Issuu on Google+

Lliçó 8 Ortografia: Les grafies x/ix; x/tx/ig Morfosintaxi: Les proposicions adjectives. Construccions interrogatives i exclamatives. Lèxic: La Composició Expressió escrita: Text argumentatiu


Nivell mitjà

Lliçó nº8

LES FRICATIVES (I GRUPS AFRICATS) PALATALS ( x/ix; x/tx/ig) "Una caixa fluixa de peix eixut baixa coixa per l'eix gruixut" És molt característic de la nostra llengua el funcionament dels sons palatals fricatius i dels grups africats corresponents.(1) Observeu el quadre

Fricatius

SONORS J/G

SORDS X/IX

Africats

Joc, rajar, gent, llegir TJ/TG

Xec, xoc, bruixa, coixa TX/IG

Mitjà, botja, fetge, metge Metxa, cotxs, mig, puig El so sonor s’escriu: /J/ 1.- Davant de a, o, u: rajar, platja, rajoli, jove, ajut, just, etc. • • •

els nexes -jecc- i -ject-*: injecció, objecció, projectar, subjecte, etc. el verb jeure*: jec, jeus, jeu... els mots jerarquia* (i jeràrquic...), jeroglífic*, Jeroni* (i jerònimes...), jersei*, majestat* (i majestuós...)(4) noms hebreus*: Jesús (i jesuïta...), Jeremies, Jerusalem, Jericó, etc.

El so sonor s’escriu: /G/ 2) Davant de e, i, generalment: ragen, platges, gener, gerani, garatge, metge, rellotge, ragin, ginesta, girafa, bugia, règim, etc.(5) exceptuant: * El so sord s’escriu: /x/ 1) A principi de mot: xarop, xifra, xuclar, xarampió, xofer, Xàtiva, Xauxa, Xerallo, Xerta, Xivert, Xixona, la Xina, Xipre, Xile, etc. 2) Darrere de consonant: punxar, guerxo, torxa, bolxevic, Elx, Vila-marxant, Manxúria, etc. 3) Darrere de i: guix, mixeta, clixé, bixest, Flix, Ix, etc. 4) Darrere de u semivocal (diftong): rauxa, disbauxa, etc. El so sord s’escriu: /ix/ 5) Darrere les vocals • •

a: baixar, caixa, calaix, Carcaixent, Caixmir, etc e: eixam, reixa, peix, Queixans, etc. 2


Nivell mitjà • •

Lliçó nº8

o: moixó, cartoixa, boix, Foixà, etc. u: uixer, maduixa, gruix, Cuixà, Tuixén, Uixó, etc.(6)

Tot i que en molts dialectes es pronuncia la palatal fricativa sonora davant del fonema [k] (no importa si es grafia c,q o qu), mai no escrivim x per a referir-nos a aquest so, sinó que posem s: • • • • • •

peix pescador nàixer nascut meréixer merescut peteix patesca resumeix resumesc eixir isqueren

El so africat sord, que dins un mot escrivim /tx/ (cotxe, botxí, Coratxà, la Garrotxa, etc.),(7) a final de paraula pot escriure’s de dues maneres. Compareu: 1) IG(8) quan alterna amb j/g o amb tj/tg • • • • •

aig: raig rajar, ragés, ragi, rajolí maig magenc eig: passeig passejar, passegem(9) lleig lletja, lleges, lletjor oig: boig boja, bogeria, roig rogenc, rojor, enrogir uig: fuig fugir, fugida, fujo, fuges puig (i Puigcerdà, pujar, pujada, pujol, puget, pugés(10), Puiggròs, Puigmal, Puig-reig...) ig: mig (i migpartir)(11) mitja, mitges, mitjó, mitjà, mitger desig desitjar, desitjós, desitgem, desitji

2) TX(12) quan alterna amb /tx/ atx: • • • • • • •

Andratx andritxol despatx despatxar, despatxos catx catxa empatx empatxar gavatx gavatxos matx matxs tatx tatxar

etx: • •

campetx campetxos escabetx escabetxament

itx: • • •

capritx capritxós càrritx carritxera Costitx costitxers

3


Nivell mitjà • • • • • •

Lliçó nº8

escarritx escarritxar esquitx esquitxar Felanitx felanitxers pastitx pastitxos resquitx resquitxet sandvitx sandvitxos

utx: • • •

cartutx cartutxera falutx falutxos sacabutx sacabutxada

NOTES: 1. Fent una comparació del català comú amb altres llengües, observem: •

El fonema /x/ tampoc no existeix en castella; si, en francès: chat, chauffeur, chartreuse, etc. (escrit, com veieu, amb el dígraf ch). En anglès s’escriu sh: Shakespeare, flash, etc. En italià sc o sci: scemo, Sciacca, etc. En alemany sch. Schopenhauer, etc. El grup africat /tx/, que nosaltres grafiem /tx/, /ig/ o /g/, correspon al digraf castellà ch: chicha, Che Guevara, etc., i semblantment a l’anglès ch: charleston, Churchill, Chesterton, Charlot, manches-terià, etc. En alemany és tsch: putsch, etc.

