Page 1


Els Minerals de Catalunya segle XX


© Eugeni Bareche © Grup Mineralògic Català Antoni de Capmany, 67, baixos 08028 Barcelona Mineralogistes de Catalunya Apartat 31014 - 08080 Barcelona e-mail: gmc@minercat.com web: www.minercat.com Maquetació: Joan Astor Coberta: Jordi Pi Foto coberta: Fluorita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental) Foto contracoberta: R. Albiol, E. Artola, J. S. Serra, J. Pi, J. Callén i E. Bareche a la recerca d’anapaïta (Cerdanya, 1977) Primera edició: desembre de 2005 Tiratge: 1100 exemplars ISBN: 84-609-9071-0 Dipòsit legal: Imprimeix: Tots els drets són reservats. Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni íntegrament, ni parcial, ni registrada, o tramesa per un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni en cap mitjà, sigui mecànic, fotoquímic, electrònic, magnètic, electroòptic, per fotocòpia o d’altres, sense el corresponent permís escrit de l’autor.


Els Minerals de Catalunya segle XX Eugeni Bareche Conservador del Museu Mollfulleda de Mineralogia Membre del Grup Mineralògic Català Institució Catalana d’Història Natural

Grup Mineralògic Català


AGRAÏMENTS Aquesta obra és el fruit d’una tasca de recerca mineralògica, treballs de camp i comprovacions, que començà l’any 1968 en el Grup d’Estudis Mineralògics del Centre Excursionista de Catalunya, va continuar amb la tutela i col·laboració d’en Joaquim Folch i Girona, després amb el seu fill i, finalment, amb el Grup Mineralògic Català. Han estat molts els dies de la meva vida dedicats a la recollida de tot tipus de dades, sempre amb la comprensió i el suport de la meva família, així com amb la col·laboració d’un bon grapat de companys que, com jo, s’estimen els minerals, i que m’han indicat o m’han ajudat a trobar una mina perduda o un runam de mina, m’han acompanyat a recollir mostres o m’han obert les portes de casa seva per veure la seva col·lecció de minerals. Efectivament, han estat moltes les persones que, d’una manera o altra, han participat en el contingut d’aquesta obra i han fet possible que, finalment, pugui veure la llum, amb l’esperança que sigui útil per als mineralogistes i, per què no, que esdevingui una obra de referència de la mineralogia catalana, com ho va ser Els minerals de Catalunya, d’en Llorenç Tomàs, publicació que he agafat com a referent fonamental. Com a representació de tots aquests companys, i dels bons moments viscuts, voldria anomenar a Joan Abella, Rosa Albiol, Eloisa Artola, Joaquim Callén, Jordi Coca, Paulí Gispert, Joan

Massagué, Carles Millán, Joaquim Mollfulleda, Manuel Moreno Velaure, Jordi Pi, Jordi Pubill i Joan, Neus Rivera, Joan Rosell, Joana S. Serra, Marçal Vera i Josep Vilaseca, entre d’altres que, encara que no esmenti, també tinc presents. Així mateix voldria esmentar aquí als companys desapareguts, i sempre recordats, Joan Andrés, Manuel Cabello, Lluís Daunis, Joan Montal i, especialment, Joaquim Folch i Girona. Entre els molts amics i companys del món universitari he de citar a Josep Maria Mata, de l’Escola de Mines de Manresa, a Joan Soldevila, de la Universitat Autònoma de Barcelona, i a Joan Viñals, de la Universitat de Barcelona, per llurs aportacions en la determinació de minerals i en dades mineralògiques. Amb referència als continguts i a l’edició del llibre, em plau agrair la tasca de Josep Lluís Garrido, per la sistematització mineralògica i per la correcció i ampliació de continguts, especialment en aspectes geogràfics, la de Carles Curto, del Museu de Geologia de Barcelona, per les seves aportacions i comentaris, la de Joan Astor, per la maquetació, i la de Núria Coca, pels seus coneixements lingüístics i pel mecanografiat de l’original. Finalment, vull esmentar de nou a Joaquim Callén, per la seva col·laboració en la selecció fotogràfica i en el control de la impressió, i a Jordi Pi, pel disseny de la coberta. A tots ells, moltes gràcies.

6


ÍNDEX GENERAL Pròleg .................................................................................................................... 9 Presentació ........................................................................................................... 11 Introducció ........................................................................................................... 13 Classe I. Elements .................................................................................................. 17 Classe II. Sulfurs i sulfosals ...................................................................................... 29 Classe III. Halurs .................................................................................................... 69 Classe IV. Òxids i hidròxids ...................................................................................... 81 Classe V. Nitrats, carbonats i borats ........................................................................ 105 Classe VI. Sulfats, cromats, molibdats i wolframats ..................................................... 133 Classe VII. Fosfats, arsenats i vanadats ..................................................................... 157 Classe VIII. Silicats ................................................................................................ Nesosilicats ..................................................................................................... Sorosilicats ...................................................................................................... Ciclosilicats ..................................................................................................... Inosilicats ........................................................................................................ Fil·losilicats ..................................................................................................... Tectosilicats ....................................................................................................

181 184 192 196 200 208 221

Classe IX. Compostos orgànics ................................................................................ 253 Fonts i bibliografia ............................................................................................... 257 Índex alfabètic de minerals i fotografies ................................................................... 261 Índex alfabètic de localitats ................................................................................... 265

7


A la meva millor pedra..., i tambÊ a tots aquells que han fet el possible (i l’impossible) per tal que aquesta obra no fos publicada.


PRÒLEG L’any 1962, en començar a cercar minerals, ben aviat me’n vaig adonar que la informació de mines i minerals de Catalunya era molt minsa i gairebé tots els llibres deien el mateix, fins i tot els errors referents a les localitats i els noms eren els mateixos. Afortunadament, poc després vaig descobrir Els Minerals de Catalunya d’en Llorenç Tomàs, que recollia la informació de finals del segle XIX i principis del XX (fins l’any 1915) i, si bé l’autor morí un any més tard, el 1919-20 aparegué una reedició que incloïa addicions fetes bàsicament pel jove Joaquim Folch i Girona, col·laborador d’en Tomàs als últims anys. Malauradament, hem de lamentar-nos de la manca d’informació sobre la mineralogia a Catalunya entre l’any 1920 i la dècada dels 70, encara que en aquest interval de 50 anys s’esdevingué la Guerra Civil Espanyola (1936-39), amb la corresponent incidència que un fet d’aquestes característiques comporta en l’àmbit cultural. També podríem considerar la mort prematura d’en Norbert Font i Sagué (1874-1910) com a fet atenuant dels treballs en el camp de la mineralogia, així com els esforços puntuals per avançar dins aquest camp de Pardillo, Closas-Miralles, Soriano i uns pocs més. Durant tots aquests anys he anat comprovant i verificant les cites d’en Llorenç Tomàs, que realment són d’una gran fiabilitat, i he tingut la sort de poder col·laborar amb en Joaquim Folch i Girona durant molts anys (ell va dedicar els dos darrers anys de la seva vida a aquesta mateixa tasca). També vull destacar aquí l’esforç dut a terme pel Grup Mineralògic Català, del qual sóc membre fundador, entre altres companys, que té com a principal objectiu potenciar la mineralogia a Catalunya i, mitjançant la seva revista, donar a conèixer nous jaciments i espècies del nostre país, trobades en nombroses ocasions pels seus membres. L’autor Grions, desembre de 2000 • • • El treball entusiasta i continuat d’alguns socis del Grup Mineralògic Català ha fet possible l’edició del llibre que teniu a les mans i que amplia les escasses publicacions de mineralogia en català. Tanmateix l’origen d’aquest volum cal cercar-lo en l’extens treball Els Minerals de Catalunya del qual és autor Llorenç Tomàs. El treball de Tomàs, que recull més de 200 espècies i varietats de minerals trobats a Catalunya, havia guanyat, l’any 1909, el premi per a treballs naturalistes referits a història natural de Catalunya convocat per segona vegada per la Institució Catalana d’Història Natural. El treball es va publicar per primer cop l’any 1910 com una monografia independent i, posteriorment, tornà a ser publicat després de la mort de l’autor en el cinquè volum de la sèrie Treballs de la Institució Catalana d’Història Natural (1919-1920). Amb aquesta i altres publicacions, la ICHN es proposava tant divulgar el coneixement naturalista del territori –en aquest cas en el seu vessant mineralògic– com promoure l’ús del català científic. A la primera pàgina del seu treball, Llorenç Tomàs va escriure: «... no pot ser [aquest treball] complet o acabat, puix un treball d’aquesta especialitat, no pot ser-ho mai». Aquesta edició que ara es publica, actualitza i amplia l’obra incompleta i posa de relleu que gran part de la feina feta a començaments del segle passat continua vigent. A més, continua acomplint els objectius de la primera ja que, si bé el lèxic propi de la mineralogia ha estat fixat recentment en el Vocabulari de Mineralogia dirigit per Oriol Riba, publicacions com la que ara es presenta contribueixen a la seva divulgació. El nou volum de Els Minerals de Catalunya, que serà d’utilitat tant als afeccionats a la mineralogia com als col·leccionistes, i també als estudiants, té un doble valor: en primer lloc, reprodueix

fidelment el text original i en segon lloc, a més d’indicar els noms que han quedat obsolets o que no són reconeguts internacionalment, amplia el nombre de localitats on es poden recollir molts dels minerals i introdueix noves espècies trobades a Catalunya. El text original de Tomàs i les ampliacions i esmenes queden clarament diferenciats i d’aquí el seu interès tant històric com de divulgació del patrimoni mineralògic. El llibre actual, a més, està il·lustrat amb dibuixos de formes cristal·lines i moltes fotografies que contribueixen al coneixement dels minerals, en complementen la descripció i el fan atractiu a un públic no especialitzat. És un goig per a la ICHN veure que ara es reedita i es posa al dia l’obra de Llorenç Tomàs que, a més del seu destacat paper en la recerca mineralògica, va ser un membre actiu de l’entitat. Així, formà part de la junta directiva i arribà a ocupar-ne la presidència l’any 1912, tal com documenta Josep M. Camarasa en el llibre commemoratiu del centenari de la ICHN. Desitgem que aquesta nova edició de Els Minerals de Catalunya tingui una àmplia divulgació i que no calgui esperar més de 80 anys per tornar-la a actualitzar. Montserrat Inglés Secretària de la ICHN (1993-1997)

El treball de Llorenç Tomàs Els minerals de Catalunya, publicat l’any 1919 per la Institució Catalana d’Història Natural, marca una fita en la història de la mineralogia a Catalunya. Ha estat i és un treball de referència en aquest àmbit. És un treball d’inventari imprescindible en qualsevol especialitat. Tal com diu el mateix autor a la introducció «aquest treball no és ni perfecte ni acabat,

9


ELS MINERALS

DE

puix un treball d’aquesta especialitat no pot ser-ho mai». Per aquesta raó, benvinguda sigui la revisió i actualització d’aquesta obra. M’ha semblat molt oportuna la idea de mantenir el text original, i afegir amb un altre tipus de lletra tot el que fa referència a les noves cites i descobriments que s’han fet d’ençà de la publicació de l’obra. D’aquesta manera podem tenir l’obra original que està esgotada i al mateix temps actualitzada. També és molt útil la inclusió de fotografies en color i amb gran detall, aspecte aquest que per raons òbvies en aquell temps no era possible. Així mateix, la inclusió dels dibuixos de les formes geomètriques dels cristalls complementa molt bé la informació. L’enhorabona als autors per aquesta revisió i actualització de l’obra, i esperem que en el futur altres persones també complementin i millorin la informació i el coneixement dels minerals de Catalunya. Joaquim M. Nogués i Carulla Prof. Titular de Cristal·lografia i Mineralogia de la UB Prof. de l’Escola de Gemmologia de la UB Pres. de la Federation of European Education in Gemmology

CATALUNYA

A partir dels setanta, una nova generació porta la mineralogia de Catalunya més enllà dels àmbits científics i universitaris o de l’afecció pràcticament individual i aïllada, i l’escampa a la societat catalana en general. Entre les iniciatives més reeixides cal destacar la creació del Grup Mineralògic Català, del qual l’autor ha estat un dels principals impulsors. A partir d’aleshores, es tornen a revisar les antigues biblioteques públiques i privades, les velles i noves, grans i petites, així com les col·leccions, també públiques i privades; es trepitja el país de punta a punta, cercant i verificant les cites antigues, els nous indicis... S’organitzen fires obertes, on una pregunta freqüent de l’autor es: Què hi ha de nou del país? Es publiquen els resultats en una revista pròpia i es col·labora amb universitats i d’altres entitats anàlogues de caire estatal o internacional. La previsió de noves i importants troballes no està òbviament tancada. Però des de ja fa uns anys, el volum d’informació escampat en articles, en col·leccions, etc., feia evident la necessitat d’una obra com la que tenim ara ja a les mans. Hem d’agrair especialment a l’Eugeni la seva llarga i continuada dedicació a estudiar, catalogar i col·leccionar el màxim d’espècies de qualsevol localitat del país. Aquest llibre es només un dels fruits d’aquesta tasca. Enhorabona. Joan Viñals i Olià Dept. d’Enginyeria Química i Metal·lúrgia de la UB

El llibre que ens presenta l’Eugeni Bareche és quelcom més que un detallat i molt complet inventari dels minerals de la nostra terra. També és, sens dubte, per a molts de nosaltres un inventari de satisfaccions. Malgrat la diversitat geològica, Catalunya no és precisament un país amb grans jaciments de minerals metàl·lics. La recerca sistemàtica d’aquesta mineralogia no ha estat, per tant, massa afavorida per l’interès econòmic. S’ha desenvolupat principalment sobre nombrosos però molt petits jaciments. Per això, la gran quantitat d’espècies documentades en aquest llibre, així com la qualitat dels exemplars que reprodueix, son fruit d’una pacient, llarga i entusiasta dedicació per part de molts mineralogistes, que des d’un punt de partida purament universitari, científic o lúdic, han dedicat generosament el seu temps, amb un resultat a priori potser sorprenent: Una mineralogia regional d’alt nivell internacional. Una manera, en la meva opinió encertada, de retre homenatge als pioners de la nostra mineralogia, ha estat aprofitar parcialment l’estructura i el text d’en Llorenç Tomàs de Els Minerals de Catalunya (1915). Des d’aquella època no s’havia publicat cap llibre amb un objectiu similar. Les causes potser han estat diverses, però crec que en primer lloc es troba la sotragada que representà la guerra civil i els feixucs anys quaranta i cinquanta. Malgrat tot, poden esmentar-se, però, algunes persones que en aquests difícils anys van continuar de forma individual aquesta tasca, i que van ser mestres per a molts de nosaltres: Joaquim Folch, Josep Cervelló, Joan Montal, Joan Andrés...

Trobar-se davant d’una obra científica tan completa, rigorosa i molt ben editada és un motiu de satisfacció per a qui la tingui a les seves mans. Per la meva part, la satisfacció és doble, perquè ha estat recopilada i confegida per uns amics i companys que foren d’un grup de mineralogia que nasqué, fa molts anys, al si de la Secció de Geografia i Ciències Naturals del Centre Excursionista de Catalunya, en el que jo vaig tenir un modest paper aglutinant. Tenim a les mans un treball que satisfà el desig de molts anys, de tots els mineralogistes de Catalunya. Una obra molt completa, feta a consciència, detallada, amb referències cristal·logràfiques, comentaris, notes aclaridores, cites de jaciments i unes magnífiques fotografies. Sorprèn la munió de cites de minerals que romanien desconeguts i la seva raresa, que hom no podia imaginar que existien a Catalunya. A l’autor i al seu equip de col·laboradors, els felicitem per aquest treball d’investigació i recopilació que, de segur, els ha representat un gran esforç. Joaquim Gràcia i Lorés Secció de Geografia i Ciències Naturals Centre Excursionista de Catalunya

10


PRESENTACIÓ Objectiu

Classe VI: Classe VI: Classe VIII: Classe IX:

Aquest treball vol ésser un recull dels minerals que s’han trobat a Catalunya durant el segle XX, però amb el mateix esperit d’en Llorenç Tomàs, és a dir, amb el propòsit no de citar totes les mineralitzacions existents i que coneixem gràcies a diverses publicacions o treballs científics (on sovint s’esmenten mostres que només es poden observar amb el microscopi electrònic), sinó de donar a conèixer la localització de les noves espècies descobertes i les noves localitzacions de les espècies ja conegudes, amb especial atenció a l’interès que poden tenir per al col·leccionisme (per la seva grandària, cristal·lització, paragènesis, raresa, etc.). El quars o la calcita, per exemple, tenen moltes localitzacions a Catalunya, però aquí s’esmentaran només les més antigues i representatives. Afegeixo noves localitats quan s’han trobat exemplars que destaquen pel seu interès mineralògic. He respetat el text d’en Llorenç Tomàs (de l’edició pòstuma de 1919-20, Publicacions de l’Institut de Ciències, Treballs de la Institució Catalana d’Història Natural, amb les addicions d’en Joaquim Folch), i per tal de diferenciar-lo, apareix en lletra cursiva. L’ortografia i la gramàtica es mantenen de l’original, ja que considero que tenen un interès històric important. Com deia en Llorenç Tomàs, «l’objectiu d’aquest treball és resumir la mineralogia catalana sense tenir, però, la il·lusió que sigui un resum perfecte i acabat; no pot ser-ho mai i Déu faci que això es continuï en profit de la Ciència Pàtria».

Aquesta darrera classe apareix a modus d’apèndix, doncs en realitat no s’ha trobat a Catalunya cap espècie de la mateixa (en Llorenç Tomàs tracta de diverses combinacions orgàniques, però en cap cas es tracta de veritables espècies minerals). Dintre cada classe, els minerals es distribueixen en diferents seccions o famílies sistemàtiques i, dins d’aquestes, s’ordenen alfabèticament. Els silicats, a més, s’han subdividit en subclasses (nesosilicats, sorosilicats, ciclosilicats, inosilicats, fil·losilicats i tectosilicats). El quars i les altres espècies de la sílice s’haurien d’incloure amb els òxids (classe IV), però en aquesta obra apareixen amb els tectosilicats (classe VIII). El text inclou diversos comentaris que tenen la funció d’aclarir alguns aspectes referents a la sistematització d’uns quants minerals, especialment en aquells casos en què s’ha produit algun tipus de redefinició (minerals que ja no són espècie, varietats que s’han fixat amb claredat, espècies que formen part d’una sèrie isomorfa, etc.).

Estatus i nomenclatura dels minerals Els noms dels minerals apareixen precedits d’un símbol que indica el seu estatus, segons els requisists de l’IMA (International Mineralogical Association). S’han emprat tres símbols diferents, un per als noms de les espècies (), un altre per a les varietats i mescles () i un altre per als noms genèrics de sèries, grups o famílies (). Respecte la nomenclatura, s’han seguit les recomanacions de la Comissió de Noms de Minerals i Minerals Nous (CNMMN) de l’IMA, així com, per a la correcta transcripció al català, de l’Institut d’Estudis Catalans (concretament, del Diccionari de Geologia, obra dirigida per Oriol Riba i editada per Enciclopèdia Catalana l’any 1997). Per a consultes puntuals hem utilitzat també el Diccionario de términos mineralógicos y cristalográficos de Carlos Díaz G.-Mauriño (d’Alianza Editorial). Hi ha uns quants casos amb dos o més noms per a un mateix mineral. El primer dels noms és el que correspon a la nomenclatura formalment acceptada. La resta va entre parèntesis, i es tracta de sinònims vàlids (s’escriuen en maiúscules) o bé de sinònims obsolets o no recomanables (s’escriuen en minúscules).

Estructura (sistematització) Per a la distribució sistemàtica dels minerals, en Llorenç Tomàs va seguir la classificació d’en Paul H. von Groth, que era la més acceptada dins l’àmbit mineralògic europeu d’inicis del segle XX. A finals d’aquest segle, la sistematització mineralògica ha evolucionat molt, donant cabuda a la gran quantitat de noves espècies descobertes en tot el món (d’unes 300 espècies conegudes al voltant de l’any 1920 s’ha passat a les més de 3.500 acceptades cap a l’any 2000). De les diverses sistematitzacions existents, la ideada per l’Hugo Strunz és la que ha tingut una acceptació més gran des de la seva aparició l’any 1941. Aquesta sistematització, en les seves primeres versions, fou la preferida per en Joaquim Folch. Com a homenatge a ell, en aquesta obra he agrupat els minerals segons les classes definides per Strunz, en la versió vigent a finals del segle XX: Classe I: Classe II: Classe III: Classe IV: Classe V:

Sulfats, cromats, molibdats i wolframats. Fosfats, arsenats i vanadats. Silicats. Compostos orgànics.

Toponímia i ubicació geogràfica

Elements (elements natius). Sulfurs i sulfosals. Halurs (o halogenurs). Òxids i hidròxids. Nitrats, carbonats i borats.

Molts dels noms de les localitats que apareixen al text original d’en Llorenç Tomàs són incorrectes, des del punt de vista de la normativa toponímica actual. Quan la seva ortografia pot portar a

11


ELS MINERALS

DE

confusions o és força diferent respecte l’actualment acceptada, sovint afegeixo un comentari amb el nom correcte. La toponímia actualment vàlida ha estat extreta dels mapes oficials de l’Institut Cartogràfic de Catalunya. A les localitats de la Val d’Aran s’ha emprat la toponímia pròpia en aranès, acceptada oficialment. Els noms de les mines és un aspecte sovint problemàtic. Seria de rigor utilitzar el nom inscrit legalment, però això no sempre ha estat possible (a més de les possibles variacions que pot patir aquest nom quan es produeix un canvi de propietari de la mina). En la seva gran majoria, per qüestions jurídiques i polítiques, els noms d’inscripció legal es feien en castellà, emprant sobretot noms femenins (en aquesta obra els mantenim en castellà). En tots aquest casos, el nom de la mina s’escriu entre cometes llatines, « i ». En altres casos, les mines s’anomenen en funció de l’indret on es troben (en el text apareixen sense cometes). Pel que fa a la ubicació dels jaciments, s’utilitzen referències d’orientació espacial, com ara: al N de..., al SE de..., etc. (N vol dir nord, S, sud, E, est i W, oest), respecte un poble o un indret concret (més fàcilment localitzable que el corresponent al del propi jaciment), i moltes vegades se cita el terme municipal on es troba la localitat en qüestio. En aquest sentit, hem procurat evitar ubicacions que poden provocar confusió, moltes d’elles ja clàssiques i mantingudes any rera any; com és el cas, per exemple, de la mina «Victoria», que es troba a Arres i no a Bossòst, de la mina «La Martorellense», que distribueix les seves instal·lacions i galeries pels termes de Castellví de Rosanes i de Martorell (habitualment se cita com a ubicada només a Martorell), o el d’una de les nostres mines més conegudes, la «Berta», la qual sempre s’ha referenciat com Papiol, però, si bé es cert que el poble del Papiol és la localitat més propera, en realitat pertany a Sant Cugat del Vallès (a les il·lustracions i fotografies apareix com a el Papiol - Sant Cugat). Finalment, per a la distribució de les localitats al text, tot seguint el model d’en Llorenç Tomàs, s’ha emprat la divisió provincial (vigent a finals del segle XX), assenyalada amb la següent simbologia: H per a Barcelona, M per a Girona, R per a Lleida i Z per a Tarragona (la G correspon a jaciments ubicats a la Franja de Ponent, administrativament pertanyents a la província d’Osca, i a Andorra).

CATALUNYA

bibliografia consultada, afegeixo al final el seu cognom escrit entre claus, {i}. Respecte les col·leccions, i seguint el model d’en Ll. Tomàs, s’indiquen amb una xifra entre parèntesi. La llista completa d’aquestes referències, corresponent a cadascuna de les classes mineralògiques, es detalla al final del llibre. Cal dir que la majoria de les col·leccions esmentades ja no existeixen actualment: la col·lecció d’en Llorenç Tomàs, que havia estat depositada al Seminari de Barcelona, fou destruïda durant la Guerra Civil, i el mateix passà amb les col·leccions de l’Acadèmia de Ciències i Arts, de la I.C.H.N. i del I.G.T. de Girona i Tarragona; resten, però, el Museu Martorell, la Fundació Folch i el Museu Mollfulleda d’Arenys de Mar, que tenen col·leccions amb un bon patrimoni de minerals catalans, i també tenim l’Escola de Mines de Manresa i el Departament de Mineralogia de la Universitat de Barcelona.

Fotografies Aquest llibre inclou una nombrosa quantitat de fotografies de minerals, d’exemplars de molt diversa procedència. Al peu de text que acompanya cada fotografia s’indica: el nom del mineral, la localitat d’origen (inclosa la comarca, d’acord amb la divisió comarcal vigent a finals del segle XX), la mida, la col·lecció d’on procedeix l’exemplar fotografiat i el nom de l’autor. La mida ve donada per l’amplada del camp fotogràfic, precedida de l’abreviatura «A. c.» (amplada de camp), expressada en mil·límetres o centímetres, segons els casos (rares vegades s’indica la mida del cristall o de l’exemplar fotografiat). La col·lecció d’on procedeix l’exemplar fotografiat i el nom de l’autor de la fotografia venen identificats, respectivament, per l’abreviatura «Col.» i la paraula «Foto».

Dibuixos cristal·logràfics Acompanyant el text és habitual trobar uns dibuixos que reprodueixen els cristalls de l’espècie en qüestió corresponents a un jaciment concret. A diferència de les fotografies, aquests dibuixos no venen referenciats pel seu autor. En tots els casos es tracta de reproduccions originals, amb el errors i imperfeccions que puguin incloure (a més de la diferent manera d’indicar-ne les cares), doncs, sense oblidar la importància que tenen com a complement del text, s’ha donat prioritat al seu valor històric. Els autors d’aquests dibuixos són: J. Abella, J. Andrés, E. Bareche, J. Callén, R. Candel, J. Closas, F. Pardillo, V. Soriano i L. Tomàs.

Referències (fonts i col·leccions) Pel que fa a la localització dels jaciments, la majoria de les referències són pròpies, com a fruit d’incontables sortides de camp. En aquelles que m’han arribat d’altres persones, ja sigui verbalment (en diverses i nombroses converses) o bé mitjançant la

12


INTRODUCCIÓ Pròleg d’Els Minerals de Catalunya de Llorenç Tomàs

Ja s’ha dit que la present obra és una continuació d’Els Minerals de Catalunya de Llorenç Tomàs. És per aquest motiu que considero oportú incloure aquí íntegre, com a introducció, el pròleg d’aquesta obra, després de mencionar alguns aspectes de la biografia del seu autor.

Amb l’objecte de resumir ço que hi ha fet fins ara en mineralogia catalana, i atenent els precs de bons amics i companys, hem fet aquest Treball; sense que tinguem la il·lusió que sigui perfecte i acabat. No el creiem perfecte ni en el sentit relatiu en què es pot pendre aquesta paraula, puix, apart que ens manquen moltes de les condicions necessàries, com que no ha estat possible examinar tots els minerals, ni estudiar totes les localitats citades, bé ho serà que resulti algun error, inexactitud u oblit. Tampoc pot ser complet o acabat, puix un treball d’aquesta especialitat, no pot ser-ho mai, i amb més motiu tractant-se d’una regió com la nostra, tan poc estudiada mineralògicament, fins ara al menys. Cada dia venen notícies d’algun nou mineral o jaciment, que allarga la llista de les coses abans conegudes i citades, i Déu faci que això continuï, puix demostrarà que es presenten nous conreuadors d’aquesta bella branca de l’Història Natural. De totes maneres i considerant que, fins ara, no s’havia fet res en la nostra terra en aquest sentit, creiem que el moviment actual, demés d’omplir una necessitat, servirà per a estimular els que es trobin amb més condicions, perquè perfeccionin el treball ja fet, i despertar el desig de recerca i anàlisi en tots els qui sentin afició a tals estudis en profit de la ciència pàtria.

En Llorenç Tomàs (1870-1916) fou un advocat que estudià per plaer la Història Natural, dedicant-se a la mineralogia, la geologia i la paleontologia. El novembre de 1906 va ser admès com a soci numerari de la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN), presentat per Font i Sagué, i, des de l’any següent, fou membre permanent del seu Consell Directiu, primer com a vocal i bibliotecari, fins el 1910, quan va ser elegit vicepresident. Aquest mateix any passà a encarregar-se dels cursos de geologia dels Estudis Universitaris Catalans, com a substitut del mateix Font i Sagué. Per iniciativa d’aquest, la Junta Municipal de Ciències Naturals li encarregà el 1912 l’execució de la col·lecció petrogràfica del Museu de Ciències Naturals (l’any següent fou també elegit vocal de l’esmentada junta). Llorenç Tomàs ocupà dues vegades la presidència de la ICHN: la primera, de manera interina, el desembre de 1911, com a conseqüència de la dimissió de Bofill i Pichot, donat que llavors ocupava el càrrec de vicepresident; la segona, en plenitud, el desembre de 1912. Un any després accepta novament el càrrec de bibliotecari, que ocupà fins a la seva mort, víctima del tifus, el gener de 1916. Tots els seus treballs foren publicats dintre el Butlletí de la ICHN. Entre aquests en podem destacar els estudis sobre minerals, alguns dels quals eren nous a Catalunya (analcima, bornita, nontronita...) i sobre alguns jaciments (cap de Creus, Gualba, Hortsavinyà...). Però la seva obra més important és Els Minerals de Catalunya, publicada pòstumament al volum de 1919-1920 dels Treballs de la Institució Catalana d’Història Natural. Aquesta obra fou el resultat de la revisió d’un treball que, amb el mateix títol, havia estat premiat el 1909 per la ICHN.

• • • Aquest resum té una finalitat purament científica, però la utilitat pràctica que pot proporcionar és gran, no sols per donar a conèixer els diferents minerals i llocs on es troben, sinó perquè, coneixent-los, puguin ésser cercats en altres llocs, on és possible que es presentin en quantitats majors, proporcionant els nous jaciments, profits industrials, que no podien donar els coneguts anteriorment, o per la seva escassetat o per les condicions en què es presentaven. Creiem que la causa de ser menys coneguda mineralògicament nostra regió que altres de la Península, és que, si bé s’hi troben moltes espècies minerals, com direm, gairebé cap no es presenta en grans masses, i per això no han despertat interès, no podent proporcionar rendiments industrials. D’altra banda són molt pocs els que s’hagin dedicat aquí a estudis mineralògics amb finalitat purament científica, i encara la majoria d’aquests ho han fet d’una manera incidental, com les Comissions del Mapa geològic d’Espanya, i el mateix Dr. Almera, en els seus treballs per al de la Província de Barcelona, puix la seva finalitat principal i immediata era l’estudi geològic dels terrenys. • • • Les noves sobre la mineralogia de Catalunya, amb caràcter verament científic i cert, comencen en època relativament pròxima a

13


ELS MINERALS

DE

l’actual, com passa a tot arreu, puix els pocs coneixements científics que fins fa poc es tenien de la seva vera naturalesa, no permetien altra cosa. És veritat que des del segle XVI tenim autors que assenyalen i descriuen minerals i roques de la regió, però no és possible concedir un crèdit absolut a totes les espècies que citen, ni a totes les localitats que anomenen, per la raó abans donada: demés de veure’s ben clar, que quasi sempre parlaven, no d’estudis fets personalment, sinó de noves recollides entre el poble, moltes vegades seduïts per antigues llegendes i fins per supersticions. Per tant, sols com a curiositat, farem esment de qualques dades històriques, preses quasi totes del treball que Mn. Norbert Font i Sagué publicà a Barcelona, l’any 1908 amb el títol de «Història de les Ciències Naturals a Catalunya, des del segle IX al segle XVIII»; treball, tan interessant i complet, que és digne de ser més conegut del que és indubtablement pels amants de les Ciències naturals i de Catalunya. En Cristòfol Despuig, de Tortosa, en la seva obra «Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa», escrita en 1557, si bé no fou impresa fins al 1887, com el Dr. Onofre Menescal, en el «Sermó, vulgarment anomenat del Sereníssim Senyor Don Jaume segon, justicier i pacífic, Rey d’Aragó, Predicat en la santa Església de la insigne ciutat de Barcelona, en 4 Novembre de l’any 1597", s’ocupen parcialment de l’Història Natural de Catalunya, incloent-hi noves sobre diferents minerals i roques. El P. Pere Gil, de Reus, també, en les derreries del mateix segle XVI, o començament del següent, va escriure la primera Història Natural de Catalunya, amb pla i caràcter científic; la seva obra porta per títol, «Li. I de la Història Cathalana, en la qual se tracta de Història o descripció natural, çò és, de cosas naturals de Cathalunya»; s’ocupa especialment de mineralogia en els capítols 7, 8, 9 i 10. l Més tard, el Dr. Andreu Bosch, en son «Summari, Index o Epítome dels admirables i nobilíssims títols de Honor de Cathalunya, Roselló i Cerdanya, i de les gràcies, etc. Perpinyà, 1628», en parla també; com Esteve de Corbera, en sa «Cataluña ilustrada, etc. Nápoles, 1678». En Pere de Marca, en la publicada a París l’any 1688, «Marca Hispanica sive Limes Hispanicus, hoc est geographica et historica descripcio Cataloniae &.», cita i descriu alguns minerals i els seus jaciments, si bé és molt poc i lleuger ço que en diu. Cap a la meitat del segle XVIII, és quan es veu que l’Història Natural pren una nova fase, començant a ser vera ciència. Hi contribuí, en primer terme, la Reial Junta de Comerç, i més tard la «Conferencia de física experimental», fundada en 18 de gener de 1764, i que en 1770 canvià aquell nom per l’actual de «Academia de Ciencias y Artes». Aquests, doncs, en els seus Estatuts, ja establí ço que era convenient, perquè la Direcció (avui en diríem Secció) d’Història Natural, tingués a son càrrec començar i continuar la formació d’un Gabinet o Museu, on fossin reunits els productes dels tres regnes de la Naturalesa, començant pels de Catalunya. La primera contribució al foment del dit Museu, quan a la part mineralògica, fou deguda a D. Francesc Mirambell, rector de Prat de Llussanès. La dita Societat, continuà des d’aleshores, ampliant cada dia més els seus treballs científics en totes les branques de l’Història Natural, i per tant, també en la mineralogia, com resulta de les seves memòries i butlletins i de les col·leccions que té reunides. És molt notable i digne d’ésser tingut en compte que la idea de la formació d’un Museu d’Història Natural, nascuda i portada a la pràctica aquí, per la iniciativa privada, com havem vist, l’any 1764, en crear-se la «Conferencia de física experimental», naixia quasi a l’ensemps a la capital d’Espanya, però sols mercès a la iniciativa i sosteniment material i moral del rei Carles III. Precisament en el número primer de 1914, del butlletí de la «Real Sociedad Española de Historia Natural», ha estat publicada una nota o comunicació

CATALUNYA

de D. Josep Rodríguez Mourelo, titolada: «Datos para la Historia del Museo de Ciencias Naturales de Madrid»; on són transcrites diverses cartes del ministre Sr. Marquès de Grimaldi, del P. Fr. Enrique Flórez, i de D. Pedro Dávila, de dades des de 1767 a 1771, que fan referència a aquesta qüestió. A la Biblioteca Nacional de Madrid, hi ha un tractat que té per títol «Singularidades de la Historia Natural del Principado de Cataluña», que fou escrit pel Dr. Clarassol, cap a meitat del mateix segle XVIII segurament, i que parla de mineralogia. Fr. Francesc Llobet, monjo benet, que fou elegit soci de l’Acadèmia de Ciències i Arts, en 1766, va escriure un «Diccionari d’Història Natural», que si no és el primer de què hi ha notícia, és amb seguretat dels primers. Els manuscrits originals d’aquesta obra, foren presentats a l’Acadèmia pel Llobet i Val-Llosera; i segons sembla, s’han perdut. Posteriorment, hi ha coneixement d’haver-se dedicat a aquest estudi En Joan Domingo i Arnau, apotecari de Tarragona, que éssent visitador de farmàcies, en 1802, recollí els productes naturals del districte visitat, o sigui tota la part occidental de Catalunya, organitzant un Museu que arribà a ésser molt quantiós i selecte, amb l’adquisició d’exemplars de diversos llocs de la terra, i que fou tot destruït en el siti de Tarragona de 1811. En Carles de Gimbernat, fou naturalista eminent, havent dedicat preferència especial a la mineralogia i hidrologia. N’Agustí Yañez, és autor de la primera obra didàctica publicada a Espanya (1820), comprenent els tres regnes de la naturalesa, i d’un nombre incalculable de monografies sobre geologia i mineralogia, i amb referència a les altres branques de l’Història natural, que comprenen un període de més de 40 anys. Posteriorment, el moviment científic, referent a l’Història Natural, es pot dir que queda concentrat en l’Acadèmia de Ciències i Arts, a la qual els autors presentaven els seus treballs, en forma de disertacions o memòries que, en repassar-les, daran idea d’aquest moviment. En la època que podríem dir actual, o contemporània, les noves principals sobre mineralogia de nostra regió, han sorgit dels treballs fets pels Enginyers de mines de l’Estat; per les Comissions del Mapa geològic d’Espanya, i pel doctor Almera, que de molts anys ençà es dedica al de la província de Barcelona; apart d’alguns entusiastes conreuadors particulars d’aquesta Ciència, com fou el malaurat Mn. Norbert Font i Sagué. • • • És verament molt notable el gran nombre d’espècies minerals que es troben a la nostra terra, puix veiem que el Dr. Calderón en la seva obra «Los Minerales de España», que tantes vegades tindrem d’esmentar, per ser la darrera publicada (any 1910), i la més acabada i completa; cita unes 250 espècies, comprenent amb Espanya, les Illes Balears i Portugal, quan, en aquest treball, podrem donar noves d’unes 190, sols de Catalunya. Es veritat que moltes tenen sols un interès científic, per presentar-se en poca quantitat; però no deixa d’haver-n’hi algunes que es presenten en abundor, de tal manera, que l’indústria en treu bon profit, com són minerals de ferro i de plom, calisses i guixos, la sal gemma, la baritina, i alguna altra, i estem a l’espectativa dels resultats dels treballs que s’estan fent en els jaciments de sals de potassi, descoberts de poc en la comarca de Súria, i que d’ésser realment abundosos, constituirien una riquesa immensa. Aquesta diversitat de minerals, es relaciona indubtablement amb el fet de trobar-se representats dins el territori de Catalunya, tots els terrenys geològics, (sols manca el pèrmic, i encara això no

14


INTRODUCCIÓ és ben segur, puix D. Lluís Mª. Vidal creu haver-lo trobat al Pirineu lleidetà, entre el Noguera Pallaresa i el Ribagorçana), amb gran predomini dels primaris. A l’ensemps s’hi troben grans masses de roques eruptives que han produït el metamorfisme dels terrenys travessats, principalment en les zones de contacte, i una extensió no petita de terrenys volcànics. Com a curiositats mineralògiques, podem citar el bismut nadiu d’Espinabell; el sofre trobat entre les ofites de Gerri, únic que pot ésser considerat com a eruptiu, a la Península, puix tots els assenyalats són sedimentaris; la linneïta de prop de Sant Joan de les Abadesses; la polibasita de Conflent; l’anatasa de Goüell d’Hornos; la bixbita de Ribes, i la rivotita trobada als vessants de la serra de Cadí, espècies citades per primera vegada de la Península i Balears; les abans citades sals de potassi de Súria, que sols són conegudes d’Europa a Stassfurt; la tridimita que es presenta en una roca quarsosa de Premià de Dalt, essent la primera vegada que pot ésser citada en una roca eruptiva no volcànica; apart d’alguns silicats bon xic rars.

provats molts d’ells, per competents en la matèria; fora d’alguns, ben pocs, que ens donaren persones d’absoluta confiança. Sabem positivament que en altres diverses col·leccions particulars hi ha exemplars de minerals catalans, ben determinats, com a naturalesa i localitat, però per les vicissituds a que estan subjectes tals col·leccions, havem preferit no fer-ne esment sinó en el cas de tractar-se d’una localitat única, o d’un mineral rar. Quant a obres, sols havem tingut en compte les verament científiques, ja que les de finalitat principalment utilitària, com són les referents a mineria, siguin oficials o particulars, no ofereixen prou garanties de certesa, puix, o per vera ignorància, o per a sostreureles als drets fiscals, moltes vegades ofereixen dades equivocades. La publicació de la obra del Dr. Calderón «Los Minerales de España», ens ha estalviat molt treball de recerca i examen d’autors, puix en ella hi ha hagut cura de recollir tot ço que és conegut; amb l’aventatge que així les cites donades, porten l’aprovació d’un mineralogista tan eminent: aprovació que ens pertoca també, ja que en la dita obra som citats repetidíssimament en tractar de minerals de Catalunya. Certament podria semblar que la publicació de la dita obra, hagués tingut de fer innecessària la del treball present; però no és així, puix com que aquella abraça tot Espanya, amb les Illes Balears i Portugal, no dóna a cada part o regió el desenrotllament degut en fer un treball parcial, com és el nostre; apart la mancança d’algunes dades que desconeixia el Dr. Calderón; apart, també, que amb posterioritat a la publicació de la seva obra, ha estat coneguda l’existència de nous minerals i localitats; i, finalment, que han estat descoberts alguns errors, que, per més de no haver-hi dubte que són d’imprenta o de transcripció, no deixen de tenir vera importància. Anotarem, apart, i reunides les col·leccions i obres consultades, demés d’assenyalar al començament de cada mineral, les que hi siguin referents, per a més comoditat. Com que no es tracta d’un treball didàctic, no descriurem les espècies, a no ser que la raresa del mineral ho demani; i sí sols per a evitar confussions possibles, anotarem sa fórmula química. L’ordre que havem seguit, és el de P. Groth, en la seva obra «Tableaux Systematiques des Mineraux», traduïda de la 4ª edició alemanya (Genève, 1904), reconeguda per tothom, com la més científica; i així, per ella, són ordenades les col·leccions dels Museus més importants. Barcelona, 15 gener 1915.

• • • Els elements principals que ens han servit per a la formació del present treball, han estat: l’estudi de les col·leccions i de les obres publicades sobre tal matèria, afegint-hi les nostres observacions i estudis personals, fets la major part recorrent Catalunya, adés sol, adés acompanyant el meu inoblidable malaurat mestre Mn. Font i Sagué, adés ajudant en els treballs per a la formació del Mapa Geològic de la Província de Barcelona de l’Illtre. Dr. D. Jaume Almera, de qui mai no podré oblidar les lliçons i l’amabilitat amb què em foren donades. Aprofito aquí la ocasió de fer-ho constar, com de donar les més corals mercès a l’entusiasta mineralogista D. Joaquím Folch i Girona, que m’ha facilitat una porció de dades i exemplars de la seva col·lecció per a poder-los reproduir aquí, i m’ha ajudat en molts estudis de minerals. Per dissort, en lloc de Catalunya, es troben formades col·leccions regionals d’Història natural que siguin, en certa manera, completes: en diferents Museus, Centres d’ensenyança, i col·leccions particulars, de aquí i de fora, hi ha disseminats exemplars en més o menys quantitat, sense constituir mai una col·lecció una mica important. No pas perquè o sia citem amb predilecció la nostra particular, sinó perquè quant als minerals de Catalunya que conté, és fruit de les nostres excursions i estudis, degudament com-

15


Classe I

Elements


Argent. Mina «Balcoll», Falset (Priorat). A. c. 9 mm. Col. i foto Joaquim Callén. Argent. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 20 mm. Col. Josep Jurado. Foto Joaquim Callén.

Argent. Mina «Balcoll», Falset (Priorat). A. c. 6 mm. Col. i foto Joan Abella.


Argent. Mina «Balcoll», Falset (Priorat). Col. i foto Joaquim Callén.


CLASSE I. ELEMENTS Metalls

M

A la vall de Ribes, amb galena i minerals de coure (5). També a Pardines, en petita quantitat i només de manera accidental. R Se’n troben indicis a la mina de Cierco (terme de Vilaller), amb galena i esfalerita. Z A Farena es presenta en massa (1,10); a la Universitat de Strasbourg n’hi ha un exemplar (7); a Vimbodí, amb niquelina, baritina, annabergita i plata (5,7); a Pinyana, Falset, en petites plaques i filaments en una roca dolomítica, dintre d’un filó de galena (1,10,0); en el terme de La Selva, en una veta de pirita, quars i calcita, en contacte amb una roca amfibòlica, presentant la forma capil·lar (5,7); a Bellmunt, amb plata còrnia, en les salvanades del filó de plom de la mina «Ramona», si bé sembla que avui ha desaparegut (5,7) i a Capafons i Prades, del terme de Montblanc (5). A les mines «El Porvenir» i «Albertito» de l’Argentera, amb calcita (0); a la mina «Esperanza» de la Selva del Camp, en forma capil·lar, com a producte d’alteració de sulfurs, amb calcita; i a la mina «Primera» de Prades, amb sulfosals i halurs d’Ag. A la mina «Atrevida» de Vimbodí, amb barita, al filó de galena (0), en filets retorçats disposats paral·lelament i petites masses flonges d’estructura granular on apareixen cristalls d’argent; el color és superficialment com el del coure, encara que a vegades es troben estructures dendrítiques de color gris i plaques blanquinoses. A Falset hi ha la mina «Balcoll» (o «Argentífera»), al paratge de Pinyanes o Pinyana, explotada en diferents èpoques, fins a inicis del segle XX (encara hi ha el pou de 90 m de profunditat); els cristalls d’argent són esquelètics i en els seus extrems es transformen en acantita, encara que també pot trobar-se formant dendrites i filaments fins de 7 mm (a la mateixa zona hi ha les mines «Pinyol» i «Vizcarre»). A Bellmunt del Priorat, tant a la mina «Eugenia», en petits filaments negres alterats i amb calcita, com a l’antiga mina «Ramona», amb clorargirita i galena. També, a la mina «Linda Mariquita» del Molar, en petites escates d’1,5 mm.

 ARGENT (PLATA) · Ag

Dit també Argent, i si bé avui quasi no és usat aquest nom sinó en llenguatge literari, no hi ha cap dubte que és més apropiat que el de plata, ja que la llengua mare en diu Argentum. H Són pocs els llocs on ha estat assenyalada l’existència de la plata nadiva, que sempre encara es presenta en poca quantitat. A les pedreres de Gualba, dins el marbre, en forma dendrítica (0); i a la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, amb fluorita i argentita, formant filaments (0).

Mina «Balcoll», Falset (Priorat).

 COURE · Cu

En català és conegut també amb el nom d’Aram, nom que havia estat quasi exclusiu, puix en els pobles, quan parlen dels forns de fosa que hi havia per a l’aprofitament industrial de les mines d’aquest metall, en diuen «les fargues d’aram», i en parlar els documents oficials antics del parament de cuina de les cases pairals, diuen també que el tenien «d’aram». H A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en petits grups de cristalls deformats i allargats, en forma dendrítica o arborescent combinats amb quars; són cristalls petits (d’1 o 2 mm de llarg), de color ocre, sense lluïssor i amb els contorns negres (0). M En el Museu de l’Institut de Girona hi ha un exemplar de pirita amb plaquetes d’aquest metall, recollit per D. Manuel Cazurro a

Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà).

20


CLASSE I. ELEMENTS a Olot, Can Formica a Sallent, en els del turó d’Hostalrich i turó de Montells a Blanes, trobant-lo sense haver de fer sinó separarlo dels altres elements que formen la roca, per medi de la dissolució del sulfat cúpric. Aquesta referència és molt dubtosa, doncs es tracta d’un procediment poc fiable.  MERCURI (argent viu) · Hg

Vulgarment dit Argent viu, nom que designa amb gran propietat les qualitats físiques d’aquest cos. M No hi ha cap referència de trobar-se a Catalunya; però em sembla convenient anotar el que ens van contar a Cadaqués, no pas com a llegenda més o menys científica, sinó amb l’objecte de que ho tinguin present els investigadors que hi vagin, per si pogués haver-hi un fons de veritat. En una excursió que férem diversos companys amb Mn. Norbert Font i Sagué, a Cadaqués i Cap de Creus, ens digueren que temps passats un pastor que guardava els ramats d’una gran finca de Cap de Creus, de tant en tant baixava a Cadaqués a vendre a l’apotecari una quantitat de mercuri que deia que trobava o extreia d’un lloc d’aquelles muntanyes, sense que fos possible fer-li dir ni averiguar el dit lloc. Morí el pastor, fou venuda aquella propietat, però el venedor feu consignar en l’escriptura una clàusula segons la qual en cas d’ésser trobada dins de la propietat una mina de mercuri, s’entenia que aquesta quedava fora de la venda, clàusula que fou repetida en vendes posteriors. Aquesta és la nova que amb l’objecte indicat deixo consignada tal com ens fou contada. No obstant, hem de considerar la possibilitat que el pastor, a l’estiu, portés els ramats cap als voltants de la mina de coures grisos de Rocabruna, d’on també podria provenir el mercuri (és, però, una hipòtesi).

Mina «Linda Mariquita», el Molar (Priorat).

Cantallops. D. F. Navarro en la obra Formaciones volcánicas de la provincia de Gerona, cita la troballa que feu de petites pintes de coure en la cavitat d’un basalt recollit a La Garrinada, Olot. Per fi, el Dr. Don Salvador Calderón en Los Minerales de España diu que en diferentes mines de pirita d’aquesta regió apareix accidentalment aquest mineral; però ni dóna ni tampoc tinc notícies més concretes. A la mina «Vagilada» de Bonmatí, en forma dendrítica (0). Z A la mina «Linda Mariquita» del Molar, amb cuprita i barita (0).

 OR · Au

Encara que escàs, no deixa de presentar-se en diferents llocs, sols per donar fe de vida; no havent, per tant, pogut ser objecte d’explotació i aprofitament industrial en cap d’ells. H Diuen que es presenta en les pirites que es troben entre el granit, a la muntanya del Montseny, si bé en proporcions microscòpiques (5,7). El jove i entusiasta conreuador de la Mineralogia D. Francesc Pérez de Olaguer-Feliu de Barcelona, comunicà en una nota a la Institució Catalana d’Història Natural, en la sessió del primer de febrer de 1914, que a la Garriga, en el barranc que va a can «Poi», prop de la seva propietat «Torre del Padró», recollí un conglomerat de quarcita i calissa que portava petites pintes d’or; però no digué si havia pogut trobar el jaciment in situ, d’on aquell degué provenir; de totes maneres en tractar de mineral tan rar i preciós, hem cregut que valia la pena de donar compte de la cita, que pot servir per investigacions ulteriors. En molt poca quantitat, al riu Tordera, prop d’aquesta localitat i també cap a la zona de Santa Maria de Palautordera. També al riu Congost. M Són coneguts els filons de quars fumat aurífer de Sant Miquel de Culera, on es presenta l’or en petits filaments acompanyant l’arsenopirita i la blenda; per diferentes vegades ha estat intentada la seva explotació, però sempre inútilment per la poca quantitat del metall preciós (1,5,7,10,0). A Colera hi havia diverses mines, prop del poble i cap a la zona del Puig d’Esquers i de l’errmita de Sant Miquel, en filons de quars amb pirita, arsenopirita i altres minerals. La més important fou la mina «Carolina», de la societat «Conchita», explotada cap a l’any 1850, amb pous fins de 25 m de fondària, d’on s’extraieren 4.600 tones de quars aurífer amb un rendiment d’un gram d’or per

 FERRO · Fe

És molt probable que aquest metall, en més o menys quantitat, formi part dels meteorits caiguts a Catalunya; però com que no ha estat fet encara llur examen seriós, no és possible assegurar-ho. Mn. Norbert Font i Sagué en la seva obra Curs de Geologia dinàmica i estratigràfica aplicada a Catalunya, diu que els meteorits o, millor dit, els uranolits de què hi ha notícia més exacta són: el caigut a Nulles (Tarragona) el 5 de novembre 1851, el qual existeix al Museu de Madrid, pesa 7,862 grams; el de Canyelles (Tarragona), caigut el 14 de maig de 1861, del qual hi ha un tros de 500 grams al mateix Museu de Madrid i un altre al del Seminari de Barcelona; el trobat a Girona en febrer de 1902, i el recollit l’any 1905 a les costes de Garraf en el lloc dit «La Falconera», que, segons creença, va caure l’any 1888, i que pesava 8,791 grams; la major part és conservada al Museu Martorell i en tenim un trosset a la meva col·lecció particular, com sabem que en té alguna altra col·lecció; el de Girona fou recollit pel Dr. Cazurro en el lloc dit «Vall de la Pólvora», conservant-se’n un tros a l’Institut d’aquella població i un altre al Museu de Ciències Naturals de Madrid. Podria ésser un cagaferro de les Guerres Carlines (0). M En l’obra Formaciones volcánicas de la provincia de Gerona, que forma part de les «Memorias de la Real Sociedad Española de Historia Natural», volum 4t, memòria 5ª, any 1907, el Sr. Navarro diu que ha pogut determinar l’existència d’aquest metall nadiu en molts basalts, particularment en els de Camellera, La Garrinada

21


Argent. Gualba (Vallès Oriental). A. c. 18 mm. Col. Fco. Javier Talens. Foto Joan Astor. Argent. Gualba (Vallès Oriental). A. c. 40 mm. Museu de Barcelona. Foto Jordi Vidal.

Argent. Mina «Balcoll», Falset (Priorat). Grup de 2 mm. A. c. 4 mm. Col. i foto Joan Abella.

Argent. Mina «Balcoll», Falset (Priorat). A. c. 4 mm. Col. i foto Joan Abella.

Argent. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 20 mm. Col. Josep Jurado. Foto Joaquim Callén.

22

Argent, cristall de 0,8 mm d'aresta. Mina «Balcoll», Falset (Priorat). Col. i foto Joan Abella.


Argent. Mina «Balcoll», Falset (Priorat). A. c. 6 mm. Col. i foto Joaquim Callén. Argent i acantita. Mina «Balcoll», Falset (Priorat). A. c. 7 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.

Argent. Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà). A. c. 3 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joan Astor.

Coure, en agregat arborescent de 4 mm. Mina «Linda Mariquita», el Molar (Priorat). Col. i foto Joan Abella.

Coure. A. c. 6 mm. Mina «Linda Mariquita», el Molar (Priorat). Col. i foto Joan Abella.

23


ELS MINERALS

DE

CATALUNYA

Semimetalls i no metalls

tona de material {Rosales}; unes altres mines, on només es van fer treballs de reconeixement, foren la «Frasquita», de la societat «Combatida», i la «Verde», de la societat «El Desengaño», ambdues entre el Puig del Marqués i la Pineda; a més dels petits filons aurífers de les mines «Monte Catini» i «Esperanza», entre el Giravent i el coll de la Multra. També, prop de l’ermita de Sant Pere del Pla de l’Arca, a la Jonquera, amb arsenopirita {Mata}. Ha estat assenyalat també a la Vall de Ribes, acompanyant minerals de coure i ferro argentífers (5); en les pirites arsenicals que es troben als marges del riu Freser, passant Ribes (5); en els bassalts de Sant Aniol de Finestres (3); i en un ocre de Setcases (1); el Dr. Calderón diu que, a l’Escola de Mines de Madrid, hi ha un exemplar de pissarra clorítica amb taquetes d’or, procedent de la mina «Conchita», d’aquesta província, però no precisa la localitat (7); per fi, Mn. Norbert Font i Sagué recollí a Ormoier una pepita d’or sense encastat, de 5,66 grams; aquesta pepita d’or la presentà a la «Real Sociedad Española de Historia Natural, de Madrid», en 1905, i la vam veure diferents vegades, com altres diferents amics i coneguts del malaurat Mn. Font: avui no sabem on ha anat a parar (7). També s’han trobat petites palletes d’or al riu Freser (0). A la Vall de Ribes, a les mines «Amelia de Beauregard», «La Farga», «Lérida», «Barcelona», «Gerona», «Zaragoza», «Amistad» i «Plutón», es troba ja sigui disseminat en sulfurs a la zona de la base dels materials del Càmbric-Ordovicià {Soler}, amb arsenopirita, ja sigui en grànuls de mida inferior a 5 micres, amb calcopirita i sulfosals {Ayora/Cardellach}. Al terme de Toses: a Planès hi ha una mina prop de la via del tren d’on va sortir or amb arsenopirita i estibnita; a la mina d’Espinosa, on se’n trobaren indicis en una formació semblant a l’anterior; i a la mina «Ángela» de Dòrria, amb jamesonita, formant agregats filiformes. Així com a Can Paloca, al N de Roquesblanques (terme de Ribes de Freser), a nivell microscòpic. R D’aquesta província han estat citades (7) unes pirites arsenicals que porten aquest metall, a un quilòmetre a llevant de Lés. Al skarn de Sarrahèra hi ha indicis, amb arsenopirita, ferroactinolita i ilvaïta {Delgado}; i en palletes, a la part baixa del riu de Varradòs (0) i a la Noguera Pallaresa. A Bordes de Conflent, al NW de Civís, apareix microscòpicament en un filó de quars amb siderita i coures grisos; i a Os de Civís, amb arsenopirita, en els terrenys del Paleozoic inferior {Soler}. Al Puig Tudela, a la vora del poble de Tírvia, amb pirrotina; i en palletes, a la Noguera Pallaresa i també a la Noguera de Tor i a la Noguera de Vall Ferrera, especialment prop d’Alins. Al riu Segre, poc abans d’arribar a Balaguer, hi ha palletes mil·limétriques, que en determinades zones poden ésser abundants. Z La col·lecció Folch conserva un exemplar d’or amb quars que porta per localitat la Selva del Camp (deu tractar-se del Puig d’en Cama). A la Roca de Ponent, a uns 200 m a l’W del Pic de l’Àliga (terme de Vimbodí), on es troba microscòpicament i acompanyat d’argent, en les mineralitzacions de sulfurs que hi ha a les pissarres negres; i també prop de l’ermita de Sant Miquel, a l’Espluga de Francolí {Canet}.

 ARSÈNIC · As M

No hi ha més nova referent a aquest mineral que un exemplar existent en la col·lecció del Seminari Conciliar de Barcelona, donat com a provinent de Ripoll. El Dr. D. Salvador Calderón dóna també aquesta cita en la seva obra Los Minerales de España.  BISMUT · Bi H

L’any 1973 es va trobar bismut, acompanyat d’argent, a la pedrera «El Americano» de Gualba, en petites làmines, a l’interior de les calcàries (0). M Ha estat assenyalat a Espinabell, amb blenda. («Explicación del Mapa geológico de España» per D. Mallada, que forma part de les «Memorias de la Comisión del Mapa geológico de España»). Diu el Dr. Calderón en Los Minerales de España que temps enrera fou trobat allí un gran tros d’aquest metall, sense que fos possible fixar el lloc precís de sa procedència, segons li ho comunicà Mn. Norbert Font i Sagué (es tracta de la mina «San Ignacio» d’Espinavell). Don Joaquim Folch i Girona ens digué que n’havia vist procedent de les mines de mispisquel de Setcases. Fou l’any 1910, quan el propietari de les mines era el Sr. Gispert. A la mina «Zaragoza», al N del Puig d’Estremera (terme de Queralbs), amb bismutina i calcopirita; i a la serra de Costabona, tant al vessant d’Espinavell (mina «Turón») com al de Setcases (mina de Fra Joan), amb esfalerita, quars i scheelita. També prop de l’ermita de Sant Pere, a la Jonquera, omplint les fissures de l’arsenopirita en un filó de quars. R Al skarn de Sarrahèra, en molt poca quantitat, formant inclusions als cristalls de pirita o associat a bismutinita, arsenopirita i joseïta {Delgado}. Z A la mina «Atrevida» de Vimbodí.  GRAFIT · C

Moltes vegades el veritable Grafit és confós amb les pissarres grafitoses, inaprofitables per a els usos industrials; de manera que és probable que algunes cites que faré resultin ésser aquestes i no el ver Grafit. H Són citades pissarres grafitoses silúriques de Sant Climent de Llobregat (3,5,7), com ho són les que es troben als voltants de Barcelona, a les barriades de Gràcia, Horta, i Sant Martí de Provençals (7); n’hi ha també a Montcada, aprop de la Font Pudenta (6,9), a Mongat i a d’altres llocs. Com a ver Grafit pot ésser assenyalat el que es troba en una mina abandonada del terme de la Garriga, si bé molt escàs (1); a les Rovires, terme de Brocà; a Puig d’Ordre (3) i a Orsavinyà, aquest, quelcom impur, però en faixes de força extensió i amplada; presentant en qualques llocs la forma nodolar (1,7). En el Museu Martorell n’hi ha un exemplar de textura granular, de Berga (2). A les pissarres que envolten els filons de quars de Sant Pere Màrtir; al Putxet i a la part de dalt de Vallcarca, a Barcelona. A Pineda de Mar, on s’explotà a cel obert durant els anys 80, a unes pissarres i skarns {Coca} (9,0); i a Malgrat de Mar. Al Turó de Montcada i a Cerdanyola del Vallès. També a Figaró, on hi havia una mina, i a Sant Bartomeu de la Quadra {Folch}. M En aquesta província ha estat trobat, a Costabona, Pirineus (1); Darnius, aquest és força pur (1); Sant Feliu de Guíxols (4) i Espinabell, aquest citat per Mn. Norbert Font i Sagué (7). R En el Museu de la «Real Academia de Ciencias y Artes» n’hi ha un exemplar amb la indicació d’ésser dels voltants de Balaguer (3).

 PLOM · Pb Z El Dr. D. Salvador Calderón en la seva obra citada, Los Minerales de España, diu que Maestre A. el trobà a Pratdep; crec que el nom de la localitat és equivocat, devent ésser Pratdip, en tot cas.

24


CLASSE I. ELEMENTS

Z

R Fins ara era cregut que a Espanya no existia el sofre d’origen eruptiu, que és l’únic que verament pot dir-se nadiu; així ho fa constar D. Ramon Calderón en sa darrera obra (1910), Los Minerales de España; però sembla que ja el podem assenyalar a Catalunya, mercès a les investigacions del Dr. D. Marian Faura, Pvre. Aquest donà compte no fa gaire (9) d’haver trobat a Gerri de la Sal, en terrenys del triàsic superior, abundoses erupcions ofítiques i entremig una dolomia ferruginosa que porta sofre en estat nadiu degut a les dites erupcions ofítiques, que produïren veres sulfatares. Aquest sofre, que per cert es troba en petita quantitat, és de color groc ambarí, cristal·lí, semitransparent (0,1); éssent ben parell a exemplars provinents del Vesubi. A Cibis (1,7); D. Lluís Mª. Vidal (11) ja havia citat el jaciment de Gerri de la Sal, però sense fixar-se, segurament, en els caràcters especials que presenta, com ho feu ara el Dr. D. Marian Faura, Pvre., segons diguí al començament. Z Es troba en els filons de galena de Mollà (és el Molar), mina Mariquita (Folch) (és la mina «Linda Mariquita»). També s’ha trobat a Bellmunt del Priorat, amb galena i cerussita (0).

A la mina «Victoria» d’Arres. A la mina «Atrevida» de Vimbodí (0).

 SOFRE · S H Ha estat assenyalat pel Dr. D. Jaume Almera a la muntanya de Montjuich (Barcelona), on abunden les pirites (7); al Figueró, en unes pissarres ampelítiques (1), veient-se les pirites de les quals prové; també en unes pissarres ampelítiques de Sant Climent de Llobregat, presentant-se aquí associat a l’alum (7,8); a Samalús, prop de La Garriga, en una mina, cap al quilòmetre 48 de la carretera de Sant Llorenç a Llinás (7); a Santa Creu d’Olorda i als voltants de Cervelló (9). A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en cristalls de 2 mm, amb quars i calcopirita. També a les guixeres de Vilobí del Penedès, on apareix associat al guix (0). M A Ribes (2) ha estat trobat als Pireneus d’Olot amb quars i mispiquel (3); a Sant Feliu de Guíxols, amb molibdenita (3); a les mines de carbó de Sant Joan de les Abadesses (a Surroca), en eflorescències (9) i ja és sabut que amb el carbó de pedra, com amb els lignits, sempre s’acostuma a trobar la pirita, en més o menys quantitat, com realment es troba en aquestes mines.

25


Or. Palletes de la vall de Ribes (Ripollès). A. c. 4,8 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Coure. el Molar (Priorat). A. c. 1 mm. Col. Josep Jurado. Foto Joaquim Callén.

Or. la Selva del Camp (Baix Camp). Col. Joaquim Folch; Fundació Can Costa. Foto Jordi Vidal.

26


Or. Noguera Pallaresa (Val d’Aran). A. c. 3,5 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.

Bismut. Gualba (Vallès Oriental). A. c. 23 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Grafit. Turó de Montcada, Montcada i Reixac (Vallès Occidental). A. c. 52 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.

Sofre. Gerri de la Sal (Pallars Sobirà). A. c. 50 mm. Museu de Barcelona. Foto Jordi Vidal.

27


Classe II

Sulfurs i sulfosals


Maucherita i gersdorffita. Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà). A. c. 60 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Acantita. Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà). A. c. 6 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Acantita. Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà). A. c. 2 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Acantita. Mina «Balcoll», Falset (Priorat). A. c. 5,2 mm. Col. i foto Joan Abella.

Acantita amb wulfenita. Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà). A. c. 9 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Acantita. Mina «Balcoll», Falset (Priorat). Col. i foto Joan Abella.


Breithauptita. Mina «Balcoll», Falset (Priorat). Cristall de 0,6 mm. Col. i foto Joan Abella.

Calcocita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 30 mm. Col. Manuel M. Velaure. Foto Joaquim Callén.

Calcopirita. Mina «Regia», Bellmunt del Priorat (Priorat). A. c. 60 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

31


CLASSE II. SULFURS Aliatges metall+semimetall

I SULFOSALS

Fou trobada per primera vegada a Catalunya a la mina «Atrevida» de Vimbodí, en cristalls prismàtics molt allargats i aciculars, de color gris blanquinós, en una veta associada a barita i a altres minerals d’Ag (0). Els millors exemplars són els d’aquesta mina: aciculars i de creixement arborescent, fins de 3 mm de longitud, també distorsionats i d’hàbit prismàtic per allargament en la direcció [001] o [111], amb les cares corresponents als plans [110] i [121] molt desenvolupades (0). A aquesta mina, l’acantita pseudocúbica es presenta en cristalls de creixement paral·lel i macles de compenetració de quatre individus, amb predomini de [111] i [100]. A la mina «Estrepitus» de Farena s’extreieren l’any 1844, d’una a dues tones d’una mescla d’acantita (i argentita) amb clorargirita, que omplien una fissura de lliscament corresponent a una falla situada a prop de la superfície {Ezquerra}. A la mina «Colombiana», a l’E de la Selva del Camp, es troben geodes de cristalls d’acantita amb argent, galena, marcassita i calcita.

 DISCRASITA · Ag3Sb M Ha estat trobada accidentalment, en molt petita quantitat, en uns filons de quars que travessen el granit a Caldes de Malavella. En parla el Dr. Calderón en «Minerales de España», tenint-ne un exemplar a la nostra col·lecció. Z A la mina «Atrevida» de Vimbodí, apareix combinada amb argent i niquelina, en petites quantitats i de mida microscòpica.

 ESTIBIOPAL·LADINITA · Pd5Sb2 Z En traces, associada a pirrotina i a pal·ladi natiu, petzita, or i clausthalita, en dues mineralitzacions de sulfurs que trobem a les pissarres negres del Silurià, situades a la Roca de Ponent, a l’W del Pic de l’Àliga, a Vimbodí, i al vessant W de la Coma Fosca, a Montblanc {Melgarejo}; també, prop de l’ermita de Sant Miquel, a l’Espluga de Francolí, en inclusions de menys de dues micres, a la zona de contacte entre els grans de löl·lingita i d’arsenopirita.

 MAUCHERITA · Ni11As8 Z A les mines del Salt i del Mas de Miqueló, a l’Albiol, amb gersdorffita (0). En J. Folch en recollí a la mina «José Domingo» de l’Argentera, amb galena cristal·litzada i annabergita. A la mina «Atrevida» de Vimbodí, informe o nodular, de color gris rogenc en els talls frescos, accentuant-se la coloració rogenca en les parts més externes del mineral degut a l’alteració de l’aire, dins de barita i acompanyada de niquelina, i amb la possible presència també de gersdorffita, rammelsbergita i niquelskutterudita (0). Es troba també a la mina «Eugenia» de Bellmunt del Priorat, en petites crostes, amb limonita.

Sulfurs i similars de relació M:S > 1:1 Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental).

 ACANTITA i argentita (argirosa) · Ag2S

El nom d’argentita, el més habitual en la mineralogia clàssica (és el que utilitza en Ll. Tomàs) correspon al dimorf d’alta temperatura, no acceptat com a espècie. Totes les argentites són acantites (d’hàbit pseudocúbic). H S’ha trobat a la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en crostes i cristalls pseudocúbics sobre fluorita, a vegades acompanyada de galena, així com associada a argent sobre fluorita o calcita, formant microcristalls pseudomorfs, d’hàbit prismàtic, molt allargats i aciculars (0). També, a la pedrera «El Americano» de Gualba, en petits cristalls pseudocúbics, amb esfalerita. Z Segons ens digué D. Joaquim Folch i Girona, la trobà, encara que en molt petita quantitat, a la mina «Balcoll» de Falset; resultant ésser la primera cita que n’ha estat feta a Catalunya (correspon a l’argentita).

Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà).

32


CLASSE II. SULFURS L’acantita pseudocúbica es troba també a la mina «Balcoll» de Falset, en cristalls mil·limétrics cubooctaèdrics, amb argent capil·lar i galena (0).

I SULFOSALS

«Rosalía» de Pardines, molt alterada; i a la mina «Vagilada» de Bonmatí. R A la mina «Rosa» de la Torre de Capdella, amb cuprita i bornita. També a la mina «Eureka» de la Plana de Mont-ros (0). A la mina de coure de Riner, on es troba associada a la malaquita dispersa en els conglomerats oligocènics com a ciment o substituint restes vegetals {Cardellach}. També a Clariana de Cardener {Mata}. Z Segons noves de D. Joaquim Folch i Girona, n’hi ha a Molà, a la mina «Linda Mariquita» (0), convertida en part a la superfície en cianosa. També a Escornalbou, en filons de 2-3 cm encaixats entre baritina. Al barranc de Vilamanya, prop d’Escornalbou; a l’Argentera, amb atzurita (0); i a Alforja (0).

 BORNITA (erubescita) · Cu5FeS4

Aquest mineral que és designat també amb el nom de Filipsita (és un terme obsolet), es confon moltes vegades pel seu aspecte, amb la calcopirita, i per això, segurament, no hi ha més cites de la seva presència, com ja ho diu el Dr. Calderón en «Minerales de España». Poques seran, doncs, les noves que podrem donar, referents a Catalunya. H En la R. Ac. C. y A. Barna., n’hi ha un exemplar que porta per localitat «Alella»; va acompanyat d’altres minerals de coure i ferro: M. Rivas Mateos en un estudi que feu de «La Fluorina del Papiol», (Boletín de la Sociedad Española de Historia Natural, any 1903, nº4), el cita com acompanyant en poca quantitat i altres minerals que es troben en la muntanya dita Puigpedrós d’aquella localitat del Papiol (a la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en cristalls arrodonits d’1 a 2 mm); i a Orsavinyà, l’he trobat en exemplars molt típics amb altres minerals de coure i ferro; en tinc exemplars a la meva col·lecció (són de la mina de Can Montsant, amb calcopirita i calcocita) (0). També, a Alella; a Premià de Dalt; i a Cabrera de Mar, recobrint els petits filonets de calcopirita que hi ha entre els granits. M A la mateixa R. Ac. C.y A., abans citada, hi ha exemplars de Setcases, Camprodon i Susqueda, tots acompanyats d’altres minerals també de coure i ferro. A Amer (0); i a Bonmatí. També, a les mines de les Ferreres, a Rocabruna (0). R A la mina «Rosa» de la Torre de Cabdella, amb cuprita, antlerita, brochantita i malaquita, en un filó d’uns 25 cm de gruix; a la mina «Ester», de la mateixa localitat; i a la mina «Eureka» de la Plana de Mont-ros (0). Z A Escornalbou, dins el filó de barita; i a la mina «Atrevida» de Vimbodí, en petits nuclis dins el filó de barita, amb traces d’atzurita i annabergita.

 DIGENITA · Cu9S5 M A la mina «Gerona» de Ribes de Freser, reemplaçant massivament la calcopirita a les zones de concentració i als punts de contacte amb la galena.

 HAUCHECORNITA · Ni9Bi(Sb,Bi)S8 R Apareix a la galena de la mina de Cierco, a Vilaller, formant inclusions microscòpiques constituïdes per petits cristalls {Castroviejo/Moreno}.

 HESSITA · Ag2Te Z Només s’ha trobat cristal·litzada a la mina «Atrevida» de Vimbodí, en cristalls complexos maclats i agrupats i en cristalls prismàtics allargats, amb estriacions en algunes cares i, amb freqüència, recoberts per un polsim negre fortament adherit que entela la lluïssor de les cares on es diposita. A la Roca de Ponent, a l’W del Pic de l’Àliga, al mateix terme de Vimbodí, en grans microscòpics i associada a l’arsenopirita, en una mineralització de sulfurs en les pissarres negres del Silurià; com al vessant W de la Coma Fosca, a Montblanc {Melgarejo}; i de la mateixa manera, prop de l’ermita de Sant Miquel, a l’Espluga de Francolí {Canet}.

 CALCOCITA (CALCOSINA) · Cu2S H D’aquesta província, n’és conegut un exemplar que porta com a procedència, Montnegre (7,0). Al Coll Cendrós, a Artés, en petits indicis amb covel·lina; i a la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès (0). També, a la pedrera «El Americano» de Gualba, dins les calcàries i acompanyada d’argent. A Centelles, en una mineralització associada a un paleocarst, amb malaquita i atzurita {Andreu}. M Ha estat assenyalat a la muntanya de Montalvà, terme de Sant Llorenç de la Muga, amb pirita, baritina, mineral d’argent aurífer i quars (3,7,11); a Ossor, amb malaquita i òxid negre de coure en filons i petites vetes de quars que travessen les pissarres (1,11,8), a la vall de Ribes (molt disseminada, amb els coures grisos, encaixada entre les pissarres i el quars) (3,8); a Molló en unes pissarres (7,11); a Rocabruna (6); a Culera en els filons de quars (6); i a Queralbs, en nòdols amb malaquita i siderita, en un filó quarsós, també (8). De la Vall de Ribes destaca la mina «Navia», en un filó amb coure gris. A la mina «San José» de Bassegoda, on hi ha un filó irregular d’uns 30 cm de galena, quars i indicis de calcocita, tallant les pissarres del Silurià; a la mina «Providencia», a la vall de Riu (terme d’Oix), en un filó de barita, siderita i coure gris; a la mina

Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà).

En grans microscòpics també apareix a Alforja, a la mina del Mas d’en Mestre, amb pirrotina, bismut i altres tel·lururs; i a Porrera, a la mina del Mas del Licor, amb pirrotina, galena, esfalerita i calcopirita {Melgarejo}.  MACKINAWITA · (Fe,Ni)9S8 R Hi ha indicis a la zona d’oxidació de la mina de coure de l’Artiga, prop de Cierco, al terme de Vilaller, amb calcopirita, galena i pirita.

33


Calcopirita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 26 mm. Col. i foto Joaquim Callén.

Esfalerita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). Cristall d’1 mm. Col. i foto Joaquim Callén.

Covel·lina, pàtina blava recubrint cristalls de calcopirita. Mina «Berta», el Papiol Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 10 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Esfalerita (varietat marmatita). Osor (Selva). A. c. 80 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Esfalerita. Mina «Regia», Bellmunt del Priorat (Priorat). A. c. 30 mm. Col. i foto Joaquim Callén.

Galena. Mines de Liat, Vielha è Mijaran (Val d’Aran). A. c. 7 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.


Esfalerita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). Cristall de 4 mm. Col. Josep Jurado. Foto Joaquim Callén.

Galena. Mina «Eugenia», Bellmunt del Priorat (Priorat). A. c. 69 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

35

Galena. Mina «Renania», Bellmunt del Priorat (Priorat). A. c. 48 mm. Col. i foto Joaquim Callén.


ELS MINERALS

DE

 PETZITA · Ag3AuTe2

CATALUNYA

A la mina de Coll de Pal, en petits cristalls tetraèdrics molt meteoritzats; i a Bagà, on es troba en les cavitats càrstiques. A la mina de Can Ferrer, al terme de Tordera, en una mineralització filoniana encaixada en el granit (0). A Sant Fost de Campcentelles; a la mina de fluorita «Gato» de Tagamanent; a la mina de barita de Can Oliveres, a Figaró; a Sant Marçal de Montseny, en cristalls molt perfectes amb fluorita (0); i sobretot a la pedrera «El Americano» de Gualba, on s’han trobat cristalls fins d’1,5 cm formats per la combinació de dos esfenoides tetragonals de segon ordre, un positiu [111] i l’altre negatiu [1-11], essent el primer més desenvolupat (0), molt interessants són les macles formades per dos cristalls units per cares de biesfenoides de signe contrari, essent l’eix de macla perpendicular a la direcció [111], seguint la llei de les espinel·les. També, a les parets de granit de la mina «La Martorellense» de Castellví de Rosanes i Martorell; a la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en cristalls de 3 mm en el quars (18,0); a Castelladral; i a la pedrera de granit de Vallbona d’Anoia. M Es troba en jaciments de certa importància en els granits dels Pirineus, com és a la muntanya de Montdevà, terme de Sant Llorenç de la Muga (6,8) (a les mines «Antoñita», «Fortuna» i «Emilia Afortunada»), a Massanet de Cabrenys (8); a Pardines, Núria i Costabona (3,7); a Setcases (4,8); a Arbúcies (1); a Massanes, terme de Susqueda, amb siderosa; a Sant Cristòfol de Baget, argentífera; a Bassegoda, Culera i Rocabruna (8); a la vall de Ribes (4) (a la mina «Amistad», a les calcàries de les pissarres del Silurià) i en les calisses silúriques de Bastanys, es presenta en petites vetes irregulars de poc gruix. A Sant Miquel de Colera, a les mines «Frasquita» i «Carolina», amb galena i esfalerita, i a la mina «Esperanza», amb arsenopirita; també, a Cantallops (6) i a Darnius (0). Però les mines més importants són les que hi ha a Sant Llorenç de la Muga, on es troba tant massiva com en petits cristalls: la mina «Antoñita», que explotava un filó de mig metre de gruix, la mina «Fortuna», d’on s’extreia amb una ganga de quars, i la mina «Emilia Afortunada», que fou explotada a partir de l’any 1868, produint 40 tones de mineral els primers quatre anys, després la mina fou arrendada i se n’extreieren 34 tones més de mineral d’una llei del 22,25 % de coure. A la mina «Hortensia» de Setcases, situada prop del torrent de la Carbonera; a les mines «Rosalía» i «Magdalena» de Pardines, en bossades aïllades i ocasionalment en cristalls implantats en el quars; i a Planoles. A la mina «Leonor» d’Osor, massiva, amb calcocita; a Sant Feliu de Buixalleu; a la mina de Can Columbrans, a Sant Miquel de Ter; a la mina «Carlota» de Sant Julià de Llor, amb barita; a la mina «Vagilada» de Bonmatí; a les mines vulcanosedimentàries de Sant Martí Sacalm, amb pirrotina, esfalerita, galena i hedenbergita, i a la mina de Ca n’Estivalca de Montnegre, vora Vinyoles. També, a Palafrugell i a la vall d’Hortmoier. R En són coneguts exemplars de Montornés (4); i de Port d’Uret, Montgarri, vall d’Aran (2). A la mina «Mazarronera» d’Os de Civís, on es presenta massiva amb quars, siderita, tetraedrita, pirita, arsenopirita i galena (0); i a Toloriu (10), amb barita. Forma un potent filó amb bornita i malaquita a les mines «Rosa» i «Ester», de la Torre de Cabdella; també a la Plana de Mont-ros. A la mina de Cierco, en cristalls deformats, amb malaquita. A Lles, en cristalls en el quars. A Riner, a l’anomenat forat de la Tuta. A les mines de les àrees de Liat-Montoliu-Horcalh i d’ArresBossòst.

Z

Prop del Pic de l’Àliga, a Vimbodí, en traces associades a pirrotina i amb pal·ladi natiu, estibiopal·ladinita, or i clausthalita, en unes mineralitzacions de sulfurs dins les pissarres negres del Silurià {Melgarejo}.

Sulfurs i similars de relació M:S ~ 1:1  BREITHAUPTITA · NiSb R A les mines del llac de Montoliu (terme de Naut Aran), i també a la zona de Liat, només microscòpica {Cardellach}. Z A la mina «Balcoll» de Falset, acompanyada principalment de dolomita, en agregats de cristalls irregulars i poc definits i també en cristalls aïllats fins de 2 mm, generalment hexagonals idiomorfes, amb els prismes allargassats en sentit de l’eix c i amb estriacions perpendiculars al mateix eix, accentuant-se aquest fenomen en la terminació del cristall, que sol estar integrat per una piràmide hexagonal plana {Abella} (0).

 CALCOPIRITA · CuFeS2

Així com poques vegades es troba la calcopirita isolada, constituint per si sola filons o bolsades, gairebé sempre es troba acompanyant els altres minerals, principalment els de coure i ferro; per tant, donarem compte solament d’allò que sabem de més importància. H D’aquesta província, ha estat citat: a Sant Just Desvern, Coll de Finestres d’Hospitalet, Sarrià, Arenys, Argentona, Martorelles, Vallgorguina, Montnegre, Tagamanent, Tiana i Alella (7); com a La Garriga (7,8); als voltants de Barcelona, a Sant Gervasi (2,7) i a Sant Pere Màrtir, on es presenta irisada amb blenda i galena (7); a Sant Andreu de la Castanya, muntanya de Montseny (és la mina del Remei o «Mexicana», massiva o en petits cristalls, amb quars i minerals d’alteració) (0); a Martorell, irisada sobre galena, (1,7,8); a Orsavinyà, amb atzurita i malaquita fibrosa i altres minerals de coure i ferro (a les mines «Buenaventura» i «Florida», en filons desiguals en el granit) (1,8); al terme de Brocà; i en són coneguts exemplars a Súria (4) i Canet de Mar (4). A la ctra. de Can Buntinyà a Santa Coloma de Gramenet, en cristalls fins d’1 cm, amb malaquita; així com a la mina «La Galena» de la mateixa localitat. També a la mina de Can Borrica, situada al torrent de l’Infern de la serra de Collserola.

Mina «Eugenia», Bellmunt del Priorat (Priorat).

Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental).

36


CLASSE II. SULFURS Z Ha estat citada a Falset (0), amb limonita (cristalls de 2 a 4 mm) (2,7); a Vilanova d’Escornalbou (són tetràedres molt petits i alterats), i Bellmunt (7); al terme de Rojals, on n’hi ha un filó amb malaquita, havent-se començat per a la seva explotació alguns treballs abandonats després (4,8); i Montroig (4). I a Alforja i Marsá (Folch). A la mina del Puigcerver, a Riudecols; als skarns de les mines de les Borges del Camp, amb magnetita; a la mina dels Crossos, a Duesaigües, amb pirita i pirrotina; a la mina «Fresca» d’Alforja (0); i a la mina «Nuestra Señora de París» de l’Argentera, en cristalls tetraèdrics de 2-3 mm molt oxidats, sobre quars. A les mines del Mas del Bessó, a Ulldemolins; i a la mina del Barranc Fondo (o «Marcelino»), a Cornudella de Montsant. A la mina «Atrevida» de Vimbodí, en cristalls tetraèdrics implantats a la calcita i agrupacions de diversos individus (0). També a Farena.

I SULFOSALS

Sant Andreu de la Castanya, formant petites làmines de color blau fosc amb la calcopirita; i també a les mines d’Hortsavinyà, en petites fulles de color blavós dins la granatita. R A la mina «Eureka» de la Plana de Mont-ros. Z A Escornalbou, pseudomorfa de la calcopirita a moltes geodes de barita. També a Rojals (0).  CUBANITA · CuFe2S3 H Es detectà per anàlisi en una mostra trobada a la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès {Montoriol}.

 ESFALERITA (blenda) · (Zn,Fe)S - ZnS H Mn. Norbert Font i Sagué, en un petit estudi geològic, geodinàmic i petrogràfic que féu de la muntanya de Sant Pere Màrtir, extrem meridional del Tibidabo (8), assenyala l’existència d’aquest mineral, junt amb galena, pirita i calcopirita i amb l’hidrocincita i la cerusita, aquestes dues darreres molt escasses; es presenta en massa i de color negre; fou intentada la seva explotació industrial, essent després abandonada per la poca quantitat trobada (1,7); també es troba en unes mines de Santa Coloma de Gramanet, acompanyant la galena i amb altres minerals de coure i ferro, sobre calissa laminar (1); a Horta, voltants de Barcelona, amb galena, baritina i quars (4); hi ha indicacions a Figaró; a Pontons (l’any 1914, la companyia The Pontons Zinc and Lead Mines Ltd. va explotar aquestes mines) i alguna altra localitat d’aquesta província (7). A Papiol (és la mina «Berta»). A la mina «Juanita» de la serra de Collserola, massiva i en petits cristalls negres (0), i també a Barcelona, a l’entrada est del túnel de la Rovira, en petits cristalls tetraèdrics amb dolomita cristal·litzada (0). A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en cristalls fins de 8 mm, aïllats i d’un color acaramel·lat (0), rics en formes, amb predomini del tetràedre i també amb combinacions del dodecàedre i del triacistetràedre [311], així com compacta (marmatita). A Pineda de Mar, massiva i en cristalls petits, amb limonita, calcita i smithsonita {Coca/Vera}; i a les mines d’Hortsavinyà. A la pedrera «El Americano» de Gualba, cristal·litzada amb calcita (0); i a Sant Fost de Campcentelles. A la mina «La Martorellense» de Castellví de Rosanes i Martorell. També, en un filó situat entre els kms. 5 i 8 de la carretera de Vic a Santa Eulàlia de Riuprimer {Mata}. M Ha estat assenyalada a La Muga (7); a Sant Pere d’Ossor amb galena (10); a Sant Miquel de Culera de color fosc, amb galena i quars (1,7); a Ribes, espàtica (2); a Gironella (6); a Carós (6); a Anglès, amb galena i fluorina (4); a la part de la muntanya de Montseny que correspon a aquesta província, amb feldespats i carbonats de coure (4); a Espinabell (mines «Turón» i «Barrina»), acompanyant el bismut (7); a Bonmatí l’ha trobada D. Joaquim Folch i Girona, posseint-ne un exemplar, com jo un altre, per haver-me’l donat aquell; es presenta laminar, quelcom irisada, acompanyada de galena; a Roques Blanques, Ribes (Folch). A les mines de Can Gasort, entre Vall-llobrega i Palamós; a la mina d’en Torrent, a Palafrugell; i a la mina «Carmen» de Montras. També a Bassegoda. A diversos llocs de Setcases, especialment al skarn sud del Costabona, i de Ribes de Freser, com a Roquesblanques (10); també a les mines de les Ferreres, a Rocabruna. A Sant Martí Sacalm, amb pirita, pirrotina, calcopirita i galena; i igualment es troba al Pic del Torn, a 1,5 km de la mateixa locali-

 CINABRI · HgS

Diu el Dr. Calderón en «Minerales de España», que no té cap nova autèntica d’haver estat trobat aquest mineral a Catalunya, però que el laboratori de Geologia del Museu d’Història Natural de París, en posseeix un exemplar donat per Des Cloizeaux, que porta per localitat «Barcelona»: i res més no podem afegir d’aquest mineral que tanta riquesa proporciona a altres localitats d’Espanya.  CLAUSTHALITA · PbSe Z Al costat de l’ermita de Sant Miquel, a l’Espluga de Francolí, en inclusions d’unes 20 micres als laterals dels grans de pirrotina, que constitueixen la mineralització que apareix disseminada entre unes pissarres negres del Silurià; en les mateixes circumstàncies, a la Roca de Ponent, a l’W del Pic d’Àliga, a Vimbodí; i al vessant W de la Coma Fosca, a Montblanc {Melgarejo}.

 COVEL·LINA · CuS H Es va descriure per primera vegada a Catalunya a la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, associada amb quars i fluorita (0). Més tard, en menys quantitat, se’n va trobar a la mina del Remei («Mexicana» o de la Castanya) de

Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental).

37


Galena. Mont-ras (Baix Empordà). A. c. 35 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén. Galena, cristall amb creixement en tremuja. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 12 mm. Col. Josep Jurado. Foto Joaquim Callén.

Galena. Pedrera «el Americano», Gualba (Vallès Oriental). A. c. 30 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Galena. Mina «el Santo Padre», Anglès (Selva). A. c. 70 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Galena. Mina «Eugenia», Bellmunt del Priorat (Priorat). Col. Cervelló. MCNB.

Galena. Martorell (Baix Llobregat). A. c. 40 mm. Col. MMC. Foto Joaquim Callén.


Galena. Mina «Eugenia», Bellmunt del Priorat (Priorat). A. c. 12 cm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.


ELS MINERALS

DE

Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental).

Mina «Regia», Bellmunt del Priorat (Priorat).

