Memòria. Projecte final dels Estudis Superiors de Disseny Gràfic by Jose Téllez

JOSE A. TÉLLEZ OLIVA Tutor. Martí Rovira Convocatòria. Febrer 2014 Projecte final de carrera dels Estudis Superiors de Disseny Gràfic

Índex

1. Introducció 2. Descripció

2.1. Objectius principals 8 2.2. Anàlisi del mercat 8 2.2.1. Realitat geogràfica 8 2.2.2. Casos existents 9 2.2.3. Públic objectiu 11 2.3. Característiques del projecte 12 2.3.1. Projecte comunicatiu 12 2.3.2. Fortaleses i debilitats 13 2.3.3. Oportunitats i amenaces 13 2.4. Definició de la marca 13 2.4.1. Naming 13 2.4.2. Atributs 14 2.4.3. Conceptes 14

3. Marca

3.1. Atributs gràfics 16 3.1.1. Símbol principal 16 3.1.2. Procés gràfic 16 3.1.3. Logotip 17 3.1.4. Colors 17 3.1.5. Tipografies 17 3.1.6. Identitat 19 3.2. Productes i serveis 20 3.2.1. Campanya llançament 20 3.2.2. Publicació digital 21 3.2.3. Publicació impresa 24 3.2.4. Xarxes socials 28

Bibliografía

Introducci贸

1. Introducció

Jojo Bombardo, 2010.

La imatge que antecedeix aquest text no és molt antiga, però ja és una imatge del passat. Molts dels nostres descendents ja la veuran com una estampa curiosa, divertida... fins i tot un punt ridícula. Ja fa uns quants anys que editors, empresaris, periodistes, bloguers, etc. donen per mort el diari imprès. En un bon començament de la discussió ningú dubtava en assenyalar al culpable: Internet i la malentesa cultura del “tot gratis”. Aquest i no cap altre era el culpable que les noves generacions no llegeixin diaris i que el quiosquer es quedés sense feina. Ben aviat però Internet va fer mèrits i és va convertir en una eina útil per als periodistes i els mitjans de masses. Llavors ens vam haver de buscar uns altres culpables: els smartphones i, més tard, les tabletes digitals. “Semblen imbècils al metro tothom al cap cot mirant la seva ridícula pantalleta!”, exclamen molts no sense molestar-se en treure’s la seva àurea de superioritat. No cal mirar massa lluny (l’imatge d’adalt serveix) per adonar-se que fa una dècada da l’estampa als transports públics no era ben diferent a l’actual... Ahir i avui... què fa la gent al metro sinó és llegir, comunicar-se, informar-se, etc? Seria atrevit dir que només ha canviat el suport. Ha canviat la nostra manera de comunicar-nos, d’informar-nos i, per tant, d’expressar-nos. Som persones diferents. Més imbècils és possible, però no tant ni més que ahir...

Però una afirmació és certa, el diari en suport paper està en una crisi a la que ja ningú augura llum al final del túnel. La tendència es veu amb especial nitidesa als Estats Units, tantes vegades precursor del que ens espera a la resta del món occidental. La mitjana diària d’exemplars venuts allà ha baixat en 20 milions des que fa 15 anys va arribar Internet, cent diaris s’han vist obligats a deixar d’imprimir en paper. En el mateix període, el nombre de lectors de periodisme digital als Estats Units ha ascendit de 0 a 75 milions. La fuga de la publicitat, ha reduït els guanys de manera dràstica, cosa que ha derivat en grans quantitats d’acomiadaments (es maneja una xifra de 15.000 als Estats Units l’any passat). El prestigiós diari The New York Times ja tingut pèrdues per primera vegada en 50 anys. A casa nostra la crisi de la premsa també s’ha fet notar: molts diaris gratuïts en paper (aquells que en un principi es deia que acabarien substituint als de pagament) han acabat tancant d’allà que va esclatar la crisi econòmica al 2009. La majoria de diaris generalistes (El País, La Vanguardia, El Mundo) han reduït dràsticament el número de pàgines i han retallat plantilles a les redaccions, mentre anunciaven pèrdues milionàries. Per salvar els mobles la majoria han hagut de fer grans inversions en disseny i publicitat, a més d’integrar-se o formar grans grups empresarials de comunicació per tal de salvar les pèrdues obrint plataformes digitals, per intentar reconduir el negoci. Evidentment, no es pot deslligar la crisi de la premsa a la crisi econòmica mundial. A Catalunya, el manifest llançat fa uns 2

