Page 1

Aquest és el nostre portaveu

Escola d’Adults de Sant Sadurní

Juny,2003

Nº 3 “PAREU. TINC PIPÍ!”

Quan comencem a escoltar aquest crit, ja ho sabem, s’apropa l’estiu. Tots viatgem més en aquesta època de l’any aprofitant la bonança del clima... Nosaltres hem decidit anar-nos a passar la revetlla de Sant Joan a Alacant. I quan ens trobem ja alliberats de l’embús de sortida..., quan ja tenim la carretera per nosaltres sols..., quan ja podem relaxar-nos..., aquest crit ens perfora el timpà. Ens aturem, i amb estoïcisme suportem les mirades iròniques dels que fa un moment havien avançat. Satisfetes les necessitats peremptòries tornem a la carretera i vam començar a pensar sobre l’origen d’aquesta festa... La revetlla de Sant Joan

No és cap noticia nova que la festa de la revetlla prové de l’època precristiana i que és l'herència de la celebració del solstici d'estiu, festa que tots els pobles celebren. Però fins avui no se n’ha pogut concretar la procedència i s'ha dubtat sobre si arrenca del poble dels maies, els caldeus o els egipcis, que van ser els primers a marcar-la als seus calendaris. Ara podem dir amb orgull que van ser els catalans qui en començaren la celebració, i ho podem assegurar gràcies a la prova del carboni catorze en unes restes fetes al nivell menys set de les excavacions d'Ullastret. S'han reconegut sobralles de coca de llardons, brases de foguera i àmfores de vi que s'han pogut datar cap al mes de juny de l’any seixanta-quatre mil abans de Crist. El fet que totes les restes trobades haguessin quedat amalgamades amb els residus orgànics formats de partícules de menjar, taní vínic (presumptament, vòmits) i fulles de ruda (emprada com a anticonceptiu des d'èpoques encara més llunyanes) ens indica que a la festa, deixant de banda l’ús de la pólvora, descoberta pels xinesos seixanta-cinc mil anys més tard, hi havia la mateixa disbauxa que en les èpoques més actuals. Carles Romeu : Desacostumari català


Des de la darrera revista, a l’escola hem dut a terme un reguitzell d’activitats ja que en el mes d’abril, i coincidint amb l’abril cultural a Sant Sadurní d’Anoia i amb Sant Jordi, s’ha fet una sortida al “Museu romàntic de Sitges”, la parada de coques i pastissos a la plaça de la vila, la presentació de la revista “Sant Jordi 2003”, una mostra de les pintures dutes a terme en el taller de pintura i la visita a l’exposició sobre la emigració que des de la Regidoria de Benestar Social de l’Ajuntament s’exposava al Casal de la gent gran. La sortida a Sitges es va fer conjuntament amb l’Escola d’Adults de Vilafranca. Hi vàrem anar amb un autocar de la companyia Hill S.A. i vam recollir als companys de l’Estalella Graells per continuar camí cap a Sitges. La visita va agradar força als alumnes, però la guia va fer una visita molt ràpida al primer grup ( com que érem més de quaranta persones ens van dividir en dos torns) i sols els va mostrar la casa i la col—lecció de nines de la Lola Anglada, però es va deixar els diorames, que fou una de les parts més interessants del museu i el celler. Com que els del segon torn ho vàrem demanar al veure que no ens ho ensenyaven, la guia ens va obrir la porta i ens va deixar que ho veiéssim tot sols. Com que els alumnes que van entrar primer ja se’n havien anat cap a la platja i a passejar pel poble no els vam poder avisar. Ens va molestar força la falta de professionalitat de les guies per no oferir la visita completa i decidir pel seu compte que pot i que no pot ser adient a un grup de persones grans. Un malentès amb el conductor va fer que haguéssim de caminar molt per agafar l’autobús, però a part d’això fou una tarda molt agradable. El dia de Sant Jordi vam anar a la Plaça de l’Ajuntament per fer la venda de coques i pastissos fets per les alumnes i que ja és una activitats esperada de cada any. Va anar molt bé i es va vendre tot, encara que al final els donàvem més bé de preu per acabar-los, ja que a partir de les set els de les sardanes regalen sempre coca. El dia vint-i-nou d’abril vàrem presentar la revista “ Sant Jordi 2003” amb els escrits dels pròpis alumnes, fent una lectura dels textos i un pica-pica. Editar la revista és una tasca llarga i complicada que comporta molt temps i feina, però que ens omple d’orgull ja que és una tradició del nostre centre i de la qual fem arribar exemplars a les altres entitats i representants de la vila. Com sempre surt algun entrebanc de darrera hora i aquest curs, per no ser diferent, ens vam deixar el text d’una alumna i el vam repartir el mateix dia per que l’afegissin a l’original. Per problemes amb la publicitat i la manca de temps per la preparació de la mostra de pintura, no va sortir gaire bé i hi va anar molt poca gent. Hem presa nota de les errades per no repetir-les el proper any i fer d’aquesta activitat força ressò per tal que sigui una publicitat del que es fa en els tallers que organitza l’escola, i per tant ampliar l’exposició a les obres fetes en tots els tallers, així com la durada de la mostra. La darrera activitat fou la visita a l’exposició sobre la emigració. Hi varen assistir totes les alumnes del torn de tarda, fins i tot les noies del grup d’immigrants a les que costa molt fer participar. No vam demanar guia sinó que els mestres mateixos vam fer les explicacions de les imatges i dels textos escrits. Va ser molt interessant i va comportar el sentir les diferents vivències personals de com han viscut aquesta emigració les diferents alumnes de l’escola, les que van venir d’altres parts de l’Estat Espanyol com les que han vingut d’un altre país.

