Issuu on Google+

JOEL PASCUAL OSCAR CALDERÓN ALEX SÁNCHEZ


Blai Bonet (Santanyí, Mallorca, 1926-1997). Poeta, novel—lista i crític d'art. Una religiositat conflictiva i la tuberculosi van marcar la seva trajectòria humana i literària. El 1958 va publicar El mar, novel—la que va causar impacte, tant per la temàtica com pel tractament, on va incorporar els nous corrents experimentals que triomfaven a Europa. La recerca d'un llenguatge propi, evolucionant cap a formes cada vegada més lliures, es concreta en el poemari L'Evangeli segons un de tants, (Premi Carles Riba, 1962), que va trigar cinc anys a publicar-se per problemes de censura. El 1990 va ser distingit amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

L'any 1947, les dures condic ions de vida de la postguerra li provoquen una tuberculosi al pulmó esquerra que l'obliguen a abandonar el seminari. D'altra banda, el sentiment religiós angoixat i existencial i, de l'altra, les conseqüències d'aquesta malaltia condicionaran per sempre la seva trajectòria vital i literària. Durant l'estada al sanatori antituberculós de Caubet (Banyola), va començar a escriure la novel—la El mar, (premi Joanot Martorell, 1957). Diu Blai Bonet en una entrevista de Jordi Coca (Serra d'Or, núm. 256, gener 1981:17-23):


ESCOLA GRADUADA Era una sala quadrada i tenia cinc finestres, una muntanya pelada, que era violeta als capvespres. Darrera d'un mestret vell, Jesús estava enclavat, José Antonio ampliat, Franco amb un faixí vermell. La tarda era com un ciri. Tocava Història d'Espanya. Hi havia un gran cementiri: la creu, els morts, un que guanya. Darrera els vidres volava la bandera de tergal: volava, volava, estava a l'aire i fermada a un pal. Damunt una vidriera, el sol fugia; el camp no. Feia fred. La Sabatera cantava al capdecantó: "Sa moixa m'ha fet moixons vestits de seminaristes, quan han obert els ullons han estat tots comunistes".


LA TERRA En la forma de cos humà, que l'univers té, la terra és el sexe on es congria la vida, sempre seguit ella mateixa, amb el caràcter pastat per la necessitat de mai no haver de dormir ni aturar-se a somiar que menjussa pel guaret d'una pausa. El tenaç congriament de vida, però, no és la vida, perquè l'home no és el seu ou. A posta, quan m'agrades no t'estimo, just m'agrades de prop, com l'herba de la terra és només ella per a mi quan m'hi puc ajeure i fer jo herba una estona, una estona d'herba, com que fer flor a les vacances del Color. El nostre país és el pensament i la seva escala que creix de cap a veure-ho tot en tot, i és homicida qui, amb abraçades i heura amb passaport civil, condemna la perspectiva, igual que condemnar un portal amb mitjans de marès. El pèl de la terra, on la cria de la vida et fa anar de temporada i sentir-ne el temps, és el redol on l'any passa amb els seus colors i les seves anyades, de les quals just tornen a romandre la llavor i la necessitat del solc amb la cavitat de la seva aspiració. L'alegria a la zona de la terra no és una ni d'ésser substantiu. Just hi ha paradís on el temps està clapat de temporades i per l'acolorida necessitat de morir: l'abeurada dels animals amb la perspectiva dels homes que d'allí han de venir... Just el que estimes roman per sempre, i el sexe de l'univers, que just batega a la terra, és tan hermós perquè el pressentiment de les seves acaballes des del seu futur silenci li fa fer roses,


a fi que es vegi on no cal que n'hi hagi de vistes. A causa d'això és que el planeta de la vida amb el pèl de tot l'any no és el redol on jo pugui ser i fer esperança, perquè allí tot està ja fet, i jo no hi puc signar res amb la llibertat del pensament que és la Relativitat en mi. No em facis dir "sempre" a 20 minuts, no exigeixis que digui "amor" a la tendror d'època dels animals que no se n'anaven de la seva mare per a veure volar els seus ous. L'espai és la matinada de totes les coses, com l'alegria és l'espai de la llibertat, per això la tragèdia és congriada com a verdet per qui, en lloc de ser lliure, reclama la llibertat per a ser homicida i falcó de persones fitorades com a personal. Jo no sóc lliure, sóc alegre, hi estic i tot, tant, que no tinc bandera, ni honor, ni reputa Sió, i sobretot vaig xiulant perquè no sóc el rei de la naturalesa. Sóc humà com un tord és un ocell, just és que el tord duu més bellesa i no té possibilitats de fer el ridícul.


