Page 1


01


08. L’escola la Moleta fa 25 anys Vicent Cabos i Serra 10. Vivències

Pilar Millan i Alminyana

12. Qué entenem per Valors

Raquel Salvador i Aparici

14. Rememorant les meues vivències a la Moleta Isabel Alcàzar i Porras 16. Ja fa temps que deuríem ser europeus Rosário Gaya 18. La Mainada

Tica Tido

18. Una vesprada de juliol a Catí

Tica Tido

20. Records d’un somni Vicent Aragó 22. Homenatge a Rosa Bueno

escola la Moleta

22. Records d’una mestra

Maruja Galindo

24. Una hora d’exercici diari a l’escola?

Maria Martínez i Torres

26. Ja fa vint-i-cinc anys...

Joan Llís Pi i Villanueva

28. Quan pense en l’escola Miquel Ortega i Caro 30. Text 1 32. Educar pel futur 34. La Moleta

Josep Penyarroja i Gonzàlez Vanessa Pi i Giménez Josep Vicent Segarra i Solà

34. Com passa el temps

Pedro Bonaque i Nebot

36. Els demés

Nereida López i Marco

38. Text 2

Amanda Vilar i Igualada

40. Petjades en el temps

Marta Garcia i Ganau

40. Article per a la revista la Milotxa

Conxa Jorge i Ballester

42. Vint-i-cinc Jordi Cabos i Millan

02


GRÀCIES! LA NOSTRA HISTÒRIA (qui perd els origens per la identitat)

Les persones són importants. Tan importants són les que formen part, ara, de la nostra escola com les que n’han format part en algun moment de la seua història. RafaAdrian IsabelAlcàza rVicentAragó JoaquimAusina JossepAznar PiliAznar AmparoBeltran EmiliBeltran TeresaBon VicentCabos AntoniCanals IsabelCubells Encarna Encarni ValentinaEsteso MªDolorsForner PilarForner HerminiaFuertes MarujaGalindo TereGanau ManelGarcia PuraGarcia RosarioGaya SílviaGiménez MartíGómez AmparoGozalbo MariGràcia PepaGrau ConxaJorge FinaLópez NereidaLópez FinaMartin MariaMartínez PilarMillan TicaMingarro CristóbalMontesinos MªJesúsOrenga M.TeresaPardinyez JoaquinaPaula ElenaPérez ArturPetit EsterRamonilles FinaRebollar PilarRibera LolaRoca LlucRuiz M.CarmenSalvador M.CintaS.Francisaco TicaTido FinaValls J.LluísBarrios PilarMonferrer JoanRodrigo MªTeresaPérez MarisaFebrer A.M.Catelló YolandaAvilés RosaLaparra MªBelenAlvarez RaquelSanchez SilviaNavarro ElenaValbuena RemeiMatias PatríciaOrtiz PazGuzman CastoDíaz VerònicaCasares V.JavierMonsell MerxeAusina FinaDiago PilarSornichero RemeiMallol CarmeFont CeliaCrisol AnaLeiva NatividadFernàndez AlíciaElena JúliaHernàndez AlíciaVidal A.JesúsGàlvez Diana ElenaPérez ElenaEsteve EvaSampedro ImmaPallardó IsabelMarín JoaquinaArzo Joaquina LaliLópez LaureAragó LídiaEsteve LolesPallardó LuciaGuzman MªDolors MargaridaCentelles MariaJ.Arnau XariSegarra MartíGómez MercéAznar Mila MiquelOrtega PalomaPeirats RebecaMartínez TicaPlanelles XariCanós XariJorge XariRoig.

03


04


05


06


07


L’ESCOLA LA MOLETA FA 25 ANYS Era una època aquella en la que un alt percentatge de valencians, no era conscient del perill de desaparició de la nostra llengua al nostre País Valencià (no sé si això ha canviat gens desprès de tot aquest temps). Molts pensaven que la llengua que veritablement importava aprendre en l’escola era el castellà i estaven en contra de l’aprenentatge en valencià i, fins i tot alguns, en contra de l’aprenentatge del valencià, com assignatura, en les escoles..... A l’hivern de 1988 un grup de pares, mares i mestres, constituïts en el “Col·lectiu per l’escola en valencià de la Vall d’Uixó”, varen decidir fer front a aquesta situació i, aprofitant l’existència d’un edifici escolar que hom estava acabant de construir en l’Avinguda Sud-oest, a la vora del Polígon de la Moleta i amb el qual la pròpia administració educativa no sabia que fer, decideix demanar a la Conselleria d’Educació de Castelló, la creació d’una escola nova, d’una escola en valencià. Els membres d’aquest “Col·lectiu per l’escola en valencià” varen fer tot el que varen saber, i més, per tal d’aconseguir l’escola que volien. Es van entrevistar amb les autoritats educatives d’aleshores (Cap de Serveis de Castelló i Inspecció) en repetides ocasions. Van convocar la ciutadania del poble a reunions informatives per donar-los a conèixer el projecte d’escola que estaven defensant i volien aconseguir. Calia convèncer els vallers que una escola en valencià no solament és bona perquè els nostres fills aprenen amb normalitat la seua llengua sinó perquè és la “millor manera d’aprendre” fins i tot el castellà. Van tindre la feliç idea de participar com a “Escola la Moleta en projecte” en la primera “Festa per la Llengua” del Pinar de Castelló. Allà és on es va acabar d’aconseguir de l’administració (present en la festa) l’escola completa, amb tots els cursos. Una fita, aquesta, que difícilment hom havia aconseguit fins aleshores: el naixement d’una escola en valencià, que obriria les portes al setembre, amb tots i cada un dels cursos d’Infantil (4 i 5 anys) i de la EGB (de 1r fins a vuité i amb el cinqué duplicat). Un total de 264 alumnes juntament amb els seus pares i els seus mestres varen inaugurar la nova escola “LA MOLETA”.

A la vegada que als mestres del primer claustre, cal treure a la llum la gent que formaren la primera Junta de l’APA de l’escola, gràcies a la qual tot allò va ser possible: Josep Penyarroja (president), Vicent Martínez, Josep V. Font, Teresa Castelló, Manuel Salvador, Joan lluís Pi, Manolo Talamantes, Miquel Ortega, Rafael Orenga, Mateu Aguilella, Vicent Aparici, Xavier Borràs, M. Carme Esbrí, Vicent Casanova, J. Lluís Castelló, Federico Castelló, Tica Ferreres, Vicent Clavell, Remei Mallol, Roger Franco, Manuel Frias, Roser Segarra, Vicent Gargallo, Isabel Aranda, Ma. Dolors Algar, Joaquim Molina, Teresa Ortiz, Ma. Rosa Segarra, Josep Pallardó, Pilar Sornichero, Vicent Zaragoza, Joan Sànchez, Pere Fernàndez, Vicent Traver, Úrsula Segarra, J. Ramón Aragonés, Ximo Beltran, Josep Losilla, Ximo Climent, Eusebi Moreno, Mila Casanova, Pruden Paricio, Tica Valverde, Teresa Ortiz, J.Tomàs Ruiz, Teresa Porcar, .........i tants d’altres que varen treballar, per l’escola i que no estan en aquesta relació. El gran repte era demostrar que l’escola pública valenciana i en valencià, podia arribar a tindre, si més no, la mateixa qualitat que la millor escola en castellà. Es respirava il·lusió i treball en el professorat i en els pares i mares i motivació en el alumnes. L’escola la Moleta va esdevindre, durant anys, un referent d’eixa escola pública que volia ser des dels seus inicis. Un indicador d’això mateix són els dos guardons atorgats per la Fundació Jaume I, els premis Baldiri Reixach, un en l’any 93 als alumnes de cinqué nivell pel seu treball sobre el poble i l’altre en l’any 96 a l’Escola sencera “per oferir als seus convilatans una escola arrelada i de qualitat i per contribuir decisivament a l’extensió de l’ús de la llengua del país en l’ensenyament i a la dinamització del moviment d’escoles valencianes”. La Moleta continua en la mateixa línia, treballant per aconseguir un ensenyament públic, en valencià i de qualitat al nostre País Valencià. L’ENHORABONA A L’ESCOLA LA MOLETA.

PER MOLTS ANYS!!

Allò va ser un esdeveniment històric. La força i la il·lusió d’aquells pares i mares i d’aquelles i d’aquells mestres va quallar en l’escola que volien. L’1 de setembre de 1988 començava el primer curs de l’Escola la Moleta, el curs 198889 .Tot estava per fer i amb una gran il·lusió per part de tots, l’escola va començar a caminar.

