Page 1

Entrevista a Jordi Sanç, antitrasvasista de Vinaròs 18 de març de 2004 Periòdic popular de distribució gratuïta 5.000 exemplars

Publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans

Número 29

La guerra passa factura a Aznar

Sumari: ······················

El futur de l’ensenyament a la Unió Europea Països Catalans / 2

Mobilitzacions a Printer Economia / 5

L’11M i els mitjans internacionals Internacional / 6

Estellés al teatre Cultura / 7

Concentració davant la seu del Partit Popular a Barcelona

Un any després que Aznar se sumés a la coalició imperialista dels Estats Units i la Gran Bretanya per atacar l’Iraq, les urnes estatals han fet pagar al seu partit els morts que la guerra ha provocat tan al país àrab com a Madrid el passat dijous 11 de març. Els resultats de les urnes han intercanviat les posicions entre el Partit Popular i el PSOE, cosa que ha permès a Zapatero esdevenir el nou president de l’Estat espanyol. Als Països Catalans, els dos grans partits estatals també s’han intercanviat els papers. El més votat ha estat el PSOE amb 2.888.644 i 39 diputats; això significa que ha guanyat 790.971 vots respecte a les eleccions de 2002. De fet, aquest partit ha estat la primera força al Principat de Catalunya i al País Valencià. En canvi, si fa quatre anys el PP va ser la força més votada amb 2.255.202 vots als Països Catalans, ara n’ha perdut 177.104 i s’ha quedat amb 2.077.904, i ha passat de 36 a 27 diputats. Els populars han estat el partit més votat a les Illes Balears i també a la Franja de Ponent. Per contra, el partit de Rajoy i Aznar ha patit un fort revés al Principat, on ha passat de 12 a 6 diputats i s’ha quedat sense representació a Girona i Lleida, i ha reduït vots, tot i que només 40.000, al seu tradicional feu valencià.

La tercera formació en nombre de vots als Països Catalans ha estat Convergència i Unió, tot i que ha baixat de 970.421 vots i 15 diputats a 829.046 vots i 10 diputats. Possiblement els 141.375 vots que ha perdut la formació encapçalada per Duran Lleida han anat a parar a Esquerra Republicana, que amb els seus 649.999 vots i 8 escons ha estat el partit que ha experimentat un augment més gran (fa quatre anys va treure 194.715 vots i només 1 diputat). Dels vots obtinguts per la formació republicana, 13.189 corresponen al País Valencià (en les darreres eleccions en va treure 3.083). Aquests resultats suposen per a Carod-Rovira un aval a la polèmica reunió que va mantenir amb la direcció d’ETA a principis de gener i que li va costar el càrrec de conseller en cap. La cinquena força en nombre de vots al nostre país són els ecosocialistes d’ICV-EUiA i la coalició progressista Entesa pel País Valencià. Aquestes coalicions de partits que se situen a l’esquerra de l’arc parlamentari han obtingut 3 diputats i 356.537 vots, 21.352 més que els 335.785 que van obtenir el 2000. La formació homòloga d’aquestes dues formacions a les Illes Balears, Esquerra Unida, s’ha presentat en una coalició formada pel PSM-EN, Els Verds i Esquerra

Republicana, que ha aconseguit 40.179 vots però cap diputat. La guerra ha contribuït a la derrota del PP Sens dubte, la victòria del PSOE s’explica en gran part per les conseqüències de l’atemptat que el dijous 11 de març va provocar una massacre en diversos trens madrilenys. El Govern del PP va voler treure rendiment electoral dels atemptats i amagar que eren conseqüència de la guerra contra l’Iraq. La manipulació informativa no va poder evitar que molts votants s’adonessin de l’autoria real dels atemptats. Alguns han deixat de votar el PP, i molts que no pensaven votar ho han fet tot afavorint l’accés de Zapatero a la Moncloa. Només de saber els resultats, el nou president s’ha afanyat a assegurar que al juny retirarà els soldats de l’Iraq. Promeses La victòria del PSOE a l’Estat ha estat molt celebrada pels partits que conformen el tripartit del Govern principatí. El president Maragall s’ha afanyat a dir que amb Zapatero al poder ja no es farà el trasvasament de l’Ebre. Però el mateix dia, el conseller Nadal ha anunciat que sí que es farà el tunel de Bracons, tot i que tindrà algun carril menys. Les altres formacions del tripartit han manifestat que no hi estan d’acord, però que continuen al Govern.

Xirinacs declarat en rebel·lia per l’Audiència Nacional espanyola L'exsenador Lluís Maria Xirinacs no es va presentar a l'Audiència Nacional espanyola el passat 8 de març quan havia de començar el judici en què se l'acusa d'apologia al terrorisme. Xirinacs va afirmar que si volien la seua compareixença l'haurien de traslladar però que ell no acudiria per voluntat pròpia. Prèviament, l'any 2002, ja no va assistir al requeriment de l'Audiència i per això, ara, l'ha declarat en rebel·lia. Xirinacs fou denunciat arran d'un parlament realitzat l'Onze de Setembre de 2002 al Fossar de les Moreres, en què va afirmar ser "amic d'ETA i d'Herri Batasuna" perquè lluitaven per la llibertat del seu poble. El fiscal de l'Audiència demana dos anys de presó, quatre d'inhabilitació absoluta i tres mil euros d'indemnització per a les víctimes de l'organització armada basca.

editorial

E

ls esdeveniments del cap de setmana electoral poden ser qualificats tranquil·lament d'històrics. La seqüència és prou coneguda: el govern inicia una maniobra intoxicadora sostenint amb una convicció digna dels millors actors que totes les proves assenyalen ETA i que qui ho nega o ho posa en dubte és un "miserable". Això mentre en nombrosos països europeus es prenen mesures de seguretat per a prevenir possibles atemptats islamistes i la CNN i d'altres mitjans de comunicació sostenen com a principals sospitosos els nombrosos grups islamistes amb una capacitat operativa suficient per a realitzar una acció d'aquesta magnitut. També Otegi, el mateix dia, va descartar la possibilitat que ETA en fos l'autora. Però els mitjans de comunicació espanyols van actuar en total acord amb les directrius del govern, un servilisme que també van mostrar dirigents "nacionalistes" com Ibarretxe (en una aparició televisiva lamentable) o Carod-Rovira (adherint-se a una convocatòria oficial que incloïa un lema

El desbordament de suport a la Constitució espanyola) per no parlar de Zapatero. Entre tots haurien mantingut tranquilament fins diumenge la psicosi antibasca i haurien enganyat de la manera més vergonyosa els electors, fins i tot a costa de perdre les eleccions (el cas del PSOE). El fet històric es produeix quan una espessa xarxa associativa nascuda en part com a resposta a la pròpia agressivitat de l'ofensiva espanyola i neoliberal encarnada pel PP demostra la seva capacitat de coordinació i, sobretot, la seva independència dels partits socialdemòcrates i dels sindicats majoritaris. Enlloc de deixar-se confondre per la retòrica paralitzadora i sentimental del "silenci i el respecte", grans masses de gent (molts dels quals probablement mai no s'havien manifestat per cap altra cosa) es van concentrar davant les seus del PP

amb crits d'"assassins", "fora" o "què ha passat a Pamplona?" (dirigit a la policia,també durament escridassada i insultada, en referència a l'assassinat d'un pastisser membre de Gurasoak a mans d'un policia espanyol a la capital basca per negar-se a penjar un rètol contra ETA al seu establiment). El comportament de la societat al nostre país i arreu de l'Estat ha estat tan exemplar com impresentable ho ha estat la de les classes política i periodística, que únicament ara, desbordats pel moviment de masses, s'apuntaran a fer llenya de l'arbre caigut. Esperem que les mateixes exigències i la mateixa contundència en la defensa de la dignitat del poble siguin aplicades al nou govern del PSOE. No cal dubtar que en donarà motius.


18 de març de 2004

l’apunt

Retallades a l’ensenyament El procés de convergència europea és un camí que va començar l'any 98 amb una reunió a París dels ministres d'educació de França, Regne Unit, Itàlia i Alemanya i que ha anat evolucionant fins a arribar a la reunió de Berlín el passat setembre en que ja eren 40 els països adherits al procés. Al llarg d'aquest temps s'ha anat forjant el que són els eixos de l'Espai Europeu d'Educació Superior (EEES): homologació dels títols europeus mitjançant el Suplement Europeu al Títol (SET), una explicació dels estudis realitzats perquè siguin més comparables entre els diferents Estats; creació d'un nou sistema de crèdits, l'European Credit Transfer System (ECTS), equivalent a 25-30 hores de treball personal i 60 crèdits per any; classificació de les titulacions en dos grans grups: els graus (de 3 o 4 anys) molt generalistes i els postgraus (d'1 o 2 anys) molt més especialitzats i orientats al món professional o a l'acadèmic; i el foment de la mobilitat dins de l'EEES, tant per a estudiants com per a professors. Aquest procés de convergència europea no sorgeix del no res. Des del punt de vista polític és difícil d'entendre que en el moment en què ens trobem, i la despesa pública en ensenyament no para de disminuir, es vulgui impulsar un canvi radical en el model universitari com aquest, que requereix un gran esforç d'inversió. Només podrem saber quines són les veritables intencions dels impulsors d'aquest projecte si apartem la vista de la política educativa i ens fixem en qui realment marca el ritme de la política internacional: les organitzacions supranacionals com l'Organització Mundial del Comerç (OMC) en el marc de la qual es va signar el 1994 l'Acord General sobre Comerç de Serveis (AGCS), que té com a objectiu reduir o eliminar les mesures governamentals que impedeixen que els serveis siguin lliurement assumits a través de fronteres estatals.