GASPAR HAUSER. Que cadascú, a partir dels divuit anys, es deixi créixer els cabells durant dos anys, es deixi créixer la barba durant cinc anys, es deixi créixer les ungles durant set anys, abans de dir salvatge a un home i abans de dir salvatge a un salvatge. Que cadascú sigui titular de la seva vida. Que cadascú sigui aguantat just pels seus dos-cents ossos. Que cadascú visqui sense demanar permís per a viure. Que cadascú, si no fa comptes de tenir un fill, faci l'amor amb qui sigui, sia per la geografia que sia, abans de dir home a un salvatge i abans de dir salvatge a un salvatge. Que cadascú aboqui l'odi damunt tothom qui odia. Que cadascú defensi just el que li és rendable. Que cadascú sigui el seu propi emperador. Que cadascú decideixi fins quan, quan, ha de durar la guerra. Que cadascú decideixi fins quan ha de durar la pau, abans de dir home a un salvatge i abans de dir salvatge a un salvatge. Que, quan et moris d'amor, t'hagis de casar. Que, per a poder viure, t'hagis de fer una assegurança de vida. Que, quan tinguis set d'aigua, et facin fer un clot. Que, quan siguis lliure, hi hagi un bombardeig. Que, quan a l'hivern et vegin nu, et donin un tassó d'aigua. Que, quan demanis notícies, t'enterrin. Que, del pa, just en coneguis el forner, si dius home a un salvatge i si dius salvatge a un salvatge. Que ningú no digui "l'altre" a un altre. Que ningú no digui "jo" al seu nom. Que ningú no posi el seu nom sota un acte que li obliguen a fer. Que ningú no digui "seu" al seu amo. Que ningú no digui "seu" al seu amor. Que ningú no digui "teu" al seu amor. Que ningú no digui "pare" a ningú. Que tothom digui "mare" a la seva mare, abans de dir salvatge a un home i abans de dir salvatge a un salvatge.


Cap moble no té permís per a dur pols. Cap home no està autoritzat per a deixar de ser la bellesa. Ningú no està autoritzat per a no tenir autoritat pròpia. Cap abric no té permís per a prescindir ni d'un sol botó., Cap home no és tan indigne com per a aguantar-se recolzat en un altre. Ningú no té permís per a semblar un altre. Tothom és prou document com per a poder anar indocumentat. Ningú no té permís per a creure que sigui veritat el que un carnet d'identitat diu d'una persona. Cap home no està autoritzat per a dir "llibertat" a la seva llibertat. Ningú no té permís per a encendre un ciri quan fa sol. Tothom està obligat a dir que la creu és un instrument de tortura i a no dir home a un salvatge i sobretot a no dir salvatge a un salvatge. FOC D'AUCELL La llibertat és una cantata a la llibertat. Si es creu, o mana creure que és més que un cant, és perquè tan sols no és un càntic. La llibertat també ha de ser una cançó de poble. La llibertat no és, just dura el temps en una rosella dels Segadors. Qui cala foc a l'aucell del desig és el misteri. El misteri de l'amor és el temps, com el misteri de la llibertat és el temps que dura el seu cant, perquè l'amor fet i la llibertat són el mateix càntic. El plaer de l'amor fet és una cantata a l'amor. No és l'amor. La llibertat és just un himne a la llibertat. No és la llibertat. Veig que no ho creus. Saps per què? Tu voldries ser lliure, però que no et passés res, i res és massa poc, talment com tot són massa coses...


