Issuu on Google+

IGNASI IGLESIAS

LA FORMIGA


LA FORMIGA (Aquesta

és una peça teatral de l’Ignasi Iglesias, de la qual respectem la seva grafia original)

LA TETA

(La Teta és una nena d'uns vuit anys d’edat, de caràcter alegroi i molt entremaliada. Vesteix pobrement, amb faldilles curtes, totes espellifades. Va desca1ça. Surt cantant, coronada de roselles i amb un gabell d’espigues de blat sota l'aixella.)

"Canteu, canteu, ninetes,

que’1 ruc está malalt; te mal a les potetes i el ventre li fa mal. No pot menjar civada, Sinó pinyons pelats..."


(Esclafeix a riure.) Que sóc beneitona! Ves, ves quina poca solta amb el burro!...(Segueix rient.) Quina mena de cançó més... Ai, Sant Ximplici! (En adonar-se del públic) Hola! Que venim del mercat! (Es posa a riure) “Té mal a les potetes – i el ven... ventre li fa mal...” A mi també me’n fa, de tat riure! (Tot rient se deixa anar a terra, quedant asseguda damunt del gabell d’espigues.) Ahir sí que me’n vaig empescar una, de cançó!... Era més bonica!... Feia, feia ....així. (Canviant de to). Que hi havia gaire aviram al mercat?....(Torna a riure) Vés que sóc beneitona!... “no pot menjar civada, - sinó pinyons pelats..." Calla, calla, bojota!...(Silenci. S'aixeca.) Quina coïssor! Com piquen aquestes espigues! Ho deu fer la polsina. Ai, quina frisança (Transició. Arreglant-se la corona.) Quines roselles més bufones!... Eh, que faig goig?... (Silenci.) Veieu? Ja he guanyat el jornal. Veiam si’s queixarà avui també la mare. Li porto una garba!...Es que si!... Pesa més!... No entenc per què ho diu que no'n s' d’espigolar: tant en sabessin els pardals! I això que ells, els murris, espigolen de les garberes estant... Ai! (Amb malícia.) M’han vingut unes temptacions d'espigolar-hi a les garberes!... Tant bé que ho tenia avui que no hi eren els segadors!... Que aviat hauria estat llesta! Jo ho hagués fet, que m’hauria estalviat de córrer per damunt del rostoll, així, amb els peus descalços... Noi, quina manera de fer-me pessigolles aquí mateix sota les plantes!... Semblava que me les raspallessin. I, vés, m'he clavat una punxa menuda, remenuda que'm fibla com una sangonera. Semblo’l ruquet que té mal a les potetes (Es posa a riure.) D'on redimoni he anat a treure aquesta cançó tant lletja!...(Riu) Que estic alegre!... No ho sabeu per què estic alegre ?... No?... Doncs perquè ja tinc les golfes de casa plenes d’espigues de blat..., Semblen un graner. N'hi ha més!... Dirieu que són un cau molt gran de formigues molt grosses!... Ah! Les formigues, diu que a l'estiu omplen el rebost per poder menjar a l’hivern, i a l’hivern passen tot el dia tancades a caseta contant històries a la vora del foc. Les pobretes!... Ja ho sé! Potser dels mistos d'esca que a l'hora de dinar es deixen els segadors al mig del camp. Ben nét que deu ésser així! I amb les potetes rasca que rasca, fins que s'encenen... i deseguida a escalfar-se i explicar històries! Mira, mira sí es saben entendre les formigues! (Transició.) Vés si a casa no fessim com elles... Els meus germanets, tant xerrics com son, tant remenuts, es moririen de fam! .I la mare ?... Ai, la meva marona!... Pobreta!... Que me l’estimo!... (Amb sentiment.) No pot treballar... No está bona... Vés el pare, també, per què's tenia de morir! No podia pensar-s'ho que'l trobariem a mancar?... No sé, no sé quina feina hi deu tenir al cel: mai l’acaba. (Curt silenci.) El meu pare... Tant bo que era!... Tant que'ns estimava!...Aquell dia!... Encara me'n recordo! La mare... plorava, plorava molt... Ell s'estava estirat al llit ... Tenia una cara mes groga... i més magre! ... Cridava! Deia unes coses més tristes! La mare ens hi va acostar a mi i als meus germanets i... Ai! Quina basarda! I veureu que ell ens va fer una mena de petons tant freds que, tot de cop, va girar els ulls en blanc... La mare va llençar un xiscle ...i va posar-se a plorar més fort! Quina por va fer-me'l pare!... Ai, quina por! Diu que la seva anima se'n va anar al cel volant, el mateix que una papellona blanca. (Silenci.)


