Page 1


/Primera Edició

Agost 2011

/Edita

Ajuntament de Tarragona Conselleria de Joventut

/Alcalde

Josep Fèlix Ballesteros

/Tinent Alcalde de Joventut

Javier Vilamayor Caamaño

/Cap d’àrea de Serveis a la Persona

Joan Maria Abelló

/Direcció de projectes

Toni Martí

/Administració i coordinació del projecte Interdiálogos

Mercè Carod, Francesc Guirro i Marisol Luna

/Consell de redacció i redacció

Toni Martí, Marta Martínez i Olga Virgili

/Fotografies de les dones

Marta Martínez

/Fotografies de les activitats i obres de les dones cedides per les pròpies autores, excepte les imatges de Nadia Alaoui realitzades per Marta Martínez. /Disseny i Maquetació

Oriol Panadès

/Impressió

Indústries Gràfiques Gabriel Gibert


IMPLICADES

Vides expressives de dones vingudes a Tarragona./


PRÒLEG Javier Villamayor Caamaño Tinent Alcalde de Joventut


Ser dona, ser jove, venir de fora i, a més a més, tenir una implicació social o cultural dins del lloc on es resideix predisposa a una valentia i a un dinamisme naturals, però també al descobriment d’un món nou que, ara per ara, no es reflecteix dins de la nostra societat. Aquest projecte té com a objectiu principal la visualització i el descobriment de com es viu aquesta singularitat (dona, jove, immigrada i implicada socialment i/o culturalment) i com això afecta el dia a dia i l’activitat que es desenvolupa. Es tracta de descobrir si el canvi en l’espai físic va suposar o ha suposat un canvi en la implicació o en l’obra creativa, si és fruit d’aquesta immigració la necessitat d’implicar-te en una nova societat per, així, sentir-te més acollit, o bé és motivació i un elevat sentit del compromís amb el món que t’envolta, tant aquí com a fora. També volem difondre el paper actiu dels joves i de la dona com a font de transmissió dels valors i de la participació activa en l’entorn que ajuda a construir comunitats entre tots, comunitats a fora i comunitats aquí. Es tracta de donar a conèixer aquest perfil de dona com a agent activa, creativa i líder de l’acció, factors de construcció de nous imaginaris i ponts entre persones per construir conjuntament i de forma enriquidora la societat del futur. A través d’aquesta iniciativa entre creadores i implicades, es treballarà amb l’objectiu d’expressar, a través de la creació, identitats, preocupacions i idees, mentre que es construeixen espais de trobada i de construcció cultural.


INTRODUCCIÓ

La publicació que teniu a les mans neix del projecte Interdiàlegs i, concretament, del subapartat Ciutat Global, cofinançat pel Fons Europeu per a la Integració, en col·laboració amb el Ministeri de Treball i Immigració i tirat endavant per la Conselleria de Joventut de l’Ajuntament de Tarragona. Aquest document és fruit d’un projecte que sorgeix reflexionant al voltant de la cultura com un procés construït entre tota la comunitat de convivència, establert amb la confluència i la negociació habitual de les relacions humanes; i també reflexionant sobre el procés de paritat, actualment precari, que ens ha dut a vindicar la dona i el seu paper imprescindible en la construcció de canals d’expressió i generació de teixit social ric a la nostra ciutat. Quan vam plantejar la publicació pensàvem que trobar les dones seria bufar i fer ampolles i, de fet, ha sigut una de les parts que ens ha suposat més dedicació de tot el procés. En un determinat moment, en plena