2. El quadre mostra la pronúncia del català comú. Dialectalment, però, hi ha variants: •

• • •

• •

La {j} inicial s’articula aproximadament {dj} en el català occidental: jove = «djove» etc., a l’Horta de València sona /tx/: «txove» (d’aquí ve que aquest parlar s’anomeni apitxat). Én altres posicions s’articula ij en lleidatà i parlars afins (pluja = «pluija»), {dj} a les Balears i en gran part del País Valencià («pludja») i {tx} a l’Horta («plutxa»). La {x} s’articula {tx} en català occidental: xiquet = «txiquet», etc. Els plurals dialectals en -ixs es resolen en -is: mateixs = «mateis»), etc. El grup {tj} o {tg} equival a {j} en certes localitats i en certs mots com platja, pitjor, desitjar, mitjà, estotjar, etc.: plaja, pijor, desijar, mijà, estojar, etc. També, generalment, en la llengua antiga. De resultes de la pronúncia apitxada, resten noms de llinatge valencians escrits amb ch: Moncho, Puchol Cherta, Chordi, etc. Dins l’àmbit del català central es considera un defecte de pronunciar «platxa», «viatxar», «metxe», «mitxó» i similars per platja, viatjar, metge, mitjó..., o «artxiu», «martxar», «la Txi-na»... per arxiu, marxar, la Xina..., o «txalet» «txapa», «txicot», «txocolata»,,. per xalet, xapa, xicot, xocolata, etc. Per contra, és habitual de dir “io”, “ia” per “jo”, “ja”; no cal dir que les pronúncies preferibles són les que corresponen a la grafia.

4


Nivell mitjà

Lliçó nº8

3. Alguns llegeixen malament aquesta partícula, que cal fer acabar com fluix o dibuix, no com fluig o rebuig. També cal pronunciar amb so fricatiu final, no africat, els mots garbuix, panteix i Valldoreix. 4. I altres de poc importants com jejú o jejúnum, jerbu, jet, jujitsu; les contraccions Jep, Jepet (de Josep); topònims japonesos (com les illes Fuji), àrabs (Djebel, Medjerda...), etc. 5. Noteu els mots distingir, extingir, burgès, corresponents als castellans «distinguir», «extinguir», «burgués». Per altra banda és útil de saber que en alemany i altres llengües la {g} té sempre valor oclusiu velar, no fricatiu palatal (com en Hegel, Bergen, Volkswagen). 6. El català antic escrivia baix, però baxa, és a dir, usava {x} intervocàlica després de {a}, {e}, {o} madexa, angoxa, etc. Aquest sistema ha perdurat en alguns cognoms com Rexach (per Reixac), Foxà (per Foixà), Buxadé (per Boixader), etc. 7. Els casos de {tx} inicial pertanyen a mots forasters: Txecoslovàquia, Txad, Txaikovski, etc. 8. En la majoria dels parlars, aquesta i, quan va precedida de {a}, {e}, {o}, {u}, és muda; però en les terminacions del plural com raigs, boigs, etc., n’hi ha que aleshores canvien el so {tx} pel so {it}, resultant “raits”, “boits”, etc. Aquesta és una raó per a considerar el grup ig com a conjunt de fonemes, més que com a fonema ver i propi. D’altra banda, en el parlar de València la i sempre se sent: “raitx”, “boitx”, etc. 9. Les terminacions balears o arcaiques dels verbs en -jar, -gir fan naturalemnt -ig: jo passeig, jo fuig, etc. 10. Són aberrants derivats com Putxet (topònim barceloní) o bellputxenc (gentilici de Bellpuig). 11. En aquest cas, és a dir, quan la vocal és i, la {g} tota sola representa el conjunt fònic {tx}: “mitx”, “desitx”. Més exemples en -ig els trobem en els topònims Adasig, Molig, Santig, Tírig. 12. Si hi afegim el mot rus tsarevitx, els topònims balears Favàritx, Vàritx i Fornalutx i el cerdà Urtx, els exemples del quadre exhauriran pràcticament tots els casos amb {tx} final.

