Issuu on Google+

19

Litúrgia

25 setembre 2011

El Papa, els joves i els sagraments Exhortació precisa

Una experiència que pot continuar

En la darrera part de l’homilia, a la missa conclusiva de les JMJ de Madrid, el papa Benet XVI insisteix en la necessitat de viure la fe com un fet eclesial, i no pas com una aventura solitària. I acaba així: «Us demano, estimats amics, que estimeu l’Església, que us ha engendrat en la fe, que us ha ajudat a conèixer millor Jesucrist, que us ha fet descobrir la bellesa del seu amor. Per al creixement de la vostra amistat amb Crist és fonamental reconèixer la importància de la vostra joiosa inserció en les parròquies, comunitats i moviments, així com la participació a l’Eucaristia de cada diumenge, la recepció freqüent del sagrament del perdó, i el cultiu de l’oració i la meditació de la Paraula de Déu. D’aquesta amistat amb Jesús naixerà també l’impuls a donar testimoni de la fe en els ambients més diversos, àdhuc on hi ha refús o indiferència.» És una exhortació precisa, que no necessita comentari. És, d’altra banda, una exhortació òbvia; potser per això no s’han sentit o llegit referències que la comentin. Però, diu el Papa, és una exhortació a fer quelcom que «és fonamental». És una exhortació paral·lela a la que el papa Joan Pau II va fer, més extensament, ara fa deu anys, en la seva magnífica carta apostòlica sobre la pastoral del Nou Mil·lenni.

A tots els qui, a l’interior o des de fora de les JMJ, hem pogut ser testimonis d’una participació intensa i joiosa de molts joves a les celebracions eucarístiques d’aquells dies, o sabem la sinceritat i seriositat amb què s’acostaven a rebre el sagrament del perdó de Déu, ens han vingut al pensament les experiències menys gratificants de les assemblees dominicals on els joves resten gairebé invisibles, i la realitat de l’allunyament de molts fidels de la confessió sacramental. Aquest contrast ens convida a diverses reflexions. Una, potser la primera, és que la realitat positiva que hem contemplat per part de molts joves no és una improvisació amb vista a la JMJ, sinó la manifestació espontània d’una manera de fer que s’ha assimilat. És fruit, diguem-ho clar, d’una determinada educació cristiana rebuda, en la qual es valora no sols allò que cadascú porta al cor, sinó també i més allò que Déu vol donar-nos, i ens dóna, a través de l’Església, per la Paraula i els sagraments. Una educació, a més, que ensenya com cal participar en la litúrgia, internament i externament, sense deixar-ho a la bona intenció de cadascú. Això ens fa pensar molt als qui tenim la responsabilitat de l’educació de la fe dels joves i dels infants, i també, evidentment, dels adults. Fins a quin punt posem com a fonamental —en la línia de Joan Pau II i de Benet XVI— l’amor a l’Església, la participació eucarística, la confessió, la lectura de la Paraula de Déu i la pregària? Tot

El sant de la setmana

Pere Tena Bisbe auxiliar emèrit de Barcelona això ens porta directament a Jesucrist, que és el realment important; els valors humans rebran d’Ell la força i el sentit. Una altra reflexió ens ajuda a fer-la un text de Joan Pau II, en la carta apostòlica citada abans. Es tracta del sagrament de la reconciliació, i el Papa no amaga que sofreix una veritable crisi. Però diu: «L’Any Jubilar (es refereix al Jubileu de l’any 2000), que s’ha caracteritzat particularment pel recurs a la Penitència sacramental, ens ha ofert un missatge alentidor, que no s’ha de deixar perdre: si molts, entre ells tants joves, s’han apropat amb fruit a aquest sagrament, probablement és necessari que els pastors tinguin major confiança, creativitat i perseverança en presentar-lo i valorar-lo. ¡No hem de rendir-nos, estimats germans sacerdots, enfront de la crisi contemporània! Els dons del Senyor —i els sagraments són dels més preciosos— vénen d’Aquell que coneix bé el cor de l’home i és el Senyor de la història.» Aquestes paraules no necessiten comentari. Foren dites fa deu anys, i ens interroguen sobre la manera com les hem posades en pràctica. Benvinguda l’experiència positiva de Madrid amb «la festa del perdó», però no podem —ni cal— esperar que hi hagi dos-cents confessionaris preparats perquè cada sacerdot estigui realment a punt per acollir el cristià penitent, jove o no, i donar-li el perdó i la pau de Déu, pel ministeri de l’Església, allà on el demani.

Per Eduard Brufau

E OCTUBR

1

Sant Remigi de Reims ✓ Nascut a Laon cap a l’any 440 ✓ Bisbe de Reims i gran predicador ✓ Va convertir els francs al cristianisme ✓ Va morir cap a l’any 530 Sant Remigi va néixer quan l’imperi romà arribava a la fi i les Gàl·lies eren envaïdes per diversos pobles germànics, primer pels visigots i després pels francs. Els invasors eren pagans i el seu govern posava en perill la continuïtat del cristianisme a les Gàl·lies. Enmig d’aquesta situació el noble Remigi, fill del comte de Laon i de santa Celina, amb un gran do com a predicador, s’erigeix com una possible figura salvadora. La gravetat de la situació fa que, tot i tenir només 22 anys, sigui nomenat bisbe de Reims. Des de la seva seu episcopal l’objectiu de sant Remigi serà no només preservar el cristianisme, sinó convertir els nous amos de les Gàl·lies, els francs. Després d’un temps de trobades i de diàleg difícil sant Remigi converteix el rei dels francs, Clovis, i ell mateix el bateja l’any 496. A partir d’aquí va ser qüestió de temps que la resta de francs seguissin el seu exemple. El sud de les Gàl·lies, però, estava sota domini dels visigots, que havien adoptat l’heretgia arriana, i en el seu territori el cristianisme fidel a Roma era perseguit. El rei Clovis, amb el suport explícit de sant Remigi, va vèncer els visigots, que es van retirar a la península Ibèrica, i d’aquesta manera l’Església tornava a ser hegemònica arreu de les Gàl·lies. Aconseguit això, durant la setantena d’anys que va ser bisbe de Reims sant Remigi va predicar la Bona Nova amb insistència arreu del territori franc.


Opinió - Litúrgia