desesperació de no trobar allò que estàs buscant, ens vam adonar que el que ens estava passant era un bon senyal: realment, allò que volíem donar a conèixer estava amagat; per tant, la nostra feina de visualització va agafar més importància. Finalment tenim les nostres dotze protagonistes. El perfil d’aquestes dones és molt divers: en tenim d’edats diferents, formacions dispars, històries de vida oposades... és a dir, la dona jove, nouvinguda i amb una implicació social i/o artística és plural. Els personatges d’aquesta història comparteixen aquests tres trets comuns però per a la resta són molt diferents. Això ha provocat que cada capítol sigui una història diferent, perquè, de fet, és una vida diferent. El mètode de treball ha sigut el mateix per a totes: una entrevista amb un guió pautat, però sempre obert al discurs que ens plantejava la dona entrevistada, adaptant-nos a les seves inquietuds i als seus raonaments. Hem deixat que elles expliquessin les seves vivències a la seva manera i hem adaptat les preguntes a la seva història. Això ha fet que ens trobéssim amb dones amb un discurs més elaborat i més profund, sobretot aquelles amb un nivell formatiu més elevat o un caràcter més predisposat a la construcció de raonaments sobre un mateix, i amb altres amb un discurs més limitat però no per això menys interessant. Tot


aquest seguit de raons també han fet que el text dedicat a cadascuna de les dones sigui diferent i tingui el seu propi caràcter (molts cops molt vinculat al caràcter personal de cada dona). Tot i que els objectius eren els mateixos per a totes, com més endavant explicarem, cadascuna ha conduït la conversa al tema que més la tocava o li interessava: hem trobat dones que ens han explicat minuciosament el seu recorregut artístic o bé la seva migració; en canvi, d’altres han generat moltes reflexions al voltant de l’art i la immigració o de com millorar la implicació de les dones joves i immigrades. El llibre es divideix en dotze capítols i cadascun està dedicat a una de les dones excepte l’últim, que està dedicat a tres d’elles, la Lesly, la Sandy i la Karen. De les tres n’hem fet un únic personatge a causa de les seves similituds, per la seva incipient carrera artística i per les ganes de continuar la seva formació. És un únic personatge que simbolitza el futur, la intenció de continuar endavant i de comprometre’s socialment amb el seu projecte artístic, però des del punt de vista d’unes dones vingudes quan eren unes nenes. Els capítols consten d’un petit text on reflectim el treball fet en les entrevistes, una fotografia de retrat de les dones en un lloc escollit per elles, un lloc de la ciutat de Tarragona que per a elles tingui una importància o un signifi-

cat especial. Algunes, com la Nadia, l’Andrea i la Karla, van escollir casa seva, el seu estudi o el seu propi negoci pel contingut emocional que aquests espais tenen per a elles. En tot cas, volíem que el retrat es fes en un lloc important i escollit per cadascuna. Les últimes dues pàgines de cada capítol estan dedicades a un recull d’imatges il·lustratives de la seva obra o de la seva activitat artística i social. Pel que fa als objectius de l’anàlisi, volíem presentar a grans trets com es viu el fet de ser dona, jove, immigrant i amb una implicació social i/o artística. A través de les històries de vida hem volgut descobrir-les i visualitzar-les; donar a conèixer aquestes dones dins de la comunitat com a exemple de model de participació i d’implicació. També ens interessava la seva experiència individual i com aquesta experiència ha influenciat en la seva creació o en la seva implicació social i com la seva activitat pot ajudar a generar ponts de diàleg entre diferents cultures. Per altra banda, també volíem aconseguir un format atractiu tant artísticament com socialment, amb qualitat en les fotografies i en el disseny. El resultat ha sigut un llibret ben divers, amb un caràcter especial segons el personatge i amb una clara intenció visualitzadora i transmissora d’experiències. Esperem també que sigui un exemple per a totes aquelles dones nouvingudes que vulguin tenir un paper clau en el procés de construcció social.


