Issuu on Google+

PerĂ­ode 2006-2010

Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya


PerĂ­ode 2006-2010

Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya


BIBLIOTECA DE CATALUNYA. DADES CIP “Informe sobre el medi ambient a Catalunya. Període 20062010” és un document promogut per la Direcció general de Polítiques Ambientals del Departament de Territori i Sostenibilitat. Generalitat de Catalunya Departament de Territori i Sostenibilitat Direcció general de Polítiques Ambientals www.gencat.cat/mediambient Direcció: Roger Bassols i Morey, Francesc X. Camps Fernández i Josep Planas i Cisternas Col·laboradors: Departament de Territori i Sostenibilitat Direcció general de Qualitat Ambiental: Servei de Vigilància i Control de l’Aire Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa Direcció general de Polítiques Ambientals: Servei d’educació Ambiental Servei d’informació Ambiental Servei de Planificació de l’Entorn Natural Secretaria General de Territori i Sostenibilitat Gabinet Tècnic Agència Catalana de l’Aigua Agència de Residus de Catalunya Oficina Catalana del Canvi Climàtic Servei Meteorològic de Catalunya Àrea de Climatologia Departament d’Empresa i Ocupació: Institut Català d’Energia Assistència tècnica: Minuartia Estudis Ambientals, SL Disseny i maquetació: Jordi Bosch Dipòsit Legal: B 12809-2014


Presentació D’uns anys ençà, constatem en la societat catalana un interès creixent pels problemes i els reptes ambientals i hi constatem, així mateix, que la cultura de la sostenibilitat hi arrela i va prenent força en els comportaments individuals i col·lectius, fins al punt que, a hores d’ara, no és gens agosarat d’afirmar que la qualitat ambiental ha esdevingut un valor de país de caire transversal. Tenir a l’abast una informació actualitzada, fiable, rellevant i comprensible és un element indispensable perquè la conscienciació ambiental i la perspectiva sostenibilista a què em referia fa un moment es consolidin en la societat catalana i afavoreixin la transició d’aquesta cap a la sosteninbilitat. La Generalitat de Catalunya ha tingut de sempre la preocupació i el propòsit que la població pogués accedir al conjunt de la informació ambiental. Per això, fa més de quinze anys que s’esforça a posar-la a disposició dels ciutadans de la manera més acurada i entenedora possible. Des de 1998, però, l’accés a la informació ambiental ha esdevingut un dret garantit gràcies al conveni signat per diversos estats a la ciutat danesa d’Aarhus, el contingut essencial del qual es va convertir en una directiva europea, transposada més tard a l’ordenament jurídic espanyol per mitjà de la Llei 27/2006 de 18 de juliol, per la qual es regulen els drets d’accés a la informació, de participació pública i d’accés a la justícia en matèria de medi ambient. Hem treballat, doncs, per fer un pas endavant en la manera de facilitar la informació, ja que, sovint, no n’hi ha prou amb conèixer quin és l’estat del medi ambient i com ha evolucionat durant els darrers anys: cal saber-ne el perquè, d’aquesta evolució, i quines pressions ha rebut el medi fins a arribar en un determinat estat i, de la mateixa manera, cal conèixer quines respostes s’apliquen per eliminar o mitigar els impactes que s’hi han produït com a conseqüència de les pressions. Poder expressar de manera clara i descriptiva totes aquestes qüestions ha estat la fita perseguida en l’elaboració d’aquest informe. Convé assenyalar, així mateix, que el recull de dades que figura en la publicació que teniu a les mans és fruit de la coordinació entre les diferents unitats i institucions públiques del Departament de Territori i Sostenibilitat i els diversos departaments de la Generalitat de Catalunya, així com de la coordinació entre consorcis i universitats que treballen per ajudar a mantenir un medi ambient i un entorn amb la màxima qualitat possible. Espero que el primer informe complet que es publica a Catalunya sobre l’estat del medi ambient des de l’entrada en vigor de la Llei 27/2006 contribueixi a un coneixement encara més gran dels aspectes ambientalment rellevants del nostre país i reforci en tots plegats —ciutadanes, ciutadans, actors socials i econòmics i poders públics— la convicció ètica i cívica necessària per avançar amb fermesa cap a un horitzó futur de sosteninbilitat.

Josep Enric Llebot i Rabagliati Secretari de Medi Ambient i Sostenibilitat Departament de Territori i Sostenibilitat


6

Continguts de l’informe. Guia de lectura Aquest Informe s’estructura en capítols temàtics que exposen quina ha estat l’evolució de diversos vectors ambientals en el període 2006-2010. Són els dedicats a: ŸŸ ŸŸ ŸŸ ŸŸ ŸŸ ŸŸ

Aigua Medi atmosfèric Biodiversitat i patrimoni natural Residus Energia Canvi climàtic

A continuació d’aquests capítols s’afegeixen altres capítols complementaris, que se centren en aspectes que, sense ser vectors ambientals, presenten una elevada incidència en la qualitat ambiental del nostre entorn i, en general, en el desenvolupament sostenible a Catalunya. Es tracta dels següents: ŸŸ ŸŸ ŸŸ

Transports i mobilitat Economia verda Sistemes voluntaris de millora ambiental

Tot plegat està precedit d’un primer capítol que descriu la situació socioeconòmica i els fenòmens meteorològics que emmarquen els processos que es presenten en els capítols tant principals com complementaris. Com es pot observar en llegir aquests darrers capítols, cal tenir present aquest marc per entendre i interpretar diversos aspectes que hi són exposats. Tret del primer capítol (marc socioeconòmic i fenòmens meteorològics), els dedicats a vectors ambientals i els complementaris presenten la mateixa estructura, ordenada en blocs segons els conceptes d’ESTAT, PRESSIÓ i RESPOSTA, que s’utilitzen sovint per tipificar els indicadors ambientals. L’estructura es mostra al quadre següent:


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

7

Estructura dels capítols Títol del capítol Resum Sintetitza els continguts del capítol a partir d’un paràgraf inicial genèric sobre el tema que es tracta i un recull dels aspectes més significatius de l’evolució del tema en el període 2006-2010. El resum es presenta en català, castellà i anglès.

Estat Descriu l’estat del vector ambiental (o de l’aspecte que es tracta a títol complementari) en el període 2006-2010. En alguns casos aquest apartat no existeix, ja que el tema és configurat i caracteritzat directament pel fet de ser una pressió que estem exercint sobre l’entorn i no existeix un estat independent d’aquesta pressió; és el cas dels apartats dedicats a residus, energia i sistemes voluntaris de millora ambiental.

Pressió Descriu la incidència que tenim, la pressió que exercim, sobre el tema que es tracta. Especialment en aquest apartat és interessant conèixer l’evolució al llarg del temps dels aspectes quantitatius associats a la pressió, de manera que sempre que les dades han estat disponibles s’ha intentat oferir aquesta visió.

Resposta Descriu les actuacions executades per l’Administració catalana en el període 2006-2010 per afrontar i gestionar adequadament els aspectes enunciats a l’apartat de pressió i mantenir en situació correcta els aspectes que es troben en bon estat. Quan aquestes actuacions se situen en el marc de processos internacionals, europeus o estatals, també s’exposa.

Indicadors Aquest apartat agrupa taules i gràfics que ja s’han mostrat en el capítol i que es considera que tenen un valor indicador sobre l’evolució del vector (o de l’aspecte que es tracta a títol complementari). Normalment s’ordenen segons la seqüència en què apareixen al llarg del capítol. Abans de cada indicador es presenta una fitxa de caracterització.

Documentació i fonts consultades Llistat de la documentació i fonts consultades. Totes les cites indicades al text del capítol es troben referenciades de manera completa en aquest apartat. Per a una lectura ràpida de cada capítol, es pot consultar el resum i, a més, els indicadors corresponents al tema.


1 2

3

4

Índex Introducció 13 1.1 Antecedents i motivació 13 1.2 La percepció de la ciutadania 14 1.3 La participació ciutadana i l’educació ambiental a Catalunya 14 1.3.1 La participació ciutadana en matèria ambiental 14 1.3.2 El Tercer Sector ambiental 15 1.3.3 L’educació ambiental 16 Situació a Catalunya 2006-2010. Aspectes transversals de temàtica ambiental 19 2.1 El context geogràfic 19 2.1.1 El relleu 19 2.1.2 Els rius 19 2.1.3 La vegetació 20 2.1.4 La superfície forestal i els boscos 21 2.2 El context socioeconòmic 23 2.2.1 Població 23 2.2.2 Economia 24 2.3 El context meteorològic. Caracterització climàtica dels anys 2006-2010 29 2.3.1 Balanç de la temperatura i la precipitació de l’any 2006 a Catalunya 30 2.3.2 Balanç de la temperatura i la precipitació de l’any 2007 a Catalunya 33 2.3.3 Balanç de la temperatura i la precipitació de l’any 2008 a Catalunya 36 2.3.4 Balanç de la temperatura i la precipitació de l’any 2009 a Catalunya 39 2.3.5. Balanç de la temperatura i la precipitació de l’any 2010 a Catalunya 42 2.4 Documentació i fonts consultades 45 Aigua 47 Resum 47 Summary 48 Resumen 49 3.1 Estat del medi aquàtic 50 3.1.1 Xarxa de seguiment i control de l’estat de les masses d’aigua 51 3.1.2 Estat de les aigües subterrànies 53 3.1.3 Estat dels rius 55 3.1.4 Estat dels embassaments 57 3.1.5 Estat dels estanys i les zones humides 58 3.1.6 Estat de les aigües costaneres 59 3.2 Pressió 60 3.2.1 Pressions sobre la quantitat. Captació de les aigües 61 3.2.2 Pressions sobre la qualitat de l’aigua. Fonts de contaminació 69 3.2.3 Pressions per deteriorament temporal 74 3.3 Resposta 75 3.3.1 La Directiva marc de l’aigua 2000/60/CE 75 3.2.2 El Pla de gestió de l’aigua de Catalunya 76 3.3.3 El Programa de seguiment i control 78 3.3.4 El Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya 79 3.3.5 El Programa de mesures del Pla de gestió de l’aigua 79 3.3.6 Plans i programes de gestió específics 83 3.3.7 La participació pública en la planificació i la gestió de l’aigua 90 3.4 Indicadors 92 3.5 Documentació i fonts consultades 99 Medi Atmosfèric 101 Resum 101 Summary 102 Resumen 103 4.1 Estat del medi atmosfèric 104 4.1.1 Contaminants atmosfèrics 105 4.1.2 Qualitat de l’aire 105 4.1.3 Qualitat acústica del territori 117 4.1.4 Protecció del medi nocturn 122 4.1.5 Ordenació ambiental de l’espai radioelèctric 123 4.2 Pressió 123 4.2.1 Fonts emissores que afecten la qualitat química de l’aire 124 4.2.2 Principals contaminants que afecten la qualitat de l’aire segons les fonts emissores 126 4.2.3 Efectes de la contaminació atmosfèrica sobre la salut i l’entorn 129 4.2.4 Efectes de la contaminació atmosfèrica sobre el patrimoni arquitectònic i cultural 131 4.2.5 El soroll i la contaminació acústica 131 4.2.6 La il·luminació artificial 132 4.2.7 Els camps electromagnètics 133 4.3 Resposta 134 4.3.1 Normativa sobre límits i objectius de qualitat de l’aire 134 4.3.2 Plans de millora de la qualitat de l’aire 135 4.3.3 Qualitat acústica del territori 140


4.3.4 4.3.5

5

6

4.4 4.5

Indicadors 150 Documentació i fonts consultades 156

Biodiversitat i patrimoni natural 159 Resum 159 Summary 160 Resumen 161 5.1 Estat 163 5.1.1 Usos del sòl 163 5.1.2 Hàbitats i ecosistemes 165 5.1.3 Patrimoni geològic 171 5.1.4 Espècies 171 5.2 Pressió 174 5.2.1 Pèrdua i pertorbació d’hàbitats 174 5.2.2 Fragmentació d’hàbitats 176 5.2.3 Espècies invasores 177 5.2.4 Aprofitaments de recursos naturals 178 5.2.5 Canvi climàtic 180 5.2.6 Altres pertorbacions i pressions 180 5.3 Resposta 180 5.3.1 Àmbit legislatiu o estratègic 181 5.3.2 Declaració, planificació i gestió d’espais naturals protegits 181 5.3.3 Conservació i protecció d’hàbitats, del patrimoni geològic i de les espècies 184 5.3.4 Connectivitat 187 5.3.5 Custòdia del territori 188 5.3.6 Seguiment de la biodiversitat (monitoratge). Sistemes d’informació 188 5.4 Indicadors 192 5.5 Documentació i fonts consultades 197 Residus 201 Resum 201 Summary 202 Resumen 203 6.1 Pressió 204 6.1.1 Residus municipals 204 6.1.2 Residus industrials 209 6.1.3 Residus de la construcció i la demolició 212 6.1.4 Altres residus específics 213 6.1.5 Sòls contaminats 214 6.2 Resposta 216 6.2.1 Prevenció dels residus 216 6.2.2. Recollida selectiva, valorització i tractament dels residus 218 6.2.3 Instruments econòmics i fiscals 232 6.2.4 6.2.5

7

Protecció del medi nocturn 145 Ordenació ambiental de l’espai radioelèctric 148

Implantació del principi de responsabilitat del productor. Els sistemes integrats de gestió (SIG) i els sistemes de dipòsit, devolució i retorn (SDDR) 234 Informació, comunicació i participació 234

6.3 Indicadors 236 6.4 Documentació i fonts consultades 242 Energia 245 Resum 245 Summary 246 Resumen 247 7.1 Pressió 248 7.1.1 El balanç de l’energia 248 7.1.2 Producció i consum d’energia primària 249 7.1.3 Consum d’energia final 251 7.1.4 Sistemes de generació elèctrica 255 7.1.5 Consum d’energia final per capita 257 7.1.6 Intensitat energètica 258 7.1.7 Energies renovables 258 7.1.8

Emissions de gasos amb efecte d’hivernacle associades a la producció i el consum d’energia 261

7.2 Resposta 262 7.2.1 Instruments normatius 262 7.2.2 El Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015 264 7.2.3 Estalvi i eficiència energètics 266 7.2.4 Energies renovables 269 7.2.5 Infraestructures energètiques 273


8

9

10 11

7.2.6 Recerca i desenvolupament tecnològic en l’àmbit energètic 274 7.3 Indicadors 276 7.4 Documentació i fonts consultades 281

Canvi climàtic 283 Resum 283 Summary 284 Resumen 285 8.1 Estat 286 8.1.1 Evolució de la temperatura de l’aire a Catalunya per al període 1950-2010 286 8.1.2 Evolució de la temperatura de l’aire durant els darrers cent anys 287 8.1.3 Evolució de la . precipitació a Catalunya per al període 1950-2010 288 8.1.4 Evolució de la precipitació durant els darrers cent anys 289 8.1.5 Resum dels apartats de temperatura i precipitació 289 8.1.6 Evolució dels índexs climàtics durant els darrers cent anys 290 8.2 Pressió 293 8.2.1 Evolució de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle 293 8.2.2 Emissions de gasos amb efecte d’hivernacle per sectors 296 8.2.3 Emissions dels sectors afectats per la Directiva 2003/87/CE, de comerç de drets d’emissions 301 8.2.4 Emissions dels sectors difusos a Catalunya: sectors no Directiva 303 8.3 Resposta 305 8.3.1 Estratègies per a la mitigació del canvi climàtic 305 8.3.2 Estratègies per a l’adaptació al canvi climàtic 309 8.3.3 Rol internacional de Catalunya en canvi climàtic 311 8.4 Indicadors 312 8.5 Documentació i fonts consultades 318 Transports i mobilitat 321 Resum 321 Summary 322 Resumen 323 9.1 Estat 324 9.1.1 La xarxa viària 325 9.1.2 La xarxa ferroviària 326 9.1.3 La xarxa portuària 327 9.1.4 La xarxa aeroportuària 327 9.2 Pressió 328 9.2.1 El parc de vehicles 328 9.2.2 L’increment de la mobilitat 329 9.2.3 El repartiment modal del transport 331 9.2.4 Els impactes i els costos externs del transport 337 9.3 Resposta 343 9.3.1 Normativa 344 9.3.2 La planificació territorial i sectorial 344 9.3.3 Altres plans i programes 347 9.3.4 La promoció del transport públic i l’ecomobilitat 348 9.3.5 Altres actuacions 351 9.4 Indicadors 352 9.5 Bibliografia i fonts consultades 359 9.5.1 Bibliografia 359 Economia Verda 363 Resum 363 Summary 364 Resumen 365 10.1 Estat 366 10.1.1 Empreses del sector del medi ambient 366 10.1.2 Ocupació verda 368 10.2 Resposta 370 10.3 Indicadors 374 10.4 Documentació i fonts consultades 375 Sistemes Voluntaris de Millora Ambiental 377 Resum 377 Summary 378 Resumen 379 11.1 Resposta 380 11.1.1 Sistemes de gestió ambiental 380 11.1.2 Ecoproductes i ecoserveis 382 11.2 Indicadors 390 11.3 Documentació i fonts consultades 391


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

13

1- Introducció 1.1

Antecedents i motivació

L’any 1998 es va aprovar el Conveni sobre accés a la informació, participació pública en el procés de presa de decisions i accés als procediments judicials en matèria de medi ambient, elaborat per la Comissió Econòmica per a Europa de les Nacions Unides (UNECE). El Conveni, també conegut com a Conveni d’Aarhus, va entrar en vigor el 30 d’octubre de 2001, després de la seva ratificació per part de disset dels 40 estats que el van signar. L’objectiu del Conveni d’Aarhus és, entre d’altres, garantir els drets d’accés de la població a la informació sobre medi ambient, participació del públic en la presa de decisions i accés a la justícia en temes ambientals. En aquest context, i entre moltes altres mesures, el Conveni estableix que les parts signatàries han de publicar i difondre un informe nacional sobre l’estat del medi ambient que inclogui informació sobre la qualitat i les pressions que pateix el medi. En aplicació del Conveni, les institucions comunitàries van aprovar, l’any 2003, la Directiva 2003/4/EC, del Parlament Europeu i del Consell, de 28 de gener, sobre l’accés públic a la informació ambiental (DOUE L 41/26, de 14 de febrer de 2003). Entre altres aspectes, aquesta Directiva estableix que els estats membres de la Unió Europea han d’adoptar les mesures necessàries a escala estatal i, quan escaigui, regional i local, per garantir que es publiquen informes sobre l’estat del medi ambient a intervals de temps regulars. Aquests informes, segons precisa la mateixa directiva, han d’incloure informació sobre la qualitat del medi ambient i sobre les pressions que suporta. Finalment, l’any 2006, el Congrés dels Diputats va aprovar la Llei 27/2006, de 18 de juliol, que regula els drets d’accés a la informació, participació pública i d’accés a la justícia en matèria de medi ambient. Es tracta, doncs, d’una llei que incorpora a l’ordenament jurídic espanyol el Conveni d’Aarhus i les disposicions de les directives 2003/4/CE i 2003/35/CE que transposen aquest conveni a la legislació comunitària. En l’àmbit concret de la informació ambiental, aquesta Llei té com a objecte: a) Regular el dret a l’accés a la informació ambiental que estigui en poder de les autoritats públiques o d’altres subjectes que la posseeixin en nom seu. b) Garantir la difusió i la posada a disposició del públic de la informació ambiental, de manera progressiva i amb el grau d’amplitud, de sistemàtica i de tecnologia tan ampli com sigui possible. La mateixa Llei 27/2006 estableix, al seu article 8, que les administracions públiques han d’elaborar i publicar, com a mínim amb una periodicitat anual, un informe de conjuntura sobre l’estat del medi ambient i, cada quatre anys, un informe complet sobre aquesta matèria. L’informe quadriennal ha d’incloure un resum no tècnic que sigui comprensible per al públic en general. Tot i que la Llei no precisa el contingut exacte que han de tenir aquests informes sobre el medi ambient, en la definició que fa del terme informació ambiental (article 2) ja apunta les qüestions o aspectes sobre els quals s’ha de difondre informació. Són, textualment, els següents: a) L’estat dels elements del medi ambient, com ara l’aire i l’atmosfera, l’aigua, el sòl, la terra, els paisatges i espais naturals, inclosos els aiguamolls i les zones marines i costaneres, la diversitat biològica i els seus components, inclosos els organismes modificats genèticament, i la interacció entre aquests elements. b) Els factors, tals com substàncies, energia, soroll, radiacions o residus, inclosos els residus radioactius, les emissions, els abocaments i altres alliberaments al medi ambient, que afectin o puguin afectar els elements del medi ambient citats en el punt anterior. c) L’estat de la salut i la seguretat de les persones, inclosa, si escau, la contaminació de la cadena alimentària, de les condicions de vida humana, dels béns del patrimoni històric, cultural i artístic i construccions, quan quedin o puguin quedar afectats per l’estat dels elements del medi ambient citats al punt a o per mitjà d’aquests elements. Prèviament a la Llei 27/2006, la Generalitat de Catalunya ha tingut la tradició de desenvolupar informes sobre l’estat del medi ambient. Durant els darrers vint anys, tant el Departament de Medi Ambient com el Departament de Medi Ambient i Habitatge i ara la Secretaria de Medi Ambient i Sostenibilitat han anat publicant documents i informes que feien seguiment de les polítiques ambientals del país. En aquest context podem trobar els informes de finals de la dècada del 1990 fins a l’actualitat de manera contínua en el temps. L’any 1995, es va presentar el document Vers una observació comuna del medi ambient, on es feia l’esforç


14 de recollir els primers indicadors de l’estat del medi comparables amb altres regions europees. L’any 1999 i l’any 2003 es van redactar informes sobre l’estat del medi ambient a Catalunya, on es presentava un recull de dades estadístiques i indicadors que descrivien la situació ambiental de l’època, ja amb la intenció de ser documents divulgatius i entenedors. L’any 2005, el Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya va elaborar i publicar el document Catalunya 2005. Informe sobre medi ambient i desenvolupament sostenible. Com recull el mateix informe, el seu objectiu era aportar una descripció i avaluació bàsica de la situació de l’any 2005 i les tendències en matèria de desenvolupament sostenible de Catalunya a partir de l’evolució dels indicadors més rellevants en aquesta matèria. A més, primer el Departament de Medi Ambient i Habitatge i després el Departament de Territori i Sostenibilitat, han anat publicant els corresponents informes anuals, l’últim relatiu a l’any 2011. L’Informe present, elaborat per al període 2006-2010, dóna resposta al requeriment de la Llei 27/2006 sobre la necessitat d’elaborar i publicar, cada quatre anys, un informe complet sobre l’estat del medi ambient. Cal remarcar que, en els apartats que aquest Informe dedica a la resposta que donem per resoldre conflictes o gestionar millor el nostre entorn, el text se centra en les actuacions de l’Administració autonòmica catalana i, en tot cas, aporta el marc internacional per a aquestes actuacions. És clar que altres nivells de l’Administració, en especial les administracions locals, tenen una incidència important en l’estat del medi ambient a Catalunya. Cal cridar l’atenció sobre el fet que, sovint, l’èxit que tindrà la resposta que es pugui donar des de les administracions es relaciona i, fins i tot, pot estar condicionat per les actituds i hàbits de la ciutadania amb relació al medi ambient, el seu grau d’educació sobre l’entorn, les seves percepcions i inquietuds. És per això que interessa aquí dedicar un espai a la percepció ciutadana i a la participació i l’educació ambiental.

1.2

La percepció de la ciutadania

Una de les eines que té l’Administració ambiental per conèixer quines són les preocupacions, els interessos, els coneixements i les necessitats de la ciutadania amb relació als aspectes del medi ambient és la consulta directa. Des del mes de maig del 2008, dues vegades a l’any es realitzen enquestes telefòniques a persones més grans de setze anys residents a Catalunya. Es consulten temes relacionats amb la qualitat de l’aire, l’aigua, l’energia, els residus, el medi natural i altres. Aquestes enquestes estan pensades per obtenir informació del conjunt de la població catalana sobre aspectes, en primer lloc, relacionats amb la percepció general de l’estat ambiental i, en segon lloc, sobre aspectes temàtics del medi ambient, els hàbits i mesures que prenen els ciutadans sobre aquesta qüestió, i les facilitats i inconvenients que tenen per fer-ho. L’any 2008, el primer any d’elaboració d’aquestes enquestes, les conclusions que se’n van extreure posaven de manifest que la meitat de la població valorava l’estat del medi ambient al seu municipi de manera deficient o molt deficient, amb la qualitat de l’aigua potable i del medi natural com a aspectes que presentaven un percentatge més alt de valoracions negatives. L’any 2009, les enquestes van mostrar que la contaminació a escala general, el canvi climàtic, la contaminació de l’aire i els residus eren percebuts com els problemes ambientals que més preocupaven les persones consultades. En relació amb les enquestes anteriors, cal destacar la percepció d’un ventall més ampli i global de la temàtica ambiental dels consultats sobre la problemàtica de la contaminació. Finalment, l’any 2010, la contaminació en general, de l’aire i de l’aigua, la preservació dels boscos i dels espais naturals i el canvi climàtic eren percebuts com els principals problemes ambientals per les persones consultades. Apareixia, tanmateix, la preocupació per la contaminació nuclear i química. Segons les enquestes del 2010, més del 40% dels consultats se sentien informats sobre aspectes ambientals.

1.3

La participació ciutadana i l’educació ambiental a Catalunya 1.3.1 La participació ciutadana en matèria ambiental

Amb la finalitat que les polítiques ambientals siguin encertades i eficients, és imprescindible que es formulin amb la implicació activa de la ciutadania i els diferents actors socials vinculats al medi ambient. La participació activa de la ciutadania en l’elaboració, l’execució i el seguiment de les polítiques públiques ambientals és un dret que preveuen el Conveni d’Aarhus i la Llei 27/2006.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

15

Per aquest motiu, l’Administració ambiental incorpora processos de participació ciutadana per definir i desplegar les seves polítiques ambientals. Per fer-ho, empra dos tipus d’espais de participació:

a) Processos de participació Constitueixen espais temporals que tenen com a objectiu recollir les aportacions de la ciutadania en relació amb una temàtica concreta. A la Taula 1.1 es mostren els processos de participació desenvolupats durant els anys 2006-2010, període d’abast d’aquest Informe. Taula 1.1 Processos de participació relatius al medi ambient desenvolupats durant els anys 2006-2010, impulsats des de la Generalitat de Catalunya. Nre. de propostes

Tema del procés de participació

Descripció

Directiva marc de l’aigua. 20062010

Processos de participació repartits entre setze conques fluvials o subconques, vinculats a l a implementació de la Directiva marc de l’aigua a Catalunya

2.382 persones 1.512 entitats

Convenció catalana del canvi climàtic. 2007-2008

Convocatòria per rebre propostes de mesures i accions per incorporar-les al Pla català de mitigació del canvi climàtic 2008-2012

725 persones a la jornada inaugural 194 persones a sessions informatives 480 persones a sessions de reflexió i debat 499 entitats

974

Debat de l’aigua. 2008-2010

Procés de participació per incidir en la redacció del programa de mesures del Pla de gestió de l’aigua de Catalunya

419 persones a sessions de diagnosi, d’elaboració de propostes, de conclusions i de retorn

278

Descripció

Nre. de participants

Nre. de propostes

Tema del procés de participació

Nre. de participants

1.467

Llei i Estratègia de la biodiversitat i el patrimoni natural. 2009

Procés de participació per debatre i recollir propostes per a l’elaboració de la Llei de la biodiversitat i el patrimoni natural de Catalunya

76 persones 53 entitats

228

53 entitats

228

866 persones 426 entitats 700 persones en l’espai virtual

830

b) Espais estables de participació L’Administració disposa d’espais de debat permanent que faciliten el debat de caràcter estratègic, també anomenats consells socials. En cada espai es regulen els seus objectius, les seves funcions i el seu funcionament i s’hi tracta una temàtica específica. Habitualment componen aquests espais les vocalies, representants dels ens locals i de la societat civil organitzada: entitats, empreses, ajuntaments, universitats i col·legis professionals, entre d’altres. La diferència principal amb els processos de participació és que només hi poden participar els seus membres.

1.3.2 El Tercer Sector ambiental El Tercer Sector ambiental el formen les entitats sense ànim de lucre que són actors socials imprescindibles per recollir l’opinió pública i participar en aquest model de governança ambiental. Són vehicles fonamentals per canalitzar les necessitats, aspiracions o voluntats de molts ciutadans i ciutadanes. Potenciar les entitats perquè puguin participar i esdevenir actors actius és una de les maneres de promoure i estimular la resposta ciutadana. És per això que l’associacionisme ambiental es considera ja un sector més del teixit social. Les entitats sense ànim de lucre, la missió de les quals està vinculada a la protecció i la millora ambiental i la sostenibilitat, formen el Tercer Sector ambiental. Per primer cop a Catalunya, l’any 2010 es va elaborar una diagnosi que mostra l’estat del sector: la Diagnosi del Tercer Sector ambiental de Catalunya (novembre del 2010). L’estudi identifica al voltant de 400 entitats ambientals, un 65% de les quals a les comarques barcelonines, que treballen en temes ambientals diversos i la majoria d’elles duen a terme una tasca de sensibilització ciutadana.


16

1.3.3 L’educació ambiental A l’hora de mirar de capgirar les tendències ambientalment insostenibles presents en la nostra societat, cal actuar sobretot en el camp de l’educació ambiental, a fi de fer arrelar en la ciutadania un sentit cívic i ètic de corresponsabilitat ambiental i de lleialtat envers les generacions futures, sense el qual les iniciatives ambientals, per encertades tècnicament que siguin i per recursos que s’hi destinin, difícilment poden arribar a tenir a la llarga resultats positius.

a) Escoles Verdes L’any 1998, la Generalitat de Catalunya posa en marxa el Programa Escoles Verdes, amb la finalitat d’ajudar els centres educatius a dissenyar plans de treball per a la seva ambientalització. En el moment de redactar aquest Informe, el Programa encara es troba vigent i en marxa. El Programa neix en el marc de les Agendes 21 emanades de la Conferència de Rio, com un compromís per donar suport als centres educatius de Catalunya que volen innovar, incloure, avançar, sistematitzar i organitzar totes aquelles accions educatives que tenen la finalitat d’afrontar, des de l’educació, els nous reptes i valors de la sostenibilitat. Posteriorment, va ser impulsat des de l’Estratègia catalana d’educació ambiental. El Programa encaixa plenament amb els objectius del Decenni de les Nacions Unides de l’educació per al desenvolupament sostenible (2005-2014).

Figura 1.1 Evolució del nombre de centres amb el Distintiu d’escola verda (Distintiu EV). 1998-2011. Font: Servei d’Educació Ambiental. Direcció General de Polítiques Ambientals.

L’objectiu dels centres que formen part del Programa Escoles Verdes és l’avaluació, entesa com un procés intern i participatiu de reflexió continuada, del projecte del centre tenint en compte els punts del programa enumerats més amunt. Així, caldrà definir i prioritzar les línies estratègiques que cal seguir pel que fa a l’ambientalització progressiva del projecte educatiu del centre: es redactarà el Pla de cohesió ambiental (PCA) i d’aquest Pla en naixerà el Pla d’acció (PA), que es desenvoluparà durant tres anys, posant en pràctica les accions que permetin avançar en la consecució dels objectius i els reptes que el centre s’hagi proposat assolir. També inclourà els criteris d’avaluació perquè el centre pugui fer una autoavaluació de les accions i, així, acordar propostes de millora o de redefinició del seus objectius. Això es produirà en el moment de la renovació del Distintiu d’escola verda. La Figura 1.1 mostra l’evolució del nombre d’escoles amb Distintiu d’escola verda des de l’inici del Programa. La Figura 1.2 i la Figura 1.3 mostren, respectivament, l’evolució del nombre d’escoles adherides al Programa i la distribució comarcal d’aquestes escoles el curs 2010-2011.

b) Xarxa d’Escoles per a la Sostenibilitat de Catalunya Des de l’any 1998, a Catalunya els ajuntaments han anat impulsant programes d’Agendes 21 escolars o programes d’educació ambiental amb objectius coincidents i complementaris amb el Programa Escoles Verdes. Les diferents iniciatives promouen processos d’educació per al desenvolupament sostenible i totes cerquen la participació i la implicació de tota la comunitat educativa i potencien el treball en xarxa. Per això, veient les grans coincidències entre els diferents programes, la Generalitat de Catalunya es va proposar cooperar amb un conjunt d’ajuntaments a fi que, mitjançant la coordinació i la suma d’esforços, les iniciatives ambientals adreçades a la comunitat educativa es beneficiïn d’aquesta cooperació institucional. En aquest marc, el curs 2009-2010 va néixer la Xarxa d’Escoles per a la Sostenibilitat de Catalunya, formada per la Xarxa d’Escoles Verdes i xarxes locals que promouen programes d’educació per a la sostenibilitat.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

17

Al curs iniciat l’any 2010 hi havia un total de 965 centres educatius, un 21,27% dels centres educatius de Catalunya, que formaven part de la Xarxa d’Escoles per a la Sostenibilitat.

Evolució del programa Escoles Verdes 600 478

Curs escolar

500 400 300 200 100 0

128 12

135

175

232

270

325

439

492

359

60

98-2000 2000/01 2001/02 2002/03 2003/04 2004/05 2005/06 2006/07 2007/08 2008/09 2009/10 2010/11 (pilot) * Nombre de centres

Figura 1.2 Evolució del nombre de centres adherits al Programa Escoles Verdes. 1999-2011. Font: Servei d’educació ambiental. Direcció General de Polítiques Ambientals.

* El curs 2009-2010 es crea la Xarxa d’Escoles per a la Sostenibilitat de Catalunya (XESC) i els centres educatius amb el Distintiu d’escola verda dels municipis adherits a la XESC deixen de formar part del Programa Escoles Verdes i s’incorporen a aquesta xarxa municipal, tot mantenint el Distintiu.

Figura 1.3 Distribució comarcal dels 492 centres educatius adherits al Programa Escoles Verdes el curs 2010-2011. Font: Servei d’Educació Ambiental. Direcció General de Polítiques Ambientals.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

19

2. Situació a Catalunya 2006-2010. Aspectes transversals de temàtica ambiental 2.1

El context geogràfic

Catalunya és un país situat al nord-est de la península Ibèrica. Limita al nord amb França i Andorra, a l’oest amb la Comunitat Autònoma d’Aragó, al sud amb el País Valencià i a l’est amb la mar Mediterrània. La superfície de Catalunya és d’aproximadament 32.107 km2. Una de les característiques de Catalunya és la seva gran diversitat geogràfica en relació amb la reduïda superfície del territori. A continuació es presenta una síntesi dels principals elements d’aquesta varietat: el relleu, la hidrografia i la vegetació i coberta forestal.

2.1.1 El relleu El ventall d’altituds des del nivell del mar fins a més de 3.000 m d’altitud afavoreix l’enorme diversitat geogràfica de Catalunya. El país conté tres grans unitats de relleu: el Pirineu i el Prepirineu, la Depressió Central i de l’Ebre, i el Sistema Mediterrani Català, amb les seves respectives subunitats, a banda d’altres unitats com ara les planes litorals i la Serralada Transversal. El Pirineu i el Prepirineu presenten diferències geològiques (constatables en el tipus i l’edat dels materials i en la resposta al plegament alpí) i diferències geogràfiques. El primer ocupa el nucli central, acull la majoria d’altituds màximes i ha patit el remodelatge recent del glaciarisme per sobre dels 2.000 m. El segon se situa al límit sud del Pirineu, amb altituds menors i caracteritzat per l’erosió fluvial. La Depressió Central inclou una antiga conca marina amb materials dipositats sota diferents escenaris de profunditat. Actualment, el seu relleu el caracteritzen els massissos de conglomerats en el contorn, els altiplans i les conques d’erosió, i les planúries més a ponent. El Sistema Mediterrani inclou tres subunitats: Serralada Prelitoral, Depressió Prelitoral i Serralada Litoral. La seva configuració actual és clau en la distribució de les principals infraestructures de comunicació. La costa catalana presenta trams de costa alta i baixa amb una notable pressió antròpica. La fragilitat del delta de l’Ebre n’és un exemple.

2.1.2 Els rius Dins d’aquestes unitats i subunitats morfològiques descrites s’organitzen les conques hidrogràfiques, que poden tenir dimensions molt variades, des de petites conques de poques hectàrees fins a grans extensions de territori. Per aquestes conques hi transcorren les xarxes fluvials, que transporten l’aigua sobrera de les filtracions i de l’evapotranspiració i els materials arrossegats. A Catalunya hi ha una divisòria administrativa que separa les conques internes i les conques intercomunitàries. Les internes són les que en la seva totalitat es troben dins del territori català i les intercomunitàries són les integrades per la part catalana de les conques dels rius Ebre i Xúquer, en els termes establerts per la legislació vigent. La Garona forma part d’una conca internacional. Les conques hidrogràfiques més extenses són les del Llobregat i del Ter, dins de les conques internes, i la de l’Ebre, que forma part de les conques intercomunitàries. A part d’aquestes conques hi ha altres conques hidrogràfiques de dimensió important: les dels rius Muga, Fluvià, Daró, Tordera, Besòs, Foix, Gaià i Francolí i la de la riera de Riudecanyes.


20 D’una banda, el conjunt de conques internes s’organitza en 28 unitats hidrològiques, conques, subconques o conjunt de petites conques, que representen el 52% del territori de Catalunya, una superfície de 16.600 km², i inclouen superfície de 634 municipis. Aquestes conques constitueixen el districte de conca hidrogràfica o fluvial de Catalunya, són competència exclusiva de la Generalitat i la seva gestió és responsabilitat de l’Agència Catalana de l’Aigua. D’altra banda, les conques intercomunitàries ocupen una superfície d’uns 14.000 km², que representen el 48% del territori català, i inclouen superfície de 312 municipis. La gestió de les conques intercomunitàries és compartida amb els organismes de conca als quals pertanyen: la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer. El riu Garona es gestiona, en la part catalana de la seva conca, de manera compartida entre l’Agència Catalana de l’Aigua i la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. Aquest conjunt de conques, al marge de les característiques especials que es plantegen en l’àmbit de les aigües subterrànies i litorals, passa a ser subjecte principal en la gestió del cicle integral de l’aigua.

2.1.3 La vegetació La diversitat geogràfica de Catalunya permet l’existència de tres grans regions biogeogràfiques, boreoalpina, eurosiberiana i boreomediterrània, que contenen una varietat de vegetació notable. Cadascuna d’aquestes tres grans regions biogeogràfiques es pot dividir en unitats més petites i, finalment, en una sèrie de zones de vegetació relativament homogènies (dominis climàtics). Cada zona es caracteritza per un tipus de vegetació dominant que, en condicions naturals, ocuparia o ocupa realment la major part del terreny. A més, en superfícies més reduïdes on es produeixen condicions particulars, com són els roquissars, els arenals, els llocs humits, etc., s’hi desenvolupa una vegetació pròpia i específica d’aquests indrets.

a) La vegetació boreoalpina de l’alta muntanya Ocupa els nivells superiors del Pirineu i altres cims especialment elevats (per exemple, les zones culminants del Montseny), per damunt dels 1.600 m en mitjana. Es poden distingir dins l’alta muntanya, de més a menys altitud, tres estatges diferents: nival, alpí i subalpí. ŸŸ

Estatge nival. Dins de l’estatge nival es diferencien dos grups: al primer hi trobem les zones de neus perpètues. A Catalunya aquest nivell és gairebé inexistent. El segon és el nivell subnival comprès per les zones que estan al voltant dels 3.000 m d’altitud. Són zones amb presència abundant dels ambients rocosos i les condicions de vida hi són molt difícils, però hi podem trobar vegetació pròpia del prat alpí.

ŸŸ

Estatge alpí. És la zona dels prats de pastura. El seu límit inferior és el límit del bosc. Aquestes pastures estan cobertes de neu entre sis i vuit mesos a l’any. La vegetació la formen les plantes herbàcies. Aquest estatge el trobem per sobre dels 2.300 m d’altitud.

ŸŸ

Estatge subalpí. Situat ordinàriament entre 1.600 i 2.300 m d’altitud. Aquesta darrera altitud constitueix el límit superior del bosc, de manera que a cotes més elevades ja hi trobem els prats alpins. A la Val d’Aran, al vessant nord del Pirineu, aquest estatge pot començar molt més avall, per sobre dels 1.100-1.300 m sobre el nivell del mar. El clima és molt fred, però la neu no hi aguanta tant com en els estatges superiors, la pluja hi és abundant i la humitat sol ser alta. El bosc subalpí està format principalment per dues espècies d’arbres, el pi negre, molt estès, i l’avet, que ocupa superfícies molt més limitades. Sota els arbres hi ha un estrat de mates o d’arbustos baixos. Tot i que no hi dominen les plantes herbàcies, hi acostuma a haver molses que en alguns punts poden formar catifes d’entre 10 i 20 cm de gruix.

b) La vegetació eurosiberiana de la muntanya mitjana humida La muntanya mitjana humida es caracteritza pel seu clima temperat amb pluges d’estiu importants però irregulars i amb un hivern fred però no gaire llarg. És el domini del bosc de fullatge caduc i de la flora eurosiberiana. El bosc d’arbres de fullatge caduc, predominant a la muntanya mitjana catalana, és molt més sec que el bosc caducifoli típic i per això se’l diferencia amb el nom de submediterrani. Correspon a climes més o menys plujosos, però comencen a aparèixer característiques d’una localització més meridional, pròpia del territori català respecte d’altres territoris europeus. A les parts més humides trobem fagedes i rouredes de roure pènol i, a les parts més seques, rouredes seques (de roure de fulla gran, martinenc, reboll i valencià) i, també, pinedes de pi roig.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

21

Dins d’aquesta regió biogeogràfica podem distingir zones altitudinals: atlàntica, submediterrània i intermèdia, que, al seu torn, es diferencien en estatges. Zona atlàntica (vessant nord del Pirineu) ŸŸ Estatge inferior de roureda humida ŸŸ Estatge superior de fageda Zona submediterrània, continental (vessant sud del Pirineu i muntanyes centrals i del sud) ŸŸ Estatge inferior de roureda seca ŸŸ Estatge superior de pineda de pi roig Zonació intermèdia (muntanyes plujoses del nord-est, properes al mar) ŸŸ Estatge inferior de roureda seca, submediterrani ŸŸ Estatge superior de fageda, atlàntic

c) La vegetació boreomediterrània La regió mediterrània és una regió de tendència àrida, en la qual normalment l’estiu és calent i sec, i l’hivern, no gaire fred i més o menys humit. La regió mediterrània es caracteritza pel fet de tenir una flora especialment adaptada a les condicions climàtiques. En el seu estat natural, el bosc principal el formen arbres i arbustos de fulla perenne, petita i coriàcia. D’aquesta manera, la vegetació s’adapta a l’estalvi d’aigua. A més, són freqüents les plantes llenyoses d’arrels profundes, que són capaces d’aprofitar la reserva d’aigua que es forma a l’hivern a la part inferior del sòl. El seu creixement és relativament lent. Les terres mediterrànies septentrionals són el domini de l’alzinar. D’alzinars en podem distingir tres tipus: alzinar muntanyenc, alzinar amb marfull i carrascar. ŸŸ

Alzinar muntanyenc: correspon a les baixes muntanyes de clima humit i amb hivern relativament fred.

ŸŸ

Alzinar amb marfull: es troba a la terra baixa sotmesa a clima marítim, on el bosc d’alzina és especialment ric en plantes llenyoses com el marfull.

ŸŸ

Carrascar: té el seu domini a les terres mediterrànies relativament poc plujoses, més seques que les que corresponen a l’alzinar amb marfull. La carrasca és una raça especial de l’alzina, més grisenca i més baixa i rabassuda, capaç de resistir sota climes secs i continentals, poc favorables a l’alzina típica.

2.1.4 La superfície forestal i els boscos Les superfícies forestals, o terrenys forestals, estan formades per boscos, matollars, prats i herbassars, rocams, tarteres i aiguamolls. Aquesta superfície ocupa 2.058.332,8 ha i representa el 64,1% del territori de Catalunya. Els boscos són la part arbrada de la superfície forestal. Una de les eines per conèixer i analitzar l’estat dels boscos a Catalunya és el Mapa de cobertes del sòl de Catalunya (MCSC), realitzat pel CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals) amb el finançament de la Generalitat de Catalunya, que, en la seva quarta versió, s’ha actualitzat i millorat. D’aquest mapa s’extreuen les xifres més recents d’ocupació del sòl de Catalunya (obtingudes a partir d’ortofotomapes de l’any 2009) a una escala de detall que permet la realització d’altres estudis i mapes temàtics, i actualment és utilitzat per diversos organismes de l’Administració pública. La resposta sobre quant bosc hi ha a Catalunya depèn de quins valors mínims de densitat, alçària dels arbres i superfície es considerin per afirmar que un terreny és un bosc. Segons l’MCSC de l’any 2009, el bosc ocupa 1.351.188 ha, un 42,08% del territori de Catalunya, tal com es pot observar a la Taula 2.1. Al llarg del temps, els boscos augmenten i disminueixen la seva superfície, principalment per dos factors. En el cas de l’augment, ho fan per regeneració de superfícies que han patit incendis i per la reforestació natural o antròpica de conreus abandonats, prats i matollars. En el cas de la disminució de superfície, els boscos es redueixen pels incendis forestals, pel creixement d’urbanitzacions i per les rompudes forestals. L’MCSC ens permet extreure, entre d’altres, les dades de l’estat dels boscos al nostre país, tal com es presenten a les taules següents: a la Taula 2.2 es poden observar les superfícies dels boscos de coníferes segons espècies; a la Taula 2.3, la superfície per espècies dels boscos de caducifolis, i a la Taula 2.4, la dels boscos d’esclerofil·les i d’altres perennifolis.


22 Taula 2.1 Superfície (ha) ocupada pels grans tipus de bosc a Catalunya i evolució 2005-2009. 2009 Caducifolis

Esclerofil·les

Altres perennifolis

2005 Total boscos

781.973,8

264.101

299.971,9

4.887,4

1.350.104,40

0,08

656.814,4

163.001,2

261.361,2

1.082.555,4

-0,12

33.687,9

0,43

97.116,7

4,76

1.542 (138,3 matollars i prats)

41,74**

63.120,1

-4,4

Total boscos

Coníferes

Total bosc

1.351.188,00

Bosc dens

1.081.176,8

Plantacions

33.835,6

29.21 7,8

1.992,7

13

Bosc clar

101.766,4

57.830

12.966,9

30.969,5

Franges de protecció

2.647,2 (208,5 matollars i prats)

1.850,4

62,6

525,7

Regeneració

60.459

34.476,9

16.565,8

7.102,5

Altres (bosc de ribera, plàtans, pollancres, altres caducifolis, coníferes en conreus)

71.303

2.612,1

2.313 ,8

Percentatge de variació 2005-2009*

72.079,3

* Dades de l’MCSC-v4 (del 2009) comparades amb l’MCSC-v3 (del 2005). Les dades de l’MCSC-v4 poden tenir algunes petites variacions, atès que la que s’ha utilitzat no és la versió definitiva (novembre del 2012). ** Les franges de protecció de l’MCSC-v3 s’havien subestimat (a causa d’una resolució d’imatge més g ran: l’MCSC-v4 té un píxel de 25 cm en comparació del de 50 cm de l’MCSC-v3). Es va constatar que les franges detectades el 2009 en bona part ja hi eren el 2005. Font: Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF).

Taula 2.2 Superfície (ha) ocupada pels diferents boscos de coníferes a Catalunya. 2009. Pi blanc

Pi roig

Pinassa

Pi negre

Pi pinyer

Pinastre

Avet

Altres

Total bosc

 

318.349,5

211.603,6

117.691,40

66.422,6

36.012,8

13.408,8

12.619,2

5.865,9

Bosc dens

244.756,5

195.906,40

105.653

55.159,4

33.232,8

9.548,9

12.480,9

Plantacions

6.970,3

5.949,00

4.763,6

1.973,5

1.002,5

3.440,8

Bosc clar

30.173,8

9.486,10

7.035,5

9.045,1

1.560

330,1

Franges de protecció

1.365,7

27,40

172,2

217,5

67,6

Regeneració

33.909

234,70

67,1

En conreus

1.174,2

244,6

21,4

76,5 5.118,1

138,2

61,2

0,10 610,1

Font: Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF).

Taula 2.3 Superfície (ha) ocupada pels diferents boscos de caducifolis a Catalunya. 2009.  

Roure martinenc

Roure de fulla petita

Faig

Bosc de ribera

Castanyer Pollancres

Total bosc

99.991

48.287,4

33.938,8

24.252,4

12.314,1

Bosc dens

86.142,6

33.006,3

33.575,4

23.826,3

10.276,9

5.383,6

7.182,2

356,6

426,1

Franges de protecció

57,9

4,7

Regeneració

8.406,9

8.094,2

Plantacions Bosc clar

1.992,7 44,5

6,8

Font: Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF).

7.205,4

Bedolls

Roure de fulla gran

Roure pènol

Plàtans

Roure africà

Roure Altres reboll caducifolis

5.667

4.661,1

4.031,4

2.485,6

363,3

197,4

20.713

5.288,5

4.403,1

3.987,4

360,3

190,3

19.208

320,6

258

44

3

7,1

1.342,3

7.205,4

2.485,6

57,9

162,7


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

23

Taula 2.4. Superfície (ha) ocupada pels diferents boscos d’esclerofil·les i altres perennifolis a Catalunya. 2009. Alzinars

Suredes

Altres perennifolis

Total bosc

 

231.661,4

68.310,5

4.887,4

Bosc dens

200.464,6

60.896,6

2.182,6 (arboçars)

13

2.573,6 (eucaliptus)

23.879,1

7.090,4

131,2 (arboçars)

215,2

310,5

Plantacions Bosc clar Franges de protecció Regeneració

7.102,5

Font: Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF).

A la Taula 2.1 observem que, en els quatre anys transcorreguts entre la captació de les imatges font de l’MCSC versió 3 (any 2005) i de l’MCSC versió 4 (any 2009), els canvis en el total de boscos són petits, d’unes 1.000 ha, xifra que representa un 0,08% d’increment entre l’any 2005 i el 2009 (la diferència en les franges de protecció no és real, sinó conseqüència de la millora de la resolució de les imatges font del 2009, 25 cm, respecte de les del 2005, 50 cm, amb les quals s’havia subestimat aquesta categoria perquè en alguns casos no s’apreciaven).

2.2

El context socioeconòmic 2.2.1 Població

L’any 2010, darrer en l’abast temporal d’aquest Informe, Catalunya tenia 7.512.381 habitants. De l’any 2006 al 2010, la població catalana va créixer en 377.684 habitants, és a dir, un 5,02% de la seva població. L’any 2010, la densitat de població era de 234 hab./km2, 10 hab./km2 més que el 2006, quan era de 224 hab./km2 (vegeu la Taula 2.5). L’actual mapa territorial de Catalunya consta de quatre províncies, 41 comarques, 947 municipis, 62 entitats municipals descentralitzades, dues entitats metropolitanes i 76 mancomunitats de municipis. L’Estatut de Catalunya aprovat l’any 2006 crea una nova unitat, la vegueria, tot i que encara s’ha de dotar amb un règim jurídic que pugui determinar quin és l’abast de la seva implantació en l’organització territorial de Catalunya. Taula 2.5. Agrupació de municipis per intervals de població entre l’any 2006 i el 2010. Intervals (habitants)

Municipis per interval d’habitants Nombre de municipis 2006

Nombre de municipis 2010

Percentatge de municipis 2006

Percentatge de municipis 2010

0-1.000

496

479

52,4

50,6

1.001-5.000

253

259

26,7

27,3

5.001-10.000

86

88

9,1

9,3

10.001-20.000

51

57

5,4

6,0

20.001-50.000

37

41

3,9

4,3

50.001-100.000

13

13

1,4

1,4

Més de 100.000

10

10

1,1

1,1

Total

946

947

100

100

Font: elaboració pròpia a partir de les dades de MUNICAT.

Població per municipis segons intervals d’habitants Intervals (habitants) Nombre d’habitants 2006

Nombre d’habitants 2010

Variació del percentatge del 2006-2010

Percentatge d’habitants 2010

0-1.000

197.958

191.879

–3,1

2,6

1.001-5.000

575.556

594.638

3,3

7,9

5.001-10.000

593.788

609.346

2,6

8,1

10.001-20.000

715.701

802.488

12,1

10,7

20.001-50.000

1.094.217

1.251.110

14,3

16,7

50.001-100.000

885.437

924.282

4,4

12,3

Més de 100.000

3.072.040

3.138.638

2,2

Total

7.134.697

7.512.381

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de Municat.

41,8 100,0


24

Tal com es pot observar a la piràmide de població construïda amb dades del 2010 (Figura 2.1), el gruix de la població catalana es troba en l’interval d’edat dels 25 als 64 anys, amb un 58% del total. La població de zero a catorze anys representa el 15,5% i la de més de 65 anys constitueix el 16,8%. Si comparem l’estructura de la població del 2010 amb la de 30 anys abans (1980) s’observa una important davallada de la població de zero a catorze anys, que el 1980 representava el 25% del total. Aquell any, la població de quinze a 64 anys representava el 64,1% del total, i la de més de 65 anys era l’11%. Aquestes dades ens indiquen el progressiu envelliment de la població catalana.

Estructura de la població 2010

Figura 2.1 Estructura de la població l’any 2010.

Edat

85 i més 80-84

Font: Institut d’Estadística de Catalunya.

75-79 70-74 65-69 60-64 55-59 50-54 45-49 40-44 35-39 30-34 25-29 20-24 15-19 10-14 5-9

% 6

%

0-4 5

4

3

2

1

Catalunya

0

0

1

Espanya

2

3

4

5

6

UE-27

2.2.2 Economia a) Evolució dels sectors econòmics L’activitat econòmica catalana es caracteritza per una terciarització dels sectors productius; les activitats més destacades són les que es relacionen amb el turisme i l’oci, els serveis bancaris, les finances, i les noves tecnologies i productes vinculats a la societat de la informació, audiovisuals i telecomunicacions. Tanmateix, Catalunya és un país amb una elevada presència del sector industrial. El pes del sector serveis és lleugerament menor que el que es registra en altres economies desenvolupades. L’activitat del sector primari té poc pes en la nostra economia. Durant el període 2006-2010 (Taula 2.6, Taula 2.7, Figura 2.2 i Figura 2.3), el pes relatiu de la producció va evolucionar amb una pèrdua sostinguda de l’1,37% a l’1,11% del valor afegit brut (VAB). En nombre d’ocupats (Taula 2.8, Taula 2.9, Figura 2.4 i Figura 2.5), el sector va baixar lleugerament del 2,55% al 2,11% en relació amb el total de treballadors de tots els sectors. Tot i això, dins l’economia catalana el sector agrari té un elevat nivell d’integració amb la resta de l’economia i, a més, té una rellevant funció amb relació a l’equilibri territorial i a la conservació de la natura i la qualitat del medi ambient. L’any 2009, el que ofereix les darreres dades disponibles publicades a l’IDESCAT sobre a l’ocupació agrària (explotacions agrícoles, ramaderes, forestals i mixtes) per àmbits a Catalunya, comptabilitzava 63.330 ocupats. Les comarques amb un nombre més gran d’ocupats en aquestes activitats corresponien a les de l’Àmbit de Ponent (31,76%), seguides de les de les Terres de l’Ebre (17,84%) i del Camp de Tarragona (13,92%). El sector industrial a Catalunya ha tingut històricament una importància cabdal en l’economia del país i en la seva estructura econòmica. L’estructura industrial es fonamenta en les petites i mitjanes empreses, que conformen el 95% del total. La seva distribució comarcal es concentra bàsicament a l’entorn metropolità de Barcelona, a l’eix Tarragona-Reus i a les comarques centrals (l’Anoia, el Bages, Osona, el Ripollès i el Berguedà).


25

Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

La indústria alimentària catalana ha registrat un fort creixement durant els darrers anys, fins a ser considerada un dels tres subsectors més importants, i destaquen els productes carnis a les comarques centrals, la indústria de l’oli a les de ponent i sud i la indústria del vi fortament implementada a les comarques de l’Alt Penedès, el Priorat, l’Alt Empordà i la Terra Alta. La indústria tèxtil, després d’una forta reconversió, continua estant present a moltes comarques, sobretot al Vallès Oriental i l’Occidental, el Maresme, l’Anoia, la Garrotxa i el Baix Llobregat. La construcció va ser, des de finals dels anys noranta fins al 2010, un dels motors de l’economia catalana. Però a partir de l’any 2007 va començar a caure en nombre de treballadors. Aquest sector ha estat un dels més afectats per la crisi econòmica que va començar a la segona meitat de la primera dècada del segle xxi. Els serveis assumeixen el lideratge de la nostra economia des dels anys noranta. Això es manté i es pot veure en el període 2000-2010, tant en l’ocupació (del 62,37% de l’any 2006 al 69,7% de l’any 2010) com en el valor afegit brut que aquest sector genera (del 65,77% al 71,24% del VAB entre els mateixos anys).

Taula 2.6 Evolució del valor afegit brut (VAB) per sectors econòmics. 2000-2010. Valors en milions d’euros. 2000

2001

2002

2003

2004

2005

2006

2007

2008

2009

2010

Agricultura

2.041

2.283

2.130

2.024

2.006

1.947

2.410

2.314

2.195

2.303

2.147

Energia

2.038

2.240

2.331

2.485

2.919

3.286

3.450

3.476

4.068

3.792

4.029

Indústria

29.748

31.491

31.623

32.433

33.589

33.772

35.293

36.767

36.547

31.304

31.716

Construcció

8.376

9.638

10.949

12.391

14.234

16.515

19.008

20.149

20.364

18.875

17.526

Serveis

72.839

78.188

84.829

91.494

99.015

106.911

115.569

126.250

134.704

137.131

137.306

Total

115.043

123.841

131.861

140.827

151.764

162.430

175.730

188.956

197.878

193.405

192.724

Font: Institut d’Estadística de Catalunya.

Taula 2.7 Evolució del percentatge de valor afegit brut (VAB) per sectors econòmics respecte al total català. 2000-2010.

Agricultura

2000

2001

2002

2003

2004

2005

2006

2007

2008

2009

2010

1,77

1,84

1,62

1,44

1,32

1,20

1,37

1,22

1,11

1,19

1,11

Energia

1,77

1,81

1,77

1,76

1,92

2,02

1,96

1,84

2,06

1,96

2,09

Indústria

25,86

25,43

23,98

23,03

22,13

20,79

20,08

19,46

18,47

16,19

16,46

Construcció

7,28

7,78

8,30

8,80

9,38

10,17

10,82

10,66

10,29

9,76

9,09

Serveis

63,31

63,14

64,33

64,97

65,24

65,82

65,77

66,81

68,07

70,90

71,24

100

100

100

100

100

100

100

100

100

100

100

Total

Font: Institut d’Estadística de Catalunya.

Valor afegit brut (VAB) per sectors. 2006 - 2010

Milions d'euros Milions d'euros

160.000

Valor afegit brut (VAB) per sectors. 2006 - 2010

140.000 160.000 120.000 140.000 100.000 120.000 80.000 100.000 60.000 80.000 40.000 60.000 20.000 40.000 0 20.000 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 0 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010

Agricultura Energia Agricultura Indústria Energia Construcció Indústria Serveis Construcció Serveis

Figura 2.2 Evolució del valor afegit brut (VAB) per sectors econòmics, en milions d’euros. 2000-2010. Font: Institut d’Estadística de Catalunya.


26

Valor afegit brut (VAB) per sectors 2006 - 2010. Índex 100 160 140

Agricultura

índex=100

120

Energia

100 80

Indústria

60

Construcció

40

Serveis

Figura 2.3 Variació del valor afegit brut (VAB) per sectors econòmics, en milions d’euros. 2000-2010. Variació respecte a l’índex 100. Font: Institut d’Estadística de Catalunya.

20 0

2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010

Taula 2.8 Evolució de la població ocupada per sectors d’activitat. 2001-2010. Població en milers de persones. 2001

2002

2003

2004

2005

2006

2007

2008*

2009

2010

2.825,8

2.857,9

3.003,9

3.106,5

3.291,1

3.418,7

3.510,6

3.494,6

3.188,9

3.137,5

73

71,4

75,3

72,2

80,2

87,3

76,7

60,7

57,9

66,5

Indústria

812,6

807,4

787,5

755,1

783,9

788,6

762,4

749,0

625,2

603,6

Construcció

294,8

298,2

331,3

351

348,5

410,6

439,5

398,5

325,2

279,4

1.645,4

1.680,9

1.809,9

1.928,1

2.078,5

2.132,3

2.232,0

2.286,3

2.180,6

2.188,0

Població ocupada. Total Agricultura

Serveis

* Fins al 2007, l’activitat econòmica es classifica segons la Classificació catalana d’activitats econòmiques 1993 Revisió 1 (CCAE-93, Rev. 1). A partir del 2008, segons la nova CCAE-2009. Font: Institut d’Estadística de Catalunya, a partir de dades de l’Enquesta de població activa de l’INE.

Taula 2.9 Evolució del percentatge de població ocupada per sectors d’activitat. 2001-2010.  

2001

2002

2003

2004

2005

2006

2007

2008*

2009

2010

Agricultura

2,58

2,50

2,51

2,32

2,44

2,55

2,18

1,74

1,82

2,12

Indústria

28,76

28,25

26,22

24,31

23,82

23,07

21,72

21,43

19,61

19,24

Construcció

10,43

10,43

11,03

11,30

10,59

12,01

12,52

11,40

10,20

8,91

Serveis

58,23

58,82

60,25

62,07

63,16

62,37

63,58

65,42

68,38

69,74

* Fins al 2007, l’activitat econòmica es classifica segons la Classificació catalana d’activitats econòmiques 1993 Revisió 1 (CCAE-93, Rev. 1). A partir del 2008, segons la nova CCAE-2009. Font: Institut d’Estadística de Catalunya, a partir de dades de l’Enquesta de població activa de l’INE.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

Població ocupada per sectors d'activitat 2500

Milers de persones

2000 Agricultura 1500

Indústria

1000

Figura 2.4 Evolució de la població ocupada per sectors d’activitat, en milers de persones. 2001-2010. Font: Institut d’Estadística de Catalunya.

Construcció Serveis

500 0

27

2001

2002

2003

2004

2005

2006

2007 2008 (*) 2009

2010

Població ocupada per sectors d'activitat. 2001 - 2010. Índex 100 140,0 120,0

Agricultura

100,0

Indústria

80,0

Construcció

60,0

Figura 2.5 Variació del percentatge de població ocupada per sectors d’activitat. 2001-2010. Variació respecte a l’índex 100. Font: Institut d’Estadística de Catalunya.

Serveis

40,0 20,0 0,0

2001

2002

2003

2004

2005

2006

2007 2008 (*) 2009

2010

b) Macromagnituds econòmiques L’any 2010, Catalunya tenia un PIB de 209.727 milions d’euros, per davant dels 195.284 milions d’euros de l’any 2006. Tanmateix, l’any 2006 el PIB estava creixent i va assolir l’any 2008 els 216.923 milions d’euros. Aquest any va representar un punt d’inflexió, ja que el 2009 el PIB ja va baixar fins als 206.966 milions d’euros i es va recuperar tímidament el 2010. Pel que fa al PIB per capita, l’any 2010 se situava en 28.262 euros, quantitat superior al de la mitjana espanyola (23.100 euros) i la mitjana de la Unió Europea dels 27 (24.400 euros). D’altra banda, la taxa de variació anual del PIB del 2010 va ser del 0,1%, per sobre de la mitjana de l’Estat espanyol (–0,1%) i de la mitjana de la Unió Europea dels 27 (–1,8%).


28 Per poder comparar el PIB per capita entre dos territoris o més, s’ha d’ajustar tenint en compte les diferències del cost de la vida. És el que s’anomena la paritat de compra. Així, l’any 2010 el PIB per habitant en paritat de compra de Catalunya (Figura 2.6) (prenent en consideració com a dada base la UE-27 = 100) se situava en 117,2; a l’Estat espanyol, en 100, i a la zona Euro, en 108. L’any 2006, en canvi, el PIB per habitant en paritat de compra de Catalunya se situava en 124,3%, 7,1 punts per sobre de l’any 2010.

PIB per habitant (segons la paritat de poder de compra). Any 2009 2010 2009

Catalunya Espanya

2008

UE-27

2007 2006 0

20

40

60

80

100

120

Figura 2.6 PIB per habitant a Catalunya i Espanya, adoptant la UE-27 = 100 (segons la paritat de poder de compra). 2010. Font: Xifres de Catalunya 2011. Institut d’Estadística de Catalunya.

a) Ocupació laboral En termes d’ocupació (Figura 2.7), l’any 2010 a Catalunya hi havia una població activa de 3,8 milions de persones. D’aquestes persones, 3,13 milions estaven ocupades. La taxa d’atur era del 17,8%. L’ocupació corresponent al sector primari era del 2,1%, davant del 4,7% de la UE-27. Tot i aquest baix percentatge d’ocupació, aquest sector està integrat per subsectors potents que competeixen a escala mundial (com ara el cava, el vi, el bestiar porcí, la fruita dolça i els derivats carnis). Pel que fa al sector secundari, Catalunya es fonamenta en la indústria de transformació, inicialment tèxtil, però que ha evolucionat a altres sectors, com ara l’automòbil i els accessoris, la química, l’alimentació, les construccions navals, els mobles, etc. Cada cop és més important, també, la fabricació d’electrodomèstics i de material informàtic i telemàtic d’última generació. Les arts gràfiques i la indústria editorial constitueixen un sector decisiu dins la indústria catalana. Del total de la població ocupada de Catalunya l’any 2010, el 28,1% ho estava en la indústria i la construcció. Quant al sector terciari, amb un 69,7%, era i és el principal pel que fa a la configuració de la població ocupada de Catalunya. Se situa per sobre del conjunt de la mitjana de la Unió Europea, que tenia un 66,6% de la població ocupada en el sector serveis. A Catalunya, aquest sector destaca pel turisme i els serveis que s’hi associen, a més del gran nombre d’empreses vinculades a la publicitat, l’explotació de les noves tecnologies i la creació de continguts d’Internet. A Catalunya, l’any 2010, l’atur en els homes se situava en el 18,6%, per sobre del de les dones, que se situava en el 16,7%. La taxa d’atur dels menors de 25 anys era del 39,5%. Població ocupada per sectors 2010

Figura 2.7 Població ocupada per sectors a Catalunya, Espanya i la Unió Europea dels 27. 2010.

45 40 35 30 25

Font: Xifres de Catalunya 2011. Institut d’Estadística de Catalunya.

