Page 1

NÚMERO 2 JUNY 2017

Països Catalans: seran d'esquerres o no seran?


Equip d’ACCIONA’T Redacció: Òscar Adamuz, Toni Barceló, Joan Morro, Marcel Pena. Disseny: José Ramón Noguero, Marcel Pena.

Editorial: L’esquerra i els Països Catalans: una relació amb futur? Activitats d’Enllaçats per la Llengua

Entrevista a Carlos Saura: «Els Països Catalans són un espai cultural i lingüístic»

Article: Els Països Catalans construïts per l’esquerra de la història

Recomanació Cultural: Nacionalisme espanyol i

catalanitat. Cap a una revisió de la Renaixença

Set de Set: els Països Catalans, territori per territori


Editorial

L’esquerra i els Països Catalans: una relació amb futur?

Joan Morro

L’esquerra i els Països Catalans carreguen un problema comú: els seus detractors voldrien que no existissin i els seus defensors no solen posar-se d’acord gairebé mai. El motiu principal d’això és que tant l’esquerra com els Països Catalans són efectivament polítics. Cap dels dos pot plantejarse seriosament al marge de la política. I paga la pena recordar que, on hi ha política, hi ha interessos col·lectius contraposats. Entre detractors i defensors sempre n’hi ha qui mira d’aigualir la qüestió, fugint així de la política. En aquest sentit, d’una banda, tenim els que identifiquen l’esquerra amb una sort de “moral superior”, una mena d’actitud neutral que tendeix a expressar-se en eslògans simpàtics i a obviar els conflictes socials. Aquí trobem els emissaris del consens, els visionaris del bé comú. D’altra banda, hi ha també els que es pensen que els Països Catalans són un “fet redemptor”, allò que cal conèixer per a assolir el compromís per la independència de la nació catalana. Entre aquests hi destaquen els que creuen que la manca d’un projecte catalanista integral és degut a la ignorància. Més enllà d’aquests dos patrons pràcticament místics també hi ha partidaris de la realpolitik. Si bé encara trobem la clàssica postura esquerrana que repeteix que els fets nacionals i culturals són criteris que divideixen la classe obrera tot afavorint les elits, en temps populistes com els actuals va agafant força la idea segons la qual els països, abans de ser de dretes o d’esquerres, han de ser. A diferència del parell anterior, aquests sí que responen en termes polítics, però en cap d’aquests dos casos hi ha un compromís conjunt amb l’esquerra i els Països Catalans. Cada cas dels comentats només es pot comprometre amb un d’aquests. Evidentment, algú es podria demanar si un compromís catalanista i d’esquerres té futur a hores d’ara. Cap compromís polític té garanties. D’això se n’encarrega la religió i el dret, no pas la política. Com suggeria Maquiavel amb una bella metàfora, fer política és com fer dics a la vora d’un riu: no podem evitar que plogui i el desbordi, però podem intentar regular el curs de les aigües. Com podríem fer dics d’esquerres als Països Catalans? En primer lloc, cal reivindicar la terra. L’on és el punt de partida per a qualsevol proposta política que no sigui merament ideològica. Qui no fa política per als àngels la fa per a col·lectius concrets que sempre són a un espai concret. En relació amb això, en segon lloc, cal reivindicar el poble, la qual cosa no es pot confondre amb la gent normal. La normalitat no és mai el motor de l’esquerra; en tot cas, n’és un objectiu: deixar de ser un estrany. Això no obstant, només qui se sap fora de la normalitat pot tenir consciència d’esquerres. L’esquerra no combrega mai amb el que hi ha, sinó que l’enfronta. L’avenir contra l’haver. Una terra sense poble és un sedant, un poble sense terra és una derrota. No es tracta de reconèixer cap ser ni de fer abstraccions, sinó de ser-hi i fer-nos. Al fil de la nostra qüestió, en tercer lloc, això comporta reivindicar la impuresa. Contra presumptes autenticitats que apel·lin a comunitats extraordinàries i individus excel·lents, contra els que pretenen dictar la terra i el poble tot perpetuant racisme i classisme, cal ser impurs. No hi ha terra ni poble que sigui l’elegit. Tota terra i tot poble es fan l’un amb l’altre des de la hibridació de l’herència i el desig, el conegut i el desconegut, l’expectativa i la realitat. Cap plantejament podrà ser d’esquerres si oblida que som pel que sempre està per fer. Els Països Catalans no deurien ser ni una tribu ni un club, tampoc una arcàdia, sinó un espai d’afirmació popular que, per la seva condició geogràfica i cultural, faci de mediador evanescent entre el món europeu, l’hispànic i l’araboislàmic. Perquè la seva relació amb l’esquerra tingui futur caldran lluites de classes amb perspectives globals, crítiques i des de la mediterrània. Això ja no dependrà del que està bé i és ver sinó dels interessos, que han de ser nostres. A més del som i serem, hem de voler i saber ser.


