Issuu on Google+

Número 21

Abril 2013

Que facin

En l'últim ple al Congreso de los Diputados, Joan Tardà, Alfred Bosch i Teresa Jordà varen ser expulsats pel president Jesús María Posada per fer servir el català i exigir exactament allò que el dia abans el TSJC havia imposat per al castellà a les nostres aules: canviar d'idioma en cas que un sol alumne ho demani. Espanya no para de regalar proves que aquí no hi tenim res a fer i fets lamentables d'aquest calibre son pràctics per als independentistes perquè és molt més senzill demostrar que es té raó quan els arguments els posa l'enemic.

Pàgina 6

Noel Duque: “Los valores tienen que cambiar: el joven tiene que saber que no va a tener tantas cosas materiales como sus padres tenían. El mundo materialista ha terminado.” Pàgina 8 Desacatem Schopenhauer

Precaritzant la cultura

Serem fora d'Europa?

Tenim vint, vint-i-un, vint-itants anys i on abans la joventut s’omplia amb hores de treball, ara ens hem quedat sense res a les mans. Catastròfica situació ens auguren aquells que es van posar a treballar amb catorze anys, veuen una generació perduda (...)

No podem estar contents ni romandre de braços creuats quan veiem als mitjans els pèssims missatges que des de la política s'envien cap al món cultural i que patim, en la nostra pell. Per part de l'estat ens pugen l'IVA i l'Ajuntament retalla al Conservatori.

Sovint, per tal de posar la por al cos de la gent, utilitzen l'argument que sortirem d'Europa si ens independitzem. Però, què és Europa? Quines institucions polítiques hi ha dins d’això que en diuen Europa? És possible ser-hi només en alguns aspectes?

Pàgina 6

Pàgina 4

Pàgina 2

I a més a més: Peces de la nostra historia / Barretina i tricorni

/jercterrassa

jerc.cat/terrassa

@jerctrs


Nosaltres, els joves, tenim molt a aportar en el procés sobiranista i, sobretot, en la construcció del nou estat. Som fills de la generació que va viure l’engany de la transició i, malgrat que som titllats molt sovint de conformistes, desencisats i despreocupats, el cert és que, cada cop més, destaquem per estar al peu del canó: als carrers, instituts i universitats, o als consells locals de joventut, entre tants d’altres espais. No només això, sinó que som gent formada. Preocupats, com a joves, pel nostre present, però també pel nostre futur. Som conscients de la rellevància històrica del procés que estem vivint i hem construït la nostra experiència amb unes perspectives ben fixades: igualtat social, de gènere, de possibilitats, solidaritat i justícia social. Sovint, hem estat nosaltres els qui hem recordat la importància de no desviarnos en el procés emancipador. Recordem-ho: som joves, però precaris. Volem canviar aquesta situació perquè ens hi juguem el nostre propi desenvolupament; volem assegurar-nos un millor perviure, igual que els nostres avis i àvies van lluitar per buscar una millor societat. El futur Estat Català serà el país que nosaltres decidirem i, així, esdevindrem partícips indispensables del procés constructiu. Perquè serem nosaltres els que en rebrem els fruits. Tenim l’oportunitat de construir nosaltres mateixos un nou país amb un nou model social. Som les veus, les ments i les mans necessàries per l’emancipació nacional i social del nostre país.

2

"La independència comporta la sortida d’Europa"

Max Eritja Aquestes paraules són, des de fa temps, el lema de l’unionisme. Però, què hi ha de cert en elles? Abans de declarar-nos partidaris o detractors de formar part d’«Europa» (debat, altrament, molt necessari), cal que definim què és «Europa». Parlem de l’espai Schengen (que ens permet circular sense fronteres), de l’eurozona (que ens permet usar l’euro), de la Unió Europea…? Cadascun d’aquests mons és diferent. Pel que fa a la UE, cap llei no diu que la independència en signifiqui l’expulsió ni la continuïtat. Qui voldria, no obstant, un nou Estat fora de la UE que s’endugués Barcelona, la capital del Mediterrani? Qui voldria que la UE tingués 7.539.618 habitants menys? Qui voldria que un contribuent net a l’economia europea com és Catalunya desaparegués? Se sap que cal unanimitat dels Estats membres per decidir l’adhesió a la UE. A Espanya, però, no li convé una Catalunya que n’estigui fora: els Pirineus només permeten dues grans vies

terrestres entre la península i la resta del continent, per Irun i per la Jonquera. Si Espanya no ens permet formar part del mercat comú, la majoria de transports logístics hauran de passar per una duana i pagar els aranzels que

LA BARRETINA

EL TRICORNI

Ada Colau Ballano, portaveu de la PAH, ha aconseguit mobilitzar la població per la problemàtica de les hipoteques i, també, tirar endavant una ILP que té com a punt principal un reclam social com és la dació en pagament. En un darrer gest de dignitat, la PAH ha retirat la ILP després de les tergiversacions del text original per part del PP.

