Relats dels Primers Jocs Florals de l'Escola Les Fontetes

Page 1

RELATS PARTICIPANTS ALS PRIMERS JOCS FLORALS DE L’ESCOLA LES FONTETES


Autor/a: Víctor Palamós

EL FAR DE PALAMÓS Ja feia més de quinze anys, just quan canviava el mil·lenni, que en Javi va decidir que seria escriptor. Ho va decidir tot fent-se una fotografia amb la seva família una nit d’estiu al far de Palamós. El que no s’imaginava en Javi és que el far tindria molt a veure en la seva formació. Aquell mateix estiu van venir dos amics de Barcelona a passar un cap de setmana amb ell i els va dur de bon matí al seu lloc preferit: la placeta del far, es tracta d’una placeta semicircular, situada al capdamunt d’un petit penya-segat i amb una barana de pedra que serveix de mirador cap al mar. Van poder-hi fer uns xuts de futbol abans que el faroner sortís a avisar-los que jugar a pilota en aquell lloc estava prohibit. ‒ Nois! És perillós jugar a pilota aquí, podeu prendre mal! No heu vist el cartell que ho prohibeix? ‒ Perdó, senyor! No ens hem adonat. Ara recollim i marxem. Com que van respondre molt educadament i van demanar perdó, l’Enric, el vell faroner, els va convidar a passar per ensenyar-los el far per dins; en Javi va quedar tan fascinat amb les històries que el vell llop de mar explicava que ja volia crear-ne de noves tot incloent-hi els pokemon d’aigua que tant li havien costat de caçar a la seva Game Boy Color. Un parell d’anys més tard, tot just quan ja havia fet els setze, seguia anant al far, però aquell migdia s’hi va apropar per tocar la guitarra al noi que havia conegut aquell estiu. No sabia compondre música i es limitava a seguir els acords de cançons d’Obrint pas i de Lax ‘n’ Busto col·locant-hi els seus propis versos, però en Santi, així es deia el seu xicot, no en necessitava res més, quan va acabar el concert, el va besar dolçament als llavis i van creuar la tendra mirada uns segons que per a ells va semblar una eternitat. En Javi va entrar a la universitat a estudiar ADE. Van ser uns anys en què els números i els comptes que havia d’aprendre per saber dur la seva empresa van embotar-li el cap en més d’una ocasió, però per sort la literatura li va servir per desfogar-se i trobar un lloc on deixar volar la ment. Durant les vacances de setmana santa que feia a Palamós, en plena voràgine creativa, va finalitzar una tarda el relat de temàtica marinera que volia presentar al certamen que havia convocat el Museu de la Pesca; duia per títol El vell llop de mar, i es basava en les històries que el vell faroner Enric li havia explicat de petit, però sense


cap pokemon pel mig. El mateix dia que va acabar la carrera, va posar la directa cap a Palamós, aquell mateix vespre presentava a La gavina, la llibreria del carrer major, la seva primera novel·la: Els esmorzars de barret i els seus deu traços de guix. El pròleg li havia escrit el mateix Enric, content de veure com les històries de mar que havia explicat a aquell nen que l’escoltava de petit havien donat una novel·la amb vida pròpia. El que no sabia en Javi és que aquell divendres de juny de l’any 2010 l’Enric moria de vell. Va ser en Santi, que ara treballava de llibreter, qui li va dir que el vell llop de mar no podria introduir la presentació de la seva novel·la. Tot i que ja no sortien junts, en Javi li va demanar que l’acompanyés aquell vespre un últim cop a la placeta del far de Palamós, on va dir un últim adéu al faroner mentre es ponia el sol i s’encenia la llum del far.


Autor/a: Olivia Leone

AMAGADA La Mireia acaronava amb tristesa el cap de la Puça que dormia plàcidament als seus peus. La segona setmana arribava a la fi, però ella encara no havia sortit de casa des d’aleshores. La ferida que havia obert la Sara quan va pronunciar aquelles paraules encara coïa i cremava i, per molt que tractava de fer-les fora del seu cap, encara ressonaven amb força. Mai ningú t'estimarà. Tanca’t a casa i no surtis o algú podria veure el teu enorme cos. Deixa de menjar, golafre! Fas pena nena. Va tancar els ulls amb força amb un intent desesperat d’ignorar les cruels paraules, però només va servir per incrementar la punxada constant al front.

