Issuu on Google+


62 / d i s co s

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

antonY / Battiato Del suo veloce volo (Universal) Cançó d’autor Es podia esperar molt més bon resultat de la unió d’Antony Hegarty i Franco Battiato, dos músics molt diferents però units per una sensibilitat particular. El disc recopila els concerts que van fer l’estiu de l’any passat a Florència i Verona acompanyats per l’Orchestra Filarmonica Arturo Toscanini. La sinergia entre els dos creadors només es troba en tres cançons: “You Are My Sister” del novaiorquès, “Del suo veloce solo” de l’italià, i en terra de ningú queda la preciosa versió de l’“As Tears Go By” dels Rolling Stones. A la resta de les peces combinen el protagonisme cadascú per separat, tot i que només la versió de “Crazy in Love” de Beyoncé que factura Antony ja val el preu de tot el disc. XAVIER MERCADÉ ***

BLaCK Lips Underneath the Rainbow (Vice) Rock Garatgers, divertits i desacomplexats, cada nou disc de Black Lips és com una alenada d’aire fresc, amb guitarres que saben sonar sense domesticar, una base rítmica que convida a moure els malucs i una veu que viu en l’eterna joventut. Són virtuts que es tornen a reflectir en aquest nou disc, que ha tingut la producció de Patrick Carney de The Black Keys i és tota una lliçó magistral de rock’n’roll irreverent i etílic. X.M. *** DaViD CRosBY Croz (Blue Castle Records) Rock d’autor Pocs podien imaginar-se que David Crosby encara signaria una altra pàgina mestra de la música nord-americana. Tothom es pensava que viuria tranquil·lament de les gires de revival al costat de Stills & Nash, o que es dedicaria a la vida familiar. Crosby sempre ha estat un cul inquiet, i el nou disc Croz ho demostra. Després de vint anys de silenci discogràfic en solitari –aquest és el quart de la seva carrera–, s’acompanya del luxe de Mark Knopfler i Wynton Marsalis en unes composicions que van més enllà del temps i l’espai. X.M. ***

fUCKaine Totally Contagious (Origami Records) Indie-rock

gUeVaRa Héroe del universo (LBAM Records) Cançó d’autor El salt que ha fet Lidia Guevara amb el segon disc és digne d’elogi. S’ha tret de sobre la timidesa que desprenia el debut, i la seva veu sona més segura i amb ganes de comunicar un missatge que, partint d’un fet dolorós, només intenta transmetre optimisme. Héroe del universo és el vehicle que ha utilitzat per lluitar contra els pals de la vida, per superar la desaparició d’una persona propera i estimada. És tot un exemple de vitalisme i de lluita, amb cançons com “Aprender a levitar” o “Vencer al huracán”, que es converteixen en una mena de manuals d’autoajuda. També ho és “Volveremos a encontrarnos”, amb Adrià Salas de La Pegatina, i “Años luz” amb la veu de la vocalista Núria Tamayo de Minimal 21. Un treball de creixement artístic on mana la fermesa i que trasllada l’oient amb la força del missatge. XAVIER MERCADÉ ****

Jose DoMingo Almería (Enunplisplasmúsica) Pop d’autor El que va ser la veu dels maleïts Psychoine presenta un nou treball on investiga en els camins que hi ha entre la psicodèlia i el rock amb accent andalús. El gironí hi troba un sender marcat per bandes com Triana, Caí o Alameda, i també sap arribar fins a Syd Barrett mesclant-ho tot amb tocs de mediterraneïtat. Una veu profunda l’ajuda a construir uns ambients inquietants en els quals la inspiració el porta a explorar per camins inèdits. X.M. ***

Ser la filla de Fernando Pardo i Marta Ruiz dels mítics Sex Museum significa portar la música a la sang. El duet format per Tábata Pardo i Fran Meneses ha ordenat totes les idees que des de fa més d’un any mostrava en directe i el resultat és un disc que sona sòlid enmig d’una sensació de caos. Tot un reguitzell d’idees en format de cançons que es mouen per uns terrenys tan diversos com el garatge, el post-punk, la distorsió o l’avantguarda en un grup on juga a favor l’edat dels components. X.M. ****

hoWaRD Jones C3elebrati0n (Dtox Records) Electrònica Per recordar Howard Jones cal consultar enciclopèdies de l’electrònica de la dècada dels vuitanta. Hi descobrirem un creador de hits del tecno com ara “What Is Love” o “New Song”, èxits a petita escala que no van tenir gaire continuïtat en una carrera intermitent. L’àlbum per celebrar els trenta anys de carrera mostra una selecció dels seus millors temes remasteritzats i amb un so posat al dia. X.M. ***

