Page 1


Edició de la Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell Juny 2006


Relació de ponents:

Record i presència d’en Jordi Capell

Jesús Alonso Degà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya

Les persones passen però les institucions queden. I la Cooperativa Jordi Capell ha tingut l’encert de celebrar un acte públic de record i homenatge en memòria del seu inspirador i precursor , l’arquitecte mataroní Jordi Capell. Un acte emotiu, de reconeixement, de justícia. En Jordi Capell se’l mereixia. Era un home que estimava Catalunya, el seu país. Un home que estimava la seva professió: era un arquitecte de cap a peus. Un home que estimava els amics. Un home que estimava la família -com se'ls estimava, a la Roser i els fills, en Jordi Capell!!- i un home que estimava Déu, sense ostentació ni exclusions. T ots hi érem, en aquest acte de record a en Jordi Capell. Uns, amb la nostra presència. Altres, en la memòria; i és que en Jordi Capell és de les persones que cal tenir sempre presents, com un referent que no volem oblidar . Ell ja no és entre nosaltres però la Cooperativa continua la seva obra. És una institució, és cert, però amb unes persones que li donen vida. I en nom de totes aquestes persones, també és de justícia, que recordem el seu director, en Jordi Viola, arquitecte i deixeble de l’enyorat Jordi Capell. L’acte ha passat però el llibre que avui tenim a les mans ens el torna a fer present. " Verba volant, scripta mament" deien els clàssics. I el record d’en Jordi Capell, company, familiar i amic restarà sempre entre tots nosaltres.

Jordi Querol President de la Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell Santiago Esteban Director General d’Economia Cooperativa, Social i d’Autoocupació de la Generalitat de Catalunya Xavier Subías Arquitecte, ex-Degà i amic personal Agàpit Borràs Arquitecte que d’estudiant va treballar a l’estudi de Jordi Capell Núria Nogueras Historiadora de l’art i autora de la tesi doctoral sobre Jordi Capell Jordi Viola Director de la Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell Jordi Pujol Ex-President de la Generalitat de Catalunya i amic personali al final el moderador

Josep M. Ainaud Historiador i amic personal

Moderador: Josep M. Ainaud Historiador i amic personal

—5—


Jesús Alonso Degà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya Es una gran satisfacció per al degà d’aquesta casa, saludar-vos en ocasió d’aquest acte entranyable d’homenatge a l’arquitecte Jordi Capell i Casarramona. T enim avui entre nosaltres moltes persones testimonis i coneixedores de la seva personalitat i aquest Col·legi va ple de trets de la seva obra. Avui recordem el perfil d’un arquitecte autènticament renaixentista, amb un perfil humanista, amb una formació tècnica, però a més amb una visió social que, des del meu punt de vista, l’han fet clarament precursor de moltes de les idees que després vingueren, i en un moment en el qual no era fàcil explicitar les idees i encara menys posar-les en pràctica. Aquest perfil social de la seva personalitat és el que amb més força ha quedat instal·lat a la nostra memòria històrica. Molts dels qui m‘acompanyen en aquesta taula, als quals aprofito per agrair la seva presència, com a coneixedors en profunditat de la seva personalitat, del seu perfil i de la seva trajectòria, tindran moltes més coses a dir que aquest degà que no va tenir el plaer de saludar-lo en vida, però que el té ben present perquè se’l troba per tots els racons d’aquesta casa. No voldria dei-

—7—


xar d’agrair a la Cooperativa Jordi Capell aquesta magnífica iniciativa. Res més, reitero aquesta benvinguda i crec que l’acte d’avui promet ser molt entranyable. Moltíssimes gràcies. Josep M. Ainaud conversa amb Jesús Alonso moments abans de l’homenatge.

(Foto: Jordi Pareto/Inde)

Josep M. Ainaud : Moltes gràcies benvolgut degà per l’acolliment i també per l’hospitalitat que avui ens dóna. Ara té la paraula el senyor Jordi Querol, president de la Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell.

(Foto: Jordi Pareto/Inde)

Jordi Querol

President de la Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell Seure avui en aquesta tribuna m’omple de goig, un goig especial i, ben cert, ple de matisos. En primer lloc pel tema en sí, en Jordi Capell. Estem aquí perquè algunes persones que el coneixien bé parlaran d’ell. Molts arquitectes que ens vam fer socis de la Cooperativa, ara fa ja una mica més de 25 anys, a la pregunta de qui era Jordi Capell se’ns responia: "En Jordi Capell era un arquitecte

—8—

—9—


Trobada dels ponents i familiars al despatx del degà del COAC, Jesús Alonso.

(Foto: Jordi Pareto/Inde)

— 10 —

— 11 —


de Mataró que va morir d’un accident d’automòbil". Això era tot allò que sabíem d’ell, òbviament perquè la pregunta no la fèiem a cap dels ponents aquí presents avui. Goig, en segon lloc, per estar rodejat de personalitats que no solament tenen a veure amb l’esmentat arquitecte sinó perquè, alhora, són amics meus. Un d’ells, no perquè el conegui personalment, mai havia estat físicament tan a prop meu, però com que des de fa molts anys jo i tota la meva família l’admirem, ja és com si ho fos. Com a conseqüència d’aquest acte, aquests darrers dies he tornat a recordar la meva època d’estudiant i la meva universitat en blanc i negre, com el Nodo de l’època, plena d’apunts de segona mà, mal fotocopiats i, sobretot, sense cap imatge. En contrast, poder veure avui com en Jordi Capell apareix als nostres ordinadors perquè el miracle d’Internet ens l’envia, m’afecta entranyablement. Finalment, vull dir que col·laborar juntament amb altres membres del Consell Rector i el director de la Cooperativa per poder portar a terme la trobada d’avui, i així satisfer els desitjos de la família d’en Jordi Capell, ha estat una satisfacció personal. Moltes gràcies a tots per la vostra presència.

Josep M. Ainaud: Moltes gràcies benvolgut president de la Cooperativa i amic. Ara té la paraula el senyor Santiago Esteban, director general d’Economia Cooperativa i que, a més a més, ha impulsat la celebració d'aquest acte i ha ajudat sempre a dur-lo a terme.

— 12 —

Santiago Esteban Director General d’Economia Cooperativa, Social i d’Autoocupació de la Generalitat de Catalunya Bona nit. Quan em van convidar a assistir a aquest acte, vaig pensar que tindria l’oportunitat de conèixer la persona el nom de la qual ha anat lligat i ha donat nom a aquesta Cooperativa. Mentre venia aquí, pensava que allò que és habitual en recordar un arquitecte és fer-ho a través dels seus edificis, és evident. Però en aquest cas, representa que l’estem recordant a través d’una altra obra: una cooperativa. La diferència fonamental —jo he estat de sempre en el món de les cooperatives— és que un edifici es fa i s’ha de mantenir, tots ho sabem, però fonamentalment queda fet i s’aguanta, i una cooperativa cal anar-la fent any rere any, hi ha d’haver persones que es vinculin amb el Consell Rector , ha de fer un servei i, per tant, ha de mantenir un esperit viu. Efectivament, és un plaer , 25 anys després d’haver-se inaugurat la Cooperativa, tenir l’oportunitat de poder trobar-nos aquí i conèixer la figura que va donar lloc a aquest projecte col·lectiu. Moltes gràcies.

— 13 —


Josep M. Ainaud, moderador de l’acte d’homenatge.

Josep M. Ainaud: Moltes gràcies benvolgut senyor director general. Ara té la paraula un amic personal d’en Jordi Capell, un arquitecte i antic degà d’aquest Col·legi, que és l’amic i company Xavier Subias.

— 14 —

Xavier Subías Arquitecte, ex-Degà i amic personal Bona nit. Jo parlaré, tal com em van dir que fes, com a arquitecte de la seva generació. Ell és nascut el 1925, jo el 1926, i és difícil definir allò que pot ser una generació. Deu estar composta de gent molt diferent, de gent molt múltiple. A Figueres aquesta generació — parlo per mi— ha vist cremar esglésies, ha vist matar gent, ha sortit viva de les bombes que queien a la porta de casa, ha patit la depuració dels pares, l’exili a Mèxic dels oncles i que la mare ens digués sempre: "Nois, no us fiqueu en res". És una generació que jo, personalment, he patit. A Figueres, ho vam passar així. A Mataró no sé com ho va passar en Jordi, però estic molt segur que, per tot allò que vaig viure amb ell, estaria d’acord a proclamar amb l’Espriu allò que diu la seva cançó: "Senyor Sant Jordi, Patró, guarda’ns sempre del crim de la guerra civil". Bé, entro en matèria, i després veurem per què he parlat d’això. Jo glossaré alguns dels aspectes humans del Jordi, extrets de molts i molt bons articles escrits en memòria seva. Qui cregui que li he copiat allò que va dir és veri-

