvens de les Terres de l'Ebre van presentar la campanya "Apaguem les Nuclears" que pretén evitar la renovació de les llicències de les centrals d'Ascó i Vandellòs. Mentre els portaveus d'ambdues entitats explicaven els objectius de la campanya al seu darrera hi havia una vintena d'activistes amb granotes blanques que aguantaven lletres amb el lema. Juli Loras, membre de la CANC, va explicar que un dels eixos és la recollida de desenes de milers de signatures per donar suport a una proposta de resolució al Parlament de Catalunya. I és que cal tenir en compte que el 2010 finalitzen les llicències d'ambdues centrals i caldrà iniciar o no el procés de renovació. Joan Gas, membre de Jóvens va explicar que a la campanya ja hi participen una trentena d'entitats, bàsicament de les Terres de l'Ebre. En les properes setmanes es constituiran assemblees territorials en altres zones dels Països Catalans. Així mateix han convocat un acte central a Tortosa, el proper 13 de març, amb la presència de l'escriptor Xavier Garcia; l'enginyer Marcel Coderch i el portaveu de la CANC, i col·laborador de L'ACCENT, Sergi Saladié. MÉS INFO: WWW.APAGUEMLESNUCLEARS.CAT/

Tercera setmana de vaga de fam El Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) ha convocat pel dijous 12 de març una mobilització nacional en contra la implementació de l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior (EEES). Amb el lema "Construïm la universitat pública del futur. Aturem Bolonya" han convocat manifestacions a les 12 del migdia a Barcelona, Castelló, Ciutat de Mallorca, Tarragona, Alacant, Girona i Lleida. Aquesta nova onada de mobilitzacions coincideix amb l'inici de la tercera setmana de la vaga de fam de l'estudiant berguedà de la UAB, Tomàs Sayes. Sayes, que explica el dia a dia d'aquesta acció de protesta en un bloc, ha perdut vora quatre quilos. A banda d'accions solidàries amb la vaga de fam en diverses poblacions dels Països Catalans organitzacions com la CUP de Berga i els sindicats CGT i USTEC han mostrat el suport a l'estudiant de la Pobla de Lillet. MÉS INFO: HTTP://VAGADEFAMPERLAUNIVERSITATPUBLICA.WORDPRESS.COM/

DEL 10 AL 23 DE MARÇ DE 2009 L’ACCENT 149

La Generalitat vol un aeroport de jets privats a la Catalunya Central El Consell Comarcal d'Osona ofereix uns terrenys a Taradell fet que indigna els veïns, ambientalistes i municipis propers REDACCIÓ TARADELL

El Departament de Política Territorial i Obres Públiques (DPTOP) vol que la Catalunya Central disposi d'un "aeroport corporatiu", o el que és el mateix, una instal·lació aeroportuària per a jets privats. El Govern pretén que aquesta infraestructura elitista se situï a Osona, el Bages o l'Anoia, a una distància inferior als 70 km de Barcelona i "amb un mínim impacte territorial". El Consell Comarcal d'Osona assenyala Taradell

A priori, l'opció més clara per acollir una infraestructura que forma part del Pla d'aeroports, aeròdroms i heliports és Òdena (l'Anoia). En aquest municipi hi ha un aeròdrom que, amb diverses modificacions, podria convertir-se en el nou aeroport de jets privats, un equipament que Política Territorial considera "imprescindible" per tal de "desca-

rregar" l'aeroport de Barcelona. Precisament després que el Govern assenyalés diverses alternatives -amb molta oposició des del territori- van engegar un procés per tal que es presentessin candidatures. Mentre l'Anoia aposta per Òdena, al Bages l'opció més clara és a Sant Fruitós del Bages. Per altra banda el Consell Comarcal d'Osona, governat per PSC i CiU, va presentar aquest passat divendres l'opció dels plans de Montrodon, al municipi de Taradell, i ben aprop de la C-17, carretera que uneix Barcelona i Vic. L'oferta va arribar molt poques després de proposar-ho al consistori i sense el seu vistiplau. En el mateix dia de la presentació per part del Consell Comarcal quatre membres del Grup de Defensa del Ter (GDT) van realitzar un acte de protesta. Al cap de poques hores més de 200 veïns van assistir en una assemblea on es va mani-

El GDT protesta a la presentació de l'aeroport // FOTO: Adrià Costa/osona.com

festar una posició molt contrària a la infraestructura. L'alcalde taradellenc (CiU) es va comprometre a convocar una consulta popular. Unió de Pagesos, la CUP de Vic, ICV d'Osona i els ajuntaments de Malla,

Tona i Seva ja han manifestat la seva negativa a un projecte que molts osonencs consideren "marcià". La proposta compta, com no podia ser d'altra manera, amb el suport de la patronal comarcal.

Més d'un centenar de persones marxen contra el Toro d'Osborne

REDACCIÓ EL BRUC

Setmana intensa la que ha viscut el petit poble del Bruc, situat al peu de la muntanya de Montserrat i a la confluència de les comarques de l'Anoia,el Bages i el Baix Llobregat. Feia temps que les organitzacions de l'esquerra independentista implantades a la zona preparaven mobilitzacions contra la presència del toro d'Osborne,considerat un símbol de l'espanyolisme.

cap mesura per esborrar aquesta silueta "imposada" i "reconstruïda il·legalment" al peu de Montserrat. Els desconeguts contextualitzaven la seva acció en una situació complicada dels Països Catalans, "vexat" en les seves decisions i "robat" des de fa més de 300 anys. Lluita i esperança

En el moment del tancament de l'edició fa tot just una setmana que uns desconeguts van tirar a terra, per cinquena vegada des de 2001, l'estructura metàl·lica del toro. Una estructura de més de 14 metres d'alçada, unes 50 tones de pes i un cost aproximat de 24.000 euros que l'empresa licorera Osborne ha corregut a afirmar que "tornarien a aixecar" després que un col·lectiu anomenat ÚltimahoraCat2 reivindiqués la caiguda del símbol. En el comunicat fet públic a diversos mitjans de comunicació, els desobedients refermaven el seu compromís de respondre "conseqüentment" a cada "agressió greu" a la nació catalana i lamentaven que no s'hagi emprès

Finalment, la marxa prevista es va celebrar en un ambient de lluita i esperança. Més d'un centenar de persones, incloent membres de les organitzacions convocants, però també veïns de la zona "farts de la imposició" van deixar clar que "la voluntat catalana és no patir aquesta simbologia". La marxa va començar al peu del monument al Timbaler del Bruc, que es va omplir d'estelades i de banderes amb la consigna "Fora simbologia espanyola dels Països Catalans", i va caminar fins al lloc on es troben les restes de l'estructura metàl·lica que fins la

Un centenar de persones van brindar pel bou aterrat// FOTO: Àlex Bagant

setmana passada aguantava el brau, on, curiosament, ara només resten dempeus quatre peus metàl·lics que semblen les quatre barres. Allà hi tingué lloc un brindis amb cava de celebració i un dinar amb l'actuació del cantautor Josep Romeu. Segons els organitzadors encara queden oberts tots els fronts de lluita: qüestionar la legalitat del monument

publicitari; recollir signatures per demostrar el rebuig social al símbol espanyolista; recollir totes les mostres de solidaritat possibles als represaliats en la lluita contra el brau, començant pels dos joves manresans que podrien entrar a presó; i finalment, el suport a possibles accions desobedients com les que no han faltat els darrers anys.


L’ACCENT 149 DEL 10 AL 23 DE MARÇ DE 2009

CIÈNCIA I TECNOLOGIA 09

Càrregues dels Mossos d’Esquadra contra el 8 de març a Barcelona Els agents antiavalots impedeixen a cops de porra que la manifestació baixi per la Rambla LAIA ALTARRIBA BARCELONA

Els Mossos d'Esquadra van acabar a cops de porra la manifestació que havia convocat a Barcelona la Plataforma Revolucionària Antipatriarcal (PRA)en motiu del 8 de Març. Tot i que la mobilització feminista baixa cada any pel lateral de la Rambla, aquest any un cordó d'antiavalots de la policia els ho volia impedir. Quan la manifestació va insistir de creuar, els agents ho van impedir a cops de porra. Algunes persones van quedar contusionades per l'agressió policial. Laia Hernández, en representació de la PRA, ha explicat a L'ACCENT que la manifestació que havien convocat el mateix diumenge 8 al matí altres col·lectius feministes sí que havia pogut baixar sense problemes per la Rambla. A la convocatòria del matí hi donaven suport un ampli ventall de grups de dones, entre els quals alguns partits polítics. Manifestació encerclada

