Capturar una història en un segon Jordi Güell | Fotografia 1 INSÒLITS
La
INSÒLITS
L’ésser humà va canviar de la vida nòmada caçadora i recolectora cap a una vida en poblats cada cop més estables al costat dels camps i les granges d’animals i que amb el pas dels segles han constituït els nostres pobles i ciutats.
Malgrat això, hi ha persones que opten per una forma de vida diferent: atípica i allunyada de les estructures verticals de totxo i ciment en que hem convertit les nostres vivendes.
Els seus motius són diversos: Per conviccions religioses, de concepció de la vida, per necessitats de la pròpia feina, per voler estar en contacte amb la natura, de vida comunitària … Aquest projecte fotogràfic vol apropar-nos a aquestes realitats, cercant alguns exemples d’aquesta vida infreqüent, poc habitual, insòlita.
El desert al Montsant octubre 2020 En Xavi, l’Helena i les cabres maig 2021 En Quico de cala Estreta primavera-estiu 2020 i 2021
Montserrat, en Xavi i l’Helena i en Quico donen inici a aquesta petita sèrie de reportatges.
El DEsErt DEl Montsant
Als peus dels cingles de la serra del Montsant, en el paratge conegut com el desert de Sant Onofre -en el camí dels cartoixans- hi trobem l’ermita de Sant Joan de Codolar. Rep el nom per les grans roques o “còdols” que la envolten.
L’ermita va ser construïda pels monjos cartoixans a finals del segle XV, arribar-hi no era senzill, s’havia d’enfilar un camí de pedres al bell mig de les muntanyes del Montsant. Avui, però, s’hi pot accedir per una pista ben transitable.
L’ermita de Sant Joan, al llarg dels anys, ha estat habitada per diversos ermitans i des de fa més de 40 que hi viu la Montserrat, una de les poques ermitanes dels nostres dies, però segurament una de les més conegudes.
El seu habitatge ocupa una petita estança de la casa de l’ermità, allà rep pelegrins, excursionistes i amics que s’interessen per la seva forma de vida.
Les eremites del Montsant es troben de tant en tant a Sant Joan i tenen en un petit xiprer, que viu al damunt d’una gran roca, el seu símbol de perseverança.
La Montserrat va començar com a monja de la Congregació de les Filles de la Caritat fent d’infermera. Després de tot un procés personal va decidir anar a viure sola per tal d’arribar i estimar a tothom –sembla una contradicció–.
La Montserrat ens va rebre –com no pot ser d’altra forma– amb una gran amabilitat i amb una llarga conversa mentre treballava per acabar un encàrrec de punts de llibre fets amb flors que recull i asseca ella mateixa.
Va ser en Mossèn Ballarín qui li va parlar de la tradició de vida eremítica al Montsant i des de 1977 que hi és, on s’ha convertit en un referent. La seva és una opció de vida, un viatge en el desert, buidar-se d’un mateix per omplir-se dels altres.
Amb el temps, al Montsant hi viuen d’altres eremites i això ha fet que l’Arquebisbat de Tarragona hagi establert unes normes que ajuden a orientar aquesta radical forma de vida.
El seu habitatge no disposa d’aigua corrent, tant sols la que brolla de la font al costat de l’ermita. Una vida aprenent a viure sola, per tal d’arribar a tothom.
L’Helena i en Xavi viuen a la Cerdanya, a Montmelús, un poble abandonat fa més de 30 anys. Amb un petit ramat de cabres, que pastura lliurement per la vall, elaboren formatges artesans. En XavI, l’HElEna I lEs cabrEs
En Xavi feia
d’educador social a Barcelona i va pujar a Montmelús amb l’Helena. Avui se’n cuida de l’elaboració dels formatges. Intenta dinamitzar
la
seva “Cerdanya de proximitat”
–
la cabra sempre tira cap
a
la muntanya
–.
L’Helena té cura del ramat, que muny cada dia, ara amb l’ajuda d’estudiants de l’escola de pastors. Milita a Ramaderes.cat, organització de dones rurals amb sentit crític i radical.
En mig de la natura, sols, tranquils, sense nevera ni televisió
“mirem per internet el que volem” “tenim un rebost fresc on guardem els aliments” “ens escalfem amb llenya que tallem nosaltres mateixos” “és feina, però dona vida”
Vetllen per l’entorn, pel benestar dels animals i conreen un hort i unes terrasses amb fruiters. “Ens produïm el menjar que podem: ous, verdures, pomes, embotits i, com no, llet i derivats i si la feina ens ho permet aprofitem la temporada de bolets, de xicoies, d’herbes aromàtiques i medicinals per nosaltres i pel ramat, per fer ratafia…”
Aposten per la venda directa i de proximitat, tot ensenyant i transmetent el que fan i com ho fan. Podeu trobar els seus formatges a: www.montmelus.cat, a la granja, a petites botigues de la Cerdanya i en plats d’alguns restaurants. I a la primavera també tenen cabrit!
5 anys per engegar-ho ... Sense llum ni aigua s’han adaptat a l’alta muntanya, al clima agradable de l’estiu, amb hiverns freds i nevats.
En QuIco DE cala EstrEta
Cala Estreta és una platja a la zona de Cap Roig, ben be al davant de les Illes Formigues. En aquest indret s’hi pot trobar una típica barraca de pescadors de la que ja se’n té referència en el segle XVI. Actualment es de caràcter públic, rehabilitada per l’Ajuntament de Palamós un cop cedida per la Generalitat de Catalunya.
Un veí de Palamós – en Quico –, de forma voluntària va fer-se càrrec de la barraca en els anys que estava molt malmesa, tot netejantla, recollint llibres, dibuixos i compartint conversa i menjar amb els visitants de la cala. Aquesta dedicació no va ser sempre ben vista per les autoritats municipals, que varen intentar fer-lo fora un parell de vegades.
En Quico però, no ha renunciat del contacte amb la gent. A la barraca hom hi pot trobar, aigua, cafè i la seva “aigua de València” els dies assenyalats i les nits de lluna plena. Però sobretot s’hi pot trobar bona conversa, amanida amb les seves frases, fetes d’un aiguabarreig d’idiomes.
No viu aïllat a la cala, canta en un cor de gospel de Palamós, manté un bon tracte amb “els seus veïns del “Benelux” i baixa a la vila a veure les amistat i a “tirar la primitiva”.
No li agrada que diguin “la seva cala” ni “la seva barraca”, ni que sigui tant sols una forma de parlar. Creu que no hauria d’existir aquest sentiment de propietat.
N’ha passat de tots colors: “el Glòria” el va agafat tornant d’assaig del cor de gospel i va aixoplugar-se a la barraca d’en Dalí amb una manta tèrmica que duia a sobre. Ha passat el confinament de la COVID...
Sempre sobreposant-se a les dificultats i viu amb allò que la vida li porta.
Els atzucacs de la vida el varen portar a viure a cala Estreta de forma estable, tot renunciant a la vida urbana estàndard.
A la paret, penjats d’un branca, els visitants deixen missatges amb dessitjos, que ell crema cada nit de cap d’any en un ritual propi.
Capturant una historia en un segon Jordi Güell | Fotografia
jordifotografia@jgc.cat www.jgc.cat
Núm. 1: gener 2022
Primera edició
Imprès a: Gràfiques Fornells, S.C
Projecte seleccionat per FAB - Fàbrica de creació fotogràfica