1. Introducció

Una vinyeta d’Andrés Rábago El Roto (El País)

dies per l’Assemblea de Mitjans en Lluita1, creada recentment, dóna una idea de com la recessió està afectant aquest mercat: “El sector de la comunicació és el segon més castigat per la crisi després del de la construcció”, afirma el text. Les conclusions de la Mesa sectorial dels mitjans de comunicació de Catalunya, un òrgan impulsat per empreses, sindicats majoritaris i agrupacions professionals, esbossen l’abast de l’enfonsament amb algunes xifres: 200 mitjans han tancat a l’Estat des de 2008; a finals de l’any passat, 90.200 persones es guanyaven la vida al sector, 12.300 menys que a principis d’any; la Generalitat va retallar les subvencions de dinou milions d’euros de 2010 a 9,4 el 2012. I es que son moltes les amenaces i debilitats que fan que que la premsa en suport paper estigui visquen potser la seva pitjor èpica històrica. A la resistència dels internautes a pagar per accedir a continguts a la web hem de sumar els als costos econòmics (per no parlar dels ecològics) que suposa la fabricació en paper de les rotatives impreses, ara, a tot color. A més, l’anomenada web 2.0. i les noves xarxes socials ofereixen al lector una nova manera d’informar-se immediatament (amb imatges i so de qualitat) que posen els diaris tradicionals en una situació tan ridícula com ni la televisió havia provocat mai. En resum, podem dir doncs què hi ha una crisi del periodisme? Dels diaris en paper? De la premsa? O de tot plegat? Diguem-ne que la situació és contradictòria. La facilitat d’accés a les fonts i la possibilitat d’informar al minut d’allò que passa fan que vivim el millor moment per fer periodisme. A Internet neixen sense parar diaris digitals d’informació i tot i la crisi, 1. mitjansenlluita.wordpress.com

encara hi ha hagut espai per diaris en paper (“Ara” a Catalunya i “i” a Portugal) que han jugat al disseny i a la informació visual com a targeta de presentació. I totes les capçaleres dels diaris espanyols s’han llençat a redissenyar el seu grafisme i format, tot i que més emportats per operacions de màrqueting que per un convenciment real. Més aviat la crisi vindria a ser d’ingressos publicitaris. Una crisi provocada per no saber colocar-se a la nova realitat digital que per un esgotament del producte. O per no entendre quin és el producte. Qui paga (o pagava) 1 euro per cada edició del diari imprès perquè està pagant? Quin és el producte? El rotllo de paper que li taca les mans o el servei d’informar-se què passa al seu voltant i donar-li eines per entendre-ho? Molts diaris ja ho han entès així i han reformulat el seu producte amb aquesta idea al cap. És per això que ara parlem més de diaris de “nínxol”, amb un públic objectiu bastant més segmentat i menys generalista. Així podem trobar els diaris que ja coneixem: per a gent de dretes, per a gent d’esquerres, per als del Barça, per als del Madrid (tot i que aquests dos últims sempre han existit) per als més independentistes, per als més federalistes... Algú podria dir que més que “nínxol” es tracta d’una trinxera, però el fenomen de diari “generalista” ja ha mort. Ja s’ha detectat també que el problema no és del suport. Hi ha diaris que sobreviuen a la web sense tenir edició en paper (Vilaweb a Catalunya i eldiario.es a tot l’estat, per exemple) i la majoria que han sapigut bifurcar en plataformes (web i paper) el seu producte. Bé, o al menys ho intenten... Molts encara no saben què fer amb els continguts de la web: gratuïts? Només una part? Pagar per un compte “premium” que et dona dret a 3

1. Introducció

fet noticiós

periodista emissor

canal diari

notícia missatge

lector receptor

“El problema és que la premsa presta massa atenció a les institucions i poca als ciutadans. Sempre he pensat que als periodistes no els agrada la gent. Creuen que la seva missió és educar les masses i es dirigeixen als seus lectors amb paternalisme” Robert Picard, director de l’Reuters Institute.

Esquema clàssic de comunicació aplicat a un diari imprés

continguts extra? L’oferta és variable segons el mitjà, però cap d’ells acaba de trobar la fórmula màgica amb que la web els faci milionaris continuant imprimint tones de paper cada dia.

El paper actiu d’aquests usuaris a l’hora d’elaborar notícies ha portat a que se’n parli d’un nou tipus de periodisme, conegut com “periodisme ciutadà”.

El producte, el suport es reformulen però... el periodisme? És una crisi poder més conceptual?

El periodisme ciutadà és el fenomen pel qual qualsevol usuari de la xarxa pot informar dels fets noticiables sense tenir una gran plataforma mediàtica al darrere. Amb un smartphone es poden fer vídeos i fotografies i compartir-les en directe a la xarxa de manera que al moment és accessible per a milions de persones.

L’estratègia de màrqueting del “nínxol” (o “trinxera”) dels diaris s’ha cobrat les seves primeres víctimes en aquest camp. Sembla que el lector ja no cerca la veritat i l’objectivitat en les notícies sinó un re-armament ideològic que la línia editorial de cada casa (creuades amb les seves respectives conveniències) es preocupa de facilitar-li. Però no només els continguts estan en redefinició. L’esquema clàssic de comunicació també està en entredit (veure gràfic). Un esquema unidireccional i jeràrquic. No té cap mena de sentit que continuem parlant de “lectors” com a simples clients passius que resten a l’espera de que el professional, el periodista, li filtri i l’editi les notícies. El públic ara té les eines per poder informar-se pel seu compte, a través d’altres persones que publiquen fotografies, vídeos i comentaris a twitter o facebook. I la xarxa 2.0 dona la capacitat crítica suficient com per crear-se una opinió dels fets, organitzar-se amb altres persones i presentar batalla. Esdeveniments com la primavera àrab a Egipte o el 15-M a l’estat espanyol donen suficients exemples d’això últim. Seria, doncs, més correcte parlar d’usuaris que de “lectors”. I refer l’esquema tradicional cercant reciprocitat entre usuari i periodistes i salvant un paper protagonista per als nous usuaris dels mitjans.

