Page 1

excursionisme Text i fotografies:

Josep Llusà

la vall de broto

Senderisme a les portes d'Ordesa

Fa una centúria, la pràctica totalitat del Pirineu aragonès era desconegut per la major part de la gent. Particularment exemplificant és el cas de l’avui conegudíssima vall d’Ordesa, llavors territori salvatge i desconegut. Però Lucien Briet, un enamorat de la zona, ensenyava al món a través de les seves fotos les meravelles que la zona amagava. La veïna vall de Broto esdevindria pas obligat per visitar Ordesa. Cent anys més tard, una magnífica xarxa de senders permet a l’excursionista descobrir pobles i racons esplèndids; sempre, però, amb la vista posada al nord, als imponents i desafiadors farallons de Mondarruego. Descobrim aquests camins. Broto és el principal nucli de població d’una vall d’origen glacial que injustament ha quedat eclipsada per la veïna Ordesa, un dels reclams turístics més destacats del Pirineu aragonès. És la vall més occidental del Sobrarbe, una comarca que com moltes altres de la serralada ha passat en pocs anys de viure de la ramaderia i l’agricultura als serveis. Segur que tots conei48 Vèrtex 225

xem la seva capital; Aínsa és una de les viles pirinenques més boniques i parada ineludible del viatger. Passejar pel seu casc antic, situat dalt d’un turó, i visitar la superba plaça major és del tot obligat. El recorregut forçosament haurà d’acabar dalt de les muralles de la ciutadella per admirar l’inconfusible perfil de les Tres Sorores.

Però centrem-nos en la vall de Broto. Ocupa la conca alta del riu Ara i, juntament amb els seus afluents, coincideix, geogràficament parlant, amb els actuals termes municipals de Torla i Broto. Un territori extens, variat geològicament i paisatgísticament, on trobarem des de zones intensament humanitzades –coses del turismefins a pobles abandonats, signe inequívoc d’un


qTorla és la porta d’entrada als tresors que amaga la vall d’Ordesa. Foto: Jordi Longás

èxode rural que va fer estralls especialment a la veïna subcomarca de Sobrepuerto. Històricament fou a partir de l’Edat Mitjana que la vall, tot i el seu aïllament, adquirí certa rellevància gràcies a una incipient manufactura tèxtil de la llana. També és de remarcar la transcendència que va adquirir el port de Bujaruelo, que era nexe d’unió amb França i porta d’entrada i sortida de mercaderies al segle XIV. Ara bé, l’obertura de la vall cap a l’exterior no es produiria fins al primer quart del segle passat. A mesura que s’apropava el s. XX, la bellesa natural d’aquesta vall començava a atreure cada vegada més gent de fora. Viatgers fascinats especialment per Ordesa. L’any 1918, la creació del Parc Nacional va suposar l’encesa del veritable motor econòmic de la comarca. Figures il·lustres com

el francès Lucien Briet o l’insigne membre del Centre Excursionista de Catalunya Juli Soler i Santaló donaran a conèixer als amants de les muntanyes un territori que esdevindria amb el pas del temps una de les Meques del pirineisme. Encara avui ho és. De tots els pobles de la vall, només Torla, Sarvisé i Broto tenen ajuntament propi. La resta dels pobles, habitats o despoblats, no en tenen. Això sí, serveis de tot tipus com cases rurals, bars o restaurants no n’hi falten. Tot sigui per reactivar l’economia! Si ens decidim a anar cap a la vall de Broto, què hi podem fer a part d’anar al Parc Nacional? Obviaré l’opció de ressenyar rutes pel sector d’Ordesa perquè el que pretenc és donar a co-

nèixer una zona perifèrica del Parc. Ara bé, en els recorreguts proposats sens dubte hi serà present la figura d’Ordesa. Si més no per les vistes que en tindrem. El senderisme és una activitat que els darrers anys s’ha popularitzat notablement. Cada vegada més sovint, en les nostres sortides a la muntanya, veiem els típics senyals pintats en arbres, roques i rètols. La vall de Broto no n’és una excepció. Us proposo conèixer-la a través de la seva xarxa de senders senyalitzats de petit i gran recorregut. Combinarem l’activitat física amb la cultural i naturalista. Una fusió de senderisme, patrimoni històric, arquitectura i flora en un entorn per descobrir. Una zona que té altres atractius a banda de ser porta d’entrada a la vall d’Ordesa. 225 Vèrtex

49


DE BROTO AL PONT DE LOS NAVARROS El camí de la tradició El camí que uneix Broto amb Torla ha estat des de sempre de cabdal importància per als habitants de la zona, ja que comunica els principals

nuclis habitats de la vall. El camí no s’acabarà, però, a Torla. Continuarà fins al famós pont de Los Navarros, punt d’unió dels dos rius principals que solquen la vall: l’Ara, provinent de la vall homònima i que va a morir a Aínsa, i l’Arazas, el seu afluent, que abans d’arribar al pont recorrerà en

un trajecte bucòlic i vertiginós, la famosíssima vall d’Ordesa. Aquest camí, avui convertit en el sender GR-15.2, és ideal per a fer-lo amb nens o gent poc acostumada a caminar. Perfecte per a una sortida matinal o per pair un dinar; sempre, però, que no s’albirin núvols de tempesta a Mondarruego, força comuns durant les tardes caloroses d’estiu. Horari: 3 h anar i tornar Desnivell: 250 m Dificultat: baixa Situats a Broto, al pont que creua el riu Ara, a la carretera que va cap a Biescas, seguirem les indicacions del GR-15.2 que menen cap a Torla. El camí no té pèrdua. Fixem la vista al nord i, paral· lels al riu, comencem la marxa fins al final de Broto, on hi ha l’escorxador municipal. El fins ara ample camí ens abandonarà per continuar per un senderó molt més agradable. El camí fa lleugera pujada, però val la pena; els imponents farallons d’Ordesa ens atrauran de manera irremeiable. Si fem una ullada a la nostra dreta, dalt d’un esperó rocallós divisarem un puntet edificat: l’ermita de Morillo, objectiu d’una altra excursió.

qEls amants del senderisme estan d’enhorabona. La vall de Broto no els defraudarà. Foto: Xavier Maduell

A la mitja hora d’haver iniciat la marxa, veurem a la llunyania la població de Torla, autèntic nucli turístic de la vall de Broto i municipi que rep el nombre més alt de visites de la contrada. Les raons són força evidents: Torla és tant mirador privilegiat com a la vegada un poble encantador des d’un punt de vista arquitectònic. El fet de ser l’autèntica porta d’entrada d’Ordesa, destinació de prop d’un milió de turistes anuals, segurament n’és la raó. L’Administració hi bolca esforços i diners per mantenir-lo net i polit. És la joia de la corona de l’extrem occidental del Sobrarbe, de la mateixa manera que Aínsa ho és de l’oriental. Sense aturar la nostra marxa seguirem el sender per un darrer tram força costerut, cimentat, per atansar-nos a l’aparcament situat a l’entrada del poble. Des d’aquí, cada dia d’estiu surten els autocars que acosten els turistes i els excursionistes a la increïble i suggestiva bellesa de les prades d’Ordesa, la porta d’entrada més freqüentada del Parc Nacional. D’aquesta manera avançarem en la nostra marxa, o bé desviant-nos del sender i entrant al poble, o bé resseguint el curs del camí cap al pont de Los Navarros. Seguim una estona arran de la carretera per desviar-nos a la dreta i baixar fins a la llera del riu Ara, després de l’espectacular forat a la roca per on penetra la carretera. Arribats al nivell del riu i havent creuat el pont de La Glera, ja només toca seguir les indicacions del sender, il·lustrades amb diferents rètols que cada cert temps ens menen cap a Ordesa pel camí de Turieto. Progressarem sempre pel marge orogràfic esquerre del riu fins al pont més famós de la vall d’Ordesa, on arribarem després de desviar-nos en trobar un rètol ben oportú a mà esquerra. Per a la tornada desfarem el camí recorregut.

50 Vèrtex 225


qL’excursionista progressa per la immaculada catifa

qBroto és el principal nucli habitat d’una vall que actualment té en el turisme la seva font d’ingressos

embadalit per la bellesa de l’entorn.

econòmics més important.

EL ZEBOLLAR

d’una pineda força ombrívola. Poc a poc, però, el sender va aclarint-se i passa per un tram força espectacular, la faixa del Coreador, un camí enganxat a la roca i amb un imponent pati sobre el riu Ara. Aquest tram excavat a la roca acaba amb un altre passatge força costerut.

El millor mirador d’Ordesa És possible que des del coll de Zebollar es gaudeixi de la millor panoràmica del canó d’Ordesa. Només per aquest motiu ja val la pena acostar-s’hi. Si hi afegim la bellesa del camí d’accés, les vistes espectaculars que tindrem de la serra de Tendeñera i l’entorn mateix d’aquest indret, no tindrem excusa per faltar-hi si fem una visita a la vall de Broto. Horari: 4 h Desnivell: 1.100 m (1.200 m si pugem al Tozal Comas) Aigua: el més probable és que no en trobem al llarg de tot el recorregut. Dificultat: mitjana Si matinem, no tindrem problema per aparcar el vehicle un parell de quilòmetres més amunt de Torla. Ho farem en el darrer aparcament habilitat a la dreta de la carretera, abans del pont de Los Navarros, just al davant del càmping San Antón. Així doncs, situats en aquest punt, caminarem pel marge esquerre de la carretera cap al pont de Los Navarros. Poc abans d’arribar-hi veurem un rètol que assenyala el GR-11 cap a San Nicolás de Bujaruelo. Som a la cota 1.000. Haurem de prendre’l per iniciar un tram costerut que ens farà bufar de valent. De seguida, però, el terreny s’aplana i les vistes se’ns obren per mostrar-nos les parets imponents de Mondarruego. El sender no té pèrdua. El caminant s’endinsarà per un sender ple de boixos enormes i algun pi roig (pino royo per aquests verals). En arribar a la cota 1.200, deixarem el GR-11 a mà dreta per prendre el PR-HU 134 en direcció al coll de Zebollar. El camí ara puja a través 52 Vèrtex 225

El següent tram discorre per un bosc mixt on predomina la fageda. A través de llaçades progressarem fins a creuar el barranc de Comas. El camí continua pujant sense descans. Finalment, després de més d’1 h de camí, deixarem el bosc. És el moment de fer una mirada rere nostre i observar des de les altures l’imponent canó d’Ordesa, el que a principis del s. XX va fer embadalir Juli Soler i Santaló. I qui som nosaltres per contradir el mestre? Finalment, després d’enfilar-nos per unes prades magnífiques tal com si fóssim els darrers bucardos (l’avui tristament extingida capra pyrenaica pyrenaica) de la zona, arribarem al coll de Zebollar (2.226 m; 1.45 h), mirador de privilegi miris on miris: a llevant la serra de Las Cutas i Ordesa, al N la vall de Bujaruelo, al S la de Broto i a ponent la serra de Tendeñera. De postres, si encara no n’heu tingut prou, feu cap al S i remunteu la carena fins al Tozal Comas (2.342 m; 2.15 h), imponent i solitari, guaita de luxe de Torla. No us en penedireu. Baixarem pel mateix camí de pujada.

LA RUTA DELS TRES POBLES Tres senders, tres descobertes En aquesta excursió, a banda de conèixer tres dels pobles de la vall -Broto, Oto i Fragen-, ens endinsarem per un dels racons menys visitats de la contrada. L’itinerari combina trams de matoll,

bosc espès i un cim amb vistes espectaculars de Mondarruego, la bretxa de Roland i fins i tot les Tres Sorores. Horari: 4.30 h Desnivell: 1.200 m Dificultat: mitjana Iniciarem la marxa a Broto per anar a cercar el GR-15 en direcció al poble d’Oto. Ens situarem a la carretera, al pont sobre el riu Ara, per seguir les indicacions d’aquest sender de gran recorregut. Farem un tram de carretera i de seguida tombarem a la dreta per anar a buscar el sender que mena a Oto. En poc més de 10 min arribarem a aquest poblet. Hi destaca la seva torre defensiva del s. XV-XVI. L’església parroquial també conserva una sòlida torre, amb característiques arquitectòniques pròpies d’aquesta zona de l’Alt Aragó. A l’entrada del poble (950 m), just després d’un abeurador on podem omplir la cantimplora, trobarem a la dreta un sender senyalitzat com a PR-HU 119 que mena cap a Fragen i Otal. El segui-


qAdoració o contemplació?

