__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

       

ENTREVISTES III     

ALUMNES DE SISÈ  CURS 2015/2016  JUNY 2016 


a


JOANA MARIA “SENYORA”  Cristina Amengual    Em  dic  Joana  Maria  Quetglas  i de  malnom Senyora. Vaig  néixer  el  1.947,  dia  25  de  Desembre,  a  Maria  de  la  Salut.Treballava i treball de mestressa de casa.    Em  dic  Senyora  perquè  la  meva  padrina  estava  al portal,  va  passar  un  home  i  li  va  dir:  tu  fas  cara  de  senyora  i  te  diran  de  ca  na  Senyora.  La  meva  padrina  li  va  contestar:  jo  te'n  posaré  un,  tu  fas   cara  de  Polit  i  te  diran  de  can  Polit.    El  meu   pare  es  nomia  Miquel  Quetglas  i  li  deien  de  can  Poll. Treballava de picapedrer.    La meva mare  es nomia Joana Maria  Castelló i li deien de  ca na Moixeta. Treballava al camp.    Érem nou germans però se’n varen morir cinc i vàrem quedar els dos petits i els dos grans.  Ma  mare  i  la  meva  germana  gran  es  varen  quedar  embarassades  al  mateix  temps,  però  jo  vaig néixer tres mesos abans que el fill de la meva germana. Vaig ser tia als tres mesos.  La  nostra  família  a  una  etapa  vàrem  ser  pobres,  però  quan  jo  vaig  néixer  érem  normals de  doblers.    Vaig  anar  a  ca  les  monges  a  estudiar  i  per  berenar  ens  donaven  llet  de  pols.  A  mi   no  m’agradava gens.     

ELS DIES DE FEINA  Vaig  començar  l’escola  als  set  anys  i vaig acabar als  catorze.  Encara  que  només  hi  anés  set  anys,  vaig  aconseguir  molts  de  diplomes,  perquè  tenia  un  bon  cap.    Quan  vaig  començar  l’escola  les  que  sabíem  fer  tapetes  en  fèiem,  perquè  els  havíem  d’enviar  a  la  gent pobre.    Quan  vaig  acabar   l’escola  vaig  començar  a  fer feina.  M’aixecava  a  les  7  del  matí,  per  anar  a  secar  albercocs  i  figues,  fins  que  feia  fosca.  També  feia  altres  feines,  collars,  mocadors  per  posar­se  com  a  manta...  


Quan jo  no  tenia  feina  havia  de  fer  de  mestressa  de  casa.  Aquests  dies,  quan  es  tornava  fosc  agafàvem  un   llum  i  fèiem  creueta.  Només  els  dies   que  no  anàvem  a  fer  feina,   perquè  els altres tornàvem quan ja era fosc.      

ELS MENJARS  Els  dies  normals  menjàvem  fideus  de  sa  caseta,  sopes  mallorquines,  frit  bort,  pa  cuit,  coques de verdura… Tot amb poca carn. Els dies de festa bullit, escaldums i rostit.  Moltes  vegades  menjàvem  pa  amb  oli  i  li  posàvem  alls  i  olives,  un  botifarró  servia  per  sis  persones. De postres menjàvem figues i pa amb taronges.    Com  que  no  hi havia geleres la carn s’havia de sofregir amb saïm vermell,  perquè així no se  tudava.     

LA HIGIENE  Ens  dutxàvem  un  pic  a  la  setmana,  a  dins  d’una  ribella.  Això  era  a  l’hivern.  A  l’estiu  en  dutxàvem tres pics per setmana.     

LA ROBA  A  la  roba   me  la  feia  jo,  faldes,  vestits,  jerseis…  Abans  deu  persones  no  tenien  tanta  roba  com  una  persona  ara.  Teníem  com  a  molt  cinc peces de roba. L’havíem de rentar  cada dia,  perquè  en  teníem  tan  poca,  que  l'endemà  no  en teníem de neta.      

ELS ELECTRODOMÈSTICS  No  teníem   geleres,  ni  forns,  ni  rentaplats,  ni  televisions,   de  ràdios  n’hi   havia  poques  i  d’estufes  poques  també.   Havíem  de  coure  el  menjar  amb  el  forn  de  llenya  i  per  encalentir­nos  un  poc,  havíem  de  fer   foc.  Per  dormir   ens  havíem  de   posar  una  botella  d’aigua calenta a devora per no tenir fred.     

LA MEVA INFANTESA  La  meva  infantesa  va  ser  divertida  perquè  jugava  amb  les  meves  amigues  i  jugàvem  a  coses  molt  divertides  com  a   “piola”,  a  cinc   maquets,  al  “pilla  pilla“,  a  cartes…  A  l’estiu  anàvem a vetlar amb els veinats.   


Els diumenges  venia  l’amo  Madò  que  venia  caramels,  llepolies,  torro,  xocolata  fruita…  De  vegades ens regalava alguna llepolia i nosaltres ens anàvem totes contentes a casa.   

ELS  VIATGES  Quan  era  petita  no  vaig  fer  cap  viatge, però el meu germà sí perquè se’n va anar  a fer feina  a Àfrica.    El  primer  viatge que vaig fer tenia trenta anys i vàrem anar a Galícia. Allà no teníem telèfons  i havíem d’anar a ca’l veïnat.     

LA MEVA JOVENTUT  Als  17  anys  vaig   tenir  una  parella.   Ens  vàrem  conèixer  al   passeig  del  Carrer  Nou.  Me  va  convidar  a  anar  a  una  festa  però  jo  i  volia  anar.   Ma  mare  me  va  dir  que  havia  d’anar  a  guardar  el  meu  germà  i  va  ser a la   mateixa  festa  que   m’havia  convidat.  Va  venir  a  demanar­me  per  ballar,  li  vaig   dir  que  no  però  l’endemà  va  tornar  a  venir  i  ja  anàrem junts sempre.    La meva mare  no deixava que nosaltres dos  anéssim  tots  sols  a  qualsevol  lloc.  Sempre  havíem  d’anar  acompanyats.  Quan  la  mare  de  la  meva   parella   va  morir,  ell  va  anar  un  any i mig de dol.    Quan  ens  vàrem  haver casats, anàrem a un  hotel  de  Palma  i no ens varen deixar passar  perquè  deien  que  érem  massa   joves  i  que  no  estàvem  casats.  Després  anàrem  a  un  altre  i  ens   varen  deixar  passar,  però  quan  dormíem  ens  queia  el  sòtil  per  damunt  el  llit.  Quan  ens  anàrem  ens  varen  dir  que  no  importava  pagar pel que havia passat.       I  així  som  ara.  Som  molt  feliços  junts!!! 


EN PERE   DE “CAN QUART”    Alba Bennàssar 

  DADES PERSONALS    Jo  som  en  Pere  Bennasar  Capó, vaig néixer a  Campanet,  al  carrer  d’es  Pou  Bo  número  6,  dia  24  de  febrer  de  l’any  1.940  i  ara  tenc  76  anys.  Me  diuen  de   mal  nom  de  Can  “Quart”  o  “Pere  Quart”  i  la  meva  feina  era  fer  espardenyes i llavors vaig fer de botiguer.      Mon   pare  nomia  Tòfol  Bennasar  Quart  i  li   deien  de  Can  “Quart”  i  ma  mare  nomia  Francisca   Capó  Alemany  i  li  deien  de   Can  “Blanc“.  Quan vivíem al carrer d’es Pou Bo, els  meus  pares   tenien  una  fabriqueta  d’espardenyes  i  després  varen  comprar  sa  botiga.  No  érem  ni   rics ni pobres, vivíem de sa  botiga  i  de  ses  espardenyes,  i   sempre  ens  hem dedicat al mateix.    Jo  tenc  tres  germanes:  n’Antònia  Bennasar  Capó, na Joana Bennasar Capó i na Francisca  Bennasar Capó.     

INFÀNCIA A  n’es  carrer  d’es  Pou  Bo  hi  vaig  estar  fins   que  tenia  10  anys,  després  vàrem  passar  al  carrer Sant Miquel 47, a Campanet, aquí on hi havia sa botiga.  Quan  era  petit jugàvem a baldufes, jugàvem a bolles, jugàvem a “bandidos”, també jugàvem  a  futbol,  que   a  mi  sempre  m’ha  agradat.  Però   no  hi  havia  juguetes  per  jugar,   o  n’hi  havia   molt poques, no com ara.     Noltros  fèiem  pilotes  amb  sa  bufeta  d’es  me:  agafàvem  sa   bufeta  d’es  me   i  la  inflàvem,  llavors  desfèiem  una  calça  de  fil  i  fèiem  un  rotllo,  i  amb  so  rotllo  li  començàvem  a  donar  voltes i voltes i voltes... i fèiem una pilota.   


A mi  m’agradaven  molt  els  animals i a ca nostra  teníem  ànneres,  i  jo  les  hi  feia  un  safareixet  i  les  feia  nedar,  al  corral d’es Pou Bo.    Jo vaig estudiar  i vaig fer el graduat escolar. Vaig  anar a  l’escola  a  ca   Ses  Monges;  llavors  vaig  anar   amb  en  Toni  Riber   de  Can  Coixet  els  dematins  i amb en  Miquel  Riber  els  vespres.  Vaig  anar  a  escola  fins  als  14  anys i  m’agradaven molt ses matemàtiques.   

MENJAR  Menjàvem  pa  amb  oli,  pa  amb  saïm…  Es  menjar  d’abans  era   més  natural,  però  no  era  tan  bo  com  ara,   ara és més gustós.    A  mi  m’agradava  molt   menjar  pa  amb  xocolata,  aquestes pastilles grosses de xocolata Valor, Albertí o Rosselló. M’encantava!!    Es  dematins berenàvem d’un tassó de llet o, quan  estava a Caselles, de vegades menjàvem  un plat de xocolata amb sopes de pa a davall.    Caselles  era  una  finca  que  tenia  una  caseta.  Hi  anàvem  es  temps  de  collir   olives.  Allà   hi  vivia  un  matrimoni.  Hi  vivia  sa  germana  de  ma  mare,  i  llavors  hi  va  viure  un  germà  de  ma  mare.  I   a  mi  m’agradava  molt  estar  allà,  anava  a  veure  lloses,  a  caçar,  me  feia  una  beguda…     Quan  era  petit  anava  a  Caselles  a  collir  oliva  i  estava  allà  una  temporada.  Però quan collia  oliva  ja   era  més  grandet,  tenia  15  o  16  anys,  o  17  o  18…  Al  migdia   berenàvem  de  pa  i  botifarró o de pa i sobrassada. Allà també fèiem matances.    Quan  anàvem  a  collir  garroves  o  a  collir  ametlles,  teníem  unes  taleques  que  són  unes  bosses  amples  i  curtes  que  les  omplíem  d’ametlles,  i   jo les me penjava per es coll amb una  llesca  de  pa  amb  una  mà  i  un  botifarró  amb  s’altra  mà,  i  anava  a  fer  una  volta  i l’omplia de  picornells, es temps que berenava.    Dinàvem  d’arròs  de  caseta,  o  arròs  amb  oli:  li  posàvem  patata,  carn  poques  vegades,  verdures…    Hi  havia  un veïnat nostre, que quan arribava, cercava mitja dotzena de bovers o de caragols   i,  sense  fer­los  nets,  ni  estar  bullits,  i amb sa sabonera des caragols i tot,  les posava a dins   s’arròs i se’n menjava un bon plat!!!!   


S’horabaixa, tornàvem  a pegar una mossegada,  menjàvem dues figues… I per sopar moltes  vegades  menjàvem  sopes  de  pa  o  pa  amb  oli.  Es   diumenges  menjàvem  arròs  amb  un  poc  més de carn, i més de tot. També a vegades fèiem bullit, que també és bo.    Per  beure,  bevíem  aigua  i   un  poc  de  vi.  També  hi  havia  gasosa  que  anàvem  a   cercar­la   quan  teníem  mal  de  ventre  o  quan  teníem  vomitera.  Com  s’Aquarius,  ara.  L’anàvem  a  cercar a un cafè que es deia Can Muleta, que estava al cantó del forn de Can Ruberto.    Quan  anàvem  a  jugar  a  futbol,  posàvem  un paner a dins es pou, amb tònica, perquè llavors  només bevíem tònica. I quan les trèiem era gelada. Igual que ara, amb els “cubitos”.    Una  vegada  vàrem  anar  a  dinar  a  sa  caseta  a  Can  Tut,  i  havíem  posat  una  síndria  grossa  dins  una  senalleta,  dins  es  pou  en  fresc,  perquè  no  hi  havia  gelera, ni corrent. Quan vàrem  anar  per   treure­la,  sa  síndria  surava  damunt   s’aigua,  havia  sortit  de  dins  sa  senalla  i,  va  venir  sa  meva  dona  i  diu:  “ara  sa síndria no la podem treure!! Idò me fermes amb sa corda i  jo  baixaré!!”.  Jo  la  vaig  fermar  per  ses  anques,  i  la  vaig  amollar  dins  sa  cisterna,  i  sa meva  dona  no  sabia  nedar.  I  va  agafar  sa  síndria,  la  va  posar  dins  sa  senalla,  i  primer  vaig pujar  sa síndria, i després la vaig treure a ella darrera.    Per  Nadal  fèiem  torró  d’aquest  de casa, i també fèiem coques de torró. Per dinar, solíem fer  paella  o  matàvem   un  gall  o  una  gallina  i  mos  ho  menjàvem…  Per  Pasqua  fèiem  panades  i  rubiols, com ara.     