20 15 10 5 0

Agricultura

Indústria Catalunya

Serveis venda Espanya

UE-27

Serveis no venda


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

2.3

29

El context meteorològic. Caracterització climàtica dels anys 2006-2010

En l’àmbit del medi ambient, la meteorologia afecta de manera transversal molts dels denominats vectors ambientals. En aquest sentit, les reserves d’aigua depenen dels episodis de pluja, així com de la bona salut dels boscos o la qualitat de l’aire, que també depèn del moviment de l’aire que dispersa els contaminants. La irradiació solar, la temperatura ambient, entre d’altres, afecten la vida en general. Aquest apartat té com a objectiu caracteritzar climàticament els anys compresos entre el 2006 i el 2010 mitjançant l’anàlisi de les dades de temperatura i precipitació enregistrades a les estacions integrades a la XEMA (Xarxa d’Estacions Meteorològiques Automàtiques), gestionada pel Servei Meteorològic de Catalunya (SMC), la qual cobreix de manera homogènia gran part del territori català. En primer lloc, per a cada any es presenten els mapes següents, elaborats a partir de les dades de la XEMA: ŸŸ

Temperatura mitjana anual (°C)

ŸŸ

Diferència (°C) entre la temperatura mitjana anual i la temperatura mitjana climàtica

ŸŸ

Precipitació acumulada anual (mm)

ŸŸ

Percentatge de la precipitació acumulada anual respecte de la precipitació mitjana climàtica

A continuació s’expliquen els trets més destacats del període 2006-2010 de manera global, s’afegeixen els valors d’anomalia de temperatura i de precipitació acumulada més destacats i, finalment, s’esmenten els episodis meteorològics succeïts en el període que van tenir més importància. Les dades de temperatura (T) s’expressen en graus Celsius (°C), i les quantitats de precipitació (PPT), en mil·límetres (mm), unitat equivalent a litres per metre quadrat. Els valors mitjans climàtics, a la Taula 2.10, s’han extret de l’Atles climàtic de Catalunya. Període 1961-1990 (Martín-Vide i Raso Nadal, 2008). Quan s’efectua la comparació entre la precipitació acumulada i la temperatura mitjana i els seus corresponents valors mitjans climàtics, s’adopten els criteris que es presenten a la mateixa Taula 2.10. Taula 2.10 Criteris adoptats en la qualificació de períodes amb relació a la precipitació acumulada i la temperatura mitjana. Qualificació

PPT total enregistrada respecte de la mitjana climàtica

Qualificació

Diferència entre la temperatura mitjana i la mitjana climàtica

Molt sec

< 30%

Molt càlid

≥ +3° C

Sec

Entre 30% i 90%

Càlid

Entre +3° C i +0,5° C

Normal

Entre 90% i 110%

Normal

Entre +0,5° C i –0,5° C

Plujós

Entre 110% i 190%

Fred

Entre –0,5° C i –3° C

Molt plujós

> 190%

Molt fred

≤ –3° C

Font: Servei Meteorològic de Catalunya.

En relació amb la temperatura mitjana d’un període, s’entén per anomalia la diferència entre aquest valor meteorològic i el valor mitjà climàtic corresponent. En relació amb la precipitació acumulada durant un període, s’entén per anomalia el percentatge d’aquest valor respecte del valor mitjà climàtic corresponent.


30

2.3.1 Balanç de la temperatura i la precipitació de l’any 2006 a Catalunya a) Temperatura

Figura 2.8 Mapes de temperatura mitjana de l’any 2006 i de la diferència d’aquesta temperatura mitjana respecte de la mitjana climàtica. Font: Servei Meteorològic de Catalunya.

L’any 2006 va ser càlid (Figura 2.8), amb anomalies de temperatura entre +0,5° C i +1,5° C a pràcticament tot el territori català. Va ser un dels anys més càlids de les darreres dècades, juntament amb l’any 2003. En general, al sector occidental de Catalunya es van enregistrar valors de temperatura més propers a la mitjana climàtica, mentre que a l’oriental les diferències van ser més grans, i va resultar ser un any clarament càlid. En certes àrees, les anomalies van superar fins i tot el llindar de +1,5° C: a bona part de la comarca d’Osona, al massís del Montseny, a la comarca del Garraf, a punts de les comarques del Baix Penedès i del Tarragonès i molt localment a punts del prelitoral nord i sud. En general, la causa d’aquestes anomalies positives va ser la persistència de mesos càlids, més que la presència puntual d’episodis extremadament calorosos. Respecte als valors absoluts, la distribució de la temperatura mitjana anual va seguir, com és habitual, un patró dominat per la proximitat al mar i l’altimetria. La franja litoral central i sud i la vall de l’Ebre van enregistrar la temperatura mitjana anual més elevada, per sobre de 16° C, mentre que els valors mitjans anuals més baixos enregistrats van estar per sota de 4° C als sectors més elevats del Pirineu. La major part del territori, però, va enregistrar valors de temperatura mitjana entre 12° C i 16° C, i van ser més elevats a la franja litoral i prelitoral, així com a ponent i a la vall del Llobregat. Les estacions de la XEMA que van enregistrar anomalies positives més destacades van ser les que es mostren a la Taula 2.11. Cap estació no va enregistrar anomalies negatives de temperatura mitjana anual. Les anomalies positives més petites van ser les que es mostren a la Taula 2.12.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

Taula 2.11 Estacions de la XEMA que van enregistrar les anomalies positives més importants. 2006.

Taula 2.12 Estacions de la XEMA que van enregistrar les anomalies positives més reduïdes. 2006.

Nom de l’EMA

Comarca

Anomalia (°C)

Nom de l’EMA

Comarca

Anomalia (°C)

Nulles

L’Alt Camp

+1,8

Pinós

El Solsonès

+0,4

Punta del Fangar

El Baix Ebre

+1,8

Ulldecona – els Valentins

El Montsià

+0,5

Begues – PN del Garraf

El Baix Llobregat

+1,8

La Noguera

+0,5

Sant Pere de Ribes – PN del Garraf

Os de Balaguer – Monestir d’Avellanes

El Garraf

+1,8

Oliola

La Noguera

+0,5

Vilanova del Vallès

El Vallès Oriental

+1,8

Torroella de Montgrí

El Baix Empordà

+0,5

Font: Servei Meteorològic de Catalunya.

31

Font: Servei Meteorològic de Catalunya.

b) Precipitació

Figura 2.9 Mapes de precipitació acumulada durant l’any 2006 i del percentatge d’aquesta precipitació respecte de la mitjana climàtica. Font: Servei Meteorològic de Catalunya.

Tal com es pot observar a la Figura 2.9, l’any 2006 va ser sec a pràcticament tot el país, especialment en algunes àrees de ponent, on la precipitació recollida va ser menys de la meitat de la mitjana climàtica. A bona part del Principat la pluja enregistrada va estar entre el 50% i el 70% respecte als valors mitjans climàtics, mentre que gran part del prelitoral va presentar valors de precipitació lleugerament més alts, entre un 70% i un 90%. L’any només es pot considerar normal des del punt de vista pluviomètric a punts concrets del Pirineu occidental i en sectors del Baix Empordà, del prelitoral central, de la costa del Tarragonès i de les Terres de l’Ebre. Pràcticament tot Catalunya va tenir valors de precipitació anual inferiors a 550 mm, tret del Pirineu, el Prepirineu, el prelitoral nord i l’extrem sud del Montsià. A gran part de la meitat sud no es van superar els 400 mm, i concretament a ponent, aquest llindar va baixar fins als 250 mm. En canvi, la precipitació va superar els 1.000 mm a punts del Pirineu occidental.


32

Taula 2.13 Precipitació acumulada més abundant enregistrada a les estacions gestionades per l’SMC. Alta muntanya (per damunt de 1.800 m). 2006. Nom de l’EMA

Comarca

Precipitació (mm)

Lac Redon (2.247 m)

La Val d’Aran

1.128,0

Certascan (2.400 m)

El Pallars Sobirà

1.090,6

Bonaigua (2.266 m)

El Pallars Sobirà

1.005,6

Salòria (2.451 m)

El Pallars Sobirà

821,9

Cadí nord (2.143 m) – el Prat d’Aguiló

La Cerdanya

763,5

Font: Servei Meteorològic de Catalunya.

Taula 2.14 Precipitació acumulada més abundant enregistrada a les estacions gestionades per l’SMC. Resta d’estacions. 2006. Nom de l’EMA

Comarca

Precipitació (mm)

Molló

El Ripollès

920,6

Sant Pau de Segúries

El Ripollès

815,0

Vielha e Mijaran

La Val d’Aran

799,8

Viladrau

Osona

714,3

Caldes de Montbui – Torre Marimon

El Vallès Oriental

679,6

Nom de l’EMA

Comarca

Precipitació (mm)

Alcarràs

El Segrià

176,9

Maials

El Segrià

191,5

Tornabous

L’Urgell

202,2

Font: Servei Meteorològic de Catalunya.

Taula 2.15 Precipitacions anuals més escasses. 2006.

La Granadella

Les Garrigues

211,0

Riba-roja d’Ebre

La Ribera d’Ebre

217,8

Font: Servei Meteorològic de Catalunya.

Les quantitats de precipitació acumulada més abundants enregistrades a les estacions gestionades per l’SMC durant l’any 2006 van ser les que es mostren a la Taula 2.13 i a la Taula 2.14. A la Taula 2.15 es presenten les quantitats de precipitació anual més escasses.

c) Episodis destacats Els episodis meteorològics més remarcables que es van produir l’any 2006 van ser: ŸŸ

Episodi de neu i pluja del dia 27 al 30 de gener, amb una baixada molt important de la temperatura. Va nevar a pràcticament totes les cotes, fins i tot a punts del litoral. La precipitació acumulada va superar els 100 mm, sobretot a punts del Prepirineu.

ŸŸ

Precipitació i ventades de component nord, l’11 i 12 de març. Les ratxes de vent més importants es van donar a les parts més elevades del Pirineu, a la costa central i a l’extrem sud, i en alguns casos es van superar els 100 km/h.

ŸŸ

Episodi de pluja del 12 al 15 de setembre, amb la formació de mànegues al mar i un tornado entre Sant Boi de Llobregat i Sant Feliu de Llobregat. En la totalitat de l’episodi, es van acumular quantitats de més de 200 mm en algunes zones de Catalunya, i puntualment es van superar els 250 mm al litoral i al prelitoral.

ŸŸ

Tempestes el dia 18 d’octubre, que van originar fenòmens meteorològics greus. La precipitació va ser intensa a molts sectors de Catalunya i es van arribar a enregistrar més de 30 mm en 30 minuts. A més, l’activitat elèctrica va ser notable.

ŸŸ

Irrupció càlida del 25 al 29 d’octubre, que va provocar una pujada molt important de la temperatura. Es van enregistrar valors de temperatura màxima de 30° C o fins i tot superiors a diversos indrets del país.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

33

2.3.2 Balanç de la temperatura i la precipitació de l’any 2007 a Catalunya a) Temperatura

Figura 2.10 Mapes de temperatura mitjana de l’any 2007 i de la diferència d’aquesta temperatura mitjana respecte de la mitjana climàtica. Font: Servei Meteorològic de Catalunya.

L’any 2007 va ser normal o lleugerament càlid. Les petites anomalies negatives van correspondre, majoritàriament, a punts de la Depressió Central, del Pirineu occidental i del litoral del Baix Empordà (Figura 2.10) i van estar entre –0,4° C i 0° C, de manera que es poden considerar dins la normalitat climàtica. Les anomalies positives, en canvi, van abastar àrees més àmplies del territori. A bona part de la meitat oriental les anomalies van superar el llindar de +0,5° C, i fins i tot el de +1,0° C a punts del litoral i el prelitoral central i del litoral sud. La temperatura mitjana anual va presentar una distribució marcada per la distància al mar i per l’orografia, factors que determinen la gran diversitat climàtica de Catalunya. La isoterma de 16° C va abastar tot el litoral sud i bona part del litoral central, mentre que els valors més baixos, per sota de 4° C, es van enregistrar als sectors més elevats del Pallars Sobirà, del Pallars Jussà, de l’Alta Ribagorça i de la Val d’Aran. Al litoral nord, al prelitoral central i sud i a bona part de la comarca del Segrià es va enregistrar una temperatura mitjana entre 14° C i 16° C. A la Depressió Central i al prelitoral nord la temperatura mitjana anual va ser lleugerament més baixa, entre 12° C i 14° C. A la Taula 2.16 es mostren les estacions de la XEMA que van enregistrar les anomalies positives de temperatura més importants, mentre que les anomalies negatives més destacades van ser les que es mostren a la Taula 2.17. Taula 2.16 Estacions de la XEMA que van enregistrar les anomalies positives més importants. 2007. Nom de l’EMA

Comarca

Anomalia (°C)

Barcelona – Raval

El Barcelonès

+1,8

Cabrils

El Maresme

+1,4

Punta del Fangar

El Baix Ebre

+1,3

Canaletes

L’Alt Penedès

+1,2

Barcelona – Zoo

El Barcelonès

+1,2

Font: Servei Meteorològic de Catalunya.


34 Taula 2.17 Estacions de la XEMA que van enregistrar les anomalies negatives més importants. 2007. Nom de l’EMA

Comarca

Anomalia (°C)

Oliola

La Noguera

–0,4

Oliana

L’Alt Urgell

–0,2

Torroella de Montgrí

El Baix Empordà

–0,2

Sasseuva (2.228 m)

La Val d’Aran

–0,1

Baldomar

La Noguera

–0,1

Font: Servei Meteorològic de Catalunya.

b) Precipitació

Figura 2.11 Mapes de precipitació acumulada durant l’any 2007 i del percentatge d’aquesta precipitació respecte de la mitjana climàtica. Font: Servei Meteorològic de Catalunya.

L’any 2007 va tornar a ser sec a gairebé tot Catalunya: els valors de precipitació van estar entre el 50% i el 90% de la precipitació mitjana climàtica a pràcticament la totalitat del territori. Gairebé tota la meitat nord del país va tenir precipitació per sota del 70% respecte a la mitjana climàtica, excepte el Pirineu occidental, l’àrea del Cadí i del Port del Comte, i bona part de la costa, on el dèficit pluviomètric no va ser tan marcat. Només a l’àrea dels Ports, on la precipitació va ser superior al 150%, i localment al Tarragonès, on va superar el 110%, va ser un any plujós (Figura 2.11). Pel que fa als valors absoluts de precipitació, a la major part del territori es van recollir quantitats d’entre 250 i 550 mm. Únicament es va superar el llindar dels 550 mm al Pirineu, el Prepirineu, l’àrea dels Ports, el Montseny i punts del Tarragonès i del Baix Ebre. Les estacions meteorològiques d’alta muntanya de la XEMA (per damunt dels 1.800 m d’altitud) pràcticament no van superar els 1.000 mm. A la Taula 2.18 i a la Taula 2.19 es mostren els valors anuals de precipitació acumulada més abundants enregistrades a les estacions de la XEMA. Les dades de precipitació anuals més escasses enregistrades es mostren a la Taula 2.20.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

35

Taula 2.18 Precipitació acumulada més abundant enregistrada a les estacions gestionades per l’SMC. Alta muntanya (per damunt de 1.800 m). 2007. Nom de l’EMA

Comarca

Precipitació (mm)

Bonaigua (2.266 m)

El Pallars Sobirà

929,5

Sasseuva (2.288 m)

La Val d’Aran

888,0

Cadí nord (2.143 m) – el Prat d’Aguiló

La Cerdanya

781,4

Boí (2.535 m)

L’Alta Ribagorça

751,1

el Port del Comte (2.316 m)

El Solsonès

731,4

Font: Servei Meteorològic de Catalunya.

Taula 2.19 Precipitació acumulada més abundant enregistrada a les estacions gestionades per l’SMC. Resta d’estacions. 2007. Nom de l’EMA

Comarca

Precipitació (mm)

PN dels Ports

El Baix Ebre

1.393,3

Molló

El Ripollès

819,2

Vielha e Mijaran

La Val d’Aran

801,6

Gisclareny

El Berguedà

762,1

Mas de Barberans – Abocador

El Montsià

709,2

Nom de l’EMA

Comarca

Precipitació (mm)

Font: Servei Meteorològic de Catalunya.

Taula 2.20 Precipitacions anual més escasses. 2007.

Alcarràs

El Segrià

182,7

Lleida – la Bordeta

El Segrià

201,1

Seròs

El Segrià

212,9

Alfarràs

El Segrià

221,0

Vilanova de Segrià

El Segrià

225,4

Font: Servei Meteorològic de Catalunya.

c) Episodis destacats Els episodis de temps més rigorós de l’any 2007 van ser els següents: ŸŸ

Episodi de precipitació dels dies 17 i 18 de febrer, que va afectar sobretot l’Alt i el Baix Empordà, amb acumulacions de més de 50 mm.

ŸŸ

Ventades del 7 al 10 i del 19 al 22 de març, amb ratxes superiors a 100 km/h a bona part del territori, especialment als dos extrems del país i a les parts més elevades del Pirineu.

ŸŸ

Episodi de precipitació entre el 31 de març i el 3 d’abril que va afectar tot Catalunya. La pluja acumulada va superar els 100 mm a molts punts del Principat, i es van produir nevades destacades al Pirineu.

ŸŸ

El dia 14 de maig, el pas d’una línia frontal va deixar ruixats que van afectar bona part del territori, a més de ratxes fortes de vent, superiors als 90 km/h, a punts del prelitoral i el Prepirineu.

ŸŸ

Tempestes el dia 21 de juliol a l’extrem sud de Catalunya, que puntualment van superar els 100 mm.

ŸŸ

Tempestes els dies 6, 7, 12 i 19 d’agost a diversos sectors del país, d’intensitat forta o fins i tot torrencial en alguns punts.

ŸŸ

Episodi de calor els dies 27 i 28 d’agost a punts de la meitat occidental de Catalunya. Es van superar els 40° C a punts de la Depressió Central, la conca de Tremp, la Ribera d’Ebre i el Priorat.

ŸŸ

Pedregada el dia 17 de setembre a la Depressió Central: comarques de la Noguera, el Pla d’Urgell, el Segrià i l’Urgell, amb mides de pedra que van assolir els 5 cm de diàmetre. Va ser la pedregada més important en quinze anys.

ŸŸ

Episodi de fred del dia 15 al 18 de novembre, quan es va assolir en alguns punts la temperatura mínima absoluta més baixa en deu anys per a un mes de novembre. La temperatura a uns 1.500 m d’altitud era de –4° C a –6° C, quan la mitjana en aquella època de l’any es troba al voltant de 5° C.

ŸŸ

Ventades del 7 al 12 de desembre, que van afectar especialment els dos extrems de Catalunya i els sectors més elevats del Pirineu.


36

2.3.3 Balanç de la temperatura i la precipitació de l’any 2008 a Catalunya a) Temperatura

Figura 2.12 Mapes de temperatura mitjana de l’any 2008 i de la diferència d’aquesta temperatura mitjana respecte de la mitjana climàtica. Font: Servei Meteorològic de Catalunya.

L’any 2008 va resultar termomètricament normal a gairebé tot el territori català, amb anomalies de temperatura entre –0,5° C i +0,5° C. Només en alguns punts del litoral i del prelitoral central es va enregistrar una anomalia per sobre de 0,5° C. D’altra banda, la temperatura mitjana va ser lleugerament inferior a la mitjana climàtica en algunes àrees, sobretot del quadrant nord-oest de Catalunya, i es van arribar a enregistrar anomalies per sota de –0,5° C en punts del Pirineu occidental (Figura 2.12). Pel que fa als valors de temperatura, estan clarament influenciats per l’orografia i la distància al mar. Així, els valors més elevats es van enregistrar al litoral, on puntualment es van superar els 16° C de temperatura mitjana anual. Concretament, les zones on es va superar aquest llindar són punts del cap de Creus, el litoral de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, la Costa Daurada i el tram final de l’Ebre, amb tot el seu delta inclòs. A l’altre extrem, les temperatures mitjanes anuals més baixes de Catalunya es van enregistrar al Pirineu i a punts elevats del Prepirineu, on la temperatura mitjana anual va quedar per sota dels 10° C. Dins d’aquest àmbit, només les estacions situades per sobre dels 2.000 m d’altitud van enregistrar valors de temperatura mitjana inferiors als 5° C. Les estacions a més altitud, ubicades al Pirineu occidental i a uns 2.500 m, van enregistrar una temperatura mitjana anual lleugerament inferior a 2° C. A la Taula 2.21 i a la Taula 2.22 es mostren, respectivament, les anomalies positives i negatives més importants enregistrades per les estacions de la XEMA.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

Taula 2.21 Estacions de la XEMA que van enregistrar les anomalies positives més importants. 2008.

Taula 2.22 Estacions de la XEMA que van enregistrar les anomalies negatives més importants. 2008.

Nom de l’EMA

Comarca

Anomalia (°C)

Nom de l’EMA

Comarca

Anomalia (°C)

Barcelona – Raval

El Barcelonès

+1,5

Lac Redon (2.247 m)

La Val d’Aran

–0,8

Vila-rodona

L’Alt Camp

+1,0

El Port del Comte (2.316 m)

El Solsonès

–0,5

Barcelona – Zoo

El Barcelonès

+1,0

Bonaigua (2.266 m)

El Pallars Sobirà

–0,5

Cabrils

El Maresme

+0,9

Sasseuva (2.228 m)

La Val d’Aran

–0,4

Muntanyola

Osona

+0,8

Oliola

La Noguera

–0,3

Font: Servei Meteorològic de Catalunya.

37

Font: Servei Meteorològic de Catalunya.

b) Precipitació

Figura 2.13. Mapes de precipitació acumulada durant l’any 2008 i del percentatge d’aquesta precipitació respecte de la mitjana climàtica. Font: Servei Meteorològic de Catalunya.

L’any 2008 va ser normal o plujós a la major part del Principat (Figura 2.13). Va ser plujós a gran part de la Depressió Central i del Prepirineu, al nord de les comarques tarragonines, al massís dels Ports i en alguns punts localitzats del litoral i el prelitoral central, i també a l’extrem sud de la Costa Brava. Dins d’aquestes zones, es va superar el 130% de precipitació acumulada respecte de la mitjana climàtica al curs mitjà del Llobregat, a la capçalera del Cardener, al Montsec i en punts de l’Urgell, del Pla d’Urgell, de la Ribera d’Ebre, del Baix Camp i del Tarragonès. D’altra banda, l’any 2008 va ser sec en alguns sectors del país, entre els quals destaca la comarca de l’Alt Empordà. Dins d’aquesta comarca, l’àrea més propera a la badia de Roses va recollir una precipitació anual inferior al 70% respecte de la mitjana climàtica. Altres zones del país on l’any va ser lleugerament sec són l’extrem nord de la Val d’Aran i alguns punts de la Cerdanya, del massís del Montmell (entre el Baix Penedès i l’Alt Camp) i del tram final de l’Ebre. Pel que fa als valors de precipitació, les precipitacions més escasses, inferiors als 550 mm, es van enregistrar a les comarques del pla de Lleida, a la vall de l’Ebre, al litoral de l’Alt Empordà i en punts del Garraf, el Baix Ebre i l’Alt Camp. Dins d’aquestes zones, els mínims de precipitació corresponen a alguns sectors del Segrià on la precipitació anual va quedar per sota dels 400 mm. A l’altre extrem, la precipitació anual va superar els 1.000 mm en punts del Pirineu i el Prepirineu, com, per exemple, a tot el Pirineu occidental, a les parts més elevades del Montsec, a l’àrea del Cadí i el Port


38 del Comte, en molts punts del Berguedà, el Ripollès i l’Alta Garrotxa. Fora de la serralada pirinenca, també es van superar els 1.000 mm anuals al massís del Montseny i a l’àrea dels Ports. La Taula 2.23 i la Taula 2.24 mostren les quantitats de precipitació acumulada anual més abundants enregistrades a les estacions gestionades per l’SMC. Els valors de precipitació anual més escassos es van enregistrar a les estacions de la XEMA indicades a la Taula 2.25.

c) Episodis destacats Els fenòmens meteorològics més destacats es van produir durant els episodis següents: ŸŸ

ŸŸ

Nevades al Pirineu, temperatures molt baixes i fortes ventades entre els dies 4 i 6 de març. Els valors de temperatura mínima van baixar per sota dels –15° C a diverses EMA d’alta muntanya, mentre que es van superar ratxes de vent de 125 km/h a molts punts del Pirineu i el Prepirineu. A més, es van superar ratxes de 80 km/h a diversos punts repartits pel territori. Precipitacions abundants, de més de 50 mm, que van ser de neu en cotes baixes del Pirineu, entre els dies 20 i 24 de març.

ŸŸ

Successius episodis de precipitacions, especialment abundants al nord-oest, durant l’abril i el maig.

ŸŸ

Pluges generals, molt abundants al litoral i al prelitoral sud, entre els dies 9 i 11 de maig. A molts punts es van superar els 100 mm acumulats al llarg de l’episodi.

ŸŸ

ŸŸ

ŸŸ

ŸŸ

Tempestes a tot el país els dies 11 i 12 de juliol, sovint acompanyades de calamarsa o pedra. En alguns punts els xàfecs van ser d’intensitat torrencial (quantitats superiors a 40 mm en 30 minuts). Calorada i temperatures màximes de l’any els dies 30 i 31 de juliol i entre el 4 i el 6 d’agost. El màxim valor va ser de 39° C a les estacions de Tornabous (l’Urgell) i Seròs (el Segrià). Precipitacions abundants els dies 28 i 29 d’octubre, amb neu a tot el Pirineu, que va superar els 50 cm a cotes altes. També va nevar a cotes baixes, en algunes zones de la Depressió Central, i es van enregistrar temperatures diürnes excepcionalment baixes. Del 30 d’octubre al 2 de novembre, episodi de pluges molt abundants, superiors a 50 mm en 24 hores, amb neu al Pirineu i fortes ventades associades a fenòmens acusats de temps al camp de Tarragona i la Conca de Barberà.

Taula 2.23 Precipitació acumulada més abundant enregistrada a les estacions gestionades per l’SMC. Alta muntanya (per damunt de 1.800 m). 2008. Nom de l’EMA

Comarca

Precipitació (mm)

Espot (2.519 m)

El Pallars Sobirà

1.416,5

El Port del Comte (2.316 m)

El Solsonès

1.416,5

Ulldeter (2.364 m)

El Ripollès

1.272,6

Núria (1.971 m)

El Ripollès

1.253,6

Boí (2.535 m)

L’Alta Ribagorça

1.238,5

Font: Servei Meteorològic de Catalunya.

Taula 2.24 Precipitació acumulada més abundant enregistrada a les estacions gestionades per l’SMC. Resta d’estacions. 2008. Nom de l’EMA

Comarca

Precipitació (mm)

Montsec d’Ares (1.574 m)

El Pallars Jussà

1.186,4

PN dels Ports

El Baix Ebre

1.185,1

Sant Pau de Segúries

El Ripollès

1.156,7

Viladrau

Osona

1.137,0

Molló

El Ripollès

1.091,0

Font: Servei Meteorològic de Catalunya.

Taula 2.25 Precipitacions anual més escasses. 2008. Nom de l’EMA

Comarca

Precipitació (mm)

Alcarràs

El Segrià

331,0

Torres de Segre

El Segrià

341,4

Seròs

El Segrià

398,7

La Granadella

Les Garrigues

400,0

Roses

l’Alt Empordà

406,5

Font: Servei Meteorològic de Catalunya.

ŸŸ

Temperatures molt baixes, amb nevades dèbils a diversos punts de Catalunya, que van arribar al prelitoral, entre els dies 25 i 28 de novembre. La temperatura a l’alta muntanya va baixar per sota dels –15° C.

ŸŸ

Entre els dies 26 i 28 de desembre, temporal de llevant que va afectar especialment el nord-est del país. Les pluges van ser molt abundants, superiors a 100 mm, i es van produir nevades en cotes baixes, fins i tot a nivell del mar a l’Alt Empordà. També hi va haver una notable alteració marítima, amb registre d’onades a la badia de Roses de prop de 9 m d’alçària.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

39

2.3.4 Balanç de la temperatura i la precipitació de l’any 2009 a Catalunya

a) Temperatura

Figura 2.14 Mapes de temperatura mitjana de l’any 2009 i de la diferència d’aquesta temperatura mitjana respecte de la mitjana climàtica.. Font: Servei Meteorològic de Catalunya.

L’any 2009 va resultar càlid a gairebé tot Catalunya, i en general és un dels més càlids de les darreres dècades, tot i que per darrere dels anys 2006 i 2003 (Figura 2.14). Les anomalies positives van estar entre +0,5° C i +1,5° C a la major part del país. Les anomalies màximes es van enregistrar al litoral central, punts de la Serralada Prelitoral, gran part de la Catalunya Central i alguns punts de les comarques de ponent. D’altra banda, la temperatura mitjana de l’any 2009 es va situar en valors més propers a la mitjana climàtica al litoral i el prelitoral nord, així com a gran part del Pirineu occidental. La temperatura mitjana anual depèn bàsicament de l’orografia i de la distància al mar, de manera que a Catalunya s’enregistren els valors més elevats prop de la costa. Així, es van superar els 16° C de temperatura mitjana anual a la meitat sud del litoral, així com a l’àrea del cap de Creus i en punts baixos de la Ribera d’Ebre. D’altra banda, la temperatura disminueix amb l’altitud, de manera que els valors més baixos es van enregistrar als sectors elevats del país. L’any 2009 només es va enregistrar una temperatura mitjana anual inferior als 10° C en altituds superiors als 1.000 m del Pirineu i el Prepirineu, així com a les zones més altes del massís del Montseny i dels Ports. A l’alta muntanya pirinenca, només les estacions situades per sobre dels 2.000 m d’altitud van enregistrar valors de temperatura mitjana inferiors als 5° C. Finalment, les estacions més elevades del Pirineu occidental, situades a uns 2.500 m, van enregistrar una temperatura mitjana anual entre els 2° C i 3° C. La Taula 2.26 mostra els valors d’anomalies positives més importants. No es van enregistrar anomalies negatives en cap estació de la XEMA; les anomalies positives més baixes van ser les que es mostren a la Taula 2.27.


40 Taula 2.26 Estacions de la XEMA que van enregistrar les anomalies positives més importants. 2009.

Taula 2.27 Estacions de la XEMA que van enregistrar les anomalies positives més reduïdes. 2009.

Nom de l’EMA

Comarca

Anomalia (°C)

Nom de l’EMA

Comarca

Anomalia (°C)

Barcelona – Raval

El Barcelonès

+2,0

Bonaigua (2.266 m)

El Pallars Sobirà

+0,1

Barcelona – Zona Universitària

El Barcelonès

+2,0

Lac Redon (2.247 m)

La Val d’Aran

+0,1

Parets del Vallès

El Vallès Oriental

+1,6

Salòria (2.451 m)

El Pallars Sobirà

+0,2

Vila-rodona

L’Alt Camp

+1,6

Sasseuva (2.228 m)

La Val d’Aran

+0,2

Muntanyola

Osona

+1,6

Certascan (2.400 m)

El Pallars Sobirà

+0,4

Font: Servei Meteorològic de Catalunya.

Font: Servei Meteorològic de Catalunya.

b) Precipitació

Figura 2.15 Mapes de precipitació acumulada durant l’any 2009 i del percentatge d’aquesta precipitació respecte de la mitjana climàtica. Font: Servei Meteorològic de Catalunya.

El 2009 va ser un any sec a la majoria de comarques, especialment als dos extrems del litoral i el prelitoral, on la precipitació va ser inferior al 70% respecte als valors climàtics de referència, o fins i tot, molt localitzadament, inferior al 50% (Figura 2.15). En canvi, la precipitació acumulada va assolir la mitjana climàtica o fins i tot la va superar al Pirineu occidental i en algunes comarques de l’interior. Les quantitats acumulades durant l’any 2009 arreu del país van ser molt variades, tal com correspon al clima de Catalunya. Les més escasses, inferiors als 400 mm, es van enregistrar als indrets climàticament més secs del país, com són la vall de l’Ebre i gran part del pla de Lleida. Dins d’aquestes zones, els mínims de precipitació corresponen al tram final del Segre i a punts de la Ribera d’Ebre, on ni tan sols es van assolir els 300 mm en tot el 2009. Tampoc no es van assolir els 400 mm al sud de les comarques de l’Urgell i la Segarra ni en alguns punts de la Costa Brava i del Camp de Tarragona. A l’altre extrem, la precipitació anual del 2009 va superar els 1.000 mm en alguns sectors de muntanya, però en aquesta ocasió només a les zones més altes del Pirineu i el Prepirineu. Els màxims de precipitació, fins i tot superiors als 1.300 mm, es van assolir a la cara sud del Pirineu occidental. Fora de l’àmbit de l’alta muntanya, la precipitació anual va superar els 700 mm a les valls del Pirineu i el Prepirineu, a les muntanyes de Prades i al massís del Montseny. A l’àrea dels Ports, on la precipitació acumulada el 2008 s’havia aproximat als 1.200 mm, durant el 2009 no es van assolir ni tan sols els 700 mm. Finalment, a la majoria de comarques del litoral, del prelitoral i de la Catalunya Central la precipitació anual es va situar entre els 400 i els 600 mm.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

41

La Taula 2.28 i la Taula 2.29 mostren les quantitats de precipitació acumulada més abundants enregistrades a les estacions gestionades per l’SMC. Els valors més baixos de precipitació enregistrats a les estacions de la XEMA van ser els que es presenten a la Taula 2.30. Taula 2.28 Precipitació acumulada més abundant enregistrada a les estacions gestionades per l’SMC. Alta muntanya (per damunt de 1.800 m). 2009. Nom de l’EMA

Comarca

Anomalia (°C)

Espot (2.519 m)

El Pallars Sobirà

1.623,9

Certascan (2.400 m)

El Pallars Sobirà

1.386,8

Lac Redon (2.247 m)

La Val d’Aran

1.350,7

Ulldeter (2.364 m)

El Ripollès

1.198,2

Boí (2.535 m)

L’Alta Ribagorça

1.127,5

Font: Servei Meteorològic de Catalunya.

Taula 2.29 Precipitació acumulada més abundant enregistrada a les estacions gestionades per l’SMC. Resta d’estacions. 2009. Nom de l’EMA

Comarca

Anomalia (°C)

Vielha e Mijaran

La Val d’Aran

991,6

El Pont de Suert

L’Alta Ribagorça

921,3 904,5

Orís

Osona

Gisclareny

El Berguedà

903,2

Montesquiu

Osona

849,9

Nom de l’EMA

Comarca

Anomalia (°C)

Seròs

El Segrià

271,8

Riba-roja d’Ebre

La Ribera d’Ebre

277,4

Torres de Segre

El Segrià

311,2

Amposta

El Montsià

320,5

Aldover

El Baix Ebre

321,2

Font: Servei Meteorològic de Catalunya.

Taula 2.30 Precipitacions anual més escasses. 2009.

Font: Servei Meteorològic de Catalunya.

c) Episodis destacats El llistat següent recull els principals episodis de l’any 2009: ŸŸ

Baixes temperatures i precipitacions generalitzades entre el 6 i el 9 de gener, amb nevades en cotes baixes a la meitat est del país el dia 6 i a l’extrem sud el dia 9.

ŸŸ

Temporal de vent molt fort arreu del país el 24 de gener, amb ratxes superiors als 100 km/h a la meitat sud, a les cotes altes del Pirineu i al nord de l’Alt Empordà.

ŸŸ

Nevada al Pirineu de 10 a 60 cm al fons de les valls i de fins a 1 m en alguns cims l’11 de febrer.

ŸŸ

Entre el 28 de març i el 22 d’abril es van produir diversos episodis de precipitacions generalitzades que van acumular quantitats molt abundants (quantitats superiors a 50 mm i de fins a 100 mm en 24 hores) al Pirineu, el Prepirineu i el prelitoral tarragoní.

ŸŸ

Forta entrada d’aire càlid i vent de ponent en superfície, que van provocar temperatures màximes entre 35° C i 40° C a gran part del litoral i el prelitoral el dia 23 de juliol.

ŸŸ

Onada de calor amb temperatures màximes de fins a 40° C a l’interior entre els dies 16 i 20 d’agost.

ŸŸ

Pluges abundants i generalitzades, amb acumulacions de més de 100 mm al litoral i el prelitoral central, així com en punts del Pirineu, entre els dies 20 i 22 d’octubre.

ŸŸ

Temporal marítim i nevada abundant en cotes baixes de la meitat sud els dies 13 i 14 de desembre.

ŸŸ

Temperatura més baixa de l’any a la major part del país entre els dies 19 i 21 de desembre.

ŸŸ

Successives depressions van afectar directament Catalunya entre els dies 21 i 31 de desembre, acumulant entre 100 i 200 mm de precipitació i importants gruixos de neu a la cara sud del Pirineu occidental.


42

2.3.5. Balanç de la temperatura i la precipitació de l’any 2010 a Catalunya a) Temperatura

Figura 2.16 Mapes de temperatura mitjana de l’any 2010 i de la diferència d’aquesta temperatura mitjana respecte de la mitjana climàtica. Font: Servei Meteorològic de Catalunya.

La temperatura mitjana de l’any 2010 va estar per sota de la mitjana climàtica a gairebé tot Catalunya, i va fer que resultés un dels anys més freds de les darreres dècades (Figura 2.16). Cal retrocedir fins als anys 2005, 1996 o sobretot 1993, segons la zona, per trobar un any tant o més fred. L’anomalia de temperatura de l’any 2010 es va situar entre 0,0° C i –1,0° C a la major part del país. Les anomalies negatives més destacades es van enregistrar a punts del Pirineu, del Prepirineu i de la Catalunya Central. Per contra, a la comarca del Barcelonès es va enregistrar una temperatura mitjana anual per sobre de la mitjana climàtica, associada a l’illa de calor urbana. La temperatura mitjana anual depèn bàsicament de l’orografia i de la continentalitat, de manera que a Catalunya els valors més elevats corresponen a la franja litoral. Els valors de temperatura mitjana van ser superiors a 16° C al delta de l’Ebre, a punts del litoral de Tarragona i a la ciutat de Barcelona. Al conjunt del litoral, la temperatura mitjana va ser inferior, entre 14° C i 15° C a la meitat nord i entre 15° C i 16° C a la meitat sud. Cap a l’interior, la temperatura mitjana del 2010 va oscil·lar entre valors propers als 10° C enregistrats als altiplans més elevats i els més de 14° C a les àrees més càlides del pla de Lleida. Finalment, els valors més baixos del país es van enregistrar a l’alta muntanya pirinenca, on la temperatura mitjana del 2010 va ser inferior als 5° C per sobre dels 2.000 m d’altitud i entorn d’1° C en altituds properes als 2.500 m. Quant a les anomalies positives, la Taula 2.31 mostra els valors màxims enregistrats a les estacions de la XEMA; només estacions situades a la ciutat de Barcelona van assolir el llindar de +0,5° C. La majoria d’estacions van enregistrar anomalies negatives; les més importants es mostren a la Taula 2.32.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya Taula 2.31 Estacions de la XEMA que van enregistrar les anomalies positives més importants. 2010.

Comarca

Anomalia (°C)

Sasseuva (2.228 m)

La Val d’Aran

–1,6

Lac Redon (2.247 m)

La Val d’Aran

–1,5

Salòria (2.451 m)

El Pallars Sobirà

–1,4

+0,4

Guardiola de Berguedà

El Berguedà

–1,2

+0,3

Boí (2.535 m)

L’Alta Ribagorça

–1,2

Comarca

Anomalia (°C)

Barcelona – Raval

El Barcelonès

+1,0

Barcelona – Zoo

El Barcelonès

+0,7

Barcelona – Zona Universitària

El Barcelonès

+0,5

Tarragona – Complex Educatiu

El Tarragonès

Cabrils

El Maresme

Font: Servei Meteorològic de Catalunya.

Taula 2.32 Estacions de la XEMA que van enregistrar les anomalies negatives més importants. 2010. Nom de l’EMA

Nom de l’EMA

43

Font: Servei Meteorològic de Catalunya.

b) Precipitació

Figura 2.17 Mapes de precipitació acumulada durant l’any 2010 i del percentatge d’aquesta precipitació respecte de la mitjana climàtica. Font: Servei Meteorològic de Catalunya.

L’any 2010 va ser normal o plujós a gran part de Catalunya (Figura 2.17). Els sectors plujosos es van situar sobretot al nord del país, especialment al litoral, mentre que a la meitat sud va ser normal o fins i tot sec a les Terres de l’Ebre i a sectors de ponent. L’any també va resultar sec en alguns punts del Pirineu i del Pla de l’Estany. Tot i l’existència de sectors secs, en cap sector la precipitació no va ser inferior al 70% de la mitjana climàtica. Les quantitats de precipitació acumulades arreu del país durant l’any 2010 van presentar un rang molt ampli, tal com correspon al nostre clima. Les més escasses, inferiors als 400 mm, es van restringir a la part més baixa del pla de Lleida i a l’extrem nord de la Ribera d’Ebre, que climàticament són les àrees més seques de Catalunya. Fins i tot, en alguns punts del Segrià la precipitació acumulada el 2010 no va arribar a superar els 300 mm. A l’altre extrem, la precipitació del 2010 va superar els 1.000 mm a la majoria de les zones climàticament més plujoses del país, com ara el massís del Montseny, les Guilleries, el Collsacabra, bona part del Ripollès i la Garrotxa, punts de l’Alt Berguedà, la serra del Cadí, el Port del Comte i, en general, les cotes altes del Pirineu occidental. Dins d’aquestes àrees, els valors més elevats van superar els 1.400 mm a la capçalera del Ter i a l’àrea del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.


44 Els valors més destacats de precipitació acumulada anual enregistrats per les estacions de la XEMA van ser els que es mostren a la Taula 2.33 i a la Taula 2.34. Pel que fa als valors més baixos de precipitació, es van enregistrar majoritàriament a la comarca del Segrià; les quantitats mínimes recollides per les estacions de la XEMA van ser les que es mostren a la Taula 2.35. Taula 2.33 Precipitació acumulada més abundant enregistrada a les estacions gestionades per l’SMC. Alta muntanya (per damunt de 1.800 m). 2010. Nom de l’EMA

Comarca

Precipitació (mm)

Espot (2.519 m)

El Pallars Sobirà

1.466,7

Ulldeter (2.364 m)

El Ripollès

1.404,9

Núria (1.971 m)

El Ripollès

1.282,8

El Port del Comte (2.316 m)

El Solsonès

1.217,5

Boí (2.535 m)

L’Alta Ribagorça

1.151,5

Font: Servei Meteorològic de Catalunya.

Taula 2.34 Precipitació acumulada més abundant enregistrada a les estacions gestionades per l’SMC. Resta d’estacions. 2010. Nom de l’EMA

Comarca

Precipitació (mm)

Molló

El Ripollès

1.278,7 1.240,5

La Vall d’en Bas

La Garrotxa

Santuari de Queralt

El Berguedà

1.107,2

Viladrau

Osona

1.077,1

Olot

La Garrotxa

1.007,1

Comarca

Precipitació (mm)

Font: Servei Meteorològic de Catalunya.

Taula 2.30 Precipitacions anual més escasses. 2009. Nom de l’EMA Raimat

El Segrià

299,5

Riba-roja d’Ebre

La Ribera d’Ebre

321,7

Seròs

El Segrià

324,8

Gimenells

El Segrià

326,6

Vilanova de Segrià

El Segrià

326,8

Font: Servei Meteorològic de Catalunya.

c) Episodis destacats El llistat següent recull els principals episodis de l’any 2010: ŸŸ

Nevada abundant a la meitat sud del país els dies 7 i 8 de gener, puntualment fins al nivell del mar, amb gruixos de neu de fins a 70 cm a les muntanyes de Prades.

ŸŸ

Forta ventada de mestral el 14 de gener, amb ratxes màximes de més de 125 km/h a l’extrem sud.

ŸŸ

Onada d’aire fred entre els dies 10 i 14 de febrer, amb valors inferiors als –20° C a l’alta muntanya.

ŸŸ

El pas de la depressió Xynthia per l’oest de la península Ibèrica va provocar vent molt fort al Pirineu occidental els dies 27 i 28 de febrer, amb ratxes superiors als 150 km/h a les cotes altes.

ŸŸ

El dia 8 de març va caure una de les nevades més importants dels darrers anys a la meitat nord de Catalunya, amb neu fins al nivell del mar i gruixos de 20 a 50 cm a bona part de l’interior. Posteriorment, hi va haver glaçades pràcticament generalitzades entre els dies 9 i 11 de març.

ŸŸ

Un temporal de pluja va acumular fins a més de 100 mm a la meitat est entre els dies 2 i 5 de maig.

ŸŸ

Principal calorada de l’any els dies 26 i 27 d’agost, amb vent de component oest en superfície i temperatures màximes properes als 40° C a molts punts del litoral i el prelitoral.

ŸŸ

Del 9 al 12 d’octubre, es va produir la llevantada més important de l’any, amb acumulacions de pluja de més de 200 mm a punts del nord-est, vent fort i onades de fins a 8 m d’alçària al golf de Roses.

ŸŸ

Forta ventada de gregal al nord del país i baixada important de la temperatura els dies 25 i 26 d’octubre.

ŸŸ

Temperatures baixes, amb glaçades fortes a l’interior, del 15 al 18 i del 25 al 27 de desembre.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

2.4

45

Documentació i fonts consultades

DIRECCIÓ GENERAL DE POLÍTIQUES AMBIENTALS. 2012. Medi ambient a Catalunya. Informe 2011. Direcció General de Polítiques Ambientals. Departament de Territori i Sostenibilitat. MARTÍN-VIDE, J.; RASO NADAL, J. M. 2008. Atles climàtic de Catalunya. Període 1961-1990. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. ORIOL DE BOLÒS I CAPDEVILA. 2001. Vegetació dels Països Catalans. Ed. Aster. Col·lecció Gaia. PANAREDA, J. M. 1996. Resum de geografia física de Catalunya. Eumo Editorial, Vic.

Pàgines web consultades Agència Catalana de l’Aigua aca-web.gencat.cat/aca/appmanager/aca/aca/

CREAF. Mapa de cobertes del sòl de Catalunya www.creaf.uab.es/mcsc/

Generalitat de Catalunya. Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural www20.gencat.cat/portal/site/DAR/menuitem.de9bc3be15677b5dbcde0563b0c0e1a0/?vgnextoid=f17cd246401e3110VgnVCM1000000b131e0aRCRD&vgnextchannel=f17cd246401e3110Vgn VCM1000000b131e0aRCRD&vgnextfmt=default

Generalitat de Catalunya. Departament d’Empresa i Ocupació www20.gencat.cat/portal/site/empresaiocupacio

Generalitat de Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat. Indicadors i estadístiques de medi ambient i sostenibilitat www20.gencat.cat/portal/site/territori/menuitem.14fa444b994def145f13ae92b0c0e1a0/?vgnextoid=01d36847d0775310VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=01d36847d 0775310VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default

Generalitat de Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat. Secretaria de Medi Ambient i Sostenibilitat www20.gencat.cat/portal/site/mediambient/menuitem.eb812fc1b897d4ba24572d32b0c0e1a0/?vgnextoid=da37db5c24340210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=da37db5c 24340210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default

Institut d’Estadística de Catalunya www.idescat.cat/

Servei Meteorològic de Catalunya www.meteo.cat/servmet/index.html


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

3. Aigua

47

- Water - Agua

Resum L’aigua és un recurs natural, imprescindible per a la vida humana i la qualitat del medi ambient, que cal protegir i preservar. D’aquí la necessitat de conèixer-lo, de gestionar-lo correctament i de vetllar pel bon funcionament dels ecosistemes aquàtics. El control i el seguiment de l’estat de les masses d’aigua a Catalunya es realitza segons el Programa de seguiment i control aprovat per la Generalitat de Catalunya l’any 2008. Aquest Programa analitza l’estructura i el funcionament dels ecosistemes, l’estat químic de les masses d’aigua superficials i l’estat quantitatiu i qualitatiu de les masses d’aigua subterrànies. En el cas de les aigües subterrànies, els resultats per al període 2007-2010 mostren que es va assolir el bon estat en el 49% de les masses d’aigua. La principal causa del mal estat que presentaven les altres masses d’aigua era la seva qualitat, és a dir, l’estat químic, sobretot a causa de la presència de nitrats. Pel que fa a l’estat dels rius, es van complir els objectius de bon estat en un 25% de les masses d’aigua. El 32% dels rius es van considerar en un estat proper a bo, mentre que un 27% es van classificar en un estat inferior a bo. La major part de masses d’aigua que incomplien el bon estat es concentren a les zones amb més pressions d’origen antròpic. D’altra banda, el seguiment de l’estat de les aigües costaneres va indicar que el 58% de les masses d’aigua estaven en bon estat, el 16%, en un estat proper a bo, i el 21%, en un estat dolent. Aquestes darreres masses es concentraven majoritàriament a la costa central de Catalunya, des del Maresme sud fins al sud del cap de Salou. Per al 5% de masses d’aigua restant les dades eren parcials. Les pressions que s’exerceixen sobre les masses d’aigua i que condicionen el seu estat es poden classificar en pressions sobre la quantitat del recurs disponible i pressions sobre la qualitat tant del recurs com dels ecosistemes aquàtics. Una de les pressions quantitatives és l’extracció com a conseqüència de la demanda d’aigua. L’any 2007, a Catalunya, aquesta demanda va ser de 2.965 hm3/any. El 70% es va consumir en usos agrícoles, el 22% en usos urbans i el 6% en usos industrials. El 2% restant es va emprar en usos ramaders. Diferenciant per conques, es va observar que els usos agrícoles van consumir el 93% de l’aigua a la conca de l’Ebre. En canvi, a les conques internes, conques fluvials que es troben íntegrament en territori català, l’ús predominant va ser l’urbà, amb un consum del 52% de l’aigua. Precisament, en els usos urbans resulta molt destacable la reducció progressiva de consum d’aigua per habitant, fruit de la sensibilització i responsabilitat ciutadana davant l’escassetat del recurs i dels diversos episodis de sequera ocorreguts els darrers anys. Així, s’estima que el consum d’aigua domèstica l’any 2010 va ser de 117 litres per habitant i dia. Amb relació a les pressions sobre la qualitat de l’aigua, el seu origen és la contaminació derivada de les activitats urbanes i productives. Alteren la qualitat de l’aigua i dels ecosistemes, entre d’altres, les aigües residuals urbanes, la contaminació d’origen agrícola per l’ús de plaguicides, pesticides, fertilitzants i adobs i la contaminació d’origen industrial per la gran varietat d’elements que pot aportar a l’aigua. Per garantir la quantitat i la qualitat de l’aigua i del medi aquàtic, la Unió Europea va aprovar l’any 2000 la Directiva marc de l’aigua (2000/60/CE), que destaca pel seu enfocament: l’aigua deixa de ser vista exclusivament com a recurs, i es considera un element bàsic dels ecosistemes hídrics i una part fonamental per al manteniment d’una bona qualitat ambiental que, alhora, garanteixi el recurs. La Directiva marc de l’aigua estableix procediments comuns per a tota la Unió Europea per fer el seguiment de l’estat de les masses d’aigua, per analitzar les pressions a què estan sotmeses, per definir i executar els plans de gestió que assegurin la preservació del recurs i per garantir la participació ciutadana en el procés. A Catalunya, en aplicació d’aquesta Directiva, l’any 2008 es va aprovar el Programa de seguiment i control i, l’any 2010, el Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya i el Programa de mesures. Així mateix, l’any 2009 es van aprovar les Propostes de gestió i mesures al Pla de demarcació de l’Ebre, demarcació amb competències compartides amb l’Estat espanyol. Altres instruments de planificació vigents, de caràcter sectorial, van ser el Pla de gestió de sequera, impulsat arran del greu episodi viscut durant els anys 2007 i 2008, el Pla sectorial de cabals de manteniment de les conques internes de Catalunya i el Programa de sanejament d’aigües residuals urbanes 2005.


48

Summary Water is a natural resource, essential for human life and the quality of the environment, which must be protected and preserved. Hence the need to understand it, manage it properly and ensure that aquatic ecosystems function properly. Bodies of water in Catalonia are controlled and monitored through the Monitoring and Control Programme approved by the Government of Catalonia in 2008. This programme analyses the structure and functioning of ecosystems, the chemical condition of surface waters and the quantitative and qualitative condition of groundwater bodies. In the case of groundwater, the results for the period 2007-2010 show 49% of water bodies were in good condition. The main cause of the poor condition of the other water bodies was their quality, i.e. their chemical condition, mainly due to the presence of nitrates. Regarding the state of the rivers, 25% of water bodies were in good condition. A further 32% of rivers were considered to have a condition close to good, while 27% were classified as less than good. Most water bodies not in good condition are concentrated in the areas with the greatest human pressure. In addition, monitoring of the state of coastal waters indicated that 58% of water bodies were in good condition, 16% close to good, and 21% in poor condition. These latter were concentrated mainly in the central coast of Catalonia, from south Maresme to the south of Cape Salou. For the remaining 5% of water bodies, data were partial. The pressures exerted on water bodies that affect their condition can be classified as pressures on the amount of available resource and pressures on the quality of both the resource and aquatic ecosystems. One of the quantitative pressures is extraction as a result of the demand for water. In 2007, demand in Catalonia was 2,965 hm3/ Year. A total of 70% was consumed by agriculture, 22% by urban use and 6% by industrial use. The remaining 2% was used by livestock farming. Separated into different basins, it was observed that agriculture consumed 93% of the water in the Ebro basin. By contrast, in the internal basins, river basins entirely in Catalan territory, the predominant use was urban consumption, representing 52% of water. Indeed, in urban use it is remarkable to note the progressive reduction in per capita water consumption as a result of public awareness and responsibility regarding the scarcity of the resource and several droughts in recent years. It is estimated that domestic water consumption in 2010 was 117 litres per day. In relation to pressures on water quality, these originate from pollution due to urban and productive activities. The quality of water and ecosystems is affected by urban wastewater, pollution from agricultural pesticide and fertilizer use and industrial pollution , among other factors, due to the variety of elements discharged into the water. To ensure the quantity and quality of water and the aquatic environment, in 2000 the European Union adopted the Water Framework Directive (2000/60/EC), which is notable for its focus: water is no longer seen solely as a resource, but is considered a basic element of water ecosystems and an essential part of maintaining good environmental quality, which in turn guarantees the resource. The Water Framework Directive establishes common procedures throughout the European Union to monitor the status of water bodies, analyse the pressures they are subjected to, define and implement management plans that ensure the preservation of the resource and ensure public participation in the process. In Catalonia, in application of this Directive, in 2008 the Monitoring and Control Programme was approved, followed in 2010 by the River Basin District Management Plan and Measures Programme. Also in 2009, the Management and Measures Proposals for the Ebro Demarcation Plan were approved, with competences shared with the central government of Spain. Other sector-based planning instruments in force were the Drought Management Plan, promoted due to the serious episode experienced during 2007 and 2008, the Sector Plan for Ecological Flows in Catalan Internal Basins and the Urban Wastewater Treatment Programme 2005.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

49

Resumen El agua es un recurso natural, imprescindible para la vida humana y la calidad del medio ambiente, que debemos proteger y preservar. De ahí la necesidad de conocerlo, de gestionarlo correctamente y de velar por el buen funcionamiento de los ecosistemas acuáticos. El control y seguimiento del estado de las masas de agua en Cataluña se lleva a cabo según el Programa de Seguimiento y Control aprobado por la Generalitat de Catalunya en el año 2008. Este programa analiza la estructura y el funcionamiento de los ecosistemas, el estado químico de las masas de agua superficiales, y el estado cuantitativo y cualitativo de las masas de agua subterráneas. En el caso de las aguas subterráneas, los resultados para el periodo 2007-2010 muestran que se alcanzó un buen estado en el 49 % de las masas de agua. La principal causa del mal estado del resto de masas de agua era su calidad, es decir, su estado químico, sobre todo debido a la presencia de nitratos. En cuanto al estado de los ríos, se cumplieron los objetivos de buen estado en un 25 % de las masas de agua. El 32 % de los ríos se consideraron en un estado cercano a bueno, mientras que un 27 % se clasificaron en un estado inferior a bueno. La mayor parte de masas de agua que incumplían el buen estado se concentran en las zonas con más presiones de origen antrópico. Respecto al estado de las aguas litorales, el seguimiento de estas indicó que el 58 % de las masas de agua estaban en buen estado, el 16 %, en un estado cercano a bueno y el 21 %, en mal estado. Estas últimas se concentraban mayoritariamente en la costa central de Cataluña, desde El Maresme sur hasta el sur del cabo de Salou. Para el 5 % de masas de agua restante los datos eran parciales. Las presiones que se ejercen sobre las masas de agua y que condicionan su estado pueden clasificarse en presiones sobre la cantidad del recurso disponible y presiones sobre la calidad tanto del recurso como de los ecosistemas acuáticos. Una de las presiones cuantitativas es la extracción como consecuencia de la demanda de agua. En el año 2007, en Cataluña, esta demanda fue de 2.965 hm3/año. El 70 % se consumió en usos agrícolas; el 22 %, en usos urbanos, y el 6 %, en usos industriales. El 2 % restante se utilizó para usos ganaderos. Si se distingue por cuencas, se observa que los usos agrícolas consumieron el 93 % del agua en la cuenca del Ebro. En cambio, en las cuencas internas, cuencas fluviales que se encuentran íntegramente en territorio catalán, el uso predominante fue el urbano, con un consumo del 52 % del agua. Precisamente, en los usos urbanos resulta muy destacable la progresiva reducción de consumo de agua por habitante, fruto de la sensibilización y responsabilidad ciudadana ante la escasez del recurso y de los distintos episodios de sequía ocurridos en los últimos años. Así, se estima que el consumo de agua doméstica en el año 2010 fue de 117 litros por habitante y día. En relación con las presiones sobre la calidad del agua, su origen es la contaminación derivada de las actividades urbanas y productivas. Alteran la calidad del agua y de los ecosistemas, entre otros factores, las aguas residuales urbanas, la contaminación de origen agrícola por el uso de plaguicidas, pesticidas, fertilizantes y abonos, y la contaminación de origen industrial por la gran variedad de elementos que puede aportar al agua. Para garantizar la cantidad y la calidad del agua y del medio acuático, la Unión Europea aprobó en el año 2000 la Directiva marco del agua (2000/60/CE), que destaca por su enfoque: el agua pasa de verse exclusivamente como un recurso a considerarse un elemento básico de los ecosistemas hídricos y una parte fundamental para el mantenimiento de una buena calidad ambiental que, al mismo tiempo, garantice el recurso. La Directiva marco del agua establece procedimientos comunes para toda la Unión Europea a la hora de llevar a cabo el seguimiento del estado de las masas de agua, analizar las presiones a las que están sometidas, definir y ejecutar los planes de gestión que aseguren la preservación del recurso y garantizar la participación ciudadana en el proceso. En Cataluña, en aplicación de esta directiva, en el año 2008 se aprobó el Programa de Seguimiento y Control, y en el año 2010, el Plan de Gestión del Distrito de Cuenca Fluvial de Cataluña y el Programa de Medidas asociado a este. Asimismo, en el año 2009 se aprobaron las propuestas de gestión y medidas del Plan de Demarcación del Ebro, demarcación en la que se comparten competencias con el Estado español. Otros instrumentos de planificación vigentes, de carácter sectorial, fueron el Plan de Gestión de Sequía, impulsado a raíz del grave episodio vivido durante los años 2007 y 2008, el Plan Sectorial de Caudales Ambientales de las Cuencas Internas de Cataluña o el Programa de Saneamiento de Aguas Residuales Urbanas 2005.


50

3.1

Estat del medi aquàtic

L’aigua és un recurs natural, imprescindible per a la vida humana i el medi ambient, que cal protegir i preservar. D’aquí la necessitat de conèixer-la, de gestionar-la correctament i de vetllar pel bon funcionament dels ecosistemes que alimenta. A la Unió Europea, l’any 2000 es va aprovar el principal referent normatiu que permet als estats membres donar resposta a aquestes necessitats de manera coordinada. La Directiva marc de l’aigua (2000/60/CE) (DMA) estableix procediments comuns per conèixer l’estat de les masses d’aigua i fer-ne un seguiment, per analitzar les pressions a què estan sotmeses, per definir i executar els plans de gestió que assegurin la preservació d’aquest recurs essencial i per garantir la participació ciutadana en tot aquest procés. La Directiva esmentada va ser incorporada a l’ordenament jurídic estatal per mitjà de la modificació de la Llei d’aigües (Llei 62/2003, de 30 de desembre, de mesures fiscals, administratives i d’ordre social que va modificar el Text refós de la Llei d’aigües, Reial decret legislatiu 1/2001) i a la normativa autonòmica per mitjà del Decret legislatiu 3/2003, de 4 de novembre, pel qual s’aprova el Text refós de la legislació en matèria d’aigües a Catalunya. L’ampli abast de la DMA fa que sigui un element de referència continuada al llarg d’aquest capítol. La DMA estableix que el conjunt de recursos hídrics es divideixi en petites unitats diferenciades, que s’anomenen masses d’aigua, cadascuna amb unes característiques pròpies que la distingeixen de les masses d’aigua veïnes. Es consideren masses d’aigua diferenciades les aigües subterrànies, els rius, rieres i torrents, els estanys i zones humides, els embassaments i les aigües costaneres. A la Taula 3.1 es presenta el nombre de masses d’aigua definides a Catalunya per cada un d’aquests tipus.

Taula 3.1 Nombre de masses d’aigua per tipus definides a Catalunya. Tipus de masses d’aigua

Nombre de masses d’aigua

Aigües subterrànies

53

Rius

367

Embassaments

30

Estanys

40

Zones humides

72

Aigües costaneres

38

Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a.

Cada massa d’aigua és una unitat amb entitat pròpia, sobre la qual es fixen objectius de qualitat ambiental, s’apliquen mesures de control per saber en quin estat es troba i s’hi fan actuacions per tal de millorar-la quan sigui possible. El bon estat de les masses d’aigua és el principal objectiu ambiental de la DMA, i garanteix que la qualitat de cada massa d’aigua sigui suficient per conservar, a llarg termini, les característiques naturals que li són pròpies. La DMA utilitza el concepte d’estat per caracteritzar les masses d’aigua i introdueix el concepte d’estat ecològic per a la valoració de les masses d’aigua superficials. L’estat ecològic és el resultat de la valoració conjunta de la qualitat biològica de l’ecosistema de la massa d’aigua i la qualitat fisicoquímica.

A Catalunya, les diferents masses d’aigua es classifiquen territorialment en dues demarcacions o unitats de gestió, com es mostra a la Figura 3.1. D’una banda, es troben les conques fluvials que es localitzen íntegrament en territori català, anomenades conques internes, i de l’altra, les anomenades conques intercomunitàries i internacionals, que es troben parcialment a Catalunya i parcialment a altres comunitats autònomes o estats. És el cas de les conques catalanes de l’Ebre i el Xúquer i de la conca internacional de la Garona. Les conques internes inclouen les conques dels rius Muga, Fluvià, Ter, Daró, Tordera, Besòs, Llobregat, Foix, Gaià i Francolí, de la riera de Riudecanyes i de les rieres costaneres entre la frontera amb França i la desembocadura del riu Sénia. L’àmbit de la demarcació de les conques internes, també anomenat districte de conca fluvial de Catalunya, ocupa una superfície de 16.600 km2 i representa el 52% del territori de Catalunya. Inclou 634 municipis que engloben el 92% de la població catalana. L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), empresa pública de la Generalitat de Catalunya adscrita al Departament de Territori i Sostenibilitat, és l’entitat competent en la planificació i la gestió de les conques internes. D’altra banda, les conques intercomunitàries engloben les conques catalanes del riu Ebre i Xúquer. Ocupen una superfície de 14.000 km2, que representa el 48% del territori de Catalunya, i inclouen 312 municipis, els quals concentren el 8% de la població de Catalunya. La planificació i gestió d’aquestes conques és compartida entre l’ACA i els organismes de conca als quals pertanyen, la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer. La conca de la Garona es gestiona, en la part catalana, de manera compartida entre l’ACA i la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

51

Figura 3.1 Masses d’aigua de les conques internes i les conques intercomunitàries i internacionals a Catalunya. Font: Agència Catalana de l’Aigua.

3.1.1 Xarxa de seguiment i control de l’estat de les masses d’aigua El control i el seguiment de l’estat de les masses d’aigua a Catalunya es realitza segons el Programa de seguiment i control (PSiC) que el Govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar per Acord de govern (GOV 128/2008) el 3 de juny de 2008. Aquest Programa utilitza els procediments de diagnosi ambiental que exigeix la DMA i analitza l’estructura i el funcionament dels ecosistemes i l’estat químic (substàncies prioritàries i prioritàries perilloses) per a les masses d’aigua superficials, i l’estat quantitatiu i qualitatiu per a les masses d’aigua subterrànies. A continuació es descriuen les característiques de les xarxes de control existents a Catalunya per al seguiment i el control de l’estat de les masses d’aigua i de la seva evolució des de l’inici del PSiC, l’any 2007, fins a l’any 2010.

a) Xarxa de seguiment i control de les aigües subterrànies Les aigües subterrànies són aquelles que es troben sota la superfície del sòl i que generalment s’acumulen en aqüífers. Els aqüífers són formacions geològiques on s’emmagatzema i circula aigua aprofitant la porositat, la filtració i les fissures de la roca. Quan el volum d’aigua que s’emmagatzema és considerable i clarament diferenciat, s’anomena massa d’aigua subterrània. A Catalunya s’han definit 53 masses d’aigua subterrànies. D’aquestes masses, 39 pertanyen a les conques internes, i catorze, a les conques catalanes de l’Ebre. El seguiment de les 53 masses d’aigua subterrània es realitza a partir d’una xarxa de punts de control (pous, sondejos, fonts i mines) que es distribueixen de la manera més uniforme possible sobre cada una d’aquestes masses d’aigua. Aquests punts s’organitzen en diferents xarxes seguint uns objectius de control determinats (xarxes de vigilància, operatives i d’investigació), els quals permeten determinar tant l’estat químic com l’estat quantitatiu de les aigües subterrànies. L’any 2010, la xarxa de control quantitatiu estava formada per 471 piezòmetres, per mesurar el nivell dels aqüífers, i la xarxa de vigilància, que controla els paràmetres generals de les aigües (els anions i cations majoritaris, components del cicle del nitrogen i metalls traça) i estava formada per 783 punts de control (Taula 3.2). La xarxa operativa que analitza paràmetres específics relacionats amb la contaminació per nitrats, plaguicides, processos industrials i per intrusió salina tenia 1.358 punts de control.