Voldríem agrair especialment la col·laboració de les següents entitats i persones en la nostra recerca de les dones que han format part d’aquest projecte:

/Associació de Dones Arlet /Associació de dones marroquines AFAC /Associació d’amics de la cultura japonesa NAKAMA /Associació per a la integració i el desenvolupament – BALAFON /Associació de senegalesos /Associació Cultural i Cívica Iberoamericana /Associació de la dona Empresària i Emprenedora de les comarques de Tarragona /Associació d’Ajuda Mútua d’Immigrants a Catalunya (AMIC) /Associació de Músics de Tarragona /Amics ball de Saló de Tarragona /Alfred Mwalimu /Álex Manríquez /Botiga Synachy’s Touch /Casa Argentina de Tarragona /Cau de Llunes /Centre Cívic de Sant Pere i Sant Pau /Colla Castellera Xiquets del Serrallo /Montserrat Garcia i Roser Cerdà. Departament de Politiques d’Igualtat de l’Ajuntament de Tarragona /Dones en Xarxa /Empar Escobar. Escola d’Art i Disseny de Tarragona /Enri Aznar. Servei d’immigració de l’Ajuntament de Tarragona /Federació Associacions de Veïns de Tarragona /Francesca Roka. Associació de Dones Guineanes /Fundació Casal Amic /Fundació Surt /Maria del Coral Cuadrada Majó. GRÈC (Gènere, Raça, Ètnia i Classe) /Marina Vidal. Servei Municipal de Joventut i Cooperació. /Mercè Mir – Nexus Música /Nani Blasco /Ngozi /Raíces (Imma) /Rosa Comes. Serveis Territorials de Cultura a Tarragona /Thaleia, grup de reconstrucció històrica /Txomin Medrano /Elisabet Díez Agraïment especial a les dones que han acceptat explicar la seva vida i donar-nos les seves opinions i, per tant, participar en aquest projecte. Gràcies: Vivian Amarante, Nadia Alaoui, Paola Cardona, Lesly Alison Chavarría, Sandy Chavarría, Andrea Eidenhammer, Denise Guerschanik, Charo Maltesse, Karla Mejía,Carolina Morales Vallejo, Karen Rodallo,Valeria Shulga, Lalla Mina Zahran i Renata Srpcanska.


CHARO MALTESSE

NADIA ALAOUI

LALLA MINA ZAHRAN

KARLA MEJÍA

CAROLINA MORALES

PAOLA CARDONA

ANDREA EIDENHAMMER

VIVIAN AMARANTE

DENISE GUERSCHANIK

VALERIA SHULGA

RENATA SRPCANSKA

LESLY CHAVARRÍA SANDY CHAVARRÍA KAREN ROBALLO


CHARO MALTESSE

PERÚ/ 39 anys Tècnica en cooperació

“Les persones que estem aquí immigrades i que en tenim l’oportunitat també podem donar el nostre temps i involucrar-nos.” Charo Maltesse va arribar del Perú l’any 2008. Allí treballava com a tècnica de cooperació en una ONG treballant amb nens i adolescents treballadors. Va venir buscant un somni, com la majoria; tot i que ella ja tenia feina al seu país, volia fer un canvi radical i el va fer. Els primers dies sortia a la Rambla, un lloc ara de referència per a ella. Va estudiar un màster en cooperació a la URV i va començar a treballar com a tècnica de projectes en una fundació. Poder continuar fent la seva feina aquí va ser una oportunitat que no va deixa r escapar i ara encara hi treballa. Això sí, troba a faltar el treball directe, i és per això que es va interessar per diferents associacions però va trobar a faltar la part més social. No va trobar el seu espai. Assegura que al Perú era més fàcil fer acció directa. Per sort, la seva part d’implicació la pot portar a terme en la seva feina. El que més li agrada és anar als països on ella col·labora en la gestió de projectes (Colòmbia, el Brasil i l’Argentina) i veure com s’executen, quan pots palpar els resultats i tens tracte directe amb la gent. El que troba a faltar són espais d’integració, espais on la dona es pugui integrar i socialitzar. Un lloc on es puguin escoltar i canalitzar les idees de les dones immigrades emprenedores. Creu que hi ha moltes idees però que es queden als menjadors de casa. Pensa que trobar una manera de fer realitat aquestes idees facilitaria la integració.


