Issuu on Google+

3r quadrimestre 2008

30

Pastorets, ahir i avui

ENTREVISTA

Jaume Teixidor, “el dimoni gros” BARRIS

Barri de Sant Daniel


2

Editorial

El Nadal a la ciutat l Nadal és una època de garbuix dels cinc sentits i dels sentiments, i tenim tantes coses per fer que sovint ens passem aquests dies immersos en una activitat frenètica. I una de les característiques principals d’aquestes dates és que ens arriben missatges pertot arreu, de pau, amor i felicitat, però gairebé sempre van acompanyats d’altres que ens animen a comprar perquè en el fons -ens diuen- si no comprem i no regalem, ni estimem ni serem estimats ni serem feliços! Però segur que podem passar aquestes festes sense consumir tant perquè en el fons no necessitem gaire res per viure, bé que abans la gent vivia amb el just i no per això eren menys feliços! Jo recordo hores i hores a la vora del foc amb els nostres veïns o amics xerrant de tot i de res mentre torràvem castanyes. Potser cal que fem un replantejament i busquem allò d’essencial que té la vida. Aquest és un vertader regal:

E

el temps que dediquem a la gent que estimem. I en aquest retrobament podem adonar-nos que la ciutat i el barri ens ofereixen moltes possibilitats de passar unes estones ben agradables tots junts compartint el temps nadalenc: posades en escena dels Pastorets, la Cavalcada dels Reis, o les profanes quines, que també ens distrauran una bona estona, i per als amants de la música també hi haurà concerts més o menys nadalencs com el tan esperat concert de valsos. Però des de l’Ajuntament, cada vegada més, volem que els barris participin de les nostres tradicions i festes i per això, posant especial èmfasi en els més joves, per segon any consecutiu el tió serà el protagonista que podrem trobar a gairebé tots els barris de la ciutat, on els nostres infants podran ballar amb el conjunt País de Cotó, entonar la cançó del tió i picar-lo ben fort fins que els cagui molts llamins. Més espectacular és el tió del centre a la plaça Salvador Espriu

Núm. 30 - 3r quadrimestre 2008 Publicació del CONSELL MUNICIPAL DE LA GENT GRAN: Una eina per a l’intercanvi i la comunicació EQUIP DE REDACCIÓ: Francesc Pararols, Enric Homet, Pere Madrenys, Albert Juncà, Narcís Amagat, Pere Vilà, August Moret, Joan Miró i Àngela Ferrer. CORRESPONSALS: Imma García (C. St. Jordi de Girona), Josep Casals (Esplai G.G. St. Narcís), Marcos Cano (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Vila-roja), Luis Herrera (Assoc. G. G. La Unió), Joan Farré (Assoc. de Pensionistes i Jubilats St. Joan), Pitu Caicedo (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Taialà), Enric Homet (G. G. "L'Esplai"), Josep Majó (Assoc. de G. G. "Onyar-Montilivi"), Ma. Mercè Costa (Caixa Terrassa Club 60), la Junta (Assoc. G. G. Barri Vell), la Junta (Assoc. G.G. de Pedret) i la Junta (Assoc. G.G. Vall de Sant Daniel)

El Consell Municipal de la Gent Gran Plaça del Vi, 1 - 17004 Girona Foto portada: Grup Proscenium / Coordinació: Plural Comunicació Disseny: Juanjo Valeros / Impressió: Gràfiques Alzamora SA Dipòsit legal: GI-066-96

-la del darrere del mercat del Lleó-, allà els nostres nens podran escoltar el conte del tió al davant d’aquest enorme tronc amb barretina. Si mirem bé al seu costat, podrem ser més solidaris si portem alguna joguina a la vela de recollida de joguines solidàries per Reis, que l’Ajuntament està organitzant amb diverses entitats. Al mateix lloc hi trobarem, i durant un sol dia, la vela

SUMARI 2 3 8 13 14 16 17 20

EDITORIAL OPINIÓ CIUTAT

Vida associativa de la gent gran Els Pastorets de Girona Un altre Nadal La més bella i emotiva celebració ENTREVISTA Jaume Teixidor, “el dimoni gros” QUALITAT Gastronomia DE VIDA Ara ve Nadal, matarem al gall... El comerç just, un bon regal de Nadal 23 CONSELL G.G. Dia Internacional de la Gent Gran 24 CULTURA L’electricitat, un cop més 26 BARRIS Sant Daniel 28 AHIR I AVUI Barri de Sant Daniel


Opinió

3

A l’esquerra, representació d’Els Pastorets, durant el Nadal de 2007, al Teatre Municipal de Girona. Fotografia: Grup Proscenium.

d’Òmnium on ens obsequiaran amb el taller de música i tions que tant èxit va recollir l’any passat. La pista de gel de Fira Girona a la plaça de la Constitució ens ofereix una activitat consolidada entre els menuts i els no tan menuts. I el Lleuresport? Aquest any donarà també cabuda al Parc Infantil de Nadal, que el GEiEG organitzarà amb el suport també de l’Ajuntament, al Pavelló Ll. M.

Bachs al barri de Sant Narcís. Per no equivocar-nos ni oblidarnos de res, només ens hem de posar a la butxaca la Guia d’activitats de Nadal que edita el nostre Ajuntament, allà ho trobarem tot organitzat per temes i dates, perquè a més de les que ja us he anunciat n’hi haurà moltes més: a les biblioteques, als centres cívics, també casals que ens ofereixen les escoles i entitats dedicades al lleure. En fi, un recull fantàstic per no quedar-nos a casa, per sortir i viure compartint aquests moments d’esplai que ens ofereix la nostra ciutat. Però no vull oblidar-me de remarcar la iniciativa i col·laboració de moltes associacions de veïns i comerciants que treballen per aconseguir uns barris millors per viure, i la majoria de vegades són aquestes associacions les que fan les propostes i busquen el suport de les institucions. Com a Ajuntament a nosaltres ens toca

fer-ho, i estem encantats de donar-los tot el nostre suport. M’acomiado amb un desig: busquem enmig de tant brogit els missatges que ens arriben i ens demanen de ser més solidaris, de pensar un xic més en els que no tenen tant com nosaltres, o que pateixen gana i guerres injustes molt lluny del nostre país, però també en qui sofreix molt a prop nostre. Immersos en aquesta crisi general cada vegada més tindrem algú ben a prop que patirà mancances, i a qui podem ajudar perquè ens necessita. Visquem aquest Nadal amb generositat, omplint-lo de contingut espiritual i regalem el nostre temps a la gent que estimem. Compartim-lo traient tot el suc a tantes activitats. Bones festes!

Pilar Prats REGIDORA D’ACTIVITATS DE DINAMITZACIÓ DEL TERRITORI

▼ CARTES

Carta oberta a la senyora Pagans Benvolguda, Fa aproximadament un any li vaig escriure mitjançant la premsa i la convidava a venir a agafar l’autobús a la pujada de les Pedreres, un dia de vent, fred i/o pluja. Suposo, donat que no ha vingut mai per comprovar que sense marquesina et pots gelar, refredar i/o passar-ho malament, que passa de l’opinió dels ciutadans. Miri, seguim tenint a l’esmentada parada un trist banc sense res que l’empari i com el que té darrere és la muralla, ni tan sols et pots refugiar a cap escala. Ah! I si plou, queda tan moll, que no serveix ni per asseure-s’hi ni per deixarhi cap paquet ja que queda xop. A més, m’acabo d’assabentar que el que fa ara és treure moltes de les marque-

sines existents, així que el nostre problema s’estendrà a molts altres punts de la ciutat. No vol fomentar el transport públic? Doncs comenci per fer més agradables les esperes, sobretot ara que per les obres solen ser més llargues. Segur que molts ciutadans li agrairien que se’ls escoltés i protegís, ara que ve el mal temps, i no que ho fes, com sembla ésser la seva intenció, al revés. Gràcies per llegir la carta i desitjaria de tot cor que el que demano es fes realitat. Posar protecció, no treure’n. Atentament, Àngela Ferrer i Mató


Opinió

4

Esculapi, símbol d’Empúries per Dolors Condom Gratacós, catedràtica jubilada de l’IES Jaume Vicens Vives

L

’any 1908 es van iniciar de manera oficial i científica les excavacions d’Empúries, sota la direcció de l’arquitecte, historiador i arqueòleg Josep Puig i Cadafalch. La celebració, ara, del centenari d’aquest esdeveniment propicia noves recerques i afavoreix el coneixement i la difusió de la història i de la fama del nostre important jaciment en el cor de la Mediterrània. Les troballes que s’hi han fet al llarg dels anys han cobrat ara nova vida i mai millor dit en la nostra voluntat de referir-nos de manera especial a l’escultura de marbre coneguda amb el nom d’”Esculapi d’Empúries”, que es va trobar, en dos trossos i alguns fragments, en les excavacions del 1909 i que recentment ha estat objecte d’una remodelació i restauració acuradíssimes i excel·lents. Després de molts anys conservada al Museu Arqueològic de Barcelona, l’estàtua ha retornat al seu lloc i s’ha convertit en un símbol d’Empúries i de les excavacions. La procedència de l’estàtua, la seva datació i la seva identitat encara donen maldecaps als experts. Ens parlen de l’illa grega de Delos, del segle III aC i de la possibilitat que, per ara sembla que ha prevalgut, que sigui una representació del déu de la medicina anomenat Asclepios en grec i Aesculapius en llatí. Nosaltres ho transcrivim Asclepi i Esculapi.

