Page 1


Primera edició: maig del 2014 © d’aquesta edició: Carme Boladeres © del disseny i les il·lustracions: Joan Moret

Queda rigurosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a c.boladeres@gmail.com si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra. Tots els drets reservats.


“Si os dan papel pautado, escribid por el otro lado” Juan Ramón Jiménez


Taula

Les fades  9 Angelets 17 La musa  27 Titelles 35


Les fades

Les fades

Havien estat sopant al jardí. La nit era fresca, la lluna els vigilava des del cel, el temps semblava haver-se aturat. Havien coincidit uns quants amics al voltant d’una taula que n’havia vistos uns quants, de sopars com aquell. A la Sofia li agradava veure com passaven els anys i les novetats que portaven. Una d’elles havia estat la petita Candela, la filla dels amos de la casa, de tres anys. 9


Titelles

En acabar de sopar, les dones eren a la cuina ajudant a apilar plats per rentar. La Sofia anava i venia, i la Candela la mirava amb atenció. “Saps que els arbres parlen?”, va demanar la nena, tantejant-la, estudiant la seva reacció. “És clar”, va contestar la Sofia. El somriure de “prova superada” de la Candela va donar peu a altres preguntes. “I les fonts... Saps que també parlen?”. “Doncs sí...”, va dir la Sofia, mentre seguia enretirant els papers dels pastissos que havien comprat, apilant les tasses del cafè. La Candela va dir “doncs sí, les fonts parlen. Parlen amb els arbres, amb les plantes, amb els fanals... Amb tot el que hi ha al jardí”. La Sofia la va mirar, “i de què parlen?”, va demanar. “Doncs del que passa al jardí”, va dir la nena, resoluda. La 10


Les fades

Sofia va pensar que per tenir tres anys ja gastava una lògica inqüestionable. “I passen moltes coses al jardí?”, va demanar. La Candela assentia amb el cap. Mentre la Sofia anava a la cuina amb la bossa d’escombraries la Candela la seguia. “Sempre passen coses: neixen flors, i cauen fulles, i quan plou es fan tolls, i hi ha bitxos...”, anava desgranant. “Tu sí que ets un bitxo!”, li va dir la seva mare, estampant-li un sonor petó a la galta. “Ja hauries d’estar dormint!”, li va dir. La Candela ni es va immutar. Seguia la Sofia altre cop cap al jardí. “...i hi viuen els follets i les fades...”, li seguia inventariant. “Sssssssshhththt”, la va fer callar de sobte, amb un dit davant la boca. La Candela es va quedar molt parada. “No cridis tant”, li va dir, “que no veus 11


Titelles

que et sentiran?”. La Candela es va quedar muda, mirant-la com si hagués fet alguna malifeta sense voler. “Et sentiran els grans i això no ho poden sentir”, li va dir. L’expressió dels seus ulls era impagable. La Sofia seguia dient: “Els follets i les fades no volen ni sentir parlar dels grans. Si els grans saben que hi ha follets i fades, se n’aniran del jardí”. La Candela va assentir, li havia quedat clar. I tot i tenir tres anys, alguna cosa no li quadrava: “però tu ets gran”, li va dir. “Ah! Però jo sí puc parlar d’elles. I dels follets. I de les nimfes, i les sirenes… I puc parlar amb tots ells. I quan fa temps que no els veig, els dic als arbres o als ocells que els donin records de part meva”. La Candela somreia. La Sofia va posar les tasses del cafè i la cafetera en 12


Les fades

una safata i se les enduia cap a la cuina. La Candela la seguia, imantada. Ja no hi havia res més a treure de la taula, així que es van asseure a la vora de la piscina, sense tocar l’aigua, esperant a que sortís la gent de la casa. “Tu has vist mai una fada?”, va preguntar la Candela. “I tant”, va dir la Sofia. “Són molt menudes, i tenen la cara com una nina. Els ulls brillen, com si en sortissin espurnes, i tenen el nasset molt petitó. I les orelles punxegudes. I volen amb unes ales molt fines, casi transparents, per això és molt difícil veure-les quan volen”. “Jo no he vist mai cap fada”, va dir la Candela. La brisa fregava les fulles dels arbres i jugava amb les espelmetes enceses pels racons. La Sofia seguia explicant: “Són molt maques, i 13


