Issuu on Google+

MICROSOFT

Transició Espanya

i

democràcia

JUANA MARIA CALDES SERRA 4º d’E.S.O 30.04.2013 HISTÒRIA

a


Índex Transició democràtica espanyola ……………………….….……….......….…….Pàg. 4. -La transició i la transició espanyola……………………..………….......….…....Pàg. 7 La transició i la democràcia (1975-1996)……………………………............….….Pàg 9 La transició a Catalunya………………………………...........…………………...Pàg. 16 El sistema polític espanyol i català……………………...…………….………..Pàg. 17 La Constitució de l’any 1978…………………………...........…………………...Pàg. 20 Estatut d’autonomia de Catalunya 1979………………………………...........…...Pàg. 22 Opinió personal……………………………….……………………….....………..Pàg 23 Bibliografia…………………………………………....……………...…………...Pàg. 24


Tr ansi ció i dem o crà cia a E sp any a

P ágina 1

Transició democràtica espanyola Situació econòmica-social: La crisi del petroli del 1973, tot que silenciada oficialment en les repercussions que per Espanya podia tenir, va a començar a deixar senyals de la seva arribada. La recessió a nivell europeu va incidir en dues de les principals fonts de divises estrangeres: el turisme i les remeses dels treballadors emigrats. La perspectiva d'un augment de l'atur i d'una davallada del nivell de vida avançaven un augment paral·lel de la militància obrera.

Els increments salarials van ser limitats en un intent inútil d'aturar la inflació. L'increment real del cost de la vida va acostumar-se a estar marcadament per sobre de les xifres oficials d'inflació. Donat que molts treballadors necessitaven cada cop més de dues feines, o si més no de nombroses hores extraordinàries , per tal de cobrir les seves necessitats, els conflictes socials van constituir el major problema al que s'enfrontava el govern de Carrero Blanco.

Els planificadors havien fracassat en el seu intent de resoldre el problema de l'habitatge, i el buit fou omplert per l'especulació immobiliària, que va anar acompanyada de construccions de baixa qualitat i fraus. La protesta contra les deficients condicions socials - baix nivell sanitari i una inadequada organització dels serveis educatius i mèdics - van servir per intensificar la consciència de la classe obrera, que es va convertir en una part important del procés de-politització.


Tr ansi ció i dem o crà cia a E sp any a

P ágina 2

Mort al llit del dictador: Quan Franco va morir, el 20 de novembre de 1975, després d'una llarga agonia i 36 anys de dictadura, el sector dur del règim ja havia perdut la partida. La solució immobilista del franquisme sense Franco havia mort amb Carrero Blanco, i la solució aperturista/continuista d'Arias Navarro va quedar destruïda per:

-Les maquinacions del propi sector dur del franquisme (búnker), com p.e. el terrorisme d'Estat automàticament imputat al sector dur de l'esquerra (F.R.A.P.) -Per les seves pròpies deficiències. Això va dur a que coincidissin en l'interès pel canvi l'oposició democràtica i una part de l'oligarquia econòmica.


P ágina 3

Tr ansi ció i dem o crà cia a E sp any a

Situació política: Els darrera anys de la dictadura no van portar cap estovament a l'hora de reprimir els sindicats o associacions polítiques, o bé de signar sentències de mort en el casos de terrorisme, excepció feta del Procés de Burgos. L'única resposta a les mobilitzacions de la que el Govern se sentia capaç era la repressió, com el procès 1001, al 1973, contra deu membres de CCOO acusats d'associació il·lícita. El judici s'inicià el 20 de Desembre de 1973 sota una atmosfera de terror, ja quinze minuts abans de la hora en què havia de començar el judici, el president del govern, l'almirall Carrero Blanco era assassinat per un comando d'ETA.