AQUELLS TEMPS  Llavors  no   teníem  ni  tele  ni  ràdio.  Per  escoltar  es  futbol,  havia  d’anar  a  casa  d’un  amic,  perquè  noltros  no  teníem  ràdio.  Sa  primera tele que vàrem comprar va ser quan mos vàrem  casar,  i  llavors   era  en  blanc  i  negre.  En  aquell temps només hi havia dues cadenes:  “La 1” i  “La 2”. I després va venir: “TV3”.     De  corrent ja n’hi havia quan era petit, però  els carrers no estaven asfaltats, i els al∙lots, com  que  sempre  anàvem  vestits  amb  calçons  curts,  sempre  dúiem  ferides  pels  genolls,  i  anàvem  nafrats…  I  ses  nines duien sempre faldes.      Quan  tenia  18  anys  me  varen  comprar  una  moto.  Una  vegada  vàrem  anar  a  Moscari  amb  sa  moto,  quan  festejava,  i  vàrem  dur  una  amiga  de  sa  meva  dona,  i  érem  tres  damunt  sa  moto. I quan  vàrem ser a Moscari,  ses  monges  varen  dir  a  na  Pedrona,  que  perquè  duia  calçons,  pareixia  que   havia  fet  un  pecatot.  Li  varen  dir  que no podia anar així, que s’havia de posar una falda.    I  llavors,  una  altra  vegada,  també  érem  tres  damunt  sa   moto,  i  quan   vàrem  davallar  vàrem  trobar  en  Colau,  el   


municipal, i  mos  va  posar  una   multa, però no la vàrem pagar perquè vàrem anar al batle i la  mos varen llevar.    He anat de viatge dues vegades, a Eivissa a jugar a futbol i també a Barcelona.    Quan  tenia  15  anys,  jo  jugava  a  futbol,  i  als  18  anys  vaig  començar  a fer feina. Però abans  ajudava a ca nostra a despatxar a sa botiga.     Llavors  no   anava  en  lloc, no sortíem. A festa anàvem a Búger, anàvem a Sa Pobla, anàvem  a Inca, això sí, i a n’es cine també hi anàvem.    Jo  no  vaig  pujar  al  pi,  perquè  encara  no  se  feia.  En  aquell  moment  es   quintos  feien  burrades:  passejàvem  una  cabra  pels  carrers  i  li fèiem grosseries, li  tiràvem cosses, li fèiem  de tot.     

ESPORTS Quan  jo  era  jove,  vaig  començar a jugar a  futbol amb el Campanet, a n’es camp de Sa Sort,  que ja no hi és. Estava  per devora Can Cuzco.    

Després als  16  anys,  vaig   jugar  amb  el  Murense;  del  Murense  vaig  passar  al  Constància,  del  Constància  vaig  passar  al  Pollença,  i  llavors  amb  el  Lloseta,  i  finalment  vaig  tornar  a  jugar  amb  el   Campanet.  Era  bo  per  jugar  a  futbol.  Vaig  fer  qualque  gol  “xulo”.  Jugava  de  davanter  centre  i  llavors  de  central.  No  anàvem  des  primers,  però   tampoc  anàvem  des  darrers.     

SERVICI MILITAR  El  servici  el  vaig  fer  de  sanitat.  Primer  vaig   fer  sa  instrucció  durant  1 mes al Quarter de  Sant  Pere,  devora  sa  murada, a Palma, per  es  Passeig  Marítim.   Després  vaig  fer  de  sanitat a s’Hospital. Allà feia d’infermer.    


Com que  jo  vaig  aprendre  a  posar  injeccions,  ses  meves  germanes  i  molta  gent venia a ca  nostra  perquè  jo  les   hi  posàs.  I  a  n’es  meus  fills  també  les  hi  posava  jo  ses  injeccions,  i  també els hi posava benes.    Jo  curava  es  malalts,  els  hi  posava  injeccions,...  i  de  tant  en  quan  passava  es  Tinent  Coronel  que  feia  una  visita,  i  llavors  hi  havia  es Tinent Sanxo, que era s’ajudant  d’es Tinent  Coronel,  i  es Coronel mos deia: “a éste hay que quitarle los  puntos“,  i en Sanxo deia: “Pedro  lo hará“, demanava una altra cosa i deia: “Pedro lo hará”.  

Fins  que  un  dia  es  Tinent  Coronel   va  dir:  “¿y  a éste quién lo ha curado?”, i es Tinent Sanxo  diu:  “lo  he  curado  yo”.  I   sa  monja  que  venia darrera i ho va sentir  tot, diu:  “no, no ha sido él,  ha  sido  Pedro!!”.  Com  que  es  Coronel  va  veure  que  es  pacient  estava  ben curat, en  Sanxo  se’n volia endur es mèrit. Tanta sort que sa monja el va frenar!!! 

  CASAMENT  Quan  era  jovenet  en  vaig  acompanyar  un  parell  d’al∙lotes,  però  vaig  festejar  amb  na  Pedrona  de  Can  Riber.    Me  vaig  casar  amb  na  Pedrona  dia  28  de  maig  del  1968.  La  vaig  conèixer,  perquè  venia  a  jugar  per  ca  nostra amb ses meves germanes.    He  tengut  tres fills: en Tòfol, na Francisca i na  Catalina.  Dues  filles   i  un  fill.  I  alguna  vegada  em   feien  enfadar  perquè  se  barallaven,  o  tocaven  coses  que  no  havien   de tocar i jo m’enfadava i deia “me cagon l’ostrum!!!”.   


SA BOTIGA DE CAN QUART  Varen  obrir  sa  botiga  de  Ca’n  Quart,  els  meus  pares,  quan  jo  tenia  10  anys  o   11,  el  1952  més  o  manco.  Primer  la  vàrem  arrendar  i  pagàvem  1.000  pessetes  cada  any.  Després   de  10  o  12  anys  la  vàrem  comprar. Quan  la vàrem llogar per primera vegada ja era una botiga,  no  vàrem  haver  de  fer  cap  reforma.  Vàrem  comprar  una  botiga  que  estava  en   marxa.  Sa  botiga  antiga  se  deia  “Sa  Botigueta”  i  la  vàrem  comprar  a  na  Jerònia  de  “Sa  Botigueta” per  22.500 duros.      A  sa  botiga,  tot   d’una  que  la  vàrem  obrir,  teníem obert cada dia, també els dissabtes. Tot el  dia,  de  les  8  del  matí,  fins  a  les  8  del  vespre.  Després,  els  diumenges  teníem  obert només  els  matins.  I  llavors,  jo  vaig  proposar  de  tancar  els  diumenges,  i  ho  vàrem  fer,  ho  vàrem  aconseguir.  Després  els dissabtes, també teníem obert tot el dia, i vaig proposar, que també  va  anar  bé, de tancar es migdia. Llavors, entre setmana teníem obert de les 8 del matí fins a  la  una  i  mitja,  i  els  capvespres  de  les  quatre  fins  a  les  vuit,  i  sempre  hi  havia  un  parell  de  dones que es temps que teníem es dinar abocat, venien a cercar gasoil o petroli.     Quan  vivíem  al  Pou  Bo  fèiem  espardenyes,  i  quan  vàrem  comprar  sa  botiga  vàrem  seguir  fent  espardenyes.  Es   taller  des  Pou  Bo  no  era  un  gran taller, era més bé, un talleret familiar. Jo  feia  sa  sola,  ma  mare  feia  es  “corte”,  i  teníem  també  gent  llogada   que  cosia.  Dos  homes  que  feien  soles  en  Miquel  “Quart”  i  també en Jaume  “Morell”  i en “Ganús”, i llavors també teníem una  dona  na  Magdalena  Capó  “Xiroia”  que  feia  rompugo,  cosia  i embastava, na Francisca Celià  “Matxeta”  que  repuntava,  un  parell  de  dones  que cosien ses espardenyes…    En  aquell  temps  no  havia  peu  dret,  totes  ses  sabates eren des peu esquerra.    


Jo feia  unes  sabates  que  se  deien  porqueres,  unes d’espart, i unes altres de cànyom,  però  un  temps  fèiem  xoquins,  sandàlies  de  ràfia,  i  moltes  més  coses...  També  veníem  altres  productes.     Es  primer  any  que  vàrem  obrir  sa  botiga  de  Can  Quart,  teníem  només  fruites,  verdures,  i  gra. Però després vàrem anar afegint tatxes, pintura, ferreteria…     Jo  anava  cada  dijous  a  Inca  a  fer  compra  de  sa  verdura,  però  també  anàvem  a  sa  cooperativa  a  comanar  i  fer  “pedidos”.  Jo  comanava  lo  que  havia  de  menester,  llavors  t’ho  duien,  ho  pagaves,  i  per  avall.  També  venien  homes  d’Alcúdia  amb  un  carro,  i  mos  duien  enciam,  tomàtigues,  colfloris…i  després  noltros  vàrem   anar  posant  més   coses:  gerricons,  cossiols, plàstic, licors, fils, vi, pa… Tot això.    Hi  havia  un home que deia: “això és El Corte Inglés, en petit!!!!”. Perquè quan venia  a cercar  una  cosa,  sempre  ho  trobava.  Hi  havia  botons,  calces,  regadores,  verdures,  fruita,  peix,  regals  dels  reis,  llapissos,  gomes,  quaderns,  retoladors,  perns,  pintures,  fil  de  llana,  espardenyes  de  tota  classe,  suavitzant,  xampú,  sabó  per  rentar  roba,  espècies  per  matar  porcs,  poals,  ribelles,   gàbies  d’ocells,  tatxes,  pintura,  graneres…  Hi  havia  moltes  coses,  però en petites quantitats.     Jo  feia  de  botiguer,  i  si  es  forner  fallava,  perquè  estava  malalt,  o  qualsevol   cosa,  venien  a  cercar­me  a  mi,  i  repartia  es  pa  a   totes  ses  botigues,  amb  una  bicicleta   i  un  canastro  a  darrera.  I  a   cada  botiga  tenien  talets:  a  una  botiga  tenien  dos  talets,  a  una  altre  en  tenien  tres...  Un  talet  era  un  com  una  bossa  de  sac  cosida  i   posaven  es  nom  de  la  botiga,  i  jo  el  duia  al  forn,  aquí  on  fan  es  pa.  Els  talets  eren  uns  saquetets  de  farina,  que  els  hi  posaven  una senya i llavors anaven a cercar­lo. I feien es pa amb sa seva farina.   

 


A mi  m’agradava  fer  feina  a  sa  botiga.  Era  divertit  i  no  m’avorria,  perquè  m’agradava  molt i  sempre  passava  alguna  cosa!!.  Una   vegada,  una  de  les  meves  germanes   es  va  engatar,  i   aquell  dia  va  venir  un  representant   amb  una  moto,  i  la  va  deixar  a  un  costat  a  defora,   al  carreró;  però  quan  el representant va sortir, no va trobar sa moto per enlloc, i llavors  ella (sa  meva  germana)  se  va   entregar  amb  sa  moto,  venia  de  voltar  pes  poble,  i  ni tenia carnet, ni  permís,  ni  tenia  res  per  menar­la!!.  També  a  sa  botiga,  teníem  una  màquina  per   tallar  es  “jamon  york”  i,  en  Pere,  un  fill  de  na  Francisca,  quan  posava  en   marxa  sa  màquina,  venia  escapat,  i  em  feia  tallar  “jamon  york”  per  ell.  I  mentrestant  que  jo  estava  fent  feina i que no  mirava, n’ Alba i na Pedrona se menjaven es Lacasitos!!    Vaig  començar  a  fer  feina  a  n’es  18  anys,  però  a  n’es  16  ja  ajudava  a despatxar. En aquell  temps  hi  havia  18  botigues  a  Campanet:  al  carrer  de  Son  Pocos: Ca  na Sigala, Can  Malec,  Can  Ronquet;  al  carrer  Petxino:  Can  Llobina  i  Can  Pelat;  al  carrer  Sant  Miquel:  Can  Toni  Marxando,  Ca  sa  Rossa  Marxando,  Can  Quart,  Can  Jaume de s’Estany i Can Sion Roder o  Can  Sionet;   al  carrer  Llorenç  Riber:  Cas  Roderet;  al  carrer  de  Son  Massanet:  Ca  Sa  Ruqueta,  Ca  na   Tomassa,  Ca  na  Budella,  Can  Curt;  al  carrer  de  La  Font:  Cas  Covener i al  carrer  Major:  Ca  na  Fidevera,  Can  Tonió  i  Ca  na  Barbera.  També  hi  havia  3  forns:  Ca  Sa  Xarreta,  Can  Cusset  i  Can  Ruberto,  es  forn  de  Can  Jaume  no  hi  era  i l’ amo en Jaume feia  feina  a  Can  Cusset,  però  quan  va  tancar,  l’  amo en Jaume va  obrir es forn de Can Jaume. I  també  hi  havia  6  carnisseries   a  Campanet:  Ca  na  Colometa,  Can  Riber,  Can  Ponset,  Can  Llobera, Ca sa Rodera i Cas Coixet. I sa nostra botiga va ser sa darrera botiga a tancar.  Vaig  tancar  sa   botiga  fa  uns  5  anys  el  2.010   o  el  2.011.  La  vaig  tancar  perquè  me  vaig  jubilar,  i  no  em  va  quedar  més  remei,  però  m’enyorava  un  poc.  Jo  me   vaig  retirar  als  65  anys,  i  després  ho  va  agafar  sa  meva  dona.  Vaig  fer  feina  a  sa  botiga   5  o  6  anys  més,  i ja  estava jubilat.   