52 Taula 3.2 Evolució del nombre de punts de control de la xarxa de control quantitatiu i qualitatiu. 2006-2010. Xarxa de control quantitatiu

2006

2007

2008

2009

2010

Evolució 2006-2010

Xarxa de piezometria

370

396

427

464

471

+27%

Xarxa de control qualitatiu

2006

2007

2008

2009

2010

Evolució 2006-2010

Vigilància

500

664

742

753

783

+57%

Operativa de nitrats

730

760

686

559

826

+13%

Operativa de plaguicides

61

106

107

49

115

+89%

Operativa de salinitat

165

160

161

167

151

–8%

Operativa d’episodis de contaminació

111

150

155

168

266

+140%

Font: Memòries d’activitats de l’Agència Catalana de l’Aigua, 2006-2010 (Agència Catalana de l’Aigua, 2007, 2008a, 2009, 2010a i 2011b).

b) Xarxa de seguiment i control de les aigües superficials Les aigües superficials són les aigües quietes o corrents que es troben a la superfície del sòl, les aigües de transició pròximes a la desembocadura dels rius i les aigües costaneres o marines situades fins a una milla de la costa. En el seguiment i el control de les aigües superficials, es valora l’estat de les aigües i dels ecosistemes aquàtics. Així, cada massa d’aigua superficial es controla mitjançant el seguiment d’un punt o estació de mostreig. Els punts, organitzats segons criteris diversos, donen lloc a les diverses xarxes de control amb diferents freqüències de mostreig depenent de la importància del paràmetre i de la pressió a què està sotmesa la massa d’aigua. La Taula 3.3 presenta l’evolució del nombre d’estacions de control per àmbit de seguiment en les diferents categories de masses d’aigua en el període 2006-2010. Cal tenir en compte que el Programa de seguiment i control s’executa des del 2007 (com indica la Directiva marc de l’aigua), de manera que no es disposa de dades per al 2006. Si bé el 2006 es feia un seguiment, els paràmetres mesurats i els criteris aplicats eren uns altres, de manera que les dades no són útils amb finalitats comparatives i, per aquesta raó, no se’n determina el nombre a la Taula 3.3.

Taula 3.3 Evolució de nombre de punts de control de les aigües superficials per àmbit de seguiment. 2006-2010. Nombre d’estacions de control

2006

2007

2008

2009

2010

Rius

-

367

367

367

367

Embassaments

-

8

30

30

30

Llacs

-

1

1

3

-

Peixos

-

15

17

40

39

Sediments Musclo zebrat Xarxa automàtica TOTAL

-

27

28

29

27

40

40

43

43

43

-

26

26

26

26

512

538

532

Font: Memòries d’activitats de l’Agència Catalana de l’Aigua, 2006-2010 (Agència Catalana de l’Aigua, 2007, 2008a, 2009, 2010a i 2011b).

Per fer seguiment de l’estat de les masses d’aigua superficial, s’avalua l’estat ecològic dels ecosistemes aquàtics que engloba la valoració de tres tipus d’indicadors: ŸŸ

Indicadors biològics. Els éssers vius actuen d’indicadors, ja que cada espècie requereix unes característiques ecològiques de l’hàbitat per sobreviure. Quan aquestes característiques no són òptimes, aquestes espècies desapareixen o mostren els efectes de les possibles mancances; així, es pot assignar a cada espècie un valor de sensibilitat que s’usarà en els càlculs corresponents. S’usen els indicadors basats en les algues diatomees, en els macròfits, en els macroinvertebrats i en els peixos.

ŸŸ

Indicadors hidromorfològics. Avaluen les característiques hidrològiques i geomorfològiques actuals dels rius i, també, les característiques que tindrien en absència de les alteracions humanes. Es mesura el compliment dels cabals de manteniment i alteracions del règim de cabals, la continuïtat fluvial i l’estat del bosc de ribera.

ŸŸ

Indicadors fisicoquímics. Es basen en la combinació de diferents paràmetres químics i de temperatura per donar una visió global de la qualitat de l’aigua. S’utilitzen els valors de nitrats, amoni, fosfats, carboni orgànic total, conductivitat i clorurs.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

53

A més d’aquests indicadors, s’analitza l’estat químic de les aigües superficials per detectar 33 compostos químics persistents i perillosos, anomenats substàncies prioritàries i substàncies prioritàries perilloses, així com setze substàncies preferents. Les substàncies prioritàries i les preferents inclouen detergents, biocides, hidrocarburs, metalls pesants, disruptors endocrins, etc. Les anàlisis s’efectuen en mostres d’aigua i, també, en sediments i peixos, atesa la seva capacitat de sedimentació i bioacumulació. Finalment, la Xarxa Automàtica de Control de la Qualitat de les Aigües (XACQA) efectua un seguiment en 26 estacions de control i ofereix controls en temps real i en continu d’un seguit de paràmetres fisicoquímics útils per a la identificació d’episodis de contaminació i la seva gestió.

3.1.2 Estat de les aigües subterrànies L’estat de les masses d’aigua subterrànies s’estableix a partir de la qualificació de l’estat químic i l’estat quantitatiu en cada una. L’estat final s’obté a partir de la combinació dels dos estats i s’expressa en dos nivells, bo o dolent, prenent la pitjor qualificació de les dues valoracions. S’estableix també la categoria en risc per a aquelles masses d’aigua que, tot i no estar en mal estat, presenten un risc d’estar-ho a mitjà i llarg termini. A Catalunya, els resultats de l’anàlisi de l’estat químic i quantitatiu de les aigües subterrànies controlades en el conjunt del període 20072010 mostraven que s’assolien els objectius de bon estat en 26 masses d’aigua (49%) (Figura 3.2 i Taula 3.4). La principal causa del mal estat de les masses d’aigua subterrànies era la seva qualitat, és a dir, l’estat químic, (majoritàriament per excés de nitrats al medi), i en menor proporció l’estat quantitatiu, tot i que puntualment aquesta afecció pot resultar greu.

Figura 3.2 Estat de les aigües subterrànies. Resum 2007-2010. Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a.

Taula 3.4 Nombre de masses d’aigua segons la valoració de l’estat quantitatiu i qualitatiu de les aigües subterrànies. Resum 2007-2010. ESTAT GLOBAL

Nombre de masses d’aigua Percentatge del total

ESTAT QUANTITATIU

ESTAT QUALITATIU

Bo

Dolent

Bo

En risc

Dolent

Bo

Dolent

26

27

41

7

5

27

26

49%

51%

77%

13%

10%

51%

49%

Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a.

De les 53 masses d’aigua a Catalunya, n’hi ha 26 que presenten mal estat químic. La presència de nitrats a l’aigua subterrània és la principal causa d’aquest mal estat (sobretot en zones on es duu a terme una gran activitat agrícola). Altres paràmetres que també hi contribueixen en menor mesura són els sulfats, els clorurs i l’amoni. El percloroetilè i el tricloroetilè, productes que provenen de l’activitat industrial, són responsables del mal estat de masses situades al Vallès, el Barcelonès i el Camp de Tarragona (zones més industrialitzades). Les masses d’aigua que assoleixen objectius de bon estat químic són les que se situen en zones de capçalera i que tenen una pressió antròpica més baixa que la resta.


54 a) Estat quantitatiu de les aigües subterrànies En el període 2007-2010, 41 masses d’aigua (77%) van assolir els objectius de bon estat quantitatiu (Figura 3.3). Les cinc masses d’aigua següents es van valorar amb un estat quantitatiu dolent: ŸŸ

Massa d’aigua de la Selva: es van detectar descensos dels nivells piezomètrics de manera local, sobretot al llarg de la riera de Santa Coloma. Aquesta situació pot estar provocada per una elevada explotació en aquesta zona.

ŸŸ

Massa d’aigua del Gaià – l’Anoia: tot i que les tendències piezomètriques dels darrers anys es mantenien més o menys estables, els nivells de l’aigua subterrània detectats eren molt inferiors als registrats anys enrere.

ŸŸ

Masses del tram baix de la conca del Catalunya. Resum 2007-2010. Llobregat, cubeta de Sant Andreu i Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Vall Baixa, i delta del Llobregat: es van Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a. avaluar en mal estat, atès que el grau de salinitat al delta del Llobregat encara era molt elevat. La reducció en l’extracció d’aigua en aquest aqüífer i les mesures que es van aplicar per corregir aquest estat (barrera hidràulica, basses de recàrrega, etc.) van permetre una recuperació progressiva, tot i que a finals del període considerat en aquest Informe encara no s’havia pogut arribar als llindars de qualitat desitjats.

ŸŸ

Massa d’aigua de la zona fluviodeltaica del baix Ter: es va detectar un important con de bombament d’aigua causat per les extraccions per abastament, cosa que induïa a una intrusió marina persistent.

Figura 3.3 Estat quantitatiu de les aigües subterrànies a

D’altra banda, set masses d’aigua presentaven possibles indicis de sobreexplotació i, per tant, presentaven també risc d’estar en mal estat a mitjà i llarg termini. Eren les següents: ŸŸ

El baix Besòs i el pla de Barcelona: s’observava que a la zona del delta del Besòs hi havia un canvi significatiu descendent en la tendència dels nivells piezomètrics, que a més semblava induir una entrada d’aigua marina.

ŸŸ

Cubeta d’Abrera, zona fluviodeltaica del Fluvià – la Muga, bloc del Gaià i el Baix Camp: mostraven tendències piezomètriques descendents.

ŸŸ

Garraf i Cardó-Vandellòs: es detectaven valors de clorurs que podrien posar en perill el seu bon estat.

b) Estat químic de les aigües subterrànies En el període 2007-2010, 27 masses d’aigua (51%) van assolir els objectius de bon estat químic (Figura 3.4). La presència de nitrats a l’aigua subterrània era la principal causa del mal estat químic, sobretot a les zones on es duu a terme una

Figura 3.4 Estat químic de les aigües subterrànies. Resum 2007-2010. Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

55

gran activitat agrícola. De les 26 masses d’aigua subterrànies en mal estat químic, s’identificaven un total de dinou masses en mal estat a causa de la contaminació per nitrats. És a dir, el 36% del total de les masses d’aigua subterrànies de Catalunya mostraven incompliment a causa de la contaminació per nitrats. També era responsable del mal estat químic la presència de sulfats (en vuit masses d’aigua), d’amoni (en quatre masses d’aigua), de clorurs (en nou masses d’aigua) i de valors elevats de conductivitat elèctrica (en quatre masses d’aigua). Pel que fa als clorurs i la conductivitat, la sobreexplotació dels aqüífers costaners és un dels factors que afavoreixen l’entrada d’aigua de mar als aqüífers, entrada que augmenta la salinitat de l’aigua dolça subterrània. Afecta també l’estat químic la presència de dissolvents orgànics procedents de l’activitat industrial com ara el percloroetilè (en cinc masses d’aigua) i el tricloroetilè (en dues masses d’aigua). Aquests eren responsables del mal estat de masses situades en zones industrialitzades com és ara el Vallès, el Barcelonès i el Camp de Tarragona. Les masses d’aigua que assolien objectius de bon estat químic són les que se situen en zones de capçalera i experimentaven, per tant, una pressió antròpica més baixa que la resta.

3.1.3 Estat dels rius A Catalunya s’han definit 367 masses d’aigua de riu, que són objecte de control d’acord amb el Programa de seguiment i control (PSiC). D’aquestes masses, 248 pertanyen a les conques internes, i 119, a les conques catalanes de l’Ebre, la Garona i el Sénia. L’estat final dels rius s’estableix a partir de la integració de la qualificació de l’estat ecològic i l’estat químic. L’estat final s’expressa en dos nivells: bo o inferior a bo. No obstant això, i atès el caràcter extremadament reduït d’aquesta valoració, l’Agència Catalana de l’Aigua preveu una qualificació intermèdia de proper a bo, per tal de tipificar aquelles masses d’aigua que, tot i no complir l’objectiu estricte de la DMA, presenten un estat amb tendència al compliment que permet diferenciar-les d’aquelles altres que l’incompleixen de manera clara. L’any 2010, l’anàlisi de l’estat dels rius controlats en el conjunt del període 20072010 indicava que s’assolien els objectius de bon estat en un 25% de les masses d’aigua. El 32% dels rius es consideraven en un estat proper a bo, mentre que un 27% s’assignaven a un estat inferior a bo (Figura 3.5 i Taula 3.5).

Figura 3.5 Estat de les masses d’aigua de riu. 2010. Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a.

Taula 3.5 Nombre de masses d’aigua segons la valoració de l’estat dels rius. Resum 2007-2010. ESTAT DELS RIUS

Nombre de masses d’aigua Percentatge del total

Bo

Proper a bo

Inferior a bo

Dades parcials

91

116

101

59

25%

32%

27%

16%

Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a.

Les masses d’aigua que incomplien el bon estat es concentren a les zones amb més pressions d’origen antròpic. El baix Llobregat, l’Anoia, la Gavarresa, el Besòs, el Foix, el Francolí i alguns afluents del Ter, la Muga i el baix Segre eren els rius amb signes evidents de mal estat. Tanmateix, en zones poc poblades, com al Pirineu, es detectaven alguns incompliments per la presència de substàncies prioritàries o alteracions en les poblacions piscícoles i la qualitat biològica.


56 a) Estat ecològic dels rius La valoració de l’estat ecològic és el resultat de la valoració conjunta de la qualitat biològica i la qualitat fisicoquímica. La qualitat hidromorfològica encara no havia estat integrada l’any 2010. La valoració de l’estat ecològic considera cinc categories: molt bo, bo, mediocre, deficient i dolent. La Figura 3.6 i la Taula 3.6 mostren els resultats obtinguts el 2010. Aquest any 2010, el 39% dels rius de Catalunya assolien els objectius d’estat ecològic bo o molt bo, mentre que l’estat del 15% es considerava deficient o dolent. La major part dels rius presentaven un estat ecològic mediocre, sovint proper a bo, atès que tan sols un o pocs indicadors incomplien els objectius. D’aquests rius, aproximadament un quart de les masses d’aigua presentaven només incompliments de la qualitat fisicoquímica, i en un altre quart els objectius establerts s’incomplien per als peixos. La resta incomplien els objectius establerts amb relació a diversos indicadors biològics, així com a paràmetres fisicoquímics, però tots es trobaven dins del nivell mediocre.

Figura 3.6 Estat ecològic dels rius. 2010. Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a.

Taula 3.6 Nombre de masses d’aigua segons la valoració de l’estat ecològic dels rius. Resum 2007-2010. ESTAT ECOLÒGIC Molt bo

Bo

Mediocre

Deficient

Dolent

Sense controls

Nombre de masses

33

111

138

42

14

29

Percentatge del total

9%

30%

38%

11%

4%

8%

Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a.

El Llobregat, el Besòs, la Muga i el Foix eren les conques que tenien més masses en un estat ecològic deficient o dolent. Aquestes masses se situen en indrets poblats, industrials o agrícoles.

b) Estat químic dels rius El balanç de l’estat químic posa de manifest que el 62% dels rius complien els objectius d’estat químic l’any 2010 (Figura 3.7 i Taula 3.7). Els compostos responsables de la major part d’incompliments pertanyen a la família dels disruptors endocrins en zones industrials i a plaguicides en zones agrícoles. Els incompliments en masses d’aigua situades en capçaleres del Segre i les Nogueres Pallaresa i Ribagorçana tenien el seu origen en la suma d’endosulfans, un plaguicida usat com a insecticida. Els valors eren propers al llindar de detecció, just per sobre de les normes de qualitat establertes per la normativa vigent (RD 60/2011); la

Figura 3.7 Estat químic dels rius. 2010. Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

57

causa d’això podria estar relacionada amb el probable transport atmosfèric d’aquests compostos des del seu focus d’origen i la posterior precipitació en les àrees geogràfiques on es van detectar. Aquest fet va ser observat també per equips d’investigadors de centres de recerca en llacs d’alta muntanya del Pirineu. Taula 3.7 Nombre de masses d’aigua segons la valoració de l’estat químic dels rius. 2010. ESTAT QUÍMIC Compleix

No compleix

Sense controls

Nombre de masses

226

73

68

Percentatge del total

62%

20%

18%

Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a.

3.1.4 Estat dels embassaments Es considera embassament l’acumulació d’aigua produïda per una obstrucció d’un riu o rierol que tanca parcialment o total la seva llera. A Catalunya, s’han definit 30 masses d’aigua embassaments que són objecte de control segons el PSiC. D’aquestes masses, tretze pertanyen a les conques internes, i disset, a les conques catalanes de l’Ebre. Els embassaments són les masses d’aigua molt modificades per antonomàsia, ja que la seva existència requereix que es produeixin greus alteracions hidrològiques i morfològiques al riu. Per això no se’n pot avaluar l’estat ecològic —expressió de l’estructura i la funció de l’ecosistema—, sinó que es parla del potencial ecològic o la qualitat que pot atènyer tenint en compte els condicionants de la seva alteració hidromorfològica. L’estat d’un embassament integra la valoració del seu potencial ecològic i l’estat químic, de manera similar a la resta de masses d’aigua superficials. La freqüència amb què es controla cada paràmetre depèn de l’embassament, especialment del risc i la pressió que suporta. De manera general, en els embassaments en risc s’efectuen controls anuals de potencial ecològic i d’estat químic, mentre que en els que no presenten risc el mostreig és biennal. L’estat d’una massa d’aigua només pot ser bo o inferior a bo. L’Agència Catalana de l’Aigua també considera una qualificació intermèdia de proper a bo, per tal de tipificar aquelles masses d’aigua que presenten un estat amb tendència al compliment de la DMA. L’any 2010, un 80% de les masses d’aigua d’embassaments a Catalunya assolien els objectius de bon estat. Un 10% dels embassaments tenien un estat proper a bo, mentre que el 10% restant van mostrar signes evidents de mal estat (Taula 3.8).

Taula 3.8 Nombre de masses d’aigua segons la valoració de l’estat dels embassaments. Resum 2007-2010. ESTAT QUÍMIC

Nombre de masses Percentatge del total

Bo

Proper a bo

Inferior a bo

24

3

3

80%

10%

10%

Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a.

Els tres embassaments en estat inferior a bo tenen en comú ser petits embassaments situats en els trams baixos de zones de forta descàrrega i abocaments tant urbans com industrials i agrícoles. Es tracta dels embassaments del Foix, el Gaià i els Guiamets, aquest últim amb un potencial ecològic mediocre, però sense dades d’estat químic. L’embassament que va mostrar el pitjor estat és el del Foix, que rep les aigües de la conca del Foix, una conca predominantment agrícola on a més es concentren abocaments d’aigües industrials i urbanes en els trams més baixos. La Baells, Sau i Boadella van presentar un estat proper a bo amb un bon estat químic però un potencial ecològic mediocre. Probablement, acusaven l’empitjorament del seu estat que van patir durant la sequera de 2007-2008 (vegeu l’apartat 3.2.3).


58 a) Potencial ecològic dels embassaments La valoració del potencial ecològic considera cinc categories: òptim, bo, mediocre, deficient i dolent. La Taula 3.9 mostra els resultats obtinguts per al període 2007-2010. Taula 3.9 Nombre de masses d’aigua segons la valoració del potencial ecològic dels embassaments. Resum 2007-2010. POTENCIAL ECOLÒGIC

Nombre de masses Percentatge del total

Òptim

Bo

Mediocre

Deficient

Dolent

14

10

4

1

1

47%

33%

13%

3%

3%

Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a.

Així, el 80% dels embassaments van assolir l’objectiu de bon potencial ecològic. El potencial ecològic s’avalua en el moment més desfavorable per a la qualitat de l’embassament, que és a finals d’estiu, quan les aigües se solen trobar estratificades i separades en una capa superior, més calenta, i una d’inferior, més freda. El potencial de cada embassament s’avalua per separat en ambdues capes, i s’integra al final en una única valoració. Per a la valoració del potencial ecològic s’analitzen variables biològiques com ara la clorofil·la i la composició d’algues cianofícies, com també la concentració d’oxigen dissolt i possible anòxia a la capa inferior. També s’analitzen els nutrients. En el període 2007-2010, el bon potencial ecològic es va assolir a la majoria d’embassaments catalans, i en molts es va arribar al nivell òptim. Els embassaments de Boadella, els Guiamets i la Baells van mostrar un estat mediocre, mentre que l’estat de l’embassament del Catllar al Gaià va ser deficient, i el del Foix, dolent.

b) Estat químic dels embassaments Tots els embassaments dels quals es disposa de dades van presentar un bon estat químic en el període 2007-2010 (Taula 3.10). Aquests embassaments es troben repartits per totes les conques, i per gairebé tots els trams de riu, i inclouen embassaments de diferents dimensions. Els embassaments sense dades es concentren a la conca de l’Ebre i, especialment, als trams alts en zones on no existeix una pressió significativa per abocaments de substàncies prioritàries.

Taula 3.10 Nombre de masses d’aigua segons la valoració de l’estat químic dels embassaments. Resum 2007-2010. ESTAT QUÍMIC

Nombre de masses Percentatge del total

Compleix

No compleix

Dades parcials

21

0

9

70%

0%

30%

Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a.

Un cas especial és l’embassament de Flix, el qual presentava una contaminació elevada per mercuri i compostos organoclorats en els sediments acumulats.

3.1.5 Estat dels estanys i les zones humides Es considera estany una massa d’aigua dolça d’extensió considerable caracteritzada per un escàs o nul moviment de l’aigua. Es considera zona humida una zona de superfície terrestre, considerada com a unitat de transició entre els sistemes aquàtics i terrestres, en la qual la capa freàtica està habitualment a nivell de la superfície o molt propera a la superfície, cosa que provoca que s’inundi de manera permanent o intermitent. A Catalunya s’han identificat 40 estanys i 72 zones humides com a masses d’aigua. Els estanys se situen majoritàriament al Pirineu. Aquests estanys i les 21 zones humides situades a les conques catalanes de l’Ebre són monitorades des de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. Des de l’Agència Catalana de l’Aigua, seguint el PSiC, es fa el seguiment i el control dels estanys de Banyoles, Montcortès i Basturs, i de les 51 zones humides situades a les conques internes de Catalunya.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

59

La determinació de l’estat dels estanys i de les zones humides es realitza principalment a partir d’indicadors biològics, i es pondera en funció de paràmetres fisicoquímics i hidromorfològics determinats. Els indicadors utilitzats són diferents segons que es tracti d’un estany o d’una zona humida, principalment pel fet de ser sistemes profunds, els primers, i somers, els segons i, per tant, tenir unes dinàmiques i comunitats també diferents. En el període 2007-2010, l’anàlisi de l’estat dels estanys i les zones humides va indicar que s’assolien els objectius de bon estat en un 38% de les masses d’aigua (Taula 3.11).

Taula 3.11 Nombre de masses d’aigua segons la valoració de l’estat dels estanys i les zones humides. Resum 2007-2010. ESTAT DEL ESTANYS I DE LES ZONES HUMIDES

Nombre de masses Percentatge del total

Bo

Proper a bo

Dolent

Dades parcials

42

29

28

13

38%

26%

25%

12%

Font: Agència Catalana de l’Aigua.

Els estanys en bon estat corresponien principalment als estanys pirinencs, que, fora algunes excepcions d’estanys molt humanitzats i amb importants aprofitaments hidroelèctrics, presentaven un estat ecològic bo o molt bo. Les aigües eren netes i les comunitats biològiques podien desenvolupar-se normalment. Igualment, els estanys de Banyoles, Montcortès i Basturs es trobaven en bon estat. Per contra, les zones humides reben una pressió antròpica molt més elevada, cosa que es tradueix en el fet que dues terceres parts de les masses d’aigua no van assolir el bon estat. A les zones humides, les afeccions són variades i sovint específiques de cada llacuna. Són freqüents les alteracions de l’entorn immediat de les llacunes i dels hàbitats naturals, en general degudes a un excés de freqüentació o trepig. També presenten una mala qualitat de l’aigua principalment deguda a l’excés de nutrients, que, segons el cas, tenen origen agrícola, urbà o industrial. Les llacunes litorals estaven, en general, en un estat pitjor que altres zones humides, però, en canvi, algunes de les zones més ben conservades corresponen precisament a llacunes litorals. Aquestes últimes es concentren als aiguamolls de l’Empordà i al delta de l’Ebre.

3.1.6 Estat de les aigües costaneres A Catalunya, s’han definit 38 masses d’aigua costanera que són objecte de control segons el PSiC. D’aquestes masses, 33 pertanyen a les conques internes, i cinc, a les conques catalanes de l’Ebre. En aigües costaneres, cada massa d’aigua es controla mitjançant el seguiment de diversos punts o zones de control atenent fonamentalment les dimensions de cada massa d’aigua, que té una amplada mitjana superior a 2 km des de la línia de costa, i el fet que no tots els indicadors biològics es poden mesurar en els mateixos punts, perquè els organismes tenen distribucions naturals diferents en funció de la seva biologia. És per això que les xarxes de vigilància en aigües costaneres estan organitzades per indicadors: la xarxa d’indicadors fisicoquímics, les xarxes específiques per a cadascun dels indicadors biològics —fitoplàncton, macroalgues, posidònia i macrofauna— i la xarxa de substàncies prioritàries. L’estat d’una massa d’aigua costanera integra la valoració de l’estat ecològic i de l’estat químic. L’estat d’una massa d’aigua, segons la DMA, només es pot classificar en dues categories: bo i inferior a bo. Atès el caràcter limitat d’aquesta qualificació, l’Agència Catalana de l’Aigua ha establert una qualificació intermèdia per a la valoració de l’estat de les masses d’aigua costaneres per tal de tipificar aquelles masses que, tot i no tenir un estat bo, presenten un estat proper a bo. Segons les dades que es presenten a la Taula 3.12, en el període 2007-2010 es van assolir els objectius de bon estat en el 58% de les masses d’aigües costaneres. Taula 3.12 Nombre de masses d’aigua segons la valoració de l’estat de les aigües costaneres. Resum 2007-2010. ESTAT DE LES AIGÜES COSTANERES

Nombre de masses Percentatge del total

Bo

Proper a bo

Dolent

Dades parcials

22

6

8

2

58%

16%

21%

5%

Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a.


60 Les masses d’aigua en bon estat estaven localitzades, en general, a les comarques litorals de la demarcació de Girona fins al Maresme nord, amb excepció d’una àrea localitzada al nord de la badia de Roses. A la demarcació litoral de Tarragona, el bon estat es localitzava principalment entre les comarques del Baix Camp i el Montsià. El 21% de masses d’aigua que no assolien l’estat bo es concentraven majoritàriament a la costa central de Catalunya, des del Maresme sud fins al sud del cap de Salou. És en aquest sector central costaner on es concentra la major part de la població resident i visitant de la costa, on estan localitzats els principals sistemes de sanejament urbans i industrials i on els efectes de les pressions dels rius, que recullen les aigües de les conques més poblades i amb més industrialització de Catalunya, són més palpables.

a) Estat ecològic de les aigües costaneres L’estat ecològic s’obté de la valoració de la qualitat biològica i la fisicoquímica. Per a la valoració de la qualitat biològica de les aigües costaneres es tenen en compte quatre indicadors biològics: fitoplàncton, macroalgues, posidònia i macroinvertebrats. Al seu torn, per a la valoració de la qualitat fisicoquímica es tenen en compte les condicions generals que s’obtenen a partir dels valors dels nutrients: nitrats, nitrits, amoni, fosfats i silicats, juntament amb la salinitat. Segons els controls efectuats, en el període 2007-2010 es van assolir els objectius d’estat ecològic en un 58% de les masses d’aigua, tal com es mostra a la Taula 3.13. L’estat ecològic va ser en general bo al terç nord de la costa de Catalunya, mentre que a la costa central i en alguns trams de la costa sud es van detectar alguns incompliments. Els incompliments més destacats tenen lloc a les masses d’aigua directament influenciades per les aportacions dels rius Besòs i Llobregat, a l’Àrea Metropolitana de Barcelona i la seva àrea d’influència en direcció sud, i a la badia de Tarragona, on es registren els efectes del riu Francolí i de l’Àrea Metropolitana de Tarragona.

Taula 3.13 Nombre de masses d’aigua segons la valoració de l’estat ecològic de les aigües costaneres. Resum 2007-2010 ESTAT ECOLÒGIC Molt bo

Bo

Mediocre

Deficient

Dolent

Dades parcials

Nombre de masses

0

22

6

4

4

2

Percentatge del total

0

58

16

10

10

5

Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a.

b) Estat químic de les aigües costaneres Els resultats de l’estat químic posen de manifest que no hi ha incompliments d’aquelles substàncies amb nivells de qualitat ambiental (NCA) regulats a les aigües costaneres (Directiva 2008/105/CE, transposada al Reial decret 60/2011). Cal assenyalar que algunes de les substàncies prioritàries que es mesuren a l’aigua (tant a línia de costa com a mar obert) són difícils de detectar en mostres puntuals, tenint en compte les baixes concentracions en què es troben a l’aigua de mar, però, en canvi, sí que es poden detectar en els sediments marins, on s’acumulen, si bé aquí encara no s’han fixat valors de NCA.

3.2 Pressió El benestar de la ciutadania i el progrés de l’activitat econòmica requereixen l’ús de recursos hídrics i les infraestructures necessàries per a la seva utilització. Proporcionar aigua en condicions de seguretat per a la salut i amb un nivell d’elevada garantia de provisió és tant essencial per a la població com necessari per al funcionament dels processos de generació de riquesa de les diferents activitats econòmiques que tenen lloc en el territori: activitat agrària, industrial i de serveis. No obstant això, totes aquestes activitats d’origen antròpic esdevenen pressions que poden alterar l’estat qualitatiu o quantitatiu dels sistemes aquàtics. Algunes de les pressions antròpiques són les alteracions morfològiques dels ecosistemes degudes a la regulació de les aigües superficials mitjançant preses o assuts; l’artificialització de les costes; les alteracions del règim de cabals derivades de les captacions d’aigua, les extraccions d’aigües subterrànies, les alteracions hidrològiques per embassaments o les


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

61

derivacions cap a centrals hidroelèctriques; l’ocupació dels marges fluvials i de les zones inundables per a usos urbans, per a activitats extractives o per a l’ús per a aprofitaments forestals, i les fonts de contaminació tant puntuals com difuses. Donant resposta a les directrius de la Directiva marc de l’aigua (articles 5, 6 i 7) (2000/60/CE), l’any 2005, l’Agència Catalana de l’Aigua va elaborar el document conegut com a IMPRESS, d’anàlisi dels impactes i les pressions sobre les masses d’aigua. Entre altres aspectes, l’IMPRESS fa una anàlisi de les pressions existents (que poden provocar impactes) i els impactes mesurats, i analitza el risc d’incompliment dels objectius de la DMA a Catalunya. Les diferents pressions identificades es classifiquen en pressions per extraccions d’aigua del medi per als diferents usos i activitats humanes, fonts de contaminació puntuals i difuses i alteracions hidromorfològiques. En aquest apartat, se’n recullen aquelles que afecten directament la quantitat i la qualitat de l’aigua, així com els efectes de deterioraments i tendències com poden ser la sequera i el canvi climàtic. Les alteracions hidromorfològiques es tracten dins el capítol 5 («Biodiversitat i patrimoni natural»), ja que presenten múltiples facetes associades a pèrdua d’hàbitats fluvials, alteració dels cursos, connectivitat fluvial, etc.

3.2.1 Pressions sobre la quantitat. Captació de les aigües a) Font dels recursos hídrics a Catalunya Catalunya es localitza en una zona de clima mediterrani, amb un règim de pluges caracteritzat per una gran irregularitat general i per una variabilitat interanual elevada. A causa d’aquesta circumstància, els recursos hídrics disponibles són molt variables. En el balanç d’aigua del cicle hidrològic en règim natural, l’entrada d’aigua al sistema es produeix en forma de pluja. La major part d’aquesta aigua s’evapora i torna a l’atmosfera, mentre la part restant circula en forma d’escorrentia i dóna lloc a la recàrrega dels aqüífers en forma d’aigües subterrànies i a les aigües superficials. La Figura 3.8 recull el procés amb dades referides a les conques internes de Catalunya. A partir d’aquest balanç hidrològic, les principals fonts de recursos hídrics per a usos humans es troben en les aportacions fluvials, per mitjà d’aprofitaments directes o de l’emmagatzematge en els embassaments, i en l’aprofitament de les aigües subterrànies. Els darrers anys, també són noves fonts la dessalinització d’aigües marines i la reutilització d’aigües regenerades.

Figura 3.8 Principals fluxos d’aigua en el cicle hidrològic en règim natural per a les conques internes de Catalunya (dades mitjanes per al període 1940-2008). Font: Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya. Agència Catalana de l’Aigua, 2010b.

A la Figura 3.9 es presenta la distribució de les fonts de recursos hídrics a Catalunya per a l’any 2007, que es poden considerar representatives d’un any normal qualsevol (no de sequera). Les aigües superficials són la principal font de proveïment, tot i que les aigües subterrànies tenen també una importància estratègica com a reserva davant de sequeres i per garantir l’abastament de moltes poblacions rurals que no disposen de connexions a xarxes supramunicipals. Les aigües subterrànies també tenen un ús important a les conques internes, on es concentra la major part de la població de Catalunya i on hi ha desenvolupament més gran de les activitats econòmiques industrials i turístiques amb demandes importants d’aigua.

Figura 3.9 Fonts dels recursos hídrics per a usos antròpics a Catalunya. 2007.

Els aprofitaments d’aigües subterrànies són particularment destacables a la façana litoral, on hi ha aqüífers que històricament han estat molt explotats (el Llobregat, la Tordera, el baix Ter, etc.). Aquests aqüífers tenen un paper molt important i estratègic en l’abastament de Barcelona i la seva àrea d’influència, el Maresme i la Costa Brava.


62 Al vessant català de l’Ebre no hi ha una utilització d’aigües subterrànies tan generalitzada com a les conques internes, però els estudis de planificació indiquen una disponibilitat de recursos superior a l’existent a les conques internes. Hi ha altres fonts alternatives d’obtenció d’aigua que sorgeixen com a resposta a la pressió de la demanda. Es tracta de la reutilització d’aigua depurada, la recuperació d’aqüífers contaminats i la dessalinització. Totes aquestes fonts estan avalades pel Pla de gestió de l’aigua de Catalunya.

b) Aprofitament de les aigües superficials. Embassaments La capacitat total dels embassaments superiors a 2 hm3 a les conques internes de Catalunya és de 736,4 hm3, mentre que a les conques intercomunitàries la capacitat total dels embassaments superiors a 5 hm3 és de 2.272,2 hm3. La Figura 3.10 permet apreciar la localització dels més importants i la Taula 3.14 llista els embassaments catalans indicant la capacitat de cada un.

Figura 3.10 Mapa dels embassaments a Catalunya. Font: Agència Catalana de l’Aigua.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

63

Taula 3.14 Capacitat dels embassaments de les conques internes i intercomunitàries, en hm3. CONQUES INTERNES

El Ter

El Llobregat La Muga El Gaià El Foix El Portbou El Riudecanyes La Tordera El Besòs CONQUES INTERCOMUNITÀRIES

La Noguera Ribagorçana

El Segre

La Noguera Pallaresa

Torrent de Montblanquets El Montsant

L’Ebre

La Garona

Embassament Sau Seva (presa gran) Susqueda El Pasteral Colomers La Baells Sant Ponç La Llosa del Cavall Sant Martí de Tous Boadella El Catllar o Gaià Foix Portbou Riudecanyes Santa Fe Vallforners Embassament Escales Canelles Santa Anna Cavallers Salado Oliana Rialp Sant Llorenç de Montgai Utxesa Utxesa – Seca Utxesa – Valleta Borén Torrassa Talarn o Sant Antoni Terradets Camarasa Graus Tavascan Sant Maurici Mariolo Reguera Colomina Llac Tort Sallente La Palma d’Ebre Vilella Baixa Riba-roja Flix Siurana Margalef Els Guiamets Sant Joan de Toran Toran o Pont de Rei Llac Major de Colomers Moncasau Restanca

Capacitat (hm3) 151,3 0,76 233 2 1 109,5 24,4 79,4 1,3 60,2 60,4 3,74 1 5,3 0,8 2,3 Capacitat (hm3) 152 678 237 16 1,15 101 402,8 10 4 4 4 1 2 205 23 163 0,3 0,6 2,3 1,25 0,8 3,7 1,3 6,5 1,4 0,1 210 11 12 3 10 0,1 0,2 2,8 0,1 0,8

Font: Agència Catalana de l’Aigua.

L’evolució del volum mitjà d’aigua embassada que es mostra a la Figura 3.11 i a la Taula 3.15 indica que, en el període 2006-2010, a les conques intercomunitàries l’evolució de les reserves d’aigua era positiva. L’any 2006, el volum d’aigua embassada representava el 53% de la capacitat total del conjunt dels embassaments de les conques catalanes de l’Ebre. Aquest percentatge es va incrementar fins a cobrir el 76% de la capacitat total l’any 2010, amb un volum de 2.905 hm3. En canvi, a les conques internes l’evolució reflecteix la greu situació que les reserves hídriques van patir durant l’episodi de sequera dels anys 2006-2007 i també el 2008 en algunes àrees del país (vegeu-ne més explicacions a l’apartat 2.3, dedicat a la caracterització climàtica dels anys 2006-2010, i una síntesi a l’apartat 3.2.3). El 2007 i el 2008, el volum mitjà anual embassat respecte a la capacitat màxima del conjunt dels embassaments era del 40% i el 44%, respectivament, i en els pitjors moments de la sequera (abril del 2008) es va arribar a valors propers al 20%. Afortunadament, les pluges van permetre la recuperació de les reserves fins a cobrir el 75% i el 76% de la capacitat total durant els anys 2009 i 2010, respectivament, amb un volum de 572 hm3 l’any 2010.


64

3.500

3.000

3.000

2.500

Hm³

Hm³

2.500 2.000 1.500 1.000 500 0

Figura 3.11 Evolució del volum mitjà d’aigua embassada. 2006-2010.

Volum mitjà d'aigua embassada Volum mitjà d'aigua embassada

3.500

2.000

Font: Medi ambient a Catalunya. Informe 2010. Departament de Territori i Sostenibilitat i IDESCAT.

1.500 1.000 500 0 2006

2006

2007

2007 Conques internes Conques internes

2009 2009 Conques intercomunitàries Conques intercomunitàries 2008

2008

2010

2010

Taula 3.15 Evolució de les reserves d’aigua en els embassaments de Catalunya, en hm3. 2006-2010. Conques internes

2006

2007

2008

2009

2010

Volum mitjà (hm )

467,5

301,9

330,9

563,8

572,1

Volum mínim (hm3)

341,4

185,5

147,4

450,0

467,5

592,3

395,1

520,5

649,9

639,3

415,7

410,6

388,8

383,9

414,4

2006

2007

2008

2009

2010

Volum mitjà (hm3)

2.028,6

2.095,2

2.266,7

2.611,0

2.904,8

Volum mínim (hm )

1.308,1

1.283,2

1.327,9

2.203,2

2.645,0

2.506,7

2.849,5

3.003,0

3.110,2

3.365,8

2.584,4

2.453,6

2.374,7

2.352,0

2.386,7

Capacitat màxima (hm )

753,9

3

3

Volum màxim (hm3) Volum mitjà dels 10 últims anys (hm ) 3

Conques intercomunitàries Capacitat màxima (hm3)

3.812,8

3

Volum màxim (hm ) 3

Volum mitjà dels 10 últims anys (hm ) 3

Font: Medi ambient a Catalunya. Informe 2010. Departament de Territori i Sostenibilitat i IDESCAT.

Durant els anys posteriors a la sequera es van desenvolupar mesures pal·liatives i es van accelerar mesures de caràcter estructural per garantir l’abastament d’aigua en cas de tornar-se a repetir episodis similars. Es van posar en servei noves i importants instal·lacions de producció i distribució d’aigua, com ara les dessaladores, i es van recuperar més de 200 pous abandonats per problemes de contaminació. L’any 2010 va finalitzar amb bones reserves a la major part dels embassaments catalans i amb nivells piezomètrics elevats als aqüífers principals. A tall d’exemple, el sistema Ter- Llobregat, compost pels embassaments de Sau-Susqueda, la Baells, Sant Ponç i la Llosa del Cavall, emmagatzemava a finals de l’any 2010 un volum de 552,8 hm³, xifra que significa un 93% de la seva capacitat total. En el cas de l’embassament de Boadella, en aquella data emmagatzemava un volum de 33,93 hm³, equivalent al 56% del total.

c) Demanda d’aigua • Demanda d’aigua segons els usos Una de les pressions quantitatives que rep el recurs aigua és la seva extracció com a conseqüència de la demanda d’aigua. La demanda és el volum d’aigua que els usuaris necessiten per satisfer un ús determinat. Aquests usos poden ser, entre d’altres, l’abastament a la població, els regadius i usos agraris, els usos industrials per producció d’energia elèctrica, els usos recreatius, la navegació i el transport aquàtic.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

65

Els usos de l’aigua poden tenir caràcter consumptiu o no consumptiu (Figura 3.12). En els usos no consumptius, l’aigua utilitzada retorna al medi en condicions de qualitat similars a les existents en el punt de captació. Els usos no consumptius més coneguts són la generació hidroelèctrica, les piscifactories i els usos recreatius. En el cas dels usos consumptius, els volums captats no retornen al medi i, per tant, constitueixen una reducció del recurs. Són usos consumptius els usos urbans (domèstic, públic, comercial i turístic), el reg, els usos ramaders i els industrials. Figura 3.12 Usos de l’aigua. Font: Agència Catalana de l’Aigua.

Els usos de l’aigua són les diferents tipologies d’utilització del recurs, així com qualsevol altra activitat que tingui repercussions significatives sobre l’estat de les aigües. Es parla d’usos urbans, agraris, industrials consumptius i recreatius. La Taula 3.16 mostra les quantificacions de les demandes d’aigua segons les activitats a què es destina el recurs, calculades per al 2007; aquesta informació es recull un cop cada sis anys, coincidint amb la redacció del Pla de gestió de l’aigua de Catalunya. Taula 3.16 Demanda d’aigua de Catalunya, en hm3. 2007. Demanda d’aigua a Catalunya (hm3) Sectors

2007

Domèstic

348,0

Serveis

123,0

Municipals

26,0

Altres (usos no mesurats, subcomptatges, fuites, etc.)

164,0

Total d’usos urbans Agricultura Ramaderia Total d’usos agraris Indústria manufacturera Indústria envasadora Total d’usos industrials

661,0 2.072,8 41,3 2.114,1 177,0 2,2 179,2

Camps de golf i instal·lacions anàlogues

8,8

Balnearis

0,3

Neu artificial

1,7

Total d’usos recreatius

10,8

TOTAL D’USOS CONSUMPTIUS

2.965,1

Font: Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya. Agència Catalana de l’Aigua, 2010b.

A més d’aquests usos, anualment es deriven 700 hm3 al delta de l’Ebre per mantenir l’ecosistema agroambiental i els usos no consumptius, com són els associats a les piscifactories, els aprofitaments hidroelèctrics (a Catalunya, l’any 2010, hi havia 40 centrals hidroelèctriques i 314 minicentrals, amb una potència total instal·lada de 2.361 MW) i les refrigeracions de centrals tèrmiques i nuclears. Aquests usos són importants, ja que la seva demanda pot ser tan rellevant que pot dificultar l’assoliment d’uns cabals de manteniment adequats dels rius. Segons el Pla de gestió de l’aigua de Catalunya, la demanda d’aigua dels usos consumptius a Catalunya va ser de 2.965 hm3/any l’any 2007. Aquesta demanda es va distribuir per sectors, tal com es presenta a la Figura 3.13. L’agricultura va ser el sector amb un consum més elevat, seguida a una distància significativa pel sector urbà.


66

Ús de l’aigua en activitats agràries Atès que no hi ha registres complerts dels cabals d’aigua captats per als usos agrícoles (especialment per als d’origen subterrani) i que, a diferència dels altres usos, els cabals captats no han de coincidir exactament amb les necessitats d’aigua, les quantificacions de la demanda d’aigua en l’agricultura es basen en estimacions de la quantitat d’aigua necessària per als conreus. El 98% de l’ús d’aigua en les activitats agràries es destina a l’agricultura, mentre que solament el 2% restant es destina a la ramaderia.

Figura 3.13 Distribució dels consums d’aigua a Catalunya segons usos consumptius. 2007. Font: elaboració pròpia a partir de dades del Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya. Agència Catalana de l’Aigua, 2010b.

La demanda per a reg agrícola té un caràcter més constant, si bé també queda afectada per les sequeres, ja que quan aquestes sequeres es produeixen s’han de limitar els consums per a aquest ús. La col·laboració responsable de les comunitats de regants ha estat un altre factor clau en la superació de les darreres crisis per manca d’aigua.

A continuació s’analitza amb més detall cada un d’aquests usos, representats a la Figura 3.14.

Figura 3.14 Distribució dels consums d’aigua per cada ús consumptiu a Catalunya. 2007. Font: elaboració pròpia a partir de dades del Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya. Agència Catalana de l’Aigua, 2010b.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya •

67

Usos urbans de l’aigua Es consideren usos urbans els usos realitzats pels usuaris domèstics i pels serveis desenvolupats dins dels àmbits urbans i amb un ús assimilable al domèstic, com els usos de l’Administració o del sector serveis. L’any 2007, el 53% de la demanda per a usos urbans va correspondre al consum domèstic. Arran de les sequeres viscudes des del 2002, s’ha produït un canvi molt important en les tendències de consum d’aigua. Fins aleshores s’observava un creixement lent, però continuat, de les demandes d’aigua urbana per capita. Durant els episodis de sequera es va produir una disminució clara dels consums, com a resultat de la conscienciació ciutadana i d’una gestió molt estricta dels recursos hídrics. De manera molt positiva, aquesta situació s’ha consolidat els anys següents un cop acabats els episodis de sequera. En el període 2006-2010 es va consolidar la tendència a l’estalvi en els consums domèstics (és a dir, aquells que tenen lloc a les llars). La Figura 3.15 mostra l’evolució del consum per capita, així com la seva clara relació amb les diverses sequeres viscudes les darreres dècades. S’hi pot observar que les reduccions experimentades en les sequeres del 1999 i del 2002 no van tenir efectes permanents, mentre que, en canvi, els dos darrers episodis (el del 2005 i el del 2006-2008) sí que sembla que han conduït a uns estalvis consolidats. Després del darrer Figura 3.15 Evolució del consum domèstic a Catalunya, període 1993-2010. episodi hi ha hagut encara reduccions addicionals, proFont: Agència Catalana de l’Aigua. bablement lligades a l’escenari econòmic. D’altra banda, aquest fenomen mostra el caràcter durador de la sensibilització ciutadana i l’eficàcia de la implantació progressiva de tecnologies domèstiques cada vegada més eficients. En el període 2006-2010, s’observa una tendència clara a la disminució del consum domèstic d’aigua, que l’any 2010 assoleix els 117 litres per persona i dia.

Ús de l’aigua en processos industrials En els usos derivats dels processos industrials, el 99% del consum d’aigua correspon a les indústries manufactureres, en les quals l’aigua forma part del procés productiu. L’1% restant correspon a la indústria envasadora, que utilitza l’aigua com a matèria primera.

Usos recreatius de l’aigua Els usos recreatius estan relacionats directament amb les activitats turístiques. El 81% del consum és conseqüència del reg en camps de golf i instal·lacions similars. El segueixen a distància els consums destinats a la producció de neu a les estacions de muntanya (16%) i, finalment, el consum d’aigua en balnearis (3%).

El rendiment del subministrament d’aigua de xarxa es va incrementar del 77,2% al 78,1% entre el 2007 i el 2010, cosa que significa un millor control del subministrament i una reducció de la pèrdua d’aigua en aquest procés; el percentatge va augmentar del 79,1% al 81,4% a l’Àrea Metropolitana de Barcelona en el mateix període (ASAC, Agrupació de Serveis d’Aigua de Catalunya).

• Distribució geogràfica de la demanda El consum i els usos de l’aigua són diferents en funció de si es consideren les conques internes o les conques intercomunitàries (Figura 3.16). A les conques internes, que concentren el 92% de la població de Catalunya i on els recursos són més escassos, els usos consumptius predominants eren i són els usos urbans (industrials, domèstics, comercials i serveis públics municipals), seguits dels usos del sector agrícola i industrials. En canvi, a la part catalana de la conca de l’Ebre és on viu el 8% de la població i on hi ha més disponibilitat del recurs. En aquest àmbit, pràcticament tota la demanda d’aigua es destina a usos agrícoles i ramaders.


68

Figura 3.16 Distribució dels consums d’aigua a Catalunya segons usos consumptius i demarcació hidrogràfica. 2007. Font: elaboració pròpia a partir de dades del Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya. Agència Catalana de l’Aigua, 2010b.

Tot i que les conques internes concentren la major part de la població, el consum directe d’aigua que hi té lloc per a usos consumptius representa el 38% del total de Catalunya. A Taula 3.17 s’especifica el consum d’aigua de les conques internes i intercomunitàries calculades per al 2007 i segregat per usos; aquesta informació es recull un cop cada sis anys, coincidint amb la redacció del Pla de gestió de l’aigua de Catalunya.

d) Afectacions de la captació d’aigües La regulació de la hidrologia dels rius per satisfer les demandes d’aigua des dels embassaments, així com les captacions d’aigua per a usos urbans, agrícoles i industrials, són activitats amb una incidència directa sobre els cabals dels rius, la disponibilitat d’aigua a les zones humides o els volums d’aigua subterrània emmagatzemada en els aqüífers. La disminució de la quantitat d’aigua en el medi deguda a nivells elevats d’explotació del recurs pot tenir efectes en la disponibilitat d’hàbitats útils per a les comunitats biològiques, així com provocar una disminució de la capacitat de dilució dels rius. En aigües subterrànies, la sobreexplotació dels recursos en disminueix la disponibilitat. El problema més significatiu associat a aquest fenomen és la intrusió salina que té lloc a les zones costaneres. La intrusió salina és l’impacte que resulta d’extraccions elevades d’aigua a les zones properes a la costa que permeten l’entrada d’aigua de mar als aqüífers. Es tracta d’un fenomen físic produït per una reducció en el volum d’aigua dolça en un aqüífer costaner, fet que provoca una alteració de l’equilibri entre la pressió d’aigua salada i la dolça que es tradueix en una permeabilitat més alta de l’aqüífer a l’aigua salada del mar i la seva salinització. Consegüentment, l’aigua que s’obté dels pous és salobre i esdevé no apta per al consum o per al regadiu.

Taula 3.17 Demanda d’aigua a les conques internes i intercomunitàries, en hm3. 2007. Demanda d’aigua a les conques internes (hm3)

Sectors

Domèstic Serveis Municipals Altres (usos no mesurats, subcomptatges, fuites, etc.) Total d’usos agraris Agricultura Ramaderia Total d’usos agraris Indústria manufacturera Indústria envasadora Total d’usos industrials Camps de golf i instal·lacions anàlogues Balnearis Neu artificial Total d’usos recreatius TOTAL D’USOS CONSUMPTIUS

2007 320,0 103,0 23,0 146,0 387,7 369,0 18,7 387,7 148,1 2,1 150,2 7,3 0,2 0,3 7,8 1.137,7

Demanda d’aigua a les conques intercomunitàries (hm3) Domèstic Serveis Municipals Altres (usos no mesurats, subcomptatges, fuites, etc.) Total d’usos urbans Agricultura Ramaderia Total d’usos agraris Indústria manufacturera Indústria envasadora Total d’usos industrials Camps de golf i instal·lacions anàlogues Balnearis Neu artificial Total d’usos recreatius TOTAL D’USOS CONSUMPTIUS Font: Agència Catalana de l’Aigua.

28,0 20,0 3,0 18,0 69,0 1.703,8 22,6 1.726,4 28,9 0,1 29,0 1,5 0,1 1,4 3,0 1.827,4


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

69

A Catalunya, s’observa sobreexplotació de les aigües subterrànies especialment a les zones costaneres, mentre que en altres llocs es donen situacions clarament excedentàries. Això s’explica perquè no concorda la distribució territorial dels recursos hídrics subterranis amb les àrees de més demanda, tant urbana com industrial. Les dades d’explotació de les aigües subterrànies per a l’abastament d’aigua potable indiquen uns valors orientatius considerables, del voltant de 200 hm³, que equivalen a un 30-35% del total d’aigua a les xarxes de proveïment. Aquest és un valor molt alt si es considera que es tracta únicament d’aprofitaments d’aigua potable (font: web ACA. Aigües subterrànies).

3.2.2 Pressions sobre la qualitat de l’aigua. Fonts de contaminació Els sistemes aquàtics reben pressions que alteren la quantitat del recurs, però també la qualitat. Les fonts de contaminació naturals i d’origen antròpic són la causa de la modificació del nivell de qualitat de l’aigua. Les activitats humanes amb més incidència en la qualitat de les aigües són les activitats urbanes i les activitats productives. La contaminació derivada de les activitats urbanes prové de les aigües residuals generades com a conseqüència de l’ús de l’aigua en habitatges, activitats comercials i serveis, les quals poden arribar a portar una càrrega contaminant important de residus fecals, restes d’aliments i productes químics. La contaminació derivada de l’activitat productiva es deu a activitats industrials i activitats agrícoles i ramaderes. La contaminació amb origen agrícola deriva principalment de l’ús de plaguicides, pesticides, fertilitzants i adobs. En explotacions ramaderes, la contaminació prové directament de les restes orgàniques que poden contaminar les aigües, a causa de l’elevada càrrega de matèria orgànica que contenen. La contaminació d’origen industrial és significativa a causa de la gran varietat d’elements o factors de canvi d’estat que pot aportar a l’aigua, com per exemple matèria orgànica, metalls pesants, olis, increments de pH o de temperatura, etc. Existeixen dos tipus de fonts de contaminació: les puntuals i les difuses. Les fonts de contaminació puntuals les produeix un focus emissor localitzat i identificable que afecta una zona concreta, de manera que es facilita el seu control. Són focus puntuals els abocaments dels sistemes de sanejament o els abocaments industrials. En canvi, una font de contaminació difusa consisteix en una descàrrega de contaminants al medi aquàtic a partir d’una sèrie de punts dispersos o superfícies àmplies, cosa que dificulta tant el control com la detecció del punt d’origen. Les dejeccions ramaderes, els excedents de nitrogen de l’agricultura o els runams salins són exemples d’orígens de contaminació difusa de l’aigua. A continuació s’analitzen, de manera més concreta, els principals problemes que comporten un deteriorament o mal estat de les masses d’aigua a Catalunya. Aquests problemes han estat seleccionats atenent la magnitud del problema que genera, o per les repercussions econòmiques o de manca de garantia de recurs en bon estat que s’hi associen o per les inversions significatives que s’han fet per donar-hi resposta.

a) Contaminació difusa de productes nitrogenats d’origen agrari El principal problema de contaminació difusa de les aigües subterrànies de Catalunya és la presència de compostos nitrogenats, especialment de nitrats. La principal font d’aportació de nitrats al medi són les activitats agràries, seguides a molta distància de les activitats urbanes i les industrials, tal com es presenta a la Figura 3.17. Figura 3.17 Origen de la presència dels nitrats a les aigües subterrànies. 2010. Font: elaboració pròpia a partir de dades de l’Agència Catalana de


70 Sovint s’utilitzen els purins de les dejeccions ramaderes per adobar els camps de conreu, ja que contenen diversos nutrients com ara els nitrats i el fòsfor. L’important desenvolupament de la ramaderia intensiva a Catalunya ha generat una gran quantitat de purins, que, en molts indrets, no poden ser absorbits per les terres agrícoles. La utilització en excés d’aquests purins o el seu abocament incontrolat generen infiltracions al subsòl que provoquen problemes de contaminació per nitrats a les aigües subterrànies. L’ús massiu de fertilitzants minerals nitrogenats, de la mateixa manera que passa amb els residus ramaders, també comporta l’acumulació de nitrats al sòl i la posterior infiltració a les aigües subterrànies. A part de les implicacions ambientals, les principals repercussions d’aquesta contaminació es produeixen en l’àmbit de les captacions d’aigua per a l’abastament públic. En aquest sentit, cal tenir present que una part important del territori depèn, en més o menys grau, de les aigües subterrànies per al seu abastament (el 35% en termes de volum). El problema és especialment greu en aquells municipis, principalment de l’interior, que no disposen d’una altra font d’abastament alternativa als recursos subterranis propis. Tal com s’indica a l’apartat 3.1.1, en l’avaluació de l’estat químic de les aigües subterrànies es van identificar dinou masses d’aigua afectades per la contaminació de nitrats. Aquesta contaminació representa una problemàtica localitzada a les principals zones de producció agrària (plana de Lleida, Conca de Barberà, Catalunya Central, Osona, el baix Ter – la Selva, zona fluviodeltaica del Fluvià – la Muga, el Maresme, el Vallès Oriental, el Garraf, el Camp de Tarragona i les serres de Prades – Alt Francolí). La zona del baix Besòs i el pla de Barcelona i l’al·luvial de Terrassa mostraven també concentracions elevades de nitrats, tot i que el seu origen prové en gran mesura dels abocaments urbans i industrials de la zona. L’any 1998, amb l’aplicació del Decret 283/1998, de 21 d’octubre, de designació de zones vulnerables en relació amb la contaminació de nitrats procedents de fonts agràries, a Catalunya es va declarar com a zona vulnerable a la contaminació de nitrats una superfície total de 3.773 km2, compresos dins de 203 municipis. Aquesta extensió representava gairebé el 12% de la superfície total de Catalunya. El 2004 i el 2009 es van aprovar dues revisions. Concretament, els resultats del 2009 van identificar que el 33,6% de la superfície total de Catalunya es declarava zona vulnerable a la contaminació per nitrats, inclosos un total de 421 municipis. Destaca que la superfície amb contaminació per nitrats es va incrementar un 71% durant el període 2004-2009, i va augmentar dels 6.327 km2 als 10.791 km2. La Figura 3.18 mostra la ubicació de les zones declarades vulnerables en els corresponents decrets del 1998, el 2004 i el 2009.

Figura 3.18 Mapa de zones vulnerables per contaminació de nitrats, segons els successius decrets de designació de zones vulnerables en relació amb la contaminació de nitrats procedents de fonts agràries. Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

71

La contaminació per nitrats també afecta les aigües costaneres i les aigües superficials associades. Els resultats mostren una afecció generalitzada per nitrats a les àrees de la plana de Lleida, Catalunya Central, sud de la plana de Vic, conca del Manol i la Muga, el Vallès i el Baix Penedès, que es manifesta per incompliments tant en les masses d’aigua superficials com subterrànies. En total, hi havia 63 masses d’aigua superficials que presentaven incompliments per nitrats en el període 2007-2010 i que es representen a la Figura 3.19. Pel que fa a les aigües costaneres, es van detectar nou masses d’aigua amb valors de nitrats superiors als nivells basals. Coincideix que les nou masses estan situades sota la influència de les masses d’aigua subterrànies afectades per concentracions elevades de nitrats. Les zones costaneres on es va detectar contaminació són els trams de costa de la Muga i el Fluvià, del Maresme i el tram nord del Barcelonès, del sud del Garraf al Baix Penedès i de Salou a Mont-roig del Camp. De totes les masses d’aigua citades, la zona del Fluvià i la Muga és la que presentava els valors més elevats de nitrats, seguida de les altres masses d’aigua amb nivells de nitrats descendents, de nord a sud.

b) Abocament d’aigües residuals urbanes L’abocament d’aigües residuals urbanes que no han rebut cap tractament de depuració o que han rebut un sanejament insuficient pot donar peu a la contaminació dels sistemes aquàtics i afecta principalment les masses d’aigua de rius i les masses d’aigua costaneres. Mitjançant l’anàlisi dels resultats obtinguts en el Programa de seguiment i control en el període 2007-2010, i l’avaluació espacial de les masses d’aigua vinculades a abocaments d’estacions de depuració d’aigua residual urbana (EDAR), es poden identificar aquelles masses que, a causa d’un sanejament insuficient o incomplert, poden incomplir els objectius de qualitat fixats per al medi.

Figura 3.19 Compliments de l’estat químic per contaminació de nitrats a les aigües superficials i costaneres. Resum 2007-2010. Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a.

Els paràmetres que s’utilitzen per detectar la contaminació vinculada amb les aigües residuals urbanes són l’amoni i el carboni orgànic total (TOC). Es defineixen tres nivells d’impacte en funció de la seva gravetat. El nombre de masses d’aigua superficials a Catalunya afectades per abocaments d’aigües residuals es presenten a la Taula 3.18.

Taula 3.18 Nombre de masses d’aigua afectades pels abocaments d’aigües residuals. 2007-2010. Nombre de masses d’aigua Impactes de 1r nivell (incompliment de concentracions d’amoni i TOC)

36

Impactes de 2n nivell (incompliment d’amoni)

6

Impactes de 3r nivell (incompliment de TOC)

37

Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a.

Amb relació a les aigües costaneres, els sistemes de sanejament litorals depuraven més de la meitat de les aigües residuals generades a Catalunya. Els sistemes en funcionament comprenen 51 EDAR, 37 emissaris submarins i uns 700 km de col·lectors en alta. Aquest nombre elevat d’infraestructures de sanejament situades a línia de costa va fer millorar considerablement l’estat de les masses d’aigua. La població sanejada no és homogènia al llarg del litoral català. A la demarcació de Barcelona se sanejaven les aigües residuals del 80% de la població dels municipis costaners, mentre que a les demarcacions de Girona i de Tarragona es depurava el 20% restant. Els sistemes de depuració més grans són els del Besòs i el Llobregat, que sanejaven el 65% de les aigües residuals de tots els sistemes litorals.


72 Es detallen tot seguit els diferents problemes vinculats al sanejament que podien incidir en l’estat ecològic de les masses d’aigua costaneres: ŸŸ

Un tractament insuficient de les aigües residuals que s’abocaven en una conca fluvial que arriba a la costa. Les entrades a mar més problemàtiques eren, per ordre d’importància, el Besòs, el Llobregat, la Muga i la llacuna de la Murtra.

ŸŸ

Les mancances o insuficiències en el sanejament al litoral. Els efluents amb més impacte eren els de les EDAR del Besòs, del Llobregat i de Tarragona.

ŸŸ

Els bypass d’una part de les aigües que s’abocaven a mar només amb pretractament quan hi havia puntes de cabal i també els abocaments d’aigües després d’un tractament primari senzill, pretractament o desbast.

ŸŸ

Les deficiències en la localització del punt d’abocament que podien provocar enriquiments excessius en nutrients en zones confinades, o bé en llocs amb una baixa renovació de les aigües. Destacaven les EDAR de Tarragona i de Sant Carles de la Ràpita.

ŸŸ

Determinades descàrregues i sobreeiximents de sistemes de sanejament unitaris pluvials-residuals en temps de pluja. Destaquen els efectes en la desembocadura del Besòs, a Sant Adrià de Besòs, i l’estany de la Murtra, entre Viladecans i Gavà.

ŸŸ

Mancances històriques de sanejament en algunes zones concretes. La major part es trobaven a la costa sud de Barcelona (des del Garraf fins a Cubelles) i a la demarcació litoral de Tarragona, com a conseqüència que la implantació de la depuració de les aigües residuals en aquests trams de costa va ser molt més recent. També influeix el fet que els fons marins de la costa central i sud són més suaus i, per tant, no faciliten una bona dilució dels abocaments a mar.

c) Presència de pesticides i plaguicides Els plaguicides o biocides constitueixen un dels compostos persistents més contaminants per al medi, fins i tot en baixes concentracions, motiu pel qual han estat regulats per normes de qualitat ambiental, i la seva producció i distribució ha estat fortament restringida, sobretot la d’aquells compostos clorats altament persistents i bioacumulables. Tenen principalment l’origen en la seva aplicació en camps de conreu per al control de plagues, i també es poden trobar a la sortida d’estacions de tractaments d’aigües residuals urbanes i industrials. L’ús de plaguicides a les llars i jardins provoca que les zones urbanes puguin ser considerades també focus de contaminació per plaguicides, igual que les zones industrials que usen processos de desparasitació, etc. El control de plaguicides a les masses d’aigua de Catalunya es duu a terme tant a les aigües subterrànies, masses d’aigua que reben principalment les fonts difoses de les aplicacions en agricultura, com a les superficials, que reben els plaguicides de les fonts d’aigua subterrània o d’abocaments puntuals a la llera d’aigües residuals urbanes i industrials, així com a les aigües costaneres, que reben les aportacions dels rius. Els llindars de plaguicides al medi estan regulats pel que fa a les aigües subterrànies per mitjà de la Directiva 2006/118/ CE, transposada a l’ordenament estatal per mitjà del Reial decret 1514/2009. En aquesta normativa d’aigües subterrànies es regulen els compostos plaguicides i els seus metabòlits de manera individual o en sumatori de manera conjunta, juntament amb altres substàncies prioritàries, com ara alguns metalls pesants i dissolvents organoclorats (tetracloroetilè i tricloroetilè). Pel que fa a les aigües superficials, les substàncies prioritàries es regulen per mitjà de la Directiva 2008/105/ CE, transposada a l’ordenament jurídic estatal per mitjà del Reial decret 60/2011. En aquest àmbit es regulen un total de 33 compostos i derivats, dins dels quals es troben els plaguicides, juntament amb metalls pesants, disruptors endocrins, hidrocarburs aromàtics policíclics, etc. Per aquesta raó, en aigües subterrànies els plaguicides prenen més rellevància, mentre que en aigües superficials formen part d’una llista més llarga de substàncies prioritàries. El control dels plaguicides a les aigües subterrànies es realitza a les masses d’aigua on es considera que hi ha un risc moderat o alt de rebre aquests compostos com a conseqüència de l’agricultura intensiva que s’hi duu a terme. A Catalunya es mostregen un total de 92 pous distribuïts en disset masses d’aigües subterrànies. La Directiva 2006/118/C determina com a límit de qualitat dels plaguicides una concentració de fins a 100 ng/l per als compostos de manera individual i de fins a 500 ng/l per a la suma de compostos. Les anàlisis del període 2007-2010 van mostrar que els plaguicides més abundants a les aigües subterrànies a Catalunya van ser: ŸŸ

La terbutilazina, l’atrazina i la simazina: herbicides de baixa perillositat usats freqüentment en camps de conreu per al control de males herbes. L’atrazina va ser prohibida a la Unió Europea el 2004 per la seva elevada persistència i perillositat.

ŸŸ

El lindà: insecticida organoclorat. El seu ús va ser prohibit l’any 2009 pel Conveni d’Estocolm per la seva moderada perillositat i toxicitat.

ŸŸ

El clorpirifòs: insecticida organofosforat, menys tòxic i persistent que el lindà, però cada vegada més freqüent al medi.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

73

A la Taula 3.19 es resumeixen per massa d’aigua subterrània els compostos que presentaven concentracions per sobre de 100 ng/l, o suma de compostos per sobre de 500 ng/l, i el nombre de mostres que incomplien (entre parèntesis). Aquestes masses d’aigua coincideixen amb les principals zones de producció agrària i regadius de Catalunya, excepte el diazinon trobat als al·luvials de l’alta i mitjana Tordera, que pot estar vinculat a l’activitat urbana i industrial. La major part d’incompliments es trobaven a la zona de l’al·luvial d’Urgell, on els llindars d’atrazina i terbutilazina van superar en diversos punts els llindars de qualitat.

Taula 3.19 Nombre de masses d’aigua afectades per plaguicides. Resum 2007-2010.

Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a.

