Page 16

EDITORIAL LA TRAMUNTANA DINAMITA DE CERVELL ENTREVISTA

Tema del mes Salaris, distribució de la riquesa i desigualtats

Informe de juny 2011 sobre l’Enquesta d’Estructura Salarial de l’INE/2009 Notes:

Gabinet d’Estudis Confederal

L

’enquesta de l’INE sobre l’estructura Salarial 2009, confirma l’evident de la relació salarial, que el preu dels salaris de qui dirigeixen i organitzen les empreses, directius i executius, suposa el 180,5% dels salaris mitjans en la resta dels grups professionals. La denominada “Bretxa Salarial” o el repartiment desigual del “pastís” o de la riquesa social, s’observa molt bé en la variable de tipus d’ocupació, sent aquesta qui més influeix en el nivell salarial, és a dir, en el poder contractual que tenen les persones assalariades en el repartiment del “pastís”, depenent de diversos factors: tipus de lloc-qualificació, organització sindical-contractual, etc., en definitiva, parlem de la posició de classe en la relació salarial. Analitzem la bretxa salarial o el repartiment molt desigual del “pastís” o de la riquesa social: 1. La Bretxa Salarial entre DireccióGerència d’Empreses i Treballadors No Qualificats, representava en el 2007 el 514%, és a dir un director-gerent, guanyava gairebé 6 vegades més que un treballador/a no qualificat. En el 2008 suposa el 445%, és a dir gairebé 5 vegades més i en el 2009 aquesta suposava el 456%. 2. La lectura que es realitza des del Banc d’Espanya, la UE, el FMI i tota la classe política (1), conjuntament amb la classe Empresarial (tota), és la contrària a la realitat material de milions i milions de persones, al mostrar a la societat, sobretot a través dels seus poderosos mitjans “d’incomunicació”, que els treballadors/ es han tingut increments salarials molt per sobre de l’IPC i molt per sobre dels beneficis d’explotació. 3. Així, mesuren: els increments salarials de la major part dels assalariats (peons, depenents i treballadors no qualificats), van pujar en el trienni 2007-2009 una mitjana del 9,81%, en canvi els dels menys (Direcció i Gerència d’Empreses només ho van fer en el 2,41% (2) . Si a més analitzem el guany mig anual per treballador/a, el salari mitjà (3) i el salari més freqüent, veiem l’engany i la violència institucional-política que sustenta aquest món invertit o de potes enlaire: Guany mig anual 2009 = 22.511,47 € Salari mitjà 2009 = 18.817,89 € Salari més freqüent en el 2009 = 15.500 € Què significa això, a part de l’evident aixecada de camisa, desigualtat, poder empresarial, explotació, etc.?, senzillament que existeixen molt poques treballadores i treballadors amb salaris molt alts, però que influeixen de manera determinant en el guany mig anual i en el salari mitjà, quan la cotidianeitat de la immensa majoria dels assalariats/des és que els seus sous són de mileuristes. Els assalariats/es bé amb contracte fix (11.375.000), bé amb contracte temporal Juliol de 2011

(3.746.000), sumen 15.121.000 a març 2011 segons la EPA –recordi’s que els desocupats/des són gairebé 5 milions a aquestes mateixes dates). Si anem a l’estructura salarial segons l’Agència Tributària per a aquestes mateixes dates, és a dir, any 2009, ens trobem que: Les persones assalariades que perceben fins a 8.820€, suposen el 9,10%, és a dir, 1.523.904,2. El 35,90% de tots els asalariats/des que suposen 6.011.885, perceben 17.640€. El 28,15% dels asalariats/des, és a dir 4.714.055, perceben un salari mig de 22.050€. I entre “la banda” de 40.000€ a 90.000€, solament es troba el 13,93% d’assalariats i assalariades, és a dir 2.332.745,66 persones. Però si afinem més, ens trobem que perceben més de 60.000€ un club selecte d’assalariats que suposen el 1,83%, és a dir 306.455 assalariats. L’assalariat mig “sense gènere”, percep anualment 22.511,47€ bruts i si ets assalariat home el salari mig brut és de 25.001,05 €, i si ets assalariada dona el teu salari mig brut es queda en 19.502,02€, vaja, que les dones de mitjana perceben un 22% menys. Les diferències o desigualtats, es mostren en: l’escala de la piràmide de poder, en el gènere i en l’activitat econòmica. Des de la variable activitat econòmica la major diferència salarial o el major salari mig anual ho trobem en el subministrament d’energia elèctrica, gas, vapor i aire condicionat amb 50.536,70€ per treballador/a a l’any en mitjana, suposant aquesta xifra un 124,4%% superior