Activitats d’Enllaçats per la Llengua

Una nova jornada per la llengua enllaça tot el territori Presentacions de llibres, un decàleg d'ús social del català, passejades per la llengua, recomanacions literàries i accions simbòliques van agermanar tot el domini lingüístic en el marc de la campanya de Sant Jordi d'Enllaçats per la Llengua. La Diada de Sant Jordi d'enguany va justificar una campanya d'Enllaçats per la Llengua a tot el domini lingüístic per a enaltir la literatura catalana com un àmbit cultural sense fronteres i alhora reclamar la normalització de la llengua i fomentar-ne l'ús social. La xarxa d'entitats va publicar el comunicat: "Sant Jordi: llengua normalitzada, literatura sense fronteres", on convidava a les relacions culturals entre els territoris i anunciava diverses accions en aquest sentit. ACTIVITATS DE LES ENTITATS D’ENLLAÇATS PER LA LLENGUA (abril, maig, juny) Stei-intersindical Illes Balears: L’STEI espera del govern balear accions més decidides per la llengua i cultura catalanes

STEPV-Intersindical Valenciana: STEPV presenta les al·legacions a l’auto del TSJ que suspèn cautelarment el decret de plurilingüisme

Assemblea de Mestres i Professors Illes Balears: Continua la ignomínia de les exempcions de català. Informe mesa sectorial (UOB)

Acció Cultural del País Valencià (ACPV): ACPV valora molt positivament el Decret d’Usos Administratius de la Llengua

Òmnium Cultural de l’Alguer: Cloenda del curs d’alguerès amb una jornada de poesia

Federació d’Escola Valenciana (FEV): Escola Valenciana demana la creació d’una llei d’igualtat lingüística en el marc de les Trobades de l’Orxa i Quart de les Valls

Obra cultural de l’Alguer: L’Obra Cultural de l’Alguer organitza la XXXIV edició del premi de poesia i prosa “Rafael Sari” en català de l’Alguer Plataforma per la Llengua l’Alguer: El català a l’Alguer, un futur amb molta història Plataforma pel Dret de Decidir (PDD): Concert solidari pel Catalan News Monitor Federació d’Organitzacions per la Llengua Catalana (FOLC): La FOLC demana la creació del consell audiovisual català Intersindical-CSC: La Intersindical-CSC guanya les eleccions sindicals a la Universitat Pompeu Fabra USTEC-STEs-IAC: Comunicat sobre la polémica al voltant dels llibres de text de Catalunya Enllaçats No Acatem (ENA): Informe CAT 2017 Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC): Comunicat del SEPC en relació a les detencions Coordinadora Obrera Sindical (COS): Jornada de debat i formació ‘Sindicalisme i cooperativisme’ Associació Amics de la Bressola: Celebració de la Bressolada 2017 a Sant Esteve del Monestir Moviment Franjolí per la Llengua: Decàleg per la conscienciació lingüística del català a la Franja

Associació Cívica per la Llengua el Tempir: Al sud en valencià! Castelló x la Llengua (CxLL): L’assaig, la gramàtica i la poesia centraran els vermuts literaris de la primavera de 2017 Bloc d’Estudiants Agermanats (BEA): III Setmana per la Llengua + Concert Aspencat. Agrupació Borrianenca de Cultura: Butlletí número 225 de l’ABC Plataforma pel Dret a Decidir País Valencià: Decidim considera que la suspensió del Decret de Plurilingüisme és un «nou atac al poble valencià i als drets lingüístics» ICEC_International Commission of European Citizens: El canal RT entrevista Anna Arqué, portaveu de l’ICEC, sobre la situación a Catalunya Llibreria Serret de Vall-de-roures: Octavi Serret, propietari de l’emblemàtica #LlibreriaSerret de Vall-de-roures reb la #CreudeSantJordi de la Generalitat de Catalunya !! Centre de Cultura Catalana d’Andorra: El Centre de la Cultura Catalana ha presentat “Um pam de llengua” Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans: Web de l’OJIPC La Veu dels Països Catalans-Associació:

Conferència a Tolosa sobre Joan Claret


Entrevista

Carlos Saura: «Els Països Catalans són un espai cultural i lingüístic» Carlos Saura León (Palma, 1988) és un polític balear, actualment diputat de Podem al Parlament de les Illes Balears. És llicenciat en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra en l'especialitat de Filosofia i màster en Filosofia Contemporània per la Universitat de Granada. És membre de la Comissió d'Economia i també ostenta els càrrecs de secretari de la Comissió d'Afers Europeus i de president de la Comissió de Control sobre la Radiotelevisió de les Illes Balears.


