Page 1

El complex de Stradivarius

Un documental sobre el lutier David BaguĂŠ

Petit Palau Palau de la MĂşsica Catalana 21 de maig de 2013


In memoriam Ruggiero Ricci (1918 – 2012)

L’acte d’aquest vespre recull un fet insòlit que entronca amb el món musical dels segles XVII i XVIII: veure dalt l’escenari tres generacions de professionals al servei de la música, el compositor, l’intèrpret i el constructor de l’instrument, els tres passos de la gènesi de la música. Prova di violino, és el resultat d’una sèrie de casualitats que ha dut Jordi Cervelló a dedicar-me una obra. Li agraeixo profundament aquest regal, un luxe que m’omple de joia. Avui tindrem el privilegi de viure l’estrena d’aquesta obra interpretada pel violinista del Quartet Casals Abel Tomàs amb un violí Bagué, i del pianista Àlex Ramírez. Que la reunió de violinista, compositor i constructor es doni a Catalunya, i més concretament a Barcelona, és un fet avanguardista que pot servir d’exemple a la societat per aprendre que l’intercanvi generacional és la base del futur. A això s’hi suma un altre fet insòlit, l’interès que la tasca dels lutiers ha despertat en la productora audiovisual Karavan Films i que després de quatre anys de seguiment ha derivat en el documental El complex de Stradivarius, en coproducció amb Televisió de Catalunya.

Nascut a San Francisco 1918, Ruggiero Ricci va ser un dels més grans violinistes de la història. Deixeble de Louis Persinger i company d’estudis de Yehudi Menuhin i Isaac Stern, van formar una tríada de violinistes irrepetible. El seu principal llegat és l’extraordinari enregistrament que va realitzar de la integral dels 24 Capricis de Paganini l’any 1950 per a la discogràfica Decca. Va ser un veritable impacte sense precedents. Ricci va ser el primer dels grans violinistes internacionals a reconèixer sense complexos els lutiers contemporanis.

El concert d’aquest vespre i la preestrena del documental neixen d’aquesta sèrie de particularitats i, principalment, de la meva obsessió per la luteria contemporània d’elit. Actualment, a Catalunya hi ha un potencial de joves constructors que han de seguir el camí de la internacionalització dels instruments catalans. Amb el màxim agraïment a totes les persones, intèrprets i col·legues que han cregut en la luteria contemporània i en el meu somni. David Bagué


Programa Presentació David Bagué, lutier Jordi Cervelló, compositor Ferran Sáez, filòsof Pere Andreu Jariod, moderador Concert Presentació del film Prova di violino (2012). Jordi Cervelló. Estrena mundial I. Andante-Lento e cantabile II. Burlesca-Allegro III. Ricordando IV. Finale: Allegro con brio Abel Tomàs, violí Àlex Ramírez, piano

Josep Padró Piedrafita, director Pere Andreu Jariod, moderador

Preestrena El complex de Stradivarius Karavan Films i Televisió de Catalunya


“(...) només de passar un dit per la pell del violí, me’n vaig a l’època en què aquella fusta creixia en un arbre sense ni sospitar que un dia agafaria una forma que el convertiria en violí”. Jo Confesso. Jaume Cabré