En cap cas, la concentració de plaguicides no va propiciar que la massa d’aigua subterrània es valorés en un mal estat, ja que no arribava a afectar de manera generalitzada més del 20% de la massa d’aigua. Les aigües superficials també van quedar afectades per la presència de pesticides i plaguicides (Figura 3.20). L’àmbit principal d’impacte dels compostos plaguicides es concentrava principalment a la zona del Segre i trams fluvials que drenen els regadius d’Urgell i, en menor mesura, al Francolí. Els compostos que superaven els llindars de qualitat eren l’atrazina, la terbutilazina i el clorpirifòs. Aquest últim es detectava a les masses d’aigua superficial que drenen les zones de regadiu del canal d’Urgell. Altres components detectats a les masses d’aigua superficials van ser el plaguicida endosulfan, trobat en concentracions baixes a les capçaleres del Segre i les Nogueres Pallaresa i Ribagorçana, i la simazina, identificada a la capçalera del Francolí. Aquests incompliments d’endosulfans detectats a les capçaleres de rius de muntanya podrien ser deguts al transport atmosfèric d’aquests compostos des del seu focus d’origen, i la seva posterior disposició en les àrees geogràfiques on es detecten. Aquest fet va ser observat també per equips d’investigadors de centres de recerca en llacs d’alta muntanya. Pel que fa a les aigües costaneres, no es va detectar cap incompliment per plaguicides ni pesticides organoclorats a les masses d’aigua controlades. Els valors d’aquests grups de compostos en aigües costaneres normalment són indetectables.

Figura 3.20 Compliments de l’estat químic per contaminació de plaguicides a les aigües superficials. Resum 2007-2010. Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de l’Aigua, 2011a.


74

3.2.3 Pressions per deteriorament temporal A més de les pressions sobre aspectes concrets, existeixen pressions basades en un deteriorament temporal del recurs que afecten de manera transversal les diferents fases del cicle de l’aigua. En aquest àmbit destaca l’efecte creixent del canvi climàtic i el fenomen de les sequeres, de particular importància a la conca mediterrània.

a) L’aigua i el canvi climàtic Els escenaris climàtics preveuen que un dels sectors més afectats pels efectes del canvi climàtic serà el sector de la gestió dels recursos hídrics, especialment a la regió mediterrània. El canvi climàtic, entès com una variació del clima a un ritme mai observat al registre històric i geològic de la Terra, està assumit per la totalitat de la comunitat científica internacional i es confirma que la causa principal és de caràcter antròpic, per efecte de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) generats per moltes de les activitats humanes. Actualment, les constatacions sobre aquests canvis o sobre certes tendències en els registres dels últims anys són manifestes en variables com la temperatura, però encara no s’han pogut demostrar de manera indiscutible canvis prou destacats en les precipitacions del nostre àmbit ni en les aportacions fluvials a causa de l’efecte exclusivament climàtic. No obstant això, amb vista al futur i a títol orientatiu, els estudis disponibles determinen una reducció factible del voltant del 5% de les aportacions mitjanes a mitjà termini (entre els anys 2020 i 2040). Aquesta reducció inclou la minva de les precipitacions, la pujada de la temperatura, els canvis de cobertura vegetal en àrees extenses, amb l’augment de l’evapotranspiració, i la reducció de les reserves d’aigua al sòl, amb la reducció de l’eficiència en la infiltració. A més, la freqüència dels aiguats també es pot arribar a doblar i els cabals punta es podran incrementar, aproximadament, un 20%. A aquest efecte, se sumarà la pujada del nivell del mar al litoral. Quant als ecosistemes aquàtics, es preveu una disminució de la biodiversitat dels organismes, amb un augment del risc d’aparició de noves espècies invasores i una recessió de les endèmiques, sobretot a llarg termini, amb una vulnerabilitat més elevada dels sistemes d’aigües més fredes o de règims més efímers. Les implicacions socioeconòmiques d’aquests canvis en la hidrologia fan preveure que es produirà un increment dels usos d’aigua per efectes tèrmics, bàsicament domèstics i urbans, a curt i mitjà termini. L’agricultura, sobretot la de secà, serà especialment vulnerable. A més, la reducció de cabals pot comportar un empitjorament de la qualitat de l’aigua, un encariment dels tractaments i un descens de la producció hidroelèctrica. Molts dels impactes climàtics podran ser eliminats o pal·liats per les mesures d’adaptació que es vagin desenvolupant els propers anys. La hipòtesi de la reducció d’aportacions del voltant del 5% a termini mitjà s’ha incorporat al Pla de gestió de conques de l’ACA, encara orientatiu, en l’horitzó 2027. Ara mateix, ja estan en servei o s’estan executant bona part de les actuacions que permetran l’augment de recursos necessari per eliminar riscos als abastaments en el futur. Destaquen l’aposta per la reutilització d’aigua, la recuperació d’aqüífers, la dessalinització i l’estalvi i eficiència de les xarxes, que es desenvolupen a l’apartat 3.3. Sobre aquest tema, podeu consultar el capítol 8 d’aquest informe, dedicat al canvi climàtic.

b) L’episodi de sequera de 2006-2008 En el bienni 2006-2008, Catalunya va patir un agut episodi de sequera. En anys anteriors, el van precedir diverses situacions d’escassetat en un cicle iniciat a finals dels anys noranta i que ja havia contemplat les sequeres del 1999, el 2002 i el 2005. Però en aquesta ocasió, els dèficits pluviomètrics van arribar a mínims històrics, amb els registres de pluja més escassos dels últims setanta anys a bona part del país. La cronologia de l’episodi va ser la següent: ŸŸ

Any 2006. La tardor i l’hivern del 2006 van ser les estacions més seques registrades a les capçaleres de bona part dels rius catalans, amb una insòlita absència de neu a les conques internes i una progressiva i perillosa davallada de les reserves dels embassaments i dels aqüífers.

ŸŸ

Any 2007. Els embassaments de les conques internes es van situar al començament del 2007 al 50% de la seva capacitat. La tendència meteorològica es va mantenir fins a la primavera, quan es van produir precipitacions poc generoses, però suficients per aturar momentàniament el buidatge d’algunes reserves. La recuperació, però, va ser passatgera i l’estiu del 2007 va continuar sent molt sec. La tardor següent, amb escasses pluges, va donar pas a un hivern amb manteniment de les tendències, especialment a la capçalera del Llobregat. L’any 2007 va finalitzar amb un dèficit pluviomètric acumulat d’aproximadament el 40% del valor anual de referència a les conques internes de Catalunya.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya ŸŸ

75

Any 2008. Després de gairebé dos anys de sequera, l’any 2008 va començar amb les reserves molt baixes, i es va arribar a la primavera amb una situació ja crítica. El sistema Ter-Llobregat va arribar a un mínim de les reserves embassades l’abril del 2008 amb només unes dècimes per sobre del 20% de la seva capacitat, valor just al límit de declarar l’entrada de l’escenari d’emergència (vegeu la Figura 3.21). Sau, al riu Ter, al 17% (5.3.2008).

La Baells, al Llobregat, al 21% (25.3.2008).

Figura 3.21 Embassaments de Sau i la Baells. 2008. Font: Agència Catalana de l’Aigua.

ŸŸ

Sobtadament, a partir de l’abril del 2008 s’inicia un període de precipitacions continuades que va permetre la recuperació de les reserves de la major part de les conques catalanes, que es van situar per sobre del 70% aquell mateix any. En el cas de la conca de la Muga, la recuperació no es va produir fins mesos més tard, per la qual cosa es va mantenir la situació de risc fins a la tardor d’aquell mateix any, moment en què l’episodi definitivament es va donar per superat.

ŸŸ

Anys 2009 i 2010. Aquests anys van ser força humits, especialment durant els primers mesos, i van permetre una recuperació excel·lent tant dels embassaments i rius com de molts aqüífers que havien quedat exhausts.

3.3 Resposta La resposta a les pressions al cicle de l’aigua té com a referència la Directiva marc de l’aigua 2000/60/CE impulsada a escala de la Unió Europea l’any 2000. A l’empara d’aquesta Directiva, la Generalitat de Catalunya ha elaborat el Pla de gestió de l’aigua de Catalunya, que també integra nombrosos plans i programes impulsats els darrers anys. En aquest apartat es recullen els principals instruments de planificació i gestió de l’aigua que han de garantir el compliment dels objectius de la DMA.

3.3.1 La Directiva marc de l’aigua 2000/60/CE La política del Govern de la Generalitat de Catalunya en matèria de planificació i gestió del cicle de l’aigua es fonamenta en els principis de la Directiva 2000/60/CE, per la qual s’estableix un marc comunitari d’actuació en l’àmbit de la política d’aigües. La Directiva 2000/60/CE va ser transposada a la normativa estatal mitjançant la modificació de la Llei 62/2003, de 30 de desembre, de mesures fiscals, administratives i d’ordre social, que va modificar el Text refós de la Llei d’aigües (Reial decret legislatiu 1/2001) i a la normativa autonòmica per mitjà del Decret legislatiu 3/2003, de 4 de novembre, pel qual s’aprova el Text refós de la legislació en matèria d’aigües a Catalunya. La DMA dóna lloc a un marc d’actuació comuna sobre la gestió de l’aigua a tots els estats membres de la Unió Europea. Origina i condiciona un canvi important en el concepte de gestió, protecció i planificació de l’ús de l’aigua i dels espais associats. El seu objectiu és garantir el bon estat del medi aquàtic, tant des del punt de vista qualitatiu com quantitatiu, mitjançant un ús sostenible basat en la protecció a llarg termini dels recursos hídrics. L’aigua deixa de ser vista exclusivament com a recurs, i es considera un element bàsic dels ecosistemes hídrics i una part fonamental per al manteniment d’una bona qualitat ambiental que, alhora, garanteixi el recurs. Els aspectes biològics i hidromorfològics prenen rellevància en la diagnosi integrada de la qualitat, juntament amb els ja tradicionalment usats indicadors fisicoquímics i substàncies prioritàries o contaminants tòxics i persistents. La Directiva proposa la regulació de l’ús de l’aigua i dels espais associats a partir de la capacitat que tenen aquests espais de suportar diferents pressions i impactes. D’aquesta manera, es pretén promoure i garantir l’explotació i l’ús del medi de manera responsable, racional i sostenible.


76 La DMA integra en un mateix àmbit de gestió —el districte de conca fluvial— les aigües subterrànies, les aigües superficials continentals i les aigües costaneres. La seva implantació implica l’elaboració de plans i programes que se sintetitzen en un Pla de gestió per a cada conca hidrogràfica. Aquest Pla ha d’incorporar els quatre principis bàsics en els quals es fonamenta la DMA: ŸŸ

Principi de no-deteriorament i manteniment del bon estat de les masses d’aigua superficials i subterrànies.

ŸŸ

Principi d’enfocament combinat de la contaminació i la gestió integrada del recurs.

ŸŸ

Principi de participació social i transparència en les polítiques de l’aigua.

ŸŸ

Principi de plena recuperació de costos en la gestió dels recursos i dels espais aquàtics.

El principal objectiu de la DMA es basa en l’assoliment del bon estat ecològic dels sistemes aquàtics superficials i del bon estat químic i quantitatiu de les aigües subterrànies. El concepte d’estat ecològic, introduït pel text normatiu de la DMA, sorgeix com a element clau de mesura per a l’anàlisi de la qualitat dels sistemes aquàtics i la seva gestió i integra una visió de l’estat de salut (una expressió de l’estructura i el funcionament dels ecosistemes).

Figura 3.22 Calendari d’implantació de la Directiva marc de l’aigua (2000/60/CE). Font: Agència Catalana de l’Aigua.

La DMA defineix un calendari d’implantació que es recull a la Figura 3.22 i que a Catalunya s’ha anat desplegant a partir de l’aprovació del Decret legislatiu 3/2003, de 4 de novembre, pel qual s’aprova el Text refós de la legislació en matèria d’aigües de Catalunya.

3.2.2 El Pla de gestió de l’aigua de Catalunya L’Agència Catalana de l’Aigua va redactar i aprovar el Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya (conques internes), mentre que, a les conques catalanes dins els àmbits de les demarcacions hidrogràfiques de l’Ebre i del Xúquer, l’ACA va elaborar un conjunt de propostes de gestió i va sol·licitar a l’Administració de l’Estat que fossin incorporades als respectius plans de gestió de cada demarcació hidrogràfica, bo i recordant que l’ACA exerceix plenes competències en sanejament i, en cooperació amb el món local, en l’abastament. El conjunt d’ambdós tipus de propostes configura el Pla de gestió de l’aigua de Catalunya tal com es mostra a la Figura 3.23.

Figura 3.23 Estructura del Pla de gestió de l’aigua de Catalunya. Font: Agència Catalana de l’Aigua.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

77

El Pla de gestió de l’aigua de Catalunya s’estructura en tres apartats: ŸŸ

Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya (PGDFCC) (aprovat el 23 de novembre de 2010)

ŸŸ

Programa de mesures (aprovat el 23 de novembre de 2010)

ŸŸ

Propostes de gestió i mesures al Pla de demarcació de l’Ebre (lliurat a la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre el 23 de juliol de 2009)

A més a més, la planificació hidrològica inclou: ŸŸ

El Programa de seguiment i control (PSiC) (aprovat el 3 de juny de 2008)

ŸŸ

Els plans i programes específics (anteriors i posteriors a l’aprovació del PGDFCC)

El Pla de gestió de l’aigua de Catalunya respon a una nova concepció de la planificació i l’administració de l’aigua i considera dos grans objectius principals: ŸŸ

Objectius de disponibilitat d’aigua: que permetin fer compatible la garantia de disponibilitat d’aigua per satisfer les demandes actuals i futures de manera racional i sostenible.

ŸŸ

Objectius ambientals: que permetin la recuperació o el manteniment d’un bon estat del medi aquàtic per complir els requeriments fixats per la normativa comunitària. La fita per a l’any 2015 és assolir els objectius ambientals fixats per la DMA en un 56% de les masses d’aigua del districte de conca fluvial de Catalunya i en un 67% del conjunt de Catalunya. S’han establert diferents objectius segons les masses d’aigua: §§ Masses d’aigua superficial: prevenció del deteriorament, protecció, millora i regeneració per a l’assoliment d’un bon estat ecològic i químic, tret de les masses d’aigua artificials i molt modificades, respecte a les quals s’haurà d’assolir un bon potencial ecològic i un bon estat químic. Reduir progressivament la contaminació procedent de substàncies prioritàries i interrompre o suprimir gradualment els abocaments, les emissions i les pèrdues de substàncies perilloses prioritàries. §§ Masses d’aigua subterrànies: evitar i limitar l’entrada de contaminants i evitar el deteriorament del seu estat. Protegir, millorar i regenerar les masses d’aigua i garantir un equilibri entre l’extracció i l’alimentació per assolir el bon estat quantitatiu i químic. Reduir progressivament la contaminació d’aquestes aigües. §§ Zones protegides: assolir el compliment de les normes i els objectius.

D’altra banda, els objectius de planificació hidrològica del Pla de gestió de l’aigua són els següents: ŸŸ

Garantir la suficiència i la sostenibilitat de tots els usos de l’aigua.

ŸŸ

Assegurar l’equilibri i l’harmonització del desenvolupament regional.

ŸŸ

Garantir una gestió equilibrada i integradora del domini públic hidràulic que n’asseguri la protecció i la coordinació de les administracions afectades.

ŸŸ

Economitzar i racionalitzar la utilització del recurs i assignar els diversos usos en funció de la qualitat requerida.

ŸŸ

Garantir el manteniment dels cabals ecològics.

ŸŸ

Assolir un bon estat de les aigües superficials mitjançant la prevenció del deteriorament de la seva qualitat ecològica i fer un enfocament combinat del tractament de la contaminació i la recuperació de les aigües contaminades.

ŸŸ

Assolir un bon estat de les aigües subterrànies mitjançant la prevenció del deteriorament de la qualitat, a partir d’un enfocament combinat del tractament de la contaminació i la garantia en l’equilibri entre la captació i la recàrrega i la recuperació de les aigües contaminades.

ŸŸ

Vetllar per la conservació i el manteniment de la xarxa fluvial catalana i de les zones humides i lacustres i vetllar també pels ecosistemes vinculats al medi hídric.

ŸŸ

Garantir un abastament suficient d’aigua superficial o subterrània en bon estat mitjançant un ús de l’aigua sostenible, equilibrat i equitatiu.

ŸŸ

Recuperar els costos dels serveis relacionats amb l’aigua, inclosos els mediambientals, amb la finalitat d’assolir o mantenir el bon estat de les masses d’aigua.

ŸŸ

Contribuir a pal·liar els efectes de les inundacions i de les sequeres.

A continuació es presenten els instruments bàsics de gestió de l’aigua a Catalunya.


78

3.3.3 El Programa de seguiment i control En compliment de l’article 8 de la DMA, el Govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar el Programa de seguiment i control (PSiC) de les masses d’aigua mitjançant l’Acord GOV/128/2008. D’aquesta manera, des del 2007, l’ACA té operatiu un programa per dur a terme el seguiment de l’estat o la qualitat de les masses d’aigua, mitjançant una sèrie de punts de control que permeten conèixer-ne en cada cas l’estat. El PSiC detalla tots els aspectes del control de les masses d’aigua en els vessants de control de vigilància (per valorar l’estat general i la tendència), control operatiu (per valorar l’eficàcia de les mesures preses per millorar o conservar el medi), control d’investigació (per incrementar el coneixement de l’efecte de certes pressions i la seva repercussió sobre l’estat del medi) i control quantitatiu. El PSiC també incorpora el seguiment de les diferents figures de protecció vinculades als sistemes aquàtics, com és el cas de la protecció de les aigües de bany, la protecció per a la vida piscícola, zones vulnerables per l’aportació de nitrats d’origen agrari, les zones protegides per a la captació i el consum humà i les directives de protecció ambiental. La Taula 3.20 especifica els tipus de controls de les masses d’aigua inclosos en el PSiC.

Taula 3.20 Tipus de controls en aigües superficials i subterrànies. Tipus de control

Vigilància

Categoria

Aigües superficials

Control de seguiment de l’estat i potencial ecològic Control de substàncies prioritàries Control d’estacions de referència

Aigües subterrànies

Control de l’estat químic

Aigües superficials

Control de l’estat ecològic en masses d’aigua en risc Control del riu Ebre aigües avall de Flix Control de substàncies prioritàries en masses d’aigua en risc Possibles altres controls relacionats amb el Programa de mesures o amb nous incompliments dels objectius

Aigües subterrànies

Control de nitrats Control de salinitat Control de plaguicides Control d’episodis de contaminació Possibles altres controls relacionats amb el Programa de mesures

Aigües superficials

Control de l’episodi de sequera del 2008 (en masses d’aigua de riu) Possibles controls que es derivin de l’anàlisi de dades i de la cerca de coneixement en determinades circumstàncies, incidents o accidents

Aigües subterrànies

Possibles controls que es derivin de l’anàlisi de dades i de la cerca de coneixement en determinades circumstàncies, incidents o accidents

Aigües subterrànies

Control de l’estat quantitatiu

Aigües superficials

Control de zones de captació d’aigua destinada al consum humà Control de zones de protecció d’espècies aquàtiques d’interès econòmic Control de zones de bany en aigües costaneres i continentals Control de zones sensibles Control de zones vulnerables en aigües superficials Control de zones per a la protecció d’hàbitats i d’espècies Control de reserves naturals fluvials

Aigües subterrànies

Control de zones de captació d’aigua destinada al consum humà Control de zones vulnerables en aigües subterrànies

Operatiu

Investigació

Quantitatiu

Zones protegides

Xarxes

Font: Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya. Agència Catalana de l’Aigua, 2010b.

Per garantir el control de totes les masses d’aigua, es va dissenyar una distribució de punts de control ubicats en llocs representatius de cadascuna, que permeten obtenir les dades necessàries per determinar-ne l’estat o potencial ecològic, l’estat químic i l’estat quantitatiu. Els punts de control s’organitzen en xarxes, enteses com a conjunts de punts amb un objectiu de control comú. En total es comptabilitzen 35 xarxes de control, 27 en aigües superficials i vuit en aigües subterrànies. El conjunt de xarxes integra prop de 3.000 punts de control repartits per tot el territori (Taula 3.21). Un mateix punt de control pot donar informació a una o més xarxes.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

79

Taula 3.21 Nombre de xarxes i punts de control de les masses d’aigua. PSiC 2007-2012. Xarxes

Punts de control

Aigües continentals

15

608

Aigües costaneres

12

608

Aigües subterrànies

8

1.825

TOTAL

35

3.041

Aigües superficials

Font: Agència Catalana de l’Aigua.

A l’apartat 3.1.1 es descriuen amb més detall les característiques de la xarxa de seguiment i control.

3.3.4 El Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya El 23 de novembre de 2010, el Govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar el Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya (PGDCFC), redactat per l’Agència Catalana de l’Aigua. El Pla de gestió de l’aigua esdevé el nou instrument de planificació de l’aigua per al període 2010-2015 elaborat d’acord amb els principis de la DMA.

Taula 3.22. Continguts del Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya. Continguts del Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya Descripció general de la demarcació Descripció d’usos i pressions Assignació de recursos Zones protegides

El PGDCFC va dur a terme una diagnosi detallada de les masses d’aigua de les conques internes de Catalunya dividides en quatre sistemes: el sistema Muga, el sistema Fluvià, el sistema TerLlobregat i el sistema Sud. Les masses d’aigua van ser inventariades i caracteritzades, tant quantitativament com qualitativament. Així mateix, es va realitzar una caracterització climatològica i una anàlisi d’escenaris dels potencials efectes del canvi climàtic.

Seguiment i control Objectius ambientals i d’estat del medi Síntesi del Programa de mesures Plans i programes de gestió específics Recuperació dels costos dels serveis de l’aigua Participació pública

El Pla especifica els objectius ambientals i d’estat del medi que cal assolir i fa una síntesi del Programa de mesures i els plans i programes de gestió específics relacionats. Finalment, defineix els mecanismes de recuperació dels costos dels serveis de l’aigua i especifica com s’insereix la participació pública en la planificació i la gestió de l’aigua. Aquests continguts principals es recullen a la Taula 3.22.

Relació de les administracions competents en la tramitació, l’aprovació i l’execució del pla Determinacions de contingut normatiu Font: Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya. Agència Catalana de l’Aigua, 2010b.

3.3.5 El Programa de mesures del Pla de gestió de l’aigua El Programa de mesures, aprovat el 23 de novembre de 2010 per la Generalitat de Catalunya, és l’instrument de planificació hidrològica que estableix les actuacions i les mesures necessàries per assolir els objectius definits a la DMA i al Pla de gestió de l’aigua. El Programa conté mesures que incideixen en l’àmbit de les conques internes de Catalunya i en les conques de l’Ebre i el Xúquer. Les actuacions i les mesures s’agrupen en quatre grans temàtiques i en diversos àmbits concrets, tal com es mostra a la Figura 3.24: ŸŸ

La millora de la qualitat hidromorfològica i biològica del medi: mesures orientades a assolir un bon estat de l’hàbitat físic i de les comunitats biològiques associades a les masses d’aigua.

ŸŸ

La gestió de la demanda i dels recursos hídrics: mesures destinades a garantir la disponibilitat d’aigua necessària per satisfer les demandes que es deriven dels usos actuals i futurs.

ŸŸ

La millora de la qualitat de les aigües: mesures que tenen per objectiu mantenir una bona qualitat fisicoquímica de l’aigua, mitjançant els tractaments de sanejament i la gestió de la contaminació difusa.

ŸŸ

La modernització de regadius: mesures per incidir en l’estalvi d’aigua i en la reducció de la contaminació difusa.


80

Figura 3.24 Continguts del Programa de mesures del Pla de gestió de l’aigua de Catalunya. Font: Programa de mesures del Pla de gestió de l’aigua de Catalunya. Agència Catalana de l’Aigua, 2010c.

L’abast de cadascun d’aquests àmbits es detalla a continuació.

a) Mesures per a la millora de la qualitat hidromorfològica i biològica del medi Per complir els objectius ambientals de la Directiva marc de l’aigua cal que les masses d’aigua assoleixin com a mínim el bon estat. En aquest sentit, el Programa preveu mesures per a les línies d’actuació següents:

• Mesures per a la implantació de cabals de manteniment Un dels principals reptes per a la recuperació dels rius a Catalunya és el manteniment d’un règim de cabals que permeti una habitabilitat física adequada de les comunitats biològiques pròpies de cada ecosistema aquàtic. Les necessitats d’utilització de l’aigua per als diferents usos poden alterar profundament el règim de cabals dels rius mitjançant la regulació des dels embassaments i les múltiples captacions o derivacions d’aigua. Calen, doncs, instruments que gestionin l’equilibri entre les necessitats d’aprofitament de l’aigua dels rius i la preservació dels cabals suficients per mantenir la qualitat del medi. El Programa de mesures incorpora accions per a la implantació de cabals de manteniment en els principals eixos fluvials de les conques internes de Catalunya, així com els estudis tècnics necessaris per proposar el règim de cabals de manteniment en les conques intercomunitàries.

• Mesures per a la millora de la connectivitat fluvial La connectivitat fluvial consisteix a eliminar o fer permeables a la fauna els obstacles artificials construïts a les lleres dels rius que barren el pas al moviment de les espècies, impedint-ne el desplaçament riu amunt o riu avall. Aquest és un problema especialment greu per als peixos, atès que en general no poden sortir de l’aigua i utilitzar les ribes per vorejar els obstacles, com sí que poden fer altres espècies semiaquàtiques. En aquest àmbit s’inclouen accions com ara la demolició total o parcial d’estructures, la construcció de rampes, d’escales o de rius laterals i l’adequació d’estacions d’aforament.

• Mesures per a la recuperació de riberes, per a la millora, la recuperació morfològica i la gestió del sediment fluvial i per a la prevenció d’inundacions Engloben les actuacions destinades a la recuperació de riberes i a la millora de la morfologia i la gestió del sediment fluvial, i a la vegada estan previstes també mesures de prevenció d’inundacions, destinades a la protecció de béns i persones allà on els usos urbans o les activitats humanes estan plenament consolidades o bé prenen una importància estratègica, sempre


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

81

amb el màxim respecte possible a la qualitat hidromorfològica del medi. Aquest conjunt de mesures i actuacions emanen dels treballs de planificació de l’espai fluvial per als àmbits de la Tordera, el baix Ter i Daró i el baix Llobregat i l’Anoia.

• Mesures per a la recuperació de zones humides i estanys Les característiques físiques i les reduïdes dimensions dels estanys i les zones humides de Catalunya recomanen organitzar les mesures i les actuacions sota una sola línia, la recuperació de zones humides i estanys, que dóna resposta globalment als diferents tipus de problemàtica que afecten aquests espais, en molts casos amb un origen semblant al dels rius.

• Mesures per a la prevenció, el control i l’eradicació d’espècies invasores Les mesures per al control i l’eradicació d’espècies invasores se centren en la lluita contra aquelles espècies exòtiques més problemàtiques en relació amb la gravetat dels danys i les alteracions que produeixen des d’un punt de vista ambiental i socioeconòmic.

• Mesures per a la millora del litoral S’han definit un seguit de mesures adreçades a la millora de la morfologia i de la naturalitat de la franja litoral. Les principals alteracions morfològiques de les aigües costaneres es localitzen a la línia de costa, on la construcció de ports, espigons o passeigs marítims afecta les comunitats biològiques litorals i modifica la circulació de sediments al llarg de la costa. Aquest darrer factor té també efectes directes en la necessitat de regeneració de platges, que a la vegada modifica la línia de costa i comporta l’alteració dels fons marins, a causa del dragatge de sorres i de les comunitats dels primers metres de fondària. L’alteració dels fons marins a causa de la construcció d’infraestructures com ara col·lectors i emissaris, del dragatge de sorres destinades a la regeneració de platges o dels efectes d’algunes arts de pesca també pot tenir efectes significatius sobre l’estat de les masses d’aigua, igual que la navegació i l’activitat nàutica recreativa.

b) Mesures per a la gestió de la demanda i dels recursos hídrics Amb relació a les pressions que reben els sistemes aquàtics sobre la quantitat del recurs, el Programa de mesures defineix tres línies d’actuació:

• Mesures per garantir l’abastament d’aigua Un dels objectius de la planificació hidrològica és garantir la disponibilitat d’aigua necessària per satisfer les demandes actuals i futures. En aquest sentit, es fa absolutament necessari definir mesures dirigides a la generació de nous recursos i a la garantia de l’abastament d’aigua. Aquestes mesures es poden classificar en dues grans línies: •

Generació de nous recursos hídrics: inclou els processos de dessalinització de l’aigua de mar, recuperació de les captacions en aqüífers contaminats i aprofitament de recursos prepotables.

Millora de la gestió i de les infraestructures actuals per millorar l’eficàcia en l’explotació dels recursos existents i la permeabilitat de les xarxes d’abastament que queden preparades per absorbir les noves fonts de recursos previstes. Són mesures per incrementar la regulació dels recursos hídrics, optimitzar la distribució territorial i millorar els processos de potabilització. Alhora es preveuen mesures destinades a recolzar els abastaments locals, inclosa la creació de nou sistemes supramunicipals, la major part a la conca de l’Ebre.

• Mesures per a la reutilització de l’aigua regenerada L’Agència Catalana de l’Aigua treballa en la promoció d’actuacions de reutilització amb objectius relacionats amb la millora dels entorns fluvials, el manteniment de zones humides, la conservació dels règims de cabals de manteniment i la recàrrega d’aqüífers. D’altra banda, també es promou l’optimització de la relació entre la qualitat requerida per a usos determinats i la qualitat de l’aigua captada per a aquests usos, entenent l’aigua regenerada com a font substitutòria de recurs per a usos que no requereixen una qualitat d’aigua potable. L’Agència Catalana de l’Aigua treballa en el desenvolupament i la implementació de diverses actuacions de reutilització, que els propers anys permetrà una millora de la disponibilitat dels recursos i l’assoliment dels requeriments de la DMA. L’annex II del Programa de mesures del Pla de gestió inclou el llistat d’actuacions que cal realitzar en tots els àmbits en el període 2009-2015, i el capítol 10 preveu les mesures per a la reutilització de l’aigua regenerada. Hi ha planificades un total de 54 actuacions, que implicarien un guany potencial de recurs d’uns 100 hm3/any.


82 • Mesures per a la millora del control i la regulació En aquest apartat s’inclouen mesures de tipus infraestructural i de tipus normatiu. Les primeres consisteixen en l’execució d’actuacions de manteniment i millora en els embassaments i les estacions de control del recurs. Les mesures normatives emanen del Pla de gestió de sequera (PGS), que estableix les obligacions de cada un dels agents que intervenen en la gestió d’aquests episodis. L’objectiu principal és establir un protocol de caràcter preventiu capaç de gestionar les situacions de sequera com una extensió més dels escenaris de normalitat o de gestió ordinària mitjançant figures organitzatives permanents. Segons el Programa de mesures, el conjunt d’actuacions d’abastament i reutilització permetrà generar un total de 389 hm3/ any de nous recursos dins del districte de conca fluvial de Catalunya (Figura 3.25).

Figura 3.25 Distribució del volum d’aigua disponible amb l’aplicació del Programa de mesures (hm3/any). Font: Programa de mesures del Pla de gestió de l’aigua de Catalunya. Agència Catalana de l’Aigua, 2010c.

c) Mesures per a la millora de la qualitat de les aigües. Sanejament Per resoldre els focus de contaminació relacionats amb l’abocament inadequat d’aigües urbanes sense tractament o amb un tractament insuficient, així com problemes d’abocaments puntuals de productes d’activitat industrial o la utilització en excés d’adobs en l’activitat agrícola, el Programa de mesures es basa en les línies d’actuació següents:

• Mesures per al sanejament de les aigües residuals urbanes i industrials Per afrontar els reptes que planteja la Directiva 91/271/CEE sobre el tractament de les aigües residuals urbanes, conjuntament amb l’assoliment dels objectius de qualitat de la DMA, ja existien una sèrie de mesures per al sanejament de les aigües residuals urbanes i industrials. El Programa de sanejament de les aigües residuals urbanes 2005 (PSARU 2005) i el Programa de sanejament de les aigües residuals industrials 2003 (PSARI 2005) constitueixen instruments fonamentals de la planificació hidrològica que desenvolupa el Pla de sanejament de Catalunya i que incorpora la millora de la qualitat dels abocaments de les EDAR en funcionament, la millora de la garantia de funcionament d’aquestes plantes, la connexió als sistemes de sanejament dels nuclis urbans pendents de sanejar i la construcció de noves EDAR en aquells nuclis sense sanejar.

• Mesures per a la reducció de substàncies prioritàries Per arribar al bon estat de les aigües s’estableixen normes de qualitat per a la reducció de les substàncies prioritàries abocades al medi. Es planteja fer una diagnosi de la situació en aquest àmbit, mitjançant un estudi de traçabilitat de les fonts de contaminació, destinat a la reducció de la contaminació originada per substàncies perilloses i, per tant, arribar als índexs de qualitat més adequats amb les actuacions posteriors.

• Mesures per a la reducció de l’impacte de les descàrregues dels sistemes de sanejament en temps de pluja Es tracta de mesures orientades a diagnosticar l’estat de les xarxes de clavegueram i col·lectors per determinar les actuacions que cal dur a terme per reduir la contaminació en episodis de pluges intenses que superen la capacitat de transport i depuració dels sistemes de sanejament. Aquesta línia d’actuació també inclou les accions i les recomanacions de les xarxes pluvials, que aboquen les aigües directament als medis receptors i poden provocar, segons la sensibilitat del medi, problemes equiparables als de les xarxes unitàries.

• Mesures per a la reducció de la contaminació d’origen agrari Les mesures orientades a la reducció de la contaminació d’origen agrari inclouen les mesures assumibles per l’Agència Catalana de l’Aigua (descontaminació dels aqüífers mitjançant actuacions de desnitrificació, caracterització de les zones


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

83

vulnerables, determinació de l’origen dels nitrats, millora de captacions afectades, etc.), mesures promogudes per altres departaments de la Generalitat i cofinançades per l’Agència Catalana de l’Aigua (implantar millores en la fertilització agrària i estímuls o subvencions a les bones pràctiques agràries), i altres mesures que són competència del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (foment de les bones pràctiques agràries i programes d’actuació a les zones vulnerables).

• Mesures per a la reducció de la contaminació salina a la conca del Llobregat Aquestes mesures s’orienten a reduir la incidència de la salinitat derivada de la mineria de potassa als rius Cardener i Llobregat. Per assolir aquesta fita, es proposa millorar i augmentar la capacitat de l’actual col·lector general de salmorres, captar o conduir al col·lector general de salmorres les surgències salines detectades i reduir l’impacte ambiental originat pels runams salins, inactius i actius, de la conca salina del Llobregat.

• Mesures per a la gestió i la protecció dels aqüífers Les actuacions proposades per a la protecció dels recursos hídrics subterranis, en qualitat i quantitat, són molt variades, i inclouen des de mesures específiques per eliminar els problemes de qualitat, com ara la caracterització de les zones afectades i l’establiment de criteris d’actuació, fins a actuacions directes sobre els aqüífers, com ara recàrrega d’aqüífers, barreres contra la intrusió i descontaminacions.

d) Mesures per a la modernització dels regadius El Pla de regadius de Catalunya 2008-2020, promogut per la Generalitat de Catalunya, preveu la modernització de la quasi totalitat dels regs tradicionals de Catalunya, la qual cosa representa prop de 178.000 ha. Les modernitzacions han de tenir una repercussió favorable en almenys dos vectors ambientals. D’una banda, obren la possibilitat a reduir les demandes d’aigua en el punt de captació, cosa que garantiria la producció agrària actual. D’altra banda, també s’espera una disminució de la contaminació difusa, ja que una aportació d’aigua més controlada podrà reduir l’arrossegament de fertilitzants en excés cap als aqüífers i els rius. El Programa de mesures recull 33 d’aquestes actuacions.

3.3.6 Plans i programes de gestió específics El Pla de gestió de l’aigua de Catalunya es complementa amb els plans i els programes de gestió específics següents: ŸŸ

Planificació de l’espai fluvial de les conques

ŸŸ

Pla sectorial de cabals de manteniment de les conques internes de Catalunya (PSCM)

ŸŸ

Pla de gestió de sequera (PGS)

ŸŸ

Programa de reutilització d’aigua a Catalunya (PRAC)

ŸŸ

La dessalinització i la potabilització

ŸŸ

Programa d’actuació aplicable a les zones vulnerables en relació amb la contaminació de nitrats que procedeixen de fonts agràries i de gestió de les dejeccions ramaderes

ŸŸ

Programa de sanejament d’aigües residuals urbanes 2005 (PSARU 2005)

ŸŸ

Programa de tractament i gestió de fangs

a) Planificació de l’espai fluvial de les conques La planificació dels espais fluvials ordena els cursos fluvials per consensuar la recuperació i la conservació ambiental i paisatgística amb els usos històrics, la valorització social i econòmica, i l’aprofitament sostenible dels seus recursos, tenint en compte el fenomen de la inundabilitat i el risc que pot comportar en les persones, els béns i el medi. L’objectiu general de la planificació dels espais fluvials és avançar en la resolució i l’ordenació dels diversos conflictes hidràulics, ambientals i morfodinàmics vinculats a la gestió de l’aigua i el medi hídric de l’espai fluvial. Per això, requereix un diagnòstic de l’estat actual dels rius principals en els diferents àmbits on és aplicable, i el plantejament i la proposició de solucions de caràcter integral. La metodologia emprada en els treballs de planificació de l’espai fluvial es basa en l’anàlisi i la comprensió dels processos naturals que regeixen el funcionament del riu i de la seva conca des d’una òptica multidisciplinària, amb la finalitat d’obtenir una perspectiva integral i de conjunt dels fenòmens que governen l’espai fluvial. Els projectes de planificació de l’espai fluvial són objecte de desenvolupament per part de l’Agència Catalana de l’Aigua des de l’any 2001, i el 2010 es trobaven finalitzats o molt propers a la finalització en molts dels rius principals de les conques internes de Catalunya, com ara la Tordera, el baix Ter i el Daró, el baix Llobregat i l’Anoia, la Muga o el Francolí.


84 L’ordre de priorització dels àmbits en els quals es desenvolupa la planificació d’espais fluvials respon a la necessitat d’ordenació en els diferents rius catalans, de manera que s’han iniciat els treballs en aquelles conques on la pressió dels usos i les activitats humans sobre l’espai fluvial és més gran i, per tant, on esdevé més urgent la seva ordenació.

b) Pla sectorial de cabals de manteniment de les conques internes de Catalunya (PSCM) El Pla sectorial de cabals de manteniment de les conques internes de Catalunya (PSCM) va ser aprovat l’any 2006 i va establir un règim de cabals mínims per sota dels quals la vida piscícola i el funcionament dels ecosistemes fluvials poden mostrar dificultats per mantenir-se. Va assignar un règim de cabals de manteniment mensuals a 320 punts de la xarxa fluvial de les conques internes de Catalunya (uns 2.000 km de riu), tot aportant la metodologia de càlcul per determinar els cabals de la resta de trams fluvials (petites capçaleres i rierols). La implantació del règim de cabals de manteniment establert en el Pla sectorial de cabals de manteniment per a cada tram de riu on hi ha aprofitaments preexistents s’ha realitzat de manera progressiva per conques, subconques o trams fluvials mitjançant la redacció i l’aprovació de plans zonals d’implantació de cabals de manteniment, que han de concretar les determinacions del Pla sectorial adaptant-les a les singularitats especials i el valor estratègic dels usos existents. L’objectiu dels plans zonals és l’ordenació dels aprofitaments d’aigua per ajustar-los i fer-los compatibles amb el règim de cabals de manteniment, mitjançant un procés de concertació en el qual són convidats a intervenir tots els afectats i interessats. Els casos objecte d’anàlisi són majoritàriament concessions d’aigua per a aprofitaments hidroelèctrics (minicentrals), concessions per a regadiu i concessions per a usos industrials. Mitjançant els plans zonals es fa efectiva la implantació del règim de cabals de manteniment per a cada tram de riu on hi ha aprofitaments preexistents de manera progressiva per conques, subconques o trams fluvials.

c) Pla de gestió de sequeres Després de l’episodi de sequera que va tenir lloc entre els anys 2006 i 2008, l’Agència Catalana de l’Aigua treballa en la redacció del Pla de gestió de sequeres per establir una protocol·lització i una millora dels decrets de sequera que s’han desenvolupat els darrers anys, amb una relació d’accions derivades de l’assoliment d’uns indicadors (nivells de reserva). Per a la gestió d’aquest episodi de sequera especialment greu, la Generalitat de Catalunya va promulgar el Decret 84/2007, de 3 d’abril, d’adopció de mesures excepcionals i d’emergència en relació amb la utilització dels recursos hídrics, conegut com a Decret de sequera. El Decret tenia l’objectiu d’assegurar al màxim que l’aigua que es consumís fos per abastir la població i per fer efectius els usos declarats com a prioritaris a Catalunya. Durant la vigència del Decret de sequera, la normativa es va anar modificant per adoptar mesures correctores progressivament més exigents per intensificar l’estalvi i l’aprofitament de l’aigua d’una manera més efectiva. Aquestes mesures es van aplicar en funció de l’escenari en què es trobava cada municipi, amb l’objectiu de retardar al màxim l’entrada a l’escenari d’emergència, el pitjor de tots. El Decret de sequera preveu dos escenaris d’excepcionalitat i un escenari d’emergència amb diferents mesures d’estalvi i de restricció en l’ús de l’aigua: ŸŸ

Escenari d’excepcionalitat de nivell 1 o alerta Mesures d’estalvi per garantir l’abastament a mitjà termini: §§ Reducció de la dotació per abastament en aigua potable en un 15% o substitució de part dels cabals destinats a reg agrícola per aigües regenerades. §§ Anul·lació dels desembassaments per a ús exclusivament hidroelèctric. §§ Intensificació dels controls d’usuaris i reforç de les mesures d’estalvi a les xarxes d’abastament.

ŸŸ

Escenari d’excepcionalitat de nivell 2 Mesures restrictives per a usos no prioritaris per garantir l’abastament a curt termini: §§ Prohibició de l’ús de l’aigua potable per als usos següents: ww

Reg de jardins, de prats, d’horts, de zones verdes i esportives, públics i privats.

ww

Reg o neteja de vials, de carrers, de caminals i de voreres, públic o privat.

ww

Ompliment de piscines, d’estanys i de fonts, privats o públics.

ww

Rentatge amb mànega de vehicles, excepte les empreses que fan aquesta activitat.

§§ Prohibició de fonts per al consum humà sense elements automàtics de tancament. §§ Reducció d’un 45% de les dotacions de reg a sistemes regulats i reducció de cabals als rius. ŸŸ

Escenari d’emergència Restriccions a tots els usos per garantir l’abastament per al consum humà amb caràcter prioritari. L’escenari d’emergència s’activa quan la capacitat màxima dels embassaments se situa per sota del 20%.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

85

Durant l’episodi de sequera es van realitzar diferents actuacions per portar a terme la seva gestió. En destaquen les següents: ŸŸ

Creació d’òrgans extraordinaris per a la gestió específica i coordinada de la sequera.

ŸŸ

Elaboració i aprovació de normatives específiques per a la gestió extraordinària, incloses les restriccions a usos no prioritaris.

ŸŸ

Realització de campanyes d’informació i conscienciació, acompanyades, per exemple, del repartiment de 650.000 mecanismes d’estalvi per a les aixetes domèstiques. Amb aquesta actuació s’assoleixen reduccions inèdites dels consums.

ŸŸ

Seguiment constant dels indicadors i realització de previsions d’evolució de la sequera.

ŸŸ

Intensificació del control dels gestors d’abastaments i d’usuaris principals, així com de la inspecció del medi i d’altres aspectes quantitatius i qualitatius dels recursos hídrics.

ŸŸ

Atorgament d’ajuts als municipis més afectats per a la millora urgent dels seus sistemes i, fins i tot, per al transport d’aigua amb camions cisterna quan no hi havia altra solució.

ŸŸ

Promoció i gestió de diferents obres d’emergència i altres mesures especials, com ara l’avançament d’actuacions prèviament planificades.

La situació crítica va propiciar l’inici d’un seguit d’actuacions de recuperació de recursos subterranis que estaven en desús. D’aquesta manera, es volia dotar els municipis amb fonts alternatives de subministrament d’aigua que garantissin l’abastament davant de nous episodis de dèficit hídric, s’optimitzés el recurs existent i es disminuís la dependència dels municipis a les xarxes d’abastaments supramunicipals. En total es van realitzar 94 actuacions que van representar l’execució de 35 nous pous i la recuperació de 218 pous i mines. Per cada actuació es va establir un règim d’explotació de les captacions que permeti conservar el recurs en una situació de normalitat i augmentar la captació en cas que empitjori l’estat hídric del territori. Paral·lelament es van proposar noves actuacions de millora, que en alguns casos comportaven un avançament de mesures ja previstes en la planificació hidrològica, com per exemple l’avançament en la construcció de les dessaladores previstes a la Tordera i el Llobregat. El Decret de sequera va ser derogat l’11 de gener de 2009 davant la recuperació de les reserves d’aigua de Catalunya.

d) Programa de reutilització d’aigua a Catalunya La reutilització de l’aigua és una mesura que permet la millora de la disponibilitat dels recursos i l’assoliment dels requeriments de la DMA. L’any 2010, les depuradores catalanes van tractar 706 hm3 i tan sols es va reutilitzar el 5% de tota l’aigua depurada (Taula 3.23). Aquesta aigua per reutilitzar, després del tractament secundari, se sotmet a un tractament de regeneració perquè assoleixi els nivells requerits que marca el Reial decret 1620/2007, de 7 de desembre, que estableix el règim jurídic de la reutilització de les aigües depurades.

Taula 3.23 Reutilització de l’aigua residual regenerada, en hm3 i percentatge. 2006-2010. 2006

2007

2008

2009

2010

686

661

664

675

706

Aigua residual depurada reutilitzada (hm )

24

45

40

43

33

Percentatge de reutilització

3

7

6

6

5

Cabal tractat (hm ) 3

3

Font: Memòries d’activitats de l’Agència Catalana de l’Aigua, 2006-2010 (Agència Catalana de l’Aigua, 2007, 2008a, 2009, 2010a i 2011b).

El percentatge reutilitzat cada any pot variar en funció de les precipitacions. L’aigua reutilitzada es destina principalment a usos ambientals (recàrrega d’aqüífers i manteniment de cabals ecològics), recreatius (reg de camps de golf), agrícoles (reg) i municipals (reg de zones urbanes, neteja de carrers). La Figura 3.26 mostra la distribució dels volums reutilitzats a Catalunya segons els usos que es feien de l’aigua. S’observa que els volums reutilitzats, principalment els ambientals, han variat al llarg dels anys en funció de la disponibilitat de recursos. L’any 2008 va ser l’any en què es va reutilitzar més aigua, a causa de la sequera que es va patir a Catalunya. Els anys posteriors, que van ser més aviat humits, les necessitats de reutilització van ser menors, especialment per a usos ambientals.


86

Figura 3.26 Evolució del volum reutilitzat d’aigua segons usos. 2005-2010. Font: Agència Catalana de l’Aigua.

Durant el període analitzat es van portar a terme diferents actuacions de reutilització, entre les quals en destaca una pel seu caràcter emblemàtic i pioner a escala europea: la barrera hidràulica contra la intrusió marina a l’aqüífer del Llobregat. La barrera hidràulica contra la intrusió marina és una actuació per recuperar l’aqüífer principal del delta del Llobregat. Aquest aqüífer és estratègic per a l’abastament de Barcelona i per al desenvolupament socioeconòmic de la regió, i ha estat sobreexplotat des de mitjan segle passat, la qual cosa ha provocat la seva salinització progressiva. Més d’una tercera part del delta presenta problemes per intrusió marina. La barrera hidràulica consisteix en la injecció d’aigua a l’aqüífer mitjançant catorze pous disposats de manera paral·lela a la costa. La injecció eleva el nivell de l’aigua subterrània i evita que l’aigua salada penetri terra endins, fent de barrera contra la intrusió. Per a la injecció d’aigua s’utilitza aigua regenerada procedent del tractament terciari de l’EDAR del Prat de Llobregat i sotmesa als tractaments d’ultrafiltració, osmosi i desinfecció. La primera fase de la barrera (2007-2010) va donar resultats positius, i es va observar una millora de la qualitat de l’aigua subterrània.

e) La dessalinització i la potabilització Una altra font per obtenir nous recursos hídrics i garantir l’abastament d’aigua és la dessalinització, que consisteix en el procés d’obtenció d’aigua dolça a partir d’aigua salada. A Catalunya hi ha dues instal·lacions de tractament d’aigua marina (ITAM). L’any 2002 va entrar en funcionament la ITAM de la Tordera, i l’any 2009, la ITAM del Llobregat. Amb aquestes dues plantes dessaladores, Catalunya pot disposar de suficients recursos hídrics per cobrir un subministrament de 80 hm3 d’aigua que permetran reduir el dèficit hídric de les conques internes.

• Dessaladora de la Tordera (ITAM de la Tordera) La dessaladora de la Tordera està ubicada al terme municipal de Blanes i funciona mitjançant un procés d’osmosi inversa en quatre línies. Els seus principals objectius són garantir el subministrament dels municipis del Maresme nord i del sud de la Selva i preservar el bon estat de l’aqüífer de la Tordera de 8 km2 i la qualitat de les seves aigües. Fins al moment de la seva posada en funcionament, tota l’aigua necessària per satisfer les demandes per als usos urbans, industrials i agrícoles de la zona s’extreien de l’aqüífer. D’aquesta manera es garanteix la seva recuperació i s’evita la sobreexplotació. L’abastament de l’aigua dessalinitzada es realitza a partir de tres plantes potabilitzadores que extreuen l’aigua de pous situats al llarg de l’aqüífer: la potabilitzadora de Palafolls, que abasta el Maresme nord; la potabilitzadora de TossaLloret, que subministra els municipis de Tossa i Lloret, i la potabilitzadora de Blanes, que abasta el municipi de Blanes. Inicialment, la dessaladora tenia una capacitat de producció de 10 hm3/any. Com a resposta al fort episodi de sequera del 2008, el juliol d’aquell any es van iniciar les obres per ampliar la capacitat de dessalinització fins als 20 hm3/any. Aquestes obres van finalitzar l’any 2010. Amb aquesta ampliació es va garantir que, en cas necessari, es pugui abastir no solament el sud de la Selva i el Maresme nord, sinó també l’Àrea Metropolitana de Barcelona.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

87

Taula 3.24 Producció de la dessaladora de la Tordera, en hm3. 2006-2010. Producció aigua dessalinitzada (hm3)

2006

2007

2008

2009

2010

Dessalinitzadora de la Tordera

9,53

5,55

10,1

6,5

7,1

Font: Memòries d’activitats de l’Agència Catalana de l’Aigua, 2008-2010 (Agència Catalana de l’Aigua, 2007, 2008a, 2009, 2010a i 2011b).

L’any 2010 es va produir un volum total de 7,1 hm3. La reducció de volums els darrers anys es deu a una optimització del sistema conjunt dessaladora-aqüífer (Taula 3.24). L’ampliació de la dessaladora permet modular millor la producció d’aigua dessalinitzada, produint més aigua a l’estiu i menys a l’hivern. Així, la producció s’apropa més a la demanda i, en conseqüència, l’extracció d’aigua dels pous és molt més constant al llarg de l’any. D’aquesta manera, s’eviten descensos pronunciats en els nivells piezomètrics a l’estiu i es conté millor la intrusió marina. En aquestes condicions, que són molt més bones per a l’aqüífer, és possible un cert increment de les extraccions anuals totals d’aigua subterrània, sense posar en risc el bon estat de l’aqüífer ni la progressió de la intrusió marina. Dit d’una altra manera, es pot protegir l’aqüífer amb una producció menor d’aigua dessalinitzada. Els models numèrics han permès establir que la quantitat d’aigua anual aportada per la ITAM pot disminuir dels 10 hm3/any del model anterior als 6-7 hm3/any del nou model estacional, amb un considerable estalvi dels costos associats a la dessalinització, sense que es produeixin canvis en la qualitat de l’aigua subterrània ni un augment de la intrusió marina a l’aqüífer.

• Dessaladora del Llobregat La segona planta dessaladora de Catalunya és la del Llobregat. Va entrar en funcionament l’any 2009 i l’aigua dessalinitzada generada es destina íntegrament a l’abastament urbà. Permet incrementar la garantia i la disponibilitat d’aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona i a les comarques del Penedès, el Baix Llobregat, l’Anoia, el Garraf, el Barcelonès, el Vallès Occidental, el Vallès Oriental i el Maresme. Taula 3.25 Producció de la dessaladora del Llobregat, en

La capacitat teòrica de producció d’aigua és 60 hm3/any. L’aigua dessalinitzada es bomba a través d’una canonada de 12 km de llarg i 1,4 m de diàmetre fins al dipòsit de la Fontsanta, a Sant Joan Despí. Des d’aquest dipòsit l’aigua es distribueix a la xarxa d’abastament per al seu consum.

hm3. 2009-2010. Producció aigua dessalinitzada (hm3)

2009

2010

Dessaladora del Llobregat

3,4

10,7

Font: Memòries d’activitats de l’Agència Catalana de l’Aigua, 2009-2010

El primer any de funcionament, la dessaladora va generar uns 3,4 hm3 d’aigua. L’any 2010 va triplicar aquest volum produint 10,7 hm3 d’aigua (Taula 3.25).

f) Programa d’actuació aplicable a les zones vulnerables en relació amb la contaminació de nitrats que procedeixen de fonts agràries i de gestió de les dejeccions ramaderes Amb la finalitat de lluitar contra la contaminació per nitrats d’origen agrícola, la Generalitat de Catalunya va aprovar l’any 2009 el Decret 136/2009, d’1 de setembre, d’aprovació del programa d’actuació aplicable a les zones vulnerables en relació amb la contaminació de nitrats que procedeixen de fonts agràries i de gestió de les dejeccions ramaderes. Aquest programa regula els procediments per garantir la gestió correcta de les dejeccions ramaderes i dels fertilitzants nitrogenats a Catalunya i és de compliment obligat a les zones vulnerables designades a Catalunya mitjançant els decrets 283/1998, de 21 d’octubre, i 476/2004, de 28 de desembre, i l’Acord de govern de 28 de juliol de 2009. El programa va recollir diferents tipus d’accions per prevenir la contaminació per nitrats: ŸŸ

Mesures agronòmiques. Regulació de l’aplicació agrícola de les dejeccions ramaderes i altres fertilitzants nitrogenats en zones vulnerables.

ŸŸ

Distàncies i terminis màxims d’incorporació de fertilitzants al sòl. Regulació de les restriccions de l’aplicació agrícola de les dejeccions ramaderes i altres fertilitzants nitrogenats.

ŸŸ

Sistema d’emmagatzematge de les dejeccions ramaderes.

ŸŸ

Requisits per a les explotacions ramaderes noves i ampliacions d’explotacions ramaderes existents en zones vulnerables.

El Decret 136/2009 va establir també els procediments i els registres necessaris per a una gestió adequada de les dejeccions ramaderes i altres fertilitzants.


88 g) Programa de sanejament d’aigües residuals urbanes 2005 El Programa de sanejament d’aigües residuals urbanes 2005 (PSARU 2005) és un instrument de la planificació hidrològica que té com a objecte la definició de totes les actuacions destinades a la reducció de la contaminació originada per l’ús domèstic de l’aigua que permetin l’assoliment dels objectius de qualitat de l’aigua. El PSARU 2005, aprovat l’any 2006, s’emmarca en la Directiva 91/271/CEE, sobre el tractament d’aigües residuals urbanes, i en la Directiva marc de l’aigua 2000/60/CE. El PSARU 2005 relaciona una llista exhaustiva i concreta d’actuacions en sistemes existents exigibles per la DMA per a l’any 2015, agrupades en dos escenaris (del 2006 al 2008, i del 2009 al 2014). Inclou més de 1.800 actuacions pel territori de Catalunya destinades a l’ampliació, la millora, l’adaptació i la remodelació d’estacions depuradores existents, i a l’execució de noves depuradores en nuclis urbans petits. Les estacions depuradores d’aigües residuals (EDAR) i pretractaments de Catalunya garanteixen un retorn adequat al medi de les aigües residuals urbanes per evitar el deteriorament de les masses d’aigua, principi bàsic de la DMA. La xarxa construïda fins a l’any 2010 permetia tractar els cabals d’aigua residual del 90% de la població de Catalunya. Les instal·lacions de sanejament les construeix l’ACA d’acord amb la planificació establerta al PSARU. Tal com es presenta a la Figura 3.27, el nombre de depuradores en servei ha seguit una tendència creixent. L’any 2010 hi havia un total de 391 estacions depuradores en funcionament, considerant també les instal·lacions de pretractament. Durant el període 20062010, l’increment del nombre d’instal·lacions ha estat del 16% (Figura 3.27).

Figura 3.27 Evolució del nombre d’estacions depuradores en servei. 2002-2010. Font: Memòria d’activitats de l’Agència Catalana de l’Aigua, 2010 (Agència Catalana de l’Aigua, 2011b).

Sobre les característiques de les estacions depuradores cal destacar que el 89% eren de tipus biològic. En global, les depuradores treballaven gairebé a un 70% de la seva capacitat. L’any 2010 (Taula 3.26) es va tractar un volum total de 706 hm3 (1,93 hm3 diaris), tot i que la capacitat de tractament era de 1.040 hm3 anuals (2,85 hm3 diaris).

Taula 3.26 Evolució de les depuradores en servei, capacitat de tractament i cabal tractat. 2010. Tipus

Nombre de depuradores

Capacitat de tractament (m3/dia)

Capacitat de tractament (hm3/any)

Cabal tractat (hm3/any)

Biològica

347

2.782.032

1.015

627

Llacunatge / tractament tou

36

26.530

10

65

Tractament primari

6

1.605

0,6

11

Total EDAR

389

2.810.167

1.026

0

Pretractaments

2

40.000

15

4

Total 2010

391

2.850.167

1.040

706

Font: Memòria d’activitats de l’Agència Catalana de l’Aigua, 2010 (Agència Catalana de l’Aigua, 2011b).

Els rendiments de les EDAR en servei amb relació a l’eliminació de la contaminació van ser en general superiors al 90% durant pràcticament tot el període estudiat, tant per la matèria en suspensió com per la demanda biològica d’oxigen (DBO5) i la demanda química d’oxigen (DQO). A la Taula 3.27 es mostren aquests resultats.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

89

Taula 3.27. Rendiments de les EDAR en servei amb relació a l’eliminació de la contaminació. 2006-2010.

Nota: no s’han analitzat les plantes on l’efluent s’infiltra al terreny, que corresponen a la tipologia de fossa sèptica o que la seva posada en servei ha estat a finals d’any. Font: Memòria d’activitats de l’Agència Catalana de l’Aigua, 2010 (Agència Catalana de l’Aigua, 2011b).

Finalment, la Figura 3.28 mostra la previsió de construcció de noves estacions depuradores d’aigües residuals. El desembre del 2010 hi havia 130 estacions en construcció, 75 en projecte i 920 planificades.

h) Programa de tractament i gestió de fangs El Programa de tractament i gestió dels fangs s’emmarca dins del conjunt d’actuacions que porta a terme l’ACA. L’objectiu del Programa de fangs és l’optimització de la gestió dels biosòlids de depuració d’aigües residuals urbanes per adequar-la a l’estat dels factors que la condicionen i que es concreten en l’ordre de prioritat següent: ŸŸ

Compliment de la normativa que regula la gestió dels biosòlids o fangs de depuració.

Figura 3.28 Estat d’execució del PSARU 2005. Desembre del 2010. Font: Agència Catalana de l’Aigua.

ŸŸ

Minimització de l’impacte ambiental derivat de la gestió.

ŸŸ

Minimització del cost econòmic associat a la gestió dels biosòlids (considerant tant els costos d’inversió com els d’explotació).

El Programa inclou un conjunt de 29 actuacions en diferents plantes depuradores, de les quals dinou són digestions de fangs, quatre són ampliacions d’assecatges tèrmics, dues són ampliacions de compostatges i quatre són nous compostatges. L’objectiu és assolir una disposició del 70% per a valorització agrícola i del 30% per a valorització energètica. En el procés de depuració de les aigües residuals es genera aigua depurada i els biosòlids. Els biosòlids, o fangs de depuració, són residus orgànics formats per les matèries que s’han separat de l’aigua com a conseqüència dels processos fisicoquímics i biològics de tractament de depuració. S’utilitza el terme matèria fresca per fer referència al biosòlid en la seva presentació física, incloses tant les fraccions sòlides (matèria seca) com les líquides. S’utilitza el terme matèria seca per fer referència a la fracció sòlida del biosòlid (matèria orgànica i matèria mineral) sense considerar-ne el contingut d’aigua. Les EDAR en funcionament de Catalunya van generar l’any 2010 una quantitat total de 535.419 t de matèria fresca. La sequedat mitjana del fang deshidratat va ser del 24%; així doncs, es van produir 127.855 t de matèria seca. El 34% correspon a la depuradora del Besòs, i l’11%, a la depuradora del Baix Llobregat.


90 Els biosòlids es poden sotmetre a diferents tractaments orientats a reduir la massa i el volum, estabilitzar la fracció orgànica, higienitzar el material o adequar les característiques als usos o destinacions finals que es plantegin. A Catalunya, els tractaments utilitzats per assolir aquests objectius són la digestió aeròbia o anaeròbia, l’estabilització mitjançant llacunatges, el compostatge i l’assecatge tèrmic. La Figura 3.29 recull l’evolució dels tractaments a què van estar sotmesos els biosòlids durant la darrera dècada. S’observa l’increment del tractament en assecatge tèrmic pel restabliment de l’activitat al nou assecatge del Besòs, en detriment del compostatge en instal·lacions de titularitat privada (compostatge extern). Amb relació a la disposició final dels biosòlids, les principals destinacions són l’aplicació al sòl, la valorització energètica i l’eliminació en dipòsits controlats. Cada tipus de destinació és regulada per normatives de rang i abast diferents i requereix unes condicions tècniques específiques. La destinació més habitual dels biosòlids és la valoració agronòmica mitjançant l’aplicació directa al sòl. L’aplicació al sòl inclou els biosòlids que han estat aplicats directament a agricultura, el compost utilitzat en jardineria o com a fertilitzant i els biosòlids emprats en restauració d’activitats extractives. Com es recull a la Figura 3.30, des de l’any 2006 s’observa una tendència a incrementar la quantitat de biosòlid destinat a la valorització energètica, en detriment d’una part de l’aplicació al sòl i de la destinació a dipòsit controlat, que pràcticament s’ha eliminat.

Figura 3.29 Evolució dels tractaments aplicats als biosòlids, període 2001-2010. Font: Memòria d’activitats de l’Agència Catalana de l’Aigua, 2010 (Agència Catalana de l’Aigua, 2011b).

Evolució de les destinacions 500.000

Valorització energètica (cimentera)

450.000 400.000 350.000

Dipòsit controlat

300.000 250.000

Restauració de pedreres

200.000 150.000 100.000

Agricultura i jardineria

50.000 0 2001

2002

2003

2004

2005

2006

2007

2008

2009

2010

Figura 3.30 Evolució de la generació i la destinació del fang de depuradora. 2001-2010. Font: Medi ambient a Catalunya. Informe 2010. Departament de Territori i Sostenibilitat, 2011.

3.3.7 La participació pública en la planificació i la gestió de l’aigua L’aplicació de la DMA inclou un procés participatiu que garanteixi la informació, la consulta i la participació activa dels ciutadans i ciutadanes i les entitats, tant en la valoració del diagnòstic com en la redacció dels programes de mesures. En aquest sentit, l’ACA i la Direcció General de Participació Ciutadana van impulsar entre el 2006 i el 2010 un ampli procés de participació pública en tot el territori català. Aquest procés es va dividir en dotze àmbits a les conques internes i quatre a les conques intercomunitàries, tal com es mostra a la Taula 3.28.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya El procés participatiu desenvolupat a cada conca va constar d’aproximadament divuit sessions de participació amb tallers sectorials adreçats a l’Administració, el sector agroramader i forestal, el sector empresarial i l’ambiental. Els tallers de propostes es van estructurar al voltant dels temes següents: contaminació urbana, industrial i sanejament, contaminació agrícola i ramadera, qualitat hidromorfològica i biològica, estalvis, consums i abastaments i cabals de manteniment. En el conjunt dels processos es van recollir 1.467 propostes, a les quals l’ACA va donar resposta en les corresponents sessions de retorn. Les propostes realitzades es van classificar com es mostra a la Figura 3.31.

91

Taula 3.28 Àmbits de participació ciutadana per a la implantació de la DMA. Àmbits de participació pública de la DMA Districte de conca fluvial de Catalunya 1. La Muga 2. El Fluvià 3. L’alt Ter 4. El baix Ter 5. Rieres de Llevant 6. La Tordera 7. El Besòs 8. El Cardener – l’alt Llobregat 9. El baix Llobregat – l’anoia 10. El Foix – Rieres del Garraf

Figura 3.31 Propostes sorgides en els processos de participació de la DMA. Font: Agència Catalana de l’Aigua.

Les principals propostes sorgides en els processos de participació al districte de conca fluvial de Catalunya se sintetitzen en les onze propostes següents: 1. Millorar la qualitat hidromorfològica i biològica de totes les masses d’aigua, amb especial atenció als espais fluvials i els usos permesos. Regular les extraccions d’àrids, minimitzar/prohibir les extraccions dins l’espai fluvial i que en qualsevol cas no alterin la funcionalitat dels ecosistemes aquàtics, així com els aqüífers al·luvials associats.

11. El Gaià – el Francolí 12. Rieres meridionals Conques intercomunitàries 13. L’Ebre, la Sénia 14. El baix Segre 15. L’alt Segre 16. La Noguera Pallaresa, la Noguera Ribargorçana, la Garona Font: Agència Catalana de l’Aigua.

