Page 1


U (HOLA) No soc escriptor. Però escric. Perquè tots en sabem, d’escriure. I si li expliques el que et passa a un paper… Si n’ets capaç… No tindràs cap necessitat d’anar a un psiquiatre. Per aquesta raó escric això. Perquè puc. Ho necessito. Sento que m’allibera. Això sí: ja veurem com acaba. Perquè començar, ja he començat. Però d’aquí a saber com acabarà… Bé, passo de tot. La gent bé que es casa sense saber si l’encerta o la caga. Ho veieu? Ja he escrit quinze línies, i amb aquesta setze. I aquí va la disset. La divuit. La dinou.

5


La vint. Es pot escriure un llibre sencer així. Fàcil. Però no, cal donar-li contingut. Densitat. Així que comencem pel principi. Pel primer dia. DOS Em dic Xavier Pi Trapa. No diré on vaig néixer. Per què? Que em farà millor o pitjor haver nascut aquí o allà? Tinc disset anys. Increïble! Disset ja. No sé si estic en plena adolescència o cap al final. No sé si començo a ser jove o no. No sé res. Només que tinc disset anys. I és molt estrany. El meu pare es diu Valentí, com el sant del 14 de febrer. La meva mare es diu Maria, com la mare de Déu. I la meva germana petita es diu Margarida, com la flor. Potser perquè és molt bleda. Ha, ha!

6


Bleda, margarida, tot plantes… Ho heu pescat? Ella té quinze anys i sí que és adolescent. Del tot. Me l’estimo però és insuportable. És insuportable però me l’estimo. De vegades la mataria. Altres vegades li clavaria tot d’agulles. I gairebé sempre li donaria unes quantes cleques. L’únic que té de bo és que té amigues molt potents. Però pam a pam. Em dic Xavier Pi Trapa, tinc disset anys. I això tot just acaba de començar. TRES No recordo gairebé res dels primers anys de la meva vida. Flaixos. Primer flaix: No menjo fruita perquè l’odio. Un dia el metge li va dir a la mare: –El seu fill ha de menjar fruita. I ella li va contestar: –És que no li agrada, escolti. I ell va sentenciar: –Doncs obligui’l. Conseqüència: no menjo fruita. Abans la vomito. Tinc un punt de rebel·lia.

7


Segon flaix: No m’agrada la verdura. Una vegada vaig veure una vaca menjant-ne. Són molt porques, les vaques. S’empassen el menjar, el vomiten i se’l tornen a menjar. Quin fàstic! Tercer flaix: El primer cop que el pare em va portar al futbol vaig flipar. Tota la gent cridant com boja. Insultant. Em vaig posar a plorar. Em vaig pensar que en passava alguna de grossa. Ja no hi vaig tornar. El pare es va endur un disgust, però paaasso d’aquest rotllo. Quart flaix: No em fa por res. Un dia l’àvia em va dir: –Dins d’aquesta habitació hi ha un home que se’t menjarà. I tot perquè qui no volia menjar era jo. Vaig haver de decidir si era cert o no. D’alguna manera, sabia que allò em marcaria de per vida. Si l’àvia tenia raó, mala cosa. Però si allà dins no hi havia ningú… Jo mateix vaig obrir la porta. Res. Era l’habitació de planxar. Aquell dia vaig aprendre que els grans menteixen.

8


Sempre. I ja no vaig tenir por de les seves amenaces. S’ha d’anar per feina. Tampoc vaig tenir por de la foscor. Por per aquí, por per allà. Por, por, por. Encara no sabia que la por domina la humanitat. Després sí. I em vaig alegrar d’haver estat espavilat ja de ben petit. També sabia que les pel·lícules eren mentida. Oh, sí: era espavilat. Cinquè flaix: Les noies són perilloses. Ho vaig descobrir als sis anys. La meva veïna, que en tenia vuit, em va dir: –Juguem a metges. Ella era la metge i jo, el pacient. Em va inspeccionar de dalt a baix. Despullat. Va ser agradable. I encara ho va ser més quan em va tocar a mi ser el metge. Però llavors ens van enxampar. Ella sense roba i jo examinant-la. Va haver-hi crits. Llavors la meva veïna va dir: –Ha sigut ell! I no sé per què, se la van creure.

9


Jo devia tenir cara de viciós. Em vaig endur una bona esbroncada. Vaig decidir mantenir-me lluny de les noies. Si més no fins que tingués edat per entendre-les. Els flaixos següents van ser menors. Guspires. Total, que fins als set o vuit anys no tinc records. Records de debò. Perdre els records dels primers anys de vida és pervers. Ets petit i no recordes res. Però perdre els últims deu ser pitjor. Ets vell i et roben la memòria. El meu avi no em reconeix. De vegades em diu Valentí, es pensa que soc el pare. Altres em diu Ventura, que era el seu germà. La majoria de vegades em pregunta com em dic. L’àvia diu que es fa el despistat. Però no. Quan l’avi em mira veig l’altre costat de la vida. El silenci. La foscor. L’eternitat del no-res. Prou, no em vull posar filosòfic. Encara no. Segueixo.