Al seu taller al barri de Gràcia s’obre un món d’aspecte antic, una sala noble amb gravats a les parets presidida per un piano de mitja cua i l’estoig de marqueteria on el tsar Nicolau II guardava el seu Stradivarius. L’avantsala dóna la benvinguda al visitant que a través d’una porta estreta arriba a un taller de colors càlids on violins a mig fer penjats del sostre donen pas a les eines, l’olor de trementina veneciana que flota a l’ambient, els vernissos, els pigments, que s’alineen en diferents taules de treball. Enmig del silenci i la quietud, la música suau com a teló de fons li confereix a l’espai un caràcter de microcosmos de pau enmig d’una ciutat bulliciosa. Un pati interior amb un llimoner mostra al fons la galeria on trossos i trossos de fusta envelleixen ordenats esperant esdevenir violins. Ell, amb el seu inseparable davantal, s’aboca sobre un tros de fusta, amb la gúbia entre les mans, atent, concentrat polint una efa, encolant un riscle o donant forma a una voluta, que després esdevindrà el cap d’un violí. El so que sorgeix dels seus violins no depèn de fórmules matemàtiques ni físiques, tampoc de secrets centenaris ni de vernissos miraculosos; el so dels seus violins neix de l’amor i de la voluntat de transcendir que posa en cada peça. Més enllà d’un objecte bellament treballat, una escultura, el violí esdevé una bella obra d’art al servei de, potser, la més sublim de les arts, la música. Apassionat de la seva feina, militant de la luteria contemporània, David Bagué ha aconseguit, en trenta-sis anys de feina constant, el que ningú més en aquest país, convertir-se en un dels lutiers actuals més preuats internacionalment. De petit va descobrir la seva passió quan va desmuntar un violí per conèixer-ne les interioritats. Tenia 12 anys i tota la impaciència per saber d’on provenia aquell so


que fa que les emocions sorgeixin a flor de pell. Aquell dia va veure de forma meridiana que es dedicaria a la luteria. Amb l’audàcia de la joventut, el David va emprendre un viatge al passat per dotar de futur els músics actuals. Mentre els seus companys d’estudis donaven puntades de peu a una pilota o s’endinsaven en nits de músiques urbanes ell exercia l’antic ofici d’aprenent entre els artesans del barri. Fins que Gràcia se li va fer petit i va emprendre el viatge cap a Cremona, ciutat mítica de Stradivari, Guarneri, Amati..., per amarar-se de l’esperit dels mestres i traspassar-lo als violins de nova generació. De tornada a Barcelona va muntar el seu propi taller i va anar fent sense fer soroll fins que el llegendari violinista nord-americà Ruggiero Ricci, mort recentment, es va fixar en aquell jove i li va donar l’empenta que necessitava i repercussió mundial. Amb un violí David Bagué, Ricci va l’interpretar als auditoris de tot el món les obres mestres dels grans clàssics, esdevenint el primer violinista de talla internacional que ja als anys 40 va creure en els violins contemporanis i, inquiet, va obrir la porta als lutiers més avantguardistes. Després van venir Leonidas Kavakos, un dels millors violinistes actuals, que en les seves interpretacions arreu del món pot utilitzar un antic Stradivarius, un modern David Bagué o altres violins contemporanis. I també músics de casa nostra de caràcter internacional com Abel Tomàs, Katia Novell i un llarg etc. d’intèrprets que s’han decantat per donar vida a una nova generació d’instruments de corda; o Jordi Savall, a qui el David va tornar la veu a una viola muda mentre Jaume Cabré li picava l’ullet infiltrant-se en el seu taller a Jo confesso. Amb aquest esperit de transcendir, el David ha desenvolupat una professió infreqüent. Amb contundència, passió i vehemència ha defensat el violí modern d’alta qualitat per fer-lo accessible tant a estudiants com a estrelles internacionals, front a la idea única que només es pot fer bona música amb un Stradivarius o amb un instrument cremonès. La seva constància, el deliri de creure en allò que semblava impossible i la voluntat de superació alhora de construir nous instruments és paral·lela a una altra història de superació més íntima, la de conviure des dels 29 anys amb una malaltia autoinmune, una granulomatosi de Wegener. Serveixi també l’acte d’aquest vespre per donar esperança als milers de persones que conviuen amb malalties infreqüents però devastadores. Un cant a la vida a través de la veu dels seus violins. Marta Porter Periodista musical