Entrevista

–El programa autonòmic de Podem fa una breu síntesi de la història social de la llengua pròpia de les Illes Balears. En aquest sentit, creus que en l'actualitat s'estan assolint satisfactòriament els objectius de les polítiques de normalització lingüística en els àmbits de Palma i de les Illes Balears? –Crec que queda molt per fer, però anam per bon camí. No venim d'una situació normal. Venim d'atacs constants contra la llengua i la cultura pròpies de les Illes Balears. L'exigència del català en diferents àmbits de l'Administració és un pas fonamental per arribar a aquesta desitjada normalització, però també ho és tenir una visió científica de la llengua i recuperar la Universitat de les Illes Balears com a referència en aquesta matèria. No arribarem a una situació de plena normalització fins que tothom pugui demanar un cafè amb llet i no li diguin «Un café con leche?» o fins que quan s'agafi un taxi en direcció a carrer Conqueridor el taxista no digui «Conquistador?».

–Creus que aquestes iniciatives tenen un suport social significatiu? Quin és el posicionament de les institucions en relació amb aquestes organitzacions? –Crec que tenen un suport totalment minoritari. L'únic partit que insisteix molt al Parlament de les Illes Balears amb les modalitats lingüístiques és Ciutadans, que intenta emprendre una guerra de llengües per aconseguir vots. –Recentment hem sabut que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i l'Ens Públic de Radiotelevisió de les Illes Balears, amb la possibilitat que també s'hi incorpori el País Valencià, crearan un canal de televisió per Internet de manera conjunta. És una passa important cap a la reciprocitat plena, no ho trobes?

–Totalment. Sóc president de la comissió de control d'IB3 i crec que hi ha hagut un canvi fonamental en la manera d'entendre l'ens, el qual ha adoptat amb to–A les Illes Balears, en aquest sentit, l'Acadèmi de tal normalitat una de les seves missions fonamentals, sa Llengo Beléà [sic] i la Fundació Jaume III pro- que és la de la difusió de la llengua pròpia de les Ilposen models de normativa lingüística alternatius i les Balears. A aquesta tasca s'ha afegit el fet de profins i tot oposats al de l'Institut d'Estudis Catalans. duir programes conjuntament entre IB3 i TV3 o la Fins a quin punt són propostes amb avals científics? creació d'aquest nou canal de televisió per Internet. Per una altra banda, no només és necessària la creació –Fins a cap punt. Són propostes amb una marcada d'aquests espais comuns sinó també fer-ho en plataideologització que cerquen clarament dividir la comu- formes adaptades als nous models de consum per arnitat de parla catalana. La dèria de José Ramón Bauzá ribar a més gent. i el gonellisme tenien la funció de fer un blaverisme «El balear és un artefacte a la balear, adduint que hi havia un monstre anomenat pancatalanisme que volia acabar amb la societat anticientífic, un atemptat balear tal i com la coneixíem. El balear és un artefacte totalment anticientífic, un atemptat contra la cièncontra la ciència lingüística» cia lingüística. Per començar, en la gran majoria de llengües no es parla com s'escriu, que és el que pretenen sense cap tradició escrita darrere els que promouen –«Una llengua, una nació». Hi estàs d'acord? aquest tipus de pensament. Tampoc hi ha fonaments històrics, filològics ni de cap mena per considerar –Una nació és molt més que una llengua. A la nació, el que es xerra, es parla o es ralla a les Illes quelcom hi poden confluir també fets històrics, tradicions o diferent del català. El que pretenen és negar la unitat religions compartides. No crec que ningú digui que lingüística, com si qualcú digués que el castellà que Equador i Castella o Madrid formen part de la mateixa es xerra a Vallecas i Triana fossin llengües diferents o nació. com si el gallec que es xerra a Vigo fos una llengua al- –Els dirigents estatals de Podemos sovint es refertra que la que es parla a Betanzos. L'escriptura sempre eixen a l'estructura administrativa i territorial de es crea a posteriori de la llengua parlada. Intentar imi- l'Estat espanyol amb el substantiu singular país. tar els sons del llenguatge amb l’escriptura és quelcom Creus que en reflecteix la diversitat lingüística i culartificiós i absurd. Cap llengua arriba a tenir estatus de tural? Quina noció d'Estat hi ha al darrere? llengua per inventar una escriptura. Aquesta invenció té un objectiu polític: negar l’existència de semblances –Consider que l'Estat espanyol és un país de països, en un conjunt de territoris que comparteixen llengua realitat que, evidentment, pot canviar degut a la coni cultura. juntura actual. A Podem no s'ha xerrat mai de nació


