Page 30

EDITORIAL LA TRAMUNTANA DINAMITA DE CERVELL ENTREVISTA

> UNA MIRADA CRÍTICA DES DEL CINEMA

Espartacus Joan Canyelles Amengual

P

el•lícula de l’any 1960 d’Stanley Kubrick. Probablement moltes i molts dels que tingueu la paciència de llegir aquest comentari, coneixeu (ni que sigui per damunt) la història d’Espartac, i també molt probablement haureu vist la pel. lícula (tal volta més d’una vegada). Aproximadament l’any 75 a.C, Epartac és un esclau que treballa forçadament a les canteres de Líbia. Léntulo Batiato (Peter Ustinov) hi ha anat a comprar homes per la seva escola de gladiadors. Espartac serà un d’ells. Allà respon a una de les provocacions del seu instructor Marcelo, el mata i esclata la revolta. Els esclaus fugen i en poc temps Espartac liderarà un exèrcit de més de 90.000 homes que lluitaran per la seva llibertat i la de tots i totes les esclaves, que farà trontollar els ciments de la totpoderosa Roma. Aquesta és la segona pel.lícula que comentam de Stanley Kubrick. L’anterior va ser l’esplèndida “Senders de glòria” (Paths of Glory, 1957.). Segurament és un dels directors més interessants del segle passat, una autèntica referència cultural, una estrella més important que qualsevol

Fitxa tècnica Dr: Stanley Kubric; G: Dalton Trumbo, basada en la novela de Howard Fast; Ft: Russel L. Metty; Ms: Alex North; Int: Kirk Douglas, Jean Simons, Laurence Olivier, Charles Laugthon, Toni Curtis, Peter Ustinov, John Gavin, Woody Stroode. Juliol de 2011

dels actors o actrius que treballaren a les seves pel.lícules. Extremadament meticulós, controlador absolut del tot el procés de producció (la pel.lícula que ens ocupa en podria esser l’excepció) i molt capaç de repetir una mateixa toma més de 50 o 60 vegades, Kubirck intenta sempre fregà la perfecció i renovar els géneres que cultiva. Va gaudir durant molt de temps d’un prestigi infinit, però ja varem dir quan comentarem “Senders de gloria” (i si no ho diguérem, ho hauríem d’haver fet), que alguns crítics ja s’atreveixen a dir que “2001. Una odisea de l’espai” (2001 Spice odyssei, 1968), es molt bonica sí, però bastant pesada. O que Barry Lyndon (1975), es un portentós exercici d’estil, d’una apabullant posada en escena però poca cosa més. Tot i això pocs son els que posen en dubte el seu geni. Les seves pel.lícules menys aconseguides sempre tenen alguna cosa que les fa interessants, alguna genialitat que retens a la memòria durant molt de temps. També sembla clar que no es precisament el cineasta de la emoció, del sentiment. En aquest sentit es troba a les antípodes de directors com John Ford o Douglas Sirk. Segurament “Espartac” es la seva pel.lícula més humana. No sé si es pot dir que Kubrick és un director d’esquerres. Però com a mínim sembla evident el seu progressisme. En qualsevol cas, el que el podria definir millor és la seva preocupació per les estructures del poder, especialment les militars. A “Telèfon vermell. Volam cap a Moscou?” (Dr. Strangelov 1963), ens deia que estàvem en mans d’una colla de boixos que tenien entre les mans una joguina que podia fer esclatar el món amb una facilitat pasmosa. I a la “La jaqueta metàl•lica” (Full metal jacket, 1987), feia a la primera part de la pel.lícula (la segona des del meu modest punt de vista es bastant prescindible) un dels més furibunds al•legats contra les institucions militars que s’han vist a una pantalla cinematogràfica. El veritable impulsor de “Espartac”, va esser, com a “Senders de gloria” Kirk Douglas, a traves de la seva productora Bryna Productions, (Bryna era el nom de la seva mare). Kubrick deia que aquesta era la seva pel.lícula menys personal, perquè no va tenir el control absolut i que va patir les més o manco intenses intromissions del productor i actor principal. Però la pel.lícula va estar ben a punt de no veure la llum. Per aquelles mateixes dates, la Universal estava treballant en un projecte basat en el texte de Arthur Koestler titulat “The Gladiators” que tractava el mateix tema. El protagonista havia