Les oportunitats del periodisme ciutadà s’han vist sobretot en moments de gran convulsió com les revoltes àrabs a Turquia i Egipte, que va agafar desprevinguts a la majoria de mitjans occidentals, i sobretot en grans catàstrofes naturals o terroristes. La impossibilitat de tenir reporters en el lloc i el moment que passen els esdeveniments converteix als ciutadans-periodistes en una font de gran valor documental. Però el periodisme ciutadà és només una font per als “autèntics” professionals dels mitjans o estem parlant d’un nou concepte periodístic que pot substituir a la llarga als llicenciats actuals? És un debat actual molt tediós... És habitual i comprensible trobar crítiques corporativistes entre sectors professionals del periodisme, que troben que prou desprestigiada i devaluada està la seva feina com per haver de competir amb el seu veí i el seu últim model de smartphone. La resistència als canvis en el sector dels mitjans de comunicació ja l’hem comentada... Però també hi ha l’altra cara de la 4

1. Introducció

#spanishrevolution

Tienes voz. El moviment del “15M”a l’estat espanyol durant 2011 va deixar antiquats la majoria de mitjans de comunicació i va bolcar als manifestats a les xarxes 2.0 per informar-se

L’esclat del periodisme ciutadà durant la revolució egípcia va fer editar al Centre de Mitjans SKeyes una “Guía Bàsica de Periodisme” gratuïta a través d’Internet

Foto: vocesconfutura.org

Foto: video.skeyesmedia.org

moneda que veu el periodisme ciutadà com una oportunitat per reformular el model de fer i donar les notícies.

de produir-ho. Els interessos polítics, comercials dels diferents entramats empresarials que amaguen les principals corporacions mediàtiques que estan al darrere dels principals diaris generalistes que surten en paper produeixen desconfiança i incredulitat als lectors. Això és un dels motius importants per entendre la fuga de l’audiència cap a mitjans digitals, moltes vegades més transparents, més propers a la seva audiència i amb organitzacions internes més modestes i menys jeràrquiques.

Aquestes noves formes de periodisme ciutadà ofereixen als mitjans tradicionals una font d’informació que pot ser molt important. A través de blocs o un altre tipus de portals, el ciutadà pot posar al periodista a la pista d’una història interessant i, fins i tot, pot oferir ell mateix una bona notícia. La idea és incloure a aquestes persones actives dins de l’entorn del mitjà de comunicació. L’absència d’un títol no vol dir obligatòriament l’absència de qualitat o rigor, encara que també és clara la necessitat de comptar amb un professional de la informació per publicar una notícia ben elaborada i seleccionada, algú que exerceixi de mediador entre aquest nou escrivent i el seu potencial audiència, que aglutini aquesta enorme embolic de veus i audiències disperses. Per aquest motiu és possible que la solució estigui en un camí intermedi entre els que donen suport a l’absoluta obertura de les formes d’informació i els negacionistes. El que està clar es que hi ha un divorci entre els professionals i l’audiència a la que es volen dirigir. Un indicatiu es que el periodisme continua sent una de les feines pitjor valorades pels ciutadans espanyols a les enquestes del CIS (només superats pels polítics). L’audiència, s’ha d’entendre, en el nou món de la informació 2.0 és molt més exigent. No només demana qualitat en el producte que consumeix sinó que exigeix una sèrie de valors a la manera

Com comentàvem anteriorment, un altre fenomen produït per aquesta cerca de la supervivència a aquesta onada de canvis és la cerca d’un periodisme sectorial o de nínxol. Aquí el periodisme ciutadà s’ha especialitzat en l’anomenat periodisme hiperlocal. Aquesta modalitat de periodisme neix per la iniciativa ciutadana de proporcionar informació propera al seu context geogràfic inmediat. L’objectiu és evitar que el fluxe d’informació sigui controlat per un monopoli de mitjans, lligant així el periodisme amb els nous moviments socials que promouen la participació de la ciutadania a les decisions polítiques i l’agenda informativa. La producció del periodisme hiperlocal es redueix a un barri o una zona geogràfica de la ciutat, té vocació de servei al ciutadà i requereix un alt grau de compromís i participació activa dels veïns utilitzant el periodisme ciutadà. Un dels avantatges principals és que al treballar per una població específica ofereix informació d’acord al seu nivell 5

1. Introducció

The Local, xarxa de blocs hiperlocals de barris del The New York Times

Redacció de Somos Malasaña en el seu tercer aniversari.

socio-cultural i estil de vida, per tant, no pretén ser massiu i confronta menys interessos polítics i/o econòmics. El grau de recepció d’aquest tipus de notícies és bastant alt perquè totes afecten directament al lector.

d’altres . D’aquí l’interès que han suscitat , per exemple , les entrevistes als veïns i les històries dels carrers , narrades pels més ancians del lloc . Tots dos mitjans aborden dues àrees temàtiques : notícies en general i agenda d’oci . Es tracta que els lectors coneguin l’oferta del barri i , a la vegada , que el petit comerç s’involucri en el projecte . Poden estar interessats en anunciar-se a les seves webs sense pagar molts diners , però arribant a les audiències que li interessen . Tenen menys visites, però de més qualitat, perquè arriben directament al seu públic. Així aconsegueixen un impacte molt més gran.