Grup de nens/es i adolescents treballadors de San LuĂ­s departament de Cajamarca, PerĂş/


Amb els beneficiaris del projecte d’escoles camperoles a Medellín, Colòmbia./

La Charo treballant en la formulació del projecte de dret propi amb poblacions indígenes de la Comunitat de Paz de San José de Apartado, Colòmbia./ Grup de pobladors desplaçats pel conflicte a Ibagué, Colòmbia./


NADIA ALAOUI

MARROC/ 35 anys Associació de dones AFAC  (Associació de Dones Marroquines)

“M’ha ajudat a sortir de casa. Per saber com pensen altres persones. Per a tot. Em relaciono amb gent de tot arreu.” La Nadia sempre ha treballat com a monitora d’aeròbic. Al Marroc va ser la seva feina durant cinc anys i un cop va arribar a Tarragona va continuar fent el mateix. Quan es va casar va haver de deixar-ho. Ha tingut dos nens, però diu que a casa s’avorria, estava trista. Així, doncs, va decidir anar a l’Associació de Dones AFAC (associació de dones marroquines) per fer alguna cosa per a ella mateixa i per als altres. A partir de llavors dóna classes d’aeròbic a dones marroquines en el marc d’aquesta associació, que sobretot es dirigeix a dones i a nens. Fan classes d’idiomes, de costura, tallers, dansa, etc. Ella ens explica que ho fan perquè les dones no estiguin tot el dia a casa i que el projecte està obert a totes les procedències, no solament a dones marroquines. Assegura que el seu voluntariat a l’associació l’ha ajudat a sortir de casa i a conèixer persones noves, a saber com pensen, a relacionar-se amb dones àrabs i també de fora. Des que hi està implicada està molt més contenta i està millor amb els seus fills. Això sí, al barri diu que sí que s’ha sentit discriminada per la seva manera de vestir i per portar el vel.


Nadia dirigint una classe d’aeròbic al Casal Cívic de Campclar./


LALLA MINA ZAHRAN

MARROC/ 35 anys Cuinera

“La meva cuina ha canviat a millor des que sóc aquí. He barrejat. He posat coses d’aquí allí, i al revés.” El que té clar la Lalla Mina és que li encanta cuinar i que per a ella això és tot un art. Va arribar amb 25 anys al nostre país. Venia del Marroc, on feia de costurera per a la seva família i només cuinava a casa. Va venir buscant una vida millor i, per què no, una feina de cuinera. Va començar a treballar en un hotel com a ajudant de cuina i ha acabat sent cuinera. Li agrada cuinar per als altres a la feina i a casa i ha aprofitat l’oportunitat d’estar aquí per barrejar la cuina d’un lloc i de l’altre: utilitza el comí o el safrà en plats típics d’aquí o afegeix farigola a un plat del seu país. Això li ha donat fama entre els clients i els seus familiars i amics. Quan li preguntem sobre les seves especialitats assegura sense dubtar, tot i la seva timidesa, que el que millor li surt és l’aperitiu i els pastissets marroquins. Té molt clar que no té les mateixes oportunitats que la gent nascuda a Catalunya. Per a ella el fet d’haver estudiat i tenir carreres universitàries és un avantatge. També ha notat la discriminació; de fet, la seva germana ens explica que un client no va voler menjar res cuinat per la Lalla Mina i un cambrer va haver de fer l’amanida en lloc d’ella. Però les dues riuen mentre ens diuen que això són casos excepcionals.


Pastissets del Marroc, l’especialitat de la Lalla Mina. Cuscús marroquí. Panets farcits de carn picada. Pastís de peix.