MOMENT MÉS TRIST  Es  moment  més  trist  de sa meva vida, va ser quan se  van morir ma mare i mon pare.     

MOMENT MÉS FELIÇ  Jo  n’he  tengut  molts  de  moments   feliços.  Vaig  estar  molt  feliç  es  dia  que  va  néixer  es  meu  primer  fill,  sa   meva segona filla, i sa tercera filla meva.    Quan  varen   néixer  els  meus  néts  i  quan  guanya  el  Barça també estic molt content!!  .   Sa  meva  dona,  sempre  que  mir  es  futbol,   me  diu:  “Si  jo  me  mor  un  dia  que  fan  un  bon partit, tu no vendràs  ni a n’es funeral “. Sempre m’ho diu!!  


ANTÒNIA HERNÁNDEZ SERRA  “CA NA CARTERA”  Antònia Margalida Camuñas    Vaig  néixer  a  Búger   dia  21  de  setembre  de  l’any  1949,  actualment  tenc  67  anys.  La  meva  mare,  Antònia Serra López,  era  de  Búger  i  feia  feina  amb  càrritx,  i  mon   pare,  Blas  Hernández  Romero,  era  de  Lorca,  un  municipi que està dins la  regió  de  Múrcia.  Feia  feina  de   miner.  A  la  nostra  família  ens  diuen “de ca na Cartera”.                Vaig  anar  a  l’escola  pública  de  Búger  fins  a  10  anys,  allà  hi  vaig   aprendre  a llegir i escriure i després   vaig  anar  a  ca  ses monges, 4 anys.  Estudiava  la  doctrina  amb  mallorquí,  també  vaig  aprendre  de  fer  telessos  i  les  monges  ens  ensenyaren  de  brodar.  En  acabar  l’escola  ajudava  a  la  meva  mare  a  fer  les  feines  de  la  casa.     

UN DIA QUALSEVOL. LA FEINA I EL MENJAR    En  acabar  els  estudis  vaig  anar  amb la  meva  mare  a  fer feina pel camp, durant  20  anys.  De  més  joveneta  vaig  anar  a   collir  ametlles  i  garroves. La temporada  de  figues,  vàrem anar  a collir figues per  engreixar  els  porcs.  També  vaig anar a  collir  olives  i  patates  per  sa  marjal.  Fèiem  tots  els  jornals  que  ens  sortien.  Després,  de  més  gran,  ja  casada,  vaig  anar  a  collir  taronges  de  la  finca  del  senyor  de  Can  March.  I  durant  6  o  7  anys vaig anar a fer feina a l’hostaleria i 


a una  lavanderia  de   Muro,  on  em vaig  retirar de la  feina. Ens aixecàvem a les 7 h del matí, i  abans  d'anar  a  fer  feina,  ens  bevíem  un  tassó  de  llet,  preparàvem  el berenar i el dinar. A la  feina,  a  mitjan  matí,  a  les  9:30,  ens  aturàvem  i  berenàvem  de  pa  amb  oli,  pa  amb  sobrassada  i  molta  fruita.   Damunt  les  13:30h o les 14:00h ens aturàvem a dinar i menjàvem  el que ens havíem preparat (sopes de matances, fideus, fideus d’oli…).   

PER SES FESTES    Per ses festes més assenyalades la  família es reunia. Per ses festes de Nadal  i de Pasqua anàvem a missa. Ajudava a  preparar el dinar i fèiem les panades, els  rubiols i els crespells. Per les matances  ajudava a mon pare a fer sobrassada i  botifarrons. Per la berbena del poble  anàvem a ballar a la plaça, ballàvem  balls populars (jotes i boleros) i quan  acabàvem, ballàvem ball de l’orquestra.    

              ELS VESTITS   Quan érem petits teníem  una o dues mudes a  la setmana i un pitet damunt la roba per no  embrutar­nos molt. De més grans dúiem el  que teníem i una muda per anar arreglats. Jo  estrenava dos vestits a l’any. Les meves ties  de Sa Pobla els me regalaven. Les senyores  anaven vestides amb unes faldes llargues,  rebosillo i gipó (vestit de pagesa actual, vestit  de senyora...).  A l’estiu per anar a fer feina  dúiem una bata i un bon capell, i a l’hivern dúiem el mateix que l’estiu però més abrigats.    Quan es moria un propi, ses dones duien roba negra, 3 anys de dol i no sortien de casa, i  quan es moria un conco, un cosí, un germà o l’home anaven amb roba obscura. Però amb  els anys la roba ha anat canviant.  


MARGALIDA MORRO   “DE CA NA MACA”  Jaume Cuart    Som  na  Margalida  Morro.  Vaig  néixer  dia  8  de  febrer del 1.952, a Campanet. 

ELS MEUS PARES    El  meu   pare  era  de  Búger,   el  coneixien  per  en  Jaume  “es  Bugerró”  i  el  seu  ofici  era  de  carboner.  La  meva  mare  nomia  Francisca,  era  de  Moscari  i  feia  de  brodadora  al  taller  de  Son  Garreta,  de  Campanet,  i  de  mal  nom  li  deien  Francisca “Maca”.   

LES JOGUINES DE LA INFÀNCIA​ : 

LA MEVA INFÀNCIA L’ESCOLA 

Bons records  tenc  de  les  joguines,  en  qualsevol  cosa  ens  entreteníem:  jugant  a  les  cinc  pedretes,  cantant  cançons,  botant  la  corda  i  principalment fent girar la baldufa.     

De petita  anava   a  costura  a  Campanet,  a  “Ca  Ses  Monges”  fins  als  8  anys.  Després  vaig  anar  a  l’escola  privada  de  la  Senyora  Dolors,  també  de  Campanet.  Els  meus  estudis   son  ingrés i primer de batxiller.   

ELS ANYS DE JOVENTUT A LA FEINA  Als  14  anys  vaig   començar  a  fer  feina  al  taller  on  treballava   la  meva  mare,  de  teixidora,  (just  just   arribava  als  pedals  dels  telers).   Als  20  anys  vaig  començar  a  fer  feina  a   la  fàbrica  de  sabates  de “Can  Yanko”  a  Inca,  durant  3  anys  fins  que  em vaig  casar.  També  quan  tenia  de  14 a 16 anys, vaig col∙laborar a  una tuna d’al∙lotes joves que hi havia a Campanet.   


COM M’AGRADAVA VESTIR  Quasi  sempre  em   vestia  amb  jerseis  de  coll  pujat  i  amb   els  calçons  entallats  de  la  part  d’alt  i  els  baixos  acampanats.  Peró  si  que  puc   dir  que  tenia  un  ramell  de  vestits ben bonics. 

EL MEU FESTEIG  Jo  em  vaig  posar  a   festejar  als  14  anys,  amb  en  Mateu  Cuart,  de  Campanet.  Ell  tenia  18  anys  i  ens  coneguérem  fent  el  recorregut al voltant de la plaça.  El  seu  ofici  era  d’enrajolador.  Ens casàrem després de  festejar  8  anys,  l’any  1.974,  a  Campanet.  Del  nostre  matrimoni nasqueren tres fills: Miquel, Jaume i Mateu. 

  UN MAL MOMENT  Passaren  20  anys  molt  feliços,  amb  alts  i  baixos  com  qualsevol  matrimoni.  Fins  que  un  dia  la  vida  ens  va  donar  un  mal  cop.   El   5  de  febrer  del  1.996   al  meu  marit  va  patir  un  infart  fulminant,   que  ens  deixà  a  mi  i   als  meus  fills  tot  sols.  Han  passat  20  anys  de  la  seva  mort,  així i tot encara ara el tenim present. Ens fa i seguirà fent molta falta!!! 

UNA GRAN ALEGRIA  Els  meus  fills  m’han  fet  un  regal  a  la  vida,  que  són  els  tres  néts  que  tenc:  en  Mateu,  en  Jaume i en Pau. Que per mi són l’alegria que em dóna vida!! 


UNA NOVA COMPANYIA  Desprès  de  15  anys  de  la  mort del meu marit, els  meus  fills  s’han  casat  i  format  la  seva  família.  La  meva  mare Francisca que vivia  amb mi  també em  va  deixar  els  88  anys.  El  destí  ha  volgut  que  jo   d’alguna  manera  fos  feliç,  i  trobàs  una  altre  persona  que  almenys  m’aportàs  estabilitat.  Així  ha  estat  i  per   casualitat  també  fa  el  nom  de  Mateu.  Ara  fa  7  anys  que  compartim  vida  en  comú. 

LA MEVA JUBILACIÓ   En  la  meva  jubilació  es  quant  tenc  més  temps de dedicar­me  al que més m’agrada, que és  viatjar,  cuinar,  fer  manualitats:  brodar,  pintar,  fer  quadres,  fer  tot  el  que  sigui  per  entretenir­me.  També  poder­me  dedicar  a  les  meves  mascotes,  sortint  a  passejar  una  hora  al  dia  ,   cosa  que abans de la jubilació no tenia gaire temps per fer.  També  estic  apuntada  a  una  associació  de  gent major, que organitzam excursions,  viatges,  sopars…  i  tot  el  que  poguem  fer  per  tenir  entretenir­nos  junts,  i   disfrutar  de  les   nostres  velleses.   

EL QUE MÉS M’AGRADA  Són  aquells   dies,  que  en  companyia  de  les  meves  nores  ens  posam  a  la  cuina  a  fer  les  panades  de  pasqua. També preparar el dinar dels diumenges, que normalment: fills,  nores, i  néts vénen a dinar. De costum faig una paella! 

LA MEVA SATISFACCIÓ  Així  ha  estat  i és la meva vida, amb il∙lusió de veure créixer els meus nets, i poder­los  servir  en el que les faci falta. I demanant a la vida salut, amor… 


JOAN SERRA SERRA “ROTGET”

Mateu Cuart    Es meu nom és Joan Serra Serra, vaig néixer dia 13 d’agost 1938 a Sa Pobla i tenc 77  anys.    Es  meu pare nomia Sebastià Serra Canyelles i era de Sa Pobla. Sa seva feina era anar a  sa marjal i feia pous. Anava a fer feina amb bicicleta per tots es pobles, fins i tot a Llucmajor.  Ma Mare nomia Margalida Serra Riutort i també feia feina de jornalera i anava a llogar­se a  sa Plaça Major. Es meu pare va morir amb 62 anys i ma mare amb 85.     Tenia un germà que nomia Guillem Serra Serra. Va néixer dia 21 de setembre 1932 i es va  morir l’any 1993, a s’edat de 61 anys.       

                  INFANTESA   Anava a jugar amb ets amics a n’es  campet (on és sa residència). Jugàvem a  pilota, baldufa, a bolles. Anava a escola a  Sa Graduada. Hi vaig anar fins a n’es  catorze anys.  Però, a n’es nou anys ja anava per  canonet.   

JOVENTUT Era un poc truós i ma mare m’estirava  ses orelles quan me manava ses feines i  no les feia. Tenia molts d’amics i anàvem  a jugar a futbol i moltes vegades   


“enfaltavom” es balon a n’ets ametllers. A vegades molestàvem es municipals i mos feien  córrer.   

                  ES DIA A DIA  Anava a marjal tot es dia. A vegades dinava a s’hort i després cap a ca nostra a dutxar­me,  sopar i a veure ets amics. A s’edat de 21 anys vaig fer sa mili (forçós) a enginyeria a Palma,  durant 1 any i mig. Me varen comprar una moto, una Ossa de 125 c.c.       

SES FESTES DES POBLE  Eren molt més bones que ara.  No hi havia botellot (riu). Per Sant Antoni feien sa novena i  sermons, foguerons i tiràvem molts de coets, encara no hi havia es caparrots ni dimonis,   vetllàvem tota sa nit. Per San Jaume hi havia berbena a sa Plaça Major i es vetllava tota sa  nit i a les 7 des matí anàvem a regar mongetes. Per Pasqua fèiem sa processó es dijous i  es divendres.     


SA MEVA FAMÍLIA  A s´edat de 24 anys vaig conèixer  a sa meva dona Apol.lònia Cladera  Rullan que tenia 14 anys i ella  també feia feina a n’es camp. Ens  vàrem casar dia 16 Febrer 1966, jo  tenia 27 anys i ella 18. Tenim 3  filles: na Margalida (49), na Joana  Maria (47) i n’Apol∙lònia (41), Per  aquells temps tenia una màquina  de fer pous i conduïa una retro. La  vaig conduir durant molts de  temps, A l’any 1985 vaig començar  a fer feina a Son Pons (devora  Ullaró) que era un viver d’aus  exòtiques, que ho duien uns  alemanys. Hi vaig fer feina 10 anys  i l’any 1997 me varen jubilar, ja  que vaig tenir un càncer a  l’esquena.     