Violí David Bagué inspirat en el model Antonius Stradivarius “Emiliani” de 1703


“Prova di violino” Anar a provar violins a casa d’un luthier és una pràctica habitual per a qualsevol violinista. De vegades es fa simplement per plaer, d’altres per comprovar el so d’un instrument propi que ha estat reparat, també per donar el vist i plau d’una posada a punt i, finalment, la que considero més important: per adquirir un instrument. És en aquest darrer cas quan el violinista dedicarà més temps a realitzar aquest prova. L’instrument, sigui antic o modern, demana una llarga sessió, a vegades dies sencers i, en el cas d’un solista, la prova en una sala de concerts. Durant aquesta més o menys llarga prova, l’intèrpret executarà tot tipus de passatges d’obres i èpoques diferents. També dedicarà el seu temps a l’execució d’escales i arpegis, aspecte definitiu per a comprovar l’homogeneïtat i la igualtat entre les quatre cordes. Doncs bé, acabo de compondre una obra sota el títol de Prova di violino de la que tot seguit explicaré el seu origen. Durant una visita que vaig fer al taller d’en David Bagué, el nostre gran constructor em va ensenyar un nou violí acabat de fer. El vaig contemplar detingudament i vaig quedar fascinat davant la seva bellesa i factura impecable. En David em va dir – “El vols provar?”-. Jo, tot i que toco molt menys que abans, no vaig dubtar ni un moment i vaig començar a emetre notes, a vegades d’alguna obra en concret, i altres cops simplement improvisant. El seu so era magnífic. Recordo que en preguntar-me: “el vols provar?”, les seves paraules em van transportar a Itàlia, concretament als tallers dels liutai milanesos, que jo visitava amb certa freqüència quan estudiava en aquella ciutat: “Maestro, provi questo violino!”, em deien. Com si no haguessin passat gairebé seixanta anys, aquella tarda a casa d’en David, vaig sentir l’impuls d’escriure una obra sota el títol Prova di violino, pensada especialment per a la prova d’un instrument on quedessin plasmades les principals virtuts tècniques i expressives d’un violí. L’obra havia de ser complexa donada la meva ambició. Era gairebé impossible reunir tot el que considerava imprescindible en un sol moviment i vaig optar per fer una composició de quatre moviments (I. Andante-Lento e cantabile; II. BurlescaAllegro; III. Ricordando; IV. Finale: Allegro con brio) dins d’una estructura semblant a la d’una sonata i utilitzant la tècnica de la variació. La vaig començar a compondre el mes d’octubre per concloure-la al desembre de 2012. L’obra està dedicada a David Bagué, és clar. Jordi Cervelló,


compositor

“El complex de Stradivarius” David Bagué i Soler va descobrir que volia fer violins als dotze anys. A l’actualitat és un dels lutiers amb més personalitat i talent del món. Cada cop que comença a construir un instrument, sigui per a un músic de primera línia o per a un estudiant, intenta donar el màxim de si mateix per poder apropar-se al seu gran objectiu: assolir la transcendència que han obtingut els violins Stradivarius. Cada encàrrec és una nova aventura, un nou repte creatiu, una nova oportunitat per reafirmar-se. “El complex de Stradivarius” fa un seguiment de David Bagué durant el procés de creació d’un violí, des que rep l’encàrrec inicial, del violinista Joan Plana, fins el moment clau en què el músic prova l’instrument per primera vegada. Mentre veiem com avança en la seva obra anirem coneixent un ofici que ha variat molt poc des de fa tres segles. Una feina artesana que requereix mesos de feina per donar vida a les peces, en un acte de recolliment i concentració que culmina amb la col·locació de “l’ànima” de l’instrument, i amb l’envernissat, on es barreja alquímia i ciència. Aquest viatge interior i creatiu porta David als boscos de Panneveggio a la recerca de la fusta perfecta, a Cremona, ciutat de referència de la lutieria i dels admiradors de Stradivarius, on explora el Museo Stradivariano i assisteix a un concert del seu amic Jordi Savall, a Califòrnia on visita el recentment traspassat Ruggiero Ricci, per a molts, un dels millors i més llegendaris violinistes del segle passat. La fase final d’aquest recorregut, que sovint es desenvolupa al llarg d’un any, comença quan David conclou el violí, moment en què es trobarà amb dues grans figures musicals: Leonidas Kavakos i Abel Tomàs, i acaba a Nova York, amb el lliurament de l’instrument al client. I en aquest instant sentirem la veu del violí i sabrem si David ha aconseguit la transcendència que tant desitja. Una història de recerca de l’excel·lència a través d’un lutier de prestigi internacional que ens obrirà la porta al seu desconegut ofici, ple de romanticisme i contradiccions, i ens endinsarà en el seu món interior i quotidià, on art i artesania, geni i tècnica, tradició i modernitat, lentitud i rapidesa, es contraposen i es complementen amb la mateixa harmonia que el so de les notes que surten dels seus violins. Josep Padró, director