5


Nivell mitjà

Lliçó nº8

Les oracions de relatiu Les oracions de relatiu són freqüentment oracions subordinades adjectives, un tipus de proposicions que desenvolupen la principal funció que realitza l'adjectiu en l'oració: adjacent del substantiu. • •

Aquell escriptor sensacional és amic meu Aquell escriptor que causa sensació és amic meu

La característica principal d'aquestes proposicions subordinades adjectives és que les introdueix sempre un pronom o adverbi relatiu (QUE, QUÈ, QUI, ON, EL QUAL i variants), per això les anomenem també oracions de relatiu. Classes d'oracions de relatiu Les ORACIONS DE RELATIU poden ser de dues classes: adjectives (les que equivalen a un adjectiu) i substantives (les que equivalen a un substantiu). Les oracions de relatiu ADJECTIVES se subdivideixen en especificatives i explicatives. •

Les especificatives especifiquen o determinen l’extensió de l’antecedent, equivalen a un adjectiu qualificatiu o complent del nom. Ex: Els invitats que arriben tard hauran d’estar-se drets (on l’oració “que arriben tard” especifica quins són els invitats que hauran d’estar-se drets). Les explicatives afegeixen una explicació no determinativa de l’antecedent ni necessària, equivalen a un adjectiu o nom en aposició, normalment entre comes. Ex: Els altres invitats, que potser arribaran tard, podran seure aquí (on “que potser arribaran tard” afegeix una explicació a propòsit de “els altres invitats”).

Les oracions de relatiu SUBSTANTIVES no tenen antecedent o, si en tenen, és un concepte molt general (la gent, les persones...): Ex: Els qui arriben tard podran seure aquí (on la frase els qui arriben tard equival al substantiu «els tardans»). Quina funció exerceixen els pronoms relatius? En les oracions adjectives enllacen oracions (fan, doncs, com una conjunció), sia subordinant plenament (és el cas de les especificatives), sia quasi coordinant (el cas de les explicatives), i al mateix temps representen en l’oració de relatiu un element que havia sortit abans, anomenat antecedent. En les oracions substantives el pronom relatiu equival a un substantiu de l’oració principal (o, més exactament, a un adjectiu substantivat). Funcions i usos dels pronoms relatius Els pronoms relatius són cinc, quatre d’invariables (que, què, on, qui) i un de variable (el qual, la qual, els quals, les quals). Vegem-los un per un, amb les observacions convenients. 6


Nivell mitjà

Lliçó nº8

Que (relatiu àton). És el més usat. Pot fer les funcions següents: • • •

subjecte: La dona que escriu versos ha vingut a visitar-nos. compl. directe: El llibre que vaig comprar ahir és molt interessant. compl. circumstancial de temps: Ho farem el dia que vindràs.

Els grups el que/la que/els que/les que són correctes quan equivalen als grups aquell que (allò que), aquells que, aquells que, aquelles que. No són correctes si equivalen a el qual, la qual, els quals, les quals. • • •

dona'm aquell diari i el que hi ha al calaix. Correcta el que = aquell que És un problema del que molts fugen. Incorrecta del que = del qual. És un problema del qual/de què molts fugen.

Què (relatiu tònic). S’usa quan el relatiu va precedit d’una preposició i es refereix a coses. • • • •

La casa de què et parlava. El motiu per què ho he fet. La sala en què ens reunim. La ploma amb què escric.

No el confongueu amb el pronom interrogatiu què (= quina cosa): Què passa? No sé de què em parles. A què et refereixes? Demana-li què vol. On (relatiu adverbial). Indica lloc i equival generalment a en què, a què, etc. • • • •

La sala on ens reunim (= La sala en què [o en la qual] ens reunim). L’obstacle on tots ensopeguen. L’hostal és una casa on els forasters van a menjar. La font d’on traiem l’aigua.

Qui (relatiu personal). Es refereix sempre a persones, i s’usa: • •

precedit de preposició: Ex: La senyora de qui parlo. El subjecte a qui al·ludeixes. Les persones en qui confiava. en les oracions de relatiu substantives, sovint precedit dels mots el, la..., aquell, aquella..., tothom a tall d’antecedent i, sense preposició. Ex: Això, que ho faça qui vulga. El qui ha dit això és un covard. No us fieu del qui no us aguanta la mirada. La qui brodarà millor s’endurà el premi.

el qual, la qual, els quals, les quals (relatiu compost): Aquestes formes no s’usen gaire en la llengua col·loquial, però bastant en la llengua culta. Poden substituir: •

el relatiu que en les oracions adjectives explicatives: Els comerciants, que se sentien perjudicats, protestaren. - Els comerciants, els quals se sentien perjudicats, protestaren. Trobàrem un pastor, que ens mostrà la drecera. - Trobàrem un pastor, el qual ens mostrà la drecera.