espanyola però sí d'una nova pàtria en construcció. Aquest concepte, amb una càrrega emotiva molt més profunda que la noció d'estat, xerra d'una possibilitat de transformar un país centralista, ignorant sobre les realitats lingüístiques que en formen part i cec davant les particularitats culturals i les formes de ser i sentir-se d'un lloc, en un estat plurinacional on no sigui una prioritat «españolizar» ningú, sinó assumir les diferències i la promoció d'aquestes particularitats amb total naturalitat, i no com una excusa per a l'enfrontament constant.

«La igualtat ha de partir del reconeixement de la diferència com a fonament» –Podemos és una organització política d'abast estatal amb la seu central al carrer Zurita de Madrid. Hi ha qui pensa que el sucursalisme no és la millor manera de fer política a Palma, les Illes Balears i, en general, als Països Catalans… –Hem tingut total llibertat en les decisions que hem pres aquí. No tenim deutes amb cap sucursal, només amb la gent, amb un límit molt clar que té a veure amb els drets humans, la plurinacionalitat de l'Estat, la defensa dels serveis públics, la lluita contra la corrupció, etc. Per desgràcia, la història dels partits estatals és un cúmul de traïcions i incongruències entre el que es votava aquí, a les Illes, i el que es votava allà, al Congrés dels Diputats. Encara no hem aconseguit gover-

Entrevista

nar l'Estat però crec que ja hem demostrat en diferents àmbits que nosaltres diem el mateix a Madrid, Andalusia, Catalunya i Balears. La igualtat ha de partir del reconeixement de la diferència com a fonament. Hem dit «Referèndum sí» a tot arreu, i hem aconseguit que moltíssima gent històricament centralista entengués que podia haver-hi una altra manera d’entendre l’Estat. Des de la lliure adhesió a un projecte comú. –Et propòs el següent escenari: Catalunya ha esdevengut un estat independent. Davant d'aquesta situació, quina direcció hauria de prendre la política balear?

–Per a Podem, l’Arc Mediterrani ha significat l’epicentre d’un canvi polític que pot arribar a construir un Estat capaç d’entendre les diferents realitats territorials. En tot cas, si Catalunya s’independitza suposarà una situació disruptiva capaç de rompre altres consensos i cadenats del règim del 78. Tot el que trenca amb els límits del que és possible pot suposar una amenaça per als partits de l’establishment, i això és perillós per a ells. En tot cas, cada territori té el seu camí i el seu procés particular, en tots els sentits i àmbits. La política balear hauria de seguir el seu propi camí, potser amb més capacitat d’ampliar les fronteres del que és factible. –I ja per acabar: Països Catalans sí o no? –Els Països Catalans són un espai cultural i lingüístic, però a les Illes crec que aquest concepte encara no és gaire hegemònic. En el sentit cultural i lingüístic compartim moltes coses, clar que sí.


Article

Els Països Catalans construïts per l’esquerra de la història Marcel Pena

Ser d’esquerres és estar en contra de tota opressió: social, de gènere, racial, sexual, nacional, etc. Per tant, defensar la independència i unitat dels Països Catalans ens porta a fer-ho obligatòriament des d’una perspectiva de classe treballadora, oposant-nos a tots els lligams que hem citat. La història dels Països Catalans no s’ha vist exempta de lluites que demostren la relació entre els territoris que formen el nostre país i les lluites obreres. Les reivindicacions socials i nacionals han sigut constants en la nostra història, com la Guerra dels Segadors, les revoltes dels rabassaires o l’experiència col•lectivista durant la Guerra Civil espanyola. En aquest conflicte es va veure com, amb diferents graus d’intensitat, els territoris dels Països Catalans sota control espanyol van mantenir-se fidels al govern republicà format pel Front Popular. No solament això, sinó que ens els dies següents al cop d’estat es va desenvolupar el comunisme llibertari, dut a terme per pagesos i obrers anarquistes, que pretenien construir un món nou en un context de guerra.