Vicent Cabos i Serra Director de l’escola la Moleta

08


09


VIVÈNCIES Al mateix temps que va nàixer el meu fill menut, estava naixent l’escola que seria el meu lloc de treball per sempre i la segona casa per a mi i la meua família. El procés de preparar el començament del curs va estar molt treballat per part dels pares i mestres. Calia aconseguir un alumnat i entrar en contacte amb escoles valencianes que ja funcionaven, per veure com aplicaven les metodologies més participatives i arrelades a l’entorn. L’edifici era nou, amb grans espais i un gran pati, però no n’hi havia cap arbre. Això ens va facilitar plantar arbres del nostre entorn: carrasques, sureres, tamarius, moreres, pins i ..... les oliveres. El dia que van portar l’olivera gran, la primera, va ser un gran espectacle, veure-la dalt del camió i, després, com la plantaven ajudant-se d’un camió-grua. Al pati d’infantil, feia falta una fonteta i vàrem tindre el privilegi de que ens la feren en l’Escola Taller de l’Ajuntament, que per aquell temps era un taller de picapedrers que estaven restaurant el campanar de l’Assumpció. La fonteta la va fer Ma. Jesús Valladolid. Jo sempre he pensat que és la fonteta amb major valor artístic i més bonica de La Vall. A nivell educatiu tractàvem de tenir, en tot moment, l’escola oberta als pares, que ens oferien la seua col·laboració. Recorde, especialment la de Vicent Gargallo, amb les donacions de taulellets (entre altres, el del xiquet amb la milotxa), les col·laboracions en els tallers de cuina amb Loli i Tere, el taller de costura que ens feia Alícia, el taller de cabuts de festa que va fer Miquel Ortega, taller de circulació i trànsit de Joaquim Climent, Handbol de Fernando Garrido, Dansa de la Jota vallera amb Vicent “el Terrero”, etc. Les participacions en la festa de la Tardor amb l’aportació de coques, infusions, el xocolate de Carnestoltes. Recorde que el lema del primer Carnestoltes va ser “Cafès La Molieta” en al·lusió a la “i” del nom de laVall d’Uixó que en aquell moment reivindicàvem. Tots els pares-mares que van participar i els-les mestres anàvem disfressats de sacs de cafè.

Un record molt grat i divertit, va estar quan part de la comunitat escolar vam anar, en una excursió llampec, d’una vesprada-nit, a Barcelona, a recollir el Premi Baldiri Reixach que ens va entregar al Palau de la Generalitat de Catalunya el mateix President Jordi Pujol. La nostra escola sempre ha estat caracteritzada pel coneixement i l’estima del Medi Ambient i recorde amb molt de carinyo les moltes excursions fetes a diferents paratges i llocs de la Serra Espadà (Ain, Eslida, Artana,...) i les estades de fi de curs a llocs diversos com ara les acampades en Sant Joan de Penyagolosa, Alcossebre, als albergs de Natura (La Surera d’Almedíjar, “SEIDIA” en Benassal,......) Aules de la Mar (l’Alberg de Benicarló o Benicàssim), Les estades al Mas de Borràs de Villahermosa, el Parc Adai de Nàquera i tantes altres. També ha estat enriquidor el fer un hortet en la nostra escola. Açò ens permet mantenir un contacte directe amb la natura. Els nostres alumnes poden estudiar les plantes i tindre cura d’elles, en els seus diferents estadis de creixement, des de la plantació fins la producció del fruit. Alguns records que tinc són de tristesa per la mort de dos alumnes en edat escolar (Laia Sanz i Jéssica Asensio) i de la mare d’un alumne de la meua classe i membre molt activa de l’AMPA, a més de presidenta, (Rosa Bueno). Amb el temps alguns companys i companyes han anat jubilant-se: Emili, Maruja, Vicent, Artur, Casto, Tica, Ma Cinta i Pepe. Altres prompte ho farem. Però si haguera de començar una altra vegada a treballar m’agradaria tornar-ho a fer en La Moleta perque sempre he treballat i treballe contenta i amb ganes i des d’ací vull donar gràcies a tots els pares i mares dels alumnes que he tingut per la seua confiança i col·laboració al llarg d’aquests vint-i-cinc anys.

Com escola valenciana que som, vam participar amb l’aportació d’un “mariscalet” al mural, que va dissenyar Xavier Mariscal per a la Festa per la Llengua que es va celebrar a València ( amb el lema “Estimem la nostra llengua”) i que era un puzzle de 513 mariscalets, aportats per totes i cadascuna de les escoles que vam participar d’arreu del País. Aquest dia, igual que en altres celebracions de la “Festa per la Llengua”, va estar ple de vivències positives i enriquidores pel contacte amb altres escoles, i a nivell familiar els meus fills sempre esperaven que arribés el dia de la Festa. Durant la setmana anterior sempre preparem els tallers que oferim en la Festa: panets de figa, (amb ells ens vam donar a conèixer en el Pinar de Castelló), blavons pintats, punts de llibre, voladorets, etc.

Pilar Millan i Almiñana mestra de l’escola la Moleta

10


11


QUÈ ENTENEM PER VALORS? Quan em varen plantejar escriure un article per a la revista de l’escola, vaig tindre molts dubtes sobre la meua capacitat per tal de fer-vos arribar un tema atractiu, que ens afecte i que ens interesse. Sóc mare de dos fills i a mi em sembla que va ser ahir quan era jo la xiqueta que anava a l’escola. I això m’ha fet plantejar-me moltes coses. He repassat mentalment (tirant mà de la memòria episòdica) la meua infantesa, les coses que feia i el valor que donava a moltíssimes coses que ara no signifiquen res per a quasi ningú. Realment som conscients del camí que estem llaurant als nostres fills? Trobe que no. Quan jo era menuda em cuidava la meua iaia perquè els meus pares treballaven tot el dia. Recorde amb certa nostàlgia i també amb un poc de tristor el fet que ma mare no vinguera mai a recollir-me a l’escola, que no em preparés el berenar i no em duguera al parc… Tot i això, he d’agrair-los moltes coses, ja que gràcies al seu esforç no ens ha faltat mai de res en cap aspecte; però el que considere fonamental és tot el que m’han ensenyat a valorar i respectar. Ara em fa gràcia escoltar el comentari de que “no és la quantitat de temps, sinó la qualitat de temps que passem amb els nostres fills” Doncs,estic a favor i en contra de la famosa frase. Jo he passat poc de temps amb els meus pares, però sé que sempre han estat al meu costat, que m’han educat per damunt de tot en saber “ser persones”, que les coses no s’aconsegueixen sense esforç i que la vida no és fácil. Mai oblidaré el que em va costar aconseguir que els “reis d’orient” em dugueren la Barbie, la meua primera megafamosa nina de Mattel. Em va durar un fum d’anys, jugava hores i hores….només amb una nina i la meua imaginació. Quants joguets tenen ara els nostres fills? Tenen temps per a jugar? I si el tenen, realment saben jugar i valorar l’esforç que suposa per a uns pares poder comprar eixa joguina?

La cultura i l’educació són molt importants, d’això ningú tenim cap dubte; però, pense que per a un xiquet de tres anys és més enriquidor anar al parc a obsevar les fulles que cauen dels arbres, els gossets que passegen, que la mare els conte històries fantàstiques on ells són els protagonistes… És més autèntic tot això que anar a clases d’anglés amb el propòsit de que estiguen ocupats i “no ens molesten”. Penseu en les persones que coneixeu del vostre voltant que, sense tanta pressió quan eren menuts, ara són persones amb carreres universitàries, idiomes i un futur més o menys estable. I el més curiós de tot és que són persones amb uns valors que no s’aprenen en cap acadèmia, que respecten els majors, els seus superiors en el treball, es seus pares i la societat en general. En canvi, els adolescents d’avui saben molt de tot: d’assetjament escolar, de gravar i penjar al youtube imatges més que vergonyoses, fer botellot i parlar amb molt poca educació a les persones a les que haurien de respectar per damunt de tot. Evidentment hi ha excepcions, però poques. Així doncs, us deixe que reflexioneu sobre aquest tema que donaria per escriure fulls i fulls, on la principal idea que hem de treure de tot açò és la importància que té educar els nostres fills en les coses que els faran ser grans persones, per damunt del seu nivell intel·lectual. Disfruteu de la companyia dels vostres xiquets, conteu-los històries de quan ereu menuts, parleu amb ells de forma oberta i confiada, perquè eixe temps mai torna, i us assegure que el dia de demà agrairan eixes estones amb els seus pares.

La resposta a tot açò és evident: tenen de tot, no juguen amb res, i tampoc tenen temps. Considere que és una llàstima que la societat actual ens arrossegue cap a una espiral d’individualisme, de poder per damunt del altres, de ser millor que l’amic en tot (millor roba, millor col.legi, més joguines, més viatges, etc). Qué és el que volem que siguen els nostres fills? unes persones de profit o unes persones profitoses? Els de la meua generació jugàvem al carrer, anàvem a classes d’anglés, a gimnàstica; però se’ns plantejava com a una diversió, no com a una obligació i un estrés constant per a ser superiors a la resta.

Raquel Salvador i Aparici exalumna i presidenta actual de l’AMPA

12


13


REMEMORANT LES MEUES VIVÈNCIES A LA MOLETA Recorde la primera vegada que em van dir que el meu nou destí era el centre de la Moleta en La Vall, no m’ ho podia creure. Em trobava en una excursió als bombers de Castelló amb els meus alumnes de Morella, que era la localitat on estava treballant en aquell temps. Quina alegria!, després de sis anys en Barcelona i tres en Morella, per fi anava a casa. El primer dia que em vaig incorporar a la Moleta, només portava quatre anys en funcionament. Vaig conèixer als meus companys que, molt simpàtics, em van mostrar totes les estàncies. Jo venia d’una escola molt tradicional i de sobte em vaig trobar amb una escola plena d’expectatives i d’activitats, tal com jo desitjava. La veritat és que han passat molts anys, han quedat moltes vivències en el meu cor i moltes persones en el meu record, sobretot les meues companyes de cicle: Tica i Maria Cinta amb les que vaig conviure i compartir tantes experiències, treballs, eixides, projectes... Elles formen una part important en la meua trajectòria dins la Moleta, per això les recorde amb molta estima. Després es va incorporar Ester i més tard van arribar Conxa, Sílvia i Maite. Elles son primordials per a mi perquè m’acompanyen en el meu camí com a mestra d’Infantil; és molt bonic saber que estan ací, al meu costat, en qualsevol moment. A elles vull donarles les gràcies per compartir amb mi cada moment i cada dia. De tots els professors que han treballat en la Moleta, recorde d’una manera especial a Vicent Aragó i Maruja, no m’imagine la existència de la Moleta sense ells. Tampoc sense Vicent Cabos i Pilar, que sempre s’han implicat i responsabilitzat al màxim possible en tots els actes de la nostra escola. Però no cal dir que els demés també han tingut un paper molt important en la gran labor que és portar una escola endavant. Aquests últims anys han anat incorporant-se companyes noves que ens han donat un aire nou i fresc a l’escola. Pense que tots formem com una gran família en la que treballem i ens recolzem mútuament.