CATALUNYA

Pontaut, a sota de Canejan. Una mica cap al E-SE es localitza un stockwork d’esfalerita amb pirita i galena i amb una ganga amfibolítica, que correspon a la mina «Mauricio» {Ovejero}. Altres mines d’aquesta zona, com la «Preciosa Pepita», es troben al voltant de les serres de Pica Palomèra i de Bedrera, a l’W de la mina «Susana»; mentre que cap al SE, i riu Unhola avall, al terme de Naut Aran, hi ha les mines de la Reparadora i del Plan de Tor («Amalia» i «Adelina», entre d’altres). A l’E de Liat, al terme de Naut Aran i molt a prop de la frontera amb França, es localitza una segona zona, menys important, al voltant del Pòrt d’Urets i del llac de Montoliu (on hi havia la mina «Buena Suerte») i del Sarrat Blanc (on hi havia les mines de l’Horcalh, com la «Santa María»); en totes predomina la varietat marmatita, generalment amb galena i pirita. Aquestes mines van ser explotades per companyies franceses (com la ja esmentada Societé des Mines et Fonderies de Zinc de la Vieille Montagne), a finals del segle XIX i principis del XX. El mineral es portava cap a França: el de les mines del llac de Montoliu i del Pòrt d’Urets, per cable aeri cap a La Plagne, i el de les mines de l’Horcalh, en un tren miner fins al Port d’Orla i d’aquí, per cable aeri, cap a Lascoux. De fet, moltes de les mineralitzacions tenen continuació a la vessant francesa (com les mines de Ventalhor o les de Bolard). En aquesta mateixa zona, al tuc de Maubèrme, hi havia un filó de mig metre de gruix per uns 30 de llarg d’esfalerita amb calcopirita i covel·lina {Visvanath}. Als termes d’Arres i de Bossòst també hi havia mines importants. La principal fou la mina «Victoria» d’Arres, accessible per una pista que comunica Arres de Sus i Bossòst o per un camí des de la Bassa d’Arres, amb una mineralització estratiforme on també predomina la marmatita, compacta o espàtica i de color molt fosc o rarament de tons acaramel·lats formant petits filonets dins les amfibolites, amb molts altres minerals. Prop d’Arres de Jos hi ha la mina «Solitaria», mentre que cap al NE, ja al terme de Bossòst, trobem la mina «Margalida, en el barranc del mateix nom. També a Bonabé, al terme d’Alt Àneu, prop del límit amb la Val d’Aran. Z A l’Albiol es presenta cristal·litzada i laminar, de colors de xacolata i negre, amb quars, acompanyant la galena en petites bolsades (a les mines del Salt i del Mas de Galofre) (2,11); a Bellmunt (a la mina «Regia») (7); D. Joaquim Folch i Girona en posseeix exemplars recollits per ell a Porrera, La Selva, Molà i Bellmunt, presentant-se en aquest darrer lloc cristal·litzada en el interior d’una geoda; en totes aquestes darreres localitats citades sempre acompanya la galena. A la mina dels Crossos, a Duesaigües, massiva amb galena, pirrotina i calcopirita; també, a l’Argentera, a Prades, a Capafonts i a Escornalbou; així com a Alforja {Folch}. A la mina «Atrevida» de Vimbodí, en cristalls i masses cristal·lines granulars de color negre dins la calcita i sobre la cloantita. Són cristalls tetraèdrics amb desenvolupament considerable d’una de les cares, i combinacions de cub i tetràedre, que freqüentment apareixen maclats. A la barita apareixen petites macles de 2 mm de longitud. A les mines del Mas del Bessó, a Ulldemolins, hi ha un dipòsit de tipus sedimentari exhalatiu que conté marmatita com a mineral predominant, acompanyada de calcopirita, galena, pirita i marcassita {Melgarejo}; de característiques similars és l’esfalerita trobada entre els nivells de silicats de la mina de Can Ponç i la mina «María Magdalena» (o «Santiago»), també d’Ulldemolins, encara que en aquesta última predomina la fluorita; a la mina «Eugenia» de Bellmunt del Priorat, amb smithsonita; i a la mina «Regia» de la mateixa localitat, en bons cristalls foscos (marmatita) amb dolo-

Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà).

tat, essent-hi predominant la galena {Ferrer}; a la mina «Leonor» d’Osor és present en gran quantitat (0); i també a Sant Feliu de Buixalleu. R Es troba en la Vall d’Aran en diferentes mines en explotació; l’anomenada «Susana», que ocupa bona part del planell de Liat, és a uns 2.400 metres sobre el nivell del mar; es presenta en les pissarres càmbriques; els jaciments són filons-capes, com altres parells que es troben en els termes de Bagerque i a Tremp (4,7); a Vilaller (4); a Salardú, de color negre, i a Frau d’Esca, Mongarrí en la Vall d’Aran, es troba cristal·litzada i color de xacolata fosc (2) (es tracta d’una mina prop del Trauc de Lesca, al N del santuari de Montgarri). A la mina de Cierco, al terme de Vilaller (0); i al Pic de la Mina, al NW de Cóll. A les mines «San Esteban» i «Rovellosa» de Mont-ros, en cristalls tetraèdrics acaramel·lats i de poc creixement formant petites geodes dins el quars (0) i en forma massiva (marmatita); també és present a la mina «Fuente del Viernes», de la mateixa localitat. A la Val d’Aran destaca la zona més alta de la vall del riu Unhola, on es troben les mines de Liat, entre la serra dels Armèros i l’estany Long de Liat (terme actual de Vielha-Mijaran). Aquestes mines formen part d’una mineralització dividida en dos cossos, essent la marmatita la varietat d’esfalerita més abundant, que es troba associada a calcopirita, pirrotina, magnetita, galena i cerussita, amb intrusions d’arsenopirita, cobaltina i estannina {Ovejero}. Prop de l’estany de Pica Palomèra hi havia la mina «Susana», que fou la més important de la zona. Els treballs d’explotació s’iniciaren l’any 1864 per la Societé de Mines de Bossost, després per la Societé des Mines et Fonderies de Zinc de la Vieille Montagne i, de 1919 a 1933, per la Sociedad de Investigaciones Mineras del Valle de Arán. Aquesta explotació es va aturar definitivament l’any 1964. El mineral era transportat per un cable aeri d’uns quants quilòmetres que baixava tota la vall de Toran, fins arribar a

40


CLASSE II. SULFURS mita, galena, calcopirita i calcita; també s’han trobat bons cristalls a la mina «Jalapa» del Molar. L’esfalerita és el mineral predominant a les mineralitzacions del barranc de la Garranxa i del curs alt del riu de Cortiella, en els termes de Porrera i d’Alforja (0), amb mines prop del Mas d’en Mestre, del Mas del Botó i del Mas del Licor.

I SULFOSALS

troba associada a pirita i calcopirita i amb barita com a ganga, essent el principal de 750 metres de longitud per 250 metres de profunditat {Cardellach/Tritlla}. A Sant Climent de Llobregat, amb calcita, fluorita i quars, en unes galeries que hi ha en el turó del cementiri; i a Vallirana, a la mina de Sant Jordi (primer anomenada «Los tres amigos», després «La Recompensa», l’any 1870, i més tard «León», l’any 1909), on s’explotà la galena amb esfalerita i barita, situada en uns nivells càrstics. A la font del Lleó i a una mina situada rera el cementiri de Sant Gervasi, a Barcelona. A la mina de Can Colebrans, a Vilanova de Sau, amb barita; i a Centelles, on apareix disseminada en les argiles d’un nivell paleocàrstic {Andreu}. A la mina «Teresita» de Sant Fost de Campcentelles, amb barita i fluorita; a les pedreres de Gualba (0), en cristalls que es troben dins el marbre; i a Sant Pere de Vilamajor. A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en cristalls cúbics i octaèdrics molt lluents (0). A Vallbona d’Anoia, amb quars, a la mina de la Font de la Reina, que es troba vora la via del tren de Capellades. A la mina de la Riera, a Pontons, amb esfalerita.

 GALENA · PbS

Es troba força abundant, essent indubtablement el mineral metal·lífer que ha produít més rendiments en la indústria metal·lúrgica a Catalunya; és explotat en alguns llocs, com a Bellmunt, des de fa molt de temps; però en molts llocs apareix en poca quantitat i sols accidentalment, acompanyant altres minerals; per la mateixa abundor de llocs en què es presenta, a ben segur que deixarem de parlar de més d’un filonet o petita taca, sense importància. Es presenta cristal·litzada en les formes cúbica i octoèdrica, compacta, granuda, fullosa i fibrosa. Gairebé tota és argentífera, en més o menys proporció. Els minaires acostumen a donar el nom de barnís a la compacta. H Es troba, encara que’n poca quantitat, a Sant Cugat del Vallès; a Horta, amb calcopirita i calissa, a Martorelles i a Montornés (7); a Martorell n’hi ha un bon filó-bretxa, havent-se fet importants treballs per a la seva explotació, que constitueixen la mina anomenada «del Vernís» (és la mina «La Martorellense»); es presenta cristal·litzada en cristalls cúbics aplanats, com també compacta i fullosa; l’acompanyen la cerussita i la pirita (1,2,0); a Santa Coloma de Gramanet fou trobat un filó que intentaren explotar; aquí es presenta fibrosa, amb molt poca lluentor (1) (al Puig Castellar d’aquesta localitat es troben vetes en els granits amb fluorita i calcita, com a la mina «La Galena»); al Tibidabo, Barcelona (al vessant de Sant Pere Màrtir, sobre Pedralbes), es troba amb blenda i altres minerals, oferint la particularitat d’ésser molt irisada; fou intentada també la seva explotació (a la mina «Juanita») però sense resultat per la poca quantitat del mineral; és fullosa (1); en poca quantitat també a Vallirana, quelcom argentífera (4); a Orsavinyà (4,0); a Pontons (1,4), a Reixac, terme de Sant Fost de Capcentelles, amb baritina, fluorina, limonita i calissa (2,9,0); al Bruc amb fluorina (7,8); al Papiol estan treballant en l’explotació d’un filó que es presenta amb certa abundor, havent-se instal·lat els serveis de la mina amb tots els avenços moderns (és la mina «Berta»), es presenta fullosa i també compacta amb gra fi, poca lluisor metàl·lica i irisada; és molt poc argentífera; va acompanyada de fluorina i algun altre mineral (1,2,8); la que es troba a Collbató és més argentífera que la que acabem de citar del Papiol (8); a Piera es presenta en petits ronyons, amb pirita, baritina i fluorina (7) (a les mines de la Torre de la Fam); a Sant Andreu de Palomar, sobre l’Hospital de Sant Pau, es troba en poca quantitat, junt amb acerdeça i fluorina, essent quelcom antimonial (7); n’he vist exemplars; s’ha citat també a Cànoves, La Garriga, i a Tagamanent, aquí en un filó entre pissarres, amb fluorina i calissa (7); a Alella de Dalt (4) i a Moncada (7,8). Fou molt important la mina «La Martorellense», en la serra d’Ataix, al terme de Castellví de Rosanes, encara que la galeria més important, anomenada «Eusebia», sortia al terme de Martorell. Es començà a treballar a mitjans del segle XIX, amb el nom de mina «Milagro», després s’anomenà «Teresa» i, finalment, des de 1893, «La Martorellense», la qual s’explotà d’una manera discontínua fins l’any 1986. En tot aquest temps es van extreure unes 22.000 tones de galena, que donaren unes 16.000 tones de plom i uns 9.000 kg d’argent. La mina consta de tres filons, dos dels quals es troben encaixats en quarsita i l’altre en el granit, on la galena es

Mina «Eugenia», Bellmunt del Priorat (Priorat).

M En aquesta província es troba també en diferents llocs, havent estat objecte d’explotació en alguns d’ells; a Darnius, compacta, de gra fi, amb baritina i calcopirita (6,10) (a la mina «Hermosa Africana»); a la muntanya de Bassegoda, amb baritina (2,6,10) (a la mina «Bella Tomasita»); a vall de Riu, vessant de la dita muntanya de Bassegoda, amb quars i pirita (6) (a la mina «San José»); a Bagur (7,8) (a la mina «Francisqueta», amb quars i òxids de ferro); a Sant Climent de Peralta (7) (a les pissarres de la mina «Barrera», amb barita i quars); a Anglès, amb cerussita, piromorfita, baritina, blenda, estibina, minerals de coure i ferro i calissa (a les mines «Carlota», «Copiosa» i «El Santo Padre»), trobant-se cristal·litzada en forma cúbica, octoèdrica i en la compacta laminar (1,4,7,8); al torrent de Gironella i riera d’Ossor, és argentífera, amb fluorina, baritina i blenda (6); a Massarac, amb gra fi (13); a Sant Miquel de Culera, argentífera, amb blenda (11); a Palafrugell, amb cerussita i baritina (11,8) (a la mina d’en Torrent, en un filó que es troba encaixat entre els esquists); a Llofriu (11); a Celrà, amb minerals de ferro (11); amb pirita, en molt petita quantitat, en la mina de Can Serrat, terme de Sant Feliu de Buixalleu (1); a Sant Julià de Llor, prop d’Anglès (4); a Llusanès (4); a Fogàs (7); a Sant Feliu de Pallarols es presenta fullosa (2); a Montràs amb baritina i quars (a la mina «Carmen», a la paret de granit hi ha un filó d’un metre) (1,8,0); a les Pedrisques, muntanya de Núria, en un filó argentífer (a la mina «San Gil») (6,7); i al terme de Boadella (11).

41


Greenockita en polsim groc tot recobrint fluorita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 96 mm. Col. i foto Joaquim Callén.

Mil·lerita. Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà). A. c. 30 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Mil·lerita. Mina «Eugenia», Bellmunt del Priorat (Priorat). Cristall de 3 mm. Col. i foto Joan Abella.

Mil·lerita. Mina «Eugenia», Bellmunt del Priorat (Priorat). A. c. 10 cm. Col. i foto Joan Abella.

Mil·lerita. Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà). A. c. 10 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joan Astor.

42


Mil·lerita. Mina «Eugenia», Bellmunt del Priorat (Priorat). A. c. 70 mm. Col. i foto Joaquim Callén.

Mil·lerita. Mina «Eugenia», Bellmunt del Priorat (Priorat). A. c. 40 mm. Col. i foto Joaquim Callén.

Mil·lerita. Mina «Eugenia», Bellmunt del Priorat (Priorat). A. c. 80 mm. Col. i foto Joaquim Callén.

43


ELS MINERALS

DE

Les galenes que’s troben a la vall de Ribes, a les muntanyes de Núria, són les més argentíferes d’aquesta província, arribant algunes a tenir vuit unces de plata per quintar de mineral, essent notable la mina «Casandra» d’aquesta regió, com antimonífera i argentífera. Gairebé tots els filons d’aquesta província es troben en pòrfids o granits i en el terreny paleozoic (8). A la mina de la Font de la Bruixa, a la Bisbal d’Empordà, massiva i formant cristalls cúbics d’1 cm d’aresta, acompanyada de barita i cerussita; a la mina de Can Gasort, entre Vall-llobrega i Palamós, en un filó de quars encaixat a les granodiorites; i a una pedrera de granit prop de l’antiga mina «Carmen» de Mont-ras, en cristalls cúbics fins de 2 cm d’aresta i de creixement paral·lel sobre les cares del cub, amb baritina. A diverses mines del terme de Queralbs, com a les mines de la Farga, a la mina «La Jeannette», a la part més profunda, a la mina «El Final», amb esfalerita, a les mines «Tarragona» i «Lérida», argentífera, i a la mina «Zaragoza», amb arsenopirita; del terme de Ribes de Freser, com a la mina «Casandra», amb cerussita i malaquita; i del terme de Toses, com a la mina «María de las Mercedes», entre Planoles i Dòrria, amb calcopirita, a la mina «Ángela» de Dòrria i a la mina d’Espinosa; també a les mines de les Ferreres, a Rocabruna, on omple les cavitats i diaclases en una dolomia. A la mina de Can Magre, a Vidreres, amb esfalerita, barita i fluorita; a la mina «Vagilada» de Bonmatí, en cristalls cúbics en el quars, d’estructura fullosa i amb barita; a la mina «Leonor» d’Osor, en cristalls cúbics molt deformats i també en masses d’aspecte cavernós (0); i a les mines «Rosa», «Mercedes» (en un filó d’1,5 m) i «Flora» de Sant Julià de Llor. R En els Pirineus d’aquesta província, com a Cierco i Vilaller, en el granit amfibòlic, existeixen filons de galena antimonial argentífera, amb baritina i blenda, tenint alguns dos metres de gruix (6,8); a Vilanova, Seu d’Urgell, també és antimonial i argentífera (4); la de Senet, és de gra fi (1); i a Bossost, Vall d’Aran, es presenta de gra fi, amb blenda, impregnant una calissa metamòrfica (6). Al N de Barruera, en uns materials del Devònic, amb esfalerita, barita i minerals de coure; al Pic de la Mina, al NW de Cóll, amb esfalerita i altres minerals de Zn; i prop d’Erill la Vall. Al vessant W del Tossal de Posa, hi ha la mina de Cierco, que pertany al terme de Vilaller. Aquesta mina fou inicialment explotada per la gent dels pobles de la zona, de manera rudimentària, fins que, l’any 1785, va passar a mans de l’Estat, que hi creà una farga; després, l’any 1819, va ésser donada a la Academia de San Fernando, que no la va explotar i, a part d’un petit periode d’activitat després de 1860, fou abandonada fins a la meitat del segle XX, quan va ésser adquirida per la companyia MIPSA (Minera Industrial Pirenaica, S.A.), que la va explotar, instal·lant-hi un telefèric amb vagonetes per a baixar el mineral i un cremallera per a pujar els treballadors, fins el seu tancament definitiu, l’any 1981. Foren tres els filons explotats, amb els noms de «Rey», «Solana» i «Obaga», que era el més important, amb una amplada de 3 m, una longitud d’uns 2 km i una produnditat d’uns 300 m. La galena, que sovint era argentífera, estava acompanyada principalment d’esfalerita, amb barita (especialment a les zones més altes) i calcita (especialment a les zones més baixes). Just davant de Cierco, a l’altra vora de la Noguera Ribagorçana (prov. d’Osca), són semblants les mines d’Estet, on hi ha galena, sovint argetífera, amb esfalerita i diversos minerals secundaris de Pb i Zn. A Mont-ros, a la mina «San Esteban», en cristalls cúbics i combinacions del cub, l’octàedre i el rombododecàedre, amb les arestes no gaire rectes i associats amb cerussita, i a les mines «Rovellosa» i «Fuente del Viernes», massiva i en petits cristalls cúbics.

CATALUNYA

A les mines «Victoria» i «Solitaria» d’Arres, a la mina «Margalida» de Bossòst i a les mines de l’àrea Liat-Montoliu-Horcalh, essent menys abundant que l’esfalerita. A les mines de Bordes de Conflent, al NW de Civís, on la galena és un mineral accessori. A Bonabé, al terme d’Alt Àneu, prop del límit amb la Val d’Aran. Z En poca quantitat es troba, a Escornalbou (en cristalls cúbics, fins de 5 mm, dins la barita, a les mines «Goya» i «Antoñita»); a Porrera (a les mines de la zona del riu de Cortiella i del barranc de la Garranxa, a l’E de la població, com la «María» i la «Mercedes»); a Espluga de Francolí, aquesta argentífera, amb baritina i quars; a Mongermà, argentífera també amb baritina; a la Selva, molt argentífera; a Puig En Cama, amb siderosa i baritina, i a Castellvell (6). També es presenta a Molà (5,8,0); a Argentera, fullosa (2,6,0); a Farena, argentífera (a la mina «Estrepitus») (6,8); a Falset (2,6,0); a Montroig i a Arbolí (4); en els termes de Vallclara, Prades (on trobem cristalls cúbics de 5 mm d’aresta) (0), Capafons i Vimbodí, més o menys argentífers, alguns amb argent en filaments; havent-se intentat l’explotació d’algunes de les menes d’aquestes localitats (8); però el jaciment més important és el de Bellmunt; els filons es troben en part en el terreny paleozoic i en part en el granit i filons de pòrfid que el creuen; el mineral es presenta tan aviat compacte i fullós com cristal·litzat en cubs i octaedres (a la mina «Eugenia» (0), com granulat amb gra fi, amb gangues de calissa, dolomia cristal·litzada i baritina, acompanyada d’argiles ferruginoses i de minerals de coure i zinc (a la mina «Regia»). De les mines de Bellmunt del Priorat cal destacar les següents: «Regia», «Regia Vieja», «Lagarto», «Carboner», «Joaquina», «La Cresta», «Virgen de los Dolores», «Renania» i «Ramona» (o del Barranc Fondo). Posseeixen grans i formosos cristalls d’aquestes mines diverses col·leccions, com la del Museu de Ciències Naturals de Madrid; en la de D. Lluís Mª. Vidal, n’hi ha un exemplar magnífic amb cristalls octoèdrics, alguns de 10 centímetres de cara, amb baritina crestada, blenda, pirita i calissa; el Sr. Folch n’ha donat un exemplar, a fi que hom pugui tenir-ne una idea; aquestes mines estan en activa i fructífera explotació (1,5,6,8,0); Mn. Norbert Font i Sagué, assenyalà la seva existència, junt amb blenda i minerals de níquel i cobalt, a L’Albiol (a la mina del Mas Flassada, a la mina «Llavería» i, especialment, a la mina «Fundición», on s’hi troba en molta abundància): diu que els filons travessen les pissarres primàries metamorfosades, tenint per ganga el quars, dins del qual apareix el mineral en bolsades (9). La galena és molt abundant a totes les mines del Molar: «Linda Mariquita», «Unión», «Antoñita», «Linares», «Mineralogía», «San José», «Ventura», «Berta», «Francisca», «Jalapa» i «Raimunda», on s’han trobat cristalls fins d’uns 15 mm (0). A les mines de l’Argentera, com ara a «El Porvenir», on s’han trobat cristalls cúbics fins de 7 mm en el granit, amb cerussita i quars, i també combinacions cuboctaèdriques que presenten les cares deformades, on la galena es troba alterada per òxids de ferro (0); a la mina del Puigcerver, a Riudecols; a la mina del Mas d’en Mestre, a Alforja, amb cerussita, mini i calcita; a Riudecanyes i a Vilanova d’Escornalbou. És molt abundant a la mina «Atrevida» de Vimbodí, en grans bossades en el filó de barita, on apareixien cristalls cúbics molt disseminats, de color fosc, amb els vèrtexs truncats i recoberts de malaquita, cerussita i barita, i també en dodecàedres molt corroïts i deformats i en agrupacions cúbiques sobre barita, amb les cares i arestes molt arrodonides. A les mines del barranc que baixa de la Punta del Sales («Toni», «Tonim», «Florentina», «Remedios», «Kikirikí» i «Nuestra Señora de la Merced»), prop del Mas de

44


CLASSE II. SULFURS

I SULFOSALS

l’Anglès i del Serret de la Mina, a Vallclara; i a les mines del barranc de Pinró, entre la Bartra i Rojals; en totes aquestes mines també hi predomina la barita. A les mines de Pinyana o Pinyanes («Balcoll», «Tiau», «Vizcarre»), a Falset, en cristalls cúbics fins de 8 mm d’aresta (0); a la mina «San José» del Masroig, amb esfalerita; a les mines del Mas del Bessó (o «San Antonio»), amb esfalerita i calcopirita, i «María Magdalena» (o «Santiago»), amb fluorita, a Ulldemolins (10); a la mina «Segarrés» de Gratallops, amb calcopirita; a les mines de la Ciutadella (o «Luisa»), del Mas d’en Lluc (o «Santa Bárbara») i del Mas d’en Canut, a Cornudella de Montsant; així com a Pradell de la Teixeta, Poboleda, la Morera de Montsant i Marçà. També, en un paleocarst de Paüls {Andreu}, i a Bonastre {Mata}.  GREENOCKITA · CdS H A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en fines capes de color groc, amb esfalerita i fluorita (0); també van sortir petits cristalls piramidals hexagonals d’uns 2 mm {Callén}. També s’ha trobat a les pedreres de Gualba.

Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà).

Mil·lerita sobre calcopirita. Mina «Eugenia», Bellmunt del Priorat (Priorat).

acicular de què parla en Ll. Tomàs en la seva descripció de la pirita, resulten ésser de mil·lerita. R A la mina de Cierco, a Vilaller, en inclusions microscòpiques dins la galena. Z A la mina de níquel de l’Albiol (0); i a l’Argentera, a nivell microscòpic {Melgarejo}. A la mina «Atrevida» de Vimbodí es troben cristalls aciculars molt semblants als de Bellmunt, més petits i lluents, agrupats radialment, acompanyats de gersdorffita i skutterudita (0). A la mina «Eugenia» de Bellmunt del Priorat s’han trobat cristalls aciculars (que arriben als 5 cm de longitud) estriats paral·lelament a l’eix c, normalment inclosos en carbonats, i també en agregats fibroradiats i grups o associacions de cristalls individuals desordenats, que poden estar recoberts de calcopirita o transformats en polidimita, i associats a dolomita, siegenita, calcopirita, pirita, morenosita, galena, esfalerita i linneïta (0). La mil·lerita de Bellmunt està entre les millors del món. També a la mina «Balcoll» de Falset.

Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat-Vallès Occidental).

M Z

A la mina «Leonor» d’Osor, associada a l’esfalerita. A la mina «Regia» de Bellmunt del Priorat, amb barita i esfalerita; a les diàclasis de la mina del Mas del Bessó, a Ulldemolins; i també a la mina «Serrana» del Molar.  MARMATITA

És la varietat més comuna d’esfalerita (veure), que conté fins a un 20 % de Fe, de diferents tonalitats de bru a negre i lluïssor submetàl·lica.  MIL·LERITA (tricopirita) · NiS

En J. Folch, en les modificacions que feu al treball original d’en Ll. Tomàs, recorda que aquest mineral també s’anomena tricopirita, per la seva forma de llargs cristalls capil·lars en què habitualment es presenta. De fet, els suposats exemplars de pirita de forma

 NIQUELINA · NiAs H L’esmentat Museu de Ciències Naturals de Madrid ha rebut una mostra d’aquest mineral, com provinent de Pineda (8). A la pedrera «El Americano» de Gualba, en petits filonets entre la calcita, amb annabergita (0). Z Segons diu el Dr. Calderón, Herrgen cita aquest mineral de Poblet, acompanyat del quars (8); en les fenelles metal·líferes de Vimbodí, de la mateixa província, es troba també annabergita i baritina, portant argent nadiu; l’anàlisi que féu F. Navarro d’un exemplar existent en el Museu de Ciències Naturals de Madrid demostrà l’existència, demés del coure, del cobalt, del sofre, amb indicis d’antimoni (8); Mn. Norbert Font i Sagué donà coneixement d’haver-lo trobat a L’Albiol, també d’aquesta província, amb

Mina «Eugenia», Bellmunt del Priorat (Priorat).

45


Niquelina. Mina «Balcoll», Falset (Priorat). Cristall de 0,9 mm. Col. i foto Joan Abella.

Pirrotina. Cristall d’1,5 mm, amb dos cristalls de galena. Mina «Balcoll», Falset (Priorat). Col. i foto Joan Abella.

Pirrotina. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 22 mm. Col. i foto Joaquim Callén.

46


Polidimita, pseudomòrfica de mil·lerita, amb siegenita. A. c. 4 mm. Mina «Eugenia», Bellmunt del Priorat (Priorat). Col. i foto Josep Garrido.

Siegenita. Cristall de 0,5 mm. Mina «Eugenia», Bellmunt del Priorat (Priorat). Col. i foto Joan Abella.

Siegenita. Mina «Linda Mariquita», el Molar (Priorat). A. c. 2,8 mm. Col. i foto Joan Abella.

Siegenita. Cristalls de 0,5 mm. Mina «Eugenia», Bellmunt del Priorat (Priorat). Col. i foto Joan Abella.

Estibnita. Collada Verda, Pardines-Abella (Ripollès). A. c. 50 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Estibnita dins quars. Pardines (Ripollès). Col. i foto Amadeu Triviño.


ELS MINERALS

DE

la cobaltina, en unes mines que són explotades per la galena i blenda que contenen; diu que té per ganga el quars, en unes pissarres primàries metamorfosades (1,2,8). Don Joaquim Folch i Girona ens digué que l’havia trobat a Argentera amb els hidròxits, en una mina de galena, i a Falset en la mina Ballcoll, també de galena (0). L’esmentada per en Ll. Tomàs a l’Albiol correspon a les mines del Mas de Galofre i del Salt, en uns filons paral·lels de direcció N-S, on la niquelina és més abundant si a més hi ha galena; també s’ha trobat a Escornalbou, en un filó de barita. A la mina «Atrevida» de Vimbodí és el mineral metàl·lic més abundant, després de la galena; presenta un fort anisotropisme i un color rogenc o taronjat i també verdós, pels minerals secundaris; i també es presenta massiva i de color rosat en el filó de barita, amb les superfícies alterades, on es pot observar el pas gradual de niquelina a niquelskutterudita. A la mina «Eugenia» de Bellmunt del Priorat, massiva i en petites quantitats, amb altres minerals de níquel.

CATALUNYA

També al skarn de les Caules, a Músser. A diverses mines de la part alta del riu de Cortiella, als termes d’Alforja i Porrera, com la del Mas d’en Mestre i la del Mas del Botó, on n’és el sulfur majoritari, en forma granular. Al skarn de la mina dels Crossos, a Duesaigües, amb pirita i calcopirita; a Marfanyes {Melgarejo}; i a l’Argentera. Al skarn que hi ha sobre la mina «Atrevida» de Vimbodí, granular (0); al mateix terme de Vimbodí, i prop de l’anterior, a l’W del Pic de l’Àliga, i als dics de pòrfirs del barranc de Sant Bernat, al SW de les Massies de Poblet; també al vessant W de la Coma Fosca, a Montblanc, i prop de l’ermita de Sant Miquel, a l’Espluga de Francolí. A la mina «Balcoll» de Falset, on s’han trobat cristalls tabulars pseudohexagonals; i a Ulldemolins. Z

 VOLYNSKITA · AgBiTe2 Z

A l’W del Mas d’en Mestre, al terme d’Alforja i prop del límit amb el de Porrera, en inclusions d’una micra en una petita excavació {Canet} (amb certs dubtes).

 PIRROTINA (PIRROTITA, pirita magnètica) · Fe0,83-1S

 WURTZITA · (Zn,Fe)S - ZnS

H

Es troba a Gualba (a la mina de Can Plans, prop del sot de les pedreres), granuda, molt típica, acompanyant la pirita, el mispíquel i la clorita (1,4,0). També es troba a Calaf (1).

Z

A la mina «Colombiana», a l’W de la Selva del Camp, en agregats col·loformes formats per cristalls radiats, total o parcialment pseudomorfitzats per esfalerita.

Sulfurs i similars de relació M:S ~ 3:4  CARROL·LITA · Cu(Co,Ni)2S4 Z

A la mina «Eugenia» de Bellmunt del Priorat, associada amb violarita, massiva i de color gris (només es troba analíticament); on sembla que fou trobada per primera vegada l’any 1906, a 150 metres de profunditat (aquesta primera cita cal considerar-la com a dubtosa).

Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental).

A les mines de Can Palomeres, a Malgrat de Mar, granular i recoberta de limonita (0); a les mines d’Hortsavinyà; i al skarn de Pineda de Mar (0). A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, amb quars i fluorita, en cristalls fins de 4 mm, tabulars i de contorn hexagonal, de color gris-negre. També a Santa Creu d’Olorda. M A les mines de Can Serrat, terme de Sant Feliu de Buixalleu, n’hi ha una gran massa, junt amb altres minerals de coure i ferro (1,6,0); es troba també a la vall de Ribes (6); a Susqueda (1,4); a Espinabell (3,8); a Ull de Ter (2); a Costabona, amb dolomia (petites vetes a les mines «Barrina» i «Turón») (3) i a La Sellera (1). En el terme de Massanet de Cabrenys es presenta un filó de 60 centímetres, amb boles de marcasita, havent-se explotat industrialment; en el Museu de Ciències Naturals de Madrid n’hi ha un exemplar d’aquesta procedència, que, examinat, donà indicis de níquel i de cobalt. També a Sant Martí Sacalm, transformada en bona part a pirita. R A Prat de Canyera, a un quilòmetre de Lés es coneix un filó de 57 cm. de gruix en les pissarres càmbriques ferruginoses, portant traces d’or (8). A les mines de Bordes de Conflent, al NW de Civís, com a mineral accessori; a les mines dels Arenys de Bar, a Toloriu; a les mines de la Quera, a Bescaran; i als skarns d’Aristot. Als skarns de Senet, concretament al de Moralets, amb magnetita i granats (0), i al del Coll de Fenerui o Fenarroi (10). A la mina «Preciosa Pepita», a la zona de Liat, amb magnetita; als skarns de Sarrahèra, amb arsenopirita i altres sulfurs, d’Arties, amb arsenopirita, i d’Escunhau, amb pirita {Delgado}; a les mines d’Arres i de Bossòst, especialment a la mina «Victoria», en petites quantitats, amb pirita, esfalerita i galena.

 LINNEÏTA (pirita de cobalt) · CoCo2S4 M

Segons diu el Dr. Calderón en «Minerales de España», Naranjo ha citat aquest mineral (pirita de cobalt i níquel) en els Pirineus de la prov. de Girona, prop de Sant Joan de les Abadesses; no havent estat citat a cap altra localitat d’Espanya. Z Ha estat assenyalada a Bellmunt del Priorat, en forma massiva i acompanyada de calcopirita, pirita i mil·lerita, però anàlisis detallades de les suposades linneïtes d’aquesta localitat han demostrat que es tracta, en realitat, de siegenita. A la mina «Atrevida» de Vimbodí es troba en forma de petites brosses de color gris acerat i lluïssor metàl·lica, recobertes parcialment d’eritrina i annabergita.  POLIDIMITA · NiNi2S4 Z

A la mina «Eugenia» de Bellmunt del Priorat, pseudomòrfica de mil·lerita {Abella}, i en cristalls octaèdrics i macles múltiples (0).  SIEGENITA · (Ni,Co)3S4 H

A la pedrera de les Falgueres, als Hostalets de Balenyà, prop del límit amb Centelles, amb minerals de coure {Mata}. R A la mina «Eureka» de la Plana de Mont-ros; i a una mina al N de Bagergue {Mata} (probablement es tracta de les mines de la Reparadora). Z A la mina «Eugenia» de Bellmunt del Priorat, associada amb mil·lerita, polidimita i calcopirita, massiva i en cristalls mil·limètrics octaèdrics, cúbics o, de vegades, constituïts per la combinació d’un octàedre i un dodecàedre, i també en macles se-

48


CLASSE II. SULFURS

I SULFOSALS

nic, galena, pirita i siderosa, i a Roques Blanques es presenta cristal·litzada amb quars (7,8). A Rocabruna (6), Bassegoda, amb minerals de coure (4); a Abella, en forma bacil·lar i fractura estellosa, molt típica en aquest mineral; però amb poques condicions de puresa per a poder ésser aprofitada per a l’indústria (1,3,8); a Dorria (7); a Planés, a Sant Joan de les Abadesses (3,8); a Setcases (6); a Camprodon (2,8); a Sant Cristòfol de Torràs (actualment és Toses) (8) i a Queralps (4). Als voltants de la Collada Verda, especialment al vessant d’Abella, al terme de Vilallonga de Ter (però també al vessant de Pardines): a la mina «San Juan», on es trobaren cristalls allargats, fins de 6 cm, implantats en quars i parcialment alterats amb estibiconita i cervantita, a la mina «Rosalía», a la «San Martín», a la «Rosita» i a la «Fecunda»; al terme de Ribes de Freser: a la mina «Casandra» i a les mines properes a l’ermita de Sant Antoni (com la «San Evaristo»), i també a Roquesblanques; i al terme de Toses: a la mina «Ángela» de Dòrria, en filons amb quars, a la mina d’Espinosa i a Planès, en una mina de ferro que hi ha vora el riu trobem un filó d’estibnita, jamesonita i boulangerita amb ganga de siderita i quars; així com a Planoles (0).

gons la llei de l’espinel·la; així com a la mina «Linda Mariquita» del Molar, de color gris metàl·lic quasi blanc, en vetes d’1 o 2 cm de gruix, amb calcopirita, i en petits cristalls de 2 mm de longitud sobre esfalerita, dominant la forma octaèdrica, tot i que a vegades poden aparèixer petites cares cúbiques, i també maclats.

Mina «Eugenia», Bellmunt del Priorat (Priorat).

A la mina «Atrevida» de Vimbodí, amb linneïta, de color gris d’acer amb tonalitats rosades i amb fort isotropisme.  VIOLARITA · FeNi2S4 Z

A la mina «Atrevida» de Vimbodí, massiva i en poca quantitat. A la mina «Eugenia» de Bellmunt del Priorat, associada amb carrol·lita, massiva i de color gris o gris-virolat (es troba només per anàlisi).

Sulfurs i similars de Bi/Sb de relació M:S ~ 2:3 i d’altres  BISMUTINITA (BISMUTINA) · Bi2S3

El Dr. Salvador Calderón en «Los Minerales de España» diu que en el Museu de Ciències Naturals de Madrid hi ha una massa confusament cristal·litzada i acanalada d’aquest mineral amb ganga de quars blanc, que porta per localitat «Cataluña»; però que tenint present que Lacroix cita aquesta espècie, amb referència a Charpentier, en els filons cobaltífers de Gistain (Osca), creu F. Navarro que probablement serà aquesta darrera la veritable localitat. M A la mina «Turón» d’Espinavell (0), amb quars; a la mina de Fra Joan, a Setcases, amb esfalerita; i a la mina «Zaragoza», al N del Puig d’Estremera (terme de Queralbs), en inclusions arrodonides dins la calcopirita i en les microfissures en contacte amb l’arsenopirita i la pirita. També a l’E de Can Agustí, a Bassegoda, en els micasquistos, amb galena, esfalerita, pirita i altres sulfurs. R Al skarn de Sarrahèra, a la Val d’Aran, amb arsenopirita, pirrotina i altres sulfurs, en una matriu de ferroactinolita {Delgado}. Z A l’Albiol, amb pirrotina; i a la mina «Atrevida» de Vimbodí {Melgarejo}. També, a les mines de galena de l’Argentera {Mata}.

Collada Verda, Abella (Ripollès).

També s’ha trobat a la Jonquera. Com procedent d’Escaló hi ha un exemplar d’aquest mineral a la «Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona». R

 JOSEÏTA · Bi4TeS 2 R S’ha trobat al skarn de Sarrahèra, a la Val d’Aran, amb arsenopirita, pirrotina, bismutinita i altres sulfurs, en una matriu d’ilvaita i ferroactinolita {Delgado/Soler}.

 JOSEÏTA-B · Bi4Te2S Z A l’W del Mas d’en Mestre (terme d’Alforja) es troba formant grans de 10 micres a la pirrotina {Melgarejo}. També forma inclusions microscòpiques a l’arsenopirita trobada a la Roca de Ponent, a l’W del Pic de l’Àliga (terme de Vimbodí) {Melgarejo}.

 TETRADIMITA · Bi2Te2S Z A l’W del Mas d’en Mestre (terme d’Alforja) en les zones d’alteració de la pirrotina a pirita, formant inclusions.

 ESTIBNITA (ESTIBINA, antimonita) · Sb2S3 H Vora l’ermita de Reixac, a Montcada i Reixac, es va trobar en forma massiva en una vella excavació. M Aquesta província posseeix abundosos jaciments d’aquest mineral, associats molts d’ells amb plom més o menys argentífer; alguns no poden ésser aprofitats industrialment, per anar barrejats amb arsènic, plom i sulfur i carbonat de ferro, però d’altres més purs són objecte de profitosa explotació. A la vall de Ribes es troba en les pissarres silúriques amb ganga de quars (2,5,8); a Serra Cabellera, terme de Sant Martí de Vilallonga, amb galena i quars (7,8), a Pardines, al vessant del Rigart, amb mineral d’arsè-

Sulfurs i similars de relació M:S ~ 1:2 i 1:3  ARSENOPIRITA (mispíquel) · FeAsS

Mispíquel és un sinònim popular de l’arsenopirita, molt emprat fins a finals del segle XX. H Es presenta a Santa Coloma de Gramanet, acompanyant altres minerals de coure i ferro en unes mines de galena (1) (al Puig

49


Arsenopirita. Queralbs (Ripollès). A. c. 19 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Bismutinita. Costabona (Ripollès). A. c. 29 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Arsenopirita. Olesa de Montserrat (Baix Llobregat). A. c. 16 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Cloantita. l’Albiol (Baix Camp). A. c. 9 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Gersdorffita. Cristall travessat per una agulla de mil·lerita. Mina «Balcoll», Falset (Priorat). A. c. 2,8 mm. Col. i foto Joan Abella.


Marcassita. Pontons (Alt Penedès). A. c. 60 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Marcassita. Mina «Leonor», Osor (Selva). A. c. 50 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Marcassita. Aiguafreda (Vallès Oriental). A. c. 30 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Marcassita. Vilanova de Meià (Noguera). A. c. 6 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joan Astor.


ELS MINERALS

DE

Castellar); a Gualba, amb altres minerals, en un filó metal·lífer que travessa les calisses metamòrfiques (1,2); segons el Dr. Calderón (8), en aquesta província es troba en diversos filons quarsosos que creuen les pissarres silúriques, havent-ne ell vist exemplars d’estructura quasi acicular. A Olesa de Montserrat, en cristalls maclats fins de 9 mm de llargada (0); i a la mina «La Martorellense» de Castellví de Rosanes i Martorell, associada a pirita i calcopirita. A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en cristalls prismàtics curts, d’1 a 3 mm, en el quars. M En les comarques on comencen els rius Ter i Freser, com són Fontjuimina i Clot de l’Alou, en les roques silúriques travessades per pòrfids i diabases, es troba amb certa abundor (6,8); a Coma de Vaca i Coma del Clot, en les calisses cristal·lines es presenta en nombrosos filonets (6,8); al terme de Queralbs n’hi ha mines que hom començà d’explotar per obtenir l’àcid arseniós i aprofitar a l’ensems l’or que portava, però que avui són abandonades (2,6,8,0); a la vall de Ribes es troba un filó quarsós que porta mispíquel en diferents varietats, acompanyat de pirita i oligist, havent-se trobat en analitzar-lo de mig a dos adarms d’or per quintar, i de tres quarts a dues unces d’argent (2,3,8); a Sant Joan de les Abadesses també es presenta (3,8); com a Pardines (a la mina «Fecunda») (3); a Roses, en petites bolsades en el granit (3); a Setcases (a la mina «San Ignacio»), amb baritina, posseint-ne exemplars el Museu de Ciències Naturals de Madrid (8); a Vilallonga (1); a Massanet de Cabrenys, en la mina «Suerte», es troba junt amb la calcopirita, en una massa de moscovita i amb clorita, amfíbol i quars, (6,8); a Cantallops (6); a Espinabell, en pissarres ampelítiques (formant petites masses amb les cares dels cristalls molt alterades) (1), i a Culera en els filons de quars aurífer, segons diu el Dr. Calderón amb referència a Rojales, en tractar de l’or (8). Les mines de la Vall de Ribes les coneixem des de 1853, quan foren explotades per l’empresa Alta Montaña. L’any 1900 van passar a ser propietat de la societat Minas y Minerales Gironés y Henrich, amb concessions que ocupaven 6.642 hectàrees de terreny. Els primers anys, l’explotació va produir unes 1.500 tones anuals d’òxid d’arsènic (un 15 % del total mundial). L’àrea d’aquesta vall on predomina l’arsenopirita correspon a la zona al nord de Queralbs i del Pla d’Escuira, on trobem les mines «San Juan» (o «La Jeannette»), «Raoul», «Cuarta», «Teodora», «Juana Amelia», «La Farga-Yellas-Se Acabó», «Carlota» (o «Eugenia»), «Juanito Gaetán», «Amelia de Beauregard», «Daniel», «Bretaña», «Eugenio Bonnier», «Condesa» i «Inés

CATALUNYA

Bourbon», entre d’altres. Al sud, als voltants de Vilamanya, Rialb, Fustanyà i Serrat, hi ha la zona d’As-Fe-Pb, on l’arsenopirita també apareix, però ja no és el mineral majoritari, tal com veiem a les mines «Réplica-Benita», «Lérida», «Barcelona», «Cometa Mantecosa», «Vinón», «Sans-Gracia», «San Gil», «Pilar» i «Predilecta», entre d’altres. Al terme de Queralbs: també a Can Tregurà, a Can Constans, al torrent del Forn, on encara s’hi troben cristalls fins d’1 cm, i a la mina «Zaragoza». Al terme de Ribes: a les mines «Amistad», «Casandra», «Fernanda» i a les mines properes a l’ermita de Sant Antoni. A la Jonquera, en un filó que es volia explotar a les mines de Sant Pere, amb escorodita; i a Bassegoda. També als skarns de la Cerdanya. R En aquesta província ha estat trobat a Sort (1,2,0), tenint-se com a aurífers i argentífers els filons assenyalats a Alós, Isil i Port de Bonaigua (8). Al skarn de Sarrahèra, a la Val d’Aran, amb pirrotina, altres sulfurs, ilvaïta i ferroactinolita, on és el sulfur predominant, i a un skarn prop d’Arties {Delgado}; també, a la mina «Preciosa Pepita» de la zona de Liat, amb pirrotina i magnetita {Ovejero}; y a les mines de la Reparadora, al SE de Liat, en cristalls fins de més d’1 cm, essencialment amb predomini de [110] i [101], amb quars i altres minerals {Garrido}. Hi ha filons en el quars entre Boí i la vall de Sant Nicolau; així com a les mines de Bordes de Conflent, al NW de Civís. També al skarn de Bonabé, al terme d’Alt Àneu, prop del límit amb la Val d’Aran {Mata}. Z A la mina dels Crossos, a Duesaigües, al skarn situat a la zona de contacte entre les granodiorites i els nivells carbonatats del Carbonífer, amb pirita, calcopirita i altres sulfurs. També, a Alforja (10); a Riudecanyes; a l’Argentera; i a Marfanyes. A la mina «Atrevida» de Vimbodí, massiva i en petits cristalls ròmbics prismàtics (aproximadament d’1 mm), amb combinació dels prismes [230] i [101]; a les pissarres de la Roca de Ponent, a l’W del Pic de l’Àliga (terme de Vimbodí), en cristalls fins de 3 mm, molt semblants als trobats prop de l’ermita de Sant Miquel, a l’Espluga de Francolí {Canet}; i també al vessant W de la Coma Fosca, a Montblanc {Canet}. A la mina «Balcoll» de Falset, massiva o en cristalls molt petits; a Porrera; i a Ulldemolins.  BRAVOÏTA

És una varietat de pirita, rica en Ni, de color més marronós, que molts autors consideren una espècie a part. Z A la mina «Serrana» del Molar, en petits cristalls cúbics {Abella}.  CLOANTITA

Com en el cas de l’esmaltina (var. de skutterudita), actualment, cloantita és el nom d’una varietat de niquelskutterudita, pobre en As, però antigament era el nom més habitual d’aquesta espècie (com fa en Ll. Tomàs). Els exemplars antics considerats com a cloantita poden ésser tant niquelskutterudita pròpiament dita com la seva varietat deficitària d’As (s’haurien de tornar a analitzar). Per això, totes les localitats apareixen amb la niquelskutterudita. (Veure: niquelskutterudita).

Queralbs (Ripollès).

 COBALTINA · CoAsS

Poc podem dir d’aquest mineral amb referència a Catalunya. El Dr. Calderón en «Min.España» diu que de temps antic havien estat citats alguns filonets apareguts a Darnius, i a Espluga de Francolí.

Olesa de Montserrat (Baix Llobregat).

52


CLASSE II. SULFURS Possiblement, molts dels exemplars antigament classificats com a cobaltina siguin en realitat löl·lingita. R A la mina «Solita» de Peramea, en petites quantitats a la zona de contacte de les pissarres, en les bandes de quars (en les anàlisis donaren: 17,5 % d’As, 2,55 de Co i 22.5 % de S). Z El cità a L’Albiol (a la mina del Mas de Miqueló) Mn. Norbert Font i Sagué per haver-lo trobat junt amb la niquelina, en les mines de blenda i galena que allí són explotades, presentant-se acompanyada de quars; en el número 7 de l’any 1908 del But. I.C.d’H.N. està descrita amb detalls la troballa; parlant-ne el Dr. Calderón en la seva obra abans citada, i posseint-ne exemplars el Museu Martorell i el Seminari Conciliar de Barcelona i jo en tinc a la meva col·lecció. De la mateixa província podem citar a Argentera i Falset, mina «Balcoll», en les quals localitats ens digué haver-la trobat D. Joaquim Folch i Girona. A les lidites de la mina «Serrana» del Molar, en cristalls microscòpics; i a la mina «Eugenia» de Bellmunt del Priorat, amb galena i sulfurs de Co i Ni. També a la mina «Atrevida» de Vimbodí, en petits filonets en la barita, amb gersdorffita, niquelina i mil·lerita.

I SULFOSALS

microscòpics (de menys de 0,1 mm de diàmetre) acompanyada d’arsenopirita i pirrotina {Canet}; i prop de l’ermita de Sant Miquel, a l’Espluga de Francolí, disseminada entre les pissarres negres del Silurià {Canet}.  MARCASSITA (pirita blanca) · FeS2 H Es troba compacta, acompanyant la pirita, en filons, entre pissarres a Cervelló (1); a Sant Sadurní d’Anoia, en nòdols de formes irregulars allargades, dins de les argiles (1); D. Joaquim Folch i Girona l’ha trobada a Orsavinyà i Santa Creu d’Olorda, entre pissarres ampelítiques; als voltants de Barcelona es presenta en forma de boles a l’interior de pissarres grafitoses, que, partint-les, deixen veure el mineral en fibres aciculars radiades, essent el lloc precís el Putxet (1); entre les argiles de Sant Sadurní d’Anoia es troba en nòdols molt curiosos, de formes allargades irregulars; l’interior, efecte d’un principi de descomposició, és verdós amb alguns punts brillants, estant la superfície rublerta de puntes i quelcom limonititzada; en tenim recollits d’uns 10 centímetres de llargada; s’han estat trobats, però, de molt més grossos (1); en el filó metal·lífer que’s troba a Gualba, entre les calisses metamòrfiques, l’he trobada també, però en molt petita quantitat. A les explotacions de carbons de Vallcebre, on es van trobar extraordinaris cristalls, i de Fígols. A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat, en nòduls i cristalls petits; al Turó de Montcada, a Montcada i Reixac; i a la Flor de Maig, entre Can Coll i Can Cerdà, a Cerdanyola del Vallès. A les mines de Pontons, on apareixen cristalls en crestes de gall (0). A la serra d’Ataix, on és força abundant {Lizano}. A les mines de Can Palomeres, a Malgrat de Mar (10). A les pissarres d’Aiguafreda (0).

 ESMALTINA

Com en el cas de la cloantita (var. de niquelskutterudita), actualment, esmaltina és el nom d’una varietat de skutterudita, pobre en As, però antigament era el nom més habitual d’aquesta espècie. Per tant, els exemplars antics catalogats i etiquetats com a esmaltina poden ésser tant skutterudita pròpiament dita com la seva varietat pobre en As (s’haurien de tornar a analitzar). Per això, totes les localitats apareixen amb la skutterudita. (Veure: skutterudita).  GERSDORFFITA · NiAsS H

A la pedrera «El Americano» de Gualba, entre les calcàries (0). A la mina «Casandra» de Ribes de Freser, amb pirita en un filó de quars d’uns 5 cm de potència. R A les mines de la Reparadora, al SE de Liat. Z A l’Albiol i a Escornalbou, amb barita (0). L’any 1923, en Folch també en trobà a la mina «José Domingo» de l’Argentera (0). A la mina «Linda Mariquita» del Molar, en masses amb altres sulfurs i minerals d’alteració, i a la mina «Serrana» de la mateixa localitat, en indicis microscòpics envoltant l’ullmannita i la niquelina de les lidites; també a la mina «Eugenia» de Bellmunt del Priorat, amb calcopirita i cobaltina (0). On es troba en més gran quantitat és a la mina «Atrevida» de Vimbodí, associada a maucherita i amb niquelskutterudita, forma els grànuls botrioïdals dels minerals de Ni-Co de la part externa del filó de barita (0), també pot trobar-se en cristalls mil·limètrics molt deformats. M

Fígols (Berguedà).

M Mn. Norbert Font i Sagué en un estudi que feu sobre la constitució geològica de la vall de Camprodon, en donar compte de les roques eruptives trobades, assenyala una erupció de diabasa que travessa el gneis a Ull de Ter, que és important- diu- per contenir cristalls de marcassita de molta grandària (8); a Massanet de Cabrenys, en la mina anomenada «Teresita», en el filó de pirrotina, es troba la marcassita en forma de boles, segons D. Lluís Mª. Vidal (8); prop de Queralbs, en la mina «La Esperanza», es presenta amb pirita, galena i oligist micasi, amb ganga de siderita (8); a Camprodon en nòdols dins de pissarres silúriques superiors, com també concrecionada en pissarres ampelítiques (2); a Sant Joan de les Abadesses, en les mines de Surroca i Ogassa, també en nòdols (2), i a Coma de Vaca amb mispíquel, segons diu D. L. Mallada en la «Exp.Mapa geol. España».

 LÖL·LINGITA · FeAs2 R A les mines de la Reparadora, al SE de Liat; i al skarn de Sarrahèra, amb arsenopirita i altres sulfurs, en poca quantitat {Delgado}. Z És relativament abundant en una mineralització filoniana de Riudecanyes, en agregats poligonals de grans associats a arsenopirita i pirrotina {Melgarejo}. A la mina «Atrevida» de Vimbodí, no és tan abundant com les sulfosals que s’hi troben, però forma petites vetes d’origen intrusiu-hidrotermal, on reemplaça i està associada a la rammelsbergita (de la qual es diferencia per la seva coloració gris-blanca metàl·lica, que presenta major intensitat); al mateix terme de Vimbodí, a la Roca de Ponent, a l’W del Pic de l’Àliga, en grans

53


Molibdenita. Pedrera «Aymar», Gualba (Vallès Oriental). A. c. 52 mm. Col. MMC. Foto Joaquim Callén.

Molibdenita. Cabrera de Mar (Maresme). A. c. 16 mm. Col. i foto Joan Astor.


Molibdenita. Mina «Turón», Costabona (Ripollès). A. c. 60 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.


ELS MINERALS

DE

A la mina «Leonor» d’Osor, en bons cristalls maclats i dentats (crestes de gall) i també en agregats botrioïdals de gran mida (0); i a Sant Martí Sacalm. A la mina «San Ignacio» de Setcases, on s’han trobat cristalls de 5 mm; a l’àrea d’Abella-Pardines i a les mines de les Ferreres, a Rocabruna. També a Sant Llorenç de la Muga. R D’aquesta província ha estat citada només com a trobada a la vall d’Aran (3,8). També, a les mines de carbó d’Erillcastell, prop de Malpàs (0), i a Vilanova de Meià. Z A Bellmunt (a la mina «Eugenia», on és força abundant, i a la mina «Regia») en els filons de Galena es presenta en cristalls maclats, formant la varietat denominada especialment Esperquisa pels mineralogistes; molts d’aquests cristalls són dentats, oferint la forma anomenada «crestes de gall»; l’acostuma a acompanyar la calcita cristal·litzada en formosos cristalls escalenoèdrics (1,0). A Escornalbou, formant petites inclusions; i a Alforja. A Vimbodí, compacta i d’estructura fibroradiada, de color groc amb petits traços verdosos i molt alterada superficialment. A Porrera.

CATALUNYA

A Gualba, a la pedrera «El Americano», en masses exfoliables i cristalls hexagonals que apareixen sobre les granatites i els pòrfirs, i a la pedrera «Aymar», en cristalls que assoleixen fins a 1 cm d’aresta, amb powel·lita (0). A Òrrius, sobre el granit (10); i a Cabrera de Mar. També a la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès. M El primer lloc on fou conegut és Espinabell, en els vessants del Costabona, havent-n’hi de temps antic un exemplar en el Museu de Ciències Naturals a Madrid, segons diu el Dr. Calderón; es presenta en petites plaquetes de contorns confusament hexagonals, apilades sobre idocrasa en una granatita (1,7,9,0). Mossen Norbert Font i Sagué la trobà també en un altre lloc del mateix vessant de Costabona, a Fra Joan, on se presenta com a Espinabell. A la mateixa província ha estat assenyalada a Conflent, amb estructura radiada, trobant-se també sobre granatita (1,7); a Sant Feliu de Guíxols, fullosa sobre pissarra quarsífera (2,9) i a Sant Joan de les Abadesses fullosa també, sobre quars (2,7). A les mines «Barrina» i «Turón», al vessant d’Espinavell de la serra de Costabona, en cristalls hexagonals fins de 5 mm d’aresta, amb granatita; també a la mina de Fra Joan. Z A Falset, prop de la mina «Balcoll», es troben petites masses entre les fissures del quars d’un leucogranit.

 MELNIKOVITA

És un gel de pirita o marcassita amb un excés de sulfur de ferro, la qual cosa fa que s’alteri exteriorment amb més facilitat i més ràpidament. Per tant, pot ésser una varietat d’amdues espècies. Moltes pirites o marcassites col·loformes o nodulars que provenen de fangs o lignits són en realitat melnikovites, per tant, poden ser referències vàlides els jaciments d’aquests tipus de la marcassita i la pirita (veure). A més, a la mina de Sossís, a l’E de la Pobla de Segur (prov. Lleida).

 NIQUELSKUTTERUDITA · (Ni,Co)As2-3

Aquest és l’únic nom acceptat per a aquesta espècie. El nom cloantita, que antigament s’utilitzava (és el que empra en Ll. Tomàs), actualment només és vàlid per a designar la varietat deficitària d’As. Aquí esmentem les localitats tant citades per a la cloantita com les pròpies de la niquelskutterudita. H A les pedreres de Gualba, dins el marbre. Z L’ha trobada a Argentera, Don Joaquim Folch i Girona en un filó de niquelina, segons ens digué (la citava com a cloantita). A la mina del Salt, a l’Albiol, amb eritrina (0). A la mina «Atrevida» de Vimbodí, formant part dels cossos botrioïdals que hi ha al filó de barita; els botrioïdes tenen una mida variable (entre 2 i 5 mm) i la part interna està constituïda per maucherita, niquelina i rammelsbergita; també es pot presentar massiva i en cristalls cúbics amb petites modificacions de cares d’octàedre, que s’agrupen formant masses botrioïdals acompanyades de niquelina.

 MOLIBDENITA (MOLIBDENITA-2H) · MoS2

És curiós que essent molt escasses les localitats d’Espanya on es troba aquest mineral, hagi estat trobat en diferents llocs a Catalunya, si bé sempre en poca abundor. H A la muntanya de Montseny, terme de Viladrau, ha estat trobada en petites bolsades, dins d’una roca metamòrfica, composta quasi tota ella de granatita, que és la mateixa forma en que es presenta a Costabona (1,2,9,0); a Pedralbes, Barcelona, va aparèixer en una pedrera de granit, sobre un filó de fluorina, formant plaquetes o escates de més de quatre centímetres de diàmetre (1,7,9); finalment, en un pou que obriren en el Col·legi dels PP. Escolapis de Sarrià amb el granit extret foren trobades petites bolsades del mineral junt amb epidota radiata i pirita (7,9); en el Museu de l’Institució Catalana d’Història Natural n’hi ha un

 PIRITA · FeS2

La pirita abunda d’una manera extraordinària, principalment acompanyant altres sulfurs i diferents minerals, en els jaciments metal·lífers; per tant, sols farem esment d’allò que atregui l’atenció per alguna circumstància especial. H A la muntanya de Montjuic, Barcelona, es presenta en poca quantitat, però en diferentes formes, algunes molt curioses, dins les margues blavoses; en forma de petits troncs d’arbre que porten incrustats cristalls cúbics perfectes, havent-se limonititzat quasi per complert; en petits nòdols, uns en massa amorfa i altres formats per cristalls cúbics maclats i inbricats, amb tota la brillantor típica de l’espècie (1,2,3,8); als voltants de Barcelona es troba formant petites vetes, dins d’un granit a Pedralbes (1); a Vallvidrera, en un túnel que han obert per a el pas d’un tramvia, en les pissarres metamòrfiques, es troba en petits cubs; a Sant Gervasi, en un filó que té en alguns llocs 1,50 metres d’amplada, amb carbonat de coure i calcopirita (8); a Begues en perfectes octaedres, que es troben solters, alguns limonititzats a la superfície (1,3,8) (aquests cristalls tenen uns 8 mm d’aresta i es troben a la vora de la font de Can Figueres, acompanyats de guix i cristalls

Mina «Turón», Costabona (Ripollès).

exemplar d’aquesta procedència, com segurament ne deuen tenir en el indicat Col·legi; avui aquest jaciment és inaccessible per estar el pou ple d’aigua. Segons noves de D. Joaquim Folch i Girona, l’enginyer de mines Sr. Fontrodona posseeix una mostra de granit de Caldes de Montbui que en porta, presentant-se com la de Pedralbes.

56


CLASSE II. SULFURS

I SULFOSALS

que creuen les pissarres silúriques (7,8) i a la riera de Bancó, terme d’Aiguafreda, passa igual (7,8); a Gualba, compacta, amb altres minerals (8,0); a Martorell, en les mines de plom que hi ha es troba compacta, quelcom irisada, amb calissa (1,0) (i també en cristalls cúbics de 8 mm d’aresta) (0), i al Figaró, dins de les pissarres primitives, n’hi hem trobat en petits cubs limonititzats per complet. En una mina prop de la riera Seca, a Piera, amb esfalerita, barita i fluorita. A Sant Bertomeu del Grau, en cristalls cúbics fins de 8 mm d’aresta. A la mina «La Martorellense» de Castellví de Rosanes i Martorell, amb galena. Prop de Can Franquesa, a Santa Coloma de Gramenet, en cristalls cúbics de 3 a 5 mm d’aresta i macles de compenetració, dins els dics de felsita. A Pineda de Mar, entre les pissarres (0); i a les mines de Can Palomeres, a Malgrat de Mar. A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat, en cristalls cúbics fins de 8 mm d’aresta (0); al Turó de Montcada, a Montcada i Reixac, en nòduls, filonets i també cristalls cubooctaèdrics {Rosell}; i a Viladecavalls. A la mina «San Martín» de Gualba i a la mina «María» de la Garriga, que són mines on es va explotar per a la fabricació d’àcid sulfúric; a la Batllòria, en cristalls cúbics (0); a Sant Fost de Campcentelles, en cristalls cúbics fins de 3 mm d’aresta. També al Montseny i al Montnegre. M A La Bajol es troba cristal·litzada dins d’una massa d’esteatita (són cristalls majoritàriament octaèdrics) (5,0); a Carós en cubs perfectes i brillants, en un pòrfid verdós (1); a Arbúcies en un pòrfid rosat, en cubs també perfectes de petites dimensions (1); a Pardines, en nòdols, entre pissarres (4); a Camprodon es presenta també en nòdols, però isolats (4); en petites escames a Prat de Lluçanès (4); laminar amb limonita a Massanet de Cabrenys (a la mina «Teresita») (4,0); al terme de Sant Miquel de Culera, hom ne troba filons entre pissarres (11); en diversos llocs de la conca del riu Fresser (11); a Susqueda (6) (a la mina de Can Colebrans); a Anglès (4); a Sant Feliu de Guíxols en cristalls octaèdrics (2); a la vall de Ribes en filons; amb siderosa, essent quelcom argentífera i aurífera (8,0); a Sant Joan de les Abadesses (8) i entre el carbó de pedra de les mines d’aquest terme es troben petites pintes (1); a Espinabell (2,8); a Amer han estat recollits pel Sr. Cazurro petits octaèdres i cubs amb cares de piritaedre (6,8); a Queralbs també han estat recollits per dit senyor cubs quelcom deformats, en gran abundor, tenint per ganga la clorita (són cristalls cúbics amb les cares estriades) (8,0), i al terme d’Ossor en bolsades en un filó de fluorina (11). A la mina «Ginebró» de Darnius, en cristalls octaèdrics i pentadodecaèdrics amb les cares ben desenvolupades, dins el talc (0); a la mina «Fortuna» de Sant Llorenç de la Muga, granular i aurífera; a la mina «Quinta» de Colera; i també a Bassegoda i a Llançà. A Mont-ras, en el granit; i a la serra de les Gavarres. A Celrà, amb calcopirita i galena, a les pissarres i arenisques {Ferrer}; i a Sant Julià de Ramis, massiva. També a Sant Martí Sacalm. A la mina de Fra Joan, al Costabona, en cristalls fins de 3 mm d’aresta en serpentina; als filons d’arsenopirita de diverses mines de la Vall de Ribes («Zaragoza», «Enriqueta», «Reunión», «Gerónimo», «Pepita»...), amb quars; a les mines de les Ferreres, a Rocabruna; així com a Espinavell i a Toses. R En aquesta província ha estat citada a Sant Martí de Sesgeiola, on és trobada compacta, a Abella (4) i a la vall d’Aran (8); fa pocs anys en els confins d’aquesta província i la d’Osca fou començada l’explotació d’una pirita aurífera, que en alguns assaigs arribà a donar 65 per 1.000 d’or (8), i en els límits de Sant Girons es troben jaciments de pirita quelcom cuprífera (8).

Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental).

Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà).

Mina «Ginebró», Darnius (Alt Empordà).

Mina «Teresita», Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà).

bipiramidals de quars); a Orsavinyà, en el filó metal·lífer allí existent, amb els altres minerals de coure i ferro (1,8); a Brocà en forma cúbica; a Vallcebre, compacta; al torrent de Vallibert, entre La Garriga i Figaró, hi ha potents filons de quars amb pirita,

57


Pirita. Pedrera «el Americano», Gualba (Vallès Oriental). A. c. 50 mm. Col. MMC. Foto Joaquim Callén.

Pirita. Mina «Ginebró», Darnius (Alt Empordà). A. c. 50 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Pirita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 12 mm. Col. Josep Jurado. Foto Joaquim Callén.


Pirita. Mina «Teresita», Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà). A. c. 50 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.


ELS MINERALS

DE

CATALUNYA

M

Diu el Sr. Calderón en la seva obra «Min.España» que en els Pirineus catalans han estat trobades petites indicacions d’aquest mineral (amb el nom d’esmaltina), citant-se prop de Sant Joan de les Abadesses, i que el professor Boscà en posseeix un exemplar que li donaren com de Bajet; en la col·lecció de la R.Ac.C. i A. de Barcelona n’hi ha un exemplar d’aquest mineral amb la vaga indicació de «Pirineos de Gerona», i en la del M.M. figura un exemplar de forma bacil·lar, que porta per localitat la de Núria. Caldria no tenir en compte la localitat de Sant Joan de les Abadesses, ja que tot són mines de carbó i el Dr. Calderón, que era poc coneixedor de la geografia de Catalunya, en realitat es referia a la mina «Casandra» de Ribes de Freser. R A les mines de Bordes de Conflent, al NW de Civís, amb altres sulfurs, siderita i quars. Z A l’Argentera, en una mina que hi ha prop del túnel, en petits cubs deformats i amb un alt contingut de níquel (0); i a la mina del Salt, a l’Albiol, amb esfalerita. A la mina «Atrevida» de Vimbodí, en quantitats petites i formant grànuls de color gris metàl·lic, generalment amb mil·lerita (0). També a la mina «Eugenia» de Bellmunt del Priorat, amb niquelina.

A les antigues mines de carbó de Malpàs, en nòduls; a la mina de Cierco, a Vilaller, en cristalls molt petits; i a la Qüestió, a Barruera, dins de pissarres negres {Mata}. A les mines de les àrees de Liat-Montoliu-Horcalh i Arres-Bossòst; en cristalls de pocs mil·límetres, sobretot cubooctaèdrics; és força abundant a les mines de la Reparadora, al SE de Liat. També, a Bordes de Conflent, al NW de Civís, en els filons de quars; a Vilanova de Meià, en el lignit; a les mines «San Esteban» i « Fuente del Viernes» de Mont-ros; a la mina «Solita» de Peramea, en nòduls; i a Coll de Jou, en cristalls cúbics, amb calcita. Z A Arboli es troba cristal·litzada (4); a Vimbodí, muntanyes de Poblet, també cristal·litzada amb quars (4); a Vilallonga (4); a Porrera en unes pissarres amb altres minerals de ferro (4); a Ulldemolins (4); a Bellmunt es presenta en diferents formes, atraient l’atenció algun exemplar que ha estat trobat en forma acicular, amb fibres de 3 i 4 centímetres de llargada; D. Lluís Mª. Vidal en posseeix un de magnífic, en les dites fibres estan implantades damunt de formosos romboedres de calissa; l’amic D. Joaquim Folch i Girona m’ha permès fotografiar un exemplar de la seva col·lecció, podent-se tenir així una idea del bell aspecte que presenta el mineral en aquesta forma (cal dir que aquesta descripció correspon a un exemplar de mil·lerita i no de pirita, tal com demostrà el mateix Folch en una correcció que feu posteriorment a aquesta afirmació). A la mina «Virgen de los Dolores» de l’Argentera, en cristalls octaèdrics i cúbics fins de 3 mm d’aresta (0); a la mina del Mas d’en Mestre, a Alforja; i a la mina del Mas d’en Pere Jeroni, a Cornudella de Montsant. A l’Espluga de Francolí, en cubs, octàedres i dodecàedres pentagonals (2); i a prop de Poblet, en nòduls amb marcassita (fins d’10 cm de diàmetre), amb estructura interna radiada i cares cristal·lines a l’exterior, en les pissarres negres silurianes {Melgarejo}. A Falset, en petits cristalls cúbics amb macles d’interpenetració; a la mina «Serrana» del Molar, on s’han trobat cristalls mil·limètrics, així com la varietat niquelífera de la pirita: la bravoïta {Abella}; i al Barranc Fondo, a Cornudella de Montsant (0). També s’han trobat cristalls petits a Farena, a Prades i a Marçà.

 SPERRYLITA · PtAs2 Z

Forma inclusions d’unes 10 micres associada a pirrotina, a les mineralitzacions que apareixen a les pissarres negres del Silurià situades al costat de l’ermita de Sant Miquel, a l’Espluga de Francolí {Canet}.  ULLMANNITA · NiSbS R

A les mines de Bordes de Conflent, al NW de Civís; i a la mina de Cierco, a Vilaller, en inclusions microscòpiques dins la galena {Castroviejo/Moreno}. Z A la mina «Serrana» del Molar, en traces microscòpiques a les lidites relacionades amb unes mineralitzacions de silicats de Mn {Ayora/Melgarejo}.  VAESITA · NiS2 Z

A la mina «Atrevida» de Vimbodí, on forma part d’una paragènesi complexa d’arsenurs de Ni-Co {Melgarejo}. A la mina «Eugenia» de Bellmunt del Priorat (0), en petits cristalls i també massiva.

 RAMMELSBERGITA · NiAs2 Z A Escornalbou, massiva i de color negre, amb alteracions superficials, en filonets estrets dins la barita; i a la mina «José Domingo» de l’Argentera, amb eritrina (0). A la mina «Atrevida» de Vimbodí, amb galena i barita; a la galeria A d’aquesta mina, on reemplaça la niquelina, es va extreure una bossada d’agregats fibroradiats.

Sulfosals amb piràmides trigonals [NS3]3- (N és As/Sb/Bi)

 SAFFLORITA · (Co,Fe)As2

 COURES GRISOS

R Z

Aquesta és la denominació genèrica d’un grup de sulfurs d’As/Sb i Cu amb altres metalls (sobre tot, Fe, Zn i Ag), que pertanyen al grup mineralògic de la tetraedrita. Uns autors els consideren com a sulfosals (sulfurs dobles), mentre que per a d’altres es tracta de sulfoarsenurs i sulfoantimonurs. Antigament es catalogaven com a coures grisos quan no es podia determinar exactament de quina espècie es tractava, com diu el mateix Ll. Tomàs. Sabuda és la dificultat que hi ha moltes vegades de poder determinar l’espècie precisa a què pertany un coure gris, o bé per la poca quantitat en què es presenta, o per no estar ben cristal·litzat l’exemplar, i com que, demés d’això, sempre és difícil l’anàlisi d’aquests minerals, no és estrany que hagin estat citats a moltes localitats, solament amb el nom genèric de coures grisos. (Veure també: freibergita, tennantita i tetraedrita).

A les mines de la Reparadora, al SE de Liat, en petita quantitat. En una mina de galena de l’Argentera, en petits cristalls maclats a la part externa dels nòduls de niquelina {Melgarejo}; segurament deu tractar-se de la mina «Virgen de la Montaña», que forma part de la concessió «Recuperada».  SKUTTERUDITA · CoAs2-3

Aquest és l’únic nom acceptat per a aquesta espècie. El nom esmaltina, que antigament s’utilitzava (és el que empra en Ll. Tomàs), actualment només és vàlid per a designar la varietat deficitària d’As. Aquí esmentem les localitats tant citades per a l’esmaltina com les pròpies de la skutterudita. H A la mina «La Martorellense» de Castellví de Rosanes i Martorell, en petita quantitat (0).

60


CLASSE II. SULFURS H Dins de la mateixa ciutat de Barcelona, al carrer de Muntaner, fou oberta una mina, en la qual aparegueren unes bolsades d’un mineral que s’ha de considerar com un coure gris; el seu anàlisi, donà 13 % de coure i 15 % d’argent; en les mines que hi ha en el terme de Orsavinyà, junt amb els altres minerals, hi he trobat coure gris, però en tan poca quantitat, que ha estat impossible el seu examen, a fi de poder determinar l’espècie. A la mina «La Galena» del Puig Castellar, a Santa Coloma de Gramenet, en masses dins el quars. A la mina «Teresita» de Sant Fost de Campcentelles (0). També a Coll de Pal. M Diu el Dr. Calderón en «Minerales de España», que a les localitats citades per a la tennantita, o sia, a la regió pirinenca de la conca del riu Freser, es troben coures grisos indeterminables; com també es troben a Palafrugell del Riu, localitat aquesta, citada també per don L. Mallada en la «Exp.Map.geol.España» (a la mina «Providencia», en un filó de barita amb siderita i calcocita, i també a la mina «Ana», en un filó de quars de 20-40 cm de longitud, amb malaquita); afegeix el mateix Dr. Calderón, que el Dr. Cazurro en donà un exemplar de Cantallops, al Museu de Ciències Naturals de Madrid, que analitzat resultà ésser zinzífer; que segons Tenne, a l’Universitat de Breslau, n’hi ha un exemplar en massa amb asbest fibrós, d’aquesta regió, però sense portar localitat precisa; i que els jaciments metal·lífers de la vall de Ribes (com la mina «Caridad») contenen una gran varietat de coures grisos, que són explotats com a mineral argentífer, essent la seva llei de riquesa molt inconstant dins d’un mateix filó, resultant els més rics els que apareixen coberts de taques verdoses de clorur d’argent (el coure gris predominant a la mina «Casandra» de Ribes de Freser és tennantita, mentre que a la resta de mines de la Vall de Ribes hi predomina la tetraedrita); L. Mallada, també fa esment dels coures grisos d’aquesta regió; en el M.M hi ha un exemplar amb malaquita i limonita, que procedeix de Ribes; D. Lluís Mª. Vidal, en la «Res.geol.min.Gerona», cita coures grisos de Sant Miquel de Culera, i de Pardines (a la mines «Rosalía» i «Magdalena»), en aquest darrer lloc acompanyats de calcosina, siderosa i òxid negre de coure; i en la seva col·lecció particular, en té d’Abella. A les mines de les Ferreres, a Rocabruna; i a les mines de Fra Joan i «Turón», a la serra de Costabona, formant petites vetes. R El Dr. Calderón en l’obra abans citada, diu que en els Pirineus d’aqueixa província n’hi ha molts filonets amb calcopirita, essent les gangues de quars, calissa i baritina: i que Boscà en posseeix una mostra de València d’Arco (creiem que deu ésser València d’Àneu). A les mines del llac de Montoliu, al terme de Naut Aran. A la mina de Cierco, a Vilaller. Z A les mines del Mas del Bessó, a Ulldemolins; i a la mina «Linda Mariquita» del Molar, massiva i amb barita (0). També, a Escornalbou (0) i a Bonastre.

I SULFOSALS

la mina «San Juan» de Queralbs i al torrent de Portal Sobirà, a Toses {Ayora/Cardelach}. A. Soler i C. Ayora consideren que no hi ha bournonita (ni estibnita, ni boulangerita) al jaciment de Rocabruna, i que es tracta de tetraedrita-tennantita. R A les mines de Bordes de Conflent, al NW de Civís, en petites quantitats, amb altres sulfurs, entre els filons de siderita; i a la mina de Cierco, a Vilaller, en petites inclusions dins la galena {Castroviejo}. Z En el M. M., i a la meva col·lecció particular, n’hi ha exemplars que procedeixen de La Selva (deu ésser la Selva del Camp).  FREIBERGITA · (Ag,Cu,Fe)12(Sb,As)4S13

(Veure també: coures grisos). Ha estat citada, amb altres sulfurs, a les mines «Victoria» d’Arres i «Margalida» de Bossòst {Cardellach}. La trobada a Cierco ha resultat ésser tetraedrita argentífera. R

 PEARCEÏTA · (Ag,Cu)16As2S11 Z A la mina «Atrevida» de Vimbodí, en laminetes i cristalls fins de 5 mm, amb calcita; aquests cristalls, aïllats o agrupats, són generalment tabulars pseudohexagonals, on predominen el pinacoide basal [001], amb estriacions, el pinacoide frontal [100] i el

 BOURNONITA · PbCuSbS3 M Prop de Rocabruna, en la mina de coure «Las Ferreras», es troba en un filó de baritina i quars (0), amb relativa abundor en nòdols i petites vetes; en fa esment el Dr. Calderón en «Minerales de España», amb referència a D. Lluís Mª. Vidal, que en té un exemplar en la seva col·lecció particular; i en l’Ins. G. i T. de Girona, n’hi ha exemplars procedents de la mina dita «Del Sant Pare», d’Anglès. S’ha trobat en petites mostres o indicis a la Vall de Ribes, essent relativament abundant prop de l’ermita de Sant Antoni (terme de Ribes de Freser), on s’associa a galena i calcopirita en les concentracions de reemplaçament de la pirita i l’arsenopirita; també, a

Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà).

61


Pirita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 18 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Pirita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat Vallès Occidental). A. c. 15 mm. Col. Josep Jurado. Foto Joaquim Callén.

Pirita. Mina «Ginebró», Darnius (Alt Empordà). Cristall d’11 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Pirita. la Vajol (Alt Empordà). Col. Folch. Foto Jordi Vidal.

Skutterudita. Mina «Eugenia», Bellmunt del Priorat (Priorat). A. c. 50 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Rammelsbergita amb baritina. Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà). A. c. 45 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.


Pearceita. Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà). A. c. 3 mm. Col. i foto Joan Abella.

Pirargirita. Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà). A. c. 12 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Pirargirita i calcopirita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat Vallès Occidental). A. c. 12 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.


ELS MINERALS

DE

CATALUNYA

pes. Hi ha una mostra d’aquesta localitat, classificada com a polibasita, que es conserva a les col·leccions de la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona. Z A la mina «Atrevida» de Vimbodí, associada a minerals d’Ag i a arsenurs de Ni-Co {Melgarejo}.

prisma [110], amb les cares laterals (pinacoidals de segon ordre i prismàtiques) desigualment desenvolupades, i també en macles segons [304] (0).  PIRARGIRITA (argent roig fosc) · Ag3SbS3 H A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, es van trobar cristalls prismàtics (fins d’1 mm) amb terminació romboèdrica, d’un color vermell fosc, quasi negre, amb calcopirita i calcita (0); la seva formació podria ser deguda a la sulfuració de l’argent natiu o bé de l’Ag procedent de la galena argentífera, en presència de Sb.

 PROUSTITA (argent roig clar) · Ag 3AsS3 H

A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en masses de color vermell-virolat sobre la galena. Z Ha estat citada a la mina «Atrevida» de Vimbodí, però aquesta cita és molt dubtosa.  STEPHANITA (psaturosa) · Ag5SbS4 H Z

En posseeixo un exemplar de Pomés. En el Museu de Ciències Naturals de Madrid, n’hi ha de la mina «Espejo» de Vimbodí, segons diu el Dr. Calderón en «Minerales de España».

Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). Z A la mina «Balcoll» de Falset, fou trobada en cristalls aplanats, amb argent natiu, acantita, pirita i calcita (0); també a Bellmunt del Priorat, amb calcita i quars, i a Vimbodí (0).

Mina «Balcoll», Falset (Priorat).

A la mina «Balcoll» de Falset, en petits cristalls (0).  POLIBASITA · (Ag,Cu)16Sb2S11

 TENNANTITA · (Cu,Fe)12As4S13

H A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en petites masses i cristalls tabulars de contorn hexagonal, fins de 3 mm de longitud. R Es trobà a Conflent (Civis, Seu d’Urgell), presentant-se’n en bolsades, amb siderita i quars; primerament aparegué compacta granular; però, més endavant, Mn. Norbert Font i Sagué, que anà a estudiar les mines, va trobar en un filonet de quars diversos cristallets exagonals tabulars, de color negre de ferro que, estudiats, confirmaren la classificació feta per anàlisi de les primeres mostres. El M.M. en posseeix un exemplar compacte i jo en tinc d’aquest i del cristal·litzat. Fou començada l’explotació d’aquest jaciment, però crec que fou abandonat, per no trobar-se mineral en quantitat suficient per a indemnitzar dels costosos treballs que exigia: puix com indicàrem abans, sembla que no es tracta d’un filó, sinó de bolsades que apareixen de tant en tant; i trobant-se les mines en la part enlairada dels Pirineus, sols pot hom treballar-hi durant el fort de l’estiu, ja que en la resta de l’any les neus i la baixa temperatura d’aquelles altituds, impedeixen el treball i el transport per complet. El Dr. Calderón en «Minerales de España», no cita aquest mineral sinó a Catalunya i d’aquesta localitat, amb referència a una petita nota que publicàrem, en el But. I. C. d’H. N., (any 1907, nº 2 i 3, al final de l’article «Recull de Minerals»), en tenir les primeres noves de l’existència del mineral. N. B.- El Sr. Folch té com a problemàtica la existència de la polibasita a dita localitat, segons resulta d’anàlisi per ell verificat. Diu tindrà que anotar-se com a duptós o suprimir-ho. La autoritat d’en Calderón té el seu

(Veure també: coures grisos). A l’obra tantes vegades citada «Minerales de España», diu el Dr. Calderón que sembla que hom pot tenir com a veres tennantites alguns dels coures grisos argentífers de la conca hidrològica del riu Freser (és el coure gris predominant a la mina «Casandra» de Ribes de Freser), que van associats a pirites més o menys arsenicals; a la R. Ac. C. i A. Barna., en tenen un exemplar, que es presenta amb altres minerals de coure i ferro, d’Anglès. A les mines de les Ferreres, a Rocabruna, amb barita. Z A la mateixa R.Ac.C. i A., hi ha exemplars de Vilanova d’Escornalbou, que va acompanyat també d’altres minerals de coure i ferro; i d’Ulldemolins, en el qual, demés d’aquells minerals, se’n troben altres de plom i zinc. A la mina «Atrevida» de Vimbodí, amb barita; i a la mina «Linda Mariquita» del Molar, amb calcopirita i barita. M

 TETRAEDRITA · (Cu,Fe)12Sb4S13

(Veure també: coures grisos). A les mines de la Bòfia, a Bagà; i a la pedrera de les Falgueres, als Hostalets de Balenyà, prop del límit amb Centelles {Mata}. M A l’Ins. G. i T., de Girona, hi ha un exemplar atribuït a aquesta espècie de coure gris, de Rocabruna; l’indiscutible competència científica del Dr. Cazurro que, amb tant afecte i assiduïtat, ha tingut cura de les col·leccions d’aquest Centre d’instrucció, per una porció de temps, no ens pot deixar dubte sobre la dita classiH

64


CLASSE II. SULFURS

I SULFOSALS

 JAMESONITA · Pb4FeSb6S14

ficació. A la R. Ac. C. i A. Barcelona, també es troba un exemplar procedent de la muntanya de Bassegoda. La tetraedrita és el coure gris predominant a totes les mines de la Vall de Ribes on es troben aquests minerals (excepte a la mina «Casandra» de Ribes de Freser), especialment a les mines «Fernanda» i «Tarragona». També, a la mina d’Espinosa, a Toses; i a les mines de les Ferreres, a Rocabruna. R A l’I.G.M.E. es troba un exemplar de la localitat d’Os de Civís, que probablement correspon a les mines de Bordes de Conflent, al NW de Civís (es van explotar l’any 1910, quan el Sr. Güell Sagas n’era el propietari), on es presenta massiva amb calcopirita als filons de quars i siderita i també en cristalls a les geodes de quars; i al Coll de Sert, a Toloriu, en un filó d’esfalerita {Mata} (10,0). Z Al barranc de Vilamanya, prop d’Escornalbou.

Segons exemplars que he vist en la col·lecció particular del metge de Barcelona, D. Baltasar Serradell, ha estat trobada a Blanes, província de Girona; a Villaler, província de Lleida; i a Bellmunt, província de Tarragona; totes es diu que són argentíferes. M Al terme de Toses: a la mina d’Espinosa (0), en plaques policristal·lines que cimenten les fissures provocades per l’encavalcament dels prismes de quars i en grups fibrosos constituïts per prismes aciculars ofegats dins el quars, i en una mina prop de Planès, acompanyada d’estibnita; també a la mina «Fecunda», vora el riu Rigard, on hi ha textures simplectítiques de jamesonita i estibnita substituint la berthierita {Moelo}; i a Ventolà, al terme de Ribes de Freser {Ayora}.  KOBEL·LITA · Pb22Cu4(Bi,Sb)30S69

 XANTOCONITA · Ag 3AsS3 Z

A la mina «Balcoll» de Falset, en petits cristalls, amb pirargirita (0).

M A la part antiga de la mina «Zaragoza», al N del Puig d’Estremera (terme de Queralbs), en petites inclusions dins la pirita i l’arsenopirita {Ayora}.

Sulfosals dels arquetips SnS i PbS

 MENEGHINITA · Pb13CuSb7S24 M A la mina «San Juan» de Queralbs, microscòpica i associada a galena i calcopirita, en les concentracions de reemplaçament de pirita i arsenopirita {Ayora}.

 BERTHIERITA · FeSb2S4 M A la mina «Fecunda», vora el riu Rigard, formant masses microcristal·lines constituïdes per plaques laminars allargades o bé en agregats al·lotròpics (0); i a les mines «San Juan», «San Martín» i «Rosita», entre la Collada Verda i Abella (0).

 PLAGIONITA · Pb5Sb8S17 R A Montenartró, al terme de Llavorsí, en agregats compactes, acompanyada de robinsonita i dadsonita (0).

 BOULANGERITA · Pb5Sb4S11

 RATHITA · (Pb,Tl)3As5S10

M A les mines «Fe» i «San Evaristo», prop de l’ermita de Sant Antoni, a Ribes de Freser (0), en masses fibroses i prismes automòrfics de secció ròmbica en l’esfalerita o en cristalls aïllats en el quars o els carbonats; a la mina d’Espinosa, a Toses, amb jamesonita; a la mina «San Juan» d’Abella, en inclusions dins la pirita i l’arsenopirita; a Planes i a les mines de les Ferreres, a Rocabruna. R A Montenartró (terme de Llavorsí), en un petit filó encaixat entre els esquists de l’Ordovicià (0).

H A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en mostres microscòpiques {Montoriol}.

 ROBINSONITA · Pb4Sb6S13 M A Ventolà i a les mines de l’ermita de Sant Antoni, al terme de Ribes de Freser; així com a la zona de la Collada Verda {Ayora}. R A Montenartró, al terme de Llavorsí, amb dadsonita i plagionita (0).

 CALCOSTIBITA · CuSbS 2 M

 TINTINAÏTA · Pb22Cu4(Sb,Bi) 30S69

S’ha citat a la Vall de Ribes, sense dades més concretes.

M A les mines «Lérida», prop de Vilamanya, i «Zaragoza», al N del Puig d’Estremera, al terme de Queralbs, en inclusions molt petites dins pirita i arsenopirita; i a la mina d’Espinosa, al terme de Toses.

 DADSONITA · Pb10+xSb14-xS31-xClx M A les mines « San Juan» i «San Martín» d’Abella, en petits grups fibrosos-aciculars a la superfície de les geodes de quars, de color gris metàl·lic amb irisacions blaves. R Es va intentar explotar a Montenartró, al terme de Llavorsí, on forma petits filonets amb altres minerals d’antimoni, que es troben recoberts de cervantita i bindheimita (0).

 ZINKENITA · Pb9Sb22S42

Aquest sulfoantimoniur de plom, és mineral que fins ara no ha estat citat sinó a Catalunya, dins d’Espanya; el doctor Calderón en «Minerales de España», ni sols en parla. En el M. M. i en la nostra col·lecció particular, n’hi ha exemplars provinents de Ribes, província de Girona; essent aurífers i argentífers, i procedent de Senet, província de Lleida, en posseïm també un exemplar en massa. M A les mines «San Evaristo» i «San Luis», prop de l’ermita de Sant Antoni, al terme de Ribes de Freser (0); a Planès i a la mina d’Espinosa, al terme de Toses; i a les mines «Rosalía» i «San Martín», prop de la Collada Verda, entre Pardines i Abella.