Països Catalans En el cas de l'educació superior es tracta de facilitar al màxim la mercantilització de les universitats, amb un paper molt important de les agències de qualitat, que segueixen els paràmetres marcats pel Banc Mundial i l'Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE). L'EEES, doncs, s'ha d'entendre com una estratègia per convertir l'educació universitària europea en un mercat competitiu atractiu per a les empreses transnacionals i com un pas més en l'intent de convertir els futurs professionals en eines moldejables fàcils d'adaptar en el canviant món laboral. En el marc d'aquesta Europa que es construeix sense comptar amb els seus ciutadans, no podem permetre que la llibertat i l'autonomia de les universitats deixin de ser elements fonamentals de la nostra societat. Cal que les administracions i els estats prenguin un compromís amb la universitat pública, per raons socials i d'igualtat. A més, el secretisme i la desinformació amb que s'està duent a terme aquests canvis no és més que una altra mostra de la manca de democràcia que impera a la nostra societat, quan el que es necessiten són polítiques participatives que comptin amb els implicats. Els estudiants catalans, encara atordits per la imposició de la LOU i la LUC al Principat, no podem quedar una vegada més apartats de les decisions que marcaran el futur de les nostres universitats. Hem de participar de manera activa en les comissions de treball sobre el procés de Bolonya, tant a nivell d'escola o facultat com d'universitat o fins i tot nivells superiors, i les assemblees i associacions no poden quedar fora del procés. Si bé és cert que el rerefons ideològic del procés és positiu i significaria un progrés pedagògic molt interessant, això només és possible amb un canvi de mentalitat per part del professorat (refent les assignatures i adaptant els continguts i mètodes docents) i una importantíssima injecció de diners per part de les administracions: increment molt substancial en les beques (sobretot si serà impossible compaginar estudis amb vida laboral), disminució radica de la ràtio estudiant/professor i millora a les biblioteques,

Futur negre per al català a les universitats L’Espai Europeu d’Educació Superior accelera la mercantilització de la universitat i amenaça el català

Pancarta a la Universitat de Barcelona

material informàtic i espais per tre- canvis per introduir totes aquestes ballar en grup. No podem concebre millores que hem estat reclamant els que darrere d'una insuficient manca últims anys. de finançament s'hi amagui la La llengua i cultura catalanes intenció de fer que la titulació de Un dels aspectes més destacats de post-grau no l'Espai Europeu sigui a preu d'Educació públic o que “L’actual descens en el Superior és la la poca oferta fomentació de la percentatge de de places el mobilitat entre docència en català es converteixi en alumnat i veurà accelerat elitista. La docents. Si per perillosament.” nostra tasca és una banda hem intentar frenar de vigilar que les repercuaquesta possibilisions negatives que el procés pot tat no es limiti als estudiants amb tenir en l'estudiantat i aprofitar els rendes més altes (els crèdits de les escoles d'idiomes han de tenir preu públic i s'han d'incrementar les

beques de mobilitat), per l'altra hem d'anar en compte en la repercusió que això pot tenir en la presència de la llengua catalana a la universitat. Si a l'actual mobilitat creada per les altes dotacions de les beques Sèneca s'hi afegeix la instauració del Distrito Único i l'homologació europea de les titulacions, podem preveure que l'actual descens en el percentatge de docència en català es veurà accelerat perillosament. El fet de ser una llengua no oficial a Europa, sumat a la política bel·ligerant del govern espanyol i a la posició tèbia del govern de la Generalitat principatina deixarà en paper mullat l'ambigu article 6.4 bis de la LUC que diu que es vigilarà que "l'accés i la incorporació dels nous membres a la comunitat universitària no alteri els normals usos lingüístics docents i el procés de normalització lingüística de les universitats". La llengua vehicular a les universitats dels Països Catalans ha de ser el català, tant en els estudis de grau com en els de postgrau. No podem permetre que algunes de les nostres facultats i escoles ofereixin postgraus en castellà i anglès per intentar aconseguir el màxim d'estudiants (i de diners) és d'una postura errònia enfrontada directament amb la missió de servei de les universitats catalanes cap al seu país, el seu poble i la seva llengua. També és preocupant la possibilitat que el procés de convergència europea suposi una tendència a uniformar les característiques pròpies dels nostres ensenyaments. Les titulacions han de mantenir la riquesa que suposen els trets diferencials que la universitat i el propi país considerin, i no s'ha de caure en amagar-los sota la façana d'un multiculturalisme homogeneïtzador. L'educació és un dret i no una mercaderia.

Locals on trobar L’ACCENT Alacantí:Casal Jaume I-Mutxamel, Casal Jaume I-Alacant. Universitat Alacant. Alcoià: Casal Jaume I-Alcoi, Colla ecologista La Carrasca. Alt Camp: Casal Popular La Turba. Alt Empordà: Casal La Volta . Alt Penedès:Can Cellerot, Ateneu X, Casal Popular Riudebitllenc, Casal Popular de Sant Sadurní. Anoia: Jaç Roig, Jimmy Jazz, Ateneu Popular de Masquefa. Bages: Batzac, Casal Popular La Fadulla, l'Havana, Casal Popular la Ceba, Ateneu Popular la Falç, Associació Cultural Mercat del Blat. Baix Camp: El Carrasclet, CGT-Reus, Campus Reus. Baix Cinca: Casal Jaume I-Fraga, Casal Jaume I-Mequinensa. Baix Llobregat: Ateneu Revolta, Ateneu de Cornellà, CSO El Pati Blau, Tio Canya-Sant Feliu. Papereria Elena, Papereria Stel Baix Maestrat: Ball de dimons de Vinaròs, Associació Migjorn. Baix Vinalopó: Casal Jaume I-Elx. Barcelonès: Casal Independentista de Badalona Antoni Sala i Font, La Barraqueta, Ikastola, Casal Popular de Gràcia, La Torna, CAT, Biblioteca de Gràcia, Tríptic, Insurgent, Kasa de la Muntanya, Via Fora-Riera Sant Miquel, Centre de Treball i Documentació, Cruma, CGT, Intersindical CSC, El Lokal, Daily Records, Kebra Discs, Biblioteca de Catalunya, Casa de la Solidaritat, Pizzes l'àvia, Universitat Central, UPF-Rambles, FAVB, , La Cereria, Euskal Etxea, Tio Canya, Espai Mallorca-Via Fora, Castellers Poble Sec, Espai Obert, 1917, RAI, Pati Llimona, Arran, Casal Independentista de Sants,Ateneul Popular Mawla-Maulets Barcelonès, Cotxeres, Centre Social de Sants, CSO Can Vies, Biblioteca Vapor Vell, Ateneu de Sarrià, Biblioteca Ignasi, AVV de Sant Andreu, S.C. La Lira, Centre Cívic de Sant Andreu, Casal de Joves de Prosperitat, Casal de Barri de Prosperitat, Ateneu Independentista La Forca, Ateneu Popular Octubre. Berguedà: Casal Independentista Cal Panxo. Camp de Túria: Casal Jaume I-Llíria. Conflent: Casal Jaume I-Rià. Camp de Morvedre: Espai Dina. Garraf: GER. Garrigues: Cafeteria Slàvia de les Borges Blanques. Garrotxa: Bar-Casal Terra Aspra. Gironès: Ateneu 24 de juny, Ateneu la Màquia, Casal Independentista El Forn, Centre Cívic de Celrà, La Pioxa de Bordils. Horta: Bar Tocat, C.S Xaloc-Soroll,Akelarre Casal Jaume I-Malva-Rosa, Casal Jaume I-Russafa, Casal Jaume I-Catarroja, Biblioteca Diputació, Racó de la Corbella, Ca Revolta, Bar Terra, Ateneu Cultural Casino de Torrent Biblioteca humanitats, facultat història,Cafè l’Infern. Mallorca: Es Pinzell. Maresme: Taberna Atzucac, Casal Independentista El Solc, Casal Popular Fèlix Cucurull. Marina Alta: Casal Jaume I-Pedreguer,, Casal Jaume I-Pego,. Matarranya: Casal Jaume I-Calaceit. Osona: Casal Independentista Manel Viusà, el Xamfrà, 1714 Seguem Cadenes, Ges Insurrecte, Casal Independentista el Gurri, Bar KanKarra, Biblioteca de Taradell, Bar Tse-tse, Atmosfera, Biblioteca Dos Rius, Bar el Casal, Restaurant l’Olla dels Experiments, Biblioteca de St. Pere de Torelló. Pla de l'Estany: Estel Roig, Col·lectiu la Falç. Pla d’Urgell: El Gis-Mat de Linyola. Plana Alta: Casal Jaume I-Castelló de la Plana, IEC Seu de Castelló.UniversitatJaume I Plana Baixa: Casal Jaume I-La Vall d'Uixó, Casal Jaume I-Vila-real. Ribera Alta: Casal Jaume I-Carlet, Casal Jaume I-Carcaixent. Ribera Baixa: Casal Jaume I-Sueca. Rosselló: Llibreria Catalana, Casal Jaume I-Centre Cultural Català, CEDACC, Associació Aire Nou de Baó, ACE-CEPC. Safor: Casal Jaume I-Gandia, Casal Jaume I-Oliva. Segrià: La Falcata. Selva: Casal Popular el Trabuc. Solsonès: Bar Castell. Tarragonès: CGT-Tarragona. Urgell: El nan roig de Tàrrega. Vall d'Albaida: Endavant-Ontinyent, Casal Jaume I-Ontinyent. Vallès Occidental: Casal Independentsita Can Pingàs, Tio Canya-Mollet, Casal Independentista Can Capablanca, Universitat Autònoma, Via Fora-Ripollet, Local Endavant-Terrassa, Consell de Joventut de Terrassa, Minyons, Geganters de Terrassa, La Nit. Vallès Oriental: Casal Quico Sabater, Tio Canya-Mollet, Bar la Tramuntana, el Mirallet, Llibreria la Gralla, Llibreria la ikastola, Bar la Plaça de Cardedeu, El Trull de la Garriga, Ateneu de Caldes de Montbui. Vallespir: Angelets del Vallespir. Valls del Vinalopó: Casal Jaume I-Monòver.