Em ve al pensament el viatge que vam fer a Barcelona perquè havíem guanyat un premi del concurs Baldiri Reixac, que convoca la fundació Jaume I per promoure i estimular la nostra llengua i en el que cada any participa l’escola. Va estar molt bé perquè venien també mares, pares i alguns alumnes. Va ser un dia molt especial, l’acte va tindre lloc al palau de la Generalitat i el presidia el mateix Jordi Pujol. Jo anava amb febre però no m’ho vaig voler perdre. He de dir que sóc molt feliç ací a la Moleta, amb els meus alumnes, que enguany tenen tres anys i són encantadors. Els encisa l’anglès amb Nereida i Fran i aprenen molt ràpid amb les diverses activitats. Crec que els professors d’aquesta escola assolim un paper molt important en la vida dels nostres alumnes perquè no només els ensenyem a llegir, escriure, comptar, sumar, restar...; també els instruïm per viure i conviure des de la educació, amb valors i bones actituds i així els ajudem en el seu procés de creixement. A més a més, en la Moleta fem jocs populars tradicionals i d’ara, cantem, ballem, fem teatre, psicomotricitat, aprenem música, anglès, informàtica...,plantem i collim en el nostre hortet, fem poesia, participem en la ràdio i el més emocionant, els encaminem a volar ben alt, com la nostra MILOTXA. Fem activitats obertes als pares i a les famílies per que s’integren millor i puguen compartir amb els fills, l’ambient escolar. Som una escola compromesa, implicada i oberta a tots els esdeveniments que ens envolten, tant escolars com socials. Estimats companys/es,educadores, pares i mares, alumnes, conserges, cuineres..., junts som imparables, endavant!!!. No puc acabar sense mencionar dues persones molt especials que han enriquit la nostra convivència en la Moleta, que són dos àngels que volen al nostre costat: LAIA I ROSA, us estimem molt, continueu en el nostre cor i heu deixat una emprenta molt important i especial en la nostra escola!

També han format part important de l’ escola, les educadores. N’han hagut tantes i quina la millor, però la que ha estat sempre i pense que la Moleta no seria la mateixa sense ella, és Alícia. Ella sempre ha fet de la nostra escola, un lloc captivador amb la seua alegria, el seu entusiasme i els seus treballs artístics.

Només em queda desitjar el millor per a tots i totes les persones que han passat per aquesta escola, espere que vinguen a compartir amb nosaltres el nostre 25 ANIVERSARI per reviure i commemorar la història de la nostra estimada escola, de la que tots formem part.

Cóm oblidar-me de Casto. No crec que en cap escola haja hagut mai un conserge com ell: treballador i atent fins extrems il·limitats. Gràcies Casto, per tot. Després, la nostra benvolguda Vero, sempre tan atenta i tan activa, quina pena quan va marxar!, quin buit ens va deixar!. Ara tenim a Javier i a Merxe que són un encant i ens ajuden en tot el necessari.

Una càlida abraçada per a tots!!!

Isabel Alcàzar i Porras mestra de l’escola la Moleta

14


15


JA FA TEMPS QUE DEURÍEM SER EUROPEUS Sembla que de sobte enguany, les escoles hem descobert la dimensió europeista de l’escola i s’han el.laborat programes plurilingües on aquesta ha quedat reflectida. Però cal dir que la nostra escola ja va veure la necessitat d’incloure-la al seu currículum ara fa exactament 14 anys.

Malgrat açò una realitat em va pegar amb tota la cara: LA GRAN DIFERÈNCIA entre les escoles del nord i del sud, us ho explique. En aquest projecte hi havia una escola de Noruega, una de Txèquia, una d’Itàlia, una de Grècia, una de França i finalment nosaltres d’Espanya.

Era el febrer de 1999 quan tres mestres de l’escola (Vicent Aragó, Rosario Gaya i Tica Mingarro) vam veure la possibilitat de fer un projecte COMENIUS.

Quan vam visitar l’escola en Oslo (Noruega) semblava que havíem canviat de món. Una escola de fusta, cuidada, totes les sabates a l’entrada, cada aula amb dos professors, i al migdia tothom a casa…L’ideal per a una escola.

Comenius és un projecte de treball amb escoles d’altres països d’Europa, té una durada de 3 anys. Per desenvolupar-lo es fan unes trobades de mestres representants de cada centre, per poder intercanviar i compartir diverses formes d’organització, de funcionament.... A cada trobada es fa una visita a l’escola/es del projecte, i una reunió on s’estableix el pla de treball. Es planifiquen activitats que impliquen a l’alumnat de cada centre, s’intercanvien els treballs previstos, es transmet la informació de l’experiència dels/les mestres representants als/les companys/es de l’escola i als/les alumnes. També es planifiquen activitats de difusió del projecte. Val a dir que sense el recolzament del director d’aquell moment Josep Aznar i de la resta del claustre el projecte no hauria vist la llum mai. Érem quatre escoles: una d’Itàlia, una de Zamora, una de França i nosaltres. En aquest projecte el tema central va ser les festes i tradicions dels països participants i que a més a més formaren part del currículum escolar. Experiències com aquesta, condueixen a un pensament més obert i a viure plenament la interculturalitat. L’experiència va ser tan positiva que a l’any 2003 vàrem repetir projecte. Alguns mestres de l’escola havien canviat però el claustre va continuar amb la seva implicació. El grup de representants va canviar ara Pili, Cristóbal i Rafa junt amb mi érem el grup viatger. Aquest segon projecte sota el títol “What stones tell” “El que conten les pedres” va ser el que em va descobrir la importància de la incorporació de les Noves Tecnologies a l’escola. Vam començar a utilitzar el correu electrònic com eina fonamental de comunicació. L’escola va comprar la primera màquina de fotografia digital, fins ara fèiem fotos en rodet i escanejàvem si calia usar-les. Vaig aprendre a fer les Power Points, vam fer pel·lícules que vam presentar al Festival de cine escolar “Tirant lo Blanc” a València…Quins temps!!!! Quan la nostra escola va ser el lloc de trobada la resta de representants va vindre a la Vall d’Uixó. L’alcalde Josep Tur ens va rebre i junt a altres regidors va parlar de la importància d’aquests tipus de projectes.

A França eren un conjunt de xicotetes escoles rurals que permetien que cap xiquet ni xiqueta viatjara per anar a l’escola. Així els pobles continuaven tenint vida. A Txèquia i Itália eren nivells d’ESO però l’ambient molt familiar. Grècia era l’escola més gran, la que tenia un funcionament més semblant a les nostres. Així i tot era el domini de l’anglès per part del professorat i de la població en general el que més ens diferenciava. Efectivament el nivell de competència lingüística de la nostra població escolar no tenia res a veure amb el de la seva. Analitzant un poc el per què d’aquesta diferència cal parlar d’una concepció distinta de l’anglès que tenen en altres països. Han assumit que és la llengua de connexió entre les distintes nacions, la llengua dels negocis, la llengua per a viatjar, per a ampliar coneixements, de les noves tecnologies… No renuncien per a res de la seva cultura; pel contrari saben cançons populars, els balls folklòrics, les llegendes, lligen en la seva llengua però fa temps han pujat al tren de l’estudi i incorporació de l’anglès a les seves vides diàries amb tota normalitat. No és estrany que les pel·lícules no es doblen de l’anglès o que, qualsevol cambrer o persona que treballa al supermercat , àrea de servei o al centre de salut tinga un nivell mínim d’anglès que permet una comunicació amb l’altra persona de l’altre país. Això vol dir que NO SOLS CAL fer projectes escolars per a que els alumnes dominen l’anglès, altra volta es cau en l’errada de pensar que l’escola ha de ser l’únic lloc on aprendre llengua estrangera. Pel contrari CAL AFEGIR mesures socials més generals. Per favor que sigam Europa però de veritat!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Rosario Gaya mestra de l’escola la Moleta

16


17


LA

MAINADA

UNA

VESPRADA

DE

JULIOL

A

CATÍ

Peus menudets, petjades corrent per la rampa

Dissabte de vesprada cel i muntanyes

al darrera del camió de joguina.

es fonen en un estrèpit so

És el dia del pati gran, és el dia de l’olivera.

una forta pluja trenca el tranquil vespre

Diuen que allí on les rialles dels menuts prenen so,

i tot el brancatge trontolla,

allí habiten les fades, són eixes papallones blanquetes menudes i xicotetes

les fines fulles grogues cauen a terra

que acaronen els infants,

i tot seguit es fa rierol.

i com ells també juguen sota l’olivera

Pluja, vent soroll i flaire d’alta muntanya on els oms de davant casa sonen com remor de mar brava.

i estan en el somriure de cada nen amb el seu batec d’ales de polç de somnis i d’esperança de futur. Peus menudets damunt d’un pot amb una corda,

Pluja tota la vesprada i en la cambra amb un somni dolç, dorm el meu estimat. La pluja damunt de la teulada és com cançó de nadó.

les primeres passes i es cau a terra, sempre es fica dret i comença de nou, perquè caminar siga damunt d’un pot o del terra és sempre avançar. És un dia de joguines, al pati gran de l’olivera.

