Page 1

L'ECONÒMIC

DEL 26 DE FEBRER AL 4 DE MARÇ DEL 2011

29

EINES Glossari FORBES

MICHEL ALBERT

1012

‘HARVARD BUSINESS REVIEW’

Companyia editorial americana que té els orígens en la revista del mateix nom i que està especialitzada en negocis i finances. Fundada el 1917 per B.C. Forbes.

Economista francès membre de l’Académie des Sciences Morales et Politiques, en fou el president i secretari permanent. És autor de Capitalisme contre capitalisme.

1.000.000.000.000 és un bilió en països d’escala curta, com ho són la majoria dels d’Europa. Als Estats Units, que segueixen un altre patró, equivaldria a un trilió.

Revista acadèmica especialitzada en management que edita la Harvard Business School des del 1922 i que té una tirada en anglès de 250.000 exemplars.

GESTIÓ EMPRESARIAL Josep Albet

DIRECTOR D’ALBET CONSELLERS BCN

CREAR VALOR COMPARTIT

D

es de l’any 2004 la revista Forbes elabora el rànquing Forbes 2000, que abasta les 2.000 primeres empreses globals. En el darrer del 2010, amb dades del 2009, aquest col·lectiu va facturar, en dòlars, 30×10¹², els seus beneficis van ser d’1,4×10¹², els actius eren de 124×10¹² i el valor de mercat, 31×10¹². El nombre d’empleats dispersos pel món és de centenars o desenes de milers. I a aquestes megaorganitzacions les anomenem empresa, de la mateixa manera que anomenem empresa les milions i milions de microempreses que hi ha al planeta, i entremig un fotimer de realitats. L’empresa és aquell subjecte la finalitat única del qual és guanyar diners, definició sovint emprada per aquells que critiquen ferotgement el capitalisme. Però com acabem de veure, no totes les empreses són iguals ni tampoc tots els capitalismes ho són. L’empresa –i l’empresari– ha estat, és i serà el motor del progrés social; no obstant, les megaempreses (o potser hauríem de dir les gigaempreses) sovint són percebudes com les causants dels problemes socials, mediambientals i econòmics del globus. Amb el seu afany de guanyar diners són capaces de tot, i això demana regulació per part dels poders polítics. SOLUCIONS. Aquesta és la lògica en la qual ens movem, explicada de forma molt sintètica, tanmateix, què passaria si la capgirés-

L’empresa –i l’empresari– ha estat, és i serà el motor del progrés social; no obstant, les megaempreses sovint són percebudes com les causants dels problemes socials, mediambientals i econòmics del globus. Amb el seu afany de guanyar diners són capaces de tot, i això demana regulació per part dels poders polítics

Sessió de pluja d’idees a la cloenda del darrer Fòrum de Davos. ARXIU

sim? Què passaria si aquestes megaempreses lideressin, o si més no, fossin actors principals de la solució dels problemes socials, mediambientals i econòmics del món? Aquesta és la proposta que Michael Porter i Mark Kramer fan en un article publicat al número de gener-febrer de la Harvard Business Review titulat The big idea: creating shared value (CVS) –La gran idea: crear valor compartit– i que van explicar, també, a la darrera reunió de Davos. La motivació té molt sentit: o les empreses canvien el sistema o hauran de ser espectadores de com els

governs els hi canvien. Si durant les dècades recents l’estratègia empresarial ha tingut la finalitat de generar valor per a l’accionista, davant els reptes de la humanitat, per què l’estratègia empresarial no pot tenir com a finalitat generar valor per a tothom? I si algú creu que elevo massa l’article parlant de “reptes de la humanitat” que llegeixi l’informe Global Risks 2011 Sixth Edition elaborat pel World Economic Forum. Els autors defineixen la CVS com “(aquelles) polítiques i pràctiques operatives que milloren la competitivitat d’una empresa al mateix temps que fan

avançar les condicions econòmiques i socials de les comunitats on aquesta empresa opera. La CVS se centra en la identificació i l’ampliació de les connexions entre el progrés social i econòmic”. Potser hom pot pensar que és una variant de la responsabilitat social corporativa (RSC), no obstant, i entre d’altres, hi ha una diferència fonamental: la CVS integra la maximització del benefici mentre que en la RSC l’actuació de l’empresa està separada d’aquesta maximització, el raonament és “quina part del benefici previst dedico a RSC”. Els autors també

diuen que “no es tracta de filantropia, sinó d’un comportament per propi interès, crear valor econòmic creant valor per a la societat”. I escrit així, em sembla tornar als orígens, al pensament de l’Adam Smith, i potser sí que és una “gran idea” tornar a aquell legítim propi interès moderat per l’interès col·lectiu que proposaven els clàssics del liberalisme i que sigui l’empresa mateixa qui faci els passos necessaris, encara que només sigui per una motivació de supervivència. De fet, algunes de les megaempreses ja van en aquesta línia, especialment aquelles que han estat molt actives en la RSC, fins al punt que l’han integrat tant en el seu funcionament habitual que ja l’han incorporat a la seva cultura corporativa. No ha d’estranyar que organitzacions amb tants o més empleats com habitants de regions o ciutats mitjanes es puguin plantejar reptes tradicionalment objecte dels governs respectius.

PER SABER-NE MÉS

THE BIG IDEA: CREATING SHARED VALUE. Michael Porter & Mark Kramer HARVARD BUSINESS REVIEW. January–February 2011

Crear valor afegit  

Un pas més enllà de la RSC