Les protestes estudiantils i vagues, totes ferotgement reprimides, van ser una altra constant de les acaballes del règim. El procés de gradual retirada del recolzament eclesiàstic - tret del d'excepcions malauradament notables - al règim del dictador es va convertir en un altre dels elements característics del període 1969-1975. Des del 22 de juliol de 1969, el dictador havia proclamat com al seu successor oficial al príncep Joan Carles de Borbó, nét d'Alfons XIII, que a l'endemà va prestar jurament de lleialtat a Franco, als principis del "Movimiento" i a les lleis fonamentals de l'Estat. Durant aquests primers anys de la dècada de 1970 el paper del llavors príncep va ser poc rellevant políticament parlant.


Tr ansi ció i dem o crà cia a E sp any a

P ágina 4


Tr ansi ció i dem o crà cia a E sp any a

P ágina 5

La transició i la transició espanyola La transició es un procés polític consistent en el canvi pacífic d'un règim autoritari a un de democràtic i que implica el pacte entre les diferents opcions i sensibilitats polítiques i el suport dels poders fàctics. La transició espanyola constituí el procés de desmantellament de la dictadura franquista per donar pas a una democràcia constitucional fonamentada en els partits polítics i amb el rei com a cap d'estat. Període de la història contemporània espanyola durant el qual es produí el pas de la dictadura franquista a un règim democràtic (monarquia constitucional). Fou precedit per un augment de la repressió del règim franquista (procés de Burgos, 1970; execucions del 1975), com a reacció a la pressió opositora i internacional.

Dos dies després de la mort de Franco (20 de novembre de 1975), Joan Carles I (designat el seu successor el 1969) esdevingué rei d'Espanya i cap d'estat, càrrec des del qual afavorí els pactes entre franquistes i antifranquistes sobre els quals es bastí el nou ordenament constitucional. El primer govern post franquista (govern d'Arias Navarro) caigué al juny del 1976, i fou succeït pel d'Adolfo Suárez, el qual elaborà una Llei de Reforma Política. L'èxit de la seva aprovació en referèndum (15 de desembre) determinà l'abandonament de les posicions més rupturistes de l'oposició, afavorit encara més pel triomf per majoria relativa de la UCD de Suárez en les primeres eleccions lliures (juny del 1977). Foren convocades Corts Constituents, i el 6 de desembre de 1978 s'aprovà en referèndum la nova Constitució. Les dificultats de Suárez per a consolidar-se (dissensions internes de la UCD, ofensives terroristes d'ETA i el GRAPO, crisi econòmica, etc) l'obligaren a convocar eleccions anticipades al març del 1979, però, tot i guanyar-les, al gener del 1981 hagué de dimitir.


Tr ansi ció i dem o crà cia a E sp any a

P ágina 6

Els sectors involucionistes continuaren amenaçant la democràcia: al mes següent tingué lloc un fracassat intent de cop d'estat. El govern presidit per L.Calvo Sotelo no pogué aturar la descomposició de la UCD i, en les eleccions anticipades de l'octubre del 1982, el PSOE aconseguí una clara majoria absoluta, moment que ha estat considerat sovint el final de la Transició, tot i que des d'altres punts de vista hom el situa en l'ingrés d'Espanya a les Comunitats Europees (1986). Durant la Transició es posaren les bases de l'anomenat 'estat de les autonomies' per tal de legitimar la realitat plural de l'estat espanyol. Per motius històrics i per la intensitat de les reivindicacions, el País Basc i Catalunya lideraren aquest reconeixement. A Catalunya, malgrat el suport massiu als organismes unitaris de l'Assemblea de Catalunya (creada el 1971) i del Consell de Forces Polítiques (1975), les dissensions internes i el bloqueig de les negociacions amb el govern espanyol afavoriren que el president de la Generalitat a l'exili, Josep Tarradellas (que retornà a Catalunya el 23 d'octubre de 1977), es convertís en l'únic interlocutor davant del govern espanyol i assolís un protagonisme tan evident com discutit. Confirmat en referèndum a l'octubre del 1979, l'estatut d'autonomia finalment aprovat presentava fortes retallades respecte al projecte consensuat per les forces polítiques catalanes. La victòria nacionalista en les primeres eleccions autonòmiques (març del 1980) reflectí un mapa polític diferenciat del de la resta de l'estat, característica que Catalunya ha compartit amb el País Basc. En el context d'uniformització i retallada autonòmiques que seguí el Vint-i-tres de febrer s'aprovaren els estatuts d'autonomia del País Valencià (juliol del 1982) i de les illes Balears (febrer del 1983), on la consciència favorable a una recuperació de la identitat era minoritària i els partits estatals han imposat la seva hegemonia. Especialment al País Valencià la dreta local propagà, amb el concurs de la UCD, un anticatalanisme visceral que ha deteriorat el clima polític. La Transició espanyola ha estat considerada un model a seguir en altres processos de democratització, particularment a Xile i l'Argentina.