— 15 —


tat, perquè he transcrit simplement allò que he trobat escrit. Per exemple, el primer qui em va impressionar és l’Espinàs, quan diu a la nota necrològica, l’any 197 0: "Home entre nosaltres, era un tipus humà de primera necessitat social, d’aquells que diuen què cal fer i ho fan, d’aquells que volen ser útils i ho són, d’aquells que van a tot, d’aquells que fan país". Capell intervenia en tot, era un motor silenciós i diu Espinàs que "centenars d’homes ploraven en el seu funeral", perquè havien treballat amb ell en projectes diferents. Es coneixien amb en Capell però no es coneixien entre ells, perquè en Jordi havia fet moltíssimes activitats. I, a més, perquè en Jordi no era important, no tenia medalles ni tenia presidències. Jordi Viola, que parlarà després, i que avui és el Director de la Cooperativa, parlant d’ell diu una cosa que m’ha impressionat molt: "Saber crear riquesa, saber crear futur en el nostre país —és un país que té mancances, no ens enganyem— és molt important. Sense l’impuls i la il·lusió inicial de la Cooperativa, aquesta no s’hauria començat. Coratge i fe de tirar endavant una institució". Això va fer Jordi Capell, crear futur , crear riquesa i serà bo que al final Jordi Viola expliqui amb detall fins a on ha arribat aquesta il·lusió inicial. A mi me'n va fer un resum molt breu que també els dic perquè en tinguin ja una idea: 13.000 socis, 80 treballadors i 342 ordinadors portàtils venuts l’any 2003. La Cooperativa és, doncs, una entitat viva. Per veure com va anar tot això porto l’acta 63 de l’any 1967 de la Junta General del Col·legi. La qüestió era que tots estàvem molt preocupats per implantar uns nous serveis tècnics i culturals que la professió necessitava. Érem uns artesans, encara ho som en gran part, però arribaven els ordinadors. El professor Bona encara deia que la força de l’arquitecte era el croquis, però venia una altra generació. La Junta, el degà de la qual aleshores era Cendoya, s’estén àmpliament en el tema, però Capell concreta,

concreta i explica allò que s’ha de fer: "els beneficis de crear una cooperativa de crèdit, que en requereix una de consum, per a la satisfacció econòmica dels cooperativistes i que farà possible finançar els serveis, crear fons de reserva i fons socials i culturals". Jordi Capell era un home concret. A la Junta hi va haver un ampli debat que va deixar petja. Això passava l’any 1967. I tanta petja va deixar aquest debat que la Cooperativa portarà el seu nom deu anys després de la seva mort. És l’any 1977 en què la Germandat d’Arquitectes crea la Cooperativa de Consum Jordi Capell, amb el registre oficial número 23.052. La burocràcia és molt més lenta que no pas la creativitat d’aquest home. Bé, tractem d’aprofundir en l’home. Diu Roser Capell, esposa d’en Jordi, que "era molt creient, però respectava a tothom". I ens dóna el testament, escrit a mà, que ens fa conèixer allò que era en Jordi per dins. Diu així: "He procurat en vida seguir la religió catòlica, encara que he sentit el més gran respecte pels que practicaven altres religions, i fins i tot per aquells que professaven sincerament el materialisme ateu". Ara vénen unes frases realment extraordinàries al meu entendre: "T ransmeto als meus descendents el fet d’haver acceptat la vida amb alegria, participant en la divina obra d’evolució de l’univers". A mi això m'evoca a Teilhard de Chardin. Fa uns llegats familiars i acaba amb una voluntat de constituir un fons per a obres d’inspiració cristiana, que treballin, primer, per enfortir la personalitat col·lectiva del nostre poble. És el valor d’allò català, que en aquells temps això ja era difícil. En segon lloc, per millorar les condicions socials i per a una més justa distribució de la riquesa i més fàcil accés de tothom a la cultura superior. Eren els valors socials que estaven entrant amb una força important. Millorar la pau, millorar la concòrdia i

— 16 —

— 17 —


Roser Oller, vídua de Jordi Capell i el seu fill Xavier Capell.

l’estimació entre els homes. Aquí surt l’humanista, ressona aquí aquell treball tan important que ens va commoure tant en aquell temps, l’home per als altres de l’Honest to God de Robinson, que d’una manera molt clara ens va portar a fer un contrapunt de l’ortodòxia catòlica oficial d’aquells moments. P erquè veieu una mica com era l’home que, a més, ja descobrireu de seguida que era amic del pare Llimona. Van ser anys difícils, de ressorgiment d’una cultura política que l’Alzamiento havia esborrat. L’eix de l’actuació professional del Col·legi es completava amb l’eix social, que convivia fins i tot amb el materialisme ateu, i amb l’eix català, que inicialment el va comentar parlantne a la Junta. V a ser molt difícil començar a parlar en català en un acte públic. Molts anys després m’hi vaig trobar, amb això, a la Corporació Metropolitana, però llavors era més difícil encara. Escrivint les actes en català, va seguir ballant sardanes aquí a baix, a la Plaça Nova, això va ser enormement sensacional, i va seguir amb l’acció pública del Col·legi, que és una cosa que ens va portar força complicacions. Tornant a l’Espriu, jo diria que va ser un gran home per salvar la parla de la gent catalana, només per això ja valdria la pena parlar-ne.

— 18 —

Amb aquestes arrels va anar sorgint la societat civil, que havia estat quaranta anys ensorrada i es va resistir a la tremenda pressió ideològica del marxisme que hi havia en aquells moments. Ja sortirà després això. Tornem a la figura d’en Capell. Diu Jordi Llimona, caputxí, a l’homilia del funeral del Jordi: "Ha mort un company, un company dels seus familiars, dels seus amics, un company dels joves, un company de la Roser , un company per als fills, per a la vida del Col·legi i ànima de les seves decisions. I ha mort també un home de fe en l’home, un home de fe en el progrés, un home de fe en la vida, i de fe en Déu, un Déu, company i amic tan diferent del Déu oficial d’aquells moments. Ja acabo de pressa perquè m’estic excedint. Diu Bernat Capell, fill d’en Jordi, "Era un home de preparació humanística —ho ha vist perquè llibres de la biblioteca familiar estan tots subratllats— i era un matemàtic culte, en la línia dels Bertrand Russell, de gran sentit analític simple i lògic". Justament per això vam ser molt afins ell i jo. Ell, amb l’Espinet, que és una altra pèrdua fonamental que ha tingut el país, eren ajudants del senyor Munné a Exactes, que a les vuit del matí ens explicava l’Anàlisi matemàtica 1r, una cosa que era un rotllo impressionant. Jo era el figuerenc "aplicat", i l’Espinet i en Capell, els ajudants, em van valorar i vam ser bons amics. L’any 1968, Moragues, que era degà d’aquest Col·legi, es va comprometre als Caputxins i va haver de cedir el deganat a Cendoya, que era apolític. Jordi Capell, comptador, va organitzar una reunió paral·lela i va muntar les primeres eleccions democràtiques d’aquest Col·legi després de l’ensulsiada de l’ Alzamiento. I no només va muntar les primeres eleccions, sinó també la primera Junta Democràtica del Col·legi, on hi va incloure totes les tendències polítiques.

— 19 —


En una segona votació em van fer degà a mi, perquè la primera votació la va guanyar Josep Maria Martorell, però portava la cosa dels escoltes i no ho va voler deixar. Bé, 255 vots van ser per a Jordi Capell, que és qui ho havia organitzat tot i 254 vots per a Marsal Giró, que era al PSUC en aquell moment, fixeu-vos com estava la cosa... En Martorell i jo, 257, o sigui, per l’estil. Només ens va guanyar un altre amic absent, un gran amic meu, l’ Adroer, que era vocal de l’Estat i l’Estat encara tenia aleshores una força verdaderament tremenda. A on ens ficàvem? A on ens va ficar Jordi Capell? Jo que no havia de ficar-me en res! Penseu que el General en aquells moments encara matava i faltava pràctica de convivència entre idearis tan contrastats com els que en aquell moment es van formar . Novament haig d’evocar l’homilia del pare Llimona: "Era un company que tenia el respecte de l’altre, tenia la comprensió, la tolerància i ensems sabia romandre al marge —a l’ombra— de moltes de les coses que feia". Oi que no ho sabíeu que va ser ell que ho va organitzar tot? Doncs va ser així. Molts altres han parlat d’en Jordi, Marta Coromines de Bartra el descriu "amb vocació de mestre, segur de les seves conviccions, impulsor del nacionalisme català, amic personal d’en Raimon i de la Nova Cançó". Manuel Torres, col·lega, i sempre és difícil que un col·lega parli bé d’un altre col·lega, el qualifica de "creador i filantrop". Narcís Major, un l’altre col·lega, el qualifica com "una persona sense currículum, però que aconsegueix canviar el món". I Antoni Subirà, exconseller , es manifesta preocupat perquè "perduri la petja d’en Capell", i molts altres amics en van parlar . Voldria acabar citant allò que en va dir Jordi Pujol, que no cal que digui qui és: "En Jordi Capell era una persona amb qui s’hi podia comptar, dels que no deserten". Avui aquests tipus de persones fan falta.

Josep M. Ainaud: Moltes gràcies amic Subías, perquè

— 20 —

— 21 —

has aconseguit fer reviure entre nosaltres altra vegada la persona d’en Jordi Capell. És difícil fer-ho però tu ho has aconseguit. Ara té la paraula un altre arquitecte, que va ser company d'en Jordi Capell al seu despatxl, que és l’ Agàpit Borràs. És una altra generació d’arquitectes, que també va representar un relleu en aquesta casa.


