Issuu on Google+

Entrevista a Albert Serra (Banyoles, 1975) Cristina Fernández Recasens

“La vida només m'interessa des d'un punt de vista artístic” Aquesta entrevista la vaig fer un matí del darrer mes d'agost al Casino de Cadaqués. Vaig esmorzar un cafè amb llet i un entrepà amb l'Albert Serra que no es va treure les ulleres de sol fosques en cap moment. - Com va néixer el teu interès pel cinema? Ve de petit, d'adolescent o de més tard? Més tard. El meu interès pel cinema ve de l'època de la universitat. Però la idea de fer-ne no ve fins més tard. Després de la universitat estava una mica avorrit, no sabia què fer. Era el principi de la tecnologia digital i vaig començar fent una pel·lícula amateur sense cap tipus d'ambició artística, simplement per passar-m'ho bé. I em vaig adonar de dues coses, que se'n podia fer una altra amb més ambició i que amb la tecnologia era relativament factible treballar de manera individualista, sense necessitar l'ajuda d'altra gent. I a partir d'aquí es va desencadenar tot. - I anteriorment, quan eres petit o adolescent, quines pel·lícules t'havien marcat o fascinat? No... no ho sé. No és rellevant això. No considero que res del que passi quan ets petit tingui alguna rellevància pel que faràs després. - Tu vas estudiar filologia hispànica. Llavors no havies pensat en dedicar-te al cinema? No, va ser posteriorment quan ja era llicenciat en filologia i ja havia estudiat també teoria de la literatura i literatura comparada. Va ser al final d'això quan ja tot és avorrit... per fer algo diferent. - Com neix la idea de la teva primera pel·lícula Crespià, the film not the village ? Se m'acut espontànianent. Era relativament fàcil. Com que no hi havia massa ambició artística tampoc hi havia massa treball previ. Era fer una cosa simple, bàsica, una cosa que podia semblar divertida i interessant i que era a tocar meu, era el que jo veia i el que jo coneixia. - I com vas muntar l'equip de rodatge d'aquesta primera pel·lícula? Entre coneguts, no tenia més dificultat. Jo coneixia gent i l'ún per l'altre... va ser a través de l'amistat. - I on es pot trobar Crespià? La veritat és que no ho sé... de fet no es pot trobar, és una pel·lícula a mateur que no té més rellevància. No tenia ambició artística, era un divertimento i en algun moment sí que hi ha alguna cosa maca que a mi em va donar a entendre que es podia fer una pel·lícula només amb les coses maques, que ja tingués una aura més artística.


- Com va ser el camí cap a la següent pel·lícula, Honor de Cavalleria? Va passar una mica de temps i tot es va anar consolidant. Era una aposta per fer un treball artístic que ja implicava un risc més gran. Era molt més autoconscient. - Com valores la rebuda que va tenir la pel·lícula? Jo no la valoro, ni la deixo de valorar. - Però t'afecta, no? M'afecta en la mesura en que té una repercussió econòmica. - Si no valores la rebuda que té la pel·lícula, què valores? Per exemple d'Honor de cavalleria... És una obra valuosa des d'un punt de vista estètic. La gent que hi entén ho ha reconegut i ho ha admirat i ja és suficient. - I el fet que arran d'haver dirigit Honor de cavalleria fossis considerat un dels millors cineastes tampoc ho valores especialment? Ho valoro, ja t'ho he dit, en la mesura en que això m'ajuda a fer més coses i m'ajuda a que l'economia millori. - Com va néixer El Cant dels ocells? Ja era més fàcil perquè amb Honor de cavalleria ja havíem anat a Cannes i la pel·lícula havia tingut bastant d'èxit, sobretot a França i a Estats Units... I per això el finançament ja va ser una mica més fàcil. - I el tema, el fet d'explicar la història dels tres reis mags... A mi el tema m'és igual, és un punt de partida, pot ser aquest com pot ser qualsevol altre. No m'estic pas gaires dies pensant ni el tema ni el guió. En el tema sí que hi vas pensant però no de manera activa. Després escric el guió molt ràpid, en tres o quatre dies. No té més dificultat. - Sí que hi ha però una idea de viatge, un misticisme implícit... Pot ser però tampoc és deliberat. Pot ser que tinguin aquest punt en comú. I la idea d'agafar coses antigues. Per mi era més interessant des d'un punt de vista de la diversió fer pel·lícules amb ambientació antiga, pel vestuari... Era més interessant que no pas fer-la amb el món d'ara on no tinc res a dir ni res a fer... Però podrien haver sigut els tres reis com podrien haver sigut Les mil i una nits o qualsevol cosa. - Hi ha pocs personatges femenins a les teves pel·lícules... No, bueno, depèn. El fet de treballar amb actors no professionals també et condiciona una mica, treballo amb gent que conec i que em cau bé o que té algun tipus d'interès. Va com va. A la última, aquesta que acabo de rodar i que va sobre el Casanova hi ha molts personatges femenins. No és cap decisió deliberada, cada projecte va com va, depèn... - Com va anar el rodatge de la darrera pel·lícula? Perfecte, hem rodat a Rumania i a França. És una pel·lícula ambientada a finals del segle XVIII, principis del XIX, en aquest món de transició. S'ha fet una part bastant important a Rumania i com que és una coproducció amb França s'ha rodat una part a França. - En quin procés esteu ara? S'ha de començar el muntatge i s'estrenarà l'any que ve. - També vas col·laborar amb el CCCB, en el projecte de correspondències i hi