Sense forces, va intentar aixecar-se i es va dirigir a la cuina a la recerca del tercer paracetamol del dia. Quan tornava cap al llit de nou va sentir una xiulada provinent del seu telèfon. Tot i que ja sabia de qui es tractava va obrir el missatge:

MARC Si us plau parla’m. Saps que no ho vaig fer amb mala intenció. Se’m va escapar. He intentat parlar amb ella per a que ho deixés estar, però ja la coneixes... Tornaré a parlar amb ella però, per favor, contesta.

Com tots els darrers cops aquelles setmanes, va ignorar el missatge. Encara la sobtava tot el que havia passat en només mig any i no estava preparada per donar la cara. Els seus pares juntament amb la psicòloga li van dir que ja gairebé estava curada. Que ja era a la recta final. Que només li faltava donar una última empenta. Però aquesta empenta només la va fer ensopegar i caure. Quan ni més ni menys que el seu millor amic va fer que tot saltés pels aires, no va poder evitar recaure i tornar a sentir-se insegura amb el seu cos. A això li van acompanyar horribles sessions de vòmit provocat, que era l'única cosa que la feia sentir que s'aprimava, ni que fos una mica.


Autor/a: Adso

NEGRE I COLORS Negre. Foscor. Humitat. Sensació estranya. No sé on sóc. No sé qui sóc. No puc recordar gairebé res. Només petits moments que no puc desxifrar. Dins meu alguna cosa s’ha activat. Silenci. Desconcert. No sé què i com ho he de fer. Xip, xap. Tot canvia, al meu entorn. Colpeig constant i rítmic. Augmenta la humitat i ho noto, reviscolada. La meva dermis ho aprecia. Novetat. Tot està en permanent evolució. Com jo mateixa. Sensacions noves. Necessito espai. Creixo. Vull saber on sóc i qui sóc. Decideixo, no sé ben bé per què, superar el meu receptacle primigeni. Sóc Alfa i Omega. Aparentment, parells oposats que es necessiten per ser. Per esdevenir unitat. Passió desfermada. Sense aturador. D’un dia per un altre, canvio d’entorn. Calfred. Sorpresa. Blau, marró. Esclat. Uns éssers que no sé què són i qui són em miren. No em toquen: em respecten. Explosió de colors. [Instagram de l’escola: Avui hem trobat la primera flor al pati. Benvinguda, Primavera!]


Autor/a: Tintín

ANDRÒMINES - Tomàs, hem de deixar de fer aquestes coses. - Au, va! Què fem de dolent, Dolors? Mira, allò d’allà té bona pinta. - Ja ho sé, que no fem res dolent, però... no sé. M'incomoda. - Ja. T'incomoda. Veus? Ja t'ho deia jo: boníssima pinta. Això, en una setmaneta, com nou. Ja veuràs, quin “abans i després” més xulo. - Tomàs! - Que sí, dona. Que t'incomoda. I què nassos vols dir, amb això? T'avergonyeixes de nosaltres? T'avergonyeixes de mi? Doncs bé que n’has participat en altres “rescats"... i ben activament! - Però, qui ha dit res d'avergonyir-me? I ara! Ja et vaig dir que això estava superat. Només és que...no sé. Mira, quan m'aturo a pensar-ho, em fa no-sé-què. - “No-sé-què”? Aparta un moment, amor. Aaaaixí - espolsant-se les mans -. Una cosa menys. - De menys, res, rei. Voldràs dir una cosa més. Que ja no entra ni una cosa més al traster, collins! - Ui! La princesa avergonyida gairebé diu una paraulota! A mi la guàrdia! Ha, ha, ha! - (Esclatant a riure) – Mira que ets burro, Tomàs! I de més grosses, que et diré. - No, si ja ho sé, ja. Mira, Dolors: et fa por que la gent pensi que som uns drapaires. Ho entenc. Però és que no ho som. Som “rescatadors". Fem troballes als carrers de coses que algú ja no vol i les ha descartat. De fet, les deixen fora dels contenidors perquè, en el fons, volen que algú les rescati i els doni una segona oportunitat. Aquest algú som nosaltres. - Ja ho sé, això. És que... és estrany. Tots dos tenim feina, Tomàs. I bones feines. Jopé, que sóc funcionària, jo! - Ui, ui, ui... que la princesa diu “ tacos" en castellà, i tot. Això és greu! - Calla, burro! Nosaltres no necessitem anar buscant pels contenidors. Encara ens “fitxaran” els serveis socials... - Sí, clar. Com que no tenen prou feina, aquests. Ara s'amoïnaran d’una parella que fa de drapaire a temps parcial. A més, si hi investiguen, veuran que arrepleguem, restaurem i regalem o fem donació a alguna de les entitats del poble. Si som uns herois del segle XXI! - Uns drapaires, som.