Ja abans d'arribar a la Rambla, la manifestació amb mig miler de persones anava encerclada per agents i furgonetes d'antiavalots dels Mossos d'Esquadra. En arribar davant del cordó, conscients que no deixarien que la mobilització arribés al pla del Teatre (on havia d'acabar), la Plataforma convocant va decidir llegir allà mateix el manifest i fer l'acció de cloenda. Un cop feta l'acció, van insisitir de baixar per la Rambla, però amb dues càrregues els Mossos els ho van impedir. Hernández lamenta que els mitjans de comunicació han silenciat l'agressió policial contra les manifestants. Han adreçat una carta a altres grups feministes perquè se sumin a la protesta per no haverse pogut mobilitzar en llibertat. Divisió a Barcelona

Aquest és el primer any que la Pla-

Milers de persones arreu del país per combatre el patriarcat REDACCIÓ BARCELONA

Bloc de l’esquerra independentista a València // FOTO: L’ACCENT

taforma Revolucionària Antipatriarcal convoca a una hora diferent que la resta de grups feminis-

“La manifestació que havien convocat el mateix diumenge 8 al matí altres col·lectius feministes sí que havia pogut baixar sense problemes per la Rambla” tes de la ciutat. En anteriors ocasions començaven al mateix lloc, i el que feien de diferent era el punt d'acabar la mobilització. Laia Hernández apunta a la línia política per entendre la separació: "La con-

vocatòria del matí té el suport institucional i no ens identifiquem amb la seva línia política; elles aposten per fer reformes en el sistema com mesures per fomentar la igualtat o la paritat en els partits, sense qüestionar el sistema econòmic; en canvi, nosaltres creiem que cal la transformació política, econòmica i social del sistema per acabar amb el patriarcat". Tot i aquestes diferències que explica Laia Hernández, tant la convocatòria del matí com la de la tarda han tingut molt present enguany el context de crisi econòmica i les conseqüències que pot tenir sobre la discriminació que pateixen les dones. A falta d'una valoració conjunta dels grups que participen a la PRA, Hernández valora molt positivament que mig miler de persones acudissin a la convocatòria d'aquest espai. Aquesta plataforma està formada pels col·lectius i organitzacions Adona't Dones de Car-

dedeu, Justa Revolta, Cau de Llunes, Guerrilla Travolaka, CAJEI, Endavant i Maulets.

“La Plataforma Revolucionària Anticapitalista lamenta que els mitjans de comunicació han silenciat l'agressió policial contra les manifestants” MÉS INFORMACIÓ

Com no podia ser d'altra manera, el context de crisi econòmica ha estat protagonista de les mobilitzacions del Dia Internacional de la Dona Treballadora arreu dels Països Catalans. La que ha congregat més manifestants ha estat a la de València, on unes 5.000 persones van denunciar l'agreujament de la situació de les dones per causa de la crisi tant a l'àmbit laboral com al social i al domèstic. Dins de la manifestació unitària, l'esquerra independentista (Endavant, Maulets, CAJEI, SEPC i COS) s'ha manifestat amb un bloc conjunt darrere d'una pancarta que eludia a les voluntats d'alguns líders mundials de refundar el capitalisme per superar la crisi actual: "El patriarcat, com el capitalisme, no se'l refunda, se'l combat". Recuperació de la mobilització a Tarragona

Sembla que el context de crisi i les conseqüències especialment negatives per a les dones ha generat que la capital del Camp recuperés la manifestació en motiu del 8 de Març. L'Esquerra Independentista i els sindicats anticapitalistes van mobilitzar un centenar llarg de persones a Tarragona amb una pancarta que advertia: "Dones, la crisi ens fa més precaries". Concentracions a Lleida i Girona

A Lleida i a Girona algunes desenes de persones es van concentrar al centre de la ciutat coincidint amb la diada de reivindicació i denúncia.


10ECONOMIA

OPINIÓ

Ciència censurada XIMO GUILLEM-LLOBAT GODELLA

A mesura que l'activitat científica s'ha professionalitzat, el seu poder polític s'ha vist reforçat. Així ho han entès els dirigents polítics dels darrers temps. Uns dirigents que no han dubtat a aplicar una censura selectiva que ajustés els postulats de la ciència als seus interessos polítics. Ho veiem, per exemple, en el cas de la vella "democràcia" nordamericana. En les últimes dècades, els governants dels EUA han protagonitzat episodis escandalosos de censura i persecució de científics. Uns episodis entre els quals es troben les famoses caceres de bruixes del Maccarthisme; aquelles que condemnaren a molts científics per la seua vinculació tant a moviments de defensa dels drets humans, com a sindicats o a campanyes en favor del control de l'energia atòmica. En aquella cacera de bruixes es va acusar de deslleialtat als EUA a científics de la talla de Robert Oppenheimer, mentre importants científics del nazisme hi emigraven per rebre totes les comoditats i tot el finançament desitjats. El control de les comissions científiques ha estat una altra via important de censura que s'ha repetit contínuament a la història recent dels EUA. L'administració Busch va acumular denúncies de la Union of Concerned Scientists. per les irregularitats en la creació d'aquestes comissions. Una de les darreres controvèrsies en relació a la tasca realitzada per aquestes comissions va tenir el canvi climàtic com a principal protagonista. El juny del 2003 la Environmental Protection Agency (EPA) va emetre un informe en el qual, entre altres coses, alertava sobre la influència humana sobre el canvi climàtic. Abans que es fes públic, la Casa Blanca va tractar d'introduir una sèrie de modificacions per tal que l'informe fes menys èmfasi en la gravetat del canvi climàtic i sobretot per tal que no donés a entendre que l'activitat humana era, en gran part, la responsable d'aquella situació. El New York Times va informar sobre aquell intent de censura i el govern nord-americà hagué de fer-se enrere. Tanmateix, les pressions encara serien suficients per tal que l'EPA optés per no fer referència al canvi climàtic i, així, evitar tant el conflicte amb Bush com amb la comunitat científica internacional. El govern tornava a reeixirse'n. L'informe final li permetria seguir amb l'habitual estratègia de tot poder polític i econòmic qüestionat, la d'insistir en la necessitat de més recerca ad infinitum.

DEL 10 AL 23 DE MARÇ DE 2009 L’ACCENT 149

La vacuna contra el càncer de cèrvix: evidència científica versus ètica empresarial A. GREGORI DONET VALÈNCIA El darrer mes de febrer dues xiquetes valencianes ingressaven de gravetat a l'Hospital Clínic de València amb fortes convulsions presumptament causades per la vacuna contra el virus del papil·loma humà,associat al càncer de cèrvix.Actualment no hi ha un diagnòstic clar, tot i que sembla existir una relació clara entre un lot de la vacuna i les reaccions que les adolescents han patit. La Conselleria de Sanitat de la Generalitat Valenciana després de "sospitar" que ambdós casos podrien tenir relació amb el lot NH52670 de la marca,es va posar en contacte amb el Ministeri espanyol de Sanitat i Consum i va ordenar la suspensió temporal de l'administració del lot, sense prohibir la comercialització total de la vacuna tot i no estar clara la seva innocuïtat.

Des de fa un any aproximadament s'ha dut a terme una important campanya de màrqueting sobre la vacuna contra el càncer de cèrvix associat al virus del papil·loma humà (VPH). En un breu període de temps s'ha produït un autèntic bombardeig amb informació, pam-

“Els problemes més importants de la vacuna és la promoció que s'ha fet presentant la com a una vacuna eficaç front a aquest tipus de càncer quan això no està comprovat” flets, anuncis televisius, cartells etc, per explicar en què consisteix aquesta malaltia, allò que comporta i com combatre-la. Tanmateix crida l'atenció, per una banda, la rapidesa i la gran importància que se li ha donat de sobte a aquesta malaltia com si fóra recent. Per altra banda, destaca també l'alt índex de mortalitat que se li associa, amb l'aplicació d'estratègies del disease monering o la transmissió d'un missatge de por i exageració per després introduir un fàrmac. Així s'ha fet arribar el missatge que totes aquelles dones que no estiguen vacunades són susceptibles de patir el càncer de cèrvix. El subministrament d'aquesta vacuna està rebent un dels majors recolzaments de màrqueting de la història, desenvolupat per dos grans laboratoris farmacèutics que la van crear: Merck (amb la medicina Gardasil) i GlaxoSmithKline-GSK (amb Cervarix); i no és per a més ja que cadascuna de les vacunes poden

costar entre 300 i 500 euros aproximadament depèn del país i de la comunitat autònoma. A l'Estat espanyol el Ministeri de Sanitat ha potenciat aquesta campanya de publicitat, mentre el Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut (SNS) decidia afegir-la al calendari vacunal. Tanmateix, actualment és una vacuna voluntària i només la cobreix la Seguretat Social per a xiquetes menors de 14 anys tot i que el límit depèn de cada comunitat autònoma.