qAbans d’arribar al port d’Otal se’ns apareix la silueta del Pelopín, un cim de vaques que ens recompensarà amb unes magnífiques vistes de la serra de Tendeñera. Foto: Xavier Maduell

rem decididament. El camí és força costerut a l’inici. Si el feu en ple estiu, el primer tram, empedrat i sovint un autèntic forn, pot arribar a desesperar. Però no us desanimeu; la recompensa en forma de magnífiques vistes i la solitud bé mereixen un petit esforç. Ens dirigirem, sempre en franca pujada, cap a un repetidor que deixarem a la dreta. Exemplars enormes de boix i de roure de fulla petita (el caxico per aquests verals) ens acompanyaran durant pràcticament tot el camí; aquesta és la vegetació típica de la zona en els solells. Segueix un tram que ens permetrà un lleuger respir. La vegetació es va obrint i al N gaudim d’unes bones vistes de Mondarruego. Avançant sempre a ponent, arribem a una cruïlla. Nosaltres seguirem recte, seguint el PR-HU 119, que ens mena cap a Linás de Broto i el poble abandonat d’Otal (vegeu l’article de Sobrepuerto publicat al núm. 224 de Vèrtex). El camí es torna a redreçar. Apareixen els primers pins rojals, la qual cosa ens indica que l’altitud augmenta. Anem sempre a ponent per un camí carener, tot i que força atapeït per la vegetació encara espessa. Trobarem un altre desviament amb un rètol que indica altre cop “Fragen”. No en farem cas i continuarem recte. Finalment, després d’un tram llarg i costerut, a la cota 1.500 creuem un sender que ve de Linás de Broto. Ara sí que les vistes se’ns eixamplen de manera notable. Just al davant contemplem la serra d’Escartín, des de la punta del Monchoya fins al cim de Pelopín. Continuem avançant fins a trobar un altre encreuament. És el GR-15, que a l’esquerra ens conduiria a Yosa (un altre dels pobles abandonats de la

zona) i al NW ens duria al port d’Otal i al poble homònim, a l’altre vessant de la muntanya. En aquesta cruïlla de camins i magnífica pleta ens delectem del paisatge i les vistes: Mondarruego i Tendeñera, els reis calcaris de la zona. El cim de Pelopín (2.005 m) ens atrau irremeiablement. Així que, si tenim forces, hem d’emprendre forçosament el seu ascens. Us garanteixo que val la pena. Aquest darrer tram no té treva. Es tracta senzillament de pujar fins dalt, fora de sender. Cadascú per on vulgui; els més forts i valents tot recte, i els menys agosarats fent llaçades. Un cim que recorda lleugerament el Taga, una mena de piràmide herbada de perfil amable, coronada per una gran fita de pedres. Dalt de tot fins i tot podrem albirar cims com les Tres Sorores o els Gabietos i el Talhon. Fins i tot veurem, a la llunyania, la bretxa de Roland. Impressionant. Per a la tornada desfarem el camí fins al primer desviament que ens meni cap a Fragen. Es tracta del segon rètol que hem vist durant la pujada que ens indicava la possibilitat d’accedir a aquest poble. Ens endinsem en el PR-HU 126. La vegetació canvia de cop. La carena per la qual havíem pujat separa el solell de l’obaga. Ara el sender, tapissat de manera sublim per la fullaraca espessa, s’obre pas per un bucòlic bosc de fulla caduca. El canvi, o si més no, la sensació de la temperatura també varia en aquest vessant de la muntanya. Tot és humit, verd, frondós. Sembla mentida que en pocs metres pugui canviar tot tan de pressa... Baixarem decididament cap a la població de Fragen. Poc abans d’arribar-hi creuarem el riu Sorrosal, força conegut entre els amants del descens de barrancs. Un darrer tram de pujada ens conduirà al poble, un reguitzell de cases

rurals que pertanyen al municipi de Torla. Una bona opció d’allotjament si passeu uns dies per la zona i voleu fugir del “bullici” de Torla o Broto. Sense arribar al poble (només hi anirem si necessitem aigua), tombarem a la dreta per un altre sender que ens assenyala el camí de tornada a Broto, el PR-HU 127, conegut com a camí d’El Pueyo. El sender, primer ample i obert, amb bones vistes al nord, s’entafora paulatinament en una pineda, just al marge orogràfic esquerre del barranc de Sorrosal. El darrer tram, el més espectacular, ens permetrà admirar la imponent cascada de Sorrosal, on els amants de les vies ferrades hi tenen una cita ineludible. Broto queda a baix de tot. Una forta baixada ens hi retornarà.

L’ERMITA DE MORILLO Una balconada de primera Cada 1 de maig, els habitants de Broto pugen en aplec fins a aquesta ermita, construïda entre els segles XVII i XVIII, austera i de planta rectangular, amb una estructura que recorda qualsevol de les nombroses bordes existents a la vall. Hi pujaven a peu per venerar la Virgen de Morillo, excepte el capellà, que ho feia a cavall. Privilegis divins? Com en qualsevol altre aplec d’aquest tipus, tots els participants hi portaven menjar, que després degustaven en acabar la missa. La tradició es manté, i que així continuï... La que proposem és una volta per conèixer aquesta raconada, apta per a tots els públics. Els més devots, o com és el meu cas els simples curiosos amants de l’art, fins i tot podem demanar les claus de l’ermita a les monges que viuen al costat de l’església de Broto. Alguns hi encendran un ciri; d’altres tan sols hi entrarem en silenci, respectant les tradicions. 225 Vèrtex

53


Horari: 2.30 h Desnivell: +550 m Aigua: ens n’haurem de proveir a la sortida. Ens situem a la part antiga de Broto per anar a cercar el PR-HU 128 que condueix a l’ermita. Al cap de molt poca estona, aquest es divideix. Nosaltres triarem el camí de La Caña (tot recte, està indicat), amb orientació S i força sec. Hi predomina la vegetació arbustiva i el roure de fulla petita. És el camí triat per fer la romeria i, per aquesta raó, és més ample i arranjat que l’opció que triarem a la tornada. La pujada és constant i la vegetació s’obre a mesura que guanyem alçada. És un paisatge àrid, tot i que amb un encant especial. Possiblement per les vistes. Als 45 min trobarem un encreuament que ens duria altra vegada a Broto. Seguirem recte, però. Vint minuts més i som a dalt (1.450 m). Un glop d’aigua, gaudir d’unes vistes esfereïdores i, si volem, continuar un xic més amunt fins a una zona de bordes i camps que antigament s’havien llaurat.

qCada 1 de maig, els habitants de Broto pugen en romeria fins a l’ermita de Morillo.

Per a la baixada, en l’encreuament anteriorment esmentat tombarem a la dreta pel camí de Sarratieto per endinsar-nos en una pineda. A continuació, després de creuar uns antics camps, penetrarem en una zona boscosa força humida, molt diferent al camí de pujada, plena d’avellaners. En obrir-se la vegetació, ja albirem altre cop el poble, on entrarem per l’escola i l’església. V

d a d e s p r À ct i q u e s

ÈPOCA IDEAL Tot l’any. Durant l’hivern, a les parts més altes, és probable trobar-hi neu.

Allotjaments La vall ofereix nombroses possibilitats en càmpings, cases rurals, apartaments o hotels. A www.ordesa.net en trobarem tota la informació.

Bibliografia i cartografia l Alto Ara: Torla y Broto. Paseos y excursiones por el Pirineo aragonés. Ed. Prames, 2001. Magnífica guia de senders acompanyada d’una sèrie de mapes petits a escala 1:40.000. l Juli Soler Santaló. Viajes por el Alto Aragón. Broto, Vió y Puértolas, Bielsa. Organismo Autónomo Parques Nacionales, 2004. l Ordesa y Monte Perdido. Esc. 1:40.000. Ed. Alpina. qEl riu Ara divideix en dues parts el poble de Broto. A més, és un dels principals eixos vertebradors de la vall. 54 Vèrtex 225


excursionisme Text i fotografies: Josep

Llusà

alta vall de l'ara

L'ànima de la muntanya San Nicolás de Bujaruelo és un d’aquells racons on sembla que el temps no passi. L’excursionista que es desviï de la caravana estival de la veïna vall d’Ordesa ho descobrirà. Sortirà amb les primeres llums del dia des de l’hostatgeria, creuarà el pont romànic sobre les aigües de l’Ara i enfilarà el camí cap al naixement del riu. A dalt, el paisatge es revelarà amb la força desenfrenada de l’alta muntanya, dels seus contrastos i de la seva bellesa. Tot això sense gairebé ni una ànima. Només la de la muntanya. I la del caminant. 40 Vèrtex 218


qLa vall d’Otal vessa les

qEl corredor

seves aigües al riu Ara. Al

Moskowa dóna accés

fons, el port de Bujaruelo i

a la cresta meridional

els pics de Gabieto.

del pic de Cerbillona.

L’alta vall de l’Ara és un d’aquells racons màgics que encara queden al Pirineu. Declarada Reserva de la Biosfera per la Unesco, és el lloc de naixement del riu Ara, un dels més significatius del Pirineu aragonès, al peu del vessant S del Vinhamala. Amb un recorregut de 70 km, aquest és l’únic riu de certa importància de l’Estat espanyol on no s’ha construït cap presa en tot el seu curs. La vall queda eclipsada per la seva veïna, l’arxiconeguda Ordesa. Potser per això no té el reconeixement que es mereix i queda una mica oblidada. I potser també per això tindrà un especial interès per a l’excursionista. Per la poca afluència de visi-

tants que pateix, però especialment per les meravelles que conté. I és que aquesta vall, estreta i llarga, s’estén des del naixement de l’Ara fins al pont de Los Navarros, on s’uneix amb el riu Arazas, provinent d’Ordesa. Tot i quedar una mica isolada, disposa d’un parell de possibilitats força interessants per instal·lar-nos-hi temporalment: l’antiga hostatgeria de San Nicolás de Bujaruelo, avui reconvertida en alberg-refugi, i el càmping Valle de Bujaruelo; són dues bases excel· lents per realitzar les excursions que proposem. Aquestes pretenen donar a conèixer un territori que combina les valls obertes amb l’alta muntanya,

i fins i tot un dels poquíssims estanys de la zona, l’ivó de Bernatuara, històric lloc de pastura per als ramats de la veïna vall de Broto. En tots quatre itineraris gaudirem de paisatges majestuosos, valls profundes, colls i cims de marcat caràcter alpí. El contacte directe amb la natura en estat pur i salvatge hi estarà assegurat i salvat de la interferència de la multitud que de ben segur ens acompanyaria en qualsevol racó de la veïna vall d’Ordesa. Especialment a l’ascensió tant del Vinhamala per la via Moskowa com de la penya d’Otal o Arañonera, és molt probable que no hi trobem ni una ànima, fins i tot als mesos de juliol i agost, quan bona part del Pirineu es converteix en un parc temàtic. 218 Vèrtex

41


PENYA D’OTAL O ARAÑONERA (2.701 m) Situat a l’extrem oriental de la serra de Tendeñera, s’eleva aquest imponent pic de roca calcària modelada per l’acció glacial de milers d’anys. Tot i tenir un aspecte final aparentment inaccessible per a l’excursionista, és possible pujar-hi mitjançant una grimpada final sostinguda d’uns 160 m de desnivell, amb bones preses i no excessivament aèria. Això sí, el considerable desnivell ens suposarà una forta exigència física.

Desnivell: 1.450 m Horari: 7.30 h Dificultat: fort desnivell i grimpada final. Ascensió apta només per a excursionistes experimentats. No trobarem aigua en tot el camí. Deixarem el vehicle a l’aparcament del càmping Valle de Bujaruelo, 1 km més amunt del pont de Santa Elena, a la pista que puja a Bujaruelo. Caminarem uns 100 m pista amunt. Al marge esquerre, en una pedra pintada amb una marca vermella,

tombarem a l’W per un pla herbat i de seguida trobarem un estret i marcat sender que puja paral· lel al barranc del Turbón, enmig d’un bosc espès. Sobre la cota 1.700 (1 h) l’abandonarem. Al marge orogràfic dret del barranc tenim un pendent pedregós amb fites i al marge orogràfic esquerre un pendent herbat empinat, però fàcil, sense marques de cap tipus. Aconsello la 2a opció, menys pesada que la primera tot i la manca de senyals indicatius. Al cap d’unes 3 h arribarem al coll d’Otal o coll Royo, magnífic mirador de la vall d’Otal i del pic de Tendeñera. En aquest punt farem un canvi de direcció curt cap al S. Seguim un marcat sender per superar un ressalt rocallós i entrar en un petit altiplà de caire lunar. Just davant nostre (direcció SW) s’aixeca el nostre objectiu, aparentment inaccessible (3.45 h). Davant nostre superem un tram de tartera descomposta fins a la base de la grimpada final (2.550 m), amb trams de IIº. Tenim davant 4 corredors força evidents. Recomano escollir el segon a l’esquerra de la cresta N. La pujada final combina passos de roca amb pendent herbat. Amb molt de compte i una mitja hora la superarem. Sortirem a una bretxa i en un parell de minuts més ens plantarem al cim. Les vistes són majestuoses. Just a tocar, a l’W, el pic de Tendeñera, al NW l’imponent Midi d’Ossau, el vessant S del Vinhamala al N, Gabietos a l’ENE, Tres Sorores a l’E, canó d’Ordesa a l’ESE i serra de Guara al S. Un altre al·licient d’aquesta zona serà la visió assegurada de voltors, els reis indiscutibles d’una zona perfecta per a la nidificació d’aquests majestuosos carronyaires. Per al descens desfarem l’itinerari de pujada, anant en compte al primer tram de desgrimpada.

qPenya d’Otal o Arañonera, un imponent pic de roca calcària.

VOLTA A LES VALLS D’OTAL I ORDISO Ruta circular sense cap tipus de dificultat tècnica amb sortida i arribada a San Nicolás de Bujaruelo. Pretén fer una aproximació a dues de les principals valls de la capçalera del riu Ara: Otal i Ordiso. Tan sols haurem d’estar atents a l’orientació en les proximitats del coll d’Ordiso. Desnivell: 900 m Horari: 5-6 h Dificultat: l’itinerari és apte per a tot excursionista amb una condició física acceptable.

qProgrés a primera hora del matí per la vall de l’Ara. El Vinhamala queda lluny, però afortunadament el dia és llarg. 42 Vèrtex 218

Partirem de San Nicolás de Bujaruelo (1.338 m) per ample camí remuntant el curs del riu Ara. Als 20 min arribem a un primer encreuament on serà aconsellable proveir-nos d’aigua a la font que trobem a l’esquerra. A partir d’aquí tenim 2 possibilitats per endinsar-nos a la vall d’Otal: pujar pel camí principal en contínues llaçades o bé seguir una variant del GR-11 a través de fites i marques de pintura pel mig del bosc per arribar en uns 45 min a l’entrada de la vall, punt d’unió dels dos camins proposats. Resseguirem el curs del riu Otal per arribar en 20 min més a la cabana de pastors d’Otal (1.642 m). A l’W afrontem una pujada forta i sostinguda per terreny herbat però ben marcat fins a la cota 2.200 (1.15 h), on deixarem el GR per


qL’ivó de Bernatuara és un dels poquíssims estanys que es troben a la zona. tombar cap a l’E durant uns 10 min. Després de fer un altre canvi de direcció per sender poc marcat ens plantem al coll d’Ordiso (2.232 m), des d’on gaudim d’una vista espectacular: al S la serra de Tendeñera i al NE la marmolera dels pics Central i Montferrat, al vessant aragonès del Vinhamala, el més alpí dels massissos pirenaics.

Desnivell: 1.000 m Horari: 5 h Dificultat: cap de significativa. Sender sempre molt ben marcat. Material: bastons de trekking recomanables, especialment per al descens al refugi de Sandaruelo.

En aquest punt és on hem d’estar més atents al mapa i a la brúixola. Haurem d’anar direcció N per un ampli prat en fort descens sense sender marcat. Al cap d’una estona veurem a la llunyania una cabana de pastors (1.800 m) per la qual haurem de passar. És lloc ideal per refrescar-se i contemplar el fons de la vall d’Ordiso. Creuarem el riu per un pont i continuarem baixant per sender ben fressat pel marge esquerre del riu. 30 min més i serem al final del barranc. Passem pel costat de la 3a cabana del dia, la d’Ordiso (1.591 m). En aquest punt enllaçarem amb el GR-11 principal, que ve de Panticosa, per arribar altra vegada al punt de partida.