- Uns drapaires-herois! Ja ho estic veient: podrien fer un còmic sobre nosaltres. “En Tomàs i la Dolors, herois rescatadors". Amb antifaç i tot. - Sí, tu sí que hauries de dur un antifaç. - Doncs segur que per aquí trobaríem algun... - Tomàs! - És broma, dona. Mira, serem més selectius. I si un dia veiem que això ja va agafant color de “Diògenes", fem un escamot de neteja, d'acord? - Bé, suposo que és el màxim compromís que te’n podré treure avui. - Així és. Igual que d’aquesta muntanya ja no traurem res més. Au, cap a casa. Saps, Dolors? A les xarxes socials hi ha un munt de gent que fa el mateix que nosaltres i els segueixen milers de persones. Ens podríem fer “ influencers". - Sí, clar. I qui ens seguiria? Com no sigui la policia local, que fa temps que els hem fet pujar la mosca al nas... - Que n'ets, d’animal, Dolors! Però tens raó. No busquem seguidors. - I què busquem, llavors? - Andròmines! - Tomàs! - Ai, no em donis tan fort, dona. Busquem...a veure: tu no sents una mena d’espurna quan veus una cosa per allà, tirada, i de seguida veus les seves possibilitats? No notes la satisfacció de desmuntar, netejar... i anar descobrint la transformació? I no em diguis que no t'infles per dins en comparar l'abans amb el després de cada rescat... Doncs això és el que busquem. - Bé, suposo que tens raó... - I tant que la tinc. T'ho veig a la mirada! - Va, anem cap a casa, que estic cansada. - Sí, majestat. - Tomàs! Va, atura't en aquella cantonada, que sempre trobem alguna cosa interessant...


Autor/a: Muffin Harry Stylinson

EL MEU PETIT DARTH VADER La gran ambició del meu fill era volar, volar cap al cel blau. Ell volia pujar en un globo aerostàtic, estava decidit en pujar en un de Star Wars. El cel es va emplenar de colors, però aquell Darth Vader, aquell petit Darth Vader, destacava. A la semana va morir, estic satisfeta; el vaig fer feliç. La nit de l’enterro vaig mirar al cel, hi havia una nova estrella, una que destacava entre les altres. Allà està, volant tota l’eternitat, el meu petit Darth Vader.


Autor/a: Lui

EL DIAMANT El Diamant brilla com el sol i brilla com l'amor.