S’entén més com un servei públic que un negoci, i per això alguns dels pocs exemples de mitjans hiperlocals que existeixen xoquen tard o d’hora amb problemes econòmics. Moltes de les grans estructures dels grans mitjans de comunicació intenten cobrir aquest nínxol de mercat. Però a dures penes ho acaben concretant amb un o dos periodistes que estan atents de les xarxes i teletips que parlen de la zona concreta a cobrir. Als EUA el mitjà que més ha apostat pel periodisme ciutadà hiperlocal és “The New York Times”, que al 2010 va obrir “The Local”, una xarxa de blocs que cobrien l’informació de diferents barris de la ciutat comptant amb una feina combinada entre periodistes ciutadans i editors professionals. Tot i que “l’experiment” (com ho han definit ells mateixos) ha estat un èxit, aviat el diari apostarà per altres tipus de projecte, donat que s’han adonat que no té sentit per als grans mitjans pagar un equip de redacció per a fer un mitjà hiperlocal. Segurament va faltar una plataforma que facilités a la gent participar de diferent maneres.

És a dir, que els mitjans hiperlocals també són un bon camp de proves per a altres models productius de fer notícies, com el cooperativisme entre periodistes. L’emprenedoria és una de les sortides laborals a la que molts professionals opten en l’actual context de crisi econòmica. És el cas de “Fet a Sant Feliu”, un diari digital i revista impresa del Baix Llobregat que, el 2012, va rebre 38.012 usuàries úniques. Constituïda el 2008, la cooperativa editora de la publicació va ser pionera perquè no era de treball, sinó de consum. En aquest cas, doncs, no eren les periodistes que col·lectivitzaven el seu treball, sinó la ciutadania que unia forces per facilitar la creació d’un bé: informació sobre la seva ciutat. Actualment, 160 cooperativistes de “Fet a Sant Feliu” garanteixen, amb una quota de 35 euros anuals, la feina a una periodista.

“Somos Centro” i “Somos Malasaña” són un bon exemple d’informació hiperlocal a l’estat espanyol . Aborden un tema molt específic que se li escapa a les grans empreses de l’informació . Malasaña és un barri molt particular de Madrid i els seus veïns tenen més sentit de pertinença que

Aquestes i d’altres experiències demostren que encara queda molt de camp per explorar. I que la tant temuda “crisi dels mitjans” caldrà resoldre-la trobant nínxols de mercat hiperlocals combinant participació ciutadana, edició professional i estratègia multiplataforma en quant a suports.  6

Descripci贸

2. Descripció

fet noticiós

QUÈ?

missatge

PERQUÈ? missatge

usuari

Esquema de comunicació del nou projecte, on l'usuari és la peça principal d'un nou engranatge comunicatiu

periodista

2.1. Objectius principals El projecte consisteix en crear una nova xarxa de mitjans de comunicació hiperlocals i multiplataforma. L’àmbit geogràfic on es situarà és al nord de la comarca del Barcelonès i el baix Maresme. S’ha detectat que existeix un buit comunicatiu en aquesta àrea geogràfica que es pot omplir amb un mitjà d’aquestes característiques. Aquesta zona d’actuació compleix uns requisits comuns a totes elles: són zones de gran identitat pròpia, amb un fort teixit social i cultural però que depenen comunicativament de la metròpolis (Barcelona). Per tant el repte comunicatiu és gran, perquè hem de penetrar en varis municipis de les rodalies de Barcelona intentant assolir les conclusions que es dedueixen de l’anàlisi del context general del primer punt d’aquesta memòria:  Una marca-”marc” capaç de permetre crear submarques (franquícies) per cada municipi però capaces de relacionar-se entre si com a part de la mateixa xarxa.  Un mitjà amb la capacitat de permetre el màxim de participació ciutadana però salvant un producte professional i de qualitat periodística.  Multiplataforma: no posar-se cap límit ni apriorisme en quant a suport emplat. El "on" i el "com" esdevindrà com a conseqüència del "què" principal.

comunitat

 Formar part, i així comunicar-ho, del entramat social del entorn geogràfic on es conviu. Tenir un espai físic que serveixi de referència.  Arribar a aquelles persones compromeses i implicades en el seu entorn més immediat (barri, comerç, associacions, etc.), i ser capaços de comprometre'ls activament en el projecte. El nostre esquema de comunicació hauria de canviar respecte al clàssic revistat al punt 1 de la memòria, superar els rols de emissor-receptor i crear un flux de feina recíproca entre l'usuari, el periodista i la comunitat. A continuació, farem un petit estudi de camp per saber en quina realitat geog àmbit ens movem i quines experiències similars existeixen a la realitat geogràfica on volem implantar el nostre projecte.