Article

Tot i que ja havien existit experiències col•lectivistes en altres moments de la història recent, con les XXXX a Ucraïna, el moviment posat en pràctica durant la Guerra Civil als nostres territoris s’ha convertit en un referent per molta gent arreu del món. Les col•lectivitats no van trencar els model provincial de l’Estat, però sí que dibuixaven de manera prou acurada els Països Catalans. Pobles de la Franja de Ponent com el Campell, Fraga o Vall-de-roures van viure importants experiències col•lectivistes que encara a dia d’avui són recordades. La dictadura feixista espanyola no va suposar el final de les reivindicacions socials i nacionals als Països Catalans. Durant la transició es va viure la coneguda com “Batalla de València”, on l’extrema dreta amb la complicitat policial i política es dedicava a perseguir amb violència els militants antifeixistes. Amb esta persecució de les esquerres, també es buscava minvar el discurs nacional present al País Valencià. Un discurs que parlava sense embuts de Països Catalans i d’un projecte de país comú. De fet, com és sabut, el concepte de Països Catalans i la seua concepció com a subjecte polític va nàixer a Sueca, de la mà de Joan Fuster i la seua obra Nosaltres els valencians. Les tesis nacionals de Fuster van ser adoptades per partits com ERC (i ERPV), la CUP o el BLOC, els quals es mouen en el ventall de les idees d’esquerres. Formacions com aquestes recullen el relleu històric del catalanisme d’esquerres i inclouen els Països Catalans en el seu marc nacional de referència. Fins i tot el Parlament de Catalunya va aprovar una proposta de la CUP on es reconeix el dret a l’autodeterminació dels Països Catalans, més enllà dels límits provincials, regionals i estatals imposats. Durant la història han existit als Països Catalans dos tipus de moviments d’esquerres: d’una banda, les reivindicacions obrers que s’estenien arreu dels nostres territoris de manera especial i única; i per altra, les postures que treballen per la construcció nacional des de l’esquerra i l’antifeixisme. Tant l’una com l’altra, i des de diferents perspectives, dibuixen el marc nacional que compartim. I deixen clar que els Països Catalans, el dia que siguin alguna cosa, seran d’esquerres.


Recomanació cultural

Fitxa tècnica Títol: Nacionalisme espanyol i catalanitat. Cap a una revisió de la Renaixença Autor: Joan-Lluís Marfany Editorial: Edicions 62 Any: 2016 Lloc: Barcelona Número pàgines: 880 ISBN: 978-84-297-7561-7

Toni Barceló

El concepte de Renaixença és un element que apareix amb dels romàntics catalans durant el segle XIX i que avui perviu especialment en els àmbits acadèmic i institucional. Aquest concepte, emperò, ha estat durament criticat i combatut per intel•lectuals com ara Albert Rossich, Josep Solervicens, Joaquim Molas o l'autor de Nacionalisme espanyol i catalanitat, Joan-Lluís Marfany. La tesi principal d'aquesta obra és que, lluny de ser el cavall de batalla del catalanisme, el discurs renaixencista esdevengué una estratègia ideològica al servei de l'espanyolisme que contribuí a materialitzar el que suposadament pretenia evitar: la folklorització de la llengua catalana i la integració de Catalunya dins l'estructura provincial de l'Estat espanyol. Sens dubte, aquest debat és ben viu arreu dels Països Catalans.


Set de Set: els Països Catalans, territori per territori

Set de Set

Quina influència va tenir al teu territori el debat territorial sobre els Països Catalans que va esclatar a la dècada dels 70 i 80? Com va afectar el concepte de Països Catalans proposat per Joan Fuster a les forces d'esquerres del teu territori? Antoni Rico, historiador i militant de l’Esquerra Miquel Mayol, activista històric i ex-militant Independentista. PAÍS VALENCIÀ socialista. CATALUNYA NORD El debat sobre els Països Catalans es va circumscriure més a les dècades dels seixanta i setanta que no pas als huitanta. L’impacte va ser gran per una raó molt concreta: Joan Fuster era valencià. L’escriptor de Sueca es va convertir des de 1962 en l’intel•lectual que més èmfasi va posar en la idea dels Països Catalans. Llibres sobre la identitat valenciana com Nosaltres, els valencians o sobre la nació sencera com Qüestió de noms, es convertiren en el centre del debat per a part de les elits de l’antifranquisme, especialment en l’esquerra. El neovalencianisme polític aparegué de la mà i ombra de Fuster. La seua proposta identitària es va convertir en central per a un nacionalisme valencià que es refeia a si mateix, prescindint en molts casos del valencianisme de preguerra. El debat que els neovalencianistes posaren sobre la taula afectà la resta de cultures polítiques d’esquerres. Els comunistes valencians, arrossegats en part per les reflexions que partits com el PSUC feien per al cas català, també acceptaren el repte de reformular la seua idea de valencianitat i, en aquest sentit, els Països Catalans eren un element més a tenir en compte.