El punt de sortida tornarà a ser San Nicolás de Bujaruelo. Creuem l’Ara pel pont romànic i iniciem l’ascens per sender marcat direcció N al port de Bujaruelo. El primer tram fins passar sota una enorme torre d’alta tensió (1.620 m) el realitzarem per bosc. A partir d’aquí el camí s’obrirà i deixarem el sender que puja fins al port de Bujaruelo. Tombem a l’esquerra fins al barranc de Lapazosa i el creuem per una passarel·la (1.15 h). Continuem per sender evident fins passar pel costat del refugi Plana de Sandaruelo (1.680 m), antic abric de pastors. El deixem a la dreta per iniciar un fort ascens direcció N per sender marcat entre immensos prats, paral·lelament al barranc de Sandaruelo. De primer pujarem pel marge dret del barranc, però a la cota 1.870 el creuarem i continuarem fins dalt pel marge contrari (2 h). D’aquí al final, la pujada s’intensificarà, per això farem bé de reservar forces i prendre’ns-ho amb calma. Tindrem davant nostre les siluetes dels pics de Bernatuara i Crapera. Continuarem l’ascens rumb NW fins a la cota 2.280, on deixarem un esperó rocós a la dreta i farem un canvi de direcció al NE per tram de sender poc marcat i en lleugeríssima pujada. Al cap de pocs minuts arribarem a una balconada des d’on l’estany se’ns apareixerà just davant nostre a mode de cràter volcànic (3 h).

IVÓ I PORT DE BERNATUARA (2.338 m) L’ivó de Bernatuara és un dels poquíssims estanys que trobarem en aquesta zona dels Pirineus. La seva situació geoestratègica, just a tocar de la frontera francoaragonesa, ha propiciat des de temps immemorials els intercanvis ramaders i altres acords entre els pastors de la vall de Broto i els de la vall d’Osso. Magnífic mirador de les parets N dels Gabietos i el Talhon, l’estany se’ns apareix, poc abans d’arribar al coll del mateix nom, amb una forma sorprenentment rodona que ens recordarà moltíssim el cràter d’un volcà.

Valdrà la pena baixar lleugerament fins quasi el nivell de l’aigua (2.275 m) i resseguir l’ivó pel seu marge dret fins al port de Bernatuara, des d’on podrem admirar al N la vall de la Canau. El descens el realitzarem desfent l’itinerari de pujada.

PICS CENTRAL I CERBILLONA Sens dubte el massís de Vinhamala és el de més caràcter alpí i el que té més història al seu darrere de tots els Pirineus. La via normal hi puja des de la glacera d’Osso. La nostra proposta, però, serà assolir els pics Central i Cerbillona des de la vall de l’Ara per la canal de Cerbillona. Seguirem els passos del prestigiós guia Cazaux i Miss Ann Lister, que l’any 1838 van fer la 1a ascensió de la Pica Longa, sostre del massís. La via, però, prendrà el nom de Moskowa en honor al príncep del mateix nom que va fer cim 4 dies més tard que la intrèpida anglesa. Desnivell: 2.100 m Horari: 11 h Dificultat: alta. Al desnivell a superar, s’hi ha d’afegir que cal bones nocions d’orientació i una grimpada de IIº (corredor Moskowa) per terreny aeri. Sortirem de San Nicolás de Bujaruelo i seguirem la pista que remunta l’Ara (GR-11) direcció WNW. En 1.30 h passarem pel costat de la cabana d’Ordiso (1.570 m) i continuarem pel sender marcat seguint el curs de l’Ara. Tenim les enormes parets del vessant S del Vinhamala a la nostra dreta. A la cota 1.800, després de 2.30 h de marxa, trobarem la cabana del Cerbillonar o de Labaza. Serà una mica més endavant on abandonarem el camí marcat i tombarem direcció NNE seguint alguna fita. 218 Vèrtex

43


Remuntem el marge dret del barranc de Labaza en forta pujada. A la cota 2.700 arribarem a la base de les marmoleras de Labaza, que tota l’estona les haurem tingudes davant nostre. Aquí ens desviarem a l’esquerra per abordar un tram de tartera descomposta. Seguint les fites anirem a trobar l’entrada del corredor Moskowa (2.920 m; 5 h). És una grimpada de IIº amb bones preses i molt espectacular per l’ambient d’alta muntanya que ens envolta. Sortirem a l’aèria però senzilla cresta meridional del Cerbillona. En 30 min, rumb NE, arribarem al coll de Lady Lister. Just davant nostre se’ns obre amb tota la seva esplendor la glacera d’Osso i la Pica Longa. Des del coll, en mitja hora d’ampla cresta és possible assolir tant el pic Central a l’E com el Cerbillona a l’W. També podríem continuar carenejant cap al pic del Clot de la Hount i la Pica Longa en unes 2 h, però caldria allargar un dia l’excursió dormint a la cabana del Cerbillonar o al refugi Bayssellance.

qArribats al coll, la vista s’eixampla davant la glacera d’Osso, el Cerbillona i la Pica Longa.

En definitiva, magnífica ascensió en un recorregut espectacular i solitari que segueix els passos dels primers conqueridors del Vinhamala ara farà 170 anys. V

d a d e s p r À ct i q u e s SITUACIÓ I ACCÉS La vall de l’Ara es troba al bell mig del Pirineu aragonès i al sud del massís de Vinhamala. L’accés des de Catalunya, i en particular des de Lleida, passa per Barbastre i Aïnsa. Aquí s’agafa la N-260 fins passat Broto, on cal tombar a la dreta cap a Torla i continuar en direcció a Ordesa. Al pont de Los Navarros es pren la pista sense asfaltar, però apta per a tot tipus de vehicles, fins a San Nicolás de Bujaruelo.

material El lògic de l’alta muntanya estival. Si en l’ascensió al Vinhamala s’opta per anar a dormir al refugi Bayssellance, necessitarem el material per progressar per glacera.

ALLOTJAMENT ● Alberg-refugi de San Nicolás de Bujaruelo: situat al final de la pista. Tot tipus de serveis (tel. 974 48 64 12). També hi ha servei de càmping (pocs serveis). ● Càmping Valle de Bujaruelo: a 3 km de començar la pista. Tot tipus de serveis (974 48 61 61). ● Refugi Bayssellance: a l’entrada de la glacera d’Osso, al massís de Vinhamala (tel. 00 33 562 92 40 25 / http://refuge. bayssellance.free.fr). ● Refugis lliures: Ordiso, Otal i Cerbillonar (cabanes de pastors força precàries).

BIBLIOGRAFIA I CARTOGRAFIA ● Miguel Angulo. Pirineos. 1.000 ascensiones. Volum II. Ed. Elkar. ● Vignemale-Bujaruelo. Esc. 1:30.000. Ed. Alpina.

44 Vèrtex 218


refugis

Text i fotografies: Josep

Llusà

Ulldeter

el valor de la història

Enguany, concretament el proper 25 de juliol, el refugi d’Ulldeter compleix 100 anys d’existència. Aquest xalet fou el primer equipament de muntanya d’aquestes característiques al Pirineu espanyol. Darrere seu, com no, el Centre Excursionista de Catalunya, un dels principals eixos vertebradors de l’excursionisme català, com a promotor i constructor. I la figura de Cèsar August Torras, el seu president llavors i gran divulgador del Pirineu de casa nostra. Els temps canvien, com no. Que lluny som d’aquell juliol d’ara fa cent anys en què la gent del CE de Catalunya inaugurava un refugi guardat a l’alta vall del Ter, ben a prop d’on el riu gironí veu néixer un curs que morirà entre les platges de l’Estartit i Pals, en el llindar entre l’Alt i el Baix Empordà. 68 Vèrtex 223

L’antic xalet tenia una estructura arquitectònica ogival segons el model d’altres refugis de l’època com el de Tucarroya, als peus del vessant nord del Mont Perdut. S’aixecà uns 150 m per sobre de l’emplaçament actual, al començament del planell que hi ha sota el coll de la Marrana. Enca-

ra avui, si us acosteu per la zona i us desvieu un xic de la caravana que sol anar cap a la coneguda collada, podreu assaborir una mica d’història contemplant les quatre pedres de l’antic edifici que encara resten dempeus. A poca distància de l’edifici es construí un petit refugi lliure obert tot


l’any, proveït de llenya i palla, que servia d’aixopluc quan en Pere Pach i Vistuer, el responsable del xalet, no hi era. Gairebé cinc dècades més tard, l’any 1956, torna a haver-hi una data clau en la història del refugi. Concretament el dia de Sant Pere va esdevenir-se la inauguració del nou xalet, ja emplaçat al mateix lloc que l’actual. Aquell dia, unes cinc-centes persones s’aplegaven al circ d’Ulldeter per celebrar l’esdeveniment. Vuitanta tendes de campanya completaven l’espectacular desplegament excursionista. Déu n’hi do per l’època... Arribats al present, el nou refugi d’Ulldeter poc s’assembla al primitiu. Modern, de sòlida construcció, gaudeix de totes les comoditats que podem esperar d’un equipament d’aquest tipus. L’edifici actual consta de tres plantes. La planta baixa, com no, n’és el nucli principal; el menjador, amb 7 taules allargassades per a menjar-hi, xerrar o simplement descansar, i la cuina. Tot plegat decorat amb fusta, que li dóna una calidesa especial. Les 7 habitacions, d’entre 6 i 10 persones, estan repartides entre la primera i la segona planta. I no m’oblido, com no, del rebedor, on hi ha unes taules per a qui vulgui menjar el seu propi àpat. Aquí, una gran vidriera ens serveix per intentar distingir els puntets que remunten les canals del Gra de Fajol Petit. Una talaia perfecta.

qL’excursionista descansa al coll de la Marrana. Ulldeter ja és a prop...

Per últim, una modesta recomanació. Tant per als nouvinguts com per als que hi repetiu estada. Quan el sol es pon a l’oest, sortiu a fora i eixampleu la vista a llevant per veure com els darrers rajos solars il·luminen l’arrodonida silueta del Costabona. Val la pena.

REFUGI D’ULLDETER (CE de Catalunya), 2.235 m Guarda: Guillem Fernández Informació i reserves: tel. 972 19 20 04 i 619 51 41 59. Més informació al web del refugi: www.ulldeter.net Accés: des de la carretera que uneix Camprodon amb l’estació de Vallter 2000, aparcarem el vehicle 2 km abans d’arribar a l’estació d’esquí, en un pronunciat revolt. En aquest punt prendrem el sender GR-11 que en una mitja hora ens durà fins al refugi. Places: 52. Disposa d’una part lliure. Període d’obertura: obert tots els dies a l’hivern. També tots els caps de setmana i entre juny i mitjans d’octubre. Serveis: mantes, lavabos, dutxes, flassades, menjars.

LES PROPOSTES DEL GUARDA Excursionisme 1Punt de pas del GR-11 i l’HRP (Alta Ruta Pirinenca). 1Ruta dels Tres Refugis: unió en forma de bucle dels refugis de Coma de Vaca, Ras de Carançà i Ulldeter. 1Travessa cap al Canigó per la portella de Mentet.

qL’antic xalet fou tot un referent de l’excursionisme català fins ben entrat el segle XX. La imatge pertany a l’estiu de 1921. Foto: Ignasi Canals. Arxiu fotogràfic del CE de Catalunya.

1Ascensions als pics de Bastiments (2.883 m), Gra de Fajol (2.708 m), Pastuira (2.675 m). Esquí de muntanya i raquetes de neu 1Són ideals per a la pràctica de l’esquí i les raquetes els mateixos itineraris esmentats en l’apartat anterior. També podem afegir-hi, en cas que la neu i l’horari ens hi acompanyin, l’aproximació al refugi remuntant tota la coma de l’Orri. Un cop situats al coll homònim, flanquejarem fins al coll de la Marrana per finalment descendir directament al refugi. Una volta maquíssima, allunyada de massificacions. 1També és digne de recomanar, si domineu la tècnica de l’esquí i trobeu la neu en bones condicions, el descens directe pel vessant N del Gra de Fajol (el Gran). Alpinisme Sens dubte, a l’hivern, és una de les activitats estrella que es poden fer des del refugi. 1Al Gra de Fajol Petit, la paret N té una multitud

de canals prou interessants: l’Estreta, la Central, l’Oriental... 1Al Gra de Fajol destaquem la via Phoenix de la seva cara E, una de les grans clàssiques d’escalada mixta. 1La cara N del pic de l’Infern també presenta nombroses possibilitats alpinístiques. Escalada en roca No és aquesta la millor zona del Pirineu per a la pràctica d’aquesta modalitat esportiva. No obstant això, hi ha diferents vies al roc d’en Jeremies (100 m; IVº-Vº), a la paret del Gneis (165 m, de V+ a 6b+) o a la cara E del Gra de Fajol (356 m, de IVº a 6c+).

CARTOGRAFIA I BIBLIOGRAFIA

1Vall de Núria - Ulldeter. Esc. 1:25.000. Ed. Alpina. 1Pako Sánchez. Pirineus. Del Canigó al Carlit. Neu, gel i mixt. Autoedició. 1Luis Alfonso i Xavier Buxó. Escalades al Ripollès. Edicions Supercrack. V 223 Vèrtex

69


Entrevista: guillem fernández

“Abans podia sortir a esquiar una estoneta cada dia. Ara, de moment, no puc” En Guillem, conegut popularment com a Willie, és un nouvingut a Ulldeter. Tot i així, ens pot parlar amb coneixement de causa sobre la seva feina perquè l’avalen deu anys d’experiència com a guarda. D’Aigüestortes a l’alta vall del Ter. Hi ha aterrat amb l’Elisenda Boix. Ella treballava d’ajudant al Josep Maria Blanc i ell a Amitges, tots dos refugis situats a Aigüestortes, i allà es van conèixer. Un conte de fades? Tant se val. El que compta és que amb la seva feina eficaç, amabilitat i bona cuina ens faran gaudir encara més d’aquest racó del Pirineu ripollès. Conversem, com no, a taula. Una xerrada agradable on en Guillem i l’Elisenda m’imbueixen la passió que senten per l’ofici de guarda. Una professió que força vegades els excursionistes no sabem valorar; val a dir que la culpa que això sigui així s’ho ha buscat algun guarda; afortunadament, en són pocs. Una minoria que creu ser una estranya divinitat col·locada al mig de la muntanya i per a qui els excursionistes són més una molèstia que un estímul. Per sort, no és ni molt menys el cas d’Ulldeter. Així doncs, entre un plat reconfortant d’escudella, una elaborada amanida i un embotit excel·lent encetem una conversa apassionada. Una xerrada a recer d’aquest cru hivern que crèiem haver vist desaparèixer producte del canvi climàtic. Pobres humans! A vegades tenim tan poca memòria... -Fa poc que heu arribat a Ulldeter, oi? -Sí, hi som des de l’1 de gener passat. L’anterior guarda, en Xevi Bosch, ho deixava i jo, que feia 10 anys que estava d’ajudant a Amitges, volia optar a la nova plaça de guarda. Així que vaig presentar el projecte i afortunadament la gent del CE de Catalunya el va escollir. -Déu n’hi do, d’Amitges a Ulldeter... -I tant! Tant pel que fa a l’entorn com pel tipus de clientela. Tot és diferent, i especialment les responsabilitats de la feina. Ara tinc total responsabilitat tant en logística com en comptabilitat. I és que no té res a veure. Perquè te’n facis una idea: quan estava d’ajudant a Amitges, podia sortir a esquiar una estoneta cada dia. Ara, de moment, no. Tampoc no puc valorar del tot les diferències perquè fa massa poc temps que sóc aquí, però pel que sembla, lògicament, a l’hivern la clientela era molt més de muntanya a Amitges. Ja se sap, aquest refugi és molt a prop d’on aparques el cotxe i, a més, està ubicat al costat d’una estació d’esquí.