Tica Tido

Tica Tido

18


19


RECORDS D’UN SOMNI La vida en l’escola és d’una intensitat tan especial que es fa necessari retirar-se un poc per a contemplar el camí fet, i més quan el camí fet és ja de vint-i-cinc anys. Aquesta celebració ens recorda l’envelliment propi i ens aferma en la idea de que som el passat i de que ja no tindrem un altre passat. Són els nostres límits humans i al mateix temps ens uneix un sentiment col.lectiu de tindre un passat comú...el de La Moleta. Teníem el futur en les nostres mans. L’hem construït i hem acabat sent fruit del passat. Som el que hem fet. La Moleta és com un teixit realitzat durant molts anys. Un teixit inacabat, fet de xicotets o grans esforços de molta gent que han col.laborat i col.laboren en aquesta tasca i que comparteixen l’agradable satisfacció que La Moleta ens ha deixat a molts.

En aquests vint-i-cinc anys han passat moltes coses. Els darrers anys ens ha tocat patir com estan desfent algunes de les grans conquestes de l’ensenyament que havíem aconseguit en les dècades dels setanta i dels huitanta. El pas del temps, acompanyat per una gran crisi mal administrada políticament, ens ha canviat. Ja no som el que erem. Des de la distància veiem el que vam fer i el que continuem fent. El passat està tancat, però el futur roman obert amb totes les seues possibilitats. Esperem que la superació de la crisi respecte els fonaments de la nostra escola i que cada curs continueu acompanyant un nou grup d’alumnes en el seu vol.

La memòria és molt selectiva. Cadascú recordem el que més ens ha afectat personalment, però també hi ha records col.lectius que són els qui constitueixen la nostra memòria comuna i els qui ens poden agermanar quan són compartits. Malgrat que sempre ens quede la sensació que el més important queda en silenci com si no puguerem manifestar-ho. Arrere han quedat tot eixos anys de preparar i realitzar projectes, d’educar noves generacions d’alumnes, de sentir i de compartir l’alegria de viure, d’estar amb els companys/ es. Com deiem en la jubilació d’una mestra, “de viure la vida com eixa parcel.la del temps irrepetible i plena de misteri que hem compartit amb tots vosaltres”. Recordeu?... a punt de començar el primer curs...la famosa reunió de pares i mestres en l’escala davant de secretaria...quan encara no teníem el mobiliari escolar i el curs estava a punt d’iniciar-se? Ho aconseguirem. Recorde la il.lusió compartida per mestres, pares i alumnes ,aportant cadascú el seu esforç i les seues capacitats per fer possible un somni col.lectiu. Recorde també xicotetes coses. Com els arbres que anàvem plantant, el jardí de les plantes aromàtiques, la biblioteca que anava creixent, el laboratori, l’aula d’informàtica...i la primera vegada que enlairarem “Milotxa”...quan encara tot era possible i alguns somnis es feien realitat. Quantes generacions d’alumnes han passat per la nostra escola. Si hem aconseguit realitzar el nostre somni “d’ensenyar a volar” seran generacions de persones a les quals haurem ajudat a ser més lliures i més solidàries. Quan he començat aquestes reflexions pensava que seria molt difícil escollir alguns moments significatius de tan llarg recorregut. Escriure sobre el principi...si el més important és el camí viscut, inclús més important que haver arribat als vint-i-cinc anys.

Vicent Aragó exmestre de l’escola la Moleta

20


21


HOMENATGE A ROSA BUENO

RECORDS D’UNA MESTRA

Rosa es va empenyorar en que els seus fills havien de vindre a la nostra escola La Moleta i, malgrat els entrebancs, ho va aconseguir. Mare exemplar, defensora de l’Educació Pública, col·laboradora infatigable i presidenta de l’AMPA de la nostra escola, ha estat un exemple a seguir per a tots nosaltres, pares mares i mestres.

Celebrem els vint-i-cinc anys de La Moleta. El naixement havia estat possible gràcies al col.lectiu de mestres i de pares i mares que volien un ensenyament en valencià i de qualitat. Aquesta il.lusió recolzada per la direcció provincial d’educació va permetre fer-la realitat. Calía començar poc a poc, per baix, per infantil. Però, la resposta va ser tan massiva que començàrem a la vegada en tots els cursos, inclús un curs vam haver de desdoblar-lo. Recorde sempre amb molta alegria molts detalls d’aquella época molt semblant a la d’una gran família. Un dels grans recursos eren les festes: El 9 d’Octubre, La Tardor, Nadal, el dia de la Pau, Carnestoltes, el Sant Jordi...les quals aprofitàvem com a centre d’interés per a treballar abans, durant i després de cada esdeveniment. Les eixides programades des de l’inici del curs. Les que feiem a la Serra Espadà, a l’Alberg de la Surera i a altres indrets, on els seus monitors ens feien estimar la natura, la nostra serra, mitjançant els tallers de les plantes aromàtiques, els joguets de suro, l’excursió a la castanyera dels set braços i la llegenda de “La Surera Espavilada”, la guardiana del bosc. Les caretes de felicitat dels xiquets i xiquetes no les oblidaré mai En el “Racó de la Biblioteca” gaudiem els mestres i els xiquets. La presentació del llibre per part de l’alumnat era el moment més important. Quasi res, el presentador/a es sentia escoltat pels seus companys i per la mestra/e. La il.lusió d’aquell grup de mestres i pares va fer possible que nasquera La Moleta, l’objectiu de la qual resumirem gràficament en “ensenyar i aprendre a volar”. És a dir fer persones. Avui amb la celebració del vint-i-cinc anys desitge que La Moleta seguisca complint anys sense perdre l’objectiu d’ajudar a ser millor persones. Com diu el nostre lema , que continue “ensenyant a volar”.

Maruja Galindo

març de 2013

22


23


UNA HORA D’EXERCICI DIARI A L’ESCOLA? MADRID, 27 Nov. (EUROPA PRESS) – La ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, Ana Mato, ha anunciat que està treballant amb el Ministeri d’Educació, Cultura i Esport per buscar alguna “fórmula” per implantar una hora diària d’exercici físic i esport en totes les escoles espanyoles. Mato ha recordat que les xifres d’obesitat i sobrepès en edat infantil en Espanya són “dramàtiques”, ja que fins un 45 per cent dels xiquets i xiquetes de 6 a 9 anys pateix excés de pes (26% sobrepès i 19% obesitat). Davant d’aquesta proposta em puc imaginar les diferents postures que poden adoptar les parts implicades tal com ara els governs central i autonòmic, pares i mares, alumnes... però com mestra d’educació física, vull reflexionar sobre els beneficis que comportaria aquesta proposta si es duguera a terme. Ana Mato no va molt desencaminada quan diu que “els hàbits que s’aprenen de menuts són els que queden en el futur”, principalment, és entorn a aquesta afirmació a la qual treballe en les meues sessions d’educació física. Un dels meus objectius més importants en cada classe, encara que no sone seriós del tot, es que els meus xiquets gaudeixquen fent exercici, que els agrade i es senten feliços movent-se, jugant... Només d’aquesta manera aconseguiré que adquireixquen l’hàbit de la pràctica esportiva, que continuen fent esport fora de l’escola i en edat adulta, que tinguen estratègies per gestionar el seu temps d’oci participant en activitats que impliquen esforç físic, i que al mateix temps, gaudeixquen de les mateixes. Aquesta seria una bona raó per a augmentar les hores d’educació física a l’escola... Per altra banda, existeix una alta correlació entre auto concepte, autoestima i rendiment acadèmic. Com a docents, devem plantejar actuacions encaminades a augmentar la autoestima i la seguretat dels nostres alumnes, la qual cosa fomentarà la confiança en sí mateixos. Per a incidir en l’autoestima, primer cal afavorir que l’alumne es conega a sí mateix i s’accepte, tant en les seues possibilitats com en les seues limitacions. És ací on l’educació física juga un paper fonamental, proposant activitats en les que els xiquets es sentisquen retats i motivats, afavorint més la participació que el rendiment i valorant l’esforç i la millora personal, contribuirem al desenvolupament d’un xiquet equilibrat, sociable i segur de sí mateixa. Sense dubte, aquesta també seria una bona raó per augmentar les hores d’educació física a l’escola. De la mateixa manera, està comprovat que les activitats lúdiques col·lectives comporten l’existència de relacions entre els xiquets: relacions d’enfrontament, d’autoritarisme, de subordinació, de col·laboració, d’ajuda mútua, d’atenció a les necessitats alienes, de cooperació, etc., per la qual cosa, el joc a l’educació física té un caràcter social molt important, d’aquesta forma, les sessions es converteixen en un context imprescindible per l’aprenentatge i el desenvolupament dins del grup classe.