7


Nivell mitjà

Lliçó nº8

Però no es pot fer la substitució en les oracions especificatives, com són: Els comerciants que se sentien perjudicats protestaren (= només els que se sentien perjudicats). o És aconsellable d’efectuar la substitució quan així podem donar més claredat a la frase. Per exemple, quan el relatiu es troba lluny de l’antecedent: El carter va deixar dues cartes al despatx, quan ja era l’hora de plegar, les quals venien dirigides a mi personalment (és més clar que no pas «El carter va deixar dues cartes al despatx, quan ja era hora de plegar, que venien...»). el relatiu què, sempre: La casa de què parla - La casa de la qual parla. El motiu per què ho he fet - El motiu pel qual... L’afer a què em referia L’afer al qual... La sala en què ens reunim - La sala en la qual... La ploma amb què escric - La ploma amb la qual... o Darrere la major part de les preposicions tòniques, de les locucions prepositives i d’un gerundi o infinitiu s’usa exclusivament el relatiu compost (i no pas què): És un inconvenient contra el qual no es pot lluitar. La taula entorn de la qual seiem. el relatiu qui, precedit de preposició: La senyora de qui et parle -La senyora de la qual et parle. El subjecte a qui al·ludeixes - El subjecte al qual... Les persones en qui confiava - Les persones en les quals... Precedit de la preposició de, el relatiu compost català equival al relatiu possessiu castellà «cuyo...» (o al francès «dont»). Observeu-ne l’estructura: antecedent + article + cosa posseïda + de + relatiu compost (amb gènere i nombre de l’antecedent). Ex: Un señor cuya paciencia conozco» = Un senyor la paciència del qual conec. «En un lugar de la Mancha, de cuyo nombre no quiero acordarme...» = En un indret de la Manxa, del nom del qual no em vull recordar. “la qual cosa” equival al castellà neutre «lo cual, lo que»: «Todos lloraban, lo cual me puso triste» = Tots ploraven, la qual cosa em féu posar trist. També es pot recórrer a la fórmula “cosa que”: Tots ploraven, cosa que em féu posar trist. o

Preposicions a, amb, de, per

Coses Persones què, el qual, la qual, els qui, el qual, la qual, els quals, les quals quals, les quals contra, prop de, entre, el qual, la qual, els quals, qui, el qual, la qual, els segons, sense, mitjançant les quals quals, les quals que que, el qual, la qual, els quals, les quals

8


Nivell mitjà

Lliçó nº8

Construccions interrogatives i exclamatives Les oracions exclamatives es reconeixen perquè porten al final el símbol (!) i, oralment, per la seua entonació intensa. Les oracions interrogatives poden ser introduïdes per pronoms interrogatius, que tenen com a funció principal preguntar sobre les persones i les coses, tant de manera directa (?), com de manera indirecta (què). Els podem dividir en quatre grups: Qui: pregunta sobre persones. Equival a quina persona. És invariable i pot encapçalar o no la frase. Ex: Qui ve?, A qui li ho has dit? Què: pregunta sobre coses. Equival a quina cosa. És invariable. Per a diferenciar-lo del què relatiu cal tenir present la següent regla: • • • •

El relatiu què se substitueix per el qual, la qual, els quals, les quals. Ex: Viu en un país en què (en el qual/on) sempre fa molta calor. L'interrogatiu què se substitueix per quina cosa. Ex: Va aclarir què (quina cosa) us va dir exactament. L'interrogatiu què porta sempre accent obert. L'adverbi exclamatiu que no porta mai accent gràfic. Ex: Que fresc!

Quin, quina, quins, quines: Pregunta sobre persones o coses. Acompanya sempre el substantiu al qual es refereix i hi concerta en gènere i nombre. Ex: A quina hora vindreu?, No sé quina camisa triar. •

• •

No és correcte usar que o què per quina en les oracions exclamatives o interrogatives. Ex: Que fred fa? Quin fred fa?. Què pel·lícula hem vist? Quina pel·lícula hem vist?. Que + adverbi o adjectiu. Ex: Que ràpids que sou! Quin, quina ... + nom. Ex: Quin fred fa!

Quant, quanta, quants, quantes: pregunten el nombre d'elements sobre els que recau la interrogació. És quantitatiu. Ex: Quanta gent hi havia!. • •

Té un ús absolut equivalent a quina quantitat, quin nombre. Ex: Quant val això? Amb la forma Quant, s'usa la preposició de com a netre entre aquesta forma i el substantiu, sempre que el substantiu siga de gènere masculí i vaja en singular. Ex: Quant de pa vols?

On: pregunta sobre el lloc i equival a quin lloc o a quin lloc, de quin lloc (d'on) i per quin lloc (per on). Ex: D'on has tret els diners?, On vas?, No sé ni per on vindran. Quan: pregunta sobre el moment en què s'esdevé una acció. És temporal. Ex: Quan arribarab els convidats?

