Issuu on Google+

El peixet I el pescador


Hi havia una vegada un peixet que vivia feliç en un estany. Sempre estava envoltat dels seus companys i es dedicava a passejar d’aquí cap allà, com tots els altres. Al nostre peixet li agradava explorar nous indrets, conèixer coses noves i era molt intuïtiu. S’ho passava d’allò més bé.


Un dia, en una de les seves passejades, va descobrir un petit objecte brillant que surava prop de la superfície de l’aigua. Sense pensarho dues vegades, va anar cap allà a inspeccionar. L’objecte era petit, més que ell, es movia d’un cantó a l’altre, seguint el moviment de la corrent d’aigua i a més, tenia uns colors molt brillants... Això era tot un repte pel nostre amiguet!

Va decidir que el miraria des d’un altre lloc proper per veure què era aquell meravellós objecte. Així que es va allunyar i va sortir a la superfície. Llavors ,el va veure... i de sobte l’objecte va deixar de tenir importància pel peixet.


Només tenia ulls per aquell personatge que s’estava a la riba: era enorme, imponent, majestuós. Era un pescador...

El seu rostre transmetia serenor, tenia els ulls clars i la mirada tranquil—la i un somriure temptador que el peixet va interpretar com un signe de complicitat, de joc. Mentre el peixet mirava i mirava, es va adonar que el pescador recollia aquell objecte meravellós de colors, que tant li havia cridat l’atenció feia una estona, i li tornava a llençar prop d’ell. El joc havia començat!!! Li agradava veure’l allà i sentir que el pescador tirava l’ham per jugar amb ell; era tan divertit perseguir aquells colors...!


Els dies anaven passant i el peixet només desitjava que arribés aquell meravellós personatge per jugar amb ell. Els seus amics li deien: -“No hi vagis, és molt perillós!”- “Pensa en tot el que et jugues! Podria fer-te mal !”, però el peixet , encara que se’ls escoltava, estava convençut que el pescador , a ell, no li faria cap mal. Era impossible que un ésser amb aquell aspecte li pogués fer res dolent, només jugaven!.


Un matí de cel fosc i algunes gotetes de pluja, el nostre peixet va anar cap a l’indret on sempre es trobava amb el pescador, anava content i feliç com cada dia.

Va treure el cap i va mirar cap a la riba. Allà estava, puntual i ensenyorit, mirant al peixet i somrient...Va llençar l’ham meravellós i el nostre peixet hi va anar de cap... el va mossegar i va sentir com el pescador tirava cap a ell. El peixet ja no podia desfer-se d’aquell objecte de colors que s’havia empassat. Va notar les mans del pescador al seu voltant i com, mentre li treia l’ham de la boca, se’l mirava amb aquell somriure que tan li havia agradat el primer dia.


El peixet va acabar al cistell del pescador, amb altres peixos que ,com ell, s’havien deixat enlluernar. Però, el que el pescador mai no va saber és que el peixet tenia sentiments, encara que ell no volés saber-ho.


Així acaba el conte “El peixet i el pescador”, parlem-hi!


El peixet i el pescador