La mitologia La mitologia grecoromana compta amb gran nombre de relats llegendaris sobre els déus i els herois i les seves relacions amb els homes i les dones. La font per al coneixement dels mites de l’antiguitat clàssica són, de fet, les obres dels escriptors grecs i romans, que, sens dubte, han tingut una projecció extraordinària no solament en la literatura universal, ans també en totes les arts. La figura d’Esculapi té també els seus mites i així se’ns fa present en les pàgines de les obres de molts escriptors antics, ja sigui com a déu o com a simple mortal de reconegut prestigi. Com que les fonts d’un mite són diverses, a vegades un mateix mite se’ns presenta en versions diferents. Ho podem veure en els relats entorn d’Asclepi (Esculapi), que en les interpretacions més freqüents i a grans trets són aquests: “Asclepi (Esculapi) era fill del déu Apol·lo i de Coronis, filla de Flègies, rei de Tessàlia; ella està enamorada del jove Isquis i és infidel al déu. A partir d’aquesta infidelitat, se succeeixen una sèrie de fets: la mort de Coronis, l’infantament del fill d’aquesta i Apol·lo extret del ventre de la mare, quan ja era a la pira; el corb descobridor de la infidelitat de Coronis que per la seva indiscreció és castigat per Apol·lo, que li canvia el color blanc per negre i el converteix en au de mal averany; la funció educadora del savi centaure Quiró a qui Apol·lo confia el seu fill (Asclepi); aquest és fulminat per Zeus amb un dels llamps forjats pels ciclops; la venjança d’Apol·lo contra aquests; el càstig expiatori imposat a Apol·lo; la conversió d’Asclepi en la constel·lació Serpentari; la divinització i la consagració com a déu de la medi-

cina i guaridor de tota mena de dolences...” La literatura grega més antiga, representada per Homer (IX-VIII aC), autor de la Ilíada i l’Odissea, ja menciona Asclepi, però hi fa referència com a mortal, dotat de profunds coneixements i d’un capteniment exemplar. El considera un metge sense tara i perfecte, que abans d’ésser divinitzat unia a la qualitat de metge la de guerrer. Tenia dos fills, Macaó i Podaliri, que van prendre part en la guerra de Troia i hi van mostrar les seves habilitats guaridores. Hesíode (ca. 700 aC) diu que Asclepi era cabdill d’homes i esmenta el nom d’Arsínoe per a la seva mare. El poeta Píndar (s. V aC) es fa també ressò del mite en un poema dedicat a Hieró de Siracusa, que està malalt. Altres escriptors i pensadors com Sòfocles, Plató, Aristòtil hi tenen coses a dir. També molts autors llatins com Higini, Tàcit, Suetoni, Ciceró, Ovidi, Tertul·lià, etc. recorden les accions d’Esculapi i el culte que li és dedicat. Esculapi, en ser fill d’un déu i una mortal, en principi era considerat un heroi o un semidéu, consideració que no excloïa que pogués ésser venerat en temples i altars per les seves qualitats extraordinàries. En època clàssica era adorat com un déu i com a fundador de la medicina. El lloc més famós del seu culte era Epidaure, però no li mancaren temples en altres llocs: Atenes, Corint, Pèrgam, Roma i, podríem afegir-hi, Empúries. L’estàtua d’Empúries, representi un déu o no, sigui Esculapi o un altre déu, vagi acompanyada o no d’un bàcul i una serp, està unida per sempre a Empòrion (Empúries) i pot considerarse el seu símbol i el símbol també de les arrels gregues i llatines de la nostra cultura.


Opinió

5

Entrevistes, intervius, diàlegs, col·loquis… per Enric Homet i Romà

empre que ens trobem amb un d’aquests compromisos que ens il·lusionen de principi, on hi som com a blanc de les preguntes que ens poden constrènyer o comprometre en assumptes que ja no són de la nostra vida activa, ens fa com una mena d’angoixa pensar que verbalment ens poden conduir cap a situacions més aviat grans i íntimament estimades de continguts, però que pel qui pregunta són meres accions per omplir uns espais poc entranyables i freds d’interès, tret del d’anar per feina. Així, per exemple, si la interpel·lació tracta del temps, en el qual ja no voldríem ni pensar i en canvi per a l’amic són l’esca de la xerrada, el col·loqui pot allargar-se fins a omplir forçosament un espai de temps que després, a l’hora que íntimament penses que “ara és la meva”, resulta que ja no resta ni temps ni paper per omplir, i en canvi tu et quedes amb el pap ple de coses per contar que podrien ser

S

el “teu motiu”, però l’interpel·lant ja ha aconseguit el seu objectiu. No fa gaire temps que em vaig trobar que m’havien de fer una quantitat de preguntes que l’interlocutor ja tenia preparades de principi, però que jo havia de contestar íntimament a casa. Una de les primeres consistia en un tema molt estimat per mi i també per tothom que hi havia participat, tant que en posarme a meditar i escriure, el tema em va anar suggerint accions, anys d’entrega, èxits assolits, llocs visitats, persones que hi intervingueren, i gràcies a ells la cosa prosperà, actituds dels infants, repercussions que en sorgiren i actes tan positius que depassen fins i tot el sentit de la col·lectivitat tal com se sol entendre, ja que hi vàrem sentir la generositat en tota la seva plenitud, fins a arribar a un homenatge global, perquè en el fons fórem tots els qui en rebérem el premi de la generositat, etc. En contestar aquella primera pregunta i davant del que acabo d’ex-

posar, en resultà una història tan viva i plena de records que si el tracte era d’omplir tres folis per contestar cinc preguntes, va resultar tan exagerada la meva exposició, que amb aquella sola interpel·lació ja em varen aflorar set folis, que lògicament no es podran publicar en el lloc requerit, però em van servir per recordar una estimació i esplendidesa d’un temps que no crec poder oblidar mai més, ja que en reviure-ho també el cor ho ha captat amb més dimensió. Naturalment, que vaig haver de tornar a començar l’encàrrec de les cinc preguntes, però com ja deu comprendre el lector, passant per alt tanta sensibilitat acumulada i tirant pel dret. És el preu que ens toca pagar als qui hem conegut l’agraïment i la generositat d’unes accions que no podem deixar, conscientment, a “mitges tintes”. I si ens hi veiem obligats, s’ha de tenir bon cop d’ull per entendre que les històries i l’extensió que els correspon no són infinites.


6

Opinió LLAMBREGADES

El valor d’una generació sense data de caducitat per Àngela Ferrer i Mató s imagineu un producte que no tingui data de caducitat? Diríem: és únic, fantàstic, i el cuidaríem i guardaríem en un lloc preferent i l’acaronaríem tant com poguéssim. No és veritat que sembla una utopia saber que existeix veritablement? Doncs no és un somni, és una realitat. La gent gran constitueix aquest tresor d’inesgotable valor i que molts cops és poc apreciat per la societat que és justament la que es beneficia dels seus serveis generosos i pels quals no demana mai res més que un reconeixement adequat als beneficis que hi aporta. En una època en què l’esperança de vida és llarga i en què els avenços en medicina, hàbits saludables i cura personal han donat un pas de gegant, la gran majoria de persones arriba a la jubilació amb plenes facultats tant físiques com mentals i el potencial que posseeixen és una veritable deu capaç de desenvolupar infinitat de tasques socials. Pensem: quantes d’aquestes persones presten a la família serveis d’incalculable valor com tenir cura dels néts sigui de manera contínua o esporàdica, i solucionar així problemes de vacances escolars, malalties infantils o ajudes en les “escapades” dels pares? S’ha arribat a parlar “d’avis esclaus,” perquè molts d’ells sacrifiquen el seu propi esbarjo, per altra banda ben merescut, per cuidar els néts, sense recordar moltes vegades que ells no reberen aquesta ajuda i també foren “pares esclaus”. I ho fan amb gust i il·lusió i posanthi tot l’amor, que és molt i inesgo-

U

table. Quantes situacions difícils i/o angoixants han solucionat aquesta generació sense data de caducitat? Infinites! En altres camps no és menys valuosa la seva col·laboració. A les ciutats actuals tan mancades d’un veritable sentit de la generositat, quanta gent gran presta els seus serveis voluntaris, visitant malalts, donant-los consol, fent-los companyia en moments difícils i/o de soledat? Un cop més, infinits! Segons les seves possibilitats tots i cada un dels components d’aquesta meravellosa generació aporta el seu granet de sorra perquè la societat funcioni com cal. Sempre donen el millor d’ells mateixos a favor del proïsme. Quina mena de mina aurífera constitueix aquest

col·lectiu que ho dóna tot sense esperar res a canvi? I el que és trist és que de vegades no solament no es valora suficientment la seva tasca sinó que després de deixar l’ànima en la seva generosa tasca, si cauen malalts o presenten necessitats es troben abandonats, vexats, o fins i tot maltractats pels mateixos a qui tant han ajudat. La societat té vers aquest col·lectiu tan valuós un deute de reconeixement que hauria d’ésser assumit per totes i cadascuna de les entitats a les quals correspon fer-ho. És un deure que tenen i un dret adquirit per tot aquest exèrcit de persones grans que, calladament i dia rere dia, ajuden a fer que tots plegats puguem viure una mica millor.


Opinió

7

Fent memòria per Francesc Pararols

U

n dels primers dies del mes de febrer de l’any 1943, gaudint de la companyia de Virgilio Llanos, excomissari del 12è Cos de l’Exèrcit Republicà durant la Batalla de l’Ebre, i de la seva muller Rita, a casa seva, a Samarcaranda, vaig poder escoltar la conversa que mantenien amb una nena espanyola arribada de Leningrad (Sant Petersburg) on va patir-hi els dos anys del setge de la ciutat per les tropes alemanyes. Aquí per primera vegada vaig sentir parlar de la Sra. Maria Garcia, que hi havia perdut dos dels seus sis fills, lluitant en la defensa de la ciutat. A Leningrad jo hi vaig estudiar i vaig acabar amb la graduació de tinent, a l’Acadèmia d’Enginyers Militars situada en l’antic palau fortalesa del tsar Ivan IV El Terrible. Durant el temps lliure jo anava amb altres alumnes al museu Ermitage a ajudar a col·locar al seu antic lloc, materials del museu que retornaven de “l’exili” que varen patir a la ciutat de Costromà, per tal d’evitar la possibilitat que caiguessin en mans dels invasors

alemanys. Com a recompensa d’aquesta desinteressada ajuda vaig rebre de la direcció del museu un diploma en què se’m concedeix el títol de Restaurador de l’Ermitage. El mes de febrer de 2003 el cònsol general de la Federació Russa, Igor Kondrashev, va invitar-nos a mi i a la meva muller a la celebració del 300è aniversari de l’heroica ciutat de Sant Petesburg, que fou fundada l’any 1703 pel tsar Pere I el Gran. Durant la recepció al consolat, se’m va condecorar amb la medalla Record dels 300 anys de Sant Petesburg. També varen fer-me donació d’un opuscle sobre la vida i activitats, d’abans i durant el setge de la ciutat, del col·lectiu de joves espanyols que residien i estudiaven allí. Per aquest opuscle vaig acabar de conèixer la llarga odissea de la Sra. Maria Garcia. El 6 d’octubre de 1934, l’entrada de diversos ministres de la coalició de forces de la dreta antirepublicana, la CEDA de Gil Robles, al nou govern. va portar als fets coneguts a la nostra història com la Revolució d’Oc-

tubre de 1934: una vaga general decretada pel sindicat UGT; durant la sublevació, a la Generalitat de Catalunya, el president Lluís Companys hi proclamà l’Estat Català; la revolta armada amb la proclamació de la República Socialista a Astúries, etc. La repressió d’aquests fets fou brutal, particularment a Astúries; 3.000 morts i més de 7.000 ferits. A l’octubre de 1937 la resistència republicana a Astúries va quedar reduïda a petits grups guerrillers que seguien lluitant a les muntanyes. Per mitjà d’ells, la Sra. Maria Garcia, vídua d’un miner asturià mort en aquesta lluita, i els seus sis fills d’edats compreses entre 4 i 16 anys, va poder sortir d’Astúries i començar el seu llarg periple emigratori. Bilbao, Bordeus, Leningrad… aquí va ser acollida i va viure uns anys tranquil·la, els seus fills estudiaven, es feien grans. La invasió alemanya de l’URSS l’any 1941 va trencar aquesta pau. Dos dels seus fills varen morir defensant aquesta ciutat durant el setge alemany, allí estan enterrats i els seus noms recordats en una placa fixada a la façana de la Casa de Joves Espanyols del carrer Tverkàia núm. 11 de l’ actual Sant Petersburg. Una filla va morir a Romania, una altra va morir a França, ella, la Sra. Maria Garcia, també hi va morir sense poder arribar al seu estimat Gijón, a l’edat de 75 anys. A Espanya, solament van tornar-hi ja octogenaris, dos dels seus sis fills. Quantes persones estan patint, encara avui, penes i afliccions com la Sra. Maria Garcia… prou. No hi ha guerres justes… Lluitem tots per la pau en aquest nostre conflictiu món.