9


Nivell mitjà

Lliçó nº8

Com: pregunta sobre la manera amb què s'executa una acció. Ex: Com ho has fet? Per què/perquè/per a què • •

Per què = per + què (Pronom relatiu, se substitueix per el qual, la qual,...). Ex: S'ignoren les causes per què (per les quals) va morir. Per què = per + què (Pronom interrogatiu, se substitueix per quin motiu). Ex: Per què no has vingut?

L'ús de perquè té tres possibilitats: • • •

Perquè, causal = ja que. Ex: S'ignoren les causes perquè va morir (ja que) Perquè, final = a fi que. Ex: Si et porte pa és perquè te'l menges. Perquè, substantiu = motiu. Ex: No ha vingut i encara no sé el perquè.

Per a què: pregunta per a quina cosa. S'usa solament en les oracions interrogatives. Ex: Per a què vols la tassa?.

10


Nivell mitjà

Lliçó nº8

La composició La COMPOSICIÓ és el procediment de formació de paraules noves a base de combinar entre ells dos o més mots que, independentment, ja posseeixen o posseïen un sentit propi. Cal distingir entre els MOTS COMPOSTOS i les LOCUCIONS. Els primers constitueixen una unitat de sentit (semàntica) i de forma (morfològica). Les segones constitueixen només una unitat semàntica. Prosòdicament els compostos s'han de considerar, llevat de poques excepcions, com a mots amb dues síl·labes tòniques, una per cada component. Per tant, encara que hi ha un accent dominant, que és el del darrer component, el primer component manté la pronúncia de les vocals amb el mateix timbre que tenen en el mot independent originari. Així, posem per cas, el compost "portaveu" es pronuncia com si fos escrit "porta-veu" (amb la o de porta articulada amb timbre obert, no u) i "camatort" i "esmaperdut" es pronuncien com "cama-tort" i "esma-perdut" (sense reduir a vocal netra la a de ca ni la e de es, respectivament). Per composició podem crear nous substantius, nous adjectius i nous verbs. Segons la categoria gramatical de la paraula creada podem parlar de composició nominal, composició adjectival o composició verbal. •

Composició nominal. Podem obtenir nous substantius: o combinant un lexema nominal amb un altre lexema nominal. Ex: paper moneda. o Combinant un lexema nominal amb un lexema adjectival. Ex: pellroja. o Combinant un lexema nominal amb un lexema verbal. Ex: gratacel. Composició adjectival. Podem obtenir nous adjectius: o Combinant un lexema nominal amb un lexema adjectival. Ex: panxa-content. o Combinant un lexema adjectival amb un altre lexema adjectival. Ex: civicopolític. Composició verbal. Podem obtenir nous verbs: o Combinant un lexema nominal amb un lexema verbal. Ex: corprendre o Combinant un lexema adjectival amb un lexema verbal. Ex: primfilar.

Composició nominal Es coneix que constitueixen un sol mot morfològicament per la manera de formar el plural (p.e., celobert - celoberts, en què la marca de plural sols afecta el segon component), per l'article (p.e., un escalfacadires, en singular masculí, malgrat que cadires sigui plural i femení),, per la concordança verbal i adjectival, etc. Heus ací els diferents tipus de noms compostos segons els components originaris: 11


Nivell mitjà

Lliçó nº8

1) verb + substantiu. Aquest és el tipus més important i característic dels compostos catalans. En relació amb una acció verbal, hom forma noms de persones, coses, etc., que fan o serveixen per a fer tal acció (o que hom els hi relaciona). L'element verbal sol coincidir amb la 3a. persona del present d'indicatiu o la 2a. pers. de l'imperatiu; l'element nominal és, la majoria de les vegades, un substantiu en plural (i aleshores el mot compost és invariable, o sia, revesteix la mateixa forma per a l'ús en singular que per a l'ús en plural). Aquests compostos s'escriuen soldats, tret dels casos en què s'hi posa guionet per a facilitar-ne la lectura. Exemples classificats: •

