A C T U A L I TAT Francesc Murgadas
FETS Començar com a violinista, seguir com compositor i acabar de director d’orquestra pot semblar una carrera d’èxit. Però, entrant una mica en el fons d’aquesta evolució, també pot ser interpretat com la crònica d’un fracàs. Torna a ser un problema de tarannà.
L’enèsim exemple
El violí Eduard Toldrà neix a Vilanova i la Geltrú i en un ambient clarament musical. El seu pare, també músic però un punt bohemi, l’introdueix a la música de ben jove. Amb només set anys, actua per primer cop tocant el violí en un concert a la societat La Unió Vilanovina, on el seu pare dirigeix la coral. Conscients de les aptituds del fill, la família Toldrà es trasllada a Barcelona per donar-li estudis musicals. Però la realitat li dóna la primera bufetada. Els problemes econòmics obliguen al nen de dotze anys a posar el seu violí al servei de cafès i teatres barcelonins per poder aportar algun ral a l’economia familiar. Només tardarà un parell d’anys en integrarse en un trio de cambra i dos més en dirigir el Quartet Renaixement, un dels primers conjunts de cambra de la vida musical barcelonina d’aquells anys. I dels millors, com ho demostra el fet que el govern espanyol els concedís una beca per perfeccionar estudis a Europa. Una beca que els portarà a París –on Toldrà farà amistat amb Falla i el quartet tocarà a casa de Maurice Ravel– Berlín i Viena però que es veurà estroncada per l’esclat de la primera guerra mundial que els obliga a tornar a Barcelona. El quartet segueix actuant a l’estat espanyol amb notable èxit però sense poder fer de la seva activitat un modus vivendi estable i digne. La vida de la formació va esllanguint-se fins que el 1921 dóna per acabada la seva activitat, oficialment per la marxa d’un dels seus integrants a París. Toldrà abandona, o si més no posterga, el violí.
Toldrà no defalleix. Encara té recursos i illusions on aferrar-se. De fet, durant aquests anys de violinista, no li han faltat ànims per entrar en el món de la composició musical. La seva primera obra coneguda està datada el 1912, als seus 17 anys. La seva activitat com a compositor tindrà un període esplèndid fins 1927. Amb el que molts consideren la creació del lied català. Una colla de obres cantades a les que no és aliena la voluntat de recuperar el català i que tenen la font d’inspiració en els poemes dels autors d’aquell moment com Joan Maragall, Tomàs Garcés o Salvat-Papasseit. Però sense oblidar la vocació
e-mail: info@nouenfoc.com
www.nouenfoc.com
30
Viure un període convuls afecta les possibilitats de realització de les persones. Que això es tradueixi en una frustració o en un estímul per anar-se adaptant a La batuta les noves situacions sense rendir- Però en Toldrà té encara un darrer recurs. Que a més, s’avé perfectament amb el seu tase, depèn del tarannà de cadascú. rannà i les seves aspiracions. La direcció d’orquestra. El cas del músic Eduard Toldrà, De fet, ja havia tingut un compromís fort en aquest camp quan, el 1921, havia dirimort ara fa 50 anys, pertany al git per primer cop l’orquestra Pau Casals on també havia actuat com a solista. De fet, fins segon grup. i tot havia estrenat amb ella alguna de les se-
CONCEPTES CLAU
El pentagrama
Eduard Toldrà és una d’aquelles figures que, tot i no tenir la projecció mundial d’altres, permet entendre i valorar el patrimoni cultural d’una nació. No són etapes successives. Toldrà és un músic complet al que la vida obliga a triar i abandonar opcions en determinats moments.
Plaça de la Vila, 6 1r 2a 08720 VILAFRANCA DEL PENEDÈS Tel. 93 892 18 25 (concertar visita prèvia)
LA FURA 25/31 MAIG 2012
simfònica, que encetarà el 1919 amb una Suite en mi per desprès endinsar-se en projectes musicals més complexos que varen tenir el seu punt àlgid amb l’estrena, el 1928 al Palau de la Música Catalana, de la seva òpera còmica El giravolt de maig que tot i no ser, com la major part de la seva obra, innovadora, és una mostra del tarannà d’una persona que afirmava que la originalitat havia de ser un resultat, mai una intenció prèvia. Un home que defensava que tot havia de semblar improvisat malgrat estar perfectament estudiat i assajat. Però una nova bufetada el farà despertar del somni. Casat el 1923 amb Maria Sobrepera, no tarden en aparèixer, novament, els problemes econòmics tot i l’ingrés de Toldrà com a professor auxiliar de violí al l’Escola Municipal de Música de Barcelona. Per això el Saló Doré de la Granja Royal acull les actuacions del sextet que du el seu nom. Una activitat que seguirà fins l’esclat de la guerra civil espanyola. La carrera, fins aleshores ascendent, d’Eduard Toldrà, sense quedar postergada, s’instal·la en el terreny de les obres menors. No en qualitat, però si en extensió. Bàsicament sardanes i cançons.
ves composicions. Però la guerra civil va estroncar l’idea de convertir-la en Orquestra de Catalunya fent-ne a Toldrà director adjunt. El retorn a aquest àmbit fou notable. Èxits amb l’orquestra simfònica de Madrid o la Nacional de Espanya fan que l’Ajuntament de Barcelona li encomani la creació de l’orquestra municipal de la ciutat, precedent de l’actual OCB. De fet, aquesta és la principal faceta en la que molts recorden a Toldrà. Amb els seus moviments apassionats i el seu tupè caient-li al front con a resultat dels seus enèrgics moviments que contagiaven vigor a l’orquestra. Actitud que molts consideren precedent de la figura del director estrella a que ens tenen acostumats concerts com el d’any nou a Viena. De fet, mig any abans de la seva mort, la seva carrera de director va fer un cim particular. L’estrena, al Gran Teatre del Liceu i sota la seva direcció, de La Atlántida del seu gran amic Manuel de Falla. En aquest camp si més no, la