Al Rosselló-Alta Cerdanya («Catalunya-Nord» o «Catalunya del Nord» com pretén que s’ha de dir l’I.E.C.) és precisament en aquest decenni dels 70 que neix, amb la generació del 68, el plantejament de la qüestió catalana en termes polítics, és a dir forçosament en termes de Països Catalans. S’entén aleshores que jurídicament el Tractat dels Pirineus és afer de tercers, del tot inopposable als Catalans («res inter alios acta» com diuen els especialistes). S’entén també que, si hi ha d’haver un futur per aquestes terres arrabassades per l’imperialisme francès serà quan «no hi haurà mai més frontera». Aleshores hi va haver sintonia amb els grups que a l’altra banda reivindicaven el país en tota la seva plenitud. La creació de la Universitat Catalana d’Estiu a Prada, a l’inici d’aquest decenni, facilitarà un espai de trobada i de reflexió per aquests col.lectius. Tot i així aquesta presa de consciència fou la d’una minoria animada d’un esperit revolucionari nascut al Maig. Les forces tradicionals de la «gauche» tingueren mal a desempallegar-se de la llur ideologia jacobinobonapartista. Un partit minoritari de l’esquerra francesa liderat en aquell temps per Michel Rocard,el Parti socialiste unifié (PSU), intentava aleshores apropar-se de tots els moviments nacionalitaris de l’hexàgon i la Federació catalana d’aquest partit propugnava cap al final de la seva existència un estatut d’autonomia per Catalunya-Nord. El Parti Socialiste també havia intentat evolucionar una mica parlant en una proposició de llei de 1976 dels « pobles catalans i bascos que tenen una dimensió extra-regional.». La Federació catalana d’aquest partit mantingué amb els socialistes sudcatalans contactes sovintejats, a Ceret o a Barcelona, sense que el tema de Països Catalans fos a l’ordre del dia. La Federació departemental del Parti communiste français no anà més enllà, en aquells anys d’un Manifest a favor de la cultura catalana.

Finalment la transició va passar per sobre de projectes com el dels Països Catalans. Moltes vegades s’ha llegit “l’abandó” del projecte com una mena de traïció dels líders -parafrasejant Xirinacs. El cert és que quan es va reconfigurar el nou Estat espanyol, democràtic i autonòmic, més enllà de les prohibicions explícites a la federació de territoris, si exceptuem l’independentisme i el valencianisme polític, la resta de forces majoritàries no havien assumit el projecte dels Països Catalans més enllà de la seua vessant cultural. Els anys huitanta acabaren d’enterrar políticament una projecte que molts cregueren possible les dues dècades anteriors. En el cas del País Valencià, fins i tot, el debat va acabar sent gairebé de tipus caïnita amb sectors del mateix valencianisme fusterià que acusaren Fuster de ser el culpable de la manca d’hegemonia del valencianisme. (Segueix a la pàgina següent)


Set de Set

Jordi Manyes, activista cultural valencià afincat uació cultural i política del feudalisme espanyol, d’una part important dels grups de població més conscients i a ANDORRA Sóc nascut de la post batalla de València dels anys 7080. Com a valencià em va agarrar lluny, però el terme dels Països Catalans va portar cua al País Valencià fins ben entrat els 90. Només ve a dir territoris de parla catalana proposat per Joan Fuster en el seu famós llibre “Nosaltres els Valencians”. Des de llavors, des dels aparells de l’Estat Espanyol van engegar un moviment castellanitzat d’una minoria com són els “blavers” amb unes normes diferents a la llengua catalana, com eren les Normes del Puig, encapçalades pel món Faller i només des del cap-i-casal. Els d’esquerres i gent intel•lectual com Fuster, Valor, Estellés lluitaven amb el paper i llapis i no van saber com contrarestar. Per contrari, els “blavers” tenien tots els mitjans i poders fatics de tot un Estat. Per sort el temps ens han donat la raó. Perquè al cap i a la fi no poden negar una realitat com és la unitat de la llengua, la unitat d’una cultura i d’unes tradicions en comú amb la resta dels Països Catalans. Com diria el gran Ovidi Montllor: vostra raó es va desfent, nostra força va creixent, no volem les molles, volem el pa sencer. El nom de Països Catalans pot provocar desafecció en la societat Valenciana a hui en dia, però malgrat els entrebancs del passat, ha hagut un canvi positiu en aquests últims anys, perquè som els rebesnéts del Tio Canya i hi ha una normalització al país Valencià. El terme de Països Catalans, ací al Principat d’Andorra, pot generar una desafecció per part de famílies andorranes de tota la vida i sectors conservadors. Però també per alguns sectors de comunitats d’immigrants d’origen espanyol. Tanmateix, sí que està normalitzantse dins de la nova fornada del jovent andorrà. Sobretot les que estudien en l’Escala Andorrana. A la qual cosa, amb la xarxa Ramon Llull amb ubicació a la Parròquia d’Ordino o el Correllengua que també ho celebren i totes aquelles manifestacions culturals d’arrel catalana. Com poden ser la Colla de Diables, gegants i cabuts, Els Castellers etcètera. No podem oblidar que a les Valls d’Andorra ha sigut terra de pas i la seua zona geogràfica la fa única i especial. Busquen la seua indosicracia com ho fan la resta de territoris de parla Catalana.