David Bagué i Soler, lutier Barcelona, 1964. Fabricant d'instruments de corda (lutier) català. Es va iniciar en la construcció de violins als 12 anys de forma autodidacta. Des de 1977, treballa a la seva ciutat natal, Barcelona. Pioner de la luteria contemporània espanyola. El 1982 es trasllada a Cremona per aprofundir en l'estil sense que la seva obra perdi personalitat. Paral·lelament, es matricula a l'Institut Professional Internazionale per l'Artigianato Liutario i del legno i també treballa al taller del mestre luthier Mathys Adriaan Heyligers. Bagué és el Membre fundador de l'Associació Espanyola de Mestres Luthiers (AEML) i de l’Associació de Luthiers i Arqueters d'Espanya (ALAE). Ha estat vicepresident del Gremi de Luthiers i Arqueters d'Espanya (GLAE). El 1991 és seleccionat per participar en la primera Compétition Internationale de la Ville de París. El 1994 es classifica quart en la VII Triennale Internazionale Antonio Stradivari de Cremona. El 1996 col·labora en el llibre Els nostres luthiers. Escultors del so. El 2000 participa a la XIV International Competition organitzada per The Violin Society of America a Cincinnati. En aquelles dècades és l’únic espanyol que participa en aquests esdeveniments. El 2001 organitza l’enregistrament del CD The legacy of Cremona, on Ruggiero Ricci fa una comparativa acústica de 18 violins contemporanis de tot el món. Creu de Sant Jordi 2003 per la seva tasca pionera a Catalunya i a la resta de l'Estat espanyol en la construcció d'instruments d'arc. El 2004 la Generalitat li atorga el diploma de Mestre Artesà Lutier.

Jordi Cervelló i Garriga, compositor Barcelona, 1935. Inicia els estudis de violí als sis anys amb Rosa García Faria i després amb Joan Massià. Posteriorment

cursa estudis de virtuosisme amb Franco Tufari a Milà (1957-1960) i amb Eugen Prokop a Salzburg (1959). Un accident d’automòbil el 1960 l’impedeix prosseguir la seva carrera violinística i decideix dedicar-se a la composició. La seva obra comença a rebre un cert renom arran de la seva participació en la Dècada de Compositors Catalans del VIII Festival Internacional de Música de Barcelona celebrat el 1970. A més de la seva carrera com a compositor i intèrpret, Cervelló ha desenvolupat una productiva activitat pedagògica com a professor de violí, la qual compagina amb la seva tasca compositiva. En 1982 és nomenat professor del Conservatori Professional de Música de Badalona, activitat que realitza fins 1996. És autor d'un tractat per a violí titulat Principis fonamentals sobre la tècnica general del violí. També ha exercit activitats en la crítica musical i col·laborat en projectes editorials. Ha rebut diverses distincions i premis: Premi Ciutat de Barcelona (1973), Primer Premi Concurs Permanent de Composició i Investigació del Ministeri d'Educació i Ciència (1976), accèssit de Música Ciutat de Barcelona (1980), Creu de Sant Jordi (2006), Premi Nacional de Música 2010.