2.2. Anàlisi del mercat 2.2.1. Realitat geogràfica Tant al Barcelonés Nord com al Baix Maresme no són comarques propiament dites, sinò dues àrees cadascuna d'una comarca diferent (Barcelonès i Maresme) amb unes característiques pròpies. El Barcelonès nord és l'àrea més poblada, amb 386.817 habitants,una superfície de 43,85 km²i una densitat de 8791,29 hab/km².1 Engloba 3 municipis Sant Adrià, Santa Coloma 1. Dades d'IdesCat 2012

2. Descripció

Municipis Barcelonés Nord Badalona Montgat Sant Adrià de Besòs Baix Maresme



Montgat Tiana El Masnou Alella Teià Premià de Mar Premià de Dalt Vilassar de Mar Vilassar de Dalt Cabrils Òrrius Cabrera de Mar Argentona Mataró Dosrius St Andreu de Llavaneres St Vicenç de Montalt Caldes d'Estrac

Mataró

Badalona

de Gramenet i Badalona, el principal amb més de 200.000 habitants. L'espai geogràfic que ocupa queda marcat pel riu Besós, la costa del Mediterrani i la serralada de Marina. Encara que en els últims anys ha perdut molt teixit industrial, continua mantenint una important diversitat industrial comparat amb la resta de territoris de la regió metropolitana de Barcelona, g ràcies a l'obertura de nous polígons industrials o l'ampliació dels existents. A més, el creixement del sector serveis està assimilant la disminució del pes de la indústria , fent més evident l'existència d'un ampli i ric teixit de petites i mitjanes empreses, a més de microempreses i autònoms. El Baix Maresme és una subcomarca (sud del Maresme) que conté 18 municipis de 183,36 km2 i 283.236 habitants el 2012. Geogràficament està estretada per la serralada del litoral, que forma un gran parc natural, i el mar del Mediterrani, que conforma grans platges llarges i de sorra i on arriben una sèrie de rieres formades a les montanyes. Mataró és la capital de comarca, i comprèn poblacions amb molta personalitat i vitalitat social i cultural: El Masnou, Premià, Vilassar, Cabrils, Alella, entre d'altres. Ha estat un important pol industrial, destacant especialment les indústries tèxtil, química, i metal·lúrgica. L'agricultura destaca històricament en la seves vessants viticultora i horticultura. La pesca ha estat sempre un sector rellevant en una comarca amb tants quilòmetres de costa. Però els darrers decennis ha esdevingut (per la benignitat del clima i la bellesa del paisatge i també la proximitat amb Barcelona) una comarca eminentment turística i residencial. Aquesta comarca disposa d'una bona infraestructura turística (hotels, càmpings,

ports esportius, golf, etc) i de mobilitat (compta amb el primer tram viari construït a la península entre Barcelona i Mataró. Com veiem, els punts en comú dels municipis d'ambdues comarques és tenir una identitat pròpia molt definida tot i la seva proximitat a la capital de Barcelona.

2.2.2. Casos existents Aquesta identitat pròpia ha fet que històricament la majòria d'aquests municipis tinguin el seu propi ecosistema propi de mitjans de comunicació, tant públics com privats. Audiovisuals Al Barcelonés Nord Badalona és l'únic municipi que compta des de l'any 2000 amb una televisió, "TVB", que forma part del grup audiovisual municipal "Badalona Comunicació". Tot i tenir un informatiu diari i una audiència correcte per comptar amb tants poc mitjans (91.000 persones segueixen cada dia la programació, l'acumulació de pèrdues i deutes han fet que tingui poca presència en xarxes i que el format comunicatiu sigui caduc i estàtic. La seva programació estrella és el programa informatiu d'esports on es fa seguiment dels equips locals i comarcals de futbol i bàsquet. "m1tv" és la televisió pública feta a Mataró i per a tot el Maresme. Es tracta d'un mitjà de comunicació de titularitat del Consorci Digital Mataró-Maresme que va començar a emetre el 2010. El principal atractiu de la cadena és l'informatiu diari amb notícies de tots els municipis del Maresme. 9

2. Descripció

paper

web*

xarxes socials*

*Usabilitat de l'1 (poc usable) al 5 (molt usable) **Nivell d'activitat de l'1 (poc actius) al 5 (molt actius)

Premsa escrita A Badalona el grup de comunicació Badalona Comunicació edita la revista mensual "Bétulo", que fa els serveis de butlletí informatiu de l'ajuntament, bàsicament. També compta amb gran popularitat la revista "Tot", un setmanari gratuït editat pel grup editorial Subirats & Subirats Editors des del 1983 Té una tirada de 23.000 exemplars i dóna cobertura informativa a tres municipis: Badalona, Montgat i Tiana. El seu contingut és bàsicament de servei, reproducció de teletips i grans dosis de publicitat de comerç de proximitat. Això si, gaudeix de gran audiència en xarxes com Twitter i Facebook tot i que sense un gran paper proactiu. La publicació té una edició homologa a Mataró amb una tirada de 35.000 exemplars amb un gran abast per tota la comarca del Baix Maresme. Altres publicacions de distribució gratuïta són xarxes de mitjans hiperlocals com "Línia Badalona" i "Diari de Badalona". El primer gira entorn de la publicació en paper (tot i que té una web que reprodueix els continguts), està gestionat pel grup Comunicació21 i té una tirada mensual de 400.000 exemplars. Tenen altres edicions a barris de la ciutat de Barcelona (com "Línia Sants") i a comarques del Vallés. "Diari de Badalona" té un format similar, amb una tirada més petita, i també compta amb edicions paral·leles a Sant Adrià i Santa Coloma. Edicions similars a aquestes últimes al Baix Maresme en trobem "La Clau", setmanari gratuït que s'edita des de fa més de 25 anys a Vilassar de Mar per a tota la comarca maresmenca amb un total de 20.000 exemplars.