P ágina 7

Tr ansi ció i dem o crà cia a E sp any a

Dictadura: Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder posat en mans de la classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics. Es caracteritza per la concentració legal o il·legal de tots els poders polítics i llur exercici sobirà i absolut sota la forma d'un govern personal o col·legiat.

Franquisme: Règim polític dictatorial implantat a l'estat espanyol entre el 1939 i el 1975 com a resultat de la guerra civil de 1936-39 en el qual el general Francisco Franco

Bahamonde detingué el poder hegemònic.

Democràcia: Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants. Durant els ss XIX i XX la idea de democràcia ha estat associada al constitucionalisme liberal i al parlamentarisme, definint-se per la igualtat dels ciutadans davant la llei, la responsabilitat del govern respecte a l'electorat, el sufragi universal, les eleccions periòdiques, el sistema de partits polítics i el reconeixement d'una sèrie de llibertats civils (expressió, reunió, premsa, religió, etc)

.


Tr ansi ció i dem o crà cia a E sp any a

P ágina 8

La Transició i la democràcia A partir de la mort de Franco assistim a un ràpid procés de transició política: en molt poc temps es va desmantellar la dictadura franquista i es va instaurar un règim democràtic. El canvi es va fer des de la legalitat franquista, raó per la qual el procés fou pacífic.

Tal com havia previst el mateix Franco, el seu successor va ser Joan Carles de Borbó, nomenat rei el 22 de novembre de 1975. El dubte en aquells moments era si el nou rei ho seria del règim dictatorial que Franco havia deixat "fermat i ben fermat ", o bé si ho seria d'un nou règim democràtic. Sortosament, Joan Carles va apostar per la via reformista. El primer pas de la transició estava fet.

El primer govern de la monarquia de Joan Carles I, però, va ser continuista. Arias Navarro, el darrer cap de govern franquista, va ser confirmat en el càrrec pel rei, però el seu govern es va mostrar incapaç de dur a terme cap mena de democratització.

No serà fins al govern de Suárez, a partir de juliol de 1976, quan es va produir el desmantellament legal del franquisme i es van assentar les bases jurídiques de la transició cap a la democràcia. La reforma política va ser possible després d'un procés complex, ple de negociacions amb les "famílies" franquistes. La legalització de l'oposició fou un pas bàsic per a l'establiment d'un sistema democràtic

El 15 de juny de 1977 es van celebrar les primeres eleccions democràtiques des de la Segona República. Les Corts sorgides de les eleccions van ser les encarregades d'elaborar una nova Constitució, finalment aprovada el 1978.


P ágina 9

Tr ansi ció i dem o crà cia a E sp any a

La consolidació de la democràcia, però, no va ser

El canvi socialista es va plantejar com

gens fàcil. La crisi econòmica, les accions terroris-

un projecte de liquidació definitiva

tes, d'ETA sobretot, juntament amb els intents col-

del franquisme i de modernització de

pistes de l'extrema dreta, la van posar en perill diver-

la societat. Això es va concretar en un

ses vegades.

complet programa de reformes econòmiques i polítiques, amb un triple objectiu: sortir de la crisi econòmica, incorporar el país al context europeu i internacional i consolidar definitivament la democràcia a Espanya.