gasteLo Con el viento de cara (Warner) Cançó d’autor

Vicky Gastelo és una cantautora càntabra amb tres discos a les espatlles que lluita contra els elements per mantenir una carrera independent i amb personalitat pròpia. En aquest tercer treball ha buscat un so més acústic, senzill i proper per vestir les seves històries de perdedors i amors trencats, cançons contextualitzades en la situació social actual i amb un estil interpretatiu proper a Meredith Brooks i a cantautores pop nord-americanes. X.M. ***

iepi New WR (Aloud Music) Mathrock

El trio instrumental de Banyoles (el Pla de l’Estany) presenta el seu debut incendiari a mig camí entre el jazz, el hardcore i el post-rock i que es perd en etiquetes com el mathrock. Són vuit temes enregistrats a l’estudi i en directe, d’una sola tirada i deixant palesa tota la seva col·lecció de virtuts i també algun defecte. Canvis de ritme, estructures divergents i unes bases demolidores per a un àlbum de càracter visceral. XAVI VOLLKER ***

La haBitaCiÓn RoJa La moneda en el aire (Mushroom Pillow) Pop El quartet pop de l’Eliana (el Camp del Túria) demostra que sap conjugar les seves cartes per crear perles perfectes sense data de caducitat. Són nou discos editats i gairebé dues dècades de carrera per continuar sense abaixar la guàrdia amb treballs on la maduresa dels anys dóna robustesa a les cançons. Després d’haver passat per la producció del guru steve Albini en els àlbums anteriors, aquesta vegada La Habitación Roja ha decidit no anar tan lluny, posar-se a les mans del català Santi García, portar-lo als estudis gal·lesos Rockfield Studios i gairebé integrar-lo a la banda fent-lo aparèixer a la portada. El resultat és un disc lluminós i vitalista, que lluita per seguir endavant i plantar una realitat ben sòlida. XAVIER MERCADÉ ***


DILLUNS, 24 DE MARÇ DEL 2014 ara

32

cultura MÚSICA

Jose Domingo MÚSIC. PUBLICA EL DISC ‘ALMERÍA’

“El misteri i l’obsessió són una mica la meva vida” Univers «‘Almería’ és una distorsió psicodèlica d’alguna cosa que frega la tradició» Mètode «Escric les cançons en un moment de deliri, de no menjar gaire, de fumar bastant i de beure aigua» XAVIER CERVANTES BARCELONA

El gironí Jose Domingo aprofundeix en un pop-rock psicodèlic ara més amarat d’aires flamencs però sempre mediterrani. Així sona Almería (Enunplisplasmúsica, 2014), el disc enregistrat entre Palma i Girona que presenta el 26 de març a Barcelona, a La [2] de l’Apolo.

la cançó Initials B.B. diu Almeria d’una manera molt especial. Per què diu Almeria? Doncs perquè va ser el lloc de la seva ruptura amb la Brigitte Bardot. Tot plegat té un halo molt místic.

Jose Domingo actuarà a La [2] de l’Apolo el dimecres 26 de març. ARA

Referent “Per a mi Serge ¿Serge Gainsbourg és un dels teus Gainsbourg referents? Sí, és com David Bowie. La poesia de és com Gainsbourg és brutal i ell era molt David Bowie” trencador i irreverent.

Per què has triat Almeria com a territori simbòlic del nou disc? Ha sigut una mica com una il·luminació. La visió que jo tinc d’Almeria és una cosa molt solar, molt hipnòtica, de desert. Un territori entre el sud i el nord que frega amb el flamenc i alhora és molt mediterrani. També està associat al western. Sí, però no hem buscat la influència del western, perquè és un clixé. Hi té més a veure Serge Gainsbourg, que a