Locals col·laboradors: Alternativa Estel-UPF (Despatx 20.1E12, edifici Jaume I. Barcelona) / Alternativa Estel (Cau Subversiu. Facultat d’Història-UB)/ Ateneu Popular X (Ferran 14. Vilafranca del Penedès) / Ateneu Popular Octubre (Badejoz 23. Barcelona) / Ateneu Popular La Falç (Antic escorxador sense número, Artés) / Ateneu Revolta (Ponent 13, Molins de Rei) / La Barraqueta (Virtut, 14. Barcelona) / Can Capablanca (Les Paus, 19. Sabadell)/ El Casal (Sant Elies 8, 1er. Reus) / Casal Independentista de Sants Jaume Compte (Premià, 31. Sants) / Casal Popular de Gràcia. (Ros de Olano 39/41, Barcelona)/Casal Independentista El Gurri (Pça. Aibas, 9,Taradell)/ CEPC-Alacant (Elba 17, Alacant) /CEPC- UMH / CEPC- UJI / CEPC-Eivissa (AC. 115. Sant Rafel) / CEPC-UAB (Local R-118, Pl. Cívica) / CEPC-Universitat de València(Baró St. Petrillo, 9) / La Falcata (Panera 2. Lleida) / Ges Insurrecte (Colomer, 11, 1er B, Torelló) / Jimmy Jazz (Clos 53. Igualada)/ Partisano (Pça. de l'Oli, 7 baixos. Girona)/ La Pioxa (Bordils) / Casal Quico Sabaté (St. Roc, 8. Sant Celoni) / Racó de la Corbella (Ripalda 20, baixos. València)/ Centre Social-Bar Terra (Baró de Sant Petrilló 9. València)/ La Traca (Pau Gesa 5. Cardedeu)/ 1714 Seguem Cadenes (Riera 29. Vic)/ Via Fora-CAT (Travessia de Sant Antoni, 6-8, Barcelona) / Via Fora de Gràcia (Riera St Miquel, 25. Barcelona)/ 1917 (Pintor Fortuny, 30. Barcelona)


Països Catalans

Les mobilitzacions populars forcen la caiguda del PP

Pancartes contra el PP

Aure Silvestre, València A hores d'ara, una vegada vist quin ha estat finalment el resultat a les eleccions generals del passat 14 de març, cal determinar l'important paper que la reacció popular i les mobilitzacions socials de finals de setmana tingueren per a la inesperada derrota del Partit Popular. Aquests mobilitzacions, però, no poden ser enteses sense tenir en compte la gestió informativa que el Govern espanyol va intentar desenvolupar des que es produïren els tràgics successos del dia onze de març. Des del primer moment, des del Ministeri de l'Interior no es deixà d'assenyalar ETA com la responsable de la massacre; una tesi que, cal no oblidar que en uns primers moments va ser reforçada per

l'actitud del lehendakari Ibarretxe. En poques hores, per a la vesprada de l'endemà, i això que ja existien indicis que apuntaven a altres autories, s'havien convocat manifestacions arreu de l'estat amb un lema consensuat des de les institucions i que feia una defensa explícita de la constitució espanyola. El divendres a la nit, centenars de milers de persones es manifestaren a les principals ciutats del país. Més enllà de les xifres, i fruit de la política informativa molta de la gent es va manifestar responsabilitzant directament ETA de l'atemptat; i això malgrat que a eixes hores aquesta organització ja s'havia desmarcat dels fets, quelcom que va ser omés de forma flagrant des de la televisió espanyola. A algunes ciutats, però, les mobilitzacions no van ser tan uni-

formes com alguns mitjans intentaven mostrar. A Barcelona, molts manifestants, de forma espontània van escridassar els dirigents del Partit Popular a Catalunya que hagueren d'abandonar la manifestació entre crits i insults. Al mateix temps, a València, es produïren enfrontaments dins de la manifestació entre aquells que van assumir com a pròpies les tesis oficials sobre l'autoria, i qui no deixà de mostrar els seus dubtes i començava a denunciar la política informativa oficial. Molts ciutadans, davant la manipulació que s'havia fet d'aquesta manifestació, van preferir no eixir el carrer per la por a ser instrumentalitzats electoralment. Dissabte continuà el degoteig d'informacions, rumors i desmentits. Al migdia ja se sabia que Bush havia lamentat públicament que l'aventura iraquiana d'Aznar li hagués suposat tants problemes d'última hora; que cinc persones havien estat detingudes per la seua presumpta participació; que a Pamplona un ciutadà basc havia estat assassinat a mans d'un policia nacional com a conseqüència de les declaracions d'Acebes, Zaplana i Urdaci; o que a la redacció de

Canal 9 s'havia generat una bronca monumental entre periodistes i els caps d'informatiu que es negaven a emetre al telenotícies el comunicat d'ETA que negava la seua autoria. Arran de totes aquestes informacions es començaren a convocar concentracions de protesta per mitjà d'internet i dels missatges de mòbil. A Barcelona, des de les vuit de la nit es concentraven fins a 7.000 persones a les portes de la seu del Partit Popular; a València ho feren 4.000 i a Mallorca unes 2.000. A la resta de ciutats i pobles dels Països Catalans també es produïren concentracions on es denunciava el colp d'estat informatiu que s'estava produint, i es demanava una política informativa clara i no partidista. Aquesta mobilització popular, que va recordar l'espontaneïtat que van adquirir ara fa just un any les protestes contra la guerra d'Iraq, va superar els propis partits de l'oposició. Les concentracions ens transformaren a les deu de la nit en cassolades, que en alguns llocs s'allargaren fins la matinada, aconseguiren els seus objectius i forçaren in extremis les rectificacions del ministeri de l'Interior i el portaveu del Govern; a més de generar accions espontànies el mateix dia de les eleccions, quan els principals dirigents populars hagueren de sentir crits i insults de la gent que, com ells, s'havia apropat a votar.

La revolta popular contra la manipulació es va produir malgrat els partits polítics Joan Teran, Barcelona Mentre el drama humà es desenvolupava a Madrid, amb prolongacions a la capital basca i a Hernani els dos dies posteriors, tots els partits polítics van córrer a fer públics els seus posicionaments. Feien necessària aquesta actitud tant la magnitud de l’esdeveniment en sí mateix com el fet que dijous passat fos el penúltim dia de campanya. Es va suspendre la campanya electoral? Malgrat que hi va haver declaracions sobre la conveniència de suspendre la campanya electoral, el cert és que en el cas que això s’hagués produït realment, la Junta Electoral tindria molta feina per analitzar i emetre un veredicte sobre les intervencions que els diferents polítics han tingut des del mateix moment dels atemptats. Perquè n’hi ha hagut moltes. El cert és que en un primer moment tots els portaveus polítics van apuntar a ETA com a autora dels atemptats. El primer en fer-ho va ser el lehendakari de la Comunitat Autònoma Basca que va donar per fet que ETA estava darrera de l’atemptat. Poc després, i en nom de l’esquerra abertzale basca, Otegi va assegurar que ETA no podia ser autora dels atemptats, va rebutjar-los, va solidaritzar-se amb les víctimes i va assenyalar que una de les primeres coses que li havia vingut al cap en conèixer les explosions havia estat “que l’Estat espanyol manté forces d’ocupació a l’Iraq”. Per la seva banda, el govern espanyol també movia fitxa i afirmava, per boca del seu ministre de l’interior Ángel Acebes que “no es pot dubtar que ETA