KARLA MEJÍA

HONDURAS/ 37 anys Ballet clàssic

“Al principi és un xoc. Véns del teu país, on tenies una feina reconeguda, més pública…. I arribes aquí i has d’anar a fregar el terra.” La Karla ve d’una família de músics i des de petita que toca el violí, l’orgue, la marimba i la guitarra. Va voler estudiar música, però la seva mare no volia que fes una carrera artística i va haver de combinar els estudis de secretariat amb la formació artística. No va trobar cap acadèmia on poder fer violí i, finalment, va fer unes proves per entrar a l’escola nacional de dansa. Allí es va especialitzar en dansa clàssica i va acabar fent de professora de l’escola. Al cap d’uns anys va decidir muntar la seva pròpia acadèmia per ensenyar. Diu que la pedagogia de la dansa és el que realment li agrada; no li agradava pujar en un escenari i que l’aplaudissin. Va deixar el seu negoci, l’acadèmia de dansa, i la casa que s’acabava de comprar per venir amb el seu marit cap aquí. No suportava la inseguretat a Hondures. Vivia aterrida. Un cop aquí, va haver de treballar de tot: de dona de fer feines, de cambrera, de cuinera... fins que, a dia d’avui, porta un bar al barri de Torreforta. Les coses li van bé i vol obrir un altre negoci. I la dansa? Té poc temps, amb la feina, però es planteja ensenyar dansa com a hobby: “això no és per guanyar-se la vida. Ho has de fer per vocació”.


La Karla regenta un bar a Torreforta./


CAROLINA MORALES

COLÒMBIA/ 30 anys Música

“Crec que aquí et valoren pel que saps fer, pel que pots fer, i et donen l’oportunitat.” La Carolina diu que se sent catalana; de fet, que se sent una mica d’aquí i una mica d’allí. Va arribar l’any 2006 perquè li va sortir feina al seu marit aquí i des de llavors que ha començat una carrera professional i d’implicació social que l’ha portada a tenir tota la seva vida i la seva feina a Tarragona. Sí, diu que troba a faltar el seu país, sobretot les persones i el paisatge, però que no s’imagina vivint a Colòmbia una altra vegada. Des d’aquí veu tot el que fa falta i el que ella hi podria aportar. Ha après molt de la gent i voldria aplicar-ho allí, i per això cada cert temps va a fer tallers a les escoles de Colòmbia. És professora de llenguatge musical, porta tres corals infantils i fa la sotsdirecció d’una coral d’adults. Des dels onze anys que toca el piano i va fer la carrera musical al seu país. Un cop aquí, no s’hauria imaginat mai que li sortiria l’oportunitat de treballar en la seva feina ideal. No s’ho esperava i per a ella va ser una oportunitat genial. S’ha sentit molt acollida des d’un principi, una més del grup, també, en part, pel llenguatge universal de la música. Ens comenta que els músics parlen el mateix idioma, que van a un assaig i tots saben de què estan parlant. No existeixen barreres en el món de la música. El futur el té ple de projectes. Ens diu que hi ha moltes coses per fer dins del món de les corals infantils i a dia d’avui hi està implicada al màxim.


Cor d’iniciació de l’Escola Municipal de Cambrils. Assaig General. Auditori La Cripta, Cambrils, maig de 2011./


Cor Infantil Guillem Fortuny, Sala de concert El Circol de Reus, Cicle Joves Promeses, juny de 2009./


PAOLA CARDONA

ARGENTINA/ 35 anys Poesia visual

“Quan una obra traspassa les fronteres, quan arriba al cor, és quan val la pena.” Paola va arribar a Catalunya l’any 2004 de la mà de la seva parella catalana. Si li preguntem quina és la seva disciplina dubta i finalment respon que són les disciplines visuals. Li costa definirse, assegura que tot l’entusiasma, tot li agrada, però on sembla haver trobat el seu lloc és en els petits audiovisuals inspirats en poesies, com la seva obra “Ecos del tiempo”, inspirada en haikus japonesos. El mitjà audiovisual li agrada per experimentar el costat poètic de les coses. Des de petita que viu envoltada d’art i d’immigració. Els seus pares són uruguaians immigrats a l’Argentina i això ha fet que ella mai s’hagi sentit argentina total. La seva mare va estudiar Belles Arts quan la Paola era petita i recorda perfectament acompanyar-la a les exposicions i a les inauguracions. Més tard va decidir seguir el seus passos i va estudiar Belles Arts a Buenos Aires. La seva vinguda a Catalunya ha estat dolça, li ha donat una filla i ha estat un procés de retrobament amb tradicions, paraules o costums que també ha identificat com a argentins. Diu que ha descobert que són més les coses que uneixen la gent que no les que les separen. Ens explica que és viatjar el que ha influenciat la seva obra, no el fet de la migració en si. Així i tot, diu que el lloc on estàs influeix en la creació. Veu l’art com una via de comunicació sempre que es generi activitat al voltant de l’art. És així com es poden crear espais de diàleg entre cultures diferents.