Catalunya decideixi (endevineu ja per què el Gobierno té tanta pressa amb el corredor central?). Cal recordar que els països que no volen o no poden entrar a la UE, a més, poden negociar-hi a través de l’Associació Europea de Lliure Comerç (EFTA), de la qual Espanya no és membre. Voteu, doncs, amb llibertat, sense amenaces ni arguments buits que manipulin la vostra decisió.

Mariano Rajoy Brey Hem pogut veure al llarg dels anys que la Monarquia és una institució corrupta i hereva del franquisme. Els últims dies la població està mostrant la seva oposició contra aquesta institució, però Rajoy no escolta les reclamacions del poble i ha anunciat que "no farà cap reforma per acabar amb la crisi de la Monarquia".


número 21 · abril 2013

A Terrassa, busos per a tots! Mar Alonso Vull denunciar el mal funcionament, els pocs horaris d'autobusos i les rutes predilectes que actuen a la nostra ciutat. El servei d'autobusos de Terrassa és una eina molt útil i pràctica, però té diversos defectes que s'haurien de solucionar. Des de la taula d’horaris penjada a les parades, que entenem que són minuts orientatius, però que resulta escandalosa quan, constantment, hi ha vehicles que arriben amb més de deu minuts de retard sense justificació. En segon lloc, l'oferta d'autobusos és escassa: és necessari un pla de línies nocturnes, ja que hi ha persones que també viuen de nit. Una millora en aquest sentit evitaria un gran nombre d'accidents a la nostre ciutat, a més de suposar un avantatge ecològic a l’ampliar la franja horària activa del transport públic. I no calen autobusos cada

cinc minuts, però un autobús cada mitja hora seria una bona manera de solventar la mobilitat nocturna. Per últim, però no menys important, entre les diferents rutes de Terrassa hi ha una desigualtat d'oferta molt àmplia. Com és possible que en línies com la 8 o la 9 passin vehicles

cada deu minuts, pràcticament, i en d’altres, com la 12, n’hi hagi un per dia? Demano, doncs, una reflexió profunda envers aquest tema, ja que el transport públic és essencial avui en dia per a la vida quotidiana d'innumerables persones i, per tant, també el seu bon funcionament.

Andreu Nin

Paula Casado/BernatPizà Andreu Nin, polític comunista català que després de la Revolució Russa estigué 10 anys a l’URSS com a secretari de la Internacional Sindical Roja. Allunyat del camí que prengué la política soviètica, fou un important representant

del moviment marxista-leninista antistalinista a Catalunya, on fou secretari polític del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), organització comunista dissident de la Internacional Comunista. Va lluitar al costat de la CNT i la FAI durant els Fets de Maig

de 1937, poc abans de la seva mort. A conseqüència del Fets de Maig s’il.legalitzà el POUM i es detingueren els màxims dirigents de l’organització. Nin fou detingut davant mateix de la seu del seu partit, a la Rambla de Barcelona per part d’agents de la policia secreta soviètica (GPU) sense permís de la Generalitat, i traslladat a Alcalà de Henares, on va ser torturat i assassinat (en data que encara no se sap exacte) pels agents del GPU, a l’edat de 35 anys. Les circumstàncies exactes de la seva mort no han estat mai aclarides, ja que mai s’ha trobat el seu cos. Nin va ser la primera víctima mortal de la repressió contra el POUM i un símbol mundial de la lluita contra l’estalinisme.