Manifestant a Barcelona

Oriol Clavera

és l’autora de la massacre”. La resta d’opinions giraven al voltant de la solidaritat amb les vítictimes, la condemna del terrorisme i la “necessitat d’unitat de les forces democràtiques” per enfrontar-se al terrorisme. Aznar, en la seva intervenció pública el migdia del dijous va explicar en què consistia aquesta unitat convocant manifestacions a totes les capitals de l’Estat “amb les víctimes, amb la consititució i per la derrota del terrorisme”, això sí, sense mencionar ni una sola vegada ETA. Des del mateix matí de dijous ja es va començar a dubtar en mitjans policíacs, polítics i informatius de l’autoria d’ETA. La possibilitat que, tal i com havia afirmat Otegi, es tractés

d’un “operatiu de la resistència àrab” anava prenent cos, però no era suficient per modificar unes declaracions en què es parlava d’ETA (com en el cas de Saura, Carod) o de la defensa de la Constitució (com el president de la generalitat valenciana Francisco Camps o el de la generalitat illenca Jaume Matas). És significatiu el fet que tots els partits polítics parlamentaris catalans signessin i enriquissin el lema de la convocatòria que havia escollit Aznar: “Catalunya amb les víctimes de Madrid, contra el terrorisme, per la democràcia i la Constitució”. Entra el dubte: ETA o Al Qaeda? El vespre del dijous, Acebes feia una intervenció anunciant que s’havia trobat una furgoneta amb detonadors i amb una cinta de cassette que contenia fragments de l’Alcorà. Això obligava el ministre espanyol a reconèixer la possibilitat que un grup islamista estigués darrera dels atemptats, però Acebes va seguir mantenint que la línia “prioritària” d’investigació era la pista d’ETA. L’escenari començava a canviar. El divendres, dia de les manifestacions de dol i de rebuig arreu de l’Estat, el dubte ja estava sembrat, però no es va arribar a desvetllar malgrat que continuaven sorgint indicis que apuntaven amb cada vegada més força l’ombra allargada d’Al-Qaeda. El govern seguia amb la nova línia oberta, afirmant que no es descartava cap línia d’investigació i seguint apuntant contra l’organització armada basca ETA. Rajoy aprofitava per donar “molt poca credibilitat” al comunicat d’Al-Qaeda. Però la posició de la resta de partits ja havia variat: demanaven informació i transparència

al govern, però sense anar més enllà. La jornada de reflexió El dissabte era la jornada de reflexió electoral, però també era el dia dels primers enterraments massius a Madrid i a moltes altres poblacions. I en la jornada en què els polítics havien de callar, va parlar el poble. Cal dir que el silenci dels polítics va ser més aviat relatiu. Un llistat ràpid (i no sistemàtic) de polítics que van parlar dissabte podria incloure l’omnipresent Acebes (que ordenava detencions i rebia vídeos però seguia remarcant la pista basca), Bargalló, Bouis, Ridao, Iceta, Duran o Piqué. La majoria reclamant transparència, i els dirigents del PP de Catalunya lamentant el rebuig popular que ja s’havia mostrat divendres contra el seu partit a la manifestació de Barcelona. Però a partir de cert moment, i paral·lelament a les notícies que arribaven de l’assassinat a mans d’un Policia Nacional fora de servei d’un forner de Iruñea (Pamplona) que s’havia negat a penjar al seu comerç un cartell amb la consigna “ETA no”, començaren a concentrar-se persones davant les seus del PP a diversos punts dels Països Catalans. El caràcter massiu de les concentracions va fer reaccionar va fer reaccionar primer el PP, que a través de Rajoy va denunciar les concentracions i les va qualificar “d’il·legals i il·legítimes, i després la resta de partits que van córrer a emetre comunicats demanant dimissions i acusant el govern de mentir en la seva versió sobre l’autoria dels atemptats. Ja era tard. El veredicte del poble ja estava emès. Les eleccions són una altra història.

2 de març de 2004

Restriccions i aïllaments als presos polítics catalans L'atemptat de Madrid i l'atribució de l'autoria que en va fer el govern del Partit Popular ha tingut greus repercussions a les presons espanyoles. Els presos polítics catalans han vist com en els dies posteriors a l’11 de març les seves condicions de vida s'han vist restringides i s'han produït incidents amb carcellers i presos comuns a diferents centres penitenciaris de la Península. A la presó d'Albacete, on es troba el terrassenc Zigor Larredonda, un grup format per presos i carcellers van irrompre a la cel·la d'un pres polític basc al mòdul IV i el van apallissar. Posteriorment, els presos polítics van veure com se'ls aplicava un dur règim penitenciari que inclou la denegació del dret a les trucades setmanals, la reducció a deu de les persones que poden comunicar als locutoris i els han restringit les pertinences personals que poden tenir a la cel·la, restant només amb dos llibres, alguns CD i la roba imprescindible. En protesta per aquestes mesures d'Institucions Penitenciàries, els presos polítics d'Albacete han decidit no sortir a comunicar als locutoris si faltés qualsevol de les visites d'un d'ells. A més, han iniciat una vaga de fam indefinida a partir del 15 de març amb les demandes d'agrupament de tots els presos polítics d'Albacete en un únic mòdul, l'augment del número de persones que poden visitar-los i el dret a un mínim de dues trucades setmanals. El col·lectiu de suport als i les preses polítiques, Rescat, ha informat que estarà atent a l'evolució de la protesta d'en Zigor i ha denunciat "la retallada de drets que s'està portant a terme a les presons espanyoles", i en el cas concret de les reivindicacions d'Albacete, aclarí que "les demandes estan dins els drets que la legislació espanyola reconeix a tots els presos, però han estat retallades sota criteris estrictament polítics". A la presó madrilenya de Soto del Real, on es troben els barcelonins Diego Sánchez i Juanra Rodríguez, el dijous 11 al matí els carcellers van cridar per megafonia insults i incitacions a agredir els presos polítics, el que va desencadenar una pallissa a una noia basca al mòdul VIII. Posteriorment, els presos polítics van ser aïllats a les seves cel·les, on no poden sortir ni per fer tallers o anar al pati. A més, gran part del dia els carcellers els tallen la llum impossibilitant-los de poder llegir, veure la tele o estudiar. Aquesta situació es manté fins al moment del tancament d'aquesta edició. El col·lectiu Rescat ha fet una crida a la solidaritat amb els presos polítics i ha denunciat "la via cada cop més repressiva que ha triat l'Estat espanyol per silenciar i atemorir les reivindicacions populars".


18 de març de 2003

El tunel de Bracons continuarà endavant La Generalitat de Catalunya ha decidit tirar endavant amb el polèmic túnel de Bracons tot i l’oposició popular i, fins i tot, la dels seus socis de govern del tripartit. El portaveu de l'administració catalana Joaquim Nadal ha assegurat que les obres al túnel de Bracons no s'aturaran tot i que en reduiran les dimensions. Tant ERC com ICV, que havien amenaçat amb trencar el pacte amb el PSC si el projecte seguia en peu, s'han mostrat indignats per aquesta decisió però no han donat senyals de voler complir les promeses que van contraure amb les organitzacions ecologistes i cíviques. Per altra banda, la Plataforma Salvem les Valls ha anunciat que portarà el cas davant els tribunals ja que considera que l'estudi d'impacte ambiental és defectuós i que no s'han fet els tràmits necessaris davant la Unió Europea.

La Copa Amèrica també amenaça l'Albufera Poc després de saber-se que València seria seu de la Copa Amèrica, el conseller de Territori i Habitatge va assenyalar que el pla d'usos del Parc Natural de l'Albufera quedava supeditat al que va anomenar desafiament del 2007. Com indica la versió digital de L'Avanç, aquesta amenaça s'ha fet realitat i ara el Govern valencià pretén modificar el règim jurídic del parc per possibilitar la reclassificació de sòl actualment considerat no urbanitzable. Segons aquesta font, les mesures afectaran unes 118 hectàrees amb l'excusa de l'augment de la pressió demogràfica a les localitats que voregen el paratge. L'Albufera és un dels paratges de més valor ecològic dels Països Catalans pel seu caràcter en la nostra costa Els col·lectius ecologistes i cívics han reaccionat amb indignació davant aquesta notícia i ja han anunciat mesures legals imminents en contra.

Països Catalans

L'Alternativa Estel i la CEPC uneixen esforços a les eleccions universitàries Redacció, Sabadell Aquest curs 2003-2004 se celebren les eleccions al claustre de la UB i la UPF i per primera vegada és presenta una candidatura unitària de l'esquerra independentista formada per l'Alternativa Estel i la Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans (CEPC) que és perfila com l’opció independentista dins els òrgans universitaris. Els dos sindicats han entès que és positiva la candidatura unitària per no separar els vots dels estudiants propers ideològicament tot i que les dues organitzacions reconeixen que l'administració universitària no és l'àmbit de lluita ideal, sobretot desprès de l'aprovació de la LOU, que limita greument el poder de decisió dels estudiants dins els claustres universitaris. Des de la Candidatura de l'Esquerra Independentista (AE-CEPC) s'entén la Universitat com una eina al servei de la societat i per aquest precís motiu fan una crítica constructiva del camí que els dirigents universitaris volen fer seguir a tota la institució i als seus membres. Aquesta candidatura defensa un model

Pancarta a la Universitat Autònoma de Bellaterra

d'universitat català, públic, rigorós, modern i de qualitat dins un marc universitari dels Països Catalans i té un programa electoral basat en el rebuig al sistemàtic procés de privatització dels nostres centres educatius i es reclama un augment de la inversió de l'administració pública a les nostres universitats, que pateixen uns pressupostos

totalment insuficients i una mala gestió dels recursos que repercuteixen en la progressiva presència d'entitats privades als nostres llocs d'estudi i en la seva externalització dels serveis Un altre dels pilars de la Candidatura de l'Esquerra Independentista és el reclam de la identitat de les nostres universitats. La total catalanització de

Continua la repressió contra els independentistes a València

l'administració universitària i de totes les seves publicacions, el suport a les iniciatives destinades a catalanitzar la vida quotidiana de la Universitat, la docència de les matèries en català, tant en l'expressió oral com escrita o l'establiment d’un pont de comunicació entre la Universitat i aquells sectors de la societat que vulguin o necessitin aprofundir en la llengua i cultura catalanes són algunes de les reclamacions que fan els estudiants independentistes. Altres punts del programa electoral és basen en aconseguir una universitat democràtica, moderna, participativa, ecològica i comprensiva amb la problemàtica actual de la comunitat estudiantil com són la inexistent política d'habitatge a l’estudiant o l’abusiu preu del transport públic. Un cop celebrades les eleccions al claustre de la UPF la candidatura conjunta de l'Alternativa Estel i de la CEPC ha rebut un important recolzament ja que l'esquerra independentista ha tret 4 claustrals a la facultat d'Humanitats, 3 a la de Ciències Polítiques, 1 a la de Dret, 1 a Periodisme i 1 a Ciències del Treball mentre que a la UB les eleccions es celebraran el proper 25 de març i s'han constituït llistes a Biologia, Dret, Econòmiques, Farmàcia, Filologia, Geografia i Història, Matemàtiques i Medicina.