referits a persones (notem que la majoria tenen un to col·loquial): adobaparaigües, afonacases, agafa-sopes, aixafaterrossos, arrencaqueixals, bufanúvols, buscagatoses, cagacalces, cagadubtes, cercabregues, cerca-raons (o busca-raons), enterramorts, escalfacadires, escanyapobres, escombracarrers, escurabutxaques (persona; també màquina), escuracassoles, escura-xemeneies, esgarriacries, estiracordetes, guardaagulles, llepafils, menjamiques, pelacanyes, picaplets, ploramiques (d'on el derivat ploramiquejar), portanoves, rebentapisos, rentaplats, robagallines, saltataulells, somiatruites, tapaforats, tastaolletes, tastavins. Amb el segon element en singular: badabadoc (persona o planta), guardabarrera, quardabosc, portaveu, rodamón. referits a ocells: enganyapastors, pica-soques, trencapinyes, trencalòs (de "trenca l'os"), caganiu (tambe persona o planta); referits a insectes: bufaforats, espiadimonis, pregadéu (també objecte); referits a plantes: escanyallops, pessiganassos, gira-sol (o mira-sol), lligabosc, picapoll, xuclamel. referits a coses o conceptes: apagallums (objecte; també persona), caçapapallones, cercapous, comptagotes, comptapasses, escuradents, escuraungles, espanta-sogres, guardacostes, guardamobles, llançaflames, llançamíssils, llevataps, muntacàrregues, obrellaunes, paracaigudes, parallamps, para-xocs, passamuntanyes, penja-robes, pesacartes, petjapapers, pintallavis, portaavions, portacigarretes, portaclaus, portahelicòpters, portaviandes, rentamans, salvavides, tallapapers, tapaboques, tapabruts, tiralínies, trencacaps, trencaclosques, trencacolls, trencanous, triapedres (d'on triapedrar), ventafocs (objecte; també persona). Amb el segon element en singular: cagaferro, draganeu, eixugamà, gratacel, guarda-roba, llevaneu, lligacama, marcapàs, parabrisa, passamà (d'on passamanar, passamaner, passamaneria), passaport, picaporta, pinça-nas (amb guionet), portabombeta, portaequipatge, portallapis, portaploma, rentavaixella, tallafoc, tallagespa, tapacoll, tornaboda, tornaveu, torrapà. Una variant d'aquest tipus és la composició "participi present + substantiu". Exs.: mesclantaigües, portantveus. O, amb l'ordre invers: aiguavessant (i aiguavés), missacantant, poderdonant, vianant (via + anant), lloctinent, terratinent.

2) substantiu + adjectiu o participi. Una part formen el plural com si es tractés de mots simples. Exs.: celobert, coragre, sostremort, cama-roja; arcbotant, salfumant, aiguardent (aigua + ardent); Mont-roig, Puigpelat, Vall-

12


Nivell mitjà

Lliçó nº8

llobera, Vilanova, Vila-rodona, Vila-seca. Una altra part vacil·len, i els escrivim sempre amb guionet: pit-negre, coll-verd, rata-pinyada (ocells); cap-gros (larva); un pell-roja, un sang-freda; un pas-doble. Amb l'ordre invers: altaveu, bonaventura, malànima, gentilhome, malastre, malnom, malaventura, francmaçó, plataforma, plenamar, Alta-riba, migdia (distint de mig dia), mitjanit (distint de mitjanit), migjorn, migtemps, mitjalluna (estri); un trespeus, un milfulles, un milhomes. Amb possibilitat de pluralitzar i, per tant, sempre amb guionet: un poca-pena, poca-roba, poca-solta (d'on pocasoltada), poca-traça, poca-vergonya, un curt-metratge, llarg-metratge. Amb un numeral: un set-ciències, un cinc-nervis. També són del tipus "substantiu + adjectiu", però sense concordar, els següents: aiguacuit, aiguamoll, aiguafort, aiguamort, aiguanaf, voraviu, etc. 3) substantiu + substantiu. D'aquest tipus en tenim dos casos diferents: •

COMPOSTOS SINTÈTICS, és a dir, fets violentant la sintaxi ordinària i elidint algun element que s'hi sobreentén. Exs.: aiguapoll, aigua-ros (aigua de rosa), aiguaneu, cappare, ferrocarril (= carril de ferro), terratrèmol, filferro, voravia, Cap-sa-sal. COMPOSTOS COORDINATS, en què la cosa al·ludida és com la suma (o sia, l'un i l'altre a la vegada) dels dos components juxtaposats. Els escrivim amb guionet, i no soldats, perquè generalment pluralitzen tots dos elements, malgrat que duguen un sol article. Exs.: bou-vaca, herbafam, herba-col, figa-flor, lliri-jonc, malva-poma, malva-rosa, nap-buf, ratbuf, ocell-lira, bergantí-goleta; nord-est, nord-oest, sud-est, est-nord-est; comte-rei, comte-bisbe, cardenal-arquebisbe, canonge-sagristà, autoreditor, secretari-redactor, escriptor-periodista, poeta-cantant, capellàobrer; ciutat-estat, castell-palau, torre-granja, camp-escola, cafè-concert, òpera-ballet, museu-arxiu, biblioteca-museu, monestir-santuari, cuinamenjador; decret-llei, llei-programa, compra-venda, conferència-col·loqui, berenar-sopar, l'espai-temps, el centre-dreta, centre-esquerra; caçabombarder, camió-cisterna, camió-grua, camió-tractor, màquina-eina, goma-resina, camisa-pantalon, faldilla-pantalon. També hem de considerar compostos coordinats els cultismes del tipus rino-faringe (d'on l'adj. rino-faringi), oto-rino-laringòleg, pleuropneumònia (= pneumònia i pleuresia), gastro-enteritis, taquimecanografia i taqui-mecanògraf, tragi-comèdia (d'on tragi-còmic), etc. Una variant d'aquesta mena és quan trobem "substantiu + conjunció +substantiu". S'escriuen també amb guionets intercalats. Exs.: col-i-flor, col-i-bròquil, col-i-nap, cap-i-cua, cap-i-peus, cap-i-pota, un plats-i-olles, un vetes-i-fils, cap-i-causa.

