Page 1

l'estiu a casa núm. 1. maig de 2011 DIUMENGE, MAIG 01, 2011

1 de maig Si llegeixes això és que és primer de maig. El dia en què la classe obrera, de moment o encara, ix al carrer a celebrar que existeix i que té orgull d'existir. El dia en què als EUA fa molts anys van muntar una conspiració, una altra, per a criminalitzar el moviment i executar —o assassinar, en podeu dir assassinar— cinc obrers anarquistes. És primer de maig. Si llegeixes això, la P i jo, estem passejant l'estalada, amb l'estel roig pels carrers més importants d'Alacant. Per la classe obrera, pel país, per la independència, contra el patriarcat. Perquè volem. És primer de maig. Un dia d'orgull. Si llegeixes els diaris, si mires la tele, no ho entendràs. http://estiuacasa.blogspot.com/2011/05/1-de-maig.html

DIMECRES, MAIG 11, 2011

El temps, 2 Aquest El temps no és la continuació d'un post que es deia així i que vaig escriure l'agost del 2006. Aquell post va ser molt important per a mi. No sols perquè el comentaven els grans clàssics de la blogosfera, l'Ònix, el Vullunfestuc, la IruNa..., sinó perquè va suposar el trencament amb una


amistat que havia deixat de ser amistat per esdevenir nosa. Ens vam barallar per culpa del post, sí senyor. O bé, gràcies a.

Hui, però, vull parlar del temps d'una altra manera. Per als qui heu tingut la dissort de no estudiar sociologia, potser el temps és una cosa que està allà, avançant immutable i prou. Doncs que sapieu que no és així, que el temps és una cosa que està socialment determinada. I que el temps no és el mateix per a un iaio, que per a un nen, per a l'amo de la fàbrica o per al treballador.

De fet, segons la ciència que parla de l'origen de l'univers, fins i tot el temps com a absolut mai no va ser etern. Ho vaig llegir en algun llibre de divulgació científica. Al principi, l'univers no tenia temps, perquè només hi ha temps per davall d'una temperatura. I al principi l'univers estava massa calent. I li va caldre refredar-se una mica per començar a comptar les hores.

El temps com el coneixem nosaltres, el temps que se'n va i ja no torna, un temps unidireccional i alhora acumulatiu, va nàixer no fa gaire, una mica amb el cristianisme i la resta amb la Revolució Industrial.

3 comentaris: XeXu ha dit... Encara que sigui una invenció relativament nova, el cert és que ara el tenim més que assumit, i el que perdem, nano, ens pesa molt i molt, i encara més a mesura que ens fem grans. dimecres 11 de maig de 2011 22:42:00 GMT+02:00 vullunfestuc ha dit... m'has fet anar enrere a llegir l'antic post i tens tota la raó no s'hi assembla. Un nen que només té 3 mesos de vida, una setmana li representa el

2


7,78% de la seva vida. En canvi, a un avi de més de 90 anys les setmanes representen tant sols el 0,0213% de la seva existència. Així doncs, qui la viurà amb més intensitat? Matemàtica pura. dijous 12 de maig de 2011 17:36:00 GMT+02:00 Tirai ha dit... Ja em perdonaràs que no faci cap aportació pròpiament el post. És que he buscat el post del 2006 i l'he trobat. I m'he quedat encuriosida. No hi ha cap comentari meu al post, però si una resposta teva a un comentari meu que no veig... :-S dissabte 14 de maig de 2011 10:16:00 GMT+02:00

http://estiuacasa.blogspot.com/2011/05/el-temps-2.html

DIVENDRES, MAIG 27, 2011

Ja fa temps Ja fa temps que he perdut els bons costums. Els llibres. Els bancs. M'agrada menjar assegut en un banc del carrer i veure la gent passar. Les fotografies fetes mentre vaig d'ací cap allà. O d'allà pac ací. He perdut el costum, posem per cas, d'escriure en aquest bloc. I el tenia oblidat i el post anterior està sense acabar i es va publicar perquè el tenia programat. I un dia hi era. I m'havien comentat el Xexu, en Festuc i la Tirai. I llavors no hi havia retirada possible. Entre metro, tram i autobús m'imagine estirat a terra, damunt de l'herba. Llegesc una novel—la. O faig una canya i xarre durant hores amb algú. O passege. En canvi, tinc això d'ara. El bloc que té vida pròpia perquè jo no la tinc. Les corredisses. Els treballs mal fets perquè no hi ha temps per més. La sensació que tot va massa lent i massa ràpid alhora. I que, per tant, jo no en controle la velocitat.

3


I li explique a P, mentre estem estirats al llit —només unes hores que no són ni la meitat de les que voldria—, que algú m'ha ensarronat amb la mena de vida que porte. Em quede consirós, com deien abans. I no acabe de dir tota la veritat. Perquè sé que l'autor del parany he estat jo. Qui em manava a mi...?