¿El disc oscil·la entre el misteri i l’obsessió? El misteri i l’obsessió és una mica la meva vida. Sóc obsessiu creant. I el misteri és bonic. Potser la idea del misteri ve reforçada per l’aire flamenc del disc. Jo dic que el disc és una distorsió psicodèlica d’alguna cosa que frega la tradició. No hi ha pals ni estructures flamenques, però sí que juguem amb

aquestes estructures. Això sí, l’aproximació al cante, per exemple a Piedras en los bolsillos, l’hem fet amb el Jordi Fornells, un cantaor molt al·lucinant que t’hipnotitza. Ell sí que té molta consciència flamenca. On escrius les cançons? Normalment a casa meva, tirat al llit, a la nit, i abstret del món quotidià. En un moment de deliri, potser, de no menjar gaire, de fumar bastant i de beure aigua. Suposo que d’aquí surt la psicodèlia. Aquest deliri d’insomnis i de bioritmes trencats és bastant masoca, però és la meva manera de fer. ¿Aquest disc et situa a prop del que fan Grupo de Expertos Solynieve? Entenc que m’hi pugui situar, però no sé si és així. També m’han dit que hi

ha cançons que recorden a Radio Futura i El Último de la Fila. La meva xicota diu que Palidez té un punt Dúo Dinámico. I té raó. I d’Un caballo solo m’han comentat que té a veure amb Omega de Morente i Lagartija Nick, perquè té tensió i cant flamenc. Quina història hi ha darrere d’Un caballo solo? Una nit vaig somiar que era un cavall que perdia el camí i s’endinsava en un desert i veia que moriria. Em vaig aixecar i vaig començar a compondre la cançó. Al cap d’uns dies vaig somiar que l’Helena Espvall, a qui no coneixia, gravava uns violoncels per a la cançó. L’hi vaig proposar i els va gravar pel seu compte a Lisboa. M’ho va enviar i a partir d’aquí vaig tornar a construir la cançó, com si fos la banda sonora del somni.e

El pop en la distància adequada de Renaldo & Clara ra. El repte de Viñals és complex. “La idea de la cançó surt d’un sentiment meu. No sé construir-la des de la ficció, però tampoc faig un diari personal”, explica. Per trobar l’equilibri depura la tècnica poètica fins al punt d’eliminar l’atribució de gènere en els versos. En totes les cançons es dirigeix a algú, però les paraules no indiquen ni el gènere de qui les escriu ni el de la persona a qui van dirigides. “Ho faig conscientment i m’ajuda a distanciar-me”, diu aquesta admiradora de Joan Vinyoli i Cesare Pavese.

Renaldo & Clara, el grup liderat per la lleidatana Clara Viñals, publica el primer àlbum, Fruits del teu bosc. El seu pop equilibrat acompanya una poètica expressada des d’una certa distància. X.C. BARCELONA. Cinc anys ha calgut esperar perquè Renaldo & Clara, el grup liderat per Clara Viñals, aplegués prou cançons per fer un àlbum. Fins ara havien publicat dos EP, i havien sovintejat els escenaris. De fet, tenien prou material. “Estàvem cansats que algunes cançons que tocàvem en directe no es poguessin escoltar enregistrades”, recorda Viñals. El disc Fruits del teu bosc (Bankrobber, 2014) és el resultat d’aquesta necessitat i alhora ha sigut possible perquè Viñals ha consolidat la formació amb Víctor Ayuso, Hugo Alarcón i la incorporació del baixista Jordi Rexach i el bateria Eric Herrera. Tenir una banda estable pot servir per desfer un equívoc. Massa sovint s’ha associat Renaldo & Clara amb el folk, més enllà de prendre el

Atemporalitat i geografia

nom d’una pel·lícula de Bob Dylan. “Això del folk no ho acabo d’entendre, perquè fem pop. La meva teoria és que, com que hem fet molts concerts acústics, justament perquè no teníem bateria, ens identificaven amb el folk”, diu Viñals, una compositora que comparteix univers estètic amb el pop del segell britànic Sarah Records i amb grups de Sant Se-

Clara Viñals davant dels músics que completen Renaldo & Clara. NOEMÍ ELIAS

bastià com La Buena Vida. El pop, “senzill però amb matisos”, és el que defineix una obra compromesa amb “la contenció”, sempre buscant la distància adequada per expressar “sentiments contradictoris”. “No faig cançons superfelices ni supertristes. M’agrada més analitzar un sentiment concret des de la distància i sense que soni afectat”, assegu-

La atemporalitat de la música de Renaldo & Clara també té alguna cosa a veure amb l’entorn geogràfic. “A Lleida hi ha molt poc circuit musical. Hi estàs bastant aïllat. Jo busco fugir de modes i a Lleida no estic rodejada de gent que estigui fent coses a l’última”, reconeix. Tot plegat conforma una manera de fer intimista en què la dolçor de sobte rep la sotragada d’un vers inquietant. Es podrà comprovar el 29 de març a Lleida (Cafè del Teatre) i el 4 d’abril a Girona (La Impremta).e”


50

Domingo 16 de Febrero de 2014 | DIARIO DE SEVILLA

CULTURA Y OCIO

MAPA DE MÚSICAS ● ‘Almería’ parece un álbum llamado a marcar el punto de inflexión en la carrera del músico

catalán Jose Domingo, embarcado, también él, en la construcción de un rock hispano

El músico catalán Jose Domingo, en una imagen promocional.