Autor/a: Fens

ESTIMAT DIARI Estimat diari, Sento gratitud. Com ja saps, em passo el dia al metro, avorrida. Però avui ha estat diferent, únic, gràcies a ella. S'ha pujat a la segona parada, i ha tingut la sort de trobar un lloc lliure. M'ha cridat l'atenció perquè anava tard, per poc se li tanquen les portes a la cara, m’ha recordat a mi, jo sempre anava tard! També m'han sorprès les seves pintes, amb els cabells despentinats i el rímel mal posat, si no s'hagués apartat els manyocs de la cara per mirar desesperada l'hora, no podria haver vist els seus preciosos ulls caramel entre el seu cabell castany i la seva cara lleument afectada per l'acne. Petit diari, tu ets el més conscient del inadvertida que paso, però he hagut de fer-me notar. S'ha quedat adormida a la quarta parada, i per la seva motxilla he deduït que havia de baixar a la sisena. Quan s'han obert les portes i he vist que seguia tendrament adormida amb la boca oberta, he decidit acostar-me a despertar-la. He intentat tocar-li l'espatlla dissimuladament, he sentit una caloreta a la mà. S'ha espantat, ha semblat mirar-me malgrat la meva cautela, però no han estat més d'uns segons abans de sortir corrent perquè no se li tanquessin les portes. Ha aconseguit que sentís per moments una intensa calor en aquest fred metro. Avui em sento especialment emocionada, espero tornar a veure-la. El metro s'ha omplert més del normal, tant de bo vingui. M'ha costat veure-la i sobretot reconèixer-la, va ben maquillada, mostrant els seus ulls i rosades galtes, el seu llarg cabell estava controlat en una preciosa cua alta. A l'estar ple ha hagut de quedar-se de peu, es veu tan petita entre la multitud. M'he quedat mirant-la, fins que un home ha començat a tocar-li el cul, ha pujat la seva faldilla i fregat els seus pits. No puc quedarme quieta! M'acosto lentament i li tiro a terra, gran ensurt s'ha portat. Ella ha sortit corrent i quan s'han obert les portes ha sortit sense mirar enrere. Quin dia tan bonic, el sol il·lumina amb força. La segueixo? La segueixo. He sortit de metro. Noia mor violada al metro al sortir tard de l'escola.


Autor/a: Ploma

MATES AL PATI Hi havia una vegada, en una escola de Cerdanyola, un nen que es deia Max i tenia 9 anys. Al Max li encantaven les matemàtiques. Sempre feia mates, durant el dia, per la nit quan dormia, inclòs en les muntanyes russes, sumava, restava, multiplicava, feia equacions... Un dia a l’hora del pati en Max va agafar un guix i va fer un dibuix al terra. - Què és aquest dibuix del terra?- va dir la Laura. Sembla una taula. - A mi em sembla una porteria de futbol- va fer l´Eric. - Bé en realitat es una lletra grega que es diu: PI. Però les matemàtiques les fan servir per designar un nombre irracional que l’obtindràs sempre que mesuris una esfera, ja sigui un plat o una pilota de futbol. - Però aquest PI es molt gran, quant val?- va dir la Laura. - No, és petit, és entre 3 i 4 exactament 3,1415923525.... Se’n van adonar que sempre que divideixes la longitud de una circumferència pel seu diàmetre s’obté el mateix resultat: PI - Ah, per això es diuen PI-ZZAS com que són rodones... - Podria ser- va dir en Max tancant l’ull. Piiiiiiiiiiiiiiiit!!! - S’ha acabat l’hora del pati!!! - A classe!!!


Autor/a: Mai

LA DECISIÓ No vull estar sense en Max. No fa ni mitja hora que ens em separat i ja el trobo a faltar, mirant-me amb els seus ullets tan bonics mentre feia els deures de l’institut. Sento una opressió al pit, com si tingués un un forat profund a la panxa que em talla la respiració. Suor freda a les mans. Un sentit de culpa molt desagradable i una veu al cap que no para de repetir-me...-Pobre Max...ell m’estimava. Ja ha passat una hora i la sensació no desapareix, al contrari. Per fi surto de la paràlisi de la por i puc reaccionar. Agafo les claus d’una esgarrapada i corro cap a la porta,cap a l’escala i el carrer. Arribo al descampat on l’he abandonat amb l’angoixa de i si ja no hi és? I si algú se l’ha endut? La neura s’esvaeix quan la meva mirada busca en Max al costat del contenidor on le deixat. Paro en sec. En Max no esta sol i ni molt menys trist. Està al costat d’un altre peluix. Semblen tan feliços junts. Dues passes maldestres m’apropen més a l’evidencia que en Max estarà be. Fa aquella carona com quan l’abraçava al arribar de l’escola. Ja no em necessita. Així que reculo lentament i torno per on he vingut una mica amb la cua entre les cames pero contradictoriament sentint-me es forta, convençuda que en Max i jo ens hem fet una mica més grans. Que necessitem noves experiències. Gràcies Max.