Cada alumne ha de ser capaç de reconèixer, a part de les seues pròpies possibilitats i limitacions, les de els companys i al mateix temps cal que les accepte i les respecte, només així aconseguirem la integració de tots els membres de la classe sense importar les diferències entre els mateixos. Bé, ací tenim una altra raó per augmentar les sessions d’educació física setmanals... Seguint amb bones raons, una altra molt important, que no em lleve del cap, és el poc temps de pràctica d’exercici físic que dediquen la majoria dels alumnes. A mode d’anècdota, comentaré la situació que es va donar fa uns anys en una escola on treballava. Els xiquets de sisè se n’anaven de viatge de final de curs, i una de les activitats programades era un bonic passeig en bicicleta, la meua sorpresa va ser adonar-me’n de que una gran part dels alumnes no sabien anar en bici, això era impensable e intolerable per a mi. Per desgràcia i per diversos motius que van des de la falta de temps o de conscienciació dels pares fins la total desmotivació cap a l’exercici per part dels xiquets, passant per la comoditat d’altres tipus d’entreteniment com són les videoconsoles o la televisió, la majoria dels xiquets dediquen molt poc temps a fer exercici fora de l’horari escolar. Aquesta també és una bona raó per augmentar les hores d’educació física a l’escola. Inclús per raons purament curriculars seria bo incrementar les hores dedicades a fer exercici a l’escola. La quantitat de continguts a treballar i d’objectius a assolir que contempla el currículum és tan ampli i tan general que, sense dubte, seria molt millor disposar de més temps per a dur-lo a terme. Per últim i acabant la meua xicoteta reflexió, dec alarmar-vos sobre la quantitat de problemes relacionats amb els trastorns alimentaris que afecten, sobretot, a les nostres xiquetes. La nostra societat marca uns cànons de bellesa irreals en els que prima l’aparença física abans que la salut. Sent comentaris del tipus “Fulaneta si que està primeta, a mi m’agradaria estar com ella” o “Menganeta, només deixant de berenar, s’ha aprimat molt”. Sentir aquesta classe de comentaris em posa la pell de gallina i reaccione apropant-me a ell es intentant convèncer-les de que l’important és la salut i sentir-se bé amb elles mateixes, que les persones que valoren tant el físic solen ser prou superficials, que estan creixent i el seu cos no ha acabat de desenvolupar-se... bé, moltes coses a les que elles em diuen que sí, que tinc raó encara que jo no les veja molt convençudes. Doncs bé, com les explique que ara, amb l’objectiu d’evitar que estiguen obeses, van a fer una hora d’educació física diària? En fi, tasca difícil la meua... Un hora d’exercici diari a l’escola? Sí, per favor. Però amb la finalitat de formar persones, no cossos. Maria Martínez i Torres mestra de l’escola la Moleta

24


25


JA FA VINT-I-CINC ANYS... Ens van comunicar per part d’una mestra del col·legi Ausiàs March (on anava la nostra filla major) que anaven a obrir una nova escola a Vall d’Uixó, amb un model d’inmersió lingüística pioner a La Vall. Era una escola moderna, amb instal·lacions noves i sobretot amb un professorat jove i amb ganes de que aquell projecte continuara endavant. Els dubtes d’una part de la comunitat escolar eren grans: “només sabran parlar en valencià”, “perdran el castellà”, “com van a a saber matemàtiques en valencià?”. Tot i això, vam matricular la nostra filla a La Moleta. El meu primer repte com a pare, va ser aprendre a parlar, llegir i escriure en valencià, per poder resoldre qualsevol dubte que tinguera la nostra filla. No puc descriure la meua alegria quan em van comunicar que tenia el Grau Mitjà de la J.Q.C.V. Un altre repte va ser col·laborar amb l’A.P.A. Vaig arribar a ser President de l’Associació amb l’ajuda i col·laboració inestimable de tots els components.

A més de persones que han possibilitat que les nostres filles siguen el que són, per a mi han sigut amics. En primer lloc Casto, sempre atent, sempre disposat a ajudar, Pepe i Pili Aznar, Tica Tido, Vicent i Maruja, Rosario Gaya, Tica Mingarro, Cristobal Montesinos, Pilar i Vicent Cabos (ben segur que me’n deixe algun)...sempre tindran el meu agraiment i respecte. Per acabar, se m’oblidava dir que la nostra segona filla, va començar també a La Moleta des de pàrvuls. Les dues han tret estudis universitaris, una advocada i una periodista (la qual ha locutat en català i en castellà). Les dues saben escriure i parlar correctament castellà i valencià, saben matemàtiques en valencià... i demostren dia a dia, com tantes altres persones, que és possible (i jo diria que necessari, hui més que mai), viure i conviure en valencià.

Erem un grup de pares i mares amb ganes de treballar pels nostres fills i filles i com no, per La Moleta. A banda de les activitats pròpies de l’A.P.A. (repartiment de llibres a l’inici de curs, tallers de cuina, anglès, gimnàstica, dibuix i pintura, fins la festa de Fi de Curs). Vam editar també una revista a nivell escolar anomenada Sambori, en la qual hi havia participació de mestres, pares-mares, alumnes, vocabulari en valencià, receptes de cuina, coneiximent de les nostres comarques, esports, etc… Des d’aci vulguera agrair a Miquel Ortega el seu esforç i col.laboració. Vam organitzar també una Festa per la Llengua a La Vall d’Uixó. Un acte molt emotiu va ser quan vam acompanyar els mestres a rebre el Premi Baldiri Reixach atorgat per la Generalitat de Catalunya el 13-6-1996. Va ser pensat i fet, eixir al migdia, l’acte de lliurament en la Generalitat, sopar i tornar a casa. La meua incorporació a La Moleta va significar per a mi un esdeveniment que encara recorde amb molta satisfacció i alegria. Vaig tindre la sort de conèixer i tractar moltes persones en l’A.P.A., les quals eren companys, però sobretot amics i amigues. Què dir del professorat de La Moleta? El diàleg era constant i sempre pensant sobretot en els alumnes.

Joan Lluís Pi i Villanueva tercer president de l’AMPA

26


27


QUAN PENSE EN L’ESCOLA Quan pense en “La Moleta” creua el meu pensament un mar verd de tarongers i un riu sec que no més baixava aigua quan plovia molt. Carreres entre tarongers per arribar a la Schola Cantorum, eren les 6 de la vesprada i el meus amics i jo anàvem a estudiar música, solfa, les rialles omplien el mar verd amb flaire d’azahar. Anàvem contents i amb alegria a formar-nos. Un dia varen tallar aquell mar verd i va aparèixer l’escola “La Moleta” i altres construccions. Segurament és el que passa quan un poble creix, canviem la terra per asfalt. Però una cosa no havia canviat, en aquest asfalt continuaven les corregudes i les rialles dels infants, les rialles del meus fills, Miquel Ramon i Vicent Antoni i d’altres que com ells varen començar la seua formació amb la millor mestra que podrien tindre, sa mare, Tica Tido. Un dia em proposaren dirigir un taller de cartró pedra i fer uns cabuts i unes màscares per a Carnestoltes amb el xiquets i xiquetes que es quedaven al menjador, va ser un gran idea. Varem fer 3 cabuts i varies màscares que es van utilitzar en el Carnestoltes d’aquell curs. Però els xiquets i xiquetes em demanarem que després d’allò férem alguna cosa més, el taller se’ls havia quedat curt. Pensarem el que podríem fer i va sortir la idea de fer una obra de teatre per a fi de curs i amb molta il·lusió emprenguérem aquesta tasca. Quin tema agafaríem per a l’obra de teatre?. Va sortir l’idea de fer un homenatge a la terra, a la vida i va sortir ECO-FOC.

Dintre de l’escola i amb el compromís d’un grup de pares voluntaris, cada principi de curs es feia la venda del llibres de text, amb la finalitat de que el benefici fóra per invertir en millorar l’educació dels nostres fills. Amb el mal de caps que em donava haver d’organitzar tota aquella activitat, on al principi vaig comptar amb l’ajut inestimable de Josep Lluís Castelló en la instal·lació dels programes informàtics, malgrat tot quan ja tot estava preparat... poff! l’ordinador fallava, quin estrés... Està clar que no tot va ser agradable però amb el pas del temps la memòria tan sols vol recordar tot lo bo, i perquè el problemes es van resolvent sobre la marxa. També desitge que els polítics valoren el que significa potenciar l’educació i la formació dels nostres xiquets i xiquetes, ja que són el futur, encara que aquesta frase siga tòpica. No més una educació universal i pública, accessible per a tots i gratuïta, pot portar a una societat cohesionada, culta, solidaria, feliç i avançada. Per tot això he de dir que no estic d’acord amb les polítiques de retallades i privatitzacions que ens estan imposant per part del poders públics. Desitge donar les gràcies a totes les mestres i als mestres, als pares i a les mares, al iaios i iaies per tot el que han fet i fan per l’educació del xiques i xiquetes. Però sobretot als xiquets i xiquetes pel que m’han ensenyat.

L’obra amb un treball d’expressió corporal, elements plàstics i un recolzament musical, va donar un resultat el que avui diríem una “perfomance”. La representació crec que fou un testimoni contra el mal que l’esser humà li fa a la terra per interessos materials i personals. Però el més important per a mi va ser l’entusiasme amb que els xiquets i xiquetes van recórrer aquesta activitat, estaven contents i alegres. Varem fer unes quantes actuacions en la mateixa escola, un altra a l’Eleuterio Pérez i en el festival de fi de curs al Teatre Cine Espanya. Recorde que aquest mateix any, 1992, em varen contractar com a monitor de menjador i que també vaig ser el Secretari de l’APA, en aquell temps es deia així. Al mateix temps vaig pertànyer al Consell Escolar, i continuant fent els tallers a l’hora de menjador; vàrem aprendre molt de la informàtica, amb el concurs “Què saps d’informàtica?”, també de la papiroflèxia... tot intentant que els xiquets i xiquetes, amb la mesura de les meus possibilitats, es formaren en un ambient agradable i relaxat. Bo un record especial a la revista “SAMBORI”, que va arribar fins el Nº 8 o 9, crec. Aquesta revista era editada per l’APA de l’escola i on participaven el xiquets i xiquetes, els pares i mares, els mestres i les mestres i Casto, el nostre bidell.