Gardasil és el nom de la vacuna que comercialitza Merck

Postures oposades a la vacunació A. GREGORI DONET VALÈNCIA

Prompte han sorgit els dubtes i oposicions -fins i tot la indignació- per bona part de metges, científics i professionals sanitaris, com és el cas de Carlos Álvarez-Dardet, catedràtic de Salut Pública de la Universitat d'Alacant, que assegura que no hi ha estudis fiables sobre l'eficàcia de la vacuna i sobre els seus efectes secundaris. De fet la taxa d'incidència a l'Estat espanyol és baixa (segons dades oficials un 0,0072%, és a dir que ho poden patir 7,2 de cada 100.000 dones) i el 90% de les infeccions amb el virus desapareixen de manera espontània. De la mateixa manera, la mortalitat causada pel virus és molt baixa, i sobre tot ocorre en dones majors de 60 anys i que sovint no s'han fet les revisions ginecològiques pertinents. De fet la seua incidència és baixa ja que la primera causa de mortalitat en les dones són les malalties cardiovasculars, la segona les afectacions cerebrals, i en tercer els tumors, dels quals el càncer de cèrvix se situa en novena posició. La vacuna està basada en estudis sobre xiquetes menors però no en dones majors i a més no protegeix de totes les varietats del virus, tan sols de quatre, de manera que és una vacuna preventiva i no cura per tant la malaltia. La necessitat d'una moratòria per a l'estudi d'aquesta vacuna

Segons alguns experts mèdics les raons per a l'aturada de la vacunació són diverses i de gran importància, el CAPS, una associació cientificosanitària independent afirma que poden influir moltes causes en l'evolució de la malaltia, com per exemple, si ha evolucionat lenta o ràpidament, que la vacuna no és eficaç per a tots els serotips cancerígens, que l'Es-

Campanya publicitària de la Generalitat de Catalunya

tat espanyol té un índex baix del càncer, etc. Tampoc no es coneix la durada de l'efecte de la vacuna, és a dir, la immunogenicitat,

“Prompte han sorgit els dubtes i oposicions a la vacuna per bona part de metges, científics i professionals sanitaris” ni els efectes secundaris, tot i que alguns ja s'ha comprovat que poden ser greus, com el cas de les xiquetes valencianes o altres casos que han ocorregut als Estats Units d'Amèrica, amb la mort de 18 xiquetes vacunades i 8.000 efectes adversos segons la publicació científica Discovery DSalut. Tanmateix, segons el CAPS, els problemes més importants de la vacuna a banda de l'alt cost és la

promoció que s'ha fet presentantla com a una vacuna eficaç front a aquest tipus de càncer quan això no està comprovat, perquè aquesta evidència científica no existeix, ja que, els assajos de la vacuna tardaran anys en desenvolupar-se i per tant en mostrar-nos el seu efecte. Davant aquesta incertesa científica existeixen raons de pes per ser prudents, ja que sembla que una vegada més, es prioritzen els beneficis empresarials de certes empreses que no pas la salut de les persones, en aquest de les dones. Calen estudis fiables impulsats des de l'administració pública i que siguen independents d'empreses privades, i és que, a diferència del que es pretén transmetre, encara es desconeix molt sobre història natural del càncer de cèrvix, a la vegada que els estudis científics publicats no avalen l'efectivitat de la vacuna. Pert tant, ara per ara seria necessari és informar sobre els riscos i beneficis per a les adolescents i esperar a conèixer resultats que siguen veritablement fiables.


INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 149 DEL 10 AL 23 DE MARÇ DE 2009

El BNG guarda silenci en relació a la continuïtat d'un Anxo Quintana amb pocs anys de bagatge com a líder i grans enemics dintre de la formació

Un nou i agressiu PP recupera el poder de la dreta a la Xunta

Castiguen la gestió del BNG i del PSOE donant el poder a un nou PP a la Xunta de Galícia CARLOS BARROS GALÍCIA*

Albert Núñez Feijóo va resultar ser el clar vencedor de les eleccions gallegues després d'una campanya en què pocs apostaven pel canvi. El PP guanya amb claredat en els principals nuclis urbans, mentre les àrees rurals mantenen les tendències. BNG i PSOE perden dos diputats en les províncies amb més pes. L'electorat castiga als nacionalistes reduint els seus recolzaments en 45.000 vots mentre que els socialistes es desprenen d'uns 73.000. La posició de força amb què partien no es reflecteix a les urnes. És més, gallecs i gallegues han castigat la seva gestió en les eleccions autonòmiques amb major percentatge de participació, superior al 70%. Això sí, respecte als anteriors comicis el partit de Feijóo tan sols ha crescut en uns 3000 vots. Més que parlar de victòria hem de referir-nos a la derrota dels gestors en funcion. Ni el PP ha realitzat una oposició destacable ni el clima social augurava una nova majoria absoluta. Expectatives frustrades

El vot perdut pel bipartit respon, entre altres factors, a la frustració de les expectatives de canvi. Han sigut penalitzats factors com la continuïtat en el desbaratament de recursos, la falta de diàleg dels partits amb les seves bases, la proliferació d'entitats paral·leles a l'administració amb el conseqüent endollisme o a l'arrogància de qui toca poder després d'haver sigut permanentment oposició. Malgrat la il·lusió generada, PSOE i BNG no han aconseguit desenvolupar ni comunicar una alternança en el fons de la gestió per a una societat cada vegada més desencantada amb els professionals de la política. Sumat a aquests elements a les conseqüències de la greu situació eco-

nòmica s'expliquen en bona mesura els resultats. El recolzament de les àrees urbanes, el principal graner del BNG, han propiciat alhora la seva derro-

“Malgrat la il·lusió generada,PSOE i BNG no han aconseguit desenvolupar ni comunicar una alternança en el fons de la gestió per a una societat cada vegada més desencantada amb els professionals de la política” ta. Prenent com a referència a les set grans ciutats, el Bloc es queda amb la meitat dels recolzaments amb què comptava fa 12 anys. D'haver arribat al 29,1% dels vots el 1997, superant al PSOE, descendeix el 2005 fins el 20,1% i continua el seu debacle fins abans d'ahir, amb un 15,3%. L'amenaça espanyolista del nou PP

El PP que encapçala Núñez Feijóo presenta un perfil més agressiu cap a la identitat gallega que el de Fraga Iribarne. Els seus quadres representa al sector del "birrete", desplaçant en el seu apogeu al tradicionalista de la "boina", més identificat amb el país i incomode per a la direcció de Madrid. El nou PP fa seves les tesis de "Galícia Bilingue", entitat de recent creació que s'oposa als tímids avenços de l'idioma nacional en l'administració. De fet, les principals promeses dels guan-

yadors, a més de rebaixar els impostes, se centren en derogar el decret que regula la presència del gallec en l'ensenyança (al menys la meitat de les assignatures) i transformar les Galescoles (centres que prevalen l'educació gallegòfona) en guarderies convencionals. Arriba un govern de tecnòcrates de tall urbà, identificats amb el neoliberalisme més agressiu i desarrelats de la Galiza que manté viva la seva cultura i trets definitoris. La joventut dels seus dirigents fa preveure que la dreta pugui tornar a afermar-se en una comunitat que encara no s'ha desprès del conservadorisme que caracteritza a les seves majories. PSOE i BNG seriosament tocats

La dimissió de Pérez Touriño augura temps difícils per a l'estructura socialista, la menys sòlida de les tres contendents. El BNG reconeix la seva derrota encara que guarda silenci en relació a la continuïtat d'un Anxo Quintana amb pocs anys de bagatge com a líder i grans enemics dintre de la seva formació. Si bé va incrementar els seus recolzaments des del poder, un sector de la UPG (el major partit del front) i

Els resultats Les eleccions gallegues del passat 1 de març van donar dues notícies principals: la recuperació per part del PP del poder a la Xunta i un augment de la participació (del 64,21% de 2005 al 70,4% enguany). Els 39 escons donen una gran tranquil·litat al PP, ja que podrà governar amb majoria absoluta després de dos anys de bipartit PSdG i BNG, que la davallada del suport rebut mostren que no han satisfet els seus electors.

altres corrents organitzades qüestionen la seva capacitat. Sigui com sigui, tampoc en aquesta formació s'intueix un possible canvi. La ombra de Xosé Manuel Beiras roman en

“Arriba un govern de tecnòcrates de tall urbà, identificats amb el neoliberalisme més agressiu i desarrelats de la Galiza que manté viva la seva cultura i trets definitoris” una base social nacionalista que es divideix cada cop més entre crítics i possibilistes. Perspectives dels moviments populars

Per als moviments que han mantingut la seva independència la victòria del PP no és bona notícia, hagin votat o no als perdedors. La superació de la era Fraga es donava per suposada. Les forces independentistes, amb lleugers retrocessos, no arriben a sumar cinc mil vots, aspecte que certifica l'escàs rendiment de la divisió davant una base electoral que reclama unitat. El vot nul s'ha duplicat arribant a les 14.500 paperetes. Malgrat això, s'obra una nova fase de resistència en què l'aparell del BNG es veurà obligat a recuperar els carrers. En les batalles que s'anticipen s'haurà de mesurar la seva capacitat davant els sectors populars, una vegada que els més avançats han decidit marcar distàncies. Aglutinadors com Galiza Non Se Vende, en plena forma, i els conflictes oberts en el panorama polític el sotmetran a examen. Dirigents de la CIG, la segona força sindical, auguren una imminent vaga general per fer front a la restauració del poder de la dreta a la Xunta. *Director de Novas da Galiza


