__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1


Operació Maxi Il·lustracions Text Patricia Pérez Julio Santos


Òscar Txano Hola! El meu nom és Txano i el d’aquí al costat és el meu germà Òscar. Som bessons i en la nostra primera aventura un estrany meteorit verd ens va convertir en telèpates.

Sònia Raül Ells són el Raül i la Sònia, els nostres superamics. Amb ells vivim gairebé totes les nostres aventures. Els quatre junts podem amb tot!


La més petita de la família és la nostra germana SaraLi. Ella va trobar la Maxi en una caixa de cartró al carrer i va convèncer la mare per portar-la a casa. El nostre petit amic es diu Flash i és un esquirol molt especial.

Sara-Li

Flash

Maxi El dels cabells vermells i la barbeta rara és el pare. Es diu Alejandro, però tots li diuen Àlex. Té una botiga d’antiguitats a la ciutat.

Bàrbara

Àlex

La mare es diu Bàrbara i és traductora. Quan està enfadada, el seu nom es queda curt.


En un parc de Twin City una figura fosca esperava amagada rere uns matolls. A pocs metres un grup de nenes jugaven alegres mentre el gos que estava amb elles corria pels voltants. De sobte, una deliciosa galeta amb forma d’os va aterrar davant de l’animal i va començar a moure’s cap als matolls. El gos va córrer rere seu, però quan estava a punt d’aconseguir-la, unes mans fortes el van capturar.


Quan les nenes se’n van adonar, el gos ja era molt lluny d’allà i durant els dies següents, moltes altres mascotes correrien la mateixa sort. En totes aquestes desaparicions hi havia la clau per construir el centre d’operacions de la colla del Txano i l’Òscar, tot i que ells encara no ho sabien.


Entrenant-nos Després de passar un parell de setmanes boges un cop trobat el meteorit, inclòs un matí sencer traient plantes de l’habitació de la Sara-Li, els últims dies ens havien permès recuperar la normalitat. Si pot dir-se normalitat a dedicar-nos a jugar amb la nostra telepatia la majoria del temps... T’imagines que, de sobte, un dia poguessis parlar amb el teu germà i amb les teves mascotes fent servir només la ment? Al·lucinant, oi? Doncs en aquesta situació ens trobàvem nosaltres. Aquell matí feia una estona que practicàvem i era el torn de l’Òscar, que es va concentrar per enviar-me el seu pensament. De seguida una imatge em va aparèixer al cap. —Eh? Una noia que balla sobre l’herba a la vora d’un llac amb ocellets i musiqueta? —vaig dir jo mirant el meu germà estranyat—. Que t’han abduït? Extraterrestre, surt del cos de l’Òscar!

9


—Espera’t, espera’t... que encara no he acabat. De sobte, la musiqueta va canviar i de l’aigua en va sortir un monstre com el del llac Ness, que es va acostar a la riba i va estirar el llarg coll per menjar-se la noia tota de cop. I tot, rematat amb un sonor rot en versió dinosaure amb gasos. —Bé! Monstre menja noia i fa un rot. Això ja em quadra més amb el teu cervell desficiós —vaig dir mentre l’Òscar reia de la seva escenificació.

10


—Reconeix que m’ha quedat guai —va dir posant cara d’interessant. —Bé, déu-n’hi-do —vaig reconèixer—. Però ara em toca a mi. Atent, que va! Em vaig concentrar i vaig començar a projectar la meva idea. M’havia agradat l’escena de l’Òscar, però volia preparar una altra versió. La imatge afable de l’herba i el llac seguien aquí, però al Nessie ja no se’l veia tan temible i semblava que tenia problemes. De sobte, es va elevar uns quants metres sobre l’aigua i va començar a girar sobre si mateix sense control. Després d’una bona ració de girs, va anar aturant-se a poc a poc amb l’expressió desencaixada i la llengua fora. Però no havien acabat aquí els turments del pobre monstre. Llavors, va començar a fer-se més gros com si alguna cosa l’inflés des de dins i els ulls gairebé li van sortir de les òrbites. Quan ja era una enorme bola de la qual només sobresortien potes i coll, va rebentar en mil bocins desintegrant-se en forma de confeti, que va caure a càmera lenta sobre l’aigua. I al centre de l’explosió, lliure un altre cop, la noia d’abans surava satisfeta, mentre brillava com si dins del cos hi tingués una llanterna.