Titelles

molt entremaliades. Quan volen a prop teu, deixen un rastre d’olor de flors. Les sirenes també són molt entremaliades, però costa molt veure-les, has de parar molta atenció. Els follets són uns malcarats. Sempre estan treballant, cavant túnels i galeries al terra. Perquè això que viuen en bolets no és pas veritat”, va dir. “Jo tinc un conte que diu que viuen en un bolet”, va anunciar la nena. “Doncs qui el va escriure no en tenia ni idea”, li va dir la Sofia. “I tu com és que en saps tant?”, va demanar la Candela. La Sofia es va assegurar que no les mirava ningú, es va mullar una mà a l’aigua i es va tocar el turmell. Al cap d’uns segons, la pell semblava cobrar vida, bategava, i apareixien davant dels seus ulls unes fines escates de color 14


Les fades

verd fosc. La Candela mirava bocabadada aquella transformació. La Sofia es va eixugar amb el dors de la mà, i quan va perdre tota la humitat, es va fregar el turmell i les escates es van desprendre, deixant a sota la pell rosada d’abans. La Candela la mirava amb els ulls molt oberts. La Sofia sabia que no havia de jugar amb aquelles demostracions, “però és superior a mi: m’agrada tant veure la cara que posen...”.

15


Angelets

Angelets

Vaig entrar a l’ascensor per pujar al despatx, deixant a fora un matí de primavera preciós. Pujava tota sola. I avorrida. M’esperava un dia sense gaire història. Vaig encendre l’ordinador i vaig anar cap al fax a recollir papers. A mig passadís em vaig trobar amb uns quants pètals de flors. Vaig mirar al meu voltant pensant que feia un moment no hi eren, «i d’on 17


Titelles

han sortit?». En girar el cap, darrera meu hi havia una estesa immensa de pètals de tots colors. Llavors, de sobte, vaig sentir una suau carícia al braç: era una finíssima pluja de pols daurada que em queia des del sostre. Em vaig quedar paral·litzada; no vaig tenir ni temps de pensar quan vaig sentir que picaven a la porta. I caminant per damunt dels pètals, acompanyada per aquell delicat ruixat de purpurina, vaig anar a obrir. Em vaig trobar un curiós sèquit: un personatge grassonet i vestit únicament amb una fina túnica de seda, damunt d’una carrossa en forma de petxina, amb un somriure maliciós d’orella a orella. Un estol de petits personatges, també grassonets, amb unes ales minúscules a l’esquena, incapaces d’aixecar 18


Angelets

aquells cossets molsuts, anaven llençant pètals al seu pas, tocant petites flautes i lires, rient amb rialles infantils, amb unes galtones vermelles i brillants com a pomes: semblaven acabats de sortir d’un quadre de Murillo. Els acompanyava una pluja incessant de confetti, serpentines i llaminadures lleugeres com a plomes. El personatge de la carrossa de petxina va fer un senyal amb una mà i tots es van aturar just enmig del rebedor del despatx. “Hola”, em va dir, fent-me l’ullet, com si ja el conegués i en portéssim alguna de cap. “Te’n recordes de mi?”, em va demanar, mantenint aquell somriure de dimoniet. Em va pujar una escalfor a les galtes. Encara no sortia del meu astorament quan vaig veure que aquells personatges mol19


Titelles

sudets llençaven les flautes i les lires i corrien pel passadís, perseguint-se, obrint les portes dels despatxos, seient damunt la fotocopiadora i fent-se fotocòpies. “Ei, tu!”, els vaig cridar l’atenció mentre per la safata de la màquina anaven sortint còpies de culets en blanc i negre. Quan anava a treure aquelles fotocòpies de la vista, vaig sentir que algú havia posat en marxa la cafetera. Vaig sortir corrents cap allà, trepitjant caramels, pètals i omplint-me les vores dels pantalons de purpurina. De la cafetera en sortia un vapor que anava canviant de color. Aclaparada encara per aquell seguit de sorpreses, vaig sentir unes rialletes esmorteïdes. Vaig obrir la nevera i en vaig veure uns quants asseguts damunt d’uns iogurts. 20