a la mitjana nacional, li segueix l’activitat econòmica financera i d’assegurances amb 41.863,11€. En el costat oposat trobem els Serveis: hostaleria i activitats administratives i serveis auxiliars, amb salaris mitjans anuals de 13.996,70€ i 15.855,38€ respectivament, suposant un 37,8% i un 29,5% inferiors a la mitjana. Els salaris per tipus de contracte, és a dir, els indefinits o els temporals, ens trobem que els asalariats/des amb contracte de durada determinada (temporals) van tenir un salari mig inferior en un 25,8% al dels assalariats mitjans, mentre que els que van tenir contracte indefinit van guanyar un 6,5% més que aquest salari. La nacionalitat: Si ets assalariada o assalariat autòcton o immigrant, condiciona i determina la desigualtat, així, les persones treballadores provinents d’Amèrica del Nord i de la Unió Europea (en general desplaçats per les seves empreses multinacionals i amb altes qualificacions), van tenir un salari superior a la mitjana, mentre que els treballadors d’altres nacionalitats (extracomunitaris o d’Amèrica del Sud), van tenir uns salaris significativament inferiors a aquesta mitjana. Sembla que en això de la desigualtat fins a les matemàtiques es posen d’acord. El greu, -encara més-, és que les desigualtats van augmentar en el cicle alt de l’economia, tant la nacional com la global, la qual cosa no fa sinó mostrar novament l’evident: les classes assalariades cada vegada perden més poder contractual i, tot indica que aquests succeeix en qualsevol època del cicle

econòmic capitalista, bé sigui de creixement, bé de recessió i inclusivament de depressió, amb conseqüències més dures i dramàtiques: l’empobriment estructural per una banda de la població assalariada. La gestió del poder ha assolit que sindicats institucionals i partits d’esquerra, cooperin en la producció i distribució de la riquesa, entenent que el conflicte social s’ha dissolt i clar, les cultures instituïdes en les classes dominades, resulta que són les mateixes que les de les classes dominants. No és d’estranyar per tant que ens trobem en un moment on el repartiment “de l’escàs ” comporti encara més competència entre els dominats, davant l’atropellament del cicle de desposesió de rendes salarials (4) i rendes socials: pensions, beques, educació superior, menjadors infantils, prestacions d’atur, etc. Les xifres només mostren la realitat i aquesta, avui, manca de conflicte social suficient, de conflicte polític suficient i el qual, al seu torn, és la condició necessària per a una vida bona per a totes i tots. Aquesta condició no podrà desenvolupar-se sobre un model on només vegem el repartiment del pastís i aquí ens seguim situant la població assalariada. La posició serà enfrontar-se al model o, simplement no serà. * Us podeu descarregar l’informe incloent gràfics i quadres estadístics en el web: www.cgtcatalunya. cat/spip.php?article5621

(1) Cal tenir en compte la composició de classe o diferents posicions que ocupen la major part dels polítics de qualsevol organització política, la immensa majoria són o bé empresaris/es, o bé gestors-direcció d’empreses, o bé advocats, economistes, etc., per tant la seva percepció del repartiment de la riquesa social ve determinada per la seva posició social o de classe. (2) Aquest creixement correspon (més o menys) a l’increment dels beneficis d’explotació de les grans empreses industrials i financeres. (3) Salari mitjà = el quae divideix al nombre de treballadors en dues parts iguals, els que tenen un salari superior i els que tenen un salari inferior. (4) Des de 2008, els decrets de retallades en salaris públics (funcionaris i personal laboral), van ser acompanyats d’una limitació en la despesa, sobretot social i inversió pública (generadora d’ocupació) en la AGE, alhora que s’exigeix per a 2009, 2010, 2011 i 2012, un sostre de despesa a les diferents Administracions Públiques, Ajuntaments i CCAA, les quals retallen i aprofundeixen el cicle de desposesió de les classes populars: inversió pública, serveis socials, despesa social en definitiva. El 62% dels treballadors i treballadores de les Empreses privades (4.500.000), han vist reduït el seu poder adquisitiu de manera significada en l’any 2010, com a conseqüència de faltar en els seus convenis clàusules de garantia salarial efectiva. Les seves pujades salarials s’han quedat en el 1,6% enfront del 3% de l’IPC, és a dir han perdut un 1,4%. Aquest és no solament un factor d’empobriment sinó que mostra la pèrdua de poder contractual (contrapoder obrer) de les classes assalariades, raó que explica –entre unes altres- que la Negociació Col•lectiva hagi estat reformada per RDL i en el transcurs del seu tràmit parlamentari estigui sent endurida, alhora que aplana el camí per a l’empobriment generalitzat dels assalariats desreferenciant els increments salarials del cost real de la vida (IPC) i institucionalitza el preu de la mà d’obra com un cost variable. 15

Catalunya - Papers 130 - julio-agosto 2011  

Revista mensual de CGT Catalunya y CGT Balears.