4) Com una extensió del tipus precedent (subst. + subst.) podem considerar-hi les ONOMATOPEIES, les REPETICIONS i les LOCUCIONS VERBALS i ADVERBIALS similars. També escrivim aquests compostos amb guionet. Exemples classificats:

13


Nivell mitjà •

• •

Lliçó nº8

substantius: rau-rau (p.e., S'adormí amb el rau-rau de la mola), nyeunyeu, non-non (i fer non-non o fer la non-non), zing-zing, ning-ning, piupiu, xim-xim, xiu-xiu (d'on els verbs xiuxiuejar, xiuxiuar, i els subst. xiuxiueig, xiuxiuadera), gloc-gloc, bum-bum, xup-xup, zub-zub; ningnang, tic-tac, trip-trap, xip-xap, zig-zag (d'on zigzaguejar, zigzagar, zigzagat), ping-pong, suca-mulla, poti-poti, gori-gori; xerric-xerrac, catriccatrac, ziga-zaga (d'on fer ziga-zagues), baliga-balaga, farrigo-farrago; cori-mori, barliqui-barloqui, can-can; locucions verbals: fer la gara-gara, fer la viu-viu, estar o anar cloc-piu, fer cofis-i-mofis; locucions adverbials: leri-leri (p.e., El cor li bat, però està leri-leri de morir), xano-xano, banzim-banzam, pengim-penjam, de nyigui-nyogui, tal·là-tal·lera, a corre-corrents, a corre-cuita a cuita-corrents.

5) ALTRES COMBINACIONS que donen lloc a substantius: •

a) soldats: passavolant; alçaprem (d'on alçapremar), giravolt i giravolta, giratomb, lligamanega, batibull (de bat i bull); avemaria, parenostre, vaitot (de l'antiga expressió va-hi tot), sempreviva, un apart (de a part), un acompte (de a compte), adéu, un arreveure, envista, enhorabona, ranvespre, entornpeu, maldecap (distint de mal de cap), usdefruit (d'on usdefruitar), marededéu (imatge de Maria corn a mare de Déu), vaivé, marialluïsa (herba), sotabanc, un forabord, Erillcastell, etc. b) amb guionet: cara-sol (de cara a sol), sempre-en-flor, cinc-en-rama, mil-engrana, el Déu-vos-guard, un no-sé-què, l'adéu-siau, el bona-nit, no-m'oblidis, mira-i-no-em-tocs, no-res, cul-de-sac, cul-de-llàntia, Vallde-roures, un estira-i-arronsa, estira-i-afluixa, puja-i-baixa, entra-i-surt, toquem-i-toquem, el vist-i-plau (de vist i plau) Erill-la-vall, etc.

Tanmateix vegem els casos més freqüents de LOCUCIONS amb uns quants exemples de cada tipus: amb valor de substantiu: •

locucions formades per "substantiu + adjectiu" o viceversa: argent viu, clau anglesa, cotó fluix, curt circuit, estat major, lliure canvi, mà morta, muntanyes russes, targeta postal; baix relleu, fals escaire, franc tirador, lesa majestad, mals endreços, Tots Sants; locucions formades per "substantiu + de + substantiu": agulla de cap, blat de moro, braç de gitano, cap d'ase, carn d'olla, cop d'ull, cuc de seda, esperit de vi, esquena d'ase, fum d'estampa, joc de mans, mestre de cases, punt d'honor, ull de bou, ull de poll; arc de Sant Martí, blanc d'Espanya; el Pla de Beret, la Seu d'Urgell; locucions formades per "substantiu + i + substantiu": filosofia i lletres, punt i coma, els alts i baixos, la flor i nata.