Ferran Sáez, filòsof La Granja d'Escarp, Segrià, 1964. Escriptor i professor universitari, especialista en Montaigne, sobre qui fa la tesi doctoral. Actualment és director del Centre d'Estudis de Temes Contemporanis (CETC) de la Generalitat. És doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona i professor titular a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Ramon Llull. Ha estat director de l’Institut d’Estudis Polítics Blanquerna i coordinador del programa de doctorat Política, media, societat de la Universitat Ramon Llull. Entre el 1999 i


s’ ocupa de temes relacionats amb la recerca al CETC, i forma part del consell de redacció de la revista Idees. Col·labora regularment als diaris Avui, Ara, La Vanguardia, Elsingulardigital.cat, Catalunya Oberta.cat, al setmanari El Temps, a Catalunya Ràdio, a Barcelona Televisió i a altres mitjans de comunicació, i pertany al consell assessor de revistes de pensament com Transversal o Via. La seva obra assagística ha estat mereixedora de premis com el Joan Fuster o el Josep Vallverdú. La seva principal línia d’investigació acadèmica és la que correlaciona democràcia i comunicació.

Pere Andreu Jariod, divulgador musical Músic, divulgador musical i radiofonista. Format al Conservatori del Liceu en l'especialitat de piano. Ha realitzat diversos programes de ràdio a Catalunya Música i actualment hi col·labora amb reportatges d'actualitat a l'espai informatiu Notes de clàssica, i amb una secció sobre òpera, internet i noves tecnologies, a Una tarda a l'òpera. Ha redactat articles, reportatges i entrevistes per a la Revista Musical Catalana, la revista 440 Clàssica i Variaciones. Ha elaborat programes de mà per al Palau de la Música Catalana, L'Auditori de Barcelona i l'Auditori de Girona. És col·laborador habitual del setmanari d'oci Time Out Barcelona, i ho ha estat de la Guía del Ocio de Barcelona i del portal de música d'internet ritmes.net. A més, està vinculat amb l'Orquestra Simfònica del Vallès, de la qual gestiona les xarxes socials. Ha impartit cicles i conferències relacionades amb la música, en espais com el CaixaForum de Barcelona i el de Girona, i també en les Aules d'Extensió Universitària per a la Gent Gran de Barcelona i d'altres poblacions catalanes. És el creador d'El quadern de l'apuntador, un blog dedicat a la informació musical.

Abel Tomàs Realp, violí Barcelona, 1980. Comença a estudiar música amb el seu pare i el violí als set anys amb Joan Tomàs. Alumne de Zakhar Bron i de Serguei Fatkouline a la Escuela Superior de Música Reina Sofía i de Víktor Tretjakov a la Hochschule für Musik Köln. Primer Premi als concursos Córdoba d'Argentina, Concurso internacional de niños y jóvenes solistas instrumentistas (1993) i X Premi Ciutat de Manresa (1994). Com a solista ha actuat amb l´Orquestra de l'Empordà (1992), amb l´Orquestra de Cambra de l´Escola Reina Sofía sota la direcció de James Judd i de Zubin Mehta (1996) i amb l’OBC (2000). En música de cambra s’ha format amb Walter Levin, Rainer Schmidt, Harald Schoneweg, amb tots els membres del quartet Alban Berg, Sadao Harada, Paul Katz i György Kúrtag. Als 16 anys entra a formar part del Quartet Casals, amb el qual manté una activitat artística molt intensa amb concerts a les millors sales europees i gires per Amèrica llatina, els Estats Units i Japó. El Quartet grava assíduament amb el segell discogràfic Harmonia Mundi. A la tardor 2006 inauguren la sala de cambra de l´Auditori de Barcelona i actualment en són grup resident. El Quartet ha estat guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona 2005, el Premio Nacional de Música 2006, i el premi Borletti-Buitoni Trust Award d´Anglaterra. Actualment Abel Tomàs imparteix classes de violí i música de cambra a l´Escola Superior de Música de Catalunya.