LA VIDA DE JUBILAT  Tenc una caseta dins es terme de  s’albufera (Son Fornari) camí d’es  butano i tenc un parell d’arbres  fruiters i faig hortalissa (tomàtigues, pebres, carxofes, i altres coses). A l’estiu hi esteim tres  mesos, jo, sa meva dona i ses dues cusses. Ses filles vénen amb es néts que en tenc cinc.  Quatre néts i una néta: en Tomeu, na Joana Maria, en Joan, Miquel i en Mateu  (per ordre  d’edat) També som vocal de s’associació de sa 3 edat. Hi vaig es matins i es capvespre  vaig una estona a n’es bar a jugar un poc a cartes. També m’agrada anar a n’es futbol.  Durant uns anys era soci del Reial Mallorca i ara vaig a veure es néts jugar.     

ANÈCDOTES Un dia érem 7 damunt una moto i  anàvem a robar melons. Era de  vespre i quan vaig tenir un meló  entre les mans vaig cridar “l’amo,  que ve l’amo” i un dels meus  amics va pegar dins una síquia.  Moltes vegades també anàvem a  fer carreres de motos i es  municipals mos encalçaven. 


MIQUEL MARTORELL  “CASSOLÍ”  Lluc Fiol  Som  en  Miquel  Martorell  i  he  nascut  a  Campanet  el   26  de  març  de  1930.  Actualment  tenc  86  anys.  Estic  casat  amb  na  Francisca   Mayol  de  Moscari  i  tenim 2 fills i  1  filla.  El  meu  mal  nom  al  poble  és  “cassolí”,  nom  que  no  ve  de  cassoles.  El  mal  nom  em  ve  de  mon  pare,  campaneter  com  jo. Els  meus fills  també han adoptat el  meu  mal  nom.  Sempre  estic  predisposat a  fer una bona xerrada.     

ELS MEUS PRIMERS ANYS.  Vaig  anar  a  l'escola  fins  als  7  o  8  anys.  L'escola  es  deia  “can Pelat” i  jo record  que  només  vaig  tenir  un  mestre  que  es  deia  Miquel Riber, del qual tenc bons records.    Ell  em  va  ensenyar  a  llegir   i  escriure  i  encara  que  jo  era  un  bon estudiant, com a  casa  meva  no  hi  havia   possibles,  em  vaig  posar  a  fer  feina  aviat,  als  10  anys,  amb  mon pare.     Tenc  records  de  jugar  a  pilota   (no  com  les  de  ara),  a  bolles,  conillets  amagats  i   a  baldufes.     Però,  del  que  més  me’n  record  és   de  pujar  als  arbres  i  tirar  pedres  amb   els  amics.  Tenc bons records.     

LA FEINA  Als  10  anys  vaig   començar  a   fer  de  carboner  amb  mon  pare  i  els  meus  germans.  Anava  a  la  muntanya  per  agafar  llenya  i   després  preparar  la  sitja  per  fer  carbó.  Anys  durs   de  feina,  però  jo  els  record   amb  estimació.  Les  sitges  les  fèiem  a  les  Fonts  Ufanes.  Encara se’n  poden  veure  molts  de 

 


rotllos, i alguna casa del carboner.     Als  14  anys,  mon  pare   em  va  dir  que  els  doblers que traguéssim d'una sitja  serien per  comprar­me  una  bicicleta,  de  color   gris.  Me’n  record   amb  estimació  perquè  en  va  acompanyar al llarg de molt de temps.     Durant  molts  d'anys  vaig  fer  de  carboner,  amb  tota  la  meva  família,  però  un  accident  en  va  deixar  inútil  d'un  braç  i  ho  vaig  haver  de  deixar.  Com  que  era  un  home   amb  empenta  vaig  anar  a  demanar  feina  a  la benzinera d'Ullaró, on vaig treballar durant 20  anys  fins  que  em  vaig  jubilar.  Encara  que   tenc  bons  records  de  la  meva  vida  com  carboner,  reconec  que  la  feina  a  la  benzinera  era  molt  més  còmoda  i  més  tranquil∙la.  Record  que  vaig  tenir  sort,  ja  que  la  feina  del  carbó  es  va  acabar  i  jo  vaig  poder  millorar la meva vida gràcies a l'altra feina.   

LA MEVA DONA  L'amor  el  vaig  trobar  a  Moscari.  De  jove  era un gran ballador. Un dia a sa  Pobla  vaig  conèixer  una  al∙lota  molt  guapa  que  feia  feina  a  un  bar  de  la  seva  família.  Quan  va   acabar  la  feina,  ja  fosca  negra,  la vaig convidar   a  ballar.  Després  ens  trobaren  a  les  festes  d'Inca.  Ens  vàrem  deixar  de  veure  durant  un   temps,   però  l'amor  que  havia  nascut  hi  era  i   vaig  començar  a   anar­la  a  veure  a  Moscari,  ara  em  fa  gràcia,  amb  la  meva estimada bicicleta.     Contaré  una  anècdota  de  l'any  que  va  fer  molta  de neu, que anava a peu  per  poder  veure  l'al∙lota.  Això  és  amor!!   Quants  de  camins   he  degut  fer?  Contaré  que  la  manera  de  festejar  era  passejant  per  la  plaça  i  que  en  aquell  temps  s'havia  de  demanar  permís  al  pare  de  l'al∙lota  per  poder  entrar  a  la   casa  per  festejar.     Ens  vàrem  conèixer  que  jo  tenia  24  anys  i  ella  20.  Ens  vàrem casar quan  jo  tenia  28  anys  i  ella   24.  Fa  57 anys  que  estem  casats i ha estat una  bona  dona  i  una  gran  companya  en  el  viatge  de  la  vida,  encara  que  és   molt  xerradora i que molts de pics mos hem barallat. 

       


AFICIONS I COSES PECULIARS  La meva gran afició ha estat la caça, tant amb escopeta com amb filats.     He  estat   un  gran  ballador  i  m’ha agradat  viatjar  amb  la  meva  dona.  Després  de   la  meva  famosa  bicicleta  vaig  tenir  una  moto.   Als  50  anys,  els  meus  fills  m’animaren  a  treure’m  el  carnet  de  conduir,  i  tenia  un  Renault   6.  Som  un  home  de  bon  menjar  i  gens triat.    Durant més de 10 anys  vaig  anar  a  les  festes  de   Sant  Miquel  a  tallar  el  pi  amb  el  meu  cosí,  pels  quintos.  El  tallàvem de braó, res de motoserres.     La  meva  primera  televisió,  la  vaig  veure  a  can  Biel  “Caminer”,  on   feia  feinetes,  ja  que  era molt manyós.                                       

 


AHMED KOUJILI AJAIHI  Lamia Koujili 

El meu nom és Ahmed Koujili Ajaihi. Vaig néixer a  Marroc (Nador) dia 1 de gener l'any 1954.  Mumare era de Tawrirt i es nomia Batul. Va néixer  dia 28 del juliol de 1928 a Tawrirt. I mumpare, era de  Nador i es nomia Makhtar. Va néixer dia 6 de maig  de 1923 a Nador. A ca nostra tots treballaven menys  les meves 2 germanes i la meva mare perquè en  aquell temps les dones no treballaven. Jo i el meu  germà treballàvem a una tenda de tabacs, gasoil...  però en ser grans vàrem trobar feina a Tawrirt. Als 16  any vàrem anar a Tawirt, jo, els meus germans, les  meves germanes i els meus pares, a fer una visita a  la família de mumare. Ells varen estar una setmana, i  jo i el meu germà petit ens hi vàrem quedar, vàrem  trobar feina ja al segon dia.      LA FEINA I EL MENJAR.  Vaig fer feina devers 4 anys a Tawrirt. M'aixecava a les 5 i anava a treballar a les 5:30.  Abans de partir berenàvem d’un entrapà amb mantega i un tassó de suc de taronja. A mig  dia dinàvem de diferents coses cada dia, perquè teníem un restaurant que el menjar era  molt barat. A  mi el que més m'agradava era el cuscús i al meu germà també. Teníem 30  minuts per dinar. Arribàvem a ca nostra a les 18. Fèiem 12 hores i mitja de feina. Nosaltres  vivíem amb la nostra tia i el seu home i quan arribàvem tots tres junts trobàvem la taula  preparada. Ens dutxàvem sopàvem i anàvem a dormir.      PER SES FESTES.  Per ses festes fèiem els menjars típics de Marroc. Teniam una festa que es deia L3id. Hi  havia dos festes que es nomien L3id una el mes de juny i l'altra una setmana abans que  acabés el ramadà. Lo típic que es feia per aquestes dues festes era matar un me i fer  torrada.  I també donàvem a la gent pobra menjar, doblers, roba ...  Quan acabàvem la festa ens posàvem a ballar tots, tot el poble estava de festa.      ELS VESTITS  De petit, els nins duien una camisa, uns vaqueros i sabates. I els divendres anàvem tots els  homes, les dones i els nins a resar a la mesquita. Els homes duien un vestit blanc que es  deia jalaba, i les dones duien un vestit negre que tapava tot, l’únic que es veia eren els ulls i  a les sabates duien lbalgha negra. I pel carrer duien un mocador pel cap que els tapava els  cabells i un vestit que es diu 9andura que era de diferents colors.    


Quan se moria el marit, la dona sempre anava de blanc i si se moria el fill es vestien de  negre. Quasi tothom més o menys entre els 70 i els 90 anaven a maka i anaven tapats tots  amb blanc.      LA MEVA INFÀNCIA.  A n'aquella època, a mi i als meus germans sempre ens agradava jugar a pilla pilla. Jo  sempre m'amagava entra les mules del meu padrí. Un pic li vaig estirar sa coa sense voler i  em va pegar una cosa a la cara. Vaig pegar un bel i els meus germans varen venir escapats  i em varen dur a casa. Jo vaig tenir moltes caigudes. Era molt polissó.      DESPRÉS D’HAVER­ME CASAT.  Després d’haver­me casat vaig tenir una filla i li vàrem posar de nom Sònia. Després de tres  anys vàrem tenir a na Fàtima.     El meu germà gran em va dir si volia venir a viure a Mallorca. Jo li vaig dir sí, i li vaig dir que  tenc que fer per venir. Em va dir, tu no et preocupis, jo pagaré a una advocada perquè miri  com ho podem fer perquè passis. Vaig estar estar dos mesos esperant, i em va cridar el  meu germà i em va dir que ja podia venir. Me va enviar el bitllet pagat perquè l’endemà ja  partís. Vaig arribar a Mallorca i vaig fer el mateix amb la meva dona i las meves dues filles.  Elles varen venir aquí.    Després al 2003 vàrem tenir una altra filla i li vàrem posar de nom Làmia. Finalment el 2010  va néixer la més petita, na Salma.    I ara ja són grans, na Sònia te 21 anys, na Fati 18, na Làmia 12 i na Salma 5.    Ara, jo faig feina a una empresa de picapedrers. La meva dona fa feina de neteja. La meva  filla gran fa feina de auxiliar d’infermeria. Na Fàtima estudia segon de batxillerat i l'any que  ve ja anirà a la UIB, per mes endavant ser advocada. Na Làmia fa sisè i l'any que ve ja anirà  a l'institut, i na Salma fa 5 anys i l'any que ve farà primer.     


BIEL MARTORELL   “MOSCARIENC”  Jessica Martorell    Vaig néixer a Moscari dia vint­i­quatre de  desembre de 1930. Tenia dos germans,  un germà més gran, i una germana més  petita que jo.  Mon pare era de Moscari i  nomia Tomeu Martorell i feia feina al  camp. I ma mare nomia Maria Bennàssar,  va néixer a Campanet i feia les feines de  casa. Quan vaig tornar del servici, vaig  festejar 3 anys amb na Joana Oliver i  després ens casàrem, jo tenia vint­i­vuit  anys.   

LA FEINA I L’ESCOLA   Vaig anar a l’escola els vespres fins als dotze anys, perquè els dematins anava a fer feina.  I llavors als dotze anys em varen llogar, que significa que mai estàs a ca teva i estàs allà  sempre, de dia i de nit. Només anava a casa per canviar­me de roba. Em varen llogar a la  possessió de can Gelat, dins Moscari. Allà hi vaig estar dels dotze fins als vint­i­un anys.  Feia feina al camp, cuidava els animals…    I a partir dels vint­i­un anys vaig anar a fer el servici dos anys. Quan vaig venir del servici  vaig continuar fent feina a can Gelat, ara de jornal, te n’anaves el dematí i tornaves el  vespre. Als trenta dos anys vaig acabar de fer­hi feina. En total vaig fer feina a la possessió  vint­i­un  anys.     Llavors vaig fer feina tres anys de picapedrer. I després vaig començar a fer feina a sa  carretera, conduint una palera, arreglant les carreteres. Hi vaig fer feina vint­i­un anys.  Llavors als 62 anys em vaig jubilar, però encara tenc un hort que sembr tomatigueres,  pebrers… 

EL MENJAR  Quan anàvem a fer feina, tota la setmana hi havia cuinat que variava, dos dies faves, dos  dies siurons i dos dies mongetes. De primer cuinat, i després una llesca de pa amb olives i  figues seques.  Damunt sa taula, sempre i només hi havia un plat d’olives i figues seques.  També, de vegades, per dinar hi havia mitja arengada amb una llesca de pa, una tomàtiga  fregada i una gota d’oli.  El dematí, amb fosca, berenàvem de sopes, si en volies o no, i després de les sopes, si  volies, pa, olives, i figues seques. Això mai variava! I no preníem llet es dematins.   