8

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA Secció dedicada als casals i associacions de gent gran de Girona, com a espai d’intercanvi, de participació, relació intergeneracional en la vida de la ciutat i com a exponent de cohesió social. ASSOCIACIÓ GENT GRAN LA UNIÓ DE PONT MAJOR

Festival de poesia Tal com teníem programat es va celebrar en el Centre Cívic Pont Major un recital de poesia a càrrec del poeta andalús Antonio Cruz, nascut a Iznájar (Còrdova) i gironí d’adopció. Aquest rapsode, autor de diversos llibres de poesia i gran admirador de Girona i la seva província, ens va delectar amb la seva actuació i va ser molt aplaudit pels nombrosos socis que emplenaven la sala. També vàrem participar alguns socis recitant poesies de diferents autors, i la resta de socis ens van premiar amb els seus aplaudiments. Així doncs, el recital va ser interessant i a tothom li va agradar molt. L’amic Cruz ens va prometre repetir aquest recital durant aquest curs, cosa que agraïm pel seu bon fer i la seva forma desinteressada de col·laborar amb la nostra Associació. Moltes gràcies amic Cruz i fins aviat.

La gran castanyada Com cada any ens vàrem disposar a celebrar el dia de la castanyada. Es va fer el passat dijous dia 6 de novembre i com de costum vàrem començar el dia amb la col·laboració de tots els membres de la junta a preparant les castanyes i tot el necessari per torrarles, cosa que vàrem fer a la tarda. La festa va ser tot un èxit, tant pel públic com pel bon ambient que va

ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN DEL BARRI VELL

Luis Herrera

regnar entre tots els socis. Les castanyes, apetitós fruit tardorenc que ens brinda la naturalesa, van ser servides acompanyades de vi, moscatell, vi ranci i ratafia. Al final de tot es va servir un fantàstic tortell que fou una delícia per al paladar. Com a final de festa hi va haver un ball a càrrec del duet musical Simó la Veu, que va complaure a tots els socis. Aquest any l’assistència va ser massiva i del gust de tots. Des d’aquí felicitem a tots els col·laboradors de la junta, i especialment a les treballadores d’aquest Centre Cívic Pont Major per la seva ajuda. La sorpresa de la festa va ser la presència espontània de la Castanyera, que va ser una delícia per la seva disfressa i simpatia. Des d’aquest centre cívic fins al proper any i que tots gaudiu d’una bona salut. La Junta de l’Associació

Un dia d’excursió Aquest estiu l’Associació de la Gent Gran del Barri Vell vam organitzar una excursió al bonic poble empordanès de l’Escala. A primera hora del matí, una trentena d’associats vam agafar un autobús des de la plaça Catalunya per dirigir-nos a Sant Martí d’Empúries. Allà ens esperava un trenet (molt similar al tren Gerió de Girona) per fer tot el recorregut de les platges passant per les ruïnes grecoromanes d’Empúries fins a l’Escala. Tot seguit vam arribar al Club Nàutic de Riells fins a la platja de Montgó on vam poder contemplar l’espectacular badia, el final del nostre tra-

Un moment de l’excursió a l’Escala. Foto: La Junta. jecte. Llavors tots els participants vam anar al restaurant Can Parera de Viladamat on vam fer un bon dinar. Després de l’àpat i de la sobretaula,

amb un bon clima de germanor, vam retornar a Girona. Vam gaudir d’una excursió molt bonica i d’un temps esplèndid.


Ciutat

9

VIDA ASSOCIATIVA CLUB 60 DE CAIXA TERRASSA DE GIRONA Com molts ja sabeu, el Club 60 de l’Obra Social i Cultural de Caixa Terrassa organitzem un cicle de sarsuela que comença a l’octubre i finalitza quan arriba el bon temps, amb un total de quatre sarsueles al llarg d’aquest període. Totes les sarsueles es representen al teatre municipal El Jardí de Figueres a les 5 de la tarda. Les representacions són a càrrec de la Companyia Lírica de Ciutat Comtal, amb la participació de diversos actors i actrius, juntament amb l’orquestra que ens fa gaudir de la música en directe. En el requadre us detallem la programació del Cicle de Sarsuela 20082009. Podeu comprar les entrades al mateix Club 60 (c/Campcardós, 33-35 de Girona) o a qualsevol oficina de Caixa Terrassa a un preu de 6 euros per als socis i 18 euros per als no

Una de les sarsueles que es representaran al teatre El Jardí de Figueres. socis. Aquesta entrada també inclou el transport, que és gratuït, per desplaçar-se fins al teatre de Figueres. Els autocars surten de Girona, Salt, Banyoles, Olot, Santa Coloma de Farners, Cassà de la Selva, Sant Feliu de Guíxols, Palamós,

Sant Antoni de Calonge, Palafrugell, Torroella de Montgrí, Blanes i Malgrat de Mar. Us convidem, doncs, que us animeu a gaudir de la sarsuela que organitzem. Segur que repetireu! Us hi esperem! Josep Casals

d’Embotits Closa on farem tastets dels seus productes. A l’hora de dinar anirem al Bogart. Després hi haurà un gran ball de tarda i espectacle especial de Nadal i tornarem cap a Girona. El 17 de desembre, a les 17h, sortejarem entre els nostres socis 120 lots de productes típics d’aquestes diades, a la mitja part del concert de Nadal a càrrec del grup Companys.

CLUB SANT JORDI DE GIRONA Al Club Sant Jordi estem d'estrena! Després d’uns mesos de reformes, el passat dia 5 de novembre vam inaugurar el nou casal. S’ha fet una reforma completa de les instal·lacions per tal d’oferir als nostres usuaris i a les entitats de la ciutat millors espais, polivalents i funcionals. Amb la remodelació, el centre ofereix nous serveis com ara equips informàtics amb connexió a Internet per tal d’apropar les persones grans a les noves tecnologies, un espai de cuina, una sala d’ac-

LUISA FERNANDA 28 d’octubre de 2008 ● LA DOGARESA 20 de gener de 2009 Venda d’entrades a partir de l’1 de desembre del 2008 ● LOS GAVILANES 25 de febrer de 2009 Venda d’entrades a partir del 26 de gener del 2009 ● LA REVOLTOSA I SELECCIÓ LÍRICA 1 d’abril de 2009 Venda d’entrades a partir del 2 de març del 2009 ●

ESPLAI DE LA GENT GRAN DE SANT NARCÍS El dia 21 de desembre organitzem un viatge a Barcelona, Sant Ramon Nonat i gran dinar al Bogart. Visitarem el monestir de Sant Ramon Nonat, imponent edifici per les seves dimensions, és anomenat l’Escorial de la Segarra. El mossèn del Monestir ens acompanyarà en tot moment i ens explicarà la història i anècdotes d’aquest temple. Tot seguit anirem a Calaf a la fàbrica

Maria-Mercè Costa

Imma García

tivitat física amb vestidors i una aula polivalent per a poder fer-hi cursos i tallers. També s’ha fet un canvi de mobiliari, s'han eliminat les barreres arquitectòniques i se li ha rentat la cara amb una capa de pintura. No volem deixar d’agrair molt calorosament al Centre Cívic de Santa Eugènia (Can Ninetes) i al seu personal l’afable acollida i l’atenció que ens han dispensat durant aquest temps que han durat les reformes, ja que gràcies

a ells hem pogut seguir gaudint d’un espai de trobada i referència. Moltes gràcies Pau, Emili, Joan, Joan i Anna! Ara doncs, estem en fase d’escalfament de motors per a tornar-vos a oferir totes les activitats de què participàveu al nostre-vostre Club Sant Jordi. Cursos i tallers, balls, sortides, actuacions, etc. Us volem convidar a apropar-vos-hi, a visitar les noves instal·lacions i a informar-vos sobre les activitats que hi duem a terme!


10

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN DE PEDRET El mes de setembre del 2007 vàrem inaugurar amb molta il·lusió l’Associació de Gent Gran de Pedret, ubicada al Centre Cívic de Pedret. Al llarg de tot l’any hem dut a terme diverses activitats: tallers de manualitats, taller de memòria, xerrades de salut, concerts amb la col·laboració GUITARRES DE PEDRET, excursions, balls els dissabtes cada quinze dies i un llarg etc. Totes han estat rebudes amb satisfacció i una bona participació. Tot això ha estat possible gràcies a l’ajut rebut de totes les persones que formen part de l’Associació, personal del Centre Cívic i de totes aquelles que, anònimament i sense ànim de lucre,

Mural de Sant Fèlix realitzat per l’Associació de Gent Gran de Pedret i exposat per l’Exposició de Flors 2008. han fet possible que cada dia ens hàgim enriquit molt. Esperem que l’Associació de Gent Gran de Pedret vagi creixent amb

ASSOCIACIÓ GENT GRAN VALL DE SANT DANIEL Diuen que l’experiència és un grau i la gent gran és un bon exemple d’això. D’una banda, perquè aplega un elevat nombre de persones que per edat i coneixements representen un bon nivell d’expertesa. De l’altra, perquè fa anys que contribueixen enèrgicament a fer que la participació activa sigui un fet. Aquest exercici ha estat possible gràcies a la llarga trajectòria participativa que té aquest col·lectiu i que ha demostrat dia a dia amb la seva pre-

sència activa als casals. Per tot això, i per poder combatre la soledat i l’aïllament, continuem posant

ASSOCIACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS SANT JOAN Aquest darrer trimestre a la Llar de Jubilats Sant Joan ha servit per engegar un nou curs d’activitats i de tallers, el curs 2008-2009. Un nou curs que es durà a terme en millors condicions d’espai (amb noves sales adaptades), i que continua presentant diferents ofertes de tallers i activitats per a la gent gran: el taller de manualitats, on els alumnes treballen amb pintura, tela, figures... ; el curs de gimnàstica de manteniment, on els alumnes aprenen a moure i a estirar el cos per intentar mantenir-lo en forma i amb una educació postural correcta; el taller de punt

La Junta

de creu o els tallers de memòria, on es proporcionen les bases per desenvolupar i mantenir la memòria. Han destacat, també, per la seva bona acollida, les xerrades mèdiques periòdiques que organitzem per conèixer millor aquells assumptes relacionats amb la salut de la gent gran. Volem destacar, així mateix, que, un any més, l’èxit de participació (i d’inscripcions) en les activitats que proposem ha estat

recursos i associats i d’aquesta manera poder continuar col·laborant amb la revista. Moltes gràcies. La Junta

èmfasi en la millora de les condicions de vida de la gent gran. Actualment estem preparant un programa ple d’activitats diverses: tallers de memòria, taller de costura, taller de manualitats, xerrades culturals, de salut, concerts i un llarg etc. El passat 22 d’octubre vàrem fer la castanyada, que va tenir una bona acollida.,La gent la va rebre amb molta satisfacció i hi van assistir 30 persones, cosa que ens fa pensar que hem de continuar treballant. Joan Farré

rotund. Us convidem, doncs, que us apropeu al carrer Taga i que participeu en alguna de les nostres activitats, tallers, xerrades i balls. Us hi esperem!


