Page 9

Però, el següent que narraré és la part més estranya que encara no he acabat d’assímilar. Entràrem a un clar on la lluna donava de ple, no hi havia cap núvol prop, les llanternes funcionaven bé i res impedia la foscor en aquell moment. De sobte, es tornà tot obscur, la lluna s’apagà, i les llanternes començaren a parpallejar. Entre els arbres propers a nosaltres una ombra de gran tamany corria al nostre voltant ocultantse. Però, sols van ser uns instants, i tornà tot a la normalitat. -Vinga, tornem-hi -va dir Laia- tornem-hi abans que hitorne l’ombra. Ningú es va oposar a la petició i tornàrem a la cabanya en silenci, intentant assimilar el que havíem vist. Pel matí, anàrem al poble amb Pep, i ens ensenyà els voltants. Quan paràrem a descansar entràrem a l’única fonda on els hòmens parlaven d’una llegenda, la del poble. -Ja esteu amb ximpleries!- va dir Pep acostant-se a la barra- sabeu que són històries per a xiquets. -Vinga Pep, no sigues amargat, és estiu la bèstia s’ha despertat- va dir l’home més vell. -Corb, tu no et creuràs aquestes històries?- preguntà Pep a un home de mitjana edat. - Home, és una llegenda -diu no molt segur-. -Disculpeu -va interrompre el meu germà- Quina és la llegenda? -Ximpleries! -cridà Pep- contes per a no dormir. Però, nosaltres tres insistírem a conéixer la llegenda, i saber si podíem relacionar-la amb els sorolls d’anit. -Conta una antiga llegenda -començà l’hostaler, que era el pare de Corb- que un viatger llunyà d’aquestes terres va visitar l’antic poble. Era un home al qual li encantava la natura, però, ell vivia en una gran ciutat on no hi havia molta vegetació. Una nit l’home es despertà per uns sorolls agonitzants, conten que eren sorolls d’un animal ferit. Ell va anar en ajuda del pobre animal, però, quan tornà a l’hostal estava mullat i amb cremades en el cos, les seues últimes paraules van ser “la bèstia es despertarà cada estiu durant tota l’eternitat en busca de venjança d’aquells deshonrats, i ajudarà als purs de cor”. Li diuen la Bèstia, i la descriuen amb un gran tamany, ulls rojos, amb urpes afilades i que pot tirar foc per la boca.

Página 9

Laia, Marco i jo ens miràvem, la descripció encertà amb la de l’ombra d’ahir, bo, no vam veure els ulls, ni comprovàrem si escopia foc, ni si tenia urpes, però, era gran i això era el que importava. Havíem de buscar la Bèstia de la llegenda.

Gente26 final2017  

Revista del Instituto Ies Misericordia.26

Gente26 final2017  

Revista del Instituto Ies Misericordia.26

Advertisement