Issuu on Google+

Llibertat pirata. ¿Qui vol aquesta llibertat que sempre ha somiat, aquesta llibertat gloriosa, entendridora, brillant? Més persones de les que creiem ho han aconseguit, com Bartholomew Roberts, capità pirata. Roberts era un home alt de cabell fosc, cortès i sofisticat, de família adinerada. La vida de Roberts era agradable, envoltat de gent il·lustre, i de cases de gran valor. Però la seva monòtona vida li va fer somiar amb un món de fantasies mil, on llibertat constant es viuria sense cap temor. Llavors es va veure inspirat pel misteriós i imponent mar, on va decidir submergir-se fins als últims dies de la vida. En el punt del “mai retorn”, es va preguntar: <<Com trobar un vaixell que m'accepti? Sí, el meu pare té molts noms de capitans de vaixell, però vull renovar aquesta vida, sense que res em recordi el meu passat i ser lliure de la meva memòria.>> Aleshores es va posar a cercar-ne el moll, d'aparença hostil i cruel, lloc deixat de la mà de Déu i de pecat perpetu; les cares dels pirates i dels mariners, sense aturar, ebris, amb atroç mirada esvaïda en el seu món de follia, en l’infern de dolor, alien a tota llum; el gran cor de l’home s’havia tornat en gemec d’angoixa i ombra. Aquests éssers estranys, vagaven pel moll. Més d'un, mort i altres sumits en baralles sense sentit on gairebé sempre moria algú. Aquell moll, en boira submergit, era sinònim de bogeria, però, a Roberts, no li van tremolar les cames i es va endinsar en un món del que mai sortiria, amb tot just 17 anys. Aquest mode de vida era un dels més perillosos en aquella època, 1699, mariner de per vida. Havien molts riscos dins de la bella professió de mariner, molts exemples d'ells hi ha a l'Odissea, d'Homer, ja que tot mite es basa en alguna cosa real, i la realitat d'aquest llibre era la por de l'home al mar, des de la prehistòria recordat. Roberts, content del seu lloc al vaixell mercantil, va anant progressant en les seves humils tasques: fregar coberta, ajudar el cuiner, i el capità, etc. I aprenia poc a poc a navegar amb un vaixell. Finalment amb tot après va aconseguir el lloc de capità del vaixell Princesa de Londres gràcies als seus dots de navegant. El que més admirava d'aquest estil de vida eren els paisatges i ho va expressar escrivint en el seu diari de bitàcola personal: <<Boig vaig estar de quedar-me tant de temps a casa, jo, mirant darrere la cortina, veia el mar, mes només somiava, no actuava. Però ara que gaudeixo d'aquestes vistes on els núvols que han emmurallat el Sol deixen passar per una humil finestra un raig de llum enlluernador que talla les veles qual sabre diví que separa el reflex de Déu i el arc de San Martí derrotat i desaparegut en el cel. El vaixell, quan, de forma aparentment permanent, es troba a dins d'una tempesta imponent, trenca les onades amb tot el seu poder empès pel vent irat del sud, i les onades arranquen gran gemec i es defensen fent fora de la nau als ferotges mariners que es socorren al vaixell, nostre castell. Però, com avui, dia de calma i sol, tot rep un encant inusual.>> No obstant aquesta pau, Roberts no es va adonar que aquesta era la extrema calma abans de la tempesta feroç; calma, sense sentit humà capaç de viure dins aquella tranquil·litat immutable i infinita en la seva existència fràgil mes poderosa. De sobte, trencant explosivament la dolçor perpètua de la pau, va sorgir un vaixell pirata per la popa. Vaixell de dimensions normals, però, es sentia la pudor de cada sinistre cor que va tripular alguna vegada aquell navili submergit en dolor i crueltat, amb els seus canons de banda a banda enfilats preparats per a una despietada guerra sense sentit, amb tripulants armats fins a les dents i sense escrúpol vivent, ja que en aquesta embarcació ni el més jove s'havia salvat de tenir la cruel ferida de la guerra. Aquell capità d'aspecte roí, que infonia respecte només per la pudor de la seva pell, del seva cor i d'aquesta estranya covardia; doncs elegia els vaixells més febles de la mar carib, aquells miserables vaixells que es dedicaven a traslladar mercaderies per aconseguir diners honrats i ben emprats.