Ciutat

11

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE JUBILATS I PENSIONISTES DE VILA-ROJA

Canvi de junta El passat dia 25 de setembre del 2008, l’Associació de Jubilats i Pensionistes de Vila-roja va fer una assemblea general al Centre Cívic Onyar, per donar a conèixer la nova junta de l’associació. Sortiren elegits els següents càrrecs: president, Marcos Cano; vicepresident, Gregorio Aranda; secretari, Vicente Pérez, i tresorer, Manuel López. Aquesta assemblea, on la participació dels socis va ser molt elevada, també va servir per acomiadar dos dels antics membres de l’anterior junta: Sra. Maria Serrano i Sr. Fidel Rincón, als quals es va homenatjar per tota la seva tasca de dedicació a l’associació. També es va aprofitar l’assemblea per presentar els tallers, cursos i totes les activitats organitzades per al curs 2008-2009.

Gran participació del sector est en el Dia Internacional de la Gent Gran Més de 60 persones del Sector Est van participar el passat dia 1 d’octubre en la celebració del Dia Internacional de la Gent Gran a la ciutat de Girona. Els actes es van organitzar des de l’Ajuntament de Girona i el Consell Municipal de la Gent Gran. Entre els diferents actes que es van dur a terme al Centre Cultural la Mercè destaquem els següents: la gimcana de memòria, la conferència del Dr. Torrelles ”Envellir en positiu”, la presentació de les activitats anuals que es poden fer a la ciutat de Girona per a gent gran i una cantada d’havaneres. També hi va haver l’elecció de la fotografia guanyadora del concurs organitzat i un piscolabis com a comiat.

ASSOCIACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS DE TAIALÀ Ara que s’acosta Nadal mirem una mica enrere i veiem les activitats realitzades durant l’any. La nostra festa més important és la setmana del “Veranillo del Membrillo” que celebrem el mes d’octubre, en la qual participa molta gent de la nostra associació. Durant aquesta setmana es fan diferents actes: cantada de la coral, tertúlia, playback, havaneres, desfilada de models de vestits de paper confeccionats per les nostres companyes... Aquest any com a novetat vam fer la "paròdia del concurs TÚ SÍ QUE VALES". La setmana es va clausurar

M. Cano, V. Pérez i M. López

Va ser la nova Junta Directiva de l’Associació de Jubilats i Pensionistes de Vila-roja, juntament amb el Centre Cívic Onyar, que va organitzar la participació dels socis de la llar en la celebració d’aquest dia. La valoració que se’n fa és molt positiva i la junta agraeix l’alta participació i anima els socis a col·laborar en futures celebracions. Tota la gent que va participar en la celebració s’ho va passar molt bé i en té molt bon record. El Sr. Vicente Pérez comenta que el que li va agradar més va ser la cantada d’havaneres, però comenta que li hauria fet il·lusió que haguessin cantat la seva havanera, ”El meu avi”. El Sr. Manuel López comenta que va tenir l’honor de convidar l’alcaldessa amb una de les plates del piscolabis. De tots els actes, ell destaca la conferència del Dr. Torrelles, diu que va ser molt amena, fàcil de seguir i amb molt bons consells per a la gent gran. Com a crítica positiva comenta que per a futures celebracions potser aniria bé trobar un lloc on no hi hagués tantes barreres arquitectòniques i on fos més fàcil l’accés.

Pitu Caicedo

Desfilada de models de vestits de paper.

amb un dinar de germanor en el que va assistir l’alcaldessa. També va haver-hi dues sessions gratuïtes de ball en directe. Durant el mes de desembre farem tres sortides amb el nostre grup d’animació (coral, playback, pallassos…), celebrarem el sopar de cap d’any per

als nostres associats, i esperem repartir molta sort amb els números de loteria que repartim. I perquè no ens adormim, ja comencem a preparar les disfresses de Carnestoltes!!!! Tingueu tots i totes unes BONES FESTES!!!


12

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN “ONYAR-MONTILIVI” Com sempre s’ha començat un nou curs amb tota normalitat, això vol dir molta gent que participa en les diferents activitats i que tot funciona raonablement bé. Volem destacar les accions extraordinàries que ja s’han donat en aquest inici i que posen de manifest el grau de participació i col·laboració del centre en totes elles. La primera, a la Mercè, on varen tenir lloc dos actes: un, la trobada amb motiu del Dia Internacional de la Gent Gran, amb les seves conferències, concurs de fotografia (per cert, una de les nostres afiliades va ser premiada). Va ser molt gratificant. S’ha de destacar també l’actuació del nostre grup musical, que va oferir una magnífica cantada d’havaneres i que varen ser llargament aplaudits. L’altre, la presentació de la Guia municipal de les entitats de Girona, que va posar de manifest l’esperit solidari, humà i social de gran quantitat de persones a la nostra ciutat.

Passarel·la de vestits de paper del Casal Onyar-Montilivi.

La segona va tenir lloc el diumenge 19 d’octubre, amb la celebració del 16è aniversari del Casal. Varen assistir-hi com a convidats a la festa la gent de Sant Feliu de Guíxols, que, conjuntament amb el nostre personal, ens van fer una passarel·la de vestits de paper que va ser espectacular. Després del dinar i de repartir un extraordinari pastís (ofert per la Generalitat) es va acabar amb una sessió de ball que va complaure a tothom. Vull destacar la col·laboració i assistència de representants de l’Associa-

GENT GRAN “L’ESPLAI” La gent del nostre Esplai sempre és a punt per fer un tomb per les nacions més properes i compartir una Europa plena de bellesa i relíquies d’històries ancestrals i d’un interès especial pels records que s’hi troben de recents accions bèl·liques. Normandia és una d’elles, on s’amaguen tantes accions per a esbandir per sempre els fets de tant estratagema que és bo no oblidar. Els nostres excursionistes feren unes visites molt ben preparades i també visqueren aventures per recordar a causa de temporals i destemplances d’un temps propens a fer sentir els vents i els temporals d’aquelles terres. L’abadia de Saint-Michel fou una de les joies arquitectòniques més preuades, on al fons del grup de persones de la imatge hi llueix com una perla del temps que no mor mai. Més tard, els dos dies passats a París restaren en el record de la gent, animosa de veure novetats o visi-

Josep Majó

ció de Veïns de Montilivi en aquests actes, com cada any. La tercera, l’audició de sardanes a Montilivi el 25 d’octubre, que demostra la bona entesa entre les diferents associacions a l’hora d’organitzar activitats, la cobla va ser la Ciutat de Girona, i dins el programa d’interpretacions cal destacar dues sardanes dedicades al barri: Gent de Montilivi de Francesc Camps i Dansaire del Casal Onyar de Lluís Duran. Va ser una bona vetllada que va tenir un magnífic complement amb la castanyada.

Enric Homet

Els expedicionaris, preparats per emprendre el camí de Saint-Michel i retornar amb intemperàncies d’un temps que es féu sentir. Foto: Antoni Culubret. tar llocs de bellesa incomparable que la veïna França sap mostrar generosament, donant a entendre que també és una potència mundial en art i novetats.

Els expedicionaris en tornaren molt satisfets i disposats a preparar la sortida següent, que sempre serà novetat i misteri engrescador per al record.


Ciutat

13

Un espectacle total:

Els Pastorets de Girona Els Pastorets de Girona varen començar al Teatre Municipal, ara fa vint-i-vuit anys. Des de llavors, mai han faltat a la cita anual, presentats pel Grup Proscenium. De fet, eren una continuïtat dels que s’havien presentat durant els vint-i-cinc anys anteriors al teatre del Col·legi La Salle. Per allà els anys setanta, quan va entrar la febre del cotxe i la televisió, el públic va desertar dels espectacles tradicionals, i va haverhi un cert desànim entre els actors i col·laboradors. Però poc temps després es va reprendre aquesta petita aventura anual a l’escenari del nostre primer teatre de Girona. Els Pastorets constitueixen un dels eixos del costumari català. Tot buscant antecedents per editar un llibre, es va trobar un inventari de finals del segle XVIII, corresponent als elements de decoració a l’antic Teatre del Pallol, antecedent de l’actual Teatre Municipal, a on consta “una cuna para el Niño Jesús en los Pastorcillos”, evidència clara que en aquell temps ja es representaven. A finals del segle XIX i començaments del XX, amb la Renaixença catalana, molts autors es van llançar a escriure obres d’Els Pastorets. Serafí Pitarra va ser un dels més coneguts, però el text més acceptat i que encara avui és majoritari entre els elencs de Catalunya, és el d’Els Pastorets de Josep Maria Folch i Torres. L’afició es va escampar arreu del Principat, i avui es compten més de cent cinquanta poblacions a on es presenten, amb continuïtat anual. S’ha constituït una Coordinadora d’Els Pastorets que agrupa les principals companyies que els presenten cada any. No cal dir que aquesta proliferació

Diversos moments de la representació d’Els Pastorets durant el Nadal de 2007 al Teatre Municipal de Girona. Fotografies: Grup Proscenium. de textos i vetllades va portar que tothom s’atrevís a muntar uns Pastorets, i així es va entrar en una vulgarització dels espectacles, que a vegades es presentaven “amb una sabata i una espardenya”, és a dir, de qualsevol manera. No obstant això, hi ha hagut moltes localitats que han conservat l’altura necessària per a un espectacle nadalenc tan estimat: Mataró, Sabadell, Vila-

franca del Penedès, Ulldecona, Andorra, i moltes altres poblacions. Altres han volgut respectar la tradició clàssica, com és el cas d’Olot, a on continuen presentant-se amb castellà, amb una obra antiquíssima titulada El nacimiento del Salvador, o la redención del esclavo. A Girona ens vam decantar per l’espectacle total, un cant a la il·lusió i a l’esperança que novament ens porta el Nadal. Així s’han anat aplegant mitjans materials de molta categoria -decorats, vestuari, efectes…- i s’hi ha incorporat música de qualitat, com també s’ha aconseguit una companyia estable, que cada any presenta novetats per a un públic majoritàriament de Girona i les comarques, que renoven el seu entusiasme. El sistema per aconseguir omplir el teatre durant set vetllades és senzill: que l’espectacle estigui dirigit cap als petits, però que “enganxi” la gent gran, per la seva agilitat, presentació, lluminositat i frescor. Aquesta és la fórmula emprada, que, naturalment, exigeix esforç i dedicació. Més de cent cinquanta persones s’obliguen cada any voluntàriament i sense cap remuneració a passar-se tots els dies festius de Nadal al mig de les caixes del teatre, per actuar o ajudar al muntatge, a part dels assajos i proves prèvies, que sempre volen molta dedicació. Però és poc per a una tradició que procurem no únicament mantenir, sinó millorar i enriquir constantment, esperonats per l’interès i entusiasme d’un públic que mai ens ha abandonat. Joan Ribas, director d’Els Pastorets de Girona