70 Vèrtex 223

qEn Guillem i l’Elisenda, els nous guardes d’Ulldeter. -Deuen ser durs els inicis en un nou refugi. I més si són a l’hivern... -No t’ho negaré, tot i que ho faig amb la il·lusió més gran del món. De moment entre setmana estic sol. I no paro. Pujar material, bombones, tallar llenya, etc. Un munt de coses a fer. Per sort, els caps de setmana, quan més gent ve, puja l’Elisenda. Ah! I no m’oblido de l’ajuda inestimable dels amics durant les primeres setmanes d’estada aquí. -Es fa una mica estrany que un refugi històric com aquest es trobi pràcticament al bell mig de Vallter 2000. Què tal les relacions amb l’estació d’esquí? -Bones. No hi ha motiu per estar-hi malament. Deu ser dels pocs refugis al món que és just al costat d’una pista senyalitzada d’esquí alpí. Hem d’aprofitar els avantatges que això ens ofereix canalitzant-ho de manera correcta. Pensa que a l’hivern, entre setmana, la principal clientela són els esquiadors. Que si un cafè, una beguda, un entrepà; a vegades hi dinen. Ara bé, majoritàriament és gent acostumada a una sèrie de serveis que un refugi no sol oferir. Per exemple, et poden demanar una cervesa determinada, un licor... Productes que no tenim. Hem de veure com ho solucionem tot plegat. -Molta de la gent que pernocta aquí no deu tenir gens de cultura de muntanya... -Ni cultura de muntanya ni de refugi. És el que toca en estar situats on som. Indiscutiblement s’ha de fer una mica la vista grossa amb segons quin tipus d’usuaris. Això sí, “educant-los” en la mesura que ens sigui possible. És a dir, explicant-

los que això no és un hotel i procurant que almenys, quan marxin del refugi, algun dels valors que la muntanya i l’excursionisme han promulgat des de sempre, hagin penetrat al seu “disc dur”. Sabem que és una tasca difícil, però val la pena intentar-ho. -Què vols impulsar a Ulldeter com a nou guarda? -El principal és aconseguir que la gent estigui còmoda al refugi. Que mengi bé i que quan marxi se’n vagi amb un bon regust de boca. Sense perdre de vista que això és un refugi de muntanya, és clar, i que aquí les comoditats tenen un límit. També volem anar canviant les dutxes i les estufes de les habitacions. Només amb la col·locació d’una estufa de llenya al menjador ja s’ha guanyat molt en caliu i escalfor. A més, a partir d’ara, obrirem tots els dies de la setmana durant l’hivern. Detalls com aquests, entre d’altres, són els que agraden a la gent. -I per acabar, la pregunta de rigor. Per què recomanaríeu a la gent pujar a Ulldeter? -Perquè és un lloc molt bonic, tant a l’hivern com a l’estiu. Som al Pirineu més proper tant per a la gent de Barcelona com per als de Girona. Molts d’ells fins ara feien sortides cap aquí d’anada i tornada. Volem convidar-los, però, que com a mínim passin una nit al refugi per ambientar-se millor en les meravelles que hi ha pels voltants. També animem els qui s’inicien en l’alpinisme perquè vinguin a conèixer els corredors i canals que hi ha a tocar del refugi; una escola magnífica per a l’aprenentatge.


r e f u g is

Text i Fotografies: Josep

Llusà

Bayssellance

El més alt dels pirineus

Ser el més alt, sense més, no té per què significar un avantatge. Però ser-ho en un entorn grandiós com el massís de Vinhamala, al peu de la glacera més llarga del Pirineu, sí. Aquesta és la ubicació del refugi Bayssellance, que també ostenta el rècord de ser el refugi guardat més antic de la serralada. Sobren les paraules. S'hi ha d'anar.

Emplaçat a 2.651 metres, Bayssellance és el refugi guardat més antic i situat a més altitud de tots els Pirineus. Es troba a la capçalera de la vall d'Osso i esdevé el punt de partida idoni per a l'excursionista que vulgui assolir qualsevol dels nombrosos cims de Vinhamala per la glacera d'Osso. Al seu costat s'eleva l'Horqueta d'Osso, pas per comunicar-se amb el refugi veí situat a les Oletas de Gauba, al peu de la cara nord de Vinhamala. La veritat és que la visita a Bayssellance per si mateixa ja val la pena. Gaudir de les Oletas d'Osso, perfecte exemple de vall glacial, i continuar resseguint el marge dret del barranc fins al refugi és una excursió inexcusable i fantàstica per a tot amant del Pirineu. La Pica Longa de Vinhamala és sens dubte la reina de la zona i l'objectiu perseguit per la majoria dels visitants de Bayssellance. Però si no volem caminar tant, 66 Vèrtex 217

tenim just a tocar el Petit Vinhamala, bon mirador de la glacera d'Osso, si no la més gran, sí la més llarga del Pirineu. Existeix com a refugi guardat des de 1900 i pren el nom del seu principal promotor, Adrien Bayssellance, que fou alcalde de Bordeus i president de la secció SW del Club Alpin Français (CAF). És el segon refugi en antiguitat edificat pel CAF, la qual cosa li confereix una marcada personalitat, accentuada per la peculiar estructura arquitectònica pròpia de l'inici del segle XX. Bayssellance, especialment aconsellat per Henry Russell i Edouard Wallo n, va fer construir un equipament que permetés un accés més còmode al massís de Vinhamala i s'escollí com a emplaçament un petit plateau situat al peu del vessant NE del Petit Vinhamala. Arran de la seva darrera reforma, l'any 2003, l'edificació presenta un aspecte cuidat, amb habitacions confortables.

Com a consell recomanem la visió de la sortida del sol, just quan aquest il·lumina amb els seus rajos el cim de la Pica Longa, la Punta Shauzenca i es va apropant al Petit Vinhamala per continuar el seu recorregut fins abraçar el refugi. És realment un espectacle inigualable.

Refugi Bayssellance (CAF), 2.651 m Informació i reserves: Stéphane i Paola Gavard, tel. 00 33 562 92 40 25. www.refuge. bayssellance.free.fr Accés: carretera de Gavarnia fins a la presa d'Osso. Després, 2.15 h per sender marcat (GR10) fins al refugi. Places: 57 Període d'obertura: de mitjans de maig al 30 de setembre. Serveis: bar i menjars, lavabos, flassades, matalassos i estufa.


Entrevista: paola gavard

“La proximitat al Vinhamala és el màxim atractiu d'aquest refugi històric” La Paola i l'Stéphane són parella i guardes de Bayssellance des del juliol de 2003, data en la qual es va reobrir el refugi després de la seva darrera reforma. Abans havien estat guardes de Larribet durant vuit anys. Treballen tot l'estiu acompanyats de dues persones més que els ajuden. Compaginen la feina de guarda amb la de professor d'escalada i de descens de barrancs a prop de Niça. Ens atén la Paola, d'origen italià, en un perfecte castellà. -Ens podries parlar del lligam que té el refugi amb el Vinhamala? -El lligam és total. El fet de trobarnos a poca estona de l'entrada a la glacera d'Osso provoca que molts dels excursionistes que vénen al Vinhamala passin la nit al refugi. També ens visiten molts excursionistes que segueixen el GR-10. Però, sens dubte, la proximitat al Vinhamala és el màxim atractiu d'aquest refugi, així com el fet de ser un edifici tan antic. -Teniu molta presència de catalans al refugi? -Moltíssima. Quasi la meitat dels excursionistes són catalans. I de l'Estat espanyol, entre el 60 i el 70% de les pernoctacions. La majoria d'ells arriben amb la intenció de pujar a la Pica Longa o de fer la integral de les crestes. De france-

q L'Stéphane i la Paola, els guardes de Bayssellance. sos també en vénen força, però la majoria pugen i baixen del cim durant el mateix dia sense fer nit al refugi. La majoria dels excursionistes d'altres nacionalitats (alemanys, anglesos, holandesos, etc.) vénen seguint la travessa GR-10. Bayssellance és final d'una de les etapes de la travessa transpirenaica francesa. -Un refugi de 57 places en un emplaçament tan turístic se us deu quedar petit... -Aquest és el principal problema que tenim. Quan el van reformar fa només cinc anys, les autoritats es van negar a ampliar-lo perquè consideren que tenir més gent significa augmentar considerablement el problema dels residus i de la canalització de l'aigua. El

que no van tenir en compte és que la gent no deixaria de venir. Tothom que no té lloc al refugi acampa al seu costat. I si els prohibeixes utilitzar el vàter, el problema dels residus encarà serà pitjor. Va ser un error no augmentar la capacitat del refugi aprofitant el període d'obres. -Ara bé, és un refugi amb una estructura arquitectònica única. -Sí. Conserva la forma ogival pròpia dels refugis construïts a finals del segle XIX i principis del XX, com el de Tucarroya. Tot i anar-se reformant, és obligatori mantenir-ne l'estructura arquitectònica perquè és un edifici històric. Aquest element també el fa especial als ulls de l'excursionista.

Les propostes dels guardes

Escalada en roca 1Cara N de Vinhamala: diferents vies només per a experts, encara que el grau d'algun dels

-El 2009 es complirà el centenari de la mort de Henry Russell. Quina empremta ha deixat tant al Vinhamala com al refugi? -Al Vinhamala, enorme. Fins i tot va “comprar” la muntanya el 1889 per un període de 100 anys i hi va fer construir 7 coves on passava les nits durant les seves estades. Pel que fa al refugi, el principal promotor en fou Adrien Bayssellance, llavors president de la secció sud-occidental del CAF; això sí, aconsellat per Russell i Wallon, un altre dels insignes pirineistes de l'època. Russell aconsellà a Bayssellance la construcció d'un refugi al peu del Vinhamala, la seva muntanya més estimada. -Finalment, per què recomanaries a l'excursionista venir a Bayssellance? -Bàsicament per apropar-se amb calma a un dels racons més majestuosos dels Pirineus i aprofitar per pujar al Vinhamala. Aquest és un dels racons del Pirineu que tot excursionista ha de conèixer.

q El massís de Vinhamala reflectit sobre les aigües

Excursionisme 1Pica Longa (3.298 m). Via normal per la glacera d'Osso. Grampons i piolet imprescindibles. 1Petit Vinhamala (3.032 m) 1Estany d’Eths Gentianas (la millor vista de la glacera d'Osso) 1Travessa GR-10 i HRP Esquí de muntanya 1Pica Longa (3.298 m) 1Petit Vinhamala (3.032 m) 1Pic Central (3.235 m) 1Pic de Cerbillona (3.247 m)

-Només obriu a l'estiu? -Sí, a partir de mitjans de maig i fins al 30 de setembre. La temporada passada vam intentar obrir uns dies al març i algun altre cap de setmana per als esquiadors de travessa, però l'experiència no va ser positiva i no hi tornarem. A més de 2.600 m, i en aquesta contrada, les condicions climàtiques són duríssimes fins i tot a l'abril. I un altre problema és que el camí d'accés per la vall d'Osso és molt propens a les allaus.

de l'estany d’Eths Gentianas. Foto: Stéphane Gavard

itineraris no sigui excessiu com l'esperó NW del Petit Vinhamala (360 m, D-) o la N clàssica de la Pica Longa (800 m, D+). 1Integral de les crestes (l'anomenada gran corona): coll d’Eths Oletas - aresta de Gauba - Pica Longa - Pit Carrat - Punta Shauzenca Petit Vinhamala (BD, màx. IVº).

Alpinisme 1Via dels Seracs al Petit Vinhamala (BD+) 1Couloir Arlaud-Souriac a la Punta Shauzenca (MD+) 1Couloir de Gauba a la Pica Longa (MD)

Cartografia

1 Vignemale-Bujaruelo. Esc. 1:30.000. Ed. Alpina.

1Vignemale. 1647 OT. Esc. 1:25.000. IGN francès.

V 217 Vèrtex

67


refugis

Text i Fotografies: Josep

LLusà

Sarradets L'escenari perfecte

El refugi de Sarradets, situat a la zona central del Parc Nacional dels Pirineus, just a tocar del vessant nord de la bretxa de Roland, és possiblement un dels més coneguts i visitats de tota la serralada. Això ho saben especialment els excursionistes francesos. Aquests aprofiten, estiu rere estiu, el seu ràpid accés des del coll d’Especières per convertir aquest majestuós entorn en una autèntica romeria. Obert com a tal des de 1956, Sarradets està emmarcat en un dels racons més extraordinaris de tot el Pirineu. Enlairat fins als 2.587 m, és un dels més elevats del massís. Tot i la seva sòlida construcció, el menjador resulta massa petit i els vàters exteriors són un xic incòmodes. En aquest aspecte el CAF de Tarbes, gestor del refugi, té feina a fer. No obstant això, l’amabilitat, la bona cuina dels guardes i l’entorn fan d’aquest indret un destí ineludible de tot bon pirineista. 64 Vèrtex 219

Qui no coneix o ha sentit a parlar de la bretxa de Roland o la Gran Cascada? Sarradets és perfecte mirador d’aquests dos increïbles fenòmens geològics del Pirineu. Diu la llegenda que Roland, nebot de l’emperador Carlemany, fugint malferit de la persecució sarraïna després d’una derrota en territori peninsular, tant sí com no volia tornar a França per morir al seu país. Arribat a un punt encerclat per parets impos-

sibles de superar, hagué de recórrer a la seva espasa Durandal per fer un tall al rocam calcari i així poder arribar a la seva destinació. Des del refugi fins a l’entalladura més famosa dels Pirineus s’hi arriba en poc més de mitja hora d’esforç i 220 m de desnivell positiu. 1.30 h més de camí i serem al Talhon (3.144 m), un dels tres mils més accessibles i mirador de primer ordre.