2. Garantir la dinàmica natural dels cabals dels rius mitjançant la implantació dels cabals de manteniment allà on sigui necessari. Revisar les concessions actuals per poder garantir aquests cabals. El cabal de manteniment ha de ser prioritari davant d’altres usos. 3. La tarifa ha de ser un mecanisme d’incentivació de l’estalvi d’aigua, tot afavorint els consums baixos i penalitzant els consums alts a partir d’una tarifa estructurada per blocs progressius. 4. Millorar la qualitat de les aigües efluents provinents dels sistemes de sanejament, especialment de les estacions depuradores d’aigües residuals, alhora que es fomenta la reutilització de les aigües regenerades principalment per a usos industrials i agrícoles. 5. Promoure la disminució de la contaminació industrial. Garantir i promoure que els efluents de les activitats industrials que aboquen a llera no afectin la qualitat dels ecosistemes aquàtics. Millorar el règim d’inspecció i control dels abocaments a llera i dels abocaments a les xarxes urbanes de sanejament. 6. Millorar la connectivitat fluvial, tant longitudinal com transversal, tot recuperant el bon estat de les planes deltaiques, els aiguamolls i les maresmes sense fragmentar la connectivitat fluvial entre aquests espais i els rius. Difondre el valor d’aquests espais per mitjà de programes educatius per a tots els públics. Estudiar l’eliminació d’aquelles instal·lacions en desús que fragmenten la connectivitat longitudinal dels rius. 7. Treballar per una gestió integral del cicle del nitrogen. Establir mecanismes de control efectius i àgils en el seguiment i l’aplicació dels nitrats. Difondre bones pràctiques agràries per a la reducció de l’impacte en el cicle integral de l’aigua. Analitzar l’impacte dels nitrats que originen totes les activitats. Incidir en les activitats agropecuàries perquè garanteixin una millor gestió dels residus. 8. Assolir un model de planificació territorial que sigui sostenible. Disminuir l’impacte de les grans infraestructures, les urbanitzacions, els usos industrials i els agropecuaris. Els plans urbanístics han de tenir en compte la gestió del cicle integral de l’aigua i respectar el domini públic hidràulic. Pel que fa a la planificació territorial, els informes de l’Agència Catalana de l’Aigua han de ser vinculants. 9. Avançar en la recuperació i la restauració de riberes, afavorint la biodiversitat que els és pròpia i la vegetació autòctona i respectant la seva funcionalitat ecològica. Dotar amb més pressupost aquestes actuacions i fer difusió dels ajuts que es concedeixen. 10. Potenciar mesures de recuperació de la morfologia del litoral. Evitar l’ocupació urbanística de les desembocadures dels rius. Fomentar marines seques, amb moratòries de construcció de ports, i habilitar camps d’ancoratge. Millorar la coordinació de les diferents administracions amb competències sobre el medi marí. 11. Promoure la creació i la posada en funcionament dels consells de conca amb la finalitat que esdevinguin organismes que permetin la gestió de les conques amb criteris consensuats i amb la participació plena dels actors del territori.


92

3.4 Indicadors Indicador 3.4.1 Estat global de les masses d’aigua Tipus

Estat

Unitats

Nombre i percentatge

Periodicitat de càlcul

6 anys

Font

ACA

Tendència desitjada

Increment

Tendència 2006-2010

A la data de l’Informe no es disposa de dades anteriors al 2010 que permetin avaluar la tendència

Apartat on es presenta

3.1.2, 3.1.3, 3.1.4, 3.1.5

Estat global de les masses d’aigua

Definició Nombre de masses d’aigua en bon estat dins de cada tipus de masses d’aigua i percentatge respecte al total d’aquell tipus

2010

Aigües subterrànies Masses en bon estat (nombre)

26

Percentatge respecte a masses totals (%)

49

Rius Masses en bon estat (nombre)

91

Percentatge respecte a masses totals (%)

25

Embassaments Masses en bon estat (nombre)

24

Percentatge respecte a masses totals (%)

80

Estanys i zones humides Masses en bon estat (nombre)

42

Percentatge respecte a masses totals (%)

38


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

Indicador 3.4.2 Demanda d’aigua de Catalunya Tipus

Estat

Unitats

hm3

Definició

Periodicitat de càlcul

6 anys

Font

ACA

Tendència desitjada

Disminució

Tendència 2006-2010

A la data de l’Informe no es disposa de dades posteriors al 2007 que permetin avaluar la tendència

Apartat on es presenta

3.2.1

Demanda d’aigua total segons els usos i els sectors

Demanda d’aigua a Catalunya (hm3) Sectors

2007

Domèstic Serveis Municipals

348,0 123,0 26,0

Altres (usos no mesurats, subcomptatges, fuites, etc.)

164,0

Total d’usos urbans Agricultura Ramaderia Total d’usos agraris Indústria manufacturera Indústria envasadora Total d’usos industrials

661,0 2.072,8 41,3 2.114,1 177,0 2,2 179,2

Camps de golf i instal·lacions anàlogues

8,8

Balnearis Neu artificial Total d’usos recreatius TOTAL D’USOS CONSUMPTIUS

0,3 1,7 10,8 2.965,1

93


94

Indicador 3.4.3 Demanda d’aigua de Catalunya Tipus

Pressió

Unitats

l/hab./dia

Periodicitat de càlcul

Anual

Font

ACA

Tendència desitjada

Disminució

Tendència 2006-2010

Disminució

Apartat on es presenta

3.2.1

Definició

Demanda d’aigua per consum domèstic per habitant a Catalunya

Consum domèstic d’aigua per habitant a Catalunya (l/hab./dia)

2006

2007

2008

2009

2010

Domèstic

131

128

120

120

117


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

Indicador 3.4.4 Reserves d’aigua en els embassaments Tipus

Pressió

Unitats

Nombre de municipis, km2 i percentatge sobre el total de Catalunya.

Periodicitat de càlcul

4 anys

Font

ACA

Tendència desitjada

Disminució

Tendència 2006-2010

Augment

Apartat on es presenta

3.2.2

Definició Superfície i percentatge respecte al total de superfície de Catalunya, i nombre de municipis afectats i percentatge respecte al nombre de municipis de Catalunya de les zones declarades com a vulnerables per contaminació per nitrats al territori de Catalunya

Zones vulnerables per contaminació per nitrats

1998

2004

2008

SUPERFÍCIE Superfície declarada zona vulnerable (km2)

3.773

6.327

10.791

Percentatge respecte a la superfície total de Catalunya (%)

11,8%

19,8%

33,6%

203

322

421

21,5%

33,0%

44,5%

MUNICIPIS Municipis afectats (quantitat) Percentatge respecte al nombre total de municipis de Catalunya (%)

95


96

Indicador 3.4.5 Reserves d’aigua en els embassaments Tipus

Resposta

Unitats

hm3

Definició

Periodicitat de càlcul

Anual

Font

ACA

Tendència desitjada

Proximitat a la capacitat màxima

Tendència 2006-2010

Irregular: disminució en períodes de sequera i augment en períodes amb més precipitació i menor demanda. El volum mitjà dels darrers deu anys ha assolit a tot estirar el 55% de la capacitat màxima

Apartat on es presenta

3.2.1

Volum mitjà, mínim i màxim d’aigua embassada, així com la mitjana dels darrers deu anys, en els embassaments de Catalunya

Conques internes

2006

2007

2008

2009

2010

Volum mitjà (hm3)

467,5

301,9

330,9

563,8

572,1

Volum mínim (hm3)

341,4

185,5

147,4

450,0

467,5

Volum màxim (hm3)

592,3

395,1

520,5

649,9

639,3

Volum mitjà dels 10 últims anys (hm3)

415,7

410,6

388,8

383,9

414,4

Conques intercomunitàries

2006

2007

2008

2009

2010

Volum mitjà (hm3)

2.028,6

2.095,2

2.266,7

2.611,0

2.904,8

Volum mínim (hm3)

1.308,1

1.283,2

1.327,9

2.203,2

2.645,0

Volum màxim (hm3)

2.506,7

2.849,5

3.003,0

3.110,2

3.365,8

Volum mitjà dels 10 últims anys (hm3)

2.584,4

2.453,6

2.374,7

2.352,0

2.386,7

Capacitat màxima (hm3)

Capacitat màxima (hm3)

753,9

3.812,8


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

Indicador 3.4.6 Volum d’aigua depurada reutilitzada Tipus

Resposta

Unitats

hm3

Definició

Periodicitat de càlcul

Anual

Font

ACA

Tendència desitjada

Augment

Tendència 2006-2010

Cabal tractat: augment Percentatge de reutilització: irregular perquè varia en funció de les precipitacions. En anys amb menys disponibilitat del recurs es produeix més volum i percentatge més elevat de reutilització

Apartat on es presenta

3.3.6

Quantitat d’aigua residual tractada, i volum i percentatge d’aigua depurada reutilitzada respecte al total tractat entre els anys 2006 i 2010

Reutilització d’aigua a Catalunya (hm3)

2006

2007

2008

2009

2010

Cabal tractat Aigua residual depurada reutilitzada Percentatge de reutilització

686 24 3

661 45 7

664 40 6

675 43 6

706 33 5

97


98

3.4.7 Volum d’aigua dessalinitzada Tipus

Resposta

Unitats

hm

Periodicitat de càlcul

Anual

Font

ACA

Tendència desitjada

Disminució

Tendència 2006-2010

Augment

Apartat on es presenta

3.3.6

Definició

3

Volum anual d’aigua dessalinitzada

Producció aigua dessalinitzada (hm3)

2006

2007

2008

2009

2010

Cabal tractat

9,53

5,55

10,1

6,5

7,1

3,4

10,7

Aigua residual depurada reutilitzada


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

3.5

99

Documentació i fonts consultades

AGÈNCIA CATALANA DE L’AIGUA. 2002. La dessalinitzadora de la Tordera. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. AGÈNCIA CATALANA DE L’AIGUA. 2003. Actuacions i tasques a realitzar i desenvolupar per a la futura implementació de la Directiva marc de l’aigua (2000/60/CE). Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. AGÈNCIA CATALANA DE L’AIGUA. 2005. Caracterització de masses d’aigua i anàlisi del risc d’incompliment dels objectius de la Directiva marc de l’aigua (2000/60/CE) a Catalunya (conques intra i intercomunitàries). Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. AGÈNCIA CATALANA DE L’AIGUA. 2007. Memòria 2006. Agència Catalana de l’Aigua. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. AGÈNCIA CATALANA DE L’AIGUA. 2008a. Memòria 2007. Agència Catalana de l’Aigua. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. AGÈNCIA CATALANA DE L’AIGUA. 2008b. Evolució de l’episodi de sequera 2007/08. Memòria de gestió. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. AGÈNCIA CATALANA DE L’AIGUA. 2009. Memòria 2008. Agència Catalana de l’Aigua. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. AGÈNCIA CATALANA DE L’AIGUA. 2010a. Memòria 2009. Agència Catalana de l’Aigua. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. AGÈNCIA CATALANA DE L’AIGUA. 2010b. Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. AGÈNCIA CATALANA DE L’AIGUA. 2010c. Pla de gestió de l’aigua de Catalunya. Document en informació pública. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. AGÈNCIA CATALANA DE L’AIGUA. 2010d. Programa de mesures del Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. AGÈNCIA CATALANA DE L’AIGUA. 2010e. Estimació i prognosi de la demanda d’aigua a Catalunya. Bases tècniques. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. AGÈNCIA CATALANA DE L’AIGUA. 2011a. Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Departament de Territori i Sostenibilitat. Generalitat de Catalunya. AGÈNCIA CATALANA DE L’AIGUA. 2011b. Memòria 2010. Agència Catalana de l’Aigua. Departament de Territori i Sostenibilitat. Generalitat de Catalunya. DEPARTAMENT DE TERRITORI I SOSTENIBILITAT. 2011. Medi ambient a Catalunya. Informe 2010. Departament de Territori i Sostenibilitat. Generalitat de Catalunya.

Pàgines web consultades Agència Catalana de l’Aigua www.gencat.cat/aca

Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT) www.idescat.cat


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

101

4. Medi Atmosfèric

- Atmospheric Environment - Medio Atmosférico Resum A Catalunya, la majoria de la població viu en ambients urbans, i d’aquesta població, una part significativa està exposada, intermitentment, a altes concentracions de contaminants. La contaminació atmosfèrica és perjudicial per a la salut i contribueix negativament a les malalties respiratòries i cardíaques, sobretot per a grups vulnerables formats per persones amb malalties cardiorespiratòries, dones embarassades, gent gran i infants. En conseqüència, l’interès de les persones i la demanda d’informació amb relació a la qualitat de l’aire ha anat creixent els darrers anys. Per avaluar l’estat de l’aire i conèixer amb exactitud la seva qualitat es va zonificar tot el territori català a partir d’una sèrie de factors que determinen que el tipus d’àrea resultant tingui nivells d’immissió aproximadament homogenis en tot el seu àmbit geogràfic. Aquest factors són les condicions de dispersió dels contaminants, les emissions existents, l’ocupació del sòl, la ubicació de la zona segons si es troba en una àrea urbana, suburbana o rural, i el tipus de font emissora que afecta l’àrea: àrea de trànsit, industrial o de fons. El resultat ha estat un mapa de quinze zones de qualitat de l’aire. Les principals fonts d’emissió de contaminants atmosfèrics són el transport terrestre i la mobilitat de persones amb mitjans motoritzats, algunes indústries, la generació elèctrica, el transport aeri i marítim i els sectors domèstics i de serveis. En general, la qualitat de l’aire a Catalunya és bona, tot i que entre els contaminants principals que trobem a l’aire n’hi ha tres que destaquen per sobre dels altres: els òxids de nitrogen (NO2), l’ozó troposfèric (O3) i les matèries particulades de diferents mides, a les quals en alguns moments s’afegeix pols d’origen africà que ens arriba en determinades circumstàncies meteorològiques (PM10 i PM2,5). Durant el període que comprèn aquest informe, aquests contaminants han superat, algunes vegades, el valor límit establert en la normativa reguladora de la qualitat de l’aire. El NO2 ha presentat superacions a l’àrea de Barcelona i a la del Vallès i el Baix Llobregat, que corresponen a les zones de qualitat de l’aire 1 i 2, respectivament. Les superacions dels valors límit de les PM10, per la seva naturalesa, es donen per tot el territori català, però és a les zones de qualitat de l’aire 1 i 2 on presenten els resultats més negatius. L’ozó troposfèric no és emès directament a l’atmosfera per una font, sinó que es forma a partir de reaccions químiques activades per la llum solar i la temperatura; és, doncs, un contaminant secundari. Això fa que l’època dels màxims d’ozó coincideixi amb la primavera i el principi de l’estiu. Els precursors de l’ozó es desplacen pel territori empesos pels vents i generen aquest compost amb la irradiació solar, la qual cosa fa que les seves concentracions puguin estar a qualsevol punt del territori, tot i que a causa de les brises i els corredors orogràfics té punts de concentració predominants a les zones situades a la plana de Vic, Catalunya Central i, fins i tot, a zones del Pirineu Oriental. En resposta a les pressions sobre la qualitat de l’aire s’han adoptat diverses mesures i protocols amb l’objectiu de mitigarles. Així, l’any 2006 el Govern de la Generalitat va aprovar el Decret 226/2006, de 23 de maig, pel qual es declaren zones de protecció especial de l’ambient atmosfèric diversos municipis de les comarques del Barcelonès, el Vallès Oriental, el Vallès Occidental i el Baix Llobregat per al contaminant diòxid de nitrogen i per a les partícules, que declarava 40 municipis de la Regió Metropolitana de Barcelona com a zones de protecció especial de l’ambient atmosfèric pels contaminants NO2 i PM10, a fi de millorar la qualitat de l’aire actuant sobre els focus emissors de les zones afectades i, d’aquesta manera, complir els valors límit fixats per la Unió Europea. Per tal de reduir les emissions d’aquests dos contaminants, l’any 2007 es va aprovar un Pla d’actuació que recull 73 mesures distribuïdes en diferents àmbits d’actuació. De l’ambient atmosfèric no tan sols ens interessa la qualitat de l’aire, sinó que, a més a més, és un medi on es transmet el soroll i la llum, que són dos elements que en certes circumstàncies esdevenen contaminació. El soroll, en el cas d’exposicions intenses o molt continuades a nivells importants, redueix la qualitat de vida i pot afectar la salut. Es considera que la població està exposada a nivells de soroll elevats quan els nivells d’immissió sonora diürns són superiors a 65 dB, o els nocturns a 55 dB. Els mapes estratègics de soroll són l’eina que permet redactar els plans d’acció per a la millora i la recuperació de l’entorn acústic on això sigui necessari.


102 Pel que fa a la contaminació lluminosa, a més de l’afectació que pot tenir sobre les persones, pertorba la biodiversitat i la visió de l’univers i produeix un consum innecessari de recursos energètics. Per donar resposta a la pressió que genera la il·luminació artificial al medi nocturn es va crear una normativa d’ordenació ambiental de l’enllumenament en il·luminació exterior. Com a resultat d’això, des de l’any 2006 fins al 2010, tot i que la població catalana va créixer un 5,3%, el consum total d’energia per a l’enllumenat es va reduir un 17%.

Summary In Catalonia, the majority of the population lives in urban environments, and a significant part is intermittently exposed to high concentrations of pollutants. Air pollution is harmful to health and worsens respiratory and heart diseases, especially for vulnerable groups with cardiorespiratory diseases, pregnant women, the elderly and children. Consequently, people’s interest and the demand for information on air quality has increased in recent years. To assess the state of the air and accurately establish its quality, the whole Catalan territory was zoned based on a number of factors so that the resulting types of area have approximately uniform emission levels throughout their geographical scope. These factors are the conditions for dispersing pollutants, existing emissions, land use, the location of the area (urban, suburban or rural) and the type of emission source affecting the area: traffic, industry or background. The result was a map of 15 air-quality zones. The main sources of atmospheric pollutant emissions are road transport and motorised traffic, some industries, electricity generation, air and sea transport and domestic sectors and services. In general, air quality is good in Catalonia, although among the main pollutants found in the air, three stand out above the rest: nitrogen oxides (NO2), tropospheric ozone (O3) and particulate matter of different sizes, with the occasional addition of African dust that comes in certain weather conditions (PM10 and PM2.5). During the period covered by this report, in some cases these pollutants exceeded the limits established by air quality regulations. NO2 showed excess levels in the Barcelona area and the El Vallès and Baix Llobregat regions, corresponding to air quality areas 1 and 2, respectively. Excess levels of PM10, by their nature, occur throughout Catalonia, but air quality areas 1 and 2 show the worst results. Ozone is not emitted directly into the atmosphere by a source, but is formed from chemical reactions activated by sunlight and temperature; it is therefore a secondary pollutant. This means that the time of peak ozone levels coincides with the spring and early summer. Ozone precursors are dispersed throughout the territory by winds and produce this compound with solar radiation, which means that their concentrations can be found at any point in the country. However because of breezes and mountain corridors, concentration points predominate in areas located in the Vic plain, central Catalonia and even parts of the eastern Pyrenees. In response, various measures and protocols have been adopted to mitigate pressures on air quality. Thus, in 2006 the Catalan Government passed Decree 226/2006 of 23 May declaring various towns in regions of El Barcelonès, El Vallès ​​ Oriental, El Vallès Occidental and El Baix Llobregat special atmospheric environment protection areas due to the pollutant nitrogen dioxide and particles, and declared 40 municipalities in the Metropolitan Region of Barcelona special atmospheric environment protection areas due to the pollutants NO2 and PM10, in order to improve air quality by acting on emission points in the affected areas and thus comply with the limits set ​​ by the European Union. To reduce emissions of these two pollutants, in 2007 a plan of action was approved that included 73 measures distributed in different areas of action. Not only is air quality of interest in the atmospheric environment, but it is also the medium that transmits noise and light, which are two elements that become pollution in certain circumstances. Noise in case of intense or long-lasting exposure to high levels reduces quality of life and can affect health. The population is considered to be exposed to high noise levels when daytime noise emission levels are higher than 65 dB, or 55 dB at night. Strategic noise maps are a tool for drafting action plans for the improvement and recovery of the acoustic environment where necessary. As for light pollution, as well as its possible effect on people, it can harm biodiversity and astronomical observation and produce unnecessary consumption of energy resources. In response to the pressure generated by artificial lighting at night, environmental regulations were established regarding outdoor lighting. As a result, from 2006 to 2010, although the Catalan population grew by 5.3%, total energy consumption for lighting was reduced by 17%.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

103

Resumen En Cataluña la mayoría de la población vive en ambientes urbanos, y de esta, una parte significativa está expuesta, intermitentemente, a altas concentraciones de contaminantes. La contaminación atmosférica es perjudicial para la salud; contribuye negativamente a las enfermedades respiratorias y cardiacas, sobre todo para grupos vulnerables formados por personas con enfermedades cardiorrespiratorias, mujeres embarazadas, ancianos y niños. En consecuencia, el interés de las personas y la demanda de información en relación con la calidad del aire han ido creciendo en los últimos años. Para evaluar el estado del aire y conocer con exactitud su calidad se zonificó todo el territorio catalán a partir de una serie de factores que determinan que el tipo de área resultante tenga niveles de inmisión aproximadamente homogéneos en todo su ámbito geográfico. Estos factores son las condiciones de dispersión de contaminantes, las emisiones existentes, la ocupación del suelo, la ubicación de la zona según se encuentre en un área urbana, suburbana o rural, y el tipo de fuente emisora que afecta al área: área de tráfico, industrial o de fondo. Como resultado de ello se elaboró un mapa de 15 zonas de calidad del aire. Las principales fuentes de emisión de contaminantes atmosféricos son el transporte terrestre y la movilidad de personas con medios motorizados, algunas industrias, la generación eléctrica, el transporte aéreo y marítimo, así como los sectores domésticos y de servicios. En general, la calidad del aire en Cataluña es buena, aunque entre los contaminantes principales que encontramos en el aire hay tres que destacan sobre los demás: los óxidos de nitrógeno (NO2), el ozono troposférico (O3) y las materias particuladas de distintos tamaños, a las que en algunos momentos se suma polvo de origen africano que nos llega en determinadas circunstancias meteorológicas (PM10 y PM2,5). Durante el periodo que abarca este informe, estos contaminantes han superado, en algunas ocasiones, el valor límite establecido en la normativa reguladora de la calidad del aire. El NO2 ha presentado superaciones en el área de Barcelona y en la de El Vallès y El Baix Llobregat, que corresponden a las zonas de calidad del aire 1 y 2, respectivamente. Las superaciones de los valores límite de las PM10, por su naturaleza, se registran en todo el territorio catalán, pero es en las zonas de calidad del aire 1 y 2 donde presentan los resultados más negativos. El ozono troposférico no lo emite directamente a la atmósfera una fuente, sino que se forma a partir de reacciones químicas activadas por la luz solar y la temperatura; es, por lo tanto, un contaminante secundario. Por ello, la época de los máximos de ozono coincide con la primavera y principios del verano. Los precursores del ozono se desplazan por el territorio empujados por los vientos y generan este compuesto con la irradiación solar, lo que implica que sus concentraciones puedan registrarse en cualquier punto del territorio, aunque debido a las brisas y corredores orográficos, tiene puntos de concentración predominantes en las zonas situadas en la llanura de Vic, la Cataluña central e, incluso, en zonas del Pirineo oriental. En respuesta a las presiones sobre la calidad del aire se han adoptado varias medidas y protocolos con el objetivo de mitigarlas. Así, en el año 2006 el Gobierno de la Generalitat aprobó el Decreto 226/2006, de 23 de mayo, por el que se declaran zona de protección especial del ambiente atmosférico diversos municipios de las comarcas de El Barcelonès, El Vallès Oriental, El Vallès Occidental y El Baix Llobregat para el contaminante dióxido de nitrógeno y para las partículas, que declaraba cuarenta municipios de la Región Metropolitana de Barcelona como zonas de protección especial del ambiente atmosférico para los contaminantes NO2 y PM10, a fin de mejorar la calidad del aire actuando sobre los focos emisores de las zonas afectadas y, de este modo, cumplir con los valores límite fijados por la Unión Europea. Para reducir las emisiones de estos dos contaminantes en el año 2007 se aprobó un plan de actuación que recoge 73 medidas distribuidas en diferentes ámbitos de actuación. Del ambiente atmosférico no solo nos interesa la calidad del aire, sino que este es un medio donde se transmite el ruido y la luz, dos elementos que en determinadas circunstancias también contaminan. El ruido, en caso de exposiciones intensas o muy continuas a niveles importantes, reduce la calidad de vida y puede afectar a la salud. Se considera que la población está expuesta a niveles de ruido elevados cuando los niveles de inmisión sonora diurnos son superiores a 65 dB, o los nocturnos, a 55 dB. Los mapas estratégicos de ruido son la herramienta que permite redactar los planes de acción para la mejora y recuperación del entorno acústico donde esto resulte necesario. En cuanto a la contaminación luminosa, además de la afectación que puede tener sobre las personas, perturba la biodiversidad, la visión del universo y produce un consumo innecesario de recursos energéticos. Para responder a la presión que genera la iluminación artificial sobre el medio nocturno se creó una normativa de ordenación ambiental del alumbrado en iluminación exterior. Como resultado de esta normativa, desde el año 2006 al 2010, aunque la población catalana creció un 5,3 %, el consumo total de energía para el alumbrado se redujo en un 17 %.


104

4.1

Estat del medi atmosfèric

Quan es parla de l’estat del medi atmosfèric es considera: ŸŸ

Contaminació atmosfèrica

ŸŸ

Contaminació acústica

ŸŸ

Contaminació lluminosa

L’atmosfera és la coberta gasosa que embolcalla la Terra. Aquesta coberta està formada per un conjunt de components que estan en equilibri i que determinen el clima del planeta. Quan altres substàncies alienes a la composició de l’atmosfera passen a formar-ne part durant un cert temps es consideren contaminants atmosfèrics. Aquests contaminants poden alterar-ne l’equilibri i afectar-ne la dinàmica i el comportament. Dins d’aquest concepte de contaminants també hi són incloses totes aquelles substàncies que conformen l’atmosfera quan es presenten en concentracions superiors a les naturals. Les erupcions volcàniques i les tempestes de sorra poden provocar episodis de contaminació atmosfèrica; tot i així, quan es parla de contaminació atmosfèrica es fa referència a accions d’origen antròpic. Els contaminants principals que s’estudien i s’avaluen a Catalunya són: els compostos de nitrogen —NO (monòxid de nitrogen), NO2 (diòxid de nitrogen), NOx (òxids de nitrogen), NH3 (amoníac)—; les partícules iguals o menors a 10 μm i iguals o menors a 2,5 μm; els oxidants fotoquímics —O3 (ozó), peròxids, aldehids—; els compostos de sofre —SO2 (diòxid de sofre), H2S (sulfur d’hidrogen), H2SO4 (àcid sulfúric), mercaptans i sulfurs—; els compostos de carboni —CO (monòxid de carboni), CO2 (diòxid de carboni), CH4 (metà), HCT (hidrocarburs totals)—, i els halògens i els compostos halogenats —Cl2 (clor), HCl (clorur d’hidrogen), HF (sulfur d’hidrogen) i CFC (clorofluorocarbonats). Dins del període temporal que comprèn aquest Informe (2006-2010) i en el marc de la Unió Europea, aquests contaminants estaven regulats per la Directiva 96/62/CE del Consell, de 27 de setembre de 1996, sobre avaluació i gestió de la qualitat de l’aire ambient, la Directiva 99/30/CE, de 22 d’abril de 1999, relativa als valors límit de diòxid de sofre, diòxid de nitrogen i òxids de nitrogen, partícules i plom en l’aire ambient i la Directiva 00/69/CE, de 16 de novembre de 2000, relativa als valors límit del monòxid de carboni i el benzè. Aquestes directives van ser transposades a l’ordenament jurídic espanyol per diversos reials decrets, en concret: ŸŸ

Reial decret 1073/2002, de 18 d’octubre, sobre avaluació i gestió de la qualitat de l’aire ambient en relació amb el diòxid de sofre, el diòxid de nitrogen, òxids de nitrogen, partícules, plom, benzè i monòxid de carboni.

ŸŸ

Reial decret 812/2007, de 22 de juny, sobre avaluació i gestió de la qualitat de l’aire ambient en relació a l’arsènic, el cadmi, el mercuri, el níquel i els hidrocarburs aromàtics policíclics.

L’any 2008 es va aprovar la Directiva 2008/50/CE, de 21 de maig, relativa a la qualitat de l’aire ambient i a una atmosfera més neta a Europa. Aquesta Directiva va refondre la normativa vigent anterior (Directiva 96/62/CE, Directiva 1999/30/CE, Directiva 2000/69/CE, Directiva 2002/3/CE i Decisió 97/101/CE), excepte la Directiva 2004/107/CE sobre arsènic, cadmi, níquel, mercuri i hidrocarburs aromàtics policíclics. Aquesta normativa recull els criteris d’avaluació i gestió de la qualitat de l’aire. Per poder conèixer la qualitat de l’aire a Catalunya, dur a terme l’avaluació de la qualitat de l’aire i complir la normativa relacionada, es disposa, entre altres eines, de la Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica (XVPCA). És un sistema de detecció dels nivells d’immissió dels principals contaminants de l’atmosfera, format per una xarxa d’aparells de mesurament distribuïts pel territori de Catalunya, que té com a objectiu principal vigilar la qualitat de l’aire, obtenir els nivells de concentració a l’aire dels principals contaminants atmosfèrics i, mitjançant els resultats dels mesuraments obtinguts, dur a terme les actuacions necessàries per millorar la qualitat de l’aire quan calgui. D’aquesta manera, si per alguna raó se superen els valors límit establerts per la normativa, es poden detectar en temps real i es poden dur a terme les actuacions que calguin en un moment determinat. Quant als sons, segons el tipus, la durada, el lloc i el moment en què es produeixen, poden ser molestos o incòmodes i arribar a alterar el benestar fisiològic o psicològic dels éssers vius; llavors en diem soroll i es considera contaminació acústica. Per tal d’avaluar l’estat i les fonts del soroll, l’any 2005 es va aprovar el Decret 245/2005, de 8 de novembre, pel qual es fixen els criteris per a l’elaboració dels mapes de capacitat acústica. D’acord amb aquest Decret, els ajuntaments havien d’elaborar un mapa de capacitat acústica (mapa d’objectius pel que fa al medi acústic del municipi) amb els nivells d’immissió dels emissors acústics a què és aplicable la Llei 16/2002, de 28 de juny, de protecció contra la contaminació acústica a les zones urbanes, als nuclis de població i, en alguns casos, a les zones del medi natural.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

105

L’any 2009, el Decret 245/2005 va ser modificat pel Decret 176/2009, de 10 de novembre, pel qual s’aprova el Reglament de la Llei 16/2002, de 28 de juny, de protecció contra la contaminació acústica i se n’adapten els annexos. En aquest context, s’han elaborat els mapes de situació acústica existent. Aquests mapes representen els nivells de soroll ambiental produïts per diferents fonts de soroll en una zona determinada. D’altra banda, la il·luminació artificial a la nit s’ha fet imprescindible per a l’activitat i la mobilitat humana nocturna. Tanmateix, qualsevol il·luminació artificial a la nit provoca una distorsió en el medi. La llum artificial que no és imprescindible i necessària per fer visibles les activitats humanes és una contaminació lluminosa innecessària i inútil que cal evitar. La llum intrusa o molesta és la llum artificial que rep un objecte o espai sense que li correspongui, és a dir, il·luminar un espai que no ha de ser il·luminat, com ara la llum procedent d’una lluminària exterior i que il·lumina el dormitori d’un veí durant la nit, de manera que pertorba el son de les persones. És per això que, durant el període comprès entre els anys 2006 i 2010, la majoria dels ajuntaments dels municipis catalans, el 76% l’any 2009, tenien formulat el Pla municipal d’adequació de la il·luminació exterior, el qual té l’objectiu d’eliminar en la mesura del possible la llum que s’escapa del seu objectiu concret.

4.1.1 Contaminants atmosfèrics Un contaminant atmosfèric és el nom que rep tota substància aliena a la composició de l’atmosfera, que hi passa i s’hi queda durant un cert temps. També són incloses dins d’aquest concepte totes aquelles substàncies que conformen l’atmosfera quan es presenten en concentracions superiors a les naturals. Aquestes substàncies no són sempre d’origen antropogènic: accions naturals com ara erupcions volcàniques i tempestes de sorra poden provocar episodis de contaminació atmosfèrica. Així i tot, quan es parla de contaminació atmosfèrica es fa referència a accions d’origen antropogènic. Els contaminants principals que s’estudien i s’avaluen són: ŸŸ

Compostos de nitrogen: NO (monòxid de nitrogen), NO2 (diòxid de nitrogen), NOx (òxids de nitrogen), NH3 (amoníac)

ŸŸ

Partícules iguals o menors a 10 μm i iguals o menors a 2,5 μm

ŸŸ

Oxidants fotoquímics: O3 (ozó), peròxids, aldehids

ŸŸ

Compostos de sofre: SO2 (diòxid de sofre), H2S (sulfur d’hidrogen), H2SO4 (àcid sulfúric), mercaptans i sulfurs

ŸŸ

Compostos de carboni: CO (monòxid de carboni), CO2 (diòxid de carboni), CH4 (metà), HCT (hidrocarburs totals)

ŸŸ

Halògens i compostos halogenats: Cl2 (clor), HCl (clorur d’hidrogen), HF (sulfur d’hidrogen), CFC (clorofluorocarbonats)

Els contaminants es classifiquen, segons el seu origen, en primaris i secundaris. Els primaris procedeixen directament de les fonts d’emissió d’aquests contaminants i, en canvi, els secundaris s’originen a l’atmosfera, a partir de diferents processos i reaccions dels contaminants primaris. Parlem de nivells d’emissió quan ens referim a la quantitat d’un contaminant alliberada a l’atmosfera en un temps determinat. El nivell d’immissió, en canvi, és la quantitat de contaminants existents per unitat de volum d’aire qualsevol que en sigui la naturalesa, i es relaciona directament amb la qualitat de l’aire.

4.1.2 Qualitat de l’aire a) Zonificació del territori: zones de qualitat de l’aire (ZQA) L’avaluació de la qualitat de l’aire està determinada per la legislació europea, que es transposa a les lleis espanyoles. En el període comprès entre els anys 2006 i 2010, el marc normatiu relatiu a l’avaluació i la gestió de la qualitat de l’aire ambient estava definit pel Reial decret 1073/2002, sobre avaluació i gestió de la qualitat de l’aire ambient en relació amb el diòxid de sofre, el diòxid de nitrogen, òxids de nitrogen, partícules, plom, benzè i monòxid de carboni; el Reial decret 812/2007, sobre avaluació i gestió de la qualitat de l’aire ambient en relació a l’arsènic, el cadmi, el mercuri, el níquel i els hidrocarburs aromàtics policíclics, i la Directiva 2008/50/CE, relativa a la qualitat de l’aire ambient i a una atmosfera més neta a Europa.


106 Per obtenir la informació sobre els nivells de concentració dels principals contaminants atmosfèrics a l’aire s’utilitza la Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica (XVPCA), que és un complex sistema de detecció i gestió que permet disposar d’aquesta informació. Per avaluar la contaminació atmosfèrica, d’acord amb la normativa vigent, Catalunya es divideix en quinze zones de qualitat de l’aire (ZQA) (vegeu la Taula 4.1). Cadascuna d’aquestes zones té unes característiques pròpies pel que fa a l’orografia, la climatologia, la densitat de població, la quantitat i les característiques de les emissions de contaminants d’origen industrial o generades per la mobilitat i els nivells d’immissió registrats en els punts de mesurament. Cada ZQA té un comportament intern similar pel que fa a les condicions de dispersió dels contaminants. Dins de cada zona de qualitat de l’aire hi ha diferents tipologies d’àrees en funció de l’ocupació del sòl o de quina és la font emissora dels contaminants predominant: Nivell 1. Tipologies per ocupació del sòl: urbana / suburbana / rural Nivell 2. Tipologies per tipus de font emissora: trànsit / industrial / fons Cada punt del territori pertany a una zona de qualitat de l’aire i està caracteritzat per una tipologia d’àrea. Aquesta distribució permet extrapolar de manera fiable les dades d’immissió registrades sense que calgui disposar d’un punt de mesurament a cada municipi o nucli de població.

Taula 4.1 Denominació i característiques principals de les zones de qualitat de l’aire a Catalunya. ZQA

Aglomeració

Nombre de municipis

Superfície (km²)

Habitants 1

Densitat (hab./km²)

Punts de mesurament XVPCA

1

Àrea de Barcelona

19

341

2.858.770

8.383

31

2

El Vallès – el Baix Llobregat

61

1.177

1.383.189

1.175

25

3

El Penedès – el Garraf

No

70

1.418

458.500

323

12

4

Camp de Tarragona

No

49

994

436.193

439

11

5

Catalunya Central

No

85

2.764

288.681

104

8

6

Plana de Vic

No

38

806

145.623

181

6

7

El Maresme

No

33

501

516.777

1.031

5

8

Comarques de Girona

No

117

3.672

402.163

110

11

9

L’Empordà

No

85

1.346

262.372

195

2

10

L’Alt Llobregat

No

51

2.090

65.991

32

8

11

Pirineu Oriental

No

51

2.794

64.432

23

2

12

Pirineu Occidental

No

33

2.918

27.053

9

1

13

Prepirineu

No

26

2.414

23.185

10

2

14

Terres de Ponent

No

146

4.710

367.801

78

4

15

Terres de l’Ebre

No

80

3.951

208.505

53

13

Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. 1 Anuari estadístic de Catalunya 2010 (IDESCAT).


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

107

Les zones de qualitat de l’aire queden distribuïdes sobre el territori segons mostra la Figura 4.1.

b) Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica (XVPCA) La Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica (XVPCA) és un sistema de detecció dels nivells d’immissió dels principals contaminants de l’atmosfera, format per una xarxa d’aparells de mesurament distribuïts pel territori de Catalunya. Va ser creada per la Llei 22/1983, de 21 de novembre i definida per l’Ordre de 20 de juny de 1986 i està adscrita administrativament a l’actual Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya (abans Departament de Medi Ambient i Habitatge). Les dades obtingudes per mitjà de la XVPCA permeten avaluar la qualitat de l’aire per zones. La XVPCA té una estructura piramidal amb la base formada pels punts de mesurament i el vèrtex en el Centre Receptor i Coordinador de Dades. Els punts de mesurament són els punts del territori on s’ubiquen els equips de mostreig i d’anàlisi de contaminants atmosfèrics, tant si són de tipus manual com automàtic (Taula 4.2).

Figura 4.1 Mapa de les zones de qualitat de l’aire. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental.

Taula 4.2 Estadístiques de la XVPCA el 31 de desembre de 2010. Estadístics de la XVPCA el 31 de desembre de 2010

Nombre

Punts de mesurament1

141

Punts de mesurament amb mesuraments manuals

107

Mesuraments manuals

318

2

Punts de mesurament amb mesuraments automàtics

81

Mesuraments automàtics3

272

Municipis on hi ha punts de mesurament de la XVPCA

88

Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. 1 Els punts on hi ha mesuraments manuals i automàtics només es compten una vegada. 2 S’han considerat els mesuraments de PM10, PM2.5, HCl, Cl2, benzè, benzo(a)pirè, PST, As, Cd, Ni, Pb i pluja àcida. 3 S’han comptat com a mesuraments automàtics: CO, H2S, SO2, NOx, O3, PM10 automàtics, analitzador de pluja àcida.

El Centre Receptor i Coordinador de Dades té com a missió vetllar pel compliment de la legislació i definir els criteris que regulen el funcionament de la xarxa, coordinar i supervisar els centres d’anàlisi, gestionar la qualitat de l’aire del seu àmbit territorial i transmetre la informació generada als organismes que correspongui. Els centres d’anàlisi són els responsables de la generació, la transmissió i la validació de les dades relatives a la qualitat de l’aire dels punts de mostreig que tenen assignats.

c) Avaluació de la qualitat de l’aire Els contaminants més destacats a Catalunya pels seus valors són el diòxid de nitrogen (NO2), les partícules en suspensió de diàmetre inferior a 10 μm (PM10) i l’ozó troposfèric (O3). Pel que fa a l’O3, que és un contaminant d’origen fotoquímic, és a dir, que es forma per l’acció de la llum solar i en presència d’òxids de nitrogen i hidrocarburs, sobretot durant l’estiu i en episodis anticiclònics, es poden superar en determinades zones de Catalunya els valors límit indicats per la legislació sobre la qualitat de l’aire. Pel que fa a la resta de contaminants de l’aire avaluats durant el període comprès entre l’any 2006 i el 2010, hi va haver algunes superacions puntuals de H2S, Cl2 i HCl; la resta de contaminants mesurats complien la normativa, i no es van detectar superacions respecte dels compostos de sofre (SO2) i dels compostos de carboni (CO, C6H6 i PM2,5).


108

Figura 4.2. Vista d’una part de la ciutat de Barcelona des de l’Observatori Fabra. La franja fosca no és ni el mar ni l’horitzó, sinó la zona de concentració d’aerosols a les capes més baixes de la ciutat. Foto: Alfons Puertas. Observatori Fabra.

A continuació es descriu l’estat de l’aire pel que fa als contaminants més rellevants: diòxid de nitrogen, partícules en suspensió de diàmetre inferior a 10 μm i ozó.

• Diòxid de nitrogen (NO2) El diòxid de nitrogen és un gas de color marró i d’olor irritant. És tòxic en altes concentracions i intervé en la boira fotoquímica. Les principals fonts emissores d’aquest contaminant són el transport, les centrals tèrmiques, la combustió de carburants líquids, de sòlids o de gas natural, les incineradores, les cimenteres, les fàbriques de vidre i les refineries. El diòxid de nitrogen afecta la salut de les persones. Perjudica els pulmons i incrementa les afeccions respiratòries. Pot provocar mal de gola i en persones sensibles a les al·lèrgies pot provocar reaccions asmàtiques. També actua de manera nociva sobre plantes si estan sotmeses a baixes concentracions durant llargs períodes d’exposició. La legislació vigent fins a l’any 2010 era el Reial decret 1073/2002, que transposava la Directiva 96/62/CE, la Directiva 99/30/ CE i la Directiva 00/69/CE. Aquest Reial decret determinava els nivells de qualitat de l’aire amb l’objectiu d’evitar, prevenir o reduir efectes nocius per a la salut humana i definia uns valors límit amb uns marges de tolerància, per tal d’arribar als objectius que perseguia de manera progressiva. Aquests marges s’anave n escurçant amb el pas dels anys fins a arribar als valors límit definitius. Així, l’any 2006, s’havien de complir els paràmetres següents: 1. 2. 3.

Valor límit anual per a la protecció de la salut humana més el marge de tolerància: 48 µg/m3. Valor límit horari per a la protecció de la salut humana més el marge de tolerància: 240 µg/m3. No es pot superar més de divuit vegades per any. Llindar d’alerta sobre les mitjanes horàries: 400 µg/m3.

L’any 2010, els marges de tolerància ja no eren aplicables i els límits de compliment eren: 1. Valor límit anual per a la protecció de la salut humana: 40 µg/m3. 2. Valor límit horari per a la protecció de la salut humana: 200 µg/m3. No es pot superar més de divuit vegades per any. 3. Llindar d’alerta sobre les mitjanes horàries: 400 µg/m3. A la Taula 4.3 es presenta el nombre d’estacions de la ZQA1 i la ZQA2 que van superar el valor límit anual de NO2 que marcava la normativa per als diferents anys en el període 2006-2010.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

109

Taula 4.3 Nombre d’estacions que van superar el valor límit anual de NO2 a les zones ZQA1 i ZQA2. 2006-2010. ZQA

Contaminant

Superacions 2006

Superacions 2007

Superacions 2008

Superacions 2009

Superacions 2010

Estacions

1

NO2

4

6

6

10

9

15

2

NO2

2

2

3

5

8

11

Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. Balanços i informes.

A la resta de zones de qualitat de l’aire que configuren el territori català, no es va produir cap superació dels valors límit permesos per a aquest contaminant entre els anys 2006 i 2010. Per al període que comprèn aquest informe, i per a aquest contaminant, es pot constatar que les zones més urbanitzades i industrialitzades del país, les zones de qualitat de l’aire 1 i 2, que pertanyen a l’àrea de Barcelona, i al Vallès i el Baix Llobregat, respectivament, presentaven els valors més desfavorables de qualitat de l’aire (Figura 4.3). Totes les superacions del període comprès entre els anys 2006 i 2010 s’han donat en aquestes dues zones de qualitat de l’aire. A la Figura 4.4 i a la Figura 4.5, respectivament, es mostra l’evolució detallada de les mitjanes anuals a les diferents estacions, pel que fa a la ZQA1 i la ZQA2. Al gràfic i en barres, es marca el valor límit anual (VLa en verd) i el marge de tolerància (MdT) en color groc quan s’aplica.

Figura 4.3 Mapa de les zones de qualitat de l’aire i les zones amb superacions de NO2. 2006-2010. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental.

Figura 4.4 Mitjana anual de la concentració de diòxid de nitrogen a la zona ZQA1. 2006-2010.

Figura 4.5 Mitjana anual de la concentració de diòxid de nitrogen a la zona ZQA2. 2006-2010.

Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental.

Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental.

La disminució dels marges de tolerància d’any en any explica l’augment del nombre de superacions de la mitjana anual per a aquest paràmetre. Les superacions s’han produït bàsicament en estacions urbanes i suburbanes de trànsit elevat i industrials i la causa principal n’és el trànsit.


110 Si analitzem el territori de Catalunya globalment i calculem la mitjana anual total, sense distingir entre tipus d’estacions (Figura 4.6), s’ob serva que, a grans trets, del 2006 al 2010 es manté una tendència força estable.

• Partícules amb diàmetre menor a 10 μm (PM10) Les PM10 són partícules sòlides o líquides que entren a l’atmosfera procedents de fonts naturals i antropogèniques. Aquestes partícules tenen una mida inferior a 10 μm. Les fonts emissores antropogèniques són el trànsit; fonts estacionàries de combustió com ara la calefacció domèstica, la indústria, la incineració de residus industrials i urbans i les centrals tèrmiques de combustibles fòssils; la construcció; les pedreres i la mineria; les cimenteres; la indústria ceràmica; les foneries; els focs forestals i agrícoles, i l’agricultura. La majoria de partícules emeses d’origen antropogènic cauen en el rang respirable, en el sentit que poden accedir a la regió toràcica si són partícules amb una grandària inferior a 10 μm. A més, la composició química del material particulat pot contenir una important varietat de substàncies perilloses per a la salut.

Figura 4.6 Mitjana anual de la concentració de diòxid de nitrogen a Catalunya. 2006-2010. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. Balanços i informes.

D’altra banda, també hi pot haver episodis de contaminació per PM10 provocats per accions naturals com ara tempestes de sorra i erupcions volcàniques. Pel que fa als valors límit relatius a les PM10, el Reial decret 1073/2002, que va estar vigent fins a l’any 2010, no donava cap marge de tolerància a partir del 2005. Els valors límit per a la qualitat de l’aire amb relació a les PM10 estaven formats pels paràmetres següents: 1. Valor límit anual per a la protecció de la salut humana: 40 µg/m3. 2. Valor límit diari per a la protecció de la salut humana: 50 µg/m3. No es pot superar més de 35 vegades per any. La Taula 4.4 presenta el nombre de superacions dels valors límit anuals que marcava la legislació (40 µg/m3). Aquests valors estaven calculats sobre les mitjanes anuals de les dades preses per les diverses estacions de mesurament de cada zona de qualitat de l’aire. Només es presenten les ZQA que han tingut alguna superació d’aquest valor límit. Taula 4.4 Nombre de superacions dels valors límit anuals a les estacions de cada zona de qualitat de l’aire pel que fa a partícules de menys de 10 μm (PM10). 2006-2010. 2006

2007

2008

2009

2010

ZQA

Contaminant

Superacions

Estacions

Superacions

Estacions

Superacions

Estacions

Superacions

Estacions

Superacions

Estacions

1

PM10

12

14

12

17

7

18

5

21

3

23

2

PM10

18

22

12

20

7

22

3

22

1

23

3

PM10

3

3

1

3

1

3

1

6

4

PM10

5

7

1

7

1

8

0

7 1

6

5

PM10

5

6

2

6

6

PM10

3

3

3

3

8

PM10

2

5

1

5

9

PM10

14

PM10

1

2

1

2

7

4

0

2

Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. Balanços i informes.

Els factors que originen les superacions dels límits establerts són majoritàriament el transport i localment la indústria. Altres factors com ara intrusions de masses de pols sahariana i, també, obres poden generar episodis d’augment de les PM10 i contribuir a la superació dels valors límit. L’any 2006, d’acord amb els informes pluviomètrics elaborats pel Servei Meteorològic de Catalunya, el període comprès entre el febrer i l’agost va ser considerat de sec a molt sec. Aquest dèficit va ser crític a la zona de la Catalunya Central, agreujat, a més, per intrusions de masses de pols sahariana. En conseqüència, les superacions van ser més nombroses que les d’anys posteriors. L’any 2007 també hi va haver superacions dels valors límit, encara que amb una lleugera tendència a la disminució a tot el territori, malgrat que les causes no responien a una reducció de les emissions, sinó a les condicions meteorològiques del període considerat.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

111

Tanmateix, l’any 2008 es constatava una tendència a la disminució a tot el territori. Hi va haver set punts amb superacions a la zona de qualitat de l’aire 1; també set superacions a la zona 2, pràcticament la meitat que a l’any anterior, i una superació a les zones 3, 4 i 9. L’any 2009, la tendència a la millora va continuar, tot i que es van superar els valors límit en cinc dels 21 punts de mesurament de la zona de qualitat de l’aire 1 i també es van superar en tres dels 22 punts de mesurament de la zona de qualitat de l’aire 2. A la zona de qualitat de l’aire 3, també es va superar en un punt industrial dels sis existents en aquesta zona. L’any 2010 es va superar el valor límit de les mitjanes anuals en tres punts de la zona de qualitat de l’aire 1 i un punt a les zones de qualitat de l’aire 2 i 5. Pel que fa als valors límit diaris, que no es poden superar més de 35 vegades en un any, les dades mesurades per les estacions ubicades a les zones de qualitat de l’aire ens mostren que segueixen el patró d’evolució i tendència a la millora observada en el nombre de superacions dels valors límit de les mitjanes anuals. La Taula 4.5 presenta les estacions on el nombre de superacions dels valors límit diaris va ser superior a 35 vegades per any, el màxim que permetia el Reial decret 1073/2002; només es presenten les estacions que han tingut alguna superació d’aquest valor límit. La Figura 4.7, la Figura 4.8, la Figura 4.9, la Figura 4.10 i la Figura 4.11 mostren la representació geogràfica dels resultats anualment. Taula 4.5 Nombre de superacions dels valors límit diaris més de 35 vegades a les estacions de cada zona de qualitat de l’aire pel que fa a les partícules amb diàmetre menor a 10 μm (PM10). 2006-2010. 2006

2007

2008

2009

2010

ZQA

Contaminant

Superacions

Estacions

Superacions

Estacions

Superacions

Estacions

Superacions

Estacions

1

PM10

12

14

14

17

9

18

8

21

2

PM10

14

22

11

20

7

22

1

22

3

PM10

2

3

1

3

1

3

1

6

4

PM10

3

7

1

7

5

PM10

3

6

1

6

6

PM10

2

3

2

3

7

PM10

0

4

1

4

8

PM10

1

5

1

5

14

PM10

1

2

1

2

15

PM10

1

2

0

Superacions

Estacions

No hi va haver cap superació d’aquest contaminant durant l’any 2010

Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. Balanços i informes.

Figura 4.7 Mapa de les zones de qualitat de l’aire amb superacions dels valors límit de les mitjanes anuals de partícules amb diàmetre menor a 10 μm (PM10). 2006. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. Balanços i informes.


112

Figura 4.8 Mapa de les zones de qualitat de l’aire amb superacions dels valors límit de les mitjanes anuals de partícules amb diàmetre menor a 10 μm (PM10). 2007.

Figura 4.9 Mapa de les zones de qualitat de l’aire amb superacions dels valors límit de les mitjanes anuals de partícules amb diàmetre menor a 10 μm (PM10). 2008.

Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. Balanços i informes.

Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. Balanços i informes.

Figura 4.10 Mapa de les zones de qualitat de l’aire amb superacions dels valors límit de les mitjanes anuals de partícules amb diàmetre menor a 10 μm (PM10). 2009.

Figura 4.11 Mapa de les zones de qualitat de l’aire amb superacions dels valors límit de les mitjanes anuals de partícules amb diàmetre menor a 10 μm (PM10). 2010.

Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. Balanços i informes.

Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. Balanços i informes.

En el període 2006-2010, tal com mostra la Figura 4.12, s’ha constatat una disminució en la mitjana anual d’aquest contaminant. La mateixa tendència es presenta a la ZQA1 i la ZQA2 (Figura 4.13 i Figura 4.14).


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

Figura 4.12 Mitjana anual de la concentració de partícules amb diàmetre menor a 10 μm (PM10) a Catalunya. 2006-2010. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental.

Figura 4.13 Mitjana anual de la concentració de partícules amb diàmetre menor a 10 μm (PM10) a la ZQA1. 2006-2010. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental.

Figura 4.14 Mitjana anual de la concentració de partícules amb diàmetre menor a 10 μm (PM10) a la ZQA2. 2006-2010. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental.

113


114

• Ozó troposfèric (O3) L’ozó es troba de manera natural a l’atmosfera. La seva concentració és màxima a uns 20 km d’altura, dins de l’estratosfera. És l’anomenada capa d’ozó, que protegeix els éssers vius de les radiacions ultraviolades procedents del Sol i, per tant, és beneficiosa per a nosaltres. D’altra banda, l’ozó també es troba a la capa de l’atmosfera més propera a la superfície terrestre, l’anomenada troposfera, que comprèn el tram d’atmosfera entre el sòl i uns 10 km d’altura. Aquest ozó s’anomena ozó troposfèric. Quan es troba en concentracions superiors a les habituals a l’atmosfera pot ser considerat un contaminant atmosfèric. L’ozó troposfèric d’origen natural es forma a partir dels òxids de nitrogen (NOx) presents de manera natural a l’atmosfera i dels compostos orgànics volàtils (COV) biogènics, emesos, fonamentalment, per plantes aromàtiques; però també es forma per intrusions d’ozó estratosfèric (s’estima que és el 23% del total) o per descàrregues elèctriques d’una tempesta. Com a contaminant, l’ozó no és emès directament a l’atmosfera per una font, sinó que es forma a partir de reaccions fotoquímiques (activades per la llum solar) entre contaminants primaris; per això s’anomena contaminant secundari. Concretament, es forma ozó quan coexisteixen els òxids de nitrogen (NOx), els compostos orgànics volàtils (COV) i una radiació solar intensa al llarg d’un període de temps prou llarg. És per això que l’època dels màxims d’ozó coincideix amb la primavera i el principi de l’estiu. Els principals precursors de l’ozó (NOx i COV) s’emeten de manera natural o com a conseqüència de les activitats humanes. Les reaccions que condueixen a la formació i la destrucció de l’ozó són moltes i complexes, de manera que la concentració d’ozó en un lloc determinat depèn de diversos factors, entre els quals es compta la radiació solar, la temperatura i, sobretot, la concentració de precursors, que provenen majoritàriament del trànsit i de les indústries. En funció de la concentració i la durada de l’episodi, l’ozó pot causar diferents efectes: tos, irritacions a la faringe, irritacions al coll, irritacions als ulls, dificultats respiratòries (efecte de gola seca), disminució del rendiment, empitjorament de la funció pulmonar i símptomes de malestar general (cansament, mal de cap o decaiguda). Cal tenir en compte que aquests símptomes també poden tenir altres causes i que difícilment es poden distingir de les pertorbacions generals de l’estat de la salut. D’altra banda, la sensibilitat a l’ozó pot variar molt d’una persona a una altra. Allò que és nociu per a una persona pot no tenir cap efecte sobre una altra, cosa que no permet distingir, de manera clara, els grups de risc especial. Tanmateix, les persones que, a priori, podrien resultar més afectades són els malalts de cor i de pulmó i, en segon lloc, els nens, els altres malalts i la gent gran. La normativa vigent fins a l’any 2010, el Reial decret 1796/2003, de 26 de desembre, relatiu a l’ozó en l’aire ambient que transposava la Directiva 2002/3/CE, de 12 de febrer, relativa a l’ozó en l’aire ambient, d’una banda, establia uns paràmetres que s’havien de complir per assolir uns valors objectius amb els quals es tendia a la qualitat de l’aire desitjada i, de l’altra, establia un valor llindar d’informació a la població sobre les mitjanes horàries i un llindar d’alerta sobre les mitjanes horàries. 1. Llindar d’informació a la població sobre les mitjanes horàries: 180 µg/m3 2. Llindar d’alerta sobre les mitjanes horàries: 240 µg/m3 En el període 2006-2010, el llindar d’alerta només es va assolir una vegada en un punt de mesurament de la zona de qualitat de l’aire 3, a Vilanova i la Geltrú. En aquest període, la qualitat de l’aire respecte a l’ozó no va ser l’òptima, ja que en diversos punts del territori es va superar el llindar d’informació a la població. L’any 2006 va ser un any amb moltes hores de superació del llindar d’informació a la població. L’any 2007 es va produir una davallada molt significativa i, a partir d’aquí, el període 2007-2010 es caracteritza per un augment progressiu del nombre d’hores de superació del llindar d’informació a la població. Aquestes superacions es concentren majoritàriament a la plana de Vic i al Camp de Tarragona. A la plana de Vic arriba l’ozó generat a partir dels precursors que són emesos a l’aglomeració urbana de Barcelona i són transportats pel vent. En canvi, al Camp de Tarragona, l’ozó que s’hi mesura s’ha generat a partir dels precursors emesos a la ciutat de Tarragona i a les activitats industrials del voltant. Aquestes superacions són episodis de curta durada que s’enregistren a partir de migdia. La Taula 4.6 presenta les estacions on es va superar el llindar d’informació a la població segons el màxim permès pel Reial decret 1769/2003. La Figura 4.15, la Figura 4.16, la Figura 4.17, la Figura 4.18 i la Figura 4.19 mostren la representació geogràfica dels resultats anualment.


115

Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

Taula 4.6 Nombre de superacions del llindar d’informació a la població a les estacions de cada zona de qualitat de l’aire pel que fa a l’ozó (O3). 2006-2010. 2006

2007

2008

2009

2010

ZQA

Contaminant

Superacions

Estacions

Superacions

Estacions

Superacions

Estacions

Superacions

Estacions

Superacions

Estacions

1

O3

0

0

1

11

1

12

1

15

4

13

2

O3

0

10

0

10

0

10

0

10

7

10

3

O3

5

2

0

2

1

2

0

2

2

2

4

O3

13

5

1

4

4

5

9

5

7

5

5

O3

3

2

0

2

0

2

0

2

0

2

6

O3

48

3

3

3

4

3

40

4

82

3

7

O3

1

1

0

1

0

1

0

1

1

1

8

O3

10

4

2

4

5

4

0

5

9

5

9

O3

6

2

0

2

0

1

0

1

0

1

10

O3

0

0

1

1

0

1

5

1

3

1

11

O3

11

2

0

2

0

2

1

2

10

2

13

O3

8

1

0

1

0

1

0

1

0

1

14

O3

2

3

1

3

0

2

2

2

0

2

15

O3

3

4

0

5

0

5

0

6

0

6

Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. Balanços i informes.

Figura 4.15 Mapa de les zones de qualitat de l’aire amb superacions del llindar d’informació a la població pel que fa a l’ozó (O3). 2006.

Figura 4.16 Mapa de les zones de qualitat de l’aire amb superacions del llindar d’informació a la població pel que fa a l’ozó (O3). 2007.

Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. Balanços i informes.

Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. Balanços i informes.


116

Figura 4.17 Mapa de les zones de qualitat de l’aire amb superacions del llindar d’informació a la població pel que fa a l’ozó (O3). 2008.

Figura 4.18 Mapa de les zones de qualitat de l’aire amb superacions del llindar d’informació a la població pel que fa a l’ozó (O3). 2009.

Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. Balanços i informes.

Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. Balanços i informes.

Figura 4.19 Mapa de les zones de qualitat de l’aire amb superacions del llindar d’informació a la població pel que fa a l’ozó (O3). 2010. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. Balanços i informes.

Pel que fa al màxim horari de cada any enregistrat a les estacions de tot Catalunya, així com el percentatge d’estacions on s’ha superat el llindar d’informació a la població, han disminuït respecte al 2006, si bé hi ha un increment del 2008 ençà (Figura 4.20 i Figura 4.21). En aquest cas es mostren els percentatges de les estacions on s’ha superat el llindar d’informació a la població respecte del total d’estacions que hi ha a Catalunya.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

Màxim dels màxims horaris d'ozó

Percentatge estacions amb incidència respecte el total 100% 90% 80% 70% 60% 50% 40% 30% 20% 10% 0%

2006

2007

2008

2009

117

2010

Figura 4.20 Percentatge d’estacions on s’ha superat el llindar d’informació a la població respecte del total d’estacions on es mesura la concentració d’ozó (O3). 2006-2010. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. Balanços i informes.

255 250 245 240 235 230 225 220 215 210 205 200

2006

2007

2008

2009

2010

Figura 4.21 Màxim anual de les mitjanes horàries de concentració d’ozó (O3) mesurades anualment a totes les estacions de Catalunya. 2006-2010. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. Balanços i informes.

• Altres contaminants principals avaluats Com s’ha comentat més amunt, a banda dels tres contaminants analitzats, a Catalunya, per mitjà de la XVPCA se n’analitzen i avaluen d’altres que també afecten el territori català i que també estan legislats pel Reial decret 812/2007 i, a escala europea, per mitjà de la Directiva 2004/107/CE. En aquest sentit i amb relació al període comprès entre el 2006 i el 2010, pel que fa al monòxid de carboni (CO), a metalls pesants com ara arsènic (As), cadmi (Cd), níquel (Ni) i plom (Pb), al benzè (C6H6), al benzo(a)pirè i al clor (Cl), la qualitat de l’aire al territori va ser bona: els valors mesurats van estar per sota dels indicats per la legislació i no van presentar cap problemàtica al territori ni cap augment significatiu. En general s’observa que els nivells es van mantenir. Pel que fa al diòxid de sofre (SO2), el sulfur d’hidrogen (H2S) i el clorur d’hidrogen (HCl), la qualitat de l’aire al territori va ser en general bona, tot i que hi va haver alguna superació puntual i en llocs molt concrets dels dos últims contaminants: §§ H2S: algunes superacions esporàdiques del valor límit semihorari a la zona de qualitat de l’aire 6 (Catalunya Central), a la zona de qualitat de l’aire 4 (Camp de Tarragona) i a la 15 (Terres de l’Ebre). Aquestes superacions estaven associades a problemes en la gestió de determinades instal·lacions. No es van apreciar variacions significatives d’any en any. §§ §HCl: va comportar alguna superació puntual del valor objectiu diari al Camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre i la Catalunya Central a causa d’activitats industrials properes als punts de mesuraments.

4.1.3 Qualitat acústica del territori Realitzar qualsevol activitat humana comporta gairebé sempre un nivell de so més o menys elevat. Segons el tipus, la durada, el lloc i el moment on es produeixen, els sons poden ser molestos o incòmodes i arribar a alterar el benestar fisiològic o psicològic dels éssers vius; llavors en diem soroll i es considera contaminació. Així doncs, l’increment significatiu dels nivells acústics del medi passen a ser contaminació acústica, un dels factors importants de deteriorament de la qualitat ambiental del territori. En aquest sentit, el desenvolupament urbanístic, en determinats indrets, comporta la convivència d’activitats industrials o de lleure i infraestructures amb zones residencials. Això implica que hi pot haver nivells elevats d’exposició a la contaminació acústica que generen molèsties o afeccions a la salut de les persones. Per tal d’avaluar l’estat i les fonts del soroll, l’any 2005 es va aprovar el Decret 245/2005, de 8 de novembre, pel qual es fixen els criteris per a l’elaboració dels mapes de capacitat acústica. D’acord amb aquest Decret, els ajuntaments havien d’elaborar un mapa amb els objectius per assolir pel que fa als nivells ambientals de soroll (mapes de capacitat acústica) segons les característiques de diferents zones del nucli urbà i, de vegades, del medi natural del municipi respectiu (zones de sensibilitat acústica). En la mesura que són objectius per assolir, aquest aspecte es desenvolupa a l’apartat 4.3 («Resposta»). L’any 2009, la Llei 16/2002, de 28 de juny, de protecció contra la contaminació acústica i el Decret 245/2005 van ser modificats pel Decret 176/2009, de 10 de novembre, pel qual s’aprova el Reglament de la Llei 16/2002, de 28 de juny, de protecció contra la contaminació acústica i se n’adapten els annexos. En el marc d’aquesta normativa s’han elaborat els mapes de situació acústica existent. Aquests mapes representen els nivells de soroll ambiental produïts per diferents fonts de soroll en una zona determinada. Es poden realitzar mitjançant mesuraments in situ o mitjançant càlculs i ús d’eines informàtiques que calculen els models de predicció dels nivells de soroll ambient als diferents punts del territori que s’estudia. Es basen en l’obtenció de dades del nivell de soroll ambiental existents, en un nombre suficient i representatiu, de manera que permetin estimar les condicions acústiques mitjançant una mostra temporal i espacial.


118

Figura 4.22 Exemple de mapa de la situació acústica existent. Font: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental.

A partir de l’encreuament de les dades de situació acústica existent i de la població afectada s’obtenen els mapes estratègics de soroll d’aglomeracions, el resultat dels quals, entre d’altres, és el nombre d’habitants exposats a un nivell de soroll que es pot comparar amb els límits diürns i nocturns de nivell de soroll establerts per la legislació. Aquests mapes es realitzen per a les aglomeracions de més de 100.000 habitants. Els annexos de la Llei 16/2002 assenyalen que els nivells d’immissió són els que es mostren a la Taula 4.7.

Taula 4.7 Valors límit i valors d’atenció dels nivells d’immissió acústica, en dB(A). Zones de sensibilitat acústica

Valors límit d’immissió dB(A)

Valors d’atenció dB(A)

Dia

Nit

Dia

Nit

A, alta

60

50

65

60

B, moderada

65

55

68

63

C, baixa

70

60

75

70

Font: Llei 16/2002, de 28 de juny, de protecció contra la contaminació acústica.

Entre els anys 2007 i 2008 hi havia fets cinc mapes estratègics de soroll (les dades que s’aporten corresponen a valors en període diürn), que estimaven la població exposada a nivells de soroll per als índexs i els rangs següents: • Lden, índex de soroll dia-vespre-nit, amb els rangs: < 55, 55-60, 60-65, 65-70, 70-75 i > 75 dB(A) • Ln, índex de soroll nit, amb els rangs: < 50, 50-55, 55-60, 60-65, 65-70 i > 70 dB(A)


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

119

• Barcelonès I (municipis de Barcelona i Sant Adrià de Besòs) Al municipi de Barcelona, es va treballar amb una població total d’1.609.271 habitants, mentre que al municipi de Sant Adrià de Besòs la població objecte d’aquest estudi va ser de 32.510 habitants. Tal com mostra la Figura 4.23, de les dades que es van obtenir l’any 2007 respecte de l’índex Lden, es desprèn que el 44,9% de la població es trobava per sota dels 65 dB(A), mentre que un 27% es trobava entre els 65 i els 70 dB(A), un 22,8% estava exposada a nivells de soroll d’entre 70 i 75 dB(A), i un 5,2% es trobava exposada a nivells de soroll superiors a 75 dB(A).

Població Exposada % Lden dB(A)

Figura 4.23 Població exposada en percentatge Lden dB(A) a l’àmbit del Barcelonès I, 2007. Font: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental.