11


—Caram! T’has superat! Noia lluminosa desintegra monstre des de dins i el converteix en confeti. M’agrada! —va dir l’Òscar. Ja veus a què ens dedicàvem! Després d’uns quants dies de pràctica, podíem projectar gairebé qualsevol cosa a la ment de l’altre. El més complicat era que havíem de fer-ho d’amagat perquè no volíem que els pares ho sabessin. Al principi només eren paraules o números, després vam aconseguir enviar imatges, i ara ja podíem enviar-ho tot junt. Fins i tot havíem provat de transmetre sons taral·lejant mentalment les músiques de les pel·lícules que ens agradaven i també funcionava. Però aconseguir el mateix amb la Maxi i el Flash no va ser tan fàcil. Si fèiem servir ordres simples, com «vine» o «seu», funcionava bé. Però quan intentàvem transmetre’ls coses una mica més complicades, la majoria de les vegades ens miraven sense entendre res. No obstant això, aviat ens vam adonar que si els transmetíem les paraules juntament amb una imatge que les descrivís, de seguida es quedaven amb la idea i començaven a fer-la servir. Amb aquest truc ens vam poder entendre amb ells sense problemes, i a mesura que avançaven els dies, la comunicació era més fàcil.

12


Però tants dies seguits de joc tranquil a la nostra habitació no eren normals i la mare, que de vegades semblava que podia llegir el pensament sense meteorit ni res, estava una mica estranyada. Ja saps..., a les mares no els pots amagar res durant gaire temps i es notava en la seva mirada que sospitava alguna cosa. Fins llavors el meu germà i jo havíem estat d’acord a mantenir-ho en secret, però ara que la nostra nova facultat estava controlada, començàvem

13


a preguntar-nos quan seria el moment adequat per explicar-ho als pares. L’Òscar pensava que era una mica aviat, encara que jo no ho tenia tan clar. Coneixent els «poders» de la mare, no tardaria gaire a esbrinar-ho i sempre seria millor si l’hi dèiem nosaltres, abans que ho descobrís pel seu compte. Però als que ens moríem per explicar-los-ho de debò eren al Raül i la Sònia. Ells eren els nostres millors amics i a l’estiu solíem passar un munt de temps plegats, tot i que aquesta vegada, per casualitat i només acabar les classes, la Sònia se’n va anar a passar un parell de setmanes a casa dels avis i el Raül se’n va anar de vacances amb la família. Tots quatre anàvem al mateix col·legi i ens coneixíem des que érem molt petits. Havíem compartit un munt d’anys de jocs. Érem molt diferents, però potser per això ens portàvem tan bé. La Sònia era filla única. Els seus pares estaven separats i ella vivia amb la seva mare. Era molt intel· ligent i tenia una memòria prodigiosa. I això, sense necessitat de cap pedra verda. Podies preguntar-li qualsevol cosa que hagués sentit abans i era estrany que no la recordés. Quan jugàvem a endevinar pel·lícules escoltant només una frase, ella guanyava gairebé sempre.

14


La Sònia tenia molta traça per als ordinadors. Bé, en general per a la tecnologia. Segurament li venia de família, perquè la seva mare treballava amb la tia Laura en una empresa de desenvolupament de videojocs i era molt bona. L’Òscar i ella tenien una relació d’amor-odi molt especial. Estaven sempre barallant-se per qualsevol cosa, però quan es posaven a treballar plegats, el resultat era gairebé sempre increïble. Jo crec que al meu germà li agradava una mica, tot i que si l’hi preguntaves, feia cara de pòquer i canviava de tema a la velocitat de la llum. El Raül no tenia la memòria de la Sònia i tampoc era un friqui de la tecnologia com l’Òscar, però ens treia un cap d’alçada als tres. I el millor era que, malgrat ser superalt i superfort per la seva edat, mai no l’havia vist abusar de ningú. Li encantaven els trucs de màgia i era un gran mag aficionat. El Raül també era molt bo en tots els esports i al col·legi sempre el volien triar per als equips que es formaven. Quines ganes d’estar amb ells! Teníem tantes coses per explicar-los que no sabíem ni per on començar!