El jove detingut és militant de l'assemblea de Maulets a l'Horta

Manifestació a València en suport al represaliat

Redacció, València El passat dimecres 10 de març, agents de la brigada d'informació de la policia nacional van detenir al barri de Benimaclet de València un militant de l'organització de joves Maulets quan es dirigia cap al seu lloc de treball. Aquesta detenció s'ha de relacionar amb els fets ocorreguts a la manifestació del 8 de març, dos dies abans, quan la policia va intentar detenir una persona que, davant la reacció de suport de la resta de manifestants, finalment es veieren obligats a deixar anar. Tot just produir-se la detenció d'aquest jove, es van activar les xarxes de suport entre les diferents organitzacions independentistes i a les poques hores ja tingué lloc una primera concentració de suport davant la Comandància

Superior de policia de València i per tal d'informar-se de quina era la situació del detingut. Algunes hores després, a la vesprada, es va tornar a convocar

una concentració de suport on s'aplegaren al voltant d'unes 150 persones que protestaren contra la política repressiva del Partit Popular i dels estaments judicials espanyols. Una vegada que es va dissoldre aquesta concentració, i davant el fet que a l'endemà s'havia tornat a convocar una tercera mobilització als jutjats de la ciutat, el jove va ser traslladat immediatament al jutjat de guàrdia, d'on eixiria cap a les onze de la nit després de prestar declaració i amb la data del judici posada per al proper 22 de març sota les acusacions de resistència a l'autoritat, danys i desordres.

Ser subscripor de L’ACCENT et permet rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el projecte d’informació popular i compromesa amb la realitat dels Països Catalans

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ Nom i cognoms: Adreça: Codi postal: Població: Tipus de subscripció: trimestral (9 euros) Domicialiació bancària Nom del titular:

Telèfon: semestral (18 euros) Població:

Entitat Oficina Control Número de compte Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us presentarà l’Accent en concepte de subscripció. Signatura: Envieu aquesta butlleta per correu a: c. Virtut, 14 baixos 08012 Barcelona o c. Ripalda, 20 baixos esquerra. 46003 València, o bé truqueu al 658.33.39.32.


Economia

Mobilitzacions a Printer L’empresa manté una dura estratègia de substitució de treballadors fixes per precaris i de dràstiques retallades salarials Redacció, Barcelona Printer és una multinacional de les arts gràfiques amb seu al Baix Llobregat que gaudia fins fa pocs anys d'uns conveni amb certes garanties i drets reconeguts, en gran part gràcies als grans beneficis que proporcionava el sector. Al 2001, però, la situació va canviar i va haver un canvi d'estratègia des de la direcció empresarial respecte el

conveni i els drets laborals. Aquest dràstic canvi portà a l'abril del 2002 la signatura d'un nou Pla de Viabilitat on es congelava tota la plantilla el sou durant tres anys, i a una restricció de plusos que feia baixar alguns salaris fins a un 15%. Però l'estratègia de l'empresa no en va tenir prou i va començar a portar feina de la planta catalana a altres seus del grup per intentar demostrar pèrdues, i intentar noves

i més dràstiques retallades salarials. En aquest cas, però, els treballadors no van acceptar i l'empresa va presentar un Expedient de Regulació (ERO). L'ERO de Printer es va presentar el 23 d'abril del 2003 per acomiadar 245 treballadors, però va ser denegat per la Generalitat per manca de motius, doncs l'empresa encara manté enormes beneficis. Però el nou ERO parcial contra 98 perso-

nes sí va ser acceptat per l'antiga administració de CiU, a pesar de l'evidència que l'acomiadament només té la intenció de substituir els contractes fixos per nous treballadors amb condicions laborals precàries. Casualment aquesta "irregularitat" del Conseller Teixidó es va produir després d'una important aportació de l'empresa a la campanya electoral de la coalició regionalista d'Artur Mas. La situació actual és que l'ERO ha estat aplicat a 46 treballadors fixos, molts d'ells substituïts ràpidament per contractats eventuals, i l'empresa amenaça amb una nova retallada salarial del 40%. La factoria viu una gran tensió i es preparen noves mobilitzacions.

Continua endavant la Xarxa contra els tancaments d’empreses

18 de novembre de 2003

Acampada contra la precarietat Diverses organitzacions sindicals de Telefónica han convocat una acampada a Barcelona contra el desmantellament de l'empresa pública, que segons els organitzadors "està creant una major precarietat externalitzant l'activitat laboral". La protesta, que està coordinada amb altres convocatòries a nivell estatal, es portarà a terme davant la seu central a l'avinguda de Roma; es preveu que comenci el 22 de març i s'allargui fins el 25. L'empresa Telefónica ha patit successius Expedients de Regulació en els darrers deu anys, que han rebaixat els seus treballadors dels 75.000 inicials als 25.000 que compta a l'actualitat. A pesar d'això, els beneficis empresarials no han parat de créixer i compta amb una de les produccions més altes d'Europa, que segons els sindicats es basa en la precarietat laboral dels nous treballadors externalitzats.

Primer de Maig combatiu a Barcelona

Assemblea a la plaça Catalunya

La negociació del conveni de Wolkswagen s’ha iniciat amb la voluntat de la direcció de precaritzar encara més les condicions laborals

Àlex Tisminetzky, Barcelona Els cada vegada més numerosos Comitès d'Empresa, sindicats i organitzacions socials i polítiques que conformen la Xarxa solidària contra els Tancaments continuen la dinàmica de coordinació i mobilització. Com a següent pas, la Xarxa convoca a Barcelona pel proper dijous 25 de març a les 18 hores a la Plaça Sant Jaume una manifestació amb l'objectiu de denunciar l'ofensiva empresarial en diferents empreses principatines, i que es concreta en tancaments i amenaces en les negociacions dels convenis col·lectius. La convocatòria sota el

lema "contra els acomiadaments i la precarietat" s'ha volgut fer coincidir amb les mobilitzacions que portaran a terme a tot l'Estat els treballadors de Telefónica contra la la externalització dels serveis i les retallades salarials i de drets laborals. Dins la Xarxa es troben coordinades diferents empreses en conflicte, que aprofitaran la convocatòria per fer públic les seves problemàtiques. Entre aquestes destaca el comitè de Fisipe (Prat del Llobregat), que ha denunciat que l'empresa continua amenaçant amb el tancament si no rep un crèdit de la Generalitat: en els darrers dies els propis treballa-

dors estan mantenint l'activitat de dues línies de producció -que havien estat tancades per la direcció- a pesar de la manca de matèria prima. Els representants de Funosa (Igualada) també han denunciat la seva voluntat de resistència als darrers plans de l'empresa de deslocalitzar la seva factoria local. A la Volkswagen l'obertura de les negociació del nou conveni els darrers dies ha estat aprofitat per la direcció per intentar flexibilitzar encara més les condicions laborals. L'anomenada "deslocalització" ha estat un fenomen de gran impacte social que s'ha disparat els darrers tres anys i que ha afectat durament

milers de treballadors arreu els Països Catalans. Entre els Expedients de Regulació més importants al nostre país destaquen les empreses Samsung de Barcelona (que afecta a 434 persones), Philips (100 treballadors), Hasbro de València (515 afectats), Lear (1280), les diverses seus principatines de Valeo (660), HewlettPackard de Sant Cugat -Vallès Occidental- (200) o Puigneró (1.595). Cal destacar que moltes d'aquestes xifres no inclouen les empreses que depenent d'aquestes multinacionals ni els treballadors temporals acomiadats en els mateixos processos de tancament.

Manifestació:“contra els acomiadaents i la precarietat” 25 març, 18 h Plaça St Jaume de Barcelona

Diversos col·lectius, organitzacions i platafomes socials i sindicals han iniciat la preparació d'un Primer de Maig reivindicatiu a Barcelona. En una primera assemblea celebrada el 7 de març a la plaça Catalunya, i on van participar més de dues-centes persones durant més de set hores, es va acordar unir esforços amb l'objectiu de coordinar i fer visibles les diferents lluites socials i populars que s'estan portant a terme en l'actualitat. La trobada va agafar el nom "d'Assemblea Popular pel Treball, l'Habitatge i els Drets per Tothom". Entre els adherits a la iniciativa es troben la Xarxa Solidària contra el Tancament d'Empreses, la Plataforma Veïnal contra l'Especulació, diversos Centres Socials Okupats, la plataforma de solidaritat amb els immigrants "Papers per Tothom" i més d'una cinquantena de col·lectius i organitzacions polítiques, sindicals i socials. La convocatòria d'una manifestació la tarda del Primer de Maig, contra la precarietat laboral intenta ser un primer pas en la coordinació de les diferents lluites socials a Barcelona, però els organitzadors han declarat la seva voluntat de coordinar-se posteriorment en la lluita per la regularització dels immigrants, contra la especulació (sobretot en motiu del Fòrum de Barcelona) i les retallades socials i laborals.