Miquel Ortega i Caro

28


29


En agraïment a la invitació de poder participar en el 25é aniversari de “La Moleta” com escola en valencià, per part de la direcció actual i tot a efectes de recordar les experiències, vivències i sentiments d’un grup de gent que intentava poder aportar a la societat una altra manera o forma educativa dins d’un sentiment valencià. Cal recordar que en aquells temps, no tan llunyans, tot i que començaven a decretar-se lleis i ordres que reglamentaven el possible ensenyament en valencià, no s’apreciava una aplicació pràctica cara a la societat civil. Es pel que, en principi, un grup de gent, pares i mares i mestres, ens plantificarem en el Col·legi “Centelles”, iniciar una línia en valencià, en base als reglaments vigents i per a potenciar-la, s’opte el transport escolar gratuït amb la finalitat de poder recollir els màxim nombre d’alumnes de tota la població; aquest fet acompanyat amb un menjador subvencionat i sobretot la voluntat educativa aportada pels metres, es pogué introduir la primera línia en valencià en la ciutat de La Vall d’Uixó. Mentrestant s’estava construint en La Moleta un centre dotacional, que en principi per part de la classe política no anava a ser destinat per a l’ús de l’ensenyança. Es aleshores, quant per un sector majoritari de mestres, famílies valleres, pares i mares, ens reunirem i ens plantificarem en intentar anar un pas més endavant en el cicle educatiu, crear una escola en valencià.

Gràcies a l’esforç de molts mestres que apostaren fort, als pares i mares i famílies que representàvem amb el seu convenciment un grup majoritari de part de la societat civil vallera, fa que a traves d’aquesta iniciativa se consolidés paulatinament l’ensenyament en valencià a la resta dels col·legis públics de la ciutat. Cal recordar també, que molta gent que representava aquest sentiment valencià, lluitarem per normalitzar el nom del poble; lluitarem per implantar TV3 ( ara desapareguda en aquest territori per interessos polítics); lluitarem per salvar el que queda del patrimoni municipal i altres temes vallers (encara es mantenen les “casetes dels mestres) M’agradaria transmetre que tot el referit, transcorre no fa molts anys, i que a poc a poc la mentalitat, sentiments i la manera de viure ha anat canviant, no se si per a be, però si que s’aprecia, diga’m, més individualisme, més passotisme, com si la manera de viure s’haja apoderat dels sentiments de la gent, cal recordar a Raimon en la cançó “Societat de consum”. Gràcies per llegir aquestes lletres i m’agradaria que meditem el que som i el que volem ser i recordar-vos que junts, com a societat civil, podem fer moure la roda del molí de la vida (que a tots junts ens interesse viure i no la vida anquilosada per la maranya dels poders fàctics que mouen als monyicots que ostenten el poder)

-Teníem un factor important, el principal, que era que les nostres famílies, grup de vallers i mestres, es a dir, una part important de la societat civil estava d’acord i s’ho creia i volia viure aquesta experiència; estant convençuda que era un canvi molt bo per als seus xiquets i xiquetes pogueren iniciar-se en la seua llengua materna i per a poder assolir amb més facilitat i estructurar-se millor cap a l’ensenyament d’altres llengües. -Devíem trobar un espai edificat en condicions reglamentàries i quin millor que el de La Moleta. Però faltava obtenir el vist-i-plau i la conformitat dels governants i polítics; tasca bastant dura, ja que en principi l’espai de “La Moleta” estava planificat per a altres opcions educatives. -Planificàrem reunions i grups de treball per a poder trobar vies de solució, a l’alternativa “La Moleta”, en principi tant a nivell municipal com autonòmic. Es en aquest camí, on amb companyia del benvolgut Vicent Martínez i Guzman, tinguérem diverses reunions amb el Cap de Servei Territorial d’Educació, Sr. Guillem Badenes i poguérem iniciar el camí a la creació de l’escola en valencià al Col·legi Públic “La Moleta”.

Josep Penyarroja i Gonzàlez Primer president de l’AMPA

30


31


EDUCAR PEL FUTUR Potser és la meua professió i els temes dels què escric que m’han portat a contar en varies ocasions a amics, coneguts, companys de feina, fins ha quin punt La Moleta ha forjat el meu pensament i manera d’entendre el món. En moltíssims sentits. En molts més dels que plasmaré en aquestes línies. Darrerament, amb la coneguda com a Llei Wert en tràmit, he hagut d’explicar com jo he cursat tots els meus estudis en català. Primer a La Moleta, després a l’Institut (en l’anomenada línia) i després a la Universitat Autònoma de Barcelona. Malgrat tot, fa set anys que hi visc a Madrid i és el castellà la meua eina de treball. Sense dominar-la, no hauria pogut exercir el periodisme, almenys als diaris en els que he treballat a Madrid. Tampoc vaig tindre problemes amb el català els anys que vaig fer ràdio a Barcelona. A molta gent li asombra. Li ho explicava a la meua amiga Pilar la nit abans que entrevistara al ministre Wert per a El País, fa un parell de mesos. En escoltar-me, em va constatar com de mala és la politització de qüestions fonamentals, com ara l’educació. Segons em va contar, a l’endemà, el ministre es va replegar en la idea que el que a mi em passa, és una estranyesa. Oblida, com tants altres, que l’educació no depén de rebre-la en una o una altra llengua, sino de la seua qualitat. I La Moleta va apostar per aquesta fòrmula. La Moleta em va aportar molt més que l’amor per la llengua propia. 19 anys després d’haver acabat els estudis obligatoris, me n’adone de com d’avançats eren els programes educatius que seguiem. Posaré alguns exemples. Durant cinc anys he escrit bastant sobre política sanitària. He seguit per tant tot el procés fins l’aprovació de l’actual llei de l’avortament (ja veurem fins quan), que inclou en el redactat la necessitat d’impartir educació sexual com a mecanisme per evitar embarassos no desitjats. Doncs bé, l’any 2013 encara no hi ha a Espanya, ni pràcticament a cap autonomia, cap obligatorietat per parlar de sexualitat a les escoles. D’això anava l’article que escrivia ara fa un any, quan va tancar el diari on treballava, Público. Llegir interpelacions dels polítics o rebre notes sobre demandes d’alguns col·lectius sobre això em transportava a les classes de Pili Aznar. No recorde quina edat tenia, però se’m quedà gravat que el sexe és igualtat. Reproducció i plaer. Amor i llibertat. Va ser Pili Aznar qui em va enviar unes fotos quan jo ja estudiava Periodisme. “T’enrecordes dels teus inicis?”, posava al sobre. No recordava haver entrevistat uns pescadors, gravadora en mà, com es veia a les fotos. De fet, no recorde a quina llotja va ser! El temps esborra els detalls, no la seua essència. Crec que La Moleta té molta culpa de que m’agrade llegir i escriure, i que aquesta siga l’eina bàsica del meu treball. Aquelles clases a la biblioteca, amb les targetetes blaves, on quasi competiem a veure qui llegia més llibres. O com ens incitaven a escriure, contes, resums, el què fora... Recorde que em presentava any rere any als concursos de narrativa curta que organitzava l’Ajuntament, animada pels mestres.

No em considere una persona muntanyera, però amb els anys, la ciutat i el compartir aficions amb qui m’envolta em fan fugir tant com puc a on només veja arbres. La primera nit que vaig dormir al ras a Peñalara, a la Sierra, com li diuen ací, vaig recordar que jo això, o paregut, ja ho havia fet feia molts d’anys: L’Arquet, Penyagolosa... Excursions centrades en conéixer el nostre entorn. L’herbari que ens va encarregar Vicent Cabos, les classes al laboratori... Crec per tot plegat que els meus anys a La Moleta van ser el resultat de la barreja de bons mestres, bones persones, que creien i creuen en el paper fonamental de l’educació a la societat i així ho transmeten. Per la formació, les vivències, els amics, els records... Gràcies, Moleta!

Vanessa Pi i Giménez 22 d’abril de 1980, La Vall d’Uixó ESTUDIS Escola La Moleta (1988-1994) Institut Honori Garcia (1994-1998) Periodisme. Universitat Autònoma de Barcelona (1998-2002) Màster en Comunicació Política. ICPS/ UAB (2003) Màster de Periodisme El País (2006-2007) EXPERIÈNCIA Onda Cero Castelló (2002-2003) RNE (2003-2005) El País (2007) Público (2007-2012) Responsable de Comunicació CGTS (2012-actualitat)

32


33


LA MOLETA

COM PASSA EL TE MPS

Recorde els meus anys a l’escola. El pas del temps ha anat esborrant molt bons moments de la meva memòria. Però, els que encara romanen, a mesura que passa el temps els recorde encara amb més estima.

Com passa el temps…. Fa 25 anys que s’inaugurà l’escola la Moleta , una de les revindicacions culturals mes importants i amb mes èxit que s’han realitzat en el nostre poble per defendre la nostra llengua, el VALENCIÀ, i tot, gracies a aquells pares i professors que en aquell moment pegaren un pas al front, i apostaren per una idea que fins ara ha tingut continuïtat i gran acceptació.

Les trastades, les classes i, sobretot, els amics. Cap d’eixos moments hauria estat possible sense un entorn adequat, i La Moleta ho va ser. Gràcies a aquella bona educació primària no haguera tingut l’oportunitat de gaudir del present que tinc ara. Sense una bona base educacional primària no es poden donar les següents passes en la vida acadèmica i posteriorment professional. La Moleta em va proporcionar aquesta base tan necessària per a qualsevol futur d’una persona. Sense aquesta base segurament no hauria pogut haver donat els posteriors passos acadèmics, obtindre el meu primer treball, viure a l’estranger... I no tindria ara mateix un bon lloc de treball en Barcelona. Les persones ens formem en la nostra base i es per tant en aquesta etapa on s’ha de posar tot l’èmfasi en formar persones, no tan sols pensant en el seu futur professional, sinó també i més important, en formar persones humanes tolerants i respectuoses amb el seu entorn social. En aquets dies on polítics i administracions públiques especulen tant amb l’educació primària lliure i gratuïta, es quan caldria fixar-se més en totes les persones que agraeixen a l’escola pública les persones que son avui en dia. Es per això que voldria donar les gràcies a professors i demés membres del personal del col·legi durant la meva estància. El seu esforç i dedicació ha estat un factor molt rellevant en la meva educació i per aquest fet sempre els hi estaré molt agraït.