El diumenge era l’únic dia que menjàvem arròs, i darrera un poc de formatge o un poc de  sobrassada.     

EL SERVICI 

Als vint­i­un anys vaig anar a fer el  servici. Jo tenia catorze soldats  baix el meu comandament.  I me  feien es llit! Durant els dos mesos  que tocava aprendre, jo els  ensenyava la teòrica i instrucció.  Quan vaig acabar els desset  mesos a Mallorca, per concloure  els dos anys de servici vaig anar a  Melilla set mesos.       

ANÈCDOTA   Un cap vespre a Melilla, a un destacament,  estava jo amb un parell d’amics passant el  temps per allà. Hi havia la garita on fèiem  guàrdia. Aquest dia estàvem pegant tirs als  conills, i jo en vaig matar un, i el vaig dur dins  la garita, el vaig posar damunt un escaló, i  vàrem anar a xerrar. A la garita hi havia un  forat a la paret, i xerrant amb els amics em  vaig girar… i veig una serp molt gran sortint  del forat, hi vaig anar el més aviat possible i  vaig collir primer el conill, després a la serp i la  vaig treure a defora, i li varen pegar un tir.    Nosaltres quan vigilàvem per la nit, dormíem a  la garita, i un dia vàrem aixecar unes pedres i  davall vàrem trobar dos escorpins negres i  enormes. I ja ho veus, nosaltres dormint tan  tranquil∙lament i tenint dos escorpions i una  serp. Però des d’aquell moment no vàrem  tornar a dormir allà. 

     


PLANÍCIA L’any 1954, anava a Planícia a fer oli.  Jo hi anava amb un mul, de Moscari a Planícia.  Arribava quan se ponia el sol.     Necessitàvem dos muls per​  rodar. Cada torn eren tres homes, de les dotze del dematí fins  les dotze del vespre i després de les dotze del vespre a les dotze del dematí. Les dones  quedaven allà tres setmanes per collir olives. A final de temporada repartíem l’oli a cada un.   

VIATGES  Quan me vaig jubilar vàrem començar a anar de  viatge, amb un grup de més gent.  Varem anar a Benidorm dues setmanes, també  vàrem anar a Canàries (Tenerife), on vàrem  passejar amb dromedaris. Llavors un fi de  setmana a Maó, un altre vegada a Tenerife i  d’allà vàrem anar a Lanzarote. Més endavant a  Itàlia (Roma) i d’allà a Florència i a Venècia.  També a Eivissa un cap de setmana. Durant  cada viatge fèiem moltes excursions…     


FRANCISCA MAYOL “MORRA” Antònia Martorell 

­ ­

­

Som na Francisca Mayol. Es meu mal nom es Morra o  Putxera.    Vaig néixer a Moscari dia 11 de febrer a l’any 1934.  Vivia a Moscari a una casa a n’es carrer de Sant Miquel,  número deu. Sa meva mare nomia Francisca com jo i li  deien  “Morra”. Ella vivia a Binibona. Va morir un mes  abans que sa meva neboda fes sa comunió es mes  d’Abril de l’any 1983. Mon pare se nomia Biel i li deien  es “Putxer”. Vivia a Moscari. Va morir a l’any 1953.    Vaig tenir dues  germanes i dos  germans:  ­ Na  Catalina: va  tenir dos fills: en Monserrat i en Biel. Ella va  morir després de néixer sa meva neboda  (Francisca) a l’any 1975.  Na Margalida: va tenir un fill que nom Jaume  i va quedar viuda molt jove.  En Toni: dia 2 d’Abril farà 27 anys que va  morir. Se va casar amb 27 anys amb na  Miquela, sa meva cunyada, que tenia 22  anys i varen tenir un fill i una filla.   En Joan: va morir a n’es quinze anys. Jo  tenia vuit anys i me faltava un any per fer sa  comunió. 

Vaig anar a s’escola a ca ses monges i allà vaig a  aprendre a escriure, a fer comptes (suma, resta,  multiplicació i divisió) i a llegir.    A n’es nou anys vaig fer sa primera comunió.  Només va venir sa meva mare i ses meves dues germanes. Es meu pare i es meu germà  Toni no varen venir perquè tenien feina. Després de sortir de l’església anàvem a casa a 


menjar una ensaïmada i després anàvem a ca ses ties per donar­li una besada i me  donaven una o dues pessetes.    Sa meva mare, de vegades, me duia a sa feina i no anava a escola. Vaig anar a s’escola  fins als deu anys.    Quan tenia onze anys ja anava a collir oliva a LIuc!! Hi vaig anar tres anys.     

UN DIA QUALSEVOL, A SA FEINA  Quan tenia catorze anys vaig començar a fer “telessos” i sabates.Es telessos servien per  fabricar tela.    Es telers es treballaven amb una fusta i passàvem ses tires amb una alena.  Ses sabates es feien amb una agulla i un fil i es cosien enrevoltant, ja fent sa forma de sa  sabata.     Vaig anar a collir ametles, garroves,  etc. Cada dematí mos aixecàvem a  les set, mos posàvem sa roba i ja  havíem de partir per anar a sa  feina!!! Havíem de berenar pes  camí. A casa abans bevíem un  tassó de llet. Cada dematí se  passejava una dona amb botelles  de litre pes carrer i mumare sempre  anava a comprar a aqueixa dona.    Fèiem feina fins el migdia. Quan  acabàvem agafàvem un ganivet,  pebre i tomàtiga i fèiem un trempó.  Després mos sèiem a una taula que  teníem, posàvem un pa i a menjar!!  El plat quedava net!!     Després de dinar posàvem a terra  un sac i mos posàvem a damunt i  fèiem sa migdiada. Mitja horeta i  mos tornàvem a posar  a sa feina.  Acabàvem sa feina quan només feia  una miqueta de claror i partíem. Es  vespre sopàvem de sopes que sa  meva mama havia preparat es  dematí de ben dematí. Ses sopes  eren pa i brou amb verdures. Després escaldaven es pa amb es brou i ja tenies ses sopes!!  Mmmm……. era tan bo!! 


ANIMALS QUE TENÍEM PER CASA  A casa teníem un corral i allà teníem gallines. A l’estiu mos regalaven dos porcs i les  posàvem a una soll que estava plena de fang. Els donàvem figues i quan estaven grassos a  un el dúiem al mercat per vendre’l i a l’altre el mos quedàvem per després fer matances.  Quan fèiem matances, dinàvem de sopes i un bon frit amb sa carn de porc. Per sopar  menjàvem escaldums.     A canostra teníem un porxo i allà teníem un carro petit i una somera que la teníem a una  pallissa.     Usàvem molt es carro i sa somera per dur figues seques a casa. Teníem una finca que hi  havia moltes figueres. Allà agafàvem totes ses figues i les posàvem a damunt un canyís.    Un canyís eren tres o quatre garrots, posaven ets aubons, que eren es tronc d’una planta, i  les fermàvem. Les posàvem a n’es sol. Hi posàvem ses figues bones i ses dolentes les  posàvem dins un sac per dur­les a n’es porcs. Havíem d’esperar a que es secassin.  Després les  posàvem dins un covo, que era un recipient de , les posàvem dins es carro i  anàvem a casa. Quan venien ses meves amigues a jugar sempre agafàvem un bon grapat  de figues seques i mos les posàvem a ses butxaques. Mentre jugàvem menjàvem figues  seques. Mmm… eren tan bones!!    

LES FESTES  Per Nadal mataven un gall o gallina si  en tenien i com que noltros en teníem,  cada any en matàvem un i fèiem un  rostit. Per Cap d’any, noltros no ho  celebràvem. Per noltros era un dia  qualsevol.    Per Pasqua fèiem moltes panades amb  sa carn d’ovella. S’ovella la mos  regalaven. També si sobrava carn  d’ovella fèiem un frit amb es fetge,  patata... Tots es dissabtes anava a  comprar carn a sa carnisseria i de  vegades compràvem sopa amb sang, ja  calenta, i per es camí en llepava.  Mmm…. m’encantava!!    El Dijous Sant anàvem a veure la  processó. No hi havia gens de llum per  es carrers i veies les carapulles, algunes  amb ciris, que caminaven a les fosques.   


El dia del ram feien els “dotze sermons”. Els dotze sermons era a dins s’església. El meu  cosí anava de Jesús amb una creu a damunt. El meu pare, i de vegades, el meu germà,  anaven vestits de carapulla amb una senanalleta grossa amb ametllons a dins. Quan eren  dins la església feien voltes i Jesús queia tres vegades. Així era aquesta festa.      

LA ROBA  Quan era petita hi havia poca roba. Els dies feiners tenia dues mudes per anar a fer feina i  dues esportives. La meva mare per anar a fer feina se posava una bata llarga, unes  esportives i dos “manguitos”.   Es “manguitos” eren com uns guants que t’arribaven fins les espatlles i te protegien els  braços de ses males herbes.    Es diumenges anava amb un vestidet ben curiós i ben guapó i unes sabatetes ben  guapones. Ses dones se posaven un mocador pes cap i un mocador pes coll, un jersei, una  falda que les arribava fins es genolls i unes sabates amb tacons.    Quan se moria algun familiar t’havies de  vestir tota negre. Quan tenia denou anys el  meu pare se va morir i vaig estar un any a  casa tancada i només podíem a anar a sa  primera missa perquè ningú mos veiés.    Quan se moria algú el duien dins un bagul i  el duien dins l’església. Feien sa missa.  Després d’acabar sa missa anàvem a  consolar. Després es familiars el duien cap  el cementeri per enterrar­lo.     

VIATGES QUE HE FET  Quan estava casada vaig fer un viatge a  Benidorm i hi vaig estar quinze dies.  També vaig anar a Barcelona, a València...    Esper que t’hagi agradat sa història de sa  meva vida. En aquesta foto darrera estic  amb es meu marit, que dia 26 de març va  fer 86 anys.        


ANDREA AGUILAR Núria Morán    Jo, n’Andrea Aguilar Sales, vaig néixer aquí a  Mallorca dia 12 de Setembre del 1946. Ma  mare nomia Rosa i vivia a Catalunya. Mon  pare nomia Ferran i també era de Catalunya.  De joves els meus pares es varen conèixer a  Catalunya i es varen enamorar. Després per  la feina, varen venir a Mallorca, els va  agradar i hi varen tenir tres fills, la meva  germana, el meu germà i jo​ .      

 

LA MEVA INFÀNCIA  De petita vaig viure  a Inca a un pis. A Inca vaig  aprendre a llegir i escriure a l’escola publica fins  els 11 anys, Als 14 anys vaig començar a fer  feina a una fàbrica de sabates, i als 21 vaig  començar a festejar amb en Monserrat Sans. Amb  ell em vaig casar als vint­i­un anys. Vàrem tenir  cinc fills: na Cati la major, en Joan el segon, na  Rosa la mitjana, n’Andrea, i finalment na Laura, la  més petita de tots nosaltres. 

  AL CASTELL D’ALARÓ   Al castell hi pujàvem cada dia els cinc nins, el  meu home i jo, perquè érem els donants del  castell.  Havíem de cuidar els ases, vigilar que tot  estigues bé… 

 


Després de un parell d’anys al castell, vàrem obrir un bar allà dalt. Un un dia varen canviar  de donants, i amb el negoci del bar… vaig obrir una cafeteria a Inca. 

FEINA A ALCÚDIA  Hi vaig fer feina, de fer net, durant quinze anys. Durant aquell temps vaig tenir la majoria  dels meus nets, que en total han arribat a ser deu, cinc nines i cinc nins.    No per casualitat, cada fill meu va tenir dos fills  que els seus noms són: n’Aida, en Tomeu, en  Pau, en Pere, en Toni, na Marina, na Núria, en  Lluc, na Laura i na Paula. 

  ELS MEUS DIES DE FESTA  Anàvem a ballar amb en Monserrat, que al seu  temps ballava molt però que molt be!.  Al cine anàvem "amb escopeta"  que es un dir  que significa que el teu pare, mare… et venien a  vigilar si t’acompanyava el teu al∙lot.   

EL QUE MÉS M’AGRADA  El que més m’agrada es passar temps en família, el dinars familiars, els aniversaris dels  meus nets, fills… Com que la meva filla Andrea es cuinera, tenim menjars molt bons i  divertits. Després dels dinars o els sopars, ens agrada molt contar acudits, endevinalles,  jugar a pòquer, al pinacle…. 

EL TEMPS D’ARA  Ara estic jubilada i perfectament a Alaró a la sínia, amb la millor família que es pot tenir i  amb una bona salut.   