3


Precaritzant la cultura Arnau Castan No podem estar contents, ni, molt menys, romandre de braços creuats quan veiem als mitjans els pèssims missatges que des de la política s'envien cap al món cultural i patim, en la nostra pell, Si a mitjan 2012 vam criticar les pujades d'impostos que gravaven les activitats culturals

(principalment l'IVA, que va passar del 8 al 21%), les dades aparegudes els darrers mesos ens donen la raó d'una manera més dramàtica encara del que ens havíem imaginat. Havent passat uns quants mesos des de la pujada, les sales de teatre han perdut prop del 30% de públic, mentre que les de concert n'han perdut entre un 20 i un 40%. Si aquest drama es produeix en les grans produccions, val més no pensar quins efectes deu tenir en les de petit format, que disposen de poc pressupost i encara menys marge per continuar subsistint. Es fa evident que les mesures impositives aplicades han reduït tant l'assistència que la recaptació total en IVA també ha caigut. Veient que no es produeix cap, es confirma que la pujada no tenia ni tan sols l'objectiu d'obtenir més ingressos per a les

4

arques públiques, sinó només d'atacar frontalment un sector generalment i històricamet poc afí a la ideologia del Partit Popular. És així com la cultura, fonamental en una època d'incerteses, de transformació social i de canvi com l'actual, veu limitades les seves possibilitats i el potencial públic receptor. Fins i tot deixant de banda l'impacte social de la cultura, així com el seu rol cohesionador, i d’estímul de la reflexió, de l’actitud crítica i de la creació artística, si ens ho mirem en els termes purament econòmics amb què determinats sectors pretenen justificar qualsevol decisió, veurem que el sector cultural té un gran potencial per crear llocs de treball i riquesa amb valor afegit, i que genera en molts casos obres de qualitat, exportables a d'altres països. Amb un IVA molt superior -de llarg- al de la resta de països europeus, la cultura creada al nostre país tindrà un problema greu de competitivitat que afectarà novament aquelles produccions més modestes, que es realitzen amb un pressupost més baix i, sovint, per part de joves creadors. Quan enfoquem la qüestió a escala local, veiem que hi ha hagut decisions controvertides del govern municipal, com ara la reducció dràstica de la despesa i el fort augment de taxes al Conservatori Professional-Escola de Música de Terrassa, una institució històrica i dedicada a la formació i a la divulgació en un àmbit tan important de la cultura com és la música. Aquestes mesures han posat i posen en

perill tant la qualitat de l'educació musical pública a Terrassa com l'accés de les classes populars a aquesta educació (Escola de Música-Conservatori) i a les manifestacions culturals (cicles de concerts). Sent conscients de les limitacions pressupostàries existents, degudes en primera instància a les polítiques de la Generalitat, però sobretot al greu dèficit fiscal que no podem obviar, la manera d'actuar de l'Ajuntament no ha estat la correcta en cap moment, sobretot pel que fa a la unilateralitat mostrada: les propostes que l'equip directiu del Conservatori, el seu personal

"les sales de teatre han perdut prop del 30% de públic, mentre que les de concert n'han perdut entre un 20 i un 40%." docent i l'AMPA li van fer arribar no van ser tingudes en compte a l’hora d’intentar minimitzar els efectes de les mesures. Per tot plegat, com sempre hem defensat, un projecte social sense alliberar-nos nacionalment i sense haver posat fi a l'espoli és inviable. Un projecte de país culturalment ambiciós i que vulgui estendre les oportunitats al jovent necessita una Catalunya independent.


número 21 · abril 2013

Contra la corrupció davant la seu del PP

Parada del Dia de la dona

Les JERC-Terrassa vam mostrar la nostra oposició als casos de corrupció que presumptament esquitxen alguns responsables i partits polítics. Davant de tots aquests casos, com el cas Bárcenas, que implica tota la cúpula del PP i el "Gobierno", o els casos de presumpte espionatge que impliquen polítics de primera línia del país, les JERC exigim responsabilitats polítiques a tots els implicats.

El 8 de març, Dia de la dona treballadora, vam fer una parada a la Plaça Vella per reivindicar la plena igualtat laboral entre ambdós sexes. Vam voler simbolitzar les diferències que encara avui dia es donen, a través de l’escenificació dels obstacles que la dona es troba al llarg de la seva vida laboral pel simple fet de ser dona. Seguirem celebrant aquest dia fins a acabar amb les desigualtats.

Fora els vestigis del Franquisme

Amb una acció al monument a Alfons Sala i el canvi del nom del Passeig pel de Samuel Morera, vam demanar la desaparició de tota l’herència de la dictadura, com són el propi Passeig compte d'Egara i els carrers Salvador Gros, voluntari de la Division Azul, i Josep Tapioles, membre del requetè participant a l’alçament feixista del 18 de juliol de 1936.