(Foto: Jordi Pareto/Inde)

Agàpit Borràs Arquitecte que d’estudiant va treballar a l’estudi de Jordi Capell Bona nit, agraeixo a la família de Jordi Capell i a la Cooperativa d’Arquitectes que m’hagin convidat a participar a l’acte d’avui. Aquesta invitació m’ha permès repassar els anys agradables amb en Jordi, així com també el deganat valent de Xavier Subías, en uns moments políticament i culturalment molt difícils. Per a mi aquest homenatge d’avui és un acte festiu. Recordar en Jordi sempre és un plaer , i també ho és constatar la seva transcendència humana i l’energia que va generar entre tots aquells que el van conèixer. La nostra presència avui aquí, gairebé 35 anys després de la seva mort, ho posa de manifest. L’interès meu per fixar les idees i el de la Cooperativa per fer un recull de les intervencions, m’han portat a escriure un text que ara llegiré i que dura poc més de 10 minuts. Fa uns mesos, preparant la meva intervenció de l’acte d’avui, vaig rellegir textos d’Oscar Niemeyer i del Moviment Modern pels quals Jordi Capell tant s’hi interessava: "Què voleu que us digui? —comenta Oscar

— 22 —

Niemeyer en un dels seus escrits— recordo Le Courbusier ara, amb el mateix entusiasme que fa quaranta anys quan el vam anar a buscar a l’aeroport de Santa Cruz l’any 1936, on va arribar a bord del Graff Zeppelin. Jo sempre el vaig sentir com un ser humà que portava dins seu un missatge, un cant a la bellesa que no podia callar". Per a un grup de joves estudiants d’arquitectura i amics del món cultural de Mataró, la trobada de Jordi Capell, arquitecte a la nostra ciutat, també va ser una alenada d’aire fresc. Ell també portava dins seu un dinamisme i un cant a la bellesa que no podia callar . Per a nosaltres, en Jordi Capell va ser un referent sòlid, ens va obrir i reforçar molts camins, els de l’arquitectura moderna, els del nacionalisme, els que donen força a les idees i els que conviden a la lluita per defensar-les. Fa uns dies en Xavier , el seu fill gran, en veure les reunions que fèiem preparant l’acte d’avui, em deia que es donava compte de les moltes coses que el seu pare havia fet i del treball que havia iniciat amb tants pocs anys. Una vida curta però intensa, com Antoine de Saint Exupéry, l’autor del P etit Príncep. Els dos van morir als 44 anys. Jordi Capell és d’aquells arquitectes que es troben a faltar, i no ho dic només per raons personals sinó també per raonaments estrictament professionals. Ja sé que la professió ens obliga a fer la feina ben feta i aquesta ha de ser la prioritat, però què voleu que us digui, enyoro el camí que van seguir arquitectes com Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch, compromesos culturalment i políticament amb el seu temps i presents en els debats mediàtics amb la seva arquitectura, les seves opinions i les seves actuacions. Massa pocs arquitectes han seguit aquest camí i no em correspon a mi avui aquí de citar-los, però aquest era el camí professional que havia iniciat Jordi Capell, i és per això que també el trobem a faltar.

— 23 —


El liberalisme i l’economia de mercat no regulen gairebé res i atesa una certa retirada de l’Estat, cada vegada es fa més necessària la presència activa de la nostra professió en les estructures culturals i polítiques del país per introduir nous paradigmes i una altra manera de fer les coses en l’ordenament de l’arquitectura, el territori i l’urbanisme. Jordi Capell era a l’avantguarda del Moviment Modern i amb la seva arquitectura ens va ensenyar alguns dels seus trets més característics: l’escala dels edificis, l’orientació i l’assolellament, la plàstica del formigó armat i l’obra vista, la força dels colors i l’interès pel disseny dels interiors i objectes domèstics. Ho podem observar en algunes de les seves obres, a can Montserrat, a can Nogueras —on va néixer Núria Nogueras— i a can Masjoan, tres habitatges unifamiliars situats a Mataró. La darrera d’aquestes obres, can Masjoan, dins del recinte del nou P arc Central de Mataró i propietat ara de l’ Ajuntament, podria esdevenir, amb una adequada rehabilitació, un edifici en el qual es pogués recollir i ensenyar la cronologia de les obres de Jordi Capell així com l’aportació que va fer al Moviment Modern. Seria una fita important en el recorregut arquitectònic de la ciutat i situada en un lloc emblemàtic com és ara el P arc Central. Ens agradaria que l’ Ajuntament de Mataró prengués el compromís ferm sobre aquesta proposta i que aquest Col·legi d’Arquitectes, si ho creu convenient, ens ajudi a aconseguir-ho. Amb el meu company i amic Manel Salicru, aparellador, vam treballar al seu despatx, els dos estudiàvem la carrera i allà vam aprendre l’ofici. En Jordi Capell era meticulós i eficaç, bon mestre i bon company , llest per ajudar-te i sempre amb una amable rialla als llavis. Recordo el traç prim i segur del seu ròtring sobre el paper seda i la bellesa de les seves perspectives. Parlàvem de la mida de les coses — com diria el poeta—,

dels projectes i de la utopia de la realitat. P arlàvem de Pierre Vilar, que explica tan bé la relació entre el centre i la perifèria en la Història d’Espanya. Encara avui el seu raonament és plenament vigent. Eren temps difícils, temps de lluites per enderrocar el règim franquista. Recordo encara com, en aquesta sala d’actes, havíem de soportar la presència d’un comissari de policia a les assemblees col·legials. Estava assegut en aquesta taula, al fons, a l’extrema dreta, probablement on sóc jo ara, prenia nota de les intervencions i passava l’informe a la seu de la policia a la Via Laietana. La dictadura vexava contínuament la nostra llengua i Jordi Capell va ser un dels primers arquitectes que va començar a parlar en català a les assemblees col·legials. En els anys de la postguerra hi va haver una intensa activitat contra el règim del general Franco. La crítica i el debat polític eren presents a tot arreu. El repàs dels anys i la intensitat dels esdeveniments és significatiu i Jordi Capell ho coneixia prou bé. Deixeu-me'n fer una breu relació: 1951: fundació del Grup R i vaga de tramvies. 1953: classes clandestines de català al CICF , Centre d’Influència Cultural Femenina. Entre els professors hi havia Joan Triadú i Josep Maria Ainaud de Lasarte.

— 24 —

— 25 —

Jordi Pujol i Agàpit Borràs conversant animadament.

(Foto: Jordi Pareto/Inde)


La sala d’actes va registrar un ple absolut de públic.

(Foto: Jordi Pareto/Inde)

— 26 —

— 27 —


1957: celebració de l’ Assemblea Lliure d’Estudiants al paraninf de la Universitat de Barcelona. 1959: campanya contra Galinsoga, director de La Vanguardia i inici de la revista Serra d’Or . 1960: fets del Palau de la Música, detenció de Jordi Pujol i publicació de la Pell de Brau de Salvador Espriu. 1961: fundació d’Òmnium Cultural i naixement de la Nova Cançó. 1962: fundació d’Edicions 62. 1963: declaracions de l’Abat Escarré a Le Monde. 1964: constitució de Comissions Obreres. 1965: creació de l’Escola de Mestres Rosa Sensat. 1966: creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona als Caputxins de Sarrià. 1970: procés de Burgos i tancada de 300 intel·lectuals catalans a Montserrat. 1971: creació de l’Assemblea de Catalunya. 1975: celebració del Congrés de Cultura Catalana i mort del dictador. Són 25 anys que van marcar la vida i les conviccions de molts de nosaltres. Anys en els quals vam mantenir aquell foc interior que, com deia fa uns mesos el president Jordi Pujol, els déus no perdonarien mai si algú el volgués apagar. Jo no voldria acabar aquesta relació sense fer esment de l’esforç que va fer aquest Col·legi d’Arquitectes durant molts d’aquests anys per assolir una societat més justa i democràtica. P er a mi Jordi Capell, present o ja en el record, sempre ha estat viu en aquests fets i esdeveniments. V a ser ell qui l’any 1967, en una assemblea col·legial, va manifestar la necessitat de crear una cooperativa de crèdit, com a forma d’enfortir la professió. Ell creia, amb raó, que és creant institucions i associacions com s’enforteix la societat civil. L’any 1977 ell ja no hi era, però les seves idees havien donat fruit, i així es va crear la Cooperativa Jordi Capell.

No era de crèdit com ell proposava, era de consum, però amb voluntat de donar servei i de voler ser la millor llibreria especialitzada en arquitectura i instruments tècnics per a la professió, però com que en Jordi sempre s’exigia més a ell mateix i sempre exigia més als altres, segur que avui ens proposaria nous reptes i noves idees per reforçar el treball de la Cooperativa com, per exemple, la investigació professional, el debat social, la crítica urbana i la solidaritat. Jordi Capell va iniciar el procés de la Cooperativa, però després hi va haver una gent que la va fer possible, sense ells avui no seríem on som: Jordi Figueras, Josep Dols, Antoni Ferrer, Ignasi de Lecea, Francesc Albardaner, Antoni Solanas, Jordi Viola i molts d’altres, la llista dels quals no em correspon a mi d’enumerar. Del treball i l’esforç de tota aquesta gent nosaltres en som avui hereus i beneficiaris, vagi per a ells el nostre agraïment. Acabo, hi ha cultures primitives que diuen que els morts estan vius sempre que algú en parli o es recordi d’ells. Nosaltres que hem vist en Jordi, que parlem d’ell i el recordem, el mantenim viu. Aquest Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, a través de la Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell, que ja fa més de 26 anys que porta el seu nom, el mantindrà viu per sempre. Gràcies.