vas participar amb el director Lisandro Alonso... Sí però tot això són encàrrecs. Vull dir que no... - Què vols dir que no hi ha una implicació? Sí, hi ha una implicació. Si jo faig una cosa sempre hi ha una implicació. I si la faig és per fer-la el màxim de bé en la seva dimensió tant econòmica com estètica. Però hi ha un component essencial que hi ha un límit de temps, un contracte i ho fas... però és diferent. No és el mateix que quan tu t'autoexigeixes fer alguna cosa. És una història diferent. No hi ha el mateix tipus de pressió. Psicològicament és diferent. - I la propera peli serà... No en tinc cap de pensada. Primer he d'acabar aquestes. Fins d'aquí a un any o dos no crec que hi hagi temps de res. - Has dit que no t'interessa el gènere documental. Que et sembla fàcil. Perquè? Bàsicament perquè el més complicat que hi ha al cine és la direcció d'actors. Si tu ja parteixes de que no hi ha cap transformació psicològica dels actors és una banalitat, és com filmar parets, no té cap interès. O pot tenir un interès decoratiu, com el videoart. Però gravar gent que no pateix cap transformació, on no hi ha cap anhel d'expressió per mi és una absurditat i no té cap sentit. És hiperavorrit. Llavors tot queda en funció del tema. Si el tema t'interessa, t'interessarà el documental i si no, doncs no. I clar, la grandesa de l'art és que el tema és molt secundari. Un tema que a priori no t'interessa per aquesta transformació expressiva que s'hi aplica pot agafar uns aires ... un interès i una fascinació molt gran. En canvi un documental no, és filmar ninots, cadires... - T'interessa doncs el cinema només des d'un punt de vista artístic? Clar. Tota la vida només m'interessa des d'un punt de vista artístic, no només el cinema. No hi ha res que no m'interessi des d'un punt de vista artístic. - Albert, si dius que no t'afecta la repercussió que té en el públic allò que tu fas, ni t'afecten les repercussions que puguin tenir les teves declaracions, perquè per exemple accedeixes a fer una entrevista com aquesta? Perquè en la vida tot té dues vessants. Una és fer-ho, que és la puresa. I l'altra és vendreho. Ara estic en la fase de vendre-ho. L'èxit de fer-ho és que sigui el màxim d'artístic possible i en això no m'interessen les opinions. I l'èxit de vendre-ho és treure'n rendiment. Però no barrejo les dues coses, estan completament separades per conservar la puresa de les dues. Perquè la puresa de la venda també és molt maca. De fet el meu pare era comercial. És una cosa que sempre fa una mica de mandra però que hi ha algú que ho ha de fer-ho. I en aquest cas jo m'he autoimposat la obligació de fer-ho jo perquè sóc el que ho puc fer millor. Hi ha autors que no ho venen gaire i aquests són els hipòcrites perquè en el fons no ho vénen però els agrada que tingui bona venta. En canvi jo, que també sóc hipòcrita, ho venc. Però m'és igual que tingui bona venta. Només en la mesura que si tens més calers la vida és més fàcil. Però producció i venta no tenen res a veure. No ho barregis. Jo no ho barrejo. Se separen les dos coses i punt. I ara aquesta entrevista forma part de la segona.


entrevista