Des del petit plateau on hi ha enclavat el refugi, la nostra vista forçosament es dirigirà també a la Gran Cascada, situada just a sota dels increïbles plegaments del vessant N del pic de Marboré. Amb una caiguda de 420 m, és la segona més llarga d’Europa. Admirarem també les parets del circ de Gavarnia, els Astazus, la falsa bretxa i tota una panoràmica sense fi... Al refugi s’hi pot arribar de 3 maneres: des del poble de Gavarnia, bressol del pirineisme, bé seguint el sender fins al coll de Bujaruelo i després continuar per l’HRP (Haute Randonnée Pyrénéenne) fins al refugi, o bé enfilant directament l’HRP per les échelles de Sarradets. La segona opció consisteix a accedir-hi des del vessant aragonès i creuar la bretxa de sud a nord. I la darrera és començar l’excursió a San Nicolás de Bujaruelo per arribar-hi en unes 4.30 h passant pel coll de Bujaruelo. La majoria dels excursionistes, especialment els francesos, escullen la primera opció i deixen el vehicle al coll de Tentes (2.208 m). Molts d’ells, especialment a l’estiu, s’aproparan al refugi i com a molt arribaran a la bretxa, seguint un marcat sender. D’aquests, alguns més pujaran el Talhon. I és que centenars de persones passen cada dia per Sarradets durant el període estival. Resulta espectacular la quantitat de famílies amb nens que s’hi acosten, un fet del tot estrany al nostre país. M’atreveixo a donar un consell als que hi passeu la vostra primera nit. Acosteu-vos al proper coll de Sarradets i contempleu des d’aquest lloc la posta de sol dirigint la mirada al Vinhamala (NW). No parleu. Només mireu i sentiu.

REFUGI DE SARRADETS (CAF), 2.587 m Guarda: Lionel Marquis Informació i reserves: tel. 00 33 683 381 324 Accés: els 3 esmentats. Places: 57 places. 30 a la part lliure. Període d’obertura: de la darrera setmana de maig al 31 de setembre. Darrera setmana de febrer i primera de març. Serveis: àpats, WC i mantes.

LES PROPOSTES DEL GUARDA Excursions a peu i ascensions: HRP fins a Gavarnia. Pics de Talhon (3.144 m), El Casco (3.007 m) i Torre de Marboré (3.011 m). Esquí de muntanya: travessa cap a Góriz, Talhon, pics de Gabieto (3.031 m) i bretxa de Roland. Alpinisme: cares N del Talhon, Gabietos i Marboré (3.250 m). Escalada en roca: cares S del pic de Sarradets (2.739 m) i N de la Torre de Marboré. Escalada en gel: nombroses vies al circ de Gavarnia.

CARTOGRAFIA I BIBLIOGRAFIA

1Alberto Martínez Embid. La brecha de Rolando. Ed. Desnivel, 2000. 1Monte Perdido, Vignemale, La Munia. Esc. 1:30.000. Ed. Alpina. 1Gavarnie-Luz-Saint-Sauveur. 1748 OT. Esc. 1:25.000. IGN francès. V

Entrevista: LIONEL MARQUIS

“Tendim a pensar que l’alta muntanya ha d’estar reservada als grans muntanyencs” Ens atén Lionel Marquis, guarda del refugi des de 1999. A banda de guarda de Sarradets, és guia d’alta muntanya. De les seves paraules es desprèn una enorme passió per aquest racó del Pirineu. -És sorprenent la gran quantitat d’excursionistes que passen pel refugi... -Sí, especialment a l’estiu. Alguns vénen de Góriz o de Gavarnia en travessa, però la majoria deixen el cotxe al coll de Tentes i en poc més d’1.30 h hi arriben per sender marcat (HRP). La major part d’ells faran una petita parada i continuaran cap a la bretxa i el Talhon, el tres mil més accessible de la zona. Faran un mos al refugi, i de tornada cap a casa o al seu lloc d’estiueig. -Dedueixo que el refugi es queda petit a l’estiu... -Sí. 57 places són poques per la quantitat de demanda que tenim. Tot i la relativa poca capacitat que tenim, som 4 treballant durant els mesos estivals. Pensa que molts excursionistes fan l’excursió i abans de tornar al cotxe paren i dinen al refugi. -Em comentes que aquest any heu inaugurat un nou calendari d’obertures... -Sí. Hem allargat una mica més l’estiu i també hem obert més dies a l’hivern. Així donem més possibilitats als practicants de l’esquí de travessa i l’escalada en gel. Tot i això, l’experiència d’obrir més dies a l’hivern o la primavera no és gaire positiva. Amb les acumulacions de neu que hi ha per aquí, el risc d’allaus és força elevat durant bona part de la temporada i l’accés al refugi difícilment esdevé segur. Ens passa una mica com a Bayssellance. Van intentar obrir

més dies durant la temporada d’esquí, però van veure que no era aconsellable. -Quin racó dels que ens envolten creus que és més atraient per a l’excursionista que s’aproxima al refugi? -La bretxa, sens dubte, molt més que la Gran Cascada o el circ de Gavarnia. És increïble la gran quantitat d’excursionistes que atrau. Però és que es tracta d’un fenomen geològic formidable i molt impactant. I des del refugi queda tan a prop que sembla que puguis tocar-la... -Què en penses que sigui tan relativament assequible arribar al refugi? No oblidem que està enclavat en un entorn protegit d’alta muntanya... -Ho trobo bé. A vegades tendim a pensar que l’alta muntanya ha d’estar reservada als grans muntanyencs, però és gratificant veure tantes famílies amb nens acostar-se fins aquí. Això sí, és convenient que vagin ben equipats i que siguin responsables. No s’ha d’oblidar mai l’entorn en el qual estem.

qCorrua d’excursionistes cap a la bretxa. A l’estiu aquest panorama esdevé quasi diari.


Entrevista

david riera qEn David marcant-se un espectacular salt a l’estació austríaca de Zürs. Foto: Toni Bosque

“Sempre he estat un xic especial des del punt de vista psicològic” Des de ben petit en David ja sentí la crida d’allunyar-se dels patrons establerts. Ha tocat moltes de les tecles dels avui tan en voga esports de risc. L’esquí forapista, també conegut com a freeride, ha estat sens dubte una de les disciplines que li ha aportat més emocions al llarg de la seva vida. Però també el paracaigudisme o el salt BASE. Disciplines esportives, unes de més conegudes que altres, que intentarem conèixer a través dels ulls i els sentiments d’en David, un manresà afincat a la Cerdanya apassionat i apassionant. Tant pel que fa com per com ho sent. 12 Vèrtex 222


-David, com et definiries? -Buscador. Buscador de sensacions. Tota la vida les he cercades. Buscava tenir una sensació de por per després superar-la. És el que em demana el cos. Això em dóna pau. Pot semblar estrany, però la pau interior l’aconsegueixo quan practico activitats extremes; és llavors quan visc intensament el present. Són moments d’explosió d’adrenalina que em fan sentir viu. Tots els esports que he practicat són explosius. Per exemple, si escalo, faig vies curtes i explosives. I m’encanta volar... Perquè et facis una idea, el parapent és molt maco, però m’agrada molt més el paracaigudisme per les sensacions que et dóna. - I aquestes sensacions ja les tenies de petit? -Sempre he estat un xic especial des del punt de vista psicològic. Quan tenia 2 anys, vaig escaparme de casa i em van trobar a les 4 del matí 25 cases més enllà. Als 4 o 5 anys ja saltava de la teulada de casa meva als arbres per baixar. Aquests episodis, a mode d’anècdota, ja avançaven el meu caràcter. I què millor que extrapolar-lo a l’esport? A casa meva des de petit em van inculcar la seva pràctica. El que volgués. Vivia en un lloc on hi havia molta muntanya i vaig créixer una mica com en Tom Sawyer. Un xic silvestre. Als 4 anys vaig començar amb l’esquí. Primer alpí, és clar. Competia, però no m’omplia del tot. És una disciplina massa rígida i no sóc amant de les disciplines militars. Fins que als 23 anys vaig iniciar-me en el freeride. Feia molt esquí de muntanya, però en lloc de baixar per les línies normals, jo em complicava la vida, saltava pedres... Valorava més el descens. Amb el freeride puc expressar tot el que sento. Quan estic sol en una muntanya, amb una neu collonuda, la sensació que m’aporta el descens és indescriptible. Sensació de pau i plaer. Tu deixes la teva traça. Transmets el que sents dibuixant, creant. Que si faig un recte, que si salto una barra de roques, que si enllaço dos girs a tota velocitat... És fantàstic poder plasmar el que sento i l’esquí extrem és una manera genial de fer-ho. -Has practicat altres esports, també, a banda de l’esquí... -Sí. Sempre he buscat coses que em facin “trempar”, parlant clar. Pràcticament tot el que comporta velocitat em dóna bon feeling... He practicat, a nivell competitiu, diferents disciplines del motociclisme com el motocròs, l’enduro, les 24 h de Montmeló o el campionat d’Espanya de supermotard. I la BTT. Modalitats esportives que em permeten expressar tot el que porto dins meu: la bogeria, l’energia, els sentiments. -Com lligues tot això amb la competició? -M’agrada mesurar-me amb mi mateix, però també competint amb els altres. Em va la marxa. Anar on toqui i “barallar-me” amb els contrincants m’encanta. M’ho passo bé. Ho he fet tota la vida. -Tornem als teus inicis en el freeride. Et consideres un pioner en el panorama competitiu? -Una mica sí perquè vaig ser el primer esquiador d’Espanya que va sortir fora a competir. En concret, a la copa d’Europa d’esquí extrem. També he par-

qEls fiords noruecs són un marc incomparable per a la pràctica del salt BASE. Foto: Ariel Martín

“Vaig créixer una mica com en Tom Sawyer” “Amb el freeride puc expressar tot el que sento” “Busquem la pràctica de l’activitat de risc per resoldre la necessitat que tenim de superació”

ticipat en diferents derbis d’esquí cros, unes competicions espectaculars on el que compta és baixar el més ràpid possible seguint la línia que vulguis. Res a veure amb les competicions d’esquí forapista o extrem, on els jutges et puntuen segons la dificultat de la línia que hagis triat i la correcta execució del descens. Tot i que ara es tendeix –i hi estic d’acord- que els riders analitzin les filmacions de les baixades i decideixin ells mateixos els guanyadors. -De tot el circuit, el derbi de La Meije, a La Grave (Alps francesos), és el de més renom. -És el més espectacular, el clàssic entre els clàssics. La Grave és un lloc espectacular. Tots els amants de la neu no trepitjada hi han d’anar per gaudir d’una estació d’esquí totalment diferent. 2.000 m de desnivell sense trepitjar, a l’imponent vessant N de La Meije (massís dels Écrins). Una competició brutal i molt exigent físicament. Aquell dia és tot una festa. Gent disfressada, espectacle pur. Per als que hi hem anat amb ànim competitiu, però, la cosa canvia. Sortim de la cota alta de l’estació, la Dôme de la Lauze (3.550 m), per arribar a la part baixa (1.400 m). L’objectiu és fer una baixada com més ràpida millor. Res més. Un miler de participants d’arreu del món llançant-se muntanya avall. Físicament et suposa un càstig brutal, ja que estàs esquiant a tot drap entre 7 i 12 min. La Meije és la Meca d’aquest tipus de curses; semblant a la marató de Nova York o la Zegama-Aizkorri en el món de les curses de muntanya. Un dels nostres problemes, però, és com preparar aquest tipus de curses perquè no tenim la possibilitat d’entrenar en aquests desnivells de més de 2.000 m. L’àcid làctic

se t’acumula a les cames abans que als corredors locals acostumats a esquiar en aquests desnivells i altituds. -Què et consideres més, esquiador extrem o freerider? -L’extrem és l’esquiador que sempre realitza activitats exposades, mentre que el freeride és un estil de vida, la passió per lliscar fora les pistes trepitjades. M’agraden les dues disciplines. A les estacions d’esquí cada cop es veuen més practicants de l’esquí forapista. Ara bé, s’ha d’anar en compte. No pots aventurar-te en la seva pràctica si prèviament no tens un molt bon nivell d’esquí. El freeride, i ja no dic l’esquí extrem, requereix una experiència important en esquí alpí i en muntanya hivernal. Sovint passa que la gent veu vídeos d’esquiadors professionals i intenten imitar-los. Llavors passa el que passa. No s’ha d’oblidar mai que per practicar l’esquí forapista, encara que sigui en l’entorn d’una estació, s’ha de dur sempre a sobre l’ARVA. Un dels problemes és que la majoria de xicots que s’inicien en aquesta activitat no tenen cultura muntanyenca i desconeixen totalment aquest element de seguretat bàsica. -Parla’ns d’altres projectes i disciplines esportives... -Un dels projectes que encara no he realitzat i tinc claríssim que vull fer és el descens de l’El’brus (5.642 m, al Caucas) en BTT. M’agrada aquest tipus de descensos extrems. De fet, el primer four cross (descens extrem en BTT per circuits preparats) que es va muntar a casa nostra per pendents nevats el vam organitzar nosaltres. -I projectes professionals? -Aquest any hem muntat un centre d’esquí a la Cerdanya. Busquem que la gent, especialment el jovent, puguin sentir a través de l’esquí tot allò que jo sento. Els volem entrenar perquè en primer terme adquireixin una bona base esquiant. Busquem que coneguin la muntanya. Faran nivologia, practicaran amb ARVA... En definitiva, volem donar-los cultura de muntanya i allunyar-nos del model tradicional d’escola d’esquí alpí. Més respecte pel 222 Vèrtex