Àlex Ramírez, piano Barcelona. Estudia piano amb Margarita Serrat i Benjamí Santacana. El 1999 obté el premi d’honor de grau superior del Conservatori del Liceu. L’any 2000 continua la seva formació a Madrid amb


Josep Colom (de qui serà, posteriorment, professor assistent). Rep classes de piano de Paul Badura-Skoda i Alícia de Larrocha, i de música de cambra de Lluís Claret, Michel Lethiec, Christophe Coin i Bernard Greenhouse, entre d’altres. Guardonat a diversos concursos: Jugend Musiziert (EMCY), Permanente de Juventudes Musicales de España, Ciudad de Albacete, Paper de Música (Capellades). Ha sigut membre de Barcelona Collage i Bilbao Cámara. Ha col·laborat regularment amb el BCN 216 i amb el Grup 21. És membre del Murtra Ensemble i col·labora amb el Grup Illana. Amb aquestes formacions ha actuat a diversos auditoris d’Espanya, d’Europa i de Llatinoamèrica Interessat per altres disciplines artístiques, ha col·laborat assíduament amb la companyia granadina “Etcétera-Teatro”. També ha participat en diversos muntatges escènics als teatres Lliure, Romea i TNC de Barcelona. El 2004 s’inicia com a docent als conservatoris Professional de Música de Sabadell i del Liceu de Barcelona. Actualment és professor al Conservatorio Superior de Música de Zaragoza.

Josep Padró Piedrafita, director Es tècnic superior en Realització d’audiovisuals. Ha realitzat diversos estudis relacionats amb la producció televisiva i cinematogràfica i ha assistit a nombrosos cursos i seminaris d’especialització en direcció. Ha treballat com a realitzador, guionista, operador de càmera, productor o muntador en múltiples programes i documentals de TV, i en informatius. Actualment resideix a Barcelona i està treballant com a director-realitzador per a diverses empreses del sector audiovisual. Fins ara ha dirigit els següents documentals: El complex Stradivarius (2013), Maquis, les ombres del bosc

(2008), La ciudad perdida (2007), Missió Arqueològica (2006), La biblioteca, en perill (2006), Rere les petjades de Toda (2005), Història del Temple Expiatori de la Sagrada Família (2004). Sèries i Programes TV: Els últims artesans (2010), La ciutat d’Osiris (2009), Les ruïnes d’Oxirrinc (20092010), Els últims artesans (2009), H2O (2008). També ha dirigit espots publicitaris i vídeos a per empreses. Des de fa quatre anys, exerceix com a docent en múltiples centres i escoles. També ha colaborat amb la revista Tecnología Audiovisual i ha escrit un manual online, publicat per la Universitat Linux, sobre direcció documental.

Karavan Films, productora Karavan Films és una productora audiovisual interactiva creada el 2004, període durant el qual ha acumulat una llarga experiència en la realització de sèries i documentals televisius, produccions d’espots publicitaris, vídeos corporatius i institucionals. L’objectiu de Karavan Films consisteix en la creació de formats originals, vàlids per a tots els mitjans i per a un públic que s’ubica en un context multi-plataforma. Ha treballat amb TV3, TVE, Canal 33 o BTV en formats tan diversos com el documental social o cultural, reportatges d’entreteniment per a prime time o sèries divulgatives i mediambientals. Filmografia per a Televisió: El complex de Stradivarius (2013 Karavan Films, TV3, MEDIA i l’ICEC); Mudança (2012 - Karavan Films, TV3 i l’ICEC); 100 % Vell (2011-2012 Karavan Films, Espai Terra de TV3, AMB, Aj. BCN i Generalitat); Els últims artesans (2009-2010 - TV3, Karavan Films); Canta Sing Star (2008 - TVE, Zoopa, Karavan Films); H20 (2008 TV3, Karavan Films); Orfanats de Bielorrússia (2005 - BTV, Acció Solidària i Logística, Karavan Films).


Productors del documental:

Amb el suport de:

Organitzadors de l’acte:

Coordinació de l’acte:


Prova di violino  

Estrena de l'obra per a violí i piano que Jordi Cervelló dedica al lutier David Bagué

Advertisement
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you