Sergi Perelló, sindicalista. CATALUNYA

compromesos del país va tenir sempre la doble vessant nacional i social. Parlar de Països Catalans a principis dels 70 no era d’allò més comú, però sí que és cert que les renúncies posteriors en tots els camps van influir en la posició que van prendre les diverses esquerres del país en referència a la unitat nacional i el nom del país. El cert és que la tebior d’una part important de l’esquerra del Principat per trencar amb el règim, i la posterior transició plena de renúncies, també va afectar a l’actitud que prendrien respecte la unitat nacional del país, deixant per l’encara minoritari independentisme d’esquerres la defensa de la mateixa ruptura i la vindicació contínua del concepte i del nom dels Països Catalans. Tot i així, en la qüestió de la unitat nacional i el nom del Països Catalans, la persistència i la perseverança als anys 70 i els anys 80 han permès consolidar el terme i el concepte, com a mínim des de l’àmbit cultural. I no es pot negar la influència que a les nostres societats té l’àmbit cultural a nivell polític i social. Si més no penseu en el paper cultural d’una cosa tan innòcua com el mapa del temps dels Països Catalans al TN de TV3 durant els darrers 30 anys. De la mateixa manera que l’independentisme ha fet un creixement importantíssim, el nom i el concepte dels Països Catalans té un grau d’extensió envejable en comparació a fa 30 i 40 anys. No pas la grandària política i social d’un dels moviments de masses més importants que hi ha Europa actualment, però a les ments i les consciències de cada cop més persones i actors polítics. Del cert és que el procés de sobirania d’aquesta part del país, el Principat, en una situació molt avançada de constitució d’una República independent, serà un fet catalitzador de la consciència d’unitat nacional al Principat que pot estendre’s a la resta de territoris del país.

Àngel Soro, cantautor i activista de les Terres de Ponent. FRANJA A la Franja de Ponent, concretament al Baix Cinca, la llengua autòctona és la més parlada. És vehicle i instrument d’expressió diari i normal entre les persones. Segurament, és un dels llocs o el lloc de parla catalana en què la relació entre habitants i ús de la llengua reflecteix una dada més positiva. Per una altra banda, la consciència de pertinença als Països Catalans, com a unitat cultural, estaria per sota del nivell de l’ús lingüístic.

La valoració de l’impacte del concepte ‘Països Catalans’ que es va començar a estendre a partir dels 70 i consolidar, mínimament, a la dècada dels 80 al Principat, va vinculada directament al comportament dels actors polítics, econòmics, socials i culturals de la darHistòricament, crec que el terme Franja de Ponent ha reria del franquisme i l’anomenada transició. Les esperances d’una ruptura real amb el règim, contin- set emprat per grups minoritaris molt conscienciats i


Set de Set

fortament relacionats amb la resta de territoris, sobretot, amb les comarques més properes de la Catalunya oficial, però, també amb la resta de Catalunya i del País Valencià. En aquest sentit, aquest fet és absolutament normal ja que el Baix Cinca té com a veí el Segrià i han generat relacions històriques (universitats, hospitals, transaccions, veïnatge, etc).

com una possible substitució lingüística de la varietat local amb l’estàndard. Part de la populació algueresa no coneix realment la riquesa del català. Guanyarà la cultura dels Països Catalans?