​ CATALINA ROTGER COLL  

LA FILLA DE CAN TITÈ   

 ​   Simó Morro 

Som na Catalina Rotger Coll,  de mal nom: la  filla  de  can  Titè.  Vaig  néixer  a  Selva  dia  25  de  novembre  de  l’any 1944. El meu pare era  en  Pau  Rotger  Canyelles,  de  mal  nom  Pau  Titè,   i  la  meva  mare  era  n’Aina  Coll  Llompart,  de  mal  nom   Aina  Gal∙letes.  Érem  tres  germanes:  jo,  n’Aina  i  na  Joana  Maria.  En  Pau  feia  feina  a  la  muntanya  (agafaven   llenya,  feien  marges...)  però  també  va  fer  feina  a  la mina de Selva. Els  darrers anys va  picar pedra. La meva mare no treballava fora  de  casa  perquè  ja  en  tenia  prou  a  dins  la  casa.   

L’ESCOLA Vaig  començar  a  ca  ses  Monges  però  després  vaig  anar  a  escola  amb  una  mestra  particular  privada  fins  als  13  anys.  Després  vaig  començar  a  brodar  amb na Sebastiana,  que tenia un taller de brodadores.  

LA JOVENTUT  Als  15  anys  vaig  començar  a  festejar  fins  als  21  anys  amb  el  meu  home  actual,  en  Jaume  Morro  Pons,  de  mal  nom  en  Jaume Barretot. M’encantava ballar la música d’un cantant que  nomia José Guardiola.  

LA FEINA I EL MENJAR  Després  de  brodar  vaig  fer  telessos  (un  tipus  de  trençat)  a  casa  meva.  Anava  a  cercar  els  menats  a  una  dona  del  poble  que  els  venia,  els  tatxava  amb  tatxes  a  un  marc  de  fusta  i  quan  la  tenia  feta  servia  per   fer  sabates.  Després  de  brodar  també  vaig  aprendre  a  cosir  a  ca na Margalida Coll, li deien na Margalida Canyereta.    Ens  vam  fer  molt amigues i encara ara ho som. Vaig aprendre a fer­me vestits i altres peces  de roba per mi i pels meus fills.    Pel  que  fa  al  menjar,  al   principi  no  sabia  cuinar  molt,  però ara  m’agrada perquè n’he après.  Sé fer quasi gairebé de tot, si parlam de cuina mallorquina.  


EL CASAMENT 

Em  vaig  casar  als  21  anys  a  l’esglèsia  de  Sant  Llorenç  de  Selva  amb  en  Jaume.  En aquell   temps,  per  celebrar  el   nostre  casament,  vàrem  menjar magranetes, un tipus d’entrepà, amb  mortadel∙la.  Vaig  anar  de   viatge  de  noces  a  Barcelona  i  aquesta  va  ser  la  primera   vegada  que  vaig  sortir  de  la  nostra  illa. Hi vàrem anar amb vaixell.  Als nou mesos  de casament vaig  tenir  el  meu  primer  fill:  en  Jaume.  Quan  varen  passar  18  mesos,  vaig  tenir la meva segona  filla: na Maria. Després va arribar n’Aina Maria i finalment, vàrem tenir a la meva filla Cati.                                      


Com podeu  veure  a   la  fotografia,  el  meu  vestit  de   noces  era  de  randa.  Si  vos   hi  fixau,  ara  tornen a estar de moda. Me’l va fer la meva amiga Canyereta.     

PER LES FESTES  Les  festes  patronals  de  Sant  Llorenç   a  Selva  eren  les  més  importants   del  poble.  M’agradaven  molt  perquè  eren  una  manera   de  sortir  de  casa  i  passar­m’ho  bé  ballant  amb  les  meves  amigues  i   germanes.  En  aquell  temps  es  feia  una  cursa  de  bicicletes  perquè  hi  havia  un  home  selvatgí   que  anava  amb  bicicleta,  era  el  nostre  corredor  i  tot  el  poble  l’animava  a  guanyar.  La  carrera  es  feia  pel  poble  i  l’arribada  era  a  prop  del  carrer  dels  Cirerers.  

ELS NÉTS  Actualment  tenc  8  néts:  n’Aina,  en  Toni  i  na  Maria,  fills  de  la  meva  filla  Aina  Maria,  en  Jaume,  fill  de  la  meva  filla  Maria,  en  Miquel  i n’Aina, fills de la meva filla Cati,  i na Caterina  i  en Simó, fills del meu fill Jaume.     També  podríem  dir  que  tenc  néts   agregats,  com  són  les  parelles  d’alguns  néts:  n’Àngel,  parella  de  la  meva   néta  Maria,  n’Àlex,  parella  de  la  meva  néta  Aina  i  n’Ana, al∙lota del meu  nét Toni.    M’agrada  molt  veure  als meus néts i estar en família. Gairebé cada dissabte els veig perquè  dinam  junts,  sigui  a  la  casa  que  tenim a dins el poble de  Selva o sigui a la caseta que tenim  a  fora  vila.  A  l’estiu  sempre  venen   tots  els  néts  a  nedar  a  la  piscina  i  el  meu  home  sempre  els hi fa paella o xurrasco per dinar, els seus plats preferits.  


ELS VESTITS  Com  ja  he  dit  abans,  els  vestits  els  vaig  aprendre  a  fer  quan vaig anar a cosir amb la meva  amiga Canyereta.    M’agradava  moltíssim  anar  a  comprar  les  teles  a   can Fuster a Palma, una botiga que ara ja  no hi és. Des dels 18  anys ajudava a fer la meva roba i quan  les meves filles es varen casar,  vaig ajudar a fer els seus respectius vestits de casament.  

ELS VIATGES  Des  que   ens hem jubilat el meu home  i jo hem fet molts de viatges. Hem anat dues vegades  a  Galícia,  una  a  València,  a  Àustria  i  als  Fiords  a  Noruega.  Aquest  ha estat el meu preferit,  em van encantar les cascades i el salmó, no tè res a veure amb el que menjam aquí. 

  Això  és una gran part de la meva vida,  perquè si us l’he de contar tota  hauríem d’escriure un  llibre. Salut per tots.  


Paco Páez Tobías Páez    Vaig néixer al 30 de Novembre del l’any 1951 a Granada, com a tota la meva família durant  moltes de generacions. Varen venir a Mallorca el 1954.  Munpare nomia Francisco i el seu  ofici era rotulista. Mumare nomia Cármen i el seu ofici era sastre.   

EL MEU BARRI  Durant tota la meva  joventut he viscut a la mateixa casa.  A Palma, al barri del Passeig de  Born. Era un barri de petit comerços i tallers de tot tipus. Ens rodejaven 7 cinemes i ara  només queda el teatre principal. No existia el Parc de la mar. I de l’antic moll sortia un tren  de vapor que transportava les mercaderies que arribaven de la península cap a la Plaça  d’Espanya.     Tot els nins apreníem a nedar a can Barbarà. Me vaig independitzar de la meva família als  desset anys.     

LA MEVA FEINA  Els dematins treballava per lliure, dibuixant per imprentes i agències de publicitat, i  l‘horabaixa continuava anant a Art i oficis i a la Real Acadèmia Provincial de Belles Arts on  pintàvem al natural.     

VIATGES Als 18 anys me’n vaig anar 6 mesos per tota Europa. Vaig visitar per exemple: París,  Amsterdam, Róterdam, nord de Noruega. Vivia de ses aquarel∙les que pintava i les venia en  es carrer. També vaig pintar un parell de murades en els bars i a un menjador d’una  universitat.  Als vint­i­dos anys em va tocar fer la mili. És el pitjor moment de la meva vida.  Vaig estar quinze mesos  a Capitania General, vuit hores aferrat a una maquina d’escriure.  Per compensar­me del temps perdut a la mili, vaig fer un llarg viatge a Marroc, Argèlia i  Tunísia. Mai em varen deixar entrar al Sàhara. Vaig començar amb la serigrafia com  autodidacte. Va ser difícil perquè a Mallorca no hi havia material, i l’havia de comprar a  Barcelona. Feia obra gràfica per altres pintors i galeries d’art. També cartells d’exposicions.  Vaig formar part del grup Bes i Criada.     A l’any 1978  vaig viure a Mèxic dos anys molt intensos, viatjant per tots els estats del sud i  per Guatemala. Vivia dels quadres que una galeria del Districte Federal em comprava. Quan 


vaig tornar a Mallorca el 1979 vaig comprar la casa de Campanet, però vaig viure a Palma  fins a l’any 1995.    Les galeries d’art passaven per un mal moment i vaig haver de treballar més en publicitat.  Vaig crear una empresa amb 7 treballadors, vaig comprar ordenadors i el primer plotter de  tota l’illa. Això va ser el principi de la fi d’una professió que ha desaparegut. Ara tot ho fan  les màquines, no hi ha res manual. No podia continuar, vaig vendre l’empresa i me’n vaig  anar quatre mesos a Marroc a descansar.    En tornar a Mallorca feia feina a casa i a una impremta.     Fins que va sonar al telefon la teva mare. A ella no li agradava la feina a un hotel  i jo estava  cansat de la meva feina.    Vàrem fer un viatge per Malàisia, Tailàndia. La idea de fer mercat a Mallorca era bona,  només necessitàvem comprar la mercaderia.    Vàrem començar a viatjar a Turquia, també férem un parell de viatges a Istambul, bons i  barats i vàrem començar amb els mercats i festes. Això ens permetia que a l’hivern  tenguéssim lliure i viatjàvem per Àsia uns quatre mesos cada any, sense presses.    Els països que més hem repetit són Tailàndia, Xina, Macau i Hong Kong. Ara, aquests dos  últims pertanyen a Xina. Són països molt distints entre ells.    Aquests són tot es països que hem viatjat: Indonèsia, Malàisia, Singapur, Tailàndia, Xina,  Corea del sud, Índia, Nepal, Hong Kong, Macau, Turquia, Jordània, Egipte, Portugal…     

LA MEVA MAJOR ALEGRIA.  La meva major alegria va ser quan els meus fills varen néixer. Ara tenen 13 i 12 anys. El  major va al institut a primer d’ ESO i el meu altre fill fa sisè. De vegades es barallen perquè  son germans.     

LES MEVES MASCOTES.  Fa deu anys jo tenia 27 moixos i un ca, a ca meva. Quan mos anàvem de viatge, els  deixàvem un parell de sacs de menjar perquè no se moriguessin.     

LA TECNOLOGIA.  Ara que tothom té mòbil no s’escolta, ni es xerra. Es juga a vídeojocs i no se pot viure sense  mòbil.  


MAGDALENA PONS  "GANUSSA"   

Neus Palou      El  meu   nom  és   Magdalena  Pons  Gual,  de  malnom  me  diuen  “Ganussa”.  Vaig  néixer  dia  21  de  Març  del  1947  a  Campanet.  El  meu   home  és  en  Tòfol   “Xineta”  i  tenc  tres  fills,  en   Tomeu, en  Benet Joan i en Francesc  Xavier.     

MON PARE  A mon pare li deien Benet “Corritx”, era Campaneter i feia feina de fuster.     

MUMARE A  mumare   li  deien  Francisca  “Ganussa”,  no  tenia  ofici,  però  anava  a  fer  feina  amb   ses  seves  amigues;  anaven  a  fer  herba,  collir  olives,  collir  ametlles i altres feines del camp.         

AFICIONS  Tenc moltes aficions, com ara:    LA PINTURA   Vaig  començar  a  pintar  als  14   anys,  però  vaig  estar  bastants  d’anys  sense  pintar  perquè vaig tenir tres fills,  eren  petits,  tenia molta feina i no tenia temps. He pintat  molts  de  quadres,  a  l’oli, aquarel∙les,  i altres tècniques. 


L’any passat vaig fer una exposició a Campanet  i en vaig vendre molts. Ara torn anar  a classes de pintura.  EL BALL DE SALÓ   En  Tòfol   i  jo  vàrem  començar  a  anar  a  ball  quan  ens  vàrem  retirar  de  la  feina.  Me  sap  molt  de  greu  no  haver  descobert  aquesta  afició  més  prest,  perquè tan a ell com   a jo ens agrada moltíssim.    Cada dissabte en Tòfol i jo anam a ballar amb els nostres amics a Campanet i els  diumenges  a Consell. Els dimarts vespre anam a classes de ball a Inca. Gràcies al ball hem  fet moltes amistats.    CORAL DE CAMPANET  Fa  molts  d’anys  que  cant  a  la  coral  de  Campanet,  anam  a  assaig  els  divendres  vespre,  i  cantam a les misses, als funerals… A vegades feim concerts i trobades de corals.   

  IOGA I GIMNÀSTICA  Els dilluns i dimecres matí vaig a ioga i els dimarts i dijous a gimnàstica. És molt divertit,  però acab rebentada.     