14

Ciutat

Un altre Nadal Tots sabem que l’època nadalenca està farcida de tradicions i costums, alguns dels quals són fins i tot ancestrals. Alguns exemples en són els pessebres, la representació dels Pastorets, els torrons, les nadales, la missa de la nit de Nadal... Però, a part, també tenim a la nostra pròpia ciutat qui ho celebra d’una manera prou especial i alhora curiosa i molt bonica. A Girona es va formar ja fa més de vint anys un grup que té per nom la Colla de la Coca i que celebra les festes nadalenques d’una manera força especial. Aquest grup, doncs, cada any té com a objectiu pujar al pic del Balandrau (2.579 m, situat entre Queralbs i Vilallonga de Ter), sempre l’últim dissabte abans del Nadal, per col·locar-hi un pessebre artesanal, i a més d’ésser fet tot ell a mà, la cova on van les figures és sempre, no solament diferent, sinó també ben original. L’autor de tot el conjunt és l’Àngel Vilar, persona prou coneguda a Girona per la seva vinculació a l’hoquei en anys en què

Girona brillà en aquest esport i també conegut per la seva botiga de mobles, que regentà molts d’anys. Ell és artista ceramista i amb molta cura i encert prepara el pessebre de torn i sempre sense cap afany de lucre. Quan naixé la idea de pujar a la muntanya, l’entusiasme envaí tot un grup d’aleshores joves gironins i des de llavors no han deixat mai aquesta “aventura”, encara que actualment no tots poden arribar dalt del cim.

És curiós el nom de Colla de la Coca, i és que l’origen és el següent: els primers anys (encara no tenien nom), sempre abans de marxar, compraven (i compren!) una coca dolça ben grossa que posaven doblegada dins una motxilla. Com que la gana acuitava aviat amb l’exercici, es paraven a menjar el dolç i la gent que passava deia: Mira, la colla de la coca! I el nom ja restà per sempre més. Ah! Encara que no tots pugin fins dalt, sempre algun és

OPINIÓ

Autònoms, Pimes, ONG i Fundacions Aquest escrit va dirigit a vostès. A l’edat mitjana existien els artesans que es constituïen en gremis, als quals era difícil entrar perquè eren molt tancats. A Catalunya, al contrari d’Espanya, existia la institució jurídica de l’hereu/eva i així continuava l’explotació agrícola o familiar. Recordem que a Espanya es repartia la terra entre tots els fills i al cap d’unes quantes generacions eren tan petites les parcel·les que no podien viure de la

terra. D’aquí vingueren les emigracions massives. El mateix passava amb els regnes. I què passava amb els altres fills? Eren capellans, religiosos/es, solters que es quedaven a casa de l’hereu i els altres fills. Els pares els ajudaven: feien una carrera i muntaven un negoci, cosa que augmentava el nivell cultural i de servei del país (d’aquí la tradició botiguera de Catalunya). D’altres es decantaven per l’artesania i amb el temps aconseguien entrar als gre-

mis. Més tard en digueren oficis i molts muntaren petites indústries o tallers, que foren llavor de les empreses posteriors. Quan arribà la revolució industrial (a Espanya no es va desenvolupar, a Catalunya sí) començaren a aparèixer els petits tallers, petites indústries, les grans fàbriques i les colònies col·locades al costat d’un riu que canalitzaven l’aigua que movia els embarrats que, a base de politges, feien funcionar els telers. Igual


Ciutat capaç de fer-ho mentre els altres esperen al peu de la muntanya. Molts cops han passat fred i fins i tot han enganxat alguna nevada, però res ha desanimat ni desanima aquests esportistes nadalencs. Quan ja han col·locat el pessebre van a dinar a Tragurà on ja els espera l’amo del restaurant, que a més sempre és obsequiat amb una ceràmica diferent cada any i que ha fet per a ell expressament l’artista de la colla, l’Àngel Vilar. Al cap d’uns mesos, a la primavera, quan el temps ja millora, tornen al cim a recollir el pessebre per tal de guardar-lo, podeu imaginar-vos que en tenen una bona col·lecció i que guarda un component de la colla en un magatzem que té. Ara bé, no penseu que sempre el troben, moltes vegades tenen la desagradable sorpresa que ha desaparegut el seu pessebre! Algun aprofitat se l’ha endut! Respecte a aquesta recuperació del pessebre m’han explicat una anècdota molt curiosa. Ells diuen que és un miracle! Resulta que un any, l’Àngel havia col·locat dintre el naixement una postal nadalenca d’aquestes que sona una nadala si les

que les fargues, però tot això requeria mà d’obra qualificada: sorgien nous oficis i es creà la institució de l’aprenent. Els pares col·locaven els fills als catorze anys perquè aprenguessin del mestre un ofici i sorgí una nova etapa. Molts foren uns grans professionals, es plantaren pel seu compte i esdevingueren l’embrió del desenvolupament industrial i comercial. D’aquesta xarxa de treballadors autònoms i pimes, la major riquesa

“És curiós el nom de Colla de la Coca... sempre abans de marxar, compraven (i compren!) una coca dolça ben grossa que posaven doblegada dins una motxilla” obres. Ell s’enginyà perquè sonés la música quan baixaves un petit artefacte i parava si l’aixecaves. Doncs bé, quan pujaven ben il·lusionats per recuperar l’última obra i quan s’hi apropaven, era ja plena primavera i per tant el normal era que l’enginy ja no funcionés, sentiren la musiqueta de Nadal. Quedaren ben astorats i ho sentiren tots! Encara no han trobat cap resposta al fenomen i per aquesta raó ells diuen que fou un petit miracle. Per arribar prop del Balandrau utilitzen un Land Rover que adquiriren entre tots expressament per a l’ocasió i amb l’ajuda de la Caixa. N’han tingut dos i a cada estrena se l’ha batejat amb cava i té la particularitat que a cada porta hi ha un escut amb una coca i les quatre barres catalanes. Després de la “gesta”,

del país, en surten treballadors incansables que donen molta feina i creen molta riquesa. A vegades pateixen la síndrome de la soledat però, es reconeix prou la seva contribució a l’economia del país? Doncs bé, si vostè es troba sol, té problemes... a SECOT (sèniors espanyols per la cooperació tècnica) hi pot trobar la solució. S’hi pot adreçar bé per correu electrònic, bé per telèfon de 10 a 13 h.

15

guarden el cotxe en un garatge que pertany a un component de la colla. També és molt curiós que cada any l’estri que conté el naixement és molt i molt particular: dintre una sabata, un porquet, un pallasso, una olla... i un any l’Àngel pensà a col·locar-lo dintre una paella, però envoltant les figures dels components de tan saborós menjar, és a dir, gambes, pops, escamarlans... però, com s’aguantaria tot plegat? Llavors, idea! Ruixà tot el pessebre amb un esprai que venen a la farmàcia per taponar ferides i... els resultats: tot ben enganxat i superoriginal. Alguns dels components d’aquesta colla tan particular són persones molt conegudes a Girona, per exemple en Joan Perich, en Peio Pasqual, el doctor Negre, en Manel Sarasa, entre molts altres. Alguns dels primers components ja no hi són, d’altres no poden fer un camí tan feixuc però l’esperit nadalenc els anima a seguir la majoria per continuar una tradició tan bonica com curiosa. Tant de bo pugui seguir la Colla de la Coca molts i molts anys pujant i fent el cim! Àngela Ferrer i Mató

SECOT és una organització internacional amb la finalitat de col·laborar, amb empresaris i ONG. A Girona tenim una delegació formada per bastants secotistes, cada un dels quals hem tingut una vida laboral intensa i diferenciada. Treballem sense ànim de lucre, l’única satisfacció que tenim és la feina ben feta. Telèfon: 972 418 526 / c/e: grodel@secot.org Miquel Parapeda Bosch


16

Ciutat

La més bella i emotiva celebració És aquella en què la nostra estimada mainada es troba, en llevar-se, amb abundosos paquets de colors llampants. Esverats ells, per la fal·lera d’obrir-los, no saben què els passa, fins que descobreixen, sota la mirada còmplice i il·lusionada de pares i avis, les somiades joguines i els temptadors llamins. Que és tot i més del que els adults els havien promès, que si feien bondat i eren obedients, en merescuda recompensa, els obsequiarien els tres Reis Mags. Que vindrien muntats en camells des de l’Orient. La quitxalla gaudeix d’allò més. També s’ho passen molt bé, però, els grans, pares i avis. I no pas pels presents que, entre ells, s’hauran intercanviat, sinó pel fet de contemplar, embadalits, la joia i els alegrois que brillen en les cares innocents dels infantons que, com belluguets no paren de saltironar i riure. I si, ara, ens preguntéssim, amics lectors, el perquè d’aquesta tan entranyable com ancestral celebració? Doncs vet aquí que tot va començar quan fa més de 2.000 anys, en l’Orient asiàtic (vist des d’Europa), va succeir un singular miracle. Va aparèixer, enmig de l’estelat firmament, un astre d’una gran lluminositat: la magnífica estrella d’Orient. Hem de tenir present que, des de molt temps abans de l’aparició d’aquesta lluminària celeste, en aquests pobles del sud de l’Àsia, les prediccions dels venerables profetes vaticinaven ja dins els incipients corrents monoteistes de l’època –afeblit ja aleshores el politeisme multisecular- el naixement d’un Déu Redemptor que instauraria en tota la humanitat una era de pau, justícia i benestar perdurables. Tot plegat, influït sobre manera per la miraculosa visualització del res-

plendent estel, va commocionar de tal manera els acendrats sentiments religiosos dels pobladors d’aquests antics països que hi va tenir lloc una fervorosa peregrinació, capdavantera en la història del cristianisme, amb devots procedents de diverses contrades. Amb la vehement voluntat de rendir veneració al Messies. I així fou com, el pelegrinatge, sota el guiatge sempre del resplendent estel, si bé no sense sofrir certes vicissituds, arribà finalment a Betlem, on tots els seus components pogueren tributar amb els cors curulls de joia, adoració al Déu nounat. La caravana fou comandada –va durar uns quatre mesos- per tres il·lustres personatges d’elevada condició política, cultural i religiosa. Honorats, en tot moment, per la seva magna rellevància com a monarques, astrònoms i sacerdots. Els tres regis veneradors es prostraren al peu de l’humil i alhora divinal pessebre i obsequiaren el Nen Jesús amb presents de gran valor material i d’elevat mèrit simbòlic.