12INTERNACIONAL

DEL 10 AL 23 DE MARÇ DE 2009 L’ACCENT 149

Els infants no escapen a les agressions d'Israel contra la població palestina

Presos de 13 anys a Israel

Crònica des de Cisjordània sobre l'empresonament d'un palestí de 13 anys durant 45 dies A. J. PALESTINA*

Al voltant de les tres de la matinada l'exèrcit va arribar per emportar-se l'Abed de la seva família mentre dormia a casa seva. L'exèrcit va llançar pots de gas als voltants de la casa abans de colpejar la porta. El pare de l'Abed el va despertar i el va fer anar a la part de baix de la casa on dorm la seva àvia. El pare contestà a la porta i li van demanar els noms dels membres de la família que es trobaven a la casa. Quan el nom de l'Abed va ser nomenat li digueren que estava arrestat, van entrar dins i se'l van emportar. Els militars li van ensenyar una foto ampliada de la seva cara. Fet això li van demanar que es vestís. No li van deixar agafar roba d'abric adient, només portava una samarreta, els pantalons i les sabates. Hi havia una trentena de soldats rodejant la casa. El van emmanillar i se'l van emportar caminant fins a la plaça del poble, Ni'lin, on la resta dels jeeps i soldats esperaven ocupant els carrers. A prop de la benzinera del poble els soldats van començar a cridarli que callés, que tanques la boca tot pegant-lo. L'Abed va veure com el seu cosí de 20 anys i un altre noi del poble, també arrestats, estaven sent colpejats i sagnaven. "Els ulls dels militars tenien molta violència" observà l'Abed quan el tiraren a terra, encara emmanillat, i li trepitjaven el coll amb la bota ofegant-

lo mentre els abusos verbals no cessaven. Un cop arribats al check point a l'Abed li van tapar el ulls. Els tres arrestats anaven en jeeps diferents, l'Abed doncs estava sol amb els militars. Un cop el jeep s'aturà van treure l'Abed amb força i el van llençar a terra. Havien estat portats a

“Israel va obligar la família d'Abed a pagar 6.000 euros per la seva llibertat sinó volien que complís una pena de vuit mesos de presó. La família va pagar” la base militar de Ben Yamina. Allí va ser interrogat durant tot el dia negant-li l'aigua, el menjar i l'anar al lavabo fins que es va fer fosc. Durant l'interrogatori el van pegar amb un pal a la cara, als braços i les cames, per tot el cos. Un cop acabat l'interrogatori l'Abed és portat a la presó d'Ofer aprop de Betyunia. Un cop a la presó d'Ofer, no li

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

permeten estar a l'àrea on es troben els altres presoners, el motiu que li van donar era que estava "castigat per llençar pedres". Per aquesta raó, l'Abed va romandre captiu durant dos dies dins de la furgoneta que el traslladava del centre d'interrogació a la presó. En aquests dos dies li negaren novament menjar, beure i anar al lavabo. Abed dormia a la furgoneta, emmanillat de peus i mans i amb els ulls tapats, i estava sol amb els militars que l'humiliaven menjant davant d'ell. Al segon dia el portaren a la base militar, l'Abed no s'adonà on estava fins que al vespre li van destapar els ulls i li van treure les manilles. Al dia següent el van tornar a portar a la presó d'Ofer i un cop a dins li van preguntar si volia anar a la secció de Hamas o d'Al-Fatah. A cada secció hi ha quatre tendes de campanya, i a cada tenda 24 presoners que són contats tres vegades al dia. Abed va triar la secció d'Al-Fatah on va retrobar els nois de Ni'lin que arrestaren el mateix dia que a ell. L'Abed era l'únic noi de la secció per sota dels 16 anys. Ell en té 13 i va estar segrestat 45 dies a la presó d'Ofer. L'Abed explica com els presoners eren tractats violentament per part dels soldats. Ell va ser portat a una petita cel·la, com a càstig per no aixecar-se durant el recompte de la nit, on va passar dos dies completament sol amb la única llum que entrava per un petit forat que

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea de Joves de Cardedeu// Assemblea de Joves de Sants Barcelona// Associació de Veïns de Vinaròs Migjorn Vinaròs // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4.Vilafranca // Ateneu La Bretxa Carrer Major, 17-19, Alcover // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11,Beniarrés // Ateneu Popular de l'Eixample Ptge.Conradí 3,Barcelona // Ateneu Popular X Ferran 14.Vilafranca del Penedès // Ateneu Popular Octubre Badajoz 23, Barcelona // Ateneu Popular La Falç Antic escorxador s.n, Artés // Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx,Vila de Gràcia // Ateneu Popular de Sitges Pl.Castellers 3 // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Bat Bat Kultur Sant Elies 29.Reus // Ca Revolta C. Santa Teresa,València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C.Llonch 13// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31.Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C.St Roc,8,Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48.Granollers // Casal Popular de Gràcia Ros de Olano 39,Barcelona // Casal Popular La Traca C.Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C.Trinquet Vell 15, baixos.Tarragona // Casal Independentista el Gurri Taradell // Centre Social-BBar Terra Baró de Sant Petrilló 9.València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // El Forn Girona //L'Estapera C.de baix,14,baixos,Terrassa //La Falcata Panera 2,Lleida // GER Pi 25.Ribes // Ges Insurrecte Colomer,11,1r B.Torelló // Kasal Okupat el Prat (KOP) Alta Tensió C.Dr.Soler i Torrents 36,El Prat de Llobregat // Lliga de Capellades Pilar 3.Capellades // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C.Sant Carles 8, UV Baró baixos, Lleida // Partisano Pça.de l'Oli, 7 baixos.Girona // La Pioxa C.Almeda s/n.Bordils // Racó de la Corbella Ripalda 20, baixos.València // SEPC-U UPF Despatx 20.1E12, edifici Jaume I.Barcelona//Taberna l'Esparracat C.Feliu Munné 18, Esparraguera St.Petrillo, 9 València // SEPC-U

els guàrdies utilitzaven per passarli el menjar. L'Abed va ser castigat en aquesta cela un parell de vedades. Dins la secció, després de mitjanit s'havia de demanar permís per utilitzar el lavabo i després de la una de la matinada estava prohibit deixar el llit. Durant els 45 dies que va estar

“L'Abed diu que haver estat a la presó no aturarà el seu camí en la resistència.Demà anirà a la manifestació en contra de la construcció del mur de l'apartheid” a Ofer va ser portat a judici en deu ocasions. Cada vegada li tapaven els ulls i encadenaven fent-lo esperar des de les nou del matí fins a les quatre de la tarda en una petita sala amb altres presoners que esperaven per ser jutjats també. Abed no va tenir dret a una trucada telefònica i va ser jutjat per un tribunal militar. Al judici hi havia el jutge, l'advocat, representants

de l'exèrcit i un traductor donat que el procés era en hebreu. Finalment la resolució va obligar a la família a pagar 6.000 shekels (1.200 euros) pel seu alliberament o bé fer-li complir una pena de vuit mesos tancat a la presó. La família va pagar. L'Abed denuncia els maltractaments que reben els presoners. Ell ha estat castigat a romandre en una petita cel·la sense llum amb un forat per fer les seves necessitats i un altre per rebre el menjar, per no llevar-se durat la nit quan els soldats fan el recompte. A partir de mitjanit han de demana permís per fer les seves necessitats i a partir de la una està prohibit moure's del llit. L'empresonament ha afectat la seva educació impedint seguir el curs escolar. L'Abed declara sentir que l'experiència d'estar a la presó no aturarà el seu camí en la resistència. Ell vol que s'alliberin els presoners i vol viure en llibertat. L'Abed declara que mai s'ha sentit culpable o avergonyit per haver estat arrestat, jutjat i tancat a la presó. Demà anirà a la manifestació en contra de la construcció del mur de l'apartheid. Text escrit a partir de l'entrevista amb Abed Al Rahman després de sortir de la presó. *Activista catalana a Palestina, signa .amb sigles per motius de seguretat.