Invierno_05./ Primavera_05./ Verano_02./ Imatges extretes de l’obra “Ecos del tiempo” basada en haikus japonesos./


ANDREA EIDENHAMMER

ÀUSTRIA/ 30 anys Fotografia i documentals audiovisuals.

“L’art, quan només es queda en art, és en va. No pot ser; hi ha d’haver un enfocament social al darrere.” De petita tot apuntava que havia de ser pianista. Crescuda en una família de músics, estudiava molta música i la fotografia era només una cosa que l’acompanyava, com una música de fons. Als cinc anys va fer un reportatge fotogràfic per al seu pare i es va quedar fascinada amb la sensació d’estar fora de l’escenari, de ser invisible. No va ser fins dotze anys més tard quan va tornar a agafar una càmera i va recuperar aquesta sensació de la infantesa, aquest cop, però, com a manera d’expressar-se. Va entrar en una escola de fotografia i es va centrar molt en la fotografia conceptual, tot i que ja es començava a cristal·litzar el tema de la dona, un tema que sempre ha tractat i segueix tractant en els seus treballs. A través d’un màster en documentals audiovisuals va descobrir el sentit de la fotografia per a ella: el seu rerefons, el seu contingut social. Per a ella, sense això l’art no té sentit. Va arribar a Catalunya per a buscar-se la vida com a fotògrafa i, tot i que va viure molt de temps amb tot el que tenia en una maleta, s’hi ha establert. Viu entre Llatinoamèrica, Àustria i Tarragona. El que més la va impactar va ser que aquí està tot per construir, tot està per fer. Assegura que t’has de lluitar molt més la vida que a Àustria i això la va fascinar. Creu que al seu país no hauria tingut valor per fer tot el que ha fet, per dedicarse a la fotografia i als documentals, que només aquí ha pogut buscar el seu propi horitzó.


Antonia: Antonia, projecte Antonia. Spain, 2009.


Marce, Catalunya, 2010./


VIVIAN AMARANTE

BRASIL/ 34 anys Música

“El que em va portar cap aquí va ser una intuïció que em deia: hi has d’anar, hi has d’anar... amb el temps he vist que aquesta intuïció era la música que em cridava.” La Vivian tenia una vida construïda al Brasil: des que va entrar a la universitat treballava com a arquitecta, tenia una casa “amb les parets acolorides” i va decidir deixar-ho tot per fer el que el cor li deia. Va marxar amb l’excusa de fer un curs d’arquitectura però al cap de dues setmanes d’estar a Barcelona es va comprar una guitarra i se’n va anar al Portal de l’Àngel a tocar. S’hi va estar mig any i per a ella va ser una escola de tocar en públic on va poder conèixer músics d’arreu del món. Assegura que al seu país no podria haver canviat l’Autocad per la guitarra. Per què? Per la por del que diran, per la pròpia pressió. Ara està centrada en la fusió flamenca i comença una feina d’investigació de la influència de la música àrab al Brasil. Viu centrada en la música i en la transmissió del seu missatge al públic, un missatge de felicitat, d’alegria, d’unió i de pau. Per a ella, la música és universal, la música té el seu propi llenguatge i t’arriba o no, independentment del que explica. És per això que ho veu com un canal molt poderós, diví - diu -, per transmetre la seva idea de la vida: “que som aquí per unir-nos i no per destruir i separar-nos”.