En el meu cas, és el contacte amb persones i associacions d’arreu dels territoris de llengua comuna el què va teixint la nomenclatura conscient dels espais i de les coses. La relació amb estudiants d’altres contrades i la participació activa en actes per la dignificació de la llengua desperten la consciència. La Franja ha patit i pateix un fet culturalment terrible. Una maquinària invisible ha forjat a foc i ferro “el dubte obvi” sobre el terme que defineix la llengua que parla la seva gent. Es creua així la línia de la política i es posa la mà dins el cistell de la llengua. Un sector de la societat afirma que parla una llengua autòctona que no és català (què s’ha batejat de diferents maneres per no anomenar-la pel seu nom). Aquest fet fa molt difícil, i sempre estic parlant únicament des d’un vessant cultural, que s’hagi pogut assimilar com a normal la pertinença a una unitat cultural.

Mallorca i a les Illes Balears i Pitiúses les forces de tradició democràtica durant el tardofranquisme s’organitzaren, primerament,en la Mesa Democràtica de les Balears i la Junta Democràtica de Mallorca. Aquestes plataformes tenien ja un component important nacionalitari i autonomista. La defensa de la llengua catalana, els lligams -sempre federals- amb els altres Països Catalans i l’autonomia foren elements intrínsecs del programa comú de l’oposició antifranquista des del primer moment. Cal tenir present que el món estrictament nacionalista/sobiranista era minoritaríssim.

Antoni Lluís Trobat, historiador, periodista i activista. ILLES BALEARS

Des del maig de 1976 fins a les eleccions de 1977 el protagonisme unitari el prengué l’Assemblea Democràtica de Mallorca -on hi havia des del PSAN fins al PSOE o el Partit Carlí. El mallorquinisme intentà sense èxit l’impuls d’una Assemblea Popular de Mallorca i d’un Per sort, és obvi que la llengua de Desideri Lombarte, Estat d’Autonomia alternatiu però no se’n sortiren. Jesús Moncada o Josep Galán, es parla i s’entén a la Safor, a Sóller, a Igualada, Perpinyà o a l’Alguer. Moltes El procès transitiu va ser, a Mallorca, a Eivissa, a Forpersones de les comarques de l’oest dels territoris de mentera i a Menorca - com a la resta dels Països Cataparla catalana són plenament conscients, més enllà de lans i de l’Estat Espanyol- una autèntica piconadora les seves idees polítiques o de com denomini cadascú de les forces que defensaven la ruptura amb l’status quo anterior. En el plànol políticoinstitucional i de el territori que l’acull. carrer gairebé tot passa per ells durant bona part dels setantes i els vuitantes. L’esquerra radical més o menys Irene Coghene, activista cultural. L’ALGUER autodeterminista - inclòs l’independentisme explícitLo concepte de Països Catalans a nivell polític no és va aguantar com va poder però amb poca influència.. mai entrat a l’Alguer. Tenim de pensar que l’esquerra El mallorquinisme polític, d’una banda, i el culturalalgueresa en aquells anys era bàsicament constituïda cívic, per l’altra va resisitir defensant sempre les Balears de partits italians i estatalistes. Endemés, un bon peri Pitiüses com a país i la llengua catalana com a nexe centatge dels militants d’aqueixos partits arribava dels vertebrador de la societat illenca. La gran victòria del països al costat i no pensava al tema de la llengua: los nacionalisme organitzat a les Balears aquells anys fou problemes dels treballadors eren al primer lloc, anys de aconseguir que el conjunt de la societat i del sistema lluites contra el poder de Roma. La temàtica de la llende partits es fes seu un discurs de mínims de llengua, gua era una prerrogativa dels intel•lectuals, expressió cultura i país. Tanmateix, ni en els moments més agide la burgesia local, evidentment no d’esquerra. Truntats de la Transició ni després, va haver-hi la percepció cant amb el context que acabem d’evidenciar, als anys real que es podia avançar cap a una fórmula conjunta ‘70 naix Sardenya i llibertat/Sardigna e Libertade, un de Països Catalans unitaris ni res que s’hi assemblés. moviment independentista d’esquerra que veu l’Alguer una peculiaritat de valoritzar a dins d’una Sardenya fi- Pot afirmar-se, per tant, que el gruix del sobiranisme nalment duenya d’ella mateixa i a fores de l’estat italià. mallorquí va ser, els setantes i els vuitantes, fusterià Lo concepte de Països Catalans entra a poc a poc com pragmàtic i amb una vocació important de ser fil cona cultural, encara que no tengui una difusió desitjable. ductor amb el mallorquinisme confederal, sempre La unitat de la llengua, a la qual l’administració mu- vinculat amb el republicanisme catalanista i valennicipal del 2001 havia dedicat un monument, és vista cianista, dels anys vint i trenta.


Acciona't - 2n Numero  

Publicació d'Acció Cultural dels Països Catalans

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you