d’esser Yul Briner i dirigiria la pel.lícula el represaliat Martin Rit. El primer director en el que va pensar Douglas i de fet el que va començar a dirigir la pel.lícula fou Anthony Mann, un director amb un innegable talent i autor d’alguns westerns magistrals com “Colorado Jim” (The naket Spur, 1953) o “Winchester 73”, 1950. Però a les dues setmanes de rodatge va esser acomiadat. Sembla que el projecte se li escapava de les mans i que Douglas no estava gens satisfet amb els resultats. Douglas a les seves memòries, i Dalton Trumbo en alguna entrevista, no parlaven massa bé de Kubrick. Es sabut que Dalton Trumbo no tan sols estava a les “llistes negres” del Comitè de Activitats Antinordamericanes, sinó que havia anat a la presó per negar-se a declarar davant del Comitè. Douglas estava pensant en habilitar-lo i posar el seu nom als títols de crèdit. Però quan la decisió encara no estava presa i es parlava de posar un altre nom, Kubrick va dir “Poseu-li el meu”. Un detall que de esser cert, es molt lleig i no el deixa de cap manera en bon lloc. Per altre banda Trumbo deia que en el seu guió, Espartac moria a la batalla final, lluitant, i no a la creu. Aquesta circumstància li atorgava al protagonista una aura mística molt allunyada de les intencions del guionista. Espartac es des del meu punt de vista una pel.lícula gairebé genial. No val la pena apuntar els detalls menys aconseguits perque el resultat global és fantàstic. Les escenes de l’escola de gladiadors son excel•lents. El combat d’ Espartac amb Draba (imponent Woody Stroode) és antològic. Aquesta escena es fonamental per dos motius: un és que deixa clar que el primer acte revolucionari el porta a terme un africà. Draba guanya el combat i

per tant ha salvat la vida. Però es nega a matar a Espartac i llança la seva forca no contra els que l’han obligat a lluitar, sinó contra els que han pagat per veure aquella lluita a mort, és a dir contra el poder. I l’altre motiu és obvi: si Espartac mor no hi ha història. O al manco ell no és el seu protagonista. La història d’amor entre Varinia i Espartac esta narrada amb una tendresa inusual en Kubrick. El seu encontre quan estan ja en llibertat es una de les millors escenes de la pel.lícula. També es molt emotiu el moment en el que Varinia li diu a Espartac que espera un fill seu. Les escenes del combat final també estan molt ben filmades i coreografiades. Quan aquest ha acabat arriba el que tal vegada és el moment més celebrat de la pel.lícula. Els que han sobreviscut estan reduïts a una esplanada. Marco Crasso (Laurence Olivier) l’home que l’ha vençut i que es convertirà en dictador de Roma els diu “Éreu esclaus i tornareu esser esclaus. Salvareu la vida si identifiqueu a Espartac, si no sereu crucificats.” La càmera mostra a Espartac a punt d’aixecar-se, però abans de que ho faci, un altre home crida “Jo soc Espartac”, després ho fa un altre i deprès un altre. Tots repeteixen les mateixes paraules. I veim caure unes llàgrimes dels ulls d’Espartac. Poc després quan Crasso identifica finalment a Espartac, l’obliga a lluitar a mort amb Antonino (Toni Curtis) el seu millor amic, un poeta que s’ha unit a la revolució. Tots dos volen guanyar per evitar a l’altre el patiment de morir a la creu. Evidentment sense gaire esforç guanya Espartac i li diu abans que mori: “Perdona’m Antonino”. “Espartac, t’estimoo com a un pare” li respon Antonino, “I jo t’estim-ho com al fill que no coneixeré” li contesta Espartac. Finalment Graco (incommensurable com

sempre Charles Laughton), enemic declarat de Crasso, que en un moment de la pel.lícula ha dit mes o manco “Puc acceptar una Roma corrupte, però no una dirigida per un dictador que negui la llibertat als ciutadans”, (Evidentment els i les esclaves no eren considerats com a persones ni molt menys com a ciutadans), i que veu en certa simpatia la revolta d’Espartac, allibera a Varinia i al seu fill perquè puguin fugir de Roma (pagant una important suma de diners) i després es suïcida. Sortint de Roma, Varinia te temps de despedir-se d’Espartac que està morint a la creu. És una escena bellíssima. “Mira Espartac, aquest és el teu fill, i és lliure. És lliure Espartac, lliure. Ell et recordarà perquè jo li contaré qui va esser el seu pare i quins eren els seus somnis”. El ulls d’Espartac s’il•luminen un mica i als seus llavis hi apareix un imperceptible somriure. Ella s’abraça als seus peus i li diu “Mor amor meu, per favor, mor, que no s’allargui la teva agonia”. Ella comença a partir amb el seu fill i Léntulo Batiato, que es a qui Graco li ha encarregat que l’alliberi. Espartac mor veient a la seva companya i al seu fill, caminar cap a la llibertat. “Espartac” es en definitiva un brillant cant a la llibertat, a la lluita i a la revolució. La revolució no ha sigut completament vençuda perquè queden testimonis que parlaran d’ella. Fins al punt de que ens ha arribat a nosaltres i nosaltres n’estam parlant. El mateix Craso diu que el tem gairebé mes quan és mort que quan era viu. Totes i tots els que han mort han sigut més feliços en el temps de la revolta i la llibertat, del que ho hagessin estat visquent com a esclaus. Tal vegada ja ho hem dit altres vegades, però la llluita que no es fa, és un derrota molt mes gran que la lluita que no es guanya.

29

Catalunya - Papers 130 - julio-agosto 2011  

Revista mensual de CGT Catalunya y CGT Balears.

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you