3 comentaris: XeXu ha dit... Estaríem parlant d'aquell moment de la vida que et sents que ja has deixat enrere molt, i que no tens temps de plantejar-te el que ve a continuació? No pinta bé, no. Hauràs de buscar-te aquest temps que et falta per poder aturar-te i respirar. divendres 27 de maig de 2011 1:50:00 GMT+02:00 Carquinyol ha dit... Ei company, què tot això que comentes ( i més ) és el que habitualment es rumia en la famosa cris dels 40. Així que faci el favor d'esperar el seu torn que n'hi ha que anem abans !! :P divendres 27 de maig de 2011 7:50:00 GMT+02:00 efe ha dit... Ei, que us he contestat al nou post. Gràcies pels comentaris, de veritat. dimarts 31 de maig de 2011 21:02:00 GMT+02:00

http://estiuacasa.blogspot.com/2011/05/ja-fa-temps.html

DIMARTS, MAIG 31, 2011

Novetats Ja sé que no us hauria de portar la contrària. Aquest bloc cada vegada el llegeix menys gent. Fins i tot de vegades dubte si el llegesc jo. Per tant,

4


hauria de donar la raó als meus lectors més fidels. I en Carquinyol i en Xexu, ho són. Aprofite l'avinentesa i us en done les gràcies. Però no. El post anterior no anava de la crisi dels quaranta. No em vull posar estupendo. Però jo la crisi dels 40 la vaig passar als trenta i escaig, quan l'escaig era una cosa mínima, insignificant que feia gràcia i tot. El tema del post era més aviat l'atrafegamenta. I eixe moment en que sembla que va pujant i pujant i semblarà que alguna cosa farà clic o que tu ho enviaràs tot a la merda. Les ganes no te'n falten. Llavors va bé escriure un post. Parla la veu de l'experiència. Doncs bé, aquest altre post té també una finalitat. La de comunicar-vos que de fa temps, i malgrat l'atrafegamenta, l'Efe ha encetat una campanya d'expansió. I a més del clàssic Estiu per casa, això que esteu llegint. Ara em podeu gaudir en forma fotogràfica a l'Estiu pels puestos. I, per si això fóra poc, que ho és. N'he obert un altre on escriure els articles que quan els pose ací no me'ls comenta ni el Xexu... Per això es diu Sense comentaris. Hui hi parle de la cosa de les acampades. Esteu convidats a tots dos blocs i a mirar els anuncis del meu twitter per saber-ne les novetats.

4 comentaris: Tirai ha dit... I a mi no m'hi convides? Ja trobava a faltar un post teu parlant de les acampades. No l'he llegit i ara no el llegiré, però prometo llegir-lo que m'interessa molt. dimarts 31 de maig de 2011 21:24:00 GMT+02:00 XeXu ha dit... Homeeeee... un blog per penjar-hi posts que no comento ni jo...? A veure si ara em faràs sentir malament! Es fa el que es pot, però de vegades els temes no porten paraules a la ment, no se sap què dir. I mira que jo tinc xerrera per estona, però noi, tampoc sóc infal—lible. Així que vas molt atrafegat, però ara tens tres blogs i twitter, no? Molt bé,

5


molt bé. No sé com vols que et creiem i no ho confonguem amb una crisi de números rodons... Ara hi faré un cop d'ull, però veus, el tema de les acampades no es pot dir que acapari el meu interès, precisament... dimarts 31 de maig de 2011 22:12:00 GMT+02:00 Carquinyol ha dit... he... ara en Xexu farà un bloc per a comentar els apunts que no pot comentar i veuràs tu la que liarem !! La veritat que no sé com ho feu, jo ja no sé d'on treure el temps per a escriure !!!!! dimecres 1 de juny de 2011 0:50:00 GMT+02:00 vullunfestuc ha dit... Jo reconec que sóc poc comentarista, però llegir et llegeixo! dimecres 1 de juny de 2011 11:28:00 GMT+02:00

http://estiuacasa.blogspot.com/2011/05/novetats.html

6


sense comentaris DIMARTS 31 DE MAIG DE 2011

R-evolucions i A-campades Les revolucions polítiques clàssiques consistien bàsicament en la presa del poder polític per part d'un grup. Si seguim la interpretació marxista no feien sinó acomplir un fet econòmic. I, a grans trets, segurament tenia raó. Hi havia un grup que tenia el poder, la noblesa, posem per cas. I n'hi havia un altre que no i es considerava explotat, tractat de manera injusta, la burgesia, seguint l'exemple. Llavors arribava un dia que al grup marginat se li inflaven el que se li havia d'inflar i considerava que ja n'hi havia prou i es feia amb el poder. Les

revolucions

més

xules

en

aquest

sentit

són

les

burgeses.

L'americana, l'anglesa i la francesa. La millor la darrera, perquè va ser la primera que no sols va fer que una classe arribés al poder, sinó que ho va teoritzar. La teorització clàssica va ser la de Sieyès i el tercer estat. El tercer estat, la burgesia més el proletariat, ho és tot. I, en canvi, no en té res. La solució, que el tercer estat es faça amb el poder. No sé si ho veieu com jo, però és l'entrada de la política en la història. Les coses van deixar de ser així perquè sí, sinó que l'ésser humà es va voler fer amo i senyor del seu propi destí, la història, i no que el seu propí destí decidís per ell. Si fem servir la comparació amb l'existència individual, va ser el

7


moment en què decideixes que la teua vida te la faràs tu i no deixaràs que ho faça la mandra, la por o la falta d'intel—ligència. No sé si hi haurà personetes damunt de la Terra d'ací a cinc-cents anys, però si n'hi ha, s'hauran adonat que la Revolució Francesa és un dels moments més elevats de la Humanitat. Malgrat el terror, les morts i la guerra. Entre altres coses, perquè terror, mort i guerra, n'hi ha hagut sempre.

