Page 1

Lletres

“De petita jugava a fer pocions màgiques” Dolors Garcia Cornellà (Girona, 1956) acaba de publicar S’acosta un front fred que deixarà neus a cotes baixes, novel·la amb la què ha guanyat el 26è Premi Ramon Muntaner de literatura juvenil. De petita fabricava una poció màgica que li servia per volar cada vegada més lluny. I ara, de gran, continua utilitzant la seva imaginació per escriure històries per a petits i joves. La nevada de fa dos anys et va inspirar per escriure S’acosta un front fred que deixarà neus a cotes baixes… Sí, va ser la nevada del 8 de març de 2010. A mitja tarda se’n va anar la llum i a la nit ens vam trobar que nevava i que estàvem sense calefacció, sense telèfon… Vaig treure un transistor amb piles que va ser l’únic que em va mantenir en contacte amb el que passava a fora. I vaig començar a pensar en tota la gent que es podia haver quedat a la carretera aquella nit. Tota aquella setmana vaig començar a pensar en els personatges. Jo ja volia que fos una novel·la juvenil i per això vaig incloure-hi un autobús escolar que es queda a la carretera. Després vaig imaginar una masia amb un tros de camí que el pagès va netejant de manera que allà hi va arribant tothom. Després hi ha uns veïns que tenen un mort a casa, perquè se’ls ha mort l’avi i els de la funerària no el poden pujar a buscar… I a dins de la masia també hi ha una àvia, de

qui s’explica la seva història, que arrenca de la guerra i de la postguerra. I hi ha un parell de marroquins, en Mohammed i l’Amin, que treballen a la casa. I tot això conforma un univers. La novel·la passa en una nit i es van destapant alguns secrets, alguna relació una mica difícil… I els nois i noies al final de la nit fan un joc de sinceritat i expliquen coses molt seves. Aquesta nit s’aprofitarà per treure moltes coses, és molt intensa. I tot passa en un lloc que per la majoria dels personatges és estrany però alhora molt acollidor perquè hi ha una llar de foc i de menjar no en falta. Havies tractat abans la qüestió de la guerra civil? Més per sobre, en un llibre que es diu La lluna de les mil cares. La memòria històrica m’interessa bastant, també perquè a la meva família ens va tocar de prop i perquè va haver-hi familiars afusellats just després de la guerra… I m’ha interessat la qüestió tot i 26

que no ho havia novel·lat mai. Excepte ara. Jo sóc de Girona però fa més de vint anys que visc a Vilobí. I en un poble petit es viu diferent, això, perquè tothom es coneix. I si va passar alguna cosa greu tothom ho sap. I encara hi ha molta gent que no en parla. Jo l’he inventada, la història, però suposo que es pot extrapolar i pot tenir elements semblants a la realitat. Aquesta novel·la ha rebut el premi Ramon Muntaner de Literatura Juvenil. Què ha suposat per a tu aquest reconeixement? Jo em vaig emocionar molt perquè just fa 26 anys que vaig rebre el premi Just Casero, també a Girona, va ser el primer premi que vaig rebre i va ser pel primer llibre que vaig escriure, era l’any 1985. Des de sempre que m’havia agradat molt escriure, però escrivia per a mi, als diaris personals… i em vaig atrevir a escriure perquè pogués ser llegida pels altres. El premi Casero va ser per mi una empenta


➤ Cristina Fernández Recasens, llicenciada en Humanitats compra llibres. S’ha passat setanta anys de la seva vida comprant llibres. De petit, la paga que li donaven a casa, tot i que era una família molt humil, enlloc de fer-la servir per anar al cine la guardava per comprar llibres. I a casa té una biblioteca preciosa, amb molts exemplars. I jo sempre ho dic que el fet de veure tants llibres a casa em va impulsar. Però és clar, jo sóc la gran de quatre germanes i elles no escriuen pas. Per tant, a part de veure molt llibres a casa i de veure el meu pare que n’és un enamorat, hi ha d’haver alguna cosa més. Perquè si no seríem totes quatre escriptores i no ho som. Jo era una nena molt tímida, molt callada, molt vergonyosa; tenia amigues, però molt poques. I em costava fer-ne. I el llibre era un refugi. Trobava en el llibre tot allò que no sabia trobar a fora. I les meves germanes en canvi eren més extrovertides i tenien més activitat a fora de casa. Jo em vaig anar refugiant en els llibres. Ho llegia tot, aventures, biografies…, vaig passar l’època de l’Enid Blyton amb les aventures als internats i també els clàssics La illa del tresor, Jules Verne… I m’agradava molt rellegir, un llibre me’l llegia tres o quatre vegades o més.

ses que s’han de tenir per ser escriptor: saber escriure i tenir molta imaginació. A la literatura juvenil no hi poso tantes coses imaginades però a la infantil sí. I semblant a Tolkien també hi ha Michael Ende, Ursula Le Guin… Aquest tipus de literatura fantàstica m’agrada molt.