El problema de la persistència del terrorisme d'ETA i la lluita bruta antiterrorista instigada des del mateix govern, juntament amb el descobriment de diversos casos de corrupció, va precipitar la fi de l'etapa socialista i l'ascens al poder de la dreta conservadora, liderada per José María Aznar. Després de l'intent de cop d'estat de 1981, la democràcia es va consolidar a Espanya amb l'arribada al poder, després de les eleccions d'octubre de 1982, del PSOE, liderat per Felipe González. L'etapa de governs socialistes va durar des de 1982 fins a 1996.


Tr ansi ció i dem o crà cia a E sp any a

P ágina

10

La Transició a Catalunya La transició de la dictadura a la democràcia va significar per a Catalunya la reconstrucció i normalització cultural, política i social del país, després de les privacions de la llarga dictadura franquista.

La recuperació de la democràcia a l'Estat espanyol va obrir les portes al restabliment de l'autogovern català, abolit per Franco. El primer pas va ser la restauració de la Generalitat de Catalunya, amb la formació d'un govern provisional dirigit pel president Josep Tarradellas l'any 1977.

La Constitució espanyola de 1978 contemplava el desplegament d'un règim autonòmic, al que es van acollir primer les nacionalitats històriques i després la resta. L'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979 va ser la base legal que va permetre de recuperar les institucions d'autogovern catalanes.


P ágina 11

Tr ansi ció i dem o crà cia a E sp any a

En aquest marc, la societat catalana ha avançat en un procés de catalanització i ha viscut grans transformacions, com les derivades de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona, l'any 1992.

Tanmateix, la política catalana ha tingut, al llarg de tot el període, una gran repercussió en la política general espanyola, jugant un paper clau en els moments en què el Govern central de torn no tenia la majoria absoluta per a governar.


Tr ansi ció i dem o crà cia a E sp any a

P ágina 12

La transició ens ha dut a una situació similar a la que es tenia en la Segona República, però no per a tothom és una situació satisfactòria.

L'encaix de Catalunya dins l'Estat espanyol segueix essent una assignatura pendent. I per a molts, seguim estant en transició


Tr ansi ció i dem o crà cia a E sp any a

P ágina 13

Assemblea

de

Catalunya:

Organisme unitari de l'oposició antifranquista al Principat, el més ampli des del 1939. Fou creat per iniciativa de la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya i sota l'impuls bàsic de comunistes (PSUC), socialistes (MSC) i nacionalistes radicals (FNC, PSAN), amb una presència menor de seguidors de Jordi Pujol i demòcratacristians (UDC); la sessió fundacional clandestina tingué lloc a l'església de Sant Agustí, a Barcelona, el 7 de novembre de 1971, i l'acord es féu entorn de quatre reivindicacions: llibertat, amnistia, restabliment de l'Estatut del 1932, com a via cap a l'autodeterminació, i coordinació amb les forces democràtiques dels altres pobles de l'estat.

L'Assemblea integrà gradualment al seu si gairebé tots els partits polítics, des del centre fins a l'extrema esquerra, sindicats, assemblees territorials de comarques i barris, col·legis professionals, entitats i grups culturals i religiosos i nuclis d'independents; incorporà amplis sectors obrers i populars a la lluita per les llibertats nacionals i com a figures representatives tingué Josep Benet, Pere Portabella, Carles Caussa, Jordi Carbonell, Miquel Sellarès i Agustí de Semir, entre d'altres, la major part dels quals foren detinguts en la "caiguda dels 113", a la parròquia de Santa Maria Mitjancera, el 1973. Convocà concentracions pacífiques a Ripoll (1972), Sant Cugat i Vic (1973) i, el 1976, les grans manifestacions de l'1 i el 8 de febrer a Barcelona i de l'11 de setembre a Sant Boi. Tot i que, al final del 1976, els sectors més moderats (CDC, UDC, RSDC) es desmarcaren de la línia rupturista de l'Assemblea. Al novembre del 1977 transmeté la seva representativitat a l'Assemblea de Parlamentaris i es dissolgué, per bé que alguns grups independentistes han volgut mantenir-ne la continuïtat amb escàs ressò polític.