A Mataró s'edita el "Capgròs" del grup "Capgròs Comunicació SL", que a banda d'editar un setmanari gratuït de fa més de 30 anys amb una tirada de 30.000 exemplars compta amb oferir serveis d'agència publicitària i de màrqueting per empreses de la comarca. Diaris digitals "Badanotis" és un mitjà independent d'informació badalonina creat per periodistes emprenedors. El diari, l'únic a ambdues subcomarques netament digital, compta des del 2012 també amb edició a la ciutat veïna Sant Adrià de Besòs. A banda de publicar en web i xarxes socials tenen capacitat d'editar petites peces audiovisuals. A Mataró els dos setmanaris principals "Tot" i "Capgròs" també compten amb una plana web prou activa i de referència informativa per la comarca. D'aquest breu anàlisi a les experiències comunicatives existents a la realitat geogràfica on ens aproximen poden treure algunes conclusions:  Cap d'ells té una reciprocitat amb el lector i no construeix una comunitat al seu voltant.  Tots son gratuïts i basen la seva viabilitat econòmica en els ingressos publicitaris.  Tots intenten abastar una realitat supra-municipal i abracen la comarca i els municipis propers.  Cap d'ells té una clara estratègia de diferenciació i segmentació del públic objectiu. 10

2. Descripció

Mostra d'audiència potencial objectiva

25-55 anys. Estudis superiors. Professions liberals. Consciència social. Consumeix cultura. Arrelament a la realitat del barri.

Roger, 28 anys Cambrer. Llicenciat en ciències ambientals. Es mou en bicicleta. Comparteix pis. Es vegetarià . Soci d’una cooperativa de consum. Activista de lluites veïnals.

Ramón, 39 anys Professor de secundària. Agafa el metro per anar a treballar. Consumidor d’espectacles culturals. Llegeix molt. Esportista i amant de la natura.

Idoia, 29 anys Dissenyadora d’Interiors. Es mou en transport públic. És consumista, li agrada conèixer espais nous Assisteix a concerts de música indie.

Soco, 52 anys Té una merceria (negoci familiar). Col·labora amb l’AAVV del seu barri. Consumidora de comerç de proximitat. El cap de setmana li agrada sortir a passejar amb els seus nets.

2.2.3. Públic objectiu En certa manera intentem construir un mitjà generalista, obert a tota la ciutadania del municipi en qüestió, però la columna fonamental amb la que es sustenta seran els usuaris que agafin un compromís més ferm amb el projecte. Aquests últims si que val la pena segmentar-los pròpiament. En general, ens dirigim a una audiència d'un segment d'edat ampli, però no adolescents. És a dir, la forquilla la podríem posar entre els 22-55 anys.

Tenen, òbviament, estudis superiors i una professió liberal. Viuen en la zona geogràfica d'actuació però es mouen bastant per la capital de Barcelona bé sigui per treballar o per consumir productes culturals. Tenen una gran consciència social i un alt grau d'arrelament amb la realitat del seu barri i municipi natal. Hem intentat esquematitzar 4 prototips de persones que formarien part de la nostra audiència potencial per tal d'aproximar-nos amb ells. Hem agafat una breu mostra fictícia però variada entre edat i gènere. 11

2. Descripció

actors

serveis

seu social soci cooperatiu

productes

club

equip professional

assemblea cooperativa

bar-cafeteria sala d'actes redacció oberta formació

beneficis i descomptes a la xarxa de comerços col·laboradors

xarxes socials

web adaptativa

publicació

usuaris

El projecte intenta anar més enllà del fet comunicatiu i ofereix tot un catàleg de serveis i productes diferents per als diferents actor que hi formen part.

2.3. Característiques del projecte 2.3.1. Projecte comunicatiu Començant a definir el nostre projecte, doncs, parlant de "mitjà social", per diferenciar-lo de la competència directa abans esmentada. El nostre mitjà és "social" perquè no només ven un producte informatiu, sinó que cerca ser un agent més de la xarxa social de la que informa, un agent actiu i no imparcial, i vol incidir directament a la realitat de la que forma part i de la que està informant. El model empresarial serà una cooperativa de consumidors, on els usuaris estaran associats i seran el sustent econòmic i humà del projecte. Els socis cooperatius formaran part d'un club que disposarà de descomptes i beneficis a la xarxa de comerços i entitats col·laborades, sent aquesta una manera de fidelitzar i de oferir un servei a canvi del suport rebut. Un equip de professionals relacionats amb el món del periodisme, la comunicació i l'edició seran els encarregats de dirigir el dia a dia del projecte. Rendiran comptes periòdicament a l'assemblea de socis cooperatius, on s'escolliran els seus membres i s'adoptarà una línia editorial i el full de ruta a seguir del projecte. L'equip de professionals tindran la responsabilitat de dinamitzar a la xarxa associativa i a la ciutadania per tal que facin arribar informacions i preocupacions que es puguin trans-