Sincerament, quan recorde aquells temps, em venen al cap imatges de experiències viscudes, encara que no amb la claritat que m’agradaria, ja que el pas del temps es deixa notar en el meu disc dur polièdric de cervell que tinc, però el que sí que tinc molt present es que vaig gaudir i aprendre moltes coses durant tota aquella etapa, fent moltíssim amics i amigues , que, encara que distanciats en l’actualitat, sempre formaran part de la meua vida, i els tindre molt presents.…. A nivell personal, desprès d’aquell fantàstic període en la Escola la Moleta, vaig continuar estudiant en l’ institut Honori Garcia, seguidament a l’ Universitat de Valencia i a l’estranger … vivint grans experiències, de les que enriqueixen a una persona per dins. Actualment, la situació en la que em trobe, no es la que m’esperava fa uns anys, ja que l’espiral de problemes e incerteses que envolta al nostre país, també m’afecta … però les coses venen com venen, hem de fer-les front; de fet, tinc l’esperança i la motivació suficient per a continuar lluitant i donant sentit a totes les experiències viscudes al transcurs de la meua vida. Una forta abraçada

Josep Vicent Segarra i Solà Naixement: 22/06/1980 Escola: La Moleta Institut: Honori Garcia Universitat: Universitat Jaume I de Castelló Treball actual: Programador en atrapalo.com (Barcelona)..

Pedro Bonaque i Nebot

34


35


ELS DEMÉS... Els demés... eixes persones que sempre tenen alguna cosa a dir... Eixes persones que encara que no els preguntes et brinden l’oportunitat de saber el que pensen al respecte. I no és que em moleste en excés, ja que jo mateix tendisc a fer-ho en certs moments sense adonar-me’n. Simplement, me n’adone que la gent ho fa en general... De vegades la seua intervenció en el tema pot ferir-te, molestar, agradar o crear indiferència a la teua persona... Però ells no ho fan amb la intenció de crear malestar, (o, almenys, jo ho pense així)... encara que el cas és que moltes vegades ens afecta, ja siga de manera positiva o negativa... En general, m’agrada escoltar les opinions dels demés, escoltar consells sense que els demanes, contrastar idees... Al cap i a la fi, som èssers socials que d’una manera o d’una altra interactuem entre nosaltres creant relacions be siguen afectives, laborals o simplement de cortesia. Aquest mateix matí, conversava amb una companya meua, la qual contava de manera irònica i alegre, com la vaig portar a sa casa el passat divendres... Em sembla molt peculiar com, la seua visió dels fets era totalment diferent a la meua. Per això m’agradaria descriure ací ambdues: En primer lloc us descriuré la seua, tal i com l’ha contat a l’hora de l’esbarjo. Diu que no es trobava be de la lumbàlgia, pel que em pregunta si la puc portar a casa amb el cotxe.

Aquest acte de descapotar-lo és totalment normal, quan fa un dia de sol tan bo com aquell (només veig uns rajos de sol que ho permeten i et conviden a fer-ho, li lleve la capota), però quan portem uns quants minuts de camí cap a casa... me n’adone que no porte la música habitual sonant al cotxe per amenitzar el curt trajecte... pel que procedisc a engegar-la, i com sempre, a posar-la a tope de volum tal i com estic acostumada. Jo gaudisc de la música, sempre ho faig... i comence a moure’m al ritme mentre conduisc sense cap tipus de prejudici ni vergonya. Veiem al seu home, i jo toque el clàxon del cotxe per a saludar (cosa totalment normal), esperem a que una dona i la xiqueta passen pel pas de vianants per tal de creuar el carrer i arribem per fi al destí. Aquestes dues visions de la mateixa experiència són de dues persones que estaven assegudes l’una al costat de l’altra. A voltes sembla increïble com les persones tenim percepcions diferents de la mateixa realitat, sense ser cap de les dos incorrecta. No podem mai dir que la percepció d’una persona no és la correcta, i ahí entra l’enteniment, el respecte i la ment oberta i receptiva de cadascú. D’ahí que cadascú tinga una opinió diferent sobre el mateix tema o situació, i d’ahí, també, la nostra capacitat per acceptarho i respectar-ho. Per tant, lluny de criticar el que opinen els demés, convide a tot el món a potenciar la seua sociabilitat des del respecte. Perquè tú també formes parts de “ELS DEMÉS”...

Ella, que és prou alta, mira el meu cotxe, i pensant en el dolor d’esquena que té, ja s’imagina, abans d’entrar, que no cabrà correctament, pel que em diu: “Xiqueta, no sé com ho vaig a fer per entrar a eixe cotxe tan guai que tens” A la qual cosa jo li responc dient-li: “ No et preocupes, que ara mateix li lleve la capota” Així va ser (ella continua contant) ... i quan portavem cinc minuts me posa música! Amb el volum a tope, la gent mirant i jo un poc avergonyida (que feia ja molts anys que no em sentia així), encara no vaig tenir prou que quan estavem arribant a casa (jo no sabia on amagar-me) vaig veure el meu home i un company de camí a casa. I per si això fora poc, al pas de vianants on vam parar... em senc: Tiaa Tiaaaaaa!!! Era la meua cosina amb la seua filla que estaven creuant el carrer... I per fi, vam arribar a casa! En segon lloc, us vaig a descriure la situació des de la meua vivència: Eixint de l’escola, em trobe amb una companya meua que darrerament, patix un poc de lumbàlgia. Ella me pregunta si la podria apropar a casa, a la qual cosa jo em preste de seguida sense ningún tipus de problema. Descapote el cotxe després de sentir-la parlar del cotxe, de si és xicotet, de que no entrarà, bla, bla, bla...

Nereida Lopez i Marco Mestra de música de l’escola la Moleta

36


37


L’estiu és per als xiquets llarg i ample com un desert. No té fi, és terra campa per a aventures i jocs, i dia i nit passen pausadament, com si tots els rellotges de la terra hagueren decidit deixar de treballar. Quan l’agost va acabant-se, el color tostat dels bracets i cametes del menuts, bronzejats pel sol, és la prova irrefutable del nivell d’entreteniment trobat al carrer i les platges. De sobte, un dia, vénen l’aigua i les tronades, tan típicament mediterrànies, les nits refresquen, i la gent fuig de platges i poblets per tornar a sa casa habitual. Tot recobra a poc a poc la normalitat, i els menuts es preparen per a una altra aventura: la tornada a l’escola. En la meua època, era el moment de comprar llibres i plastificar-los, de revisar si l’estoig seguia en condicions o comprar-ne un altre, de triar carpetes (per a forrar-les amb les fotos dels nostres ídols) i llibretes ( si ja eres prou major, de pàgines quadriculades), i, en el meu cas, de comprar allò que més m’encisava: les gomes de formes capritxoses ( amb forma de casa, de cotxe, de cor) i d’embriagadors olors com el de la maduixa. Però en 1988, a banda de tot això, vam poder estrenar més que llibres i llibretes, més que gomes i bolígrafs. Ni més ni menys que vam estrenar tota una escola. Sencereta. I és que vaig entrar a La Moleta l’any de la seua inauguració, el ‘88, així que tot era nou. L’edifici, el pati, els materials... Tot estava per estrenar, i ho estrenàrem nosaltres, els xiquets i xiquetes que vam aterrar eixe any en el cole: la sala d’audiovisuals, el taller, els vestuaris i les dutxes... tot. Fins i tot estrenàrem una nova disposició espacial a les aules, que mai abans havíem provat: en vegada de sentar-nos en les taules d’ un en un, o de dos en dos, ara havíem de seure amb les taules en forma de lletra U. Ampliàvem així la visió espacial de tota la classe, la qual cosa era realment una novetat per als xiquets i xiquetes de la meua època. L’any que vam entrar, el ‘88, hi havia a tota Espanya l’esperit de voler ésser modern i de voler fer moltes coses noves. Faltaven 4 anys per a les Olimpíades de Barcelona i crec que eixe esperit d’avantguarda i ple d’energia es va contagiar per tot arreu. Els xiquets i xiquetes també volíem ser moderns. Quan vaig entrar a l’escola tenia 11 anys i feia sisé de E.G.B. A eixa edat ens sentíem molt majors, la infantesa la percebíem com una cosa del passat, i pensar que prompte arribaríem a fer huité, amb 14 anys, era poc menys que sentir que ja teníem 30 o 40 anys. Volíem vestir-nos a la moda: amb pantalons tan llargs que havies de fer vàrios dobles per no xafar-los ( normalment marca Chippie), amb sudaderas amb caputxa, amb zapatones ( una mena de botins de cuir prou british que a voltes fins i tot duien puntera metàl.lica), i les xiques, amb dobles i fins i tot triples hombreras ( ho anomenàvem tot així, en castellà, sense traducció ninguna), que ens feien semblar una mena de jugador de rugby de tant que ens alçaven els muscles. És a dir, que ningú ens guanyava a moderns !!! En la Moleta vam aprendre moltes coses. D’això es van encarregar bé els nostres mestres: Cristobal, Manolo, Vicent, Pepe ... fins i tot el conserge, el Sr Casto, que, sense ser mestre, ho sabia tot de l’escola i estava sempre disposat a ajudar els xiquets i donar-los allò que necessitaren, ja fora un consell, una tireta per al genoll o la pilota de futbol.