13


medi ambient, pels altres... I vull implicar-m’hi directament. -Canviem de terç. Recomana’ns una baixada especialment maca per fer amb esquís. Un descens marca de la casa. -Als Alps un dels meus favorits és el descens de Le Grand Envers, un dels itineraris que es poden fer a la mítica Vallée Blanche de Chamonix (1.400 m de desnivell, 40º-45º). Un descens difícil però del tot recomanable per a esquiadors experts, amb un nivell alt. Surts de les agulles, busques l’aresta i baixes per un corredor estret d’uns 45º. Amb neu pols i un bon dia esdevé increïble. Has de conèixer el sector, però. Als Pirineus em quedo amb la cara N del Besiberri, un dels millors descensos de casa nostra. Dins els clàssics, el corredor Estasen (Aneto) amb bona neu resulta també esplèndid. -Parla’ns una mica de la teva experiència en neus verges de terres més llunyanes... -La gent ha vist multitud de reportatges filmats als Estats Units, Canadà o Alaska, però anar-hi és molt car i les possibilitats de gaudir-hi de bon temps són escasses, sobretot a Alaska. Per això jo recomano el Caucas (Geòrgia). L’helicòpter que et puja als cims, l’any 2002 et sortia per poc més de 20 €. I la neu és excepcional. Seca i rapidíssima. Parlem d’altituds entre 3.000 i 4.000 m. Desnivells forts. Allà ets realment lliure. A penes hi ha restriccions. A més, els pilots dels helicòpters són boníssims. Fins i tot et deixen saltar de l’aeronau amb els esquís posats, un fet del tot impossible al Canadà o a Alaska. -No segueixis, que ja tinc ganes d’anar-hi... -També és increïble el Perú. Recordo que quan vaig fer el descens del Huascarán (6.768 m), vaig trobarhi el mateix tipus de neu que a Alaska, tot i estar en latituds totalment diferents. És un dels pocs llocs del món on trobes més de mig metre de neu pols assentada en corredors de 50º-55º. -Ja fa temps que no et dediques professionalment a l’esquí... -No. L’edat no perdona, els objectius són diferents. I la gent puja amb un ganivet entre les dents. Quan vaig començar hi havia molt poca gent. Realment vaig tenir molta sort. Érem tan pocs que jo sí que vaig poder viure-hi un temps. Ara és molt més difícil. Els pocs patrocinadors que hi ha no tenen o no volen gastar diners. A tall d’anècdota et comentaré que en una competició a Rússia vaig trencar uns esquís, justament els que havia de dur a la prova. Un rus me’ls va arreglar. Aquella gent tenia molt menys recursos que nosaltres. Com a agraïment, vaig regalar-li els meus guants. En tornar vaig explicar l’episodi al meu patrocinador. Vols creure’t que em va dir que fins la temporada següent no en tindria més? Increïble, oi? En canvi, als Estats Units en aquest aspecte tenen una cultura totalment diferent. Quan guanyes, t’obliguen a regalar el material al públic. En principi et fa recança perquè creus que t’ha donat sort. Però ho has de fer. La marca està encantada que donis el material perquè la gent s’hi enganxi. 14 Vèrtex 222

flaix…

d’una muntanya o un element fix com un edifici o un pont i allargar al màxim la caiguda lliure abans d’obrir el paracaigudes. El 2002 vaig començar i hi estic totalment enganxat.

Foto: Iñaki Cubero

david riera i vendrell (Manresa, 1972)

Buscador de sensacions. Lloc de residència: a cavall entre la Cerdanya, Andorra i Noruega. Director tècnic de l’empresa Ski Center International Skiers Racing Team. Patrocinadors: Rossignol, Grifone, Eassun, S.C. International Skiers, Passaport d’Emocions. ACTIVITATS DESTACADES Amb esquís: -Primers descensos a muntanyes de Geòrgia -Primers descensos a l’Atles -Descens per les dunes del Sàhara -Corredor Prataras (Arcalís, Andorra) -El’brus -Huascarán -N del Mont Blanc -Couloir des Cosmiques (Chamonix) -Couloir Gervasutti (Mont Blanc du Tacul) -N de la Tour Ronde (Mont Blanc) -N del Breithorn (Zermatt) -6è al campionat d’Europa d’esquí extrem IFSA (Geòrgia) -27è al derbi de La Meije del 2000 Amb BTT: -1r descens integral del pic de Casamanya per la pala central -1r descens integral del pic de Font Blanca -1r classificat open four-cross Ordino Arcalís Practicant de paracaigudisme, speedriding i salt BASE

-Més projectes. Ja fa un temps que t’has passat al paracaigudisme i al salt BASE. -Curiosament molts esquiadors extrems de la meva generació també hi han anat a parar. Crec que es tracta d’una evolució mental. Arriba un punt que físicament les articulacions no t’aguanten. A l’aire, en canvi, no hi ha impacte i sento la mateixa pau que amb l’esquí. El BASE és espectacular, hi ha un abans i un després a la teva vida. Llançar-te des

Ara em queda el salt BASE amb esquís. M’agradaria dedicar-m’hi al 100 %. Es tracta de saltar al buit amb les fustes posades i així descendir vessants de muntanyes sense sortida. Baixar totes les cares N dels Alps que no es poden baixar. Aquesta activitat no admet errors, per això als Alps puc trobar parets prou grans com per efectuar el salt en bones condicions. Als Pirineus, o no tenim neu o no tenim paret. És un salt força complicat perquè disposes de poc temps per obrir el paracaigudes i els esquís creen turbulències. Hi ha poquíssimes persones al món que facin això. A Espanya, ningú. Per fer-ho has de ser un atleta molt complet: un molt bon paracaigudista i un gran esquiador. -Déu n’hi do, tot plegat... Et consideres un temerari? -Tots tenim un punt temerari i irracional. Busquem el risc per resoldre la necessitat que tenim de superació. Cerquem la pau interna amb l’activitat que realitzem. T’explicaré una cosa que és real. Potser fins i tot molta gent es tirarà sobre meu per aquestes paraules: la majoria dels practicants d’esports de risc pateix algun tipus de psicopatia. Busquen sempre el límit fins que hi ha un moment que no existeix. Per això molts acaben malament. Com diu la dita, “No balls, no glory”. -Por en algun moment? -La por fa que et matis. De respecte sempre n’has de tenir, però. La por és un estat mental de supervivència pura i dura. La pots arribar a controlar. No existeixen els límits. Ens els creem nosaltres; són mentals, socials. Qui et diu que no pots fer una cosa? T’ho dius tu. Si vols, ho aconseguiràs. Així vius la vida molt intensament. La sents perquè també sents que se’n pot anar. Un xinès em va dir: “L’esperit mana, la ment obeeix i el cos, depèn”. Evidentment que per arribar a un cert nivell has hagut de treballar molt, però quan el tens no hi ha límits. La vida m’ha ensenyat que si tu no fas una cosa per por, no cal que la facis perquè ja ets mort per dins. Jo sempre he tingut inquietuds i les he anades buscant. -Et consideres un privilegiat? -Es té la imatge que el practicant de freeride és una mica freaky, però no és cert. Són normalment gent molt ben entrenada, seriosa. Ara bé, a les marques els interessa vendre una imatge. En el meu cas, per arribar on he arribat he hagut de renunciar a moltes coses. En el seu moment vaig renunciar a tenir una estabilitat laboral, una família com tothom té, etc. Socialment jo era un inadaptat pel tipus de vida que havia escollit. -I ara què? -A banda del centre d’esquí que t’he comentat, m’encantaria fer la volta al món en veler. Anar a illes on no hagi anat quasi ningú; i amb la millor companyia, l’Anna i la Clàudia. Estar dos o tres anys perdut. Text:

Josep Llusà


Entrevista

mireia miró

“Vaig entrar al CTEMC per casualitat”

qLa Mireia en ple esforç durant la cronoescalada del passat Campionat d’Europa d’Esquí de Muntanya, on fou la segona classificada.

Qui no ha sentit parlar de la Mireia Miró? Darrerament surt a tot arreu. Els seus mèrits esportius són sorprenents per la seva edat. Reportatges en revistes especialitzades, entrevistes en mitjans de comunicació... I tot plegat amb només vint anys. Enguany ha quedat subcampiona de la Copa del Món d’Esquí de Muntanya. No sabem encara on són els seus límits. La Mireia ens atén a casa dels seus pares, al barri d’Horta de Barcelona. És el mes d’abril. Aquesta jove barcelonina, que en tan sols un any ha passat de promesa a realitat de l’esquí de muntanya de competició a nivell mundial, es veu obligada a descansar uns quants dies per culpa d’un esquinç que va patir en un turmell durant l’escalfament previ a la cursa de Dachstein. Aquesta va ser la darrera prova de la Copa del Món d’Esquí de Muntanya Individual d’enguany. Afortunadament, l’avantatge que duia sobre la 3a classificada, la italiana Pedranzini, era prou àmplia com per mantenir la 2a posició en el Campionat sense haver de disputar la cursa austríaca. La Mireia porta dues setmanes parada i em comenta que ja està inquieta, amb ganes d’agafar els esquís 14 Vèrtex 225

o posar-se a córrer. Per sort, fa una aturada en el seu camí i podem parlar amb ella. -Pregunta obligada, Mireia: com t’inicies en la muntanya? -Vaig començar a anar a la muntanya amb els meus pares quan era petita. Anàvem sovint a la vall Ferrera. Quan tenia uns dotze anys els vaig dir que volia anar més sovint a la muntanya. Com que el meu pare era soci de la UEC de Gràcia, em vaig apuntar al grup d’iniciació d’aquesta entitat. M’agradava la muntanya en general. -I l’afició per l’esquí de muntanya com va sorgir? -Uf! Una mica per casualitat. Tenia uns quinze anys. Ho vaig provar quan estava a la UEC i no em va

motivar gaire. Em cansava molt pujant, amb tant pes, i a l’hora de baixar no m’ho passava bé. Em divertia més escalant, per exemple. Realment es pot dir que els meus inicis en l’esquí de muntanya van ser al Centre de Tecnificació d’Esquí de Muntanya de Catalunya (CTEMC), on, de fet, vaig entrar per casualitat. Recordo que era el mes d’octubre de fa quatre anys. Navegava al web de la FEEC i mirava els requisits d’accés als diferents centres de tecnificació de la Federació. Vaig entrar primer al d’alpinisme i després al d’escalada, però no tenia l’edat suficient per integrarm’hi. Només em quedava mirar el d’esquí de muntanya i vaig veure que les proves de selecció eren aquell mateix cap de setmana. Ostres, si el tenia lliure! Així que hi vaig anar a provar, a veure què


passava... Eren només proves físiques i resulta que hi vaig entrar. I fins aquí he arribat, de moment. -No havies participat en cap cursa d’esquí abans d’entrar al Centre? -Però si no sabia ni que existia la competició! L’únic episodi ressenyable és que aquell estiu vaig participar a la cursa de muntanya Cuita el Sol. La Núria Burgada, mare d’en Kílian Jornet, em va trobar mig “petada” camí del Monteixo i em va pràcticament arrossegar fins dalt. Quina va ser la meva sorpresa quan vaig retrobar-la al Centre! -És a dir, que entres al CTEMC i... -Aquell mateix any ja em van dur als Campionats d’Espanya. Em van anar força bé i em van dur als Campionats del Món de la meva categoria (tenia 17 anys). Era el darrer any de cadet i amb mi hi havia la Naila Jornet. Va ser engegar el motor, però havia de polirmoltsaspectes;bé,laveritatésquetot.Nobaixava encunya,perdir-hod’algunamanera,peròigualment havia de treballar molt el descens. Com que partia de molt avall, era com una esponja. Ho absorbia tot. -Ara la cosa deu ser molt diferent. -Sí, ara el meu entrenador és el Javi Martín, també corredor de l’equip de la FEDME. Ell em fa tota la planificació. Hi tinc molta confiança, hi puc parlar de tot. Un bon entrenador ha de ser com una mena de confessor. El Javi també entrena la Naila i el Marc Pinsach. Actualment estic menys vinculada al CTEMC que abans, però hi col·laboro en tot el que puc. En Jordi Canals, el coordinador del CTEMC, també ha estat molt important per mi, tant a nivell de formació com de logística. El Jordi et soluciona qualsevol problema que puguis tenir. És increïble veure com és a tot arreu. Tots n’estem contentíssims.

qLa Mireia Miró és una apassionada de la muntanya i una esportista total. Aquí la veiem enfilada a les gorges del Tarn (França).

-En quin aspecte incideix més el teu entrenament? -En tots; tant en l’aspecte cardiovascular -purament físic- com en el tècnic. Especialment he de treballar el descens, un dels meus punts febles. En general és el que més hem de treballar els esquiadors de casa. En canvi, als països de l’arc alpí els nens aprenen gairebé abans a esquiar que a caminar. Allà tenen molta més quantitat i qualitat de neu. No obstant això, cada any que passa ens posem més les piles. Hem progressat de manera bàrbara, però en el meu cas em costa més treballar el descens que l’ascens. Fins i tot a vegades em fa mandra baixar per pista. Sembla que si no et matxaques no entrenes, i això no és correcte. -Encara surts a fer esquí de muntanya pel teu compte ara que ets a l’elit? -Sí, especialment a la primavera. El juny passat, per exemple, vaig anar amb un parell d’amics a fer el Mont Blanc i el Mont Rosa. Vaig divertir-me molt. -Tant com competint? -M’encanta la competició. Patir, anar al màxim. La competició és superació constant, un repte personal.

Per exemple, a la cronoescalada dels Campionats d’Europa celebrats a Alpago, vaig quedar segona, però és el dia que em vaig trobar millor de tota la temporada. Encara que no guanyés, vaig tenir unes sensacions impressionants i allò em va omplir moltíssim.

física de casa nostra) gràcies a una beca del Consell Català de l’Esport. Són tres anys de llicenciatura i ja he acabat el segon. He triat com a especialitat les activitats físiques adaptades (per a paraplègics, gent gran, alcohòlics, etc). L’entrenament ja el tinc més per la mà.

-A nivell esportiu com afrontes la propera temporada? -Amb moltes ganes. L’objectiu clar són els Campionats del Món, que se celebraran a Andorra. Els tinc marcats amb una creu. Córrer tan a prop de casa m’esperona especialment.

Abans d’anar a Font Romeu vaig començar a estudiar INEFC a Barcelona, però no m’agradava gens. Va ser un desastre. No em trobava al meu lloc. De seguida, el desembre, vaig decidir que deixava d’estudiar allà i com que en Kílian Jornet ja estava instal·lat a l’Alta Cerdanya, tot va ser més fàcil. A Font Romeu també hi estudien el Marc Pinsach, el Dani Solà i l’Ignasi Andrés. Allà el tracte és radicalment diferent i personalitzen molt més l’ensenyament. La majoria d’alumnes són francesos -del Rosselló i de l’Arièja- i també hi ha andorrans. No tots són esportistes d’alt nivell, no té per què.