— 28 —

— 29 —

D’esquerra a dreta: Marc Longarón, Santiago Esteban i Jordi Viola.


Josep M. Ainaud: Gràcies Agàpit per la teva semblança, que ens ha fet tornar a viure entre nosaltres a en Jordi. I ara té la paraula una persona que és exponent d’una altra generació, la Núria Nogueras, que no és arquitecte sinó historiadora de l’art. I això ens demostra també que en Jordi Capell és ja una figura digne de tenir una monografia, una tesi doctoral. Si li haguessin dit això en vida hauria rigut molt, però és que això ara passa, i a més a més hi ha una cosa que ho explica: la Núria té la sort enorme de viure en una casa feta per en Jordi Capell. És clar , aquesta possibilitat de viure a la casa de la persona de qui tu fas la tesi doctoral no és massa freqüent. I a tots ens complau que sigui la Núria Nogueras qui ens expliqui també per què ho ha fet i com ho fa. Núria, tens la paraula.

(Foto: Jordi Pareto/Inde)

Núria Nogueras Historiadora de l’art i autora de la tesi doctoral sobre Jordi Capell

Jo no vaig conéixer en Capell, però he viscut molts anys en una casa feta per ell i ha estat una persona de la que sempre he sentit a parlar. Això me l’ha fet proper i m’ha acabat portant a interessar-me a estudiar la seva arquitectura com un dels exemples interessants de l’arquitectura catalana dels anys 50 i 60. Capell neix l’any 1925 a Mataró, en una família sense cap tradició en el camp de l’arquitectura. Abans d’estudiar Arquitectura fa Ciències Exactes, seguint els consells dels professors. Algun amic seu me l’ha definit com a un estudiant d’esperit germànic, és a dir, que s’ho prenia molt seriosament. De fet, la seva feina, després, també se la va prendre seriosament. Acaba els estudis d’arquitectura l’any 54. L’Escola d’Arquitectura de Barcelona on Capell estudia comença en aquells anys a tenir en compte el Moviment Modern per primera vegada a la seva història L’any 55, amb els estudis ja acabats, comença a tenir encàrrecs d’importància, com la residència turís-

— 30 —

— 31 —


tica de l’Hotel Colon al carrer Sagristans de Barcelona o una casa d’estiueig, la casa Bagués a Mataró. El seu pas per la universitat són els anys en què es va organizant la resistència contra el franquisme, molt centrada en el moviment estudiantil, obrer i catalanista. Des de llavors Capell participa activament en especial en el moviment catalanista que serà sempre més un dels seus puntals ideològics Paral·lelament el país es va industrialitzant, els moviments migratoris de gent que vé buscant una oportunitat aniran creant, de forma compulsiva i desgavellada, els nous barris al voltant de les ciutats. Els arquitectes preocupats per aquesta situació urbanística alarmant que està sorgint començaran a parlar de la necessitat d’intervenció per posar ordre i una certa qualitat de vida a aquests nous urbanites. Per una altra banda, el creixement econòmic que es va consolidant a partir de finals dels anys 50 generarà un nou grup de gent, industrials, professionals universitaris, gent d’idees obertes, que no volen saber res dels grups elitistes aliats al règim, i que busquen un estil de vida diferent, amb els seus senyals d’identitat i les cases que es faran en seran un exemple. Capell treballarà per tota aquesta gent, tant fent blocs de pisos a barris de treballadors com fent xalets. Per fer la seva obra, Capell beu de les fonts que estan sorgint a Barcelona coincidint amb la seva època d’estudiant o els seus primers anys com a professional. L’ambient en el que viu en aquells inicis de carrera professional són de força moguda després dels foscos anys de postguerra. Anys en els que l’arquitectura que alimenta el règim dóna exemples d’un estil a vegades grandiloqüent, a vegades folklorista que en cap cas aporten res de nou a la història de l’arquitectura, quan no signifiquen un clar retrocés. La feina que el Racionalisme havia fet al país abans de la guerra ha

quedat arraconat, i en aquesta situació un grup de joves arquitectes comença a reivindicar la feina del GA TCPAC i la que s’estava fent més enllà de les nostres fronteres. Sembla que comença a entrar un alè de renovació. Són els anys en què neix el Grup R, que intenta recuperar la memòria històrica del país. Es torna a parlar del GA TCPAC, del funcionalisme europeu, d’Estats Units. Capell parteix de tot això. El Grup R va acabar tenint més ressò entre la intel·lectualitat catalana que no pas entre els propis arquitectes, però revisant l’obra de Capell i la feina que fa, tant per a gent benestant com en barris obrers, es pot constatar que no va ser insensible als problemes que es plantejaven a les conferències i exposicions que organitzava aquest grup. P otser el cas més emblemàtic dins la seva obra són els blocs experimentals que va edificar en un barri obrer de nova construcció a Madrid, pels que va obtenir un premi per la novetat que aporta-

— 32 —

— 33 —

Núria Nogueras i Agàpit Borràs.


va un nou mètode ràpid, econòmic i de qualitat de construcció. De la mateixa manera, també trobarà els seus clients entre aquestes noves classes socials que van apareixent alhora amb el creixement econòmic. La tendència d’aquests nous arquitectes que van treballant en aquests anys, malgrat beure de les fonts del Racionalisme, té unes diferències que també trobem en Capell. Les formes racionalistes pures ara poden trobar-se al costat de formes organicistes, alhora que l’arquitectura preten ser discreta, integrada al lloc. Aquestes característiques es poden aplicar a l’arquitectura de Capell. Malgrat tenir obra repartida per molts llocs, com Barcelona, Madrid, Milà, Eivissa i moltes ciutats de Catalunya, el gruix de la seva producció es concentra a la comarca del Maresme, i molt especialment a Mataró, on va trobar molta gent que li va fer confiança per treballar. Possiblement la seva curta carrera professional, truncada sobtadament per un accident el 197 0, va ajudar a impedir la difusió d’una feina en la que podem trobar edificis fonamentals de la història de l’arquitectura funcionalista catalana. Per altra banda, Capell acostuma a fer unes memòries descriptives de les obres que va a construir que no solen ser habituals entre els arquitectes de l’època, i que permeten veure quines són les intencions que té, especialment en les obres en què suposem que es mou amb més llibertat. Capell beu de moltes fonts a nivell nacional i internacional. De fet, en quan en té oportunitat, es dedica a fer divulgació de l’obra d’autors fonamentals per a ell. Per exemple, i a nivell de Mataró, aprofita el fòrum del Racó, un lloc de trobada de tota la gent que es mou a favor del país i en contra de la dictadura, per parlar dels seus temes predilectes, com per exemple l’arquitectura de Le Corbusier o l’urbanisme, un altre tema d’interès de

Capell, que planificarà algunes zones urbanes, per exemple a Mataró, Taradell o Les Franqueses. Compromès amb l’arquitectura del seu temps, interpreta els principis de l’arquitectura racionalista amb llibertat, fent especial incidència en uns elements que veurem treballats amb molta cura en els seus edificis. Destacarem especialment l’estudi dels volums, amb una especial incidència en el predomini de l’horitzontalitat, amb la clara determinació de fer una arquitectura de formes senzilles i netes, per intentar fer una arquitectura mínima, amb el rectangle com a forma bàsica, amb exemples tan significatius com la casa Nogueras de Mataró o la casa Salomó d’Argentona. Malgrat la rotunditat d’aquestes formes, Capell es permet de tant en tant jugar amb formes que trenquen aquests volums amb elements poligonals o fent una teulada plegada com si fos un ventall com és el cas del menjador d’un hotel que construeix a Eivissa o fent per exemple una escala helicoidal que trenca amb la recta dominant. També l’interessa la modulació de l’espai entre el massís i el buit. La disposició de parets i obertures segueixen sempre un ritme, amb un clar predomini del buit allà on pot construir preservant la intimitat dels habitants de la casa. D’aquesta manera aconsegueix, també, integrar la casa amb el paisatge. Pel que fa als materials juga amb els de la nova arquitectura, agafant com a base el ciment armat i el vidre. De fet la tècnica era prou nova en aquells moments com perquè Capell hagués d’explicar als paletes com s’ho havien de fer per treballar . Aquests materials bàsics als que anirà afegint novetats que vagin apareixent, els combina amb materials més locals, com la fusta, que tant li agrada fer servir a l’exterior dels edificis o com a element decoratiu interior , o bé també la pedra, que trobem pràcticament sempre a tots els seus edificis. De l’ús de la fusta en podem veure exemples en

— 34 —

— 35 —


decoracions com la botiga Batlle de Mataró. o una botiga d’òptica del carrer París de Barcelona. Un altre qüestió que vigila en les seves obres és el color. Els materials s’han de veure en tota la seva cruesa, però si cal un simple estucat, busca referències en l’arquitectura tradicional. En algunes de les seves memòries d’obres parla dels tons terrosos de les cabanes del Pirineu o dels blaus del cel del país. Quan el promotor li permet, dissenya també el mobiliari, converteix els jardins en espais urbanitzats, i fins i tot aconsella la compra de mobles dels autors consagrats ja internacionalment. Les circulacions interiors de les cases també el preocupen, tant és que estiguem parlant d’un gran xalet com d’un pis petit. Es tracta en tot cas de facilitar la vida dels usuaris. T ambé val la pena destacar la importància que dóna als porxos, que són alhora casa i aire lliure, tot aprofitant l’espai entre pilars. De fet, Capell treballa sobre dos conceptes bàsics, la comfortabilitat de l’usuari i l’estètica de l’edifici, que també fa més agradable la vida del client. Quan treballa amb llibertat no renuncia ni a una ni a l’altra. Capell va ser un home preocupat per la seva feina, els projectes són problemes que cal solucionar per millorar les condicions de vida de les persones, tant dins les seves cases, com en l’ambient que els rodeja, les ciutats. En última instància va ser un home preocupat per millorar les condicions de vida del seu país.