18 de març de 2004

Internacional

11-M: manipulació espanyola i resposta internacional Durant 72 hores el "cop d'estat" mediàtic obliga a la lectura dels media internacionals

Protesta davant la seu del diari ABC i del Partit Popular a València

Arnau Urgell, Barcelona Els atemptats de l'11 de març a Madrid van causar un estat de xoc a la societat europea. En el cas de l'Estat espanyol, la lògica commoció per la pèrdua de més de 200 vides humanes s'hi sumà la posterior gestió de la crisi pel ja sortint govern Aznar. L'intent d'atribuir els fets a la banda armada ETA, amb una

B. Pompei,. Barcelona. D'ençà de les primeres hores de l'atemptat de Madrid, tot i que l'esquerra independentista basca condemnà sense pal·liatius els fets, i desmentí una vegada i una altra la seva responsabilitat en la matança indiscriminada, el govern espanyol atribuí les accions a ETA. La propaganda del ministeri de l'interior, amb el seguidisme de la pràctica totalitat de la premsa estatal,

clara finalitat electoralista ha acabat convertint-se en un autèntic bumerang que ha catapultat Zapatero a la presidència del govern espanyol. Tal com algun analista ha assenyalat molt encertadament, les 72 hores que transcorregueren entre les explosions als trens i l'inici de la jornada electoral recordaren a molts l'època de la dictadura de Francisco Franco en què els

ciutadans de l'Estat havien de recórrer als mitjans de comunicació europeus per intentar tenir una informació mínimament objectiva. En una direcció semblant s'expressà el 13 de març, l'aleshores candidat al congrès per IU Gaspar Llamazares, considerant que s'estava donant un "cop d'estat" mediàtic, doncs el govern s'entestava en ETA quan fins i tot el CNI havia filtrat que ja només s'investigava als islamistes. Control i submissió dels mitjans estatals i regionals Els mitjans de comunicació escrits d'abast estatal i regional foren objectes d'un ferri control des del govern popular les hores posteriors als atemptats. Un exemple foren les trucades que des de Presidència o des del Ministeri del Interior es realitzaren als principals diaris, ho ha reconegut per exemple La Vanguardia, El País o El Periódico de Catalunya. Es pretenia, i s'aconseguí en gran part, que els rotatius apostessin per la línia de responsabilitzar dels fets a ETA. La submissió als mandats del poder van quedar totalment paleses

amb les edicions vespertines que extraordinàriament editaren diaris suposadament progressistes com el País o el Periódico que amb grans titulars atribuïen a la banda basca la massacre. Dissidènces al panorama informatiu peninsular En el context de dolor del matí de l'11 de març poquíssims mitjans van arriscar-se a no seguir les directrius d'Aznar i Acebes. Una de les excepcions fou a Euskal Herria el diari Gara, que ha donat total credibilitat a les declaracions d'Arnaldo Otegi del mateix dia 11, així com el comunicant anònim que en nom d'ETA es desvinculava totalment dels fets. Deixant de banda breument l'àmbit internacional, un dels únics mitjans que als Països Catalans ha ofert una versió objectiva i arriscada de la situació fou el diari electrònic Vilaweb que a part de posar sobre la taula ja el dia 11 totes les peces que no encaixaven permetia als internautes catalans fer-se ressò de la visió dels esdeveniments a la resta del món i especialment al tractament informatiu que s'estava

Euskal Herria pateix les conseqüències de la criminalització

“Es calcula que la població líbia podria duplicar-se en els pròxims 20 anys” amagà durant dies les nombroses proves que desmentien la implicació de l'organització armada basca, manipulant la indignació de la població de l'estat i obrint el camí cap a una veritable cacera de bruixes. La criminalització del govern trobà el suport del govern basc, en un lamentable comunicat del govern d'Ibarretxe donant per bona la versió oficial, així com la dels partits regionalistes que maldaven per aprofitar els fets per marginalitzar l'esquerra abertzale. La dramàtica conseqüència de tot plegat arribà el dissabte dia 13. A Pamplona, Àngel Berrueta, un forner conegut per les seves simpaties independentistes fou assassinat per un policia espanyol minuts després de negar-se a penjar un cartell contra ETA. La notícia va córrer ràpidament, i es succeïren mobilitza-

donant des de les principals capçaleres europees i americanes. Els governs occidentals i l'11-M Els governs europeus i nord-americà en cap moment han volgut enfrontar-se obertament a la postura d'Aznar, tot i això, han suggerit en diverses ocasions que semblava clar que darrera dels fets s'allargava l'ombra d'al-Qaida. El primer en fer-ho, i tot just quan encara era inimaginable l'abast real dels atemptats, fou el ministre britànic d'afers estrangers Jack Straw. L'endemà, el primer ministre australià afirmava que "la sofisticació i l'amplada de l'atac indicaven l'autoria de l'entramat islamista". També fou significativa la decisió del govern polonès, feta pública el mateix 11-M, d'augmentar l'estat d'alerta en aquell país a causa de la participació conjunta de Polònia i l'Estat espanyol a la guerra d'Iraq. Mentrestant, la ministra espanyola Ana Palacio, intentava que tot el cos diplomàtic espanyol tanqués files al voltant de la postura d'Acebes i transmetés als governs de tots els estats que l'atemptat era obra d'ETA. Tot i els esforços de la diplomàcia, alguns dels titulars dels principals diaris apuntaven obertament i, clara cap al paral·lelisme amb l'11-S i consideraven pràcticament inimaginable la hipòtesi sostinguda pel govern espanyol. Especialment significativa fou la postura de la revista Debka File, molt propera als serveis secrets d'Israel, que des de primera hora de la tarda apostava per al-Qaida com autora de la massacre.

Manifestació de l’esquerra abertzale per la defensa dels drets dels presoners polítics bascos

cions arreu del País Basc, que foren durament reprimides per la Policia, la Guàrdia Civil i l'Ertzaintza. L'endemà, a Hernani, una càrrega de la policia autonómica contra una manifestació de protesta per la mort de Berrueta provocava la mort per infart d'una veïna de 58 anys, Kontxi Sanchiz. L'esquerra independentista basca denuncià la responsabilitat de tots aquells que havien alimentat la criminalització i les mentides del govern espanyol. Per altra banda, a les presons, el col·lectius de presoners polítics bascos denuncià una onada d'a-

gressions i de càstigs afegits dels carcellers, que aïllaren els reclusos bascos durant tres dies privant-los dels seus drets. El diumenge, en les eleccions, i malgrat la prohibició de la seva opció política, la persecució i repressió dels seus actes, i el boicot i criminalització dels mitjans, el vot pro-autodeterminació reclamat per l'esquerra abertzale recollí 120.000 paperetes arreu del país basc, demostrant la vitalitat i compromís d'un ampli sector social davant les condicions més desfavorables.


Cultura

un acudit sobre "Star Trek" entre d'altres referències al cinema industrial. Un menú d'aquestes característiques resulta digerible gràcies a una imaginació desbordant que el permet de canviar radicalment l'atmòsfera i el ritme d'una violenta baralla a ganivet a causa de l'arribada de la filla petita d'una de les combatents o presentar el passat biogràfic de l'adversària irreconciliable d'Uma Thurman amb un "flashback" amb format de dibuixos animats. Ara bé, hi ha un element característic del cinema de Tarantino que es troba a faltar a Kill Bill, vol.1. El guió, i no per casualitat o per deficiència, resulta absolutament negligible. A causa de la pròpia naturalesa del projecte, és a dir, de l'exaltació d'un cert art industrial caracteritzat pel seu maniqueisme, la manca d'interés psicològic dels seus personatges, el caràcter infantil dels conflictes

