Page 1

Poètica L’escriptor blanenc, Joan Adell, ha publicat el poemari Tres estrelles Michelin Joan Adell, va rebre el 14è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal Ciutat de Sagunt el 2011. El poemari ha estat publicat per Onada Edicions i inclou trentavuit poemes. Tal com assenyala la poetessa Laura Dalmau al pròleg del llibre, en els poemes s’hi desenvolupa el tema del pas del temps mitjançant l’enyorança de la infantesa, el pas efímer de la joventut i el dol perpetu davant la mort. El temps d’aquests poemes és un temps incert, d’enyorança, és un temps que interromp sobtadament la vida d’algú (que ja és mort però la seva roba encara és calenta), és el temps de les fulles mortes i de l’última nadala, el temps de veure créixer “el dia sense tu”, d’esperar l’oblit definitiu, de llegir l’últim full.

Joan, tu escrius narrativa i poesia. Són diferents els estats de l’ànima a l’hora d’escriure poesia i prosa? En efecte, si més no personalment, hi ha idees i sentiments que em demanen diferents formes de llenguatge per expressar allò que pretenc dir. De vegades és una exigència molt subtil, tant, que dubtes el camí que cal seguir. No és excepcional que, tot just començat un poema, caiguis en la temptació d’encetar una història o, viceversa, la relectura d’una narració et suggereix la creació d’un poema. Crec que al final, tal com tu apuntes amb la pregunta, et decantes en un o altre sentit més pel teu estat anímic que no pas pel tema que vols tractar. Què trobem en un poema que no trobem en un relat o en una novel·la? Al meu parer, el primer que trobem en un poema és la tensió del llenguatge, l’economia de paraules al servei d’una reflexió, d’un sentiment. D’altra banda, un bon poema, amb independència de la seva versificació més o menys lliure o purista, no pot perdre mai la musicalitat. Molts versos de “Tres estrelles Michelin” parlen d’un camí cap a la mort, cap a l’oblit. Escriure és una manera de rebel·lar-se contra la mort o contra el pas del temps? Escriure pot ser tot això que dius i moltes coses més; però el recull de Tres estrelles Michelin no pretén ser una rebel·lió contra la mort. Si de cas, la nostàlgia de tot el que has viscut, les pors de l’home vell, però sobretot l’observació crítica de l’entorn present, amb el deix amarg de la denúncia inútil. Si el lector no copsa que la tristesa dels meus versos prové d’això últim més que no pas de l’enyor, aquest llibre haurà fracassat. El poemari s’obre amb uns versos d’un poema de Vicent Andrés Estellés: “Animal de records, lent i trist animal”. El poema segueix així: “ja no vius, sols recordes / haver viscut alguna volta en alguna banda”. Qui recorda ja no viu? Ben al contrari, qui no recorda no viu. Quan Andrés Estellés va escriure aquest bell poema, només tenia 47 anys, una edat ideal per reviure una apassionada escena amorosa de joventut, però va viure intensament la resta de la seva vida com un animal de records, no sempre lent i trist, deixant-nos versos que sempre ens acompanyaran. Es pot explicar la poesia, més enllà dels mateixos versos? Es pot. Tots ho fem, però crec que la poesia ha de parlar per si sola i deixar que sigui el lector qui la interpreti i la faci seva. Miquel Martí i Pol va deixar escrit: “La poesia, de fet, és inexplicable. Entendre-la o no entendre-la, acceptar-la o no acceptar-la, és una qüestió de sensibilitat i de confiança, fruit, al capdavall, de l’educació i sobretot de la pràctica volenterosa de la lectura”. Si haguessis d’emmarcar en or els versos d’algun poeta, quins versos triaries? Em mancaria or. Per ordre cronològic triaria el poema Canticel de Josep Carner, uns versos de l’Himne Ibèric de Joan Maragall (“Sola, sola enmig dels camps, / terra endins, ampla és Castella. / I està trista, que sols ella / no pot veure els mars llunyans. / Parleu-li del mar, germans!”) i el poema Dona de primavera de Joan Margarit. g 32

Entrevista Adell II  

Entrevista Premi de Poesia

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you