— 36 —

D'esquerra a dreta: Josep M. Sen, Leopoldo Gil Nebot, Marc Longaron, Josep M. Feliu i Ernest Redondo.

(Foto: Jordi Pareto/Inde)

Josep M. Ainaud: Moltes gràcies Núria per les teves paraules que ens fan esperar la publicació de la teva tesi i poder-la, així, tenir a les mans. I ara, abans de les paraules de clausura del nostre president Jordi Pujol, la família ha demanat també a una persona que tant ha treballat i ha fet per la memòria i el record de Jordi Capell, que és l’amic Jordi Viola, que doni les gràcies en nom de la família i en nom també de la Cooperativa. L’agraïment és una de les grans qualitats de les persones i en aquest cas nosaltres hem de ser especialment agraïts amb aquells que han fet possible la realització d’aquest acte. Per tant, abans de les paraules de clausura de Jordi Pujol, ens ha semblat de justícia en nom de la família i en nom de la Cooperativa, que parli ara en Jordi Viola.

— 37 —


Fa pocs dies, la Roser Capell em comentava que la feia patir el fet de no veure prou clar qui havia de donar les gràcies públicament, a tots vostès, en nom de la família. La Roser em deia que ella no es veuria pas amb cor de fer-ho! També em deia que la feia patir que el Director de la Cooperativa no digués res en aquest acte i que això no podia ser! I em va demanar, encara que fos fora de programa, que els digués a tots vostès quatre paraules sobre la Cooperativa Jordi Capell i també em va demanar que fos jo, com a Director de la Cooperativa i bon amic, el que donés les gràcies a tots vostès en nom de la família de Jordi Capell. Els parlo doncs, fora de programa, complint el desig de la Roser, i content de complaure-la. Què som i qui som la Cooperativa Jordi Capell? Materialment, som una empresa cooperativa de consum, constituïda per: • Una gran llibreria especialitzada d’arquitectura. • Una papereria tècnica i general. • Un centre de subministraments de serveis d’infor-

màtica, especialitzats en arquitectura, que inclou un Servei d’Assistència Tècnica i de Manteniment als despatxos. • Una Secció especial d’objectes de regal, de molt diversa índole, dissenyats en gran part per arquitectes. • Tenim botigues a les seus dels Col·legis d’Arquitectes de: Barcelona, Girona, Lleida, T arragona, Tortosa, Terrassa i Manresa. • Tenim botiga a la seu del Col·legi d’Aparelladors de Barcelona al carrer del Bon Pastor. • T ambé tenim botiga a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès, a Sant Cugat. • Tenim també una botiga virtual. • A finals de l’any passat vam inaugurar un nou format comercial de botiga, semblant a la franquícia, a la seu del Col·legi d’Arquitectes de Múrcia. • En aquests moments som 13.500 socis. • Som 80 treballadors. L’any 2003 l’import dels subministraments als socis va arribar als 2400 milions de les antigues pessetes, que equivalen a 14,5 milions dels moderns i nous euros. Materialment, doncs, i a grans trets, ens defineixen aquestes xifres, aquests espais/botiga a cada Col·legi i aquests productes esmentats. Espiritualment, què és la Cooperativa Jordi Capell?, com s’origina al si del Col·legi d’ Arquitectes de Catalunya? Des de la meva visió personal, penso que la Cooperativa s’origina en les paraules enardides i en les propostes de beneficis socials per a la professió que pronunciava, en aquesta mateixa Sala d’ Actes -ara fa 37 anys- l’arquitecte Jordi Capell, en les Assemblees Generals del Col·legi d’Arquitectes, amb tot l’impuls creatiu i coratjós propi dels homes que actuen moguts per uns ideals que nosaltres compartim —en Jordi era un d’ells— que els empenyen, irremisiblement, a demostrar

— 38 —

— 39 —

(Foto: Jordi Pareto/Inde)

Jordi Viola Director de la Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell


als altres i a ells mateixos que el món és ple d’impossibles que són possibles! Quan en Jordi Capell es dirigia als seus companys d’assemblea i els parlava dels beneficis i dels avantatges socials que suposarien per a la professió el fet de crear una Cooperativa de Crèdit, jo penso que els estava dient molt més del que literalment els deia. En Jordi estava inventant, estava creant una pedagogia d’esperit cooperatiu dins del nostre col·lectiu d’arquitectes que, conscientment o no, l’estava sembrant i projectant cap al futur. A les actes del Col·legi només hi consta el que va dir literalment, com no podia ser d’una altra manera, però les seves paraules tenien càrrega d’utopia, càrrega d’ideal i de futur cooperatiu possible dins d’aquesta casa. I així, uns 10 anys després, quan el futur va arribar , quan el Jordi ja no era hoste de la vida, gràcies a la saó del seu impuls creatiu i d’aquella pedagogia cooperativa que havia arrelat en molts companys seus, aquells arquitectes — convençuts que hi havia moltes necessitats no cobertes en llibres d’arquitectura i en material de dibuix tècnic— van fer possible, deia, que consideressin que la millor forma d’atendre-les era la creació d’una Cooperativa de consum. I així, malgrat les moltes adversitats i obstacles inicials de tot tipus amb què es van haver d’enfrontar els arquitectes socis fundadors, com que també actuaven amb el mateix impuls creatiu d’en Jordi Capell, tenien una força indescriptible i, assumint riscos personals considerables, se la van jugar i van materialitzar aquell impossible: van crear la Cooperativa d’ Arquitectes! al si del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i li van posar per nom: Cooperativa d’ Arquitectes Jordi Capell! en record i homenatge a l’home que l’havia somiada.

Hem celebrat els primers 25 anys de vida de la Cooperativa i ens sentim hereus: • del mateix esperit, • dels mateixos impulsos creatius inicials • de les mateixes il·lusions, • i amb voluntats renovellades per continuar el procés constructiu de la Cooperativa de forma que pugui durar 25 anys més! Aplicarem intel·ligència i voluntat a les nostres accions com s’ha fet sempre des del moment de la fundació. La Cooperativa és el resultat d’un procés constructiu que es va donant en el temps i, com en tot procés constructiu, són indispensables les aportacions i els entusiasmes de moltes persones. I moltes d’elles encara han de néixer! Com ja ens comença a passar ara, que es fan socis nois i noies que encara havien de néixer quan va néixer la Cooperativa. Hem arribat al 25è aniversari: • Gràcies a la confiança, • Gràcies a la credibilitat, • Confiança que ens han fet els socis i • Credibilitat que ens hem sabut guanyar I sabem que aquestes credibilitat i aquesta confiança

— 40 —

— 41 —

Josep M. Ainaud canviant impressions amb Jordi Viola.

(Foto: Jordi Pareto/Inde)


Els ponents que van intervenir en l’homenatge van coincidir en definir a Jordi Capell com un gran humanista.

(Foto: Jordi Pareto/Inde)

— 42 —

— 43 —


tan lentament guanyades no ens valdran per al viatge del futur! Per fer aquest viatge només ens valdran la confiança i la credibilitat que, cada dia, a cada moment, serem capaços de guanyar-nos. Sobre la pròpia marxa del procés constructiu de la Cooperativa hem anat aprenent que és convenient anar establint, a cada pas, un model de creixement per a la Cooperativa que la faci, sobretot, sostenible. I això vol dir, entre altres coses, saber assumir , amb serenor , les limitacions pròpies, donades les circumstàncies. La forma Cooperativa de la nostra empresa ens ha possibilitat —i volem que continuï així— , el fet d’orientar-nos cap a uns valors, cap a unes dimensions més humanes, tan econòmicament, com socialment, com culturalment, com èticament, més enllà de l’obligació dels excedents a curt termini. Per altra banda, absolutament necessaris i imprescindibles i que, tal i com ho testimonien els 25 anys, no hem oblidat mai! Em faig meva la veritat apresa a les aules que diu que, per a una empresa — i una Cooperativa és una empresa—, tant o més important que la facturació a curt termini ho és la capacitat de crear valor a llarg termini.