L’ACCENT 149 DEL 10 AL 23 DE MARÇ DE 2009

CULTURA13

Sak de Gats treu al carrer el seu primer treball Vicent Company SIMAT DE LA VALLDIGNA

E

l passat 28 de febrer tingué lloc al Pub Dalt la Font (Simat de la Valldigna) la presentació del primer CD del grup benifaironer Sak de Gats. Un concert d'èxit sorprenent, en un ambient distés i de molt bon rotllo. Mig Simat i tot Benifairó gaudiren de l'espectacle del novell grup de rock local, on també es pogueren veure cares de Barx i Tavernes. Una nit de festa per a la gent del grup que veu fet realitat el seu somni, tenir un disc al mercat i reafirmar la seua presència a la comarca i a la resta del país. Sak de Gats és un grup vinculat al Més que Rock (festival de Benifairó de la Valldigna) on van debutar en la primera edició i encapçalaven el cartell de la segona edició. Una de les actuacions més destacades del grup ha estat la participació en el Festivern'07, que també es va celebrar a la Valldigna i on compartiren escenari amb grups de ressò internacional. Els membres del grup es defineixen com a "quatre joves rebels, farts del reggaeton i la maquineta, que varen decidir ajuntar-se per fer quelcom". Confessen que beuen dels clàssics del punk rock i del heavy, i recorden els seus primers assajos en un xicotet local clandestí al Pla de Corrals. Segons conten testimonis presencials que escoltaren les prime-

res notes produïdes per aquestos joves guerrers del metall en sentir les primeres notes tothom afirmava: "Això sona com un sac de gats!" i així comença la seua història. Les lletres del grup són compromeses i en diferents temes apareix la lluita contra l'alta tensió i l'especulació que els joves integrants de la banda han presenciat i presencien en primera persona a les seues terres. Un expert i professional músic de la Valldigna, en Lluís Alberola, definia així el producte en escoltar el nou treball: "El disc sorprèn pel so (bastant aconseguit), per la intensitat rítmica, per les lletres compromeses i molt interessants per la instrumentació clàssica del punk rock interpretada amb bastant desimboltura i bon fer. Les nou cançons que componen el disc formen una sòlida proposta musical on ressalten els timbres elèctrics clàssics del rock bàsic i autèntic. Diferents canvis rítmics en les cançons que demostren un treball compositiu alt. Un disc notable, en el seu estil, que com deia en Santi (guitarra) és pur Sak de Gats." El nou CD es pot adquirir al preu de 6 euros des del dia de la presentació al pub

Terror punk-rock: l’exercici del crim Enric Martínez MANISES

V

ómito, un dels màxims exponents del punk fet a Euskalherria als anys 80 i 90 i que formà part del moviment socio-polític-musical anomenat "Rock radikal basc" que tant ha influenciat els posteriors grups de rock, punk, ska o hardcore de tints antisistema d'arreu de l'estat, s'ha tornat a ajuntar per regravar cinc temes i encetar una mini gira. A principis del 1984 quatres joves irundarres s’ajunten per formar la seua banda de punkrock. Són Vómito social i el formen Víctor a la veu, Klaus al baix, Mikel "Jhonny " a la guitarra i Dani a la bateria. Amb molts pocs recursos tècnics i econòmics però amb moltes ganes i molta mala llet comencen a assatjar, i la mateixa primavera comencen a actuar per la contornada. El seu estil senzill i no massa ràpid, però amb unes bases fortes, un so cru, unes lletres directes i combatives i la profunda veu de Víctor, comença a cridar l'atenció de la gent que va a escoltar-los, a rebre bones crítiques i a tenir una gran acollida gràcies als seus contundents directes. El setembre del mateix any graven la seua primer maketa anomenada Los gobiernos pasan, las sociedades mueren, pero la policía es eterna on deixen patent el seu estil mescla del punk del 77 i base rock de tota la vida i on podem trobar unes primitives "Ley de vida" i "Fuerzas de seguridad". Poc després, a l'any 1985 amb la substitució de Mikel per Joseba a les sis cordes i la retallada del nom en Vómito, a seques, passen a gravar la seua segona maketa que durà per nom ¿No es esto terror? i que té molt bona acollida. La maketa i els nombrosos concerts que van donant. La participació al "Martxa eta borroka" d'eixe any, farà que Discos suicidas, segell mare del rock radical basc, es fixe amb ells i incloga 4 dels seus temes al reco-

pilatori Skalehrria punk (1986 ) juntament amb Korroskada, Virus de rebelión i Txorromorro. Amb el disc recopilatori la banda es dóna a conèixer a tota Euskalherria i a la resta de l'Estat i Discos suicidas edita un any més tard el seu esperat primer elapé en solitari Vómito ( 1987) on cada tall del disc és un colp de puny a la realitat social. Destaquem "Ratas de ciudad", "Soy una bomba" o "Lucha". El 1988 és un any de canvis per al grup en tots els aspectes, hi ha dos canvis a la formació: Bingen entra per Joseba a la guitarra i Álvaro "Pato" per Dani a les baquetes. A nivell musical donen un gir més rocker, amb un so més compacte i guitarrer i la temàtica de les lletres va agafant un ambient més obscur i sinistre. Fruit d'açó apareix el seu segon treball Al borde de la locura que fou enregistrat al 1990 amb Discos suicidas també. Les cançons són obsessions i històries de bogeria i terror que responen a la influència que la literatura fantàstica i de terror i el còmic va despertant en els músics. "Mamá le ha cortado la cabeza a papá" o "En las montañas de la locura" en són un exemple. Només veure el disc el carrer s'incorpora a la banda un nou component, Txitxo es fa càrrec de la guitarra rítmica cosa que dóna més contundència al so del grup. A l'any 1993 i amb el mateix segell discogràfic, els Vómito publiquen el directe El ejercicio del crimen gravat a Zornotza (Biscaïa) el 1992, que resumeix els seus concerts i la seua trajectòria i on apareixen nous temes com "Radio terror" o "Al borde de la carretera" .

Es presenten les Falles Populars i Combatives Redacció BARCELONA

L simater Dalt la Font, i establiments valldignencs Màgik i TNT (Tavernes), Ca Celes (Benifairó). La maqueta del disc ha estat autoproduïda pel mateix grup i editada per Copytop (Barcelona). La gravació ha estat a càrrec de Dario Sifres; el disseny i muntatge és d'Anna Cunyat, que també s'encarrega del marxandatge del grup. El grup ha posat en xarxa una primera entrega de temes descarregables, que està subjecta a una llicència de Creative Commons. MÉS INFO: WWW.MYSPACE.COM/SAKDEGATS

Anys després comencen els problemes per al grup. Víctor cau malalt però encara així la banda entra a l'estudi de gravació per enregistrar el que seria el seu darrer disc. Bingen abandona per discrepàncies creatives i entra Mikel "El gordo" com a guitarra solista. A pesar de tot açò La circulación en el laberinto (Discos suicidas-Hilargui records) veu la llum el 1995 i resulta ser el treball més elaborat musicalment i la veu de Víctor sona més potent i desgarrada que mai. Pocs dies després la veu de Víctor s'apaga ja que el cantant mor víctima de la SIDA a causa de la seua adicció a l'heroïna, una plaga que en aquella època féu desaparéixer molts components de grups de punk rock basc com els Cicatriz o Eskorbuto, per posar dos exemples clars, i causà una gran destrosa entre divereses generacions de joves. Arran d'açò el grup dóna alguns concerts d'homenatge al seu vocalista Víctor, on Klaus asumeix la veu del grup, on se'ls rendeix homenatge i serveix per acomiadar Víctor. El grup pensa que sense la inconfundible i personal veu del seu excantant el grup no té sentit i no podien tindre continuïtat discogràfica i decideixen retirar-se dels escenaris el 1998.Després, Klaus formà un grup amb altres exmembres de Vómito anomenat "Radio terror " i enregistra un disc Canciones sin piedad però que no té continuïtat. Al 2008, els Vómito ixen de l'abisme i s'edita el recopilatori Siempre fué terror editat en elapé i una edició molt curada amb Puzkarra records on es repassa la trajectòria del grup amb cançons en directe de les seues diferents èpoques, de l'any 1985 al 1996. Ara que tornen amb una gira "a la vora de la carretera" és una bona oportunitat de veure'ls en directe els qui aleshores no vam poder o els joves que tinguen curiositat per conèixer aquest mític grup del rock radical basc.De segur que els veurem de nou coronant el turó més alt "de les muntanyes de la bogeria."

'edició d'enguany de les Falles Populars i Combatives fou presentada el proppassat dijous 5 de març a Ca Revolta, a la ciutat de València. En el marc d'una taula rodona sobre els "Problemes i reptes de les festes populars al País Valencià" s'explicaren els diferents actes previstos per a l'edició del 2009 i també els problemes que hi ha hagut per organitzar-los. Sobre les problemàtiques que hi ha a cada lloc parlaren també els representants de la FAB (Borriol) o de la FAMA (Villalonga), així com la Falla dels Poblats Marítims "Més fusta a la foguera". En general, totes aquestes iniciatives populars topen amb les institucions i administracions que entrebanquen, si no persigueixen directament, les iniciatives alternatives. D'altra banda, el portaveu de la Federació de Dimonis i Diables del País Valencià explicà la situació creada per la directiva europea sobre el foc: per bé que actualment la decisió depèn dels polítics de Madrid, que tenen capacitat per introduir-hi modificacions en la seua aplicació, el portaveu de la Federació reclamà una major pressió ciutadana per aturar una directiva que pot suposar la mort de la festa de tot un poble.