Jan Amat, nou portaveu

El 13 de març, l'assemblea local va escollir en Jan Amat com a nou portaveu en substitució d'en Bernat Pizà. La resta de l’executiva la conformen Cristina Abellan, Quim Belil, Paula Casado, Arnau Castan, Sergi Castells, Max Eritja, Anna Estebanell, Ignasi Ferrer, Pau Garcia, Ona Martínez, Albert Peralta, Bernat Pizà, Laia Pujol, Victor Ruiz i Laura Sellarès.

Joan Tardà @JoanTarda A alguns companys i amics d'IU, els costa d'entendre q la dialèctica no és Monarquia o Repúblic(A) sinó Monarquia o Repúblique(S). Sergi Castells @sermt La conferencia episcopal apunta, el gobierno dispara #homofobiaNO #educaciolaica #avortamentlliure #terrorismesocial Manel Márquez @manelmarquez Que no os engañe la derechona! 26 personas son las q trabajan en la diplomacia catalana en el extranjero y ¡7.500 en la española! Bernat Picornell @bernatpicornell #siunsolalumnehodemana potser el problema el té ell sol... I no la resta! Ona Martínez Viñas @onavias En Toni Cantó no només no hauria de ser polític, sinó que no hauria de ser considerat ni homo sapiens. Homo, sense sapiens, amb prou feines. Pere Aragonés @perearagones Espanya obliga a retallar funcionaris excepte a la Guardia Civil: avui 134 noves places #cosesdelBOE Carles Caballero @carlescaballero Catalunya pot prescindir de l'univers sencer, però els seus veïns no poden prescindir d'ella. Voltaire

5


Que facin Jan Amat De molt petit havia tingut una professora que no soportava que un alumne arribés a una conclusió raonant independentment del que ella ensenyava, era incapaç d'acceptar que la seva versió fós qüestionada i que la seva intervenció en l'aprenentatge no fos necessària. El passat dijous 11 d'abril, el diputat Joan Tardà va ser expulsat del Congreso de los Diputados per defensar en Català la memòria de l'antifeixista Guillem Agulló assassinat a mans d'un neonazi que quatre anys després ja tornava a ser al carrer participant en organitzacions d'odi i violència, tot això l'endemà que el TSJC dicti l'obligació de fer classe en Castellà en cas que un sol alumne ho demani. Potser si

al davant hi afegim “Saben aquel que diu...” ens recorda quelcom graciós però és la trista realitat d'un imperi a la deriva, temerós per perdre allò que l'ha mantingut ocupat durant segles; el dret d'imposar el seu control als territoris colonitzats. Crec que és una defensa natural, present en diferents capes de la societat, causada per l'intel•ligència social (o la manca d'aquesta), sentir-se amenaçat en descobrir que allò que consideres funció teva, algú ho pugui fer sense dependre de tu. Al nivell que sigui, comporta la vexació gratuïta de la víctima, i l'efecte aconseguit no acostuma a beneficiar massa el botxí. Ser alumne d'una professora així em podria haver anul•lat

completament, però em va ensenyar a no abaixar el cap per l'assetjament de qui creu que té dret a fer-me pensar o actuar d'una determinada manera,

per això espero que després de l'expulsió de l'invasor ens quedi molt clar allò que no hem de fer i allò que no estem disposats a que ens tornin a fer.

Desacatem Schopenhauer Ignasi Ferrer Difícil és veurehi més enllà d’aquest paisatge que ens han pintat. Un teixit empresarial que ja no vol absorbir més treballadors; un director que regula la plantilla per rendibilitzar el producte; una generació sense ofertes laborals; un jove desocupat; és l’època que ens ha tocat viure. Amb compassió ens miren els grans, som els joves que haurien d’estar treballant, generant la riquesa que ells en el seu dia van crear. Sortien de les escoles i les fàbriques ja els estaven esperant, de feina no en faltava i l’oportunitat de fer-se grans arribava amb els primers jornals. Som els protagonistes que ens hem quedat sense aquesta part, tenim vint, vint-i-un, vint-i-tants anys i on abans la joventut s’omplia amb hores de treball, ara ens hem quedat sense res a 6

les mans. Catastròfica situació ens auguren aquells que es van posar a treballar amb catorze anys, veuen una generació perduda que no sap dirigirse amb vent de llevant. És fàcil caure en el pessimisme recordant temps que ja no tornaran, l’arribada de la maduresa amb l’emancipació s’ha d’oblidar. Si la societat no ens ofereix hores de treball aprofitem-ho i conreem els nostres espais, mirem més enllà d’aquest paisatge que ens han pintat i trobem l’oportunitat que se’ns ha presentat. On hi havia hores de feina pintemne d’estudi perquè si un cosa ens han ensenyat és que el temps no ha de ser desaprofitat. Embarquem-nos tots plegats rumb a la prosperitat, que cap jove es quedi sense ser graduat i defensem l’educació pública i de qualitat amb el puny alçat.