No sé què pensaria en Jordi Capell de com portem la Cooperativa. De segur que hi hauria coses que les trobaria bé, i n'hi hauria d'altres que no les hi trobaria tant. Vull pensar, però, que la seva valoració global seria positiva. I vull pensar que en Jordi Capell ens recordaria, a cada pas, que el procés constructiu i participatiu de la Construcció de la Cooperativa ens exigeix ser, constantment, humils, autoexigents i autocrítics i, al mateix temps, ens recordaria que el propi procés també ensenya que no podem oblidar mai mantenir constantment alta i activa la nostra autoestima. I aquest és el nostre particular i permanent homenatge a la persona de Jordi Capell, el nom del qual portem al nostre emblema. Els qui som treballadors de la Cooperativa — molts d’ells presents en aquest acte— no tenim millor forma d’homenatjar Jordi Capell que la de fer cada dia millor la nostra feina: • La nostra feina de servir bé els socis. • La nostra feina de seleccionar i comprar productes. • La nostra feina d’administrar i gestionar els recursos. • La nostra feina d’atendre bé a tothom: socis, companys de treball, proveïdors. • La nostra feina de saber complir les obligacions de cadascú dins de l’equip. La nostra feina de saber assumir, cada dia, la nostra responsabilitat i el nostre compromís en el correcte funcionament de conjunt de tot l’equip de la Cooperativa. Benvolguda Roser! Taradell, Mataró i, finalment Barcelona! Gràcies al teu impuls i a la teva voluntat incansable ho has aconseguit! Per sort nostra, l’esperit d’en Jordi és ben viu entre nosaltres! Et felicito molt sincerament, a tu i als teus fills!

— 44 —

— 45 —

Intervenció de Jordi Viola.


I en nom del Consell Rector de la Cooperativa, amb el nostre President aquí present, • en nom de la Junta de Govern del Col·legi, amb el nostre Degà aquí present, • en nom del Director General de Cooperatives, aquí present, • en nom de tots els ponents de la taula, • en nom de tots els treballadors i de tots els socis i amics, et dono les gràcies per tot el que tu i en Jordi Capell heu fet per al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya —quan en Jordi era membre de la Junta de Govern— , i per a la Cooperativa Jordi Capell. Compta sempre amb nosaltres per a tot el que et faci falta i, especialment, per enaltir i remembrar la persona del teu espòs. I permet-me Roser que ho digui: Una vegada més ha quedat demostrat que, darrere de tot gran home, acostuma a haver-hi una gran dona! Moltes felicitats! Senyores i senyors: Atenent la petició que em van fer la senyora Roser Oller de Capell i els seus fills, Bernat, Mariona i Xavier i els seus néts, que en són vuit, els dono les gràcies per la seva inestimable col·laboració i la seva presència en aquest acte. Moltes gràcies en nom de tota la família Capell: • President Jordi Pujol • Degà del Col·legi, Jesús Alonso • Director General de Cooperatives, Santiago Esteban • President del Consell Rector de la Cooperativa, Jordi Querol • Historiador, Josep M. Ainaud • Historiadora de l’art, Núria Nogueras • Ex-Degà del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, Xavier Subías • Arquitecte, Agàpit Borràs

— 46 —

Roser Oller i fills.

(Foto: Jordi Pareto/Inde)

La família se sent contenta i honrada per la seva participació i el poder gaudir de la seva companyia en aquest acte tan entranyable, ha estat un motiu de joia i satisfacció que la família recordarà sempre. Moltes gràcies també, en nom de la família Capell, als representants de l’Ajuntament de Taradell i als representants de l’Ajuntament de Mataró, que també ens han volgut acompanyar en aquest acte. Finalment, moltes gràcies a totes les persones que treballen a la Cooperativa. I a tots els socis i amics en general que ens han volgut fer companyia en aquest acte tan emotiu i tan entranyable, per a tota la família. Rebeu, totes i tots, el testimoni d’admiració, de gratitud i d’afecte de tota la família de Jordi Capell. Moltes gràcies!

— 47 —


Josep M. Ainaud: Moltes gràcies amic Jordi Viola per tot el que ens has dit i per tot el que representa. Sense tu aquest acte no solament no s’hauria pogut fer , sinó que sense la teva persona i les teves paraules hauria estat un acte mancat. Per tant, t’agraïm també nosaltres que hi hagis volgut ser i tot l’esforç i tota la il·lusió que hi has posat. I ara, finalment, per cloure l’acte, aquest acte d’homenatge i record a l’amic, arquitecte i patriota Jordi Capell, té la paraula una persona que el va conèixer durant molt anys, que durant molts anys ens ha representat i ens representa a tots i que l’ha estimat profundament, a ell i tot el que significa. Ara té la paraula el Molt Honorable Jordi Pujol.

Jordi Pujol Ex-President de la Generalitat de Catalunya i amic personal Senyores i senyors, però molt especialment tu, Roser , i tota la família, els nois, la noia, la jove, els gendres, etc. Podeu estar contents perquè aquest és un acte en què es nota molt que tot el que diu la gent ho diu sincerament. Bé, teniu tot el dret a aquesta satisfacció, per altra banda. Jo vaig conèixer en Jordi Capell, l’havia vist abans alguna vegada, però fonamentalment el vaig conèixer perquè que coincidíem, durant una pila d’anys, fins que va morir, ell, la Roser , la meva dona i jo, i uns quants amics més, en un equip matrimonis d’inspiració cristiana. Això fa que, per exemple, en el despatx de casa meva hi tingui una foto d’en Jordi Capell, d'en Jordi Capell amb els fills, amb vosaltres quan éreu petits, és clar . Hem tingut aquest tipus de relació. O sigui, ja hi havia un primer punt de contacte entre nosaltres, que era el religiós. I després hi havia el fet que ell era, jo era, tots nosaltres érem — l'equip de matrimonis— i els nostres entorns eren nacionalistes, d’un catalanisme fort i el més operatiu que podíem en aquella època.

— 48 —

— 49 —


Però, a part d’això, en Jordi Capell era un home molt humà. Perquè es pot ser nacionalista i es pot ser cristià i estar mancat d’humanitat. Vull dir , hi ha maneres de viure les coses, amb humanitat o sense, amb rigidesa o amb escalf, amb sentit d’humanitat. I en Jordi Capell justament era un home molt ple d’humanitat. El seu testament, algú hi ha fet referència abans, que jo no coneixia i que ara he conegut, no deixa de ser un testament sorprenent, poc freqüent. Un home de 39 anys, fa, als 39 anys, quan un no pensa pas que s’hagi de morir, un testament a mà, i acaba aquest testament dient: "Quan a la resta dels meus béns"... És a dir, ja els ha distribuït els béns, els ha distribuït d’acord amb un criteri que és el següent: distingeix entre els béns que li vénen de la família i els que vénen del seu treball, i aleshores cadascun d'ells els distribueix d’una manera diferent. I al final, quan ja els ha repartit i queda el que queda diu: "Quan a la resta dels meus béns, els destino a constituir un fons destinat a obres d’inspiració, preferentment cristiana, que treballin amb qualsevol dels tres aspectes següents: primer, enfortiment de la personalitat col·lectiva del nostre poble; segon, millorament de les condicions socials, finançant institucions que promoguin una més justa distribució de la riquesa i un més fàcil accés de tothom a la cultura superior; i tercer , contribució a un millorament de la pau, la concòrdia i l’estimació entre els homes". Ell té 39 anys i la mort, lògicament, queda lluny però ell fa aquest testament hològraf, directament. I acaba el testament repartint l’últim, el que queda, que no sé si era poc o molt. Bé, amb això ja es defineix prou bé l’home i les seves passions, en el sentit més positiu de la paraula, allò que el movia, allò que algú ha dit abans: "No es pot apagar mai el foc que encén el cor dels homes". Bé, doncs, aquestes coses encenien el cor d’en Jordi Capell. I a més

era un home que tenia energia creativa. En aquest sentit era un mix, una barreja, no del tot freqüent, perquè era un home que discutia molt, parlava molt, molt. I aquí, precisament, en Manuel Anglada, en un text que vau fer, una mena de col·loqui que vau fer a T aradell, diu: "Parlava molt, era molt discutidor . Ell interrompia els exàmens, quan tothom només estava per l’examen, per discutir si s’havia de programar en català o si s’havia de programar en castellà i de si el català era un idioma o era un dialecte. Les discussions a l’escola van ser molt polèmiques, i a mi em cridava l’atenció". I és veritat això. A mi em cridava l’atenció perquè no s’acalorava, era una discussió molt dialèctica, no s’acalorava, no baixava mai del burro o poc, o trigava molt. P erò ell no s’acalorava, més aviat s’acaloraven els altres, a mi mateix em va passar una vegada, que em vaig acalorar perquè..., bé, potser després ho explicaré. Hi ha gent que són tan discutidors, que l’energia se’ls en va amb les paraules. A en Jordi Capell no. A més tenia una gran energia creativa. V ostès han estat explicant tot el que ha fet, que si urbanitzacions, que si edificis, que si la Cooperativa, que si tantes i tantes iniciatives. El cas és que la gent de l’equip i jo mateix, el que ens va unir fou la coincidència amb uns valors humans i cristians, que vam viure i vivim el millor que sabem, que no vol dir que potser no els visquem prou bé. I ell també n’era conscient d’això. I els va viure, a més, d’una manera que, per dir-ho així, els encarava cap a la defensa de la llibertat de les persones, la llibertat personal. Aquí, en aquest testament, també hi ha una referència a això. Ve a dir: "Vosaltres, els que veniu darrere, tingueu llibertat per fer allò que cregueu que heu de fer". Però, per altra banda, subratllant el tema de l’esforç. Per exemple, "distingeixo entre el que jo he guanyat i el que he rebut" és una manera indirecta de retre homenatge a l’esforç i al resultat de l’esforç.

