Issuu on Google+

0. Punt zero Aquesta és una història real. I quan em poso a escriure-la recordo una escena de Storytelling, aquella pel·lícula de Todd Solonz que em va fer mirar en Dani. Quan en Robert Wisdom diu allò que un cop comences a escriure tot és ficció. És un moment fulminant. I. De petita De petita tenia un periquito que es deia Quini, com un davanter centre que va jugar amb l’Sporting i amb el Barça. Jo recordo que sempre duia en Quini a l’espatlla, just sota l’orella, vivia entre els meus cabells. I de vegades se’m posava a la butxaca de la bata d’estar per casa que era de color rosa i tenia ple de boles. Quan arribava de

l’escola en Quini em venia a esperar a la porta. Mai més he tingut una relació amb un animal com la que vaig tenir amb aquell periquito. Ni tan sols amb en Bamboo. Potser perquè en Bamboo, com em va dir el veterinari, és un mascle dominant; potser perquè és un gos i no un periquito; o potser perquè la seva ànima és de tauronet-petit i no d’ex-davanter centre. Potser jo ja no sóc la mateixa. Potser no, segur. II. El regal del dia del pare. Farà poc més d’un any vaig regalar al meu pare dos periquitos. Una periquita que era blanca i prima i un periquito que era de color blau cel. El meu pare els va tallar la punta de les ales, com sempre feia amb els

periquitos que teníem a casa quan jo era petita, com havia fet amb en Quini. Això ho va fer perquè poguessin volar tranquil·lament per casa sense escapar-se i s’acostumessin a conviure amb nosaltres. Vaig pensar que era cruel tallar les ales als periquitos i que abans no m’ho semblava. Quan som petits, o si més no en el record que tenim de ser petits, les coses són més planes, més senzilles i vaig tenir la sensació d’estar fent massa voltes a un fet que potser era més pla, més senzill, menys cruel. III. La por Un dia vaig intentar agafar la periquita blanca i ella em va picar molt fort al dit i automàticament vaig fer força Il·lustració de Teresa Ramos

28


Quini Cristina Fernández i Recasens

Aquest relat està dedicat al meu pare, i a tots els que tenen/han tingut/tindran periquitos i de sobte em va semblar que podia escanyar-la. Vaig sentir que la ocelleta era molt fràgil i la vaig deixar anar molt espantada. Em vaig quedar allà mirantla. Pobreta, tremolava. En canvi, el meu pare l’agafava amb seguretat, amb la seva mà grossa, i la periquita tan feliç. I jo m’hi acosto amb por i passa el que passa. IV. El paradís? El dia que vaig anar a comprar els periquitos a la botiga em va acompanyar un amic del poble. Ell me’ls duia a la bossa de plàstic i jo empenyia la meva bicicleta i anàvem xerrant. Per justificar-me, o potser per treure’m de sobre aquella sensació que tenia d’incomoditat de dur els ocells dins una caixa de cartró que estava dins una bossa de plàstic; i de veure que acabaven de sortir d’una gàbia que estava dins una botiga horrorosa plena d’animals que lluïen la tristesa i l’spleen als ulls; li explicava que a casa meva hi estarien molt bé; que teníem unes gàbies col·locades a una paret on havíem fet forats que connectaven l’exterior i l’interior de la caseta del jardí perquè els ocells poguessin entrar i sortir quan volguessin. El meu amic no em va contestar, va mirar la bossa de plàstic i va dir als periquitos: “Vosaltres us pensàveu que

us duien a Auschwitz i ara resulta que aneu al Paradís”. Em va agafar un atac de riure. Però era desesperació.

Cristina Fernández Recasens L’editor em demana un perfil i si em miro de perfil al mirall el perfil no és complet perquè el cap em queda girat per poder veure’m. Per això li envio una foto on surto una mica torta. El meu perfil incomplet diu que tinc vint i sis anys i que aquest any he publicat el meu primer llibre de poemes en castellà “Aprender a dibujar el viento” i que n’he escrit un altre en català que es diu “Radical”.

V. Propòsit d’esmena Aquells dies pensava que intentaria tenir una bona relació amb els periquitos, que volia sentir-me en pau amb ells tot i que visquessin en una gàbia, que els ensenyaria a sortir i a passejar per la casa. Fins i tot tenia el desig secret d’aconseguir que algun d’ells pugés damunt la meva espatlla, com ho feia en Quini. VI. Mort d’en Quini Mai oblidaré el dia que va morir en Quini. Jo estava sopant truita i en Quini estava tot moix a la seva gàbia. El recordo com inflat. Em va trucar una companya de classe, la Miriam, per preguntar-me una cosa dels deures de mates i a mitja conversa em vaig posar a plorar: “és que se m’està morint el periquito”. I fins i tot, i mira que era tard al vespre, varem trucar al senyor de la botiga de Can Bonvehi del carrer Raval (que tenien periquitos i menjar per periquitos) per intentar fer-lo reviure. Però no ho va aconseguir. VII. Una llum taronja Els periquitos que vaig regalar al meu pare van morir sense pena ni

glòria. No vaig perdre la por a agafar la periquita ni cap d’ells va pujar a la meva espatlla (just sota l’orella, entre els meus cabells). Van ser allà a la gàbia durant un any i jo només els saludava quan sortia al pati. O els donava una mica de pa. O els mirava una estona. I res, que tota aquesta història dels periquitos té un punt trist però un altre que no i jo doncs tenia ganes d’escriure-la precisament avui que hi ha una llum taronja i que el meu pare està assegut al pati pelant nous que treu d’un sac.

BLANES

6.000 TÍTOLS EN DVD 0 FILMOGRAFIES I MÉS DE 40

especialitzats en cinema independent

n n

Josep Tarradellas 5 T. 972 350 604

La vida és llarga si sabem omplir-la celobert 29


Quini