Del sur como guía La Ventana Pop Blas Fernández

“¿Por qué Almería? No lo sé ni yo. En principio era una palabra que me venía a la cabeza componiendo alguna de las canciones, pero al final sirvió como guía para definir la estética sonora o incluso la línea compositiva. En otros había utilizado distintos recursos para explicar a los músicos la visión que tenía de mis canciones. En éste le dije a la gente que colaboraba en la grabación que el disco se iba a llamar Almería y que quería conseguir un sonido que tuviera mucho que ver con esa palabra. Tenía que ser un sonido del sur, mediterráneo y del desierto. Y la verdad es que nos sirvió para situarnos desde un punto de vista estético”. Al habla el gerundense Jose Domingo, que justo en un par de días pone en circulación el sorprendente Almería, su tercer álbum firmado con nombre propio tras otros dos como integrante de la ya desaparecida banda Psychoine. Y lo sorprendente en Almería no pasa sólo por una nueva reivindicación de un rock de raíces hispanas –deuda histórica abordada, entre otras, por formaciones con tan diversa suerte como Los Coyotes, Radio Futura o los mallorquines La Búsqueda–, sino, fundamentalmente, porque de ese ras-

treo surgen canciones enormes en las que las sonoridades flamencas juegan un papel esencial, bien sea desde un acercamiento desprejuiciadamente epidérmico –el imponente sencillo de avance, Palidez, un delirio kitsch lisérgico con guitarras españolas y eléctricas de aire western– u oníricamente rendido a la jondura –Un caballo solo, sobrecogedor cierre que traslada a las cuerdas del chelo aquella tensión tan propia del Omega de Morente–. “A la mejor esa parte de western almeriense sí que está, aunque no era por donde queríamos tirar. El lado almeriense del disco quizás sea más un efecto de insolación por el desierto que un estereotipo western –bromea Domingo–. Y desde luego, como supongo que todo el mundo, le tengo mucho respeto al flamenco. Nosotros lo rozamos, lo sugerimos. No seguimos ningún patrón, ningún palo. Utilizamos ese tipo de evoluciones sonoras a la hora de componer y jugamos libremente con eso. Nos permitimos ser un poco más psicodélicos”. Domingo habla en plural porque incluye en la gestación del álbum a los músicos acompañantes, entre ellos integrantes del grupo mallorquín Satellites, la chelista

estadounidense Helena Espvall (de la banda folk Espers) y el cantaor Jordi Fornells. “No es algo premeditado –explica de la composición–, me gusta dejarme llevar por lo que piden las canciones, que son las que mandan. Algunas pueden ser más profundas o quizás su estructura no sea tan pop, sino más abstracta. Si no lo haces así, quedan impostadas”. Y dejarse llevar implica atender a las señales. Pone Domingo como ejemplo la mencionada Un caballo solo, “que al principio era un dúo con Jordi Fornells, un cantaor de Gerona apadrinado por Mayte Martín, amigo desde hace años, pero como hizo esa voz tan bonita prefer�� que la mía pasara a segundo plano”. Lo de Helena Espvall, presente en la misma canción, va aún más lejos. “Es una chelista fantástica. Contacté con ella porque soñé que tocaba justo en ese tema. Se lo propuse y me dijo que sí. Al cabo de un tiempo me envío unas líneas de chelo y sobre ellas construimos la canción”, explica. La evolución de Jose Domingo hasta llegar a Almería ejemplifica el viaje de otros tantos músicos crecidos bajo el nutritivo influjo de seis décadas de rock anglosajón: llegados a cierto punto, y con un ánimo más inclusivo que excluyente, necesitan mirar a su inmediato alrededor. Tras Suddenly (2008), un primer álbum en solitario cantado íntegramente en in-

glés, En la distancia (2011), ya en castellano, dejaba pistas sobre su futura progresión afianzando el gusto por estructuras y desarrollos armónicos propios de las músicas populares hispanas. Y en ese sentido, llamaba la atención Rojo el desengaño, una hermosa colaboración con Xisco Albéniz, de La Búsqueda, exquisita rara avis en la bisagra del último cambio de década durante el pasado siglo. Su segundo trabajo, La rueda de la fortuna (1991), sigue siendo de escucha obligada para cualquiera interesado real en el pop español. “Somos muy amigos y nos vemos frecuentemente –cuenta Domingo–.