— 50 —

— 51 —


Aquest és el Jordi Capell que havíem conegut i que un bon dia, tornant d’un viatge que vaig fer per als Estats Units, en arribar a l’aeroport del Prat, la meva dona, que em va venir a rebre em va dir: "El Jordi Capell s’ha mort (i em sembla que havia mort aquell mateix dia o el dia abans), s’ha mort en un accident tonto de cotxe, concretament a El Masnou". De tot plegat voldria subratllar aquest esperit de servei que tenia. T enia un gran esperit de servei i no demanava res a canvi. Vull dir , molta gent té esperit de servei, però també demana i a més és just moltes vegades que demani coses a canvi. Jo crec que això li venia de la seva particular manera de viure el cristianisme. Una vegada el president Mitterrand va dir a un polític francès, molt amic meu per cert, molt important i de qui es parlava que podia ser President de la República: "Vostè no serà mai President de la República". I aquest meu amic li va preguntar: "—I per què?" "Perquè és cristià." li va respondre, "no ho serà mai perquè vostè viu el cristianisme d’una manera molt de debò, molt a fons, vull dir, hi ha cristians que poden arribar molt lluny, tan lluny com vulguin, però vostè no, perquè l’esperit de servei que li ve de la seva fe ofega la seva ambició. I això tampoc no es pot dir que sigui totalment bo. P erquè els homes també han de tenir ambició i un polític evidentment n’ha de tenir i difícilment pot fer segons què si no en té. Però vostè, l’esperit de servei que li ve de la seva vivència religiosa tal com jo el conec li ofega l’ambició". Bé, en Jordi Capell sí que en tenia, d’ambició. Si no hagués tingut ambició no hauria fet el que va fer . No hauria ajudat a tirar endavant la Cooperativa, no hauria ideat, no hauria ajudat, no hauria donat suport a la construcció d’aquest edifici, no hauria encapçalat tantes i tantes iniciatives, no s’hauria sacrificat tant per tantes coses. Però és evident que el que dominava en ell per damunt de tot era l’esperit de servei, i a més tenia

una enorme creativitat, una gran energia creativa. El motor de tot això, però, era aquest esperit de servei. Era, com dèiem, discutidor , molt discutidor . A més, amb ell vam viure, vam coincidir a l’equip de matrimonis i a d'altres activitats, que poc o molt, també vàrem fer un cúmul eren uns anys d’una gran ebullició. Els anys 60 per entendre’ns, els anys 64, 65, 7 0, que és quan ell mor. Són anys d’una gran ebullició, d’una gran ebullició intel·lectual i, a més, d’una gran ebullició també dintre, precisament, del món cristià. Acabem de sortir del Concili del Vaticà II, i aleshores, quan sortim del Concili del Vaticà II ve un P apa, que és el P apa Montini, —amb el qual jo personalment m’hi sentia, i m’hi sento, molt identificat— que diu: "Bé, hem obert totes les finestres, totes les portes, molt bé, i no les hem de tancar. Però ara hem d’ordenar això que hem obert, ho hem d’ordenar una mica". I en aquell moment es crea un gran problema, perquè naturalment hi ha gent que considera que l’esperit del V aticà II es traeix. D’aquí vénen tota una sèrie de problemes de l’Església catalana que, per cert, encara no hem superat. Això d’una banda, però de l'altra, en el terreny intel·lectual, aquí i a fora, hi continua un moviment que s’havia iniciat als anys 50 amb nous teòlegs, com

— 52 —

— 53 —

Jordi Pujol i Jesús Alonso.


Congar, com Tilly, com Leclerck i com Lubac, tota aquella gent preconciliar , preconciliar vull dir d’abans del Concili, però que anunciaven el Concili i que alguns d’ells el van inspirar en bona part. P erò no s’acaba de trobar la manera de definir ben bé un camí que pogués ser ben assumit i acceptat per la gran majoria de la gent, sobretot per la gran majoria de la gent que esperava una renovació. La renovació ja s'havia produït però no a gust de tothom. Aleshores es produeix una gran ebullició, una gran efervescència. I a aquests teòlegs, en el cas d’en Jordi Capell, cal afegir-hi ja d’abans, Teilhard de Chardin. En el seu testament en Jordi Capell diu una cosa molt bonica que és la següent: "Realitzar la meva participació en la divina obra evolutiva de l’univers". Això és, té tot el ressò de T eilhard de Chardin. Ara bé, com deia hi hagué tot un moviment. Abans algú ha parlat del teòleg Robinson, que és un exemple d’aquesta gran ebullició. Jo, aleshores, seguia amb un apassionament gran els llibres que publicava l’editorial Estela. Cada dos mesos publicava un llibre i nosaltres els anàvem llegint un darrere l’altre, un darrere l’altre. Fins que jo me'n vaig atipar i vaig dir "prou, no llegeixo més, no llegeixo més" perquè cada dos mesos, o tres mesos, o quatre mesos, deien una cosa nova. I jo els deia: "Escolteu, jo necessito creure en alguna cosa que finalment sigui sòlida i consistent". Jo m'estudiava el llibre sencer, d’aquests que publicava l’editorial Estela, m’ho creia i al cap de quatre mesos deien que no, que era una altra cosa, i jo canviava, obedient canviava. Però quan ja havia canviat tres o quatre vegades vaig dir que prou. "Prou! Primera, si canvieu tan sovint és potser perquè tampoc no ho veieu clar . Si canvieu cada quatre mesos tampoc, no cal que jo us segueixi, diguem-ne, ulls clucs. I a més em desorienteu" és el que els vaig dir . No sé si en aquella conversa hi havia en Jordi Capell, que de tota manera va tenir una actitud diferent de la meva, proba-

blement dotada de més profunditat cristiana. I els vaig dir: "Escolteu, s’ha acabat, jo no llegeixo més, quan hagueu acabat tot aquest procés, i ja no surti cap més llibre cada, quatre mesos m’aviseu. Aleshores, jo m’ho estudiaré i diré d’acord, d’acord. I segurament firmaré, perquè jo sé que vosaltres esteu inspirats per l’Esperit Sant i, per tant, jo també hi creuré. P erò quan hagueu acabat. Jo no puc estar cada sis mesos canviant les idees sobre un tema tan conegut." Els ho vaig amb to provocatiu perquè hi havia un punt de frivolitat en tot plegat. "Escolteu, sabeu què? fins que no arribi això jo em quedo amb el P are Nostre, P are Nostre i fora. Quan hagueu acabat, m’aviseu". Bé, en Jordi Capell era un home més pacient que jo i, per tant, segurament no va arribar a aquestes conclusions tan dràstiques i fins a l’últim moment va seguir aquest moviment que, ja dic, estava en gran ebullició. També teníem discussions sobre temes socials i polítics. La vida política era el que era, perquè estàvem en una època de dictadura, jo acabava de sortir de la presó. Les possibilitats de posar-te en acció política eren limitades. Però, amb tot, hi havia una vida política, i un pensament polític, i un anar agafant posicions i tots fèiem el que podíem a la nostra manera. T ambé tota aquesta ebullició hi incidia molt. A cada reunió que hi havia d’equip, que era un cop al mes, parlàvem d’aquestes coses, i no sempre coincidíem amb ell. Fins i tot recordo que una vegada em vaig enfadar . Em vaig enfadar molt... T u hi eres aquell dia que em vaig enfadar? Sí que hi eres, sí Roser. Vaig tenir una explosió, una explosió d’ira. Perquè, és clar, en Jordi Capell..., i això no ho agafin com una crítica. En tot cas, si ho agafessin com una crítica, després ja precisaré, ja donaré més detalls. En Jordi Capell tenia moltes vegades un punt d’angelisme, era una persona bona, que veia sempre el costat bo de les coses, i, és clar, jo no sóc angelista. Que consti que ell això des-