Angelets

«Però què passa aquí?”, vaig preguntar, enmig d’aquella bogeria. “De debò que no te’n recordes de mi?”, em va tornar a demanar l’homenet de la carrossa de petxina. Jo no sabia què contestar-li, perquè sí sabia qui era, però alguna cosa em deia que no era prudent rebre’l. Mentrestant, notava que algú em tocava la cama: era un d’aquells angelets rabassuts que demanava pas per seguir fent malabarismes caminant damunt d’una poma que feia rodolar per tot el passadís. “Et vinc a portar un regal, a veure si fas memòria”, em va dir finalment l’homenet. Dos d’aquells angelets em van acostar una capsa no més gran que una de sabates, embolicada amb paper brillant i un gran llaç. En obrir-la vaig descobrir amb ho21


Titelles

rror que es tractava d’una massa musculosa, solcada de capil·lars, lluent i viscosa, que bategava nerviosament. Allò confirmava les meves pitjors sospites. “Em sembla que hi ha hagut un error”, vaig fer, tancant la capsa de cop i allargant-la a l’angelet que tenia més a prop. L’homenet em va mirar contrariat. “És a la porta del davant”, vaig dir resoludament, obrint la porta i empenyent-los cap enfora. Quan vaig tancar la porta a l’últim, el hall va quedar impecable, com si no hi hagués hagut cap pluja de confetti, ni purpurina, ni llaminadures. Cap rastre d’angelets entremaliats. Em va envair una estranya buidor. Aquell hall feia escassos moments que semblava un circ de bojos, i de sobte, altre cop l’ordre, el silenci, l’assèpsia. 22


Angelets

Vaig tornar a la meva taula, disposada a oblidar aquell episodi. Però vaig obrir el calaix i en vaig treure una claueta. Me’n vaig anar a l’arxiu i vaig localitzar la secció “factures compres 1.999”. Em vaig ajupir i vaig estirar el braç per arribar a una capsa de sota de l’estanteria. La vaig arrossegar cap enfora i la vaig desprecintar. La vaig obrir i vaig treure un parell de carpetes. A sota va aparèixer una capsa vermella metàl·lica, com la que faig servir per guardar els diners de caixa del despatx. Vaig introduir-hi la clau suaument i va cedir. En obrir-la vaig trobar un munt de cendres. Quan estava a punt de deixar-me endur pel record, vaig sentir una veueta infantil des de la porta de l’arxiu: “és aquíiiiiiiiiiiiiiii”. 23


Titelles

“Qui et va parir!”, vaig sortir corrents darrera seu. En arribar al hall ja tornava a tenir tot aquell festival d’angelets i efectes especials per tot arreu: fanalets de paper de colors penjats del sostre, serpentines, espelmetes pels racons. I més pètals, més confetti. “Bon intent. Però això és per tu”, em va dir l’homenet allargant-me la capsa amb aquell cor bategant. Darrera meu va aparèixer l’angelet “xivato” carregat amb la capseta vermella de l’arxiu. Es va enfilar dalt de la taula, va obrir la finestra i va abocar al buit les cendres. Em pensava que del mastegot que li clavaria saltaria per la finestra darrera de les cendres que havia abocat, però sorprenentment em vaig sentir alleujada. “Això toca quan 24


Angelets

toca, maca”, em va dir taxatiu. Jo el mirava i li vaig dir “però és que em fa tanta mandra tornar a començar...”. “Ja saps el que has de fer”, em va dir. Vaig mirar aquella víscera que va accelerar els batecs i vaig sentir una forta ventada que gairebé em deixa sense respiració. Uns instants després em vaig veure envoltada per un terrible incendi de flames rabioses. “Ja ha començat, oi?”, vaig demanar resignada. Aquell homenet va dir que sí. I vaig sospirar pesadament. Que “gamberro” és l’enamorament... Igual que l’altra vegada, igual...