LA MEVA INFÀNCIA  Quan  era  petita  vivia  amb  els  meus  pares  a  una  casa   dins  el  poble.  En  canvi  els  meus  padrins,  per  part   de  mon   pare,  vivien  al  camp,  a  les  afores,  a   una  finca  que  es diu ”Ses Rotes”, que és allà on vivim ara.    Els  padrins  per  part  de  mare  no  les vaig conèixer, varen  morir molt joves, abans de que jo nasqués.    Quan  jo  era  molt  petita,  els  matins,  quan  mon  pare  anava  a  fer  feina  a  Sa  Pobla,  me  deixava a ca els meus  padrins,  a  Ses   Rotes,  i  jo  anava   amb  el  meu  padrí  a 


pasturar les  cabres,  anàvem  a  seure   a  una  tenassa  i  allà   escoltava  les  històries  que ell me  contava,  llavors  tornàvem  cap  a  les  cases  i  allà  estàvem  amb  la  meva  padrina.  El  vespre,  quan  mon  pare tornava de fer feina, s’aturava a cercar­me. Crec que per això, des de petita,  sempre m’ha agradat molt estar per Ses Rotes.    En  aquell  temps,  els  nins  no  anaven  a  escola   tan  petits  com  ara.  Nosaltres  començàvem  més  tard.  Jo  vaig  començar  als  sis  anys  a  “ca ses monges”, però mon pare trobava que les  monges  no  ensenyaven  bé,  així  que  me  va  dur  a ca “Doña Dolores”. Era una dona rabiosa,  si  no  sabies  la  lliçó  o  no  havies  fet  la  feina, te   feia  posar  la  mà  amb  els dits junts i per  amunt  i  amb  un  garrot  te  pegava  ben  fort.  T’ho  senties!  Si   fos  ara  la tancarien a la  presó. Ara,  això  sí,  a  les  bones  o  a  les  males,  amb ella la  lliçó  t’entrava.   Hi  havia  un  nin  que  sempre  rebia,  li  donava  unes  bones  pallisses,  no   només  a  damunt  la  mà,  sinó  que  també  li  pegava  per  les  cuixes,  per  l’esquena   i  no  li  queia ni una llàgrima, pobret.    Quan  acabàrem  l’escola  a  ca   “Doña  Dolores”,  férem  un concurs de dibuix i jo vaig guanyar el  primer   premi.  Vaig  poder  triar  entre  un  parell  de  regals,  i   vaig  triar  una  pepa,  jo  no  en  tenia  cap  de  pepa.  En   aquell  temps  eren  com  a  de  cartró,   però  la  que  jo  vaig  guanyar  era  de  goma,  no  era  nova,  algú  l’havia  donada  perquè  ja  no  l’havien  de  menester,  però  a  mi  m’era  igual,  vaig  estar  ben  contenta.  De  les  juguetes  que  me  dugueren  els  reis   record  un  balancinet  i  un  roperet  per  guardar   la  robeta  de  les   pepes  La  meva  padrina  jove  me  feia  vestidets.    Abans  només   teníem una jugueta a l’any, pels reis i pus. Apreciàvem més ses coses perquè   en teníem menys, ara els nins en tenen massa.      

LA MEVA JOVENTUT  Quan  jo  era  joveneta  els  joves  gairebé no sortíem del poble, perquè abans no hi havia tants  de  cotxes  com ara. Només fèiem un parell de sortides a l’any, a Búger per Sant Pere, a Inca  per  Sant  Abdon  i  el  Dijous  Bo,  a  Sa  Pobla  per  Sant  Antoni   i  també   anàvem  una  vegada  o  dues  a  la  mar.  Per  totes  aquestes  sortides  hi  anàvem  amb  autocar,  que  abans  li  dèiem  “el  correu”.    Vaig  conèixer  al meu futur marit  “en Tòfol” quan tenia 14 anys, ell en tenia 17 i feia de forner  a “Ca Sa Xarreta”.   


En Tòfol  i  jo  ens  coneguérem  al  passeig  de  Campanet  (que  era  de  l’església fins aquí a on  hi  ha  ara  “Sa  Pujada”),  també  quedàvem  per   anar a jugar al futbolí de la plaça i qualque pic  anàvem junts al cinema.    Després  en  Tòfol  se'n  va  anar  a  fer  el  servei  militar.  Quan  va  tornar  va  demanar   entrada  a  ca  nostra.  Això  ara  ja  no  es  fa,  però  abans,  quan  ja  feia  una  temporada  que  una  parella  anaven  junts,  el   nuvi  demanava  entrada  al  pare  de  la  núvia,  i  si  li  deien  que  sí,  després  ja  podia anar per ca seva.    Quan  jo  tenia  uns  18  anys  varen  posar  a  Campanet  una  sala  de  festes  anomenada  “El  Cisne”.  Vengueren  molts  de  cantants  famosos,  com  per  exemple  “El  Duo  Dinámico”.  Venia   una  gentada,  gent   de  per  tot.  Nosaltres no hi anàvem perquè estava mal vist.    Als  18  anys  en  Tòfol  va  tenir la seva primera  moto, era  una  vespa  i  encara  record  la  seva   matricula,  era  PM57964.     

LES MEVES NOCES  Dia  4  de  maig  de   1968  me  vaig  casar  amb  en  Tòfol.  Record  que  aquell  dia  vaig  anar  a la perruqueria, era a   la  plaça  de  Campanet,  es  deia  “Hermanas  Marimón”.  Quan  vaig  sortir de la perruqueria me veig en  Tòfol que  m’esperava  a  defora  i  li  vaig  dir,  “i  tu  que  fas  aquí?   Que  no  has  d’anar  a   canviar­te?”  i  me   va  dir  que  m’esperava  perquè  me  volia  veure  i  jo  vaig  anar cap a  ca nostra i ell cap a ca seva.     Després me vaig vestir i amb el meu pare anàrem cap  a l’església. Abans hi anàvem a peu, no anàvem amb  cotxe com ara. Allà trobàrem en Tòfol amb sa mare  que ens esperaven devora la pica de l’aigua beneïda,  entràrem i ens casàrem.     Després  de  les  noces,  la  gent  anava  a  ca  els  nuvis  i  mostraven  la  casa  allà  on  havien  de  viure.  Nosaltres  havíem  de  viure  amb  els  meus  pares  perquè   jo  no  tenia  germans  i  mumare trobava que podíem viure tots  junts.  Després  de  mostrar  la  casa  ens  anàrem a dinar.  En  aquell  temps  la  gent  es  casava  el  matí,  mai  el  capvespre  com  ara.  Després  de  casar­se  els  nuvis  convidaven  a  xocolata  i  ensaïmada  o  entrepans,  però  els  nostres  pares  varen  dir  que  no  els  agradava  això 


de entrepans,  que  no  pareixia  un  dinar.  Així  que  nosaltres  vàrem  decidir  fer  arròs  brut  i  pollastre rostit.    Després  de  dinar  vàrem  anar   cap  a  ca  nostra,  agafàrem  la  maleta  i  partírem cap a  Eivissa.  Allà  hi  estàrem  uns  quants  dies  a  ca  una  cosina  meva  i  d’allà  agafàrem  un  avió  i  ens  anàrem cap a Barcelona.    El  1969  vaig   quedar  embarassada  d’en  Tomeu,  el  meu  fill  major,  i  ja  no  podíem  anar  amb   moto, així que decidírem comprar un cotxe, un Citröen Break familiar, era de color cel.     

LES MEVES FEINES  Jo  era  mestressa  de  casa  fins que a l’any 1981 vàrem llogar un  forn, es deia “Can Roberto”,  però  nosaltres  li  canviàrem  el  nom  i  li  posàrem  “Can Tòfol”. Estava just  veïnat de ca nostra,  al  Carrer  Petxino.  Ens  va  anar  molt  bé,  teníem  molta  de  feina,  tal  vegada  massa.  Jo  no  havia  tengut  mai  al∙lèrgia  a  res,  i  em va venir al∙lèrgia al níquel, no podia tocar els doblers.  I  en  Tòfol  va tenir al∙lèrgia a la farina, el pitjor que ens podia passar. Així i tot, vàrem aguantar  amb  medicació  una  temporada,  però  al  final  decidírem  que   ho  havíem  de  deixar perquè en  Tòfol  de  cada  vegada  es trobava pitjor.    Després  del  forn  vaig  fer  feina  a  un  hotel  dues temporades. Vaig  deixar  s´hotel  perquè   ens  va  sortir  l’oportunitat  d’anar   en  Tòfol  i  jo  a  una  possessió  anomenada  Massana.   Allà  estàvem  molt  bé  i  ens  agradava  molt  la feina.  Però  varen  sorgir  desavinences  amb  el   senyor  i  vàrem  decidir  deixar­ho.    Després  anàrem  a  viure  a  “Ses  Rotes”,  i  encara  som  aquí,  tenim  ovelles,  gallines,  cabres,  cans,  cavalls,  moixos,  sembram  hortalissa,  tenim  arbres  fruiters,   collim  ametlles,  olives,  …  En Tòfol i jo som aquí molt feliços. 


ANTÒNIA MIR “CORRITJA”   

Pep Joan Reus    Vaig  néixer  el  28  d’agost  del  1930  al  petit  poble  de  Campanet  al  carrer  Llorenç  Riber,  on  està  ara  mateix  el  Bar  Cas  Pobler.   Mon  pare  i  ma  mare  eren  campaneters,  varen  néixer  a  n’es  Carrer  Nou  i  a  n’es  Carrer  de  la  Font,  respectivament.    Jo som la petita de la meva família i tenia quatre germans: en  Miquel, n’Andreu, en Josep i na Gerònia. A ca nostra sempre  ens han dit de mal nom de “ca na Corritja” o de “can Mir”.  Només vaig estudiar el primer grau a Ca les Monges, i allà a  l’escola ens ensenyaven molt sobre el “parenostro”. Les  meves mentores eren sor Irene i sor Maria i ens ensenyaven  el matí la doctrina i els capvespres a fer randa.    Als 18 anys, vaig conèixer al meu home Pep, on era antigament el Bar Sol. Em vaig casar  amb ell als 25 anys per l’església. Fou el dimecres del 29 d’octubre de 1958​  ​ i qui ens va  casar va ser el rector Miralles. Fruit d’aquell amor, vàrem tenir dos fills, en Bernat nascut el  22 de juliol de 1960 i na Margalida nascuda el 13 de maig de 1964.                  

Em consider una persona alegre, extrovertida, familiar i amiga dels  meus amics. Al cap i a la  fi,  som  una   persona   que  sempre  té  un  somriure  a  la  cara  perquè  som  feliç  amb  tot  el  que 


tenc al  meu  abast,   família,  amics  i  sobretot  salut.  A  més  a  més,  som  una  persona  que  m’agrada  molt  la tertúlia i això fins ara ha estat possible perquè sempre estic enrevoltada de  les meves amistats que em solen visitar amb molta freqüència.      

DE VIATGE A MADRID   Sempre  recordaré  un  dels  millors  viatges  que  hagi  fet  mai,  quan  tenia  13  anys  a  Madrid.  Per arribar fins allà,  vàrem  haver  d’agafar  un  vaixell  que ens va dur fins a  València,  per  després  agafar  un  tren  amb  destí  cap  a  Madrid.  Allà  ens  vàrem  presentar  a  un  concurs  de  boleros,  i  el  nostre  grup  va   quedar  segon.   En  aquests  moments,  als  meus  85  anys,  ja  no dispòs  de  les  forces  suficients  per  a  tornar  a  fer  viatges  com  aquests.  No  obstant,  m’hagués   agradat  poder  viatjar  a  nous  llocs  i  així  descobrir  noves   cultures  i  gastronomies  diferents a les nostres.   

EL MENJAR 

El menjar  d’aquell  temps  no  és  com  el  d’ara.  És  a  dir,  la  cuina  tradicional  s’ha  anat  desenvolupant  amb  la  introducció  de  nous  aliments.  Antigament  s’aprofitaven  totes  les  hortalisses que es cultivaven a casa o bé s’alimentaven dels animals que teníem al corral.    Quan  era  petita  sempre  berenàvem  de  pa  amb  oli,  pa  amb sobrassada, un tros de botifarró  o  formatge. A l’hora de dinar, la nostra mare cuinava col,  ceba, ciurons, faves, cuinat, sopes  o  fideus.  I  a  les  nits,  sopàvem  de  pa  amb  oli  i  embotit  (si  és  que  n’hi  havia),  sopes  escaldades,  pa   torrat,  truita,  un  ou  estrellat,  etc.  Però  el  plat  que   més  m’agrada  és  pa amb  sobrassada.  

LA FEINA AL CAMP I A CASA  Tota  la  gent  del  nostre   temps,   per  una  banda,  des  de  ben  petits hem contribuït a ajudar als  nostres  pares  en  la  tasca  del  camp.  Els  hem  ajudat  a  recollir  olives,  tomar  ametlles, agafar  garroves,  figues  i  nespres.  Gairebé  totes  les  figues  que  agafàvem  les  empraven  per  engreixar els porcs que després ens menjaríem o en faríem matances.    


D’altra banda,  també  col∙laboràvem  en  les  tasques   de  casa,  com   per  exemple  netejar  l’habitatge,  fregar  i  cuinar,  entre  d’altres.  També  ajudàvem  a  recollir  les  fruites  dels  arbres  que teníem al jardí, com ara taronges, nespres, prunes, etc. 