ètics, socials o de qualsevol altra naturalesa que s'hi puguin plantejar, ens trobem amb una història que, a excepció d'una exposició inicial que Tarantino aconsegueix animar gràcies al seu ús, tan lliure, del temps, no té cap mena d'interés. I és rellevant el fet que aquesta sigui una opció lliurement assumida pel director. El que a Pulp Fiction era un elegant distanciament de les motivacions dels personatges i l'absència de qualsevol tipus de compromís de l'espectador amb els esdeveniments que s'hi mostraven, s'esdevé aquí la total supressió de cap contingut que no sigui l'exaltació del cinema de sèrie B. Ha quedat ja clar que Tarantino és un director capaç d'oferir, en base a qualsevol guió, un producte formalment esplèndid. Fóra bo, però, que un talent així no s'esgotés al servei d'una estètica purament formalista, de l'exaltació de la indústria i especialment dels seus productes més estandarditzats. No crec que haguem d'acceptar que el que Esteve Riambau ha qualificat a l'Avui de "cinema en estat pur" (referint-se a Kill Bill, vol.1) hagi de girar al voltant del crim i la revenja en les seves formes més esquemàtiques sense cap desenvolupament ni cap mena de matisos. Joan Sebastià Colomer

teulades. És una obra que ha estat preparada entre l'Institut Municipal de Cultura i Joventut de Burjassot i l'Escola de l'Actor de València, i que es va presentar el passat divendres 5 de març al Centre Cultural Tívoli de Burjassot. La seva pretensió és "divulgar a les noves generacions des del punt de vista teatral, la figura d'Estellés". Per tal d'aconseguir aquest objectiu, enlloc d'escollir alguna de les seves obres teatrals que no hi ha manera de veure representades, un gènere que va conrear sobretot en els seus inicis (aquest comentari no s'ha d'entendre com una crítica a l'obra estrenada sinó com una forma de recordar-ne de forma pública la seva existència i reclamar-ne la seva posada en escena), els responsables han optat per escollir trenta dels seus poemes més representatius. Amb una escenificació sòbria, i acompanyats d'una banda sonora de retalls de ràdio i notícies que ens informen del període històric en

què es creen aquests poemes, la Cristina Plazas i en Vicent Genovés interpreten els poemes seleccionats. Prop d'una hora de recorregut poètic del qual podran gaudir nombroses poblacions del País Valencià. Ara, un any després que em preguntés per quins setze ous no havia estat possible que la iniciativa en record de Vicent Andrés Estellés que es realitzava a les universitats valencianes s'estengués a la totalitat de les agrupades en l'Institut Joan Lluís Vives, em faig una nova pregunta. Serà possible que Estellés per les teulades pugui ampliar la seva gira inicial restringida al sud del país, per tal que sigui més senzill que les "noves generacions" del conjunt dels Països Catalans, es puguin apropar teatralment a l'escriptura d'un dels millors poetes contemporanis catalans? Cal, si volem un futur digne pel nostre poble, que comencem a pensar i actuar, des de tots els àmbits, com a tal.

Una de sang i fetge Kill Bill, vol.1 serà la darrera pel·lícula de Quentin Tarantino fins que l'estiu ens porti una nova entrega d'aquesta història de violència desfermada inspirada en els còmics japonesos i el cinema d'arts marcials. Una temàtica d'actualitat amb mostres com Zatoichi, de Takeshi Kitano, i El darrer samurai d'Edward Zwick amb Tom Cruise.

Com pot testimoniejar qualsevol espectador que hagi vist Pulp Fiction o Reservoir Dogs, Quentin Tarantino destaca pel seu virtuo-

sisme en la posada en escena, per la seva imaginació a l'hora de planificar cada una de les seves escenes i per la seva habilitat per a construir guions imprevisibles i diàlegs brillants, divertits i intel·ligents. Aquests aspectes, juntament amb una cinefília que palesen les permanents referències al cinema de gènere, el van convertir en un dels grans impactes cinematogràfics de la passada dècada. Amb Kill Bill, vol.1 Tarantino revifa alguns gèneres que han contribuit a configurar la seva pròpia estètica cinematogràfica, molt especialment el cinema oriental, tant en la seva vessant "comic" com pel que fa al cinema d'arts marcials. La proposta va amanida amb la presència de David Carradine (tota una referència "de gènere"), una banda sonora d'inspiració "spaghetti western" (amb tema d'Ennio Morricone inclòs) i

Deu més u Estellés per les teulades Josep Maria Solé Ara ja fa un any que ens vàrem fer ressò del desè aniversari de la mort d'en Vicent Andrés Estellés. En aquell moment, les universitats del País Valencià estaven desenvolupant un seguit d'actes relacionats amb la seva persona i obra, i auguràvem, tot i que en condicional per cobrir-

nos les espatlles, que l'any seria ple a vessar d'actes que fessin justícia a la seva trajectòria. Ara no vull ser derrotista i, per tant, no ho seré, però el fet que hagi hagut de passar un any perquè es presenti un projecte de certa rellevància sobre el poeta de Burjassot, és una mostra més de la manca d'iniciativa, en aquest cas cultural, d'aquells que tenen més instruments a les seves mans. La proposta que ha trencat aquest llarg silenci és una obra de teatre que du per títol Estellés per les

18 de març de 2004

ressenya

El respecte L'autor de La corrossió del caràcter, Richard Sennett analitza en un llibre aparegut l'any passat i que, desgraciadament no existeix en català, la qüestió de "la dignitat de l'home en un món de desigualtat". El llibre s'anomena Respect in a world of Inequality i a diferència de La corrossió del caràcter (que ja va ser ressenyada a l'Accent del passat 22 d'abril i tractava la qüestió de la construcció del caràcter individual en el món del treball mitjançant un cert treball de camp) té com a base empírica les pròpies experiències biogràfiques de l'autor. Però no és aquesta l’única novetat, ja que "El respecte" inclou, a diferència del llibre esmentat, una interessant anàlisi històricofilològica de l'evolució en el desenvolupament del pensament modern de conceptes com el talent, la dependència, el caràcter adult, l'autoestima i la caritat. En aquesta anàlisi observa com en la cultura burgesa es desenvolupa una ideologia sobre el mèrit ("meritocràcia") que és completament incompatible amb cap projecte social fonamentat en la solidaritat i en la complementarietat dels talents. Sennett prova de mostrar en el seu recorregut històric la ingenuïtat i unidimensionalitat dels supòsits de la teoria liberal sobre el caràcter humà debilitat, que es transmet directament, en plena modernitat, als principis sociològics del neoliberalisme. Per a explicar tots aquests processos històricoideològics Sennett repassa qüestions com la debilitat de les estructures rígides segons Lévi-Strauss, el lumpenproletariat i Marx, el liberalisme i la dialèctica de la Il·lustració, la relació entre els sistemes assistencials i la caritat cristiana, etc. Aleshores aplica tot aquest aparell teòric al fracàs de les formes caritatives i paternalistes de l'assistència social als Estats Units, d'unes formes de relació (suposadament no-jeràrquiques) en el món del treball que ignoren la impossibilitat de relacions igualitàries entre pobres i rics, cultes i ignorants. I mostra una evolució del pensament i la pràctica liberal que ha conduït a cada cop més capitalisme i cada cop menys democràcia, a la gestió de la societat com una empresa. I com Richard Sennett diu amb gran encert "en una empresa si la demanda és més gran que l'oferta els beneficis augmenten; en l'Estat del Benestar, una demanda més gran que l'oferta produeix misèria"


18 de març de 2004

Contraportada

Entrevista a Jordi Sanç, membre de la Plataforma en Defensa de l'Ebre de Vinaròs

"Amb el trasvasament de l’Ebre ens juguem la pesca i la costa de Vinaròs" La recent campanya electoral ha provocat una allau d’inauguracions d’obres relacionades amb el Pla Hidrològic Nacional. Paral·lelament les mobilitzacions contràries al projecte s’han multiplicat i s’han estès al País Valencià. Vinaròs

ha sigut escenari d’algun d’aquests actes electoralistes i de les corresponents mobilitzacions de protesta. Des d’allí, Jordi Sanç ens explica com es desenvolupa la lluita contra el transvasament.

Redacció, València Com va nàixer la Plataforma? Quins objectius us marcàreu inicialment? A Vinaròs ens vam constituir l'abril de l'any passat compartint el mateix objectiu que el de la PDE: aturar el transvasament de l'Ebre i lluitar per una Nova Cultura de l'Aigua. A Vinaròs, però, teníem el problema que calia primer conscienciar a la població de què amb el transvasament de l'Ebre ens juguem les captures de peix, l'increment de l'erosió de les nostres platges, la pressió urbanística sobre la costa, fins i tot, l'aigua de Vinaròs (així com la de molts altres pobles del País Valencià), ja que el PHN contempla que en cas de no poder extraure tota l'aigua de l'Ebre, la manca de l'aigua s'extrauria de les aigües freàtiques per on passarà el canal mitjançant pous. A més també calia denunciar que darrere de la demanda de l'aigua hi ha els projectes de construcció de grans infraestructures destinades a un turisme de baixa qualitat. Aquest primer objectiu pedagògic l'hem assolit amb escreix, gràcies en gran part al suport que hem rebut dels moviments socials i alguns partits polítics del poble com ara l'Associació de Veïns/es Migjorn, que ens ha fet costat sempre, gràcies a Apnal-EA, que ens han deixat llibres per formar-nos, gràcies a Maulets, que han organitzat xerrades als instituts i a l'Auditori Municipal, gràcies també a la nova corporació municipal que ens ha cedit els locals que els hem demanat, gràcies a partits d'esquerres i ecologistes del poble que també han organitzat xerrades, i també l'hem assolit gràcies als mitjans de comunicació comarcals que ens han publicat tot el que els hem portat. A banda de la tasca pedagògica, ara estem duent a terme una lluita que la podríem dividir en tres nivells. El primer és la lluita de carrer. Cada volta que sentim que se'ns agredeix el territori organitzem una protesta, i en el que va d'any ja hem sortit 4 voltes pels carrers de Vinaròs amb un suport creixent de la gent del poble i també de la comarca. El segon nivell se centra en pressionar a les institucions per tal que recolzen els postulats de la nostra lluita. I el tercer nivell és la lluita jurídica. I com valoreu la vostra feina? La valoració que fem és molt positiva ja que hem aconseguit organitzar una vaga d'estudiants, una acampada a la plaça de l'ajuntament i una concentració en dia laborable a les portes de l'ajuntament amb un èxit molt notable de gent el dia que, la gentola de l'empresa Trasagua (empresa que creu que

