Page 1

12

Opinió

25 setembre 2011

A propòsit de...

Punt de vista Joan Lluís Pérez Francesch

P-J Ynaraja

Professor de Dret Constitucional (UAB)

Reforma constitucional, crisi econòmica i democràcia La Constitució espanyola de 1978, que semblava intocable, ha estat objecte d’una reforma constitucional pel procediment d’urgència les darreres setmanes, pactat a corre-cuita entre els dos grans partits espanyols, el PSOE i el PP. S’ha reformat l’article 135 de la Constitució per tal d’establir límits al deute de totes les administracions públiques espanyoles. Dins d’una certa cerimònia de la confusió, la reforma ha deixat fora del consens el nacionalisme català i basc, i ha generat una negativa per part d’altres grups polítics minoritaris. La manera com s’ha gestat aquesta reforma constitucional és força criticable, per diversos motius jurídics i morals. Hom observa una certa idea que Espanya «és cosa de dos», tot trencant d’aquesta manera l’esperit del consens amb el qual es va fer la Constitució. També cal fer notar un redactat del nou article 135 molt ambigu, tot remetent a una llei orgànica posterior també pactada com una mena de contracte d’adhesió entre els dos grans partits espanyols. No podem oblidar el moment en què es planteja aquesta reforma, quan l’actual govern està a punt d’entrar en funcions per la convocatòria d’eleccions generals. Molta gent es pregunta sobre aquesta manera de procedir, gairebé pròpia d’un estat d’excepció. Cal tenir en compte també que la reforma s’ha fet seguint el procediment establert a l’art. 167 de la Constitució, que no requereix que es convoqui la ciutadania a un referèndum de ratificació. L’acord entre els dos grans partits espanyols ha impedit l’acceptació d’esmenes, i s’ha desenvolupat un procediment sense el debat que requereix un aspecte tan important com una reforma constitucional. No s’ha tingut cap deferència a una ciutadania angoixada per la crisi econòmica, a la qual no se li permet dir res, aspecte insòlit al meu parer, quan ja se sap de fa temps el dia

de les properes eleccions generals, el 20 de novembre. Alguns han proposat el referèndum (calen 35 diputats o 26 senadors que ho demanin) i fer-lo coincidir amb les properes eleccions. Entenem que és de justícia reclamar un aprofundiment democràtic, atesa l’actual desvinculació de la política, sense oblidar que a Catalunya la desafecció envers l’Estat va en augment. Hem de recordar que la democràcia no és tan sols una forma de govern sinó una forma de viure, en la qual les persones són el centre de tot el sistema. A Catalunya, la imposició de noves limitacions a l’endeutament de la Generalitat, sense solucionar prèviament el seu sistema de finançament, pot arribar a posar en perill l’autonomia real de Catalunya, en curtcircuitar la capacitat de gestionar amb recursos suficients les prestacions socials que el país necessita. Desitgem que es propiciïn nous consensos, en benefici de tots els ciutadans que pateixen una crua crisi econòmica.

Saber escoltar Joan Guiteras i Vilanova Degà del Capítol Catedral de Barcelona

Quan «tenir la raó» entra en escena «Quan “tenir la raó” entra en escena, tot canvia. La raó és un objecte de desig d’allò més preuat. El premi que promet qualsevol discussió.» M’han cridat l’atenció aquestes expressions periodístiques. Unes reflexions interessants per situar les nostres opinions i quan, a partir d’elles, entrem en el camp de la discussió. Nosaltres arribem, sortosament, a tenir opinions. És bo assolir l’avaluació del que forma part de la vida personal i social. Els humans hem de posseir criteri. I, de fet, tot el que vivim i veiem queda incrustat en la nostra manera de viure i de veure. No es pot assegurar que només sigui vàlid el nostre pensament o, si ho voleu, els raonamens que són rebuts sempre en la nostra subjectivitat. La filosofia escolàstica, sempre

molt realista, ha establert que tot es rep segons la forma (la manera de ser i veure) del receptor. Com arribem a establir afirmacions del que és valuós o no? Hi juguen molts factors, com són la manera de ser, la formació, el que hem sentit dir, el fet que hi ha persones que ens resulten antipàtiques, el concepte del que és la llei, els... Aquests i altres elements són com el teixit que sosté la formació dels criteris. Els nostres criteris són com el vímet d’un cistell, on anem col·locant el que ens afecta. I, des d’aquí, arribem al diàleg amb els altres. I els altres pensen com nosaltres o tenen concepcions diferents de valoració. Uns i altres creiem, sovint, que tenim la raó, tota la raó. Aquí comença la batalla. La nostra raó i la dels altres pot diferir en diverses qüestions. Els altres, com nosaltres, poden tenir la raó. O no tenir-la. Quan «tenir la raó» entra en escena, tot canvia. Tot i que no la podem veure ni tocar, no dubtem a barallar-nos per ella. Si no ens la donen, l’exigim amb duresa, la reclamem indignats o ens retirem capcots i ressentits. No debades, solem creure que l’alternativa a tenir la raó és estar equivocats. Però... això és cert? I encara més important: tenir la raó ens fa més feliços, més competents o millors? (Continuarà.)