Més problemes a Ca Revolta Durant la taula rodona també es pogué

“En general, totes aquestes iniciatives populars topen amb les institucions i administracions que entrebanquen, si no persigueixen directament, les iniciatives alternatives” saber que Ca Revolta no ha rebut els permisos que rebia cada any per poder fer concerts durant Falles. D'aquesta manera, un dels pocs espais alternatius que quedaven a la ciutat haurà de suspendre tota la seua programació que incloïa més de cinc dies de concerts en valencià, pràcticament els únics que se realitzen a València a banda de la programació de Falles Populars i Combatives. Els actes La programació d'enguany inclou activitats des del dia 13 al 18 de març als barris de Ciutat Vella, Botànic i Benimaclet. A banda dels tradicions concerts, la plantà de la falla alternativa o el concurs de paelles, enguany hi haurà també una calçotada o una excursió a la Vall de la Murta. Entre els col·lectius i organitzacions que hi participen trobem a l'Ateneu Popular, el Centre Social - Bar Terra, el Grup de Suport als Presos, Maulets, Viarany, l'Assemblea de Joves de València, REDI, Ca Revolta i Endavant.


14 CULTURA

DEL 10 AL 23 DE MARÇ DE 2009 L’ACCENT 149

MONOGRÀFIC Un pam de llengua

Els perquès d'algunes expressions en català RaÜl Moreno BARCELONA

E

xpressions com "tocar el dos", "n'hi ha per llogar-hi cadires" o "fer campana" estan perfectament integrades en la nostra llengua i, malgrat que molts i moltes no coneguem el perquè històric que les va motivar, en coneixem el significat i les usem quotidianament. Els perquès de Catalunya (Empúries, 2005) ens respon a l'origen d'aquestes i d'altres expressions, com per exemple, "posar els punts sobre les is", "aquesta dita prové del segle XVI, quan es va passar de l'escriptura llatina a l'escriptura de caràcter gòtic. Quan dues is coincidien era molt fàcil que es poguessin confondre amb la lletra u. Per mirar d'evitar-ho es va introduir el costum de posar punt damunt la i" . Un altre, "n'hi ha per llogar-hi cadires", "aquesta expressió que s'utilitza per referir-nos a situacions extraordinàries prové de la frase 's'hi llogaran cadires' que pronun-

Entrevista a Xavier Herrero, artista faller

“Un artista faller ha de ser un Leonardo da Vinci”

En anys anteriors, L'ACCENT hem prestat atenció al món de les Falles des de l'òptica dels fallers o els estudiosos de la festa. Enguany, però, hem volgut anar una mica més enllà i endinsar-nos en un taller artístic per conèixer com és el dia a dia en la construcció dels monuments fallers. Entre el polsim i l'olor de vernís i pintura, els artistes fallers ultimen la seua feina aquests dies abans de la plantà del 15. Tot i el gran volum de feina, el xativí Xavier Herrero ens ha dedicat una estona i ens ha resolt alguns dubtes sobre el procés de creació d'una falla. I és que sense ells, la gran festa valenciana no tindria cap sentit. Hèctor Serra ALDAIA

Des de quan et dediques a construir falles i fogueres? Per què et dediques a açò? La primera falla infantil la vaig fer el 1985 als 14 anys. Professionalment vaig començar el 1990 i vaig triar aquesta professió perquè des de xicotet sempre era el que volia ser, així que és vocacional. I quins són els requisits per poder ser artista faller i foguerer? Per poder ser artista faller el principal requisit és que t'agrade i tenir aptituds artístiques. És una professió prou vocacional, així que resulta prou important el fet d'agradar-te l'ofici. Acadèmicament no és necessària cap titulació, encara que qualsevol estudi artístic sempre ve bé.

ciava el pregoner quan anunciava festes i espectacles. En aquests actes, i per tal de donar facilitats al públic, s'oferia la possibilitat de llogar les cadires. El fet d'anunciar-ne el lloguer voldria dir que l'espectacle segur que valdria la pena". Per què diem "tocar el dos"? "Aquesta expressió prové de l'evolució de la paraula dors, és a dir, espatlla o esquena. Antigament, quan el mitjà de transport terrestre eren els carros i les diligències, l'últim que es feia abans d'emprendre el viatge era tocar el dors, o sigui, fuetejar l'esquena dels cavalls amb les xurriaques". Respecte a l'origen de "s'ha acabat el bròquil", el llibre ens comenta que "al carrer Petritxol de Barcelona hi havia una fonda que es deia Can Bròquil. Quan va tancar les portes va córrer la notícia en forma d'acudit: s'ha acabat el bròquil". I, per acabar, l'origen religiós de l'expressió, "fer campana", "quan no hi havia escoles els nens i les nenes estudiaven a les rectories. El càstig per faltar a classe era anar a fer tocar la campana en les misses que s'havien de celebrar aquell dia i els dies següents". En el proper pam de llengua parlarem dels embarbussaments.

Per a quines falles i fogueres has treba llat i treballes? En la meua carrera professional he fet més de cent monuments fallers, així que enumerar-los és un poc difícil. Cada un en el seu moment ha tingut la seua importància. Enguany, quant a falles, només en fem dues a València: una en secció 1a A, que és la de Sant VicentPeriodista Azzati, i una altra en 1a B, que és la de Ribera-Convent Santa Clara. Quant de temps tarda de fer-se una falla com, per exemple, alguna de les de secció especial? Per fer-les, el temps depèn del seu pressupost i dificultat de creació però en el cas d'una especial es podria dir que pots dedicar de mitjana uns sis o set mesos. I quan comenceu a fer-la i quins són els passos? El taller no para (només per a les vacances), com en qualsevol treball. Així que res més passen falles ens posem a treballar; per exemple, enguany començarem el dia 23 de març la nova temporada. Els passos són els següents: primer s'estableix contacte amb el possible client, després es realitza l'esbós, una vegada aprovat es firma contracte i es comença a treballar la maqueta, el modelatge, l'empaperat, el màstic, la imprimació, l'escatat, el pintat, el transport a l'emplaçament i el muntatge. Això seria ràpidament la

descripció del treball que fem.

Enguany s'ha notat la crisi econòmica a l'hora dels pressu postos de les falles? Encara no. Això es notarà en les pròximes contractacions. D'acord, més coses. Com ha evolucionat en el temps la construcció de les falles (materials, noves tecnologies, pintura...? El canvi ha sigut a tots els nivells, ja siga en qüestions tècniques com estètiques. Quant a les tècniques els més notables són la utilització de poliestirè expandit per al modelatge i l'escànner en 3D per a la maquetació. Però... un artista faller és més pintor que escultor, o totes dues coses alhora?

I de què parlen les falles que has fet enguany? Les meues falles d'enguany parlen de futbol i de les prediccions de futur.

“En les meues falles sempre tracte d'expressar el que crec que les falles deuen ser,és a dir,sàtira i crítica actual de la societat en la qual vivim”

Els jurats que deliberen els premis de les falles, creus que realment valoren l'es forç? Els jurats tenen una labor complicada i mai ben valorada, però a vegades es deixen influir per amistats i releguen falles immerescudament a premis inferiors sense pensar que darrere d'una falla està un artista amb la seua família, a qui li compliquen les posteriors contractacions. Uns resultats roïns o injustos en les teues falles es noten a l'hora de contractar.

Un artista faller ha de ser un Leonardo Da Vinci, és a dir, dominar totes les arts possibles i, a més de ser un poc enginyer, l'artista faller ha de ser coneixedor de tot el que és necessari per a la realització d'una falla. És a dir, encara que es domine més un aspecte del treball, has de saber un poc de tot.

Què pretens expressar en els teus ninots i els teus monuments? En les meues falles sempre tracte d'expressar el que crec que les falles deuen ser, és a dir, sàtira i crítica actual de la societat en la qual vivim. Per tant, sota un concepte general intente desgranar en les escenes temes actuals que puguen arribar a la gent que ens observa, intente crear un diàleg amb el públic.

Vius les falles després de la plantà, o ja te n'oblides? Després de la plantà, en el meu cas participe un poc en la festa, però no sóc faller, així que em limite a visitar clients i a veure les falles d'alguns companys.

Hi ha futur al vostre taller? Hi ha artistes joves que volen continuar amb aquesta feina? En el meu taller no hi ha de moment ningú que desitge ser artista faller, però en general crec que és una professió prou atractiva. Per això crec que el recanvi generacional està assegurat. Per últim, una pregunta tòpica. Com se sent un artista en veure la nit del 19 de març tot el seu treball entre flames? El dia de la cremà és el millor dia per a mi: la falla només és un projecte fins a eixe dia, la falla és falla només quan està en flames. D'una banda et sents alliberat perquè s'acaba una temporada, i d'altra, en comença una nova que sempre et pot portar a fer coses millors, així que és una nit que es viu amb il·lusió.


