Page 1

Lent Narcís Comadira Títol Original: Lent Edicions 62

Narcís Comadira El poeta Narcís Comadira acaba de publicar Lent. Lent perquè la

Col·lecció: Poesia

poesia és una lent que ens ajuda a veure-hi millor, ens explica.

Pàgines: 64

Parlem amb ell sobre aquest llibre i sobre la seva trajectòria i

Preu: 18,00€

lectures. Parlem també de la seva relació amb Gabriel Ferrater,

Comadira, un dels més grans poetes d’ara, celebra el seu setantè aniversari amb un llibre nou de poesia.

Un poema del llibre Lent: PINTURA Hi ha qui pinta allò que veu. Hi ha qui pinta allò que sap. Jo, amb l’ajut d’allò que sé, pinto el que voldria veure. Narcís Comadira

enguany que fa quaranta anys de la seva mort. Vas començar a escriure poesia a l’adolescència. ¿A partir de quins referents? A la meva família no hi havia aficions poètiques però a casa hi havia algun llibre de poesia, hi havia el Canigó de mossèn Cinto que era d’un meu besavi, hi havia l’Atlàntida i després hi havia una antologia de lectures que es deia Selecta... però, vaja, jo vaig accedir a la poesia pels poemes que vaig llegir al batxiller, que eren en castellà perquè a la meva època fèiem immersió castellana.

sió pels Pirineus i per tant els poemes de Maragall que parlaven de muntanyes ens agradaven, alguns encara me’ls sé de memòria. I després ja més gran, amb setze o disset anys, jo i uns amics que érem lletraferits vam llegir molt Carles Riba, les Estances i alguna elegia de Bierville. Me’n recordo que l’any 1959, que és l’any que va morir Riba, estàvem en un campament quan ens va arribar la notícia i vam fer un foc de camp en honor seu.

¿Quins autors llegíeu? Recordo Góngora, Quevedo, Jorge Manrique, San Juan de la Cruz, Fray Luis de León, Lope de Vega... i després els més moderns, Espronceda i Zorrilla. Aquests van ser els primers poetes que vaig llegir. I als catorze anys ja vaig començar jo a fer alguna prova, vaig fer un parell de poemets que van ser els primers. Paral·lelament, vaig ser escolta i amb els escoltes recitàvem Maragall pels temes pirinencs i les muntanyes i els prats ben verds i els cels ben blaus i les vaques cegues o no cegues i els goigs de la Mare de Déu de Núria... Anàvem molt d’excur-

I després vas anar al seminari... Sí, i allà sí que la poesia tenia molta importància. Durant l’Advent, cada dia havent sopat pujava un de nosaltres a dalt la tarima on sopaven els superiors i allà havies de recitar un poema de memòria. Això es feia per exercitar la memòria i perquè t’acostumessis a parlar en públic. A part d’això, cada any per la Puríssima es feia un concurs literari que un any vaig guanyar, per Sant Tomàs es tornava a convocar un altre concurs i un any també vaig fer un poema... és a dir, que dins el seminari la poesia era una cosa ben vista i allà en vaig llegir molta. I després del

24


➤ Cristina Fernández Recasens, llicenciada en Humanitats

seminari vaig anar a Montserrat i allà vaig llegir el Nabí de Carner per primera vegada i també vaig llegir, no sencer perquè és un mamotreto, El poema de Montserrat de Sagarra. I bé, abans en el Batxiller, també feiem francés i per tant també havia llegit Baudelaire i Verlaine en francés. I després de l’estada Montserrat, vas formar part del grup de Girona. ¿Qui éreu? Això del grup de Girona ens ho deien els de Barcelona. Érem un grup de gent que ens agradava la poesia. Hi havia en Salvador Oliva, en Pep Nadal, en Jordi Roig i en Xavier Roig... i com que érem de Girona i érem amics i corríem tots junts doncs ens van dir el grup de Girona. Uns quants vam anar amb en Valverde que ens acollia a casa seva i que ens feia això que avui en dia en dirien un taller de poesia. I també en Nadal, els germans Roig i jo vam fundar una col·lecció de llibres de poesia, i va ser allà on ells van publicar els seus primers llibres. En Nadal va publicar un llibre que es deia Entre el somni i la ironia. I jo hi vaig publicar un llibre que es deia Amich de plor. ¿Que va ser el primer? No, abans ja havia publicat La febre freda dins un volum que es deia Cinc poetes de Girona. I això era el grup de Girona, tot i que nosaltres no ens autodenominàvem així, ja que tampoc hi havia cap unitat estilísitica, simplement perquè érem coneguts i amics. I d’aquestes trobades amb Valverde, ¿què en recordes? Recordo que vam aprendre moltes coses. En Valverde ens feia escriure amb mètrica i amb rima i ens ensenyava que s’havia de passar pel tubo i que la resta eren tonteries. I també ens va posar en contacte amb en Gabriel Ferrater i d’aquí va venir la relació que vam tenir-hi. Perquè després vau fer amistat amb en Gabriel... Sí, fins i tot va venir a viure a casa nostra a Barcelona durant vuit o deu dies quan es va haver d’amagar de la polícia perquè havia estat a Montserrat en aquella tancada d’intel·lectuals de l’any 1970. ¿T’interessava la seva poesia? Sí, molt, molt. I després també tot el que explicava de Carner, gràcies a ell vam descobrir Carner i tot el que significa. I també ens