 EMPLECTITA · CuBiS2 M A la mina «Gerona» de Ribes de Freser, en plaques policristal·lines, amb digenita i or, que omplen les microfractures de les zones de contacte de l’arsenopirita (com en el cas de la bismutinita d’aquesta mina, apareix impregnant la fase de cimentació de la calcopirita).

 GALENOBISMUTITA · PbBi2S4 M Al Costabona, en petits cristalls aciculars fins de 3 mm dins el quars o bé en masses laminars fins de 5 mm, acompanyada de quars, esfalerita i, a vegades, scheelita (també s’ha trobat amb bismutinita), així com a la mina «Turón», al vessant d’Espinavell (0); i a la mina «Barcelona», a la Vall de Ribes, en petites inclusions a la pirita i l’arsenopirita {Ayora}.

Oxisulfurs  QUERMESITA (KERMESITA, pirostibina) · Sb2S2O M A la mina «San Martín» d’Abella, prop de la Collada Verda, amb estibnita, en taques de color vermell.

65


Pirargirita. Mina «Balcoll», Falset (Priorat). Cristall de 0,3 mm. Col. i foto Joan Abella.

Stephanita. Mina «Balcoll», Falset (Priorat). Cristall de 0,9 mm. Col. i foto Joan Abella.

Tennantita. Mina «Linda Mariquita», el Molar (Priorat). A. c. 5,5 mm. Col. Joan Viñals. Foto Joan Abella.

Xantoconita amb pirargirita, Mina «Balcoll», Falset (Priorat). Cristall de 0,5 mm. Col. i foto Joan Abella.

Tetraedrita. Queralbs (Ripollès). A. c. 63 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.


Berthierita amb cervantita (groc). Collada Verda, Pardines-Abella (Ripollès). A. c. 20 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Jamesonita. Vall de Ribes (Ripollès). A. c. 9 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Boulangerita. Planès (Ripollès). A. c. 9 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Zinkenita. Mines de Sant Antoni, Ribes de Freser (Ripollès). A. c. 60 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Quermesita. Mina «San Martín», Abella (Ripollès). A. c. 19 mm. Col. Agustí Aguado. Foto Joan Astor.


Classe III

Halurs


Clorargirita damunt baritina. Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà). A. c. 9 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Embolita damunt baritina. A. c. 9 mm. Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà). Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Fluorita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 16 mm. Col. i foto Joaquim Callén.

70


Fluorita. Mina Berta, el Papiol (Baix Llobregat). A. c. 90 mm. Col. Josep Jurado. Foto Joaquim CallĂŠn.


CLASSE III. HALURS Halurs simples anhidres

no sols es presentava en el filó del criader amb sulfurs, que sembla que han desaparegut, sinó també en les roques que li servien de caixa, fins a certa distància, encara que en forma imperceptible però comprovada pels anàlisis que donaren fins a 19 unces i 3 adarms d’argent per quintar de roca (la clorargirita d’aquesta localitat de l’Alt Camp és de color crema i es presenta acompanyada de quars i òxids de ferro, se’n troba un exemplar al Museu de l’ I.G.M.E. de Madrid). En la col·lecció particular de D. Lluís Mª Vidal, n’he vist un exemplar d’aquesta localitat. En tots aquests jaciments, sempre l’han trobada acompanyada d’argent natiu. A Bellmunt del Priorat, tant a la mina «Eugenia», amb pirargirita, galena i calcita, com a l’antiga mina «Ramona»; també a Falset {Folch}, com a la mina «Balcoll» (o «Argentífera»), en crostes primes damunt barita {Abella}.

 ANTOZONITA

És una varietat de fluorita, amb traces d’U (és radiactiva), de color violaci o blau fosc a quasi negre. Z A la galeria «Tacho» de la mina «Atrevida» de Vimbodí, acompanyada d’uranopilita (0).  CLORARGIRITA (cerargirita, querargirita) · AgCl

L’embolita (veure) és una varietat d’aquesta espècie. A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, amb galena argentífera. M Segons el Dr. Calderón («Min. España»), en la vall de Ribes, els coures grisos argentífers més rics, acostumen a estar recoberts de taques verdoses d’aquest mineral. Z Ha estat citat a diversos llocs: a Bellmunt i a Capafons i Prades, amb iodurs, segons Mallada («Exp.Map.Geol.España»); a Farena, diu el Dr. Calderón (obra citada), que en la mina «Estrepitus», en trobaren una gran bolsada, i que segons Esquerra, H

 EMBOLITA

És una varietat de clorargirita amb Br o de bromargirita amb Cl, amb una relació Cl:Br aproximadament igual a 1:1. Z En petita quantitat, a la mina «Eugenia» de Bellmunt, en crostes cristal·lines de color verd-groc, amb argent natiu, òxids de ferro i minerals de Cu; i a la mina «Balcoll» (o «Argentífera») de Falset, amb acantita i argent natiu o bé amb calcita, malaquita i òxids negres.  FLUORITA (fluorina) · CaF 2

L’antozonita (veure) és una varietat d’aquesta espècie. Es presenta en petits filons als voltants de Barcelona; a Pedralbes, en un clap de granit, és amorfa, semitransparent, blanca o verdosa, va acompanyada de petites taques de galena i de molibdenita (1,7); a Horta, cristal·litzada en cubs amb baritina (7,8); i a Sant Andreu de Palomar, sobre l’Hospital de Sant Pau, n’he vist mostres amb galena; al terme de Sant Fost de Capcentelles, prop de Can Donadeu, en un filó explotat per la baritina, es troba, amorfa també, blanca i verdosa, semitransparent i en petits cristalls amb galena, baritina, limonita i calissa, però en poca quantitat (a aquesta localitat, al costat de la mina «Teresita», fou descobert un gran filó de fluorita que s’explotà fins l’any 1972, l’anomenat pou Sant Jordi) (2,7,8,0); a Montornés, amorfa i cúbica, irisada amb galena i quars (7,8); a Sant Cugat del Vallés, en unes pissarres silúriques, n’hi ha un filó que arriba a tenir fins a 80 centímetres, no baixant generalment de 20, que és explotat per la fluorita i no per la poca quantitat que té de galena, barrejada amb baritina, calissa i òxid de ferro (7); al Bruc, es troba en massa de color rosat (2). El jaciment més important i notable és el del Papiol, es troba a uns 3 quilòmetres de la població (és la coneguda mina i pedrera «Berta», prop d’aquest poble però al terme de Sant Cugat del Vallès), a la carena d’un turó anomenat «Puig Pedrós», de formació arcaica; la gran massa de fluorita és travessada per petites vetes de galena, trobant-s’hi, encara que en petites quantitats, H

Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental).

72


CLASSE III. HALURS malaquita, atzurita, bornita, calcopirita i pirolusita; presenta diferents coloracions, blanca, verdosa, blava, rosada i violeta, i en la massa amorfa es presenten bonics cristalls de formes cúbiques i octoèdriques, més o menys perfectes no sols atreu l’atenció la quantitat de mineral, sinó d’una manera especial les cristal·lit-

zacions; Marcel Ribas Mateo, en va fer un estudi seriós, i diu que hi trobà cristalls octaèdrics perfectes; en menys quantitat, exaedres, els uns perfectes, i la major part combinats amb l’octaedre, o sia l’octaedre amb els angles sòlids truncats; i per fi alguns molt curiosos, uns que resulten octaedres tallats per un plano de sime-

Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental).

73


Fluorita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 80 mm. Col. Jordi Coca. Foto Joaquim Callén.

Fluorita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 9 mm. Col. i foto Joaquim Callén.

74

Fluorita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 50 mm. Col. Josep Jurado. Foto Joaquim Callén.


Fluorita. Pedrera «el Americano», Gualba (Vallès Oriental). A. c. 30 mm. Col. i foto Joaquim Callén.

Fluorita. Mina «María Magdalena», Ulldemolins (Priorat). A. c. 48 mm. Col. MM. Foto Joaquim Callén.


ELS MINERALS

DE

CATALUNYA

Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental).

tria; altres formats per un octaedre, en el qual un angle sòlid resulta fortament truncat, conservant les facetes de l’angle modificat; i per fi, es presenten altres cristalls, en els quals un dels angles sòlids és fortament truncat, conservant les quatre facetes corresponents a l’angle i els quatre que poden ésser anomenats equatorials, estan substituïts per petites facetes; diu Ribas Mateos, que els exemplars de les formes cristal·lines que acabem de descriure, formen part de la col·lecció mineralògica de la Facultat de Farmàcia de Barcelona (1,2,7,8,11,0).

Als filons hidrotermals de Singuerlín, a Santa Coloma de Gramenet, amb calcita, quars i galena; i a Torre Baró, en petits cristalls cúbics incolors a blanquinosos, amb barita {Coca/Vera}. Camí de Tagamanent, sobre Figaró, trobem la mina «Gato», on existeix un filó (d’uns 4-5 m de llarg) de fluorita molt fluorescent (0); a les mines de Sant Marçal de Montseny s’han trobat extraordinaris exemplars de cristalls cúbics, de color groc a verd (predomina aquest), i també blau, violeta i blanc, amb quars, calcopirita, calcita i barita (0) (algunes d’aquestes mines es troben al terme de

76


CLASSE III. HALURS clot d’aigua salada i a les parets i sostre boniques i capritxoses estalactites blanques com la neu (en el «Forat Micó» apareixien bons cristalls d’halita amb guix); són també notables les anomenades bòfies, o sien cavitats produïdes per la dissolució de la sal per l’aigua de la pluja, aigües que saturades de sal, passen per dessota de la muntanya, produint un regueró-torrent que va a desembocar al riu Cardoner. De temps antic atragué l’atenció de curiosos, geògrafs i naturalistes, aquesta muntanya de Cardona; en el segle XVIII, el cèlebre Bowles, ja en va fer una descripció molt interessant, havent-ne escrit molt diferents autors, com E. Sanchez, Vidal, Kaisser i altres. Així mateix, s’han tingut grans discussions sobre l’edat geològica de la seva formació. Dufrenoy la referia a la creta, com Delafosse; Maureta i Thos, si bé la referien a l’oligocènic, donaven una explicació, considerant-la eruptiva, que no podem admetre; Carez, Deperet i altres geòlecs francesos moderns la creien triàsica; però, avui, amb don Lluis Mª. Vidal, no podem dubtar que pertany a l’època oligocènica. Com es comprèn, en quasi tots els Museus i en moltes col·leccions particulars, n’hi ha exemplars (1,2,3), com en el Museu de Ciències Naturals de Madrid. Prop de Cardona, a Súria, apareix en la mateixa formació geològica (6,7); barrejada amb sals de potasi, com fa poc han descobert, segons direm més endavant; trobantse’n afloraments fins a prop de Manresa. A la mateixa província es troba a Cervelló amb argiles en una arenisca (6,7); als termes d’Olost i Santa Maria d’Oló (4,7); i a Sant Sadurní d’Anoia, en diversos llocs, en eflorescències entre argiles, principalment prop d’un pou avui tapat, d’on diuen que en treien en gran quantitat abans d’estancar-la (1). Són conegudes fonts d’aigua salada a Brocà, prop del riu Llobregat; a Santa Eulàlia de Riuprimer, a 3 quilòmetres al N. de Vich (4,7). A Gósol, n’hi ha grans bancs subterranis. A la mina «Emerika», de l’àrea Sallent-Balsareny, s’ha trobat halita força pura, de color blanc a gris. M En el terreny eocènic de Capdevànol i altres llocs d’aquesta província, brollen també fonts d’aigua salada (4,7). R Bancs subterranis a Pedra; vall de Rialp; Vilanova de la Sal i Foradada (4,5,7); i fonts salades a Sant Quintí i Cambrils, originant la d’aquest darrer lloc, l’anomenada riera salada, que va a parar al Segre (5,7); a Tragó s’extreu una sal negrenca; i a Gerri de la Sal, existeix una font molt abundosa, que per evaporació proporciona gran quantitat de sal, que no solament proveeix tota la comarca, sinó que és exportada als Pirineus francesos (7). Z Diu el Dr. Calderón (7), que de Tortosa en posseeix exemplars el Museu de Ciències Naturals de Madrid (seran de les salines marítimes que hi ha per allà a prop?); afegint que en la mateixa província abunden els manantials d’aigües salades, com entre Pradell i el Coll de la Eulàcia, a Falset; fent esment a l’ensems de les salines que per l’evaporació de l’aigua del mar es troben al Port dels Alfacs i Ballescar, prop la desembocadura de l’Ebre, com a Sant Carles de la Ràpita, on obtenen grans quantitats de sal que són exportades a l’estranger.

Viladrau); i a les pedreres de Gualba, en cubs transparents sobre la calcita (8,0). També, a Sant Climent de Llobregat, en cristalls cúbics incolors, amb barita i quars {Rosell/Vera}; i a Piera. M A Ossor (0,8), i a Anglès (2,8), es presenta cristal·litzada; segons Mallada; al Torrent de Gironella es veu un filó que té de 3 a 5 metres de gruix, amb galena quelcom argentífera, que aflora en més de 2 quilòmetres (7,8); i de Montseny, cúbica, amb oligist, baritina i altres minerals; en poca quantitat l’han trobat també a Cap de Creus, acompanyant altres minerals (6); i a Sant Hilari Sacalm n’hi ha en massa cristal·lina semitransparent, que en petites geodes conté cristallets cúbics (1). A la mina «San Ramón» d’Espinelves, massiva i poques vegades en cristalls cúbics de color verd blavós (0); també a la mina «San Miguel», de la mateixa localitat, en un gran filó, massiva i de color blanc, groc i rosat. A les mines properes a Sant Marçal de Montseny, però al terme de Viladrau, especialment a la part alta del Rigròs. També, a les mines de barita de Palafrugell i Mont-ras, en cristalls cúbics groguencs a quasi incolors, fins d’uns 8 mm d’aresta {Garrido}. Z L’han assenyalat a Porrera i a Bellmunt (7). També es coneix de Vilanova de Prades, fibro-sedosa (8). A la mina «María Magdalena» d’Ulldemolins, en cristalls cúbics de color groc (fins de 2 cm), amb barita i quars (0). A la mina «Atrevida» de Vimbodí, en cristalls cúbics blancs i semitransparents recoberts, de vegades, per hematites i acompanyats de calcita groquenca.  HALITA (sal gemma) · NaCl H Podem dir amb el Dr. Calderón (7), que una de les curiositats geològiques i mineralògiques més notables del món, és la formació de sal gemma de Cardona; forma una muntanya d’uns 180 metres d’alçada per uns 4 quilòmetres de circumferència en la base, apareixent en alguns indrets com si fos de neu o gel, amb la superfície rosegada per l’acció dissolvent de les aigües pluvials, que han ocasionat crestes i canals les més capritxoses. Generalment una petita capa d’argila o de terra vegetal, cobreix la sal, apareixent al descobert en els barrancs, presentant un front de més de 90 metres d’alt en el lloc anomenat «Sal roja», per tenir aquí quasi tota aquest color. A la zona més superficial, la sal és barrejada amb capes d’argila i amb guix cristal·litzat, que segons el mateix Dr. Calderón, passa a vegades a anhidrita; formant argiles i sal, llits o capes de diferents coloracions, rojenca, groga, blava, etc., amb plegaments curiosíssims, que Kaiser explica com a efectes de la dissolució de la base i la consegüent pressió en omplir les capes els buits produïts, tenint present la plasticitat dels bancs formats per la sal: a la part o zona més inferior, es presenta sola, compacta, cristal·lina i quasi sempre sense coloració, trobant-s’hi cristalls cúbics perfectes i transparents; alguns tenen petites inclusions d’argila i altres amb un nucli format per sal de color o per un altre cristall cúbic; alguns contenen inclusions líquides o gaseoses. Levy fou el primer d’esmentar els cristalls cúbics amb cares abombades i grosses bombolles mòbils d’aigua en el seu interior. Aquesta és la zona d’on extreuen la sal per al comerç, havent-s’hi construït un pou per a buscar les capes més profundes, pou que té ja avui 50 metres de fondària, amb diferents galeries o mines a banda i banda; la sal es presenta aquí tan dura, que per a trencar-la utilitzen la dinamita tallant-la després en blocs regulars per serres mogudes elèctricament. Com a curiositat hem de fer esment d’una cova formada dins de la massa de sal, l’anomenat «Forat micó», per parets i sostre del qual va regalant l’aigua que transpua de la superfície, formant a terra un

 IODARGIRITA · AgI H Prop de la pedrera «El Americano» de Gualba, amb argent natiu (0). Z Ha estat assenyalada per L. Mallada, i confirmada pel Dr. Calderón, en els seus dos treballs tantes vegades citats, a Capafons i Prades, com diguérem en tractar de la Querargirita, havent-se trobat amb els clorurs i argent natiu. A la mina «Eugenia» de Bellmunt del Priorat, disseminada en plaques relativament flexibles, de color gris, alterada per la llum.

77


Fluorita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 60 mm. Col. Josep Jurado. Foto Joaquim Callén.

Fluorita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 80 mm. Col. i foto Joaquim Callén.

78

Fluorita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat Vallès Occidental). A. c. 60 mm. Col. i foto Amadeu Triviño.


Fluorita. Sant Marçal (Vallès Oriental - Osona). A. c. 80 mm. MGB. Foto Jordi Vidal.

Silvina. Sallent (Bages). A. c. 60 mm. MGB. Foto Jordi Vidal.

Halita. Gerri de la Sal (Pallars Sobirà). A. c. 12 cm. MGB. Foto Jordi Vidal.

Iodargirita recobrint argent nadiu. Pedrera «el Americano», Gualba (Vallès Oriental). A. c. 22 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

79

Gearksutita amb fluorita i un cristall de calcita. Singuerlín, Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès). A. c. 40 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.


ELS MINERALS

DE

 SILVINA (SILVITA) · KCl

CATALUNYA

via ja fet l’anàlisi d’una mostra que li enviaren a fi de determinar la quantitat de potasi que pogués contenir. Aquest anàlisi, si bé li donà l’existència dels mateixos cossos que el nostre, no fou en la mateixa proporció, segurament per ésser aquella mostra recollida en la superfície, i l’examinada per nosaltres, obtinguda de més profunditat. Del què havem dit, resulta que la fórmula d’aquesta sal, és: ClK + ClNa + Cl2Mg + H2O, amb una petita quantitat de sulfat de calç (guix), i indicis de ferro, portant barrejada una mica d’argila. Diguérem allí, com repetim aquí, que aquesta fórmula no pot ésser referida a cap dels minerals de sodi i potasi que estan determinats. No a la sal gemma, ClNa; ni a la Silvina, ClK; com tampoc a la Carnalita, ClK + Cl2Mg + 6H2O. Si realment, doncs, els exàmens posteriors d’altres mostres confirmen els resultats obtinguts per nosaltres, fóra qüestió d’un mineral nou, i com a tal caldria donar-li un nom. En aquest cas, creiem que amb tot dret nosaltres podem fer-ho, per haver estat els primers que l’havem analitzat i determinat (almenys no ens consta res en contrari fins ara); nosaltres vam proposar el nom d’Almeraïta, dedicant-lo al Dr. D. Jaume Almera, com a testimoni d’admiració i reconeixement pels grans treballs que ha fet sobre la Geologia i Mineralogia de Catalunya, de tots ben coneguts. Aquesta sal, si més no en la mostra que ens serví per a fer els anàlisis indicats anteriorment, i en alguna altra que havem vist, es presenta en massa cristal·lina semitransparent, de color rosat generalment; sa duresa sembla ésser 2; el seu aspecte és molt paregut al de la Carmelita (és carnal·lita) de Stassfurt. Hi ha fundades grans esperances sobre els rendiments industrials que sa troballa pugui proporcionar, donada l’utilització, cada dia més gran, de les sals de potasi per a l’agricultura; a l’ensems de no existir a Europa altre jaciment que el citat de Stassfurt. Actualment, sembla que diverses Companyies estrangeres fan grans treballs de recerca, tenint concedides pertenències que en totalitat comprenen prop de 80,000 hectàrees, quedant dins dels seu perímetre, els termes de diverses poblacions, com són Súria, Cardona, Calaf, Pons i Balsany.

H

És present a tota la conca potàssica catalana, especialment a Súria (on la va trobar en J. Folch), a Cardona i a l’àrea de SallentBalsareny (per exemple, a la mina «Emerika», on forma capes de 8 a 20 m de gruix, alternades amb capes d’halita).

Halurs simples hidratats  BISCHOFITA · MgCl2·6H2O H Als jacimenbts potàssics de Sallent i Súria, amb carnal·lita. També podria trobar-se en altres localitats de la conca potàssica catalana.

Halurs complexes  ALMERAÏTA

En Ll. Tomàs fa una detallada explicació sobre el descobriment d’aquest mineral, que és una barreja de carnal·lita amb halita i altres substàncies, o bé una varietat de carnal·lita amb Na y menys aigua. H Tots els que estudiaren mineralògicament el jaciment de sal de Cardona, hi cercaren altres clorurs i sulfats, per tenir la convicció que s’hi havien de trobar per la naturalesa originària del mineral. L’origen d’aquest havia d’ésser indubtablement l’evaporació de les aigües d’un braç de mar tancat; i aqueixes aigües sempre porten en dissolució demés del clorur de sodi, altres cossos, principalment, compostos de potasi, magnesi i calci; creença confirmada pel que succeeix a Stassfurt. Doncs bé, demés del clorur de sodi, hi trobaren el sulfat de calç (el guix i l’anhidrita, segons el Dr. Calderón), però ningú, començant per mineralogista tan expert com Dufrenoy, no hi pogué trobar cap compost de potasi i magnesi. Naturalment consideraven que la mateixa cosa havia de succeir a Súria i altres llocs pròxims a Cardona, on aflora la sal, per la identitat de la composició geològica dels terrenys. Així quedà establert, quan fa poc, als darrers mesos de l’any 1913, es digué que havien estat descobertes sals de potasi a Súria; poguérem obtenir-ne una mostra, i amb el company D. Joaquim Folch i Girona, en férem l’anàlisi quantitatiu i qualitatiu. Donàrem compte dels resultats obtinguts a l’I. C. d’ H. N. en una nota publicada en el seu Butlletí, en el nombre de gener de 1914. L’anàlisi quantitatiu donà les proporcions següents: Clorur de potasi: 39.03 Clorur de sodi: 37.13 Clorur de magnesi: 15.12 Matèria insoluble: 2.65 Aigua i altres coses no determinants: 5.15 Àcid sulfúric: 0.92 TOTAL: 100.00 L’anàlisi qualitatiu concordà amb l’anterior, demostrant demés l’existència d’una petita quantitat de sulfat de calç, per combinació de l’àcid sulfúric ja determinat en l’anàlisi quantitatiu, com havem vist, amb una petita quantitat de calci no buscat en aquell; demés donà indicis de ferro, cosa que dóna la coloració rosada al mineral; i per fi, la quantitat de matèria insoluble trobada en ambdós anàlisis, creiem que és argila que porta barrejada; com ho creu també D. Antoni Ferran, professor de l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona, que amb anterioritat ha-

 CARNAL·LITA · KMgCl3·6H2O

(Veure també: almeraïta). En major o menor quantitat es troba a diferents jaciments de la conca potàssica catalana, com ara a Súria, a Cardona i a l’àrea Sallent-Balsareny (per exemple, a la mina «Emerika»), de color vermellós a rosat, en capes centimètriques, amb halita. H

 GEARKSUTITA · CaAl(OH)F4·H2O H

Es va trobar per primera vegada, durant la construcció dels fonaments d’un bloc de pisos, a Singuerlín, barriada de Santa Coloma de Gramenet, amb fluorita, en petites masses o nòduls de color blanc i totalment opacs, semblants al caolí. Moltes fluorites amb alumini estan classificades erròniament com a gearksutita.

Oxihalurs  CONNEL·LITA · Cu19Cl4(SO4)(OH)32·3H2O H

A les mines de Can Montsant, a Hortsavinyà, on fou descoberta per en J. Folch, en agregats radiats de color blau verdós, a les zones d’oxidació dels minerals de Cu.

80


Classe IV

Òxids i hidròxids


Cuprita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 4,5 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.

Cuprita. Mina «Linda Mariquita», el Molar (Priorat). A. c. 2,8 mm. Col. i foto Joan Abella.

Cuprita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). Col. Josep Jurado. Foto Joaquim Callén.

Cuprita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). Col. Josep Jurado. Foto Joaquim Callén.

Cuprita. Mina «Linda Mariquita», el Molar (Priorat). A. c. 2,8 mm. Col. i foto Joan Abella.


Cuprita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 10 mm. Col. Josep Jurado. Foto Joaquim Callén.


CLASSE IV. ÒXIDS Òxids de relació M:O ~ 2:1 i 1:1

I HIDRÒXIDS

M

D. Lluis Mª. Vidal en «Res. geol. min. Gerona», cita les localitats de Pardines, on es presenta amb calcopirita, siderosa i coure gris; i de Sant Pere d’Ossor, aquí acompanyada de calcosina i malaquita. Hi ha indicis a Sant Llorenç de la Muga {Mata}. R A la mina «Eureka» de la Plana de Mont-ros. En indicis, a Bordes de Conflent, a Farrera i a Soriguera. Z Al Molar, en crostes i capes concèntriques molt fràgils i de color negre, també en petites làmines irregulars, de color marró vermellós, amb barita; i a Bellmunt del Priorat. També a la mina «Atrevida» de Vimbodí, amb barita.

 CUPRITA · Cu2O H A la mateixa R.Ac. C. i A., n’hi ha un exemplar, amb mineral de coure i ferro, que diuen procedent de les muntanyes de Canet de Mar. A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en cristalls octaèdrics fins d’1 mm aproximadament, amb quars, fluorita, calcopirita i sulfats de coure i de plom. També a Sant Fost de Campcentelles, massiva, amb calcantita i malaquita; a les mines d’Hortsavinyà, com a mineral secundari (0); i a Martorell (0). R Segons el Dr. Calderón (Min.España), es troba a Maurràs; serà segurament Monrós: afegim que accidentalment es troba també en altres mines catalanes, sempre en poca quantitat. Així passa a la mina «Eureka» de la Plana de Mont-ros (0) i a les mines «Rosa» i «Ester» de la Torre de Cabdella, en masses de color vermell teula, amb hematites, bornita i calcopirita (0). També a Toloriu i a Os de Civís {Mata}. M A la mina de Can Llebró, a Sant Martí Sacalm. També ha estat citada a les mines de coure de Sant Llorenç de la Muga i de Rocabruna {Mata}. Z A la mina «Linda Mariquita» del Molar, amb barita, en cristalls octaèdrics fins d’1,8 mm, de color vermell sang i intensa lluïssor adamantina, translúcids a quasi transparents (0); i a la mina «Atrevida» de Vimbodí, en el filó de barita (0).

 ZINCITA · ZnO R

Al Pic de la Mina, al NW de Cóll, amb altres minerals de Zn {Mata}.

Òxids de relació M:O ~ 3:4  CREITTONITA (KREITTONITA)

És una varietat de gahnita, amb Fe, de color verd fosc.

 MASSICOT (MASSICOTITA) · PbO

En la R.Ac.C.i A. Barna., n’hi ha exemplars provinents de Mas Perera, Samalús, prov. de Barcelona; i d’Olot, prov. de Girona. No sabem que hagi estat citat de cap més localitat. H A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en agregats terrosos de color groguenc, com a recobriment de la galena (0); també a Martorell (0). Z A la mina «Atrevida» de Vimbodí, com a pols groga i en molt poca quantitat, amb cerussita, a les geodes de galena (0).

Mina «Victoria», Arres (Val d’Aran). R

A la mina «Victoria» d’Arres, on fou identificada per A. Álvarez, J. A. Camps i J. Montoriol, en cristalls octaèdrics i macles (llei de l’espinel·la), generalment més grans que els de gahnita, i també en masses granulars (0), amb moscovita, calcita i quars.

 TENORITA (melaconita) · CuO

 CRISOBERIL · BeAl2O4

H N’hi ha exemplars provinents de Gràcia (Barcelona), i de Súria, a la R.Ac.C. i A., Barna. A Hortsavinyà, amb altres minerals de Cu. Hi ha indicis a Argentona, a Sant Andreu de la Castanya i a la Garriga {Mata}.

M

En les pegmatites del Cap de Creus, en cristalls centimétrics d’hàbit tabular i desenvolupament idiomorf, de color verd-groc i amb els contorns molt deformats (0).  ESPINEL·LA · MgAl2O4

En la col·lecció mineralògica del Col. Salv., hi ha un exemplar de Robí-espinel·la, amb la procedència vaga de «Cataluña». H W. Meier (Kont.Tibid.), diu que en unes roques albítiques del turó de Castanyer del dit Tibidabo, es troba com un dels elements accessoris, espinella, en estat microscòpic; i que en el marbre metamòrfic de Gualba, junt amb altres elements microscòpics, hom pot veure uns octaedres del mateix mineral, de color verd.

Mina «Linda Mariquita», el Molar (Priorat).

84


CLASSE IV. ÒXIDS

I HIDRÒXIDS

M Les cites d’aquest mineral abunden més en aquesta província que en l’anterior. A Punta Espinuda, terme de Bagur, en la dolomia silúrica, se’n troba un filó irregular de dos a tres metres d’amplada, amb galena, pirita i cristalls cúbics d’oligist pseudomòrfic; en la part més alta el mineral apareix en cristalls disseminats en una massa argilosa (7,8); a Molí del Vent, terme de Palafrugell, a la mina Imant, n’hi ha amb granatita i hornblenda (7); i a Queralbs i Maranges, a la mina Centella, també associada als mateixos minerals que en la localitat anterior (10); a la mina de Can Serrat, terme de Sant Feliu de Buixalleu, es presenta en grans masses, amb minerals de coure i ferro (1); recorrent la part alta de les muntanyes del dit terme de Sant Feliu, anant cap a la casa dita Molí de Can Pons, en recollírem diversos trossos, que són magneto-polars, com sabíem que altres n’havien recollit, però a pesar de totes les averiguacions que havem fet, no ens ha estat possible averiguar el lloc del jaciment o filó d’on provinguin (1); de Susqueda en posseïm exemplars barrejada amb granatita (1); a Susqueda. A la vall de Riu (terme d’Oix), i a Sant Martí Sacalm; també a l’àrea del Riutort, a Camprodon {Folch}. R Al skarn de Moralets, a Senet, en masses i cristalls on dominen les cares de l’octàedre i del rombododecàedre, amb maghemita, pirrotina, quars, epidota i altres minerals; també a Malpàs. A Baén, a Jou i a Gerri de la Sal. A les Avellanes; i al Mas d’en Gósol, a Àger {Mata}. A la mina «Preciosa Pepita» de la zona de Liat, amb pirrotina i arsenopirita {Ovejero}; a la mina «Susana» de Liat, en cristalls octaèdrics, petits i molt negres, amb hematites i amfíbols {Garrido}; i a les mines de la Reparadora, al SE de Liat. Z A la mina de Collblanc, a Riudecols {Mata}; al Mas Olivera, al terme de Reus; a les Borges del Camp (10); també a Alforja. A Porrera i a Ulldemolins. També a Prat de Comte {Mata} i a Vimbodí {Folch}.

En aquestes referències no queda clar si es tracta d’espinel·la pròpiament dita o d’una varietat seva o d’una altra espècie del mateix grup. Sí es pot confirmar l’existència de la varietat anomenada picotita (veure).  GAHNITA (espinel·la de zinc) · ZnAl2O4

La creittonita (veure) és una varietat d’aquesta espècie.

Mina «Victoria», Arres (Val d’Aran). M R

S’han trobat petits cristalls al Cap de Creus (0). A la mina «Victoria» d’Arres, on fou identificada per J. Closas i Miralles (l’any 1949), de color gris blavós a gris verdós més o menys foscos, en cristalls octaèdrics simples o en macles segons [111] (llei de l’espinel·la) i en agregats granulars, amb quars i altres minerals (0).  HAUSMANNITA · MnMn2O4 M A les mines de Mn que hi ha als voltants de la Tossa d’Alp, als termes d’Urús, Das i Alp, en petites quantitats.

 MAGNETITA (pedra imant) · FeFe2O4

(Veure també titanomagnetita). Dita també pedra imant, per la propietat que té de fer desviar l’agulla imantada, i atraure la llimalla de ferro, si és magnetopolar. H Segons el Dr. Calderón (8), les mines de Vallcarca i Figueró, explotades per la companyia anomenada «Marte», proporcionaven material per a diversos alts forns establerts als voltants de Barcelona; Maureta i Thos (15), ja fan esment del filó de Vallcarca: constituint filons de poca importància l’havem trobada a Riells i Orsavinyà, havent-n’hi trossos que són magneto-polars en aquesta darrera localitat (1); també l’han citada a Montmany, constituint un dipòsit d’un metre de gruix (7,10). En Folch i Girona l’ha trobada al Tibidabo. Constituint un dels elements, quasi sempre microscòpics, de roques cristal·lines, ha estat assenyalat en diferents roques del Tibidabo, en especial a Sant Pere Màrtir; a Gualba; i a Martorell (7,9,18); en l’estudi fet per D. Ramón Adán de Yarza de les roques recollides pel Dr. Almera per a la formació del mapa geològic de la província de Barcelona, en una de Premià de Dalt, que determinà com a epidotita (porta el nº 99), és assenyalada la magnetita junt amb altres elements microscòpics; en algunes volcàniques de la prov. de Girona, també es presenta amb bastanta abundor (16). També existeix a Sant Gervasi, a Barcelona {Folch}.

 MINI · Pb2PbO4 H A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, amb cerussita i galena. M Ha estat trobat, encara que en molt poca quantitat, en les mines de plom explotades a Anglès; en posseïm una mostra en la nostra col·lecció (es refereix a la mina «Carlota» d’Anglès, amb galena). Z A les mines del Mas d’en Mestre, a Alforja, amb cerussita i galena. A la mina «Atrevida» de Vimbodí, terrosa i en poca quantitat, amb cerussita, a les geodes de galena (0); i també a Bellmunt del Priorat (0).

 PICOTITA

És una varietat de l’espinel·la, amb Cr i també Fe substituint parcialment el Mg i l’Al, respectivament, de color negre o quasi negre. M La picotita, es troba en grans irregulars i cristalls octoèdrics amb l’oliví, en les roques volcàniques de la prov. de Girona, especialment a Adri, i en el corrent basàltic del molí d’En Pons, terme de Sant Feliu de Buixalleu; en parlen les obres «Form. vol. Gerona» i «Min. España»; en tenim exemplars en la nostra col·lecció. R A Les.  TITANOMAGNETITA

És una mescla de magnetita i ulvöspinel·la. D. L. Fernandez Navarro, encarregat de l’estudi de la part petrogràfica en l’obra «Form.vol.Gerona», diu que la riacolita que es troba a Roca Negra, Santa Pau, Olot, va acompanyada, formant roca amb ella, de la titanomagnetita, en trossos de color

Pedrera «el Americano», Gualba (Vallès Oriental).

85


Crisoberil. Cap de Creus (Alt Empordà). A. c. 60 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Creittonita. Mina «Victoria», Arres (Val d’Aran). A. c. 16 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Gahnita. Mina «Victoria», Arres (Val d’Aran). A. c. 6 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.

Gahnita. Mina «Victoria», Arres (Val d’Aran). A. c. 12 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Magnetita. Pedrera «el Americano», Gualba (Vallès Oriental). Col. Marçal Vera. Foto Joaquim Callén.


Mini amb cerussita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 15 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.

Bindheimita. Vall de Ribes (Ripollès). A. c. 26 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Mini. Mina «la Cresta», Bellmunt del Priorat (Priorat). A. c. 5,5 mm. Col. i foto Joan Abella.

Arsenolita. Queralbs (Ripollès). A. c. 28 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

87

Estibiconita amb estibina. Abella (Ripollès). A. c. 30 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.


ELS MINERALS

DE

negre brut, més brillants en les superfícies fresques; i el Dr. Calderón, en «Min.España», en parlar-ne, afegeix que, segons Lacroix, aquesta associació, és coneguda dels volcans de la meseta central de França.

CATALUNYA

pon a les masses compactes i el d’ocre roig (o ocre vermell) a les masses terroses, mentre que els agregats de cristalls laminars es denominen hematites especular (o especularita). La martita (veure) és una varietat pseudomòrfica de la magnetita. El mineral de ferro és abundant a Catalunya, havent-n’hi algun jaciment de relativa importància explotat industrialment; en sa major part, està representat aquell metall per l’hidrat, la limonita; l’oligist, que havem de creure que primitivament va constituir les masses més importants, avui sols es troba en petita quantitat, per haver-se convertit en limonita i altres minerals de ferro, com el carbonat, per l’hidratació i altres reaccions naturals, el procés de les quals desconeixem; acompanyant, doncs, la limonita i altres minerals de ferro i en petits filons, es troba en diferents llocs; per això no donarem compte sinó dels jaciments més importants o que ofereixin alguna particularitat. H D. Francesc Novellas diu que li foren donades per al seu examen, unes mostres d’oligist, formades per aglomeracions de petits cristalls, quasi microscòpics, de la varietat dita especular, provinents de Castellar de N’Huc (9), remarcant-se per portar un d’ells adherits fortament a la superfície, dos trossos de pedicle pertanyents a un equinoderm, i estar la massa formada també per ferro oligist ben pur i ésser d’estructura netament cristal·lina; i si és freqüent trobar fòssils compostos de pirita i més freqüentment de limonita, no ho és que siguin d’oligist. Com es compendrà, citem aquest fet purament com a curiositat científica. Al Figueró, creuant el terreny triàsic, es troba algun filonet d’oligist en massa compacta (1); també es troba, en massa i terrós, en el gran jaciment de mineral de ferro que hi ha entre Pineda i Malgrat (1,10) (a les mines de Can Palomeres); són coneguts exemplars d’ocre roig, amb argila, de Gràcia, barriada de la Salut, Barcelona (2); podent-se citar també de Berga i Llinàs (4); de Pla de Muixaró i Gabarrós, terme de Brocà, on es presenta micaci: d’Orsavinyà; de Sarrià; Sant Julià de Cerdanyola i Falgàs (10), i de l’Ametlla (3). A Montjuïc, a Sant Pere Màrtir i a la mina de Can Xirot, prop del Parc Güell, a Barcelona; també a Santa Coloma de Gramenet. A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès; i al Turó de Montcada, a Montcada i Reixac. També, a Sant Fost de Campcentelles {Folch}, al Coll de la Creueta (0), i a les mines de Bruguers, al terme de Gavà. M Com diu el Dr. Calderón (10), la Vall de Ribes és una de les comarques dels Pirineus més riques d’aquest mineral de ferro (a la mina de Can Paloca es troben ocres aurífers de ferro); trobantse en filons en el granit o en els pòrfids: així es troba a Roques Blanques, estenent-se fins més enllà de Queralbs; presentant-se aquí amb manganès, mispíquel i pirita, i essent quelcom aurífer i argentífer (7); diu el mateix Dr. Calderón (10), que és curiosa l’hematites roja del Valle del Rin (deu ésser «Vall de Riu», dient «Rin», per errada d’impremta), que’s troba en la granulita en forma de matèria polsosa i homogènia, explotada per a la preparació del color dit roig Wandick, indústria única fins ara a Espanya; a la muntanya de Montdevà, terme de Sant Llorenç de la Muga, on en el pòrfid hi ha crestons del mineral, amb ganga de quars (8,10); es troba en la varietat micàcia, en Les Tosses, de la citada vall de Ribes, prop de la carretera de Puigcerdà (7); al terme de Sant Martí de Buixalleu (1); i al terme de Tossa (6,10); en algunes roques basàltiques es troba en les esquerdes que s’hi presenten (10); es coneix a Sant Julià de Llor; i de la serra de Sant Miquel, Girona (6); de Cadaqués amb limonita (6,10) (a la Muntanya Negra); de Bagur (4); i de Pals (8,10); d’Esponellà (8); podent-se recollir a Setcases un ocre roig aurífer (1); final-

Òxids de relació M:O ~ 2:3  ARSENOLITA (arsenita) · As2O3

No tinc altra nova de l’existència d’aquest mineral a Catalunya, que la que em donà el jove i entusiasta mineralogista, que ja he citat alguna altra vegada, D. Joaquim Folch i Girona; aquest la trobà en una mina de Mispíquel a Queralbs; diu que’s presenta a la superfície en masses compactes de color verdós, essent amb seguretat producte de la descomposició del mispíquel. Seria possible que existís en algun dels altres jaciments de minerals arseniosos que hi ha a Catalunya, per descomposició d’aquests, com ha estat comprovat en altres llocs, havent passat desaparcebuda aquí la seva existència, per ésser mineral poc conegut i sense aplicacions industrials. M Tal com pensava en Ll. Tomàs, es troba a quasi totes les mines d’arsenopirita de la Vall de Ribes. Es va descriure per primera vegada a la mina «Teodora» de Queralbs (0) {Folch}. També, a la mina «San Ignacio» de Setcases, en petits agregats botrioïdals de color blanc, amb arsenopirita. Z A la mina «Atrevida» de Vimbodí, en petits octàedres de color blanc, amb tonalitats groguenques o rosades, que s’agrupen en agregats paral·lels.  BINDHEIMITA · Pb2Sb2O6(O,OH) M En algunes mines de la Vall de Ribes (0), on forma masses o crostes de color groc, amb cervantita, com és el cas de la mina «Maura»; i a la mina «Rosalía» de Pardines (0). R A Montenartró, al terme de Llavorsí (0).

 BIXBYITA · (Mn,Fe)2O3 M En el M. M. n’hi ha un exemplar en massa, procedent de Ribes. Es la primera i única cita feta fins ara d’aquest mineral, a la Península Ibèrica.

 CORINDÓ · Al2O3 H W. Meier (K. Tibid.) cita aquest mineral com un dels elements microscòpics de les roques cordierítiques del Tibidabo: i el Dr. Calderón en «Minerales de España», diu que ha estat citat l’Esmeril de la província de Barcelona, però sense donar detalls, al menys que ell sàpiga.

 ESTIBICONITA (estiblita, estibiconissa) · SbSb2O6(OH)

(Veure també: rivotita). Es coneguda de Ribes, d’on n’hi ha exemplars en la col·lecció M. M. i en la meva particular; en un exemplar que posseïm d’estibina o antimonita d’Abella, n’hi ha recobrint-la en part. El Dr. Calderón en «Min.España», diu que el Museu de Ciències Naturals de Madrid rebé una petita mostra d’antimonita de Setcases, del Sem. Con., que en una de les seves vores presenta un producte d’alteració groguenc, qualificat d’estibiconissa, i que sembla que ho és en realitat. R A Montenartró, al terme de Llavorsí, amb altres minerals d’antimoni (0). També al Coll de Sert, a Toloriu {Mata}. M

 HEMATITES (oligist) · Fe2O3

El nom d’oligist és obsolet com a nom d’espècie (s’aplica sobretot als cristalls grans), el d’hematites roja (o ferro roig) corres-

88


CLASSE IV. ÒXIDS

I HIDRÒXIDS

 MAGHEMITA · Fe2O3

ment, a Rocabruna, es presenta en massa (1,10) (a les mines de les Ferreres). A Sant Martí Sacalm i a Osor; també a Santa Coloma de Farners, en petits cristalls tabulars, amb ortòclasi i quars {Vera}. També, a la serra de Costabona, en làmines de formes cavernoses i massiva, de color negre i associada amb limonita; a la mina de les Set Fonts, a la Tossa d’Alp; i a Celrà. R En aquesta província tenim noves d’haver-lo trobat el distingit botànic català Dr. D. Manuel Llenas, en les seves excursions en cerca de plantes, en la Vall d’Aran, a Port d’Uret, Montgarrí (es tracta del Pòrt d’Urets, i en realitat es troba vora el llac de Montoliu), en massa cristal·lina irisada (2); a Ager, al vessant meridional del Montsec, es presenta en les calisses aptienques una bolsada d’hematites roja, molt pura (11). A les mines de Coma Baró, a Adons; al Pla de la Cabana, a Caldes de Boí; a Senet i a Viu de Llevata. A Toloriu, a la Vansa, a Montanissell i a Tost. A les mines «Rosa» i «Ester» de la Torre de Cabdella, i a la mina «Rovellosa» de Mont-ros. A la mina «La Manresana» de Gerri de la Sal; al camí de la mina «Solita» de Peramea, en cristalls aplanats sobre les pissarres i com a ocre aspàrtic; també a la serra de Màniga, al terme d’Alins; a Llessui i a Tavascan.

H Al Tibidabo, massiva i de color gris fosc {Tomás}; a Bagà (0); a Hortsavinyà; a Gualba i a Vallcàrquera. M A la Tossa d’Alp i a Talltendre; a la serra de Costabona i a Setcases (0); a Sant Feliu de Buixalleu i a Sant Martí Sacalm. També a la vall de Riu, al terme d’Oix. R Al skarn de Moralets, a Senet; a Cortàs; prop del Mas d’en Casal, a Àger; i a Llessui (0). Z A les Borges del Camp i a Ulldemolins.

 MARTITA

És una varietat de l’hematites, pseudomòrfica de la magnetita. En estudiar diversos cristalls que tenim a la nostra col·lecció recollits a Begues, entre alguns de pirita, en trobàrem uns quants que sense cap dubte cal considerar com pertanyents al mineral designat amb aquest nom: són petits octaedres perfectes de color negre de ferro en el seu interior, recoberts d’una capa rogenca; la seva forma i dimensions són com els de pirita citats en el lloc corresponent. Alguns autors consideren la martita com un cas de dimorfisme de l’òxid de ferro, cristal·litzant l’oligist en el sistema romboèdric, i aquella en el cúbic, mentre altres creuen que no és sinó una pseudomòrfosi de la magnetita en oligist: però la circumstància d’haver trobat aquells cristalls entre els de pirita, fa que m’atreveixi a creure que també podria tractar-se, almenys en aquest cas, d’una pseudomòrfosi de la pirita en oligist. Així com és molt freqüent la conversió de la pirita en limonita, no cal veure inconvenient que en determinades circumstàncies es converteixi en oligist, cosa que realment passa algunes vegades; així diu el Dr. Calderón, en tractar de la pirita, que estudiant Fernàndez Navarro algunes pirites bacil·lars de Biscaia i Guipúzcoa, entre aquestes unes de recollides a Mondragon, fa notar que’s transformen en pols roja d’oligist i no en limonita; i cal recordar que la pirita també cristal·litza en el sistema cúbic com la magnetita, presentant-se moltes vegades també en perfectes octaedres, com passa a Begues mateix: donant, finalment, més força a aquesta opinió el fet de no haver estat mai citada de Begues la magnetita i sí solament la pirita.

Gerri de la Sal (Pallars Sobirà).

A Arres, a Bossòst i a les mines de Liat. També a l’Ingla de Dalt, al terme de Bellver, micaci i molt lluent {Mata}. Z Podem citar-lo de Prat de Compte (5,7); de Tesas de Bonança; del Vendrell, on n’hi ha un jaciment que té un gruix variable de 1 a 6 metres; de Requesens; i Molà de Falset (7,10); de Fonscalda (7); i de Poblet (2); a l’Espluga de Francolí es troba en forma d’ocre terrós (1). A la mina «Atrevida» de Vimbodí, amb limonita i quars al filó de barita i amb pirita a la zona d’oxidació. A la mina del Collet de les Moletes, a Escornalbou; també a Alforja, a l’Argentera i a la Selva del Camp. A Bellmunt del Priorat i a Falset.

 PARTZITA · Cu2Sb2(O,OH) 7 R Al Coll de Sert, a Toloriu {Mata}. És possible que aquesta referència sigui la mateixa que la de rivotita (veure), que en Ll. Tomàs cita com trobada al Cadí i al Pont de Bar, ja que es tracta d’una massa amorfa de color verd-groc a verd fosc de la mateixa duresa.

 ILMENITA (ferro titanat) · FeTiO3  RIVOTITA

Aquest mineral sols és conegut fins ara a Catalunya com formant part dels elements microscòpics d’algunes roques eruptives. H D. Ramón Adam de Yarza, en un estudi de les roques eruptives de la província de Barcelona, (But.Soc.Geol. France,vol.26,any 1898,pàgs 832,837,838 i 839), l’assenyala en diverses d’elles, entre altres, en una pegmatita del Montseny; en diabasses de Santa Creu d’Olorda, Molins de Rei i Tibidabo; en una porfirita quarsífera que travessa el granit a l’E.del Besòs; i en una porfirita diabàsica del citat Santa Creu d’Olorda. W. Maier (Kont.Tibid.), també l’assenyala en algunes roques del Tibidabo. També a Sant Pere Màrtir. M A les pegmatites del Cap de Creus. R Als voltants de la boca sud del túnel de Vielha, on sembla trobar-se en cristalls romboèdrics més o menys tabulars, amb predomini de [10-11] i [0001], amb quars, albita i titanita {Garrido/ Moreno V.}.

És una mescla de malaquita i estibiconita. Segons Lapparent i P. Groth, antimoni-carbonat de coure hidratat. Aquest rar mineral no ha estat citat fins ara sinó de Catalunya. Pes específic, 3,55 a 3,62; duresa, 3 a 4; substància amorfa, opaca, de fractura desigual, i color verd-groguenc o grisverdós fosc. Fou trobat per D. Lluis Mª. Vidal en petites masses irregulars, diseminades en una calissa blanca-groguenca, en els vessants occidentals de la serra de Cadí; creu ell que es una alteració d’un coure gris: en posseeix exemplars, i en tenim donats per ell, havent-n’hi també en el M. M. i en el de Ciències Naturals de Madrid, segons el Dr. Calderón. A l’I.G.M.E. de Madrid hi ha un exemplar que porta per localitat Pont de Bar, i també n’hi ha a la col·lecció Folch, és un exemplar de la mina de Serra Mata, que sembla ser efectivament una barreja de malaquita i estibiconita.

89


Hematites. Castellar de n’Hug (Berguedà). A. c. 55 mm. Col. MMC. Foto Joaquim Callén.

Maghemita. Costabona (Ripollès). A. c. 60 mm. Col. MMC. Foto Joaquim Callén.


Ilmenita. Túnel de Vielha, Vielha e Mijaran (Val d’Aran). A. c. 4 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.

Valentinita amb estibina. Collada Verda, Abella (Ripollès). Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Valentinita. Collada Verda, Abella (Ripollès). A. c. 9 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.

Valentinita. Collada Verda, Abella (Ripollès). Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.


ELS MINERALS

DE

CATALUNYA

R

Aquesta és la primera i única cita feta a Espanya d’aquest mineral. D. Joaquim Folch i Girona l’ha trobat a Güell d’Hornos (és Uelh de Horno), prop de Viella, en unes pissarres metamòrfiques, en petits cristalls de color blau fosc, implantats sobre una quarsi-

També podria tractar-se de partzita (veure), citada a Toloriu {Mata}.  VALENTINITA · Sb2O3 M A les mines d’estibnita que hi ha prop de l’ermita de Sant Antoni, al terme de Ribes de Freser, i a les que hi ha entre la Colla-

Abella (Ripollès).

da Verda i Abella, on forma petits cristalls prismàtics (0); també a Pardines (0), Planès i Planoles.

Òxids de relació M:O ~ 1:2  ANATASA (octaedrita) · TiO2 H Hi ha indicis a alguns dels jaciments de bauxita, sobretot als termes de Mediona i la Llacuna {Mata}.

Uelh de Horno (Val d’Aran).

Túnel de Vielha (Val d’Aran).

92


CLASSE IV. ÒXIDS

I HIDRÒXIDS

ta amb altres cristallets de quars hialí: en tenim en la nostra col·lecció. Aquest jaciment es troba al vessant NW de la serra d’Horno, al terme actual de Vielha e Mijaran; els cristalls són petits, de 0,5 a uns 2 mm, i es troben implantats en el quars, aïllats o en grups disseminats, de color blau fosc a blau-negre; hi predominen les cares de la bipiràmide tetragonal [111] (els esglaons horitzontals típics d’questes cares són deguts a la presència d’altres bipiràmides [hhl]), sovint amb les puntes truncades pel pinacoide basal [001], i de vegades amb la bipiràmide tetragonal [101] i d’altres [h0l] (0). Es troben cristalls semblants també al SE de l’esmentada serra, als voltants de la boca sud del túnel de Vielha (0), i a Espot, dalt de les pistes (0). Z A Prat de Comte, amb magnetita {Mata}.  BRANNERITA (U,Ca,Y,Ce)(Ti,Fe) 2O 6 R Fou trobada en les anàlisis fetes per la Junta de Energía Nuclear a Ras de Conques, a l’W d’Ars, en unes mineralitzacions situades al Devonià, amb òxids de Fe, calcita i quars.

Uelh de Horno (Val d’Aran).

 CERVANTITA · SbSbO4

Creiem amb el Dr. Calderón «Min.España», que, encara que no l’han citat concretament de Catalunya, es troba amb seguretat en alguns dels jaciments antimonífers coneguts; i potser calgui referir realment a aquesta espècie, alguna de les poques cites fetes de l’hidrat, o sia, l’Estiblita o Estibiconissa, de que ens ocuparem en el seu lloc. M A diverses mines d’estibnita d’Abella (0), de Pardines (0), de Toses i de Ribes de Freser (0). R Al Coll de Sert, a Toloriu {Mata}; i a Montenartró, al terme de Llavorsí (0).

 CARBURANS

Nom donat a les barrejes carbonoses, més o menys oxidades, que contenen pechblenda i minerals secundaris d’U, com a producte de l’alteració supergènica de la uraninita. R A la mina «Eureka» de la Plana de Mont-ros, encaixats en els nivells triàsics, en pissarres, de color negre (0).  CASSITERITA · SnO2 H Sols podem citar sa existència a Catalunya, com a curiositat científica.

 COLUMBITES i TANTALITES

Aquests minerals formen una doble sèrie isomorfa d’òxids de Nb o Ta i Fe o Mn. A les columbites predomina el Nb: ferrocolumbita (Fe>Mn) i manganocolumbita (Mn>Fe), mentre que a les tantalites predomina el Ta: ferrotantalita (Fe>Mn) i manganotantalita (Mn>Fe). En general, la ferrocolumbita i la ferrotantalita són les espècies més abundants. Per a determinar de quina espècie en concret es tracta són necessàries unes acurades anàlisis. Cap de Creus (Alt Empordà).

Mn. Norbert Font i Sagué, en un estudi que féu del jaciment de blenda i galena de Sant Pere Màrtir, sobre Pedralbes, Tibidabo, Barcelona (But.I.C.d’H.N.,any 1905,nos 3 i 4), digué haver-ne trobat alguns cristalls, amb altres més abundosos de magnetita, en una porfirita que travessa un gran apuntament de granit que allí existeix: havent confirmat la seva existència el Dr. Ramón Adam de Jarza (But.Soc.Geol.France,vol.26,any 1898, pàg. 835); i posteriorment W. Meier (Kont. Tibid.). M Al Cap de Creus, en cristalls fins de més d’1 cm, generalment maclats, amb altres minerals constituents de les pegmatites (0).

Cap de Creus (Alt Empordà).

93


Anatasa. Uelh de Horno (Val d’Aran). A. c. 6 mm. Col. i foto Joan Astor.

Anatasa. Túnel de Vielha, Vielha e Mijaran (Val d’Aran). A. c. 4 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.


Anatasa. Túnel de Vielha, Vielha e Mijaran (Val d’Aran). A. c. 5 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.

Anatasa. Espot (Pallars Sobirà). Col. i foto Amadeo Triviño.

Anatasa. Túnel de Vielha, Vielha e Mijaran (Val d’Aran). A. c. 3 mm. Col. i foto Joaquim Callén.

Cassiterita. Cap de Creus (Alt Empordà). A. c. 13 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Cassiterita. Cap de Creus (Alt Empordà). A. c. 10 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.


ELS MINERALS

DE

M A les pegmatites del Cap de Creus, en cristalls tabulars prismàtics (fins d’1 cm de llargada) que, majoritàriament, segueixen la superfície d’exfoliació de les moscovites, de color negre-vermellós (0), que corresponen a membres intermedis (amb predomini de Nb i quantitats variables de Ta).

Com a pirolusita dendrítica es pot trobar a molts indrets de Catalunya, tot i que es possible que hi hagi casos en què en realitat es tracti d’altres òxids de Mn. H Com diu el Dr. Calderón, acompanya al mineral de coure a Orsavinyà (1,10): i segons el mateix autor, en el Museu de Ciències Naturals de Madrid, n’hi ha exemplars en massa quelcom terrosa, de Pineda (10): segons D. Marcelí Ribas Mateos (13), en el Turó «Puigpedrós» de Papiol, es presenta en petits nòdols o masses concrecionades, introduïdes en el quars i en dendrites acompanyant la fluorina (es tracta de la mina «Berta») (0): a Montcada ha estat trobat en forma esponjosa (2). A la mina del torrent del Bosc del Xincó, a Santa Coloma de Gramenet; a la mina de Can Margarit, a Gavà {Folch}; i al Turó de Montcada, a Montcada i Reixac, en cristalls amb calcita (20,0). M Sembla que abunda més en aquesta província que en l’anterior. Es citat: de Sant Hilari Sacalm, en petites bolsades (7,10); del terme d’Alp, en massa; havent produït, la mina «Roberto des Alps», 16 tones l’any 1899 (2,10); en el terreny silúric de les muntanyes de Das, Cerdanya, es presenta en bolsades dins de calisses, donant un promedi de 68 % de manganès (4,7): es coneix de La Selva (2,3,7): i segons Ribas Mateos, es troba en les mines de galena de Palafrugell i en les de galena i baritina d’Anglès; aquesta cita és comprovada per D. Joaquim Folch i Girona (6,10). Els jaciments més importants d’òxids de Mn eren els localitzats al vessant N de la Tossa d’Alp, als termes d’Urús, Das i Alp, que tenen continuació cap al vessant S, al terme de Bagà; en uns dipòsits majoritàriament formats per bossades, entre les calcàries del Devonià {Mata}; amb pirolusita i altres minerals de Mn, i també de Fe. A Colera i a la mina «Lanza» de Darnius. A Rocabruna i a la Vall de Ribes. A Osor i a Sant Martí Sacalm. També, en forma dendrítica, a la mina «Vagilada» de Bonmatí (0) i a Palau-saverdera (0). R A Coll d’Amat fou intentada l’explotació d’una mina d’aquest mineral (7,10); i D. Lluis Mª. Vidal, l’ha citat també de Lavançà (12). A Cortàs (10), a Ordèn i a Talltendre; també a Ardòvol. A la mina «San Esteban» de Mont-ros; també a la Torre de Cabdella i a la Plana de Mont-ros. A la mina «La Manresana» (on cap a l’any 1944 s’explotà una bossada de pirolusita), a Gerri de la Sal, prop de l’ermita de la Mare de Déu d’Arboló, en els nivells calcaris del Devonià, amb altres minerals de Mn (0); prop del Montorroio, al NW de Llessui, entre calcàries rogenques del Devonià {Mata}; a Alins i a Peramea. També a Cóll i a Colldarnat. Z Les arenisques roges d’aquesta província, contenen petites bolsades de pirolusita, així: a Serijon de Xampanyal, N. de Maspujals (3,7); entre Castellvell i Aleixar, presentant-se en aquesta darrera localitat, en les mines «Casualidad» i «Segunda Casualidad», en nòdols en la calissa compacta que està en contacte amb la citada arenisca (0,7,10); a Salomó, n’hi ha petites vetes i nòdols que omplenen els buits de les calisses cretàciques (7,10); a La Figuera, es troba concrecionada (10), formant important filó que, segons noves de D. Joaquim Folch i Girona, intentaren explotar: també l’han citat de Puig Aguilar (7). En una mina prop de la pedrera del Coví, a l’Aleixar, amb altres minerals de Mn, calcita i quars {Mata}; també a Alforja, a l’Argentera i a les Borges del Camp. A la mina «Serrana» del Molar, en petits cristalls (0); també a Bellmunt, a Falset i a Ulldemolins.

 CORONADITA · Pb(Mn,Mn)8O16 Z A Bellmunt del Priorat, a la zona d’oxidació, amb hemimorfita i limonita (0).

 CRIPTOMELANA (ebelmenita) · K(Mn,Mn)8O16 R

CATALUNYA

Prop del Tossal Ras, a Talltendre {Mata}.

 FERBERITA · FeWO4 H En una mina de minerals de ferro i coure, que començaren a explotar per beneficiar aquests metalls a Santa Coloma de Gramanet, fou trobada en poca quantitat amb limonita i quars; es presentà en massa amorfa, amb el color i lluïssor de cer, propi de l’espècie; fou descobert pel Director de la dita mina, l’enginyer francès Mr. E. Tieux; en la nostra col·lecció en tenim exemplars, donats per ell; posteriorment, ens comunicaren que n’havien enviat un exemplar a Alemanya per al seu anàlisi, i que aquest havia confirmat la determinació feta aquí des del primer moment. Z A la mina «Atrevida» de Vimbodí.

 FERROCOLUMBITA (ferroniobita) · FeNb2O6

(Veure: columbites i tantalites).  FERROTANTALITA · FeTa2O6

(Veure: columbites i tantalites).  MANGANOCOLUMBITA · (Mn,Fe)(Nb,Ta)2O6

(Veure: columbites i tantalites).  MANGANOTANTALITA · (Mn,Fe)(Ta,Nb)2O6

(Veure: columbites i tantalites).  MELANOFLOGITA · SiO2 (amb molècules orgàniques)

(Veure: tectosilicats).  ÒPAL · SiO2·nH2O

(Veure: tectosilicats).  PECHBLENDA

Varietat d’uraninita (veure), col·loïdal, massiva i impura (de color negre i densitat força més baixa).  PIROLUSITA (polianita, manganesa) · MnO2

El terme polianita, que de vegades s’utilitza com a sinònim, correspon en realitat a la varietat de pirolusita que es troba en cristalls negres allargats o en agregats radiats. La pirolusita, quan es presenta terrosa i en crostes, sol anomerar-se manganesa negra, i es un component habitual del wad i d’altres mescles. Tenim la seguretat que algunes de les citacions fetes amb el nom de pirolusita, són d’algun altre mineral de manganès, i que així ho demostraria l’examen seriós de molts dels exemplars. Feta aquesta observació, donarem compte de les noves que havem pogut recollir. Aquest advertiment d’en Ll. Tomàs és totalment vàlid, doncs la pirolusita es pot confondre amb altres òxids o hidròxids de Mn, sobretot quan es presenta en dendrites, massiva o terrosa).

96


CLASSE IV. ÒXIDS

I HIDRÒXIDS

A la mina «Atrevida» de Vimbodí, amb barita (0), a Pontons i a Bonastre. G A Estopanyà, a la Franja de Ponent (prov. d’Osca), en les calcàries del Cretaci.  PLATTNERITA · PbO2 Z A la mina «La Cresta» de Bellmunt del Priorat, en petits cristalls negres, amb limonita (0).

 PSILOMELANA (manganomelana)

Aquests noms s’empraven per designar els òxids de Mn terrosos, sense especificar, que són els components principals del wad. Estrictament parlant, la psilomelana és una barreja d’aquests òxids (i diverses impureses d’altres metalls), amb l’espècie anomenada romanechita (veure) com a component principal. A Montjuic, Barcelona, es presenta en crostes concrecionades de color negre, sobre l’arenisca; en posseïm exemplars: en la R.Ac.C.i A. de Barna., n’hi ha, recollit en una barriada de la capital, anomenada «El Ninot»; i al M.M., en massa, de la Seu d’Urgell; segons ens comunicaren, n’han trobat també al districte de Falset. H Al vessant S de la Tossa d’Alp, a Bagà. També, només com a integrant del wad, al Putxet, a Barcelona, a Canet de Mar {Folch}, i a la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès. M A la mina «Consuelo» de Das (0), i al jaciment en general de la Tossa d’Alp, especialment a la mina de les Set Fonts (0). R A la mina «La Manresana» de Gerri de la Sal (0), i també a Cortàs (0). Z A la mina «Casualidad» d’Aleixar, en nòduls a la calcària que hi ha a la zona de contacte amb els gresos vermells (0). G A Estopanyà, a la Franja de Ponent (prov. d’Osca), en les calcàries del Cretaci.

Montmany (Vallès Oriental).

cristalls grans i ben formats i també en petites macles en colze, amb barita (0). M En el Museu de l’Ins.G. i T. Girona, hi ha un exemplar de quars hialí, amb inclusions de filaments de rutil (els anomenats cabells de Venus), que porta per localitat Vidreres. I diu el Dr. Calderón en «Minerales de España», en tractar del talc, que el Dr. Cazurro descobrí un filó d’esteatita o talc a La Bajol, de la mateixa província, que conté inclusions de rutil; afegint que els filons de quars aurífer que travessen els terrenys cristal·lins dels Pirineus catalans, com passa en els d’Aragó, porten aquest mineral associat a la limonita. Al Cap de Creus, en les pegmatites (0). R Al túnel de Vielha i a la serra d’Horno, en les mateixes condicions que l’anatasa (0). També es va trobar al Pont de Bar (0) {Agudo} i a Espot (0). Z A Prat de Comte, amb magnetita {Mata}.  TODOROKITA · (Mn,Ca,Mg)Mn3O7·H 2O (aprox.)

 QUARS · SiO2

És un dels minerals que poden formar part del wad (veure). Al vessant S de la Tossa d’Alp, a Bagà {Mata}. M Al vessant N de la Tossa d’Alp, als termes d’Urús, Das i Alp (10). R A la mina «La Manresana» de Gerri de la Sal. També prop del Montorroio, al NW de Llessui {Mata}. Z A la mina «Serrana» del Molar. També es troba a l’Aleixar {Mata} (0). H

(Veure: tectosilicats).  RAMSDEL·LITA · MnO2 R A la mina «La Manresana» de Gerri de la Sal, amb altres minerals de Mn {Mata}.

 RANCIEITA · (Ca,Mn2+)Mn44+O9·3H2O H

A les mines de Bruguers, al terme de Gavà.  TRIDIMITA · SiO2

 ROMANECHITA · (Ba,H2O)2(Mn,Mn)5O10

(Veure: tectosilicats).

Aquest òxid de Mn possiblement sigui més abundant i estigui més present a les col·leccions, donat que, d’una banda, és el component principal de la psilomelana, i d’una altra, es pot confondre fàcilment amb altres minerals de Mn més coneguts, com ara la pirolusita. (Veure: psilomelana).

 URANINITA · UO2

El terme pechblenda, que de vegades s’utilitza com a sinònim d’uraninita, s’hauria de reservar per a la varietat col·loïdal, massiva i impura d’aquesta espècie. El Dr.Calderón en «Min.España», diu que als voltants de Montanui, província d’Osca, confinant amb Catalunya, fa pocs anys fou descobert un mineral que es presenta en una sèrie de venes d’una materia negrenca, l’anàlisi del qual donà 35 % de coure metàl·lic, 2,5 % d’urani i 3,1 % de vanadi; trobant-se aquest darrer, segons Calafat en estat de pechblenda, i distingint-se per la seva lluïssor resinosa, sa exfoliació rectangular i per les làmines i taquetes grogues que apareixen en la superfície. Es tracta solament de filonets-capes que no passen de 3 a 4 centímetres, intercalats en una formació d’arenisca que hi ha entre les pissarres hulleres i les pudingues quarsoses del triàsic. Encara que, com havem dit, aquesta formació no forma part del terreny de les

 RÚTIL · TiO2 H W. Meier (Kont. Tibid.), el cita en grans i en macles geniculades, en les pissarres amb quiastolita del Tibidabo, principalment en el turó de les Roquetes: però no diu si apareix en proporcions macroscòpiques: comprovació de la cita feta en 1898 per D. Ramon Adan de la Jarza (But. Soc. Geol. France, vol.26, pàg.831). A la pedrera «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en cristalls prismàtics molt allargats (d’1 a 3 mm) i de color vermell fosc, sobre el quars. A Montmany, en

97


Coronadita. Bellmunt del Priorat (Priorat). A. c. 7 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Cervantita. Vall de Ribes (Ripollès). A. c. 20 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Columbita - Tantalita. Cap de Creus (Alt Empordà). A. c. 14 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Pirolusita dendrítica. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 36 mm. Col. i foto Amadeu Triviño.


Pirolusita. l’Aleixar (Baix Camp). A. c. 70 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén

Rútil. Túnel de Vielha (Val d’Aran). A. c. 4 mm. Col. i foto Amadeu Triviño.

Rútil. Macla en colze. Montmany (Vallès Oriental). A. c. 9 mm. Col. i foto Joaquim Callén.

99


ELS MINERALS

DE

CATALUNYA

 BAUXITA

anomenades províncies catalanes, únic descrit aquí, m’ha semblat interessant transcriure tal indicació, per causa d’afrontament i possible continuació de les capes. H En la mina de Santa Coloma de Gramanet, trobaren unes crostes concrecionades de color groc fosc i lluïssor quelcom resinosa, que l’esmentat enginyer de mines Mr. E. Tieux assegurar ésser pechblenda: en tenim un exemplar en la nostra col·lecció donat per ell mateix, deixant-li tota la responsabilitat de tal determinació, puix no n’havem fet l’anàlisi (pel color, pot tractar-se d’algun mineral secundari d’U). M Ha estat citada vora el pantà de Boadella, als termes de Boadella d’Empordà i de Darnius {Mata}. R A la mina «Eureka» de la Plana de Mont-ros, on és el principal mineral d’U, com a pechblenda generalment col·loidal i força impura (formant part dels carburans), en masses negroses i acompanyada per diversos minerals secundaris d’U (és fortament detectable pel comptador Geiger).

No és un mineral pròpiament dit sinó una barreja (estrictament parlant, és una roca sedimentària), formada per diversos hidròxids d’Al (böhmita, gibbsita i diàspor) i alumogel (veure), generalment amb òxids i hidròxids de Fe i també amb altres substàncies (sobretot argiles). Aquest mineral, cada dia més buscat per a l’obtenció de l’alumini, fou descobert pel Dr. D. Jaume Almera, a Marmellà: es presenta en terreny cretàcic en masses compactes de color blanc o rogencs; n’hi ha exemplars a les col·leccions del M. M., Sem. Con., i a la meva particular. Diu el Dr. Calderón en «Min. España», que no té grans condicions per a l’indústria, per contenir molta sílice. H Hi ha jaciments a l’Anoia, als termes de Santa Maria de Miralles (on destaca la mina «Adelaida») i de la Llacuna, que s’extenen cap a l’Alt Penedès, sobretot al terme de Mediona. R A diversos jaciments de Peramola, Alinyà, la Vansa i Tuixén. Als termes de la Baronia de Rialb, de Camarasa, de les Avellanes i Santa Linya i, sobretot, d’Alòs de Balaguer, especialment al vessant S de la serra de Sant Mamet. Z A prop de les Pobles, al terme d’Aiguamúrcia; i a Horta de Sant Joan.

 VERNADITA · (MnO2)(Mn,Fe,Ca,Na)(O,OH)2·nH2O Z A la mina «Joaquina 1ª» de Bellmunt del Priorat, en agregats informes de color gris fosc a negre, amb rodonita i quars {Abella} (0).

 BIRNESSITA · Na4(Mn,Mn)14O27·9H2O

 WOLFRAMITA

És un dels minerals que poden forma part del wad (veure). A la mina «La Manresana» de Gerri de la Sal, amb altres minerals de Mn. Z A la mina «Casualidad» d’Aleixar, en petites masses negres. R

A finals del segle XX la wolframita fou desacreditada com a espècie, ja que és la denominació genèrica de la sèrie formada per la ferberita (terme de Fe) i la hübnerita (terme de Mn), aplicable essencialment als seus membres intermedis. Donat que la majoria d’exemplars classificats com a wolframita contenen més Fe que Mn, s’haurien de catalogar com a ferberita (veure).

 BÖHMITA (BOEHMITA) · AlO(OH)

Juntament amb l’alumogel, és el principal component de la bauxita (veure).

Òxids de relació M:O < 1:2

 BRUCITA · Mg(OH)2

 MOLIBDITA · MoO3

H

A Subirats, a prop de Sant Sadurní d’Anoia, en una petita falla que travessa l’arenisca argilosa oligocènica, en les cares d’estratificació es troben unes crostes molt primes (no passen d’un mil·límetre de gruix), d’un mineral blanc, tou i flexible, de lluïsor entre ossi i perlat, més viu en la fractura i amb la superfície estriada per fricció, que pel seu aspecte i altres condicions físiques, foren preses de moment per la magnesita; però, examinat pel Dr. Calderón un exemplar recollit pel Dr. Faura, resultà ésser la brucita, molt pura per cert, com diu aquell en «Min.España». N’hi ha exemplars en el M. M. i en el Sem. Con., com ne tinc a la meva col·lecció. A la pedrera «El Ángel» de Gualba es va trobar en fines capes, d’un color blanc-blavós, amb hidromagnesita i dypingita (0). M A la serra de Costabona. R En la R. Ac. C. i A. Barna., hi ha un exemplar que porta aquesta classificació, i com a procedència la de voltants de Balaguer. A la mina «Victoria» d’Arres.

H M

A la pedrera «Aymar» de Gualba, amb molibdenita (0). A la serra de Costabona, en petites crostes de color groc terrós més o menys vermellós als contorns de la molibdenita (0), concretament a les mines «Turón» i «Barrina», al vessant d’Espinavell, i a la mina de Fra Joan, al vessant de Setcases. També a les pedreres de granit de Viladrau, igualment amb molibdenita (0).

Hidròxids i òxids hidratats  ALUMOGEL (kliakita)

Amb aquest nom es designa el gel amorf de l’òxid d’Al hidratat (és un mineraloide), que normalment es presenta barrejat amb diversos hidròxids d’Al, i també amb òxids hidratats i hidròxids de Fe, com a component important de la bauxita (veure). En estat pur és de color blanc, però sovint és de diferents tonalitats vermelloses degudes essencialment a la presència d’un altre mineraloide, l’hematogelita (gel amorf de l’òxid de Fe hidratat).

 DIÀSPOR · AlO(OH)

Pot ser un dels components de la bauxita (veure).

 ASBOLANA · (Co,Ni)1-y(MnO2)2-x(OH)2-2y+2x·nH2O

 GIBBSITA (Hidrargil·lita) · AlO(OH)

R

A la mina «Solita» de Peramea, sovint barrejada amb l’heterogenita, en agrupacions nodulars i en dendrites, de color negre en diverses tonalitats, a la zona d’oxidació de la mena i a les fissures del conglomerat, i també en fines làmines amb aragonita, recobrint els nòduls de quars (0). Z A la mina «Atrevida» de Vimbodí, molt disseminada i en petita quantitat, en incrustacions primes de color negre intens.

Pot ser un dels components de la bauxita (veure).  GOETHITA · FeO(OH)

Les localitats que citarem serveixen també per a la limonita (veure), de la qual la goethita és el component principal. De fet, en tots els jaciments, la limonita és generalment més abundant que la pròpia goethita, és a dir, és més habitual que la goethita aparegui

100


CLASSE IV. ÒXIDS

I HIDRÒXIDS

ració de l’eritrina (0) (també s’ha trobat heubachita, una varietat amb Ni). Z A la mina «Atrevida» de Vimbodí, en molt petita quantitat i sempre amb l’asbolana, en incrustacions negres; i també a Escornalbou (0).

en mescla, com a limonita, que aïllada, com a mineral pur. A la majoria de les localitats citades aquí s’ha trobat o es troba, en més o menys quantitat, goethita propiament dita, a més de limonita. Podem dir que aquesta espècie no és coneguda a Catalunya, encara que indubtablement s’ha de trobar en més d’un jaciment de limonita i oligist, amb els quals deu haver-se confós. Així ho diu també el Dr. Calderón en «Min.España», tractant d’Espanya en general. Sols una cita podem fer, i encara avui no és possible recollir-ne exemplars in situ, puix el filó de limonita on es trobava, ha desaparegut, per haver edificat al seu damunt: era als voltants de Barcelona, en el lloc anomenat el Putxet, dins un greny de calissa: es presentava en forma mamelonada o arronyonada, amb color negre intens i amb lluïssor com envernissat, a la superfície, i en la seva varietat fibrosa, Lepidocrocita. N’hi ha exemplars al Sem. Conc. i en la meva col·lecció. La lepidocrocita no és una varietat, sinó una espècie mineral. H En el M. M. hi ha dos exemplars de la mateixa localitat del Putxet, amb el nom de limonita, que sens cap mena de dubte pertanyen a aquesta espècie. A Barcelona mateix, en trobem a la mina de Can Xirot del Parc Güell. A la montanya de Montjuïc i a Santa Creu d’Olorda. A les mines de Can Palomeres, a Malgrat de Mar, i a les d’Hortsavinyà; també a Pineda de Mar. A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès; i al Turó de Montcada, a Montcada i Reixac. A Sant Fost de Campcentelles i a Aiguafreda (10). A més, a les mines de Bruguers; també a la Llacuna. M A la Muntanya Negra, a Cadaqués, i a la mina «Laurita» de Darnius; també a Maçanet de Cabrenys i a Sant Llorenç de la Muga. A la mina «Turón», al vessant d’Espinavell de la serra de Costabona, en capes superficials, barrejada amb hematites, de forma mamellonada i de color negre lluent; a la mina de Plans de la Maçana, al NNE de Bruguera; a la mina del Pla Arnau, a Planoles; a les mines de Can Paloca, al N de Roquesblanques (terme de Ribes), amb els òxids de ferro aurífers; també a Queralbs (10), a Abella, a Rocabruna, a Setcases i a Toses. A la mina «Vagilada» de Bonmatí; així com a Anglès, a Osor, a Sant Feliu de Buixalleu i a Sant Martí Sacalm. També, a Sant Joan de Palamós i a Celrà (10). R A les mines de Coma Baró, a Adons; al Pla de la Cabana, a Caldes de Boí; també a Cierco, a Cóll i a Senet. A Alinyà, a Bescaran, a Bordes de Conflent, a Peramola i a Toloriu. A Àger, a Camarasa i a Alòs de Balaguer. A les mines de lignit de Sossís, a l’E de la Pobla de Segur; a la mina «La Manresana» de Gerri de la Sal; a les mines «Rosa» i «Ester» de la Torre de Cabdella, i a la mina «Rovellosa» de Mont-ros. A Llavorsí, com a limonita pseudomorfa de siderita (0); a la serra de Màniga, al terme d’Alins; també a Escaló, a Farrera, a Llessui, a Peramea i a Tavascan. A les mines d’Arres, Bossòst i Liat; també a Bausén i al terme de Naut Aran. Z A l’Albiol, a Aleixar, a Alforja (10), a les Borges del Camp i a Duesaigües. A Bellmunt del Priorat, al Molar i a Ulldemolins. També, a Mediona i a Vimbodí.

 JAMBORITA · (Ni,Ni,Co,Fe)(OH)2(OH,S,H2O) Z A la mina «Eugenia» de Bellmunt del Priorat, de color verd, en petites quantitats amb mil·lerita (0).

 LEPIDOCROCITA (lepidocroïta) · FeO(OH) H Als voltants de la mina «Elvira» de Bruguers, en petits cristalls (0). A la mina «Berta», prop de Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès (10); i també prop del Portell de Valldaura, a Cerdanyola del Vallès. R A la serra de Màniga, al terme d’Alins.

 LIMONITA (ferro bru)

Considerada clàssicament com a mineral, es tracta en realitat d’una roca, doncs consisteix en una barreja d’hidròxids i òxids de Fe, majoritàriament en estat de gel, amb una quantitat variable d’aigua i d’altres substàncies (sobretot argiles). El seu component principal és la goethita (veure). Com és sabut, és cos amorf, però per pseudomòrfosi de la pirita es presenta moltes vegades formant cristalls, principalment cubs, octaedres o dodecaedres: es troba demés en diferents formes, algunes molt vistoses, presentant formoses irisacions i lluïssor molt intensa. Quan es presenta terrosa és anomenada ocre; aprofitant-se, en aquest cas, a vegades, en l’obtenció de colors per a la pintura. Es sens dubte, el mineral metal·lífer que es troba amb més abundor a la naturalesa; formant grans masses, com en petits filons i bolsades i en fines dendrites; sol i acompanyant altres minerals, principalment a la part superficial dels jaciments de minerals de coure i plom, constituint allò que els francesos anomenen barret de ferro. No conduiria a res, doncs, que ens proposéssim notar tots els llocs on es presenta, (si això fos possible), principalment tenint en compte el caràcter purament científic que té aquest treball; i, per tant, sols farem esment d’alguns, o per trobar-s’hi en gran quantitat, o per oferir alguna particularitat mineralògica digna d’esment. Aquí només indicarem les localitats citades per en Ll. Tomàs a cada província, però també podem afegir totes les que apareixen en parlar de la goethita; sense oblidar que la limonita està present, generalment i en més o menys quantitat, en els jaciments metal·lífers, com a resultat de l’alteració dels minerals de Fe. H En aquesta mateixa ciutat, a la muntanya de Montjuic, es presenta dins les margues, en diferents formes molt curioses, per pseudomòrfosi de la pirita, com direm en tractar d’aquesta; en forma de petits troncs, en nòdols, concrecionada, en pisolites, en cubs solts i maclats (1,2,3,10); també dins la ciutat, es presenta a la mina de Can Xirot del Parc Güell; als voltants de Barcelona també apareix en diferents llocs, sempre en petita quantitat; així al Putxet, compacte i concrecionada entre calisses i ocrosa (1,2,3,7); i a Vallcarca, en massa i en nòdols, alguns de més de 10 centímetres de diàmetre també dins de calisses, en algun exemplar compacte és quelcom irisada (1,3); a Caldes de Montbui, en el granit, es troben cristalls dodecaèdrics perfectes, alguns de 8 a 10 mil·límetres (3); al Papiol, dins de les margues argilenques, es presenta en nòdols, alguns de ben grossos (1); en les pissarres silúriques del Figueró, com en formacions geològiques similars

 HETEROGENITA · CoO(OH) R A la mina «Solita» de Peramea, sovint barrejada amb l’asbolana, en petits agregats globulars de color negre, formats per l’alte-

101


Molibdita. Pedrera «Aymar», Gualba (Vallès Oriental). A. c. 6 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Vernadita. Mina «Joaquina 1ª», Bellmunt del Priorat (Priorat). A. c. 45 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.

Brucita amb dypingita. Pedrera «el Ángel», Gualba (Vallès Oriental). A. c. 30 mm. Col. MMC. Foto Joaquim Callén.

Heterogenita. Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà). A. c. 6 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.


Goethita. Aiguafreda (Vallès Oriental). A. c. 28 mm. Col. i foto Amadeu Triviño.

Jamborita. Mina «Eugenia», Bellmunt del Priorat (Priorat). A. c. 5 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Limonita pseudomorfa de pirita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). Col. i foto Joaquim Callén.

Lepidocrocita. Bruguers (Baix Llobregat). A. c. 3 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Nordstrandita. Bruguers (Baix Llobregat). A. c. 25 mm. Col. Joan Rosell. Foto Joan Astor.


ELS MINERALS

DE

CATALUNYA

Z

d’altres localitats, es troben uns petits nòdols aplanats, podent veure com a l’interior estan formats per capes concèntriques, tenint moltes vegades per nucli un petit fòssil (1); a Montcada, es pot recollir terrosa i en petites crostes, que presenten boniques irisacions (1,3); amb el Dr. Calderón i Mallada, podem citar-la a Gavà, Santa Creu d’Olorda, Manresa i La Garriga; a Montnegre es troba concrecionada (1); entre Pineda i Malgrat n’existeix un jaciment d’una gran potència, muntanyes senceres són formades per l’òxid de ferro, predominant la limonita, que en algun indret es troba amb irisacions, i en altres convertida en ocre (1,3); diferents vegades havia estat intentada la seva explotació, sense resultat; actualment una poderosa companyia l’ha empresa de nou amb grans elements, conduint-se el mineral des de les mines als vapors que han de transportar-lo, en vagonetes que corren per cables suspesos que s’introdueixen dins del mar. El Dr. Faura (14), diu que aquesta formació és deguda a haver-se convertit els estrats silúrics en limonita, per efectes metamòrfics deguts a grans moviments orogènics. També a la mina del Bosc del Xincó, a Santa Coloma de Gramenet, a la zona granítica. M En els terrenys silúrics i arcaics d’aquesta província, es presenta la limonita en diferents llocs: així a Queralbs i Ribes, en aquest darrer lloc formant grans masses entre pissarres (2,3,10), (a Can Paloca, al N de Roquesblanques, al mateix terme de Ribes, apareix en forma d’ocres de ferro aurífers); prop de Girona mateix, es troba a la serra de Sant Miquel; a Sant Julià de Ramís; a Perafita i a Celrà, aquí els afloraments es segueixen en una extensió de més de tres kilòmetres, existeixen tres bancs verticals entre les pissarres silúriques de gruix en alguns llocs de més de 10 metres, el mineral es presenta en algun indret en forma cavernosa, i ha estat utilitzat a la fundició de Creusot; és transportat fins a l’Estació del Ferrocarril per cables (3,6,8): es coneix de Palamós cavernosa amb calissa (0); de Cadaqués amb oligist (en concret a la Muntanya Negra) (0); de Bagur; de Camprodon amb oligist també i cerusita; i de Balitrà, prop de Calonge, on es presenta en una roca quarsosa en cubs perfectes, per la qual cosa en el país ha rebut el nom de daus de Calonge (3,8) (es tracta de pirita limonititzada); ha estat trobat, si bé en poca quantitat, a Sant Llorenç de la Muga; Anglès; Cantallops i Massarac (6); per fi a Caldes de Malavella, prop del lloc on es troben els menelits, hi ha unes petites capes de ferro limonititzat, que es degueren formar per deposició als fons de les aigües d’alguna llacuna que existí, i per això i pels altres caràcters que presenten, pot hom considerar que constitueixen la varietat denominada pels francesos el mineral de les llacunes (marais),(1). R Diu el Dr. Calderón (8), que en la vall d’Aran, a 8 quilòmetres de Bausen (són les mines de Saplan), encaixen en les pissarres argiloses del terreny càmbric uns filons que arriben a tenir en alguns llocs fins a 10 metres d’amplada; que sobre d’ells, hi ha pissarres ferruginoses que passen a limonita; havent-n’hi en la mateixa vall un jaciment que té uns 30 metres de gruix; i que barrejada amb el carbonat, abunda a Durro, Tarell i Montanisell; essent excel·lent el mineral de Noguera Pallaresa, Alins i Sort Baró, si bé inexplotable per falta de camins. Segons D. Lluis Mª. Vidal (11), a Ainet de Besan n’hi ha un filó quasi vertical en les pissarres silúriques, que fou explotat fins a la darrera meitat del segle passat (finals del segle XIX), essent el gruix del mineral a l’interior dels treballs de més de vuit metres; i a Arseguel, entre Seu d’Urgell i Puigcerdà, a l’esquerra del riu Segre, hi ha argiles devonianes molt ferruginoses que recorden les explotades a la regió d’Astúries.

En aquesta província es presenta en diferents jaciments: citarem amb el mateix Dr. Calderón (8), els de Bonastre; Cabra i Pla Cabra; explotant-se en la localitat anomenada Los Crous, del terme d’Argentera; a Recasens es troba en forma esponjosa, com si la seva formació hagués estat sedimentària (3); i a Espluga de Francolí abunden els ocres grocs en diverses localitats (1), que és possible que tinguin el mateix origen que la formació actual de limonita, deguda als sediments de les aigües ferruginoses que brollen en diferents indrets, formant veres bretxes de pissarra i granit empastats pel ferro hidratat, en tanta quantitat que algú ha pensat en la seva explotació industrial; Mn. Font i Sagué fou qui cridà l’atenció sobre aquesta formació contemporània tan curiosa (8).  MANGANITA (acerdesa) · MnO(OH)

Sens dubte, per confondre’s amb altres minerals de manganès, a penes es troba citada a Catalunya aquesta espècie de mineral. H A Orsavinyà, on l’havem trobat acompanyant la pirolusita en el filó metal·lífer de què ja hem fet esment en tractar d’altres minerals; i als voltants de Barcelona, en petites bolsades a Horta i a Sant Andreu del Palomar (sobre el nou Hospital de Sant Pau); segons mostres que ens donaren i conservem, en ambdues localitats es presenta terrosa i de color negre, i en la última, acompanyada de galena i fluorina. També a Bruguers. M Diu el Dr. Calderón en «Min. España», que fou enviat un exemplar provinent de Massanet de la Selva, al Museu de Ciències Naturals de Madrid: nosaltres en posseïm, fa poc, recollit a Massanet de Cabrenys, que per oferir algunes particularitats descriurem amb més detalls; és una massa de color bru, en la qual es presenten petites geodes que contenen cristalls maclats de formes prismàtiques, força deformades, algunes lenticulars i escatoses, són de color negre ferro, alguns amb lluïssor semimetàl·lica i els altres sense lluïssor, acompanyant-lo en bastanta quantitat els òxids de ferro, com acostuma a succeir; per la qual cosa pot deduir-se dit exemplar deu constituir un petit filó dins de pissarres. També a la Tossa d’Alp, amb calcita (0). R Al M. M. n’hi ha un exemplar en massa, que porta per localitat, Seu d’Urgell; i a la meva particular, un de Gerri. A Cortàs (10). Z Hi ha indicis a la mina «Serrana» del Molar {Mata}. G A Estopanyà, a la Franja de Ponent (prov. d’Osca), en les calcàries del Cretaci.  NORDSTRANDITA · Al(OH)3 H

A les mines de Bruguers, al terme de Gavà (0).