CULTURA 15

L’ACCENT 149 DEL 10 AL 23 DE MARÇ DE 2009

Art i Política: una exposició que no et pots perdre Aurora Mora TORRENT

E

xisteix l'art pur? L'art sense significat politicosocial no esdevé objecte de consum i decoració? L'artista no ha de promoure el canvi social que elimine l'explotació de l'home per l'home? L'avantguarda no ha de buscar noves formes d'expressió que vehiculen la reflexió de l'individu? Aquestes i algunes preguntes més es van fer els setze artistes que composen l'exposició "Art i política". Pintors europeus que durant la seua joventut van viure el període de postguerra a països que havien patit règims feixistes i que, al sentiment d'alliberament antifeixista que els va fer sentir el vent de la utopia en les ales de la seua joventut va seguir la davallada de l'ortodòxia comunista amb la desestalinització i finalment, amb la caiguda del mur de Berlín, el fiançament d'un capitalisme descarnat i sense límits. Artistes socialment compromesos, afiliats o simpatitzants de partits polítics de l'esquerra europea, que ens mostren la seua mirada al voltant del feixisme, el capitalisme i el comunisme oficial del bloc comunista entre 1970 i 1995. Autors independents que s'expressen sense embuts amb estils que es mouen entre el realisme, l'expressionisme, l'abstracció, la figuració, el collage, la fotografia, el pop-art, el disseny tecnològic i els cartells anunciadors. L'artista, com a intel·lectual, viu en una societat concreta; les seues accions naixen impregnades per alguna ideologia i la seua obra així ho reflecteix. Una gran obra d'art pot nàixer a partir d'un fet fortuït o casual per aconseguir, a les mans de l'artista, una dimensió universal. A l'exposició "Art i política" trobareu unes

quantes. La majoria dels pintors representats són d'Itàlia, país que va patir el feixisme i que plantejà a través del PCI un comunisme distint del promogut a l'extinta URSS. Tot això queda reflectit en l'obra de Giangiacomo Spadari, pertanyent al grup neofiguratiu milanès, que en la seua obra Construccions, presenta un brillant trencaclosques d'imatges inspirat en una fotografia soviètica apareguda en la portada de la revista L'URSS en construction. També al·ludeix al bloc soviètic en la seua obra Escala d'Odessa, pintura inspirada en la famosa pel·lícula d'Eisenstein. Per la seua banda, el seu compatriota Bruno Rinaldi fa una relectura del Guernica de Picasso, autèntica icona antibel·licista. Pel que fa l'alemany Wolf Vostell, utilitza

la mitologia per evocar les cambres de gas nazis, mentre que l'islandès Erró, en Els regals de Pequín, utilitza diversos cartells comunistes per a recrear visualment el mite de Mao Tse Tung, que emblemàticament pren possessió de la plaça de Sant Marc de Venècia com a símbol d'Occident. En definitiva, una gran oportunitat per a reflexionar sobre la funció de l'art en la societat.

Fitxa tècnica Art i Política Del 19 de febrer al 21 de juny de 2009 Sala Martínez Guerricabeitia - La Nau Horari: de dimarts a dissabte de 10 a 13.30 hores i de 16 a 20 hores. Diumenge i festius de 10 a 14 hores. Entrada lliure.

Història

600 anys d'Hospital de Folls Pau Tobar VALÈNCIA

E

l carrer per a vianants que va de Baró de Càrcer fins al parc de la Biblioteca és una de les meues passejades preferides per Ciutat Vella. Aquesta part de València es coneix com l'Hospital. Quin és l'origen d'aquest topònim?. Es tracta d'una història antiga. Conten les cròniques que a principis de 1409 el frare Joan Gilabert Jofré passejava per la Ciutat i va vore com uns xicots apallissaven un boig. La imatge l'impactà tant que el 24 de febrer li dedicà tot un sermó. A tot arreu els folls eren objecte de veritables caceres humanes. Existia la idea que els seus cossos havien estat posseïts pel dimoni o bé que eren víctima d'un càstig diví. Tradicionalment hom pensa que les paraules de mossèn Jofré "En la present ciutat ha molta obra pia e de gran caritat e sustentació, emperò una n'hi manca que és de gran necessitat, ço és un hospital o casa on los pobres innocents e furiosos fossen acullits. Car molts (...) no saben guanyar ni demanar ço que han menester per sustentació de llur vida e per ço dormen per les carreres e pereixen de fam e fred... E moltes persones malvades (...) los nafren e maten alguns, e a algunes fembres inno-

cents aonten (...)" commogueren i convenceren la burgesia valenciana per tal de donar un tractament més humà a aquests malalts. El 15 de març de 1409 el Consell de la Ciutat autoritzà la construcció de l'Hospital dels Innocents, Fols e Orats, i un any després el rei Martí l'Humà acceptava la seua constitució a condició que la seua gestió estiguera encomanada a una junta de 10 homes que pogueren pagar 500 sous reials i que no foren ni clergues, ni nobles, ni juristes. El grup rector estava format per burgesos laics sense participació al govern de la ciutat, i estava encapçalat per un majordom. L'edifici se situava prop de la muralla i del Portal de Torrent, al sud-oest de la ciutat. L'hospital fou el primer manicomi d'Europa Occidental com així demostrà el 1871 l'estudiós alemany d'història de la psicologia i la psiquiatria Johan Baptist Ullesperger. Afirmació corroborada per l'estudiós nord-americà P. Bassoe el 1945 a Spain as the cradle of psychiatry i que fins al

moment no s'ha pogut refutar. De fet la Corona d'Aragó en conjunt fou pionera en aquests tractaments "psiquiàtrics" ja que aviat, a imitació de València, es constituïren centres especialitzats a Barcelona (1412), Saragossa (1425) o Ciutat de Mallorca (1497). El sanatori valencià comptava amb personal d'assistència com ara cuiners o encarregats de les dutxes i els banys, però també amb personal mèdic divers (cirurgians,

Agenda >> El diumenge 29 de març, recuperem la memòria històrica argentina: La Cursa de Miguel. Es tracta d'una cursa en record i memòria de l'atleta Miguel Sánchez, detingut i desaparegut durant dictadura militar en Argentina. La cursa eixirà a les 10 hores, Font de Montjuïc (Barcelona). Més info: www.lacursademiguel.com >>El 12 de març hi ha vaga nacional d'estudiants contra Bolonya. El SEPC insta a tots els estudiants de secundaria i d'universitat a sumar-se a la Vaga nacional del dia 12 de març i a assistir a les manifestacions que es realitzaran a diverses ciutats dels Països Catalans, amb el lema "Construïm la universitat pública del futur. Aturem Bolonya". Les convocatòries són: Barcelona: 12h. Plaça Universitat; Girona: 12h. Plaça Catalunya; Lleida: 11.30h. Plaça Víctor Siurana (davant del rectorat); Tarragona: 12h. al Campus Catalunya; Castelló: 12h. Plaça Maria Agustina; Alacant: 12h. davant del Monument de la la Mà; Ciutat de Mallorca: 12h. Plaça del Tub. >> A Aldaia, "El perquè de la crisi econòmica: nous reptes i lluites". El proper dijous 12 de març se celebrarà el primer de tot un seguit d'actes formatius i reivindicatius que l'Ateneu d'Aldaia està vertebrant per tal de construir una resposta ferma a la crisi actual. La xerrada començarà a les 19h i en acabat hi haurà un sopar faixat. Ateneu Aldaia www.ateneualdaia.tk >> A Sabadell estan d'enhorabona amb la inauguració del nou Casal Can Capablanca de Sabadell. Serà el dissabte 14. La jornada començarà a les 10h amb activitats infantils al carrer amb la Colla de l'Olla. Hi haurà portes obertes i visites guiades i una Fira d'entitats al carrer. De 12 a 14h, presentació del casal i de les entitats que en participen amb actuacions de cultura popular. Després dinar popular. A les 19h hi haurà la "Gran, solemne i col·lectiva inauguració oficial", després un espectacles de foc i concert.