va portar a conèixer en Foix. En Gabriel era una persona molt cordial i molt agradable i no volia fer nosa, ell treballava a casa en un racó, llegia llibres i feia informes i jo traduïa i feia peus de foto per a l’editorial Salvat. Després, a la nit, sopàvem i venia la Marta Pessarrodona, que era una mena de nòvia d’en Gabriel i feiem tertulia i xerràvem fins que ens venia la son. La Marta se n’anava, en Gabriel es posava a llegir i nosaltres anàvem a dormir. En Gabriel llegia fins tard perquè tenia insomni. I al dematí quan s’aixecava feia els informes de lectura dels llibres, molts dels quals estan publicats. I després vas marxar a Londres amb la teva parella, la Dolors Oller... Sí, en Salvador Oliva se’n va anar a fer de lector a Nottingham un any abans que nosaltres. I la Dolors i jo vam anar a Londres l’any 1971. I llavors mentre érem a Londres, l’any 1972, en Gabriel es va suicidar. Aquests poetes que has esmentat, Ferrater, Carner i Foix, són els que t’han interessat més? Sí, els meus poetes catalans preferits són Verdaguer, Carner, Foix i Ferrater. ¿Què hi podem trobar a la poesia de cadascun d’ells? Verdaguer construeix la llengua catalana moderna. Li debem pràcticament tot. A mi m’agrada per la forma, perquè adjectiva molt bé, perquè es preocupa per la precisió del llenguatge. És un poeta considerable, jo crec que és el nostre pare. A l’antiguitat teníem Llull i ara tenim Verdaguer. Després, Carner és el mateix però amb la llengua del segle XX. Carner és un miracle i un prodigi i és una meravella poder llegir Carner; val la pena ser català només per poder llegir Carner. És un poeta extraordinari, ple de pietat i que ens ensenya moltes coses. I així com en Verdaguer hi ha alguns temes d’alguns poemes que ja ens depassen, que no ens afecten, en Carner no. Carner ens toca directament encara. Foix és el gran orfebre de la llengua tot i que jo considero que és un poeta més reduït que no pas Carner. Però és un poeta extraordinari. I a més n’hi ha d’altres que també m’interessen: Riba, Vinyoli... Però et parlaré d’aquests quatre punts cardinals. Ferrater fa el canvi de la poesia tradicional a la modernitat, per una banda mira els medievals i per una altra mira els alemanys i els anglesos i per tant fa

25

aquest enriquiment de la poesia catalana. I no sé, què més vols saber dels poetes? Vull saber perquè no hi ha dones en aquesta llista. Perquè no hi ha cap poetessa catalana que sigui tan bona com aquests? Per mi no hi ha cap poetessa catalana que tingui la categoria d’aquests quatre poetes. Si vols saber la raó doncs és segurament perquè les dones han estat apartades de la vida cultural. La primera dona que té certa consistència com a poeta és la Maria Mercè Marçal, però, és clar, ella tenia deu anys menys que jo i em sembla que és l’única que es pot comparar amb la meva generació, però no amb els grans d’abans. Al poema “Pintura” hi dius que pintes el que voldries veure. Si pintes el que voldries veure, ¿què és el que escrius? Pintar i escriure en el fons és veure el que hi ha fora i modificar-ho. Per tant, pinto el que voldria veure i escric el que voldria que el món fos o que hagués sigut el món. Sempre hi ha una nostàlgia. Per mi, és una operació nostàlgica i, per tant, elegíaca, en el fons. I també, en certa manera hímnica, de lloança de la bellesa del món. Tant en la pintura com en la poesia m’agrada aquest aspecte de sorpresa i emotivitat, de cant. A Lent expliques el motiu del títol del llibre i parles de la poesia com una llum que t’ajuda a veure-hi millor... Sí, és una lent. Hi ha lents que focalitzen la mirada en una cosa petita i en ampliar-la la veus d’una altra manera. Llavors, un poema pot ser una lent d’aproximació. ¿I què consideres que hi ha en el món que no ens ajuda a veure-hi millor? ¿Què és el que embruta la nostra mirada si la poesia és qui la purifica? Suposo que és el fer massa cas de les coses anecdòtiques i no mirar les coses més transcendents i fonamentals. El que ens tapa la visió moltes vegades és donar molta importància a coses secundàries o a coses que no en tenen cap i això ens fa perdre molt de temps i ens despista. A mi m’ha fet gràcia allà on dius que el títol del llibre és “Lent” també perquè la bona poesia ho és. ¿Llavors ja consideres que el que tu escrius és bona poesia? Si considerés que no és bona no la pu-