En classe, a banda de les lliçons habituals ( normes d’ ortografia o gramàtica, regles matemàtiques, etc.) recorde moltes altres coses: en el taller apreníem a fer circuits elèctrics, i cavalls en marqueteria. En anglés, ens rèiem molt amb les aventures de Muzzy ( un monstre verd protagonista d’unes cintes de vídeo) i en educació física posàvem uns matalafets en meitat del pati i practicàvem el salt d’altura. En valencià fèiem poemes i cunyes radiofòniques. Al taller de cuina, vaig preparar la meua primera amanida. Eixe tipus de coses, a les quals potser no se’ls done tanta importància, són per a mi aquelles que més recorde. Per damunt d’apunts, exercicis o teories, allò que fas per tu mateixa t’acompanyarà sempre. Una de les coses que recorde amb més afecte són totes les excursions que vam fer en aquella època. Vam viatjar amb les Escoles Viatgeres: anaves amb un tren, on també menjaves i dormies, a visitar llocs. Així vam conéixer Extremadura: Trujillo, Càceres i sobre tot Mèrida. L’amfiteatre em va meravellar: pensar que, milers d’anys enrere, allà mateix on ara estàvem hi havia gent gaudint d’una obra teatral ! En el darrer curs, a huité, anàrem als Pirineus. Vam fabricar trineus amb bosses, vam creuar vàrios llacs i una nit, a Andorra, vam anar a vore la pel.lícula “Chucky el muñeco diabólico”, on cridàrem i tot! Vam montar també a cavall, i allò realment divertit va ser intentar pujar a l’animal: quèiem, rodàvem, ens quedàvem enganxats... de tot! Eixe dia els guies que ens acompanyaven segur que van riure molt. Des de petita, allò que em va interessar més va ser el món de les lletres. En aquella època estaven de moda els llibres de les aventures de “Los cinco” y “Los siete”, els llibres del Barco de Vapor ( classificats per colors segons l’edat dels lectors), i històries ara ja clàssiques com “La història interminable”, per exemple. Les lletres em van seguir interessant fins que, anys després, em vaig llicenciar en Comunicació Audiovisual, àrea en la qual desenvolupe la meua tasca professional. He tingut la sort de veure tots els aspectes de la professió: he treballat de periodista a premsa escrita i ràdio i, sobre tot, al mitjà que més m’agrada, la televisió. Ahí he sigut presentadora, reportera, guionista, directora de producció d’una empresa audiovisual... Amb el temps m’he especialitzat en un tema que m’apassiona, el món de les emergències, i espere convertir-me en doctora en esta matèria en uns mesos, quan defense la meua tesi universitària. Supose que tot açò, el que vol dir, és que en l’escola es va construir una bona base sobre la qual asseure tot allò que vindria després, i que les llavors que els educadors van sembrar en aquells anys van donar el seus fruits. Per tot açò, volia felicitar l’escola la Moleta pel seu 25 aniversari i felicitar els i les mestres, i la comunitat educativa en general, que al llarg d’estos anys han seguit i segueixen fent el seu treball, tan necessari i valuòs. Voldria també recordar a tots els xiquets i xiquetes que en eixe any 1988 van entrar a la Moleta, especialment als meus companys de classe. Com no vull oblidar-me de cap nom, preferisc no mencionar-los, ja que deixarme’n algun sense nomenar seria un error imperdonable i els lapsus de la memòria són atzarosos i imprevisibles. Però sàpiguen que de tots ells guarde entranyables records en l’àlbum de la infantesa. Amanda Vilar i Igualada

38


39


PETJADES EN EL TEMPS

ARTICLE PER A LA REVISTA , LA MILOTXA

Moussa Ag Assarid era un xiquet quan a principis dels 90 la caravana del Dakar va passar propet de la zona on el seu poble tenia el campament instal·lat en eixos moments. A una periodista francesa se li va caure un llibre i ell el va recollir per tornar-li’l. La periodista li’l va regalar. Però Moussa no sabia llegir. Es va prometre, en eixe moment, que algun dia aniria a l’escola i n’aprendria.

Ja tenim ací una altra vegada la revista de la nostra escola. Ja està enlairada la MILOTXA. Però aquesta vegada és molt especial per a tots nosaltres. Celebrem un aniversari: el 25è aniversari de la nostra escola.

El llibre era “El petit príncep”. Moussa va complir la seva promesa i, anys després, va acabar anant a Montpellier per tal d’ acabar una carrera universitària. En el seu llibre “En el desierto no hay atascos. Un tuareg en la ciudad” (molt recomanable, per cert!!) Moussa ens diu que “mai serem autèntics exiliats si sabem trobar llocs que ens parlen de les nostres arrels”. Un dia qualsevol tornava de la ràdio amb els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Començava la tardor i, des del tren, contemplava el paisatge del Vallès, la comarca on visc. De sobte, alguna cosa va cridar la meua atenció. Realment era el que jo pensava? Al dia següent, moguda per la curiositat que acostumem a tindre els periodistas (el que en la Vall diem “ser bodins” però que ací ningú t’entén quan ho dius), vaig baixar una parada abans del que em tocava. I em vaig endinsar en la zona que el dia anterior em va cridar l’atenció. Sí, era el que jo pensava. Arborços!! I aleshores, no se ben bé com, em vaig endinsar en un mar de records de la meua adolescència. “La festa de la tardor” de la meua escola, la Moleta, sempre havia sigut una de les meues preferides. Eixes excursions uns dies abans per a buscar els arborços i altres fruits…..la torrada de les castanyes amb els tres J (JR, JL i JM), Patri, Maria del Mar, Ana Belén, Alícia, Amanda, Ayuso, Jordi….. jo crec que fartàvem més castanyes de les que acabàvem ficant en la paperina!! I amb l’única excepció de Cristóbal (el nostre tutor), que ens deia que no ho férem, ningú se n’adonava....veges quina sort la nostra!! Ara, cada vegada que passe amb el tren per ahí, no puc evitar mostrar un somriure recordant eixos dies. I recordant també les paraules de Moussa: “mai serem autèntics exiliats si sabem trobar llocs que ens parlen de les nostres arrels”.

Marta García i Ganau

Aquest curs també celebrem l’any d’un gran escriptor valencià: Vicent Andrés Estellés. Recordant els seus versos i la seua gran estima al poble, aquest fill de forner de segur que celebraria el nostre 25è aniversari i tal vegada ens fes alguna poesia dient allò de:” ....No hi havia a la Vall una escola com la nostra..... “ Nosaltres, molt més prosaics, hem de conformar-nos amb els nostres records, detalls moltes vegades insignificants per a la resta però que van constituint el nostre bagatge personal. Ací hi ha gent que està a l’escola des de la seua posada en marxa i, fins i tot, des d’abans d’obrir les portes per primera vegada ja estava treballant per fer l’escola que volien i com volien . D’altres hem arribat després, però ens hem engrescat en la feina i en el tipus d’escola que entre tots anem fent. Jo, sols o ja, vaig pel setè curs en aquesta escola i ja abans de començar em va enamorar del pati amb gronxadors (que van durar ben poc), terra, arbres i, com no, l’emblemàtica olivera. Vaig pensar que amb un pati com aquest els xiquets i les xiquetes de segur que jugaven feliços, com així vaig poder veure quan va començar el curs. Després vivint el dia a dia vaig anar descobrint que no sols era al pati sinó també la feina a les classes, a les reunions... I com no, les nostres celebracions. Hi ha alguna de les festes que són, si fa o fa, com a la resta de les escoles. Però hi ha dues que a mi, personalment, em van “encisar”. La tardor és com una senyera de participació de mares, pares, xiquets, xiquetes, mestres, ex-alumnes i ex-mestres (també alumnes dels de dalt: adults) i, com no, el primer Sant Jordi que vaig viure a la Moleta va ser com un formiguer de xiquets, xiquetes i mestres fent diferents tipus d’activitats i gaudint de totes elles. Com a mestra m’agradaria que tots i totes els que ja volen fora de l’escola ens recordaran amb la mateixa estima que Vicent Andrés Estellès en la seua poesia “Homenatge a Teresa” que diu : “Com un record d‘infantesa sempre et recordaré ....”

Conxa Jorge i Ballester

Nota: Moussa Ag Assarid viu a cavall entre Montpellier i el seu Mali natal. Amb el seu germà han creat “l’Escola del Desert” per a xiquets tuaregs. La vida nòmada, diuen, no ha d’estar renyida amb el fet d’aprendre….

40


41


VINT - I - CINC Durant 788400000 segons hem aprés a conviure, hem aprés a respectar-nos entre nosaltres i a respectar l’entorn que ens envolta. Durant 13140000 minuts hem compartit un viatge d’experiències amb persones que ens han ensenyat a aprendre, que ens han inculcat valors, ens han ensenyat el que vol dir l’ètica, ens han dut a llocs secrets que mai havíem imaginat que hi foren tant a prop. Durant 219000 hores ens hem introduït per primera volta en el món de l’escritura, la lectura, les matemàtiques, la història, l’educació física, les ciències naturals.... Durant 9135 dies 101 persones han viscut per a que 853 xiquets i xiquetes arribaren a ser persones estimant la seua llengua. Durant 25 anys.

Jordi Cabos i Millan

42


La moleta 25  
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you