Només

que

en

nom

de

la

mandra, la

por

i

la falta

d'intel—ligència. ***** El proletariat i el moviment obrer van copiar moltes de la burgesia. La idea de progrés n'és una. I el model d'arribar al poder n'és una altra. Com que, de fet, els obrers havien estat la força de xoc de les revolucions burgeses, els que van posar-hi la carn i els morts, la lògica no podia ser d'allò més senzill. La propera revolució la farem nosaltres, però per a nosaltres. Per això, totes les revolucions obreres, des de la Comuna de París, fins a la d'Astúries tenen un cert aire de família. Van passar dues coses, però. Una va ser la invenció de la democràcia representativa i una altra va ser que, potser gràcies a l'ús que la burgesia, la classe antagònica, en va fer de la primera, el moviment obrer i la classe obrera es van veure incapaços de prendre el poder. Sí, d'acord. Hi va haver Rússia, Xina, Cuba. En algun moment del Segle XX els ciutadans que vivien sota un país amb ideologia obrerista van arribar a ser gairebé una majoria. Que això no era el que havia de ser tots ho sabien. Però en tot cas, tampoc no era la presa de poder per part de la classe obrera de manera global. Xina, Cuba i Rússia eren, en el millor dels casos —que ja us dic jo que ni això— excepcions a un món que era en poder de la burgesia.

8


Les revolucions van deixar de ser revolucions i van passar a ser negociacions. I això és la segona fase del que pretenc explicar. Com que la classe obrera es veia incapaç i, segurament tampoc no tenia la voluntat de prendre el poder, va decidir no fer-ho, sinó que va decidir, gràcies a la seua força —Cuba, Rússia i Xina, però també els sindicats i els partits de classe, per increïble que ens puga semblar a hores d'ara—, negociar-hi i obtenir alguna de les coses que li semblaven importants: millores laborals, vacances, una tímida redistribució de la riquesa... Si eres optimista podies pensar que no tenies el poder, però que l'obligaves a fer aquestes concessions. En certa manera, era així. Com passa en qualsevol negociació. ***** Un cop es va perdre aquesta força, la que aprofitava per a negociar — primer els partits, després els sindicats i després Rússia, Xina i aviat Cuba—, la classe dirigent ja va poder fer el que li venia de gust. Per a que negociar si els altres no tenen força? O si la que tenen és cada vegada més poqueta cosa? Per això, es va començar a desprestigiar els sindicats i la política. Tots són iguals. Els que et defensen i els que t'ataquen. Per això les noves revolucions ja no podien ser com les anteriors. Ni com les que es feien amb el poder, ni com les que negociaven amb el poder. Les masses, que ara ja eren masses, se sabien impotents, vençudes abans de començar. I ni exigien, ni amenaçaven, ni demanaven, ni volien el poder. Simplement mostraven això, la seua indignació, la seua impotència i demanaven a la classe explotadora, al poder o al que li vulgueu dir que si us plau, si us plau —asseguts, desarmats, amb els ulls plorosos—, que els tractés millor.

9


Ja

en

podeu

catalanes,

dir

revolucions,

espanyoles

o

com

siga. En aquesta tercera fase el mot revolució

no

els

escau.

la esperanta angulo

Estem

parlant de súpliques. De súpliques impotents, a més.

Mi lernas esperanton

Libera

_________________________________ Encara que no hi tinguen massa a veure amb com he tractat jo el tema de les acampades, m'han interessat aquests dos articles:

Un del bloc Delgado, 15-M ciudadanista

del El

leganta

"Los

españoles"

Mi

estas

anarquistas de

Murray

Bookchin •

Valencilandaj

elektoj:

La

Planedo de la Simioj estas

Manuel peligro

I un article a l'Avui de Ferran Sáez Mateu, Indignats i espanyolíssims

mateno.

dokumenta filmo... •

Laca kaj sata. In cxi ordo.

Filmo kaj glaciaĵo...

Socialismo

barbareco.

Aŭtonomio sen individualismo http://senkomentoj.blogspot.com/201 1/05/r-evolucions-i-campades.html

individualismo

sen

aŭtonomio...

Aquest text reprodueix el contingut dels meus blocs durant el mes de maig passat. Té una llicència creative commons, per la qual cosa en podeu fer us sense cap altra limitació que: •

esmentar-ne l'origen

i no traure'n benefici econòmic de cap mena.

Agrairia, a més, que si feu us de cap dels materials m'ho comunicàreu en aquesta adreça electrònica: estiuacasa@gmail.com. Fet als Països catalans

10


l'estiu a casa  

estiu a casa maig 2011

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you