A ningú se li escapa que ens estem referint als tres Reis i sants Gaspar, Melcior i Baltasar, també coneguts com els tres Reis de l’Orient, que estan enterrats a Alemanya, a la catedral de Colònia. Benvingut sigui, doncs, l’estel de l’Orient que ens aporta aquesta “bella i emotiva celebració” en la qual convergeixen totes les capes socials sense distinció. On, d’una manera o altra, en menor o major abundància –segons les limitacions econòmiques de cadascú, com passa sempre- es van a esperar els tres Reis i es posen les sabates al balcó. Tant li fa si són famílies piadoses o descregudes, conservadores o progressistes. Si més no, la bona disposició per celebrar-ho no hi manca mai. Ha estat una transmissió secular de pares a fills dins del món de tradició catòlica, sense solució de continuïtat. Per tant, amables lectors, tots a l’una: “Visca els tres Reis de l’Orient, que porten torrons per a tota la gent...” Albert Juncà Padrosa


Entrevista

17

Jaume Teixidor Un professional de la ràdio que ha fet durant una trentena d’anys el paper de dimoni gros als Pastorets de La Salle i del Grup Proscenium. Jaume Teixidor i Cuyàs va ser un personatge molt popular durant la postguerra per les seves brillants intervencions com a professional en les emissores Ràdio Girona i La voz de Gerona. Entre les seves intervencions cal remarcar les eleccions de pubilles i misses. Però, a més, també és conegut pel seu paper de dimoni gros en les representacions dels Pastorets que es feien al Col·legi La Salle i després al Teatre Municipal pel Grup Proscenium. Diu que va plegar per raons d’edat però encara recorda el text que recitava de memòria. Li hauria agradat fer algun altre paper. - Així tu ets “el dimoni gros” de Girona? - Home… Jo sóc el que feia de cap dels dimonis en les representacions dels Pastorets. - On les feies, aquestes representacions? - Primerament al Col·legi La Salle des de l’any 1948 i després al Teatre Municipal amb el Grup Proscenium. - Quan vas començar a fer de dimoni? - Va ser a La Salle quan en Josep Maria Capella el va deixar per anar a fer la mili. - I amb qui més feies els Pastorets? - Amb en Joan Ribas, en Màrius Soler, en Francesc i en Narcís Ferrer, en Xavier Soy, en Pere Bellsolà… -Abans feies un altre paper? - Sí; jo vaig començar a La Salle

Fotos: Jordi S. Carrera

amb el germà Guillermo, fent de sant Josep. - Caram, quin canvi de sant a dimoni… I quan vas plegar? - L’any 1990 quan el director de Proscenium em va enviar una carta en què em deia que ho havia de dei-

xar per raons d’edat. - I t’hi vas conformar? - Home, amb el contingut de la carta, sí, perquè llavors ja tenia cinquanta set anys... - Tu hauries continuat? - Jo m’hauria apuntat a fer algun


18

Entrevista

“Els de La Salle eren uns pastorets immillorables, escrits en versos sonors... El dimoni representava el mal, la supèrbia, l’avarícia... Els dimonis d’avui no em convencen” altre paper, encara que fos sense dir res. Per exemple, del piló de figurants que van amb els Reis. - Quan havies començat a actuar per Proscenium? - L’any 1980, quan em va trucar en Joan Ribas per dir-me que tornaven a fer els Pastorets de La Salle i que comptaven amb mi. - Qui era l’autor dels Pastorets que feies? - El de La Salle era mossèn Gay i el dimoni es deia Llucifer. Eren uns Pastorets immillorables, escrits en versos sonors… El dimoni representava el mal, la supèrbia, l’avarícia… Els dimonis d’avui no em convencen. - Feies por a la mainada? - Sí, perquè jo interpretava el personatge del dimoni amb caràcter, m’hi identificava, el vivia. A més, em sortia foc per les banyes… - Recordes alguna anècdota divertida? - Sí… A La Salle en Màrius Soler feia de sant Josep i jo de dimoni i hi havia un moment en què jo m’enfonsava a l’escenari per mitjà d’una trampeta que hi havia. Però un dia va passar que, sense adonar-se’n, ell s’hi va posar a sobre i va ser ell qui es va enfonsar en comptes de jo. Imagina’t el problema per continuar l’obra… - Una altra anècdota? - Bé; un dia que en Narcís Ferrer feia de fill pròdig i jo el temptava amb diners que s’encenien amb una mica de cera ell es va cremar les celles... - No et vas quedar algun cop en blanc dalt l’escenari? - No, amb els Pastorets no em vaig quedar mai en blanc… Eren en vers i encara avui en recordo molts trossos i m’emociono repetint-los per

“Jo interpretava el personatge del dimoni amb caràcter, m’hi identificava, el vivia” Nadal. - Havies fet alguna altra obra de teatre? - Sí; L’hostal de la Glòria, El port de les boires… I a La Salle fèiem gairebé totes les que publicaven els salesians. - Però aquelles obres de la galeria salesiana no admetien dones… - És veritat. Quan sortia una dona la canviaven per un home. Així la germana era el germà i la criada el

criat… - Recordes amb qui representaves aquestes obres? - Hi havia els germans Adroher, l’Isidre Vicens, en Josep Palomer, en Roca, en Vila Barber, en Rossell… - I a més de teatre, què feies en aquella època? - Bé… Llavors jo treballava a la ràdio i, com molt bé saps tu, també era el corresponsal a Girona dels diaris El Correo Catalán i el Noticiero Universal, i també de l’Agència Logos… - I ho podies compaginar, tot això? - Alguna vegada vaig haver de marxar ràpidament a l’emissora per presentar algun cantant o alguna pubilla o miss i encara portava les pintades de fer els Pastorets. - A quina emissora treballaves?


Entrevista

19

A RAIG!

- Primerament vaig estar amb la Francina Boris a Ràdio Girona EAJ 38 i després a l’emissora sindical La Voz de Gerona. - Quins altres noms recordes del teu pas per Ràdio Girona? - El director, que era l’Emilio Banda, en Josep Maria Ministral, en Ramon Bover, en Paco i en Jaume Pol, en Josep Maria Sabench, la Carmen Delgado, la Carme Alcalde, la Maruja Arnau... - I a La Voz de Gerona? - El director, que era l’Eleuterio Paniagua, en Miquel Diumé, l’Àngel Júdez, la Mari Gisbert, en Julián Martín… - Recordes alguna anècdota a la ràdio? - Sí; una vegada se’m va presentar un cantant que jo no sabia com es deia i tampoc li podia preguntar en directe davant del micròfon. Llavors se’m va acudir demanar al públic que el rebés amb un bon aplaudiment i mentre la gent aplaudia jo li vaig preguntar en veu baixa com es deia. - Alguna altra anècdota? - Sí; una vegada a la discoteca

- Una flor - El muguet. - Un color - El verd, l’esperança. - Una pel·lícula - “Una noche en la ópera”. - Un actor o actriu - Groucho Marx - Un Papa - Joan XXIII - Un rei - Felip II - Un futbolista - En Balmanya - Divorci? - Si és raonable, sí - Avortament? - No - El fet més agradable de la teva vida - El dia que el meu fill, Jaume, es va posar dret al bressol. - Què hi ha més enllà del cementiri - Voldria creure que hi ha l’esperança. - M’has dit alguna mentida? - No Màquina em va venir un cantant que desafinava espantosament. Com ho faràs per fer-lo fora?, vaig pensar. I se’m va acudir dir-li que el demanaven urgentment al telèfon. Per sort, la noia que hi havia al guarda-roba va entendre el problema i li va dir que ja havien penjat. Encara bo! - Quins eren els espais que tenien més èxit? - Els anys cinquanta i seixanta era l’espai titulat “El disco solicitado”, que la gent dedicava a algun parent o amic. Per Sant Josep acabava afònic… I quan arribaven les primeres comunions passava el mateix: tres minuts de música i jo vinga dir

noms i més noms. - I tu, que has viscut tants moments d’èxit, com veus ara la vida? - Que té una brevetat terrible… Quan era petit i veia una persona ja gran pensava: Quan hi arribaràs tu? I ara penso: Arribaré als 80, als 85 anys? - I no has pensat mai que feies de dimoni, que se suposa que és un personatge més aviat d’esquerres, i tu sempre has estat de dretes? - Sí, noi. Tots som contradictoris alguna vegada en la vida. Fi de la transmissió, Jaume. Pere Madrenys


20

Qualitat de vida GASTRONOMIA

Canelons de Nadal Ingredients per a 4 persones (1 hora i 15 minuts)

INGREDIENTS: ● 12 làmines de pasta de canelons ● 1 cervell de xai ● 250 g de carn de porc a trossos ● 1 pit de pollastre ● 2 fetges de pollastre ● 1 ceba petita ● 2 tomàquets madurs ● 1 tòfona ● 1 copa de vi ranci ● 1 cullerada de farina ● 2 dl de llet ● Oli, sal, pebre ● 20 g de mantega BEIXAMEL ● ½ litre de llet ● 40 g de mantega ● 40 g de farina ● 50 g de formatge ratllat ● Sal, pebre i nou moscada

PREPARACIÓ Feu bullir aigua salada. Poseu-hi les làmines d’una en una i deixeu-les bullir lentament uns 15 minuts, removent-les sovint. Una vegada cuites, traieu-les amb una escumadora i poseu-les en un atuell amb aigua freda. Al cap d’uns minuts, poseu-les sobre un drap estès, una al costat de l’altra, a punt de farcir. Fregiu la carn a trossets i el pit de pollastre sense ossos, en una cassola amb una mica d’oli. Daureu-los i afegiu-hi els fetges, la ceba tallada fina, ofegueu-ho tot, afegiu-hi els tomàquets ratllats, ruixeu-ho tot amb el vi i deixeu-ho coure uns minuts fins que el líquid s’hagi evaporat. Finalment, afegiu-hi el cervell (ben net de sang) i assaoneu-ho tot amb sal i una

mica de pebre. Passeu el contingut de la cassola pel molinet. Escalfeu la mantega, daureu la farina i ruixeu-la amb la llet. Afegiu-hi la carn picada amb la tòfona, també picada; deixeu-ho coure 5 minuts. Retireu-ho del foc i deixeuho refredar en una safata. Poseu una mica de farcit en cada làmina i enrotlleu-les; poseu els canelons un al costat de l’altre, però sense prémer-los.,en una safata amb una mica de beixamel. En un atuell al foc, desfeu mantega, afegiu-hi la farina i deixeu que es cogui una mica, tot remenant amb l’espàtula, afegiu-hi la llet i remeneu amb el batedor de mà perquè no s’hi facin grumolls; deixeu-ho coure lentament sense parar de remenar, fins que la salsa s’espesseeixi. Assaoneula amb sal, pebre i nou moscada. Aboqueu una mica d’aquesta salsa al fons de la safata que fareu servir per gratinar, poseu-hi els canelons a sobre i després cobriu-los amb la salsa que queda. Empolvoreu-los amb el formatge ratllat i gratineu-los fins que estiguin ben daurats.