VIVIan AMARante Quintet, Sala La Vaqueria. Tarragona, maig 2010./


Ao Vivo Music Bar. S창o Pablo, Brasil, maig 2008./


DENISE GUERSCHANIK

ARGENTINA/ 35 anys Música

“...No sé què em va passar, que aquesta ciutat és màgica i em va atrapar. Vaig decidir quedar-m’hi.” La Denise toca la flauta travessera i es dedica professionalment a la música, tant a tocar com a fer docència. Va començar a tocar la flauta per tocar tango i música folklòrica argentina i això és el que continua fent. Té tres grups de música diferents, un d’ells, Sudtango, dedicat només al tango i un altre, Samuele Arba, on fan cançons en italià, sard, castellà i català. A part, està implicada com a música al grup de reconstrucció històrica Thaleia i toca amb l’Orquestra dels Amics de la Catedral. Va venir a Europa amb un amic a presentar un disc i Tarragona la va enamorar. Buenos Aires és una ciutat moderna i a Tarragona va trobar que els edificis parlaven, que explicaven la història, i això la va impactar profundament. A banda, hi ha trobat la tranquil·litat que necessitava per desenvolupar la seva feina. La seva música no ha tingut gran influència en el fet de venir aquí. Ella fa música tradicional argentina, tot i que no descarta posar-se algun dia amb el folklore català i donar-li un tomb. Tot i així, creu que qui ha de tocar la música del lloc és qui ha nascut allí perquè “el que un fa des de petit et queda a la sang”. Entén la música com una manera de transmetre idees, pensaments, sensacions i emocions. Creu que sempre és un canal de diàleg. En els seus concerts hi ha públic de tot arreu que en acabar parlen i que també estableixen un diàleg amb els músics. L’art en general és diàleg; sempre que hi hagi comunicació hi ha art i al revés, és una qüestió de feedback.


Actuació amb Iajad, música Sefaradie, 2010./ Actuació amb el grup de reconstrucció històrica Thaleia. Barcelona, 2010./


Actuaci贸 amb Enric Company i Sudtango. Teatre Neu, Barcelona, 2008./


VALERIA SHULGA

UCRAÏNA/ 34 anys Circ

“Si fos igual que abans, que la gent estigués agraïda, que el circ tingués prestigi... tornaria a Ucraïna.” La seva carrera va començar amb 8 anys, quan va entrar en una sala d’entrenament d’acrobàcia esportiva. Es va quedar totalment fascinada. Era un altre món i va decidir que era allò el que volia fer. Aquest esport li va portar satisfaccions, com un gran premi de la Unió Soviètica guanyat a Corea del Nord. Però amb 15 anys va decidir deixar l’esport i entrar en una acadèmia de circ a Kiev. A partir d’aquí, la seva vida ha estat itinerant, tot i que durant l’estiu s’estableix a la costa tarragonina per poder actuar allà on els cridin, a ella i al seu marit. Va arribar l’any 2002 i diu que està molt contenta aquí, que la gent és molt oberta i que a Ucraïna han sigut anys molt durs. En el seu art no hi ha influenciat gaire el fet d’estar en un país o en un altre. Ells porten els seus espectacles per tot arreu. El seu dia a dia sí que ha canviat i se sorprèn de la poca disciplina en la pràctica dels esports. Només vol tornar al seu país per visitar els seus pares; per a la resta, no en vol saber gaire cosa. Tot i així, parla amb melancolia dels temps passat, del prestigi i la reputació que tenia ser artista de circ a la Unió Soviètica, de les seves grans escoles de circ, dels grans teatres, dels circs permanents per tot Ucraïna i Rússia... Aquest és el país que troba a faltar, no l’actual, on diu que l’art està abandonat i on la gent només vol guanyar diners i no importa res més.