Tr ansi ció i dem o crà cia a E sp any a

Consell

de

P ágina 14

Forces

Polítiques

de

Catalunya:

Organisme polític unitari de l'oposició democràtica al franquisme creat al Principat de Catalunya al desembre del 1975 com a ampliació i actualització de la Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya (1969). L'integraren el Partit Carlí, EDC, UDC, CDC, FNC, ERC, PSCRetrobament, Partit Popular, Convergència Socialista de Catalunya, PSUC i PSAN. Pretengué d'assumir la direcció de la lluita cap al trencament democràtic (restabliment de la Generalitat i de l'Estatut del 1932, amnistia, reconeixement dels drets individuals i de les llibertats plenes, defensa de les reivindicacions del País Valencià i les Illes, obertura d'un procés constituent d'àmbit estatal, etc).

Incapaç de contrarestar les reformes del govern Suárez i no havent assolit una plena entesa amb l'Assemblea de Catalunya i la Generalitat a l'exili, les tensions precipitaren el seu final el 1977.


Tr ansi ció i dem o crà cia a E sp any a

P ágina 15

Congrés de Cultura Catalana: Conjunt de seccions, treballs i actes culturals diversos en defensa i per a la promoció de la cultura catalana. Nasqué d'una iniciativa aprovada, pel gener del 1975, per la junta de govern del Col·legi d'Advocats de Barcelona. La convocatòria rebé immediatament l'adhesió de diverses entitats i personalitats, de resultes de les quals fou constituït un secretariat provisional, fins que l'octubre d'aquell mateix any fou creada la comissió permanent integrada per un total de vuitanta-cinc entitats de tots els Països Catalans. Jordi Rubió i Balaguer fou nomenat president d'honor del Congrés, amb quatre vicepresidents d'honor: Joan Miró Miró per Catalunya, Joan Fuster pel País Valencià, Francesc de B. Moll per les Illes Balears, Pere Ponsich per la Catalunya del Nord i Joan Martí i Alanis per Andorra.

El Congrés fou presentat a València el 6 d'abril de 1976, a Perpinyà el 12 de juny, a Palma de Mallorca el 27 del mateix mes, a Andorra la Vella el 10 de novembre i, finalment, a Barcelona el 8 de desembre. Foren organitzades cinc campanyes de mobilització popular a l'entorn de la defensa del patrimoni natural, la identificació del territori, de l'ús oficial del català, de la revitalització dels valors populars i del folklore i de les institucions. Pel novembre del 1976 els coordinadors dels àmbits dels Països Catalans, aplegats a Barcelona, redactaren la ponència de continguts culturals del Congrés, la qual constitueix una proposta de marc institucional dels conceptes de cultura, de catalanitat i de poble als ciutadans dels Països Catalans. El Congrés rebé l'adhesió d'unes quinze mil persones i de més de mil cinc-centes entitats i s'hi inscrigueren 12 400 congressistes.


Tr ansi ció i dem o crà cia a E sp any a

La tasca primordial fou l'elaboració i redacció de les resolucions dels diferents àmbits en què es dividia el Congrés, que constituïren un balanç de l'estat cultural dels Països Catalans del 1936 fins a la celebració del Congrés, amb l'aportació dels projectes de futur a curt i mitjà termini. Tots aquests treballs foren editats en tres volums. El 15 d'abril del 1977 foren iniciats a Perpinyà els actes de cloenda dels àmbits, que culminaren el 20 de novembre a Manresa. El 8 de desembre de 1977 tingué lloc al Palau de Congressos de Barcelona l'acte solemne de la clausura. Amb posterioritat al Congrés, el 1979 fou constituïda la Fundació Congrés de Cultura Catalana, amb seu a Barcelona, al Col·legi d'Advocats, amb l'objecte de dur a terme moltes de les iniciatives proposades en les conclusions congressuals dels diferents àmbits.