Del 10 al 23 de març de 2009 envieu-nos les vostres convocatòries a AGENDA@LACCENT.CAT

infermers i apotecaris). Entre els metges que hi exercien trobem noms famosos com ara Lluís Alcanyís, Bertomeu Martí, Jaume Roig o Joan Vallseguer; tots ells ocuparen el lloc de majordom de l'Hospital. Tot i que la majoria de malalts podien moure's pels diferents pavellons de l'edifici i fins i tot feien eixides programades, existia un grup considerat incontrolable- que era reclòs en cel·les ideades per Jaume Roig. Gràcies als estudis de Maria Josep Simbor avui sembla més clara l'orientació burgesa i laica de l'Hospital dels Innocents. La historiadora ha assenyalat com les interpretacions clàssiques que atribuïen a l'Església un paper clau en la fundació i la direcció del centre, parteixen de la confusió (sovint interessada) entre l'Hospital i la Confraria dels Innocents -fundada poc després i amb participació dels religiosos. A aquesta Confraria dels Innocents, que mantingué una relació convulsa amb la direcció del centre, es deu la veneració de la Verge dels Innocents i Desemparats, popularment coneguda com la Geperudeta. En tot cas, 1512 el Regne forçà la concentració de tots els hospitals de fundació burgesa existents a la ciutat: els de Santa Llúcia, En Clapers, i Sant Llàcer (a més del que tractem en aquest article). Fou així com va nàixer l'Hospital General del Regne que ocupà la seu de l'Hospital dels Folls i estimulà el seu desenvolupament arquitectònic. L'Hospital General romangué en aquest indret fins el 1952. D'ençà el 1979 la part conservada s'ha reconvertit en la Biblioteca Pública de València.


DEL 10 AL 23 DE MARÇ DE 2009 L’ACCENT 149

16CONTRAPORTADA

“Benvinguda la crisi, perquè ens durà a decréixer” deute abusivament, etc., la nostra situació canviaria. És l'abús als altres el que ens fa viure bé. Per tant, la crisi es pot superar perfectament a base de seguir abusant dels altres països. D'aquí dos o tres anys hi pot haver una recuperació empresarial, un rellançament del consum; al cap i a la fi la despesa pública dels governs va en aquesta direcció, a reactivar l'economia. De moment, només es fan mesures cosmètiques, com per exemple la d'Obama, que limita els sous dels alts executius als 500.000 euros l'any. Les transformacions veritables que s'estan demanant, com el tema de la propietat de la terra, el perdó del deute extern, la vigilància de les transnacionals, l'aturada de la venda d'armament, etc., no tenen ganes de fer-les.

JORDINA SANCHEZ AMAT BARCELONA

En la crisi econòmica, quin paper hi pot haver tingut la crisi energètica? Hi ha tres crisis fonamentals: l'alimentaria, l'energètica ecològica i la financera. Cal veure-les les tres en conjunt. La crisi alimentària a nosaltres encara que no ens toca gaire, tot i que sens dubte és la pitjor que pateix el planeta: hi ha 60.000 persones que moren de fam al dia. L'altra crisi, l'energètica- ecològica, en certa manera, podria ser el polvorí que ens fes canviar les nostres actituds i que ens fes resoldre les altres dues crisis. Jo penso que avui en dia la sortida a la crisi no és tornar al mateix d'abans. L'única resposta possible és decréixer. No podem aspirar a tornar a arribar al nivell anterior, quan cada català està consumint actualment el doble d'energia que el 1985. Hi ha molta gent que ho passa malament i que ha de créixer, sí. Però el conjunt de la societat catalana i europea no pot créixer, i en aquest sentit diria: benvinguda sigui la crisi, perquè aquesta ens durà a decréixer. Els recursos són molt limitats, el petroli té data de caducitat, el planeta l'estem embrutant, esgotant, escalfant, les espècies van desapareixent... Ens ho hem de replantejar seriosament. Només una cinquena part de la humanitat està malbaratant els recursos del planeta.

La crisi actual és fonamentalment financera.Internet i la llibertat total de moviment del diner arreu,entre d'altres coses,han fet que l'especulació hagi arribat a un nivells fa uns anys inaudits.L'intent de cobrar un impost per restringir aquesta llibertat de moviment,la taxa Tobi,no rep el suport de cap país.Accions com la de Soros el 1993, en què va fer baixar el valor de les lliures esterlines un 15%, desestabilitzant l'eco-

En termes macroeconòmics és possible el decreixement? O aquesta crisi és passatgera i continuarem com abans quan s'acabi? Abans que es parlés de crisi, l'any 2002, l'ONU, que tots els anys acabats en dos celebra conferència mundial del medi ambient, ja va dir que el consum del planeta era extraordinari, que els 1.200 milions de persones que poblem el món ric fèiem un abús dels recursos, al qual mai tindrien accés les persones del tercer món, i que si s'hagués de fer

extensiu als països d'economies emergents (l'Índia, el Brasil, etc.) només seria possible si disposéssim de tres planetes. I com que només en disposem d'un, ens ho hem de repartir bé. I que si volem que el senyor del Camerun pugi una miqueta, un de Barcelona ha de baixar una altra mica. Però el discurs actual advoca per mantenir aquesta desigualtat, basant-la en el coneixement. Encara que no fabriquem res, direm

ENTREVISTA Entrevista a Arcadi Oliveres, economista i activista nomia mundial,són absolutament legals. Així que,mentre abans es compraven unes accions i se'n treien beneficis al cap d'anys, actualment es compren i es venen accions amb hores de diferència. Ara bé, aquesta crisi no afecta tota la societat per igual: el tancament de les empreses es dóna per desvergonyiment, no per necessitat. Les empreses continuen tenint beneficis extraordinaris.

com han de ser les fàbriques. Perquè sempre hem volgut mantenir la nostra superioritat, que no és digna. Les societats nostres són massa riques, i volen conservar aquesta felicitat que tenim, que no és mèrit nostre, sinó de l'explotació que hem fet dels altres països. Si paguéssim el cafè al preu que l'hem de pagar, si no prenguéssim la pesca de l'Àfrica, si no anéssim a buscar el petroli com fem, si no cobréssim el

Què creus que han d'aportar els moviments socials en aquests moments? En primer lloc, informació, perquè l'opinió pública està molt confosa i molt enganyada. Després, establir debats. Si bé ningú no està en disposició de la veritat, s'han d'establir aquests diàlegs, aquestes anàlisis, per veure quines solucions es poden treure. En tercer lloc, han de donar la suficient capacitat organitzativa per sortir al carrer. Cal respondre a aquesta situació, i prendre mesures concretes comunitàriament, com els mercats d'intercanvi que van sorgir a l'Argentina arran de la crisi del 2001. I, per descomptat, han de tractar d'influir també en la vida política. Encara que no confio gaire en les estructures pseudodemocràtiques que hi ha al món, cal anar a veure els diputats, els regidors, i que facin actuacions. Aquí, però, és especialment difícil. A països com Suècia, en què els ajuntaments administren el 55 % del diner públic, es pot demanar al Consell del Districte que es gasti bé els diners. Però si ho fa el Govern central, ja és més difícil. Aquí només el 14% del diner espanyol l'administren els ajuntaments.

LA REMATADA

Falles Populars XAVI SARRIÀ VALÈNCIA

Amb l'arribada de la primavera la ciutat de València es torna a omplir d'aquell ambient tan especial que generen els monuments de cartró, els esclats dels petards i l'escalf del foc: les Falles, una expressió de cultura popular, ben viva i arrelada, que s'apropiaren els sectors més reaccionaris del país després dels difícils anys de l'anomenada "Batalla de València". La lluita, però, mai no ha cessat i, malgrat que sempre hem tingut les de perdre, molts de nosaltres ens hem enfrontat des de fa molts anys a aquesta situació intentant bastir alternatives als models conservadors per tal de recuperar els espais de la ciutat que ens pertoquen. Totes aquestes sinergies confluïren ara fa 6 anys ens les anomenades Falles Populars i Combatives, una coordinadora de col·lectius i entitats, de casals i ateneus, que des de feia anys promovien actes alternatius entorn a la festa. Un treball que ha fet possible que durant sis edicions aquest intent de construir un model alternatiu a les Falles s'haja assentat com un referent a la ciutat amb l'organització d'activitats de tot tipus durant els dies de la festa. Doncs bé, enguany les Falles Populars i Combatives tornaran a prendre els carrers de la ciutat . Amb molts problemes i entrebancs, com sempre, perquè vivim en una ciutat en què el despotisme i l'autoritarisme de l'Ajuntament supera tots els límits que ens puguem imaginar. Però continuaran vives. Perquè aquest és l'esperit de la València resistent que representen. I durant tota una setmana ompliran de concerts, festes, conta-contes per als més menuts, xocolatades, concursos de paelles, tallers de jocs tradicionals, cercaviles per diferents barris o exposicions i xerrades els carrers del barri del Carme i Benimaclet així com els espais dels centres socials Terra, Ca Revolta o l'Ateneu Popular. Una festa, doncs, que mereix la vostra visita si el que voleu és viure uns dies de foc i màgia i unes nits de germanor i combat que, de ben segur, mai més podreu oblidar. Visca la València que resisteix! Visca les Falles Populars!

MÉS INFO: WWW.FALLESPOPULARS.ORG


L'ACCENT 149  

DEL 10 AL 23 DE MARÇ DE 2009

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you