La Valeria en diferents dels seus nĂşmeros acrobĂ tics./


RENATA SRPCANSKA

MACEDÒNIA/ 32 ANYS Il·lustració

“Encara que no et moguis mires informació d’altra gent, d’altres països... tot això arriba i t’influeix perquè t’influeixen les coses que t’agraden. No importa d’on siguin.” La Renata és un cul inquiet. Als 19 anys va deixar el seu país per anar a Londres perquè necessitava un canvi. Amb el temps, i ja amb la seva parella catalana, volia tornar a moure’s de lloc i van viure a la Corunya. Finalment, i des de fa cinc anys, viu a Tarragona, al barri del Serrallo. La van impulsar a viure a Tarragona els amics que havia fet en les seves visites a la família i diu que s’hi sent molt a gust: “és un lloc petit, però hi ha moviment”. Amb l’art també ha sigut curiosa. A Londres va començar amb el teatre i va continuar estudiant fotografia. El dibuix era una cosa més personal, una espècie de passatemps particular. Finalment, a Galícia, va començar a estudiar il·lustració. Ara està molt centrada en això i inverteix els esforços a dedicar-s’hi professionalment. Tot i així, ens assegura que surten poques feines i es dedica més a fer projectes personals. De tota manera, la seva feina com a il·lustradora l’ha ajudat a integrar-se, ja que per poder fer-la bé s’ha d’informar, conèixer l’entorn, investigar... Això ha fet que conegui més la societat on viu. No creu que en el món actual el fet d’immigrar l’hagi influenciat en la seva obra. Diu que estem immigrant tot el dia amb Internet i, per tant, artísticament la influencia tot allò que arriba de l’exterior, la informació d’altra gent, d’altres països... Tot allò que li agrada. És per això que entén l’art com un llenguatge universal, com la música: ella fa imatge i la imatge arriba a tothom; no necessita una traducció. A qualsevol persona que ho vegi li transmet quelcom, sigui d’on sigui, vingui d’on vingui.


Cosemariposas, tècnica guasch en llenç./

Nina, llàpis en paper./


Jana, guasch en paper./


LESLY CHEVARRÍA SANDY CHEVERRÍA KAREN ROBALLO

BOLÍVIA/ 15 anys Música

“Sense música les coses no serien el mateix.” Des de petita que estudia música, guitarra, piano i cant. Tot just arribar a Catalunya, amb 9 anys, es va apuntar a classes de música. Escriu cançons per a les seves amigues i elles se les coneixen totes. La música gira sempre al voltant seu: a casa té un piano on compon les seves cançons i assegura que “no puc estar sense cantar… Si no faig res, canto”. Somia ser cantant, però ho veu com el típic somni de nena. Pel que fa a les oportunitats? Creu que té les mateixes que qualsevol persona nascuda aquí. Creu que la música ajuda a conèixer la gent realment, que fa sentir moltes coses i conèixer diferents punts de vista. BOLÍVIA/ 17 anys Escriptura

“Per a mi, escriure és una forma d’expressar-me, no com a protagonista, sinó a través d’altres personatges.” Igual que la seva germana, ha viscut la música des de petita. Des dels tres anys que toca el piano i canta. Quan la seva mare va marxar a Espanya a treballar ella va començar a escriure. Al principi pensaments, idees, desitjos... que a poc a poc es van anar convertint en històries curtes que recopilava en el seu diari i ara en una llibreta que té ben guardada. No vol que ningú els llegeixi perquè se sent insegura: i si no agraden? És conscient que, si s’hi vol dedicar, ha de superar la vergonya, però està disposada a fer-ho.


EQUADOR/ 17 anys Fotografia

“Sempre porto la càmera al damunt. Quan surto faig fotos als paisatges i a qualsevol cosa que em cridi l’atenció.” La Karen dibuixa des de petita, però el que realment li agrada fer és fotografiar. Fotografia gent i paisatges. Els retrats, els ensenya, els retoca, els arregla i els regala als seus amics. Els paisatges formen part de la seva intimitat, els passa per l’ordinador i els guarda, no els ensenya a ningú. Li agradaria dedicar-se professionalment a la fotografia. És per això que sempre està buscant cursets per avançar.


//AGRAÏM I DEDIQUEM AQUESTA PUBLICACIÓ A TOTES I TANTES PERSONES IMPLICADES EN LA CIUTAT//

Implicadaes  

Vides expressives de dones vingudes a Tarragona. Edita: Ajuntament de Tarragona Conselleria de Joventut