-Canviem de terç. Vius i estudies a Font Romeu. Fes-nos-en cinc cèntims. -Estudio STAPS (l’equivalent francès a l’educació

“Abans d’entrar al CTEMC no sabia ni que existia la competició” “Un bon entrenador ha de ser com una mena de confessor”

Un altre dels grans avantatges de Font Romeu és el seu entorn. Allà podem sortir a entrenar amb els esquís als peus. Com diem, ja formem part de la 225 Vèrtex

15


faunaautòctonadeFontRomeu; tots els treballadors de l’estació d’esquí ens coneixen...

flaix…

-El canvi d’anar de Barcelona a Font Romeu com el vas portar? -Jo, contentíssima. Els meus pares també em van motivar molt. Quan m’estic a Barcelona, com ara, em sento estranya. L’altre dia ho pensava: des que vaig marxar a Font Romeu deu ser la primera vegada que estic més de tres dies seguits a Barcelona. Durant el curs estudio i entreno allà i l’estiu passat me’l vaig passar treballant al refugi de Góriz. -Com va anar l’experiència? -Molt bé. Hi he estat dos estius i l’ambient és molt bo entre els treballadors. Aquest any, però, vull fer més entrenament de qualitat durant l’estiu i només hi pujaré la primera quinzena d’agost. -Es pot entrenar a Góriz amb tota la feinada que hi deu haver durant l’estiu? -Sí, però el que canvia és la qualitat de l’entrenament. Realment al juliol i agost Góriz és una bogeria; la quantitat de gent que hi va és espectacular. Hi havia dies que estava tan cansada que no podia ni posar-me les vambes. Al juny i setembre encara podia sortir una mica durant les hores lliures, de les 12.30 a les 17 h. No tenia un circuit dissenyat. Anava cap on em venia de gust. La volta al Tobacor és una de les sortides clàssiques i entre el Tobacor i el Descargador hi ha una zona sense camins fressats que és fantàstica; molt lunar, amb un encant especial. M’encanta anar cap a la Punta de las Olas, Soum de Ramond, Mont Perdut i baixar per la normal altra vegada cap a Góriz. També cap a la Fon Blanca, al sector d’Añisclo, o la Faja de las Flores. També faig el Talhon en circular. L’estiu passat, a més, vaig aprofitar un parell de dies lliures per fer la volta al Vinhamala. Fins i tot al mes de juny vaig poder fer unes esquiades boníssimes per la zona. -Per tant, aquest estiu pararàs més per casa? -No, suposo que aniré voltant. Faré molt treball de volum. Altres anys, quan fèiem concentracions del CTEMC, anàvem a Tignes, als Alps francesos. És un lloc ideal. Pots fer treball específic d’esquí a la glacera de la Grande Motte i això és tot un luxe per nosaltres. Ho combinem amb cursa a peu. També entrenem amb esquís de rodes: sortim de Val d’Isère per pujar al coll de l’Iseran, un dels passos asfaltats més alts dels Alps. -Ostres! I també baixeu amb els esquís de rodes? Només pensar-ho se’m posen els pèls de punta... -Ens vénen a buscar a dalt o fem autoestop. Hi ha algun “boig” que també hi baixa, però no és el meu cas. Aquí no hi ha gaire gent que practiqui amb esquís de rodes, però a França sí. És una activitat boníssima que van introduir els esquiadors de fons. Al CTEMC forma part de la rutina d’entrenament fora de la temporada hivernal. A la Cerdanya també ho fem; tenim un parell de circuits: sortim d’Alp amb esquís de rodes fins a la coma Oriola i acabem de pujar a peu fins a la Tosa d’Alp. L’altre consisteix a pujar esquiant des de Sallagosa fins a la base del Puigmal i culminar l’ascensió a peu. 16 Vèrtex 225

Tambérecomanaria OBrother,delsgermans Cohen. Pel que fa als gustos musicals, sóc força eclèctica: Pulp, música electrònica, sessions de techno. També m’agrada la música espanyola i la rumba moderna. -Fins quan et planteges competir a alt nivell? -No en tinc ni idea. Suposo que fins que el cos i les ganes aguantin. La veritat és que no m’hi veig d’aquí deu anys. Suposo que em dedicaré a tot el que estudio. Ja ho veurem... Vaig triant sobre la marxa; funciono així. Per molt que els pares et diguin “has de fer això”, al final acabes fent el que vols.

mireia Miró varela (Barcelona, 1988) Esportista d’alt nivell. Estudiant d’STAPS a Font Romeu. Membre del CTEMC, de la Selecció Catalana i de la Selecció Espanyola d’Esquí de Muntanya des de la temporada 2005-2006. 2a classificada en el Campionat d’Europa d’Esquí de Muntanya 2009 en categoria absoluta. 2a classificada en la Copa del Món 2009 en categoria absoluta. Campiona d’Europa sub-23. Campiona d’Europa i del Món júnior. Doble campiona d’Espanya absoluta.

-Entrenament amb bicicleta no en fas? -També m’agrada força. Em motiva molt més la bici de carretera que la BTT, però no arribo a fer-ne ni 20 dies l’any. -I no et motiva veure el Tour de França, especialment quan passa pels Pirineus? -T’explico una anècdota. La meva primera bici, ara fa un parell d’anys, va ser de segona mà. La Gemma Arró, companya de la Selecció, em va trucar per animar-me a anar a veure una de les etapes del Tour, la que acabava al Plateau de Beille. Em va comentar la possibilitat de pedalar fins al coll de Pailhèras i veure la caravana ciclista... -D’això en dic temeritat. El Pailhèras és un dels colls més durs del Pirineu... -El primer dia, per provar-nos, vam anar a fer la collada de Toses la Gemma, el seu company i jo. L’endemà havíem d’anar a veure el Tour. Uf! La diferència és notable. Em va costar, però vaig pujar sense parar-me, que ja és molt! No m’estranya que després faci tants pocs dies de bici a l’any (somriu...). La gent m’animava durant la pujada. L’ambient és fantàstic. -Canviant de tema, tu només tens vint anys... Trobes a faltar fer les típiques coses de la majoria de gent de la teva edat? -No, jo estic molt contenta amb el que faig. És el que m’agrada i no faig res per obligació. Tinc la gran sort de poder fer el que sempre he volgut i d’haver pogut decidir en cada moment si ho volia fer o no. -Parla’ns de les teves aficions, Mireia. -M’encanta el cinema. Pel·lícules com Kill Bill, Sin City o les de Guy Ritchie (Rocknrolla o Snatch).

-Remenant en entrevistes que t’han fet, veig que vas participar en un raid. Com va anar l’experiència? -Vaig participar amb la Naila Jornet en un raid i fa ben poc he participat al WIAR Cerdanya formant parella amb la Gemma Arró. Però m’agrada l’esport més explosiu,decurtadurada.M’agradalasensaciód’anar al límit. Tot i això, em motiva força la Trans Alpine Run, una cursa on es corre durant una setmana. -I això de l’Ultra Trail del Mont Blanc, què? -Uf! Això sí que no. El vaig anar a fer en quatre dies l’any passat, però no vull fer-lo en modalitat ultra trail, acabar amb els genolls fets miques i a l’hivern no poder fer res per culpa d’aquests excessos. El preu que pagues per fer aquestes activitats és molt més alt que la recompensa. Hi ha gent que ho fa una vegada i no tornen a fer mai més res. -Però córrer et deu agradar. Precisament enguany participaràs amb la Selecció de Curses de Muntanya de la FEEC... -Sí. Tot plegat va sorgir per casualitat. L’any passat, després d’una de les meves estades a Góriz, vaig anar a les Dolomites. Precisament jo era a Canazei quan es disputava una cursa de la Copa del Món i vaig anar a veure-la. Les inscripcions estaven tancades i vaig trobar-me amb la Naila, que no hi podia participar per culpa d’una lesió. Em va cedir el seu dorsal. De fet, quan vaig arribar a meta, l’speaker citava el nom de la Naila. A dalt vaig arribar quarta i a meta setena, just després de l’Esther Hernàndez. Aquella setmana, aprofitant que em trobava a Canazei, vaig anar a Bormio a esquiar amb el Kílian i la seva parella a la glacera de l’Stelvio. Entre esquí, bici i rollers, portava acumulades 25 h d’entrenament a fons. També vaig córrer el Giir di Mont. Aquesta cursa i la de Canazei em van agradar molt i vaig decidir que m’agradariaprovar-ho.Siemdediquésacórrer,aniria a totes, però jo sóc esquiadora de muntanya. Això no vol dir que en un moment donat ho doni tot, però no em prepararé específicament per a la temporada decurses.Laideaésanarapassar-m’hobé.Prefereixo ser conservadora a passar-me. Participaré amb la Selecció Catalana a quatre proves de la Copa del Món. A veure com surt... -Déu n’hi do. La veritat és que no pares. Que tinguis sort...

FOTOGRAFIES:

TEXT: Josep Llusà col·lecció Mireia Miró


E n t r e v i s ta Text:

Josep Llusà q Foto: Aurora Hernàndez

JORDI CANALS

“Formar esportistes implica formar persones” Des de l’any 1997 Jordi Canals dirigeix el Centre de Tecnificació d’Esquí de Muntanya de Catalunya de la FEEC, per on han passat esquiadors de la talla de Kílian Jornet, Mireia Miró o Marc Pinsach, i ja fa 27 anys fou un dels pares de la Copa Catalana d’Esquí de Muntanya. Però en Jordi va iniciar la seva trajectòria alpinística a mitjans dels anys 70 i l’any 1985 participà en l’expedició catalana que va fer el cim de l’Everest. No són motius més que suficients per entrevistar-lo? Ja feia massa temps que la trajectòria llarga, brillant i fructífera d’en Jordi Canals en el món de la muntanya el feia mereixedor de l’entrevista principal d’un número de vèrtex. En Jordi, pel seu càrrec al capdavant del Centre de Tecnificació d’Esquí de Muntanya de Catalunya (CTEMC), ve sovint a la seu de la FEEC, ubicada al centre de la Ciutat Comtal. Aprofitem un d’aquests dies per abordar-lo. És un home inquiet, una d’aquelles persones que desperten passió quan parlen. En un tres i no res han passat dues hores. Ara la feina serà ordenar de manera coherent el material gravat. 44 Vèrtex 239

–Bona tarda, Jordi. Per començar, tirem de tòpics: explica’ns a grans trets com són els teus orígens a la muntanya... –Vaig néixer a l’Eixample barceloní. Imagino que tenir aquest origen urbanita m’ha motivat sempre a marxar a la muntanya. De petit recordo sortir amb els meus pares: Montserrat, Sant Llorenç, Núria, Puigmal cap als deu anys... En fi, res d’especial. –I una mica més endavant? –Sóc de la generació dels qui amagàvem les cordes perquè no patissin els nostres pares. Ara entenc per què (somriu). Un dia caminava amb

els meus pares, els meus avis i la meva germana sota uns escaladors que estaven al Cavall Bernat de Sant Llorenç i els meus pares van comentar: “Són ganes de prendre mal”. Els temps, però, canvien i fa pocs dies la meva mare em va dir que per molts anys pugui seguir escalant. –Fem un salt en el temps i passem a l’any 1983. Amb tan sols 29 anys vas participar en la primera expedició catalana a l’Everest. –Va ser una experiència molt maca. Era el grup del Conrad Blanch, cap de l’expedició. Aquell any no vam poder assolir la fita, però sí dos anys més tard pràcticament amb els mateixos inte-


grants. Tots érem molt joves, començant per l’Enric Lucas, que precisament estava fent el servei militar. –Vaig assistir a una conferència sobre l’expedició de 1985 on Carles Vallès i Conrad Blanch et qualificaven d’expert en nutrició i dietètica... –En aquelles èpoques es buscava donar a cadascú la responsabilitat que més s’adeqüés al seu perfil professional. Aleshores jo impartia classes de dietètica i hi ajudava la meva formació en enginyeria química i biologia. –Deixem enrere l’Everest i passem a l’esquí de muntanya. Quan neix aquesta passió? –Cap als set anys ja sentia parlar d’esquí de muntanya a una amiga de la meva mare. Als 10 anys baixava amb el cremallera de Núria mirant el mapa de l’Alpina i vaig començar a llegir ressenyes sobre curses d’esquí de muntanya. Se’m va encendre la bombeta i des de llavors participar en alguna d’aquelles proves es va convertir en una fita per a mi. Amb els primers diners que vaig guanyar em vaig comprar uns esquís de muntanya directament. Ho tenia claríssim. –Així que abans no vas passar per l’escola de l’esquí alpí... –No. Directament a fer voltes maria. A posteriori sí que ho vaig fer. Recordo que amb 19 anys, en la meva primera excursió amb esquís, quatre amics vam sortir de Salardú vall de Colomèrs amunt. Vam acabar dormint en tres llocs diferents i no ens vam retrobar fins l’endemà. Aquell matí vaig sortir sol de la cabaneta on havia fet nit i en sentir les pells lliscar per la neu enmig del bosc em vaig enganxar a l’esquí de muntanya per sempre més. A la baixada, amb uns esquís de 2 m i una motxilla de 15 kg, doncs diagonal i volta maria. Gens recomanable! Les següents sortides van continuar sent molt autodidactes. No ho hauria de dir, però el primer curs d’esquí de muntanya que vaig fer va ser com a professor.