 SIDEROGEL

Es tracta d’un gel amorf (és un mineraloide), de color bru, amb la mateixa composició que la goethita; forma part d’algunes limonites. H A les mines de Bruguers, al terme de Gavà {Mata}.  WAD

Terme emprat per a designar les barrejes, massives i generalment terroses, d’òxids i hidròxids de Mn, amb aigua i també amb òxids i hidròxids de Fe i altres possibles substàncies (sobretot argiles), per la qual cosa es pot considerar com a simple mescla o fins i tot com a roca (seria l’equivalent de Mn de la limonita i de la bauxita). El seu component principal és la romanechita (com a psilomelana) (veure), amb pirolusita, criptomelana i todorokita, entre d’altres.

104


Classe V

Nitrats, carbonats i borats


Pistomesita. el Pont de Suert (Alta Ribagorça). A. c. 16 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Ankerita. Mina «Regia», Bellmunt del Priorat (Priorat). A. c. 90 mm. Col. i foto Amadeu Triviño. Aragonita. Santa Creu d’Olorda (Baix Llobregat). A. c. 10 cm. Col. Manuel M. Velaure. Foto Joaquim Callén.

Calcita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 22 mm. Col. i foto Jordi Pi.

Calcita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 40 mm. Col. Manuel M. Velaure. Foto Joaquim Callén.


Aragonita. Santa Creu d’Olorda (Baix Llobregat). A. c. 50 mm. Col. i foto Joaquim Callén.

107


CLASSE V. NITRATS,

CARBONATS I BORATS

Nitrats

rat, com a les mines «Eugenia», «Renania», «Lagarto» i, sobretot, a la «Regia», en agregats i cristalls romboèdrics, fins de més d’1 cm d’aresta, de color taronjat a marronós, amb galena o quars i altres minerals. També a Alforja i l’Argentera, així com a Vallclara {Mata}.

 NITROCALCITA (nitre càlcic) · Ca[NO3]2·4H2O

El nitre autèntic és el nitrat de K (conegut també com a nitrocalita), K[NO3], la nitrocalcita és el nitrat de Ca hidratat. La fórmula que escriu en Ll. Tomàs (amb el símbol Az en lloc de N) correspon més aviat a una barreja d’ambdues espècies. Amb propietat podem dir que el nitre conegut a Catalunya, és la Nitrocalcita (AzO3K)2Ca, o sia el càlcic hidratat. Es presenta en eflorescències blanquinoses en les molasses de diferents llocs; així succeeix en les que hi ha dessota del Santuari o Cova de Sant Ignasi a Manresa; del qual tenim mostra en nostra col·lecció. També és citat de les coves que es troben al vessant S. de Montserrat. Segons refereix Muntadas en la seva obra «Montserrat, su pasado, su presente y su porvenir», fou explotat en temps antic, puix en l’arxiu del Monestir consta que aquest percibia, com a propietari, un cànon anyal de 12 lliures barceloneses.

 ARAGONITA · Ca[CO3]

Es realment difícil, moltes vegades, poder determinar si es tracta d’aquesta espècie o de la calcita, principalment en certes varietats no cristal·litzades o que no es presenten amb cristalls típics, però ens permetem dir amb tota franquesa, a l’ensems, que amb tot el respecte que mereixen les opinions contràries, algunes persones ben conegudes pels seus coneixements en la mineralogia, que no creiem que pel sols fet de no contenir un exemplar estronciana, s’hagi de considerar que no pot ésser aragonit, si els altres caràcters químics, físics i cristal·logràfics no ho desmenteixen. Es indubtable que l’aragonit, dimorfisme del carbonat de calç, ha pogut produir-se alguna vegada per transformació de la calissa, per circumstàncies especials a que aquesta hagi quedat sotmesa, i llavors si aquella no contenia estronciana, de cap manera no en pot contenir l’aragonit en que s’hagués convertit; així succeiria en l’experiència citada per Mr. A. de Lapparent, en el seu «Cours de Mineralogie», edició de 1908, que féu Mr. Max Bauer, qui comprovà que la presència d’una petita quantitat de carbonat de bari en una dissolució saturada freda de carbonat de calç, determina una precipitació d’aragonit. L’aragonit, com és sabut, mai no es troba en grans masses, sinó generalment en cristalls solts o afloraments, principalment en coves, o formant incrustacions. Com a aragonits citarem, doncs, els que com a tals han estat assenyalats, deixant el seu examen posterior per a l’interessat en corregir la seva determinació, cas d’ésser convenient i justificat. (Veure també: zeyringita). H La varietat coraloide, el flosferri, s’ha trobat a Gràcia, barriada de la capital, a la cova anomenada de «Can Capella» (1,2); a la muntanya de Montjuic, trobàrem la varietat, no molt comuna per cert, fibro-compacta; és de color groc clar, fractura vítria i llustre resinós, les fibres amb dificultat es veuen, però aplicant-hi la flama del soplet, del tot seguit apareixen, per disgregació de la massa (1); en les escletxes del Papiol (J. Folch); a Pineda recollírem un exemplar de limonita i calissa que presentava petites geodes amb les parets recobertes de petits cristalls transparents aciculars (1,15,0); a la cova de Mura es presenta en relativa abundor, en formosos ramells estalactítics de fibres blanques finíssimes, tant, que en alguns indrets arriben a semblar cotó-fluix (1) (en cristalls aciculars fins de 5 cm de llarg, transparents, que no es troben aïllats, sinó formant agregats de cristalls maclats en paral·lel segons [110]); per fi, a Sant Sadurní d’Anoia, dins d’arenisca margosa, principalment en el lloc anomenat «Forn d’En Serafí», es troben mol·luscos fòssils, propis del terreny miocènic, convertida la calissa que les formava, en un agregat de fibres sedoses molt

Carbonats anhidres sense anions estranys  ANKERITA · Ca(Fe,Mg,Mn)[CO3]2 M En la R.Ac.C.i A.Barna., n’hi ha un exemplar provinent de Susqueda, amb galena, blenda i pirrotina. Segons noves que ens donà el P. Joaquim Mª. de Barnola, S. J., n’hi ha un potent bancal a Sant Julià de Ramis, en el congost del Ter; és molt típica: en posseïm un exemplar donat per ell. A Ribes de Freser i a Queralbs (15). R A la mina «Solita» de Peramea, en cristalls romboèdrics molt aplanats i deformats. A les mines «Ester» de la Torre de Cabdella i «Eureka» de la Plana de Mont-ros. També a Queixans i a la mina de Cierco {Mata}. Z En algunes mines de les Pinyanes, a Falset, com a la «Vizcarre» i a la «Piñol», on forma la ganga del filó de Pb, en cristalls romboèdrics fins de 12 mm, de color taronja marronós; a la mina «San Antonio» d’Ulldemolins; i també al Molar (15); però els jaciments més importants es troben al terme de Bellmunt del Prio-

Mina Regia, Bellmunt del Priorat (Priorat).

108


CLASSE V. NITRATS,

CARBONATS I BORATS

m: pinacoide Y. b: prisma ròmbic paral·lel a l’eix Y. s: bipiràmide aguda. k: prisma ròmbic paral·lel a l’eix X.

Aspecte de les agrupacions de cristalls d’aragonita de Santa Creu d’Olorda (Baix Llobregat).

Algunes de les formes més típiques de terminació dels cristalls de Malgrat de Mar (Maresme). Els cristalls, que comencen amb predomini del contorn hexagonal en la seva base, es van aprimant al créixer i deformar-se els cristalls que componen el poligeminat. Són molt característiques les formes esbiaixades de les cares laterals deformades i rugoses, fent que el cristall sembli la punta d’una broca (A, B, C). Combinacions paral·leles en degradació progressiva que afinen el cristall, donant-li forma de punxó (D, E, F, G). Dib: J. Callén

Formes dels cristalls de Mura (Bages). Simplificant les deformacions dels cristalls i llurs macles, poden observar-se les següents cares: m: prisma ròmbic paral·lel a l’eix Z. b: pinacoide normal a l’eix Y. p: bipiràmide. c: pinacoide normal a l’eix Z. k: prisma ròmbic paral·lel a l’eix X. A i B són cristalls de desenvolupament similar; en A, però, domina la forma tabular, i en B l’hexagonal. En el cristall C, la bipiràmide p té un desenvolupament considerable. En D, aquesta bipiràmide apareix escapçada pel pinacoide c. E és una macla polisintètica de dos o més individus, macla molt comú que aparenta un cristall únic.

Aspecte dels cristalls d’aragonita provinents de l’Ordal (Alt Penedès). En A, macla de dos individus segons la cara b. En B, macla polisintètica de diversos individus que aparenta un cristall aïllat. En C, explicació de la distribució de les cares en una secció transversal. D, macla polisintètica segons m, d’individus ja maclats segons b.

109


Calcita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 20 mm. Col. i foto Joaquim Callén.

Calcita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 20 cm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Calcita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). Col. Manuel M. Velaure. Foto Joaquim Callén.

Calcita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 45 mm. Col. Manuel M. Velaure. Foto Joaquim Callén.

Calcita. Santa Creu d’Olorda (Baix Llobregat). A. c. 60 mm. Col. MMC. Foto Joaquim Mollfulleda.

Calcita. Santa Creu d’Olorda (Baix Llobregat). A. c. 38 mm. Col. Manuel M. Velaure. Foto Joaquim Callén.


Calcita. Berga (Berguedà). A. c. 20 cm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén. Calcita. Gualba (Vallès Oriental). A. c. 40 mm. Col. i foto Joaquim Callén.

Calcita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 50 mm. Col. Manuel M. Velaure. Foto Joaquim Callén.

Calcita. Vic (Osona). A. c. 14 cm. Col. MMC. Foto Joaquim Callén.

Calcita. Gualba (Vallès Oriental). A. c. 60 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.


ELS MINERALS

DE

CATALUNYA

R

fines, que sempre s’havien tingut per aragonit, i que creiem que és la varietat d’aquest anomenada conxita, que ja diu Groth en la seva obra «Tableau Systematique des Mineraux», que no es diferencia essencialment de l’aragonit; però, des de fa un quant temps, diuen que no és tal aragonit, sinó la varietat fibro-sedosa de la calissa (1,2,13); es troben formacions iguals en alguns altres llocs, com és a Vilafranca, d’on en recollí exemplars el P. Joaquim Mª. de Barnola. A Santa Creu d’Olorda, en agrupacions coral·loides de flos ferri, d’un color blanc molt pur, i en cristalls aïllats fins de 8 cm, de creixement desordenat, formant feixos divergents o petits plomalls transparents a translúcids (0). A l’Ordal, en agrupacions radiades i rosetes formades per cristalls aciculars divergents i en macles polisintètiques segons [110], sobre una matriu de carbonats de ferro i amb cristalls romboèdrics de calcita. A les mines de Can Palomeres, a Malgrat de Mar, en flos ferri i en excel·lents cristalls blancs o incolors amb calcita, que omplen les fissures entre els blocs d’hematites; són prismàtics acabats per la combinació d’un prisma [0kl] i una piràmide [hkl] molt inclinada, o tabulars constituïts pel pinacoide [010] modificat i per un prisma baix, amb macles segons [110] (0). A Vallirana i a Begues (15); a Montcada i Reixac (15,0); i a Gualba (15). A Vilobí del Penedès, en agregats de cristalls aciculars-prismàtics fins d’uns 2 cm, amb guix {Vera}. M Com a curiositat, farem esment d’haver estat assenyalat en els basalts del terreny volcànic d’aquesta província, com són els de Sant Feliu de Pallarols (1), Batet, Massanet de la Selva i altres (13,15); si bé el Dr. Calderón diu (13), que creu que totes aquestes formacions són de calissa; si més no, totes les que ell ha examinat. A Queralps, amb ónix (Folch). Dins unes cavitats formades en el banc calcari que constitueix la base de les llicorelles del massís del Puigmal, en cristalls petits que es troben a la base de les formacions coral·loides, i també són freqüents els agregats en pinya, rosetes i filamentosos (0); i a Queralbs, dins els filons adjacents a la mina «Zaragoza» formats per enriquiment del carbonat de Ca a expenses de la siderita (d’on se separa el Fe), en masses mamellonars o botrioïdals, d’uns 3-4 mm de gruix, de color blanc molt pur, superfície rugosa i lluentor perlada, deguda a les cares terminals dels cristalls (a la llum ultraviolada presenta, a 2.453 A, una forta fluorescència de color groc intens) (0).

De la muntanya de Montsec en posseïm un exemplar, la formació originària del qual és la mateixa de Sant Sadurní d’Anoia, de què abans n’havem fet esment (1). A la mina «Solita» de Peramea, en capes successives de diferents gruixos que en ocasions no estan en contacte i deixen espais buits entre elles on poden formar-se bonics exemplars de flos ferri; també a Escalarre (0) i a Rialb (15). A la mina «Ester» de la Torre de Cabdella, de color blanc o verd (si està relacionada amb malaquita), entre les pissarres; i a Sorribes (0). Z Com a procedent dels voltants de la capital, se’n coneix un exemplar bacil·lar (4). Segons el Dr. Calderón (13), ha estat citat per Naranjo, a Tortosa, i en altres diferents llocs del triàsic, sense assenyalar-los. També a l’Aleixar (0).  BREUNNERITA i PISTOMESITA

La magnesita i la siderita formen una sèrie isomorfa per substitució Mg-Fe. En aquesta sèrie, i com a termes intermedis, es poden definir: la breunnerita, amb Mg>Fe (per tant, és una varietat de magnesita, de color groguenc a bru o grisenc), la sideroplesita, amb Fe>Mg (per tant, es una varietat de siderita), i la pistomesita, entre les altres dues, amb Mg:Fe al voltant d’1:1 (és de color grisenc i es pot considerar com una varietat ferrosa de magnesita, o també com una varietat magnèsica de siderita). En Ll. Tomàs no distingueix entre breunnerita i pistomesita, a més de la giobertita, que és un sinònim obsolet de la magnesita. H A Sercs, en un filó de calissa grisenca, es troba en petits cristalls quelcom deformats, brillants, de color negre: en posseeix exemplars D. Lluís Mª. Vidal i en tenim a la nostra col·lecció (0). (Per a la resta de localitats, veure: magnesita.)

Algunes formes de les terminacions dels cristalls d’aragonita provinents del Puigmal. Són característiques les formes en tornavís recte i rodó, i les formes de broca de punta «widia». El prisma s’eixampla donant una certa forma abarrilada, amb formes lleugerament curtes. Els cristalls formen sempre agregats arborescents i agrupacions coral·loides.

Sercs (Berguedà).

112


CLASSE V. NITRATS,

CARBONATS I BORATS

 CALCITA (calissa) · Ca[CO3]

La calcita cobaltífera, la calcita niquelífera i la manganocalcita (veure) són varietats d’aquesta espècie. H Cristal·litzada es troba: als voltants de Barcelona; a Montjuic, espàtica, bacil·lar i en prismes dodecaèdrics (1,2,4); en les mateixes formes cristal·lines a Gràcia (Barcelona) (2,4); al Tibidabo, apareixen petits filons de calissa en els quals hom pot recollir cristalls de formes escalenoèdriques (1,2); a Sant Gervasi (Barcelona), en unes mines n’han estat recollits de prismàtics hexagonals amb apuntaments trièdrics (13); i a Vallcarca (Barcelona), uns d’escalenoèdrics metastàtics truncats (1); es troba concrecionada i en cristalls al Carmel (Barcelona) i al Putxet (Barcelona); al turó de Montcada n’hi ha de prismàtics (2) (i també d’escalenoèdrics, en dent de gos); en la forma romboè-

Així com diem que la limonita és el mineral metal·lífer més abundós a la naturalesa, podem dir que la calissa ho és en absolut (en realitat, el mineral més abundant a l’escorça terrestre és el quars). Una gran part de la terra és formada per ella, constituint els terrenys dits sedimentaris; i demés es troba formant filons de més o menys importància, dins d’altres roques i barrejada amb diferents minerals, formant incrustacions i amb altres formes. Per la seva gran abundor, sols la citarem dels llocs o de les varietats que ofereixin alguna particularitat mineralògica. Com veiem, en Ll. Tomàs parla de «calissa» (és un terme que no està acceptat en català), referint-se tant a la calcita pròpiament dita com certes varietats que de fet són roques (marbres, creta...).

Pedrera «el Americano», Gualba (Vallès Oriental).

Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). Sant Bartomeu del Grau (Osona).

Berga (Berguedà).

Sant Gervasi (Barcelonès).

Bellmunt del Priorat (Priorat).

Palamós (Baix Empordà).

Gurb de la Plana (Osona).

113


Calcita. Turó de Montcada, Montcada i Reixac (Vallès Occidental). A. c. 75 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.

Calcita. el Puigmal. A. c. 90 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Calcita. Bellmunt del Priorat (Priorat). Col. Joaquim Folch. Foto Jordi Vidal.

Calcita cobaltífera. Mina «Solita», Peramea (Pallars Sobirà). A. c. 17 cm. Col. MHNB. Foto Jordi Vidal.

Calcita cobaltífera. Mina «Solita», Peramea (Pallars Sobirà). Col. MGB. Foto Jordi Vidal.


Calcita cobaltífera. Mina «Solita», Peramea (Pallars Sobirà). Col. Joaquim Folch. Foto Joaquim Mollfulleda.

Cerussita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 19 mm. Col. i foto Joaquim Callén.

Cerussita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 27 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Cerussita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 19 mm. Col. Josep Jurado. Foto Joaquim Callén.


ELS MINERALS

DE

drica, que és la més abundosa es troba a Gualba, entre altres llocs (1,2); a Santa Coloma de Gramanet, a la carretera de Can Butinya i a la Torre Pallaresa, en cristalls dodecaèdrics, transparents els uns (o espat d’Islàndia), i d’altres semitransparents de colors groc i violeta (1,2,15); a les costes de Garraf, se’n troben de fibrosa rogenca, cristal·litzada en formes romboèdriques maclades i en la varietat compacta anomenada alabastre (1,2). Al Papiol, prop del jaciment de la fluorita, hom pot recollir bons cristalls d’espat d’Islàndia, on es dóna perfectament la doble refracció, i d’altres opacs; havent-n’hi de formes escalenoèdriques, alguns de més de 10 centímetres (1,2,3). Es tracta de la mina i pedrera «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès (0), on trobem cristalls transparents i amb gran varietat de colors, majoritàriament prismàtics i romboèdrics, amb predomini del prisma [10-10] i dels rombòedres [01-12], [03-32] i [10-11], sovint cuboides, així com altres formes simples i combinacions; i també macles segons [10-11] (en papallona) i [10-12]. De Castellolí, prop d’Igualada, són coneguts cristalls romboèdrics rematats per altres romboedres (2); a Aiguafreda, sobre unes arenisques margoses, foren trobades unes crostes de petits cristalls prismàtics molt perfectes (1); a Corbera de Llobregat, hi ha espat rosat molt bonic; el Dr. Faura hi recollí un romboedre de 15 centímetres (2,12); a Vallirana es troben cristalls dodecaèdrics semitransparents, de color rogenc (1); a Pineda, camí d’Orsavinyà, n’hi ha algun filó de compacta, cristal·lina, semitransparent també, que en el país és anomenada «sal de llop» (1,20,0); i a Sant Sadurní d’Anoia, entre el lignit, es troba en massa betuminosa (1). A Sant Andreu de la Barca, entre les carnioles, es presenten uns nòdols calissos molt curiosos, alguns són buits, contenint-ne d’altres, un d’interior, també calís, solt (1); a Capellades, dins de la toba, s’han format belles pisolites (1); i a Vilafranca hom pot recollir oolites solts, molt típics (1). La massa de toba de Capellades, és sens dubte la més important de Catalunya; s’ha format per les deposicions de les aigües de diverses fonts que hi brollen encara en gran abundor; té un gruix d’uns 50 metres; D. Amador Romaní, hi ha descobert diverses coves prehistòriques, molt notables, que D. Lluís Mª. Vidal ha estudiat i descrit en un magnífic treball; a Sant Miquel del Fai, el riu Russinyol ha format també una gran massa de toba calissa (11). Calissa sacaroidea metamòrfica es troba a Gualba en força quantitat; n’hi ha de rosada i blanca; aquesta és molt pura, i per això és utilitzada en l’obtenció de l’àcid carbònic, per a fabricar begudes gaseoses; essent altrament de formació granuda, no és gaire compacta, no servint per tant com a marbre; hi apareixen diferents silicats, com són granats, l’epidota, serpentina, etc. (1,2,14); a les pedreres «El Americano» i «Aymar» d’aquesta localitat s’han trobat cristalls escalenoèdrics molt grans (0). Hi ha calisses que han estat utilitzades com a marbres, a Capellades, Igualada, Sant Esteve de Castellar, costes de Garraf i en altres llocs (1,4). Les calisses del cretàsic i terciari de Pont de Reventí, Súria, Calaf i Campins, són utilitzades per a obtenir bones calçs hidràuliques (13); i les margues calisses de Vallirana per a l’obtenció de ciment de diverses classes (1). A Esplugues de Llobregat, en un barranc, entre les argiles, es troben nòdols de creta (1). Són nombroses les coves d’aquesta província, on hi ha estalacmites i estalactites; en citarem diverses. La cova del Fondal, a Matadepera, muntanya de Sant Llorenç del Munt; les Baumes de Mura, on, demés de formoses columnes estalactítiques i transparents cristal·litzacions, es troba l’aragonit; les coves d’Ordal o

CATALUNYA

Lledoner, a Subirats, on, a uns 35 metres dessota de la entrada, es troba un eixamplament o cambra tota coberta de variades formes estalactítiques; les de Montserrat, adornades amb variades i capricioses estalactites; l’avenc d’En Roca, a Corbera, que presenta una gran cavitat rublerta per tot arreu d’estalactites de totes formes (11,13). S’han trobat cristalls escalenoèdrics, de vegades força grans, a Can Ubach, a Rubí (20,0); a la pedrera de Carburos Metálicos de Berga, en cristalls escalenoèdrics implantats i biterminats, sovint maclats, també força grans (0); a les mines de Can Palomeres, a Malgrat de Mar, en cristalls escalenoèdrics amb el prisma poc desenvolupat; també a Figaró (15). A la plana de Vic s’han trobat bons cristalls escalenoèdrics; a Sant Bartomeu del Grau forma macles o cristalls d’entre 1 i 4 cm, essent la roca matriu la calcària que forma part dels nivells durs intercalats entre els paquets de margues Eocèniques (0); també a Tona i a Gurb (0). A Bagà (0); als Condalets (0); a Santa Creu d’Olorda (15); i als voltants de Sant Marçal de Montseny. També a la Creueta, a Castellar de n’Hug, ben cristal·litzada {Mata}. M Es presenta cristal·litzada: a la muntanya de Montjuic de Girona, en forma espàtica transparent (5); a Arbúcies, en diverses formes, entre altres, espàtica romboèdrica (1); de les Illes Medes, en recollí un exemplar, en el qual sobre calissa compacta es formaren petits dodecaedres transparents maclats (1); és coneguda de Caldes de Montbui espàtica blanca i rosada (2); de Sant Julià de Ramis, en cristalls escalenoèdrics (5); segons el Dr. Calderón (13), Groth cita unes calisses de Ribes que contenen escalenoedres molt aguts. En els bancs de gneis que es troben entre Roses i Cadaqués, prop del mar, es presenta una filada de calissa metamòrfica sacaroidea de més de 100 metres de gruix, que reapareix en diversos llocs dels voltants, en alguns es presenta blanca i en altres negra; han intentat utilitzar-la com a marbre (1,13,14): prop de Núria se’n troba una altra faixa, entre roques primitives també; aquestes calisses són de diferents colors, blanques, grises i rogenques, havent-s’hi trobat diferents silicats (14); al Pasteral, també n’hi ha, que és blanca, i negra a Camprodon (1). Procedent de Sant Joan de les Abadesses, em donaren una mostra de calissa molt curiosa (1); és pulverulenta com la creta, finíssima, de color grisenc, em digueren que es troba en bancals en els marges de la riera, dessota d’una petita capa de terra vegetal; no hi ha cap dubte que s’ha format per sedimentació moderna, i del seu anàlisi resultà estar íntimament barrejada amb argila ferruginosa i una petita quantitat de substància carbonosa. D’aquesta mateixa localitat procedeix una antraconita (calissa compacta carbonosa) quasi negra, de la mina «El Veterano», que figura en el Museu de Ciències Naturals de Madrid (13). És curiosa la formació de calissa cristal·lina que es troba en alguns basalts de terrenys volcànics (7), com en els d’Amer (1). Calisses compactes amb condicions de marbre, n’hi ha en diferents llocs; a la vall de Núria, blanca i vetejada; com a tal, són utilitzades les calisses arcaiques de Roses, Port de la Selva, Anglès i Ribelles; i les nummulítiques de Girona, Llers, Ribes i Queralbs; en la regió pirinenca es troba el marbre amigdaloide o griotte, com és el d’Isobol, que presenta taques roges sobre fons gris amb vetes blanques, i el de Freixenet de fons axacolatat amb venes blanques i roges; marbre griotte es troba també en el terreny carbònic de la vall de Camprodon; de Figueres n’és conegut un de color grisenc (1, 9, 10, 13); en entrar al M. M., fixada a la paret, entre altres, hom veu una bella placa de marbre de Avinyonet, d’uns dos metres d’alt per un d’ample.

116


CLASSE V. NITRATS,

CARBONATS I BORATS

Calç hidràulica i ciments són explotats en diferents llocs, com prop de Girona, aprofitant les calisses argilenques nummulítiques (13). En el pla de Banyoles forma la toba un banc de textura esponjosa, molt lleugera, en llits, alguns d’un metre de gruix, rublerta de restes de vegetals; essent aprofitada per a la construcció, a causa de la facilitat amb què la poden treballar i dividir en plaques primes. Són conegudes diverses coves estalactítiques, com la d’En Serra a Castelló d’Empúries; la de Sant Aniol; Bassegoda; Serinyà, aquesta cèlebre per les troballes arqueològiques que hi han fet; L’Escala; Rialp; Cogolls i l’avenc de Sant Hou a Montgrony. En totes hi ha belles concrecions calisses de diferents formes (5,11,13). Al camí de Via Crucis que va de Núria a Coma de Vaca hi ha una mina de marbre a 2020 m d’altitud; als Meners del Puig de Queralbs; a la serra de Costabona, en masses espàtiques blanques, també hi ha marbre i cristalls romboèdrics amb exfoliació secundària; i al Puigmal, en cristalls escalenoèdrics (0). A les mines «Ginebró» i «Hermosa Africana» de Darnius, en petites geodes dins el talc, amb cristalls lenticulars i escalenoèdrics. Al torrent de les mines de Celrà, en petits cristalls romboèdrics; a Palamós (0); i al N de Sant Marçal de Montseny, al terme de Viladrau (15,0). R Són notables les calisses litogràfiques de Santa Maria de Meià, al Montsec; en les quals han trobat exemplars fòssils importantíssims, i les de Cervera (1,10,13). En la vall d’Aran apareixen les calisses cristal·lines metamòrfiques en abundor, blanca o gris, més o menys dolomítica; creuen la vall diverses faixes, havent-s’hi obert pedreres per a explotarles com a marbres en alguns indrets; a la vall del Jueu, com a Viella i Artíes, són de gran potència, trobant-s’hi diversos minerals rars, com el dipir negre, la couserenita, la wollastonita, etc. (14). Són coves estalactítiques les del Tàvec a Avellanes; una prop de Montanisell, i l’anomenada de Montsec, prop de Lliviana (13). A les mines «Rosa» i «Ester» de la Torre de Cabdella, en cristalls escalenoèdrics molt apuntats (en dent de gos). Z A Bellmunt es troben cristalls escalenoèdrics recoberts en part per la pirita cristal·litzada; D. Joaquim Folch i Girona, en posseeix exemplars que atreuen verament l’atenció, també es troben pisòlits (petites concrecions esfèriques) a les mines Antigues de Bellmunt del Priorat (cita de J. Folch), a l’Universitat de Breslau, hi ha un exemplar amb l’indicació d’ésser de Tarragona, que es presenta en crostes estalactítiques, compostes de cristalls confosos sobre una roca calissa bretxosa; els seus fragments isolats, són com grossos pèsols (13); a Vimbodí n’ha estat recollit un exemplar en el qual entre calissa cristal·lina, es presenta la varietat fibro-sedosa (1).Aquesta província és molt rica en marbres; als voltants de la capital, n’hi ha en diverses pedreres que són explotades, essent, entre altres, molt apreciat el dit de Santa Tecla; a Tortosa, es troba la varietat dita marbre de Bolonya; a Torroja, el marbre negre, i en altres diferents varietats a Fonscaldes, Picamoixons i a Valls (1,2,6,13); de Montblanc són unes magnífiques plaques de més de dos metres d’alt que hi ha fixades a la paret en entrar al M.M. Hi ha calisses litogràfiques a Tarragona en la pedrera anomenada «coves de la pedrera», i a Tamarit (6). Les calisses del triàsic de Montsant i d’altres llocs, són utilitzades per a l’obtenció de calç hidràulica i ciment (13). Hi ha tobes calisses a Alfaro, Sant Vicents de Calders i Picamoixons, segons Mallada (8,13).

Es troben formoses estalactites en diferents coves, de les quals citarem les de Morla, a Sant Vicents dels Calders; la trobada o Cambra, prop de Tortosa, en la qual formen admirables decoracions; i l’anomenada Cova Santa de Cornudella, si bé en aquesta han estat destruïdes pels visitants moltes de les incrustacions que l’embellien (11,13). A Vimbodí hi ha moltes geodes amb cristalls tabulars plans de pocs mil·límetres, i també grans masses espàtiques i cristalls incolors amb predomini de l’escalenòedre [21-31] i amb les arestes arrodonides i, de vegades, truncades pel rombòedre. A Escornalbou, en petits cristalls escalenoèdrics, omplint les cavitats entre la barita i les pissarres, i també en petits cristalls prismàtics acabats pel rombòedre obtús (en cap de clau); a l’Argentera, en cristalls prismàtics dins les calcàries; a la mina del Mas d’en Mestre, a Alforja; i a la Selva del Camp. També a la mina «Balcoll» (o «Argentífera») de Falset (0).  CALCITA COBALTÍFERA

És una varietat de calcita, amb Co, de color rosat a fúcsia. Incorrectament, de vegades es dóna el nom de cobaltocalcita a aquesta varietat (és el cas dels exemplars de Peramea). En realitat, cobaltocalcita és un sinònim de l’esferocobaltita (espècie que pertany al grup mineralògic de la calcita), que és un carbonat de Co; en la calcita cobaltífera, aquest metall és present com a impuresa. R L’any 1958, en començar l’explotació de la mina «Solita» de Peramea, es volien aprofitar uns òxids rics en Co; fou llavors quan va aparèixer aquesta varietat de calcita, en exemplars de gran bellesa per la seva morfologia (concrecions, bandes i glòbuls) i color (fúcsia més o menys rosat), acompanyats de calcita o aragonita (0).  CALCITA NIQUELÍFERA

És una varietat de calcita, amb Ni, de color verd pàl·lid. A la mina «Solita» de Peramea, en menor quantitat que la calcita cobaltífera, amb calcita o aragonita (0). R

 CERUSSITA (cerussa) · Pb[CO3]

Aquí citarem les principals localitats, però aquest mineral es pot trobar a tots els jaciments esmentats en parlar de la galena.

Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat Vallès Occidental).

el Molar (Priorat).

117


Cerussita. Mina «Casandra», Ribes de Freser (Ripollès). A. c. 19 mm. Col. i foto Joan Astor.

Cerussita. Mina «Casandra», Ribes de Freser (Ripollès). A. c. 19 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Cerussita. el Molar (Priorat). A. c. 4 mm. Col. i foto Joan Astor.

Cerussita. el Molar (Priorat). Col. Joaquim Folch. Foto Jordi Vidal.

Cerussita. Mina «Casandra», Ribes de Freser (Ripollès). A. c. 6 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Cerussita. Mina «Teresita», Sant Fost de Campcentelles (Vallès Oriental). A. c. 23 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.


Cerussita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 22 mm. Col. Josep Jurado. Foto Joaquim Callén.

Dolomita. Bellmunt del Priorat (Priorat). A. c. 56 mm. Col. i foto Joaquim Callén.

Ferrosmithsonita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat Vallès Occidental). A. c. 22 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Huntita amb aragonita. Montcada i Reixac (Vallès Occidental). A. c. 70 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.


ELS MINERALS

DE

H En el filó metal·lífer de Sant Pere Màrtir, Tibidabo, de què ja havem parlat diverses vegades, com a curiositat mineralògica pels diferents minerals que hi apareixen, Mn. Font i Sagué hi assenyalà la cerusita (18,0); a Martorell, en el filó de galena que hi exploten, es troba en força quantitat en massa amorfa (1,2) (és la mina «La Martorellense, als termes de Castellví de Rosanes i de Martorell); a Pontons amb blenda i galena (15); i a Cortès-Vilamajó, muntanya de Montseny, amorfa també amb piromorfita (1). A les mines «San Pablo» i «San Jorge», situades al barranc de Sant Silvestre, al SW de Vallirana (0), en les calcàries del Triàsic Mig, on s’explotava la galena amb esfalerita i pirita, i també en diversos pous oberts vora el Mas Campderrós i al torrent dels Fonds (estan entre els millors cristalls trobats a Catalunya, per grandària i lluïssor). A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en cristalls prismàtics molt allargats, rosats i maclats en forma d’estrella, també en cristalls aciculars i piramidals, entre altres combinacions, així com en macles d’elevada complexitat, segons [110] i també segons [130], amb fluorita, galena i smithsonita (0). A la mina «Teresita» de Sant Fost de Campcentelles, en concrecions massives de color gris, recobrint parcialment la galena, i en cristalls aplanats, fracturats quasi sempre, amb moltes macles, amb galena, wulfenita i mimetita, dins les fissures del filó de barita (0). M D’aquesta província, és coneguda de Sant Julià de Llor (5); Palafrugell (a la mina d’en Torrent, en cristalls prismàtics fins

CATALUNYA

d’uns 3 mm i macles diverses, de color blanc a quasi incolors o lleugerament groguencs, amb galena i barita {Garrido}), Montràs (a la mina «Carmen», en cristalls molt petits), i Anglès, en els criaders de plom que hi existeixen, en aquest darrer lloc en força quantitat (8,13) (a la mina «Carlota»); segons En Folch i Girona, a Susqueda, han començat a explotar una mina que la conté cristal·litzada de color negre (mina de Can Colebrans) (0). A la mina «Casandra» de Ribes de Freser, en petits cristalls prismàtics (0). També prismàtics i petits són els cristalls de la mina «Vagilada» de Bonmatí (0), i de la mina «Hermosa Africana» de Darnius. Així mateix, a les mines d’Ossor i a Sant Miquel de Ter {Mata}. R A la mina «San Esteban» de Mont-ros, en microcristalls incolors deformats i fines concrecions com a alteració superficial de la galena. A les mines «Susana» de Liat i «Victoria» d’Arres. També, al Pic de la Mina, al NW de Cóll, i a una mina del barranc de Vallpeguera, a Tor {Mata}. Z A Bellmunt la cità ja Mallada (8), podent afegir que segons noves del citat senyor Folch, es troba en massa i cristal·litzada en petits escalenoedres, sobre galena: el mateix senyor Folch ens comunicà que a Molà n’hi ha en grans quantitats (a les mines «Ventura» i «Raimunda», en cristalls (0), i a la mina «Mineralogía» o «Cisterneta», en massa i cristal·litzada) (0). A la mina «Porvenir» de l’Argentera; a les mines del Mas d’en Mestre, a Alforja; a l’Albiol i a Escornalbou. També a Vimbodí, en fines làmines sobre la galena i petits cristalls, fins de 3 mm, sobre els cubs de galena; i a Farena.

Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental).

120


CLASSE V. NITRATS,

CARBONATS I BORATS

Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental).

 DOLOMITA · CaMg[CO3]2

En tota la regió del Vallès, entre les argiles, es troba la varietat terrossa pulverulenta, anomenada «Asche», pels francesos (1).

Calisses més o menys magnesianes han estat trobades en una porció de llocs, com succeeix en els terrenys triàsics de Montgat i Figueró; havent-se pres més d’una vegada per veres dolomies; per això, és possible que algunes de les cites fetes de dolomies, no sien exactes. H Als voltants de la capital, a Vallcarca, es troba entre les calisses (6); a Vallirana, n’hi ha en massa, és semicristal·lina, de color rosat la una i altres grisenques (1); a les costes de Garraf, començant per Castelldefels, se’n troben grans bancs; color gris, gra fi i molt fètida (1,2); prop de Berga, abans d’arribar a Pont de Reventí, entre els guixos, es presenta en cristalls lenticulars (7).

Mina «Regia», Bellmunt del Priorat (Priorat).

121


Manganocalcita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 4 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Siderita. Mina «Victoria», Arres (Val d’Aran). A. c. 14 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.

Siderita. Bellmunt del Priorat (Priorat). A. c. 70 mm. Col. i foto Joaquim Callén.

Smithsonita sobre calcita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 27 mm. Col. i foto Joaquim Callén.

Smithsonita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 14 mm. Col. i foto Joaquim Callén.

Zeyringita. Mina «Solita», Peramea (Pallars Sobirà). A. c. 9 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.


Smithsonita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 27 mm. Col. i foto Joaquim Callén.

Atzurita amb cerussita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 6,5 mm. Col. Joan Rosell. Foto Joan Astor.

Atzurita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 16 mm. Col. Josep Jurado. Foto Joaquim Callén.

Atzurita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 13 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joan Astor.

123


ELS MINERALS

DE

CATALUNYA

 HUNTITA · CaMg3[CO3]4

També al túnel de la Rovira, a Barcelona, i a Sant Fost de Campcentelles (0); així com a Begues i a la mina «La Martorellense» de Castellví de Rosanes i Martorell; i a Bagà. M En els Pirineus de la part de Núria, abunda una calissa magnesiana que passa, en alguns indrets, a dolomia cristal·litzada blanca; s’hi presenten amb profusió cristalls allargats de wollastonita (7). A la serra de Costabona (15); a les mines de Mont-ras; i a Sant Julià de Llor. R Segons D. Lluís Mª. Vidal (5), n’hi ha a Hostalet i a Gerri; i calisses molt dolomítiques a les valls de Tredós i Artíes (8). També n’hi ha al Montsec sota les calisses juràsiques. Es troben petits cristalls molt deformats a les pissarres de la mina «Ester» de la Torre de Cabdella. També a Mont-ros i a la Plana de Mont-ros {Mata}. Z A Bellmunt (a les mines «Eugenia» i «Regia») es troba cristal·litzada, sobre dolomia compacta; és blanca o rosada acompanyant-la la galena (0,1,7); a Falset, n’hi ha, però és més aviat quasi tota calissa dolomítica (4) (són cristalls romboèdrics); havent estat citada de prop de la capital, de la pedrera «Saburosa» (3); i a Farena serveix de ganga a minerals metal·lífers (7). En forma de nòdols a Calafell (1). A l’Argentera, en cristalls romboèdrics o massiva, a l’Albiol, a l’Aleixar, a Alforja i a la Selva del Camp. Al Molar (15); a Pontons; a Rojals i a Vallclara.

H

En una pedrera del Turó de Montcada, a Montcada i Reixac, en masses i crostes blanques, que tenen un tacte molt suau i s’adhereixen a la llengua, en unes pissarres grises (0).  MAGNESITA (giobertita) · Mg[CO3]

Giobertita és un sinònim obsolet d’aquesta espècie, però a l’època d’en Ll. Tomàs era una denominació habitual. En algunes de les localitats aquí citades la magnesita s’ha trobat essencialment en la seva varietat breunnerita (veure). H A Guardiola del Berguedà, en cristalls amb la combinació del prisma hexagonal i un pinacoide més o menys convex i rugós, dins les argiles, amb guixos i quars cristal·litzat. Al Turó de Montcada, a Montcada i Reixac, on es van trobar uns cristalls grisencs que, un cop analitzats, contenien també Fe (possible breunnerita) {Closas}. R Al Pont de Suert, en bonics cristalls (és pistomesita); i a Fígols, a la carretera d’Alinyà, prop del Pont d’Espia.  MANGANOCALCITA

Varietat de calcita, amb un 12 % de Mn, de color rosat. A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en crostes cristal·lines i també rombòedres molt arrodonits (fins d’1 mm), a les fissures dels filons de fluorita (0). M A les mines de la Tossa d’Alp {Mata}. R A la mina «La Manresana» de Gerri de la Sal, amb altres minerals de Mn; i igualment prop del Montorroio, al NW de Llessui {Mata}. Z A l’Aleixar {Mata}. G A les mines de Mn d’Estopanyà, a la Franja de Ponent (prov. d’Osca), entre les calcàries del Cretaci. H

 ESTRONCIANITA · Sr[CO3] H A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en petites masses blanques i grisenques, d’estructura fibrosa, amb barita i calcita. R A les margues guixenques de Torà, vora el camí de l’Aguda, en petits glòbuls i agregats blancs, amb celestina i guix. Z Mn. Font i Sagué donà coneixement de la troballa feta en el terreny cretàcic entre Sant Martí Sarroca i Marmellà, d’uns nòdols arronyonats de quars, que en trencar-se van trobar omplenats per aquest mineral cristal·litzat; posteriorment, en la mateixa localitat, es trobà en filons amb calissa; en posseeixen exemplars el M.M., i el Seminari Con. i la nostra col·lecció. En Folch i Girona ens digué, fa poc, que havent examinat algun exemplar de la mateixa procedència anterior que li donaren, dubta que realment sia estroncianita. No havent-nos estat possible encara fer la comprovació per part nostra.

 MONHEIMITA

Varietat d’smithsonita, amb Fe substituint parcialment el Zn.

 FERROSMITHSONITA

Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental).

Varietat de smithsonita, amb Fe i també Mn, substituint parcialment el Zn.

H

A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en cristalls romboèdrics de color blanquinós a blancgroguenc i també en feixos amb quars (0).  OLIGONITA

Varietat de siderita, amb Mn (o també de Rodocrosita, amb Fe), com a membre intermedi de la sèrie siderita-rodocrosita. H Al turonet del Putxet, voltants de Barcelona, en un filó metal·lífer, avui desaparegut de la vista per haver-hi edificat al dessobre, i del qual férem esment en tractar dels òxids de ferro, trobàrem entre aquests, l’oligonita, formant crostres primes; es presenta concrecionada, color negrenc i lluïsor cristal·lina; en tenim exemplars a la nostra col·lecció. També a Rubí (Folch). Que sapiguem, és l’única cita d’aquest mineral feta a Espanya; puix el mateix Dr. Calderón, la dóna solament d’aquesta localitat amb referència a nosaltres. Creiem que la manca de noves sobre

Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental).

H A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en petits cristalls d’1-2 mm, que s’exfolien segons [10-10], de color groc mel, en les geodes de quars, amb malaquita i atzurita (0).

124


CLASSE V. NITRATS,

CARBONATS I BORATS

Z Segons el Dr. Calderón (13), l’han assenyalat a Bonastre amb pirita i tetraedrita; i segons en Folch i Girona, existeix a Bellmunt, presentant-se en petits romboedres solts sobre calissa. El Museu de Ciències Naturals de Madrid, en poseeix un exemplar de Reus (13). A la mina «Recuperada» de l’Argentera, en cristalls laminars. A la mina «Atrevida» de Vimbodí, en petites laminacions compactes i rogenques amb cristalls lenticulars recoberts exteriorment per limonita. A les mines «Eugenia», «Regia» i «Lagarto», entre d’altres de Bellmunt del Priorat; així com a Falset, al Molar (15), a Porrera i a Ulldemolins.

aquest mineral, no és tant degut a la seva raresa, com a no haver parat atenció en examinar els jaciments de minerals de ferro, on, en més d’un, amb seguretat es troba.  RODOCROSITA (dialogita) · Mn[CO3]

Sovint els exemplars de manganocalcita es poden prendre per rodocrosita (i a la inversa). H A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, formada per la substitució del Ca de la calcita pel Mn de la roca encaixant, de color rosa pàl·lid, en petita quantitat. M A les mines de la Tossa d’Alp {Mata}. R A la mina «La Manresana» de Gerri de la Sal. Z A la mina «Serrana» del Molar.

 SMITHSONITA (calamina) · Zn[CO3]

El nom de calamina s’utilitzava per als carbonats i silicats de Zn, i les seves barrejes, especialment per a la smithsonita i l’hemimorfita. La ferrosmithsonita i la monheimita (veure) són varietats d’aquesta espècie. Té poca importància a Catalunya, aquest mineral que tan bons rendiments proporciona, si es presenta en quantitat. H A Pontons (prop de Sant Joan de la Muntanya i de la carretera a Torrelles de Foix), en les calisses del liàsic, n’hi ha una bolsada amb limonita, oferint les superfícies fresques un aspecte variolós molt característic; passant insensiblement aquest carbonat al càlcic; n’hi ha exemplars al Sem.Con. i a la nostra col·lecció, i en fa esment el Dr. Calderón en «Min.España» (15). Al torrent de les Bruixes, a Santa Coloma de Gramenet, i sota la font de l’Alzina, a la mateixa localitat; també a la mina «Juanita» i prop del Parc de l’Oreneta, a la serra de Collserola, en petits cristalls de color groc, amb barita {Tomás}. A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en cristalls de color groguenc a marronós i hàbit romboèdric, alguns amb les cares corbes segons [10-11], o bé en agregats arraïmats i masses mamellonades de color blanc i lluïssor sedosa (0). M Diu el mateix el Dr. Calderón en la seva obra citada, que n’hi ha bolsades sense importància en els Pirineus (de Girona).

 SIDERITA · Fe[CO3]

L’oligonita (veure) és una varietat d’aquesta espècie. A la muntanya de Montjuic, es troben petits nòdols de color bru fosc, rodejats d’una capa exterior de limonita, sens dubte per alteració d’aquesta (12), al Tibidabo, en el turó de Sant Pere Màrtir, amb la galena, blenda i altres minerals que hi afloren, apareix espàtica, de color bru clar, però en molt poca quantitat (1); n’hi ha també, a la carretera que va de Gavà a Brugués, destacant-se de les calisses negres que l’ampresonen, pel seu color groc-rogenc (1,3); al turó de Montcada, també dins de les calisses, n’hi ha petits filons; d’Argentona, en posseïm un exemplar semicristal·lí, amb la superfície limonitzada, com havem dit que succeeix a Montjuic (1); al terme de Cabrera de Mataró, dins del granit, es presenta en filonets, essent espàtica, de color axacolatat (1); com a curiositat, citarem unes boles o nòdols calissos, que es troben al Montseny, entre Brull i Seba, que contenen uns nuclis també calissos, recoberts de petits cristalls maclats de siderita, resultant la superfície com esculpida en relleu (1). A Santa Coloma de Gramenet i a Badalona; a les mines de Can Palomeres, a Malgrat de Mar, en cristalls romboèdrics de color marró i concrecions, amb limonita; a la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès; a les pedreres de Gualba i a Vallcàrquera. M En el filó de calcopirita que aflora en el pòrfid talcós a Montdevà, muntanya de Rocacorba, entre Darnius i Sant Llorenç de la Muga, se’n troba un filó que arriba a tenir 80 cm. d’ample (5,9,13); a Pardines, Planés, a una mina de ferro, Queralbs i Ribes, amb minerals d’argent, antimoni, coure, plom i ferro i amb mispíquel (2,5,8,9,13); procedeix de Sant Joan de les Abadesses un exemplar que figura en l’esmentat Museu de Ciències Naturals de Madrid, cristal·litzat, amb impressions de pecopteris i altres falgueres (13); és conegut de Costabona, Pirineus, en massa semicristal·lina, de color amoratat (1,3); de Sant Julià de Banús (5); d’Anglès (4). Al Pla de les Barraques, a Planoles (15); a la part alta de la mina «Zaragoza» de Queralbs; a la mina «Fecunda» de Pardines, espàtica i en cristalls romboèdrics; a la mina de Can Paloca, a Ventolà, amb ocres de ferro aurífers; i a Setcases. A la mina de les Set Fonts, a la Tossa d’Alp; a Oliveda; i a Sant Martí Sacalm. R A Conflent, Civis, acompanya a la polibasita i la calcopirita amb quars (2,3). Al E. de Bossost, n’hi ha diferents jaciments, acompanyant l’hematites (13), sobretot a la mina «Victoria» d’Arres, en cristalls sovint lenticulars fins d’uns 6 mm de diàmetre de color marró vermellós {Garrido}, i a les mines de l’àrea Liat-Montoliu-Horcalh. A Ainet de Besan, a Farrera i a Peramea. A Cóll, a Àger i a la Plana de Mont-ros. H

Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental).

Mina «Vagilada», Bonmatí (Selva).

125


Hidrozincita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 57 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén. Auricalcita. Estet, Montanui (Osca). A. c. 12 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.

Auricalcita. Can Montsant, Hortsavinyà (Maresme). A. c. 40 mm. Col. i foto Joaquim Callén.

Malaquita. Mina «Casandra», Ribes de Freser (Ripollès). A. c. 70 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.


Malaquita. Turó de Montcada, Montcada i Reixac (Vallès Occidental). A. c. 28 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido. Malaquita. Gualba (Vallès Oriental). A. c. 16 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Malaquita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 12 mm. Col. i foto Joaquim Callén. Malaquita. el Molar (Priorat). A. c. 5,5 mm. Col. i foto Joan Abella.

Malaquita. el Molar (Priorat). A. c. 3 mm. Col. i foto Joan Abella.

Malaquita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 13 mm. Col. i foto Joaquim Callén.


ELS MINERALS

DE

A la mina «Vagilada» (o «Verónica») de Bonmatí, en agregats botrioïdals i agrupacions de cristalls de color marró (0); i a la serra de Costabona. R En la vall d’Aran (especialment a la mina «Victoria» d’Arres, en petites masses botrioïdals i cristalls, generalment en gra d’arrós, de color groguenc a blanc groguenc, sovint amb hemimorfita {Garrido}). Al Pic de la Mina, al NW de Cóll; i a Mont-ros {Mata}. Z Segons noves d’En Folch i Girona, existeix a La Selva, presentant-se concrecionada, amb colors verdós i rosat, en unes mines de zinc que han començat a explotar (en agregats botrioïdals de cristalls mil·limètrics que, en ser fracturats, presenten un aspecte sacaroide, omplint les cavitats «fantasma» dels cristalls d’esfalerita, amb hidrozincita, malaquita, cerussita, anglesita i eritrina) (0); posseint-ne exemplars. A l’Albiol, en agregats microcristal·lins, masses compactes, concrecions i cristalls tabulars de gran bellesa i colors, des del blanc-grisós, verd i groc fins al vermell (les de color groc intens són les de major contingut en Cd i es troben a les mines del Mas de Galofre (0) i del Salt); també a les mines del Mas d’en Mestre, a Alforja. A les mines del Mas del Bessó, a Ulldemolins, de color blau (0); al Molar {Folch} i a Bellmunt del Priorat. G A Estet, a l’alçada de Cierco però a l’altra vora de la Noguera Ribagorçana (prov. d’Osca), en agregats botrioïdals i crostes cristal·lines, de color marronós a grisenc, generalment amb hidrozincita {Garrido/Ybarra}.

CATALUNYA

Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental).

Montcada i Reixac (Vallès Occidental).

A la mina «La Galena» de Santa Coloma de Gramenet, en bons cristalls, però petits; també prop de Sant Pere Màrtir i de la ctra. de les Aigües, en cristalls prismàtics d’uns 2 mm, ben formats, amb barita i calcopirita {Tomás}. També, a Coll de Pal; al Montnegre (15); i al Turó de Montcada, a Montcada i Reixac. M A la mina «Casandra» de Ribes de Freser, en cristalls tabulars; també a Rocabruna (15), i a la serra de Costabona (0). A la mina «Vagilada» de Bonmatí, en cristalls prismàtics de gran perfecció i lluïssor (0). R A la mina «San Esteban» de Mont-rós, compacta, amb malaquita i quars. També, a Cierco i a Cóll; a Toloriu (0); a la Torre de Cabdella; a Peramea; i a les mines de Liat. Z De Molà, en posseïm un exemplar cristal·litzat que hi recollí En Folch i Girona, i que citem especialment per trobar-se rarament cristal·litzat aquest mineral. A Escornalbou, en cristalls blaus molt lluents, força allargats seguint la catadiagonal o bé aplanats paral·lelament a la base, i en macles de 2 o 3 individus amb creixement paral·lel fins de 3 mm de longitud; a l’Albiol, en petits cristalls tabulars, a les pissares; i a Alforja. A Vimbodí (0) i a Vilanova de Prades (15); al Molar (0), a Cornudella de Montsant i a Ulldemolins.

 WITHERITA (viterita) · Ba[CO3] H A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en cristalls blancs, translúcids i d’1 mm (s’ha de confirmar si realment es tracta de witherita). Z Es presentà en uns exemplars de galena de Bellmunt, si bé en molt poca quantitat: es conserven en la col·lecció del Seminari Conciliar, i en la nostra.

 ZEYRINGITA

Es tracta d’una mescla d’aragonita amb auricalcocita, de color blau cel, o també una varietat d’aragonita amb inclusions d’auricalcocita. R A la mina «Solita» de Peramea, rica en Ni, en petites capes o filonets de color verd-blau, d’aspecte semblant a les seccions d’una àgata (0).

Carbonats anhidres amb anions estranys  ATZURITA (coure blau) · Cu3[OH/CO3]2

 AURICALCITA (AURICALCOCITA) (Zn,Cu)5[(OH) 3/CO 3] 2

Es presenta quasi sempre acompanyant la malaquita, i per tant tindríem de repetir aquí les localitats assenyalades en parlar d’aquesta. Hem de remarcar que ni en aquestes, ni en altres, mai no ha estat trobada sinó en petites quantitats, com diguérem succeir amb la malaquita. Efectivament, l’atzurita normalment es pot trobar als mateixos jaciments que la malaquita (veure), encara que generalment en menys quantitat que aquesta. H A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en cristalls tabulars, més o menys allargats segons l’eix a, amb predomini dels pinacoides [001], [100] i [101] i dels prismes [110] i [011], i també en cristalls piramidals amb predomini del pinacoide [100] i la piràmide [243] (0).

Es recomana la segona denominació per tal d’evitar que la terminació –calcita porti a pensar que es traca d’un mineral de Ca en comptes d’un de Cu (del grec oreíkhalkos = coure de muntanya). (Veure també: zeyringita). H Aquest hidrocarbonat de coure i zinc ha estat descobert a Orsavinyà en fibres sedoses radiades, pel Sr. Folch. Fou descobert a les galeries superiors de la mina de Can Montsant, a Hortsavinyà, amb paragènesi d’atzurita i malaquita; és de color blau cel i forma grups de petits cristalls aciculars (fins a 6 mm de llargada), que es poden considerar com els millors exemplars que fins ara s’han trobat a Catalunya (0).

128


CLASSE V. NITRATS,

CARBONATS I BORATS

A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en agregats i grups de cristalls aciculars d’1-2 mm, amb calcopirita, esfalerita i quars, i també massiva, de color verd clar, amb atzurita, òxids de ferro i hemimorfita (0). M A la mina «Casandra» de Ribes de Freser, amb atzurita; i al Costabona. A la mina «Vagilada» de Bonmatí, en agregats radiats. A la mina de Requesens, amb bornita. R Al Pic de la Mina, al NW de Cóll {Mata}. Z A Bellmunt del Priorat, com a producte d’alteració dels minerals de Cu i Zn, en forma d’aurèola amb un nucli metal·litzat, i també, encara que no és gaire freqüent, en grups de cristalls, amb calcopirita, malaquita i limonita, com els trobats a la mina del Barranc Fondo. A les mines del Mas de Galofre, del Mas Flassada i del Salt, a l’Albiol, en petits grups de cristalls aciculars, amb smithsonita; a Escornalbou, en eflorescències de petits cristalls aciculars, a les pissarres del castell (0); i a la Selva del Camp. G A Estet, a l’alçada de Cierco però a l’altra vora de la Noguera Ribagorçana (prov. d’Osca), en agregats de cristalls aciculars d’uns 2 mm de longitud, de color blau cel, amb altres minerals secundaris de Zn {Garrido/Ybarra}.

Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental).

xen aquí grans masses; en poca quantitat, i moltes vegades servint d’indicació dels jaciments d’aquells minerals, apareixen en molts llocs, i per tant sols n’indicarem alguns. H En les vetes quarsoses metal·líferes de Sant Gervasi de Cassoles, barriada de Barcelona, es presenta (13); a Sant Andreu (Folch), amb atzurita; com a Orsavinyà, on poden ésser recollits exemplars amb belles fibres sedoses radiades (1) (i també en cristalls amb l’eix principal molt curt, recobrint la calcopirita) (0) (en Folch la cita amb atzurita); a Gualba, en el filó metal·lífer que hi apareix trencant la calissa metamòrfica, acompanya altres minerals (0,1); a Montcada, l’han trobat en crostes sobre quarsita (2); segons Ribas Mateos (12), acompanya, encara que en molt escassa quantitat, altres minerals al Papiol (és la mina «Berta»), en el jaciment de la fluorina. A Torre Baró, en cristalls aciculars i agregats plumosos fins d’uns 4 mm, amb barita {Tomás/Vera}; també a Sant Pere Màrtir i a Santa Coloma de Gramenet. Al Turó de Montcada, a Montcada i Reixac, a més de crostes, també hi ha agregats fibrosos, sovint radiats, formats per cristalls aciculars molt fins i de més de 5 mm de llargada, en unes vetes amb altres minerals secundaris de Cu {Garrido/Tomás/Vera}; i a la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat, en cristalls aciculars petits i agregats fibrosos, sovint amb forma de rínxol, amb atzurita i calcopirita. A les pedreres de Gualba, així com a la Garriga i al Montnegre. A Coll de Pal, en cristalls molt lluents; i a les mines del Remei, a Sant Andreu de la Castanya. També prop de Can Mas, al terme de Tordera {Mata}. M Es coneguda de Costabona, Pirineus, en forma fibrosa (3); de Palamós (3,5); de Cantallops (5); La Sellera (4); de Sant Llorenç de la Muga; Ribes; Ossor i Darnius (13); a la mina de Can Serrat, terme de Sant Feliu de Buixalleu, es presenta amb altres minerals de coure i ferro (1). A la mina «Casandra» de Ribes de Freser, en agregats esfèrics feltrats dins la limonita (0), i a altres localitats de la Vall de Ribes; a les mines de les Ferreres, a Rocabruna (15), i a la serra de Costabona (0). A Bonmatí, amb barita i atzurita (0), també a Anglès, a Sant Martí Sacalm i a Sant Miquel de Ter. R A Torre de Capdella, n’hi ha de fibro-sedosa (2) (a les mines «Ester» i «Rosa» els cristalls són prismàtics i es troben a la zona d’oxidació del filó) (0), havent estat citat també de Vilaller (4)

 BISMUTITA · Bi2[O2/CO3] H

A les pedreres de Gualba, amb bismut. Al skarn sud del Costabona, en la concentració de sulfurs de les piroxenites, per l’alteració de la bismutinita en condicions supergèniques; com també a la mina «Turón», al vessant d’Espinavell de la serra de Costabona (0). M

 HIDROZINCITA (zinconisa) · Zn5[(OH)3/CO3]2 H D’aquest carbonat de zinc sols podem, dir com a curiositat mineralògica, que fou assenyalat per Mn. Font i Sagué a Sant Pere Màrtir, Tibidabo, juntament amb altres minerals de què ja havem fet esment (But.I.C. d’H.N., any 1905, nº 3-4). El Dr. Calderón, en «Min.España», diu que ha aparegut accidentalment en diversos jaciments de Catalunya, sense importància, però no en determina cap. A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en masses concrecionades de color blanc i aspecte pulverulent, amb atzurita i smithsonita, i també en capes molt fines damunt la fluorita (0). També a les pedreres de Gualba, en crostes i clapes blanques. M A la mina de Can Llebró, a Sant Martí Sacalm. R Al Pic de la Mina, al NW de Cóll; i a les mines de l’àrea ArresBossòst (15). Z A la mina del Mas de Galofre, a l’Albiol; i a la mina del Mas del Bessó, a Ulldemolins (0). G A Estet, a l’alçada de Cierco però a l’altra vora de la Noguera Ribagorçana (prov. d’Osca), on és relativament abundant, en crostes blanques, generalment amb smithsonita {Garrido}.

 LEADHIL·LITA · Pb4[(OH)2/SO4/(CO3)2]

Hi ha autors que col·loquen aquesta espècie a la classe VI, entre els sulfats anhidres amb anions estranys. H A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en cristalls tabulars pseudohexagonals de menys d’1 mm, de color marronós clar, com a producte de l’alteració de la galena (0).  MALAQUITA · Cu2[(OH)2/CO3]

La malaquita, com l’atzurita es troben de consuetud amb la calcopirita i altres minerals de coure; però, en lloc no constituei-

129


Rosasita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat Vallès Occidental). A. c. 30 mm. Col. Manuel M. Velaure. Foto Joaquim Callén.

Rosasita. Mina «Berta», el Papiol Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 3 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Alumohidrocalcita. Turó de Montcada, Montcada i Reixac (Vallès Occidental). A. c. 8 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.

Sinquisita-(Ce). Túnel de Vielha (Val d’Aran). A. c. 1,2 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Dypingita. Pedrera «el Ángel», Gualba (Vallès Oriental). A. c. 30 mm. Col. MMC. Foto Joaquim Callén.


Dypingita, hidromagnesita i brucita. Pedrera «el Ángel», Gualba (Vallès Oriental). A. c. 56 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Hidromagnesita. Pedrera «el Ángel», Gualba (Vallès Oriental). A. c. 20 mm. Col. MMC. Foto Joaquim Callén.

Zaratita. Peramea (Pallars Sobirà). A. c. 30 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Hidromagnesita. Pedrera «el Ángel», Gualba (Vallès Oriental). A. c. 35 mm. Col. Jordi Coca. Foto Joaquim Callén.

Ludwigita. Costabona (Ripollès). A. c. 60 mm. Col. i foto Joaquim Callén.


ELS MINERALS

DE

CATALUNYA

(a la mina de Cierco) (0), i de Montrós (13) (sobretot a la mina «San Esteban»). També, a Cóll; a Bordes de Conflent i a Toloriu (0); a la Plana de Mont-ros; a Farrera i a Peramea; a Riner; i a les mines de l’àrea Liat-Montoliu-Horcalh. Z Segons el Dr. Calderón (13), a Roca Pintada, terme de Rojals, fou objecte de diferents treballs, un filó de calcopirita i malaquita, que després fou abandonat. En Folch i Girona l’ha recollida a Molà, junt amb atzurita (1). A l’Albiol, a Alforja (15), a l’Argentera i a Escornalbou; a Vilanova de Prades i a Vimbodí; a Bellmunt del Priorat, a Cornudella de Montsant (15), a Falset, al Molar, a Porrera i a Ulldemolins.  ROSASITA · (Cu,Zn)2[(OH)2/CO3] H A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en agregats arrodonits, de color verd-blau, com a producte de l’alteració dels minerals de Cu i Zn (0). Z A la mina de Can Pons, a Ulldemolins (0).

R

 SINQUISITA-(Ce) · Ca(Ce,La)[F/(CO3)2]

 HIDROTALCITA · Mg6Al2[(OH)16/CO3]·4H2O

R

H

Pedrera «el Ángel», Gualba (Vallès Oriental).

Al túnel de Vielha, en petits cristalls, amb quars i anatasa (0).

Al Pic de la Mina, al NW de Cóll (0).

Amb aquest nom ens referim a unes masses fibrolaminars, de color blanc i molt toves, trobades a les pedreres de Gualba, però no s’ha pogut comprovar si corresponen realment a aquest mineral. M Al Costabona, als marbres amb brucita que es formen a les dolomies (0), en nòduls de làmines de color blanc nacrat o groc, i també en làmines aïllades que poden trobar-se disperses o agrupades i acompanyades de manasseïta.

 ZINC-ROSASITA · (Zn,Cu)2[(OH)2/CO3] Z Només ha estat identificada, mitjançant microanàlisi d’energia dispersiva de raigs X, en una mostra de la mina «Linda Mariquita» del Molar.

Carbonats hidratats amb anions estranys

 MANASSEÏTA · Mg6Al2[(OH)16/CO3]·4H 2O M

Al Costabona (0), essent més freqüent al skarn sud, de color blanc-grisenc, sovint barrejada amb l’hidrotalcita.

 ALUMOHIDROCALCITA · CaAl2[(OH)2/CO3]2·3H2O

 ZARATITA · Ni3[(OH)4/CO3]·4H 2O

H Al Turó de Montcada, a Montcada i Reixac, en petites esferes sedoses formades per cristalls aciculars fins d’1,5 mm, de color blanc a lleugerament rosat, de vegades amb carbonatofluorapatita {Rosell}, així com en crostes i agregats fibroradiats mil·limètrics, blancs i sedosos. També, a la mina «Elvira» de Bruguers (0).

R

A la mina «Solita» de Peramea, pulverulenta i de color verdblau, a les interseccions de les capes d’aragonita (0).

Borats  FLUOBORITA · Mg3[(F,OH)3/BO3]

 ARTINITA · Mg2[(OH)2/CO3]·3H 2O

M

Al Costabona, en els marbres, en fibres blanques nacrades fins de 4 cm de llargada (al microscopi, es veuen fibres incolores o prismes hexagonals).

M

Al Costabona (0), en petits agregats fibroradiats blancs, formant plaquetes damunt la calcita, en les fissures dels marbres amb brucita.

 KALIBORITA (caliborita) HKMg 2[BO(OH) 2/B 5O7(OH) 3]2·4H 2O

 DYPINGITA · Mg5[OH/(CO3)2]2·5H2O H A la pedrera «El Ángel» de Gualba (0), en concrecions i cristalls fibrorradiats agrupats en esferes o rosetes, i també massiva i pulverulenta, amb hidromagnesita i brucita.

H

A les mines de potassa de Sallent {Pardillo} (0). Probablement també n’hi ha a altres localitats de la conca potàssica catalana.  LUDWIGITA · Mg2Fe[O2/BO3]

 HIDROMAGNESITA · Mg5[OH/CO3)2]2·4H2O

M

Al Costabona, en fibres fins d’1 cm de llargada, de vegades agrupades en esferes d’1 a 10 mm de diàmetre (també s’observa certa tendència a la cristal·lització mimètica, formant agulles disposades en el sentit de l’estratificació o concrecions a la perifèria de belles estructures embotides), d’un color negre-verdós, molt disseminades al marbre de brucita del skarn nord del Costabona, i en menor proporció al skarn sud (0).

H

A la pedrera «El Ángel» de Gualba, en agregats radiats i cristalls aciculars fins d’1 cm de longitud, acompanyats de dypingita i brucita (0). M El Dr. Calderón en «Min.España» diu solament, en referir-se a aquest mineral, que havia estat citat vagament dels Pirineus, i per tant, aquesta cita serà la primera que determinadament tindrem d’Espanya: Mn. Font i Sagué, en una mina de Mont-Falgàs, Camprodon, la trobà en forma de nòdols blancs de porcellana mat, recoberts per una crosta de fibres aciculars radiades. N’hi ha exemplars al Seminari.Con. i en la nostra col·lecció. A la serra de Costabona (0).

 SZAIBELYITA (ascharita) · Mg2[OH/B2O4(OH)] M

Al Costabona, en agregats fins de fibres incolores, de vegades radiades, caracteritzades per una forta birefringència, amb ludwigita (0).

132


Classe VI

Sulfats, cromats, molibdats i wolframats


Anglesita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 8 mm. Col. i foto Joaquim Callén. Anglesita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 10 mm. Col. Josep Jurado. Foto Joaquim Callén.

Barita. Torrent d’Avençó, Aiguafreda (Vallès Oriental). A. c. 22 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joan Astor.

Anglesita. Estet, Montanui (Osca). A. c. 4 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.

Barita. Torrent d’Avençó, Aiguafreda (Vallès Oriental). A. c. 28 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Barita. Torrent d’Avençó, Aiguafreda (Vallès Oriental). A. c. 50 mm. Col. MMC. Foto Joaquim Callén.


Barita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 20 mm. Col. i foto Joaquim Callén.


CLASSE VI. SULFATS,

CROMATS, MOLIBDATS I WOLFRAMATS

Sulfats anhidres sense anions estranys

H

A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en cristalls de color mel o blanc-grisenc, amb el prisma poc desenvolupat, essent freqüents les bipiràmides ròmbiques i les formes amb aspecte de doble piràmide (0). També a Sant Pere Màrtir. M A la mina «Leonor» d’Osor (0) i a Bonmatí (0). A la mina «Hermosa Africana» de Darnius {Mata}. R A Mont-ros; i al barranc de Vallpeguera, a Tor {Mata}. Z A la mina «El Porvenir» de l’Argentera, en petits cristalls i masses cristal·lines, amb galena; i a la Selva del Camp (10).

 ANGLESITA · Pb[SO4]

Sols podem dir d’aquest mineral, que en la col·lecció de D. Baltassar Serradell, n’havem vist un exemplar amb la procedència de Palamós. Creiem que amb seguretat es deu trobar en alguns dels diferents jaciments de plom, que, com havem dit, existeixen a Catalunya.

Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental).

136


CLASSE VI. SULFATS,

CROMATS, MOLIBDATS I WOLFRAMATS

A Bellmunt del Priorat, sobretot a la mina «Regia», i al Molar. També, a la mina «Atrevida» de Vimbodí, en cristalls prismàtics molt allargats, acabats amb [102] (0). G A Estet, a l’alçada de Cierco però a l’altra vora de la Noguera Ribagorçana (prov. d’Osca), en cristalls fins d’uns 4 mm, amb predomini de [011] i [102], incolors o groguencs, en cavitats dintre la galena {Garrido/Ybarra}.  ANHIDRITA · Ca[SO4]

Es troba, en major o menor quantitat, a moltes de les guixeres de Catalunya, però aquí només en citarem algunes. H L’anhidrita en masses de certa importància, no havia estat assenyalada mineralògicament a Catalunya, fins que a les darreries de l’any 1906 la trobàrem a Vallirana, havent-ne donat compte en el Butlletí I. C. d’H. N., nombre corresponent a novembre-desembre del dit any; es presenta cristal·lina, de textura granular i color grisenc; el Dr. Faura, a l’any següent, en el mateix Butlletí, donà compte d’haver-la trobada també a Cervelló; de la de Vallirana, n’hi ha exemplars al M.M. i a la nostra col·lecció. Kaiser, segons el Dr. Calderón en «Min. España», l’assenyala a la part superior del jaciment de sal de Cardona, on, com direm, es troba el guix; atribuint els plecs que presenten dites capes superiors, a la transformació de l’anhidrita en guix. A Montgat {Folch}, i a la mina «Emerika» de l’àrea SallentBalsareny, en capes fins de 5 m de gruix. També a les guixeres de Vilobí del Penedès, d’Òdena i de Collsuspina. R A les guixeres de Torà i d’Ivorra; i també a les d’Alfarràs, de Senterada i de Sort. Z En algunes guixeres, per exemple a Sarral.  BARITA (BARITINA) · Ba[SO4]

Se’n troben molts filons i bolsades, alguns de certa importància, que han estat explotats. En petita quantitat, i com a mineral accessori, es troba en molts llocs. És un dels minerals que a Catalunya ha proporcionat cristalls més bells i perfectes. H A la muntanya de Montjuic, n’hi ha petites crostes sobre l’arenisca; és blanca, cristal·lina, en alguns indrets presenta cristalls tabulars i en altres la part superior és quelcom crestada (1,2): a Reixac, terme de Sant Fost de Capcentelles, dins les pissarres, n’hi ha un bon filó, d’uns quatre metres d’amplada per uns nou d’alçada, és amorfa, d’un blanc lletós, acompanyant-la calissa, galena, i fluorina (1,2,8) (també s’han trobat cristalls fins de 6 mm de longitud) (0); de la plana de Vich, sense que pugui precisar més la localitat, en tenim exemplars; uns, en forma crestada i ramosa i altres bacil·lars-fibrosos (1); és coneguda de Caldes de Montbui (4) (a la mina de Can Pasqualet); de Bòfia, terme de Bagà; el Dr. Almera, l’ha citada de Papiol (a la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en cristalls tabulars de color blanc i maclats segons [110], quasi sempre sobre fluorita o quars) (0); de Falcó, Vallcarca i de Sant Andreu de la Barca; com el Dr. Calderón, de la Garriga; Carboners i del terme de Sant Sadurní d’Ossomort, on diu que l’han explotada (9) (a les mines de Miralpeix); n’hi ha de Granollers lamel·lar, i nacarada a Vallcàrcara (2). A la mina «La Martorellense» de Castellví de Rosanes i Martorell; i a Sant Climent de Llobregat. A Hortsavinyà, en cristalls aplanats; i a Malgrat de Mar, en extraordinaris cristalls tabulars fins de 2 cm d’aresta, sovint agrupats en rosetes, de color blanc a groguenc, són poligeminats segons la cara del prisma, la qual cosa dóna formes alternatives complicades de diversos individus; i també a les fissures dels òxids de ferro de les mines de Can Palomeres, al mateix terme de Malgrat (0).

Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental).

137


Barita. Mina «Leonor», Osor (Selva). A. c. 28 mm. Col. MMC. Foto Joaquim Callén. Barita. Mina «Leonor», Osor (Selva). A. c. 9 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.

Barita. Mina «Leonor», Osor (Selva). A. c. 50 mm. Col. MM. Foto Joaquim Callén.

Barita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 8 mm. Col. Josep Jurado. Foto Joaquim Callén.

Barita. Sant Fost de Campcentelles (Vallès Oriental). A. c. 33 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Barita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 8 mm. Col. Josep Jurado. Foto Joaquim Callén.

Barita. Mina «Leonor», Osor (Selva). Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.


Barita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 8 mm. Col. Josep Jurado. Foto Joaquim Callén. Barita. Bellmunt del Priorat (Priorat). Col. MM. Foto Jordi Vidal.

Celestina. Camí de l’Aguda, Torà de Riubregós (Segarra). A. c. 28 mm. Col. i foto Joaquim Callén.

Celestina. Camí de l’Aguda, Torà de Riubregós (Segarra). A. c. 7 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.

139

Celestina. Camí de l’Aguda, Torà de Riubregós (Segarra). A. c. 16 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.


ELS MINERALS

DE

CATALUNYA

siderita (en un pou de la mina de Montfulla i, a cel obert, a les mines de Can Tosca i de Santa Teresa); de Setcases (3); de Sant Julià de Llor (a la mina «Flora», en un filó de barita i galena de 40 cm de gruix, i també a les mines «Rosa» i «Mercedes») i Santa Afra (5); a Susqueda n’hi ha amb galena, en massa amorfa, de color blanc molt pur (1,6,7) (a la mina de Can Colebrans). Prop del Matagalls i al N de Sant Marçal de Montseny, al terme de Viladrau (10). A la mina «Bella Tomasita» de Bassegoda, amb galena i quars en uns pòrfirs talcosos; i a Darnius. A la mina «Santa Ana» de Llofriu, on hi ha un filó de 50 cm de gruix en el pòrfir; a la mina «Barrera» de Sant Climent de Peralta, en un filó de 80 cm a les pissarres, amb quars i galena; a les mines de Can Gasort, entre Vall-llobrega i Palamós; i també a Begur. Prop de Ca n’Agustí, a la vall de Riu, i a la vall d’Hortmoier, ambdues al terme d’Oix. A la mina de Cal Ros i a la mina «Vagilada» de Bonmatí, en cristalls laminars i lenticulars; a la mina de Can Magre, a Vidreres, amb galena, quars i altres minerals. També a les mines de les Ferreres, a Rocabruna, on és l’espècie més important de les bossades de minerals de Cu, en grans agregats radials de cristalls espàtics. R A diversos llocs del terme de Barruera, i també a la mina de Cierco. Al Coll de Sert, a Toloriu (10), i també a Aristot (10). A la mina de Sauvadera, a Estac; així com a Sant Sebastià de Buseu, amb calcita i minerals de Cu {Mata}. A la mina «Ester» de la Torre de Cabdella, en cristalls laminars força deformats, espàtics i agrupats paral·lelament, de color rosat. Z A Espluga de Francolí, a la serra de Prades, es presenta blanca, aporcellanada, en un filó que té d’un a tres metres d’amplada en alguns indrets (1,10); en obrir-se el túnel de l’Argentera, n’hi trobaren de color rosat (2) (a la mina «Virgen de los Dolores», també a l’Argentera, en cristalls tabulars); a Bellmunt, en els jaciments de Galena, han estat recollits magnífics exemplars cris-

En una mina situada a la canal del Coll de Cabrera, al NE de Santa Maria de Corcó, amb calcopirita i hematites; també a Vilanova de Sau i a Sant Pere de Castanyedell. A la pedrera «El Americano» de Gualba, en cristalls tabulars amb calcita (0); a Figaró, en un petit filó; i sobretot al torrent d’Avençó, a Aiguafreda, en excel·lents cristalls fins de 2 cm de llargada que tenen una gran varietat de formes cristal·logràfiques, amb predomini del prisma [110] combinat amb el pinacoide [001] i els prismes [011] i [101], i també [102], de color blanc, blau i groc (0). També, a Coll de Pal, en cristalls fins de més d’1 cm, incolors a blancs o lleugerament blavosos, amb minerals de Cu {Vera}, i a les mines de la Torre de la Fam, a Piera. M De Sant Julià de Ramis, en posseeix un exemplar d’estructura espàtica i color blanc-rosat, el Museu de Ciències Naturals de Madrid, tret d’un filó quasi vertical que travessa les pissarres silúriques (5,6,7,9); a Oix, també se’n presenta un filó amb nòdols de coure gris i siderosa (6,7) (a la mina «Providencia»); a Arbúcies, es presenta dins el granit en diferents indrets, però, sempre en poca quantitat, i prop de Can Riera, hom pot recollir bonics cristalls, alguns molt perfectes, de color blanc mat, opacs (1): prop d’aquesta població d’Arbúcies, a Espinelbes, n’exploten un bon filó, és amorfa, de colors blanc, blanc-groguenc i rosat (1); a Sant Hilari Sacalm, també en beneficien un d’alguna importància; dins de la seva massa amorfa, es troben a vegades petits cristalls i alguna pinta de galena (1); a Caldes de Malavella, en travessen un antic conglomerat, diversos filonets semicristal·lins, passant en algun indret a la forma dita crestada (1,6,7,9); es coneix també de Palafrugell (sobretot a la mina d’en Torrent, en agregats espàtics rosats, groguencs a blancs, i en petits cristalls tabulars) i Montràs (6,7) (a la mina «Carmen» i d’altres); d’Anglès (a la mina «El Santo Padre» i d’altres) i Ossor (a les mines «Constancia», on hi ha un filó de 3 a 5 metres, «San Rafael», «Elvira» i «Leonor», que han donat bons exemplars cristal·litzats, blancs a groguencs) (5,6,7,0); de Bescanó, on l’acompanya la

Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental).

140


CLASSE VI. SULFATS,

CROMATS, MOLIBDATS I WOLFRAMATS

Mina «Leonor», Osor (Selva).

Torrent d’Avençó, Aiguafreda (Vallès Oriental).

Coll de Pal (Berguedà).

d’Escornalbou, en un potent filó, massiva i també en cristalls tabulars (0); i també a l’Aleixar. A les mines del barranc de Pinró, entre la Bartra i Rojals; al Serret de la Mina, prop del Mas de l’Anglès, a Vallclara; i a Vilanova de Prades. A les mines del Mas del Bessó (o de Sant Antoni), a Ulldemolins, massiva i en cristalls; a diverses mines del Molar (10) i de Porrera; i també a Falset.  CELESTINA · Sr[SO4]

Mina «Eugenia», Bellmunt del Priorat (Priorat).

H Fa poc que D. Ferran Orriols trobà en les margues argiloses eocèniques, entre Montgrony i Castellar de N’Huc, uns nòdols arronyonats, molt curiosos de Celestina amb calissa recoberts d’uns crosta prima de gres ferruginós. En conserven exemplars. A Castellfollit de Riubregós, en cristalls prismàtics fins d’1,5 cm, de color blanc, dins unes geodes d’uns 30 cm de diàmetre (0). També a Navarcles i a Artés (0). Al paratge dels Esbornacs, a Santa Eulàlia de Riuprimer, en cristalls blavosos de prisma molt curt, molt lluents (0); a Can Toni Xic i a Sant Pere de Savassona, al terme de Tavèrnoles, fibrosa-

tal·litzats; tots són blancs i semitransparents, la forma és tabular, més o menys aplanats i allargats, mercès a l’amabilitat del seu propietari, En Folch i Girona; aquest senyor en posseeix un de solt, aplanat i allargat, que té uns 23 centímetres de llarg per uns quatre i mig d’ample, que és quasi del tot cobert per una capa molt prima de petits cristalls de pirita; aquesta els acompanya quasi sempre, com la calissa en magnífics cristalls escalenoèdrics; segons el Dr. Calderón (9), en passa un filó prop del Monestir de Poblet (al N de Poblet es troba la mina «Fortuna»); i al terme de Vimbodí, n’hi ha un jaciment, d’on en posseeix un exemplar el Museu de Ciències Naturals de Madrid, que, examinat per Calafat, oferí la particularitat de donar termoluminiscència groga; i per fi, diu també, que a l’E de Vilaplana, apareix blanca, espàtica dins pòrfids; filó que, segons Mallada, travessa el granit entre Riudecols i Riudecanyes; també n’hi ha a Vilanova de Prades (1) (a la mina «María del Carmen»). Podem dir que la barita és el mineral majoritari a la mina «Atrevida» de Vimbodí (0), en cristalls lenticulars o tabulars, sovint agrupats en rosetes o en ventalls o agregats subparal·lels, amb predomini del pinacoide [001] combinat amb els prismes [011], [210] i [101], i en agregats espàtics més o menys compactes, de color blanc a groguenc i també rosat i marró clar (0). A la mina «Iris» d’Alforja; a la mina «Rosita» de Prades; a les mines «Elena» i «Litoral» de Capafonts; als voltants del Castell

Torallola (Pallars Jussà).

141


Celestina. Camí de l’Aguda, Torà de Riubregós (Segarra). A. c. 52 mm. Col. i foto Joaquim Callén.

Celestina i estroncianita. Ivorra (Segarra). A. c. 30 mm. Museu Mollfulleda. Foto Joaquim Callén.

Brochantita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 6 mm. Col. Josep Jurado. Foto Joaquim Callén.

142

Celestina. Ivorra (Segarra). Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Antlerita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 4 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Jarosita. Turó de Montcada, Montcada i Reixac (Vallès Occidental). A. c. 8 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.


Linarita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 14 mm. Col. Linarita. Mines del Mas del Bessó, Ulldemolins (Baix Camp). A. c. 70 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén. Josep Jurado. Foto Joaquim Callén.

Linarita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 8 mm. Col. Josep Jurado. Foto Joaquim Callén.

143


ELS MINERALS

DE

CATALUNYA

 GLAUBERITA · Na2Ca[SO4]2 R

En unes fonts de la Guàrdia Lada i de Rubinat, com a producte de l’evaporació d’aigües salines, amb mirabilita {Mata}. Z A Vallfogona de Riucorb, igual que les anteriors {Mata}. Ivorra (Segarra).

 THENARDITA · Na2[SO4] R

Segons el Dr. Calderón en «Min. España», els guixos miocènics del terme de Rubinat, són impregnats d’aquestes sals, que hom diposita per al seu aprofitament, en basses construïdes expressament: i que dos fonts que brollen entre Artesa de Segre i Agramunt les porten també en dissolució. També s’ha citat a la mina de Cierco {Mata}. Z A Vallfogona de Riucorb, també com a producte de l’evaporació d’aigües salines, amb glauberita i mirabilita {Mata}.

Sulfats anhidres amb anions estranys  ALUNITA (pedra d’alum) · KAl3[(OH)3/SO4]2

(Veure també: alums). Al Turó de Montcada, a Montcada i Reixac, en nòduls centimètrics i crostes que omplen les fissures de les pissarres grises del Silurià, de color blanc a beix o rosat, i rares vegades en petits cristalls tabulars {Rosell} (0). A la mina de Can Tintorer, a Gavà, amb natroalunita. R A la mina «Victoria» d’Arres. Z N’hi ha un exemplar amb marga piritosa, de Llaveria, a la R. Ac. C. i A., Barna. H

Torà de Riubregós (Segarra).

 ANTLERITA · Cu3[(OH)4/SO4] H

A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, com a producte de l’alteració dels minerals de Cu, en pàtines molt primes i fines crostes de color verd sobre el quars (0). També es troba a la galeria «Eusebia» de la mina «La Martorellense» de Castellví de Rosanes i Martorell (10). M A la mina «Casandra» de Ribes de Freser (0). R A la mina «Rosa» de la Torre de Cabdella, en cristalls prismàtics de color verd fosc i molt lluents, amb malaquita (0). la Granja d’Escarp (Segrià).

 BEAVERITA · PbCu(Fe,Al)2[(OH)3/SO4]2 Z

A la mina de Can Pons, a Ulldemolins, en crostes groguenques que semblen primes làmines col·locades en les parets que encaixen l’aflorament de la mina amb els òxids de ferro (0). radiada (0); a Can Relats, prop de Santa Eulàlia de Riuprimer però al terme de Vic, en cristalls; també a Gurb, a Múnter, a Sant Julià Sassorba i a Tavertet (0). R D. Lluís Mª. Vidal fou qui l’assenyalà a Granja d’Escarp; es presenta dins de les margues utilitzades per a obtenir el ciment, en petits cristalls, que formen masses compactes; el susdit senyor en té exemplars, com en tenim a la nostra col·lecció, mercès a la seva amabilitat (0). A Torallola, a les margues del Maestrichtià, en una calcària groga a l’interior dels fòssils (polípers), en cristalls fins d’uns 4 cm, d’hàbit tabular amb [010], [120], [101] i [011], i en feixos de color blanc i molt lluents, amb guix (0); de la mateixa manera a Puimanyons. Dins les margues i amb guix, a Ivorra (especialment a una pedrera que hi ha al N del poble, prop de Can Fontanella) (0), i igualment a Torà, vora el camí de l’Aguda (0), en tots dos casos en cristalls prismàtics molt allargats i acabats en punta, incolors a molt lleugerament blavosos.

 BROCHANTITA · Cu4[(OH)6/SO4] H

A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en petites crostes de color verd fosc, amb malaquita, caledonita i linarita (0).

Mina «Rosa», la Torre de Cabdella (Pallars Jussà).

144


CLASSE VI. SULFATS,

CROMATS, MOLIBDATS I WOLFRAMATS

R A la mina «Rosa» de la Torre de Cabdella, en petits cristalls de color verd negrós, amb malaquita, i en agregats radiats o feixos (0). També a Toloriu (10). Z A les mines del Mas del Bessó, a Ulldemolins, en petits cristalls (0); i a la mina «Atrevida» de Vimbodí (0).

 CALEDONITA · Pb5Cu2[(OH)6/CO3/(SO4)3] H A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en petites crostes de color blau, com a alteració de la galena i la calcopirita, en una bossada de limonita amb brochantita, antlerita, calcopirita, galena i quars (0). M A la mina «Casandra» de Ribes de Freser (0).

 JAROSITA · KFe3[(OH)3/SO4]2 H A les mines de Bruguers, en agregats formats per cristalls molt petits de color marronós, amb altres minerals de Fe. A les mines de Can Palomeres, a Malgrat de Mar, en druses i agregats de cristalls petits, de color marró a groc marronós, amb hematites i limonita (0); i també a Pineda de Mar (0).

Mines de Can Palomeres, Malgrat de Mar (Maresme).

Al Turó de Montcada, a Montcada i Reixac, en druses de cristalls de color ataronjat a marronós, fins de 0,5 mm, i en agregats microcristal·lins o terrosos, amb alunita i altres minerals de Fe, així com en nòduls com a producte d’alteració de la pirita {Rosell}; i també a la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en cristalls agrupats en formes entrecreuades, amb quars, calcopirita i smithsonita. M A la Muntanya Negra, a Cadaqués; a les mines de les Ferreres, a Rocabruna; i a Sant Martí Sacalm. R A la mina «Solita» de Peramea {Mata}. Z A la mina «Atrevida» de Vimbodí i a Bellmunt del Priorat (0).  LANARKITA · Pb2[O/SO4] M En la Col. R. Ac. C. i A. Barna, n’hi ha un exemplar amb galena i feldespat, provinent d’Ausó (i no Vió, com, segurament per error d’impremta o de transcripció porta «Min. España»).

 LINARITA · PbCu[(OH)2/SO4] H A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, de color blau intens, en cristalls tabulars més o menys allargats segons l’eix b, amb predomini de [100], [101] i [001],

Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental).

145


Calcantita. Mines del Remei, Sant Andreu de la Castanya (Osona). A. c. 80 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Guix. Ivorra (Segarra). A. c. 55 mm. Col MM. Foto Joaquim Callén.

Guix en rosa del desert. Ulldemolins (Baix Camp). A. c. 40 mm. Col. MMC. Foto Joaquim Mollfulleda.

Guix. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 22 mm. Col. Josep Jurado. Foto Joaquim Callén.

Guix amb atzurita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 9 mm. Col. Josep Jurado. Foto Joaquim Callén.

146


Guix. Aleny (Anoia). A. c. 70 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Guix. Torà de Riubregós (Segarra). A. c. 80 mm. Col. MMC. Foto Joaquim Callén.