“Me gusta dejarme llevar por lo que piden las canciones. Si no, quedan impostadas” Lo admiro a él y admiro a La Búsqueda, un grupo que tendríamos que reivindicar por su personalidad. Y resulta que tenemos planteamientos similares. Puede que hable por él, cosa que no debería hacer, pero diría que los dos buscamos situarnos también geográficamente en nuestra obra. Yo vengo de hacer discos en inglés y al final resulta que, en un ejercicio de sinceridad, acabas dándote cuen-

ta de que para exponer tu verdad tienes que ser sincero con el público y expresarte de manera que te pueda entender. Si cantas en inglés, sin querer te influye la música que escuchas en inglés; cuando cantas en castellano, tienes otras referencias y resultas cada vez más cercano. Es un poco aquello que decía Dalí: por el localismo te puedes hacer universal”. Con ese planteamiento, no resulta pues extraño que Domingo mire a lo que hoy se factura en el sur. “Desde hace tiempo, lo que más me sorprende y lo que más me gusta del panorama español es lo que se está haciendo en Andalucía –confiesa–, Pony Bravo, Grupo de Expertos Solynieve, Pájaro, The Milkyway Express... Ahora estoy escuchando a Tentudía”. ¿Y Los Evangelistas?, interpelo. “Claro, por supuesto, y Los Planetas y la galaxia entera”, reconoce entre carcajadas. En su recámara de anécdotas guarda Jose Domingo un encuentro iniciático con otro músico andaluz, Manuel Molina. “Creo que es uno de los artistas que más admiro, desde Smash a lo último que ha hecho. Nos hemos encontrado varias veces por casualidad, aunque también he ido a buscarlo a varios festivales, para verlo y para hablar con él. La primera vez me lo encontré aquí, en Gerona –recuerda–. Él estaba de paso y yo no lo reconocí. Hablamos, desayunamos juntos y yo, con bastante inconsciencia, le enseñé mi música. Me preguntó si conocía a Manuel Molina, de Lole y Manuel. Le dije que sí, que si era él, y claro, me dijo que sí. Aunque en el fondo, hace de eso unos diez años, yo aún no conocía bien el trabajo de Lole y Manuel. Le gustó lo que le enseñé y me animó. “Cuando vayas a Sevilla, a ver si nos vemos”, me dijo. He ido varias veces y nos hemos visto. Siento admiración total por él”. Pero Domingo también busca en otras raíces. Hijo de padres valencianos, sobrino del músico folk Pep Laguarda, el pasado año facturó junto a Isaac Ulam Temple d’aigua i llum (Bankrobber), un álbum inspirado en músicas tradicionales catalanas, tan hispanas en su ascendente. “Fue la primera vez que trabajé con alguien haciendo letras y músicas a medias. Isaac hace folk, y yo no –vuelve a bromear Domingo–. La idea era dar nuestra visión, un poco más lisérgica, de la música tradicional catalana: habaneras, jotas, canciones de trabajo de los segadores... Esta estética que está ya tan pasada de moda... Fue un proyecto precioso, de hacer y de escuchar. Y está funcionando bastante bien”. 3 ‘Almería’ (Enunplisplasmúsica), de Jose Domingo, se publica el martes 18. El músico estará de gira por Andalucía el próximo mes de mayo


|

22 Comarques Gironines | Cultura i Espectacles

|

EL PUNT AVUI DIUMENGE, 9 DE FEBRER DEL 2014

MÚSICA

Jose Domingo fa un gran salt endavant amb ‘Almería’ a El músic gironí publicarà el 18 de febrer el seu tercer disc, amb 9 cançons plenes de psicodèlia, lletres oníriques i aires flamencs a Hi col·laboren el ‘cantaor’ Jordi Fornells i Diego Cortés