P ágina 16


Tr ansi ció i dem o crà cia a E sp any a

P ágina 17

El sistema polític espanyol i català El sistema polític espanyol vigent està

La Constitució del 1978 estableix la mo-

regulat per la Constitució Espanyola,

narquia parlamentària com la forma de

aprovada en referèndum el 6 de desem-

govern, defineix la forma d'estat com a

bre de 1978. Aquesta llei fonamental és

Estat social i democràtic de drets i l'es-

la norma suprema que tothom, ciuta-

tructura territorial com a Estat de les Au-

dans i governants, ha d'obeir.

tonomies.

La Constitució regula, entre d'altres

El sistema autonòmic català està regulat

aspectes, els drets i els deures dels ciu-

per l'Estatut d'Autonomia del 1979, la llei

tadans, l'organització del poder de l'es-

constitucional que defineix les instituci-

tat, les relacions entre el poder de l'Es-

ons polítiques sobre les quals es basa l'au-

tat i els ciutadans i l'organització terri-

togovern de Catalunya, descriu quins són

torial de l'Estat.

els seus poders i estableix les relacions amb l'Estat espanyol.


Tr ansi ció i dem o crà cia a E sp any a

P ágina 18

La Constitució de l’any 1978 Constitució de l'estat espanyol, sancionada pel rei Joan Carles I el 27 de desembre de 1978. El 1977, després de les primeres eleccions generals després del franquisme, el Congrés dels Diputats, en una de les primeres sessions, designà una Comissió Constitucional (anomenada més tard Comissió d'Assumptes Constitucionals i Llibertats Públiques), que designà la ponència redactora de l'avantprojecte de Constitució, i que era formada per Gabriel Cisneros Laborda, Manuel Fraga Iribarne, Miguel Herrero Rodríguez de Miñón, Gregorio Peces Barba, José Pedro Pérez Llorca, Miquel Roca i Junyent i Jordi Solé i Tura. Després dels tràmits parlamentaris pertinents, el dia 31 d'octubre de 1978 el ple del Congrés dels Diputats aprovà el dictamen de la Comissió Mixta Congrés-Senat, mitjançant votació nominal i pública, per 316 vots a favor, 6 en contra i 3 abstencions.

El Senat, el mateix dia, també l'aprovà pel mateix sistema de votació, per 226 vots a favor, 5 en contra i 8 abstencions. Tot seguit, el 3 de novembre de 1978, el rei sotmeté a referèndum el text del projecte de Constitució. Celebrat aquest el 6 de desembre de 1978, fou obtingut el següent resultat: 87,87% de vots afirmatius, 7,83% de negatius, 3,55% en blanc i 0,75% de nuls. L'abstenció fou del 32,89%.