ELS MINERALS

DE

CATALUNYA

mentre que en les terminacions destaquen [110] i [010], i també en petites làmines, amb calcopirita, galena i també esfalerita (0). Z A les mines del Mas del Bessó, a Ulldemolins (0).

 BIEBERITA (vidriol de cobalt) · Co[SO4]·7H2O

 MINAMIÏTA · (Na,Ca,K)Al3[(OH)3/SO4]2

 CALCANTITA (cianosa, vidriol blau) · Cu[SO4]·5H 2O

(Veure: alums). H S’ha trobat a les galeries inferiors de la mina «Elvira» de Bruguers.

Li diuen també Caparrossa blava, pel seu color, que a cop d’ull la distingeix de la melanterita, verdosa, com sabem. H A les mines del Remei (o de la Castanya), a Sant Andreu de la Castanya, on s’han trobat bons exemplars (0). També, a la mina de Can Portell, a Hortsavinyà; i a Pineda de Mar (0). A la mina «Teresita» de Sant Fost de Campcentelles. M Podem citar-la per haver-la trobada amb melanterita, amb la qual es presenta barrejada, a la mina de can Serrat, terme de Sant Feliu de Buixalleu; en guardem en la nostra col·lecció. A la mina «Emilia Afortunada» de Sant Llorenç de la Muga; a les mines de les Ferreres, a Rocabruna (10); i a la mina «Vagilada» de Bonmatí (0). R A la mina «Solita» de Peramea, en cristalls deformats. També a Riner {Mata}. Z Ens cal dir que no és possible que no es trobi en altres jaciments de minerals de coure; cercant-la amb deteniment, puix amb facilitat es forma en determinades i no rares circumstàncies; i així ens digué En Folch i Girona haver-la trobada a Molà, en la superfície de les mines de minerals de coure que hi ha (0). També, a Cornudella de Montsant (10), i a la mina del Mas de Galofre, a l’Albiol.

Z

A la mina «Atrevida» de Vimbodí, en petites crostes superficials de color rosat (0).

 NATROJAROSITA · NaFe3[(OH)3/SO4]2 H Al Turó de Montcada, a Montcada i Reixac, en crostes terroses de color groguenc. També a Bruguers (0). M A la Muntanya Negra de Cadaqués (0), i a les mines de les Ferreres, a Rocabruna. Z Al Molar (0); també a Figuerola del Camp {Mata}.

 PLUMBOJAROSITA · Pb0,5Fe3[(OH)3/SO4]2 Z A Bellmunt del Priorat, en petites crostes de color marró clar, molt toves (0).

Sulfats hidratats sense anions estranys  ALUMS

Nom genèric que es dóna a diversos sulfats hidratats d’Al i d’un metall monovalent (alums en sentit estricte, del grup del potassialum) o d’un metall divalent (alums en sentit ampli, del grup de l’halotriquita). L’alunita i altres espècies del seu grup també són alums, en aquest cas anhidres amb anions estranys. Aquí s’inclouen les localitats citades per en Ll. Tomàs i altres de noves l’espècie de les quals no s’ha pogut determinar convenientment. (Veure també: alunita, halotriquita, minamiïta, pickeringita, potassialum). H En recollírem, conservant-ne mostres, a Sant Bartomeu de la Quadra; a Sant Sadurní d’Anoia, entre margues; i a la muntanya de Montjuic: segons D. Josep Maureta i D. Silví Thos, en «Descr.fís.geol.Barna», n’hi ha a Sant Climent de Llobregat; a Santa Creu d’Olorda, en una formació ampelítica; i a Gravera, impregnant margues; i segons el Dr. Calderón, en «Min.España», per noves del Dr. Almera, es troba també en pissarres argiloses a la serra de Salom. M Fa un quant temps, ens donaren un exemplar d’aquest mineral en fibres blanques sedoses, l’alum de ploma que conservem en la nostra col·lecció, amb l’indicació d’ésser dels voltants de Girona, (en l’obra esmentada del Dr. Calderón, diu volcans, en lloc de voltants, sens dubte per error d’impremta), i per més que havem fet averiguacions, no ens ha estat possible averiguar la localitat més precisa. També a Sant Joan de Palamós, en una mina de ferro camí de Castell. R En els criaders de ferro de Bossost, en les pissarres ferruginoses de Clot de Begudà, a l’esquerra del riuet Aubeta; i el Dr. Calderón en la seva obra, assegura haver estat trobat ver alum de ploma entre Oronés i Camarassa, prop del Noguera-Pallaresa, en una capa argilosa cretàcica, havent estat objecte d’explotació; en parla també en Mallada, en «Exp.Map.geol.España». A Oliana {Folch} i a Santa Linya.

 COQUIMBITA · Fe2[SO4]3·9H2O H R

A Santa Creu d’Olorda (0), molt inestable. A Estaís, prop de la Borda de Fort i de la carretera a Espot, en masses amb melanterita, en un filonets de quars encaixats entre les pissarres piritoses del Silurià (0).  EPSOMITA (sal amarga, sal d’Epsom) · Mg[SO4]·7H2O H

A Manresa, prop de l’estació de la RENFE, en creixements fibrosos blancs, entre margues; així com a Navarcles i a Rajadell. També, a les mines de Can Tintorer, a Sant Bartomeu de la Quadra, en agregats fibrosos, de vegades amb la típica terminació en ganxo {Vera}; i a Tona, al N i prop de la cruïlla de la carretera Vic-Manresa {Mata}. M A Sant Joan de Palamós, en una antiga mina de ferro camí de Castell, en cristalls capilars-aciculars i agregats pilosos blancs (0). R Es troba a l’Avall, Santa Linya de Balaguer, en eflorescències: havent-n’hi exemplars a la R.Ac.C. i A. Barna. A Nuncarga, prop de Peramola i d’Oliana {Folch}; i al N de la Font de la Forradella, a Alòs de Balaguer {Mata}.  FERROHEXAHIDRITA · Fe[SO 4]·6H2O H

A Rajadell, amb epsomita; i prop de Porquerisses, en eflorescències blanques dins d’unes margues grises i groguenques. R A la mina de ferro de la Quera, a Bescaran; també a Músser i a Unarre. Z A la Vilella Alta, amb melanterita i altres sulfats de Fe.  GOSLARITA (vidriol de zinc) · Zn[SO 4]·7H2O Z

A la mina «Atrevida» de Vimbodí, en molt poca quantitat.

 GUIX · Ca[SO4]·2H2O

El guix abunda a Catalunya en diferents localitats, presentantse en variades formes i a vegades en masses de vera importància que permeten sa explotació per a usos industrials. Els jaciments més importants es troben en els terrenys triàsics i nummulítics.

 BASSANITA · Ca[SO4]·½H2O R A la mina «Solita» de Peramea, a les mineralitzacions de Co-Ni {Mata}.

148


CLASSE VI. SULFATS,

CROMATS, MOLIBDATS I WOLFRAMATS

Procurarem donar compte d’allò que per alguna particularitat atregui més l’atenció. H A la muntanya de Montjuic, Barcelona, se’n troben petites vetes de completament transparent i compacte: i com a vera curiositat mineralògica, farem esment d’haver-nos estat donat fa poc, per D. Joan Boada i Castanyet, un exemplar de la varietat niviforme trobat formant petit niu dins de l’arenisca del vessant de migjorn de dita muntanya; és un agregat de petites partícules cristal·lines, nacarades, que es disgreguen amb facilitat (1,2). A Viloví hi ha la selenita en làmines completament transparents (1). A la vora dreta de la riera de Rubí, front de les mines de Galena, la varietat fibrosa (Barnola). El de Bagá és compacte amb cristalls de quars i en exemplars fibro-sedosos d’un blanc molt formós (1); a Vallirana, terreny triàsic, n’hi ha grans masses que són explotades per als enguixaments de les construccions; generalment és de color cendrós fosc, però n’hi ha també de blanc i de vermellós; la major part és compacte i sense transparència, però també n’hi ha de transparent (1), i de fibrós a Cervelló, forma una capa d’un gruix d’uns sis metres, presentant els mateixos caràcters que el de Vallirana en coloració i formes (11); a Corbera, segueix trobant-se en grans quantitats, podent-s’hi recollir demés el guix roig (11); mineralògicament considerat, ja que no per la quantitat en què es presenta, és molt curiosa la formació de guix de Cardona; a la part superior del jaciment de sal, barrejat amb aquesta i amb les argiles, es troba, ja en petits cristalls solts de diferents formes, ja en masses arronyonades; els cristalls tabulars aplanats, alguns són molt perfectes, i els aciculars i hexagonals prismàtics, estan a vegades en aplegaments; aquests són els més grossos, alguns presenten més d’un centímetre de cara; hom hi pot estudiar perfectament diverses de les macles del guix, entre altres tenim la anomenada pels francesos, de cua d’oreneta (1); a Martorell, en els marges dels barrancs i torrenteres que les aigües pluvials han obert en les argiles, se’n presenten petites vetes de diferents coloracions i aspectes; la major part és semitransparent, i els colors, són el blanc, el

Vilobí del Penedès (Alt Penedès).

Mina Berta, el Papiol (Baix Llobregat).

rosat i el cendrós, presentant-se barrejats en algun exemplar en forma abigarrada; hom en pot recollir algun de cristal·litzat, que presenta la macla dita punta de llança o fletxa; també n’hi ha de fibrós i de forma concrecionada o estalactítica de color cendrós fosc (1,2); a Calaf, també n’han trobat maclat en fletxa (4); de Manresa, l’han citat de color roig en cristalls de quars (12); en el clap triàsic de Montgat, n’hi ha alguns filons que demostren bé el seu origen sedimentari, puix la massa, en alguns, es formada per capes primes horitzontals, alternant les de color blanc amb altres cendroses (1,2); en el terreny nummulític o eocènic n’hi ha en diferents llocs; així, a Aiguafreda, en vetes o crostes molt primes de color rosat (1); a Turó de Galden; entre Carme i Igualada; a Odena; a Clariana, on el filó té uns 100 metres d’amplada en les margues nummulítiques (6,12); de la plana de Vich, en tenim un exemplar amb cristalls de quars bipiramidal (1), sense que haguem pogut saber la localitat exacta; potser serà de Gurp, lloc proper a Vich, d’on el cita Mallada (6); és conegut fibrós i laminar roig de Montbardó, Pobla de Lillet, també amb quars bipiramidal (2), i finalment, ha estat citat de Tous i Montserrat (6), i de Montardit (12). A les parts inferiors de les mines de Can Palomeres, a Malgrat de Mar, en cristalls de color blanc, sobre òxids de ferro i pissarres; a Pineda de Mar, en bons cristalls; i també a Hortsavinyà. A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en cristalls blancs, amb pirita. També, a Aleny (0), a Cardona (0), a Guardiola de Berguedà (0) i a Vilobí del Penedès. M Abunda també en aquesta província, quasi sempre en el terreny nummulític. N’hi ha als voltants de Girona mateix a la serra de Sant Batllori; a Albanyà; a Ripoll i Capdevànol; a Banyoles i a Porqueres; a Torella; a Ridaura; i a Sant Andreu del Coll (5, 6); a Serinyà, exploten uns filons-capes que tenen fins a 20 metres de gruix, i que continuen per Sant Joan de les Abadesses, on es presenta molt blanc (2,5,7,9); en la Col. Ins.G. i T. Girona, hi ha cristalls maclats en fletxa d’aquesta localitat de Serinyà, i de prop d’Olot, i fibrós de les Illes Medes (6,9); a la muntanya de la Mare de Déu del Mont, es troba compacte, de gra molt fi, formant l’alabastre, que ha estat aprofitat per treballs escultòrics en diferents edificis, com en la sala del Paranimf de l’Universitat de Barcelona (7,9); a Viure, n’hi ha una gran massa, sobre la qual és edificat el poble, aprofitant-se’n tot el baix Empordà, i que segons D. Lluís Mª Vidal, acompanya probablement una ofita (7,9); és conegut també de Figueres (4). A la mina «Casandra» de Ribes de Freser (0); i a Beuda (10). R Segons Mallada i Vidal (6,13), es troben masses de guix prop d’Hostalet; entre Sort i Compte; a Ametlla de Balaguer; a Peralba; a Santa Linya, rogenc amb cristalls de quars hialí dins de la seva massa; a Cubells; a Oliana; a Vilanova de Meià; a Solsona, i Gerri; a Pons n’hi ha també en quantitat, és de coloració bigarrada i gra molt fi, i per tant podria servir per a treballs de talla; n’havem vist exemplars: a Camarassa, al barranc d’Ulls de Llorenç, es troba laminar, de color roig (2); i a La Seu d’Urgell, sacaroide, grisenc (2). A les mines de lignit del Pont de Claverol, en forma laminar i fibrosa, en macles de punta de sageta i en petits cristalls molt lluents i transparents, recoberts total o parcialment d’una pols de color negre que conté Ni, així com en capes aplanades amb cristalls de color blanc. També, a Ivorra i a Torà (10,0), amb celestina; a l’Albi (10); a Artesa de Segre, a Aitona i a Seròs (0). Z En els terrenys triàsics s’han assenyalat guixos a Tivisa i Ascó, trobant-s’hi la selenita (9); com es troba també aquesta varietat a Sant Carles de la Ràpita (3); segons Mallada (6), n’hi

Guardiola de Berguedà (Berguedà).

Cardona (Bages).

Salomó (Tarragonès).

149


Pisanita. Mines del Remei, Sant Andreu de la Castanya (Osona). A. c. 10 cm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Devil·lina. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 8 mm. Col. Josep Jurado. Foto Joaquim Callén.

Calcoalumita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 27 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Langita. Mina «Linda Mariquita», el Molar (Priorat). A. c. 2,2 mm. Col. i foto Joan Abella. Devil·lina. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 8 mm. Col. Josep Jurado. Foto Joaquim Callén.

Posnjakita. Mina «Eureka», la Plana de Mont-ros (Pallars Jussà). A. c. 24 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Chil·lagita. Mina «Teresita». Sant Fost de Campcentelles (Vallès Oriental). A. c. 10 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.


Chil·lagita. Mina «Teresita», Sant Fost de Campcentelles (Vallès Oriental). A. c. 10 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joan Astor.

Chil·lagita. Mina «Teresita», Sant Fost de Campcentelles (Vallès Oriental). A. c. 38 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Scheelita. Vall de Ribes (Ripollès). A. c. 9 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén. Powel·lita. Pedrera «Aymar», Gualba (Vallès Oriental). A. c. 38 mm. Col. Manuel M. Velaure. Foto Joaquim Callén.

Powel·lita. Pedrera «Aymar», Gualba (Vallès Oriental). A. c. 18 mm. Llum normal i llum UV d’ona curta. Col. i foto Joan Astor.


ELS MINERALS

DE

CATALUNYA

Segons el citat Dr. Calderón, en la mateixa obra, l’enginyer J. François, la cita a Clot de Segudà; explicant la seva formació per l’acció de les aigües d’infiltració sobre les pissarres ferruginoses i aluminoses, les quals són insuficients per a dissoldre tota la quantitat de sulfat que es forma, quedant, doncs, aquest dipositat en les cavitats i escletxes de les roques. A Castellàs (10); també a les mines de ferro d’Aristot i Toloriu, així com a la de la Quera, a Bescaran. A Estaís, a Isavarre, a Tavascan, a Tor i a Unarre. A les mines de lignit de Sossís (0); a Erillcastell i a Caldes de Boí; a Músser; i a Alòs de Balaguer, al N de la Font de la Forradella {Mata}. Z En la Col. R. Ac. C i A.Barna. hi ha un exemplar de caparrós en eflorescències, damunt d’una pissarra, de Porrera. A la mina «Atrevida» de Vimbodí, en fibres de color verd pàl·lid, amb pirita i marcassita; i als voltants de Poblet. A la mina «Cisterneta» del Molar; a Bellmunt del Priorat; i a la Vilella Alta (10).

ha entre el Molà i Llaveria, estenent-se fins a Capsanes; al N. de Vilavert se’n troben bancs que tenen fins un metre de gruix, de gra molt fi i igual, i d’un blanc perfecte, havent servit per a tallar les formoses escultures que adornen el Monestir de Poblet; els de Cambrils, són de diversos colors, entre altres el roig intens. En les margues cretàciques dels voltants de Salomó n’hi ha també, trobant-s’hi cristal·litzat en fletxa; i en les daneses de Pontils, alabastre, que per la seva contextura admet un bon poliment; en el terreny oligocènic lacustre que s’estén entre Camposines i Cervera i entre Solivella i Blancafort, també abunda en diferents capes; a Sarreal es troba un alabastre blanc molt formós (1,2,10); i a Montblanc el sacaroidí (2). A Albarca, en cristalls maclats; a Bellmunt del Priorat; al Molar (10); a la Mussara (10); i a Ulldemolins, amb jaspi (10).  HALOTRIQUITA · FeAl2[SO4]4·22H2O H A les mines de Can Tintorer, a Sant Bartomeu de la Quadra; i a les mines de Bruguers; també a Can Colomer, al terme de Sant Climent de Llobregat, vora la riera de Salom, amb minerals de Fe {Mata}. A Santa Creu d’Olorda, en les pissarres del Devonià. A les mines de Can Palomeres, a Malgrat de Mar, i a Pineda de Mar. M A les mines de Can Paloca, a l’E de Ventolà, amb òxids de Fe. R A Isavarre, amb altres sulfats {Mata}; i a les mines de Saplan, a Bausén, on antigament sortia en agregats fibrosos i compactes, en capes amb limonita i altres minerals de Fe {Garrido}. Z Al costat del Monestir de Poblet, en una pedrera, on comença la pista cap a la Pena.

 MIRABILITA (exantalosa) · Na2[SO4]·10H2O H

Al costat dret de la riera de Rubí, davant la mina «Berta». Paillete, segons el Dr. Calderón en «Min.España», fou qui donà la nova de trobar-se als voltants de Rubinat, formant cristal·litzacions naturals dels residus de les aigües que hi brollen, les quals n’estan carregades en dissolució. En la R. Ac. C. i A., Barna, n’hi ha exemplars. A la Guàrdia Lada, de la mateixa manera que a Rubinat, es forma com a producte de l’evaporació d’aigües salines, amb glauberita {Mata}. Z A Vallfogona de Riucorb, igual que les anteriors {Mata}. R

 KALINITA i POTASSIALUM · KAl[SO4]2·11-12H2O

 MORENOSITA (vidriol de níquel) · Ni[SO4]·7H 2O

Aquestes dues espècies tenen la mateixa composició excepte en la quantitat de molècules d’aigua: 11 la kalinita i 12 el potassialum. Externament és difícil diferenciar-les, excepte quan la kalinita es presenta fibrosa, mentre que el potassialum és granular (també en petits cristalls cúbics o octaèdrics). H Al S de Can Cerdà, a Cerdanyola del Vallès, prop de la font de Ferro de Valldaura; i a Santa Creu d’Olorda.

Z

A la mina «Eugenia» de Bellmunt del Priorat, de color verd poma, amb mil·lerita i siegenita (0); i a la mina «Atrevida» de Vimbodí (0).  PICKERINGITA · MgAl2[SO4]4·22H2O H

A Santa Creu d’Olorda, en agregats fibrosos de color blanc a groguenc i en masses reniformes (0).

 MELANTERITA (vidriol verd) · Fe[SO4]·7H2O  PISANITA

Es molt probable que, examinades amb molt esment altres mines o jaciments de ferro, trobéssim en més d’una aquest sulfat, puix no és rar a la naturalesa. També es coneixia com a caparrós verd o caparrós comú. H A les mines de Can Tintorer, a Sant Bartomeu de la Quadra; a les mines de Bruguers; i a Cervelló. A les mines de Can Palomeres, a Malgrat de Mar; i a les mines d’Hortsavinyà. A Santa Creu d’Olorda {Folch}; a la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès; i a la mina «Teresita» de Sant Fost de Campcentelles. També a Aleny i a Montcada i Reixac. M En les mines de can Serrat, terme de Sant Feliu de Buixalleu, trobàrem aquest sulfat, junt amb la cianosa, produïts per la descomposició dels minerals de ferro i coure que formen el filó; en tenim mostres a la nostra col·lecció; en la R. Ac. C. i A. Barna. n’hi ha de Roses i Sant Joan de les Abadesses. A Colera i a Sant Julià del Llor; també a algunes mines de la Vall de Ribes. R Segons el Dr. Calderón en «Minerales España», en els jaciments ferrosos que hi ha al E. de Bossots, abunden les eflorescències de caparrós amb alum.

Varietat de melanterita, amb Cu, de color blau a verdós. A les mines del Remei (o de la Castanya), a Sant Andreu de la Castanya, a les parets d’algunes galeries, amb calcantita (0). També a la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en capes molt primes de color verdós, amb quars i fluorita. Z Al Molar (10). H

 POLIHALITA · K2Ca2Mg[SO4]4·2H2O H

Dufrenoy (Butll. Soc. geol.de France I, 99-105), creu que aquest sulfat es troba en els bancs o capes superiors de sal de Cardona, i diu el Dr. Calderón, en donar aquesta cita en «Min.España», que deu estar barrejada amb aquella, i que això fóra la causa d’ésser aquests bancals més solubles que els inferiors, segons opinió de diversos geòlegs que s’han ocupat d’aquest famós jaciment. De la mateixa manera, a Sallent i a Súria.  ROZENITA · Fe[SO4]·4H2O H R

A Santa Creu d’Olorda (10). A la mina de ferro de la Quera, a Bescaran; i als Arenys de Bar.

152


CLASSE VI. SULFATS,

CROMATS, MOLIBDATS I WOLFRAMATS

 DEVIL·LINA · CaCu4[(OH)3/SO4]2·3H2O

A Músser, amb melanterita i altres sulfats; i de la mateixa manera a Isavarre. Z A la Vilella Alta, amb melanterita i altres sulfats de Fe.

H A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en petites plaques tabulars pseudohexagonals molt primes i en agregats radiats, de color blavós a verd blavós (0).

 SIDERÒTIL · Fe[SO 4]·5H2O

 FIBROFERRITA · Fe[OH/SO4]·5H2O

H A Sant Bartomeu de la Quadra i a Santa Creu d’Olorda; també al S de Can Cerdà, a Cerdanyola del Vallès, prop de la font de Ferro de Valldaura, amb altres sulfats de Fe. R En un skarn al Pla de la Cabana, a Caldes de Boí, amb pirrotina, hematites i melanterita; als Arenys de Bar, amb altres sulfats de Fe; com a Tor, prop de les Bordes del Campo i de la carretera a Alins. Z A la Vilella Alta, amb melanterita i altres sulfats de Fe.

H Al S de Can Cerdà, a Cerdanyola del Vallès, prop de la font de Ferro de Valldaura, amb altres sulfats de Fe. També a Bruguers. R A la mina de ferro de la Quera, a Bescaran; també, a Tor i a Unarre, amb altres sulfats de Fe {Mata}.

 LANGITA · Cu4[(OH)6/SO4]·2H2O H A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en capes fibroses de color verd-blau, amb quars i fluorita (0). També a les mines del Remei (o de la Castanya), a Sant Andreu de la Castanya {Mata}. Z A la mina «Linda Mariquita» del Molar, en petits cristalls sobre l’adamita, de color blau verdós, en poca quantitat (0).

 STARKEYITA · Mg[SO4]·4H2O R A Alòs de Balaguer, al N de la Font de la Forradella, amb guix, epsomita i melanterita {Mata}.

 VIDRIOLS (caparrossos)

Nom que, en sentit estricte, es dóna a diversos sulfats hidratats de metalls divalents (amb 4, 5, 6 o 7 molècules d’aigua). (Veure: bieberita, calcantita, epsomita, ferrohexahidrita, goslarita, melanterita, morenosita, rozenita, sideròtil, starkeyita).

Sulfats hidratats amb anions estranys

Mina «Linda Mariquita», el Molar (Priorat).

 ALUMINOCOPIAPITA · Al0,66Fe4[OH/(SO4)3]2·20H 2O

 ORTOSERPIERITA · Ca(Cu,Zn)4[(OH)3/SO4]2·3H2O

R A la mina de ferro de la Quera, a Bescaran, en un skarn entre les calcàries del Devonià, en contacte amb les granodiorites, com a resultat de l’alteració de la pirrotina, amb altres sulfats de Fe {Mata}. De la mateixa manera, a Músser. A Tor, prop de les Bordes del Campo i de la carretera a Alins, en uns esquists piritosos de l’Ordovicià, amb òxids i altres sulfats de Fe {Mata}; i també a Estaís.

H A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en feixos i crostes fibroses quasi transparents, lluents i de color blau, amb quars i calcopirita. Z A les mines del Mas del Bessó, a Ulldemolins (0).

 BOTRIOGEN (neoplassa) · MgFe[OH/(SO4)2]·7H 2O Z N’hi ha un exemplar de Porrera, en la Col. R. Ac. C. i A., Barcelona.

 CALCOALUMITA · CuAl4[(OH)12/SO4]·3H 2O H A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en crostes de color verd blavós, amb quars (0). Mines del Mas del Bessó, Ulldemolins (Baix Camp).

 CIANOTRIQUITA · Cu4Al2[(OH)12/SO4]·2H2O H A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en druses i esferes de cristalls aciculars-capil·lars curts, amb aspecte de vellut, de color blau, dins de petites geodes de quars i esfalerita, o bé a les geodes de cristalls de smithsonita, amb ocres de ferro (0). M A la mina «Vagilada» de Bonmatí, en crostes fibroses i petits agregats fibroradiats, de color blavós.

 POSNJAKITA · Cu4[(OH)6/SO4]·H2O R A la mina «Eureka» de la Plana de Mont-ros, de color blau, amb minerals de Cu-U (0).

Uranilsulfats  JOHANNITA · Cu[UO2/OH/SO4]2·8H2O

 COPIAPITA (ihleïta) · FeFe4[OH/(SO4)3]2·20H2O

R A la mina «Eureka» de la Plana de Mont-ros, en agregats cristal·lins de color verd-groc i, a les parets de les galeries, també en crostes i eflorescències.

H

Al S de Can Cerdà, a Cerdanyola del Vallès, prop de la font de Ferro de Valldaura, amb altres sulfats de Fe. També es troba a Sant Bartomeu de la Quadra, a Santa Creu d’Olorda i a Bruguers. R A la mina de ferro de la Quera, a Bescaran, amb altres sulfats de Fe; a l’igual de Músser. També, a Isavarre i a Unarre, entre les pissares piritoses de l’Ordovicià {Mata}.

 URANOPILITA · [(UO2)6/(OH)10/SO4]·12H2O Z A la galeria «Tacho» de la mina «Atrevida» de Vimbodí, en crostes grogues damunt el quars, de vegades barrejada amb zippeïta (0).

153


Scheelita. Mina «Turón», Espinavell (Ripollès). A. c. 18 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Scheelita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 9 mm. Col. Josep Jurado. Foto Joaquim Callén.

Wulfenita. Mina «Teresita», Sant Fost de Campcentelles (Vallès Oriental). A. c. 11 mm. Col. Manuel M. Velaure. Foto Joaquim Callén.

Wulfenita. Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà). A. c. 12 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

154

Wulfenita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 11 mm. Col. Manuel M. Velaure. Foto Joaquim Callén.


Wulfenita. Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà). A. c. 6 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Wulfenita. Mina «Teresita», Sant Fost de Campcentelles (Vallès Oriental). A. c. 16 mm. Col. Manuel M. Velaure. Foto Joaquim Callén.

Wulfenita. Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà). A. c. 6 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Wulfenita. Mina «Teresita», Sant Fost de Campcentelles (Vallès Oriental). A. c. 12 mm. Col. Jordi Coca. Foto Joaquim Callén.

155

Wulfenita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 6 mm. Col. i foto Amadeu Triviño.


ELS MINERALS

DE

 ZIPPEÏTA · K[(UO2)2/(OH)3/SO4]·H2O

CATALUNYA

en aquest segon cas es tracta d’una scheelita més rica en Mo (varietat denominada molibdoscheelita), encara que el més fàcil és trobar cristalls amb una combinació dels dos tipus anteriors. A Rialb, en cristalls de color taronja, a vegades incomplerts, en el quars (0). R A Bonabé, al NW d’Alós d’Isil i prop del límit amb la Val d’Aran {Mata}. També als skarns del nord d’Aristot (0). Z A la mina «Atrevida» de Vimbodí, als filons de quars (de direcció NE i SW) i també a les granodiorites i skarns, formant filons de color blanc i gris (0). També a les mines del Mas del Bessó (o de Sant Antoni), a Ulldemolins (0).

Z

A la galeria «Tacho» de la mina «Atrevida» de Vimbodí, en poca quantitat, amb uranopilita (0).

Molibdats i wolframats  CHIL·LAGITA

És una varietat de wulfenita, amb W substituint parcialment el Mo. H A la mina «Teresita» de Sant Fost de Campcentelles, on fou descoberta per A. Alvarez i J. Montoriol, en agregats fullosos sobre barita, de color marró clar o xocolata, i també en cristalls tabulars, amb mimetita i cerussita, en exemplars que es troben entre els millors del món (0).

 WULFENITA · Pb[MoO4]

La chil·lagita (veure) és una varietat d’aquesta espècie. En una pedrera de la ctra. de les Aigües a Sant Pere Màrtir, en cristalls tabulars d’uns 2 mm i en cristalls bipiramidals de color taronja a groc (0); també a la mina «Juanita» i a Torre Baró, en cristalls tabulars groguencs, amb barita {Tomás/Vera}. També a les antigues mines d’Horta. A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en cristalls tabulars fins, d’uns 6 mm, amb predomini del pinaoide [001] i les bipiràmides [111] i [113], de color groc, així com en cristalls amb forma de pastilla i també bipiramidals, amb fluorita i quars (0). A la mina «Teresita» de Sant Fost de Campcentelles, en cristalls tabulars fins, de color groc de mel, fins de 8 mm d’aresta (0); i també en aquesta localitat, però al pou de Sant Jordi, en cristalls bipiramidals de color taronja, molt perfectes, amb galena (0). H

Mina «Teresita», Sant Fost de Campcentelles (Vallès Oriental).

 POWEL·LITA · Ca[MoO4] H A la pedrera «Aymar» de Gualba, pseudomòrfica de la molibdenita, en agregats laminars de color blanc-crema, de vegades amb tonalitats verdoses, i també pulverulenta en les fissures de la roca (0). També, en indicis, amb la molibdenita de Cabrera de Mar {Mata}. M A la mina «Turón» d’Espinavell, pseudomòrfica de la molibdenita (0); i a la mina de Fra Joan, a Setcases, en agregats i crostes de color blanc grisós o groguenc, vora la molibdenita (0).

 SCHEELITA · Ca[WO4] H A la pedrera «Aymar» de Gualba, amb powel·lita i molibdenita (0); i a la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en cristalls bipiramidals pseudooctaèdrics. M A la mina «Turón» d’Espinavell, en cristalls bipiramidals pseudooctaèdrics, de color blanc, amb granatita; a la mina de Fra Joan, a Setcases; a la mina d’Espinosa, al terme de Toses, en plaques arrodonides, fins de 5 mm de diàmetre, de color blanc brut, en el quars (a l’IGME n’hi ha un exemplar de Planoles, que podria ésser en realitat d’Espinosa); a la mina «Gerona» de Ribes de Freser, microscòpica, en el quars dels filons metàl·lics, o bé en plaques d’uns 2 mm que envolten els rombòedres d’ankerita i els prismes de quars. Al skarn nord del Costabona es troben bipiràmides tetragonals (pseudooctaèdriques) amb fàcies hemièdriques, cristal·litzant als filons de quars i a les granatites, i al skarn sud, als conglomerats de quars desenvolupats a les parets del filó dels piroxens, a la zona de contacte amb la dolomia; trobem dos tipus de scheelita: una té una coloració blau crema (amb fluorescència blanca i blavosa) i l’altra és d’un color verd-blau (amb fluorescència groga),

Horta, Barcelona (Barcelonès).

Mina «Teresita», Sant Fost de Campcentelles (Vallès Oriental).

Riudabella (Conca de Barberà). R

Mina «Turón», Espinavell (Ripollès).

Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental).

Al Museu de l’I.G.M.E. de Madrid hi ha un exemplar de Vilaller. Z A Escornalbou, en cristalls bipiramidals d’1 mm, que combinen la bipiràmide [111] amb el prisma, de color groc, en geodes dintre el filó de barita. A la mina «Atrevida» de Vimbodí, en petits cristalls prismàtics curts, de color groc llimona, aïllats en els punts d’oxidació de la galena, i en cristalls tabulars fins (0). També a Riudabella-Vallclara (0), en cristalls bipiramidals.

Rialb, vall de Ribes (Ripollès).

156


Classe VII

Fosfats, arsenats i vanadats


Berlinita. Cap de Creus (Alt Empordà). A. c. 50 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Graftonita. Cap de Creus (Alt Empordà). A. c. 36 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Carbonatofluorapatita. Turó de Montcada, Montcada i Reixac (Vallès Occidental). A. c. 2 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Austinita. Mina «Linda Mariquita», el Molar (Priorat). A. c. 9 mm. Col. i foto Joan Abella.

Carbonatofluorapatita. Turó de Montcada, Montcada i Reixac (Vallès Occidental). A. c. 7 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.

Carbonatofluorapatita damunt calcioferrita. Mina «Elvira», Bruguers (Baix Llobregat). A. c. 4 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.


Apatita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 12 mm. Col. Manuel M. Velaure Velaure. Foto Joaquim Callén.

Cuproadamita. Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà). A. c. 11 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Duftita. Mina «Linda Mariquita», el Molar (Priorat). A. c. 2,5 mm. Col. i foto Joan Abella.

Duftita. Mina «Linda Mariquita», el Molar (Priorat). A. c. 2,8 mm. Col. i foto Joan Abella.

Conicalcita. Mina «Linda Mariquita», el Molar (Priorat). A. c. 55 mm. Col. i foto Joan Abella.


CLASSE VII. FOSFATS,

ARSENATS I VANADATS

Fosfats, arsenats i vanadats anhidres sense anions estranys

Fosfats, arsenats i vanadats anhidres amb anions estranys

 AL·LUAUDITA · (Na,Ca)2Fe(Mn,Fe,Fe,Mg)2[PO4]3

 ADAMITA (ADAMINA) · Zn2[OH/AsO4]

M

Al Cap de Creus (0), com a resultat de la descomposició de la magniotriplita, en masses de color gris fosc, fins d’uns 2 cm2 de superfície, i en petits cristalls mil·limètrics i micromètrics arrodonits, d’un color verdós.

La cuproadamita (veure) és una varietat d’aquesta espècie. A la mina «Linda Mariquita» del Molar, en cristalls pseudooctaèdrics fins de 0,5 mm i, ocasionalment, també en cristalls molt petits recobrint les formes botrioïdals de la conicalcocita. Z

 BERLINITA · Al[PO4] M Al Cap de Creus, en vetes massives de color gris blanquinós, en les pegmatites de gra gran (0).

 FERRISICKLERITA · Li<0,5(Fe,Mn)[PO4] M Al Cap de Creus, on és un dels fosfats primaris que es troba amb més abundància, a les bandes margoses amb moscovita i a les pegmatites de gra gruixut, de color vermell fosc o marró vermellós (0).

Mina «Linda Mariquita», el Molar (Priorat).

 APATITA

Sistemàticament, el nom d’apatita es reserva per a un grup mineralògic integrat per uns quants fosfats, arsenats i vanadats (entre els quals també hi ha la piromorfita, la mimetesita i la vanadinita) i també per a un subgrup dintre d’aquest grup, format per les espècies que, sense diferenciar, antigament es catalogaven com a apatita (fosfats de Ca amb F, Cl i OH): carbonatofluorapatita, carbonatohidroxilapatita, clorapatita, fluorapatita (és l’espècie més important, a la qual corresponen la majoria dels exemplars catalogats com a apatita) i hidroxilapatita. A les localitats de Catalunya aquí citades, en els exemplars cristal·litzats no s’ha determinat l’espècia concreta. Els autors acostumen a designar amb el nom de apatit les varietats cristal·litzades, reservant el de fosforita per a les compactes amorfes o concrecionades. La fosforita (veure) és en realitat una roca sedimentària. (Veure també: carbonatofluorapatita). H Ver apatit, o sia la varietat cristal·litzada, no ha estat trobat a Catalunya, que sapiguem, sinó formant un dels elements accessoris microscòpics de diverses roques, com en les cristal·lines del Tibidabo assenyalades per D. Ramón Adam de Jarza (5), i en algunes, per ell també estudiades, recollides pel Dr. Almera en els estudis per a la formació del mapa geològic de la província de Barcelona, en les muntanyes properes a la costa de Llevant d’aquesta província: W. Meier (8), també en cita diverses del propi Tibidabo, i de Martorell. La varietat compacta amorfa, o sia, com havem dit, la fosforita, enlloc no es presenta en vers jaciments, i sí solament en nòdols dins les lidianes del terreny carbonífer; excepció de la cita que farem de D. Lluis Mª. Vidal. En dita forma, doncs, l’han recollit en els següents llocs: a Sant Bartomeu de la Quadra (3); al turó del Montagut, Malgrat (entre les lidites, de la mida d’una avellana, de color gris cendra i amb petites infiltracions de quars) (1,3,0); a

 FIL·LOWITA · Na2Ca(Mn,Fe)7[PO4]6 M Al Cap de Creus, en fases hidratades, seguint les superfícies de discontinuïtat de les roques (a les diàclasis) i a les zones de cisallament (0), de color groc ceri a vermell fosc.

 GRAFTONITA · (Fe,Mn,Ca)3[PO4]2 M Al Cap de Creus, a les zones intermèdies de les pegmatites i també a les pegmatites dels esquists formant cossos nodulars policristal·lins fins d’uns 2 cm de diàmetre, de color salmó a marronós en fractura fresca (és molt semblant a la magniotriplita, encara que aquesta és d’un color més fosc) (0).

 HETEROSITA · Fe[PO4] M En la Col. R.Ac.C. y A.Barna, n’hi ha un exemplar amb aquesta determinació amb siderosa i limonita, provinent d’Anglès. Al Cap de Creus, on és un dels fosfats més abundants, en masses de color marró a negre, a les pegmatites (0).

 PURPURITA · Mn[PO4] M Al Cap de Creus, en un únic aflorament, associada amb l’heterosita, en petites masses de color púrpura, i també dins les pegmatites albítiques i relacionada amb els elements de les terres rares (0).

 SARCÒPSID · (Fe,Mn,Mg)3[PO4]2 M Al Cap de Creus, de color verd fosc a marronós, amb graftonita, en les bandes granulars de les pegmatites (0).

 WYL·LIEÏTA · (Na,Ca,Mn)(Mn,Fe)(Fe,Fe,Mg)Al[PO 4]3 M Al Cap de Creus, on reemplaça la berlinita, en molt petita quantitat, amb quars, moscovita, albita i sarcòpsid.

160


Latzulita. Cap de Creus (Alt Empordà). A. c. 11 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joan Astor.

Libethenita. Turó de Montcada, Montcada i Reixac (Vallès Occidental). A. c. 3 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.

Mimetita. Mina «Teresita», Sant Fost de Campcentelles (Vallès Oriental). A. c. 3 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Mimetita. Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà). A. c. 4 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joan Astor.

Olivenita. Mina «Linda Mariquita», el Molar (Priorat). A. c. 5,5 mm. Col. i foto Joan Abella.

Olivenita. Mina «Linda Mariquita», el Molar (Priorat). A. c. 5,5 mm. Col. i foto Joan Abella.


Olivenita. Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà). A. c. 12 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Piromorfita. Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà). A. c. 16 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Olivenita. Mina «Linda Mariquita», el Molar (Priorat). A. c. 5,5 mm. Col. i foto Joan Abella.

Piromorfita. Sant Julià del Llor (Selva). A. c. 20 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.


Scorzalita. Mines de Can Palomeres, Malgrat de Mar (Maresme). A. c. 72 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Pseudomalaquita amb libethenita i quars. Turó de Montcada, Montcada i Reixac (Vallès Occidental). A. c. 10 mm. Col. Xavier Tomàs. Foto Josep Lluís Garrido.

Vanadinita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 3 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

163


ELS MINERALS

DE

CATALUNYA

H

Cànoves del Vallès, prop de Rimogent, lloc anomenat «Pla de Vialladres»; aquí es troba amb molta abundor, i en més bon estat de conservació que al turó de Montagut, havent-n’hi de diferents grandàries, des de la d’una ametlla fins als que tenen 15 i 20 centímetres (0,1,2); el Dr. Faura, parlant de la fosforita de Malgrat, fa present que el Dr. Almera, ja l’assenyalà fa temps, en la mateixa forma de nòdols, en les lidianes de Santa Creu d’Olorde (7). A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en cristalls tabulars de color blanc-verd, entre les adulàries del filó de granit (0). Al Turó de Montcada, a Montcada i Reixac, hi ha nòduls de fosforita de la mida d’una castanya o més grans. També, al Turó de la Guàrdia, al N de Pineda de Mar, i prop de la riera de Vallfiguera, a Samalús {Mata}. M L’han assenyalat en algunes de les roques volcàniques de la província de Girona (cristal·litzada) (6). També al Costabona (10). R Segons D. Lluis Mª. Vidal, a Santa Linya, n’hi ha en una creta, però solament pot ésser reconegut per l’anàlisi químic (4). També es troba en nòdols dins lidites en terreny carbònic superior de La Guàrdia (9, pàg. 149). Al Barranc del Cargol, al terme de Llavorsí, en petits cristalls amb quars (0). Prop de Can Ancs, a Bellver de Cerdanya, hi ha fosforita en un aflorament de lidites {Mata}. També damunt de les anapaïtes (0). Z Al NE de Figuerola del Camp, camí de l’ermita de Sant Ramon, hi ha nòduls fosfatats.

A les mines de Bruguers, en petites esfèrules fibroradiades més o menys compactes i en agregats esfèrics-radiats formats per cristalls aciculars, de color blanc, gris clar o lleugerament verdós, amb limonita, jarosita i montgomeryita o calcioferrita; així com també a la mina de Can Tintorer, al mateix terme de Gavà (0). Al Turó de Montcada, a Montcada i Reixac (0), amb la mateixa morfologia i paragènesi que a Bruguers; també a la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès.  CLINÒCLASI (CLINOCLASITA) · Cu3[(OH)3/AsO4] Z

A la mina «Linda Mariquita» del Molar, en petits cristalls de color blau, amb gersdorffita (0).  CONICALCITA (CONICALCOCITA) · CaCu[OH/AsO4]

Es recomana la segona denominació per tal d’evitar que la terminació –calcita porti a pensar que es tracta d’un mineral de Ca en comptes d’un de Cu (del grec konikhalkos = pols de coure). Z A la mina «Linda Mariquita» del Molar, en crostes botrioïdals o mamellonades més o menys fibroradiades o compactes, de color verd molt clar a ver d’herba; i a la mina «Cándida» de Falset (0). També, a la mina «Atrevida» de Vimbodí, mamellonada o globular i de color verd, amb barita (0), i a l’Argentera (10).  CORKITA · PbFe3[(OH)6/SO4/PO 4]

Hi ha autors que col·loquen el grup de la beudantita, al qual pertany aquesta espècie, a la classe VI, entre els sulfats anhidres amb anions estranys. Z Al barranc de la Garranxa, a l’E de Porrera, en crostes amb aspecte d’escòria, de color verd molt pàl·lid, a les lidites d’un aflorament de galena, esfalerita i pirrotina.

 ARROJADITA · KNa4CaMn4Fe10[(OH,F)/(PO 4)6]2 M Al Cap de Creus, en poca quantitat, en petits grans o crostes de color verd oliva, amb al·luaudita (0).

 CORNWAL·LITA (erinita) · Cu5[(OH)2/AsO4]2

 AUSTINITA · CaZn[OH/AsO4]

M

En la Col. R.Ac.C. y A. Barna, hi ha un exemplar classificat com a tal, i que porta com a localitat la de «Pirineos de la Provincia de Gerona».

Z

A la mina «Linda Mariquita» del Molar, en cristalls prismàtics idiomorfs, verdosos a quasi incolors, amb conicalcocita, quars, olivenita, arseniosiderita i langita (0).

 CRANDAL·LITA · CaAl3[(OH)6/PO 3(OH)/PO4] H

Al Turó de Montcada, a Montcada i Reixac, en fines vetes dintre les pisarres grises i en nòduls criptocristal·lins fins d’uns 2 cm {Rosell}, i també, més rarament, en petits agregats fibrosos i en cristalls prismàtics molt petits i prims, de color blanc a lleugerament groguenc, amb variscita i altres fosfats (0). També, a Gavà. Z A la mina de la Turquesa, a Cornudella de Montsant, en petites concrecions o agregats fibrosos, de color blanc o blanc-crema (0).  CUPROADAMITA

Mina «Linda Mariquita», el Molar (Priorat).

Varietat d’adamita, amb Cu substituint parcialment el Zn. A la mina «Atrevida» de Vimbodí, en cristalls agrupats en rosetes, de color verd intens a verd blavós, sobre la barita (0).

 CAMPILITA

Z

Varietat de mimetita, amb P (d’un 3 a un 10 % de P2O5). A la mina «Teresita» de Sant Fost de Campcentelles, on va sortir en poca quantitat a una fissura del filó de barita, en cristalls grocs fins d’uns 3 mm de llarg, parcialment recoberts de pirolusita (0).

 DUFTITA · PbCu[OH/AsO4]

H

Z

A la mina «Linda Mariquita» del Molar (0), en cristalls molt petits, generalment tabulars, amb piromorfita, conicalcocita, barita i altres minerals, en poca quantitat.

 CARBONATOFLUORAPATITA · Ca5[F/(PO4,CO3)3]

Si bé aquesta espècie sembla ser majoritària en els exemplars trobats a les localitats citades aquí, no s’ha de descartar que hi hagi també mostres d’altres espècies d’apatita, sobretot de carbonatohidroxilapatita (amb OH en lloc de F) i també de fluorapatita, degut a la variabilitat existent en la composició química d’aquests minerals. (Veure també: apatita).

Mina «Linda Mariquita», el Molar (Priorat).

164


Vanadinita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 5 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Anapaïta. Bellver de Cerdanya (Cerdanya). A. c. 56 mm. Col. i foto Joan Astor.

Anapaïta. Bellver de Cerdanya (Cerdanya). A. c. 4 mm. Col. i foto Joaquim Callén.

Annabergita. Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà). A. c. 1 mm. Col. Manuel Tello. Foto Joaquim Callén.

Annabergita. Pedrera «el Americano», Gualba (Vallès Oriental). A. c. 4 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joan Astor.


Annabergita. Pedrera «el Americano», Gualba (Vallès Oriental). A. c. 5 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joan Astor.

Annabergita i heterogenita. Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà).

Eritrita. Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà). A. c. 2 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joan Astor.

Brushita. Mina «Elvira», Bruguers (Baix Llobregat). A. c. 3 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Escorodita. Mina «Linda Mariquita», el Molar (Priorat). A. c. 2 mm. Col. i foto Joan Abella.


Escorodita. Mina «Teodora», vall de Ribes (Ripollès). A. c. 60 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Farmacolita. Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà). A. c. 32 mm. Col. Manuel M. Velaure. Foto Joaquim Callén.

Koninckita amb delvauxita. Mina «Elvira», Bruguers (Baix Llobregat). A. c. 17 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.


ELS MINERALS

DE

 FLUORAPATITA · Ca5[F/(PO4)3]

CATALUNYA

cristalls capil·lars molt estriats i en cristalls en forma de barrilet, de color blanc, amb wulfenita i barita (0). Al Tibidabo, en prismes allargats, de color groc, amb galena i wulfenita (0). R A la mina «San Esteban» de Mont-ros, en petits cristalls de color groc-verd. Z A Escornalbou, recobrint la piromorfita; i a la mina «Atrevida» de Vimbodí, en cristalls de color verd-groc (es poden confondre amb els de piromorfita) (0). També, a la mina «Linda Mariquita» del Molar, en agregats en feixos quasi incolors i de lluïssor grassa, que solen derivar en interessants esferes d’uns 5 mm de diàmetre.

(Veure: apatita).  FOSFORITA

Roca sedimentària criptocristal·lina, fibroradiada o col·loidal, formada majoritàriament per col·lòfana, que és el nom de les varietats criptocristal·lines de carbonatofluorapatita i carbonatohidroxilapatita. (Veure: apatita).  LATZULITA · (Mg,Fe)Al2[OH/PO4]2

 MONTEBRASITA · LiAl[(OH,F)/PO4]

M Al Cap de Creus, en petites vetes, en grans o cristalls idiomorfs, sovint deformats, fins d’uns 2 cm, de color blau, en les pegmatites amb cassiterita (0).

M

Al Cap de Creus, en agregats cristal·lins nodulars, generalment molt alterats, de color blanc-crema, sovint amb albita (de la qual és difícil diferenciar-la).

 LEUCOCALCITA (LEUCOCALCOCITA)

 OLIVENITA · Cu2[OH/AsO4]

Per a uns autors és sinònim d’olivenita, per a d’altres és una varietat d’aquesta espècie, fibrosa i de color blanc. Z A la mina «Atrevida» de Vimbodí, en cristalls aciculars blancs i molt prims, que formen macles polisintètiques, amb olivenita (0).

(Veure també: leucocalcita). A la mina «Linda Mariquita» del Molar, en cristalls prismàtics idiomorfs d’1 mm de llarg (amb predomini de [100]) i en agrupacions paral·leles de color verd, amb arseniosiderita, conicalcocita i altres minerals de Cu (0). A la mina «Atrevida» de Vimbodí, en cristalls de color verd fosc, tabulars (pel predomini de [001]) o bé prismàtics, amb limonita, quars i barita (0). Z

 LIBETHENITA · Cu2[OH/PO4] H Al Turó de Montcada, a Montcada i Reixac, on fou trobada per en J. Rosell en petits cristalls prismàtics agrupats, fins d’uns 2 mm, de color verd, damunt crisocol·la; després es retrobà en major quantitat, també en cristalls prismàtics allargats, aïllats o en druses, de vegades molt atapaïts, amb predomini del prisma de tercer ordre [110] i acabats pel prisma de primer ordre [011], de color verd intens a quasi incolors (els més prims), dins d’una veta amb crisocol·la i altres minerals de Cu {Garrido/Tomás/Vera} (0).

 MAGNIOTRIPLITA · (Mg,Fe,Mn)2[(F,OH)/PO4] M Al Cap de Creus, on és el fosfat més abundant, amb un grau d’alteració variable, formant taques negres fins d’uns 40 cm2, a les zones internes de les pegmatites de gra gran, amb altres fosfats (0).

Mina «Linda Mariquita», el Molar (Priorat).

 PIROMORFITA · Pb5[Cl/(PO4)3]

 MIMETITA (MIMETESITA) · Pb5[Cl/(AsO4)3]

Aquest mineral que en altres llocs de la Península, com a Horcajo, Castella, es presenta en cristal·litzacions cèlebres per llur magnificiència, sols sabem que l’hagin trobat a Catalunya, formant petites crostes o incrustacions en comptats jaciments plumbífers. H En la nostra col·lecció en tenim de dues localitats del Montseny, de La Brolla i de Cortès, Vilamajor, donades pel Dr. Almera. A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en cristalls prismàtics, amb calcopirita, galena i quars; i a Sant Fost de Campcentelles, massiva, en el granit. S’ha citat a la Placeta dels Llops, a Santa Coloma de Gramenet, en uns filonets de quars, amb galena i altres minerals {Mata}. M D. Lluís Mª. Vidal, en la seva (col·lecció), en té d’Anglès, i de la mina dita del Sant Pare, d’aquesta localitat (en agregats botrioïdals de color verd intens, com a recobriment de la galena). També a Sant Julià del Llor. En Folch i Girona ens en donà un exemplar, que conservem: en totes es presenta de color verdós, sobre galena. Diu el Dr. Calderón en «Min.España», que un col·leccionista li mostrà un exemplar de color brú, que digué que era de Ribes. A la mina «Casandra» de Ribes de Freser, en petits cristalls verdosos (0), i a la mina «Rosalía» de Pardines, en petits cristalls molt prims i de color verd marronós (0). També a les mines d’Osor. R A Montenartró, en cristalls, amb sulfosals de plom. Z Diu el Dr. Calderón en «Min.España», que un col·leccionista li mostrà un exemplar de color verd, de Bellmunt (es troba amb cerussita i galena).

La campilita (veure) és una varietat d’aquesta espècie. H A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en petits cristalls fins d’uns 2 mm, sovint en forma de barrilets, de color groc de mel, dins petites geodes de quars. A la mina «Teresita» de Sant Fost de Campcentelles, en crostes cristal·lines o agregats globulars de color groc a marró, també en

Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà).

Tibidabo, Barcelona (Barcelonès).

Mina «Teresita», Sant Fost de Campcentelles (Vallès Oriental). Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat Vallès Occidental).

168


CLASSE VII. FOSFATS,

ARSENATS I VANADATS

fins d’1 mm), d’hàbit prismàtic curt [10-10] acabat amb bipiràmides truncades pel pinacoide [0001] (0).

Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). Z Les úniques noves que podem donar d’aquest rar mineral, són, que D. Baltasar Serradell ens donà, i nosaltres conservem, uns petits trossets de quars amb unes taquetes brunes que ens digué procedent del terme de Vimbodí, i que provinent d’Espluga de Francolí tenim també en la nostra col·lecció, un exemplar d’argila que conté uns semicristalls bruns, que ens asseguraren haver estat examinats per un enginyer de mines, qui els classificà de vanadinita, i sembla que realment ho són.

Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental).

 WOLFEÏTA · (Fe,Mn)2[OH/PO4] M Al Cap de Creus, on és un fosfat primari força freqüent en les pegmatites fosfatades, en masses d’un color de vi rosat groguenc a marró fosc (0).

Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà).

Fosfats, arsenats i vanadats hidratats sense anions estranys

Montenartró, Llavorsí (Pallars Sobirà).

 ANAPAÏTA (tamanita) · Ca2Fe[PO4]2·4H2O R A diversos afloraments miocènics de la Cerdanya (on fou descoberta per Lluís M. Vidal i F. Pardillo, l’any 1924), especialment al terme de Bellver de Cerdanya (als voltants de Pi i de Santa Maria de Talló), i a Prats i Sansor (on s’han trobat excel·lents exemplars) (0), en nòduls arrodonits fins de 15 cm de diàmetre formats per argila grisenca, en la part externa, i per un nucli farcit de petits cristalls d’anapaïta, prismàtics i acabats en punta (les cares solen tenir estriacions microscòpiques), de color verd d’oliva amb més o menys tonalitat groguenca.

A Escornalbou, en petites cavitats i agregats mamiformes de color verd, parcialment recoberts de mimetita, i en cristalls prismàtics allargats molt perfectes i fins d’uns 3 mm (0). A la mina «Atrevida» de Vimbodí, en crostes cristal·lines i petites cristal·litzacions, molt boniques, sobre els cristalls de galena del filó de barita; són cristalls prismàtics verds, on domina el prisma amb les arestes bisellades per les cares de les bipiràmides i amb forma de barrilet o bóta, ja que els prismes hexagonals són curts i acabats pel pla basal (0). A la mina del Barranc Fondo, a Bellmunt del Priorat. Ha estat citada al Serret de la Mina, prop del Mas de l’Anglès, a Vallclara {Mata}.  PSEUDOMALAQUITA · Cu5[(OH)2/PO4]2 H Al Turó de Montcada, a Montcada i Reixac (0), com a acompanyant de la libethenita que es va retrobar amb crisocol·la i altres minerals de Cu, en clapes, glòbuls i agregats cristal·lins formats per petits cristalls, totalment units els uns amb els altres, de color verd maragda intens i més o menys fosc {Garrido/Tomás/Vera}.

Prats i Sansor (Cerdanya).

 SCORZALITA · (Fe,Mg)Al2[OH/PO4]2

Bellver de Cerdanya (Cerdanya).

 ANNABERGITA · Ni2[AsO4]2·8H2O

H A les mines de Can Palomeres, a Malgrat de Mar, amb strengita i beidel·lita (0). M Al Cap de Creus, en cristalls idiomorfs blavosos, en les bandes aplítiques (0).

La cabrerita (veure) és una varietat d’aquesta espècie. A la pedrera «el Americano» de Gualba (0), on s’han trobat pocs però excel·lents cristalls, en una geoda de calcita propera al filó metal·lífer. R A la mina «Solita» de Peramea, en petites plaques, amb l’aragonita (0); i de la mateixa manera però en poca quantitat, a Bretiu i a Pujol. H

 VANADINITA · Pb5[Cl/(VO4)3] H A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en cristalls fins de 3 mm (el més normal és trobar-ne

169


Parahopeïta. Mina «La Cresta», Bellmunt del Priorat (Priorat). A. c. 70 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Köttigita. Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà). A. c. 3 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Simplesita. Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà). A. c. 5 mm. Col. i foto Joan Viñals. Strengita amb jarosita. Turó de Montcada, Montcada i Reixac (Vallès Occidental). A. c. 4 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Variscita. Turó de Montcada, Montcada i Reixac (Vallès Occidental). A. c. 12 cm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.


Variscita. Turó de Montcada, Montcada i Reixac (Vallès Occidental). A. c. 81 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Variscita. Turó de Montcada, Montcada i Reixac (Vallès Occidental). A. c. 10 cm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.


ELS MINERALS

DE

Z Aquesta fou trobada per Mn. Font i Sagué, a L’Albiol, amb els minerals cobaltífers i niquelífers que hi descobrí: en l’exemplar que tenim en la nostra col·lecció, hom veu perfectament l’annabergita. Les bretxes metal·líferes de Vimbodí contenen niquelina en part transformada en annabergita, segons el Dr. Calderón en «Min.España» (a la mina «Atrevida», en crostes o esferes mamiformes de color verd poma sobre barita, en petites clapes sobre la niquelina i també en petits cristalls tabulars i morats) (0).

CATALUNYA

R

A la mina «Solita» de Peramea, en clapes i petites rosetes de cristalls rosats, amb roselita i altres minerals de Co (0); així com a Bretui i a Pujol. També a la mina «Eureka» de la Plana de Mont-ros (0). Z En donar compte Mn. Font i Sagué, en el núm. 7 de l’any 1908 del But.I.C.d’H.N., de la troballa de la cobaltina i niquelina a L’Albiol, diu que la seva presència li fou revelada per les flors de cobalt (l’eritrina) i per les de níquel (l’annabergita), que cobrien els exemplars de mineral exposats de temps a la intempèrie. Aquesta és la única nova que tenim de l’existència d’aquest mineral a Catalunya. A la mina «Eugenia» de Bellmunt del Priorat i a l’Argentera (0) en trobem eflorescències i petits cristalls radials sobre barita cristal·litzada, mentre que a Escornalbou hi ha cristalls aciculars disposats en forma de ventall circular, d’uns 5 mm de diàmetre, de color rosat, amb heubachita i barita (0). També a la mina «Atrevida» de Vimbodí, en crostes i en cristalls d’uns 5 mm de llarg (0).

Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà).

Ja diguérem, en tractar de la niquelina, què segons ens digué en Folch i Girona, en una mina de Galena d’Argentera, trobà aquell mineral amb l’annabergita (en les druses de quars, amb galena, i també en masses botrioïdals). A Bellmunt del Priorat, en crostes terroses sobre els minerals de Ni; i a Escornalbou, en petites làmines i en molt poca quantitat.  BARRANDITA

Varietat de strengita, amb Al substituint parcialment el Fe, com a membre de la sèrie variscita-strengita. A Santa Creu d’Olorda, en petites esferes radiades, de color blanc-groc, damunt les pissarres (0). És probable la seva presència al Turó de Montcada, a Montcada i Reixac, en les vetes de strengita-variscita (de fet i encara que sigui parcialment, bona part de la strengita d’aquest jaciment pot ésser barrandita, compacta i microfibrosa, de color crema grisenc a crema vermellós, en el pas cap a variscita) {Garrido/Rosell/Vera}.

Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà).

A més, s’ha citat prop del Coll de l’Abellera, a l’E de Prades, i a les mines del barranc de Pinró, entre la Bartra i Rojals {Mata}.  ESCORODITA · Fe[AsO4]·2H2O M

És freqüent trobar-ne a les mines d’arsenopirita de la Vall de Ribes (0), com a la «Teodora», la «Casandra», la «Zaragoza», etc., en petits cristalls, masses globulars i crostes molt primes, de color verd d’oliva; així com a la mina «San Ignacio» de Setcases i a una mina prop del Balandrau, al vessant de Queralbs. També, a les mines de Sant Pere, a la Jonquera. Z Al Molar, molt escassa però bellament cristal·litzada, en petits cristalls tabulars, amb predomini del pinacoide [001] i la piràmide [111], sovint agrupats, de color verd a blau verdós clar.

 BRUSHITA · CaH[PO 4]·2H2O o Ca[PO3(OH)]·2H2O H A la mina «Elvira» de Bruguers, on va sortir en molt poca quantitat amb montgomeryita; i també a la Cova del Salnitre, a Collbató, de color blanc i molt inestable.

 CABRERITA

Varietat d’annabergita, amb Mg (fins a un 10 % de MgO). A la mina «Eugenia» de Bellmunt del Priorat, en masses disseminades i petits cristalls de color verd poma, amb fluorita, mil·lerita i altres minerals de Ni. A la galeria «Tacho» de la mina «Atrevida» de Vimbodí (0), en crostes cristal·lines d’uns 2 mm de gruix formades per cristalls agrupats en esferes radiades, amb petits cubs de fluorita. Z

 COL·LINSITA · Ca2(Mg,Fe)[PO 4]2·2H2O H La seva presència és dubtosa a les mines de Can Tintorer, a Gavà, on s’han trobat unes crostes de cristalls d’estructura fibroradiada, de color blanc, molt semblants a les de carbonatofluorapatita.

Mina «Linda Mariquita», el Molar (Priorat).

 FARMACOLITA · CaH[AsO4]·2H 2O o Ca[AsO3(OH)]·2H2O

 ERITRITA (ERITRINA) · Co2[AsO4]2·8H2O

H

A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en poca quantitat, forma petites làmines de color blanc rosat i cristallets aciculars d’1 mm agrupats esferoïdalment, amb quars i bornita.

H

A la mina «La Martorellense» de Castellví de Rosanes i Martorell, en agregats cristal·lins lleugerament rosats, amb barita i galena {Rosell/Vera/Ybarra}.

172


Arseniosiderita. Mina «Linda Mariquita», el Molar (Priorat). A. c. 4 mm. Col. i foto Joan Abella. Cacoxenita amb carbonatofluorapatita. Mina «Elvira», Bruguers (Baix Llobregat). A. c. 10 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.

Calcioferrita amb tinticita. Mina «Elvira», Bruguers (Baix Llobregat). A. c. 19 mm. Col. i foto Joan Viñals.

Calcioferrita. Turó de Montcada, Montcada i Reixac (Vallès Occidental). A. c. 30 mm. Col. MMC. Foto Joaquim Mollfulleda.

Calcofil·lita. Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà). A. c. 4 mm. Col. i foto Joan Viñals.

Calcosiderita. Mina de la Turquesa, Cornudella de Montsant (Priorat). A. c. 9 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.


Delvauxita. Turó de Montcada, Montcada i Reixac (Vallès Occidental). A. c. 90 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Evansita. Santa Creu d’Olorda (Baix Llobregat). A. c. 70 mm. Col. MMC. Foto Joaquim Callén.

174


Lavendulana. Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà). A. c. 4 mm. Col. i foto Joan Viñals.

Farmacosiderita. Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà). A. c. 20 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joan Astor.

Mixita. Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà). A. c. 4 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Mixita. Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà). A. c. 4 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joan Astor.

Montgomeryita. Mina «Elvira», Bruguers (Baix Llobregat). A. c. 3 mm. Col. i foto Joan Viñals.

Montgomeryita. Turó de Montcada, Montcada i Reixac (Vallès Occidental). A. c. 4,5 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.


ELS MINERALS

DE

CATALUNYA

 PARASIMPLESITA · Fe32+[AsO4]2·8H2O

R

A la mina «Solita» de Peramea, també en poca quantitat, en petits agregats esfèrics radiats blancs amb òxids de Co i eritrina, a les fissures dels conglomerats. Z A la mina «Atrevida» de Vimbodí (0), en fines agulles i crostes formades per agregats botrioïdals radiats, de color blanc a grisenc, amb niquelina, niquelskutterudita i calcita, al filó de barita. També a la mina «Eugenia» de Bellmunt del Priorat, en eflorescències.

Z

En petits cristalls a Vimbodí (0).

 REDDINGITA · Mn3[PO4]2·3H2O H

Prop de Can Margarit, a Gavà, de color rosa pàl·lid.

 ROSELITA · Ca2(Co,Mg)[AsO4]2·2H2O R Z

A Pujol i a Peramea, amb eritrina. A la mina «Atrevida» de Vimbodí, en esferes pulverulentes.

 RÖSSLERITA · Mg[AsO3(OH)]·7H 2O

(Veure: wapplerita).  SIMPLESITA · Fe3[AsO4]2·8H2O

Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà).

Z

A la mina «Atrevida» de Vimbodí, en cristalls prismàtics agrupats en feixos, amb barita (0).

 FOSFOSIDERITA · Fe[PO4]·2H2O H Al Turó de Montcada, a Montcada i Reixac, on s’ha determinat per difracció de raigs X, a les matrius fosques de les parts externes dels nòduls i vetes de variscita i strengita {Rosell}. També a Gavà.

 STRENGITA · Fe[PO4]·2H2O

La barrandita (veure) és una varietat d’aquesta espècie. Al Turó de Montcada, a Montcada i Reixac, en vetes de color gris violaci a marró groguenc o marró fosc, omplint les fissures que hi ha a les pissarres grises, de manera anàloga a la variscita, associada a aquesta espècie i també amb alunita, fosfosiderita i crandal·lita {Rosell} (0). A les mines de Bruguers i a la mina de Can Tintorer, a Gavà (0). També a les mines de Can Palomeres, a Malgrat de Mar (0); i a Santa Creu d’Olorda (0). Z A la mina de la Turquesa, a Cornudella de Montsant, en crostes mil·limétriques de color marró més o menys vermellós (0). H

 HAIDINGERITA · CaH[AsO4]·H2O o Ca[AsO3(OH)]·H2O Z A la mina «Atrevida» de Vimbodí, en crostes generalment botrioïdals radiades, de color blanc i lluïssor nacrada (quelcom més toves que les de farmacolita) (0).

 HOPEÏTA i PARAHOPEÏTA · Zn3[PO4]2·4H2O

Aquestes dues espècies són molt semblants externament. L’hopeïta és ortoròmbica, mentre que la parahopeïta és triclínica. Z A la mina «La Cresta» de Bellmunt del Priorat, en masses de color blanc brut o blanc grisenc (0).

 VARISCITA i METAVARISCITA · Al[PO4]·2H2O

 KONINCKITA · Fe[PO4]·3H2O

La diferenciació d’aquestes dues espècies és molt difícil, donat que són dimorfes (ortoròmbica la primera i monoclínica la segona) però idèntiques pel que fa a les característiques externes. La variscita és més abundant, la qual cosa no nega la possibilitat que en els exemplars trobats pugui haver-hi també metavariscita, encara que sigui en poca quantitat i com a mineral accessori. Però si no s’han analitzat convenientment, sempre es preferible catalogarlos com a variscita. H Al Turó de Montcada, a Montcada i Reixec (0), on s’han trobat excel·lents exemplars, en vetes de gruix i longitud molt variables (d’uns pocs mil·límetres a uns quants centímetres de gruix i d’uns pocs centímetres a uns quants metres de longitud) i també en nòduls fins de 15 cm de diàmetre, entre les pissares grises; el color també és variable, des del groc verdós pàl·lid fins al verd blavós, essent el blau cel, més o menys verdós, el més habitual, i també pot tenir una coloració blanc-crema (si es força pura) o agafar tons vermellosos o marronosos clars (si conté Fe) en el pas cap a la strengita, amb la qual pot compartir una mateixa veta; també s’ha verificat la presència de metavariscita, per difracció de raigs X, en exemplars de variscita {Rosell}. També, a les mines de Bruguers i a la mina de Can Tintorer, a Gavà, així com a Santa Creu d’Olorda i a les mines de Can Palomeres, a Malgrat de Mar. Z A la mina de la Turquesa, a Cornudella de Montsant (0). També a Figuerola del Camp i a la serra de Prades.

H

Al Turó de Montcada, a Montcada i Reixac, determinada mitjançant difracció de raigs X, en petits nòduls marronosos, amb jarosita {Rosell}, i a la mina «Elvira» de Bruguers (0), en nòduls i masses de color marró a groc marronós, amb jarosita i delvauxita (0).  KÖTTIGITA (KOETTIGITA) · Zn3[AsO4]2·8H2O Z A la mina «Atrevida» de Vimbodí, en crostes o cristalls prismàtics de color vermellós més o menys violaci (semblant a l’eritrita, amb la qual es por confondre), al filó de barita (0).

Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà).

 MESSELITA · Ca2(Fe,Mn)[PO4]2·2H2O R Als voltants de Bellver de Cerdanya, com a tram intermedi de la formació de l’anapaïta, en nòduls semblants als d’aquesta espècie que afloren en diatomites.

 WAPPLERITA

Varietat de rösslerita, amb Ca, o bé barreja de rösslerita amb farmacolita. M Fou trobada per J. Closas i Miralles a Queralbs, l’any 1948 (no hem trobat cap referència posterior).

 PARASCHOLZITA · CaZn2[PO4]2·2H2O Z A la mina «La Cresta» de Bellmunt del Priorat, tot envoltant la hopeïta, de color marró clar (0).

176


CLASSE VII. FOSFATS,

ARSENATS I VANADATS

Fosfats, arsenats i vanadats hidratats amb anions estranys

M

 DIADOQUITA (destinezita) · Fe2[OH/SO4/PO 4]·6H2O Z A la mina de la Turquesa, a Cornudella de Montsant, en crostes molt primes de color blanc-groc i lluïssor cèria (0).

 ARSENIOSIDERITA · Ca2Fe3[O2/(AsO4)3]·3H2O M

A Queralbs, en agregats cristal·lins marronosos. A la mina «Linda Mariquita» del Molar, en agregats botrioïdals d’estructura concèntrica i fibroradiada, de color marró castany més o menys clar, amb conicalcocita, olivenita i altres minerals de Cu (0).

 DUFRENITA · FeFe4[(OH)5/(PO4)3]·2H2O

Z

H

Citada a les mines de Bruguers {Cabello/Tritlla}.

 EVANSITA

 BARIFARMACOSIDERITA · Fe43+[(OH)8/(AsO4)6]·14H2O Z

A la Muntanya Negra de Cadaqués (0).

Aquest fosfat hidratat d’Al és un mineraloide, no acceptat com a espècie per l’IMA. H A Santa Creu d’Olorda, on forma un petit estrat de tons verdosos a blau verdosos entre les pissarres (0). Al Turó de Montcada, a Montcada i Reixac, de color groc, verd a blau, amb al·lofana i altres minerals {Rosell}.

En cristalls petits a Vimbodí (0).

 BERAUNITA · FeFe5[(OH)5/(PO4)4]·6H2O H A la mina de Can Tintorer, a Gavà, i a les mines de Bruguers, al mateix terme de Gavá (0), en petites crostes, nòduls i concrecions fibroradiades, de color vermell fosc. Al Turó de Montcada, a Montcada i Reixac, s’han trobat petits nòduls concrecionats, de color groguenc a marró vermellós, que podrien ésser de beraunita {Garrido/Tomás/Vera}.

 FARMACOSIDERITA · KFe4[(OH)4/(AsO4)3]·6-7H2O Z A la mina «Atrevida» de Vimbodí, en cristalls cúbics de color marronós a verd d’oliva i lluïssor vítria molt intensa, amb limonita, quars i també calcofil·lita (0). Al Molar, en cristalls cúbics molt petits amb els vèrtexs truncats per un tetràedre positiu, de color verd d’oliva i lluïssor cèria.

 CACOXENITA · (Fe,Al)25[O6/(OH)12/(PO4)17]·75H2O H A Bruguers, en petits agregats esfèrics radiats de cristalls grocs a taronjats, omplint les cavitats de goethita, i també amb carbonatofluorapatita. A Santa Creu d’Olorda, amb la mateixa morfologia, sobre les pissarres (0).

 LAVENDULANA · NaCaCu5[(Cl/(AsO4)4]·5H 2O R A la mina «Solita» de Peramea, en poca quantitat, als conglomerats, en masses amb els òxids de Co. Z A la mina «Atrevida» de Vimbodí, massiva, en agregats reniformes i concrecions, de color blau, en petites geodes dins la barita (0).

 CALCIOFERRITA · Ca4Fe(Fe,Al)4[(OH)2/(PO4)3]2·13H 2O H A la mina «Elvira» de Bruguers, en agregats radiats, generalment al voltant o damunt la tinticita, de color verd groguenc (0); i també a una antiga pedrera prop de Can Margarit, al mateix terme de Gavà {Mata}. Al Turó de Montcada, a Montcada i Reixac, en crostes cristal·lines formades per petites esferes de cristalls aciculars, de color verd, amb carbonatofluorapatita, dins una matriu de limonita {Rosell} (0).

 MITRIDATITA · Ca2Fe3[O2/(PO4)3]·3H2O M Al Cap de Creus, com a producte de l’alteració de la magniotriplita i l’heterosita, en taques i crostes de color verd, a les pegmatites (0). També a Begur (0).

 MIXITA · BiCu6[(OH)6/(AsO4)3]·3H2O

 CALCOFIL·LITA Cu18Al 2[(OH) 27-24/(SO 4)3/(AsO 4)3-4]·33-36H 2O

Z A la mina «Atrevida» de Vimbodí, en poca quantitat, en fils o fibres verdoses i, més rar encara, en cristalls aciculars de color verd, a les geodes de quars del filó de barita (0). També a l’Argentera (0).

Z A la mina «Atrevida» de Vimbodí (0), en cristalls tabulars hexagonals, de color verdós clar, amb siderita i també en petites geodes de quars i barita.

 MONTGOMERYITA · Ca4MgAl4[(OH)2/(PO4)3]2·12H2O H A les mines de Bruguers i a la de Can Tintorer, a Gavà, amb carbonatofluorapatita (0); i també a Begues (0). Al Turó de Montcada, a Montcada i Reixac (0), en cristalls tabulars estriats paral·lelament a l’eix d’allargament, fins d’uns 2 mm, generalment agrupats en rosetes, de color groc a verd poma, recobrint les cavitats entre les pissarres grises {Rosell}; així com en cristalls tabulars prims i escates, agrupats en rosestes i en clapes, de color blanc a verd pàl·lid, generalment amb carbonatofluorapatita {Garrido/Tomás/Vera}.

Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà).

 CALCOSIDERITA · CuFe6[(OH)2/PO4]4·4H2O Z A la mina de la Turquesa, a Cornudella de Montsant, com a mineral secundari, de color blau-verd (0).

 DELVAUXITA CaFe4[(OH)4/(PO4,SO4)] 2·4-6H2O (aprox.) H Al Turó de Montcada, a Montcada i Reixac, en masses informes o nodulars de color marró vermellós a marró xocolata, amb limonita, a la zona de contacte de les pissarres amb les calcàries {Rosell} (0). A les mines de Bruguers (0), especialment a la mina «Elvira», sovint amb koninckita. També a Pineda de Mar (0).

Turó de Montcada, Montcada i Reixac (Vallès Occidental).

177


Tinticita. Mina «Elvira», Bruguers (Baix Llobregat). A. c. 11 cm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén. Tinticita i calcioferrita. Mina «Elvira», Bruguers (Baix Llobregat). A. c. 24 cm. Col. Joan Rosell. Foto Joan Astor.

Turquesa. Bruguers (Baix Llobregat). A. c. 18 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.

Volborthita. Escornalbou (Baix Camp). A. c. 5 mm. Col. i foto Marçal Vera.

Volborthita. Escornalbou (Baix Camp).

178


Wavel·lita. Santa Creu d’Olorda (Baix Llobregat). A. c. 30 mm. Col. i foto Joan Abella.

Kahlerita. Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà). A. c. 5 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joan Astor.

Tyuyamunita. Mina «Eureka», la Plana de Mont-ros (Pallars Jussà). A. c. 60 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Torbernita. Darnius (Alt Empordà). A. c. 7 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joan Astor.


ELS MINERALS

DE

CATALUNYA

 CARNOTITA · K2[(UO2)2/V 2O8]·3H2O

També a les mines de Can Palomeres, a Malgrat de Mar, en capes molt fines de color verd poma, amb tinticita.

M R

H A Bruguers, en vetes a les pissarres grises, d’un gruix fins de 5 mm (excepcionalment pot arribar a 3 cm) i textura criptocristal·lina o en petites esferes, i també pot presentar-se sobre el quars (0).

S’ha citat, en indicis, prop del pantà de Boadella {Mata}. A la mina «Eureka» de la Plana de Mont-ros (0), en petites làmines cristal·lines d’aspecte ceri, de color groc més o menys verdós, sovint associada amb tyuyamunita, sobre els carburans, i també pulverulenta entre els plans d’exfoliació de les làmines de moscovita.

 RICHEL·LITA · Ca3Fe103+(PO4)8(OH,F)12·nH2O

 KAHLERITA · Fe[UO2/AsO4]2·10-12H2O

H

Z

 PLANERITA · Al6[(OH)4/PO3(OH)/PO4]2·4H2O

A les mines de Bruguers, al terme de Gavà.

A la mina «Atrevida» de Vimbodí, en petits cristalls tabulars molt prims, amb exfoliació micàcia segons [001] i fins d’uns 6 mm de llarg, de color verd clar (0).

 STRUNZITA · Mn2+Fe23+(PO4)2(OH)2·6H2O H

A les mines de Bruguers, al terme de Gavà.

 TINTICITA · Fe4[(OH)/PO4]3·5H2O H A Bruguers, sobretot a la mina «Elvira», on es presenta en nòduls de color beix, fins d’uns 5 cm de diàmetre, sovint recoberts de calcioferrita (0). També a les mines de Can Palomeres, a Malgrat de Mar (0), massiva, de color crema, amb montgomeryita; i al Turó de Montcada, en petita quantitat amb jarosita i limonita. Z A la mina de la Turquesa, a Cornudella de Montsant (0).

Mina «Atrevida», Vimbodí (Conca de Barberà).

 SENGIERITA · Cu2[(UO2)2/(OH)2/V 2O8]·6H 2O R

A la mina «Eureka» de la Plana de Mont-ros, en petites quantitats i formant crostes pulverulentes juntament amb tyuyamunita, o bé en cristalls aplanats hexagonals de color verd clar o verd-groc. A la col·lecció Folch hi ha un exemplar d’aquesta localitat classificat com a sengierita, format per cristalls tabulars molt prims, de contorns hexagonals i color verd oliva (en general, és força difícil diferenciar aquest mineral de la metazeunerita, la qual sol ésser d’un color verd més clar).

 TIROLITA · CaCu5[(OH)4/CO3/(AsO4)2]·6H2O Z A Escornalbou, en cristalls aciculars aplanats de color verdblau, en molt poca quantitat (0). També, a la mina «Atrevida» de Vimbodí, omplint les interseccions entre els cristalls de barita, en forma de pols de color verd-blau, o bé en rosetes formant estries a la barita (0).

 TURQUESA (cal·laïta) · CuAl6[(OH)2/PO4]4·4H2O H A les mines de Bruguers i a la mina de Can Tintorer, a Gavà (0); i al Turo de Montcada, a Montcada i Reixac, com a acompanyant de la variscita en contacte amb mineralitzacions de Cu (0). Z A la mina de la Turquesa, a Cornudella de Montsant, en agregats col·liformes formant un filó de color blau i també en crostes mil·limétriques sobre algunes vetes (0). Mina «Eureka», la Plana de Mont-ros (Pallars Jussà).

 VOLBORTHITA · Cu3[(OH)2/V 2O7]·2H 2O

 TORBERNITA · Cu[UO2/PO4]2·10-12H2O

R A la mina «Eureka» de la Plana de Mont-ros, en cristalls de color verd, exfoliables en petites tauletes hexagonals de lluïssor nacrada (0). Z A Escornalbou, en masses de color verd groguenc sobre la barita, i també amb tetraedrita i calcocita (0).

M

Prop del pantà de Boadella, al terme de Darnius, en petits cristalls laminars combinats amb uranòfana, sobre l’ortòclasi (0).

 WARDITA · NaAl3[(OH)2/PO4]2·2H2O H A la mina de Can Tintorer, a Gavà, en crostes de color verd blavós associades amb variscita.

 WAVEL·LITA · Al3(PO4)2(OH,F)3·5H2O

Pantà de Boadella (Alt Empordà).

H

A les mines de Bruguers, al terme de Gavà, a Montcada i a Santa Creu d’Olorda (0).

 TYUYAMUNITA · Ca[(UO2)2/V2O8]·5-8H2O R

A la mina «Eureka» de la Plana de Mont-ros (0), en escates groguenques de lluïssor adamantina, generalment acompanyada de carnotita, amb els carburans.

Uranilfosfats, uranilarsenats i uranilvanadats  AUTUNITA · Ca[UO2/PO 4]2·10-12H2O

 ZEUNERITA i METAZEUNERITA Cu[UO 2/AsO 4]2·8-16H 2O

M Al Cap de Creus, vora el mar, prop del camí a la cala Sardina, amb almandina i moscovita (0). R S’ha citat a Nabiners i als Hostalets de Tost, en els conglomerats del Permo-Trias, i a la mina «Eureka» de la Plana de Mont-ros {Mata}.

Aqueste dues espècies només es diferencien per la quantitat de molècules d’aigua: de 10 a 16 per a la zeunerita i 8 per a la metazeunerita. També es poden confondre amb la sengierita. R A la mina «Eureka» de la Plana de Mont-ros (0), en petits cristalls tabulars de color verd intens.

180


Classe VIII

Silicats


Andradita. Gualba (Vallès Oriental). A. c. 50 mm. Col. MMC. Foto Joaquim Callén.

Spessartina. el Montnegre (Vallès Oriental). A. c. 12 mm. Col. MMC. Foto Joaquim Callén.


Granat. Gualba (Vallès Oriental). A. c. 10 cm. Col. Manuel M. Velaure. Foto Joaquim Callén.

Granat sobre quars. Santa Coloma de Farners (Selva). Foto Jordi Vidal.

Andradita. Gualba (Vallès Oriental). A. c. 56 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.


CLASSE VIII. SILICATS a) Nesosilicats

Seguint el Dr. Calderón, agrupem aquí els diferents grenats, sense posar, com de costum, la seva fórmula química, per trobarse la general en totes les obres de mineralogia, i ésser molt diverses les especials de cada un, essent alguns vers trànsits i altres barreges de diversos d’ells, i per tant difícils de determinar amb precisió. H Són quatre les localitats d’aquesta província assenyalades pels grenats. La més important, per ésser ben estudiada i per la relativa abundància en què es troben, és la muntanya del Tibidabo: ja l’any 1892 se’n ocupà el Dr. Almera en la «Crónica científica de Barcelona»; com féu posteriorment Mn. Font i Sagué (8, any 1906, nº.6): i darrerament W. Maier (9): com també en fa esment el Dr. Faura (12, pàgs. 35 i 38). Poden ésser recollits en diferents indrets, estant ben determinats els Grosularis i els Almandins; aquests, a vegades, presenten un nucli de clorita: sota de l’Observatori, és on es presenten aquests últims, amb més abundor i més grossos hi ha diferents vetes de la roca anomenada «grenatita», formada, com és sabut, per agregats de grenats (1), (2), (3), (0). A Gualba, entre les calisses metamòrfiques, hi ha un filonet de grenatita amb altres silicats i minerals, alguns ja esmentats anteriorment (1), (8, any 1908, nº.5) (0). En les mines metal·líferes d’Orsavinyà, hi aflora un greny de grenatita mig descomposta que deixa solts Almandins, Grosularis i Melanits, aquests de colors negre, groc-verdós i groc-clar; els Almandins són, generalment, d’aspecte i grandària molt semblant als del Tibidabo (1) (0) (també s’ha trobat andradita) (13). En el Figueró, al vessant de mig jorn de can Plans, anant d’excursió amb el Dr. Almera, trobàrem un filonet de grenatita, on hi havia petits individus que semblaven pertanyents als Grosularis, amb coloracions rogenca, verd d’herba i groc de mel (1) (0). Als voltants de les mines de Can Palomeres, a Malgrat de Mar, trobem petites geodes al metamorfisme amb rombododecàedres fins d’1 mm (0); i al Montcabrer, entre Cabrils i Cabrera de Mar, en petits cristalls. Al Montnegre, especialment prop de Fuirosos, en cristalls molt lluents (0), i també a Vallcàrquera. M En diverses localitats d’aquesta hom ha trobat grenats. En les roques eruptives, gneis, granits i pegmatites, que es troben des de Roses a Cap de Creus (per exemple, camí del far de Roses, en gneis), hi ha grenats Almandins de poca grandària, abundant més a la pegmatita d’aquesta darrera localitat (1), (7), (12, pàg.19), (0): en la qual trobàrem també el grenat Espessartí, amb la seva coloració típica (1) (0). Al vessant de Costabona (Baumeta), Pirineus, hi ha un filó de grenatita amb tremolita, epidota i molibdenita, i un altre a la mina «Turón» (i a la mina «Barrina») de la mateixa localitat (1), (10), (0); aquests granats són andradita i grossulària (varietat hessonita), els cristalls són rombododecàedres [110] simples o modificats per [211] i es troben amb quars, calcita, scheelita, clorita i inclusions de piroxens; i també es pot trobar andradita de color negre degut a inclusions de grafit (pirineïta) (0). També n’hi ha a Palafrugell entre filons de quars (4).

Nesosilicats sense anions estranys  ALMANDINA · Fe3Al2[SiO4]3

(Veure: granats).  ANDRADITA · Ca3Fe2[SiO4]3

(Veure: granats).  CRISÒLIT (CRISOLITA)

Varietat de forsterita, amb una relació Mg:Fe de 0,9-0,7:0,1-0,3, de color groc verdós. També hi ha autors que el consideren com a sinònim de peridot (veure: olivina).  FAIALITA · Fe2[SiO4]

(Veure: olivina).  FORSTERITA · Mg2[SiO4]

(Veure: olivina).  GRANATS

Conjunts de nesosilicats cúbics que formen un ampli grup mineralògic, les principals espècies del qual són l’almandina, l’andradita (la melanita és una varietat d’aquesta espècie, amb Ti), la grossulària (l’hessonita és una varietat d’aquesta espècie, amb Fe), el pirop, la spessartina i la uvarovita. Sovint s’utilitza el terme granat en sentit genèric, doncs no sempre s’ha pogut concretar de quina espècie es tracta. Aquí els veiem en conjunt, com ja va fer en Ll. Tomàs (amb el nom de grenats).

Costabona (Ripollès).

Tibidabo (Barcelonès).

Hortsavinyà (Maresme).

Cap de Creus (Alt Empordà).

184


CLASSE VIII. SILICATS  MONTICEL·LITA · CaMg[SiO4]

Don Lluís Mª. Vidal ha citat el grenat en roca amb mineral de ferro a Bagur al turó anomenat Punta Espinuda (5), (10); i al «Museo de Ciencias Naturales» de Madrid hi ha grenats Almandins procedents de Espinabell (11) (a aquesta localitat també s’han citat l’andradita, la grossulària i la spessartina {Mata}). D. Joaquim Folch i Girona, diu haver-los trobat a Susqueda. Finalment, un granulit de Sant Feliu de Guíxols conté uns petits grenats, que crec que han de posar-se en el grup anomenat per Mr. de Lapparent, grenat comú (barreja isomorfa de grosulari, almandí i melanit), de què també parla Groth, tenint en compte el resultat de l’estudi microgràfic de la dita roca, fet per D. Ramón Adán de Yarza, que em comunicà in litteris (1). A la mina «Carmina» de Llançà, en cristalls fins de 2 cm, recoberts d’esquist micaci (0). També trobem bons cristalls amb ortòclasi, albita, epidota i quars al Montseny, als vessants de Viladrau i d’Arbúcies. R Dels Pirineus d’aquesta província han estat citats els grenats, per diferents autors estrangers, com són Gourdon, Lacroix, Charpentier i Louis, a vegades sense precisar la localitat. Gourdon recollí a la muntanya de Senet, entre les calisses metamòrfiques, formosos cristalls dodecaèdrics de color groc de dos centímetres de diàmetre. Lacroix estudià i descriví alguns d’aquests, notables per les seves particularitats. Carpentier fa esment de grosularis i altres grenats: com Louis de grosularis manganesífers que es presenten dins de geodes del grenat en massa i en pissarres clorítiques, entre pissarres metamòrfiques en una vena que corre quasi perpendicular a l’estratificació d’aquestes en una longitud considerable, i en calisses cristal·lines amb petits filaments d’amiant i a vegades amb pirita i blenda (11). A Pardines, Port de Benasc, ha estat trobat el grenat Ouwarevit (es refereix a la uvarovita, de color verd) (1), (2), (3), que Lacroix cità també de Coll de Box (6) (a la calcària en contacte amb el granit, en masses verdes on apareixen petites geodes de cristalls romboèdrics amb titanita, piroxè, escapolita i clorita). Finalment, de Bossot, Vall d’Aran, l’intel·ligent botànic Dr. D. Manuel Llenas, donà a conèixer un granulit espurnejat de petits grenats (1) (a la mina «Margalida»). A les roques de les mines «Rosa» i «Ester» de la Torre de Cabdella, es troba spessartina en cristalls isolats, de color marronós, amb les cares poc definides, aspecte esferoide i estries de creixement. A Senet (13) i a la mina de Cierco (0) hi ha grossulària, de color verd i groc, i andradites; com també al barranc de Molières (0). Als skarns de la Cerdanya es troben granats amb hedenbergita. Al Pla de la Cabana, a l’W de Caldes de Boí; als skarns d’Aristot i Toloriu; a la mina «Solitaria» d’Arres i a les mines de Liat {Mata}. Z A les Borges del Camp hi ha grossulària i almandina; també a la mina «Salvador» de la Selva del Camp. A la mina «Fresca» d’Ulldemolins i a la mina «Serrana» del Molar (0).