Manifestació a València contra el transvasament

realitzarà el transvasament), va venir a manifest les controvèrsies que desperta expropiar-nos les terres i que gràcies als un PHN pensat, no per a solucionar advocats dels afectats per les expropia- el problema de l'aigua, sinó pensat cions quasi no s'endugueren ni un gra- com un gran negoci que pretén increpat de terra. Però les mobilitzacions mentar la pressió urbanística en la han anat a més. El dia abans que ens costa del País Valencià i que deixarà visitès la ministra de Medi Ambient, més abandonat un interior mancat de Elvira Rodríguez, actors i actrius de tot tipus d'infraestructures. Vinaròs van parodiar la posada de la Les mobilitzacions semblen aturades primera pedra abans que realitzàrem d'ençà les eleccions principatines. Hi una roda de premsa, per la tarda i a ha hagut un reflux després de la vicpesar de la pluja i el fred 300 persones, tòria dels partits oposats al transvasasegons la premsa, ens manifestàrem ments? pels carrers de Vinaròs per defensar els Ni molt menys, a més seria un error aqüífers del poble i contra el transvasa- deixar en mans dels partits polítics la ment. L'endemà 300 persones més lluita contra el transvasament i el anàrem a manifestar la nostra protesta PHN. Ara tenim el govern del princia la senyora pat de cara, i ens ministra, al alegrem d'això, “El moviment senyor presiperò tenim molt independentista ha de dent Camps, clar que sense totes traslladar el debat Fabra i altra les mobilitzacions gentola del PP, que hem dut a sobre el trasvasament en la seua visita terme fins al dia de l’Ebre a cada poble a unes obres d'avui, no tindrío ciutat dels Països inexistents. em el recolzament Catalans” Fou aleshores institucional d'aquan una cinjuntaments i ara de quantena d'anla Generalitat del tidisturbis ens impediren a cop de Principat. El fet que els partits que ara porra que arribessem al recinte quan governen siguen antitransvasistes tractàvem d'accedir a travès dels nos- suposa un pas més en la lluita per atutres camps. Increïble! La indignació rar el transvasament, però no és el pas està a flor de pell en tota la gent del definitiu. Pel que fa a les mobilitzaMaestrat, i la conseqüència ha sigut cions, enguany està sent un dels més que l'ajuntament de Vinaròs ha decla- actius de la Plataforma, amb els rat empresa non grata Trasagua i li ha intents de posar les primeres pedres, demanat públicament que ens dema- fer prospeccions en les nostres terres o ne disculpes. intentar expropiar-nos-les. El diumenCom ha estat la resposta popular en ge passat, per exemple, 10.000 persoles terres de l'Ebre i com a la resta del nes es concentraren a Tortosa en propaís? testa per unes prospeccions que vol La resposta ha sigut enorme allà on dur a terme l'empresa Trasagua. Jo s'han convocat qualsevol mena d'acte. estic convençut que si la lluita contiNomés cal recordar les manifestacions nua com ara, el transvasament de multitudinàries de Barcelona, de l'Ebre no es farà. València, de Tortosa, Deltebre o, fora Com explicaries a les persones favoradel nostre país, a Saragossa, Madrid, bles que la vostra oposició és solidàBrussel·les... totes elles han posat de ria?

Pedro Arroyo, premi Goldman 2003 (una mena de Nobel de gestió ambiental) diu que l'aigua de l'Ebre arriba a Múrcia a través de la mar, amb aixó el que vol dir és que l'aigua de l'Ebre no es perd a la mar, l'aigua quan desemboca aporta tota una sèrie de sediments i nutrients que enriqueixen els ecosistemes marins, sense aquests nutrients l'activitat pesquera cauria en picat. Igualment, transvasar l'aigua de l'Ebre presentaria problemes a les conques receptores: la qualitat de l'aigua de l'Ebre és pèssima, ja que l'Ebre, per desgràcia, és un abocador de residus d'industries químiques, de centrals tèrmiques i fins i tot es fa servir per a refrigerar les turbines d'una central nuclear. Nosaltres estem per una Nova Cultura de l'Aigua, que a grans trets es definiria com una cultura de l'ús racional i del reciclatge de l'Aigua. Si realment fa falta aigua al sud de la costa mediterrània es poden estudiar altres alternatives com la reutilització, l'estalvi o la dessalació. Com podem, els ciutadans de la resta del país, fer-vos arribar la nostra solidaritat? El moviment independentista ha de traslladar el debat sobre el transvasament de l'Ebre a cada poble o ciutat dels Països Catalans. En certa manera, aquesta lluita vertebra els Països Catalans ja que afecta des de Barcelona fins a Alacant, passant per les Terres de l'Ebre i les de Ponent. Una volta tota la gent dels Països Catalans haguem pres conciència que amb el PHN el govern espanyol pretén destruir el nostre territori, caldrà lluitar per aturar-lo. A gran part del nostre territori ja fa temps que hem començat la lluita coordinats amb altres pobles de la península. Ara cal que la resta dels Països Catalans es sumen perquè així, la victòria és més que segura.

agenda MARÇ Divendres 19 València (l'Horta). Cercavila "Prou repressió als moviments socials!". 19h, plaça de Benimaclet. Dissabte 20 Tots els Països Catalans. Manifestacions en contra de la guerra i l'ocupació d'Iraq i Palestina. Barcelona (Barcelonès) Sopar en solidaritat amb els joves graciencs jutjats per l’Audiència Nacional espanyola. 21h, CAT. Organitza: Gràcia contra la Repressió. Diumenge 21 Barcelona (Barcelonès). Segona calçotada popular de Nou Barris. 13h, Parc Central. Després de dinar concert amb Wuadalupe. Organitza: Casal La Forca i Casal de Joves de La Guineueta. Dilluns 22 València (l'Horta). Concentració "Prou judicis polítics, absolució jove maulet". 9:30h, Facultat d'Història; 10h, Ciutat de la Justícia. Organitzen: Maulets i CEPC. Dimarts 23 Barcelona (Barcelonès) Xerrada i calçotada contra el Fòrum. 12h, Fac. d’Història de l’UB. Organitza: CEPC i Alternativa Estel Dijous 25 Ametlla de Vallès (Vallès Oriental) Taula rodona "La gestió dels espais no urbanitzats". 20:00h, biblioteca. Organitza: Assemblea del Poble. Crevillent (Baix Vinalopó). Presentació del llibre Quina lenta agonia, la dels ametllers perduts, amb Toni Cucarella. 20h, Casal Jaume I. Dissabte 27 i diumenge 28 Bisbal (Baix Empordà). Marxa per l'Empordà. Dissabte, 10h, Consell Comarcal; Diumenge, 9h, Mas Matà; 14h, Dinar popular a la plaça Triangular de Figueres. Organitza: Salvem l'Empordà. Dissabte 27 Torrent (l'Horta). Presentació de la 3a Universitat d'Estiu de l'Hort. Concert amb Mah Broza Sound Sistem. 21:30h, Ateneu Cultural Casion de Torrent. Barcelona (Barcelonès). Assemblea de subscriptors i presentació de l'Anuari 2003 de L'Accent. La Torna. Diumenge 28 Pineda de Mar (Maresme). II Jornades Independentistes. Xerrada "Solidaritat i cooperació internacional" amb Arcadi Oliveras. 12h, Biblioteca Manel Serra i Moret. Manacor (Mallorca). Marxa "Tren més que mai". 8h, Manacor. Barcelona (Barcelonès). Calçotada Popular de Gràcia. 12h, plaça del Diamant. Organitza: La Torna.

Envia les convocatòries a accent@correucatala.com

L’ACCENT [`] és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans. Número 28. Tirada: 5.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors. Redacció Valencia: c. de Ripalta, 20, baixos, València 46003. Redacció Barcelona: c. de Virtut, 14, baixos. 08012 Barcelona. Adreça electrònica accent@xarxaneta.org. Telèfons de contacte: Subscripcions: 658 33 39 32. Distribució: 615 54 47 15. Publicitat: 616 07 33 28. Consell de Redacció: Coordinació: Laia Altarriba, Andreu Ginés i Àlex Tisminetzky. Països Catalans: Laia Altarriba, Martí Cirici, Jordi Garrigós, Andreu Ginés, Àlvar Kuehn, Andreu Perelló, Maria Oliver, Aure Silvestre, Júlia Taurinyà, Joan Teran, Arnau Urgell. Economia: Rafa Escobar, Àlex Tisminetzky. Internacional: Juanjo Garcia, Sónia Jiménez Villanueva, Antoni Trobat. Cultura: Joan Sebastià Colomer, Josep Maria Soler, Feliu Ventura. Correcció: Mercè Mauri. Edició gràfica: Àlex Tisminetzky. Arxiu: Marc Garcia. Secció Gràfica: Oriol Clavera, Mireia Comas, Oriol Diez. Distribució : Eva Capdevila i Albert Roig. Han col·laborat en aquest número: Joan Canela, Ester de Pablo.

Accents 2004  

Estellés al teatre editorial Economia / 5 18 de març de 2004 Periòdic popular de distribució gratuïta 5.000 exemplars Cultura / 7 Internacio...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you