2 Destapa’t nº 3


Mohamed Chukri : Un joven se plantea la disyuntiva de ser contrabandista o estudiar árabe y español. Y aprende a leer. Y lee mucho, muchísimo. Y nace un escritor. Un escritor tangerino que se esfuerza por dar sentido a una infancia robada, brutalizada, y en ser la memoria de los pobres, de los olvidados por la historia oficial. Un escritor que no habla de política ni de religión, pero tiene la virtud de irritar a los bienpensantes con títulos como El pan desnudo y Rostros, amores, maldiciones.

Soy un antiguo analfabeto Soy un antiguo analfabeto autodidacta, que, más tarde, deseó transmitir a los demás aquello que había aprendido. Pero hoy resultaría bastante difícil para un analfabeto tener la misma trayectoria que yo seguí en aquella época. Además, de esta forma, he aprendido mucho más de los alumnos que de los profesores. A la edad de 20 años, tuve la disyuntiva entre convertirme en contrabandista, o ir a estudiar árabe a El Harache. Leí mucho a los malditos, pero en la Literatura no existe un único Dios, hay varios... ¡En el cielo, es otra cosa! En mi vida me he enfrentado a tres desafíos: aprender a leer y a escribir, salir de esa clase social denigrada y, por último, sublimar mi vida a través de la escritura. Cuando era más joven, vivía en una choza, Cuando comía, siempre había un ratón delante de mí que pedía algo de comer. Yo era el gran amigo de las cucarachas y de los ratones. Frecuentaba el café Continental de Tetuán. Veía a un hombre que siempre llegaba muy elegante, bien arreglado, y al que todo el mundo saludaba. Yo asistía. a la Escuela Normal de Profesores. Vivía en una choza pero, llevaba pajarita, quería ascender de categoría social. Un día, pregunté la identidad de ese señor. Me respondieron que era Mohamed Sabbag, el escritor más importante de la época. Era un poeta que escribió prosa poética, unos libritos que se leen en dos días. Me dije: si escribiendo cosas así uno se vuelve muy importante en una sociedad, yo también voy a hacerme escritor. Así es como decidí convertirme en escritor.

Empecé a escribir algo que enseñé a ese señor, que me dijo: "No tienes estilo, pero tienes una buena gramática. Puedes seguir” Así fue como comencé mi carrera, para adquirir prestigio, subir de categoría. Más tarde, me di cuenta de que la escritura podía ser también una forma de denunciar y protestar contra aquellos que me habían robado la infancia, la adolescencia y parte de mi juventud. Fue únicamente en ese momento cuando mi escritura, se volvió comprometida. 3 Destapa’t nº 3