"¿Todos los presos en España tienen las mismas facilidades que Otegi para tuitear y hacer propaganda desde su celda?"

Toni Cantó No és el primer cop que deixes anar alguna perla, com per exemple que els animals no tenen drets. Per aixó, t'has fet mereixedor d'aparèixer a la primera edició d'aquest espai. De ben segur que no serà l'última vegada. Per cert, un secret: existeixen els "Community Managers".


número 21 · abril 2013

Font foto: J.M.Sagarra-ACB-AMAT

L’assalt anarquista a l’Ajuntament de Terrassa

Bernat Pizà Amb l’arribada de la República, l’abril de 1931, la Confederació Nacional del Treball (CNT), sindicat clarament majoritari tan a Catalunya com a Terrassa, es plantejà quina havia de ser la seva posició davant el nou règim democràtic. Molts cenetistes havien col·laborat en la proclamació de la República des de segona fila i acceptaven el nou règim, però d’altres en desconfiaven argumentant que l’únic camí per aconseguir la plena justícia social era la revolució armada. Al congrés anarcosindicalista celebrat el juny de 1931, s’hi distingiren dues clares posicions: D’una banda els possibilistes, encapçalats per Peiró, partidaris d’acceptar la legalitat republicana i reclamar millores per les vies que la nova situació oferia, i els radicals, encapçalats per membres de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) com Garcia Oliver o Durruti, contraris a qualsevol col·laboració amb les institucions republicanes. Tot i el triomf inicial de les tesis de Peiró, aquestes triomfaren

per última vegada. La lentitud de les reformes socials que havia de portar la República i les importants diferències de classe que hi havien, van fer créixer els partidaris de l’acció directa, i a partir d’aquí la CNT adoptarà una progressiva enfrontament amb el règim republicà. La FAI esdevindrà un element de pressió dins la CNT i mica en mica els sectors moderats seran marginats. Al llarg de l’any 1933, els anarquistes protagonitzaran un seguir d’insurreccions armades a tot Espanya, principalment a Catalunya. El febrer de 1932, militants llibertaris assaltaren l’Ajuntament de Terrassa. Era un fet més de l’onada d’acció directa llibertària que es vivia a Catalunya. Fou la matinada del 15 de febrer de 1932, quan un centenar d’anarquistes, emportats per un militant molt popular i pintoresc, anomenat “Poca roba” assaltaren l’Ajuntament sense que la policia pogués intervenir amb eficàcia, mentre un altre grup protagonitzava un tiroteig a la caserna de la Guàrdia Civil

al carrer Sant Leopold. Terrassa visqué unes hores d’angoixa, car el tiroteig no s’apaivagava. Els revoltats aconseguiren retenir l’alcalde republicà Avel·lí Estrenjer i dos regidors. Cap al migdia, arribaren tropes de Barcelona per l’estació dels Ferrocarrils de Catalunya i després d’un intens tiroteig, els anarquistes es van rendir. Els dies posteriors als fets, es va produir una caça de bruixes contra un gran nombre militants de la CNT i del Bloc Obrer Camperol (BOC) que en la majoria de casos no tenien res a veure amb els fets. També es clausuraren els seus respectius locals. La revolta va produir una fissura entre la coalició governant, el Bloc Republicà Catalanista, que va conduir a la dimissió d’Avel·lí Estrenjer de l’alcaldia la seva substitució per Ramon Camps al Ple de l’1 de març de 1932. Actualment, a la façana de l’Ajuntament de Terrassa, encara es poden apreciar els impactes de bala produïts durant l’assalt. 7