P ágina 19

Tr ansi ció i dem o crà cia a E sp any a

La Constitució del 1978 és la referència més

La constitució consagra la supremacia de les

clara del canvi produït en el règim polític es-

Corts, que són bicamerals, elegides per qua-

panyol. D'una banda clausurà el règim dicta-

tre anys. El rei és el cap de l'estat, sanciona

torial del general Franco, i d'una altra inaugu-

les lleis i exerceix el comandament suprem

rà un estat de dret, fonamentat en el reconei-

de les forces armades. Una de les caracterís-

xement i la protecció de les llibertats públi-

tiques principals d'aquesta Constitució és la

ques, la divisió i la independència del poder

de l'articulació de l'estat, que tot i mantenir

de l'estat en els seus vessants legislatiu, exe-

la seva estructura unitària reconeix el dret de

cutiu i judicial que garanteix la llibertat indi-

les entitats territorials, regionals o nacionals

vidual i el funcionament democràtic de les

a constituir-se en comunitats autònomes,

institucions públiques. La modernitat consti-

amb facultats d'autogovern. Per primera ve-

tucional espanyola aporta a la definició de

gada en la història constitucional espanyola

l'estat un aspecte innovador altament positiu

es reconeix que l'estat espanyol no solament

en afirmar que "Espanya es constitueix en un

és format per regions, sinó també per comu-

estat social i democràtic de dret", que recull la

nitats nacionals. Hom disposa que els esta-

voluntat de transformació social dels ponents

tuts d'autonomia seran la norma institucional

constitucionals. Així mateix, això és reforçat

bàsica de cada comunitat autònoma i que

per la proclamació, com a valors superiors de

l'estat els reconeixerà i empararà com a part

l'ordenament jurídic, de conceptes com la lli-

integrant del seu ordenament jurídic. Pel que

bertat, la justícia, la igualtat i el respecte al

pertoca a la pluralitat lingüística, reconeix el

pluralisme polític.

castellà com a llengua oficial, però alhora admet que les altres llengües de l'estat siguin també oficials a les respectives comunitats autònomes. Tot reconeixent la llibertat religiosa, l'estat es deslliga de qualificatius confessionals. Al mateix temps hom consagra la llibertat educativa i el caràcter pluralista de les concepcions pedagògiques.


Tr ansi ció i dem o crà cia a E sp any a

Constituent: Que té o s'atorga poder d'establir o reformar una constitució. Un cop acomplert el procés constitucional, la mateixa constitució estableix aquest poder de reformar-la. El poder constituent sol ésser un assemblea o cambra: aquest fou el cas de l'Assemblea Constituent francesa del 1789 i el de les corts espanyoles del 1812, 1836, 1845, 1854, 1869, 1873, 1876, 1931 i 1977.

Constitucionalisme: Sistema polític en què el govern és regulat per normes estables, escrites, contingudes en una constitució. La doctrina i el moviment constitucionalistes sorgiren com a reacció enfront de l'estat absolut i s'estengueren per Europa, especialment durant el s XIX. Lligat al corrent liberal, el constitucionalisme té en el parlamentarisme la seva forma més adient.

Dret constitucional: Conjunt de normes que constitueixen l'estat i en regulen els trets fonamentals. En delimiten els elements constitutius (població, territori i poder públic estatal) i regulen l'organització i funcionament dels òrgans superiors (forma de govern), les relacions generals (excloses les penals, laborals i financeres i tributàries) entre aquests òrgans i els ciutadans (forma d'estat) i la distribució territorial del poder (estructura territorial de l'estat).

P ágina 20


P ágina 21

Tr ansi ció i dem o crà cia a E sp any a

Estatut d’autonomia de Catalunya 1979 Llei orgànica promulgada el 18 de setembre

El resultat de la votació, de la qual eren ab-

de 1979 que atorga a Catalunya un règim

sents quatre diputats, fou de 58 vots favora-

d'autonomia. La Constitució del 1978 fou el

bles i una abstenció. Després de les eleccions

marc legal en què s'inscriví l'Estatut, el qual

generals del març del 1979 el projecte fou

recollia l'àmplia reivindicació a l'autogovern.