ART PER INFRACCIÓ El garrover, també el noguer de Son Comparet, són l'Esperit nat de l'Esfondrament de la Matèria en l'Arbre general. En el noguer s'esfondraren per sempre les possibilitats, que l'Arbre té, de ser alzina, lladoner, ravell, mata llentisclera, tamarell, aleixandre, gerani d'Àfrica, xicarandana, colocàssia, prunera de frare llarg, aprenc donzell per a cobrar el remug de bou, de vaca, de cabra, ginjoler murtroner que fa murtrons, baladre senà, baladre doble, figuera de cristià, figuera de moro, ametller d'ametlles d'en Verro, d'ametlles de la Canal, i, sobretot, sobretot, la desastrada possibilitat de ser la història... L'escatimació és l'agre, on l'esperit es congria, s'encona, se fa, surt per fer-se veure, tot ell escatimadament, però amatent tot ell... El noguer, també el noguer de Son Comparet d'En Guillem Nadal, nat Guillem mort embaixador nostre a Ankara, la Figuera de la terra de la Bíblia, també la figuera, que En Miquel Llabrés pinta, tota ella figuera de la tardor, figuera d'hivern, fent-ne cal.ligrafia del Japó del mestre Hokusai, pare, mare, sogre, sogra, de Georges Mathieu. La Figuera és també el Pensament, que l'Univers del sagrat Cosmos pensa i obra, els dos actes en una sola i única vegada, i que és de déu perquè, en Ell, pensar i fer és Tot U. Em sento alabat ferm de ser el Pensament, que l'Univers terrat, aterrat, enterrador a fi de bé, fa en mi, que sóc el meu creador, el meu creat, el meu criat, que, sense ser la figuera arran del noguer, sóc el mateix Pensament de la Vida en les vides, totes elles clapes de la mateixa Pell en el mateix Cos. La Vida, ningú l'ha vista mai. De la Vida, nosaltres just en podem veure els vivents, els morts-nats, talment com un cavall no veurà mai la verga, ni les bajoques amb llavor del cavall d'herba, que és, però cavall que mai, però cavall que mai no podrà posar la vista on té posada la verga, mentre, igual que un home,


hermós cavall, pobre home, just pot sentir que la veritat, perdó, perdó, que l'euga és l'aspiració a la bellesa amb una mica de pèl, que, amb el temps i palla d'ordi, potser arribarà a ser una promesa. PARASCEVE Lamentació No me talleu els brots del meu dolor. Deixau-me omplir la boca de donzell. Segau-me els cascavells de glòria antiga i les flautes collides a dins l'aire. Despullau-me la meva pell cremada de les fines camises de lli blanc. Que resti com un mort estès, fet pedra, en llarga quietud dura d'altar. No puc parlar, que tinc la meva boca -urna de sol ponent, flors de safrà-, inflada de tant glopejar la deixa de l'Amat: blanca lluna del seu cel... MARINER ABSENT Pensa en els meus muscles, teus, entre els romanins del mar, quan passis entre el bellveure i l'aufabeguera del corral. Per escales de sospirs m'invadeix tota la sal. Pensa-hi sempre, quan passis entre el bellveure i l'aufabeguera del corral. A la nit crem romaní per tu i el llit nuvial. Beu-te l'aire, quan passis entre el bellveure i l'aufabeguera del corral.


JOC AMORÓS El mar canta, lila, lila. Malves, verdes, les penyes escoltant. -Què me dius, mar lila, lila? -Penya malva, penya verda, què em diràs? -Jo et diré, mar lila, lila, que em perdonis si som muda pel teu cant, que les penyes som creades per mirar-te i sofrir, amorosides, ton palpar. Corre envant, mar lila, lila, corre enrera, lilejant... i et diré, mar lila, lila, que si passes tan sovint per ma gorja tos rulls blaus, que de cap em tiraré dins els teus braços, i la penya no hi serà, que la penya serà lila, lila, lila, com la mar... ETS UN SOL Ets un sol. Sempre vas abocant dia. Font ets de cel que despertes abril amb el teu peu, la nata més subtil del camí que s'estrella quan te guia. ¿Quin aire amarg, quin so de gelosia tens tu, que, tot vessant, mansa i humil, si et vull beure de llamp uses l'estil, deixant-me als llavis set penjada, impia? Per tu me lladra el cor un lamentable crit negre, com una aigua amortallable. Líquid lladrar amb passió de cel! I tot jo mor en soledat obscura. I a tu et pugen abrils, oh, criatura capaç de convertir un lladruc en bel.


AMOR L’aigua dorm, nua, gelada. El cel, alt, li ha regalat un gipó blau brodat d’ales. L’aigua vestida i solitària! Una ovella perduda plorava lluny de la blanca pau de llana. Se mirà dins l’aigua. Era vidre en somni la seva ombra d’aire. La del gipó blau cobrí el seu cos de llana. L’una begué l’altra, i ambdues dins una belaren...


FEDERICO GARCÍA LORCA LA BRISA La brisa es ondulada como los cabellos de algunas muchachas. Como los marecitos de algunas viejas tablas. La brisa brota como el agua y se derrama, como un bálsamo blanco, por las cañadas, y se desmaya al chocar con lo duro de la montaña.



ANTOLOGIA POETICA BLAI BONET