15


16


Una altra vegada junts

Quan la Sònia i el Raül van tornar de les vacances, els vam cridar i vam quedar amb ells per anar al parc. Vivien a prop i com que casa nostra els quedava de pas, solíem esperar-los jugant fins que venien a buscar-nos i així fèiem la resta del camí plegats. Però aquest no era un dia normal i mitja hora abans que arribessin ja estàvem esperant asseguts a les escales del porxo; i bastant nerviosos, per cert. La Maxi s’havia quedat amb la nostra germana, però el Flash, el nostre esquirol, venia amb nosaltres. El pobre estava esclafat a la butxaca del jersei que l’Òscar s’havia posat per l’ocasió. Li havíem demanat que s’hi esperés amagat fins que el presentéssim. Volíem anar per parts i presentar el Flash seria la primera cosa a fer. Després ja buscaríem la forma d’explicar això de la telepatia.

17


A part del professor Antonov i de la Sara-Li, la Sònia i el Raßl serien els primers a saber-ho, i tot i que eren els nostres amics de tota la vida, ens feia una mica de por la seva reacció.

18


—Com els ho podríem explicar? —vaig preguntar, recolzat als graons. —A veure què et sembla això: «Hola...! Un meteorit verd i explosiu ens ha tornat telèpates» —va dir l’Òscar confirmant les meves sospites que no m’ajudaria gaire. —No siguis animal! —vaig dir fent un bufec—. No els ho podem dir així. —Doncs ja em diràs tu com —va protestar—. L’hi diem cantant un rap? —va dir fent burla mentre gesticulava amb les mans com un raper. —No ho sé encara, però, sobretot, res d’explicar-ho quan arribin aquí, perquè segur que es posen a cridar, i si la mare li agafa per treure el cap, ho pot arribar a saber. —D’acord, d’acord! T’ho deixo a tu. Però ja pots anar pensant alguna cosa, que ja venen —va dir l’Òscar alhora que s’aixecava per agafar la bicicleta i els saludava amb la mà. Jo també em vaig aixecar d’un salt i el vaig seguir nerviós, tot i que després d’un xoc de punys i un parell de comentaris sobre la bici nova de la Sònia, els nervis van desaparèixer i ens en vam anar al parc com si haguéssim estat junts tot l’estiu. Vam arribar al nostre banc habitual al costat de l’skatepark i, encara assegut sobre la bicicleta, vaig

19


mirar al meu voltant. Pensava que aquí hi érem nosaltres, els nostres amics, el nostre parc i el nostre banc i que, si no fos pel petit detall que ens havia explotat davant del nas un meteorit verd, tot seguiria igual que sempre. —Aaah! —va dir el Raül estirant-se—. M’encanta que els pares agafin les vacances només acabar el col·legi perquè ara tenim tot l’estiu al davant per estar junts —va afegir mentre seia damunt del respatller del banc. —Com us van les vacances? —vaig preguntar mentre m’asseia al costat del Raül. —El càmping on hem estat era superguai —va respondre ell—. Tenia una piscina increïble amb dos tobogans enormes i una illeta al mig. —Oh! M’encanten les piscines amb illa —va dir l’Òscar—. Però només si és una illa on es pugui pujar. —Doncs en aquesta es podia pujar i fins i tot tenia una palmera —va respondre el Raül—. Jo m’hi passava el dia jugant amb els cosins. L’única cosa dolenta va ser que la segona setmana va venir a la parcel·la del costat una família amb un nen petit que s’entestava a estar amb mi a tota hora. Al principi era graciós, però després es va començar a posar pesat —va continuar el Raül posant cara de molest—. Al final vaig haver d’inventar-me que estava