H Al skarn de les pedreres de Gualba, a l’interior de les calcàries metamòrfiques, en grans i cristalls de color blanc-groc, arrodonits i molt alterats, barrejats amb el diòpsid verd (podria tractar-se de batraquita, una varietat alterada de monticel·lita que es presenta en grans arrodonits groguencs, semblants als ous de granota, però no s’ha pogut comprovar) (0).

 OLIVINA (peridot)

Aquest és el nom d’un grup mineralògic i de la sèrie isomorfa formada per la forsterita (terme de Mg) i la faialita (terme de Fe). Són més habituals els membres intermedis. Estrictament, les olivines s’haurien de catalogar com a forsterita quan Mg>Fe i com a faialita quan Fe>Mg, per la qual cosa sempre s’haurien d’analitzar. Donat que a les olivines més comunes el metall predominant és el Mg, la forsterita és el terme majoritari, com a espècie. El nom de peridot s’empra com a sinònim d’olivina i, més concretament, per a designar les varietats que es poden utilitzar com a pedra semipreciosa, de color verd o verd groguenc (majoritàriament correspon a forsterita). Una altra varietat emprada en joieria és el crisòtil (hi ha autors que el consideren com a sinònim de peridot). Com veurem seguidament, en Ll. Tomàs es va referir només a l’olivina (que ell denominà oliví), sense ni tan sols citar ni la forsterita ni la faialita. La iddingsita (veure) també és una varietat. H Segons W. Maier (Kont. Tibid.), en el marbre de Gualba es troben grans d’oliví en part serpentinitzats per alteració. Al Turó de Sant Corneli, al terme de Fogars de la Selva, dintre els basalts. M Des de molt temps era conegut l’oliví dels basalts i laves de la regió volcànica de la prov. de Girona, sense que ningú n’hagués fet, però, un estudi seriós i científic. Aquest estudi el tenim avui, degut als senyors D. Salvador Calderón, don Manuel Cazurro i D. Lucas Fernández Navarro, en el llur magnífic treball «Formaciones volcánicas de la Provincia de Gerona», que, com una de les seves Memòries, publicà la «Real Sociedad Española de Historia Natural». A ell caldrà acudir en cerca de dades més completes, puix pel nostre objecte n’hi haurà prou dient que en la dita regió, no solament es presenta porfídic en cristalls isolats en les roques volcàniques, sinó també en borsades de des d’un mil·límetre fins a 25 centímetres, o més; formant a vegades el nucli de bombes o conglomerats volcànics, acompanyat de grans de color verd-esmeragda de picotita: són notables els conglomerats de Canet d’Adri (on s’han trobat molts i bons exemplars) (0) per la seva grandària, molt superior en alguns a la dels conglomerats de la localitat clàssica d’Europa, l’Auvernia. Es troba abundant en les següents localitats d’aquesta regió: Camellera, Corsà, Bordils, Cadaquers, Sant Dalmai, Caldes de Malavella, Blanes, Puig Moner, Pla Suau, Sils, Puig Queralbs, Massanet de la Selva, Llorà (0), Amer, i terme de Sant Feliu de Buixalleu, molí d’En Pons. En quasi totes les col·leccions n’hi ha exemplars procedents d’alguna de les localitats citades o d’alguna altra d’aquesta regió. A Arbúcies, en el camí que va a casa Montfolleda, passat casa Pujató (avui, casa Malaret), abans d’arribar a la riera, apareix a mà esquerra un clap de roca granítica molt descomposta que conté alguns petits nuclis ovalats d’elements de menys grandària, i en aquests com en aquella, es destaquen alguns cristalls d’oliví en bon estat de conservació amb la coloració típica verd-clar, com un dels elements porfídic, per cert, més grossos que els altres: és una roca molt curiosa i d’un tipus que no abunda. En conservem exemplars.

 GROSSULÀRIA · Ca3Al2[SiO4]3

(Veure: granats).  IDDINGSITA

Varietat alterada de forsterita-faialita (olivina), complexa i en fase amorfa, a partir de la qual es forma goethita en fase cristal·lina, barrejada amb clorita i quars, entre d’altres possibles. M A la zona volcànica de Llorà, de color vermellós, al nucli de petites bombes volcàniques (0).

185


Granat. el Montnegre (Vallès Oriental). A. c. 16 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Grossulària. Cierco, Vilaller (Alta Ribagorça). A. c. 38 mm, Col. i foto Joaquim Callén.

Granat. Tibidabo (Barcelonès). A. c. 40 mm. Col. Manuel M. Velaure. Foto Joaquim Callén.

Andradita. Costabona (Ripollès). A. c. 60 mm. Col. Manuel M. Velaure. Foto Joaquim Callén.

186


Granat. el Molar (Priorat). A. c. 20 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Iddingsita. Llorà (Gironès). A. c. 6 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Olivina. Sant Martí de Llémena (Gironès). A. c. 50 mm. Col. MMC. Foto Joaquim Mollfulleda.


ELS MINERALS

DE

CATALUNYA

Z

En un basalt de la regió volcànica de Sant Feliu de Pallarols, que conservem, hi ha alguns grans porfídics de la varietat ferruginosa de l’oliví, anomenada Hialosiderita. També a l’Esparra (0), a Sant Martí de Llémena (13), a Santa Pau i a Olot.

Sols podem dir d’aquesta espècie, que en la col·lecció del metge de Barcelona, D. Baltassar Serradell, existeix un exemplar amb aquesta determinació i que porta per localitat Tarragona.  CIANITA (distena) · Al2[O/SiO4] M

N’hi ha un exemplar, trobat entre Cadaqués i Port de la Selva, en la col·lecció de l’Ins. G. y T. Girona. A la mateixa zona, al Cap de Creus (0), s’han trobat cristalls molt perfectes pseudomorfs d’andalusita, fins d’uns 7 cm de llargada, als nivells de les roques quarsítiques, formant agregats policristal·lins de color blau clar, i també a les vetes de segregació metamòrfica (la cianita present a l’interior de les pegmatites té gran interès com a indicador de les condicions metamòrfiques en situacions d’altes i mitges pressions).

 SPESSARTINA · Mn3Al2[SiO4]3

(Veure: granats).  TEFROÏTA · Mn2[SiO4] Z A la mina «Serrana» del Molar (0), en masses, vetes o agregats granulars, de color vermell marronós i també gris, amb piroxmangita i rodonita.

 UVAROVITA · Ca3Cr2[SiO4]3

(Veure: granats).

Nesosilicats amb anions estranys (subnesosilicats)  ANDALUSITA · Al2[O/SiO4]

La quiastolita (veure) és una varietat d’aquesta espècie. En el número 3 de l’any 1906, del But. I. C. d’H. N., Mn. Norbert Font i Sagué donà compte que la trobàrem en una pegmatita del vessant del Tibidabo, sota Sant Pere Màrtir, en petits cristalls, alguns molt perfectes, de color rosat o amoratat, empastada en quars i acompanyada de turmalina: més tard la recollírem en el mateix indret amorfa granuda: en posseïm exemplars en la nostra col·lecció particular (0). El Dr. Almera (Bull. Soc. Geol. France, vol.26, any 1898) la cità com un dels elements de les pissarres metamòrfiques del dit Tibidabo; cita comprovada per W. Meier (Kont. Tibid.), sense que assenyali haver-la trobat en la pegmatita. El mateix Meier cita també l’andalucita en unes corneanes de Martorell que apareixen prop l’ermita de Sant Jaume; i de Gualba, com un dels elements de pissarres argiloses, micacites i unes corneanes que s’hi troben (0). M A Cap de Creus, dins de la pegmatita n’hi ha de cristal·litzada i amorfa (0); com la del Tibidabo i del mateix color: en posseïm exemplars. I en l’Ins. G. y T. Girona n’hi ha un, procedent de Susqueda. A Santa Bàrbara, prop de Blanes; a la vora d’Anglès (0); i a Sant Benet, entre els kms. 12 i 13 de la ctra. de Sant Hilari Sacalm, entre les micacites. R A les mines «Solitaria» i «Victoria» d’Arres, en cristalls fins d’uns 4 cm de llargada (0). G No oblidem els grans cristalls del metamorfisme del NW d’Andorra (0). H

Cap de Creus (Alt Empordà).

 CLORITOIDE · (Fe,Mg,Mn)Al2[O/(OH)2/SiO4] R

A les escombreres de la mina de Cierco, al terme de Vilaller, en petits cristalls tabulars de color verd fosc que semblen grups de petites fulles una mica deformades (0).

Cierco (Alta Ribagorça).

 CONDRODITA · (Mg,Fe)5[(F,OH)/SiO 4]2 R

A les ofites de Gerri de la Sal, en cristalls grocs i translúcids d’1 mm de llargària aproximadament, amb les formes [010] (b), [001] (c), [125] (r2) i [123] (r3).

Gerri de la Sal (Pallars Sobirà).

 ESTAUROLITA (estauròtida) (Fe,Mg,Zn) 2Al 9[O 6/(OH,O) 2/(SiO 4)4]

Cap de Creus (Alt Empordà).

 BRAUNITA (marcel·lina) · MnMn6[O8/SiO4]

H

El Dr. Almera en el Bull. Soc. Geol. France, vol.26, any 1898, ja digué com en algunes de les pissarres del Tibidabo, es presenta l’estauròtida en petits prismes maclats: generalment estan força

Hi ha autors que inclouen aquesta espècie entre els òxids (classe IV).

188


CLASSE VIII. SILICATS  SIL·LIMANITA (fibrolita) · Al2[O/SiO4]

descompostos: n’hi ha exemplars en el M. M i en la nostra col·lecció. Fa poc, però, el P. Joaquim Mª. de Barnola, S. J., donà compte a la «Institució Catalana d’Història Natural», que en un barranc del mateix Tibidabo, darrera de la finca anomenada «Desert de Sarrià», en la roca granítica que hi aflora, n’havien estat recollits cristalls solts d’uns quants mil·límetres de cara, algun d’un centímetre; en la superfície estan mig convertits en mica. Mercès a la seva amabilitat, podem presentar la fotografia d’alguns exemplars que ens donà i que conservem en la nostra col·lecció. Són els cristalls més grossos i més perfectes de què hi ha notícia entre els trobats a Catalunya (0). En la R. Ac. C. y A. Barna., n’hi ha un exemplar en prismes maclats sobre pissarra, amb la localitat de Cardona. A Santa Coloma de Gramenet, als dics de felsites de les pedreres de Can Calvet i de les Bruixes, en petits cristalls negres (d’uns 7 mm aprox.), molt lluents, de secció ròmbica i cares prismàtiques amb els angles truncats pels plans. R Segons el Dr Faura (Terr. Prim. Cat.), algunes de les pissarres de la Vall d’Aran en contenen, presentant-se en grossos cristalls en les micàsees que hi ha en la confluència dels rius Jueu i Garona (així com a la mina «Victoria» d’Arres).

M Diu el Dr. Calderón en la seva tan repetida obra «Minerales España», que el Dr. Cazurro en recollí a Puig Ferral, Cadaqués, uns trossos rodats blancs, o d’un gris blavós; havent-n’hi exemplars a l’Ins. G. y T. Girona i al «Museo de Ciencias Naturales» de Madrid (0). Al mateix terme de Cadaqués, a la zona del Cap de Creus (0).

Cap de Creus (Alt Empordà).

 TAUMASITA · Ca3[CO3/SO4/Si(OH)6]·12H2O M

S’ha citat a Maçanet de la Selva (13).

 TITANITA (esfèn) · CaTi[O/SiO4]

El terme esfèn se sol emprar com a sinònim de titanita, però en realitat correspon a la varietat groga que es presenta en cristalls tabulars o amb forma de sobre, a les esquerdes de les roques silicatades, amb quars i també amb albita, clorita i altres minerals. M A Roca Negra, Olot (es tracta del Volcá de Rocanegra i pertany a Santa Pau), es troba en la riacolita en granets i cristalls petits d’alguns mil·límetres, però molt ben conformats, de color de canyella, més o menys rogenc per alteració. Diu el Dr. Calderón («Min. España»), que Mn. Gelabert en posseeix formosos exemplars en el seu Museu, que actualment és a Olot, i que en cedí un de molt notable per la puresa dels cristalls implantats en el dit feldespat blanc vidriós, per al de «Ciencias Naturales» de Madrid; també el recollí allí D. Joaquim Folch i Girona. Constitueix també un dels elements microscòpics de diverses roques estudiades per D. Ramón Adán de Yarza, el doctor Almera i W. Maier, segons podem veure en els seus treballs diverses vegades citats últimament. R A Gerri de la Sal, en cristalls poc aplanats d’uns 3 mm, amb diòpsid (0). També s’ha trobat als voltants del túnel de Vielha, en cristalls tabulars d’uns 4-5 mm, amb [001], [111] i [100], de color groc, amb quars, albita i d’altres {Garrido/M. Velaure}.

Tibidabo (Barcelonès).

 QUIASTOLITA

Varietat d’andalusita, amb inclusions carbonoses fosques disposades ordenadament, sovint en forma de creu, si es fa una secció transversal. Ha estat assenyalada en diferents llocs com un dels elements de pissarres metamòrfiques. H Al Tibidabo, citada ja pel Dr. Almera l’any 1898, en el «Bull. Soc. Geol. France», pàg.754: com posteriorment per W. Meier (Kont. Tibid.). Generalment es presenta en prismes solts o entrecreuats, que es destaquen perfectament, pel seu color més clar, del fons de les pissarres que els contenen. En posseïm exemplars, com també n’hi ha al M. M. També a Malgrat (0), sota el turó de Montagut, en recollírem exemplars, dels quals diu el Dr. Faura (Bull. I. C. d’H. N., any 1908,nº.5, «La Fosforita a Catalunya: Una excursió a Malgrat»), que són dels més formosos recollits a Catalunya; són prismàtics, de coloració verdosa alguns, i molt poc descompostos (també a les pissarres de metamorfisme de contacte de les mines de Can Palomeres) (0). El mateix Dr. Faura ens digué haver-la trobada també a Tordera, entre can Brugada i l’ermita de l’Erola, en unes pissarres ampelítiques que formen enclau dins de les calisses devòniques griots; diu que és del tipu de la de Malgrat, encara que més descomposta. M És coneguda de Llagostera, d’on n’hi ha exemplar al M. M.; i de Sant Pere de Roda, segons exemplar existent a l’Ins. G. y T. Girona. R Diu el Dr. Calderón (Min. España) que Gourdon, segons Lacroix, fa esment de les pissarres quiastolítiques dels Pirineus de la Vall d’Aran (per exemple, a Les i a la mina «Victoria» d’Arres) (0).

Roca Negra (Garrotxa).

189


Andalusita. Pedralbes, Barcelona (Barcelonès). A. c. 90 mm. Col. Cervelló, MHNB. Foto Jordi Vidal.

Tefroita. el Molar (Priorat). A. c. 40 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén

Cianita. Cap de Creus (Alt Empordà). A. c. 46 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.

Cianita pseudomòrfica d’andalusita. Cap de Creus (Alt Empordà). Col. MMC. Foto Joaquim Callén.


Cianita pseudomòrfica d’andalusita. Cap de Creus (Alt Empordà). A. c. 70 mm. Col. MMC. Foto Joaquim Callén.


ELS MINERALS

DE

Uranilnesosilicats

CATALUNYA

exemplars en la col·lecció del Sem. Con. i en les particulars de Vidal i la nostra. A Sant Pere Màrtir, en cristalls tabulars incolors. A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, incolora, en petits cristalls agrupats en plaques amb smithsonita i en cristalls tabulars d’uns 2 mm, amb predomini de [010] i amb [001] i [301] entre d’altres, agrupats en rosetes sobre la calcita i amb fluorita i pirolusita. R A la mina «Victoria» d’Arres, en petits cristalls tabulars incolors, aïllats o més sovint agrupats en rosetes i glòbuls, generalment amb smithsonita {Garrido}. També al Pic de la Mina, al NW de Cóll {Mata}.

 URANÒFANA (uranòtil) · Ca[UO2/SiO3(OH)]2·5H2O M A Darnius, prop del pantà de Boadella, en petites taques de color groc, amb torbernita i damunt l’ortòclasi (0). Z A la galeria «Tacho» de la mina «Atrevida» de Vimbodí, amb els sulfats (0).

b) Sorosilicats Sorosilicats amb anions estranys i sense grups [SiO4]

 ILVAÏTA (lievrita) · CaFe2Fe[O/OH/Si2O7] M

Al Volcà de Rocanegra (o Roca Negra), a Santa Pau. Al skarn de Sarrahèra, amb ferroactinolita, arsenopirita i altres sulfurs {Delgado}. També ha estat citada al skarn de Moralets, a Senet {Mata}.

 AXINITA

R

Axinita és la denominació d’una sèrie isomorfa (i d’un grup) formada per la ferroaxinita (terme de Fe) i la manganaxinita (terme de Mn). Són més abundants els membres intermedis, sobretot amb predomini del Fe, per la qual cosa s’ha de considerar la ferroaxinita com a espècie principal, especialment als afloraments cristal·lins silícics (la manganaxinita es troba essencialment a les pegmatites). Diu el Dr. Calderón, «Min.España», que es fa esment de la troballa d’exemplars d’aquesta espècie en els Pireneus de Catalunya, sense precisar les localitats, que en sa majoria deuen ésser franceses. H En el Museu de la R. Ac. C. y A. Barna., hi ha un exemplar classificat com a tal, que porta per localitat Montmany.

 MANGANAXINITA · Ca2MnAl2B[O/OH/(Si2O7)2]

(Veure: axinita).

Sorosilicats amb anions estranys i amb grups [SiO4]  AL·LANITA-(Ce) Ca(Ce,La)(Al,Fe) 3[(O,OH) 2/SiO 4/Si 2O7]

(Veure: al·lanita).

 FERROAXINITA · Ca2FeAl2B[O/OH/(Si2O7)2]

 AL·LANITA (ortita)

(Veure: axinita).

Actualment es defineixen tres espècies diferents d’al·lanita, en funció del metall de les terres rares predominant: l’al·lanita-(Ce), que és l’espècie més abundant, l’al·lanita-(Y) i l’al·lanita-(La). H W. Meier (Kont.Tibid.) diu que la reconegué en un filó de pòrfid granític de Martorell, presentant-se en petits trossos de color negre de pega, amb laminetes de biotita, i rodejada d’una aurèola bru-rogenca. Aquesta referència és certa, parlem d’una zona propera al torrent de Can Pastellé, on hi havia una gran pedrera. Z A l’E de Porrera, als nivells de lidites, amb mineralitzacions de sulfurs.

 HEMIMORFITA (calamina) · Zn4[(OH)2/Si2O7]·H2O

El nom de calamina s’utilitzava per als carbonats i silicats de Zn, i les seves barrejes, especialment per a l’hemimorfita i la smithsonita. H Amb certesa sols és coneguda de Pontons (prop de Sant Joan de la Muntanya i de la carretera a Torrelles de Foix, amb smithsonita), i encara hi ha estat trobada en molt poca quantitat. N’hi ha

 CLINOZOÏSITA · Ca2Al3[O/OH/SiO4/Si2O7] H

A Hortsavinyà, en agregats molsosos cristal·lins de color verd, amb ortòclasi i quars. M A les Russoles, al vessant N del Matagalls, en sensacionals cristalls de color verd marronós i en agregats en forma de gavella, implantats sobre cristalls d’ortòclasi a les geodes de quars (0). A les granatites de la mina de Fra Joan, a Setcases, de color rosa intens (rica en Mn), a les mines «Barrina» i «Turón» d’Espinavell, i al Cap de Creus (0). També a Roses; i ha estat citada a Arbúcies (10). R A la mina d’amiant de la Guàrdia d’Ares, en cristalls verds, en unes ofites del Keuper (0).  EPIDOTA · Ca2(Fe,Al)3[O/OH/SiO4/Si2O7]

En petites quantitats es presenta en molts llocs, adés originària, adés deguda a transformacions secundàries d’altres minerals, i per això no pensem fer esment de tots, sinó d’uns quants, principalment dels més importants de que tenim notícia. H Al Tibidabo, demés de formar part de diverses roques, es troba isolat en forma acicular, presentant color verdós fosc, sota l’Ob-

Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental).

192


CLASSE VIII. SILICATS  PIEMONTITA (piamontita) Ca2(Al,Mn,Fe) 3[O/OH/SiO 4/Si 2O7] M Al skarn sud del Costabona, en agregats fibroradiats d’un color vermellós i d’uns 2 cm de llarg, amb granats (0). R A Cierco, en cristalls imprecisos i agregats allargats de color vermell intens.

Costabona (Ripollès).

 PUMPEL·LYITA-Fe2+ · Ca2FeAl2[(OH)2/SiO4/Si2O7]·H2O

(Veure: pumpel·lyita).  PUMPEL·LYITA

Aquest nom correspon en realitat a diverses espècies que es diferencien en funció del metall majoritari que acompanya al Ca i a l’Al. La més abundant d’aquestes és la pumpel·lyita-Fe2+. G A les ofites d’Estopanyà (Franja de Ponent, prov. d’Osca), en nòduls sobre l’aerinita (0).

Vallromanes (Vallès Oriental).

servatori Fabra, junt amb granats; i verdós groguenc en el barranc de Betlem, on l’acompanya la grenatita en una amfibolita (1), (2), (3), (5 any 1906, nº.6 ) (0). D. Ramón Adán de Yarza, en un estudi de les roques d’aquesta muntanya (4), ja assenyalà la seva existència en unes diabases que hi afloren: com ho féu més tard W. Meier (6) en unes corneanes de silicat càlcic, en les quals, diu, presenta color verd-pistaix. El mateix Adán de Yarza (4) l’assenyala com un dels elements microscòpics d’un pòrfid que travessa el granit a l’est devora del Besós, prop de Barcelona. Hom pot recollir-la a Gualba amb altres minerals en la zona de contacte metamòrfic que hi ha (1), (2), (5 any 1908,nº.5), (6) (0). A Cabrera de Mataró l’he trobada en pegmatita i en el granit, formant petits nuclis en forma fibrosa (1); i a Orsavinyà, n’hi ha exemplars aciculars de colors groc i rogenc en unes mines de minerals de coure i ferro (1) (a Can Montsant) (0). A Santa Coloma de Gramenet, en masses granulars i fibroses i en petits cristalls, creuant el granit alterat. També a Sant Gervasi, Barcelona, i a la mina de ferro del Socau, a Vallcàrquera {Mata}. M Ha estat recollida a Costabona (a la mina de Fra Joan, al vessant de Setcases, i la mina «Barrina», al vessant d’Espinavell) (0), acicular amb granatita (1). D’Arbúcies en conservem un exemplar molt típic; és acicular radiada de color que passa del verd clar al verd fosc; formava part d’una roca granítica (1); i com a curiositat, esmentarem un cristall hialí de quars que recollírem als voltants d’aquesta població que porta incrustada epidota en petites fibres (1) (0). A Viladrau, en una pedrera propera a la Noguerola, en petits cristalls radials, i a la part esquerra de la riera de Sant Segimon (0). A la Punta de la Torre, a Calella de Palafrugell, en cristalls idiomorfs d’uns 3-4 mm, amb ortòclasi, en petites geodes a l’interior d’uns filons d’1 cm d’amplada. R N’hi ha a Senet (3) (al skarn de Moralets, amb diòpsid, actinolita i altres minerals) (0); ja Lacroix l’assenyalà en aquesta localitat, dient que en les calisses n’hi ha trossos que a vegades tenen 4 centímetres de diàmetre, compostos per petites fulles radiades de color verd-groc clar, contenint nuclis de granats (7). A Malpàs, en agregats de cristalls verds, amb prehnita i altres minerals (0); a Cierco, en cristalls prismàtics agrupats formant feixos i agregats radiats, amb calcita i clinoclor (0); també en uns afloraments d’ofites a Castilló de Tor, al Pont de Suert i a Viuet {Mata}. A la Guàrdia d’Ares i a Taús; a Senterada i a la Pobleta de Bellveí; a Baén (0), a la Bastida de Sort (0), a Espot i a Gerri de la Sal. També als skarns de la Cerdanya. Z A Riudecols, en una pedrera prop de les Voltes, i a Alforja (0). També a les mines del Mas del Bessó, a Ulldemolins. G A Sopeira (prov. d’Osca) (0).

 THULITA

És una varietat de zoïsita, amb Mn, de color rosat. Al Costabona (0). També ha estat citada, amb dubtes, a Gualba. R D. Baltasar Serradell, en la seva col·lecció, té un exemplar de la varietat denominada Tulita (en parlar de la zoïsita), que porta per localitat «Pireneus de la província de Lleida». A Cierco, en petites masses compactes (0).  VESUVIANITA (VESUVIANA, idocrasa) Ca10Mg 2Al 4[(OH) 4/(SiO 4)5/(Si 2O7)2] H En el massís del Tibidabo es troba en diferents llocs; principalment en el turonet que hi ha prop de la carretera dita de les aigües, sota Sant Pere Màrtir, on hom pot recollir-ne bons exemplars (0). Es presenta acompanyada d’altres silicats i granats, distingint-se d’aquests, si no per la coloració que moltes vegades és quasi igual, per les formes cristal·lines, per presentar-se gai-

Can Montsant, Hortsavinyà (Maresme).

193


Cloritoide. Cierco (Alta Ribagorça). A. c. 4 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Titanita. Túnel de Vielha, Vielha è Mijaran (Val d’Aran). A. c. 4 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.

Titanita. Roca Negra (Garrotxa). A. c. 3 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Estaurolita. Sarrià (Barcelonès). A. c. 30 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

194


Axinita. Val d’Aran. A. c. 9 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Hemimorfita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 18 mm. Col. i foto Joaquim Callén.

195


ELS MINERALS

DE

rebé sempre els seus cristalls, estriats en una de les cares. En parlà Mn. Font i Sagué incidentalment en donar compte d’haverhi trobat l’epidota (8). En posseïm exemplars. W. Meier (4) també la cita d’aquí, havent estudiat detingudament els seus cristalls, com féu amb els altres minerals d’aquesta regió; i diu que la trobà també en massa rocosa de color gris o rogenc per alteració, formant compostos amb la clorita, la diopsida i l’epidota, trobant-se’n molt ben representada en el vessant del turó de Castanyer, que dóna al barranc dit de l’Infern, on se’n presenten borsades fins de tres centímetres de gruix. En estudiar el metamorfisme d’aquesta formació (9), el Dr. Faura fa esment també de sa presència. La trobàrem a Orsavinyà, en formació similar a la del Tibidabo, de què acabem de parlar, havent-la estudiat i descrit (8, any 1908, nº.2), el citat Mn. Font; els cristalls són prismàtics, finament estriats longitudinalment, de la mida d’alguns mil·límetres a més d’un centímetre, lluïssor resinosa i coloració groc de mel a groc rogenc (1). A Can Montsant, en aquest jaciment d’Hortsavinyà, hi havia un filó de 10 metres de llarg, constituint blocs radials de petites geodes de cristalls prismàtics fins de més d’1 cm, amb predomini del prisma [100] estriat verticalment i combinat amb la bipiràmide [101] i també amb el prisma [110] i la bipiràmide [111], de color verd groguenc a verd marronós més o menys foscos (0). També, a la granatita de la pedrera «Aymar» de Gualba (0). M Es coneguda de Conflent (3) i Espinabell (7). A les mines «Turón» i «Barrina» d’Espinavell apareix de color groc de mel, amb molibdenita. R En Ll. Tomàs només parla de les vesuvianites del massís de Posets (als Pirineus d’Osca). Prop de l’estany de Malniu, a Meranges (0); i al túnel de Vielha (0). Ha estat citada al skarn de Moralets, a Senet {Mata}. Z Al skarn de Marçà.

CATALUNYA

cara, enclavat en la pegmatita, que conservem en la nostra col·lecció. Fou examinat i determinat per Mn. Font i Sagué. És la única cita que podem fer de Catalunya, fins ara almenys. Posteriorment, al Cap de Creus s’han trobat cristalls hexagonals més grans, amb les bases rares vegades ben definides, de color marronós, verdós i groguenc, translúcids a opacs, també a les pegmatites (0). Z A l’I.G.M.E. hi ha un exemplar que porta per localitat Alforja. G A la part alta de la vall de les Salenques, al massís de la Maladeta (prov. d’Osca).  CLOROFIL·LITA i PINITA

Aquests noms s’utilitzen per als productes d’alteració de la cordierita, en un procés que s’inicia amb una cloritització parcial (pas gradual a clorita), que correspon a la clorofil·lita, i que conclou amb la transformació en clorita íntimament barrejada amb moscovita, que correspon a la pinita, de color verd més o menys fosc i amb aspecte micaci. M En un pòrfid quelcom descompost que travessa els terrenys arcàics al congost del Pasteral, prop d’Amer, es troba en cristallets ben acabats. En tenim en la nostra col·lecció particular, com n’hi ha en la del Ins. G. y T. Girona; i en el «Museo de Ciencias Naturales» de Madrid, recollit aquest pel Dr. Calderón, segons diu en «Min. España» (aquest text fa referència a la pinita). Al Cap de Creus hi ha clorofil·lita, sobretot en un indret que actualment es troba en part edificat pel Club Mediterranée (0). Z En Ll. Tomàs cita la pinita a Riudecanyes, per descomposició de la roca porfídica, però en aquest cas és pseudomòrfica d’hornblenda.  CORDIERITA (dicroïta) · Mg2Al3[AlSi5O18]

(Veure també: clorofil·lita i pinita, gigantolita). W. Maier (Kont. Tibid.) parla de l’existència en la dita muntanya (es refereix al Tibidabo) de roques cordierítiques, en les quals és presenta en nòduls i en cristalls, alguns d’aquests en macles trigeminades; aquests darrers quasi sempre microscòpics, en les pissarres argiloses noduloses i en les corneanes. Fa esment particular, que en aquestes últimes del cantó de Sant Pere Màrtir en trobà un tros d’un centímetre de gruix que es destacava pel seu color de la massa rocosa roja blavenca que l’englobava. M Al Cap de Creus, on generalment apareix molt alterada (clorofil·lita i pinita) i difícilment es pot trobar en cristalls prismàtics curts pseudohexagonals, de cares mal definides, amb moscovita, clinoclor i andalusita. H

 ZOÏSITA · Ca2Al3[O/OH/SiO4/Si2O7]

La thulita (veure) és una varietat d’aquesta espècie. Segons W. Meier (Kont.Tibid.), en aquesta localitat (es refereix al Tibidabo) (0), per la part de Vallvidrera, en unes corneanes de silicat càlcic, hi és reconeguda microscòpicament, en grans que contenen abundoses inclusions líquides; constituint en la carretera de Sarrià, prop de cân Baldiró, junt amb l’epidota, una roca amb caràcters propis. M A Viladrau (0) i al Costabona (0). H

c) Ciclosilicats Ciclosilicats amb anells [Si6O18]12 BERIL · Be3Al2[Si6O18] M A Cap de Creus, en vam trobar un cristall, semitransparent, verdós, d’uns dos centímetres de llarg i uns vuit mil·límetres de

Cap de Creus (Alt Empordà). R

A la mina «Victoria» d’Arres, en agregats on es poden apreciar algunes cares de cristalls, de color negre blavós.  DIOPTASA · Cu6[Si6O18]·6H2O R

Ha estat citada, només com a indicis, en una mina de la Torre de Cabdella, amb antlerita i brochantita {Mata}.

Cap de Creus (Alt Empordà).

196


CLASSE VIII. SILICATS  DRAVITA · NaMg3Al6[(OH)4/(BO3)3/Si6O18]

dez, l’any 1902 (7). També s’hi trobà en grans masses semiamorfes (1,2,3,4). El doctor Faura (8) la cita així mateix d’aquesta localitat. Es coneguda també de Requesens (3). A Mont-ras, en cristalls prismàtics, prims i allargats. R La podem citar de Capdella (5); veient-ne hom exemplars d’aquesta localitat en el «Museo de Ciencias Naturales», de Madrid (10). Al Montardo i a la vall del Varradòs; així com a la mina «Solitaria» d’Arres, en cristalls prismàtics fins d’uns 8 mm, amb quars i moscovita {Garrido/Ybarra}. També a la Punta Alta, al NE de Caldes de Boí. Z Es coneguda de Castellvell (4); posseint-ne exemplars també el «Museo de Ciencias Naturales» de Madrid: (puix havem de considerar error d’impremta la citació del Dr. Calderón, Castelldevell, població que no existeix); com n’hi ha de Coll d’Alforja (10). A Vimbodí, massiu. G A la part alta de la vall de les Salenques, al massís de la Maladeta (prov. d’Osca).

(Veure també: turmalines). H Al Tibidabo s’han trobat alguns cristalls prismàtics ben definits, translúcids a transparents i de color marró amb tonalitat groc verdosa, que poden ésser d’aquesta espècie (o d’un membre de les sèries schörl-dravita o dravita-elbaïta) {Garrido/Tomás}. M Al Cap de Creus s’han trobat uns pocs exemplars en cristalls prismàtics curts, translúcids, que poden ésser d’aquesta espècie (o d’un membre de la sèrie schörl-dravita).  ELBAÏTA · Na(Li,Al)3Al6[(OH)4/(BO3)3/Si6O18]

Només s’ha trobat en la seva varietat rubel·lita (veure). (Veure també: turmalines).  GIGANTOLITA (iberita)

Sovint es cataloga aquest mineral com a varietat de cordierita, però en realitat es tracta d’una mescla de cordierita alterada amb moscovita i altres silicats, que es presenta en cristalls pseudomòrfics. H Als granits del Montcabrer, entre Cabrils i Cabrera de Mar, en cristalls pseudomòrfics fins d’uns 6 cm formats per agregats escamosos, de color marronós (0).  RUBEL·LITA

Varietat d’elbaïta, de color rosat a vermellós. Al Tibidabo s’ha trobat algun cristall prismàtic mal definit, amb una marcada coloració rosada, que podria correspondre a aquesta varietat (o a un membre de la sèrie dravita-elbaïta) {Garrido/ Tomás}. M Al Cap de Creus, en cristalls prismàtics mal definits (s’aprecien algunes cares del prisma) fins d’uns 4 cm de longitud (0). H

 SCHÖRL (turmalina negra) NaFe 3Al 6[(OH) 4/(BO 3) 3/Si 6O18]

Tibidabo (Barcelonès).

(Veure també: turmalines). La varietat negra, o schorl pròpiament dit, és la única que macroscòpicament ha estat trobada a Catalunya, fins ara: com a element microscòpic, W. Meier, segons direm, n’assenyala una varietat de color. H Al Tibidabo, en les roques eruptives que hi afloren, granits i pegmatites, es presenta en cristalls de poca grandària, alguns mil·límetres de cara, però també se’n presenten amb cristal·lització molt perfecta; ja en parlà Mallada (6). Tots els que han visitat aquesta localitat amb aquest objecte, n’han pogut recollir bons exemplars, puix és abundosa; havent-n’hi en diferents col·leccions d’aquí (1), (2), (3), (4). W. Meier, en estudiar aquesta regió, trobà la turmalina com un dels elements microscòpics de diverses pissarres, micacites, corneanes i pegmatites; fent present que en algunes preparacions observà una disposició zonar amb nucli blau, rodejat de capes grogues (9) (no diu de quina turmalina es tracta). El mateix autor diu que les roques corneanes que es troben en la regió metamòrfica de Gualba, contenen, com un dels elements accessoris, prismes de turmalina (9). Mallada (6) diu haver-la trobada també en el granit de Caldes de Montbui. I sobre de Calella, un granit que passa a pegmatita en alguns indrets, conté qualques cristalls d’aquest mineral, sempre de poca grandària (1,2). M A Cap de Creus, dins de la pegmatita es troben formosos cristalls de turmalina, notables per la seva grandària, puix alguns tenen dos centímetres i més de cara, i per les seves formes de cristal·lització de què ja s’ocupà, descrivint-les, Ferrer Hernán-

Cap de Creus (Alt Empordà).

 TURMALINES

Amb el nom de turmalina es coneixen genèricament diversos ciclosilicats trigonals, avui ben definits i inclosos en un grup mineralògic. La turmalina comuna correspon al schörl (de Fe), opaca i de color negre a negre marronós. Altres turmalines importants són l’elbaïta (de Li) i la dravita (de Mg). Aquestes espècies formen dues sèries: schörl-dravita i dravita-elbaïta. A Catalunya s’ha trobat schörl en diverses localitats, mentre que d’elbaïta i de dravita es coneixen algunes referències, no totes segures, però sí probables, si més no com a termes intermedis de les dues sèries abans esmentades. El text d’en Ll. Tomàs sobre la turmalina s’inclou amb el schörl (diu que aquesta és l’única turmalina que s’ha trobat macroscòpicament a Catalunya). (Veure: dravita, elbaïta, schörl).

197


Hemimorfita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 8 mm. Col. i foto Joaquim Callén. Clinozoïsita damunt ortòclasi. Hortsavinyà (Maresme). A. c. 50 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.

Clinozoïsita. Viladrau (Osona). A. c. 48 mm. Col. Folch. Foto Jordi Vidal.

Epidota. Costabona (Ripollès). A. c. 70 mm. Col. Jordi Coca. Foto Joaquim Callén.

198


Piemontita. Costabona (Ripollès). A. c. 18 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Epidota amb quars. Malpàs (Alta Ribagorça). A. c. 6 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.

Vesuvianita. Can Montsant, Hortsavinyà (Maresme). A. c. 31 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.

Epidota. Cierco, Vilaller (Alta Ribagorça). A. c. 64 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido. Thulita. Costabona (Ripollès). A. c. 60 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Vesuvianita. Can Montsant, Hortsavinyà (Maresme). A. c. 40 mm. Col. MMC. Foto Joaquim Mollfulleda.


ELS MINERALS

DE

d) Inosilicats

CATALUNYA

R

D. Joaquim Folch recollí a les vores del riu Segre un tros rodat d’ofita, provinent dels filons que travessen el triàsic entre aquest riu i el Ribagorsana, la qual estudiada per D. Ramon Adan de Yarza, resultà que contenia aquest silicat.

Inosilicats de cadenes rectes simples

 DIÒPSID · CaMg[Si2O6]

La dial·laga i la salita (veure) són varietats d’aquesta espècie. Ha estat reconegut per W. Meier (Kont.Tibid.) en la regió de metamorfisme del Sud de la dita muntanya del Tibidabo, en una roca granuda formada per silicats càlcics, i en altres formada per ella i la calcita, l’epidota i l’idocrasa; roca que passa a vegades a un agregat de grenat i diópsida. Diu que es presenta en grans ben grossos de color verdós, mai no en cristalls ben definits. D. Joaquim Folch i Girona, ens digué haver-la trobat en petita quantitat amb els grenats a Orsavinyà, en les mines de can Palomera (deu tractar-se de Can Montsant, les mines de Can Palomeres es troben a Malgrat). A la pedrera «El Ángel» de Gualba, en cristalls d’uns 4 mm, amb calcita i wol·lastonita, i també al S de les pedreres, on es troben cristalls més petits (0).

 AUGITA · (Ca,Na)(Mg,Fe,Al,Fe,Ti)[(Si,Al)2O6]

H

H

Al Turó de Sant Corneli, al terme de Fogars de la Selva. Ha estat assenyalada en les roques volcàniques de la província de Girona. L’obra dels doctors Calderón, Cazurro i F. Navarro «Form. vol. Gerona», en fa un estudi complet; i en parla també el Dr. Calderón en «Min. España». Es troben cristalls solts ben bons a Puig de Sant Jordi; en el fons del Cràter de Santa Marguerida (0); a Puig Moner (es tracta del Montner, a la serra de Portelles, al N de Sant Martí de Llémena) i Roca Negra. A Santa Pau i Sant Francesc, n’hi ha fins d’un centímetre i mig (0). Segons Rodríguez L. Neyra la polarització cromàtica de l’augita d’Olot, és molt intensa, ataronjada i verda. Els cristalls del Volcà de Rocanegra (o Roca Negra), a Santa Pau, són especialment grans (més d’1 cm) i ben formats, d’hàbit prismàtic curt, amb els pinacoides [100] i [010] i els prismes [110] i [011] (0). En estat porfídic es presenta en les roques de Montsacopa, Olot (i a la Garrinada), Castellfullit, Sant Feliu de Pallarols, Hostalrich, etc. També hom pot recollir masses fins de sis centímetres, constituïdes totalment per petits cristalls aglutinats i com refosos a la superfície, que creu el Dr. Calderón ésser producte de regeneració d’augites anteriors, a Roca Negra; Batet; Estany; Barranc Garrafós; Fageda de Bassols; Garrinada; Puig Gelós; etc. En posseïm exemplars d’Olot, com n’hi ha en el M.M. i en el de «Ciencias Naturales» de Madrid. Deixem de banda el fet de constituir un dels elements microscòpics de diverses de dites roques volcàniques i d’altres eruptives de Catalunya. Al Croscat, a Olot; al Volcà del Traiter, a les Planes d’Hostoles; al Puig Rodó, a Sant Aniol de Finestres; i també a Sant Feliu de Pallerols. M

Gualba (Vallès Oriental).

Cierco (Alta Ribagorça).

M

A Sant Martí Sacalm (13) i a Osor. Al Cap de Creus. A la Serra de Costabona. R A la zona de Bono i Cierco, en cristalls entre les granatites; i al skarn de Moralets, a Senet (0). A Gerri de la Sal, en cristalls allargats i quasi transparents, amb titanita. També a les mines «Victoria» i «Solitaria» d’Arres {Mata}. Z Als skarns de Marçà, en cristalls prismàtics.  ENSTATITA · Mg2[Si2O6]

Aquesta espècie forma una sèrie isomorfa amb la ferrosilita. L’enstatita és el terme pur de Mg, però sovint conté Fe en proporcions variables, quan Fe>Mg passa a ser ferrosilita (força més rara). La bronzita i la hiperstena són membres intermedis d’aquesta sèrie, rics en Fe però amb predomini del Mg, per la qual cosa s’han de considerar com a varietats d’enstatita (de fet, es pot dir que la hiperstena és més abundant que l’enstatita pròpiament dita). M La trobà a Susqueda el Dr. Cazurro, qui en donà un exemplar al «Museo de Ciencias Naturales» de Madrid; havent-n’hi també en el del Ins. G. y T. Girona. És de color gris fosc, quasi negre, amb llustre quelcom resinós i estructura laminar entrecreuada; essent molt rica en inclusions, segons F. Navarro que l’estudià; forma un gran filó. Fou donat compte de la troballa en el Bol. R. Soc. E. H. N., v.258; en parla el Dr. Calderón en «Min.España», afegint que el

Roca Negra (Garrotxa).

A la Banya de Boc, a Llorà; i al Puig d’Adri, a Canet d’Adri. Prop del Turó de Montells, a Blanes; a Hostalric i a Maçanet de la Selva. A més, al Puig Ferrat, a Cadaqués.  DIAL·LAGA

Varietat de diòpsid, alterat i amb Fe i Al, de color verd a verd marronós. H Al túnel del tren de Vallvidrera {Folch}. També a Gualba {Mata}. M A la R.Ac.C. y A.Barna., hi ha un tros de gabbro (roca composta de Dialaga i Plagioclasa), procedent de Susqueda. Al skarn nord del Costabona, de color verd. També a Osor {Mata}.

200


CLASSE VIII. SILICATS lloc esmentat és l’únic per ara d’Espanya on ha estat trobat aquest mineral en massa. S’ha citat al Volcà de Rocanegra (o Roca Negra), a Santa Pau {Mata}.

A la R.Ac.C. y A. Barna., hi ha un exemplar presentat com a actinota en roca volcànica, recollida a Olot. Dubtem que ho sia. On realment es presenta en grans quantitats és a l’interior d’un pou que feren tocant a la riera en les mines de can Serrat, carretera d’Hostalric a Arbúcies, terme de Sant Feliu de Buixalleu. Es presenta estellosa, de color verdós; en recollírem i conservem exemplars que foren examinats per don Ramón Adan de Yarza, el qual confirmà la nostra determinació (0). Donat per D. Joaquim Folch i Girona, en posseïm recollit per ell a Susqueda; és molt típic, i semblant al que acabem de descriure de les mines de can Serrat (0). A la serra de Costabona, en agregats fibrosos de color verd. En un skarn de Sant Martí Sacalm, en fibres d’uns 4 mm de llargada (0). També, al Pic dels Gorgs i a Begur {Dr. Faura}. R Als afloraments d’ofites del Pont de Suert, de Sarroqueta i de Viuet, així com al skarn de Moralets, a Senet {Mata}. Al skarn de Sarrahèra, amb ilvaïta i diversos sulfurs (és ferroactinolita) {Delgado}; a més, vora l’estany de Rius i també a la mina «Margalida» de Bossòst i a les mines de Liat. Z A la mina «Serrana» del Molar, amb un alt contingut en Mn (var. manganactinolita) (0), i a la mina «Joaquina 1ª» de Bellmunt del Priorat, en agregats laminars de color verd fosc (és ferroactinolita). En un skarn prop de l’ermita de la Mare de Déu de la Riera, a les Borges del Camp; i a les mines del Mas del Bessó, a Ulldemolins {Mata}.

 HEDENBERGITA · CaFe[Si2O6] H M

A Hortsavinyà (13). A la mina de la Punta Espinuda, a Begur, formant part d’un skarn, radiada i de color verd fosc, amb magnetita (0); i a Calella de Palafrugell, en fibres d’uns 4 cm de longitud, al granit (0). A Sant Feliu de Buixalleu, especialment a la mina de Can Serrat, en agregats exfoliables de color verd-negre, amb actinolita. També als skarns de la Cerdanya.  JOHANNSENITA · CaMn[Si2O6] Z A la mina «Serrana» del Molar, en petites fibres de color verd grisenc, amb granats (0).

 PIROXENS

Amb aquest nom es designa una família d’inosilicats ortoròmbics (ortopiroxens) i monoclínics (clinopiroxens), alguns dels quals, a més, formen sèries isomorfes. Entre els ortopiroxens en destaquem l’enstatita; i entre els clinopiroxens: l’augita, el diòpsid i l’hedenbergita. Determinar les espècies concretes, sobretot quan formen part de les roques i no es presenten en cristalls ben definits, no sempre es possible sense emprar medis sofisticats (a més, també es poden confondre amb alguns amfíbols). (Veure: augita, diòpsid, enstatita, hedenbergita, johannsenita).

 AMFÍBOLS

Amb aquest nom es designa una nombrosa i molt complexa família d’inosilicats ortoròmbics (ortoamfíbols) i monoclínics (clinoamfíbols), molts dels quals, a més, formen sèries isomorfes. Entre els ortoamfíbols en destaquem l’antofil·lita i la gedrita, i entre els clinoamfíbols, l’actinolita, la glaucòfana, l’hornblenda i la tremolita. Determinar les espècies concretes, sobretot quan formen part de les roques i no es presenten en cristalls ben definits, no sempre es possible sense emprar medis sofisticats (com en el cas dels piroxens). Per aquest motiu, hi ha referències on es parla d’amfíbols, sense especificar (aquí en citem només una petita mostra). (Veure també: actinolita, ferropargasita, gedrita, glaucòfana, hornblenda, kaersutita, manganocummingtonita, pargasita, tremolita). H A la serra de Collserola. M Al Cap de Creus; a Begur i a Palafrugell; a Espinavell. R Al barranc de Molières i a les mines de Liat.

 SALITA

Varietat del diòpsid, amb Fe, com a terme intermedi cap a l’hedenbergita. M Al skarn nord del Costabona, en masses espàtiques de color gris verdós (en un principi fou classificada erròniament com a dial·laga) (0).

Inosilicats de cadenes rectes dobles  ACTINOLITA · Ca2(Mg,Fe)5[(OH)2/(Si4O11)2]

(Veure actinolita).  ACTINOLITA (actinota)

Hi ha dues espècies d’actinolita: l’actinolita propiament dita (amb Mg>Fe) i la ferroactinolita (amb Fe>Mg). Es pot dir que la majoria d’exemplars comuns corresponen a l’actinolita, doncs és més habitual el predomini del Mg, però la ferroactinolita també és força abundant. Les dues espècies formen una sèrie isomorfa, i l’actinolita també en forma una altra amb la tremolita, la qual cosa complica encara més la seva determinació (per les seves característiques externes, sovint no es poden diferenciar l’actinolita de la ferroactinolita o de la tremolita). (Veure també: asbest i amiant, nefrita). H Al Tibidabo, en petites fibres, i a Santa Coloma de Gramenet. A les pedreres de Gualba (13) i a la mina de ferro del Socau, a Vallcàrquera. També a Hortsavinyà, en poca quantitat i de color verd fosc. M Diu el Dr. Calderón «Min.España», que en el Museo de Ciencias Naturales de Madrid existeix des d’antic un exemplar d’una espècie de franofir de les muntanyes d’Ossor, en les vores del riu del mateix nom, a una hora i mitja abans d’entrar en el Ter, on abunden uns cristalls porfídics alterats de color verd molt clar d’amfíbol que semblen pertànyer a aquesta espècie.

 ASBEST i AMIANT

Amb aquests noms, i de manera indiferent (tot i que l’IMA considera el terme amiant com a sinònim obsolet d’asbest), es coneixen les varietats fibroses, flexibles i resistents al foc, de diferents espècies d’amfíbols (tremolita, actinolita, riebeckita...) i de crisòtil; així, es parla d’asbest de tremolita, asbest d’actinolita, asbest de crisòtil, etc. La subvarietat d’asbest d’amfíbol (sobretot d’actinolita, de color verd) de fibres capil·lars més o menys rígides rep el nom de bissolita. Aquí citem les localitats d’asbest d’amfíbol (sobretot d’asbest de tremolita, que sembla ésser el més habitual a Catalunya, en fibres de color blanc a lleugerament grisenc, groguenc o verdós). En Ll. Tomàs empra el nom d’amiant per a les fibres més flexibles i el d’asbest per a les més rígides. H Mallada (7), diu que es troba asbest a Sant Marçal, muntanya del Montseny, en el granit. En el túnel obert fa poc a Vallvidrera,

201


Beril. Cap de Creus (Alt Empordà). A. c. 22 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim callén.

Schörl. Cap de Creus (Alt Empordà). A. c. 60 mm. Col. Jordi Coca. Foto Joaquim Callén.

Schörl. Tibidabo (Barcelonès). A. c. 46 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

202

Iberita. Cabrils (Maresme). A. c. 40 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.


Rubel·lita. Cap de Creus (Alt Empordà). A. c. 33 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.


ELS MINERALS

DE

muntanya del Tibidabo, per al pas del tramvia, n’han recollit en poca quantitat (1). M A les muntanyes de Núria en el marbre silúric es presenta l’asbest i l’amiant, especialment a Coma de Vaca i Pic del Roc de l’Orri, on forma un filó de 10 a 40 centímetres de gruix; hi ha l’asbest típic fibrós de color blanc; la seva varietat compacta, que és l’anomenat cartró de muntanya; i l’amiant en fibres soltes, algunes molt sedoses, generalment també de color blanc, més o menys gris (1), (2), (3), (4), (8). A la Bajol es troba l’asbest compacte, cartró de muntanya (1), (9): a Darnius l’ha recollit el P. Joaquim Mª. de Barnola, S.J. També l’amiant és conegut del Puigmal (3). A Setcases, en fibres de més de 30 cm de llargada (0). A Palausaverdera, amb quars. R A Guàrdia de Tarn (pot ser es refereix a la Guàrdia d’Ares) hi ha amiant en un banc d’ofita; és blanc o blanc-verdós, en fibres llargues, a vegades es presenta esponjós o espumós (1), (10). A Taús també se’n troba; com a Montseny de Llenui, dins calisses, aquí en fibres d’un metre de llargada, molt blanc (5) (es tracta de la mina del barranc d’Entremonts, entre el Montsent de Pallars i el Montorroio, al N-NW de Llessui). L’amiant de Sort és també de fibres llargues i de colors blanc i blau molt formós (1). El de Torre de Capdella és més aviat asbest (8). Prop de la serra dels Estanyets i també a la canal de l’estany de la Llebre, a Espot; prop del Coll de Pedres Blanques, a la part alta de la vall d’Escart; així com al barranc de Belledo, a l’W de Llavorsí {Mata}. Vora la carretera d’accés a Boí. A la Guàrdia d’Ares, de color blanc. A Cabdella.

CATALUNYA

hornblenda), però la ferrohornblenda és també abundant (com a component important de les roques alcalines bàsiques i de les sienites augítiques i nefelíniques). H Aquest silicat és un dels elements de diverses roques eruptives del Tibidabo, Gualba (0), Martorell i altres llocs de la província, estudiades per D. Ramón Adan de Yarza i W. Meier (6), (11). Al Masnou es troba un granit que en conté en cristalls ben grossos, de color negre, que foren examinats pel dit D.Ramón Adan de Yarza (1). Als basalts del Turó de Sant Corneli, al terme de Fogars de la Selva (0). M En diverses de les roques volcàniques d’aquesta regió es troba l’hornblenda porfídica. F. Navarro donà compte d’una procedent de Roca Negre (0), constituïda essencialment per grans irregulars de color bru fosc, molt pleocroica, amb els plans de creuer molt ben assenyalats. Diu Calderón que es notable l’analogia que té amb les bombes d’hornblendita d’Argèlia, descrites per Gentil (1), (8), (12).

Roca Negra (Garrotxa).

 FERROACTINOLITA · Ca2(Fe,Mg)5[OH/Si4O11]2

A Sant Feliu de Buixalleu, al molí de can Pons, hi ha un clap volcànic, o millor corrent basàltica, que en conté amb abundància, trobant-s’hi alguns cristalls d’uns quants centímetres. Fou confirmada la nostra determinació per D. Ramón Adan de Yarza, a qui els enviàrem en consulta (1). En tenim també formant enclaus dins el basalt de Sant Feliu de Pallarols (1). Es coneguda del Pasteral i dels al·luvions del Ter (3); i de Palafrugell, dins filons metal·lífers (4). Als basalts de l’Esparra, a Riudarenes (0). R N’hi ha a Esterri d’Aneu en cristalls ben grossos implantats en una roca eruptiva (2). Z Al granit de la mina del Mas d’en Mestre, a Alforja, en cristalls d’uns 15 mm; i a Riudecanyes, en cristalls aïllats, que resulten de la descomposició de la roca porfídica (0). També a Porrera.

(Veure: actinota).  FERROHORNBLENDA · Ca2Fe4(Al,Fe)[OH/Al 0,5Si3,5O11]2

(Veure: hornblenda).  FERROPARGASITA · NaCa2Fe4Al[OH/AlSi3O11]2 Z A la mina «Joaquina 1ª» de Bellmunt del Priorat, de color grisnegre, a la zona de contacte de les calcàries cristal·lines {Abella}.

 GEDRITA · Mg5Al2[OH/AlSi3O11]2 M La vam trobar a Cap de Creus, cap al cantó anomenat «Tudela», conservant-ne en la nostra col·lecció (es tracta d’un indret que fou quasi totalment ocupat per les edificacions del Club Mediterranée) (0). Es presenta en petites masses formades per cristalls indefinits de color gris-verdós.

 KAERSUTITA · NaCa2(Mg,Fe)4Ti[OH/AlSi3O11]2

 GLAUCÒFANA · Na2Mg3Al2[OH/Si4O11]2

M

Aquest mineral és pot trobar a diversos llocs de Catalunya, però sempre en poca quantitat i en exemplars petits (també pot haver-hi ferroglaucòfana, l’equivalent amb predomini de Fe). Aquí només citem una localitat. M A Osor (Selva), en petites fulles o fibres de color verd, en el quars (0).

A Begur, en cristalls fins d’1 cm (0).

 MAGNESIOHORNBLENDA Ca2Mg 4(Al,Fe)[OH/Al 0,5Si3,5O11] 2

(Veure: hornblenda).  MANGANOCUMMINGTONITA (tirodita) Mn2(Mg,Fe) 5[OH/Si 4O11 ] 2

 HORNBLENDA

Z

A la mina «Serrana» del Molar, en agregats compactes de cristalls aciculars, de color marró rosat, amb pirolusita, rodonita i piroxmangita (0).

Amb aquest nom genèric es designen els membres d’una sèrie isomorfa d’amfíbols que té com a termes extrems (espècies) la ferrohornblenda (terme de Fe) i la magnesiohornblenda (terme de Mg). Els membres intermedis són molt habituals, amb variacions també en la proporció d’Al i de Ca/Na. Es considera com a hornblenda comuna quan hi predomina el Mg (per tant, la magnesio-

 NEFRITA

Varietat d’actinolita, microfibrosa i molt compacta, de color verd. És un dels minerals del jade.

204


CLASSE VIII. SILICATS H A la pedrera «Aymar» de Gualba, dintre les masses serpentíniques.

La complexa estructura d’aquesta espècie no ha estat definitivament resolta fins a inicis del segle XXI. Està formada per cadenes de tipus piroxènic [Si12O36], amb grups hidroxil [OH] i grups carbonat [CO3]; i pertany al sistema trigonal. Abans normalment es classificava entre els fil·losilicats. R La primera indicació de la seva existència és deguda a Lasaulx, qui la hi donà el nom que porta, en estudiar uns exemplars que amb el nom de Vivianita de España, figuraven en el Museu de Breslau. La seva veritable procedència fou desconeguda per molt de temps, fins que D. Lluís Mª. Vidal la trobà prop de Caserres, província d’Osca, Aragó, formant una crosta sobre l’ofita: i més tard a Catalunya, a Camarasa, també amb l’ofita (al barranc dels Ulls de Llorenç); i a Tartaren (és Tartareu, prop del poble) (0). N’havem vist exemplars d’aquestes dues localitats en la seva col·lecció particular; com en la nostra en tenim de Camarasa: n’hi ha també a les de la R. Ac. C. y A. Barna. i M. M. En aquest darrer n’hi ha un exemplar que porta per localitat, si bé amb interrogant, Vall d’Andorra. Al camí de la Mare de Déu de Montalegre, a l’E-NE de Vilanova de la Sal (0); també a Artesa de Segre (0). Z A Prat de Comte, a les ofites {Mata}. G A Estopanyà (Franja de Ponent, prov. d’Osca), també a les ofites (0).

 PARGASITA · NaCa2Mg4Al[OH/AlSi3O11]2 M A Arbúcies hi reconeguérem la Pargasita, varietat verda de l’Hornblenda (avui és una espècie ben definida), en un palet rodat de la riera que baixa del Montseny; i també com un dels elements d’una sienita (1). No sabem si es tracta en realitat de pargasita o bé de ferropargasita.

 TREMOLITA · Ca2Mg5[OH/Si4O11]2

En general, aquí citem les localitats on es presenta aquest mineral en agregats més o menys compactes, a les quals hauríem d’afegir aquelles on es presenta fibrós, com a asbest de tremolita, tenint present que en molts llocs es poden trobar ambdues morfologies. (Veure també: asbest i amiant). H Mallada (4) la va assenyalar a Caldes de Montbui. Meier (6) diu que és un dels components de les roques corneanes de silicat càlcic que es troben al costat Sud del Tibidabo, si bé molt escassa, éssent acicular, de color verd-clar. A Gualba es presenta amb relativa quantitat per a poder-la estudiar bé: n’hi ha una faixa de cinc a sis centímetres de gruix en contacte amb la calissa cristal·lina; és lleugerament verdós degut a inclusions serpentinoses, segons Mn. Font i Sagué; amb lluïssor nacarada i textura fibrosa o bacil·lar i agrupacions en forma de garba (1), (2), (7) (en realitat es tracta de wol·lastonita). També a la mina de ferro del Socau, a Vallcàrquera {Mata}. M Es coneguda de Sant Pere de Roda (3); i segons Mn. Font i Sagué (5), al vessant de Costabona (Baumeta), hi ha un filó de grenatita que conté Tremolita (és a la mina de Fra Joan, a la zona de contacte amb les calcàries), juntament amb epidota i molibdenita; com ja diguérem en tractar d’aquests altres minerals. A la vall de Núria, prop del Pic de l’Infern, en agregats de cristalls que s’exfolien perfectament segons l’eix d’allargament, donant un prisma de 55º38’, i que presenten fractura transversal (en un principi sembla que fou classificada com a wol·lastonita). A Sant Feliu de Buixalleu i a Sant Martí Sacalm. A la vall de Riu, al terme d’Oix. R Diu el Dr. Calderón (8), que en els Pirineus d’aquesta província es troben amb freqüència nius de Tremolita en les pissarres silúriques i en contacte amb el granit; com passa en la Maladeta. El Dr. D. Manuel Llenas, portà d’una de les seves excursions per la Vall d’Aran, de Montlude, exemplars d’aquest silicat sobre quars, presentant una coloració rogenca per estar la roca impregnada de ferro (1), (2). Als skarns del Pla de la Cabana, a Caldes de Boí, i de Moralets, a Senet; també a Viu de Llevata. A la Guàrdia d’Ares (13), i als skarns de Bescaran i d’Aristot i Toloriu. A Músser. A Espot (13). Z En uns skarns a les Borges del Camp i a Duesaigües {Mata}.

 BUSTAMITA · (Mn,Ca)3[Si3O9] H A les pedreres de Gualba (0), en petita quantitat, és morfològicament semblant a la wol·lastonita, però de color rosat-marronós. Z A la mina «Joaquina 1ª» de Bellmunt del Priorat, en agregats radiats fins d’1 cm de diàmetre, de color marró fosc {Abella}.

Gualba (Vallès Oriental).

 INESITA · Ca2Mn7[Si5O14(OH)]2·5H2O H A la pedrera «El Francés» de Gualba, en agregats fibrososcolumnars i radials, formats per cristalls prismàtics allargats i aplanats, de color rosat a rosa vermellós (0).

Inosilicats de cadenes indefinides  AERINITA Ca5(Fe,Al,Fe) 4(Al,Mg) 6[(OH) 12/CO 3/(Si 12 O36)]

Tractant-se d’un mineral purament espanyol i poc conegut, creiem convenient donar-ne qualques explicacions, que es troben més ampliades en l’obra del Dr. Calderón «Minerales España». Es presenta terrosa o compacta, a vegades confusament fibrosa, de color blau-cel intens, fins en les seccions primes, preparades per a l’estudi microscòpic: pels seus caràcters òptics poc perceptibles; igual pot ésser considerada ròmbica que monoclínica o triclínica. La duresa és de 3 a 4 quan no està alterada.

Gualba (Vallès Oriental).

 NATRONAMBULITA · (Na,Li)Mn 4[Si5O14(OH)] Z A la mina «Joaquina 1ª» de Bellmunt del Priorat, en petites taques nodulars o agregats de color taronja, amb ferroactinolita {Abella}.

205


Augita. Roca Negra (Garrotxa). A. c. 18 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.

Diòpsid. Gualba (Vallès Oriental). A. c. 12 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Diòpsid i andradita. Bono (Alta Ribagorça). A. c. 60 mm. Col. MMC. Foto Joaquim Mollfulleda.

206

Enstatita. Susqueda (Selva). A. c. 50 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.


Actinolita. Sant Feliu de Buixalleu (Selva). A. c. 90 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Salita. Costabona (Ripollès). A. c. 70 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Actinolita. Sant Feliu de Buixalleu (Selva). A. c. 70 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.


ELS MINERALS

DE

 PIROXENOIDES

CATALUNYA

e) Fil·losilicats

Amb aquest nom s’agrupen diversos inosilicats semblants estructuralment als piroxens, però amb cadenes indefinides formades per la repetició de tres o més tetràedres (en comptes de dos). Les espècies més importants són la pectolita, la pioxmangita, la rodonita i la wol·lastonita.

Estructures amb capes i cadenes de tetràedres

 PIROXMANGITA · Mn7[Si 7O21]

 PREHNITA · Ca2Al[(OH)2/AlSi3O10]

Z

Aquesta espècie se sol classificar entre els fil·losilicats, però té una estructura intermèdia entre aquests i els inosilicats, ja que consisteix en capes formades per cadenes de tetràedres. També hi ha autors que la cataloguen erròniament com a sorosilicat. H W. Meier (Kont. Tibid.) trobà aquest silicat com un dels elements de les roques de silicat càlcic de la dita muntanya (es refereix al Tibidabo); diu que es presenta en petits elements radiats, i més rarament en masses blanc-verdoses, com també formant amb el grenat i l’epidota roques especials. Fa un estudi molt detingut i complet de la forma que presenta al microscopi, que no transcribim per la seva molta extensió i ésser de caràcter purament tècnic, però que recomanem a qui vulgui dedicar-se a aquests estudis cristal·logràfics. L’amic D. Joaquim Folch i Girona n’ha recollit bells exemplars, detràs del Cementiri de Sant Gervasi, base del Tibidabo, on es presenta en petites masses isolades de color verd molt clar, formades per capes o fulles primes sobreposades que, en conjunt, tenen forma radiada. Mercès a la seva amabilitat i desprendiment, podem representar la fotografia d’un exemplar que ens donà i conservem en la nostra col·lecció. M A Espinavell i a Setcases (0).

A la mina «Serrana» del Molar, massiva i, rares vegades, en petits cristalls, de color rosat, entre les lidites del Carbonífer, amb rodonita, pirolusita i altres minerals de Mn (0); també a Falset, massiva i amb pirolusita.  RODONITA · (Ca,Mg)(Mn,Fe)4[Si5O15] H A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, s’han trobat unes mostres, però encara no ha estat confirmada analíticament. M Prop de Cala Canyelles, a Roses, massiva i de color rosa pal·lid, amb pirolusita. Z A la mina «Serrana» del Molar (0), massiva i acompanyada de piroxmangita, amb la qual es pot confondre. També a la mina «Joaquina 1ª» de Bellmunt del Priorat.

 TACHARANITA · Ca12Al2[Si6O17]3·18H2O H Al Turó de Sant Corneli, al terme de Fogars de la Selva, en poca quantitat, amb la phil·lipsita (0).

 TOBERMORITA · Ca5[Si3O8(OH)]2·5H2O H Al Turó de Sant Corneli, al terme de Fogars de la Selva, en crostes dins les geodes de phil·lipsita, molt semblants a les que forma la tacharanita, però d’aspecte més fràgil i menys compacte, amb superfície blanca d’aparença esponjosa (0).

 WOL·LASTONITA · Ca3[Si3O9]

L’IMA reconeix l’existència de dos politips: la wol·lastonita-1T (triclínica), que és la més comuna, i la wol·lastonita-2M (monoclínica). H A les pedreres de Gualba, on és força abundant, especialment a les pedreres «Aymar» i «El Americano», en agregats fullososfibrosos formats per cristalls tabulars allargats, de color blanc a blanc grisenc o blanc groguenc (0). També a Can Montsant, a Hortsavinyà {Mata}. M A Núria es troba abundant aquest mineral, en cristalls molt allargats en una calissa dolomítica cristal·lina. Són de color grisgroguenc, molt clar; però a la intempèrie, prenen un color més fosc; alguns tenen dos o tres mil·límetres d’ample. En posseïm exemplar, com en té el M.M i el del Sem. Aquest mineral fou assenyalat per D. Lluís Mª. Vidal com a Couceranita, i més tard pel Dr. Almera com a Tremolita o amfíbol blanc; i és deguda als doctors Calderón i Fernàndez Navarro la seva determinació. En va fer un estudi complet, com del seu jaciment i dels terrenys propers el Dr. Faura i Sans en els nombres de febrer i març de l’any 1910 del But.I.C. d’H.N. Pot ser el Dr. Almera tenia raó, doncs, si més no la trobada prop del Pic de l’Infern, és en realitat tremolita (veure). A la Coma de Vaca {Folch}. A la mina «Constancia» d’Osor. R El dit Dr. Faura (Terr. prim. Cat., pàg. 33), diu que en les calisses cristal·lines que travessen la Vall d’Aran trobà també la Wollastonita amb altres silicats rars. Al skarn dels Arenys de Bar, a Toloriu {Mata}. Z Al skarn de Marçà. G A Andorra, a la zona de contacte entre les calcàries del Devonià i la granodiorita, amb vesuvianita.

Malpàs (Alta Ribagorça).

el Pont de Suert (Alta Ribagorça).

Torà (Segarra).

Gerri de la Sal (Pallars Sobirà).

R

A Malpàs, en cristalls generalment agrupats en agregats més o menys glogulars, amb epidota i altres minerals (0), i al Pont de Suert (0); així com a Castilló de Tor, en unes ofites, amb epidota (0). A Gerri de la Sal (0), en cristalls tabulars amb predomini de [001] i [031], d’1 mm d’aresta i generalment agrupats, de color blanc verdós, en unes ofites. També a Torà.

Fil·losilicats d’estructura tetragonal  APOFIL·LITA

El terme apofil·lita és una denominació genèrica aplicada a tres fil·losilicats, el més abundant dels quals és la fluorapofil·lita, que forma una sèrie isomorfa amb l’hidroxiapofil·lita (OH>F). Donat que és més habitual el predomini de F que el d’OH, la majoria d’exemplars catalogats com apofil·lita són fluorapofil·lita. H A Pineda de Mar, en cristalls pseudocúbics, amb el prisma [110] acabat pel plànol basal [001], o acabats en punta, per la bipiràmide

208


CLASSE VIII. SILICATS envià, recollit a Sant Climent d’Amer: i que n’hi ha també el Pasteral sobre calissa. D. Lluís Mª. Vidal en cita un filó al terme de Ribes en el pòrfid, blanca i molt pura (8), (9). Finalment, és coneguda de Núria, en forma fibro-sedosa (2).  PIROFIL·LITA (agalmatolita) · Al2[(OH)2/Si4O10]

L’agalmatolita (o pagodita) és una varietat compacta i finament granular, utilitzada a l’Àsia Oriental per a fer-ne petites talles. H En una pedrera prop de Can Sagristà, a Piera. A les pedreres de Gualba. M Mallada (Esp.Map.geol. España) donà compte que a La Bajol, a 26 quilòmetres de Figueres, existeixen en el granit unes venes d’aquest mineral en massa verdosa; i que s’utilitza o s’ha utilitzat, reduïda a pols fina, en la fabricació de paper i sabó. A la mina «Ginebró» de Darnius.

Pineda (Maresme).

[101], de color blanc a incolors i molt lluents, en una pedrera que aprofita els materials d’un skarn, al contacte entre el granit i les pissares del Devonià {Coca}.  FLUORAPOFIL·LITA · KCa4[(F,OH)/(Si4O10)2]·8H2O

(Veure: apofil·lita).

 TALC (pedra ollera) · Mg3[(OH)2/Si4O10]

Fil·losilicats d’estructura senzilla

Aquí incloem el text que en Ll. Tomàs dedica al talc que es presenta en agregats d’escates o fullosos, que és més rar a Catalunya en comparació amb el que es presenta en agregats compactes o granulars, els quals es poden considerar com a esteatita (veure). Després afegim altres localitats en sentit general, considerant el talc com a espècie, tot i que en aquestes localitats també és molt més abundant el talc compacte o granular (per tant, es podrien incloure també amb l’esteatita). El nom de Talc és aplicat pròpiament quan es presenta en escates o fullles; constituint l’Esteatita les varietats de Talc compacte, que es troben més o menys pures, puix moltes vegades estan barrejades amb argila o substàncies quarsoses: aquesta és l’anomenada vulgarment sabó de sastre, per ésser una de les seves aplicacions, la d’utilitzar-la els sastres per a assenyalar les teles. H Sols podem considerar com a ver Talc, el que procedent de Llinars es troba en una pissarra argilosa (10): unes escates brillants que es troben en una protogina que hi ha a Llevaneres (1). Quant a l’exemplar escatós que provinent d’Argentona figura en el Museu de la R. Ac. C. y A. Barna., creiem que no és ver, com tot el talc citat d’aquells voltants. A la mina del Bosc del Xincó, a Santa Coloma de Gramenet, en unes pissarres talcocítiques. Prop de Can Sagristà, a Piera. A les pedreres de Gualba. M El trobat de Sant Julià de Llor (7); i amb dubte el de Sant Climent d’Amer (7). Citar aquí els grans jaciments (ja esmentats per en Ll. Tomàs en parlar de l’esteatita) que es troben a diverses localitats del nord de l’Alt Empordà (Darnius, la Vajol, Maçanet de Cabrenys) (11). També a Planoles i a Toses.

 ESTEATITA (sabó de sastre)

Varietat del talc, molt compacta i tova, de color blanc verdós. Aquí només inclourem les localitats citades per en Ll. Tomàs; la resta es veurà amb el talc, tot i que, de fet, la majoria del talc de Catalunya és més o menys compacte o granular i, per tant, podria ésser considerat com a esteatita (el talc en agregats d’escates o fullosos és més rar). L’esteatita es troba en poca quantitat en molts llocs, i per tant, sols citarem alguns d’aquells on sabem que es presenta en major quantitat. H En petits filons n’hi ha en diferents encontrades del massís del Tibidabo, en la roca granítica que hi aflora: així a Pedralbes, Sant Pere Màrtir i Vallvidrera, a l’interior del túnel obert per tramvia. N’havem vist diferents exemplars de tals procedències. Mallada (3) i per ell, segurament, altres autors, com Calderón (6), donaren compte que en el vessant meridional del Turó de Burriac, terme d’Argentona, hi havia uns filons d’Esteatita fins d’un metre de gruix, que havien motivat alguns treballs per a la seva explotació. Amb l’objecte de comprovar aquesta cita, havem seguit i resseguit el dit Turó i els seus voltants i havem fet averiguacions entre els que hi viuen de temps: i el que trobàrem i que ens digueren que havien intentat d’explotar (com realment hom deduïa per certs treballs visibles, ja de temps abandonats), és la Folerita, varietat de Kaolinita, que pel seu aspecte i alguns dels caràcters físics que presenta, pot ésser confosa, sense examinarla químicament, amb l’Esteatita. D’aquesta no en vam trobar poca ni molta. M Són explotats alguns filons i borsades amb bon profit industrial. A Massanet de Cabrenys n’hi ha masses importants dins el granit; és molt pura, de color verdós, i és utilitzada per diferents indústries (1), (2), (6). Amb la mateixa puresa i coloració, i també en gran quantitat, es troba a Darnius (per exemple, a la mina «Ginebró») (0), (1), (6). A Espolla n’hi ha de color gris clar (1). A Tosses, se’n troba amb coloracions verdoses i amoratades clares (1). A Arbúcies, en les esquerdes del granit n’apareixen petits filons inexplotables de diferents coloracions, blanca, verdosa, grisenca, etc., (1); no és molt pura generalment. Diu el Dr. Calderón (6) que són molt importants els filons que es troben a prop i al llarg de la frontera francesa: que el Dr. Cazurro donà compte d’un de La Bajol, que conté abundants inclusions de rutil; segurament deu ésser el citat anteriorment per Mallada (3): que el «Museo de Ciencias Naturales», de Madrid, en posseeix un exemplar blanc, amb pirita, que el Dr. Cazurro

Fil·losilicats complexos tipus mica  ANNITA · KFe3[(OH,F)2/AlSi3O10]

(Veure: biotita, miques).  BIOTITA (mica negra)

A finals del segle XX aquest conegudíssim i molt comú mineral fou desacreditat com a espècie (com la glauconita, l’il·lita i la lepidolita), doncs en realitat es tracta d’un nom genèric per a diverses espècies diferents (miques de K-Mg/Fe). Per la seva composició, majoritàriament es correspon amb els membres intermedis de la sèrie formada per l’annita (terme de Fe) i la flogopita (terme de Mg), però també pot haver-hi biotita que correspongui als membres intermedis de la sèrie siderofil·lita-eastonita. Per tant, els exemplars de biotita s’han de catalogar com a una d’aquestes

209


Amiant. Os de Balaguer (Noguera). A. c. 43 mm. Col. Manuel M. Velaure. Foto Joaquim Amiant. Llessui (Pallars Sobirà). Callén.

Manganoactinolita. Mina «Serrana», el Molar (Priorat). A. c. 55 mm.

Hornblenda. Alforja (Baix Camp). A. c. 10 mm. Col. i foto Marçal Vera.

Kaersutita. A. c. 20 mm. Col. i foto Marçal Vera.

Manganocummingtonita. Mina «Serrana», el Molar (Priorat) A. c. 9 mm.

210


Tremolita. Pic de l’Infern, Núria (Ripollès). A. c. 80 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Aerinita. Tartareu (Noguera). A. c. 60 mm. Col. MMC. Foto Joaquim Callén.

Bustamita. Gualba (Vallès Oriental). A. c. 70 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.


ELS MINERALS

DE

CATALUNYA

 GLAUCONITA

quatre espècies (un cop ben analitzats), especialment com a annita o com a flogopita. (Veure també: miques).

A finals del segle XX aquest mineral fou desacreditat com a espècie (com la biotita, l’il·lita i la lepidolita), doncs es tracta d’un nom genèric (d’una sèrie amb els termes concrets encara no definits) de la família de les miques, amb K-Fe/Al/Mg i (Si,Al)4O10. (Veure també: miques). M Segons el Dr. Calderón «Min. España», les roques eocèniques de Catalunya són sovint glauconíferes, principalment l’arenisca, amb ciment calís amb foraminífers, de la província de Girona, on diu que la va recollir amb molts grans d’aquest silicat. En la col·lecció Serradell, n’he vist un exemplar que porta la localitat precisa de Tortellà.

Pineda (Maresme). H En diferents indrets del Tibidabo, es troba en fulletes sobreposades i en més petits elements, formant part de les seves roques (1), (5); en la part d’aquesta muntanya pertanyent a la barriada de Sant Gervasi, principalment detràs de Bellesguart, la roca granítica descomposta deixa lliures petits cristalls apilats que en conjunt presenten la forma columnar, alguns de formes molt regulars, (1), (2), (6). Ja en parlà el Dr. Almera en el Bull. Soc. geol. France, vol.26, any 1898, pàg.753. A les vetes de quars que hi ha al granit de Santa Coloma de Gramenet, en cristalls pseudohexagonals. També a les pedreres de Gualba. M A Cap de Creus, en la pegmatita n’hi ha fulles d’alguns centímetres (1). El Dr. Calderón (6), diu, que si bé amb dubte, hom pot mencionar com a biotita la mica de què fa esment D. Lluís M.ª Vidal (3), haver trobat en un filó metal·lífer que apareix a Darnius, muntanya de Montdevà, acompanyant la pirita arsenical i la calcopirita. A Roca Negra, Santa Pau, Olot, entre els productes volcànics de la regió, es troben nòduls formats per la varietat anomenada Rubelana, de color rogenc o bronzejat, trobant-se’n a vegades fulles ben grans de color roig, molt semblant a la que és coneguda del Vesuvi (1), (4), (6).

 IL·LITA

A finals del segle XX aquest mineral fou desacreditat com a espècie (com la biotita, la glauconita i la lepidolita), doncs es tracta d’un nom genèric (d’una sèrie amb els termes concrets encara no definits) de la família de les miques, amb K-Al i (Si,Al)4O10. (Veure també: miques). H En una pedrera de talc que hi ha prop de Can Sagristà, a Piera {Mata}. R A la mina de Cierco. A la mina «Solita» de Peramea. A la mina de ferro de la Quera, a Bescaran {Mata}. Z A Arnes i a Prat de Comte.  LEPIDOLITA (mica lítica)

A finals del segle XX la lepidolita fou desacreditada com a espècie (com la biotita, la glauconita i l’il·lita), doncs es tracta d’un nom genèric de miques de Li. Majoritàriament, els exemplars de lepidolita existents corresponen a una espècie redefinida, la trilitionita (també poden haver-hi exemplars que corresponguin a la polilitionita), però caldria analitzar-les. (Veure també: miques). H W. Meier descriu unes roques albítiques del Tibidabo, en les quals, entre altres elements, trobà la mica litinífera demostrada espectroscòpicament. A la R. Ac. C. y A. Barna., hi ha una mica classificada com pertanyent a aquesta espècie, que porta per localitat Muntanya del Montseny. M En la col·lecció de D. Baltassar Serradell, n’havem vist una que porta la mateixa classificació, i com a localitat, Port-Lligat, Cadaquers. A Sant Feliu de Pallarols la trobàrem formant un agregat d’escates nacrades, generalment petites, de color blanc argentí les unes i les altres de color rosa-lilà; en conservem exemplar. R Finalment, el Dr. Faura (Terr. prim. Cat.), en estudiar la pegmatita de Bossot, Vall d’Aran, diu que entre altres miques en conté una de verdosa litínica (pel color, podria tractar-se més aviat de zinnwaldita).

 DAMOURITA

Varietat de moscovita, alterada i hidratada, semblant a la sericita. H L’any 1898, en el Bull.Soc. geol. Framce, vol.26, pàg.753, donà compte el Dr. Almera que en el Tibidabo es troben pissarres amb aquesta mica, deguda a la transformació de l’andalucita, segons Barrois; conservem exemplars d’aquesta pissarra, en les quals hom la veu perfectament caracteritzada.  FLOGOPITA · KMg3[(F,OH)2/AlSi3O10]

A més dels exemplars catalogats inicialment com a flogopita, es probable que alguns dels que s’han considerat com a biotita (veure) també ho siguin. Al mateix temps, alguns dels exemplars de flogopita poden ésser en realitat eastonita (abans, aquest nom es considerava com a sinònim de flogopita). (Veure també: miques). H A Pineda recollírem una pissarra mig descomposta i una pegmatita que com a un dels seus elements, contenen una mica que creiem pertànyer a aquesta espècie; conservem els exemplars en la nostra col·lecció. W. Maier (Kont. Tibid.), en estudiar la zona de contacte de Gualba, diu que en la calissa metamòrfica, hi ha escates microscòpiques d’una mica incolora que presenta els caràcters òptics de la Flogopita. M Si bé no s’ha pogut determinar, és força probable la seva presència a les pegmatites del Cap de Creus, on es pot confondre amb la biotita.

 MIQUES

A finals del segle XX, l’IMA va dur a terme una exhaustiva redefinició de les espècies d’aquesta complexa família de fil·losilicats, en funció de la seva estructura, tot dividint-les en dos grans grups: les miques dioctaèdriques i les miques trioctaèdriques, a més de diferents sèries i agrupacions en funció de la seva composició química. Fruit d’aquesta tasca, espècies tan conegudes com la biotita o la lepidolita es redefineixen com a membres de composició intermedia (no són espècies). També es va establir una diferenciació entre les miques vertaderes, les miques «fràgils» i les miques amb capes deficients.

212


CLASSE VIII. SILICATS llides pel Dr. Almera, en els seus estudis per al Mapa geològic de la Província de Barcelona, assenyalà aquesta mica D. Ramón Adán de Yarza. (Roc.erup.N.E.Barna.). Als granits de Santa Coloma de Gramenet. M Al Museu de «l’Ins. G. y T.», Girona, hi ha una pissarra sericítica procedent de Cadaquers. R El Dr. Faura, en el seu treball «Terr. prim. Cat.», diu que a Bossot, Vall d’Aran, prop del camí que va al Portillón, es troba una pegmatita que passa a granulita que conté força moscovita, i amb aquesta unes masses esferoidals de sericita radiant que es destaquen de la roca pel seu color blanc nacrat. Z A la mina «Atrevida» de Vimbodí, en fines escates de lluïssor sedosa.

Abundant com abunden a Catalunya les roques eruptives, principalment del tipus granític, la mica, com un dels seus elements macroscòpics o microscòpics, es troba en molts llocs, sense que mai es presenti en grans fulles aprofitables per a la indústria; per tant, sols farem esment d’algunes localitats, amb l’objecte principalment que quedin assenyalades les diferents espècies i varietats trobades. (Veure: biotita, flogopita, glauconita, il·lita, lepidolita, moscovita).  MOSCOVITA (mica blanca) · KAl2[(F,OH)2/AlSi3O10]

Es coneixen diferents politips d’aquesta espècie (la comuna és la moscovita-1M). La damourita i la sericita (veure) són varietats d’aquesta espècie. (Veure també: miques). H En tenim recollits exemplars del Tibidabo, d’on n’hi ha exemplars al M. M., com de Calella amb quars; també l’assenyala del dit Tibidabo, W. Meier (Kont. Tibid.), i de Gualba; com Vilassar de Mar, on es presenta en petites làmines en la roca granítica; en tenim exemplars. Prop de Can Sagristà, a Piera. Al Puig Castellar, a Santa Coloma de Gramenet. A Matadepera. M A Cap de Creus es troba a la pegmatita amb altres miques, essent les seves làmines les més grosses que coneixem: en parla el Dr. Faura en «Terr. prim. Cat.»; en la nostra col·lecció particular en conservem.

 TRILITIONITA · K(Li,Al)3[(OH,F)2/AlSi3O10

(Veure: lepidolita).

Fil·losilicats complexos d’argiles i serpentines  AL·LÒFANA (AL·LOFANITA) Al2[Si1,3-2O5,6-7]·nH2O (aprox.)

Mercès a la diligència i treballs de D. Joaquim Folch i Girona, podem assenyalar ja avui aquest mineral a Catalunya. H Primerament la trobà en un filonet a Santa Creu d’Olorde (en masses de color blau a verd). Després comprovà que ho era un silicat trobat a la pedrera de Can Margarit a Gavà, que havia estat classificat equivocadament (nº.9 de l’any 1912 del But. I.C. d’H.N.). També va fer present que ho era ço que havien pres per la varietat de quars, la resinita, i era recollit al turó de Montcada (11). L’esmentat senyor en posseeix exemplars, com en tenim en la nostra col·lecció, alguns donats per ell. L’al·lòfana del Turó de Montcada, a Montcada i Reixac, és de color blavós a verdós o groguenc i es presenta en masses informes, globulars o formant capes. Al Parc Güell de Barcelona (0). També a Bruguers {Mata}.

Cap de Creus (Alt Empordà).

A les mines de talc de Darnius i de Maçanet de Cabrenys, en petites làmines; així com a les de Planoles i de Toses. També a Anglès; a les mines d’Osor; i prop de Can Columbrans, a Sant Miquel de Ter. A la serra de Costabona. R Segons el Dr. Calderón «Min. España», Zirkel esmentà la moscovita de Bossost (mines «Victoria» i «Solitaria» d’Arres i mina «Margalida» de Bossòst) i Les (és molt abundant en una pedrera d’Es Paliàs) en la Vall d’Aran, constituint, diu, aplegaments de fulles a mena de flors, en el anomenat granit de Luchon; donant la casualitat que havem pogut comprovar en part l’exactitud d’aquesta cita, puix el distingit botànic D. Manuel Llenas, ens donà un exemplar de moscovita, que conservem, recollit per ell a Bossost, que afecta la forma palmejada. Apart que la trobà també en aquesta localitat el Dr. Faura, segons diu en la seva obra abans citada. Al skarn de Moralets, a Senet. A Prullans. A les mines de Liat. Z A Vimbodí, en agregats fullosos de color blanc-gris. També a Figuerola del Camp; i a Marçà.

 ANTIGORITA (serpentina lamel·lar) (Mg,Fe) 6[(OH) 8/Si 4O10]

És tracta de la serpentina comuna o laminar (la serpentina fibrosa és el crisòtil), que es presenta en agregats compactes a més o menys lamel·lars. La serpentina noble (o serpofita) és una varietat d’aquesta espècie, en masses compactes i homogènies de color groc verdós a verd clar. La wil·liamsita (veure) és una altra varietat. H El Dr. Almera (8), la cità de Terrat d’En Gras, Horta, barriada de Barcelona: i en la regió metamòrfica de Gualba (a les pedreres «Aymar» i «El Americano») (0); per descomposició de l’oliví, segons Maier; és de color verd fosc i està barrejada amb grenatita i altres minerals (1), (2), (5), (9). M Al Pasteral n’hi ha algun filonet, també de color verd fosc i quelcom transparent en els cantells; el Dr. Calderón n’ha trobat exemplars amb textura pseudo-cristal·lina, creient que és d’origen piroxènic (1), (6), (7). De Costabona en poseïm exemplars quelcom transparents en els cantells i de color verd-poma i verdclar, que referim a les varietats noble i Williansita (1). A la mina de Fra Joan i a altres indrets de la serra de Costabona (0). També a Maçanet de Cabrenys {Mata}. R Es conegut un exemplar verd-fosc d’Estany Long, Vall d’Aran (2). També, a l’àrea Arres-Bossòst. Z A la mina «Fresca» d’Alforja.

 SERICITA

Varietat de moscovita, alterada i amb pèrdua de K. Es troba en diversos llocs en pissares, a les quals dóna el nom (pissares sericítiques). H Les havem recollit a Montcada i Gualba, conservant-ne exemplars. N’hi ha també al Tibidabo, fent-ne esment W. Maier en la seva obra, tantes vegades citada. En diverses de les roques reco-

213


Inesita. Pedrera «el Francés», Gualba (Vallès Oriental). A. c. 80 mm. Col. MMC. Foto Joaquim Mollfulleda.