14


Nivell mitjà

Lliçó nº8

El text argumentatiu Definició i característiques Els textos argumentatius són els que ens serveixen per a exposar i defensar opinions. La seua finalitat principal és aconseguir l'adhesió del destinatari respecte a aquestes opinions: convéncer-lo o persuadir-lo. La seua estructura bàsica consta de tres parts: • •

Introducció , és la part que situa, enuncia un tema i dóna l'opinió a favor o en contra de l'emissor respecte al tema. Motius o arguments , s'exposen els fets. Per cada fet presentat, es desenvolupa un argument principal i d'altres de secundaris o de suport, si és el cas. Conclusió , recull la idea principal (tesi) del qui parla a favor o en contra del tema, és la síntesi dels continguts i pot ser només argumental o també retòrica. S'expressa habitualment en l'últim paràgraf.

En el text argumentatiu l'emissor està normalment implicat en el missatge del text. Això es pot mostrar mitjançant l'ús de la primera persona. Per introduir els diferents arguments s'usen els ordinals o altres marques d'ordre, com en primer lloc, d'una banda, per començar, d'altra banda, finalment, per acabar, etc. Un tipus de text argumentatiu molt freqüent és el polític. El seu llenguatge és elaborat i fa servir recursos lingüístics que atraguen i convencen el receptor, com són l'ús d'un vocabulari especial i de figures retòriques. Les figures retòriques que més utilitza són les que es basen en la repetició, el contrast i la implicació del receptor. Per expressar l'oposició podem usar: oracions introduïdes per nexes com però, sinó, tanmateix, encara que, malgrat que, etc noms precedits de locucions com malgrat, a pesar de, tot i, etc i verbs que pel seu significat, indiquen oposició com oposar-se, dissentir, etc. Per expressar la causa, podem usar: oracions introduïdes per nexes causals com perquè, ja que, puix, etc, noms introduïts per locucions com amb motiu de, a causa de, gràcies a, etc., i verbs que, pel seu significat, indiquen causa com causar, fer, originar, ocasionar, etc. Per expressar la conseqüència, podem usar: oracions introduïdes per nexes consecutius com doncs, per tant, així, etc., o noms encapçalats per locucions com en conclusió, en conseqüència, conseqüentment, etc. Abans de l'expressió consecutiva, és freqüent de posar un punt i coma. La conseqüència també es pot expressar a través d'un reforç a la primera oració (tant, tan, de manera) i el nexe que a la segona. Entre els recursos utilitzats en el text argumentatiu, cal destacar l'ús de cometes, els guionets, les citacions i la interrogació retòrica. 15


Nivell mitjà •

Lliçó nº8

Les cometes s'usen per citar paraules textuals, fer sobresortir una paraula del text, indicar que un mot és un títol o un motiu, o donar un to especial a una paraula. Els guionets s'usen per indicar de qui són les paraules citades, per afegir una circumstància complementària al text i per passar del to objectiu al subjectiu. Les citacions d'autoritats són frases extretes de grans pensadors o d'entesos en la matèria que es tracta i tenen un caràcter d'afirmació categòrica. Molt sovint s'expressen mitjançant paradoxes, antítesis o equívocs. La interrogació retòrica és una afirmació feta en forma de pregunta, a fi d'atreure l'interés del receptor i implicar-lo en el que s'afirma.

Per fer una contraargumentació cal analitzar el text, tenint en compte: el receptor a qui s'adreça el que argumenta, els arguments que fa servir, les premisses de què parteix, l'estructura dels arguments, el seu propòsit i les seves estratègies. A l'hora de construir els contraarguments, cal valorar: els caràcter i circumstàncies del receptor, els contraarguments més idonis per a les seves premisses, els possibles dubtes del contrincant, les respostes a aquests dubtes, el nostre propòsit general en relació a aquest receptor concret i les estratègies més adequades de cara a aquest propòsit. Els recursos lingüístics Alguns dels principals recursos lingüístics utilitzats en les diferents classes de textos argumentatius són: • •

• •

La utilització de la ironia. De vegades alguns arguments són reforçats per frases o expressions iròniques. Contar un relat. En alguns casos, quan volem convéncer algú, abans preparem el seu estat d'ànim per tal de predisposar-lo favorablement respecte d'allò que li volem exposar. Una manera d'aconseguir-ho és relatant alguns fets colpidors que es relacionen directament amb les opinions que volem defensar. La utilització de la repetició, és a dir, de la insistència i del bombardeig d'arguments. Posar de manifest determinats valors. Per exemple, quan es fa al·lusió a valors com la solidaritat i la llibertat per defensar determinades opinions a favor dels drets humans, etc. L'argument d'autoritat. Quan l'emissor es recolza en els seus coneixements respecte del tema a què es refereix, o bé, en el seu estatus social. Les qüestions retòriques. Ens referim als jocs de paraules, als recursos gràfics i al recurs que anomenem la interrogació retòrica, que consisteix a formular una pregunta de la qual no s'espera obtenir resposta i que serveix, com en el cas dels altres recursos retòrics, per centrar l'atenció i l'interés del receptor cap a allò que exposa l'emissor.

16


llico8