25


La musa

La musa

Treballo en un edifici de 20 pisos, i jo m’estic a la planta 18. Veig una perspectiva de la ciutat impressionant. El brogit del trànsit i les presses de la gent queden molt lluny. L’altre dia, un company, el Dani, em va dir que necessitava presentar un estudi de viabilitat de no sé quines històries, i com que el necessitava per la setmana següent em va dir que s’havia de “posar 27


Titelles

les piles ja”, perquè li podia reportar molts punts. La pega era que no estava “inspirat”. I necessitava molta inspiració perquè li sortís una exposició perfecta. Em va mirar i em va demanar si li podia fer de “musa”, amb un somriure murri. Quan li vaig preguntar de què es tractava exactament fer-li de musa, em va dir que havia de baixar del nuvolet de tant en tant, levitant per damunt del seu cap i “fer-li bullir el cervell amb idees, amb llum”. I quan acabés, tornar-me’n volant cap al meu nuvolet i esperar a que em torni a necessitar. Em va dir que en faria molt bé, de musa. L’endemà, baixant de l’autobús, vaig voler esquivar un gos i vaig ensopegar, i quan em pensava que aniria a fer un mos al paviment, em vaig quedar estesa a tres 28


La musa

centímetres del terra. No entenia què havia passat, quan la inèrcia de l’autobús en arrencar em va fer voleiar fins a una paperera; m’hi vaig voler agafar, confosa i espantada, però no vaig poder, el vent se m’emportava i només la vaig poder fregar amb les puntes dels dits. S’havien evaporat tots els kilos que m’ancoraven a la terra i prenia consciència d’una lleugeresa inèdita que em feia volar a mercè dels corrents d’aire. El vent em portava directa a un plataner i vaig aprofitar per guanyar alçada amb una empenta. Vaig calcular malament i vaig sortir disparada cap a Collserola; tenia por d’anar a parar massa lluny i vaig estirar el braç per enganxar-me a l’antena de la torre, donar un parell de voltes fins a frenar una 29


Titelles

mica i em vaig deixar anar quan vaig tenir les torres Mapfre localitzades. Vaig anar frenant a mida que arribava a la Diagonal i, un cop davant l’edifici on treballo, vaig decidir que en lloc de posar els peus a terra i agafar l’ascensor com les persones, aprofitaria aquella fina brisa primaveral, flotaria fins al pis 18è i entraria per la finestra. En arribar-hi, vaig plantar les mans al vidre per aturar-me i vaig intentar obrir. Vaig haver de comprovar totes i cadascuna de les finestres, perquè estaven tancades, fins a trobar-ne una que estava oberta. Vaig pensar que seria cosa de la dona de la neteja, que obre per ventilar. Vaig acabar d’obrir i vaig entrar. De camí cap al lavabo, per rentar-me les mans, me la vaig trobar i em va dir que per on ha30


La musa

via entrat, que no m’havia sentit. “Per la finestra, Rosa; he pujat volant”, li vaig dir, i ella va riure i em va dir que com volgués, però que no li embrutés els vidres, com a mínim. Quan el Dani va arribar li vaig dir que amb allò de fer de musa “anàvem per bon camí”. Quan li deia que no només levitar, sinó que volava i tot, ell em mirava sorprès i rialler i em va demanar si m’havia fumat alguna cosa. Li vaig dir que no em feia res demostrar-li-ho, però que tenia por que si m’aixecava per damunt seu i em quedava levitant per sobre el seu cap, li agafés una lipotímia. Ell em va suggerir que no ho fes, perquè em podria cremar amb els halògens del sostre. Com que tenia raó, vaig pensar que necessitava llast 31