10


QUATRE Visc en una ciutat de ciment. Una ciutat feta de pedres i sorolls. De persones buides i sentiments de fum. Una ciutat on no et coneix ningú. Tothom et mira ma­lament. Tant és el teu color de la pell. Si ets jove, ets sospitós d’alguna cosa. El món sencer te la té jurada. Fa poc van detenir un que vivia tres cases més avall. Era un terrorista. O alguna cosa per l’estil. I la gent va dir: –Semblava bona persona. –Era amable. –Com podíem imaginar que era un assassí? És ridícul. Els terroristes, els violadors, els dolents… Han de tenir cara de terroristes, de violadors, de dolents? Jo soc normal i em miren pitjor. Ells em fan anormal. Em diuen: –A veure on vas. –A veure què fas. –A veure què prens . On es pensen que vaig?

11


Què es pensen que faig? Què es pensen que prenc? Alcohol, drogues? La gent te la té jurada encara que no estiguis boig. Llavors et tornes boig i diuen: –Ho veieu? –Ho sabíem. –Es veia venir. Si neixes ric, tens una oportunitat. Com a mínim el pare et paga les multes. Si neixes pobre, no en tens cap. Jo només vull… Bé, tampoc no estic gaire segur del que vull. Del que sí que estic segur és del que no vull. No vull estudiar. No vull abaixar el cap. No vull empassar merda. No vull ser un més. No vull portar una etiqueta. No vull ser una estadística. No vull resignar-me. Només vull ser jo. Jo en una ciutat de ciment. Una ciutat feta de pedres i sorolls. De persones buides i sentiments de fum. Una ciutat on no et coneix ningú. Tothom et mira ma­lament.

12


La meva ciutat. Aquesta. La que té un mar brut que la banya. Una muntanya de boscos cremats que la domina. I dos barris pobres a banda i banda. Encara que al centre hi hagi un parc, una plaça, una església. Un banc, una avinguda, un camp de futbol. I gent. Gent que no mira el mar, ni la muntanya. Ni trepitja els barris pobres. Viuen en un món de realitat virtual. Els seus cotxes fan voltes en cercles. Ells fan voltes en cercles. Jo vaig baixar dels cavallets de seguida que me’n vaig adonar. CINC L’experiència amb la meva veïna em va servir de molt. D’entrada, ja sabia que els nois i les noies són diferents. De sortida, que elles són més llestes. Fingeixen millor. I la gent se les creu. Si convé, ploren. No m’agradaria que això sonés masclista. Però és que és així. Durant un temps no em vaig acostar a cap noia. Després li vaig donar una oportunitat a la Mireia.

13


Teníem deu anys. Anava a la meva classe i era dolça. Molt dolça. Em demanava ajuda, em somreia, em mirava. Dolça, dolça, dolça. No sabia: a) Que a ella li agradava un altre noi... Un noi al que feia posar gelós utilitzant-me a mi. b) Que sota aquella capa de dolçor era freda i calculadora. Vaig despertar de cop, en un examen. –Passa-me’l –em va xiuxiuejar. Eren els dies que hauria mort per ella. L’hi vaig passar. El va copiar. I quan me’l tornava, ens van enxampar. De manera que va semblar que era jo qui copiava. El professor em va expulsar de l’examen. Hauria pogut dir: –Ha sigut ella! I la Mireia també hauria pogut dir: –He sigut jo! Però no. Va callar. I jo no soc un bocamoll. L’únic bo que en vaig treure, de tot allò, va ser el petó. Quan va sortir de classe em va abraçar i patapam! Va ser a la galta, entesos, però molt a prop del llavi.

14


La recompensa no em va servir de gaire amb el pare. Dos dies després la Mireia ja li anava al darrere a un altre. Ell també havia aprovat. Així vaig saber que els triomfadors compar­teixen l’èxit. I els perdedors, el fracàs. Fem pudor. Ningú no vol saber res de nosaltres. El que és dur de la vida és que per aprendre has de patir. Tot té un preu. No és just, però és així. Qui en sap més és qui més cops ha rebut. Per això la gent arriba a vella feta un fàstic. Com els boxadors sonats. SIS Vaig començar a estudiar de debò. Llavors van arribar els problemes. –Les matemàtiques són el més important! I jo arribava a classe tremolant de por. No entenia res de tots aquells galimaties. –La llengua és el més important! I les passava magres, com si les paraules mosseguessin. Segueixo odiant les matemàtiques. Però he après a estimar les paraules. Soc dels pocs de classe a qui li agrada llegir. Sí, sé que està de moda ser ruc.

15


El que penso (sobre tot) Cat - Jordi Sierra i Fabra  

Faktría K Narrativa. Catalán

El que penso (sobre tot) Cat - Jordi Sierra i Fabra  

Faktría K Narrativa. Catalán