Com vas començar a escriure? Des de petita, des que vaig veure que una m i una a feien mà i que això de les lletres era com una màgia perquè quatre gargots volien dir coses. Vaig escriure molt i molt aviat. I llegia una barbaritat. A casa meva sempre ho expliquen que quan venien els Reis o per l’aniversari jo només demanava llibres. No s’anava tant a les biblioteques com ara i per tant tots els llibres que llegia eren meus. Jo vaig arribar a tenir una biblioteca maca, de petita, perquè em llegia dos o tres llibres a la setmana. I va ser així que la gent del meu voltant em va animar a escriure una novel·la. I aquesta va ser Albert, que va rebre el premi Just Casero; ara en faran una reedició. Després vaig escriure El drac de bagastrà, un llibre que va tenir molt d’èxit a finals del vuitanta i a principis dels noranta. I aleshores ja vaig entrar a Cruïlla i vaig publicar Canya plàstica, que també es va llegir molt. Va ser dels primers llibres, aquest meu i un de l’Oriol Vergés que es deia Quin curs, el meu tercer, que van ser dels primers d’aquest estil de llibre juvenil, d’institut, protagonitzat per nois i noies.

Vas estudiar psicologia. T’ha ajudat aquesta professió per escriure? Jo vaig estudiar psicologia perquè el que volia estudiar no ho vaig poder fer. Jo volia ser periodista perquè quan als meus pares els vaig dir que volia ser escriptora em van dir que molt bé però que estudiés. I jo vaig pensar en periodisme perquè m’agradava llegir notícies i reportatges i m’agradaven els idiomes. Però periodisme no es feia aquí a Girona i el meu pare quan vaig acabar el COU no va veure clar que jo marxés a Barcelona. Em va dir que comencés a estudiar a Girona. Ho va veure molt gros. Encara ara en parlem. Així que el dia que em vaig anar a matricular vaig entrar per la porta sense saber de què m’anava a matricular. Perquè feia tants anys que tenia al cap periodisme que no havia pensat res més. I així vaig decidir estudiar psicologia. I vaig fer de psicòloga bastants anys però ara no hi treballo, estic de tècnica d’educació a l’Ajuntament de Girona. Però per als llibres sí que em serveix. I per a la vida diària, també.

I llegeixes literatura per adults? Sí, m’agrada molt Saramago, John Steinbeck, Mario Vargas Llosa, Gabriel García Márquez. També m’agrada molt la novel·la policíaca, especialment la francesa i belga; no he entrat encara en la sueca i noruega que hi ha ara. De catalans m’agraden molt Jaume Cabré i Jesús Moncada.

I de petita qui et va transmetre el gust per la lectura? El meu pare, des que tenia deu anys,

Quins autors t’han influenciat? M’agrada molt Tolkien perquè en una sola persona es troben dues de les millors co-

enorme, des de llavors no he parat. He anat guanyant altres premis però aquí a Girona no n’havia guanyat cap més. I aquest any em va fer molta il·lusió. I ara estàs treballant en nous projectes? Sí, de fet, hi ha un altre llibre que està en camí, que sortirà pel mes de març, també tracta un assumpte històric però centrat a Barcelona. I després hi ha una editorial de Madrid que m’ha proposat publicar un llibre en català i castellà per mainada. I després hi ha una altra editorial que espera que li faci arribar un llibre que ja tinc començat. T’has plantejat mai escriure per adults? Tinc coses escrites per adults, però no publicades, perquè em costa. Jo sempre dic que a la gent gran no sé què explicar-li. Tot el que escric és per joves i per petits perquè és el que a mi m’agrada. M’hi sento còmoda, no em costa buscar arguments i personatges, connecto amb els lectors, faig moltes visites a escoles i instituts per tot el país… I no descarto escriure per a adults però de moment no hi ha cap projecte ferm en perspectiva.

27

Quan som adults perdem la capacitat d’imaginar? Sí, quan som grans ens costa més creure en aquestes coses. Jo de petita jugava a fer pocions màgiques. No m’agradava gaire jugar a nines i em feia les meves pocions: agafava aigua de pluja, pètals de rosa del meu jardí, fulletes, pedretes de riu… Tenia la poció per volar, la poció per tornar-me invisible, la poció per entendre el llenguatge dels animals… Sort que la de volar la vaig provar en una escaleta petita! Era a un passadís molt llarg que hi havia a casa, on hi havia tres esglaons, jo agafava arrencada i cada vegada que ho feia saltava més enllà. Per mi allò ja era volar. Això és molt divertit de petit, de gran ja no ho fas però jo penso que per exemple qualsevol contratemps o problema amb una mica d’imaginació es pot solucionar.

I en la teva trajectòria com a escriptora t’has trobat algun impediment pel fet de ser dona? Jo en aquest camp sóc molt innocent i et diria que no perquè tot allò que he volgut fer ho he fet. Però penso que sí, que encara hi ha diferències. Jo ja fa anys que estic dins una campanya de la Institució de les Lletres Catalanes que es diu Els autors a les escoles. Quan jo hi vaig entrar, fa uns anys, em vaig adonar que dels trenta autors només quatre o cinc eren dones. I això ho vaig exposar públicament en una xerrada i sembla que s’ha anat solucionant. Quin és el teu lector ideal? Un lector que tingui curiositat per tot, per diversos temes i autors, i que porti sempre un llibre a sobre. J


entrevista d.garcia cornella  

entrevista escriptora d.garcia cornella

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you