Mousse de torró de Xixona amb neules i xocolata INGREDIENTS: 1 paquet de torró de Xixona 1 paquet de neules ● 1 rajola de xocolata fondant (amb un 70 % de cacau) ● 200 g de nata muntada ● 50 cl. de nata líquida ● ●

PREPARACIÓ Desfeu el torró amb la nata líquida a foc molt lent. Un cop desfet i fred, afegiu-hi la nata muntada i deixeu-ho reposar a la nevera perquè agafi consistència. D’altra banda, desfeu la xocolata al bany maria. Per acabar, farciu les neules amb la mousse de Xixona i presenteu-les al plat amb una mica de xocolata desfeta per sobre.

Luís Herrera Díaz


Qualitat de vida

21

GASTRONOMIA

Ara ve Nadal, matarem al gall… Tió, tió, caga torró… abeu... Quan s’acosta Nadal i passejo pels carrers de la meva ciutat, Girona, sento cançons pels carrers, veig la gent ben abrigada, gent de totes les edats que amb pressa per tornar al caliu de casa seva i de les seves famílies es dirigeixen a buscar regals, a buscar menjar, a passejar per gaudir de les decoracions i, mentrestant, de fons, gairebé sense que ens n’adonem es va sentint la banda sonora d’aquestes festes, a tots els carrers de la ciutat, més o menys forta, que va acompanyant la gent que s’ha decidit a sortir, probablement també els acompanyarà una vegada arribin a casa i estiguin de celebració, aquesta vegada cantada per diferents veus que s’uniran entorn d’una taula i d’un sentiment. La taula, la taula de Nadal, aquella taula grossa, ben parada, amb multitud de menjars dolços i salats... El gall dindi, l’escudella i carn d’olla, els canapès, els torrons, els polvorons... I si aquest any acompanyats de la família ens plantegéssim fer uns torrons casolans que agradaran a tothom i que podran acompanyar les cançons i la calidesa del Nadal? Bé, aquí us deixo un parell de receptes, esperant que passeu unes bones festes i que ens retrobem l’any que ve.

posar el torró al motlle. • Per elaborar la crema batem els ous i el sucre fins que quedin ben diluïts i ho posem al foc sense parar de remenar fins que es vagi espesseint, quan s’enganxi ho retirem del foc i ho remenem bé, ho tornem a escalfar fins que arrenqui el bull i ho retirem, ho batem molt bé i l’estenem sobre una safata fins que es refredi. • Cobrim el torró amb la crema preparada, l’empolvorarem amb sucre i el cremem fins a obtenir un caramel. • Tallem la fruita fresca (kiwis, maduixots, peres, pinya...), adornem el torró i ja el tenim llest per menjar.

S

Torró de crema cremada i fruita INGREDIENTS TORRÓ: ½ kg d’ametlla crua mòlta, ½ kg de sucre, ½ got d’aigua, 3 rovells d’ou, 100 g de llet condensada o crema de llet, vainilla líquida, suc de llimona, fruites fresques de decoració.

INGREDIENTS CREMA: 2 ous i el mateix pes dels ous en sucre. ELABORACIÓ: • Barregem mig got d’aigua amb el sucre i preparem un almívar. • Posem les ametlles mòltes en un bol, hi afegim l’almívar i treballem la pasta amb el batedor sense deixar de batre-la. • Quan la massa sigui espessa hi afegim els rovells d’un en un, ho remenem bé i hi afegim la llet condensada o la crema de llet. • Hi afegim unes gotes de vainilla amb una mica de suc de llimona i acabem de treballar bé la massa. • Ho aboquem tot en un motlle de cartró folrat amb paper d’alumini i la deixem en un lloc fresc d’un dia per l’altre. • Traiem el preparat del motlle, retirem el paper d’alumini i tornem a

Pastís de torró INGREDIENTS: 100 g de torró de crema, 400 cl de llet, 75 g de sucre, 3 ous, 2 magdalenes ELABORACIÓ: • Escalfem la llet amb el torró tallat a daus. • Quan estigui calent ho retirem del foc i hi afegim les magdalenes esmicolades. • Posem el sucre en un bol i hi batem els ous d’un en un i ho afegim a la barreja de la llet amb el torró. • Ho posem tot en un motlle untat amb mantega i ho coem al microones durant 5 minuts a mitja potència i 6 minuts a potència màxima. • Podem afegir-hi fruites fresques per decorar. EMPSA


22

Qualitat de vida

El comerç just, un bon regal de Nadal Cada dia passen per les nostres mans productes de tots els racons del planeta que poden haver estat manipulats en diferents fases i en diverses parts del món. Aparentment tots són dins un mateix mercat global però els seus beneficis no arriben a tothom igual. Amb uns objectius completament diferents, hi ha productes alternatius que sí que tenen en compte els més desfavorits: són els productes de comerç just.

Aquest tipus de productes són una bona alternativa per regalar aquest Nadal. Fa uns anys només es podien trobar en comerços especialitzats, botigues alternatives i de productes biològics, però cada vegada hi ha més punts de distribució i ja comencen a ser habituals als prestatges dels supermercats. Amb el temps, a més, el ventall de productes de comerç just s’ha anat ampliant: cafè, xocolates, galetes, roba de cotó, sucre, te, gran varietat d’artesania... La major proximitat i la major varietat fa que, a casa nostra, també vagi creixent el nombre de consumidors de productes de comerç just. I és que quan adquirim una xocolata de comerç just, optem per un món més solidari. D’entrada, amb la nostra compra, fem que els petits productors de cacau de l’Equador, rebin un preu just per les seves mercaderies. Milions de famílies dels països del Sud depenen de l’exportació de matèries primeres per a la seva subsistència (uns 100 milions de perso-

nes d’arreu del món depenen del cafè com a principal i/o única font d’ingressos). Però qui marca els preus són les grans multinacionals que controlen el comerç mundial. Les regles del joc estan marcades pels grans terratinents i les grans empreses, mentre que les propietats familiars mitjanes i les dels petits productors tenen una nul·la influència en els preus del mercat mundial. En els preus fixats pels països del Nord, hi incideixen els valors industrials i financers, l’especulació de la borsa, les polítiques proteccionistes, els aranzels -imposats, tots ells, pel Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i el GATT-,... Tot això provoca que, en el cas del cafè, per exemple, només el 4% del preu final arribi als productors. I és clar, amb aquestes regles comercials es desencadena una creixent marginació i explotació laboral de famílies pageses i petits productors, que no tenen les mateixes oportunitats per participar en el mercat.

En resposta a aquestes desigualtats neix el moviment del comerç just, que és una iniciativa impulsada per les ONG d’arreu d’Europa, per orientar el comerç i la producció al servei de les persones. En contraposició als criteris exclusivament econòmics del comerç tradicional, els principis en els quals es basa aquest comerç alternatiu serien els següents: cobrir els costos de producció, retribucions dignes pel treball, respecte pels drets humans i laborals, eradicació de l’explotació infantil, beneficis socials per a les comunitats productores, respecte al medi ambient i igualtat de gènere. El Nadal es presenta com una bona oportunitat per “practicar” el comerç just i per descobrir que, malgrat ser productes un pèl més cars, la relació qualitat-preu és prou bona per permetre’ns contribuir, amb la nostra compra, a construir un món més just i solidari.

Coordinadora d’ONG Solidàries


Consell G.G.

23

Diada Internacional de la Gent Gran ns complau poder-vos dir que el Dia Internacional de la Gent Gran, del qual ja havíem parlat en l’anterior número, es va celebrar el passat 1 d’octubre al Centre Cultural la Mercè. A l’acte, que va ocupar tot el matí, i que va tenir un programa d’activitats força variat, hi van assistir més de duescentes persones, de totes les associacions i casals de la gent gran de Girona. A primera hora del matí, el tinent d’alcalde de Polítiques Socials, Sr. Joan Olòriz, i, en representació del Consell Municipal de la Gent Gran, el Sr. Narcís Amagat, van fer la presentació de l’acte, seguidament es va convidar els assistents a participar en una gimcana de memòria, que va ser majoritàriament seguida i molt entretinguda. Després de l’esmorzar,

E

el Sr. Josep Casellas va oferir una xerrada amb el títol “Envellir en positiu”, que tothom va valorar de molt interessant. Acte seguit el director del Centre Cívic Sant Narcís va presentar les activitats que per a la gent gran s’organitzen des dels centres cívics de la ciutat. Ja per finalitzar, el Sr. Lluís Torner, membre del Consell Municipal de la Gent Gran, va llegir

una poesia que havia escrit per a aquest esdeveniment i el Grup Musical del Casal d’Avis Onyar va oferir una cantada d’havaneres que va ser molt celebrada. La Sra. Anna Pagans, alcaldessa de Girona, va fer la cloenda de l’acte i a continuació els assistents van poder gaudir d’un pica- pica al claustre de la Mercè. El Consell Municipal de la Gent Gran ens felicitem de l’èxit de l’experiència i donem les gràcies a totes les persones, associacions, entitats i especialment a la FATEC, que amb la seva dedicació han fet possible celebrar per primer cop a nivell de tota la ciutat, el Dia Internacional de la Gent Gran, i expressem el desig que el proper any ens hi tornem a trobar. Narcís Amagat Consell Municipal de la Gent Gran

El Sr. Lluís Torner va presentar el dia 13 d’octubre el seu llibre A mesura que ens anem fent grans. En el llibre, que és a l’hora una història de les festes d’homenatge a la gent gran i una recopilació de poesies, s’hi ha inclòs el poema que l’autor va escriure per al Dia Internacional de la Gent Gran i que personalment va llegir en aquest acte. D’uns anys cap aquí va instituir-se el Dia Internacional de la Gent Gran - coincidint amb el primer d’octubre per festejar les i els més veterans. És molt bo que la gent faci memòria, dels homes i dones que, essent grans, portem darrere una trajectòria, de tot el que hem fet al decurs dels anys. Cadascun, en més o menys mesura, conforme a les nostres capacitats, hem esmerçat el millor de nosaltres, treballant per deixar un bon llegat. Vàrem formar les nostres famílies, i anàrem marcant-nos objectius, tot pensant que la nostra descendència trobés un món avançat i atractiu. No hi hem escatimat els esforços, i avui la nostra gran satisfacció, que ens fa sentir d’allò més joiosos, és veure que deixem un entorn millor.

avui es viu amb un major benestar, amb molta més llibertat d’actuació, tot i que cal saber-ho administrar. En aquest tema, també hem procurat, tot i no ser gens fàcil la qüestió, de pregonar la responsabilitat, així com el seny i la moderació. Tot ho hem fet amb la millor voluntat, pensant en les noves generacions, i si en quelcom ens hem equivocat, no haurà estat amb males intencions. Així doncs, ens fa il·lusió la Diada Internacional per a la Gent Gran, per recompensar, fent-ne recol·lecta, els fruits, de tot el que hem anat sembrant. Per consegüent, amics i amigues, tots els que componem aquest col·lectiu, celebrem joiosos aquesta diada, traient-ne tot el que té de positiu. PER MOLTS ANYS!