27%

23%

23% 10%

<55 55-60 60-65 65-70 70-75 >75

5%

12%

Quan a l’índex Ln, de les dades que es van obtenir es desprenia que el 18,8% de la població estava per sota de 50 dB(A), mentre que del 81,2% restant, el 27,7% es trobava en nivells compresos entre 55 i 60 dB(A), el 24,1% entre 60 i 65 dB(A), el 8,7% entre 65 i 70 dB(A), i només un 0,7% superava els 70 dB(A).

Població Exposada % Ln dB(A) 27%

Figura 4.24 Població exposada en percentatge Ln dB(A) a l’àmbit del Barcelonès I. 2007. Font: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental.

20%

24%

<50 50-55 55-60 60-65 65-70 >70

9%

19% 1%

• Barcelonès II (municipis de Badalona i Santa Coloma de Gramenet) Al municipi de Badalona, es va treballar amb una població total de 216.671 habitants, mentre que al municipi de Santa Coloma de Gramenet la població objecte d’aquest estudi va ser de 121.742 habitants. De les dades obtingudes l’any 2007, pel que fa a l’índex Lden, es desprèn que el 25% de la població es trobava per sota dels 60 dB(A), mentre que un 27% es trobaria entre els 65 i els 70 dB(A), un 5% estaria exposada a nivells de soroll d’entre 70 i 75 dB(A) i un 1% es trobaria exposada a nivells de soroll superiors a 75 dB(A). La majoria de la població, un 42%, es trobava en el rang dels 60 als 65 dB(A).

Població Exposada % Lden dB(A)

Figura 4.25 Població exposada en percentatge Lden dB(A) a l’àmbit del Barcelonès II. 2007. Font: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental.

42%

27% 17% 8%

5% 1%

<55 55-60 60-65 65-70 70-75 >75


120

En aquest cas, per l’índex Ln, s’observa que el 22% de la població era per sota de 50 dB(A), mentre que, del 78% restant, el 24% es trobava en nivells compresos entre 55 i 60 dB(A), el 10%, entre 60 i 65 dB(A), i el 4%, entre 65 i 70 dB(A).

Població Exposada % Ln dB(A)

Figura 4.26 Població exposada en percentatge Ln dB(A) a l’àmbit del Barcelonès II. 2007. Font: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental.

40% 24%

10%

22%

<50 50-55 55-60 60-65 65-70 >70

4% 0%

• Baix Llobregat I (municipis de l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, Sant Just Desvern i Sant Joan Despí) Les dades de població amb les quals es va treballar per realitzar els càlculs de població exposada en els municipis que formen part de l’aglomeració del Baix Llobregat I són: §§ §§ §§ §§ §§ §§

L’Hospitalet de Llobregat: 255.683 habitants Cornellà de Llobregat: 76.146 habitants Esplugues de Llobregat: 40.376 habitants Sant Feliu de Llobregat: 43.748 habitants Sant Joan Despí: 30.062 habitants Sant Just Desvern: 16.677 habitants

De les dades obtingudes l’any 2007 i per a l’índex Lden, es desprèn que el 36% de la població es trobava per sota dels 60 dB(A), mentre que un 35% es trobaria entre els 60 i els 65 dB(A), un 23%, entre els 65 i els 70 dB(A), un 5% estaria exposada a nivells de soroll d’entre 70 i 75 dB(A) i un 1% es trobaria a nivells superiors a 75 dB(A). Figura 4.27 Població exposada en percentatge Lden dB(A) a l’àmbit del Baix Llobregat I. 2007. Font: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental.

De les dades de l’índex Ln es desprèn que el 33% de la població estava per sota de 50 dB(A), mentre que, del 67% restant, el 33% es trobava en nivells compresos entre 50 i 55 dB(A), el 21% es trobava entre el 55 i 60 dB(A), l’11%, entre 60 i 65 dB(A), i només un 2%, entre 65 i 70 dB(A).

Població Exposada % Ln dB(A)

Figura 4.28 Població exposada en percentatge Ln dB(A) a l’àmbit del Baix Llobregat I. 2007. Font: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i

33%

Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental.

21%

33%

11%

0%

2%

<50 50-55 55-60 60-65 65-70 >70


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

121

Vallès Occidental I (municipis de Sabadell, Barberà del Vallès i Badia del Vallès) En l’aglomeració del Vallès Occidental I es va treballar amb una població total de 249.821 habitants (dades del 2008). De les dades obtingudes a l’any 2008, amb relació a l’índex Lden es desprèn que el 40% de la població estava per sota dels 60 dB(A), mentre que un 52% es trobava entre els 60 i els 70 dB(A), un 6% estava exposada a nivells de soroll d’entre 70 i 75 dB(A) i un 2% estava exposada a nivells superiors a 75 dB(A).

Població Exposada % Lden dB(A)

Figura 4.29 Població exposada en percentatge Lden dB(A) a l’àmbit del Vallès Occidental I. 2008. Font: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental.

33%

26% 19%

<55 55-60 60-65 65-70 70-75 >75

6%

14%

2%

Els resultats de l’índex Ln mostren que el 34% de la població estava per sota de 50 decibels, mentre que, del 66% restant, el 37% es trobava en nivells compresos entre 50 i 55 decibels, el 19%, entre 55 i 60 decibels, i el 7%, entre 60 i 65 decibels. Aquest indicador mostra també que nivells de soroll superiors a 65 dB(A) només afecten el 3% de la població.

Població Exposada % Ln dB(A)

Figura 4.30 Població exposada en percentatge Ln dB(A) a l’àmbit del Vallès Occidental I. 2008. Font: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i

37%

Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental.

19% 34%

<50 50-55 55-60 60-65 65-70 >70

7% 1% 2%

Vallès Occidental II (municipi de Terrassa i barri de Can Tries, de Viladecavalls) Al municipi de Terrassa, es va treballar amb una població total de 192.604 habitants, mentre que al barri de Can Tries, del municipi de Viladecavalls, la població objecte d’estudi va ser de 2.038 habitants. De les dades obtingudes l’any 2008, es desprèn que el 41% de la població es trobava per sota dels 60 dB(A), mentre que un 16% es trobaria entre els 65 i els 70 dB(A) i un 6% estaria exposada a nivells de soroll d’entre 70 i 75 dB(A). Cal destacar que no es detecten nivells superiors a 75 dB(A) en cap punt de l’àrea d’estudi.

Població Exposada % Lden dB(A) 37%

26% 16% 15%

<55 55-60 60-65 65-70 70-75 >75

Figura 4.31 Població exposada en percentatge Lden dB(A) a l’àmbit del Vallès Occidental II. 2008. Font: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental.

6% 0%

Dels resultats de l’índex Ln s’observa que el 60% de la població estava per sota de 50 decibels, mentre que, del 40% restant, el 12% es trobava en nivells compresos entre 55 i 60 decibels, i el 8%, entre 60 i 65 decibels. No s’observen nivells de soroll superiors a 65 dB(A) en aquest indicador.


122

Població Exposada % Ln dB(A)

Figura 4.32 Població exposada en percentatge Ln dB(A) a l’àmbit del Vallès Occidental II. 2008. Font: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental.

20% 60%

12%

<50 50-55 55-60 60-65 65-70 >70

8% 0%

Els mapes de situació acústica existent s’utilitzen, a més de per elaborar els mapes estratègics de soroll, també per elaborar diagnosis dels nivells de soroll ambiental d’un municipi, avaluar la distribució dels nivells sonors en l’espai i en el temps, entre d’altres.

4.1.4

Protecció del medi nocturn

Tot i que la nostra percepció de l’estat del medi ambient habitualment parteix del que observem durant el dia (el paisatge, la visió del cel i de la terra, la nitidesa de l’aire, etc.), durant la nit es produeixen un seguit de processos amb característiques específiques de les hores nocturnes i que s’associen a l’existència de foscor. Així, per exemple, algunes espècies animals presenten cicles vitals i pautes de reproducció i d’alimentació que substancialment es donen de dia, i d’altres que bàsicament es donen de nit. De fet, l’alteració de les condicions d’il·luminació del nostre entorn, de manera que les nits potser no són prou fosques, pot provocar distorsions en l’equilibri biològic i ecològic de persones, animals, plantes i ecosistemes i també dificulta l’observació i l’estudi del firmament. La contaminació lluminosa o la resplendor lluminosa del fons del cel és un fenomen físic que es produeix a partir de la llum emesa per fonts naturals (lluna i estrelles) i de la llum artificial emesa a l’atmosfera. La resplendor del cel d’origen natural té les quatre fonts següents: §§ §§ §§ §§

La llum solar reflectida per la lluna i la Terra. La brillantor de l’atmosfera superior, que és una aurora permanent. La llum solar reflectida per la pols interplanetària, anomenada llum zodiacal. La llum dels estels, els objectes celestes o les nebuloses (masses o gasos difusos de pols interestel·lar que apareixen com a taques de llum boirosa).

La il·luminació artificial també augmenta la resplendor del cel nocturn i és la font antropogènica que provoca l’augment de resplendor natural del cel, que considerem contaminació lluminosa. Aquesta contaminació es caracteritza per l’augment del fons de resplendor del cel nocturn a causa de la dispersió de llum procedent de la il·luminació artificial. Aquest augment de llum artificial pertorba i altera les propietats del medi receptor i posa en risc la visió del cel nocturn i l’equilibri i la funció dels ecosistemes. Les accions antropogèniques per reduir la resplendor del cel només es poden fer amb intervencions sobre la llum artificial. Figura 4.33 Fotografia de la contaminació lluminosa produïda per una instal·lació d’il·luminació exterior incorrecta. Foto: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental.

1


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

123

La contaminació lluminosa és una conseqüència no desitjada de la il·luminació artificial exterior i inclou tres efectes: ŸŸ

L’increment de la resplendor del cel

ŸŸ

La llum intrusa o molesta

ŸŸ

L’enlluernament

La llum que provoca la resplendor del cel pot ser emesa directament per les fonts de llum o pot ser reflectida per la superfície il·luminada. Aquesta llum és dispersada a l’atmosfera per les molècules de gasos o partícules, que produeixen un fons lluminós. La contaminació lluminosa redueix la capacitat de veure les estrelles, pel fet que disminueix el contrast entre les estrelles i el fons de cel. Per això, la contaminació lluminosa ha despertat un gran interès entre els col lectius d’astrònoms. El cel en el zenit d’una zona suburbana típica és d’unes cinc o deu vegades més brillant que el fons natural i la brillantor del cel d’una zona urbana pot ser de 25 a 50 vegades superior a la natural.

4.1.5 Ordenació ambiental de l’espai radioelèctric Els darrers anys s’ha produït un augment considerable del nombre de xarxes de comunicacions sense fil, especialment de les de telefonia mòbil. Amb l’objectiu d’apropar aquests serveis a la ciutadania, s’han instal·lat els sistemes radiants (antenes) a prop de les zones habitades, fet que ha despertat inquietud en alguns ciutadans i ciutadanes sobre els possibles efectes de les ones electromagnètiques en la salut de les persones i, en alguns casos, sobre l’impacte visual en el paisatge. Actualment, a Catalunya hi ha al voltant de 5.600 emplaçaments de radiocomunicació, dels quals uns 3.400 s’emplacen en demarcació urbana i uns 2.200 en demarcació no urbana.

4.2

Pressió

Quan es parla de pressió envers a l’atmosfera, sovint ens referim a les fonts emissores de contaminants atmosfèrics a l’aire, però també s’hi inclouen els contaminants acústics, lluminosos i radioelèctrics. Les principals fonts d’emissió de contaminants atmosfèrics són el transport terrestre de mercaderies i de mobilitat de persones amb mitjans motoritzats, algunes indústries, la generació elèctrica, el transport aeri i marítim i els sectors domèstics i de serveis. Dels principals contaminants emesos, els que presenten els índexs més negatius al nostre país són els òxids de nitrogen, les matèries particulades de diferents mides i un contaminant secundari, que no prové de fonts concretes, sinó d’una reacció entre diversos elements i fenòmens, que és l’ozó troposfèric. A banda d’aquests contaminants se segueixen i es controlen, tal com exigeix la legislació vigent, altres contaminants atmosfèrics: àcid sulfhídric (H2S), monòxid de carboni (CO), metalls pesants (Ni, Cd, As, Pb), benzè (C6H6), clor (Cl2), àcid clorhídric (HCl) i hidrocarburs aromàtics policíclics.

El trànsit rodat, ferroviari i aeri, algunes activitats industrials, activitats de lleure i, en alguns casos, el veïnatge esdevenen contaminació acústica. Les pressions que condicionen aquest tipus de contaminació, en gran mesura, són la massificació de la vida urbana, l’increment de les infraestructures de transport i la progressiva industrialització. Per tal de conèixer-ne l’abast de les fonts de soroll, i actuar en conseqüència, s’elaboren els mapes estratègics de soroll per a aglomeracions de més de 100.000 habitants. La llum artificial que no és imprescindible per a les activitats humanes esdevé contaminació lluminosa que cal evitar. Un mal ús o l’abús de la il·luminació artificial, a més de l’afectació que pot tenir sobre les persones, pertorba la biodiversitat i la visió de l’univers i produeix un consum innecessari de recursos energètics.


124

4.2.1 Fonts emissores que afecten la qualitat química de l’aire La principal causa d’afectació sobre la qualitat química de l’aire prové de l’alliberament de contaminants a partir d’una font, el que es coneix com a emissions antropogèniques. La Taula 4.8 mostra el llistat de les principals fonts emissores i els contaminants principals emesos per cadascuna. També hi ha factors naturals que aporten elements que deterioren l’estat químic de l’atmosfera. Taula 4.8 Principals fonts emissores antropogèniques i principals contaminants atmosfèrics emesos per cadascuna. Altres metalls pesants

Principals contaminants emesos per les fonts emissores Principals fonts emissores antropogèniques SO2

NO2

CO

Centrals tèrmiques

x

x

x

x

Cimenteres

x

x

x

x

Cremacions agrícoles

H2S

COV

HCl

Cl2

x

Depuradores d’aigües residuals

Pb

x x

x

Extracció d’àrids i mineria

x

Fàbriques de ceràmica Fàbriques de vidre

PST

x

x

x

x

x

x

x

Fabricació de pintures

x x

x

Fabricació de pasta de paper

x

x

Foneries

x

Incineradores

x

x

Indústria d’adobs

x x

x

x

x x

x

Indústria química

x

Indústria que utilitza dissolvents

x

Plantes asfàltiques

x

x

x

Processos de combustió: Gas natural Combustibles líquids i sòlids

x

x

x

x

x

x

Processos de mòlta Refineries

x x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

Transport: Gasolina Gasoil

x

x

GLP

x

x

GN

x

x

Biodièsel

x

x

Bioetanol

x

x

x x

x x

Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental.

Les principals fonts d’emissió es classifiquen en els àmbits següents: ŸŸ ŸŸ ŸŸ ŸŸ ŸŸ ŸŸ

Transport terrestre i mobilitat Indústria, combustió i cogeneració de potència < 50 MWt Generació elèctrica de potència ≥ 50 MWt Transport aeri Transport marítim Domèstic i de serveis

En aquest apartat es fa una descripció de les fonts antropogèniques d’emissió de contaminants que afecten totes les zones de qualitat de l’aire, però principalment les de les zones 1 i 2, i per als contaminants òxids de nitrogen (NOx) i les partícules de diàmetre inferior a 10 μm (PM10). Aquestes dues zones són les que tenen unes pressions més elevades a causa de les activitats que s’hi duen a terme i que tenen una qualitat de l’aire més baixa amb relació a aquests contaminants. Per això són zones qualificades com de protecció especial de l’ambient atmosfèric de Catalunya.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

125

a) Transport terrestre i mobilitat Les emissions del transport terrestre provenen de fonts mòbils associades al moviment de béns i persones. Segons l’origen de les emissions es poden classificar en: ŸŸ

Combustió que genera òxids de nitrogen i partícules de diàmetre inferior a 10 μm.

ŸŸ

Desgast de pneumàtics, frens i paviment que generen partícules de diàmetre inferior a 10 μm.

Les emissions del transport terrestre depenen del tipus de vehicle, la seva antiguitat, la cilindrada, el tipus de combustible utilitzat i la velocitat de circulació. Altres factors que cal considerar són el manteniment general del vehicle i el tipus de conducció. Dins d’aquest àmbit s’avaluen les emissions associades a la circulació de vehicles per carreteres principals, carreteres secundàries i trànsit urbà. A Catalunya, les dades de qualitat de l’aire durant el període 2006-2010 mostraven un estancament o un lleuger augment dels nivells de NO2 i les estacions que presentaven un grau més elevat de superació dels límits establerts per al diòxid de nitrogen són les que reben la incidència directa del trànsit urbà. Entre les causes de les superacions dels valors límit de NO2, des del món científic s’apuntaven com a més probables les següents: ŸŸ

De les dades de l’inventari d’emissions es dedueix que el trànsit és la font que genera més òxids de nitrogen i els vehicles dièsel són els que hi contribueixen en més proporció.

ŸŸ

Els nivells d’emissió d’òxids de nitrogen (NOx) dels vehicles dièsel en condicions de circulació reals són molt superiors als determinats pel cicle de conducció europeu que s’utilitza per a l’homologació de vehicles d’acord amb les normatives Euro (New European Driving Cycle, NEDC), especialment en condicions de trànsit urbà intens; la qualitat de l’aire en carrers amb edificis alts i mala dispersió poden ser entre un 7% i un 40% superiors.

Quant a les PM10, una de les fonts emissores és el trànsit rodat, tant pel desgast dels pneumàtics i els frens dels vehicles com per la resuspensió de les partícules que es troben a les vies per on circulen.

b) Indústria, combustió i cogeneració de potència < 50 MWt Les emissions industrials es poden classificar depenent del tipus de font com a: ŸŸ

Emissions canalitzades: són les emissions que s’alliberen a l’atmosfera a través d’estructures tancades com ara les xemeneies i es consideren focus puntuals.

ŸŸ

Emissions difuses: són les emissions que s’alliberen a l’atmosfera directament des del lloc en què han estat generades i es consideren focus d’àrea, per exemple les emissions produïdes per les activitats extractives.

Les emissions del sector industrial, les activitats extractives, la combustió i la cogeneració de potència < 50 MWt depenen de les característiques i les matèries primeres utilitzades, del disseny de les instal·lacions, del producte fabricat, del combustible i del funcionament de les mesures correctores adoptades. El principal contaminant emès per les activitats extractives són les partícules i aquestes emissions poden ser fugitives, és a dir, emissions no canalitzades que s’emeten lliures cap a l’atmosfera, o difuses amb diferents orígens: ŸŸ

Les generades pel processament de material (plantes de tractament).

ŸŸ

Les atribuïbles a la manipulació de productes pulverulents en abassegaments.

ŸŸ

Les generades pel trànsit de vehicles en vials i superfícies no pavimentades a causa de la resuspensió de les partícules del sòl.

ŸŸ

Les ocasionades pel trànsit a causa del desgast de pneumàtics, frens i paviment.

Aquestes emissions depenen de les tones de material processades, del tipus de material, de la longitud dels vials de circulació, del tipus de vehicles que circulen i de la seva freqüència de circulació, entre d’altres. El principal contaminant emès per la combustió i la cogeneració de potència < 50 MWt són els òxids de nitrogen, el monòxid de carboni i les partícules en el cas dels combustibles sòlids. Aquestes emissions són canalitzades.


126 c) Generació d’energia elèctrica de potència ≥ 50 MWt En aquest àmbit es tenen en compte dues situacions: 1. Les emissions calculades a partir de les hores anuals de funcionament de les activitats. 2. Les emissions que es generarien en condicions de màxima capacitat de funcionament, en les quals una major part de la demanda energètica es cobriria amb el funcionament dels cicles combinats. Aquesta darrera situació és de màxim interès en situació d’episodis ambientals de contaminació.

d) Transport aeri Les emissions del transport aeri provenen de la combustió de fonts mòbils relacionades amb el moviment de persones o mercaderies per l’aire, així com del moviment de persones per accedir a l’aeroport. La mobilitat associada als accessos de l’aeroport es descriuen més amunt, a l’apartat dedicat al transport terrestre i mobilitat. Les emissions relacionades amb l’activitat aeroportuària depenen del tipus d’avió, el tipus de vol i el consum de combustible. Els principals contaminants emesos per aquestes activitats són els òxids de nitrogen.

e) Transport marítim Les emissions del transport marítim provenen de la combustió de fonts mòbils relacionades principalment amb el moviment de persones i el transport de mercaderies per l’aigua, i també per la pesca. Les emissions associades al moviment de mercaderies són les que contribueixen de manera més significativa als nivells de qualitat de l’aire. Aquestes emissions depenen del tipus de vaixell, del consum de combustible, de la potència del motor principal i del temps de funcionament dels motors principals i auxiliars. Els principals contaminants emesos pel transport marítim són els òxids de nitrogen, el diòxid de sofre i el monòxid de carboni.

f) Àmbit domèstic i de serveis Les emissions del sector domèstic provenen principalment de la combustió de les calderes de calefacció, calderes d’aigua calenta sanitària, cuines i estufes. Aquestes emissions depenen del tipus de caldera, del consum de combustible, del tipus de combustible, de la tecnologia de combustió i de l’eficiència energètica de la caldera. Durant el període comprès entre el 2006 i el 2010, dels principals contaminants que afectaven el territori català, en destacaven els òxids de nitrogen (NOx) i les partícules en suspensió de diàmetre inferior a 10 μm (PM10).

4.2.2 Principals contaminants que afecten la qualitat de l’aire segons les fonts emissores a) Contaminant òxids de nitrogen (NOx) Pel que fa als NOx, de les fonts anteriorment esmentades, les que l’any 2008 contribuïen amb una generació més gran d’emissions a l’atmosfera eren les relacionades amb el transport terrestre i la mobilitat, amb un 48,5% de les emissions totals de NOx (vegeu la Figura 4.34). La indústria, la combustió i la cogeneració de potència inferior a 50 MWt van generar el 24,5% del total, seguides de les emissions del transport marítim amb un 16% d’emissions de NOx. La generació d’energia elèctrica de potència superior a 50 MWt era la responsable de l’1,5% d’emissions d’aquest contaminant, el sector domèstic en generava el 4,9%, i el transport aeri, el 4,6% del total d’emissions de NOx.

Percentatge d'emissió NOx per l'any 2008

Transport aeri 4,6% Transport marítim 16,0%

Indústria, combustió i cogeneració de potència <50 MWt 24,5% Generació d’Energia Elèctrica de potència ≥ 50 MWt 1,5%

Sector domèstic 4,9%

Transport terrestre 48,5%

Figura 4.34 Percentatge d’emissions de NOx per àmbits. 2008. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

127

Taula 4.9 Evolució de les emissions de NOx per àmbits, en tones/any. 2007-2009.  

Emissió NOx (t/a)

Fonts de contaminants

2007

2008

2009

Indústria, combustió i cogeneració de potència < 50 MWt

9.031,90

8.537,50

7.163,60

Generació d’energia elèctrica de potència ≥ 50 MWt

1.445,70

535,2

1.016,30

Sector domèstic

1.598,00

1.719,20

1.737,70

---

16.953,80

---

6.092,80

5.602,60

5.483,30

1.706,80

1.588,00

1.387,40

---

34.936,30

---

Transport terrestre* Transport marítim Transport aeri Total

* Les dades del 2007 no apareixen a causa d’un canvi substancial de la metodologia de càlcul aplicada l’any 2008 que fa que el 2007 no sigui comparable. Per a l’any 2009, i per la complexitat de càlcul d’aquestes dades, en el moment de tancament d’aquest Informe no es disposa de la xifra. Per això no s’aporta el total dels anys 2007 i 2009. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental.

Tal com es pot observar a la Taula 4.9, la indústria, la combustió i la cogeneració de potència < 50 MWt han anat reduint el nombre de tones anuals de NOx emeses a l’atmosfera d’entre un 20% i un 30%, igual que el transport aeri i marítim i la generació d’energia elèctrica de potència ≥ 50 MWt, que ho han fet entre un 10% i un 19%. En canvi, el sector domèstic ha incrementat les seves emissions anuals en un 9%.

b) Contaminant partícules de diàmetre inferior a 10 μm (PM10) Quant a les fonts d’emissió de partícules PM10, i per a l’any 2008, en primer lloc trobem també el transport terrestre i mobilitat amb un 48,9% del total de les emissions, seguit del transport marítim, que va generar el 20,9% (Figura 4.35). En tercer lloc trobem les fonts d’emissió de la indústria, la combustió i la cogeneració de potència inferior a 50 MWt, que van generar en conjunt el 20,0% de les emissions. Les activitats extractives van produir un 7,0% del total de les emissions de les PM10 i, ja en menor mesura, la generació d’energia elèctrica de potència superior a 50 MWt va contribuir amb un 0,4% i el transport aeri i el sector domèstic van ser responsables de l’1,4% cadascun.

Figura 4.35 Percentatge d’emissions de PM10 per àmbits. 2008. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental.

Taula 4.10 Evolució de les emissions de PM10 per àmbits, en tones/any. 2007-2009. Emissió PM10 (t/a) Fonts de contaminants

2007

2008

2009

Indústria, combustió i cogeneració de potència < 50 MWt

479,9

447,3

434,3

Generació d’energia elèctrica de potència ≥ 50 MWt

21,8

8,1

6,3

Sector domèstic

29,8

30,4

30,8

---

1.094,00

---

500,6

469,2

454,8

Transport terrestre* Transport marítim Transport aeri

25,1

32,2

20,2

Activitats extractives

167,1

156,5

149

---

2.237,70

---

Total

* Les dades del 2007 no apareixen a causa d’un canvi substancial de la metodologia de càlcul aplicada l’any 2008 que fa que el 2007 no sigui comparable. Per a l’any 2009, i per la complexitat de càlcul d’aquestes dades, en el moment de tancament d’aquest Informe no es disposa de la xifra. Per això no s’aporta el total dels anys 2007 i 2009. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental.


128 Quant a l’evolució de les emissions de PM10 del 2007 al 2009, hi ha una disminució de les tones anuals emeses en tots els sectors. El sector que més disminueix és el de la generació d’energia elèctrica de potència ≥ 50 MWt. La resta de sectors tenen una disminució menys marcada, del voltant del 10%, excepte el sector del transport aeri, que disminueix un 20%, i el sector domèstic, que, en canvi, incrementa lleugerament les emissions.

c) Ozó (O3 ) Com s’ha comentat anteriorment, l’ozó és un contaminant secundari i, com a tal, no té cap font d’emissió directa, però sí que hi ha fonts d’emissió dels seus precursors: els òxids de nitrogen i els compostos orgànics volàtils (COV). Juntament amb una radiació solar intensa al llarg d’un període de temps prou prolongat, generen ozó. Els fenòmens físics i químics que experimenten els precursors una vegada són a l’atmosfera tenen a veure amb les condicions meteorològiques, especialment el transport a causa del vent. La principal font d’emissió de precursors és el transport terrestre i, també, les grans activitats industrials que utilitzen combustions, ja que generen òxids de nitrogen. D’altra banda, les emissions de COV més importants són les procedents d’activitats que treballen amb hidrocarburs, però també les de fonts biogèniques que provenen de la vegetació (i que augmenten amb la temperatura, per la qual cosa aquesta darrera afavoreix la formació d’ozó). En aquest context de formació d’ozó, els contaminants precursors es desplacen a causa del vent i troben l’equilibri per a la seva formació. Cal distingir tres tipus de localitzacions de les estacions de control en funció dels nivells enregistrats d’ozó: ŸŸ

Les estacions en ubicacions urbanes properes a fonts d’emissió de precursors, com ara les estacions dins de nuclis de població importants, com és el cas de les de Barcelona, Sabadell, Terrassa o Badalona. Els nivells que enregistren els analitzadors d’aquestes estacions solen ser els més baixos de tot el país i presenten una evolució diària marcada per l’efecte de les emissions del trànsit.

ŸŸ

Les estacions ubicades en zones rurals molt allunyades de fonts importants de precursors i que no són a sotavent de cap nucli important de població. Els nivells enregistrats en aquestes estacions solen ser força estables i normalment no presenten valors gaire alts.

ŸŸ

Les estacions ubicades a sotavent dels grans nuclis de població i que, per tant, reben la influència de les seves emissions de precursors. Aquestes estacions poden presentar episodis de concentracions elevades d’ozó que poden superar el llindar d’informació a la població (establert a la legislació europea i estatal en 180 µg/m3 en mitjana d’una hora, i que en cas de superació obliga a avisar la població perquè les persones més sensibles a patir algun efecte sobre la salut prenguin mesures preventives) durant algunes poques hores. Molt rarament superen el llindar d’alerta (establert a la legislació europea i estatal en 240 µg/m3 en mitjana d’una hora, i que en cas de superació obliga a avisar la població perquè les persones en general prenguin mesures preventives).

Les zones que pateixen més habitualment aquests episodis són el Camp de Tarragona, la plana de Vic, el Pirineu Oriental i les comarques de Girona. En el cas del Camp de Tarragona, les màximes concentracions d’ozó troposfèric es registren en estacions a sotavent de la ciutat de Tarragona, quan la marinada transporta cap a l’interior les emissions d’ozó troposfèric barrejades amb les emissions de les activitats industrials del seu voltant. Pel que fa al Pirineu Oriental i les comarques de Girona, són zones a sotavent afectades per les emissions de l’àrea de Barcelona, on arriben els precursors empesos també per la marinada, tal com mostra la Figura 4.36. La Figura 4.37 representa com evoluciona la concentració d’ozó troposfèric durant un dia d’estiu des de la ciutat de Barcelona, passant per Granollers i Vic, fins a Bellver de Cerdanya. S’aprecia que tot just quan comença a escalfar el Sol els precursors de l’ozó troposfèric són màxims a Barcelona, desplaçant-se al llarg de les hores cap a l’interior i en direcció nord – nord-oest, moment en el qual els òxids de nitrogen donen pas a la formació d’ozó, el qual tindrà el seu màxim tot just quan la radiació solar és màxima i l’atmosfera en superfície està més calenta. Per aquelles hores ja s’haurà transportat fins a la plana de Vic per acabar, finalment, a la zona de Bellver de Cerdanya, on toparà amb el Pirineu, el qual li farà de barrera.

Figura 4.36 Evolució i desplaçament de la concentració d’ozó troposfèric. Font: Servei de Vigilància i control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

129

A la figura es representa en primer lloc la concentració d’ozó troposfèric mesurat a diverses estacions de la XVPCA durant un episodi d’elevada concentració d’ozó troposfèric. Dins de la massa d’aire carregada de precursors que surt des de l’àrea de Barcelona, la concentració d’ozó va augmentant a mesura que aquella és transportada per la marinada en direcció nord perquè va trobant condicions propícies per a la seva formació. En aquest cas es produeix una superació del llindar d’informació horari (180 µg/m3) a Vic. Pel que fa a la interpretació dels cercles de colors, la mida representa la concentració dels NOx i de l’ozó i s’aprecia visualment la variació de concentració, durant una mateixa hora del dia, en cadascun dels municipis indicats.

d) Diòxid de sofre (SO2 ) Figura 4.37 Evolució horària de la concentració d’ozó troposfèric segons la localització geogràfica de quatre poblacions catalanes. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental.

Els darrers anys, aquest contaminant ha reduït dràsticament les seves emissions atenent l’ús de combustibles cada vegada més nets, bàsicament amb menor contingut de sofre.

Actualment, a Catalunya les principals fonts emissores d’aquest contaminant són les refineries de petroli i, en menor mesura, les cimenteres. Antigament també s’hi incloïen les centrals tèrmiques de carbó que avui ja no estan operatives.

e) Altres contaminants La legislació en matèria de qualitat de l’aire també obliga a fer un seguiment d’altres contaminants, que són: àcid sulfhídric (H2S), monòxid de carboni (CO), metalls pesants (Ni, Cd, As, Pb), benzè (C6H6), clor (Cl2), àcid clorhídric (HCl) i hidrocarburs aromàtics policíclics. Les principals fonts emissores d’aquests contaminants són, a banda del trànsit, els diferents processos industrials. En el cas del H2S, cal destacar que és un contaminant que es pot generar en condicions anaeròbiques i, per tant, també es troba associat a processos de descomposició de matèria orgànica, com, per exemple, els que es produeixen en estacions depuradores d’aigües residuals o en zones humides on es puguin donar aquestes condicions. En el cas del CO, cal tenir present que és un compost derivat de qualsevol procés de combustió, ja sigui o no industrial. Els metalls pesants (Ni, Cd, As, Pb) i el benzè (C6H6) són compostos associats també a combustions de combustibles fòssils i, consegüentment, en les seves emissions hi ha la contribució del trànsit i d’indústria diversa; en el cas dels metalls predomina la indústria metal·lúrgica. Els compostos halogenats (Cl2 i HCl) són bàsicament generats en processos industrials associats a la indústria química. Els hidrocarburs aromàtics policíclics són generats principalment en els processos de fosa i producció d’alumini primari i conservació de la fusta i, també, en els processos de combustió tant domèstics (combustibles de fusta i carbó) com industrials.

4.2.3 Efectes de la contaminació atmosfèrica sobre la salut i l’entorn Els principals efectes de la contaminació atmosfèrica sobre la salut humana van des de l’alteració de la funció pulmonar, els problemes cardíacs o l’augment del risc de patir càncer de pulmó fins a l’augment del nombre d’ingressos hospitalaris, o l’increment de visites d’urgències per causes respiratòries i cardiovasculars i morts prematures. Es distingeixen dos tipus d’efectes sobre la salut: ŸŸ

Els aguts, que són aquells que tenen lloc just després de l’exposició i provoquen l’augment de la simptomatologia respiratòria en els nens quan augmenta la contaminació, així com agreujaments asmàtics i de malalts amb malalties pulmonars, que requereixen més atenció mèdica a urgències i ingressos hospitalaris.


130 ŸŸ

Els crònics, que es van acumulant al llarg del temps i que poden provocar la disminució del creixement prenatal i del desenvolupament de la funció pulmonar, l’augment de la incidència d’asma i l’augment del risc de càncer de pulmó, entre altres efectes.

Els darrers anys hi ha hagut un avenç important en el coneixement dels efectes de la contaminació atmosfèrica sobre la salut, resultat de nombrosos estudis científics sobre aquesta temàtica, els quals han posat en evidència la importància que té la qualitat de l’aire en la salut de la població. Aquest canvi en la comprensió dels efectes de la contaminació atmosfèrica sobre la salut ha portat les principals agències encarregades de la protecció de la salut i del medi ambient, com ara l’OMS, l’Agència Europea del Medi Ambient o l’Agència de Protecció Ambiental dels Estats Units, a reconèixer que la inhalació d’alguns contaminants, com ara la matèria particulada fina, representa un augment del risc de mort prematura i que els efectes de l’exposició crònica (efectes a llarg termini) poden ser considerablement importants en termes de reducció de l’esperança de vida. A part de l’afectació a la salut humana, la contaminació té altres efectes globals a l’entorn. La crema de combustibles fòssils incrementa l’efecte d’hivernacle i contribueix al canvi climàtic. Un dels principals gasos amb efecte d’hivernacle és el CO2. Com ja s’ha comentat reiterades vegades, la conseqüència de l’augment de gasos amb efecte d’hivernacle provoca un increment de la temperatura global que podria derivar en alteracions dels corrents marins a gran escala, interconnectats amb possibles desgels polars, alteracions dels règims de pluges, disminució de glaceres, augment del nivell del mar, etc. Aquest tema es tracta més extensament al capítol 8, dedicat al canvi climàtic. La destrucció de la capa d’ozó és un altre efecte de la contaminació. La capa d’ozó es troba a una altitud d’entre 15 i 40 km i protegeix la superfície terrestre de la radiació ultraviolada procedent del sol. Als anys vuitanta, es va detectar que l’ozó estratosfèric estava disminuint de manera evident a l’Antàrtida i en menor mesura a l’Àrtic (el fenomen es va conèixer amb el nom de forat a la capa d’ozó). Aquesta disminució provocava alteracions a la pell del bestiar i dels habitants de les regions geogràfiques properes. Per frenar aquesta destrucció de la capa d’ozó, l’any 1987 es va aprovar el Protocol de Mont-real, el qual prohibia l’ús dels clorofluorocarbonis (CFC), que tenen efecte nociu per a l’ozó. Això va permetre una lenta recuperació de l’ozó troposfèric, tot i que la persistència dels CFC fa que la capa encara se segueixi afeblint durant l’hivern dels respectius hemisferis. Malgrat els avenços, avui se sap que els CFC no són les úniques substàncies responsables de la destrucció de la capa d’ozó. Altres compostos que contenen clor, òxids de nitrogen o bromur de metil (plaguicida agrícola) també destrueixen l’ozó. La pluja àcida és una de les conseqüències de l’ús de combustibles fòssils, sobretot del carbó de mala qualitat, que emet una gran quantitat de diòxids de sofre (SO2) i d’òxids de nitrogen (NOx), que reaccionen amb el vapor d’aigua present a l’atmosfera i forma àcid nítric (H2NO3) i àcid sulfúric (H2SO4), els quals, en precipitar, provoquen l’acidificació dels sòls i de les aigües. A les ciutats es concentren múltiples activitats que generen emissions de gasos i partícules contaminants, sobretot trànsit i processos industrials. En els moments de més calma atmosfèrica és quan més temps hi ha perquè tinguin lloc reaccions entre si. Com a resultat de les reaccions entre contaminants, en presència de llum solar i de partícules d’aigua, es produeix la boira fotoquímica. Aquesta boira és responsable dels problemes respiratoris i inflamatoris provocats per l’aire urbà. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), cada any moren més de 2 milions de persones a causa de la contaminació derivada del trànsit i dels processos industrials. A Catalunya, la qualitat de l’aire és bona, excepte amb relació a la contaminació per òxids de nitrogen, partícules en suspensió i ozó troposfèric, que es consideren problemàtics. Els dos primers contaminants generen problemes a les grans ciutats d’Europa, però a Catalunya, a Barcelona i a la seva àrea metropolitana concretament, els nivells d’aquests contaminants estan per sobre de ciutats com ara Londres, Berlín i Amsterdam. Els efectes sobre la salut per contaminants estan descrits a l’apartat 4.1.2 («Qualitat de l’aire»), d’aquest mateix capítol. Tot i que les fonts d’emissió són diverses, tal com s’esmenta més amunt, el trànsit rodat és una de les principals fonts que condiciona els nivells d’exposició de la població urbana als contaminants atmosfèrics, i en conseqüència a la salut de les persones, a causa sobretot de la proximitat de la població a la font, ja que si considerem les emissions de la generació elèctrica o les emissions industrials, que en tones és molt important, estan lluny de la població i a una altura determinada que afavoreix la dispersió. Entre les emissions de contaminants atmosfèrics procedents del trànsit rodat i d’altres motors estacionaris, cal destacar les emissions dels motors dièsel pel que fa a les emissions de partícules i de diòxids de nitrogen. Tot i l’esforç que fa la indústria de l’automòbil per poder complir els límits d’emissions, el gran increment del parc de vehicles i la tendència a una implantació més gran dels motors dièsel no han permès que la qualitat de l’aire millori. Un aspecte més per considerar que la contaminació dels vehicles és la que més afecta la població és el disseny de les grans ciutats catalanes, les quals són molt denses en edificis, que a més tenen una alçària considerable, fet que dificulta la dispersió de contaminants i fa que es vagin incrementant els nivells de contaminació.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

131

La relativa baixa taxa de precipitació no afavoreix tampoc la dispersió de partícules, que a més de les que genera el trànsit rodat, amb el seu moviment, també genera processos de resuspensió d’aquestes partícules. Per tant, la topografia urbana característica i el clima fan que la mateixa emissió del trànsit produeixi un impacte més elevat en els nivells de contaminants en l’aire ambient entre el sud i el centre o nord d’Europa.

4.2.4 Efectes de la contaminació atmosfèrica sobre el patrimoni arquitectònic i cultural Cap material no resisteix indefinidament l’acció dels agents atmosfèrics com ara la humitat, la temperatura, la pluja, la llum solar, etc. Tanmateix, la contaminació atmosfèrica és la causa del prematur deteriorament dels materials de la construcció, en especial de la pedra natural exposada a la intempèrie, però també dels metalls, que redueix la seva vida activa, els fa malbé i els desfigura. La contaminació pot malmetre els materials per cinc mecanismes: l’erosió, els depòsits i remocions, l’atac químic directe, l’atac químic indirecte i la corrosió electroquímica. De manera general, un dels precursors del deteriorament dels materials és l’impacte de la pluja àcida que afecta tant la pedra natural com els metalls i, per tant, els edificis històrics i els emplaçaments arqueològics. El deteriorament es pot produir, d’una banda, per la dissolució o fractura de la pedra pels carbonats que reaccionen amb l’àcid sulfúric i, de l’altra, per la corrosió dels metalls per les substàncies agressives presents a l’atmosfera i a l’aigua de la pluja. Les pedres calcàries i els marbres estan formats per carbonat de calci, que reacciona amb el diòxid de sofre per formar sulfat de calci. Les calcàries de magnesi reaccionen amb el diòxid de sofre i formen sulfat de calci i sulfat de magnesi, que són solubles en l’aigua. Tot i que el carbonat de calci és poc soluble en aigua pura, en presència de diòxid de carboni la seva solubilitat augmenta amb la consegüent remoció del material calcari. D’altra banda, la sutja ennegreix el granit, que no és soluble en aigua, sobretot en atmosferes contaminades per fums.

Figura 4.38 Detall d’un capitell del monestir de Ripoll. Foto: Roger Bassols

Un altre efecte és el biodeteriorament, que és el deteriorament físic i químic provocat per diversos tipus d’organismes vius en objectes, monuments o edificis del patrimoni cultural. Intervenen bacteris capaços d’obtenir energia a partir de matèria inorgànica per viure.

4.2.5 El soroll i la contaminació acústica a) Disminució de la qualitat ambiental del territori Com s’ha comentat a l’apartat d’estat d’aquest capítol amb relació a la contaminació acústica, la massificació de la vida urbana, la industrialització progressiva i l’increment de les infraestructures de transport comporten que la contaminació acústica augmenti i, per tant, la qualitat de vida de les persones disminueixi. Les fonts de soroll que poden generar contaminació acústica són principalment les següents: ŸŸ

El trànsit: rodat, ferroviari i aeri

ŸŸ

Les activitats industrials

ŸŸ

Les activitats de lleure

ŸŸ

El veïnatge

Per conèixer la pressió exercida per aquestes fonts de soroll sobre la població s’elaboren els mapes estratègics de soroll (vegeu l’apartat 4.3.3). Com s’ha indicat, la seva finalitat és avaluar globalment l’exposició de la població al soroll produït per diferents fonts de soroll en una zona determinada. Serviran també com a base per a l’elaboració de plans d’acció per millorar la qualitat acústica. Aquests mapes els realitzen les entitats locals que formin una aglomeració de més de 100.000 habitants, d’àmbit municipal o supramunicipal i les administracions titulars d’infraestructures de transport.


132 Els mapes estratègics de soroll s’han de fer cada cinc anys i s’han de posar a la disposició del públic. Aquesta informació ha de ser clara, intel·ligible i fàcilment accessible per a la població. Quan els mapes estratègics s’elaboren en un municipi per primera vegada han de constar com a mínim de la situació acústica existent segons uns índexs de soroll estàndard (Lden, índex de soroll dia-vespre-nit; Ld, índex de soroll de dia; Ln, índex de soroll de nit), i el nombre estimat de persones situades en una zona exposada al soroll. Aquests mapes s’elaboren per a intervals de soroll de 5 dB(A).

b) Grau d’exposició de la població a nivells de soroll elevats Un indicador que s’utilitza per realitzar una gestió correcta de la contaminació acústica és la població en nombre de persones exposada a diferents nivells de soroll en període diürn i en període nocturn. Es poden considerar nivells de soroll elevats quan els nivells d’immissió sonora diürns, Ld, són superiors a 65 dB(A), o els nocturns, Ln, són superiors a 55 dB(A). D’acord amb el que s’ha indicat a l’apartat 4.1.3, i per a les zones per a les quals es disposa de Mapa estratègic de soroll, es trobaria sotmesa a nivells d’immissió sonora elevats per al període diürn: ŸŸ

Al Barcelonès I (Barcelona i Sant Adrià de Besòs), el 55,0% de la població.

ŸŸ

Al Barcelonès II (Badalona i Santa Coloma de Gramenet), el 33% de la població.

ŸŸ

Al Baix Llobregat I (l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí i Sant Just Desvern), el 29% de la població.

ŸŸ

Vallès Occidental I (municipis de Sabadell, Barberà del Vallès i Badia del Vallès), el 27% de la població.

ŸŸ

Vallès Occidental II (municipi de Terrassa i barri de Can Tries, de Viladecavalls), el 22% de la població.

4.2.6 La il·luminació artificial La il·luminació artificial a la nit s’ha fet imprescindible per a l’activitat i la mobilitat humanes nocturnes. Qualsevol il·luminació artificial a la nit provoca una distorsió en el medi, distorsió que es manifesta amb l’anomenada contaminació lluminosa. La llum artificial que no és imprescindible i necessària per fer visibles les activitats humanes és una contaminació lluminosa innecessària i inútil que cal evitar. La llum intrusa o molesta és la llum artificial que rep un objecte o espai sense que li correspongui, és a dir, il·luminar un espai que no ha de ser il·luminat, com ara la llum procedent d’una llum exterior i que il·lumina el dormitori d’un veí durant la nit, de manera que pertorba el son de les persones. L’enlluernament és l’ofuscació de la vista, produïda per una llum massa viva, que impedeix que l’ull humà pugui percebre correctament dos objectes separats, és a dir, és l’alteració de la seva capacitat visual, a causa de la difusió de la llum fora de la imatge principal, fet que provoca que els contorns es vegin difuminats. L’enlluernament pot ser percebut com una resplendor desagradable i pot produir incapacitat de visió o incomoditat a l’ull, la qual cosa dificulta la visió.

a) Els efectes de la contaminació lluminosa La contaminació lluminosa pot tenir influència en la salut de les persones, pertorba la biodiversitat, altera la visió de l’univers i produeix un consum innecessari de recursos naturals i energia. En observar una ciutat a la nit des de la llunyania es fa evident la contaminació lluminosa que emet la il·luminació artificial, ja que es pot observar una volta de llum brillant sobre el cel de la ciutat, la qual és una pertorbació antropogènica evident del medi natural de nit. En espais naturals, la contaminació lluminosa altera significativament el medi natural i la vida dels éssers vius, pertorba el cicle natural depredador/presa, el comportament dels éssers diürns i nocturns i l’orientació natural dels animals i també pot afectar l’alimentació, la reproducció, la comunicació i els comportaments crítics de l’ecosistema. La radiació de longitud d’ona curta (ultraviolada, violeta, etc.) atreu els insectes. Cada vegada hi ha més evidències científiques que constaten que la salut de les persones pot quedar afectada per l’ús excessiu de la llum artificial i per algunes radiacions ultraviolades emeses per algunes làmpades. L’afectació a l’astronomia és molt coneguda, ja que la contaminació lluminosa redueix el contrast visual amb la brillantor dels cossos celestes. La contaminació lluminosa provoca una pèrdua de la visió directa del firmament, del paisatge natural de la nit i de la seva cultura (4.39).


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

133

L’afectació al consum energètic és el fenomen més evident de la contaminació lluminosa, ja que gasta energia innecessàriament, la qual té uns costos econòmics i ambientals significatius. La Declaració de París de la IAU/ICSU/UNESCO sobre reducció dels impactes adversos per a l’astronomia del 2 de juliol de 1992 deia textualment: «El cel ha estat i és una inspiració per a tota la humanitat. Però la seva contemplació es fa cada vegada més difícil i fins i tot, per a les joves generacions, comença a ser desconegut. Un element essencial de la nostra civilització i cultura s’està perdent ràpidament, i aquesta pèrdua afectarà tots els països de la Terra».

b) La pressió sobre el vector energia Figura 4.39 Parc Astronòmic del Montsec. Foto: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental

El mal ús o l’abús de la il·luminació artificial és un dels aspectes més evidents de consum energètic superflu. L’Agència Internacional de l’Energia (IEA) informà el 2010 que el 19% de l’electricitat total que es consumia al món era per fer llum artificial.

Les dades del Banc Mundial per al període 2008-2012 informaven que el consum d’energia elèctrica a Espanya és de 6.155 kWh per capita. A Espanya, el consum en enllumenat públic és molt superior a la mitjana dels països europeus. El programa En-Light de la Unió Europea, que té l’objectiu de promoure la millora de la il·luminació, va publicar l’any 2007 un informe sobre potències elèctriques mitjanes de l’enllumenat públic per cada punt de llum, en el qual mostra que mentre la mitjana europea és de 107 W, a Espanya és de 164 W i a llocs com ara el Regne Unit i Holanda és, respectivament, de tan sols 79 W i 55 W (menys de la meitat que a Espanya). L’enllumenat públic del nostre país, de manera semblant al que succeeix a Espanya, presenta uns nivells d’il·luminació clarament més alts que altres països de la UE-27, perquè les làmpades emprades en les instal·lacions d’il·luminació tenen una potència elèctrica mitjana a Espanya l’any 2010 de 180 W, enfront de valors com són la mitjana de la UE-27, de 116 W, i d’Holanda, de 61 W. L’enllumenat públic a Catalunya l’any 2006 va consumir una important quantitat d’energia elèctrica: 1.000 GWh. Entre el 2006 i el 2010, el servei d’enllumenat públic es va estendre a 377.381 nous habitants, atès que la població de Catalunya va créixer un 5,3%, tot i que el consum total d’energia d’aquest enllumenat es va reduir un 17% gràcies a l’aplicació de la normativa d’ordenació ambiental de l’enllumenament i de les millors tecnologies disponibles en il·luminació exterior. El paisatge nocturn del país va millorar substancialment durant aquests anys, ja que va disminuir la brillantor del cel dels 543 municipis que van executar accions de prevenció de la contaminació lluminosa en l’enllumenat públic, ajudats pel Departament competent en matèria de medi ambient.

4.2.7 Els camps electromagnètics a) Alteració del paisatge urbà L’alteració del paisatge urbà pels camps electromagnètics es deu, específicament, a l’aparició d’infraestructures de radiocomunicació en teulades, terrats i carrers de la ciutat, que no sempre s’integren adequadament a l’arquitectura urbana existent.

b) Alteració dels espais naturals i paisatge no urbà La necessitat d’oferir cobertura de radiocomunicació arreu del territori obliga a emplaçar infraestructures de radiocomunicació en demarcació no urbana i, en alguns casos, en zones elevades en espais naturals. L’alçària considerable de les torres i les xarxes elèctriques annexes fan que aquest desplegament d’infraestructures esdevingui un impacte sobre el medi que ha de ser avaluat (Figura 4.40).

Figura 4.40 Alberg del Pic de l’Àliga. Queralbs (Núria). Foto: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental


134 c) Alerta social. Percepció de risc per a la salut La manca d’estudis mèdics definitius sobre l’afectació a la salut dels camps electromagnètics genera un cert grau d’alerta social, molt especialment en aquells casos en què els habitatges s’ubiquen a prop de les antenes.

d) Increment d’emissions de camps electromagnètics 0-300 GHz El desplegament actual i futur de les telecomunicacions genera noves xarxes de telecomunicacions cada vegada més extenses i més denses, la qual cosa pot portar associat un increment dels nivells base de camps electromagnètics.

4.3 Resposta En resposta a les pressions sobre la qualitat de l’aire s’han adoptat diverses mesures i protocols amb l’objectiu de mitigarles. D’una banda, la Unió Europea ha promogut una sèrie de directives que s’han transposat a l’ordenament jurídic espanyol i que marquen uns valors límit d’emissions que no es poden superar. D’altra banda, l’any 2006, el Govern de la Generalitat va aprovar el Decret 226/2006, de 23 de maig, pel qual es declaren zones de protecció especial de l’ambient atmosfèric diversos municipis de les comarques del Barcelonès, el Vallès Oriental, el Vallès Occidental i el Baix Llobregat per al contaminant diòxid de nitrogen i per a les partícules. Aquest Decret declarava 40 municipis de la Regió Metropolitana de Barcelona com a zones de protecció especial de l’ambient atmosfèric per als contaminants NO2 i PM10, a fi de millorar la qualitat de l’aire actuant sobre els focus emissors de les zones afectades i, així, complir els valors límit fixats per la Unió Europea. Per tal de reduir les emissions d’aquests dos contaminants, l’any 2007 es va aprovar un Pla d’actuació que recull 73 mesures distribuïdes en diferents àmbits d’actuació.

4.3.1 Normativa sobre límits i objectius de qualitat de l’aire El Departament de Territori i Sostenibilitat, que integra part de l’antic Departament de Medi Ambient i Habitatge, és l’òrgan responsable de l’avaluació de la qualitat de l’aire a Catalunya. La principal eina per realitzar aquesta tasca és la Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica (XVPCA), que integra els diferents punts de mesura distribuïts al territori. A continuació es mostra el llistat de normes vigents durant el període 2006-2010, classificades per àmbit aplicable.

a) Normativa europea ŸŸ

Directiva 2008/50/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 21 de maig, relativa a la qualitat de l’aire ambient i a una atmosfera més neta a Europa.

ŸŸ

Directiva 2004/107/CE, del Parlament Europeu i del Consell, de 15 de desembre, relativa a l’arsènic, el cadmi, el níquel, el mercuri i els hidrocarburs aromàtics policíclics a l’aire ambient.

ŸŸ

Decisió 1997/101/CE, relativa a l’intercanvi d’informació, i Decisió 2001/752/CE de la Comissió, de 17 d’octubre de 2001, que modifica els annexos de la Decisió 97/101/CE del Consell, per la qual s’estableix un intercanvi recíproc d’informació i dades de les xarxes i estacions aïllades de medició de la contaminació atmosfèrica.

b) Normativa estatal ŸŸ

Llei 34/2007, de 15 de novembre, de qualitat de l’aire i protecció de l’atmosfera.

ŸŸ

Reial decret 1073/2002, de 18 d’octubre, sobre avaluació i gestió de la qualitat de l’aire ambient en relació amb el diòxid de sofre, el diòxid de nitrogen, òxids de nitrogen, partícules, plom, benzè i monòxid de carboni.

ŸŸ

Reial decret 1796/2003, de 26 de desembre, relatiu a l’ozó en aire ambient.

ŸŸ

Reial decret 812/2007, de 22 de juny, sobre avaluació i la gestió de la qualitat de l’aire ambient en relació amb l’arsènic, el cadmi, el mercuri, el níquel i els hidrocarburs aromàtics policíclics.

c) Normativa autonòmica ŸŸ

Llei 22/83, de 2 de novembre, de protecció de l’ambient atmosfèric.

ŸŸ

Ordre de 20 de juny de 1986, per la qual s’estableix l’estructura i el funcionament de la Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica de Catalunya.

ŸŸ

Decret 322/87, de 23 de setembre, de desplegament de la Llei 22/83, de 21 de novembre, de Proteccióde l’Ambient Atmosfèric .


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

135

4.3.2 Plans de millora de la qualitat de l’aire a) Pla d’actuació per a la millora de la qualitat de l’aire Atenent les dades de qualitat de l’aire i la normativa europea i catalana sobre protecció de l’ambient atmosfèric, amb data 23 de maig de 2006 el Govern de la Generalitat va aprovar el Decret 226/2006, pel qual es declaren zones de protecció especial de l’ambient atmosfèric diversos municipis de les comarques del Barcelonès, el Vallès Oriental, el Vallès Occidental i el Baix Llobregat per al contaminant diòxid de nitrogen i per a les partícules. Aquest Decret declarava 40 municipis de la Regió Metropolitana de Barcelona com a zones de protecció especial de l’ambient atmosfèric per als contaminants diòxid de nitrogen (NO2) i partícules en suspensió de diàmetre inferior a 10 μm (PM10). Aquests contaminants superaven els valors límit de qualitat de l’aire i, per aquest motiu, es va elaborar un Pla d’actuació i es van establir les mesures necessàries per prevenir i reduir l’emissió de NO2 i PM10 a les zones de protecció especial, a fi de millorar i complir els valors límit de qualitat de l’aire fixats per la UE i transposats al Reial decret 1073/2002, de 18 d’octubre, definits per preservar o reduir els efectes nocius sobre la salut humana i el medi ambient en el seu conjunt. D’aquesta manera, per rebaixar els nivells de contaminació atmosfèrica local, s’actua sobre els focus emissors de les zones afectades. S’estima que el descens d’emissions comportarà importants beneficis per a la salut dels habitants de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i augmentarà la seva qualitat i esperança de vida. Amb data 10 de juliol de 2007, el Govern de la Generalitat, mitjançant el Decret 152/2007, d’aprovació del Pla d’actuació per a la millora de la qualitat de l’aire en els municipis declarats zones de protecció especial de l’ambient atmosfèric mitjançant el Decret 226/2006, de 23 de maig, va aprovar el Pla d’actuació per a la millora de la qualitat de l’aire que recull 73 mesures que s’havien d’adoptar per millorar la qualitat de l’aire als 40 municipis de la Regió Metropolitana de Barcelona declarats zona de protecció especial. Aquestes mesures estan distribuïdes en els vuit àmbits d’actuació següents: ŸŸ

Prevenció

ŸŸ

Transport terrestre

ŸŸ

Port de Barcelona

ŸŸ

Aeroport del Prat

ŸŸ

Indústria

ŸŸ

Energètic

ŸŸ

Domèstic

ŸŸ

Sensibilització

Les mesures destinades a la reducció de les emissions d’aquests dos contaminants comportaran beneficis en altres vectors ambientals com ara la disminució de les emissions de CO2 a l’atmosfera i, d’aquesta manera, contribuiran a atenuar el creixement dels gasos amb efecte d’hivernacle dels sectors difusos i al compliment del Protocol de Kyoto a Catalunya, la millora de l’eficiència energètica i la reducció de la contaminació acústica. El Pla d’actuació per a la millora de la qualitat de l’aire, d’acord amb l’article 5 de les seves determinacions normatives, expirava el 31 de desembre de 2009 i amb data 22 de desembre de 2009, mitjançant el Decret 203/2009, el Govern de la Generalitat de Catalunya va prorrogar el Pla d’actuació fins a l’aprovació d’un nou pla.

b) Mesures que ha d’implementar la Generalitat de Catalunya • Prevenció Mesures que tenen com a objectiu evitar o compensar la generació de noves fonts de contaminació significativa pel diòxid de nitrogen i les partícules de diàmetre inferior a 10 μm a les zones de protecció especial i durant el període 2007-2010. Preveu el següent: §§ Criteris ambientals que cal aplicar per a l’aprovació de plans d’ordenació urbanística. §§ Criteris ambientals que cal aplicar per a l’autorització de modificacions substancials d’activitats industrials i energètiques i en la implantació de noves activitats. §§ Criteris ambientals que cal aplicar per a l’aprovació de modificacions d’infraestructures existents o de noves infraestructures. §§ Criteris ambientals que cal aplicar per a l’autorització d’activitats extractives. §§ Criteris ambientals que cal aplicar a les instal·lacions temporals de manipulació de materials pulverulents. §§ Criteris ambientals que cal aplicar en l’execució d’obres públiques. §§ Criteris ambientals que cal aplicar en la construcció, la rehabilitació i la demolició d’edificis i estructures. §§ Criteris ambientals per minimitzar la resuspensió de partícules atribuïbles al trànsit per vials pavimentats. §§ Criteris ambientals per minimitzar la resuspensió de partícules atribuïbles al trànsit per vials no pavimentats. §§ Desenvolupament d’una xarxa de distribució de gas natural vehicular a la Regió Metropolitana de Barcelona.


136 • Implementació i resultats obtinguts L’estat d’execució de les mesures el 31 de desembre de 2009 en l’àmbit de la prevenció es mostra a la Figura 4.41.

• Transport terrestre Mesures que tenen com a objectiu reduir les emissions associades al transport terrestre preveient la circulació per vies on la velocitat màxima de circulació era superior a 80 km/h, vies on la velocitat màxima de circulació està compresa entre 80 i 50 km/h i vies urbanes. Preveu el següent:

Figura 4.41 Estat d’execució de les mesures previstes en l’àmbit de la prevenció. 2009. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental.

Increment de la quota de transport sostenible §§ Pla director de la mobilitat de la Regió Metropolitana de Barcelona. §§ Plans especials de mobilitat urbana. §§ Plans de mobilitat als centres de treball i als centres generadors de mobilitat. Augment de l’eficiència de les diferents modalitats de transport §§ Aplicació de les normatives Euro 4 i Euro 5 relatives a l’homologació de vehicles. §§ Gestió de la velocitat de circulació a les vies ràpides. §§ Ambientalització dels vehicles pesants dels serveis públics. Implementació i resultats obtinguts Amb data 2 de setembre de 2008, el Govern de la Generalitat va aprovar el Pla director de mobilitat de la Regió Metropolitana de Barcelona amb l’objectiu de facilitar la mobilitat dels ciutadans. Durant el 2010, el 55% dels municipis de les zones de protecció especial van presentar el seu Pla especial de mobilitat urbana. Pel que fa als plans de mobilitat associats a centres de treball i centres generadors de mobilitat, es van elaborar plans que afectaven 214.463 treballadors i 214.650 visitants. L’1 de gener de 2008 es va implantar la limitació de velocitat a 80 km/h a diferents vies ràpides d’accés a la ciutat de Barcelona i el 15 de gener de 2009 es va posar en marxa el sistema de gestió variable de la velocitat a l’autovia de Castelldefels (C-31) i a l’autopista del Garraf (C-32). Com a resultat de la implantació d’aquesta mesura, destaca la reducció d’un 11% de les emissions de NOx i PM10 produïdes en la zona afectada entre el gener i el novembre del 2008, una reducció del consum de combustible, una reducció de la contaminació acústica produïda, així com un descens del 50% de les víctimes mortals en accidents. Pel que fa a l’ambientalització de vehicles pesants associats a serveis públics, cal remarcar les subvencions destinades a la renovació de vehicles nous i a l’aplicació de mesures correctores. L’Entitat Metropolitana del Transport (EMT) preveu instal·lar abans del 2012 filtres SCRT a 271 vehicles de la seva titularitat. Aquests filtres depuren les partícules dels gasos d’escapament procedents dels motors de combustió dièsel. Actualment hi ha uns 55 filtres de partícules instal·lats. D’altra banda, Transports Metropolitans de Barcelona té previst renovar, fins al 2018, 500 dels 1.080 autobusos de la seva flota (el 46% de la flota). A finals del 2010, n’havia renovat 376 per autobusos de gas natural (el 35% de la flota), amb unes previsions de reducció de NOx i PM10 del 46% i del 51%, respectivament. També va instal·lar 205 dels 460 (al 19% de vehicles de la flota) filtres SCRT previstos per al 2012, amb unes eficiències de reducció del 90% en les PM10 i del 60% en els NOx. Es van reconvertir quinze autobusos dièsel Euro 3 en autobusos híbrids dièsel-elèctric, amb uns estalvis de combustible del 25% al 30%. El 2010 s’estava treballant en un prototip de bus híbrid gas natural-elèctric reconvertit a partir d’un antic bus de gas natural. L’estat d’execució de les mesures el 31 de desembre de 2009 en l’àmbit del transport terrestre era el que es mostra a la Figura 4.42.

Figura 4.42 Estat d’execució de les mesures previstes en l’àmbit del transport terrestre. 2009. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

137

• Port de Barcelona Mesures definides per reduir les emissions generades pels vaixells, l’activitat industrial ubicada a la zona portuària i el transport terrestre associat a aquesta infraestructura. Preveuen el següent: §§ Introducció de requeriments ambientals a la flota de camions de transport de contenidors que operen al Port de Barcelona. §§ Potenciació del transport ferroviari de mercaderies. §§ Renovació anticipada de la flota d’embarcacions interiors. §§ Subministrament elèctric a vaixells. §§ Modificació de l’esquema de les taxes portuàries. §§ Millores en la manipulació de materials pulverulents a dojo. §§ Renovació de la maquinària auxiliar de càrrega i descàrrega. §§ Estratègia per a la reducció de les emissions al recinte portuari. Implementació i resultats obtinguts La Comissió Europea, mitjançant diversos reglaments i directives Euro, va definir els límits d’emissió de contaminants a l’aire que han de complir els vehicles segons tipologies. En aquest sentit, durant el 2008 l’Autoritat Portuària de Barcelona va aprovar la normativa Proatrans, de regulació del transport de contenidors, amb un augment progressiu del nombre de camions amb aquesta normativa i un augment de camions amb categoria Euro superior. Durant el 2010, a la flota que opera dins del port, es va incrementar el nombre de tractores Euro 5, menys contaminants, i van disminuir les tractores Euro 3, Euro 2, Euro 1 i Pre-Euro, cosa que ha fet disminuir les emissions. Tots els remolcadors que treballaven al port van aconseguir disposar del certificat d’emissions Marpol VI (OMI-NOx), que és la regulació mundial sobre emissions de contaminants de vaixells establerta per l’Organització Marítima Internacional (OMI), agència adscrita a la Organització de les Nacions Unides (ONU). Es van fer estudis sobre la viabilitat del subministrament elèctric a vaixells. El 2010 es va finalitzar l’estudi de les mesures tècniques de minimització d’emissions produïdes en la manipulació de materials pulverulents a dojo, amb la realització d’un estudi de granulometria dels productes manipulats al port. L’estat d’execució de les mesures el 31 de desembre de 2009 de l’àmbit del Port de Barcelona era el que es presenta a la Figura 4.43.

• Aeroport del Prat Mesures definides per reduir les emissions produïdes per les aeronaus, pel transport terrestre intern del recinte aeroportuari i per optimitzar la gestió de l’operativa terrestre d’aeronaus i vehicles. Preveu el següent: §§ Subministrament aeronaus.

elèctric

a

les

§§ Substitució progressiva dels vehicles que operen a l’interior de l’aeroport.

Figura 4.43 Estat d’execució de les mesures previstes en l’àmbit del Port de Barcelona. 2009. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental.

§§ Pla de millora d’operativa a terra. Implementació i resultats obtinguts Durant el període 2006-2010 s’observa una reducció progressiva del temps d’utilització de les unitats auxiliars de potència dels avions, cosa que implica una reducció de les seves emissions durant la fase d’espera a terra. Les emissions degudes al servei de handling de l’aeroport van disminuir a causa de la renovació progressiva del parc de vehicles, substituïts per altres de menys contaminants. El temps de rodatge de les aeronaus durant el període es va reduir al voltant d’un 17%, fet que comporta una disminució de les emissions durant aquesta fase.


138 L’estat d’execució de les mesures el 31 de desembre de 2009 de l’àmbit de l’Aeroport del Prat era el que es presenta a la Figura 4.44.