Capellà del Montanyà (ynaraja@ynaraja.e.telefonica.net)

JMJ (fira vocacional) La de València, dedicada a la família, em va agradar molt. S’hi oferia ajuda tant a les que podien estar en crisi, a les que cercaven espiritualitat, com a les que podien projectar parelles de promesos. La de Madrid, amb 68 parades, anava dirigida a possibles vocacions que s’oferien al cristià. Segurament la infraestructura era aprofitada d’altres exposicions, d’aquí la seva uniformitat en la mida, els cartells, etc. Li mancava, però, la vistositat de la de València. 68 poden semblar moltes parades, però són poques. La crida del Senyor, la seva imaginació, és portentosa i molt variada. En aquesta mostra n’hi havia unes quantes. Com que era comú denominador de les Jornades, l’amabilitat imperava entre els que acollien o informaven. La vaig visitar en dues ocasions amb molta atenció. Hi havia noms i institucions que tenien més grapa que altres. A la de les Obres Missionals Pontifícies, em vaig alegrar quan vaig comprovar que aquella Santa Infància dels segells de correus i el paper d’estany, que vaig conèixer de petit, continuava, sense veure-hi ni segells ni estany. Em va sorprendre el Chemin Neuf que coneixia una mica per les meves visites a Natzaret i que vaig descobrir que era més ampli del que imaginava. A les dues d’escoltisme catòlic, evidentment, m’hi vaig trobar com a casa. Em va sorprendre que els cartoixans tinguessin la seva, sòbria i solitària, com correspon a la seva vocació, però lamentablement i escassament informat pel voluntari que l’atenia. No hi podia faltar ni Mans Unides, ni Ajuda a l’Església Necessitada (més ben presentada, amb un impacte i un contingut més ric, la d’aquesta institució, que es podia visitar a l’església dels Jerònims), ni els Identes, ni els Cristians sense Fronteres. Hi vaig descobrir la Congregació de la Resurrecció, única, segons em va comentar qui em va atendre, que havia triat el títol del misteri fonamental de la nostra fe. He esmentat uns quants exemples, alguns significatius i altres potser desconeguts. Fos d’utilitat personal per a qui passejava pel Retiro o no ho fos, el que sí que proclamava és que la JMJ no era domini dels que tan despectivament anomenen moviments ultres. També hi havia els Cursets de Cristiandat, els Legionaris de Crist, els Heralds de l’Evangeli, per esmentar uns quants exemples. Quan vaig veure el cartell de les Germanetes dels Pobres, em vaig emocionar per la col·laboració que la meva mare, una germana i jo mateix els hem prestat. Vaig enyorar que no hi fos el Cottolengo, on vivia i del qual parlaré un altre dia. Crec que tinc l’obligació d’explicar el meu interès per aquesta fira. Gràcies a Déu, durant la meva vida sacerdotal, he conegut confidencialment el desig d’uns quants joves, ells i elles, de lliurar-se totalment al servei de les coses de Déu. M’he alegrat d’aquesta opció, però no he volgut mai intervenir directament en la recerca. Els he facilitat noms i adreces, he pregat, sens dubte, perquè fossin fidels als suggeriments de l’Esperit i he observat els descobriments, de vegades difícils, del camí que Déu havia preparat a la seva mida. Ningú no ha triat el mateix que vaig triar jo, però no per això m’he afligit. Viuen la seva vocació lluny d’on jo visc, a tres continents, però això que pot semblar un handicap esdevé una riquesa per a mi, perquè, d’alguna manera, participo de la seva realitat. Quan m’allunyava del Retiro vaig pensar, no hi hauria d’haver alguna cosa així en el terreny de l’espai virtual? No s’hauria d’estructurar una fira de les vocacions per internet? Un altre dia explicaré el que vaig imaginar; avui em limito a suggerir-ho.

Opinió - Fira vocacional  

Cat. Cristiana. 25 de setembre de 2011