examinat per la Comissió Constitucional, a la

Al juliol del 1978, els parlamentaris catalans

qual assistia una delegació de l'Assemblea de

aprovaren una comissió —comissió dels

Parlamentaris de Catalunya, i es determinà,

vint— encarregada de redactar l'Estatut i,

de comú acord, la seva formulació definitiva,

constituïda en ponència el 2 d'agost, començà

sotmesa a referèndum a Catalunya el 25 d'oc-

el mes següent a redactar l'Estatut, anomenat

tubre de 1979. Amb una participació del

popularment Estatut de Sau pel lloc on es re-

60,5%, el 88,1% de vots afirmatius, el 7,8%

uniren. El projecte d'estatut fou aprovat en

de negatius, el 3,5% en blanc i el 0,5% nuls,

sessió solemne per tots els diputats i senadors

el text fou ratificat pels plens del Congrés

elegits a les circumscripcions electorals de

dels Diputats (29 de novembre) i del Senat

Catalunya a la seu del Parlament de Catalu-

(12 de desembre) i sancionat i promulgat uns

nya el dia 29 de desembre de 1978, presidida

dies més tard pel rei Joan Carles I.

per Josep Tarradellas i Joan, president de la Generalitat Provisional.


Tr ansi ció i dem o crà cia a E sp any a

P ágina 22

L'Estatut defineix Catalunya com a

Referèndum Estatut d'Autonomia de Catalunya:

nacionalitat que per tal d'accedir al

Referèndum celebrat el 25 d'octubre de 1979, per-

seu autogovern es constitueix en co-

què el poble català es pronunciés sobre l'Estatut

munitat autònoma, i configura la

d'Autonomia. Va ser el mateix dia que el referèn-

Generalitat com la institució en què

dum de l'Estatut del País Basc. L'Estatut català va

s'organitza políticament l'autogo-

ser aprovat per àmplia majoria (88,6%), encara que

vern. La Generalitat és integrada pel

la participació no va ser gaire elevada (59,3%). A la

Parlament, el president de la Gene-

província de Barcelona, el sí va guanyar amb el 88%

ralitat i el Consell Executiu. El Par-

dels vots; a Tarragona, el 86,8%; a Lleida, el 90,2%,

lament, elegit per a un termini de

i a Girona, el 89,4%.

quatre anys per sufragi universal i d'acord amb un sistema de representació proporcional, representa el poble de Catalunya i exerceix la potestat legislativa, aprova els pressuposts i impulsa i controla l'acció política i de govern. El president de la Generalitat, elegit pel Parlament d'entre els seus membres i nomenat pel rei, dirigeix i coordina l'acció del Consell Executiu o Govern i deté la més alta representació de la Generalitat i l'ordinària de l'estat a Catalunya. El Consell Executiu o Govern és l'òrgan col·legiat de govern amb funcions executives i administratives. L'estatut delimita competències exclusives i compartides amb l'administració de l'estat, que en fixa les directrius bàsiques, l'execució de la legislació de l'estat en diverses matèries i preveu la transferència o delegació de competències no assumides pel mateix Estatut .


Tr ansi ció i dem o crà cia a E sp any a

P ágina 23

Opinió personal Aquest treball m’ha agradat molt, perquè he trobat la informació necessària per tot el treball. També era el meu primer pic fent un treball amb una revista digital. Però he tingut un poc de dificultat alhora de fer-ho perquè no sabia molt be com anava aquest programa. Esper que fent el mural tingui la mateixa facilitat alhora de trobar la informació.


Tr ansi ció i dem o crà cia a E sp any a

P ágina 24

Bibliografia http://ca.wikipedia.org/wiki/Transici%C3%B3_democr%C3%A0tica_espanyola#Situaci. C3.B3_pol.C3.ADtica (26/03/13)

http://www.buxaweb.com/historia/temes/escat/transicio-cat.htm (09/04/13)

http://www.buxaweb.com/historia/temes/escat/transicio-cat.htm#Transició (09/04/13) http://www.buxaweb.com/historia/temes/escat/transicio.htm (16/04/13) http://www.buxaweb.com/historia/temes/escat/sistemapolitic.htm#Constitució

1978

(19/04/13) http://www.buxaweb.com/historia/temes/escat/transicio-cat.htm#Estatut Autonomia 1979 (23/04/13)



Transició i democràcia a Espanya