blicaria pas! Això no vol dir que ho sigui, però que jo li considero, sí, és clar. Si no, seria un hipòcrita! No es pot anar publicant llibres dolents. ¿Com distingim doncs la bona poesia? Això és molt difícil, si hi hagués una fòrmula ens faríem rics. Jo la distingeixo sense saber per què. És a dir, si m’enganxa, si m’emociona, si em commou, llavors considero que és bona. ¿Llavors també hi ha mals poetes que poden tenir bons poemes? Jo no sé si hi ha mals poetes i bons poetes, jo crec que hi ha bons poemes i mals poemes. Llavors si vols fer una estadística, aquells que fan més del 50% de poemes dolents són mals poetes... No, és molt difícil saber sobretot el perquè. Perquè hi ha raons subjectives i raons objectives: que sigui universal, que estigui formalment ben escrit, que les paraules siguin precises... A mi un poema que no tingui això ja no em pot tocar. Jo quan veig un adjectiu mal posat ja em cau l’ànima als peus. ¿I qui escriu bona poesia avui? És a dir, ¿segueixes els poetes joves? Sí, n’hi ha molts que em fan gràcia. Fran-

cesc Prat, és un poeta molt subtil i molt fi. Després, l’Enric Casasses és un poeta que m’interessa, té un domini de la llengua extraordinari. Després l’Albert Roig també té un sentit de la llengua que m’agrada. Després hi ha en Jaume Subirana que seguiria l’escola dels anglesos, de l’experiència ben entesa. Hi ha en Carles Torner que té una vena trascendent que també m’interessa. Hi ha la Dolors Miquel que és una poeta amb una gran energia lingüística. I hi ha en Jordi Ibáñez que fa una poesia més intel·lectual i més reflexiva. I després hi ha un prosista que jo crec que de fet és un poeta, que és de Sant Feliu de Guíxols, que es diu Toni Sala i que m’interessa molt. Jo crec que ell veu el món des del punt de vista de la poesia. Després en Perejaume que té aquesta mena de visió tel·lúrica del món i del bosc i que té unes arrels verdaguerianes. En Biel Mesquida que és novel·lista també ha escrit alguns poemes altament interessants.

A Josep Carner. Més que tenir-hi una conversa, a Carner m’agradaria preguntar-li moltes coses. ¿Amb quin poeta t’agradaria compartir un bon àpat i què triaries per menjar? Mira per compartir un bon àpat potser triaria en Josep Maria de Sagarra. I triaria una becada sur canapé acompanyada d’un bon Borgonya. La poesia del futur serà... No en tinc ni idea de si serà ni de com serà però suposo que serà com és la de sempre. Com la de Catul, com la d’Horaci, com la de Virgili, com la de Píndar, com la de la Bíblia, com el Càntic dels Càntics... Serà un artefacte lingüístic capaç de captar i transmetre una emoció.

¿Si poguessis triar un periode històric per viure-hi, quin triaries? M’hauria agradat viure sent estudiant a Oxford el 1930.

¿Què ve després de Lent? ¿Quin és el teu proper llibre? Estic treballant en un llibre en el qual explico moltes de les coses que t’he explicat a tu. Parlo dels poetes i dels poemes que m’han impressionat més en la meva vida. I es publicarà, en principi, al setembre.

¿Si poguessis triar un poeta amb qui tenir una conversa, a qui triaries i què li diries?

¿I té títol? Sí, es diu Marques de foc. J

Va de llibres Lletra d’Or 2012 Pagèsiques, de Perejaume, ha estat guardonat amb la Lletra d’Or 2012, un premi que es concedeix cada any, des de 1956, al millor llibre publicat en llengua catalana durant l’any anterior, segons el criteri del jurat, independent de qualsevol grup editorial o institució. “Amb Pagèsiques, Perejaume sembla culminar l’àrdua operació de relligar, en un sol gest que en realitat és fet de molts (com aquell enregistrament seu que reunia en una de sola les vuit mil veus del Diccionari Etimològic i Complementari de Coromines) la natura i l’artifici; la paraula, la pintura i el territori. És una operació essencial, que conté un missatge igualment essencial: els humans ho som en la mesura que formem part d’un paisatge, d’un món, d’un sistema viu. Una certesa que hem oblidat i que Perejaume té la gentilesa de convidar-nos a recuperar, perquè és urgent fer-ho. L’home viu dins la naturalesa; i fora d’ella, senzillament mor. Per la seva banda, l’art de Perejaume —verbal o visual— ha assolit aquesta culminació que dèiem, però resta alhora obert i abocat a noves transformacions. Com un bosc.” Per altra banda, el jurat vol destacar que li és una gran satisfacció concedir la Lletra d’or 2012 a un llibre editat per Edicions 62 en el 50è aniversari de la seva fundació. I especialment tenint en compte que un dels promotors de la Lletra d’or, l’editor i escriptor Josep Maria Castellet, ha estat durant dècades l’ànima d’Edicions 62. El guardó és una lletra –phi– d’or, símbol clàssic de l’equilibri, dissenyada pel joier Manel Capdevila, nét de l’impulsor inicial del Premi. J celobert 26

Pagèsiques Autor: Perejaume Titol Original Pagèsiques Edicions 62 Col·lecció: Poesia P.V.P. 24,90€

Entrevista a Narcís Comadira, poeta  

Entrevista a Narcís Comadira

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you