formar en un producte informatiu pel mitjà. Han de sortir al carrer, burxar, preguntar, etc. Estaran al aguait de tot allò que es produeixi a l'agenda pública del municipi i que sigui destacable de traslladar al conjunt de la ciutadania. De la mateixa manera hauran de dinamitzar les xarxes socials animant i provocant debats entorn dels temes corresponents al context socio-polític-cultural de la població. Una de les peces claus del projecte es disposar d'una seu social física, en forma de petita escola-redacció. Allà és on es centralitzarà la relació usuaris-socis-equip professional. La seu social ha de servir per oferir una sèrie de serveis que atraguin l'atenció del públic objectiu i sigui motor del projecte:  Servei de bar-cafeteria  Sala d'actes  Redacció oberta del equip professional  Formació en ús de xarxes social i periodisme ciutadà El flux d'informació es materialitzarà en 3 productes diferents: 1. Informació en xarxes socials (Twitter i Facebook) on es penjaran les notícies i s'incitarà al debat públic sobre aquestes. 2. Una web adaptativa multiplataforma (PC, tablet i smartphone) on es recollirà tota la informació de manera ordenada per temps i temàtiques. 3. Una publicació en suport paper setmanal que servirà de resum i arxiu dels fets esdevinguts durant la setmana, d'enllaç amb el gran públic aliè al projecte, i una edició acurada feta per l'equip professional donant les claus i eines necessàries per respondre el "perquè" dels fets. 12

2. Descripció

Fortaleses

Debilitat

 Projecte global i social de comunicació

 Màxima dependència de gent no professional

 Suport de socis i usuaris Oportunitats

Amenaces

 Cap mitjà existent és multiplataforma

 Publicació en paper costosament cara  "Soroll" a la xarxa 2.0

 Són unidireccionals amb la seva audiència Anàlisi DAFO (Debilitats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats) del projecte.

Un cop descrita la competència i el nostre projecte comunicatiu, podem destriar quines són les nostres principals fortaleses i debilitats internes que ens condicionen per poder assolir els objectius proposats, i quines oportunitats i amenaces ens trobem al mercat per tal de situar-nos en avantatge o desavantatge respecte la competència.

2.3.2. Fortaleses i debilitats Si fem un anàlisi intern sabem que el nostre projecte es construeix sobre uns principis que no existeixen en el camp i zona geogràfica on ens volem ubicar. Serem el primer mitjà de comunicació fet i pensat en el segle XXI. El nostre producte no és redueix a una publicació periòdica sinó que oferim tot un projecte global i social de comunicació. Comptarem amb la força i empenta de la gent usuària i el compromís dels socis, fet que ens obrirà moltes portes alhora de fer viable el projecte. Però aquesta mateixa força és el punt feble del projecte. No dependre de grans grups empresarials i no tindre una gran infraestructura darrere té els seus avantatges per fer viable el projecte però passem a dependre gairebé única i exclusivament del compromís activista de molta gent no professional de la comunicació. Si el compromís d'aquesta gent baixa o és irregular, el projecte no és viable.

2.3.3. Oportunitats i amenaces Queda clar un cop vist els casos assentats ja als municipis d'actuació que els mitjans existents avui per avui no treballem un projecte com el nostre. La immensa majoria es

centren només en una plataforma i són unidireccionals amb la seva audiència. Per altra banda, estem en un mercat saturat d'informació i fer-se un espai serà complicat. Especialment complicat serà consolidar el producte de la publicació en paper, donat que és un producte costosament car i que té, ja hem vist, una dura competència. Ha de ser gratuït forçosament i oferir una diferenciació clara respecte a la resta de competidors. La resta de productes digitals que s'ofereixen, doncs, han de ser la pedra angular del projecte però haurà de salvar el soroll d'informació que conviu a la xarxa. L'experiència diu que la única manera de salvar aquest soroll és fer una bona campanya física en el món real.

2.4. Definició de la marca 2.4.1. Naming El nostre objectiu és crear una marca global, per tant mòbil, que serveixi tant com per Badalona com per Mataró, per exemple. Estem parlant del que segurament serà una marca composta, amb nom i cognoms. El comú en aquests casos és que la marca és el "nom" i l'apèndix acostuma a ser la localitat on es distribueix la marca (per exemple: X-Badalona, X-Mataró). Però si estem parlant d'un mitjà que pretén basar-se en la hiperlocalitat és important que la localitat que dona nom a l'entorn més immediat del públic objectiu vagi per davant.

2. Descripció

punt: m 4 1 Porció petitíssima de l'espai. 2 p ext Indret precís on una cosa té lloc. 4 Indret geogràfic, localitat. zero: m 1 MAT 1 Nom de la xifra 0, numeral cardinal que designa l'absència d'unitats. 2 Nombre ordinal que designa el punt inicial o origen. Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana, 2013.