Jose Domingo i la portada del seu últim disc ■ BELÉN FABRA / PEPE FARRUCO

Xavier Castillón GIRONA

“Ella va avançar i va pronunciar aquesta paraula: Almeria!”. Així acaba la cançó Initials B.B., que Serge Gainsbourg va publicar el 1968. Aquesta podria ser una de les explicacions que el tercer disc del músic gironí Jose Domingo es tituli Almería, però hi ha altres possibilitats... “Un dia, no sé per què, em vaig teletransportar mentalment al desert d’Almeria i allà vaig tenir cons-

ciència d’un tipus determinat de so: el so Almeria. Després vaig comunicar la meva visió als músics i ho van entendre de seguida: té a veure amb el sud, un paisatge inhòspit, sol, deliri i insolació... Però Almería podria ser també en castellà el lloc de les almas i, per tant, tindria, a més a més, una dimensió mística.” Jose Domingo publicarà el 18 de febrer el seu tercer disc en solitari i el segon en castellà, després d’En la distancia (2011),

Les dates

La frase

– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

18.02.14 26.03.14 Es farà el llançament del tercer disc de Jose Domingo, ‘Almería’, publicat per Enunplisplasmúsica.

Es presentarà el disc a l’Apolo 2 de Barcelona. Abans, el dia 13, es podrà sentir a El Sol (Madrid).

un treball autoeditat que va funcionar “insòlitament bé” a l’Estat espanyol, tot i haver-lo llançat amb precarietat de mit-

jans des de la més estricta autogestió. Ara, Jose Domingo ja no està tan sol en Almería: té un bon mànager amb segell discogràfic

“No controlo gaire les meves reaccions a l’escenari i passa el que passa. Ho dono tot, t’agradi i no” Jose Domingo CANTANT

propi –Enunplisplasmúsica, amb distribució a càrrec d’Altafonte–, persones que s’encarreguen de la comunicació i la promo-

ció; un bon equip, en definitiva. I consignes contundents: “Jose Domingo és el secret a veus del panorama musical actual, està cridat a ser un dels grans, o ja ho és, només que encara no t’hi has fixat”, s’afirma en el full promocional del disc. Després de gairebé vint anys fent música, des de les primeres maquetes amb Jose’n Kasa i la seva llarga trajectòria amb Psychoine, Jose Domingo pot fer ara un pas endavant decisiu per saltar de Girona al món, passant per Almería. Les nou cançons del disc s’han gravat, com també va ser el cas d’En la distancia, als estudis mallorquins La Puerta Cósmica de Palam, amb els reincidents Jordi Herrera (guitarres) i Puter (baix), del grup illenc Satellites. El cantaor gironí Jordi Fornells aporta la seva gran veu a Piedras en los bolsillos i Un caballo solo, i el guitarrista Diego Cortés alimenta també de subtils aires flamencs altres temes com ara Hubiera sido lo normal i En blanco y negro. La violoncel·lista Helena Espvall, del grup nord-americà de folk psicodèlic Espers, toca a Un caballo solo. En directe, la banda de Domingo inclou Herrera, Puter, Fornells –veu i cajón flamenc– i el bateria Juan Pérez. El primer single és l’efectiva Palidez, amb un videoclip realitzat per Jose Domingo i Belén Fabra, a partir del qual l’il·lustrador Pepe Farruco ha creat la verge al·lucinògena que apareix a la portada d’aquest disc de psicodèlia mediterrània i flamenca, onírica i suggestiva, que també té moments festius: “Voy más que perfumado, superfumado...” ■

MÚSICA

Sarmiento impulsa un projecte a Verkami per finançar el nou disc X. Castillón GIRONA

El grup gironí de música jamaicana Sarmiento ha posat en marxa un projecte al web de micromecenatge Verkami per cofinançar el seu segon disc, Operación IN-fussion. El

grup espera aconseguir 2.500 euros en 40 dies. S’hi poden fer aportacions de 5 a 800 euros i per aquesta última quantitat el grup ofereix, entre altres coses, un concert elèctric amb tota la banda. La gravació del disc tindrà lloc entre els estudis

de BiG Produccions i de Khan Cartrö, i està previst que costi 2.500 euros, als quals s’hauran d’afegir 600 euros de la fabricació del CD, 450 del videoclip i altres despeses. El disc inclourà vuit temes inèdits més dues versions del seu primer

treball, El Caminante. El grup està format per Ivan C. Sarmiento, veu; Aleix Pujol, guitarra; Toni Garcés, bateria; Genís Figa, baix; Jordi Parés, teclats, i Mònica Martín i Anna Cruz, cors, i col·laboren Rubén Berengena (percussions) i Eva Beltran. ■

Sarmiento, amb Ivan C. Sarmiento en primer terme, fotografiats al Barri Vell de Girona ■ JORDI SIRVENT COSTA


Jose domingo