Que si nosaltres passàrem estretors,

Lluís Torner i Callicó


24

Cultura

L’electricitat, un cop més Amb l’article publicat en el número anterior del Roure demanava la col·laboració del lector perquè contribuís amb records, anècdotes i coneixements originals a la història de l’electricitat al nostre país. Es tractava d’aportar detalls i comentaris sobretot referits a l’electricitat domèstica. Després de la publicació de l’article, vaig tenir l’oportunitat de parlar del tema en el curs d’una sessió de les Aules universitàries de la gent gran, a Sant Feliu de Guíxols. La participació del públic va ser entusiasta i enriquidora. Els assistents van confirmar els meus records, van aclarir alguns dubtes i van explicar moltes històries sobre els primers temps de l’electricitat. Fins i tot van fer memòria de com vivien sense electricitat i de què va passar quan l’electricitat va arribar al poble on residien.

Instal·lacions i descàrregues elèctriques Un tema que us suggereixo, a més dels recollits en l’article anterior, és el de les instal·lacions. Ja en vaig parlar al descriure com eren els primers contractes de subministrament. Ara vull introduir les condicions de seguretat de les instal·lacions. Hi havia fuites per tot arreu. Tocaves un interruptor i rebies una descàrrega. Per exemple, el model de porcellana, giratori, de dues posicions, fàcilment es trencava i se’n desprenia un tros. Llavors, perdia el recobriment aïllant i quedava al descobert l’ànima de

ferro. Aleshores, si tocaves l’interruptor sense prendre precaucions per no contactar el metall, t’enrampaves. Els interruptors dels llums de les escales estaven a la part de fora del portal, a la banda del carrer. Estaven tancats dins una caixeta, amb una tapa metàl·lica que s’obria amb una mena de rossinyol. No era estrany que el pany s’espatllés. Al capdavall, era simplement una palanqueta que s’alçava i no costava gaire forçar-lo. Es probable, a més a més, que molts fossin del mateix model, perquè podia ser que no hi hagués interruptor als replans dels diferents pisos de l’escala de manera que quan encenies el llum general, si no l’apagava algú des del carrer, quedés encès tota la nit. Qui s’encarregava d’encendre i apagar el llum de les escales, quan arribava

un veí noctàmbul, era el sereno, que disposava del rossinyol adequat, com a servei complementari d’obrir i tancar la porta de l’escala. Els nens aprofitàvem que les caixetes dels portals quedaven obertes i els interruptors tenien defectes per ensarronar els amics i coneguts. Jugàvem a fer que ens agafés la mà un company quan anàvem a connectar un interruptor dels que enrampaven. L’altre nen feia de terra i rebia la descàrrega sense conseqüències per qui feia de fil conductor, tret que l’altre no fos amic de la broma. Recordo també que determinats dies, segurament els més secs, si tocava la barana metàl·lica de l’escala, podia percebre unes lleus pessigolles elèctriques.

Fils al descobert Les instal·lacions dels habitatges consistien en fils recoberts de teixit aïllant que estaven a la vista. No era difícil en aquell temps que els residents fessin les reparacions més senzilles, instal·lessin endolls, interruptors i nous cables ells mateixos. Si el corrent era continu, ja vaig explicar que quan t’enrampaves et cremaves. Un antic electricista em va explicar que un company seu va quedar afectat greument per les moltes descàrregues de contínua que havia a la vida. un metge li va dir que era conseqüència de l’electròlisi de l’aigua que provocava el pas del corrent continu. El cert és que amb aquelles


Cultura

25

poesia instal·lacions tan perilloses tots sabíem una mica d’electricitat i hi havia qui gosava solucionar els curtcircuits pel senzill procediment de substituir el fil original dels ploms, en el quadre elèctric, per fils més gruixuts. Avui, els diferencials i disruptors han millorat la qualitat i les condicions de seguretat de les instal·lacions. Canviar-los requereix el saber fer d’un professional.

La primera electricitat No fa gaires anys l’amo d’un taller d’automòbils m’explicava l’expectació que va desvetllar la primera casa particular de Girona que va disposar d’electricitat i que cada vespre encenia el fanal del portal davant l’admiració de la gent que acudia per veure-ho. Girona va ser una de les primeres poblacions espanyoles en “provar” els avantatges de l’enllumenat elèctric públic. S’havien fet proves a Barcelona, l’any 1882, i el 1883, el mateix any que Girona, se’n van fer a altres poblacions espanyoles. Gràcies a l’enginyer gironí Narcís Xifra i Masmitjà (1850-1934), es va fer un assaig, aquell any de 1883, amb una dinamo instal·lada al molí, per encendre temporalment un enllumenat que abraçava la Rambla i la plaça del Vi, llavors anomenada de la Constitució. Es pot dir que Girona va ser la primera ciutat d’Espanya que va provar l’enllumenat elèctric públic amb un generador hidroelèctric. Potser algun dels lectors recordarà històries que explicaven a casa seva sobre l’arribada de l’electricitat a la seva població… i que no calia sortir a esperar-la a la carretera.

Joan Miró Ametller

Nadal altre cop

Pedaços

Aquest Nadal el pessebre vull que sigui ben flairós; li faré el jaç d’espígol amb uns branquillons d’arboç. Els estels d’un blau ben pàl·lid seran flors de romaní; d’un matoll que en tinc a l’era acabat just de florir. I la molsa verda i bruna que una fada va petjar l’extrauré d’aquell poema que Carner ens va deixar. Amb l’estança ben flairosa i net de neguits el cor Jesús ens durà la joia i naixerà un altre cop.

Poso pedaços a uns llençols potser massa esquinçats, però guarden el pòsit de les hores nostres. Embasto i cuso el temps amb ulls cansats, deixo a l’armari l’empesa de la roba nova, la que mai ha tocat aigua, la que no s’ha estrenat.

Carme Jordi

Carme Jordi

Hem recollit una nadala que tradicionalment cantem a casa nostra els dies de Nadal. Esperem que us agradi. Amb tota la nostra estima.

Petjada al vent Ara que els castanyers ens dauren les muntanyes i els seus fruits es despullen lluint els seus marrons i l’arboç s’hi afegeix amb l’esclat de cireres decorant el paisatge de taronjats i grocs; hi ha explosió de colors avui a la muntanya i un jaç de fulles seques que esborren el trepig i una alenada tèbia de l’absent que no torna i una petjada al vent que lenta va fugint. Volaren baixos els corbs i s’endugueren les paraules, la teva petjada però ben arrecerada dins la meva retina. Carme Jordi

Dormidito está Jesús Dormidito está Jesús cuidadito con tocar, porque al niño de Belén lo vamos a despertar. Ya comienza a sonreír sus ojitos se abren ya, tocan flautas y tambores que Jesús despierto está, Ay Niño querido ay cuanto te quiero, deja esa cunita ven y duerme en mi pecho. Mira que entre pajas te vas a enfriar, ven Niño querido a mi pecho a descansar. Participants del Taller de lecto-escriptura (Associació de Jubilats i Pensionistes de Vila-roja)

L’HAIKÚ D’EL ROURE

Poble mesell, si admet massa trompades se’n fa la pell. E.H.


26

Barris SANT

Fotos: Juanjo Valeros

Diverses vistes del barri de Sant Daniel. A sota a l’esquerra, el convent de les monges benedictines.

Sant Daniel ant Daniel és un barri de Girona situat a la Vall del mateix nom, a l’est del barri vell de la ciutat i al peu de les Gavarres. La Vall està envoltada pel riu Galligants. Aquest antic municipi es va agregar a Girona l’any 1963, és un dels paratges naturals més bells de la ciutat, amb una gran i rica flora i un bon número de fonts, la del Bisbe, la d’en Pericot, la d’en Fita, la dels Lleons i la del Ferro. Un dels indrets més destacat i emblemàtic és el Mones-

S

tir romànic de Sant Daniel, ocupat actualment per monges benedictines i la seva història es remunta a l’Edat Mitjana. Encara avui dia compta amb una comunitat de religioses, essent l’únic col·lectiu de l’ordre de Sant Benet a Catalunya que es situa en el mateix indret de la seva fundació. A principis dels anys 90, la construcció de la polèmica variant de la carretera N-II va dividir la vall de Sant Daniel en dos i va afectar la seva harmonia.


Barris

27

DANIEL

Sant Daniel

Si la naturalesa ens ha deixat grans treballs dignes de joiosa admiració Sant Daniel té la millor i la més bonica de les valls. Amb aquesta imatge tan fina monestir, monges, cases i gent semblen un pessebre vivent creat per inspiració divina. Les fonts, torrents, camps i masies, tan ben distribuït i col·locat un creu que aquesta bella realitat és fruit de dolces fantasies. I aquest esclat d’alegria enmig de paratges tan bells que provoquen els ocells alegrant-nos amb la seva companyia. I aquesta corona de muntanyes i turons amb flors i arbres tan variats els seus aires purs i perfumats són font de salut per als pulmons. I sentir-te tan feliç havent pujat a Sant Miquel sembla que s’ha arribat al cel i haver deixat el paradís. Donant ales a l’esperit meravellat pel que veus sentir el món als teus peus i dominar fins a l’infinit. Un que d’aquesta joia n’és fidel i enamorat per la bellesa exclama amb tota franquesa que n’ets de bonic Sant Daniel! Joan Camós

Les fonts de la Vall de Sant Daniel és una de les excursions més habituals dels gironins. La font d’en Pericot es diu que és la més antiga de la Vall perquè fou coneguda amb el nom de font Romana fins el segle XVIII. Després es va construir la casa que avui es troba prop de la font i va ser ocupada per la família Pericot, d’on prové el seu nom actual. La font d’en Fita és una de les més populars de la Vall pel seu bon accés, s’anomena així des de principis de segle perquè està situada als terrenys de Daniel Fita. La font dels Lleons rep aquest nom perquè en l’antic escut que la presidia, pertanyent al bisbe de Girona Tomàs de Lorenzana, apareixien dos lleons que simbolitzaven els orígens del prelat. La font del ferro conserva encara tota l’estructura de la primera font d’aigua ferruginosa a peu de l’antic llit del torrent Estela. La seva aigua és lleugerament carbònica amb un gust fort de ferro.


28

Ahir i avui

Ahir

Barri de Sant Daniel

Avui

Vall de Sant Daniel (any 1877). Ajuntament de Girona. CRDI (Joan Martí)

Vista de la vall de Sant Daniel, en l’actualitat. (Juanjo Valeros).


Roure 30