rents curses del moment: Núria - la Molina (organitzada pel CE Terrassa), Núria - Setcases (UEC Barcelona) i Núria-Noufonts-Núria (Foment). Aquelles proves eren moltes vegades una aventura més que una competició. Una cosa impensable avui en dia. –Totes al Pirineu oriental... –Amb l’excepció del Ral·li del CEC, que era itinerant. Fa trenta anys o més, tenir cotxe per a un jove era gairebé un luxe. Així que tocava agafar el tren per anar a Núria o a la Molina. La història va canviar quan la majoria de gent va poder disposar de vehicle: moltes curses es van desplaçar al Pirineu occidental, amb un paisatge més alpí i normalment amb més neu. –En aquest període una de les curses mítiques va ser la del Molières... –L’any 1982 vam començar a organitzar aquesta cursa juntament amb en Miquel Sánchez (des de fa una pila d’anys guarda del refugi Ventosa i Calvell) i altres amics. La 1a edició va reunir 60 persones i tant en Miquel com jo en teníem tantes ganes que també la vam córrer. Jo llavors corria; de fet vaig fer-ho des de 1978 fins a 1990. En la 5a o 6a edició vam tenir més de 100 equips: un autèntic rècord per l’època. Es podria dir que fins i tot vam morir d’èxit, de tanta gent que s’hi va apuntar. –Més gent que en algunes curses d’ara. Per què? –La Molières tenia un recorregut preciós. S’assolia un pic de 3.000 m amb una sola pujada i

amb una baixada des del cim de més de 1.700 m! A més hi havia molt bon ambient, amb participació internacional. Vam tenir molta sort que durant totes les edicions no hi hagués cap incident remarcable, ja que es passava per dues de les valls amb més allaus del Pirineu. Ara hi ha curses que per sumar el mateix desnivell fan fins a quatre pujades i baixades, pràcticament per sota dels telecadires d’una estació d’esquí. Tenint en compte, però, que avui per qualsevol cosa et poden enviar als tribunals, té la seva lògica. Per sort també hi ha proves amb recorreguts molt atractius que cobreixen les inscripcions en molt poc temps, com la de la vall Fosca, l’Open Altitoy de la vall de Barèges o les mítiques alpines com la Pierra Menta, el trofeu Mezzalama o la Patrouille des Glaciers. Això demostra que si l’itinerari és atractiu, hi ha demanda no només de corredors, sinó també de persones atretes per nous recorreguts i per l’ambient. –Tornem als orígens de les curses d’esquí de muntanya. Sembla mentida que la primera documentada fos a Catalunya. –L’any 1927 la Cursa Puig d’Alp - Puigllançada va ser la primera. He parlat amb suïssos, italians i francesos per veure si abans n’hi havia hagut alguna altra, però sense resultat, tot i que penso que en devien existir. Als Alps sembla que en feien, però amb material d’esquí de fons. A l’arc alpí l’eclosió no arribarà fins al 1986, amb la primera edició de la Pierra Menta, una carrera per etapes que revolucionà l’esquí de muntanya de competició a Europa. Es va seguir el model ca-

q Jordi Canals a la via Cassin del Piz Badile durant l’escalada que hi va fer l’any 1980 amb Josep Maria Alsina. Foto: col·lecció Jordi Canals

–No predicaves amb l’exemple... –Tot és relatiu. Tenint en compte la quantitat de gent que sortia a la muntanya, llavors (a mitjans dels setanta) hi havia un percentatge més elevat d’accidents que avui en dia. Això també passava en escalada i alpinisme. He conegut molta, massa gent que ha mort. Ara que el nombre de practicants ha augmentat tant, no es dóna amb aquesta freqüència. Deu voler dir que s’ha fet alguna cosa bé. –Tinc entès que vas ser un dels pares de la Copa Catalana d’Esquí de Muntanya. –Sí. L’any 1984, a l’antic local de la FEEC al Liceu de Barcelona, ens vam reunir en Lluís López, l’Enric Hernàndez, en Xavier Martínez i jo mateix. Organitzadors, corredors i gent de l’Escola Catalana d’Alta Muntanya (ECAM). Va sorgir la idea de fer una Copa per aglutinar les dife239 Vèrtex

45


talà de cursa en línia i no de proves cronometrades de pujada i baixada amb coeficients correctors, com es feia a Itàlia. –Quan vas deixar de córrer, la teva vinculació amb l’esquí de muntanya no es va aturar... –Vaig parar el 1990. Després vaig anar quatre anys a treballar al Marroc i vaig desconnectar a mitges. En tornar em van proposar entrar a l’organigrama tècnic de la Federació Espanyola per coordinar la selecció, les competicions i el recentment creat centre de tecnificació d’esquí de muntanya de Madrid. Aquesta última activitat era la que més em satisfeia, però la meva idea era crear un centre a casa nostra. El 1997, amb Joan Bernat Clarella presidint la FEEC, es va tirar endavant aquesta iniciativa. Amb l’Alfons Valls i la Maite Hernández vam començar la nostra tasca al capdavant del CTEMC. Un somni fet realitat! –Quin era l’esperit del Centre? –De fet la “filosofia” no ha canviat: formar tant esportistes com persones perquè una cosa implica l’altra. Es tracta de buscar gent que pugui arribar a l’alt nivell, però no a qualsevol preu. En un món poc professionalitzat com el de l’esquí de muntanya, tenim claríssim que el més important són els estudis. Et recordes de tota la gent que ha passat, però sempre més de la primera promoció on hi havia l’Arnau Anguera, l’actual coordinador, que llavors tenia 15 anys; en Gil Orriols, que s’acaba d’incorporar a l’organigrama tècnic de la FEEC; la Gemma Furió, en Ferran Vilella o l’Oriol Garrote, que va dissenyar els logos; i molts d’altres...

trenadors italians van venir a preguntar-me com havia estat possible. Ara ja no ens ho demanen. Gaudim d’un reconeixement internacional, senyal que les coses s’han fet bé. –I és clar, apareixen figures com en Kílian Jornet o la Mireia Miró, talents naturals. En quin percentatge són el que són gràcies al CTEMC? –És molt difícil d’avaluar, però hi ha una frase que diu: “Un mal entrenador de cavalls pot fer malbé un pura sang, però el millor entrenador

“Sóc de la generació dels qui amagàvem les cordes perquè no patissin els nostres pares” “No ho hauria de dir, però el primer curs d’esquí de muntanya que vaig fer va ser com a professor” no aconseguirà que un cavall de tir guanyi el Grand National”. S’ha fet un treball molt seriós al llarg dels anys amb la implicació de molts especialistes. És molt positiu que els joves vegin els tècnics amb unes ganes boges d’anar a la muntanya. Una de les claus de l’èxit és que s’ho passin bé anant a la muntanya! Molts esportistes fan un munt de quilòmetres per venir a les sortides, però les ganes sempre hi són, faci bo o dolent. Cal que els joves s’hi trobin a gust.

A més al CTEMC impera el bon ambient entre esportistes, tècnics i també amb els pares. Els “veterans” ajuden els més joves i això també fa que el seu grau d’implicació estigui al màxim. Bé, contestant a la teva pregunta, segur que el CTEMC ha influït positivament sobre ells i també ells han influït positivament sobre el Centre. El dia que deixem d’aprendre uns dels altres, estarem una mica morts. –Continuem amb en Kílian. Parla’ns una mica dels seus orígens al Centre. –Va entrar-hi amb només tretze anys (l’edat mínima era catorze) i recordo la il·lusió amb què parlava dels seus projectes a la muntanya. Des de ben petit ja s’intuïen les seves qualitats esportives, però sobretot la seva constància i capacitat de recuperació. El mètode de la Maite, la seva entrenadora, era posar-li entrenaments que entengués per aprendre a entrenar-se. Segur que en Kílian ha aprofitat moltes d’aquelles primeres sessions. A més a més era molt bon estudiant. En la darrera sortida de la temporada (juny de 2006) m’explicava que volia estudiar disseny industrial a Barcelona i escapar-se a la muntanya tant com pogués. Em semblava estar sentint la crònica d’un desastre anunciat. Vaig comentar-li la possibilitat d’estudiar STAPS (ciències de l’activitat física) a Font-romeu i encara tinc gravat al cap com se li va il·luminar la cara. Jo no tenia clar que a França volguessin formar un esportista català i vaig contactar amb

–Quina evolució va tenir? –El 1997 teníem 17 esportistes. Quatre d’ells van ser bombers, una mica emmirallats per l’Alfons Valls, un gran exemple com a professional (guia d’alta muntanya amb una llarga experiència en rescats de muntanya) i com a muntanyenc. A poc a poc va augmentar tant el nivell com el nombre de joves. El primer any l’Arnau i la Gemma ja van fer podis a nivell europeu. Gairebé no et sabria dir per què, però el CTEMC ha creat escola. No deixa de sorprendre que un país de poca neu com el nostre hagi pogut posar-se al nivell dels països alpins, tradicionalment dominadors dels esports d’hivern. A tall d’exemple, et diré que treballem molt amb esquís de rodes, tal com es fa en esquí de fons i biatló. Això, a nivell d’esquí de muntanya, ens ho han copiat altres països. –Com pot ser que superem països que dominen l’esquí alpí com França, Itàlia o Suïssa? –Hi ha força factors. Als països alpins tradicionalment si tenien un bon esportista, l’encaminaven de seguida cap a les disciplines olímpiques, on hi ha més diners. No obstant això, els joves alemanys, austríacs, suïssos i francesos estan fent una feina molt bona. Tan sols cal veure els resultats. L’any 2004, durant la disputa dels Campionats del Món a la Val d’Aran, en la categoria cadet en Kílian Jornet va guanyar la cursa vertical i pocs dies després l’Aleix Pubill la individual. Recordo perfectament com dos en46 Vèrtex 239

q En Jordi fent esquí-alpinisme al circ de Cambra d’Ase amb l’Alfons Valls. Foto: Joan Cardona


compromisos publicitaris, etc.) i és molt mediàtic, no només a Catalunya sinó a moltes parts del món. L’hem pogut veure fins i tot en panells a Times Square (Manhattan) i fa poc Canal Plus France li va fer un reportatge de mitja hora en franja de màxima audiència. Ho comentàvem fa temps amb la Núria Burgada (la seva mare): té sort fins i tot amb el nom. En no ser comú, fa que la gent s’hi fixi. –Parla’ns d’altres joves del Centre... –Tots tenen qualitats, però si n’hi ha un que ja s’ha consagrat, és en Marc Pinsach. L’any passat, tot i estar en categoria de promeses, es va consolidar al top ten mundial. Recordo quan la Mireia, en Marc i en Kílian van guanyar el relleu jove als Campionats d’Europa d’Avoriaz. Guanyar un relleu vol dir moltes coses! Tenim molts joves amb talent, però no vull dir cap nom perquè me’n deixaria d’altres. q En Jordi amb en Kílian Jornet i la Mireia Miró, que es van formar en el CTEMC i ara són els millors esquiadors de muntanya del món. Foto: Joan Miró

en Jacques Soulié (excompany meu de l’època en què competia i gran coneixedor de Font-romeu) i de seguida em va donar una resposta positiva des de la facultat. Ara en Kílian és una icona per a Font-romeu. L’acolliment dels esportistes de la FEEC a la facultat d’STAPS és excel·lent. Quatre esportistes s’hi han graduat ja i actualment n’hi ha set estudiant. –Tot i que tant en Kílian com la Mireia són actualment els millors esquiadors de muntanya del món, recordo que fa dos anys vaig entrevistar-la a ella i en els aspectes a millorar ho tenia claríssim: la baixada. S’ha fet? –Sí, però sempre es pot millorar més. La veritat és que també falta muntanya per entrenar. Els Pirineus estan molt bé, però són molt diferents dels Alps sobretot pel que fa als descensos. La temporada passada tant en Kílian com la Mireia hi van anar a viure. Això és un desavantatge

que encara fa més extraordinaris els nostres èxits. No és el mateix ser de Bormio que de Sabadell o de Barcelona; o que t’arribi un esportista sabent traçar viratges de gegant o un que fa cunya. Encara que estiguis molt fort en la pujada, si no baixes gaire bé, a part que et retallaran molt de temps, arribaràs molt més cansat a l’inici de la següent pujada. Per això estem tan contents amb els resultats obtinguts la temporada passada als mundials de Claut (Itàlia), on hi havia unes baixades dificilíssimes. Vull destacar que més del 90 % dels punts obtinguts per Espanya a Claut van ser d’esportistes que tenen o han tingut vincles amb el nostre centre de tecnificació. –Són molt diferents en Kílian i la Mireia? –No t’ho pensis. Els dos són molt centrats i els uneix una passió comuna. En Kílian té moltes més distraccions al voltant seu (entrevistes,

flaix… JORDI CANALS I FONTAN (Barcelona, 1954) Casat i amb dos fills. Enginyer químic i llicenciat en Biologia. Professor del cicle formatiu de Grau Superior de Diagnòstic de Laboratori Clínic. Director del CTEMC des de 1997. Autor de llibres i manuals d’esquí de muntanya. Corredor d’esquí de muntanya des de 1978 fins a 1990 amb més de cinquanta victòries. Instructor de l’ECAM des de 1980. Ascensions als Pirineus, Alps, Atles, Andes, Rocalloses i Himàlaia. Delegat tècnic i jutge internacional d’es48 Vèrtex 239

quí de muntanya des de 1997. Organitzador de curses i seminaris internacionals d’esquí de muntanya al Marroc, Iran, Japó, EUA, Canadà, Argentina i Xile. Responsable d’esquí de muntanya de la FEDME des de 1994 fins a 1997. Director tècnic esportiu de la International Ski Mountaineering Council de la UIAA de 2001 a 2007. Professor del Curs Internacional de Socorrisme, Seguretat i Medicina d’Urgències a la Muntanya, organitzat per la Universitat de Barcelona i l’Hospital de Puigcerdà de 2001 a 2011.

–Hem d’anar acabant, Jordi. Una de les preguntes que més et deuen fer: serà l’esquí de muntanya esport olímpic? –A principis dels noranta hi havia dos camins: el de la Federació Internacional d’Esquí (FIS) i el de la UIAA. Per raons de muntanya es va escollir el segon. La història va evolucionar i es va crear una federació pròpia d’esquí de muntanya de competició: la ISMF, que actualment deu tenir una desena part del pressupost de la FEEC. Quan faig classes sobre organitzacions internacionals esportives, els alumnes se sorprenen per la quantitat de requisits econòmics que el Comitè Olímpic Internacional (COI) posa a les seves revisions del programa dels Jocs Olímpics i dels diners que el mateix COI reparteix a les set federacions olímpiques d’hivern. L’entrada d’una nova federació implicaria menys diners a repartir excepte que aquesta aportés un gran valor afegit mediàtic. Des de Catalunya hi ha hagut sempre un gran interès en aquest sentit i si hagués passat el mateix en un altre país potser ja seria olímpic. El 1995, Joan Antoni Samaranch va assenyalar el camí de parlar amb la FIS com la via més senzilla perquè l’esquí de muntanya fos olímpic i ho va repetir el 2002 i el 2006. –I per què insistia tant el mateix Samaranch en el tema de parlar amb la FIS? –El senyor Samaranch era òbviament un gran coneixedor del moviment olímpic i penso, com molts, que el seu consell era molt encertat. Per una banda, perquè hi entri un nou esport s’han de passar molts filtres. Si s’hi incorpora com a disciplina de l’esquí com ho han fet el surf de neu, l’esquicròs o l’slope style de la mà de la FIS, serà molt més senzill. El pastís econòmic que es generà als Jocs de Torí 2006 va ser d’entre 150 i 200 milions de dòlars, uns diners que en bona part es van repartir entre les set federacions olímpiques d’hivern que alhora ho van repercutir en salaris, organització de proves, etc. Si hi entra una nova federació (en aquest cas la ISMF), s’enduria una part del pastís. El programa de l’actual equip directiu de la ISMF preveu parlar amb la FIS. A veure què passa.... V

Recull d'articles  

Reportatges, refugis, entrevistes

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you