AFICIONS  Des  de  ben  petita  sempre   he  tengut  dues  grans  aficions  ben  definides:  els  boleros  i  la  randa.  Ja als 8 anys ballava amb el grup de boleros del  poble amb totes les meves amigues.  Vaig  ballar  boleros  fins  que   em  vaig  veure  amb  coratge  i  les  circumstàncies  m’ho  van  permetre.  Paral∙lelament,  també  he   dedicat  molt  de  temps  a  una  de  les  meves  grans  passions,  la  randa.  enc   moltes  col∙leccions  de  revistes  i  mostres  de  randa  que  he  anat  recollint després de tants anys.   A  més  a més, també sempre m’ha agradat fer matances perquè era un dia que ens reuníem  tots  els  membres  de  la  família  i  els  amics.  Les  solíem  fer   enmig  del  carrer  de  Son  Gassó  i  érem  tantes  persones  que  les  fèiem  al  porxo  perquè  dins  la  casa  no  hi  cabíem.  A  les  matances   matàvem  un  o  dos  porcs  que  havíem  engreixat   durant  tot  l’any.  D’aquesta  manera,  fèiem  botifarrons,  sobrassades  i  llonganisses  que  sortien  boníssimes,  més  bones  que les que compram ara.  


JERÒNIA RAMIS  DE “CAN LAU”  Júlia Riera    Jo  som  na Jerònia  Ramis de “Can Lau”.  Vaig  néixer  a  Inca  al  pis  del  carrer  de  Roser,  número  3,  assistida  per  una  comara,   dia  13  de gener el 1944.    Munpare  era  d’Inca  i  li  deien  Toni  de  “Can  Lau”  perquè  tenia  un  celler  que   es  deia  Can  Lau  Teníem  finques  i vinyes sembrades i per  setembre  collíem   es  rem,  fèiem  es  vi  i  després  el   veníem  amb  unes  botes  molt  grosses que hi cabien 3000 litres.    Mumare  també  era  d’Inca  i  li   deien  Magdalena   de  “Can  Palluc”.  Era modista fins  que  se  va  casar.  Des  del  casament  ajudava  a munpare a dur el celler.    La  meva  germana  Antònia  i  jo  vàrem  néixer  a n’es celler. Anàvem a ca  ses monges i mos  ensenyaven  a  escriure,  a   llegir,  labors,   a  resar  molt…  Jo  anava  a  pintura. Vàrem anar  a  escola   a  ca  ses  monges  dels  3  anys  fins  als  12, i dels 12 als 16 anys  vàrem estudiar a  un  internat  a  Palma.  Ella  va  estudiar  el  batxillerat i jo vaig estudiar cultura general.    En  acabar  anava  a  ajudar  an  es  celler   i  es  capvespres  anava  a  ca  una  modista,  que  m’ensenyava  a   cosir.   Jo  li   duia sa comptabilitat.  Teníem  una  situació  econòmica  bona,   perquè  teníem  molts  animals,  porcs,  vaques, gallines…    

UN DIA QUALSEVOL  M’aixecava,  berenar   a   

baixava a  n’es   celler, 


berenàvem de  llet  amb  coca,  ensaïmada  els diumenges. Després  ajudàvem a mumare, ella  feia el dinar, i noltros granàvem, regàvem i ajudàvem a despatxar el vi…    Per  dinar  normalment  menjàvem  arròs,  fideus,  llegums…  Després  anava  a  ca  sa  modista  fins a les vuit, i a les vuit  anàvem a passejar pes carrer major. Berenàvem abans de les cinc,  de  pa  amb  sobrassada,  pa  amb  oli  o  xocolata,  perquè  no  teníem  molt  per  triar.  I  a  les  nou  havíem  de  sopar,  i  no  podíem   arribar  tard.  Després escoltàvem un poc sa ràdio i a les 10 ja  anàvem a dormir.     

PER SES FESTES  Per  ses  festes,  menjàvem  porcella,  arròs  brut…  Dia  30  de  juliol  eren  ses  festes  de  Sant  Abdon i Senén, que són els patrons d’Inca.    Quan  era  es   mes  de  maig  anàvem a n’es mes de Maria tota  sa pandilla, resàvem es rosari i  fèiem sa novena a la Purísima.    Per  Pasqua   mos  ajuntàvem  tota  sa  família  per fer panades,  i uns dies abans, munpare mos  duia  un  me  i  tots  els  al∙lots  des  carrer  venien  i  li  donàvem  menjar.  Quan  arribava  es  dia  el   matàvem,  i  mos  feia  molta  pena,  però  després  trobàvem ses panades ben bones!    Per  Nadal  sa  festa  més  guapa  era  fer  es betlem,  anar  a  matines, passejar amb ses amigues… Per  menjar  fèiem  un  bon  banquet,  venien  els  sis  cosins,  tres  de  part  de  mumare  i  tres  de  part  de  munpare,  fèiem  sa  carta a n’es reis,  i fèiem molta  de bulla!    Després  venien  els  reis  amb  cavalls  i  amb  unes  carrosses molt guapes i mos tiraven caramels.     

SA PRIMERA  COMUNIÓ  I  SA  CONFIRMACIÓ  Vaig  fer  la  comunió  als  7  anys.  La  vaig  fer  amb  totes les  meves amigues a sa Parròquia. Després  férem  sa  festa  a  ca  nostra,  menjàrem  xocolata  i  ensaïmades  i  jugàrem  per  es  carrer.  Als  12  anys  me  confirmaren  i  vaig  estar  molt contenta perquè  ja me sentia major.   

ES MEU PRIMER VIATGE  El  meu   primer  viatge  va  ser  a  Itàlia,  el  vàrem  fer  amb  tren,  quan  tenia  16  anys,  amb  ses  monges Trinitàries.  2 


Va ser  un  viatge  molt  emocionant  perquè  vàrem  veure  el  Papa,  el  Coliseu  romà,  allà on es  lleons  mataven  an  es  cristians,  sa  plaça  Espanya,  que era molt típica de Roma, i ses seves  escalinates que estaven plenes de flors.    També  vàrem  anar  a  Florència,  on  hi  vàrem  veure  tots  es  monuments.  Anàrem  a  Pisa  i  visitàrem  la  torre.  De  tornada  vàrem  passar  per  Suïssa i Mònaco que mos va agradar molt.    A  Suïssa  hi  havia  molta  neu  i  el  llac  Leman  era  impressionant,  i  a  Mònaco  vàrem  veure  el  palau   dels prínceps i el port marítim.     

SA BODA  Als 23 anys vaig  conèixer a un jove que se nomia  Jaume  Ell  tenia  un  600  i  amb  els  amics  anàvem  a  fer  excursions,  a   berbenes…  i  després  de  2  anys  mos  vàrem  casar  a  Santa  Maria  la  Major,  que  va  ser  una  gran  festa,  amb  molts  de  convidats.    Jo  duia  un  vestit  molt  guapo,  amb  una  caputxa   de flors.Vàrem anar de viatge de bodes a Madrid, i vàrem veure el “Valle de los caidos”.   

SA MEVA MAJOR ALEGRIA  Als  28  anys  vaig   tenir  el  meu  primer  fill,  en  Llorenç,  als  30 anys vaig tenir  el meu segon fill,  en  Toni,  i  als  33  anys  vaig  tenir   al  meu  tercer  fill,  en  Xavier,  que  han  estat   la  meva  major  alegria.    En  Toni  i  en  Xavier   m’han  donat  dues  filles  i  quatre  néts  meravellosos,  que  són  na  Júlia,  en  Ferran, en Quim i na Lívia. 

3


CATALINA BISQUERRA “GALLET”

Joan Socias 

        Vaig néixer a Campanet al  Carrer  Major n. 24, dia 27 de Març de  1957.    Som la segona filla d'en Pere  Bisquerra “Menorc” i Bel Maria  Morell “Gallet”. La meva única  germana se nom Maria. 

INFANTESA  Vaig començar l’escola als tres anys a ca ses  monges. En aquells moments els meus pares  tenien un bar a la plaça Major on vàrem viure fins  que vaig tenir 25 anys. De petita anava a jugar al  palco de la plaça Major. Jugàvem a téntol,  conions d’amagat, cintes, quatre cantons... també  solíem jugar amb les nines a pepes, botigueres...  Eren uns jocs molt divertits i tranquils. De més  grandeta m’agradava molt cantar, fer teatre,  ballar, fer manualitats… A l’escola sempre fèiem  activitats d’aquestes per fer demostracions a la  plaça Major, sempre que hi havia qualque festa  important del poble o a final de curs.    La meva infantesa va ser molt tranquil∙la i feliç.

 


ADOLESCÈNCIA Els jocs varen començar a canviar un poc, seguíem jugant a la plaça, anàvem en bicicleta,  anàvem d’excursió, però es deien berenades, anàvem al bosc de son Alemany, sa  Capitana, Gabellí…    Els diumenges, el capvespre anàvem al cine a Campanet que es deia can Pruna. No  anàvem quasi mai al bar a comprar les llepolies, anàvem a una casa que li deien ​ ca na  Cuera​  que només venien llepolies i tebeos (còmics) o a un carretó que duia una dona per  damunt la plaça Major que li deien ​ na Barrera​ . Seguia fent teatre, ballant i cantant.     

JOVENTUT Als catorze anys vaig fer el meu primer viatge fora de les Illes Balears, vaig anar a Madrid,  Aranjuez i Toledo amb l’escola. Vàrem visitar museus, palaus reials… Aquí vaig començar a  descobrir que m’agradava la pintura visitant el museu de ​ El Prado​  i vaig començar a pintar  primer al carbó i després a l’oli. Vaig començar  a anar a classe de pintura a Inca. Feia  bastants de quadres i els venia quasi tots.    També vaig guanyar un parell de premis. Mai  vaig fer cap exposició tota sola, sempre les  feia col∙lectives.     M’agradava molt anar amb ​ motoret. S​ empre  que tenia l’oportunitat agafava el del meu  pare.  Els diumenges i festes no solíem sortir del  poble, anàvem al cine i a passejar fent voltes a  l’església.    A ​ ca ses Monges​  fèiem diades que consistien en anar a visitar altres pobles de Mallorca on  hi fèiem teatre, cantàvem...    Als devuit anys em vaig fer el carnet de cotxe. Em varen comprar un Seat. Els diumenges  començàvem a sortir del poble i anàvem a Can Picafort i a festes.    Quan vaig acabar d’anar a l’escola vaig començar a fer feina. Feia feina a la farmàcia de  Campanet i a l’escoleta de ca ses Monges.     

VIDA DE CASADA  Em vaig casar als vint­i­set anys amb en Joan Sastre Florit, de Sineu. Ens vàrem casar a  l’ermita de Sant Miquel de Campanet.    


Vàrem tenir dos fills, primer una nina als vint­i­vuit anys, n’Àgueda, i al cap de dos anys un  nin, en Pere.    Vivim a Campanet al camí vell de Búger, número 6.   

De viatge de noces vàrem anar a Galícia i a Portugal. Els diumenges anàvem d’excursió,  cines infantils, obres de teatre i musicals infantils.     Els dies feiners els nins anaven a l’escola i nosaltres a fer feina, jo a Campanet i en Joan a  Sineu, de fuster.   

ELS ESTIUS  Solíem anar de vacances al Port d’Alcúdia, perquè a la platja anava molt bé per nedar amb  els nins i jugar amb l’arena, fèiem castells, cercàvem copinyes... De vegades anàvem amb  la barca d’uns amics i pescàvem per Porto Cristo i les cales de per allà.    Els  vespres  ens  agradava  pujar  a la plaça Major a seure per fer un gelat amb els amics i els  nins.   

VIATGES  


Com que als dos ens agradava viatjar solíem fer un o dos viatges a l’any tots quatre,  sempre que podíem anàvem tots quatre junts per tot. Hem visitat quasi tot Espanya.  D’Espanya hem fet tots els parcs d’atraccions com Port Aventura, Terra Mítica…                                  També hem visitat cadascuna de les illes Balears. Anàvem a esquiar a Andorra. D’Europa  hem visitat ciutats de França com Paris, Lion..., ciutats de Suïssa, Itàlia, Alemanya i  Anglaterra.    Tenc una experiència molt bona de tots els viatges. Els tornaria a repetir tots. M’agradaria  seguir viatjant però ja no podem fer­ho tots quatre junts. La ciutat que me va agradat més va  ser París i Florència.     

VIDA PRESENT  Tal dia com avui seguesc vivint al camí vell nº 6. Faig feina a l’escoleta municipal de  Campanet. Em segueix agradant viatjar, anar al teatre, al cine, pintar, fer manualitats, sortir  amb el grup d’amics i sobretot estar amb la meva família que és molt gran (fills, nebots,  germans...).  


ELS AUTORS          CRISTINA AMENGUAL BENNÀSSAR   ALBA BENNÀSSAR HERNÁNDEZ  ANTÒNIA MARGALIDA CAMUÑAS CERDÀ  JAUME CUART BUADES  MATEU CUART SERRA  LLUC FIOL HERNÁNDEZ  LAMIA KOUJILI  JESSICA MARTORELL GORN  ANTÒNIA MARTORELL MAYOL  NÚRIA MORÁN SANS  SIMÓ MORRO PALOU  TOBÍAS PÁEZ STEIG  NEUS PALOU SOCIAS  PEP JOAN REUS ESCALAS  JÚLIA RIERA MARTÍNEZ  JOAN SOCÍAS FEMENIA    CEIP LLORENÇ RIBER ­ CAMPANET  ALUMNES DE SISÈ  CURS 2015/2016 


Profile for jaume morell

Entrevistes III  

Entrevistes als padrins dels alumnes de sisè de Campanet. Any 2016.

Entrevistes III  

Entrevistes als padrins dels alumnes de sisè de Campanet. Any 2016.

Advertisement