Titelles

i li vaig agafar un llibre que havia portat per ajudar-se amb l’estudi de viabilitat, Gestión de la rentabilidad. Procesos y magnitudes. Li vaig dir no patís pels halògens i que li aniria dictant les pàgines que ell volgués. Es va posar a riure i em va dir que de vegades tinc “punts”. “Hauries de saber que la inspiració és un estat de la ment”, em va dir tot convençut. Li vaig retreure que hagués canviat d’opinió, que en què quedàvem: o levitava al seu voltant, o m’instal.lava al seu cervell. “Em vols en forma de record, de rastre de perfum, de somni...?”, li vaig demanar. Em va agraïr l’interès, em va dir que ja s’ho rumiaria i que si em venia de gust un cafè. I aquí estic. Esperant encara. Ja no pujo volant, perquè un dia em vaig tro32


La musa

bar el director al carrer i vam pujar amb l’ascensor, i en arribar al despatx em vaig trobar la Rosa que mirava per la finestra com si busqués alguna cosa, preparada per emprendre-la a cops d’escombra amb “el que sigui que em deixa les mans estampades als vidres, que ja em començo a emprenyar”. I jo he vist la Rosa clavant cops d’escombra...

33


34


Titelles

Titelles

El Gerard és titellaire. També és pagès els caps de setmana. I cambrer durant la festa major del poble. I encarregat en una fàbrica de pintures, cada dia, de vuit a cinc. Vaig coincidir amb ell unes setmanes a la fàbrica, perquè en vaig auditar els comptes. Un dia, esmorzant plegats a un bar del poble, aprop de la fàbrica, em va 35


Titelles

dir que fa de titellaire a la companyia dels seus germans. I em va convidar a veure com assajaven un nou espectacle. He estat amb ell a l’hort: l’he vist doblegar l’esquena amb l’últim sol de la tarda, regant, entrecavant la terra, collint enciams i mostrant-me, orgullós, galledes de tomàquets acabats de collir. A la festa major l’he vist darrera de la barra que munten cada any al costat de l’escola, on es fa el ball. A la tarda, omple les neveres amb ampolles de refresc, i a la nit, omple gots de cervesa i serveix “cubates” a vells amics i a noves generacions. Però el Gerard és titellaire. Als assajos, segueix les instruccions del seu germà Santi, el director de la companyia, i treballa amb ell i la seva germana Mireia els 36


Titelles

diàlegs, moviments a escena, i munta i desmunta l’escenografia. Però és a les funcions, quan ja està vestit per actuar i espia com està el pati de butaques, i espera que s’obri el teló i s’encengui el primer focus, que es transforma i esdevé titellaire. Tiba els fils i mou un titella. I el fa parlar. I durant la funció camina, s’atura, balla, cau i plora. I els nens es creuen realment que el titella és viu; jo mateixa m’ho crec. És com si, en tibar els fils, l’ànima del Gerard s’escolés fins als peus i el posseís la del personatge de fusta i cartró darrera el qual va tota l’estona, fins al punt que no sé qui mou a l’altre. No li cal concentrar-se perquè el que està fent ho fa com si de respirar es tractés. Recita el seu paper, salta i riu i s’enfa37


Titelles

da perquè el titella salti, rigui i s’enfadi. La gamma d’expressions de la seva cara em convenç que està veient tot allò que relata: l’horitzó al final de la sala, la pluja d’estels damunt seu, l’arbre que treu les arrels de la terra i se’n va caminant I el titella el deixa fer. Perquè els titelles reconeixen els titellaires. Poden passar temps i més temps tancats en un lloc fosc que, quan senten aquella tibantor dels fils, i que braços i cames es despleguen i es comencen a moure, senten que la vida els retorna. No els cal mirar per damunt del cap per saber qui tiba els fils, ja saben que el titellaire és allà. Serà per això que, quan s’ha acabat la funció, i mentre aplaudim i s’encenen els llums de la sala, a mi m’ha semblat veure la minúscula lluentor 38


Titelles

delatora d’uns fils transparents tensats damunt del meu canell i del colze, i no em cal mirar cap amunt.

39


Titelles  

Recull de relats de Carme Boladeres (Balaguer, 1972). Avançament editorial. Primera edició: maig del 2014 © d’aquesta edició: Carme Bolader...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you