Noel Duque Té 24 anys, és terrassenc de Can Tusell i educador social. Voluntari de l’esplai La Fàbrica i del Grup de Joves de Can Tusell, i president del Consell de Joves de Terrassa. Ona Martinez / Anna Estebanell regalar su tiempo. sus padres tenían. El mundo Ets un jove implicat. Creus Creus que les institucions materialista ha terminado. que els joves, a la ciutat i a s’impliquen amb el jovent? Passant a l’altre gran tema Catalunya, ho són? Se tiene que hacer el doble o el d’actualitat, quin és el teu punt Creo que a los jóvenes les gusta triple de lo que se está haciendo. de vista sobre el dret a decidir i implicarse, pero les cuesta No quiero creer que, porque un la independència? encontrar una lucha que dé sus joven o un adolescente no pueda Si ya no tenemos ni eso, ¿qué frutos. La clave está en asociarse votar, da igual que haya dejado nos queda? No lo tenemos sobre y en encontrar un movimiento el instituto, y que no le preocupe que nos roben, sobre no tener que luche por algo. Cuando ves a a nadie que esté en la calle, políticos corruptos ni sobre gente con ideas tan utópicas y tan viendo pasar las horas. Ahora no que las viviendas estén llenas o a largo plazo y que, sin embargo, tienen hacia dónde tirar. Y eso es que nuestros vecinos no pasen se creen que son realmente durísimo. El Ayuntamiento tiene hambre... No tenemos derecho a los que están ayudando, yo les que fomentar el asociacionismo decidir nada, pero como mínimo pediría que hicieran un paréntesis y que se involucren en cada sobre esto. Tendremos muchos y se preocuparan por el día a día. problemas, pero bienvenidos Me refiero a movimientos, como sean si sirven para cambiar algo. el anarquismo, que tienen una Porque seguir así, viendo cómo ideología que puede ser muy se cometen tantas injusticias... bonita y mucha energía, pero Que nos tachen de lo que que, ahora mismo, la podrían quieran, pero derecho a decidir, dedicar a algo mucho más por supuesto, pero que no se nos importante. olvide lo que nos está pasando. I els joves s’impliquen més o En aquest sentit, cap on menys que abans? creus que haurien d’anar les Hay jóvenes que realmente no polítiques de joventut en un han encontrado su rumbo, no Autor: Edu Martín-Borregón Estat independent? han podido seguir sus estudios, barrio. Es imprescindible. No puede ser que un estudiante o no han querido, y no saben en Sempre parles de les no tenga contacto con la calle qué movilizarse. Por eso es tan institucions locals. o con el medio donde quiere importante darles algo en lo que Al estar más cerca del pueblo, ganarse la vida. Me encuentro creer. Y esa es la obligación que las cosas funcionan mejor. A la gente con 34 años que sale de tienen las entidades. Y el sistema, Generalitat, con el rollo de que la carrera de educación social, de que las entidades puedan no les vemos y no sabemos aparece aquí y ve un conflicto y sobrevivir. Un joven solo puede quiénes son, no se les puede se pone a llorar. No conocemos tener las ideas muy claras, pero ejercer ninguna presión. la realidad y la gente que tiene necesita el apoyo de una entidad. Els nivells d’atur juvenil són que decidir las cosas no sabe lo En aquest sentit, quin treball altíssims. Cap on han d’anar els que está pasando. Se vive como creus que desenvolupen joves? en dos mundos: uno que es organitzacions com el CJT, els Dicen que en el 2016-2017 todo totalmente surrealista, que sólo esplais o el grup de joves on esto se acabará, que se generará lo ven ellos, y en el que vive la estàs? mucho empleo. Yo no lo creo: gente de la calle. Ese es el primer El Consell intenta aglutinar a no sé de donde se puede sacar problema. todas las entidades para darles trabajo. Tres generaciones viven Consell de redacció: voz y hacer de nexo entre éstas y de pensiones de abuelos. Esto Anna Estebanell, Ignasi Ferrer, sus objetivos. Pero las entidades que se lo hagan mirar. Por eso, Max Eritja, Ona Martínez, son la clave de todo, porque los valores tienen que cambiar: Sergi Castells. tienen raíces en su territorio. el joven ya no tiene que pensar Correcció: Hay gente que quiere echarnos en ser el más competitivo, ni el Ona Martínez una mano a toda costa, que no que gana más dinero. El poder Disseny: quieren cobrar ni nada a cambio. adquisitivo de la gran mayoría Laia Pujol Las entidades de barrio, la gente ha bajado mucho y el joven tiene Maquetació: sabe que se están haciendo que saber que no va a tener Sergi Castells cosas de verdad y no les importa tantas cosas materiales como 8


Teler 21