Piroxmangita. Mina «Serrana», el Molar (Priorat). A. c. 8 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén

214


Rodonita. Mina «Serrana», el Molar (Priorat). A. c. 12 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Tobermorita amb phil·lipsita. Turó de Sant Corneli, Fogars de la Selva (Selva). A. c. 11 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Wol·lastonita. Gualba (Vallès Oriental). A. c. 50 mm. Col. MMC. Foto Joaquim Callén.

215

Prehnita. Malpàs (Alta Ribagorça). A. c. 27 mm. Col. MMC. Foto Joaquim Mollfulleda.


ELS MINERALS

DE

 BEIDEL·LITA · (Na,Ca0,5)0,3Al2[(OH)2/(Si,Al)4O10]·nH2O

CATALUNYA

Z

A la R.Ac.C. y A. Barna. hi ha un exemplar de la varietat anomenada Nacrita, sobre pissarra, procedent de Coll d’Alforja (aquesta referència la repetim en parlar de la nacrita, que és una espècie, no una varietat de caolinita). A la mina «Regia Nueva» de Bellmunt del Priorat, en cristalls idiomorfs pseudohexagonals d’hàbit tabular, fins d’uns 3 mm, aïllats o agrupats en rosetes, molt lluents i nacrats, amb galena, esfalerita, siderita i dolomita (es pot confondre fàcilment amb la dickita). A Miravet i a Tivissa. A Alfara dels Ports i a Paüls. A la Bisbal del Penedès i a Marmellar. A Mas de Barberans i a la Sènia. A Horta de Sant Joan i a Prat de Comte. També al Molar .

H

A les mines de Can Palomeres, a Malgrat de Mar, massiva i de color bru blanquinós, amb scorzalita i strengita (0).  BRUNSVIGITA

Es tracta d’una clorita, no acceptada com a espècie. Molts autors consideren que és un sinònim de chamosita (veure) o també una varietat d’aquesta espècie. M A la mina «Teodora» de la Vall de Ribes, en agregats fullosos de color verd d’oliva, com a acompanyant de l’arsenopirita.  CAOLÍ (kaolí)

No és un mineral sinó una roca argilosa (sedimentària) formada majoritàriament per caolinita (també pot contenir dickita, nacrita i, més rarament, hal·loysita), a més d’altres minerals de les argiles i gels aluminosilicis.

 CHAMOSITA · (Fe,Mg,Fe)5Al[(OH,O)8/AlSi3O10

És una clorita amb Fe>Mg (forma una sèrie isomorfa amb el clinoclor). És possible que alguns dels exemplars existents i catalogats com a clorita, i també com a clinoclor, corresponguin a chamosita. La brunsvigita i la turingita (veure) són varietats d’aquesta espècie. (Veure també: clorites). M Al I.G.M.E. trobem un exemplar d’aquest mineral que porta per localitat Sant Feliu de Buixalleu. R S’ha citat a la mina de ferro de la Quera, a Bescaran {Mata}.

 CAOLINITA · Al4[(OH)8/Si4O10]

Aquesta espècie és la més important dels minerals del caolí i dóna nom a un grup mineralògic, les espècies del qual es poden confondre fàcilment: dickita, hal·loysita i nacrita (totes són polimorfes, amb la mateixa composició però diferent estructura que la caolinita). H L’havem trobat en diferents llocs, per descomposició de roques granítiques, mai no en grans quantitats. Així, a Sant Esteve de Castellar; a Gualba; a la muntanya de Montalegre, sobre Badalona; i a Vilassar de Mar. A Orsavinyà, prop de les mines de can Palomera (és Can Montsant), n’hi ha un filó de força potència, si bé no molt pura. Al Turó de Burriac, termes de Cabrera de Mataró i Argentona, es presenten abundants filons, alguns d’un metre de gruix de la varietat Folerita (en realitat és una varietat de nacrita, no de caolinita), de color verdós-clar: que és, com diguérem en el seu lloc, ço que segurament fou confós amb l’esteatita. En tenim recollits exemplars, que conservem, com n’hi ha en el M.M. Al Puig Castellar, a Santa Coloma de Gramenet, es troba als granits meteoritzats, omplint les fissures en forma de masses blanques. A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en masses terroses blanques, com a producte de la descomposició de la roca encaixant. També, a diversos jaciments de bauxita, com a Font-rubí i a Mediona, a les Pobles i a la Llacuna {Mata}. M El Dr. Calderón «Min.España», fa esment que els granits de gra gros de la província de Girona, es kaolinitzen en àrees extenses i pregones en molts llocs; creient que no són explotades enlloc, per falta de puresa. R En la ofita de Requesens, n’hi ha també, però sembla que no és gaire pura. A Alinyà, a Fórnols de Cadí, a la Guàrdia d’Ares, a Peramola i a la Vansa. A Tartareu i a Os de Balaguer; així com a Alòs de Balaguer, a Baldomar, a Camarasa i a Santa Linya. A Erillcastelli i a la Coma.

 CLINOCLOR (clorita comuna) (Mg,Fe) 5Al[(OH) 8/AlSi 3O10]

És l’espècie principal, i més abundant, del grup de les clorites, amb Mg>Fe (forma una sèrie isomorfa amb la chamosita). Es considera que la pennina (veure) és una varietat pseudotrigonal i poc ferrosa, mentre que la ripidolita (veure) és una varietat més ferrosa; a més, hi ha la leuchtenbergita (veure), que és una varietat pura de Mg o molt poc ferrosa. La determinació correcta de tots aquests termes és prou difícil, la qual cosa fa que sovint es parli de clorita, sense concretar ni espècies ni varietats.

Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental).

Llavorsí (Pallars Sobirà).

(Veure també: clorites). Al Tibidabo, hom en pot recollir, com en tenim recollides i conservem en la nostra col·lecció, petites làmines de color verd fosc, entre els grenats; a vegades aquests presenten el seu interior convertit en aquesta clorita. D. Ramón Adán de Yarza (Bull. Soc. geol. France, pàgs.836, 838 i 839), i W. Maier (Kont. Tibid.), la citaren com un dels elements de diferents roques d’aquesta muntanya: com ho féu aquest darrer d’alguna de Gualba. A Llavaneres hi ha una protogina que en conté. També, a la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès. H

Bellmunt del Priorat (Priorat).

216


CLASSE VIII. SILICATS M A l’Ins. G. y T. Girona, n’hi ha un exemplar sobre quars, del Pasteral; i segons el Dr. Calderón (Form. vol. Girona), es troba a Massanet de la Selva, per descomposició de l’augita. A la mina de Fra Joan, a Setcases, amb els esquists (0). També, a les mines de talc de Maçanet de Cabrenys i de la Vajol (0), així com a les de Planoles i de Toses. R A Berrós Jussà i a Llavorsí (11).

M Diu el Dr. Calderón (Min. España), que en el «Museo de Ciencias Naturales» de Madrid, n’hi ha exemplars de Cabanelles; i de Prats de Miolla, localitat dels Pireneus de la província de Lleida (pot ser es tracta de Prats de Molló, no als Pirineus lleidatans sinó al NE de Camprodon, al vessant que avui pertany a França). A Setcases, en una mina de coure que es troba camí del Costabona (0). També s’ha citat a Sant Julià del Llor {Mata}. Z En 1842 D. Josep Antoni Llovet i Vallosera en la seva obra «Elementos de Geologia», vol.1r. «Mineralogia», l’esmenta de prop d’Ulldemolins. Donant per bona aquesta cita, no sabem si avui s’hi troba. A Alforja i a Bellmunt del Priorat.

 CLORITES

Aquesta denominació correspon a un grup de fil·losilicats hidratats d’Al i altres metalls. La principal espècie d’aquest grup és el clinoclor (altres són la chamosita, la cookeïta, la pennantita...). La clorita es troba en diferents llocs, per regla general formant part de roques, com granits, la protogina, pòrfids, etc., constituint un dels seus elements; essent molt difícil referir-la a espècies determinades, trobant-se insensibles trànsits de les unes a les altres. Donarem compte, doncs, d’allò que sapiguem que ofereixi més interès i més certesa. En Ll. Tomàs parla de la ripidolita, la clinoclora (és clinoclor) i la pennina. Com diu ell mateix, en localitzar aquests minerals sovint no s’ha pogut concretar l’espècie, i es parla de clorita en sentit genèric. El més probable és que la majoria d’exemplars catalogats com a clorita siguin clinoclor (o alguna varietat d’aquest), que és l’espècie més important i abundant. (Veure també: chamosita, clinoclor). H A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès. A Pineda de Mar. També a Santa Coloma de Gramenet. M A Planoles i a Setcases (0). També a Darnius, a la Jonquera i a Maçanet de Cabrenys {Mata}. R A Senet (11), especialment al skarn de Moralets. A Berrós Jussà i a Llavorsí. També a Naviners. A diferents indrets de la Val d’Aran, com ara a les mines de l’àrea Arres-Bossòst, a les mines de Liat, al Plan de Beret i, sobretot, als voltants de la serra d’Horno i del túnel de Vielha, on es troba en agregats formats per petites escates i làmines de color verd, usualment com a recobriment dels cristalls de quars. Z A la mina «Atrevida» de Vimbodí, en petites làmines verdoses. També als skarns de Farena, de la Selva del Camp i de Marçà.

 CRISÒTIL (serpentina fibrosa)

A finals del segle XX es van diferenciar tres espècies de crisòtil: l’ortocrisòtil (ortoròmbic pseudohexagonal), que és la més important i abundant, el paracrisòtil (ortoròmbic) i el clinocrisòtil (monoclínic o triclínic), en funció de la seva estructura. En la pràctica és molt difícil diferenciar-les (cal comprovar l’estructura). H A les pedreres de Gualba, especialment a la pedrera «Aymar», en vetes fibroses blanques, groguenques i també vermelloses, fins d’uns 5 cm d’amplada, en els filons de serpentina (antigorita) (0). M Diu el Dr. Calderón (6) haver tingut notícia que en els Pirineus de la província de Girona, si bé sense saber la localitat precisa, havien trobat serpentines que contenien formoses capes fibroses de crisotil blau, tingut com el millor d’Espanya, per la longitud i flexibilitat de ses fibres, i que hom havia pensat d’explotar. Mercès a D. Joaquim Folch i Girona, podem confirmar i completar aquesta cita; puix ell ens comunicà constar-li que es tracta de Costabona (tant al vessant de Setcases com al d’Espinavell, en diversos colors) (0), que efectivament pel seu color i aspecte és tan formós com el clàssic de Xipre, i que per les seves bones condicions, pensen utilitzar-lo per a la fabricació del producte industrial conegut amb el nom d’Uralita, o un similar, havent estat ja demanades les oportunes concessions mineres. També s’ha citat a la vall de Núria {Mata}.  DICKITA · Al4[(OH)8/Si4O10]

Aquesta espècie té el mateix aspecte, composició i propietats que la caolinita (veure), però diferent estructura. També és polimorfa de l’hal·loysita i la nacrita. Z A la mina «Regia Nueva» de Bellmunt del Priorat, en petits cristalls pseudohexagonals generalment agrupats o formant agregats d’escates, amb ankerita, dolomita i galena (0).

 CRISOCOL·LA · (Cu,Al)4H4[(OH)8/Si4O10]·nH2O

Aquest mineral abans era considerat com a amorf, però és ortoròmbic (o monoclínic), amb una estructura complexa i molt desordenada (degut a les impureses que conté), per la qual cosa encara no es pot afirmar amb seguretat que es tracti d’un fil·losilicat. H Fa poc que D. Joaquim Folch i Girona, citat diferents vegades, ens comunicà que estudiant els minerals recollits en les mines d’Orsavinyà, reconegué aquest silicat contenint quelcom d’alúmina, de manera que constitueix un trànsit a l’alofana: es presenta en concrecions de color blau-verdós, entre els minerals de coure i ferro. Ja el Dr. Calderón en l’obra abans citada diu, tractant d’aquest mineral, que es presenta en quantitat variable prop dels carbonats en la major part dels filons que contenen minerals de coure; formant ordinàriament una crosta de massa amorfa de color verd-blavós i a vegades negre; i per això no és estrany haver-se trobat a Orsavinyà; com és molt probable que existeixi en altres jaciments de minerals de coure existents a Catalunya, d’on, sens dubte, serà assenyalat el dia en què estudiïn aquells amb deteniment. Al Turó de Montcada, a Montcada i Reixac, en masses, concrecions i glòbuls de color blau-verd, a les mineralitzacions de Cu-Al. També a Can Plans, a Gualba; i a Fogars de la Selva.

 ESMECTITES

Nom genèric d’un grup de minerals de les argiles, amb la montmoril·lonita i la saponita com a espècies més representatives. (Veure: beidel·lita, nontronita, saponita).  HAL·LOYSITA · Al4[(OH)8/Si4O10] H D. Joaquim Folch i Girona trobà a Santa Creu d’Olorde uns filonets en què es presenta barrejada amb la Nontronita. En tenim exemplars donats per ell. Al Turó de Montcada, a Montcada i Reixac, en masses criptocristal·lines a col·loïdals, per barreja amb altres minerals (entre els quals possiblement també hi ha montmoril·lonita), de color groguenc a verd o blau, però no s’ha pogut determinar clarament (per difracció de raigs X d’aquestes masses, en l’espectre apareixen bandes amples que permeten comparar-les amb els patrons de l’hal·loysita) {Rosell}. A la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en petites masses nodulars

217


Prehnita. Malpàs (Alta Ribagorça). A. c. 30 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Prehnita. el Pont de Suert (Alta Ribagorça). A. c. 38 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.


Prehnita. Malpàs (Alta Ribagorça). A. c. 35 mm. Col. MMC. Foto Joaquim Callén.

Prehnita. Tibidabo (Barcelonès). A. c. 90 mm. Col. i foto Joaquim Callén.


ELS MINERALS

DE

CATALUNYA

 RIPIDOLITA

de color verd, provinents dels silicats aluminosos de la roca encaixant, amb pirolusita i hemimorfita. També ha estat citada a Santa Creu d’Olorda {Mata}.

Varietat ferrosa de clinoclor, de color verd fosc a quasi negre (pot contenir Cr, i llavors té una tonalitat rosada). En Ll. Tomàs considera que es tracta d’una clorita sense Fe, com la pennina, però amb més OH. M Segons el Dr. Calderón «Min. España», en el «Museo de Ciencias Naturales», de Madrid, n’existeix un exemplar, escatós també, dins granit, que creu que ho és, procedent de Cantallops; i un altre de Queralbs, de color verd fosc, fibrós i amb molta pirita interposada, que L. Fernández Navarro considera com a tal. R Referim a aquesta espècie, donats els seus caràcters, una clorita que ens donà D. Joaquim Folch i Girona, recollida per ell a Güell d’Hornos, Vall d’Aran, es presenta dins el quars, en escates brillants imbrincades, de color verd fosc (també pot ésser pennina o clinoclor pròpiament dit) (0).

 HISINGERITA · Fe4[(OH)8/Si4O10]·4H 2O H A Santa Creu d’Olorda, en masses o crostes de color marró fosc, entre les al·lòfanes (0). També a Gavà (0).

 LEUCHTENBERGITA

Varietat de clinoclor, gens o molt poc ferrosa, de color verd molt pàl·lid a verd grisenc i semblant al talc. M A les mines de talc de Planoles, amb clinoclor, moscovita i talc (0); de la mateixa manera, també s’ha citat a Toses {Mata}.  MINERALS DE LES ARGILES

Conjunt ampli i heterogeni de fil·losilicats microcristal·lins (laminars o fibrosos) que presenten una gran capacitat de retenció d’aigua i confereixen plasticitat a l’argila. Formen part d’aquest conjunt les esmectites, moltes clorites i els minerals del caolí (així com dues miques: l’il·lita i la glauconita).  NACRITA · Al4[(OH)8/Si4O10]

Aquesta espècie té el mateix aspecte, composició i propietats que la caolinita (veure), però diferent estructura. També és polimorfa de la dickita i l’hal·loysita. H Ha estat citada al terme de Molins de Rei (11). Z A la R.Ac.C. y A. Barna. hi ha un exemplar de la varietat anomenada Nacrita, sobre pissarra, procedent de Coll d’Alforja (en Ll. Tomàs considera la nacrita com a varietat de la caolinita).

Uelh de Horno (Val d’Aran).

 SAPONITA (pedra sabonera) (Ca0,5Na) 0,3(Mg,Fe) 3[(OH) 2/(Si,Al) 4O10·4H 2O

 NONTRONITA (estilpnoclorana) Na0,3Fe 2[(OH) 2/(Si,Al) 4O 10·nH 2O

M

En una pedrera prop de Can Vilella, a Vilacolum, omplint les cavitats basàltiques (0). Z En una pedrera del Molar, massiva i de color blanc grisenc, amb guix, calcita i caolinita (0).

H

A la mina «Elvira» de Bruguers (0), en masses compactes groguenques, formades per fines microagulles que reomplen les cavitats dels òxids i hidròxids de Fe. Ha estat citada a Santa Creu d’Olorda {Mata}.

 SERPENTINES

 ORTOCRISÒTIL · Mg6[(OH)8/Si4O10]

Denominació genèrica d’un grup de fil·losilicats, essencialment de Mg. Els dos representants més importans d’aquest grup són l’antigorita i el crisòtil. Quan es presenta compacta rep científicament el nom d’Antigorita, i les varietats fibroses el de Crisotil, conegut també amb el nom d’amiant de serpentina. (Veure: antigorita, crisòtil).

(Veure: crisòtil).  PENNINA (PENNINITA)

Varietat de clinoclor, pseudotrigonal i poc ferrosa. Hi ha autors que consideren que és una clorita pura de Mg (sense Fe) i que s’hauria de catalogar com a espècie independent del clinoclor. H W. Meier (Kont. Tibid.), diu que un dels elements de les roques corneanes de silicat càlcic que es presenten en el vessant sud del Tibidabo, és una clorita que creu pertànyer a aquesta espècie; es troba en fulletes que rodegen els altres elements de la roca. M És abundant a les diabases i esquists cristal·lins del skarn nord del Costabona, de color verd blavós. R A Llavorsí (11).

 TURINGITA

Varietat de chamosita, rica en Fe, que es troba especialment en zones de metasomatisme de contacte. R A la mina de ferro de la Quera, a Bescaran, en agregats formats per escates de color verd d’oliva a verd fosc, amb pirrotina, il·lita i minerals secundaris (0).  WIL·LIAMSITA

Varietat d’antigorita, de color verd blavós amb tons vermellosos (també és una varietat de color verd clar i amb inclusions negres de cromita). M Al Costabona.

Fil·losilicats d’altres estructures  FERROPIROSMALITA · (Fe,Mn)8[(OH,Cl)10/Si6O15]

(Veure: pirosmalita).

Costabona (Ripollès).

220


CLASSE VIII. SILICATS  FRIEDELITA · Mn8[(OH,Cl)10/Si 6O15]

 ALBITA (plagiòclasi sòdica) · Na[AlSi3O8]

M

És la més important de les espècies de plagiòclasis (veure), una sèrie isomorfa de la família dels feldspats (veure). L’oligòclasi (veure) i l’andesina són varietats d’aquesta espècie. H Al Tibidabo es presenta en massa, en poca quantitat acompanyant als grenats; en posseïm exemplars. W. Meier (Kont. Tibid.) també la hi cita, i descriu demés amb detalls una roca que hi trobà composta d’hornblenda i albita, dient que aquesta hi forma grans macroscòpics irregulars de pocs mil·límetres de gruix. A la pedrera de la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat, en petites masses espàtiques de color blanc lletós més o menys transparents, entre els filons de quars que hi ha al granit. Al Montnegre, en bons exemplars, amb ortòclasi i quars. A la Roca del Vallès {Mata}.

Al Costabona, en cristalls tabulars d’1 mm de llargada, de color rosa pàl·lid. Z A la mina «Serrana» del Molar, en petites masses exfoliables molt compactes, de color rosat pàl·lid a groguenc, amb piroxmangita i rodonita (0).  MANGANPIROSMALITA · (Mn,Fe)8[(OH,Cl) 10/Si6O15]

(Veure: pirosmalita).  PALYGORSKITA (cartró de muntanya) (Mg,Al) 2[OH/Si 4O10]·4H 2O M Al Puigmal, en fibres feltrades, de color blanc groguenc, a les fissures de les calcàries (0).

 PIROSMALITA

És la denominació genèrica d’una sèrie isomorfa formada per la ferropirosmalita (terme de Fe) i la manganpirosmalita (terme de Mn). Són més habituals els termes intermedis, amb predomini del Mn sobre el Fe. H La única cita feta a Catalunya, d’aquest silicat, és la que resulta d’un exemplar que, com a tal, figura en el Museu de la R. Ac. C. y A. Barna.: és cristal·litzat en octaedres irregulars, essent de la mateixa localitat de l’axinita, Montmany (deu tractar-se de la mina del Socau, a Vallcàrquera).

Montcada i Reixac (Vallès Occidental).

 SEPIOLITA (escuma de mar) · Mg4[(OH)2/Si6O15]·6H2O

Uelh de Horno (Val d’Aran).

M En la col·lecció Vidal, n’havem vist exemplars dins pissarra, provinents de Culera, classificats com a tal. Al vessant N del Montseny, al terme de Viladrau; en una pedrera de Riudarenes i a la pedrera de Massabé, a Sils, amb quars i ortòclasi. També a Batet i a Llançà {Mata}. R Als voltants de la Serra d’Horno i del Túnel de Vielha, amb quars.

En Ll. Tomàs l’anomena també magnesita, nom que correspon al carbonat de Mg. H A la R. Ac. C. y A. Barna., n’hi ha un exemplar lamelar que porta per localitat, Santa Creu d’Olorde. També a Montcada i Reixac. M La major part de l’òpal filonià que es troba a Caldes de Malavella porta una capa prima de sepiolita. En tenim exemplars en la nostra col·lecció (0).

 ANORTITA (plagiòclasi càlcica) · Ca[Al2Si2O8]

f) Tectosilicats

És el terme de Ca de la sèrie de les plagiòclasis (veure), de la família dels feldspats (veure). La labradorita (veure) i la bytownita són varietats d’aquesta espècie.

Tectosilicats sense anions estranys

 FELDSPATOIDES

Conjunt de minerals semblants als feldspats, però amb un contingut més baix en sílice (1/3 menys, aprox.), sense anions estranys (leucita, nefelina...), encara que també poden tenir-ne (hauyna, latzurita...). (Veure: haüyna, nefelina).

 ADULÀRIA

Varietat d’ortòclasi, pseudoromboèdrica i formada a baixa temperatura. H A la pedrera de la mina «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en cristalls fins d’1 cm d’aresta, sovint maclats, d’un color blanc lletós i molt lluents, al granit i associada amb quars i apatita. M En posseïm un exemplar amb granatita, recollit al Costabona.

 FELDSPATS

Família de tectosilicats ortoròmbics, monoclínics i triclínics de metalls alcalins (Na, K) i alcalinoterris (Ca, Ba, Sr). L’ortòclasi i les plagiòclasis (veure) són els principals minerals d’aquesta família. (Veure: albita, anortita, microclina, ortòclasi, sanidina).  LABRADORITA (labrador)

Varietat d’anortita, amb 70-50 % d’aquesta espècie i 30-50 % d’albita. M Constitueix, encara que sempre excepcionalment, l’element porfídic d’algunes roques volcàniques de la província de Girona, com és en les projeccions del volcà de Santa Marguerida d’Olot. (Form. vol. Gerona). De la localitat que acabem de citar, en posseeix exemplars D. Lluís Mª. Vidal, qui ens donà un que conservem.

Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental).

221


Apofil·lita. Pineda de Mar (Maresme). A. c. 9 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Apofil·lita. Pineda de Mar (Maresme). A. c. 8 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Biotita. Cap de Creus (Alt Empordà). A. c. 32 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.

Moscovita. Cap de Creus (Alt Empordà). A. c. 12 cm. Col. i foto Amadeu Triviño.


Moscovita. Es Paliàs, Les (Val d’Aran). A. c. 8 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.

Al·lòfana. Santa Creu d’Olorda (Baix Llobregat). A. c. 44 mm. Col. i foto Amadeu Triviño.

Beidel·lita. Can Palomeres, Malgrat de Mar (Maresme). A. c. 89 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

223


ELS MINERALS

DE

També es troba com un dels elements microscòpics en diverses roques eruptives, segons havem vist en els treballs que férem en tractar de la Microclina.

CATALUNYA

També al Turó de Montcada, a Montcada i Reixac, de color verd, marronós a negre; així com a Montjuïc i al Brull {Folch}. M Caldes de Malavella, podem dir que és el lloc clàssic de Catalunya, per l’òpal: essent notable que en la mateixa localitat es presenti amb dues varietats o formes diferents, degudes a dues formacions també diferents. L’una és un filó que hi ha dins un granit; es presenta compacta amb la lluïssor cerosa pròpia, amb diferents coloracions, predominant el color bru; han estat trobats exemplars betejats i algun de blanc aporcellanat, que és la varietat dita cacholong, pels francesos. A l’altra banda de la població, en un camp, avui dedicat al conreu, es troben en abundor, solts, exemplars de la varietat anomenada melinita, o sien, nòdols que presenten les formes i dimensions més variades; alguns tenen la figura de vers ninots, i per això aquell camp és anomenat Camp o Pla des ninyos o ninots; entre ells se’n troben de pertanyents a la varietat dita resinita, per oferir en el seu interior lluïssor resinosa; aquests nòdols d’òpal, no són sinó concrecions silícies formades al fons d’un llac que ocupà en altre temps aquells terrenys (1,2,3,6,7,10). Diu el Dr.Calderón (10), que el Dr. Gelabert recollí òpals al Puig de les Moleres, entre ells un de llenyós (no sabem si serà un ver filòpal); havent-n’hi mostres en el Museu d’Olot, creat pel dit doctor Gelabert i en el de Ciències Naturals de Madrid. El mateix Dr. Calderón trobà òpal en un basalt de la Clossa de Sant Dolmai (10), en poca quantitat, com es comprèn. Finalment, són coneguts exemplars provinents de Sant Martí Sarroca i de Sant Miquel de Fluvià, aquests de la varietat filòpal (3). Z A la mina «Serrana» del Molar, en masses irregulars de mides no superiors als 18 mm, col·locades en posicions intersticials dins la pirolusita (0). També a la mina «Atrevida» de Vimbodí, al filó de barita (0).

 MELANOFLOGITA · SiO2 (amb molècules orgàniques) M A Maçanet de la Selva, en glòbuls hialins molt lluents o bé en crostes als basalts (0) (podria tractar-se d’hialita, varietat d’òpal).

 MICROCLINA · K[AlSi3O8]

Espècie de la família dels feldspats (veure). En Ll. Tomàs la considera com a plagiòclasi. H La podem citar com un dels elements, quasi sempre microscòpics, d’una munió de roques eruptives, estudiades per D. Ramón Adán de Yarza; així en granulits del Tibidabo, de Teià, de Vilanova de la Roca; d’un que travessa la carretera d’Orrius a Argentona; del turó de Burriac, Cabrera, etc., en granits del dit Cabrera i L’Ametlla; de pegmatites del mateix turó de Burriac i altres. (Roc. erup. província Barna.) i (Roc. erup. N. E. Barna.). També al Montnegre (10). M Procedent de Rocabruna tenim en la nostra col·lecció un exemplar en massa d’un feldespat que pels seus caràcters atribuïm a la Microclina. A Arbúcies i a Santa Coloma de Farners (10); també a la pedrera de Massabé, al terme de Sils, en cristalls fins d’uns 2 cm o més, que es poden confondre amb els d’ortòclasi.  NEFELINA · KNa3[AlSiO4]4 H Segons el Dr. Almera (Roc. erup. N. E. Barna.), D. Ramon Adan de Yarza, l’ha trobat, formant un dels elements microscòpics d’algunes porfirites. M Salvador Calderón i F. Navarro, entre les diverses roques de la província de Girona, trobaren tefrites nefelíniques a l’oliví: així a les vores del Ridaura; a Olot; al turó Sentinella; a Puig de la Banya; i a Castellfullit. La nefelina hi apareix en massa amorfa de contorns irregulars, mai en cristalls definits. En donaren compte en la seva obra «Form. vol. Gerona», i més tard ho repetí Calderón en «Min. España».

 ORTÒCLASI (ortosa, ortoclasa) · K[AlSi3O8]

És l’espècie més important i representativa de la família dels feldspats (veure), molt abundant a Catalunya com a constituent de diverses roques. L’adulària (veure) és una varietat d’aquesta espècie. Aquest feldespat, com els altres que citarem, forma demés com un dels elements microscòpics de moltes roques de Catalunya; no l’assenyalem, per trobar-se, com havem dit, macroscòpicament també amb abundància. H N’havem recollit exemplars en massa i en cristalls, al Tibidabo (0); al turó de Montcabré, Vilassar de Mar; i a Pineda: també en tenim de la Garriga, terme de Tagamanent. D. Joaquim Folch i Girona la trobà a Santa Creu de Cabrils, en formosos cristalls amb la macla dita de Baveno. A Santa Coloma de Gramenet, prop de la font de l’Alzina, es troben cristalls de color marró clar i una mica alterats, amb macles de Baveno i de Carlsbaad, d’uns 5 a 20 mm de llarg (0).

 OLIGÒCLASI (oligoclasa)

Varietat d’albita, amb 90-70 % d’aquesta espècie i 10-30 % d’anortita. H D’aquest feldespat sols podem dir que en posseïm un exemplar vidriós, de color verd, que ens donà D. Baltasar Serradell, qui en posseeix també en la seva col·lecció, que porta per localitat la vaga de «Catalunya», i que constitueix l’element microscòpic de diverses roques eruptives estudiades per D. Ramón Adán de Yarza, segons resulta dels treballs citats en tractar de la Microclina. A Canet de Mar {Folch}.  ÒPAL · SiO2·nH2O

Viladrau (Osona).

Poques noves podem donar de l’existència d’aquest mineral a Catalunya; amb certesa creiem que sols poden ésser admeses les cites que farem, puix algunes de les donades en «Min.España», són equivocades, segurament per error de transcripció. No ha estat trobat fins ara que sapiguem, l’òpal dit noble, o sia el translúcid; tots els exemplars trobats pertanyen a l’esmentat semi-òpal. H Sols sabem que s’hagi trobat a un petit filó, a la carretera que va de Gavà a Brugués; és de color quasi negre, amb lluïssor cerosa a l’interior, presentant la superfície fullosa, cosa que li dóna fins a cert punt l’apariència de filòpal, per més que no pot ésser classificat com a tal (1).

el Montnegre (Vallès Oriental).

224


Clorita amb quars. Plan de Beret (Val d’Aran). A. c. 18 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Crisòtil. Gualba (Vallès Oriental). A. c. 19 cm. Col. Jordi Coca. Foto Joaquim Callén.


Crisòtil. Gualba (Vallès Oriental). A. c. 80 mm. Col. MMC. Foto Joaquim Callén.

Crisòtil. Gualba (Vallès Oriental). A. c. 90 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Crisocol·la. Costabona (Ripollès). A. c. 9 mm.

226


Dickita amb ankerita. Mina «Regia Nueva», Bellmunt del Priorat (Priorat). A. c. 4 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.

Hisingerita i al·lòfana. Santa Creu d’Olorda (Baix Llobregat).

Wil·liamsita. Costabona (Ripollès). A. c. 11 cm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

227


Friedelita. Costabona (Ripollès). A. c. 2 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Friedelita. Cap de Creus (Alt Empordà). A. c. 37 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Palygorskita. Puigmal (Ripollès). A. c. 60 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.


Adulària. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 73 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Albita amb ortòclasi i quars. Pedrera de Massabé, Sils (Selva). A. c. 48 mm. Col. i foto Joaquim Callén.


Albita. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 40 mm. Col. Jordi Coca. Foto Joaquim Callén.

Albita. Sils (Selva). A. c. 40 mm. Col. i foto Joaquim Callén.

Òpal xiloide. Montjuïc (Barcelonès). A. c. 19 mm. Col. i foto Joan Astor.

Òpal menilit. Caldes de Malavella (Selva). A. c. 50 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim callén.


Òpal. Montjuïc (Barcelonès). A. c. 70 mm. Col. i foto Joaquim Callén.

Ortòclasi. el Montnegre (Vallès Oriental). A. c. 55 mm. Col. Jordi Coca. Foto Ortòclasi. el Montseny (Osona - Vallès Oriental). A. c. 70 mm. Col. Eugeni Bareche. Joaquim Callén. Foto Joaquim Callén.


Ortòclasi. Arbúcies (Selva). A. c. 70 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Ortòclasi. Riudarenes (Selva). A. c. 12 cm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.


Ortòclasi. Sant Hilari Sacalm (Selva). A. c. 12 cm. Col. Cervelló. MHNB. Foto Jordi Vidal.

Ortòclasi. el Montnegre (Vallès Oriental). A. c. 80 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Ortòclasi. la Batllòria (Vallès Oriental). A. c. 12 cm. Col. i foto Amadeu Triviño.


Ortòclasi. Sils (Selva). A. c. 50 mm. Col. Jordi Coca. Foto Joaquim Callén.

Calcedònia. Montjuïc (Barcelonès). A. c. 12 cm. Col. MMC. Foto Joaquim Callén.

Ortòclasi. Sant Hilari Sacalm (Selva). Col. Joaquim Folch. Foto Jordi Vidal.


Calcedònia. Montjuïc (Barcelonès).

Calcedònia. Montjuïc (Barcelonès). A. c. 25 mm. Col. Enric Kucera. Foto Joan Astor.


Quars fumat amb albita. Pedrera de Massabé, Sils (Selva). A. c. 28 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.

Jaspi. Montjuïc (Barcelonès). A. c. 70 mm. Col. i foto Amadeu Triviño.

Quars. Llavorsí (Pallars Sobirà). A. c. 70 mm. Col. Jordi Coca. Foto Joaquim Callén.

236


Quars fumat. el Montnegre (Vallès Oriental). A. c. 10 cm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.


Quars. Viladrau (Osona). Col. MGB. Foto Jordi Vidal.

Quars. el Montnegre (Vallès Oriental). A. c. 80 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Quars fumat. Sils (Selva). A. c. 50 mm. Col. Jordi Coca. Foto Joaquim Callén.

Quars. Viladrau (Osona). A. c. 90 mm. Col. MMC. Foto Joaquim Callén.


Quars. Viladrau (Osona). A. c. 70 mm. Col. MMC. Foto Joaquim CallĂŠn.


Quars fumat. Pedrera de Massabé, Sils (Selva). A. c. 50 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.

Quars rosat damunt fluorita. el Matagalls, Viladrau (Osona). A. c. 7 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.

Quars hematoïde. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 12 cm. Col. MMC. Foto Joaquim Callén.

Quars hematoïde. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 40 mm. Col. Jordi Coca. Foto Joaquim Callén.


CLASSE VIII. SILICATS A Hortsavinyà i al Montnegre, en cristalls de color rosat, en diferents tonalitats, sovint acompanyats de quars (10); en unes pedreres de Cabrera de Mar, amb quars i microclina {Mata}; i prop de l’antic camí de Vallromanes, a Teià, en bons cristalls, amb quars {Mata}. També al Montseny. M A Arbúcies i els seus voltants l’havem trobada en petites masses i filonets i en cristalls, més o menys perfectes, com a element porfídic de les roques granítiques que formen el seu terreny. Del massís del Montseny ens donaren un magnífic baveno. El Sem. Con, en posseeix cristalls de Palamós; com el Ins. G. y T. de Girona en té de Sant Feliu de Guíxols; del Pasteral i de les muntanyes de les Gavarres (per exemple, prop de Can Mont, al terme de Calonge) (0). En la pegmatita de Cap de Creus es presenta amb molta abundància, i tenim en la nostra col·lecció bons exemplars en massa, d’aquesta localitat. També a Llançà i al Port de la Selva. S’han trobat grans cristalls a Riudarenes (0); així com a Santa Coloma de Farners i a la pedrera de Massabé, al terme de Sils, en tots els casos acompanyat de quars. També a Osor {Mata}. A Calella de Palafrugell (10); i a Viladrau, camí de Can Gat, en macles de Baveno, amb quars i epidota (0). A diversos indrets del Pirineu gironí. R A la Vall d’Escós (0) i a d’altres indrets del Pirineu lleidatà. Z A la mina «Atrevida» de Vimbodí, de color rosa clar, formant part de la caixa del filó de barita (0). També a Marçà {Mata}.

nia (nom genèric de les varietats criptocristal·lines fibroses: àgata, crisoprasi, ònix...), el jaspi i el sílex. H Varietats macrocristal·lines A la muntanya del Tibidabo, Barcelona, detràs de l’estació del funicular, es troba una pedrera de pòrfid, en part mig descompost, per la qual cosa queden lliures els cristalls de quars, i entre aquests n’hi ha alguns (1) que ofereixen la particularitat d’ésser biromboedres; a la de Montjuic, també de Barcelona, n’apareixen en petits filons de quars (1,4,10); el doctor Calderón (10) fa esment de les falses ametistes de Montjuic, que diu «tingueren tanta fama i de les quals n’hi ha formosos exemplars en el Seminari de Barcelona»; hem de creure que per error de transcripció consignaria Montjuic per Montseny, que és on realment es troben, com direm; a Montjuic ningú no les ha citades mai, essent els exemplars de falses ametistes de Catalunya, que hi ha en el dit Seminari d’aquella localitat; prop del Papiol, en un filó quarsós, es poden recollir cristalls força ben formats, d’alguns centímetres de llargada (1,2,10); a Bagà i Sant Julià de Cerdanyola (1,2,7,10); a Sercs (1); a Mont Verdó-Pobla de Lillet (1,2,10); a Arenyonet, prop de Gombreny (2), i a la Plana de Vic (1); dins de guixos, es troben solters en formes bipiramidals, més o menys perfectes, i amb varietats diferents de colors, vermells (Jacint de Compostela), fumats, lletosos, com també n’hi ha de completament transparents o hialins, essent generalment molt petits; prop de Brugues es troben alguns filonets quarsosos, i en un d’ells, han estat recollits per D. Joan Rosals, trossets de quars fibrós (1), que va acompanyat d’una substància silícia que sembla un trànsit entre la quarsita i el jaspi, que conté petites vetes d’alofana. A Santa Coloma de Gramenet hi ha molts filons de quars massiu al granit i cristalls de 4 a 6 mm; també a diversos llocs de la serra de Collserola, en cristalls lletosos fins d’uns 2 cm, amb barita {Tomás}. A l’estació de Guardiola del Berguedà, en un clap del triàsic superior afloren guixos del Keuper amb cristalls de quars; i a la mina de Coll de Pal, en petits cristalls molt transparents. A les pissarres de Malgrat de Mar, massiu i i en cristalls agrupats o aïllats fins de 5 cm, de color blanc-lletós, amb el prisma poc desenvolupat, associats a l’ortòclasi; a Canet de Mar, al costat de la Creu de Canet (10); i a la vall dels Fuirosos, a la serra de Montnegre (10). A la pedrera «Berta», prop del Papiol però al terme de Sant Cugat del Vallès, en cristalls ferruginosos fins d’1 cm, de color lletós, amb pirita i fluorita; i al Turó de Montcada, a Montcada i Reixac, en cristalls fins de 3 cm, de color lletós, a les calcàries. A la Batllòria, en bons cristalls amb ortòclasi (0); a Sant Fost de Campcentelles, en druses de cristalls amb el prisma poc desenvolupat, blancs i quasi transparents, amb barita; i a diversos indrets del Montseny, als termes de Montseny, com a Sant Marçal (10), i de Fogars de Montclús; i també a Gualba i Sant Celoni (10). Varietats criptocristal·lines A la muntanya de Montjuic, Barcelona, es troba la calcedònia, en plaques o crostes, recobrint l’arenisca, de la qual pot ésser separada amb facilitat; es presenta en formes arronyonades i vermiculars amb diferents coloracions, groguenca, vermellosa, negra, etc. (1,2); de temps antic són conegudes també d’aquella muntanya, les àgates, de les quals han estat recollits exemplars molt formosos (1,3); trobant-s’hi també la varietat amb bandes de coloració diferent, anomenada ònix (1).; la calcedònia és coneguda també de Sant Martí Sarroca (2); i de Caldes de Montbui (4). Al torrent de les Bruixes, a Santa Coloma de Gramenet, en forma de crostes.

 PLAGIÒCLASIS

És el nom clàssic que correspon a la sèrie isomorfa formada per l’albita (de Na o Na>Ca) i l’anortita (de Ca o Ca>Na), de la família dels feldspats (veure). Els membres intermedis, considerats com a espècies fins a finals del segle XX, s’han de catalogar com a varietats d’aquestes dues espècies: oligòclasi (veure) i andesina són varietats d’albita, labradorita (veure) i bytownita ho són d’anortita. (Veure: albita, anortita).  QUARS · SiO2

Essent, com és sabut, el quars un dels elements d’una porció de roques, principalment les eruptives àcides (granits, granulits, pòrfids, etc.), i, abundant aquestes en gran manera a Catalunya, puix existeixen massissos muntanyosos formats exclusivament d’aquestes roques, (com el Montseny, les muntanyes de la costa de Llevant, etc.), no cal dir que l’hem de trobar molt en aquesta forma, i per tant no faré esment de cap lloc en especial. Isolat, es troba també en molts llocs i en diferents formes, principalment en filons, en els quals apareixen a vegades formosos cristalls en la superfície o a l’interior de geodes, presentant-se també, com és sabut, solters dins de guixos i argiles. Donaré, doncs, compte solament d’allò que sàpiga que per les seves particularitats atregui l’atenció. Afegirem també només les localitats més significatives i amb els exemplars més interessants. Vulgarment a Catalunya, el quars, en general, és conegut amb el nom de pedra foguera; nom que recorda la propietat que té, per la seva duresa, de treure espurnes de foc en ser colpejat amb objectes de cer. En el detall de les localitats se separen les varietats macrocristal·lines (en cristalls que es poden veure a simple vista) de les criptocristal·lines (en agregats més o menys massius, els cristalls dels quals només es poden apreciar amb l’ús del microscopi electrònic). Entre les primeres hi ha l’ametista, la citrina o quars citrí, el cristall de roca o quars hialí, el jacint de Compostel·la, el quars fumat, el quars lletós i el quars prasi; entre les segones, la calcedò-

241


Quars ametista. Pedrera de Massabé, Sils (Selva). A. c. 45 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.

Quars hematoïde. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental). A. c. 40 mm. Col. i foto Joaquim Callén.

Quars ametista. Sant Segimon, Viladrau (Osona). A. c. 90 mm. Col. Cervelló, MHNB. Foto Jordi Vidal.

Quars ametista i fluorita. el Matagalls, Viladrau (Osona). A. c. 48 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joan Astor.


Quars ametista. Viladrau (Osona). A. c. 64 mm. Col. Enric Kucera. Foto Joan Astor.

Quars prasi. Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat Vallès Occidental). A. c. 14 mm. Col. i foto Joaquim Callén.

Quars prasi. Costabona (Ripollès). A. c. 62 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.


ELS MINERALS

DE

Els jaspis són també representats a Montjuic, en diferents colors, blanc, groc, vermellós, negre, etc, alguns betejats, podent-se estudiar el trànsit de l’argila al jaspi, passant per una argila endurida molt curiosa (1,2). També s’han trobat jaspis a Montcada i Reixac (10). La varietat sílex o pedra foguera, es troba en nòdols, dins de les calisses triàsiques de l’Ametlla (3), Aiguafreda (1), en les cretàsiques del N. de Berga, i en les miocèniques de Mirambel i Cunil (10); a Rubí (2); i en el conglomerat oligocènic de Sant Andreu de la Barca, entre els diferents elements que el componen, es troben trossos de sílex rodons de diferents coloracions (1). La lidita o lidiana, es troba també en diferents localitats d’aquesta província, quasi sempre en els terrenys carbonífers, per més que accidentalment, i sempre en exemplars solters i escassos, ha estat trobat en altres terrenys, així a Montjuic i al Papiol (2). Formant part, o millor dit, indicant l’existència del carbonífer, es presenta: en el turó de Montagut, Malgrat, en grans masses grisenques, que contenen nòdols de fosforita (1,14); en la mateixa forma, i amb el mateix acompanyament, es troba a Pla de Vialladres, entre Samalús i Cànoves (1,10); es troba també, però, sense els nòdols de fosforita, en els terrenys carbonífers de Santa Creu d’Olorda, Molins de Rei, i als voltants de Barcelona, a Vallcarca (10). M Varietats macrocristal·lines Per pertànyer gairebé tot a aquesta província, direm aquí ço que fa referència al macís granític del Montseny; hom hi troba formosos cristalls, essent de temps antic coneguts els de color violeta o morat, la falsa ametista, que féu esdevenir cèlebre aquesta localitat; n’hi ha exemplars en moltes col·leccions d’aquí i de fora; d’aquesta mateixa muntanya en són coneguts exemplars de color groc, fals topazi, i hialins per complet (1,2,3,4,6,7,10); del mateix Montseny són dos exemplars (1), de què faré esment per les seves particularitats: l’un és un cristall completamemt hialí, d’uns tres centímetres d’alçada, on veu hom perfectament les cares ròmbiques i plagiedres, resultant per la situació d’aquestes ésser dextrogir, l’altre és un cristall deformat, en el qual les cares del prisma, en lloc d’ésser paral·leles, s’eixamplen cap a la base, resultant més aviat cares d’una piràmide; és citat també d’aquesta regió, un cristall amb incrustacions de clorita (2); en un dels vessants del Montseny, hi ha la població d’Arbúcies, i en ella i els seus voltants, terrenys també quasi tots granítics, es recullen cristalls de quars de diferents formes i coloracions: hialins, grocs (fals topazi), verds, hematoides (des del color rosat al vermell de sang), violetes (falsa ametista), fumats, lletosos, etc (1); se’n troben alguns de bipiramidals perfectes, implantats entremig d’altres incomplets (1); atraient l’atenció alguns que són recoberts per complet de petits cristalls, com si després d’haver-se format, haguessin estat recoberts per aigües carregades de sílice, que en evaporar-se l’haguessin deixada lliure cristal·litzant sobre les parets d’aquella (1); altres es troben recobertes les seves cares per una capa silícia de bon gruix, resultant un cristall, formant el nucli d’un altre: creiem que passaria amb aquests quelcom semblant al què acabem de dir dels anteriors, explicant-se aquesta formació, recordant allò que passa en introduir un cristall d’alum en una dissolució de la mateixa substància, ço és que aquestaa es va dipositant per un igual sobre les parets del cristall, formant-se un cristall més gros, del qual el primer serví de nucli (1); entre els cristalls trobats en aquesta comarca, hi ha la varietat comprimida de Haüy, i la basoide pròpia del Delfinat; finalment, són molt curioses dues formes de cristal·lització, que així mateix s’hi troben; l’una és la de petits cristalls en forma de piràmides aplanades juxtaposades i imbrincades que formen en conjunt una forma pi-

CATALUNYA

ramidal total, semblant una pinya amb les seves escates, tenint alguns dels exemplars que he vist més de 10 centímetres d’alt (1,4); l’altra, és una cristal·lització en fibres radiades (segurament prismes deformats i maclats), que formen en conjunt com un tronc vegetal petrificat amb la seva escorça a la perifèria (1); n’hi ha exemplars de més de 12 centímetres de diàmetre; Mn. Norbert Font i Sagué explicava aquesta formació, creient ésser una geoda l’interior de la qual quedà completament omplenat de matèria quarsosa, i per això no pogué aquesta cristal·litzar amb completa llibertat, donant lloc a aquesta estranya forma de cristal·lització, per la deformació forçosa dels cristalls; en la mateixa localitat d’Arbúcies, hem trobat un cristall perfectament hialí amb incrustacions d’epidota verdosa fibro-radiada (1); i en ella (1), com a La Bajol (5), se’n troben dins d’esteatita; a Sant Feliu de Guíxols, dins de la roca granítica que és aprofitada per a les obres del port, han estat trobats cristalls de 12 i més centímetres de llargada, uns hialins i els altres fumats (1); també són coneguts d’Espinelves, de color groc, fals topaci (2); a Sant Miquel de Cullera (8); i de Vidreres, Massanet de Cabrenys i Ossor (5).

Mina «Berta», el Papiol - Sant Cugat (Baix Llobregat - Vallès Occidental).

el Montnegre (Vallès Oriental).

Noves de Segre (Alt Urgell).

244

Viladrau (Osona).

Llavorsí (Pallars Sobirà).

Guardiola (Berguedà).


CLASSE VIII. SILICATS En la carretera que va d’Arbúcies a Viladrau, no molt lluny d’Arbúcies, es presenta un potent filó eruptiu de quars, servint aquest per al ferm de la carretera, a causa de la seva gran abundor; i al Cap de Creus, entre les roques pegmatítiques, es troben filonets de quars eruptiu també, d’un aspecte cerós i a vegades irisat, molt particular, que de moment fa dubtar si realment es tracta de quars o d’algun silicat rar (1,2). No tot el quars filonià és eruptiu, sinó que aigües carregades de sílice en dissolució, s’introduïren més d’un cop, dins de les escletxes de les roques o dels terrenys i en evaporar-se deixaren lliure la sílice que cristal·litzà o no, segons les condicions en què es trobà, emmotllant, però, les substàncies que existeixen en les parets de dites escletxes; resultant moltes vegades que amb el temps aquelles substàncies, més inestables que el quars, desaparegueren per dissolució o alteració, produïdes per les aigües i fins pels agents atmosfèrics, restant el quars inalterable, conservant en negatiu les formes d’aquelles substàncies; és per això que presenta un aspecte molt curiós, com si fos corcat o rosegat, veient-s’hi a vegades cristalls negatius, més o menys perfectes; a Arbúcies es troben alguns d’aquests filonets de quars, entre altres llocs, a la carretera que va a Viladrau, a poca distància d’aquella població (1); indubtablement, que poden referir-se a una semblant formació els exemplars que hi ha en el M.M., amb impressions de cristalls romboèdrics, un d’ells de Montcada. A la Sala, vora la riera de Sant Segimon, al terme de Viladrau, hi ha cristalls de quars hialí i vermellós, i també un filó, al cami que porta a Can Gat; i en altres indrets del mateix terme, com a la part alta del Rigrós, entre Sant Marçal i el Matagalls, amb fluorita. A la mina «Casandra» de Ribes de Freser, en cristalls prismàtics fins d’1 cm de llargada; a la mina de Fra Joan, al Costabona, en cristalls hialins desenvolupats en prismes que acaben en zones de creixement paral·lel; a la mina «Barrina» de la vall d’Espinavell, de color més blanc; i al Puigmal, en la varietat de jacint de Compostel·la. A Riudarenes (10), especialment a una pedrera prop de la carretera d’Hostalric, en cristalls fumats fins de més de 20 cm i ametistes fins d’uns 3 cm; a Santa Coloma de Farners (10), prop del balneari de Termas Orión, en cristalls fumats fins de més de 20 cm, amb granats; i a la pedrera de Massabé (o Mas Ceber), al costat de la carretera de les Mallorquines a Hostalric, al terme de Sils, en cristalls ben formats que poden superar els 10 cm de llargada, especialment de quars fumat i també d’ametista; també es van trobar cristalls fumats molt grans i ametistes al polígon industrial de Sils {Coca}; en tots aquests indrets els acompanyants majoritaris són l’ortòclasi, l’albita i la moscovita. Varietats criptocristal·lines La calcedònia es troba en diferents punts d’Arbúcies, en el turó del castell de Montsoliu, es presenta en forma arronyonada, pareguda a la que diguérem de Montjuic, Barcelona, si bé les crostes són de més gruix, essent la coloració sempre verdosa (1); és coneguda de la muntanya de Montseny, també amb coloració verda (4); i del Pla de la Rabiossa (10). És molt curiosa la calcedònia zonar que com a formació secundària apareix en impregnacions o grans dins de molts bassalts d’aqueixa província, com són els de Massanet de la Selva, Flassà i Sant Dolmai (10). El sílex o pedra foguera, es troba a Torroella, la varietat basta (6); i a Sant Joan de les Abadesses, en nòdols dins de les calisses eocèniques (7,10). Algun exemplar de jaspi es recull a Arbúcies (1); en el granit de Caldes de Malavella, es troba un filó de jaspi transparent o opalí d’uns 40 centímetres de gruix que, per deixar-se polvoritzar fàcilment, és aprofitat per a la fabricació de cristall; aquí, com digué-

rem de Montjuic, Barcelona, es pot seguir el trànsit de l’argila al jaspi; n’hi ha exemplars al Museu de Ciències Naturals de Madrid (10). En els terrenys carbonífers de Sant Joan de les Abadesses, Surroca i Ogassa, apareixen les lidites, com de costum, en tals terrenys (10); don Joan Rosals donà compte en la sessió celebrada per l’I.C. d’H.N. el dia 7 de desembre de 1913, d’haver-les trobat en bons filons a Montgrony, en el terreny eocènic, presentant-ne un exemplar, i remarcant la raresa del fet, puix que, com diguérem, solament s’acostumen a trobar formant grans masses, en els terrenys carbonífers. R Varietats macrocristal·lines D.Lluís Mª.Vidal (5), cita els cristalls de quars bipiramidal dins de guixos, de Santa Linya; també es troben a Gòsol, els anomenats Jacints de Compostela (2); i D. Joaquim Folch i Girona, trobà el quars completament transparent (cristall de roca), a Llavorsí, en unes pissarres d’aspecte metamòrfic. A Arestui, a Escaló (10), al Port de la Bonaigua (10) i a la Vall Ferrera (10). Al Plan de Beret (10) i als voltants de Montgarri, on s’han trobat geodes de cristall de roca amb clorita; igualment a la serra d’Horno, en cristalls tèrbols a totalment transparents, fins de més de 2 cm de llargada, usualment amb clorita {Garrido}; així com al túnel de Vielha (10) i a Canejan. També, a Os de Civís (10) i a la Torre de Cabdella. S’ha trobat jacint de Compostel·la a Noves de Segre i, sobretot, a Sallent d’Organya, al terme de Coll de Nargó, en uns afloraments del Keuper, amb guix {Mata}. També a la serra de Montroig, a Camarasa, amb guix i hematites. Varietats criptocristal·lines A Tahull, Mr. Mengel trobà lidites amb nòdols de fosforita (14). Es troben calcedònies concrecionades molt boniques a la mina «Ester» de la Torre de Cabdella, amb estructura fibroradiada i concèntrica, blanques amb tonalitats verdes (degut a la malaquita que contenen). Z Varietats macrocristal·lines D’aquesta província, es coneix el quars cristal·litzat de la Serreta de Sant Josep, terme de Montblanc (2); i entre Poboleda i Tarroja, es troben filons quarsosos, alguns de més de 10 metres de gruix (7). A l’Argentera s’han trobat cristalls blancs d’1 cm de llargada, en druses i petits filons, entre les pissarres, amb galena. També a Vimbodí hi ha cristalls piramidals poc desenvolupats que formen druses i petites geodes al filó de barita. Varietats criptocristal·lines Al mateix Tarragona es troba sílex (1); com també a Montblanc, aquest de color blavós (2); apareix en nòdols dins les calisses liàsiques de la serra de Pandols i Coll d’Alfara, i en les cretàsiques de Pontils (6,8); i en massa amb diferents coloracions, als termes d’Ulldemolins i Alberca (10). S’ha trobat calcedònia a Morera de Montsant (10).  SANIDINA (riacolita) · (K,Na)[(Si,Al)4O8]

Espècie de la família dels feldspats (veure). En Ll. Tomàs, a l’igual d’altres autors, considera aquest mineral com a varietat de l’ortòclasi (rica en Na), però actualment és una espècie ben definida. M En diverses de les roques volcàniques de la província de Girona, com és a Santa Pau; Sant Feliu de Pallarols, Cogolls, Montolivet, Roca Negra, Cruscat, etc., i també a Batet (0), es troba en trossos com trencats, angulosos, de diverses mides, a vegades d’uns quants centímetres; d’aspecte vidriós, alguns porosos,

245


Jacint de Compostel·la. la Pobla de Lillet (Berguedà). A. c. 34 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Sanidina. Santa Pau (Garrotxa). Col. MGB. Foto Jordi Vidal.

Escapolita. el Molar (Priorat). A. c. 60 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

246


Cabazita. Turó de Sant Corneli, Fogars de la Selva (Selva). A. c. 14 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.

Cabazita. Senterada (Pallars Jussà). A. c. 50 mm. Col. Manuel M. Velaure. Foto Joaquim Callén.

Escolecita. el Pont de Suert (Pallars Jussà). A. c. 70 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén. Escolecita. Estopanyà (Osca). A. c. 27 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.

Estilbita. Gerri de la Sal (Pallars Sobirà). A. c. 22 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joan Astor.

Estilbita. Senterada (Pallars Jussà). A. c. 60 mm. Col. Manuel M. Velaure. Foto Joaquim Callén.

247


ELS MINERALS

DE

incolors, transparents i brillants, amb esquerdes molt marcades; la superfície acostuma a ésser arrodonida i com fosa; portant a vegades adherida una crosta negra molt fina. Els uns estan empastats en la lava, i els altres es troben solts entre les projeccions dels lapilli. En fa un estudi complet l’obra dels doctors Calderón, Cazurro i F. Navarro «Form. vol. Gerona». L’havem recollit, conservant-ne exemplars, a Sant Feliu de Pallarols i a Santa Pau (0); havent estat recollit en aquesta darrera localitat un exemplar notable que conservem en la nostra col·lecció. També a Maçanet de la Selva (0) i a l’Esparra, al terme de Riudarenes (0).

CATALUNYA

correctament l’espècie (o la varietat) cal analitzar els exemplars. A Catalunya no es coneix cap de les dues espècies en concret (els exemplars existents s’han catalogat com a escapolita o com a dipir (veure)). M Al I.G.M.E. hi ha un exemplar de Setcases. Z Al Molar, prop del límit amb el Masroig, en cristalls d’hàbit prismàtic curt de pocs mil·límetres, encara que de vegades poden arribar als 2 cm, en un aflorament format per metasediments prehercinians (0).  HAUYNA (HAÜYNA) (Na,Ca) 4-8[(SO 4,Cl) 1-2/(AlSi(O,S) 4)6] M

Es troba, sempre escassa, en alguns dels basalts de la província de Girona. De Roca Negra, Olot (es tracta del Volcà de Rocanegra, i es troba a Santa Pau) (0), en posseïm exemplars, com en té el Sem. Conc.; havent-la recollit en aquesta mateixa localitat el Dr. Calderón, qui en donà al «Museo de Ciencias Naturales» de Madrid. L. Fernández Navarro la trobà en uns basalts alterats de Massanet de la Selva, en grans arrodonits blaus, ben perceptibles, amb la lente. També la hi han reconeguda tots dos en forma microscòpica. En donen compte en les obres citades.

 TRIDIMITA · SiO2

Aquest rar mineral, o forma de quars, (anhídrid silícic monoclínic) que com és sabut, no ha estat trobat fins ara sinó en estat microscòpic, presentant-se en plaques hexagonals, maclades les unes dintre de les altres, segons diuen els autors, amb Mr. A. de Lapparent, sols es troba en roques volcàniques. El Dr. Calderón en «Minerales de España», cita com a única localitat de la Península, el «Cabo de Gata» a Almeria, on es presenta en unes roques volcàniques, en unes andesites. Avui la podem citar també de Catalunya, i cal remarcar el fet, notabilíssim en tots conceptes, d’ésser la primera vegada que ha estat trobat en una roca no volcànica. El Dr. Almera recollí a Premià de Dalt, una mostra d’un pòrfid quarsós, roca eruptiva, com és sabut, que fou enviada amb altres roques, per al seu estudi, al Dr. D. Ramon Adam de Jarza, professor de l’Escola d’Enginyers de Mines de Madrid, i aquest hi reconegué, tot seguit, la tridimita perfectament caracteritzada. La dita mostra, sa separació microgràfica en la qual hom veu la tridimita, formen part (assenyalades amb el nº100) de l’aplec de roques i de les seves preparacions, guardades amb els altres elements d’estudi recollits pel dit Dr. Almera per a la formació del Mapa geològic de la província de Barcelona; treball que el té ocupat fa una porció d’anys. (Roc. erup.N.E. Barna).

 MARIALITA · Na4[Cl/Al3Si9O24]

(Veure: dipir, escapolita).  MEIONITA · Ca4[CO3/Al6Si6O24]

(Veure: escapolita).

Tectosilicats d’estructura tipus zeolita  CABAZITA-Ca · (Ca0,5,K,Na)2[Al2Si4O12]·6H2O

(Veure: cabazita).  CABAZITA-Na (herschelita) (Na,K,Ca0,5)2[Al 2Si 4O 12]·6H 2O

Tectosilicats amb anions estranys

(Veure: cabazita).

 DIPIR i COUSERANITA

 CABAZITA

El terme dipir s’aplica a un membre intermedi de la sèrie isomorfa formada per la marialita i la meionita (sèrie i grup de l’escapolita), i s’ha de catalogar com a varietat de la marialita. Couseranita és una denominació antiga del dipir alterat. (Veure: escapolita). M A l’I.G.M.E. hi ha un exemplar de Setcases. També, al camí de Set Creus a la font del Freser, dins la calcària blanca. R Lacroix cita aquests silicats acompanyant l’Ouwarovit a Coll de Boix, Pirineus de la província de Lleida. (But. Soc. geol. France, XII, 165). El Dr. Faura (Terr. prim. Cat., pàg.33), diu que en les calisses metamòrfiques cristal·lines que travessen la Vall d’Aran, es troben també amb altres silicats rars.

A finals del segle XX es van diferenciar quatre espècies de cabazita, en funció del metall predominant (Ca, Na, K o Sr), el símbol del qual s’afegeix al final del nom, a partir d’una redefinició aplicada a moltes zeolites. Les dues espècies més importants són la cabazita-Ca i la cabazita-Na. Per a catalogar correctament els exemplars existents s’haurien d’analitzar convenientment. (Veure: zeolites). H Al Turó de Sant Corneli, al terme de Fogars de la Selva, en cristalls compenetrats entre si, formant combinacions de tipus esferoïdal de color blanc a blanc grisenc o blanc groguenc, dintre els basalts (0). També a Guardiola de Berguedà {Mata}.

 ESCAPOLITA (wernerita)

Nom genèric amb el qual es designen els membres del grup i de la sèrie isomorfa formada per la marialita (amb Na>Ca i Cl>CO3) i la meionita (amb Ca>Na i CO3>Cl). Els dos membres intermedis que es poden definir en aquesta sèrie són el dipir (varietat de marialita) i la mizzonita (varietat de meionita). El terme wernerita s’aplica com a nom genèric d’aquests dos membres intermedis o com a sinònim d’escapolita. Generalment, per a poder determinar

Fogars de la Selva (Selva).

248


CLASSE VIII. SILICATS G

 LAUMONTITA · Ca[Al2Si4O12]·4H 2O

A Estopanyà (Franja de Ponent, prov. d’Osca), a les ofites.

(Veure també: zeolites). A Pineda de Mar, en cristalls prismàtics allargats de color blanc, amb predomini de [110] i amb [201] i [001] (0).

 ESCOLECITA (mesotipa càlcica)

H

Ca[Al2Si3O10]·3H2O (Veure també: zeolites). H Al Turó de Sant Corneli, al terme de Fogars de la Selva, en cristalls aciculars blancs i translúcids, formant agregats divergents a radiats, molt semblants als de natrolita, dintre els basalts. R A Malpàs, amb prehnita i altres minerals, a les ofites {Mata}. G A Estopanyà (Franja de Ponent, prov. d’Osca), en cristalls prismàtics amb predomini de [110], incolors i transparents, fins d’1,5 cm de llargada, i sobretot en agregats radiats de color blanc, a les ofites.

Pineda de Mar (Maresme).

 MESOLITA · Na2Ca2[Al2Si3O10]3·8H2O

(Veure també: zeolites). Al Turó de Sant Corneli, al terme de Fogars de la Selva, en cristalls fins d’uns 2 cm de llargada, de color blanc i transparents, dintre els basalts i amb phil·lipsita (0). M A Maçanet de la Selva, de la mateixa manera que al Turó de Sant Corneli. G A Estopanyà (Franja de Ponent, prov. d’Osca), a les ofites. H

Estopanyà (Franja de Ponent, Osca).

 ESTILBITA-Ca · (Ca0,5,Na,K)9[Al9Si27O72]·28H2O

(Veure: estilbita).  NATROLITA (mesotipa sòdica) · Na2[Al2Si3O10]·2H2O

 ESTILBITA (desmina)

(Veure també: zeolites). Al Turó de Sant Corneli, al terme de Fogars de la Selva, en cristalls aciculars pseudotetragonals, blancs, molt fins i allargats, generalment agrupats en feixos divergents a radiats, molt semblants als d’escolecita, dintre els basalts. H

A finals del segle XX es van diferenciar dues espècies d’estilbita, en funció del metall predominant (Ca o Na), el símbol del qual s’afegeix al final del nom, a partir d’una redefinició aplicada a moltes zeolites. L’espècie més important és l’estilbita-Ca. Per a catalogar correctament els exemplarss’haurien d’analitzar convenientment. (Veure també: zeolites). R A les ofites de Naens, a l’W de Senterada (0).

 PHIL·LIPSITA-Ca (Ca0,5,K,Na,Ba 0,5) 4-7[Al 4-7Si12-9O 32]·12H 2O

(Veure: phil·lipsita).

 HEULANDITA-Ca · (Ca0,5,Na,K)9[Al9Si27O72]·24H2O

 PHIL·LIPSITA-K · (K,Na,Ca0,5)4-7[Al4-7Si12-9O32]·12H2O

(Veure: heulandita).

(Veure: phil·lipsita).

 HEULANDITA

 PHIL·LIPSITA

A finals del segle XX es van diferenciar quatre espècies d’heulandita, en funció del metall predominant (Ca, Na, K o Sr), el símbol del qual s’afegeix al final del nom, a partir d’una redefinició aplicada a moltes zeolites. L’espècie més important és l’heulandita-Ca. Per a catalogar correctament els exemplarss’haurien d’analitzar convenientment. (Veure també: zeolites). R A Gerri de la Sal, en cristalls tabulars d’aspecte fullós i de color blanc-crema, a les fissures de les ofites (0).

A finals del segle XX es van diferenciar tres espècies de phil·lipsita, en funció del metall predominant (Ca, K o Na), el símbol del qual s’afegeix al final del nom, a partir d’una redefinició aplicada a moltes zeolites. Les espècies més importants són la phil·lipsita-Ca i la phil·lipsita-K. Per a catalogar correctament els exemplars s’haurien d’analitzar convenientment. (Veure també: zeolites). H Al Turó de Sant Corneli, al terme de Fogars de la Selva, en cristalls aïllats, amb [010], [001] i [110], i en macles simples

Gerri de la Sal (Pallars Sobirà).

Fogars de la Selva (Selva).

249


Heulandita. Gerri de la Sal (Pallars Sobirà). A. c. 22 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén. Laumontita. Pineda de Mar (Maresme). A. c. 4 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.

Laumontita. Pineda de Mar (Maresme). A. c. 16 mm. Col. Manuel M. Velaure. Foto Joaquim Callén.

Mesolita. Turó de Sant Corneli, Fogars de la Selva (Selva). A. c. 18 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joaquim Callén.


Mesolita. Turó de Sant Corneli, Fogars de la Selva (Selva). A. c. 11 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joan Astor.

Natrolita damunt phil·lipsita. Turó de Sant Corneli, Fogars de la Selva (Selva). A. c. 12 mm. Col. i foto Josep Lluís Garrido.

Phil·lipsita. Turó de Sant Corneli, Fogars de la Selva (Selva). A. c. 35 mm. Col. Eugeni Bareche. Foto Joan Astor.

251


ELS MINERALS

DE

CATALUNYA

R

segons [001] (pseudoortoròmbiques) o múltiples segons [001] i [011] (pseudotetragonals i pseudorombododecaèdriques), fins d’uns 8 mm de llargada, transparents i molt lluents, entapissant geodes fins de 20 cm o més de diàmetre, als basalts (0).

A les ofites de Gerri de la Sal (0), en cristalls prismàtics aplanats i estriats verticalment, amb [001], [100], [010] i [334], formant agregats bacil·lars.

Gerri de la Sal (Pallars Sobirà).

 WAIRAKITA · Ca[Al2Si4O12]·2H2O

(Veure també: zeolites). A les ofites de Castilló de Tor, al N del Pont de Suert, en cristalls lamel·lars de color blanc brut a blanc groguenc (10). R

 ZEOLITES

Molt àmplia i complexa família de tectosilicats hidratats, moltes espècies de la qual s’han redefinit a finals del segle XX, un cop ben conegudes les seves estructures. Per la seva complexitat, així com per la seva paragènesi i, moltes vegades, per la seva semblança morfològica, sovint s’han catalogat els exemplars trobats amb el nom genèric de zeolita, sense concretar l’espècie. (Veure: cabazita, escolecita, estilbita, heulandita, laumontita, mesolita, natrolita, phil·lipsita, thomsonita, wairakita). Encara que han estat recollides algunes Zeolites a Catalunya, com en tenim en la nostra col·lecció una sobre ofita de Gerri de la Sal, segurament per confondre’s amb facilitat pel seu aspecte amb altres minerals, principalment la calissa i a vegades el quars, i per la dificultat que presenten per a la seva determinació, res més no podem especificar ni dir en concret referent a elles (efectivament, a les ofites de Gerri de la Sal s’han trobat zeolites: heulandita i thomsonita).

Fogars de la Selva (Selva).

 THOMSONITA (comptonita) · NaCa2[Al5Si5O20]·6H2O

(Veure també: zeolites). Al Turó de Sant Corneli, al terme de Fogars de la Selva, en petits cristalls prismàtics curts, en poca quantitat, dintre els basalts. H

Fogars de la Selva (Selva).

252


Classe IX

Compostos orgĂ nics


CLASSE IX. COMPOSTOS

ORGÀNICS

El Dr. Faura la trobà posteriorment amb els mateixos caràcters a Riutort-Bagà, prop de Pobla de Lilllet. En posseïm exemplars donats per ell, i n’hi ha en el Sem. Con.

En Ll. Tomàs, com altres autors, inclou al final de la seva obra Els minerals de Catalunya diverses combinacions orgàniques (bàsicament carbons i hidrocarburs). En cap cas es tracta d’autèntics minerals, per la qual cosa ho afegim aquí a modus d’apèndix, tot recollint el seu text, com a simple informació addicional.

HULLA M

La zona d’hulla que existeix en la província de Girona, fins fa poc era considerada com la tercera d’Espanya, però avui és quasi exhaurida. S’estén des de prop de Camprodon fins a Bruguera, tenint uns 15 kilòmetres de llargada: les capes del combustible són molt irregulars i dislocades; s’hi troben carbons grassos i secs. Dins d’ella són explotades les tant conegudes mines de Sant Joan de les Abadesses. Mallada se n’ocupà amb deteniment (Esp.Mapa geol.España,vol.3, pàg.292), com han fet també altres autors. R A la província de Lleida, n’hi ha dues taques; una en les muntanyes que vessen les seves aigües en el Segre, dita de Navinés i la Bastida, i una altra en el grup de les que separen els dos rius Noguera, que és la d’Eril-Castell; comprenent en conjunt uns 68 kilòmetres. La conca primera, dita també de la Seu d’Urgell, té més de quatre metres de gruix de carbó antracitós, sense gens de pirita; i la d’Eril-Castell s’estén des d’aquest lloc fins a Giró, passant pels termes de Paranera, Sas, Benés, Avellanes i Castellnou; el carbó és sec i antracitós també. Per a més detalls, pot ésser consultada la Memòria de D.Lluís Mª.Vidal «Geol·lérida».

Resines SUCCINITA (AMBRE)

És una resina fòssil. El terme succinita correspon, estríctament, a la resina fòssil del Pinus succinifer, mentre que ambre és un terme més genèric. Es troba ambre en diferents llocs; es presenta en filonets i en nòduls mai molt grossos. H En petits grans diseminats en una arenisca n’hi ha a Piconill, entre Vilada i Sant Vicenç de Castell d’Arenys (2,4,6). Entre Berga i La Clusa, en nòduls de diferents mides, opacs o transparents, de color groc, vermell o verdós, dins calisses carbonoses (3,6): i a la Nou dins els lignits (1,2). R En aquesta província se’n troba en els marges del riu NogueraPallaresa, entre Oronés i Camarasa, amb atzabeja dins calisses (5); i dins els lignits s’Isona (7), i els de Fígols (1).

LIGNIT

Carbons

H

Els jaciments de la comarca de Berga, són els més importants de Catalunya, per la seva extensió i per la qualitat del combustible que té l’aspecte i les propietats de la hulla; estan enclavats en el terreny cretàsic, amb una extensió d’uns 25 kilòmetres. Dins la dita zona podem citar les localitats de: La Nou, amb diverses capes de 10 a 90 centímetres de gruix; Sercs, amb 7 ó 8 capes des de 30 a 35 centímetres; Manlleu, Fígols, Vallcebre, on es troben fins a 15 capes des de 0.90 a 1.10 metres; Saldes, Fumanya, Massanès, Aspà i Pobla de Lillet, amb capes de 20 a 50 centímetres. El jaciment de Calaf és conegut des d’antic, havent-n’hi fins a 11 capes; encara que la qualitat del combustible no és molt bona, per contenir molta pirita. També n’hi ha a Igualada, a la Guàrdia, Sant Martí de Sesgaioles, Sant Pasalàs, Castelltallat, Sant Joan de Subirats, Ullastrell, Campins, Sant Martí de Tous, Castelltersol, Marfà, Santa Coloma Sasserra, Moià, Collsuspina, Muntanyola, Sant Martí de Sobremunt, Sant Boi de Llusanés i algun altre lloc. Com veiem, abunda en aquesta província; éssent els descrits de la conca de Berga dels més importants d’Espanya. Maureta i Thos en la seva Memòria «Descr. fís.geol.Barna», han estudiat aquests diferents afloraments amb molt deteniment. M En el cretàsic de Carbonils, prop de Sant Llorenç de la Muga, se’n presenten petites capes des de 4 a 10 centímetres de gruix, de color negre, brillant, lleuger, que crema amb flama molt viva. A la Cerdanya, en la depressió que ocupà un llac en el període miocènic, se’n formà un jaciment que té més de 10 capes, d’un color

ANTRACITA R Segons Calderón «Min.España», part del carbó d’Eril-Castell ha d’ésser considerat realment com a antracita; com passa també en algun lloc de la conca hullera de la Seu d’Urgell, sense que, de moment almenys, pugui ésser admesa com a tal alguna altra que ha estat citada; si bé amb seguretat n’hi haurà en algun dels jaciments, en més o menys quantitat, barrejada amb la hulla.

ATZABEJA

És una varietat de lignit. Ja Mallada (Esp. Mapa geol.España) donà notícia de petites faixes que apareixen a Pontils, província de Tarragona; i a Santa Linya, prop del riu Noguera-Pallaresa, província de Lleida, úniques cites que sabem que hagin estat fetes. R- Z

DISODILA H Mn. Font i Sagué (But.Ins.C.d’H.N.,any 1910,nº.5), la va donar a conèixer de Castellar del Riu, prop de Berga, dient que es presenta en fulletes o capes primes, fàcilment separables, elàstiques, resistents, de color gris fosc; afegint que l’examinà al microscopi sense que hi trobés les frústules de diatomees, ni partícules carbonoses ni altres residus fòssils que diuen els autors que s’hi acostumen a trobar. N’hi ha exemplars en la col·lecció M.M. i en la nostra particular.

254


CLASSE IX. COMPOSTOS

ORGÀNICS

Resina fòssil en lignit. Vilada (Berguedà). A. c. 22 mm. Col. i foto Joan Astor.

M Amb D. Lluís Mª. Vidal (Res.geol. min.Gerona), la citarem de Llívia, Tosses, Banyoles i Espolla; aquestes dues últimes en formacions lacustres actuals. El Ins.G. y T.Girona, en posseeix exemplars de Sanabastre i Sant Hilari Sacalm. Z L’havem recollida, conservant-ne exemplars, en el delta de l’Ebre. En Jaime Ferrer i Hernàndez en féu un estudi detingut, que fou publicat en el Bol.Soc. E.H.N., any 1902, pàg.211.

bru, pissarrós. Es explotat a Estevar, Sanabastre, Prats, Nos, Llívia i algun altre lloc. En parla D. Lluís Mª. Vidal, en «Res. geol. min. Gerona». Al Ins.G. y T.Girona, n’hi ha exemplars de Ribes amb nòduls de pirita. R N’hi ha a la serra de Montsec, en els termes de Vilanova i Santa Maria de Meià, escàs, però de molt bona qualitat; també és terreny cretàsic. Són més importants els jaciments de l’eocènic d’Almatret, Serós i Granja d’Escarp, variant les capes de 15 a 40 centímetres de gruix, arribant alguna a tenir un metre. També cal destacar el que trobem al Pont de Claverol (Pallars Jussà). Noblemaire (Ann.des Mines,XIV,49), ja l’any 1858, féu esment del lignit de la vall d’Arqués, Seu d’Urgell, per ésser dur, compacte, llustrós i amb fractura concoidea, semblant a la hulla. La descriu també D.Lluís Mª. Vidal en la seva Memòria «Geol·lérida». Z Ha estat assenyalat en petites capes a Santa Coloma de Queralt, Tortosa, Godalls i algun altre lloc. Mallada (Esp. Mapa geol. España) en fa esment.

Hidrocarburs ASFALT

Com passa amb el petroli, l’asfalt ha estat asssenyalat en diferents llocs, però apareixent sempre en poca quantitat, omplint esquerdes o impregnant marges o calisses. H N’hi ha en les calisses cretàciques de la Serra de Valldan, d’on en posseeix exemplars D. Lluís Mª. Vidal, a la Costa de la Figuera, al Portell d’En Roca, Serrat Negre, Canal Fosca, prop d’Espinalbert, en les calisses nummulítiques dels voltants de Manresa, a la muntanya de Santa Caterina impregnant margues i argiles, a Pont de Molins, i al terme de Bagà. Totes localitats que tenen citades Maureta i Thos (6). Amb el Dr. Calderón «Min.España», citarem també els termes de Brocà i Campins, el vessant de Montseny per la part de Sot del Bosc, Port Bó, Can Call, Sot d’En Puig, i El Sotes. En el districte de Vilada, en unes margues bituminoses que porten a vegades vetes de lignit, pel cantó de Rusant de Serrallonga, torrents de Casa Roca i Les Heres, i alguna altra localitat de poca importància. En tenim també en la nostra col·lecció de Valldan, comarca de Berga.

TORBA

Molts autors, com el mateix Calderón, no la citen, però com que realment pels seus caràcters forma part dels combustibles inorgànics, creiem que podrà ésser d’utilitat citar-ne algunes localitats, on es presenta més o menys formada. H Es troba en els terrenys formats pel delta del Llobregat; així hom pot recollir-la a Prat de Llobregat, d’on en posseïm exemplars. El conegut fins ara no pot servir industrialment per a combustible.

255


ELS MINERALS

DE

M Novellas, l’any 1901,(But. Ins.C.d’H.N.nº.2), cità l’asfalt, junt amb l’ozocerita, en el terme de Capdevànol, prop de Gombreny, impregnant pissarres; com n’hi ha, també impregnant margues, a la Muga; com en el terme de Ripoll. El Ins.G. y T.Girona posseeix unes pissarres d’Espinelves que n’estan impregnades, i en la nostra col·lecció n’hi ha del terme de Figueres, junt amb petroli. R Segons Mallada (Esp.Map.geol. España), se’n troba a les calisses senonianes de Tossal de la Plana, terme de Pedra. I diu el Dr. Calderón «Min.España», que fa poc s’ha parlat d’uns jaciments de Ribes de la Pega, Clarà i Dordalla.

CATALUNYA

PETROLI

Es troba petroli en diferents llocs impregnant marges o argiles, però sempre en quantitat tant petita que no ha permès enlloc el seu aprofitament industrial, per més que ara es parla de l’explotació del de Sant Joan de les Abadesses. H Ja mencionats per Maureta i Thos i per Puig (6), (11), citarem els termes de Brocà, on les argiles bituminoses tenen de 0,50 a 1,20 metres de gruix, i han permès obtenir per destil·lació seca petites quantitats de petroli: Pobla de Lillet, en unes margues silícies (1), com n’hi ha a Campins, Vilada i Bagà. M A Sant Joan de les Abadesses i a Pont de Molins, les marges bituminoses n’estan impregnades arribant a fluir en petites gotes; una mostra assajada donà 6 % de nafta (2), (10); també n’hi ha en les de Sant Llorenç de la Muga (10); com a Falgàs i Mare de Déu del Mont (9); i en les de Capdevànol i Gombreny (7); i al terme de Figueres amb asfalt (1). Z Puig (11) cita, com altres, la cova de l’Oli, anomenada també del «Betum» i del «Petroli», prop de Margalef, on de les parets i del sostre raja una substància untuosa de color negrenc i olor forta i característica, que en el país tenen com a petroli, havent-lo arribat a utilitzar per a fer llum.

OZOCERITA H A la província de Barcelona, se’n troben a Pobla de Lillet, fentne també esment el treball que acabem de citar. M El Sr. Novelles (But.Ins.C.d’H.N.,any 1901,pàg.10), l’assenyalà en petits nius en l’asfalt de Capdevànol, prop de Gombreny, entre pissarres bituminoses. En general podem dir que quasi totes les pissarres bituminoses de la nostra regió en contenen en més o menys quantitat, sempre, però relativament petita; així passa en les de Sant Llorenç de la Muga, i Sant Joan de les Abadesses, ja citades per D. Lluís Mª.Vidal, en «Geog.de Catalunya».

256


FONTS I BIBLIOGRAFIA ria 5ª, any 1907, de les de la R.Soc.Esp. de Hist.Nat. Madrid. (Form. vol. Gerona). (6) en fosfats, (7) en carbonats i (16) en òxids. Geología de la Provincia de Lérida, per D. Lluis Mª Vidal.- Boletín de la Comisión del Mapa geológico de España, volum 2º, Madrid 1875. (Geol. Lérida). (5) en halurs i (6) en elements. Los Minerales de España, pel Dr. D. Salvador Calderón. Any 1910. (Min. España). (7) en halurs, (8) en elements, òxids i inosilicats, (9) en sulfurs i sulfats, (10) en ciclosilicats, (11) en nesosilicats i (13) en carbonats. Notes que acompanyen les fulles del Mapa geològic de la Província de Barcelona, per l’Il·ltre. Dr. D. Jaume Almera, Barcelona. (Map. Geol. Barna.). Reseña geológica y minera de la Provincia de Gerona, per D. Lluis Mª Vidal.- Boletín de la Comisión del Mapa geológico de España, volum XIII, any 1886, Madrid. (Res. geol. min. Gerona). (4) en compostos orgànics, (7) en sulfats i nesosilicats, (9) en carbonats i (11) en sulfurs. Resenya mineral, per D. Lluis Mª Vidal.- Geografia general de Catalunya. Barcelona, any 1910. (Geog. Catalunya). (10) en carbonats i (12) en òxids. Resumé des gisements de fer de l’Espagne, per D. Lluis Mª Vidal.- Treball presentat al Congrés Geològic Internacional d’Estocolm.- Extret de «The Iron Ore Resources of the World». Estocolm, 1910. (Gis. fer Espagne). (11) en òxids. Síntesis Estratigráfica de los terrenos primarios de Cataluña, pel Dr. Mn. Marian Faura i Sans.- Memoria 1.ª, any 1913, de les de la «R. Soc. Esp. de Hist. Nat.», Madrid. (Terr. prim. Cat.). (14) en òxids i carbonats. Bulletín de la Société mineralogique de France. Anys diversos. (Bull. Soc. Miner. Fran.). Crónica científica de Barcelona.- Treballs del M. Ilustre Dr. D. Jaume Almera . Anys 1880-1891. (Cron. Cient.). Elementos de Geología, t.º I.er «Mineralogía», per D. Josep Antoni Llovet i Vallosera. Barcelona, any 1842. Impremta Brusi. (El. Geol.). Rocas eruptivas de la Provincia de Barcelona, per D. Ramón Adán de Yarza.- Boletín de la «R. Ac. de C. Y A. de Barcelona», any 1898. (Roc. erup. prov. Barna.). Algo sobre las rocas eruptivas del N.E. de Barcelona, pel M. Il·ltre. Dr. D. Jaume Almera. Pvre., Degà del Capítol Catedral de Barcelona. (Roc. erup. N. E. Barna.). Memorias de la «R. Ac. de C. y A.», de Barcelona. Any 1915.

COL·LECCIONS I REFERÈNCIES Les abreviatures entre parèntesi donen la forma sota la qual seran citades en el text les col·leccions i obres de consulta. Del «Museu Martorell», Barcelona. (M.M.). (2) en totes les classes. Del «Seminario Conciliar», Barcelona. (Sem.Con.). (3) en totes les classes menys en els silicats. De la «Real Academia de Ciencias y Artes», Barcelona. (R.Ac.C. y A. Barna.). (4) en sulfurs, òxids, carbonats i sulfats, i (14) en elements. De la «Institució Catalana d’Història Natural», Barcelona. (I.C. d’H.N.). (5) en elements, (7) en fosfats, (8) en sulfurs, sulfats i nesosilicats, i (12) en carbonats. Del «Instituto General y Técnico», de Girona. (Ins.G. y T. Girona.). (3) en fil·losilicats i compostos orgánics, i (5) en sulfurs, òxids, carbonats i sulfats. Del «Instituto General y Técnico», de Tarragona. (Ins.G. y T.Tarrag.). (6) en carbonats. Del «Colegio del Salvador», de PP. Jesuïtes de Saragossa. (Coleg. Salv.). Del metge Dr. Baltasar Serradell, Barcelona (particular). (Serr.). De l’enginyer de mines D. Lluís M. Vidal, Barcelona (particular). (Vidal). (4) en fosfats, (6) en òxids i (11) en elements. De D. Joaquím Folch i Girona, de Barcelona (particular). (J.F. i G.). De Llorenç Tomàs, autor fins 1915, (1) en totes les classes. Del «Museu Mollfulleda», Arenys de Mar. (8) en halurs, (9) en elements, (10) en sulfurs, òxids, sulfats, fosfats, sorosilicats, ciclosilicats i tectosilicats, (13) en nesosilicats i inosilicats, i (15) en carbonats. D’Eugeni Bareche (autor), Barcelona / Grions. (0) en totes les classes.

BIBLIOGRAFIA LLORENÇ TOMÀS I REFERÈNCIES Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural, Madrid. (Diferents números que seran citats en el lloc corresponent). (Bol. R. Soc. E. H. N.). (7) en nesosilicat i ciclosilicats, i (13) en òxids. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, Barcelona. (Diferents números que seran citats en el lloc corresponent). (But. I. C. d’H. N.). (5) en elements, (7) en fosfats i fil·losilicats, (8) en sulfurs, sulfats i nesosilicats, (9) en òxids i (12) en carbonats. Butlletín de la Société Geologique de France, volum 26, any 1898, París. (Bull. Soc. Geol. France). (5) en fosfats, (6) en nesosilicats i (17) en òxids. Curs de Geologia dinàmica i estratigràfica aplicada a Catalunya, per Mn. Norbert Font i Sagué, Barcelona, any 1905. (Geol. Cat.). Descripción física, geológica y minera de la Provincia de Barcelona, per D. José Maureta i D. Silvino Thös.- Memorias de la comisión del Mapa geológico de España, año 1881, Madrid. (Desc. fis. geol. Barna.). (6) en halurs, (7) en elements i (15) en òxids. Die Kontaktzone des monte Tibidabo bei Barcelona, per W. Meier.Berichte de Natf. Gesellch., Freiburg in Baren, XVIII, 1908. (Kont. Tibid.). (6) en inosilicats, (8) en fosfats, (9) en nesosilicats i ciclosilicats, i (18) en òxids. Espeleologia, pel Dr. Mn. Marian Faura i Sans.- Geografia de Catalunya, Bacelona, any 1910. (Espel.). (9) en fosfats, (11) en carbonats i (12) en nesosilicats. Explicación del Mapa geológico de España, per D. Luis Mallada.- Memorias de la Comisión del Mapa geológico de España. Madrid, años 1895-1907. (Exp. Map. geol. España). (4) en halurs i nesosilicats, (6) en sulfurs, òxids, sulfats, ciclosilicats i compostos orgánics, (7) en òxids i (8) en carbonats. Formaciones volcánicas de la Provincia de Gerona, por D. Salvador Calderón, D. Manuel Cazurro i D. Lucas Fernández-Navarro.- Memo-

BIBLIOGRAFIA LINGÜÍSTICA Bayliss, P. 2000. Glossary of obsolete mineral names. The Mineralogical Record Inc. Tucson. Cabello, M. 1998. Nomenclàtor. Grup Mineralògic Català. Barcelona. Díaz, G., Mouriño, C. 1991. Diccionario de Términos Mineralógicos y cristalográficos. Alianza Editorial. Alianza Diccionarios. Madrid. Inglès, M. i altres. 2001. Vocabulari de Geologia Català-Castellà-Anglès. Universitat de Barcelona. Xarxa de dinamització lingüística. Barcelona. Institut d’Estadística de Catalunya. 2003. Web de l’IDESCAT, base de dades dels municipis de Catalunya. Dept. de Cultura de la Generalitat de Catalunya .Barcelona. Mandarino, J. A. 1999. Fleisher’s Glossary of Mineral Species 1999. The Mineralogical Record Inc. Tucson. Panareda, J. M., Rios, J., Rabella, J. M. 1989. Guia de Catalunya. Ed. Estella per a Caixa de Catalunya. Barcelona. Riba Arderiu, O. i altres. 2000. Vocabulari de mineralogia. Servei de Llengua Catalana. Universitat de Barcelona. Barcelona. Riba Arderiu, O. i altres. 1997. Diccionari de Geologia. Enciclopèdia Catalana. Barcelona. Strunz, H., Nickel, E. H. 2001. Mineralogical Tables, 9 th ed. Schweizerbart’sche. Leipzig.