I succeí que el vil canalla, Edward England, capità del vaixell pirata, els va perseguir sense minut de descans. Finalment, i després d’haver arrancat la suor del front dels mariners, que amb nostàlgia veien el seu humil llar, amb la família famèlica i amb enyorança del seu senyor. Ells, amb aquesta imatge composta amb la seves visions dels seus fills tornant-se majors i forts, els feia vessar una trista llàgrima solitària que queia del seus ulls dient adéu a la seva amada família doncs el obscur destí l’havia trobat sense pietat alguna. Era l’hora per als malèvols guerrers de matar la vida. Envaïren el vaixell mercant, que sense cap defensa, es va resistir inútilment al ferotge atac pirata. En el lament, el canalla , veient que dos dels tripulants eren grans navegants, un dels quals era Bartholomew Roberts, a edat de 37 anys, i Howell Davis que era el seu ajudant, els empresonà i els obligà a enrolar-se a la pirateria. Així és com va ocórrer: -Rufians! No mateu a aquests dos, porteu-los al castell de popa i que estiguin ben encadenats! - Va dir England en plena batalla a crit exagerat-. De sort, dos dels seus inconscients el varen oir i, aprofitant la quantia dels seus companys al voltant d’aquells dos suats homes, donaren un cop a cadascú a la seva sinistra que els tombaren com una pedra a l’aigua. En acabar la massacre, havien cadàvers per tot arreu, la majoria esbudellats o amb la gola oberta. Sang, ossos, espant, horror, sofriment, ira, suplica, sorpresa i negació son unes poques sensacions esgarrifadores i trencadores que es descobrien al món a la pàl·lida faç del valents difunts. La presència de les llàgrimes faltava en el sòl de coberta, la maça de la visió del cementeri feia que el cor s’aturés d’un cop llamp. Encara es sentien els crits dels morts tronar despietadament a l’eco del cosmos, era la gran tempesta que havia de llevar les vísceres exposades cap al cel. El capità Edward England acabava d'aconseguir un vaixell més. Aleshores, els pirates, plens de sang de la acarnissada lluita, van agafar a Roberts i a Howell, prèviament lligats i emmordassats, fins al castell més gran de popa, on s'allotja el Capità Edward England. Edward de cara a la finestra, va sentir: -Capità tenim els homes que ens vares demanar, acaben de despertar.-Amb veu ruda, va dir un pirata-. -Feu-los passar, va dir Edward amb somriure desafiador. I el pirata, amb espasa en mà, els va fer entrar dins del castell de popa. -Bé, senyors,-amb cruel mirada i lleu riure, els va dir- he aquí el meu tracte, - va afirmar desembeinant suaument la seva espasa i posant el temible tall en el fort coll de Roberts-vosaltres decidiu: la mort o ser un pirata sota el meu pesat jou. I al contrari de molts altres que van acceptar, van dir Roberts i Howell: -D 'acord, doncs desitjosos estàvem de llibertat absoluta i una mica més d'emoció, no hi ha res enrere, tot es mort i tot es oblidat, la venjança , per l’ensenyança de Déu, només porta al més cruel destí. I van passar dos mesos, els dos trepidants ja eren part d'una roí tripulació, encapçalats per un sense consciència. Un bon dia, de sobte, va aparèixer una cosa que inclús els pirates tenen por. La flota HMS, la marina reial anglesa, la flota més temuda de tots els pirates, la flota més poderosa del mar carib, amb més de 200 vaixells a tot el mar distribuït, orgullosos estan del seu poder, en els vaixells, de tres files a cada costat col·locats n'hi ha canons, fan honor a la paraula pesat, de la qual estan exageradament orgullosos. Però, sort té el vaixell pirata que sigui només un vaixell de la manada perdut, mes és el més ràpid construït en aquests mars de estranya soledat. Aquell vaixell, el HMS Agamemnón, no va tenir cap problema en assolir al Cadogan, ja que el mundialment reconegut com un dels millors capitans del món el dirigia amb ferocitat implacable i cruel saviesa, el Capità Horatio Nelson.


Una vegada posats en paral·lel entre sí, els dos vaixells es van atacar mútuament amb gran ferocitat. El so dels canons retrunyien en les onades de cendra il·luminada, la foscor d'una boira espessa es va posar sobre ells, impedint mostrar als ulls no més que lleus focs artificials dels canons temuts; i del capità Nelson, amb llum en mà, solament es distingia una lleu ombra de la qual va sortir un foc estrany. Va semblar que la batalla s'havia pausat, els sabres es van aturar en la seva cruel tasca, les pistoles i trabucs detingueren el seu foc vermell i fumejant, ja que tots els tripulants del gran Cadogan van girar la seva vista incrèdula per veure la caiguda del magne Capitan Edward England, que al contrari que el seu assassí, es trobava lluitant en mig de la coberta, no com ratolí espantat, sinó qual ós enfadat; arriscant la seva vida perquè la tasca dels seus taurons fos més lleu i menys perjudicial. Nelson orgullós d'aquest tret precís, per motius incerts i amb pietat, es va anar suaument per l’horitzó infinit, deixant a la meitat dels tripulants pirates fugir. Enfonsats en moral, però surant en el seu vaixell i un poc alegres per haver salvat la seva mísera vida. Amb desenes de morts, tots amb cara estirada, amb túnica d’obscur vermell vestits, es van reorganitzar i van triar capità pels seus dots de navegació a Bartholomew Roberts, l'home d’honor i de Déu.

Per Alan Staub Negro

1er Batx. C


Llibertat pirata (català)