Per aquest motiu el naming serà un apèndix que s'afegirà a la localitat, a la sub-marca. El naming serà ".0" (llegit "punt zero"). Si agafem el diccionari ens adonem que els dos mots, "punt" i "zero", tenen accepcions que encaixen amb allò que volem comunicar. El "punt" és un "indret geogràfic", un espai delimitat en l'espai. Recordem que el nostre mitjà, a més de basar-se en una hiperlocalitat, tindrà una seu social física que servirà de referència, que ben podria ser el "punt zero" del projecte. El "zero" és el "nombre ordinal que designa el punt inicial o origen", una accepció que ens designa com un mitjà social de nou cuny que pretén fer un "reset" a la forma tradicional de donar i manipular l'informació però no només: també que aspira a canviar la realitat concreta on conviu per una de millor. La relaciona també amb el "km o", que en molts municipis designa el punt inicial d'on es comencen a comptar els kilòmetres de les carreteres.

 és un mitjà social, urbà, jove i cosmopolita;  és proper, ciutadà, municipal, hiperlocal i està a peu de carrer;  permet la participació, és horitzontal i transparent;  vol un canvi social: és compromès, inquiet, revolucionari;  està enxarxat, associat amb la comunitat.

2.4.3. Conceptes D'aquest mapa d'atributs, les idees clau i conceptes principals que volem transmetre que podem seleccionar són 3: 1. Estem implantats a la ciutat i som un mitjà hiperlocal 2. Fomentem la participació i volem un canvi social

Recordem, a més, que com circularà la informació, el producte final, del nostre projecte serà a través de les xarxes 2.0. La relació d'aquest naming-apèndix a la realitat de les xarxes socials és bastant directa.

3.1.4. Posicionament

2.4.2. Atributs

La idea general que volem transmetre perquè l'audiència potencial ens recordi és:

Un cop bategada la marca podem trobar una sèrie d'atributs que volem col·locar dins per omplir-la de contingut:

3. Treballem en xarxa i creem comunitat

"Són el mitjà de comunicació social de la meva ciutat. Amb ells m'informo i em relaciono amb els meus veïns".  14

Marca

3. Marca

Símbol principal

Referents gràfics

Procés gràfic

3.1. Atributs gràfics 3.1.1. Símbol principal El símbol principal és la representació gràfica del ".0", adoptant la seva forma més icònica i recognoscible de les pantalles LCD, és a dir, amb una barra diagonal enmig per no confondre amb la lletra "o".

 ciutat: un pas de zebra;  participació: la línia diagonal que creua l'espai buit del zero cap al punt és un camí, una carretera enmig d'un tramat que ens porta a un objectiu;  comunitat: les dues parts del zero son iguals i col·locades de tal manera com dues mans tocant-se.

3.1.2. Procés gràfic

El punt és una circumferència perfecte i està col·locat seguint la línia diagonal i amb el seu epicentre al mig de la línia de base del zero.

Durant el procés gràfic i la fase d'esbossos de propostes prèvies es va decidir que la barra diagonal que talla el zero era imprescindible per tal que el número fos recognoscible i, per tant, llegible.

La representació gràfica del punt i el zero estan basades com dèiem en les pantalles LCD, però s'han cercat imatges conceptuals relacionades amb les idees força descrites al punt 2.4.3:

Per la mateixa raó s'ha definit un número zero simètric però humanista i amb corbes i formes amables per l'espectador, però sempre guardant geometria i simetria. 16

3. Marca

5.20.85.0 227.198.81

0.80.70.0 202.104.79

65.30.0.20 101.129.174

0.0.0.100 33.25.21

80.10.45.0 95.161.153

Logotips per les sub-marques de Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià i Montgat, respectivament.

Carta de colors principals en CMYK i RGB.

Keith Haring

"Broadway Boogie Woogie" de Piet Mondrian

3.1.3. Logotip

Ens hem traslladat a obres artístiques del neoplasticisme, com el quadre "Broadway Boogie Woogie" de Piet Mondrian i els graffittis del artista de carrer Keith Haring.

El logotip és la suma del símbol de la marca i el nom del municipi on s'implanta el projecte. També la podem anomenar sub-marca. Per tal de mantenir una estructura comuna cada sub-marca veurà reduït el nom del seu municipi a un acrònim de 3 lletres, simulant el codi d'aeroports internacional de IATA. És tracta d'agafar les lletres més sonores i recognoscibles del nom del municipi.

3.1.4. Colors Per escollir la gamma de colors de la marca hem volgut agafar una combinació de colors bàsics, en sintonia amb les formes geomètriques del logo i els atributs comentats anteriorment d'urbanitat, transparència, participació i comunitat.

La marca utilitzarà una gamma de 4 colors diferents combinats sempre amb el negre. S'han escollit dos colors freds (turquesa i blau) i dos càlids (groc i vermell). La tonalitat s'ha derivat cap a tonalitats pastels, per fer-los més corporatius i allunyar-los dels colors primaris. Com sempre aniran acompanyats de grans espais de blanc i el color negre la tonalitat pujarà per contacte i es visualitzaran de forma més viva i primària.

3.1.5. Tipografies La tipografia principal és la Avant Garde Gothic. És una tipografia de pal sec, geomètrica, derivada de la clàssica Futura de Paul Renner feta durant l'època de la Bauhaus als anys '2o a Alemanya. 17

3. Marca

ITC Avant Garde Gothic Std Bold