257


ELS MINERALS

DE

CATALUNYA

Barnola, J. M., Navàs, L., Pérez-Acosta, P. 1918. Exploració del Montseny. (a Comunicacions científiques). But. Inst. Catalana Hist. Nat. 18(7): 136-137. Bataller, J. R. 1920. Nota mineralògica. But. Inst. Catalana Hist. Nat. 20(8): 207-208. pistomesita. Bataller, J. R. 1920. Una nova localitat de la pistomecita. (a Comunicacions científiques). But. Inst. Catalana Hist. Nat. 20(7): 137. Bataller, J. R. 1921. Nou jaciment de bauxita a Catalunya. (a Comunicacions verbals). But. Inst. Catalana Hist. Nat. 21(8/9): 152. Bataller, J. R. 1928. Baritina cristal·litzada a Montjuic. (a Comunicacions verbals). But. Inst. Catalana Hist. Nat. 28(1/2): 24. Bataller, J. R., Botey, T. 1923. Aparició d’un meteòrit. (a Comunicacions verbals). But. Inst. Catalana Hist. Nat. 23(6): 90. Benito, J. et alt. 1997. Estudi dels nòduls d’anapaïta de la Cerdanya i dels seus minerals associats. Mineralogistes de Catalunya. 7(1): 22-33. Broquetas, J. 1919. Quars del turó de les Roquetes. (a Comunicacions científiques). But. Inst. Catalana Hist. Nat. 19(5/6): 90. Broquetas, J. 1919. Serpentina quartzífera? (a Comunicacions científiques). But. Inst. Catalana Hist. Nat. 19(1): 16-17. Broquetas, J. 1919. Troballa de quars fibrós en Sta. Creu d’Olorde. (a Comunicacions verbals). But. Inst. Catalana Hist. Nat. 19(7): 124. Cabello, M. 1983. Reflexión sobre los fosfatos de Bruguers (Barcelona). Mineralogistes de Catalunya. 6: 148-149. Cabello, M. 1985. Las alofanas de Santa Creu d’Olorda (Barcelona). Mineralogistes de Catalunya. 3(3): (any 7). 72-74. Calderón, S. 1909. Nuevo hallazgo de brucita en Cataluña. Bol. R. Soc. española Hist. Nat. 9: 441-442. Calderón, S. 1910. Los minerales de España. Vol. 1. Junta para la Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas. 416 p. Madrid. Calderón, S. 1910. Los minerales de España. Vol. 2. Junta para la Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas. 561 p. Madrid. Callén, J. 1978. Mina del remei Mineralogistes de Catalunya. 1: 10-13. Callén, J. 1982. L’Anatasa de la Vall d’Aran. Mineralogistes de Catalunya. 3. Callén, J. 1985. L’aragonita a Catalunya. Mineralogistes de Catalunya. 3(3): 59-68. Calzado, F. 1915. Excursió col·lectiva al Farell (Caldas de Montbuy). (Part mineralògica). But. Inst. Catalana Hist. Nat. 15(3): 86. Candel, R. 1928. Contribución al estudio de los cuarzos cristalizados españoles. Anales del Instituto Nal. 2ª Enseñanza Valencia. Impr. Hijo de F. Vives Mora. Candel, R. 1929. Contribució a l’estudi dels quarsos cristal·litzats de Catalunya. Ciència. 3(28). Canet, C. 2001. Dipòsits sedimentaris-exhalatius del Paleozoic del SW dels Catalanides. Tesi doctoral inèdita. Universitat de Barcelona. Cardellach, E. 1982. Mineralogía de la zona de Liat (Vall d’Aran). Mineralogistes de Catalunya. 4: 90-91. Castro, P. 1919. Los aragonitos de España. Trab. Mus. C. Nat. (ser. Geol.). 24: Madrid. Castro, P., Fernández Aguilar, R. 1916. Excursión a algunos yacimientos de aragonito. Bol. R. Soc. Española Hist. Nat. 16: 289-294. Castroviejo, Moreno, R. 1983. Estructura y metalogenia del campo filoniano de Cierco. BGM. Tomo XIV. Claverí, J. 1982. Els fosfats de la Cova del Salnitre. Mineralogistes de Catalunya. 1(2): (any 5). 20-28. Closas, J. 1931-1949. Treballs diversos. But. Inst. Catalana Hist. Nat. 31(4/6): 73, 31(7/9): 189-190, 36(3): 32-33, 36(3): 30-31, 31(1/3): 42-43, 37(1): 22-29, 47: 227-230, 33(4/5): 198, 33(4/5): 197, 33(4/5): 196, 33(1/3): 106-108, 33(1/3): 105-106. Closas, J. 1944-1949. Treballs diversos. R. Soc. Española Hist. Nat. 47: 227-230, 42: 519-523. Closas, J. 1954. Los minerales cobaltíferos de Peramea (Lérida). Bol. R. Soc. Española Hist. Nat. Vol. Extr. 80 años prof. E. Hernández Pacheco. 171-178. Coca, J. 1983. Les pegmatites i llurs minerals a Catalunya. Mineralogistes de Catalunya. 5. Codina, A. 1919. Troballa de melanteri (sulfat ferrós o caparrós verd natural) sota San Bartomeu de la Cuadra. (a Comunicacions científiques). But. Inst. Catalana Hist. Nat. 19(3/4): 42-43. Codina, A. 1928. Nòdols ferruginosos a Sant Sadurní d’Osormort. (a Comunicacions verbals). But. Inst. Catalana Hist. Nat. 28(1/2): 25. Colldeforns, B., Mata, J. M. 1987. Inventari mineralògic de la comarca de La Segarra. Xaragall. 18.

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA Abella, J. 1989. Mines de Catalunya: Bellmunt (Priorat). Mineralogistes de Catalunya. 4(4-5): 98-116. Abella, J. 1993. Noves dades mineralògiques a Catalunya. Mineralogistes de Catalunya. 5(7): 196-201. Abella, J., Curto, C., Fabre, J. 2001. Bellmunt del Priorato. Un yacimiento histórico en Cataluña. Bocamina. 7: 30-63. Alemany, E. 1982. Las limonitas de Montjuic. Mineralogistes de Catalunya. 5(1). Anònim. 1891. Aerolit en Olot i Tarragona. Cronica Científica. 14(334): 348. Augsten, R. 2001. Bunte Calcite aus Spanien. Lapis. 26(10): 27-31. Bareche, E. 1978. Mines de Catalunya: Begur (Baix Empordà). Mineralogistes de Catalunya. 1: 8. Bareche, E. 1978. Mines de Catalunya: Pardines. Mineralogistes de Catalunya. 2: 10-11. Bareche, E. 1979. Mines de Catalunya: Darnius. Mineralogistes de Catalunya. 5: 6-7. Bareche, E. 1979. Mines de Catalunya: l’Albiol - Selva del Camp. Mineralogistes de Catalunya. 6: 5. Bareche, E. 1979. Mines de Catalunya: Tibidabo (Serra de Collserola). Mineralogistes de Catalunya. 4: 15-20. Bareche, E. 1980. Mines de Catalunya: Costabona. Mineralogistes de Catalunya. 8: 4-8. Bareche, E. 1980. Mines de Catalunya: La Vall d’Aran (I). Mina Victoria, Arres. Mineralogistes de Catalunya. 10: 13-18. Bareche, E. 1980. Mines de Catalunya: Vall del Flamicell - La Torre de Capdella. Mineralogistes de Catalunya. 9: 5-9. Bareche, E. 1980. Nous minerals catalans. Mineralogistes de Catalunya. 8: 12. Powellita-Gualba. Bareche, E. 1981. Inventari dels minerals de Catalunya (I). 14: 20. Bareche, E. 1981. Mines de Catalunya: Vimbodí. Mineralogistes de Catalunya. 13: 6-19. Bareche, E. 1982. Phillipsita y otras zeolitas (La Selva, Girona). Mineralogistes de Catalunya. 4(1): 9-21. Bareche, E. 1986a. Mines de Catalunya: Falset. Mineralogistes de Catalunya. 3(5): 135-137. Bareche, E. 1986b. Los minerales de Barcelona. Mineralogistes de Catalunya. 3(4): 103-106. Bareche, E. 1987. Mines de Catalunya: L’Argentera (Baix Camp). Mineralogistes de Catalunya. 3(7): 185-188. Bareche, E. 1989. Los minerales de Bellmunt. Mineralogistes de Catalunya. 4(4-5): 117-123. Bareche, E. 1990a. L’Anapaïta de la Cerdanya. Mineralogistes de Catalunya. 4(7): 204-208. Bareche, E. 1990b. L’urani a la mina Atrevida. Mineralogistes de Catalunya. 4(8): 228-230. Bareche, E. 1992. Escornalbou. Mineralogistes de Catalunya. 5(4): 100-107. Bareche, E. 1997. Mines de Catalunya: Cornudella de Montsant (Priorat). Mineralogistes de Catalunya. 7(1): 16-21. Bareche, E. 1998-2002. Mines de Catalunya: el Molar-Cierco-la Plana de Montros-Sant Llorenç de la Muga-Montseny-Costabona IIUlldemolins-Abella-Toses-Planerita de Bruguers. Mineralogistes de Catalunya. (inèdits). Bareche, E. 2005. Mines de Catalunya: Vall de Ribes. Mineralogistes de Catalunya. 8(5-7): 42-58. Bareche, E., Coca, J. 1985. Mines de Catalunya: Serralada Litoral catalana, Sant Fost de Campcentelles - Martorelles - Reixac. Mineralogistes de Catalunya. 3(2). Bareche, E., Sardà, P. 1983. La mina Solita, Peramea (Pallars Sobirà). Mineralogistes de Catalunya. 6: 150-155. Barnola, J. M. 1914. Altra volta les sals potàsiques de Suria. But. Inst. Catalana Hist. Nat. 14(5): 70-71. Almeraita. Barnola, J. M. 1915. Amianto de Vallvidrera. (a Comunicacions verbals). But. Inst. Catalana Hist. Nat. 15(3): 49. Barnola, J. M. 1918. Guix fibrós sedós en abundància. (a Comunicacions científiques). But. Inst. Catalana Hist. Nat. 18(7): 137-138. Barnola, J. M. 1919. Galena a Gavà. (a Comunicacions verbals). But. Inst. Catalana Hist. Nat. 19(3/4): 44. Barnola, J. M. 1920. Galena a Montgat. (a Comunicacions científiques). But. Inst. Catalana Hist. Nat. 20(1): 13-14.

258


FONTS

I BIBLIOGRAFIA

Colldeforns, B., Mata, J. M. 1987. Inventari mineralògic de la comarca de la Baixa Segarra (Segarra del Gaià). Xaragall. 19. Colldeforns, B., Mata, J. M. 1987. Inventari mineralògic de la comarca de l’Urgell (i aproximació al del Pla d’Urgell). Xaragall. 20. Coy-Hill, R., Font Altaba, M. 1966. Estudio roetgenológico y espectrogràfico de las especies minerales y de la roca encajante del criadero de plomo de Bellmunt de Ciurana (Tarragona). Notas y Com. IGME. 92: 29-560. Curto, C. 1989. Els minerals de Montjuïc. Comunicats ICMG. 2: 15-19. Curto, C. 1996. Catálogo de meteoritos y tectitas de la colección del Museu de Geologia de Barcelona. Treb. Mus. Geol. Barcelona. 5: 283-309. Delgado, G. 1906. Note sur un filon argentifère existant dans la zone miniere de Falset (Tarragona). But. Inst. Catalana Hist. Nat. 6(5): 71-72. Elvira, J. J., Montoriol, J., Traveria, A. 1987. Les «celestobaritines» de la Plana de Vic. Mineralogistes de Catalunya. 3(7): 182-184. Escosura, J. 1852. Aerolito de Nulles (Tarragona). Revista Minera. 3: 407. Fabregat, F. J. 1948. Estructura de la anapaita. Univ. Barcelona. Secretaría de Publ. Barcelona. Farrés, F., Traveria, A., Montoriol, J. 1969. Los yacimientos de celestina de la comarca de Vic. Bol. R. Soc. Española Hist. Nat. (Geol.). 67: 287-312. Faura i Sans, M. 1908-1921. Treballs diversos. But. Inst. Catalana Hist. Nat. 21(8/9): 180-187, 18(6): 121, 18(6): 120-121, 18(2): 49-55, 17(1): 10-11, 12(9): 162, 21(8/9): 153, 10(2): 23-24/27, 12(6): 110-112, 8(5): 66-67, 21(7): 117. Faura i Sans, M. 1916. Montjuich. Notas geológicas. Bol. Soc. Atracció de Forasteros. 7(28). 18-67. Faura i Sans, M. 1921. Meteorits caiguts a Catalunya. But. Centre Excur. Catalunya. 322: 1-23. Faura i Sans, M. 1922. Meteoritos caidos en la Península Ibérica. Ibérica. 17/18 (separata). 70 pp., 3 lam. Faura i Sans, M. 1923. Explicació de la fulla nº 24 (Sant Feliu de Guixols) del Mapa Geologic de Catalunya. Mancomunitat de Catalunya. Barcelona. Ferré, R. 1910. Malaquita i azurita de Montornés. (a Comunicacions verbals). But. Inst. Catalana Hist. Nat. 10(7): 83. Ferrer, J. 1902. Minerales del Cabo de Creus. Bol. R. Soc. Española Hist. Nat. 2: 235-236. Finestres, E. 1901. La pirita de hierro de Montjuich (Barcelona). Bol. R. Soc. Española Hist. Nat. 1: 271-272. Fivaller, J. A. De. 1787. Memoria sobre los ametistos de la montanya de Montseny. R. Acad. Cienc. Art. Barcelona. 25 abril . Folch, J. 1912-1915. Treballs diversos. But. Inst. Catalana Hist. Nat. 12(9): 191-192, 14(8): 148, 15(3): 35, 14(2): 37, 14(6): 118. Font i Sagué, N. 1905-1910. Treballs diversos. But. Inst. Catalana Hist. Nat. 5(6): 106, 8(8/9): 94-95, 8(8/9): (memòria). 257 pp., 8(7): 88-89, 9(3/4): 41, 6(6): 87-88, 5(9): 137, 6(1/2): 46-47, 10(5): 69, 8(3/4): 46-47, 5(7): 109-111, 5(3/4): 75, 8(1/2): 37-39, 8(1/2): 26-27, 8(1/2): 14. Font Tullot, J. M. 1951. Estudio de unos cristales de cerusita de Vallirana (Barcelona). Est. Geológicos. 14: 256-270. Galán, E., Mirete, S. 1979. Introducción a los minerales de España. IGME. Servicio de Publicaciones. Ministerio de Industria y Energía. Madrid. Gurrea, I. 1985. Jaciment paleontològic a Aiguafreda (Vallès Oriental). But. Centre d’Estudis de la Natura del Barcelonès Nord. 1: 9-10. Herrando, J. 1980. Recopilación descriptiva de la mineralogía de Santa Coloma de Gramanet (Barcelona). Puig Castellar. 3: (3ª època). Herrando, J. 1982. Mines de catalunya: Santa Coloma de Gramanet. Mineralogistes de Catalunya. 2(2): 44-56. Hospital, D. 1995. La annabergita a Catalunya. Mineralogistes de Catalunya. Revista de Minerals. 1(2): 38-39. Iglésies, J. 1964. Una memòria setcentista sobre les ametistes del Montseny. Montaña. 9: 249-256. Jimeno, 1901. Mina de Puig Pedrós, Paiol (Barcelona). Bol. R. Soc. Española Hist. Nat. 1: 270-271. Keil, K., Conrad, G. H., King, E. A., San Miguel, A. 1986. Petrology and classification of the Garraf, Spain Chondrite. Meteoritics. 21(1): 125-129.

Larragán, A., Masachs, V. 1956. Memoria de la hoja nº 363 (Manresa) del Mapa Geológico de España 1:50.000. IGME. Madrid. AragonitaMura. Lizano, Ignasi. 1998. La mina de plom «La Martorellense» de la Serra de L’Ataix. Martorell-Castellví de Rosanes (Baix Llobregat). Mineralogistes de Catalunya. Revista de Minerals. 7(2): 122-128. Llobet, J. A. 1852. Comunicación sobre un pedazo de aerolito caído en 5 de noviembre último cerca de Tarragona. Bol. R. Acad. Cienc. Barcelona. 1: 589. Llopis Lladó, N., Ribera, J. M., Castells, J. 1953. Memoria de la hoja nº 366 (San Feliu de Guixols) del Mapa Geológico de España 1:50.000. IGME. Madrid. Maestre, A. 1845. Descripción geognóstica y minera del distrito de cataluña y Aragón. Anales de Minas. 2: 193-278. Marcet, J., Solé Sabarís, L. 1949. Memoria de la hoja nº 334 (Gerona) del Mapa Geológico de España 1:50.000. IGME. Madrid. Marín, A., San Miguel, M. 1941. Explicación de la hoja nº 349 (Calella) del Mapa Geológico de España 1:50.000. IGME. Madrid. Massó, A. 1879. Excursió al Montseny. Mem. Assoc. Catalana d’Excursions Cient. 3: 300-329. Massó, J., Folch, J. 1916. L’ankerita a Catalunya. But. Inst. Catalana Hist. Nat. 16(3): 38-39. Sst Julià de Ramis. Mata, J. M. 1976. Nota sobre la troballa de l’hexahidrita. Actes Inst. Catalana Hist. Nat. Grup Autònom de Manresa. 1: 18. Mata, J. M. 1976. Nota sobre la troballa de la maghemita. Actes Inst. Catalana Hist. Nat. Grup Autònom de Manresa. 1: 19. Mata, J. M. 1977. Nota sobre la troballa de l’aluminocopiapita. Actes Inst. Catalana Hist. Nat. Grup Autònom de Manresa. 1: 20. Mata, J. M. 1980. Nota sobre la troballa de l’alumocopiapita. Mineralogistes de Catalunya. 10: 27. Mata, J. M. 1980. Nous minerals catalans. Mineralogistes de Catalunya. 9: 22-23. Mata, J. M. 1982. Introducció a l’estudi dels minerals del Berguedà. Xaragall. 2. Mata, J. M. 1983. Els minerals del Bages i llurs jaciments. Les Fonts. Col. Doctors i Llic. Bages. Mata, J. M. 1983. Els minerals del Moianès. Xaragall. 4. Mata, J. M. 1986. Inventari mineralògic de l’Alta Segarra calafina. Xaragall. 16. Mata, J. M. 1986. Inventari mineralògic de la comarca del Solsonès. Xaragall. 14. Mata, J. M. 1990. Itinerari geològic-mineralògic de Tona a Sant Marçal i a Viladrau. Museu de Granollers 445. Manresa. Mata, J. M. 1990b. Els minerals de Catalunya. Inst. Est. Catalans. Arxius de la Secció de Ciències. 93: Barcelona. Mata, J. M. Mineralitzacions del Vallès Oriental. Granollers 514. Mata, J. M., Melgarejo, J. C., Soler, A. 1986. Inventari mineralògic de la comarca de l’Osona. Xaragall. 14. Mata, J. M., Montoriol, J. 1974. Nota referente a la bibliografía sobre los elementos nativos de Cataluña. Acta Geol. Hispanica. 9(5): 159-161. Mata, J. M., Montoriol, J. 1975. Nota referente a la bibliografía sobre los óxidos de Cataluña. Acta Geol. Hispanica. 10(3): 89-100. Mata, J. M., Montoriol, J. 1976. Nota referente a la bibliografía sobre las sales haloides de Cataluña. Acta Geol. Hispanica. 11(4): 110-112. Mata, J. M., Montoriol, J. 1977. Nota referente a la bibliografía sobre los fosfatos, arseniatos y vanadatos de Cataluña. Acta Geol. Hispanica. 12(4/6): 127-130. Mata, J. M., Montoriol, J. 1980. Nota referente a la bibliografía sobre los boratos y nitratos de Cataluña. Acta Geol. Hispanica. 15(2): 61-62. Mata, J. M., Montoriol, J. 1980. Nota referente a la bibliografía sobre los carbonatos de Cataluña. Acta Geol. Hispanica. 15(4): 113-120. Mata, J. M., Montoriol, J. 1982. Nota referente a la bibliografía sobre los sulfatos de Cataluña. Acta Geol. Hispanica. 17(3): 193-208. Mata, J. M., Plana, F., Traveria, A. 1983. Estudio mineralógico del yacimiento de fosfatos de Gavà. Bol. Soc. Española Miner. 7: (IV Reunión Científica) 257-258. Mata, J. M., Plana, F., Traveria, A. 1984. Les mineralitzacions de Gavà (Baix Llobregat). Mineralogistes de catalunya. 9: 229. Melgarejo, J. C. 1992. Memoria del Instituto Tecnológico Geominero de España. Tomo 103. Estudio geológico y metalogenético del paleozoico del sur de las cordilleras costeras catalanas. Madrid.

259


ELS MINERALS

DE

CATALUNYA

Solé Sabarís, L., Llopis Lladó, N. 1947. Memoria de la hoja nº 216 (Bellver) del Mapa Geológico de España 1:50.000. IGME. Madrid. Soriano, V. 1932. Estudio de algunos minerales de la Espluga de Francolí (Tarragona). Publicacions de la Junta de Cienc. Nat. 9. Soriano, V. 1934. Determinación de unos nódulos feldespáticos hallados entre unas escorias volcánicas próximas a Santa Pau (Olot, Gerona). Bol. Soc. Española Hist. Nat. 34: 423-431. Andesina. Suñer, E., Font Altaba, M. 1960. Nota sobre la tremolita del Pic de Nou Creus i del Pic de l’Infern (Pirineo catalán). Bol. Soc. Española Hist. Nat. 58: 50-61. Tello, M. 1981. Nota sobre la wulfenita en la mina de Senet (Lérida). Circular ICMG. 31: 9. Tomàs, Ll. 1906. L’Anhidrita. But. Inst. Catalana Hist. Nat. 6(8/9): 142. Tomàs, Ll. 1906. Sobre la formació de l’anhidrita. But. Inst. Catalana Hist. Nat. 6(5/6): 62-64. Tomàs, Ll. 1907. Excursió a Rosas, Cadaqués y Cap de Creus. But. Inst. Catalana Hist. Nat. 7(4): 50-53. Tomàs, Ll. 1907. Recull de minerals. But. Inst. Catalana Hist. Nat. 72/3): 21-23. Hortsavinyà. Tomàs, Ll. 1907. Wolframita a Santa Coloma de Gramanet. (a Comunicacions verbals). But. Inst. Catalana Hist. Nat. 7(4): 50. Tomàs, Ll. 1908. Nota geològica sobre Gualba. But. Inst. Catalana Hist. Nat. 8(5): 64-66. Tomàs, Ll. 1909. Tremolita a Montlude (Vall d’Aran). (a Comunicacions verbals). But. Inst. Catalana Hist. Nat. 9(7): 83. Tomàs, Ll. 1909. Un basalt amb hornblenda de la regió volcànica de la província de Girona. But. Inst. Catalana Hist. Nat. 9(8/9): 97. Tomàs, Ll. 1910. Minerals de Catalunya. But. Inst. Catalana Hist. Nat. 10(5): 59 pàg. Tomàs, Ll. 1912. L’alofana a Catalunya. But. Inst. Catalana Hist. Nat. 12(9): 163-164. Tomàs, Ll. 1912. Nou mineral pera Catalunya. But. Inst. Catalana Hist. Nat. 12(6): 101-103. Nontronita. Tomàs, Ll. 1912. Un nou mineral (Nontronita) per a Catalunya. But. Inst. Catalana Hist. Nat. 12(8): 101. Tomàs, Ll. 1914. Algunes observacions sobre un treball del Dr. Pardillo publicat en els «Arxius» del «Institut d’Estudis Catalans» But. Inst. Catalana Hist. Nat. 14(7): 130-131. espinel·la. Tomàs, Ll. 1914. La tridimita. But. Inst. Catalana Hist. Nat. 14(4): 57. Tomàs, Ll. 1915. Nota mineralògica. But. Inst. Catalana Hist. Nat. 15(8): 146-147. celestina entre Monygrony i castellar d’en Hug. Tomàs, Ll. 1915. Un exemplar notable de quars piramidat. (a Comunicacions verbals). But. Inst. Catalana Hist. Nat. 15(5): 118. Tomàs, Ll. 1920. Els minerals de Catalunya. Treb. Inst. Catalana Hist. Nat.- Publ. Inst Ciènc. 129: Barcelona. Tomàs, Ll., Folch, J. 1914. Les sals de potassi de Suria. La almeraita? esp. nova? But. Inst. Catalana Hist. Nat. 14(1): 11-13. Tritlla, J. 1987. Sobre la presència de dufrenita a les mines de Bruguers. Mineralogistes de Catalunya. 3(8): 208-209. Vaquer, R., Montoriol, J. Nota sobre una localidad con pirita (Santa Creu d’Olorda, Barcelona). Acta Geol. Hispànica. 7(2): 53-58. Vázquez Guzmán, F. 1983. Depósitos minerales de España. IGME. Madrid. Vicente, J., Herrando, J. 1978. Notes mineralògiques. Puig Castellar. 1: (3ª època). 2-4. Villalba, M. J. i altres. 1986. Les mines neolítiques de Can Tintorer, Gavà. Excavacions 1978-1980. Dir. Gral Patrimoni Artístic. Servei d’Arqueologia. Generalitat de Catalunya. Dept. Cultura. Excavacions Arqueològiques a Catalunya. 6. 203 p. Barcelona. Viñals, J. 1980. La millerita de Bellmunt. Circular ICMG. 13. Viñals, J. 1981. Brucita en las calizas cristalinas de Gualba. Circular ICMG. 27/28: 6-7. Viñals, J. 1981. Composición química de los minerales de la serie de la linneita de los filones del Priorat. Circular ICMG. 31: 6-8. Viñals, J., Abella, J. 1997. Paragènesi singular a la mina Linda Mariquita. El Molar (Tarragona). Mineralogistes de Catalunya. Revista de Minerals. 7(1): 6-15. Viñals, J., Bareche, E., Coca, J. 1990. Mines de Catalunya: Vimbodí II. Mineralogistes de Catalunya. 4(8): 213-227. Wynn y Ellis, F. 1908. Excursió Geològica a Rexach. But. Inst. Catalana Hist. Nat. 8(3/4): 43-44. baritina-fluorita-galenacalcita-siderita. Zulueta, A. 1905. Minerals del Putxet. (a Comunicacions verbals). But. Inst. Catalana Hist. Nat. 5(5): 58.

Mineralogistes de Catalunya (editor), 1988. Mines de catalunya: Malgrat de Mar. Mineralogistes de Catalunya. 4(3): 74-87. Mineralogistes de Catalunya (editor), 1990. Mines de Catalunya: Hortsavinyà (Maresme). Mineralogistes de Catalunya. 4(7): (any 11). 184-196. Mineralogistes de Catalunya (editor), 1990a. Els minerals de cobalt a Catalunya. Mineralogistes de Catalunya. 4(7): 181-183. Montoriol, J., 1965. Contribución al conocimiento mineralógico y mineralogenético del yacimiento de fluorita de Sant Cugat del Vallès (Barcelona). Dip. Prov. Barcelona. Inst. Invest. Geol. Monografías regionales. Barcelona. Montoriol, J., Font Altaba, M. 1964. Estudio del yacimiento de fluorita «Mina Berta» (Sant Cugat del Vallès, Barcelona). I. Inventario de las especies mineralógicas. Notas y Cominicaciones IGME. 73: 127-169. Montoriol, J., Font Altaba, M. 1986. Contribución al conocimiento de las especies minoritarias del yacimiento de «Mina Berta» (Sant Cugat del Vallés, Barcelona). Bol. R. Soc. Española Hist. Nat. pp. 155. Moreno, M. 1978. La plata de Gualba. Mineralogistes de Catalunya. 1: 6-8. Moreno, M. 1980. Mines de catalunya: Bruguers. Mineralogistes de Catalunya. 7. Paluzié, A. 1951. Meteoritos españoles. Urania. 225: 24 pp. Pardillo, F. 1924. Dades per a la mineralogia de Catalunya. Publicacions del Mus. Cienc. Nat. de Barcelona. 9(1). Pardillo, F. 1932. Minerals de Bellmunt (Tarragona). Baritina, formes accesòries i grau de complicació de les zones. Treballs del Mus. Ciènc. Nat. de Barcelona. 9(4): 1-28. Pardillo, F. 1947. La caliborita de Sallent. Est. Geológicos. 7: 41-54. Pérez de Olaguer, F. 1914. Oro nativo. Historia de un ejemplar y localidad nueva en Cataluña. But. Inst. Catalana Hist. Nat. 14(2): 31-32. Culera. Pérez Mateos, J. 1954. Revisión, por análisis espectroquímico, del estudio de meteoritos españoles que se conservan en el Museo Nacional de Ciencias Naturales de Madrid. Bol. Soc. Española Hist. Nat. 2: 97-119. Pi, J. 1981. Els guixos de Penyalba. Mineralogistes de Catalunya. 14: 28. Pladevall, A. 1968. Les ametistes del Montseny. Museu de Granollers. Monografies del Montseny. 1: 77-92, 1 mp. Platard, F. 1940. Mina de niquelina y galena argentífera «Albertito». Argentera (Tarragona). Inédito. Ramírez, A. 1979. La cuenca potásica catalana: La mina «Emerika» Sallent-Balsareny (Bages). Mineralogistes de Catalunya. 5: 8-13. Revista Minera (editor), 1851. Descripción de la mina «Eugénia» en el término de Bellmunt. Revista Minera. (série A). 2: 153. Rios, J. M., Masachs, V. 1953. Memoria de la hoja nº 295 (Bañolas) del Mapa Geológico de España 1:50.000. IGME. Madrid. Rivas, D. 1903. La fluorina de Papiol. Bol. R. Soc. Española Hist. Nat. 3. Rodà, S. 1998. Mines d’Osor (La Selva, Girona). Mineralogistes de Catalunya. Revista de Minerals. 7(2): 63-70. Rosals, J. 1914. Aragonit fibrós pseudomòrfic. (a Comunicacions verbals). But. Inst. Catalana Hist. Nat. 14(2): 37. Rosals, J. 1914. La haloysita a Catalunya. (a Comunicacions verbals). But. Inst. Catalana Hist. Nat. 14(4): 54. Rosals, J. 1915. Presència de la dialaga en els voltants de Barcelona. But. Inst. Catalana Hist. Nat. 15(7): 169. Rosals, J. 1916. Nota paleontològica i La Foradada de Vallvidrera. But. Inst. Catalana Hist. Nat. 16(7): 119-125. Rubio, C., Marín, A. 1918. Sales potasicas de Cataluña. Bol. IGME. 19: 351-384. San Miguel, M. 1912. Hidrocincita, smithsonita y pirolusita de Gavá (Barcelona). Bol. Soc. Española Hist. Nat. 12: 189. Serrat, D. 1985. Recursos geològics i sol. Enciclopèdia Catalana. Història Naturals dels Països Catalans. Vol. 3. Barcelona. Sierra, A., San Miguel, M., Marcet, J., Cerezo, R. 1928. Memoria de la hoja nº 421 (Barcelona) del Mapa Geológico de España 1:50.000. IGME. Madrid. Sierra, A., San Miguel, M., Marcet, J., Cerezo, R. 1930. Memoria de la hoja nº 420 (San Baudilio de Llobregat) del Mapa Geológico de España 1:50.000. IGME. Madrid. Soldevila, J. 1981. Mines de Catalunya. La Vall d’Aran. Mineralogistes de Catalunya. Revista de Minerals. 11: 10-13.

260


ÍNDEX ALFABÈTIC DE MINERALS I FOTOGRAFIES A Acantita, 30, 32. Acerdesa, és Manganita. Actinolita, 201, 207. Actinota, és Actinolita. Adamina, 160. Adamita, 160. Adulària, 221, 229. Aerinita, 205, 211. Agalmatolita, 209. Àgata, 241. Al·lanita, 192. Al·lanita-(Ce), 192. Al·lòfana, 213, 223, 227. Al·lofanita, 213. Al·luaudita, 160. Albita, 221, 229, 230. Almandina, 184. Almeraïta, 80. Aluminocopiapita, 153. Alumogel, 100. Alumohidrocalcita, 130, 132. Alums, 148. Alunita, 144. Amatista, 241, 242, 243. Ambre, 254. Amfíbols, 201. Amiant, 201, 210. Anapaïta, 165, 169. Anatasa, 92, 94, 95. Andalucita, 188, 190, 191. Andradita, 182, 183, 184, 186, 206. Anglesita, 134, 136. Anhidrita, 137. Ankerita, 106, 108. Annabergita, 165, 166, 169. Annita, 209. Anortita, 221. Antigorita, 213. Antimonita, és Estibnita. Antlerita, 142, 144. Antozonita, 72. Antracita, 254. Apatita, 159, 160. Apofil·lita, 208, 222. Aragonita, 106, 107, 108. Argent, 18, 19, 20, 22, 23. Argent roig clar, és Proustita. Argent roig fosc, és Pirargirita. Argent viu, és Mercuri. Argentita, 32. Argiles, 220. Argirosa, és Acantita.

Breunnerita, 106, 112. Brochantita, 142, 144. Brucita, 100, 102. Brunsvigita, 216. Brushita, 166, 172. Bustamita, 205, 211.

Arrojadita, 164. Arsènic, 24. Arseniosiderita, 173, 177. Arsenita, és Arsenolita. Arsenolita, 87, 88. Arsenopirita, 49, 50. Artinita, 132. Asbest, 201. Asbolana, 100. Ascharita, és Szaibelyita. Asfalt, 255. Atzabeja, 254. Atzurita, 123, 128. Augita, 200, 206. Auricalcita, 126, 128. Auricalcocita, 128. Austinita, 158, 164. Autunita, 180. Axinita, 192, 195.

C Cabazita, 247, 248. Cabazita-Ca, 248. Cabazita-Na, 248. Cabrerita, 172. Cacoxenita, 173, 177. Cal·laïta, és Turquesa. Calamina, és Smithsonita/Hemimorfita. Calcantita, 146, 148. Calcedònia, 234, 235, 241. Calcioferrita, 173, 177. Calcita, 106, 110, 111, 113, 114. Calcita cobaltífera, 114, 115, 117. Calcita niquelífera, 117. Calcoalumita, 150, 153. Calcocita, 31, 33. Calcofil·lita, 173, 177. Calcopirita, 31, 34, 36. Calcosiderita, 173, 177. Calcosina, 33. Calcostibita, 65. Caledonita, 145. Caliborita, és Kaliborita. Calissa, és Calcita. Campilita, 164. Caolí, 216. Caolinita, 216. Caparrossos, és Vidriols. Carbonatofluorapatita, 158, 164. Carburans, 93. Carnal·lita, 80. Carnotita, 180. Carrol·lita, 48. Cartró de muntanya, és Palygorskita. Cassiterita, 93, 95. Celestina, 139, 141, 142. Cerargirita, és Clorargirita. Cerussa, és Cerussita. Cerussita, 115, 117, 118, 119. Cervantita, 93, 98. Chamosita, 216. Chil·lagita, 150, 151, 156. Cianita, 188, 190, 191. Cianosa, és Calcantita. Cianotriquita, 153.

B Barifarmacosiderita, 177. Barita, 134, 135, 137, 138, 139. Baritina, 137. Barrandita, 172. Bassanita, 148. Bauxita, 100. Beaverita, 144. Beidel·lita, 216, 223. Beraunita, 177. Beril, 196, 202. Berlinita, 158, 160. Berthierita, 65, 67. Bieberita, 148. Bindheimita, 87, 88. Biotita, 209, 222. Birnessita, 100. Bischofita, 80. Bismut, 24, 27. Bismutina, 49. Bismutinita, 49, 50. Bismutita, 129. Bixbyïta, 88. Blenda, és Esfalerita. Boehmita, 100 Böhmita, 100. Bornita, 33. Botriogen, 153. Boulangerita, 65, 67. Bournonita, 61. Brannerita, 93. Braunita, 188. Bravoïta, 52. Breithauptita, 31, 36.

261

Cinabri, 37. Clausthalita, 37. Clinòclasi, 164. Clinoclasita, 164. Clinoclor, 216. Clinozoïsita, 192, 198. Cloantita, 50, 52. Clorargirita, 70, 72. Clorites, 217, 225. Cloritoide, 188, 194. Clorofil·lita, 196. Cobaltina, 52. Col·linsita, 172. Columbites, 93, 98. Comptonita, és Thomsonita. Condrodita, 188. Conicalcita, 159, 164. Conicalcocita, 164. Connel·lita, 80. Copiapita, 153. Coquimbita, 148. Cordierita, 196. Corindó, 88. Corkita, 164. Cornwal·lita, 164. Coronadita, 96, 98. Coure, 20, 23, 26. Coure blau, és Atzurita. Coures grisos, 60. Couseranita, 248. Covel·lina, 34, 37. Crandal·lita, 164. Creittonita, 84, 86. Criptomelana, 96. Crisoberil, 84, 86. Crisocol·la, 217, 226. Crisòlit, 184. Crisolita, 184. Crisòtil, 217, 225, 226. Cristall de roca, 241. Cubanita, 37. Cuprita, 82, 83, 84. Cuproadamita, 159, 164.

D Dadsonita, 65. Damourita, 212. Delvauxita, 174, 177. Desmina, és Estilbita. Destinezita, és Diadoquita. Devil·lina, 150, 153. Diadoquita, 177. Dial·laga, 200. Dialogita, és Rodocrosita.


ELS MINERALS Diàspor, 100. Dickita, 217, 227. Dicroïta, és Cordierita. Digenita, 33. Diòpsid, 200, 206. Dioptasa, 196. Dipir, 248. Discrasita, 32. Disodila, 254. Distena, és Cianita. Dolomita, 119, 121. Dravita, 197. Dufrenita, 177. Duftita, 159, 164. Dypingita, 130, 131, 132.

E Ebelmenita, és Criptomelana. Elbaïta, 197. Embolita, 70, 72. Emplectita, 65. Enstatita, 200, 206. Epidota, 192, 198, 199. Epsomita, 148. Erinita, és Cornwal·lita. Eritrina, és Eritrita. Eritrita, 166, 172. Erubescita, és Bornita. Escapolita, 246, 248. Escolecita, 247, 249. Escorodita, 166, 167, 172. Escuma de mar, és Sepiolita. Esfalerita, 34, 35, 37. Esfèn, és Titanita. Esmaltina, 53. Esmectites, 217. Espinel·la, 84. Estaurolita, 188, 194. Estauròtida, és Estaurolita. Esteatita, 209. Estibiconissa, és Estibiconita. Estibiconita, 87, 88. Estibina, 49. Estibiopal·ladinita, 32. Estiblita, és Estibiconita. Estibnita, 47, 49, 87, 91. Estilbita, 247, 249. Estilbita-Ca, 249. Estilpnoclorana, és Nontronita. Estroncianita, 124. Evansita, 174, 177. Exantalosa, és Mirabilita.

F Faialita, 184. Farmacolita, 167, 172. Farmacosiderita, 175, 177. Feldspatoides, 221. Feldspats, 221. Ferberita, 96. Ferrisicklerita, 160. Ferro, 21. Ferro bru, és Limonita. Ferroactinolita, 204. Ferroaxinita, 192.

DE

Ferrocolumbita, 96. Ferrohexahidrita, 148. Ferrohornblenda, 204. Ferroniobita, és Ferrocolumbita. Ferropargasita, 204. Ferropirosmalita, 220. Ferrosmithsonita, 119, 124. Ferrotantalita, 96. Fibroferrita, 153. Fibrolita, és Sil·limanita. Fil·lowita, 160. Flogopita, 212. Fluoborita, 132. Fluorapatita, 168. Fluorapofil·lita, 209. Fluorina, és Fluorita. Fluorita, 70, 71, 72, 74, 75, 78, 79. Forsterita, 184. Fosforita, 168. Fosfosiderita, 176. Freibergita, 61. Friedelita, 221, 228.

CATALUNYA

Hidromagnesita, 131, 132. Hidrotalcita, 132. Hidrozincita, 126, 129. Hisingerita, 220, 227. Hopeïta, 176. Hornblenda, 204, 210. Hulla, 254. Huntita, 119, 124.

I Iberita, 197, 202. Iddingsita, 185, 187. Idocrasa, és Vesuvianita. Ihleïta, és Copiapita. Il·lita, 212. Ilmenita, 89, 91. Ilvaïta, 192. Inesita, 205, 214. Iodargirita, 77, 79.

J Jacint de Compostel·la, 241, 246. Jamborita, 101, 103. Jamesonita, 65, 67. Jarosita, 142, 145. Jaspi, 236, 241. Johannita, 153. Johannsenita, 201. Joseïta, 49. Joseïta-B, 49.

G Gahnita, 85, 86. Galena, 34, 35, 38, 39, 41. Galenobismutita, 65. Gearksutita, 79, 80. Gedrita, 204. Gersdorffita, 30, 50, 53. Gibbsita, 100. Gigantolita, 197. Giobertita, és Magnesita. Glauberita, 144. Glaucòfana, 204. Glauconita, 212. Goethita, 100. Goslarita, 148. Grafit, 24, 27. Graftonita, 158, 160. Granats, 183, 184, 186, 187. Greenockita, 42, 45. Grossulària, 185, 186. Guix, 146, 147, 148.

K Kaersutita, 204, 210. Kahlerita, 179, 180. Kaliborita, 132. Kalinita, 152. Kaolí, és Caolí. Kermesita, 65. Kliakita, és Alumogel. Kobel·lita, 65. Koettigita, 176. Koninckita, 176. Köttigita, 170, 176. Kreittonita, 84.

H

L

Haidingerita, 176. Hal·loysita, 217. Halita, 77, 79. Halotriquita, 152. Hauchecornita, 33. Hausmannita, 85. Hauyna, 248. Haüyna, 248. Hedenbergita, 201. Hematites, 88, 90. Hemimorfita, 192, 195, 198. Herschelita, és Cabazita-Na. Hessita, 33. Heterogenita, 101, 102. Heterosita, 160. Heulandita, 249, 250. Heulandita-Ca, 249. Hidrargil·lita, és Gibbsita.

Labrador, és Labradorita. Labradorita, 221. Lanarkita, 145. Langita, 150, 153. Latzulita, 161, 168. Laumontita, 249, 250. Lavendulana, 175, 177. Leadhil·lita, 129. Lepidocrocita, 101, 103. Lepidocroïta, és Lepidocrocita. Lepidolita, 212. Leuchtenbergita, 220. Leucocalcita, 168. Leucocalcocita, 168. Libethenita, 161, 168. Lievrita, és Ilvaïta. Lignit, 254.

262

Limonita, 101, 103. Linarita, 143, 145. Linneïta, 48. Löl·lingita, 53. Ludwigita, 131, 132.

M Mackinawita, 33. Maghemita, 89, 90. Magnesiohornblenda, 204. Magnesita, 124. Magnetita, 85, 86. Magniotriplita, 168. Malaquita, 126, 127, 129. Manasseïta, 132. Manganaxinita, 192. Manganesa, és Pirolusita. Manganita, 104. Manganoactinolita, 201, 210. Manganocalcita, 122, 124. Manganocolumbita, 96. Manganocummingtonita, 204, 210. Manganomelana, és Psilomelana. Manganotantalita, 96. Manganpirosmalita, 221. Marcassita, 51, 53. Marcel·lina, és Braunita. Marialita, 248. Marmatita, 45. Martita, 89. Massicotita, 84. Massicot, 84. Maucherita, 30, 32. Meionita, 248. Melaconita, és Tenorita. Melanoflogita, 96, 224. Melanterita, 152. Melnikovita, 56. Meneghinita, 65. Mercuri, 21. Mesolita, 249, 250, 251. Messelita, 176. Metavariscita, 176. Metazeunerita, 180. Microclina, 224. Mil·lerita, 42, 43, 45. Mimetesita, 168. Mimetita, 161, 168. Minamiïta, 148. Mini, 85, 87. Miques, 212. Mirabilita, 152. Mispíquel, és Arsenopirita. Mitridatita, 177. Mixita, 175, 177. Molibdenita, 54, 55, 56. Molibdita, 100, 102. Monheimita, 124. Montebrasita, 168. Montgomeryïta, 175, 177. Monticel·lita, 185. Morenosita, 152. Moscovita, 213, 222, 223.


ÍNDEX

N Nacrita, 220. Natrojarosita, 148. Natrolita, 249, 251. Natronambulita, 205. Nefelina, 224. Nefrita, 204. Neoplassa, és Botriogen. Niquelina, 45, 46. Niquelskutterudita, 56. Nitre càlcic, és Nitrocalcita. Nitrocalcita, 108. Nontronita, 220. Nordstrandita, 103, 104.

O Octaedrita, és Anatasa. Oligist, és Hematites. Oligoclasa, és Oligòclasi. Oligòclasi, 224. Oligonita, 124. Olivenita, 161, 162, 168. Olivina, 185, 187. Òpal, 96, 224, 230, 231. Or, 21, 26, 27. Ortita, és Al·lanita. Ortoclasa, és Ortòclasi. Ortòclasi, 224, 231, 232, 233, 234. Ortocrisòtil, 220. Ortosa, és Ortòclasi. Ortoserpierita, 153. Ozocerita, 256.

P Palygorskita, 221, 228. Parahopeïta, 170, 176. Parascholzita, 176. Parasimplesita, 176. Pargasita, 205. Partzita, 89. Pearceïta, 61, 63. Pechblenda, 96. Pedra ollera, és Talc. Pennina, 220. Pennninita, 220. Peridot, 185. Petroli, 256. Petzita, 36. Phil·lipsita, 249, 251. Phil·lipsita- Ca, 249, Phil·lipsita-K, 249. Piamontita, és Piemontita. Picotita, 85. Piemontita, 193, 199. Pinckeringita, 152. Pinita, 196. Pirargirita, 63, 64, 66. Pirita, 56, 58, 59, 62. Pirofil·lita, 209. Pirolusita, 96, 98, 99. Piromorfita, 162, 168. Pirosmalita, 221. Pirostibina, és Quermesita.

ALFABÈTIC DE MINERALS I FOTOGRAFIES

Piroxenoides, 208. Piroxens, 201. Piroxmangita, 208, 214. Pirrotina, 46, 48. Pisanita, 150, 152. Pistomesita, 106, 112. Plagiòclasis, 241. Plagionita, 65. Planerita, 180. Plata, 20. Plattnerita, 97. Plom, 24. Plumbojarosita, 148. Polianita, és Pirolusita. Polibasita, 60. Polidimita, 47, 48. Polihalita, 152. Posnjakita, 150, 153. Potassialum, 152. Powel·lita, 151, 156. Prehnita, 208, 215, 218, 219. Proustita, 64. Psaturosa, és Stephanita. Pseudomalaquita, 163, 169. Psilomelana, 97. Pumpel·lyita, 193. Pumpel·lyita- Fe2+, 193. Purpurita, 160.

Saponita, 220. Sarcòpsid, 160. Scheelita, 151, 154, 156. Schörl, 197, 202. Scorzalita, 163, 169. Sengierita, 180. Sepiolita, 221. Sericita, 213. Serpentina fibrosa, és Crisòtil. Serpentina lamel·lar, és Antigorita. Serpentines, 220. Siderita, 122, 125. Siderogel, 104. Sideròtil, 153. Siegenita, 47, 48. Sil·limanita, 189. Sílex, 241. Silvina, 79, 80. Silvita, 80. Simplesita, 170, 176. Sinquisita-(Ce), 132. Skutterudita, 60, 62. Smithsonita, 122, 123, 125. Sofre, 25, 27. Sperrylita, 60. Spessartina, 182, 188. Starkeyita, 153. Stephanita, 64, 66. Strengita, 170, 176. Strunzita, 180. Succinita, 254. Szaibelyita, 132.

Q Quars, 97, 236, 237, 238, 239, 240, 241, 242, 243. Querargirita, és Clorargirita. Quermesita, 65, 67. Quiastolita, 189.

T Tacharanita, 208. Talc, 209. Tamanita, és Anapaïta. Tantalites, 93, 98. Taumasita, 189. Tefroïta, 188, 190. Tennantita, 64, 66. Tenorita, 84. Tetradimita, 49. Tetraedrita, 64, 66. Thenardita, 144. Thomsonita, 252. Thulita, 193, 199. Tinticita, 178, 180. Tintinaïta, 65. Tirodita, és Manganocummingtonita. Tirolita, 180. Titanita, 189, 194. Titanomagnetita, 85. Tobermorita, 208, 215. Todorokita, 97. Torba, 255. Torbernita, 179, 180. Tremolita, 205, 211. Tricopirita, és Mil·lerita. Tridimita, 97, 248. Trilitionita, 213. Turingita, 220. Turmalina negra, és Schörl. Turmalines, 197.

R Rammelsbergita, 60, 62. Ramsdel·lita, 97. Rancieita, 97. Rathita, 65. Reddingita, 176. Riacolita, és Sanidina. Richel·lita, 180. Ripidolita, 220. Rivotita, 89. Robinsonita, 65. Rodocrosita, 125. Rodonita, 208, 215. Romanechita, 97. Rosasita, 130, 132. Roselita, 176. Rösslerita, 176. Rozenita, 152. Rubel·lita, 197, 203. Rútil, 97, 99.

S Sabó de sastre, és Esteatita. Safflorita, 60. Sal gemma, és Halita. Salita, 201, 207. Sanidina, 245, 246.

263

Turquesa, 178, 180. Tyuyamunita, 179, 180.

U Ullmannita, 60. Uraninita, 97. Uranòfana, 192. Uranopilita, 153. Uranòtil, és Uranòfana. Uvarovita, 188.

V Vaesita, 60. Valentinita, 91, 92. Vanadinita, 163, 165, 169. Variscita, 170, 171, 176. Vernadita, 100, 102. Vesuviana, 193. Vesuvianita, 193, 199. Vidriol blau, és Calcantita. Vidriol de cobalt, és Bieberita. Vidriol de níquel, és Morenosita. Vidriol de zinc, és Goslarita. Vidriol verd, és Melanterita. Vidriols, 153. Violarita, 49. Viterita, és Witherita. Volborthita, 178, 180. Volynskita, 48.

W Wad, 104. Wairakita, 252. Wapplerita, 176. Wardita, 180. Wavel·lita, 179, 180. Wernerita, és Escapolita. Wil·liamsita, 220, 227. Witherita, 128. Wol·lastonita, 208, 215. Wolfeïta, 169. Wolframita, 100. Wulfenita, 154, 155, 156. Wurtzita, 48. Wyl·lieïta, 160.

X Xantoconita, 65, 66.

Z Zaratita, 131, 132. Zeolites, 252. Zeunerita, 180. Zeyringita, 122, 128. Zincita, 84. Zinconisa, és Hidrozincita. Zinc-rosasita, 132. Zinkenita, 65, 67. Zippeïta, 156. Zoïsita, 196.


ÍNDEX ALFABÈTIC DE LOCALITATS A Abella, 49, 56, 57, 61, 65, 88, 92, 93, 101. Adons, 89, 101. Adri, 85. Àger, 85, 89, 101, 125. Agramunt, 144. Aiguafreda, 53, 57, 101, 116, 140, 149, 244. Aiguamúrcia, 100. Ainet de Besan, 104, 125. Aitona, 149. Albanyà, 149. Albarca, 152, 245. Albi, l’, 149. Albiol, l’, 32, 40, 44, 45, 48, 49, 53, 56, 60, 101, 120, 124, 128, 129, 132, 148, 172. Aleixar, 96, 97, 100, 101, 112, 124, 141. Alella, 33, 36, 41. Aleny, 149, 152. Alfara de Carles, 117, 216. Alfarràs, 137. Alforja, 33, 37, 40, 41, 44, 48, 49, 52, 56, 60, 85, 89, 96, 101, 108, 117, 120, 124, 128, 132, 141, 193, 196, 197, 204, 213, 216, 217, 220. Alins, 24, 89, 96, 101, 104, Alinyà, 100, 101, 124, 216. Almatret, 255. Alòs de Balaguer, 52, 100, 101, 148, 152, 153. Alp, 85, 96, 97. Alt Aneu, 40, 44, 52. Amer, 33, 57, 116, 185. Ametlla de Montsec, l’, 149. Ametlla, l’, 88, 224, 244. Andorra, 188, 205, 208. Anglès, 37, 41, 57, 61, 64, 77, 85, 96, 101, 104, 116, 125, 129, 140, 168, 185, 188, 213. Arbolí, 44, 60. Arbúcies, 36, 57, 116, 140, 185, 192, 193, 205, 209, 224, 241, 244, 245. Ardòvol, 96. Arenys de Bar, els, 48, 152, 153, 208. Arenys de Mar, 36. Arestui, 245. Argentera, l’, 20, 32, 33, 37, 40, 44, 45, 48, 49, 52, 53, 56, 60,

89, 96, 104, 108, 120, 124, 125, 132, 136, 164, 172, 177, 245. Argentona, 36, 84, 125, 209, 216, 224. Aristot, 48, 140, 152, 156, 185. Arnes, 212. Arqués (vall), 255. Arres, 25, 36, 40, 44, 48, 60, 61, 84, 85, 89, 100, 101, 120, 125, 128, 129, 144, 185, 188, 189, 192, 196, 197, 200, 213, 217. Ars, 93. Arsèguel, 104. Artés, 33, 141. Artesa de Segre, 144, 149, 205. Arties, 33, 48, 52, 117, 124. Ascó, 149. Aspà, 254. Ataix (serra), 53. Ausó, 145. Avall l’, 148. Avellanes, les, 85, 100, 117, 254. Avinyonet, 116.

Bellmunt del Priorat, 20, 25, 32, 37, 40, 44, 45, 48, 49, 53, 56, 60, 65, 72, 77, 84, 85, 89, 96, 97, 100, 101, 108, 117, 120, 124, 125, 128, 129, 132, 137, 140, 145, 148, 152, 168, 169, 172, 176, 201, 204, 205, 208, 216, 217. Bellver de Cerdanya, 89, 164, 169, 176. Benés, 254. Berga, 88, 116, 121, 244, 254. Berrós Jussà, 217. Bescanó, 140. Bescaran, 48, 148, 152, 153, 205, 212, 220. Beuda, 149. Bisbal d’Empordà, la, 44. Bisbal del Penedès, la, 216. Biure, 149. Blancafort, 152. Blanes, 21, 65, 185, 188, 200. Bòfia, 137. Boí, 52, 204 Bonabé, 40, 44, 52, 156. Bonastre, 45, 61, 97, 104, 125. Bonmatí, 21, 33, 36, 37, 44, 96, 101, 120, 128, 129, 136, 140, 148, 153. Bono, 200. Bordes de Conflent, 24, 44, 48, 52, 60, 61, 64, 65, 101, 125, 132. Bordils, 185. Borges del Camp, les, 37, 85, 89, 96, 101, 185, 201, 205. Bossòst, 36, 40, 44, 48, 60, 61, 89, 101, 125, 129, 148, 152, 185, 201, 212, 213, 217. Bretiu, 169. Brocà, 24, 36, 77, 88, 255. Brolla, la, 168. Bruc, el, 41, 72. Bruguera, 101, 254. Bruguers, 88, 97, 101, 104, 125, 132, 145, 148, 152, 153, 164, 172, 176, 177, 180, 213, 220, 224, 241. Brull, el, 125, 224.

B Badalona, 125, 216. Baén, 85, 193. Bagà, 36, 64, 96, 97, 116, 124, 137, 149, 241, 254. Bagergue, 40, 48. Bajol, la (és, Vajol, la). Balaguer, 24, 100. Baldomar, 216. Ballescar, 77. Balsareny, 77, 80, 137. Banya del Boc, la, 200, 224. Banyoles, 117, 149, 255. Barcelona, 24, 36, 37, 41, 53, 56, 61, 72, 85, 88, 93, 97, 101, 104, 108, 113, 121, 124, 125, 129, 193, 212, 241, 244, 245. Baronia de Rialb, la, 77, 100, 112. Barruera, 44, 60, 140. Bartra, la, 45, 141, 172. Bassegoda, 33, 36, 37, 41, 49, 57, 65, 117, 140. Bastanys, 36. Bastida de Sort, la, 193. Batet, 112, 200, 221, 245. Batllòria, la, 57, 241. Bausén, 101, 104, 152. Begues, 56, 89, 112, 177. Begur, 41, 85, 88, 104, 140, 177, 185, 201, 204.

C Cabanelles, 217. Cabdella, 197, 204. Cabra, 104.

265

Cabrera de Mar, 33, 56, 125, 184, 193, 197, 216, 224, 241 Cabrils, 184, 197, 224. Cadaqués, 21, 88, 101, 104, 116, 145, 148, 177, 185, 188, 189, 200, 212, 213. Cadí (serra), 89. Calaf, 48, 116, 149, 254. Calafell, 124. Caldes de Boí, 89, 101, 152, 153, 185, 197, 205. Caldes de Malavella, 32, 104, 140, 185, 221, 224, 245. Caldes de Montbui, 56, 101, 116, 137, 197, 205, 241. Calella de Palafrugell, 193, 201, 241. Calella, 197, 213. Calonge, 104, 241. Camallera, 21, 185. Camarasa, 100, 101, 148, 149, 205, 216, 245. Cambrils, 77, 152. Campdevànol, 77, 149, 255. Campins, 116, 254, 255. Camposines, 152. Camprodon, 33, 49, 53, 57, 85, 104, 116, 254. Canejan, 245. Canet d’Adri, 185. Canet de Mar, 36, 84, 97, 224, 241. Cànoves, 41, 164, 244. Cantallops, 21, 36, 52, 104, 129. Canyelles, 21. Cap de Creus, 21, 77, 84, 85, 89, 93, 96, 97, 160, 164, 168, 169, 177, 180, 184, 188, 189, 196, 197, 200, 201, 204, 212, 213, 241, 245. Capafonts, 20, 40, 44, 72, 77, 141. Capçanes, 152. Capellades, 116. Carboners, 137. Carbonils, 254. Cardona, 77, 80, 137, 149, 189. Carme, 149. Carós, 37, 57. Caserres, 205. Castell de l’Areny, 254. Castelladral, 36. Castellar de n’Hug, 88, 116, 141. Castellar del Riu, 254. Castellàs, 152. Castellfollit de la Roca, 200, 224. Castellfollit de Riubregós, 141.


ELS MINERALS Castellnou, 254. Castelló d’Empúries, 117. Castellolí, 116. Castelltallat, 254. Castellterçol, 254. Castellvell, 44, 96, 197. Castellví de Rosanes, 36, 37, 41, 52, 57, 60, 120, 124, 137, 144, 172. Castilló de Tor, 193, 208, 252. Cellera de Ter, la, 48, 129. Celrà, 41, 57, 89, 104, 117. Centelles, 33, 48, 64. Cerdanya (skarns), 52, 185, 193, 201. Cerdanyola del Vallès, 24, 53, 88, 101, 152, 153. Cervelló, 25, 53, 77, 137, 149. Cervera, 117, 152. Cierco, 20, 33, 36, 40, 44, 45, 60, 61, 101, 108, 128, 129, 132, 140, 144, 185, 188, 193, 200, 212. Civís, 24, 25, 44, 48, 52, 60, 61, 64, 65, 125. Clarà, 255. Clariana de Cardener, 33, 149. Clusa, la, 254. Cogolls, 117, 245 Colera, 21, 36, 37, 41, 52, 57, 61, 96, 152, 221, 244. Coll Amat, 96. Coll d’Alfara, 245. Coll de Box, 185, 248. Coll de Cabrera, 140. Coll de Fenarroi, 48. Coll de Finestres, 36. Coll de Jou, 60. Coll de Nargó, 245. Coll de Pal, 36, 61, 128, 129, 140, 241. Coll de Pedres Blanques, 204. Coll de Sert, 88, 93, 140. Cóll, 40, 44, 84, 96, 101, 120, 125, 128, 129, 132, 192. Collada Verda, 49, 65, 92. Collbató, 41, 172. Colldarnat, 96. Collserola (serra), 36, 37, 125, 201, 241. Collsuspina, 137, 254. Coma de Vaca, 52, 53, 117, 204, 208. Coma del Clot, 52. Coma, la, 216. Condalets, els, 116. Conflent, 196. Congost (riu), 21. Corbera de Llobregat, 116, 149. Corçà, 185. Cornudella de Montsant, 37, 45, 60, 117, 128, 132, 148, 164, 176, 177, 180. Cortàs, 89, 96, 97, 104. Cortès, el, 120, 168. Costa de la Figuera, la, 255.

DE

CATALUNYA

Farena, 20, 32, 37, 44, 60, 72, 120, 124, 217. Farrera, 84, 101, 125, 132. Figaró, 24, 25, 36, 37, 57, 76, 85, 88, 101, 116, 121, 140, 184. Figols, 53, 124, 254. Figuera, la, 96. Figueres, 149, 255. Figueró, el (és, Figaró). Figuerola del Camp, 145, 164, 176, 213. Flaçà, 245. Fogars de la Selva, 185, 200, 204, 208, 217, 248, 249, 252. Fogars de Montclús, 241. Fogars de Tordera (és, Fogars de la Selva). Font-rubí, 216. Fontscaldes, 89, 117. Foradada, 77. Fórnols de Cadí, 216. Freixenet, 116. Freser (riu), 24, 52, 64. Fuirosos, 184. Fumanya, 254. Fustanyà, 52.

Costabona (serra), 24, 36, 48, 56, 57, 61, 65, 89, 100, 101, 117, 124, 125, 128, 129, 132, 156, 164, 184, 193, 196, 200, 201, 205, 213, 217, 220, 221. Croscat, el, 200, 245. Cubells, 149.

D Darnius, 24, 36, 41, 52, 57, 96, 100, 101, 117, 120, 125, 129, 136, 140, 180, 192, 204, 209, 212, 213, 217. Das, 85, 96, 97. Dórria, 24, 44, 49. Duesaigües, 37, 40, 48, 52, 101, 205. Durro, 104.

E Ebre (delta), 255. Erill la Vall, 44. Erillcastell, 56, 152, 216, 254. Escala, l’, 117. Escalarre, 112. Escaló, 49, 101, 245. Escart, 204. Escornalbou, 33, 37, 40, 44, 48, 53, 56, 60, 65, 89, 101, 117, 120, 128, 129, 132, 141, 156, 168, 169, 172, 180. Escunhau, 48. Esparra, l’, 188, 204, 248. Espinalbet, 255. Espinavell, 24, 37, 48, 49, 52, 57, 65, 100, 101, 129, 156, 185, 192, 193, 196, 201, 208, 217, 245. Espinelves, 77, 140, 244, 255. Espinosa, 24, 44, 49, 65, 156. Espluga de Francolí, l’, 24, 32, 33, 37, 44, 48, 52, 53, 60, 89, 104, 140, 169. Esplugues de Llobregat, 116. Espolla, 209. Esponellà, 88. Espot, 97, 148, 193, 204, 205. Estac, 140. Estaís, 148, 152, 153. Estanyets (serra), 204. Esterri d’Àneu, 204. Estet, 44, 128, 129, 137. Estopanyà, 97, 104, 124, 193, 205, 249.

G Garraf (costes), 21, 116, 121. Garriga, la, 21, 24, 36, 41, 57, 84, 104, 129, 137, 224. Garrinada, la, 21, 200. Gavà, 88, 96, 97, 104, 125, 144, 164, 172, 176, 177, 180, 213, 220, 224. Gavarres (serra), 57, 241. Gerri de la Sal, 25, 77, 85, 89, 96, 97, 100, 101, 104, 124, 125, 149, 188, 189, 193, 200, 208, 249, 252. Giró, 254. Girona, 21, 88, 116, 148, 149. Gironella, 37, 77. Godall, 255. Gombreny, 241, 255. Gósol, 77, 245. Gràcia, 24, 84, 88, 108, 113. Granja d’Escarp, la, 144, 255. Granollers, 137. Gratallops, 45. Gravera, 148. Gualba, 20, 24, 32, 33, 36, 37, 45, 48, 52, 53, 56, 57, 77, 84, 89, 100, 112, 116, 125, 129, 132, 140, 156, 169, 184, 185, 188, 193, 196, 197, 200, 201, 204, 05, 208, 209, 212, 213, 216, 241. Guàrdia d’Ares, la, 192, 204, 216, 204, 205, 216. Guàrdia Lada, la, 144, 152. Guardiola del Berguedà, 124, 149, 241, 248. Güell d’Hornos (és, Uelh de Horno). Gurb, 116, 144, 149.

F Fageda de Bassols, 200. Falcó, 137. Falgars, el, 88. Falgars, 256. Falset, 20, 32, 33, 36, 37, 44, 45, 48, 52, 53, 56, 60, 64, 65, 72, 77, 89, 96, 97, 108, 117, 124, 125, 132, 141, 164, 208.

266

H Horcalh, eth, 36, 40, 44, 60, 125, 132. Horno (serra), 93, 97, 217, 221, 245. Horta de Sant Joan, 100, 216. Horta, 24, 37, 41, 72, 104, 156, 213. Hortmoier (vall), 24, 36, 140. Hortsavinyà, 24, 33, 36, 37, 41, 48, 53, 57, 61, 80, 84, 85, 88, 89, 96, 101, 104, 116, 128, 129, 137, 148, 149, 152, 184, 192, 193, 196, 200, 201, 208, 216, 217, 241. Hostalet, l’, 124, 149. Hostalets de Balenyà, els, 48, 64. Hostalets de Tost, els, 180. Hostalric, 21, 200.

I Igualada, 149, 254. Isavarre, 152, 153. Isil, 52. Isona, 254. Isòvol, 116. Ivorra, 137, 144, 149.

J Joèu (riu, vall), 117, 189. Jonquera, la, 24, 49, 52, 172, 217. Jou, 85.

L Les, 24, 48, 85, 213. Liat, 36, 40, 44, 48, 53, 60, 85, 89, 101, 120, 125, 128, 132, 185, 201, 213, 217. Llaberia, 144, 152. Llacuna, la, 92, 100, 101, 216. Llagostera, 189, 216. Llançà, 57, 185, 221, 241. Llavaneres, 216. Llavorsí, 65, 85, 93, 101, 164, 204, 217, 220, 245. Llebre, la (estany), 204. Llers, 116. Lles, 36. Llessui, 89, 96, 101, 124. Llimiana, 117. Llinars del Vallès, 88, 209. Llívia, 255. Llofriu, 41, 140. Llorà, 185, 200. Lluçanès, 41. Long (estany), 213.

M Maçanes, 36, 254. Maçanet de Cabrenys, 36, 48, 52, 53, 57, 101, 104, 209, 213, 217, 244.


ÍNDEX Maçanet de la Selva, 112, 185, 189, 200, 217, 224, 245, 248, 249. Maladeta (massís), 196, 197, 205. Malgrat de Mar, 24, 48, 53, 57, 88, 101, 104, 112, 116, 125, 137, 145, 149, 152, 160, 164, 169, 176, 180, 184, 189, 200, 216, 241, 244. Malpàs, 56, 85, 193, 208, 249. Manlleu, 254. Manresa, 77, 104, 108, 148, 149, 255. Marçá, 37, 60. Marcà, 45, 196, 200, 208, 213, 217, 241. Mare de Déu del Mont, 149, 255. Marfà, 254. Marfànyes, 48, 52. Margalef, 255. Marmellar, 100, 124, 216. Martorell, 36, 37, 41, 52, 57, 60, 84, 85, 120, 124, 137, 144, 149, 160, 172, 188, 192, 204. Martorelles, 36, 41. Mas de Barberans, 216. Masarac, 41, 104. Masnou, el, 204. Maspujols, 96. Masroig, el, 45, 248. Massabé, 221, 224, 241, 245. Massies de Poblet, les, 48. Matadepera, 116, 213. Matagalls, el, 140, 192, 245. Medes, les (illes), 116, 149. Mediona, 92, 100, 101, 216. Meranges, 85, 196. Miravet, 216. Moià, 254. Molà (és, Molar, el). Molar, el, 20, 21, 25, 33, 40, 41, 44, 45, 49, 52, 53, 60, 61, 64, 84, 89, 96, 97, 101, 104, 108, 120, 124, 125, 128, 132137, 141, 148, 152, 153, 160, 164, 168, 172, 177, 185, 188, 201, 204, 208, 216, 220, 221, 224, 248. Molières, 185, 201. Molins de Rei, 89, 220, 244. Molló, 33. Montanissell, 89, 117. Montanui, 97. Montardit, 149. Montardo, 197. Montbardó, 149. Montblanc, 32, 33, 37, 48, 52, 117, 152, 245. Montcabrer, 184, 197, 224. Montcada i Reixac, 24, 41, 49, 53, 57, 88, 96, 101, 104, 112, 113, 124, 125, 128, 129, 132, 144, 145, 148, 152, 164, 168, 169, 172, 176, 177, 180, 213, 217, 221, 224, 241, 244, 245. Montdavà (muntanya), 36, 58, 125, 212.

ALFABÈTIC DE LOCALITATS

Montells, 21, 200. Montenartró, 65, 88, 93, 168. Montfalgars, 132. Montgarri, 40, 245. Montgat, 24, 121, 137, 149. Montgrony, 117, 141, 245. Montjuïc, 25, 137, 148, 149, 241, 244. Montlude, 205. Montmany, 85, 97, 192, 221. Montnegre (serra), 57, 128, 129, 184, 221, 224, 241. Montnegre, 33, 104. Montner, el, 185, 200. Montoliu, 36, 40, 44, 60, 61, 89, 125, 132. Montolivet, 245. Montornés, 36, 41, 72. Montorroio, el, 96, 97, 124, 204. Mont-ras, 37, 41, 44, 57, 77, 120, 124, 140, 197. Mont-roig (serra), 245. Mont-roig, 37, 44. Mont-ros, 40, 44, 60, 89, 96, 101, 120, 124, 128, 132, 136, 168. Montsacopa, 200. Montsant (serra), 117. Montsec (serra), 89, 112, 117, 124, 255. Montsent de Pallars, 204. Montseny (muntanya), 21, 36, 37, 56, 57, 76, 77, 89, 116, 120, 125, 185, 201, 212, 221, 241, 244, 245, 255. Montserrat (muntanya), 108, 116, 149. Moralets, 48, 85, 89, 192, 193, 196, 200, 201, 205, 213, 217. Morera de Montsant, la, 45, 245. Muntanya Negra, la (muntanya), 88, 101, 104, 145, 148, 177. Muntanyola, 254. Múnter, 144. Mura, 108, 116. Mussara, la, 152. Músser, 48, 148, 152, 153, 205.

Ogassa, 53, 245. Oix, 33, 85, 88, 89, 140, 205. Olesa de Montserrat, 52. Oliana, 148, 149. Oliveda, 125. Olost, 77. Olot, 21, 25, 84, 85, 149, 188, 200, 201, 212, 224, 248. Ordal, 112. Ordèn, 96. Ormoier (és, Hortmoier). Oroners, 148, 254. Òrrius, 56, 224. Orsavinyà (és, Hortsavinyà). Os de Balaguer, 216. Os de Civís, 24, 36, 65, 84, 245. Osor, 33, 36, 37, 40, 44, 45, 56, 57, 77, 84, 89, 96, 101, 120, 129, 136, 140, 168, 200, 201, 204, 208, 213, 241, 244.

P Palafrugell, 36, 37, 41, 77, 85, 96, 120, 140, 184, 201, 204. Palamós, 37, 44, 101104, 117, 129, 136, 140, 241. Palau-saverdera, 96, 204. Pals, 88. Pàndols (serra), 245. Panta de Boadella, 41, 100, 180, 192. Papiol, el, 20, 25, 32, 33, 36, 37, 41, 45, 48, 52, 53, 56, 57, 64, 65, 72, 84, 85, 88, 96, 97, 101, 108, 116, 120, 124, 125, 128, 129, 132, 136, 137, 144, 145, 149, 152, 153, 156, 164, 168, 169, 172, 192, 208, 216, 217, 221, 241, 244. Pardines, 20, 33, 36, 49, 52, 56, 57, 61, 65, 84, 88, 92, 93, 125, 168, 185. Pasteral, el, 196, 209, 213, 217. Paüls, 45, 216. Pedra de Rialb, la, 77. Pedra, la, 256. Perafita, 104. Peralba, 149. Peramea, 53, 60, 96, 100, 101, 108, 112, 117, 125, 128, 132, 145, 148, 169, 176, 177, 212. Peramola, 100, 101, 148, 216. Pic de l’Àliga, 24, 32, 33, 36, 48, 49, 52, 53. Pic de l’Infern, 205, 208. Pic de la Mina, 40, 44, 84, 120, 128, 129, 132, 192. Pic del Torn, 37. Pic dels Gorgs, 201. Picamoixons, 117. Piconill, 254. Piera, 41, 57, 77, 140, 209, 212, 213. Pineda de Mar, 24, 37, 48, 57, 88, 96, 101, 104, 108, 116, 145,

N Nabiners, 180, 217, 254. Naut Aran, 36, 40, 61, 101. Navarcles, 141, 148. Naviners (és, Nabiners). Noguera de Tor (riu), 24. Noguera de Vall Ferrera (riu), 24. Noguera Pallaresa (riu), 24, 254. Nou de Berguedà, la, 254. Noves de Segre, 245. Nulles, 21. Nuncarga, 148. Núria (vall), 36, 41, 44, 60, 116, 117, 124, 204, 205, 208, 209, 217.

O Òdena, 137, 149.

267

148, 149, 152, 164, 177, 208, 212, 217, 224, 249. Plana de Mont-ros, la, 33, 36, 37, 48, 84, 93, 96, 100, 108, 124, 125, 132, 153, 172, 180. Planes d’Hostoles, les, 200. Planès, 24, 49, 65, 92, 125. Planoles, 36, 44, 49, 92, 101, 125, 209, 213, 217, 220. Pobla de Lillet, la, 149, 241, 255. Pobla de Segur, 56. Pobles, les, 216. Poblet, 45, 60, 89, 141, 152. Pobleta de Bellveí, la, 193. Poboleda, 45, 245. Pomés, 64. Pont de Bar, el, 89, 97. Pont de Claverol, el, 149, 255. Pont de Molins, 255. Pont de Suert, el, 124, 193, 201, 208. Pontils, 152, 245, 254. Pontons, 37, 41, 53, 97, 120, 124, 125, 192. Ponts, 80, 149. Porqueres, 149. Porquerisses, 148. Porrera, 33, 40, 41, 44, 48, 52, 56, 60, 77, 85, 125, 132, 141, 152, 153, 164, 192, 204. Pòrt d’Urets, 36, 40, 89. Port de Benasc, 185. Port de la Bonaigua, 52, 245. Port de la Selva, el, 116, 188, 241. Port dels Alfacs, el, 77. Portell de Valldaura, 101. Pradell, 45, 77. Prades (serra), 140, 176. Prades, 20, 40, 44, 60, 72, 77, 141, 172. Prat de Comte, 85, 89, 93, 97, 205, 212, 216. Prat de Llobregat, el, 255. Pratdip, 24. Prats de Lluçanès, 57. Prats de Molló, 217. Prats, 169, 255. Premià de Dalt, 33, 85, 248. Prullans, 213. Puig Aguilar, 96. Puig Castellar, 41, 49, 61, 213, 216. Puig d’Adri, 200. Puig d’en Cama, 24, 44. Puig d’Esquers, 21. Puig d’Estremera, 24, 49, 65. Puig d’Ordre, 24. Puig de les Moleres, 224. Puig de Sant Jordi, 200. Puig del Marqués, 24. Puig Rodó, 200. Puig Tudela, 24. Puigcerver, 37, 44. Puigmal, 112, 117, 204, 221, 245. Pujol, 169, 176.


ELS MINERALS

Q Queixans, 108. Quera, la, 148, 152, 153, 212. Queralbs, 21, 33, 44, 49, 52, 53, 57, 61, 65, 85, 88, 101, 104, 108112, 116, 117, 125, 172, 176, 177, 220.

R Rajadell, 148. Ras de Conques, 93. Reixac, 41, 49, 137. Requesens, 129, 197. Requesens, 89, 104. Reus, 85, 125. Rialb, 52, 117, 156. Ribelles, 116. Ribes de Freser, 25, 33, 37, 44, 49, 53, 60, 61, 64, 65, 88, 92, 93, 96, 104, 108, 116, 120, 125, 128, 129, 144, 145, 149, 156, 168, 209, 255. Ridaura (riera), 224. Rigard (riu), 49, 65. Rigròs (riu), 77, 245. Riner, 33, 36, 132, 148. Ripoll, 24, 149, 255. Riu (vall), 33, 41, 61, 85, 89, 140, 205. Riudabella, 156. Riudarenes, 204, 221, 241, 245, 248. Riudecanyes, 44, 52, 53, 141, 196, 204. Riudecols, 37, 44, 85, 141, 193. Rius (estany), 201. Riutort, 254. Roc de l’Orri, 204. Roca del Vallès, la, 221. Rocabruna, 33, 36, 37, 44, 49, 56, 57, 61, 64, 65, 84, 89, 96, 101, 128, 129, 140, 145, 148, 224. Rocanegra o Roca Negra, 85, 189, 192, 200, 201, 204, 212, 245, 248. Rojals, 37, 45, 124, 132, 141, 172. Roquesblanques o Roques Blanques, 24, 37, 49, 88, 101, 104. Roses, 52, 116, 152, 184, 192, 208. Rubí, 116, 124, 149, 152, 244. Rubinat, 144, 152.

S Salardú, 40. Saldes, 254. Salenques (vall), 196, 197. Sallent, el, 21 Sallent, 245. Sallent, 77, 80, 132, 137, 152. Salom (serra), 148. Salomó, 96, 152. Samalús, 25, 84, 164, 244. Sanavastre, 255. Sansor, 169.

DE

CATALUNYA

Sant Martí Sacalm, 36, 37, 48, 56, 57, 84, 85, 89, 96, 101, 125, 129, 145, 200, 201, 205. Sant Martí Sarroca, 124, 224, 241. Sant Martí Sesgueioles, 57, 254. Sant Miquel de Fluvià, 224. Sant Miquel de Ter, 36, 120, 129, 213. Sant Miquel del Fai, 116. Sant Pere de Castanyedell, 140. Sant Pere de Roda, 189, 205. Sant Pere de Savassona, 141. Sant Pere de Vilamajor, 41. Sant Pere Màrtir, 24, 36, 37, 41, 85, 88, 89, 93, 120, 125, 129, 136, 156, 188, 192, 193, 196, 209. Sant Quintí, 77. Sant Sadurní d’Anoia, 53, 77, 108, 112, 116, 148. Sant Sadurní d’Ossormort, 137. Sant Sebastià de Buseu, 140. Sant Vicenç de Calders, 117. Santa Afra, 140. Santa Coloma de Farners, 89, 224, 241, 245. Santa Coloma de Gramenet, 36, 37, 41, 49, 57, 61, 76, 80, 88, 96, 100, 104, 116, 125, 128, 129, 168, 189, 193, 201, 209, 212, 213, 216, 217, 224, 241. Santa Coloma de Queralt, 255. Santa Coloma Sassera, 254. Santa Creu d’Olorda, 25, 48, 53, 89, 101, 104, 112, 116, 148, 152, 153, 164, 172, 176, 177, 180, 213, 217, 220, 221, 244. Santa Eulàlia de Riuprimer, 37, 77, 141, 144. Santa Linya, 100, 148, 149, 216, 245, 254. Santa Margarida, 200, 221. Santa Maria d’Oló, 77. Santa Maria de Corcó, 140. Santa Maria de Meià, 117, 255. Santa Maria de Miralles, 100. Santa Maria de Palautordera, 21. Santa Pau, 188, 189, 192, 200, 201, 212, 245, 248. Sarrahèra, 24, 48, 49, 52, 53, 192, 201. Sarral, 137, 152. Sarrià, 36, 56, 88, 189, 196. Sarroqueta, 201. Sas, 254. Selva del Camp, la,20, 24, 32, 40, 48, 61, 89, 96, 117, 124, 128, 129, 136, 185, 217. Senet, 44, 48, 65, 85, 89, 10, 185, 192, 193, 196, 200, 201, 205, 213, 217. Sénia, la, 216. Senterada, 137, 193, 249. Sercs, 112, 241, 254. Serinyà, 117, 149. Seròs, 149, 255. Serrat Negre, 255.

Sant Andreu de la Barca, 116, 137, 244. Sant Andreu de la Castanya, 36, 37, 84, 129, 148, 152, 153. Sant Andreu de Palomar, 41, 72, 104, 129. Sant Andreu del Coll, 149. Sant Aniol de Finestres, 24, 117, 200. Sant Bartomeu de la Quadra, 24, 148, 152, 153, 160. Sant Bartomeu del Grau, 57, 116. Sant Boi de Lluçanès, 254. Sant Carles de la Ràpita, 77, 149. Sant Celoni, 241. Sant Climent d’Amer, 209. Sant Climent de Llobregat, 24, 25, 41, 77, 137, 148, 152. Sant Climent de Peralta, 41, 140. Sant Cugat del Vallès, 20, 25, 32, 33, 36, 37, 41, 45, 48, 52, 53, 56, 57, 64, 65, 72, 84, 85, 88, 96, 97, 101, 116, 120, 124, 125, 128, 129, 132, 136, 137, 144, 145, 149, 152, 153, 156, 164, 168, 169, 172, 192, 208, 216, 217, 221. Sant Dalmai, 185, 224, 245. Sant Esteve de Castellar, 116, 216. Sant Feliu de Buixalleu, 36, 40, 41, 48, 85, 88, 89, 101, 129, 148, 152, 185, 201, 204, 205, 216. Sant Feliu de Guíxols, 24, 25, 56, 57, 185, 241, 244. Sant Feliu de Pallarols, 41, 112, 188, 200, 204, 212, 245, 248. Sant Fost de Campcentelles, 36, 37, 41, 57, 61, 72, 84, 88, 101, 120, 124, 148, 152, 156, 164, 168, 241. Sant Francesc, 200. Sant Gervasi de Cassoles, 36, 41, 56, 85, 113, 129, 193, 208, 212. Sant Hilari Sacalm, 77, 96, 140, 188, 255. Sant Joan de les Abadesses, 25, 48, 49, 52, 53, 56, 57, 60, 116, 125, 149, 152, 245, 254, 255. Sant Joan de Palamós, 148. Sant Joan de Subirats, 254. Sant Julià de Cerdanyola, 241. Sant Julià de Llor, 36, 41, 44, 88, 120, 124, 140, 152, 209, 217. Sant Julià de Ramis, 57, 104, 108, 116, 140. Sant Juliá Sassorba, 144. Sant Just Desvern, 36. Sant Llorenç de la Muga, 33, 36, 56, 57, 84, 88, 101, 104, 125, 129, 148, 254, 255. Sant Llorenç del Munt, 116. Sant Marçal de Montseny, 36, 76, 77, 116, 117, 140, 201, 241, 245. Sant Martí de Llémena, 188, 200. Sant Martí de Provençals, 24. Sant Martí de Tous, 149, 254.

268

Serrat, 52. Set Creus, 248. Setcases, 24, 33, 36, 49, 52, 56, 88, 89, 100, 101, 125, 140, 156, 172, 192, 193, 204, 208, 217, 248. Seu d’Urgell, la, 44, 97, 104, 149, 254, 255. Seva, 125. Sils, 185, 221, 224, 241, 245. Solivella, 152. Solsona, 149. Sopeira, 193. Soriguera, 84. Sorribes, 112. Sort, 52, 104, 137, 149, 204. Sossís, 101, 152. Subirats, 100, 116. Súria, 36, 84, 77, 80, 116, 152. Surroca, 53, 245. Susqueda, 33, 36, 48, 57, 85, 108, 120, 140, 185, 188, 200.

T Tagamanent, 36, 41, 76. Talltendre, 89, 96. Tamarit, 117. Tarragona, 117, 188, 245. Tartareu, 205, 216. Taüll, 245. Taús, 193, 204. Tavascan, 89, 101, 152. Tavèrnoles, 141. Tavertet, 144. Teià, 224. Tiana, 36. Tibidabo, 37, 41, 84, 85, 88, 89, 93, 97, 113, 120, 125, 129, 160, 168, 184, 188, 189, 192, 193, 196, 197, 200, 201, 204, 205, 208, 209, 212, 213, 216, 220, 221, 224, 241. Tírvia, 24. Tivissa, 149, 216. Toloriu, 36, 48, 65, 88, 89, 92, 93, 101, 128, 132, 140, 145, 152, 185, 208, 205. Tona, 116, 148. Tor, 120, 136, 152, 153. Torà de Riubregós, 124, 137, 144, 149, 208. Tordera (riu), 21. Tordera, 36, 129, 189. Torre Baró, 76, 129, 156. Torre de Cabdella, la, 33, 36, 89, 96, 101, 108, 112, 117, 124, 128, 129, 140, 144, 145, 185, 196, 204, 245. Torroella, 245. Torroja del Priorat, 117, 245. Tortellà, 212. Tortosa, 77, 117, 255. Toses, 24, 44, 49, 57, 61, 65, 88, 89, 93, 101, 156, 209, 213, 217, 220, 255.


ÍNDEX Tossa d’Alp, la, 96, 97, 104, 124, 125. Tost, 89. Tragó de Noguera, 77. Traiter, el, 200. Trauc de Lesca, 40. Tredòs, 124. Tremp, 40. Tuixén, 100. Túnel de Vielha, 89, 93, 97, 132, 189, 196, 217, 221. Turó de Burriac, 209, 216, 224. Turó de la Guàrdia, 164. Turó de Montcada, 24, 63, 57, 88, 96, 101, 113, 124, 125, 128, 129, 132, 144, 145, 148, 152, 164, 168, 169, 172, 176, 177, 180, 213, 217, 224, 241. Turó de Sant Corneli, 185, 200, 204, 208, 248, 249, 252.

U Uelh de Horno, 92, 93, 220. Ullastrell, 254. Ulldemolins, 37, 40, 45, 52, 60, 61, 64, 77, 85, 89, 96, 101, 108, 125, 128, 129, 132, 141, 144,

ALFABÈTIC DE LOCALITATS

Vallgorguina, 36. Vallirana, 41, 112, 116, 120, 121, 137, 140. Vall-llobrega, 37, 44, 140. Vallpeguera, 120, 136. Vallromanes, 241. Valls, 117. Vallvidrera, 196, 200, 201, 209. Vansa, la, 89, 96, 100, 216. Varradòs (riu, vall), 24, 197. Vendrell, el, 89. Ventolà, 65, 125, 152. Vic, 37, 116, 137, 144, 149, 241. Vidreres, 44, 97, 140, 244. Vielha e Mijaran, 40, 89, 93, 97, 117, 132, 189, 196, 217, 221, 245. Vilacolum, 220. Vilada, 254, 255, 256. Viladecavalls, 57. Viladrau, 56, 77, 100, 117, 140, 185, 193, 196, 221, 241, 245. Vilafranca del Penedès, 112, 116. Vilaller, 33, 40, 44, 45, 60, 61, 129, 156, 188. Vilallonga de Ter, 49, 52. Vilallonga del Camp, 60. Vilamajor, 120, 168,

145, 152, 153, 156, 185, 193, 201, 217, 245. Ulldeter, 48, 53. Unarre, 148, 152, 153. Urús, 85, 96, 97.

V Vajol, la, 57, 97, 204, 209, 217, 244. Val d’Aran (sense localitat més concreta), 56, 208, 248. València d’Aneu, 61 Vall de Ribes (vall), 20, 24, 33, 36, 44, 48, 49, 52, 57, 61, 65, 72, 88, 96, 152, 172, 216. Vall Ferrera o Vallferrera (vall), 24, 245. Vallbona d’Anoia, 36, 41. Vallcarca, 24, 101, 113, 121, 137, 244. Vallcàrquera, 85, 89, 125, 137, 184, 193, 201, 205, 221. Vallcebre, 53, 254. Vallclara, 44, 45, 108, 124, 141, 169 Valldan, la, 255. Vallfogona de Riucorb, 144, 152.

269

Vilamanya, 52, 65. Vilanova d’Escornalbou, 37, 44, 64. Vilanova de Banat, 44. Vilanova de la Roca, 224. Vilanova de la Sal, 77, 205. Vilanova de Meià, 56, 60, 149, 255. Vilanova de Prades, 77, 128, 132, 141. Vilanova de Sau, 41, 140. Vilaplana, 141. Vilassar de Mar, 213, 216, 224. Vilaverd, 152. Vilella Alta, la, 148, 152, 153. Vilobí del Penedès, 25, 112, 137, 149. Vimbodí, 20, 24, 25, 32, 33, 36, 37, 40, 44, 45, 48, 49, 52, 53, 56, 60, 1, 64, 72, 77, 84, 85, 88, 89, 96, 97, 100, 101, 117, 120, 125, 128, 132, 137, 141, 145, 148, 152, 153, 156, 164, 168, 169, 172, 176, 177, 180, 192, 197, 213, 217, 224, 241, 245. Vinyoles, 36. Viu de Llevata, 89, 205. Viuet, 193, 201. Viure (és, Biure).


Els minerals de Catalunya  

Llibre de l’amic Eugeni Bareche.

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you