20


en tractament d’una malaltia molt contagiosa i se’n va anar tot espantat a explicar-ho als seus pares. Encara sort que ja no el van deixar acostar-se’m més... Que pesat! —Doncs jo tenia unes ganes de tornar...! —va dir la Sònia encara asseguda a la bici davant nostre—. M’estava morint d’avorriment a casa dels avis. Crec que, en aquest poble, quan arriba l’estiu, tots els nens de la meva edat se’n van i només queden els que són molt petits o molt grans —es va queixar—. I com que no em deixaven anar amb els grans, em vaig atipar de fer trencaclosques de 40 peces amb els nens de la casa del costat. Un avorriment! L’Òscar va deixar la bici recolzada i va seure al meu costat. —Almenys l’àvia m’ha ensenyat a jugar a les cartes —va continuar la Sònia sense gaire entusiasme—. A les tardes acostumaven a venir les seves amigues a fer una partida i quan alguna no podia, em deixaven jugar a mi. Al principi, em semblaven iaies tendres, però si les veiéssiu jugant... Bufff! No hi havia manera de guanyar-les. Gairebé semblava que tinguessin telepatia! —va dir la Sònia posant-se els dits a les temples i fent com que es concentrava. «Ostres, tu...! Sembla que la maleïda parauleta ens persegueix», vaig pensar jo.

21


—Bé! I vosaltres com esteu? Que encara no heu dit res —va dir el Raül interrompent-me els pensaments—. Quines són totes aquestes coses que ens havíeu d’explicar...? Vaig mirar l’Òscar buscant ajuda, però es va arronsar d’espatlles i amb un petit somriure a la cara em va fer un gest convidant-me a començar quan volgués. Vaig respirar fondo i inclinant-me cap a ells, vaig començar: —Doncs el primer de tot és..., és... —vaig dir vacil·lant—, presentar-vos un nou membre de la colla —i vaig assenyalar cap a l’Òscar esperant que el Flash aparegués. Però el Flash no va aparèixer, i en lloc seu, el jersei del meu germà va començar a moure’s com si tingués vida pròpia. La Sònia i el Raül van recular sorpresos, i l’Òscar va aprofitar per fer una mica de teatre amb el tema, fent-se l’espantat. —Socors! Auxili! Tinc un àlien dins! —cridava mentre la seva butxaca no parava de moure’s—. Socors! Al Flash li estava sortint brodat el seu paper abans de sortir. Segur que s’havia posat d’acord amb l’Òscar. Aquests dos eren l’un per l’altre. Els nostres amics, que ja el coneixien, es va anar apropant amb compte fins que el meu germà va pensar que ja eren prou a prop.

22


En aquell moment va fer un crit i es va deixar caure al banc, movent-se com si l’estiguessin esclafant la panxa. Va posar les mans al voltant de la butxaca i mentre feia un altre parell de crits, va aparèixer el Flash d’un salt. La Sònia i el Raül van fer un bot tan alt que poc els va faltar per caure de cul.

23


—Però tu ets burro o què? —va cridar la Sònia mentre recuperava la respiració—. Gairebé em mates de l’ensurt! El meu germà es va incorporar al banc, morint-se de riure. Quin espectacle que havien muntat entre els dos i sense dir-me res! Això de la telepatia en mans de l’Òscar tenia molt de perill... El Raül també es va refer i tots dos es van acostar al nostre esquirol amb curiositat. L’Òscar l’aguantava a la mà orgullós i el va acostar perquè el veiessin. —Us presento el Flash! —va dir—. Un nou amic.

24

Profile for Julio Santos

Txano i Òscar 2 - Operació Maxi  

Hola! El meu nom és Txano i el meu germà bessó es diu Óscar. Quan vam explicar als nostres millors amics, el Raül i la Sònia, que un estrany...

Txano i Òscar 2 - Operació Maxi  

Hola! El meu nom és Txano i el meu germà bessó es diu Óscar. Quan vam explicar als nostres millors amics, el Raül i la Sònia, que un estrany...

Profile for jsgmendi
Advertisement