• Indústria Mesures que tenen com a objectiu reduir les emissions de 23 activitats concretes així com de tres sectors industrials (extractives, formigoneres i asfàltiques). Implementació i resultats obtinguts Cal destacar, quant a les activitats cimenteres, la instal·lació d’elements filtrants que permeten reduccions importants de les emissions de partícules en suspensió de diàmetre inferior a 10 μm.

Figura 4.44 Estat d’execució de les mesures previstes en l’àmbit de l’Aeroport del Prat. 2009. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental.

L’estat d’execució de les mesures el 31 de desembre de 2009 de l’àmbit de la indústria era el que es mostra a la Figura 4.45.

• Energia Mesures que tenen com a objectiu reduir la incidència de les quatre centrals de producció d’energia ubicades a les zones de protecció especial, així com avaluar si és viable adoptar mesures a les instal·lacions de cogeneració i combustió industrial d’aquestes zones.

Figura 4.45 Estat d’execució de les mesures previstes en l’àmbit industrial. 2009. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental.

Implementació i resultats obtinguts Durant el període 2007-2010, tres antigues plantes d’energia van deixar de funcionar i es van aplicar requeriments específics per a activitats de combustió i cogeneració. Actualment, totes les centrals tèrmiques són de cicle combinat amb gas natural i la potència elèctrica total instal·lada és de 2.481 MWe. La majoria d’instal·lacions de cogeneració industrial són de gas natural, cosa que millora l’eficiència energètica i redueix les emissions generades. L’estat d’execució de les mesures el 31 de desembre de 2009 de l’àmbit energètic era el que es mostra a la Figura 4.46.

Figura 4.46 Estat d’execució de les mesures previstes en l’àmbit energètic. 2009. Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental.

• Àmbit domèstic Bàsicament es va actuar en dues línies: la renovació d’electrodomèstics, calderes i escalfadors domèstics, i l’aplicació de criteris d’ecoeficiència en la construcció d’edificis (Decret 21/2006, de 14 de febrer, d’ecoeficiència en edificis i codi tècnic de l’edificació). Implementació i resultats obtinguts Les sol·licituds d’ajuda per a calderes de condensació (pla Renova’t) van arribar a les 6.081 sol·licituds el 2010. Pel que fa al pla Renova’t per a electrodomèstics, calderes i aire condicionat, es va esgotar la totalitat del pressupost disponible.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

139

L’estat d’execució de les mesures el 31 de desembre de 2009 de l’àmbit domèstic era el que es mostra a la Figura 4.47.

• Sensibilització Mesures que tenen com a objectiu comunicar les accions del Pla d’actuació per a la millora de la qualitat de l’aire, així Figura 4.47 Estat d’execució de les mesures previstes en l’àmbit com els seus beneficis, i facilitar aquesta domèstic. 2009. informació a la població. Preveu: §§ Accions de comunicació per Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. difondre el Pla d’actuació i les seves mesures. §§ Campanya de la Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura. §§ Manual de bones pràctiques ambientals destinat a les empreses de serveis logístics i de transport. §§ Cursos de gestió del transport de mercaderies. §§ Manual de gestió de la mobilitat als centres de treball. §§ Cursos per a l’elaboració i la implantació de plans de mobilitat. §§ Seminaris per incorporar criteris ambientals en la contractació pública. §§ Cursos de conducció eficient adreçats a conductors de vehicles pesants. §§ Cursos de conducció eficient adreçats a conductors de turismes. §§ Seminaris sobre l’aplicació del Decret 21/2006, de 14 de febrer, pel qual es regula l’adopció de criteris ambientals d’ecoeficiència en els edificis, i Reial decret 314/2006, de 17 de març, que aprova el Codi tècnic de l’edificació. §§ Seminaris sobre millores en el manteniment i la gestió dels edificis.

• Implementació i resultats obtinguts Durant el període d’aplicació del Pla d’actuació es van realitzar actes per informar la població de l’evolució, el seguiment i l’estat de les mesures del Pla d’actuació. També es van efectuar exposicions, campanyes i jornades amb l’objectiu d’explicar i donar a conèixer l’estat de la qualitat de l’aire de la Regió Metropolitana de Barcelona i les accions que calia adoptar per millorar-la. Destaca la campanya itinerant Respirem benestar, que va atendre 14.689 persones en 36 ubicacions diferents; es va realitzar amb el vehicle Ambibus i la seva exposició va tenir una valoració general ciutadana molt bona, tant pel funcionament com pel grau de comprensió. L’estat d’execució de les mesures de l’àmbit de la sensibilització el 31 de desembre de 2009 es presenta a la Figura 4.48.

• Mesures dels ens locals per restablir la qualitat de l’aire Dins el marc del Pla d’actuació per a la millora de la qualitat de l’aire, i tenint present que les estacions que presentaven nivells més alts de contaminació eren les que rebien una incidència directa del transit urbà, calia una implicació directa dels municipis perquè adoptessin mesures dins el seu marc competencial.

Figura 4.48 Estat d’execució de les mesures previstes en l’àmbit del

sensibilització. 2009. Els àmbits de les mesures que, durant Font: Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Direcció General de Qualitat Ambiental. el període 2007-2010, van implicar més responsabilitat per part dels ajuntaments dels 40 municipis declarats zona de protecció especial van ser els de la prevenció, el transport terrestre i el domèstic.

Pel que fa a l’àmbit de la prevenció, es van aplicar criteris ambientals per a plans d’ordenació urbanística, per a modificacions industrials i energètiques, per a infraestructures, per a obres públiques, per a obres en edificis i per minimitzar la resuspensió de partícules atribuïbles al trànsit per vials pavimentats. En l’àmbit del transport terrestre, destaca l’aprovació del Pla director de la mobilitat de la Regió Metropolitana de Barcelona, així com l’execució de plans especials de mobilitat urbana i plans de mobilitat als centres de treball i als centres generadors de mobilitat i l’ambientalització dels vehicles pesants dels serveis públics. En l’àmbit domèstic, els ens locals han tingut part de responsabilitat en mesures com ara establir i complir criteris tècnics d’edificació i d’ecoeficiència en edificis.


140 c) Conveni amb l’Associació d’Empreses Químiques de Tarragona (AEQT) Pel que fa a la zona de Tarragona, des de l’any 2005 fins al moment de redactar aquest informe, anualment s’ha estat signant un conveni amb l’Associació d’Empreses Químiques de Tarragona (AEQT) l’objecte del qual és establir un marc de col·laboració per a la prevenció i el control de la contaminació entre el Departament de Territori i Sostenibilitat (DTES), l’AEQT i les empreses associades a l’AEQT que s’adherien expressament a l’acord, amb els objectius següents: §§ Col·laborar en l’aplicació correcta de la normativa ambiental i, més concretament, de les obligacions derivades de la Llei 20/2009, de prevenció i control ambiental de les activitats, i de la Directiva 2010/75/UE, d’emissions industrials. §§ Compatibilitzar el creixement econòmic de les empreses adherides amb el respecte pel medi ambient, principalment mitjançant l’aplicació de les Millors Tècniques Disponibles (MTD) i, en particular, aquelles establertes als documents de referència adoptats per la Comissió Europea, en funció de les activitats i els processos portats a terme pels establiments associats. §§ Donar transparència a la informació ambiental associada a les empreses adherides a l’acord, sense perjudici del que disposa l’article 4.2.g de la Directiva 2003/4/CE, de 28 de gener, relativa a l’accés del públic a la informació ambiental, amb relació a aquella informació aportada a l’efecte de programes, avaluacions i millores ambientals. §§ Col·laborar en la realització d’estudis tècnics i econòmics sobre la interrelació entre la indústria química i el medi ambient. §§ Col·laborar en l’aplicació de programes i polítiques per a: ww

La millora de la qualitat de l’aire, de les aigües i dels sòls.

ww

La reducció i la millora de la gestió dels residus generats per les activitats.

ww

L’aplicació de la normativa europea sobre substàncies i mescles químiques i, més concretament, el Reglament REACH i el Reglament CLP, i les seves actualitzacions.

ww

L’aplicació de la normativa sobre responsabilitat ambiental i, més concretament, en el coneixement, el desenvolupament i la implantació d’eines de gestió sectorials de riscos ambientals com a mesura preventiva per minimitzar el risc d’accidents que puguin arribar a causar danys ambientals.

ww

L’aplicació de sistemes voluntaris de qualificació ambiental i, més concretament, la integració en diferents eines i sistemes de gestió, com per exemple i com a referència, les normes ISO de les sèries 9000, 14000 i 50000, EMAS, UNE 150008 d’avaluació de riscos ambientals, UNE 150301 d’ecodisseny, etc.

d) Protocol amb les centrals tèrmiques Pel que fa a les centrals tèrmiques, i en compliment de l’autorització ambiental, aquestes centrals formalitzen un conveni anualment amb el Departament de Territori i Sostenibilitat per definir un protocol de condicions de funcionament de la instal·lació en situació de previsió de condicions meteorològiques adverses per a la dispersió de la contaminació, com per exemple els anticiclons o quan els nivells d’immissió de la zona tendeixen a superar els nivells de qualitat de l’aire establerts per la normativa vigent.

4.3.3 Qualitat acústica del territori a) Normativa de la Unió Europea La política mediambiental de la Unió Europea els darrers vint anys ha consistit a legislar mitjançant directives comunitàries, les quals estableixen nivells màxims d’emissió sonora per a vehicles, aeronaus i màquines, amb l’objectiu d’unificar procediments de certificació, per garantir que els nous vehicles i equips compleixen, en el moment de la fabricació, els límits establerts a les directives. Aquesta legislació i l’avenç tecnològic han aconseguit una reducció significativa del soroll de procedència individual, però el creixement i l’expansió del trànsit en l’espai i el temps ha anul·lat parcialment els efectes dels avenços tecnològics. L’any 1996, la Comissió, mitjançant el Llibre verd del soroll, proposa estimular el debat públic sobre la política futura de lluita contra el soroll. Fruit d’aquest debat va ser l’aprovació de les directives següents, vigents en el període 2006-2010: ŸŸ

Directiva 2000/14/CE, de 8 de maig de 2000, sobre l’aproximació de les legislacions dels estats membres sobre emissions sonores en l’entorn que són degudes a les màquines d’ús a l’aire lliure.

ŸŸ

Directiva 2002/30/CE, de 26 de març de 2002, sobre l’establiment de normes i procediments per a la introducció de restriccions operatives relacionades amb el soroll en els aeroports comunitaris.

ŸŸ

Directiva 2002/49/CE, de 25 de juny de 2002, sobre avaluació i gestió del soroll ambiental.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

141

b) Normativa de l’Estat espanyol L’Estat espanyol ha regulat la contaminació acústica mitjançant la normativa següent: ŸŸ

Llei 37/2003, de 17 de novembre, del Soroll.

ŸŸ

Reial decret 1513/2005, de 16 de desembre, pel qual es desplega la Llei 37/2003, de 17 de novembre, del Soroll, en allò referent a l’avaluació i la gestió del soroll ambiental.

ŸŸ

Reial decret 1367/2007, de 19 d’octubre, pel qual es desplega la Llei 37/2003, de 17 de novembre, del Soroll, en allò referent a la zonificació acústica, els objectius de qualitat i les emissions acústiques.

c) Normativa autonòmica El Parlament de Catalunya va aprovar la Llei 16/2002, de 28 de juny de 2002, de protecció contra la contaminació acústica. La Llei disposa de dos desplegaments reglamentaris: ŸŸ

Decret 245/2005, de 8 de novembre, pel qual es fixen criteris per a l’elaboració de mapes de capacitat acústica.

ŸŸ

Decret 176/2009, de 10 de novembre, pel qual s’aprova el Reglament de la Llei 16/2002 i se n’adapten els annexos.

Estableixen el següent:

• Normativa sobre objectius de qualitat acústica Tots els ajuntaments han de disposar d’un mapa de capacitat acústica que estableixi els objectius de qualitat acústica de les diferents zones del municipi. A més, els municipis de més de 5.000 habitants han de disposar d’ordenances municipals que regulin aquesta matèria, ja que les corporacions locals, com a administració més propera al ciutadà, són les competents per intervenir en l’àmbit urbà, d’acord amb la Llei 7/1985, de bases de règim local.

• Normativa sobre límits d’immissió de sorolls La Llei 16/2002 i el seu desplegament reglamentari fixen valors límit d’immissió sonora per a cada tipologia d’emissor acústic (infraestructures, activitats, veïnatge, etc.) i, a més, estableixen uns objectius de qualitat acústica per al territori.

Mapes estratègics de soroll Totes les aglomeracions de més de 100.000 habitants i les grans infraestructures de transport han d’elaborar i aprovar cada cinc anys un Mapa estratègic de soroll. Aquests mapes tenen com a objectiu determinar l’exposició al soroll que prové de diferents fonts en una zona determinada, a partir dels elements següents: §§ Indicadors i mètodes per avaluar els nivells de soroll ambiental. §§ Elaboració de la cartografia a partir dels indicadors comuns a la UE. §§ Coneixement de la població exposada a nivells de soroll determinats. A Catalunya constitueixen aglomeració d’àmbit municipal o supramunicipal els municipis següents: §§ Àmbit municipal: ww

Mataró, Lleida i Reus

§§ Àmbit supramunicipal: ww

Barcelonès I: Barcelona, junt amb Sant Adrià de Besòs

ww

Barcelonès II: municipis de Badalona i Santa Coloma de Gramenet

ww

Baix Llobregat I: Esplugues de Llobregat, junt amb Cornellà de Llobregat, Sant Just Desvern, Sant Joan Despí, Sant Feliu de Llobregat i l’Hospitalet de Llobregat

ww

Vallès Occidental I: Sabadell, junt amb Barberà del Vallès i Badia del Vallès

ww

Baix Llobregat II: Viladecans, junt amb Gavà i Sant Boi de Llobregat

ww

Gironès: Girona, junt amb Salt

ww

Vallès Occidental II: Terrassa, junt amb el barri de Can Tries, de Viladecavalls

D’aquestes aglomeracions, n’hi ha cinc que l’any 2010 havien aprovat els seus mapes estratègics de soroll: §§ Barcelonès I: Barcelona, junt amb Sant Adrià de Besòs §§ Barcelonès II: municipis de Badalona i Santa Coloma de Gramenet §§ Baix Llobregat I: Esplugues de Llobregat, junt amb Cornellà de Llobregat, Sant Just Desvern, Sant Joan Despí, Sant Feliu de Llobregat i l’Hospitalet de Llobregat §§ Vallès Occidental I: Sabadell, junt amb Barberà del Vallès i Badia del Vallès §§ Vallès Occidental II: Terrassa, junt amb el barri de Can Tries, de Viladecavalls


142 • Plans d’acció L’any següent a l’aprovació del Mapa estratègic de soroll s’ha d’elaborar un Pla d’acció per determinar les actuacions que s’han de realitzar per a la millora de la qualitat acústica, així com el seu calendari d’execució durant un període de cinc anys. Des de l’Administració de la Generalitat de Catalunya s’ha donat suport tècnic per a l’elaboració dels mapes estratègics de soroll i per als corresponents plans d’acció per a la gestió ambiental del soroll a tots els municipis que formen aglomeració i als titulars de les grans infraestructures de transport. L’any 2010, les aglomeracions amb Mapa estratègic de soroll eren: §§ Barcelonès I, constituïda pels municipis de Barcelona i Sant Adrià de Besòs. §§ Barcelonès II, constituïda pels municipis de Badalona i Santa Coloma de Gramenet. §§ Baix Llobregat I, constituïda pels municipis de l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí i Sant Just Desvern. §§ Vallès Occidental I, constituïda pels municipis de Badia del Vallès, Barberà del Vallès i Sabadell. §§ Vallès Occidental II, constituïda pels municipis de Terrassa i Viladecavalls.

• Mapes de capacitat acústica Els mapes de capacitat acústica estableixen la zonificació acústica del territori i els valors límit d’immissió d’acord amb les zones de sensibilitat acústica (zones en les quals es defineixen uns límits de soroll o uns altres segons les seves característiques; per exemple, una zona industrial és menys sensible que una zona escolar i, per tant, hi poden ser permesos nivells de soroll més alts que als carrers de l’entorn de les escoles). Els mapes fixen els objectius de qualitat acústica del territori per a cada zona, per a tres períodes temporals diferenciats (dia, vespre i nit), tenint en compte els usos del sòl (vegeu la Figura 4.49). Tots els ajuntaments han d’elaborar i aprovar el Mapa de capacitat acústica i posar-lo a la disposició de la població. La situació per al període que comprèn aquest Informe se sintetitza a la Taula 4.11, la Taula 4.12 i la Taula 4.13, i a la Figura 4.49 i la Figura 4.50.

Figura 4.49 Exemple de Mapa de capacitat acústica. Zones de sensibilitat acústica i usos del sòl. Font: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

143

Taula 4.11 Estat dels municipis de Catalunya segons l’estat d’elaboració dels mapes de capacitat acústica (MCA). 2006. Estat dels municipis respecte als mapes de capacitat acústica municipals Municipis Població < de 10.000 hab.

Població > de 10.000 hab.

Total

 

nombre

població

percentatge de població de Catalunya

nombre

població

percentatge de població de Catalunya

nombre

percentatge de població de Catalunya

MCA aprovats (Llei 16/2002)

119

239.097

3,4

21

2.114.222

30

140*

33,4

Font: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental. * Municipis que han donat trasllat de l’aprovació de l’MCA a la Direcció General de Qualitat Ambiental.

Taula 4.12 Estat dels municipis de Catalunya segons l’estat d’elaboració dels mapes de capacitat acústica (MCA). 2010. Estat dels municipis respecte als mapes de capacitat acústica municipals Municipis  

 

Població < de 10.000 hab.

Població > de 10.000 hab.

Total

 

nombre

població

percentatge de població de Catalunya

nombre

població

percentatge de població de Catalunya

municipis

percentatge de població de Catalunya

MCA aprovats (Llei 16/2002)

142

308.970

4

37

2.969.638

40

179*

44

MCA aprovats (Decret 176/2009)

11

23.390

0,3

11

673.616

9

22*

9,3

MCA adequats (Decret 176/2009)

35

102.790

1,4

15

2.518.538

34

50**

35,4

Font: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental. * Municipis que han donat trasllat de l’aprovació de l’MCA a la Direcció General de Qualitat Ambiental. ** Municipis que es troben en procés d’aprovació de l’MCA. La Llei 16/2002, de 28 de juny, de protecció contra la contaminació acústica, estableix la zonificació acústica del territori i els valors límit d’immissió d’acord amb les zones de sensibilitat acústica.

Taula 4.13 Sol·licituds d’adequació dels mapes de capacitat acústica (MCA). 2010. Sol·licituds d’adequació dels mapes de capacitat acústica* Municipis Població < de 10.000 hab.

Població > de 10.000 hab.

Total

 

nombre

població

percentatge de població de Catalunya

nombre

població

percentatge de població de Catalunya

municipis

percentatge de població de Catalunya

Municipis en adequació

151

224.458

3

13

253.727

3,4

164

6,4

Municipis pendents d’adequació

119

263.000

3,5

23

468.884

6,3

142

9.8

Font: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental. * Aquestes sol·licituds s’emmarquen en la convocatòria d’assistència tècnica als ens locals per a l’adequació i l’actualització de mapes de capacitat acústica al Decret 176/2009, de 10 de novembre, pel qual s’aprova el Reglament de la Llei 16/2002, de 28 de juny, de protecció contra la contaminació acústica.


144

Figura 4.50 Municipis amb Mapa de capacitat acústica (MCA) aprovat. Desembre del 2006. Font: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental.

Figura 4.51 Municipis amb Mapa de capacitat acústica (MCA) aprovat i adequat. Desembre del 2010. Font: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

145

4.3.4 Protecció del medi nocturn La normativa sectorial sobre protecció del medi nocturn s’encamina a donar resposta a la pressió que la il·luminació artificial provoca al medi nocturn. La norma es refereix a l’ordenació ambiental de l’enllumenat i dóna algunes eines que permeten intervenir en les pressions antropogèniques a fi de dur a terme actuacions de prevenció i correcció dels efectes nocius de la contaminació lluminosa.

a) Normativa europea La Directiva 2010/30/UE del Parlament Europeu i del Consell, amb relació a l’etiquetatge energètic de les làmpades elèctriques i els llums, té l’objectiu d’harmonitzar les mesures nacionals relatives a la informació a l’usuari final, per mitjà de l’etiquetatge i la informació normalitzada sobre el consum d’energia de manera que els usuaris puguin elegir productes més eficients. El Reglament (UE) 347/2010 de la Comissió, de 21 d’abril de 2010, pel qual es modifica el Reglament (CE) 245/2009 de la Comissió, de 18 de març de 2009, relatiu als requisits de disseny ecològic per a làmpades fluorescents sense balasts integrats, per a làmpades de descàrrega d’alta intensitat i per a balasts i llums que poden funcionar amb aquestes làmpades, té l’objectiu de modificar alguna de les disposicions per evitar repercussions imprevistes sobre la disponibilitat i el rendiment dels productes previstos en el Reglament 245/2009, d’una banda, i, a més a més, millorar la coherència respecte de la informació sobre diversos productes i respecte del disseny ecològic per a làmpades per a ús domèstic no direccionals.

b) Normativa estatal La Llei 34/2007, de 15 de novembre, de qualitat de l’aire i protecció de l’atmosfera, dictada per l’Estat espanyol, estableix la prevenció i la reducció de la contaminació lluminosa, en la disposició addicional quarta, com un vector ambiental necessari per protegir l’atmosfera. El Reial decret 1369/2007, de 19 d’octubre, relatiu a l’establiment de requisits de disseny ecològic aplicables a productes que utilitzen energia, transposa la Directiva 2005/32/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 6 de juliol de 2005, per la qual s’instaura un marc per a l’establiment de requisits de disseny ecològic aplicables a productes que utilitzen energia. El Reial decret 1890/2008, de 14 de novembre, pel qual s’aprova el Reglament d’eficiència energètica en instal·lacions d’il·luminació exterior, desenvolupa una instrucció tècnica sobre la prevenció de la contaminació lluminosa, desplegant la Llei 12/2008, de 31 de juliol, de seguretat industrial.

c) Normativa catalana El Parlament de Catalunya va encapçalar la conscienciació respecte a la prevenció de la contaminació lluminosa en aprovar, el 2001, la Llei 6/2001, de 31 de maig, d’ordenació ambiental de l’enllumenament per a la protecció del medi nocturn. Abans de la promulgació de la Llei, el 1998, el Parlament, per mitjà d’una Resolució, va instar el Govern a constituir una comissió tècnica per elaborar un projecte de norma reguladora sobre la contaminació lluminosa. El Govern va aprovar el Decret 82/2005, de 3 de maig, pel qual s’aprova el Reglament de desenvolupament de la Llei 6/2001, de 31 de maig, d’ordenació ambiental de l’enllumenament per a la protecció del medi nocturn.

• La normativa catalana de protecció del medi nocturn La normativa catalana preveia les accions següents: ŸŸ

Elaborar un mapa de protecció enfront de la contaminació lluminosa a Catalunya.

ŸŸ

Promoure la utilització de làmpades que emetin llum visible i no emetin radiacions ultraviolades (radiacions invisibles i perjudicials per a la salut i que també poden alterar l’ecosistema natural dels animals sensibles a aquestes freqüències).

ŸŸ

Promoure la utilització de llums que minimitzin la llum que s’emet fora de l’espai que es vol il·luminar.

ŸŸ

Promoure la utilització de llums energèticament eficients. Cal recordar que el consum d’una làmpada de mercuri és el doble d’una de sodi de baixa pressió. Per tant, la repercussió en l’estalvi és importantíssim.

Segons les zones de protecció a la contaminació lluminosa, el Reglament regulava la disminució dels valors d’emissió de flux lluminós cap al cel, que constitueix la primera causa de destrucció del paisatge de nit, a més de ser un exemple clar de desaprofitament d’energia. També preveia que calia innovar en el disseny d’elements protectors de les làmpades fets a mida per adequar la il·luminació de fanals de valor estètic i històric i que al mateix temps evitessin la contaminació sobre edificis i persones en zones urbanes, sobretot al nucli antic i en carrers estrets. Es regulava la il·luminació intrusa en funció de les zones de protecció, amb la intenció de protegir les persones de llum sobrera provocada per enllumenats que envaeixen els habitatges o espais protegits.


146 Considerava les hores de nit com de màxima protecció a la contaminació lluminosa, en les quals només són permeses certes activitats d’il·luminació.

• El Mapa de la protecció del medi nocturn envers la contaminació lluminosa El Departament de Medi Ambient i Habitatge va aprovar el mes de desembre del 2007 el Mapa de la protecció del medi envers la contaminació lluminosa a Catalunya, aplicant els criteris establerts per la normativa legal vigent i atenent les propostes raonades presentades pels ajuntaments. El Mapa de la protecció del medi envers la contaminació lluminosa és una eina bàsica per reduir la contaminació lluminosa que permet aplicar la normativa en tot el territori i també és un instrument molt útil per protegir el dret dels ciutadans a un entorn natural nocturn, respectuós amb les persones i el medi ambient. El Mapa classifica tot el territori de Catalunya en diferents graus de protecció envers la contaminació lluminosa (Figura 4.52): hi ha un 34,18% del territori que disposa d’un nivell de protecció màxima, un 60,25% que disposa d’una protecció alta, un 5,54% que disposa d’una protecció moderada i només un 0,02% que disposa d’una protecció menor. La zona de protecció màxima comprèn el territori considerat en el Pla d’espais d’interès natural, els espais naturals de protecció especial, els espais de la Xarxa Natura 2000, l’espai de protecció corresponent a l’Observatori Astronòmic del Montsec i, a més, tots aquells espais proposats pels ajuntaments amb sensibilitat envers la natura que han protegit més enllà del que exigeix la normativa. La zona aprovada amb el grau de protecció màxima és de 10.977 km2. La zona de protecció alta comprèn els espais que la planificació urbanística considera sòl no urbanitzable que no està considerat zona de protecció màxima, la qual s’amplia amb els espais proposats pels ajuntaments per a més protecció. La zona aprovada amb el grau de protecció alta és de 19.349 km2. La zona de protecció moderada correspon al sòl urbà o urbanitzable aprovat per la planificació urbanística, si bé, a proposta dels ajuntaments, una part del sòl urbanitzable ha estat aprovat amb una protecció alta i una part del sòl urbà ha estat aprovat amb una protecció menor. La zona aprovada amb el grau de protecció moderada és de 1.780 km2. La zona de protecció menor correspon a espais urbans d’ús intensiu durant la nit per l’alta mobilitat de persones o per la seva activitat comercial, industrial o de serveis, i que els ajuntaments han proposat amb una protecció menor i el Departament competent en la matèria ho ha aprovat. La zona aprovada amb el grau de protecció menor és de 7 km2.

• Plans municipals d’adequació ambiental de les instal·lacions d’il·luminació

Figura 4.52 Mapa de la protecció envers la contaminació lluminosa a Catalunya. Font: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental.

El Decret 82/2005, de 3 de maig, pel qual s’aprova el Reglament de desenvolupament de la Llei 6/2001, de 31 de maig, d’ordenació ambiental de l’enllumenament per a la protecció del medi nocturn, establia que els ajuntaments formulessin un Pla municipal d’adequació de la il·luminació exterior. Durant el període comprès entre els anys 2006 i 2010, la majoria dels ajuntaments dels municipis catalans, el 76% l’any 2009, tenien formulat el Pla municipal d’adequació de la il·luminació exterior.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya El pla conté: §§ L’anàlisi de la il·luminació exterior per zones de protecció envers la contaminació lluminosa del municipi. §§ Les actuacions prioritzades. §§ El calendari d’execució de l’adaptació, segons la incidència de la contaminació lluminosa en el medi ambient. La Figura 4.53 mostra, en color blau, els municipis de Catalunya que el 2010 disposaven de Pla municipal d’adequació de la il·luminació exterior a la normativa de prevenció de la contaminació lluminosa.

• Accions de protecció del medi nocturn L’aplicació de la Llei 6/2001 i del Decret 82/2005 ha comportat un canvi significatiu en el medi nocturn de Catalunya. A la Figura 4.54 s’observa el paisatge nocturn de Barcelona l’any 2000 i l’any 2009. En comparar totes dues imatges s’observa un canvi significatiu en el paisatge nocturn: el 2000 hi ha un cel blanquinós i molt brillant, mentre que a la imatge del 2009 el cel és de tonalitat ataronjada i poc brillant, la qual cosa mostra la considerable disminució de contaminació lluminosa que ha experimentat la ciutat en aquests nou anys, gràcies a les actuacions de millora de l’enllumenat públic realitzades per l’Ajuntament, aplicant els criteris establerts a la Llei 6/2001.

Figura 4.53 Municipis de Catalunya amb Pla municipal d’adequació de la il·luminació exterior a la normativa de prevenció de la contaminació lluminosa. 2010. Font: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental.

Barcelona l’any 2000

Barcelona l’any 2009

Figura 4.54 Cel de Barcelona el 2000 i el 2009. Fotos: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental.

147


148 La Generalitat de Catalunya, des de l’any 2004, ha estat realitzant esforços importants per promoure i incentivar l’adequació de la il·luminació exterior en els ajuntaments, d’acord amb la normativa de protecció contra la contaminació lluminosa. En aquest sentit, la Generalitat va subvencionar als ajuntaments, des de l’any 2004, les accions de millora de l’enllumenat públic, promovent la substitució de làmpades ineficients i contaminants per làmpades eficients i respectuoses amb l’entorn, és a dir, promovent la renovació de les làmpades de vapor de mercuri d’alta pressió amb una eficiència lluminosa inferior als 50 lm/W i amb alt contingut de mercuri, per làmpades de vapor de sodi de més de 100 lm/W. També va promoure la substitució de llums obsolets que emeten la major part de llum al cel per altres que aprofiten tota la llum de la làmpada per il·luminar l’espai. Els ajuts econòmics a ens locals van anar dirigits, prioritàriament, a dues línies d’actuació: una adreçada a ens locals supramunicipals, per promoure i facilitar la redacció de plans municipals d’adequació, i l’altra adreçada als ajuntaments, per a l’execució dels projectes d’adequació de l’enllumenat públic. Es va subvencionar 29 entitats supramunicipals (consells comarcals) perquè redactessin els plans municipals d’adequació dels municipis de la seva comarca. Aquestes subvencions van facilitar la redacció de 663 plans municipals, els quals permeten protegir adequadament el 75% del territori, ja que la majoria dels ajuntaments disposen del document tècnic que els permet programar les accions i les directrius per millorar la il·luminació, disminuir la contaminació lluminosa i disminuir la despesa d’energia. Es va subvencionar 480 ajuntaments per a l’execució dels projectes d’adequació de la il·luminació exterior existent, en concret la substitució de làmpades de vapor de mercuri o d’halogenurs metàl·lics per làmpades de vapor de sodi, la substitució de pantalles que emeten més llum de la permesa al cel per pantalles que emetin menys de l’1% de flux lluminós a l’hemisferi superior i, també, la instal·lació de reguladors horaris i de reductors de flux lluminós. Aquestes subvencions van permetre substituir 51.000 làmpades i 25.000 llums i instal·lar uns 8.000 reductors de flux lluminós, cosa que va proporcionar als ajuntaments uns beneficis econòmics anuals de 6 milions d’euros de disminució de la factura energètica, a causa d’una disminució del voltant de 53 GWh en el consum elèctric de l’enllumenat públic. Aquest estalvi d’energia elèctrica comportaria una disminució del consum de recursos naturals equivalents a 5.000 t de petroli i contribuiria a mitigar el canvi climàtic, evitant l’emissió de més de 20.000 t de diòxid de carboni, 840 t de diòxids de nitrogen i 350 t de monòxid de carboni.

4.3.5 Ordenació ambiental de l’espai radioelèctric Amb la finalitat de garantir un creixement ordenat de les infraestructures de radiocomunicació, mitjançant el Decret 148/2001, de 29 de maig, d’ordenació ambiental de les instal·lacions de telefonia mòbil i altres instal·lacions de radiocomunicació, modificat pel Decret 281/2003, de 4 de novembre, la Generalitat va promoure la compartició o concentració d’infraestructures en l’àmbit no urbà, alhora que regulava la figura del pla especial amb la finalitat que els ajuntaments ordenessin la localització d’aquestes infraestructures en àmbit no urbà. Entre els anys 2006 i 2010, i com a resultat d’aquests plans especials, de les 2.200 infraestructures existents en demarcació no urbana, 1.600 s’emplaçaven dins d’una àrea preferent d’infraestructures de radiocomunicació (APIR). La cartografia i la definició d’aquestes àrees es poden consultar a la secció «Medi ambient i sostenibilitat / Atmosfera / Contaminació radioelèctrica / Plans comarcals d’ordenació ambiental» de la pàgina web del Departament de Territori i Sostenibilitat. Paral·lelament, i amb l’objectiu de controlar les radiacions electromagnètiques produïdes, l’any 2004 es posà en marxa la xarxa de seguiment en continu de camps electromagnètics (SMRF). Entre els anys 2006 i 2010 la xarxa es va incrementar en 72 equips, i l’any 2010 tenia 234 sensors en continu distribuïts per tot el territori. Aquests equips, que mesuren tot l’espectre freqüencial de radiocomunicació (telefonia mòbil, televisió, ràdio, xarxes de seguretat, etc.), s’emplacen majoritàriament sobre teulades d’edificis on s’ubiquen antenes de telefonia mòbil, perquè són considerats punts de màxima radiació. D’altra banda, i com a iniciativa emmarcada dins del projecte LIFE de governança radioelèctrica (2010-2014), la Generalitat preveu engegar un programa de cessió de 50 equips portàtils als ajuntaments de capitals de comarca, amb l’objectiu de quantificar els nivells de camp electromagnètic existents en determinats llocs considerats sensibles, com ara habitatges propers a instal·lacions de radiocomunicació, places i terrasses públiques, escoles, hospitals i altres zones de massiva concurrència. Per primer cop, aquestes dades seran públiques i accessibles a la ciutadania per mitjà d’un sistema d’informació geogràfica. El resultat dels mesuraments en zones sensibles, dels mesuraments en continu de la xarxa SMRF i d’altra informació d’interès (normativa, informes, explicació didàctica sobre camps electromagnètics, etc.) es pot consultar a la pàgina web de la Governança Radioelèctrica http://governancaradioelectrica.gencat.cat/ (Figura 4.55).


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

Figura 4.55 Pàgines del web de la Governança Radioelèctrica.

Font: Servei per a la Prevenció de la Contaminació Acústica i Lluminosa. Direcció General de Qualitat Ambiental.

149


150

4.4

Indicadors

Indicador 4.4.1 Evolució dels contaminants atmosfèrics. NOx Tipus

Estat

Unitats

µg/m3

Periodicitat de càlcul

Anual

Font

Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Secretaria de Medi Ambient i Sostenibilitat. Direcció General de Qualitat Ambiental

Tendència desitjada

Disminució dels nivells de concentració del contaminant per sota del límit per al 2010 (40 µg/m3) marcat per la legislació vigent (Reial decret 1073/2002)

Tendència 2006-2010

Disminució les mitjanes de concentració del contaminant a la ZQA1 i augment a la ZQA2

Apartat on es presenta

4.1.2

Definició Concentració mitjana anual de NO2 per zones de qualitat de l’aire. El valor que s’expressa per a cada any i zona és la mitjana anual de les lectures diàries obtingudes a cada una de les estacions de mesura dins de cada zona de qualitat de l’aire


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

151

Indicador 4.4.2 Evolució dels contaminants atmosfèrics. PM10 Tipus

Estat

Definició

Unitats

Mitjana anual de la concentració: µg/m3 Superacions: nombre de dies/any

Periodicitat de càlcul

Anual

Font

Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Secretaria de Medi Ambient i Sostenibilitat. Direcció General de Qualitat Ambiental

Mitjana anual de la concentració del contaminant: mitjana anual de la concentració per a cada zona de qualitat de l’aire. El valor que s’expressa per a cada any i zona és la mitjana anual de les lectures diàries obtingudes a cada una de les estacions de mesura dins de cada zona de qualitat de l’aire. Mitjana del nombre de dies amb superacions dels límits indicats a la legislació: mitjana anual de les superacions diàries de la concentració del contaminant en les estacions de la zona

Tendència desitjada

Disminució dels nivells de concentració del contaminant i dels dies anuals de superacions per sota dels límits respectius marcats per la legislació vigent (Reial decret 1073/2002)

Tendència 2006-2010

Disminució general de les mitjanes de concentració del contaminant

Apartat on es presenta

4.1.2

Mitjana anual de la concentració del contaminant

Mitjana del nombre de dies amb superacions del valor límit indicat per la legislació


152

Indicador 4.4.3 Evolució dels contaminants atmosfèrics. O3 Tipus

Estat

Definició

Unitats

Nombre

Mitjana de les superacions del VOPS per a cada zona de qualitat de l’aire

Periodicitat de càlcul

Anual

Font

Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Secretaria de Medi Ambient i Sostenibilitat. Direcció General de Qualitat Ambiental

VOPS (valor objectiu per a la protecció de la salut humana): es calcula a partir del màxim de les mitjanes vuit-horàries mòbils de cada dia en una estació. Aquests màxims no poden superar el valor de 120 µg/m3 en més de 25 dies en mitjana de tres anys. El primer any que es pot avaluar aquest paràmetre és el 2013. Aquí es mostra la mitjana per a cada zona de les superacions per estació després de fer la mitjana de tres anys

Tendència desitjada

No-superació dels límits (objectius) establerts per la normativa vigent (Reial decret 1796/2003)

Tendència 2006-2010

Estabilització dels nivells d’ozó per sobre dels límits en nombre de superacions

Apartat on es presenta

4.1.2


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

153

Indicador 4.4.4 Emissió NOx (t/a), segons principals fonts contaminants excepte transport terrestre Tipus

Pressió

Unitats

Tones/any

Periodicitat de càlcul

Anual

Font

Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Secretaria de Medi Ambient i Sostenibilitat. Direcció General de Qualitat Ambiental

Definició

Emissions de NOx en tones/any separadament per grans sectors i total anual

Tendència desitjada

Disminució

Tendència 2006-2010

Disminució de les emissions en tots els sectors excepte en el domèstic. Per al sector del transport terrestre només es disposa de dades del 2008, cosa que no permet veure’n l’evolució, ni tampoc disposar de les dades totals del 2007 i el 2009

Apartat on es presenta

4.2.2

  Fonts de contaminants

Emissió NOx (t/a) 2007

2008

2009

Indústria, combustió i cogeneració de potència < 50 MWt

9.031,90

8.537,50

7.163,60

Generació d’energia elèctrica de potència ≥ 50 MWt

1.445,70

535,2

1.016,30

Sector domèstic

1.598,00

1.719,20

1.737,70

Transport terrestre

---

16.953,80

---

Transport marítim

6.092,80

5.602,60

5.483,30

Transport aeri

1.706,80

1.588,00

1.387,40

---

34.936,30

---

Total


154

Indicador 4.4.5 Emissions PM10 (t/a), segons principals fonts contaminants excepte transport terrestre Tipus

Pressió

Unitats

Tones/any

Periodicitat de càlcul

Anual

Font

Servei de Vigilància i Control de l’Aire. Secretaria de Medi Ambient i Sostenibilitat. Direcció General de Qualitat Ambiental

Definició

Emissions de PM10 en tones/any, separadament per grans sectors i total anual

Tendència desitjada

Disminució

Tendència 2006-2010

Disminució de les emissions en tots els sectors excepte en el domèstic. Per al sector del transport terrestre només es disposa de dades del 2008, cosa que no permet veure’n l’evolució, ni tampoc disposar de les dades totals del 2007 i el 2009

Apartat on es presenta

4.2.2

Emissió PM10 (t/a) 2007

2008

2009

Indústria, combustió i cogeneració de potència < 50 MWt

Fonts de contaminants

479,9

447,3

434,3

Generació d’energia elèctrica de potència ≥ 50 MWt

21,8

8,1

6,3

Sector domèstic

29,8

30,4

30,8

Transport terrestre

---

1.094,00

---

Transport marítim

500,6

469,2

454,8

Transport aeri

25,1

32,2

20,2

Activitats extractives

167,1

156,5

149

---

2.237,70

---

Total


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

155

Indicador 4.4.6 Implementació de mesures del Pla de millora de la qualitat de l’aire a la Regió Metropolitana de Barcelona Tipus

Resposta

Unitats

Percentatge

Periodicitat de càlcul

----

Font

Secretaria de Medi Ambient i Sostenibilitat. Direcció General de Qualitat Ambiental

Definició

Evolució de l’estat de la implementació de les mesures que es deriven del Pla de millora per la qualitat de l’aire de la Regió Metropolitana de Barcelona l’any 2009

Tendència desitjada

Assoliment dels objectius proposats a les mesures

Tendència 2006-2010

----

Apartat on es presenta

4.3.2

Àmbit

Implementació de les mesures del Pla de millora de la qualitat de l’aire a la Regió Metropolitana de Barcelona. 2009 Iniciat

En procés

Evolucionat

-

50%

-

Transport terrestre

17%

32%

17%

17%

17%

-

Port de Barcelona

13%

13%

13%

24%

24%

13%

Prevenció

Aeroport del Prat

Avançat

Finalitzat

No efectuat

40%

10%

-

-

33%

67%

-

-

Indústria

4%

7%

15%

26%

44%

4%

Energia

-

25%

-

25%

25%

25%

Àmbit domèstic

-

-

-

-

100%

-

18%

-

9%

-

73%

-

Sensibilització


156

4.5

Documentació i fonts consultades

CENTRE D’ANÀLISI I PROGRAMES SANITARIS. 2012. El medi ambient i la salut. Quaderns de la Bona Praxi, 30, setembre 2012. Centre d’Estudis Col·legials. Col·legi Oficial de Metges de Barcelona. CENTRE DE RECERCA EN EPIDEMIOLOGIA AMBIENTAL (CREAL) www.creal.cat/

ECODES. S.d. Calidad del aire y salud. Monográfico Ciudad y transporte. Versió digital. www.ecodes.org/salud-calidad-aire/201302176117/Impactos-sobre-la-salud-de-la-contaminacion-atmosferica

SERVEI DE VIGILÀNCIA I CONTROL DE L’AIRE. 2012. Informe relatiu al comportament de l’ozó troposfèric a Catalunya. Direcció General de Qualitat de l’Aire. Secretaria de Medi Ambient i Sostenibilitat. Departament de Territori i Sostenibilitat. Generalitat de Catalunya. URUCHURTU CHAVARÍN, J. 2009. La contaminación en objetos del patrimonio histórico. Hypatia - Revista de Divulgación Científico - Tecnológica del Estado de Morelos, 32, oct-dic 2009. Revista digital. hypatia.morelos.gob.mx/index.php?option=com_content&task=view&id=549&Itemid=484

Pàgines web consultades Aena Aeropuertos. www.aena.es

Autoritat del Transport Metropolità de Barcelona. www.atm.cat

Generalitat de Catalunya. Departament d’Empresa i Ocupació. Institut Català d’Energia. www20.gencat.cat/portal/site/icaen

Generalitat de Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat. Secretaria de Medi Ambient i Sostenibilitat. Avaluació de la qualitat de l’aire. Balanços i informes www20.gencat.cat/portal/site/mediambient/menuitem.8f64ca3109a92b904e9cac3bb0c0e1a0/?vgnextoid=5e91d5029e927210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=5e91d5029e 927210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default

Generalitat de Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat. Secretaria de Medi Ambient i Sostenibilitat. Direcció General de Qualitat de l’Aire. Atmosfera. www20.gencat.cat/portal/site/mediambient/menuitem.685af0bd03466a424e9cac3bb0c0e1a0/?vgnextoid=4a447a89a88e1210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=4a447a89a88e 1210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default

Generalitat de Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat. Secretaria de Medi Ambient i Sostenibilitat. Plans de millora de qualitat de l’aire. www.airemes.net

Generalitat de Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat. Secretaria de Medi Ambient i Sostenibilitat. Avaluació de la qualitat de l’aire. Balanços i informes. http://www20.gencat.cat/portal/site/mediambient/menuitem.8f64ca3109a92b904e9cac3bb0c0e1a0/?vgnextoid=5e91d5029e927210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=5e 91d5029e927210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default

Generalitat de Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat. Secretaria de Medi Ambient i Sostenibilitat. Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica. www20.gencat.cat/portal/site/mediambient/ menuitem.8f64ca3109a92b904e9cac3bb0c0e1a0/?vgnextoid=b990be8edd927210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=b990be8edd 927210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default

Generalitat de Catalunya. Servei Català de Trànsit www.gencat.cat/transit

Port de Barcelona. www.portdebarcelona.cat/


Informe sobre lâ&#x20AC;&#x2122;estat del medi ambient a Catalunya

157


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

159

5. Biodiversitat i patrimoni natural - Biodiversity and natural heritage - Biodiversidad y patrimonio natural

Resum S’entén per biodiversitat o diversitat biològica la varietat de vida en totes les seves formes, nivells i combinacions, inclosa la diversitat d’ecosistemes, la diversitat d’espècies (interespecífica i intraespecífica) i la diversitat genètica. I per patrimoni natural, el conjunt d’elements, recursos, processos i àmbits del medi natural als quals es reconeix un valor ecològic, ambiental, científic, paisatgístic o cultural rellevant. Catalunya és un mostrari de paisatges europeus a petita escala i acull una gran riquesa biològica. Poc més de 30.000 km2 allotgen una gran varietat de substrats, sòls, climes, orientacions, altituds i distàncies al mar. El conjunt és d’una gran diversitat ecològica i d’una notable riquesa de paisatges, hàbitats i espècies. Tot i que més del 60% del territori manté un alt grau de naturalitat, és alhora molt vulnerable, per les pressions a què està sotmès: hi ha més de 7 milions d’habitants concentrats en el 30% del territori, principalment al litoral; una intensa activitat agrícola, ramadera i industrial; una gran afluència turística, amb més de 20 milions de visitants anuals; una alta taxa d’urbanització dispersa, i una densa xarxa d’infraestructures viàries. Els usos del sòl, entre el 2006 i el 2010, van variar poc: les zones agrícoles, els boscos i àrees seminaturals i les zones humides, en conjunt, es van mantenir. Només les zones artificials es van incrementar, en unes 12.000 ha, mentre que els hàbitats naturals i seminaturals van passar del 60% a gairebé un 62% de cobertura. L’increment de zones artificials (6%) va ser inferior al que es va registrar a Europa (8%) i a Espanya (20%). Dels més de 600 hàbitats diferents que ocupen el territori de Catalunya, els que presentaven una tendència més preocupant eren les estepes i els hàbitats oberts, per exemple els prats i les pastures, que, d’acord amb els indicadors derivats del seguiment d’ocells i les papallones, van tendir a disminuir. Els hàbitats agrícoles i forestals, per contra, mantenien un bon estat de conservació. En conjunt hi havia 25 hàbitats on coincidia un alt interès de conservació i un alt grau d’amenaça. Els hàbitats aquàtics estaven, majoritàriament, en bon estat, i hi va predominar l’estabilitat: un 25% dels rius tenien bon estat ecològic, segons les categories de la Directiva marc de l’aigua, i, del 75% restant, la meitat es trobaven en un estat proper al bon estat ecològic. A més, un 38% de les zones humides superaven el bon estat ecològic, i la majoria dels llacs i els estanys dels quals es tenien dades es trobaven en estat bo o molt bo (103 dels 148 estanys avaluats). Els hàbitats litorals van patir una pressió directa, vinculada al turisme i la urbanització: gairebé un 75% de la longitud total de platges va quedar afectada per erosió, entre el 1995 i el 2010, i el delta de l’Ebre en va ser l’espai més afectat. Entre els factors de pressió que van patir els hàbitats durant aquesta etapa, escau destacar els incendis forestals, que cremaren 4.000 ha el 2006 i 8.000 ha l’any 2009. La connectivitat ecològica, que informa de la qualitat funcional dels hàbitats, era elevada al Pirineu Oriental, al Prepirineu i a la Serralada Transversal, mitjana a la resta del territori prelitoral i interior, i baixa a les zones periurbanes. Del ric patrimoni geològic de què disposa Catalunya, destaquen 157 espais d’interès geològic catalogats, dels quals l’11% es trobaven en molt bon estat de conservació, i el 18,5%, poc amenaçats. Un 29%, en canvi, requerien actuacions urgents de restauració, i divuit espais es consideraven prioritaris perquè corrien el risc de desaparèixer irreversiblement. De les més de 30.000 espècies conegudes que poblen els hàbitats de Catalunya, només es coneixia amb precisió el grau d’amenaça d’espècies d’ocells nidificants, que va créixer lleugerament entre el 2002 i el 2010 —les espècies extintes, en perill crític, en perill i vulnerables van passar de 67 a 75. Mentrestant, l’índex del risc d’extinció, per a aquest mateix grup faunístic, es mantenia estable, vorejant el 20%. Les espècies al·lòctones (no necessàriament invasores) van passar, entre el 2005 i el 2010, de 916 a 1.028. Més enllà de les pressions concretes com ara incendis, fragmentació d’hàbitats o aprofitament de recursos naturals, el canvi climàtic ha esdevingut un dels principals factors de canvi per a l’estat de conservació de la biodiversitat i el patrimoni natural. Se’n mesura l’efecte per mitjà d’indicadors poblacionals de papallones i ocells. L’abundància i distribució de


160 determinades espècies respon a les prediccions fetes a escala europea, que apunten a un increment de la temperatura global. Les xarxes de seguiment i monitoratge es van consolidar durant el període 2006-2010 i a finals del 2010 hi havia més de 30 estacions fixes d’anellament d’ocells. La generació d’informació i el reforç del coneixement sobre els components del patrimoni natural i la biodiversitat, juntament amb la planificació territorial estratègica i els programes de seguiment d’espècies, van ser els elements clau de les mesures de resposta davant els impactes i les pressions que afectaven el medi natural a Catalunya en aquesta etapa. Una de les respostes més visibles durant aquest període va ser el reforç del sistema d’espais naturals protegits, que va arribar a ocupar, a finals del 2010, gairebé el 32% del territori —l’any 2006 era del 30,8%, i el 1991, inferior al 10%. I gairebé el 40% d’aquesta superfície protegida l’any 2010 disposava d’un alt nivell de gestió. Pel que fa a hàbitats concrets, un 36% de la superfície forestal catalana tenia pla de gestió, i gairebé el 20% d’aquesta superfície total estava inclosa al Catàleg d’utilitat pública com a bosc protector. Pel que fa als hàbitats marins, la superfície total protegida es va mantenir al voltant de les 86.000 ha, tot i que la Xarxa Natura 2000 marina es va ampliar, entre el 2006 i el 2010, en unes 2.000 ha. La protecció del sistema costaner va ser també un element de resposta clau en aquest període: amb el Pla director urbanístic del sistema costaner de Catalunya (PDUSC) es van protegir, a partir del 2005, gairebé 24.000 ha litorals i es van desclassificar alguns sectors urbanitzables. Quant a espècies, a finals del 2010 es disposava dels treballs de base per a la redacció de plans de recuperació de 20 espècies de flora (de les 59 classificades com a en perill d’extinció). I diverses espècies de fauna protegides (llop, ós bru, ofegabous) tenien seguiments i estudis específics, o experiències de maneig continuades (trencalòs, esparver cendrós, xoriguer petit, gall fer, tortuga mediterrània i tritó del Montseny, entre d’altres). Una estratègia de conservació de la biodiversitat i el patrimoni natural que es reforçar especialment en l’etapa 20062010 és la custòdia del territori, que a finals del 2009 tenia 377 acords sobre més de 28.000 ha. Els ajuts triennals de la Generalitat de Catalunya a les entitats de custòdia, concedits el 2009, van contribuir a incrementar, en aproximadament un 10%, el nombre d’acords de custòdia signats. Quant a la generació d’informació i coneixements sobre biodiversitat, destaca el Banc de dades de biodiversitat de Catalunya, posat en marxa el 1993 i que ha arribat a acumular més de 2,5 milions de dades corresponents a citacions d’espècies. Durant l’etapa 2006-2010 es va iniciar la segona versió de la Cartografia dels hàbitats a Catalunya. D’altra banda, els contractes programa amb el Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) (2005-2008) i amb el Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC) (2006-2009), després renovats, exemplifiquen el suport continuat a la recerca aplicada en matèria de biodiversitat.

Summary Biodiversity or biological diversity is understood to mean the variety of life in all its forms, levels and combinations, including ecosystem diversity, species diversity (interspecific and intraspecific) and genetic diversity. And natural heritage is understood as the set of elements, resources, processes and areas of the environment recognised as having a relevant ecological, environmental, scientific, cultural or landscape value. Catalonia has examples of all European landscapes on a small scale and boasts a rich biodiversity. Little over 30,000 km2 are home to a variety of substrates, soils, climates, orientations, altitudes and distances from the sea. Overall it has great ecological diversity and a remarkable richness of landscapes, habitats and species. Although more than 60% of the country is largely unspoilt, it is also very vulnerable to the pressures to which it is subject: there are more than 7 million people concentrated in 30% of the territory, mainly on the coast; intensive agricultural and livestock farming and industry; a large influx of tourism, with more than 20 million visitors a year; a high rate of urban sprawl and a dense transport network. Land use between 2006 and 2010 varied little: agricultural areas, forests and semi-natural areas and wetlands remained the same overall. Only artificial areas increased, by about 12,000 ha, while coverage of natural and semi-natural habitats rose from 60% to almost 62%. The increase in artificial areas (6%) was lower than that recorded in Europe (8%) and Spain (20%). Of the more than 600 different habitats in Catalonia, those showing the most alarming trends were steppes and open habitats, such as meadows and pastures, according to indicators based on monitoring birds and butterflies, which tended to decrease. By contrast, agricultural and forest habitats maintained a good state of conservation. Altogether there were 25 habitats where a high degree of interest in conservation coincided with a high level of threat. Aquatic habitats were mostly in good condition, with stability predominating: 25% of rivers had good ecological status, according to the categories of the Water Framework Directive, and of the remaining 75%, half were close to good ecological status. In addition, 38% of wetlands had better than good ecological status and most lakes and ponds with data available had good or high status (103 out of 148 lakes assessed).


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

161

Coastal habitats sustained pressure directly linked to tourism and urbanisation: almost 75% of the total length of beaches was affected by erosion between 1995 and 2010, the Ebro Delta being the most affected area. Among the pressure factors on habitats during this period, mention should be made of forest fires that burned 4,000 ha in 2006 and 8,000 ha in 2009. Ecological connectivity, which indicates the functional quality of habitats, was high in the eastern Pyrenees, Pre-Pyrenees and the Serralada Transversal range, medium in the coastal and inland territory and low in suburban areas. Catalonia’s rich geological heritage includes 157 listed areas of geological interest, of which 11% were in a very good state of conservation and 18.5% faced little threat. However, 29% required urgent restoration and 18 were considered priority areas as they were at risk of permanently disappearing. Of the more than 30,000 known species in habitats in Catalonia, the precise degree of threat is known only for species of nesting birds, which increased slightly between 2002 and 2010; extinct, critically endangered, endangered and vulnerable species rose from 67 to 75. Meanwhile, the index of extinction risk for this group of fauna remained stable at 20%. Alien species (not necessarily invasive) rose from 916 to 1028 between 2005 and 2010. Aside from specific pressures such as fire, habitat fragmentation or natural resource use, climate change has become a major factor for change in the state of conservation of biodiversity and natural heritage. The effect is measured through populational indicators of butterflies and birds. The abundance and distribution of certain species matches European-wide forecasts, pointing to an increase in global temperature. Tracking and monitoring networks were consolidated during the period 2006-2010 and by the end of 2010 there were more than 30 fixed bird-ringing stations. Information generation and strengthening of knowledge on the components of natural heritage and biodiversity, along with strategic territorial planning and species monitoring programmes, were key measures to respond to the impacts and pressures affecting the environment in Catalonia over this period. One of the most visible responses during this period was the strengthening of the natural protected area system, increasing coverage by the end of 2010 to almost 32% of the territory; in 2006 it was 30.8 % and it was less than 10% in 1991. In addition, almost 40% of the protected area in 2010 had a high level of management. Regarding specific habitats, 36% of Catalan forest area had a management plan and almost 20% of the total area was included in the Public Use Catalogue as protective forest. With regard to marine habitats, the total protected area remained around 86,000 ha, although the marine Natura 2000 network was expanded between 2006 and 2010 by 2000 ha. Protection of the coastal system was also a key response element in this period: with the Urban Master Plan for the Coastal System of Catalonia (PDUSC), since 2005, almost 24,000 ha of coast have been protected and some zoned areas were declassified. With respect to species, at the end of 2010 the groundwork had been completed for drafting recovery plans for 20 species of plants (of 59 classified as in danger of extinction). Monitoring and specific studies had also been carried on several species of protected fauna (wolf, brown bear, Iberian ribbed newt), with management experiments ongoing for others (osprey, Montagu’s harrier, kestrel, grouse, Mediterranean tortoise, Montseny newt, among others). One strategy for the conservation of biodiversity and natural heritage was particularly strengthened in the period 20062010: stewardship, which included more than 377 agreements for 28,000 ha by the end of 2009. Three-yearly aid from the Government of Catalonia to stewardship bodies granted in 2009 contributed to an increase of about 10% in the number of stewardship agreements signed. With respect to the generation of information and knowledge on biodiversity, of particular note is the biodiversity database of Catalonia, launched in 1993 and now containing more than 2.5 million accumulated data on species. During the period 2006-2010, the second version of the Map of Catalan Habitats began. In addition, the contracts-programme with the Centre for Ecological Research and Forestry Applications (CREAF) (2005-2008) and the Forest Technology Centre of Catalonia (CTFC) (2006-2009), subsequently renewed, exemplify the continual support to applied research on biodiversity.

Resumen Se entiende por biodiversidad o diversidad biológica la variedad de vida en todas sus formas, niveles y combinaciones, incluyendo la diversidad de ecosistemas, la diversidad de especies (interespecífica e intraespecífica) y la diversidad genética. Y por patrimonio natural, el conjunto de elementos, recursos, procesos y ámbitos del medio natural a los que se reconoce un valor ecológico, ambiental, científico, paisajístico o cultural relevante.


162 Cataluña es un muestrario de paisajes europeos a pequeña escala y acoge una gran riqueza biológica. Poco más de 30.000 km2 alojan una gran variedad de sustratos, suelos, climas, orientaciones, altitudes y distancias al mar. El conjunto es de una gran diversidad ecológica, y de una notable riqueza de paisajes, hábitats y especies. Aunque más del 60 % del territorio mantiene un alto grado de naturalidad, es a la vez muy vulnerable, por las presiones a las que está sometido: hay más de siete millones de habitantes concentrados en el 30 % del territorio, principalmente en el litoral; una intensa actividad agrícola, ganadera e industrial; una gran afluencia turística, con más de veinte millones de visitantes anuales; una alta tasa de urbanización dispersa y una densa red de infraestructuras viarias. Los usos del suelo entre los años 2006 y 2010 variaron poco: las zonas agrícolas, los bosques y áreas seminaturales y las zonas húmedas, en conjunto, se mantuvieron. Solo las zonas artificiales se incrementaron, en unas 12.000 ha, mientras que los hábitats naturales y seminaturales pasaron del 60  % a casi un 62  % de cobertura. El incremento de zonas artificiales (6 %) fue inferior al que se registró en Europa (8 %) y en todo el Estado español (20 %). De los más de seiscientos hábitats diferentes que ocupan el territorio de Cataluña, los que presentaban una tendencia más preocupante eran las estepas y los hábitats abiertos, por ejemplo los prados y pastizales, que, de acuerdo con los indicadores derivados del seguimiento de aves y mariposas, tendieron a disminuir. Por el contrario, los hábitats agrícolas y forestales mantuvieron un buen estado de conservación. En conjunto había 25 hábitats donde coincidía un alto interés de conservación y un alto grado de amenaza. Los hábitats acuáticos estaban, mayoritariamente, en buen estado, y predominó la estabilidad: un 25 % de los ríos presentaban un buen estado ecológico, según las categorías de la Directiva marco del agua y, del 75 % restante, la mitad se encontraba en un estado cercano al buen estado ecológico. Además, un 38 % de las zonas húmedas superaban el buen estado ecológico, y la mayoría de los lagos de los que se tenían datos estaban en estado bueno o muy bueno (103 de los 148 lagos evaluados). Los hábitats litorales sufrieron una presión directa, vinculada al turismo y a la urbanización: casi un 75 % de la longitud total de playas se vio afectada por erosión, entre 1995 y 2010, siendo el delta del Ebro el espacio más afectado. Entre los factores de presión a los que se vieron sometidos los hábitats durante esta etapa, conviene destacar los incendios forestales, que quemaron 4.000 ha en el 2006 y 8.000 ha en el año 2009. La conectividad ecológica, que informa de la calidad funcional de los hábitats, era elevada en el Pirineo oriental, en el Prepirineo y en la cordillera Transversal, media en el resto del territorio prelitoral e interior, y baja en las zonas periurbanas. Del rico patrimonio geológico con el que cuenta Cataluña, destacan 157 espacios de interés geológico catalogados, de los cuales el 11 % se encontraba en muy buen estado de conservación y el 18,5 %, poco amenazado. Un 29 %, en cambio, requería actuaciones urgentes de restauración, y 18 espacios se consideraban prioritarios, ya que corrían el riesgo de desaparecer irreversiblemente. De las más de treinta mil especies conocidas que pueblan los hábitats de Cataluña, solo se conocía con precisión el grado de amenaza de especies de aves nidificantes, que aumentó ligeramente entre los años 2002 y 2010 —las especies extintas, en peligro crítico, en peligro y vulnerables pasaron de 67 a 75—, mientras que el índice del riesgo de extinción, para este mismo grupo faunístico, se mantenía estable, rozando el 20 %. Las especies alóctonas (no necesariamente invasoras) pasaron, entre el 2005 y el 2010, de 916 a 1.028. Más allá de presiones concretas como incendios, fragmentación de hábitats o aprovechamiento de recursos naturales, el cambio climático se ha convertido en uno de los principales factores de cambio para el estado de conservación de la biodiversidad y el patrimonio natural. Se mide su efecto a través de indicadores poblacionales de mariposas y aves. La abundancia y distribución de determinadas especies responde a las predicciones realizadas a escala europea, que apuntan a un incremento de la temperatura global. Las redes de seguimiento y monitorización se consolidaron durante el periodo 2006-2010 y a finales del 2010 había más de treinta estaciones fijas de anillamiento de aves. La generación de información y la intensificación del conocimiento sobre los componentes del patrimonio natural y la biodiversidad, junto con la planificación territorial estratégica y los programas de seguimiento de especies, fueron los elementos clave de las medidas de respuesta ante los impactos y presiones que afectaban al medio natural en Cataluña en esta etapa. Una de las respuestas más visibles, durante este periodo, fue el refuerzo del sistema de espacios naturales protegidos, que llegó a ocupar, a finales del 2010, casi el 32 % del territorio —en el año 2006 era del 30,8 % y en 1991, inferior al 10 %—. Casi el 40 % de esta superficie protegida en el año 2010 contaba con un alto nivel de gestión. En cuanto a hábitats concretos, un 36 % de la superficie forestal catalana contaba con un plan de gestión y casi el 20 % de esta superficie total estaba incluida en el Catálogo de Utilidad Pública como bosque protector. En cuanto a los hábitats marinos, la superficie total protegida se mantuvo en torno a las 86.000 ha, pese a que la Red Natura 2000 marina se amplió, entre los años 2006 y 2010, en unas 2.000 ha. La protección del sistema costero fue, también, un elemento de respuesta clave en este periodo: con el Plan Director Urbanístico del Sistema Costero de Cataluña (PDUSC) se protegieron, a partir del 2005, casi 24.000 ha litorales y se desclasificaron algunos sectores urbanizables.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

163

En cuanto a especies, a finales del 2010 se contaba con los trabajos de base para la redacción de planes de recuperación de veinte especies de flora (de las 59 clasificadas en peligro de extinción). Asimismo, varias especies de fauna protegidas (lobo, oso pardo y gallipato) contaban con seguimientos y estudios específicos, o con experiencias de gestión continuas (quebrantahuesos, aguilucho cenizo, cernícalo primilla, urogallo, tortuga mediterránea y tritón de El Montseny, entre otros). Una estrategia de conservación de la biodiversidad y el patrimonio natural que se vio especialmente reforzada en la etapa 2006-2010 es la custodia del territorio, que contaba a finales del 2009 con 377 acuerdos sobre más de 28.000 ha. Las ayudas trienales de la Generalitat de Catalunya a las entidades de custodia, concedidas en el 2009, contribuyeron a incrementar, aproximadamente en un 10 %, el número de acuerdos de custodia firmados. En cuanto a la generación de información y conocimientos sobre biodiversidad, destaca el Banco de Datos de Biodiversidad de Cataluña, puesto en marcha en 1993 y que ha llegado a acumular más de 2,5 millones de datos correspondientes a citas de especies. Durante la etapa 2006-2010 se inició la segunda versión de la cartografía de los hábitats en Cataluña. Por otra parte, los contratos-programa con el Centro de Investigación Ecológica y Aplicaciones Forestales (CREAF) (20052008) y con el Centro Tecnológico Forestal de Cataluña (CTFC) (2006-2009), posteriormente renovados, ejemplifican el continuo apoyo a la investigación aplicada en materia de biodiversidad.

5.1 Estat L’avaluació de l’estat del patrimoni natural es basa en la interpretació de les dades disponibles sobre els usos actuals del sòl; la cobertura i la qualitat dels hàbitats i els ecosistemes que l’ocupen; la distribució i la riquesa del patrimoni geològic, i l’abundància, la raresa i el grau de conservació de les espècies que hom troba a Catalunya. L’estat dels components de la biodiversitat no solament depèn de les condicions bioregionals i climàtiques, sinó que és resultat també de les pressions a què estan sotmesos aquests components. Aquests processos i factors de pressió es mesuren a l’apartat 5.2 d’aquest capítol.