Després, al cap d'uns quants dies, la mare va dir-me: "Teta: ja cal que t'afanyis a cercar vianda pels teus germanets, que jo no puc tota sola. Vés pel veinat... Pidola... Fes com les formigues, que no tornen mai al cau sense una cosa o altra." Ja ho veieu. D'ençà de llavors que la crec: faig com les formigues: tant aviat li porto blat, com pa, com herba... ço que trobo... ço que'm donen... De bon any siga!... Més pateix en Cintu, i és un xicot... Ningú el vol ... Se li va morir aquella velleta, i ara va perdut com un ocell sense niu. No fos tant dolent! Ves: a mi se'm va morir el pare i per això m'ha quedat la mare. A ell no li ha quedat ningú només que la gana i la dolenteria, que no’l deixen crèixer. Pobre Cintet! Es mes nano!... Sembla un carbaçó... (Riu.) Eh! Un carbarçó... (Se posa seriosa) Aquell xicotot....sempre em ve al darrera!.. . Deu serme res!...Em fos germà!... Però, vès, vès perquè m'hi ha de venir al darrera!... Oh, i és bord!...Diu que no sap qui són els seus pares...Que’1s busqui: bones cames té. (Canvi de to) Pobret!... Va més brut i espellifat!... Encara més que jo!... Un dia em va fer una llàstima!...Era un dia que feia un fred!... Pobre Cintu!... Amb uns tremolins de dents que tenia!... Jo m'estava al portal de casa, asseguda al pedriç, tot menjant un plat de farinetes... que ,’agraden!...i veureu que ell, arraulit com si fos un pardalet, va anar atançant-se, atançant-se cap a mi... amb uns ulls de galifardeu... amb una boca... traient la llengua... L'enze! I va dir-me, el gormant: “Teta: dò-m d’això que menges, que tinc gana...” I n’hi vaig dar... Si, que n'hi vaig dar! Tots dos, amb la mateixa cullera, ens ho vam anar menjant d'un gust?... Jo li posava a la boca, igual que la mare al germà petit... I ell ho prenia, el babau!... I quan no n’hi va haver més, ell que si, amb els llavis tots plens de farinetes, que’m fa un petó i fuig corrent com un gat a jugar a la gepa amb els altres bordegaços. Va fer-me un petó!... (Reflexionant.) Quin pecat! Però no ho sap la mare, no!... Ja m'ho aniré a confessar amb mossén Pere. Ai! Què'm deurà dir?.. . Vès, vès! ... Un pecat tant bonic s'ha de confessar? ... La mare i el pare sempre se'n feien, de petons. Jo no m’ho confessaré!... No, no!... Jo, jo... l’estimo a en Cintet... Sí, que l’estimo! (Plora.) Oh, i ploro!... Sí, que ploro! ... I amb les llàgrimes mullo totes aquestes espigues!... (Silenci) Vés perquè m'ha de fer plorar, aquell noi! Ai! Quina quimera li tinc! Jo no vull plorar, que no m'escau, tant gran! Oi, que no m'escau? Digueu. No sé per què m'ha d’enternir, aquell xicot... Perquè no té pares ?. .. No'ls enyora pas. Si’ls enyorés i estés trist pensant en ell... jo, jo llavors l’aconsolaria... Ai, no, que és un home ... vull dir, un home petit. (Pausadament). Fos una nina...Ai, si fos com una nina que se'm va trencar, amb quin gust l'amoixaria tot fent-li ball-manetes i refilant cançons com la del ruquet... Bo: ja hi tornem a ser amb la cançò enfadosa? Quina poca gràcia, oi? Però veieu? Si en Cintet ho fos una nina... (Es posa a riure) Vès ara perquè ha de ser-ho! (Tocant-se el front.) Aquest cap, aquest cap, que no hi està ningú, Teta! (Transició.) Bé, vaja, dissimuleu, si us he destorbat tanta estona. Dissimuleu, eh? Ara me'n vaig cap a casa, que mare deu estar amb ànsia. Adéu-siau, ho sentiu?


Adéu-siau, que és tard. Si un altre dia ens trobem, ja us contaré ,és coses. I quan sigui gran....allò que us he dit d’en Cintet....Ai, quina vergonya!...Ho dec fer expressament, d'estimar-me'l!... Vaja, adéu-siau... Que és cap mal l’estimar?... Sí, sí, que me l’estimo!... Ben nèt, ben nèt i ben nèt.. Adéu, adéu! (Se'n va, tot cantant, posant-se el feixet de blat sota l’aixella.)

“Canteu, canteu. ninetes..." IGNASI IGLESIAS. Sant Andreu del Palomar, Barcelona, any 1900.

(Aquest monòleg fou representat per primera vegada a Barcelona en el “Teatre de les Arts”, la nit del 26 de març del 1904, per la nena Maria Guitart)


La formiga