Cuando trabajaba en la enseñanza y en los medios de comunicación, consideraba la escritura como una bagatela. No me consideraba un profesional. Pero hace unos once años decidí convertirme en escritor profesional. Incluso he escrito las 256 páginas de mi último libro, Le Temps des erreurs (El tiempo de los errores), en un mes. Tengo dos memorias: la memoria analfabeta y la memoria de un hombre que ha aprendido a leer una vez cumplidos los 20 años. Lo que hace que escriba primero en mi cabeza, de forma neurótica. Luego, perfilo sobre el papel con la ayuda de la gramática y del estilo. No tengo disciplina como Alberto Moravia, Hemingway, Victor Hugo o Tahar Ben Jelloun, que se levantan a las cinco o las ocho de la mañana y se ponen a escribir. Iría en contradicción con mi vida. Soy un hombre de las callejuelas. Nunca he sido estable. En la actualidad, dispongo de un apartamento donde conservar mis casetes, mis libros, y mis papeles, pero antes vivía siempre en las pensiones, en los pequeños restaurantes, en los pequeños bares. Defiendo mi clase, defiendo a los marginados y, al mismo tiempo, ejerzo mí venganza contra una época determinada, humillante y miserable. Mi caso es bastante excepcional. No tengo nada que perder No llevo ningún título familiar que exija deferencia y al que correría el riesgo de mancillar al escribir como lo hago. Soy un Mohamed desconocido en la historia y defiendo a la gente que la historia oficial siempre ha olvidado. Escribo sobre individuos anónimos, porque "la memoria de los pobres de por sí está menos alimentada que la de los ricos", como dijo Albert Camus. Cuando escribo sobre la infancia, no se trata, sólo de la mía. Se trata, de aquellos que pertenecen a mi generación. Así pues, no es un caso aislado sino el arquetipo de todas las infancias que he conocido perfectamente. He tratado de condensar varias infancias en una sola. Mi infancia la he escrito a través de mi mirada adulta. Es decir, no a través de las mismas sensaciones que uno siente cuando es niño. Por tanto, incluye un lado imaginario. Me esfuerzo por volver a dar consideración a esa infancia robada, o peor aún, brutalizada por aquellos que hurtaban nuestra vida: los vampiros de la sociedad. Una infancia “flotante”, como un alga, una infancia “algosa”, si puedo expresarme así. Me pregunto si la escritura es una segunda autoridad tras la autoridad principal. Es un poder. Pero un poder que no es extravagante. Soy un escritor tangerino. No soy un escritor marroquí porque descubro Marruecos como los turistas: voy a Casablanca para pasar una semana, a Rabat dos o tres días, a Fez... En cambio, en Tánger vivo una intimidad con la gente, con los personajes, con los lugares. Es como en el matrimonio católico: uno se separa, pero no se divorcia. Nunca podría divorciarme de Tánger. Amo esta ciudad, siempre busco un pretexto para volver, en ocasiones incluso de forma inconsciente. I want to go where I am. Quiero ir allí donde estoy. Pero toda esta nostalgia en relación con Tánger me parece absurda, porque cada época de la historia de una ciudad o de un país tiene un valor y una belleza, al igual que en la vida de un hombre cada etapa de su vida tiene su encanto. Lo que me parece todavía más absurdo es la nostalgia de las personas que nunca han vivido allí. En la sociedad marroquí existe una facción más conservadora. Estas personas son las que consideran que mis obras son perversas. En mis libros, no hay nada en contra del régimen. No hablo de política ni de religión. Pero lo que irrita a los conservadores es ver que critico a mi padre. El padre es sagrado en la sociedad árabo-musulmana. BABELIA, EL PAíS, SÁBADO 29 DE MARZO DE 2003

4 Destapa’t nº 3


Aquesta vegada anirem a...

Sant Sebastià dels Gorgs Es troba dins del municipi d’Avinyonet. Per anar-hi hem d’agafar la carretera de Vilafranca fins trobar a mà esquerra la carretera que va a Sant Pau d’Ordal; l’agafem i passada l’estació de Lavern i el pont de l’autopista, a mà dreta, trobarem la carretera que va a Sant Cugat Sesgarrigues, que ens portarà fins el nucli de Sant Sebastià dels Gorgs, on es troba el monestir del mateix nom. Per fer la visita cal demanar-ho a la botiga que hi ha al costat mateix.