5.1.1 Usos del sòl La informació disponible es basa en els mapes de cobertes del sòl de Catalunya (MCSC) del 2005 i el 2009. A escala espanyola i europea, les dades procedeixen del Corine Land Cover (CLC) i, per fer comparacions entre uns territoris i altres, es fan les reclassificacions de categories oportunes. A Catalunya hi havia l’any 2009 un 6% de sòl urbà o assimilable, i els boscos ocupaven quasi un 37% de la superfície —xifra que puja al 55% afegint-hi els matollars—, seguits dels conreus (28,6%) (Figura 5.1); en conjunt, els conreus i els sistemes forestals i seminaturals ocupaven més del 90% del territori. A la Unió Europea, els ecosistemes dominants eren els conreus (33%) i els boscos (30%), seguits dels prats i les pastures (16%); els sòls urbans representaven prop del 2% del territori (European Environment Agency, 2007). Simplificant les categories d’anàlisi segons els cinc grans usos del sòl (zones artificials, agrícoles, boscos i àrees seminaturals, zones humides i superfície d’aigua), la distribució a escala catalana s’assemblava més a les proporcions a escala europea que no pas espanyola (Taula 5.1). En tots tres casos, més del 90% del territori corresponia a zones agrícoles i forestals/seminaturals. Només la proporció relativa de zones agrícoles diferia significativament, i la més alta és l’espanyola (50%) —tot i que les dades disponibles a totes tres escales territorials són d’anys diferents. Taula 5.1 Dades més recents dins del període 2006-2010 quant a usos del sòl a Catalunya, Espanya i Europa. 2000-2009. Catalunya (2009) ha

%

Espanya (2006) ha

Europa (2000) %

%

Zones artificials

198.809

6,19

1.017.360

2,01

5,00

Zones agrícoles

935.206

29,13

25.364.294

50,05

33,00

Boscos i àrees seminaturals

2.049.740

63,84

23.852.221

47,07

60,00

Zones humides

10.866

0,34

111.082

0,22

1,00

Superfícies d’aigua

16.042

0,50

328.184

0,65

1,00

Fonts: Observatorio de la Sostenibilidad en España, 2011; Mapa de cobertes del sòl de Catalunya, 2009; European Environment Agency, 2009b.


164

Figura 5.1 Cobertura d’ecosistemes a Catalunya. 2009. Font: Mapa de cobertes del sòl de Catalunya, 2009.

Les tendències de canvi en l’ocupació del sòl no variaven gaire entre Catalunya i Espanya (Figura 5.2). Així, les zones artificials i les superfícies aquàtiques es van incrementar, mentre que les zones agrícoles, els boscos, les àrees seminaturals i les zones humides pràcticament es van mantenir. Ara bé, el procés urbanitzador va ser menys acusat a Catalunya (6%) que a Espanya (21%) a la darrera dècada. La comparació amb Europa (dades dels països UE-27 excepte Finlàndia, Suïssa, Regne Unit i Grècia) per al càlcul de l’indicador SEBI 004, de cobertura d’ecosistemes, mostra que la magnitud del procés urbanitzador de Catalunya i els països europeus era similar, tot i que lleugerament inferior a Catalunya (un 6,2% respecte a un 7,9%). La diferència més important és la relativa a la superfície forestal i seminatural, que va créixer significativament a Europa, mentre que a Catalunya i a Espanya es mantenia o disminuïa lleugerament (Figura 5.2).

Figura 5.2 Canvis en l’ocupació del sòl. Font: Mapa de cobertes del sòl de Catalunya, 2000, 2009; Observatorio de la Sostenibilidad en España, 2011; Corine Land Cover, 2006.

Quant a la procedència del sòl que va acabar esdevenint urbà a Catalunya (Figura 5.3), la major part eren conreus, matollars, herbassars i boscos en diferents proporcions. La major part del sòl que va acabar sent transformat (més de 12.000 ha en quatre anys), i a partir del qual començà el procés urbanitzador, era el sòl nu, que provenia en més del 45% de conreus, i de matollars i herbassars (que antigament probablement també devien haver estat conreus).


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

100%

165

Figura 5.3 Procedència del sòl urbà a Catalunya entre el 2005 i el 2009.

90% 80% 70% 60%

Font: Mapa de cobertes del sòl de Catalunya, 2005 i 2009.

50% 40% 30% 20% 10% 0%

sòls nus urbans (12.392 ha)

verd urbà i viari (3.463 ha)

grans vials (3.070 ha)

naus i altres (2.760 ha)

cases i edificis (2.614 ha)

Conreus

Matollars

Pinedes de pi blanc

Altres boscos

Prats i herbassars

Sòls nus

Zones urbanes en construcció

Moviments de terres

Altres

A Europa i a Espanya, la dinàmica de la transformació del sòl va ser molt similar a la de Catalunya. En el context europeu, el 48% del sòl urbà procedia de zones agrícoles i conreus permanents, i un 35%, de pastures i mosaics; la transformació de zones forestals va significar un 9% (European Environment Agency, 2010). A Espanya, entre els anys 2000 i 2006, les zones artificials es van formar sobre antics conreus permanents (> 40%), sobre sòls urbans i sobre mosaics agraris i vegetació natural (Observatorio de la Sostenibilidad en España, 2011).

5.1.2 Hàbitats i ecosistemes a) Aspectes generals A Catalunya, els boscos eren els ecosistemes dominants, amb gairebé un 37% de la superfície, seguits dels conreus (28,6%) i els matollars (19,3%) (Figura 5.4). A la Unió Europea, els ecosistemes dominants van ser els conreus (33%) i els boscos (30%), seguits dels prats i les pastures (16%) i els sòls urbans (2%) (European Environment Agency, 2007). També a Espanya dominaven els ecosistemes agraris (50%), seguits dels boscos i les àrees seminaturals (Observatorio de la Sostenibilidad en España, 2011). Els hàbitats naturals i seminaturals ocupaven, a Catalunya, un percentatge elevat del territori, i es mantenia lleugerament a l’alça: del 60,1% el 2003 al 61,1% el 2009. Pel que fa a la tipologia i la riquesa d’hàbitats, Catalunya disposava de més de 600 tipus d’hàbitats diferents i de 94 hàbitats d’interès comunitari (dels 198 que hi ha a Europa), que ocupaven poc més del 33% de la superfície de Catalunya (1.059.139,6 ha) i el 46% de la Xarxa Natura 2000 (Carreras, 2011). D’entre els 94 hàbitats d’interès comunitari (HIC), 22 eren d’interès prioritari (a Europa n’hi havia 61). Els boscos eren, amb diferència, el tipus d’hàbitat d’interès comunitari dominant a Catalunya, seguits de les pastures, els matollars, els hàbitats rupícoles i els ambients costaners i halòfils (Figura 5.4).


166

Figura 5.4. Percentatge de cobertura dels principals grups d’HIC respecte a Catalunya. 2009. Font: Cartografia dels hàbitats de Catalunya, 2011.

L’estat de conservació dels hàbitats d’interès comunitari en el període tractat en aquest Informe només es coneix a escala estatal. Segons l’Observatorio de la Sostenibilidad en España (2011), un 20,75% es trobaven en estat desfavorable (inapropiat o dolent) i d’un 19,25% se’n desconeixia l’estat; la resta (60%) es trobaven en estat favorable. A escala europea es va calcular l’estat de conservació dels hàbitats d’interès europeu (mesurat amb l’indicador SEBI 005), però el percentatge de dades desconegudes era massa elevat per extreure’n informacions fiables. A Espanya, tot i haventhi també un alt percentatge de dades desconegudes, es fa palès que els tipus d’hàbitat en estat més desfavorable eren els litorals, seguits dels forestals; i els que en millor estat es trobaven eren els matollars (Comissió Europea, 2009). Per a Catalunya, les dades disponibles sobre qualitat dels hàbitats i evolució al llarg del temps les proporciona l’indicador de seguiment dels ocells comuns a Catalunya (SOCC) (Figura 5.5). Les tendències poblacionals dels ocells informen sobre la qualitat dels hàbitats agrícoles, dels ambients forestals i de les zones obertes naturals.

1,6

1,2

Figura 5.5 Qualitat dels hàbitats a partir del seguiment d’ocells. 2002-2008.

1,1

Font: ICO, 2010.

1,5 1,4 1,3

1,0 0,9 0,8 0,7 0,6

2002 urbà

2003 estepes

2004 arbustiu

2005 agrícola

2006

2007 forestal

2008 zones humides

Des que es va iniciar el SOCC, l’any 2002, l’indicador que mostra un comportament més preocupant és el de les estepes i els hàbitats arbustius, que inclouen les espècies pròpies de prats i formacions arbustives més aviat baixes. En canvi, ni l’indicador dels medis agrícoles ni el d’ambients forestals no mostraven cap tendència definida durant el període d’estudi. L’avaluació del grau d’amenaça dels hàbitats de Catalunya (Carreras i Ferré, 2012) va identificar 25 hàbitats en què coincideix un interès de conservació alt i un grau d’amenaça elevat.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

167

Més enllà de la composició i l’abundància, hi ha dades que informen sobre la qualitat dels hàbitats, com ara la connectivitat ecològica i la productivitat. La connectivitat ecològica és la qualitat del medi natural i dels espais semitransformats que, a més del moviment i la dispersió dels organismes, permet el manteniment dels processos ecològics i dels fluxos que els caracteritzen (aigua, matèria, gens, etc.). S’entén com un atribut o propietat del paisatge que resulta de la interacció de les cobertes del sòl amb els patrons de moviment dels organismes. La connectivitat ecològica depèn de la distribució i les dimensions de les taques d’hàbitat en el territori, de la presència d’elements amb efecte barrera (com poden ser infraestructures viàries o nuclis urbans) i de l’afinitat entre els hàbitats. Tenint en compte aquestes variables, l’índex de connectivitat ecològica (ICE), calculat per al conjunt de Catalunya en el marc dels treballs de redacció del Pla territorial sectorial de connectivitat ecològica de Catalunya (Departament de Territori i Sostenibilitat, 2012), atorgava valors a cada punt del territori. En general era més alt al Pirineu Oriental, al Prepirineu central i a la Serralada Transversal; mitjà a la resta del territori prelitoral i interior, i baix a totes les àrees periurbanes i urbanes, on el teixit urbà i les infraestructures ocupen més territori (Figura 5.6).

Figura 5.6 Índex de connectivitat ecològica de Catalunya. Els tons més verds indiquen connectivitat més elevada; els més vermellosos, menys connectivitat. 2009. Font: Departament de Territori i Sostenibilitat, 2012.

Sobre la productivitat dels ecosistemes de Catalunya, només es tenien dades mesurades en quatre parcel·les experimentals representatives, a partir d’un indicador desenvolupat per la ICHN, que mostrava una tendència a la baixa els darrers anys i acusava fortament els episodis de sequera.

b) Hàbitats forestals Com es veu a la Taula 5.2, la superfície forestal a Catalunya, segons els mapes de cobertes del sòl, era de 2.058.332 ha l’any 2009 (64,1% del territori). D’aquesta superfície forestal, un 42% correspon a boscos i quasi un 14% a matollars. Cal tenir en compte, però, que bona part d’aquestes hectàrees eren boscos en regeneració —que altres fonts anomenen


168 matollar boscós de transició. Respecte al 1993, la superfície forestal total va passar del 60,85% de la superfície de Catalunya a un 64,1%, i el que més va augmentar va ser la coberta de boscos. Entre el 2005 i el 2009, corresponent al període de referència d’aquesta avaluació, no hi va haver pràcticament variació quant a la cobertura de boscos, d’acord amb l’MCSC (un insignificant 0,06%). A la resta de terrenys forestals —que inclouen matollars, arbustos, canyars, prats i matollars, etc.— es detecta una lleugera pèrdua, del 0,8%, atribuïble principalment a la minva de la cobertura dels matollars (7.255 ha menys el 2009).

Taula 5.2 Superfície forestal. 1993-2009. Any 1993

Any 2005

ha

percentatge sup. forestal

percentatge sup CAT

ha

percentatge sup. forestal

percentatge sup CAT

Bosc i matollar

1.748.423,34

89,49

54,46

1.799.932,80

87,24

56,06

Boscos

1.218.572,94

62,37

37,95

1.350.104,40

65,44

42,05

Matollars

529.850,40

27,12

16,50

449.828,40

21,80

14,01

Altres

205.243,67

10,51

6,39

263.176,30

12,76

8,20

Total

1.953.667,01

60,85

2.063.109,10

Any 2007

64,26

Any 2009

ha

percentatge sup. forestal

percentatge sup CAT

ha

percentatge sup. forestal

percentatge sup CAT

Bosc i matollar

1.811.236,47

88,14

56,41

1.793.552,60

87,14

55,86

Boscos

1.272.261,07

61,91

39,63

1.350.979,50

65,63

42,08

Matollars

538.975,40

26,23

16,79

442.573,10

21,50

13,78

Altres

243.680,88

11,86

7,59

264.780,20

12,86

Total

2.054.917,35

64,00

2.058.332,80

8,25 64,11

Font: Mapa de cobertes del sòl de Catalunya, 2009.

Per tipologies (Taula 5.3), els boscos de coníferes ocupaven el 21,4% de Catalunya, i els planifolis, el 15,4%. Els boscos que més superfície ocupaven eren les pinedes de pi blanc (quasi el 21% dels boscos), els alzinars (17%) i les pinedes de pi roig (16%), seguits de les pinasses.

Taula 5.3 Composició dels boscos de Catalunya. 2009. Espècie

%

Espècie

%

Espècie

%

Pinus halepensis (pi blanc)

20,95

Regeneracions

4,48

Abies alba (avet)

0,93

Quercus ilex (alzina)

16,61

Quercus faginea (roure de fulla petita)

2,97

Castanea sativa (castanyer)

0,91

Pinus sylvestris (pi roig)

15,64

Pinus pinea (pi pinyer)

2,65

Populus i Platanus (pollancres i plataners)

0,72

Pinus nigra (pinassa)

8,69

Fagus silvatica (faig)

2,51

Altres coníferes

0,43

Quercus pubescens (roure martinenc)

6,77

Altres caducifolis

2,22

Betula pendula (bedoll)

0,42

Quercus suber (alzina surera)

5,03

Boscos de ribera

1,80

Altres perennifolis

0,19

Pinus uncinata (pi negre)

4,90

Pinus pinaster (pinastre)

0,99

Franges de protecció

0,18

Font: Mapa de cobertes del sòl de Catalunya 2009.

Dels diversos paràmetres que informen sobre la qualitat del bosc, escau remarcar que: ŸŸ

Un 70% de la superfície de bosc estava formada per una única taca de bosc (de més de 780.000 ha), un 10% en clapes de 1.000 a 6.000 ha, i la resta en clapes de mida petita (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals, CREAF).

ŸŸ

Les existències de fusta van augmentar lleugerament entre el 1990 i el 2000 (Inventari forestal nacional).

ŸŸ

La presència de fusta morta al bosc del 1990 al 2000 era vuit vegades més alta (Inventari forestal nacional).


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

169

D’acord amb el tercer Inventari forestal nacional (IFN3, del període 1997-2007), a Catalunya, més del 56% de la superfície forestal inventariada tenia entre sis i deu espècies llenyoses arbòries o arbustives diferents; el 33% en tenia menys, i l’11% restant en tenia més de deu. Entre els paràmetres de qualitat, escau remarcar l’existència de boscos madurs, uns hàbitats de dimensions molt reduïdes i que allotgen una biodiversitat elevada. A Catalunya hi havia en el període considerat en aquest Informe uns 200 boscos que ocupaven en conjunt 3.200 ha —amb només un 20% de la seva superfície inclosa en espais de protecció especial (CREAF). Es tracta d’hàbitats relictuals, d’alt interès per a la conservació, que van ser inventariats en detall. Quant al carboni capturat, segons dades del CREAF elaborades a partir dels inventaris forestals nacionals (IFN2, del període 1986-1996, i IFN3), el carboni (C) capturat —o capacitat d’embornal— dels boscos que es mantingueren com a tals entre el 1990 i el 2000 va ser d’1,04 tC/ha/any, que equival a 3,81 t de CO2 absorbides anualment per cada hectàrea de bosc. En valor absolut, s’estima que els boscos van absorbir 1,27 x 106 tC/any (o 5,66 x 106 tCO2/any). D’acord amb l’informe de l’Inventari espanyol del patrimoni natural i de la biodiversitat (Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí, 2011a), a Catalunya la variació del percentatge d’emmagatzematge entre els IFN2 i IFN3 va ser del 47,57%, mentre que la mitjana espanyola va ser del 56,8%. Aquest és un paràmetre ambiental que s’utilitza per a la valoració econòmica de les masses forestals; segons l’IFN3, els boscos de Catalunya tenien un valor de 22.939.133,72 milers d’euros, xifra que representava el 8,20% del valor total dels boscos a escala de l’Estat espanyol. En valors absoluts, segons l’IEFC (Inventari ecològic i forestal de Catalunya), el carboni acumulat a la biomassa aèria de Catalunya era de 34,8 tC/ha, i l’emmagatzemat a la fracció subterrània era de 17 tC/ha. Aquests càlculs, però, no tenen en compte els canvis en altres sistemes naturals com ara els matollars, els prats i els herbassars, ni tampoc els canvis en els usos del sòl (com ara pèrdues o guanys de superfície forestal); tampoc no consideren la dinàmica del carboni en el sòl ni de la matèria orgànica morta, però s’assumeix que són correctes, atès que la major part de la capacitat d’embornal correspon als boscos, que són els sistemes naturals amb més capacitat per absorbir CO2. D’altra banda, es tracta de valors corresponents a la dècada 1990-2000. La informació corresponent a la dècada 2000-2010, que inclou el període d’aquesta avaluació (2006-2010), no es podrà calcular fins que no es disposi de la informació de l’IFN4. Quant a la titularitat, a Catalunya, un 23,1% de la superfície forestal era pública, i el 76,9% restant era privada, uns percentatges que a Espanya eren del 31,4% i el 68,6%, respectivament. Això fa que la superfície forestal pública per habitant fos de 0,06 ha/hab. La superfície forestal privada està molt atomitzada: un 52% de les propietats privades tenien menys d’1 ha i representaven sols el 2,8% de la superfície forestal privada total; i el 55,7% de la superfície privada total corresponia a finques entre 1 i 100 ha; les finques de més de 100 ha eren les minoritàries, però ocupaven el 41,5% de la superfície forestal privada total (Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino, 2011a i 2011b).

c) Hàbitats d’aigües continentals A Catalunya, segons dades de l’Agència Catalana de l’Aigua, hi ha uns 6.700 km de masses d’aigua (entre rius i embassaments), més de 2.000 llacs i estanys i 148 zones humides d’altre tipus. S’han delimitat, també, 28 masses de transició o parcialment salines. Les anomenades aigües continentals ocupen aproximadament el 0,6% de la superfície de Catalunya. L’Inventari de zones humides de Catalunya, fet el 2001 i revisat els anys 2006 i 2008 (i posteriorment i ja fora de l’àmbit temporal que abasta aquest informe, el 2011), conté 326 zones humides, i la major part de molleres i estanys alpins (més de 2.700 entre unes i altres). L’estat de conservació dominant era el bo (41%), seguit del molt bo (26%). Les zones humides en estat mediocre, deficient o molt deficient eren minoritàries. Per tipologies, dominaven les zones lèntiques d’interior, de terra baixa i de muntanya mitjana, seguides de les zones humides artificials, les litorals i les zones lèntiques fluvials (Figura 5.7).

Figura 5.7 Estat de conservació de les zones humides de Catalunya. Font: Inventari de zones humides de Catalunya, 2011.

Segons dades de l’ACA (vegeu el capítol 3, dedicat a l’aigua), i considerant totes les masses d’aigua, l’any 2011 el 25% dels rius de Catalunya es trobaven en bon estat d’acord amb la Directiva marc de l’aigua (2000/60/CE); es tracta de les zones fluvials del Pirineu, les capçaleres fluvials i els afluents de zones poc poblades. El 75% restant es dividien en dues parts aproximadament iguals: una, prop de l’estat de compliment del bon estat ecològic, i l’altra, que incomplia els objectius. Pel que fa als embassaments, la major part (80%) es trobaven en bon estat. De les zones humides, 42 superaven el llindar del bon estat ecològic (38%).


170 Pel que fa als llacs i els estanys, s’han identificat 362 estanys de més de 0,5 ha, i 2.002 estanyets i basses menors. Dels 362 estanys, 338 estan al Pirineu i pertanyen a quatre subconques: 79 a la Garona, 57 a la Noguera Ribagorçana, 182 a la Noguera Pallaresa i 20 al Segre. L’estat ecològic era desconegut per a la majoria dels estanys i, dels que hi havia dades, dominaven els que es trobaven en estat bo i molt bo (Figura 5.8) (Catalan et al., 2003).

212

nombre d'estanys

200 150 100 50

71 34

32 10

0

Molt bo

Bo

Mediocre

Figura 5.8 Estat ecològic dels estanys del Pirineu. 2003.

3 Dolent

Deficient Desconegut

Font: Catalan et al., 2003.

d) Hàbitats marins Les dades relatives a la qualitat i la distribució dels ecosistemes marins són escasses. Dels 23 hàbitats marins identificats a Catalunya, n’hi havia quatre d’interès comunitari. Pel que fa als hàbitats litorals, el Departament de Territori i Sostenibilitat n’està revisant la identificació i la cartografia, a escala 1:1.000, des de l’any 2010, en col·laboració amb l’Institut Cartogràfic de Catalunya i el CSIC – Centre d’Estudis Avançats de Blanes. Pel que fa a la qualitat ecològica, només es disposa de dades de les 34 masses d’aigua costaneres identificades per l’ACA en compliment de la Directiva marc de l’aigua (document Impress). D’aquestes masses, dues es consideraven altament modificades, i 20 (58%) assolien el bon estat. Es distingeix entre masses de fons sorrenc o rocallós, somes o profundes i amb influència fluvial o sense. Quant a la naturalitat de les platges, només es disposa de dades del litoral gironí (ICHN, 2012), però es constata que el 84,7% de les platges amb dunes es trobaven en un estat de naturalitat molt dolent. Aquesta dada és del 2012, però, no obstant això, l’anàlisi dels canvis en la coberta territorial corresponent a platges indica que entre el 2005 i el 2009 els canvis detectats eren petits (74,5 ha menys el 2009) i majoritàriament eren deguts a l’intercanvi de superfícies amb altres cobertes naturals (llacunes litorals i vegetació herbàcia de dunes i sorrals) i a balanços nets amb el mar; per tant, es pot assumir com a valor vàlid per al període considerat en aquest informe el percentatge esmentat. Es tracta, en conjunt, de petites oscil·lacions atribuïbles més a la recuperació de la vegetació de dunes i sorrals que a la pèrdua neta de superfície de platja. L’any 1994 es va posar en funcionament la Xarxa de Control de la Qualitat Biològica dels Herbassars de Fanerògames Marines, basada en el mostreig de diversos punts del litoral català amb l’objectiu d’obtenir informació, especialment de posidònia (Posidonia oceanica). De les quinze praderies seguides l’any 2011 (per tant, amb un estat similar el 2010), quatre estaven prop del seu valor òptim de densitat, deu en estat regular i una en mal estat (Figura 5.9).

Figura 5.9 Estat de les praderies de fanerògames marines. Els colors indiquen l’estat de les praderies en funció de la densitat dels herbassars submarins amb relació al seu valor òptim: verd, valor òptim; groc, estat regular; vermell, mal estat. Font: Submon, 2012.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

171

5.1.3 Patrimoni geològic L’Inventari d’espais d’interès geològic de Catalunya (IEIGC) és una selecció d’afloraments i llocs d’interès geològic que testimonien l’evolució geològica del territori català, amb l’objectiu de preservar-los com a patrimoni geològic. Hi ha 157 espais d’interès geològic, que ocupen en conjunt gairebé 150.000 ha i es distribueixen de la manera següent: ŸŸ

70 en el domini pirinenc

ŸŸ

25 a la conca de l’Ebre

ŸŸ

62 en el domini catalànid

Una classificació qualitativa d’aquests espais d’interès geològic segons l’interès turístic, educatiu i científic revela que l’any 2004 n’hi havia 36 d’interès científic elevat, dels quals 22 tenen també interès educatiu mitjà-elevat, 21 espais tenen el màxim interès turístic, dels quals set eren d’interès científic elevat. Quant a l’estat de conservació, un 11% dels espais d’interès geològic es consideraven en molt bon estat, sense cap amenaça, i un 18,5%, poc amenaçats (d’1 a 4 en una escala d’amenaces de 0 a 10) (Departament de Medi Ambient i Habitatge, 2004). A més, Catalunya acull un dels vuit geoparcs que hi ha a Espanya: el de Catalunya Central, de 1.300 km2, que correspon a la comarca del Bages i al municipi de Collbató (el Baix Llobregat). Els geoparcs són espais reconeguts per la UNESCO i integrats a la Xarxa Global de Geoparcs (GGN). Aquest geoparc inclou sis espais d’interès geològic, els parcs naturals de Montserrat i de Sant Llorenç del Munt i de l’Obac, quatre espais de la Xarxa Natura 2000, sis espais del Pla d’espais d’interès natural (PEIN) i set zones humides. Dins els espais naturals protegits, la tendència dominant pel que fa als canvis en els elements geològics clau, des de la declaració de protecció fins a l’any 2001 (darreres dades disponibles), era l’estabilitat. Així, dels 35 espais dels quals es tenen dades, en més de la meitat (el 63%) no hi va haver canvis apreciables dels elements geològics clau, mentre que en onze casos (31%) hi va haver algun empitjorament de l’estat de conservació, i només en dos espais es van constatar canvis positius en aquest sentit (ICHN, 2008).

5.1.4 Espècies Es calcula que a Catalunya hi ha més de 30.000 espècies conegudes diferents, per bé que hi ha grans grups dels quals se sap que queden moltes espècies per identificar, com ara els fongs o els invertebrats no artròpodes (Taula 5.4).

Taula 5.4 Nombre d’espècies a Catalunya i a Europa. Dades de diversos anys (vegeu les fonts d’informació a la Taula 5.5). CATALUNYA Nombre d’espècies

EUROPA %

Nombre d’espècies

Algues d’aigua dolça

2.163

Mínim probable 4.000

-

-

-

-

Algues marines bentòniques

483

530

0

-

-

-

Algues marines planctòniques

574

700

-

-

-

-

Fongs

5.681

> 10.000

0

-

-

-

Líquens

1.500

1.800

-

-

3.500

4.300

Conegudes

Endèmiques

Amenaçades

Conegudes

Mínim probable

Briòfits

802

900

0

5,1

1.687

1.800

Plantes vasculars

3.600

3.700

3,5

5,5

12.500

14.000

Invertebrats no artròpodes

2.9881

5.000

-

-

-

-

Mol·luscs (continentals)

3122

-

8

-

3.560

-

Artròpodes

12.5623

-

-

-

90.190

140.000

Peixos (continentals)

414

-

0

835

211

-

Peixos (marins)

456

-

-

-

-

-

Amfibis

16

-

6

19

85

-

Rèptils (continentals)

34

-

6

29

119

-

Rèptils (marins)

3

-

-

100

5

-

Ocells

414

-

0

18-20

761

-

Mamífers (continentals)

95

-

0

15

231

-

Mamífers (marins)

14

-

0

20

50

-

TOTAL

31.205

113.399

Dades del Banc de dades de biodiversitat de Catalunya (BDBC), que s’incrementa anualment i es preveu que en un futur pugui incloure unes 5.000 espècies d’invertebrats no artròpodes. 2 Inclosos a invertebrats no artròpodes. 3 Dades del BDBC, que s’incrementa anualment i es preveu que en un futur pugui incloure unes 15.000 espècies d’artròpodes. El principal grup és el dels hexàpodes (insectes, diplurs, col·lèmbols i proturs), amb 11.148 espècies. 4 24 d’autòctones i disset d’introduïdes. 5 Percentatge de les espècies autòctones amenaçades. Font: ICHN, 2012. 1


172 Taula 5.5 Font de la informació de la Taula 5.4 (ICHN, 2010). Grup biològic

Autors

Grup biològic

Autors

Algues d’aigua dolça

J. Cambra, 1999

Artròpodes

ArtroCat (BDBC), 2012; V. M. Ortuño, F. D. Martínez-Pérez, 2011; A. Serra, 1999

Algues marines bentòniques

E. Ballesteros, 2012

Peixos (continentals)

F. Casals, 2013

Algues marines planctòniques

J. Cambra, 1999

Peixos (marins)

L. Mercader, 2013

Fongs

J. Llistosella, 2012, Llimona, 1999

Amfibis

Societat Catalana d’Herpetologia, 2012

Líquens

A. Gómez, 2012

Rèptils (continentals)

Societat Catalana d’Herpetologia, 2012

Briòfits

L. Sáez, 2012

Rèptils (marins)

Societat Catalana d’Herpetologia, 2012

Plantes vasculars

L. Sáez, 2012

Ocells

Clavell et al., 2010; J. Camprodon, 1999

Invertebrats no artròpodes

InvertebraCat (BDBC), 2011

Mamífers (continentals)

Temple, Terry, 2009

Mol·luscs (continentals)

J. Corbella, 2011

Mamífers (marins)

A. Aguilar, 2012

De totes les espècies de fauna i flora presents a Catalunya, n’hi ha 56 que són d’interès comunitari, d’acord amb l’annex II de la Directiva 92/44/CEE, coneguda com a Directiva d’hàbitats: tretze de flora i 43 de fauna. Sobre el total d’espècies de l’annex, 911, Catalunya n’acull el 6,2%, una xifra notable, sobretot si es tenen en compte les dimensions de Catalunya i el fet que no té hàbitats propis de la regió macaronèsica (per a la qual hi ha definides més de 100 espècies d’interès). Pel que fa al grau d’amenaça (Figura 5.10), hi ha dades del 2002 i del 2012 sobre l’estatus d’amenaça per als ocells nidificants (ICO, 2013b). Tot i que el període d’aquest informe és 2006-2010, s’han inclòs les dades del 2002 i el 2012, una data anterior i l’altra posterior, perquè són les úniques disponibles, entenent que informen sobre els canvis ocorreguts durant el període que interessa. Figura 5.10 Espècies nidificants a Catalunya segons categories d’amenaça de la IUCN. 2013. Font: ICO, 2013b.

A Espanya es calcula que un 5% del conjunt de les espècies avaluades estan en perill crític, un 6% estan en perill i un 8% són vulnerables. Una espècie s’ha extingit en el seu estatus natural, i una altra es considera extingida (IUCN, 2013) (Figura 5.11). No es disposa d’aquestes dades a escala de Catalunya, ni per al període 2006-2010, però s’inclouen aquí perquè tenen un valor informatiu molt notable, i les dades de Catalunya hi queden incloses. L’indicador de llista vermella per a espècies europees (RLI) (Figura 5.12) mesura la proporció d’espècies que hom espera que sobrevisquin en absència d’accions de conservació addicionals, sobre un conjunt de 6.000 espècies seleccionades. Valors alts de RLI (propers a 1) indiquen baix risc d’extinció, i a la inversa: valor baixos (propers a 0) de RLI reflecteixen menys possibilitat de sobreviure. A Europa, només es disposa de dades per a ocells, amb un RLI proper a 0,9, però a escala mundial hi ha dades per a més grups.

Figura 5.11 Estat de conservació de les espècies europees a Espanya. EX (extingida); EW (extingida en estat natural); CR (en perill crític); EN (en perill); VU (vulnerable), NT (amenaçada); LC (poc preocupant). Font: IUCN, 2013.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

173

Figura 5.12 Indicador de llista vermella per a mamífers, ocells, amfibis i coralls (valoració a escala mundial). L’indicador oscil·la entre 0 i 1, i el menor risc d’extinció és el més proper a 1. 1980-2010. Font: Vié et al. 2009.

A Catalunya, hi ha dades de RLI per a ocells nidificants per als anys 2002 i 2012, 0,804 i 0,838, respectivament (Figura 5.13), la qual cosa indica que el risc d’extinció és baix, o en altres paraules, que més del 80% de les espècies es mantindran sense problemes en el futur si es conserven les condicions actuals, i que el percentatge restant té un cert risc de desaparèixer si no es prenen mesures addicionals de conservació. Les dimensions reduïdes de Catalunya i el fet que la majoria d’espècies es distribueixen entre dos llocs amb amenaces notables, com són els secans de Lleida i el delta de l’Ebre, fan que el risc d’extinció sigui, per a algunes espècies, força alt. Com que no hi ha dades disponibles per al període de l’Informe, 2006-2010, s’ha optat per incloure les úniques dades disponibles, d’abans i de després del període. Figura 5.13 Indicador de llista vermella (RLI) per a ocells nidificants a Catalunya. 2002-2012. Font: ICO, 2013b.

A partir de les dades del Banc de dades de biodiversitat de Catalunya, i en relació amb les espècies europees, s’ha estimat el valor de RLI per a altres grups faunístics, i s’han obtingut els valors següents: amfibis, 0,974; mamífers, 0,961; rèptils, 0,952. I un valor mitjà, per a totes les espècies avaluades, de 0,961. El Mapa d’àrees d’interès faunístic i florístic de Catalunya (Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural, 2005), elaborat a partir de la suma de les àrees de distribució de les espècies de flora i fauna amenaçades, permet identificar les zones més crítiques o sensibles, i és d’especial interès per a la valoració d’impactes derivats de l’activitat humana (Figura 5.14.). La capa es va generar el 2005 i fou revisada just després del període d’aquest informe, l’any 2011.

a) Races i varietats domèstiques Es considera que la ramaderia catalana té onze races domèstiques autòctones (pàgina web del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural, 2013). Les dades sobre races i varietats autòctones són escasses i s’està treballant en el Pla d’acció de la biodiversitat cultivada, que aportarà informació addicional sobre la biodiversitat vegetal d’ús agrícola i alimentari, i sobre el seu estat de conservació.

Figura 5.14 Àrees d’interès faunístic i florístic de Catalunya. 2005. Font: Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural, 2005.


174

5.2 Pressió En aquest apartat s’avaluen, principalment, els efectes que es produeixen sobre els components de la biodiversitat com a fruit de l’activitat humana. No es tracta tant d’identificar i mesurar els factors externs que generen aquesta pressió —que són de naturalesa molt diversa— sinó de mesurar els efectes que tenen sobre els hàbitats, els ecosistemes, les espècies i els processos ecològics. Per això, s’avaluen els canvis —per exemple, en els usos del sòl— més que no pas el grau d’urbanització o la distribució de les infraestructures que es construeixen, i també l’estat que en resulta —per exemple, la fragmentació dels hàbitats. Sí que s’hi inclouen, no obstant això, els factors de pressió més intrínsecament relacionats amb la biodiversitat, com és el cas de la presència d’espècies alienes o l’aprofitament directe de recursos.

5.2.1 Pèrdua i pertorbació d’hàbitats La pèrdua d’hàbitats, la fragmentació i la degradació són les pressions més significatives, a escala europea, que afecten les espècies presents a la península Ibèrica. Per a les espècies d’aigua dolça, les amenaces vénen de la sobreexplotació de l’aigua, normalment magnificada pels períodes de sequera associats al canvi climàtic, per la pol·lució i per la introducció d’espècies al·lòctones. L’agricultura i la ramaderia, en la mesura que s’han estès i intensificat, juntament amb la urbanització i el turisme, són els altres factors de pressió significatius.

a) Aspectes generals Com s’ha comentat en part a l’apartat 5.1.1 (Figura 5.2), les tendències de canvi dels usos del sòl més manifestes han estat, a Catalunya, el creixement de les zones artificials a causa principalment de la urbanització, que han augmentat considerablement (unes 12.000 ha en quatre anys), en detriment de conreus, matollars i herbassars (Taula 5.6).

b) Hàbitats forestals Els incendis forestals són un greu factor de pertorbació dels sistemes naturals a Catalunya.

Taula 5.6 Tendències de canvi en els usos del sòl. Catalunya

Estat espanyol

Europa 1990-2000

2005-2009

2000-2006

Zones artificials

6,24

21,06

7,90

Zones agrícoles

–0,82

–0,31

–0,90

Boscos i àrees seminaturals

–0,23

–0,42

5,30

Zones humides

–0,58

–0,93

–2,70

Superfícies d’aigua

5,79

2,23

4,40

Font: elaboració pròpia a partir de Mapa de cobertes del sòl de Catalunya, 2009; Observatorio de la Sostenibilidad en España, 2011; European Environment Agency, 2009a.

Taula 5.7 Superfície forestal cremada. 2006- 2011. Ha

Percentatge sobre Catalunya

2006

3.776,16

0,1176

2007

1.537,43

0,0479

2008

397,24

0,0124

2009

7.735,45

0,2409

2010

553,11

0,0172

Font: Mapa de cobertes del sòl de Catalunya, 2009; i CREAF, com. pers., 2013.

La superfície total cremada varia molt entre anys, com mostra la Taula 5.7. Els anys en què es va cremar més superfície forestal —entre el 2006 i el 2010— van ser el 2009 (gairebé 8.000 ha) i el 2006 (gairebé 4.000). La major part de la superfície cremada va afectar poques cobertes: la major part dels anys s’han cremat matollars, boscos de pi blanc, herbassars i conreus herbacis. Hi va haver, no obstant això, anys atípics, com el 2009, quan es van produir grans incendis que van afectar sobretot conreus herbacis, o l’any 2008, un any amb poca superfície cremada, però amb un percentatge important d’espècies que rarament queden afectades per incendis forestals com ara el faig i els boscos de ribera (Figura 5.15).

100% 90% 80%

altres

70%

alzinar

60%

fageda

50%

pollancres (pl)

40%

pi blanc

30% 20%

matollars

10%

conreus herbacis

0%

any 2006 any 2007 any 2008 any 2009 any 2010 (3,776 ha) (1,537 ha) (397 ha) (7,735 ha) (553 ha)

any 2011 (907 ha)

Figura 5.15 Tipus de vegetació afectada pels incendis forestals. 2006-2010. Font: CREAF, com. pers., 2013.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

175

Les dades del Programa de seguiment de la biodiversitat dels boscos de Catalunya indiquen que les suredes cremades, tot i ser escassament afectades (el màxim es va registrar l’any 2006, amb unes 120 ha), tenen una capacitat alta de recuperació de la funcionalitat, i que les tècniques de gestió que afecten el recobriment dels estrats són les que tenen més influència en la biodiversitat i la funcionalitat dels boscos (Fernández et al., 2009b).

c) Hàbitats d’aigües continentals El document Impress, generat per l’Agència Catalana de l’Aigua, va identificar com a masses d’aigua fortament modificades dinou llacs (tot i que l’estat és reversible, en la major part dels casos, perquè està estretament vinculat a l’ús hidroelèctric) i dues masses d’aigua de transició, a banda dels trams fluvials que consten a la Figura 5.16. Les afeccions que van justificar la identificació d’aquestes masses d’aigua com a altament transformades es descriuen amb més detall al capítol 3, dedicat a l’aigua, i van ser les següents: ŸŸ

Afecció per excés de nutrients i matèria orgànica d’origen urbà

ŸŸ

Afecció per excés de nitrats d’origen agrari

ŸŸ

Afecció per plaguicides i substàncies prioritàries

ŸŸ

Afeccions quantitatives en masses d’aigua subterrànies

ŸŸ

Explotació d’aigües superficials per demanda (de consum i hidroelèctrica)

Figura 5.16 Trams fluvials fortament modificats. En vermell s’indiquen els trams fluvials considerats irrecuperables. 2005. Font: Agència Catalana de l’Aigua, Document Impress, 2005.

d) Hàbitats marins i litorals

El litoral de Catalunya ha estat el territori que més ha patit la pressió humana derivada del turisme i la urbanització. L’evolució de la línia de costa, un subindicador de la transformació dels espais litorals desenvolupat per la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN) i aplicat a totes les platges sorrenques de la costa catalana, indica que, entre el 1995 i el 2010, pràcticament el 75% de la longitud total de platja va quedar afectada per erosió, de manera que l’evolució mitjana de les platges va ser de –0,9 m/any, mentre que la taxa d’erosió mitjana es va calcular en 1,7 m/any. El retrocés mitjà normal de les platges va ser de 2,4 m/any al litoral tarragoní, 1,2 m/any a les comarques de Barcelona i 0,7 m/any al litoral gironí. El sector amb més regressió va ser el delta de l’Ebre, amb valors de retrocés de fins a 22 m/any. Les dades segons categories d’estabilitat es mostren a la Taula 5.8.

Taula 5.8 Percentatge de quilòmetres de platges de Catalunya segons categories d’estabilitat de la línia de costa. m/a: metres erosionats per any. 1995-2010. Estabilitat

Girona

Barcelona

Tarragona

Catalunya

Molt bona (> 1,5 m/a)

0

9,03

15,15

10,11

Bona (entre 1,5 i 0,5 m/a)

2,31

16,19

10,15

10,69

Normal (entre 0,25 i –0,25 m/a)

38,29

10,47

8,69

15,3

Dolenta (entre –0,25 i –1,5 m/a)

41,52

45,62

39,85

42,02

Molt dolenta (< –1,5 ma/a)

17,89

17,69

25,77

21,59

Tot i no disposar d’un indicador específic de qualitat de les aigües de bany, i d’acord amb les dades de l’Agència Catalana de l’Aigua, es detecta que aquestes aigües rebien més de la meitat de les aigües residuals que es generaven a Catalunya, de prop de 9 milions d’habitants equivalents. Malgrat això, la qualitat sanitària era excel·lent en quasi tots els casos, i bona en pràcticament la totalitat dels restants. Si la qualitat no era màxima era a causa de la proximitat a desembocadures de cursos fluvials i dels efectes de les pluges intenses, variables segons els anys. Concretament, cal destacar el sanejament insuficient de rius i llacunes que afectaven les aigües costaneres de davant de la Muga, el Besòs, el Llobregat i la llacuna de la Murtra.

D’acord amb els criteris establerts per la Directiva marc de l’aigua (DMA), l’estat d’una massa d’aigua costanera integra la valoració de l’estat ecològic i de l’estat químic. L’estat d’una massa d’aigua, segons la DMA, només es pot classificar en dues categories: estat bo i estat inferior a bo. Atès el caràcter limitat d’aquesta qualificació, l’Agència Catalana de l’Aigua ha establert una qualificació intermèdia per a la valoració de l’estat de les masses d’aigua costaneres per tal de tipificar aquelles masses que, tot i no tenir un estat bo, presenten un estat proper a bo. Font: ICHN, 2012.

Segons les dades que es presenten a la Taula 5.9, en el període 2007-2010 es van assolir els objectius de bon estat en el 58% de les masses d’aigües costaneres.


176

Taula 5.9 Nombre de masses d’aigua segons la valoració de l’estat de les aigües costaneres. Resum 2007-2010. ESTAT DE LES AIGÜES COSTANERES Bo

Proper a bo

Dolent

Dades parcials

Nombre de masses

22

6

8

2

Percentatge del total

58%

16%

21%

5%

Les masses d’aigua en bon estat estaven localitzades, en general, a les comarques litorals de la demarcació de Girona fins al Maresme nord, amb excepció d’una àrea localitzada al nord del la badia de Roses. A la demarcació litoral de Tarragona, el bon estat es localitzava principalment entre les comarques del Baix Camp i el Montsià.

El 21% de masses d’aigua que no assolien l’estat bo es concentraven majoritàriament a la costa central de Catalunya, des del Maresme sud fins al sud del cap Font: Estat de les masses d’aigua a Catalunya. Resultats del Programa de Salou. És en aquest sector central costaner on es de Seguiment i Control. Dades 2007-2010. Agència Catalana de concentra la major part de la població resident i visitant l’Aigua, 2011. de la costa, on estan localitzats els principals sistemes de sanejament urbans i industrials i on els efectes de les pressions dels rius, que recullen les aigües de les conques més poblades i amb més industrialització de Catalunya, són més palpables. Al capítol 3, dedicat a l’aigua, hi ha més informació sobre aquest tema.

e) Patrimoni geològic Les amenaces més habituals sobre el patrimoni geològic solen ser les activitats extractives de minerals, roques o fòssils; els abocaments, la construcció, ampliació o modificació de vies de comunicació; el creixement urbanístic, i també determinades actituds i comportaments. Ocasionalment, algunes accions de restauració i revegetació dels talussos en algunes pedreres i el condicionament de galeries de mines comporten també amenaces. Dels 157 espais d’interès geològic identificats a l’Inventari d’espais d’interès geològic de Catalunya (IEIGC), n’hi ha 46 (un 29%) que requerien actuacions urgents, és a dir, que es trobaven en un grau d’amenaça important (entre 8 i 10 en una escala de 0 a 10). Una xifra similar (47) tenia un grau d’amenaça mitjà (de 5 a 7) i tan sols disset es considerava que no estaven amenaçats en cap sentit. Les dades procedeixen de l’estudi Impactes i amenaces existents o previsibles, sobre els espais d’interès geològic de Catalunya, i recomanacions per a la seva conservació (Departament de Medi Ambient i Habitatge, 2004). Segons aquest estudi, els espais d’interès geològic que corrien el risc de desaparèixer o de degradar-se irreversiblement o que en el seu estat en aquell moment no eren accessibles si no s’hi intervenia amb alguna actuació concreta rebien la consideració de prioritaris, i es considerava que eren 28 (pràcticament el 18% dels espais inventariats).

5.2.2 Fragmentació d’hàbitats La fragmentació dels hàbitats és una de les pressions més greus i que més compromet la conservació de la biodiversitat. La connectivitat ecològica és una lectura complementària de la fragmentació. Mesura l’afinitat entre hàbitats, i considera les barreres físiques que s’hi interposen, principalment les infraestructures, per la qual cosa els valors de fragmentació més alts (o de connectivitat més baixa) es troben al voltant de les grans àrees urbanes. La Figura 5.17 presenta la fragmentació del paisatge a la península Ibèrica, estimada com a mida de les tessel·les o polígons d’hàbitat restants en cada punt del territori, calculada amb una metodologia aplicada al conjunt d’Europa; s’assumeix que com més petites són les dimensions, més gran és la fragmentació. Tot i que l’abast territorial de la imatge no permet visualitzar amb molta precisió la informació de Catalunya, es posa de manifest quines són les àrees més fragmentades. Figura 5.17 Fragmentació del paisatge a la península Ibèrica, estimada com a mida de les tessel·les o polígons d’hàbitat restants en cada punt del territori. 2009. Font: European Environment Agency, 2011.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

177

Aquests aspectes es van diagnosticar per a Catalunya en l’elaboració del Pla territorial sectorial de la connectivitat ecològica a Catalunya (en curs de redacció en el període al qual fa referència l’Informe, i finalitzat el 2012).

5.2.3 Espècies invasores La Taula 5.10 mostra el nombre d’espècies exòtiques detectades a Catalunya els anys 2000, 2005 i 2010, amb dades obtingudes pel projecte EXOCAT (promogut pel DAAM –Generalitat de Catalunya i coordinat pel CREAF). Cal tenir present que les dades reflecteixen l’esforç de recerca més que no pas el nombre real d’espècies exòtiques presents, i no inclouen possibles extincions que s’hagin pogut produir. Cal tenir en compte que no totes les espècies de la Taula 5.10 tenen caràcter invasor o es comporten com a tals. Treballs posteriors al 2010 estan discriminant més les espècies en funció del seu comportament. Les espècies invasores tenen un grau de perillositat variable, en funció de la capacitat de colonització i expansió, de si colonitzen espais protegits i de si poden causar impactes en espècies natives. La majoria són espècies de plantes ornamentals emprades en jardineria, però també hi ha afeccions entre la fauna: ŸŸ

Les espècies exòtiques d’invertebrats aquàtics encara es troben a l’inici del procés d’invasió, com és el cas del cargol trompeta (Melanoides tuberculatus), trobat el 2009 al delta de l’Ebre; la medusa marina Mnemiopsis leidyi, detectada el 2009, l’opistobranqui Bursatella leachi, detectat el 2007 a Sant Carles de la Ràpita, o l’ascidi Microcosmus squamiger, trobat el 2009.

Taula 5.10 Espècies exòtiques i invasores a Catalunya. 2000-2010. Grup

Any 2000

Increment 2000-2005

Any 2005

Increment 2005-2010

Any 2010

Diatomees

3

4

7

1

8

Macroalgues

8

1

9

3

12 616

Plantes

533

36

569

47

Invertebrats aquàtics

23

10

33

10

43

Invertebrats terrestres

87

19

106

12

118

Peixos marins

2

1

3

2

5

Peixos

29

5

34

1

35

Amfibis

8

0

8

2

10

Rèptils

12

7

19

8

27

Ocells

87

30

117

25

142

Mamífers

10

1

11

1

12

TOTAL

802

916

1028

Font: projecte EXOCAT.

ŸŸ

La gran majoria d’invertebrats exòtics terrestres són artròpodes que s’alimenten de material vegetal i que, aprofitant l’expansió de plantes introduïdes, amplien la seva àrea de distribució fins a esdevenir plagues importants, com és el cas del morrut de les palmeres (Rhynchophorus ferrugineus) o de l’eruga barrinadora (Paysandisia archon), dues plagues de les palmeres ornamentals en expansió des de l’any 2000.

ŸŸ

segons el seu estatus invasor (A) i segons el grup d’organismes al Els peixos continentals exòtics són qual pertanyen (B). 2013. un dels grups que causen impactes ecològics més importants, sobretot per Font: projecte EXOCAT. l’esforç d’introducció que històricament s’ha vinculat a la pesca esportiva. La majoria de conques catalanes tenen més espècies exòtiques que natives, sobretot als embassaments, els aiguamolls i els trams baixos, i competeixen sovint amb espècies vulnerables o endèmiques, com ara el fartet (Aphanius iberus), el samaruc (Valencia hispanica) i l’espinós (Gasterosteus aquleatus).

ŸŸ

Entre els amfibis només s’ha detectat (fins al moment de redactar aquest informe) una espècie invasora, la granota pintada (Discoglossus pictus).

ŸŸ

Els únics rèptils considerats actualment invasors a Catalunya són la tortuga d’orelles vermelles (Trachemys scripta elegans) i la tortuga d’orelles grogues (Trachemys scripta scripta), àmpliament distribuïdes i molt ben establertes.

ŸŸ

Hi ha cinc espècies invasores d’ocells: el bec de corall senegalès (Estrilda astrild), el rossinyol del Japó (Leiothrix lutea), la cotorra argentina (Myiopsitta monachus), l a cotorra de Kramer (Psittacula krameri) i el faisà (Phasianus colchicus), aquest darrer, present a Catalunya des de temps antics.

ŸŸ

Només un mamífer és considerat invasor, el visó americà (Vison neovison).

Figura 5.18 Classificació de les 939 espècies exòtiques de Catalunya,


178 Quant als ambients afectats, com es veu al mapa de més avall (Figura 5.19), la mitjana d’espècies invasores més elevada se situava l’any 2009 a l’entorn metropolità, seguit del costaner. L’àmbit pirinenc era el menys afectat. L’abundància d’hàbitats amb gran disponibilitat de recursos (aigua i nutrients) i amb una freqüència elevada de pertorbacions (hàbitats fluvials, ruderals o agrícoles de regadiu) coincideix amb les zones de més riquesa d’espècies exòtiques.

Figura 5.19 Distribució de la riquesa total d’espècies exòtiques a Catalunya. 2009. Font: Andreu et al., 2012.

Es calcula que les espècies al·lòctones invasores causen danys a Europa per valor de 12 bilions d’euros cada any i que, de totes les espècies alienes (unes 10.000), entre el 10% i el 15% són potencialment invasores. Els riscos associats a les espècies invasores són més elevats del que es pensava i afecten la biodiversitat, la salut i el benestar humà i les economies. A Europa, entre el 1970 i el 2007, el nombre d’espècies invasores ha augmentat en un 76% (European Environment Agency, 2012b). Figura 5.20 Mapa del nombre d’espècies al·lòctones invasores més perjudicials, per país, i estimació de la densitat com a espècies per país i per 1.000 km2. Font: European Environment Agency, 2012b.

5.2.4 Aprofitaments de recursos naturals L’aprofitament fuster a Catalunya es va mantenir estable, tant per a coníferes com per a frondoses. De mitjana, entre el 2006 i el 2010 es van extreure 554.314 m3 anuals (el 80% de coníferes i el 20% de frondoses), segons dades del DAAM. De les coníferes, es va explotar preferentment pinassa, pi roig i pi blanc, i de les frondoses, pollancre, eucaliptus i castanyer. Als aprofitaments fusters cal afegir els de llenya i biomassa, sobretot d’alzina i roure, que per al període indicat representen de mitjana 160.290 t anuals. Segons les mateixes dades hi havia una tendència a l’alça en les existències: 102.054.392 m3 de l’IFN3 (dades del 2000-2001) respecte als 86.129.373 m3 de l’IFN2 (dades del 1989-1990). Pel que fa al balanç entre aprofitament i creixement, s’observa una disminució del 8,23% al 6,02%, de manera que els aprofitaments fusters estaven molt per sota de la producció biològica. Les xifres de llicències de caça i pesca són indicadors indirectes de la pressió exercida sobre les comunitats cinegètiques i de peixos. En conjunt, entre el 2000 i el 2010 les llicències de caça van tendir lleugerament a la baixa, mentre que les de pesca continental es van mantenir força estables.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

80.000

Figura 5.21 Llicències de caça i pesca continental. Nombre de llicències anuals de caça i pesca continental. 2000-2010.

70.000

Font: DAAM, 2013.

Caça

Pesca continental

100.000 90.000

Llicències

179

60.000 50.000 40.000 30.000 20.000 10.000 0

2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 Anys

Les dades de l’MCSC mostren que, entre el 2005 i el 2009, pràcticament es va duplicar la superfície de sòl denudat per causes antròpiques directes, és a dir, activitats extractives, superfícies en procés d’urbanització, abocadors, etc. Pel que fa a la pesca marítima, es tenen dades relatives a la pesca subhastada. Així, s’ha avaluat que, entre el 2006 i el 2010, les captures totals de pesca van passar de 37.000 t a 28.800. Per categories, amb independència dels anys, les espècies de peixos ossis blaus i blancs representaven aproximadament el 50% i el 30% del total de captures, respectivament. La majoria del peix es capturava amb encerclament (més del 48% de les captures), una modalitat poc selectiva. Per arrossegament es capturaven més de 10.000 t de peix anual; aquesta és una modalitat més impactant i per a la qual es regulen períodes de veda. Les dades de l’MCSC mostren que, entre el 2005 i el 2009, pràcticament es va duplicar la superfície de sòl denudat per causes antròpiques directes, és a dir, activitats extractives, superfícies en procés d’urbanització, abocadors, etc.

70.000.000

Captures totals (kg)

60.000.000 50.000.000

Figura 5.22 Evolució de les captures de pesca subhastada, entre el 1993 i el 2010 (tonyina vermella d’encerclament exclosa). Es destaca el període d’avaluació 2006-2010. Font: DAAM.

40.000.000 30.000.000 20.000.000 10.000.000

1.

99 3 1. 99 1. 4 99 5 1. 99 6 1. 99 7 1. 99 8 1. 99 9 2. 00 0 2. 00 1 2. 00 2. 2 00 3 2. 00 2. 4 00 5 2. 00 6 2. 00 7 2. 00 8 2. 00 9 2. 01 0

0


180

5.2.5 Canvi climàtic L’indicador dels efectes del canvi climàtic en ocells i papallones prové dels projectes de seguiment de la biodiversitat a Catalunya, SOCC (ocells) i CBMS (papallones), i mostra la resposta global de les poblacions d’aquests organismes al canvi climàtic (Figura 5.23). Les prediccions fetes a escala europea s’estan complint a Catalunya, i les espècies estan responent de manera clara al canvi climàtic. En conjunt, les 66 espècies que es preveia que disminuïssin estan disminuint efectivament, i les 22 que es preveia que augmentessin també ho van fer. Les dades suggereixen que el canvi climàtic és ja un dels principals factors de canvi per a la biodiversitat a Catalunya.

140

Figura 5.23 Efectes del canvi climàtic en ocells i papallones. L’indicador és el quocient entre les espècies que han de disminuir (en blau) i les que han d’augmentar (en vermell). 2002-2011.

120

Font: ICO, 2013a.

100 Quant a la fenologia de les espècies, i als canvis que pot 80 haver provocat el canvi climàtic, 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 hi ha dades relatives al període de pol·linització de les plantes, Indicador efectes canvi climàtic a les primeres arribades d’ocells Espècies que es preveu que disminueixin i als períodes de reproducció Espècies que es preveu que augmentin d’ocells. Per cap dels dos darrers paràmetres no hi ha tendències significatives i, per tant, sembla que les espècies no estan responent al canvi climàtic, almenys pel que fa a les arribades i als períodes de cria. És probable que hi hagi una adaptació deficient al canvi (i que no es detectin canvis fenològics significatius), però que alhora es produeixin canvis poblacionals vinculats al canvi climàtic. Pel que fa a la pol·linització, les dades disponibles per al període 1994-2010, més que apuntar a un possible avenç o retard de la pol·linització, posen de manifest les oscil·lacions climàtiques que periòdicament es produeixen (ICHN, 2012).

5.2.6 Altres pertorbacions i pressions a) Erosió Les dades més recents de què es disposa depassen el període d’avaluació d’aquest informe. L’Inventari nacional d’erosió de sòls 2002-2012 (INES) distingeix entre l’erosió hídrica i l’eòlica, i l’hídrica és la dominant (laminar, lineal o en massa). Identifica un 51,5% de la superfície de Catalunya afectada per pèrdues de sòl anuals inferiors a 10 t/ha/any, per erosió laminar i d’escolament. La resta del territori presentava unes pèrdues de sòl de 10 a 25 t/ha/any (23,53%) o superiors a 25 t/ha/any (19,63%). El mateix INES indica que la potencialitat del territori a patir erosió laminar i d’escolament era que un 56,86% del territori erosionable és susceptible de patir pèrdues de sòl superiors a 200 t/ha/any, en cas de perdre la coberta vegetal. No obstant això, les dades d’erosió haurien de tenir presents també les aportacions per sedimentació que es produeixen dins el territori català, i no es disposa de dades prou acurades per emetre una valoració sòlida de l’afecció real d’erosió (CREAF, com. pers.).

5.3 Resposta El document internacional més rellevant en matèria de conservació de la biodiversitat és el Conveni de Nacions Unides per a la Diversitat Biològica, del qual l’Estat espanyol és signatari. La consecució dels tres objectius del Conveni orienta les polítiques de conservació, i per tant les respostes, dels països i les regions que s’hi acullen. Es tracta de tres objectius globals: ŸŸ La conservació de la biodiversitat ŸŸ

L’ús sostenible dels seus components

ŸŸ

La participació justa i equitativa en els beneficis derivats de la utilització de recursos genètics

A finals del període d’aquest informe, l’any 2010, aquests objectius es van concretar en les anomenades fites d’Aichi, acordades a la desena Conferència de les parts signatàries del Conveni per a la diversitat biològica, dins el Pla estratègic per a la diversitat biològica 2011-2020.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

181

A Catalunya, la resposta a les pressions i les amenaces que pateix el patrimoni natural s’ha centrat en el compliment dels objectius del CBD, especialment en la millora de la conservació de la diversitat biològica i en l’ús sostenible dels recursos. I s’ha concretat en accions d’àmbits diversos: des de la planificació i la normativa orientades a la conservació de la natura, fins a actuacions concretes de conservació i ús sostenible dels recursos naturals, passant per la millora del coneixement sobre els components del patrimoni natural i els processos ecològics que proporcionen béns i serveis ambientals. Amb instruments de planificació i normativa territorial s’ha configurat una xarxa ecològica, integrada pels espais naturals protegits, que es gestiona amb diferents graus d’intensitat, en funció de la vulnerabilitat o la riquesa biològica. I els objectius de conservació s’han conciliat amb l’ordenació de l’ús públic i el desenvolupament sostenible del territori. I més enllà de mesures preventives i de planificació, també s’han dut a terme accions de recuperació i restauració d’ambients perduts o profundament alterats. De manera transversal, com a suport de totes les accions de resposta, hi ha la generació d’informació sobre biodiversitat i patrimoni natural, l’accessibilitat a la qual és fonamental per a la presa de decisions. L’avaluació i el seguiment de l’estat dels diversos components del patrimoni natural (espècies, hàbitats, geòtops, sistemes i espais naturals) ha permès prioritzar i orientar adequadament els esforços de gestió.

5.3.1 Àmbit legislatiu o estratègic Sota el marc normatiu bàsic europeu i estatal en matèria de conservació i protecció del patrimoni natural i la diversitat biològica, l’any 2008 es van iniciar els tràmits administratius per a la redacció de la Llei de la biodiversitat i el patrimoni natural de Catalunya, que es va acabar sotmetent a informació pública l’abril del 2010, després d’un extens procés previ de participació ciutadana. La tramitació es va interrompre amb el canvi de legislatura de finals del 2010. La proposta de llei s’emmarcava en la Llei 42/2007, de 13 de desembre, del patrimoni natural i la biodiversitat, i definia un nou marc per a les polítiques públiques en matèria de conservació del patrimoni natural, tot establint un nou escenari per als agents públics i privats que hi estan relacionats, per tal de garantir la conservació del capital natural de Catalunya i fer possible el manteniment dels serveis ambientals que els ecosistemes presten al benestar del conjunt de la societat. A un àmbit més estratègic, l’Estratègia de desenvolupament sostenible de Catalunya (EDSCAT) va incorporar indicadors i línies d’actuació orientats a la conservació de la natura i dels béns i els serveis dels ecosistemes. Per exemple, s’hi plantejava l’objectiu de mantenir un percentatge de naturalitat del territori semblant al d’aquell moment, o bé incrementar els espais naturals protegits que es gestionaven amb un nivell alt d’intensitat. D’altra banda, es van reforçar els vincles amb les organitzacions internacionals més rellevants en matèria de conservació de la biodiversitat, i es va reforçar la col·laboració amb altres governs subestatals d’arreu del món en matèria de biodiversitat i desenvolupament sostenible. L’any 2008, en col·laboració amb el Ministeri de Medi Ambient i l’Ajuntament de Barcelona es va celebrar a Barcelona el Congrés Mundial de la IUCN, amb més de 8.000 participants. També, amb el Secretariat del Conveni de diversitat biològica, es van establir vincles de col·laboració, i s’ha exercit la copresidència de nrg4SD, la Xarxa de Governs Regionals per al Desenvolupament Sostenible des del 2008, bo i formant part, entre d’altres, del grup de treball sobre polítiques de biodiversitat.

5.3.2 Declaració, planificació i gestió d’espais naturals protegits Entre els anys 2006 i 2010, la declaració, la planificació i la gestió dels espais inclosos al PEIN i a la Xarxa Natura 2000 depenia del que era el Departament de Medi Ambient i Habitatge. Amb posterioritat, les competències es van repartir entre l’actual Departament de Territori i Sostenibilitat (DTES) i el d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (DAAM).

a) Declaració i planificació A Catalunya, un 31,6% del territori formava part del Sistema d’espais naturals protegits, i pràcticament tot estava inclòs dins la Xarxa Natura 2000 (un 96% de la superfície protegida terrestre i un 99% de la marina). L’evolució de la superfície protegida, des del 1992 fins al 2010, va ser molt notable (Figura 5.24). A mitjan l’any 2006, amb l’aprovació de la Xarxa Natura 2000, es va produir un increment molt notable de la superfície total protegida. Figura 5.24 Evolució del sistema d’espais naturals protegits a Catalunya. 1992-2010.

Any 1992

Any 1996

Any 2010

Font: elaboració pròpia, 2013.


182 El nombre d’espais naturals protegits, l’any 2010, era de 164, repartits entre deu figures de protecció diferents (Figura 5.25). D’acord amb la Llei que defineix les categories de protecció dels espais naturals (Llei 12/1985, de 13 de juny, d’espais naturals), es consideren espais de protecció especial (ENPE) els parcs nacionals, els paratges naturals d’interès nacional, les reserves naturals integrals, les reserves naturals parcials i els parcs naturals, que representaven el 2010 un 25,7% de la superfície protegida.

29,90 30,77 30

Percentatge sobre Catalunya

25

20

15

10 6,99 5

0

0,07 0,07 EIN

RNFS

0,96 0,95

0,43 0,43

0,37 0,37

0,06 0,06

0,43 0,41

ZPP

PNac

PNIN

RNI

RNP

7,57

PNat

Figura 5.25 Superfície relativa dels espais naturals protegits de Catalunya els anys 2006 i 2010. Llegenda: EIN (espai d’interès natural); RNFS (reserva natural de fauna salvatge); ZPP (zona perifèrica de protecció); PNac (parc nacional); PNIN (paratge natural d’interès nacional); RNI (reserva natural integral); RNP (reserva natural parcial); PNat (parc natural). Font: elaboració pròpia, 2013.

Dels tretze parcs naturals existents l’any 2010, el Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter i el Parc Natural de Collserola van ser declarats l’any 2010. La resta havien estat declarats amb anterioritat al 2003. L’any 2010, el 25,7% de la superfície protegida corresponia a espais naturals de protecció especial, que en conjunt ocupaven el 8,13% de la superfície de Catalunya. L’any 2006, la Generalitat de Catalunya va aprovar la proposta catalana a la xarxa europea Natura 2000. Aleshores incloïa 957.000 ha terrestres (29,8% del territori) i 84.100 ha marines. L’any 2010 hi havia 977.224 ha terrestres (30,44%) i 85.141 ha marines, perquè el 2009, a requeriment de la Comissió Europea, s’hi va fer encara una darrera ampliació (Taula 5.11). Es calcula que l’aportació de Catalunya al total europeu de la Xarxa Natura 2000 és de l’1,12%, i que més del 80% del territori que conforma la xarxa catalana està cobert per hàbitats naturals. La Xarxa Natura 2000 a Catalunya comprèn majoritàriament espais de l’àrea biogeogràfica mediterrània, tot i que també hi ha llocs Natura 2000 a l’àrea alpina (Pirineu i Prepirineu). Hi ha 115 espais declarats llocs d’importància comunitària (LIC) i 73 espais declarats zones d’especial protecció per a les aus (ZEPA), i un alt grau de coincidència entre aquestes figures: totes les ZEPA excepte dues són també LIC. Hi ha set indrets que, sent alhora LIC i ZEPA, tenen la superfície delimitada com a ZEPA superior a la de LIC.

Taula 5.11 Superfície protegida a Catalunya i a Espanya. 2006-2010. Catalunya Any 2006

Any 2010

Espanya Any 2010 %

ha % ha % Superfície protegida total Terrestre 989.133,76 30,81 1.016.623,94 31,66 27,66 Marina 86.054,17 86.101,95 Xarxa Natura 2000 Terrestre 957.051,0 29,81 977.224,0 30,44 27,13 Marina 83.049,0 85.141,0 Total 1.040.100,0 1.062.365,0 Font: per a Catalunya, elaboració pròpia de la Direcció General de Polítiques Ambientals; per a Espanya, Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente, 2012.

Alguns dels espais naturals protegits pertanyen també a altres figures de protecció d’escala internacional, derivades de convenis, com ara el de Ramsar (de zones humides) i el de protecció de la Mediterrània (que declara les zones d’especial interès per a la Mediterrània, ZEPIM) o de xarxes com la del programa Home i Biosfera de la UNESCO, sota la qual es designen les reserves de la biosfera. A Catalunya hi ha la Reserva de la Biosfera del Montseny, coincident amb el parc natural homònim, dues de les nou ZEPIM declarades a Espanya (el Parc Natural de Cap de Creus i les Illes Medes; el 9% del total protegit a Espanya) i quatre zones Ramsar (aiguamolls de l’Empordà, estany de Banyoles, delta de l’Ebre i Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici), que representen gairebé el 2% del territori de Catalunya.


Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya

183

Pel que fa a la planificació, segons la Llei 12/1985, d’espais naturals, els espais naturals protegits a Catalunya disposen de dos tipus d’instruments normatius d’ordenació i planificació dels usos i de la gestió: els plans especials de protecció de