— 54 —

— 55 —


prés ho combinava amb una cosa molt important i és que era home d’acció. P erquè moltes vegades els més angelistes no són homes d’acció, però ell sí que ho era, sí que ho era. P erò era angelista de vegades, almenys a mi m’ho semblava, i en canvi jo, perdoneu la circumstància personal, em veia més obligat a tenir un punt, aparentment — després ja precisaré què vull dir amb això— de pragmatisme: tenia necessitat de fer determinades coses i, aleshores, es fan de la manera que es pot. Doncs bé, no sempre ens posàvem d’acord en aquestes coses. I un dia recordo que amb motiu d’això vam tenir una discussió forta. Forta jo, perquè ell no, ell no s’immutava mai! Vaig ser jo el que es va aixecar, es va enfurismar, va cridar, va anar amunt i avall, etc., etc. Ell va quedar sorprès. "Però com és possible que en Jordi tingui aquesta reacció?"... Però tot va anar molt bé perquè aquest punt d’angelisme anava acompanyat, precisament, d’una gran capacitat d’acció, d’una gran capacitat de fer coses. I a més a més de fer coses difícils. "Hi ha coses que semblen impossibles però que són possibles", ha dit algú. I això defineix molt bé en Jordi Capell. Bé, doncs gairebé em sap greu haver-me enfadat amb en Jordi Capell aquella vegada, però què volen que els digui. Però els hi explico una mica aquest ambient de tipus intel·lectual, polític, diguem-ne de preocupació cristiana que teníem en aquella època. I ell, per la seva banda, anava fent tantes i tantes coses concretes, ben precises, ben materials, ben poc utòpiques. Això de la utopia possible, allò que diuen utopia, utopia possible, fem una utopia que sigui possible, vol dir anem enllà, anem enllà, anem enllà, no ens aturem a la primera cantonada. Això en Jordi Capell ho va fer. Bé, tot plegat fa que jo li hagi conservat un afecte gran, la meva dona també, tots nosaltres, els que el vam conèixer. I segueix, aquest afecte, amb la família. Un

home d’aquestes característiques era un home, per dirho així, fàcil i difícil alhora. M’explicaré. Fàcil perquè era molt bona persona; fàcil perquè era molt fidel als seus principis, fàcil perquè era un home que estimava la seva dona i els seus fills, i la seva família, fàcil perquè era, en el sentit evangèlic de la paraula, una persona mansa. En el sentit evangèlic de la paraula, tenia un punt de mansuetud. Difícil perquè era cabut, molt cabut, això que dèiem, discutidor. Discutidor d’hores i hores. Jo no tinc tanta resistència. D’aquí va venir que m’enfadés un dia. Era un home que no era fàcil de convèncer , que sobretot ell sempre et volia convèncer a tu, i això és pitjor . Però, com deia, va tenir aquesta família i aquesta dona que el van ajudar molt. I ell us va ajudar molt a vosaltres. I a més ell us ha ajudat a vosaltres després de mort perquè el seu record l’heu mantingut molt viu, i és molt bonic això. Diguem-ne un record operatiu, perquè ha actuat benèficament sobre vosaltres, sobre el vostre esperit, sobre el vostre estat d’ànim, sobre les vostres ànimes, ha actuat d’una manera benèfica. No em puc estar de fer notar una cosa última relacionada amb en Jordi Capell, que també surt en el testament. I és que aquest testament m’ha impressionat. A 39 anys va escriure totes aquestes coses!

— 56 —

— 57 —

Jordi Pujol amb Josep M. Sen.


Jordi Pujol va destacar el profund esperit catalanista de Jordi Capell.

— 58 —

— 59 —


Comença "He procurat en vida seguir la religió catòlica"..., explica tot això de la seva obertura cap els que no són catòlics, cap els materialistes, els ateus... "Però jo he intentat actuar d’acord"..., demana perdó pels seus pecats, demana perdó sobretot pels pecats de l’Església: jo també com a cristià que sóc, com a fill de l’església, en allò que em correspon, demano en aquests que també hi vull conviure, que són els no creients, o que són els materialistes, jo els demano perdó per les intoleràncies que puguem tenir. O sigui, és una evidència molt forta. Però fixint-se una mica més avall el que diu; ja els he dit com acaba i com reparteix els diners que li queden. Fixint-se bé quina cosa més bonica diu i que, a més, lliga també amb una cosa que ha dit algú de vostès. Diu: "Transmeto als meus descendents, en aquest moment suprem"..., alguna cosa li deia que era un moment suprem. No ho era, en el sentit que no anava a morir aleshores, però ell actua amb mentalitat d’un home que es va a morir , com si s’hagués de morir , "en aquest moment suprem, com a testimoni i justificació de la meva vida, el fet d’haver-la acceptada amb alegria, encara que"... i això que ve ara és molt cristià per cert, com ho és el primer "amb alegria", "encara que amb por i angoixa"... És clar, un cristià, un cristià autèntic té molta incertesa, molta certesa però també incertesa perquè sap que és molt petit, i que hi ha moltes coses que no depenen d’ell, "convençut que havia de realitzar la meva participació en la divina obra evolutiva de l’univers. Jo sóc molt poca cosa, però he de fer la meva aportació, que serà tot el petita que vulgueu, però és la meva i, per tant, és la que jo he de fer en la divina obra evolutiva de l’univers. Algú de vostès ha dit que en Jordi Capell tenia una barreja d’allò que jo crec que en el cristià es dóna molt, s’ha de donar molt per anar bé, perquè respon a la identitat d’un cristià, però també es dóna molt i s’ha de

donar molt, crec jo, en molta gent simplement no cristiana, gent que aprofundeix en el seu propi ésser, que és una barreja d’humilitat i autoestima. Realment això és així. Encara que no cal ser cristià. L ’home, qualsevol home, un home i una dona, un ésser humà, per una banda, no és res, oi? no sabem d’on venim ben bé, no sabem on anem. Naturalment per a un cristià hi ha un altre món, per als cristians hi ha el refugi de la fe. P erò la fe també ens diu que som ben poca, no? Aquesta humilitat… Però al costat d’això, en tot home, i en el cristià d’una manera especial, hi ha una cosa més important que és ser home. No hi ha res més important que ser home. Per al cristià és especialment potent aquest pensament, i per a ell ho era. P erquè, és clar, l’home és un fill de Déu, som fills de Déu i, per tant, tenim la grandesa de ser fills de Déu i som portadors d’un missatge molt important, un tresor. Però això també és veritat per al no cristià. En darrer terme entre els cristians i els no cristians, la veritat és que no hi ha tanta diferència. Hi pot haver una diferència de certes vivències, de certs valors que t’ajuden o de certes conviccions, de certes actituds. Però, finalment, tots som el mateix. Vull dir , si els cris-

— 60 —

— 61 —

D’esquerra a dreta: Jordi Viola, Jordi Pujol, Josep M. Sen i Jordi Querol a la botiga de la Cooperativa a la seu del COAC, a Barcelona.


Marta Ferrusola conversant amb Jordi Querol i Josep M. Sen.

tians creiem que nosaltres som fills de Déu, segur que els que no són cristians també són fills de Déu. Per tant, són igual, tenen la mateixa dignitat i ell diu això. Algú de vostès ho ha dit, "una barreja d’humilitat i autoestima". Realment, jo crec que ell vivia aquesta doble actitud. Ell vivia a cavall d’aquestes dues coses. De ben segur que ell considerava que allò que tenia entre mans era important, que valia la pena. Per això lluitava, per això discutia fins a altes hores de la matinada, per això mirava de convèncer qui fos, perquè hi creia i, al mateix temps, ho feia sempre amb humilitat, amb una humilitat que desarmava, que podia, fins i tot, irritar, per això que dèiem, perquè el veies fort, amb unes conviccions tan arrelades, i tan serenament i pertinaçment, tossudament defensades. Era el fet d’haver acceptat amb alegria aquesta, diguem-ne, aparent contradicció, l’alegria, la vida, "...encara que amb por i angoixa". El fet de sentir-se tan humil i tan poqueta cosa i, per altra banda, tan i tan important i el fet de poder participar en "la divina obra evolutiva de l’univers". O sia que ens trobàvem davant d’un personatge poc corrent. N’hi ha molts, de catalanistes, n’hi hauria d’haver més però n’hi ha molts; n’hi ha molts, de nacionalistes i hi ha moltes persones creients, poc o molt creients,

— 62 —

o el que vostès vulguin. N’hi ha molts també. I hi ha molts d’arquitectes bons, i hi ha molts homes que estan moguts per una ambició noble i que tenen ganes de fer coses i que tenen molt esperit de servei. N’hi ha molts. Però, evidentment, aquestes coses, en el cas d’en Jordi Capell, es concentraven amb una rara intensitat. I és per això que l’hem recordat tant després de tants i tants anys. Fa 34 anys que en Jordi és mort. Fa 34 anys que en Jordi Capell és mort, però segueix estant viu entre nosaltres, i m’ha complagut molt veure que, a més, està molt viu entre vostès que parlen d’ell: arquitectes, els de la Cooperativa, etc. V ostès en parlen amb un, el que podríem dir, punt de devoció. I això és molt bonic. I jo que vaig ser amic d’en Jordi Capell, no segurament dels més importants ni dels que hi va tenir més contacte, però sí que vaig ser amic d’ell, en nom meu i en nom d’altres amics d’en Jordi Capell aquí presents, els en dono les gràcies. 25 de maig del 2004

— 63 —


Acte d'homenatge a l'arquitecte Jordi Capell i Casaramona  

Acte d'homenatge a l'arquitecte Jordi Capell i Casaramona. Sala d'actes del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. 25 de maig del 2004

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you