Fundat en 1029 per Mir Geribert, trenta anys després esdevingué un priorat dependent de l'orde francès de Sant Víctor de Marsella fins que el segle XV passa a mans de Montserrat (vegi's l'escut que aquest orde benedictí posà damunt el portal). L'edifici - ara ruïnós - que hi ha a la banda Oest del claustre és un vestigi de les antigues dependències priorals. El 1606 s'escurçà la nau pel sector Oest, tot i que es conserva el portal amb el timpa; d'aquí que en el mur de la dreta d'aquest portal es vegi ara una porta encegada que hauria permès de passar directament de l'interior de l'església al claustre. La historia de Sant Sebastià dels Gorgs és una historia de decadència perquè, després del relatiu esplendor inicial, amb cinc monjos, es passa a un de sol el segle XVII, i en 1867 arriba a desaparèixer definitivament com a priorat i esdevingué parròquia. Les desamortitzacions del segle passat no contribuïren gens al ressorgiment, ans al contrari: observeu des del claustre els múltiples senyals de construccions afegides, amb les corresponents mutilacions (un exemple és l'obertura de la porta que el campanar té a mitja altura). El claustre mateix fou, durant anys, un galliner. És un conjunt força modificat - i malmèsperò que posseeix un element que el fa, per damunt dels altres, remarcable: el claustre, l'únic romànic que queda dempeus a la comarca. Tot i que el conjunt presenta modificacions posteriors a l'època del romàntic (dels segles XIV al XVII), els vestigis d'aquest estil son força nombrosos i interessants. Vegemlos breument enumerats: - el mur Sud, amb les seves portes i finestres (probablement és obra de la meitat del

S. XI). - els ares que hi ha a la part alta del mur Sud (es bastiren el s. XII com a ajut per a suportar el pes d'una nova volta de pedra. Aquesta volta desaparegué el segle XVII, essent substituïda per la que avui es pot veure, de maó pla i amb un arc toral de reforç ). - el campanar i les ales Nord i Oest del claustre (de principis del segle XII) - l'ala Est del claustre (realitzada al segle XIII) - el portal amb el pantocrator (de finals del segle XII o principis del XIII). Cal remarcar la reutilització de materials preromànics. Per exemple, el tercer capitell de l'ala oest del claustre, de marbre blanc, que és visigòtic. És convenient observar el portal, el campanar i el claustre. La portalada és ornamentada per un bell timpà, sostingut per dues mensules, que representa, amb una factura rudimentària, un pantocrator flanquejat per dos àngels. El campanar és un altre element que cal esmentar: planta quadrada, alt i robust, amb finestres geminades per columna amb capitell. Aquestes característiques el fan únic a la comarca.

El claustre té només tres ales (hom dubta si el sector Sud s'arriba mai a construir) que es defineixen, cada una, pels diferents motius decoratius. Farem una breu referència al sector Est per la seva major rellevància. Presenta en els arcs una decoració de boles. Els temes escultòrics dels seus capitells són: en un, un relleu vegetal força geometritzat; en un altre, àligues; en el tercer, una escena fantàstica a base de bestiari monstruós.

5 Destapa’t nº 3


L a

v o s t r a

UNA TARDE EN SITGES Un día fuimos con la Escuela de Adultos a Sitges. Con nosotros fueron los alumnos de la escuela de Vilafranca. Hacía un día muy bonito y la excursión estaba bien organizada. Fuimos al Museo Romántico, que me gustó mucho porque era muy interesante. El museo contaba en dioramas la historia de Sitges y como vivía una familia rica. También contaba con una colección de muñecas de diferentes épocas y países. Sitges es una ciudad muy agradable. Fuimos a pasear por la playa. Vimos la iglesia, la vieja biblioteca, el ayuntamiento. Fue una tarde espléndida. Ir de excursión permite conocer a otras personas y cosas interesantes sobre la cultura española.

o p i n i ó EXPOSICIÓN INMIGRANTES Virginia y Amadou son dos emigrantes que viven en Catalunya. El primero ha venido de Guinea, y la segunda ha venido de Perú. Amadou vino en patera y cuando hacía poco tiempo que estaba en España se encontró mal, pero no sabía hablar y en el hospital encontró una mujer catalana que le ayudó. Después que le adoptó como hijo. Ahora está feliz y trabaja. Virginia, que es de Sudamérica, no tiene problemas con el idioma, pero dejó a su marido y su hijo en Perú. Ella aprende catalán y trabaja cuidando un niño y limpiando. Virginia y Amadou tenían añoranza de sus parientes como todos los emigrantes y fueron de visita a su país. Fueron unos días de visita, pero luego volvieron. Hannan

Rudina Bejo

L’home deu haver de procurar guiar-se pel seu propi cap i per la seva pròpia consciència, i no pel cap i la consciència d’altri. Del fet de no donar compliment a aquest principi fonamental de conducta humana, en prové la rutina i l’abjecció dels pobles. La rutina consisteix en donar per resolts els grans problemes que interesen a la humanitat.

Destapa't 3  

Butlletí Escola d'Adults Sant Sadurni d'Anoia 3

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you